Turmeda | 17 Març, 2024 12:08 |
"Després de passar-se trenta anys besant les mans a qualsevol que pogués acreditar una baronia estantissa, s'han tornat a incorporar al republicanisme. Benvinguts sien al seu lloc natural, els conversos. Tanmateix, n'hi ha per tirar el barret al foc. El seu dirigisme comença a notar-se en els moviments de base". (Llorenç Capellà)
Els actes, les conferències que s'han fet durant tot aquest mes a sa Pobla en honor a la República han representat un èxit clamorós. L'Associació de Joves Pinyol Vermell ha esdevengut l'organitzadora i dinamitzadora de l'esperit republicà del nostre poble. Aquests joves han aconseguit una fita difícil de superar. En efecte, reunir centenars de joves poblers i dels pobles dels voltants per a retre un homenatge a la República és una fita important, una fita històrica d'aquelles que poden marcar el futur polític d'un poble, en aquest cas sa Pobla, i el camí de la recuperació de la nostra memòria històrica. I això no solament en pla nostàlgic i erudit, sinó en la línia d'anar bastint un fort moviment republicà que no pugui ser manipulat per aquells grups i organitzacions que, en temps de la transició, oblidaren la lluita republicana per a cobrar bons sous dels franquistes reciclats. Ens referim als famosos pactes de la transició entre els hereus del franquisme i la pseudoesquerra que, mitjançant aquells pactes contra la República, es va enriquir amb el silenci i la traïció i ara, quan va magra de vots i de suport, compareix a les manifestacions republicanes per a sortir en les fotografies. Pur oportunisme electoral que a ningú no enganya, però amb el qual s'ha d'estar alerta i vigilants sempre.
Llorenç Capellà parlava d'aquest evident oportunisme d'alguns dels nous conversos al republicanisme quan en un article recent deia que "entre els conversos de l'esquerra -socialistes i comunistes-, i després de passar-se trenta anys besant les mans a qualsevol que pogués acreditar una baronia estantissa, s'han tornat a incorporar al republicanisme. Benvinguts sien al seu lloc natural, els conversos. Tanmateix, n'hi ha per tirar el barret al foc. El seu dirigisme comença a notar-se en els moviments de base -com és ara la concentració republicana del Divendres Sant a Palma".
Dues coses importants en l'article de Llorenç Capellà: l'oportunisme dels nous conversos en uns moments que ja no saben d'on rapinyar alguns vots entre la joventut, i el dirigisme dels antics carrillistes (PCE) que, després de "passar-se trenta anys besant les mans a qualsevol que pogués acreditar una baronia estantissa", com diu l'escriptor, ara s'apunten al republicanisme.
El secretari general de la CGT-Balears, Josep Juárez, també dubtava de l'esperit autènticament republicà d'aquests "joancarlistes que es diuen d'esquerres", com escrivia en un article titular "Visca la República!". Parlant d'aquests joancarlistes republicans, el conegut dirigent de l'esquerra alternativa deia que tot plegat li semblava "un exercici de contorsionisme que no hi ha fibra humana que ho pugui suportar".
Cal dir que estic completament d'acord amb els qualificatius de "nous conversos" i de "joancarlistes que es diuen d'esquerres" que signen Llorenç Capellà i Josep Juárez, respectivament. Però nosaltres, els que patírem per defensar la República els atacs i les campanyes rebentistes de tota aquesta colla de servils, no som rancorosos. Molts dels que ara es retraten al costat de la bandera republicana manaven estripar aquestes mateixes banderes, escrivien pamflets plens de mentides, tergiversacions i calúmnies contra l'esquerra republicana de les Illes; molts d'ells eren els més aferrissats enemics de la lluita republicana. Ara, quan ja són a punt de perdre els càrrecs, oh miracle!, han descobert la hipotètica rendibilitat electoral de fer alguna activitat republicana i ja els tenim al costat, pegant colzades per sortir en els diaris. Bé, benvinguts sien malgrat que sigui amb tres dècades de retard.
L'any 1994, molts dels "nous conversos", la gent que ara ve a trucar a les nostres portes, en anys anteriors havia liquidat la lluita republicana criminalitzant, "per fer el joc al feixisme", els partits i organitzacions autènticament republicanes. Personatges com Antoni M. Thomàs, Pep Vílchez, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida signaven pamflets plens de mentides, calúmnies i tergiversacions contra l'esquerra alternativa de les Illes, els partits a l'esquerra del PCE i contra els llibres i els escriptors, qui signa aquest article, per exemple, que criticaven les seves traïdes a la República. Altres, més dogmàtics i sectaris, passaven a l'agressió física directa. En un moment determinat vaig haver d'estar ingressat a Son Dureta per les agressions patides per haver defensat la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes. La documentació de l'hospital de Son Dureta, les radiografies de l'agressió, els diaris amb els pamflets publicats per tot aquest personal, són a disposició de qualsevol lector o historiador que els vulgui veure o consultar.
Escric aquestes retxes perquè aniria molt bé que tots aquests tèrbols personatges que fins fa quatre dies no tenien altres feines que demonitzar els llibres de memòries republicans com el meu, els escriptors mallorquins d'esquerra nacionalista, la lluita per la República i el socialisme, fessin autocrítica pública de tots els errors comesos i el mal fet a la causa republicana i als militants republicans amb la seva passada activitat política i les brutors que han escampat arreu. En cas contrari, de no haver-hi aquesta autocrítica pública per tants d'anys de posar entrebancs a la lluita republicana, haurem de pensar que no són sincers en la seva incorporació a la nostra lluita amb trenta anys de retard.
Els "nous conversos", que diu Llorenç Capellà, els "joancarlistes 'republicans'", com escriu Josep Juárez, tots els oportunistes de la transició, els enemics de la República durant els anys en els quals s'han aprofitat dels privilegis que atorga el règim als seus servidors, no oblidin que els mallorquins tenim memòria històrica i, evidentment, els volem al nostre costat, no en mancaria d'altra!, però que no s'imaginin que amb aquesta conversió de darrer moment, sovint amb intencions electoralistes, ens faran oblidar tot el mal que han fet a la causa republicana si no fan aquesta autocrítica que els demanam pel seu bé i per la seva credibilitat.
Ciutat de Mallorca, 14 d'abril de 2006
Turmeda | 16 Març, 2024 14:31 |
Viatge i compromís
Guillem Frontera | 17/08/2011 |
El ciutadà d'avui té moltes oportunitats de viure la història en primera persona. Adesiara, davant la informació sobre uns esdeveniments llunyans, experimentam una estranya sensació de proximitat, derivada del fet d'haver estat a l'escenari d'aquests esdeveniments. Per exemple, aquesta sensació ens fa entendre d'una altra manera el terrorisme. Ens en matisa el punt de vista, en una o altra direcció. Si l'atemptat es produeix en un indret on fórem despreocupadament feliços fa vint dies o quinze anys, se'ns commou alguna víscera de què fins ara no havíem tengut constància. Ens sentim molt més propers a les víctimes, perquè sabem que nosaltres ho hauríem pogut ser.
Els llocs que visitam deixen rastre en nosaltres, també en el nostre cor, que poden hivernar durant anys i retornar a la vida activa per mor d'una bomba o gràcies a un cop de fortuna, a l'assoliment d'una vella aspiració històrica dels seus habitants...
Unes quantes vegades servidor vaig trescar per l'Algèria independent de principis dels anys 70. Alger -a trenta minuts en avió de Palma- acollia delegacions de tots els moviments d'alliberament nacional del planeta. El món del futur es dissenyava en bona part en aquestes delegacions. Alger era aleshores el focus d'expectatives més gran per a un món en plena etapa de descolonització, de guerra contra l'invasor americà del Vietnam, de lluita dels Black Panthers pel reconeixement de la nació negra nord-americana, de la lluita dels palestins... (Entre tants representants de tants de fronts, el canari Antonio Cubillo hi mantenia el seu Moviment per l'Autodeterminació i la Independència de l'Arxipèlag Canari -MPAIAC. Tenia un programa de ràdio de virulència antifranquista extraordinària, molt escoltat a Mallorca, per cert, i ens animà, a uns amics que el visitàrem, a imitar-lo, creant un front d'alliberament de les Balears que donaríem a conèixer mitjançant un programa de ràdio que ell es comprometia a posar a la nostra disposició a Ràdio Alger. I ens en suggerí improvisadament l'estratègia: el programa havia de donar a conèixer i exaltar els nostres herois històrics, destacant-ne els trets suposadament nacionals: podíem començar, ens insinuà, pels foners, la glorificació dels quals despertaria en els nostres conciutadans l'esperit bèl·lic adormit. Ens assegurà que el govern algerià ens donaria suport. Li vàrem dir que ja en tornaríem a parlar.)
Un dels llocs on servidor vaig anar algunes vegades és Tizi-Ouzou, capital de la Gran Cabilia, on vaig fer alguns amics que després vaig arribar a perdre de vista. Al llarg dels anys, molts d'amics se'ns extravien -o ens extraviam nosaltres respecte d'ells-, i aquest fet constitueix una de les pèrdues que acabam lamentant més. Sigui com sigui, tots aquests anys en què la guerra bruta ha matat, ferit i mutilat tanta de gent a Tizi-Ouzou, han tornat a esclatar a la meva memòria en esclatar de nou la violència a la ciutat, fa un parell de dies -un atemptat que quasi no ha merescut dues línies a la premsa.
Sovint, la reiteració de les imatges ens insensibilitza al dolor aliè que pretenen transferir-nos, certament, però hi ha una manera de viatjar que ens fa adquirir unes certes formes de compromís amb els llocs que visitam. De vegades em pregunt si les formes més habituals del turisme actual (el que feim i el que rebem) afavoreixen aquest compromís, però no sé com podrien fer-ho respecte dels llocs on no arribam a conèixer les persones.
Diari de Balears
Escric des de París. D´ençà de molts d´anys, m´he allotjat sempre al mateix hotel: a un tir de pedra de Notre Dame, entre les velles ombres del Barri Llatí. No sé si, sota les pedres i l´asfalt d´aquests carrers per on ara transcorre la meva vida, encara s´amaga l´arena. Aquí a prop tingué la seva casa George Sand i per ací desfilaren els successius amants: Jules Sandau, Alfred de Musset, Frédèric Chopin? Eren els temps de la revolució de 1830. Aquells revolucionaris vivien entossudits de forçar el progrés moral de la humanitat. Somniaven en un món més just. Eren uns romàntics. No gaire lluny del meu refugi parisenc, escriví Cortazar i s´allotjà Freud, en un carreró sense sortida com l´inconscient, quan assistia als cursos del professor Charcot.
Les portes del Cel
Per Gabriel Janer Manila
Escric des de París. D´ençà de molts d´anys, m´he allotjat sempre al mateix hotel: a un tir de pedra de Notre Dame, entre les velles ombres del Barri Llatí. No sé si, sota les pedres i l´asfalt d´aquests carrers per on ara transcorre la meva vida, encara s´amaga l´arena. Aquí a prop tingué la seva casa George Sand i per ací desfilaren els successius amants: Jules Sandau, Alfred de Musset, Frédèric Chopin? Eren els temps de la revolució de 1830. Aquells revolucionaris vivien entossudits de forçar el progrés moral de la humanitat. Somniaven en un món més just. Eren uns romàntics. No gaire lluny del meu refugi parisenc, escriví Cortazar i s´allotjà Freud, en un carreró sense sortida com l´inconscient, quan assistia als cursos del professor Charcot. Aquest matí he visitat una exposició al museu del Louvre sobre art egipci organitzada entorn de la idea que aquells pobles del delta i les riberes del Nil tingueren del més enllà de la vida. El títol: Les Portes du Ciel. Les portes que separen la realitat dels móns imaginaris.
L´itinerari de l´exposició et permet de penetrar en l´univers de la creació del món i en els mites que giren entorn de la llum. Quan arriba la nit, a l´altra banda de l´espai i els paisatges quotidians, el sol es regenera i els difunts adquireixen un raig de vida eterna. De matinada, quan l´horitzó s´obre de nou, reapareix la llum i entra de bell nou als temples i guaita a les tombes. Així, la claror del sol esdevé la matèria que uneix el món dels vius i els territoris on habiten els morts. Cada dia torna a repetir-se el mateix circuït. Un dia rere l´altre el sol construeix l´eternitat. (En la mitologia egípcia els obeliscs representaven un raig de llum solar. A Mallorca, l´obelisc alçat a la memòria de l´arxiduc Lluís Salvador d´Àustria, de contundent reminiscència egípcia, és conegut entre la gent pel "supositori", altrament dit "el pirulí de l´Arxiduc"). Ahir, al Salon du Livre, se´m va acostar un jove i em va preguntar: "Ha sentit parlar mai d´Allan Kardec?" Li vaig dir que no, que hi ha molta de gent de la qual no he sentit parlar mai. I de la que he sentit parlar, me´n sobra la meitat. Insistí: "Kardec fou metge i pedagog, va néixer a Lyon a començaments del segle XIX, és el sistematitzador de l´espiritisme". Li vaig dir que un oncle meu havia festejat una espiritista que es deia Francisca. Un dia la trobà dins la cambra a les fosques que es barallava amb una santa local perquè li havia dit que, tanmateix, el meu oncle no arribaria a esser el seu home. Ella s´hi enfadà, li féu ofertes de pegar-li amb una granera i l´esperit de la santa li aferrà dues galtades. Més tard, a la Biblioteca Nacional vaig poder veure una exposició de fotografies reunides sota el títol de Controverses. Són fotos que testimonien un esdeveniment que ha marcat la història contemporània. Hi apareix la fotografia d´un soldat de l´exèrcit roig que posa la bandera al capcimal de les runes del Reichstag, a Berlín, el mes de maig de 1945, la de l´arribada d´Eugene Buzz Aldrin a la lluna, el mes de juliol de 1969, una de les que féu Lewis Carroll a Alice Liddell, l´any 1859? I la del fantasma de Lady Dorothy Townshend, morta a Gran Bretanya l´any 1726 de manera dramàtica. El seu home havia descobert que havia tingut una aventura de fadrina i, perquè no ho suportava, la tancà en una cambra fins que va morir-se. Digueren que havia mort de pigota. La fotografia és de 1936 i la féu Indre Shirà: una forma vaporosa, els cabells llargs, una túnica blanca? Diuen que és la primera prova científica de l´existència de fantasmes. París torna a seduir-me. Durant molts d´anys he cantat -però era una veu que em ressonava dins la memòria- una vella cançó de Josephine Baker: J´ai deux amours, mon pays et Paris... Però d´això fa molt de temps. Ara, només em queda París.
Diario de Mallorca (28-III-09)
El Marais fou fins al segle XVIII un cau de l'aristocràcia. Però les carretes de la guillotina durant el noranta-tres visitaren massa vegades els fins llavors feliços habitants d'aquell tancat univers. El raval senyorial, aquella classe parasitària, escombrada per Robespierre i Napoleó, no es recuperà mai més de l'endemesa revolucionària. Tan sols en restaren dempeus els palaus, carcassa desfeta ocupada ara per nou-burgesos enriquits que feren fortuna amb l'Imperi, amb la posterior restauració monàrquica i amb cada una de les repúbliques que s'anaren succeint. (Miquel López Crespí)
Records de París (I)
Per Miquel López Crespí, escriptor
Montparnasse té la seva història. Com tots els barris de París, cavalcant entre el gloriós passat i el no-res actual d'anunci televisiu. El nom l'hi posaren els estudiants parisencs del segle XVIII que hi solien acudir a fer festes i saraus, a recitar poemes a les pedreres, fugint de l'aclaparador poder del centre. El mil nou-cents fou l'època daurada del barri. Poetes com Max Jacob, Guillaume Apollinaire, Paul Fort, Blaise Cendrars... Altres personatges d'importància cabdal passejaren per aquests carrers reblerts de somnis provant de canviar les coordenades de la Història: Lenin, cavillant l'assalt al Palau d'Hivern; Trotski, exiliat, pensant com fer-ho per a acabar amb les degeneracions estalinistes de la revolució soviètica. Ben cert que en aquella època Montparnasse era encara un poble. Els artistes hi acudien per la baratura dels habitatges, perquè hi podien trobar una pensió gens cara on passar una temporada refugiats, submergits dins llurs follies respectives. Més endavant, els bars de Montparnasse es poblaren de tipus aptes tant per al suïcidi com per a l'èxit més aclaparador. Els Hemingway, Fujita, Zatkin, Braque, Chagall, Picasso, Klee. Però de tot això no en queda res. Avui dia, uns gratacels gegantins han aixafat els records dels Henry Miller o Dos Passos que vingueren a viure aquí.
Em trob novament a París. El Marais. Place du Marché Sainte-Catherine, a dues passes de la Place des Vosges. Des de la finestra puc veure la casa on Victor Hugo escrigué Ruy Blas, Els Miserables... La mansió que conegué les tertúlies que l'autor de El 93 feia amb Lamartine, Alfred de Vigny, Dumas, Balzac.
Mentre desfaig la maleta donant una ullada nostàlgica al meu voltant, no deix de pensar en les diferències establides pels anys. Abans, quan arribava a la Gare d'Austerlitz anava apressat, amb el cor batent, a la cita de seguretat de la Font-Saint-Michel on havia de trobar els companys. París, en el passat, eren els cafès del Quartier Latin, la impremta que editava tant de material subversiu prop de l'església de Saint-Germain-des-Prés, l'encontre amb els exiliats, els mítings multitudinaris a la Mutualité contra la dictadura o la intervenció ianqui al Vietnam. Compràvem discs de la resistència, llibres, anàvem al cinema a veure les pellícules prohibides a l'Estat espanyol...
Avui tot és diferent. Fa anys que la impremta que editava el material per a l'organització desaparegué, que les llibreries on venien els discs amb la música del Vietnam, els llibres de marxisme, plegaren. Potser, si ara hi anàs, trobaria una hamburgueseria Mac Donald's, una botiga de souvenirs barats aptes tan sols per a les riuades de japonesos que tot ho han envaït. Aquell món s'ha fet fonedís: els amics, les velles organitzacions, els companys i companyes de la Lliga Comunista Revolucionària amb qui vaig compartir tantes illusions per les artèries d'aquest París tan estimat. Les pedres de les places, les façanes de les cases, ressonen encara amb els timbals del 93, les carretes plenes d'aristòcrates anant cap a la plaça de la Revolució, les barricades de la Commune...
El Marais. Avui he procurat defugir els viaranys coneguts del Quartier Latin-Boulevard Saint-Michel. L'actual massa d'estudiants, la futura administració de l'imperi francès, em recordaria, potser, els amics del passat, els joves que s'estimaven més romandre al carrer discutint les teories de Rosa Luxemburg, Gramsci, el Che i Mao Zedong, que no pas escoltar els avorrits professors universitaris. Els cans guardians del capitalisme, que diria Paul Nizan. Jean-Paul Sartre, Simone de Beauvoir, Nikos Poulantzas, Louis Althusser, eren els únics que se salvaven de la crítica generalitzada.
Els textos de combat que omplien les llibreries del barri estudiantil han estat substituïts per indigestos volums oficials, per manuals d'informàtica cada vegada més aclaparadors. Els joves estudiants parisencs sembla que fa segles que oblidaren el seixanta-vuit. Parlar-los del que succeí fa vint anys és provar que s'interessin per les guerres púniques, la sortida dels hebreus d'Egipte, la guerra civil espanyola. Alguns, els més inquiets, potser s'aturin un moment i, reflexionant sorneguerament, diguin a la fi: "Ah, sí, el seixanta-vuit. Els pares quan eren joves. Les seves batalletes. L'època del Jean-Paul Sartre, el Cohn-Bendit i l'Alain Krivine". Poca cosa més. Els assalts de la policia a les barricades; l'ocupació diària de les facultats universitàries i de l'Odéon convertit en quarter general de la revolta; tot resta barrejat, dins els més preocupats pels esdeveniments històrics, amb els records boirosos de la gran revolució francesa. Per acabar d'arrodonir-ho, una allota amb ulleres, que porta entre els llibres un disc de Madonna, et dirà, sentenciant: "Els darrers hereus de Babeuf". Per això, aquesta vegada val més romandre lluny de la Cité.
El Marais fou fins al segle XVIII un cau de l'aristocràcia. Però les carretes de la guillotina durant el noranta-tres visitaren massa vegades els fins llavors feliços habitants d'aquell tancat univers. El raval senyorial, aquella classe parasitària, escombrada per Robespierre i Napoleó, no es recuperà mai més de l'endemesa revolucionària. Tan sols en restaren dempeus els palaus, carcassa desfeta ocupada ara per nou-burgesos enriquits que feren fortuna amb l'Imperi, amb la posterior restauració monàrquica i amb cada una de les repúbliques que s'anaren succeint. A començaments de segle eren els menestrals i certs sectors populars els qui, com a formiguetes, s'havien anat apoderant de les restes d'aquelles luxoses mansions, els esplendorosos casals del districte que fou el més poderós de París fins ben entrat el segle XVIII.
El Marais. Els seus carrers estrets dificulten, per sort, el trànsit que inunda paorosament la resta de la ciutat. La conversió de nombrosos casalots en museus, l'existència d'hotelets per a gent encuriosida o a la recerca de tranquillitat, ha donat un caràcter específic al raval que el fa summament apte per a acollir fugitius de la guerra quotidiana. M'alluny de la finestra.
La cambra és neta, emmoquetada, situada estratègicament en un tercer pis des del qual es poden contemplar les teulades dels vells edificis del Marais. El Carnavalet, allà lluny, esdevingut flamant museu de la Revolució Francesa, m'indica que el passat és més fort dins meu del que em pensava. No tenia planificat tornar-hi, però les seves sales serven tresors d'incalculable valor per als qui encara sobrevivim entre quimeres i esperances. Conservats com en una nau intemporal del temps: retrats de Danton, Marat, Robespierre, Saint-Just; pedres autèntiques de la Bastille; els primers decrets revolucionaris; la primerenca Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà; les claus de les presons del Temple i la Conciergerie, on romangueren presoners Lluís XVI, Maria Antonieta i els seus fills; el diari de Babeuf...
Vet aquí l'esperit "pur" de Jüngers... De l'execució d'un presoner li interessen els colors del paisatge en aquella hora concreta de la mort, la bellesa del forat de les bales en el pit, el misteri que poden significar les evolucions d'una mosca que sobrevola el piquet d'execució sense que el condemnat -amb els ulls tapats- la pugui veure. Terrible, el destí del condemnat que se n'anirà a l'altra riba sense haver pogut copsar el profund misteri d'aquest vol de la mosca en una cendrosa matinada, en un bosc proper a París! (Miquel López Crespí)
Diaris i dietaris: records de París (i II)
Per Miquel López Crespí, escriptor
Ara s'ha posat de moda Jüngers; un antic membre de l'Estat Major alemany en temps de l'ocupació de França. Jüngers, una personalitat contradictòria. Pareix que "sentia" profundament les execucions en massa que ordenaven els seus màxims responsables i que, fins i tot, plorava a les nits -d'això no hi ha constatació documental- quan sentia el terrabastall que produïen les unitats de la Gestapo sacsejant els barris jueus de París. S'estremia en sentir -escriu- els plors de mares i pares separats dels seus fills. No podia llegir amb calma les curiositats de bibliòfil que trobava a les llibreries de vell de París. És curiós el personatge, no ho negaré. Però tota aquesta parafernàlia de Jüngers, el seu amor a l'art, a la "bellesa" i envers els aspectes més allunyats de la quotidianeïtat... em fa pensar, per uns moments, que és possible que no estiguem tan allunyats dels temps de l'ocupació nazifeixista.
Les preocupacions d'aquest sector de l'Alemanya "culta" i antinazi (sembla que Jüngers participà en la conspiració contra Hitler de 1944) no resten gaire allunyades de les idees d'algun dels nostres escriptors més "progres". Recentment un autor molt lligat a certs sectors del nacionalisme illenc afirmava en una entrevista que la seva màxima illusió, el somni de la seva vida, hauria estat ser un ciutadà de la Grècia clàssica per a gaudir així d'aquella època esplendorosa. Segles magnífics on l'home -deia l'escriptor- estava ocupat en la creació de bellesa pura... El novellista que feia tan agosarades afirmacions -tan properes, per altra banda, al que pensava Jüngers en el seu moment- és un home de carrera... (lletres, precisament). I aquest "culte" partidari de la "bellesa" clàssica pareix oblidar que la societat grega d'aquella època -com totes les societats del seu temps- era un món basat exclusivament en la més absoluta esclavitud. En uns segles en què la vida dels esclaus valia menys que la d'un cavall o una ovella, i on les sublevacions d'aquests sectors majoritaris de la població s'esdevenien sovint (amb la segura i cruel repressió posterior)... quin sentit té lloar exclusivament la "bellesa" que segregava el poder establert? A vegades ho discutim amb els amics... Ben segur que, si haguéssim viscut aleshores, hauríem preferit donar suport a les sublevacions dels oprimits -malgrat cremassin temples, les estàtues dels déus, les grans mansions senyorials- que no estar al costat de qui manava la matança contra el poble: els intellectuals, legisladors i militars que ordenaren bastir tots els Partenó del món o escrigueren qualsevol mena de teorització per a defensar els fets i idees de l'aristocràcia dominant.
Sempre hem considerat que hi ha més art en la vida lliure d'una persona que en qualsevol de les categories culturals que promocionen els criats intellectuals dels "elegits"... Jüngers mateix, com aquest escriptor proper al nacionalisme d'esquerres, ben igual que els germans Villalonga, tutti quanti, oblidant en tot moment l'existència dels inabastables sectors de la humanitat explotada, sense voler entendre -mai!, primer la mort!- que la "cultura" és sovint el producte de la divisió de la societat en classes... Vet aquí l'esperit "pur" de Jüngers... De l'execució d'un presoner li interessen els colors del paisatge en aquella hora concreta de la mort, la bellesa del forat de les bales en el pit, el misteri que poden significar les evolucions d'una mosca que sobrevola el piquet d'execució sense que el condemnat -amb els ulls tapats- la pugui veure. Terrible, el destí del condemnat que se n'anirà a l'altra riba sense haver pogut copsar el profund misteri d'aquest vol de la mosca en una cendrosa matinada, en un bosc proper a París!
No li discutirem una segura professionalitat -no era Alemanya un dels pobles més cultes del món a començaments dels anys trenta, quan engendrà la bèstia?- en les acurades descripcions d'un París decadent...
Cabarets, prostitutes, cerca de llibres del segle XVI o XVIII a les paradetes dels boukinistes del costat del Sena. Acaronar un curiós manuscrit del segle XIV mentre els avions britànics acaben de bombardejar les fàbriques dels afores s'esfilagarsa fins a esclatar -vermell de sang- cobrint tot el que pot abastar la retina de Jüngers i tots els seus amics (Celine, a la vora). Parlar de Rimbaud, Flaubert o, fins i tot, dels enciclopedistes, a un bon restaurant sempre ben acompanyat d'una d'aquestes -o aquests- intellectuals que collaboren amb el Reich per poder finir així amb la degeneració de la raça: pagesos de cabells bruns i ulls negres tan allunyats de la puresa ària que ve de del nord a cavall d'uns moderns tancs alemanys, amb l'uniforme de les SS -bell, abans del fang i la neu de Stalingrad- i que parlen d'una França renovada sense sang jueva, aliada per sempre a aquests cultes fills del nord que es deleixen escoltant Wagner a l'Òpera de París...
La resistència francesa, els hostatges torturats i afusellats cada dia, els setanta mil jueus assassinats, arrossegats a fuetades fins als forns crematoris... les tortures diàries a casernes i comissaries... somnis evanescents, realitats barroeres que cal no tenir en compte en el moment que es tasta la darrera ampolla de xampany que acaba d'arribar al despatx. Obsequi de diligents propietaris amics de Vichí per tal de fer agradable l'estada del culte ocupant (només ell sap assaborir el tast exacte d'aquest xampany, ara ja per sempre immortalitzat en els Diaris de París).
No. Ningú no sabrà mai els noms dels patriotes llançats als amagats fossars comuns dels afores de la gran ciutat. Ningú. Això no importa. Ara tampoc no interessa res més que la personal promoció, esclafar el company. Solidaritat en el ram de la ploma? Tornar a l'esperit d'aquell utòpic Congrés de Cultura Catalana? Anar plegats d'excursió? Agitar enmig de la plaça l'estelada, la bandera roja del proletariat universal? Jüngers se'n riu de nosaltres mentre continua discutint amb una antiga comtessa -cinc segles de sang pura, si no recordam les mil unions carnals amb els criats i criades de palau- la necessitat de depurar, mitjançant una aplicació científica de la moderna genètica alemanya -s'està avançant molt a Treblinka i Mauthausen!- el detritus del si de la raça francesa, pura durant millennis.
Turmeda | 15 Març, 2024 13:02 |
Aquelles setmanes a Lluc, amb la padrina, em serviren per a conèixer molts d´aspectes desconeguts de la família. En les nostres caminades per la muntanya m´explicava detalls que mai ningú m´havia contat. De petit ja sabia de l´existència de l´oncle Miquel Crespí Pons, el batle Verdera. Quan anava a primària, a l´Escola Graduada, sempre havia vist el seu retrat presidint la sala principal del grandiós edifici bastit a finals dels anys vint. De sempre, com a membre dels Verdera, els professors m´havien tractat amb una certa deferència. I el dia que es complia el vint-i-cinquè aniversari de la inauguració del centre, vaig ser l´escollit per a recitar Lo Pi de Formentor davant els alumnes. Va ser una festa solemne. El poble reconeixia en l´oncle Miquel Crespí el personatge que havia ajudat a bastir l´escola que els poblers necessitaven d´ençà feia anys. Record que vaig estar assajant molts dies. El primer que feia quan m´aixecava era recitar el poema. El dia de la festa me´l sabia perfectament. Quan el director em cridà per a pujar al cadafal em vaig aixecar decidit, sense gens de por, segur que no fallaria. (Miquel López Crespí)
Sortosament, abans d´anar a Lluc havia col·locat entre els llibres la petita radieta que acabava de comprar el pare. Era un dels primers aparells portàtils que es podien adquirir a Can Mas, prop de casa. L´aparell era una novetat al poble. Malgrat que pesava mig quilo el podies portar en una butxaca o a la mà i la gent obria els ulls com un plat en veure un giny tan meravellós. Eren ràdios que funcionaven amb transistors, sense necessitar de les grans bombetes que tenien les antigues. Vaig pensar que si la portava al santuari podria sentir les notícies d´arreu del món. La ràdio també disposava d´ona curta, que era l´opció necessària per sentir les emissores estrangeres que més m´agradaven: la BBC de Londres, Ràdio Moscou, Ràdio París, Ràdio Espanya Independent. Dies abans de preparar la roba i els llibres havia enviat a l´emissora del PCE un parell de reportatges i els volia sentir fos com fos. Vaig comprar igualment quatre piles petites per si no en trobava a Lluc.
La ràdio, malgrat el domini franquista de les ones, era per a nosaltres la porta oberta a l´univers, el camí per on burlàvem la manca d´informació de la dictadura i podíem saber exactament el que passava pel món.
A Mallorca, la primera emissora legal va ser EAJ-13 Ràdio Mallorca, creada l'any 1932. A l'illa, Ràdio Mallorca va ser l´única senyora de les ones fins que pel decenni dels cinquanta es crearen les de les joventuts falangistes: "Radio Juventud de Felanitx" i "Radio Juventud de Inca". Ràdio Popular, propietat de la Diòcesi de Mallorca, fou fundada l'any 1959. També hi havia altres emissores de la "Cadena Azul de Radiodifusión", la "CAR". A sa Pobla era molt escoltada "Radio Juventud", que emetia des d'Inca. La revista de sa Pobla Vialfàs publicava sovint els anuncis de "Radio Juventud”.
El món de la ràdio "oficial" era format per un "imperi" radiofònic de més de dues-centes emissores d'ona mitjana (la "normal") i que emetien en quaranta-una freqüències distintes. Amb els anys, ja ben entrats els cinquanta, diversos processos de fusions i control governamental deixaren un panorama radiofònic basat en dos grans eixos: la radiodifusió de titularitat estatal i la radiodifusió de titularitat no estatal, més algunes cadenes i emissores privades.
Vivíem immersos dins el que s'ha anomenat l'"època daurada de la ràdio espanyola". És una època "daurada" per als vencedors de la guerra civil, però no ho és ni per als derrotats ni per a la cultura. No en parlem del que aquesta "victòria" va significar per a les cultures nacionals de Catalunya, Galícia o Euskalherria. Són els anys de control falangista i nacional-catòlic amb els "partes", les xerrades religioso-polítiques del Padre Venancio Marcos. Els espais de "diversió" van a càrrec de locutors del tipus Bobby Deglané i la seva famosa Cabalgata fin de semana. Naixia igualment el famós Carrusel deportivo, i Matías Prats esdevenia el "monstre" de la informació esportiva (curses de braus incloses!). Hi ha algunes activitats culturals tipus Teatro del Aire -a la SER- i Teatro Invisible -a Ràdio Nacional-. Activitats teatrals, al costat de les famoses radionovel·les, que marcaran la consagració professional d'actors com Maruchi Fresno, Ana Mariscal, Ana María Noé, Juana Ginzo, Fernando Rey, Rafael Calvo, María Asquerino, Luis Durán, Pepe Franco, Alfonso Muñoz... Són noms que perduren en la nostra memòria i la de tota aquella generació de modistes i obreres que, en poder, es passaven les horabaixes sentint els interminables serials de Luisa Alberca, Guillermo Sautier Casaseca i Pedro Pablo Ayuso. Les veus d'Amparo Reyes, Maribel Alonso, Manolo Bermúdez, Rafael Barón, Pedro Pablo Ayuso, marquen aquells d'anys de ràdio oficial franquista.
La radionovel·la també va ser "mobilitzada" pel règim en la seva lluita contra el "comunisme" i la "conspiració maçònica universal". En aquells anys tot el que no era seguir les consignes de la dictadura era, senzillament, fer el joc al "comunisme internacional" que, com hom pot suposar, pagava Moscou per a desprestigiar vilmente las grandes realizaciones del Caudillo. Radionovel·les polítiques, entre moltes d'altres, són Lo que no muere i El derecho de los hijos. La guerra freda i aquest anticomunisme militant es troba en algunes adaptacions de Mallorquí. Per exemple en Mientras la tierra exista, d'Henri Troyat. Llamas de redención és una apasionada apologia dels "valors" religiosos del nacional-catolicisme.
El serial que més escoltàvem era Ama Rosa, de Guillermo Sautier Casaseca i Rafael Barán. També eren importants, per l'èxit d'audiència, Nunca es tarde cuando amanece, de A. Oliveras Mestre; La bestia dormida, de Marisa Villardefrancos; La dama de verde, de Guillermo Sautier Casaseca i Luisa Alberca; Echa tu pan sobre las aguas, de Celia Alcántara; i El cielo está en el bajo, també de Sautir Casasseca i Rafael Barón.
Aquesta era l'"España oficial", per tot el que fa referència a la ràdio. Però l'ona curta ens permetia el coneixement i aprofundiment d'altres realitats.
Sempre em vaig demanar com era possible que la dictadura no prohibís la recepció de les emissores estrangeres. Per quins motius deixaven aquesta porta oberta al coneixement? Hauria bastat que decretassin la fabricació d´aparells sense aquesta possibilitat i la fosca s´hauria estès, poderosa, per tot l´Estat. Tampoc entenia com no controlaven el servei de correus. En tots els anys que vaig fer de corresponsal de Ràdio Espanya Independent, mai hi vaig tenir cap problema. És evident que els articles anaven signats amb pseudònim i que el nom del remitent era fals; però haurien pogut aturar la carta, destruir-la, que no pogués arribar mai a l´adreça del Partit Comunista italià o francès, que eren els indrets indicats per l´emissora per a fer arribar el material a Bucarest.
Tenia ben controlat el temps que trigava a arribar l´article. Normalment en una setmana ja podies sentir el reportatge. El naixent turisme de masses, l´aeroport de Palma perfectament comunicat amb els de les capitals europees, facilitava aquesta velocitat? Possiblement. En els seixanta començava la ferotge embranzida turística que canviaria les illes de cap a peus. Un autèntic canvi social, un terratrèmol que faria trontollar les bases del règim quasi feudal que patíem.
Record que al final de l´article escrivia una postdata indicant el dia de la setmana en el qual m´interessaria sentir l´escrit. Mai no va fallar! Aleshores ens reuníem amb el grup del col·legi, els companys de Nova Mallorca, i sentíem amb deler aquella informació que imaginàvem útil per a escurçar el temps d´esclavatge sota el règim.
Quantes hores vaig perdre (o guanyar, vés a saber!) amb la història de la ràdio i els articles? Com podia fer com pertocava els deures que ens posaven els professors? En arribar a casa la meva obligació hauria estat restar un parell d´hores estudiant la lliçó de l´endemà, fent els problemes de matemàtiques, estudiant l´assignatura de Física i Química... No ho feia. Em tancava a la cambra i obria els llibres. Era una tàctica per dissimular davant la família. El que feia en realitat era mirar els diaris del dia. Trobar, en les informacions oficials a Diario de Mallorca, Última Hora o el Baleares (que era el diari del Movimento) els detalls que em permetessin escriure una nota per a Ràdio Espanya Independent. Analitzava, talment tengués una lupa en els ulls, les notícies sobre la manca d´il·luminació a un barri, el desnonament d´una família necessitada, l´augment del preu del pa o qualsevol queviure, els problemes derivats de l´aiguat que havia fet malbé la collita dels pagesos, la manca d´ajuts econòmics per als que havien patit la inundació dels horts pel desbordament d´un torrent... Qualsevol deficiència em servia per a blasmar contra el franquisme, per a provar de fer veure´n la manca de sensibilitat envers els més desfavorits. Una vegada fet l´article el signava amb el nom de Nova Mallorca i amb la falç i el martell fet amb una goma d´esborrar. Després tancava el sobre. Ens especialitzàrem a analitzar la realitat a través de la ràdio. Per primera vegada podíem sentir les veus autèntiques, reals, dels personatges històrics de què ens havien parlat el pare i l´oncle José a casa: els encesos discursos de la Pasionaria, les intervencions de Santiago Carrillo; també els discursos de Fidel Castro en aquell memorable viatge a Moscou l´octubre de 1962. Sentíem les cançons de Raimon, Chicho Sánchez Gordillo, poemes de Rafael Alberti, Miguel Hernández, Pablo Neruda, Blas de Otero, Gabriel Celaya, Marcos Ana... L´emissora tenia igualment programes especials dedicats a Catalunya, Galícia i el País Basc i, un dels que més ens interessava, la veu dels presos polítics en un programa setmanal titulat “La Voz de Burgos”.
Per això mateix volia tenir al costat la ràdio de piles, l´aparell portàtil que ens permetia sentir música i les més variades informacions anant d´excursió, estant al racó més amagat del camp i la muntanya, a la platja. No necessitaven cap endoll elèctric! Una meravella, una joguina a les mans d´uns adolescents de començaments dels seixanta!
Molts dies anàvem a dinar al restaurant de la Font Coberta, que s´havia inaugurat feia poc. Era una petita caminada travessant la plaça i anat per un caminoi tranquil, envoltats de sembrats, ametlers i oliveres. Ens acompanyava l´antic combatent republicà Josep Ferrer, recolzat en un gaiato. La seva salut no millorava. Tan sols quan parlava dels anys de la República, de les esperances d´aquella època, els ulls se li il·luminaven i pareixia que rejovenia. En aquest aspecte era igual que el pare i l´oncle.
Al nostre voltant, tot restava tranquil. Els coloms bevien a la font i, si feia brusquina, s´amagaven sota els antics porxets. Els guàrdies civils de la caserna ens miraven indiferents, alhora que preparaven les bicicletes i els fusells per anar a fer la ronda. La padrina Martina es trobava prou bé. Era evident que l´estada a Lluc la distreia. La mort del fill li havia fet perdre l´alegria, però estar al santuari, lluny de les obligacions familiars, provant d´oblidar la pena que la tenia corpresa, li donava serenor. Sovint no sabia on era: marxava de bon matí abans que jo despertàs. Normalment era a missa primera o, tota sola, feia el camí del Rosari. Alguna vegada la vaig veure parlant amb ella mateixa. Mantenia estranyes converses amb els esperits. Com si estigués en una de les sessions d´espiritisme a què em portava de petit. Altres, desapareixia per anar a sentir els assaigs dels blauets de Lluc. A mi també m´agradava perdre´m pels passadissos del monestir, avançar enmig d´aquell silenci increïble. Només ensopegaves amb algun dels sacerdots que, apressat, et fregava el costat com una ombra fugissera. La recepció estava oberta a primeres hores del matí. Sempre em vaig demanar què hi feien tan prest a l´oficina. Durant les setmanes que romanguérem a les nostres habitacions mai no veiérem cap nou hostatge.
Comparava el silenci solemne amb el soroll dels estius, amb tot d´al·lots corrents arreu. Els crits i gatzara dels infants, les padrines i les mares anat amunt i avall, agafant les pilotes de la tropa per por que no espanyassin un vidre. Aleshores els estadants i visitants eren nombrosos. Cotxes i autocars arribaven sense aturar portant més gent. Però ara, a l´hivern, just érem mitja dotzena de persones. I, sortosament, un matí ens aixecàrem i ja no trobàrem les germanes Gelabert. En el bar, na Margalida ens digué que havien berenat molt prest i agafaren la camiona que tornava a Inca. Va sentir que comentaven que no tornarien mai més al santuari. “Això no és el que era” comentaven, alhora que, àvides, sucaven les ensaïmades en la xocolata que havien demanat. Margalida de can Tonió també estava feliç de perdre-les de vista. “Son brutes”, ens deia. “Regalims de xocolata els cauen al damunt del vestit i no se n´adonen. Hauries rigut en veureu-les empolsades amb el sucre de les ensaïmades! Deien que estaven fartes de sentir les converses del vell republicà. `Pesta de rojos!`, exclamaven. `No els matàrem a tots. Encara, després de la neteja que férem, en deixàrem llavor!´. Esvalotades, parlaven tot menjant i això els feia tossir tacant el marbre de la taula amb glopades de xocolata mesclada amb la seva saliva”.
“Sort que han marxat!”, sospirava Margalida. “Ara podrem parlar amb tota confiança sense tenir aquestes dues bruixes al davant”.
Em demanava si encara portarien dins la cartera el carnet de Falange, la clau que obria totes les portes en els anys de la guerra civil, el paper de cartró vermell amb el jou i les fletxes que et permetia alçar la veu, assenyalar qui era amic o enemic del règim, entrar a les cases, escorcollar sense permís... Quin poder, el carnet de Falange Española Tradicionalista y de las JONS!
Al poble anava a tallar-me els cabells a la barberia de can Joanet, prop del Bar Rapinya, a dues passes de sa plaça. Un dia hi vaig ser testimoni d´un fet que em va sobtar. A casa havia sentit parlar dels assassins que se´n portaven la gent als murs del cementiri, a les cunetes dels voltants. Matons que torturaven i mataven. Però mai n´havia vist un de prop. Els criminals circulaven lliurement pel poble, sovint situats a llocs de comandament. Uns, endollats a l´Ajuntament, altres a la policia, als sindicats feixistes... Alguna vegada la padrina, quan anava a comprar al mercat del diumenge em deia, amb veu baixeta: “Veus aquell que porta capell? És en Tòfol de can Bufa. En va matar molts en temps de la guerra. Era l´encarregat de portar-los a Can Mir, a Palma, però també sabia prémer el gallet quan convenia i li venia de ganes”.
Els havia vist de lluny. Però ara, a la barberia, mentre esperava el meu torn, vaig sentir la conversa que em va deixar corglaçat.
Jo mirava des de la cadira on esperava que em cridassin. En Joanet tallava els cabells a un pagès que tenia vist sovint a la plaça. Hi tenia una paradeta de venda de verdures. Les dues persones, barber i pagès, s´havien animat conversant i, sense anar a pensar qui pogués haver-hi al local, de cop i volta sortí el nom del mestre socialista Jaume Serra Cardell, assassinat pels militars i falangistes al Fortí d´Illetes. Es parlava de la seva bonior, del suport als pobres i desvalguts, del dia que, juntament amb els carrabiners, va fer front a la sublevació feixista.
Escoltava estranyat. Normalment a la barberia només es parlava del temps que faria, de futbol, de les pel·lícules que s´havien estrenat aquella setmana a can Guixa i can Pelut.
La política era tema tabú. Mai havia sentit cap discussió a un local públic. La por encara planava arreu, forta, poderosa.
Aleshores intervengué en la conversació el senyor Antoni Quetgles, un magatzemista ric i del qual les males llengües deien que estafava els pagesos amb el preu de les patates que exportava a Londres. Romania assegut a un racó llegint una revista esportiva. Potser ningú s´havia fixat en la seva presència. La publicació li tapava el rostre i tots pensàvem que era un client més, esperant el torn, indiferent al que es parlàs en aquell indret.
De cop i volta l´home s´aixecà de la cadira i adreçant-se al pagès li mostra el carnet de Falange i, seriós, li digué: “Tú, calla, pagesot. Si encara ets viu és gràcies a mi. Eres a la llista per portar-te al cementiri de Porreres aquell setembre de 1936. O no recordes que aleshores feies feina al meu hort, a Son Amer? Qui et va salvar vaig ser jo. Sí, no posis aquesta cara. Et necessitava a l´hort i per això mateix no volia que et matassin. En cas contrari m´hauria estat ben igual. Un socialista menys al món! No parlis del que no saps. Deixa la política a part i dedica´t a vendre verdures!”.
Dit això tornà a amagar el carnet a la butxaca i continuà la lectura com si no hagués passat res. El pobre home no podia avenir-se del que havia sentit. Pagà ràpidament i marxà sense badar boca. Per uns moments la por engendrada per la guerra, que mai no havia marxat de places i carrers, s´ensenyoria, altiva, al meu davant, alçant els antics estendards de bales i sang.
Aquelles setmanes a Lluc, amb la padrina, em serviren per a conèixer molts d´aspectes desconeguts de la família. En les nostres caminades per la muntanya m´explicava detalls que mai ningú m´havia contat. De petit ja sabia de l´existència de l´oncle Miquel Crespí Pons, el batle Verdera. Quan anava a primària, a l´Escola Graduada, sempre havia vist el seu retrat presidint la sala principal del grandiós edifici bastit a finals dels anys vint. De sempre, com a membre dels Verdera, els professors m´havien tractat amb una certa deferència. I el dia que es complia el vint-i-cinquè aniversari de la inauguració del centre, vaig ser l´escollit per a recitar Lo Pi de Formentor davant els alumnes. Va ser una festa solemne. El poble reconeixia en l´oncle Miquel Crespí el personatge que havia ajudat a bastir l´escola que els poblers necessitaven d´ençà feia anys. Record que vaig estar assajant molts dies. El primer que feia quan m´aixecava era recitar el poema. El dia de la festa me´l sabia perfectament. Quan el director em cridà per a pujar al cadafal em vaig aixecar decidit, sense gens de por, segur que no fallaria.
Em sortí perfecte. Els aplaudiments rebuts en aquells moments perduren encara a les meves oïdes. I una conseqüència de tot allò va ser la meva afecció per la poesia. Va ser quan vaig trobar per casa aquell famós llibre de poesia espanyola: Las mil mejores poesías de la llengua castellana. Un llibre que sempre m´ha acompanyat.
Sovint pens si aquells aplaudiments no devien ser la causa de la meva dèria per escriure, per llegir. Potser un psicòleg m´explicaria que aquell fet és el que marcà per sempre la meva vida.
De la novel·la de Miquel López Crespí Un hivern a Lluc (El Tall Editorial)
Turmeda | 14 Març, 2024 09:05 |
Illes . La generació literària dels 70 més activa que mai -
El diari Última Hora entrevista l´escriptor pobler Miquel López Crespí
El Tall Editorial publica llibre de viatges
Per Raphel Pherrer (Última Hora, 4 de Juliol de l´any 2021)
Miquel López Crespí (Sa Pobla, Mallorca 1946) es novelista, autor teatral, poeta y ensayista. A finales de los años sesenta empezó a realizar colaboraciones en la prensa de las Islas (Última Hora, El Mirall, l´Estel) difundiendo innumerables artículos sobre temas culturales, memoria histórica y de opinión política. Desde comienzos de los setenta ha publicado más de noventa libros de poesía, teatro, memorias y novela. Miquel López Crespí hace años que está jubilado pero las editoriales no le dejan en paz y contínuamente solicitan nuevas obras, así que desde 2018 ha publicado “Repressió i cultura durant el franquisme” (Lleonard Muntaner Editor), “Joc d´escacs” (Llibres del Segle); “Allò que el vent no s´endugué” (El Tall Editorial); “Visions literàries de sa Pobla” (Llorenç Gelabert Editor); “Un hivern a Lluc” (El Tall Editorial); “Una història amagada” (Lleonard Muntaner Editor); “Dies Irae” (La Lucerna) i “El vicari d´Albopas” (Ajuntament de sa Pobla). A principios de julio de 2021 Miquel López Crespí saca a la luz(El Tall Editorial) su última aportación, “Llibre de viatges”.
Este libro de viajes trata de dejar constancia de la experiencia vital de un escritor de la generación literaria de los setenta. En los veintidós capítulos que conforman esta obra podemos encontrar algunas de mis experiencias esenciales, vivencias que hacen referencia a países como Irlanda, Grecia, Italia, Portugal, Francia, Rumanía, Inglaterra y a otros territorios como Menorca, Ibiza, Formentera y Castilla. También me refiero a diversos viajes nostálgicos al pasado, especialmente hasta la Mallorca de antes del turismo.
El libro que acabo de publicar pone de manifiesto cierta nostalgia de un mundo antiguo que está desapareciendo a una velocidad vertiginosa. Soy muy consciente de que aquel mundo de ilusiones y sensaciones, el ancho universo de muchos de los viajes de mi juventud, todo eso ha desaparecido, pulverizado por el impulso de las estaciones.
Llibre de Viatges ha ido articulándose en medio de una mezcla de emociones que, de forma inconsciente, traslucen la deseperada marcha del hombre en busca de una arcaica e imaginaria felicidad, precisamente por todas las geografías que he ido recorriendo en los últimos años. Es evidente para cualquier escritor que no encontrará nada de interés en los decorados que visita, a no ser que en su interior ese mismo escritor sea rico en experiencias, conocimientos y principios.
A veces me pregunto si todos esos viajes constituyen en realidad la geografía de mi espiritualidad y la respuesta es que en el libro trato de reivindicar, evidenciar la fuerte carga de ilusiones, rebelión y utopía militante que poseyó la generación de jóvenes de los años sesenta y setenta, heredera de todas las generaciones de luchadores que nos precedieron.
Al fin y al cabo como autor debo plantearme si podría omitir en mi obra todas esas referencias a los acontecimientos históricos que nos condicionaron y nos condicionan todavía. Por ello me pregunto cómo se puede separar el mundo personal del escritor de la misma realidad que le ha llevado a ser como es y qué clase de monstruo sería el que se hubiera sometido a tal lobotomía. O cómo dejar de mencionar la existencia de todo un ámbito cultural y político que nos ha ayudado a recargar las baterias de la ilusión.
Turmeda | 11 Març, 2024 15:47 |
...vingueren molts de feixistes de Palma que s'uniren als de sa Pobla, varen treure l'armament de l'Església, (jo els vaig veure fer-ho perquè vivia a un pis al damunt del que avui és labarberia de can Toni), abans al quarter de carrabiners hi va haver trets, però sembla que no hi va haver cap ferit. (Margarida Serra Cardell)
Jaume Serra Cardell.
Mallorca republicana: Jaume Serra Cardell en la memòria dels escriptors mallorquins.
A sa Pobla hi hagué resistència a la sublevació feixista. Margarida Serra Cardell, germana de Jaume Serra (secretari de l'Aprupació Socialista del poble, afusellat en el fortí d'Illetes el dia 11 de març de 1937) hi explica a Joan Company (revista Sa Plaça, núm. 43 d'abril de 1996, pàgs. 13-15): "Hi va haver molt d'enrenou, vingueren molts de feixistes de Palma que s'uniren als de sa Pobla, varen treure l'armament de l'Església, (jo els vaig veure fer-ho perquè vivia a un pis al damunt del que avui és labarberia de can Toni), abans al quarter de carrabiners hi va haver trets, però sembla que no hi va haver cap ferit.
En les eleccions generals de 1936 -guanyades a nivell d'Estat espanyol- pel Front Popular, a sa Pobla es consolidà el predomini del caciquisme dretà. La dreta obtengué el 90,3%) dels vots, mentre que l'esquerra només aconseguia 1.834 sufragis (el 9,6%) -vegeu Enciclopèdia de Mallorca (volum núm. XIII, pàg. 194)-. Per un poble d'uns vuit mil habitants aquests vots poden semblar poca cosa, però la victòria del Front Popular a nivell estatal fou celebrada alegrement per republicans, socialistes, anarquistes i comunistes poblers. Entre els esquerrans que celebraven aquella victòria popular hi havia Jaume Serra i Cardell ("Cuca") que l'any 1934 havia creat l'Agrupació Socialista de sa Pobla (PSOE). Aquella agrupació obrera fou presidida pel mateix Jaume Serra i per l'advocat Joan Pizà i Massanet que actuava de Secretari de l'Agrupació.
Bartomeu Siquier i Serra en el seu llibre Places i carrers de sa Pobla (vegeu pàgs. 120 i 121) ja havia fet un breu resum de la vida del jove mestre pobler assassinat pels falangistes, després d'un absurd i ridícul Consell de Guerra [en l'Escola d'Arts i Oficis de Palma], en el fortí militar d'Illetes en la matinada del dia 11 de març de 1937.
Jaume Serra i Cardell va néixer a sa Pobla el dia 10 de juliol de 1913 a una casa del carrer Misteri, núm. 28 (actualment núm. 7 de la Plaça de la Constitució). Era fill de Llorenç Serra Cladera ("Cuqueta") i de Martina Cardell Soler ("Tixa"). Com explica Bartomeu Siquier en el llibre abans esmentat: "Aprengué les primeres lletres a l'escola de Can Arabí -on avui hi ha el Jutjat de Districte-. Féu el batxillerat baix la direcció del mestre Caldés "Ximbó" anant cada curs a examinar-se a Ciutat com alumne lliure. Acabats els estudis elementals, se matriculà a l'Escola Normal de Ciutat on seguí la carrera de mestre, títol que obtingué als vint anys a l'Escola Normal d'Alacant". Actuà com a Fiscal en aquesta paròdia de judici un militar (Mulet Fiol) i, com a jutge instructor de la causa, Pere Morell i Gray. El diari EL DIA informava del "judici", escrivint: "En el local de la Escuela de Artes y Oficios se reunió el Consejo de Guerra ordinario para ver y fallar la causa contra los carabineros Pedro Herrera Sánchez, Crisanto Valcárcel Moll, Juan Orozco Trulla, Juan Cintrano Infante, Antonio Palazón López, Luis Pichoto Sánhez y Balbino Castedo López, y los paisanos Juan Pizá Massanet, José Bassa Alomar, Jaime Serra Cardell y Francisco Gost Amer, por el supuesto delito de insulto de obra superior y ejecución de actos de resistencia al Movimiento Nacional Salvador de España".
Jaume Serra i Cardell tenia vint-i-tres anys quan fou afusellat en el fortí d'Illetes a les sis i mitja del matí del dia 11 de març del 37. Al seu costat caigué el mateix dia i a la mateixa hora un llucmajorer anomenat Antoni Zanoguera. Sabem també que s'hagué de casar dins la presó. Llorenç Capellà en la impressionat i tràgica Odissea del poble mallorquí titulada Diccionari vermell (Edit. Moll 1989) explica una anècdota demostrativa del seu valor davant la mort. Conta Llorenç Capellà: "Un dia abans d'executar-lo, un company de la presó de Can Mir, va bromejar sobre la qualitat de les robes que portava. I ell li contestà, gens ni mica apesarat: 'Idó és una llàstima, perquè demà matí, amb els trets, les faran malbé".
Nota: vull dedicar aquesta nota fent referència a Jaume Serra a la seva germana, Margalida Serra Cardell que, valenta, ha tengut el valor de parlar i de dir la veritat sobre aquells fets -vegeu revista Sa Plaça núm. 43-.
Turmeda | 10 Març, 2024 13:43 |
Així com al carrillisme (PCE) li interessava el nostre silenciament polític, acabar amb els partits comunistes que lluitàvem per l’amnistia total, a nosaltres, evidentment, ens interessava tot el contrari. És a dir, emprar la lluita per la llibertat dels presos polítics per a fer veure al poble les limitacions democràtiques imposades pels pactes secrets entre la pretesa oposició i el franquisme reciclat. La lluita a Palma per la llibertat dels presos polítics va ser exemplar. Tota la militància dels partits de l’esquerra revolucionària, és a dir, els companys i companyes de l’OEC, MCI, PSAN, PORE, PTE i determinats grups anarquistes participaren activament en la lluita per l’amnistia total. S’editaren números especials de Democràcia Proletària, portaveu de l’OEC. A la impremta de Teresa Nieto, situada davant la seu dels antics sindicats verticals, s’anaven publicant les revistes, fulls volanders i cartells que eren repartits per Palma i pobles de Mallorca. I això malgrat la repressió de la Brigada Político-Social, Policia Armada i Guàrdia Civil contra els nostres militants que, sovint, eren detinguts i torturats per aquestes forces repressives del règim. (Miquel López Crespí)
L’oposició antifranquista i els comunistes mallorquins de tendència trotskista (OEC) – La lluita per l’amnistia total a les Illes (1976) (i II)
Per Miquel López Crespí, escriptor
L'any 76 havia estat el de la promoció de diverses organitzacions que, en les dècades de combat clandestí, no havien representat res. M'adonava que, mentre els mitjans de comunicació informaven de l'existència d'aquells grups de "notables", absents de la lluita popular com el fantasmal GASI, el Partit Socialdemòcrata Balear d'Angel Olmos i Santiago Rodríguez Miranda, l'encara més etèria Reforma Social Española d'en Jeroni Saenz i les estranyíssimes Izquierda Democrática o Concurrencia Democrática Balear), nosaltres, els comunistes, érem portats a la presó. La tàctica dels franquistes reciclats que portaven endavant la reforma del règim estava essent ben ordida. Aviat seria legalitzat el PCE de Carrillo. El PSOE -el qual no havíem vist mai per barris o caus clandestins- actuava públicament promocionant a les totes Fèlix Pons i Emilio Alonso. Al llibre "L'oposició antifranquista a les Illes" de Bartomeu Canyelles i Francesca Vidal hom pot comprovar -per boca d'Emilio Alonso- el que el PSOE havia fet en temps de la clandestinitat. A la pregunta: ¿principals fets protagonitzats pel partit?, Emilio Alonso declara que "consideren importants les entrevistes mantingudes amb Areilza, el grup "Tácito" (Marcelino Oreja) i Garrigues Walker. També han organitzat dues conferències a les Facultats de Dret i Filosofia i Lletres (Pablo Castellano i Bustelo)". Consideraven igualment cabdal haver ajudat a fundar la fantasmal Assemblea Democràtica de Mallorca. Això era tot! Hom s'adonava que la repressió esdevenia cada vegada més selectiva. Es tractava d'anar configurant les futures eleccions. El règim feia propaganda dels partits d'ordre que no posaven en qüestió la reforma pactada, mentre silenciava i detenia els comunistes que exigien la República, el dret d'autodeterminació de les nacionalitats o lluitaven pel socialisme. El final de la jugada seria a l'any 77. Però ara, a finals del 76, a la presó de Palma només hi havia comunistes i alguns dels obrers detinguts en la manifestació que hi va haver el 12 de novembre. Per part del PORE (trotskista) restaven empresonats en Ramón Molina de Dios, en Xavier Serra i na M. Dolors Montero. De MCI havien tancant Isidre Forteza. De l'OEC hi érem una part de la direcció de les Illes: Josep Capó, Jaume Obrador, Miquel López Crespí, i, dels detinguts en la manifestació del dia 12, hi romanien tancats Manuel Carrillo, Pere Ortega, Antoni López López i M. del Carme Giménez Ruiz.
