Literatura catalana contemporània

Sa Pobla i Lluc - Poblers a Lluc (1963)

Turmeda | 07 Març, 2021 12:59 | facebook.com

Sa Pobla i Lluc - Poblers a Lluc (1963) - (un petit tast de la novel·la Un hivern a Lluc, El Tall Editorial)


A partir de Caimari sentia com anava deixant al darrere algunes de les preocupacions que em dominaven l´esperit. La camiona començava l´ascens cap a Lluc, lentament. El motor, una vella relíquia del passat, tossia i em feia pensar que s´aturaria d´un moment a l´altre. Vaig fer una ullada al voltant. Érem pocs viatjant cap al santuari en aquell mes de novembre. Una parella de la Guàrdia Civil, la padrina i jo, una mare amb un al·lot d´uns dotze anys que --parlava fort i ens assabentàvem de tot el que deia-- s´anava a incorporar als famosos blauets, i una joveneta carregada amb un munt d´ensaïmades, possiblement per al bar de la plaça.

Exceptuant la mare que donava consells interminables al fill, ningú no parlava gaire. El conductor, amb un enorme mostatxo que em feia recordar les fotografies de l´emperador Guillem II d´Alemanya, provava de sintonitzar una vella ràdio que no funcionava bé. A vegades senties notícies de futbol, més endavant alguns bocins de cançons de Sarita Montiel i Pepe Blanco, però de seguida el so s´esvania i només t´arribava un renouer eixordador. Veia com el xofer feia esforços per no pronunciar paraules gruixudes. Veus esquerdades sortien del vell giny. Al cap d´una estona, una cançó àrab; melodies que et feien pensar en palmeres i oasis enmig del desert, en camells transportant exòtiques mercaderies a través de rutes misterioses. Especialitzat a captar emissores llunyanes, de seguida vaig reconèixer la veu dels locutors algerians. Només ho vaig poder sentir uns instants: amb una frase irreproduïble, el conductor optà per apagar l´aparell.

Una calma inesperada envaí el vehicle.

Només senties el soroll del motor, talment una persona que tengués dificultats a respirar i li costàs caminar. Com un vell del meu poble avançant, geperut, ajupit pel pes dels anys i tossint per l´abundor de picadura a la gargamella i els pulmons.

Vaig pensar que aniria molt bé que la tranquil·litat duràs tot el viatge. La padrina Martina resava el rosari en silenci. Vaig veure que feia un alè en copsar la calma del moment. Tampoc li agradava sentir la veu histeritzada de la mare amb tantes interminables recomanacions: “Has de fer bondat i creure els frares. Procura obeir tot el que t´ordenin. Recorda que seràs al lloc més sagrat de Mallorca i has de ser digne de l'indret que t´acull. Menja com els altres, sense deixar res en el plat. Renta´t i pensa a netejar-te les dents. Quan t´aixequis el matí, el primer que has de fer, després de resar les teves oracions, és netejar-te les dents; t´he posat quatre tubs de Profidén. Per la resta, el que necessites ho demanes als frares. Hem quedat que et proveiran de tot el que hagis d´emprar...”.

I així minut rere minut.

Procurava distreure´m mirant per les finestres de la camiona. Sortint de Caimari havia començat a caure una fina pluja intermitent que anava en augment fins a convertir-se en un autèntic ruixat. Era difícil divisar les muntanyes que ens envoltaven, poderoses, alçant-se com un crit vers el cel. Hi havia moments en què no podia albirar el firmament grisenc que descarregava la pluja amb tota la seva força. L´eco dels congosts feia ressonar els trons i repetia l´amenaçador missatge dels núvols un parell de vegades. Els guàrdies civils miraven el rellotge. Possiblement anaven a substituir els que estaven de guàrdia a la petita caserna del monestir. Uniforme verd, dos grans mosquetons enmig de les cames, com si fos el tresor més preuat. La pistola al cinturó. De petit havia vist com la Guàrdia Civil se´n portava a la caserna un lladre del meu poble. Havia gosat entrar a una casa del nostre carrer pensant que no hi havia ningú. Descobert, provà de fugir per les teulades, però els veïns el detingueren al cap de pocs instants. Quan arribà la parella de guàrdies ja el tenien fermat i a disposició de l´autoritat. Tota l´al·lotea del carrer acompanyà la processó fins a la caserna. El portaven enmig, emmanillat. El jove avançava amb el cap baix, sense mirar ni a dreta ni esquerra. Érem petits, però ja intuíem que aquell jove restaria marcat per sempre. Què li farien a la caserna de prop de l´estació? Estàvem convençuts que l´apallissarien, el torturarien fins a fer-li confessar el que volguessin.

Aquell jove desaparegué com per art de màgia de la nostra vida. No sé si el condemnaren a molts d´anys de presó. El cert és que mai més tornà al poble, i els pobres pares, d´ençà aquella feta, mai sortiren a celebrar cap festa. Condemnats a la solitud, tan sols els podies veure a missa, a un racó, separats per unes passes de la gent. Quasi ningú els anava a veure ni els saludava pels carrers.

Tanmateix, la camiona no podia augmentar de velocitat. El xofer va disminuir la marxa. Agafava els revolts en primera, canviant a segona i tercera quan es trobava més segur. Veia com els vidres s´entelaven de la respiració dels passatgers. Amb el mocador netejava el vidre de la meva finestra per a poder guaitar del paisatge intuït en la distància.

Arreu del que abarcava la meva mirada, a través de la pluja, distingia l´infinit exèrcit d´oliverars muntanyencs, les marjades de pedra seca, la força del vent agitant les branques dels arbres. Tot plegat em feia l´efecte d´anar avançant cap a un altre món. No res a veure amb el sol del matí, quan el tren, a l´estació de sa Pobla, ens esperava expulsant el vapor, movent les rodes de ferro talment fos un monstre prehistòric, un dragó de ferro infernal, esbufetegant fum per la boca i els ulls.

Canviava el paisatge. La planura del meu poble i de Muro havien quedat enrere. Tan sols feia unes hores encara viatjava entremig d´horts i molins. Ara em trobava enmig de les muntanyes. La feina dels pagesos d´aquestes contrades, ben diferent de la del pla, també denotava la lluita d´uns pobles per la supervivència. Les marjades representaven un esforç igual o superior que la construcció dels molins. Aquí era la pedra tallada segle rere segle el que permetia el conreu de les oliveres i d´alguna petita anyada de blat o faves. Com havien pogut aconseguir donar vida a la pedra esquerpa de la muntanya?

La fam creant vergers enmig d´un indret on, abans de l´esforç dels homes, fins i tot a l´herba li era difícil subsistir. Mirava les pedres tallades a mà. Quanta suor i llàgrimes per aconseguir la bellesa perfecta de les marjades, que fructificàs l´oliva, productora del millor oli de l´illa, peça bàsica per a l´exportació. El professor Antoni Serra, a l´institut de sa Pobla, ens parlava del treball esclau a les possessions, del fred de les al·lotes recollidores d´olives que compareixien per aquestes contrades des de tots els pobles de Mallorca. A la majoria els pagaven amb espècie. Uns saquets d´olives era tot el que guanyaven després de deixar-hi la pell de les mans. La meva padrina em contava com aquelles al·lotes encalentien pedres al foc i les posaven dins els davantals per a poder tenir un poc d´escalfor mentre recollien el fruit de les oliveres. Quan notaven els dits congelats agafaven uns moments les pedres de la butxaca i provaven d´encalentir-se. Algunes, mal alimentades, no podien acabar la temporada. Queien malaltes per un esforç superior a les seves forces i les tornaven a casa seva.

Què podia fer un pagès en aquell temps? O doblegar l´espinada davant la situació establerta o marxar a fer feina a França i Amèrica. Cap altra alternativa. Els missatges, a la possessió, dormien amb els animals, a les païses. Els donaven sopes amb col, un bocinet de botifarró o sobrassada els diumenges i festes principals. Per això mateix la fugida cap a altres indrets. Marxar a l´Argentina, Cuba, l´Uruguai, amb l´esperança de guanyar uns diners, fugir de la fam d´una Mallorca sotmesa sempre al poder omnímode de cacics i sacerdots.

Davant els meus ulls, fugissera, alguna cabana de roter. Pensava en el significat de la paraula roter. Provenia de roturar? Ho hauria de mirar. Ho volia saber amb precisió. El cert era que molta de la riquesa que ara veia desfilar davant els meus ulls havia costat sang a generacions de jornalers sense terra. Ho havia sentit parlar sovint a casa dels padrins, mentre dinàvem. No feia gaire, els senyors oferien a un pagès pobre un bocí de terra plena de pedres per feinejar-hi i deixar-la en condicions de sembrar una anyada. Si l´amo de la possessió era bon home li prometia que, durant un parell d´anys, mitja anyada seria per al roter. Després, evidentment, la terra tornava al propietari.

El roter s´instal·lava en el seu racó de la muntanya i bastia una d´aquestes petites cabanes de pedra en sec on s´estava mesos i mesos netejant amb un picassó les roques de la finca. De què vivia mentre la terra era improductiva? Un poc de pa dur i formatge que li portava la dona quan n´hi havia. Quatre gorrions caçats amb xarxes. Possiblement algun eriçó que, netejat de punxes, esdevenia una menja exquisida. Sempre existia la possibilitat que un pastor s´apiadàs de la seva misèria i li oferís algun bocí de camaiot i sobrassada.

Els padrins recordaven el cas del propietari de les cases de Son Puigverd. Un cacic que va deixar bona anomenada per la zona de Deià. Cada parell de dies enviava les criades amb una senalleta plena de figues, alguns ous, un dels conills que havia caçat i no sabia què fer-ne. També donava llençols vells als jornalers que feinejaven a les seves propietats. Els homes, en arribar la nit, feien un nus al llençol i el convertien en una caputxa. Així es podien tapar el cos i dormir entre la palla, única manta que els protegia del fred.

Però eren casos excepcionals.

Normalment no hi havia misericòrdia amb els treballadors i treballadores de les possessions. Ni que haguessin estat les mares de llet, la dida que surà el senyor quan era un infant!

De seguida que aquella persona emmalaltia o tornava vella, era llançada a les tenebres exteriors, al carrer, sense que hagués servit de res el que havia fet durant tota una vida d´esclavatge...

No havia plor que servís.

Eren uns costums venguts del fons dels segles, i així continuaven amb la benedicció de l´església que, evidentment, mai va denunciar aquests fets.


De la novel·la de Miquel López Crespí Un hivern a Lluc (El Tall Editorial)


Sa Pobla, els seus escriptors i Llorenç Villalonga

Turmeda | 06 Març, 2021 16:06 | facebook.com

3 vídeos - Josep Massot i Muntaner encerta a les totes quan situa a la perfecció l’estreta aliança d’Alfonso Zayas, que era cap de Falange; Francesc Barrado, cap de la policia i responsable de molts d’assassinats d’esquerrans; el coronell Tamarit, jutge instructor del procés contra Emili Darder, Alexandre Jaume, Antoni Mateu i Antoni Maria Ques; i de tots dos amb els germans Villalonga. Cada u ocupava el lloc que la guerra determinava: uns al capdavant dels falangistes, altres dirigint la policia i els escamots d’execució; els militars ordint falsos procesos; els escriptors, cas dels germans Villalonga, emprant la ploma per a donar suport als altres. Aquesta era la situació en els moments inicials de la guerra a Palma i que podem trobar molt ben detallada en el llibre de Josep Massot i Muntaner Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950). (Miquel López Crespí)


Llorenç Villalonga i la novel·la Una Arcàdia feliç (Lleonard Muntaner Editor)


Per Miquel López Crespí, escriptor



Llorenç Villalonga és un autèntic personatge de novel·la. Per això he escrit Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. I just ara mateix he començat la redacció de la tercera sobre l’autor de Bearn. Vull fer una trilogia d’aquella època tenebrosa però summament interessant dels primers mesos de la guerra civil a Mallorca. Villalonga, tothom que conegui una mica la seva biografia ho sap, és un aferrissat espanyolista dels anys vint i trenta que es troba immers en la guerra i fa costat als que afusellen l’esquerra i liquiden tot l’aconseguit tan dificultosament pels intel·lectuals catalanistes de les Illes en moltes dècades. En plena matança de republicans, Villalonga escriu un article que publica en El Día (7-VIII-1936) on especifica una vegada més la seva posició envers la cultura catalana. Diu l’autor de Bearn: “Nos cabe el orgullo, a mi hermano Miguel y a mí, de haber representado siempre la resistencia anticatalanista en Mallorca”. Més documentació sobre l’atac frontal dels germans Villalonga contra la cultura catalana es pot trobar en el llibre de Josep Massot i Muntaner Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950) (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1978) i especialment en el capítol “L’afer dels ‘Manifest dels catalans’” (pàgs. 92-108) i també en el capítol “El ‘Manifest’ i la repressió cultural” (pàgs. 108-117). Anticatalanisme i antiesquerranisme que podem trobar a tots els articles que va publicar sota el títol de Centro (Gráficas Mallorca, Palma 1934). Com hem dit més amunt, el personatge Villalonga, els fets que va viure el nostre autor, l’època de la República i la guerra civil donaven material no solament per a escriure una novel·la, sinó diverses, com finalment s’ha esdevengut. Els anys vint i trenta a Mallorca són massa exuberants –culturalment i políticament-, i el repte de provar de copsar l’ànima d’un intel·lectual reaccionari tan “atractiu”, literàriament parlant, que tot plegat em seduí profundament i m’animà a començar la feina.



Com pot imaginar el lector d’aquest article, Villalonga no m’era un desconegut. Les lectures, a mitjans dels anys seixanta, d’obres com Mort de dama, La novel·la de Palmira, Bearn, Les fures, Desbarats, L’àngel rebel, La dama de l’harem, El llumí i altres narracions, Desenllaç a Montleó i moltes altres foren bàsiques per a copsar la importància d’un narrador de vena, d’un autèntic escriptor malgrat totes les seves contradiccions amb el català. L’anticatalanisme de la seva trajectòria, el combat dels anys trenta contra els intel·lectuals de l’Escola Mallorquina i els col·laboradors de La Nostra Terra, molt especialment amb Miquel Ferrà, el feien un personatge no gaire simpàtic. No oblidem que, com explica Josep Massot i Muntaner en Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950), la feina conjunta entre el cap de la policia franquista encarregat de la matança d’esquerrans, el totpoderós Barrado, i el coronell Tamarit, instructor de la vergonyosa farsa judicial que portaria al mur de les execucions al batle de Palma, Emili Darder, i el paper dels germans Villalonga, és essencial en la liquidació de la cultura catalana en la vida pública a Mallorca. En referència al silenciament dels signants de la “Resposta” al missatge dels intel·lectuals catalans del Principat, Josep Massot i Muntaner ha escrit: “... l’afer del ‘Manifest’ és una peça important dins el procés implacable de desmantellament de la cultura autòctona a partir del mes de juliol de 1936”.



En la revista El Mirall (núm. 61, pàgs. 19-24) podem trobar una bona aproximació al que va ser el regnat del terror feixista a Mallorca. L'article "La repressió franquista a Palma", signat per Francesc Tur Balaguer, R. Carbonell, M.L. Lax i M. Ocio Villar, és ben representatiu al respecte. "Pel que fa a la base social dels represaliats, era molt homogènia: la classe treballadora, la base social de l'esquerra i al seu costat alguns membres de professions liberals i petita burgesia progressista. Hi hagué també algun cas d'empresonament de 'rics d'esquerres' als quals s'incautaven els béns. Es calcula que el nombre de morts provocats per la repressió al llarg de la guerra oscil.là entre 2.000 i 2.500 persones.

'Les zones de Palma més afectades foren les barriades obreres encara que la repressió s'estengué pràcticament a tots els barris de la ciutat. Els escamots feixistes actuaren a Son Rapinya, Son Serra, la Vileta i al bosc de Bellver, a més del mateix Castell".

A Mallorca, els intel.lectuals d'esquerra foren cruelment assassinats pel feixisme i la dreta tradicional. Un dels treballs més importants que s'ha fet a Mallorca damunt la repressió ha estat el suplement del diari Baleares, Memòria Civil, que va coordinar i dirigir l'escriptor Llorenç Capellà de gener fins a desembre de 1986. Igualment bàsica per a copsar en tota la seva brutalitat la fondària de la repressió feixista és la consulta del Diccionari Vermell del mateix autor. Record ara mateix el llibre de Bernanos, Els grans cementiris sota la lluna, que tanta influència tengué en el meu particular descobriment de la brutalitat de la dreta mallorquina, o el més recent de l'amic Jean Schalekamp, D'una illa hom no en pot sortit.

Josep Massot i Muntaner, a la seva obra Els escriptors i la guerra civil a les Illes Balears escriu també entorn de la repressió damunt els intel.lectuals d'esquerra (Biblioteca Serra d'Or; pàgs. 218-220): "Entre els milers de morts que, poc més o menys, produí l'onada de follia que planava sobre l'illa -d'una manera 'il.legal', a la cuneta de les carreteres o a les tàpies dels cementiris, o d'una manera pretesament 'legal', a conseqüència de sentències de consells de guerra injustos i cantats per endavant-, no hi mancaren escriptors i persones relacionades d'una manera o altra amb el món cultural. Potser la xifra més elevada correspon als periodistes, amb noms com el d'Ateu (Mateu) Martí, comunista, director de les revistes Nuestra Palabra i Sotana roja, cruelment assassinat els primers dies de la guerra; Guy de Traversay, corresponsal del diari parisenc L'intransigeant, afusellat pels militars poc temps després d'haver estat fet presoner a Portocristo, a conseqüència de la carta de recomanació que Jaume Miratvilles, comissari de Propaganda de la Generalitat, li havia fet per al capità Bayo; Pere Reus i Bordoy, jutge de Felanitx, director del setmanari El Felanitxer, executat després d'ésser sotmès a consell de guerra, per 'adhesió a la rebel.lió', el 4 de març de 1938; Gabriel Buades, sabater inquer anarquista, col.laborador -sempre en castellà- de Cultura Obrera i de la Revista Blanca, empresonat el juliol de 1936 i executat el 22 de juliol de 1938; Joan Montserrat i Parets, sabater de Llucmajor, militant destacat del PSOE i brillant col.laborador de l'òrgan socialista El Obrero Balear; Aurora Picornell, abrandada líder comunista de Palma, anomenada la Pasionaria mallorquina, inculta però molt intel.ligent, col.laboradora de Nostra Paraula, afusellada 'il.legalment', com Montserrat i Parets, mentre estava tancada a la presó de dones de Can Sales, el 5 de gener de 1937; Joan Mas i Verd, batle de Montuïri, militant d'Esquerra Republicana Balear, col.laborador de Tribuna Libre, Ciudadanía i El Republicano, afusellat al cementiri de Palma el 3 de setembre de 1936: Simó Fullana, membre influent del PSOE i col.laborador del diari de Palma El Día, segons Mallorca Nova; Miquel Duran i Rosselló, ex-estudiant jesuïta, director del setmanari republicà de Manacor Nosotros, mort el 4 de setembre de 1936, nebot de l'aleshores batle de Manacor Antoni Amer i Llodrà, àlies 'Garanya', assassinat el 29 de desembre de 1936, el qual també havia publicat alguns articles a la premsa...

'Estaven relacionats igualment amb el periodisme els dos afusellats més coneguts de Mallorca, Emili Darder, batle de Palma i puntal de l'Associació per la Cultura de Mallorca, i Alexandre Jaume, ex-diputat a Corts socialista que parlava i escrivia en castellà però que defensà ardidament la catalanitat de l'illa. Havia fet i publicat alguna conferència escadussera un altre dels companys d'afusellament de Darder i de Jaume, Antoni M. Ques i Ventayol, del Consell Executiu d'Esquerra Republicana Balear i president de l'agrupació mallorquina del Rotary Club".

Com escriu Bartomeu Mulet a "Repressió franquista (assassinats i depuracions) contra el magisteri a Mallorca (1936-1939)" (revista Lluc, núm. 784, pàg. 26): "España una, grande y libre, havia d'esser el mòbil ideològic per a justificar el totalitarisme en tots els àmbits de la vida col.lectiva. España havia d'esser imperial i triomfadora. El catalanisme s'havia de desmembrar, i més si sonava a esquerranós, d'una manera arbitrària. Maçons, republicans, anarquistes, comunistes i socialistes també eren carn de canó. En Francesc Barrado en fou el responsable fins l'abril del 37, com a comissari de la policia política, d'aquesta repressió, perquè tot era rojo i separatista".

Josep Massot i Muntaner encerta a les totes quan situa a la perfecció l’estreta aliança d’Alfonso Zayas, que era cap de Falange; Francesc Barrado, cap de la policia i responsable de molts d’assassinats d’esquerrans; el coronell Tamarit, jutge instructor del procés contra Emili Darder, Alexandre Jaume, Antoni Mateu i Antoni Maria Ques; i de tots dos amb els germans Villalonga. Cada u ocupava el lloc que la guerra determinava: uns al capdavant dels falangistes, altres dirigint la policia i els escamots d’execució; els militars ordint falsos procesos; els escriptors, cas dels germans Villalonga, emprant la ploma per a donar suport als altres. Aquesta era la situació en els moments inicials de la guerra a Palma i que podem trobar molt ben detallada en el llibre de Josep Massot i Muntaner Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950). Qui vulgui negar aquests fets tan ben documentats està en el seu dret, però les seves opinions tendran poc valor davant la realitat del que s’esdevengué en aquells mesos terribles.

Aquest era el món de Llorenç Villalonga en aquell estiu de 1936, l’univers que he provat de fer tornar de les ombres del passat a les novel·les Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan.


Les Germanies i sa Pobla

Turmeda | 05 Març, 2021 14:02 | facebook.com

Sa Pobla (Albopàs) – Records dels anys 10 i 20 (VIII) - Les Germanies - (un petit tast de la novel·la El vicari d´Albopàs)


Un calfred em puja encara per l’espinada en recordar els crims i injustícies dels agermanats contra els nobles i alts estaments del regne. L’absurd rebuig de pagar els imposts que per llei estaven obligats a retre a la noblesa i al rei fou la causa del terrible terratrèmol que sacsejà Mallorca. Insana pretensió d’igualtat; injustícia a l’hora de voler carregar el pagament als més rics. Amb excusa de fam i misèria, munió de predicadors exaltats anaven en completa llibertat, amb suport de grups armats, per viles i llogarets predicant que havia arribat l’hora que tots els mallorquins pagarien igual i no hi hauria mai més càrregues especials damunt els pagesos i menestrals.


Avui hem anat en processó a inaugurar el marbre que commemorarà la desfeta dels agermanats a Son Fornari. He fet transportar el recordatori, obra del mestre Josep Binimelis, l’autor de moltes de les magnífiques escultures amb creus i àngels del nostre cementiri, en un carro curull de rams de flors i murta. La participació ha estat grandiosa, amb presència de les autoritats i banda de música municipal que ha interpretat l’himne d’Espanya i algunes composicions típicament mallorquines. Més de dues-centes persones ens han acompanyat fins a la finca on havíem de dir dues paraules i col·locar la placa a la caseta de camp del propietari de Son Fornari. Cal dir que el temps, com si el Senyor ens volgués ajudar, ens ha acompanyat, i malgrat que encara no ha arribat la tardor, uns núvols lleugers i una suau brisa marina provinent de la badia d’Alcúdia ens han fet la caminada agradable.

Els pagesos que feinejaven als horts s’aturaven un moment en veure la processó, es llevaven el capell i se senyaven en senyal de respecte. Possiblement la majoria dels albopassins que ens veien passar amb el carro endomassat i la peça de marbre no sabien que a les terres que conreaven amb tant d’amor i sacrificis hi havia hagut una de les batalles més importants de Mallorca en defensa de la llei i l’ordre. Una època de pertorbacions socials encapçalades per les incitacions criminals d’homes sense principis ni escrúpols: els endimoniats agermanats Joan Crespí, Joanot Colom, Guillem Colom i Pau Casesnoves, entre molts d’altres malfactors. Els camperols són homes i dones de provada fe cristiana, però analfabets; mai han obert un llibre d’història, cap mestre els ha explicat l’autèntica història de la terra que trepitgen.

Un calfred em puja encara per l’espinada en recordar els crims i injustícies dels agermanats contra els nobles i alts estaments del regne. L’absurd rebuig de pagar els imposts que per llei estaven obligats a retre a la noblesa i al rei fou la causa del terrible terratrèmol que sacsejà Mallorca. Insana pretensió d’igualtat; injustícia a l’hora de voler carregar el pagament als més rics. Amb excusa de fam i misèria, munió de predicadors exaltats anaven en completa llibertat, amb suport de grups armats, per viles i llogarets predicant que havia arribat l’hora que tots els mallorquins pagarien igual i no hi hauria mai més càrregues especials damunt els pagesos i menestrals.

És fàcil imaginar la fúria i els avalots d’una tropa sense fre. El terror de les persones benestants, la commoció que representà tot plegat. Qui pogué abandonà Mallorca en barcasses de pescadors i navilis de comerciants. D’altres s’amagaren a les muntanyes. El més privilegiats pogueren arribar fins a Alcúdia, sempre fidel a l’emperador i al virrei Miquel de Gurrea. Sota les protectores murades de la ciutat es pogué resistir l’endemesa agermanada que l’any 1521 envoltà la vila amb més de sis mil homes, canons i ginys de guerra i destrucció.

Endebades totes les provatures dels desalmats per obrir una escletxa a les defenses de la població assetjada. Amb foc d’arcabussos i ballestes els defensors de la ciutat no deixaren entrar els agermanats. Qualsevol revoltat que es trobàs a la distància on arribaven les fletxes i els trets, queia irremeiablement mort. Les fosses protectores s’omplien de cadàvers dia i nit. Les aus rapinyaires feien l’àpat amb les despulles d’aquells que volgueren violentar la divina voluntat. Per evitar la pesta i altres malalties que poguessin propagar els cadàvers en descomposició, de nit sortien del recer segur d’Alcúdia valents que acaramullaven els morts agermanats i els calaven foc amb molta rama de pi ben sec i quitrà. Conten les cròniques que, en la fosca, les flames il·luminaven la nit i la pudor de carn cremada envaïa tot l’espai a l’abast d’encerclats i atacants. Alhora que el cel s’enrogia creant imatges fantàstiques en els núvols, dibuixant espectres a les murades, els nostres feien sonar tambors per fer ben patent la voluntat de resistència fins a la mort dels refugiats i defensors de l'heroica ciutat.


Inútils els encesos sermons d’alguns frares renegats animant la tropa en els successius assalts a les fortificacions. Homes i dones, rics i pobres, els refugiats a Alcúdia feien inútils tots els esforços dels sediciosos malgrat el valor demostrat per la xurma. Amb oli bullint eren rebutjats els que s’atrevien a pujar amb escales. Els infants dels nobles, en+estreta germanor amb els més pobres de la vila, s’encarregaven de portar-hi noves olles d’oli purificador. Les dones no donaven abastament a tenir cura dels ferits, proveir els defensors dels murs dels queviures necessaris. Aquelles valentes defensores, seguint l’exemple de les pageses que s’havien enfrontat, armes a la mà, contra els pirates turcs, eren al costat dels homes emprant llances i espases talment els soldats de l’emperador.

Tothom era conscient del perill que corrien si queien en mans de la turba. La lluita era a vida o mort.

Les masses, enceses pels discursos dels igualitaris, per la consigna “Pac qui deu”, només desitjaven sang.

Llegint les memòries de Magí Casesnoves, notari general del virrei Miquel de Gurrea, que estava refugiat a Alcúdia, podem copsar l’estat d’ànim d’aquella valenta gernació que resistia amb totes les seves forces la diabòlica endemesa. Estudiant aquestes pàgines escrites en temps del setge, enmig del desgavell terrorífic de les canonades, dels crits dels ferits, amb cases cremant i repic de campanes cridant al combat, ens podem adonar a la perfecció de com va ser d’heroica la nostra ciutat. Els assaltants, en veure com eren rebutjats els seus atacs, optaren per provar de batre el valor dels vilatans mitjançant la fam i la crueltat. Cap carro ni vaixell podia arribar a la vila. Els agermanats esperaven ansiosos que la necessitat forçàs la rendició. Estaven disposats a prometre qualsevol cosa perquè s’obrissin les portes. Traïdors com eren, era ben segur que no complirien cap dels punts acordats i, com es va esdevenir en altres indrets, una vegada penetrats a la vila. Pass arien a degolla la població. Per això mateix els refugiats mai no caigueren en la trampa i continuaren resistint sense la més mínima defallença.

Va ser llavors quan els caps de la Germania augmentaren el terror. Enviaren destacaments a les possessions i propietats dels nobles que hi romanien. Portaren davant les murades familiars, fills, dones, mares... No hi hagué pietat. Talment fossin els sarrains que sovint desembarcaven a les nostres costes, sense misericòrdia, davant les murades degollaven els pobres ostatges. Els assetjats s’havien juramentat a no rendir mai la fortalesa per res del món. Ploraven en silenci, serrant les dents, estrenyent encara més fort les armes, en veure la matança d’innocents.

Ningú mai no es va rendir malgrat veure la mare o els fills, el germà, morts cruelment a dues passes d’on eren.

Foren dies de sang regant els entreforcs dels camins.

Arreu patíbuls alçats.

Fins i tot eren penjats els criats dels nobles que havien quedat fora de la protecció de les murades. Botxins borratxos, a cara descoberta, alçant crists i banderes, feien jutipiris als valents resistents d’Alcúdia. Indiferents a les nombroses baixes que patien per la resistència dels defensors, continuaven pugnant per entrar a la població.

El notari Gabriel Gual de Son Forteza, que s’havia refugiat amb els familiars a la vila màrtir, explica al seu dietari els fets espaventosos de què va ser testimoni. A la pàgina trenta-dos del manuscrit que he pogut consultar als arxius d’Alcúdia narra la follia agermanada, la insistència a escalar les altes murades, els esforços enderrocar les diverses portes d’entrada a la vila. Pàgines que ens recorden l’Apocalipsi de sant Joan, les imatges de l’infern pintades pels artistes que decoren capelles i esglésies.

Com no recordar la incertesa d’aquells anys? Quin futur pot tenir un poble que no recorda el seu passat?

Han passat segles d’ençà la demoníaca endemesa, però encara avui moltes de les famílies perseguides per la salvatge revolta recorden prou bé la repressió patida sota el comandament dels malvats instigadors de la Germania. Destacaments a cavall, armats de llances i arcabussos, violentaven les propietats robant el que volien i destruint el que no podien emprar. S’alliberaven esclaus que tenien legítim propietari, es feien malbé les anyades. Tot el que no podia servir al manteniment de les tropes revoltades era cremat enmig de les eres. Grans foguerons amb llibres, mobles de qualitat, retrats de nobilíssims senyors i senyores, ducs, contes i marquesos perien fruit de les flames. Assalts brutals als casalots amb expropiació forçosa del blat, el vi, la roba de qualitat. Joiers en complicitat amb els agermanats anaven directament als canteranos a cercar les joies, que s’enviaven de seguida als capitosts. Diuen que Joanot Colom i Joan Crespí eren els que triaven els millors ornaments de plata i or que, sense cap mena de vergonya, repartien entre les seves famílies. S’enviaren saquets del preciat tresor als revoltats de València per a les revoltes d’aquell regne. Comparegueren per la llotja jueus d’Amsterdam, Gènova, Venècia i París per a comprar a baix preu alguns d’aquells collars, polseres, anells, botonades d’or. S’establí a la Llotja un mercat de mobles i teles precioses robades de casals i possessions. Palma esdevenia un centre important de pirateria. Enviats de les corts europees que de boqueta deien estar contra els agermanats enviaven emperò emissaris secrets, i nombrosos vaixells carregats de riqueses partien cap els palaus de les corts d’aquests cristians que s’aprofitaven del temps convuls en què vivia Mallorca.

Es desfermà la ira dels pobres contra els rics; l’enveja a qui tenia objectes de valor, bones terres, ramats d’ovelles, vaques i porcs s’accentuà fins a convertir-se en normal l’assalt només per a destruir. Els centenars d’ovelles que els Zaforteza tenien a Escorca foren mortes amb llances només per plaer d’arruïnar uns senyors de tanta anomenada. En d’altres possessions feien passar estols de cavalls damunt les plantacions de vinyes. Els cellers amb les collites de vi eren envaïts per la turba i després d’emborratxar-se obrien a destralades les bótes i feien córrer el vi pel terra. Els arbres fruiters eren arrencats de rel, anyades de blat i civada eren segades només per gust, sense pensar treure’n cap profit, només pel plaer de veure el patiment dels senyors.

Algunes de les criades de les possessions eren les més fermes defensores de la barbàrie. Mostraven als revoltats els amagatalls on es guardaven les joies. Obrien caixes i canteranos per mostrar la riquesa dels propietaris que, boges, deien que s’havia acumulat amb la seva suor i llàgrimes. Hi hagué nombrosos casos de judicis amb tribunals de borratxos i malànimes. Treien els pobres senyors a colzades, amb tot de crits i insults. Sense respecte per l’edat, sense consideració per si estaven malalts, els portaven a l’era i de manera forassenyada començaven a explicar imaginaris patiments. Es recordava les hores de treball de sol a sol, el magre menjar, les fuetades dels capatassos, la manca de dies de descans... Quan arribava la nit, encenien torxes per a continuar amb aquell espectacle lluciferí. Sense descans, hora rere hora, desfilaven els porquerets i la cuinera, el pastor de les ovelles, l’amo d’escapçar els arbres, l’encarregat de collir la mel de les abelles, els llauradors. Capteniment inexplicable d’aquells que ahir besaven la mà dels senyors, agraint tenir un sostre sota el cap, menjar cada dia, uns cèntims a final d’any, i ara expressaven queixes i patiments de què mai s’havien atrevit a parlar. L’estol de facinerosos presidia els actes, satisfet, bevent sense aturar les ampolles de vi bo servades als cellers.

Hom pot imaginar el patiment de les nobles persones sotmeses a semblant tortura. Hi hagué marquesos d’edat avançada, els Montaner en són un exemple, que, per tenir els fills joves refugiats a Alcúdia, patiren molt més que d’altres senyors. Es diu que quan, cansats per les hores de romandre drets enmig de l’era, queien al terra sense coneixement, les criades els llançaven poals d’aigua freda. Algunes es compixaren damunt seu rient i ballant talment fúries desfermades.

Sempre m’he demanat com és possible que la dolentia dels homes no tengui remei. De què serviren els patiments de nostre Senyor Jesucrist sí quinze segles després de la seva mort constates que el sacrifici ha estat inútil i el mal campa arreu més potent que mai? I les predicacions constants de l’Església Catòlica abans de la revolta... serviren per res? El poder omnímode de Satanàs és més fort i poderós que mai.

Cal no defallir mai en $l’aferrissat combat$ +el combat aferrissat+ contra la influència diabòlica entre els vilatans. Qui sap $que$ +què+ seria del món sense la mà protectora del catolicisme que, sense descans, pugna per mantenir l’esperança de la Humanitat en un futur més cristià, més apropiat a les ensenyances dels Evangelis.

M’atur un moment a cada hort i salut un a un aquests homes que creen amb l'esforç quotidià la riquesa del nostre poble. No em sap greu embrutar-me la mà de terra. Tot plegat em recorda els anys feliços de la meva infantesa manacorina quan, lliure com un ocell, sense cap mena de responsabilitat, em perdia pel mig de les altes torres del blat de les índies que s’alçaven, infinites, per damunt el meu cap. Aleshores l’aigua dels solcs per regar les plantes em semblava un riu. Els ametlers, albercoquers i figueres, un bosc, una selva grandiosa on podia jugar fins que queia cansat i satisfet damunt els feixos de blat tot just segats. Arreu, cançons de batre i flastomies del pagès que porta des de la sortida del sol ajupit sobre la terra. Xipollejar en el fang, sense por de les renyades que inexorablement em faria la mare. Tots els pagesos sabien de qui era fill! No tenia gens de por. Més d’una vegada els pares em cercaven, preocupats, pels horts, cercant notícies d’on havia anat. Invariadament, un pagès o una pagesa m’agafaven de la mà i em tornaven a l’indret on m’estiraven de les orelles, enfadats per no saber per què ho havia fet. Com explicar-los que em sentia lliure com un ocell avançant, sense rumb, per la terra xopa o, a l’estiu, per damunt el matoll del blat just acabat de segar? Una recerca primitiva i inconscient del poder de Déu? Aleshores ja considerava la natura, l’aigua, la terra, el cel, com a expressió claríssima del poder diví. Qui, sinó, podria haver creat tanta bellesa? Les serralades imponents que s’estenien enllà on alçàs la mirada, l’amplària infinita de la mar quan acompanyava el pare a cercar algues a Portocristo, a les cales de la comarca, em feien pensar en la mà creadora del Senyor.

Sortosament la processó avança prou lentament per sentir i olorar amb la seva plenitud la flaire de la terra just acabada de regar. I, quan la música de la banda s’atura uns moments, el grinyolar de les veles dels molins i el giravolt de les rodes de la sínia esdevenen música celestial a les meves oïdes, massa acostumades al silenci del despatx.

M’ha costat molt arribar fins aquest dia gloriós. El rector i algunes famílies benestants no volien que es fes memòria de la batalla en què l’emperador i la Santa Església Apostòlica Romana sortiren vencedors. Estranyat pel fet, els en vaig demanar expilacions, ja que no entenia per quin motiu s’oposaven a la col·locació de la placa.

` En una de les darreres reunions que tenguérem a casa dels molt honorables notaris i advocats d’Albopàs,+els senyors Marià Ximenis, Tomeu des Molí i Guillem Lluc, els vaig demanar directament quin mal hi havia a commemorar aquest fet històric a benefici de les noves generacions d’albopassins. Evidentment, persones de tan elevada categoria, amb carreres fetes a Madrid i Barcelona, no ignoraven res de l’alçament de pagesos i menestrals contra l’alta noblesa mallorquina i altres estaments ciutadans privilegiats. Com no recordar els tres infausts anys de domini de la xurma sobre Mallorca, els contactes dels revoltats amb les altres Illes i la Germania valenciana? Tots havien llegit i apreciat en el seu just valor les aportacions de Josep Maria Quadrado, Antoni Furió, Pere d’Alcàntara Penya i Joan Binimelis. Per què s’oposaven a la col·locació de la làpida?

Restaren pensatius durant uns instants. Després, el notari, el senyor Marià Ximenis, es va treure el tabac de la petaca i carregant lentament la pipa em digué:

--Joan, no creguis que no coneixem la importància de la història. Saps que ens hem passat molts d’horabaixes parlant de les qüestions més diverses al teu menjador o aquí mateix, a la notaria. Però hauries de reflexionar. Hi ha qüestions que val més no remoure. I més ara que liberals i maçons, seguint els dictats de la llegenda negra antiespanyola propagada d’ençà fa segles pels protestants, ressusciten amb més força que mai. Vivim un segle de fortes commocions socials. Les revoltes obreres i anticatòliques s’estenen arreu del món. No parlem dels lamentables fets de la Comuna de París, on va néixer el moviment ateu que s’ha escampat com una pluja mortífera. Aquí mateix hem parlat sovint de la rebel·lió del Marroc, dels fets ocorreguts recentment a Barcelona durant la Setmana Tràgica... Per això et demanam: a què treu cap voler recordar els luctuosos fets de les Germanies? Sí, ja ho sabem, es un esdeveniment important de la nostra terra, un fet remarcable en els llibres, sortosament vençuda per les forces de l’emperador Carles I. Pensam que no és gaire convenient recordar a la pagesia que hi hagué un dia que comandaren a Mallorca, que foren amos de vides i hisendes.

Es va deturar un moment per a encendre de nou la pipa. Aspirant de forma voluptuosa el fum, afegí:

--Deixa la pagesia en pau. Val més no omplir-los el cap amb cap mena de fantasies. Ja en tenen prou amb conrear la terra, amb aconseguir quatre cèntims per la feina tan dura que porten a terme. Nosaltres hem estudiat una carrera, tenim temes de sobra per a estudiar, per a discutir fins a altes hores de la nit del sexe dels àngels i de qualsevol esdeveniment que ens interessi. Però els pagesos, aparentment tranquils, bons cristians, que es lleven el capell quan passen al costat nostre en el fons són perillosos. Si han dominat l’illa una vegada... qui et diu que, en una altra conjuntura favorable, no ho podrien tornar a provar? Col·locar una placa de marbre recordant una època en la qual tengueren el valor i la decisió d’enfrontar-se armes a la mà contra el rei, no ens és gens convenient.

Era inútil provar de convèncer-los. No entenien que la meva intenció era precisament la d’evitar en el futur qualsevol idea d’alçament forà. Precisament recordar la derrota agermanada de Son Fornari em sembla la millor manera de prevenir les previsibles revoltes del dia de demà. Si manteníem la pagesia en la ignorància poden ser captats per les idees dissolvents dels demagogs, dels predicadors del paradís sobre la terra i altres ximpleries semblants.

Ni el rector, ni el notari, ni els advocats de les tertúlies saben preveure el futur. Pensen que estan en un altre segle. Temps enrere bastava la vigilància de la Santa Inquisició per a tenir el ramat controlat. Ara hem d’anar molt més enllà, ser summament intel·ligents, emprar totes les nostres eines per a+aturar precisament la propagació de mites i falses històries que un dia no gaire llunyà podrien ressuscitar els terribles fets que narren els llibres.

No els vaig convèncer. Però vaig poder inaugurar la placa enmig de càntics, música i gatzara.


De la novel·la El vicari d´Albopàs


Gabriel Janer Manila i la promoció dels autors de les Illes

Turmeda | 03 Març, 2021 14:29 | facebook.com

La proposta de Gabriel Janer Manila responia a l’interès que, em digué, tenia l’IEB per incorporar una antologia de la meva obra poètica a la col·lecció Biblioteca de las Islas Baleares que edita a Madrid Calambur Editorial, dirigida per Fernando Sáenz. Cal dir que la idea de fer una antologia de la poesia que he escrit en aquests darrers trenta anys, a més de ser una alegria, qualsevol escriptor sap a la perfecció el que significa que les editorials vulguin traduir la seva obra, em va entusiasmar i de seguida em vaig posar a la tasca. Aquesta vegada l’antologia seria traduïda a un idioma estranger, en aquest cas el castellà, i, com s’esdevengué amb Antologia (19972-2002) editada per la col·lecció El Turó, podria deixar constància de la majoria de poemaris editats en aquestes tres dècades de dedicació constant a la poesia. (Miquel López Crespí)


Poetes mallorquins i traduccions. Les traduccions que aniran a la Fira del Llibre de Frankfurt: El mecanismo del tiempo (El mecanisme del temps) (Calambur Editorial, Madrid, 2007)



Pere Rosselló Bover i Miquel López Crespí

Alguns dels meus poemaris, guardonats per jurats on hi havia Josep M. Llompart, Blai Bonet o Jaume Vidal Alcover per dir només alguns noms, no varen merèixer ni una simple nota informativa en revistes i suplements de cultura. Sempre he pensat en el que em deia Damià Huguet i de la situació que va haver de patir fins a la mort. El silenci damunt els seus llibres el va tenir preocupat i no hi trobava una explicació lògica. Quan jo li parlava de l’enveja que sentien per la seva obra els comissaris de torn, no volia creure que hi hagués tanta maldat en el món de les nostres lletres. Però els anys li feren entendre a força de cops que la realitat era molt aproximada al que jo li explicava amb exemples clars i llampants, posant precisament el seu cas com un dels més evidents quant a marginació i silenciament literaris.



A vegades ens trobàvem amb poetes als quals esdevenia quelcom de semblant, no solament amb Damià Huguet, i no ens podíem avenir de la manca de professionalitat de determinats mitjans de comunicació. Ens començava a indignar el control neoparanoucentista de camarilles i clans culturals. Però, què poden fer els escriptors, els creadors sense poder polític o acadèmic, aquells autors que no poden “oferir res”, a no ser una obra digna, als controladors de la cultura? En la vergonya actual dels interessats “intercanvis”, allò de “tu em dones aquell premi i jo t’organitz un cicle de conferències ben pagades”, què podem “oferir”, repetesc, els que no tenim cap mena de poder? És evident que no podíem esperar, ni podem esperar res més que el silenci o alguna campanya rebentista, que també se’n donen sovint.

Dites aquestes breus paraules introductòries, voldria escriure ara, ni que fos breument, d´una alegria semblant a la que vaig tenir l’any 2002 quan l’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover em va comanar la selecció dels poemes que conformen Antologia (1972-2002).

La proposta de Gabriel Janer Manila responia a l’interès que, em digué, tenia l’IEB per incorporar una antologia de la meva obra poètica a la col·lecció Biblioteca de las Islas Baleares que edita a Madrid Calambur Editorial, dirigida per Fernando Sáenz. Cal dir que la idea de fer una antologia de la poesia que he escrit en aquests darrers trenta anys, a més de ser una alegria, qualsevol escriptor sap a la perfecció el que significa que les editorials vulguin traduir la seva obra, em va entusiasmar i de seguida em vaig posar a la tasca. Aquesta vegada l’antologia seria traduïda a un idioma estranger, en aquest cas el castellà, i, com s’esdevengué amb Antologia (19972-2002) editada per la col·lecció El Turó, podria deixar constància de la majoria de poemaris editats en aquestes tres dècades de dedicació constant a la poesia.



Víctor Gayà

Les referències de la feina feta per Fernando Sáenz, màxim responsable de Calambur Editorlal, eren prou bones. De molts d’anys ençà coneixia la seva excel·lent col·lecció de poesia Calambur Poesía, que havia publicat inèdits de clàssics, com Manuel Altolaguirre o Emilio Prados, però sobretot les obres de poetes com Rafael Morales, Francisca Aguirre, Javier Lostalé, Antonio Pereira i, el més interessant per als degustadors de la poesía actual, poemaris d’obligada lectura de Juan Carlos Mestre, Guadalupe Grande, Juan Cobos Wilkins, Kepa Murua o Ricardo Bellveser, per dir solament uns noms.

Gabriel Janer Manila i l’Institut d’Estudis Baleàrics em proposaven participar en una col·lecció que ja porta catorze títols i que disposava de traduccions de l´obra de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Miquel Costa i Llobera, Josep M. Llompart o Blai Bonet. No cal dir que la proposta era un honor a què no podia renunciar, sobretot si tenim en compte els entrebancs per a donar a conèixer la nostra obra que sempre hem tengut molts poetes de les Illes.

I, entusiasmat, com no podia ser d´una altra manera davant aquesta prova de confiança, vaig començar a enllestir la feina que em proposaven.

Just en el moment de començar aquesta recopilació recordava els escriptors del passat i del present que ja havien estat editats per Calambur Editorial en la col·lecció Biblioteca de las Islas Balearse. Un recordatori que encara t’animava més a continuar en la tasca que tenia pel davant. ¿Qui no recorda la feina feta per Pere Rosselló Bover en el lliurament del primer volum de la col·lecció, l’imprescindible Veinte poetes de las Baleares amb traduccions de Nicolau Dols, Gabriel de la S.T. Sampol i altres traductors, de poemes de Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover, Miquel dels Sants Oliver, Gabriel Alomar, Maria Antònia Salvà, Miquel Ferrà, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Marià Villangómez, Llorenç Moyà, Blai Bonet, Josep M. Llompart, Miquel Àngel Riera, Bartomeu Fiol, Miquel Bauçà, Jaume Pomar, Antoni Vidal Ferrando, Damià Huguet, Jean Serra, Àngel Terron i Ponç Pons?

I aquest era solament el primer volum de la col·lecció, l´inici d´una sèrie de traduccions que tant ha ajudat a donar conèixer els nostres autors a l'estranger. Col·lecció que ha continuat amb Poesía, selecció de l’obra de Bartomeu Rosselló-Pòrcel traduïda per Jaume Pomar. Un vuelo de inefable poesía, una selecció de la poesia de Miquel Costa i Llobera, traduïda també per Jaume Pomar.

Fins ara han sortit a la Biblioteca de las Islas Baleares en trobam amb: Antología poética, de Josep M. Llompart, amb una introducció de Cèlia Riba i traducció de Nicolau Dols i Gabriel de la S.T. Sampol; Antología poética de Blai Bonet, selecció i introducció de Margalida Pons, traduïda igualment per Nicolau Dols i Gabriel de la S.T. Sampol. Posteriorment Calambur Editorial va editar Un vuelo de pájaros, de Marià Villangómez Llobet, amb selecció i introducció d’Antonio Colinas; Antología poética de Miquel Àngel Riera, traducció i pròleg de Francisco Díaz de Castro; Historia personal de Jaume Pomar, selecció i traducció feta pel mateix autor; El jardín de las delicias, d’Antoni Vidal Ferrando, amb introducció de Pere Rosselló Bover, pròleg de Joan Margarit i traducció de Jaume Pomar; Barlovento de Gabriel Florit, traducció del mateix Gabriel Florit; Llamas escritas de Ponç Pons, amb selecció, pròleg i traducció de Jesús Villalta Lora; De espigas en flor, de Maria Antònia Salvà, una traducció de Jaume Pomar amb pròleg i selecció de Sebastià Alzamora; Todo es fragmento, nada es enteramente de Bartomeu Fiol, amb introducció i traducció de Roberto Mosquera i Antoni Nadal, per acabar amb el número XIV de la col·lecció i que correspon a la meva antologia, El mecanismo del tiempo, una selecció feta per mi mateix i que s’ja encarregat de traduir de forma brillant i encertada l’escriptor Víctor Gayà.

La selecció que ha traduït Víctor Gayà correspon als poemaris següents, un total de denou llibres escrits des de començaments dels anys setanta fins al 2006.

Miquel López Crespí


Llorenç Villalonga, Antoni Vidal Ferrando, Miquel López Crespí, Guillem Frontera, Baltasar Porcel, Carme Riera, Miquel Àngel Riera, Gabriel Janer Manila, Maria de la Pau Janer, Maria Antònia Oliver, Carme Riera...


Llista de traduccions d´escriptors de les Illes que es presentaran a la Fira de Frankfurt


Traduccions fetes a iniciativa de Gabriel Janer Manila i de l´Institut d´Estudis Baleàrics (IEB)


A la Fira del Llibre de Frankfurt es presentaran obres de: Carme Riera, Baltasar Porcel, Antoni Vidal Ferrando, Miquel López Crespí, Llorenç Villalonga, Gabriel Janer Manila, Antoni Serra, Antònia Vicens, Guillem Frontera, Maria Antònia Oliver, Maria de la Pau Janer, Maria Rosa Planas, Jaume Pomar, Gabriel Florit, Ponç Pons, Tomeu Fiol, Maria Antònia Salvà, Damià Huguet, Miquel Ferrà Martorell, Miquel Mas Ferrà...



Gabriel Janer Manila

Alemany

L´avinguda de la fosca, d´Antoni Serra; Les llunes i els calàpets, d´Antoni Vidal Ferrando; Terra seca, d´Antònia Vicens; Difunts sota els ametllers en flor, de Baltasar Porcel; Els jardins incendiats, de Gabriel Janer Manila; Un cor massa madur, de Guillem Frontera; Joana E. de Maria Antònia Oliver; Orient, Occident, de Maria de la Pau Janer; Fins el cel, de Pau Faner; La ciutat dels espies indefensos, de Rosa Maria Planas.



Castellà


Poesia:

Història personal. Calambur, 2005. Jaume Pomar; El jardín de las delicias. Calambur, 2005. Antoni Vidal Ferrando; Barlovento. Calambur, 2006. Gabriel Florit; Llamas escritas, Calambur, 2006. Ponç Pons; El mecanismo del tiempo. Calambur, 2007. Miquel López Crespí; Todo es fragmento, nada es enteramente. Calambur, 2007. Tomeu Fiol; Poemas. Calambur, 2007. Maria Antònia Salvà; Antología. Damià Huguet; Los perfiles de la Odisea. (Antología de la poesía joven en las Islas Baleares). Autors: Margalida Pons, Josep Lluís Aguiló, Gabriel de la S.T. Sampol, Miquel Bezares, Àlex Volney, Albert Herranz Hammer, Antònia Arbona, Òscar Aguilera i Mestre, Pere Joan Martorell, Sebastià Alzamora, Manel Marí, Pere Suau Palou, Andreu Gomila, Antoni Ribas Tur, Pere Antoni Pons, Sebastià Sansó.


Narrativa:

Las lunas y los sapos. Calambur, 2007. Antoni Vidal Ferrando; 39º a la sombra. Calambur, 2007. Antònia Vicens; Los días inmortales. Baltasar Porcel; La avenida de las sombras. Antoni Serra; Viejo corazón. Guillem Frontera; Un día u otro acabaré de legionario. Jaume Pomar; El canto del vuelo Z-506. Miquel Ferrà Martorell; La rosa de invierno. Miquel Mas Ferrà; Arena en los zapatos. Joan Pons; Antología de cuentos de las Islas Baleares. Diversos autores; Bearn o la sala de las muñecas. Llorenç Villalonga.


Francès:

Carrer Argenteria. Antoni Serra; La vida, tan obscura. Gabriel Janer Manila.


Romanès:

Illa Flaubert. Miquel Àngel Riera; Cavalls cap a la fosca. Baltasar Porcel.


Italià:

Paradís d´orquídies. Gabriel Janer Manila; El cor del senglar. Baltasar Porcel; Una primavera per a Domenico Guarini. Carme Riera.

Participaran en les activitats de la Fira del Llibre del Llibre de Frankfurt: Agnes Agboton, Sebastià Alzamora, Josep Lluis Aguiló, Esther Allen, Maria Barbal, Carles Batlle, Lluís-Anton Baulenas, Sergi Belbel, Tahar Ben Jelloun (enregistrat), Alexandre Ballester, Josep Anton Baixeras, Walther E. Bernecker, Fina Birules, Lolita Bosch, Xavier Bru de Sala, Jaume Cabré, Salvador Cardús, Maite Carranza, Andreu Carranza, Enric Casasses, Ada Castells, David Castillo, David Damrosh, William Cliff, Narcís Comadira, Melcior Comes, Julià de Jódar, Miquel de Palol, Miquel Desclot, Martí Domínguez, Carles Duarte, Michael Ebmeyer, M. Josep Escrivà, Josep Maria Esquirol, Thorsten Esser, Pau Faner, Miquel Ferrà Martorell, Bartomeu Fiol, Josep M. Fonalleras, Feliu Formosa, Manuel Forcano, Guillem Frontera, Antoni Furió, Lluís Gendrau, Pere Gimferrer, Salvador Giner, Valentí Gómez Oliver, Juan Goytislo (enregistrat), Mercè Ibartz, Gabriel Janer Manila, Maria de la Pau Janer, Konrad György, Katja Lange-Müller, Gemma Lienas, Jordi Llovet, Antonio Lobo Antunes, Miquel López Crespí, Antoni Marí, Joan Margarit, Eduard Márquez, Andreu Martín, Biel Mesquida, Joan Francesc Mira, Carles Miralles, Empar Moliner, Imma Monsó, Anna Montero, Quim Monzó, Antoni Morell, Gustau Muñoz, Maria Antònia Oliver, Dolors Oller, Francesc Parcerisas, Teresa Pascual, Perejaume, Marta Pessarrodona, Josep Piera, Xavier Pla, Maria Rosa Planas, Modest Prats, Jaume Pomar, Aranu Pons, Damià Pons, Margalida Pons, Ponç Pons, Jaume Pont, Baltasar Porcel, Carles Porta, Jordí Puntí, Bas Puw, Carme Riera, Maria Mercè Roca, Montserrat Rodés, Albert Roig, Emili Rosales, Pere Rovira, Xavier Rubert de Ventòs, Toni Sala, Salem Zenia, Albert Salvadó, Mariús Sampere, Albert Sánchez Piñol, Jorge Semprún (enregistrat), Francesc Serés, Màrius Serra, Jean Serra, Sebastià Serrano, Simona Skrabec, Teresa Solana, Enric Sòria, Tilbert Stegmann, Michi Strausfeld, Jaume Subirana, Emili Teixidor, Francesc Torralba, Ricard Torrents, Matthew Tree, Antònia Vicens, Antoni Vidal Ferrando, Miquel Àngel Vidal, Albert Villaró, Júlia Zábala, Monica Zgustova, Olga Xirinacs.

Puig Antich en la memòria

Turmeda | 02 Març, 2021 13:31 | facebook.com

El tribunal desestima, per segona vegada, estudiar les últimes proves presentades per les germanes de l'activista del MIL



Nou revés del Suprem a la família Puig Antich


El ple de la sala militar el Tribunal Suprem espanyol ha desestimat el recurs de súplica que havien presentat les germanes de Salvador Puig Antich perquè s'estudiïn més proves del cas, que permetin de revisar la sentència que el va condemnar a mort, el 1974. El març, el Suprem ja es va negar a acceptar les últimes dues proves presentades per la família, en considerar-les irrellevants: un testimoni i un estudi dactilogràfic sobre l'autòpisa feta al policia que es va morir en el tiroteig amb els activistes del MIL.

El tribunal, que encara té pendent la deliberació sobre si es pot presentar un recurs de revisió de la condemna a mort, ja va considerar com una prova inútil i innecessària l'informe de l'autòpsia del sots-inspector Francisco Aguas. Aquesta prova, segons la família, demostra que els trets que van matar el policia no van sortir de la pistola de Puig Antich (o no solament d'aquesta).

El Suprem també va desestimar prendre declaració a un nou testimoni: Francesc de Paula Caminal i Badia, que va ser el confessor de Puig Antich juntament amb Oriol Arau Hernández durant la instrucció de la causa. La família n'havia demanat la compareixença perquè declarés que Puig Antich li va explicar com havien succeït els fets i que li havia confessat que mai va tenir la intenció de matar ningú.

El tribunal, en canvi, si que estudiarà la prova infogràfica que reconstrueix el tiroteig entre Puig Antich i la policia espanyola, i la declaració que va fer el mes de gener el metge Joaquín Latorre, que el 1973 era ajudant del metge que va atendre l'agent Francisco Aguas.

Vilaweb (23-V-07)


La nit abans de l'assassinat del jove militant antifeixista, arquitectes, delineants, picapedrers (parlam del grup antifranquista que envoltava la cooperativa d'arquitectes progressistes del carrer Estudi General [Ciutat de Mallorca]), ens dividírem en "comandos d'acció". Volíem fer quelcom de diferent, quelcom que tingués certa repercussió ciutadana. Les pintades eren cada vegada menys efectives, car membres de la Guardia de Franco i guàrdies civils retirats informaven de seguida a la Policia Política i una brigada s'encarregava d'esborrar-les. (Miquel López Crespí)


Mallorca 1974: salvar Puig Antich!



Salvador Puih Antich

Els primers mesos de 1974 estaven marcats per les lluites i mobilitzacions per provar de salvar la vida del militant anarquista Salvador Puig Antich (que, sense que ho poguéssim impedir, seria assassinat implacablement per la dictadura el dissabte dia 2 de març de 1974). Un dia ens arribà a Ciutat una octaveta signada pels presos polítics de la Model de Barcelona. "Informació sobre el Consell de guerra del MIL" (MIL eren les sigles del Moviment Ibèric d'Alliberament, del qual formava part Puig Antich). El comunicat el signaven membres del FRAP, del PCE (m-l), FAC, CNT, UGT, PSOE i un grup de presos independents. El PSUC-PCE no volgué sortir en defensa d'un "terrorista".

Decidírem fer alguna acció a Ciutat i, vist que els partits de l'"oposició" no es movien ni donaven senyals de vida, impulsàrem les activitats en defensa del jove anarquista. El MIL (Moviment Ibèric d'Alliberament) no era una organització "presentable" i feien anques enrere per por a complicar-se amb accions que atemorissin als possibles "aliats" burgesos o procedents del franquisme (les forces "aperturistes", en el seu llenguatge possibilista).

La nit abans de l'assassinat del jove militant antifeixista, arquitectes, delineants, picapedrers (parlam del grup antifranquista que envoltava la cooperativa d'arquitectes progressistes del carrer Estudi General), ens dividírem en "comandos d'acció". Volíem fer quelcom de diferent, quelcom que tingués certa repercussió ciutadana. Les pintades eren cada vegada menys efectives, car membres de la Guardia de Franco i guàrdies civils retirats informaven de seguida a la Policia Política i una brigada s'encarregava d'esborrar-les.

Havíem acordat no fer pintades. Aquesta vegada es tractava de fer uns cartells -de la mida d'un full de diari- i, al vespre, quan tothom dormís, anar botiga per botiga introduint-los per l'escletxa dels vidres, dins del mostrador. A l'endemà -era diumenge i els comerços estarien tancats-, tota la ciutat podria llegir les consignes a favor de Puig Antich i contra el govern dictatorial. Dit i fet, cada grup marxà al seu lloc de reunió per a començar la feina. En el meu hi havia l'arquitecte Joan Vila i la seva dona, Berta; en Manolo Cabellos i un ex-legionari, un obrer en atur que no tenia por a res. En retolador, damunt paper blanc, començàrem a escriure: "Feixistes assassins, llibertat per a Puig Antich!", "Puig Antich és viu!"; "Judici popular contra els criminals!" i altres de semblants.

A la nit, prop de les dues de la matinada, sortíem i complirem amb el sector assignat al nostre "comando" -centre de ciutat-. No hi hagué detencions. Cap dels grups d'acció tingué baixes. Les cites de seguretat funcionaren a la perfecció i, a l'endemà, mesclats amb la gent, poguérem circular per Palma veient el fruit de l'eficient feinada subversiva. La Social no pogué fer res! Tota la propaganda en contra la dictadura romania intacta, en els mostradors, tal com l'havíem deixada la nit anterior.

Amb el temps, el grup del carrer Estudi General s'anà dividint i cadascú acabà militant en distintes organitzacions -o alguns restaren independents, continuant fent diverses tasques antifeixistes. En Guillen Oliver i na Neus anaren aprofundint encara més dins l'anarquisme llibertari. En Manolo Cabellos i na Joana Mª Roca entraren en contacte amb el Grup de Formació Marxista-Leninista.

Miquel López Crespí

Del llibre L’Antifranquisme a Mallorca (1950-70) editat per Lleonard Muntaner en El Tall Editorial l’any 1994.

Poetes mallorquins marginats: Joan Pericàs

Turmeda | 01 Març, 2021 17:05 | facebook.com

Mor Joan Pericàs i Mestre, periodista


Juan Mestre | 26/12/2010 |


Joan Pericàs i Mestre morí dia vint-i-quatre a l'Hospital General de Palma, després d'una llarga malaltia. Pericàs, de 50 anys, va néixer a Palma, estudià al col·legi Sant Francesc i es llicencià en biologia. Això no obstant, la seva trajectòria professional sempre ha estat lligada als mitjans de comunicació. Primer en el diari Baleares i després a El Mundo, Pericàs destacà pels seus reportatges sobre ciència i investigació, tot i que treballà en tots els àmbits del periodisme. En el diari Baleares primer fou redactor i després redactor en cap. En El Mundo treballà com a redactor i redactor en cap de les seccions de Local, Part Forana i Opinió.

Durant els darrers anys, Pericàs treballà en el Departament de Comunicació de la Universitat de les Illes Balears, malgrat que va continuar escrivint articles d'opinió, poesia i aprofundí en la investigació de la que era la seva gran passió: la botànica. Malgrat la greu malaltia que patia, Pericàs va mantenir fins als darrers dies de la vida una gran inquietud per tot el que l'envoltava, especialment la literatura i la botànica, i fou un exemple per a tots els que sabíem quin seria el seu final. Descansi en pau.

Diari de Balears (dBalears)


Poemes d'abans de la guerra: la poesia de Joan Pericàs


Per Miquel López Crespí, escriptor


El meu amic, el poeta Bartomeu Fiol, en el pròleg d'una petita antologia poètica que li publicava recentment la Direcció General de Cultura del Govern de les Illes, deia: "La poesia no és cap exclusiva de res ni de ningú. Podem definir-la com una manera especial de veure o percebre la realitat i, per tant, es pot trobar en totes les arts i en qualsevol experiència personal (però cal no confondre-la amb els bons sentiments)".



Palma, Fira del Llibre de l’any 2003. El periodista i escriptor Joan Pericàs va presentar el llibre de Miquel López Crespí Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llomparta;

La cita és perfecta per a definir la poesia de Joan Pericàs (de la qual qual s'han editat alguns poemes en un recent recull d'escriptors contemporanis). I si he citat Bartomeu Fiol és precisament per l'afinitat que de seguida hi vaig trobar amb l'autor de Camp Rodó, Contribució de bàrbars, o La Comunió dels Sants (o amb aquells versos corprenedors de Miquel Àngel Riera: Poemes a Nai).

Cal dir que la sorpresa que hem va produir el poemari de Joan Pericàs va ser majúscula. Inesperadament ensopegava amb un autor de vena, d'aquests no enregistrats ni en l'AELC ni publicat en cap de les nombroses colleccions de poesia existents als Països Catalans. El descobriment em demostrava, per enèsima vegada, el lluny que era a vegades la "poesia real" de la nostra terra dels camins oficials (concursos, edicions, promocions, recitals, conferències, antologies...) de promoció literària. Al cap de més de trenta anys de conreu del fet literari i de l'exercici continuat del bell ofici de la lectura puc donar fe de la vàlua de l'obra d'en Joan. Una poesia en la qual podem trobar el ressò del Salvat-Papasseit de La Gesta dels Estels o del Josep M. Llompart de Mandràgola, per posar uns exemples clars i llampants. Ara bé, no vull dir amb això que el Joan Pericàs de Poemes d'abans de la guerra sigui aquell clàssic consumidor de novetats poètiques i que posteriorment, fruit de totes aquestes lectures (Llompart de la Peña, Miquel Àngel Riera, Blai Bonet, Salvat Papasseit, López Casasnovas, Bartomeu Fiol, Jaume Vidal Alcover, Salvador Espriu, Pere Quart, Marià Villangómez...), li surti una imitació descolorida de tot el que a llegit. No és aquesta la meva visió de la poesia que ens presenta Joan Pericàs. El nucli del seu poemari és el batec de la vida, el soroll futurista del carrer, l'experiència de l'home i de la dona del segle XX feta poesia en la línia de la cita inicial de Tomeu Fiol.