Així com al carrillisme li interessava el nostre silenciament polític, acabar amb els partits comunistes que lluitàvem per l’amnistia total, a nosaltres, evidentment, ens interessava tot el contrari. És a dir, emprar la lluita per la llibertat dels presos polítics per a fer veure al poble les limitacions democràtiques imposades pels pactes secrets entre la pretesa oposició i el franquisme reciclat. La lluita a Palma per la llibertat dels presos polítics va ser exemplar. Tota la militància dels partits de l’esquerra revolucionària, és a dir, els companys i companyes de l’OEC, MCI, PSAN, PORE, PTE i determinats grups anarquistes participaren activament en la lluita per l’amnistia total. S’editaren números especials de Democràcia Proletària, portaveu de l’OEC. A la impremta de Teresa Nieto, situada davant la seu dels antics sindicats verticals, s’anaven publicant les revistes, fulls volanders i cartells que eren repartits per Palma i pobles de Mallorca. I això malgrat la repressió de la Brigada Político-Social, Policia Armada i Guàrdia Civil contra els nostres militants que, sovint, eren detinguts i torturats per aquestes forces repressives del règim.
També hi havia assemblees en els centres de treball i centres universitaris. Es recollien diners i cada partit editava milers de fulls volanders que eren distribuïts a mercats, instituts, hotels, fàbriques... La lluita contra el règim i per la llibertat dels presos polítics, per aconseguir que tots els partits obrers fossin legalitzats sense cap mena d’exclusió, s’ampliava i consolidava a cada dia. Nosaltres, a través dels familiars que ens visitaven a la presó, estàvem en contacte amb les nostres respectives organitzacions. Aquests contactes continus ens permetien una coordinació efectiva de les lluites. Des del carrer s’organitzaven aferrades de cartells, distribucions de material, manifestacions... Les manifestacions que cada diumenge es concentraven davant les portes de la presó de Palma eren molt importants: a part de servir per a mobilitzar el poble contra la dictadura eren un suport imprescindible per als companys que estàvem tancats. Amb una hàbil combinació de manifestacions i estudiades exigències a la direcció de la presó anàrem aconseguint avantatges molt importants, no solament per a nosaltres mateixos, sinó per als possibles presos que haurien de romandre a la presó si la dictadura s’allargava.
Lluitàvem també per aconseguir millors condicions per als presos que estàvem tancats i per als del futur. Les nostres previsions, que no eren de pactes amb el franquisme reciclat, ens feien preveure que la lluita per la República, l’Autodeterminació i el Socialisme entès com a poder dels treballadors, seria llarga. La qual cosa significava que lluitar dins la presó per aconseguir un mínim de drets per a presos i preses era essencial per al futur.
A cada manifestació davant les portes de la presó nosaltres platejàvem noves exigències a la direcció del centre. Les companyes que romanien a la presó de dones també feien igual. S’establiren contactes continus entre presos, familiars i partits d’esquerra revolucionària. Es pot dir que gràcies a la lluita combinada de tots els sectors que participaven en aquest combat per la llibertat, aconseguírem la majoria de les nostres reivindicacions.
Fa uns anys ja havia parlat d’aquestes lluites per l’amnistia total en el llibre L’Antifranquisme a Mallorca 1950-1970 (El Tall Editorial, Palma, 1994) i, més concretament, en el capítol “La presó de Palma” (pàgs. 145-151), on, analitzant les campanyes de solidaritat amb els darrers presos polítics mallorquins, vaig escriure: “Els companys del carrer, aprofitant les possibilitats que donaven aquelles contradiccions del règim -afavorir i promocionar els partits d'ordre; detenir i silenciar els revolucionaris-, posaren en marxa una sèrie de valentes iniciatives que al final aconseguirien treure'ns de la presó. Na Teresa Nieto col.laborà activament amb la campanya muntada per la direcció d'OEC que encara romania en llibertat, i, sense problemes -malgrat la repressió que havia sofert per editar ‘Democràcia Proletària’-, ajudà a la l'edició d'un pòster -amb les nostres fotografies- que, aferrat per tots els carrers de Ciutat i part forana, evidenciava l'existència de presos polítics. Es muntà un Comitè de Solidaritat amb els empresonats en el qual participaren les forces d'esquerra (principalment els diversos grups comunistes). L'OEC, el nostre partit, edità un número especial de ‘Democràcia Proletària’ que fou repartit massivament per tot Mallorca. El PCE (a través d'en Josep Valero, na Cata Moragues o en Paco Garcia) ajudà en el que pogué. En Miquel Tugores del PTE, en Jesús Vives de MCI, en Tomeu Fiol del PSAN i membres del PCE(m-l) i l'ORT editaren octavetes explicant la situació dels represaliats. La campanya de solidaritat s'ampliava i enfortia. Nosaltres, dins de la presó pensàvem que mai una detenció havia estat tan rendible políticament per a les forces d'esquerra ni més ruïnosa per al règim.
‘Qui quasi no va moure un dit contra les represàlies fou la inútil Assemblea Democràtica. Hi haguérem d'anar com a observadors per aconseguir signassin un comunicat de protesta. Na Beatriz Iraburu, del Diario de Mallorca, en deixava constància dia vint-i-sis de novembre de 1976. La periodista escrivia: ‘La sesión de la Asamblea está teniendo, desde el principio, unos observadores desusados: tres miembros de Izquierda Comunista. Como se sabe, Miguel López Crespí, José Capó y Jaime Obrador, ingresarán el sábado por la mañana en prisión por negarse a pagar las setenta mil pesetas que les han sido impuestas a cada uno por la presentación de su partido en Palma. Ellos fueron a la Asamblea porque pensaron que la situación exigía que las `fuerzas democráticas' denunciasen juntas una serie de cosas. A este respecto, llevaron un comunicado con la idea que la Asamblea lo suscribiera. Y esto provocó una nueva ronda de discusiones largas, largas, largas. Al final, y por iniciativa del PC, se decidió que fuera la Asamblea quien redactara el comunicado y que OIC lo firmara. El comunicado que redactó la Asamblea y que firmó OIC `como miembro observador' -esta calificación provocó también discusiones- acusa al gobierno de no ser democrático y protesta por la represión de los sucesos de la `Jornada de lucha pacífica', así como por el futuro encarcelamiento de los tres miembros de OIC".
‘Per sort, cada diumenge, gernació de companys d'OEC i altres organitzacions venien davant la porta d'aquell cau on romaníem tancats a cridar consignes per l'Amnistia i a pintar les parets demanant la nostra immediata llibertat. El PTE, PSAN, MCI i OEC organitzaren, al descampat on ara hi ha el parc del Polígon de Llevant (al final de Ricardo Ortega), un míting amb nombrosa participació ciutadana. Hi intervingueren, a favor de l'Amnistia, en Miquel Tugores (PTE), en Jesús Vives (MCI), en Tomeu Fiol (PSAN) i n'Aina Gomila (per l'OEC). La revista "Cort", del PSI, també va parlar de la detenció i entrada a la garjola. A "Última Hora" en Santi Miró n'havia fet un parell de reportatges: "TRES MIEMBROS D'OIC INGRESADOS EN PRISIÓN". Hi havia ampli ventall de fotos. Al.lotes de la Promotora de l'Associació de Dones recollien firmes entre la gent que veia com ens portaven a la presó, demanant la nostra llibertat. Més de dues-centes persones ens acomiadaven, amb el puny tancat, a l'entrada dels jutjats. Hi ha fotografies de quan sortíem de declarar, en Josep Capó amb el puny tancat; na Carme (l'al.lota de l’escriptor Miquel Mas) abraçant la meva mare que plorava a un racó. Ni la policia armada ni la Brigada Social s'atreviren a detenir ningú. Dies abans, a comissaria, la Social m'havia mostrat fotografies de la manifestació del 12 de novembre -hi eren nombrosos amics i companys!- i em demanaren que les identificàs (per a una posterior detenció). Evidentment, no em tragueren ni un nom! Allà hi érem tots, tallant la circulació, provant de fer barricades davant el bar Cristal, davant el cinema Augusta, tants i tants companys de la clandestinitat. El 12 de novembre, després de mesos de no fer res, finalment, l'Assemblea de Mallorca, espitjada per les bases exigents dels partits d'esquerra, es decidí -amb contradiccions- a convocar una manifestació en exigència de les llibertats. La manifestació fou un gran èxit per l'esforç que hi posàrem tots els partits socialistes, nacionalistes i comunistes que hi participàrem activament.
‘Ja dins de la presó, ens anaven arribant diverses mostres de solidaritat. En Llorenç Capellà i n’Antoni Serra havien escrit articles condemnant la repressió. Un grup desconegut, amb unes cadenes, tallà la circulació davant Cort; uns altres militants llançaren pintura contra l'edifici dels jutjats. En circumstàncies de clandestinitat, més ja no es podia fer”.
Parlant d’aquestes lluites, el comunicat que els presos polítics de la presó de Palma havíem lliurat al periodista Juan R. Vallverde del diari Última Hora (desembre de 1976) deia: “Hemos de remarcar nuestra lucha en el interior de la cárcel, donde conseguimos logros importantes, tales como disponer de condiciones para el estudio y el trabajo. Se han logrado mejoras que repercutirán en futuros luchadores que ingresen en prisión, tales como un patio para uso exclusivo y galería con una mesa y bancos para el estudio, utilización de las celdas de y la galería a cualquier hora del día y el uso de un televisor portátil particular”.
La lluita conjunta familiars-presos-partits havia funcionat a la perfecció. S’havia aconseguit millorar la situació dels presos i preses, però també –i això era summament important en aquells moments que pensàvem en un combat perllongat contra el franquisme i els seus hereus- per als companys del futur. L’ambient de tots aquells dies va quedar reflectit en el capítol de L’Antifranquisme a Mallorca que acabam de citar, on es diu: “Nosaltres tampoc no perdérem el temps. Organitzàrem un seguit de protestes i reivindicacions davant la direcció. Volíem tenir prou espai per a l'estudi i l'esbarjo. El director i el capellà estaven una mica atemorits, davant la gentada que cada diumenge els venia a cridar davant la porta. Finalment ens donaren tota una galeria de la presó. Hi muntaren una sala d'estudi, una de cant, una per a llegir i escriure i... el rebost! Dins del rebost hi anàvem ficant els queviures que les famílies i els grups de solidaritat ens feien arribar cada dia.
‘A la sala d'estudi muntàrem diversos seminaris sobre història de Mallorca i del moviment obrer. Record que amb Ramon Molina (el futur historiador) refrescàvem la memòria en tot el que feia referència a la fi de la revolució d'Octubre en mans de la burocràcia estalinista. Estudiàvem de nou els anys lluminosos de l'Octubre soviètic: el poder dels consells -la democràcia de base, de la qual érem defensors i propagandistes-; la independència de Finlàndia reconeguda pel primer Consell de Comissaris del Poble leninista; la constitució de la nova Federació de Repúbliques Soviètiques independents (abans que la burgesia ‘roja’ d'Stalin la convertís en la forçada ‘Unió Soviètica’); les repressions de la burocràcia estalinista contra els membres de la generació de bolxevics que feren la revolució; els indignants processos de Moscou, l'afusellament de Radek, Bukharin, Kàmenev i Zinòviev, entre centenars de milers d'autèntics comunistes. A vegades n'Isidre Forteza (membre del maoista MCI) s'empipava una mica, car no estava gens convençut que Trotski, el company de Lenin, el fundador de l'Exèrcit Roig, i l'estrateg que guanyà la guerra civil a la contrarevolució tsarista, fos un autèntic revolucionari com nosaltres defensàvem.
‘A la ‘sala de música’ (una cel.la amb unes mantes en el terra decorada amb pòsters dels nostres cantants favorits cantàvem tot el repertori de Raimon i Lluís Llach. Cents de vegades, ‘l'Estaca’, ‘Al vent’, ‘D'un temps, d'un país’. També "Què volen aquesta gent que truquen de matinada" de na M. del Mar Bonet. I les més conegudes cançons republicanes de la guerra civil (‘Puente de los franceses’, l'himne del Quinto Regimiento, ‘A les barricades’ de la CNT, les marxes de les Brigades Internacionals). Quan ens encalentíem amb les cançons no hi havia qui ens aturás. Els vigilants, de bon començament, ens volien fer callar. Ens amenaçaren amb cel.les de càstig. No s'atreviren mai a fer-ho! Els amics i familiars que cada diumenge compareixien davant la garjola els feia pensar en el futur. No sabien -innocents!- si seríem nosaltres els qui comandarien l'endemà i volien estar a bé amb uns possibles diputats o regidors. I, com és normal, ens aprofitàvem de les contradiccions internes dels funcionaris. [...] A la presó, el contacte en el pati amb els detinguts socials (aleshores, a ningú entre la ‘progressia’ li hagués passat pel cap la paraula ‘lladre’), ens veia veure en la pràctica -teòricament ja ho sabíem- la injustícia del ‘dret’ burgès. La majoria d'aquells desgraciats carteristes ho eren per necessitat. El problema de l'atur, la incultura forçosa dels ambients d'on procedien, la falta d'uns estudis, la misèria on s'havien criat, els feia cometre petits robatoris que eren castigats amb fortes condemnes de presó. Vaig conèixer un jove valencià sentenciat a dotze anys per haver robat mil pessetes i dos cartrons de tabac d'un bar. De jove havia agafat una moto que no era seva, i, en ser reincident, la condemna fou així de monstruosa. Com aquest cas, n'hi havia molts. Llavors també comprovàvem com els lladres de veritat, els capitalistes de ‘guant blanc’, els qui veritablement estafaven milions i milions a la societat (especulacions urbanístiques i immobiliàries) només restaven un parell d'hores dins presidi. Els jutges en decretaven l'ingrés a la presó, però de seguida, pagant una forta fiança, sortien al carrer. Allà, dins les tètriques galeries, només hi romanien els pobres desgraciats: petites sostraccions d'un pernil, vint mil pessetes a un magatzem, un sac de ciment per a acabar de fer-se una caseta els diumenges... I els grans lladres, els que tenien despatx a Jaume III o al barri antic de Palma, apa, en dos minuts, al carrer a enriquir-se novament. Això era la "justícia" de la burgesia! Un oi, tot plegat! ‘Aquell hivern de detenció em permeté (instal.lat a la nostra "biblioteca") fer un llibre de poemes que vaig titular "Poemes de la presó" i del qual, en secret, na Teresa Nieto edità un milenar d'exemplars; amb la seva venda clandestina, l'OEC pogué pagar part de la campanya per l'amnistia i les llibertats. ‘M'adonava que feia anys havia deixat endarrere la tasca estrictament creativa. A part de les col.laboracions a Última Hora, Diario de Mallorca i la revista Cort, el cert era que la militància partidista -escriure a Democràcia Proletària, a La Voz de los Trabajadores i a totes les publicacions de l'OEC; les reunions diàries, l'activisme militant- no em deixava temps per a continuar aprofundint en la literatura. Quedaven lluny els premis de narrativa, poesia i teatre que, feia anys, m'havien concedit Ricard Salvat, Blai Bonet, Toni Serra, Josep M. Llompart, Josep Melià, Manuel Vázquez Montalbán, José Monleón, Jaume Vidal Alcover, Jaume Adrover i tants d'altres escriptors i intel.lectuals. Per això, quan en Mateu Morro escrigué el pròleg del llibre de poemes fet a la presó, m'animà a continuar en la tasca literària. Les seves paraules eren encoratjadores. Va escriure: ‘Es per això que aquets poemes de Miquel López Crespí, són poemes valents, poemes de combat, poemes que obren nous camins i rompen una tradició que -amb les escasses excepcions d'un Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Blai Bonet o d'un Miquel Bauça- no ha fet més que continuar els vells motlles ètics i estètics de l'Escola Mallorquina. La nostra poesia, la nostra literatura, necessita baixar al carrer, baixar a les presons, fondre's dins del poble, aprendre el seu llenguatge i transformar-se en una arma de combat`".
Turmeda | 07 Març, 2024 19:04 |
La premsa de Menorca (Iris) i la novel·la de Miquel López Crespí Un hivern a Lluc (El Tall Editorial)
-
UN HIVERN A LLUC (El Tall Editorial)
Potser ara és el moment de comentar-vos que, malgrat Un hivern a Lluc és un llibre amè, engrescador, que fa de bon llegir, és també una novel·la de gran complexitat, una mena de mosaic format a partir d’antigues narracions, poemes, articles periodístics i records personals que, confluint en un tot comú, ens permeten conèixer la Història, amb majúscules. (Eduard Riudavets Florit)
Per Eduard Riudavets Florit
“ Recuperar les hores del passat? És possible que tot plegat sigui una inútil provatura de servar els moments de la vida que consideram importants.”
He volgut, ben conscientment, començar la ressenya d’aquesta setmana amb una cita textual del llibre que avui comentarem. Un hivern a Lluc, de Miquel López Crespí. El motiu és obvi per a qui mínimament coneix l’extensa obra de López Crespí. Perquè amb les seves novel·les, els seus assajos i fins i tot amb els seus poemes ens demostra que sí és possible recuperar les hores del passat, que és possible i a més necessari. Ens deixa clar que l’oblit i el silenci són els alcavots de la injustícia.Deixem clar llavors que en absolut Un hivern a Lluc és una inútil provatura, ben al contrari l’autor aconsegueix amb escreix servar els moments de la vida que consideram importants.
Perquè, sens dubtes, aquesta novel·la està teixida a partir dels records. Uns mesos passats al monestir mallorquí de Lluc són l’eix central de la narració però no esperem una mena de crònica descriptiva dels dies passats a aquest indret cabdal per a la cultura mallorquina.
López Crespí va força més enllà, i des de Lluc ens porta a conèixer no només la història personal sinó també la història col·lectiva d’un poble que ha viscut i patit, que ha encertat i errat, que ha sabut lluitar però també ha sabut superar la desfeta. Un poble, el mallorquí, que malgrat traïdories i humiliacions, renúncies i enganys, segueix dempeus.
Potser ara és el moment de comentar-vos que, malgrat Un hivern a Lluc és un llibre amè, engrescador, que fa de bon llegir, és també una novel·la de gran complexitat, una mena de mosaic format a partir d’antigues narracions, poemes, articles periodístics i records personals que, confluint en un tot comú, ens permeten conèixer la Història, amb majúscules.
Així no me’n puc estar d’assenyalar que per les pàgines d’aquesta novel·la s’hi passegen Aurora Picornell i les roges del Molinar, Matilde Landa i Julián Grimau, que tot llegint-la hi podem viure la brutal repressió del feixisme i la dissortadament malaguanyada expedició d’alliberament del capità Bayo...
“ L’arribada a Menorca, abans de marxar cap a Mallorca, havia estat apoteòsica. Ens rebien com a germans, ens convidaven a menjar i dormir a les cases...Tota la vida he servat a la memòria la bulla d’aquells dies.”.
Podria seguir enfilant escenes, n’hi ha abastament, però no cal. Només afegir que així mateix hi trobem reflexions literàries, narracions de lluites antifranquistes, referències cinematogràfiques, dures descripcions sociològiques... un univers que des de Mallorca, des de Lluc, ens explica i ens fa pensar, se’ns dóna a conèixer i ens interpel·la...
He escrit més d’una vegada que l’oblit és l’únic pecat que no ens podem permetre. En la meva humil opinió, contra aquest pecat – sovint interessadament provocat- López Crespí esmola les seves eines. Un hivern a Lluc és, a més d’una gran novel·la, una crida contra el gran teatre que s’ha bastit, a això que anomenen Espanya, a partir de tantes i tantes traïcions. Però no hem de perdre l’esperança, potser cal fer nostra una frase de l’autor: “Decidirem plantar cara malgrat la lluita era desigual”. Això mateix.
Rebut el 19-VII-2019
Turmeda | 05 Març, 2024 17:12 |
En menys de vint anys, sense necessitat de vessar sang, la nostra política -amb el suport de les altres forces parlamentàries- ha anat eliminant d'arreu de l'Estat Espanyol les antiquades idees col.lectivistes, que tant de predicament tingueren en les acaballes del franquisme. Vist en perspectiva, quan ja no hi resta quasi cap partit que es reclami hereu de les doctrines de Marx, Engels o Lenin, mirant enrere, sembla un malson l'època absurda on campava arreu el marxisme.
Les falses memòries de Felipe González (VI) Marx. Engels, Lenin, Rosa Luxemburg...
En menys de vint anys, sense necessitat de vessar sang, la nostra política -amb el suport de les altres forces parlamentàries- ha anat eliminant d'arreu de l'Estat Espanyol les antiquades idees col.lectivistes, que tant de predicament tingueren en les acaballes del franquisme. Vist en perspectiva, quan ja no hi resta quasi cap partit que es reclami hereu de les doctrines de Marx, Engels o Lenin, mirant enrere, sembla un malson l'època absurda on campava arreu el marxisme. D'estudiant, ja m'indignava l'abundor de llibres, assaigs, traduccions de l'obra del famós jueu alemany. Record llargues discussions amb els companys de facultat que em volien convèncer del fracàs del sistema lliberal o de les errades històriques de la socialdemocràcia mundial (la votació a favor dels crèdits per a la Primera Guerra Mundial, l'assassinat de Rosa Luxemburg, el suport al boicot contra la naixent dictadura dels soviets a Rússia, etc). Una frase de Vázquez Montalbán escrita devers el seixanta-vuit, en plena eufòria del maig francès, ja m'impactà favorablement. Deia el gran escritor espanyol (i li reconec els mèrits malgrat encara no abandoni els quatre eixelebrats d'Esquerra Unida): "Dictadura... ¡ni la del proletariado!".
Sempre he estat lliberal, un home pragmàtic, capaç d'utilitzar la bandera roja, la Internacional o la bandera republicana en el moment exacte (enfortir el nostre partit davant els carrillistes), però també vaig saber canviar quan pertocava. Amb els dogmes, aferrats a velles concepcions del passat (enlairar en tot moment el record de Pablo Iglesias; celebrar els aniversaris de la Revolució d'Octubre, el 34 a Astúries; dedicar carrers a Largo Caballero; voler mantenir en la memòria col.lectiva l'exemple de molts companys que, influïts pels anarquistes i comunistes, agafaren les armes per a lluitar contra Franco), no haguéssim guanyat mai les eleccions l'una rere l'altra. Del marxisme dogmàtic que s'ensenyava per aquells anys a les universitats, mai no em va convèncer el concepte, que considerava i consider fals, de la lluita de classes. N'hi havia que, fins i tot, defensaven l'absurda tesi que la guerra del 36-39 no era més que un enfrontament entre pobres i rics a una Espanya subdesenvolupada. Jo sempre he pensat que les guerres no tenen res a veure amb les classes (que no existeixen) i que, en definitiva, els conflictes ho són entre personalitats enfrontades, entre dirigents que no saben, mitjançant el diàleg i el consens, arribar a acords. Mai no he entès ni crec poder entendre la concepció referent a l'existència de classes antagòniques dins la societat. Format en l'humanisme cristià, lluny de les excentricitats del Concili Vaticà II o la teologia de l'alliberament, pens que només podem parlar de la Humanitat, de l'home com a ésser portador d'una essència immortal. Si a la humanitat li llevam aquesta concepció, en certa mesura divina... què queda? La bestialitat dels instints, el ferotge materialisme que propagaven i propaguen els utopistes socials de tota mena. Els Estats Units d'Amèrica són l'exemple cabdal del fracàs de les utopies marxistes: el país amb una classe obrera industrial més poderosa -per emprar els seus termes- no ha tengut mai partits d'esquerra o sindicats que defensassin les idees igualitàries dels visionaris. Ben cert que a la universitat no tan sols hi havia carrillistes. En aquella època -era el final del franquisme- companys i professors volien "il.luminar-me" amb les aportacions que pensadors sectaris del tipus Gramsci o Rosa Luxemburg havien fet al pensament revolucionari. Sempre vaig pensar que tot era el mateix: estalinisme disfressat, rondalles que no servirien mai per a guanyar unes eleccions en un país desenvolupat, amb alt nivell de vida, amb gent que estudia i té carrera i va amb cotxe a la feina. Per sort per a Espanya, la moda fou passatgera. Desaparegué a poc a poc, i ara quasi ningú no s'enrecorda de les dificultats que tinguérem per a portar endavant la doble tasca d'acabar amb les restes de les utopies del segle XIX i, alhora, modernitzar el país amb la nostra incorporació a l'OTAN i el Mercat Comú. Els pactes per a redactar la Constitució, la consolidació de la monarquia, l'ajut dels EUA, la llei de D'Hont, el control de les subvencions estatals als partits, la feina de controlar tots els mitjans de comunicació per anul.lar la influència perniciosa dels tocaboires dins de la societat, han donat, a la fi, els seus fruits. Consolidades les idees de germanor espiritual entre els homes, depurades completament de professors quimèrics les nostres aules, el jovent només es preocupa d'estudiar i d'acabar la carrera i no de ficar-se en trencacaps que, en qualsevol societat avançada, solament correspon estudiar als partits amb representació parlamentària. Hem aconseguit, en menys de vint anys, allò que no va fer la dictadura en més de quatre dècades de repressió violenta de l'oposició. Un guany ben important de la nostra eficient tasca de govern.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Turmeda | 04 Març, 2024 22:21 |
Miquel López Crespí: JOC D’ESCACS (Llibres del Segle) -
Els fills del Maig del 68 en la literatura catalana contemporània
-
Crec que la novel•la “JOC D’ESCACS” és molt més que una excel•lent obra de creació literària, és sobre tot un document d´una època irrepetible. Es tracta de la història, resumida, d´una generació que s´atreví a somniar, a no defallir, a pensar i actuar en el camí d´aconseguir un món més just, habitable i solidari. Unes pàgines emocionants que ens transporten a com eren els fills del Maig del 68, els hereus de les experiències progressistes dels Països Catalans i del món. Segons Miquel, el que fèiem era “Un frenètic activisme, estar sempre en acció, no aturar mai, participar a reunions, sortides nocturnes, assemblees, seminaris de formació...”. (Jaume Obrador)
Quan Miquel López Crespí em demanà unes pàgines de presentació de la seva novel•la “JOC D’ESCACS”, no podia dir-li que no. Havíem viscut tantes lluites junts, ens havíem trobat tantes vegades a les cel•les del soterrani de Govern Civil i havíem passat també junts un temps a la presó franquista, que no podia negar-m’hi.
Pensàvem en aquells moments que estàvem a finals d’una dictadura, d’una època on estava prohibit expressar les idees, manifestar les reivindicacions…No hi havia cap retxillera de llibertat. La darrera República havia estat abolida per un cop d’estat i qualsevol opinió contrària al règim estava considerada un delicte, un atemptat contra el govern establert. L’Organització d’Esquerra Comunista (OEC en català) era aleshores un partit que actuava en plena clandestinitat. No cal dir que els retrats que, amb noms diferents, ha fet de Mateu Morro, de Josep Capó i de qui vos parla són del tot encertats. Mai no m´hauria imaginat que la simple lluita pel que en aquells moments considerava just i necessari, passaria a formar part de la literatura mallorquina contemporània!
És veritat que lluitàrem aferrissadament per crear les Comissions de Barri, per guanyar el carrer per a la festa, per aconseguir, entre altres reivindicacions, un consultori per barri i un ambulatori per zona, que han evolucionat cap a un nou concepte de salut.
En aquesta novel•la que avui presentam, l´autor, mitjançant l´anècdota de la nostra detenció per part de la Brigada Social del règim i el posterior empresonament, vol explorar com era una part de la joventut revolucionària dels anys setanta. Unes pàgines, escrites en un estil directe i precís, que serveixen a l´escriptor de sa Pobla per aprofundir en el món cultural i polític de la transició.
El problema, segons la novel•la, era que “una època obscura s’apropava, silent però ferma i segura. Podríem aturar l’escomesa que ens queia al damunt? Calia no defallir. El que no podíem fer era restar solament al tall com en el passat, veure com ens enterraven sota munts de cendres i mentides, criminalitzant la nostra feina, estigmatitzant-la amb l’etiqueta d’”extrema esquerra”, quan nosaltres l’únic que fèiem era mantenir uns principis i unes idees que consideràvem útils i encertades per acabar amb les desigualtats socials”.
Per això decidírem fer una roda de premsa per presentar el partit. Després de ser vigilats per la policia haguérem de canviar d’indret i fer-la a casa de Miquel López. Ell, ajudat per nosaltres, posà una senyera rere la tauleta del seu despatx i sis cadires, totes les de casa!, diu a la novel•la.
El mes de novembre de 1976 entràrem a la presó.
Jo no veia gaire clar que precisament hagués de ser jo i no una altra persona qui hagués de presentar-se com a servei de premsa de l’organització. Havia estat sacerdot i, a més, missioner, i procedia d’un poble molt petit on tothom es coneixia. Intuïa, i en aquest punt no em vaig equivocar, el sofriment dels meus pares i de la meva família, quan es fes públic que jo era comunista i que, a més, havia fet una roda de premsa per explicar-ho. Mateu Ferragut (nom que amaga l´autèntica identitat de Mateu Morro), que era el nostre secretari general, hagué de venir a casa per convèncer-me de la importància que fos jo precisament qui hi participàs. Al final em va convèncer, perquè, com a màxim responsable de les cèl•lules de barri, tanmateix estava ben fitxat. La policia em coneixia bé. Com molt bé diu en Miquel “sacerdots secularitzats després de les experiències viscudes com a missioners a Burundi i al Perú…era el contacte amb la fam i la misèria del Tercer Món el que feia obrir els ulls…”.
La transició no va ser un camí de roses. Diu Miquel: “Molts caigueren sota els trets de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil. Altres, queien “accidentalment” des de les finestres dels sinistres caus d’interrogatori de la Social. Companys metrallats, com a Vitòria, mentre assistien a assemblees pacífiques a l’interior d’una església, pintant consignes en els murs dels descampats extraradials i en el centre de les ciutats; treballadors que reben trets al cap per participar en una manifestació o moriren d’una culatada, mentre exigien Treball i Llibertat...”
Crec que la novel•la “JOC D’ESCACS” és molt més que una excel•lent obra de creació literària, és sobre tot un document d´una època irrepetible. Es tracta de la història, resumida, d´una generació que s´atreví a somniar, a no defallir, a pensar i actuar en el camí d´aconseguir un món més just, habitable i solidari. Unes pàgines emocionants que ens transporten a com eren els fills del Maig del 68, els hereus de les experiències progressistes dels Països Catalans i del món. Segons Miquel, el que fèiem era “Un frenètic activisme, estar sempre en acció, no aturar mai, participar a reunions, sortides nocturnes, assemblees, seminaris de formació...”.
La Brigada Social era ben conscient del que estava passant i del que estàvem tramant. Però era important que ho sabessin les persones a les quals anaven destinades les nostres accions, cosa difícil, atès que la cobertura mediàtica era escassa. O es feia alguna acció molt sonada o cap mitjà de comunicació publicava aquestes lluites que es feien als barris, a les fàbriques i a la universitat per millorar les condicions de vida de les capes populars, lluites que s’impulsaven des de la clandestinitat. Aquestes romanien excloses de participar col•lectivament en el disseny de la ciutat i de les relacions socials, polítiques i econòmiques que en configuraven el futur.
Aquest era un dels problemes que teníem els militants antifeixistes que no formàvem part de la colla de partits que aleshores, pactant amb un sector del franquisme, pugnaven per situar-se a recer del poder. Les instruccions que els directors dels diaris oficials rebien de les “altures” era marginar les lluites, la presència a fàbriques, barris i universitat de les organitzacions que no volien pactar el manteniment de la “sagrada unidad de España” i el capitalisme a l´Estat espanyol. El silenci més brutal planava sobre les nostres activitats i no ho podíem consentir.
Què fer per rompre el mur de silenci que ens encerclava? Com aconseguir que les lluites del poble sortissin en els mitjans de comunicació oficials? Aquest és el nucli essencial de l´anècdota principal de la novel•la que acaba de publicar Miquel López Crespí.
Però Miquel sovint es preguntava: “Quina podria ser la meva actitud davant la tortura, sotmès a un cansament continuat per manca de son, per la pressió dels insults i els crits a l’hora dels interrogatoris? Confiava en la meva experiència, m’aferrava a l’esperança de pensar que, si no em torturaven físicament, podria resistir els crits i les vexacions”.
A JOC D’ESCACS en Miquel, era un “jove ansiós, com diu ell, per conèixer la veritat i que estava assedegat per la dèria de saber, que retrata el món cultural i polític de la seva joventut i que pensava que ens trobàvem a les darreries del franquisme”. Ell sempre ha fet feina en aquesta direcció i la seva obra així ho demostra. Com podríem ressuscitar el passat sense els seus llibres d´assaig o de creació literària? Fa temps, un periodista el definí com “el guardià de la nostra memòria col•lectiva”. Menys mal, Miquel, que has servat, amb gran encert, aquesta memòria dels que hem lluitat per la democràcia i la llibertat.
Sense els teus records, sense aquesta feina constant en defensa de la nostra memòria històrica, aquest combat per convertir en obra d´art les experiències culturals i polítiques de tota una generació, jo, ho reconec, no seria el mateix. He d´agrair que Miquel López Crespí, amb el nom de “Jaume Calafell”, m´hagi volgut convertir en un dels protagonistes de la novel•la. Feia poc que havia retornat de missioner a Burundi on havia passat 5 anys i havia deixat d’exercir com a sacerdot. Poc temps després vaig conèixer una destacada activista cultural, la meva companya Maria Sastre, i ens havíem casat. El meu món existencial no era el d´en Miquel, però quan ens trobàrem coincidírem en la majoria de qüestions polítiques del moment.
Els llibres de Miquel López Crespí són un amic, un company de capçalera, un instrument per a reconciliar-nos amb la vida, amb la lluita, amb l´esperança. Ell, com diu, i també nosaltres, estàvem cegats per l’exemple lluminós dels nostres herois enterrats en milers de fosses comunes arreu de l’Estat.
JOC D’ESCACS ens transporta a l’ampli moviment sociopolític i de revolta anticapitalista engendrat per les mobilitzacions contra el sistema de finals dels anys seixanta i setanta. Aquesta novel•la ens recorda que pensàrem que podríem anar influint en els esdeveniments que sacsejaven l’Estat espanyol. Malgrat que no ocupàssim les noves institucions, com diu Miquel, des del carrer, des dels llocs de feina i estudi, mitjançant la nostra influència en les associacions de veïns, empreses i sindicats, seríem capaços de condicionar en un sentit progressista els anys vinents. Ell ens fa reviure de forma magistral el moment en què tot era u: el poble que creava les noves obres d’art que la “situació” requeria, alhora que deixava de ser un simple espectador cultural, un inerme consumidor dels productes de l’elit especialitzada en aquelles funcions de la superestructura.
Els estudiants i obrers dels anys setanta, almanco un sector d’avantguarda, segurament el més conscient, ho anaven aconseguint. El temps, diu Miquel, “canviava a una velocitat vertiginosa. Els recitals de la Nova Cançó a teatres i camps de futbol esdevenien un crit d’esperança que es podia sentir arreu del món. Detenir Raimon, Lluís Llach o Maria del Mar Bonet perquè cantaven “Diguem no!”, “L’estaca” i “Què volen aquesta gent que truquen de matinada?”
A través dels protagonistes del llibre, en Miquel ens recorda com, en el moviment polític clandestí, la nova esquerra sorgida a ran de les experiències del Maig del 68 ja no tenia res a veure amb l’esclerosi ideològica del neoestalinisme.
Els protagonistes de la novel•la provenen d´organitzacions que es reclamen de l’anarquisme, del trotskisme, de l’independentisme d’esquerres, i això era producte de la força del moviment popular dels darrers anys de la dictadura, de l’impuls creatiu d´unes avantguardes que s’havien de liquidar en temps de la transició, si el sistema reformat volia continuar en el poder, xuclant la plusvàlua popular, dominant les nacions de l’estat.
Nosaltres, els homes i dones que vivíem el somni del canvi esperat després dels anys llarguíssims de patiment dictatorial, encara no sabíem que tot seria venut pel plat de llenties que representava una cadireta i un sou institucional. La nostra imaginació de militants antifeixistes no arribava a tant! Com diu en Miquel, “no ens resignàvem a ser esborrats de la lluita política d’una manera tan senzilla: demonitzant les accions on participàvem...”.
En Miquel, amb els seus llibres d´assaig o novel•la ha provat (i prova!) de defugir el control del mandarinat cultural, els bassiots estantissos que no ens deixaven avançar per un camí que volíem subversiu, transgressor, de total i absoluta renovació. Es tractava de qüestionar l’herència rebuda, amb la mateixa força que ho feien els grups pictòrics d´aquell moment, amb la mateixa decisió que ho feien les organitzacions antifeixistes. El combat contra la podridura burgesa dominant havia de ser cultural, ideològic i polític alhora. Desitjàvem, amb tota l’energia de la nostra joventut, obrir avingudes per a la llibertat, albirar noves perspectives, tant per a la societat amb el combat antifranquista i anticapitalista, com en la literatura amb una pràctica subversiva de transformació de l’herència conservadora rebuda. Els anys que descriu la novel•la JOC D’ESCACS és d’una època de revolta literària i política, d´implicació personal en tot allò que significa assolir quotes de llibertat per a la societat i per a la cultura.
I avui, gràcies a llibres com JOC D’ESCACS ja podem afirmar que, efectivament, l´esforç realitzat per l´amic Miquel López Crespí no ha estat inútil. La memòria històrica a través de la literatura ha triomfat, i les nostres esperances, la nostra lluita, el món cultural i polític que alletà els “anys del desig més ardent” (títol d´una obra de teatre de Miquel López Crespí!) són aquí, presents entre nosaltres, amb una força vital i una capacitat de bastir universos de somnis inabastables.
No puc acabar aquesta petita reflexió sense tenir ben presents els actuals presos polítics, tant Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, com els Consellers i Conselleres del govern legítim de la Generalitat de Catalunya que es troben empresonats o a l’exili. Ni uns ni els altres han comès cap delicte: els volem el més aviat possible a casa. Desitjam que el nou govern de la Generalitat catalana, encapçalat pel seu president Quim Torra, encerti amb seny per aconseguir la república. Volem una Catalunya sobirana i uns Països Catalans republicans.
Palma, 28/05/2018
Turmeda | 02 Març, 2024 16:35 |
La novel•la històrica a les Illes -
La Mallorca de començaments del segle XX en dues novel•les de l' escriptor Miquel López Crespí: Defalliment – Memòries de Miquel Costa i llobera (El Gall Editor) i Damunt l' altura – El poeta il•luminat (Pagès Editors) -
Vet aquí un petit tast de la novel•la Defalliment
EGO SUM LUX MUNDI
Vet aquí una, entre moltes, de les diferències que copsava entre els missatges i els senyors de Can Costa. Per al metge Miquel Llobera, per a mi mateix, qualsevol troballa inesperada era ensopegar amb una riquesa única. Molt abans de llegir Horaci, de parlar d'Atenes, Hesíode, Ovidi, Virgili, Homer, Eurípides, Plutarc o Estrabó, asseguts a la graderia del teatre romà de la vella Pollentia l'oncle Miquel, posant-me damunt la mà els vells coures i bronzes de les monedes del passat, ja m'havia parlat dels gran èxits militars de Juli Cèsar, de la conquesta de les Gàllies i de com va ser traït pels seus millors amics a conseqüència de l'enveja, motiu de tantes misèries i desgràcies humanes. Per les monedes trobades a les nostres finques vaig saber també dels crims comesos per tants emperadors folls, els cruels perseguidors dels cristians que foren Neró, Commode o Dioclecià.
L'oncle Miquel Llobera no solament em proporcionà els primers llibres que m'obriren els ulls i l'esperit als clàssics. Llegia Plató, les poesies de Simonides, Alcman, Anacreont...
Dels humans poca
és la força, inútils són les inquietuds, i en poc temps la fatiga s'afegeix a la fatiga; indefugible, penja la mort per damunt de tots igual.L'oncle anà molt més enllà en el seu amor per fer-me conèixer a fons l'empremta de Grècia i Roma damunt la nostra terra. Va ser ell qui, amb les seves mans, em va fer tocar les monedes, els fragments de terrissa, les puntes de llança que els pagesos de les nostres finques li feien arribar.
De ben petit, quan anàvem amb el carretó fins a cala Sant Vicenç, des de la platja, indicant-me un lloc indefinit enmig de la verdor de les aigües, em xiuxiuejava com si es tractàs d'un gran secret: -Miquel: mirà enllà, just davall la roca que s'endinsa dins la mar, davall la pineda. Si t'hi fixes bé, en dies sense núvols, en la direcció que et senyal, pots veure la silueta enfonsada d'un gran vaixell grec ple d'àmfores, monedes d'or i riqueses inenarrables. Els pescadors que s'hi han capbussat, aquells homes que saben veure dins la mar a molta fondària, diuen que pareix que encara navega per l'interior de les aigües. Com si solament s'hagués enfonsat per a desaparèixer de la nostra mirada. Quan comprovava el meu interès, el posat d'intensa atenció amb el qual el sentia, prosseguia: -Expliquen que, en dies de lluna plena, surt de l'interior obscur de la mar talment una balena que s'hagués perduda per aquests indrets. Emergeix del fons amb la gran vela desplegada i aleshores, quan se senten les òlibes en la llunyania, es tornen a sentir els rems dels esclaus colpejant la mar tranquilla, el cop sec dels fuets damunt les esquenes dels remers i càntics molts antics en el grec que devia parlar Homer. La meva imaginació d'infant, com quan la mare em contava rondalles assegut damunt els seus genolls, a la vora de la foganya, s'obria a mil interrogants. Després, en tornar al casal, somniava naus vengudes de molt lluny per a comerciar amb els habitants dels talaiots de les nostres terres. Crec que degué esser en aquells instants, en el moment en el qual vaig sentir la història de la nau grega existent sota les ones, que em vaig fer propòsit d'estudiar grec i llatí. Volia tenir pel meu compte la capacitat màgica d'entendre el significat de les inscripcions de les tombes de Pollentia, el que deien les monedes trobades enmig dels solcs dels horts. A les golfes de Can Costa tenia un petit museu curull de restes d'àmfores romanes, espases rovellades, llances d'èpoques indefinides... En el fons, el que per al meu oncle o per a mi mateix era una troballa única, la porta que ens obria l'ànima a la possibilitat d'investigar els misteris del passat, per al pagès era una nosa. Haver de llaurar entre clapers, que l'arada o el càvec ensopegassin amb restes de trespol romà, amb vaixella trencada, amb roques de poblats antics, només significava més feina, la possibilitat d'espenyar una d'aquelles eines bàsiques per a la supervivència diària. Vet aquí una, entre moltes, de les diferències que copsava entre els missatges i els senyors de Can Costa. Per al metge Miquel Llobera, per a mi mateix, qualsevol troballa inesperada era ensopegar amb una riquesa única. Molt abans de llegir Horaci, de parlar d'Atenes, Hesíode, Ovidi, Virgili, Homer, Eurípides, Plutarc o Estrabó, asseguts a la graderia del teatre romà de la vella Pollentia l'oncle Miquel, posant-me damunt la mà els vells coures i bronzes de les monedes del passat, ja m'havia parlat dels gran èxits militars de Juli Cèsar, de la conquesta de les Gàllies i de com va ser traït pels seus millors amics a conseqüència de l'enveja, motiu de tantes misèries i desgràcies humanes. Per les monedes trobades a les nostres finques vaig saber també dels crims comesos per tants emperadors folls, els cruels perseguidors dels cristians que foren Neró, Commode o Dioclecià. Record aquelles eixides amb algun dels carruatges anant a veure les restes del poblat de Bocchoris, el claper de Can Xanet, les ruïnes de Pollentia. Més tard, a mesura que anava tornant gran, abans fins i tot d'anar a l'Institut, em passava moltes horabaixes llegint Horaci o Virgili assegut als esglaons del teatre romà. Quants records del passat acaramullant-se amb els anys. Les alegries de la infància, la festa que per a un tendre cor infantil significava anar a Lluc per a retre homenatge a la Verge. Encara ho tenc ben present en la memòria. Multitud de carros coberts de murtra i garlandes de flors eren a la plaça, des de primera hora del matí. Els que hi anaven a peu ja havien sortit la nit anterior, amb el sarró a l'esquena i el distintius de cada poble al capdavant dels peregrins. La mare, de matinada, quan encara lluïen els estels i els galls no havien començat a cantar, m'havia despertat per a penjar-me al coll una cadeneta d'or amb una medalla de la Verge. Des de la meva cambra sentia l'anar i venir de les criades preparant la xocolata del matí. Flaire d'ensaïmades per tota la casa. Les dones, a la cuina, preparaven les bosses amb pa que havien pastat el dia abans i just era sortit del forn. Les sobrassades i formatges fets a la nostra possessió es posaven damunt el carruatge. Molts veïns hi anaven amb els carros de la feina una mica endomassats. Els missatges que eren convidats a venir a Lluc hi pujaven amb els carros. Els Costa teníem diversos tipus de carruatge; en aquestes avinenteses fèiem servir una galera coberta amb una vela impermeable i finestres amb vidres als costats. Per dins era folrada de seda, i els seients de vellut verd. Un luxe, en aquella època en la qual la gent pobra només es posava les sabates, si en tenia, els dies de festa, per anar a missa.Lloc de Muntanyes i neu
-excelsitud i puresa- significança du impresa de Vós ¡oh Mare de Déu! Cor alt i net d'impuresa Lluc te demana, romeu.A part dels carros i carretons, la parròquia i l'ajuntament posaven a disposició dels que podien pagar uns cèntims, unes galeres on hi cabien, en dos bancs de fusta, sis o set persones. Anaven tirades per dos cavalls. Les rodes del darrere eren molt més grosses que les del davant. Era el tipus de carruatge que feien servir molts pollencins per anar fins a l'estació de sa Pobla per agafar el tren de Palma. També hi posaven la galera de quatre cavalls.
A Can Costa mai no empràvem la galera gran per anar a Lluc. El pare, propietari d'una d'aquestes grans galeres, devia trobar que feia massa ostentació. De fusta noble, pintada de negre i lacada a la perfecció, resplendia sota el sol o, de nit, reflectia, talment fos un mirall, els blancs raigs de la lluna. Amb l'escut de la casa gravat amb incrustacions de nacre, el pare només la feia servir quan havíem d'anar a sa Pobla o a Ciutat a cercar gent d'alta categoria. Els altres dies de l'any, la galera gran, un immens vaixell terrestre per als meus ulls d'infant, capaç de portar-hi tota la família dins, romania, coberta amb algunes velles flassades dins de la portassa. Màgic indret on jugàvem a amagatois amb els amics que tenien el privilegi de ser acceptats pels pares. Aleshores, les galeres esdevenien castells d'encanteri, coves embruixades, temples on retre culte al misteri i als interrogants que ens sacsejaven de petits. I si, inesperadament, hi comparegués el dimoni? Què faríem per evitar que ens portàs a l'infern? Jo sempre duia un rosari beneït dins la butxaca a fi de fer-lo servir d'escut de defensa si em trobàs davant tan esgarrifosa aparició. De temps immemorial s'havia establert que, quan la gent del poble sentia les campanetes dels muls o els cavalls de la galera gran, els carros dels pagesos es fessin a un costat. Jo hi havia anat poques vegades, amb aquest carruatge de la família. La primera vegada que anàrem a Lluc o, almanco, en el primer viatge del qual serv memòria, tenia quatre o cinc anys. El que sí que record a la perfecció, com si fos ara mateix, és veure com els carros es retiraven en sentir les campanetes dels cavalls de Can Costa. El camí de Pollença a Lluc no estava llavors en tan bones condicions com en el present. Pertot arreu hi havia clots. Així i tot, els joves no sentíem el cansament. La festa era massa meravellosa per a no romandre entretenguts durant el viatge. Sortint de Pollença ja anàvem trobant estols de marxaires, totes aquelles persones i carruatges que havien estat més matiners que nosaltres. I no solament trobàvem pollencins de tota classe i condició: de Muro i de sa Pobla, d'Alcúdia i de Campanet, de Búger i Santa Margalida hi compareixia una gentada i, fent amistat amb els pollencins, es mesclaven amb els nostres. Molts murers, poblers i campaneters s'estimaven més fer la ruta vers Pollença pel camí de Crestaix que no la d'Inca fins a Caimari. A l'interior de la galera, la mare no perdia de vista cap dels germans. Ens fitava durant tot el viatge, tranquilla en veure'ns tan feliços. La interminable processó de peregrins que arribava des de la sortida de Pollença fins a l'esplanada del monestir era un espectacle continuat. Encara record ben bé el ressò llunyà de les cançons i tonades dels pagesos i, també, el remor de les lletanies que, en veu alta, pronunciaven. Els estols més devots, normalment els que portaven al capdavant el rector del seu poble o alguna de les monges franciscanes de cada indret, resaven el rosari. La peregrinació era una festa i, des d'aquells instants, el record de les lletanies i els rosaris sempre anà lligat, dins la meva imaginació, amb la rialla resplendent de la mare, amb l'alegria de missatges i jornalers. Mai no he vist tanta felicitat en el rostre de la gent. L'oncle Miquel Llobera, metge de prestigi que coneixia prou bé els sentiments dels pagesos de la contrada, deia al pare, que era assegut al costat del conductor del carruatge: -Són feliços perquè avui no han d'anar a esterrossar. Ara els veus tan beats, resant el rosari fent bulla i donant visques a la Mare de Déu de Lluc. Però no riuen tant quan han de segar en el mes d'agost, sota el sol inclement, o quan els envies a llaurar els horts de la possessió. El pare, amb el rosari a la mà, fitant els primers raigs de llum que despuntaven, feia que sí amb el cap. Aquelles anades a Lluc, fos en peregrinació per a guanyar unes indulgències, fos a l'hivern quan hi anàvem per a sentir la sibilla, eren també una escola a l'aire lliure. L'oncle, que sempre portava un caramull de llibres dins del sarró, aprofitava per a ensenyar-me el nom de valls i muntanyes, la història de les possessions que trobàvem en el camí, les collites que es feien a cada indret, les tradicions de cada lloc per on passàvem. Anys més tard, quan era estudiant a Madrid o Roma, parlant amb els companys de classe m'adonava que ningú no sabia el nom dels arbres i les plantes del seu poble, de la seva regió. Ni el nom dels ocells no coneixien! I així i tot, en aprovar els exàmens es consideraven savis i miraven des d'una alçada infinita l'home del carrer, el manobre que bastia les nostres cases enfilat en els bastiments de les obres. Tota la vida podré agrair a l'oncle Miquel les seves lliçons parlant-me de les alzines i oliveres que contemplàvem, la garriga de romaní, el càrritx, que els pastors cremaven per aconseguir herba fresca per al bestiar, els pinars, el garballó aquí i allà... La mare volia que ressàs amb ella i amb el pare. Però l'oncle, somrient, li deia: -Ja ha resat un rosari. Ara deixa'l que entengui la presència del Creador en el món que l'envolta. Fixau-vos en els pins d'arran del camí. Quina força en aquests arbres més vells que les oliveres. Fixau-vos en els aromes que ens arriben fins aquí i en les rels, aferrades a la roca. Ben iguals als que tenim a Formentor, un exèrcit de bellesa incomparable coronats per la potència de l'àguila marina. Ma mare finalment claudicava i, sense deixar el rosari, també tenia esment de les acurades explicacions de l'oncle. Ens havíem aturat en un recer del camí. Les criades havien estès un gran mantell de lli en el terra, i tots, família de Can Costa, cotxer i el servei que ens acompanyava, descansàvem un poc sota l'ombra dels pins després d'haver fet una bona berenada. Al cap de poc, quan tothom era mig condormit, en els moments del merescut descans, arribava l'instant del silenci i de sentir, amb calma, el cant dels ocells de la serra. Ni les tonades i oracions del peregrins podien silenciar el cant dels rossinyols. Quina bellesa de música sublim enmig de la impressionant natura de roquissars, muntanyes com gegants, ombrívols alzinars i grans pinedes encara sense explotar per la mà de l'home. Esbarts de tords per damunt el nostre cap cercaven caragolins per menjar. De sobte, silenci!, l'oncle m'indica amb el dit, a un racó del mantell que resta estès damunt la terra, un parell de coa-negres i de ropits que van a la recerca de les restes del nostre àpat casolà. -I això no és tot -em diu l'oncle-. A la nit, si no hi ha gaire enrenou, podràs sentir el cant del cucui. M'adonava del poc que ensenyaven els llibres. Els mestres que m'havien posat els pares, el professor de llatí i matemàtiques que compareixia cada matí a Can Costa, mai no m'havien parlat de falzies, cabots i oronelles. Eren els pescadors del port els primers que m'havien parlat de les gavines roges de bec color de sang, de l'àguila marina que, anys endavant, sortirà coronant la testa de Lo Pi de Formentor. Quin món més ampli el que anava descobrint en els meus primers anys. Bellesa entrellucada en la distància del falcó, arribat d'indrets ignots, les mèrmeles i l'elegància del vol de l'esparver fent cercles damunt els nostres caps, inassolibles en l'altura. De matinada, quan els carros i les galeres sortien de Pollença, encara havia estat a temps de sentir l'òliba i el mussol. Com una gran Arca de Noé! La mare, de ben jovenet, m'havia explicat com Noè, seguint les indicacions del senyor, havia pogut salvar els animals de la terra arreplegant una parella de cada espècie. Tota la vida de la terra, a mercè de les onades del temporal desencadenat per la fúria divina, dins d'una nau! Ara, anant cap a Lluc en peregrinació, constatant la munió d'animals que romanien lliures per valls i comellars, em demanava com havia pogut esdevenir-se tal miracle. Als sis anys pensava que el vell patriarca havia salvat tot perquè nosaltres poguéssim gaudir de tanta bellesa. Sense ell i la seva arca el món, tal com el coneixíem, no existiria. Fóra un desert immens. Els animals de la terra, de l'aire i de la mar. Tots dins la nau salvadora. A mi, imaginar tan fantàstic esdeveniment em mantenia tan desperta la imaginació com quan llegia un llibre. Quin misteri, quants de somnis infantils imaginant com Noè podia haver salvat el petit caragol de serp, el falcó marí que dominava els nostres penya-segats; i, encara molt més difícil i complicat, com havia pogut trobar formigues de totes les classes, els escarabats i escorpins, els diversos tipus de granota, els molluscs i crustacis que vivien, tranquils, enmig el verd-blau esclatant de les cales. Quina paciència divina, rastrejar el rastre de les sargantanes, trobar les serps esquives que, fugint del sol, s'amaguen sota les pedres, vora la humitat dels embassaments. I així, entre càntics i oracions, escoltant les explicacions de l'oncle Miquel, quasi sense adonar-me de com passava el temps, la galera, obrint-se camí entre l'exèrcit de peregrins que ens acompanyaven en el viatge a Lluc, arribava a l'explanada de davant del monestir. Quina joia per a la vista! Tota la plaça enbanderada de gallarets i, al fons, enllà del brollador, l'altar per a la missa ben endiumenjat amb tota mena de cossiols amb flors. Fragància dels lliris i les roses. I, al damunt la porta d'entrada una gran inscripció pintada pels blauets del monestir deia, vora una imatge de Jesús: "Ego sum lux mundi". I la gent, enmig de la plaça, cansada però riallera, preparant el berenar moments abans de l'ofici. Les criades anaren a cercar ampolles d'aigua a la Font Coberta, prop de la plaça. Sota els alzinars o davall les oliveres els més feiners ja preparaven el foc per torrar una mica de sobrassada o botifarrons. Ja érem a Lluc! Lloc d'aspriva soledat, ple d'aroma boscà, com de mística unció... El llarg viatge des de Pollença havia transcorregut com en un no-res. Ja érem a l'indret sagrat, on fa tants anys uns pastorets trobaren la Verge amagada en una escletxa de la muntanyeta qui hi ha ben a la vora d'on es bastí la primera església.De perles fines i d'or
la gran Reina hem coronada; corona molt més preuada vol ella per son tresor: corona d'amor, brufada amb les llàgrimes del cor.Turmeda | 01 Març, 2024 21:09 |
El diari Última Hora d’ahir (6-III-2011) va publicar un extens reportatge de quatre pàgines sobre els darrers presos polítics mallorquins de Franco (Isidre Forteza, Miquel López Crespí, Ramon Molina). El reportatge, amb nombroses fotografies d’aquella època de lluita per la llibertat, la República i el Socialisme, és de Gonzalo Nadal. Cal recordar que Gonzalo Nadal i David Mataró han estat els encarregats d’enregistrar per a IB3TV el documental que explicarà els darrers anys de la dictadura feixista a Mallorca. El documental encara és en fase de preparació. Segurament es podrà veure en un mes o dos. L’article publicat ahir a Última Hora (“Los últimos presos de Franco”) pot permetre al lector una aproximació al significat de la lluita que portàvem endavant els antifeixistes de les Illes. (Miquel López Crespí)
“Yo fui preso político”
Los últimos condenados y encarcelados por ideas políticas en Baleares visitan la vieja prisión de Palma y recuerdan aquellos años de militancia clandestina, lucha antifranquista y represión continua hasta finales de 1976
Texto: Gonzalo Nadal
“Lo teníamos claro; había que luchar por la libertad y la democracia costase lo que costase”. Miquel lo dice frente a las puertas de la vieja prisión de Palma. “los amigos y todos los compañeros del partido nos acompañaron hasta la misma puerta; entramos en la cárcel con el puño en alto y cantando La Internacional”. Treinta y cuatro años después recuerda perfectamente aquel día. El traslado de los presos al nuevo centro penitenciario de Palma dejó tal fue la cárcel de la carretera de Sóller, testigo muda de desesperaciones anónimas y fracasos del sistema. Aún hoy permanecen en sus celdas objetos personales de los últimos internos, restos de comida mohosa sobre los catres, mantas húmedas, revistas, calcetines, notas y leyendas en barrotes y paredes. Nadie se preocupó de dar un uso a la vieja cárcel, ni siquiera se molestaron en limpiarla como si se hubiera desalojado con prisas, de repente, y para siempre. De los cajones de la enfermería asoman gasas, jeringuillas y pastillas. “Está tal cual… exactamente igual”; estremece la mirada perdida al decirlo del que es hoy uno de los escritores vivos más prolíficos y premiados en lengua catalana.
Últimos meses del franquismo. El dictador español había muerto un año antes pero durante las navidades de 1976 aún permanecían presos políticos en la cárceles de Baleares por delitos diversos como vender publicaciones comunistas, presentar partidos políticos u organizar mítines clandestinos, actos todos ellos juzgados sumariamente por el Tribunal de Orden Público, últimos coletazos de la institución judicial franquista que perseguía, entre otros delitos, la libre expresión de pensamientos contrarios o críticos con los ideales del Movimiento. La transición a la democracia se estaba pactando en Madrid; Adolfo Suárez había sustituido a Arias Navarro al frente del gobierno y mantenía habituales contactos con los líderes políticos de la Izquierda, algunos de ellos exiliados o clandestinos; Felipe González, Alfonso Guerra, Santiago Carrillo, Marcelino Camacho… en esos encuentros se gestaban los acuerdos con los ex ministros de Franco que permitieron la aprobación parlamentaria de la Ley de la Reforma Política refrendada por el pueblo español el 15 de diciembre. El camino hacia la democracia, aunque lento, era inevitable. Los socialistas, sindicalistas y comunistas de Carrillo, ilegales pero ya no clandestinos, comenzaban a mostrarse públicamente en mítines disfrazados de manifestaciones o actos culturales. Pero la izquierda obrera y republicana, aquella que no aceptaba una transición pactada con los franquistas bajo el auspicio de un rey que juró los principios del Movimiento, continuó proscrita y perseguida. Cuando nueve de cada diez españoles votaron a favor de aquellas normas pactadas el diario Ultima Hora tituló en portada ‘Aires de Libertad’ el sentimiento colectivo caminaba hacia una dirección; Pero en las celdas de la cárcel de Palma permanecían, aún, once presos políticos, la mayoría encerrados por pertenecer a partidos de la izquierda obrera, pero también sindicalistas y trabajadores de la hostelería detenidos en la manifestación del 12 de noviembre reprimida salvajemente por la policía franquista en la Plaza de España: “los grises nos dieron por todas partes” recuerda Isidre, que hoy continua militando como dirigente político.
Miquel revive aquellos primeros momentos como otro recluso cualquiera: “Lo primero que me hicieron nada más entrar fue desposeerme de todo objeto personal, desnudarme y mirarme en todos los agujeros de mi cuerpo para luego meterte durante cuarenta y ocho horas en una celda de castigo”, que así era como conocían los internos a las oficiales ‘celdas de observación’. “Para que te fueras acondicionando a tu nueva vida te metían ahí sin preguntar” explica Ramón, dirigente de un partido trotskista por aquella época y hoy profesor de historia económica en la universidad; “en aquel diminuto e inmundo espacio sólo había una letrina y un colchón de alambre. Si uno no acataba las normas podías pasar días enteros ahí dentro, solo, y con el único contacto con el cabo, un preso de confianza, la del funcionario, que te hablaba por la pequeña mirilla de la puerta y te traía la comida”.
Tres de los once presos políticos han querido volver a aquella prisión. La filmación de un documental sobre la presión social y mediática que consiguió liberarles lo ha hecho posible. Isidre, que salió en libertad la tarde del 23 de diciembre de 1976 se convirtió, con la supresión del TOP pocas semanas después, en el último preso político de las islas: “no me arrepiento de nada; no sé si realmente mi lucha clandestina por la libertad y la democracia sirvió de algo o fue algo romántico, pero haría lo mismo hoy si existiera un peligro de involución”. A Isidre, apodado el valenciano, le detuvieron en la calle Savella del casco antiguo de Palma: “dos grises me pararon al doblar la esquina de la Iglesia de Santa Eulalia; tenían informes que me vinculaban con un partido ilegal; de hecho, todos los partidos políticos lo eran; y era cierto, yo era el secretario del Movimiento Comunista de Ses Illes. No opuse ninguna resistencia”. Durante la misma semana habían detenido a Miquel por presentar en su casa de Blanquerna el partido Organización de Izquierda Comunista bajo las siglas OICE (foto 10). No fue la primera vez, ni la última; aquel mismo año visitó los calabazos por distribuir en Inca la publicación Democracia Proletaria durante el Dijous Bó (foto 11). Ya estaba fichado desde que, aún adolescente, le detuvieron por escribir la palabra libertad en un muro de la calle General Riera: “La represión aumentó aquel año, cuando fuimos más perseguidos que nunca, y eso que se supone que la democracia estaba en camino; socialistas y carrillistas nos dieron la espalda. Nosotros no entrábamos en el juego de los pactos; perseguíamos la recuperación, sin matices, de la república derrocada ilegalmente en 1936. Las detenciones indiscriminadas y las torturas continuaban vigentes”.
Ramón, máximo responsable del Partido Obrero Revolucionario Español en Baleares, el conocido como PORE, aceptó sin pestañear la sentencia del TOP que le ordenaba ingresar en prisión sin fianza por hacer pública su actividad: “entrar en la cárcel no fue traumático en mi caso porque no era la primera vez; mi padre me enseñó que lo más importante en la vida es luchar por la dignidad de las personas pobres” pero con el paso de los días “la monotonía, el silencio y la total sumisión a las normas penitenciarias hace que te replantees las cosas. La privación de la libertad más esencial es lo peor que se le puede hacer al ser humano”. Como ver el sol cuando uno quiere, reservado entonces a los escasos momentos de paseo por el patio. “Ocupar tiempo era lo más importante en el día a día en tu celda. Los minutos parecían horas, y los días, semanas” recuerda Miquel mientras pasea por los pasadizos, “igual de fríos” que entonces, buscando la celda desde donde escribió un libro de poemas que se publicó de manera clandestina y sirvió para recaudar fondos en la campaña de amnistía que a nivel estatal la izquierda republicana había iniciado bajo el nombre de Per Nadal, Tots a casa. “Miquel escribía en su celda, se pasaba el día escribiendo…” recuerda Isidre. A pesar de las diferencias ideológicas “aquí dentro compartimos momentos duros y el apoyo mutuo fue fundamental; todos estábamos ahí por lo mismo y para lo mismo y, aunque todos seguíamos dando consignas a los compañeros de fuera, dentro sólo éramos personas que compartían la lucha por unos valores”.
Ramón camina sin prisas por la galería superior sabiendo que reconocerá su celda nada más verla. Una pared de azulejos matados por el polvo le da la pista definitiva para saber que está cerca; recuerda frente a las duchas que “aquel año fue un diciembre muy frío y no había agua caliente ni calefacción; eso sí, si sobornabas al responsable de la enfermería te dejaba duchar con agua caliente una vez por semana” narra con distancia y sin juicio. Miquel, sí: “Convivíamos con asesinos. Pasé miedo. De cualquier cosa hacían un arma blanca. Lo peor eran las noches; largas, tú solo y tus pensamientos”. A Miquel le estremece que continúen ahí los mismos sonidos, y los mismos silencios. Ramón reconoce que “teníamos muy poca relación con los presos comunes. Ellos nos veían diferentes, y más por el hecho de estar ahí de manera, para ellos, voluntaria. Recuerdo que hice amistad con matacuatro, un recluso de larga duración que decían había matado a cuatro personas. Convenía tener amigos así aquí dentro. Por alguna extraña razón él nos respetaba y su presencia nos tranquilizaba frente los demás presos”. Como líderes de partidos democráticos no podían aceptar, para ser libres, pagar una multa o una fianza por un delito que ellos no aceptaban como tal; la expresión y divulgación, de manera pacífica y democrática, de unas ideas políticas. “La libertad no se compra” sentencia Isidre, que sonríe amargamente tras reconocer en un vidrio roto lo que queda de lo que fueron los fríos locutorios donde se permitían los bis a bis : “la vida era ordenada, el mismo orden que te imponen de niño; comienzas el día de la misma manera y a la misma hora. Despertarse, asearse, comer, esperar y dormir. Un día es igual al otro y sólo las visitas rompían la rutina”. Con el paso de los días desvela Isidre que “decidimos comenzar a reivindicar cosas al director de la prisión; libros, un espacio para habilitar una biblioteca, los presos políticos en una misma galería, la luz encendida de la celda hasta altas horas… seguíamos siendo los máximos dirigentes de nuestros respectivos partidos y había que continuar trabajando. También aprovechamos para explicar nuestras reivindicaciones políticas a los demás reclusos y mejorar sus condiciones”. Ramón reconoce que el estatus de presos políticos les permitió una comunicación más fluida con los funcionarios “porque eran unos momentos donde se intuía el inicio de una transición democrática y el funcionario no quería problemas con el que pensaba que, quizás en el futuro, le gobernaría”. Así sucedió meses después tras las primeras elecciones, pero ellos aún no lo sabían.
Miquel sale al patio y se sienta reflexivo en un banco de piedra, el mismo desde donde tantas veces observó, bajo un pedazo de cielo, el inmenso muro que les separaba de una sociedad por la que luchaban: “aquí dentro te llegas a replantear todo, si la lucha vale la pena, si tus familiares y amigos merecen sufrir por tus ideales”. Finalizan el recorrido en el patio desde donde, cada domingo, escuchaban los gritos de ánimo de cientos de compañeros de partido y amigos que, concentrados ante las puertas de la cárcel, esperaban su liberación organizando campañas de solidaridad y presionando mediáticamente. Cae el sol y Miquel, Ramón e Isidre se disponen a recoger su identidad en la garita. Esta vez sí saben que, ahí, no volverán a entrar jamás. Los recuerdos y las emociones se han agolpado por unas horas, y una sola convicción final: “Sí, valió la pena”.
Última Hora (6-III-2011)
Pel desembre de 1976 a la presó de Ciutat hi havia nombrosos presos polítics. Del PORE, una organització marxista de tendència trotsquista que dirigia Ramon Molina (l'actual director del Museu d'Art Contemporani de sa Pobla), hi eren el mateix Ramon Molina, na M. Dolors Montero i en Xavier Serrano. (Miquel López Crespí)
Un míting per l’amnistia (1976)
Pel desembre de 1976 a la presó de Ciutat hi havia nombrosos presos polítics. Del PORE, una organització marxista de tendència trotsquista que dirigia Ramon Molina (l'actual director del Museu d'Art Contemporani de sa Pobla), hi eren el mateix Ramon Molina, na M. Dolors Montero i en Xavier Serrano. Del MCI hi romania tancat n'Isidre Forteza. De l'OEC hi érem en Josep Capó, en Jaume Obrador i qui signa aquest article. Dels obrers detinguts en la manifestació del 12 de novembre de 1976 hi eren en Pere Ortega, n'Antoni López López i en Manuel Carrillo. A la presó de dones, al costat de M. Dolors Montero també hi havia Mª del Carmen Giménez. Per sort, cada diumenge gernació de companys d'OEC i d'altres organitzacions venien davant la porta d'aquell cau on romaníem tancats a cridar consignes per l'Amnistia. El PTE, PSAN, MCI i OEC organitzaren, al descampat on ara hi ha el parc del Polígon de Llevant (al final de Ricardo Ortega), un míting amb nombrosa participació ciutadana. Hi intervingueren, a favor de la nostra llibertat, en Miquel Tugores (PTE), en Jesús Vives (MCI), en Tomeu Fiol (PSAN) i n'Aina Gomila (per l'OEC). Però la fantasmal i inoperant Assemblea Democràtica no va voler moure un dit en defensa dels presos polítics quan una comissió de l'OEC hi va anar a parlar per a concretar una manifestació conjunta en favor de la llibertat. Afortunadament els companys del PSAN, del PTE i de MCI s'havien avingut a muntar aquell míting solidari. En va fer un bon reportatge (potser uns dels únics treballs en el qual es tractava amb certa simpatia l'esquerra revolucionària no pactista) el diari Última Hora del 15 de desembre de 1976. Deia el diari: "Tomó la palabra en primer lugar el dirigente del Partido del Trabajo, Miguel Tugores quien... dijo que 'con el referéndum el Gobierno pretende afianzar un modo de continuación del franquismo. Serán los mismos perros con diferentes collares'... Insistió [Miquel Tugores] en la necesidad de que los obreros presionen sobre la Asamblea de Mallorca -'organismo muerto a causa de la actitud de los partidos que se llaman obreros y no lo son'-".
En Miquel Tugores sempre -malgrat les nostres diferències polítiques- havia estat un bon amic i ara, participant en aquest acte de solidaritat amb nosaltres, ho demostrava una vegada més. Pollensí, l'havia conegut quan compareixia per la Cooperativa d'Arquitectes progressistes del carrer Estudi General (Neus Garcia Inyesta, Carles Garcia Delgado, Manolo Cabello, Guillem Oliver Suñer...).
El Moviment Comunista de les Illes (MCI) també hi participà activament. Com explicava Última Hora: "A continuación, tomó la palabra Jesús Vivas, del Movimiento Comunista de las islas, iniciando su parlamento 'con una abrazo revolucionario en esta primera aparición pública del MCI'. Vivas habló del significado de la abstención en el referéndum en el sentido de 'que no podemos legalizar un gobierno franquista'. Vivas terminó, entre los gritos de la multitud, reivindicando la libertad para todos los detenidos". Després del MCI hi intervengué en Bartomeu Fiol, del PSAN. La intervenció de la dirigent comunista (OEC) Aina Gomila anà en la línia de lluitar contra la maniobra continuista del règim demanant la dissolució dels cossos repressius de la dictadura i la tornada a casa de tots els detinguts. Posteriorment hi hagué un intent de manifestació pel carrer Ricardo Ortega que va ser dissolt brutalment per la Policia Armada.
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
El nostre ingrés a la presó (de Jaume Obrador, Josep Capó i de qui signa aquest article) per haver lluitat per la llibertat i la democràcia, la manca de solidaritat demostrada pels famosos i inoperants organismes de l'oposició, va fer evident, pel desembre de 1976, l'intent gens amagat -sobretot per part del PCE i del PSOE- de desfer-se de l'ala esquerra de l'antifeixisme illenc i criminalitzar-nos. (Miquel López Crespí)
Memòria històrica
Celestí Alomar en temps de la transició. Quan l´Assemblea Democràtica de Mallorca no volgué fer res pels presos polítics republicans
El nostre ingrés a la presó (de Jaume Obrador, Josep Capó i de qui signa aquest article) per haver lluitat per la llibertat i la democràcia, la manca de solidaritat demostrada pels famosos i inoperants organismes de l'oposició, va fer evident, pel desembre de 1976, l'intent gens amagat -sobretot per part del PCE i del PSOE- de desfer-se de l'ala esquerra de l'antifeixisme illenc i criminalitzar-nos.
Vist amb la perspectiva històrica que dóna haver passat ja tants d'anys dels fets que narram, és interessant constatar -en la documentació que hem consultat per escriure aquest article- les dèries que determinats sectors oportunistes han tengut sempre contra els esquerrans. Un personatge molt curiós d'aquesta època que analitzam era Celestí Alomar, militant marxista-leninista de l'Organització Comunista d'Espanya (Bandera Roja), després membre del PCE i un dels fundadors més coneguts (juntament amb Antoni Tarabini) del PSI. Més endavant va ser cap de campanya electoral d'Unió Autonomista (1977). El 1982 el trobam fent feina en el CDS i a partir d'aquests contactes va ocupant alts càrrecs de responsabilitat amb tota mena de governs. En temps de la clandestinitat només vaig coincidir una vegada amb ell i n'he parlat d'una forma amistosa en el meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (vegeu pàgines 64-69). Aquest personatge, l'actual Conseller de Turisme del Govern Balear, i que l'any 1976 era bastant important en la presa de decisions de l'Assemblea Democràtica, escrigué un insolidari article a la revista Cort tot dient que els presos polítics de Ciutat (Xavier Serrano, Pere Ortega, Jaume Obrador Soler, Maria Dolors Montero, Ramon Molina, Antonio López, Maria del Carme Giménez, Isidre Forteza, Manuel Carrillo, Josep Capó i qui signa aquest article) ens arreglàssim amb els "nostres" problemes amb el franquisme (pagar multes, romandre a la presó per idees polítiques). El personatge en qüestió (i molts d'altres que no s'atrevien a posar per escrit les seves opinions) criminalitzava així els antifeixistes republicans mallorquins del Moviment Comunista de les Illes (MCI), de l'OEC i independents. Celestí Alomar deia concretament en el número 780 de Cort (3-10 desembre de 1976, pàg. 4): "Esta semana han ingresado en la prisión provincial los tres miembros de OICE para cumplir el arresto sustitutorio por el incumplimiento del pago de una multa que se les había impuesto a raíz de la presentación de su organización". Un poc més avall l'home intentava justificar la seva crida a no fer res en favor de l'amnistia dels detinguts amb unes estranyes explicacions. "Explicacions" que només amagaven l'evident voluntat de Celestí Alomar i de l'Assemblea de no fer res per nosaltres (i a part de no fer res de collocar-nos, aprofitant l'ocasió, el sambenet de violents). Deia Celestí Alomar en la seva secció "Política" de la revista Cort: "Es evidente que todo demócrata rechaza estas acciones [el fet que el franquisme ens hagués tancat a la presó] represivas contra señores que lo único que hacen es defender unas ideas... Pero lo que no es posible, por lo mismo que decíamos antes, es que todos actuemos y pensemos igual. Los de la OICE tenían previsto con su comportamiento arrancar un movimiento de protesta y una manifestación en la calle, que los mismos de la Asamblea Democrática no aceptaron. Y sencillamente no aceptaron, porque no es conveniente repetir el número del día 12...". Vet aquí la raó de la negativa a la lluita per la llibertat dels presos polítics, a accelerar la lluita antifranquista: "No es conveniente repetir el número del día 12 [de novembre de 1976]". Cal recordar que precisament la manifestació del 12 de novembre a Ciutat va significar un dels punts més àlgids de la lluita per la llibertat i contra la dictadura a les Illes. Per això cal -diu Celestí Alomar- "no repetir el número de día 12".
Vist que aquests "demòcrates" no volien fer res en favor dels presos polítics, un dels nostres militants (Joan Coll Andreu, dirigent del front obrer) es va veure obligat a escriure una carta de protesta a la direcció de Cort. Crec que degut al fet que jo era collaborador habitual i amic de Coco Meneses i d'Antoni Tarabini, no hi hagué gaire problemes en la seva publicació. La resposta a Celestí Alomar sortí publicada en el número 782 de la revista en la secció "Cartas al director". Deia el nostre militant: "Sr. Director del Semanario Cort:
'Me ha dejado sorprendido el comentario que el Sr. Celestí Alomar incluye sobre el ingreso en prisión de los miembros de la OICE, Josep Capó, Jaume Obrador y Miquel López Crespí, en la sección de Política de 'les Illes' de esta semana, en la revista que Ud. dirige.
'En primer lugar, creo que hay que aclarar que lo que el Sr. Celestí Alomar llama el 'número del día 12' fue una negación clara y tajante del derecho de los trabajadores a manifestarse [Joan Coll recorda que la manifestació del 12 de novembre de 1976 fou brutalmenr reprimida per la Policia Armada franquista]. En este sentido, si la 'oposición' renuncia a plantear en la calle, y en todos los lugares que sea preciso, la defensa de los más elementales derechos democráticos, mal avanzaremos hacia esa democracia de la que tanto se habla.
'En segundo lugar, no entiendo la expresión 'mucho más cuando la OICE nunca ha querido participar en la Asamblea y más de una vez la ha criticado". ¿O es, Sr. Celestí Alomar, que la ADM sólo va a luchar por la libertad de los partidos que están en su seno? Si el Sr. Celestí Alomar piensa esto, bien pobre es la comprensión que tiene de la democracia.
'En tercer lugar, si el Sr. Celestí Alomar piensa que "la Asamblea es mucho más partidaria de los pagos de las multas", ¿cómo se explica Sr. Celestí Alomar las siguientes cuestiones?:
' -Que en el Comité de Solidaridad montado al efecto, la mayor parte de los partidos de la ADM brillen por su ausencia.
'- Que partidos económicamente tan 'bien dotados' como los integrantes de la ADM no hayan aportado NADA para sacar de la cárcel a estos luchadores presos.
'-¿Es que piensan que las multas se van a satisfacer haciendo el comunicado de rigor?
'En resumen, Sr. Celestí Alomar, ¿cómo se concreta para la ADM, el 'estar por la Amnistia'.
Joan Coll Andreu".
Evidentment Celestí Alomar mai no va contestar al nostre amic del front obrer i, com era normal, tampoc no es va poder celebrar a Palma la manifestació en favor de la llibertat i per la sortida de la presó de tots els presos polítics! Precisament en uns moments que, arreu de l'Estat, la consigna més important i que mobilitzava més gent en la lluita per la llibertat era... la de l'amnistia!
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)
Turmeda | 29 Febrer, 2024 13:07 |
(1 vídeo) A Fraga el meu menyspreu i, de nou, la demanda d'un judici que li faça pagar els seus crims.
I escriuré els noms...
Conste que he passat mig dia pensant que no faria aquest article, de tip que n'estic, d’aquest Fraga Iribarne. Ja n’estava quan jo era jove i ell signava sentències de mort o matava gent al carrer, que deia que era seu. I n'he estat tots aquests anys, en veient que un personatge amb un passat tan abominable podia viure en democràcia sense que ningú no li fera pagar les culpes. I n’estic d'aguantar les seues provocacions. Però he decidit que, aquest article, l'havia de fer solament per escriure el nom de les seues víctimes.
I l’escriuré, el nom d’aquestes víctimes, perquè amb monstres com Fraga no tenim el dret d’abaixar mai la guàrdia. No podem deixar-li’n passar ni una sense recordar-li que és un criminal que fa dècades que hauria de podrir-se en una presó..., per a vergonya nostra, que no ho hem aconseguit.
Per això, perquè la memòria el perseguesca, escriuré el nom de Pedro María Martínez Ocio, de vint-i-set anys; de Francisco Aznar, de disset; de Romualdo Barrosa, de dinou; de José Castillo, de trenta-dos, i de Bienvenido Pereda, de trenta. Tots van morir a Vitòria el 3 de març de 1976, assassinats a trets per la policia, que depenia de Fraga. I el nom d'Oriol Solé, mort després de la fugida de Segòvia a mans dels seus sicaris. I els noms de Ricardo Garcia Pellejero i d’Aniano Jiménez Santos, morts a Montejurra, també sota el seu mandat. I voldria escriure, però no el recorde, el nom d'un obrer assassinat a Elda per la policia aquell febrer del 1976, quan pintàvem parets per fer-ho saber. I escriuré amb lletra gruixuda el nom de Julián Grimau, mort de vint-i-set trets el 20 d'abril de 1963, a les sis del matí. Mort per una sentència del consell de ministres de Franco, en què aquest va demanar a tots els qui en formaven part que s’hi comprometeren. Dos van dubtar, però cap no era Fraga. Fraga va demanar la mort del cap del Partit Comunista.
A tots ells el meu record, respecte i homenatge. A Fraga el meu menyspreu i, de nou, la demanda d'un judici que li faça pagar els seus crims.
(P.D: des de primera hora del matí m'han arribat tot de correus de lectors recordant-me el nom de l'obrer molt a Elda, que era Teófilo del Valle. Gràcies. La memòria, quan és col·lectiva, significa molt.)
Vicent Partal director@vilaweb.cat
Amb aquests assassinats la burgesia espanyola demostrava el que estava disposada a consentir i el què no volia de cap de les maneres. I això era: sí a un pacte amb l'oposició per a mantenir l'essencial de l'estat capitalista (oferint la possibilitat d'una constitució monàrquica, imperialista i capitalista); permanència de tots els aparats repressius de la dictadura; no res de depuració de criminals i torturadors; ni parlar-ne de república federal o autodeterminació de les nacionalitats oprimides, de democràcia popular, o del poder dels treballadors". (Miquel López Crespí)
Les vagues a Vitòria havien començat (desembre de 1975) per simples reivindicacions laborals a Forjas Alavesas (es demanaven quaranta-dues hores setmanals de feina i sis mil pessetes d'augment). A poc a poc, malgrat els esforços dels carrillistes per mantenir la gent dins les fàbriques i no sortir al carrer, els treballadors s'anaven polititzant setmana rere setmana, i s'accentuaven més les seves reivindicacions -reivindicacions de govern obrer i popular; república socialista; dissolució dels aparats repressius de l'Estat (Policia Armada i Guàrdia Civil); unitat obrera enfront el capital; dimissió de tots els antics càrrecs sindicals i posà aquests càrrecs en mans de les assemblees sobiranes; etc, etc.
La coordinació de les fàbriques en lluita augmentà, es consolidà, i la seva pràctica -democràcia de base- s'anà generalitzant. Dia 12 de gener: vaga a Mevosa; dia 14: les assemblees d'aquestes fàbriques van unificant esforços amb les d'Aranzábal, Olazábal, Gabilondo, etc; dia 19: Huarte i Cablerías del Norte s'hi afegeixen. Tots aquestes centres industrials -i molts més-, coordinats amb les coordinadores de barri i estudiants, arriben a mobilitzar les 200.000 persones de la ciutat que surten quasi cada dia al carrer per a defensar les reivindicacions del poble revoltat. Delegats de les fàbriques en lluita viatgen per tot l'Estat explicant l'avançada experiència sovietista de Vitòria.
Durango, Amorebieta, Gernika, Santurtzi, Getxo, Markina, formen igualment importants coordinadores d'assemblees i consells obrers. OEC i les Plataformes Anticapitalistes tenen una part activa en aquestes experiències, però, com sempre, el partit (OEC) no intenta capitalitzar els conflictes i -potser erròniament- els seus militants feinegen entre els treballadors i els estudiants ajudant sempre les iniciatives més agosarades i revolucionàries sense fer proselitisme. Ben al contrari del que feia el PCE -apuntar-se a lluites en els quals no participava-, l'OEC -per manca d'una concepció dogmàtica i estalinista de partit- no intentà capitalitzar en profit seu les lluites que impulsà, tant a Vitòria com a les Illes com a tota la resta de l'Estat.
El moviment revolucionari s'accentuava dia a dia malgrat la repressió. Només en dos mesos -parlam de 1976- la patronal perdia la plus-vàlua de 36.469.OOO hores no treballades. La complicada política de reforma controlada esclatava pertot arreu. S'havia de fer qualque cosa. El PCE, Carrillo -el PSOE era quasi inexistent-, no bastava per a controlar les exigències cada vegada més combatives i antipactistes dels pobles. El govern de la reforma, un govern on hi havia en Fraga, en Martín Villa i en Suárez, decideix escalivar a fons els estudiants i treballadors i, sense miraments, el dia 3 de març de 1976, per provar d'aturar aquesta imparable onada de coordinadores que sacsejava molts d'indrets de l'Estat, ordenen disparar a matar.
Els representants de les coordinadores de fàbriques en lluita estaven reunits a l'interior de l'església de Sant Francesc d'Assís. Hi eren presents obrers de molts d'indrets i, en el moment en que la Policia metrallà els treballadors, prop de cinc mil homes i dones discutien en pau i ordenadament els seus problemes socials i polítics.
Assabentats que en aquella església hi havia els principals dirigents partidaris de la democràcia proletària, Suárez, Fraga i Martín Villa ordenen l'assalt. La Policia entra disparant. Maten tres joves. Francisco Aznar, de disset anys, assassinat d'un tret al cap. Pedro María Ocio, quan intentava protegir uns infants amb el seu cos, rep l'impacte de les bales. Més tard, un altre jove, Romualdo Barroso, de dinou anys, és abatut salvatgement per les forces repressives que segueixen les instruccions del govern aperturista. Hi ha desenes i desenes de ferits i detinguts.
Pareix evident que la burgesia franquista, amb aquestes accions sagnants, prova de deturar el moviment revolucionari, republicà i anticapitalista, que el carrillisme no pot controlar. Tots els sectors del règim (aperturistes i búnker) consideren que la situació ha arribat a tal punt que només es pot aturar amb la sang. Els anys 74, 75 i, concretament, el 76, han demostrat que augmenten la lluita de classes, les mobilitzacions en contra de la imposada i forçada "unitat d'Espanya", i que els pobles de les diverses nacionalitats comencen a oscil· lar del reformisme vers comportaments i actituds polítics cada volta més compromesos. La reforma s'ha de reconduir, com sigui, amb sang si és necessari. La premsa de l'Europa demoburgesa resta atemorida davant el que està passant a l'Estat espanyol. Le Monde escriu dia 5 de març de 1976: "Organitzacions revolucionàries d'extrema esquerra denuncian cada vegada més la política conciliadora [amb el franquisme] del Partit Comunista i de les Comissions Obreres, que encara controla aquest partit. Des de fa setmanes, els fets palesen un avenç cada vegada més accentuat del poble envers posicions més combatives, més polititzades".
A Mallorca, OEC, les Plataformes Anticapitalistes de Barris i d'Estudiants, les Comissions Obreres Anticapitalistes, s'encarregaren de propagar les idees i experiències avançades de Vitòria. Aleshores -seguint les instruccions de l'OEC- jo militava en el front d'estudiants, concretament a Magisteri. Juntament amb n'Antoni Mir i en Biel Matamales, ens tocà organitzar una explicació d'aquells fets -hi hagué assemblea general amb assistència massiva. N'Àngels Roig, na Margarida Seguí, na Magda Solano, en Salvador Rigo, na Josefina Valentí, entre altres bons companys i militants, treballaren fort repartint fulls volants, pintant i dibuixant cartells, aturant les classes per a explicar als alumnes els fets sagnants de Vitòria, preparant les assemblees informatives.
En aquella assemblea de solidaritat hi intervingué, per part del nostre Front Obrer, el treballador i militant de l'OEC Jaime Bueno (en "Tomàs", en l'argot de la clandestinitat), avui excel× lent advocat que jugà un paper essencial en la caiguda del corrupte govern Cañellas (PP) a les Illes. Per diverses facultats hi intervingueren en Mateu Morro i altres destacats dirigents universitaris de l'OEC. A Filosofia, hi havia, a part d'en Mateu Morro (l'actual Conseller d'Agricultura del Govern Balear i secretari general del PSM), en Joan Ensenyat i en Mateu Ensenyat (aquest darrer, provinent d'un grup que s'havia integrat en el partit provinent de Bandera Roja).
A s'Arenal, clandestinament, n'Aina Gomila, aleshores treballadora de la neteja a un hotel, explicà els fets als obrers i obreres de l'hosteleria. Na Maria Duran i en Martí Perelló s'encarregaren d'impulsar lluites solidàries per Manacor i la seva comarca; a Menorca (Maó, Ferreries, Ciutadella, Alaior, etc), el cap de la campanya de solidaritat amb Vitòria (es necessitaven diners per a treure de la presó els represaliats per la dictadura) fou en Llorenç Febrer amb els seus incansables companys provinents de les JOC.
A part dels morts a Vitòria hi hagué més assassinats arreu. Un d'aquests crims diaris va ser el del jove obrer Gabriel Rodrigo, de dinou anys, que fou "liquidat" d'una manera encara no aclarida per membres de la Brigada Social o d'alguna altra de les forces repressives de l'Estat. El cert és que aquest jove treballador, en assabentar-se dels esdeveniments de Vitòria, sortí amb altres milers de companys a participar en una manifestació no permesa en contra de la repressió feixista, a Tarragona. Acorralat per les forces de la repressió de la dictadura, provà d'amagar-se dels seus perseguidors en el terrat de la casa número 7 del carrer Landa de Tarragona (una casa de tres pisos). Poc després el seu cadàver restava, esclafat, enmig del carrer, entre un gran bassiot de sang (vegeu Cambio16, núm. 233, 15-21 març de 1976, pàg. 14). Crims com aquest eren el pa nostre de cada dia en els darrers anys de la dictadura.
¿Qui no va treballar per a explicar el que havia succeït a Vitòria? Tot el partit es va posar en cos i ànima a treure'n les ensenyances oportunes per a impedir amb totes les nostres forces que aquests fets es repetissin o s'oblidassin. Na Dora Muñoz en el Front de Mestres, en Guillem Coll a Inca (organitzant les primeres assemblees obreres amb els treballadors de la sabata a Inca, Lloseta, etc), en Gori Negre i na Rosa Vich a Santa Maria... No acabaríem mai el llistat de companys que treballaren en aquesta línia de solidaritat fent xerrades, recollint diners per obres, hotels, barris i facultats, escrivint articles, fent fulls volants, editant cartells, enganxines de protesta contra la salvatge repressió feixista...
Amb aquests assassinats la burgesia espanyola demostrava el que estava disposada a consentir i el què no volia de cap de les maneres. I això era: sí a un pacte amb l'oposició per a mantenir l'essencial de l'estat capitalista (oferint la possibilitat d'una constitució monàrquica, imperialista i capitalista); permanència de tots els aparats repressius de la dictadura; no res de depuració de criminals i torturadors; ni parlar-ne de república federal o autodeterminació de les nacionalitats oprimides, de democràcia popular, o del poder dels treballadors. Finalment, després de la caiguda del govern Arias -pels seus grans errors i continuats crims, que posaven en perill la reforma- (juliol de 1976), els punts de vista de la pretesa "oposició" democràtica i els hereus "liberals" del franquisme s'anaren apropant fins a coincidir totalment i absolutament.
Vist en perspectiva, el que tots els sectors del règim demanaven -i que la "oposició" els concedí benèvolament a canvi d'unes poltrones- era una llei de punt final dels crims de la dictadura. Com diria El País (6-VIII-95, pàg. 14): "La única ley de 'punto final' la hicimos los demócratas para los franquistas".
Any 1976: punt àlgid de la lluita popular contra la dictadura
Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc)
© Miquel López Crespí
Març de 2006
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Turmeda | 28 Febrer, 2024 14:04 |
El tribunal desestima, per segona vegada, estudiar les últimes proves presentades per les germanes de l'activista del MIL
Nou revés del Suprem a la família Puig Antich
El ple de la sala militar el Tribunal Suprem espanyol ha desestimat el recurs de súplica que havien presentat les germanes de Salvador Puig Antich perquè s'estudiïn més proves del cas, que permetin de revisar la sentència que el va condemnar a mort, el 1974. El març, el Suprem ja es va negar a acceptar les últimes dues proves presentades per la família, en considerar-les irrellevants: un testimoni i un estudi dactilogràfic sobre l'autòpisa feta al policia que es va morir en el tiroteig amb els activistes del MIL.
El tribunal, que encara té pendent la deliberació sobre si es pot presentar un recurs de revisió de la condemna a mort, ja va considerar com una prova inútil i innecessària l'informe de l'autòpsia del sots-inspector Francisco Aguas. Aquesta prova, segons la família, demostra que els trets que van matar el policia no van sortir de la pistola de Puig Antich (o no solament d'aquesta).
El Suprem també va desestimar prendre declaració a un nou testimoni: Francesc de Paula Caminal i Badia, que va ser el confessor de Puig Antich juntament amb Oriol Arau Hernández durant la instrucció de la causa. La família n'havia demanat la compareixença perquè declarés que Puig Antich li va explicar com havien succeït els fets i que li havia confessat que mai va tenir la intenció de matar ningú.
El tribunal, en canvi, si que estudiarà la prova infogràfica que reconstrueix el tiroteig entre Puig Antich i la policia espanyola, i la declaració que va fer el mes de gener el metge Joaquín Latorre, que el 1973 era ajudant del metge que va atendre l'agent Francisco Aguas.
Vilaweb (23-V-07)
La nit abans de l'assassinat del jove militant antifeixista, arquitectes, delineants, picapedrers (parlam del grup antifranquista que envoltava la cooperativa d'arquitectes progressistes del carrer Estudi General [Ciutat de Mallorca]), ens dividírem en "comandos d'acció". Volíem fer quelcom de diferent, quelcom que tingués certa repercussió ciutadana. Les pintades eren cada vegada menys efectives, car membres de la Guardia de Franco i guàrdies civils retirats informaven de seguida a la Policia Política i una brigada s'encarregava d'esborrar-les. (Miquel López Crespí)
Mallorca 1974: salvar Puig Antich!
Els primers mesos de 1974 estaven marcats per les lluites i mobilitzacions per provar de salvar la vida del militant anarquista Salvador Puig Antich (que, sense que ho poguéssim impedir, seria assassinat implacablement per la dictadura el dissabte dia 2 de març de 1974). Un dia ens arribà a Ciutat una octaveta signada pels presos polítics de la Model de Barcelona. "Informació sobre el Consell de guerra del MIL" (MIL eren les sigles del Moviment Ibèric d'Alliberament, del qual formava part Puig Antich). El comunicat el signaven membres del FRAP, del PCE (m-l), FAC, CNT, UGT, PSOE i un grup de presos independents. El PSUC-PCE no volgué sortir en defensa d'un "terrorista".
Decidírem fer alguna acció a Ciutat i, vist que els partits de l'"oposició" no es movien ni donaven senyals de vida, impulsàrem les activitats en defensa del jove anarquista. El MIL (Moviment Ibèric d'Alliberament) no era una organització "presentable" i feien anques enrere per por a complicar-se amb accions que atemorissin als possibles "aliats" burgesos o procedents del franquisme (les forces "aperturistes", en el seu llenguatge possibilista).
La nit abans de l'assassinat del jove militant antifeixista, arquitectes, delineants, picapedrers (parlam del grup antifranquista que envoltava la cooperativa d'arquitectes progressistes del carrer Estudi General), ens dividírem en "comandos d'acció". Volíem fer quelcom de diferent, quelcom que tingués certa repercussió ciutadana. Les pintades eren cada vegada menys efectives, car membres de la Guardia de Franco i guàrdies civils retirats informaven de seguida a la Policia Política i una brigada s'encarregava d'esborrar-les.
Havíem acordat no fer pintades. Aquesta vegada es tractava de fer uns cartells -de la mida d'un full de diari- i, al vespre, quan tothom dormís, anar botiga per botiga introduint-los per l'escletxa dels vidres, dins del mostrador. A l'endemà -era diumenge i els comerços estarien tancats-, tota la ciutat podria llegir les consignes a favor de Puig Antich i contra el govern dictatorial. Dit i fet, cada grup marxà al seu lloc de reunió per a començar la feina. En el meu hi havia l'arquitecte Joan Vila i la seva dona, Berta; en Manolo Cabellos i un ex-legionari, un obrer en atur que no tenia por a res. En retolador, damunt paper blanc, començàrem a escriure: "Feixistes assassins, llibertat per a Puig Antich!", "Puig Antich és viu!"; "Judici popular contra els criminals!" i altres de semblants.
A la nit, prop de les dues de la matinada, sortíem i complirem amb el sector assignat al nostre "comando" -centre de ciutat-. No hi hagué detencions. Cap dels grups d'acció tingué baixes. Les cites de seguretat funcionaren a la perfecció i, a l'endemà, mesclats amb la gent, poguérem circular per Palma veient el fruit de l'eficient feinada subversiva. La Social no pogué fer res! Tota la propaganda en contra la dictadura romania intacta, en els mostradors, tal com l'havíem deixada la nit anterior.
Amb el temps, el grup del carrer Estudi General s'anà dividint i cadascú acabà militant en distintes organitzacions -o alguns restaren independents, continuant fent diverses tasques antifeixistes. En Guillen Oliver i na Neus anaren aprofundint encara més dins l'anarquisme llibertari. En Manolo Cabellos i na Joana Mª Roca entraren en contacte amb el Grup de Formació Marxista-Leninista.
Del llibre L’Antifranquisme a Mallorca (1950-70) editat per Lleonard Muntaner en El Tall Editorial l’any 1994.
Turmeda | 27 Febrer, 2024 14:25 |
1994: Les agressions contra la memòria històrica de l'esquerra revolucionària de les Illes
"El pacient (Miquel López Crespí) ha estat intervingut després de patir: 'Puñetazo en región cervical tras ser agredido'. I un poc més avall, el document de l'hospital Son Dureta, concreta: 'Conmoción cervical'".
"En el fons aquesta criminalització -i atacs físics per part de l'estalinisme!- era el "premi" que aquests sectors dogmàtics donaven a qui -des de l'esquerra revolucionària- provava de servar la memòria dels republicans, dels comunistes i anarquistes, dels homes i dones sense partit que no havien acceptat les renúncies polítiques de la transició (de la restauració borbònica, per a ser més exactes)". (Miquel López Crespí)
A les tretze hores i deu minuts del dia vint-i-set d'octubre de 1994, qui signa aquest article va haver de ser ingressat en la secció de traumatologia de l'Hospital de Son Dureta. Segons consta en l'informe oficial del Servei d'Urgències (apartat "Anamnesi i exploració"), el pacient (Miquel López Crespí) ha estat intervingut després de patir: "Puñetazo en región cervical tras ser agredido". I un poc més avall concreta: "Conmoción cervical". Una mica més avall es recomana un tractament (amb els corresponents medicaments) en vista a la meva recuperació. Sortosament vuit dies després ja estava novament enmig del carrer, escrivint com de costum. Havia estat una agressió física directa per part dels sectors més rancis i dogmàtics de l'estalinisme illenc, sulfurats a conseqüència de la publicació d'una petita part de les meves memòries. L'agressor havia estat un tal Sotero Ortíz, conegut militant estalinista. Tot havia començat una mica abans. Quan per l'estiu-hivern de l'any 93 seleccionava alguns curts capítols d'aquestes memòries -a petició del meu bon amic Lleonard Muntaner- incloent-hi un que portava per títol "Artistes i escriptors contra la dictadura" (pàgs 30-36 de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), El Tall Editorial, núm. 18), mai no m'hauria pensat que s'armàs tal enrenou (i menys encara que m'agredissin físicament anant tranquillament pel carrer!). Potser imaginava que algun sector de la dreta més cavernària arrufaria el nas. Però no hauria suposat mai que els atacs venguessin de la pretesa esquerra; principalment, dels sectors procedents de l'estalinisme, que en els darrers anys de la dictadura s'especialitzaren en els pactes amb els hereus del franquisme.
Aquesta inicial brutor contra els militants i partits de l'esquerra revolucionària illenca anava signat per Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero, Antoni M. Thomàs i Salvador Bastida.
El primer pamflet contra les memòries d'un senzill antifranquista mallorquí (qui signa aquest article) va ser obra dels màxims responsables d'una ben concreta política antipopular (Pep Vílchez, que defensava els famosos Pactes de la Moncloa, per exemple). Aquesta inicial brutor contra els partits i militants de l'esquerra revolucionària illenca anava signat per Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero, Antoni M. Thomàs i Salvador Bastida. Aquest pamflet calumniós contra l'esquerra va ser publicat a un diari de Ciutat el 28 d'abril del 1994. Més endavant, per si no bastassin els atacs, encara s'hi afegí un estudiós despistat. Un jovençà que no va viure aquells anys de lluita contra el feixisme i que ara, parlant amb quatre dirigents estalinistes i consultant una mica de paperassa (documentació quasi sempre d'una mateixa ideologia: en aquest cas carrillista) es va pensar saber-ho tot; estudiós que, pensant que fa història "objectiva", el que basteix realment amb els seus escrits és pura i simple apologia d'un partit (en aquest cas del PCE). Els indigeribles articles (?) plens d'inexactituds, falsedats i errors que es publicaren l'any 1994 ens ajudaren a copsar la ràbia visceral d'aquest grapat de dogmàtics quan llegeixen alguna interpretació de fets recents de la nostra història que no coincideix amb les seves apreciacions sectàries.
Però el trist de tota aquesta història no varen ser els insults dels sectaris, les mentides i brutors de tota mena que patírem els antifeixistes. El més trist va ser constatar la misèria moral de tota aquesta mena de gent. Hi ha una petita crònica publicada a la revista d'esquerres de Barcelona La Aurora, portaveu del POR, que descriu aquesta bestial "caça de bruixes" de les restes esclerotitzades de l'estalinisme illenc. Deia la crònica sota el títol "Hazañas del estalinismo en Mallorca: agredido el escritor López Crespí": "El escritor mallorquín Miquel López Crespí fue agredido por la espalda, de día y en plena calle. Miquel López Crespí, que tiene una voluminosa y muy premiada obra literaria, sacudió recientemente la vida política mallorquina con un libro de reflexiones sobre la oposición antifranquista L'Antifranquisme a Mallorca (El Tall, Ciutat de Mallorca. 1994).
'El revuelo se armó en la órbita de los antiguos dirigentes del PCE y actuales propulsores de Izquierda Unida. El libro de López Crespí se limitaba a reivindicar a la extrema izquierda revolucionaria en la lucha contra el franquismo y a demostrar que muchos de los que ahora viven de las rentas de aquella dura etapa, tampoco cargaron entonces con el peso de la lucha y en cambio hicieron mucho daño a la causa de los trabajadores en la época de la llamada 'transición'".
En el fons aquesta criminalització -i atacs físics per part de l'estalinisme!- era el "premi" que aquests sectors dogmàtics donaven a qui -des de l'esquerra revolucionària- provava de servar la memòria dels republicans, dels comunistes i anarquistes, dels homes i dones sense partit que no havien acceptat les renúncies polítiques de la transició (de la restauració borbònica, per a ser més exactes).
Na Marisa Gallardo, la directora de Baleares (i antiga militant trosquista illenca), ho deixava ben escrit en un article publicat a Baleares el 25 de març del 1994 (pàg. 41) quan deia: "Los pactos de la Moncloa diseñaron en España un modelo de transición por el que sellaba la 'reconciliación' nacional. Fruto de aquellos pactos nadie pidió cuentas de su gestión política a todos aquellos que con tanto entusiasmo como dedicación habían colaborado con la dictadura: el pasado quedaba enterrado. Y, poco a poco, por esa tendencia anteriormente descrita, se fue maquillando al muerto de tal manera que, a veces, se llega a dar la sensación de que, sobre todo en el tardofranquismo, todo el mundo en España era demócrata, todos luchaban por la libertad, todos menos Franco, naturalmente, y unos pocos más".
I més endavant afegeix: "López Crespí dirige su mirada hacia ese pasado, y es la suya una memoria distinta, una memoria que rescata la lucha de aquellos hombres y mujeres de Mallorca que se enfrentaron a la dictadura y que lo hicieron desde posiciones abiertamente opuestas a las de la socialdemocracia o el estalinismo. Esas gentes que, herederas de una cultura de izquierdas, denunciaron el papel que jugaban los partidos socialdemócratas en la Europa Occidental y el de las capas burocráticas en los países del Este... Rescatar del olvido esa historia, esa 'otra historia', tejida de enfrentamientos, de miedo, de agrias disputas ideológicas y de esperanzas, es sin duda el mayor mérito de la obra de López Crespí.
Turmeda | 26 Febrer, 2024 00:10 |
Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946) ha publicat la novel·la Caterina Tarongí, en la qual conta la història d´una dona mallorquina, republicana i xueta que veu com la vida li fa un tomb terrible amb l´alçament franquista i la Guerra Civil.
Miquel López Crespí i la novel·la Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor)
Doble homenatge – Al seu darrer llibre, el novel·lista ret homenatge a les dones republicanes però a més ha volgut que la protagonista de Caterina Tarongí també fos xueta
“Els bons, naturalment, són els que s´enfronten als falangistes” (Miquel López Crespí)
Per Pere Antoni Pons
Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946) ha publicat la novel·la Caterina Tarongí, en la qual conta la història d´una dona mallorquina, republicana i xueta que veu com la vida li fa un tomb terrible amb l´alçament franquista i la Guerra Civil.
La Guerra Civil és un tema molt recurrent en la vostra novel·lística. Per què hi heu tornat ara?
Sí,, jo ja he escrit moltes novel·les sobre la Guerra Civil. I fins i tot m´havia fet el propòsit de no tornar a escriure´n mai més cap. Tenia la sensació que ja havia escrit tot el que havia d´escriure. Però quan vaig llegir el llibre de Margalida Capellà, Dones republicanes, vaig entendre que allà hi havia un enfocament nou. I la imaginació se´m va disparar. La meva idea inicial era construir un personatge femení que fos una suma més o manco essencialitzada de totes les dones que entrevista Margalida Capellà al seu llibre. A tot això, naturalment, hi has d´afegir la llibertat creativa de l´escriptor quan fa literatura, com també molts de records personals que jo havia sentit des de petit i que he aprofitat.
O sigui que la novel·la té un component de realitat molt considerable.
Sí, fins al punt que moltes de les anècdotes que hi surten són reals, viscudes per les dones republicanes de Margalida Capellà. La meva voluntat era, sobretot, retre´ls un homenatge. Per això el llibre els està dedicat.
Quina importància creis que té el llibre de Margalida Capellà per a la historiografia sobre la Guerra Civil a Mallorca?
Les entrevistes que Margalida Capellà va fer al diari Última Hora entre els anys 2003 i 2007 varen servir per salvar en el darrer moment tot un seguit de testimonis importants sobre la guerra que ens mostren un aspecte nou, i relativament poc tractat, sobre el tema. Per tant, la seva importància és la d'haver recollit les experiències d'una generació que s'està morint, o que ja és morta.
La protagonista de la vostra novel·la, Caterina Tarongí, és republicana i, per si això no bastàs per complicar-li la vida, també és xueta. Per què li heu donat aquesta doble condició de perseguida?
Primer, perquè volia que la novel·la també fos un homenatge als descendents dels jueus conversos que he conegut al llarg de la meva vida. N'he conegut alguns de realment exemplars. Guillem Aguiló, per exemple, el mestre de música de sa Pobla que feia sonar els ballets de Prokofiev i Txaikovski en plena postguerra mallorquina: imagina-t'ho! A més a més, fer que la meva protagonista fos descendent de Caterina Tarongí, cremada viva per la Inquisició l'any 1691, era una manera d'establir un paral·lelisme entre dues èpoques molt allunyades en el temps però molt semblants en la violència i el dogmatisme. La Caterina Tarongí històrica, cremada viva perquè no acceptava el catolicisme -i cremada, a més, amb llenya verda, perquè el foc se la menjàs més a poc a poc-, va ser víctima de la Inquisició, i la Caterina Tarongí de la meva novel·la és víctima del falangisme.
Es diu que les novel·les han de ser amorals. A la vostra, però, hi ha uns bons i uns dolents claríssims.
Si els falangistes persegueixen i volen exterminar la llibertat, el progressisme, la justícia, la república i la identitat de Mallorca, són els dolents. I els bons, naturalment, són els que s'enfronten als falangistes.
Nota
El llibre de la historiadora Margalida Capellà sobre les dones republicanes no sols ha inspirat el llibre de Miquel López Crespí. Les protagonistes agafen vida a l´escenari en un muntatge basat en les històries que ha recollit la investigadora. Avui [5-VII-2013] a les 21.30h el Centre Cultural s´Escorxador de sa Cabaneta, Pòrtol, acollirà la representació de Les llargues nits de Can Sales. L´espectacle es fonamenta en alguns dels testimonis recollits al llibre Dones republicanes, de Margalida Capellà. Concebut i dirigit per Toni Galmés, l´espectacle consisteix en una lectura dramatitzada de les duríssimes experiències patides per tres dones tancades a la presó de Can Sales durant els anys de la Guerra Civil. Les tres actrius protagonistes són Mercè Sancho de la Jordana, Rosa Serra i Francesca Vadell. En acabar la representació, està previst que es dugui a terme un col·loqui amb l´historiador David Ginard, autor de Matilde Landa. De la Institución Libre de Enseñanza a las prisiones franquistas.
(Diari AraBalears, 5-VIII-2013)
És dura la tragèdia de la família Tarongí, tanta que sort que Miquel López Crespí de tant en tant relaxa el to de la narració, rebaixa la tensió, acudint a episodis de la República on els personatges d´aquesta història varen ésser molt feliços. “El tren era una festa”, recorda na Caterina, pensant en el dia que amb n´Andreu viatjà a Inca per assistir al míting que va fer Frederica Montseny. “No teníem cap mena de preocupació. La vida se´ns obria al davant, resplendent, plena de prometences”, diu Caterina Tarongí, en un monòleg que l´autor usa per aprofundir en la psicologia del personatge. El govern republicà donà impuls a l´escola, a la cultura com a motor principal per a fer avançar un país. Els republicans tenien fe en aquest projecte i s´hi implicaren. Na Caterina i n´Andreu, com tants d´altres republicans, per tal d´acabar amb la ignorància popular, font de tants mals, els vespres, a La Societat, ensenyen de llegir i escriure als analfabets. Després, ja amb la guerra a punt d´acabar, na Caterina es demana: “Era aquesta la nova Espanya que ens esperava?”. Una família destrossada, la de na Caterina, que abans havia estat influent, tenien una joieria important.... No hi havia perdó envers les famílies benestants d´esquerres. “Les dretes no podien acceptar que unes al·lotes amb possibilitats, na Isabel i na Caterina, les filles del joier més important de la comarca, les hereves d´una família amb cases i horts, perdessin el temps sembrant la mala llavor entre els desvalguts”, escriu López Crespí. I aquí em ve a la memòria l´exemple real d´una família rica, la formada per Bernat Marquès i Catalina Mayol, de Sóller. Mataren el pare, empresonaren la mare, tres filles, dos fills i un gendre. Alguns historiadors han volgut veure en aquest acarnissament de la dreta una actuació exemplificant dels repressors contra allò que consideraven una traïció, per tractar-se de gent de la seva classe social que defensava ideals socialistes. (Margalida Capellà)
PRESENTACIÓ DE LA NOVEL·LA DE MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ CATERINA TARONGÍ (LLEONARD MUNTANER EDITOR)
Per Margalida Capellà, periodista i escriptora
Miquel López Crespí és el fruit d´una bella història. Son pare, Paulino López, anarquista, natural de Conca, arribà a Mallorca acabada la guerra, amb el Batallón de Trabajadores número 153, per a complir condemna en el camp de treball d´Alcúdia. Paulino López va tenir la sort de saber pintar. Els oficials li encarregaven, ara una badia, ara una natura morta, ara un ram de flors; i aquest fet l´alliberà de picar molta pedra. Un dia, na Francesca Crespí, una al·lota de sa Pobla, d´una família benestant i de dretes, acompanyà son pare fins a la platja d´Alcúdia per tal de recollir algues i allà va conèixer Paulino López que, casualment, hi pintava una marina. L´any 1942 es casaren i, el 1946, va néixer qui seria l´escriptor mallorquí més prolífic i premiat de la seva generació: Miquel López Crespí. Fill d´un perdedor, per tant, la guerra civil ha esdevingut un fet transcendental en la seva vida i en la seva literatura. L´any 1997 va publicar la primera novel·la sobre la guerra civil, titulada Estiu de foc (Columna Edicions), en record d´aquells mesos del 36 que ompliren Mallorca de sang i de dol. Tot seguit, Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors), publicada l´any 2000, i moltes altres que no crec necessari anomenar en aquests moments. Set o vuit novel·les sobre la guerra civil i una infinitat de narracions (una de les quals, L´illa en calma ja data de 1984), on d´una forma més o menys punyent tracta la repressió del 36. En el llibre Aspectes de la Guerra Civil a les Illes Balears, de Josep Massot i Muntaner, hi consta que Miquel López Crespí “descriu la repressió mallorquina amb un vigor i una passió que fan pensar en Els grans cementiris sota la Lluna de Bernanos”.
Avui, López Crespí presenta la darrera novel·la, Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor), un llibre per a mi molt especial, perquè ha tengut la deferència de dedicar-me´l, a mi i a totes les dones de les Illes que lluitaren i moriren per la República i la Llibertat. Jo, Miquel, t´ho agraesc amb l´ànima, i les meves republicanes també. I vull dir que aquesta passió que destaca Josep Massot en les obres de Miquel López Crespí, en aquesta darrera novel·la es desborda, perquè la protagonista, na Caterina, és dona, és mallorquina, és d´esquerres i és xueta. Ho té tot per a ésser infeliç a l´època que li va tocar viure, no li falta res. De fet, na Caterina de la novel·la fa el nom per la famosa Caterina Tarongí que, juntament amb Rafel Benet Tarongí i Rafel Valls, no claudicà davant el poder de l´Esglèsia Catòlica i morí cremada en el bosc de Bellver, allà on avui hi ha la plaça Gomila. “Trenta mil persones arribant a peu, en carros, en galeres al Fogó dels Jueus instal·lat al bosc de Bellver”, escriu López Crespí.
Realisme social. O, bé, no. M´explicaré. Segons Miquel López Crespí, l´objectiu de la literatura és reflectir la condició humana. L´autor de l´obra que comentam pensa, i m´ho ha dit més d´una vegada, que novel·les com El camí del Far de Miquel Rayó, El pallasso espanyat de Llorenç Capellà, Morir quan cal de Miquel Àngel Riera, i ara Caterina Tarongí, on el tema central és la guerra i la repressió, no tenen res a veure amb el realisme social tan de moda en els anys cinquanta i seixanta. Ell sempre ha defensat una literatura popular que reforci la consciència col·lectiva. Transcriuré allò que en pensa amb les seves paraules: “No vull escriure per a cap minoria selecta, per a cap grup de privilegiats. Vull arribar al màxim de públic possible, fer tot el necessari per comunicar-li tota la sensació de realitat i humanitat possible. Mai no he fet costat a l´elitisme dels reaccionaris, els seguidors de l´art per l´art, la buidor postmoderna regnant”.
Presentació de Caterina Tarongí, D´esquerra a dreta: Antoni Vidal Ferrando, Lleonard Muntaner, Margalida Capellà, Miquel López Crespí, Gabriel Barceló, Antoni Verger i Mateu Morro.
Entenc que fa literatura del poble i per al poble. Caterina Tarongí, filla d´un joier, secretari de La Societat, mestra d´escola, jove, culta, enamorada de n´Andreu, un home llest, servicial, agradable, amb molt sentit de l´humor, d´esquerres naturalment, porta una vida on no hi ha cap núvol de tempesta, per dir-ho, de passada, d´una forma una mica literària.
De sobte, esclata la maleïda guerra i na Caterina viu la detenció de son pare, de la seva germana Isabel i del seu enamorat, n´Andreu. I a ella per què no la detenen, em deman jo i es deuen demanar vostès. No la detenen perquè els feixistes l´utilitzen d´esquer amb l´esperança que els condueixi a l´amagatall del padrí Rafel. A la vida de na Caterina, que en la guerra fa un gir de cent vuitanta graus, hi arriben perles com aquestes: “Comunistes i xuetes! Si no s´aixequen les forques ben aviat ens prendran tot el que tenim. Els xuetons mai no han fet feina”. La mateixa Alberta Ratil, una beata que porta pistola, proclama aquí i allà: “El desgavell (en clara referència a la República) no ha durat gaire, perquè encara existeixen militars i patriotes que no poden consentir que Espanya esdevengui una nova Rússia”.
És dura la tragèdia de la família Tarongí, tanta que sort que Miquel López Crespí de tant en tant relaxa el to de la narració, rebaixa la tensió, acudint a episodis de la República on els personatges d´aquesta història varen ésser molt feliços. “El tren era una festa”, recorda na Caterina, pensant en el dia que amb n´Andreu viatjà a Inca per assistir al míting que va fer Frederica Montseny. “No teníem cap mena de preocupació. La vida se´ns obria al davant, resplendent, plena de prometences”, diu Caterina Tarongí, en un monòleg que l´autor usa per aprofundir en la psicologia del personatge. El govern republicà donà impuls a l´escola, a la cultura com a motor principal per a fer avançar un país. Els republicans tenien fe en aquest projecte i s´hi implicaren. Na Caterina i n´Andreu, com tants d´altres republicans, per tal d´acabar amb la ignorància popular, font de tants mals, els vespres, a La Societat, ensenyen de llegir i escriure als analfabets. Després, ja amb la guerra a punt d´acabar, na Caterina es demana: “Era aquesta la nova Espanya que ens esperava?”. Una família destrossada, la de na Caterina, que abans havia estat influent, tenien una joieria important.... No hi havia perdó envers les famílies benestants d´esquerres. “Les dretes no podien acceptar que unes al·lotes amb possibilitats, na Isabel i na Caterina, les filles del joier més important de la comarca, les hereves d´una família amb cases i horts, perdessin el temps sembrant la mala llavor entre els desvalguts”, escriu López Crespí. I aquí em ve a la memòria l´exemple real d´una família rica, la formada per Bernat Marquès i Catalina Mayol, de Sóller. Mataren el pare, empresonaren la mare, tres filles, dos fills i un gendre. Alguns historiadors han volgut veure en aquest acarnissament de la dreta una actuació exemplificant dels repressors contra allò que consideraven una traïció, per tractar-se de gent de la seva classe social que defensava ideals socialistes.
I pas als dos capítols de les monges, personalitzats principalment en sor Coloma Ripoll. Jo vaig conèixer sor Coloma Ripoll (Palma, 1919-2004), hi vaig parlar una horabaixa de gener de 2004. Les germanes de la Caritat entraren a Can Sales el juny de 1940 i ella, concretament, el setembre de 1941. S´encarregava d´anar a correus a recollir la correspondència i de censurar les cartes de les preses. Na Caterina Tarongí en un moment donat diu: “Nosaltres tenguérem sort amb aquella monja que vivia en els núvols de la ignorància”. Potser té raó, na Caterina. Contaré una petita part de la meva experiència. Aquella horabaixa de gener li vaig demanar a sor Coloma: “I vostè per què es va fer monja?”. Em contestà: Que per què em vaig fer monja...? Un dia acabava de fer dissabte i em va passar com un fum. I ja va estar”. Per això comprenc les paraules de na Caterina.
I bé...! Sempre m´ha sorprès la creativitat dels novel·listes. Miquel López Crespí es recrea en un diàleg entre Aurora Picornell i el seu home, Heribert Quiñones. Per cert, m´agrada el que diu na Caterina de n´Aurora: “Sempre la vaig veure llegint, investigant allò que no coneixia”. La imatge que els feixistes ens feren arribar d´Aurora Picornell no és, naturalment, l´autèntica. Encara que la seva intenció era que no ens n´arribàs cap; per això la mataren. N´Aurora, durant la República, va tenir un prestigi ben sòlid: col·laborà amb Maria Teresa León, amb Lina Òdena, la dirigent comunista de Catalunya-Principat, i amb la Passionària. Jo acostum a repetir el que em va contar la germana petita de n´Aurora, na Llibertat. Les dones dels diputats socialistes Ruiz del Toro i Ruiz Lecina, que l´estiu del 36 eren a Mallorca de vacances, coincidiren amb n´Aurora a la presó. Més endavant varen ésser bescanviades per altres presos polítics de dretes i digueren a na Llibertat: “Aurora es el recuerdo más luminoso que guardamos de Mallorca y de nuestro encarcelamiento”. Tota persona, home o dona, que mor per defensar uns ideals de justícia i llibertat, mereix veneració.
Miquel López Crespí, entranyable amic, sempre disposat a animar-me, a ajudar-me, sense demanar res a canvi. Valor les teves cridades per telèfon, normalment curtes, però plenes de contingut. Au nina...! I penges. Personatges com tu, personatges com na Caterina Tarongí, reclamen a crits una nova República. López Crespí a ran d´aquesta darrera publicació es demana per què el ressò de la guerra civil perdura anys i anys en la nostra literatura. Ell mateix es respon: a causa de la mort i l´exili de tants d´intel·lectuals i per la brutal repressió contra la nostra cultura. Passaran més de dos-cents anys i encara se´n parlarà d´aquesta guerra. T´ho dic jo, estimat Miquel. La Guerra Civil, que alguns partits, alguns sectors socials, encara es resisteixen a condemnar, va ésser una tragèdia comparable a la persecució dels jueus per la Inquisició. Comparable al que va passar amb Hitler, amb Mussolini, amb Pinochet o amb Videla. Què demanin a les padrines o les mares de la plaza de Mayo si perdonen Videla!