En el poemari que comentam també hi podem trobar una interessant preocupació per la llengua que porta al poeta a inventar paraules amb un efecte sorprenent. Joan Pericàs ens vol fer compartir -i ho aconsegueix plenament- un laberíntic món d'experiències personals, de sensacions que, mitjançant la màgia de la paraula, recupera de l'oblit empeses per la vitalitat de l'expressió poètica.

Feia temps, potser des de la publicació de Poemes a Nai de Miquel Àngel Riera que no ensopegava amb una construcció poètica de la força d'aquesta invocació amorosa:

Escriure estimada que t'odio,

adelitar-me en cada lletra,

blasmar l'empelt que ens confon,

la secreta unió que ens desavé.

Escriure clar i llampant que t'odio,

com qui deixa escrit "puta"

en eixir d'un poble en una paret.

Escriure gelós en sang que t'odio,

vellutada vermellor, vida;

esquinçar el paper amb una espina,

maleïda rosa, companya maleïda.

Joan Pericàs esdevé poeta senzillament perquè cerca d'expressar les seves emocions d'una manera diferent a com ho havia fet fins el present. Fins ara mateix el poeta s'havia comunicat amb la societat a través de l'article, el reportatge, la notícia quotidiana. Però amb els anys, la reflexió damunt la vida i el llenguatge el porta a ser més exigent, a demanar més de l'eina que sap emprar amb rigor de professional: la paraula. Amb el recull Poemes d'abans de la guerra el poeta descobreix noves possibilitats de comunicació amb el lector i prova d'avançar cap a nous indrets de sorpresa i reflexió.

Pens que els Poemes d'abans de la guerra no són el producte d'un pansit intellectualisme llibresc desconnectat del palpitar actual del món i del treball dels homes. Si ho llegiu amb deteniment hi podreu trobar una part de l'alé poètic dels situacionistes francesos de finals dels seixanta i de la seva concepció vitalista de "la vida com a fàbrica permanent de poesia". Investigau en el Tratado del saber vivir para uso de las jóvenes generaciones (que us cit per la traducció espanyola que hi ha disponible) i potser hi haurà indicis de la fornal on s'esmola la seva poesia el nostre autor.

Joan Pericàs és un poeta "normal" i sense pretensions d'esdevenir un nou "geni" de les nostres lletres. En el seu llibre trobam la vibració autèntica d'un home sense pretensions d'immortalitat o entestat a convertir-se el "profeta de la tribu", l'escriptor "oficial" enlairat artificialment per les autoritats culturals del moment. Ben al contrari! El poeta simplement recrea al nostre davant els fets (el record del pare, el paisatge estimat, l'amor vital i complicat...) que l'han marcat en la seva vida. Es tracta de recrear amb certa ironia la vida mateixa, tot allò que batega al nostre costat i que sovint deixam de banda en considerar que són esdeveniments poc importants per a la literatura.

Un exemple entre cent:

Mar i Seu nues

s'afuen al sol.

Et neixen gemecs de sal.

Bec sadoll d'illa

calma i plena.

Una gavina s'enfila

i perd la xaveta

per un arcbotant.


En la poesia contemporània anam sobrats de poetes de mentida (la manca d'experiència humana, la falsedat com a norma...) i és per això mateix que els versos de Poemes d'abans de la guerra ajuden a vivificar el nostre panorama poètic.

Antoni Vidal Ferrando ho ha deixat escrit amb la seva paraula precisa i exacta: "Mentrestant, alguns resistents, empesos per un somni, seguim fidels a la poesia; i ens entestam a convocar les muses per trobar un sentit al temps que transcorre o perquè ens protegesquin del flagell de la ignorància i dels excessos de l'amor i de la mort".

Vet aquí, doncs, l'aventura que ens proposa el nostre autor: endinsar-nos en la complexa perplexitat de l'existència lluny de cap falsa protecció pedant. La vida batega, amb força, en cada un dels versos de Poemes d'abans de la guerra. Joan Pericàs fa servir, prou intelligentment, tot el seu ofici de periodista per, amb un llenguatge net i directe, ajudar-nos a copsar les múltiples dimensions de la fràgil existència de l'home. Aquesta és precisament la grandesa del poeta: emprar de forma radical la paraula nua per a desmitificar la buida parafernàlia dels "exquisits" i dels múltiples "orfebres" del no-res.

Diu el poeta (talment una fuetada a la manca d'autenticitat de molta obra editada, premiada i guardonada):


Deixem-ho en un t'estim rodó

de sis lletres llampants i nues,

sense altres àmbits ni déus

que dues pells que s'estenen,

sense altra metàfora que el gest.

Deixem-ho en un t'estim d'albó,

vincladís com un protocol verd,

dolç com un grell de mandarina,

que en mitja eixida ens reveli

biologies, físiques, geometries...

Deixem-ho en un t'estim d'amor

fibrós i foll, cardíac, muscular,

que ens desfà cos i biografia;

tu i jo, també un morir, sí,

i una incerta metaquímica.

I hem de reconèixer que Joan Pericàs ha sabut jugar bé les seves cartes, els infinits recursos del seu ofici de periodista. Tot plegat l'ajuda a forjar una poesia pròpia, plena de caràcter i amb la mineral duresa de qui coneix els misteris i possibilitats que ofereix l'autenticitat com a norma primordial per a enfrontar-se amb l'escriptura.

Com deia Bartomeu Fiol en el pròleg de la seva antologia poètica: "Per a un servidor, la poesia no és merament un mitjà per a crear bellesa, és un mitjà també per a provar de conèixer una mica més la realitat, un mètode de coneixement, com ho puguin ser la ciència o la filosofia".

Aquesta ha estat precisament l'aportació de Joan Pericàs amb el seu poemari: ens ha proporcionat una eina més amb tota la seva sèrie d'imatges i mites, imprecacions i insospitades troballes emocionals per a sobreviure en l'època de la banalitat programada.

El poeta ens ho explica amb aquests versos senzills i planers alhora que basteix la seva particular filosofia de l'existència:


Ara ja saps que no n'hi ha prou amb pagar penyora,

empassar-te un ametlló de paüra,

entretenir-te una gleva de sang

dos segons en un revolt de vena.

Ara ja saps que la mort com un aglà s'alzina

i t'estiba d'ombres els comellars de la pell;

que cada any et tomba setembres

més prims d'amics, i et deixa

tardors més feixugues d'accents,

de punts i de comes.


Com escrivia el poeta de Santanyí Antoni Vidal Ferrando: "Davant les dimensions de l'univers, davant el mateix misteri del llenguatge, a vegades escrivim o llegim poesia com aquell que comença a xiular a dins la fosca per a no tenir por. La nostra grandesa consisteix en el fet de posar la pròpia supervivència intellectual i moral a mans d'una realitat aparentment tan inconsistent com les possibilitats de la paraula". I per bastir aquests edificis que ens protegesquin del flagell de la vulgaritat i de la ignorància Joan Pericàs escriu evocant tots els seus fantasmes, cercant sempre la complicitat del lector, l´únic amic autèntic del poeta i de la poesia.

Ara esperam que Joan Pericàs continuï amb la seva tasca i publiqui noves aportacions d'un resultat tan enriquidor com aquest.

Història de la transició - Els altres comunistes

Turmeda | 28 Febrer, 2021 22:03 | facebook.com

La jugada de la burgesia, per marginar les organitzacions que no acceptàvem els pactes antipopulars a esquenes del poble, va esser legalitzar el carrillisme. A partir d'aleshores els grans mitjans de comunicació silenciaren totes les lluites i alternatives dels altres partits comunistes (POUM, OEC, PTE, MCI, LCR, POR...). Pareixia que només existien uns comunistes: els carrillistes. Fou una jugada perfecta per anar acabant amb el republicanisme històric i qualsevol referència autèntica al socialisme i al comunisme. (Miquel López Crespí)


Miquel López Crespí i la transició


Per Miquel Payeras, periodista (Memòria Viva)


-Com van ser els seus primers contactes amb l'oposició?

-Des de molt petit em vaig interessar pel problema de la injustícia social. La lluita contra el que considerava injust fou el que em va fer entrar en la política. Per exemple, al col.legi Lluís Vives teníem una cèl.lula juvenil comunista sense cap contacte amb el P"C"E d'aquí. Tenia 15 anys. Per les nits escoltàvem Ràdio España Independiente que tenia una secció setmanal en català. Va esser llavors quan descobrírem que hi havia una cultura que ens amagaven. En els col.legis, en l'ambient de la cultura oficial tot era Franco, José Antonio i el Imperio Español. La primera vegada que vaig sentir en Raimon va esser per Ràdio España Independiente. Varen passar Al Vent quan encara no existia el disc. Jo era el corresponsal a Mallorca i signava "Nova Mallorca". Més endavant, a Llibres Mallorca, vaig descobrir tot un món: llibres en català, les rondalles mallorquines, Espriu, Rosselló-Pòrcel, Pere Quart, discos -començava la Nova Cançó. Cabdals foren també els primers recitals de cançó catalana organitzats per Joventuts Musicals al castell de Bellver. En Llompart de la Peña n'animà a escriure. Vaig aprendre a escriure en català d'una manera autodidacta i amb la gramàtica d'en Moll.


-I entra al PCE?

-Mai no vaig entrar al P"C"E d'aquí?


-Aleshores?

-Formàvem part d'una cèl.lula juvenil comunista i érem estudiants de quart de batxiller (any 62). Teníem contacte directe amb París i no teníem res a veure amb el P"C"E d'aquí. Les primeres detencions són de l'any 62 per fer unes pintades a favor de la vaga d'Astúries. Ens agafaren a la carretera de Son Rapinya. Es parlà d'una condemnà d'un any de reformatori que finalment no es concretà per raons d'amistats familiars. L'any 63 em varen tornar a detenir amb motiu de l'assassinat per part de la dictadura de Julià Grimau. A començaments dels anys seixanta, la nostra activitat principal consistia en comentar les informacions de la ràdio i en fer pintades.


-Per què no entra al PCE?

-Ja abans del 68, amb les lectures que feia (Marx, Lenin, Che Guevara, Rosa Luxemburg, Andreu Nin Trostqui, Gramsci...) i amb el meu progressiu coneixement de la història del moviment obrer (degeneració burocràtica de la Revolució soviètica, extermini per part del P"C"E dels revolucionaris del POUM l'any 37, etc) m'adonava que la direcció carrillista del P"C"E havia abandonat qualsevol perspectiva de lluita anticapitalista. Era un discurs sense cap mena de relació amb el marxisme. No podia militar dins d'un partit que només pretenia l'establiment d'una democràcia formal burgesa. I això era molt abans del maig del 68! Reconec l'heroisme dels militants anònims del P"C"E que durant quaranta anys lluitaren per la llibertat però en aquell temps jo ja tenia clar que Carrillo no volia ni el socialisme ni la República. Vendria la lluita dels seus militants per qualsevol almoina que li oferís el poder. No em vaig equivocar.


-En què discrepava?

-Durant la transició vérem com el P"C"E no qüestionava els aparells d'Estat heretats del feixisme. Per exemple: els torturadors de la Brigada Social eren intocables (els carrillistes no volien sentir parlar de la dissolució de la Brigada Social). Bona part de l'actual corrupció ve donada per haver acceptat totes aquestes herències del franquisme sense exigir-ne una depuració dels elements més corruptes. Els dirigents del P"C"E també es convertí en enemiga aferrissada de la lluita per la República (el P"C"E es va tornar monàrquic) i del dret d'autodeterminació de les nacions oprimides de l'Estat. El carrillisme acceptà igualment l'economia de mercat capitalista -amb totes les injustícies del sistema actual d'explotació- i, amb la Constitució pactada amb els franquistes, barraven el pas a qualsevol possible canvi socialista.


-Als 70 entra a l'OEC.

-Sí, en aquells moments l'OEC arreplegava -a part de nombrosos militants- bona part de gent avui dia molt coneguda en diferents formacions polítiques, culturals i empresarials mallorquines: Jaume Obrador, Paco Mengod, Antoni Mir, Mateu Morro, Josep Capó, Margarida Chicano, Guillem Coll, Jaime Bueno, Maria Duran, Dora Muñoz, Mateu Ramis, Guillem Ramis, Antònia Pons, etc, etc.


-I arriba el 77 i la transició.

-La jugada de la burgesia, per marginar les organitzacions que no acceptàvem els pactes antipopulars a esquenes del poble, va esser legalitzar el carrillisme. A partir d'aleshores els grans mitjans de comunicació silenciaren totes les lluites i alternatives dels altres partits comunistes (POUM, OEC, PTE, MCI, LCR, POR...). Pareixia que només existien uns comunistes: els carrillistes. Fou una jugada perfecta per anar acabant amb el republicanisme històric i qualsevol referència autèntica al socialisme i al comunisme.


-Com arriba al PSM?

-A partir de les eleccions del 77 la majoria de l'OEC (agrupacions de barris, hotels sabata, fusta, estudiants...) no várem estar d'acord amb l'entrada de l'OEC dins el Moviment Comunista (MC). Ens decidírem a fer un procés unitari amb el PSM. Un petit grup dirigit per Antoni Mir decidí entrar dins el MCI.


-I després del seu pas pel PSM?

-A mitjans dels anys vuitanta vaig deixar la militància partidista i vaig reiniciar la meva antiga tasca d'escriptor. Aquests darrers anys he guanyat la majoria de premis literaris dels Països Catalans tant en poesia, teatre com en narrativa.

Miquel Payeras (Memòria Viva)


Miquel López Crespí ens parla molt documentadament de la història de la transició espanyola. Reivindica el paper dels moviments populars i la feinada que feren milers i milers de persones que després no han tengut cap reconeixement. El seu anàlisi és crític i posa de manifest les limitacions d’aquest procés: mai no es va desmantellar l’estat franquista ni varen perdre posicions els poders econòmics i fàctics. La “classe dominant” va seguir essent la mateixa i es va garantir una actualització institucional i de discurs que li va proporcionar un fort domini (“hegemonia” seria el mot que utilitzaria Gramsci) sobre els sectors populars. D’altra banda aquests sectors populars es varen veure beneficiats per algunes concessions d’un estat del benestar que no havien acabat mai de conèixer. I tot plegat ens va dur a la sacralització d’un model d’Europa, el que s’anava construint, que no semblava tenir cap contestació possible. Tenia raó Lluís Llach quan cantava allò de “No és això companys”, però tampoc no hi havia a l’horitzó l’opció de triar un altre futur. Tot estava ben fermat. (Mateu Morro)


ELS ALTRES COMUNISTES I LA TRANSICIÓ (Lleonard Muntaner Editor)


Per Mateu Morro Marcé, historiador


Miquel López Crespí tracta en aquest llibre un tema, el de la història de “l’altre comunisme” (el comunisme no estalinista) en els anys de la transició, que ell no ha deixat de tractar mai, tant en els seus escrits d’assaig com en els de ficció. De totes aquelles sigles i moviments que floriren aquells anys previs al final del franquisme no n’ha quedat gairebé res. També el comunisme oficial ha estat reduït a poca cosa, fins a la seva pràctica desaparició o transformació en noves formulacions polítiques.

De fet, el disseny del model polític de la transició espanyola va ser el d’un model de tendència bipartidista, basat tan sols en dues forces, diferents entre elles, però que estableixen una alternança en el govern fonamentada en l’acceptació dels elements bàsics del sistema de poder: el model econòmic neoliberal i el model d’estat monàrquic i unitari. Sols l’emergència d’unes realitats nacionals diferenciades, també en el pla electoral, va rompre l’homogeneïtat de l’esquema. Salvant les diferències, que són moltes sense dubte, el règim de la Restauració monàrquica de 1874 té semblances amb el règim de la Restauració monàrquica de 1975. L’estabilitat política i institucional, tant llavors com ara, s’assegurava sobre el compromís compartit pels partits del sistema a no emprendre reformes estructurals que modifiquin l’equilibri del poder. El sistema sorgit de la transició ha resultat estable durant un llarg període de temps, d’acord amb les previsions dels que l’organitzaren. Tan sols a partir de la crisi econòmica i financera han emergit a la llum pública els caires més ominosos del règim: la força totpoderosa dels grups de poder i influència, el classisme a ultrança, un sistema judicial mediatitzat pel poder polític i econòmic, l’hostilitat al reconeixement de la diversitat nacional o la debilitat del muntatge monàrquic. I amb aquestes evidències a la vista han aparegut nous subjectes col·lectius mobilitzats i reivindicatius, però que res tenen a veure amb aquelles avantguardes de finals dels seixanta i principis dels setanta.

La revolució xinesa i cubana, els moviments anticolonials, el maig de 1968, la revolta estudiantil, l’enfonsament de les “democràcies populars” i un renovellat moviment obrer i popular configuraren un ventall de propostes diverses, a vegades en un garbuix poc coherent, que confluí en un moment que semblava ser de canvi i que realment ho era, tot i que aquell canvi havia de ser molt més limitat i controlat en tots els seus aspectes del que en aparença donava e entendre. Les organitzacions d’esquerra revolucionària naixien, s’escindien i es dissolien en un moviment convuls, sovint víctimes de la seva pròpia inconsistència. El final del franquisme i les primeres eleccions de 1977 varen ser el seu propi final.

S’entrà en una nova etapa en la qual aquelles formacions no hi tenien cap paper a jugar. Però tota aquella moguda, tot aquell esplet de sigles, totes aquelles lluites, vagues i mobilitzacions, no aportaren res de positiu? Mantenir aquesta afirmació seria molt gratuït. Aquells grups, que lluitaven per consolidar-se enmig d’una sopa de lletres de sigles de partits maoistes, trotsquistes i consellistes, jugaren un paper actiu en la mobilització contra el franquisme, en la difusió de noves idees transformadores i en l’aportació d’elements avançadors del que després serien els posteriors moviments crítics. Entre altres aspectes, potser un dels més remarcables sigui el de la defensa de la democràcia directa i participativa, la reivindicació del valor democràtic de l’assemblea per davant de les formes de delegació de la representativitat.

Aquells moviments aportaven també una crítica global al sistema, l’anticapitalisme, amb una rotunditat que sols a partir del 2007/2008 hem pogut tornar veure reaparèixer en la lletra impresa, però ja no tant a partir dels hereus polítics d’aquelles formacions, que avui són més aviat escassos, com a partir d’altres línies de pensament de diversa procedència, en general desconnectades de les velles ortodòxies teòriques. I és que la història s’escriu cada dia, no és mai esclava del passat.

Hi havia il·lusió pel canvi i voluntat altruista de contribuir-hi. Encara no havia arribat el moment de les grans estructures polítiques professionalitzades. La feina voluntària era generosa i s’expandia entre tots els sectors socials i polítics. La desil·lusió es va anar consolidant més tard, poc a poc, i es va transformar en un fort desencís. Però cal insistir que les pròpies conviccions no s’han de moure al compàs de les modes o de les encalentides transitòries, sinó que han de descansar sobre el dia a dia de les feines que tenen continuïtat en el temps perquè cerquen uns objectius precisos.

Però a més de les consideracions sobre la nostra història recent, en Miquel López Crespí va més enllà i estableix una reflexió sobre la història, èpica i tràgica a la vegada, del comunisme a partir de la Revolució Russa.


El comunisme en el segle XX


El sotrac revolucionari de 1917 era un resultat de la profunda crisi de la socialdemocràcia europea, que a la vegada era expressió de la crisi del capitalisme que va dur a l’enfrontament bèl·lic de 1914-1918. El moviment obrer es va escindir entre reformistes i revolucionaris, i la influència bolxevic va ser extraordinària per tot arreu. La posterior evolució de la URSS cap a un sistema dictatorial va tenir greus conseqüències. Mentrestant aparegueren els feixismes i totalitarismes reaccionaris. La història del segle XX va esdevenir violenta i terrible, a mercè de les cruentes guerres mundials i dels règims totalitaris generats pel feixisme i l’estalinisme. Però així i tot, va ser el moviment obrer i popular el que va fer possible la resistència democràtica per tot arreu i va obrir després les portes, a partir de 1945, a formes més justes de la societat europea.

Sovint s’intenta desacreditar la història del moviment obrer pels desastres del règim estalinista, tanmateix aquell règim no va deixar de ser una resposta disforja al desastre bel·licista i imperialista, una resposta obrera i popular que va acabar engolint els seus propis fills en una espiral perversa de repressió i terror. Per tot això i per moltes més coses la història del comunisme és heroica i tràgica a la vegada. Heroica per l’abnegació i sacrifici de les persones unides en una causa transformadora; tràgica perquè sovint aquesta empresa titànica acabà devorant els mateixos militants. La causa era bona, però els mètodes errats i els resultats no foren els esperats.

Enfront de l’escolàstica soviètica aparegueren un grapat de pensadors crítics capaços de mantenir viu el marxisme com a una filosofia alliberadora. Luxemburg, Korsch, Bloch, Lukacks, Trotski, Gramsci són els noms mítics del comunisme heterodox. I també Andreu Nin. El marxisme català, minoritari enfront de la poderosa CNT, no va voler seguir les passes de l’estalinisme i va generar organitzacions pròpies com el BOC i el POUM. Però, estrets entre la brutalitat estalinista i la brutalitat feixista no hi havia massa possibilitats de reeixir. “Els altres comunistes”, com assenyala Miquel López Crespí, varen ser víctimes d’una doble repressió, amb moments tràgics com els assassinats del propi Andreu Nin o del mateix Trotski de banda de Ramon Mercader. Moments horribles que varen ser justificats per l’aparell de propaganda dels partits comunistes oficials. Fets que, com assenyala Miquel López Crespí, molt sovint s’han amagat o s’han tergiversat. Però no es pot culpar el conjunt de militants dels partits comunistes oficials d’aquesta història de terror. Creien en la idea, tenien fe, eren fidels al partit i ells mateixos patiren múltiples purgues. Al final el segle XX és ple de màrtirs laics, obrers i revolucionaris, empresonats i assassinats per les dictadures i els feixismes, però també per l’estat soviètic i les seves zones d’influència. Però, com he dit, els obrers comunistes, els resistents antihitlerians i antifranquistes no en podien ser mai els culpables.

br>

Els límits de la transició


Miquel López Crespí ens parla molt documentadament de la història de la transició espanyola. Reivindica el paper dels moviments populars i la feinada que feren milers i milers de persones que després no han tengut cap reconeixement. El seu anàlisi és crític i posa de manifest les limitacions d’aquest procés: mai no es va desmantellar l’estat franquista ni varen perdre posicions els poders econòmics i fàctics. La “classe dominant” va seguir essent la mateixa i es va garantir una actualització institucional i de discurs que li va proporcionar un fort domini (“hegemonia” seria el mot que utilitzaria Gramsci) sobre els sectors populars. D’altra banda aquests sectors populars es varen veure beneficiats per algunes concessions d’un estat del benestar que no havien acabat mai de conèixer. I tot plegat ens va dur a la sacralització d’un model d’Europa, el que s’anava construint, que no semblava tenir cap contestació possible. Tenia raó Lluís Llach quan cantava allò de “No és això companys”, però tampoc no hi havia a l’horitzó l’opció de triar un altre futur. Tot estava ben fermat.

El problema de la transició és que a l’estat espanyol no s’arribà a produir mai una derrota dels grups dominants hereus de l’estat franquista, i no s’arribà a produir perquè aquests grups eren forts i gaudien d’un gran suport internacional, més que no un moviment popular actiu però alhora escalivat i poruc (la llarga ombra de la Guerra Civil serà molt mala d’esvair). Hi hagué una crisi institucional del sistema a partir de la decadència i mort del dictador, però el moment no tenia res a veure ni amb 1917, ni amb 1931, ni amb 1945. Hi havia un moviment popular actiu, potser fort, però l’estat no havia perdut cap dels seus elements coactius. Haguessin pogut passar les coses d’una altra manera? Potser sí, però no era gens fàcil. Tal vegada s’haguessin pogut limitar prerrogatives i posicions de domini impròpies d’estats democràtics. Entre altres incongruències la definició de l’estat espanyol com un estat unitari i l’adopció d’una constitució que nega la pluralitat nacional és un dels resultats més negatius d’aquest procés dirigit des del poder.

La crisi econòmica ha posat de manifest les limitacions d’aquest sistema. Res és etern. Tampoc ho és el model polític sorgit de la transició. Moltes idees intocables comencen a mostrar esquerdes. Començam a sospitar que hem estat víctimes d’una gran operació de camuflatge polític del vell “establishment”, que allò que semblava modèlic es fonamentava en bona mesura en la por i en la imposició. Això obre les portes a noves lectures de la nostra història més propera i, en aquesta mesura, és bona la feina de Miquel López Crespí de recuperar la memòria històrica d’aquells anys i aquella gent, quan tot semblava possible.


A partir de les eleccions del quinze de juny de 1977, qui no tengués representació parlamentària era obligat a desaparèixer engolit per la marginalitat més absoluta. "Intellectuals" de baixa categoria, servils sense escrúpols, s'encarregaven -i s'encarreguen encara!- de la feina bruta de demonitzar els grups o persones autènticament revolucionaris. Eren ridiculitzades les idees de progrés, justícia social, socialisme i independentisme. Tot això, combinat amb la lluita activa (portada endavant per la socialdemocràcia, les restes del carrillisme i les burgesies espanyola, catalana i basca) contra el marxisme, l'anarquisme, el leninisme, l'independentisme... o el cristianisme de tendència socialista i anticapitalista, anà creant un concret panorama de desolació contra el qual lluitaren activament Arturo Van den Eynde i els seus companys. (Miquel López Crespí)


Les campanyes rebentistes contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària



Coberta del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) editat per l'editor Lleonard Muntaner l'any 1994 i demonitzat per una colla de dogmàtics i sectaris, enemics de l'esquerra alternativa i revolucionària tant en temps de la transició com en els anys posteriors.

A partir de les eleccions del quinze de juny de 1977, qui no tengués representació parlamentària era obligat a desaparèixer engolit per la marginalitat més absoluta. "Intellectuals" de baixa categoria, servils sense escrúpols, s'encarregaven -i s'encarreguen encara!- de la feina bruta de demonitzar els grups o persones autènticament revolucionaris. Eren ridiculitzades les idees de progrés, justícia social, socialisme i independentisme. Tot això, combinat amb la lluita activa (portada endavant per la socialdemocràcia, les restes del carrillisme i les burgesies espanyola, catalana i basca) contra el marxisme, l'anarquisme, el leninisme, l'independentisme... o el cristianisme de tendència socialista i anticapitalista, anà creant un concret panorama de desolació contra el qual lluitaren activament Arturo Van den Eynde i els seus companys. Els sectors més dinàmics que encara lluitaven contra el sistema eren deixats de banda (lluites d'Euskalduna, Altos Hornos del Mediterráneo, Astilleros de Cadis... i mil tipus d'accions semblants), tot esperant que els lluitadors més actius perdessin la fe en la victòria de la seva justa causa. Les centrals sindicals majoritàries, amb fortes subvencions estatals per a sous d'alliberats, boicotejaren mobilitzacions de solidaritat, expulsaren els grups més antisistema dels seus delegats mentre els dirigents d'aquests aparells ja institucionals signaven pacte rere pacte en contra dels interessos dels treballadors. Milers i milers de treballadors i treballadores, d'estudiants de totes les nacions oprimides de l'estat, eren induïts (a les bones o a les males: la policia no deixà mai d'actuar de forma brutal contra el poble) a oblidar les idees i principis igualitaris i antifeixistes tot obligat-los (mitjançant un fort bombardeig ideològic des del mitjans dits de "comunicació") a centrar-se només en la vida privada, en el consum com a forma "superior" d'existència, en el "descompromís". Arribava l'època del pelotazo, més que res en temps del PSOE; del redescobriment de "la España eterna" per part dels "socialistes" de mentida que ens acabaven d'entaforar en el bloc imperialista i agressiu de l'OTAN.



Presentació de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). D'esquerra a dreta: Mateu Morro, Jaume Obrador, Miquel López Crespí, Llorenç Capellà, Carles Manera i Ramon Molina. Posteriorment a aquesta presentació els sectors dogmàtics i sectaris propers a l'excarrillisme (PCE) iniciaren una brutal campanya de mentides, calúmnies i tergiversacions contra l'escriptor Miquel López Crespí per provar de barrar el pas a la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes.


Disn aquest brutal contetx repressiu d’esdengué la brutal campanya rebentista dels excarrillistes i sectors afins al meu llibre de memòries antifeixista L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (Palma, El Tall Editorial, 1994).

A hores d'ara encara no entenc com Ignasi Ribas, l'antic militant del carrillisme illenc (PCE) signà aquell tèrbol pamflet contra el llibre que havia editat Lleonard Muntaner. Que ho fessin dos buròcrates, dos antics responsables del ranci i escleròtic carrillisme illenc potser seria comprensible. Eren personatges que procedien d'una vella tradició dogmàtica i de combat contra l'anarquisme i el socialisme entès com a poder dels treballadors (el POUM, el trotskisme...). Pensem en les execucions de membres del POUM i de la CNT en temps de la guerra civil. Els casos més coneguts foren els assassinats d'Andreu Nin i de Camilo Berneri, per exemple. Una tradició de persecució i criminalització de l'esquerra revolucionària a la qual encara no han renunciat, com es va comprovar amb el pamflet ple de mentides, calúmnies i tergiversacions que publicaren, sense cap mena de vergonya, el 28 d'abril de 1994 en un diari de Ciutat.

Com anava dient, a hores d'ara encara no m'explic l'origen de tanta ràbia i visceralitat contra l'esquerra republicana de les Illes. ¿O va ser precisament per això mateix, perquè ells en temps de la transició abandonaren tota idea de canvi social prosocialista, tota idea republicana, acceptant la reinstauració de la monarquia, que calia criminalitzar els partits que sí que defensàvem aquestes idees, cas de l' OEC, MCI, PTE, LCR, PSM o PSAN?

Quan llegia les brutors signades per Ignasi Ribas i els seus companys de campanya rebentista contra l'esquerra alternativa no ho podia creure. A una Illa en la qual tots ens coneixem quasi com si fóssim de la família, els personatges abans esmentats s'atrevien a signar un pamflet on suggerien que els partits a l'esquerra del PCE i del carrillisme, és a dir organitzacions marxistes i nacionalistes com MCI, OEC, LCR, el PSAN o el PSM només teníem com a funció, a les ordres del franquisme sociològic "i de vegades des del franquisme policíac, debilitar el Partit Comunista d'aleshores". Alhora que s'atrevien a signar aquestes calúmnies afegien, per a embrutar més la memòria dels antifeixistes de les Illes, que tots aquests partits només ajudaren a crear "confusionisme". I el combat abnegat de tants d'homes i dones només consistí en "declaracions de principis presumptament purs".

Mai no s'havia vist tanta ràbia i dogmàtica visceralitat contra uns coneguts militants antifeixistes de les Illes! La brutor que signaven evidenciava a la vista de tothom que només acceptaven una aproximació a la història: la del PCE. Les altres aproximacions, els altres investigadors que no estiguessin al servei dels interessos sectaris del carrillisme, havien de ser perseguits i criminalitzats. Per als dogmàtics i sectaris el pamflet que s'atreviren a publicar només tenia per funció desprestigiar els lluitadors antifranquistes que no fossin de la seva corda i, de rebot, justificar les seves particulars traïdes als principis esquerrans que, de boca enfora, deien defensar. Criminalitzant altres visions dels fets de la transició, amb totes les claudicacions de les quals foren responsables ells, la direcció del PCE aconseguia quedar com a aquella que realment sabia el que s'havia de fer.

Amb el pamflet publicat a Palma, aquells que conscientment o inconscientment donaven suport a la nefasta política del PCE (abandonament de la lluita per la República, Pactes de la Moncloa, acords amb el franquisme reciclat...) esdevenien botxins de la memòria històrica de l'esquerra alternativa de la nostra terra tot insultant el nom i els sacrificis de tants i tants abnegats combatents republicans. El pamflet que en contra nostra signaren Ignasi Ribas i els seus amiguets embrutava i posava en qüestió no solament la meva feina política, sinó també, i això sí que ho consider prou greu i d'una indignitat total, el treball de centenars d'honrats militants de l'esquerra alternativa.

No era solament contra la meva persona i el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) que es bastí la campanya rebentista de 1994. Ignasi Ribas, i també Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida el que el volien era, com ja he dit, barrar el pas a la memòria de l'esquerra antisistema de les Illes, demonitzant els escriptors que haguessin escrit algun llibre al respecte. Es pensaven que ho aconseguiren escrivint calúmnies i mentides en contra nostra. S'erraren a les totes. De res no serviren els seus pamflets i brutors. Mai no s'havien publicat tants llibres explicant les claudicacions del PCE en temps de la transició. Quant a la seva actitud dogmàtica i sectària, quedaren retratats per sempre davant l'opinió pública i acumularen damunt les seves espatlles un desprestigi del qual difícilment es recuperaran.

El domini total i absolut de l'oportunisme polític més bestial s'aferma amb la transició (la restauració de la monarquia borbònica i els pactes de la suposada oposició amb el franquisme i la burgesia) i durant els anys posteriors. La fi del socialisme degenerat a l'URSS i altres estats dits "socialistes" (aquells on regnava el brutal poder de la "burgesia" roja i el més bestial capitalisme d'estat) servia per a bastir una campanya contrarevolucionària mundial a la qual s'aferraven amb ungles i dents els reaccionaris de totes les tendències. Ens apropàvem als temps actuals, a l'època de la mundialització més bestial i absoluta del capital i de l'imperialisme (alguns li diuen, en expressió errada, la "globalització"). Davant aquesta situació Arturo Van den Eynde escriu Globalització: la dictadura mundial de 200 empreses, que publica Edicions de 1984. Les preocupacions socials i collectives de les organitzacions marxistes, independentistes i antisistema eren sovint ridiculitzades. Els grups i partits que encara resistien la gegantina onada d'oportunisme que tot ho envaïa (barroeres lluites pel poder, per la poltrona, per la nòmina institucional deixant de banda dècades d'història de lluita esquerrana) eren presentats sovint com a utòpics o, més d'una vegada, com a actius "agents de la dreta", illuminats que no tocaven amb els peus a terra com hem explicat una mica més amunt en referència a la campanya rebentista contra el llibre L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970).

En el Petit vocabulari polític de marxisme (Barcelona, Edicions de 1984, 1998), pàgs. 107-108, Arturo Van den Eynde definia l'oportunisme amb aquestes paraules: "És oportunista sacrificar els objectius més importants del moviment obrer per treure'n un avantatge momentani.

'El llenguatge polític postmodern enalteix l'oportunisme i el confon sibillinament amb el simple 'sentit de l'oportunitat'. Són coses diferents. El sentit de l'oportunitat és necessari en qualsevol tàctica política. Una força política cerca sempre la línia de conducta que li permeti treure tot el partit possible d'una determinada situació, d'una determinada relació de forces entre els diversos partits i les diverses forces socials. Només és oportunista quan vol aconseguir aquest avantatge momentani, aquest petit guany, aquesta millora, en perjudici de coses encara més importants, com ara l'hostilitat de la classe dels treballadors emvers els capitalistes, o l'agrupament dels obrers avançats en un partit realment comunista.

'És oportunista aquell qui, cercant un petit triomf avui, compromet les possibilitats d'un gran triomf revolucionari demà o demà passat".

Arturo Van den Eynde definia molt bé el significat de l’oportunisme dins la societat contemporània. I, per això mateix, els atacs i els pamflets contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària, contra qui volgués deixar constància de les seves traïdes i claudicacions, dels seus pactes amb la burgesia i el franquisme reciclat en temps de la restauració borbònica. Una història prou coneguda i que, com hem explicat més amunt, hem hagut de patir en carn pròpia.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Sa Pobla i la narrativa insular

Turmeda | 27 Febrer, 2021 15:17 | facebook.com

L’exbatle de sa Pobla Antoni Serra (Xineta) i els escriptors mallorquins - La literatura mallorquina del segle XXI

br>

"Un escriptor reivindicatiu i vehement, profundament compromès amb una tradició revolucionària mamada des de ben petit, i que en Miquel ha fet seva amb una perseverança típicament poblera. No espereu, per tant, sorpreses en aquest punt: estam davant el Miquel que tots coneixem, amb la seva fermesa ideològica encara sense crivellar". (Antoni Serra i Mir)


Coberta de la novel·la de Miquel López Crespí Estat d'excepció.

Pagès Editors publica Estat d'excepció de Miquel López Crespí.

Per Antoni Serra Mir, metge i batle de sa Pobla (Mallorca)


Estat d'Excepció no és, al contrari de les obres de Miquel López Crespí, un llibre essencialment polític. M'explicaré: el fil conductor de la trama i la major part del seu contingut conserva, evidentment, la tradicional combativitat ideològica i vital, amb la que l'autor pobler ha explicat des de sempre als seus lectors la seva posició davant el fet polític i davant la vida en general. En aquest punt, per tant, ens trobam amb el Miquel que tots coneixem: un escriptor reivindicatiu i vehement, profundament compromès amb una tradició revolucionària mamada des de ben petit, i que en Miquel ha fet seva amb una perseverança típicament poblera. No espereu, per tant, sorpreses en aquest punt: estam davant el Miquel que tots coneixem, amb la seva fermesa ideològica encara sense crivellar.


Ajuntament de sa Pobla (Mallorca), juliol de 2001. D'esquerra a dreta: Cecili Buele, Jaume Font, Miquel López Crespí i Antoni Serra en el moment de presentar la novel·la Estat d'excepció.

Hi ha, emperò, un fet singular en aquesta obra, un detall que potser sigui només fruit de la natural evolució literària de l'autor o, en canvi, podria ser un símptoma que ens pot obrir les portes cap a un terreny encara desconegut: a Estat d'Excepció el protagonista absolut és el mateix Miquel López Crespí, sense trampa ni cartró. El pes de l'acció no recau, com a Núria i la glòria dels vençuts, sobre les milícies que lluitaren a terres del llevant mallorquí, a la guerra civil; ni són tampoc els personatges que, barrejats de realitat i fantasia, han protagonitzat sempre els seus viatges literaris a les trinxeres de totes les guerres. En aquesta ocasió, en canvi, és el mateix autor el qui sembla tenir la necessitat d'alçar la seva pròpia veu, forta i clara, amb una sinceritat esgarrifadora que és, al mateix temps, la prova d'una vulnerabilitat profundament humana.

"Visc en una ciutat assetjada, envoltat per una fastigosa soledat glaçada i fatal. Potser seria bo fugir un dia dels rancis sons dels timbals...". El corc del dubte, l'angoixa de no saber si el camí ha estat l'adequat, és present en aquesta darrera obra de Miquel López Crespí. Un dubte que ni és renúncia ni és rendició, sinó més aviat la constatació dolorosa de que només hi ha preguntes en el món, gairebé mai respostes. El mateix dubte que el du a demanar-se si "és possible que fos una equivocació de la nostra part dedicar-nos exclusivament a la lluita revolucionària? No ho sé. Han passat dècades i encara no tenc aclarida la qüestió". És el moment de la reflexió, de posar a la balança la tasca de tota una vida, repartida entre un ideal polític que ha exigit molts de sacrificis i que s'ha traduït en una trajectòria literària que mai s'ha pogut llevar de damunt la sensació de ser una eina al servei d'una revolució sempre pendent.

Però s'esquivocaria el qui pensàs que el llibre de Miquel López Crespí és un testimoni de malenconia. La seva evocació de París a finals dels seixanta, amb el maix francès sacsejant les estructures de mitja Europa, el París dels anys en els que tots haguérem d'aprendre a viure perillosament, són un bell tribut a la joventut entesa com una aposta vital, un salt al buit sense xarxa, un "trucar l'amo" sense cartes però amb la illusió desfermada del qui encara pensa que els molins són gegants. El París que Miquel recorda és el París de tots, dels que un dia compartirem amb ell el vertigen d'una vida sense demà assegurat i dels que, en unes altres contrades ideològiques, també sabem el que representa aspirar a escriure un dia, cada un de nosaltres, la nostra pròpia història. Jo pens que, en el fons de tot, París era, per si mateix, la revolució que no acabà de néixer: després del nostre París particular, res no ha tornar a ser el que era.

Per als que tenim una vocació política, hi ha fragments del llibre den Miquel que tenen un valor molt més enllà del que diuen i fins i tot del que volen dir: "L'activisme quotidià... feia que no tinguéssim gaire temps per a les cabòries personals. La causa, el partit, l'obediència als responsables, la tasca per a l'alliberament del poble... era l´únic que tenia importància...". Sabem molt bé, Miquel, de què parlàs. Qualsevol projecte polític només pot sobreviure a costa de les renúncies individuals, de les illusions mutilades de persones anònimes, empeses per la vocació, per la lleialtat o per la resignació a donar el millor d'elles mateixes a una tasca en la que conviuen sovint l'amor i l'odi, la noblesa i la mesquinesa, l'afany de servei i l'egoisme més grosser. No té res a veure, Miquel, que l'objectiu sigui alliberar les masses oprimides o mantenir un determinat status social i econòmic: la política sempre s'alimenta de les vides dels altres, és una amant golafre i dura, que mai no et demana si ha valgut la pena l'esforç, ni si t'ha compensat deixar tantes i dolores trinxes d'innocència al llarg del camí durant els millors anys de la teva vida.

En Miquel de l'Estat d'Excepció es fa poques preguntes, recupera molts de records, però no es fa cap retret, ni a ell mateix ni als que un dia guiaren la seva trajectòria, manllevaren una part de la seva vida i un dia el deixaren tot sol en un món en el que cada dia és més difícil crear les pròpies revolucions. Però, al meu entendre, el llibre ens torna a un autor sense ràbia, un evocador de moments màgics barrejats d'angoixes i dubtes, però és evident que una cosa ha canviat: en Miquel s'estima més recordar que retreure, estimar que plorar. Quan la poesia d'en Miquel omple les planes del llibre, el lector sap que la seva mirada té més d'introspecció que de denúncia. I no perquè els objectius de llavors ja no valguin la pena, ni molt manco perquè cap d'aquells objectius s'hagin complit -ell sap que no és així- sinó perquè en Miquel té perfectament clar allò que, diuen, ens acosta a la saviesa: que les úniques guerres que podem guanyar les lliuram sempre dins de nosaltres mateixos.

Estat d'excepció és, per acabar, un llibre estrany, formós i profundament sincer. Miquel López Crespí arriba a aquest moment de la vida -biològica i creativa- en que un home ja no ha de demostrar res a ningú, ni tan sols a ell mateix. Els dimonis que l'espantaren de petit ja han estat exorcitzats; la guerra, l'odi fraticida, l ignorància... els fonaments seculars de la desgràcia dels pobles fa temps que, si bé no han desaparegut, sembla que estan més o manco controlats en aquestes contrades. Tot l'esforç, tota la illusió, tota la feina feta aquests darrers trenta anys han de semblar per força, a un revolucionari com ell, un poc debades, però això Miquel, no és un problema de revolució, sinó simplement de vida, de regles de joc, de saber -i creu-me a mi que sóc metge- que la joventut no és més que una malaltia que es cura amb el temps.

El realment important és tenir el valor de reconèixer que hem viscut i que, massa vegades, hem perdut. Però sempre podrem dir que hem elegit el nostre camp de batalla. Tu ho has fet, Miquel: potser sigui ara el moment de començar a gaudir del bàlsam que ens dóna a tots l'oblit, el moment dolç i esperat de l'armistici.

Sa Pobla (Mallorca), juliol de 2001. L'aleshores diputat del PSM Cecili Buele i l'actual batle de sa Pobla, el metge Antoni Serra presentaren la novel·la de Miquel López Crespí Estat d'Excepció editada per Pagès Editors de Lleida.

Sa Pobla, la guerra civil i els camps de concentració franquistes (un petit tast de la novel•la Gardènies en la nit, el Tall Editorial - Premi de Narrativa de l´Òmnium Cultural)

Turmeda | 26 Febrer, 2021 21:51 | facebook.com

–La literatura catalana de Mallorca i les Brigades Internacionals - Sa Pobla, la guerra civil i els camps de concentració franquistes (un petit tast de la novel•la Gardènies en la nit, el Tall Editorial - Premi de Narrativa de l´Òmnium Cultural) –


Matinada del 7 de novembre


Jo era molt petit quan el pare explicava aquestes històries. Per a mi, sentir els relats de la guerra, tenia la mateixa importància que sentir les rondalles mallorquines que la padrina i repadrina em contaven d´infant. Un món poblat d’éssers extraordinaris. Homes que travessaven rius, valls i muntanyes per venir a lluitar a l’Estat espanyol. Joves eixerits i valents que, amb unes ampolles de benzina, eren capaços d´aturar els tancs. Viatgers de l’espai que, amb els seus ràpids avions, atacaven els cruels bombarders que volien ensorrar les cases, els sinistres voltors que derruïen els hospitals i les escoles. Els assassins dels infants que estudiaven asseguts als bancs de la classe o llegien Jules Verne, somniant en el Nautilus o en el llarg viatge a l´interior de la terra. Com les faules de reis i princeses captivades, les fades salvadores i altres éssers de fantasia, així les infermeres que salvaven els amics del pare de morir dessagnats i guarien les ferides pel tal que el combatent pogués tornar a casa seva i besar la núvia, la mare, els germans. Tots els meus contes de la infància i l’adolescència, junts, aquí, aquesta nit, com un impetuós riu que surt dels seus límits. Unes històries més inversemblants, més fantàstiques que les contades per la padrina quan jo era un al•lot. Imaginau! Un xinès a la guerra! Encara avui, quan ja ha passat més de mig segle d’ençà els meus primers records conscients, veig el rostre del pare, concentrat en els fets que narrava, atent a la veu de la memòria. Sovint els ulls se m'entelen perquè ja sé que mai no tornaran aquells instants màgics que poblaven la meva imaginació d´increïbles somnis narcotitzadors, les més resplendents aventures, els més fantàstics contes que mai no hagi escoltat. (Miquel López Crespí)


Mai no deixen de causar-me sorpresa el munt de velles fotografies de la guerra que em deixaren el pare i els oncles. Una persona que estigui familiaritzada amb les imatges d’aquella època, els que hagin consultat les hemeroteques i manejat els vells papers, les polsoses revistes publicades entre l´estiu del 36 i el trist hivern del 38, podran constatar una realitat indiscutible: fins ben entrada la guerra, malgrat les derrotes republicanes i les dificultats en la rereguarda, sotmesa a restriccions de tota mena, als constants bombardejaments de l’aviació italiana i alemanya, l’esperança en la victòria bategava, ferma encara, en el cor de la població. Una afirmació semblant, que algú podria considerar agosarada, es pot confirmar mirant amb cura el posat de la gent, els rostres dels combatents republicans immortalitzats en les plaques fotogràfiques. Amb els anys he pogut veure moltes fotografies de la guerra i les he comparades amb les que salvaren de la desfeta el pare i els oncles. Sempre hi trob idèntica confiança en la victòria. Els milicians i milicianes marxant, voluntàriament al front, enlairant les armes conquerides en l´assalt a les casernes. Igualment hi veus dones de certa edat, infants de pantalons curts dalt els canons que la gent del barri treu de les casernes i passeja, triomfal, pels carrers de Barcelona, València o Madrid.

Canons pels carrers!

La reencarnació de la Comuna? El retorn dels Consells Obrers, la revolució de 1917 a Rússia?

Les cosidores i els canons.

Els al•lots del barri i els canons.

Els aprenents de la fusteria i els canons.

Els vells que defensaren la I República i els canons.

Com si fossin joguines que els reis haguessin portat al poble. Els treballadors i empleats que es retraten amb els ginys de combat i destrucció saben a la perfecció que el poder que han assolit provisionalment se sosté sobre les pesants màquines de guerra que roden damunt les llambordes de places i carrers. Ningú no ignora la sang que ha costat poder agafar aquestes poderoses armes als oficials i soldats alçats. Si t’hi fitxes bé, si hom contempla amb cura les velles imatges, veurà com els homes i les dones encara porten a sobre la suor de la batalla. Hi ha joves milicians que s’eixuguen el rostre amb la màniga de la camisa. Com si venguessin de la feina, deixat el solc on llauraven fa uns moments, talment els obrers que aturen la màquina fresadora i respiren, alleugerits, mirant el rellotge, comprovant que han acabat la jornada. Així molts dels rostres dels milicians i milicianes que arrosseguen els canons per les ciutats on han derrotat els militars revoltats. Són imatges plenes de vida, com els fotogrames d´Octubre, d’Eisenstein.

Les fotografies del pare!

El dia abans de morir, quan era al seu costat a l´hospital i tots sabíem que en el proper atac el cor li fallaria irremeiablement, patia, pensant en aquelles fotografies salvades miraculosament de combats, presons i camps de treball.

És curiosa, la fotografia del pare, en un tramvia de la línia de Lavapies carregat de milicians i milicianes, que saluden el fotògraf mostrant fusells i pistoles.

En les llargues nits de la postguerra, a començaments dels anys cinquanta, quan jo encara no tenia noció del que podia significar la desaparició de les persones que estimaves, el pare, parlant amb l´oncle, deia, baixet-baixet:

-Dels amics de la CNT només restà viu n’Alexandre, un company que vengué amb mi a Madrid per a la trobada dels Ateneus. Jo i n’Alexandre. Ningú més. Tots anaren caient, primer un, després l’altre, en la defensa de la Ciutat Universitària. Al començament de la guerra lluitàrem amb els voluntaris de les Brigades Internacionals, homes valents com n’hi havia pocs. El comandant Kleber! Qui no recorda Kebler? Oficialment, era un estalinista convençut, però els que el tenguérem ben a prop, sentint el seu alè just moments abans d´entrar en combat, els que el poguérem sentir, mirant-li els ulls de fit a fit, asseguraríem que, de ser al servei de Stalin, ho era per les circumstàncies del moment. Com venir a fer costat a una Revolució llunyana, des de la Unió Soviètica, sense emprar les xarxes d’aquell poderós estat? Sé que volia donar suport actiu a la lluita antifeixista i ho feia a la seva manera, de l'única forma que ho podia fer en aquelles circumstàncies, vigilat pels sicaris de la policia secreta soviètica infiltrats en els comandaments de les Brigades. Em demanava què feien txecs, alemanys, italians, nord-americans, lluitant al costat nostre. Sí, era el famós internacionalisme proletari dels llibres i revistes d´abans de la guerra i que ara es concretava en suport actiu d´una gent que lluitava i moria al nostre costat.

Un xinès que era amb nosaltres, Ian Ze Ming, havia vengut des de Pequín, amb bicicleta! Ens ho explicava i no ho podíem creure. Ens pensàvem que es reia de nosaltres! Ens mostrava les fotografies de l’expedició i érem de l'opinió que tot plegat era un engany.

Més endavant ens explicà, emprant paraules de tots els idiomes que coneixia, mesclant l’anglès amb el francès i quatre paraules en espanyol, que també havia utilitzat el tren, els vaixells, i en algun indret de Síria i Palestina, el camell, fins arribar a port i poder embarcar vers València, procedent de Marsella.

Ian Ze Ming havia fet la Llarga Marxa amb Mao Ze Dong i, a Ienan, era l’encarregat de portar endavant les campanyes de solidaritat amb la República espanyola. A la pobra cartera de cuiro que portava, el tresor més estimat que posseïa, al costat de les fotografies amb la dona i els fills, eren els retalls de premsa informant de les manifestacions de solidaritat dels pagesos xinesos amb la lluita que s’esdevenia a l’Estat espanyol.

El xinès Ian Ze Ming morí fent costat al mallorquí Antoni Coll. Era a finals del 36, a Madrid. Ambdós provaven d’aturar l’entrada dels tancs franquistes amb bombes de mà, amagats rere els enderrocs propers a la Casa de Campo.


Jo era molt petit quan el pare explicava aquestes històries. Per a mi, sentir els relats de la guerra, tenia la mateixa importància que sentir les rondalles mallorquines que la padrina i repadrina em contaven d´infant. Un món poblat d’éssers extraordinaris. Homes que travessaven rius, valls i muntanyes per venir a lluitar a l’Estat espanyol. Joves eixerits i valents que, amb unes ampolles de benzina, eren capaços d´aturar els tancs. Viatgers de l’espai que, amb els seus ràpids avions, atacaven els cruels bombarders que volien ensorrar les cases, els sinistres voltors que derruïen els hospitals i les escoles. Els assassins dels infants que estudiaven asseguts als bancs de la classe o llegien Jules Verne, somniant en el Nautilus o en el llarg viatge a l´interior de la terra. Com les faules de reis i princeses captivades, les fades salvadores i altres éssers de fantasia, així les infermeres que salvaven els amics del pare de morir dessagnats i guarien les ferides pel tal que el combatent pogués tornar a casa seva i besar la núvia, la mare, els germans. Tots els meus contes de la infància i l’adolescència, junts, aquí, aquesta nit, com un impetuós riu que surt dels seus límits. Unes històries més inversemblants, més fantàstiques que les contades per la padrina quan jo era un al•lot. Imaginau! Un xinès a la guerra! Encara avui, quan ja ha passat més de mig segle d’ençà els meus primers records conscients, veig el rostre del pare, concentrat en els fets que narrava, atent a la veu de la memòria. Sovint els ulls se m'entelen perquè ja sé que mai no tornaran aquells instants màgics que poblaven la meva imaginació d´increïbles somnis narcotitzadors, les més resplendents aventures, els més fantàstics contes que mai no hagi escoltat.

-Sempre m’admirà constatar l’heroisme d’aquells homes venguts de l’altra part del món –deia el pare als oncles que l’escoltaven amb atenció creixent.

Com era possible que aquella gent –continuava -, ho deixàs tot, família, estudis, feina, amics, per venir a morir a una terra estranya?

S’aturava per uns moments, treia una de les cigarretes barates que fumava, l’encenia amb el caliu del foc i afegia:

-Venir a morir des de tan lluny... I, què els esperava aquí? Sí, en efecte, una gran acollida quan arribaven a la caserna. Flors, l’himne de Riego, la música de Fills del Poble... Les al•lotes dels sindicats fent-los arribar un jersei de llana, la bandera de la República que han acabat de brodar. Les dirigents del Socors Roig Internacional els donen una aferrada al coll, s’ofereixen com a padrines de guerra, els escriuen en un paper l’adreça de casa seva per si, en tenir un dia de permís, volen anar-hi a dinar. Arribaren a començaments de novembre, just en el moment que les tropes de Franco preparaven l’envestida final contra Madrid. Mola pugnava des de la serra de Guadarrama per fer pinça amb els regulars i legionaris que pujaven des del sud, des de Talavera de la Reina població que, juntament amb Toledo, havia caigut feia ben poc. El 7 de novembre feia un fred espantós. A la ciutat amenaçada la gent ja havia començat a tallar les branques dels arbres. S’aprofitaven els mobles de les cases enrunades, esventrats per les bombes. Tot servia per encendre el foc de la cuina, per fer una mica de caliu. Estelles dels armaris destrossats, les cadires que es treien de davall els munts de pedres. Tres o quatre persones agafaven una biga i, així com podien, la portaven a l´esquena, talment haguessin trobat or o diamants sota terra. I, quan els era impossible fer estelles dels mobles abandonats, dels arbres del passeig, amb les mans, amb ganivets i forquetes, amb ferros punxeguts, provaven de llevar l’escorça del tronc, i omplien senalles amb el que podien treure malgrat es fessin sang a les mans o hi deixassin les ungles.

El Govern feia dies que havia fugit, d’amagat, cap a València. Ningú no sabia si aquell seria el darrer dia de la resistència. La fugida vergonyosa i covarda de la burocràcia estatal ens veia preveure el pitjor. Podríem aturar realment la Legión, els marroquins de les cabiles que manava Varela? Les columnes dels tinents coronels Castejón, Asensio i Barrón han sembrat de cadàvers Andalusia, Extremadura i les províncies de Castella que han dominat amb mà de ferro. Els fugitius que han pogut salvar-se de les matances són a Madrid i juren preferir morir lluitant abans que caure en les seves urpes.

Ens demanàvem si les nostres línies, la darrera barrera de la resistència, seria capaç d’aguantar l’infern de foc que s’apropava. Ningú no sabia el que esdevendria. Els dirigents, els ministres, secretaris i sotssecretaris, tots els cotxes, camions i autobusos del govern, plens de gom a gom, amb els endollats i llurs famílies feia dies que havien anat marxant de la ciutat assetjada. Ara, aquí, a la Casa de Campo, davant l´Hospital Clínic, a uns metres del Pont dels Francesos, a la Ciutat Universitària, només hi érem nosaltres, amb els vells fusells agafats en l’assalt a les casernes, les mans gelades, provant de fer una mica de cafè en un racó de la trinxera. Tots a l’aguait, vigilants, veient com s’apropa, fantasmagòrica, la cavalleria mora amb els sabres brillant amb els primers raigs del sol matinenc.

La mitja dotzena de metralladores russes arribades la nit anterior des d’Albacete, ens han salvat, provisionalment, del primer atac de l’enemic. Quina efectivitat, les armes modernes! Si ens fos possible dotar els milicians amb aquestes metralladores, amb moderns morters! Si hi hagués artilleria abastament, tancs per a l´avanç, aviació per desorganitzar els atacs, les línies d´aprovisionament de l´enemic! Cavalls i cavallers abatuts per les immisericordioses ràfegues dels nostres ginys de guerra, cauen en la llunyania, talment estàssim contemplant una pel•lícula filmada a càmera lenta. Ens demanam que hagués estat de nosaltres sense les armes arribades en darrer moment. És fàcil imaginar el soroll dels tancs penetrant pels carrers de Madrid i els soldats de Varela, entrant a mata-degolla, afusellant els darrers defensors de les nostres posicions.

Érem a la trinxera vigilant els moviments de l’enemic, tapats amb les mantes, xopes per la gebrada del matí. No havíem pogut encendre foc per no denunciar les nostres posicions als legionaris que sabíem que eren al davant, a cent metres de distància, preparant l’envestida final que, deien les seves emissores, havien d’alliberar la capital del bolxevisme internacional. Aquell dia no sabíem si podríem continuar sostenint la lluita. Els alemanys ja havien fet arribar carregaments d’armament molt sofisticat a Franco.

Exceptuant les metralladores russes arribades feia unes hores, d’ençà mitjans de juliol, nosaltres resistíem amb els vells fusells agafats en la caserna de la Muntanya.

Va ser quan, amb la primera claror del dia, vaig veure comparèixer aquelles ombres provinents de les més llunyanes contrades, dels països més inversemblants. Com havien pogut arribar fins a nosaltres travessant les fronteres tancades a pany clau, vigilades per exèrcits a les ordres de governs feixistes i d´altres, amb eleccions i partits d´esquerra, però que no volien donar suport a la República? Homes silents, caminant de puntetes-puntetes, travessant els llocs on romaníem a l’aguait, tapats amb les mantes, quasi paralitzats per la gebrada. Encara no sabíem qui eren ni d’on venien. Francesc Galán, el nostre cap, que seria després el màxim responsable de la XXII Brigada, ens parlà a cau d’orella, amb el rostre transmutat per l’alegria i l’emoció: “Són els internacionals!”, ens digué, mentre notàvem com li tremolava el cos. Pel to de la veu hom podia endevinar, i era un valent, sempre dels primers a fer-se càrrec de les missions més arriscades, que també havia imaginat que aquell dia hagués pogut ser el darrer.

De cop i volta, mentre vèiem com aquells combatents dèbilment il•luminats pels tímids raigs se situaven en les posicions que els indicaven els comandaments, ens vàrem sentir dominats per la més ferma voluntat de resistir. No érem sols al món! La solidaritat internacional esdevenia inabastable i arribava en el moment precís.

Matinada del 7 de novembre.

Multitud d’idiomes desconeguts.

No els enteníem, però sabíem que havien vengut a lluitar i morir al nostre costat. Una estranya emoció em pujava per la gorja i m’impedia pronunciar paraula. Els companys, els donaven copets de mà a l’esquena quan passaven al nostre costat per anar a les posicions més avançades del sector.

A la fi havíem vist l’armament que ens havien promès, els fusells d’assalt txecs, els nous tipus de bombes de mà. Els ulls se’ns il•luminaren! Per primera volta d’ençà havia començat la guerra vèiem armes noves, suport solidari, metralladores que podrien reforçar el foc dels antics fusells que empràvem.

El combat s’inicià poc minuts després.

En fer-se la nit ja havien mort més de tres-cents dels voluntaris de les Brigades Internacionals.

Aquell dia les tropes franquistes no pogueren avançar ni un metre. Romangueren clavades en les mateixes posicions en què haurien de romandre fins al març del 39, quan el cop d’estat de Casado i Besteiro els obrí les portes de Madrid.


Quantes vegades havia sentit la història de l’arribada de les Brigades Internacionals? Ja no ho record, però sempre era un nou relat, amb detalls que no havia sentit en l’anterior versió.

Era la vida del pare la que jo endevinava a les fotografies salvades miraculosament de la desfeta. La imatge dels combatents anant al front en tramvia sempre em sorprengué. La mir i encara, passats tants d’anys, no puc entendre aquella revolució en la vida quotidiana de les persones. Hi veig l’Alexandre, l’ateneista llibertari i el pare, somrients, amb el puny tancat i el rostre rialler. Anar a morir rient! Com si fossin immortals! Potser imaginaven que les bales mai no podrien matar-los. Sempre la mateixa sensació quan tens divuit o dinou anys. Creure que la Mort no et vendrà a cercar o que les bales passaran al costat, sense ferir-te.

El pare contava que la por vengué després, en veure caure els amics al costat. O quan queien ferits i es dessagnaven a la trinxera, enmig del fang, damunt la neu blanquíssima d’aquell hivern del 36.

Dies després d’haver-se fet la fotografia del tramvia que marxava al front ja no hi havia tantes rialles en el rostre dels amics. Algunes de les al•lotes que anaven amb ells, dues cosidores sindicades feia molt poc a la CNT, foren les primeres a morir. Una mort de forma quasi imperceptible, sense que mai no sapiguéssim d’on havien sortit les bales que havien acabat amb les seves vides. Com els joves que moriren al costat del pare el dia de l’assalt a la caserna de la Muntanya. La presència cruel i sorneguera de la Mort rient-se de les previsions dels homes. Caient, afamegada de sang, allà on ningú no l’espera. Com cau damunt l’infant, menyspreant el vell del costat, segant vides a l'indret on sap que pot fer mal.

Un any que vengué l’oncle Joan des de Barcelona, i posaren novament les velles fotografies de la guerra damunt la taula, el pare va acabar de contar la història de les primeres al•lotes mortes a la guerra.

-Tu les coneixies, Joan. Vengueren al poble amb la companyia La Barraca, de Lorca. Ajudaven en la representació tenint cura dels decorats i Joana feia d’apuntadora, per si algun dels actors quedaven en blanc damunt de l’escenari.

Sortírem a passejar pels afores. Els ensenyarem el molí, el procés de convertir el blat en farina blanca per fer el pa. Ens donarem les adreces i ens prometeren que ens veuríem novament pel juliol, el 19, dia de la inauguració de la trobada d’Ateneus.

Joana i Mercè caigudes just en el moment de posar peus a terra, quan el tramvia ens deixà a les portes de la Ciutat Universitària i tornava endarrere per anar a cercar més grups de milicians i milicianes. I mentre donava la fotografia a l’oncle, afegí:

-Havíem cantat tot el temps que durà el viatge. Tenc l´eco de la seva veu incrustada en la memòria, en les artèries. Les sent cantar La Internacional, La Varsoviana... Tot el repertori de cançons revolucionàries sense deixar-ne cap ni una. I quan acabaven el repertori interpretaven bocins de les sarsueles més conegudes amb la lletra canviada, substituint el text antic per poesies de Lorca, Pedro Garfias, Miguel Hernández o Rafael Alberti. Com si a una pel•lícula reaccionària i de simple entreteniment li haguessis canviat el guió i, enlloc de parlar de ximpleries sense sentit, els protagonistes discutissin del problema de les aliances obreres o de la societat sense classes del futur. Talment com si anàssim a una festa. Quin poc coneixement que tens quan ets un jovençà! Més que anar a la guerra, allò, el que vivíem, ens semblava una aventura. Gent abandonant tallers i fàbriques com si anàs a un míting o a veure una sarsuela. Algunes mares, les que tenien els fills aviciats, els acompanyaven al front, sovint a uns carrers d´on vivien. Els portaven el fusell i un cove amb el dinar, com si en lloc d’anar a la guerra, envers un possible encontre amb la Mort, el fill anàs a fer feina a l’obra o la fàbrica.

Era quan intervenia l’oncle Josep.

-No sé com ens salvàrem. La Mort sempre era al costat, cercant-te la jugular, ansiosa, com una lleona afamegada que cerca carn per als cadells.

I la mare, dient-me que ja era hora d’anar a dormir, que demà havia d’anar d’excursió amb els amics i, si no pujava a la meva cambra, a l’estiu no aniríem a nedar a la platja d´Alcúdia.