Contra les dictadures, contra els colonitzadors, contra els especuladors, contra els masclistes, contra els corruptes, contra els governants curts de gambals: una nova República! Tot d´una. Gràcies i enhorabona, Miquel.
Turmeda | 24 Febrer, 2024 22:07 |
Calendaris de sal i la dignitat dels vençuts. El poemari recorda i és un homenatge a la dignitat dels vençuts, resistint el cinisme dels malfactors que oprimien el poble; un homenatge igualment als avis, ja que amb ells desapareixia el món de la Mallorca d'abans del turisme, les arrels de la terra que alletà els meus anys d'infantesa plobera, i també els heroics lluitadors dels anys trenta que han anat desapareixent amb els anys. Igualment serv el record dels amics i companys de lluita més joves, aquells que eren al costat nostre en temps de la restauració borbònica, la mal anomenada "transició" i que ja han estat engolits pel forat negre de la Mort. (Miquel López Crespí)
Publicat el Premi Maria Manent de Poesia 2005. Calendaris de sal (Viena Edicions, Barcelona, 2006).
Aquesta sensació d'anar arribant al final de la vida la podem trobar en el poema "La calma més completa" del poemari Calendaris de sal, Premi Marià Manent 2005 i encara inèdit. En els primers versos, l'autor, que sap que no hi ha escapatòria possible, que ningú pot escapolir-se del seu destí final, escriu: "D'aquí pocs moments ja seré senyor de la calma més completa, / d'un inabastable univers de buits interminables: / el silenci absolut que s'engrandeix a poc a poc / enllà del marc segur de la meva finestra. / Deix enrere el dibuix de les gavines en el blau, / el teu nom grafiat en l'arena d'una platja ja sense nom, / el record amenaçador del pànic / quan m'aixecava sense la tebiesa de ta pell al costat.".
El poeta, en constatar com s'han anat esmunyint la vida, els somnis, les esperances, com han anat desapareixent amics, els familiars més estimats, sent la sensació de trobar-se davant una inundació inabastable de la qual no podrà escapar. Una inundació que cap paraula, cap estudiada forma poètica o desfermat riu de metàfores, serà capaç d'aturar. La vida, en la recta final en què estam submergits, presenta, sovint, un aspecte amenaçador, ja que és quan, malgrat que sigui de forma subconscient, hom fa recompte del que ha viscut i nota com els moments autèntics el punyen, talment ferro roent, indicant, amb precisió matemàtica, quines són les hores en les quals hem estat autènticament feliços. I és precisament aquesta inundació que ve, furient, salvatge, el que et fa recordar els moments amables i curulls d'esperances de la teva existència. El motiu, doncs, de la majoria de poemes que comentam seria deixar constància escrita d'aquests moments i d'aquestes sensacions.
En el poemari Calendaris de sal, aquesta inundació final és descrita en el poema "La inundació" en onze versos privats de tota ornamentació verbal inútil. Versos secs, durs, implacables com la constatació certa que ja som en els darrers segons: "Arriben de sobte tot d'inesperades misses de difunts / (els pares morts, / els avis fonent-se en l'oblit / amb desesperançada velocitat vertiginosa). / Notar la magnitud de la inundació avançant per la casa. / Provar d'amagar la seva nuesa, / l'extremada debilitat d'un infant que plora. / Però no puc albirar la sortida, / aturar els darrers segons / que s'escolen per les canonades.".
I en el poema "Com un somni molt lent", del poemari Les ciutats imaginades, la implacable realitat d'anar arribant al final s'imposa, amb aquest sincera confessió que mostra al lector quins són els refugis secrets de l'autor per a provar de defugir l'embranzida del temps. Llegim: "Ara visc de records. / Tot es mescla i confon en la memòria. / És com un somni molt lent que regressa i regressa / sense que pugui fer res per aturar les imatges que em dominen.".
Si haguéssim de fer un resum molt sintètic del que volen expressar cada un d'aquests quatre poemaris podríem dir que Calendaris de sal és producte de la forta impressió que em produïren les successives morts de molts dels essers que més he estimat en aquest món: el pare, l'oncle José López, que tant m'ensenyaren de lluita per la llibertat i la dignitat. La dignitat dels vençuts, resistint el cinisme dels malfactors que oprimien el poble; els avis, ja que amb ells desapareixia el món de la Mallorca d'abans del turisme, les arrels de la terra que alletà els meus anys d'infantesa plobera, i també els heroics lluitadors dels anys trenta que han anat desapareixent amb els anys. Igualment serv el record dels amics i companys de lluita més joves, aquells que eren al costat nostre en temps de la restauració borbònica, la mal anomenada "transició" i que ja han estat engolits pel forat negre de la Mort. Calendaris de sal també repassa l'l'omnipresència de la postguerra en la vida de l'autor. L'autor se sap condicionat per aquella postguerra de cínics, assassins i voltors que exterminaren, per la força de les armes i de la mentida, el més sà de la nostra nació, els Països Catalans, i de l'Estat espanyol. Els amics i familiars morts, les idees i l'exemple de com enfrontaren la derrota i la tèrbola postguerra de sang i misèria són alguns dels punts fonamentals dels bastiments de la meva consciència, el motor, com he dit, que t'ha d'una determinada manera i no d'una altra.
A partir d'aquí podrem entendre i capficar-nos en les pàgines de Temps moderns: homenatge al cinema, El cant de la sibil·la i el poemari més recent, el que ha editat Cossetània Edicions, Les ciutats imaginades.
En l'article "Temps i gent de sa Pobla, Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera i El cant de la sibil·la", a part de relacionar i explicar l'estreta unió que hi havia entre el llibre d'història local Temps i gent de sa Pobla, la novel·la Defalliment i el poemari editat per Brosquil Edicions, contava com la majoria de poemes tenia relació amb la provatura sentimental de deixar constància dels meus records d'infant, d'aquella època que maldam per imaginar daurada: les excursions i vacances a ses Casetes de sa Pobla a la badia d'Alcúdia, davant l'Albufera, els estius passats al port de Pollença, els viatges a Lluc, les excursions a Formentor, estades a Muro, Aucanada, el Mal Pas, la vida a sa Pobla...
La presència corprenedora de la infantesa, de l'esplendent paisatge sense hotels que guaitàvem aleshores, queda reflectit en aquests vuit versos del poema "Llums enceses en els dits" que el lector pot trobar en el poemari El cant de la Sibil·la: "Descobrir per primera volta coves i penya-segats, / l'indret on nien les gavines, /els corbs marins que ens envoltaven. / Com si haguéssim begut molt de vi / i no poguéssim controlar les emocions: / volar damunt el maragda ardent del verd / content de portar llums enceses en els dits."
El cant de la Sibil·la és l'intent de deixar constància d'aquells moments esvanits ja per la cendra de les hores però que es conserven en la memòria amb la força intacta de quan els vivíem amb tota la joia de la nostra infància i adolescència. Aleshores els pares i els familiars eren joves, alegres i riallers. Res no presagiava la Nit, l'obscura presència que ens aniria portant, de forma imperceptible però ferma, fins davant el mur de la darrera pregària i el postrer alè.Els poemaris que comentam no són escrits de forma independent l'un de l'altre. Que ningú s'imagini que un llibre concret és un producte d'una època i un altre d'un altre moment històric. De cap manera. Els llibres de què parlam, igualment que algunes de les novel·les, obres de teatre i llibres de memòries recents, són escrits en la mateixa època, el temps que va de començaments dels noranta fins al dos mil. Cas, per exemple, del poemari Temps moderns: homenatge al cinema, premi de poesia Miquel Martí i Pol 2002 i editat l'any 2003 per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Era "normal" que en aquesta recerca desesperada per a provar de salvar els instants de joia de la joventut, les esperances del passat, els descobriments intel·lectuals dels anys seixanta, sortís també el ressò d'aquelles pel·lícules i artistes que anaren condicionant, amb el pas dels anys, la nostra forma d'entendre el món, l'art, la vida, la lluita per la llibertat. En la grisor de la postguerra, en plena repressió franquista contra els pobles i contra les llibertats més elementals de la persona, el cinema esdevenia la porta oberta a tots els misteris i totes les possibilitats. Breu, senzill homenatge, doncs, al record d'aquelles llunyanes horabaixes asseguts al "galliner" o les butaques dels cines de sa Pobla: Can Guixa (el "Principal") o Can Pelut (el "Coliseum"), el Salón Montaña o en aquell modern "Cine Montecarlo" de començaments dels anys seixanta... Llunyans diumenges amb Fred Astaire i Ginger Rogers, Chaplin, i Lauren Bacall... Gene Kelly i Debbie Reynolds ballaven i cantaven en la pel·lícula Cantant sota la pluja; ens atemorien Peter Cushing i Cristopher Lee en les pel·lícules de vampirs, Marlene Dietrich era un àngel blau la bellesa de la qual, érem molt joves aleshores, encara no acabàvem de copsar. Quants dies d'hivern i d'estiu fugint de les rituals cançons dels falangistes, dels avorrits sermons dels sacerdots, anant a veure les aventures de Robin dels boscos i El capità Blood! Més tard, després dels crits de Janet Leigh a Psicosi, arribaren Els contes de la lluna pàl·lida de Kenji Mizoguchi. La dictadura moria matant, agonitzava ja des de finals dels seixanta quan els miners d'Astúries i Lleó, els treballadors de Barcelona i València, iniciaren les grans lluites contra el feixisme i el capitalisme. Temps moderns. Homenatge al cinema vol deixar constància de l'efecte màgic i enervador del Potiomkim, la màgia cinematogràfica de Serguei Eisenstein obrint totes les possibilitats del cinema. Eisenstein a Leningrad filmant Octubre; memòria igualment de La batalla d'Alger... i de Roma, città aperta, L'any pasat, a Marienbad, Alphaville, Casablanca, sense que hi manquin Buñuel, Chabrol, Godard i Dziga Vertov avançant amb la cavalleria roja d'Issaak Babel en direcció a la revolució universal que defensen Lenin i Trostki abans de tots els crims de l'estalinisme i l'entrada de les tropes feixistes a Barcelona l'any 1939.
Quatre poemaris, Temps moderns: homenatge al cinema, El cant de la sibil·la, Calendaris de sal i Les ciutats imaginades, que surten, evidentment, de la constatació de la fugacitat de la vida, de la impossibilitat d'aturar el temps, de servar, ni que sigui mitjançant per la metàfora i la paraula, tot allò que conformà la nostra efímera existència damunt la terra.
Turmeda | 23 Febrer, 2024 14:07 |
(1 vídeo) Amb el xantatge permanent que "els tancs encalentien motors", PCE, PSOE i els partits burgesos beneficiaris dels pactes amb la monarquia i la patronal (Pactes de la Moncloa) anaren desmobilitzant progressivament els sectors més combatius de la classe obrera. En els camps polític i ideològic, amb campanyes contra les idees socialistes de la Revolució d'Octubre (la campanya antileninista del PCE, la directament antimarxista del PSOE), es desmuntà igualment la resistència contra un possible cop d'Estat.
El feixisme s’alimenta de la desmobilització popular: cops d'Estat en la transició (I)
Ja eren donades les condicions objectives per al cop d'Estat de la dreta feixista. Esdevenien evidència punyent les premonicions dels revolucionaris arran de l'"Operació Galàxia" (1978); les denúncies antifeixistes de l'OEC, el Moviment Comunista, el PORE... Ja feia temps que l'ala esquerra del moviment obrer i popular observava de dia en dia el creixement descontrolat de l'extrema dreta feixista (Fuerza Nueva, entre altres organitzacions de la reacció) sense que els partits "obrers" majoritaris (PSOE i PCE) fessin res al respecte. La política de claudicacions i desmobilitzacions (polítiques, econòmiques, organitzatives...) havia arribat en aquest any 1981 a la quota màxima possible. Recordem que mesos abans del cop de Tejero del 23-F ja existien contactes secrets entre els enviats de Santiago Carrillo i Felipe González quant a la possibilitat de formar un govern militar (solució Armada) per tal de fer front a la difícil situació política del règim sorgit de la reforma del franquisme: el problema basc, el continuat enfortiment d'ETA i els atemptats que feia cada dia evidenciaven que la dictadura de Franco no havia resolt el problema de l'opressió nacional a l'Estat espanyol. Però, com ja hem dit, la línia de pactes amb la burgesia seguida pel PCE i pel PSOE des de la mort del dictador l'únic que aconseguia era debilitar les classes populars i enfortir els sectors colpistes de l'exèrcit.
Una de les mentides més barroeres que els partits del consens escamparen durant la transició consistí a fer creure als treballadors que l'abandonament de les reivindicacions històriques de la lluita antifeixista es feia per aturar un possible cop d'Estat. Amb el xantatge permanent que "els tancs encalentien motors", PCE, PSOE i els partits burgesos beneficiaris dels pactes amb la monarquia i la patronal (Pactes de la Moncloa) anaren desmobilitzant progressivament els sectors més combatius de la classe obrera. En els camps polític i ideològic, amb campanyes contra les idees socialistes de la Revolució d'Octubre (la campanya antileninista del PCE, la directament antimarxista del PSOE), es desmuntà igualment la resistència contra un possible cop d'Estat.
Les provatures colpistes anteriors al cop del “23-F” (23 de febrer de 1981) sorgien un mes rere l'altre. Els militars comprovaven la realitat de la desmobilització popular (i es creixien dins les casernes). L'"Operació Galàxia", en la qual ja hi era implicat Tejero, va finir amb una bufetada al rostre del govern d'UCD: cap dels implicats patí condemnes remarcables. Aleshores, amb el retrocés del moviment obrer i, concretament, a partir de 1979, assistim a un creixement del feixisme colpista (tant militar com civil). La història de tot aquest renaixement de l'extrema dreta, del continuat suport civil a una possible involució sagnant, es pot trobar en la imprescindible obra de José Luís Morales i Juan Celada La alternativa militar: el golpismo después de Franco, que publicà l'Editorial Revolución l'any 1981 (pel 1983 ja havien sortit al carrer tres impressions del llibre).
Aquesta obra és molt important perquè analitza (entre altres aspectes igualment importants) des de l'"Operació Galàxia" fins als incidents de Torres Rojas al capdavant de la Divisió "Brunete" (conspiració que acabà amb la seva destitució); des del paper dels serveis secrets fins a la constant mobilització ultra contra la democràcia amb cura especial a l'activitat del collectiu de generals reaccionaris que donaven instruccions mitjançant una sèrie d'article publicats en el diari ultradretà El Alcázar (la firma collectiva era "Almendros")... El llibre ens permet assistir a tot el procés d'organització de la contrarevolució feixista que havia de materializar-se en els aixecaments del 23-F: el de Tejero (el més violent) i el d'Armada (el cop "oficialista", amb aprovació dels partits parlamentaris i que comptaria amb ministres "comunistes" i "socialistes"). L'estudi analitza el paper del CESEDEN (Centro Superior de Estudios para la Defensa) i en descobreix la relació amb el primer cop militar que fracassà: l'"Operació Galàxia". Així doncs, convé que ens hi aturem una mica.
L'"Operació Galàxia" s'havia de produir pel novembre de 1978 aprofitant que el rei, vés per on, sortia cap a Mèxic en visita oficial. Per les casernes circulen exemplars d'un pamflet editat pel "Movimiento Patriotico Militar"; rere el manifest hi ha els tinents generals Álvarez Arenas i Iñesta Cano, entre molts d'altres implicats. El 20 de novembre, en preparació de la intervenció militar, es llegeix el testament de Franco a totes les unitats de l'Exèrcit i, poc després, més de cinc-cents oficials i alts comandaments de les forces armades presideixen, juntament amb sectors d'extrema dreta, els funerals per la mort de Franco en el Valle de los Caídos, tots uniformats i lluint les condecoracions. Mentrestant, els diaris El Imparcial i El Alcázar van donant les instruccions als implicats en el futur cop d'Estat. Blas Piñar es reuneix amb forces internacionals del feixisme a Madrid (dia 18 de novembre de 1978). En l'operació hi han de participar el militar Atares i els coneguts Sáenz de Inestrillas i Tejero (que veurem més endavant el 23-F; segons declararan més tard els serveis d'intelligència de Suárez, més de dos-cents alts oficials de la guarnició de Madrid són compromesos en l'aixecament (aquesta xifra ens permet fer-nos una idea del nombre de possibles implicats a la resta de l'Estat). Finalment els serveis d'informació del Govern descobreixen els preparatius i en darrer moment alguns dels conspiradors són detinguts. El Washington Post escriu el 15 de gener de 1979: "A Espanya hi havia una Junta de Caps Militars que, en cas que continuàs l'escalada terrorista, estava preparada per a demanar al rei Joan Carles que postposàs les eleccions parlamentàries i municipals i nomenàs un govern de personalitats civils de dreta que cooperàs amb els militars i els deixàs les mans lliures per a encarregar-se d'ETA".
Els dies 3 i 4 de febrer de 1979, en el que s'anomenà "Congrés d'Unitat" del Moviment Comunista amb una part de l'OIC (s'ha de recordar que el noranta per cent d'antics militants de l'OIC decidiren no unificar-se amb el MC), es va dir, parlant de l'"Operació Galàxia": "Dicha operación permitió apreciar que un número reducido de conspiradores, debido a la complicidad ideológica y a la consiguiente pasividad de sectores más amplios, puede llevar a cabo tentativas de cierto alcance... Asimismo, no podemos olvidar que la función de defensa del orden constitucional que la Constitución confiere a las Fuerzas Armadas y la ausencia de precisiones sobre los medios y los límites de tal función contribuye a abrir la puerta a los pronunciamientos militares en el interior de la cúspide estatal con el fin de imponer un Gobierno no representativo, de dictar tal o cual normativa represiva, de aplicar determinada política antipopular o cualquier otro objetivo que puedan asignarse quienes tienen la capacidad y la fuerza para pronunciarse.
'Todo eso se lo debemos a la reforma y a quienes la han bendecido arguyendo que con ella se consolidaba la libertad.
'De todo ello extraemos una conclusión fundamental: hay que retomar la iniciativa frente al fascismo, hay que dar nueva vida a la lucha antifascista de masas".
En aquells inicis del 1979 qualsevol podia comprovar que PCE i PSOE havien abandonat la tasca de prevenció del cop; i avui dia fins i tot sabem que hi havia hagut pactes secrets dels Múgica (PSOE), Raventós (PSOE), Ballesteros (PCE), Solé Tura (PSUC) i altres amb un sector de militars: el grup del general Armada. Així doncs, el "Congrés d'Unificació" era conseqüent en recomanar: "Hay que relanzar la lucha antifascista de masas para poder constituir un factor de desuasión frente al fascismo, factor que hoy no existe apenas. Su inexistencia permite a los conspiradores fascistas albergar la esperanza de que sus intentonas no encontrarían una resistencia popular. Sólo si el movimiento obrero y popular maniesta su fuerza y su determinación de usar esa fuerza contra los golpistas, sólo si hace eso aumentará su capacidad para frenar nuevas 'Operaciones Galaxia'".
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
Durant tot l'any 1980 el govern Suárez intenta d'amagar cada una de les provatures de cop militar que s'anaven comprovant ("Operación Minerva", per exemple). Ni UCD ni PSOE-PCE impulsaren cap mobilització conseqüent per a denunciar davant de l'opinió pública les diverses preparacions de cops tan summament evidents. Especialment eren conegudes les maniobres (i reunions) de membres de la Divisió "Brunete" (que havia d'ocupar Madrid), de la Guàrdia Civil i dels serveis d'investigació militars (el CSID). Carrillo, ja pel 1979, demanava un govern "de amplia coalición" (com a sistema d'aturar el colpisme?). Finalment arribà a aprovar una solució militar (per damunt del parlament) amb els pactes secrets amb el general Armada (en un govern militar el PCE tendria Solé Tura com a ministre). (Miquel López Crespí)
El feixisme s’alimenta de la desmobilització popular: cops d'Estat en la transició (i II)
Durant tot l'any 1980 el govern Suárez intenta d'amagar cada una de les provatures de cop militar que s'anaven comprovant ("Operación Minerva", per exemple). Ni UCD ni PSOE-PCE impulsaren cap mobilització conseqüent per a denunciar davant de l'opinió pública les diverses preparacions de cops tan summament evidents. Especialment eren conegudes les maniobres (i reunions) de membres de la Divisió "Brunete" (que havia d'ocupar Madrid), de la Guàrdia Civil i dels serveis d'investigació militars (el CSID). Carrillo, ja pel 1979, demanava un govern "de amplia coalición" (com a sistema d'aturar el colpisme?). Finalment arribà a aprovar una solució militar (per damunt del parlament) amb els pactes secrets amb el general Armada (en un govern militar el PCE tendria Solé Tura com a ministre).
En efecte: davant l'augment de les conspiracions i de la força creixent del brutal pinyarisme, l'esquerra oficial no fa res. Ans al contrari, continua frenant qualsevol possible forma d'autoorganització obrera i popular contra aquest renaixement del feixisme. La reforma i depuració d'un exèrcit amb un alt comandament sorgit de la guerra no s'arriba a fer mai en aquests anys: havia estat una de les condicions del pacte entre pretesa oposició i franquistes. Com ja hem vist, els militars implicats en l'"Operació Galàxia" seran igualment absolts, mentre que Tejero continuarà amb les seves permanents conspiracions contra la democràcia.
Un militar progressista, el major Busquets, que en la trista història de la Unión Militar Democrática (UMD) ja havia estat depurat de l'exèrcit per haver lluitat en favor de la democràcia, recordava, després del cop del 23-F, les tres oportunitats d'aturar el colpisme que s'havien tengut a partir de les eleccions de 15 de juny del 1977; aquestes havien estat: "después del 15 de junio del 77, después del 23-F y después de los diez millones de votos socialistas. En estas tres ocasiones los franquistas quedaron totalmente desmoralizados y las resistencias a la reforma militar habrían sido mínimas. No se quiso hacer. No se quiso aprovechar la fuerza moral del momento. Al contrario".
Busquets és un militar reformista honrat. Les direccions del PCE i PSOE són qualsevol cosa menys honrades. Davant l'ofensiva de l'extrema dreta, en lloc de preparar els treballadors (políticament, organitzativament...), comencen a negociar, d'amagat del poble, una sortida extralegal a la situació creada per les seves claudicacions contínues (les mateixes que han encoratjat tota la podridura feixista que pullula per l'Estat!). Com explica agudament l'historiador i dirigent polític Arturo Van Den Eynde en el citat Ensayo general: 1974-1984 (pàgs. 258-259): "El gobierno [d'UCD] está montado en una máquina que no domina. PSOE y PCE le ayudan a ocultar ante los trabajadores lo que está ocurriendo. Si algo se intuye, es a través de los trescientos mil fachas vociferantes que se reunen ya en la Plaza de Oriente este 20 de noviembre de 1980: '¡ejército al poder!' aullan los lobos carniceros.
'Cuando acaba el año la burguesía, es decir los financieros, sus políticos de confianza, la Iglesia y sectores ligados al capital imperialista americano, intentan la aproximación de las soluciones militar y civil. UCD ya no puede ser el eje de un gobierno de coalición, reforzado de Unión Sagrada. Quieren probar ahora un gobierno 'de gestión', 'técnico', con apoyo de todos los partidos, pero con gran peso de independientes y militares, presidido o copresidido por un general de confianza del rey. El político franquista Osorio lo negocia con el 'socialista' Múgica; el general Armada lo comenta con el no menos 'socialista' Raventós; parece que alguien lo consulta con el 'comunista' Ballesteros, y desde luego cuentan para el gobierno con el 'euro' Solé Tura. La Unión Sagrada está a punto de convertirse en un bonapartismo militar aplaudido por todos los oportunistas".
Novament és el pacte per les altures el que intenten els partits del consens. UCD, PSOE, PCE, PNB, AP i CIU, que han aturat (més PCE i PSOE que no pas els partits burgesos) l'onada revolucionària dels anys 76-77, es reuneixen per ordir noves conxorxes. Ara, després de la fracassada "Operació Galàxia", burgesos i reformistes volen pactar amb els militars un govern per damunt del parlament... Els Osorio, Múgica, Carrillo, Raventós, Solé Tura... coincideixen amb els plans del general Armada de "fer un cop de timó" a la situació. No hi ha, per part del PCE-PSOE, cap crida a la mobilització popular contra el feixisme. Son públiques les reunions dels generals colpistes que signen, a El Alcázar, les crides a la sublevació amb el pseudònim de "Los Almendros". L'espiral colpista es desferma.
Les reunions del generals Álvarez Arenas, Cano Portal, San Martín i molts d'altres tenen lloc a un xalet d'Aravaca. El general Atares Peña insulta davant mil oficials el seu superior jeràrquic i ministre de Defensa tinent general Gutierrez Mellado (el militar del rei que prova de controlar la situació). Atares (que participarà en totes les operacions colpistes del futur) és absolt i posat en llibertat sense càrrecs. Vint mil membres uniformats de "Fuerza Nueva " desfilen per Madrid. L'any 1979 hi ha dos-cents mil feixistes a la Plaza de Oriente el 20 de novembre; pel novembre de 1980 ja hi són més tres-cents mil. Blas Piñar ha estat elegit diputat i clama contra la democràcia des del Congrés. Des del carrer al parlament es demana "¡Ejército al poder!". A Madrid hi ha "zonas nacionales" on apallissen (i maten) els esquerrans (o aquells que els ho semblen). PCE i PSOE continuen impassibles conspirant en l'ombra. La crisi política produïda per les claudicacions de l'esquerra pactista en temps de la transició comença a preparar el retorn del feixisme més bestial. Cap a març de 1980, el partit del franquisme reciclat, UCD, inicia un ràpid procés de desintegració. Pel juliol de 1980 el Consell Suprem de Justícia Militar absol els implicats en l'"Operació Galàxia". De desembre de 1980 a febrer de 1981 (fins al cop del 23 F) els generals agrupats entorn del collectiu "Los Almendros", com sempre des de les pàgines El Alcázar no paren d'informar públicament els militars implicats en el proper cop; de cops, n'hi ha un parell en marxa, i el 23-F xocaran entre ells.
El capaltard del vint-i tres de febrer de 1981, tot just quan hom votava la investidura de Leopoldo Calvo Sotelo com a nou president del Govern, el tinent coronel de la Guàrdia Civil Antonio Tejero Molina ocupa el Congrés de Diputats amb dos-cents vuitanta-vuit guàrdies civils i algunes unitats militars que comanda el major Ricardo Pardo Zancada; el parlament i el govern estatals resten presoners. A València, el comandant de la regió militar, tinent coronel Jaime Milans del Bosch, treu els tancs al carrer i, com el juliol de 1936, ordena la supressió de tots els drets democràtics... A les altres capitals del l'Estat els tancs encalenteixen motors. Els grups armats de l'extrema dreta feixista esmolen les armes per a la carnisseria.
Durant hores angoixoses, el cop d'Estat pareixia reeixir, mentre el poble es tancava massivament a casa, aterrit. Ni un sol treballador sortí a defensar la democràcia, aquella nit del 23 de febrer de 1981, en aquell moment decisiu, just quan hauria pertocat que el poble lluitàs per la llibertat, com ho havia fet sempre al llarg de la història més recent.
Hom es demana com s'ha pogut arribar a situació tan difícil i complicada. Perquè, ¿quins motius hi ha rere el comportament del poble de totes les nacions de l'Estat? On s'ha amagat l'esperit de ferma resistència d'uns anys abans? A València no hi ha ningú fent front al colpisme quan Milans del Bosch, amb els tancs al mig del carrer, ordena la supressió de partits polítics i organitzacions sindicals. No hi ha convocatòria de vaga general antifeixista per part dels partits d'esquerra. Ben al contrari: a les totes, sense prendre cap mesura de seguretat, buròcrates polítics i sindicals abandonen les seus -i els arxius amb els llistats d'afiliats!- amb perill que caiguin en mans dels carnissers d'extrema dreta. Ni Carrillo ni Felipe González han preparat res per a defensar els treballadors de la involució sagnant que s'apropa: com a bons demòcrates burgesos, han confiat la seguretat de la classe obrera a qui pertoca constitucionalment; és a dir: a la policia, la guàrdia civil i l'exèrcit! ¿Què és el que ha passat a l'Estat espanyol entre les grans vagues revolucionàries de la transició i la nit del 23-F, quan la Guàrdia Civil té els diputats presoners, amenaçats amb les metralletes, dins el Congrés? Algun fenomen molt important i molt greu s'ha produït en aquesta transició espanyola feta a mida dels hereus del franquisme.
Uns, els "estats majors" de l'esquerra institucional, resten sota les butaques del Congrés; altres, la burocràcia de segona i tercera fila, abandonen locals i arxius en mans del feixisme sense fer la menor crida a la vaga general. ¿Per què, ens demanam, el poble no surt a defensar la llibertat, ni que sigui espontàniament, com s'havia fet en la història recent de l'Estat espanyol? ¿Tantes han estat les traïdes, les claudicacions de l'esquerra reformista, que, en el moment decisiu, el del cop d'Estat, el poble ha decidit abandonar els seus pretesos dirigents, aquella pretesa esquerra que per un sou, una poltrona, era (i és!) la més fidel aliada del sistema capitalista? Deixant de banda la por cerval, que hi és, ¿d'on ve la indiferència, aquesta abúlica renúncia a fer res per salvar el règim sorgit del pacte i el consens?
Sí: durant hores i hores angoixoses, el cop d’Estat pareixia reeixir, mentre el poble es tancava massivament a casa, aterrit, i el secretari d’Estat dels EUA, Alexander Haig, declarava: “És un afer intern dels espanyols; no hi tinc res més a dir”. Com a Portugal des de molt abans d’ingressar a l’OTAN de cofundador, com a Grècia el 1967, com a Turquia cada dos per tres, una dictadura europea de més o de menys no havia pas de desequiibrar la civilitzadíssima estratègia del capitalisme internacional. Però diverses circumstàncies contribuïren a evitar el pitjor. D’una banda, hi hagué la divisió al si dels colpistes, amb l'enfrontament de darrer instant entre els partidaris d'una solució militar pactada amb els partits ("solució" del general Armada) i els de l'extermini de "marxistas y separatistas" (Tejero i Milans dels Bosch). D’altra banda, tant la majoria de capitans generals com el mateix Juan Carlos optaren per defensar el règim constitucional: objectivament era el seu règim, fet a mida de llurs interessos nacionals i de classe; i si hom volia imprimir en aqueix règim un cop de timó en un sentit encara més dretà i més espanyolista, resultava evident que per a fer-ho no calia pas cap dictadura militar, sinó que n’hi havia ben bé prou amb l’amenaça d’implantar-la; sobretot, si l’amenaça era convenientment desactivada just a temps.
Ja de matinada, moltes hores després de l’ocupació del Congrés de Madrid i dels carrers de València, Juan Carlos aparegué davant les càmeres de la televisió. Duia uniforme de capità general, tot fent èmfasi en la seva condició de comandant suprem de les forces armades. I pronuncià la condemna del cop d’Estat. A partir d’aquell moment, la rendició dels fracassats colpistes només seria qüestió d’unes hores de confuses negociacions més o menys tèrboles.
La conducta del nét de Felip V i d’Alfons XIII en els moments del cop d’Estat i en els dies immediatament següents palesa amb major claredat que mai fins a quin extrem el seu poder fàctic supera de molt les funcions jurídicament establertes per la Constitució, com correspon a la precarietat històrico-política i a la pseudolegitimitat en què s’assenta el règim. Resulta irònic que en funció d’aquesta mateixa conducta el successor nomenat per Franco fos consagrat mediàticament com a “salvador de la democracia”, títol que uní al de “piloto del cambio”.
El poble sortí finalment al carrer, el 27 de febrer; però ho féu com a mer figurant en enormes manifestacions oficialistes convocades i organitzades pel règim i pels partits del règim.
El 24 de febrer Juan Carlos havia convocat a la Zarzuela els dirigents dels principals partits estatalistes, amb simptomàtica exclusió dels d’obediència catalana i basca, tot i que la representació parlamentària de CDC i PNB superava la d’algun dels convocats. El missatge a Suárez, Fraga, González, Carrillo i companyia, ple de “serenidad y prudencia”, fou ben clar: “De lo ocurrido será preciso extraer meditadas consecuencias pera determinar futuras normas de conducta”. En conseqüència, exhortava els dirigents polítics (i tothom) “a la reflexión y a la reconsideración de posiciones que conduzcan a la mayor unidad y concordia de España y de los españoles”, “superando diferencias secundarias”. Hi hagué observadors que interpretaren algun passatge del discurs com a amenaça vetllada d’actuar diferentment en el futur si doncs la diguem-ne imprudència dels polítics provocava (és un dir) que algun altre cap calent desfermàs un nou cop d’Estat: “Sin embargo, todos deben estar conscientes, desde sus propias responsabilidades, que el Rey no puede ni debe enfrentar reiteradamente, con su responsabilidad directa, circunstancias de tan considerable tensión y gravedad”.
Amb cop de timó o amb guants de seda, l’Estat espanyol enfocà decididament la via de la “modernitzacio” euroatlantista i neoliberal, amb tot el seguit d’amargues derrotes populars i amb l’escalada parallela d’un neoespanyolisme tan imperialisto-etnocida com sempre, però ara transvestit de jovenívol gestor dinàmic, “demòcrata” i desconnotat. Enfonsada la UCD, correspongué al PSOE aquesta feina bruta de continuar desenvolupant l’ininterromput llegat del franquisme. Així com, durant la transició, la victòria del liquidacionisme reformista arribà a posar en perill l’existència mateixa de qualsevol forma de democràcia, de la mateixa manera la política agressivament dretana dels governs socialdemòcrates creà les condicions objectives perquè els fills i néts del Movimiento prenguessin directament les regnes del gloriós vaixell. Però aquesta ja és una altra història.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
Turmeda | 21 Febrer, 2024 08:49 |
Viatges – Menorca i el III Encontre de Poesia dels Països Catalans
Però no són tan sols els premis literaris els que em lliguen a l'illa germana. Hi ha també les fortes arrels personals que m'uneixen a la seva gent. Durant uns anys vaig romandre molt al costat d'aquella munió d'agosarats companys i companyes, juntament amb els quals lluitàrem activament contra la dictadura. Primer aquells amics de les JOC (Joventuts Obreres Catòliques), posteriorment els dels COC (Cercles d'Obrers Comunistes), de les Plataformes Anticapitalistes, de les COA (les Comissions Obreres Anticapitalistes) i de l'OEC (Organització d'Esquerra Comunista). Tots plegats, compartint esperances i somnis amb els quals, érem dins del combat clandestí per aconseguir la llibertat del nostre poble, el deslliurament nacional i social. (Miquel López Crespí)
La meva recent participació en el III Encontre de Poesia dels Països Catalans que s'acaba de celebrar a Menorca al costat dels poetes David Castillo, Susanna Rafart (que guanyava recentment el "Carles Riba"), Òscar Bagur, Biel Pons i Josep Ballester m'ha portat nombrosos records a la memòria. Mentre Sam Abrams anava presentant els diversos poetes participants en l'Encontre poètic, munió d'esdeveniments personals i collectius m'arribaven inesperadament.
Menorca sempre ha tengut una importància cabdal dins de la meva vida i la meva obra literària. Tot començà fa molts d'anys, ja fa més d'un quart de segle. Després d'haver guanyat el Premi de Teatre Ciutat de Palma de l'any 1974 amb l'obra Autòpsia a la matinada, el 1975, i també en la modalitat de teatre, guanyava un dels guardons literaris més prestigiosos que s'atorgaven -i s'atorguen!- dins l'àmbit de la nostra cultura. Em referesc al Premi Especial "Born" de teatre, de Ciutadella. Aleshores vaig ser mereixedor del Premi Especial "Born" per la meva obra Les Germanies (que, posteriorment al lliurement del guardó, va ser segrestada per la temible policia política del règim franquista -la Brigada Social-, i mai no vaig tornar a veure).
El Premi Especial Born va ser, per tant, un dels meus primers guardons i significà un estímul important en la meva dèria literària.
Posteriorment, quan ja ha passat més d'un quart de segle d'aquell Especial "Born" de Teatre, s'esdevé altra vegada quelcom de semblant. El prestigiós Ateneu Científic, Literari i Artístic de Maó acaba de lliurar-me el Premi de Literatura de l'any 2002 per la meva obra Cercle clos. Pel que es pot comprovar Menorca ha estat, doncs, en el començament de la meva carrera literària i la seva influència vigilant arriba fins al present.
Però no són tan sols els premis literaris els que em lliguen a l'illa germana. Hi ha també les fortes arrels personals que m'uneixen a la seva gent. Durant uns anys vaig romandre molt al costat d'aquella munió d'agosarats companys i companyes, juntament amb els quals lluitàrem activament contra la dictadura. Primer aquells amics de les JOC (Joventuts Obreres Catòliques), posteriorment els dels COC (Cercles d'Obrers Comunistes), de les Plataformes Anticapitalistes, de les COA (les Comissions Obreres Anticapitalistes) i de l'OEC (Organització d'Esquerra Comunista). Tots plegats, compartint esperances i somnis amb els quals, érem dins del combat clandestí per aconseguir la llibertat del nostre poble, el deslliurament nacional i social. Record ara mateix els companys de l'OEC Josep Capó (actualment màxim responsable de la PIMEM), l'advocat Joan Albert Coll (del nostre front obrer), l'amic Tomeu Febrer (actual Secretari General del PSM) amb el qual viatjàrem plegats al II Congrés de l'OEC, a Euskadi l'any 1978. La meva relació amb Menorca i els menorquins no és solament literària i sentimental. Com podeu comprovar és una relació d'amor que va lligada indisolublement a la seva història i als fills d'aquella terra germana en cultura i esperances.
Pens que, amb els anys, passada l'època més fosca de la tenebror feixista, el pòsit de tantes relacions fermes i solidàries anaren influint en alguna de les meves novelles. Parlar amb els menorquins i menorquines, saber de la seva història personal i collectiva, ha estat sovint decisiu en la meva forma d'encarar la realitat i el temps que ens ha tocat viure. Record ara mateix la companya Sofia Sintes, heroica lluitadora comunista que vengué voluntària a Mallorca, amb les tropes de Bayo l'any 1936 per ajudar a alliberar aquesta terra del feixisme.
Sofia Sintes, ja d'edat avançada, antiga membre del Socors Roig Internacional, miliciana als divuit anys en el front de Portocristo, on vengué amb el seu company sentimental, era un món inabastable de vivències úniques. Em contava que ella pogué tornar a Menorca, en la retirada dels primers dies de setembre, després de la intervenció de l'aviació italiana, però el seu company morí en el camp de batalla mallorquí lluitant contra la dreta anticatalanista i antimarxista. Tot plegat, el contacte amb menorquins i menorquines, les històries contades per Sofia Sintes i els supervivents de la guerra civil, m'ajudà moltíssim a bastir novelles com Estiu de foc (Columna Edicions), Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors) i L'Amagatall (Collecció Tià de Sa Real). I, per cert, amb aquesta darrera novella tornam a ensopegar amb la influència de Menorca dins dels meus escrits. El llibre tengué la sort de guanyar el Premi de Novella "Miquel Àngel Riera 1998" i, en el jurat, al costat de noms tan prestigiosos com els del professor i escriptor Pere Rosselló Bover, el poeta Bernat Nadal, en Marià Torres o la vídua de Miquel Àngel Riera, Roser Vallès hi havia la menorquina Josefina Salord amb la qual, amb el pas del temps, coincidiríem en diversos projectes culturals (edició de poemaris etc.). Menorca novament, perseguint-me de forma amistosa, conformant projectes, idees, records, enyorances... A les novelles Estiu de foc i també en Núria i la glòria dels vençuts hi ha capítols sencers ambientats a la Menorca de 1936, a aquell ambient heroic dels anys trenta quan la gent, milicians i milicianes, treballadors i intellectuals, soldats i mariners de la República, mestres i pagesos, eren a la primera línia de la batalla, oferint la seva vida per la llibertat.
El capítol "Menorca" de la novella Núria i la glòria dels vençuts comença d'aquesta manera:
"El vaixell s'apropa amb lentitud majestuosa a la bocana del port de Maó. L'Olga assenyala la fortalesa, la Mola.
-'Allà dalt han afusellat molts dels militars que volien acabar amb la República'.
L'illa va estar setanta anys en mans dels anglesos. N'hi ha que diuen que el seu esperit obert, la influència de l'esquerra, ve donat per aquest fet.
-'Mallorca és més conservadora, més reaccionària. Aquí, d'ençà de la dominació britànica, s'installà, al si del tarannà popular, una forma d'entendre el món una mica especial. Es tracta d'un cert liberalisme completament allunyat de la beateria imposada pels botifarres sobre la pagesia mitjançant l'ajut inestimable del clergat'.
La Caterina és la que més sap de Menorca --hi ha treballat, hi ha viscut-- i ens illustra vulguem o no.
Ja se sap per tota la península l'actitud valenta d'alguns oficials, sergents i tropa en la derrota del moviment feixista. La Caterina que, com deia, hi havia vingut sovint de Barcelona per a ajudar a consolidar la CNT, continua explicant:
-'És el port més bell que mai podreu veure'.
Una opinió ben encertada. Si no anéssim a la guerra semblaria que marxàvem d'excursió.
Avancem a poc a poc, molt lentament. Menorca s'ha salvat, pel valor del seu poble, soldats i mariners, de caure en la tenebror de l'obscurantisme.
A mesura que anem penetrant per aquesta entrada d'encanteri --la suau tonalitat de l'herba, les casetes blanques, les torres petitburgeses amb clara influència anglesa-- tot respira la tranquillitat que dóna restar en mans del poble.
La Caterina ens fa de guia. Ens mostra la impressionant fortalesa i presó militar construïda en temps de la reina Isabel II: la Mola.
-'Mireu, mireu!', exclama, assenyalant les cales de Sant Felipet i de Sant Antoni. 'Aquí hi venia, a l'estiu, una vegada acabada la feina i les reunions. Un paradís, Menorca! Un dia, en vèncer la reacció, hi vull tornar a viure, per sempre'. Està nerviosa. No pot negar la melangia marcada al rostre. No és estrany. No ignorem que aquí va tenir un estimat, militant de la CNT-FAI. Una història que per desgràcia acabà malament. Encara recorda els moments més feliços, els que romanen per sempre a la memòria dels amants que han viscut llur història amb intensitat.
Es nota que no ha oblidat mai aquest primer amor.
Són les relacions que solen deixar les ferides més fortes. D'un altre home pots esperar qualsevol cosa: una traïció, l'oblit; qui sap! Però mai no ho esperes del company que combat al teu costat per un món més just.
Ens apropem a la Caterina. No sé si per a escoltar les seves recomanacions de guia experimentada o per a mirar de protegir-la dels mals esperits dels records amb la nostra presència.
-'Atenció!'. Assenyala una bella masió d'estil colonial, un edifici perfecte en la seva serena arquitectura.
-'És la casa de l'Almirall Nelson. Aquí visqué una temporada amb el seu gran amor, la famosa Lady Hamilton. L'interior és un autèntic museu'.
-'Els aristòcrates a la guillotina, com en el 93, a França', diu sorneguera l'Olga, que escoltava amb vertadera atenció les indicacions de la Caterina; aquesta, incansable, no para, i va amunt i avall, emocionada de trobar-se amb una terra que ja coneixia.
-'Allà, allà! Aquella illeta que tenim al costat és l'illa del Rei! L'indret que escollí Alfons II amb les tropes catalanes per a començar la conquesta de Menorca'.
A l'Ateneu de Sants, fa uns anys, quan ja havia passat el pitjor de l'època tenebrosa d'Anido i Arlegui, un deixeble de Ferrer i Guàrdia ens explicava com els anarquistes catalans no havíem de mitificar --com feia la burgesia-- la història".
Per això, quan fa unes setmanes l'amic Miquel Vanrell i la regidora de Cultura de l'Ajuntament des Castell, Irene Coll em trucaren per a participar en el III Encontre de Poesia dels Països Catalans, els records comparegueren, amb força inusitada, de nou a la meva memòria.
Miquel Vanrell és un menorquí d'adopció, ja que va néixer a Santanyí. Varen ser els seus deures de mestre els que el portaren a Menorca a mitjans dels seixanta. Aquestes dies de trobada poètica, de dinar de germanor literària a la Fundació Rubió i Tudurí de Mongofre, hem pogut parlar amb aquest l'amic d'experiències compartides en la lluita contra el feixisme. En Miquel Vanrell és un d'aquests homes exemplars, un autèntic heroi anònim dels que fan la vertadera història dels pobles però que no surten en els llibres oficials escrits pels vencedors (o pels oportunistes de totes les tendències a sou que qui mi paga i mana). Amb el Miquel hem parlat de la fundació de l'Obra Cultural Balear, del Cine Club que es fundà a Maó a mitjans dels anys seixanta, de les projeccions de cinema soviètic, polonès, txec... de colloquis controlats per la Brigada Social, de reunions d'amagat per fundar sindicats i organitzacions polítiques clandestines en la sagristia de les esglésies... I també de pintades a la nit, de repartida de fulls ciclostilats, de dies de vigília esperant que "la social" tocàs el timbre de casa teva... Amb em Miquel hem compartit aquests dies records de lluites ecologistes (la salvació de l'Albufera del Grau!), de viatges a Mallorca per a fer conferències culturals d'amagat de les autoritats, de més projeccions cinematogràfiques antifeixistes, del collectiu "Tramuntana" que publicava articles de tendència democràtica en el Diario de Mallorca... En Miquel va ser el representant de l'Assemblea Democràtica de Menorca en els organismes unitaris de l'oposició antifranquista i participà activament en aquella famosa reunió a Cura per a redactar un avantprojecte d'estatut d'autonomia que no tenia res a veure amb el que posteriorment acordaren els franquistes reciclats amb una "oposició" cada vegada més integrada i sotmesa als plans dels homes del "Movimento Nacional", els "aperturistes", en llenguatge de l'època.
En Miquel Vanrell (en parlàrem a l'aeroport de Maó abans de tornar a Mallorca) té el deure històric d'escriure les seves memòries de lluitador antifeixista. Menorca, els militants del passat i del present, els seus fills i nets, necessitam aquesta aportació seva a la memòria collectiva per a poder garantir, amb certes garanties d'objectivitat, la redacció d'una història de l'antifeixisme tal com pertoca. Estam massa cansats de veure falsificacins de tota mena que, ja ho hem dit, es pretenen "objectives". És un miratge ja que sovint moltes de les informacions (i les cites a peu de pàgina que són presents en aquests llibres), són posades amb vivor i retorçuda maldat per a donar certa imatge de credibilitat democràtica a personatges que són al poder i volen -ho necessiten elctoralment!- crear-se un mite de lluitadors contra la dictadura.
En Miquel Vanrell ha d'escriure la seva història, ens ha de llegar la memòria del que visqué per tal d'ajudar a combatre tanta mentida, tants llibrets, pamflets i libels fets per encàrrec, per a major glòria d'alguns partits i organitzacions que, de seguida que els oferiren cotxe oficial, bon sous, poltrones i catifes en els despatxos institucionals esdevingueren l'avantguarda de la lluita contra la república, el socialisme i l'autodeterminació. Aquelles "aportacions a la història" no tenen res a veure amb el que s'esdevingué de veritat, amb el que nosaltres hem viscut, amb els esdeveniments que homes com en Miquel han protagonitzat.
Aquest és l'home que em trucà fa unes setmanes per a saber si volia participar en el III Encontre de Poesia dels Països Catalans. No cal dir que, per les connotacions que tenia -i té!- Menorca en la meva vida vaig acceptar de seguida illusionat i feliç, honorat pel fet que els menorquins sàpiguen cosa de la nostra feina literària.
Posteriorment a les reflexiones que he anat escrivint pensant en el recent Encontre poètic, la premsa informava de l'èxit assolit per la trobada de poetes de totes les contrades de la nostra nació.
La periodista Vanesa Ortí del diari Menorca explica, en un reportatge publicat en les pàgines centrals del diari de l'illa germana (24-III-02) el gran èxit del III Encontre de Poesia dels Països Catalans. Sota el títol "Poesia amb nom propi" es pot llegir:
"Una idea consolidada. Aquesta és la impressió que va donar ahir el III Encontre de Poesia que topà un any més amb una sala, Sa Indústria, plena d'oients. Joves i no tan joves ocupaven els seients del local per gaudir de les paraules disposades al so de diferents ritmes i de la boca dels seus propis autors. L'elenc no només es composà d'autors d'excepció sinó d'autors que representaven els tres Països Catalans: de Catalunya, Susanna Rafart i David Castillo; de València, Josep Ballester, i de Balears, Miquel López Crespí, Biel Pons i Òscar Bagur. Tots ells havien coincidit hores abans en una paella literària -també constitueix tota una tradició- al lloc de Mongofre Nou convidats per la Fundació Rubió i Tudurí.
'Amb les piles carregades de cel blau, vent de tramuntana, camps verds, escuma de la mar, casal enlluernant per la calç pujaren dalt l'escenari de Sa Indústria, inspirats i nerviosos, per entregar al públic part de la seva obra i la seva declamació.
'Com molt bé explicà Sam Abrams, l'introductor de la trobada, "és bo que els poetes recitin els seus propis poemes perquè així s'interioritza el sentit de la poesia". Abrams va ser també l'encarregat de presentar cada un dels participants a la iniciativa, ideada per Francesc Calvet i Irene Coll l'any 2000. Una iniciativa que ja és coneguda en diferents cercles relacionats amb la poesia catalana i que, faci bon dia o mal dia, reuneix un nombrós i entusiasta públic as Castell.
'El primer torn fou, per elecció pròpia, per al menorquí Biel Pons que resumí la temàtica dels seus poemes amb tres conceptes: "jo, Menorca i les relacions amb els demés". També explicà que els haikus -composicions poètiques oriental- són font de la seva inspiració, de fet, la majoria dels poemes que recità ahir eren curts.
'La catalana Susanna Rafart va ser la segona en exhaurir deu minuts recitant poesies. Intimisme podria ser el principal adjectiu que, ajudat per la seva tímida veu, qualifica les seves obres. Abrams recordà que Rafart compta entre els seus guardons amb el premi Carles Riba, que significa la consagració d'un poeta.
'El mallorquí Miquel López Crespí, guanyador entre altres guardons del Premi Born del 75, començà amb un poema dedicat a Sofia Sintes i continuà amb un homenatge al maig del 68 dedicat a la seva filla.
'Òscar Bagur, menorquí, amb un llenguatge senzill i líric a la vegada, dedicà el seu darrer poema a Margarita Ballester, present a la sala.
'El català David Castillo, coordinador del suplement cultural del diari Avui, va arrancar les rialles del públic amb els seus poemes esquinçadors i amb caires escatològics. "Mirall negre" i "Determinisme" van ser el preludi per acabar amb un poema dedicat també a la Ballester, que fou sens dubte, l'estrella del recital en l'obscuritat.
'El darrer en demostrar "la bona salut de la poesia catalana" -frase de Abrams- fou el valencià Josep Ballester, que presentà la poesia més propera a la prosa del sis. Manifestà la seva influència de la poesia italiana i, en concret, de Pier Paolo Pasolini".
Però la informació ressenyada era el colofó a les nombroses notes informatives que setmanes abans havien omplit la premsa i sortit en diferents mitjans de comunicació. Per internet ha ens havien arribat les primeres notícies al respecte. Posteriorment, Irene Coll, una de les fundadores i impulsores de la trobada de poetes catalans, ens feia arribar dossiers dels anys 200O i 2001 (aleshores encara es deia "Encontre de Poesia de les Illes"). Una d'aquestes informacions deia: "Com cada any d'ençà el 2000, l'Ajuntament des Castell i l'Ateneu Municipal des Castell (Menorca) han organitzat la seva famosa trobada de poesia catalana contemporània. En els anys anteriors la participació era exclusivament de poetes de les Illes i els encontres van ser coneguts com I i II Encontre de Poesia de les Illes Balears.
'Enguany la participació s'ha ampliat a tot l'àmbit de la nació i els poetes participants en el III Encontre de Poesia dels Catalans seran: David Castillo, Susanna Rafart, Miquel López Crespí, Josep Ballester, Òscar Bagur i Biel Pons. Presentarà el magne acte cultural dedicat a la nostra poesia Sam Abrams. El dia d'aquesta gran Festa de la poesia Catalana Contemporània serà el proper dissabte dia 23 de març del 2002 a les 19,30 hores en la Sala Indústria Des Castell (Menorca)
'En el I Encontre hi participaren els coneguts escriptors i escriptores de Menorca Margarida Ballester, Pere Gomila, Joan López Casasnoves i Àngel Mifsud. De Mallorca hi va anar Aina Ferrer i d'Eivissa, Jean Serra.
'Irene Coll Florit, regidora de Cultura i Educació del l'Ajuntament des Castell, ànima i dona d'empenta en tot el que fa referència a la promoció de la nostra cultura tenia la voluntat de convertir el I Encontre de Poesia de les Illes en una trobada anual i en anar augmentant el nombre de participants. Irene Coll i Francesc Calvet, organitzadors del I Encontre volien 'convertir aquest certamen en un esdeveniment arrelat a l'activitat cultural menorquina, de la mateixa manera que ho està el Festival de Poesia de Barcelona al Principat'.
'En el II Encontre que tengué lloc el 7 d'abril del 2001, Irene Coll digué: 'Aquest és el segon [Encontre de Poesia], i no ha d'ésser el darrer, perquè l'any que ve volem que la poesia en la nostra llengua, vingui de tots els Països Catalans. I ens agrada molt que el que diuen aquests virtuosos de la paraula, s'escolti des d'aquest racó de les Illes, on veiem el primer raig de sol'. La promesa de la Regidora de Cultura i Educació s'ha fet una total i absoluta realitat.
'Tots els amants a la poesia dels Països Catalans pensam que l'Ajuntament des Castell ho ha aconseguit a la perfecció. La consolidació definitiva vengué donada per l'èxit total i absolut del II Encontre de Poesia que contà amb la participació dels poetes Antoni Vidal Ferrando, Damià Borràs, Antoni Català, Francesc Florit, Josep Marí i Ponç Pons.
'Aquestes magnes trobades dedicades a la poesia contemporània de les Illes (i de tots els Països Catalans) han estat possibles gràcies a les collaboracions de 'Sa Nostra', el Consell Insular de Menorca, la Fundació Rubió Tudurí-Andrómaco, el Sr. Francesc Calvet i la Direcció General de Cultura. Irene Coll Florit ha coordinat a la perfecció totes les activitats que han fet possible aquesta gran realitat cultural menorquina, una de les més importants que les que es fan en el nostre país.
'Els participants en aquest important esdeveniment cultural han estat en aquest 2002: David Castillo (Barcelona, 1961):
Guanyador (entre molts d'altres guardons) del Premi Carles Riba 1997 (Game over); Joan Creixells 2000 (El cel de l'infern) i el Sant Jordi 2001 (No miris enrere). David Castillo ha publicat igualment els poemaris: La muntanya russa; Tenebra; Pobleo nou: flash back; El pont de Mühlberg i Seguint l'huracà. També és autor del llibre Biografia de Bob Dylan.
'Josep Ballester (Alzira, Ribera Alta, 1961): Ha guanyat els premis literaris Vila de Canals; Ausiàs March de Gandia; Alambor; Ciutat de Palma de poesia; Crítica dels Escriptors Valencians d'assaig; Vicent Andrés Estellés... Ha estat traduït a l'anglès, el castellà, el francès i l'italià. En narrativa breu ha publicat L'estrella dansarina i La princesa Neus a més dels poemaris: Passadís voraç del silenci; Foc al celler; Oasi; Tatuatge; Tàlem; L'holandès errant i La mar.
'Miquel López Crespí (sa Pobla, Mallorca 1946): Ha guanyat diversos premis literaris de poesia, novella, contes, teatre i narrativa entre els quals podríem destacar: Ciutat de Palma de Teatre i Ciutat de Palma de Narrativa; Joanot Martorell; Pompeu Fabra; Ciutat de València; Premi Especial Born de Teatre, Premi Teatre Principal-Consell Insular de Mallorca de Teatre, Premi de les Lletres 1987; Premi Miquel Àngel Riera. És autor dels llibres (entre d'altres): Crònica de la pesta (contes); Estiu de foc (novella); Vida d'Artista (narrativa); L'amagatall (novella); Cultura i antifranquisme (assaig); El cicle dels insectes (poesia); Històries del desencís (narrativa); La Ciutat del Sol (narrativa juvenil); No era això: memòria política de la transició (assaig); Núria i la glòria dels vençuts (novella); Revolta (poesia); Rituals (poesia) i Estat d'excepció (novella).
'Susanna Rafart (Ripoll, Ripollès 1962): Ha guanyat els premis Sant Jordi, Senyoriu d'Ausiàs March, Ciutat d'Olot de poesia, Ciutat de Palma de poesia i el Carles Riba 2001. En narrativa breu ha publicat: Els gira-sols i El pirata 101. En poesia cal destacar: Olis sobre paper; A cor què vols; Reflexió de la llum i Jardins d'amor advers. També és autora del llibre de text Literatura universal.
'Òscar Bagur (Maó, Menorca 1975): Actualment cursa la llicenciatura de filologia catalana a la Universitat de Lleida. Ha guanyat diversos premis literaris a l'IB Joan Ramis i Ramis de Maó i el IV Premi de Poesia de la Universitat de Lleida de 1997 amb La difícil pell acariciada. Ha participat en les edicions collectives Solstici d'Estiu III, de la Fundació Àrea de Creació Acústica de Búger (Mallorca, 2000), i la carpeta de litografies 7 i 7 d'Edicions 6a Obra Gràfica (Palma de Mallorca, 2000).
'Biel Pons (Maó, Menorca): Llicenciat en filologia catalana. Guanyador del treball d'investigació Sant Llorenç 2000 per un treball sobre l'obra de Ponç Pons. També n'ha elaborat una guia didàctica i publicat una ressenya a Revista de Catalunya. Ha publicat poemes a la collecció Solstici d'Estiu de la Fundació ACA i participa en una antologia de joves poetes menorquins de propera edició. També publica poemes a l'editorial virtual Alfunduco".
Turmeda | 20 Febrer, 2024 16:21 |
Recuperar la nostra memòria històrica: Fets i personatges (El Tall Editorial), de l’escriptor Miquel López Crespí
El silenci oficial en referència a la mort d´alguns dels nostres activistes culturals i polítics més destacats, d´artistes i escriptors, m’ha portar a investigar diversos personatges històrics de Mallorca i la resta de Països Catalans que trob important siguin presents en la realitat política i cultural de la nostra terra. Malgrat la tasca de recuperación de la nostra memòria històrica (sense oblidar la tasca encomiable d’algunes institucions i la feinada feta per les editorials illenques) crec s’ha d’avançar encara molt més per aprofundir en aquesta qüestió cabdal.
Pens ara mateix (però la relació de noms podria ser interminable!) en determitats i significatius silencis sobre persones que han estat imprescindibles per a crear el bastiment essencial de la societat civil i cultural de les Illes. Seria el cas de tants coneguts i companys de lluita morts recentment: Domingo Morales, Isabel Rosselló, Toni Roig, Antònia Serrano, Jaume Adrover, Jaume Moncades, Gerad Matas, Miquel Morell, Llorenç Buades, Paco García, Miquel Vanrell, Josep Planas Montanyà, Sebastià Serra, Francesc Calvet, Maties Tugores, Aina Montaner, Joan Pericàs… La llista es pot anar ampliant; són els primers noms que m´han vingut en ment. I encara d’altres que moriren fa temps: Rosa Bueno, Joan Soler Antich…
A Fets i personatges, el llibre que ha publicat El Tall Editorial he provat d’avançar algunes idees que, a tall de records personals, poden ajudar en l’avenç vers un coneixement més profund de persones qeue han tengut una gran importància en el passat i present del nostre poble. Aquests darrers temps m’he centrat especialmente en la investigació sobre la vida i activitat política i cultural dels amics abans esmentats. Finalment i d’acord amb l’editotial m’he centrat en personatges d’un indubtable valor historic com poden ser: Francesca Bosch, Lluís M. Xirinacs, Antonio Gramsci, Gabriel Alomar, els marxistas catalans de la transició, l’empenta cultural de Miquel Costa i Lloberta, la presència importantísima de don Francesc de B. Moll i Josep M. Llompàrt, la feina literària i d’investigació de l’ escriptor Llorenç Capellà, els escriptors de la generación literària dels 70 i la repercusió del Maig del 60 a les nostres lletres i organitzacions clandestines d’aquella època. Potser molta gent ignori la influència que tengueren Andreu Nin, el record del POUM i Karl Marx en els grups antifeixistes dels 60 i 70 del passat segle. Tampoc volia oblidar el paper dels mallorquins progressistes a Menorca (parl del cas de Miquel Vanrell, ànima del renaixement cultural menorquí). Només com a exemple d’aquest intent de recuperació de fets i personatges podríem publicar algunes línies del capítol sobre Gabriel Alomar, un dels nostres intel•lectuals més brillants i la memòria del qual costa tant reivindicar. “Editorial Turmeda (dirigida per un consell assessor del qual formaven part Josep Albertí, Miquel Barceló, Guillem Frontera, Aina Montaner, Antoni Serra i Josep-Carles Tous) ja havia publicat algunes obres que podríem considerar ‘ruptures’ dins la difícil conjuntura del moment. En aquells moments (anys 72-73) ja havia publicat Realitats foravileres, de Joan Antoni Adrover (amb un pròleg d’en Gregori Mir); Entrada de fosca, d’Antoni Serra (narracions); Poesia 72, de J. Albertí, D. Huguet i B. Nadal (poesia); Si jo fos fuster i tu et diguessis Maria, de Blai Bonet (novel.la); Mallorca musulmana (estudis d’arqueologia), de Guillem Rosselló-Bordoy; Llibres editats a Mallorca (1939-1972), de Ramon Bassa, Jaume Bover i Pere Carlos. Un poc més endavant publicarien els meus reculls de contes A preu fet i La guerra just acaba de començar. La pena de mort de Gabriel Alomar era el volum número 8 de la col.lecció d’assaig. La publicació de La pena de mort (la defensa més aferrissada de Ferrer i Guàrdia, el director de l’Escola Moderna de Barcelona sotmès a un infamant ‘judici’ que el portà al mur d’afusellament) tengué la seva repercussió en aquells anys de tenebror franquista (i de festa i sarau per als que venien Mallorca al capital estranger, essent els agents a les Illes de la colonització espanyola i mundial: els nous rics). Llorenç Capellà escrigué encesos articles a Última Hora i en parlà igualment Jaume Vidal Alcover a Diario de Barcelona (14-II-73). Abans, el 7-II-73, per a commemorar el centenari del seu naixement, tres intel.lectuals mallorquins, en Josep M. Llompart, n’Antoni Serra i el fill del gran exiliat, Víctor Alomar, li retien un sentit homenatge al qual, com solia -i encara vint-i-tants d’anys després sol passar- només hi asistiren militants i simpatitzants dels partits d’esquerra (clandestins encara), així com membres de l’OCB”. Un petit bocí del capítol dedicat a Miquel Costa Llobera, explica: “Feia un any, concretament el dia tretze de juny de 1865, que havia mort la mare del futur escriptor i sacerdot: Joana-Aina Maria Llobera i Cànaves, filla d’una família de rics propietaris rurals. No hi ha dubte que fou la mare, una dona mallorquina de ferma formació religiosa, qui orientà de ben jove Miquel Vosta i Llobera vers els camins de la religió. L’any 1866 l’autor de Lo Pi de Formentor comença a estudiar el batxillerat a l’Institut Balear de Ciutat. ‘L’oncle matern, Miquel Llobera, un metge de Pollença molt afeccionat als clàssics grecs i romans, orientà el jove estudiant en la literatura, especialment en els clàssics llatins. En aquest sentit és prou coneguda l’anècdota que relata mossèn Torres Gost a l’assaig biogràfic del poeta i que reprodueix fidelment Maria Antònia Perelló en la introducció a l’antologia de Miquel Costa i Llobera Un vol d’inefable poesia (Ciutat de Mallorca, Fundació sa Nostra, 2003). La famosa anècdota diu: ‘Un dia que anaven amb la família a Formentor, quan tomba el camí cap al Colomer i s’enfila pel Mal-Pas, s’adonaren que el nin no els seguia. Havia quedat endarrera, apartat una bona distància, dret, damunt l’abisme de la mar blava, llegint una Oda d’Horaci, que el seu oncle li havia donat. ‘Bona promesa per l’avenir, -pensà el bon metge- trobar gust en llegir Horaci a l’edat de fer caramelles o d’encalçar les cabres de la costa’. ‘La set de saber alimentada per l’oncle Miquel Llobera trobà, amb els mestres i amics de l’Institut una font única de coneixements. Un dels professors que més l’influí als seus dotze anys, va ser Josep Lluís Pons i Gallarza que, deu anys d’abans del naixement del futur poeta, juntament amb Miquel Victorià Amer, Pere d’Alcàntara Penya, Victorià Peña i Llorenç Ponç, redactaven a mà una revista que tenia per títol El Plantel. Més endavant seria un dels pilars de la Renaixença, malgrat que la dèria castellana sempre el dominàs, imaginant poder triomfar a Madrid, i que tan sols deixàs escrit en la nostra llengua aquell volum titulat Poesies. Encarregat de la càtedra de geografia i història, tengué com a alumnes, a part de Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover, Bartomeu Ferrà, Mateu Obrador i Miquel dels Sants Oliver”. ‘Mestre d’escola, oficial de l’exèrcit de la República, fins al darrer dia de la seva vida representa una síntesi perfecta d’activista cultural al servei del poble, sempre compromès amb la seva terra i la seva cultura. En l’època en què determinats escriptors de les Illes manifestaven ‘la seva adhesió absoluta al Movimiento’ (Bartomeu Mulet, ‘Repressió franquista contra el magisteri a Mallorca’, Lluc, núm. 784, pàg. 27), trobam Pere Capellà completament lliurat a la tasca de mantenir ben alta la bandera de l’honestedat, la defensa d’unes creences i uns principis de justícia i llibertat. Com es diu en l’article esmentat (pàg.30): ‘Era d’Esquerra Republicana [Pere Capellà], feia de sabater i anava a l’Escola Normal en bicicleta. Del 35 al 36 va fer de mestre a Montcada i a Sants, i per recomanació de Companys, després d’haver-se pogut escapar de Mallorca el juliol del 36 dels matons d’Algaida, va ocupar plaça de mestre a Sant Andreu i posteriorment va exercir també de mestre a Guadalajara, però s’apuntà a l’Escola Popular per esser militar en el bàndol republicà. El 1940 fou condemnat a 20 anys de presidi, recuperà la llibertat i es va instal.lar a Montuïri. ‘Va morir molt jove. De fet el pecat que havia comès Pere Capellà era la seva significació revolucionària i la seva militància en Esquerra Republicana. D’aquesta manera li feren pagar la lluita per l’alliberament individual i col.lectiu en què es va significar expressament en el període a què ens referim”. I en el capítol dedicat a Llorenç Capellà hem escrit (vet aquí un petit tast): “Llorenç Capellà és fill de Pere Capellà, exemple cabdal d’intel•lectual amb un ferm compromís amb el poble i la cultura catalana. ‘Fa un temps vaig enviar al Govern de les Illes una proposta per crear una petita Biblioteca Popular, una col•lecció de llibres que, amb una acurada biografia, servís per a mantenir viva la memòria i l’exemple de tants i tants sindicalistes, intel•lectuals, autors, artistes, activistes culturals que, com els esmentats, han estat la columna fonamental del nostre redreçament nacional i social. I que, en el cas concret de Llorenç Buades, recollís la seva obra (articles, història de Mallorca…) que es pot trobar en el Web que ell coordinava, Ixent”. He escrit les pàgines de Fets i personatges amb amor i sentiment. Pensava –I pens!- que no ens basta el ritual homenatge al tanatori (ni que sigui enmig de la Plaça Major de Ciutat!). No ens és suficient una medalleta de reconeixement quan aquella persona ja no pot veure reconegut públicament el seu esforç. Què hauria estat dels polítics professionals sense el suport d’aquesta munió d´intel•lectuals i activistes? Qui ha creat el teixit social de la nostra societat? Qui ha fet la feina per enlairar qui està situat a les cadiretes institucionals? No ens bastaven excuses de mal pagador. Manco paraules i més accions en defensa dels nostres! Volíem –i volem!- una permanència perenne. Volem que el seu exemple no desaparegui amb el pas inexorable del temps! La paraula ritual d’homenatge s’esvaneix. El llibre perdura i potser serà estudiat durant generacions i generacions! Just en aquest moment, gràcies al nou Pacte de Progrés, els partits que aquests lluitadors situaren en el poder polític (em referesc a MÉS, Podem i PSOE) tenen a la seva disposició els recursos adients per a portar endavant aquesta proposta de reconeixement dels mèrits socials i culturals de les persones abans esmentades. La publicación d’aquesta obra podria ser el primer avenç vers la creació d’una col•lecció de llibres que podria titular-se (provisionalmente) Els Imprescindibles. No és la primera vegada que faig una provatura semblant. Però sovint determinades institucions no escolten. Mesos després de la mort del company Llorenç Buades el silenci més brutal era la resposta de l’esquerra oficial a la suggerència de salvar l´obra d’un dels intel•lectuals marxistes que més han fet pel redreçament nacional i social dels Països Catalans. Vet aquí la nota escrita quan morí l’historiador marxista i independentista Llorenç Buades: “Caldria fer justícia en record dels grans activistes culturals i polítics que, com Llorenç Buades i Jaume Adrover (entre tants d´altres!), han portat a coll la lluita en defensa del català i de les idees republicanes i antifeixistes. ‘Cal pensar en l’edició d’un llibre amb els articles més importants de Llorenç Buades! Un volum que pogués preservar tot el que va fer en defensa de la nostra memòria històrica. També caldria portar endavant la realització d’un documental damunt el constant combat en defensa dels nostres drets nacionals i socials. No seria gens difícil ara que, amb el nou Pacte Progressista de les Illes, es poden emprar els nombrosos mitjans que té a l’abast el Govern per fer realitat una aportació útil i valuosa a la recuperació de la memòria històrica dels Països Catalans. El material amb el qual podria fer feina un equip de la Conselleria de Cultura es pot trobar en el web Ixent. Per tant, editar un llibre i fer un documental no causaria cap greu problema econòmic als nostres gestors. Es tracta de tenir voluntat i voler transmetre a les noves generacions l’exemple de lluitadors plens de dignitat, teòrics del pensament independentista, grans historiadors com era Llorenç Buades”. Hauríem de recordar que els homenatges s’esvaneixen, però els llibres resten! Ara que tenim l’esquerra al Govern és el moment oportú de portar endavant aquesta tasca. Un llibre no costa tant! Un documental de trenta o quaranta minuts, tampoc! En cas contrari, tan sols restarà el record i la interpretació dels vencedors, dels que signaren amb els franquistes la repartició de sous i cadiretes per a poder viure sempre d’esquena dreta. Sense aquesta feina summament senzilla, la memòria dels grans pensadors i activistes illencs d’esquerra quedarà esborrada, oblidada sota tones de ciment armat.Turmeda | 19 Febrer, 2024 13:47 |
El compromís polític dels escriptors catalans de Mallorca
La revista de l’Obra Cultural Balear El Mirall entrevista l’escriptor Miquel López Crespí
Abans de parlar dels premis literaris hauríem de situar alguns dels problemes de la nostra cultura, entre els quals hi ha, indubtablement, la lluita per la definitiva normalització cultural i també per la necessària professionalització de l'escriptor. Evidentment, els premis literaris no serien necessaris en el cas d'una cultura normalitzada com la francesa o la nord-americana, per posar uns exemples. No és el nostre cas. Vivim en estat d'emergència, sempre amenaçats per lleis i decrets que fan perillar la normalització del català. En el País Valencià, les Illes, Principat o Catalunya Nord vivim encara una situació d'excepció que ve de la guerra civil i de les postguerres. La llengua és en perill. Els llibres en català no tenen tanta sortida com els publicats en castellà. Els grans mitjans de comunicació informen més que res de les obres dels escriptors estrangers. No existeix una política orientada a rompre la marginació del nostre autor. Amb tots aquests entrebancs, l'escriptor nostrat no pot professionalitzar-se. Sovint ha de dedicar-se a altres feines per a sobreviure, amb tot el que això suposa d'entrebancs per a bastir una obra sòlida com els professionals d'un altre país. La qual cosa no vol dir que, en aquestes circumstàncies tan difícils, no hagin sortit grans obres i grans escriptors. Però una flor no fa primavera. Parlam dels problemes que tenen per a donar a conèixer la seva obra centenars de novellistes, poetes, autors de teatre, assagistes, músics, companyies de teatre... Que un o dos autors hagin aconseguit que la seva obra sigui coneguda i promocionada no vol dir que la situació general sigui bona. I nosaltres parlam de la situació general, no la d’un senyor en particular. (Miquel López Crespí)
Publicat en el número 230 (gener-febrer de 2013)
Miquel López Crespí (sa Pobla, Mallorca 1946) és novellista, autor teatral, poeta, historiador i assagista. L'any 1968 l'escriptor començà les seves collaboracions (especialment literàries) en la premsa de les Illes: Diario de Mallorca, Última Hora, Cort...
Collaborador dels suplements de cultura dels diaris de les Illes, Miquel López Crespí ha publicat centenars d'articles dedicats a la literatura i la història de Mallorca. Entre 1996 i 1998 va publicar més de dos-cents articles referents a la història de Mallorca en el Diari de Balears. Durant molts d'anys portà la secció d'entrevistes del suplement de cultura del diari Última Hora i de la revista de l'Obra Cultural Balear El Mirall.
D'ençà començaments dels anys setanta ha publicat més de vuitanta llibres de narrativa, poesia, teatre, memòries. Com ha deixat escrit el poeta Lluís Alpera en el pròleg al poemari de Miquel López Crespí Perifèries 1: "Miquel López Crespí és, en definitiva, un veritable home de lletres que ha participat activament en la vida cultural de les Illes. És un d'aqueixos escriptors que, com altres insignes intellectuals mallorquins -Mossèn Alcover, Francesc de B. Moll, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Gabriel Alomar o Josep Maria Llompart-, es troba a tota hora disposat a oferir el millor de si mateix dins la lluita de la identitat com a poble, enfront de la fagocitosi que pateixen les llengües autòctones. Val dir que López Crespí ha lliurat i continua lliurant moltes batalles culturals pel redreçament del català a les Illes, en primer lloc, i a la resta del domini lingüístic des de fa molts d'anys”.
-Podries dir-me que penses del programa de persecució contra la nostra cultura del President Bauzá?
-Jo crec que és el govern més nefast per a la nostra cultura que mai no hem tengut a les Illes. La seva ignorància els fa semblar-se als incultes que han fet malbé el català i les nostres tradicions en els pitjors anys de la guerra civil. Estan privats totalment i absolutament de sensibilitat cultural, de la més mínima formació. Basta constatar els desastres que han fet –i fan!- d’ençà assoliren el poder polític. Cada dia, cada setmana suprimeixen instruments essencials per a salvaguardar la nostra llengua. L’objectiu bàsic és desmuntar, destruir qualsevol institució o suport de cultura en català. És un pla de liquidació sistemàtica del que el nostre poble ha aconseguit d’ençà el final de la dictadura franquista.
-Quines foren les teves primeres lectures i quin fou l'inici de la teva vocació literària?
-Ho he explicat en algun capítol del llibre d'història local Temps i gent de sa Pobla (sa Pobla, Ajuntament, 2002) i també es poden trobar informacions de les meves primeres lectures i influències culturals en els llibres de memòries i d'assaig L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), Cultura i antifranquisme, No era això: memòria política de la transició i Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart.
Són aquests els autors, els llibres, les històries que la família en transmet a finals dels cinquanta i començaments dels seixanta. Malgrat que en la Mallorca de la postguerra no es trobassin per part ni banda llibres dels autors espanyols -ni catalans!- considerants "dissolvents", "agentes de la masonería y el comunismo internacionales", en paraules del règim, el cert és que de ben jovenet vaig sentir parlar de les obres i del compromís polític de molts d'autors que el feixisme d'aleshores considerava que s'havien de prohibir. Parl de l'exemple militant i literari d'homes com Julio Álvarez del Vayo, Max Aub, Arturo Barea, Luis Cernuda... Els llibres d'aquests autors els trobam a mitjans dels anys seixanta a les golfes de Llibres Mallorca a Palma o els portam d'amagat en el fons de la maleta ran dels nostres primers viatges a l'estranger. També tengueren una influència decisiva en la meva formació cultural els llibres que el batle de sa Pobla, l'oncle Miquel Crespí, deixà a les golfes de casa seva quan marxà a l'Argentina. Un oncle curiós, el batle "Verdera", ja que, malgrat ser un dels dirigents comarcals de la famosa "Unión Patriotica" de Miguel Primo de Rivera, és també amic íntim del polític, urbanista i arquitecte Guillem Forteza, al qual encomana la construcció de l'Escola Graduada de sa Pobla. Recordem que Guillem Forteza va ser el primer president de Nostra Parla, l'any 1916, que elaborà tota una doctrina mallorquinista coherentement pancatalana, que fou membre de l'Associació per la Cultura de Mallorca i que, com a tal, participà en la redacció de l'avantprojecte d'Estatut de les Illes (juny del 1931). Per això no és estrany que hi hagués a la casa dels pares de l'oncle Miquel alguns exemplars de les rondalles mallorquines de mossèn Antoni M. Alcover, llibrets de poesia i sermons de Miquel Costa i Llobera, retalls de premsa de l'època amb escrits de Maria Antònia Salvà i Joan Alcover. Per cert, molt d'aquest material ens va ser "incautat" per la Brigada Social en aquelles primeres detencions de començaments dels anys seixanta, segurament per ser considerades de "un catalanismo peligroso" i mai em foren tornades.
Quan pens en aquests llibres, quan record les rondalles que em contava la repadrina al costat de la foganya, és quan m'adon que aquests foren els primers esglaons que, posteriorment, em dugueren fins a l'Editorial Moll, fins a trucar a la porta on treballava, a l'horabaixa, Josep M. Llompart. Era a mitjans dels anys seixanta. Aleshores començava a escriure els primers poemaris, i el prestigi de Josep M. Llompart, com a poeta, com a personatge de la resistència cívica de les Illes, ja era prou conegut i força valorat en els cenacles del catalanisme i entre la joventut progressista de les Illes. Els llibres que ens fornia l'Editorial Moll, i el llibre de Josep M. Llompart La literatura moderna a les Balears (Palma, Editorial Moll, 1964) varen esser bàsics en la consolidació de la nostra militància en defensa del català i de la nostra cultura. El llibre esdevenia una "bíblia", una guia imprescindible per a lligar les noves generacions amb un passat cultural, la nostra vinculació indiscutible a la cultura catalana, segat de rel per la victòria feixista de 1939.
-Quins foren els teus mestres?
-Com a Maragall, els modernistes, Rosselló-Pòrcel, els surrealistes i, més endavant els situacionistes, el que poèticament (i políticament!) ens interessa del fet poètic a mitjans dels anys seixanta -que és l´època en la qual comencen a sorgir els embrions del que més endavant serien alguns dels poemaris que publicarem a patir dels anys vuitanta-, el que més ens n'interessa, deia, és la "paraula viva", l'espontaneisme en el vers, la ruptura amb la tradició formalista i noucentista i, més que res, el rebuig de la retòrica i la falsedat vital dels poetes de la "torre d'ivori". Joan Fuster, en definir la poètica de Joan Maragall, deixa ben clara quina és la posició pràctica d'aquest autor. En l'epígraf "Teoria i pràctica de la 'paraula viva'", Joan Fuster escriu (Literatura catalana contemporània, pàg. 44): "Dir les coses 'tal com ragen', quan hi ha naturalment, l'estat de gràcia', equival a situar la sinceritat al cim de la jerarquia literària. El que cal, doncs, és que el poeta digui la paraula nascuda d'un moment de plètora vital, i que la digui com li ve dictada per la seva vehemència interior. La resta és cosa secundària: els poetes sempre han parlat de les mateixes coses".
Com molts poemes de Salvat Papasseit, de Brecht, Maiakovski, Pedro Salinas, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover o Josep M. Llompart, es tracta d'acosenguir, mitjançant el treball del poeta, que l'espontaneïtat predomini en la feina creativa. Com explica Joan Fuster: "El concepte ve pel ritme; el vers és un estat tèrmic del llenguatge; una sola paraula, suficientment intensa, serà capaç de suggerir tot un món".
Els poetes mallorquins que cap als anys cinquanta fugen de l'herència de Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà (Llompart, Vidal Alcover, Blai Bonet en bona part de la seva creació) són, conscientment o inconscientment, fills d'aquestes concepcions. Concepcions que vénen d'una creativa assimilació de les avantguardes europees, especialment la francesa (surrealisme, dadaisme, Rimbaud, Lautréamond, Mallarmé en alguns casos...) i, és clar.
Evidentment, després de Gabriel Alomar, de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, de Josep M. Llompart, Blai Bonet i Jaume Vidal Alcover, anam ensopegant amb els poetes que formaran definitivament la nostra manera d'entendre el fet poètic. Parlam d'Agustí Bartra, per exemple i de la presència sempre lluminosa de Salvador Espriu, avui totalment silenciada pels epígons de la postmodernitat.
-Els premis literaris. Quina és la teva opinió dels certàmens?
-Abans de parlar dels premis literaris hauríem de situar alguns dels problemes de la nostra cultura, entre els quals hi ha, indubtablement, la lluita per la definitiva normalització cultural i també per la necessària professionalització de l'escriptor. Evidentment, els premis literaris no serien necessaris en el cas d'una cultura normalitzada com la francesa o la nord-americana, per posar uns exemples. No és el nostre cas. Vivim en estat d'emergència, sempre amenaçats per lleis i decrets que fan perillar la normalització del català. En el País Valencià, les Illes, Principat o Catalunya Nord vivim encara una situació d'excepció que ve de la guerra civil i de les postguerres. La llengua és en perill. Els llibres en català no tenen tanta sortida com els publicats en castellà. Els grans mitjans de comunicació informen més que res de les obres dels escriptors estrangers. No existeix una política orientada a rompre la marginació del nostre autor. Amb tots aquests entrebancs, l'escriptor nostrat no pot professionalitzar-se. Sovint ha de dedicar-se a altres feines per a sobreviure, amb tot el que això suposa d'entrebancs per a bastir una obra sòlida com els professionals d'un altre país. La qual cosa no vol dir que, en aquestes circumstàncies tan difícils, no hagin sortit grans obres i grans escriptors. Però una flor no fa primavera. Parlam dels problemes que tenen per a donar a conèixer la seva obra centenars de novellistes, poetes, autors de teatre, assagistes, músics, companyies de teatre... Que un o dos autors hagin aconseguit que la seva obra sigui coneguda i promocionada no vol dir que la situació general sigui bona. I nosaltres parlam de la situació general, no la d’un senyor en particular.
Malgrat la consolidació d'una sèrie d'importants editorials nostrades, cosa molt positiva i que, evidentement, no existia abans, molts autors no poden publicar amb certa regularitat. Sovint el premi literari és el sistema que de forma quasi obligada ha d'emprar l'autor per a rompre el cercle dels comissaris que malden per controlar el "producte" que s'ha d'editar.
Normalment els partidaris de donar premis a l'obra ja publicada ho solen preferir per a consolidar el seu control sobre la "competència": el sorgiment de nous autors. Tot es redueix al problema de tenir fermat el control del mercat i de lluitar per mantenir els quatre noms dels "famosos oficials" sense competència possible. Els premis literaris no controlats ofereixen la possibilitat del sorgiment de nous valors. En cas contrari sempre serà la camarilla de l'editorial, amb suport dels mitjans de comunicació que domina, la que definirà qui ha d'existir o no ha d'existir, qui és "bo" o "dolent", qui ha de gaudir d'un cert èxit mediàtic i comercial dins el món de la nostra literatura o qui ha de romandre per a tota l'eternitat enmig de les tenebres de la marginació més absoluta.
-Quin seria el paper dels escriptors i els intel·lectuals dins la societat actual?
-En aquestes qüestions sempre he tengut unes opinions molt properes a les anàlisis de Gramsci sobre el paper dels intel·lectuals en la societat. Sempre m'han fet gràcia les opinions d'aquells que, evidentment per conveniència, parlen i defensen una hipotètica independència política de l'intel·lectual en referència als interessos de les classes dominants de cada societat. En això sóc encara completament gramscià i no m'empegueesc gens ni mica de confessar-ho públicament. Si estudíam el paper, en cada època, dels escriptors, historiadors, músics, filòsofs, etc., ens adonarem com mai actuen, malgrat que ells s'ho puguin imaginar, al marge dels interessos de les classes dominants en aquell període històric, o bé al servei de les classes en ascens (de la burgesia, quan aquesta lluitava contra l'aristocràcia feudal; de les classes populars, quan aquestes lluiten contra la forma d'explotació capitalista). Per a mi, i la història ens ho demostra, l'intel·lectual ocuparia el lloc en la societat que Gramsci analitza tan encertadament. En el cas dels escriptors, per exemple, aquests serien uns "agents de l'hegemonia" d'aquella o aquella altra classe social, exercint, malgrat que ells no ho volguessin o no se n'adonassin, el paper de "funcionaris de la superstructura ideològica de la societat", els que contribueixen a garantir el consens social al voltant d'uns interessos econòmics i polítics ben concrets (o a subvertir-los). Un llibre de capçalera dels meus anys juvenils van ser els famosos Quaderns de la presó, de Gramsci. És en aquest llibre on el gran pensador italià analitza fins al fons el paper de l'intel·lectualitat quant a la tasca de cohesionar una determinada societat, quant a donar consciència de la funció de la classe a la qual pertanyen o per a la qual treballen... I aquí parla del paper dels sacerdots, dels tècnics, dels funcionaris estatals, del món de l'ensenyament, del periodisme i la literatura...
(Publicat en el número 230 de la revista de l’Obra Cultural Balear, El Mirall) (Gener-Febrer de 2013)
Turmeda | 18 Febrer, 2024 22:05 |
Lluís M. Xirinacs ens fornia uns estris d´investigació, unes armes per a la recuperació de la memòria de la transició, del paper dels partits del règim, d´extrema utilitat. Ben cert que bona part de l´actual fornada de revolucionaris i d´independentistes d´esquerra dels Països Catalans han pogut arribar a la militància activa, a un determinat grau d´organització i compromís, gràcies a l´esforç fet pel malaguanyat Lluís M. Xirinacs. El suïcidi de fa uns mesos confirma, a tots aquells i aquelles que el coneguérem, a les persones que des dels anys setanta seguíem l’evolució del seu compromís, com és de terrible i costós, fins arribar a la mort, el combat per servar la memòria col·lectiva de les lluites d´un poble contra la cort de corifeus, servils i mistificadors que ens envolta. (Miquel López Crespí)
L´oportunisme polític en la transició i post-transició
La recuperació de fets essencials de la transició, l´anàlisi del caramull de renúncies i claudicacions de l´esquerra oficial tal com han fet Carles Castellanos en l'imprescindible Reviure els dies. Records d´un temps silenciat (Pagès Editors, Lleida, 2003) o la trilogia de Lluís M. Xirinacs La traïció dels líders (Llibres del Segle) ha estat un treball prou difícil i complicat. A tall d´exemple i només per a palesar la punta de l´iceberg de com ha estat de complicat obrir escletxes en la murada de ciment armat que representava la versió oficial de la història de la restauració monàrquica, podria parlar de les campanyes rebentistes contra el meu llibre de memòries L´antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (Ciutat de Mallorca, El Tall Editorial, 1994).
Record com després de publicar aquell senzill llibre de memòria de la lluita antifranquista, el carrillisme neoestalinista ordí una brutal campanya de calúmnies, pamflets i tergiversacions en contra meva i en contra d´aquella obra. Al capdavant de la campanya rebentista hi eren antics dirigents del carrillisme illenc i sectors propers. Encara em costa entendre com Ignasi Ribas, per exemple, l'antic militant del carrillisme illenc (PCE), signà aquell tèrbol pamflet contra L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). No ens hauria d´estranyar. Els dirigents neoestalinsites procedeixen d'una vella tradició dogmàtica i de combat contra l'anarquisme i el socialisme entès com a poder dels treballadors (el POUM, el trotskisme...). Pensem en els Fets de Maig del 37 a Barcelona. Recordem les execucions de membres del POUM i de la CNT en temps de la guerra civil. Els casos més coneguts foren els assassinats d'Andreu Nin i de Camillo Berneri, per exemple. Una tradició de persecució i criminalització de l'esquerra revolucionària a la qual encara no han renunciat –no he vist mai un article seu denunciant aquests fets--, com es va comprovar amb el pamflet ple de mentides, calúmnies i tergiversacions que publicaren, sense cap mena de vergonya, el 28 d'abril de 1994 en un diari de Ciutat.
Com anava dient, a hores d'ara encara no m'explic l'origen de tanta ràbia i visceralitat contra l'esquerra revolucionària de les Illes. ¿O va ser precisament per això mateix, perquè ells en temps de la transició abandonaren tota idea de canvi social prosocialista, tota idea republicana, acceptant la reinstauració de la monarquia, que calia criminalitzar els partits que sí que defensàvem aquestes idees, cas de l'OEC, MCI, LCR, PSM o PSAN?
Quan llegia les brutors signades per Ignasi Ribas i els seus companys de campanya rebentista contra l'esquerra revolucionària no ho podia creure. A una Illa en la qual tots ens coneixem quasi com si fóssim de la família, els personatges abans esmentats s'atrevien a signar un pamflet on s'afirmava que els partits a l'esquerra del PCE i del carrillisme, és a dir, organitzacions marxistes i nacionalistes com MCI, OEC, LCR o el PSAN, només teníem com a funció, a les ordres del franquisme sociològic "i de vegades des del franquisme policíac, debilitar el Partit Comunista d'aleshores". Alhora que s'atrevien a signar aquestes calúmnies afegien, per a embrutar més la memòria dels antifeixistes de les Illes, que tots aquests partits només contribuïren a crear "confusionisme". I el combat abnegat de tants d'homes i dones només consistí en "declaracions de principis presumptament purs".
Mai no s'havia vist tanta ràbia i dogmàtica visceralitat contra uns coneguts militants esquerrans de les Illes! La brutor que signaven evidenciava a la vista de tothom que només acceptaven una aproximació a la història: la del PCE. Les altres aproximacions, els altres investigadors que no estiguessin al servei dels interessos sectaris del carrillisme, havien de ser perseguits i criminalitzats. Per als dogmàtics el pamflet que s'atreviren a publicar només tenia per funció desprestigiar els lluitadors antifranquistes que no fossin de la seva corda i, de rebot, justificar les seves particulars traïdes als principis esquerrans que, de boca enfora, deien defensar. Criminalitzant altres visions dels fets de la transició, amb totes les claudicacions de què foren responsables ells, la direcció del PCE aconseguia quedar com a aquella que realment sabia el que s'havia de fer.
Amb el pamflet publicat a Palma, aquells que conscientment o inconscientment donaven suport a la nefasta política del PCE (abandonament de la lluita per la República, Pactes de la Moncloa, acords amb el franquisme reciclat...) esdevenien botxins de la memòria històrica de l'esquerra alternativa de la nostra terra tot insultant el nom i els sacrificis de tants i tants abnegats combatents republicans. El pamflet que en contra nostra signaren Ignasi Ribas i afins embrutava i posava en qüestió no solament la meva feina política, sinó també, i això sí que ho consider prou greu i d'una indignitat total, el treball de centenars d'honrats militants de l'esquerra alternativa.
No era solament contra la meva persona i el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) que es bastí la campanya rebentista de 1994. Ignasi Ribas, i també Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida el que el volien era, com ja he dit, barrar el pas a la memòria de l'esquerra revolucionària de les Illes, demonitzant els escriptors que haguessin escrit algun llibre al respecte. Es pensaven que ho aconseguiren escrivint calúmnies i mentides en contra nostra. S'erraren a les totes. De res no serviren els seus pamflets i brutors. Mai no s'havien publicat tants llibres explicant les claudicacions del PCE en temps de la transició. Quant a la seva actitud dogmàtica i sectària, quedaren retratats per sempre davant l'opinió pública i acumularen damunt les seves espatlles un desprestigi del qual difícilment es recuperaran.
L´atac d´aquells anys no era solament a la línia de flotació de les avantguardes polítiques de l´esquerra revolucionària; la “unió sagrada” entre els franquistes reciclats, el carrillisme neoestalinista i la socialdemocràcia espanyola, juntament amb els sectors burgesos de les nacions oprimides, provava de liquidar rels intel·lectuals, els sectors culturals que portaven la flama de la lluita per una autèntica cultura democràtico-socialista a l´estat espanyol i nacional-popular a les nacions oprimides (i en part ho aconseguí; recordem, a tall d´exemple, el silenciament d´Ovidi Montllor, la desaparició de l´escena cultural del llegat nacional-patriòtic de Salvador Espriu). Recordem com, a finals de la transició, l´embranzida cultural d´esquerra arreu de l´estat aconseguí, sortosament!, soterrar el barat espanyolisme pseudoandalús, bona part de la falsa cançó flamenca, la rància superstructura de la “cultura” del torero i pandereta. L´Espanya imperial-franquista de la Lola Flores, Paquita Rico, Sara Montiel i la Marisol cedia el pas davant l´embranzida i la recuperació, a Andalusia, de la memòria de Blas Infante i Federico García Lorca.
La “unió sagrada” dels oportunistes en la transició no enterrava solament la pràctica i la memòria històrica de l´assemblearisme d´aquells anys de lluita, l´experiència organitzativa consellista i anticapitalista de les avantguardes populars de l´estat i Catalunya; també, dèiem, liquidava els moviments culturals del tipus de la Nova Cançó o el Congrés de Cultura Catalana que havien posat entre l´espasa i la paret l’herència cultural del franquisme. En els anys vuitanta, amb la pujada del PSOE al poder, és a dir, la socialdemocràcia espanyolo-andalusista dels Felipe González-Alfonso Guerra, es procedí a ressuscitar el pansit folklorisme de l´”Espanya eterna” que quasi havia estat soterrada.
Malgrat que els vividors del romanço, els especialistes en la mentida i la mistificació, els professionals de la tergiversació dels fets històrics feren tot el possible per minimitzar la potent carga explosiva que significaven i signifiquen les aportacions de Xirinacs a la recuperació de la nostra memòria històrica, l´editor Manel Costa Pau, un incombustible de la lluita pel socialisme i per la independència, anava publicant els volums que ens mancaven: La traïció dels líders (II) (Llibres del Segle, Girona, 1994) i La traïció dels líders (III) (Llibres del Segle, Girona, 1997).
Lluís M. Xirinacs ens fornia uns estris d´investigació, unes armes per a la recuperació de la memòria de la transició, del paper dels partits del règim, d´extrema utilitat. Ben cert que bona part de l´actual fornada de revolucionaris i d´independentistes d´esquerra dels Països Catalans han pogut arribar a la militància activa, a un determinat grau d´organització i compromís, gràcies a l´esforç fet pel malaguanyat Lluís M. Xirinacs. El suïcidi de fa uns mesos confirma, a tots aquells i aquelles que el coneguérem, a les persones que des dels anys setanta seguíem l’evolució del seu compromís, com és de terrible i costós, fins arribar a la mort, el combat per servar la memòria col·lectiva de les lluites d´un poble contra la cort de corifeus, servils i mistificadors que ens envolta.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)
Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)
Xirinacs va presentar i rtecomanar l´obra de l´escriptor Miquel López Crespí
Rupturisme revolucionari contra reformisme continuista. Consellisme i assemblearisme territorial. Superació del capitalisme. Republicanisme contra monarquia. Antifeixisme. Autodeterminació dels pobles. Democràcia directa. Tots ells assignatures pendents encara avui. (Lluís M. Xirinacs)
Per l'alliberament nacional i social dels Països Catalans.
Per Lluís M. Xirinacs.
"En una societat normalitzada, amb forta tendència al pensament únic i amb el costum d'emprar un discurs políticament correcte, un llibre com el de López Crespí [No era això: memòria política de la transició, Edicions El Jonc 2001) no pot tenir acolliment fàcil i massiu. Llegia fa unes setmanes a l'AVUI una crítica que el desqualificava perquè hi trobava a faltar matisos. "Tot -deia- és blanc o negre; la gent, bons o dolents".
'No hi estic gens d'acord.
'La societat tan "matisada" que ens ha tocat de viure, només ens dóna una "sopa boba", un "centre polític" a on totes les forces polítiques electoralistes volen convergir per obtenir un sac curull de vots d'uns electors degradats per una llefiscosa publicitat massificadora. Com per vendre cotxes.
'Miquel López Crespí resuscita aquella literatura política vigorosa dels anys trenta on al pa se le deia pa i al vi, vi. Se situa nítidament del costat dels oprimits, individus i nacions. Té el mèrit de plantejar les dues coses juntes. Supera la nefasta divisió històrica entre llibertaris i nacionalistes. Dóna per suposada la condemna dels opressors de les dues menes. I, sobre tot, esmerça el gran esforç per desemmascarar les falses esquerres socials i nacionals.
'Tot amb dades fefaents, incontrovertibles. Quina falta feia un llibre així! L'escriu des de la seva perspectiva mallorquina. Això també omple un buit important. Ja voldria jo conèixer algun llibre semblant des de l'òptica valenciana! Perquè, deixeu-m'ho dir, el meu llibre La traïció dels líders és redactat només des de l'angle del Principat de Catalunya
'Més qualitats. Ell, a més d'un gran intel·lectual amb un bagatge bibliogràfic i una producció de llibres propis envejable, a més d'un gran periodista col·laborador prolífic de la premsa, és des de l'inici de la seva joventut un lluitador tenaç en el terreny dur de la praxi política, més de base i més compromesa. També fou represaliat pel franquisme. I, en aquest terreny alhora difícil i arriscat, mostra una rara virtut. Evita exitosament les baralles internes, les rivalitats estèrils i nefastes tan monòtonament abundants entre els grups en lluita des de l'esquerra i el nacionalisme. La seva magnanimitat sobrevola les misèries induïdes per l'opressor prepotent en la barroera marginació a què són sotmesos.
'Una altra qualitat, al meu albir, que eleva el seu llibre sobre la transició per damunt del meu llibre esmentat, és el tractament a fons del front obrer en lluita. Irònicament parla del pas de la democràcia de l'any 1976 -el moviment popular era irresistible- a la dictadura dels nostres dies tan normalitzats. En aquell any, per exemple, si l'Assemblea de Catalunya convocava un acte reivindicatiu cada mes, el món obrer en convocava un cada dia. En aquells temps, la lluita obrera prengué una embranzida inimaginable avui. I el nostre autor n'és actor i testimoni fidel.
'Defectes? Un de destacable. Les moltes repeticions, imagino, degudes a què aquest llibre ha estat confegit ràpidament com un recull d'articles, en origen separats, cadascun formant un tot complert. La vivesa del comentari periodístic i la seva permanent activitat, més enllà de paraules i escrits, excusa aquest punt negatiu.
'Els grans temes subjacents a la seva crònica reflexiva? Rupturisme revolucionari contra reformisme continuista. Consellisme i assemblearisme territorial. Superació del capitalisme. Republicanisme contra monarquia. Antifeixisme. Autodeterminació dels pobles. Democràcia directa. Tots ells assignatures pendents encara avui.
'El lector que vulgui viure la reflexió i l'acció necessàries per a l'alliberament de la humanitat té a les mans un llibre que el guiarà sense trampes. El mercadeig prospera enmig de la confusió. L'honestedat, en la claretat. Una prova és que el llibre s'està editant, venent, presentant, llegint i aplicant amb entusiasme en els medis jovenils desperts dels nostres Països Catalans".
Centre Social de Sants (Barcelona) (18-V-01).Presentació del llibre No era això: memòria política de la transició. (Edicions El Jonc)
Turmeda | 17 Febrer, 2024 16:25 |
La novel•la històrica a les Illes -
Els revolucionaris mallorquins antiborbònics dels segles XVIII i XIX en les novel•les Paris 1793 (El Tall Editorial) i La Conspiració (Edicions Antinea), Premi Internacional de Narrativa de l´any 2006 (Castelló, País Valencià) -
QUAN ELS SOMNIS ES FAN REALITAT
Marat, amb la seva ploma esmolada com un bisturí, enfonsant els falsos herois que volien navegar al capdamunt de l'onada popular per a emmenar la Revolució a un atzaucac. Marat, incansable, demanant el repartiment de les propietats de l'Església entre els més desvalguts. Marat, a la Convenció, damunt les paradetes dels mercats, enmig de les places, exigint l'armament de la població per tal de fer front a les tropes monàrquiques llestes per a ocupar París a mata-degolla. Marat arrencant les caretes de tots els ídols de guix que, de boca enfora, juraven defensar els principis de la llibertat i de nit s'entrevistaven amb Lluís XVI i Maria Antonieta ordint la repressió més brutal que hom pogués imaginar. Marat denunciant la incompetència de Necker, el ministre de finances, la xerrameca buida amb la qual entretenia la Nació abans de clavar-li el punyal per l'esquena. Marat contra Mirabeau, ídol popular fins que L'Ami de peuple en demostrà l’estreta aliança amb el Vaticà, amb els prínceps alemanys que es pensaven arribar a París en uns dies i enterrar la Llibertat. Marat ensorrant les estàtues dels seus amics del passat, Lafayette, a qui abans havia enlairat com a patriota exemplar, heroi de l'alliberament de les colònies americanes d'Anglaterra. Marat demanant la fi de tota opressió, exigint sense descans la fi del domini d'unes nacions damunt les altres, l'aprovació d'un decret que reconegués la igualtat jurídica i política dels mestissos i donàs la llibertat als negres. Marat contra els comerciants de Bordeus, Nantes, París, Marsella, Orleans i Dieppe que s'enriquien amb el comerç d'esclaus. Ràbia i odi a les tribunes de l'Assemblea i també de la Convenció quan L'Ami du peuple escopia a la cara dels aprofitats que llur cultura, llur benestar, llurs eterns debats sobre qui té dret a votar i qui no, es fonamentaven en la suor i la sang d'una humanitat sense cap mena de drets, una humanitat a la qual es tractava pitjor que a les bèsties de càrrega. Marat enmig dels xiulos dels representants dels negociants de sucre, els armadors dels vaixells dedicats al comerç d'esclaus, els que vivien en palaus gràcies als beneficis que donava el cotó, el rom, el cuiro, el tabac, el cacau que, important a baix preu, era processat a França per a ser venut posteriorment a cent cops el preu de cost. Marat rient de tots els diputats de la Convenció el dia que, al cap de setmanes de debat, s'acordà permetre votar a Haití i participar en les deliberacions de les assemblees els fills de progenitors lliures. Marat fent befa del cinisme d'uns diputats, marionetes dels comerciants que, amb mesures per a rentar-se la cara, deixaven sense drets cent mil mestissos i quatre-cents mil negres. Marat anunciant la guerra civil que s'estendria per les colònies fins que el poble comprovàs que es respectaven els drets de l'home i del ciutadà. Marat assenyalant, amb la veu atronadora i la mà amenaçant, els diputats que, com en temps de la monarquia, eren al servei dels propietaris de fàbriques que refinaven el sucre vengut de les Índies Occidentals. L'any 1789, el primer any de la Revolució, només a Marsella hi havia dotze fàbriques de refinament del sucre arribat d’Hatí; el mateix nombre que hi havia a Bordeus. Tot el cuiro que es treballava a França procedia de les colònies. Marat, amb els ulls enterbolits per la indignació, demostrant al poble de París com el negoci d'exportació de la farina, la carn salada, el vi, els teixits, la construcció de vaixells a les drassanes, eren basades totalment en l'existència de les colònies i en la conservació de la situació heretada de la monarquia. Marat dient el nom de cada un dels propietaris de les grans flotes dedicades al comerç d'esclaus, al transport de les mercaderies que havien enriquit aquesta nova aristocràcia dels diners, la qual, ho assenyalava cada dia L'Ami du peuple, pugnava, des dels llocs de comandament que havia aconseguit en els nous ministeris, des de la premsa que controlava, per aturar l'avenç de la llibertat dels pobles i de la humanitat. Marat contra els ministres que no signaven els decrets per a lliurar pa als més necessitats. Marat, com el Crist al gran temple de Jerusalem, pegant rabents fuetades damunt els rostres i les espatlles dels que negociaven amb els principis, amb la set de justícia dels que no tenen res. Marat, sense escoltar els amics que, per protegir la seva seguretat, li demanen no combatre tants d'aprofitats alhora: els alts comandaments d'una Guàrdia Nacional plena de mercenaris, els aristòcrates que, per servar palaus i propietats, havien estat els primers a cridar Visca la República! Marat, sempre vigilant contra la infinita trepa de sangoneres que només veien guanys personals allà on el poble tan sols divisava l'arbre de la Llibertat i de la Fraternitat. Marat injuriat i calumniat per aquells que tremolaven davant el poder de la seva paraula i la seva ploma, atemorits de ser els següents a ser denunciats. Marat, sense res més que la febre revolucionària, escrivint dia i nit, conformant-se amb un bocí de pa negre per menjar, indiferent al poder d'atracció dels saraus, àpats i privilegis que envoltaven la vida dels nous governants.
Quina diferència amb Lafayette, el més venut, el que manà disparar contra el poble al Camp de Mart, l'home més perillós, amb més capacitat d'enganar la gent precisament perquè abans havia gaudit de tota la confiança dels patriotes. Ara, envanit pel nomenament de general de la Guàrdia Nacional, s'entestava a fer dels voluntaris de la Revolució un exèrcit de mercenaris a les ordres de qui pagava millor.
"Per a això el poble assaltà les casernes de la tirania?" -demanava Marat.
Per a Marat i Robespierre, les armes eren del poble i no podien ser de ningú més. Pensaven, i així ho deien a la Nació, que les armes mai no haurien de caure en mans d'una casta especial, separada de la població, a les ordres d'oficials sense consciència capaços d'ordenar una carnisseria quan qui els pagava així ho manàs.
Marat sempre enmig del carrer denunciant el complot reialista, la necessitat de doblar la guàrdia davant la cambra del monarca. Marat, crític davant els falsos oripells de la festa de la Federació, fraternitats hipòcrites entre el poble i els que el volien tornar a engrillonar. Marat, la veu autèntica que havia obert els ulls a la població, lúcid, rient-se de les falses il•lusions d'aquells que no volen veure el que hi ha de veritat rere les aparences i es deixen adormir per les predicacions dels xerraires. Marat, uns dies després de la seva absolució i passejada en triomf pels carrers de París, clamant, aïrat, a la gran sala de la lògia L'Aurore: -L'enemic esmola les baionetes i vosaltres us entreteniu amb jocs d'infant, plantant arbres de la llibertat com si fóssiu jardiners en lloc de guerrers altius. La festa de "la Fraternitat"? Em permetreu que rigui de les vostres esperances d'innocents. Digueu-me... a què jugau quan el món sencer és en flames? Una festa per a tornar a unir, en santa companyia, els senyors i els esclaus? Quina il•lusió és aquesta, d'on surt tanta curtor de mires? No sabreu distingir mai la veritat de la mentida? Els segles d'opressió patida... us han fet perdre la intel•ligència, la capacitat de destriar on és la veritat, qui defensa la mentida? Tenc por per vosaltres, pel futur dels vostres fills, que no sabeu defensar com pertoca. El deure dels patriotes és estar sempre vigilants, esmolant les piques com el Catorze de Juliol. Ja veig córrer la vostra sang pels carrers de París si us continuau antretenint llançant flors als peus del rei i la reina. Mai no sabreu avançar sols, sense necessitat de polítics remeiers d'arenes i cendres? Us han de tornar metrallar com el Cinc d'Octubre per a obrir definitivament els ulls? Voleu romandre per sempre en les tenebres, us sentiu incapaços d'arribar al final del que començàreu amb l'assalt a la Bastilla? Tant us han atemorit els trets de les tropes de Lafayette? No veieu que els nostres enemics proven de guanyar temps abans que els soldats pagats per l'aristocràcia s'ajuntin amb les dels reis de Prussia i Àustria, enmig de la plaça de la Revolució, damunt els vostres cadàvers? A París, abans de tornar cap a Baiona on teníem el centre de distribució de la propaganda revolucionària, establírem ferms contactes amb Pierre Lebrun, el ministre francès d'afers estrangers. Lebrun va fer costat a les nostres idees, a la necessitat d'ampliar els grups de suport a la conspiració contra els borbons. Amb molt bones intencions, decidí demanar a la Convenció diners que, de forma secreta, serien destinats a fomentar la propaganda antimonàrquica ajudant els patriotes exiliats de les nacions que encara patien sota el jou del despotisme.La idea va ser aprovada de forma entusiasta per la majoria dels diputats de la Convenció, excepte per Danton, que, en discurs molt conegut, demanà que no es perdés el temps donant suport a "quatre conspiradors estrangers".
Sortosament no tothom era de la idea de Danton. Marat, Robespierre, Chaumette, Hèbert, molts diputats, les seccions que vigilaven el compliment dels decrets del Comitè de Salut Pública, unien la salvació de la Revolució a un aixecament general dels pobles contra les tiranies. Es parlava aleshores de la "República Universal dels Homes Lliures", i quan es redactà la constitució els legisladors pararen esment que cada punt redactat servís alhora per a qualsevol nació oprimida.
No ens podíem avenir de l'èxit de les gestions que havíem fet, de l'amistat envers la nostra causa mostrada pels germans de les lògies. Del Comité des Carmes, la secció parisenca de la qual Marat havia estat un dels membres més actius, ens arribà tota mena d'ajuda. Es recollien diners a les fàbriques i tallers. Es vivien uns dies d'autèntica fraternitat revolucionària. París era ple de joves de totes les contrades del món. S'establien vincles d'amistat. S'unificaven els esforços entre els diversos comitès que ordien plans per aconseguir la llibertat. Ens felicitàvem de l'esperit solidari dels francesos.
Va ser més tard, filant prim en allò que s'afirmava dalt les tribunes i destriant-ho de la pràctica política de cada dia, comprovant com es desenvolupaven els esdeveniments, que anàrem copsant com, sovint, la Convenció no entenia el mateix que nosaltres quan emprava la paraula "pobles".
Semblava com si l'esperit centralista dels borbons s'hagués reencarnat en els nous governants. Parlant amb Lebrun i amb els seus agents de propaganda exterior, copsàvem llurs buits en el coneixement de la realitat. O no sabien res d'història o ens enganyaven i es feien els ximples. Lax creia que tot plegat era un fals posat. Va ser el primer a fer-nos adonar que l'esperit extramament unitari dels decrets republicans era idèntic als del temps de l'apogeu monàrquic. Entre la França eterna del Rei Sol i la República "única i indivisible" dels jacobins, ¿quina diferència hi havia, si pensam en les cultures oprimides pel centralisme? Quan els explicàrem el procés de constitució de l'artificial imperi espanyol no se’n podien avenir. L'existència de gallecs, bascos i catalans els desconcertava.
Els desconcertava de debó o es reien de nosaltres? A vegades la seva indefinició, el posat d'ignorància que el seu rostre palesava, ens enfonsava en una mar d'interrogants. Els francesos... eren sincers o no ho eren, en llur oferiment d'ajut?
De seguida em vaig adonar que la propaganda que volien introduir a Espanya no anava més enllà d'aconseguir la neutralització de Carles IV i la seva camarilla, aconseguir avantatges per a l'exèrcit francès que ja havia travessat els Pirineus. Era evident que alguns dels nostres amics eren sincers quan deien que ens volien ajudar a l'èxit de la conspiració. Altres crec que tan sols ens volien emprar com a instrument útil per a llurs maquinacions polítiques. Els imperis colonials de França i d'Espanya eren en perill davant l'amenaça que representava la flota imperial britànica, que, a poc a poc, s'anava ensenyorint de l'oceà Atlàntic, de tots els mars i les rutes comercials més importants. El creixent poder marítim dels comerciants anglesos anava disminuint a poc a poc les possibilitats de desenvolupament econòmic dels comerciants espanyols i francesos. La idea que circulava entre els representants dels propietaris de grans plantacions de les colònies, entre els traficants d'esclaus, era que el perill per al comerç no era Espanya sinó Anglaterra. Pensaven que calia aconseguir la pau entre França i Espanya, unificar les respectives flotes, els dos exèrcits, per a combatre millor l'enemic comú, el voltor que vigilava des de Londres.
Mentrestant, la camarilla del rei Carles IV vivia aferrada al passat, a les velles obligacions que derivaven de dues monarquies germanes. Carles IV era cosí de Lluís XVI. Dos borbons amenaçats pel sobtat aixecament del poble espanyol i del poble francès. La Revolució havia esclatat primer a França, però les mesures dictatorials decretades pel comte de Floridablanca palesaven el temor de Carles IV, de l'Església i de l'aristocràcia que els fets de què érem testimonis a París es reproduïssin qualsevol dia a Madrid, València o Barcelona.
Amb Lax, Cortés, Garasa, Pons i Rubín de Celis discutírem a fons aquest problema. Després de molts debats arribàrem a conclusió que, en aquelles circumstàncies, no podíem anar més enllà. Si volíem avançar en la conspiració per bastir les llibertats de Catalunya arrabassades per la força de els armes en temps de Felip V, no ens restava altre camí que col•laborar amb l'oficina i els agents de Lebrun. Ells disposaven de la confiança de la Convenció, disposaven dels diners, dels contactes que ens podien ser útils, i, més important encara, podien donar les instruccions precises a l'exèrcit dels Pirineus per a facilitar la creació de la República Catalana. Hauríem de confiar que els dirigents més lúcids la revolució, la mateixa marxa dels esdeveniments que commovien el món, fes entendre la importància que per a la consolidació de la llibertat a França tenia d'alliberar els pobles oprimits pel centralisme de monarquies tan despòtiques com l'espanyola.
Arribarien a copsar que Espanya, Àustria, Alemanya o Russia eren autèntiques presons per als pobles? I fronteres de França endins?
Joan Pons era el més possibilista de la colla.
-No passeu l'arada davant del bou. Malgrat que no us ho sembli, la creació d'una oficina per a la propaganda contra les monarquies i l'opressió a escala mundial ja és un avenç summament seriós. Mai en la història no s'havia fet res de semblant.
Miguel Rubín de Celis donava suport a les opinions de Joan Pons. -En Joan té raó. Els llibres i opuscles que ha enviat Marchena a Espanya des de Baiona han fet multiplicar els decrets de Floridablanca contra els estrangers i, especialment, contra els francesos. Recordeu el decret reial que obliga els estrangers a renunciar a llur nacionalitat i acceptar les lleis espanyoles i el dictamen dels tribunals espanyols si volen continuar residint a Madrid, Conca o Sevilla. La creació de l'oficina de propaganda per a l'estranger ja és un avenç, us ho puc ben assegurar. Un avenç que hem de saber aprofitar per a anar ampliant les forces que donen suport a la conspiració i augmentar així el nombre de partidaris en la lluita contra els borbons. Més endavant, segons vegem el desenvolupament de la situació, ja estudiarem de quina manera podem fer entendre a la Convenció que més que la creació d'una Espanya "moderna", constitucional, però centralista com la de Felip V o Carles IV, el que ens interessa precisament és la destrucció d'un imperi que, des de 1714, no ens deixa bastir la nostra personalitat nacional.
Guardàrem uns minuts de silenci.
Arribats en aquest punt del debat havíem de convenir que no tenia cap sentit crear problemes a l'oficina muntada per Lebrun. Nosaltres també volíem desfer-nos del borbons. No hi havia dubtes al respecte. Al cap i a la fi, fins aquí, els nostres interessos podien ser coincidents.
No hi havia diners en excés, però quasi setmanalment les impremtes de Baiona podien tenir enllestida la traducció de qualsevol discurs de Robespierre en set o vuit mil exemplars. Si consolidàvem les relacions amb els comissaris enviats pel Comitè de Salut Pública, el tipus de feina feta a les oficines dels espanyols i catalans residents a França milloraria, seria més efectiva. Ja no es tractaria d'enviar a l'interior un parell de llibres o diaris, algunes desenes de traduccions d'un article considerat útil per a la tasca del nostre deslliurament. Amb els comitès reforçats, la preparació de la insurrecció contra la monarquia espanyola es podria ampliar fins a límits que no ens havíem atrevit a somniar mai.
Era qüestió de deixar de banda per una temporada les preguntes i interrogants que ens fèiem cada dia. Ara l'essencial per a la causa era avançar en la preparació de la revolta contra els borbons i la Inquisició. Per bé que tan sols coincidíssim de forma ocasional amb els francesos, era qüestió, com deia Rubín de Celis, de no desaprofitar el moment, el suport que ens donaven.
Qui sap; potser s'anava apropant el moment en el qual tot els somnis es poden fer realitat.
Turmeda | 16 Febrer, 2024 21:28 |
1935 el Bloc Obrer i Camperol i l'Esquerra Comunista s'unifiquen en el POUM
El Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) va ser fundat a Barcelona, en plena clandestinitat, el 29 de setembre de 1935, sobre la base de la fusió del Bloc Obrer i Camperol i d'Esquerra Comunista. Entre els seus dirigents Joaquim Maurín, Andreu Nin, Jordi Arquer i Saltor, Pere Bonet i Cuito, Enric Adroher, Julián Gorkin, Juan Andrade, Albert Masó i Salvador Clop.
En el moment de la seva fundació el POUM tenia uns 8.000 militants i prop de 40.000 simpatitzants, i comptava amb una organització juvenil, la Joventut Comunista Ibèrica, que era ja bastant forta a Catalunya i el País Valencià, organització que anava a conèixer un ascens considerable alguns mesos després.
Es va convertir ràpidament el primer partit obrer de Catalunya. Després, amb relativa rapidesa, sobre la base de les posicions que ja tenia al País Valencià, Madrid, Astúries, Andalusia i Extremadura, es va anar estenent per tot l'Estat.
Prenent com pretext les Jornades de Maig de 1937, els consellers estrangers del PCE (Palmiro Togliatti, Stepanov, Ernő Gerő, Codovila, etc.) van començar per derrocar el govern de Francisco Largo Caballero, que s'havia oposat reiteradament a les seves exigències, i van obrir pas a la "fórmula de Negrín", que els oferia gairebé totes les garanties que Stalin reclamava per a prosseguir la seva "ajuda a la República Espanyola".
Eliminat Largo Caballero els objectius van ser la limitació dràstica de l'autonomia de Catalunya, la neutralització de la CNT i la destrucció del POUM, sota l'acusació de trotskisme.
De fet, Andreu Nin, un dels mes coneguts dirigents del POUM, va ser detingut per agents soviètics i assassinat prop de Madrid.
Contràriament al que han sostingut alguns historiadors, el POUM no va desaparèixer després del cop del 16 de juny de 1937. Al contrari, les organitzacions del POUM i de la Joventut Comunista Ibèrica es van mantenir en la clandestinitat fins a la fi de la guerra. La millor prova d'això són les seves publicacions, en particular La Batalla i Joventut Obrera, que es van publicar amb una regularitat sorprenent fins a maig de 1938, setmana després setmana, provocant la irritació pública dels dirigents del PCE, del PSUC i de les JSU.
Font: Wiquipèdia
Per saber-ne més:
Jordi Arquer: el marxisme nacional als anys trenta
marxist.org
Lectures recomanades: Cronologia del POUM: Primers anys de clandestinitat de Manel Alberich; El POUM durant la transició democràtica de Pelai Pagès (1998).
30 minuts - POUM: UNA VIDA PER LA UTOPIA
Fundación Andreu Nin
Web Llibertat.cat
Mallorca antifeixista: els hereus de la Federació Comunista Catalano-Balear, del BOC (Bloc Obrer i Camperol) i del POUM (Partit
Obrer d'Unificació Marxista).
En el Diccionari vermell de Llorenç Capellà (Moll, 1989) podeu veure (pàg. 102) una famosa fotografia d'esquerrans mallorquins a punt de partir d'excursió. És, segurament, un Primer de Maig dels anys trenta. A part de la famosa dirigent comunista Aurora Picornell (assassinada a Porreres el dissabte de Reis del trenta-set), la fotografia ens mostra el conegut activista Ateu Martí (primer director del setmanari comunista Nuestra Palabra), en Jaume Campomar i en Gabriel Picornell, tots tres afusellats igualment pel feixisme en temps de la guerra.