Sa Pobla, la memòria històrica i la poesia mallorquina

Turmeda | 26 Febrer, 2021 14:54 | facebook.com

( 2 vídeos) Vet aquí el concret panorama de la derrota. Bàbel ens serveix de pretext per parlar de tantes desfetes.... L’exèrcit de la Revolució Universal aturat davant Varsòvia. Les Revolucions dels Consells Obrers a l’Alemanya de 1918 i a l’Hongria de 1919 foren liquidades, els seus dirigents assassinats. La sang de Karl Liebkneth i Rosa Luxemburg corre abundosa pels carrers de Berlín. Premonició de la mort de Bàbel i de tants d’herois del 17 a les txeques estalinistes. L’efecte permanent en l’esperit de l’autor de la derrota dels pares a la guerra civil revolucionària del 36-39, dels anys d’internament en els camps de concentració mallorquins? Fantasmagòrica visió de les traïdes de la transició, de la fallida de les idees republicanes i independentistes a mitjans dels anys setanta, enfonsades per tones de cinisme, l’oportunisme dels polítics del règim, els “socialistes” i “comunistes” de mentida, els pallassos que salvaren l’essencial de l’herència de la victòria feixista del 39, és a dir, la “sagrada unidad de España”, el capitalisme, la monarquia que ens llegava el dictador? (Miquel López Crespí)


Poesia catalana i memòria històrica: Espais secrets (Edicions Can Sifre)


A aquestes alçades de la nostra vida, anant cap al seixanta-tres anys i sobretot, després d’aquestes desenes de poemaris, seria absurd amagar –els llibres són enmig del carrer per a tots aquells i aquelles que els vulguin llegir!— el pes del dolor, de les successives derrotes –la dels pares a la guerra, la nostra, a la transició... – en els meus poemes i, més concretament en el poemari Espais secrets que comentam. Just al començament del llibre, obrint les primeres pàgines, el lector pot llegir: “sé que molt aviat les ones penetraran / sense que hi hagi res que pugui aturar-les / dins de la cambra / no podré salvar cap dels meus somnis /...”. De cop i volta, sorgint des de les fondàries de la Lubianka on l’han empresonat, torturat i executat, ensopegam amb la presència de Bàbel (“però ara no endevín cap record precís / salabror de textos tèrbols / paradoxals / malediccions de soldats / vaixells carregats de gnoms esblanqueïts / fulgurants imatges d’horabaixa travessant enderrocats arcs de triomf / inútil sortir al carrer vestits de carnestoltes / mentides les profecies de l’oracle / falsos els sonets amb rima / bàbel em diu que a la nit arribarem a novograd / s’escolen els dies / els estius se’n van i continuam en campanya / dringuen les nostres rialles desesperançades en la nit”.



Vet aquí el concret panorama de la derrota. Bàbel ens serveix de pretext per parlar de tantes desfetes.... L’exèrcit de la Revolució Universal aturat davant Varsòvia. Les Revolucions dels Consells Obrers a l’Alemanya de 1918 i a l’Hongria de 1919 foren liquidades, els seus dirigents assassinats. La sang de Karl Liebkneth i Rosa Luxemburg corre abundosa pels carrers de Berlín. Premonició de la mort de Bàbel i de tants d’herois del 17 a les txeques estalinistes. L’efecte permanent en l’esperit de l’autor de la derrota dels pares a la guerra civil revolucionària del 36-39, dels anys d’internament en els camps de concentració mallorquins? Fantasmagòrica visió de les traïdes de la transició, de la fallida de les idees republicanes i independentistes a mitjans dels anys setanta, enfonsades per tones de cinisme, l’oportunisme dels polítics del règim, els “socialistes” i “comunistes” de mentida, els pallassos que salvaren l’essencial de l’herència de la victòria feixista del 39, és a dir, la “sagrada unidad de España”, el capitalisme, la monarquia que ens llegava el dictador? Què pot fer el poeta enmig d’aquest terrífic espectacle de devastació? L’autor d’Espais secrets escriu: “ara ja ningú no trobarà refugi / vet aquí els amics morts / els pares / la pàtria ocupada / totes les paraules que hem estimat / en derrota / les ombres del riu em diuen que llur victòria serà implacable / i que la esdevendrà llarga, / transparent, / posseïda.”.


Què ens sostén enmig de la barbàrie quotidiana? Potser “l’antiga bellesa dels nostres herois”. El poeta ho descriu en el poema “La senzilla supervivència quotidiana”: “És com un antic combat de gladiadors / la senzilla supervivència quotidiana / l’antiga bellesa dels nostres herois / fluctuant / com un llamp / enmig de l’aspre soroll dels metalls”. En la derrota, enmig de la brutalitat que ofega la poesia... tot esdevé clau ardent on l’home prova d’aferrar-s’hi per a intentar sobreviure: la mirada d´una dona desconeguda aturada en una parada d’autobús, els ametlers en flor... Així i tot és difícil trobar un ancoratge on aferrar-se: arreu se senten trets, hi ha desbandada de convidats, munió de projectes abatuts, gent petrificada a les terrasses dels cafès. És una visió prou feridora del començament d’un any qualsevol d’aquesta transició vers el no res que s’allargassa fins a l’infinit, que sembla mai no fineix. Aquest panorama desolador per on navegam, vaixell batut per tota mena de tempestes, es descrit a “Gener”: “gener / una dona crida amb els ulls aturada en una parada d’autobús / els ametllers floreixen / i hom endevina les lamentacions fosques del desamor / són instants d’esmolada daga / l’estèril sublimitat de tantes falses promeses / no hi ha on aferrar-se / sense paraules li dic que no puc fer-hi res / se senten trets al costat / desbandada de convidats / furients escorpins pugnant per mossegar mugrons d’ivori / cap ancoratge per a batre la fosca / els meus infidels projectes abatuts / com solcar rastres antics d’enquimerada llum a l’aguait / tothom petrificat a les terrasses dels cafès”.

Els fets de la quotidianitat, la realitat més propera al poeta, cobra, enmig d’aquesta dolorosa supervivència enmig la barbàrie un pes específic. Una herència situacionista? Guy Debord i Raul Vaneigem novament? Els poemes “instantanis” que, talment esmolats anuncis de propaganda comercial, dibuixaven els estudiants del Maig del 68 pels carrers i places de París, en els murs de la universitat i les fàbriques? Possiblement. L’autor del poemari no vol amagar cap de les seves influències. A Espais secrets es tractava de deixar constància, sense cap mena de subterfugi, de la situació final que, dins l’ànima del poeta, van conformant les successives derrotes que comporta la simple existència quotidiana. Per això l’aplec de poemes que ha publicat Edicions de Can Sifre està format per tot d’experiències escrites sota els signes idèntics del dolor i la desfeta. A partir d’aquí hom prova de defugir certa herència culturalista apresa en tantes i tantes lectures. Sovint, quan al llarg dels anys anava escrivint aquests poemes, em demanava si aconseguiria sortir de la retòrica buida, de les fórmules de la poesia acadèmica, de les múltiples variants, malgrat que adopti un posat “modernista” de l’Escola Mallorquina. M’hauria influït massa l’obra poètica de Miquel Costa i Llobera, repassada amb cura a conseqüència de la preparació d’unes novel·les sobre la seva vida? Eren els anys en els quals enllestia les novel·les Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera (El Gall Editorial, Pollença, 2005) i Damunt l’altura (Pagès Editors, Lleida, 2006). Però res més lluny de l’herència de l’Escola Mallorquina el recull de poemes aplegats sota el títol d’Espais secrets! D’aquesta problemàtica –la influència l’Escola Mallorquina en els poetes de la generació literària dels anys 70--, ja n’havia parlat amb deteniment en la introducció Antologia 1972-2002 (Col·lecció Tià de sa Real, Palma, 2003) quan escrivia: “Jaume Vidal Alcover és prou dur amb els seguidors de l'Escola Mallorquina. Però malgrat aquesta duresa caldria reconèixer que molts dels joves "rupturistes" amb l'Escola (especialment Blai Bonet, Josep M. Llompart i el mateix Jaume Vidal) són alletats en aquestes tertúlies que els ensinistren en una tradició cultural autòctona, malgrat que aquesta sigui sovint de caire clerical, conservador i, en mols d'aspectes, culturalment reaccionària. L'odi que tenien a Joan Maragall i la seva escola, a tot el que venia d'una Barcelona que consideraven, en general, en mans d'una xurma anarcoide (el mateix Maragall, Salvat Papasseit...) i anticlerical, era excessiu, sense termes mitjans. Joan Fuster ho deixa ben aclarit en la seva Història de la literatura catalana contemporània (Curial, Barcelona, 1971), pàg. 57: ‘Cal dir que allò que repugnava als dos grans mallorquins [Costa i Llobera i Joan Alcover] en el Modernisme barceloní no era solament el culte al 'diví balbuceig' ni tantes altres desmanegades exageracions 'literàries', com la gent de la Barcelona de l'època propugnava. A tots els repellia, sobretot, la desimboltura anarcoide que s'anava filtrant, subreptíciament, en cada atac a la preceptiva tradicional. La seva repulsa es dirigeix a la càrrega ideològica 'negativa', 'dissolvent', que traginaren els modernistes. Costa i Llobera fou un canonge timorat i pulcre; Alcover, un curial plàcid i circumspecte: tots dos, és clar, responien a un tipus de societat arcaica, 'aïllada', de base rural i de mentalitat levítica i provinciana, com fou la de la Mallorca d'aleshores. És comprensible, doncs, que els esfereïssin no sols les insolències blasfemes o simplement reticents, tan habituals entre alguns modernistes, sinó fins i tot la seva bohèmia afectada i el seu menyspreu de les convencions’.

‘Aquest clericalisme i reaccionarisme exacerbat d'alguns dels membres més destacats de l'Escola Mallorquina es pot trobar documentat en la nombrosa correspondència de Costa i Llobera que va incloure Bartomeu Torres Gost en un llibre sobre Costa publicat a la Biblioteca Balmes l'any 1971. Es tracta de l'obra Miguel Costa i Llobera (1854-1923): itinerario espiritual de un poeta, en la qual les cartes escrites per Costa a Maria Antònia Salvà i a Ignasi Casanovas palesen un viu sentiment de decepció -diguem-ho així- arran dels esdeveniments de la Setmana Tràgica. El clacissisme de Costa i Llobera, aquella defensa de l'’ordre’ literari (la ‘forma’ per damunt de tot!) contra l'’anarquia’ (literària, política...) que ve de Barcelona s'expressa en la canonització de la rima i la retòrica com a sistema de primera magnitud per expulsar del parnàs literari qui no accepti aquesta ‘contenció’ que ha de tenir tota expressió literària que aspiri a ‘aprofundir l'obra del senyor damunt la terra’. Costa i Llobera esdevé així, com diu Joan Fuster (pàg. 57 de La literatura catalana contemporània), el mestre de ‘l'eurítmia, la proporció, la correspondència, la simetria pròpia de l'organisme vivent, la qual es manifesta bé en els conceptes, o bé en els compassos prosòdics, o bé en síllabes i tons’. Vet aquí tres trets de l'Escola Mallorquina que són consubstancials en la seva forma d'entendre el fet poètic: ‘versificació’, ‘retòrica’ i ‘artificiositat’.

‘Hi ha, evidentment, en totes aquestes concepcions un fort component polític que sovint es camufla de ‘etèria lluita cultural’ quan, en el fons, no és més que una aferrissada defensa d'un estatus de classe que se sent amenaçat per la irrupció del moviment obrer i de la pagesia. La Revolució Francesa ha fet tremolar tots els fonaments del vell règim, del poder de l'Església. Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà, terratinents i rendistes, senten a prop l'alè del moviment anarquista i socialista. La lluita contra el modernisme, l'atac a les concepcions literàries de la ‘bohèmia anarcoide’ del Principat no són més que una expressió de la soterrada lluita de classes cultural que hi ha en aquell moment històric”.

Espais secrets és, en definitiva, un aplec de versos lliures, una utilització punyent de les influències culturals del poeta –els “ismes” de començament del segle XX, el situacionisme francès, l’escriptura automàtica, la prosa poètica— per deixar constància de l’angúnia i desolació del poeta en una època en què, possiblement, han mort les il·lusions de canvi revolucionari dins la societat alletades amb l’esclafit del Maig del 68, amb les grans manifestacions antisistema de la transició, traïdes, com s’esdevé en tantes i tantes revolucions, pels vividors de la política, els cínics i menfotistes que tots coneixem.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

.

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 - Jugar a metges i malalts (XXVI) (un petit tast de la novel·la Un hivern a Lluc, El Tall Editorial)

Turmeda | 25 Febrer, 2021 14:24 | facebook.com

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 - Jugar a metges i malalts (XXVI) (un petit tast de la novel·la Un hivern a Lluc, El Tall Editorial)


La curandera, madò Antònia, no creia en els miracles de sants i santes. Contaria que, en una nit de lluna plena, havia intercedit a Llucifer oferint-li uns milers de pessetes (que la padrina li lliurà religiosament) per intervenir amb els dimonis que s´havien apoderat del meu cos. Però insistiria que la ràpida curació s´havia produït gràcies al descans, el bon menjar que ens donaren a can Nofre i, més que res, a la sobtada il·luminació sentida al cambril de la Verge.


El pare ens trucà un dimarts a migdia. Va parlar amb la recepció i ens vengueren a cercar. Volia que, abans de Nadal, fóssim a casa. Trobava que ja portàvem prou setmanes a Lluc i pensava que era necessària una nova revisió per part del senyor Sió, el metge.

El temps havia anat passant sense adonar-me'n. Què havia fet durant aquelles setmanes d´esbarjo? Unes excursions per la muntanya, les lectures a l´aire lliure quan feia sol i el cel era una immensa taca blava. Les visites al Jardí Botànic, el Museu, amb tants d´objectes que servien per a imaginar la vida a Mallorca segles enrere. Les hores passades a l´escalfor del braser, a la cambra, quan nevava i era impossible arribar a la Font Coberta. Les converses al bar de Nofre Crespí, amb na Margalida de can Toniet, madò Juliana, el vell republicà, morint lentament per la tisi que el consumia. La presència malèfica de les germanes Gelabert i el record dels assassinats de la guerra. Els meus somnis d´escriure, de trobar una raó per sobreviure i continuar lluitant per un món diferent, més just, semblant a aquell pel qual lluitaren el pare, l´oncle, els excombatents de la República que venien a petar la conversa al taller de Can Ripoll, a sa Pobla...

Dins la bossa on guardava el quadern de notes --encara intacte!--, hi servava el paquetet d´herbes que m´havia deixat en herència Josep Ferrer. Me´l donà setmanes abans de la partida de la qual mai més no va tornar. Romaníem al bar, al costat de la foganya. Feia pocs dies que havien marxat les germanes Gelabert i la padrina s´entretenia a la cuina, parlant amb madò Juliana i na Margalida. El malalt s´apropà a la meva taula i em digué, lliurant-me un paquetet estrany, una bossa de tela de sac on hi havia brodades les inicials del seu nom: “Com pots imaginar, i per tot el que hem parlat aquestes setmanes, jo no crec en bruixes ni curanderes. Però aquestes herbes portades de l´interior de la selva veneçolana són útils per a saber quin serà el teu futur. Jo només les he provades en una ocasió i t´assegur que em serviren per a endevinar què seria de la meva vida. Sé a la perfecció que la malaltia no té remei, que moriré aviat. En somnis he vist com queia a terra, com veniu a l´habitació, cridau el taxi que em portarà a Inca”. Es deturà per uns segons i, mirant-me fixament als ulls, afegí: “Sé que et preocupa el teu futur i voldries saber el que faràs a partir d´ara. És el que no et deixa un minut de calma, el motiu pel qual no et pots concentrar en l´escriptura. Crec que les herbes et poden fer un bon servei, ajudar-te a resoldre el problema que et manté en tensió”.

Just en aquell moment demanà un altre cafè a Nofre Crespí i apropant-se a la meva oïda, xiuxiuejà: “Quan vulguis comprovar el poder extraordinari d´aquestes fulles seques has d´encalentir aigua. Quan vegis que bull, en poses una bona grapada i la deixes estar cinc minuts. La beus just que s´hagi refredat un poc i, de seguida, et trobaràs per una munió d´ocults viaranys. Veuràs la teva vida talment estiguessis assegut al Cine Montecarlo gaudint d´una pel·lícula. T´advertesc: si tens por no ho provis. Vés a saber el que podries descobrir! La curandera que em va vendre les herbes em digué que alguns, en albirar el demà, s´havien suïcidat; d´altres, mai no recuperaren l´enteniment. Només alguns, pocs, pogueren seguir vivint, assumir les revelacions acabades de descobrir”.

Tanmateix estava decidit a deixar de banda l´escenificació de la malaltia fictícia. Si continuava amb l´engany, el pare em portaria a una clínica especialitzada i s´adonarien de l´engany. Ara era el moment ideal per fer creure que m´havia curat. Ben segur que, amb la fama miraculosa que tenia la Mare de Déu, tothom pensaria que havia estat un nou miracle. El pare, malgrat el seu agnosticisme arrelat des de dècades, des que era un jovenet afiliat a l´Ateneu Acracia y Libertad, potser també ho creuria. Per a mi no era cap problema continuar mentint en el camí de trobar una sortida a la meva situació. Podria explicar que, en un moment determinat, anant al cambril de la Verge, havia vist com de la figura sortia una resplendor que m´il·luminà de cap a peus, i, de seguida, em vaig sentir alleugerit; com si un alè diví, travessant-me carn i ossos, m´hagués alliberat de tot patiment i sanat la tisi. La padrina Martina en seria testimoni. I ella, creient en les mil reencarnacions de l´esser humà, habitant de l´esotèric reialme de bruixes, dimonis i fantasmes, asseguraria que havia vist el miracle amb els propis ulls. Les veïnes especialitzades en herbes medicinals explicarien que la curació havia estat una combinació dels poders de la Mare de Déu i de les herbes que em donaren. Les herbes de madò Buils, quasi em mataren! Què hi ficava dins aquella olla plena de fulles misterioses? Quan treia el recipient del fogó em feia abocar el rostre a mig pam d´aquell instrument de tortura i, amb el cap tapat amb una manta, em tenia immobilitzat, respirant un vapor embafós que m´ofegava i em feia tossir.

La curandera, madò Antònia, no creia en els miracles de sants i santes. Contaria que, en una nit de lluna plena, havia intercedit a Llucifer oferint-li uns milers de pessetes (que la padrina li lliurà religiosament) per intervenir amb els dimonis que s´havien apoderat del meu cos. Però insistiria que la ràpida curació s´havia produït gràcies al descans, el bon menjar que ens donaren a can Nofre i, més que res, a la sobtada il·luminació sentida al cambril de la Verge.

La coartada restava servida. Però el problema que havia portat a inventar-la, no. Em trobava en la mateixa situació de sempre. Perdut en un mar de dubtes. Tenia decidit no tornar al col·legi. Què fer aleshores? Els pares voldrien que recuperàs el temps perdut, que estudiàs. Pensaven que un curs es podria recuperar, que la meva decisió no era tan dràstica. Però si tenc alguna decisió inamovible és la de no tornar a patir en mans de professors que no entenc, en sentir unes lliçons que són falses de cap a peus. Què podria ensenyar-me un professor d´història que ha estat exvoluntari de la División Azul i, que, a Palma, el primer dia del Movimento, anà a capitania general a demanar un fusell?

No ignor que la situació és difícil. Quin valor poden tener les opinions d´un al·lot de catorze anys? Vivim enmig d´una problemàtica complicada. Ni som uns infants ni ens consideren “homes” en tota l´accepció de la paraula. Zona intermitja on abunden els temporals, on les naus poden naufragar d´un moment a l´altre impulsades contra les roques pel fort vent de tramuntana. Visc a una època en la qual els problemes de l´adolescència són solucionats a força de càstigs. Sovint he vist arribar a classe companys amb les cames blaves per les moradures produïdes per la corretja dels progenitors. És un temps de doblegar la voluntat, l´esperit dels més joves, a força de repressió: amics internats al col·legi, sense veure la família en un mes, aixecant-se a les set del matí per anar a dormir a les deu del vespre; misses de genollons, amb la fredor de les rajoles pujant per les cames fins a convertir la carn en un manyoc insensible, com si t´haguessin tallat les cames; alumnes castigats a no parlar amb els companys durant setmanes; d´altres, situats a un racó de la classe amb dos llibres a cada mà, braços en creu mirant la paret per haver dit dues paraules; sessions de mà estesa, els dits junts i en punta per no haver sabut la resposta adient a la pregunta del professor; córrer pel pati mitja hora seguida, fent voltes interminables sota la vigilància obsessiva del vigilant de torn. Talment els presoners d´Alcatraz, als Estats Units, segons havia vist en una pel·lícula projectada a Can Guixa.

No, no em veia capaç de suportat altra volta tals patiments. Em seduïa més el món perdut que podia endevinar en algunes revistes del pare i l´oncle salvades miraculosament de la guerra. Em delia llegir els articles i veure fotografies a Estudios, una publicació naturista dels anys trenta amb tot d´imatges de dones i homes nus, gaudint de la bellesa de la natura, ran de mar, a la muntanya, alegres i somrients mostrant, sense cap mena de vergonya, la resplendor exultant d´uns cossos joves. Els articles parlaven de comunes autosuficients, gent que treballa per a la col·lectivitat, repartint-se els beneficis que poguessin obtenir amb la seva feina. Desfilaven davant els meus ulls tot de cooperatives de consum, horts a València dedicats a les hortalisses, a fer joguines. Homes i dones que muntaven una associació de botigues per a oferir als treballadors queviures més barats, sabates, senalles, llibres de text d´ideologia llibertària, roba feta a mà a preu mòdic. Una societat lliure basada en l´autogestió i la solidaritat entre les persones.

Va ser el meu primer contacte amb la ideologia llibertària. Després, anant amb la família a les parades de llibres de vell, vaig poder ensopegar amb raríssimes restes d´edicions sud-americanes amb obres de Lev Tolstoi i Kropotkin. Encara m´era difícil copsar les diferències entre les concepcions anarquistes i marxistes. Però la revista Estudios em permetia entreveure un tipus de societat que no tenia res a veure amb el que vivia. Cossos lliures, nus, enfront el negre i el gris que vestien les dones del poble. Sol, platja i natura contrastant amb les angoixoses processons de Setmana Santa, amb la flaire malaltissa de la cera, el soroll tètric dels tambors, les figures dels sants i el Crist torturats, regalimant sang. Un univers inconcebible de verges amb el cors travessats per fletxes amb el déu que adoraven condemnat a portar una creu sota els insults dels soldats romans i les fuetades dels botxins.

La padrina no em deia res en referència als estudis. Vivia obsessionada per la meva salut. Mort el fill en el desgraciat accident de moto, jo era el nét aviciat, la persona que substituïa l´hereu. Just acabàvem de deixar enrere els anys més foscos de la postguerra. El turisme de masses començava a fer-se present, anunciant els futurs desgavells. La padrina s´havia format a començaments de segle. Es casà als vint anys, el 1917, i, sens dubte, la seva formació humana i cultural era el d´una pagesa de finals del segle XIX. Misses i devocionaris, música d´orgue i el cant de les franciscanes a l´església. Tot plegat mesclat amb l´esoterisme de mèdiums i curanderes. Els estudis, per a aquella gernació de pagesos, eren un fet sobrer i ocasional. Sí; es parlava d´un metge a la família, el metge Miquel Verdera; però la seva influència degué ser poc duradora. Per les golfes de la casa dels padrins encara hi havia alguns llibres de medicina, blocs de notes de la Universitat de Barcelona i, el que més m´entretenia d´al·lotell: el maletí amb els ormejos de visita als pacients. Quin tresor, el maletí! Als deu anys, en els xafogosos dies d´estiu, quan no anàvem a Can Picafort o a les casetes de sa Pobla, arran de mar, els al·lots i al·lotes del carrer de la Muntanya ens perdíem per les sales immenses plenes de sacs de blat i tabac penjat dels claus de les bigues. Flaire de patates i mongetes mesclada amb els efluvis de les fulles de tabac que penjaven a l´espera d´estar preparades per anar al magatzem. Aleshores, amb l´amic de més confiança, en Sebastianet de can Cirereta, ens convertíem en metges. A poc a poc despullàvem les al·lotes que, tímides, es deixaven fer talment com quan anaven al metge de veritat. A algunes encara no els havien crescut els pits; d´altres just els començaven a créixer, lentament, molt a poc a poc. Cap portava encara sostenidors.

Teníem un llit vell que només empraven els moixos per a dormir, tranquils, lluny del brogit de la planta baixa del casalot. Esteses al llit, nues, els palpàvem les cames a la recerca d´una imaginària fractura i, amb l´estetoscopi, aprofitàvem per a resseguir tots els racons de la seva pell. Pedrona, la meva "malalta" i, també, el meu primer amor infantil!, es deixava fer provant de cobrir-se tímidament amb la roba que havia deixat al costat. Intentava cobrir-se novament però li ho impedia amb gests amables que, alhora, em deixaven electritzat. M´apropava a la seva oïda i, amb veu tendra, per a tranquil·litzar-la, li deia que el que fèiem no era cap pecat. “Els metges han de veure nues les persones que examinen”, li xiuxiuejava. “Si no seria impossible saber quina malaltia tens. Fins i tot les monges s´han de despullar a l´hospital!“.

Alguns dels moixos, foragitats del llit, ens miraven bocabadats des d´un racó del matalàs on havien tornat a pujar. Anaven amunt i avall vigilant, inquiets, els nostres moviments. Els havíem molestat en la seva eterna migdiada. Senyors de la casa, en haver-se cruspit el recapte, tornaven als caus de les golfes on es trobaven feliços, sense que ningú els anàs a molestar. I, ara, inesperadament, un petit exèrcit d´animalons de dues cames, nosaltres!, penetraven sense demanar permís en el seu reialme.

Molestaven. Amb el coixí que tenia a mà els foragitava i marxaven, miolant, com si s´hagués fet una gran injustícia. “Ens treuen de casa”, devien remugar. “No són persones com pertoca! Molestar els propietaris de l´indret no té perdó!”, continuaven dient, cercant un lloc més adient per a vigilar els intrusos.

Pedrona em mirava, ingènua. Notava la inseguretat del seu cos, els petits moviments que feia quan el metall de l´estetoscopi anava amunt i avall, a la recerca de no se sap quina misteriosa malaltia.

Ens contemplava tothom, atents, en silenci. En aquell moment ja no érem a les golfes del casal. Tots, els amics i les amigues, érem els protagonistes d´una àrdua operació clínica. Vivíem intensament aquelles dèries com si de veritat fóssim metges, infermers i infermeres, pacients que esperen salvar la vida en una operació tan delicada.

Després tancàvem les finestres i enceníem espelmes pels quatre racons de la sala. L´ambient canviava de sobte. L´ esclatant lluminositat de l´horabaixa esdevenia fosca densa, impenetrable. Amb mantes velles cobríem la més mínima escletxa de claror que pogués penetrar des de l´exterior. Dels antics canteranos abandonats sorgien vestits d'antiquíssims repadrins i repadrines. Ara ja no sabíem si jugàvem a metges o a descobrir inèdites sensacions, misteris de pel·lícula. Veure na Pedrona, n´Antònieta i na Maria nues, tan sols cobertes per un vell vestit de pagesa, ens feia oblidar les pràctiques exploratòries per la superfície de les pells. A tots ens sorprenia el canvi sobtat d´atmosfera. En Sebastianet, que era escolà, sempre portava encens i en tenia una capseta plena. Encenia un bon bocí i la situació prenia un caire summament especial. Les tres vestals, instal·lades damunt el llit, imitaven a la seva manera els balls àrabs i tothom, assegut al terra, contemplava els màgics moviments talment l´espectador que va al cine o al teatre. En Sebastià havia engegat una vella ràdio dels anys trenta abandonada a les golfes i l´efecte esdevenia indescriptible.

Fins i tot els moixos paraven els ulls com un plat sense acabar de creure aquella transformació del tranquil món on habitaven, el refugi que sempre havien tengut per a defugir la nostra presència, les contínues persecucions a les quals els sotmetíem. Miraven sense arribar a creure el que veien. Els ulls atents dels felins resseguien els estranys moviments de les balladores. Algun dels moixos, el més valent, s´apropava fins al lloc i, tímidament, provava de tocar les antigues sedes agafades de les caixes que havíem obert. Ens delia la fosca de la gran sala tan sols il·luminada per les espelmes, la coneguda flaire de l´encens eclesial, la música procedent del nord d´Àfrica...

Al cap d´una estona les nostres amigues queien, cansades per l´esforç, damunt el matalàs i esclafaven en rialles. Ens feien jutipiris alhora que, una mica atemorides pel que havien fet, anaven a cercar la roba per vestir-se i que, nosaltres, espavilats, havíem amagat a un racó.

Però no ens podíem entretenir. L´horabaixa donava pas al vespre i ja feia estona que sentíem com els carros tornaven de marjal. Era hora d´endreçar el desgavell que havíem armat. Tornar a portar els vells vestits dels avantpassats a lloc, cercar els ormejos de metge i situar-los novament dins el maletí, apagar espelmes, obrir finestres per tal que anàs desapareixent la flaire espessa de l´encens. Vestir-nos altra volta. Posar rostre de seriositat. Acomiadar-nos dels amics. I, just quan sentíssim el grinyolar de la porta, situar-nos davant els llibres de l´escola i fer com qui estudia.

Sa Pobla (Albopàs) – Records dels anys 10 i 20 (XIV) –La guerra de Cuba - (un petit tast de la novel·la El vicari d´Albopàs)

Turmeda | 24 Febrer, 2021 12:57 | facebook.com

Sa Pobla (Albopàs) – Records dels anys 10 i 20 (XIV) –La guerra de Cuba - (un petit tast de la novel·la El vicari d´Albopàs)


--Weyler no sabia com sortir-ne. El suport de la població als combatents era total. Com fer-ho per acabar amb aquesta ajuda permanent? No va tenir altra idea que concentrar els pagesos en tancats enfilferrats envoltats de seccions especials d’infanteria. Creia, equivocadament, que d’aquesta forma seria més fàcil sortir a caçar els mambises. Però amb la idea de tancar els cubans dins aquestes grans presons l’únic que va aconseguir fou enfortir la voluntat de lluita dels que ens feien la guerra. Ningú no sabrà mai els milers de persones que moriren a causa de les disposicions del general Weyler! Qui en va portar el compte? Per a l’alt comandament espanyol els cubans no eren persones. Si morien de fam... a la fossa comuna! Res no importava als generals i oficials que ens comandaven en aquella tràgica aventura.


Volia anar a veure Jaume Cladera. Record que era un dia de primavera, lluminós, amb un blau immaculat i esclatant que convidava a sortir del despatx. Vaig dir a na Catalina que em preparàs la sotana d’anar per sa marjal. No volia embrutar-me els baixos amb la pols del camí o amb algun dels bassiots imprevists que resten per les dreceres dels horts quan el pagès acaba de regar el seu bocí de terra.

Era una sotana amb mig pam manco de llargària que les que utilitz per estar per casa o trescar pel poble. Na Catalina la va retallar i tornar a cosir com pertoca. Una mica vella pels anys, però útil per a caminar per camp i muntanya.

Sé que en Jaume em va veure de ben lluny. Una sotana negra enmig de la planura, sota el sol primaveral, no es pot amagar.

M’esperava assegut al pedrís de davant la caseta. Havia començat a carregar la pipa de canya i fang i em guaitava seriós, fumant amb tota tranquil·litat sota l’emparrat.

--Bon dia tengui, don Joan! --va ser el primer que em digué--.

Li vaig estrènyer la mà que m’oferia cordialment.

Romanguérem uns minuts en silenci gaudint del paisatge.

Érem asseguts al banc de pedra. La calma que ens envoltava afavoria la reflexió, el gaudir de la companyia de la natura.

Jo també callava encisat per la meravella que veia, lluny de la foscor de les capelles de l’església. Sota l’emparrat, una suau brisa primaveral feia l’estada paradisíaca: la flaire dels camps regats a primera hora dulcificava l’ambient. La bonior propiciava el moment exacte d’una oració per donar gràcies a Déu per tanta bellesa oferta als ulls dels homes. Em sentia en pau, lluny de les meves nits d’insomni pensant en el destí dels homes, navegant pels vells pergamins que parlaven de temps difícils per als albopassins, de llunyanes guerres i execucions.

Ara entenia a la perfecció l’amor per la bellesa del paisatge que ompl els poemes de Miquel Costa i Llobera! Com sent el meu amic coral cada un dels racons de la nostra terra!

Les preguntes s’acumulaven una rere l’altra Però a Mallorca no tot ha estat calma i placidesa. A Miquel Costa i Llobera li basta veure un pi del seu Formentor, la calma de Cala Murta, per fer-ne un poema immortal sense demanar-se res més. No li agrada aprofundir en els aspectes tèrbols i sagnants de la nostra història. Però jo em deman sovint com devia ser el paisatge en temps de les Germanies, quan la pagesia es revoltà contra els seus senyors naturals. Es distingiria des d’aquí el fumeral de l’església de Pollença cremant amb els seus habitants dins? Se sentirien els trons de canons, el soroll dels arcabussos en la vana provatura agermanada de conquerir Alcúdia? Just a dues passes d’aquí, prop de Crestatx els seguidors de Joanot Colom foren derrotats per les tropes de l’emperador i més enllà, guaitant cap a Muro, prop del torrent, a la planura de Son Fornari, es lliurà la batalla que rompré per sempre la columna vertebral de les forces revoltades contra la llei i l’orde.

--Vol saber el que em va passar a Cuba? És per això que ha vengut a veure’m? --em digué de sobte, tranquil--.

No calia mentir. Era cert. M’interessava saber noves de la seva vida, els motius perquè havia decidit romandre a la caseta, lluny del brogit del poble. Altres soldats que havien anat amb ell no feren el mateix quan tornaren. A poc a poc s’integraren novament a la vida d’Albopàs, i si patiren pel que havien vist allà procuraven no fer-ho coneixedor. N’hi havia que fins i tot feien acudits sobre els combats lliurats amb els mambises, explicaven com era de difícil conquerir una cubana, fos blanca, negra o mulata. La majoria no volia saber-ne res dels espanyols i els miraven amb altiu posat de menyspreu.

--Sí –li vaig contestar--. No vas errat. He vengut especialment fins a l’hort per saber-ne la teva versió. He llegit sovint cròniques de la guerra, però parlar-ne seriosament amb algú que va ser testimoni dels fets que narren les revistes i els llibres, m’interessa molt. No t’ho puc negar.

Jaume Cladera va tornar a carregar la pipa i, mirant a la immensitat del paisatge, talment parlàs amb les ombres d’un món invisible, va començar a parlar.

--Sovint no sé com vaig poder tornar. Ningú pot imaginar-se l’infern si no ha estat a Cuba. Els frondosos boscos tropicals, els aiguamolls traïdors, les trampes amb punxes que ens paraven els separatistes, tot plegat unit a la calor sufocant, la humitat, els mosquits, les llargues marxes forçades i la fam em feien veure que havíem caigut en una trampa mortal. Sortir de les casernes de les ciutats, avançar per aquells camins enfangats esperant un atac d’un moment a l’altre, era viure dins un somni dantesc.

Aturà de parlar alhora que acaronava el seu ca, en Moreno, única companyia del nostre conegut. Diuen, els que l’anaven a visitar, que les converses més llargues les feia amb en Moreno. Sovint el trobaven enraonant amb l’animal, explicant-li coses de la seva vida o de la feina a l’hort. Inseparables, el ca el seguia arreu on anàs, dòcil, obeint cada una de les seves indicacions.

--Moreno, descansa aquí, al costat, a l’ombra –li digué alhora que continuà amb la història sense deixar de mirar les muntanyes en direcció a Pollença amb accentuat posat de nostàlgia i tristor als ulls--.

--Weyler no sabia com sortir-ne. El suport de la població als combatents era total. Com fer-ho per acabar amb aquesta ajuda permanent? No va tenir altra idea que concentrar els pagesos en tancats enfilferrats envoltats de seccions especials d’infanteria. Creia, equivocadament, que d’aquesta forma seria més fàcil sortir a caçar els mambises. Però amb la idea de tancar els cubans dins aquestes grans presons l’únic que va aconseguir fou enfortir la voluntat de lluita dels que ens feien la guerra. Ningú no sabrà mai els milers de persones que moriren a causa de les disposicions del general Weyler! Qui en va portar el compte? Per a l’alt comandament espanyol els cubans no eren persones. Si morien de fam... a la fossa comuna! Res no importava als generals i oficials que ens comandaven en aquella tràgica aventura.

En Jaume fuma tranquil·lament, assaboreix les glopades del perniciós fum com aquell que gaudeix d’un plaer immens. La tossina l’interromp sovint. Sembla que abusa massa del tabac. Però Albopàs n’és un gran productor i l’exporta arreu d’Espanya. En Jaume en fa algunes anyades i sempre, després d’haver assecat les fulles al sol, en deixa un bon saquet pel propi consum i pels amics i coneguts que acudeixen a la caseta.

--Sí, és el tabac. No sé si un dia hi deixaré la pell. Ja sé que és un mal vici. Però no puc deixar de fumar. És superior a les meves forces! Ho he provat moltes vegades. Mai no ho he pogut aconseguir.

--Les instruccions que tenien els nostres oficials --continuà-- eren romandre al camp i anar en persecució dels sublevats. Però, què sabien aquells jovenets sortits de les acadèmies, el que era una lluita de guerrilles en territori desconegut? Alguns, com els soldats, morien de febres els primers dies; d’altres, els més covards, en constatar que allò no era una desfilada militar amb al·lotes que et tiren flors quan passen davant les tribunes, escrivien de seguida a qui coneguessin a recer del poder per a ser destinats a l’Havana o tornar a Espanya.

Ens enviaren a Aguitas, una remota posició perduda enmig de la selva, de difícil accés, ja que la major part de l’any estava envoltada pels mambises. Tan sols hi restaven setanta homes. Els altres havien mort a conseqüència de les febres, la fam i els atacs dels sublevats. Només hi restava un sergent manant aquelles desferres. Els oficials havien mort en el darrer combat. Altres havien desertat. Encara no sé com hi arribàrem! Havíem perdut quinze homes en el llarg viatge des de Matanzas. El perill no era solament l’atac directe, quan et trobaves enmig de la selva i atacaven, nus, salvatges, amb el matxet a la mà, cavalcant com a dimonis embogits, tallant els caps dels nostres soldats. El perill més evident t’esperava a la nit, mentre feies guàrdia rere els troncs que ens servien de defensa en aquella allunyada posició. Els mambises són també assenyats animals nocturns. Et vigilen des de la foscúria i la protecció que els ofereix la selva i, quan menys ho esperes, et llancen unes fletxetes enverinades mitjançant uns senzills tubs de canya. Encerten en el coll, a les mans, a les cames. En un moment ja has caigut a terra i mors enmig dels sofriments més esfereïdors.

En Moreno ens distreu per uns moments. Em mossega els baixos de la sotana i no hi ha forma de fer-li deixar la improvisada joguina. Pens si està gelós de l’atenció que em presta Jaume Cladera. Potser no vol que enraonem tant de temps. Segurament m’indica que marxi, que ja està bé de plàtica i que és hora de deixar tranquil l’amo. Finalment en Jaume aconsegueix que deixi de mossegar la sotana i, amb un gest imperatiu, el fa marxar a un racó des d’on mira amb mals ulls.

--Podríem estar parlant dies sencers –continua explicant-- i mai ningú que no hagi patit aquelles desgràcies podrà copsar el terror que ens dominava. Com resistir en aquelles condicions? Havíem pogut arribar al fortí per miracle. Qui sap si pensaven que era mes fàcil acabar amb nosaltres a força de fam i de por sense necessitat d’entrar en combat!

A la nit, els tambors no ens deixaven dormir; sonaven de forma implacable hora rere hora, sense descans. La selva s’omplia d'estranys càntics de significat indesxifrable per a nosaltres. Quins déus invocaven? No ho sabrem mai! La seva cultura no tenia res a veure amb l’espanyola, malgrat els anys de restar sota el domini de la corona.

Menjàvem pa amb cucs, restes del que quedava de les provisions enviades al destacament feia mesos. L’alt comandament instal·lat a l’Havana robava tot el que podia dels queviures. Hi hagué comandants que, mancats de cap moral, venien els fusells i les bales als nostres enemics! No parlem del menjar! Cues immenses de carros esperaven l’arribada dels vaixells enviats de Cadis i Cartagena, de Màlaga o Barcelona. Les capses amb llaunes de conserves, les bótes de vi desapareixien en minuts en direcció als magatzems secrets que tenien els especuladors. Res no feien les autoritats per aturar un desgavell que afectava igualment les medecines, l’alcohol per a+ les ferides, les benes... Amb la venda de tots aquests productes els oficials de Weyler vivien una vida de luxe, de luxúria. Abundaven els prostíbuls i els casinos, sempre plens de gom a gom per membres de l’exèrcit i la burocràcia de l’Estat.

Nosaltres no existíem per a l’alt comandament. Carn de canó barata! Un número en un paper a l’hora de parlar de les baixes que havíem tengut aquell dia. Què menjàvem? Les galetes d’Inca s’havien podrit. Així i tot les bullíem per a fer una sopa de supervivència. Sabedors de les nostres mancances, els rebels, amagats a la selva, torraven porcs senglars, aus de ploma, i la flaire d’aquelles menges ens feia enfollir.

Maleíem el destí que patíem. Ens sabíem condemnats sense possibilitat de fugida. Envoltats, lluny de tot remei humà, els més creients resaven el rosari de forma continuada, alhora que els altres escopíem al terra a l’espera de qualsevol atac sobtat dels fantasmes de la selva.

En Moreno continuava fitant-me amb posat de pocs amics. Sembla que la nostra conversa li havia desbordat la paciència. S’aixecava del racó on estava condemnat i feia provatures d’atacar de nou. Però es contenia pel gest que cada estona feina Jaume Cladera.

--Què hi feíem en aquell país llunyà, quins interessos defensàvem en terra tan inhòspita? Eren les preguntes que ens rosegaven per dins mentre esperàvem la mort. Era fàcil imaginar el destí final dels espanyols a Cuba. Centenars de guarnicions solitàries, perdudes a l’interior de les selves, a les serralades, a les planures sembrades de canya i tabac. Tanmateix era impossible vèncer un poble revoltat contra els dictats d’una metròpoli llunyana. Mancats de proveïments, sense saber quina tàctica emprar per derrotar l’enemic, l’agonia em què vivíem es perllongava durant mesos sense cap via de solució. Inútils els camps de concentració de Weyler, els presoners penjats a les places dels poblats, a les clarianes del bosc. Inefectiva l’arribada de noves reserves de carn de canó que es menjava la boscúria. Obscur reialme de serps i mosquits i dels cocodrils dels pantans que sovint havíem de travessar. Crits d’angoixa dia i nit. Morir sense extremunció. Univers del matxet que t’esperava a qualsevol entreforc de camí quan anaves a cercar aigua lluny del destacament.

La història s’allargà fins a mitjans horabaixa. Dinàrem d’un trempó sota l’emparrat, amb els ulls sempre vigilants d’en Moreno que, cansat de la conversa, finalment s’havia adormit damunt el sac que li servia de matalàs. Aquell dia vaig marxar de la caseta amb el cor encongit. Jaume Cladera no mentia. Notava que la seva història em produïa contradiccions. Em demanava què feia jo defensant les guerres de la monarquia des de la trona. Per quins motius no he parlat mai dels patiments dels soldats que morien a Filipines, el Rif, Cuba? Mentre des de la distància sentia els lladrucs del ca reflexionava sobre el meu paper en la vida. I si tenguessin raó les mares que no volien que els seus fills anassin a la guerra? I si els meus esforços per provar de salvar costums i tradicions només haguessin estat una mentida, una gran estafa ordida i planificada per a mantenir en calma els pagesos, barrar el pas a les seves justes peticions?

Quan vaig tornar a casa moments abans del rosari de les set, el cor em bategava com no ho havia fet mai.


Sa Pobla - Records de la Mallorca dels anys 60 - El casalot - (Un petit tast de la novel·la Un hivern a Lluc, El Tall Editorial)

Turmeda | 22 Febrer, 2021 14:23 | facebook.com

Sa Pobla - Records de la Mallorca dels anys 60 - El casalot - (Un petit tast de la novel·la Un hivern a Lluc, El Tall Editorial)


Parlar dels padrins i repadrins, de les generacions que ens precediren, és com aprofundir en el marc vital de la nostra història, tant la personal com la collectiva. Potser seria una feina d'urgència deixar constància de noms, malnoms, els fets que encara recordam abans que la inclemència del temps ho esborri tot. (Miquel López Crespí)


Al cap d´uns dies ens arribà la notícia de la mort, a Inca, de Josep Ferrer. En Martí, el xofer de la camiona, ens ho comunicà de seguida que ho va saber. En Josep s´havia fet imprescindible a les tertúlies nocturnes, a les excursions pels voltants del santuari! Un home que hauria pogut escriure un munt de llibres d´història, la narració exacta de com eren els republicans dels anys trenta. A vegades em demanava com era possible que aquelles persones no haguessin escrit les seves memòries i d´altres, que passaven per autèntics escriptors, narraven fets que no valien dos rals. La vida de qualsevol persona del poble, la més insignificant, la que sembla no té res a explicar, és, sovint, més interessant que el relat de tants volums buits de vertadera saba vital.

Alguns autors es passen la vida tancats en el despatx, sense saber ni endevinar com és la vida que batega fora del seu estret univers. Rendistes de casa bona, gent que sempre ha tengut el plat damunt la taula sense necessitat d´aixecar-se de bon matí per anar a l´hort o, com en el passat, a una fàbrica. Si parlen d´amor o patiments és perquè han memoritzat les emocions humanes mitjançant la literatura, llegint a l´estudi, espipellant d´un autor a l´altre fins a xopar-se amb els sentiments expressats pels autors de totes les èpoques i contrades. Falsa literatura bastida amb idees copiades d´aquí i d´allà, refrit d´emocions que mai no han viscut. Descripció de vivències que mai no han tengut, amors inexistents, falsos patiments existencials.

M´agradaria escriure un dia la vida de Josep Ferrer, la del pare i la mare, la dels padrins. Per això volia ser escriptor; submergir-me en el món de les persones que he conegut, que he tengut al costat i de les quals sé que el que expliquen és autèntic.

La padrina va anar a parlar amb els capellans i pagà diverses misses per l´ànima del vell combatent. Ben segur que en Josep, descregut com tants dels republicans que cremaren esglésies en temps de la guerra civil, hauria dit que valdria més gastar els diners en bons àpats a la seva salut i la de tothom. Ens hauria renyat per un dispendi tan innecessari. En el fons deixava de patir, que era el que cercava de forma inconscient amb la insistència a fumar dia i nit malgrat la prohibició dels metges. Una mort cercada? Possiblement. El que més l´afectà va ser la marxa de la dona quan el negoci va fer fallida i, també, i de forma molt especial, l´insaciable interès dels fills per heretar el poc que restava de la riquesa del passat.

M´hauria agradat estar al seu costat a l´hora de la mort. Que hagués pogut marxar d´aquest món amb el consol d´una veu amiga a la vora. Segurament m´hauria dit: “Ara sabrem de debò si són veritat els sermons dels sacerdots sobre l´existència del cel i l´infern. A mi, de segur, em tocarà anar a veure Llucifer, el Satanàs que ens ha de tenir dins les olles d´oli bullent per a tota l´eternitat”. I hauria afegit: “No ho dubteu: si el cel i l´infern existeixen sereu els primers a assabentar-vos; us vendré a veure en somnis i així podreu saber el que existeix de debò. Si passats uns mesos no he comparegut és que era un conte de fades talment com ho he cregut sempre”.

Sabia que no tornaria. El padrí, incrèdul com en Josep, em comentava com s´havia conjurat amb els amics, els companys de truc de la taverna, els veïns de l´hort de Can Verdera. Un poc més joves que ell, la majoria havien mort. Tots els morts també havien fet idèntica promesa: en morir tornarien a explicar als companys dels jocs de cartes si el cel existia o no. El padrí m´ho contava modulant bé les paraules, una mica trist, enyorant els companys desapareguts: “Et penses que ningú ha tornat del més enllà? Cap ni un! Resten al cementiri, tapats pel marbre de les tombes, podrint-se com un ca abandonat enmig del camp”. I continuava, en veu baixa alhora que amb les tenalles, removia el caliu de la foganya: “Pot ser que hi hagi un Déu més enllà de les nostres percepcions i coneixements, algú que hagi creat de veritat el cel i la mar, els núvols i les estrelles. No ho sé. Però cal no creure mai en les invencions dels sacerdots. És un romanço del qual viuen i gaudeixen de la vida sense necessitat d´anar a llaurar de sol a sol. Sermons que només serveixen per a tenir-nos conformats aquí baix, a la terra. Volen que visquem en l´esperança que si no hi ha justícia en aquest món, la trobarem en el cel. I així passen els anys, els segles, sense que res canviï per al pobre, sempre sotmesos al poder implacable dels rics i militars”.

Parlar dels padrins i repadrins, de les generacions que ens precediren, és com aprofundir en el marc vital de la nostra història, tant la personal com la collectiva. Potser seria una feina d'urgència deixar constància de noms, malnoms, els fets que encara recordam abans que la inclemència del temps ho esborri tot.

Una de les persones que va tenir més influència en la meva infantesa va ser la repadrina. Com la mare, com tots els que m´envoltaren i em donaren la parla, una determinada manera de copsar la realitat que ens envolta. La meva repadrina (per part de mare), Francesca Torrens Comas "Nana", que era casada amb Antoni Caldés Soler "Ximbó", morí a Ciutat, a casa nostra, a Son Serra, a 13 de juliol del 63. A ella i a la padrina Martina "Ximbona" dec la meva formació cultural pagesa, aquest esperit que sent tan arrelat a la terra que em va veure néixer, als sons (cançons, xeremies, ximbombes...), olors i sabors que m'alletaren d'infant, en els quaranta i cinquanta.

El repadrí Antoni Caldés ja no el vaig conèixer. Però de la padrina "Nana" (que visqué tota la vida, abans de marxar a Ciutat, en el número 4 del carrer de l'Escola) serv munió de records; anècdotes, històries que em contava sovint i que jo de menut escoltava com si es tractàs de les rondalles més interessants i saboroses. El cert era que en sabia moltes, de rondalles (com la majoria de les seves amigues de generació). Amb aquells "contes" d'abans de la invasió Disney, els vells transmetien als més joves no solament l'accent, el to de la veu, els registres més secrets d'una llengua; també els costums, les tradicions (i les pors i les alegries) de tot un poble, d'una societat.

En el fons, sigui contant esdeveniments concrets o les més fantasioses rondalles, ens explicaven a la seva manera la història de sa Pobla. I els professors n´eren els protagonistes: els poblers i pobleres que, d'una terra erma, eixuta, aixecaren el verger més esponerós de l'illa a costa del seu treball, d'un sacrifici immens. Després, les successives generacions que els han succeït no han tengut gaire cura de les meravelles que aixecaren amb la seva feina: un esponerós exèrcit de molins d'aigua, les més de mil sínies que hi havia en els anys deu del segle passat. Amb l'esforç dels avantpassats, sa marjal esdevendria paradís verd per on circulava l'aigua alimentant les anyades de patates i mongetes, tot el que d'ençà aquell temps hi han sembrat els pagesos del meu poble.

Potser el vertader progrés de sa Pobla s'inicià cap al 1866 amb l'arribada dels anglesos (Bateman i els enginyers Waring i Green) i els inicis dels treballs de dessecació de l'Albufera. Recordem que aquesta gran obra d'importància cabdal, a part de contribuir a augmentar la riquesa del poble amb totes les quarterades aprofitades amb la dessecació, serví per a acabar amb la pesta --el paludisme!-- que des de feia segles colpejava brutalment la salut dels pagesos. En menys de mig segle sa Pobla triplicà la població, i cap al 1900 ja teníem sis mil habitants.

Dissortadament en els darrers anys s'han deixat perdre molts molins d'aigua i fet malbé innumerables sínies, safareigs... tot un immens tresor històric, pàgines escrites damunt la terra o fetes monument. O quina altra cosa és un dels nostres molins, una de les sínies que encara resten anant a l'Albufera?

Inclemència del temps que no deixa res dempeus? Què se n'ha fet dels mestres artesans de tots els oficis, dels artistes del ferro, la fusta i la pedra que bastiren a començaments de segle les "escultures" (els molins!) que cap escultor modern no sabria fer? Jo encara he pujat (en els horts de Can Verdera i Ca Na Ximbona) a plegar les veles del molí. Encara hi he estat a temps que els padrins m'ensenyassin què era el ramell, la càbria, la coa o el violí del molí d'aigua. I si la meva fos la darrera generació que veurà treballar els fusters de Cas Senceller, Can Mascó, Can Rian, Can Muxella o Can Malondro?

Tot es fa malbé.

La repadrina vivia prop de l´església. Jo hi tenia una cambra sempre preparada. Sovint demanava permís als pares i em deixaven anar-hi a dormir o a estar uns dies. Entrar al casalot del carrer de l´Escola era penetrar amb molta cura en un món diferent. Em trobava bé en aquell antic casal. Una vegada, investigant indicis que em permetessin saber més, a l´arc de l´entrada, tapat per dècades de capes de calç, hi vaig poder endevinar una data: 1668. Volia dir que l´edifici s´havia bastit en aquella època? Possiblement era anterior. Pens que la marca que vaig descobrir a l´arc podria correspondre a un temps de reformes, un any en el qual es feren importants modificacions al buc inicial de la construcció. A casa sempre havia existit la tradició de dir que la planta inicial era dels temps dels moros, molt abans de l´existència històrica de sa Pobla, fundada a l´època del rei Jaume II, enmig de les terres insalubres de l´Albufera.

D´on sortien aquestes suposicions? El padrí m´ensenyà el pou d´on trèiem l´aigua abundosa de què ens servíem. Efectivament, mirant amb atenció el coll de la cisterna podia veure com els murs existents corresponien a una sínia antiquíssima. Els experts que visitaren el pou quan el batle Miquel Crespí Pons governava el poble, uns arqueòlegs procedents de Barcelona, confirmaren sense cap mena de dubte que es tractava d´una sínia àrab, ja que era exactament igual a algunes que es conservaven en el camí que portava a la badia d´Alcúdia.

Aleshores es confirmaven les sospites de la família, que, sense tenir estudis, només per les pedres i el tipus de construcció, endevinaren l´època que es construí. Ara entenia a la perfecció per què la repadrina no recollia l´aigua quan plovia! No necessitava omplir la cisterna amb la pluja! Simplement tenia un corrent d´aigua subterrània, un riu!, sota els peus! A diferència de casa nostra, en el carrer de la Muntanya, on sí que disposaven d´una cisterna que s´omplia quan plovia, al casalot del carrer de l´Escola no hi havia aigua corrent. Tota la que es necessitava per al manteniment de la casa i els animals es treia a força de poals. Encara avui, en aquest hivern de pluja, vent i neu puc sentir (o és la meva imaginació?) el soroll del líquid element circulant sota els peus. Com la majoria de cases benestants de la pagesia, la repradina disposava de dues cuines. Una era la bona, la del menjador, enrajolada, moblada amb luxosos mobles dels anys deu, curulla d´inversemblats làmines amb idíl·lics paisatges i composicions plenes de fruites i animals de ploma. Menjador que mostrava, orgullosa, a les visites i on menjàvem i acollíem els convidats. L´altra, ben diferent, més de feina, era al corral, prop de les antigues piques de pedra on es rentava la roba i, els dies que feia bon temps, les dones planxaven la roba amb pretèrites planxes de ferro encalentides al foc o amb carbó dintre.

La cuina del corral era on hi havia el fogó de ferro, la llenya, els plats i les olles, les paelles i torradores. Malgrat l´emblanquinat de cada any, el fum s´ensenyoria de les parets i sempre vaig conèixer aquell indret amb un color grogós. Per molt que emblanquinassis, sempre sortia a relluir, fort i poderós, l´indestructible color producte del foc congriat durant generacions i generacions. Un món increïble, aquell racó de la casa, amb el forn de pedra al costat de l´entrada de la cuina, les grans piques, possiblement del segle XVII (o anteriors), enmig del corral, l´empedrat del patí fet amb còdols anats a cercar al torrent de sant Miquel, les parres protegint-nos del sol. Malgrat la bombeta elèctrica de pocs vats, sempre hi havia els llums d´oli penjats al costat de la foganya. De petit mirava amb extremada curiositat l´operació de posar-hi l´oli, el ble que ens hauria d´il·luminar de nit. /p>

Tot el que anava bastint la repadrina Francesca eren per a mi encateris, misteris indesxifrables, prodigis fets per una fada venguda de la fondària d´un fantàstic conte infantil. Feia rodar el petit molí de farina que tenien a la portassa amb la mà i en sortia una farina blanca mesclada amb segó. Al costat, amb un sedàs, separava la farina del segó i anava a la pastera de fusta de nord on feia el pa. Afegia un poc de llevat i ho tapava tot amb un pedaç blanc que ella mateixa havia cosit feia temps. Es deixava reposar i, quan hi tornàvem, la massa havia pujat fins assolir el punt convenient. Senyal que ja era apta per entrar en el procelós món del foc i el caliu. De feia temps en el forn es cremava intensament fusta de pi mesclada amb branques de figuera. La repadrina deia que un poc de llenya de figuera i olivera esmorteïa la flaire del pi i donava al pa un gust especial que només les velles generacions sabien apreciar.

Guaitant podies veure les darreres flames, el caliu, roig encara, amb petites guspires sorgint dels bocins més grans de la llenya. El pa era situat a un lloc adient, una mica allunyat del caliu. Moreno, la repadrina li havia fet uns talls al damunt per aconseguir que el calor penetràs a fons dins la pasta.

El pa ens durava una setmana sencera i era igual de bo el primer dia que el darrer! Res de semblant al present, el pa industrial fet amb màquines. Ja no existeix cap forner que pasti amb les mans. Motors elèctrics, pales d´acer mogudes per motors per remoure la pasta fan tota la feina que la repadrina feia a mà.

Sovint les gallines, provinents del corral existent al costat de les païsses, compareixien a cercar recapte, insidioses amb les unes insaciables exigències de gra! El gall, eixerit, les seguia vigilant les seves evolucions. Dominant, les feia fugir quan la repadrina treia del sac unes grapades de blat de les índies i els feia menjar dins la mà. Com era que podia aguantar les picotades de l´aviram i a mi de seguida em feien mal? Un dia em vaig fixar força bé en les seves mans aspres i rugoses pels anys de conrear el camp. A casa érem pagesos benestants, però sempre vaig veure tothom fent feina als horts. Les dones no eren les senyores que podies veure sempre al costat de la tauleta, rere les cortines amb randes dels finestrals, brodant o petant la conversa amb les amigues. Quan no hi havia res a fer sí que teníem visites i tertúlies parlant de la vida dels sants i el preu de l´anyada. A mitja tarda, xocolata Rosselló per a tothom. M´enviaven al forn del costat a comprar ensaïmades i pastissos.

La repadrina em mirava satisfeta alhora que les amigues d´aquell horabaixa reien veient els meus mostatxos de xocolata i el sucre de les ensaïmades adornant la meva boca. “Apa, ves de seguida a rentar-te la cara”, em deia, rieta. “No veus que així no pots tornar a casa teva?”.

El que més m´agradava era contemplar els quadres de l´habitació, sant Miquel enfonsant la llança en el cos del dragó diabòlic, sant Sebastià travessat de fletxes, la Verge Maria amb el cor en flames. Era com trobar-se a una capella de l´església! Em sorprenia el llit, altíssim (s´hi havia de pujar amb una petita cadireta!), amb vànoves de seda dibuixada i llana d´ovelles de qui sap quina època antiga. I, damunt del canterano, tot l´embalum de petits records acumulats amb el temps: el rellotge portat d´una llunyana peregrinació a Roma, les fotografies esgrogueïdes dels familiars morts. Un dia li vaig demanar qui eren i, excepció feta de les més recents, ni ella mateixa es recordava dels noms. Hi havia igualment damunt el marbre increïbles rams de flors coralines tapats per grans campanes de vidre, l´estàtua policromada d´una gitaneta comprada als venedors ambulants, rosaris de fusta i nacre, la daurada creu de Caravaca, per a mi un signe misteriós que mai no vaig veure per cap casa dels amics. Al costat del llit, ben a prop del rosari que tenia a mà, una ampolla d´aigua beneïda que, segons explicava, guaria totes les malalties i barrava el pas a dimonis i els més diversos esperits malèfics. Em sorprenien els sants i verges emmarcats en costosos marcs de fusta de cirerer amb incrustacions de plata. Tot presidit pel sant Sebastià agonitzant, amb la sang que li regalimava pel ventre i les cuixes. Els santcrists, les reproduccions de la Mare de Déu, els gravats amb la imatge del patró del poble, Sant Antoni, en feien pensar en els sermons dels sacerdots, a l´església o els horabaixes de diumenge a la Congregació.

A un costat, a prop dels sants, alguns retrats de familiars de Can Ximbó, ennegrits pel temps. El fum dels antics canelobres de bronze, les dècades de pols que es filtrava des del carrer, la variant temperatura de la cambra feien quasi irreconeixibles els rostres d´aquells éssers perduts ja per sempre en la distància dels anys. Només alguns duien, al costat de la signatura del pintor: Antònia Pons, 1885; Martina Pons, 1890... Antigues pageses esdevingudes benestants a força de renúncies, feina i sacrificis lluint, orgulloses, botonades d´or, anells i polseres, collars. L´or com a forma de distinció! Quin esperit d´eternitat impulsava aquelles dones per a voler ser retratades? Simple imitació del que veien a les possessions dels senyors? Volien distingir-se de jornalers i pagesos pobres? Era el signe que marcava una ben concreta diferència de classes?

Els retrats dels homes i, sovint, de la família sencera, es podien contemplar en les velles fotografies penjades a la paret. Pagesos que portaven corbatí, americana oberta que et permetia veure la cadeneta d´or del rellotge de mà. Si em fixava amb cura en aquells retrats constatava com la plata que retenia l´efímera imatge dels personatges que em precediren anava difuminant lentament. Demà, al cap d´unes dècades, la imatge restaria esborrada per sempre més i el record de la persona es perdria en el buit.

Quina llàstima que entre aquella munió d´avantpassats no hi hagués cap narrador, una persona que pogués deixar constància dels fets familiars, dels esforços per sortir de la misèria fets pels fantasmes que poblaven les cambres i sales del casalot!

Com saber com es bastiren els molins, les torres de pedra viva, endevinar l´angoixa d´excavar el pou a la recerca d´una veta d´aigua? I si després de treure tones de pedra no hi hagués cap riu subterrani? Ploraven els pagesos quan tot el seu esforç es demostrava inútil? A quin racó s´amagaven per tal que ningú no veiés el dolor que sentien? Qui descriuria l´alegria d´encertar? Quantes ensaïmades es repartiren entre els homes que picaren el pou, quina quantitat d´ampolles de conyac i cassalla, paquets de picadura? Quines cançons es cantaren, quantes misses va pagar la família al rector de la parròquia?

I del soldat de la família que va ser enviat a Cuba, a lluitar contra Maceo, i mai no va tornar? Qui narrarà la història de les seves penes, avançant cap una mort segura entre els canyars cubans sabent que, d´un moment a l´altre, la cavalleria dels mambises atacarà, salvatge, enrabiada en la lluita per la Llibertat i desfarà les columnes dels aterrits espanyols?

Algú ho hauria d´escriure. Aconseguir transformar les ombres del passat en persones de carn i ossos, fer retornar veus, plors i rialles que ens contemplen, invisibles, impalpables, des de l´altra riba.

Sa Pobla i la cultura en temps del franquisme

Turmeda | 21 Febrer, 2021 13:58 | facebook.com

Sa Pobla i la cultura en temps del franquisme


Els pobles, les classes populars, són sempre més intel·ligents que les dictadures. Si repasam els diaris i revistes dels anys quaranta i cinquanta veurem com, a sa Pobla, malgrat el domini aclaparador del més ferest nacionalcatolicisme i de Falange Española Tradicionalista y de las JONS, els sectors més dinàmics de la nostra societat sempre trobaven la forma, d'una manera o d'una altra, per fer arribar una mica de cultura autèntica a la població. Ja hem parlat en un article que sortí publicat recentment de l'arribada de Fellini a sa Pobla. Ara bé, l'encontre amb la cultura no venia tan sols de la mà de les produccions cinematogràfiques, de la lectura del món que el setè art ens oferia. Aquest només era un aspecte de la batalla cultural per a provar de sobreviure enmig de la ignorància i brutalitat políticocultural dels guanyadors de la guerra contra la República i la cultura catalana.


En el llibre de Miquel López Crespí Temps i gent de sa Pobla el lector pot anar aprofundint en molts d'aspectes de la nostra història local i veure moltes fotografies antigues. Unes de començaments del segle vint, altres del temps de la dictadura franquista.

Les activitats culturals que es feien a sa Pobla a mitjans dels anys cinquanta eren tan nombroses i diverses que encara avui dia ens sorprèn que quatre eixelebrats -aquells voluntariosos promotors-, poguessin fer tot allò: remoure una mica el que la dictadura volia fossilitzat, aturat en un temps inamovible sense perspectives de futur.

Fins i tot, com molt bé explica l'escriptor Alexandre Ballester en un article publicat en aquestes mateixes pàgines, els balls de Carnestoltes esdevenien un esclat de llibertat mal d'imaginar per al jovent actual. Aconseguir que actuassin a sa Pobla Josep Guardiola i Ramón Arcusa i Manolo de la Calva, el Dúo Dinámico significava una alegria infinita per al jovent d'ara farà quaranta anys. Com explica el conegut autor pobler: "Dins la foscor general d'aquells anys, de prohibicions i de restriccions polítiques i culturals, el període de la Quaresma era una mena de retorn a la més profunda negror, d'aires inquisitorials, de l'edat mitjana. Tots els perjudicis dogmàtics d'una fe cega i fèrrica, tornaven a ésser vigents durant la temporada més trista de l'any". Per això mateix un ball dins del Teatre Coliseum amb Josep Guardiola i el Dúo Dinámico era festa, alegria i llibertat. Això sí, segellada amb el permís de Govern Civil, de l'Ajuntament i de la Guàrdia Civil.


Sa Pobla mesos abans de la guerra civil. La República va provar de promocionar la dona, amb el dret al vot i a la cultura. El feixisme aturà en sec aquesta experiència que considerava idea dels "bolxevics".