Si ens hi fixam bé comprovàrem com alguns dels militants que hi surten retratats porten, obert, un famós setmanari. Es tracta de La Batalla, revista obrera d'orientació comunista (no estalinista) que prengué nom del grup polític del mateix nom. La Batalla s'imprimia a Barcelona i es venia al preu de 15 cèntims. Els articles editorials eren generalment de Joaquim Maurín. Els col.laboradors més assidus eren Hilari Arlandis, Pere Bonet i Jordi Arquer. A la tardor de 1923 es constitueix a Ciutat de Mallorca la Federació Comunista Catalano-Balear (el primer nucli comunista mallorquí data de l'any 1921). Ignasi Ferretjans, des de El Obrero Balear, afirma que a primers de març del 1926 ell formava part del comitè de la FCCB. La Federació té, doncs, un fort nucli de militants a Palma de Mallorca (¿els lectors de La Batalla de la fotografia abans esmentada?). Els revolucionaris reunits al voltant de La Batalla estaven en desacord amb la passivitat de la direcció del Partit Comunista (que feia poca cosa contra la dictadura de Primo de Rivera). Hem parlat abans de Joaquim Maurín, que era el dirigent de la Federació Comunista Catalano-Balear. Pel novembre del 1930, aquesta s'unificà amb el Partit Comunista Català per donar origen al BOC (Bloc Obrer i Camperol).
La Federació Comunista Catalano-Balear no volgué condemanar Trostki i els bolxevics soviètics perseguits per la nova burgesia "roja" instal.lada a Moscou
La Federació Comunista Catalano-Balear en realitat era un nom que, en la pràctica, es confonia amb els Comitès Sindicalistes Revolucionaris i
La Batalla. Quan l'estalinisme començà a depurar els comunistes del partit bolxevic (assassinats en massa, farses judicials, etc), Maurín i el grup de La Batalla no volgueren condemnar Trotski i els trotskistes, com havia esdevingut obligatori per als dirigents dels partits afiliats a la Internacional. D'altra banda, els dirigents comunistes catalans i mallorquins podien prendre aquesta posició perquè no havien estat nomenats per Moscou i, de fet, els Comitès i La Batalla eren el Partit Comunista, a Catalunya. En la pràctica ens trobam amb dos partits comunistes (i cap és d'obediència soviètica!). El Partit Comunista Català edita Treball, mentre que la Federació Catalano-Balear publica La Batalla. A començaments de l'any 1930 la Internacional decideix expulsar la Federació Catalano-Balear del partido (el comunisme oficial) perquè Moscou volia unes organitzacions submises i uns dirigents obedients.
L'any 1923 les agrupacions comunistes de Barcelona i Ciutat de Mallorca decideixen organitzar la Federació Comunista Catalano Balear (vegeu El Bloc Obrer i Camperol, 1930-1932 de Francesc Bonamusa, pàgs. 184-186). Més tard, el nucli dirigent de la FCCB a Mallorca no romprà amb el PCE quan aquest expulsi els partidaris de Trotski i de la Revolució Permanent. Els oficialistes editaran Nuestra Palabra, que a mitjan del 1931 se subtitula "Órgano de la Agrupación Comunista Palmesana (Sección Española de la Internacional Comunista)". Els simpatitzants de La Batalla (més tard militants del BOC, organització comunista no sotmesa a Moscou) s'agruparan entorn d'un dels fundadors de l'Agrupació Comunista de Ciutat de Mallorca: Antoni Bauzà.
Els comunistes de les Illes (OEC) no tenguérem mai cap relació amb l'estalinisme ni amb el carrillisme (P"C"E)
Per a aprofundir encara més en l'origen del comunisme a les Illes cal estudiar dos "clàssics" de la història del moviment obrer com són els llibres editats per Curial El Moviment obrer a Mallorca, de Pere Gabriel (Curial-Lavínia, Barcelona 1973) i El Bloc Obrer i Camperol (1930-1932), de Francesc Bonamusa, igualment editat per Curial l'any 1974. Cal explicar que, si hem parlat abans de La Batalla, de la Federació Comunista Catalano-Balear, de Joaquim Maurín, és per fer entendre una mica l'origen d'organitzacions revolucionàries del tipus OEC i d'altres que no tenien cap tipus de vinculació amb l'estalinisme (ens referim al P"C"E de Carrillo-Pasionaria). Per posar-ne uns exemples: així com partits tipus PTE, PCE(ml), etc, provenen de successives escissions de l'estalinisme, organitzacions com l'OEC no tengueren cap relació, ni remota!, amb els hereus de Stalin a l'Estat espanyol. Nosaltres, amb altres corrents del moviment obrer (LCR, PORE, AC o fins i tot Germania Socialista i el Movimient d'Alliberament Comunista [MAC] del País Valencià), ens consideràvem hereus de l'oposició bolxevic als botxins de Stalin que liquidaren les conquestes socials de la Revolució d'Octubre.
L'OEC i el procés d'unitat amb el PSM(PSI)
L'Organització d'Esquerra Comunista (OIC a nivell estatal fins que cada organització nacional anà adoptat un nom adient a la història de cada país) fou un dels partits de militància més nombrosa, amb els quadres dirigents, militants i publicacions més interessants, de tots els grups revolucionaris existents en temps de la clandestinitat. Si exceptuam els defensors del carrillisme, no trobarem entre els partits d'aquells moments cap altre que si li pugui comparar. L'OEC és, sense dubte, l'organització comunista més gran de les Illes (hem de tenir en compte que feia anys que la direcció del P"C"E ja no portava endavant una política comunista havent renunciat, a les acaballes de la dictadura, a la lluita pel Poder Obrer, per l'autodeterminació i independència de les nacionalitats, abandonant qualsevol mobilització contra la monarquia, etc, etc). L'OIC (la posterior OEC de les Illes) era el resultat del procés de creixement polític i organitzatiu dels Cercles d'Obrers Comunistes (COC) sorgits l'any 1970 al Principat. Els COC es fusionaren l'any 1974 amb els Nuclis Obrers Comunistes d'Euskadi i en pocs anys arribaren a tenir una forta implantació a totes les zones de l'Estat. A les Illes tengué militants i simpatitzants en quasi tots els pobles de Mallorca i Menorca. A Eivissa hi començava la implantació quan, a causa de determinats problemes polítics derivats de la transició que analitzàrem més endavant, la majoria de l'OEC decidí obrir un procés d'unitat amb el PSM(PSI). De totes maneres, cal anar a cercar l'origen primer de l'OICE (després OEC) en el FLP-FOC i, també, entre els nombrosos grups de cristians pel socialisme d'aleshores.
L'OEC a nivell internacional mantenia contactes amb el Partit d'Unitat Proletària d'Itàlia, amb la Lliga Comunista Revolucionària i l'Organització Comunista de Treballadors de França; igualment s'establiren contactes amb Mandel i el Secretariat de la Quarta Internacional, però no ens integràrem dins aquesta perquè consideràvem que encara (començaments dels anys setanta) no existien les bases d'una nova organització internacional. També es mantenien estretes relacions de col.laboració amb el Moviment d'Esquerra Socialista de Portugal, i amb el Moviment d'Esquerra Revolucionària de Xile (MIR). Si l'OEC, abans i en temps de la transició, no va ser (a nivell de diaris) tan coneguda com, per exemple el PTE, l'ORT, el mateix MC, va ser senzillament perquè mai no participàrem en els fantasmals muntatges "unitaris" promocionats pel carrillisme (P"C"E) i sectors del franquisme reciclat. En aquell temps -darreries del franquisme- bastava que formassis part d'una "taula per a la democràcia" o de qualsevol "junta democràtica" sense incidència en el poble o en la lluita enmig del carrer, per a sortir retratat a tots els mitjans d'informació que promocionaven la reforma del règim i el manteniment de la monarquia que ens llegava el dictador.
Cultura i Antifranquisme. (Barcelona, Edicions de 1984, 2000). Pàgs. 109-112.
"...reafermar, construir i defensar totes les formes i processos d'autoorganització. Les assemblees de secció i de fàbrica, de barris, de la pagesia, de la universitat, d'aturats, de col.legis i instituts. Per a nosaltres, les assemblees i organitzacions d'afectats per qualsevol problema havien de prendre en les seves mans la decisió de quins eren els seus objectius i quins mitjans es podien emprar per tal d'aconseguir-los"
.
Com explicava (vegeu l'article "Els comunistes de les Illes I, publicat en aquest mateix blog), era molt difícil "sortir" a la fotografia perquè no participàvem en cap instància unitària amb partits fantasmals, opusdeistes, burgesos i/o franquistes reciclats. A part, l'OEC i altres partits consellistes teníem una concepció molt especial, i completament diferent a la de tots els altres partits d'esquerra, del que era el "partit" o "fer política". En el fons -i tots els exmilitants d'OEC ho poden confirmar- nosaltres lluitàvem per una nova manera d'intervenir en la societat. He contat en altres ocasions (L'Antifranquisme a Mallorca, 1950-1970, El Tall Editorial) que, més que practicar una política d'estricte proselitisme, el que ens interessava era estar enmig del poble, sense protagonisme de sigles, per tal d'anar elevant els nivells de consciència i d'organització autònoma de la classe obrera i el poble treballador. Érem, per tant, ben lluny del messianisme i el "consignisme" burocràtic dels grups que es creien -i es creuen!- detentors de la "Veritat" (inclòs el P"C"E carrillista).
Ben cert que no negàvem que el nostre objectiu estratègic era la consecució d'una societat comunista en la qual, desaparegudes les classes socials i l'Estat (forma d'opressió d'unes classes sobre d'altres), s'eliminarien les diferències de poder entre persones, entre nacions, etc, etc, i es passaria realment a l'exercici d'una autèntica llibertat. Enteníem que la classe obrera, tots els sectors explotats pel capitalisme, eren els més interessats en aquest objectiu igualitari. Per a nosaltres la lluita per a la transformació de la societat de classes només era possible si es basava en un projecte social, en un autèntic projecte de construcció del socialisme on el poder radicàs en les masses treballadores organitzades en Consells. És a dir, no res de democràcia delegada. La nostra concepció de la participació popular anava molt més enllà de la possibilitat d'exercir el dret al vot cada quatre anys; lluitàvem per un tipus de ciutadà capaç de dirigir ell mateix l'Estat sense necessitat d'intermediaris costosíssims.
Per l'autonomia obrera i la democràcia directa
Enfront de la delegació de poder que impulsava el reformisme, tant burgès com obrer, ens esforçàvem, com a tasca prioritària, per reafermar, construir i defensar totes les formes i processos d'autoorganització. Les assemblees de secció i de fàbrica, de barris, de la pagesia, de la universitat, d'aturats, de col.legis i instituts. Per a nosaltres, les assemblees i organitzacions d'afectats per qualsevol problema havien de prendre en les seves mans la decisió de quins eren els seus objectius i quins mitjans es podien emprar per tal d'aconseguir-los. Per als comunistes d'OEC (i molts d'altres grups revolucionaris no reformistes) la democràcia obrera era una de les armes principals contra la política burgesa que, ja en aquella època, intentava -avui ja quasi ho ha aconseguit completament- dur la passivitat i l'individualisme al si dels sectors populars explotats pel capitalisme, com a forma d'allunyar-los de qualsevol possibilitat de decisió sobre el seu propi destí, delegant les possibles alternatives en els sindicats pactistes i en els partits electoralistes, en els polítics professionals que només lluiten per una bona poltrona al costat del poder i un bon sou que els allunyi del treball quotidià (i per altres privilegis molt més "sofisticats", com són, per exemple, les orgies que dirigents pretesament "socialistes" com Roldán es pagaven amb els nostres impostos).
L'autonomia obrera i la democràcia directa esdevenien, doncs, l'eix central de tota la intervenció dels comunistes illencs (OEC) i de la resta de les distintes nacions de l'Estat espanyol.
Aquest nou tipus de democràcia popular que portàvem diàriament a la pràctica (a fàbriques, barris, instituts, universitats, etc) en contra de l'opinió dels grups reformistes que només volien l'actual tipus de democràcia burgesa, es concretava en anar impulsant una estructura d'assemblees com a òrgans màxims de decisió dels treballadors, veïns, estudiants, pagesos (el que anomenàvem el Bloc Històric Anticapitalista i Revolucionari). Aquestes estructures flexibles i operatives de delegats obrers i d'altres sectors explotats pel capitalisme, elegits i revocables en tot moment (per tal d'impedir la consolidació d'una capa parasitària de polítics professionals que visquessin a costa del poble). Allunyat de les concepcions etapistes dels estalinistes (P"C"E i grupets afins) que dividien les lluites del poble en infinitat d'"etapes" per les quals forçosament s'havia de passar (primer la democràcia burgesa, després la democràcia popular avançada, després el socialisme, després...), nosaltres pensàvem que en el capitalisme actual l'enfrontament entre burgesia i classes i nacions oprimides es presentava obertament i definitivament, amb la qual cosa apareixia el socialisme, el poder dels treballadors, com a única solució real a la crisis de societat que ens plantejava la dictadura de la burgesia.
Era evident -i amb això també ens diferenciàvem dels partits molt més economicistes -tot i que nosaltres ho érem molt!- que pensàvem que tan sols la lluita per les reivindicacions concretes era "lluita de classes", oblidant els aspectes polítics, culturals, ideològics, etc, de la mateixa lluita de classes. Per a nosaltres, els comunistes de l'OEC, l'enfrontament amb les diverses formes de dominació del capitalisme avançat, com dèiem abans, no podia donar-se parcel.lat, separat en els seus aspectes econòmics, polítics, ideològics o culturals. Aquell era un enfrontament global o indivisible que el poble treballador assumia en les seves lluites més avançades, perquè allò que de veritat es plantejava en aquells anys de la transició era la transformació de totes les relacions socials. El nostre concepte (en parlàrem en altres capítols) de Bloc Històric Anticapitalista i Revolucionari -"tots els oprimits amb la classe obrera, la classe obrera amb tots els oprimits"- era conseqüència d'aquesta teorització del bloc de classes populars objectivament anticapitalistes; i en la pràctica diària significava que s'havien d'assumir, i lluitar per acabar amb elles, tot tipus d'opressions específiques -especialment l'opressió de les nacions de l'Estat-, així com unificar els esforços dels joves, dones, els homosexuals i lesbianes, presos polítics, amb els interessos generals de la classe obrera i altres sectors populars.
Cultura i Antifranquisme. (Barcelona, Edicions de 1984, 2000). Pàgs. 112-114.
Turmeda | 15 Febrer, 2024 13:11 |
Durant tot l'any 1980 el govern Suárez intenta d'amagar cada una de les provatures de cop militar que s'anaven comprovant ("Operación Minerva", per exemple). Ni UCD ni PSOE-PCE impulsaren cap mobilització conseqüent per a denunciar davant de l'opinió pública les diverses preparacions de cops tan summament evidents. Especialment eren conegudes les maniobres (i reunions) de membres de la Divisió "Brunete" (que havia d'ocupar Madrid), de la Guàrdia Civil i dels serveis d'investigació militars (el CSID). Carrillo, ja pel 1979, demanava un govern "de amplia coalición" (com a sistema d'aturar el colpisme?). Finalment arribà a aprovar una solució militar (per damunt del parlament) amb els pactes secrets amb el general Armada (en un govern militar el PCE tendria Solé Tura com a ministre). (Miquel López Crespí)
El feixisme s’alimenta de la desmobilització popular: cops d'Estat en la transició (i II)
Durant tot l'any 1980 el govern Suárez intenta d'amagar cada una de les provatures de cop militar que s'anaven comprovant ("Operación Minerva", per exemple). Ni UCD ni PSOE-PCE impulsaren cap mobilització conseqüent per a denunciar davant de l'opinió pública les diverses preparacions de cops tan summament evidents. Especialment eren conegudes les maniobres (i reunions) de membres de la Divisió "Brunete" (que havia d'ocupar Madrid), de la Guàrdia Civil i dels serveis d'investigació militars (el CSID). Carrillo, ja pel 1979, demanava un govern "de amplia coalición" (com a sistema d'aturar el colpisme?). Finalment arribà a aprovar una solució militar (per damunt del parlament) amb els pactes secrets amb el general Armada (en un govern militar el PCE tendria Solé Tura com a ministre).
En efecte: davant l'augment de les conspiracions i de la força creixent del brutal pinyarisme, l'esquerra oficial no fa res. Ans al contrari, continua frenant qualsevol possible forma d'autoorganització obrera i popular contra aquest renaixement del feixisme. La reforma i depuració d'un exèrcit amb un alt comandament sorgit de la guerra no s'arriba a fer mai en aquests anys: havia estat una de les condicions del pacte entre pretesa oposició i franquistes. Com ja hem vist, els militars implicats en l'"Operació Galàxia" seran igualment absolts, mentre que Tejero continuarà amb les seves permanents conspiracions contra la democràcia.
Un militar progressista, el major Busquets, que en la trista història de la Unión Militar Democrática (UMD) ja havia estat depurat de l'exèrcit per haver lluitat en favor de la democràcia, recordava, després del cop del 23-F, les tres oportunitats d'aturar el colpisme que s'havien tengut a partir de les eleccions de 15 de juny del 1977; aquestes havien estat: "después del 15 de junio del 77, después del 23-F y después de los diez millones de votos socialistas. En estas tres ocasiones los franquistas quedaron totalmente desmoralizados y las resistencias a la reforma militar habrían sido mínimas. No se quiso hacer. No se quiso aprovechar la fuerza moral del momento. Al contrario".
Busquets és un militar reformista honrat. Les direccions del PCE i PSOE són qualsevol cosa menys honrades. Davant l'ofensiva de l'extrema dreta, en lloc de preparar els treballadors (políticament, organitzativament...), comencen a negociar, d'amagat del poble, una sortida extralegal a la situació creada per les seves claudicacions contínues (les mateixes que han encoratjat tota la podridura feixista que pullula per l'Estat!). Com explica agudament l'historiador i dirigent polític Arturo Van Den Eynde en el citat Ensayo general: 1974-1984 (pàgs. 258-259): "El gobierno [d'UCD] está montado en una máquina que no domina. PSOE y PCE le ayudan a ocultar ante los trabajadores lo que está ocurriendo. Si algo se intuye, es a través de los trescientos mil fachas vociferantes que se reunen ya en la Plaza de Oriente este 20 de noviembre de 1980: '¡ejército al poder!' aullan los lobos carniceros.
'Cuando acaba el año la burguesía, es decir los financieros, sus políticos de confianza, la Iglesia y sectores ligados al capital imperialista americano, intentan la aproximación de las soluciones militar y civil. UCD ya no puede ser el eje de un gobierno de coalición, reforzado de Unión Sagrada. Quieren probar ahora un gobierno 'de gestión', 'técnico', con apoyo de todos los partidos, pero con gran peso de independientes y militares, presidido o copresidido por un general de confianza del rey. El político franquista Osorio lo negocia con el 'socialista' Múgica; el general Armada lo comenta con el no menos 'socialista' Raventós; parece que alguien lo consulta con el 'comunista' Ballesteros, y desde luego cuentan para el gobierno con el 'euro' Solé Tura. La Unión Sagrada está a punto de convertirse en un bonapartismo militar aplaudido por todos los oportunistas".
Novament és el pacte per les altures el que intenten els partits del consens. UCD, PSOE, PCE, PNB, AP i CIU, que han aturat (més PCE i PSOE que no pas els partits burgesos) l'onada revolucionària dels anys 76-77, es reuneixen per ordir noves conxorxes. Ara, després de la fracassada "Operació Galàxia", burgesos i reformistes volen pactar amb els militars un govern per damunt del parlament... Els Osorio, Múgica, Carrillo, Raventós, Solé Tura... coincideixen amb els plans del general Armada de "fer un cop de timó" a la situació. No hi ha, per part del PCE-PSOE, cap crida a la mobilització popular contra el feixisme. Son públiques les reunions dels generals colpistes que signen, a El Alcázar, les crides a la sublevació amb el pseudònim de "Los Almendros". L'espiral colpista es desferma.
Les reunions del generals Álvarez Arenas, Cano Portal, San Martín i molts d'altres tenen lloc a un xalet d'Aravaca. El general Atares Peña insulta davant mil oficials el seu superior jeràrquic i ministre de Defensa tinent general Gutierrez Mellado (el militar del rei que prova de controlar la situació). Atares (que participarà en totes les operacions colpistes del futur) és absolt i posat en llibertat sense càrrecs. Vint mil membres uniformats de "Fuerza Nueva " desfilen per Madrid. L'any 1979 hi ha dos-cents mil feixistes a la Plaza de Oriente el 20 de novembre; pel novembre de 1980 ja hi són més tres-cents mil. Blas Piñar ha estat elegit diputat i clama contra la democràcia des del Congrés. Des del carrer al parlament es demana "¡Ejército al poder!". A Madrid hi ha "zonas nacionales" on apallissen (i maten) els esquerrans (o aquells que els ho semblen). PCE i PSOE continuen impassibles conspirant en l'ombra. La crisi política produïda per les claudicacions de l'esquerra pactista en temps de la transició comença a preparar el retorn del feixisme més bestial. Cap a març de 1980, el partit del franquisme reciclat, UCD, inicia un ràpid procés de desintegració. Pel juliol de 1980 el Consell Suprem de Justícia Militar absol els implicats en l'"Operació Galàxia". De desembre de 1980 a febrer de 1981 (fins al cop del 23 F) els generals agrupats entorn del collectiu "Los Almendros", com sempre des de les pàgines El Alcázar no paren d'informar públicament els militars implicats en el proper cop; de cops, n'hi ha un parell en marxa, i el 23-F xocaran entre ells.
El capaltard del vint-i tres de febrer de 1981, tot just quan hom votava la investidura de Leopoldo Calvo Sotelo com a nou president del Govern, el tinent coronel de la Guàrdia Civil Antonio Tejero Molina ocupa el Congrés de Diputats amb dos-cents vuitanta-vuit guàrdies civils i algunes unitats militars que comanda el major Ricardo Pardo Zancada; el parlament i el govern estatals resten presoners. A València, el comandant de la regió militar, tinent coronel Jaime Milans del Bosch, treu els tancs al carrer i, com el juliol de 1936, ordena la supressió de tots els drets democràtics... A les altres capitals del l'Estat els tancs encalenteixen motors. Els grups armats de l'extrema dreta feixista esmolen les armes per a la carnisseria.
Durant hores angoixoses, el cop d'Estat pareixia reeixir, mentre el poble es tancava massivament a casa, aterrit. Ni un sol treballador sortí a defensar la democràcia, aquella nit del 23 de febrer de 1981, en aquell moment decisiu, just quan hauria pertocat que el poble lluitàs per la llibertat, com ho havia fet sempre al llarg de la història més recent.
Hom es demana com s'ha pogut arribar a situació tan difícil i complicada. Perquè, ¿quins motius hi ha rere el comportament del poble de totes les nacions de l'Estat? On s'ha amagat l'esperit de ferma resistència d'uns anys abans? A València no hi ha ningú fent front al colpisme quan Milans del Bosch, amb els tancs al mig del carrer, ordena la supressió de partits polítics i organitzacions sindicals. No hi ha convocatòria de vaga general antifeixista per part dels partits d'esquerra. Ben al contrari: a les totes, sense prendre cap mesura de seguretat, buròcrates polítics i sindicals abandonen les seus -i els arxius amb els llistats d'afiliats!- amb perill que caiguin en mans dels carnissers d'extrema dreta. Ni Carrillo ni Felipe González han preparat res per a defensar els treballadors de la involució sagnant que s'apropa: com a bons demòcrates burgesos, han confiat la seguretat de la classe obrera a qui pertoca constitucionalment; és a dir: a la policia, la guàrdia civil i l'exèrcit! ¿Què és el que ha passat a l'Estat espanyol entre les grans vagues revolucionàries de la transició i la nit del 23-F, quan la Guàrdia Civil té els diputats presoners, amenaçats amb les metralletes, dins el Congrés? Algun fenomen molt important i molt greu s'ha produït en aquesta transició espanyola feta a mida dels hereus del franquisme.
Uns, els "estats majors" de l'esquerra institucional, resten sota les butaques del Congrés; altres, la burocràcia de segona i tercera fila, abandonen locals i arxius en mans del feixisme sense fer la menor crida a la vaga general. ¿Per què, ens demanam, el poble no surt a defensar la llibertat, ni que sigui espontàniament, com s'havia fet en la història recent de l'Estat espanyol? ¿Tantes han estat les traïdes, les claudicacions de l'esquerra reformista, que, en el moment decisiu, el del cop d'Estat, el poble ha decidit abandonar els seus pretesos dirigents, aquella pretesa esquerra que per un sou, una poltrona, era (i és!) la més fidel aliada del sistema capitalista? Deixant de banda la por cerval, que hi és, ¿d'on ve la indiferència, aquesta abúlica renúncia a fer res per salvar el règim sorgit del pacte i el consens?
Sí: durant hores i hores angoixoses, el cop d’Estat pareixia reeixir, mentre el poble es tancava massivament a casa, aterrit, i el secretari d’Estat dels EUA, Alexander Haig, declarava: “És un afer intern dels espanyols; no hi tinc res més a dir”. Com a Portugal des de molt abans d’ingressar a l’OTAN de cofundador, com a Grècia el 1967, com a Turquia cada dos per tres, una dictadura europea de més o de menys no havia pas de desequiibrar la civilitzadíssima estratègia del capitalisme internacional. Però diverses circumstàncies contribuïren a evitar el pitjor. D’una banda, hi hagué la divisió al si dels colpistes, amb l'enfrontament de darrer instant entre els partidaris d'una solució militar pactada amb els partits ("solució" del general Armada) i els de l'extermini de "marxistas y separatistas" (Tejero i Milans dels Bosch). D’altra banda, tant la majoria de capitans generals com el mateix Juan Carlos optaren per defensar el règim constitucional: objectivament era el seu règim, fet a mida de llurs interessos nacionals i de classe; i si hom volia imprimir en aqueix règim un cop de timó en un sentit encara més dretà i més espanyolista, resultava evident que per a fer-ho no calia pas cap dictadura militar, sinó que n’hi havia ben bé prou amb l’amenaça d’implantar-la; sobretot, si l’amenaça era convenientment desactivada just a temps.
Ja de matinada, moltes hores després de l’ocupació del Congrés de Madrid i dels carrers de València, Juan Carlos aparegué davant les càmeres de la televisió. Duia uniforme de capità general, tot fent èmfasi en la seva condició de comandant suprem de les forces armades. I pronuncià la condemna del cop d’Estat. A partir d’aquell moment, la rendició dels fracassats colpistes només seria qüestió d’unes hores de confuses negociacions més o menys tèrboles.
La conducta del nét de Felip V i d’Alfons XIII en els moments del cop d’Estat i en els dies immediatament següents palesa amb major claredat que mai fins a quin extrem el seu poder fàctic supera de molt les funcions jurídicament establertes per la Constitució, com correspon a la precarietat històrico-política i a la pseudolegitimitat en què s’assenta el règim. Resulta irònic que en funció d’aquesta mateixa conducta el successor nomenat per Franco fos consagrat mediàticament com a “salvador de la democracia”, títol que uní al de “piloto del cambio”.
El poble sortí finalment al carrer, el 27 de febrer; però ho féu com a mer figurant en enormes manifestacions oficialistes convocades i organitzades pel règim i pels partits del règim.
El 24 de febrer Juan Carlos havia convocat a la Zarzuela els dirigents dels principals partits estatalistes, amb simptomàtica exclusió dels d’obediència catalana i basca, tot i que la representació parlamentària de CDC i PNB superava la d’algun dels convocats. El missatge a Suárez, Fraga, González, Carrillo i companyia, ple de “serenidad y prudencia”, fou ben clar: “De lo ocurrido será preciso extraer meditadas consecuencias pera determinar futuras normas de conducta”. En conseqüència, exhortava els dirigents polítics (i tothom) “a la reflexión y a la reconsideración de posiciones que conduzcan a la mayor unidad y concordia de España y de los españoles”, “superando diferencias secundarias”. Hi hagué observadors que interpretaren algun passatge del discurs com a amenaça vetllada d’actuar diferentment en el futur si doncs la diguem-ne imprudència dels polítics provocava (és un dir) que algun altre cap calent desfermàs un nou cop d’Estat: “Sin embargo, todos deben estar conscientes, desde sus propias responsabilidades, que el Rey no puede ni debe enfrentar reiteradamente, con su responsabilidad directa, circunstancias de tan considerable tensión y gravedad”.
Amb cop de timó o amb guants de seda, l’Estat espanyol enfocà decididament la via de la “modernitzacio” euroatlantista i neoliberal, amb tot el seguit d’amargues derrotes populars i amb l’escalada parallela d’un neoespanyolisme tan imperialisto-etnocida com sempre, però ara transvestit de jovenívol gestor dinàmic, “demòcrata” i desconnotat. Enfonsada la UCD, correspongué al PSOE aquesta feina bruta de continuar desenvolupant l’ininterromput llegat del franquisme. Així com, durant la transició, la victòria del liquidacionisme reformista arribà a posar en perill l’existència mateixa de qualsevol forma de democràcia, de la mateixa manera la política agressivament dretana dels governs socialdemòcrates creà les condicions objectives perquè els fills i néts del Movimiento prenguessin directament les regnes del gloriós vaixell. Però aquesta ja és una altra història.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
Turmeda | 14 Febrer, 2024 15:14 |
(1 vídeo) Amb el xantatge permanent que "els tancs encalentien motors", PCE, PSOE i els partits burgesos beneficiaris dels pactes amb la monarquia i la patronal (Pactes de la Moncloa) anaren desmobilitzant progressivament els sectors més combatius de la classe obrera. En els camps polític i ideològic, amb campanyes contra les idees socialistes de la Revolució d'Octubre (la campanya antileninista del PCE, la directament antimarxista del PSOE), es desmuntà igualment la resistència contra un possible cop d'Estat.
El feixisme s’alimenta de la desmobilització popular: cops d'Estat en la transició (I)
Ja eren donades les condicions objectives per al cop d'Estat de la dreta feixista. Esdevenien evidència punyent les premonicions dels revolucionaris arran de l'"Operació Galàxia" (1978); les denúncies antifeixistes de l'OEC, el Moviment Comunista, el PORE... Ja feia temps que l'ala esquerra del moviment obrer i popular observava de dia en dia el creixement descontrolat de l'extrema dreta feixista (Fuerza Nueva, entre altres organitzacions de la reacció) sense que els partits "obrers" majoritaris (PSOE i PCE) fessin res al respecte. La política de claudicacions i desmobilitzacions (polítiques, econòmiques, organitzatives...) havia arribat en aquest any 1981 a la quota màxima possible. Recordem que mesos abans del cop de Tejero del 23-F ja existien contactes secrets entre els enviats de Santiago Carrillo i Felipe González quant a la possibilitat de formar un govern militar (solució Armada) per tal de fer front a la difícil situació política del règim sorgit de la reforma del franquisme: el problema basc, el continuat enfortiment d'ETA i els atemptats que feia cada dia evidenciaven que la dictadura de Franco no havia resolt el problema de l'opressió nacional a l'Estat espanyol. Però, com ja hem dit, la línia de pactes amb la burgesia seguida pel PCE i pel PSOE des de la mort del dictador l'únic que aconseguia era debilitar les classes populars i enfortir els sectors colpistes de l'exèrcit.
Una de les mentides més barroeres que els partits del consens escamparen durant la transició consistí a fer creure als treballadors que l'abandonament de les reivindicacions històriques de la lluita antifeixista es feia per aturar un possible cop d'Estat. Amb el xantatge permanent que "els tancs encalentien motors", PCE, PSOE i els partits burgesos beneficiaris dels pactes amb la monarquia i la patronal (Pactes de la Moncloa) anaren desmobilitzant progressivament els sectors més combatius de la classe obrera. En els camps polític i ideològic, amb campanyes contra les idees socialistes de la Revolució d'Octubre (la campanya antileninista del PCE, la directament antimarxista del PSOE), es desmuntà igualment la resistència contra un possible cop d'Estat.
Les provatures colpistes anteriors al cop del “23-F” (23 de febrer de 1981) sorgien un mes rere l'altre. Els militars comprovaven la realitat de la desmobilització popular (i es creixien dins les casernes). L'"Operació Galàxia", en la qual ja hi era implicat Tejero, va finir amb una bufetada al rostre del govern d'UCD: cap dels implicats patí condemnes remarcables. Aleshores, amb el retrocés del moviment obrer i, concretament, a partir de 1979, assistim a un creixement del feixisme colpista (tant militar com civil). La història de tot aquest renaixement de l'extrema dreta, del continuat suport civil a una possible involució sagnant, es pot trobar en la imprescindible obra de José Luís Morales i Juan Celada La alternativa militar: el golpismo después de Franco, que publicà l'Editorial Revolución l'any 1981 (pel 1983 ja havien sortit al carrer tres impressions del llibre).
Aquesta obra és molt important perquè analitza (entre altres aspectes igualment importants) des de l'"Operació Galàxia" fins als incidents de Torres Rojas al capdavant de la Divisió "Brunete" (conspiració que acabà amb la seva destitució); des del paper dels serveis secrets fins a la constant mobilització ultra contra la democràcia amb cura especial a l'activitat del collectiu de generals reaccionaris que donaven instruccions mitjançant una sèrie d'article publicats en el diari ultradretà El Alcázar (la firma collectiva era "Almendros")... El llibre ens permet assistir a tot el procés d'organització de la contrarevolució feixista que havia de materializar-se en els aixecaments del 23-F: el de Tejero (el més violent) i el d'Armada (el cop "oficialista", amb aprovació dels partits parlamentaris i que comptaria amb ministres "comunistes" i "socialistes"). L'estudi analitza el paper del CESEDEN (Centro Superior de Estudios para la Defensa) i en descobreix la relació amb el primer cop militar que fracassà: l'"Operació Galàxia". Així doncs, convé que ens hi aturem una mica.
L'"Operació Galàxia" s'havia de produir pel novembre de 1978 aprofitant que el rei, vés per on, sortia cap a Mèxic en visita oficial. Per les casernes circulen exemplars d'un pamflet editat pel "Movimiento Patriotico Militar"; rere el manifest hi ha els tinents generals Álvarez Arenas i Iñesta Cano, entre molts d'altres implicats. El 20 de novembre, en preparació de la intervenció militar, es llegeix el testament de Franco a totes les unitats de l'Exèrcit i, poc després, més de cinc-cents oficials i alts comandaments de les forces armades presideixen, juntament amb sectors d'extrema dreta, els funerals per la mort de Franco en el Valle de los Caídos, tots uniformats i lluint les condecoracions. Mentrestant, els diaris El Imparcial i El Alcázar van donant les instruccions als implicats en el futur cop d'Estat. Blas Piñar es reuneix amb forces internacionals del feixisme a Madrid (dia 18 de novembre de 1978). En l'operació hi han de participar el militar Atares i els coneguts Sáenz de Inestrillas i Tejero (que veurem més endavant el 23-F; segons declararan més tard els serveis d'intelligència de Suárez, més de dos-cents alts oficials de la guarnició de Madrid són compromesos en l'aixecament (aquesta xifra ens permet fer-nos una idea del nombre de possibles implicats a la resta de l'Estat). Finalment els serveis d'informació del Govern descobreixen els preparatius i en darrer moment alguns dels conspiradors són detinguts. El Washington Post escriu el 15 de gener de 1979: "A Espanya hi havia una Junta de Caps Militars que, en cas que continuàs l'escalada terrorista, estava preparada per a demanar al rei Joan Carles que postposàs les eleccions parlamentàries i municipals i nomenàs un govern de personalitats civils de dreta que cooperàs amb els militars i els deixàs les mans lliures per a encarregar-se d'ETA".
Els dies 3 i 4 de febrer de 1979, en el que s'anomenà "Congrés d'Unitat" del Moviment Comunista amb una part de l'OIC (s'ha de recordar que el noranta per cent d'antics militants de l'OIC decidiren no unificar-se amb el MC), es va dir, parlant de l'"Operació Galàxia": "Dicha operación permitió apreciar que un número reducido de conspiradores, debido a la complicidad ideológica y a la consiguiente pasividad de sectores más amplios, puede llevar a cabo tentativas de cierto alcance... Asimismo, no podemos olvidar que la función de defensa del orden constitucional que la Constitución confiere a las Fuerzas Armadas y la ausencia de precisiones sobre los medios y los límites de tal función contribuye a abrir la puerta a los pronunciamientos militares en el interior de la cúspide estatal con el fin de imponer un Gobierno no representativo, de dictar tal o cual normativa represiva, de aplicar determinada política antipopular o cualquier otro objetivo que puedan asignarse quienes tienen la capacidad y la fuerza para pronunciarse.
'Todo eso se lo debemos a la reforma y a quienes la han bendecido arguyendo que con ella se consolidaba la libertad.
'De todo ello extraemos una conclusión fundamental: hay que retomar la iniciativa frente al fascismo, hay que dar nueva vida a la lucha antifascista de masas".
En aquells inicis del 1979 qualsevol podia comprovar que PCE i PSOE havien abandonat la tasca de prevenció del cop; i avui dia fins i tot sabem que hi havia hagut pactes secrets dels Múgica (PSOE), Raventós (PSOE), Ballesteros (PCE), Solé Tura (PSUC) i altres amb un sector de militars: el grup del general Armada. Així doncs, el "Congrés d'Unificació" era conseqüent en recomanar: "Hay que relanzar la lucha antifascista de masas para poder constituir un factor de desuasión frente al fascismo, factor que hoy no existe apenas. Su inexistencia permite a los conspiradores fascistas albergar la esperanza de que sus intentonas no encontrarían una resistencia popular. Sólo si el movimiento obrero y popular maniesta su fuerza y su determinación de usar esa fuerza contra los golpistas, sólo si hace eso aumentará su capacidad para frenar nuevas 'Operaciones Galaxia'".
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
Turmeda | 13 Febrer, 2024 11:25 |
Pàgines del meu dietari (XXIV) – El restaurant “Europa” – Problemes dels escriptors mallorquins -
L'Europa és el restaurant de moda entre la infame colla de polítics professionals i vividors que han sorgit com a bolets a Ciutat d'ençà la reforma. A dues passes del Parlament de les Illes i del Consell Insular, prop de la majoria de departaments de Cultura (Govern, ajuntament), no gaire lluny de la seu de nombrosos partits i sindicats, els que el freqüenten -parlamentaris, empresaris, alliberats de les més diverses organitzacions- consideren barat un menú de mil pessetes. Tot Ciutat sap, emperò, que en els salons ocults a la vista del públic -primer s'ordeixen conspiracions, canvis de línies i d'aliances entre partits, negocis, multitud de campanyes polítiques a dos i tres mil pessetes el cobert. És quan, finits els àpats -tendres carns d'importació, peix portat especialment per a aquest restaurant- s'omplen les copes de cava i es comencen a encendre els autèntics cigars havans. Volves de fum omplint els amples salons carregats de vellutades cortines vermelles amb parets cobertes per quadres dels pintors de moda. (Miquel López Crespí)
Veig en Felip Pons. Em diu que l'entrevista amb el conseller ha estat un rotund fracàs (en el fons era el que cercaven en Terrades i la bruixa de Lluïsa Martí). En demanar-li què sap concretament m'explica que l'home, en comprovar la divisió, les enemistats entre escriptors -en Miquel Garcès arribà a treure la llengua al pobre d'en Sebastià a la vista de tothom!-, ha decidit que no s'ho val ajudar un collectiu tan fragmentat i individualista.
Res que no imaginàs. Era previsible que la reunió, forçada ja de bon començament, acabàs així. Per aconseguir algun ajut institucional, l'entrevista s'hauria d'haver organitzat d'una altra manera; sense dir res als endollats de la menjadora institucional, els que no necessiten professionalitzar-se i que consideren la literatura com un divertiment, talment colleccionar segells, papallones o "cromos" de vaixells. Greu error del president, l'amic Miquel Oliver, creient que encara surava alguna cosa d'aquell llunyà Congrés de Cultura Catalana dels anys 76-77. Quina esperança tot plegat! Bastir una literatura de qualitat al servei de les classes populars, lluny del dirigisme burgès, del reaccionarisme franquista. )Qui podia imaginar aleshores aquest procés de putrefacció cultural i personal, la fi de totes les illusions collectives, el permanent fot qui fot que ompl places i carrers?
Han passat set setmanes d'ençà que vaig fer la primera gestió parlant amb Josep Palau Ribas i Thomàs. Sensació de buidor absoluta. He endarrerit les gestions per a presentar el llibre. Falta un mes just i s'han de concretar un caramull de qüestions. Per exemple: )què fer amb la premsa? La Casa de Cultura -ja m'ho han advertit- no farà res, perquè no és un acte seu. En Bartomeu Rotger, poeta, especialista en autors desconeguts de minories ètniques en vies d'extinció, diu que ara està de moda convidar els caps dels suplements culturals al restaurant Europa. Més despeses? No pot ser! Pens que si l'afer continua igual la presentació serà una ruïna.
L'Europa és el restaurant de moda entre la infame colla de polítics professionals i vividors que han sorgit com a bolets a Ciutat d'ençà la reforma. A dues passes del Parlament de les Illes i del Consell Insular, prop de la majoria de departaments de Cultura (Govern, ajuntament), no gaire lluny de la seu de nombrosos partits i sindicats, els que el freqüenten -parlamentaris, empresaris, alliberats de les més diverses organitzacions- consideren barat un menú de mill pessetes. Tot Ciutat sap, emperò, que en els salons ocults a la vista del públic -primer s'ordeixen conspiracions, canvis de línies i d'aliances entre partits, negocis, multitud de campanyes polítiques a dos i tres mil pessetes el cobert. És quan, finits els àpats -tendres carns d'importació, peix portat especialment per a aquest restaurant- s'omplen les copes de cava i es comencen a encendre els autèntics cigars havans. Volves de fum omplint els amples salons carregats de vellutades cortines vermelles amb parets cobertes per quadres dels pintors de moda.
Moment adequat d'abandonar les idees que no serveixin per arribar al poder o fruir de les miques que cauen de la taula del rei, dels empresaris que ens han venut l'Illa. Alguns collectius que en un passat recent es deien "nacionalistes" ara obliden tota mena de principis: la lluita per la unitat irrenunciable de la pàtria, els Països Catalans, l'ecologia, la destrucció masiva de l'entorn natural... Si dir la veritat no porta vots, si lluitar pel que és evident (autodeterminaciò, justícia social, república) pot significar deixar la poltrona, l'aire condicionat o la calefacció del despatx parlamentari, els àpats, el Chivas, els "viatges de treball" al Canadà, a Islàndia o a Tòquio -tot pagat pel Parlament-, abandonem doncs el caduc sentimentalisme patriòtic, la defensa de la més mínima idea de justícia social que encara pogués restar en el programa! Ho hem de fer avui; demà ja no hi seríem a temps!
Convidar els periodistes al restaurant Europa, prop del Parlament, és un símptoma de distinció. A part de la qualitat indiscutible del menjar i les begudes -que ningú no discuteix- tothom, a la nostra província autonòmica, sap que, per fer la convidada, hi ha d'haver un bon compte corrent al darrere!
Fer una roda de premsa en el restaurant Europa pot significar cert tipus de consagració dins el provincià món cultural illenc. L'obra, en aquest cas, és el que menys importa. )A qui pot interessar avui dia una nova novella, la presentació d'una obra de teatre, la lectura d'un parell de poemes del darrer autor guardonat? Si almenys li haguessin donat el Planeta! Si hagués sortit per Televisió al costat de Gala o de Posadas! Un escriptor de la terra, un home que hagi escrit deu, quinze novelles, els millors poemaris dels Països Catalans... )què pot significar de debò davant l'envestida de iots amb lletres d'or que omplen els nostres ports esportius? Res. No importa que un jurat excellent, imparcial, hagi guardonat l'obra o que aquesta mereixi els millors elogis dels darrers crítics honrats que puguin quedar. El que val, en parlar d'escriptors, és saber els diners que té, el poder polític i cultural que pot mobilitzar, qui són els padrins que l'avalen. L'esquerra mateixa, els partits que, en teoria, haurien de donar suport als darrers intellectuals crítics, són els primers que no volen saber res d'aquesta lluita per la supervivència. Per allò de la imatge, dels vots que es poden aconseguir anant rere qui comana, s'estimaran més retratar-se al costat d'un antic falangista, d'un multimilionari, d'un exregidor del franquisme esdevingut, amb la reforma del règim, demòcrata de nou encuny, que no pas d'aquells -en Biel Caimari, en Pons, el mateix Cladera- puntuals a les manifestacions que s'organitzen per a salvaguardar la nostra terra de les aus carronyeres que la tenen hipotecada i en perill de destrucció.
Fer la roda de premsa a l'Europa? Com? D'on treure els milers de pessetes que em costaria? )Per aconseguir sortir, a tota plana, en els diaris? Flor de primavera. Demà, l'oblit; ningú no se'n recorda de res. )On, a hores d'ara, els articles damunt Josep Maria Llompart, Montserrat Roig, Antoni Mus, Cabrer, Gabriel Alomar? De veritat s'ho paga fer despeses semblants? Tan sobrats de diners van els nostres lletraferits, els "companys" del Club?
Quina necessitat psicòtica de "ser algú" després d'haver passat la vida explotant els treballadors dels hotels, collaborant amb l'Estat franquista!
Em truca una tal Miquela -sisena planta, relacions públiques- i m'explica que, almenys, hauria d'enviar cinc exemplars dedicats de la novella a altres tantes personalitats (conseller de Cultura, president de la CAIB, etc). És una norma no escrita que els autors compleixen per allò d'estar bé amb les institucions. De seguida pens: "Cinc? I, d'on els trec?". L'editor ho té tot ben controllat, fa temps ja em va ver arribar -després de setmanes i setmanes d'insistir-hi- els quinze llibres que em corresponien. Quasi plorava de la feta. Pareixia que li feia un robatori, que l'autor l'amenaçava amb una pistola carregada. Comprar exemplars per a regalar en aquests ganàpies que ens comanden no està en els meus plans. Dissimul. Ja veurem com en surt. Si no vaig una mica viu, el personal de la Casa de Cultura, en lloc d'ajudar-me en la promoció de l'obra, em deixarà escurat, sense un ral dins la butxaca. Imagineu-vos: targes, convidada a la premsa, llibres per a les autoritats. Mentesc i li faig creure que tot marxarà a la perfecció. No concret res, però deix entreveure que seguiré una a una les instruccions que em donen. La funcionària queda convençuda que faré arribar els cinc exemplars al llistat que m'han enviat. "Pensi que és summament important i el seu èxit professional por dependre d'un obsequi que demostra un bon gust i una exquisitesa de classe". Penj el telèfon després d'haver mentit dues o tres vegades més donant seguretats que els llibres arribaran als seus destinataris.
Més tard, parlant amb en Biel, analitzam tota aquesta sèrie infinita de misèries. Com si periodistes, pretesos crítics, editors i institucions pensassin que els autors -o una bona part- som milionaris.
-Es pensen que -parlant de pintura- ens podem pagar la sala d'exposició, el catàleg... Saps què valen quatre fulls amb reproducció dels quadres per enviar a la premsa, als amics? Una fortuna! Només que hi hagi un parell de colors ja se'n va a les tres-centes mil pessetes! Amb aquests diners puc passar tres mesos vivint com si fos un rei!
Reflexion mentre escolt el que diu el meu amic. Dins el camp de les lletres la putrefacció no és tan accentuada: ens jugam poca cosa si ho comparam amb el mercat de l'art. Els minsos drets d'autor... que sovint no cobram o ens paguen amb anys de retard! Amb els quadres s'hi juga més. Els marxants només "consagren" -com a artista "autèntic"- qui produeix la plusvàlua que volen per a la galeria, per a la màfia que tot ho controla.
Per sort, enmig de tanta misèria, el món de la ploma -i ja li manca ben poc!- encara no ha caigut tan baix com el de la pintura (ja hi arribarem!). Ara bé: ja és molt normal no editar res que no sigui o pagat per l'autor o completament subvencionat per una institució. El risc, la inversió incerta en novella, ja fa segles que ha passat a l'història. El cost de l'edició ha d'estar abonat -en metàllic!- abans que l'original passi a la impremta, i l'escriptor s'ha de comprometre a comprar dos-cents o tres-cents exemplars. És la causa per la qual la cultura que hem anat bastint va tornant cada vegada més i més endogàmica, mancada d'alè vital, d'esperit crític. Com si l'arnat esperit dels sectors més reaccionaris de la nostra societat vampiritzàs qualsevol insinuació de revolta. Succedani de literatura de rics per a rics, mentre el poble se'n refot i engega la televisió, marxa al futbol, s'atipa de paella sota els pins, a l'estiu o, indiferent a qualsevol proposta cultural -poesia, teatre, música-, llegeix revistes de famosos -elles- o pornogràfiques i esportives -ells-. No és el que volia el poder? La batalla... no consisteix precisament a aconseguir aquests resultats?
Turmeda | 12 Febrer, 2024 16:44 |
A Fraga el meu menyspreu i, de nou, la demanda d'un judici que li faça pagar els seus crims.
I escriuré els noms...
Conste que he passat mig dia pensant que no faria aquest article, de tip que n'estic, d’aquest Fraga Iribarne. Ja n’estava quan jo era jove i ell signava sentències de mort o matava gent al carrer, que deia que era seu. I n'he estat tots aquests anys, en veient que un personatge amb un passat tan abominable podia viure en democràcia sense que ningú no li fera pagar les culpes. I n’estic d'aguantar les seues provocacions. Però he decidit que, aquest article, l'havia de fer solament per escriure el nom de les seues víctimes.
I l’escriuré, el nom d’aquestes víctimes, perquè amb monstres com Fraga no tenim el dret d’abaixar mai la guàrdia. No podem deixar-li’n passar ni una sense recordar-li que és un criminal que fa dècades que hauria de podrir-se en una presó..., per a vergonya nostra, que no ho hem aconseguit.
Per això, perquè la memòria el perseguesca, escriuré el nom de Pedro María Martínez Ocio, de vint-i-set anys; de Francisco Aznar, de disset; de Romualdo Barrosa, de dinou; de José Castillo, de trenta-dos, i de Bienvenido Pereda, de trenta. Tots van morir a Vitòria el 3 de març de 1976, assassinats a trets per la policia, que depenia de Fraga. I el nom d'Oriol Solé, mort després de la fugida de Segòvia a mans dels seus sicaris. I els noms de Ricardo Garcia Pellejero i d’Aniano Jiménez Santos, morts a Montejurra, també sota el seu mandat. I voldria escriure, però no el recorde, el nom d'un obrer assassinat a Elda per la policia aquell febrer del 1976, quan pintàvem parets per fer-ho saber. I escriuré amb lletra gruixuda el nom de Julián Grimau, mort de vint-i-set trets el 20 d'abril de 1963, a les sis del matí. Mort per una sentència del consell de ministres de Franco, en què aquest va demanar a tots els qui en formaven part que s’hi comprometeren. Dos van dubtar, però cap no era Fraga. Fraga va demanar la mort del cap del Partit Comunista.
A tots ells el meu record, respecte i homenatge. A Fraga el meu menyspreu i, de nou, la demanda d'un judici que li faça pagar els seus crims.
(P.D: des de primera hora del matí m'han arribat tot de correus de lectors recordant-me el nom de l'obrer molt a Elda, que era Teófilo del Valle. Gràcies. La memòria, quan és col·lectiva, significa molt.)
Vicent Partal director@vilaweb.cat
Amb aquests assassinats la burgesia espanyola demostrava el que estava disposada a consentir i el què no volia de cap de les maneres. I això era: sí a un pacte amb l'oposició per a mantenir l'essencial de l'estat capitalista (oferint la possibilitat d'una constitució monàrquica, imperialista i capitalista); permanència de tots els aparats repressius de la dictadura; no res de depuració de criminals i torturadors; ni parlar-ne de república federal o autodeterminació de les nacionalitats oprimides, de democràcia popular, o del poder dels treballadors". (Miquel López Crespí)
Les vagues a Vitòria havien començat (desembre de 1975) per simples reivindicacions laborals a Forjas Alavesas (es demanaven quaranta-dues hores setmanals de feina i sis mil pessetes d'augment). A poc a poc, malgrat els esforços dels carrillistes per mantenir la gent dins les fàbriques i no sortir al carrer, els treballadors s'anaven polititzant setmana rere setmana, i s'accentuaven més les seves reivindicacions -reivindicacions de govern obrer i popular; república socialista; dissolució dels aparats repressius de l'Estat (Policia Armada i Guàrdia Civil); unitat obrera enfront el capital; dimissió de tots els antics càrrecs sindicals i posà aquests càrrecs en mans de les assemblees sobiranes; etc, etc.
La coordinació de les fàbriques en lluita augmentà, es consolidà, i la seva pràctica -democràcia de base- s'anà generalitzant. Dia 12 de gener: vaga a Mevosa; dia 14: les assemblees d'aquestes fàbriques van unificant esforços amb les d'Aranzábal, Olazábal, Gabilondo, etc; dia 19: Huarte i Cablerías del Norte s'hi afegeixen. Tots aquestes centres industrials -i molts més-, coordinats amb les coordinadores de barri i estudiants, arriben a mobilitzar les 200.000 persones de la ciutat que surten quasi cada dia al carrer per a defensar les reivindicacions del poble revoltat. Delegats de les fàbriques en lluita viatgen per tot l'Estat explicant l'avançada experiència sovietista de Vitòria.
Durango, Amorebieta, Gernika, Santurtzi, Getxo, Markina, formen igualment importants coordinadores d'assemblees i consells obrers. OEC i les Plataformes Anticapitalistes tenen una part activa en aquestes experiències, però, com sempre, el partit (OEC) no intenta capitalitzar els conflictes i -potser erròniament- els seus militants feinegen entre els treballadors i els estudiants ajudant sempre les iniciatives més agosarades i revolucionàries sense fer proselitisme. Ben al contrari del que feia el PCE -apuntar-se a lluites en els quals no participava-, l'OEC -per manca d'una concepció dogmàtica i estalinista de partit- no intentà capitalitzar en profit seu les lluites que impulsà, tant a Vitòria com a les Illes com a tota la resta de l'Estat.
El moviment revolucionari s'accentuava dia a dia malgrat la repressió. Només en dos mesos -parlam de 1976- la patronal perdia la plus-vàlua de 36.469.OOO hores no treballades. La complicada política de reforma controlada esclatava pertot arreu. S'havia de fer qualque cosa. El PCE, Carrillo -el PSOE era quasi inexistent-, no bastava per a controlar les exigències cada vegada més combatives i antipactistes dels pobles. El govern de la reforma, un govern on hi havia en Fraga, en Martín Villa i en Suárez, decideix escalivar a fons els estudiants i treballadors i, sense miraments, el dia 3 de març de 1976, per provar d'aturar aquesta imparable onada de coordinadores que sacsejava molts d'indrets de l'Estat, ordenen disparar a matar.
Els representants de les coordinadores de fàbriques en lluita estaven reunits a l'interior de l'església de Sant Francesc d'Assís. Hi eren presents obrers de molts d'indrets i, en el moment en que la Policia metrallà els treballadors, prop de cinc mil homes i dones discutien en pau i ordenadament els seus problemes socials i polítics.
Assabentats que en aquella església hi havia els principals dirigents partidaris de la democràcia proletària, Suárez, Fraga i Martín Villa ordenen l'assalt. La Policia entra disparant. Maten tres joves. Francisco Aznar, de disset anys, assassinat d'un tret al cap. Pedro María Ocio, quan intentava protegir uns infants amb el seu cos, rep l'impacte de les bales. Més tard, un altre jove, Romualdo Barroso, de dinou anys, és abatut salvatgement per les forces repressives que segueixen les instruccions del govern aperturista. Hi ha desenes i desenes de ferits i detinguts.
Pareix evident que la burgesia franquista, amb aquestes accions sagnants, prova de deturar el moviment revolucionari, republicà i anticapitalista, que el carrillisme no pot controlar. Tots els sectors del règim (aperturistes i búnker) consideren que la situació ha arribat a tal punt que només es pot aturar amb la sang. Els anys 74, 75 i, concretament, el 76, han demostrat que augmenten la lluita de classes, les mobilitzacions en contra de la imposada i forçada "unitat d'Espanya", i que els pobles de les diverses nacionalitats comencen a oscil· lar del reformisme vers comportaments i actituds polítics cada volta més compromesos. La reforma s'ha de reconduir, com sigui, amb sang si és necessari. La premsa de l'Europa demoburgesa resta atemorida davant el que està passant a l'Estat espanyol. Le Monde escriu dia 5 de març de 1976: "Organitzacions revolucionàries d'extrema esquerra denuncian cada vegada més la política conciliadora [amb el franquisme] del Partit Comunista i de les Comissions Obreres, que encara controla aquest partit. Des de fa setmanes, els fets palesen un avenç cada vegada més accentuat del poble envers posicions més combatives, més polititzades".
A Mallorca, OEC, les Plataformes Anticapitalistes de Barris i d'Estudiants, les Comissions Obreres Anticapitalistes, s'encarregaren de propagar les idees i experiències avançades de Vitòria. Aleshores -seguint les instruccions de l'OEC- jo militava en el front d'estudiants, concretament a Magisteri. Juntament amb n'Antoni Mir i en Biel Matamales, ens tocà organitzar una explicació d'aquells fets -hi hagué assemblea general amb assistència massiva. N'Àngels Roig, na Margarida Seguí, na Magda Solano, en Salvador Rigo, na Josefina Valentí, entre altres bons companys i militants, treballaren fort repartint fulls volants, pintant i dibuixant cartells, aturant les classes per a explicar als alumnes els fets sagnants de Vitòria, preparant les assemblees informatives.
En aquella assemblea de solidaritat hi intervingué, per part del nostre Front Obrer, el treballador i militant de l'OEC Jaime Bueno (en "Tomàs", en l'argot de la clandestinitat), avui excel× lent advocat que jugà un paper essencial en la caiguda del corrupte govern Cañellas (PP) a les Illes. Per diverses facultats hi intervingueren en Mateu Morro i altres destacats dirigents universitaris de l'OEC. A Filosofia, hi havia, a part d'en Mateu Morro (l'actual Conseller d'Agricultura del Govern Balear i secretari general del PSM), en Joan Ensenyat i en Mateu Ensenyat (aquest darrer, provinent d'un grup que s'havia integrat en el partit provinent de Bandera Roja).
A s'Arenal, clandestinament, n'Aina Gomila, aleshores treballadora de la neteja a un hotel, explicà els fets als obrers i obreres de l'hosteleria. Na Maria Duran i en Martí Perelló s'encarregaren d'impulsar lluites solidàries per Manacor i la seva comarca; a Menorca (Maó, Ferreries, Ciutadella, Alaior, etc), el cap de la campanya de solidaritat amb Vitòria (es necessitaven diners per a treure de la presó els represaliats per la dictadura) fou en Llorenç Febrer amb els seus incansables companys provinents de les JOC.
A part dels morts a Vitòria hi hagué més assassinats arreu. Un d'aquests crims diaris va ser el del jove obrer Gabriel Rodrigo, de dinou anys, que fou "liquidat" d'una manera encara no aclarida per membres de la Brigada Social o d'alguna altra de les forces repressives de l'Estat. El cert és que aquest jove treballador, en assabentar-se dels esdeveniments de Vitòria, sortí amb altres milers de companys a participar en una manifestació no permesa en contra de la repressió feixista, a Tarragona. Acorralat per les forces de la repressió de la dictadura, provà d'amagar-se dels seus perseguidors en el terrat de la casa número 7 del carrer Landa de Tarragona (una casa de tres pisos). Poc després el seu cadàver restava, esclafat, enmig del carrer, entre un gran bassiot de sang (vegeu Cambio16, núm. 233, 15-21 març de 1976, pàg. 14). Crims com aquest eren el pa nostre de cada dia en els darrers anys de la dictadura.
¿Qui no va treballar per a explicar el que havia succeït a Vitòria? Tot el partit es va posar en cos i ànima a treure'n les ensenyances oportunes per a impedir amb totes les nostres forces que aquests fets es repetissin o s'oblidassin. Na Dora Muñoz en el Front de Mestres, en Guillem Coll a Inca (organitzant les primeres assemblees obreres amb els treballadors de la sabata a Inca, Lloseta, etc), en Gori Negre i na Rosa Vich a Santa Maria... No acabaríem mai el llistat de companys que treballaren en aquesta línia de solidaritat fent xerrades, recollint diners per obres, hotels, barris i facultats, escrivint articles, fent fulls volants, editant cartells, enganxines de protesta contra la salvatge repressió feixista...