Entre el caramull infinit d'activitats culturals en podem destacar algunes de curioses. El Cine Club (un Cine Club a sa Pobla en els anys cinquanta!) del "Club Cultural y de Ajedrez", anunciava la projecció de les pel·lícules El pequeño Fugitivo i Canciones Vascas. Després de les projeccions hi havia un interessant colloqui on es discutien els mèrits (o demèrits) dels films que s'havien vist. Pensem que aquests col·loquis (un mínim espai de llibertat en plena dictadura franquista) tan sols es veurien a Ciutat a mitjans dels anys seixanta (deu anys més tard que a sa Pobla!). Pel mes d'abril de 1957 la revista Vialfás lloava la figura de Miquel Costa i Llobera en un excel·lent article de Miquel Castanyer. Costa i Llobera havia mort sobtadament a Ciutat el dia 16 d'octubre de 1922 en el convent de les Tereses. Com diu Llompart de la Peña en el seu llibre La literatura moderna a les Balears: "Se celebrava missa solemne amb motiu de les festes centenàries de la canonització de la santa titular... Aleshores esdevingué la catàstrofe. Cop en sec el predicador [Costa i Llobera] va emmudir i, lentament, a anar desplomant-se dins la trona. Quan, passats els primers moments d'estupor, anaren a alçar-lo, era mort". Posteriorment el cadàver de l'insigne autor va arribar en tren a sa Pobla. La fúnebre comitiva que l'acompanyava, seguí camí fins el cementiri de Pollença, on va ser soterrat. Amb l'homenatge que el senyor Miquel Socias va fer a la memòria de l'illustre escriptor, s'honrava també la nostra llengua i cultura. Com va escriure Llompart de la Peña en el seu assaig Els nostres escriptors: "Miquel Costa i Llobera és la primera gran figura que apareix en el marc de la literatura moderna de les Illes. Va aportar a la literatura catalana un llenguatge poètic de qualitat perfecta, una tècnica magistral de versificador i algunes visions essencials de paisatge com a expressió d'un profund sentiment elegíac, tan delicades, tan pures i d'un lirisme tan intens, que probablement no tenen parió dins la nostra poesia".


Amb la victòria del feixisme les dones mallorquines tornaren al seu lloc "natural", és a dir a la llar, la família i la màquina de cosir. En la fotografia podem veure una escola poblera on s'ensenyava les dones a cosir.

Una mica més endavant, i dins del mateix any 1957 que comentam, un rumor que ningú no podia creure feia referència a la possible construcció d'una escola de música a sa Pobla. Amb el temps, l'Escola Municipal de Música de sa Pobla creada gràcies a l'esforç desinteressat del professor i compositor Gaspar Aguiló, esdevingué una realitat.

La "Congregación Mariana" servia en aquell any 1957 per a les trobades i representacions teatrals (ben vigilades per l'esgésia, evidentment!). Els dies 21, 22 i 23 d'abril s'estrenaven dues obres: Mestre Quel es curandero i Los apuros de Don Juan Tenorio, aquesta darrera una sátira escrita per Emilia Gallardo. L'actor principal de l'obra de la senyoreta Gallardo va ser el Felicià Bonnín. Posteriorment hi hagué vetllada musical a càrrec del quartet pobler "Los Panchos", conjunt musical format pels joves Antoni Rodríguez, Pere Crespí, Francesc Rodríguez i Julià Gallardo.

El mateix dia 23, commemorant la "Fiesta del Libro", el senyor Miquel Bordoy Cerdà parlà de l'immortal obra de Miguel de Cervantes en una conferencia titulada "La cuarta salida de Don Quijote". A l'horabaixa i en el cinema "Coliseum" (Can Pelut) es va projectar la pel·lícula Don Quijote de la Mancha. Hi anàrem una munió d'allots de les escoles i de l'Institut de sa Pobla. Qui signa aquest article tenia aleshores deu anys i tot eren descobriments: el cine, els llibres "per a grans" (nosaltres encara llegíem i fèiem intercanvi de "tebeos"), les conferències, el teatre, la música popular i la música clàssica, els glossats... Joves com érem, curiosos, com la jovenalla de totes les èpoques, el nostre esperit era com una esponja oberta a tots els descobriments. Tantes ganes hi havia d'aprendre i de saber!

El pintor Josep Coll Bardolet, que es va haver d'exiliar de Catalunya en entrar les tropes franquistes i que feia uns anys residia a Valldemossa, era a sa Pobla per pintar temes relacionats amb sa marjal. Igualment, en el número 7 de la revista Vialfás s'informava que el funcionari de l'Ajuntament de sa Pobla i col·laborador de la publicació, l'escriptor Alexandre Cuéllar, havia rebut una "menció extraordinària" en el premi de teatre "Carlos Arniches 1956" que lliurava l'Ajuntament d'Alacant. Per no sé se quines estranyes circumstàncies, els autors teatrals poblers (Cuéllar, Ballester...), les representacions teatrals a la Casa de la Congregació o en la plaça del Mercat tengueren el seu efecte en un jovenet anys que anava amunt i avall, cercant cultura de forma instintiva. Anys més endavant, qui signa aquest article guanyaria el primer premi de teatre en català "Carles Arniches" lliurat també a Alacant per la meva obra Ara, a qui toca? Després vendrien moltes altres obres de poesia, novella, teatre i assaig. I molts d'altres premis. Ben cert que alguna cosa degué quedar en l'esperit dels joves d'aquell temps. Les sessions de cine, les representacions de teatre, les festes de Sant Antoni amb la màgia dels foguerons i de les cançons de sa marjal, la revista Vialfàs, la Biblioteca de la Caja de Pensiones para la Vejez y de Ahorros, l'Escola Municipal de Música dirigida pel professor Gaspar Aguiló, les lliçons dels mestres de l'Escola Graduada o de l'Institut, el paisatge pobler, la llengua catalana parlada per aquelles gernacions d'homes i dones de la pagesia ens anaren fent talment com hem arribat a ser. I per res del món no canviaríem aquesta sana influència cultural viscuda i assimilada a sa Pobla!

Miquel López Crespí

Sa Pobla, la guerra civil i els camps de concentració franquistes (un petit tast de la novel•la Els crepuscles més pàl•lids, Premi de Narrativa Alexandre Ballester, Lleonard Muntaner Editor)

Turmeda | 20 Febrer, 2021 15:25 | facebook.com

Sa Pobla, la guerra civil i els camps de concentració franquistes (un petit tast de la novel•la Els crepuscles més pàl•lids, Premi de Narrativa Alexandre Ballester, Lleonard Muntaner Editor)


Fotografies de la guerra


Res no queda de les cançons sota el sol roent, de la suor antiga i de l’esforç de la batalla. Amb la mort del pare desapareixien núvols, les constel•lacions que il•luminaren l’esclat esplendorós de l’esperança. Reialme de fantasmes amb acompanyament d´una banda de músics folls. Ebris captaires donen la benvinguda a la Mort coberta de torbadors draps de seda negra. Vet aquí la seva riallada eixorca rovellant somnis, anunciant, ardent i suada, l´exèrcit de tèrboles mirades que ens espera més enllà del portal de la cambra. Sonen tambors secs en la distància (fúria del pànic acompanyant la immensa por que ens domina). (Miquel López Crespí)


Tenir el pare, uns oncles que havien estat en primera línia en la lluita contra el feixisme conformà, de forma absoluta, la meva vida. Ho puc dir ara, quan ja fa prop de vint-i-cinc anys d'ençà la mort del pare. Potser ha estat aquesta prolongada absència, la que m´ha fet més conscient del pes del passat en la meva vida. Anys més tard de la seva desaparició física també morien els oncles, ferms, amb les idees que sempre havien defensat aferrissadament, inflexibles quant a la necessitat d’acabar amb les injustícies d’una societat que barrava el pas al naixement dels somnis.

Quin vendaval furient i sense pietat, la Mort! La generació de lluitadors dels anys vint i trenta del segle passat ha anat desapareixent de forma inexorable, deixant-nos hereus del tresor inabastable de les seves esperances i magnes utopies. Mir les fotografies que tenc penjades davant la màquina d’escriure. Tot m´indica que he de continuar feinejant per deixar constància d´una història que es fa més i més gran amb el pas dels anys. Són les veus del pare i els oncles, dels presoners republicans dels anys quaranta, els homes i les dones que m´inocularen el verí de la revolta i que ara, retornant des del llarg viatge que feren pel fred, seran per sempre més al costat, fins al moment del meu darrer alè.

Sóc vora seu. Sent la seva agitada respiració. Veig els rostres provinents del passat. La corrua de presoners que davalla del vaixell en un llunyà estiu del 40. Com en somnis, a les palpentes, cerc el pare. Potser el trobi pel tacte, o demanant a les ombres evanescents que, provinents del passat, van sortint de la bodega del vaixell. Però ningú em veu ni em pot sentir. Jo encara no he nascut. No sóc res. El pare encara no ha davallat a terra. Els fan formar a coberta. Conten els presoners. Tot començarà a canviar quan trepitgi terra mallorquina. Una arribada sense possible retrocés. La terra que veu serà la que l´acollirà el dia de la mort. Dóna una llambregada al port, la catedral, els pescadors que davallen el peix que han acabat de pescar i donen les caixes plenes de sardines i alatxes a les peixateres que esperen, impacients. Els filferros del camp de treball que encara vaig tocar amb les mans, quan era un infant i el pare ens portava als indrets on va romandre a mans dels guanyadors. La història dels oblidats. Els historiadors empren xifres, nombres desprovists de sang i d´esperit per descriure les grans batalles, els fets que, en la seva opinió, trasbalsaren el món. Obris qualsevol llibre referent a la guerra i pots llegir: “A la batalla de l´Ebre els republicans tengueren cinquanta mil baixes, entre morts i ferits”. Però cada nombre d´aquests cinquanta mil és format per un ésser de carn i os, un home com el pare, els oncles, els companys de les trinxeres que sentien damunt la pell, la carícia de les formigues, la gèlida ganivetada del gebre a l´hivern, a Terol; el ferro roent del sol, a l´estiu, a qualsevol front d´una Castella en flames, per les terres ermes d´Aragó moments abans d´entrar en combat. La majoria dels combatents eren joves que no havien complit els vint anys i que, quan el comissari donava l´ordre definitiva d´abandonar els refugis, pensaven en la mare, els germans, els jocs d´infant, en alguna primavera remota on encara hi havia geranis sota l´emparrat, jocs d´adolescent a la platja o la vorera del riu, sota l´ombra protectora dels oms. Després, la bala i la metralla travessant el pit. Els crits d´angoixa, la negror definitiva que poblava l´antic espai obert que abarcaven les pupil•les. Morir amb la pols de la terra dins la boca, mesclant-se amb la sang que, fluent, raja, de les ferides i es confon amb pedres i terrossos. I la paraula “Mare!”, en la boca dels moribunds. Quanta sang vessada, segles de treball esclau per arribar a l´instant de l’acomiadament definitiu! El pare morí el mes d’agost del 84, d´un infart sobtat. Dies abans de ser ingressat a l´hospital es va trobar malament. No podia respirar. S’ofegava. Els metges li prohibiren fumar. Tots sabíem que la ferida que tenia al cor no es podia guarir i que el cor petaria d´un moment a l’altre. Em demanà una cigarreta que fumà d’amagat de les infermeres. Em digué, amb veu calmada:

-No hi ha res a fer. Ja ho sé. El metge no m’ha amagat la gravetat de la lesió. El que no entenc és per què no volen que fumi. Tanmateix, aquestes són les meves darreres hores i tothom ho sap. Una cigarreta més o menys no em salvarà la vida.

Parlava tranquil•lament, sense fer gens coneixedor el dolor infinit que sentia per dintre, pensant que ja no ens podria donar suport, ajudar-nos. La mare havia anat un moment a veure el doctor, a demanar més informació sobre la malaltia. Segurament cercava unes paraules de consol. Volia aferrar-se a qualsevol promesa miraculosa. No volia acceptar de cap de les maneres que el cor del pare no podia acceptar ja cap mena d´intervenció mèdica.

-Conserva les fotografies de la guerra. És el record d’aquells anys apassionats. Al darrere de cadascuna trobaràs la data, el nom dels companys llibertaris.

Res no queda de les cançons sota el sol roent, de la suor antiga i de l’esforç de la batalla. Amb la mort del pare desapareixien núvols, les constel•lacions que il•luminaren l’esclat esplendorós de l’esperança. Reialme de fantasmes amb acompanyament d´una banda de músics folls. Ebris captaires donen la benvinguda a la Mort coberta de torbadors draps de seda negra. Vet aquí la seva riallada eixorca rovellant somnis, anunciant, ardent i suada, l´exèrcit de tèrboles mirades que ens espera més enllà del portal de la cambra. Sonen tambors secs en la distància (fúria del pànic acompanyant la immensa por que ens domina).

El pare i els oncles pogueren salvar poques coses de la desfeta del 39. Moments abans de caure presoners es varen desfer dels carnets de sindicats i de partit, de la correspondència que havien mantingut amb els companys de la idea. Cada carnet esdevenia prova per a una condemna a mort, passaport per a la tortura en infinites nits de xiscles i fuetades. Només pogueren salvar, i segurament al preu de jugar-se la vida, alguns llibres i un petit munt de fotografies polsoses, esgrogueïdes pel pas temps, salvades, per miracle, de la inclemència dels dies.

Són imatges on podem veure uns joves soldats republicans, confiats en l´avenir. Rostres somrients. Ningú no ha perdut l’esperança. Com si tenguessin diamants o robins dins els ulls. Basta veure’ls la cara: creuen en la victòria. Tenen una confiança quasi absoluta en poder bastir un món nou. Ells i elles. Les noies que els fan costat. Les dones que, armades com els homes, desfilen en les columnes de milicians que marxen de Barcelona per alliberar Saragossa i València, per a conquerir Terol. La mateixa determinació que els milicians que surten de Madrid per aturar les columnes de Mola que ja són al Guadarrama.

Les fotografies de la guerra! Ningú no pot imaginar encara la tragèdia que caurà sobre la vida de cadascun dels combatents. Entre les que estic mirant n’hi ha també algunes amb el rastre quasi esvanit dels viatges a València, de quan, des del front de Terol, els comandaments donaven uns dies de permís als soldats. La fotografia que més em sobtava és una en la qual pots veure el pare abans de fer els vint anys, marxant al front... en tramvia! Mirant al darrere, va escriure, amb llapis: “Amb els companys d´Arts gràfiques de la CNT”. Pels rostres riallers que encara podem distingir per damunt la pols del temps, podem arribar a pensar, malgrat que els fusells i les pistoles ho desmenteixin de seguida, que aquella gent que saluda des de les finestres i plataforma del tramvia, són joves del barri que marxen a una excursió de diumenge.

De sempre em sorprenien aquelles imatges salvades de la desfeta per pur miracle. Cotxes amb grans sigles pintades a les portes, “UHP, uniu-vos, germans proletaris”, “CNT-FAI”, “UGT”, “POUM”. Desfilades d´improvissats soldats amb espardenyes i roba de feina marxant, decidits, a la mort, talment anassin a una festa. Tothom imaginant que la revolta militar durarà uns dies i que, els feixistes, en veure les banderes de la CNT-FAI fugiran a la desbandada. Camions protegits amb planxes de ferro, amb retxilleres per on col•locar el canó del fusell o la metralladora, improvisats tancs populars que tengueren una importància cabdal els primers dies de combats. Llargues desfilades de vehicles de totes les marques cap els fronts. Els Fiat i Renault esportius de rendistes i senyorets que mai no havien fet feina, endiumenjats de símbols proletaris, curulls d´al•lotes rialleres que mostren, orgulloses, les pistoles agafades als oficials franquistes morts a la caserna de la Muntanya o plaça de Catalunya. Camionetes del repartiment del pa i la llet, amb canons que apunten el cel i treballadors que mostren el fusell en una mà i el pernil en l’altra. La banda de música de Sants que interpreta Els Segadors, La Internacional i La Varsoniana. I, les veïnes de Coll Blanc que ofereixen el poc que tenen a les ardents tripulacions dels estranys ginys i artefactes de guerra que surten envers el front: pastissos fets a casa, ampolles d´aigua per als milicians, mantes velles per dormir sota els arbres, llençols per a fer benes als ferits. Els infants corren, rere els camions i els cotxes incautats. S´acomiaden, jugant, del germà, el pare i fins i tot del padrí que, amb la vella escopeta de caça, vol marxar amb els joves i la padrina el persegueix, perquè troba que ha trabucat i considera que ha de restar a casa, per tenir cura dels néts. Autobusos de transport amb les banderes dels partits i sindicats d’esquerres onejant al vent. Antics cotxes de luxe, ara amb la Creu Roja i amb infermeres que porten les còfies blanques dels hospitals saludant, puny enlaire, quan passen davant les màquines de retratar que les immortalitzaran per a l’eternitat. Són algunes de les que marxen a les Illes, amb l’expedició del capità Bayo? Les mateixes que, quan la retirada de les tropes republicanes, en no ser a temps per reembarcar, són capturades pels falangistes, passejades pels carrers de Manacor, escarnides, violades i posteriorment afusellades a Son Coletes? Qui pot imaginar ara, quan el sol de la llibertat resplendeix en els cors dels combatents, que demà hi haurà llàgrimes, humiliacions, la tortura quotidiana regnant per places i carrers?

Però encara manquen molts dies per a l’arribada dels dies de la por i la desesperança.

El pare em contava com, en el camp d’Albatera, inesperadament, sense que ningú ho esperàs, els oficials disparaven sense motiu contra els presoners.

A les antigues fotografies que tenc al davant hom pot veure dones que marxen al costat dels milicians. S´agafen les mans, caminen junts, com si no volguessin separar-se mai. Són les esposes que no poden marxar al front, que tenen cura dels infants dels combatents, dels vells que queden a les cases, de les fàbriques que no poden aturar la producció per fornir de material els fronts que s’estan consolidant. Arreu hi ha cançons, salutacions als homes i dones que surten de la ciutat per a enfrontar-se amb l’enemic. No deixen de causar-me sorpresa aquestes cares de mirada clara i posat altiu. Com si ningú conegués encara el cost en sacrificis, dolor i sang de la guerra.

Em sorprenia la capacitat de resistència de tantes ombres evocadores. Han passat més de seixanta anys d’ençà foren fetes aquestes fotografies. Hi ha moltíssima gent que no solament resistiren les endemeses dels tres anys de combats, sinó que, amagats per les fondalades de valls i serralades, en pisos ocults de pobles i ciutats, combateren el franquisme fins ben entrats els anys seixanta. D’on naixia la força tel•lúrica que els mantenia ferms, com una altiva roca al cap dels cims, lluitant, ferms, en les dècades d’obscurantisme i tenebror?

Com el pare i l´oncle quan, amb veu baixeta, cantaven La Varsoviana, l´himne de la Jove Guàrdia a les nits de la postguerra. Els veig al racó de la cuina, acabada la feina, mentre la mare feineja preparant el sopar. Record que s’havien acabat de rentar les mans a la pica, després de treure un parell de cubells d’aigua de la cisterna. La llenya cremava a la xemeneia. Feia un moment que havien acabat de sentir el “parte” de Ràdio Nacional d’Espanya. Eren en silenci mentre jo acabava de fer els deures de l’escola.

De cop i volta, com espitjats per un poderós i invisible resort, començaven a xiuxiuejar les cançons de la guerra. La mare els mirava en silenci, comprensiva, parant esment en què totes les portes de la casa fossin ben tancades, no fos cosa que algun veïnat els pogués sentir. Però no hi havia por. No cantaven en veu alta. La cançó els sortia dels llavis quasi inaudible, talment un soterrat pensament. Què pensaven en aquells moments, a quina llunyana època geològica provaven de retrocedir amb la cançó? Cercaven l´ombra dels amics desapareguts, de les al•lotes rialleres que conegueren en el passat?

La mare els servia el primer plat que menjaven en silenci, amb els ulls girats cap a dins. De cop i volta, pronunciaven unes paraules, fent-nos copsar quins eren els pensaments que els mantenien en silenci, rememorant els anys de la guerra.

-Recordes en Guillem, el fill de mestre Joan Antoni? El condemnaren a mort després de la guerra. Estigué amb mi a Porlier. L’havien tengut nou mesos a la cel•la dels condemnats a mort. Jo no sé com podien resistir aquella espera angoixosa, sense saber mai el dia exacte en què et vendrien a cercar. Em deixà per herència el seu llapis. Era el llapis amb el qual havia escrit la darrera carta a la mare. Al pare ja l’havien mort els falangistes quan entraren al poble. La nit que l’anaren a cercar cantà La Jove Guàrdia i ningú no el va poder fer callar. Tan sols quan sentirem la descàrrega de l’escamot d’afusellament deixà de cantar.

Després continuaven sopant en silenci.

Dins el meu subconscient d’infant restaven enregistrats, per a tota la vida, l’eco de les cançons d’aquella generació pretèrita, el record dels gests, els noms de rius, pobles i batalles, les anècdotes, la memòria dels homes i dones soterrats ja per sempre sota la inclemència dels dies que no tornarien mai més.

Una vegada, aleshores jo era molt jove, el pare em digué que hagueren de cremar tot el que pogués relacionar les persones de les fotografies amb una determinada organització o, fins i tot, amb una feina concreta en el front o en la rereguarda. En acabar la guerra tot servia com a prova acusatòria per anar a la presó o al mur d’execució: una carta, una insígnia, un carnet, un article escrit al diari, una denúncia dient que eres responsable d’aquell Ateneu, d’aquella fàbrica col•lectivitzada... El pare i els oncles, que havien col•laborat en diverses publicacions anarquistes i comunistes cremaren tots els seus arxius. Un article en defensa de la igualtat de la dona o dels drets dels treballadors esdevenia al moment prova indiscutible de la teva participació en el complot per fer esclaus de la Rússia soviètica els espanyols.

Per una estranya circumstància, potser per la moda dels pseudònims, el pare i els oncles signaren sempre les col•laboracions de premsa amb els noms més inversemblants. En les llargues nits de la postguerra, molt abans de desaparèixer en direcció a l’indret que no té mai tornada, feien bromes recordant els noms de guerra que havien emprat: El Aguilucho, Pancho Villa, Los Libertarios, Emiliano Zapata, Acero, Uno más, El Espartaco moderno, Liberto o Naturaleza Libre... Imagín que no els implicaren en cap procés d’urgència sumaríssim perquè cap dels presoners d’aquelles voluntarioses publicacions els delatà a les autoritats.

Ningú no pensi que els feixistes només processaven i executaven els militars d’alta graduació, els comissaris de les unitats republicanes, els polítics importants. Mataven les infermeres, els metges dels hospitals, els mestres d’escola, les cosidores de material per als soldats, els que havien ajudat a llançar al terra els sants de les esglésies. Ningú no se salvava de la fúria inquisitorial dels vencedors. Tant ell com els oncles tengueren una sort immensa, si hom pot dir tenir sort a haver de passar, com el pare, prop de sis anys en un camp de treballs forçats. Mai no vàrem saber si el temps passat en el camp foren per una denúncia anònima informant que, alguna vegada, en els moments d’esbarjo, quan no hi havia combats, el pare, amb una companyia teatral d’afeccionats, es dedicava a recitar poesies per les trinxeres. Hi hagué actors, fins i tot còmics, ajudants de direcció, decoradors, simples músics d’una orquestra republicana que foren brutalment torturats o moriren afusellats pel simple fet d’haver col•laborat en una determinada activitat cultural. De quina manera es decidia la sort d´un presoner? Què o qui determinava qui moria o qui se salvava, per què un era condemnat a mort o aquell altre era amollat sense càrrecs o enviat als camps? L’absurd, regnant, omnipotent i immisericorde per cel•les i galeries, per presons i casernes, per les naus de les fàbriques convertides en indrets d’internament.

Mai ningú no va saber per quins motius va romandre tants d’anys en el Batallón de Trabajadores. Simple casualitat o mala sort?

Gir les fotografies i prov de llegir els noms dels soldats retrats al costat del pare. Llegesc: Maria Antònia, Guillem, Rafel, Joan Busquets, Dolors, Assumpta, José López, Antonio, el de Cartagena, Juan Sánchez, Paulino, el Molinero...

En l’adolescència havia sentit tantes vegades aquests noms! Em resten fragments d’històries, relats de mons que desaparegueren engolits per les aigües. La prova concreta que hi hagué un dia, esvanit en el temps, en què existien uns homes i dones plenes de vida, una humanitat apassionadament vital, rebel, que vivia al costat del pare i els oncles, una gernació amb l’alçada de les més altes muntanyes de la terra.


Sa Pobla (Albopàs) – Records dels anys 10 i 20 - Roma - (un petit tast de la novel·la El vicari d´Albopàs)

Turmeda | 19 Febrer, 2021 15:02 | facebook.com

Sa Pobla (Albopàs) – Records dels anys 10 i 20 - Roma - (un petit tast de la novel·la El vicari d´Albopàs)


Finalment, Miquel Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà m’han convençut de fer un viatge a Itàlia i Grècia. I possiblement podrem arribar fins a Palestina. M’emociona pensar que farem una llarga aturada a Roma. Hi ha en perspectiva una visita al Papa Lleó XIII.


Finalment, Miquel Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà m’han convençut de fer un viatge a Itàlia i Grècia. I possiblement podrem arribar fins a Palestina. M’emociona pensar que farem una llarga aturada a Roma. Hi ha en perspectiva una visita al Papa Lleó XIII.

M’ha costat molt prendre la decisió. Deixar per unes setmanes Albopàs, les feines inajornables a l’església, la redacció dels articles per a la revista Sa Marjal.

No em sabia decidir. I el que em deturava més: els anys! Ja no som aquell sacerdot jove que enviaren a Albopàs. Not el pas dels anys. Cada vegada em costa més fer les meves passejades. No fa gaire temps anava caminant fins a Talapi, Son Amer, qualsevol indret de l’Albufera! Passejar fins a l’oratori de Crestatx era com si travessàs el carrer. Anava i venia com un jovenet de quinze anys. Ara tot ha canviat. Sent el bategar del cor quan prov de repetir les excursions d’abans. Només fa dos anys, arribar fins a l’esglesieta de sant Miquel o acompanyar uns amics a visitar les coves de Campanet no em significava res. Avui la fatiga em venç. Quan he fet una hora de passeig m’he d’asseure a qualsevol indret, un munt de pedres, un vell tronc caigut. M’he de recolzar en el gaiato que fa temps que m’acompanya. Les cames no em responen. Sent els nervis protestant, indicant-me que no puc seguir més endavant.

Quina diferència amb l’època de la meva arribada al poble, quan m’hauria atrevit a competir amb els més joves de la vila a les curses de les festes de sant Jaume!

Què m’ha passat? No ho sé. El senyor Tomeu Amengual, l’apotecari, se’n riu de les meves preocupacions.

--Joan, els sacerdots viviu en una altra dimensió del temps! –explica, sense amagar la seva rialla sincera--. O no veus que vas cap a la seixantena d’anys? El cos humà és ben igual que un giny mecànic. L’esperit d’una persona pot romandre jove. Fins i tot a mesura que vas acumulant els anys pots arribar a sentir-te més eixerit que en el passat. Però la teva maquinària interna fa molt de temps que ha començat a rovellar-se. Els músculs, les articulacions, ja no responen com quan arribares al poble tot just ordenat. El cor comença a acusar el pas de les dècades que, no ho dubtis, et portaran inexorablement a la tomba en una data que ja està escrita als calendaris.

Reflexionava sobre les encertades paraules de l’apotecari. Tanmateix era inútil fer-hi més voltes. Tenia tota la raó del món. Aquest organisme imperfecte que és el nostre cos té un temps programat. Déu nostre Senyor així ho ha volgut i mai no sabrem quin serà el moment en què deixarà de funcionar el motor que ens impulsa a través de venes i nirvis.

Per això la por d’embarcar-me. Saber que, malgrat que vulgui seguir el ritme dels més joves de l’expedició, no ho podré fer. Hauré de demanar que em disculpin, que no puc córrer tant com ells. M’hauré d’aturar a descansar. Demanar aigua. Aconseguir que em deixi de pressionar el pit l’ofec que sentiré després d’una llarga caminada. Abans no sentia res. Podia anar fins Alcúdia caminant entre horts, sínies i molins sense que sentís aquesta sensació d’angoixa que ara em domina, m’atura en sec, em rendeix, m’enrampa les cames i em deixa exhaust a la vorera del camí.


Les recomanacions de Miquel Costa i Llobera no eren prou convincents. Sí, el cor batia pel desig de veure, palpar el Partenó, aprofundir en els misteris i secrets del bressol de la nostra civilització: Atenes. Palestina, sempre havien estat un somni d’ençà els anys de seminarista. Com no somniar a trepitjar Terra Santa? Quina felicitat podia haver-hi més gran que resar el rosari al Carmel, palpar amb les mans les runes del temple de Salomó, seguir, pam a pam, el Via Crucis, el camí que fa fer Nostre Senyor fin el Gòlgota?

Quantes vegades, a la llum del quinqué –la claror elèctrica sempre m’ha fet mal als ulls!--, tancat a altres hores de la nit en el meu despatx, obrint polsosos mapes antics, no he imaginat tot el que faria si un dia trepitjàs Jerusalem.

Morir sense veure Natzaret, no seria un crim? Un cristià pot deixar aquest món sense haver besat la terra sagrada que va ser el bressol dels Profetes? Sovint, en dir missa, en comentar les paraules de l’Evangeli, tenia davant meu les planures i valls, les muntanyes que agombolaren Jesús, trescant de jovenet enmig d’una sorprenent quietud i la veu de la Verge Maria i sant Josep cridant a dinar el Fill de Déu enviat per redimir l’home dels seus pecats.

Però sempre m’aturava l’excussa de les meves obligacions i, també, certa comoditat a què m’he acostumat amb els anys. Les caminades per Albopàs no m’han representat gaire dificultats fins aquests darrers mesos. Primavera i tardor són les èpoques que més estim per a sortir a trescar pels nostres camps. A primera hora del matí, acabada la missa de les sis, és un dels moments més ideals. Just quan surten els carros amb els pagesos per anar a marjal. El sol és benigne i clement. L’atmosfera encara no s’ha escalfat i la brisa matinenca m’ajuda a obrir els ulls a la bellesa de la resplendent natura. Bona hora de resar el rosari mentre saludes els primers pagesos que surten a feinejar als horts.

Els horabaixes també són ideals. Hem acabat totes les tasques religiosos. I, si no hi ha cap funeral, podem gaudir de les impressionants postes de sol que es divisen des de qualsevol racó del pla. Però una cosa ben diferent és embarcar-se, arriscar-se a patir els embats d’un temporal, marejar-te, passar dies presoner de les ones fins que arribis a port... I, com suportar les llargues caminades pels deserts de Palestina, l’arena penetrant per boca i oïdes? Quin tipus de vestit ha de portar un sacerdot per a fer front al vent huracanat del desert?

Per a mi tot eren problemes, inconvenients, a l’hora de decidir-me a fer el viatge somniat.

Ha estat el poeta de Formentor, l’amic i confident Miquel Costa i Llobera, qui m’ha empès a fer la passa definitiva i a abandonar pors i comoditats.


Els amics ens havien acomiadat al port de Barcelona. Hi eren Gaudí, que havia deixat el seu cau de la Sagrada Família per unes hores, Josep Carner, Picó, els jesuïtes i caputxins que havien fet costat a Miquel Costa i Llobera quan la presidència dels Jocs Florals... Les amistats duradores, quin gran cònsol per a l'esperit.

Tenguérem mala mar quasi fins arribar a les costes gregues. Maria Antònia Salvà es marejà i quasi no sortí de la cabina. Sortosament el meu mareig durà poc: els esquitxos de les onades, colpejant-me la cara, actuaven com a bàlsam miraculós.

Aquella nit era sol damunt coberta, m'havia abrigat bé i, amb el capità, un jove parisenc, excel·lent coneixedor de Victor Hugo i Verlaine, dos corruptors de la Humanitat!, havíem encetat conversa força interessant sobre la influència dels pensadors grecs en la nostra cultura, la història de les croades i l'autenticitat històrica dels dogmes catòlics referents al naixement de Jesús. Miquel Costa i Llobera, Maria Antònia Salvà i jo mateix escoltàvem en silenci, amb certa prevenció. Ens volia convèncer de certes contradiccions i parlava dels evangelis apòcrifs, de la història de l'Església abans i després del Concili de Trento. Però no el deixàrem avançar per aquests camins tan perillosos i plens de trampes.

Era a bord del vapor Ile de France i, una vegada damunt coberta, amb el vent que em colpejava el rostre, mantenint-me així viu i despert, provava de descobrir mons a través de la fondària de la nit. No sempre ets senyor de la mar i dels elements. Hi havia moments en què m'imaginava un croat de l'Edat Mitjana, avançant amb la flota cristiana cap a Terra Santa. Alliberar Jerusalem dels infidels! Els guerrers de Gaudí vigilant les teulades de Barcelona! Com es desperta la imaginació quan t'alliberes, malgrat que sigui per uns dies, de les quotidianes obligacions que, inexorablement, has de complir sense poder-hi fer res.

¿Tancar-me dins la cabina, llegir com si fos a la meva cambra, a Albopàs, sentint ploure, el percudir de les gotes damunt les teules? Quants d'anys de soledat, amb l'única companyia de llibres i rosaris! Ara volia sentir el batec de la Mediterrània; si era possible, arribar a una comunió perfecta amb la història i la mar.

Navegar fins a poder besar amb els meus llavis ressecs per la soledat d'anys, els indrets que conegueren les petjades de Crist, el Salvador, el Messies anunciat a l'Antic Testament. Fer-me part de Galilea, aturar-me a resar el rosari al Carmel, a Natzaret, avançar cap a Tabor, el Jordà... Davallar fins al port de Haifa, travessar Judea, recórrer cada carrer de Jerusalem, palpar amb les meves mans els indrets de la salvació, talment aquell que s'aferra a un ferro roent. ¿Què som nosaltres sinó el resultat final del sacrifici i els miracles esdevenguts en el Gòlgota, el Sant Sepulcre, Getsemaní, Betlem, la Vall de Josafat, Jericó, la Mar Morta...?

Trepitjar els polsosos camins de Palestina imaginant l'antic passat, les petjades de Crist damunt la terra, talment com a Pollentia, en les grades del teatret romà, pensava en les representacions de Plaute i Terenci. Quants noms de pobles, ciutats, tirans i apòstols enregistrats en la memòria des de la tendra infantesa! Herodes el Gran, al servei de Roma. Un governant impopular, més apropat a la cultura grega que no pas a les tradicions jueves que, de boca enfora, jurava protegir.

Felip Caimari, el company d'estudis del Seminari, influït per les doctrines dissolvents de procedència nihilista, afirmava que Jesús no era el profeta de la pau que l’Església ens ha fet creure. Ell s'estimava més pensar que era la darrera provatura jueva per a servar la seva cultura i tradicions, ni que fos mitjançant un canvi radical: fent extensiva la salvació, com diuen els evangelistes, no solament als circumcisos sinó, sobretot, als incircumcissos. El poble elegit no serà ara el jueu, ni els dirigents fariseus o saduceus.

Roma havia vençut la resistència jueva. De res no serviren les constants insurreccions, les derrotes de les legions. A cada nova victòria dels rebels, els romans enviaven més i més forces d'ocupació. L'any 70, després d'un setge llarg i complicat, Jerusalem caigué i el temple dels jueus va ser destruït. Massada, la darrera espira de la resistència contra l'ocupant, caigué poc després.

Caimari deia que les diverses sectes jueves havien estat totalment derrotades, i malgrat la posterior reorganització dels fariseus a Jàmmia, el cert era que el terreny era abonat per la propagació del missatge de Jesús.

--Desenganyat: Jesús, la doctrina dels evangelis, van ser el que realment aconseguí acabar amb la Bèstia, la nova Babilònia, l'opressora dels pobles.

Caimari em volia fer creure que Jesús no havia vengut al món a portar el missatge de la pau i la germanor, sinó de la destrucció de l'enemic. Caimari transformava la història segons els seus interessos i els de les forces ocultes que li donaven suport. Jo no volia transitar pels viaranys que em proposava.

Els records de Roma pesen amb inusitada força en la meva ment.

El vaixell on viatjàvem va fer una primera escala al port de Roma. Hi arribàrem de nit, fosca tancada. Polsosos, però alegres d’arribar a una de les parades principals del nostre viatge.

Aquella nit Roma era sota els nostres peus.

La ciutat d'on degueren sortir els soldats que l'any 123 abans de Crist arribaren a les platges del port de Pollença, Alcúdia, Campos o s'Arenal de Ciutat. Les hosts de Quint Cecili Metel arribant a la nostra terra amb les naus cobertes de pells tibants per a fer front a les allaus de pedres llançades pels foners.

Memòria dels foners en Livi, Diodor Sícul, Vegeci, Ovidi, Claudi, Estrabó. Aquest darrer va escriure: "Per aquesta mateixa fertilitat, quan eren atacats, encara que fossin pacífics, es diu tanmateix que eren els millors foners. Practicaven, segons diuen, aquest art altrament des del moment en què els fenicis ocuparen les illes. Conten que aquests foren també els primers a vestir els homes amb 'quitons’ d'amples bandes de porpra. Es llançaven als combats descenyits, amb un escut de pell de cabra a la mà i amb un petit venable endurit al foc i rarament guarnit d'una petita punta de ferro. Al voltant del cap, tres fones 'melancranis', una mena de jonc del qual s'entreteixien les cordes".

Roma, enyorada des dels dies de llegir Horaci i Ovidi sobre els esglaons gastats del teatret romà de Pollentia, a Alcúdia, en una de les meves primeres excursions en arribar a Albopàs.

¿Per quina de les divuit portes que tenia la murada d'Aureli, bastida en el segle III, penetrava la nit de l'arribada?

Via Cavour.

M'aferrava als meus pensaments. Imaginava que, envoltats per les ombres de la nit, havíem penetrat per la porta Pinciana i avançàvem cap al nostre destí final acompanyats per tots els fantasmes del passat.

Vet aquí, al costat, la solemne processó de Constantí el dia que decretà la llibertat per als cristians i els donà, entre altres propietats, una vella caserna de cavalleria on, a poc a poc, s'aixecaria la basílica de Sant Joan del Laterà. Per aquí entraren els exèrcits romans després de la conquesta de les Gàl·lies, molt abans que l'enveja es tenyís de sang i els millors amics de Cèsar acomplissin llur sinistre jurament sobre el cadàver del conqueridor. La mateixa porta per on entraren, dins gàbies, com feres o fermats de peus i mans amb cadenes, els cabdills de les nacions que s'oposaren a la puixança d'aquesta ciutat immortal.

Per aquí entraren també els bàrbars de Genseric i Totila, amb la destral a les mans i la ferotgia dels pagans, cremant les antigues biblioteques dels patricis, enderrocant les basíliques aixecades als ídols del passat amb la mateixa fúria que calaven foc a les noves esglésies cristianes.

Els bàrbars de totes les èpoques! Com els mercenaris de l'emperador Carles V, asseguts, borratxos i sense respectar cap autoritat, fent ballar meuques nues als altars de les esglésies romanes. I aquest era l’emperador que havia de salvar la cristiandat de l'heretgia luterana?

Recordava la carta de sant Pau als romans. Les mateixes disputes entre els seguidors de l'Evangeli, els cismes dins el cor dels homes i les dones: els uns, fills d'Israel, sense arribar a copsar que el Messies ja havia vengut a predicar la Bona Nova; els altres, els nous creients procedents del paganisme, com si s'avergonyissin de compartir una mateixa religió.

Una Roma cristiana aixecada damunt les ruïnes d'un passat que mai més no tornaria.

La muralla d'Aureli era una de les obres més impressionants de l'antiguitat. Amb una alçada que pareixia arribar al cel, a cada cent peus romans s'hi trobava una torre més poderosa que els més grans dels nostres castells. Les divuit portes que tenia en el passat eren obertes a les nombroses vies empedrades que arribaven fins a la Mar Negra, els deserts de Palestina i Síria, per l'est, i fins als frondosos boscos de la Germània, pel nord. Altres travessaven els camins dels Alps i els Pirineus, pels mateixos indrets per on havien vengut els exèrcits d'Hanníbal amb llurs màquines de guerra i elefants, en vana provatura de conquerir Roma. Un imperi que s'estenia per terra i mar, amb les poderoses naus de la flota imperial emproant qualsevol esquadra enemiga que volgués presentar batalla.

Guerres a Sicília per a expulsar els grecs. Guerres contínues amb els cartaginesos per a controlar el nord d'Àfrica, els països dels ibers i altres tribus no sotmeses encara al Senat o l'emperador de torn. No serviren de res les victòries ocasionals d'Hanníbal a les batalles de Trèbia, Trassimèn i Cannes. La por d'atacar Roma desféu les esperances dels cartaginesos. Gneu Escipió, en derrotar l’armada púnica, trencà tot el sistema de comunicacions de Cartago que, finalment, desapareix de la història enmig dels foguerons dels incendis. Ni l'herba hi pot créixer, ara que els legionaris han sembrat de sal els solars en runes dels comerciants i artesans de la ciutat oblidada. Com els habitants de Sagunt i Numància, perint entre flames, com Jerusalem en l'any 70 dJC. Espectacle dantesc idèntic allà on arriben els centurions romans. El temple de Jerusalem com un fogueró gegantí alimentat pels centenars i centenars de cilindres de la Torà duits de tots els indrets de Judea.

Qui sap si aquí comença el mal que acabarà enfonsant el Forum Romanum Magnum. La Diàspora, l'exili del poble jueu, la dispersió per tots els indrets del món d'un poble que cova la idea d'un déu únic i poderós, el Déu de l'Antic Testament que, reencarnat en un home, ha de salvar la humanitat de la misèria i del pecat.

M'ho demanava enfebrat per l'emoció: com havia pogut finir una civilització en aparença indestructible? Quin corc, procedent dels estables i catacumbes on moraven els esclaus, aconseguí vèncer des de dins els exèrcits dels emperadors romans, fer caure tots els falsos déus dels temples i, en el mateix indret on els sacerdots pagans obrien el ventre dels coloms per a llegir el futur dels homes, enlairar la creu del pobre fill del fuster de Betlem?

Ho volia descobrir amb els propis ulls. Volia esbrinar d'on sorgia aquella força incommensurable, tan ferma, tan poderosa com les ones que colpegen els penya-segats de Formentor.

Roma sota els meus peus.


Xirinacs i les traïdes de l´esquerra borbònica

Turmeda | 18 Febrer, 2021 12:43 | facebook.com

L´exemple de lluita constant de Lluís M. Xirinacs, el suport que va donar a alguns dels meus llibres, m´encoratjà a continuar publicant alguns records i anàlisis d´aquell període convuls. I per això mateix, después dels atacs rebentistes del neoestalinisme illenc contra el llibre de memòries L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), vaig publicar Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000), No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001), Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003) i Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006). (Miquel López Crespí)


Vet aquí el nus de les traïdes de la transició: aconseguir, mitjançant la consolidació dels models de participació electoral sota el control de la banca i els grans mitjans de comunicació, acabar amb les mobilitzacions revolucionàries de la societat civil, el protagonisme de les plataformes de lluita, dels partits antisistema, del moviment independentista. (Miquel López Crespí)

Memòria històrica de la transició (la restauració monàrquica): Carles Castellanos, Josep Fontana, Lluís M. Xirinacs, Miquel López Crespí, Josep Guia, Antonieta Jarne, Manel Lladonosa, Martí Marín, Bernat Muniesa, Fermí Rubiralta, Ramon Usall i Carles Sastre....



Joan Teran, Miquel López Crespí i Lluís Maria Xirinacs el dia de la presentació de No era això: memòria política de la transició

Els primers llibres crítics damunt el procés de la restauració monàrquica, la mal anomenada “transició”, que era, en definitiva, la consagració de la victòria franquista del trenta-nou, però aquesta vegada sota la coartada de la legalitat constitucional --reafermanent de la unitat de l´estat espanyol, la monarquia, el capitalisme-- eren silenciats o demonitzats com aquell llibre de memòries meu, L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1979). La lúcida visió de Gregorio Morán, l´anàlisi de les renúncies de mitjans dels anys setanta descrites en El precio de la transición (Editorial Planeta, Barcelona, 1991), restà oculta i silenciada al gran públic. Els llibres d´estricta militància revolucionària, els estudis fets per dirigents trotsquistes com l´amic i company Van den Eynde, l´”Anibal Ramos” de la clandestinitat, dirigent del PORE (Partido Obrero Revolucionario de España) o de la mateixa Elena Ódena, la dirigent del PCE-ml, només eren a l´abast de reduïts cercles de militants i simpatitzants de les organitzacions d´esquerra que no havien pactat amb el franquisme reciclat. L´històric dirigent del MDT Carles Castellanos només va poder veure editat Reviure els dies. Records d´un temps silenciat (Pagès Editors) l´any 2003.



Toni Infante, Miquel López Crespí, Carles Castellanos, Josep de Calasanç Serra: per la Independència de Catalunya.

A finals dels anys setanta i durant tota la dècada dels vuitanta, cap editorial oficial no volia publicar ni saber res de la memòria de l´esquerra conseqüent. Un espès mur de silenci havia caigut damunt la rica experiència de les avantguardes comunistes i nacionalistes que no eren d´obediència carrillista o socialdemòcrata. L´independentisme era silenciat i marginalitzat, no solament per PCE, PSOE i AP-PP. A Catalunya Principat era CiU, els intel·lectuals servils que cobraven de la dreta, els encarregats de lloar les “possibilitats nacionalistes” de la col·laboració, primer amb Suárez, després amb els socialistes espanyols i més tard amb els governs del PP. A tots interessava esborrar la memòria col·lectiva del nostre poble, les experiències més avançades, tant les fetes en temps de la guerra i de la postguerra com les dels anys seixanta i setanta. La memòria històrica de les lluites de la transició a favor de la República, el socialisme i els drets dels pobles a l´autodeterminació descrites en els llibres d´”Anibal Ramos” El proletariado contra la ‘Unión Sagrada: Anticarrillo (Editorial Crítica Comunista, Madrid, 1980), Ensayo general (1974-1984) (Ediciones La Aurora, Barcelona, 1984) o els d´Elena Ódena Escritos sobre la transición (Ediciones Vanguardia Obrera, Madrid, 1986) no existien per al gran públic. Aquells que hi havien participat en servaven la memòria. Però cap d´aquelles experiències era analitzada des d´una perspectiva de ruptura amb la reforma del franquisme.



Coberta del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), llibre de memòries antifeixista que va ser perseguit i criminalitzat pels sectors més dogmàtics i sectaris propers al carrillisme illenc (PCE). A Mallorca, sectaris i dogmàtics com Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida escrivien pamflets plens de calúmnies, mentides i tergiversacions contra els militants de l´esquerra revolucionària de les Illes i contra el llibre de memòries antifeixista L´Antifranquisme a Mallorca (1950-70).

Un dels primers llibres que tengué un cert impacte editorial i començà a arribar a sectors cada vegada més amplis de l´avantguarda nacionalista i d´esquerres dels Països Catalans va ser el primer volum de La traïció dels líders (Llibres del Segle, Girona, 1993) del gran patriota i amic Lluís M. Xirinacs. Com explicava en el seu moment Llibres del Segle: “el llibre [La traïció dels líders] és concebut com una ajuda a la recuperació de la memòria col·lectiva i té dues parts, la primera de les quals forma el volum que teniu a les mans i transcorre entre 1971 i les grans manifestacions per l´amnistia de febrer del 1976”. I afegia: “Descriu d´un mode inèdit les lluites clandestines d´aquells anys. Se´n promet una segona part, La collita perduda, on es posa a la llum l´autoperpetuació d´una classe política girada d´esquena a la veritable participació de la societat en la cosa pública”.

L´exemple de lluita constant de Lluís M. Xirinacs, el suport que va donar a alguns dels meus llibres, m´encoratjà a continuar publicant alguns records i anàlisis d´aquell període convuls. I per això mateix, después dels atacs rebentistes del neoestalinisme illenc contra el llibre de memòries L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), vaig publicar Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000), No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001), Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003) i Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006).



Coberta del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició.(Edicions El Jonc).

Fonts valuoses sobre les primeres dècades de l’independentisme revolucionari català (i, en algun cas, sobre les dècades següents) són, entre d’altres: Orígens i desenvolupament del PSAN, 1969-1974, de Fermí Rubiralta (Barcelona, La Magrana, 1988); Per l’alliberament nacional i de classe (escrits de clandestinitat), de Josep Ferrer (Barcelona, Avançada, 1978); La lluita armada als Països Catalans: història del FAC, de Jordi Vera (Sant Boi de Llobregat, Edicions Lluita, 1985); De la Reforma a l’Estatut, de Josep Huguet (Barcelona, Avançada, 1979); “L’esquerra nacionalista, avui”, monogràfic de la revista Quaderns d’alliberament, núm. 7 (febrer 1982); L’independentisme català (1979-1994), de David Bassa, Carles Benítez, Carles Castellanos i Raimon Soler (Barcelona, Llibres de l’Índex, 1995); Terra Lliure: 1979-1985, de Jaume Fernández i Calvet (Barcelona, El Llamp, 1986); Parla Terra Lliure: els documents de l’organització armada catalana, a cura de Carles Sastre (Lleida, El Jonc, 1999, amb segona edició el 2000); les sengles revistes Lluita del PSAN i del PSAN-P/IPC; les revistes La Falç, d’ECT, i La Nova Falç, de l’OSAN/IPC... No oblidem, tampoc, la rica deu d’informació que és Origen de la bandera independentista, del malaguanyat Joan Crexell (Barcelona, El Llamp, 1984). Materials, tots ells, de consulta imprescindible per a poder analitzar, amb coneixement de causa, la trista història de les renúncies i claudicacions de l´època de la restauració borbònica.

Vet aquí el nus de les traïdes de la transició: aconseguir, mitjançant la consolidació dels models de participació electoral sota el control de la banca i els grans mitjans de comunicació, acabar amb les mobilitzacions revolucionàries de la societat civil, el protagonisme de les plataformes de lluita, dels partits antisistema, del moviment independentista. I no solament es tractava de liquidar la memòria col·lectiva o de destruir grups, partits, sindicats, associacions no domesticades, sinó, i això era molt important, enterrar sota tones de ciment armat experiències culturals del tipus de la Nova Cançó, l´experiència i continguts del Congrés de Cultura Catalana dels anys 76-77 i munió d´activitats rupturistes semblants. I és contra aquesta manipulació que han exercit i exerceixen encara els corifeus de la mistificació que Edicions El Jonc ha publicat De l´esperança al desencís. La transició als Països Catalans, un recull de les aportacions fetes a la Universitat de Lleida per Josep Fontana, Miquel López Crespí, Josep Guia, Antonieta Jarne, Manel Lladonosa, Martí Marín, Bernat Muniesa, Fermí Rubiralta, Ramon Usall i Carles Sastre.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR) i la transició. Llorenç Buades (Web Ixent)

Sa Pobla i la guerra civil en la literatura catalana contemporània

Turmeda | 17 Febrer, 2021 15:44 | facebook.com

TEMPS DE MATERA (LLEONARD MUNTANER EDITOR), UNA NOVEL·LA DE MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ


Aquella maltempsada d’odis és la que esbuca sense pietat el món dels protagonistes, una família xueta i esquerrana en un poble de Mallorca. “Què fer davant la inesperada tempesta? Com barrar a la inundació que s’emportava a la mar els dies antics, els anys més feliços de la nostra existència?”. La cultura i la solidaritat s’esvaeixen en una maror plena d’odis atàvics. De cop i volta, de les fondàries de l’ànima en surten els pitjors diables. Emergeixen odis socials, enveges, enemistat de classe, segregació cruel d’unes persones innocents, revenges malaltisses o simplement pura maldat, la pitjor dolenteria. Per això la matera en aquells temps anava a lloure i voltava l’illa de cap a cap com la fam de l’any dotze. (Mateu Morro)


Per Mateu Morro, historiador i escriptor



Miquel López Crespí ha tractat una multitud de temes del nostre passat col·lectiu en la seva poesia, el seu teatre i la seva prosa. El món de la Guerra Civil i de la repressió franquista l’ha explorat en profunditat i en nombroses ocasions. En la novel·la “Caterina Tarongí” se centrà en una triple dimensió de la repressió: repressió de gènere i humiliació en tant que dones; repressió col·lectiva i segregació social dels xuetes de Mallorca i repressió directa de l’oposició cultural, social i política. Temàtica que ara recupera, amb nous matisos, en “Temps de matera”, que esdevé un magnífic exemple de literatura de combat al servei de la recuperació de la nostra memòria històrica.

Llegir aquest llibre, com ja ens passà amb “Caterina Tarongí”, ens du a evocar dies ombrívols, de por i de misèria. Certament, aquell juliol de 1936 una nova època començava. El padrí estava amagat darrera el llenyer de la soll, un amagatall senzill, però efectiu, que els falangistes mai no pogueren descobrir. Però el més sorprenent de tot no era el padrí, amagat dins ca seva sense que la padrina ho sabés. El que realment sorprenia als al·lotells que aleshores jugaven pels carrers polsegosos del poble, i que amb el temps tornarien grans, es casarien i, com els seus ancestres, farien cada matí el camí de la marjal, era el posat encarcarat d’en Martí Cerol, un malànima que amb la pistola en la mà i dues copes de conyac comandava aquell estol de matons. Val a dir que no era menys sorprenent veure aquells joves, que setmanes abans semblaven normals al·lots de poble, ara arrossegar aquells fusellots pels carrers o amagar-se damunt un morer de fullam espès, a l’aguait de persones humanes.

N’hi havia que feien por just de veure’ls, pobres dimonions de taverna amarats de cassalla, amb els ulls sangonosos que els espirejaven dolenteria. La dolenteria del miserable, del cussot de brega que l’amo afua mentre ell roman lluny del carnatge. Però n’hi havia d’altres, que també sorprenien força, i anys després també se’n parlaria a la vora del foc de les foganyes de les cases, en els llargs i tristos anys quaranta i cinquanta. Hi havia també aquell al·lot que feia de mecànic i arreglava amb cura el Citroën del metge republicà, integrant de la comissió gestora del Front Popular, que un mal dia trobaren mort, amb el cap esclatat a xapetades, ran d’uns batzers de la vorera del camí. Contaven que aquell mateix al·lot, el mecànic amatent del poble, havia fet part de l’escamot executor. També es recordava aquell altre jove seminarista, actiu membre dels joves d’Acció Catòlica, un bonàs, que cada horabaixa s’amagava, el fusell engaltat, dins unes figueres de moro prop de la casa de dos jornalers, pare i fill, que s’havien amagat per la muntanya. El seu pecat era ser d’esquerres i haver xerrat massa en el cafè del poble. Conten com la dona d’aquell jornaler sortia a la porta i a grans crits, enfollida, blasmava els falangistes. Un dia, però, els dos homes, de manera imprudent, tornaren a ca seva, deixant els llunyans amagatalls del bosc, volien descansar un poc i els tragueren del llit sense donar-los temps a vestir-se, amb roba blanca, per dur-los a matar sota un ullastre, al costat d’una carretera solitària, on un pastor va veure la feta. Eren temps de matera.

I la matera es congriava voltada de pors i complicitats. Uns sentiments que Miquel López Crespí copsa a la perfecció per descriure aquells moments llòbrecs que ho empastissaren tot de sang innocent i bastiren un món de mentides. Un món que s’havia d’autoreproduir durant decennis, castigant generacions senceres amb la seva misèria moral. L’ambient que ens mostra “Temps de matera” ens permet apropar-nos a la constel·lació del mal. Perquè aleshores hi havia els matons, però també hi havia els que gaudien del mal dels altres. Hi havia els que manaven els matons, els amos de mans fines, i hi havia els que els aplaudien a mans plenes. És clar que molts dels que s’ho miraven, i fins i tot feien mamballetes, estaven aterrits per dins i tenien por de bon de veres, la por d’un ca apallissat, d’un ca humiliat una i altra vegada pels amos. Una por ancestral de poble derrotat.

Aquella maltempsada d’odis és la que esbuca sense pietat el món dels protagonistes, una família xueta i esquerrana en un poble de Mallorca. “Què fer davant la inesperada tempesta? Com barrar a la inundació que s’emportava a la mar els dies antics, els anys més feliços de la nostra existència?”. La cultura i la solidaritat s’esvaeixen en una maror plena d’odis atàvics. De cop i volta, de les fondàries de l’ànima en surten els pitjors diables. Emergeixen odis socials, enveges, enemistat de classe, segregació cruel d’unes persones innocents, revenges malaltisses o simplement pura maldat, la pitjor dolenteria. Per això la matera en aquells temps anava a lloure i voltava l’illa de cap a cap com la fam de l’any dotze.

“Jo no cercava maldat en els ulls de la gent” diu la protagonista del magnífic llibre de Miquel López Crespí. Però no feia falta fitar els ulls dels botxins, perquè malgrat les aparences encalmades, “el mal covava per dins”. Sols hi havia d’haver un moment favorable per a què vessunyàs, I això s’esdevingué amb l’aixecament franquista del juliol de 1936. Llavors el mal s’emprengué de gents impensades, de bones gents benpensants com diria Bernanos, fent perdre per sempre la tranquil·litat que dóna la santa ignorància de la pagesia com diu Miquel López. Era el mal que manifestaven tant els amos, com els botxins i els espectadors còmplices de la malifeta.

“El padrí Rafel m’ho advertí de ben joveneta: “Mai no t’apropis als que gaudeixen amb els sofriments dels altres. Són perillosos. Res de bo no pot sortir-ne dels que viuen somniant amb la sang”. Miquel López Crespí, a “Temps de matera” s’atura a fer una introspecció sobre els ressorts interiors que duen al mal sense límits, fins i tot a les bones gents de missa diària. És clar que darrera l’actuació sense pietat dels matons dels escamots falangistes hi ha sempre la reflexió freda dels que han organitzat la cacera, dels que la justifiquen en el pla de les idees, dels que decideixen quan cal matar, qui viurà i qui morirà. I aquests no es mouen tant per l’odi irracional, com pel càlcul polític que els du a promoure els assassinats més terribles amb la intenció de castigar, aterrorir o tan sols de fer a saber a tothom qui mana de bon de veres. Són les diverses baules de la cadena del mal les que podem copsar en aquest llibre il·luminador dels ressorts psicològics i socials del feixisme.

La novel·la posa al descobert de manera precisa la hipocresia que tanmateix no pot encobrir la intenció de fer mal, la voluntat “de destruir l’esperit de resistència dels detinguts”, mentre se’ls du fermats “cap a l’Ajuntament amb la intenció que patissin sota les escopinades i els crits de la gentada que gaudia contemplant el lamentable espectacle”. L’ambient sòrdid que es descriu no és gaire diferent del que s’ha viscut, i adesiara es viu, a molts d’altres països. Arreu del món hem vist les mateixes actituds en les situacions en què el gregarisme acrític, el fanatisme o l’afany de preservar situacions de domini social o polític, combinat amb dosis ingents de por i d’odi, han estat l’eix dominant. En aquests moments la solidaritat de les víctimes contrasta amb la complicitat dels botxins. Es pot conèixer en poc temps la grandesa i la mesquinesa, i ens podem interrogar amb motiu sobre els racons més foscos de la natura humana. “Era possible que la misèria de les persones arribàs al grau de només gaudir de la felicitat contemplant la desgràcia dels altres?”. És la pregunta que ens resta dempeus després de llegir l’incisiu i apassionant relat de “Temps de cacera”. Una pregunta de la qual ara ja en sabem prou bé la resposta.


Mateu Morro Marcé


Sa Pobla i la poesia catalana contemporània

Turmeda | 16 Febrer, 2021 22:37 | facebook.com

Sens dubte hem estat testimonis d'una massa llarga postergació de la paraula viva de Joan Maragall per part de la paraula noucentista, tan emmidonada i aticista. Sense oblidar que tampoc el pensament del poeta ha semblat massa políticament correcte. És a dir, d'una banda hi hauria hagut una dificultat lingüística per prendre degudament en consideració la seva obra, però, d'una altra també hi hauria hagut una dificultat diguem-ne ideològica. Perquè gosarem afirmar que tenir idees pròpies no ha afavorit cap lletraferit en l'espai d'expressió catalana. (Bartomeu Fiol)


Per una lectura actual de Maragall


Bartomeu Fiol | 21/12/2010 |


Sens dubte hem estat testimonis d'una massa llarga postergació de la paraula viva de Joan Maragall per part de la paraula noucentista, tan emmidonada i aticista. Sense oblidar que tampoc el pensament del poeta ha semblat massa políticament correcte. És a dir, d'una banda hi hauria hagut una dificultat lingüística per prendre degudament en consideració la seva obra, però, d'una altra també hi hauria hagut una dificultat diguem-ne ideològica. Perquè gosarem afirmar que tenir idees pròpies no ha afavorit cap lletraferit en l'espai d'expressió catalana. Com tampoc el fet que l'autor d'Oda nova a Barcelona pogués considerar que la poesia era "una arma de coneixement". Aquesta darrera expressió és de D. Sam Abrams, l'autor del llibre de rabiosa actualitat -s'entén, per a la gent lletraferida- del qual volem donar notícia.

Aquesta postergació del valor de la paraula viva de Maragall ha estat seriosament denunciada per l'estudi Llegir Maragall, ara, de l'esmentat poeta, traductor, crític i assagista tan eficaçment arrelat i establert entre nosaltres des de fa quaranta anys. Es tracta d'un consistent treball que ocupa un volum de 478 pàgines, el qual acaba de publicar Proa, avalat pel premi Carles Rahola d'assaig d'enguany, per un jurat format per Ignasi Aragay, Glòria Granell, Josep Lluch, Jordi Nadal i Mariàngela Vilallonga.

Sam Abrams vol deixar ben clar que l'accés normal als poemes de Maragall, tant per qüestions de mètode com per qüestions extraliteràries, no ha estat gens fàcil. "Dels factors metodològics, cal assenyalar els excessos historicistes a l'hora de llegir els poemes, com si la comprensió de l'obra lírica del poeta depengués gairebé exclusivament de la reconstrucció minuciosa de l'entorn cultural, social i polític de la seva època". Sam Abrams ens precisa: "Aquest llibre es proposa suggerir-ne una lectura actualitzada, alliberada de la càrrega d'historicisme que ens ha allunyat del sentit contemporani i nostre dels magnífics poemes de l'autor". I també: "Dels factors extraliteraris destacaria la distorsió de la personalitat humana i pública del poeta al llarg dels anys, sobretot des de la seva mort". "Per exemple es diu que era un home més aviat intuïtiu, poc aplicat i diligent, decididament burgès, conservador i catòlic, sobretot a partir d'un cert moment de la seva trajectòria vital, que coincidiria amb l'inici del segle XX".

Però la realitat és que la personalitat de Maragall no tenia res de monolítica, que abominava de molts d'aspectes de la burgesia en la qual va trobar-se integrat, que no podia concebre una realitat espiritual que no estigués entranyablement integrada en la realitat material, ni decidir-se per la natura tot abandonant la ciutat, o per la soledat en contra de la col·lectivitat per molt que rebutgés la grolleria, Com apunta l'autor: "Sabia que la vida consisteix en l'alternança entre devastació i creació. El nostre poeta sabia el preu real de les coses". Llegir Maragall, ara, que no pretén substituir la lectura directa de la seva poesia, és un comentari a l'estil anglosaxó, de tota la seva obra poema per poema. Per l'amplitud extraordinària de les seves implicacions, em permetré destacar, a tall d'exemple, els apartats dedicats a "Enviant flors", "Donant les joies", els extraordinaris "Paternal" i "La vaca cega", de Poesies (1985) i "Oda nova a Barcelona", de Seqüències (1911), una gran anàlisi d'aquest celebèrrim poema antiverdaguerià.

Diari de Balears (dBalears)


La paraula viva: trenta anys de poesia: Antologia (1972-2002)


Per Miquel López Crespí, escriptor


Fa uns anys (devia ser pel 2000), vaig començar a enllestir una petita antologia de la meva poesia. Vaig pensar que era una bona oportunitat per anar revisant els poemaris que havia escrit i publicat en aquests darrers trenta anys. Hi havia una limitació: l'editorial em digué que l'antologia no podia anar més enllà d'uns cent poemes. Per tant, era evident, el llibre no podia incloure tots els matisos que m'hauria agradat incloure-hi. Cal dir que cap a finals de l'any 2000 em vaig engrescar de tot cor en aquesta aventura que a poc a poc em semblà emocionant. Talment fer un llarg viatge a la recerca d'una civilització perduda! Trobar novament els poemes, els sentiments que et bategaren fa trenta anys o més! Tot plegat, pura arqueologia sentimental, però també una possibilitat de concretar alguns dels aspectes que m'han impulsat a escriure poesia, a viure la literatura en el sentit més estimat dels modernistes, en la línia marcada per Maragall quan demanava una escriptura de la "paraula viva" lluny de la falsa retòrica dels exquisits.

En aquesta recerca del que hi pogués haver de "paraula viva" en els meus poemaris, els he repassat tots. Vaig començar pels publicats: Foc i fum (Oikos Tau, Barcelona, 1983); Tatuatges (Ajuntament de Vila Real, Castelló, 1987); Les Plèiades (Premi "Grandalla" del Principat d'Andorra, Andorra, 1991); El cicle dels insectes (Editorial Moll, collecció Balenguera número 58, Ciutat de Mallorca, 1992); Els poemes de l'horabaixa (Principat d'Andorra, 1994); Punt final (Editorial Moll, collecció Balenguera número 72, Ciutat de Mallorca, 1995); Planisferi de mars i distàncies (Premi Homenatge Joan Salvat Papasseit, Columna Edicions, 1996); L'obscura ànsia del cor (Premi de poesia de les Festes Nacionals de Cultura Pompeu Fabra, Ciutat de Perpinyà 1988, Universitat de les Illes Balears, collecció "Poesia de Paper", 1996); Llibre de Pregàries (Premi "Grandalla" de poesia del Principat d'Andorra 1999, Andorra, 2000); Revolta (Editorial Moll, collecció Balenguera número 88, Ciutat de Mallorca 2000); Record de Praga (Capaltard, Ciutat de Mallorca, 2000); Un violí en el crepuscle (Viena Edicions, Barcelona, 2000); Rituals (Res Publica Edicions, Eivissa, 2001); Perifèries (Editorial Agua Clara, Alacant, 2001); Temps Moderns (homenatge al cinema) (Premi de Poesia "Miquel Martí i Pol 2001" de la Universitat Autònoma de Barcelona, Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona, Barcelona, 2003); Cercle clos (Premi de Literatura de l'Ateneu de Maó, Institut Menorquí d'Estudis, collecció Xibau de poesia, 2003).