Amb aquests assassinats la burgesia espanyola demostrava el que estava disposada a consentir i el què no volia de cap de les maneres. I això era: sí a un pacte amb l'oposició per a mantenir l'essencial de l'estat capitalista (oferint la possibilitat d'una constitució monàrquica, imperialista i capitalista); permanència de tots els aparats repressius de la dictadura; no res de depuració de criminals i torturadors; ni parlar-ne de república federal o autodeterminació de les nacionalitats oprimides, de democràcia popular, o del poder dels treballadors. Finalment, després de la caiguda del govern Arias -pels seus grans errors i continuats crims, que posaven en perill la reforma- (juliol de 1976), els punts de vista de la pretesa "oposició" democràtica i els hereus "liberals" del franquisme s'anaren apropant fins a coincidir totalment i absolutament.
Vist en perspectiva, el que tots els sectors del règim demanaven -i que la "oposició" els concedí benèvolament a canvi d'unes poltrones- era una llei de punt final dels crims de la dictadura. Com diria El País (6-VIII-95, pàg. 14): "La única ley de 'punto final' la hicimos los demócratas para los franquistas".
Any 1976: punt àlgid de la lluita popular contra la dictadura
Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc)
© Miquel López Crespí
Març de 2006
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Turmeda | 05 Febrer, 2024 19:19 |
Una classe de nous-rics sense escrúpols, mancats de sensibilitat social i mediambiental han fet un mal que, si no l’aturam amb tot el pes de la llei, podria esdevenir irreversible. Des d’aquestes pàgines ens afegim a les exigències de tants i tants sectors de la societat civil de la nostra terra demanant un increment de tots els recursos tècnics, econòmics i humans per donar suport a la Fiscalia Anticorrupció en aquesta tasca de salut pública que esperam que només hagi començat. (Miquel López Crespí)
Corrupció i ètica
Llorenç Capellà | 15/02/2011 |
José Blanco ens ha recordat que, a la darrera campanya electoral, Rajoy posava Camps i Matas com a exemples de bona gestió. A quatre anys vista, cal saber si Rajoy es va equivocar o no, perquè atesos els casos de corrupció que esquitxen el Partit Popular, el ciutadà pot plantejar-se, sense por d'ésser superficial, si Pepé és sinònim de xoriço. Que entre els conservadors hi ha gent (probablement molta) que es deixaria tallar una mà abans de posar-la a calaix d'altri...? Ben segur que sí. Si més no, així ho creiem. O, si tant voleu, tenim l'obligació de creure-ho per higiene moral, per un respecte envers la condició humana. Tanmateix, el fet que la denúncia reiterada d'uns fets delictius en els quals, de prop o d'enfora, hi ha involucrada gent del Pepé, no es tradueixi en una incidència a la baixa en la intenció de vot cap aquest partit, ens fa trontollar algunes de les certeses bàsiques que tenen a veure amb la suposadament sòlida ètica col·lectiva. Aquest darrer quadrienni, els conservadors i els gitanos de Son Banya han col·lapsat els jutjats de Mallorca.
O dit amb altres paraules: els casos de corrupció i droga han marcat el perfil delictiu de la societat. Suposo que la Paca no aconseguiria el suport de les urnes, encara que ella, potser en veure quina és la tendència actual del vot, anunciés, no fa gaire, que ben igual encapçalava una nova formació política. Però tot i que pensem que no obtindria el tant per cent necessari per a aconseguir representació parlamentària, ens queda el dubte de saber si no la votarien per les prevencions d'índole racista que activa la seva ètnia o pel seu historial delictiu. Mireu, doncs potser seria pel primer supòsit. En tinc prou, per a afirmar-ho, amb el repàs de la darrera enquesta de l'IBES (publicada diumenge a UH) que dóna trenta diputats al Pepé. És a dir, majoria absoluta, cosa que equival a confiança absoluta. La conclusió de tot plegat és demolidora. Si els escàndols Ibatur, Palma Arena, Cola cao, Òpera, etcètera, etcètera, no minven credibilitat als conservadors, és perquè hi ha una part important de l'opinió pública que no considera la corrupció un fet delictiu. Ben al contrari. Segons es veu, el fet d'haver participat en algun embull de diners, dinerots i dinerel·los pot suposar un cop de prestigi en el currículum. Un mèrit afegit, sens dubte.
Diari de Balears (dBalears)
Una classe de nous-rics sense escrúpols, mancats de sensibilitat social i mediambiental han fet un mal que, si no l’aturam amb tot el pes de la llei, podria esdevenir irreversible. Des d’aquestes pàgines ens afegim a les exigències de tants i tants sectors de la societat civil de la nostra terra demanant un increment de tots els recursos tècnics, econòmics i humans per donar suport a la Fiscalia Anticorrupció en aquesta tasca de salut pública que esperam que només hagi començat. (Miquel López Crespí)
Andratx i la corrupció urbanística
La recent detenció del batle d’Andratx, Eugenio Hidalgo, del director general d’Ordenació del Territori, Jaume Massot, i del zelador d’obres Jaume Gibert, ens situa no solament davant un cas d’especulació urbanística, sinó sobre tot davant el problema, ja històric de la “balearització” de la nostra terra. De fa moltes dècades, sobretot a partir del gran desenvolupament turístic dels anys seixanta, el paper incontrolat de la construcció feta de qualsevol manera, una construcció “salvatge”, en definitiva, ha sensibilitzat generacions d’illencs quant a la necessitat urgent de controlar aquest desgavell que amenaça amb exhaurir els nostres minvats recursos naturals.
Qualsevol persona amb un mínim de seny sap a la perfecció que els minvats recursos naturals de què disposam no permeten aquest creixement il·limitat, i més quan es fa sense respectar ni l’actual legislació. Es tracta de complir i fer respectar les lleis en vigor en matèria d'urbanisme, i també, d’aconseguir que el govern de torn s’adoni de la situació insostenible en què ens trobam i dicti els corresponents plans d’ordenació territorial.
Eugenio Hidalgo i tots els Hidalgos que podrien sortir a la llum pública si la Fiscalia continuava aprofundint en les investigacions, no solament no han estat sensibles a les necessitats de preservació de recursos i paisatge que té la nostra terra, sinó que han abusat fins a límits increïbles esdevenint uns perillosos depredadors indiferents a les nostres necessitats com a col·lectivitat. El GOB, preocupat per la situació d’emergència en què ens trobam, ja havia presentat a la Fiscalia més de quaranta denúncies per presumptes delictes urbanístics comesos a Andratx. Les denúncies presentades anaven agrupades en dues tipologies d’irregularitats. Com molt bé explica l’organització ecologista, el primer tipus d’irregularitats consistia en llicències il·legals dins el sòl rústic. Es tractava d´unes llicències de construcció donades a parcel·les sense la superfície mínima per a ser edificades, parcel·les que s’acaben construint a base d’una llicència municipal atorgada per informes i certificats irregulars del zelador i el cap d’Urbanisme. Com explica el GOB, en la totalitat dels casos aquestes llicències il·legals afecten zones protegides.
Les denúncies dels presumptes delictes urbanístics d’Andratx presentades pel GOB a la Fiscalia es refereixen també, i basta que consulteu el web d’aquesta organització per a tenir tota la informació al vostre abast, a llicències il·legals d’edificis d’apartaments dins sòl rústic atorgades per l’Ajuntament sota l’aparença de sòls urbans.
Les situacions irregulars, l’especulació urbanística detectada a Andratx, es pot estendre a nombrosos municipis de les Illes. L’expresident del Govern de les Balears Francesc Antich parlava recentment d´una possible investigació a més de quinze ajuntaments. Tots els mallorquins i mallorquines sabem que arreu es donen casos iguals o pitjors que el d’Andratx. Aquestes típiques situacions irregulars són les culpables de les destrosses paisatgístiques i territorials que hem patit aquestes darreres dècades, tant a l´interior de Mallorca com a la costa.
Davant els fets que vivim aquestes darreres setmanes és ben hora que la societat mallorquina s’adoni que no podem continuar per més temps en mans d’especuladors sense escrúpols, aprofitats que utilitzen de forma fraudulenta determinades disposicions de la llei de sòl rústic. Les institucions encarregades de fer complir la llei, els partits i organitzacions conservacionistes que han estat a l’avantguarda de la lluita per a preservar el nostre paisatge i minvats recursos naturals, la societat civil de les Illes, han de ser molt exigents a demanar responsabilitats al màxim alhora que, d´una forma immediata, el Govern, el Parlament, haurien de modificar els aspectes d’ambigüitat que hi pugui haver en la normativa urbanística per tal d’aturar casos de possible corrupció com el que ens ocupa en aquests moments.
La detenció d’Eugenio Hidalgo i companyia és el primer gran i espectacular cop que s’ha donat a la corrupció urbanística a les Illes. Les investigacions haurien de continuar i ampliar-se sense tenir mai en compte el color polític del municipi investigat. El que han fet i fan amb la nostra terra gent que no l’estima no té nom. Potser ja han destruït o estan a punt de destruir tot el patrimoni que ens llegaren els nostres avantpassats. Una classe de nous-rics sense escrúpols, mancats de sensibilitat social i mediambiental han fet un mal que, si no l’aturam amb tot el pes de la llei, podria esdevenir irreversible. Des d’aquestes pàgines ens afegim a les exigències de tants i tants sectors de la societat civil de la nostra terra demanant un increment de tots els recursos tècnics, econòmics i humans per donar suport a la Fiscalia Anticorrupció en aquesta tasca de salut pública que esperam que només hagi començat.
(12-XII-06)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
El sistema suposadament democràtic que regeix les institucions espanyoles conviu en el dia a dia amb el robatori que es fa a la ciutadania de la seva capacitat de decidir. Un sistema veritablement democràtic, fonamentat en la democràcia participativa, en el control ciutadà de la gestió de tots els organismes públics, institucions i empreses, no permetria la corrupció. (Llorenç Buades Castell, militant de la CGT)
Corrupció.
Per Llorenç Buades Castell.
El sistema suposadament democràtic que regeix les institucions espanyoles conviu en el dia a dia amb el robatori que es fa a la ciutadania de la seva capacitat de decidir. Un sistema veritablement democràtic, fonamentat en la democràcia participativa, en el control ciutadà de la gestió de tots els organismes públics, institucions i empreses, no permetria la corrupció.
La corrupció només es pot combatre amb una democràcia real i no amb aquest sistema de mínims que en realitat empara models institucionals fonamentats en la manca de transparència, en la verticalitat i en una oligarquia del poder que es concentra totalment en les cúpules partidàries, sindicals, institucionals i empresarials públiques.
La manca de democràcia possibilita l’exercici jeràrquic i arbitrari del poder, a dreta i a esquerra, i és la que permet que poques persones puguin decidir sobre els béns dels altres, sobre les seves contribucions econòmiques, i moltes vegades sobre les pròpies persones que formen part d’una xarxa clientelar de carácter vertical que els suporta.
El sistema vertical de poder es practica gairebé a tot arreu, i com més gran és l’associació, partit , empresa o institució, encara és fa més evident. Aquest sistema, en la dreta, és natural. Allò que no és natural és que l’esquerra, que predica la transformació social es fonamenti en el dirigisme de molt poques persones. Tampoc és natural que l’esquerra depengui de la banca, enlloc de dependre de la seva afiliació. L’esquerra d’aquest i de molts països té una dependencia absoluta del crèdit bancari, i els crèdits es paguen o quan no es poden pagar es condonen amb favors i compensacions.
Quan els partits i sindicats tenen deutes impagables han de vendre la seva autonomia, i les cúpules que els gestionen solen fer-ho sense embuts amb compensacions diverses. Així funciona el sistema. I aquests encara tenen la barra de dir que volen transformar el món.
A l’ombra d’un sistema corrupte hi conviuen moltes gents. La Cosa Nostra és benevolent amb els seus i la seva xarxa clientelar. Les màfies es barallen o pacten per espais de poder. En el món institucional passen coses semblants, sorgeixen baralles, desequilibris i nous equilibris que sorgeixen de la relació de forces entre les parts.
És evident que no és el mateix Corleone o Al Capone que un delinqüent marginal, com no és el mateix el PP i el PSOE que el Corrent Roig. Només qui accedeix al poder en pot fer abús. El batle de Sant Joan, encara que sigui del PP, no pot gaudir del poder d’un Hidalgo, i és ben segur que un burócrata sindical de pes dins una SEAT-Volkswagen o una FORD, i els d’alguns bancs i caixes d’estalvi , públiques o privades té més poder que el batle de Sant Joan. La corrupció travessa des de fa molts anys tota la xarxa institucional encara que l'atenció només es concentri en els aspectes urbanístics. I encara que moltes persones no són corruptes, si són moltes els i les que conviuen amb entitats que admeten la corrupció i que defensen als corruptes.
Molts afiliats de partits, associacions i sindicats permeten la corrupció. Alguns perquè en són beneficiaris en major o menor grau, i altres perquè són simplement fidels i poc crítics, o perquè la finalitat justifica els mitjans. També s’ha de dir que és la possibilitat d’accedir al poder en benefici propi és allò que atrau a molta gent a la política o a l’exercici del poder en diverses institucions. Allò fonamental és que el poder corromp i el poder absolut és el que més corromp. Limitar al màxim aquest “absolutisme” és la garantia per evitar la corrupció.
La corrupció política no provoca baixes entre els afiliats i afiliades del Partit Popular, i tampoc va provocar baixes excessives en el PSOE en temps de Felipe. Les escissions que es produeixen per aquests motius mai no solen ser molt significatives entre l’electorat, tot i que puguin significar una eventual derrota electoral per pocs punts, en funció de l’abast que donin els mitjans de comunicació i de creació d’opinió al servei dels qui realment ramenen les cireres darrere el bastidor. Normalment dins les organitzacions polítiques, sindicals i socials prevaleixen els interessos propis de les persones que hi treballen i viuen de la situació que a l'ètica i al compromís amb les idees.
Les persones que prioritzen la seva manera de viure als interessos generals ben aviat desenvolupen arguments i les justificacions filosòfiques necessàries per a fer valer la seva actitud, pròpia dels professionals de la política, del sindicalisme o de l'associacionisme.
Molts polítics corruptes guanyen eleccions i per tot arreu. A Nigèria com al Japó han guanyat eleccions polítics corruptes, Si Lula ha guanyat unes eleccions, amb un partit implicat en escàndols, malgrat baixar a les primàries, i amb l’aval de corrents internes crítiques suposadament roges que donen continuïtat al projecte petista, també el PP pot guanyar les eleccions a Mallorca i Eivissa.
Web Ixent (Esquerra alternativa anticapitalista i antifeixista de les Illes)
Turmeda | 04 Febrer, 2024 23:06 |
La novel·la històrica a les Illes - Els revolucionaris mallorquins antiborbònics dels segles XVIII i XIX en les novel·les Paris 1793 (El Tall Editorial) i La Conspiració (Edicions Antinea), Premi Internacional de Narrativa de l´any 2006 (Castelló, País Valencià) - (vet aquí un petit tast de l' obra La Conspiració) -
LA CONSPIRACIÓ
-Començaré aquest informe amb la narració de la gran traïció que, a imitació dels luctuosos fets de París 1789 (atac a la Bastilla dia 14 de Juliol; creació de la Guàrdia Nacional; repartició de més de trenta mil fusells entre el poble...), tenien ordida Miquel Sureda de Montaner i els seus còmplices. Hem comprovat que molts d'aquests -professors, mestres, opositors a càtedra i alguna gent d'oficis vils com poden esser sabaters, comerciants, impressors o llibreters- eren destacats membres de les lògies maçòniques o de sectes anticatòliques. La intenció de Miquel Sureda i els altres conspiradors era, com ja he dit, transtornar i mudar el nostre catòlic govern a imitació de les novetats esdevingudes a la nació francesa alhora que feien tot el possible per desmembrar la nació espanyola i proclamar la República catalana.
Entre els detinguts -provats agents de l'Assemblea Nacional, primer, i de la Convenció, després- cal destacar el professor de la Universitat de Salamanca Ramón de Salas, autor de l'anticristià pamflet clandestí Oración apologética en defensa del estado floreciente de España. Aquesta terrible i diabòlica oració, manuscrita o difosa mitjançant la impremta, és l'escrit que més mal ha fet a la nostra cristianíssima Majestat i a la Santa Fe Catòlica en els darrers anys. I és un exemple que demostra clarament per quins camins tan errats pot marxar l'ensenyament si no controlam amb fermesa col·legis i universitats. Inquisidors generals, bisbes, ministres del rei hem arribat a la conclusió que molta d'aquesta mala literatura, l'endemesa contrària a la Fe que estam analitzant de present, anà covant a partir de la nefasta publicació El Censor, que, dirigida per l'advocat Lluís García, contribuí a enverinar la sana ment dels nostres estudiants entre 1781 i 1787 (data en què finalment la publicació fou suprimida). Hom ha trobat exemplars d'aquesta nefasta Oració a diversos pobles de Mallorca -concretament a sa Pobla, Muro, Inca i Sineu-, a Madrid, Barcelona, València, i ens han arribat informes que parlen de la seva circulació per col·legis i seminaris de l'Havana i Mèxic (sense mancar-hi tampoc algun convent). Particularment som de l'opinió que els jesuïtes han tengut part de culpa en la introducció al país de qualques idees contràries a la nostra tradició. La propaganda dels desgraciats exemples dels experiments comunals amb els indis així ho demostren. Segons els nostres informes, també els jesuïtes són els introductors a l'Imperi espanyol de l'obra de l'abat Gabriel Bonnot de Mably, destacat seguidor de Rousseau que pretén demostrar que la propietat privada no és un dret natural. Entre d'altres errors, els llibres de Mably (que morí l'any 1785) expliquen que fou en temps d'aquesta societat primitiva -aquella en la qual no era coneguda la propietat- quan la humanitat va esser més feliç.
Ramón de Salas ha estat detingut juntament amb el mallorquí Miquel Sureda. Aquest darrer era, evidentment, el cap principal de la conspiració, però li donaven suport i hi col·laboraven activament un tal Josep Lax, mestre d'humanitats; Sebastià Andrés, opositor a una càtedra de matemàtiques; Manuel Cortés, ajudant de l'escola d'enginyers; l'advocat Bernat Garasa -arribat recentment de París amb nombroses publicacions revolucionàries que es disposava a traduir al castellà i altres llengües de la nació-. Altres conspiradors que també, d'una manera inexplicable, anaven i venien de l'estranger eren Joan Pons Izquierdo, que, sotmès a turment, acabà confessant que a França havia ajudat els descreguts que volien acabar amb aquella cristiana monarquia. Monarquia, cal no oblidar-ho, d'on prové la sàvia nissaga dels nostres reis -la casa de Borbó- d'ençà l'any mil set-cents. Tots plegats formaven part dels Comités espagnols que tenien els caus a Baiona i Perpinyà especialment, des d'on, de forma constant i sense treva, introduïen llibres i les més diverses traduccions dels discursos de Marat i Robespierre a la Convenció. Resta igualment provat que aquest estol de tèrbols personatges no es donaven per satisfets amb llur feina dissolvent de les més sagrades essències d'Espanya. Ans al contrari, aprofitant l'entrada de les tropes franceses a Catalunya, l'any 1793, fent costat a un exèrcit de la Convenció comandat pel general Jacques Coquille Dugommier, penetraren en la nostra cristiana i espanyola Catalunya per a proclamar-hi una República catalana del tot sotmesa a París i a les forces del mal. Cal tenir en compte que la lluita contra el cristianisme, la "descristianització" de la societat, és una de les tasques essencials de les sectes dels nostres enemics. Hem de recordar que el combat dels jacobins contra la nostra Santa Fe Catòlica augmentà en intensitat a partir dels criminals esdeveniments del 14 de juliol de 1789 i, posteriorment, dels fets del 10 d'agost de 1792. Pels interrogatoris portats a terme pels cristians i fidelìssims servidors del Sant Ofici sabem de la presència, documentada, de tots els implicats en el judici, en el luctuós assalt a la Bastilla. Testimonis presencials provinents d'alguns agents de la Inquisició que, sota excusa de negoci, eren a la capital francesa, ens han redactat un acurat informe de les activitats revolucionàries de Josep Lax, Sebastià Andrés, Bernat Garasa, Manuel Cortés, Joan Pons, José Marchena i Magdalena Mateu. Document que, contrastat amb altres informacions provinents d'amics francesos que hagueren de sortir del seu país, ens mostren un quadre de degradació i d'accions violentes impossible d'imaginar per a una ment educada en la por de Déu i dels manaments de la Santa Mare Església. Recordem que el 14 de juliol fou assaltada la Bastilla, una fortalesa de París, símbol, durant segles, de la defensa de l'ordre i el cristianisme. El governador de la fortalesa, juntament amb alguns dels oficials més lleials de Sa Majestat el rei Lluís XVI, varen ser brutalment assassinats per una massa ferotge d'homes i dones sense ànima, posseïts per l'esperit de l'infern, dominats pel Diabòlic. Els caps dels defensors de la Fe foren portats per tots els carrers de París dalt d'altes piques mentre el poble desfermat, cantant cançons obscenes i contràries a la Fe, celebraven llur sangonós triomf. Anys endavant, la mateixa gent esvalotada atacà el Palau de les Tulleries; i l'Assemblea Nacional, a la força, impulsada per les circumstàncies i la pressió del carrer, decretà l'empresonament del rei i de la reina. Per a la gent d'ordre, per als cristians d'arreu del món, tant el 14 de juliol com el 10 d'agost són dates molt tristes. En els esdeveniments que s'han esdevingut en el país veí, hom pot constatar la criminalitat del poble revoltat. Alguns nobles i virtuoses princeses foren executats sense judici per llurs criats. Els caps d'aquests màrtirs del nostre temps foren passejats per la xurma xopa de sang. Un poc més endavant, en plena dictadura jacobina de Marat i Robespierre, fou ordenat el tancament de les esglésies, hom prohibí les misses. Molts capellans foren assassinats sense miraments. La Convenció decretà la llibertat de culte i, el que és encara pitjor, permeté la propaganda dels ateus contra qualsevol religió. La follia revolucionària continuà i s'aprofundí. S'inventà un nou calendari. Els noms dels mesos i dels dies foren mudats. La pobra gent s'hagué d'acostumar a dir "Germinal" per a parlar dels mesos de març-juny. "Messidor" era juny-juliol, i "Termidor" el juliol-agost. Les bogeries s'estenien per tots els aspectes de la vida quotidiana. Sense el control de les autoritats, desbordades pels esdeveniments i la ràbia de la xurma contra tota mena de lleis i manaments, París, tot França ha viscut, i viu encara, espectacles d'una crueltat indescriptible, ja que a la plaça que en diuen "de la Revolució" s'ha instal·lat un terrible giny mai vist en el món que, armat d'un poderós tallant, pot tallar caps sense aturar. Monstre, sangonós ídol de la maldat al qual cada dia són immolades les ànimes més generoses d'aquell pobre país. I què en direm de les esglésies i catedrals esdevengudes tabernacles per a la impietat? Tots els temples han estat vilment profanats i les capelles despullades de llurs sants i santes. Ara, dones mig despullades, agitant la terrible bandera tricolor damunt els altars, mostrant totes les vergonyes, sacerdotesses d'un cruel culte als instints més baixos de la societat, animen amb llurs càntics excitants les multituds que ara s'hi congreguen per adorar, com si fossin els nous sants d'aquesta societat sense fre, les imatges de Brutus, l'assassí de Cèsar, Espàrtac, Rousseau, Marat i tot home o dona que ha feinejat contra la nostra santa moral catòlica, l'odre establert per voluntat divina. Els detinguts, a part de mantenir relacions amb diverses lògies i clubs revolucionaris francesos -especialment els jacobins, que tenen el centre d'irradiació en el club dels Cordeliers-, han confessat la importància que han tengut determinats diaris en la formació de llurs equivocades idees. Són publicacions extremament crítiques i que nosaltres havíem consentit per ignorància del perill que en representava la difusió. Parl especialment de El Observador, editat per l'abat Marchena. Igualment han tengut relacions d'afinitat amb un tal Santibáñez, professor del seminari de Bergara. Molts abans que Miquel Sureda de Montaner sortís de Mallorca per ajuntar-se amb els membres de la infame conspiració que ens ocupa, els principals inductors de les reunions i introducció a Espanya dels més diversos escrits dissolvents, eren José Marchena i Miguel Rubín de Celis. Ambdós, vivint des de feia molts d'anys a França, enviaven als conspiradors empresonats papers i tractats de notable significació revolucionària per a la posterior distribució pel regne. El contracte social de Rousseau ha estat un dels llibres que més mal han fet a la societat. Les acostumades ximpleries fent referència a la bondat congènita de l'home! Entre els nombrosos papers trobats a l'execrable Miquel Sureda cal destacar la proclama A la nación española. Pamflet que serví a l'abat Marchena per a l'admissió al Club d'Amics de la Constitució, a Baiona. Malèfic escrit que comença dient, parlant de la Santíssima Espanya: "Senyors: 'Vénc de la terra de l'esclavatge, de la terra del més arrelat despotisme religiós i civil. Un país on tots els poders s'ajunten per a aixafar alhora els homes honrats. Un país on minut a minut l'home plany la desgràcia d'haver nascut en aquest indret...". Llegit aquest fragment, ja ens podem imaginar tota la resta! Entre tots els papers, cartes i llibres que s'han pogut trobar als detinguts, destaquen per la seva maldat, per la seva insaciable set de sang, els del jacobí Jean-Paul Marat, agitador de professió i ànima de la revolució, maligne esperit que ha inspirat els pitjors crims que hom pot imaginar, autor de les proposicions més agosarades contra tota persona i institució que no vol acotar el cap davant la injustícia. Resta provat que els acusats, després del fracàs en la tasca de bastir una República catalana a imitació de la francesa, decidiren consolidar les forces de la conspiració traslladant-se a Madrid. A la capital del regne es reunien en diversos hostals, tavernes i cases particulars -en farem la relació al final de l'informe- on discutien i traduïen les obres de Montesquieu, Voltaire, Rousseau i altres pensadors igualment equivocats i anticatòlics. Per a preparar la conspiració jacobina a Madrid havien començat a estudiar totes les revolucions de les quals hi havia constància en els llibres d'història. Defensors d'una pretesa república romana, eren enemics, com hem indicat al començament d'aquest informe, del gran Cèsar conqueridor de les Gàl·lies i es declaraven partidaris de Brutus, l'assassí, que amb altres conjurats del Senat romà finí amb la vida del gran dictador. En les seves reunions secretes ressuscitaven la memòria d'Espàrtac, posant com a exemple d'honor i de valentia, no pas la vida dels emperadors sinó la dels esclaus, la xurma que cremava temples, calava foc a les viles senyorials, assassinava els seus amos naturals: patricis i generals. Igualment discutiren la revolta de Cromwell a Anglaterra l'any 1668 en contra d'aquell magnífic sobirà que fou -fins a la seva execució per part d'un exèrcit de fanàtics- Carles I. Tot servia, doncs, a llurs sinistres propòsits. La revolta dels comuners castellans contra l'Emperador Carles V; la guerra de les Germanies a València i les Mallorques. Cal llegir, per a creure-ho, les mentides i falsedats que explicaven sobre la sàvia política de Felip V en relació amb una infidel Catalunya que, sense sentit patriòtic, s'havia venut als austríacs posant en perill la unitat d'Espanya i de retop la fortalesa del nostre Imperi arreu del món. Sabem que s'inspiraven principalment en el llibre de Marat intitulat Les cadenes de l'esclavatge (un patracol indigest i mal escrit). Aquest metge ressentit -molta gent diu que només va arribar a tenir cura de porcs i animals de granja-, sense clients; aquest "científic" fracassat -l'any 1782 l'Acadèmia de Ciències negà validesa als seus experiments damunt l'electricitat-; aquest personatge tèrbol, castigat per Déu Nostre Senyor, malalt -havia de romandre tot el dia dins d'una banyera-, envejós dels fastos dels nobles i gent d'alta posició social, carregava a la monarquia, a la cort que sàviament governava des de Versalles, la culpa de totes les desgràcies de la terra. Mai no s'ha vist escrit en un llibre, des que el món és món, tal quantitat de desbarats acaramullats! Marat escriu sense descans plagiant allò que li convé, modificant el pensament dels clàssics segons els seus interessos, utilitzant citacions de Tit Livi, Tàcit i Plutarc contra prínceps i reis. Falsifica i manipula tota mena de documentació que li arriba a les mans (les històries de les repúbliques italianes); santifica, com ja he informat abans, Cromwell, tots els regicides de qualsevol època o contrada. I... ¿a quines conclusions arriba aquest ferotge enemic del gènere humà? No cal pensar gaire per a imaginar on condueix el seu pensament. A Les cadenes de l'esclavatge explica fil per randa com és precisament la monarquia la pitjor institució que té la humanitat, el principal obstacle que cal enderrocar si l'home vol assolir la utòpica llibertat que ell predica. I, ¿qui serà, qui és, l'heroi, en tan al·lucinant interpretació de la història? Evidentment, l'heroi, el "salvador" del món, és el poble inculte, la massa treballadora, els desheretats de la nació, la púrria sense cultura ni sentiments que, per a Marat, són la part més sana del gènere humà. Les constants aberracions del llibre -era a punt de ser traduït!- que hem confiscat a Miquel Sureda i als seus sequaços, no acaben aquí. Marat, inspirat igualment pels enciclopedistes, enemics permanents de la religió, afirma que són els grans financers, la noblesa, els especuladors, els latifundistes, qui causen tots els mals que pateix l'home sobre la terra. I, si encara faltava res per a aconseguir que tots els seus desencaminats lectors anassin a l'infern, el sanguinari botxí ens vol convèncer que és precisament el cristianisme -predicant la santa paciència i la resignació entre els pobres- allò que ajuda els rics a fruir eternament dels seus privilegis. Aquest era un dels llibres que Miquel Sureda de Montaner i Josep Lax estaven traduint al castellà i al català en el moment de la seva detenció. Qualsevol paper, qualsevol idea herètica i perniciosa servia als designis dels empresonats. En els escorcolls fets per les autoritats s'han trobat igualment nombrosos escrits d'aquell mal advocat de províncies, Maximilien Robespierre, essència de la maldat damunt la terra, que mai no s'havia pogut guanyar la vida exercint la seva professió, i aquesta és la causa de l'amor que tenia per la política, sense cap mena de dubte. Entre els documents trobats a la fonda on es reunien els conspiradors detinguts hi havia diversos escrits d'aquest Robespierre, d'execrable memòria, ànima germana del cruel Marat. Es tracta de les proclames més diverses, aïrats pamflets, discursos on es demana l'execució del rei de França i de la reina Maria Antonieta, ambos assassinats recentment, seguint les instruccions de Marat, Robespierre i Saint-Just, feres que tant estimen els nostres seguidors de la Convenció. Molts dels escrits eren ja traduïts al castellà. Mitjançant les proves adients, a través de diverses comprovacions fetes per frares i sacerdots al servei d'aquest tribunal, s'ha pogut constatar qui era el traductor dels escrits. Tot plegat ha servit als membres d'aquest tribunal reial per a establir, amb justícia, i sense por de cap mena d'error, el grau de responsabilitat de cada un dels implicats en la conspiració que, amb execrable perversitat, pretenia commocionar el regne a l'estil i manera com els enemics de la Fe ho han fet a França. Dellà els Pirineus, aquells qui tenien cura d'aqueixes traduccions confiaven a explicar "la bona nova" de la mudança de lleis i costums a totes les regions espanyoles. Amb promeses de repartiment de propietats i d'aconseguir la "vertadera justícia" a la terra, excitaven la malaltissa imaginació del poble. Confiaven d'anar arreplegant adeptes i seguidors entre les diverses classes socials -especialment entre la gent més mancada de cultura i més envejosa de la riquesa dels poderosos-. Amb promeses, discursos i alguns regals -sopars i vi gratuïts, festes de balls prohibits als boscos- esperaven anar ajuntant una munió de seguidors que, en arribar el moment preparat pels conspiradors, s'alçassin en contra del nostre rei, proclamant, si no jurava aquest la Constitució que estaven redactant, una República a imitació de la francesa. Cal dir que algunes guerres mantingudes pel nostre monarca en defensa de la Santa Fe Catòlica; les calumnies fent referència a les relacions entre la reina Maria Lluïsa i el príncep de la Pau, el senyor Manuel Godoy, d'amagat del rei Carles IV; la pesta que assola diversions regions espanyoles; la fam -el blat no basta per a mantenir una població tan afamegada-; la inoperància, aquests darrers anys, del Sant Tribunal de la Inquisició; la disminució de les condemnes i desterraments a penals d'Amèrica (a indrets insalubres d'on poca gent tornava); tot això ha anat creant les condicions necessàries perquè hi hagi un munt d'errats, munió de desesperats, folls de tota mena útils per a anar creant un invisible, però cada vegada més poderós, exèrcit de possibles adlàters dels conspiradors. Quan es mesclen el fanatisme amb la utopia, la fam amb l'ànsia de novetats, el resultat pot ser completament explosiu! I, en aquesta conspiració que ens ocupa, no tan sols eren alguns nobles, professors i mestres equivocats, advocats seduïts per l'exemple del poder absolut que arribava de França, els qui ordien plans contra l'ordre establert. També l'església -si bé en una escala petita i insignificant- s'ajuntava a la conspiració. Per sort hem pogut investigar els papers de Fra Miguel de Santander i del caputxí Fra Diego de Cádiz, i ha estat possible aturar de bon principi una malaltia que amenaçava d'estendre's per seminaris, convents i rectories. Els responsables màxims d'aquesta fallida provatura de mudar les lleis i costums del regne són -no tenc cap dubte al respecte- Miquel Sureda i Josep Lax, agents dels jacobins i individus que havien creat grups de "afinitat filosòfica" -lògies maçòniques- a Mallorca, Salamanca, Barcelona i Madrid. Per la gran quantitat de documentació que els hem pogut agafar i que ara estudien els procuradors reials, sabem a la perfecció que d'ençà de molt temps mantenien correspondència amb els principals instadors dels lamentables fets parisencs. A casa de Miquel Sureda hem trobat cartes signades pels més violents agitadors de la Convenció. Escrits d'Hébert i Chaumette, exemplars originals dels pamflets revolucionaris L'ami du peuble, Le moniteur patriotique, Le Junius français, Le père Dechesne... Hi ha igualment, en la documentació intervinguda, discursos de Saint-Just, Camille Desmoulins i Lafayette a l'Assemblea Nacional francesa i una àmplia relació dels fets del 14 de juliol de 1789 i del 10 d'agost de 1792, així com nombrosos esborranys de constitucions -totes a imitació de la francesa-. Però els documents i instruccions més comprometedors són els signats per Michelangelo Buonarrotti, descendent del gran Miquel Àngel i un dels caps de la maçoneria parisenca. Buonarrotti, Sylvain Maréchal i François-Noël Babeuf són els fundadors de la "Société du Panthéon", una de les més radicals que han existit mai sobre la terra, propugnadora d'una utòpica i perillosa societat igualitària situada fins i tot a l'esquerra dels mateixos Marat i Robespierre. Per tant, si analitzam amb cura tot el material que obra en el nostre poder, podem constatar com la tendència dels empresonats no era -ni molt manco!- una de les branques conciliadores o partidàries de la preservació de la monarquia francesa. A l'Assemblea Nacional, abans de la Convenció i de la dictadura dels jacobins, sempre hi havia hagut una tendència que pugnava per mantenir les lleis i disposicions del passat. Durant un cert període, els monàrquics constitucionalistes formaven el grup més influent de l'Assemblea (Mirabeau, l'abat Sièyes, Lafayette). Aquests homes, malgrat equivocacions i errors, sempre s'oposaren a la fracció que comandava el tirà Robespierre. Per tot el que sabem, per la gran quantitat de diaris (L'ami du peuple o les publicacions del radical Hébert), hem comprovat que els detinguts eren partidaris dels que, a París, impugnaven en tot moment les proposicions moderades de l'Assemblea i simpatitzaven amb els sectors més extremistes, els partidaris de l'execució de Lluís XVI i Maria Antonieta, de la proclamació de la República i de l'extermini sense pietat de tots els nobles que caiguessin en llur poder.Turmeda | 04 Febrer, 2024 14:14 |
La vida, durant la postguerra, en un d'aquests batallons de treballs forçats, era duríssima, i molts moriren, se suïcidaren o foren executats. El meu pare em contà històries concretes de molts de soldats, comandants i oficials de la república, homes que havien lluitat heroicament a Terol, Belchite, Madrid, Alfambra, que es llançaven desesperats pels penya-segats de la carretera de la Victòria en no poder suportar la feina, el mal menjar i el tracte humiliant a què eren sotmesos. (Miquel López Crespí)
Però amb la "pau" dels vencedors no finiren ni la misèria ni els patiments dels derrotats. De 1936 a 1943 els historiadors ens donen noves de més de dos-cents mil presoners republicans morts per execució o per malalties als camps de concentració i als batallons de treballadors del nou règim. Capítol especial mereix tot el que fa referència als camps de concentració a Mallorca, i sobretot caldria investigar acuradament el destí de tants d'homes que hagueren de treballar en condicions infrahumanes en aquells anys d'humiliació i desfeta. El meu pare, Paulino López, fou un d'aquests milers de presoners de guerra que vingueren a Mallorca, no de turisme, sinó com a membres d'un "BATALLON DE TRABAJADORES". Exactament el Batalló núm. 153 i amb el núm. de presoner 7.642. Aquells primers presoners de guerra foren destinats primerament al magatzem de Can Garroví de sa Pobla (després fou l'Institut de la plaça del Mercat) i més endavant a uns dels campaments-base per a la construcció de la carretera Alcúdia-la Victòria.
El responsable superior d'aquell batalló de presoners de guerra era un coronel amargat anomenat Emilio Izquierdo Arroyo, un mutilat de guerra del Marroc que no havia ascendit en "la Cruzada", i això li feia ser duríssim amb els presoners del camp de concentració. Un poc més humanitari amb els soldats republicans presoners era el capità Agustín Martínez. El "Batallón de Trabajadores núm. 153, juntament amb altres unitats de càstig, treballà intensament en la construcció de la carretera d'Alcúdia al port de Pollença, en la d'Alcúdia a la Victòria, i en molts d´altres indrets de la comarca.
La vida, durant la postguerra, en un d'aquests batallons de treballs forçats, era duríssima, i molts moriren, se suïcidaren o foren executats. El meu pare em contà històries concretes de molts de soldats, comandants i oficials de la república, homes que havien lluitat heroicament a Terol, Belchite, Madrid, Alfambra, que es llançaven desesperats pels penya-segats de la carretera de la Victòria en no poder suportar la feina, el mal menjar i el tracte humiliant a què eren sotmesos.
S'aixecaven a les cinc del matí. El treball era de sol a sol. Quasi sense menjar, sense tabac, sense metge, sense medecines. Havien d'anar del cap al tall a peu, vigilats per soldats armats que disparaven per no-res. El berenar solia consistir en aigua bruta encalentida, a la qual cosa anomenaven col bullida, quatre cigrons, un tros de pa negre. Cal dir, emperò, que la majoria dels habitants de sa Pobla es comportaren molt dignament amb els presoners de guerra dels camps de concentració i els ajudaren moltíssim amb menjar, roba i tot el que podien. Molts salvaren la vida d'aquesta manera i anys endavant, una vegada obtinguda la llibertat, es casaren amb dones del poble. Avui dia, mig segle després d'aquests fets, algú diu que ja hem conquerit una certa "normalització històrica". Alguna cosa s'ha fet. Però falta el gran homenatge públic que tots els afusellats i els represalitats del franquisme es mereixen. Un monument digne a la seva memòria de lluitadors per la llibertat. Pensem que fins que la nostra societat no tingui el valor i l'esperit de justícia per retre aquest gran homenatge no podrem dir que s'ha acabat la postguerra, que el franquisme ha finit, que la guerra és una pàgina més de la nostra història.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Reivindicar com pertoca el paper essencial de determinats historiadors no acadèmics en la preservació de la història del poble. Ara mateix pens en Victor Serge, Trotski, George Orwell, Josep Peirats, Abel Paz... La història de la Revolució Soviètica de 1917 no es podria escriure sense la cabdal aportació dels llibres d'història d'un "afeccionat" com Trotski o d'un revolucionari tipus Victor Serge. La comprensió de la revolució a l'Estat espanyol, el paper de la CNT i del POUM en la guerra, l'acció criminal de l'estalinisme en els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, serien impossibles d'analitzar sense els llibres d'Orwell, Josep Peirats o Abel Paz. Però el llistat es podria allargar fins a l'infinit. (Miquel López Crespí)
Mallorca republicana: sa Pobla i la història oblidada
Potser ja és ben hora de reivindicar com pertoca el paper essencial de determinats historiadors no acadèmics en la preservació de la història del poble. Ara mateix pens en Victor Serge, Trotski, George Orwell, Josep Peirats, Abel Paz... La història de la Revolució Soviètica de 1917 no es podria escriure sense la cabdal aportació dels llibres d'història d'un "afeccionat" com Trotski o d'un revolucionari tipus Victor Serge. La comprensió de la revolució a l'Estat espanyol, el paper de la CNT i del POUM en la guerra, l'acció criminal de l'estalinisme en els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, serien impossibles d'analitzar sense els llibres d'Orwell, Josep Peirats o Abel Paz. Però el llistat es podria allargar fins a l'infinit.
Ara mateix s'acaba d'editar un d'aquest llibres tan útils per a conèixer aspectes bàsics de la guerra civil. Em referesc a Crónica de la Columna de Hierro d'Abel Paz (Editorial Virus). Aquest autor també va escriure la impressionat biografia Durruti: el proletariado en armas
(Bruguera, 1978).El llibre m'ha interessat especialment ja que el meu pare, el militar de la República Paulino López Sánchez conegué la majoria de personatges històrics de l'anarquisme i de l'esquerra valenciana i, més concretament, els homes d'aquesta famosa "Columna de Hierro". La 83 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular era, en realitat, la "Columna de Hierro" militaritzada.
Aquesta nova aportació d'Abel Paz a la història de la guerra i de la revolució m'ha portat a la memòria molts noms de pobles, indrets llunyans dels quals havia sentit parlar en aquella llunyana postguerra poblera. Casat amb una allota de sa Pobla (Francesca Crespí Caldés, "Verdera") alliberat ja del camp de concentració on els feixistes l'havien condemnant per haver lluitat per la llibertat, el pare i l'oncle José (que també havia lluitat contra el feixisme a la península) recordaven la batalla de Terol, els combats a La Puebla de Valverde, Valdecebro, Puerto de Escandón, Campillo, Villel... Aleshores jo era un infant que anava a l'Escola Graduada i, evidentment, no entenia el significat de les paraules "Columna del Rosal", "Columna de Hierro", "Columna Macià-Companys", "Columna Torres-Benedito" o "Columna Eixea-Uribes"... Amb els anys vaig anar aprofundint en la història de la guerra i aleshores vaig poder anar copsant la importància històrica dels esdeveniments en els quals participaren el pare i l'oncle entre 1936 i 1939.
La "Columna de Hierro", com recorda Abel Paz, va ser l'expressió revolucionària i autònoma del poble en armes aixecat contra el feixisme. Recordem que a València, varen ser les forces populars, el poble treballador qui, després d'assaltar les casernes a pit descobert i procurar-se armes pel seu compte, aconseguí fer fracassar el cop militar franquista. La "Columna de Hierro" és exemple d'aquells primers dies de guerra, quan el poble armat, sense comandaments militars professionals, sense rituals jeràrquics, sense diferències de graus, aconsegueix derrotar l'exèrcit sublevat, passar a l'ofensiva i obtenir les primeres victòries damunt els generals de carrera. Aquestes milícies populars d'elevat component anarquista i poumista (CNT-POUM) aboliren en molts d'indrets la propietat privada de la terra i de les fàbriques. Es crearen les primeres collectivitats llibertàries lluny del dirigisme burocràtic estalinià. La "Columna de Hierro", els sectors populars que donaven suport a l'anarquisme i el marxisme revolucionari del POUM, volien lligar de forma estreta la guerra antifeixista i la revolució social. D'aquí els enfrontaments amb els sectors estalinistes del PCE que, obeint les ordres de Stalin (que tenia acords amb les burgesies de França i Anglaterra i no volia una revolució a l'Estat espanyol), s'encarregaren de destruir aquest tipus de conquestes socials (collectivitzacions agràries, milícies populars...).
Per mi ha estat molt important que aquest llibre m'ajudàs a recuperar bona part d'una història familiar contada al costat de la foganya, a sa Pobla, ara ja farà més de quaranta anys. Els combats del pare a La Puebla de Valverde -on caigué ferit-, la lenta recuperació de la ferida a Benassal, la tornada al front quan Terol ja havia caigut novament en mans dels feixistes, la incorporació a la 83 Brigada Mixta, la seva destinació a Sanitat fins que caigué presoner en els combats posteriors...
L'oncle José López lluità a la 22 Brigada Mixta com a responsable de les comunicacions de l'Estat Major. La 22 Brigada Mixta era comandada per Francisco Galán, un oficial de formació comunista germà d'aquell famós Fermín Galán, sublevat a Jaca en temps de la monarquia i afusellat després d'una paròdia de judici. En la 22 Brigada, al costat de l'oncle també lluitava l'escriptor Gonçal Castelló, exemple de compromís amb el poble i que l'any 1937 participaria en el Congrés d'Intellectuals Antifeixistes de València. No fa gaire, ja d'avançada edat i després de molts d'anys de marginació i silenci per part dels mandarins que controlen la nostra cultura, s'aconseguí que l'AELC li retés el just homenatge de què d'ençà fa tants d'anys era mereixedor.
Bona part de l'experiència de Gonçal Castelló és recollida en la novella històrica València dins la tempesta (València 1987), crònica imprescindible d'aquells anys heroics i terribles que l'autor em a dedicar amb aquestes paraules: "Per a l'amic Miquel amb l'admiració i afecte d'un company. Aquesta crònica d'un temps tràgic. Golçal Castelló. Barcelona 1995".
Tot plegat no és mera nostàlgia familiar: la nova aportació d'Abel Paz a la història de la guerra civil ens permet recuperar aspectes completament silenciats i oblidats, tant pels historiadors del franquisme, com per tant d'academicista d'anar per casa que es conformen amb xuclar de la paperassa de l'estalinisme.
Turmeda | 03 Febrer, 2024 00:19 |
El tancament dels multicinemes Metropolitan és la darrera entrega d’una llarga sèrie de comiats dels cinemes palmesans. Així, les butaques de Pere Garau segueixen les dels multicinemes Chaplin i les de totes les sales clàssiques que hi havia per Ciutat durant el segle passat
Projectors esvaïts
G. Amengual | 25/09/2011 |
Tancà per vacances, però el seu projector no tornarà a encendre's mai més. Aquesta setmana, els multicinemes Metropolitan barraran definitivament les seves portes, deixant enrere 67 anys de pel·lícules i entreteniment per a les famílies palmesanes. Ara, la barriada perd una oferta d'oci i Pere Garau deixarà de fer olor de crispetes els vespres. El the end particular del Metropolitan és la darrera passa d'un canvi de paisatge de sales de cinema que ha afectat Ciutat en els darrers 15 anys. L'actual oferta d'exhibidors es limita als multicinemes Augusta, Rivoli i Renoir, dins de Palma, i als grans complexos d'oci i consum Porto Pi (Terrasses), Ocimax i Festival Park, aquest a Marratxí.
No fa gaire, aquest paisatge era ben diferent, com també ho eren les costums del consumidor de cinema. Les sales, on tan sols es projectaven una o dues pel·lícules a la setmana, s'estenien per diferents racons de Palma. Tanmateix, durant la primera dècada del segle XXI tancaren totes. D'aquesta manera s'acomiadaren del circuit cinèfil indrets com l'ABC (1999) i el Palacio Avenidas (2000), a les Avingudes; la sala Astoria (2000), al carrer de la Riera; el Lumiere (2005), a l'avinguda de Sant Ferran; el Modern (2001), a la plaça de Santa Eulàlia; l'Hispania (2005), a la Soledat; i el Rialto (2002), al carrer de Sant Feliu. El Metropolitan es reinventà com a multicinemes l'any 1988, deixant enrere el cinema de sala única Metropol, fundat el 1944. "Llavors, la sala tenia dues zones: la general, al davant, i la de butaca, al darrere. Record també les sessions dobles i com el porter deixava entrar la llum entre pel·lícula i pel·lícula" explica el crític cinematogràfic Josep Antoni Pérez de Mendiola. I és que el concepte de cinema d'aleshores era ben diferent del d'ara. Les pel·lícules eren més llargues, les sales úniques i grans, els seients no oferien tantes comoditats com avui i, de vegades, es programaven sessions dobles, amb un temps de descans que podia estar fins i tot amenitzat amb actuacions musicals.
Però aquesta darrera no ha estat l'única crisi que ha patit l'empresa de les sales de cinema. Les darreries dels anys 80 varen suposar la caiguda de sales tan importants com el cinema Born (1988) i el Capitol (1987), el nom del qual ha arribat a rebatiar sobre la consciència dels palmesans la plaça d'Alexander Fleming. L'arribada dels multicinemes, així com també l'aparició dels reproductors domèstics de vídeo, fou crítica i obligà les sales a reinventar-se. Espais com el Balear, el Principal, el Salón Mallorca i Jaume III en foren els grans perjudicats.
De la sala als multicinemes
Metropolitan no ha estat el primer multicinemes a tancar les seves portes a Palma. Primer ho va fer el pioner d'aquesta tipus de recinte a Ciutat, el Chaplin, que el 2004 exhibí la seva darrera sessió, després de 25 anys d'història. Va irrompre a Palma l'abril del 1979 per l'empenta de Pep Truyols i Joan Olives, que importaren la idea des de França. Llavors, el multicinemes tenia quatre sales i, tot i que seus propietaris el volien dedicar al cinema d'art i assaig, la manca de públic els obligà a projectar propostes més comercials.
"Chaplin fou tot un èxit durant una dotzena d'anys. El format multicinema permetia una concentració de l'oferta i això feia que hi hagués més possibilitats perquè hi anàs la gent", afirma Truyols, qui recorda que, amb l'obertura del Chaplin, també obriren al seu voltant un altre tipus de comerços.
L'actual èxit dels grans recintes de cinema i oci radica en gran part a una evolució lògica d'aquella tendència de fa trenta anys. "Ara és més gran allò que envolta el cinema que el cinema en si mateix, i es guanya més amb les crispetes que amb la projecció de pel·lícules", comenta Mendiola sobre aquests nous complexos, que s'iniciaren amb l'aparició del centre comercial Porto Pi -espai que arribà a tenir dos multicinemes, dels quals ara ja tan sols sobreviuen els de les terrasses-. La construcció de grans aparcaments al seu voltant també són un element decisiu: permet a la gent dels pobles i de Ciutat deixar el cotxe amb comoditat, al mateix lloc on es poden deixar, a més, les compres efectuades als negocis del voltant.
Mentrestant, antigues sales com l'Astoria esperen rebre un nou ús, sabent que han hagut de tancar, no perquè la gent hagi deixat d'anar al cinema, sinó perquè al segle XXI es fa de manera diferent.
Diari de Balears
El Cineclub Universitari va néixer l'any 1964 i en varen ser els màxims impulsors l'amic Antoni Figuera, en Francesc Llinàs, en Vicenç Santandreu, n'Emili Garcia i en Joan Escarrer. Des de la fundació fins l'any 1968 (que fou quan vaig marxar a fer el servei militar a Cartagena) es feren més de cinquanta sessions de cinefòrum i nombroses estrenes de films a Ciutat. (Miquel López Crespí)
L'antifranquisme cultural en els anys seixanta: el Cineclub Universitari
Revisant carpetes antigues he trobat alguns papers que fan referència al Cineclub Universitari de Ciutat, els primers exemplars que vaig comprar de la revista Nuestro cine... De cop i volta tot aquell món esvanit (els meus inicials contactes amb els grans directors del cinema mundial) m'ha tornat a la memòria.
El Cineclub Universitari va néixer l'any 1964 i en varen ser els màxims impulsors l'amic Antoni Figuera, en Francesc Llinàs, en Vicenç Santandreu, n'Emili Garcia i en Joan Escarrer. Des de la fundació fins l'any 1968 (que fou quan vaig marxar a fer el servei militar a Cartagena) es feren més de cinquanta sessions de cinefòrum i nombroses estrenes de films a Ciutat.
Les sessions es feien els diumenges al matí a la Sala Rialto del carrer de Sant Feliu. Solien començar a les onze; a hores de dinar ja havíem vist la pellícula del dia i escoltat els comentaris que se solien fer en acabar la projecció. En Francesc Llinàs, tot presidint una tauleta a l'entrada de la Sala Rialto, era l'encarregat de fer els nous socis i d'informar aquell personal tan matiner de quines novetats es preparaven per a la setmana següent.
Sempre he dit que varen ser les pellícules projectades en el Cineclub Universitari les que em varen obrir els ulls a la importància cultural del cinema. Cal pensar que en aquells anys de mitjans del seixanta, en plena tenebra franquista, amb temor que el "social" de torn donàs per acabat el colloqui posterior a la projecció del film, anar al Cineclub Universitari no deixava de ser un petit -o gran, vés a saber!- acte de resistència antifeixista. Pens que en aquella època tot el que fos sortir del cercle de ferro de la "cultura" oficial del règim i, de rebot, del cinema que ens volien fer veure, era antifeixisme pur i dur. ¿Què tenien a veure, per exemple Eisenstein, Rosi, Forman, Resnais, Godard, Welles, Memec, Patino o Varda amb les "espanyolades" que es projectaven en les pantalles comercials? No res, evidentment. Per això aquell Cineclub Universitari, els comentaris fets a l'entrada, moments abans de començar la projecció, amb n'Antoni Figuera o en Paco Llinàs, no deixaven de tenir un contingut antifeixista ben evident.
Record igualment que mentre n'Antoni Figuera i en Francesc Llinàs eren els capdavanters de la "moguda" cinematogràfica, en Jaume Adrover s'encarregà d'organitzar les famoses Aules de Poesia, Teatre i Novella que per les mateixes dates es feien, primer a "Gifré i Escoda", posteriorment en el teatret de la Casa Catalana (avinguda del Comte de Sallent), i que finalment foren prohibides pel governador civil. Quant a mi, record que la Brigada Social ja m'havia detingut per unes pintades en favor de l'Amnistia i en solidaritat amb les vagues dels miners asturians (les famoses vagues dels anys 1962-63).
Aleshores vivíem intensament l'esplendorosa victòria de la Revolució Cubana (1959) i el triomf del Front d'Alliberament Nacional d'Algèria. Era l'època de la descolonització i podíem imaginar un Tercer Món amb certs drets, fent valer la seva veu. Després ja se sap el que s'ha esdevingut: el poder dels míssils, els grans exèrcits imperialistes (dels EUA, de l'OTAN), els cops d'Estat organitzats per la CIA (Xile, Indonèsia, Argentina, Brasil, Grècia...) han frustrat els somnis d'Amèrica Llatina, Àfrica i Àsia.
En aquell temps collaboràvem amb Ràdio Espanya Independent (però molt aviat deixaríem de banda qualsevol mena de relació amb el carrillisme i ens endinsaríem en una autèntica formació marxista). A començaments de l'any 1966 ens arriben els primers ecos del que suposàvem "Gran Revolució Cultural Proletària Xinesa". No cal dir que, joves com érem, ens seduïa tot el que fes olor de combat contra la burocràcia i les estantisses concepcions culturals de les classes dominants (les classes dominants de qualsevol país).
Sense cap mena de dubte, aquest era el rerefons personal que hi havia quan em vaig fer soci i assidu assistent a les projeccions del Cineclub Universitari.
El 1965 va ser l'any en què entràrem en contacte amb Cocteau (Orfeu); Preminger (Tempesta sobre Washington); Kawalerowicz (Pociag); Renoir (La carrosse d'or) i Godard (À bout de souffle). Aquesta darrera fou una de les pellícules que més ens impressionà en aquells moments. No hem d'oblidar que, malgrat la nostra joventut i la distància de París, ja ens havien arribat ecos de la "nouvelle vague" francesa. En Vicenç Mates (home cabdal, juntament amb Jaume Vidal Amengual, en la història del cine a Mallorca) ja ens havia passat algun número de la revista Cahiers de Cinéma (fundada el 1951). Aleshores Cahiers de Cinéma i Nuestro cine eren les "bíblies" imprescindibles per a tot resistent a la tenebra cultural franquista. Llegir a Nuestro cine (la revista d'Ezcurra, el mateix que dirigia Triunfo) els compromesos articles de Jesús García de Dueñas, José Luis Egea, Víctor Erice, César Santos Fontenla, Ángel Fernández-Santos, Claudio Guerin o Romà Gubern era d'importància cabdal. Era com respirar aire pur, sortir d'una vegada de la putrefacció de les Marisols i Joselitos, de les Sarites Montiels i tot el femer del "cinema" nacional-catòlic de la dictadura. Els fastos de cartró-pedra lloant la colonització d'Amèrica, la victòria de Agustina de Aragón damunt l'exèrcit francès, la resistència del "gloriós" Alcázar de Toledo a les "hordes marxistes".
¿A qui pot estranyar el nostre lliurament en cos i ànima a la Cultura (així, en majúscula) que representava l'experiència que ens proposaven n'Antoni Figuera i en Paco Llinàs?
Més endavant l'intens "curs" 1965-88 ens permet un avanç i consolidació de les nostres troballes intellectuals. Entre l'hivern del seixanta-cinc i la primavera del seixanta-sis, la puntual assistència el diumenges a la Sala Rialto ens permet entrar en contacte amb Zurlini (La chica con la maleta); Eisenstein (Tormenta sobre Méjico); Losey (La clave del enigma); Welles (Los magníficos Ambersons); Lang (Los Nibelungos); Godard (Alphaville); Mann (La colina de los diablos de acero); Malle (Le feu follet) i Pasolini (Accatone), entre moltes altres pellícules d'importància cabdal en la història del cinema.
Les activitats culturals del Cineclub Universitari no finien amb la simple projecció dels films, els comentaris a la porta de la Sala Rialto, els cinefòrums, els colloquis fets a la mateixa sala, en acabar la sessió, l'intercamvi de revistes... La majoria dels directius del Cineclub també eren collaboradors de la premsa oficial de Ciutat (paper destacat tengueren els articles de l'escriptor Antoni Serra a Última Hora i d'altres companys de dèries cinematogràfiques a Cort). De tant en tant es feien enquestes entre els assistents al Cineclub que servien per a conèixer l'estat d'opinió de socis i públic en general. Posteriorment aquestes enquestes eren útils per a decidir quines eren les millors pellícules espanyoles o estrangeres (segons l'opinió dels membres i assistents a aquelles sessions).
Tot plegat, aquell remoure la somorta vida cultural d'una capital "de provincias" no crec que fos ben vist per les autoritats del moment (ni per la Brigada Social, que era la que venia els diumenges a prendre nota del que dèiem i que, supòs, es devia avorrir de forma inimaginable amb aquelles "llaunes").
Però tot marxà a la perfecció -amb les normals limitacions del moment- i record que, amb el temps, les projeccions del diumenge a la Sala Rialto s'ampliaren amb estrenes a les sales comercials de Ciutat. Ara mateix em vénen a la memòria, per exemple, els cicles dedicats a Jonh Ford, Alfred Hitchcock o als nous realitzadors espanyols (concretament a Basilio Martín Patiño, Julio Diamante, Miguel Picazo i Horacio Valcárcel).
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
El Tall Editorial ha publicat el meu llibre Cinema del segle XX, el qual recull tots els articles que he anat publicant a la revista Temps Moderns, la millor publicació de cinema que ha existit mai a Mallorca i que dirigeix el meu bon amic Jaume Vidal Amengual. També inclou alguns articles sobre cine publicats a dBalears i a les revistes Sa Plaça i L’Estel. (Miquel López Crespí)
El Tall Editorial publica Cinema del segle XX (I)
Per Miquel López Crespí, escriptor
El Tall Editorial ha publicat el meu llibre Cinema del segle XX, el qual recull tots els articles que he anat publicant a la revista Temps Moderns, la millor publicació de cinema que ha existit mai a Mallorca i que dirigeix el meu bon amic Jaume Vidal Amengual. També inclou alguns articles sobre cine publicats a dBalears i a les revistes Sa Plaça i L’Estel.
Josep Juan Vidal, el director de l’editorial, i Jaume Vidal Amengual són les persones que han fet possible la publicació d’aquest nou llibre. Josep Juan Vidal per l’interès demostrat en la publicació d’aquest recull d’articles, i Jaume Vidal Amengual per haver-me obert les portes per a col·laborar durant uns anys a Temps Moderns. Ara que el llibre ja és al carrer potser és el moment de recordar l’època que vaig conèixer el director de Temps Moderns. La dèria cinematogràfica de Jaume Vidal Amengual a començaments dels setanta va ser molt important en la nostra formació humana, política i cultural. Qui no recorda les projeccions clandestines de pel·lícules fetes a casa seva, en aquella situació tenebrosa de poder absolut del franquisme? Vivíem temps de detencions i tortures. Feia poc que els sicaris de les forces repressives del règim havien detingut Puig Antich, que moriria poc després enmig de terribles dolors –l’agonia durà moltíssim, no el sabien matar-- mitjançant el terrible sistema del garrot vil. Anant a veure aquelles sessions de cinema també ens exposàvem a una detenció. En el fons, per a la Brigada Política del règim, aquelles trobades de joves marxistes no deixaven de ser una reunió il·legal semblant a la de qualsevol partit perseguit pel feixisme. Tenguérem sort i no hi hagué mai detencions. Però segurament hi podia haver hagut molts problemes.
A començaments dels setanta Jaume Vidal vivia damunt casa meva, en una finca del carrer Antoni Marquès Marquès de Palma. Jo vivia al quart pis i ell al sisè, on al menjador, tenia la improvisada sala de projeccions. Aleshores vivíem una època d’intensa militància antifeixista. Jo pertanyia a la direcció de l’Organització d’Esquerra Comunista (OEC), un partit marxista de tendència trotskista; en Jaume era del PCE, una organització de forta tendència estalinista. Malgrat aquesta militància en partits antifeixistes tan diferents, Jaume Vidal Amengual sempre va estar a disposició de totes les persones i grups que li demanàvem projeccions dels clàssics del cinema mundial. La projecció a casa seva de pel·lícules d’Eisenstein (Octubre, La vaga, El cuirassat Potiomkim...) servia per a la formació d’aquells primers militants comunistes, els joves que tenien vint anys en aquella concreta conjuntura històrica.
En aquell temps, els que ja érem més grans, els nascuts en els quaranta, ja havíem tengut oportunitat d’anar a París, Roma i Londres per a veure algunes de les pel·lícules més importats del cinema mundial prohibides pel feixisme. Però els més joves, la generació, per entendre’ns, dels Mateu Morro, Antoni Mir, Biel Matamales, Guillem Ramis, etc., encara no havien tengut aquesta oportunitat i si no hagués estat per les projeccions a casa de Vicenç Mates i Jaume Vidal Amengual no haurien pogut gaudir de les obres mestres que recordam. El cinema va tenir, doncs, una importància cabdal en la formació de les avantguardes culturals antifeixistes de començaments dels anys setanta. Els debats, l’estudi dels clàssics del cinema mundial, els comentaris sobre Octubre, La Vaga, i de pel·lícules més modernes com podien ser La batalla d’Alger, Z, La Confessió i tantes altres, serviren per a consolidar els elements antifeixistes i progressistes d’aquella generació d’esforçats lluitadors i lluitadores.
Els millors films soviètics dels anys vint i trenta arribaven a Palma via Jaume Vidal, i també gràcies a l’esforç de Vicenç Mates. Mai no hauríem conegut Vertov i Eisenstein sense l’ajut d’aquests amics. Ambdós feren possible que veiéssim pel·lícules de Buñuel prohibides per la dictadura. Pens ara mateix en Viridiana. I els films de Charles Chaplin que no podíem veure a l’Estat espanyol: El Gran Dictador, per exemple. Però el més important del mestratge de Jaume Vidal Amengual i Vicenç Mates no es reduïa solament a les projeccions clandestines d’aquestes pel·lícules; hi havia moltes més coses. Em referesc als debats sobre la cinematografia espanyola i mundial. Parl de les recomanacions de films de Visconti, Godard, Antonioni, Pasolini... Ens ajudaren a conèixer a fons el neorealisme italià i la nouvelle vague. Per a nosaltres, els revolucionaris dels anys setanta, aquells debats eren summament importats. Era avançar en les troballes intel·lectuals que havíem anat intuint mercès a les converses amb el pare i els oncles. El pare, Paulino López, i els oncles, José i Juan, sí que, a Madrid i València, en els fronts de combat, havien vist moltes de les pel·lícules que ara, a Palma, trenta anys i busques després, contemplàvem clandestinament.
Però a finals dels seixanta i començaments dels setanta la qüestió era defugir la podridura cinematogràfica franquista. Trobar, en el cinema comercial que ens oferien Hollywood, Londres i París, en les pel·lícules que aconseguien arribar als nostres cines, els elements que ens permetien albirar l'existència d’un univers que no tenia res a veure amb la grisor imposada pel feixisme.
En els llibres de memòries que he anat escrivint durant aquests anys, he parlat del cine com si fos la nostra “universitat”. Ho crec sincerament. Si ho pensam amb deteniment... podíem haver tengut mai “professors” de la importància d’Eisenstein, Visconti, Fellini, Chaplin, Buñuel, Welles, Pasolini o Tarkovski, per citar solament uns noms? I aquesta “universitat” va ser possible per l’existència, a partir de mitjans dels anys seixanta, del Cineclub universitari i, més endavant, de les pel·lícules que ens feien arribar Vicenç Mates i Jaume Vidal Amengual.
És evident que en el llibre no trobareu una anàlisi exhaustiva del cinema de tot el segle XX. Hem dit més amunt que el llibre és un recull dels articles publicats a Temps Moderns, Diari Balears (dBalears), Sa Plaça i L’Estel. Són articles de circumstàncies, escrits sense la idea de bastir cap història especial del cinema. Es tracta de servar el material publicat en revistes i diaris; material periodístic que, com tothom sap, és efímer i evanescent. L´única manera de deixar-ne constància per a la posteritat és provar de centralitzar-ho en una publicació monogràfica. Com podeu imaginar, l’oferiment de l’editor Josep Juan Vidal va arribar en bon moment, i de seguida que em va fer la proposta d’editar el material, m’hi vaig posar a la tasca. I, ara, mesos després de la proposta de Josep Juan Vidal, podem veure el llibre publicat.
La nostra dèria envers el cine venia de molt antic, de molts anys d’abans de l'existència del Cineclub universitari. El llibre és un recordatori constant dels anys de la nostra “iniciació” cinematogràfica poblera. En els capítols “1956-57: el cinema franquista a sa Pobla”, “Record de Can Guixa i Can Pelut”, “La inauguració del ‘Cine Montercarlo’”, “Fellini a sa Pobla (1958)” i “Records del cinema dels anys cinquanta” podem trobar molta informació sobre aquells films màgics i decisius en la nostra formació –o deformació, vés a saber!-.
Són capítols que ens permeten endinsar-nos en els anys del nostre bateig cinematogràfic. Per això he aprofundit en el record de les pel·lícules vistes a sa Pobla a mitjans dels cinquanta. En els capítols “El cinema franquista i l’esperit de la croada (I i II)”, el lector pot trobar les valoracions de la majoria de films d'exaltació patriòtica espanyolista, de propaganda feixista. Igualment que en el capítol “El cinema i la censura franquista” es pot veure el ferreny control que els censors del règim franquista exercien sobre totes les pel·lícules que arribaven a l’Estat espanyol. Pel·lícules que eren exhibides als locals comercials després d’haver estat retallades, canviat l’argument, convertides en un material inofensiu per al públic, en opinió d’aquells falangistes i sacerdots que copaven els organismes oficials de la censura.
És evident que, després de la victòria de la burgesia, l'any 39, el règim franquista organitzà a fons el control d'aquest important mitjà artístic i de comunicació de masses. Ja en temps de la guerra, el Movimento creà un Departamento Nacional de Cinematografía (decret de 1-IV-1938) i implantà igualment una estricta censura (decret de 2-XI-1938). D’ençà de la derrota de la República, la indústria cinematogràfica depenia del Ministerio de Gobernación -enquadrat en la Dirección General de Propaganda. És quan Franco, imitant els nazis, ordena la creació del No-Do, un noticiari feixista que s'havia de projectar obligatòriament a totes les sales de l'Estat.
La història del control polític de Falange Española Tradicionalista y de las JONS damunt el cine és dramàtica. La censura del règim destruí projectes, qualsevol possibilitat creativa. La repressió del feixisme contra els intel·lectuals progressistes i d'esquerra portà a la mort i a l'exili molts dels millors que hi havia a totes les nacionalitats de l'Estat. L'assassinat de Federico García Lorca fou el fet més destacat, però cal no oblidar que els botxins de Falange i del Nacionalcatolicisme exterminaren de rel qualsevol manifestació crítica dins el periodisme, l'ensenyament, la universitat, la premsa, la ràdio i el teatre.
La censura dins el cine era tan ferrenya -es controlava el producte des d'abans de néixer-- que en molts d'anys els tribunals del règim no hagueren d'intervenir per a res. No hi havia motiu! Qualsevol possible atac a la moral oficial dels vencedors, a la religió, la més mínima crítica al sistema, a la política del franquisme, ja no passava a la pantalla: era tallada de rel en el seu inici... si algú s'atrevia a escriure tal tipus de crítica!
Són els anys en què el públic espanyol i català dóna carta de patent a l'expressió "una espanyolada", per a referir-se a un producte fet sota el règim de Franco.
A mitjans dels anys seixanta ja sabíem a la perfecció que el sistema capitalista --la burgesia franquista que s'havia beneficiat de la victòria militar del 39-- emprava la cinematografia per a fer arribar la seva visió del món als diversos pobles oprimits per l'imperialisme espanyol. La lluita eterna d'Espanya contra l'Europa liberal en pel·lícules com Agustina de Aragón, El tambor del Bruch o La princesa de los Ursinos. Els ridículs fastos d'un imperi cruel i genocida (la liquidació física i cultural dels pobles del continent americà, d'Àfrica o Filipines) eren mitificats en films com Alba de América juntament amb el suposat heroisme de l'exèrcit imperial en Los últimos de Filipinas. Aleshores, d'infants, ens ho preníem bastant seriosament. Ara, quina panxada de riure en veure els dois que bastien els ideòlegs i servils del feixista capitalisme espanyol!
La burgesia i els seus aliats, els botxins falangistes, el clergat responsable de la benedicció de la "cruzada contra el comunismo" (així fou batejada la sublevació dels militars contra la República, l'esquerra, els treballadors i les nacions oprimides de l'Estat) trobava en el cine, mitjançant tota la parafernàlia del més ridícul folklorisme i les produccions pseudohistòriques abans esmentades, una arma de primera magnitud per a difondre la seva estantissa concepció del món. El poble, els treballadors que patien, és possible que anassin al cinema a oblidar per uns moments els problemes reals que els sacsejaven (cartilles de racionament, manca de llibertat, fam en moltes famílies...). No hem d'oblidar que els anys quaranta i fins ben entrats els cinquanta és el temps de la División Azul i l'Auxilio Social, de l'autarquia, d'un cert aïllament internacional, dels estraperlistes, dels aprofitats que es fan rics damunt les necessitats populars. I són també els anys de la guerrilla antifranquista, completament oblidada i enterrada a causa del pacte de silenci de la transició (no parlar del passat, enterrar la lluita per la República, l'autodeterminació i el socialisme i, sobretot: no tocar la història del maquis. La guerrilla mai no va existir, segons els partits del pacte -PP, PSOE, PCE, UCD, CiU, PNB-).
L’estrena oficial d’algunes pel·lícules de Bergman, Fellini, Chaplin, Godard, Welles, Saura i Buñuel comença a rompre l’ambient cinematogràfic irrespirable i estantís que ens encerclava. Les revistes Triunfo i Nuestro cine ens ajuden a obrir els ulls definitivament. El material aportat pels col·laboradors de les revistes ens situa, ja a mitjans dels anys seixanta, en l’actualitat. Els corresponsals enviats a Venècia, Canes, Karlovy-Vary i altres festivals de cinema ens aporten informació de primera mà sobre l’evolució del cinema contemporani.
He parlat de la importància cabdal d’aquestes revistes en el capítol “Triunfo, una antiga revista de cinema”; i del que va significar el començament de la publicació de nombrosos llibrers sobre el fet cinematogràfic en els anys seixanta i setanta en el capítol “Revistes i llibres de cinema en els anys seixanta i setanta”.
Turmeda | 01 Febrer, 2024 22:10 |
Gabriel Janer Manila, el diari Última Hora (Raphel Pherrer) i El Tall Editorial comenten Llibre de viatges, de Miquel Lópewz Crespí
Gabriel Janer Manila comenta Llibre de viatges, de l´escriptor Miquel López Crespí
DIETARI DE GABRIEL JANER MANILA - 10 DE JULIOL DE L´ANY 2021
En Miquel ens diu que s’ha vist empès a escriure aquest Llibre de viatges perquè ha sentit la urgència de deixar constància escrita, “alguns senyals de les esperances i il•lusions que alletaren els millors homes i dones de la nostra generació”. Ens adverteix que s’adona que la vellesa és a prop, que cauen els fulls del calendari a una velocitat vertiginosa, que el sedueix “recuperar les efímeres, però sòlides emocions del passat”. Una fugida, perquè cada viatge és aquí una fugida, capa a la recerca d’un paradís només imaginat. (Gabriel Janer Manila)
Avui he rebut un exemplar de Llibre de viatges, de Miquel López Crespí, el seu últim treball publicat. He començat a llegir-lo. En Miquel és un escriptor intens. Sol dir-se, en parlar de la seva obra, que és “prolífic”. Ho diuen quan no saben què han d dir i, probablement, els que ho diuen no l’han llegit. Ell, fotent-se dels que ho diuen, assegura que la qualitat d’una obra literària sempre és discutible, el que és indiscutible és la quantitat: els quilograms de poesia i prosa que hem escrit. Conec bona part de la seva obra literària: la poesia austera, les proses de combat, la seva irrenunciable voluntat d’encercar la llibertat i esforçar-se en construir-la. En Miquel ens diu que s’ha vist empès a escriure aquest Llibre de viatges perquè ha sentit la urgència de deixar constància escrita, “alguns senyals de les esperances i il•lusions que alletaren els millors homes i dones de la nostra generació”. Ens adverteix que s’adona que la vellesa és a prop, que cauen els fulls del calendari a una velocitat vertiginosa, que el sedueix “recuperar les efímeres, però sòlides emocions del passat”. Una fugida, perquè cada viatge és aquí una fugida, capa a la recerca d’un paradís només imaginat. Des del primer viatge a Ses Casetes, vora la mar d’Alcúdia, com un ciutat feta a l’improvís amb canyes i sacs, lona enquitranada i llistons de fusta, el llibre respira una energia vagabunda que cerca cartografiar els somnis. Un llibre de viatges que ens retorna a les emocions efímeres. Pot ser Irlanda, poden ser les illes greques, austeres i alhora volcàniques com la prosa d’en Miquel. Poden ser les catacumbes de Roma, refugis obscurs, l’acqua alta de Venècia, l´Eivissa llibertària... El viatge es dirigeix llavors cap als records de la mare, Francesca Crespí, en visitar per primer cop els pobles perduts i les terres originàries del seu home, presoner republicà a Sa Pobla, en temps de Postguerra. També, al Portugal de 1974, quan els canyons de les armes de foc s’ompliren de clavells. Era el mes d’abril. I l’enyorança dels amics perduts a les voreres dels camins de la vida. Hi són en Miquel Vanrell i en Francesc Calvet, que també varen esser amics meus. Diria que aquest és el millor llibre que ha escrit en Miquel, s´hi destil•la tota la seva obra, com si la facés passar per un alambí.
Illes . La generació literària dels 70 més activa que mai -
El diari Última Hora entrevista l´escriptor pobler Miquel López Crespí
El Tall Editorial publica llibre de viatges
Per Raphel Pherrer (Última Hora, 4 de Juliol de l´any 2021)
Miquel López Crespí (Sa Pobla, Mallorca 1946) es novelista, autor teatral, poeta y ensayista. A finales de los años sesenta empezó a realizar colaboraciones en la prensa de las Islas (Última Hora, El Mirall, l´Estel) difundiendo innumerables artículos sobre temas culturales, memoria histórica y de opinión política. Desde comienzos de los setenta ha publicado más de noventa libros de poesía, teatro, memorias y novela. Miquel López Crespí hace años que está jubilado pero las editoriales no le dejan en paz y contínuamente solicitan nuevas obras, así que desde 2018 ha publicado “Repressió i cultura durant el franquisme” (Lleonard Muntaner Editor), “Joc d´escacs” (Llibres del Segle); “Allò que el vent no s´endugué” (El Tall Editorial); “Visions literàries de sa Pobla” (Llorenç Gelabert Editor); “Un hivern a Lluc” (El Tall Editorial); “Una història amagada” (Lleonard Muntaner Editor); “Dies Irae” (La Lucerna) i “El vicari d´Albopas” (Ajuntament de sa Pobla). A principios de julio de 2021 Miquel López Crespí saca a la luz(El Tall Editorial) su última aportación, “Llibre de viatges”.
Este libro de viajes trata de dejar constancia de la experiencia vital de un escritor de la generación literaria de los setenta. En los veintidós capítulos que conforman esta obra podemos encontrar algunas de mis experiencias esenciales, vivencias que hacen referencia a países como Irlanda, Grecia, Italia, Portugal, Francia, Rumanía, Inglaterra y a otros territorios como Menorca, Ibiza, Formentera y Castilla. También me refiero a diversos viajes nostálgicos al pasado, especialmente hasta la Mallorca de antes del turismo.
El libro que acabo de publicar pone de manifiesto cierta nostalgia de un mundo antiguo que está desapareciendo a una velocidad vertiginosa. Soy muy consciente de que aquel mundo de ilusiones y sensaciones, el ancho universo de muchos de los viajes de mi juventud, todo eso ha desaparecido, pulverizado por el impulso de las estaciones.
Llibre de Viatges ha ido articulándose en medio de una mezcla de emociones que, de forma inconsciente, traslucen la deseperada marcha del hombre en busca de una arcaica e imaginaria felicidad, precisamente por todas las geografías que he ido recorriendo en los últimos años. Es evidente para cualquier escritor que no encontrará nada de interés en los decorados que visita, a no ser que en su interior ese mismo escritor sea rico en experiencias, conocimientos y principios.
A veces me pregunto si todos esos viajes constituyen en realidad la geografía de mi espiritualidad y la respuesta es que en el libro trato de reivindicar, evidenciar la fuerte carga de ilusiones, rebelión y utopía militante que poseyó la generación de jóvenes de los años sesenta y setenta, heredera de todas las generaciones de luchadores que nos precedieron.
Al fin y al cabo como autor debo plantearme si podría omitir en mi obra todas esas referencias a los acontecimientos históricos que nos condicionaron y nos condicionan todavía. Por ello me pregunto cómo se puede separar el mundo personal del escritor de la misma realidad que le ha llevado a ser como es y qué clase de monstruo sería el que se hubiera sometido a tal lobotomía. O cómo dejar de mencionar la existencia de todo un ámbito cultural y político que nos ha ayudado a recargar las baterias de la ilusión.
Llibre de viatges (El Tall Editorial) (I)
A Llibre de viatges podem constatar com, a mesura que els anys han anat avançant, els records de l´autor s'han fet més reals i presents. Nostàlgia per un món que s'esvaneix. Seguretat que potser no quedarà res de les il•lusions que alletaren els anys d'empenta, de feina i de revolta si no es deixa constància. I l´autor ho sap a la perfecció. Així d'injust i d'inclement és el temps amb els nostres instants evanescents de gaudi i esperança. En un dels capítols dedicats a Itàlia podem trobar uns versos que pertanyen al poemari Les ciutats imaginades (Premi de Poesia Ciutat sde Tarragona 2005) on podem veure ben clarament quina és la intenció de l'autor i com s'evidencia de bon principi aquest desig de recuperar els instants feliços. Hores que mai més no tornaran per molt que l´escriptor ho provi amb el seu dèbil exèrcit de metàfores, de treballades paraules i recerques nocturnes pels diccionaris i els més fondos replecs de la memòria. Presència d'un llunyà i oblidat amor juvenil pels carrers empedrats de Roma, primeres besades al costat de les runes del Panteó mentre un grapat d'al•lots que surten d'escola, encuriosits, el volten ballant i fent jutipiris. El poema que comentam comença així: "Marxar vora teu novament, / sentint dins les venes com bateguen / altíssims reductes de tendresa inexplorada. / Palpar, / amb gest molt lent, / les pedres antigues del Panteó, / venerables. ". /p>
Els viatges i la generación literària dels 70
L'autor és ben conscient que aquell món d'il•lusions i sensacions, l'ample univers de molts dels viatges de la joventut, ha desaparegut, esmicolat per l'embranzida de les estacions. Però el record és una forma de servar el més preuat per a la persona: la primera besada, el batec del cor quan travessaves per primera volta la frontera, els sentiments que poblaven de somnis i juraments per acomplir quan eres davant el mur dels afusellats...Aquest llibre de viatges tracta de deixar constància de l´experiència vital d´un escriptor de la generación literària del 70: Miquel López Crespí (sa Pobla, Mallorca, 1946) En els vint-i-dos capítols que conformen aquesta obra hi podem trobar algunes de les experiències vitals d´aquest autor. Experències que fan referència a Irlanda, Grècia, Itàlia, Portugal, Castella, França, Menorca, Romania, Eivissa i Formentera, Anglaterra… I, també, a nostàlgics viatges al passat, especialmente a la Mallorca d´abans del turisme que conegué l´autor en els cinquanta, a la repressió de la dictadura en un relat de com era la presó de Palma en els setenta. Alhora hi podem trobar, en aquests viatges per Europa, les esperances d'una generació, aquella que, a finals dels anys seixanta i començaments del setanta, se sent atreta per les idees de llibertat i justícia social que planaven arreu en la lluita contra la dictadura. Tanmateix Llibre de viatges s’ ha anat bastint enmig d'una barreja d'emocions que de forma inconscient traspuen la desesperada marxa de l'home a la recerca d'una antiga i imaginària felicitat per totes les geografies que Miquel López Crespí ha conegut. És evident que l'escriptor sap a la perfecció que res no trobarà en els decorats que l'envolten a no ser que el seu interior sigui ric en experiències, principis i coneixences. Davant la fugidesa del temps que s'escola com l'aigua entre els dits sovint, a través de les pàgines de Llibre de viatges, retornen altra volta els homes dempeus, els records més estimats, les accions de la humanitat sencera quan s'aixecava des dels fondals de la misèria, l'oblit i l'esclavatge.
El poemari que hem comentat més amunt (i que pertany a Les ciutats imaginbades) ens proporciona moltes de les olaus de Llibre de viatges, En el poema "La recerca de l'imprevist", podem trobar, talment un manifest que exposa de forma clara i llampant el desig de l'autor, les motivacions, el significat de Llibre de viatges. Diu el poema: "Vet aquí la presència encegadora de les ciutats que hem visitat, / les primaveres de vent càlid colpejant el rostre, / la neu d'Irlanda acompanyant la nostra retina sense descans. / Sent encara els grills amagats en el racó més arrecerat de l'estiu, / la boirina d'una Venècia eternament inundada. / La pluja ens colpeja quan caminam per un París silenciós / a la recerca dels enfonsats somnis de Chopin i George Sand. / Aleshores la consigna era no mirar mai més enrere, / continuar el viatge a la recerca de l'imprevist. / Es tractava d'aconseguir que, / almanco, / canviàs la naturalesa immutable / del món que ens alletà d'infants, / el cel, / els camins, / els homes i dones que trobàvem al davant.". A Llibre de viatges hi ha referències concretes a molts dels indrets visitats per l'autor. El nom d'una ciutat, d'un carrer, d'un monument, d'una església... A unes ciutats hi va romandre molt temps. En unes altres només hi va estar el temps efímer que hi passa un turista quan hi va de vacances. En algunes, explica, hi va deixar part de la seva vida, ja que als carrers, a les places d'aquests pobles i ciutats que conegué en els anys més feliços, o imaginàriament feliços de Miquel López Crespí, s'esdevengueren fets cabdals en la vida personal de l'autor. Un llibre, doncs, amb la presència dels amors viscuts, dels amics i familiars esvanits en el temps... Una època, també, de viatges quasi clandestins a la recerca de llibres i revistes amb els quals alimentar la set de llibertat i de cultura d'uns joves mallorquins que acabaven de complir divuit, dinou o vint anys. (Promoció – El Tall Editorial)
Els escriptors de sa Pobla a la premsa de Menorca (Iris) -
Eduard Riudavets Florit parla de Llibre de viatges (El Tall Editorial)
LLIBRE DE VIATGES
Un llibre de viatges, sí. Viatges arreu d’Europa i viatges al passat, al món dels records, un fantàstic itinerari per la immensa experiència vital de l’autor. Si a Les ciutats imaginades, el lirisme, farcit de sentiment i revolta, ens portava de la mà, a Llibre de viatges acompanyem l’autor en la reflexió, en l’anàlisi, en una recerca íntima d’explicacions. I això, gairebé no cal ni dir-ho, amb una prosa tant propera com impactant, tant engrescadora com contundent. (Eduard Riudavets Florit)
Turmeda | 31 Gener, 2024 14:39 |
Dirigents d´esquerra que pensaven que llegir era de burgesos!
Crònica sentimental dels anys 60 i 70
Senyor, quina creu, haver de suportar tots aquests personatges, els super-revolucionaris que acabaren besant les botes dels capitalistes i els borbons
Continuava sense entendre els motius de l´odi de n´Antònia cap els llibres. Per quina estranya raó demanà l´entrada al partit? De què li servia fer feina en una organització que lluitava per l’abolició de privilegis econòmics i culturals, per acabar amb tota mena de prohibicions en el cine, el teatre, la literatura i la música, per obrir les portes de la Universitat als fills dels treballadors? El combat contra la dictadura anava lligat a una ferma concepció de la necessitat de democratitzar el saber: aconseguir més beques per als estudiants amb manco possibilitats, el abaratir el suport a les editorials que fessin edicions a preus populars... Acabar amb la dictadura era essencial per rompre les falsedats històriques fomentades pels intel·lectuals del règim, els “cans guardians del capitalisme”, com escrigué Paul Nizan. Exceptuant els sectors més obreristes i endarrerits del partit, tothom coincidia que la batalla per a l´accés a l´estudi, a la formació universitària era bàsica per aconseguir l´home i la dona nous pels quals lluitàvem. Què era el que no funcionava? Devia existir un error que jo no arribava a captar. La militància com a forma de sortir de la personal i intransferible soledat? El partit com a club d’amics, com a sistema per a trobar companyia en el desert de la jungla capitalista? Participar en les nostres accions perquè era la moda del moment sense haver assimilat cap dels continguts dels materials de formació que publicàvem, dels clàssics del socialisme recomanats des de les pàgines de les revistes publicades enmig de tantes dificultats?
També militàvem al partit eixelebrats, curiosos personatges. N’Antònia n´era un exemple paradigmàtic. Anys abans de cobrar dels partits del govern esdevenia inquisidora, aferrissada enemiga d´aquells a qui ens agradava llegir novel·les, poesia, teatre o, simplement, aprofundir en la història del moviment obrer. La dèria de la “proletarització”, que va estar de moda durant uns anys entre els antifeixistes, consistia, per a molts, en la bogeria d´anar contra la lectura. Una ràbia sorda i profunda posseïa aquella al·lota eivissenca que vengué a Mallorca a treballar a un hotel d´Andratx. Mai no vaig entendre d´on li podia sortir l´amargor vers els militants als quals ens delia l´estudi, l´aprofundiment en l´aventura espiritual que ens proposaven els autors estimats. Com han canviat les persones, quin món d’idees tan diferent tens quan passes de ser una joveneta que fa llits i neteja la terrassa de l´hotel a gaudir de les miques que atorga el poder, asseguda a un despatxet!
Com explicar un odi tan aferrissat a la formació intel·lectual en persones que es deien d’esquerra! Difícil copsar-ne l´origen, d´una actitud inexplicable. El pare i l’oncle, membres d’aquella periclitada generació que cregué en la República, alletada en l’amor als llibres, formada en els ateneus populars del socialisme i l’anarquisme, haurien sentenciat que no calia fer res al costat de gent tan semblant a militars i falangistes. Qui no recordava com tractaven els professors i escriptors d´esquerra els sublevats? Quants mestres no foren assassinats pels escamots d´execució del Movimiento Nacional salvador de España? Impossible no pensar en les tortures, en Federico García Lorca, els homes i dones que passejaren per tota la geografia de l´Estat les biblioteques ambulants, els actors que representaven els clàssics a les places de tants pobles assedegats de coneixements? L´arribada de la República, després de l´oprobi borbònic, de les persecucions decretades pel general Miguel Primo de Rivera, ompliren d´esperances els treballadors. Una gernació plena d’il·lusions, treballant de forma gratuïta en la construcció dels ateneus populars, els locals de les cooperatives. Diumenges i dies de festa per bastir els fonaments dels casals que servien per fer front a la barbàrie que mantenia el poble en les tenebres. El pare em contava la inauguració de la Casa del Poble quan ell era jove! Llogaren la banda de música de Xàtiva per fer l’acte més solemne. A la fi una biblioteca amb els llibres que els cacics i l’església tenien prohibits! Una sala gran per a espectacles teatrals, per als concerts del l’Orfeó Proletari i els mítings i festes solidàries! Espaioses cambres per a la formació dels adults i els infants que no podien anar a escola! Tothom volia saber llegir i escriure per assolir la capacitat d’entendre, assimilar el contingut de llibres i diaris, per a saber.
Saber! Conèixer! Paraules d’encanteri que feien que quan un pagès agafava un llapis i començava escriure les primeres paraules l’emoció el dominàs.
Aleshores l’analfabetisme era la plaga que planava arreu. Només qui tenia diners podia accedir a estudiar, anar a un institut, fer el batxillerat. Si naixies entre les classes humils estaves condemnat a romandre en l’obscuritat. Segles de tenebrós reialme de l’Inquisició, de persecució de les idees alliberadores, planaven per camps i ciutats, talment aus carronyaires ensinistrades en l´extermini de l´esperit.
La Casa del Poble! La gent mirava l’edifici acabat d’inaugurar talment fos el màgic castell ple d’ensenyances i saviesa que els portaria a una vida nova, al paradís somniat per generacions i generacions.
Continuava sense entendre els motius de l´odi de n´Antònia cap els llibres. Per quina estranya raó demanà l´entrada al partit? De què li servia fer feina en una organització que lluitava per l’abolició de privilegis econòmics i culturals, per acabar amb tota mena de prohibicions en el cine, el teatre, la literatura i la música, per obrir les portes de la Universitat als fills dels treballadors? El combat contra la dictadura anava lligat a una ferma concepció de la necessitat de democratitzar el saber: aconseguir més beques per als estudiants amb manco possibilitats, el abaratir el suport a les editorials que fessin edicions a preus populars... Acabar amb la dictadura era essencial per rompre les falsedats històriques fomentades pels intel·lectuals del règim, els “cans guardians del capitalisme”, com escrigué Paul Nizan. Exceptuant els sectors més obreristes i endarrerits del partit, tothom coincidia que la batalla per a l´accés a l´estudi, a la formació universitària era bàsica per aconseguir l´home i la dona nous pels quals lluitàvem. Què era el que no funcionava? Devia existir un error que jo no arribava a captar. La militància com a forma de sortir de la personal i intransferible soledat? El partit com a club d’amics, com a sistema per a trobar companyia en el desert de la jungla capitalista? Participar en les nostres accions perquè era la moda del moment sense haver assimilat cap dels continguts dels materials de formació que publicàvem, dels clàssics del socialisme recomanats des de les pàgines de les revistes publicades enmig de tantes dificultats?
Amb el temps aniríem descobrint molts dels misteris que aleshores enterbolien la nostra mirada.
Però l’etapa de les ràpides girades de casaca arribarien un poc més tard, una vegada que tothom ja sabés qui comandava i repartia favors. No passaria gaire temps perquè poguéssim constatar com es fonien, talment la neu sota l’efecte del sol, les ardents promeses, els juraments de romandre sempre fidels a la lluita contra la injustícia.
N’Antònia considerava “intel·lectuals” els companys procedents del front d’estudiants i els obrers que llegien. Ella no pogué acabar els estudis. Patí, de ben joveneta, greus dificultats econòmiques que li enverinaren la vida. Qualsevol que la conegués un poc o que hagués de desenvolupar alguna activitat al seu costat notava l´enveja que sentia cap a qui podia estudiar o s´interessàs per la cultura. Després d´abandonar el partit anà mudant d´opinió, es transformà. Amb el pas dels anys, les voltes que fa la vida!, acaba treballant per al PSOE a l’Ajuntament de Palma, cobrant un bon sou i gaudint dels privilegis habituals de qui acota el cap davant qui comanda. Aleshores, per les informacions que m’anaven arribant, ja no tractava de “burgesos” els nombrosos professors i sectors de professions liberals que conformaven la direcció de qui manava a les institucions. La podíem veure somrient, fent costat a un exèrcit de tèrbols personatges als quals mai no havíem vist en els caus de la clandestinitat. El terratrèmol s´havia consumat i ara, amb els diners de la banca i el suport dels mitjans de comunicació, una munió d´oportunistes s´ensenyorien dels despatxos que repartien els franquistes. En temps de la reforma, quan encara formava part de la nostra direcció política, en el moment en que l’esquerra homologada ja havia substituït el protagonisme que abans tenien les assemblees, explicava que no calia perdre el temps provant de sortir en els diaris. Quan afirmava dogmàticament que la pretensió d´arribar a més sectors del poble era una “desviació petit-burgesa”, palesava una accentuada ignorància en referència al paper essencial que desenvolupaven els mitjans de comunicació en la conformació de la consciència. Afirmava, encesa, que el deure de l´organització era restar a la fàbrica, a l’hotel, a la universitat. S´exaltava predicant que tan sols els obrers de la indústria metal·lúrgica i la mina es podien considerar “classe treballadora”. Un empleat d´oficina, un pagès, un estudiant, mai no podrien assolir una autèntica ideologia proletària.
Com fer-li entendre, que si no fèiem una passa endavant, si no aconseguíem sortir d´alguna forma dels caus clandestins, el poble mai no sabria res dels esforços del present? Seríem soterrats sota murs de silenci, esborrats de la història pels segles dels segles. Talment els agermanats, penjats i esquarterats a les voreres dels camins, sense poder escriure els fets que protagonitzaren. Com a cronistes de la guerra de les Germanies només restaren els notaris al servei de l´Emperador. Cap relat deixat pels homes i les dones que volgueren mudar la societat que els va tocar viure.
Ben cert que ens passaria el mateix.
Cap notícia de les nostres lluites a barris i universitats. En consolidar-se la reforma, quan el pas inexorable de les manetes dels rellotges convertís en faula evanescent la realitat dels anys seixanta i setanta, només quedarien les fotografies i els relats dels guanyadors.
Endebades provar de fer-li entendre el futur obscur que s´apropava.
Record una pretèrita reunió del Comitè de Direcció en un llunyà dia d´hivern de començament dels setanta. N´Antònia era l´encarregada d’obrir la porta als companys i companyes provinents dels diversos fronts de lluita. En trucar a l’entrada li havíem de donar la consigna acordada i, solament, si era la frase correcta ens deixava entrar. Aquell horabaixa em rebé amb una de les seves acostumades envestides. Una expressió evident de la fonda desesperació que la posseïa per no haver pogut acabar els estudis, obligada, de per vida, a fer una feina que no necessitava cap mena de qualificació. La seva enveja era tan agressiva, tan insultant, que arribava a causar problemes a altres al·lotes del partit que, sabent idiomes, eren col·locades a l’administració de l’hotel, a la recepció, fent de guies de les excursions organitzades per les agències de viatges.
Devia pensar que també eren “intel·lectuals” perilloses per a l'emancipació de la classe obrera?
Qui podria preveure aleshores la seva evolució? No la podíem imaginar al costat de les autoritats, els batles i regidors de l’esquerra oficial sorgits de les primeres eleccions municipals! Però en política tot és possible! Ho hem comprovat a la perfecció!
N’Antònia fugí del partit, escapada, talment les rates que abandonen el vaixell que s’enfonsa. Què esperava d’una organització revolucionària? Que li trobasasin un endoll ben pagat? Hauria d’haver sabut que això no era possible. Sovint no teníem prou diners per pagar els pisos on ens reuníem, el paper per a les revistes. Érem molts pobres! Treballadors amb sous que no permetien arribar a final de mes, estudiants vivint encara amb la família, fent feines ocasionals. Alguns mestres, auxiliars de clínica, mitja dotzena d´infermeres, pagesos amb poca terra, botiguers... Ningú podia aportar gaires recursos a l´organització! El secretari general, els responsables de la publicació de La Veu dels Treballadors i Democràcia Proletària, funcionàvem com podíem, amb les senzilles cotitzacions dels militants i simpatitzants. Poca cosa més.
Ho entengué de seguida. No va caldre explicar res. Sense cap mena de vergonya, utilitzant amistats, fent-se imprescindible a les associacions de veïns, anant a visitar els emergents polítics del PSOE, inicià, sense cap mena d´escrúpols, una meteòrica carrera al servei dels poderosos. Els nous gestors necessitaven gent experimentada en el contacte amb el poble, que fos útil per a netejar la façana sangonosa de la dictadura.
Millor començar a oblidar les follies de joventut. Ara es delia -bastava veure el seu posat a les fotografies que sortiren als diaris-, per retratar-se amb el batle i els regidors dels nous ajuntaments. Finalment havia trobat un sistema eficaç per abandonar la marginalitat, les feines que no li agradaven. Els que la tractaven deien que ja no protestava per sortir entrevistada. És més: era ella qui, des de protocol, s’encarregava de coordinar la premsa. Qui ho hauria dit! Quan era al nostre costat atacava contínuament els que parlàvem de la necessitat de tenir contactes en els mitjans de comunicació per a donar a conèixer la política del partit!
Ens costà molt convèncer els companys. Posàvem l’exemple del PCE, que sovint, sense tenir quasi ningú a un indret determinat, en haver-hi una vaga o una manifestació, monopolitzava les informacions, exagerava les seves accions i, mitjançant els contactes que tenia a les redaccions, es feia l´únic protagonista del que s´esdevenia en el carrer.
Ara, ens veure´ns, viu prop de casa meva!, quasi no ens saludam. No em puc llevar del cap l´estret sectarisme de n´Antònia! Amb els anys que han passat d´ençà d´aquella època, mai no he trobat ningú semblant. Record que, alhora que anàvem llegint els materials que ens proporcionava el partit, jo em perdia per l´infinit univers de la poesia i la novel·la. Malgrat les meves minvades possibilitats econòmiques, comprava tot el que podia i devorava materialment Salvador Espriu, Pablo Neruda, César Vallejo, Vicent Andrés Estellés, Josep M. Llompart...
Aquell dia em va veure amb la novel·la de Gabriel García Márquez Cien años de soledad, just acabada de sortir. N’Antònia s’enfurismà, i de seguida m´escometé de mala manera, airada:
-Hola!, ja han arribat els burgesos! Vet aquí els intel·lectuals, els que es pensen que les revolucions es fan amb llibres!
La vaig mirar de dalt a baix sense immutar-me. Ja estava acostumat a les seves sortides i l´atac no em vengué de nou. Deixant la novel·la damunt la taula, vaig agafar una cigarreta de la meva capsa de tabac i, aspirant profundament el fum, li vaig dir, tranquil, sense que el meu rostre traspuàs la més mínima emoció:
-Antònia, escolta i no et posis nerviosa. Crec que oblides per què estam lluitant. El feixisme és ignorància, és manca de llibertat, és un règim que barra el pas a la promoció cultural del poble. No es tracta solament, i és molt important, ningú no ho nega, d´aconseguir cent pessetes més al mes. El que volem és obrir les portes de les universitats als treballadors, tenir temps lliure per a estudiar, per a formar-se, per a sortir de l’embrutiment a què el capitalisme sotmet la majoria de la població.
Em mirava enfurismada, talment estàs pronunciant l’heretgia més gran de la història. Llibres, cultura, estudi... Vade retro, Satanàs!
La coneixia massa. Jo no tenia gaire voluntat de continuar amb aquella absurda conversa. Estava cansat de debatre ximpleries i la provocació de n’Antònia estava a punt de fer vessar el tassó. Vaig optar per concloure un debat tan irracional.
-No sé si mai ho podràs entendre. Potser siguis més curta del que imaginava. T´assegur que fins que els treballadors no sàpiguen qui van ser Salvador Espriu, Federico García Lorca, Gabriel García Márquez, Vicent Andrés Estellés i Julio Cortázar, per dir solament uns noms, mai no veurem la República i el Socialisme pel qual lluitam.
Sortosament, en veure que tots els membres de la direcció estaven d’acord amb les meves paraules, optà per no continuar desbarrant. S’envià la saliva i la resposta que pogués tenir preparada i ocupà, cap baix, el seu lloc a la taula.
Turmeda | 31 Gener, 2024 00:08 |
La novel•la històrica a les Illes -
La Mallorca de començaments del segle XX en dues novel•les de l' escriptor Miquel López Crespí: Defalliment – Memòries de Miquel Costa i llobera (El Gall Editor) i Damunt l' altura – El poeta il•luminat (Pagès Editors
)
Vet aquí un petit tast de la novel•la Defalliment
Omnia parata relinquam, quasi quotidie moriturus, ne, si forte subitanea morte corripiar, aliquid a superstibus inveniatur inextricabile. Deixar tot preparat per si de cas la mort arribàs de forma sobtada. No voldria que els sobrevivents trobassin cap embull, res de complicat o treballós que els pogués destorbar. Ja tenc més de seixanta anys. De sobte, els records que han conformat la meva vida s'han fet tan presents com el maragda radiant de Cala Murta. Estranya horabaixa cendrosa curulla de misterioses ombres premonitòries. La mare, pel passadís de Can Costa, retornant de les cendres, riallera, duu a les mans l'obsequi de la petita casulla daurada que ha fet brodar a les cosidores de la casa. Ella hi ha ribetejat un filet d'or i, a dreta i esquerra, dues creus d'argent lluen, esplendents, talment torxes anunciadores del meu esdevenidor. Una casulla daurada i una sotana feta a mida dels meus set anys. Quina importància no tenia per a mi poder dir missa en la meva cambra, amb els amics i amigues del carrer!
Tot entrevist enmig de la boira de la distància. Ma mare, morta tan jove. Quin senyal em volgué enviar el Senyor amb la seva desaparició quan més la necessitava? Vet aquí la ferida més fonda i que raja encara sense aturar. Dècades cercant-la, perdut en el laberint de la vida quotidiana, sentint cada dia la seva veu retornant de les dreceres del més enllà. Defalliment quan, de matinada m'aixecava, tot sol, a Madrid o Roma i no la trobava, amatent, al costat.
Quan jo era infant i, després d'haver sentit una rondalla de por, algun malson em despertava de nit, bastava que cridàs "Mare!" i ella hi compareixia de seguida. M'abraçava i em cobria el rostre de besades fins que el meu se'm tranquillitzava. La veia marxar en silenci, amb el quinqué a la mà, girant-se un munt de vegades, amoïnada encara per la petició de socors del fill.
El simple contacte amb la seva pell ajudava a calmar el meu estat d'ansietat i, a poc a poc, tornava a dormir-me, allunyant una volta més els fantasmes que havien envaït la meva cambra.
Les amigues de la família, que venien a retre la visita acostumada de cada dijous, em miraven encuriosides. Un allot que deia missa amb tanta serietat! Si entraven parlant, em girava amb gest asprívol, recriminant amb l'esguard llur manca de delicadesa. Interrompre el Sant Ofici! No volia sentir cap paraula que em pogués distreure quan era protagonista d'un joc en el qual posava tot el meu sentiment.
Es podria trobar en els jocs de la infantesa l'origen de les meves futures contradiccions d'estudiant, la posterior vocació religiosa, les contínues ànsies d'eternitat?
Anys endavant vaig explicar a Rubió aquests aspectes dels meus anys d'infant.
No me'n digué res.
Em mirà un mica estranyat i no em contestà.
Organitzàvem processons per l'interior del casal amb els amics de les famílies riques que em feien d'escolanets. Les nines, al darrere, talment les beates del poble, anaven cobertes amb arnats vels negres trobats a les golfes. D'on sortia l'encens que empràvem? Flaire de cera verge per cambres i passadissos. Remor d'oracions infantils.
Les criades de Can Costa ens miraven encuriosides en sentir la campaneta de l'escolà que anunciava el pas del sacerdot. Arribàvem tots plegats a la meva espaiosa cambra on la mare, amorosament, havia bastit un petit altar ple d'espelmes on jo deia la missa que, obligatòriament, calia escoltar en silenci.
Repetia mecànicament tot el que havia sentit dir a l'església sense arribar a copsar-ne el significat, Després, m'enfilava en una cadira i feia el sermó. Una predicació que podia tractar del naixement de Jesús o de l'entrada triomfal a Jerusalem.
Els anys s'han anat escolant talment l'arena del rellotge que marca la durada de la nostra vida terrenal! Tantes plaguetes escrites! Vaig començar a redactar el dietari a Roma, com a via de perfeccionament espiritual. Volia, en perspectiva, constatar si anava complint les fites que m'anava imposant. Contempl, abatut, el munt de paperassa que ara repàs. El meu món resumit en aquest munt de paper i un parell de llibres de poesia. Tants sermons pels pobles de Mallorca... serviren per aturar el terratrèmol que s'apropa?
Oració i soledat. Bancs del cor de la Seu. Trist i endormiscat. He escrit als amics i els he explicat que de poesia no he fet quasi res. Preocupacions, feines i abatiment d'humor no m'han deixat ocupar-me de versos. Quan menys ho esper, quan pens que he assolit l'objectiu, trobar la paraula i la forma adient per a expressar la bellesa d'aquell indret, el defalliment torna, quasi sense adonar-me'n. Com quan vaig començar a escriure. Sempre la dificultat per a enllestir el poema, la insatisfacció davant el que has escrit.
Ja fa tres anys que morí el pare. Tenir cura d'una persona d'edat que has estimat tant. Constatar que va perdent l'enteniment. No hi ha res de més dolorós. Copsar dia a dia, minut a minut de com el teu món desapareix. Restar al seu costat. Fer-li companyia. Les monges m'ajudaven. S'aixecava del llit, volia sortir al carrer. Em renyava. Deia que no el tractava bé. Pobre, anava perdent la noció del temps i de la situació. Desvariejava. Els darrers dies, quan tornava a ser conscient, em suplicava que no el tengués per foll. Enmig de la febre, suant, tremolós, demanava per la mare. -Joana-Aina, no m'abandonis!.
L'angoixa d'enfrontar-te amb la mort. El pànic que et glaça la sang. Entendre el que ha de venir. Analitzar, en breus segons, la inutilitat de la teva existència. Com llampec que illumina, impietós, fins els replecs més amagats de la teva vida, adonar-te'n del que has fet i el que no has fet.
Tremolar en sentir que ja no pots fer enrere de cap decisió.
Alguna nit pronunciava el nom de l'esposa fins que s'adormia, esgotat per la febre i les convulsions.
Aixecava la veu demanant per la madona de les Cases Velles. Per n'Antoni, l'amitger de confiança, exigint que li preparassin la galera per anar a veure les propietats. M'agafava de les mans. No sabia el que es deia.
-Miquel, digués a n'Antoni que mani midar els pins de cala Murta. He fet un bon preu amb en Guillem Aguiló. Aquesta vegada ens rescabalarem de les pèrdues de fa dos anys quan la tramuntanada ens va fer tant de mal.
S'excitava. No volia menjar. Tacava les mantes amb la sopa que li volien fer prendre les monges. Demanava la meva presència. No li podia fer entendre que havia de preparar els sermons, dir missa, continuar amb la traducció de Prudenci... Vaig haver de deixar-ho tot.
No hi ha res de més trist que sentir l'agonia de les persones que més estimes.
-Miquel! Vine! No m'abandonis! Déu et demanarà comptes si no tens esment del teu pare.
Un dia, nerviós, li vaig alçar la veu. El pobre home callà per uns moments i, sense que hi pogués fer res per evitar-ho, els ulls se li ompliren de llàgrimes.
Penedit per no haver estat capaç de controlar-me, em vaig jurar a mi mateix que primer em tallaria la llengua amb les dents abans que dels meus llavis sortís cap recriminació.
Ja no escric quasi a ningú. Cada dia estic més tancat dins mi mateix. No sé encara com m'han engrescat a publicar una selecció de les meves obres. En aquestes alçades de la vida, oblidat per tot el món literari, no sabria dir per què m'he decidit a tirar el projecte endavant. L'escriptor, el poeta que no vol morir sota la sotana del sacerdot? Eternes contradiccions. Si hem de cercar un culpable d'aquesta "recaiguda" l'hauríem de trobar en la força vital de Miquel Ferrà. Com quan vaig anar a Barcelona pels Jocs Florals. Ben igual que quan Carner, Cambó i Torras i Bages em volien fer estendard de la cultura catalana.
Miquel Ferrà tenia, des de fa temps, la idea de fer estampar un choix dels meus versos, i després de diverses temptatives decidí encomanar la feina a l'amic Matheu, a fi que l'edició sortís de pulcra i senzilla i sòbria distinció com solen esser les seves. El projecte, si encara no m'hi desanim, consisteix en tres volumets de poesia. En el primer volum es podrien incloure algun dels meus poemes juvenils, en el segon el que hi hagués d'aprofitable de Tradicions i fantasies amb qualque fragment de L'Agre de la terra, i en el tercer podria sortir una triadella de mos versos tardorals.
És un desig, però no vol dir que em vegi amb força de portar-lo endavant. Cada vegada estic més decebut del món cultural. El darrer que em mancava era haver de patir les maniobres de mossèn Antoni Maria Alcover per a ser degà de la Seu. Per la meva banda hi tenia el camí lliure; però no ho volia ser. Sempre he renunciat a tot el que em pogués distreure dels esforços de perfecció espiritual. Em queda un cert regust d'amargor en conèixer tot el que havia manegat per aconseguir aquest honor per a ell. No hi hagué fil que no mogués! N'Alcover no s'ha empegueït mai de recórrer fins al rei d'Espanya o al Papa Pius XI per tal de satisfer les seves esbojarrades ànsies de protagonisme.
Aquests darrers temps, les meves relacions amb ell s'han refredat i veig difícil que puguin recuperar la cordialitat amistosa del passat. I si ens haguéssim equivocat en les apreciacions sobre Gabriel Alomar? Segurament ell no era el barrufet a exterminar. Fa poc, tornant a Ciutat des de sa Pobla, el vaig trobar a l'estació de Muro. Es va asseure al meu costat i, amb molta sinceritat, va elogiar la meva obra i es confessà ferment admirador meu.
Alomar, em sembla un home senzill, incapaç de fer mal a una formiga. Els ulls li traspuaven una bondat que no mentia. Ben diferent de n'Alcover, capaç de qualsevol cosa per a aconseguir fer triomfar la seva voluntat.
Continuar amb la poesia? Els esdeveniments de la Setmana Tràgica de Barcelona em marcaren de forma definitiva, ben directament m'ajudaren a relativitzar tots els esforços poètics fets fins al moment. Potser ens erràrem profundament en les nostres concepcions culturals imaginant, de forma completament illusòria, que un versos ben fets podrien ajudar a mudar l'esperit de les persones.p> Quan he abandonat les meves pinedes, els roquissars de Formentor, m'ha costat endinsar-me en la poesia. Pollença m'obrí els camins de la bellesa. L'any 1875, poc abans d'escriure Lo Pi de Formentor, contava les meves preocupacions a Picó. He servat una còpia de la carta al meu arxiu. La rellegesc com aquell qui fa un important descobriment arqueològic. Torn al passat: "Tenc començada una poesia que si m'agradàs més l'hauria ja enllestida segurament. Si em sortia bé, formaria part d'una futura colleccioneta de poesies marítimes que seria fàcil escriure habitant per Formentor. Me sembla que les cales, els colors marins, les àguiles de ribera, els pinars i les costes no són coses poèticament tan gastades com les valls, els rossinyols, les flors i les florides espessures de què tants poetes i versificadors han usat i abusat de totes maneres.
'Aquesta idea m'ha determinat a fer (quan hi hagi espai) la colleccioneta de què parlava, que sempre tendria alguna cosa de nova saba, si conseguís copiar, encara que pobrament, la vigorosa naturalesa de nostres marines".
Ahir vaig escriure a Rosselló i li vaig contar la melangia que em domina.
Un escolà vell encén les espelmes de l'altar major. Potser hi ha algun funeral i jo no me n'he assabentat.
Resava el rosari quan m'han vengut a la memòria les cançons del camp pollencí. Em veia corrent per damunt els sementers. Ningú no deia res al fill dels senyors. Era tan jove aleshores! Què en sabia jo dels esforços dels jornalers feinejant amb els càvecs per obrir recs a les terres de regiu.
A les Cases Velles i altres propietats dels pares hi treballen més de cinquanta persones, sense tenir en compte les que eren llogades per a feines de temporada. A l'hora de segar, se sentia per la possessió "Al juny, la falç al puny!". Els estius eren el moment de més feina i, també, coincidien amb les vacances. Tot el que he après de la meva llengua ho he sentit a casa, en el parlar del pare, de l'oncle Miquel Llobera, de la mare, dels homes i dones de la possessió. Garbellar i batre, la feina de ventar o exsecallar i empeltar els nostres arbres. Collir olives, ajudar l'allotea a cercar les ametlles que deixaven els jornalers. Jugar a fer feina sabent que els fills dels senyors podien deixar d'estar ajupits sota el sol en voler i les criades ens tenien parades, al costat, unes blanques tovalloles amb pa del dia, formatge fet a casa o sobrassada de les darreres matances.
El primer que feia ma mare després de besar-me en el front, era llevar les roses que el dia anterior havia posat prop de la palangana on em rentava. D'on sortia aquella sana olor de murtra i romaní que navegava per la casa? Com podia trobar sempre les roses adients per a perfumar les nostres cambres? Tampoc no vaig poder esbrinar mai per quins motius ho feia ella personalment i no ho manava fer a les criades. El cert és que, ara que record la infantesa submergida en la marea, el primer que m'ha vengut a la memòria ha estat precisament el rostre de la mare, somrient, apropant els llavis al meu front.
Mitificació del passat a mesura que passen els anys? La botonada d'or lluu amb els primers raigs del sol que entren pels amplis finestrals de la meva cambra. Investig dins dels entortolligats laberints de la meva infantesa. Deu ser un dia de festa. La mare només es posava les botonades i les polseres en dies d'especial rellevància. Durant tot l'any, els topazis, polseres i creus d'or eren dins del seu joier.
Tot es fa fonedís amb els anys menys el record de la veu de la mare i l'alegria que em produïa veure-la al costat, a l'alba. A casa érem tres germans més: en Martí, en Pere i na Catalina.
La mare, després del berenar, ens deixava dins del llit. No ens aixecàvem fins tard; potser les vuit o les nou. Quasi, migdia, per a un infant d'un pagès dels voltants! Sentíem els renous dels carros i els lladrucs dels cans quan encara era de nit. Els primers carros sortien vers cap als horts entre les cinc i les sis de la matinada. Encara tenc ben enregistrat en el cervell el grinyol de les rodes revestides de ferro en rodolar sobre els carrers del poble, polsegosos i plens de clots del poble. Se sentien les campanades anunciant la primera missa.
Turmeda | 30 Gener, 2024 14:28 |
Narrativa insular - Un hivern a Lluc (El Tall Editorial) de Miquel López Crespí
Tot i la curiosa causalitat que motiva el “viatge” i l’especial personalitat del protagonista, en el qual ja s'entreveuen els trets essencials del jo adult, el llibre no es pot desvincular de tota una tradició de la literatura autobiogràfica mallorquina que arranca amb La minyonia d'un infant orat, de Llorenç Riber, al qual s'han afegir títols com De com era infant, de Rafel Ginard, Entre el caliu i la cendra, de Guillem Colom, o Caramells de l'alba, d'Antònia Ordinas. La infantesa, sens dubte, esdevé un paradís perdut, precisament perquè el distanciament temporal permet fer-nos veure aquell moment amb els ulls de la nostàlgia. El fet de ser un temps irremissiblement esvaït, emmarcat en un espai determinat, clou i cohesiona el relat. (Pere Rosselló Bover)
Per Pere Rosselló Bover, catedràtic de la Universitat de de les Illes Balears (UIB)
A Un hivern a Lluc (2019) Miquel López Crespí ha dut a terme un experiment que consisteix a hibriditzar diversos gèneres literaris. Des del punt de vista genèric el llibre és una combinació de memòries autobiogràfiques, reportatge històric i novel·la, sense que sigui fàcil determinar el grau de cada un dels ingredients d'aquesta amalgama. El denominador comú d'aquesta barreja és la recuperació de la memòria, atès que és també la columna vertebral de la identitat. D'aquesta manera el jo individual i el nosaltres col·lectiu queden també sintetitzats. I la recuperació del passat individual es concreta en un moment de la infantesa, paral·lel als anys de la postguerra, que formen part de la memòria col·lectiva. Però aquesta barreja també deixa sense efecte la demanda d’una veracitat absoluta i dóna pas a una presentació dels fets en què la veritat és més bé relativa.
Tanmateix l'objectiu del llibre –del qual ja coneixíem alguns fragments que havien estat inclosos a Visions literàries de sa Pobla (2018)— és narrar una experiència de l'adolescència, que esdevindrà essencial en la construcció de la personalitat de l'autor-narrador-protagonista. D’aquí les semblances del llibre amb la novel·la d’aprenentatge, el bildungsroman, i també amb la literatura de viatges, que narra un trajecte exterior que es converteix en un viatge interior i que, per tant, provoca una metamorfosi del jo. Per això el títol remet a un clàssic de la literatura de viatges: Un hivern a Mallorca, de George Sand, autora sobre la qual López Crespí va escriure dues novel·les i un bon nombre d'articles. Tant en Sand com en el nostre escriptor el viatge es converteix en una experiència d'allunyament del món exterior i de fuita de la civilització, que fa possible la trobada amb el jo més íntim.
Com en tota la literatura autobiogràfica, l'escriptor ens vol donar una imatge de si mateix. És inevitable. Així, a Un hivern a Lluc l'al·lot protagonista és ja un lluitador antifranquista, tot i ser encara un estudiant de quart de batxillerat, segons els plans d’estudis d’aquella època. Els esdeveniments el porten a simular una malaltia, la qual cosa el conduirà a passar una temporada a Lluc, apartat del col·legi, dels seus amics i amb la companyia protectora de l'àvia. Tot i la curiosa causalitat que motiva el “viatge” i l’especial personalitat del protagonista, en el qual ja s'entreveuen els trets essencials del jo adult, el llibre no es pot desvincular de tota una tradició de la literatura autobiogràfica mallorquina que arranca amb La minyonia d'un infant orat, de Llorenç Riber, al qual s'han afegir títols com De com era infant, de Rafel Ginard, Entre el caliu i la cendra, de Guillem Colom, o Caramells de l'alba, d'Antònia Ordinas. La infantesa, sens dubte, esdevé un paradís perdut, precisament perquè el distanciament temporal permet fer-nos veure aquell moment amb els ulls de la nostàlgia. El fet de ser un temps irremissiblement esvaït, emmarcat en un espai determinat, clou i cohesiona el relat.
En aquest cas, però, la idealització a què el tema de la infantesa perduda sol conduir queda contrarestada per la visió crítica del món opressor de la postguerra i per la memòria viva de la repressió durant la guerra civil. Aquí el record del passat, introduït sobretot per l'àvia, es barreja amb el present del sojorn, evocat pel narrador des de la perspectiva de l’adult. Ni tan sols recloure's en un lloc apartat i idíl·lic com Lluc als anys 60 permet al protagonista lliurar-se de l'ombra persecutòria del feixisme, que és representat per les sinistres germanes Gelabert.
Com en tot llibre de viatges o com en tota autobiografia, Un hivern a Lluc és el relat d’una descoberta, de l’inici d'un camí. És l’entrada al món dels adults, marcat pels fets de la guerra civil i de la repressió franquista, que el protagonista ja coneix pel que li ha contat l’àvia. Però també és la descoberta de la vocació d'escriptor, intuïda només aleshores per les migrades lectures que la censura permetia. Una vocació que ara, passats ja més de cinquanta anys, ha donat un fruit abundant i de qualitat, amb una llarga llista d'obres que Miquel López Crespí ha aportat per a les nostres lletres.
Pere Rosselló Bover (16-VII-2019)
« | Març 2024 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | ||||
4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 |
11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 |
18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 |
25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 |