També he emprat alguns poemes de llibres encara inèdits: Els naufragis lents (Premi de poesia "Salvador Estrem i Fa", Tarragona 1997); Calendaris de sal (Finalista del Premi de Literatura de l'Ateneu de Maó 2001); Les banderes de l'ocàs; Gavines en el blau i Les bicicletes pintades de blau...

Una vegada feta aquesta primera triadella (que, amb poques variants, va ser la definitiva), vaig copsar de seguida que, en aquests trenta-tants d'anys de conreu de la poesia sempre he navegat dins una línia de clara tendència antinoucentista, molt allunyada de l'herència de l'Escola Mallorquina i seguint sempre el mestratge (entre els poetes catalans) de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat Papasseit, Gabriel Alomar, Pere Quart i aquell descobriment que significà El dolor de cada dia, el famós llibre de Jaume Vidal Alcover que tant enfurisma poetes com Miquel Gayà o Guillem Colom. Naturalment, aquest és tan sols un llistat mínim, escadusser i provisional, escrit només per a suggerir el sentit de les influències culturals dels qui érem joves a finals dels anys seixanta i principis del setanta.

Pel que fa a la influència d'altres literatures, podríem incloure, entre els de llengua poesia espanyola, Federico García Lorca, Miguel Hernández, César Vallejo, Pablo Neruda, Pedro Salinas, José Hierro, Gabriel Celaya, Blas de Otero... la llista podria allargar-se fins a l'infinit. Com també de la poesia russa i soviètica (Iessenin, Maiakovski...); alemanya (Enrich Arendt, Bertolt Brecht, Paul Celan, Volker Braun, Hans Magnus Enzensberg, Marie Luise Kaschnitz); de la britànica i estato-unidenca contemporànies (Lawrence Durrell, T.S. Eliot, Robert Graves, James Joyce, Karl Shapiro, Dylan Thomas, John Updike...)... També hauríem de tenir en compte els poetes moderns de Gàlicia, Portugal i el Brasil. Com no recordar ara mateix Fernando Pessoa o el gallec Álvaro Cunqueiro? I el vent renovador de poetes brasilers com Carlos Drummond de Andrade i Haroldo de Campos... De Galicia ens arribaven les veus de Celso Emilio Ferreiro, Manoel Maria, Xosé Luís Méndez Ferrín...

Però fer el recompte complet de tots els nostres poetes catalans, espanyols, americans, xinesos, soviètics, etc., que serviren per anar consolidant la nostra dèria literària seria impossible en el curt espai que tenim per a parlar d'aquesta antologia que s'acaba de publicar en la collecció "El Turó": Antologia (1972-2002). Ací només es tracta de deixar constància del tarannà que, cap a mitjans dels anys seixanta, quan començ el conreu de la poesia, em fa anar per uns camins i no per uns altres. És, però, una experiència collectiva. A començaments dels anys seixanta molts joves ja estam immersos en la lluita política antifeixista, en organitzacions de caràcter marxista i revolucionari. Per a nosaltres la manca de llibertat del poble català, la destrucció de la nostra cultura en mans del feixisme, no és quelcom allunyat, eteri, vaporós que es pugui combatre des de la saleta d'un menjador senyorial escoltant l'obra de Maria Antònia Salvà (que per cert, havia fet poemes lloant el general Franco). Les històries contades pel pare i els oncles (que havien lluitat a favor de la República), la feina de corresponsal de Ràdio Espanya Independent, les vagues d'Astúries dels anys seixanta-dos i seixanta-tres, amb les tortures de la Brigada Social contra miners i alguna esposa embarassada dels treballadors (que va ser brutalment colpejada per la policia), l'afusellament de Julián Grimau... tot plegat eren fets que, com a joves d'esquerres, ens feia veure que la llibertat de Catalunya i la reconstrucció de la nostra cultura no vendria mai donada pel simple conreu dels poemes d'ametlers en flors a què es lliuraven molts cappares de l'anomenada Escola Mallorquina. Cap a mitjans dels anys seixanta pensam que el combat per la llibertat i en defensa de la cultura catalana requereixen de l'organització militant i combativa de tots els antifeixistes en partits clandestins, en organitzacions de lluita cultural i política que, amb el seu esforç i el dels pobles silenciats per l'estat opressor, puguin veritablement conquerir la llibertat, l'autodeterminació de Catalunya i, de ser possible, la instauració de la República i el socialisme a la nostra terra.

Aquests són els fonaments de clar compromís polític i cultural que ens alleten als nostres divuit i dinou anys quan, a poc a poc, començam a escriure les nostres primeres ratlles. Bona part del que va ser la meva generació -el grup més combatiu, el més idealista- queda ressenyat en els llibres L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (Lleonard Muntaner, Editor); Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984) i No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc).

Cal estudiar a fons Els escriptors i la guerra civil a les Illes Balears de Josep Massot i Muntaner i, especialment el capítol "Intellectuals mallorquins contra la dictadura franquista" (pàgs. 203-246) per a copsar, mitjançant els epígrafs "L'ensorrada de la cultura autòctona", "L'anticatalanisme militant" (sobretot dels germans Miquel i Llorenç Villalonga). "Intellectuals afusellats", "Depurats i empresonats", "Els exiliats"...

Tota la fonda i terrorífica persecució feixista contra el catalanisme i l'esquerra (especialment atiada pels falangistes i pels germans Villalonga", porta, en paraules de Josep Massot i Muntaner, a una situació crítica per a la nostra cultura: "En resum, podem concloure que la situació dels intellectuals mallorquins durant el franquisme fou ben poc brillant. Perseguits i amenaçats de múltiples maneres a partir de juliol de 1936, veieren ensorrar-se tot el món ideal que havien anat construint i que s'havia traduït en manifestacions no gens menyspreables. Els més conservadors, esporuguits per la marxa de les coses i impressionats per la persecució religiosa i la repressió contra les dretes a la zona republicana, s'adheriren al general Franco -com a mal menor i sense gaire entusiasme-. Els més significats per la seva militància esquerrana foren víctimes, al seu torn, de la repressió franquista -d'una duresa i d'una brutalitat indescriptibles-i, en tant que pogueren, optaren per la fugida i per l'exili".

Als vint anys, ja ho he dit, som plenament conscients de tota aquesta història dolorosa. És llavors que llegim àvidament Lorca, Vallejo, Neruda, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Gabriel Celaya, Gabriel Alomar, Vladimir Maiakovski, Bertolt Brecht... I Espriu que comença a editar-se força! De bon començament, ja en aquells anys, ens deixaven ben freds les primeres lectures de Costa i Llobera (potser exceptuaríem Lo pi de Formentor) i de Maria Antònia Salvà. Ambdós eren poetes molt allunyats de la nostra lluita en defensa de Catalunya i de la llibertat.

L'ambient de repressió política i cultural franquista (i d'una mínima resistència cultural mitjançant les trobades poètiques a cases particulars, especialment a casa dels oncles de l'historiador Josep Massot i Muntaner: Marià i Mercè Massot) és descrit pel mateix Massot en molts dels llibres publicats aquests darrers anys i sobretot en Els escriptors i la guerra civil a les Illes Balears (Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, 1990).

Per edat i per origen de classe nosaltres no várem participar mai en les tertúlies literàries que es feien a Ciutat en els quaranta i cinquanta. Però, amb posterioritat, quan aprofundirem en l'obra d'alguns dels participants en aquelles lectures, ens adonàvem que no podíem combregar mai amb aquella forma pansida d'entendre la vida i la literatura. En el llibre de Margalida Pons Poesia Insular de postguerra: quatre veus dels anys cinquanta podem trobar alguns fragments del dietari particular de l'escriptor Jaume Vidal Alcover que ens pot donar una idea aproximada de com era el món cultural d'aquelles senyores de possessió i canonges adscrits a l'herència de l'Escola Mallorquina. En la pàgina 46 d'aquest llibre, Margalida Pons reprodueix aquest fragment de Jaume Vidal Alcover: "'Violetes'. El nom ho diu tot. L'ambient que es respira en aquella amable casa: violetes, o sia petitor d'esperit, intranscendència, intimitat: es parla tot seguit del cor, de que si jo tenc cor i de que si tu no en tens i d'aquell que el té tan gros i de l'altre que el té estret o petit o tendre o romput o... lo que sia! Tot és cor allà dintre... També era allà Dona M. Antònia S[alvà], que llegí una cosa per a Dª M. M. i després s'amollà a dir els poemes folklòrics que havia fet, amb certa gràcia, a les taronges de Sóller, al vi de Binissalem, als 'sospiros' de Manacor, a l'anissat de Santa Maria, etc.".

Jaume Vidal Alcover és prou dur amb els seguidors de l'Escola Mallorquina. Però malgrat aquesta duresa caldria reconèixer que molts dels joves "rupturistes" amb l'Escola (especialment Blai Bonet, Josep M. Llompart i el mateix Jaume Vidal) són alletats en aquestes tertúlies que els ensinistren en una tradició cultural autòctona, malgrat que aquesta sigui sovint de caire clerical, conservador i, en mols d'aspectes, culturalment reaccionària. L'odi que tenien a Joan Maragall i la seva escola, a tot el que venia d'una Barcelona que consideraven, en general, en mans d'una xurma anarcoide (el mateix Maragall, Salvat Papasseit...) i anticlerical, era excessiu, sense termes mitjans. Joan Fuster ho deixa ben aclarit en la seva Història de la literatura catalana contemporània (Curial, Barcelona, 1971), pàg. 57: "Cal dir que allò que repugnava als dos grans mallorquins [Costa i Llobera i Joan Alcover] en el Modernisme barceloní no era solament el culte al 'diví balbuceig' ni tantes altres desmanegades exageracions 'literàries', com la gent de la Barcelona de l'època propugnava. A tots els repellia, sobretot, la desimboltura anarcoide que s'anava filtrant, subreptíciament, en cada atac a la preceptiva tradicional. La seva repulsa es dirigeix a la càrrega ideològica 'negativa', 'dissolvent', que traginaren els modernistes. Costa i Llobera fou un canonge timorat i pulcre; Alcover, un curial plàcid i circumspecte: tots dos, és clar, responien a un tipus de societat arcaica, 'aïllada', de base rural i de mentalitat levítica i provinciana, com fou la de la Mallorca d'aleshores. És comprensible, doncs, que els esfereïssin no sols les insolències blasfemes o simplement reticents, tan habituals entre alguns modernistes, sinó fins i tot la seva bohèmia afectada i el seu menyspreu de les convencions".

Aquest clericalisme i reaccionarisme exacerbat d'alguns dels membres més destacats de l'Escola Mallorquina es pot trobar documentat en la nombrosa correspondència de Costa i Llobera que va incloure Bartomeu Torres Gost en un llibre sobre Costa publicat a la Biblioteca Balmes l'any 1971. Es tracta de l'obra Miguel Costa i Llobera (1854-1923): itinerario espiritual de un poeta, en la qual les cartes escrites per Costa a Maria Antònia Salvà i a Ignasi Casanovas palesen un viu sentiment de decepció -diguem-ho així-arran dels esdeveniments de la Setmana Tràgica. El clacissisme de Costa i Llobera, aquella defensa de l'"ordre" literari (la "forma" per damunt de tot!) contra l'"anarquia" (literària, política...) que ve de Barcelona s'expressa en la canonització de la rima i la retòrica com a sistema de primera magnitud per expulsar del parnás literari qui no accepti aquesta "contenció" que ha de tenir tota expressió literària que aspiri a "aprofundir l'obra del senyor damunt la terra". Costa i Llobera esdevé així, com diu Joan Fuster (pàg. 57 de La literatura catalana contemporània), el mestre de "l'eurítmia, la proporció, la correspondència, la simetria pròpia de l'organisme vivent, la qual es manifesta bé en els conceptes, o bé en els compassos prosòdics, o bé en síllabes i tons". Vet aquí tres trets de l'Escola Mallorquina que són consubstancials en la seva forma d'entendre el fet poètic: "versificació", "retòrica" i "artificiositat".

Hi ha, evidentment, en totes aquestes concepcions un fort component polític que sovint es camufla de "etèria lluita cultural" quan, en el fons, no és més que una aferrissada defensa d'un estatus de classe que se sent amenaçat per la irrupció del moviment obrer i de la pagesia. La Revolució Francesa ha fet tremolar tots els fonaments del vell règim, del poder de l'Església. Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà, terratinents i rendistes, senten a prop l'alè del moviment anarquista i socialista. La lluita contra el modernisme, l'atac a les concepcions literàries de la "bohèmia anarcoide" del Principat no són més que una expressió de la soterrada lluita de classes cultural que hi ha en aquell moment històric.

Com a Maragall, els modernistes, Rosselló-Pòrcel, els surrealistes i, més endavant els situacionistes, el que poèticament (i políticament!) ens interessa del fet poètic a mitjans dels anys seixanta -que és l´època en la qual comencen a sorgir els embrions del que més endavant serien alguns dels poemaris que publicarem a patir dels anys vuitanta-, el que més ens n'interessa, deia, és la "paraula viva", l'espontaneisme en el vers, la ruptura amb la tradició formalista i noucentista de l'Escola Mallorquina i, més que res, el rebuig de la retòrica i la falsedat vital dels poetes de la "torre d'ivori". Joan Fuster, en definir la poètica de Joan Maragall, deixa ben clara quina és la posició pràctica d'aquest autor. En l'epígraf "Teoria i pràctica de la 'paraula viva'", Joan Fuster escriu (Literatura catalana contemporània, pàg. 44): "Dir les coses 'tal com ragen', quan hi ha naturalment, l'estat de gràcia', equival a situar la sinceritat al cim de la jerarquia literària. El que cal, doncs, és que el poeta digui la paraula nascuda d'un moment de plètora vital, i que la digui com li ve dictada per la seva vehemència interior. La resta és cosa secundària: els poetes sempre han parlat de les mateixes coses".

Com molts poemes de Salvat Papasseit, de Brecht, Maiakovski, Pedro Salinas, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover o Josep M. Llompart, es tracta d'aconseguir, mitjançant el treball del poeta, que l'espontaneïtat predomini en la feina creativa. Com explica Joan Fuster: "El concepte ve pel ritme; el vers és un estat tèrmic del llenguatge; una sola paraula, suficientment intensa, serà capaç de suggerir tot un món".

Els poetes mallorquins que cap als anys cinquanta fugen de l'herència de Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà (Llompart, Vidal Alcover, Blai Bonet en bona part de la seva creació) són, conscientment o inconscientment, fills d'aquestes concepcions. Concepcions que vénen d'una creativa assimilació de les avantguardes europees, especialment la francesa (surrealisme, dadaisme, Rimbaud, Lautréamond, Mallarmé en alguns casos...) i, és clar.

Josep M. Llompart, en els seus llibres La literatura moderna a les Illes Balears (Editorial Moll, Palma de Mallorca, 1964) i Els nostres escriptors (Editorial Moll, Palma de Mallorca, 1996) deixa constància de les aportacions i mancances d'alguns dels cappares de l'Escola Mallorquina. En La literatura moderna... (pàg 136) Llompart ens diu: "Maria Antònia va lluitar per aconseguir el seu art, per donar forma rigorosa a les seves intuïcions i vivències; va viure el seu món líric tan en to menor com es vulgui, però amb intensitat, explorant i apurant a plena consciència les seves possibilitats". I, en l'obra Els nostres escriptors (pàg. 177), conclou: "El seu valor essencial consisteix en una rara capacitat de conferir categoria i contingut poètic a les coses i als fets més vulgars. És clar que aquesta transfiguració de la pura anècdota en categoria poètica no sempre es produeix, i per això gran part de la poesia de Maria Antònia Salvà resta aturada en un nivell, trivial, en una absoluta superficialitat".

Josep M. Llompart, tot i reconeixent les aportacions de Costa i Llobera a la nostra poesia (sobretot en qualitat de llenguatge), no amaga tampoc cap crítica: "Va aportar a la literatura catalana [Costa i Llobera] un llenguatge poètic de qualitat perfecta, una tècnica magistral de versificador i algunes visions essencials de paisatge com a expressió d'un profund sentiment elegíac, tan delicades, tan pures i d'un lirisme tan intens, que probablement no tenen parió dins la nostra poesia. Aquests valors compensen sense escreix les limitacions i els caires negatius d'una obra que -seria absurd amagar-ho cau a vegades en la vulgaritat, en la carrincloneria o en la fredor més insustancial".

Vet aquí uns valors, en Maria Antònia Salvà: 'trivial, absoluta superficialitat'; en Costa i Llobera: vulgaritat, carrincloneria, la fredor més insustancial... que els joves dels anys cinquanta i dels seixanta i setanta, no podíem acceptar de cap de les maneres, fills com érem d'unes avantguardes culturals que pensaven, com Maragall, en la "paraula viva", en la sinceritat fent front a la falsa retòrica dels exquisits.

Evidentment, després de Gabriel Alomar, de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, de Josep M. Llompart, Blai Bonet i Jaume Vidal Alcover, anam ensopegant amb els poetes que formaran definitivament la nostra manera d'entendre el fet poètic. Parlam d'Agustí Bartra, de Màrius Torres i de la presència sempre lluminosa de Salvador Espriu, avui totalment silenciada pels epígons de la postmodernitat: els neonoucentistes que malden per desertitzar el nostre panorama literari de qualsevol "paraula viva" que pugui sorgir, enemics com són de tot el que fa olor de "bohèmia anarcoide" i "desfasat compromís" de l'intellectual català amb el seu poble i la tasca d'alliberament social i nacional de la qual hauria de ser protagonista essencial.

Els començaments dels setanta, amb una obertura de la censura franquista, amb el sorgiment de noves editorials a tots els Països Catalans i amb una lenta reincorporació a la vida cultural de Catalunya d'alguns intellectuals exiliats l'any 1939, el coneixement de Josep Palau i Fabre, Joan Brossa o Gabriel Ferrater marquen definitivament la nostra incipient dedicació a la literatura. Anys de complicada formació (per la dificultat de trobar els llibres adients i també, pel temps i esforços esmerçats en la lluita política clandestina). Intellectuals de la talla i amb el ferm compromís d'un Pere Calders, Maria Aurèlia Capmany, Joan Fuster, Ricard Salvat, Avellí Artís-Gener, Víctor Alba, Vicenç Riera Llorca o Gonçal Castelló acaben per indicar-nos la direcció exacta per on ha de marxar la nostra "poètica". La militància dins de les organitzacions antifeixistes (l'OEC i el PSM posteriorment) i les resolucions del Congrés de Cultura Catalana, acaben de concloure el cicle de formació que centra el camp dins del qual ens mourem a partir d'aquella època de tempteigs.


Sa Pobla, Mallorca i la guerra civil en la literatura catalana de les Illes

Turmeda | 16 Febrer, 2021 14:08 | facebook.com

TEMPS DE MATERA (LLEONARD MUNTANER EDITOR), UNA NOVEL·LA DE MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ


Aquella maltempsada d’odis és la que esbuca sense pietat el món dels protagonistes, una família xueta i esquerrana en un poble de Mallorca. “Què fer davant la inesperada tempesta? Com barrar a la inundació que s’emportava a la mar els dies antics, els anys més feliços de la nostra existència?”. La cultura i la solidaritat s’esvaeixen en una maror plena d’odis atàvics. De cop i volta, de les fondàries de l’ànima en surten els pitjors diables. Emergeixen odis socials, enveges, enemistat de classe, segregació cruel d’unes persones innocents, revenges malaltisses o simplement pura maldat, la pitjor dolenteria. Per això la matera en aquells temps anava a lloure i voltava l’illa de cap a cap com la fam de l’any dotze. (Mateu Morro)


Per Mateu Morro, historiador i escriptor



Miquel López Crespí ha tractat una multitud de temes del nostre passat col·lectiu en la seva poesia, el seu teatre i la seva prosa. El món de la Guerra Civil i de la repressió franquista l’ha explorat en profunditat i en nombroses ocasions. En la novel·la “Caterina Tarongí” se centrà en una triple dimensió de la repressió: repressió de gènere i humiliació en tant que dones; repressió col·lectiva i segregació social dels xuetes de Mallorca i repressió directa de l’oposició cultural, social i política. Temàtica que ara recupera, amb nous matisos, en “Temps de matera”, que esdevé un magnífic exemple de literatura de combat al servei de la recuperació de la nostra memòria històrica.

Llegir aquest llibre, com ja ens passà amb “Caterina Tarongí”, ens du a evocar dies ombrívols, de por i de misèria. Certament, aquell juliol de 1936 una nova època començava. El padrí estava amagat darrera el llenyer de la soll, un amagatall senzill, però efectiu, que els falangistes mai no pogueren descobrir. Però el més sorprenent de tot no era el padrí, amagat dins ca seva sense que la padrina ho sabés. El que realment sorprenia als al·lotells que aleshores jugaven pels carrers polsegosos del poble, i que amb el temps tornarien grans, es casarien i, com els seus ancestres, farien cada matí el camí de la marjal, era el posat encarcarat d’en Martí Cerol, un malànima que amb la pistola en la mà i dues copes de conyac comandava aquell estol de matons. Val a dir que no era menys sorprenent veure aquells joves, que setmanes abans semblaven normals al·lots de poble, ara arrossegar aquells fusellots pels carrers o amagar-se damunt un morer de fullam espès, a l’aguait de persones humanes.

N’hi havia que feien por just de veure’ls, pobres dimonions de taverna amarats de cassalla, amb els ulls sangonosos que els espirejaven dolenteria. La dolenteria del miserable, del cussot de brega que l’amo afua mentre ell roman lluny del carnatge. Però n’hi havia d’altres, que també sorprenien força, i anys després també se’n parlaria a la vora del foc de les foganyes de les cases, en els llargs i tristos anys quaranta i cinquanta. Hi havia també aquell al·lot que feia de mecànic i arreglava amb cura el Citroën del metge republicà, integrant de la comissió gestora del Front Popular, que un mal dia trobaren mort, amb el cap esclatat a xapetades, ran d’uns batzers de la vorera del camí. Contaven que aquell mateix al·lot, el mecànic amatent del poble, havia fet part de l’escamot executor. També es recordava aquell altre jove seminarista, actiu membre dels joves d’Acció Catòlica, un bonàs, que cada horabaixa s’amagava, el fusell engaltat, dins unes figueres de moro prop de la casa de dos jornalers, pare i fill, que s’havien amagat per la muntanya. El seu pecat era ser d’esquerres i haver xerrat massa en el cafè del poble. Conten com la dona d’aquell jornaler sortia a la porta i a grans crits, enfollida, blasmava els falangistes. Un dia, però, els dos homes, de manera imprudent, tornaren a ca seva, deixant els llunyans amagatalls del bosc, volien descansar un poc i els tragueren del llit sense donar-los temps a vestir-se, amb roba blanca, per dur-los a matar sota un ullastre, al costat d’una carretera solitària, on un pastor va veure la feta. Eren temps de matera.

I la matera es congriava voltada de pors i complicitats. Uns sentiments que Miquel López Crespí copsa a la perfecció per descriure aquells moments llòbrecs que ho empastissaren tot de sang innocent i bastiren un món de mentides. Un món que s’havia d’autoreproduir durant decennis, castigant generacions senceres amb la seva misèria moral. L’ambient que ens mostra “Temps de matera” ens permet apropar-nos a la constel·lació del mal. Perquè aleshores hi havia els matons, però també hi havia els que gaudien del mal dels altres. Hi havia els que manaven els matons, els amos de mans fines, i hi havia els que els aplaudien a mans plenes. És clar que molts dels que s’ho miraven, i fins i tot feien mamballetes, estaven aterrits per dins i tenien por de bon de veres, la por d’un ca apallissat, d’un ca humiliat una i altra vegada pels amos. Una por ancestral de poble derrotat.

Aquella maltempsada d’odis és la que esbuca sense pietat el món dels protagonistes, una família xueta i esquerrana en un poble de Mallorca. “Què fer davant la inesperada tempesta? Com barrar a la inundació que s’emportava a la mar els dies antics, els anys més feliços de la nostra existència?”. La cultura i la solidaritat s’esvaeixen en una maror plena d’odis atàvics. De cop i volta, de les fondàries de l’ànima en surten els pitjors diables. Emergeixen odis socials, enveges, enemistat de classe, segregació cruel d’unes persones innocents, revenges malaltisses o simplement pura maldat, la pitjor dolenteria. Per això la matera en aquells temps anava a lloure i voltava l’illa de cap a cap com la fam de l’any dotze.

“Jo no cercava maldat en els ulls de la gent” diu la protagonista del magnífic llibre de Miquel López Crespí. Però no feia falta fitar els ulls dels botxins, perquè malgrat les aparences encalmades, “el mal covava per dins”. Sols hi havia d’haver un moment favorable per a què vessunyàs, I això s’esdevingué amb l’aixecament franquista del juliol de 1936. Llavors el mal s’emprengué de gents impensades, de bones gents benpensants com diria Bernanos, fent perdre per sempre la tranquil·litat que dóna la santa ignorància de la pagesia com diu Miquel López. Era el mal que manifestaven tant els amos, com els botxins i els espectadors còmplices de la malifeta.

“El padrí Rafel m’ho advertí de ben joveneta: “Mai no t’apropis als que gaudeixen amb els sofriments dels altres. Són perillosos. Res de bo no pot sortir-ne dels que viuen somniant amb la sang”. Miquel López Crespí, a “Temps de matera” s’atura a fer una introspecció sobre els ressorts interiors que duen al mal sense límits, fins i tot a les bones gents de missa diària. És clar que darrera l’actuació sense pietat dels matons dels escamots falangistes hi ha sempre la reflexió freda dels que han organitzat la cacera, dels que la justifiquen en el pla de les idees, dels que decideixen quan cal matar, qui viurà i qui morirà. I aquests no es mouen tant per l’odi irracional, com pel càlcul polític que els du a promoure els assassinats més terribles amb la intenció de castigar, aterrorir o tan sols de fer a saber a tothom qui mana de bon de veres. Són les diverses baules de la cadena del mal les que podem copsar en aquest llibre il·luminador dels ressorts psicològics i socials del feixisme.

La novel·la posa al descobert de manera precisa la hipocresia que tanmateix no pot encobrir la intenció de fer mal, la voluntat “de destruir l’esperit de resistència dels detinguts”, mentre se’ls du fermats “cap a l’Ajuntament amb la intenció que patissin sota les escopinades i els crits de la gentada que gaudia contemplant el lamentable espectacle”. L’ambient sòrdid que es descriu no és gaire diferent del que s’ha viscut, i adesiara es viu, a molts d’altres països. Arreu del món hem vist les mateixes actituds en les situacions en què el gregarisme acrític, el fanatisme o l’afany de preservar situacions de domini social o polític, combinat amb dosis ingents de por i d’odi, han estat l’eix dominant. En aquests moments la solidaritat de les víctimes contrasta amb la complicitat dels botxins. Es pot conèixer en poc temps la grandesa i la mesquinesa, i ens podem interrogar amb motiu sobre els racons més foscos de la natura humana. “Era possible que la misèria de les persones arribàs al grau de només gaudir de la felicitat contemplant la desgràcia dels altres?”. És la pregunta que ens resta dempeus després de llegir l’incisiu i apassionant relat de “Temps de cacera”. Una pregunta de la qual ara ja en sabem prou bé la resposta.


Mateu Morro Marcé


Sa Pobla (Albopàs) – Records dels anys 10 i 20 (X) – La Dama de Negre - (un petit tast de la novel·la El vicari d´Albopàs)

Turmeda | 14 Febrer, 2021 14:13 | facebook.com

Sa Pobla (Albopàs) – Records dels anys 10 i 20 (X) – La Dama de Negre - (un petit tast de la novel·la El vicari d´Albopàs)


Visc amb la premonició que ja he complert amb el temps que em va ser concedit pel Senyor per viure en aquest món. No és solament la debilitat que, progressivament, va ocupant venes i nirvis, tots els racons d’aquest cos mortal que s’encongeix amb el pas dels anys i que, a cada dia que passa, deixa de ser àgil, vital com ho era no fa gaire. És una sensació més forta. Però, a les nits de soledat, al despatx, mentre prepar els articles per a Sa Marjal, not que Ella hi és present, la Dama de Negre, l’obscura reina de les tenebres, la ferotge senyora de les tombes i de tots els silencis existents. Propietària de l’Avenc final, nua, amb la falç per segar vides sempre a la mà, invicta segle rere segle d’ençà que el Senyor volgué que la terra fos habitada pels humans. La not, atenta, vigilant, sorneguera entre les cambres solitàries de les cases.


Defalliment és una paraula que empra sovint Miquel Costa i Llobera. És la que millor defineix la sensació que em domina quan arriba l’hora de la tristor. Potser és un sentiment produït per l’edat. Ja he fet els seixanta-dos anys i en fa trenta-dos que visc a Albopàs. Sovint pens que he nascut en aquest poble. Que form part de la seva vida, de la sang pagesa que hi circula, atrafegada, per places i carrers. Com desfer-me d’aquesta punyent sensació d’angoixa? Què fer per continuar resistint? Aparentar que som forts, que res no ens fa defallir, que el seminari ens va fer de pedra viva, de marbre sense fissures?

Visc amb la premonició que ja he complert amb el temps que em va ser concedit pel Senyor per viure en aquest món. No és solament la debilitat que, progressivament, va ocupant venes i nirvis, tots els racons d’aquest cos mortal que s’encongeix amb el pas dels anys i que, a cada dia que passa, deixa de ser àgil, vital com ho era no fa gaire. És una sensació més forta. Però, a les nits de soledat, al despatx, mentre prepar els articles per a Sa Marjal, not que Ella hi és present, la Dama de Negre, l’obscura reina de les tenebres, la ferotge senyora de les tombes i de tots els silencis existents. Propietària de l’Avenc final, nua, amb la falç per segar vides sempre a la mà, invicta segle rere segle d’ençà que el Senyor volgué que la terra fos habitada pels humans. La not, atenta, vigilant, sorneguera entre les cambres solitàries de les cases.

Són somnis o conviu, invisible, entre els prestatges dels llibres, amagada entre els vells cortinatges de la cambra on em trob sol amb els meus pensaments?

Més d’una vegada, quan aixec els ulls del llibre, la trob davant meu, viva, bategant. Em somriu sense amagar l’alegria frenètica que la domina en saber que d’aquí poc, em tendrà, presoner, lligat de mans, als seus peus. Xiscla, com si fos folla. Però ningú no sent la seva veu, que ressona, potent, enmig de la fosca de la nit.

Posa la falç damunt la taula vessant la tassa de valeriana que fa poc m’ha portat na Catalina. Li es indiferent el meu posat de ràbia. És feliç constatant la por que em domina, els dubtes que m’aclaparen, la meva desesperació sabedor que no puc fer res contra la seva decisió cruel. No perdona, no té sentiments. Va néixer sense cor. Engendrada per l’incest dels dimonis més salvatges, beneïda per Satanàs i tots els reis i emperadors que li fan companyia, es clava un ganivet i em mostra com el seu cos transparent no té sang. De la fantasmal ferida només raja un líquid groc, corrosiu, que desfà, en segons, tot el que toca.

Miquel Costa i Llobera prova de superar l’angoixa que el domina mitjançant l’oració i els cilicis que li mortifiquen la carn. Li tenc enveja. Sóc massa dèbil per atrevir-me a mortificar-me amb filferros i corretges al voltant de cames i braços. Prov de submergir-me en la lectura, en els articles que escric. Alguna vegada m’atur per a resar un rosari. Però tanmateix la meva ment no em deixa concentrar en l’oració com pertoca. El meu cap es distreu amb qualsevol anècdota de la lectura. El meu sistema preferit de defugir pensaments autodestructius és volar cap a indrets llunyans, els portentosos descobriments que ens mostren els llibres d’història. Fins i tot la Bíblia em fa viatjar en direccions ignotes i em trob capficat en les narracions dels profetes talment el que llegesc no fos la paraula de Déu sinó un llibre insòlit creat per novel·listes d’un passat remot. La creació de l’Univers, demostrant el poder inabastable del Senyor, la construcció de la nau de Noè portant tots els animals de la terra; l’esclavatge dels jueus a Egipte, les Set Plagues, la sortida cap a la llibertat del poble que, amb la seva suor, va bastir l’esplendor d’una civilització superior... Les lamentacions d’Isaïes i Jeremies, blasmant contra els pecats d’Israel, els càstigs que Iahvè enviaria contra tots aquells que el deixin d’adorar i tornin a les velles creences, alçant temples a monstruosos animals, tenint cura solament de l’or, vivint constantment enmig de la luxúria, lliurant monedes i queviures a les prostitutes que ballen nues davant Baal.

Em deman si hem avançat gaire d’ençà aquella dura època de combat contra la maldat dels homes. Malgrat els dos mil anys de poder de la Roma catòlica... no estam igual que en el passat, vivint enmig de seguidors de falsos déus i predicadors?

Tanmateix, per molt que prov de defugir els tèrbols pensaments que em dominen, Ella torna, sorneguera, rient, al meu costat. Per fer-me més mal, per riure's del que més estimam, es disfressa de Verge Maria i, sense abandonar la falç que agita, amenaçadora, per damunt el meu cap, em mostra els pits i m’escomet, talment els dimonis de l’Apocalipsi:

--Inútil la teva vida, dedicada a l’oració, Joan! Moriràs ben aviat, et vendré a cercar més prest del que imagines. Pensa en el gran fracàs de la teva existència! Ho pots copsar, no? Mai has gaudit de la bellesa d’una dona en els teus braços, del significat de les carícies femenines. Mira els meus pits, contempla aquesta pell suau, com els pètals d’una flor que s’ha acabat d’obrir a la vida. Et convertiràs en cendra sense haver sabut mai què significa l’amor autèntic, el plaer que et poden donar els cossos nus de les filles d’Eva! No ho dubtis: és el patiment més gran que pot tenir un home sobre la terra! Misèria de tota una vida dedicada a l’estudi i l’oració! I ja no ets a temps de rectificar! El rellotge marca, inexorablement, el teu final!

Catalina no pot consentir que romangui tantes hores sense anar al llit, perdut enmig de llibres, tractats, mapes, pergamins menjats per les rates. La pols dels vells papers em fa tossir i sovint la despert. Em troba suat, parlant amb sons inintel·ligibles davant una cadira buida. O almanco, ella s’ho pensa. No sap que parl amb la Mort. No entén que port a terme un combat amb totes les provocacions que he de patir quan em compareix davant, assedegada de sang. Com explicar-li la presència d’aquest malèfic esperit en el despatx? Catalina és una bona dona, exemplar quant a tenir cura d’un sacerdot que no sap fer res de la casa. Sí, té raó quan diu que al seminari no ens han acabat de fer, que només han cultivat una part de la nostra personalitat.

Em porta una tovallola banyada amb aigua fresca, just acabada de treure de la cisterna. Em renta la cara a poc a poc, murmurant antigues malediccions de poble que no són pecat. Mou el cap amb desesperança, com si, en efecte, em mancàs l’enteniment. No descansa fins que apaga els llums i, com si fos un somnàmbul, em porta fins a la cambra, a descansar.

Na Catalina ha marxat, satisfeta d’haver-me fet marxar del despatx. Creu que m’he adormit. Va ben errada! Amb els llums apagats, sense poder distreure’m amb els llibres, la nit, el que manca per a sortir el sol, esdevé més terrífica que mai. És com si la Mort hagués deixat obertes totes les aixetes de la desesperació més crua i refinada. Com si el cor s’hagués aturat. Sent com si l’ànima sortís del cos i comtemplàs les meves despulles, refredant-se a cada segon que passa. Qui hauria dit que l’esperit funciona ben igual que una persona viva!

Ja no recordava que avui era la revetlla de sant Antoni. Arreu ressò de ximbombes, la remor de glosses gruixudes que fan enrogir les fadrines. Els més borratxos llancen cassalla als foguerons. Les flames amenacen d’engolir les cases més properes. La gent fuig del costat del fogueró per por de morir cremats, envoltats per les flames que campen sense control, fent la gran riallota dels albopassins que envoltaven la llenya que crema, esponerosa, invicta.

El dia de la meva mort havia fet missa major amb assistència dels rectors de les parròquies d’Alcúdia i Muro. Semblava un dia normal. Res el diferenciava dels que havia viscut fins aquell moment. Una llarga malaltia et va preparant per a deixar aquest món. Però quan la Gran Bruixa compareix, aturant de sobte el bategar del cor, no hi ha temps per a cap mena de reflexió. Qui m’hauria dit aquell matí que no arribaria al vespre? Just em va donar temps a sentir, des de la distància, la remor de tavernes i cellers plens, ocupades totes les taules, celebrant la festa del nostre sant.

D’aquí poques hores, quan els galls comencin l’acostumat concert matinal, na Catalina, que compareixerà per dir-me que és el moment d’aixecar-me per a la missa primera, trobarà, esglaiada, cadàver inert del vicari d’Albopàs. O tot és un somni i encara no m’ha arribar el moment de la definitiva solitud? Qui ho pot endevinar en aquesta alçada de la història? El cert és que el De Profundis ressona amb força enmig d’un temple ple de gom a gom. Tothom hi ha vengut a fer la darrera ullada, a acomiadar-se del vicari que ha sabut dels seus pecats, dels pensaments profunds que només es diuen a recer del confessionari. Si no ens hagués estat prohibit, hauria fet un llarg dietari de les pors i misèries dels albopassins! Tant de dolor mussitat en veu baixa! Les contradiccions de la dona que ja no estima l’home, el pecat de luxúria a les casetes de camp, les infidelitats, els crims secrets, aquelles malalties mal guarides, accelerades per tenir accés ràpid a l’herència del difunt... I també les debilitats en la fe, els dubtes quant a la vida eterna, la resistència a acceptar amb resignació els sofriments que Déu nostre Senyor ens envia dia a dia.

Catalina resta aturada davant el meu cadàver. Nerviosa, sense saber el que ha de fer, m’agafa de la mà, freda ja com un bocí de gel, i prova inútilment de trobar el pols. M’apropa un mirall als llavis. Cap signe de vida. No acaba d’entendre el que ha passat. Ahir a la nit tot semblava normal. La meva mateixa dèria de llegir fins a altes hores de la nit. La preocupació, com de costum, per la meva salut. Saber que a les sis he de dir missa primera i són més de les tres de la matinada i encara estic a la tauleta del despatx, desvariejant, parlant sol (ella no sap que discutia amb la Mort). Corr per la casa sense saber a qui comunicar primer l’infausta nova. Ha d’anar de seguida a parlar amb el rector. Ansiosa per comunicar la mala notícia, obre les finestres de la cambra i crida als primers albopassins que marxen cap a marjal:

--El vicari és mort, el vicari és mort!

I tanmateix... res no podrà fer ningú per retonar-me a la vida. Ja no resta ni un bri de calor en el meu cos. L’ànima fa hores que ha sortit de la presó de carn i sang que la mantenia captiva, i navega, esmaperduda, pels racons del que ha estat la casa meva. Una mort sobtada que no m’ha donat temps per a deixar cap mena d’indicació del que s’ha de fer amb els llibres, els papers, les col·leccions amb les restes d’objectes domèstics trobats als talaiots (ceràmica, collarets, estris de feina). I la meva col·lecció de monedes? Qui tendrà cura de la col·lecció amb les monedes que em portaven els pagesos, trobades quan llauraven els camps? El rostre dels emperadors romans que tant vaig cuidar de netejar i que em servien per aprofundir en la memòria d’un dels imperis més grans de la història de la Humanitat. Coure, plata i or de Bizanzi, del Califat de Còrdova, de Dénia... I les llànties trobades a Pol·lentia, l’anell d'or d’una patrícia romana, les làpides amb els noms dels senyors més poderosos escombrats pel pas dels segles!

A què treu cap acaramullar tants d’objectes si tanmateix tot s’ho emportarà el vent?

Hauria d’haver deixat escrit un testament sentimental i indicatiu. “Vull que això i això vagin aquí i allà”. No ho vaig fer.

Pensar que la Dama de Negre et donarà temps a fer les coses de la teva manera és un greu error. Tanmateix Ella colpeja quan menys ho esperes. Seixanta-dos anys no és una edat gaire avançada. He vist morir un exèrcit de gent jove, evidentment. Però també conec centenars d’albopassins de més de vuitanta i noranta anys. He donat l´extremunció a pagesos i menestrals que havien fet els cent anys!

Faig la darrera ullada al món que m’agombolà. L’arxiu amb els centenars d’articles que he escrit per a la revista Sa Marjal. Els originals dels concursos de glosses contra la blasfèmia, el munt de revistes catòliques arribades de tots els punts d’Espanya i l’estranger... Aniran als fems? Qui vol servar a casa seva un munt de papers grogosos plens de pols? Qui podrà desxifrar la meva lletra, les còpies de les cartes escrites als amics durant aquests anys de lluita esbojarrada contra el pecat?

Obr els calaixos de la tauleta del despatx. Darrera ullada als records que m’agombolaren. Les petxines de la platja el dia de l’excursió amb Miquel Costa i Llobera, a cala Murta! Record el que em digué mentre em veia atrafegat recollint aquells petits tresors:

--Joan, no perdis el temps amb les coses d’aquest món. No ens en portarem res al cel quan ens sigui arribada l’hora! Atresora pensaments, aprèn noves oracions, llig... però deixa els objectes allà on són, en el lloc exacte on la mà de la Divina Providència els ha deixat!

I en veure que no li feia cas i continuava amb la meva dèria, afegí, compassiu:

--En tots els funerals que has oficiat, en fer la darrera ullada al mort que acompanyaràs a la fossa... has vist mai que dins el bagul hi portàs res del que ha atresorat en aquest món? Joies, or? He conegut molts senyors de possessió que, abans de la mort, després de l’extremunció, han plorat fent la darrera ullada als vasts camps que els envoltaven, obrint les capsetes amb les monedes d’or i plata acumulades, les polseres, anells, arracades i botonades de la família.

Miquel Costa i Llobera té raó a vessar. N’he estat testimoni en els darrers trenta anys de sacerdoci. Quantes llàgrimes producte de l’egoisme no he vist desfilar davant els meus ulls. L’avarícia que no pot consentir haver de deixar-ho tot! Si de cas, se’n porten el darrer vestit, inservible per als hereus que esperen ansiosos remenant nerviosament els armaris on hi ha les escriptures, el testament que els ha de consagrar com a únics propietaris de tot el que era l’univers del mort. Alguns, els més desgraciats, s’aferren als llençols com si no volguessin marxar, deixar tot el que era seu i ara desapareixerà per sempre més de la seva mirada. Tanta feina per acumular terres, per fer més rendible l’anyada! Llogar els jornalers i missatges que cobraven menys i feien el doble de feina! Cap compassió amb els que queien malalts o tornaven inútils per un accident. I en arribar a una certa edat, quan ja no podien rendir com abans, al carrer sense ni una paraula de gràcies, sense el regal d’una camisa vella, les sabates que ara seran per al nou pastor, l’amo que tendrà cura de tot l’exèrcit de servents que l’han envoltat.

Però les petxines foren part de la meva supervivència. Són el substitut de les joies que mai no he tengut ni m’han interessat. Tancades per a l’eternitat dins una ampolla de vidre, seran el recordatori d’una conversa amistosa amb un dels més grans poetes de la nostra terra.

En uns dies vendrà gent nova i ocuparà els meus racons. Deixaran na Catalina al servei del nou vicari? La faran marxar a casa seva, sense cap mena de premi pels anys que ha dedicat a tenir cura de les meves necessitats? No ho sé ni ho puc saber. No sé cap on marxaré. No hi ha cap llibre que ho expliqui. Sí, aniré a retre comptes davant sant Pere i els àngels a l’espera que em deixin gaudir, durant tota l’eternitat, de la presència lluminosa del Senyor. Tenc la consciència neta. Sé que puc enfrontar-me amb el tribunal celestial més rigorós.

Imagín que em ficaran dins la caixa, amb la creu de plata que em regalà la mare quan m’ordenaren sacerdot enmig de les mans, amb el rosari. Hi haurà també una camisa de lli blanc amb randes, el cíngol de cordó de seda vermella i la casulla morada. La meva ànima, surant sobre l’espai ple de gent del temple, mirarà l’espectacle, bocabadada en contemplar les capelles ben adornades de flors portades per les monges franciscanes. Com si fos un ofici solemne ressonen notes del Rèquiem de Mozart, aquell descregut músic vienès tan de moda en aquestes circumstàncies tràgiques. No m’han fet cas! Vaig donar instruccions al rector que, en cas de mort, no volia música de descreguts en el meu funeral. El rector deu trobar que és una música adient, més solemne que la partitura de Palestrina que li vaig deixar preparada. Les campanes no deixen de sonar cridant els darrers feligresos a l’acomiadament del vicari.

La Mort s’ha vestit de gala. Porta un llarg vestit de seda negra i, en el pit, desafiant, l’espasa d’una Sibil·la indicant-me el camí.

--Et vull acompanyar fins a les portes del cel, ara que aniràs a veure sant Pere –exclama, riallera--. No diràs que no t’estim, Joan! A poca gent li és concedit aquest alt honor. T’acompanyaria fins a la Sala del Judici, però no puc entrar-hi. Els teus m’ho tenen prohibit. Tanmateix, malgrat el meu poder, em menystenen. Em tenen per una criada de poca vàlua. Una jornalera enviada a fer una feina. Res més. El botxí de l’infern, m’anomena sant Miquel. Després de tota una eternitat complint fidelment el que m’encomanen, vet aquí el pagament que em donen: un botxí, una criada. Quina manca de consideració!

No puc fer-hi res per desempallagar-me de la seva llefiscosa presència. És aquí, com de costum, com a totes les nits que no podia dormir pensant en el final de la meva vida terrenal.

Sent el final, Ite, missa est. És el moment que desenes de mans m’alcen i comencen el camí cap a l’exterior del temple. Els portadors del taüt no poden avançar, tal és la gentada que ha omplert l’església. Amb dificultats arribam a la porta principal. La placeta de davant la rectoria és plena de gom a gom. Tot el poble hi és present. Sent el bategar ansiós de tants cors que volen dir-me el darrer adéu. Uns s’han abillat amb els seus millors vestits; d’altres, just havent acabada la feina han vengut de pressa, amb una simple camisa nova o el jec de les festes. Moltes dones resen el rosari. Veig les Filles de Maria agenollades mentre el bagul fa el seu camí portat per tantes mans de cristians fervents.

--A vegades val morir per constatar que hi havia molt gent que t’apreciava –continua dient la Senyora dels Avencs, amb veu suau. Allarga el braç nu i em mostra els carrers atapeïts, les balconades plenes, els domassos que adornen les cases.

El saig i els municipals obrin pas a la processó que em portarà fins al cementiri. Sent el plor de les dones. Passam davant la casa que vaig habitar. Encara hi ha el banc de fusta duit per l’església.


De la novel·la de Miquel López Crespí El vicari d´Albopàs


Cinema del segle XX (El Tall Editorial)

Turmeda | 13 Febrer, 2021 15:23 | facebook.com

El Tall Editorial ha publicat el meu llibre Cinema del segle XX, el qual recull tots els articles que he anat publicant a la revista Temps Moderns, la millor publicació de cinema que ha existit mai a Mallorca i que dirigeix el meu bon amic Jaume Vidal Amengual. També inclou alguns articles sobre cine publicats a dBalears i a les revistes Sa Plaça i L’Estel. (Miquel López Crespí)


El Tall Editorial publica Cinema del segle XX (I)


Per Miquel López Crespí, escriptor



El Tall Editorial ha publicat el meu llibre Cinema del segle XX, el qual recull tots els articles que he anat publicant a la revista Temps Moderns, la millor publicació de cinema que ha existit mai a Mallorca i que dirigeix el meu bon amic Jaume Vidal Amengual. També inclou alguns articles sobre cine publicats a dBalears i a les revistes Sa Plaça i L’Estel.

Josep Juan Vidal, el director de l’editorial, i Jaume Vidal Amengual són les persones que han fet possible la publicació d’aquest nou llibre. Josep Juan Vidal per l’interès demostrat en la publicació d’aquest recull d’articles, i Jaume Vidal Amengual per haver-me obert les portes per a col·laborar durant uns anys a Temps Moderns. Ara que el llibre ja és al carrer potser és el moment de recordar l’època que vaig conèixer el director de Temps Moderns. La dèria cinematogràfica de Jaume Vidal Amengual a començaments dels setanta va ser molt important en la nostra formació humana, política i cultural. Qui no recorda les projeccions clandestines de pel·lícules fetes a casa seva, en aquella situació tenebrosa de poder absolut del franquisme? Vivíem temps de detencions i tortures. Feia poc que els sicaris de les forces repressives del règim havien detingut Puig Antich, que moriria poc després enmig de terribles dolors –l’agonia durà moltíssim, no el sabien matar-- mitjançant el terrible sistema del garrot vil. Anant a veure aquelles sessions de cinema també ens exposàvem a una detenció. En el fons, per a la Brigada Política del règim, aquelles trobades de joves marxistes no deixaven de ser una reunió il·legal semblant a la de qualsevol partit perseguit pel feixisme. Tenguérem sort i no hi hagué mai detencions. Però segurament hi podia haver hagut molts problemes.

A començaments dels setanta Jaume Vidal vivia damunt casa meva, en una finca del carrer Antoni Marquès Marquès de Palma. Jo vivia al quart pis i ell al sisè, on al menjador, tenia la improvisada sala de projeccions. Aleshores vivíem una època d’intensa militància antifeixista. Jo pertanyia a la direcció de l’Organització d’Esquerra Comunista (OEC), un partit marxista de tendència trotskista; en Jaume era del PCE, una organització de forta tendència estalinista. Malgrat aquesta militància en partits antifeixistes tan diferents, Jaume Vidal Amengual sempre va estar a disposició de totes les persones i grups que li demanàvem projeccions dels clàssics del cinema mundial. La projecció a casa seva de pel·lícules d’Eisenstein (Octubre, La vaga, El cuirassat Potiomkim...) servia per a la formació d’aquells primers militants comunistes, els joves que tenien vint anys en aquella concreta conjuntura històrica.

En aquell temps, els que ja érem més grans, els nascuts en els quaranta, ja havíem tengut oportunitat d’anar a París, Roma i Londres per a veure algunes de les pel·lícules més importats del cinema mundial prohibides pel feixisme. Però els més joves, la generació, per entendre’ns, dels Mateu Morro, Antoni Mir, Biel Matamales, Guillem Ramis, etc., encara no havien tengut aquesta oportunitat i si no hagués estat per les projeccions a casa de Vicenç Mates i Jaume Vidal Amengual no haurien pogut gaudir de les obres mestres que recordam. El cinema va tenir, doncs, una importància cabdal en la formació de les avantguardes culturals antifeixistes de començaments dels anys setanta. Els debats, l’estudi dels clàssics del cinema mundial, els comentaris sobre Octubre, La Vaga, i de pel·lícules més modernes com podien ser La batalla d’Alger, Z, La Confessió i tantes altres, serviren per a consolidar els elements antifeixistes i progressistes d’aquella generació d’esforçats lluitadors i lluitadores.

Els millors films soviètics dels anys vint i trenta arribaven a Palma via Jaume Vidal, i també gràcies a l’esforç de Vicenç Mates. Mai no hauríem conegut Vertov i Eisenstein sense l’ajut d’aquests amics. Ambdós feren possible que veiéssim pel·lícules de Buñuel prohibides per la dictadura. Pens ara mateix en Viridiana. I els films de Charles Chaplin que no podíem veure a l’Estat espanyol: El Gran Dictador, per exemple. Però el més important del mestratge de Jaume Vidal Amengual i Vicenç Mates no es reduïa solament a les projeccions clandestines d’aquestes pel·lícules; hi havia moltes més coses. Em referesc als debats sobre la cinematografia espanyola i mundial. Parl de les recomanacions de films de Visconti, Godard, Antonioni, Pasolini... Ens ajudaren a conèixer a fons el neorealisme italià i la nouvelle vague. Per a nosaltres, els revolucionaris dels anys setanta, aquells debats eren summament importats. Era avançar en les troballes intel·lectuals que havíem anat intuint mercès a les converses amb el pare i els oncles. El pare, Paulino López, i els oncles, José i Juan, sí que, a Madrid i València, en els fronts de combat, havien vist moltes de les pel·lícules que ara, a Palma, trenta anys i busques després, contemplàvem clandestinament.

Però a finals dels seixanta i començaments dels setanta la qüestió era defugir la podridura cinematogràfica franquista. Trobar, en el cinema comercial que ens oferien Hollywood, Londres i París, en les pel·lícules que aconseguien arribar als nostres cines, els elements que ens permetien albirar l'existència d’un univers que no tenia res a veure amb la grisor imposada pel feixisme.

En els llibres de memòries que he anat escrivint durant aquests anys, he parlat del cine com si fos la nostra “universitat”. Ho crec sincerament. Si ho pensam amb deteniment... podíem haver tengut mai “professors” de la importància d’Eisenstein, Visconti, Fellini, Chaplin, Buñuel, Welles, Pasolini o Tarkovski, per citar solament uns noms? I aquesta “universitat” va ser possible per l’existència, a partir de mitjans dels anys seixanta, del Cineclub universitari i, més endavant, de les pel·lícules que ens feien arribar Vicenç Mates i Jaume Vidal Amengual.

És evident que en el llibre no trobareu una anàlisi exhaustiva del cinema de tot el segle XX. Hem dit més amunt que el llibre és un recull dels articles publicats a Temps Moderns, Diari Balears (dBalears), Sa Plaça i L’Estel. Són articles de circumstàncies, escrits sense la idea de bastir cap història especial del cinema. Es tracta de servar el material publicat en revistes i diaris; material periodístic que, com tothom sap, és efímer i evanescent. L´única manera de deixar-ne constància per a la posteritat és provar de centralitzar-ho en una publicació monogràfica. Com podeu imaginar, l’oferiment de l’editor Josep Juan Vidal va arribar en bon moment, i de seguida que em va fer la proposta d’editar el material, m’hi vaig posar a la tasca. I, ara, mesos després de la proposta de Josep Juan Vidal, podem veure el llibre publicat.

La nostra dèria envers el cine venia de molt antic, de molts anys d’abans de l'existència del Cineclub universitari. El llibre és un recordatori constant dels anys de la nostra “iniciació” cinematogràfica poblera. En els capítols “1956-57: el cinema franquista a sa Pobla”, “Record de Can Guixa i Can Pelut”, “La inauguració del ‘Cine Montercarlo’”, “Fellini a sa Pobla (1958)” i “Records del cinema dels anys cinquanta” podem trobar molta informació sobre aquells films màgics i decisius en la nostra formació –o deformació, vés a saber!-.

Són capítols que ens permeten endinsar-nos en els anys del nostre bateig cinematogràfic. Per això he aprofundit en el record de les pel·lícules vistes a sa Pobla a mitjans dels cinquanta. En els capítols “El cinema franquista i l’esperit de la croada (I i II)”, el lector pot trobar les valoracions de la majoria de films d'exaltació patriòtica espanyolista, de propaganda feixista. Igualment que en el capítol “El cinema i la censura franquista” es pot veure el ferreny control que els censors del règim franquista exercien sobre totes les pel·lícules que arribaven a l’Estat espanyol. Pel·lícules que eren exhibides als locals comercials després d’haver estat retallades, canviat l’argument, convertides en un material inofensiu per al públic, en opinió d’aquells falangistes i sacerdots que copaven els organismes oficials de la censura.

És evident que, després de la victòria de la burgesia, l'any 39, el règim franquista organitzà a fons el control d'aquest important mitjà artístic i de comunicació de masses. Ja en temps de la guerra, el Movimento creà un Departamento Nacional de Cinematografía (decret de 1-IV-1938) i implantà igualment una estricta censura (decret de 2-XI-1938). D’ençà de la derrota de la República, la indústria cinematogràfica depenia del Ministerio de Gobernación -enquadrat en la Dirección General de Propaganda. És quan Franco, imitant els nazis, ordena la creació del No-Do, un noticiari feixista que s'havia de projectar obligatòriament a totes les sales de l'Estat.

La història del control polític de Falange Española Tradicionalista y de las JONS damunt el cine és dramàtica. La censura del règim destruí projectes, qualsevol possibilitat creativa. La repressió del feixisme contra els intel·lectuals progressistes i d'esquerra portà a la mort i a l'exili molts dels millors que hi havia a totes les nacionalitats de l'Estat. L'assassinat de Federico García Lorca fou el fet més destacat, però cal no oblidar que els botxins de Falange i del Nacionalcatolicisme exterminaren de rel qualsevol manifestació crítica dins el periodisme, l'ensenyament, la universitat, la premsa, la ràdio i el teatre.

La censura dins el cine era tan ferrenya -es controlava el producte des d'abans de néixer-- que en molts d'anys els tribunals del règim no hagueren d'intervenir per a res. No hi havia motiu! Qualsevol possible atac a la moral oficial dels vencedors, a la religió, la més mínima crítica al sistema, a la política del franquisme, ja no passava a la pantalla: era tallada de rel en el seu inici... si algú s'atrevia a escriure tal tipus de crítica!

Són els anys en què el públic espanyol i català dóna carta de patent a l'expressió "una espanyolada", per a referir-se a un producte fet sota el règim de Franco.

A mitjans dels anys seixanta ja sabíem a la perfecció que el sistema capitalista --la burgesia franquista que s'havia beneficiat de la victòria militar del 39-- emprava la cinematografia per a fer arribar la seva visió del món als diversos pobles oprimits per l'imperialisme espanyol. La lluita eterna d'Espanya contra l'Europa liberal en pel·lícules com Agustina de Aragón, El tambor del Bruch o La princesa de los Ursinos. Els ridículs fastos d'un imperi cruel i genocida (la liquidació física i cultural dels pobles del continent americà, d'Àfrica o Filipines) eren mitificats en films com Alba de América juntament amb el suposat heroisme de l'exèrcit imperial en Los últimos de Filipinas. Aleshores, d'infants, ens ho preníem bastant seriosament. Ara, quina panxada de riure en veure els dois que bastien els ideòlegs i servils del feixista capitalisme espanyol!

La burgesia i els seus aliats, els botxins falangistes, el clergat responsable de la benedicció de la "cruzada contra el comunismo" (així fou batejada la sublevació dels militars contra la República, l'esquerra, els treballadors i les nacions oprimides de l'Estat) trobava en el cine, mitjançant tota la parafernàlia del més ridícul folklorisme i les produccions pseudohistòriques abans esmentades, una arma de primera magnitud per a difondre la seva estantissa concepció del món. El poble, els treballadors que patien, és possible que anassin al cinema a oblidar per uns moments els problemes reals que els sacsejaven (cartilles de racionament, manca de llibertat, fam en moltes famílies...). No hem d'oblidar que els anys quaranta i fins ben entrats els cinquanta és el temps de la División Azul i l'Auxilio Social, de l'autarquia, d'un cert aïllament internacional, dels estraperlistes, dels aprofitats que es fan rics damunt les necessitats populars. I són també els anys de la guerrilla antifranquista, completament oblidada i enterrada a causa del pacte de silenci de la transició (no parlar del passat, enterrar la lluita per la República, l'autodeterminació i el socialisme i, sobretot: no tocar la història del maquis. La guerrilla mai no va existir, segons els partits del pacte -PP, PSOE, PCE, UCD, CiU, PNB-).

L’estrena oficial d’algunes pel·lícules de Bergman, Fellini, Chaplin, Godard, Welles, Saura i Buñuel comença a rompre l’ambient cinematogràfic irrespirable i estantís que ens encerclava. Les revistes Triunfo i Nuestro cine ens ajuden a obrir els ulls definitivament. El material aportat pels col·laboradors de les revistes ens situa, ja a mitjans dels anys seixanta, en l’actualitat. Els corresponsals enviats a Venècia, Canes, Karlovy-Vary i altres festivals de cinema ens aporten informació de primera mà sobre l’evolució del cinema contemporani.

He parlat de la importància cabdal d’aquestes revistes en el capítol “Triunfo, una antiga revista de cinema”; i del que va significar el començament de la publicació de nombrosos llibrers sobre el fet cinematogràfic en els anys seixanta i setanta en el capítol “Revistes i llibres de cinema en els anys seixanta i setanta”.


Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Sa Pobla - Records de la Mallorca dels anys 60 - Com si trepitjàs caliu - (un petit tast de la novel·la Un hivern a Lluc, El Tall Editorial)

Turmeda | 12 Febrer, 2021 14:25 | facebook.com

Sa Pobla - Records de la Mallorca dels anys 60 - Com si trepitjàs caliu - (un petit tast de la novel·la Un hivern a Lluc, El Tall Editorial)


M´havia fet amic de Pedrona durant les setmanes que fórem al santuari. Compareixia de bon matí carregada amb les ensaïmades i llonguets que li havia demanat en Nofre. També era l´encarregada de portar petites comandes de les possessions dels voltants, dels pocs habitants de les cases existents a la plaça: agulles per a cosir sacs de blat, espècies per a la cuina dels sacerdots, material escolar per als blauets... Els únics que mai no li demanaven res eren els membres de la Guàrdia Civil. Alguns dels homes destacats a Lluc anaven i venien d´Inca al Monestir. No necessitaven ningú que els portàs cap tipus de queviures o d´objectes útils per al servei. Si precisaven de res, el comandant de la caserna tenia prou autoritat per enviar qui volgués al poble. Però per a l´escasa població de l´indret, Pedrona esdevenia una peça essencial per a la supervivència quotidiana. (Miquel López Crespí)


Com si trepitjàs caliu. Sentia el dolor apoderant-se del meu cos. Podria caminar, arribar fins a l´estació? Estava cansat. Provava de dissimular la febre que em posseïa. Caliu i punxes de ferro torturant-me els peus. Na Pedrona s´acomiadà de nosaltres preocupada. “Quan torneu per Inca, passau pel forn. Ja sabeu on teniu una bona amiga”, va dir, abans de marxar després de fer-nos una besada.

M´havia fet amic de Pedrona durant les setmanes que fórem al santuari. Compareixia de bon matí carregada amb les ensaïmades i llonguets que li havia demanat en Nofre. També era l´encarregada de portar petites comandes de les possessions dels voltants, dels pocs habitants de les cases existents a la plaça: agulles per a cosir sacs de blat, espècies per a la cuina dels sacerdots, material escolar per als blauets... Els únics que mai no li demanaven res eren els membres de la Guàrdia Civil. Alguns dels homes destacats a Lluc anaven i venien d´Inca al Monestir. No necessitaven ningú que els portàs cap tipus de queviures o d´objectes útils per al servei. Si precisaven de res, el comandant de la caserna tenia prou autoritat per enviar qui volgués al poble. Però per a l´escasa població de l´indret, Pedrona esdevenia una peça essencial per a la supervivència quotidiana.

Coincidíem a l´hora del berenar. Venia a seure a la nostra taula, fent costat a la padrina i en Josep, el vell republicà. Mai saludà ni parlà amb les germanes Gelabert. Intuïa mons de repressió i sang. Com si en lloc de persones fossin escorpins verinosos. Un dia que just li fregaren el braç va estar tot el matí gratant-se. Talment tengués un munt de sangoneres aferrades a la pell.

Pedrona tenia uns anys més que jo. Però coincidíem en munió de coses! Ella sí que volia estudiar, fer de mestra, ensenyar els infants. Creia que el futur de les persones depenia del món que, de joves, els havien descobert els ensenyants. Era summament intuïtiva. Encertava en la majoria de les sentències que pronunciava. S´havia posat a fer feina, ajudant el pare, de petita. Just havia pogut fer la primària. Però mai no havia perdut el desig de saber. Llegia de nit, mentre ajudava el pare a fer el pa de l´endemà. Llargues hores vigilants el forn, tenint cura del caliu, atenta que el pa no es cremàs i que a primera hora estigués a disposició dels clients.

Sobre col·legis i instituts, li explicava que no tot eren flors i violes. Sovint, els centres d´ensenyament podien esdevenir presons, camps de concentració, casernes vigilades precisament pels cans més ferotges.

--Potser la teva experiència t´ha condicionat en un sentit negatiu –deia, alhora que ajudava la padrina amb la llana per a fer-me un jersei. Ella es posava l´ample manyoc de llana entre les mans i la padrina l´anava embolicant fent una bolla més manejable.

--Tu tens mals records del col·legi –comentava-. Però jo m´imagín fent classes. Història, geografia, literatura... Podria haver ensenyat els al·lots a albirar més enllà del carrer on viuen, lluny del bocí de terra que els correspondrà en morir els pares. El poder d´un llibre! Imagina la força que té oferint infinites possibilitats a la comprensió del que ens envolta! Seria el guia que els portaria a través del desert descobrint cada dia esponerosos oasis de palmeres i fonts de saviesa inabastable!

Possiblement em vaig enamorar en sentir aquella veu melodiosa, olorar de ben a prop la flaire d´un cos jove, bellíssim. Un amor impossible, evidentment! Amb catorze anys acabats de complir no podia aspirar a res. Per a Pedrona jo era simplement un amic, una persona amb la qual es podia petar la conversa en el temps d´espera de la camiona abans que tornàs a Inca.

La sentia parlar com aquell qui escolta música celestial. El temps passat al seu costat esdevenia segons. Només sabia mirar el seus llavis, la dolça pronúncia de les paraules, els gests suaus, lents. Ah! Si un dia aquelles mans d´àngel em poguessin acaronar els cabells, les mans, el rostre...

Quan na Pedrona s´acomiadà a Inca no vaig poder dir res. No podia contestar. Semblava que les herbes tenien un poder més fort del que pensava al principi, quan només senties una certa sensació de cansament. Talment prenguessis un tassó de valeriana abans d´anar a dormir. Les herbes dels ignots habitants de la selva eren la metzina més activa que havia pres en ma vida! Et feien veure el futur, però a costa d´una mena de patiment físic i espiritual que no coneixia.

Què fer? Era el preu que havia de pagar per voler saber el que seria de la meva persona en els propers anys. I el beuratge era ràpid i efectiu! No em podia queixar. Ara era qüestió de poder arribar a l´estació del tren. A Palma, ens esperava la família. El pare ens ho havia dit per telèfon: “Us vendrem a cercar, no passeu ànsia. Hi serem tots!”. Per un moment vaig somriure. Potser em faci tornar a Lluc en comprovar la meva situació, la suor que em raja del front, les mans que em tremolen.

La padrina em dóna el seu bastó. “Agafa el gaiato”, diu, amb veu autoritària. “Et veig malament. No sé si arribarem fins a l´estació”. “No és res” li contest, procurant que el meu rostre no reflecteixi el dolor que em domina. “Només estic un poc cansat”, explic, provant de llevar ferro a la situació.

Avançam lentament enmig del brogit de la gent. Arreu paradetes amb fruita, roba, estris del camp. Senalletes i paners, ormejos per a les bèsties, olletes de fang ben treballades. Boirosament veig els bars plens de clients. No pots avançar a la velocitat que voldries. Camín procurant que el caliu del terra no m´acabi de cremar els peus. A vegades ens aturam uns moments a la voravia, esperant que passi el riu de pagesos i menestrals que ho envaeix tot. Ara és la padrina la que em guia enmig del mercat que ocupa places i carrers. “Déu ser un Dijous Bo”, pens, alhora que augmenta el meu desig d´arribar a l´estació i descansar. La metzina actua, ferma, ocupant cada una de les cèl·lules del meu cervell. En passar davant una apotecaria veig que el calendari indica el novembre de 1975. És una època en la qual he deixat la feina de la llibreria i port una vida summament activa en la militància antifeixista. No he deixat les col·laboracions a la premsa per evidents qüestions de supervivència, però fa temps que no escric contes ni poesia. Avui ens ha tocat fer una repartida de la nostra revista clandestina La Veu del Poble. L'estam venent des de primeres hores del matí. Hem arribat a Inca amb diversos cotxes, aquells sis-cents dels anys seixanta i setanta, que eren expressió del nou nivell de vida assolit per anys de turisme, sempre en creixement. Ens dividim en diversos comandos d´acció i al nostre li toca el carrer Major, començant per l´estació fins acabar a la cruïlla de la carretera d´Alcúdia amb la de Lluc. Fa temps que he vist diverses persones sospitoses que ens segueixen. Membres de la Brigada Social o Guàrdia Civil sense uniforme, dels serveis d´informació? No ho sé. Però tenc mals pressentiments. Quan ens topam amb el grup que dirigeix l´exmissioner Mateu Martí, li dic que vagi en compte: hi ha gent que ens vigila. És just quan veig que quatre persones s´apropen als que repartim prop del claustre de Sant Domingo. En Mateu Martí i els companys són a temps de veure la maniobra i s´amaguen entre la gentada. Nosaltres no tenim temps de fugir. Domingo Morales i Antoni Muñoz, que anaven amb el meu grup, tampoc poden amagar-se. Silenciosament, sense fer coneixedor el que volen, ens situen les pistoles al costat, amagades entre la gavardina. “Callau i caminau cap a la caserna de la Guàrdia Civil. És aquí mateix, en girar la cantonada. I no proveu de córrer. Tenim ordres de disparar””.

Sort que hem pogut repartir la majoria dels dos mil exemplars que hem portat. “La feina ja està feta”, pens, mentre sent el ferro de la pistola pressionant els ronyons. “I si la notícia de la detenció surt als diaris tendrem propaganda gratuïta!”. Un imperceptible somriure denuncia que no estic gens amoïnat. S´ha acomplert la missió, i la detenció era una possibilitat que sempre teníem en compte a l´hora de sortir de nit a fer una pintada o una repartida de fulls. Per si de cas, abans de cada acció li dic a la germana que, si no torn, tengui cura de la moixa; té claus del pis i pot entrar i sortir en voler. Amb la moixa atesa, sense cap altra responsabilitat concreta, no em fa res estar dies tancat, anant de comissaria als jutjats. Són els darrers dies de la dictadura i, sovint, la repressió no sap què fer amb nosaltres. Malgrat que pel setembre encara han assassinat els cinc joves antifeixistes del FRAP i ETA, malgrat els crims a obres i tallers, la repressió contra els manifestants, el cert és que els sicaris de la policia saben que el seu temps es va acabant. Els diaris ja no són el mateix. Hi ha sectors progressistes en els mitjans de comunicació i l´església.


En arribar a l´estació m´assec al banc de la sala. La padrina compra els bitllets i torna de seguida, per si de cas necessit alguna cosa. “Ens manquen trenta minuts”, em diu, guardant els bitllets dins la senalleta. Em tap amb l´abric esperant que la febre vagi passant. No és cada dia que pots veure el que viuràs en els propers anys. M´adon que he canviat molt poc en aquests lustres. Quina diferència essencial hi pot haver entre les detencions de l´any 1963 i les d´ara mateix? I si un dia arriba la famosa democràcia per la qual lluitam? Hi haurà també detencions, interrogatoris, multes? I si alguns dels nostres abandonen les idees que tenien de joves i, en assolir el poder, gaudir de cadiretes i bons sous, obliden la lluita per la República, per l´Autodeterminació i el Socialisme? En un avanç de la pel·lícula del futur que contempl he vist, d´una rampellada, algunes escenes dels anys vuitanta i noranta. Sóc jo mateix, amb altres companys. Militam en un nou partit d´esquerres. Estam embarcats en un homenatge a Emili Darder, el darrer batle republicà de Palma assassinat pels feixistes l´any 1937. Torn a veure el mateix que en els seixanta i els setanta: dos cotxes de la policia s´aturen davant la paret del Molinar on pintam un cartell amb la imatge d´Emili Darder. Estic acabant d´escriure-hi el poema de Bartomeu Rosselló-Pòrcel “A Mallorca durant la Guerra Civil”.

De cop i volta ens apunten amb les pistoles. Ens miram estranyats. Els amics que m´acompanyen no poden creure el que vivim. Ens fan posar les mans contra la paret i ens escorcollen talment fóssim lladres, terroristes que col·locaven una bomba. Sóc el primer que es resisteix. Em gir i els hi dic, ferm, segur de cada una de les paraules que pronuncio:

--Vostès estan realitzant una acció que fa vergonya. Detenir mallorquins que volen retre un homenatge a la República, al darrer batle de Palma assassinat pels militars i falangistes. O no saben qui va ser Emili Darder?

No s´immuten. Qui sembla ser el responsable de la dotació policíaca, sense deixar d´apuntar-me amb la pistola, diu, sever, com si l´hagués insultat:

--No s´oposi a l´autoritat. Jo només sé que vostès estan embrutant parets. Em doni el carnet. Els hem d´identificar!

Envoltats per un parell d´armes de foc, ens veiem obligats a identificar-nos. Prenen nota del nom i el número del carnet. Arriba una nova patrulla amb més policies. Agafen els pots de pintura, els pinzells, el llibre de Bartomeu Rosselló-Pòrcel...

Protest inútilment.

--I aquesta és la feina de la policia democràtica, dels agents d´un Ajuntament socialista? Una vergonya tot plegat. No veuen que aquesta és una paret de l´extraradi, d´un solar buit, i que no embrutam cap façana? No tenen ulls per comprovar el que passa? El que haurien de fer quan veuen uns ciutadans que reten un homenatge al millor batle que mai ha tengut Palma és aturar el cotxe, apropar-se a nosaltres i, en lloc de tractar-nos com a delinqüents, dir-nos: “Volen que quedem al seu costat per a protegir-los, per si compareix algun grup de provocadors?”. O, també: “Bon vespre! Necessiten cap cosa? Tenen pintura abastament? Volen que anem a cercar algun estri necessari per acabar el mural? Estam a la seva disposició”.

Ens miren amb mal ull.

Com qui escup les paraules, contesten, aïrats:

--Demà rebran la visita del nostre correu. Poden donar per fet que la multa serà quantiosa. No es pot embrutar la ciutat de forma impune i vostès realitzaven un acte il·legal”.

Pugen als cotxes i marxen, deixant-nos sense pintura ni cap dels estris que empràvem per acabar el mural.

L´al·lucinant viatge en què estic immers em mostra l´any 1990 redactant una carta al meu antic company de clandestinitat, el batle socialista Ramon Aguiló. Li explic que va arreglat si pensa que pagaré les quaranta-cinc mil pessetes de multa que m´han imposat. Li record els anys de lluita contra Franco i, en acabar, li dic que si el dictador no em va fer pagar la multa que ens va imposar per presentar el meu partit d´aleshores, ara ell no seria més que Franco.

Vaig esperar esdeveniments.

Els periodistes de tots els diaris de Mallorca es preocuparen per la qüestió i la barbàrie de l´Ajuntament va ser denunciada arreu. Un dels articles més sentits, que més m´emocionà, va ser el que escrigué Llorenç Capellà en el diari Baleares. Potser que aquesta campanya solidària fes reflexionar les autoritats. El cert és al cap d´uns dies trucà a la porta de casa un policia municipal amb un escrit del consistori. La multa havia estat anul·lada!

Tanmateix no l´hagués pagada mai. En el 76 vaig anar a la presó per no volen pagar una multa que la dictadura ens havia posat. Setanta-cinc mil pessetes per haver volgut presentar el partit clandestinament. Era l´època en què el règim deixava les portes obertes al PCE i el PSOE però perseguia l´esquerra revolucionària al màxim. L´OEC, l´Organització d´Esquerra Comunista, juntament amb altres partits marxistes criticàvem els pactes amb els hereus del Movimiento. No ens volien. Els diaris tenien ordres específiques per a no publicar res de les nostres accions. La consigna oficial era situar-nos al costat del FRAP i altres grups que volien avançar cap a la república i el socialisme. Els mitjans de desinformació oficial controlats per alts dirigents provinents de Falange Española, el mateix Adolfo Suárez, volien acabar amb la nostra influència a fàbriques, hotels, centres d´ensenyament.

Decidirem plantar cara malgrat la lluita era desigual. La presentació del partit ens costà detencions per part de la Brigada Social. El cas anà a parar a mans del jutge. Aquest havia de decidir la condemna: multa o entrada directa a la presó.

Ens citaren als jutjats.

La metzina que he pres em permet situar-me en aquell precís instant, quan l´auxiliar de l´oficina ens obre la porta i indica que podem passar al despatx. En entrar a l’ampla estança l´home alçà la mirada dels papers que llegia i ens va fer un gest amb la mà. Vaig veure quatre cadires preparades. Primer s’assegueren Guillem i Jaume. Després el misser. Jo vaig ser el darrer a ocupar un dels vells butacons de fusta i cuiro gastat pels anys. La pell s’havia ennegrit i, en alguna part, amenaçava de rompre´s. Eren seients d´abans de la guerra? Semblaven heretats de l´època del rei Alfons XIII. Em recordaven les de la casa del rector, al poble, presidint l´entrada, amb les beates de les Filles de Maria esperant, alhora que resaven el rosari. També les cases senyorials disposaven d´aquests clàssics seients. Cap pagès que havia d´acudir al casal per a parlar amb els propietaris de finques i possessions s´hauria atrevit mai a asseure´s en una de les butaques de l´entrada! Romanien drets, amb el capell a la mà, silenciosos, esperant que la criada els indicàs què havien de fer. Un honor, si el senyor els feia passar a la cuina i els convidava a agafar una de les cadires de bova existents. El més habitual era que la criada els acompanyàs fins a la porta del despatx i, sense gosar entrar-hi, des del portal, explicar el problema al senyor.

El secretari del jutge li anava donant les carpetes del nostre expedient. La Social no solament li havia lliurat l’informe amb el material de la presentació del partit: pel gruix de la carpeta semblava que hi havien incorporat tot el que tenien de nosaltres d’ençà de les primeres detencions en els seixanta.

Qui era aquell home? D´on procedia? Com endevinar les seves simpaties polítiques? Només sabíem que havia arribat a Palma feia dues setmanes. No teníem cap informació que ens permetés situar-lo en una ideologia determinada. Més endavant descobrírem que pertanyia a una organització de jutges antifeixistes; però en el moment d’entrar al despatx no en teníem ni la més remota idea. Ens trobàvem davant seu esperant la decisió. Més tard, a la presó, durant les llargues hores que ens passàvem passejant amunt i avall pel pati, deduírem que la filtració a l’advocat degué ser cosa seva. La conclusió era senzilla: com hauríem pogut saber el contingut de la investigació, la multa que per força de la llei ens havia d´imposar, si no ho hagués permès? Ens preguntàvem com era possible que Berta i Maria, companyes que feien feina al jutjat, no tenguessin cap dificultat per a llegir les nostres carpetes i dir-ho al misser. Les peces coincidien com en un trencaclosques.

Les carpetes a l’abast de tothom. La rapidesa amb què havia fet córrer que ens imposaria un multa...

Finalment alçà la vista i s´adreçà a l´advocat.

--Supòs que els seus clients ja saben que han comès un acte delictiu –pronuncià lentament, com si volgués comprovar que l’enteníem--. Vostès no ignoren que, amb l’actual legislació, aquestes actuacions són il·legals i, si no hi ha un canvi en les lleis, no tenim altre remei que actuar en conseqüència. Tothom sap que Europa pressiona per un canvi democràtic a l’Estat espanyol. I més d’un any després de la mort del general Franco, els puc dir que som el primer a voler un avanç en les llibertats per al nostre poble.

Ens miràrem estranyats. Un jutge antifranquista? En què canviava això la situació en què ens trobàvem? Tanmateix, per molt demòcrata que fos, la maquinària judicial continuava actuant com si no hagués canviat res. Ell podia fer totes les declaracions de principis que li passassin pel cap; el cert era que, enmig del pati, ja hi havia el cotxe que ens havia de portar a la presó si no pagàvem la fiança imposada.

--Esper que el misser us hagi informat dels detalls del procediment.

Coneixíem la resolució, primer per les carpetes que havien llegit les nostres camarades i, després, per la carta oficial rebuda per l´advocat.

--Sí –intervengué Sebastià Puigserver--. Sabem que els meus clients han estat condemnats a pagar setanta-cinc mil pessetes de fiança si no volen entrar avui mateix a la presó.

--Exacte –recalcà el jutge--. Vostès poden quedar en llibertat provisional, a l’espera del judici, si abonen aquesta quantitat de diners.

S’aturà un moment i, agafant un paper que tenia damunt la taula, me´l va donar.

El desert, immens, inabastable, s´apropava a velocitat vertiginosa. El nostre món s´incendiava, esclatava en mil direccions, esdevenint cendra. D´on sorgia la necessitat psicòtica d´endevinar quin seria el nostre futur si ja havia estat esborrat dels mapes? Què restava de les cançons de collir olives, de batre, de llaurar la terra, que cantaven els avantpassats? Quin sentit tenia beure beuratges misteriosos, voler aprofundir el que seria de nosaltres?

La padrina resta preocupada. Em posa bé l´abric, em toca el front per a comprovar si la febre ha tornat. Però davant dels meus ulls l´incendi es fa més gran. Les flames de l´exterior pugnen per penetrar en el vagó. El revisor m´amenaça amb la maquineta de foradar bitllets. De forma instintiva em protegesc el rostre amb les mans. Encara port el mocador per evitar dessagnar-me. Però no hi ha sang. Què ha passat? No ho entenc. Fa uns segons la ferida rajava i pareixia que podia morir d´un moment a l´altre. Què m´havia donat el vell combatent republicà? Una metzina per veure el futur, o un verí per aconseguir que mai l´arribàs a albirar?

Sent la veu de la padrina dient que no em preocupi, que ja arribam i que el pare agafarà un taxi per a portar-nos a casa.

--No serà res. Segurament t´has constipat durant els darrers dies. Ja et vaig dir que no sortissis a passejar amb aquell fred. Caparrut com el padrí, sempre has volgut fer la teva voluntat. Quan tornares de la Font Coberta et vaig veure blanc, com si tenguessis anèmia. Aquestes setmanes tot havia anat bé. Era feliç veient com et recuperaves. I ara, aquesta febre sobtada. No ho entenc. Talment un bruixot maligne t´hagués fet beure un verí.

Qui sap si els misteriosos déus que poblaven les muntanyes havien volgut castigar el meu atreviment. Voler saber què seria de nosaltres el dia de demà! Tanmateix la nostra vida és un atzar imprevisible. Penses anar en una direcció i, de cop i volta, et trobes en un indret inesperat. Avançar és sovint retrocedir. Quan el pare entrà a Terol l´any 37 tot indicava una ruta clara i resplendent; la victòria damunt els feixistes semblava encara possible. Podia imaginar-se un nou país, lluny de la misèria, l´analfabetisme, el poder dels rics. No s´adonava que amb cada passa que avançava cavava un sinistre esdevenidor de presons i camps de concentració. Li era impossible imaginar el sabor amarg de la derrota, la insídia i crueltat dels vencedors, les mil formes de tortura que patiria.

El tren travessa el pont de les Estacions i comença a frenar. Xiscla damunt els rails talment un animal que porten a l´escorxador. L´incendi ha desaparegut de l´horitzó i, a poc a poc, torn a distingir cases, vehicles, persones. Quan ens apropam a l´estació, just davall el rellotge que hi ha damunt la porta d´entrada, distingesc el pare i la mare que ens fan gests amb les mans.


Sa Pobla i la narrativa insular - Lleonard Muntaner Editor publica Una història amagada - Una història amagada (Lleonard Muntaner Editor), nou llibre de narracions de Miquel López Crespí - Vet aquí un tast de la narració El Casal

Turmeda | 11 Febrer, 2021 15:32 | facebook.com

Nou llibre de narracions de Miquel López Crespí - Avançaments editorials – Lleonard Muntaner Editor publica Una història amagada –


Esfereïdora història de quatre-centes famílies que durant segles -fins ben entrada la nostra centúria- varen romandre confinades dins del gueto, dècades després que fos abolida la Inquisició i que el seu tenebrós Palau -situat on actualment hi ha la Plaça Major- fos completament enderrocat. Els descendents dels reus dels autos de fe de 1679 i 1691 foren considerats de sempre "impurs", privats dels oficis més importants, perseguits, sospitosos de reincidir dins la Llei antiga dels hebreus. Sabem fil per randa -l'obra del Pare Garau: La Fe Triunfante és una prova ben real de la tragèdia que commogué el Call l'any 1691- que més de dos-cents cinquanta veïnats del carrer del Segell foren tancats a les presons de la Inquisició, torturats, confiscades llurs propietats i, finalment, els més ferms en la seva fe, cremats vius a l'explanada del Castell de Bellver. (Miquel López Crespí)


Eren segles d'opressió militar, de pestes continuades, de males anyades i falta de blat. Els habitants del carrer del Segell foren sempre les víctimes innocents que la situació requeria.

Esfereïdora història de quatre-centes famílies que durant segles -fins ben entrada la nostra centúria- varen romandre confinades dins del gueto, dècades després que fos abolida la Inquisició i que el seu tenebrós Palau -situat on actualment hi ha la Plaça Major- fos completament enderrocat. Els descendents dels reus dels autos de fe de 1679 i 1691 foren considerats de sempre "impurs", privats dels oficis més importants, perseguits, sospitosos de reincidir dins la Llei antiga dels hebreus. Sabem fil per randa -l'obra del Pare Garau: La Fe Triunfante és una prova ben real de la tragèdia que commogué el Call l'any 1691- que més de dos-cents cinquanta veïnats del carrer del Segell foren tancats a les presons de la Inquisició, torturats, confiscades llurs propietats i, finalment, els més ferms en la seva fe, cremats vius a l'explanada del Castell de Bellver.

Els luctuosos esdeveniments eren prou coneguts per nombroses obres de divulgació del problema xueta a Mallorca. Però fins al present no sabíem res dels contactes d'un sector de la comunitat de conversos amb els deixebles de Giovanni Domenico Campanella, el dominic rebel que, als catorze anys, quan professà, adoptà el nom de Tommaso. D'indicis de contactes amb seguidors de Giordano Bruno, també n'abunden a les declaracions aconseguides sota turment. Qui hagués pogut imaginar mai aquesta relació estreta d'un sector de conversos amb l'esperit del calabrès que volgué subvertir l'ordre establert a la seva època, o amb el savi rebel cremat pel clergat! Parlem, és evident, dels autors de La Ciutat del Sol (Campanella) i de El mínim (Bruno) on el capellà nat a Nola l'any 1548 intuïa, tot seguint els materialistes grecs de l'antiguitat (Epicur, Demòcrit), els àtoms que formaven la matèria. Aquest treball d'investigació històrica tan important ha estat portat a terme per l'estudiós anglès Kevin Edouard, que ha investigat els documents ocults del Tribunal de la Inquisició mallorquí. Les confessions, informacions sumàries, el resultat dels interrogatoris sota tortures, els informes dels espies i murmuradors a sou del Poder Reial fent referència a la influència de l'obra dels savis considerats heretges per l'Església, han estat guardats a l'Arxiu Històric Nacional i no havien pogut ser consultats mai. Així com es donà molta publicitat a les execucions oficials de 1691, la Inquisició mallorquina rebé ordres severíssimes de no fer esment dels conversos acusats d'utòpics, igualitaris, adoradors de Sabaoth i provats rebels contumaços. El record de la finida Germania encara romania viu dins dels menestrals ciutadans i la pagesia forana i ni la Inquisició, ni els senyors feudals de final del segle XVII, no volien avivar les cendres de la revolta. El llibre de Kevin Edouard és precís en les seves troballes. La utopia al Call mallorquí: la secta dels Igualitaris ens desvetla, doncs, una altra visió de la tragèdia dels conversos. El desastre començà un dia de juliol de 1685. Un poc abans, Raphael Cortés de Alfonso, botiguer de sederies del carrer del Segell, havia denunciat, anant a veure el Pare Sebastià Sabater, de la Companyia de Jesús, els seus amics i familiars que continuaven practicant la fe dels hebreus; i dóna les primeres indicacions que un altre grup, igualment nombrós, volia fugir del Call, "per anar a ajuntar-se amb los heretges que a Itàlia volien muntar herètica expedició per a bastir 'La Ciutat del Sol' a qualsevol indret del món". La carta d'acusació que fa referència als utòpics mallorquins del segle XVII porta la data de 29 de juliol de 1685, és a dir, ens trobam, en paraules de Kevin Edouard, davant un document redactat tres dies després del que portarà a la foguera bona part de la comunitat de conversos del Call. Els altres, el procés dels Igualitaris, serà portat en secret i quinze dels acusats moriran en la fosca de les presons, ofegats pels botxins inquisitorials en el més rigorós secret. Aquests tres dies foren decisius, car la Inquisició, avisada pel Pare Sebastià Sabater, pogué comptar, a partir de la primera denúncia de Raphael Cortés de Alfonso, amb un agent dins del mateix gueto. Un espia molt ben relacionat amb uns sospitosos i altres. )Com fou possible que un home d'ascendència jueva, un dels mateixos conversos, s'atrevís a fer la passa que el marcaria per sempre amb l'estigma de la més gran traïció entre els seus? Kevin Edouard només pot fer-hi aproximacions, deduccions mitjançant les mateixes cartes de delació que ha trobat a l'Arxiu Nacional. De casos de traïció com el de Raphael Cortés de Alfonso no se'n troben en segles. De quina por volia fugir en Raphael Cortés amb la seva denúncia? L'havia amenaçat amb anterioritat el Tribunal? Quins conflictes secrets tenia, l'acusador, amb els seus amics i familiars? Enveja soterrada per no ser tingut en consideració ni per part dels practicants de la Llei de Moisès ni per part dels utòpics? Al Tribunal no li importaven els motius ocults que impulsaven a la denúncia. El Pare Sabater l'encoratja i li diu que "delatar la seva pròpia gent és procedir com un bon catòlic cristià". Pels documents que ens mostren tant Angela Selke com Kevin Edouard, tot començà molts anys enrere, quan, casat per segona vegada Raphael Cortés de Alfonso, cap dels seus amics i familiars del Call acudiren per casa seva a dar-li l'enhorabona. El futur causant de la tragèdia del Call se sentí molt ferit per tal mostra de menyspreu -l'acusaven d'haver-se maridat amb una dona que no practicava la Llei de Moisès, "una poma préssech", en paraules dels utòpics, que equivalia a dir una beneitona que només sap anar a missa, rere els capellans. El vertader motiu, emperò, escriu l'historiador anglès, és que el matrimoni de Rapahel Cortés de Alfonso amb una dona que no era de l'ètnia posava en perill el secretisme del Call i les diverses conspiracions que s'hi covaven. La pràctica provada dels ritus hebreus, l'observança de la llei jueva, podia ser, des de dintre, coneguda per una persona -la dona de Rapahel Cortés- que no era del carrer del Segell. Per altra banda, els Igualitaris, estudiosos dels llibres prohibits, es reunien sovint als afores de Ciutat, en un hort de Joan Galiana, fuster, on constantment parlaven de fugir de Mallorca, embarcar-se, potser a les Índies, i aconseguir fer realitat el somni del Món Nou relatat per Tommaso Campanella. Era el moment en què, d'amagat del Vaticà, els seguidors del frare calabrès organitzaven diverses expedicions al continent obert a la invasió europea feia prop de dos segles per Cristòfor Colom i Amèrico Vespuccio. Es tractava de dur endavant les idees de justícia i llibertat que els deixebles de Campanella havien fet córrer per tot Europa. Per tant, aquell casament improvisat, sense consultar amb ningú del carrer, no caigué bé entre els habitants del Call. Cap dels grups que, en secret, resistien l'opressió de la Inquisició i de la religió catòlica, no acceptà tenir tan a prop, al costat de casa, una possible agent del Poder. S'erraren ambdues fraccions de conversos. Pels documents que han anat sortint a la llum, ara ja sabem que l'únic culpable de la tragèdia fou Raphael Cortés. La seva dona no denuncià mai cap veí, malgrat conèixer ben bé les pràctiques misterioses i les reunions als horts dels afores.

Tast de la narració Una història amagada (que pertany al llibre Una història amagada, publicat per Lleronard Muntaner Editor)


Sa Pobla, la guerra civil i els camps de concentració franquistas - Collita de sang – (un petit tast de la novel•la Els crepuscles més pàl•lids, Premi de Narrativa Alexandre Ballester, Lleonard Muntaner Editor)

Turmeda | 10 Febrer, 2021 15:53 | facebook.com

Sa Pobla, la guerra civil i els camps de concentració franquistas - Collita de sang – (un petit tast de la novel•la Els crepuscles més pàl•lids, Premi de Narrativa Alexandre Ballester, Lleonard Muntaner Editor)


El barri de la Seu


El barri on ens ha portat el tinen Alfredo Giménez Codina sembla aturat en una època pretèrita, antiquíssima. Aquí no hi ha fàbriques, cap xemeneia no s’enlaira cercant el blau del cel. No sents el renou de cap taller. No hi viu cap fuster, cap ferrer. Per no haver-hi símbols del treball, quasi no hi ha botigues. Als senyors, els ho porten tot fet, de lluny, de barriades allunyades d’aquestes altes parets dels casals i convents. Els carros amb els productes del camp arriben de matinada a les portasses i un exèrcit de criades descarrega els queviures, la carn de la matança, la millor fruita dels horts. (Miquel López Crespí)


Passam per davant de l’ajuntament endomassat amb tot de banderes italianes, nazis i franquistes. Corrua de presoners. Estam cansats perquè fa dies que dormin malament i el menjar és magre. Cinquanta soldats d’una República vençuda, homes ja sense futur. Què faran amb nosaltres? Ja hem vist en què consistia el món que volen bastir alemanys, italians i espanyols: l’extermini de les organitzacions obreres i populars, inculcar la por al poble fins al moll dels ossos. Com la represió que hi hagué a Castella després de la derrota dels Comuners o a València, després de l’extermini de les germanies, talment explicaven els companys valencians. Una matança cada dos-cents anys per tenir el poble sotmès, a mercè dels poderosos. Una endemesa brutal cada parell de generacions. La picota enmig de la plaça. Fuetejar fins a la mort qui ha gosat demanar pa, justícia, llibertat. Sembrar de sal els fonaments de les cases enderrocades de tots els participants en les revoltes populars. Morir fermats al rem de les galeres, en obscures presons, en els soterranis de la Inqusició. L’exili forçat dels jueus. Exterminar els descendets dels jueus conversos per poder apropiar-se de les seves cases i negocis. Ordres militars i religioses amb la creu flamejant, a cavall per damunt els enderrocs de les mesquites. La creu, l’espasa i el foc. Tambors arreu per ofegar els crits dels que moren en la foguera. Els possaven una màscara de ferro que imitava el cap d´un porc o la cara del dimoni perquè el poble no ves el sofriment de la persona que patia el cruel turment. Forques davant les murades de les ciutats. Els voltors disputant-se les despulles dels millors homes i dones de les germanies, dels honrats pagesos i menestrals. Cremar qui no pensi com els senyors. Els sambenets penjats a totes les esglésies per què la gent recordi el cognoms dels condemnats. Les conversions a la força. L’Assalt als calls a la recerca de l´imaginari or d’Issac Levi, Judef Suri, Maimó Natjar, Yahuda Cohen, Salomó Abrafim. Els jueus expulsats pels reis catòlics. Sempre el mateix al llarg de tota la història: homes lligats amb cadenes als peus, defensors del comú esquarterats a la plaça enmig de les rialles dels borratxos i el repic de les campanes dels temples convidant la població a veure la processó dels condemnats. Des de les llotges dels grans palaus senyorials, els comtes, ducs i marquesos veuen com jueus conversos, luterans o bandejats són portats als fogerons que els han de convertir en el munt de cendres que els botxins llançaran a la mar. Trenta mil catalans que defensaven les llibertats de llur poble enviats a l’estranger, morint de fam a Austria, sense poder tornar mai més a la llar. Centenars de presoners passats a degolla en el fossar de les Moreres. Riego, Lacy, Torrijos, Espoz i Mina, Porlier, dins gàbies, portats al cadafal entre les riallades dels nobles i les seves prostitutes, escopits per frares i apostòlics, enfollides masses de servils que lloen les excel•lències inquisitorials de Ferran VII. Rússia, Aústria i Prussia enviant diners i armes al pretendent carlista. Els Cent Mil Fills de Sant Lluis, amb el duc d´Angulema al capdavant de les tropes invassores que han d´acabar amb la llibertat. Un segle de guerres civils sota la benedicció del Papa de Roma. Tot sigui pel triomf de la fe catòlica, per exterminar d’arrel qualsevol contagi provinent de la Revolució Francesa. Els defensors de la Constitució de Cadís són esquarterats de viu en viu a la plaça Major de Madrid, escanyats en els penals de Ceuta i Melilla, llançats al taurons en ser desterrats amb ordres específiques de no arribar mai a la destinació on havien de complir la condemna. Com en la guerra que hem perdut. A Badajoz, Málaga o València, quan entraren els legionaris, els munts dels cadàvers dels afusellats a la plaça de braus arribaven al metre d’alçada. Matar enmig del carrer, dins les cases, a la vista de la mare, l’esposa o els fills. Esquarterar, violar dins les esglésies on la població ha provat de trobar refugi. Cremar pobles sencers. Bombardejar les ciutats. Gernika, Barcelona, Lleida, Madrid, Maó, Alacant. Fer pujar dalt dels camions centenars de presoners que marxen a incerts destins. Fosses comunes al llarg de tots els camins i carreteres de l’estat. I si gires la mirada cap enrerea, vers el passat, sempre ensopegues amb els mateixos senyors ordint idèntiques malifetes: posar grillons als indis del continent americà que vivien en pau a selves i muntanyes. Fer desaparèixer mil•lenàries cultures. Com el que volien fer els borbons amb Catalunya. Talment la represió esdevinguda després de la caiguda de Barcelona l’any 1715. Els pistolers de Martínez Anido. La sang dels sindicalistes de la CNT fent nèixer flors entre les escletxes de les llambordes barcelonines. El cop d’estat del general Primo de Rivera. José Antonio Primo de Rivera. España es una unidad de destino en lo universal. La pastoral dels bisbes espanyols donant suport a l’alçament del general Franco. L’aviació alemanya i italiana bombardejant les nostres posicions. La població civil sota les bombes. Mil morts en un dia a Barcelona. Corrues de presoners anant als camps de concentració. Batallón de Trabajadores. Nosaltres a Palma, en aquest polvoritzat estiu de l’any quaranta. La mort a les pressons, cada dia, durant anys, fent la seva feina, tenaçment, sense descans.

A la guerra, parlant amb els companys de diferents indrets de l’estat, m’adonava com tots plegats havíem lluitat sempre contra els mateixos enemics. O la lluita dels comuners de Castella no podia anar irreversiblement unida als esforços pel seu alliberament dels agermanats valencians i mallorquins? El poder despòtic dels reis espanyols... no s’exercia per igual damunt els diversos pobles que, ara ho comprenia, composaven aquesta falsa unitat “de destino en lo universal”, que deien els falangistes?

El barri on ens ha portat el tinen Alfredo Giménez Codina sembla aturat en una època pretèrita, antiquíssima. Aquí no hi ha fàbriques, cap xemeneia no s’enlaira cercant el blau del cel. No sents el renou de cap taller. No hi viu cap fuster, cap ferrer. Per no haver-hi símbols del treball, quasi no hi ha botigues. Als senyors, els ho porten tot fet, de lluny, de barriades allunyades d’aquestes altes parets dels casals i convents. Els carros amb els productes del camp arriben de matinada a les portasses i un exèrcit de criades descarrega els queviures, la carn de la matança, la millor fruita dels horts.

Joan Busquets em conta com els propietaris d’aquests grans casals podien gaudir de gelats fets amb la neu que cau a la serra de Tramuntana. Els nevaters són els encarregats de trepitjar l’or blanc, tant és el valor que té, que resta guardat en el que en aquesta terra anomenen “cases de neu”. Durant els mesos de més calor, pel juliol i l’agost, criats que menen els millors cavalls de la possessió, porten, ben embolicats en draps, uns quilos d’aquesta neu i les cuineres preparen gelats d’avellana, d’ametlla, de xocolata, que els senyors fruiexen mentre comenten el darrer sermó de la Seu, l´afusellament del batle republicà Emili Darder o, fa un any, la caiguda de Barcelona, l’ocupació, com diuen els franquistes, de Catalunya.

Tot ben diferent al món ple d’activitat que hem trobat al port, en davallar del vaixell.

Al moll, quan hi hem arribat, a primera hora del matí, hom sentia a ran de pell, bategant al nostre costat, la palpitació vital dels treballadors, el batec de la gent que fa feina de debò. Les barques de pescadors descarregant els caixons plens, les peixeteres preparant per al mercat el que han agafat els fills i esposos aquesta nit. També hi ha el tren que porta sacs d’ametlles i garrofes des dels pobles de l’interior per embarcar cap a les més èxitiques contrades. Coves de taronges i de patates, sacs de blat, cigrons i mongetes. La riquesa d´una terra que encara viu del camp, desplegada aquí, just davant els nostres ulls, ferits encara per la resplandor dels primers raigs matiners.

Encegadora lluminositat de la Mediterrània!

M’adonava de la frènetica activitat que es desenvolupava davant nostre. Carros amb coves plens d’aubercocs, capses de figues seques, ramats de porcs i ovelles que els senyors de les possessions han venut als mercats centrals de Barcelona o València. Hi ha també bótes de vi per a l’exportació, grans contenidors on hi caben centenars de litres d’oli. Els treballadors, com sempre i a qualsevol època i contrada, produint riquessa, traient tresors de la terra, convertint els pedregals en terra de conreu, fent nèixer la vida dels roquissars de les muntanyes. Els roters, els homes i dones més pobres de la pagesia. Aquí, a Tarragona, a València o Castella. La suor dels pagesos i els menestrals, aixecant els grans palaus dels senyors, les humils cases dels jornales, bastint, amb la seva feina tot el que ens es donat contemplar amb la mirada.

Els bars dels voltants són curulls de mariners i pagesos, gitanes que oferiexen roba i llençols de baixa qualitat, soldats de la península que marxen de permís i han de fer hores passejant pel moll abans sigui hora de pujar al vaixell. Tramvies grinyoliares amb els primers passatgers del dia. I, en la distància, en els barris extraradials, les sirenes de les fàbriques i el fum de les xemenies, anunciant el començament d´una nova jornada laboral. La feina quotidiana a l’Espanya de Franco, ara sense sindicats ni organitzacions obreres que puguin defensar els drets dels treballadors.

I, a cinc minuts del port, pujant per la costa de Conqueridor, arribant a la plaça de Santa Eulàlia, just en el carrer Morell, els gran casals senyorials de l’aristocràcia i els comerciants mallorquins. Els grandiosos patis interiors plens de cossiols amb una cisterna al centre. Àmplies, immenses escales amb arrambadors de ferro forjat o de pedra ben treballada que pugen a les cambres dels pisos superiors, columnes de marbre i criades uniformades que netejen el terra amb les graneres. De tant en tant, mentre avançam per aquells carrerons estrets de gran finestres renaixentistes, un moix ens passa per davall les cames a la recerca del menjar que alguna criada amable els ha posat en un racó del pati. Palaus aferrats, paret per paret, a les nombroses esglésies que es veuen arreu. Convents i casals. Era la idea que tenia de Palma abans que els companys de la CNT i el POUM em diguessin que, al costat de la Mallorca que sortia a les revistes, hi havia l’illa dels pagesos i jornalers, dels obrers de la fusta, la sabata i el ferro, els sindicats que en la nit del cop d’estat sortiren al carrer a demanar armes per defensar la República al governador civil, l’escriptor Antonio Espina.

Pensava en Durruti quan, dies abans de morir misterisoament a Madrid --mai no s’ha aclarit la seva mort,-- ens deia que no patisem per les obres d’art destruides en la guerra. Tants companys passant ànsia per una església o un convent cremats, pels palaus convertits en hospitals, per les campanes foses a les fàbriques d´armament, pels crists i sants de fusta que servien per fer llenya i encalentir l’aigua que servia per rentar els malalts. Eren molts els que consideraven Durruti un revolucionari massa radical, un home que no tenia cultura, que no entenia el valor de les obres d’art creades per la humanitat.

Durruti deia que tot el que hi havia en el món, cases, palaus, esglésies, catedrals, ponts, fàbriques, era fet per nosaltres, els treballadors, els artistes que naixien i sorgien del poble. Pensava que era una debilitat per part nostra pensar més en sants de fusta i esglésies que no en el benestar de les persones. Opinava que, talment com ho havíem construït en el passat, en acabar la guerra, bastiríem un món completament nou.

-I aquesta vegada –afegia-- no seran imatges de fusta policromada els que sortiran de les mans dels artistes que neixeran després de la Revolució. Un tipus diferent d’arquitectura al servei de l’home, unes obres d’art, novel•les, música, pintura mai no sommniades en el passat, ajudaran a formar la humanitat futura que sorgirà e les runes d’una civilització que només ha portat guerres, dolor i explotació.

Els comunistes no estaven d’acord amb les opinions de Durruti i la CNT-FAI. A Eivissa, després de l’alliberament de l’illa, Rafael Alberti i Maria Teresa León s’havien enfrontat amb els anarquistes que volien cremar algunes talles gòtiques de la catedral. Sortosament els pogueren convèncer portant al foc uns sants sense gaire valor artístic, però que eren més grans que les escultures que volien destruir. Els milicians es donaren per satisfests en comprovar que l’intercamvi d’escultures tallades en fusta proposades per la parella de revolucionaris “pesava” més que el munt d´imatges que ells volien llançar al foc. Era evident que molts milicians desconeixen el valor històric i econòmic d’alló que volien fer malbé. Fins i tot Bayo, m’explicaren uns amics que havien participat a l’expedició, els hagué de dir que no sabien el que feien tudant aquelles obres d’art. Joies de l´art que, els continuava dient, persuasiu, si no les apreciaven pel valor artístic que tenien, almanco, abans de destuir-les, pensasin en les armes i queviures que es podrien comprar si eren venudes als col•lecionistes estrangers.

En qüestions d´art, el meu germà era de l´opinió de Lenin. El dirigent revolucionari pensava que, quaselvol obra d’artística, malgrat que representàs aspectes de la mitologia cristiana o immoralitzàs el poder de les classes dominants --bastava pensar en els retrats de reis i princeses, els àpats dels terratinents, l’embelliment de botxins i torturadors, generals i inquisidors--, era el producte del treball de la humanitat i un document que serviria a les generacions futures per a conèixer i identificar una època concreta. Aleshores els historiadors podrien esbrinar quin era el paper del poble en la societat, com vivíem els de baix i com era el món dels opressors. Era important conèixer la història, investigar, en cas ser necessarti, amb lupa, el valor de l´or i les joies que porten els dominadors retratats pels pintors de la Cort. Res del que ha fet l´home amb el seu treball ens hauria de ser indiferent. Després dels mesos revolucionàries del 36, i fins als Fets de Maig de Barcelona, el govern de la República pogué anar recuperant el poder que les milícies i sindicats li havien disputat. L´ordre públic restà més o manco restablit i no tornà a haver-hi expedicions de càstig per cremar esglésies, convents ni catedrals. En el front, a Terol, a Aragó, a Madrid, els milicians ja no feien el menjar amb les estelles dels sants agafats de les capelles i els altars. Les patrulles d’incontrolats, els milicians que sortien de nit a detenir i executar, sense cap autorització oficial, foren reduïdes al mínim. Andreu Nin, al davant del departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya, fa fer molt en aquest sentit sense imaginar-se mai que, una vegada s´hagués acabat amb les injustícies més evidents dels incontrolats, ell mateix seria segrestat, torturat i fet desaparèixer per escamots de desconeguts que, com tothom va imaginar i sabia, estaven formars per membres del PCE-PSUC a les ordres dels delegats soviètics de la NKVD, la temuda policia política de Stalin.

Uns incontrolats havien estat substituïts per uns altres, aquesta vegada al servei del Govern.

Tot plegat no vol dir que Durruti no tengués raó i que els que encertaven fossin els comunistes i els funcionaris del govern republicà. La gent hauria d’haver viscut en aquells anys, conèixer a fons la història i el paper jugat per l’església, per poder entendre l‘odi del poble envers el clergat.

Per a la gent que treballava en els fons de les mines i que moria escopint sang, una església, els convents i catedrals no eren obres d’art. Un temple era per a ells, hi ho discutíem sovint a l’Ateneu, la llosa que els enterrava de per vida i que calia destruir, llevar-se del damunt fos com fos, a cops de dinamita o mitjançant el poder purificador del foc.

El marbre de les tombes senyorials, la pedra emprada per fer capitells, columnes i capelles era el material que sempre ens havia mancat per poder fer cases barates, escoles, un hospital per atendre els malalts, asils per als vells. I els sants de fusta que hi havia als altars, a qualsevol racó dels temples, no eren una obra mestra, creació d’algun escultor, una meravella del cisell i la pintura. Ans al contrari, la representació dels sants Joans, sants Mateus, sants Miquel, les Verges, el àngels, Crists en la creu o els Crists ressuscitats, eren expressió del poder de la Inquisició que havia portat a la foguera els que volien deslliurar la humanitat de la ignorància. Per això, en els primers mesos de la guerra, no era estrany veuere com les esglésies i convents salvats miraculsament de les flames, esdevenien magatzems de material per al front, mercats, amb els altars que servien de parada per a la fruita, les patates i la carn. A vegades, vaig veure els milicians i milicianes vestits de bisbes i sacerdots, amb la creu al costat de la bandera vermella i negra de la FAI, oficiant improvisats mítings enmig de les places. Tampoc no era estrany trobar per carrers confessionaris esdevinguts quioscs de premsa de Solidaridad Obrera o de Tierra Libertad. En un que havien col•locat les milicianes davant l’Ajuntament de València, hom podia trobar les darrers informacions que havien sortit damunt l’alliberament de la dona i la lluita per la igualtat amb els homes. Paradedes amb publicacions del grup Dones Lliures, amb munt d´exemplars de la revista Tiempos nuevos i Estudios. En alguns dels confessionaris que hi havia enmig del carrer, milicianes que portaven pistoles i fusells, repartien preservatius als joves que sortien dels instituts, als voluntaris que marxaven al front. Sabíem que, la quinta columna, els partidaris de l’alçament, aprofitaven aquests fets per blasmar contra la ignominia republicana, la manca de cultura dels rojos, l’orgia dels costums, la barbàrie del bolxevisme. Eren els mateixos que mai no es varen indignar davant la fam i la manca d’escoles per als treballadors. Ni es preocuparen per les malaties produïdes per la sífilis, el sofriment de les joves prostitutes que morien, rosegades pel dolor, abandonades enmig del carrer, enmig de la brutal indiferència de la societat. L’”esperit sensible” d´aquestes animetes tan selectes no va patir mai, o almanco no ho feren conèixedor, pels nins i nines que morien de turberculosi. Aquestes animetes flonges que sofrien en veure com les al•lotes valencianes, amb mono blau, venien llibres d’educació sexual per a la joventut enlloc de devocionaris i missals per seguir els sermons dels sacerdots.

Però tot això ja era passat.

Molts dels amics i companys dels Ateneus llibertaris que reien, fent processons vestits de bisbes i sacerdots, moriren al font, altres en els murs d’afusellament quan els soldats de Franco ocuparen els seus pobles i els altres són encara a les presons, condemnats a llargues penes o com nosaltres mateixos, formant part dels batallons de treballadors, picant a les pedreres, bastint, sota la vigilància de capataços i soldats, carreteres i noves vies de tren. La joia de l’alliberament de l’any 36, l’alegria de pensar que ja érem homes i dones lliures no durà gaire. Els mesos d’assemblees a les casernes i al front, les setmanes de poder anar a dinar sense que ens costàs gaire al Ritz amb la família, finiren de cop i volta. Ja no tornaríem a ser persones de nou encuny, els mateixos que possàvem el fusell i la pistola damunt la taula i podíem anar amunt i avall en un d’aquells cotxes requissats a les famílies riques que ara romanien amagades als seus caus, esperant la derrota republicana. Mai més podríem anar veure la Numància de Cervantes, a l´esglesía del barri convertida en teatre popular, en casa del poble, on el cor de l´Ateneu Llibertari assajava obres musicals de Pau Casals i Kurt Weil. I amb la militarització també arribà la fi dels somni, la il•lusió que ens feia somniar amb el bocí de terra que ens lliuraria el sindicat, amb l’escola i el politècnic on els fills podrien estudiar una carrera o un ofici.


El tinent Alfredo Giménez Codina ja ha tornat de fer els seus regals als amics que té en el carrer Morell de Palma. Des de la distància, hem pogut veure els grans finestrals il•luminats amb grans aranyes de refulgent vidre de Murano. Llunyanament hom podia distinguir el coll alabastrí d’algunes noies vestides de blanc, amb collar de perles i ampli escot insinuant.

Un jove d´un divuit anys, amb camisa blava i gorra roja de requetè el saluda a la romana. El silenci del barri a aquesta hora del matí permet escoltar algunes rialles que vénen des dels grans finestrals reneixentistes del casal. Més enllà, una peça interpretada al piano ens fa adonar que algú ha començat les classes de música matinals. Professors a domicili. Miula un moix. Estam davant l’església de Santa Eulàlia, drets, sota el sol que, a les deu del matí, comença a picar fort. Se senten les campanes de la catedral. Tots els rellotges toquen les deu. Després, cesa el soroll i hom sent encara a la pell la vibració venguda des dels campanaris. Hem vist molt poca gent circular pels antics carrers d’aquesta ciutat encara endormiscada. Quina diferència amb l’activitat del moll, just a dues passes d’aquí! Estam cansats d’estar drets, en posició de descans, vigilats per la mirada enfurida del sergent que poques hores abans havia pegat la fuetada a El Sevillano. Un xusquero amargat, és el que tots pensam de El Perro. La frustació de tota una vida que vol fer pagar als que considera inferiors. En aquest cas no solament els soldats que comanda, sinó el grup de cinquanta presoners que conformen l’expedició. Esper que torni a València, amb el tinent, una vegada que haguem arribat a la nostra destinació. En cas contrari, els mesos o els anys que haguem de romandre en aquesta illa poden esdevenir un autèntic infern.

El tinent torna al nostre costat.

L’acompanya el jove falangista, un nebot, que no ha vist mai els rojos de prop. El tinent mostra la fàmelica i esparracada expedició al jovenot, sense fixar-s’hi massa, com si fossim ovelles que porta a vendre al mercat. El falangista, el mateix que feia uns instants havíem vist que el saludava a la romana, es mescla entre nosaltres, ens mira fixament als ulls, com si esperàs trobar algun monstre, una bèstia immunda digna de l’extermini. El miram amb indiferència. De seguida s’endevenina que és un homenet inexpert, un jovençà que empra l´uniforme de Falange per a anar per Palma a lligar les noietes desenfeinades del barri de la Seu. Res a veure, doncs, amb els voltors que cerquen carnassa per als murs d’execució entre els presoners dels batallons. El deixam fer, indifrents al que pugui pensar de nosaltres.

Al final s’acomiada del tinent una mica decebut. Quin desengany, veure aquests homes mal vestits i amb barba de dies, de posat melangiós i com si no esperassin res del futur. Joves com ell, però presoners, esdevenguts no-res a mans dels guanyadors. Ben igual que si a ell li hagués tocat lluitar en zona republicana i ara es trobàs, per l’atzar del destí, format enmig de nosaltres, sense la camisa blava de Falange, sense la gorra roja dels requetès.

És evident que l’hem desil•lusionat. La desfeta i trista humanitat que l´oncle porta vers una incerta direcciò... són els terribles rojos que han fet malbé Espanya i han assassinat tanta gent d’ordre? Aquests homes, amb el posat humil dels jornalers que tenen a la possessió... són els criminals que han mort tants honrats propietaris, sacerdots de vida digna, monges que no havien fet mal a ningú? Li desagrada constatar que no hi ha en els rostres dels presoners, cap signe, el més mínim detall que els pugui fer semblants a les bèsties assedegades de sang que poblaven la seva desbordada imaginació. Com no ho pot entendre, marxa de seguida, acomiadant-se de l’oncle. Se’n va sense mirar-nos. Per a ell som tan poca cosa!, uns éssers tan miserables que no mereixem ni una apresada llambregada. Ja hem vist aquesta mena de comportament en munió de gent. Són els que ens ens miren com qui veu un objecte que no serveix per a res, una formiga que es pot trepitjar. D’ençà la derrota, als camps de concentració, a les presons, ho hem pogut entendre a la perfecció. Els vençuts som com la pols del camins o la cendra que se’n porta el vent: un no res, fantasmes fugissers, ombres esmunyedisses, quelcom que, possiblement, en un passat llunyà tengué nom, vida pròpia, família, fills, somnis i ara és a mercè de la voluntat de qualsevol dels guàrdies que ens vigilen.

Finalment, de forma maquinal, sense que ens interessi saber què fa, veiem el jovenot de la camisa blava pujar les amples escales del casal. Li obri una criada que, moments després, tanca la porta darrere seu. És just en el moment que el tinent diu al sergent i als soldats:

-En marcha, se ha terminado el descanso. Todos a la estación.


Dos articles: La conquesta de Mallorca i sa Pobla i el rei Jaume II

Turmeda | 09 Febrer, 2021 14:10 | facebook.com

Dos articles: La conquesta de Mallorca i sa Pobla i el rei Jaume II -


El matí del 5 de setembre de 1229 l'esquadra cristiana del rei Jaume I salpava de Salou, Tarragona i Cambrils. En total: 155 naus que transportaven 1.500 cavallers i 15.OOO peons. Guillem de Montcada anava en el vaixell-ensenya; el seu cosí Ramon de Montcada seria un dels primers cavallers en desembarcar. Els barons decidiren fer-ho a Portopí. Quan la flotilla arribà, el bisbe de Barcelona parlà, tot ajudant a encendre l'esperit de la croada, que era portar les forces cristianes a la victòria. Guillem de Montcada s'uní a l'Eucaristia, oferta dalt del vaixell, "i de genollons rebé el seu Creador, plorant, amb les llàgrimes relliscant-li per la cara". Com a caps de la flotilla, Guillem i Ramon reberen tot el fragor de la resistència sarraïna en la batalla inicial i foren morts.

Els Montcada moriren en la "batalla de Sa Porrassa" el 12 de setembre de 1229.

Fins aquí els fets narrats per les cròniques. Però... )qui eren en realitat els Montcada, aquests descendents d'una de les més importants nissagues catalanes de l'Edat Mitjana? L'historiador John C. Shideler, professor de la Universitat de Spokane (Washington, EUA) ens en dóna abundosa informació en el seu llibre Els Montcada. John C. Shideler ha consultat l'Arxiu de la Corona d'Aragó, els arxius de la catedral i de les diòcesis de Barcelona, Vic, Tortosa, Girona i Urgell, la Biblioteca de Catalunya, l'arxiu municipal de Tortosa, l'Archivo Histórico Nacional de Catalunya i l'arxiu departamental de Perpinyà, entre d'altres.

És evident, com demostra l'estudi de Shideler, que el poder d'uns senyors feudals com els Montcada no hauria pogut existir sense els pagesos. Eren ells els que conreaven la terra, criaven ovelles, porcs i aviram, i mantenien els castells dels senyors. Els pagesos mantenien senyors i cavallers, alimentaven els seus cavalls i subministraven carn, pa i vi a les seves taules. Tota la superestructura jurídica, cultural, religiosa i administrativa d'aquella època estava basada en aquest domini feudal. Eren els pagesos qui pagaven rendes sobre les seves terres, tributs als senyors, delmes a l'Església; i eren ells els que sofrien tota mena de mals usos.

L'ingrés més bàsic i constant dels senyors feudals procedia de les rendes de la terra. Rendes que eren aportades en fraccions de gra, parells de gallines i pernils salats pagats pels llogaters. A més de les rendes de la terra, els senyors recaptaven molts d'altres impostos, entre ells serveis de mà d'obra; l'usatge de farga, l'usatge de forn i altres quotes i drets d'hospitalitat. Els "drets d'hospitalitat" era una de les maneres que tenien els senyors per imposar càrregues addicionals a les comunitats de pagesos que governaven. Una altra de les maneres era fer pagar impostos pels productes excedents amb què els camperols podien comerciar als mercats locals.

Un altre ingrés per als senyors de Montcada procedia dels delmes de l'Església. Encara que teòricament aquests eren recaptats per l'Església, havien arribat a ésser considerats feus del senyor del castell sota la protecció del qual exercia el rector de la parròquia. A més dels ingressos de les rendes, els "usatges", els delmes i les quotes, els senyors de Montcada es beneficiaven de l'administració de justícia. Aquest dret produïa un tant que era compartit pel senyor (dos terços) i el castlà (un terç).

Per si encara mancàs alguna cosa, hem de saber que tota la parafernàlia feudal s'aixecava damunt altres deures i imposicions. Es tracta de les "exaccions". Aquest terme cobreix els tributs forçats de la producció agrícola, els impostos de cap o de cor, els tributs de transferència de la propietat i la recaptació dels mals usos. Hi havia també les questes (pagaments obligatoris sobre la collita), les toltas i les forcies (més tipus de tributs). A part d'això, els Montcada recaptaven igualment l'acapte. A diferència de les questas, toltas i forcias, que gravaven les collites, l'acapte era un tribut pagat personalment pels individus d'un senyor.

Ens podríem allargar encara molt més parlant del poder i de l'explotació que exercien els senyors feudals sobre els pagesos de l'Edat Mitjana però Fets i personatges només ens ha concedit el petit espai que heu llegit (el llibre de John C. Shideler té 238 pàgines!).


Jaume II i la fundació de sa Pobla


Jaume II de Mallorca (Montpeller, 1243-Mallorca, 1311) és un rei problemàtic, difícil de situar políticament si no ho fem dins de les coordenades del feudalisme de l'Edat Mitjana. Per a uns historiadors és un rei culte (estudià a París), preocupat en tot moment per a fer complir, davant les exagerades exigències del seu germà Pere el Gran, el testament del seu pare, Jaume I.

Per a uns altres, Jaume II, a causa de les seves aliances amb el rei de França, esdevé un traïdor a la corona catalano-aragonesa. La GEM (Gran Enciclopèdia de Mallorca) deixa constància de fets tan contradictoris quan diu: "La historiografia romàntica personalitza en el seu caràcter i en el del seu germà i rival, el monarca de la Corona d'Aragó Pere el Gran, els distints destins dels seus regnes. Segons això, Pere el Gran seria el rei enèrgic i resolutiu que la conjuntura política exigia, mentre que Jaume II de Mallorca era un monarca bondadós i, en determinades circumstàncies, traïdor al seu germà".

Les guerres internes entre les diverses terres de la Corona d'Aragó són atribuïdes per l'historiador Ferran Soldevilla a "un mal testament del rei Jaume I". En el llibre Resum d'història dels Països Catalans (pàg. 67) l'autor diu: "Amb tot, va cometre [el rei Jaume I] l'error de dividir els seus Estats entre els seus fills Pere i Jaume, donant al primer Catalunya, València i Aragó, i al segon Balears, el Rosselló, la Cerdanya i Montpeller. Aquesta divisió va afeblir la seva obra i fou origen de lamentables lluites".

Però en aquest treball no ens interessen tant les guerres entre els dos germans (Pere el Gran i Jaume II) sinó el fet que, una vegada recuperat el domini de Mallorca per part de Jaume II (1298), aquest rei es va preocupar de fer tota una sèrie de reformes que varen promoure el creixement econòmic i de població de la part forana de l'illa (no hem d'oblidar que Jaume II ja tenia un coneixement profund dels problemes de les Illes ja que havia administrat l'arxipèlag en nom de Jaume I des de 1256 fins a 1276).

El papa Bonifaci VIII va ser qui impulsà l'entrevista entre representants dels reis de França, Nàpols i Catalunya-Aragó per tal d'aconseguir la pau a Europa. El tractat d'Anagni consagrava la devolució (per part de Jaume II d'Aragó) del regne de Mallorca a la monarquia mallorquina (malgrat que Catalunya-Aragó en retenia el feu).

L'historiador Pere Xamena Fiol (vegeu Història de Mallorca, pàgines 81-82) parla també de la bona disposició de la Corona mallorquina quant a la realització de determinades reformes que promogueren el desenvolupament de l'illa. Escriu l'historiador: "Quan Jaume II hagué recobrat altra volta el domini de Mallorca, tornà a l'illa i hi va viure bastants d'anys, dedicat a organitzar l'administració del regne i atent al benestar dels seus súbdits. Si son pare va merèixer el títol de conquistador, a Jaume II se li podria donar el d'organitzador del regne. Durant aquests darrers anys de la seva vida, Mallorca assolí un gran progrés".

I és dins aquest marc que hem de comprendre la transformació de l'antiga alqueria àrab de Huayar-alfas o Vialfàs, és a dir Fonts del Camp en traducció de Joan Coromines (vegeu l'Onomasticon Cataloniae), o Aigua del Prat (segons la Gran Enciclopèdia de Mallorca) en aquell nou poblament (sa Pobla) cristià del rei Jaume II. Les "Ordinacions" són de l'any 1300. El rei volia desenvolupar a fons la part forana de l'illa, bastant despoblada fins aleshores. És tractava de "poblar" (d'aquí sa Pobla; d'aquí els "poblers" i "pobleres"). Segons l'historiador Pere Xamena (Història de Mallorca, pàg. 91), aquestes noves viles són: Felanitx, Castellitx (Algaida), Llucmajor, Porreres, Campos, Santanyí, Sineu, Huyalfàs (sa Pobla), Manacor, Petra, Rubines (Binissalem), Selva "i possiblement algunes altres".

També en la mateixa pàgina del llibre abans esmentat trobam com havien de ser aquests nous "pobles": "Cada pobla constarà de cent famílies i cada una d'elles rebrà, per devuit diners anuals de cens, un quartó de terra per edificar la casa. Els pobladors proporcionaran espai per als carrers, els quals tendran un destre i mig d'amplària (6,3 m)".

S'ha de tenir en compte que les disposicions que comentam, les "Ordinacions" de 1300, vénen a resoldre un problema provocat per la conquesta catalana de l'Illa. El 1229 Mallorca només tenia un nucli urbà densament poblat -la Madina Mayurqa dels àrabs- i una població dispersa en l'àmbit rural. És evident que, si seguim la imprescindible Història de Mallorca de Pere Xamena Fiol, l'illa dels segles XIII i XIV és encara un territori per estructurar (malgrat que la butlla del papa Innocenci IV de 14 d'abril de 1248 hagués posat trenta parròquies foranes sota la protecció de Roma), D'aquí les instruccions del rei Jaume II (de 1300) encarregant a l'inquer Desbrull i al solleric Sturç l'ordenació urbanística, econòmica i política de les noves viles.

Les "Ordinacions" fan una exempció d'impostos al nous pobladors: "A tots els qui s'installaran a les noves viles de maig de 1300 fins al mateix mes de 1301, se'ls concedirà tres anys de pròrroga per a pagar els deutes que tenguin".

Amb els anys, emperò, s'anaren marcant greus diferències entre Ciutat (l'antiga Madina Mayurqa dels àrabs) i la repoblada part forana de l'illa de Mallorca. Ja pel mes d'abril del 1303 existien greus problemes per a pagar els deutes d'aquests nous pobladors de la part forana, els quals demanen al rei Jaume II de pagar a terminis.

D'aquesta nova problemàtica en parlà Josep Melià en el seu llibre Els mallorquins (capítol "Ciutat i part forana", pàgs. 47-66). Com deia igualment Pere Xamena (Història de Mallorca, pàg. 94) : "A principis del segle XIV, ja comença l'oposició entre la ciutat i la part forana. La causa de les discòrdies solia esser la proporció amb què havien de contribuir, la ciutat i les viles, a les despeses del regne. A vegades la ciutat pretenia que les viles contribuïssin a dispendis que només eren en profit de la ciutat... Devers l'any 1325, al principi del regnat de Jaume III, succeïren unes 'commocions populars' relacionades probablement amb les diferències entre la ciutat i les viles".


Els fills del Maig del 68 en la literatura catalana contemporània

Turmeda | 08 Febrer, 2021 13:07 | facebook.com

Novetats editorials - Miquel López Crespí: JOC D’ESCACS (Llibres del Segle) - Els fills del Maig del 68 en la literatura catalana contemporània -


Crec que la novel•la “JOC D’ESCACS” és molt més que una excel•lent obra de creació literària, és sobre tot un document d´una època irrepetible. Es tracta de la història, resumida, d´una generació que s´atreví a somniar, a no defallir, a pensar i actuar en el camí d´aconseguir un món més just, habitable i solidari. Unes pàgines emocionants que ens transporten a com eren els fills del Maig del 68, els hereus de les experiències progressistes dels Països Catalans i del món. Segons Miquel, el que fèiem era “Un frenètic activisme, estar sempre en acció, no aturar mai, participar a reunions, sortides nocturnes, assemblees, seminaris de formació...”. (Jaume Obrador)


Quan Miquel López Crespí em demanà unes pàgines de presentació de la seva novel•la “JOC D’ESCACS”, no podia dir-li que no. Havíem viscut tantes lluites junts, ens havíem trobat tantes vegades a les cel•les del soterrani de Govern Civil i havíem passat també junts un temps a la presó franquista, que no podia negar-m’hi.

Pensàvem en aquells moments que estàvem a finals d’una dictadura, d’una època on estava prohibit expressar les idees, manifestar les reivindicacions…No hi havia cap retxillera de llibertat. La darrera República havia estat abolida per un cop d’estat i qualsevol opinió contrària al règim estava considerada un delicte, un atemptat contra el govern establert. L’Organització d’Esquerra Comunista (OEC en català) era aleshores un partit que actuava en plena clandestinitat. No cal dir que els retrats que, amb noms diferents, ha fet de Mateu Morro, de Josep Capó i de qui vos parla són del tot encertats. Mai no m´hauria imaginat que la simple lluita pel que en aquells moments considerava just i necessari, passaria a formar part de la literatura mallorquina contemporània!

És veritat que lluitàrem aferrissadament per crear les Comissions de Barri, per guanyar el carrer per a la festa, per aconseguir, entre altres reivindicacions, un consultori per barri i un ambulatori per zona, que han evolucionat cap a un nou concepte de salut.

En aquesta novel•la que avui presentam, l´autor, mitjançant l´anècdota de la nostra detenció per part de la Brigada Social del règim i el posterior empresonament, vol explorar com era una part de la joventut revolucionària dels anys setanta. Unes pàgines, escrites en un estil directe i precís, que serveixen a l´escriptor de sa Pobla per aprofundir en el món cultural i polític de la transició.

El problema, segons la novel•la, era que “una època obscura s’apropava, silent però ferma i segura. Podríem aturar l’escomesa que ens queia al damunt? Calia no defallir. El que no podíem fer era restar solament al tall com en el passat, veure com ens enterraven sota munts de cendres i mentides, criminalitzant la nostra feina, estigmatitzant-la amb l’etiqueta d’”extrema esquerra”, quan nosaltres l’únic que fèiem era mantenir uns principis i unes idees que consideràvem útils i encertades per acabar amb les desigualtats socials”.

Per això decidírem fer una roda de premsa per presentar el partit. Després de ser vigilats per la policia haguérem de canviar d’indret i fer-la a casa de Miquel López. Ell, ajudat per nosaltres, posà una senyera rere la tauleta del seu despatx i sis cadires, totes les de casa!, diu a la novel•la.

El mes de novembre de 1976 entràrem a la presó.

Jo no veia gaire clar que precisament hagués de ser jo i no una altra persona qui hagués de presentar-se com a servei de premsa de l’organització. Havia estat sacerdot i, a més, missioner, i procedia d’un poble molt petit on tothom es coneixia. Intuïa, i en aquest punt no em vaig equivocar, el sofriment dels meus pares i de la meva família, quan es fes públic que jo era comunista i que, a més, havia fet una roda de premsa per explicar-ho. Mateu Ferragut (nom que amaga l´autèntica identitat de Mateu Morro), que era el nostre secretari general, hagué de venir a casa per convèncer-me de la importància que fos jo precisament qui hi participàs. Al final em va convèncer, perquè, com a màxim responsable de les cèl•lules de barri, tanmateix estava ben fitxat. La policia em coneixia bé. Com molt bé diu en Miquel “sacerdots secularitzats després de les experiències viscudes com a missioners a Burundi i al Perú…era el contacte amb la fam i la misèria del Tercer Món el que feia obrir els ulls…”.

La transició no va ser un camí de roses. Diu Miquel: “Molts caigueren sota els trets de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil. Altres, queien “accidentalment” des de les finestres dels sinistres caus d’interrogatori de la Social. Companys metrallats, com a Vitòria, mentre assistien a assemblees pacífiques a l’interior d’una església, pintant consignes en els murs dels descampats extraradials i en el centre de les ciutats; treballadors que reben trets al cap per participar en una manifestació o moriren d’una culatada, mentre exigien Treball i Llibertat...”

Crec que la novel•la “JOC D’ESCACS” és molt més que una excel•lent obra de creació literària, és sobre tot un document d´una època irrepetible. Es tracta de la història, resumida, d´una generació que s´atreví a somniar, a no defallir, a pensar i actuar en el camí d´aconseguir un món més just, habitable i solidari. Unes pàgines emocionants que ens transporten a com eren els fills del Maig del 68, els hereus de les experiències progressistes dels Països Catalans i del món. Segons Miquel, el que fèiem era “Un frenètic activisme, estar sempre en acció, no aturar mai, participar a reunions, sortides nocturnes, assemblees, seminaris de formació...”.

La Brigada Social era ben conscient del que estava passant i del que estàvem tramant. Però era important que ho sabessin les persones a les quals anaven destinades les nostres accions, cosa difícil, atès que la cobertura mediàtica era escassa. O es feia alguna acció molt sonada o cap mitjà de comunicació publicava aquestes lluites que es feien als barris, a les fàbriques i a la universitat per millorar les condicions de vida de les capes populars, lluites que s’impulsaven des de la clandestinitat. Aquestes romanien excloses de participar col•lectivament en el disseny de la ciutat i de les relacions socials, polítiques i econòmiques que en configuraven el futur.

Aquest era un dels problemes que teníem els militants antifeixistes que no formàvem part de la colla de partits que aleshores, pactant amb un sector del franquisme, pugnaven per situar-se a recer del poder. Les instruccions que els directors dels diaris oficials rebien de les “altures” era marginar les lluites, la presència a fàbriques, barris i universitat de les organitzacions que no volien pactar el manteniment de la “sagrada unidad de España” i el capitalisme a l´Estat espanyol. El silenci més brutal planava sobre les nostres activitats i no ho podíem consentir.

Què fer per rompre el mur de silenci que ens encerclava? Com aconseguir que les lluites del poble sortissin en els mitjans de comunicació oficials? Aquest és el nucli essencial de l´anècdota principal de la novel•la que acaba de publicar Miquel López Crespí.

Però Miquel sovint es preguntava: “Quina podria ser la meva actitud davant la tortura, sotmès a un cansament continuat per manca de son, per la pressió dels insults i els crits a l’hora dels interrogatoris? Confiava en la meva experiència, m’aferrava a l’esperança de pensar que, si no em torturaven físicament, podria resistir els crits i les vexacions”.

A JOC D’ESCACS en Miquel, era un “jove ansiós, com diu ell, per conèixer la veritat i que estava assedegat per la dèria de saber, que retrata el món cultural i polític de la seva joventut i que pensava que ens trobàvem a les darreries del franquisme”. Ell sempre ha fet feina en aquesta direcció i la seva obra així ho demostra. Com podríem ressuscitar el passat sense els seus llibres d´assaig o de creació literària? Fa temps, un periodista el definí com “el guardià de la nostra memòria col•lectiva”. Menys mal, Miquel, que has servat, amb gran encert, aquesta memòria dels que hem lluitat per la democràcia i la llibertat.

Sense els teus records, sense aquesta feina constant en defensa de la nostra memòria històrica, aquest combat per convertir en obra d´art les experiències culturals i polítiques de tota una generació, jo, ho reconec, no seria el mateix. He d´agrair que Miquel López Crespí, amb el nom de “Jaume Calafell”, m´hagi volgut convertir en un dels protagonistes de la novel•la. Feia poc que havia retornat de missioner a Burundi on havia passat 5 anys i havia deixat d’exercir com a sacerdot. Poc temps després vaig conèixer una destacada activista cultural, la meva companya Maria Sastre, i ens havíem casat. El meu món existencial no era el d´en Miquel, però quan ens trobàrem coincidírem en la majoria de qüestions polítiques del moment.

Els llibres de Miquel López Crespí són un amic, un company de capçalera, un instrument per a reconciliar-nos amb la vida, amb la lluita, amb l´esperança. Ell, com diu, i també nosaltres, estàvem cegats per l’exemple lluminós dels nostres herois enterrats en milers de fosses comunes arreu de l’Estat.

JOC D’ESCACS ens transporta a l’ampli moviment sociopolític i de revolta anticapitalista engendrat per les mobilitzacions contra el sistema de finals dels anys seixanta i setanta. Aquesta novel•la ens recorda que pensàrem que podríem anar influint en els esdeveniments que sacsejaven l’Estat espanyol. Malgrat que no ocupàssim les noves institucions, com diu Miquel, des del carrer, des dels llocs de feina i estudi, mitjançant la nostra influència en les associacions de veïns, empreses i sindicats, seríem capaços de condicionar en un sentit progressista els anys vinents. Ell ens fa reviure de forma magistral el moment en què tot era u: el poble que creava les noves obres d’art que la “situació” requeria, alhora que deixava de ser un simple espectador cultural, un inerme consumidor dels productes de l’elit especialitzada en aquelles funcions de la superestructura.

Els estudiants i obrers dels anys setanta, almanco un sector d’avantguarda, segurament el més conscient, ho anaven aconseguint. El temps, diu Miquel, “canviava a una velocitat vertiginosa. Els recitals de la Nova Cançó a teatres i camps de futbol esdevenien un crit d’esperança que es podia sentir arreu del món. Detenir Raimon, Lluís Llach o Maria del Mar Bonet perquè cantaven “Diguem no!”, “L’estaca” i “Què volen aquesta gent que truquen de matinada?”

A través dels protagonistes del llibre, en Miquel ens recorda com, en el moviment polític clandestí, la nova esquerra sorgida a ran de les experiències del Maig del 68 ja no tenia res a veure amb l’esclerosi ideològica del neoestalinisme.

Els protagonistes de la novel•la provenen d´organitzacions que es reclamen de l’anarquisme, del trotskisme, de l’independentisme d’esquerres, i això era producte de la força del moviment popular dels darrers anys de la dictadura, de l’impuls creatiu d´unes avantguardes que s’havien de liquidar en temps de la transició, si el sistema reformat volia continuar en el poder, xuclant la plusvàlua popular, dominant les nacions de l’estat.

Nosaltres, els homes i dones que vivíem el somni del canvi esperat després dels anys llarguíssims de patiment dictatorial, encara no sabíem que tot seria venut pel plat de llenties que representava una cadireta i un sou institucional. La nostra imaginació de militants antifeixistes no arribava a tant! Com diu en Miquel, “no ens resignàvem a ser esborrats de la lluita política d’una manera tan senzilla: demonitzant les accions on participàvem...”.

En Miquel, amb els seus llibres d´assaig o novel•la ha provat (i prova!) de defugir el control del mandarinat cultural, els bassiots estantissos que no ens deixaven avançar per un camí que volíem subversiu, transgressor, de total i absoluta renovació. Es tractava de qüestionar l’herència rebuda, amb la mateixa força que ho feien els grups pictòrics d´aquell moment, amb la mateixa decisió que ho feien les organitzacions antifeixistes. El combat contra la podridura burgesa dominant havia de ser cultural, ideològic i polític alhora. Desitjàvem, amb tota l’energia de la nostra joventut, obrir avingudes per a la llibertat, albirar noves perspectives, tant per a la societat amb el combat antifranquista i anticapitalista, com en la literatura amb una pràctica subversiva de transformació de l’herència conservadora rebuda. Els anys que descriu la novel•la JOC D’ESCACS és d’una època de revolta literària i política, d´implicació personal en tot allò que significa assolir quotes de llibertat per a la societat i per a la cultura.

I avui, gràcies a llibres com JOC D’ESCACS ja podem afirmar que, efectivament, l´esforç realitzat per l´amic Miquel López Crespí no ha estat inútil. La memòria històrica a través de la literatura ha triomfat, i les nostres esperances, la nostra lluita, el món cultural i polític que alletà els “anys del desig més ardent” (títol d´una obra de teatre de Miquel López Crespí!) són aquí, presents entre nosaltres, amb una força vital i una capacitat de bastir universos de somnis inabastables.

No puc acabar aquesta petita reflexió sense tenir ben presents els actuals presos polítics, tant Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, com els Consellers i Conselleres del govern legítim de la Generalitat de Catalunya que es troben empresonats o a l’exili. Ni uns ni els altres han comès cap delicte: els volem el més aviat possible a casa. Desitjam que el nou govern de la Generalitat catalana, encapçalat pel seu president Quim Torra, encerti amb seny per aconseguir la república. Volem una Catalunya sobirana i uns Països Catalans republicans.

Palma, 28/05/2018


Les Germanies i sa Pobla

Turmeda | 07 Febrer, 2021 14:12 | facebook.com

La GEM ens forneix nombroses informacions referents a la participació poblera en la guerra de les Germanies. L'historiador Josep Juan Vidal explica en el seu imprescindible llibre Els agermanats (Biografies de Mallorquins, Ajuntament de Palma, 1985) com la majoria de promotors de l'alçament popular foren menestrals i pagesos. Unes justes reivindicacions econòmiques portaren els agermanats a enfrontar-se amb els membres de les classes parasitàries de la societat mallorquina (nobles, eclesiàstics, terratinents...) en una ferotge lluita armada que, a poc a poc, assolí la forma d'una guerra civil.
El gruix d'agermanats poblers foren petits i mitjans propietaris agraris. La solidaritat de sa Pobla amb la revolta contra els privilegis de la noblesa feudal fou ferma i es mantingué fins a la desfeta final. Sabem que, una vegada consumada la derrota popular, els poblers foren sancionats amb el pagament de 1.667 lliures. Entre els partidaris de pagesos i menestrals s'hi trobaven alguns membres de famílies senyorials (els Cerdà de Vernissa, els Serra de Beniatria i Serra de Gaieta). Altres participants en la Germania foren condemnats a mort. Concretament Joan Serra, Onofre Roure i Simó Maçana.
No hem d'oblidar tampoc (si parlam dels esdeveniments de les Germanies en el nostre poble) dues batalles cabdals que s'esdevingueren a sa marjal. Es tracta de la batalla de Crestatx i la definitiva, la que tengué lloc el 3 de novembre de 1522 a Son Fornari. Els dos encontres varen ser perduts per les forces populars. A Crestax, el 23 d'abril de 1522, en el pujol de Son Sabater els reialistes tallaren les comunicacions entre Pollença i sa Pobla. A la batalla des Pujol hi participaren (entre forces populars i partidaris de la noblesa feudal) més de tres mil combatents. Els agermanats, vençuts, tengueren més de tres-cents morts. Aquesta derrota del poble permeté a les forces reialistes ocupar sa Pobla i preparar-se per al combat definitiu de Son Fornari. Abans, els partidaris de restablir els privilegis de les classes parasitàries feudals ja havien obtingut la victòria de Pollença (febrer de 1522), on cremaren vius més de dos-cents infants i dones dins de l'església (els homes -joves i vells- foren esquarterats i penjats a les forques del camins).
Per ampliar la repressió contra el poble mallorquí, forces reialistes comandades pel governador Miguel de Gurrea desembarcaven a Alcúdia i començaven la sistemàtica execució de pagesos i menestrals simpatitzants de la causa popular. Joanot Colom i el nucli principal de l'exèrcit agermanat prova de resistir l'avanç incontenible de l'exèrcit de l'Emperador aconseguint reunir una tropa de més de tres mil homes. Una de les batalles definitives tengué lloc el 3 de novembre de 1522, a Son Fornari (sa Pobla). Combat a vida o mort on perd la vida, lluitant per la llibertat del nostre poble, el millor de les classes populars mallorquines. Més de mil agermanats cauen aquest dia, mentre les tropes reialistes entren a Muro, victorioses.
No resta cap partidari dels agermanats per a narrar llurs aspiracions i justes reivindicacions. A partir de la derrota de Son Fornari, foren els vencedors, els intellectuals al servei de terratinents i aristòcrates, els qui, com sempre, anirien bastint una història falsa, indecent, exceptuant-ne els comentaris elogiosos de Pere d'Alcàntara Penya. Josep Maria Quadrado dirà de Joanot Colom, cap del poble mallorquí: "No es más que un gran criminal"; I definirà la Germania com a "un levantamiento condenado y diabólico".
De tots aquests esdeveniments n'havia fet teatre de combat en els anys setanta.
Ara, a qui toca?, l'obra en català (segrestada per la Brigada Social) que havia guanyat el premi "Carles Arniches 1972" a Alacant, havia armat el seu enrenou. Després, amb Autòpsia a la matinada (Premi Ciutat de Palma de teatre 1974) havia continuat amb la meva particular provatura de remoure l'estantís panorama teatral illenc. No sabia encara la capacitat de silenciament i de marginació de les obres autènticament rupturistes i revolucionaries que tenien les nostres classes dominants i els seus servents intel·lectuals. Llavors, a l'any 1975, una nova obra -en la línia del que estava fent Joan Soler i Antich, al qual no coneixia-, Les Germanies, obtenia el premi especial especial Born a Ciutadella. Potser fos en aquell moment que les "forces vives" (per a no dir mortes) de la nostra cultura decidiren marginar, silenciar el meu teatre. Ja ho estaven fent amb Alexandre Ballester i amb Joan Soler i Antich; ara ho començaven a fer amb la meva obra teatral, i poc temps després ho farien amb el teatre de Llorenç Capellà i altres autors d'avantguarda mallorquins.
En una entrevista publicada per aquell temps (1976) explicava al lector la temàtica de l'obra guardonada amb el Born. Contava a Damià Caubet que Les Germanies era una espècie de collage amb mescladissa de diverses situacions conflictives (la lluita de classes) esdevengudes al llarg del temps en la nostra història. Concretament es feia menció als agermanats, protagonistes d'un alçament popular que, a principis del segle XVI, constituí -com explica l'historiador Josep Juan Vidal- "un dels múltiples conflictes socials, que des del segle XIV, s'escamparen per Europa... Els promotors d'aquest alçament foren menestrals i pagesos, grups que aleshores integraven la major part de la població mallorquina. Les reivindicacions econòmiques els portaren a enfrontar-se amb els membres de les classes privilegiades (cavallers, ciutadans, eclesiàstics, mercaders...) en una lluita armada que pel seu caràcter violent assolí la forma d'una guerra civil" (la forma màxima de la lluita de classes, que dirien els clàssics dels marxisme).
En la revolta dels agermanats s'insertaven escenes de la guerra del 1936-1939 amb la sagnant repressió feixista contra el poble mallorquí i les seves organitzacions (partits, sindicats, ateneus, cooperatives obreres, etc, etc). La idea central que cohesionava tot el conjunt de Les Germanies era la unificació escènica, en una mateixa narració, dels fets del segle XVI i del segle XX. Es tractava de lligar totes les lluites que històricament havia desenvolupat el nostre poble a través dels segles amb la que en aquells moments (començaments dels anys setanta) es donava tant a les Illes com a la resta de l'Estat.
Potser el pla general de l'obra era massa ambiciós, massa agosarat per a un aprenent d'escriptor com ho era jo en aquells moments. El cert és que Les Germanies destacà entre totes les obres presentades al Born i el jurat decidí concedir-me aquest guardó especial. Feia poc havia vist a l'estranger algunes produccions del Berliner Ensembler que dirigien els successors de Bertolt Brecht, i sens dubte jo estava completament influit per la forma de dirigir i d'interpretar dels alemanys. El Congrés de Cultura Catalana deia d'aquesta mena de teatre experimental en què jo, instintivament, em situava: "Totes aquestes circumstàncies [maig del 68, etc] determinen el naixement [a les Illes] d'un teatre espontani, intuïtiu, que si bé continua fent-se de manera 'amateur', pren consciència de les possibilitats de comunicació social que ofereix el teatre. Es tracta d'un teatre compromès políticament i estèticament amb els nous corrents d'arreu dels Països Catalans".

Miquel López Crespí


La narrativa insular i sa Pobla

Turmeda | 06 Febrer, 2021 15:07 | facebook.com

L’Ajuntament de Sa Pobla i Lleonard Muntaner Editor es complauen a convidar-vos a la presentació de la novel·la guanyadora del IX Premi de Narrativa Alexandre Ballester 2009


Els crepuscles més pàl·lids

original de Miquel López Crespí



L’acte tendrà lloc diumenge dia 26 de juiol de 2009 a les 20h. A la seu de la Fundació Joan Soler (carrer del Mercat, 41 de sa Pobla)



Hi intervendran: Maria Antònia Oliver París, presidenta de l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica de Mallorca; Alexandre Ballester, escriptor; Sebastià Gallardo, regidor de Cultura de l’Ajuntament de sa Pobla i l’autor del Llibre. Tancarà l’acte Joan Comes, batle de sa Pobla.


Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


A L’Amagatall i a Un tango de gardel en el gramòfon havia novel·lat el cop d’estat feixista del divuit de juliol a Palma i la posterior repressió contra els republicans de les Illes; en obres com Estiu de foc i Núria i la glòria dels vençuts havia volgut deixar constància de les esperances de les llibertàries que volgueren alliberar les Illes quan vengueren, amb els milicians catalans del capità Bayó, a lluitar contra la reacció illenca i internacional. Ara, amb Els crepuscles més pàl·lids em proposava donar forma literària, novel·lar molts dels meus records familiars que també estaven relacionats amb aquella època. Es tractava de retre un homenatge, no solament als presoners republicans del Batallón de Trabajadores número 151 sinó també, i amb la mateixa intensitat, a aquelles dones que donaren suport als repressaliats pel feixisme. (Miquel López Crespí)


Els crepuscles més pàl.lids (Premi de Narrativa Alexandre Ballester 2009)



Presoners republicans a sa Pobla en els anys quantanta. Paulino López, el pare de l'escriptor Miquel López Crespí és el primer per l'esquerra. Fotografia feta uns dies després de la seva sortida del camp de concentració feixista.

A L’Amagatall i a Un tango de gardel en el gramòfon havia novel·lat el cop d’estat feixista del divuit de juliol a Palma i la posterior repressió contra els republicans de les Illes; en obres com Estiu de foc i Núria i la glòria dels vençuts havia volgut deixar constància de les esperances de les llibertàries que volgueren alliberar les Illes quan vengueren, amb els milicians catalans del capità Bayó, a lluitar contra la reacció illenca i internacional. Ara, amb Els crepuscles més pàl·lids em proposava donar forma literària, novel·lar molts dels meus records familiars que també estaven relacionats amb aquella època. Es tractava de retre un homenatge, no solament als presoners republicans del Batallón de Trabajadores número 151 sinó també, i amb la mateixa intensitat, a aquelles dones que donaren suport als repressaliats pel feixisme. I, en aquest cas, l’homenatge podia esdevenir encara més intens. En iniciar la redacció de la novel·la Els crepuscles més pàl·lids tenia en ment tot el caramull d’històries, dels fets viscuts pel meu pare en temps de la guerra. Les experiències amb els ateneus llibertaris, la concepció de la cultura com a una arma que havia d’alliberar la humanitat de la ignorància propagada pel clergat i tota mena d’intel·lectuals al servei de la burgesia. Un món d’il·lusions i grans esperances col·lectives esbucat amb la victòria feixista d’abril del trenta-nou. No endebades Els crepuscles més pàl·lids vol ser el relat, passat pels acostumats filtres de la imaginació, de les peripècies del pare i la mare, del món de la postguerra, de les esbojarrades ànsies de sobreviure d’un jovent al qual, a força de mentides i repressió, se’l privava de viure en llibertat. Descriure, ressuscitar, recrear la intensitat d’un amor apassionat entre un presoner republicà i una al·lota mallorquina de casa bona era tot un repte. La novel·la que ens ocupa és una visió crua i àcida dels darrers dies de la guerra civil, de la desesperació que encercla els combatents republicans quan veuen que són traïts fins i tot per determinats sectors dels seus comandaments, que a començaments de l’any trenta-nou han pactat amb Franco, imaginant, il·lusos, que el feixisme els respectaria graus i escalafó. Fins i tot els anarquistes de Cipriano Mera participaren amb entusiasme en la tasca d’assassinar comunistes – el vil assassinat del tinent coronel Barceló i bona part del seu Estat Major per part de Casado, Besteiro i Mera!- i antifeixistes de totes les tendències que no volien lliurar les armes a Franco! Al començament de la novel·la ho explica el protagonista quan diu:



Front de Terol l'any 1937. A la dreta de la fotografia podem veure l'oncle de Miquel López Crespí, José López Sánchez, cap de transmisions de la XXII Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la República.


“Amb Joan Busquets i altres companys havíem deixat per unes hores la trinxera per a assabentar-nos del que s’esdevenia realment a Madrid. Els nostres comandaments militars ja eren en contacte amb els oficials franquistes i nosaltres oloràvem la traïció arreu. Què faria Mena? Serien certs els rumors que també participava en el cop d´estat contra la República? En arribar prop de la Gran Via ja veiérem les primeres columnes de soldats que llançaven els fusells i les cartutxeres al terra. El soroll sec de les metralladores i les baionetes, les pistoles, els morters que eren tirats de qualsevol manera, abandonats davant el portal de les cases, ressonaven dins la meva oïda amb un soroll semblant al de les bombes de l´aviació caient damunt les trinxeres: talment un gran edifici que s´ensorra. Era la sensació que em dominava en aquells moments. Només tenia al cap un pensament obsessiu: amb la sang que ens havia costat armar-nos, tenir un fusell a les mans, i ara ho abandonàvem, ho llençaven com aquell que llença als fems qualsevol estri inútil! Plorava de ràbia. Per un moment vaig sentir uns desigs immensos de disparar contra els que abandonaven les armes. Però, quin sentit hauria tengut matar uns joves que només pensaven a tornar a casa seva? Sabia que allò significava la desfeta de tot allò perquè havia lluitat i donat la vida el millor del poble. Sense armes ja no seríem mai més res de res. Seríem esclafats sense pietat, a milers, durant generacions i més generacions”.

L’obra vol reflectir també l’ambient gris i opressiu dels anys posteriors a la desfeta republicana. Però això és tan sols una part de l’obra, un mínim resum de les intencions de l’autor. Abans ja havia escrit que la novel·la també és un particular experiment creatiu. Es tractava d’utilitzar diversos recursos literaris i, molt especialment, el monòleg, per aprofundir en la psicologia dels nostres personatges. Com deixar constància del vitalisme accentuat dels nostres herois? Seria possible reflectir la complexitat de la seva existència, el valor amb el qual l’home i la dona en aquest cas, s’enfronten amb les adversitats de la vida? En començar a escriure, en redactar els primers esborranys dels capítols inicials, no estava encara segur de poder reeixir en la tasca que tenia davant meu. Aconseguiria contrapuntar els monòlegs interiors dels tres personatges principals? Podria transmetre al lector, amb força abastament, l’espectacular fortalesa d’esperit d’aquells combatents que donaren tot per la llibertat; el valor dels homes i dones que en els camps de concentració i les presons feixistes resistiren tortures, humiliacions, i que anaren amb el cap ben alt, dignes, fins al mur de les execucions? Com transmetre a les generacions actuals aquell dinamisme infinit, aquella esperança inabastable en un esdevenidor lluminós?

En aquesta ocasió es tractava de descriure la crua realitat de la guerra i la postguerra a través dels ulls de tres personatges. El protagonista principal és el presoner republicà, en aquest cas el pare. Després, l’al·lota mallorquina que el veu arribar amb la corrua de presoners a l’estació de sa Pobla en un llunyà estiu del quaranta: és la visió literaturitzada de la mare. I, per arrodonir la narració, ens trobam amb una descripció realitzada per un fill que contempla aquell passat des del present. És una visió contemporània dels fets esdevenguts en el passat. Una forma diferent de complementar el món dels dos protagonistes. La visió que té el fill en referència als esdeveniments que commouen la vida dels dos personatges principals de la novel·la ofereix un angle més “contemporani”, podríem dir més “actual”, a la narració. El fill reconstrueix la història que narren els dos protagonistes mitjançant la sèrie d’anècdotes que li contaren d’infant i, sobretot, a través de les poques fotografies salvades de la desfeta, d’aquells anys en els quals la nit i la desesperança omplien tot.

Com llegim en el capítol titulat “Una maleta plena de llibres”.

“El temps ha passat inexorablement i ben cert que no et podries imaginar que el teu fill s´entestàs a servar el record de la teva vida. Qui sap si pensaves que els esforços fets en el combat pel redreçament de la humanitat, restarien, com la lluita de tants companys de la teva generació, oblidats per sempre. Ara que les manetes dels rellotges han marxat a velocitat increïble cap a l'ocàs definitiu que ens espera a tots, i ja no podem parlar directament, mirant-te els ulls, de front, dient les coses amb sinceritat, reconec que no vaig saber estar prou al teu costat com pertocava. Com a dèbil justificació podria dir-te que, sovint, els joves som així d’egoistes. Eres a prop nostre i no sabíem què fer per fer-te arribar el caramull d’amor que mereixies. Ara ho entenc, quan ja no hi puc fer res. Diuen que sempre s’esdevé el mateix: quan ens adonam dels errors ja no hi som a temps de rectificar.

‘És el que pens aquest matí, quan he obert les carpetes per a veure les poques fotografies i papers que pogueres salvar de la guerra i els camps de treball. De llibres, pocs. Era un perill immens que en els escorcolls que feien els falangistes trobassin alguna obra de Tolstoi, Remarque o Blasco Ibáñez. No em parlem si les obres eren d’algun clàssic del socialisme o l’anarquisme! Podien detenir o matar la família allà mateix, sense cap mena de contemplació. ¡Rojos de mierda! i pegar-te un tret al cap. Cap justificació. Un pelagatos republicano. La vida d´un vençut no valia dos rals. Per això la padrina en va fer una foguera al corral de la casa, no fos cosa que la teva biblioteca de responsable de l’Ateneu Llibertari pogués tenir greus conseqüències en qualsevol dels judicis que es poguessin ordir en contra teva”.

És evident que la posició del “fill” dels protagonistes és la visió de l’autor de la novel·la. Els crepuscles més pàl·lids, els inicials projectes, els primers capítols que vaig redactar neixen, precisament, de la contemplació de les poques fotografies salvades de la guerra, d’un caramull de revistes dels anys trenta que m’han permès seguir la cronologia d’aquells esdeveniments. He emprat igualment, i indubtablement m’han servit moltíssim, els pocs documents familiars salvats de la desfeta, alguna comunicació oficial del camp de concentració on va romandre el pare i, més que res, les històries narrades en la infància, els records que en contaren els amics de la família, molts dels quals ja irremeiablement desapareguts.

La postguerra és descrita, doncs, des de diversos angles, des de tres punts de vista diferents. La construcció del fil argumental de Els crepuscles més pàl·lids avança al ritme de la visió dels dos protagonistes principals, contrapuntats pels records del fill. Tot plegat conforma un ampli fresc històric bastit a partir dels esdeveniments personals i col·lectius que pateixen els nostres herois durant l’any quaranta del segle passat. La visió actual, com ja he dit, ve donada pels records del fill que reconstrueix aquells fets des del present.

Crec que he parlat també d’una altra intenció de l’autor: de la voluntat de reconstruir la història d’amor esdevinguda entre aquell presoner republicà i l’al·lota poblera de família benestant. Aquesta peculiar força de l’amor constatada a través de tota època i circumstàncies! La força de les relacions autèntiques entre les persones que, en determinats moments, és capaç de vèncer els ferrenys condicionaments socials i culturals i unir voluntats de persones de cultura i tradicions diferents. Un pont bastit per l’amor, per l’autèntica estimació entre dues ànimes que s’estimen de veritat. El que ara explic va ser, ara ho veig ben clarament, l’origen primigeni de la novel·la: aquest interès “professional” de l’autor per provar de reflectir unes relacions amoroses que, en teoria, podien haver esdevengut problemàtiques, complicades, i que, sortosament, no ho varen ser gaire. Vet aquí el “nus” que enclerca tota l’estructura de Els crepuscles més pàl·lids.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Sa Pobla - Records de la Mallorca dels anys 60 - El casalot - (Un petit tast de la novel·la Un hivern a Lluc, El Tall Editorial)

Turmeda | 06 Febrer, 2021 14:59 | facebook.com

Sa Pobla - Records de la Mallorca dels anys 60 - El casalot - (Un petit tast de la novel·la Un hivern a Lluc, El Tall Editorial)


Parlar dels padrins i repadrins, de les generacions que ens precediren, és com aprofundir en el marc vital de la nostra història, tant la personal com la collectiva. Potser seria una feina d'urgència deixar constància de noms, malnoms, els fets que encara recordam abans que la inclemència del temps ho esborri tot. (Miquel López Crespí)


Al cap d´uns dies ens arribà la notícia de la mort, a Inca, de Josep Ferrer. En Martí, el xofer de la camiona, ens ho comunicà de seguida que ho va saber. En Josep s´havia fet imprescindible a les tertúlies nocturnes, a les excursions pels voltants del santuari! Un home que hauria pogut escriure un munt de llibres d´història, la narració exacta de com eren els republicans dels anys trenta. A vegades em demanava com era possible que aquelles persones no haguessin escrit les seves memòries i d´altres, que passaven per autèntics escriptors, narraven fets que no valien dos rals. La vida de qualsevol persona del poble, la més insignificant, la que sembla no té res a explicar, és, sovint, més interessant que el relat de tants volums buits de vertadera saba vital.

Alguns autors es passen la vida tancats en el despatx, sense saber ni endevinar com és la vida que batega fora del seu estret univers. Rendistes de casa bona, gent que sempre ha tengut el plat damunt la taula sense necessitat d´aixecar-se de bon matí per anar a l´hort o, com en el passat, a una fàbrica. Si parlen d´amor o patiments és perquè han memoritzat les emocions humanes mitjançant la literatura, llegint a l´estudi, espipellant d´un autor a l´altre fins a xopar-se amb els sentiments expressats pels autors de totes les èpoques i contrades. Falsa literatura bastida amb idees copiades d´aquí i d´allà, refrit d´emocions que mai no han viscut. Descripció de vivències que mai no han tengut, amors inexistents, falsos patiments existencials.

M´agradaria escriure un dia la vida de Josep Ferrer, la del pare i la mare, la dels padrins. Per això volia ser escriptor; submergir-me en el món de les persones que he conegut, que he tengut al costat i de les quals sé que el que expliquen és autèntic.

La padrina va anar a parlar amb els capellans i pagà diverses misses per l´ànima del vell combatent. Ben segur que en Josep, descregut com tants dels republicans que cremaren esglésies en temps de la guerra civil, hauria dit que valdria més gastar els diners en bons àpats a la seva salut i la de tothom. Ens hauria renyat per un dispendi tan innecessari. En el fons deixava de patir, que era el que cercava de forma inconscient amb la insistència a fumar dia i nit malgrat la prohibició dels metges. Una mort cercada? Possiblement. El que més l´afectà va ser la marxa de la dona quan el negoci va fer fallida i, també, i de forma molt especial, l´insaciable interès dels fills per heretar el poc que restava de la riquesa del passat.

M´hauria agradat estar al seu costat a l´hora de la mort. Que hagués pogut marxar d´aquest món amb el consol d´una veu amiga a la vora. Segurament m´hauria dit: “Ara sabrem de debò si són veritat els sermons dels sacerdots sobre l´existència del cel i l´infern. A mi, de segur, em tocarà anar a veure Llucifer, el Satanàs que ens ha de tenir dins les olles d´oli bullent per a tota l´eternitat”. I hauria afegit: “No ho dubteu: si el cel i l´infern existeixen sereu els primers a assabentar-vos; us vendré a veure en somnis i així podreu saber el que existeix de debò. Si passats uns mesos no he comparegut és que era un conte de fades talment com ho he cregut sempre”.

Sabia que no tornaria. El padrí, incrèdul com en Josep, em comentava com s´havia conjurat amb els amics, els companys de truc de la taverna, els veïns de l´hort de Can Verdera. Un poc més joves que ell, la majoria havien mort. Tots els morts també havien fet idèntica promesa: en morir tornarien a explicar als companys dels jocs de cartes si el cel existia o no. El padrí m´ho contava modulant bé les paraules, una mica trist, enyorant els companys desapareguts: “Et penses que ningú ha tornat del més enllà? Cap ni un! Resten al cementiri, tapats pel marbre de les tombes, podrint-se com un ca abandonat enmig del camp”. I continuava, en veu baixa alhora que amb les tenalles, removia el caliu de la foganya: “Pot ser que hi hagi un Déu més enllà de les nostres percepcions i coneixements, algú que hagi creat de veritat el cel i la mar, els núvols i les estrelles. No ho sé. Però cal no creure mai en les invencions dels sacerdots. És un romanço del qual viuen i gaudeixen de la vida sense necessitat d´anar a llaurar de sol a sol. Sermons que només serveixen per a tenir-nos conformats aquí baix, a la terra. Volen que visquem en l´esperança que si no hi ha justícia en aquest món, la trobarem en el cel. I així passen els anys, els segles, sense que res canviï per al pobre, sempre sotmesos al poder implacable dels rics i militars”.

Parlar dels padrins i repadrins, de les generacions que ens precediren, és com aprofundir en el marc vital de la nostra història, tant la personal com la collectiva. Potser seria una feina d'urgència deixar constància de noms, malnoms, els fets que encara recordam abans que la inclemència del temps ho esborri tot.

Una de les persones que va tenir més influència en la meva infantesa va ser la repadrina. Com la mare, com tots els que m´envoltaren i em donaren la parla, una determinada manera de copsar la realitat que ens envolta. La meva repadrina (per part de mare), Francesca Torrens Comas "Nana", que era casada amb Antoni Caldés Soler "Ximbó", morí a Ciutat, a casa nostra, a Son Serra, a 13 de juliol del 63. A ella i a la padrina Martina "Ximbona" dec la meva formació cultural pagesa, aquest esperit que sent tan arrelat a la terra que em va veure néixer, als sons (cançons, xeremies, ximbombes...), olors i sabors que m'alletaren d'infant, en els quaranta i cinquanta.

El repadrí Antoni Caldés ja no el vaig conèixer. Però de la padrina "Nana" (que visqué tota la vida, abans de marxar a Ciutat, en el número 4 del carrer de l'Escola) serv munió de records; anècdotes, històries que em contava sovint i que jo de menut escoltava com si es tractàs de les rondalles més interessants i saboroses. El cert era que en sabia moltes, de rondalles (com la majoria de les seves amigues de generació). Amb aquells "contes" d'abans de la invasió Disney, els vells transmetien als més joves no solament l'accent, el to de la veu, els registres més secrets d'una llengua; també els costums, les tradicions (i les pors i les alegries) de tot un poble, d'una societat.

En el fons, sigui contant esdeveniments concrets o les més fantasioses rondalles, ens explicaven a la seva manera la història de sa Pobla. I els professors n´eren els protagonistes: els poblers i pobleres que, d'una terra erma, eixuta, aixecaren el verger més esponerós de l'illa a costa del seu treball, d'un sacrifici immens. Després, les successives generacions que els han succeït no han tengut gaire cura de les meravelles que aixecaren amb la seva feina: un esponerós exèrcit de molins d'aigua, les més de mil sínies que hi havia en els anys deu del segle passat. Amb l'esforç dels avantpassats, sa marjal esdevendria paradís verd per on circulava l'aigua alimentant les anyades de patates i mongetes, tot el que d'ençà aquell temps hi han sembrat els pagesos del meu poble.

Potser el vertader progrés de sa Pobla s'inicià cap al 1866 amb l'arribada dels anglesos (Bateman i els enginyers Waring i Green) i els inicis dels treballs de dessecació de l'Albufera. Recordem que aquesta gran obra d'importància cabdal, a part de contribuir a augmentar la riquesa del poble amb totes les quarterades aprofitades amb la dessecació, serví per a acabar amb la pesta --el paludisme!-- que des de feia segles colpejava brutalment la salut dels pagesos. En menys de mig segle sa Pobla triplicà la població, i cap al 1900 ja teníem sis mil habitants.

Dissortadament en els darrers anys s'han deixat perdre molts molins d'aigua i fet malbé innumerables sínies, safareigs... tot un immens tresor històric, pàgines escrites damunt la terra o fetes monument. O quina altra cosa és un dels nostres molins, una de les sínies que encara resten anant a l'Albufera?

Inclemència del temps que no deixa res dempeus? Què se n'ha fet dels mestres artesans de tots els oficis, dels artistes del ferro, la fusta i la pedra que bastiren a començaments de segle les "escultures" (els molins!) que cap escultor modern no sabria fer? Jo encara he pujat (en els horts de Can Verdera i Ca Na Ximbona) a plegar les veles del molí. Encara hi he estat a temps que els padrins m'ensenyassin què era el ramell, la càbria, la coa o el violí del molí d'aigua. I si la meva fos la darrera generació que veurà treballar els fusters de Cas Senceller, Can Mascó, Can Rian, Can Muxella o Can Malondro?

Tot es fa malbé.

La repadrina vivia prop de l´església. Jo hi tenia una cambra sempre preparada. Sovint demanava permís als pares i em deixaven anar-hi a dormir o a estar uns dies. Entrar al casalot del carrer de l´Escola era penetrar amb molta cura en un món diferent. Em trobava bé en aquell antic casal. Una vegada, investigant indicis que em permetessin saber més, a l´arc de l´entrada, tapat per dècades de capes de calç, hi vaig poder endevinar una data: 1668. Volia dir que l´edifici s´havia bastit en aquella època? Possiblement era anterior. Pens que la marca que vaig descobrir a l´arc podria correspondre a un temps de reformes, un any en el qual es feren importants modificacions al buc inicial de la construcció. A casa sempre havia existit la tradició de dir que la planta inicial era dels temps dels moros, molt abans de l´existència històrica de sa Pobla, fundada a l´època del rei Jaume II, enmig de les terres insalubres de l´Albufera.

D´on sortien aquestes suposicions? El padrí m´ensenyà el pou d´on trèiem l´aigua abundosa de què ens servíem. Efectivament, mirant amb atenció el coll de la cisterna podia veure com els murs existents corresponien a una sínia antiquíssima. Els experts que visitaren el pou quan el batle Miquel Crespí Pons governava el poble, uns arqueòlegs procedents de Barcelona, confirmaren sense cap mena de dubte que es tractava d´una sínia àrab, ja que era exactament igual a algunes que es conservaven en el camí que portava a la badia d´Alcúdia.

Aleshores es confirmaven les sospites de la família, que, sense tenir estudis, només per les pedres i el tipus de construcció, endevinaren l´època que es construí. Ara entenia a la perfecció per què la repadrina no recollia l´aigua quan plovia! No necessitava omplir la cisterna amb la pluja! Simplement tenia un corrent d´aigua subterrània, un riu!, sota els peus! A diferència de casa nostra, en el carrer de la Muntanya, on sí que disposaven d´una cisterna que s´omplia quan plovia, al casalot del carrer de l´Escola no hi havia aigua corrent. Tota la que es necessitava per al manteniment de la casa i els animals es treia a força de poals. Encara avui, en aquest hivern de pluja, vent i neu puc sentir (o és la meva imaginació?) el soroll del líquid element circulant sota els peus. Com la majoria de cases benestants de la pagesia, la repradina disposava de dues cuines. Una era la bona, la del menjador, enrajolada, moblada amb luxosos mobles dels anys deu, curulla d´inversemblats làmines amb idíl·lics paisatges i composicions plenes de fruites i animals de ploma. Menjador que mostrava, orgullosa, a les visites i on menjàvem i acollíem els convidats. L´altra, ben diferent, més de feina, era al corral, prop de les antigues piques de pedra on es rentava la roba i, els dies que feia bon temps, les dones planxaven la roba amb pretèrites planxes de ferro encalentides al foc o amb carbó dintre.

La cuina del corral era on hi havia el fogó de ferro, la llenya, els plats i les olles, les paelles i torradores. Malgrat l´emblanquinat de cada any, el fum s´ensenyoria de les parets i sempre vaig conèixer aquell indret amb un color grogós. Per molt que emblanquinassis, sempre sortia a relluir, fort i poderós, l´indestructible color producte del foc congriat durant generacions i generacions. Un món increïble, aquell racó de la casa, amb el forn de pedra al costat de l´entrada de la cuina, les grans piques, possiblement del segle XVII (o anteriors), enmig del corral, l´empedrat del patí fet amb còdols anats a cercar al torrent de sant Miquel, les parres protegint-nos del sol. Malgrat la bombeta elèctrica de pocs vats, sempre hi havia els llums d´oli penjats al costat de la foganya. De petit mirava amb extremada curiositat l´operació de posar-hi l´oli, el ble que ens hauria d´il·luminar de nit. /p>

Tot el que anava bastint la repadrina Francesca eren per a mi encateris, misteris indesxifrables, prodigis fets per una fada venguda de la fondària d´un fantàstic conte infantil. Feia rodar el petit molí de farina que tenien a la portassa amb la mà i en sortia una farina blanca mesclada amb segó. Al costat, amb un sedàs, separava la farina del segó i anava a la pastera de fusta de nord on feia el pa. Afegia un poc de llevat i ho tapava tot amb un pedaç blanc que ella mateixa havia cosit feia temps. Es deixava reposar i, quan hi tornàvem, la massa havia pujat fins assolir el punt convenient. Senyal que ja era apta per entrar en el procelós món del foc i el caliu. De feia temps en el forn es cremava intensament fusta de pi mesclada amb branques de figuera. La repadrina deia que un poc de llenya de figuera i olivera esmorteïa la flaire del pi i donava al pa un gust especial que només les velles generacions sabien apreciar.

Guaitant podies veure les darreres flames, el caliu, roig encara, amb petites guspires sorgint dels bocins més grans de la llenya. El pa era situat a un lloc adient, una mica allunyat del caliu. Moreno, la repadrina li havia fet uns talls al damunt per aconseguir que el calor penetràs a fons dins la pasta.

El pa ens durava una setmana sencera i era igual de bo el primer dia que el darrer! Res de semblant al present, el pa industrial fet amb màquines. Ja no existeix cap forner que pasti amb les mans. Motors elèctrics, pales d´acer mogudes per motors per remoure la pasta fan tota la feina que la repadrina feia a mà.

Sovint les gallines, provinents del corral existent al costat de les païsses, compareixien a cercar recapte, insidioses amb les unes insaciables exigències de gra! El gall, eixerit, les seguia vigilant les seves evolucions. Dominant, les feia fugir quan la repadrina treia del sac unes grapades de blat de les índies i els feia menjar dins la mà. Com era que podia aguantar les picotades de l´aviram i a mi de seguida em feien mal? Un dia em vaig fixar força bé en les seves mans aspres i rugoses pels anys de conrear el camp. A casa érem pagesos benestants, però sempre vaig veure tothom fent feina als horts. Les dones no eren les senyores que podies veure sempre al costat de la tauleta, rere les cortines amb randes dels finestrals, brodant o petant la conversa amb les amigues. Quan no hi havia res a fer sí que teníem visites i tertúlies parlant de la vida dels sants i el preu de l´anyada. A mitja tarda, xocolata Rosselló per a tothom. M´enviaven al forn del costat a comprar ensaïmades i pastissos.

La repadrina em mirava satisfeta alhora que les amigues d´aquell horabaixa reien veient els meus mostatxos de xocolata i el sucre de les ensaïmades adornant la meva boca. “Apa, ves de seguida a rentar-te la cara”, em deia, rieta. “No veus que així no pots tornar a casa teva?”.

El que més m´agradava era contemplar els quadres de l´habitació, sant Miquel enfonsant la llança en el cos del dragó diabòlic, sant Sebastià travessat de fletxes, la Verge Maria amb el cor en flames. Era com trobar-se a una capella de l´església! Em sorprenia el llit, altíssim (s´hi havia de pujar amb una petita cadireta!), amb vànoves de seda dibuixada i llana d´ovelles de qui sap quina època antiga. I, damunt del canterano, tot l´embalum de petits records acumulats amb el temps: el rellotge portat d´una llunyana peregrinació a Roma, les fotografies esgrogueïdes dels familiars morts. Un dia li vaig demanar qui eren i, excepció feta de les més recents, ni ella mateixa es recordava dels noms. Hi havia igualment damunt el marbre increïbles rams de flors coralines tapats per grans campanes de vidre, l´estàtua policromada d´una gitaneta comprada als venedors ambulants, rosaris de fusta i nacre, la daurada creu de Caravaca, per a mi un signe misteriós que mai no vaig veure per cap casa dels amics. Al costat del llit, ben a prop del rosari que tenia a mà, una ampolla d´aigua beneïda que, segons explicava, guaria totes les malalties i barrava el pas a dimonis i els més diversos esperits malèfics. Em sorprenien els sants i verges emmarcats en costosos marcs de fusta de cirerer amb incrustacions de plata. Tot presidit pel sant Sebastià agonitzant, amb la sang que li regalimava pel ventre i les cuixes. Els santcrists, les reproduccions de la Mare de Déu, els gravats amb la imatge del patró del poble, Sant Antoni, en feien pensar en els sermons dels sacerdots, a l´església o els horabaixes de diumenge a la Congregació.

A un costat, a prop dels sants, alguns retrats de familiars de Can Ximbó, ennegrits pel temps. El fum dels antics canelobres de bronze, les dècades de pols que es filtrava des del carrer, la variant temperatura de la cambra feien quasi irreconeixibles els rostres d´aquells éssers perduts ja per sempre en la distància dels anys. Només alguns duien, al costat de la signatura del pintor: Antònia Pons, 1885; Martina Pons, 1890... Antigues pageses esdevingudes benestants a força de renúncies, feina i sacrificis lluint, orgulloses, botonades d´or, anells i polseres, collars. L´or com a forma de distinció! Quin esperit d´eternitat impulsava aquelles dones per a voler ser retratades? Simple imitació del que veien a les possessions dels senyors? Volien distingir-se de jornalers i pagesos pobres? Era el signe que marcava una ben concreta diferència de classes?

Els retrats dels homes i, sovint, de la família sencera, es podien contemplar en les velles fotografies penjades a la paret. Pagesos que portaven corbatí, americana oberta que et permetia veure la cadeneta d´or del rellotge de mà. Si em fixava amb cura en aquells retrats constatava com la plata que retenia l´efímera imatge dels personatges que em precediren anava difuminant lentament. Demà, al cap d´unes dècades, la imatge restaria esborrada per sempre més i el record de la persona es perdria en el buit.

Quina llàstima que entre aquella munió d´avantpassats no hi hagués cap narrador, una persona que pogués deixar constància dels fets familiars, dels esforços per sortir de la misèria fets pels fantasmes que poblaven les cambres i sales del casalot!

Com saber com es bastiren els molins, les torres de pedra viva, endevinar l´angoixa d´excavar el pou a la recerca d´una veta d´aigua? I si després de treure tones de pedra no hi hagués cap riu subterrani? Ploraven els pagesos quan tot el seu esforç es demostrava inútil? A quin racó s´amagaven per tal que ningú no veiés el dolor que sentien? Qui descriuria l´alegria d´encertar? Quantes ensaïmades es repartiren entre els homes que picaren el pou, quina quantitat d´ampolles de conyac i cassalla, paquets de picadura? Quines cançons es cantaren, quantes misses va pagar la família al rector de la parròquia?

I del soldat de la família que va ser enviat a Cuba, a lluitar contra Maceo, i mai no va tornar? Qui narrarà la història de les seves penes, avançant cap una mort segura entre els canyars cubans sabent que, d´un moment a l´altre, la cavalleria dels mambises atacarà, salvatge, enrabiada en la lluita per la Llibertat i desfarà les columnes dels aterrits espanyols?

Algú ho hauria d´escriure. Aconseguir transformar les ombres del passat en persones de carn i ossos, fer retornar veus, plors i rialles que ens contemplen, invisibles, impalpables, des de l´altra riba.

Sa Pobla i els poetes mallorquins: Miquel López Crespí

Turmeda | 05 Febrer, 2021 17:09 | facebook.com

"Ens trobam, per tant, davant una mirada compromesa políticament, però que no nega una visió elegíaca, rememorativa del temps viscut. No és estrany que el cinema, com a principal font de cultura d’uns anys de silenci, sintetitzi tota aquesta vivència del passat. Eisenstein, Chaplin, els germans Marx, Hitchock, Godard, Buñuel, Bardem, Yves Montand, Fassbinder... desfilen pels poemes de López Crespí, com a records reals de la vida passada, de la mateixa manera que ho fan els records de les ciutats i dels llocs visitats (París, Praga, Roma, Lisboa, Belfast...) o, també, els grans intel·lectuals i polítics que admira. Es tracta d’un cúmul de records encara vius, que han determinat la seva personalitat, igual com la influïren la vida i els personatges del seu poble a la infantesa". (Pere Rosselló Bover)


MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ: TRENTA ANYS DE POESIA MALLORQUINA



Coberta del llibre de Miquel López Crespí Antologia (1972-2002).

Per Pere Rosselló Bover, escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB)

Miquel López Crespí (Sa Pobla, 1946) és segurament l’escriptor mallorquí més guardonat de tot el temps i un dels més polifacètics, car ha conreat tot els gèneres literaris. La seva dedicació a les lletres ha assolit gairebé el difícil objectiu de la professionalització, un repte històric per als autors en llengua catalana. Home compromès amb les causes socials justes i molt vinculat als moviments polítics d’esquerra, durant el franquisme i la transició democràtica va dur una intensa activitat política a la clandestinitat, de la qual ha deixat constància en nombrosos articles i assaigs memorialístics com L’antifranquisme a Mallorca 1950-1970 (1994) o Literatura mallorquina i compromís polític (2003). Fruit d’aquest compromís, l’obra de López Crespí s’inscriu en un realisme d’herència modernista, crític i inconformista, al qual aporta la introducció de noves tècniques experimentals, pròpies de la literatura d’avantguarda.

Segurament la poesia és la faceta menys coneguda d’aquest autor que, en canvi, com a narrador i novel·lista ha tengut més ressò. De fet, la poesia de López Crespí no ha tengut la difusió que mereix, ja que sovint ha aparegut en col·leccions i editorials d’un abast força limitat i –cal dir-ho– no ha comptat amb el suport dels principals factòtums del país. Bastarà recordar alguns dels títols publicats per López Crespí per adonar-nos-en: Foc i fum (1983), Les plèiades (1991), El cicle dels insectes (1992), Els poemes de l’horabaixa (1994), Punt final (1995), L’obscura ànsia del cor (1996), Planisferi de mars i distàncies (1996), Llibre de pregàries (2000), Revolta (2000), Record de Praga (2000), Un violí en el crepuscle (2000), Perifèries (2001), Rituals (2001), Cercle clos (2003), Temps moderns: homenatge al cinema (2003), Lletra de batalla (2003), Les ciutats imaginades (2006), etc.

L’aparició d’Antologia (1972-2002) reflecteix aquesta dilatada trajectòria de Miquel López Crespí com a poeta, car recull vuitanta-nou poemes procedents de vint-i-un llibres diferents. Per tant, aquesta antologia constitueix una bona aproximació a la seva obra poètica, que permet veure quins són els principals trets de la seva personalitat lírica. Tot i que es tracta d’una selecció, el volum té una entitat pròpia, la qual cosa permet fer-ne una lectura com si es tractàs d’un llibre independent. Aquesta unitat ve donada per causes diverses. En primer lloc, per la unitat formal del volum, que és el resultant de l’herència literària heterodoxa, clarament antinoucentista, en què l’autor s’ha format: ...“en aquests trenta-tants anys de conreu de la poesia sempre he navegat dins una línia de clara tendència antinoucentista, molt allunyada de l’herència de l’Escola Mallorquina i seguint el mestratge (entre els poetes catalans) de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat-Papasseit, Gabriel Alomar, Pere Quart i aquell descobriment que significà El dolor de cada dia, el famós llibre de Jaume Vidal Alcover que tant enfurismà poetes com Miquel Gayà o Guillem Colom”, explica el poeta al clarificador pròleg del llibre.

La recerca de la llibertat formal de la poesia de López Crespí troba la seva expressió en l´ús del vers lliure i, sobretot, en un to narratiu, que mai no ofega el lirisme, però que tampoc no cau en la discursivitat ni en la facilitat que va caracteritzar certa poesia realista dels anys 60. Tanmateix, la poesia de López Crespí poques vegades es rendeix a la gratuïtat dels jocs formals, aparentment innovadors, que tant de moda es posaren entre els poetes del final dels anys 60 i dels 70. Sí hi trobam algun joc visual en l’adopció de recursos tipogràfics o en la distribució dels mots sobre el paper, però la paraula segueix constituint el bessó dels seus poemes. Potser per aquest motiu, la seva poesia ha resistit l’esvaïment de la febre de l’experimentalisme, que es produí a partir dels anys 80.

A més, la poesia de Miquel López Crespí es caracteritza per la unitat temàtica. Així, els poemes seleccionats en aquesta antologia recorren els principals temes i motius de la poesia de López Crespí, que podem enumerar ràpidament: en primer lloc, la memòria del temps històric viscut, des de la consciència del ciutadà engatjat que se sent hereu d’un passat i compromès amb la realitat que li ha tocat viure; en segon lloc, la lluita social i política i el compromís nacional, que sovint dóna lloc a homenatges a algunes de les personalitats que han esdevingut símbols d’aquesta lluita, com Emili Darder o Aurora Picornell; i, finalment, el cinema i els viatges, com a elements bàsics de la seva formació com a intel·lectual i com a persona.

Tanmateix, aquestes tres línies temàtiques arriben a confondre’s en una sola: l’experiència del poeta. Així, la tendència a la rememoració dels fets històrics viscuts és una constant de tota la producció del nostre escriptor, tant en la poesia com en la narrativa, el teatre i l’assaig. Els anys grisos de la postguerra viscuts a la infantesa i la participació en la lluita contra el franquisme durant la joventut són l’experiència vital del poeta i, per tant, formen la part més essencial de la seva evocació del temps perdut amb el pas dels anys. Ens trobam, per tant, davant una mirada compromesa políticament, però que no nega una visió elegíaca, rememorativa del temps viscut. No és estrany que el cinema, com a principal font de cultura d’uns anys de silenci, sintetitzi tota aquesta vivència del passat. Eisenstein, Chaplin, els germans Marx, Hitchock, Godard, Buñuel, Bardem, Yves Montand, Fassbinder... desfilen pels poemes de López Crespí, com a records reals de la vida passada, de la mateixa manera que ho fan els records de les ciutats i dels llocs visitats (París, Praga, Roma, Lisboa, Belfast...) o, també, els grans intel·lectuals i polítics que admira. Es tracta d’un cúmul de records encara vius, que han determinat la seva personalitat, igual com la influïren la vida i els personatges del seu poble a la infantesa.

En resum, rere l’aparença d’una poesia que evoca fets, personatges i motius culturals, en l’obra poètica de Miquel López Crespí batega la paraula d’un creador que ens transmet una visió completament personal i intransferible del món i del temps que li ha tocat viure.

1 Aquest text fou redactat per a la presentació de l'Antologia (1972-2002) al Centre de Cultura "Sa Nostra", de Palma, la primavera de l'any 2003. Hem actualitzat algunes referències a les obres del nostre autor.

2 Miquel López Crespí: Antologia (1972-2002) (Ciutat de Mallorca, Fundació "Sa Nostra", Col·lecció "El Turó", núm. 64.

3 Ibidem, p. 8.


Com a Maragall, els modernistes, Rosselló-Pòrcel, els surrealistes i, més endavant els situacionistes, el que poèticament (i políticament!) ens interessa del fet poètic a mitjans dels anys seixanta -que és l´època en la qual comencen a sorgir els embrions del que més endavant serien alguns dels poemaris que publicarem a patir dels anys vuitanta-, el que més ens n'interessa, deia, és la "paraula viva", l'espontaneisme en el vers, la ruptura amb la tradició formalista i noucentista de l'Escola Mallorquina i, més que res, el rebuig de la retòrica i la falsedat vital dels poetes de la "torre d'ivori". (Miquel López Crespí)



...un fort component polític que sovint es camufla de "etèria lluita cultural" quan, en el fons, no és més que una aferrissada defensa d'un estatus de classe que se sent amenaçat per la irrupció del moviment obrer i de la pagesia. La Revolució Francesa ha fet tremolar tots els fonaments del vell règim, del poder de l'Església. Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà, terratinents i rendistes, senten a prop l'alè del moviment anarquista i socialista. La lluita contra el modernisme, l'atac a les concepcions literàries de la "bohèmia anarcoide" del Principat no són més que una expressió de la soterrada lluita de classes cultural que hi ha en aquell moment històric. (Miquel López Crespí)



Bartomeu Rosselló-Pòrcel.

Com molts poemes de Salvat Papasseit, de Brecht, Maiakovski, Pedro Salinas, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover o Josep M. Llompart, es tracta d'aconseguir, mitjançant el treball del poeta, que l'espontaneïtat predomini en la feina creativa. Com explica Joan Fuster: "El concepte ve pel ritme; el vers és un estat tèrmic del llenguatge; una sola paraula, suficientment intensa, serà capaç de suggerir tot un món".

Jaume Vidal Alcover és prou dur amb els seguidors de l'Escola Mallorquina. Però malgrat aquesta duresa caldria reconèixer que molts dels joves "rupturistes" amb l'Escola (especialment Blai Bonet, Josep M. Llompart i el mateix Jaume Vidal) són alletats en aquestes tertúlies que els ensinistren en una tradició cultural autòctona, malgrat que aquesta sigui sovint de caire clerical, conservador i, en mols d'aspectes, culturalment reaccionària. L'odi que tenien a Joan Maragall i la seva escola, a tot el que venia d'una Barcelona que consideraven, en general, en mans d'una xurma anarcoide (el mateix Maragall, Salvat Papasseit...) i anticlerical, era excessiu, sense termes mitjans. Joan Fuster ho deixa ben aclarit en la seva Història de la literatura catalana contemporània (Curial, Barcelona, 1971), pàg. 57: "Cal dir que allò que repugnava als dos grans mallorquins [Costa i Llobera i Joan Alcover] en el Modernisme barceloní no era solament el culte al 'diví balbuceig' ni tantes altres desmanegades exageracions 'literàries', com la gent de la Barcelona de l'època propugnava. A tots els repel·lia, sobretot, la desimboltura anarcoide que s'anava filtrant, subreptíciament, en cada atac a la preceptiva tradicional. La seva repulsa es dirigeix a la càrrega ideològica 'negativa', 'dissolvent', que traginaren els modernistes. Costa i Llobera fou un canonge timorat i pulcre; Alcover, un curial plàcid i circumspecte: tots dos, és clar, responien a un tipus de societat arcaica, 'aïllada', de base rural i de mentalitat levítica i provinciana, com fou la de la Mallorca d'aleshores. És comprensible, doncs, que els esfereïssin no sols les insolències blasfemes o simplement reticents, tan habituals entre alguns modernistes, sinó fins i tot la seva bohèmia afectada i el seu menyspreu de les convencions".



Aquest clericalisme i reaccionarisme exacerbat d'alguns dels membres més destacats de l'Escola Mallorquina es pot trobar documentat en la nombrosa correspondència de Costa i Llobera que va incloure Bartomeu Torres Gost en un llibre sobre Costa publicat a la Biblioteca Balmes l'any 1971. Es tracta de l'obra Miguel Costa i Llobera (1854-1923): itinerario espiritual de un poeta, en la qual les cartes escrites per Costa a Maria Antònia Salvà i a Ignasi Casanovas palesen un viu sentiment de decepció -diguem-ho així-arran dels esdeveniments de la Setmana Tràgica. El clacissisme de Costa i Llobera, aquella defensa de l'"ordre" literari (la "forma" per damunt de tot!) contra l'"anarquia" (literària, política...) que ve de Barcelona s'expressa en la canonització de la rima i la retòrica com a sistema de primera magnitud per expulsar del parnás literari qui no accepti aquesta "contenció" que ha de tenir tota expressió literària que aspiri a "aprofundir l'obra del senyor damunt la terra". Costa i Llobera esdevé així, com diu Joan Fuster (pàg. 57 de La literatura catalana contemporània), el mestre de "l'eurítmia, la proporció, la correspondència, la simetria pròpia de l'organisme vivent, la qual es manifesta bé en els conceptes, o bé en els compassos prosòdics, o bé en síl·labes i tons". Vet aquí tres trets de l'Escola Mallorquina que són consubstancials en la seva forma d'entendre el fet poètic: "versificació", "retòrica" i "artificiositat".

Hi ha, evidentment, en totes aquestes concepcions un fort component polític que sovint es camufla de "etèria lluita cultural" quan, en el fons, no és més que una aferrissada defensa d'un estatus de classe que se sent amenaçat per la irrupció del moviment obrer i de la pagesia. La Revolució Francesa ha fet tremolar tots els fonaments del vell règim, del poder de l'Església. Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà, terratinents i rendistes, senten a prop l'alè del moviment anarquista i socialista. La lluita contra el modernisme, l'atac a les concepcions literàries de la "bohèmia anarcoide" del Principat no són més que una expressió de la soterrada lluita de classes cultural que hi ha en aquell moment històric.

Com a Maragall, els modernistes, Rosselló-Pòrcel, els surrealistes i, més endavant els situacionistes, el que poèticament (i políticament!) ens interessa del fet poètic a mitjans dels anys seixanta -que és l´època en la qual comencen a sorgir els embrions del que més endavant serien alguns dels poemaris que publicarem a patir dels anys vuitanta-, el que més ens n'interessa, deia, és la "paraula viva", l'espontaneisme en el vers, la ruptura amb la tradició formalista i noucentista de l'Escola Mallorquina i, més que res, el rebuig de la retòrica i la falsedat vital dels poetes de la "torre d'ivori". Joan Fuster, en definir la poètica de Joan Maragall, deixa ben clara quina és la posició pràctica d'aquest autor. En l'epígraf "Teoria i pràctica de la 'paraula viva'", Joan Fuster escriu (Literatura catalana contemporània, pàg. 44): "Dir les coses 'tal com ragen', quan hi ha naturalment, l'estat de gràcia', equival a situar la sinceritat al cim de la jerarquia literària. El que cal, doncs, és que el poeta digui la paraula nascuda d'un moment de plètora vital, i que la digui com li ve dictada per la seva vehemència interior. La resta és cosa secundària: els poetes sempre han parlat de les mateixes coses".

Com molts poemes de Salvat Papasseit, de Brecht, Maiakovski, Pedro Salinas, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover o Josep M. Llompart, es tracta d'aconseguir, mitjançant el treball del poeta, que l'espontaneïtat predomini en la feina creativa. Com explica Joan Fuster: "El concepte ve pel ritme; el vers és un estat tèrmic del llenguatge; una sola paraula, suficientment intensa, serà capaç de suggerir tot un món".

Els poetes mallorquins que cap als anys cinquanta fugen de l'herència de Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà (Llompart, Vidal Alcover, Blai Bonet en bona part de la seva creació) són, conscientment o inconscientment, fills d'aquestes concepcions. Concepcions que vénen d'una creativa assimilació de les avantguardes europees, especialment la francesa (surrealisme, dadaisme, Rimbaud, Lautréamond, Mallarmé en alguns casos...) i, és clar.

Josep M. Llompart, en els seus llibres La literatura moderna a les Illes Balears (Editorial Moll, Palma de Mallorca, 1964) i Els nostres escriptors (Editorial Moll, Palma de Mallorca, 1996) deixa constància de les aportacions i mancances d'alguns dels cappares de l'Escola Mallorquina. En La literatura moderna... (pàg 136) Llompart ens diu: "Maria Antònia va lluitar per aconseguir el seu art, per donar forma rigorosa a les seves intuïcions i vivències; va viure el seu món líric tan en to menor com es vulgui, però amb intensitat, explorant i apurant a plena consciència les seves possibilitats". I, en l'obra Els nostres escriptors (pàg. 177), conclou: "El seu valor essencial consisteix en una rara capacitat de conferir categoria i contingut poètic a les coses i als fets més vulgars. És clar que aquesta transfiguració de la pura anècdota en categoria poètica no sempre es produeix, i per això gran part de la poesia de Maria Antònia Salvà resta aturada en un nivell, trivial, en una absoluta superficialitat".

Josep M. Llompart, tot i reconeixent les aportacions de Costa i Llobera a la nostra poesia (sobretot en qualitat de llenguatge), no amaga tampoc cap crítica: "Va aportar a la literatura catalana [Costa i Llobera] un llenguatge poètic de qualitat perfecta, una tècnica magistral de versificador i algunes visions essencials de paisatge com a expressió d'un profund sentiment elegíac, tan delicades, tan pures i d'un lirisme tan intens, que probablement no tenen parió dins la nostra poesia. Aquests valors compensen sense escreix les limitacions i els caires negatius d'una obra que -seria absurd amagar-ho cau a vegades en la vulgaritat, en la carrincloneria o en la fredor més insustancial".

Vet aquí uns valors, en Maria Antònia Salvà: 'trivial, absoluta superficialitat'; en Costa i Llobera: vulgaritat, carrincloneria, la fredor més insustancial... que els joves dels anys cinquanta i dels seixanta i setanta, no podíem acceptar de cap de les maneres, fills com érem d'unes avantguardes culturals que pensaven, com Maragall, en la "paraula viva", en la sinceritat fent front a la falsa retòrica dels exquisits.

Evidentment, després de Gabriel Alomar, de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, de Josep M. Llompart, Blai Bonet i Jaume Vidal Alcover, anam ensopegant amb els poetes que formaran definitivament la nostra manera d'entendre el fet poètic. Parlam d'Agustí Bartra, de Màrius Torres i de la presència sempre lluminosa de Salvador Espriu, avui totalment silenciada pels epígons de la postmodernitat: els neonoucentistes que malden per desertitzar el nostre panorama literari de qualsevol "paraula viva" que pugui sorgir, enemics com són de tot el que fa olor de "bohèmia anarcoide" i "desfasat compromís" de l'intel·lectual català amb el seu poble i la tasca d'alliberament social i nacional de la qual hauria de ser protagonista essencial.

Els començaments dels setanta, amb una obertura de la censura franquista, amb el sorgiment de noves editorials a tots els Països Catalans i amb una lenta reincorporació a la vida cultural de Catalunya d'alguns intel·lectuals exiliats l'any 1939, el coneixement de Josep Palau i Fabre, Joan Brossa o Gabriel Ferrater marquen definitivament la nostra incipient dedicació a la literatura. Anys de complicada formació (per la dificultat de trobar els llibres adients i també, pel temps i esforços esmerçats en la lluita política clandestina). Intel·lectuals de la talla i amb el ferm compromís d'un Pere Calders, Maria Aurèlia Capmany, Joan Fuster, Ricard Salvat, Avel·lí Artís-Gener, Víctor Alba, Vicenç Riera Llorca o Gonçal Castellóacaben per indicar-nos la direcció exacta per on ha de marxar la nostra "poètica". La militància dins de les organitzacions antifeixistes (l'OEC i el PSM posteriorment) i les resolucions del Congrés de Cultura Catalana, acaben de concloure el cicle de formació que centra el camp dins del qual ens mourem a partir d'aquella època de tempteigs.

Pròleg del llibre de Miquel López Crespí Antologia (1972-2002). Palma (Mallorca). Col·lecció "El Turó", Fundació "Sa Nostra", 2003.

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Sa Pobla - Records de la Mallorca dels anys 60 - (XXVII) - Era arribada l´hora de partir - (vet aquí un petit tast de la novel·la Un hivern a Lluc, El Tall Editorial)

Turmeda | 04 Febrer, 2021 17:09 | facebook.com

Sa Pobla - Records de la Mallorca dels anys 60 - (XXVII) - Era arribada l´hora de partir - (vet aquí un petit tast de la novel·la Un hivern a Lluc, El Tall Editorial)


Queia una brusca finíssima que et penetrava fins al moll dels ossos. Per això havíem estat esperant la camiona a l´interior solitari del bar. En Felipet pasturava les ovelles pels camps del costat de la Font Coberta i en adonar-se que marxàvem vengué a acomiadar-se. Dos guàrdies civils esperaven també el moment de davallar fins a Inca. Margalida els serví un cafè amb llet amb unes ensaïmades. Vendria algú més? Com de costum, a l´hivern, molt poca gent pujava en la camiona fins al santuari. Pedrona, l´al·lota que cada dia portava els productes del forn des d´Inca romania a recer, a la sala gran del bar, esperant l´hora de tornar al poble. Es fregava les mans al costat de la foganya que en Nofre encenia ben d´hora. (Miquel López Crespí)


Era arribada l´hora de partir. Havia estat una experiència inoblidable malgrat que no hagués pogut solucionar cap dels problemes que em rosegaven per dins. El quadern per a escriure els contes, els records, el començament d´una novel·la, restava en blanc. Tan sols quatre burots a la primera pàgina palesaven l´esforç per pouar en el meu interior. Les preocupacions pel futur, el patiment pels problemes de la família, la dèria per la política, l´enyor dels amics del grup Nova Mallorca, no havien deixat que em concentràs com pertocava. Fins i tot la lectura m´era difícil i qualsevol cosa em distreia. Ben igual que al col·legi, quan no podia seguir les explicacions dels professors pels mateixos motius: estar sempre en una altra dimensió del temps i l´espai. Com si no fos d´aquest món, com si visqués en una galàxia paral·lela, enmig de mil històries que a ningú no importaven.

La padrina Martina anà a la recepció a pagar el que devíem. N´Antoni ens atengué com de costum, amablement. “Esper que tornin aquest Nadal per veure la Sibil·la. Si volen quedar-hi a dormir basta que m´ho diguin un parell de dies abans. A l´hivern, ja ho saben, sempre tenim habitacions disponibles”.

Anàrem a la cuina que havíem llogat, a recollir els queviures sobrers. La majoria de paquets que havíem portat estaven intactes. El formatge maonès just era començat. En vaig fer un bolic per lliurar-lo a mestre Nofre Crespí. Tot era en perfectes condiciones i si no el volien vendre al bar el podrien lliurar al pastor, en Felipet.

Mancaven unes hores per a agafar la camiona fins a Inca. I, després... el tren fins a Palma!

Al bar hi hagué tristesa. Era evident que ja formàvem part de la família. Havíem compartit tants dies! Les xerrades a la nit, quan diluviava o nevava de forma contínua eren presents en l´acomiadament. Mestre Nofre i na Margalida deixaren el que feien rere el mostrador per romandre al costat nostre. Madò Juliana es netejava les llàgrimes que li queien, abundoses, per les galtes.

Moments abans, aprofitant que la padrina parlava amb na Margalida, m´havia apropat a la cuina per dir a madó Juliana que m´encalentís un poc d´aigua per fer el beuratge amb les herbes del vell combatent republicà. Li vaig dir que era un antic medicament per si em marejava en el viatge. L´amic Ferrer em digué que l´efecte tan sols es notava al cap de trenta minuts i, en algunes ocasions, trigava una hora o més. Malgrat que m´havia explicat que la reacció era segura, jo no ho tenia gens clar: eren massa anys de visitar mèdiums i curanderes de bracet de la padrina, herboristeries de Palma, Inca i Manacor, i mai no havia estat testimoni de res que em fes creure en efectes sobrenaturals.

Tanmateix no m´era cap problema provar d´endevinar el futur provant la màgica metzina. Què em podria fer? No res. Com prendre un cafè o, si tenia cap propietat especial, adormir-me, talment hagués pres una tassa de valeriana, única herba que havia comprovat que tenia efectes reals.

Queia una brusca finíssima que et penetrava fins al moll dels ossos. Per això havíem estat esperant la camiona a l´interior solitari del bar. En Felipet pasturava les ovelles pels camps del costat de la Font Coberta i en adonar-se que marxàvem vengué a acomiadar-se. Dos guàrdies civils esperaven també el moment de davallar fins a Inca. Margalida els serví un cafè amb llet amb unes ensaïmades. Vendria algú més? Com de costum, a l´hivern, molt poca gent pujava en la camiona fins al santuari. Pedrona, l´al·lota que cada dia portava els productes del forn des d´Inca romania a recer, a la sala gran del bar, esperant l´hora de tornar al poble. Es fregava les mans al costat de la foganya que en Nofre encenia ben d´hora.

En aquelles èpoques de l´any hi compareixien alguns turistes en cotxes de lloguer; més que visitants emprant el transport públic. A començaments dels seixanta començava a haver-hi alguns Seats 600, el vehicle de moda i que era l´orgull dels primers mallorquins que superaven econòmicament la dura postguerra que, a poc a poc, s´anava deixant enrere.

Hi hagué les paraules rituals d´acomiadament, la promesa de tornar per Nadal a sentir la Sibil·la com de costum. Feia poc temps que esperàvem. El conductor de la camiona tocà un parell de vegades el clàxon indicant que ja era hora de marxar. Els guàrdies civils hi pujaren primer, amb els seus grans mosquetons i, sense dir res, s´instal·laren al darrere, tot continuant la conversa. L´accent andalús en delatava la procedència. Comentaven que no tendrien vacances fins a l´estiu. Un dels guàrdies havia tengut un fill a Granada i tenia ganes de conèixer-lo. L´altre el provava de convèncer que fes venir la família i així els podria veure cada setmana, quan lliuràs en el servei.

La xerrameca dels civils no m´interessava. Vaig ajudar la padrina a acomodar-se en un seient del davant, prop de na Pedrona. Jo no podia anar al darrere: em marejava. Si no anava prop de xofer vomitava. L´únic que em permetia fer viatges en cotxe o en camiones era situar-me en els primers seients podent veure la carretera. Com si fos jo mateix que manàs el vehicle.

Quan el conductor engegà el motor, i mentre fèiem la volta per la plaça dels porxets, encara vaig ser a temps de veure com madò Juliana, mestre Nofre i na Margalida ens saludaven. Els diguérem adéu igualment, entristits, i, en tombar cap a la sortida de la plaça, desaparegueren de la nostra visió.

Havien estat unes setmanes profitoses. Malgrat que el meu quadern romania en blanc, el temps de reflexió em situava en una posició millor per a afrontar el futur. Em sentia més unit a la família, a la seva història. Havia aprofundit molt més en la situació patida pels padrins i els pares. Era com si una poderosa escombra hagués netejat cendres, el record del col·legi.

Sortint per l´arc d´entrada a la plaça, fent una ullada final a l´abeurador, a la impressionant façana del santuari, contemplant la meravella dels porxets, l´efecte de les herbes que m´havia lliurat el vell republicà començaren a fer efecte. De quin món ignot de les selves de Veneçuela procedien? Quina tribu amagada en els racons més allunyats dels boscos havia creat aquella eina meravellosa per a indagar el fons de la ment? Imaginava segles de coneixement de la natura, les plantes, la força medicinal de determinades herbes: conèixer les propietats de les fulles d´aquell arbust, la rel de curiosos arbres que donaven fruits capaços de transportar-te enllà de l´estret redol de les cabanes de palla. Per quins motius moltes de les recomanacions de les curanderes no funcionaven? No coneixien les metzines fetes pels habitants de les àmplies planures americanes, els supervivents amagats a les coves de les més altes muntanyes? D´on neix aquest coneixement inexistent a les nostres contrades? Possiblement, en segles anteriors, abans del naixement de la medicina moderna, del negoci que avui dia representa guarir malalts, també hi hagué homes i dones especialitzats a trobar a remeis casolans.

Però feia temps. La Inquisició portà a les fogueres bruixes i curanderes acusades d´heretgia, de contactes amb el diable. Sota el poder de la creu es convertí en fum el vell saber de les generacions antigues. Les cases dels estudiosos, dels coneixedors de les propietats de plantes i constel·lacions, foren cremades ben igual que els seus propietaris. Masses incultes manipulades per agents de l´aristocràcia i el clergat entraven a degolla en el call dels jueus, tallaven el cap a homes i dones, feien grans foguerons amb els llibres trobats a les cases.

A Veneçuela encara no han arribat els conqueridors. És molt abans de la construcció d´edificis de pedra, de la divisió de la societat entre els que treballaven la terra i els que pensen i inventen déus al capdamunt de gegantines piràmides bastides a força de fuetades i treball esclau. Som a una societat de pescadors i caçadors. Es surt a caçar i es reparteix el producte entre els components de la tribu. Ja tenen flabiols i rudimentaris tambors. L´al·lotea juga, nua, per l´interior de la gran cabana comunal. Després de l´àpat hi haurà un lliurament col·lectiu de les misterioses herbes aromàtiques. Satisfetes les necessitats essencials del dia, arriba l´hora de viatjar més enllà del tancat espai on la tribu sobreviu d´ençà mil·lennis.

El soroll grinyolaire del vell motor, el seu ritme monòton i cansat, ajudava a condormir-me. L´interior de la camiona semblava un espai separat del temps. Les respiracions entelaven els vidres. Augmentava el ruixat. La pluja intensa i la boira que cobria els camps no et deixaven veure res. Tan sols arbres fugissers que esdevenen fantasmes fonedissos. El ressò dels trons en la distancia feia encara més impressionant el viatge de retorn.

Notava que, progressivament, anava perdent la consciència i m´embarcava en un espai prou conegut. Com en els viatges a l´interior del cambril de la Verge. Una pèrdua de contacte amb la realitat que m´envoltava, una immersió dins l´Ignot. Talment una selva poblada d´arbres altíssims, una exuberant vegetació en la qual t´havies d´obrir pas a cop de matxet.

Em veig a casa, reunit amb la família, parlant del meu futur. El pare no troba cap altra solució que portar-me al taller, comprovada la meva insistència a no tornar al col·legi. Em matriculen en una acadèmia particular confiant que pugui anar acabant el batxiller. Durant anys, abans d´anar al servei militar, visc tranquil ajudant la família. El taller de cotxes necessita una persona per anar i cercar els vehicles, encarregar-se de la compra de materials, portar l´administració. Em sent útil. Estudio per lliure. A vegades, pel juny, he suspès alguna assignatura. Però sense presses, ajudat pels professors de l´acadèmia, puc acabar el batxiller. Els professors són persones d´un fort tarannà antifranquista. Ho sé de seguida en comprovar com i què expliquen a les lliçons, com tracten la història, la importància que donen a determinades qüestions. Ens parlen de la rebel·lió d´Espàrtac, la guerra de les Germanies i els Comuners de Castella. La colonització d´Amèrica és definida com a genocidi. De la guerra civil, poques coses; encertades insinuacions. Not que tenen una mica de por, per si de cas hi ha entre nosaltres el fill d´algun falangista que els pugui denunciar. Però resta evidenciada la tasca pedagògica del règim republicà, la construcció d´escoles, l´aprovació del vot a la dona... I, el més important, em puc retrobar novament amb els amics del grup Nova Mallorca. Els dissabtes ens trobam amb Pep Balaguer, l´especialista en històries sobre la Segona Guerra Mundial, Salvador Tries i Sebastià Terrades que, malgrat que el grup ja s´ha dissolt, continua inventant estranys ginys per a fer propaganda contra el règim quan es donin les circumstàncies adients. És l´inventor d´un curiós aparell que, fet amb unes molles i unes fustes, situat al terrat d´un edifici, és capaç de llançar desenes de fulls volanders al carrer sense que la policia et pugui trobar. El sistema funciona mitjançant una corda i una cigarreta: s´encen la cigarreta al costat del cordill; mentre es va consumint la corda et dóna temps a fugir del lloc de l´acció. Quan el caliu arriba fins al fil, aquest es romp i les molles expulsen els fulls arreu.

Els dissabtes són els nostres dies d´acció. Ens uneix la dèria d'avançar en el coneixement de la situació del poble. Ens reunim amb altres companys que s´han afegit a la colla en el Bar Nilo de les avingudes, en el Cristall, en el Niza. Inventam enquestes fictícies per poder entrar a les cases i comprovar quina és la situació de les famílies més desvalgudes. Anam a Son Gotleu, el Molinar, el Puig de Sant Pere, la Calatrava, les barriades de Son Serra, Son Roca, la Vileta, Son Rapinya. Els demanam quina és la situació del suministrament d´aigua, si estan satisfets amb el transport públic, si hi ha rates, si troben a faltar cap servei essencial, si les escoles són prou eficients. Pens a elaborar articles per a Ràdio Espanya Independent si puc treure les conclusions adients.

Un sotrac inesperat em fa sortir per uns instants de l´estat letàrgic on em trob, del món dels somnis on es desenvolupa la meva vida. El conductor ens indica que el motor necessita aigua. S´ha encalentit massa. Amb la mirada enterbolida, llevant el tel del vidre amb la mà, veig el carrer principal de Caimari tot desert. El xofer entra a un bar il·luminat amb uns gèlids tubs de neó. Pel costat de la camiona passa un al·lotell amb un sac damunt el cap per a protegir-se de la pluja. Ens miram de fit a fit. Juganer, em fa quatre jutipiris amb les mans davant el nas. Jo també li trec la llengua i fuig rient-se de mi.

Quant de temps estam aturats a Caimari? No ho sé. Crec que el conductor ha aprofitat la parada per a fer un tallat. Els guàrdies civils també surten a estirar les cames. Però el fred i la pluja els fan pujar novament al vehicle.

Esperam a poder continuar el viatge. La padrina, en veure´m adormit, m´ha posat l´abric damunt l´esquena i, instintivament, sent que una calentor vivificadora s´apodera del meu cos.

El sol ha desaparegut rere els gegantins arbres de la selva. Se senten tambors i una tonada desconeguda. On sóc? Pensava que érem a l´interior de la camiona, anant cap a Inca. Imaginava que ens havíem aturat un moment a Caimari per a posar aigua al motor del vell vehicle que cada dia fa el camí Inca-Lluc. Potser m´he errat. Com si no sabés qui sóc, d´on vénc, cap on anam. Al final del camí, en la llunyana distància, distingesc una clariana, una gran cabana on la gent, envoltant una foganya, beu un estrany beuratge i toca uns primitius instruments musicals: carabasses amb llavors, tambors fets amb la pell de diversos animals, petxines marines que parlen. Joves índies completament nues i que només porten sofisticades polseres i plomes que els adornen la llarga cabellera cantussegen melodies sorgides del fons dels segles. Lentament m´aprop al portal de la gran casa col·lectiva. En veure´m m´assenyalen un lloc al costat del foc i m´ofereixen el mateix que beuen. Una jove de resplendents ulls verds fa una inclinació amb el cap i pronuncia paraules que no entenc.

La gent em fa lloc i somriu. Tots plegats ens submergim en els nostres somnis respectius. L´efecte de les herbes ens transporta a fantasmals reialmes mai assolibles en una altra situació. En la meva ment es confon el ritme dels tambors i els flabiols fets de canya amb el soroll del motor de la camiona que es posa novament en marxa. Vull aferrar-me a algun lloc concret i no puc. Ara ja és impossible tornar a un estat anterior, als moments d´abans d´ingerir el beuratge. La força d´aquest líquid misteriós m´ha transformat i no puc controlar la consciència. És com si algú hagués sortit del meu cos i marxàs a velocitat vertiginosa sense que pugui agafar-lo, fer que retorni a l´interior de la meva sang. Talment veure córrer el torrent de sant Miquel a una velocitat inusitada. Com aturar la força desfermada de les aigües? M´adon que els anys passen al meu davant a la mateixa velocitat. De cop i volta m´arriba una citació oficial per anar a fer el servei militar. Dos anys inútils a Cartagena on ens ensenyen a matar, a manejar les armes, a disparar contra un hipotètic enemic que vol destruir Espanya. Desfilades, crits guturals de sergents sense ànima. I, un dia, em trob dins d´un vaixell regressant a casa.

Li explic al pare que he trobat feina a una llibreria de Palma. Em paguen bé i el treball és més descansat que el del taller. Li not una brillantor als ulls. No s´esperava aquesta sobtada ruptura. S´havia fet a la idea que seria el continuador de la saga familiar. El negoci de pintura rutllava a la perfecció i la meva vida restaria assegurada per sempre si el continuava portant fins a la jubilació. Però no em retreu res. Accepta la meva decisió i em desitja sort.

Començ a fer feina enmig de llibres. A la nit, una hora abans de tancar el negoci, amb el propietari i els clients afeccionats a fer tertúlia literària, encetam animades converses on comentam les darreres novetats. Hi compareixen clients de totes les tendències ideològiques i polítiques. Josep M. Llompart, l´home que m´obrirà els ulls en referència a la cultura catalana contesta, burleta, a les enverinades afirmacions de Cristóbal Serra contra la vàlua de la nostra literatura. Hi ve a comprar llibres Xim Rada, el director de la secció de Cultura de Diario de Mallorca, que, amable, em diu que comenci a escriure-hi cada setmana.

Xim Rada em demana algunes crítiques i opinions sobre la literatura d’Amèrica Llatina, el famós boom de la novel·la llatinoamericana, i, també, sobre novetats catalanes i espanyoles del moment. Ara, després del maig del 68, està de moda el freudomarxisme i l’estudi d’alguns pensadors "heretges" com Marcuse o el mateix Wilhelm Reich. Són anys de descobriments intel·lectuals i de debats apassionats amb els amics i amb alguns dels col·laboradors de les pàgines de cultura de Diario de Mallorca. Ens interessen Allen Ginsberg i Jack Kerouac, que hem llegit a Cartagena, en temps del servei militar. Lectures de Julio Cortázar, Manuel de Pedrolo, Susan Sontag, els clàssics del pensament socialista mundial. Tants i tants autors provant sempre d’albirar més enllà de la tèrbola i sangonosa alenada del feixisme que ens encercla. M’interessen els problemes derivats del poder dels grans mitjans de comunicació en el control de les consciències. Marshall MacLuhan, Umberto Eco, Marcuse, Gilo Dorfles i Sartre estan de moda.

Em deman si he descobert el meu autèntic camí. Em trob bé entre llibres, comentant les darreres novetats, participant a les tertúlies de l´horabaixa, escrivint a Diario de Mallorca. Not que, dins meu, de forma completament espontània, es van acumulant multitud d´experiències que, a poc a poc, es concretaran en les meves primeres narracions, els primers llibres. Com oblidar el coneixement, les xerrades literàries i polítiques amb Damià Huguet, Josep M. Llompart, Jaume Fuster, Gregori Mir, Damià Ferrà-Pons? En el fons corca dins meu un cert sentiment de culpabilitat per haver abandonat el taller del pare i l´oncle. Sé que ells restaven feliços si em tenien al costat. La meva presència els donava un cert sentiment de seguretat. Tots els homes de la família fent pinya, fent feina plegats! Però no ignor que la meva vocació es va definint. Indubtablement, el món de les lletres m´estira amb una força que jo no puc dominar. El sou de la llibreria juntament amb el que guany amb les col·laboracions a la premsa em permet una certa independència personal. A partir d´aquell instant començaran les primeres relacions amoroses, el lloguer d´un pis en un cèntric indret de Palma. Començ a entendre l´origen dels meus problemes amb el col·legi i els professors. Totes les meves dificultats d´adolescent venien precisament d´aquesta dèria interior que em feia anar en una determinada direcció. I aquesta direcció era, sens dubte, la literatura.


Sa Pobla, la guerra civil i els camps de concentració feixistes - Un vaixell de veles blanques sortint del port, anant a la recerca de músiques i paisatges desconeguts.

Turmeda | 03 Febrer, 2021 14:48 | facebook.com

Sa Pobla, la guerra civil i els camps de concentració feixistes - Un vaixell de veles blanques sortint del port, anant a la recerca de músiques i paisatges desconeguts. (un petit tast de la novel•la Els crepuscles més pàl•lids, Premi de Narrativa Alexandre Ballester, Lleonard Muntaner Editor)


L’escola de la pagesia era el camp, l’experiència viscuda per padrins i repadrins. Els coneixements bàsics que les famílies es transmetien generació rere generació. Els llibres on apreníem a viure i treballar era la pràctica de cada dia, el treball realitzat al llarg dels anys, l’experiència acumulada. T’ensenyaven a conèixer el significat dels núvols amb les primeres paraules, quasi en néixer. Igual que el saber fins on pot fer feina un cavall o una somera o quan has de començar a retirar el blat de l’era malgrat que, en aparença faci sol i res no indiqui que plourà en uns minuts. Una simple bufada de vent al rostre feia que sabessis que era el moment de plegar les veles de fusta del molí ja que, sense gaire possibilitats d’error, la tramuntanada que s’apropava podia fer malbé la cua, les veles, la torre que ho sustentava tot. (Miquel López Crespí)


Tenia molts pretendents.

La majoria de jovençans de les cases benestants del poble em venien al darrere com cans assenyats.

Em reia d’ells.

Estava cansada de donar carabasses a tots aquells al•lots que, per sant Jaume, no sabien que fer per passejar al meu costat. Sabia que, més d’una vegada, les mares havien vengut a casa nostra a parlar amb els meus pares per veure si podrien moure la meva voluntat vers els seus interessos. En el fons, els joves no érem més que un esglaó en l’aferrissada lluita de les famílies per conservar i ampliar els respectius patrimonis. Em demanava si m’haguessin anat al darrere de no haver estat hereva d’un parell d’horts o, els meus pares, no procedissin d’una antiga nissaga, de senyors que feia molt temps tengueren una possessió als afores del poble, prop de Crestatx. A casa nostra hi havia metges, l’oncle Miquel; mestres, el padrí Nofre, la qual cosa volia dir que en algun moment de la història familiar no solament ni havia hagut cases i terres, sinó també, i per a mi era summament important, cultura, llibres, interessos més enllà de l’anyada de patates i mongetes. El pare i la mare no havien estudiat, però ambdós sabien llegir i escriure, la qual cosa no era gaire freqüent en una època en què abundaven l’analfabetisme i ningú no tenia llibres a casa seva. A nosaltres, les dues filles de la família, ens enviaren uns anys a Palma a estudiar, però la feina camperola, les urgències de portar els horts, feren que no em deixassin acabar els estudis. En Miquel, el germà petit, morí als vint anys en un desgraciat accident amb moto, una de les primeres que hi hagué al poble, a finals dels 40. Amb la dedicació a la terra s’esbucaren els meus somnis adolescents envers un tipus de joventut diferent, menys sacrificada que la vida pagesa.

Per als que venien a parlar amb els pares jo era la Fanereta, na Isabel Maria Gost Isern de Can Ximbó i, com a hereva, una peça bàsica per aconseguir una perfecta unió de les respectives propietats, en cas d’haver-hi casament. Però la Fanereta volia que l’estimassin per ella mateixa i no pels quartons que pogués aportar al matrimoni.

Els que més em sol•licitaven eren els fills dels propietaris de terres properes a les nostres. Hom podia imaginar les xerrades familiars parlant de la importància d’unificar les finques. Si em casava amb en Rafel o en Sebastià, els fills dels veïns del Molí d’Aquí Prop, un dels horts que teníem a la sortida del poble, just en deixar endarrere l’Escola Graduada, l’organització de l’explotació se simplificaria a l’hora d’anar-hi a fer feina, de rendibilitzar despeses; tant en petroli per als motors o en la utilització de jornalers i jornaleres. Les dues famílies, la de Can Xorrigó i la de Can Pastera, em coneixien prou bé d’ençà vaig néixer. Sempre m’havien vist anant a treballar amb els pares o els avis i ningú no desconeixia que, als nou anys, ja em deixaven sola per regar un hort de vuit quartons.

En els anys 30, abans d’esclatar la guerra, ningú no dubtava, i molt manco una nina de nou anys, què la vida sempre havia estat així i ho seria pels segles dels segles. Si naixíem pagesos, pagesos moriríem. Provar de pensar qualque cosa diferent hagués estat un absurd. Aleshores no existia el concepte actual de la independència dels fills respecte de la família. Si et casaves, si fundaves una llar, era diferent. Però mentre romanies a la casa, el nucli de pare, mare, fills i padrins funcionava com un tot, amb una divisió ben reglamentada de les feines a fer a la casa i al camp. Cada edat tenia unes possibilitats especials i, els vells, quan ja no podien caminar ni anar a conrear, eren els encarregats de desclovellar ametlles, llevar les pedretes de les mongetes, tallar les patates per sembrar o tenir cura dels animals del corral.

Els pares em tenien tanta confiança que, ja als setze anys m’enviaven a plaça a llogar els jornalers. Una feina complicada perquè havies de saber quin dels homes o dones que tenies al davant, donarien el rendiment adient per a la sega del blat o les faves, per treure patates durant tot el dia amb els gavilans. Ho record com si fos ara mateix. A les cinc del matí ja era fora del llit i, mentre els pares preparaven el carro i els ormejos necessaris per anar a l’hort, jo agafava la bicicleta i anava a plaça a llogar la gent.

Si era a l’hivern, la nit queia, silent damunt les cases i els carrers del poble. Just trobaves les quatre beates que anaven a missa primera. Els carros i bicicletes ja sortien cap a marjal. En arribar a la plaça ja hi havia munió d’homes de totes les edats, dones i al•lotes, esperant els propietaris. La majoria havia vengut des dels pobles dels voltants, amb bicicleta, però també n’hi havia que feien el camí a peu. Mentre els mirava, drets al meu davant, humils, els ulls mirant el terra, em demanava a quina hora s’haurien d’haver aixecat per ser d’hora a la plaça. Dins una senalla portaven les quatre coses que necessitaven: un bocí de pa amb formatge o una arengada, un potet amb arròs o fideus, si a migdia tenien temps de posar dues pedres i fer-se una mica de brou dins d’una olleta. La majoria no sabien si aquell jorn hi hauria feina per a ells. El jornal mai no era segur i tot depenia de la voluntat dels senyors que, segons el seu caprici, un dia et podien llogar i l’altre no. Quan ho pens amb deteniment veig que era un sistema infalible de treure el màxim de profit de la feina del jornaler. Si ja el primer dia, quan començàvem a treure les patates, el jornaler no donava el que se n’esperava d’ell o d’ella, ja no hi havia més jornals a guanyar en aquella casa. I així com els bons treballadors, aquells que no aturaven de sol a sol, eren recomanats als altres propietaris, els que hom considerava que no rendien abastament, també eren coneguts i la vida se’ls tronava prou complicada. Per això mateix cada temporada se sentia parlar d’una colla d’homes que partien cap a França o, més lluny encara, envers Cuba o l’Argentina.

El pare tenia un bon sistema, per fer produir els jornalers. Sempre em posava en el grup que anava al davant, al costat de la mare o sola, amb algunes dones de confiança de la casa i, els altres, els que ens seguien, havien d’anar al meu ritme. Descasàvem una mica cada estona, però sé que molts, en veure'm que em posava al davant de la colla de les sembradores o segadors, ja sabien que no hi hauria descans. Va ser d’aquí d’on sorgí aquell mal nom de quan era una joveneta eixelebrada: sa Fanereta. Per als meus, per als propietaris dels voltants, el malnom era pronunciant amb admiració. Però hi havia també alguns jornalers i jornaleres que ho pronunciaven amb ràbia i odi en l’entonació.

Jo volia sortir de tot aquest món.

Essent un infant ja sabia que la feina al camp era dura i sacrificada. Em mirava les mans, cada vegada més lletges, amb la pell feta malbé. Els dos anys que vaig passar a l’internat, a Palma, m’havien ensenyat que existien altres formes de viure. No tot estava condicionat pel cicle immutable de la sembra i la collita, de la dura feina de segar i batre sota l’abrusador sol de juliol i agost. Com podria escapolir-me del que m’esperava, del que el costum em reservava? Malgrat les possibilitats econòmiques de la família jo no volia acabar com les velletes del meu carrer, ajupides, amb l’espinada destrossada pels anys de sembrar o llevar l’herba dels horts, sense poder alçar la vista al cel. Havia de trobar una solució i no sabia quina. Em desesperava quan mirava al voltant i no veia com podria escapar del que la vida em tenia programat.

En el fons, i coneixia prou bé la gent del poble, el que desitjaven de la meva persona, aquells que es volien casar amb mi, no era solament, i això era summament important, el nombre i valor de les cases i horts que podria aportar a la nova família. Els que volien, juntament amb les propietats, era apropiar-se, amb el matrimoni, de la meva capacitat de feina. Com si jo no fos una dona amb pensament propi, desigs, ganes esbojarrades de viure i conèixer món. Talment com si enlloc d’un esser humà fos un cavall, una somera comprada a la plaça del Mercat.

Els ho llegia als ulls.

Sabien com portava els horts del pare i la mare i trobaven seria un bon partit per als seus fills. Els pagesos coneixíem, i jo la primera, la capacitat de feina d’una persona. Bastava veure-la regar o segar, llevar l’herba o batre, llaurar, fent els solcs per a la sembra, agafar el càvec per treure les patates o carregar els sacs damunt el carro, per valorar les capacitats reals d’una dona determinada. Tot plegat no era cap demostració d’una intel•ligència especial. Simplement es tractava dels coneixements innats que els pagesos teníem del món que ens envoltava. Ningú no ens havia ensenyat a sembrar, preparar els fems, endevinar si plouria o no, si faria ventada o diluviaria, mirant tan sols el color del cel, el dibuix dels núvols en la llunyania.

L’escola de la pagesia era el camp, l’experiència viscuda per padrins i repadrins. Els coneixements bàsics que les famílies es transmetien generació rere generació. Els llibres on apreníem a viure i treballar era la pràctica de cada dia, el treball realitzat al llarg dels anys, l’experiència acumulada. T’ensenyaven a conèixer el significat dels núvols amb les primeres paraules, quasi en néixer. Igual que el saber fins on pot fer feina un cavall o una somera o quan has de començar a retirar el blat de l’era malgrat que, en aparença faci sol i res no indiqui que plourà en uns minuts. Una simple bufada de vent al rostre feia que sabessis que era el moment de plegar les veles de fusta del molí ja que, sense gaire possibilitats d’error, la tramuntanada que s’apropava podia fer malbé la cua, les veles, la torre que ho sustentava tot.

No vull dir que, d’haver-me casat amb algun d’aquells pretendents, aquests no m’haguessin estimat i respectat a la seva manera. La qüestió era que els coneixia massa, m’havia criat vora seu i havíem jugat plegats, sabia què era el què esperaven i el que volien de la vida. I ho sabia sense cap possibilitat d’error o de sorpresa. Com les meves amigues casades, els veïns que em volien, em valoraven com a futura madona que sabria portar endavant la hisenda, fins i tot en cas de mort o malaltia de l’home de la casa. Tothom sabia, i no era cap secret a cap indret de la comarca, que les dones del poble, eren igual o més feneres que els mascles i en res els anaven al darrere. I les dones no treballaven solament al camp, sinó que, quan ells arribaven a casa després de la feina i es rentaven per anar a fer un conyac o una copa de cassalla a la taverna, elles encara continuaven feinejant tenint cura dels fills, de la casa, dels animals.

Els pretendents a mi mai no m’enganyaren.

Endevinava les més secretes intencions que covaven dintre seu.

La seva mirada no mentia. No sabien amagar el que sentíem i l’impuls de ser més, de posseir més que els altres, la portaven reflectida al rostre. Sabia cert que, quan, amatents, em saludaven cada matí, en anar a la feina, o quan coincidíem a missa o passejant a la plaça i em somreien, servicials, ho feien per què em valoraven com aquell qui valora un animal que ha de durar molts d’anys i del qual hom espera un rendiment segur i continuat.

Eren aquests costums els que em feien sentir presonera, com si hagués nascut amb grillons als peus. De ben joveneta i sense saber ben cert els motius reals de l’angoixa que sentia, em rebel•lava, per haver nascut en una societat tan compartimentada, sense possibilitat de fugir ni modificar el que, durant generacions i generacions, era establert per la tradició.

Desesperava de trobar alguna persona, un jove que m’estimàs per mi mateixa, sense pensar ni amb els horts ni amb la riquesa. On anar a cercar-lo, on el podia trobar? A vegades em trobava tan ofegada que pensava morir, no m’era possible sortir del cau on romania enfonsada malgrat ningú de la família s’adonàs del que em rosegava per dins.

Al poble ens coneixíem massa. Eren anys i més anys de conviure plegats, de sentir a prop el bategar del pols del veïnat. Podíem endevinar les frustracions, els desigs secrets, els motius de l’alegria o l’enveja dels que ens envoltaven. No hi havia ningú que no sapigués el valor de cada casa, els horts que hom tenia, del que donarien per ses veles a la marjal si es posaven en venda. Ningú no desconeixia quins eren els teus ingressos aproximats si, enlloc d’horts, eres un botiguer amb negoci obert al públic. Hi havia alguns comerciants, sobretot joiers, magatzemistes encarregats de l’exportació de la patata i les mongetes, que eren xuetes. Però, per molts rics que fossin els negociants, per moltes cases i terres que tenguessin, era estrany que es mesclessin amb els pagesos. Prejudicis de societat endarrerida. Uns prejudicis més poderosos que la llei, segellats per segles de marginació i persecucions contra aquella pobra gent que era ben igual que nosaltres i, en molts d’aspectes, més sensible i intel•ligent per a les activitats culturals. Persones, en coneixia a abastament, que sabien apreciar la música, la lectura, la importància del saber, de tenir uns estudis. Hi havia famílies xuetes que, per què la filla o el fill poguessin estudiar, patien dificultats de tota mena, greus privacions familiars. Estimaven la cultura per damunt de totes les coses. Els xuetes del poble m’ensenyaren, i ara, passats els anys, en sóc ben conscient, a veure el món d’una manera diferent. M’ajudaren a sortir de l’espesa boira on romania.

Mai no vaig arribar a entendre com els meus, que sí que teníem moltes més possibilitats econòmiques que els xuetes pobres, no em deixaren a Palma, estudiant. M’hagués agradat tant, poder fe de mestre, servar les mans fines, amb les ungles arreglades, lluny de la brutícia de la terra i els fems amb que havia d’enfrontar-me diàriament. Quan no em veia ningú, plorava desconsoladament.

Quin implacable menysteniment vers els xuetes!

A les escoles, els infants en feien befa. Pens que l’església en tengué la major part de culpa, per no dir que era la principal responsable de tot el que s’esdevenia amb ells. Tota la culpa del món, per tants segles continuats d’atiar, des de la trona, l’odi més ferotge envers els descendents dels conversos. Responsables, els sacerdots i bisbes pel que havien predicat, però també d’una ferrenya i sangonosa persecució directa, amb conversions forçades, amb morts i autos de fe, amb flaire de carn socarrada penetrant per les finestres de cases i palaus de Ciutat. Va ser N’Antònia la que m’explicà la història amagada dels xuetes mallorquins, la que em contà com sempre foren perseguits per la Inquisició. Ni en els cursets de les Filles de Maria, ni en els sermons del rector, ni quan venien predicadors de Palma per Setmana Santa o per les festes de Sant Antoni, el patró del poble, mai no ens havien explicat com, durant cents d’anys hi hagué gent que moria cremada simplement per què els cristians els volien llevar la casa o l’or. Segles eterns de persecució i d’assalts al call. Un terror continuat amb munió de gent innocent falsament acusada d’heretgia, d’haver comès crims que mai no havien fet.

Jo no vaig anar amb les colles d’infants que se’n reien o perseguien els xuetes ni mai no vaig voler aprendre de memòria cap cançó que els pogués ferir. Per aquest comportament meu, que consideraven inexplicable, alguna de les meves riques amigues refredaren l’amistat que teníem.

Evitaven trobar-se amb mi.

Si em veien de lluny, giraven cap a un altre carrer per no haver de saludar-me.

M’era ben igual. Jo era com era i res no modificaria la meva forma de pensar per estar bé amb gent que no em mereixia cap respecte. Tanmateix, diguessin el que diguessin, la millor amiga que tenia era Antònia Aguiló, professora de música als vint anys i confident de la meva adolescència i joventut.

Tantes falses amigues que, envejant aquella amistat, com si jo fes un pecat per tenir una amiga de cognom Aguiló, m’havien dit, enrabiades:

-No entenem com pots sortir amb una xuetona. I a més, i ho saps ben bé, no té on caure morta. Si no hagués fet la carrera de música seria cosidora o jornalera. A vegades pareix que t’estimes més els xuetons que a nosaltres, la gent de la teva classe. Què no saps que vas amb els descendents dels que mataren Nostre Senyor Jesucrist?

Vet aquí un dels principals motius de l’odi del poble contra els xuetes. Un odi sucós i tens, atiat pels sacerdots diumenge rere diumenge. El martiri i mort de Crist era conseqüència de la maldat innata dels jueus! Havien passat més de sis-cents d’anys d’ençà la primera de les conversions forçades i, la mentida i la provocació contra aquella pobra gent, continuava igual de potent, implacable, com si encara estassim en plena edat mitjana. Quin riu de llàgrimes i de sofriments havien costat els sermons dels sacerdots, les lleis discriminatòries de reis i papes! Quanta sang innocent no va córrer pels pobles i ciutats de l’illa quan els nobles, que explotaven la pagesia, encenien l’odi de menestrals i pagesos envers els descendents dels jueus conversos.

N’Antònia m’ensenyava llibres antics, obres que poca gent coneixia, on es narraven els assalts al call de Palma, Inca o Manacor, el nombre d'innocents morts, les propietats robades, els falsos judicis per fer-se amb les riqueses que poguessin posseir.

Al meu voltant tot era fals i causava dolor, un immens sofriment.

Admirava n’Antònia per què, malgrat ser d’una família ben pobra, era una gent com m’hagués agradat que fossin els meus i com sabia ho havia estat la meva família en un temps no gaire llunyà. M’agradava anar a casa seva i veure com donava classe, com practicava al piano interpretant peces de Chopin, Bach, Txaikovski o Verdi. En sentir-la, quedava embadalida, com si no visqués en aquest món, completament transportada a una altra dimensió del temps i de l’espai.

El cor em bategava a mil.

Tot el meu cos era en tensió i notava com la sang circulava per les venes, potent, desfermada, a una increïble velocitat. Com quan el torrent de Sant Miquel era a punt de desbordar-se, inundant els camps, rompent les tanques que protegien els horts, omplint el pla amb l’aigua que ja no hi cabia entre les altes parets que l’empresonaven. Per a mi, aquell instrument, ressonant, alhora potent o suau, a l’entrada de la casa, m’enrampava de cap a peus. Mai no em cansava de visitar-la, d’escoltar aquella música excelsa. La meva enveja era sana, mai malaltissa com la que notava en tanta gent coneguda que mudava l’expressió del rostre en sentir parlar dels xuetes. A mi m’agradava veureu-la tan concentrada, amb les mans netes, fines com les d’una senyoreta, aconseguint treure de l’instrument aquelles melodies tan diferents al pesant efecte de l’orgue a l’ofici dels diumenges o els pas-dobles cridaners de les bandes de música que venien al poble per Sant Jaume.

Nosaltres érem més rics que la família Aguiló. El pare, el senyor Rafel es defensava amb un cotxe de lloguer, fent alguns viatges a Palma o als pobles dels voltants. En aquell temps no existien tants vehicles com n’hi hagué més endavant i sempre hi havia algú que, per negoci o malaltia, necessitava anar a Ciutat i no li anava bé l’horari del tren o la camiona.

Les mans d'Antònia, tocant el piano! Quina enveja! Més d’una vegada em mirava les meves i tenia ganes de plorar. Aquelles mans amb la pell endurida per l’esforç quotidià des que era petita! Quan, a trenc d'alba el pare enganxava el cavall al carro i, mig adormits encara, ens afegíem a la lenta processó dels pagesos que també marxàvem als respectius molins, a les sínies de prop de l’Albufera, pensava en el què estaria fent n’Antònia. La imaginava adormida al costat del moixet, ben lluny de l’enrenou que, des de primeres hores del matí, s’ensenyoria dels carrers del poble. Quan la seva mare la devia despertar ja no circulava ningú pels carrers. Tan sols podies veure algun pagès amb bicicleta que havia hagut d’anar al ferrer a l’adrogueria, anant escapat, amb por d’arribar tard al tall.

Era en aquell moment, quan jo ja feia estona que, protegida pel capell i els maneguins que em protegien del sol, suava, feinejant, vinclada damunt la terra, Antònia s’aixecava del llit i es disposava a estudiar la lliçó de piano.

Més d’una vegada, en passar per davant casa seva no podia aturar el plor. El pare es posava nerviós per què no sabia el que em passava.

-Estàs malalta? –em demanava, ansiós. Si avui no vols venir a la marjal, no venguis. Davalla del carro i li dius a ta mare que et prepari un poc de brou de gallina.

El pare m’estimava, però no podia imaginar els patiments que em dominaven. No m’hagués entès mai. Per a ell, home educat en els antics costums i tradicions, conrear els horts, produir un parell d’anyades a l’any, casar-se amb un bon partit, tenir fills, poder comprar-me alguns collars i polseres d’or, les botonades que lluïa per Sant Jaume, era el màxim a què podia aspirar una dona.

Però jo somniava amb un vaixell de veles blanques sortint del port, anant a la recerca de músiques i paisatges desconeguts.


Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 - El darrer Primer de Maig (XXIV) - (un petit tast de la novel·la Un hivern a Lluc, El Tall Editorial)

Turmeda | 02 Febrer, 2021 14:48 | facebook.com

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 - El darrer Primer de Maig (XXIV) - (un petit tast de la novel·la Un hivern a Lluc, El Tall Editorial)


La neu continua caient insistent i ens obliga a romandre a la cambra. Sortosament Antoni, el recepcionista, ens porta el braser. Quan el caliu torna cendra, basta que l´avisi perquè torni a omplir-lo de rutilants tions d´olivera i ametler. A la nit també ens fa arribar dues bosses d´aigua calenta. Per aquesta banda no ens podem queixar. Margalida de can Toniet compareix amb tot el que necessitam: berenar, dinar, sopar... Malgrat que no podem fer les acostumades excursions, ens trobam bé. La padrina ja té mig acabat un jersei de llana que m´està fent i un munt de randes per a cortines i vànoves. Per part meva, la tranquil·litat que m´han donat aquestes setmanes em fan pensar que signaria un contracte per a romandre a Lluc per sempre. (Miquel López Crespí)


La neu continua caient insistent i ens obliga a romandre a la cambra. Sortosament Antoni, el recepcionista, ens porta el braser. Quan el caliu torna cendra, basta que l´avisi perquè torni a omplir-lo de rutilants tions d´olivera i ametler. A la nit també ens fa arribar dues bosses d´aigua calenta. Per aquesta banda no ens podem queixar. Margalida de can Toniet compareix amb tot el que necessitam: berenar, dinar, sopar... Malgrat que no podem fer les acostumades excursions, ens trobam bé. La padrina ja té mig acabat un jersei de llana que m´està fent i un munt de randes per a cortines i vànoves. Per part meva, la tranquil·litat que m´han donat aquestes setmanes em fan pensar que signaria un contracte per a romandre a Lluc per sempre.

Quan vull estirar les cames puj fins el museu i m´entretenc en la contemplació dels milers de peces i documents que hi ha. Cada objecte: una història que em puc inventar. És com tenir una enciclopèdia incommensurable a les mans! Somnio escriure una novel·la a partir de les idees que em porten les àmfores, els collarets púnics i romans, les monedes gregues, els plats àrabs, els anells trobats a Pollentia, les arracades de les tombes de Son Bauló. Comprenc que no podré escriure mai res de debò, amb força, sense aprofundir en la història dels pobles que han sacsejat l´illa, que han conformat el nostre caràcter. No pots escriure des del no-res. I una novel·la històrica imagín que requereix, a part d´imaginació, una acurada formació sobre l´època de la qual vols parlar.

Però per viure eternament d´aquesta manera la meva família hauria de ser milionària, i no és aquest el cas. Romandre una temporada a Lluc de cara a guarir-me la fictícia malaltia és una cosa: els pares poden fer el sacrifici econòmic que comporta. Restar unes setmanes al santuari tampoc és una despesa que no poguem assumir: la família vendria tot el que tenim si fos necessari per guarir la salut d´algun dels nostres! No sé fins quan podré mantenir la mentida que ens ha portat aquí. L´altre dia la padrina, mirant amb atenció com menjava, em va dir: “Sembla que t´has recuperat prou bé en només quinze dies. Ja no escups gens de sang, com a Palma. Menges a la perfecció. Fem llargues excursions i camines hores sense tossir. Haurem d´anar fent un pensament. Potser convendria pensar a tornar”.

Tornar a casa, enfrontar-me novament amb el dilema de trobar un col·legi on continuar els estudis o plantar cara i dir als pares que no vols estudiar, que t´estimes molt més anar al taller. Sé que aviat arribarà el dia en què podré mantenir aquesta ficció, la provatura de romandre en un espai de ningú, sense responsabilitats, portat per la inèrcia dels dies. No deu ser una covardia de part meva voler fugir del món, apartar-me d´una societat que no m´agrada? Hauria emprat el grup Nova Mallorca, l´activisme dels catorze anys, per a oblidar les meves responsabilitats? El pare sempre m´ho deia. Record a la perfecció les seves recomanacions en sortir dels jutjats, quan em demanaren uns anys d´internament a un reformatori: “Jo no vull que abandonis les teves idees Però has de comprendre que tens una edat en la qual tothom comença a bastir els fonaments del seu futur. Els que tenen algunes possibilitats econòmiques, estudiant per assolir una carrera, una qualificació que els permeti guanyar-se la vida. D´altres, i per ara no és el teu cas, anant a Formació Professional, entrant a un taller per aprendre un ofici. La política, vivint en una dictadura, només et pot portar problemes”.

Avançàvem per la Rambla per arribar a la parada d´autobus que ens portaria a Son Serra. La mare escoltava en silenci, fent capadetes afirmatives amb el cap. “Els anys passaran a una velocitat vertiginosa. Ara, amb catorze anys, et penses que mai no arribaràs als quaranta, als cinquanta. És una percepció que tots, a la teva edat, hem tengut. Pensa que nosaltres no som eterns. Un dia, no se sap mai quan, desapareixerem. Una malaltia inesperada, un infart, el càncer que sempre és a l´aguait pot trucar a casa nostra, demanant l´entrada sense pietat. Què faràs en el món sense un ofici que et pugui donar de menjar? Fins on pots arribar a caure? Vols ser esclau d´empresaris sense escrúpols, gent que t´explotarà en treballs mal pagats, sense cap mena de consideració?”.

Tenia raó. Però un jove eixelebrat com jo no està prou format per a reconèixer la veritat que pugui haver-hi en els consells dels pares. Encara pens que me´n podré sortir. No puc creure que tots els familiars que m´envolten desapareixeran en un temps marcat en els rellotges. Els padrins encara feinegen. La mare em sembla una joveneta malgrat les arrugues que li comencen a dibuixar caminois pel rostre. Qui pensa en la mort als catorze anys? No puc imaginar que un dia restaré sol en el món i que, en aixecar-me, no em trobaré amb els membres de la família al costat fent-me la vida fàcil i amable.

He engegat la radieta i sentim música clàssica. La locutora anuncia que en la pròxima mitja hora sentirem composicions de Chopin. Maneig les rodetes del so a un nivell que m´acompanyi sense molestar. Faig com si llegís un dels llibres que he portat de Palma. Es preocuparia si em veiés amb els ulls com un plat contemplant les parets. Ella continua amb el jersei, taral·lejant alguna antiga tonada del camp. Obr una de les novel·les de Jules Verne que he portat i, assegut a la vora de la tauleta, m´endins en els meus pensaments provant de trobar algun indici que em permeti trobar la sortida del laberint.

És just quan el soroll de la gent em distreu de les meves reflexions i em fa sortir a guaitar pels passadissos. Hi veig en Nofre del bar de la cantonada, el recepcionista del santuari, un home que no conec i que resultarà ser un taxista d´Inca. També hi han comparegut una parella de la Guàrdia Civil. És l´habitació de Josep Ferrer, l´excombatent republicà amb el qual hem fet tantes conserves aquest hivern de 1963.

En dues passes sóc al davant de la porta de la seva habitació. La padrina, atreta pel rebombori, ha deixat de fer randa i m´acompanya amb el rosari a la mà i greu posat de preocupació.

Mirant des de la porta veig en Nofre provant de reanimar el cos de Josep Ferrer, que em sembla blanquíssim. El nostre amic és al terra, just a uns pams de l´entrada de la cambra. Va en pijama. La primera impressió que tenc en veure´l és que s´ha trobat malament i ha intentat sortir per demanar auxili.

Antoni, el recepcionista, m´informa del que passa: “Anava a portar el braseret i en apropar-me a la porta he sentit uns gemecs. Just en obrir l´he trobat damunt el trespol. Li he netejat la sang de la boca: una glopada immensa. Em mirava amb els ulls oberts, blanc com una patena, sense poder pronunciar paraula. En vistes de la gravetat he trucat de seguida un taxista conegut. L´hem de portar amb urgència a un metge, a Inca, ara que encara alena. El veig molt malament”.

Hi compareixen alguns dels sacerdots del santuari.

L´amic Nofre i el taxista han tornat a col·locar el malalt damunt el matalàs que fa d´improvisada llitera. Els ajuden els sacerdots. M´oferesc a portar el matalàs, però amb un gest m´indiquen que no és necessari, que sobra gent per a fer la feina.

Què ha passat? Un sobtat agreujament de la tisi que el consumia? En el fons sabia a la perfecció que el grau d´avançament de la seva malaltia no permetia cap esperança. Ho notava quan sortíem a fer una volta pel camí del Rosari o quan m´explicava fets de la guerra civil al bar, els dies que no podíem sortir a fer la caminada.

Fa poc es va confessar amb tota sinceritat. Érem sols, a la Font Coberta. Li havia anat just arribar-hi. Suava i, a vegades, es portava el mocador a la boca. Sempre hi havia taques de sang.

Sorneguer, encara tenia humor per dir-me:

--Mires el mocador? No et preocupis! N´he portat una maleteta plena! A aquestes alçades del final de la vida no estarem per un mocador més o manco! Després, més seriosament, em digué:

--Aquí, sol amb els meus pensaments, em sent bé. El pitjor era ser a casa, amb els fills aprofitant-se de la malaltia, donant-me creu per heretar abans d´hora. No és que hagi pogut estalviar gaire: el pis, l´hort d´arbres fruiters que vaig comprar a Algaida. Però a ells ja els anirien bé aquestes pessetes per ampliar el negoci o, vés a saber!, per anar a fer uns viatges amb les dones. Els puc imaginar a París, al Moulin Rouge, veient el ball del Can-can, el xampany damunt la tauleta i donant propines esplèndides a costa de la meva suor. Ara, si morís a Lluc, estaran feliços. Una nosa menys de què tenir cura, rebre els diners que han estat esperant aquests darrers anys. Una loteria, la mort del pare!

La tos el feia deturar. Li costava pronunciar les frases, suava.

La seva dona havia desaparegut amb les primeres dificultats econòmiques del matrimoni. M´explicà que tot anava bé mentre hi hagué diners i festetes per als amics. Havien fet una petita fortuna convertint una casa a s´Arenal en un petit hotel a començament de l´allau turística. Després, no sabé adaptar-se a la competència. No trobà préstecs per ampliar el negoci i altres negociants més vius acabaren amb els somnis de grandesa de l´esposa.

--Ara, ja ho veus –afegia, amb un posat trist. Aquí, a Lluc, tot sol, sense ningú al costat, amb els fills esperant la meva mort.

Malgrat que tenia prohibit el tabac, obria la capsa de cigarretes i fumava sense aturar, aspirant el fum que era metzina verinosa per als seus pulmons.

--La mort no m´espanta. Fins i tot pot arribar a ser un alliberament o, qui sap, un camí cap a un altre món. Mai no he cregut en l´església i la seva colla de professionals de la mentida. Però quan arribes a una situació com la meva, quan sents com el cos es desfà dia a dia, sense esperança de millorament, i els pulmons esdevenen un xerrac que treballa sense misericòrdia, la fi dels patiments pot ser un camí millor que una penosa supervivència enmig del dolor.

Arribats aquí, la tos no el deixava continuar. Aleshores es tancava en un profund silenci i amb les mans palpava l´aigua freda que sortia de la font en un intent de sentir la fredor del líquid que sortia de l´interior de la terra.

Quan novament es recuperà em digué, amb un prim fil de veu i tota la passió del món en els ulls:

--Un dia em demanares pels republicans dels anys trenta; com eren les manifestacions del Primer de maig, l´ambient en aquella Mallorca dominada pel clergat i els cacics. Encara tenc ben present el darrer Primer de Maig en què vaig participar. Era a Inca, poques setmanes abans del cop d´Estat. Ho record com si fos ara mateix, com si el temps s´hagués detingut en el moment exacte en el qual començava la manifestació.

--A Inca, amb un gran contingent de població obrera dedicada a la indústria de la sabata, era on s´esdevenien les manifestacions del Primer de Maig amb la participació més nombrosa de Mallorca. A Manacor també eren força importants, no ho discutiré. Era un dia de festa gran. La nostra festa. Hi compareixien republicans i sindicalistes dels pobles dels voltants. Jo vaig participar a la darrera manifestació que poguérem fer. La del Primer de Maig del 36, pocs mesos abans de començar la guerra. Érem més de dues mil persones. Jornalers i jornaleres, obreres de les fàbriques, joves, empleades, més d´un petit comerciant. Una gentada mai vista! Uns companys de la UGT em demanaren si tenia inconvenient a portar la bandera roja al capdavant. Rient, els vaig mirar com si m’haguessin insultat. La vaig prémer amb força, amb tota la il·lusió del món. La nostra bandera! L'heroic emblema de la Comuna! L’estendard del proletariat universal. Hi podia haver honor més gran que enlairar l’ensenya dels damnats de la terra? La gent cantava cançons de lluita i de treball. Altres ballaven davant les grans pancartes on les brodadores havien deixat escrites una munió de consignes alliberadores. Llegia els escrits brodats damunt la tela roja: “Salvem el camarada Thälmann de les urpes del feixisme!”, “Reforma agrària immediata. La terra per al qui la treballa!”. Hi havia grups del Partit Comunista i del Partit Socialista uniformats, marxant en perfecta formació militar. Els anarquistes no volien portar uniformes; deien que aquella parafernàlia era una prefiguració de l’autoritarisme. Arreu, onejaven una munió de banderes roges i negres de la CNT. La germanor se sentia, ferma, potent. Tot plegat era un repte als propietaris de terres i fàbriques; una demostració de força davant l’egoisme de la patronal que, en haver-hi vaga, privaven els treballadors del jornal, sense anar a pensar mai què menjarien els treballadors i llurs famílies.

A poc a poc continuà, seguint el fil dels seus records:

--Quan la manifestació enfilà els carrers del centre i passàvem pel davant els casals dels rics comerciants i senyorassos, de la beateria inquera, vaig veure com les portes i finestres es tancaven amb soroll amenaçador. En un determinat moment, els càntics cessaren i el renou que sortia d’aquells edificis es va fer més i més desafiant. El grinyolar de portes que es tancaven semblava idèntic a l’espetec sord d´un tret o, quan eren unes quantes alhora, ben igual a les ràfegues de metralladora. Una premonició de la guerra? Potser sí. Jo anava al capdavant, portant la bandera, i sentia, punyents, com punyals que em penetraven dins la carn, cercant les venes, el cor, les mirades plenes d´odi sucós i tens dels senyors i senyores de missa diària i comunió. Ens vigilaven rere les cortines dels grans salons endomassats. Eren a l´aguait, ordint la tràgica cacera d´esquerrans que començaria ben prest. Esmolaven les urpes, fitant, des de la penombra dels negocis i casals, els rostres d´aquells que anirien a detenir dos mesos després. De cop i volta, per primera vegada en ma vida, vaig ser conscient que ens volien matar. Assassinar-nos i, si fos possible, escorxar-nos de viu en viu. Com al metge de Campanet, que els falangistes el torturaren la nit sencera abans de pegar-li un tret al cap. Li obriren la panxa, li tragueren els budells, li tallaren les parts... Els pagesos que vivien pels voltants el sentiren gemegar fins a la matinada. El pobre home demanava que el matassin, que no el fessin patir més. Però no hi hagué pietat. Aquesta mena de morts eren les que es congriaven en el Primer de Maig del 36. No, no eren solament mirades d´odi ferotge, llambregades verinoses adreçades als manifestants que desfilàvem pels carrers d´Inca. Era, ho notava a cadascun dels porus de la pell, unes ganes esbojarrades de prémer el gallet contra nosaltres, homes i dones, joves i infants. Volien cremar banderes i persones. Com els nobles i inquisidors de feia segles que portaven els descendents dels jueus conversos als foguerons. Els dominics, a les seves cròniques, descrivien com s’obria el ventre de la noia xueta embarassada i el foc consumia mare i fill enmig de les rialles de la gentada que havia anat a veure la cremadissa al bosc de Bellver.

Va encendre una nova cigarreta abans de continuar el relat.

A casa havia sentit moltes històries semblants. El Primer de Maig a València, quan el pare era jove i amb la gent de l´Ateneu anaven fins a la capital del País Valencià a juntar-se amb els seus amics de la CNT i la UGT.

La meva imaginació s´enfosa en aquell univers desaparegut feia segles, cobert per les dunes dels deserts, il·localitzable.

--Passen els segles i la humanitat no canvia. Ben igual que la munió de falangistes que hi havia al cementiri de Ciutat el dia que afusellaren el batle Emili Darder. Centenars de persones per veure, palpar amb la mirada i si és possible amb les mans, la sang que raja del cos desfet per les bales. Talment quan les senyores de la noblesa mallorquina s’enervaven en olorar la flaire de la carn cremada, en sentir els crits dels homes i dones que gemegaven, desesperats, rosegats pel dolor, sota el foc abrusador que els consumia. Gatzara i aplaudiments quan sonà la descàrrega que acabà amb la vida d’Emili Darder. Les al·lotes de la Sección Femenina de Falange Española Tradicionalista y de las JONS, de bracet dels oficials de l’exèrcit i dels voluntaris italians i alemanys que han vengut a “salvar” Mallorca del comunisme, anant a menjar xocolata amb ensaïmades després dels afusellaments. Com llegir un llibre obert, descrivint el que s´esdevendria aviat. Això era el que em deia el llenguatge de les portes quan es tancaven, violentes, al pas de la manifestació del Primer de Maig. Un esbufec semblant als trets que sonarien pels camps de Mallorca a partir del mes de juliol. Una premonició de la Mort planant per muntanyes i valls, pobles i llogarets. Cap indret es salvaria de l’endemesa enemiga. Els senyors tenien ganes de sortir de cacera. Amb l´única diferència que ara no sortirien a caçar llebres o tords. El temps havia mudat de forma irremeiable. Ara la caça seria més cruel i sangonosa: es tractaria d’anar a cercar homes i dones, els que desfilàvem pels amenaçadors carrers senyorials d´Inca.


La narrativa insular i sa Pobla -Una història amagada (Lleonard Muntaner Editor), nou llibre de narracions de Miquel López Crespí - Vet aquí un tast de la narració El Casal

Turmeda | 01 Febrer, 2021 15:24 | facebook.com

Narrativa insular - Una història amagada (Lleonard Muntaner Editor), nou llibre de narracions de Miquel López Crespí - Vet aquí un tast de la narració El Casal -


Fou quan, per divertir-se, decidí cremar llibres i antiquíssims pergamins de la família. Vademècums hebreus salvats de la Inquisició; devocionaris primorosament il.luminats; tractats i receptaris per a assolir la saviesa perfecta heretats religiosament de generació en generació. Els llibres que havia pogut salvar de la biblioteca d'Antoni Villalonga, aquell foll que s'arruïnà provant d'alliberar els esclaus de Puerto Rico. Còdexs salvats miraculosament de l'assalt, en el mes d'agost de 1391, del Call de Mallorca; manuscrits de poesia àrab (vastíssima feina de copista feta per un llunyà cosí jesuïta); escrits de Mossé Gabbay, escriptor hebreu d'una prosa directa, precisa, de clar i expressiu vocabulari. Mossé Gabbay, fugitiu de les persecucions de 1391, emigrà a Àfrica i retornà tres anys després a Mallorca com a agent del rei d'Aragó, Joan I; s'establí novament al Call amb la seva família. Cremaven igualment originals de Mossé Remos, l'Himne de la Creació, ple de filigranes sintàctiques i riquesa de lèxic. Autèntiques creacions d'Ishag ben Natan, poeta que també visqué en el Call vers 1347 i que traduí el comentari que el persa Muhammad al-Tabrizí havia fet de l'obra de Maimònides. Veig, igualment escampades per terra, pàgines del rabí Simeó ben Sémah Duran, del barceloní Ishag ben Sesset Perfecte, la primera edició dels Viatges de Gulliver, de Jonathan Swift, autor d'aquelles meravelles de països imaginaris com Liliput, Brobdinngnac, Lupata... El Diari d'un seductor, de Soren Kierkegaard. Una edició única d'aquella versió apòcrifa del Quixot que volgué aprofitar l'èxit de Cervantes (qui era en el fons Alonso Fernández de Avellaneda? Algú parla de fra Lluís d'Aliaga, de Bartomeu d'Argensola, de fra Joan Blanco de Paz... també de Lope de Vega, Tirso de Molina, fra Andrés Pérez, Joan Martí. El cert és que, segles després, ningú no sap res d'aquest escriptor amagat eternament sota un indesxifrable pseudònim: Alonso Fernández de Avellaneda, per a sempre perdut entre les escletxes dels segles). Les novel.les filosòfiques de Jean-Jacques Rousseau (per a saber què opinaven, en el segle XVIII els nostres enemics!); aquella utòpica Emili o De l'Educació, on Rousseau pretén ensenyar com s'han de formar moralment els homes sense que entengui la impossibilitat de la tasca degut a la maldat connatural de la humanitat. Quina follia la seva prèdica! El retorn a la natura, creure en l'excel.lència de l'ésser humà... L'absurd de lluitar per un contracte social capaç de protegir els drets dels més desvalguts. Ella, salvatge, incontrolable, només preocupada per alimentar les plantes carnívores, per oferir-se a les nits als servents... )què en sabia de la filosofia de Spinoza, de les aportacions de Rousseau al pensament universal? Quan acabà de destruir els més valuosos volums de la biblioteca, començà de nou la febril tasca amb la col.lecció de documents del meu avi. Cartes autèntiques de Colom, del Papa Climent VII, de l'emperadriu Caterina de Rússia narrant els seus amors amb el Príncep Potiomkim i altres nobles feudals de l'estepa. Allà, a la seva cambra convertida en un infern, suosa per l'esforç, dreta com una deessa grega, amb l'acostumada túnica de seda blanca transparent, marcades encara a les anques les mans brutes de qualsevol criat, llençava aquelles joies raríssimes al foc amb decisió i plaer exacerbat. Partitures originals de Wagner i Verdi; manuscrits del cardenal Mazzarino, el comte-duc d'Olivares, Napoleó I i Napoleó III, la reina Victòria, Pere el Gran, Ramon Llull. Les flames anaven consumint els treballats portolans creats pels hebreus del Call en l'Edat Mitjana, fórmules de verins inconcebibles i per a conquerir l'amor etern d'homes i de dones de totes les edats i posicions socials. La fórmula secreta proporcionada per bruixes i endemoniats de segles antics parlant de vigílies en la nit de Sant Joan on havies de romandre dret, enmig del porxo de la casa, amb una candela encesa on hi havia d'haver fulles d'herba valeriana mirant el cel per tal de collir-hi la llavor que hi floriria; els encanteris per fer venir persones absents i per a enamorar fins a la mort; els pergamins amb les ordres de l'Emperador per a degollar els agermanats empresonats... Era llavors quan em dominaven autèntics desitjos de matar-la, assassinar-la cruelment o, com féu el meu rebesavi amb la seva esposa, tapiar-la amb l'única companyia de les seves plantes carnívores dins d'una habitació sense sortides. Imaginava els seus sofriments sota l'efecte d'una terrible metzina, un verí letal que la matava a poc a poc, entre esgarrifosos patiments. L'hauria contemplada en l'agonia, mentre em demanava ajut, sense moure un dit, sense deixar-me impressionar pels crits d'auxili. Seria el moment adequat per a fer venir la meva orquestra de cambra, de tancar les portes del casal, d'encendre els canelobres i manar als darrers servents que cremassin encens arreu d'aquell món absurd que ens agombolava. Podríem interpretar Mozart o Haydn per a acompanyar l'ària final de la meva dona interpretant una òpera mortal. Una òpera tràgica, que mai s'ha escrit. Potser la darrera fórmula per a atènyer el plaer.


De la narració El Casal (pertany al llibre de narracions Una història amagada publicat per Lleonard Muntaner Editor)


1 2 3 ... 185 186 187  Següent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb