Literatura catalana contemporània

Recuperar la nostra memòria històrica: Fets i personatges (El Tall Editorial), de l’escriptor Miquel López Crespí

Turmeda | 28 Juny, 2022 23:42 | facebook.com

Recuperar la nostra memòria històrica: Fets i personatges (El Tall Editorial), de l’escriptor Miquel López Crespí


El silenci oficial en referència a la mort d´alguns dels nostres activistes culturals i polítics més destacats, d´artistes i escriptors, m’ha portar a investigar diversos personatges històrics de Mallorca i la resta de Països Catalans que trob important siguin presents en la realitat política i cultural de la nostra terra. Malgrat la tasca de recuperación de la nostra memòria històrica (sense oblidar la tasca encomiable d’algunes institucions i la feinada feta per les editorials illenques) crec s’ha d’avançar encara molt més per aprofundir en aquesta qüestió cabdal.


.

Pens ara mateix (però la relació de noms podria ser interminable!) en determitats i significatius silencis sobre persones que han estat imprescindibles per a crear el bastiment essencial de la societat civil i cultural de les Illes. Seria el cas de tants coneguts i companys de lluita morts recentment: Domingo Morales, Isabel Rosselló, Toni Roig, Antònia Serrano, Jaume Adrover, Jaume Moncades, Gerad Matas, Miquel Morell, Llorenç Buades, Paco García, Miquel Vanrell, Josep Planas Montanyà, Sebastià Serra, Francesc Calvet, Maties Tugores, Aina Montaner, Joan Pericàs… La llista es pot anar ampliant; són els primers noms que m´han vingut en ment. I encara d’altres que moriren fa temps: Rosa Bueno, Joan Soler Antich…

A Fets i personatges, el llibre que ha publicat El Tall Editorial he provat d’avançar algunes idees que, a tall de records personals, poden ajudar en l’avenç vers un coneixement més profund de persones qeue han tengut una gran importància en el passat i present del nostre poble. Aquests darrers temps m’he centrat especialmente en la investigació sobre la vida i activitat política i cultural dels amics abans esmentats. Finalment i d’acord amb l’editotial m’he centrat en personatges d’un indubtable valor historic com poden ser: Francesca Bosch, Lluís M. Xirinacs, Antonio Gramsci, Gabriel Alomar, els marxistas catalans de la transició, l’empenta cultural de Miquel Costa i Lloberta, la presència importantísima de don Francesc de B. Moll i Josep M. Llompàrt, la feina literària i d’investigació de l’ escriptor Llorenç Capellà, els escriptors de la generación literària dels 70 i la repercusió del Maig del 60 a les nostres lletres i organitzacions clandestines d’aquella època. Potser molta gent ignori la influència que tengueren Andreu Nin, el record del POUM i Karl Marx en els grups antifeixistes dels 60 i 70 del passat segle. Tampoc volia oblidar el paper dels mallorquins progressistes a Menorca (parl del cas de Miquel Vanrell, ànima del renaixement cultural menorquí).

Només com a exemple d’aquest intent de recuperació de fets i personatges podríem publicar algunes línies del capítol sobre Gabriel Alomar, un dels nostres intel•lectuals més brillants i la memòria del qual costa tant reivindicar. “Editorial Turmeda (dirigida per un consell assessor del qual formaven part Josep Albertí, Miquel Barceló, Guillem Frontera, Aina Montaner, Antoni Serra i Josep-Carles Tous) ja havia publicat algunes obres que podríem considerar ‘ruptures’ dins la difícil conjuntura del moment. En aquells moments (anys 72-73) ja havia publicat Realitats foravileres, de Joan Antoni Adrover (amb un pròleg d’en Gregori Mir); Entrada de fosca, d’Antoni Serra (narracions); Poesia 72, de J. Albertí, D. Huguet i B. Nadal (poesia); Si jo fos fuster i tu et diguessis Maria, de Blai Bonet (novel.la); Mallorca musulmana (estudis d’arqueologia), de Guillem Rosselló-Bordoy; Llibres editats a Mallorca (1939-1972), de Ramon Bassa, Jaume Bover i Pere Carlos. Un poc més endavant publicarien els meus reculls de contes A preu fet i La guerra just acaba de començar. La pena de mort de Gabriel Alomar era el volum número 8 de la col.lecció d’assaig. La publicació de La pena de mort (la defensa més aferrissada de Ferrer i Guàrdia, el director de l’Escola Moderna de Barcelona sotmès a un infamant ‘judici’ que el portà al mur d’afusellament) tengué la seva repercussió en aquells anys de tenebror franquista (i de festa i sarau per als que venien Mallorca al capital estranger, essent els agents a les Illes de la colonització espanyola i mundial: els nous rics). Llorenç Capellà escrigué encesos articles a Última Hora i en parlà igualment Jaume Vidal Alcover a Diario de Barcelona (14-II-73). Abans, el 7-II-73, per a commemorar el centenari del seu naixement, tres intel.lectuals mallorquins, en Josep M. Llompart, n’Antoni Serra i el fill del gran exiliat, Víctor Alomar, li retien un sentit homenatge al qual, com solia -i encara vint-i-tants d’anys després sol passar- només hi asistiren militants i simpatitzants dels partits d’esquerra (clandestins encara), així com membres de l’OCB”.

Un petit bocí del capítol dedicat a Miquel Costa Llobera, explica: “Feia un any, concretament el dia tretze de juny de 1865, que havia mort la mare del futur escriptor i sacerdot: Joana-Aina Maria Llobera i Cànaves, filla d’una família de rics propietaris rurals. No hi ha dubte que fou la mare, una dona mallorquina de ferma formació religiosa, qui orientà de ben jove Miquel Vosta i Llobera vers els camins de la religió. L’any 1866 l’autor de Lo Pi de Formentor comença a estudiar el batxillerat a l’Institut Balear de Ciutat.

‘L’oncle matern, Miquel Llobera, un metge de Pollença molt afeccionat als clàssics grecs i romans, orientà el jove estudiant en la literatura, especialment en els clàssics llatins. En aquest sentit és prou coneguda l’anècdota que relata mossèn Torres Gost a l’assaig biogràfic del poeta i que reprodueix fidelment Maria Antònia Perelló en la introducció a l’antologia de Miquel Costa i Llobera Un vol d’inefable poesia (Ciutat de Mallorca, Fundació sa Nostra, 2003). La famosa anècdota diu: ‘Un dia que anaven amb la família a Formentor, quan tomba el camí cap al Colomer i s’enfila pel Mal-Pas, s’adonaren que el nin no els seguia. Havia quedat endarrera, apartat una bona distància, dret, damunt l’abisme de la mar blava, llegint una Oda d’Horaci, que el seu oncle li havia donat. ‘Bona promesa per l’avenir, -pensà el bon metge- trobar gust en llegir Horaci a l’edat de fer caramelles o d’encalçar les cabres de la costa’.

‘La set de saber alimentada per l’oncle Miquel Llobera trobà, amb els mestres i amics de l’Institut una font única de coneixements. Un dels professors que més l’influí als seus dotze anys, va ser Josep Lluís Pons i Gallarza que, deu anys d’abans del naixement del futur poeta, juntament amb Miquel Victorià Amer, Pere d’Alcàntara Penya, Victorià Peña i Llorenç Ponç, redactaven a mà una revista que tenia per títol El Plantel. Més endavant seria un dels pilars de la Renaixença, malgrat que la dèria castellana sempre el dominàs, imaginant poder triomfar a Madrid, i que tan sols deixàs escrit en la nostra llengua aquell volum titulat Poesies. Encarregat de la càtedra de geografia i història, tengué com a alumnes, a part de Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover, Bartomeu Ferrà, Mateu Obrador i Miquel dels Sants Oliver”.

‘Mestre d’escola, oficial de l’exèrcit de la República, fins al darrer dia de la seva vida representa una síntesi perfecta d’activista cultural al servei del poble, sempre compromès amb la seva terra i la seva cultura. En l’època en què determinats escriptors de les Illes manifestaven ‘la seva adhesió absoluta al Movimiento’ (Bartomeu Mulet, ‘Repressió franquista contra el magisteri a Mallorca’, Lluc, núm. 784, pàg. 27), trobam Pere Capellà completament lliurat a la tasca de mantenir ben alta la bandera de l’honestedat, la defensa d’unes creences i uns principis de justícia i llibertat. Com es diu en l’article esmentat (pàg.30): ‘Era d’Esquerra Republicana [Pere Capellà], feia de sabater i anava a l’Escola Normal en bicicleta. Del 35 al 36 va fer de mestre a Montcada i a Sants, i per recomanació de Companys, després d’haver-se pogut escapar de Mallorca el juliol del 36 dels matons d’Algaida, va ocupar plaça de mestre a Sant Andreu i posteriorment va exercir també de mestre a Guadalajara, però s’apuntà a l’Escola Popular per esser militar en el bàndol republicà. El 1940 fou condemnat a 20 anys de presidi, recuperà la llibertat i es va instal.lar a Montuïri.

‘Va morir molt jove. De fet el pecat que havia comès Pere Capellà era la seva significació revolucionària i la seva militància en Esquerra Republicana. D’aquesta manera li feren pagar la lluita per l’alliberament individual i col.lectiu en què es va significar expressament en el període a què ens referim”.

I en el capítol dedicat a Llorenç Capellà hem escrit (vet aquí un petit tast): “Llorenç Capellà és fill de Pere Capellà, exemple cabdal d’intel•lectual amb un ferm compromís amb el poble i la cultura catalana.

‘Fa un temps vaig enviar al Govern de les Illes una proposta per crear una petita Biblioteca Popular, una col•lecció de llibres que, amb una acurada biografia, servís per a mantenir viva la memòria i l’exemple de tants i tants sindicalistes, intel•lectuals, autors, artistes, activistes culturals que, com els esmentats, han estat la columna fonamental del nostre redreçament nacional i social. I que, en el cas concret de Llorenç Buades, recollís la seva obra (articles, història de Mallorca…) que es pot trobar en el Web que ell coordinava, Ixent”.

He escrit les pàgines de Fets i personatges amb amor i sentiment. Pensava –I pens!- que no ens basta el ritual homenatge al tanatori (ni que sigui enmig de la Plaça Major de Ciutat!). No ens és suficient una medalleta de reconeixement quan aquella persona ja no pot veure reconegut públicament el seu esforç. Què hauria estat dels polítics professionals sense el suport d’aquesta munió d´intel•lectuals i activistes? Qui ha creat el teixit social de la nostra societat? Qui ha fet la feina per enlairar qui està situat a les cadiretes institucionals? No ens bastaven excuses de mal pagador. Manco paraules i més accions en defensa dels nostres! Volíem –i volem!- una permanència perenne. Volem que el seu exemple no desaparegui amb el pas inexorable del temps! La paraula ritual d’homenatge s’esvaneix. El llibre perdura i potser serà estudiat durant generacions i generacions! Just en aquest moment, gràcies al nou Pacte de Progrés, els partits que aquests lluitadors situaren en el poder polític (em referesc a MÉS, Podem i PSOE) tenen a la seva disposició els recursos adients per a portar endavant aquesta proposta de reconeixement dels mèrits socials i culturals de les persones abans esmentades.

La publicación d’aquesta obra podria ser el primer avenç vers la creació d’una col•lecció de llibres que podria titular-se (provisionalmente) Els Imprescindibles. No és la primera vegada que faig una provatura semblant. Però sovint determinades institucions no escolten. Mesos després de la mort del company Llorenç Buades el silenci més brutal era la resposta de l’esquerra oficial a la suggerència de salvar l´obra d’un dels intel•lectuals marxistes que més han fet pel redreçament nacional i social dels Països Catalans.

Vet aquí la nota escrita quan morí l’historiador marxista i independentista Llorenç Buades: “Caldria fer justícia en record dels grans activistes culturals i polítics que, com Llorenç Buades i Jaume Adrover (entre tants d´altres!), han portat a coll la lluita en defensa del català i de les idees republicanes i antifeixistes. ‘Cal pensar en l’edició d’un llibre amb els articles més importants de Llorenç Buades! Un volum que pogués preservar tot el que va fer en defensa de la nostra memòria històrica. També caldria portar endavant la realització d’un documental damunt el constant combat en defensa dels nostres drets nacionals i socials. No seria gens difícil ara que, amb el nou Pacte Progressista de les Illes, es poden emprar els nombrosos mitjans que té a l’abast el Govern per fer realitat una aportació útil i valuosa a la recuperació de la memòria històrica dels Països Catalans. El material amb el qual podria fer feina un equip de la Conselleria de Cultura es pot trobar en el web Ixent. Per tant, editar un llibre i fer un documental no causaria cap greu problema econòmic als nostres gestors. Es tracta de tenir voluntat i voler transmetre a les noves generacions l’exemple de lluitadors plens de dignitat, teòrics del pensament independentista, grans historiadors com era Llorenç Buades”.

Hauríem de recordar que els homenatges s’esvaneixen, però els llibres resten! Ara que tenim l’esquerra al Govern és el moment oportú de portar endavant aquesta tasca. Un llibre no costa tant! Un documental de trenta o quaranta minuts, tampoc! En cas contrari, tan sols restarà el record i la interpretació dels vencedors, dels que signaren amb els franquistes la repartició de sous i cadiretes per a poder viure sempre d’esquena dreta. Sense aquesta feina summament senzilla, la memòria dels grans pensadors i activistes illencs d’esquerra quedarà esborrada, oblidada sota tones de ciment armat.


Sa Pobla i la literatura mallorquina: l Ajuntament de sa Pobla publica El vicari d´Albopàs

Turmeda | 27 Juny, 2022 15:57 | facebook.com

Sa Pobla i la literatura mallorquina: l Ajuntament de sa Pobla publica El vicari d´Albopàs


“Sense les meves arrels pobleres mai no hauria pogut escriure tots els llibres que he publicat”


“En l’extensa i polivalent obra literària de Miquel López-Crespí, «El vicari d’Albopàs» representarà, sense dubte, una fita caracteritzada per la plenitud de la seva escriptura i per la maduresa narrativa assolida. L’escriptura és austera i clara, precisa, despullada d’elements innecessaris, i per això adequada a les finalitats biogràfiques, reflexives i descriptives que l’autor ha volgut cercar. El relat, d’altra banda, descansa sobre dos dels grans temes de l’obra d’en Miquel López-Crespí: la reinterpretació de les arrels pobleres -de sa Pobla i de la seva gent- des d’una mirada històrica i, per un altre cantó, la reflexió sobre la lluita entre el nou i el vell, entre les idees transformadores i les idees conservadores, en una confrontació que parteix de la pròpia biografia per establir un diàleg amb ell mateix, amb els seus records i els seus referents, per a esdevenir un quadre interpretatiu de la nostra història contemporània”. (Mateu Morro)


Per Antoni R. Mir


Miquel López Crespí (Sa Pobla, 1946). És novel•lista, autor teatral, poeta i assagista.

D’ençà del començament dels anys setanta ha publicat més de setanta llibres de narrativa, poesia, teatre, memòries i assaig, entre els quals podem destacar: El darrer hivern de Chopin i George Sand (novel•la) Corambé: el dietari de George Sand (novel•la); No era això: memòria política de la transició (assaig); Lletra de batalla (poesia); Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera (novel•la); Temps moderns: homenatge al cinema (poesia); Damunt l’altura. El poeta il•luminat (novel•la); Les ciutats imaginades (poesia); Naufragis lents (poesia); La conspiració (novel•la); Un viatge imaginari i altres narracions (contes); París 1793 (novel•la); Novel•la, Poesia i Teatre: memòries 1968-2008 (memòries); Els crepuscles més pàl•lids; Cinema del segle XX (recull d’articles); Gardènies en la nit (novel•la); Una Arcàdia feliç; Les vertaderes memòries de Salvador Orlan (novel•la) i Caterina Tarongí (novel•la). Ara acaba de publicar El vicari d’Albopas. És amb motiu de l’edició d’aquesta novel•la que des de Sa Plaça entrevistam en Miquel López Crespí.


—Hola, Miquel, acabes de treure un nou llibre, El vicari d’Albopas. Què és aquest aquesta història? Una novel•la, una biografia...?


-Podem dir que és una novel•la històrica. Bastida en referència a un personatge real, el vicari de sa Pobla Joan Parera Sansó, l´escriptor basteix un món –el de la Mallorca de començaments del segle XX- que va existir realment però que és transformat per la imaginació de l´autor. Ningú no hauria de confondre una novel•la amb una simple investigació històrica. La vida d´aquest capellà sempre m´havia interessat. És un personatge summament contradictori i, per tant, molt apte per a la fabulació literària. “El mossèn” –com va escriure Ceuili Buele comentant el llibre- “fa part d´aquella colla de capellans il•lustrats mallorquins que, durant la primera meitad del segle XX, representen i encarnen l´oposició declarada a les idees i propostes liberals, socialistes, anarquistes o comunistes”. Amb el pretext de defensar el manteniment d´una societat marcada per la influència de l´església catòlica a gairebé tots els àmbits de la vida ciutadana, s´afanyen a combatre allò que consideren que la posa en perill, alhora que valoren els adversaris com a perniciosos des de tots els punts de vista”


—En ell ens parles del vicari Perera, un home que va viure al teu poble al finals de segle XIX i principis del XX. A part de l’home però, aquest llibre té un altre gran protagonista. Albopàs. Con era aquest poble mentre hi va viure el vicari?


-Sa Pobla, a més del vicari Parera és, sense cap dubte, l´altre protagonista del llibre. Amb el títol El vicari d´Albopàs també he volgut retre un senzill homenatge al meu amic coral i company de dèries literàries Alexandre Ballester. Va ser ell qui va popularitzar el nom d´Albopàs com a un equivalent de sa Pobla. I per això el títol de la novel•la com a homenatge permanente. De fet, els veritables protagonistes són els poblers i les pobleres, amb les seves limitacions i les seves grandeses, amb aquesta ànima poblera que singularitza la gent de la contrada. En una crítica recent a la novel•la El vicari d´Albopàs l´historiador Mateu Morro escrivia: “...en Miquel López-Crespí, que lluny de distanciar-se de les seves arrels de cada cop s’hi identifica més i de cada cop les entén millor, perquè les sap veure amb la saviesa que li dona la seva pròpia trajectòria vital i, sobretot, amb l’amplitud de mirada que dona l’ofici de l’escriptor i la tasca de l’historiador que mai ha trencat el fil umbilical que l’uneix amb el poble on va néixer i la seva gent” Indubtablement, com han escrit altres comentaristes, sa Pobla (Albopàs) és l´altre protagonista del llibre que acaba de publicar l´Ajuntament pobler. El mossèn Parera és un sacerdot estretament lligat al meu poble. És un home de ferrenya voluntat religiosa i alhora es va destacar per l´intens treball realitzat en el camp religiós, social i cultural com ho demostra la fundació de la revista Sa Marjal. Va donar suport a la creació d´institucions de crèdit i mutualitat de previsió fomentant l´educació popular. Com he dit més amunt, el personatge, tan humà, tan contradictori va interessar-me de seguida. Avui dia llegir les pàgines de la revista sa Marjal i el articles del mossèn és una forma única i imprescindible per a entendre com va ser sa Pobla al llarg del segle XX.


-He llegit alguns dels teus articles on parles de la importànica de la revista Sa Marjal, fundada pel mossèn Parera. Que podries dir al respecte?


-No hi ha cap dubte que sense l´estudi de la revista Sa Marjal jo no hauria pogut escriure la novel•la. De jovenet sempre havia vist números de la publicació per les golfes de la casa dels meus padrins. Aleshores encara no comprenia la importància històrica d´aquesta publicació que recoman a tots els poblers i pobleres per assabentar-se de com era la vida de les generacions que ens precediren vista des de la perspectica del catolicisme més integrista. En el llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003) i en el llibre d'història local Temps i gent de sa Pobla col•lecció Uialfàs, Mallorca, 2002) hem parlat sovint de Mossèn Joan Parera Sansó (1865-1926) i de la revista sa Marjal. Aquesta revista catòlica i integrista, que fou dirigida pel sacerdot manacorí que va ser vicari de sa Pobla és una font molt útil per a entendre la Mallorca de començament de segle XX. La revista


-També ens has explicat que era un home summament preocupat per l´escolarització dels nins de sa Pobla que en aquell temps anaven a lloure pels carrers o treballaven de sol a sol amb els seus pares. Crec pel que he llegit que va mantenir estrets contactes amb el teu padrí-oncle, el batle Miquel Crespí i Pons (Verdera) en relació a la contracció d´una escola a sa Pobla.


-Sí, tens raó. L´Escola Graduada de sa Pobla va ser bastida pel meu oncle-padri a finals dels anys 20 i encara és en actiu. Però crec que les opinions de Miquel Crespí Pons, el batle Verdera i Joan Parera Sansó no eren del tot coincidents. Precisament aquests dies, cercant material referent al batle de sa Pobla Miquel Crespí i Pons, el batle "Verdera", i, concretament, estudiant el número de primer de gener de 1927, he trobat uns escrits prou eloqüents quant al reaccionarisme de mossèn Joan Parera Sansó, que, pel que escriu, en aquells dies de 1927 estava molt preocupat pel paper "nefast" que, al seu paper, tenia determinat tipus d'educació damunt el poble. Les reflexions titulades "L'Escola a Sa Pobla" venien donades per la propera construcció d'una Escola Graduada en uns terrenys propietat de la meva família, "Sa Tanca de Can Verdera". L`ànima de tot aquest procés de modernització del poble era, sens dubte, el meu oncle Miquel Crespí, que, tot i ser un home de provada fidelitat al general Miguel Primo de Rivera, no dubtà a relacionar-se amb professionals de la importància de, per posar un exemple, l'arquitecte Guillem Forteza, que va ser president del Cercle Regionalista de Mallorca.


-Unes concepcions de l´ensenyament sumament reaccionàries, no? Ho podries explicar una mica més extensament?


-A començaments del segle XX la situació de l'ensenyament a Mallorca era vertaderament lamentable. Com explica Isabel Peñarrubia i Marquès en Els partits polítics davant el caciquisme i la qüestió nacional a Mallorca (1917-1923) (Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, 1991) pàgs. 253-254: "Segons les dades aportades per Jaume Oliver [Escola i societat. L'ensenyament a les Illes en el segle XX, Palma, 1978], l'analfabetisme l'any 1910 entre la població total de les Illes era d'un 67,64 %, força superior a la mitjana estatal. Malgrat que la ley Moyano del 8-IX-1857 manàs l'escolarització obligatòria de tots els nins entre els sis i els dotze anys, la major part de les famílies obreres, tant al camp com a la ciutat, necessitaven el jornal dels seus fills menors". I, una mica més avall, afegeix: "Al pobles assistia regularment a l'escola una mitjana del 10 al 20 % dels nins, com ho testimonien diverses fons".

Així i tot, malgrat aquesta situació d'indigència cultural en la qual es troben les classes populars de les Illes, la prevenció del vicari de sa Pobla contra els "perills" de l'escola són evidents en aquests articles que comentam, publicats en els primers mesos de 1927.

Per a Parera Sansó "el principi de la sabiduria és el temor de Deu; y la vertadera ciencia és anar pes camí del cel i salvar la seva ánima" ("L'Escola sa Sa Pobla", Sa Marjal, primer de gener de 1927). Vet aquí l'autèntic programa de l'integrisme catòlic. Un integrisme que ja havia saludat l'execució de Ferrer i Guàrdia (1-X-1909) i el tancament de les escoles laiques del Principat. Mossèn Parera Sansó només és un exponent del que pensen en aquells moments alguns sectors de els classes dominants mallorquines. Educar al poble, amb els perills "socialistes i bolxevics" que això comporta? En el número 218 de Sa Marjal informa que no es tracta de "tenir moltes escoles sinó que siguin bones escoles". Evidentment, "bones escoles", vol dir escoles catòliques dedicades a mentalitzar el poble contra les idees "disolvents", racionalistes, socialistes o maçòniques que arriben de l'estranger.


-Voldries aferir alguna cosa més en referència a la teva novel•la?


No, per ara no. Crec que n´hem fet un petit tast de la mena de personatge que hem novel•lat. Si de cas, concloure amb unes paraules que ha escrit recetment l´historiador Mateu Morro: “Llegint «El vicari d’Albopàs» tenc la sensació que sobre el vicari Parera, sobre sa Pobla, hi gravita tot el pes de la història: el pes feixuc dels segles, des dels talaiots i les restes romanes que recull amorosament el prevere, a les germanies i les tensions socials i polítiques del segle XIX i XX. Perquè la mirada d’en Miquel López-Crespí, és sobretot una mirada històrica.

‘I, d’aquesta mirada històrica i per tant crítica, d’una manera especial, n’emergeix en el relat el pes aclaparador del que podríem dir «la Mallorca de sempre», la que han forjat els poderosos en aliança amb el poder polític i eclesiàstic. Aquesta Mallorca que va encarar el segle XX mobilitzada contra el liberalisme, contra el laïcisme, contra la democràcia i contra el socialisme, que estava entestada en aixecar fos com fos murs de contenció contra les idees dissolvents que venien de fora”.

(18-12-2020)


Recordant Llorenç Buades (mort el 25-VII-2015) i la lluita per la República i el Socialisme (exdirigent de la LCR i la CGT; cofundador de la CUP a les Illes)

Turmeda | 25 Juny, 2022 14:14 | facebook.com

Recordant Llorenç Buades (mort el 25-VII-2015) i la lluita per la República i el Socialisme (exdirigent de la LCR i la CGT; cofundador de la CUP a les Illes)


El futur se´ns presenta complicat, ja ho veuràs –continuava, amb un rictus d´amargura en els llavis. En constatar la més mínima oportunitat de situar-se a recer del poder, de gaudir dels privilegis que comportarà la gestió del règim, molts camarades canviaran d´idees i comportament. Seràs testimoni de les transformacions més obscenes. Els més oportunistes de la colla, els que estaven al costat nostre per la moda, per sentir-se acompanyats, per tenir l´oportunitat de lligar, per comandar, malgrat que fos a una cèl·lula de l´organització, es faran conscients que poden canviar de vida. Trobaran l´excusa més inversemblant que puguis imaginar: l´avorriment causat per la militància partidista, la ineficàcia del marxisme en una societat de consum, l´aburgesament de la classe obrera que fa innecessària la construcció d´un partit de classe... Tot servirà per anar justificant la retirada. Vinclaran l´esquena davant qui sigui per aconseguir privilegis en el nou règim. Es faran de dretes, de centre, del PSOE i el PCE per tal d´aconseguir diners fàcils, cotxes oficials, habitatges de luxe, iots, menges exquisides als millors restaurants de l´Estat... En veure´t pel carrer, giraran la cara per no saludar-te, per a no recordar el temps de la clandestinitat. (Llorenç Buades)


En Llorenç volia continuar el combat sense renunciar a cap dels principis del partit. Refugiar-se en l’estricta feina personal, al sindicat, a l’associació de veïns? Se sentia comunista, fill de l’oposició obrera a l’estalinisme i pensava que el nostre deure era continuar la lluita fins que la situació milloràs per a les perspectives republicanes i socialistes. Deia que havíem perdut l´enteniment, emportats per les circumstàncies, volent participar en una inútil campanya electoral que, tanmateix, seria controlada pels poders fàctics de sempre. El deure dels esquerrans, en la seva opinió, no era asseure´s a les cadiretes institucionals, sinó restar enmig del carrer, defensant els interessos essencials dels treballadors. Tenia un sisé sentit, una esmolada intuïció que li va fer entendre el laberíntic camí que teníem pel davant.

Ho parlàvem en el bar de la cantonada, a la plaça d´Espanya, a uns metres d´on, en temps de la transició, teníem el local del partit.

Nombrosos companys encara no copsaven la fondària de la desfeta. Sí, no ignoràvem que treuríem pocs vots i que, electoralment, seríem esborrats de la vida política quotidiana. Però havent conegut a fons la manca de llibertat, la repressió, volien creure que, amb una certa possibilitat d´actuar públicament, podríem anar ampliant el cercle de ferro on la dictadura ens mantenia presoners.

En Llorenç era més realista. Potser posseïa un coneixement de les persones que nosaltres no teníem. L´activisme diari, la necessitat d´estar sempre en moviment, la urgència de cobrir tots els fronts de lluita amb pocs militants ens tenia massa ocupats. Les manifestacions, les pintades nocturnes, la redacció i publicació dels més diversos materials polítics, les reunions, l´estudi de determinats llibres, ens mantenia en tensió constant.

-El futur se´ns presenta complicat, ja ho veuràs –continuava, amb un rictus d´amargura en els llavis. En constatar la més mínima oportunitat de situar-se a recer del poder, de gaudir dels privilegis que comportarà la gestió del règim, molts camarades canviaran d´idees i comportament. Seràs testimoni de les transformacions més obscenes. Els més oportunistes de la colla, els que estaven al costat nostre per la moda, per sentir-se acompanyats, per tenir l´oportunitat de lligar, per comandar, malgrat que fos a una cèl·lula de l´organització, es faran conscients que poden canviar de vida. Trobaran l´excusa més inversemblant que puguis imaginar: l´avorriment causat per la militància partidista, la ineficàcia del marxisme en una societat de consum, l´aburgesament de la classe obrera que fa innecessària la construcció d´un partit de classe... Tot servirà per anar justificant la retirada. Vinclaran l´esquena davant qui sigui per aconseguir privilegis en el nou règim. Es faran de dretes, de centre, del PSOE i el PCE per tal d´aconseguir diners fàcils, cotxes oficials, habitatges de luxe, iots, menges exquisides als millors restaurants de l´Estat... En veure´t pel carrer, giraran la cara per no saludar-te, per a no recordar el temps de la clandestinitat. Dominar, esdevenir senyors, comandar, serà el seu únic objectiu. Ho començ a veure en el rostre d´algun dels companys. Comencen a estar incòmodes entre nosaltres. Pensen que han perdut els millors anys de la seva vida participant en una hipotètica i fantasmal revolta social que mai no s´arriba a concretar. Oloren sous importants fent de diputat o director general de qualsevol organisme oficial. D´altres es conformaran a fer d´oficinista, esdevenir secretari del batle, dels diputats. Ben aviat, i en seràs testimoni, restaran en l´oblit les enceses cançons de les trobades secretes, els juraments de lluitar contra el feixisme fins a la mort. Renegaran de qualsevol idea d´autèntic canvi social només per sentir-se més que els altres, com els antics amos de possessió, repartint favors i diners entre els amics.

En Llorenç, per desgràcia, va encertar plenament!

Miquel López Crespí


La generació literària dels 70 més activa que mai - El diari Última Hora entrevista l´escriptor pobler Miquel López Crespí

Turmeda | 19 Juny, 2022 13:51 | facebook.com

Illes . La generació literària dels 70 més activa que mai - El diari Última Hora entrevista l´escriptor pobler Miquel López Crespí


El Tall Editorial publica llibre de viatges


Per Raphel Pherrer (Última Hora, 4 de Juliol de l´any 2021)


Miquel López Crespí (Sa Pobla, Mallorca 1946) es novelista, autor teatral, poeta y ensayista. A finales de los años sesenta empezó a realizar colaboraciones en la prensa de las Islas (Última Hora, El Mirall, l´Estel) difundiendo innumerables artículos sobre temas culturales, memoria histórica y de opinión política. Desde comienzos de los setenta ha publicado más de noventa libros de poesía, teatro, memorias y novela. Miquel López Crespí hace años que está jubilado pero las editoriales no le dejan en paz y contínuamente solicitan nuevas obras, así que desde 2018 ha publicado “Repressió i cultura durant el franquisme” (Lleonard Muntaner Editor), “Joc d´escacs” (Llibres del Segle); “Allò que el vent no s´endugué” (El Tall Editorial); “Visions literàries de sa Pobla” (Llorenç Gelabert Editor); “Un hivern a Lluc” (El Tall Editorial); “Una història amagada” (Lleonard Muntaner Editor); “Dies Irae” (La Lucerna) i “El vicari d´Albopas” (Ajuntament de sa Pobla). A principios de julio de 2021 Miquel López Crespí saca a la luz(El Tall Editorial) su última aportación, “Llibre de viatges”.


Este libro de viajes trata de dejar constancia de la experiencia vital de un escritor de la generación literaria de los setenta. En los veintidós capítulos que conforman esta obra podemos encontrar algunas de mis experiencias esenciales, vivencias que hacen referencia a países como Irlanda, Grecia, Italia, Portugal, Francia, Rumanía, Inglaterra y a otros territorios como Menorca, Ibiza, Formentera y Castilla. También me refiero a diversos viajes nostálgicos al pasado, especialmente hasta la Mallorca de antes del turismo.

El libro que acabo de publicar pone de manifiesto cierta nostalgia de un mundo antiguo que está desapareciendo a una velocidad vertiginosa. Soy muy consciente de que aquel mundo de ilusiones y sensaciones, el ancho universo de muchos de los viajes de mi juventud, todo eso ha desaparecido, pulverizado por el impulso de las estaciones.


Llibre de Viatges ha ido articulándose en medio de una mezcla de emociones que, de forma inconsciente, traslucen la deseperada marcha del hombre en busca de una arcaica e imaginaria felicidad, precisamente por todas las geografías que he ido recorriendo en los últimos años. Es evidente para cualquier escritor que no encontrará nada de interés en los decorados que visita, a no ser que en su interior ese mismo escritor sea rico en experiencias, conocimientos y principios.

A veces me pregunto si todos esos viajes constituyen en realidad la geografía de mi espiritualidad y la respuesta es que en el libro trato de reivindicar, evidenciar la fuerte carga de ilusiones, rebelión y utopía militante que poseyó la generación de jóvenes de los años sesenta y setenta, heredera de todas las generaciones de luchadores que nos precedieron.

Al fin y al cabo como autor debo plantearme si podría omitir en mi obra todas esas referencias a los acontecimientos históricos que nos condicionaron y nos condicionan todavía. Por ello me pregunto cómo se puede separar el mundo personal del escritor de la misma realidad que le ha llevado a ser como es y qué clase de monstruo sería el que se hubiera sometido a tal lobotomía. O cómo dejar de mencionar la existencia de todo un ámbito cultural y político que nos ha ayudado a recargar las baterias de la ilusión.


Novetats editorials - Fets i personatges (El Tall Editorial) - Vet aquí un petit tast del llibre que acaba de publicar l’escriptor Miquel López Crespí

Turmeda | 17 Juny, 2022 21:57 | facebook.com

Novetats editorials - Fets i personatges (El Tall Editorial) - Vet aquí un petit tast del llibre que acaba de publicar l’escriptor Miquel López Crespí


Francesca Bosch


Foren uns anys, els darrers de la seva vida, intensos. La seva segona joventut. Tornava jove davant el paper imprès. Romania tot el dia a la redacció, arreglant els articles de companys que casi no sabien escriure. Els corresponsals obrers! Imaginava les portades, els titulars. Periodisme marginal, el dels comunistes, a Mallorca. Tirades reduïdes. Dos o tres mil exemplars eren un fet extraordinari. Cercar fotografies adequades. Entrevistes a les jornaleres en vaga. Anar a les mines. Me'n record dels darrers miners mallorquins! La mina de Lloseta! Davallar al fons dels pous. I no per a guanyar uns vots, obtenir un escó! Res més lluny de la seva imaginació!


L'acomiadament al cementiri de Francisca Bosch, la dirigent històrica dels eurocomunistes illencs, ha estat emotiu. Ens hem arreplegat unes dues-centes persones. La majoria, gent de certa edat. Crec que tota la gernació que li retíem el darrer homenatge havíem fet ja els quaranta, en camí cap als cinquanta. Cap jove universitari. Alguns professors que treballen en la història del moviment obrer. Potser avui dia, la moda sigui perseguir gitanos, i negres, enlairar les banderes del feixisme. Per un moment, mentre els companys de més edat ajudàvem els fossers, i, lentament, introduïen el bagul dins la tomba, cobert amb la bandera roja del proletariat universal, he pensat si no seria aquest l'enterro mallorquí de les idees que han commogut el món durant cent cinquanta anys.

A les deu del matí el sol queia inclement damunt els quatre punys tancats que l'acomiadaven. Evidentment, en temps de la transició, no militàrem a la mateixa organització. Ella, aleshores, era una defensora dels postulats de'n Carrillo i nosaltres provàvem de ressuscitar, inútilment, les cendres d'Andreu Nin, assassinat, d'un tret al cap, feia segles, a un polsós camí dels afores de Madrid, i enterrat secretament, en lloc ocult, pels agents de la KGB.

No, no teníem gaire punts de contacte, en temps de la transició. Però hom mai no podrà negar la seva actitud honrada vers els companys i els treballadors. Mai guanyà una pesseta amb la política. Ha mort pobre, com la majoria de gent que no renuncia a llurs idees de justícia i igualtat.

Vers el 1984 va rompre amb l'eurocomunisme i s'apuntà a un estrany experiment que s'anomenà Partit Comunista dels Pobles d'Espanya. Cercava construir un partit que no abandonés les idees essencials de Marx i Lenin. Ella, potser equivocadament, cregué trobar-ho en aquest nou instrument. Sovint em deia que s'havia errat amb l'eurocomunisme. Visqué la nova provatura com un adolescent que asaboriex el seu primer amor. Ho vivia d'una manera fervent. Per a ella Rússia era la seva segona pàtria, el país que foragità la bèstia nazi del món. Amb na Francisca, col.laboràrem una llarga temporada, durant quatre o cinc anys. Era una època en la qual ja havien desaparegut pràcticament la majoria de revistes clandestines que es reclamaven del comunisme. Ella tingué la idea de tornar a treure "Nostra Paraula", la revista història del PCE en temps de la III Internacional.

Foren uns anys, els darrers de la seva vida, intensos. La seva segona joventut. Tornava jove davant el paper imprès. Romania tot el dia a la redacció, arreglant els articles de companys que casi no sabien escriure. Els corresponsals obrers! Imaginava les portades, els titulars. Periodisme marginal, el dels comunistes, a Mallorca. Tirades reduïdes. Dos o tres mil exemplars eren un fet extraordinari. Cercar fotografies adequades. Entrevistes a les jornaleres en vaga. Anar a les mines. Me'n record dels darrers miners mallorquins! La mina de Lloseta! Davallar al fons dels pous. I no per a guanyar uns vots, obtenir un escó! Res més lluny de la seva imaginació!

La seu de "Nostra Paraula" era un món vivent, vibrant. Sense aturar la feina, hi fèiem la xerrada d'actualitat, enmig dels papers, el soroll de la màquina d'imprimir. Dibuixava les portades a mà. Uns dibuixos no gaire valorats, lluny del que paguen els especuladors de l'art per unes retxes sense gaire significats, però útils per decorar l'entrada del banc, els despatxos de la burocràcia oficial.

En els darrers anys tingué posades les esperances de canvi del socialisme en les reformes de Gorbatxev. S'enfadava moltíssim si li insinuaves que la situació, a l'Unió Soviètica, no tenia remei. No suportava tampoc les crítiques a la burocràcia que ella encara volia creure no era tan perversa ni degenerada com li contàvem. S'aferrava a les velles il.lusions del passat i callava quan li anomenaves l'assassinat, en temps de la guerra, d'Andreu Nin, en mans dels "camarades" russos i del PCE. Creia firmement que les reformes de Gorbatxev podrien salvar el comunisme del fang i la brutor on havia estat portat per la nova burgesia soviètica.

Els esdeveniments de l'est foren terribles per a ella, que tota la vida havia cregut que el socialisme, a l'URSS, era irreversible. Solia dir-nos: "Si en Hitler no pogué enfonsar la bandera roja, com voleu que l'enfonsin els mateixos companys de la causa, per molt errats que vagin. Els errors poden corregir-se. Els pobles de l'Unió Soviètica, no voldran tornar mai al capitalisme!". Era la seva fe.

Amb l'ensorrament dels països de l'antic Pacte de Varsovia, també començà el seu ensorrament personal. El càncer que l'ha portada a la tomba s'inicia poc després de veure, una nit, la davallada de la bandera roja de les altes torres del Kremlin. Crec que ni el seu cos ni el seu esperit pogueren aguantar la fi de tantes esperances i de tantes il.lusions. La mort de la Revolució d'Octubre, ha estat també la seva mort. Potser no ha volgut esser-hi present en aquesta nova Europa que ens estan construint els assassins de Petra Kelly i Gerard Bastian, els destacaments de joves nazis que assalten i cremen residències per a immigrants.

Una època grisa s'apropa. Na Francisca no ha volgut esser-hi a l'hora en que tornen a cremar els homes i les dones a la "civilitzada" Europa. A Dresde,. Hamburg, Madrid o París, s'hi veuen fogueres amb llibres i persones. Al.lotells sense escrúpols, armats per misteriosos grups amb prou diners, ataquen per les nits, les cases en runes on es refugien els immigrats àrabs o sud-americans.

Pel carrer, tornant de l'enterro, anava pensant en el darrer comiat a una dona ferma, com ja n'hi ha poques. Tota una vida dedicada a defensar unes idees, sense esperar res a canvi, sense obtenir cap profit personal. Donar-ho tot pels altres. Com els antics cristians. L'Evangeli portat a la pràctica lluny dels ensucrats sermons de les trones, que només serveixen per alleugerir la consciència d'una classe mitja egoista, només preocupada pels diners i els aparells que es poden comprar als Hípers.

Tornant del cementiri, parlo amb en Miquel, l'únic esquerrà de la meva barriada. Pertany a Coalició Unida, i treballà també, fa temps, amb na Francisca. Ara, després de l'ensorrada del "socialisme real" reconeix que no poden fer el mateix de fa uns anys. La bandera roja, la falç i el martell no serveixen avui dia per guanyar eleccions. El rebuig, al carrer, de les idees que defensà na Francisca, és evident. Els mateixos companys han canviat el nom de l'organització. La lluita consisteix actualment en fer amollades d'estels per la Pau, pintar coloms a les parets en obres, procurant no molestar als veïnats amb consignes massa cridaneres. Una tasca lloable, al de'n Miquel. Ho reconec, malgrat que personalment hom anyori el temps en el qual no era un perill per obtenir un escó, enlairar la bandera de la germanor universal entre els oprimits. Ell m'ho explica, emocionant encara, pel darrer comiat a la que fou la seva dirigent durant molts d'anys.

"No podem fer gaire cosa a part de les pintades i d'amollar estels per la pau al Parc de la Mar. Ja veus on han portat el socialisme els buròcrates de l'Est. Els veïns del barri, amb tot el que han vist per la televisió aquests darrers anys, no en volen saber res de les idees que defensava na Francisca. Amb la rentada de cervells generals, tothom lliga socialisme i igualtat, amb misèria i esclavatge, amb el reialme de la fam. El món s'ha capgirat. I si volem fer quelcom electoralment, no podem fer com en el passat, quan ens apuntàvem a les mogudes més radicals. De Madrid ens han dit que ens desmarquem dels àcrates i altres grups que criden a la deserció, a la insubmissió en front els militars. Nosaltres, ja ho saps, estem a favor de la pau, però no podem ser oportunistes, fer el joc als elements disgregadors de la pàtria. Coalició Unida vol esser una alternativa de govern. Tu saps molt bé que hem acceptat la Constitució, fa anys que diem que l'exèrcit és democràtic, que el Govern ha estat elegit pel poble. Com podem ara fer crides contra l'Executiu, agitar el fantasma de la deserció, dir als joves que abandonin els vaixells, que no vagin a la guerra?

Na Francisca tenia una concepció massa ideològica de la lluita. Oblidava la necessitat de cert pragmatisme, un tocar de peus a terra, per sintonitzar amb els nous corrents de pensament: l'ecologisme, el pacifisme, el feminisme ben entesos. Ella era despresa, mai es preocupà pels diners. Podia treballar pel partit tot el dia menjant dos entrepans, un cafè amb llet. L'esperit de la revolta la posseïa. Però nosaltres, hem de pensar en totes les nostres responsabilitats. Els diners que ens dóna el Govern pels diputats, les subvencions als sindicats, el recolzament econòmic per part de l'Ajuntament a la feina de barriades... Molta de la gent que ens recolza no entendria una actitud massa radical de part nostra contra el PSOE. Na Francisca era una cosa, però saps perfectament el paper jugat pel partit d'ençà la transició i molt abans. El respecte de l'actual democràcia i la monarquia han estat sempre normes de conducta essencials. Com podríem ara passar a un atac frontal de les institucions? No seria oportunisme, aprofitar la greu conjuntura econòmica, per convocar més vagues generals? A vegades s'ha de col.laborar amb el poder. No podem estar sempre fent d'oposició radical. Mira, ara mateix, a causa de les guerres que sacsegen Europa, hem convocat moltes activitats en favor de la Pau. La pau és un tema unitari. Tothom s'hi pot apuntar, sigui de la ideologia que sigui. Aquí no importen els colors, l'estratègia final de cada partit. Aquí tens un caramull de coloms per la pau, en diferents estils, portant ramells d'olivera al bec. Es poden pintar a les parets de la barriada. L'Ajuntament ens ha donat permís si no pintem cap consigna subversiva, si no ataquem al Govern. Crec que és el millor que podem fer. Omplir la ciutat de coloms per la pau, no dificultar la tasca de l'esquerra. Si, portats per la dèria de la revolta, agitessim la consigna de la vaga general contra l'atur i les mesures anti-populars de l'executiu, podríem ajudar a podrir encara més la situació. Tot podria esclatar. Només guanyaria la dreta. Una nova vaga general podria tenir conseqüències nefastes. Pensa que, si aquí la gent és conservadora, amb mentalitat d'abans del Vaticà II, a Catalunya, Madrid, el País Basc, el poble treballador, el moviment pacifista, només esperen una excusa per sortir al carrer, per aturar la feina, per posar en perill la nostra economia, la incorporació al Mercat Comú. En una situació de descontrol podria haver-hi provocacions. Imagina't si milers de manifestants entrassin dins les bases militars, si hi hagués una bomba contra l'ambaixada dels Estats Units! Nosaltres estem a favor de la pau, però amb certes condicions, sense caure mai en actituds testimonials, provocatives. Tenim una llarga experiència al respecte. La transició, l'extermini dels cinc antifeixistes l'any setanta-cinc. Hem de controlar els fets i els esdeveniments. Impedir desbordaments populars que se sap com comencen i mai com poden acabar. Malgrat na Francisca no em perdonaria el que ara et diré, crec que tots els nostres errors s'iniciaren el disset, a Rússia. El poble només volia una República democràtica i els bolxevics imposaren llur dictadura. Quin gran error històric! Ara que ella ha mort ho podem dir. Per sort amb gent com Anguita, en Ribó i l'Ochetto ho podem arreglar. Malgrat que a vegades penso si hi serem a temps. Desgraciada herència, la del bolxevisme! Imagina si anéssim cap a la vaga general! Tornarien a sortir grupets trotskistes, reverdiria el maoisme, portarien banderes de la República, senyeres amb l'estel de la Independència. Qui sap si còctels molotov contra la policia, els consolats dels aliats! Seria la desestabilització de la democràcia, fer el joc a la dreta, als Tejeros que encara hi ha amagats".

L'escoltava i no l'escoltava. En el fons feia anys que coneixia prou bé el possibilisme de gent com en Miquel, a mil anys llum de l'esperit revoltat de na Francisca. Quantes persones, de diferents mentalitat, podem conviure dintre del mateix partit! Amb na Francisca, indubtablement, mor la part més íntegra, la més decidida, la menys pragmàtica -en el mal sentit de la paraula- de l'organització. Resten joves que no conegueren la postguerra, quadres preocupats per obtenir un petit espai dins la societat actual i disposats a deixar en el camí, bandera, història, himnes, símbols de la resistència. "Sentimentalisme que no sreveix de res", solen xerricar, satisfets, els oportunistes.

M'acomiado de'n Miquel, una mica decebut. Penso: amb aquesta actitud no serà possible barrar el pas al nazisme i el racisme creixents. Ens lliuraran, fermats de mans i peus, com la socialdemocràcia alemanya lliurà els treballadors a Hitler i la Gestapo?

Enmig del carrer, passada l'emoció de l'enterro, sentit en el cap encara els darrers compassos de La Internacional, ensopego amb el renouer eixordador del carrer. Record que la dona m'ha comanat passar per la botiga, comprar queviures, pa i llet, fruita. La nevera està buida! Però el pànic em posseeix davant del portal del forn. Ahir, la propietària, blasmava contra els moros i negres, dient que caldria muntar camps de concentració i tornar-los al seu país. És de bogeria! L'acomiadament de la darrera resistent m'ha trastocat el cap. No podré entrar a cap botiga? Passant davant els portals, veus els mateixos cercles de gent agitada, gesticulant, alçant la veu, amb el rostre vermell d'excitació, dient que caldria internar els malalts de la sida a uns hospitals especials, fora de les ciutats i que en tinguessin cura llurs familiars. Empleats, mestresses de casa especialitzades en el poder destructiu dels avions i míssils de l'OTAN, parlen, amb elevat coneixement de causa, de quines armes serien les millors per impedir el pas de l'estret de Gibraltar, per exterminar els pobles àrabs, la xurma inculta que cada dia ens envaeix, demanat almoina a les nostres fronteres, treballant per un tros de pa, el que els hi vulguem donar.

La guerra del Golf, també fou un descobriment. M'imaginava que quinze anys de democràcia havien servit per humanitzar els meus veïnats. Creia que, almenys, les senyores, el carnisser o l'empleat del banc, tindrien greus preocupacions en veure passar diàriament els bombarders per damunt casa seva. Hom pensava que es preocuparien per la seva seguretat o la dels seus fills. Però no. Vaig constatar que els que els agitava i commovia era no hi havia prou avions per massacrar encara més els pobles del Tercer Món. "Aquests moros, que s'han pensat! Voler robar-nos el petroli!", eren els comentaris generals.

Torno apressat a casa. Ningú no sap qui fou Francisca Bosch, la darrera resistent de les Illes. A qui pot importar la mort d'una dona combativa, que tot ho va donar pels altres? Una vida sencera, plena de lluites i sacrificis, que ha passat enmig de la indiferència generalitzada de la ciutat. Cap jove del carrer no sap el que ha significat per a la nostra generació el seu l'exemple. Un petit comentari al diari, a la darrera plana, una esquela pagada pel partit, dos-cents amics a l 'enterro, i el seu nom, esvaïnt-se de la nostra consciència col.lectiva.

Un dia hauré de canviar de barri. Fugir -malgrat que no sé si això podrà ser una solució. Estic enfollint, no acabo d'entendre el món, i això em preocupa. D'on surt la indiferència generalitzada que ens aclapara? Caldrà fugir d'aquests indrets, lluny de les senyores indiferents davant els cadàvers que ens mostra diàriament la televisió, els pobres que demanen almoina davant l'església. Caldrà escapar d'aquests carrers curulls d'ex-combatents del Movimiento Nacional, d'ex-militants de la Sección Femenina, Falange, antics antifeixistes reconvertits en servidors de l'ordre per miracle d'un bon sou del Govern. Caldrà deixar de banda uns veïns que justifiquen qualsevol carnisseria -la guerra del Golf- tan sols per a poder anar tranquil.lament al xalet, els caps de setmana, sense problemes en el subministrament de benzina. Caldrà plegar, fugir de bon de veres, trobar un indret en algun poble ocult en les muntanyes, o per les pinedes, allunyat d'aquesta indiferència general que ens barra el pas i ofega. Algun llogaret de pescadors, prop d'una cala sense urbanitzacions; treball difícil, quasi impossible. Serà qüestió de trobar un indret on, travessant senzillament el carrer, els infants puguin aprendre a llegir i escriure, estudiar la nostra vertadera història, saber qui era na Francisca, els homes i dones que l'ajuidaren en la lluita. Descobrir, potser, un altre tipus d'existència, una humanitat nova, diferent. Un llogaret pacífic, no contaminat per aquesta febre mortal pel consum que ha convertit els homes i les dones en enemics un de l'altre, soldats d'una batalla permanent de tots contra tots per adquirir més objectes, xatarra a terminis.

Una altra boja il.lusió? No ho sé. Ho penso ara que hem quedat sols, sense na Francisca, que jeu allà, sola, sense cap companyia. Qui sap si per les nits, sortirà de la tomba hi anirà a parlar amb en Gabriel Alomar, que també dorm al seu costat, o amb en Gaspar, l'amic de l'ànima, company de tantes hores d'il.lusions i combats. Potser que, quan menys ho ens ho esperem, vagi fins a la gran fossa comú, el gran forat on reposen les cendres dels nostres milers d'afusellats del temps de la guerra, i, farta de les nostres renuncies i claudicacions, organitzant els morts, els armi amb la roja flama encesa, reverdint antigues cançons d'esperança, i surtin de nou al carrer, fent tremolar les façanes de les cases dormides amb llurs càntics esperitats. Potser, un dia qualsevol, trobem el fantasmal exèrcit de Na Francisca, enmig del tràfec de les avingudes, demanant-nos que fem, que estem fent per ajudar a canviar la vida.


Una història amagada (Lleonard Muntaner Editor), nou llibre de narracions de Miquel López Crespí - Vet aquí un tast de la narració Dietari de succeïts de Mallorca

Turmeda | 15 Juny, 2022 16:28 | facebook.com

Illes - Novetats editorials - Una història amagada (Lleonard Muntaner Editor), nou llibre de narracions de Miquel López Crespí - Vet aquí un tast de la narració Dietari de succeïts de Mallorca


La fam torna sacsejar el comú. Hi ha hagut constants rebel.lions de pagesos al pla i a la muntanya. Forns, magatzems, palaus, possessions de nobles i terratinents han estat assaltats per la població i lo Gran i General Consell ha pres mesures especials per provar de contenir la xurma avalotada. Arriben noves de vint-i-quatre llauradors penjats i esquarterats a Pollença per haver participat en la revolta. Els capdavanters del motí han estat ajusticiats en el camí que va de Pollença a Sa Pobla i els principals instadors de la sedició foren enforcats a la mateixa plaça del poble.


Davant la greu situació que ens aclapara, les autoritats romanen en sessió permanent. El Tribunals del Sant Ofici i el Lloctinent Reial no aturen ni de dia ni de nit en llur tasca d'escalivar agitadors, jueus i heretges, així com tota mena de gentussa de mal viure i pobra condició. Un esclau procedent de Tartària, propietat de l'insigne patrici Bartomeu Conillers, fou penjat davant la Porta del Moll per haver-li robat una gallina amb excusa de fam pels seus fills; i una dona que havia enganat al seu home fou cremada viva al raval de Santa Caterina. Diversos captius russos i moros, entre els quals una al.lota de molt bon veure, foren condemnats a tallar-los la llengua per haver proferit blasfèmies contra la Santíssima Mare de Déu. També un pagès de Campos fou condemnat a mort per cridar a la rebel.lió, i tres menestrals de Ciutat penjats a la Volta d'en Rexardo per haver escrit proclames contra el Sant Ofici.


El Papa Calixte III dóna a Roma butlla i deu mil anys d'indulgència plenària a qualsevol home o fembra del regne que treballi gratuïtament en la construcció de nous ports. A causa de l'abandonament i les constants tempestes resten fets malbé i els navilis d'altres comarques cristianes no hi poden amarrar amb facilitat. Cal tenir en compte que la nostra abundor actual és produïda -d'ençà de la crisi de l'agricultura- per la permanent arribada de viatgers, de peregrins que vénen a veure el cos incorrupte del Rei Jaume II o el de la Santa de Costix. A més, hem de pensar amb el caramull d'or i plata que deixen a hostals i tavernes els navegants venecians i florentins que tenen base a Mallorca per comerciar amb l'infidel.


Es fa públic un ban del Sant Ofici informant de la terrible conjura de jueus i agermanats que tenien intenció de trastornar el Regne. Per la púrria detinguda pels agutzils, per les declaracions fetes sota tortura als nombrosos presoners en mans de la Inquisició, sembla que, a més de voler subvertir els fonaments de la nostra santa fe cristiana, catòlica i apostòlica, els conjurats, a les ordres del Dimoni i altres poders infernals, volien mudar les lleis i fer un repartiment de cases, terres i tota mena de propietats entre els més miserables. Posaven com a dèbil excusa per a llurs malifetes algunes epístoles mal interpretades, paraules canviades dels Evangelis i l'exemple de Nostre Senyor Jesucrist expulsant els mercaders del Temple de Jerusalem. Per sort, un captiu moro, assabentat de tan ferestos plans, els denuncià oportunament, i fins ara són ja més de tres-centes les detencions. Amb excusa de fam i misèria, quins grans crims por arribar a imaginar la humanitat.


Fou una jornada joiosa amb gran i solemne Auto de Fe davant la Porta Plegadissa amb més de vint heretges i cismàtics cremats vius en càstig a llurs monstruosos crims. Els bons cristians, amants de la sàvia jurisdicció i fidelíssims a l'omnipotència de la Santa Inquisició, no ens hem d'atemorir ni dubtar mai davant la justa aplicació de la Llei. Escric aquestes reflexions perquè alguns cavallers, alguns frares inexperts, més d'un militar bregat en les guerres d'Itàlia, comentaven d'amagat que era una desmesurada crueltat cremar vius al.lots i al.lotes "amb l'única prova de declaracions fetes sota terribles tortures". Quina poca fe! Molt poc en saben de com s'expressa la voluntat de Déu, car és mitjançant el patiment com es pot treure Llucifer de les ànimes condemnades de l'infidel. I, si per humà error morís cap innocent -cosa poc probable, tanta és la maldat de la turbamulta-, caldria tenir en compte que ha estat un cristià sacrifici per posar a cobro de temptacions tot el ramat. Quanta debilitat hi ha encara als nostres cors, quan uns xiscles de jueus o captius serveixen com a excusa per proposar mitigar la potestat de la Justícia i de la Llei!


La potència del Dimoni, de l'heretgia, de les forces del Mal, arriba fins als racons més llunyans de la nostra cristianíssima terra. Ens hem assabentat de l'espaventós crim d'un pagès de Fornalutx -al qual li han tallat la mà dreta i després l'han enforcat a la plaça del llogaret- que havia pegat una bastonada a la verge del santuari amb l'excusa que portava molt d'or i argent mentre "la gent moria per falta de blat" a cases i possessions.


Es reuneix en sessió plenària lo Gran i General Consell per aprovar els nous impostos que calen per pagar part de les despeses del casament del Príncep Felip, el qual properament s'esposarà amb l'hereva del regne de Grècia. Són necessaris més de quatre-cents milions i ja hi ha hagut protestes de nobles i rics comerciants que voldrien veure disminuïdes llurs taxes i imposicions. Després de molts de dies d'animat debat, s'ha trobat una justa solució: en lloc de carregar despeses a la noblesa i comerciants, s'augmentarà el preu del forment i queviures de primera necessitat. Així, en menys d'un any, els recaptadors reials tindran a disposició l'alta suma a què ens obliga l'enllaç matrimonial. Tots els membres del Gran i General Consell han aprovat mesures tan justes amb absoluta unanimitat.


A causa de les terribles commocions que sacsegen aquest Regne, augmenten les colles de bandejats que atemoreixen la població tant al pla com a la muntanya. Són constants els atemptats contra les autoritats del Sant Ofici, aristòcrates i cavallers. Aviat caldrà posar guàrdies permanents davant les mansions de la gent principal, car no passa un dia sense que un tret d'arcabús, una ganivetada a traïció, no acabi amb la vida dels més bons cristians i servidors reials. Temps difícils vivim, quan els homes no es conformen amb les proves i sacrificis que ens mana Déu Nostre Senyor i encara cerquen fer maldat. Heretges, jueus i esclaus, pagesos incultes, menestrals envejosos, que de tot quant hi ha de dolent i esguerrat donen la culpa a la sàvia potestat, en lloc de mirar llurs pecats com a vertadera causa de la fam i la pestilència que ens té aclaparats. El noble cavaller Safortesa diu que, de continuar així els esdeveniments, caldrà enviar a demanar soldats de Nàpols i Castella per preservar la seguretat i defensar les propietats.


La fam i la pesta fan desvariejar la població. Corren rumors que a les nits surten monstres, animals alats de les clavegueres, els quals se'n porten els infants. L'altre dia, al Born, hi hagué gran avalot, car uns veïnats veieren -ho juren i perjuren- una bèstia immunda de dos cap caps que volia endur-se a una nina de cinc anys. El Sant Ofici no sap que pensar. Molts nobles diuen que val més que la turba cregui en dèries de monstres i fantasmes que no pensi que són els rics comerciants i propietaris qui tenen la culpa de la fam. Els més malpensats conten que tots aquests esgarrifosos rums-rums surten del palau del Lloctinent. Pareix que paga gent pobra i de baixa condició i la fa sortir al carrer per atemorir i entretenir la multitud.


El Bisbe, a la Seu, ens ha confortat i a l'homilia ha parlat del perill constant que per a la nostra Santa Fe representen els hebreus. Encès, posseït per l'esperit diví ha dit que de la llavor criminal que assassinà a Jesucrist res de bo no en pot sortir. Al Call circulen llibres prohibits, satànics vademècums que consulten quan es reuneixen en secret. Receptaris i tractats diabòlics explicant que, enllà l'horitzó, hi ha regions diferents a la nostra, on totes les idees són respectades i no hi ha persecucions ni coneixen l'existència del Sant Ofici. Segons conta el Bisbe, són molt perilloses les notícies que els israelites propaguen i semblen ordenades per Luter i altres heretges servidors del Dimoni. Posà l'exemple del Rabí Leví, que no es volgué convertir després de les darreres cremadisses. A casa seva els agutzils trobaren cartes i discursos on narrava com, en altres països, els sefardites havien pogut progressar per no haver de viure sota el domini del Sant Ofici. La impremta, la llibertat religiosa, són un exemple, explicava el renegat, del progrés a què pot aspirar la humanitat se s'alliberava del poder del Vaticà. El Bisbe, cristianíssim, acabà l'homilia cridant a mantenir la vigilància de les autoritats damunt els habitants del Call i exhortant tots els jueus a una prompta i sincera conversió si volien servar vides i propietats.


Ban del Lloctiment Reial -amb aprovació de la cúria- manant fer les execucions i esquarteraments fora de Ciutat, a esser possible al bosc de Bellver, per la brutor i perill per a la salut dels bons cristians representa tenir tanta gentalla enforcada i esquarterada al bell mig de places i carrers. Era ferest -sobretot a l'estiu- veure els cans afamegats arrossegar bocins de cadàver vers l'interior de palaus i casots. Calia trobar-hi alguna mesura adient. Causà commoció, l'altre diumenge, enmig de la sant missa, veure com un dels cans del comte d'Aiamans entrava amb el cap d'una al.lota xueta a menjar-se'l davant l'altar major. Molts nobles s'aixecaren misericordiosament dels seients per treure'l de l'església. Més d'una dama principal, d'aquestes que no s'atemoreixen d'esquarteraments o degolladisses generals, s'acubaren en haver de sofrir espectacle tan esgarrifós.


Es mana obrir grans fosses comunes als afores de les murades i als vilatges (especialment a Inca, Manacor, Petra, Pollença i Montuïri) a causa de l'exorbitant mortaldat produïda per la fam i la pestilència. El Bisbe ens ha portat de Roma una butlla papal per la qual hom dóna cinc mil dies d'indulgència plenària a qualsevulla que hi vulgui contribuir amb feina, carros o bestiar. També, i dins el mateix ordre de fets, lo Gran i General Consell mana fer recapte de calç per tirar damunt els cadàvers a fi d'impedir la fatal contaminació que amenaça amb estendre, encara més, les cruels plagues enviades per Déu a fi de provar la rectitud de nostra fe.


LA GENERACIÓ LITERÀRIA DELS 70 – NOUS LLIBRES - EL VICARI D’ALBOPÀS, DE L´ESCRIPTOR MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ

Turmeda | 14 Juny, 2022 21:48 | facebook.com

LA GENERACIÓ LITERÀRIA DELS 70 – NOUS LLIBRES - EL VICARI D’ALBOPÀS, DE L´ESCRIPTOR MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ


Per Cecili Buele Ramis, exconseller de Cultura del Consell Insular de Mallorca


La lectura de les primeres planes d’aquest llibre – que en conté 225 molt ben elaborades – , i de tots i cadascun dels seus capítols – unes dues dotzenes molt ben estructurades - fa veure que s’inicia amb una trobada entre dos clergues mallorquins, preveres diocesans: l’un, mossèn Joan, que viu i treballa com a vicari a la vila mallorquina d’Albopàs, rep la visita d’un altre, mossèn Miquel, que viu a Pollença. Tots dos clergues diocesans es mouen falaguers dins l’àmbit de la cultura del seu temps i se senten aclaparats per fets, succeïts a Barcelona o a París o a Sant Petersburg, que consideren i valoren com a “revolucionaris”. Amb la visió eclesiàstica convencional, comparteixen la visió de considerar-los fruit i conseqüència d’una manca creixent de la pràctica religiosa cristiana que s’estén arreu de Catalunya, d’Espanya i d’Europa… (Cecili Buele)


1. El protagonista i l’autor


El protagonista d’aquesta novel•la és un capellà, mossèn Joan, manacorí de naixement. Nomenat vicari de sa Pobla -Albopás - pel bisbe de la diòcesi de Mallorca, un cop ordenat sacerdot, s’hi passa pràcticament tota sa vida, fins que mor a l’edat de 62 anys.

Aquest capellà manacorí s’hi arriba a sentir i comportar-se com un albopassí més. Això sí, representant fidelment l’estament d’una jerarquia eclesiàstica integrada per una vintena de preveres dirigits pel senyor rector.

També es relaciona amb persones d’altres indrets de Mallorca, amb les quals intercanvia idees i plantejaments que tenen a veure no solament amb la situació eclesiàstica que viuen, sinó també amb la realitat cultural, social i política del seu temps als seus territoris respectius.

El mossèn fa part d’aquella colla de capellans il•lustrats mallorquins que, durant la primera meitat del segle XX, representen i encarnen l’oposició declarada a les idees i propostes liberals, socialistes, anarquistes o comunistes. Amb el pretext de defensar el manteniment d’una societat marcada per la influència de l’església catòlica a gairebé tots els àmbits de la vida ciutadana, s’afanyen a combatre allò que consideren que la posa en perill, alhora que valoren els adversaris com a perniciosos des de tots els punts de vista.

Juntament amb la poeta llucmajorera Maria A. Salvà, hi fan pinya el també manacorí mossèn Antoni M. Alcover, el pollencí mossèn Miquel Costa i Llobera, o el campaneter mossèn Llorenç Riber, entre d’altres personatges rellevants que apareixen a la novel•la.

L’obra de l’escriptor pobler se centra en certes iniciatives d’aquest vicari d’Albopàs, fidel exponent d’una presència eclesiàstica, gens ni mica disposada a perdre’n la situació privilegiada en què s’ha instal•lat des de temps enrere. I que, per a mantenir-la, no dubta a recórrer a la utilització d’eines pràctiques i concretes com les que ofereix el món de la cultura o l’ensenyament.

L’autor pobler és un dels escriptors mallorquins que ha produït més obres literàries i que ha publicat més llibres, dedicats a gèneres tan diversos com la poesia, el teatre, l’assaig, la novel•la, etc.

El fet de situar-ne aquesta en el marc conegut del seu poble natal el porta a presentar-ne el protagonista, amb tota casta de detalls que ajuden a valorar el paper històric que té dins la vila poblera un personatge d’aquestes característiques.

No solament per haver estat el creador de la Revista sa Marjal, entre d’altres iniciatives culturals esmentades en el llibre, sinó també per haver contribuït a millorar l’educació de les classes socials més modestes. Sempre des d’una perspectiva clerical catòlica, entesa i viscuda a la seva manera.


2. Un eclesiàstic


A través d’un personatge eclesiàstic manacorí, de nom mossèn Joan, qui ocupa un càrrec clerical secundari com a vicari de la parròquia de sa Pobla durant molt de temps, més de tres dècades seguides, - circumstància que el clergue aprofita per endinsar-se en el coneixement i aprofundiment de la història de la vila -, l’escriptor pobler Miquel López Crespí fixa l’atenció en aquest personatge històric que admira i li crida poderosament l’atenció.

És persona molt coneguda per la gent poblera, degut al temps perllongat que hi viu i treballa, a la gran tasca pastoral que hi desplega, a les innombrables iniciatives culturals i educatives que promou, i al llançament d’una de les publicacions més valuoses de la comarca: la Revista sa Marjal.

Hi viu tan de temps i tan intensament a Albopàs, que aquesta passa a ser la seva vila. La sent tan seva que sovint pensa que hi ha nascut, entre els seus homes i les seves dones, que n’és un albopassí de soca-rel.

Arriba a manifestar que mai més no tornarà al seu poble natal: «Són massa anys trepitjant la terra de l’antic Uuialfàs dels moros, de palpar les pedres venerables dels antiquíssims talaiots, les restes romanes prop de Crestatx, els llumets de fang que il•luminaren humils cabanes i riques estances fa dos mil anys...»

Tots els elements que l’autor en recapta amb molta cura, i que no són pocs sinó molt valuosos, el porten a presentar el protagonista des que hi arriba com a capellanet jove recent ordenat a l’edat de 30 anys, fins que hi troba la mort, ultrapassant-ne els 62. Són més de tres dècades seguides de viure i treballar a la mateixa parròquia d’Albopàs, sempre com a vicari.

Un conjunt d’elements serveixen per construir-ne un relat que capfica de ple el lector en les profunditats insondables d’un món ja desaparegut en ple segle XXI i del qual vol deixar constància fefaent per a les generacions venidores.

Tant pel que fa a l’estil de vida que imposa la jerarquia eclesiàstica a tot el poble, com pel que té a veure amb el comportament de la ciutadania poblera a finals del segle XIX i principis del segle XX fins a la meitat.

«El que no roman escrit és com si mai no hagués existit!» No es cansa de repetir l’escriptor pobler en ocasions diverses, quan li pregunten sobre la seva dedicació total i absoluta a l’escriptura, des que compta amb pocs anys d’edat fins que n’assoleix la condició d’escriptor jubilat.

En aquest sentit, autor i protagonista s’identifiquen sovint en la novel•la. Com quan miren de respondre’s la pregunta “Escriure per provar de mudar el món?” Tots dos pensen que és un dels errors més greus de llurs vides, davant esdeveniments que deixen ferides perdurables.

O quan lamenten que entre aquella munió d’avantpassats no hi hagi cap narrador, cap persona que pugui deixar constància dels fets familiars, dels esforços per sortir de la misèria, dels fantasmes que poblen cambres i sales dels grans casals de la vila.

Tots dos conclouen que algú ho hauria d’escriure: “Aconseguir transformar ombres del passat en persones de carn i ossos, fer retornar veus, plors i rialles que ens contemplen...”

Ja se sap que el món eclesiàstic mallorquí del segle XX és molt complex, divers i singular. Con mostra aquest llibre, amb el protagonista eclesiàstic de la novel•la, només a la vila d’Albopàs hi conviuen aleshores una vintena de capellans. Just suara mateix, que només n’hi deu haver un i deu tenir al seu càrrec unes quantes parròquies més!

Aleshores els capellans representen majoritàriament un dels nivells més alts de les elits socials, tant a les ciutats i viles de Mallorca com als organismes i institucions oficials, pel fet d’erigir-se en la més alta instància a la qual s’acostuma a recórrer en cas de necessitat, o de consulta, o de malaltia, o de brega.

Allò que diu el rector del poble no només «va a missa». Penetra i arriba fins a les fibres més fondes de l’ànima de la gent. Des dels infants fins als majors, dels joves als més grans, a l’àmbit individual o privat, i a l’àmbit col•lectiu o social. El rector de poble és la persona que infon més respecte entre la població. Allò que diu el rector esdevé indiscutible. Com si es tractàs de la persona que ho sap tot i que mai no s’equivoca en res!

La figura del rector de poble, a la societat mallorquina d’aleshores, serveix per a beneir i consagrar, però també per a signar certificats de bona conducta cívica, o de matrimoni contret, o per influir en decisions d’ordre públic, o per censurar espectacles i llibres, o per establir normativa relacionada amb la vestimenta o els bons costums o les festes o la vida diària...

Amb una paraula, el rector de poble ho és tot a la Mallorca rural del segle XX. Tothom el venera i el respecta, si més no de portes cap a fora. En aparèixer com el qui en sap més, de gairebé tot, ningú no gosa contradir-lo en res. A no ser els més atrevits, que no solen esser ben considerats... N’esdevé l’autoritat màxima, per damunt de qualsevol altra que hi pugui haver.

El paper dels vicaris parroquials, en canvi, resulta bastant més secundari. Tots dos individus són capellans igualment, pertanyents a la jerarquia eclesiàstica diocesana, però el vicari té rang una mica inferior. Roman a un segon nivell. Les atribucions que corresponen als vicaris no són ben bé les mateixes que les que tenen els rectors. Les tasques a realitzar sempre han d’estar subjectes al control de l’autoritat màxima encarnada en el senyor rector.

El bisbe, que n’és el jerarca diocesà suprem, els nomena «coadjutors», és a dir col•laboradors del rector, sempre a les ordres d’aquest, que és qui comanda més i en tot a la demarcació parroquial.

El títol ja assenyala en quin dels dos nivells es mou el protagonista eclesiàstic. Es tracta d’un vicari cooperador, un prevere coadjutor, un capellà ajudant del rector d’Albopàs (Sapobla, a l’inrevés) que, en principi, ha de romandre a les ordres d’aquest i no ha de poder pensar ni fer ni dir res que no estigui d’acord amb els criteris de l’altre capellà que ostenta el càrrec de rector.

En aquest sentit, la novel•la presenta aspectes diversos del tarannà que adquireix el comportament característic d’aquest «Vicari d’Albopàs», pel que fa, per exemple, a la seva dedicació ferma a l’àmbit de la cultura, les tradicions, l’ensenyament, la ideologia antiliberal, antisocialista, antianarquista, anticomunista.

Profundament entusiasmat amb les idees conservadores del catolicisme més tradicional, tot al llarg de la novel•la apareix combatent durament el krausisme, el socialisme i l'anarquisme, perquè considera que tots tres moviments amenacen el futur amb dècades de noves persecucions per als cristians, més concretament per als catòlics que hi representen si no la totalitat, sí la majoria de la població albopassina.


2. Els capítols de la novel•la


La lectura de les primeres planes d’aquest llibre – que en conté 225 molt ben elaborades – , i de tots i cadascun dels seus capítols – unes dues dotzenes molt ben estructurades - fa veure que s’inicia amb una trobada entre dos clergues mallorquins, preveres diocesans: l’un, mossèn Joan, que viu i treballa com a vicari a la vila mallorquina d’Albopàs, rep la visita d’un altre, mossèn Miquel, que viu a Pollença.

Tots dos clergues diocesans es mouen falaguers dins l’àmbit de la cultura del seu temps i se senten aclaparats per fets, succeïts a Barcelona o a París o a Sant Petersburg, que consideren i valoren com a “revolucionaris”.

Amb la visió eclesiàstica convencional, comparteixen la visió de considerar-los fruit i conseqüència d’una manca creixent de la pràctica religiosa cristiana que s’estén arreu de Catalunya, d’Espanya i d’Europa…

Fets tràgics com els de Barcelona, amb violències desfermades als carrers de la ciutat, els mouen a desitjar per a Albopàs i per al conjunt de Mallorca un futur molt més tranquil i asserenat, gràcies al model que pretenen d’establir, basant-se en la tradició cristiana i popular del col•lectiu catòlic que representen.

En tenir notícia dels fets violents produïts a Catalunya, sobretot a la ciutat de Barcelona, el vicari d’Albopàs comparteix amb mossèn Antoni Maria Alcover, de Manacor, i amb mossèn Miquel Costa i Llobera, de Pollença, la preocupació clerical per una situació que s’allunya cada vegada més de les ensenyances catòliques.

Basant-se en informacions directes que li arriben de comerciants albopassins que han presenciat escenes espantoses i desastroses a la capital catalana, va prenent-ne bona nota per fer-la arribar a les autoritats catalanes.

Remarca moltíssim el paper de les dones, i més particularment de les prostitutes, en l’encalentida d’ànims per cometre barbaritats contra esglésies, religioses i capellans.

No vol ni sentir-ne a parlar, de la gent que es declara llibertària, socialista, comunista o anarquista. Els veu com a representants directes del dimoni.

Mentre que es mostra aferrissat defensor de l’exèrcit espanyol, que considera com a ferma columna de la llei, sempre al servei de la pàtria, a l’hora de restablir l’ordre i la tranquil•litat a la capital catalana.

Arranca un altre capítol del llibre amb certs dubtes del mossèn sobre la incidència de l’encíclica “Rerum Novarum” del papa Lleó XIII en l’enfortiment de la societat espanyola. Una encíclica que, segons el vicari, defensa millors condicions de vida per a la classe treballadora, com ningú no ha fet mai fins aleshores.

Continua el mossèn exposant-hi l’opinió eminentment favorable a la monarquia. Defensa amb dents i ungles el paper, la figura i la funció del rei espanyol, i marca posició claríssima contra qualsevol moviment o opinió que li sigui, o que li sembli que sigui contrària.

Per al mossèn, sense la monarquia, no hi pot haver convivència social harmoniosa i pacífica. La monarquia cohesiona, fa progressar la societat, ajunta esforços. Per això fins i tot propugna mà dura contra qui pretengui substituir-la per un altre model polític de societat a Espanya.

Un mossèn mallorquí, fidel seguidor del Vaticà, partidari fervent de la monarquia, declaradament antirepublicà, favorable a la santa Inquisició, enemic declarat de militars constitucionalistes i d’il•lustrats liberals, totalment contrari a la manera d’actuar dels jesuïtes en certs àmbits, a mida que avança en la seva labor parroquial va consolidant-ne la condició adquirida durant els tretze anys de formació llatinista, humanística, filosòfica i teològica al Seminari diocesà de Mallorca.

Com a vicari d’Albopàs, mossèn Joan viu profundament el que signifiquen per a la vila els foguerons de sant Antoni que omplen de llum i de calentor les cantonades albopassines.

La seva ment conservadora el porta a imaginar-se l’alegria que li produiria poder servir-se’n per cremar-hi tants i tants de llibres que figuren a l’índex dels prohibits per les autoritats eclesiàstiques catòliques; llibres que es publiquen contra la monarquia; llibres que contribueixen a fer que Albopàs deixi de ser una societat tranquil•la, sense problemes, un poble d’ordre i de pau.

El paper netejador i purificador del foc l’entusiasma. És clar que, per contra, no hi voldria veure mai cap de les seves invencions, de les seves criatures més preuades, de les seves iniciatives culturals i literàries més valuoses: la Revista sa Marjal.

La soledat en què viu el vicari d’Albopàs li permet dedicar temps a recórrer minuciosament tots els racons de la parròquia i a descobrir-ne detalls desapercebuts per a qui s’hi atansa de tant en tant.

Capellà amant de la cultura i les lletres, viu molt interessat a conèixer la història de la vila i a descobrir el contengut dels arxius parroquials que en recullen moltes dades. «Furgar entre pergamins vells n’és un dels entreteniments preferits».

Apareix com a gran estudiós de la història i la construcció del temple parroquial, «submergint-se entre vells llibres enquadernats en pell». Amb un interès mol gran per enllestir i publicar els primers números de la revista sa Marjal.

En això, crec que l’autor i el protagonista s’assemblen molt també. Tot i que el primer pugui romandre marcat per l’agnosticisme, allunyat de les pràctiques religioses més convencionals, comparteix amb el capellà protagonista les mateixes dèries que tenen a veure amb el paper dels llibres dins la vida de la societat, la importància de les publicacions escrites que la reflecteixin, el lloc prominent que han d’ocupar arxius i biblioteques, o la necessitat d’impulsar publicacions que recullin de manera detallada esdeveniments significatius de cada dia.

La història d’aquesta vila mallorquina on mossèn Joan fa de vicari és plena de singularitats peculiars que la distingeixen d’altres viles de Mallorca.

Amb les observacions acurades del protagonista, hom s’adona de la gran transformació produïda, pel que fa a la dedicació a tasques agrícoles en aquest redol illenc.

La dessecació de l’albufera, l’arribada del tren, les colònies de treballadors, els accidents mortals, les febres i pestes, tot plegat conflueix en el paper que hi representen uns eclesiàstics, encarregats d’anar marcant el camí a seguir pel conjunt de la població, de pensament, paraula i obra.

Home de cultura eclesiàstica, amb grans dosis de fe, característica dels creients, amb motiu de les pluges torrencials que inunden la vila i fan destrossa de tot quant troben al camp, el vicari s’endinsa en pensaments que el porten a dubtar d’allò que li sembla més que evident: amb quina casta de fe es deu presentar la població a l’església parroquial? Amb la renovada dels cristians, o amb l’antiga i ancestral de sempre?

Davant dels albopassins no té cap casta de mirament a l’hora de mostrar-se públicament contrari al que considera “perniciós liberalisme” que ofega creences i afebleix la doctrina catòlica. Té una visió molt particular d’allò que entén per progrés a l’àmbit rural on es mou. Confia en la bona voluntat dels governants que, des de la capital d’Espanya, han de voler atendre com necessiten i es mereixen els pobladors d’una vila que s’ha vist destrossada per pluges torrencials.

Si públicament es mostra d’aquesta manera, en la seva relació més directa amb els governants municipals, té ben clar que, des de Madrid, només saben xuclar imposts i propietats, però mai per mai s’afanyen a abocar-hi allò que es necessita per poder viure millor en un indret illenc com aquest.

L’autor dedica tot un capítol sencer a recollir estats d’ànim del vicari d’Albopàs, en tant que sacerdot, eclesiàstic amb aparences d’home fort i segur, però que, en el fons, manté dubtes i neguits.

No exempt de defalliments profunds que s’apoderen de la seva ànima i que el porten a demanar-se sovint si la seva vida ha tengut algun sentit vertader. Amb molts i molt profunds remordiments al final d’alguna jornada de treball pastoral exercit a la parròquia. Amb qüestionaments que el fan dubtar del camí emprès, i certes ganes de demanar-se per què no s’ha fet ermità, allunyat del trull i maldecaps d’una vida tan moguda. Amb dubtes sobre què triar, entre dur una vida d’oració i contemplació, o aquesta altra d’acció i predicació que està portant.

De manera semblant als seus dos confidents eclesiàstics, mossèn Miquel Costa i Llobera o mossèn Antoni Maria Alcover, hi queda molt ben reflectit en un dels capítols de la novel•la el record de la infantesa del clergue protagonista i la seva adscripció a una família de la pagesia mallorquina, dedicada a les feines i als treballs del camp.

Amb una mica més de coneixement, sent vicari d’Albopàs, el prevere es pregunta si la seva anada a estudiar al Seminari diocesà de Mallorca no hauria estat una espècie de coartada per defugir la feina al camp.

El fet és que la idea de fer-se capellà neix de son pare mateix, qui li’n reconeix la dedicació intensa a la lectura i al gaudi per les coses de l’església, des de ben jovenet. A Manacor, sempre és a la rectoria demanant llibres religiosos. Tot el temps que els amics empren a jugar als quatre cantons, a la pilota, a amagatois, l’empra llegint. Resulta difícil saber quantes vides exemplars de sants i santes estudia. Rebre un llibre del rector és per a ell un regal de valor incalculable.

El fet és que un bon dia ingressa al Seminari i deixa enrere per a sempre més el món rural que l’ha alletat d’infant. Aquest fet, el d’haver estudiat al Seminari, li fa veure d’una banda que no ha estat gens ni mica preparat per a les tasques normals i corrents amb les quals s’ha d’enfrontar qualsevol persona nada. Però també li serveix per detectar certes necessitats del poble, com és ara l’educació.

Contempla amb un cert grau de tristesa que siguin monges franciscanes, mestres o col•legis particulars els estaments encarregats de la instrucció i l’educació, sense cap escola pública que pugui donar aixopluc al gran nombre d’al•lotells albopassins que van a lloure pel carrer.

Creu que en manca una que serveixi per a l’enfortiment cristià dels infants albopassins. No vol l’ensenyament a mans de mestres descreguts com els de l’Escola Moderna, manifestant-se obertament contrari a l’ateu Francesc Ferrer i Guàrdia, o als mestres amb idees liberals o socialistes.

Una altra de les persones rebutjables per al mossèn és l’estrangera allotjada a Valldemossa, de nom George Sand. La imatge que en té és de la dona més immoral que ha trepitjat mai la terra mallorquina. La republicana anticlerical francesa Aurora Dupin, més coneguda per George Sand, el pseudònim amb què signa els seus atacs constants a la moral cristiana i als valors fonamentals de la societat.

Per al mossèn encapçala una altra petita xurma de malfactors el poeta i agitador professional Gabriel Alomar, el mateix que ja en temps de la Setmana Tràgica signa i difon un pamflet titulat Contra la pena de mort en el qual, a més d’atacar les lleis que protegeixen de la barbàrie, defensa l’anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia.

Quina visió en pot tenir un clergue com aquest del fet històric de les Germanies que marquen de manera inesborrable la història d’Albopàs? La considera una època de pertorbacions socials encapçalades per les incitacions criminals d’homes sense principis ni escrúpols: els endimoniats agermanats Joan Crespí, Joanot Colom, Guillem Colom i Pau Casesnoves, entre molts d’altres malfactors.

La seva intenció és precisament evitar en el futur qualsevol idea d’alçament forà. Precisament considera que recordar la derrota agermanada de Son Fornari esdevé la millor manera de prevenir revoltes previsibles el dia de demà. Si es manté la pagesia en la ignorància, pot ser captada per idees dissolvents de demagogs, predicadors del paradís a la terra i d’altres ximpleries semblants.

Per això va en processó a inaugurar el marbre que commemora la desfeta dels agermanats a Son Fornari. Fa transportar el recordatori, obra del mestre Josep Binimelis, autor de moltes de les magnífiques escultures amb creus i àngels del cementiri pobler, en un carro curull de rams de flors i murta. Aconsegueix una participació grandiosa, amb presència d’autoritats i banda de música municipal que interpreta l’himne d’Espanya i algunes composicions típicament mallorquines.

Veu que la ignorància no serveix de res. Vol que tothom sigui conscient que la vila, amb una majoria de persones sense cap mena de formació, amb multitud de pagesos que no saben llegir ni escriure, no pot progressar.

I, segons ell, l’església no ha de quedar enrere en la tasca de promocionar els feligresos, la pagesia i els menestrals que sostenen l’economia d’Albopàs. En cas contrari poden caure en mans de propagandistes socialistes i anarquistes que, amb l’excusa d’ensenyar els infants, utilitzin aquesta necessitat per a propagar idees dissolvents.

En parlar-ne amb el batle, el jove Miquel Crespí i Pons de Can Verdera, tots dos es posen d’acord a bastir un gran edifici per a una Escola Graduada on els infants puguin aprendre les primeres lletres, matemàtiques, la història de la pàtria, hereva d’un imperi que dominà el món, la capdavantera del catolicisme, enfrontat sempre als infidels sarraïns i la maledicció luterana i anglicana.

El coneix bé, sap que és un home de provat catolicisme, un jove que ha tractat des d’escolanet a l’església, religiós, amant dels costums i tradicions, alhora que gran coneixedor de les necessitats urgents que té Albopàs. Des d’un conservadorisme ben entès sap albirar el futur més que molts dels que ja són homes d’edat. Sentint-lo hom comprèn que a vegades cal canviar alguna cosa per aconseguir que no mudi res de l’essencial.

Considera que en mans d’un batle com aquest, la fe no perilla, cap idea perniciosa serà propagada des d’aquest bastió de la modernització del poble. Ans al contrari, tothom podrà veure que, a patir de la realització del grandiós projecte, els albopassins esdevendran els homes que la pàtria necessita.

Familiaritzat amb personatges de l’època, com el manacorí mossèn Antoni M. Alcover, o el pollencí mossèn Miquel Costa i Llobera, o la llucmajorera Maria A. Salvà, contemplant altres indrets de fora de Mallorca, com són Barcelona, Roma, Atenes, etc., s’engresca en la tasca singular de bastir una societat que es basi en els valors considerats genuïnament cristians i particularment catòlics.

El viatge que realitza a la ciutat de Roma, en companyia de mossèn Miquel Costa i Llobera - un dels hereus d'una de les famílies més riques de Pollença, relacionat amb les millors i més poderoses nissagues de Mallorca, el senyor de Formentor, poeta sublim - i la poetessa llucmajorera Maria A. Salvà – qui no deixa el rosari en tot el temps que dura el trajecte -, li fa reviure les experiències viscudes com a estudiant dels clàssics al Seminari diocesà de Mallorca.

La visita a les catacumbes li reviscola el record de les primitives comunitats cristianes seguidores de Jesús de Natzaret. L’audiència concertada amb el papa Pius X, li causa una impressió inesborrable: veure'l entrar en majestat pel mig de la nau central de la basílica de Sant Pere, assegut damunt la cadira gestatòria, entre el fum de desenes d'encensers i el càntic dels escolanets adscrits al cor de la capella Sixtina, queda impressionat sobretot davant la presència tan propera de la màxima autoritat de l'Església catòlica en aquest món.

El viatge a Grècia, Constantinoble, Palestina i Egipte, sobretot a Terra Santa, li resulta tan emocionant que el manté en tensió, fins al punt que quasi no pot dormir a les nits.

El fan patir moltíssim les males notícies que arriben de Rússia, on una revolució comunista que sacseja els fonaments d’aquella gran nació es dedica a assassinar munió de sacerdots de l’església ortodoxa, rics propietaris i militars del tsar. La que ell considera molt estimada família imperial russa, que tan encertadament ha dirigit aquell gran país d’ençà fa tres-cents anys i que cau de forma irremeiable.

Per al mossèn, els antics fets de les Germanies, la revolta de Barcelona de fa uns anys, fins i tot els esdeveniments de la Comuna de París, no són res en comparació amb el que passa en aquell gran país.

Dos capítols d’aquesta novel•la em resulten particularment expressius d’allò que representa el mossèn protagonista d’aquesta novel•la. Per les reflexions que se n’extrauen i els interrogants que s’hi plantegen.

En Jaume de Can Xiulet és un pagès que viu prop de Crestatx i que, de jove, participa a la guerra de Cuba, on passa més de tres anys. Un personatge digne de coneixença perquè, malgrat tenir casa al poble, d’ençà que torna de Cuba mai no hi vol anar a viure.

S’instal•la a la caseta del molí de Can Xiulet. Hi duu una vida d’ermità, tranquil, dedicat a la cura de l’hort i els animals que li fan companyia. El vicari no el considera cap mala persona, malgrat que no vagi mai a missa, enclaustrat sempre a la caseta de camp, a sa marjal.

D’ençà que marxa amb les tropes de Weyler a alliberar l’illa de Cuba de les malifetes dels mambises, els cubans renegats alçats contra la corona espanyola, el seu món pateix un daltabaix de què no se n’arriba a recuperar mai.

El mossèn s’hi atura sovint a empatar la xerrada, intrigat per la seva forma de vida, per la reclusió a què se sotmet de forma voluntària, conscient que alguna cosa molt greu li passa a Cuba per a reaccionar de tal manera i voler-se bastir una vida quasi de monjo de clausura.

Més que la derrota del general Weyler i les seves tropes, allò que el marca per a sempre és l’estil de vida luxosa i luxuriosa que veu que mantenen els alts càrrecs militars. Visitant prostíbuls i casinos, sempre plens de gom a gom per membres de l’exèrcit i la burocràcia de l’estat espanyol.

Així, creu en Jaume de can Xiulet, esdevé impossible vèncer un poble revoltat contra els dictats d’una metròpoli tan llunyana.

Aleshores el mossèn es demana què fa ell defensant les guerres de la monarquia des de la trona; dubta si no tenen raó les mares que no volen que els seus fills vagin a la guerra; si els seus esforços per provar de salvar costums i tradicions només han estat una mentida, una gran estafa ordida i planificada per a mantenir en calma els pagesos, barrar el pas a les seves justes peticions...

Amb dubtes com aquests i altres que s’esmenten als capítols finals de la novel•la, li arriba l’hora de mort, amb la descripció pòstuma del darrer comiat que li ret el poble.


Cecili Buele i Ramis, Palma, 20 de juliol de 2020 Festa de santa Margalida


ResponReenvia

Jaume Vicens analitza a dBalears la darrera novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí (Allò que el vent no s´endugué, El Tall Editorial) - L´escriptor de sa Pobla ha novel·lat el món cultural i polític de la Mallorca dels anys 70 -

Turmeda | 12 Juny, 2022 16:13 | facebook.com

Jaume Vicens analitza a dBalears la darrera novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí (Allò que el vent no s´endugué, El Tall Editorial) - L´escriptor de sa Pobla ha novel·lat el món cultural i polític de la Mallorca dels anys 70 -


Oportuna narració de López Crespí –


“...a través d’aquesta obra, l’autor demostra que domina, quan vol, la càrrega d’intensitat que la literatura ha de menester. Ho podem comprovar en els primer capítols, amb la redacció d’alguns paràgrafs que podrien ser qualificats com a prosa poètica. Posem per cas... «Una tristor especial mentre el temps passa, cau la llum del sol esbiaixada entre els plàtans, en una darrera conflagració abans del crepuscle». I també: «Crist penjat de la creu sota les cíniques riallades dels sofistes. Humiliada lluna blanca en les altures. Pàl·lids espectres damunt els grisos oliverars nocturns». Només són dos exemples que demostren que aquesta eficàcia aporta credibilitat a la narració. Hem de pensar que una de les tesis que Miquel López defensa en aquesta obra, és que la literatura és el millor exili interior al qual podem accedir”. (Jaume Vices, dBalears)


No ens atreviríem a dir que és segur que la darrera obra de Miquel López Crespí ha de ser classificada com una novel·la, en un sentit tradicional i tècnic. Millor seria afirmar que hem llegit una extensa narració un poc autobiogràfica, enfocada en un passatge de la nostra història local, just al voltant dels inicis de la denominada transició democràtica espanyola, immediatament després de la mort de Franco, potser un poc abans, d’ençà de la mort de Carrero Blanco. Ens hi referirem com una extensa narració perquè fins i tot els diàlegs que trobam a l’obra «Allò que el temps no s’endugué», editorial El Tall, és com si hi haguessin estat afegits, ben incrustats, amb la mateixa finalitat, aclaridora del tot, que tenen les notes escrites a peu de pàgina, tan característiques dels assajos.

És igual, ara la catalogació del gènere literari no té gaire importància perquè novament, avui a través d’aquesta obra, l’autor demostra que domina, quan vol, la càrrega d’intensitat que la literatura ha de menester. Ho podem comprovar en els primer capítols, amb la redacció d’alguns paràgrafs que podrien ser qualificats com a prosa poètica. Posem per cas... «Una tristor especial mentre el temps passa, cau la llum del sol esbiaixada entre els plàtans, en una darrera conflagració abans del crepuscle». I també: «Crist penjat de la creu sota les cíniques riallades dels sofistes. Humiliada lluna blanca en les altures. Pàl·lids espectres damunt els grisos oliverars nocturns». Només són dos exemples que demostren que aquesta eficàcia aporta credibilitat a la narració. Hem de pensar que una de les tesis que Miquel López defensa en aquesta obra, és que la literatura és el millor exili interior al qual podem accedir.

Però ben aviat la narració adopta un caràcter realista, un estil ideal per expressar el desengany —si hom ho vol fer amb dades contrastades— en un moment ben oportú; ara que vivim el descrèdit, podríem pensar que irresoluble, de la democràcia espanyola i, per ventura, europea. No debades, López Crespí, topògraf de la memòria col·lectiva illenca, té una obra titulada «La guerra just acaba de començar». Aquest pic, l’escriptor de Sa Pobla torna a passar comptes perquè aporta noves dades a una opinió que ha estat recurrent en la seva trajectòria literària; el frau que va representar la denominada transició democràtica, dominada per un pacte, tàcit segons López, entre una oligarquia franquista que amb la reforma del règim, va veure una bona oportunitat per a l’homologació democràtica, també per als hereus de la tradició monàrquica dels Borbons, amb la col·laboració de la socialdemocràcia espanyola —ben assessorada per una Internacional Socialista totalment integrada en el mercat capitalista— i la d’un PCE que, sota comandament de Carrillo, va renunciar a la ruptura democràtica, a canvi de contrapartides, la primera de totes l’accés a la còmoda gestió institucional; un simple pretext disfressat de pragmatisme mal d’empassar, segons López Crespí. Tota aquesta maquinació sota dominació real d’un exèrcit i una policia franquista, i la custòdia de les institucions europees i els USA. Segons l’autor, la transició no va inaugurar cap democràcia, el que varen fer va ser reinstaurar una monarquia de tradició absolutista.

Hi ha un capítol de la narració —no direm quin per no malbaratar les expectatives— que resumeix molt bé l’entramat de la denominada transició democràtica perquè superposa exemples que, d’aquesta manera, serveixen d’enllaç a les persones que llegeixen el llibre, cadena de fets ideal per a comprendre bé els tradicionals pactes que ha fet servir una esquerra espanyola i oficial que sempre acaba pactant, segons l’autor i d’una manera o altra, amb els representants del poder oligàrquic, tal com hem pogut comprovar, novament, avui en dia amb les aliances de caràcter estratègic a les quals han arribat el PP i el PSOE. Segons Miquel López, la tradició ve d’enrere i posa com a un exemple els pactes que Segismundo Casado va fer amb en Franco per tal de facilitar l’entrada dels feixistes a Madrid i la progressiva desintegració de l’exèrcit popular a les darreries de la guerra civil espanyola.

Altres interpretacions d’interès que ens facilita l’obra «Allò que el vent no s’endugué», és la ingenuïtat del franquisme residual —el que varen representar Girón, Piñar o Tejero—, tan rupestre que no va saber veure que serví de contrapès útil als franquistes, aquests sí que veritablement pragmàtics, instal·lats dins la reforma del règim, pactada amb el capitalisme europeu, els USA i l’esquerra espanyola que va optar per renunciar a la ruptura democràtica, els efectes de la qual —de la mera reforma del règim que denuncia López— podem comprovar avui en dia. En haver acabat el llibre, no vaig poder evitar de pensar en la decisió de Dante Fachín, la d’abandonar el partit Podemos perquè, segons va denunciar, els morats no qüestionen el règim sorgit del 78 que tant dejecta López Crespí.

Un altre capítol ben interessant d’aquesta obra és el dedicat a la figura de l’escriptor Llorenç Villalonga; el paper que li varen fer interpretar diverses personalitats, tampoc ara no entrarem en detall per no desbaratar la recepció del llibre, a partir del moment en què Joan Sales va decidir publicar la novel·la «Bearn», a principi dels anys seixanta. I atenció perquè segons va anunciar l’escriptor el dia que presentà «Allò que el vent no se’n dugués», en el decurs d’un acte amb molta assistència de públic i celebrat amb motiu de la Setmana del Llibre en català, és a punt de sortir publicada la segona part d’aquest volum, que ha titulat «Joc d’escacs». (dBalears, 21-XI-2017)


Narrativa insular - Lleonard Muntaner Editor publica Una història amagada - Una història amagada (Lleonard Muntaner Editor), nou llibre de narracions de Miquel López Crespí - Vet aquí un tast de la narració El Casal -

Turmeda | 10 Juny, 2022 10:02 | facebook.com

Narrativa insular - Lleonard Muntaner Editor publica Una història amagada - Una història amagada (Lleonard Muntaner Editor), nou llibre de narracions de Miquel López Crespí - Vet aquí un tast de la narració El Casal -


Fou quan, per divertir-se, decidí cremar llibres i antiquíssims pergamins de la família. Vademècums hebreus salvats de la Inquisició; devocionaris primorosament il.luminats; tractats i receptaris per a assolir la saviesa perfecta heretats religiosament de generació en generació. Els llibres que havia pogut salvar de la biblioteca d'Antoni Villalonga, aquell foll que s'arruïnà provant d'alliberar els esclaus de Puerto Rico. Còdexs salvats miraculosament de l'assalt, en el mes d'agost de 1391, del Call de Mallorca; manuscrits de poesia àrab (vastíssima feina de copista feta per un llunyà cosí jesuïta); escrits de Mossé Gabbay, escriptor hebreu d'una prosa directa, precisa, de clar i expressiu vocabulari. Mossé Gabbay, fugitiu de les persecucions de 1391, emigrà a Àfrica i retornà tres anys després a Mallorca com a agent del rei d'Aragó, Joan I; s'establí novament al Call amb la seva família. Cremaven igualment originals de Mossé Remos, l'Himne de la Creació, ple de filigranes sintàctiques i riquesa de lèxic. Autèntiques creacions d'Ishag ben Natan, poeta que també visqué en el Call vers 1347 i que traduí el comentari que el persa Muhammad al-Tabrizí havia fet de l'obra de Maimònides. Veig, igualment escampades per terra, pàgines del rabí Simeó ben Sémah Duran, del barceloní Ishag ben Sesset Perfecte, la primera edició dels Viatges de Gulliver, de Jonathan Swift, autor d'aquelles meravelles de països imaginaris com Liliput, Brobdinngnac, Lupata... El Diari d'un seductor, de Soren Kierkegaard. Una edició única d'aquella versió apòcrifa del Quixot que volgué aprofitar l'èxit de Cervantes (qui era en el fons Alonso Fernández de Avellaneda? Algú parla de fra Lluís d'Aliaga, de Bartomeu d'Argensola, de fra Joan Blanco de Paz... també de Lope de Vega, Tirso de Molina, fra Andrés Pérez, Joan Martí. El cert és que, segles després, ningú no sap res d'aquest escriptor amagat eternament sota un indesxifrable pseudònim: Alonso Fernández de Avellaneda, per a sempre perdut entre les escletxes dels segles). Les novel.les filosòfiques de Jean-Jacques Rousseau (per a saber què opinaven, en el segle XVIII els nostres enemics!); aquella utòpica Emili o De l'Educació, on Rousseau pretén ensenyar com s'han de formar moralment els homes sense que entengui la impossibilitat de la tasca degut a la maldat connatural de la humanitat. Quina follia la seva prèdica! El retorn a la natura, creure en l'excel.lència de l'ésser humà... L'absurd de lluitar per un contracte social capaç de protegir els drets dels més desvalguts. Ella, salvatge, incontrolable, només preocupada per alimentar les plantes carnívores, per oferir-se a les nits als servents... )què en sabia de la filosofia de Spinoza, de les aportacions de Rousseau al pensament universal? Quan acabà de destruir els més valuosos volums de la biblioteca, començà de nou la febril tasca amb la col.lecció de documents del meu avi. Cartes autèntiques de Colom, del Papa Climent VII, de l'emperadriu Caterina de Rússia narrant els seus amors amb el Príncep Potiomkim i altres nobles feudals de l'estepa. Allà, a la seva cambra convertida en un infern, suosa per l'esforç, dreta com una deessa grega, amb l'acostumada túnica de seda blanca transparent, marcades encara a les anques les mans brutes de qualsevol criat, llençava aquelles joies raríssimes al foc amb decisió i plaer exacerbat. Partitures originals de Wagner i Verdi; manuscrits del cardenal Mazzarino, el comte-duc d'Olivares, Napoleó I i Napoleó III, la reina Victòria, Pere el Gran, Ramon Llull. Les flames anaven consumint els treballats portolans creats pels hebreus del Call en l'Edat Mitjana, fórmules de verins inconcebibles i per a conquerir l'amor etern d'homes i de dones de totes les edats i posicions socials. La fórmula secreta proporcionada per bruixes i endemoniats de segles antics parlant de vigílies en la nit de Sant Joan on havies de romandre dret, enmig del porxo de la casa, amb una candela encesa on hi havia d'haver fulles d'herba valeriana mirant el cel per tal de collir-hi la llavor que hi floriria; els encanteris per fer venir persones absents i per a enamorar fins a la mort; els pergamins amb les ordres de l'Emperador per a degollar els agermanats empresonats... Era llavors quan em dominaven autèntics desitjos de matar-la, assassinar-la cruelment o, com féu el meu rebesavi amb la seva esposa, tapiar-la amb l'única companyia de les seves plantes carnívores dins d'una habitació sense sortides. Imaginava els seus sofriments sota l'efecte d'una terrible metzina, un verí letal que la matava a poc a poc, entre esgarrifosos patiments. L'hauria contemplada en l'agonia, mentre em demanava ajut, sense moure un dit, sense deixar-me impressionar pels crits d'auxili. Seria el moment adequat per a fer venir la meva orquestra de cambra, de tancar les portes del casal, d'encendre els canelobres i manar als darrers servents que cremassin encens arreu d'aquell món absurd que ens agombolava. Podríem interpretar Mozart o Haydn per a acompanyar l'ària final de la meva dona interpretant una òpera mortal. Una òpera tràgica, que mai s'ha escrit. Potser la darrera fórmula per a atènyer el plaer.


De la narració El Casal (pertany al llibre de narracions Una història amagada publicat per Lleonard Muntaner Editor)


Recordant Llorenç Buades (mort el 25-VII-2015) i la lluita per la República i el Socialisme (exdirigent de la LCR i la CGT; cofundador de la CUP a les Illes)

Turmeda | 09 Juny, 2022 20:27 | facebook.com

Recordant Llorenç Buades (mort el 25-VII-2015) i la lluita per la República i el Socialisme (exdirigent de la LCR i la CGT; cofundador de la CUP a les Illes)


El futur se´ns presenta complicat, ja ho veuràs –continuava, amb un rictus d´amargura en els llavis. En constatar la més mínima oportunitat de situar-se a recer del poder, de gaudir dels privilegis que comportarà la gestió del règim, molts camarades canviaran d´idees i comportament. Seràs testimoni de les transformacions més obscenes. Els més oportunistes de la colla, els que estaven al costat nostre per la moda, per sentir-se acompanyats, per tenir l´oportunitat de lligar, per comandar, malgrat que fos a una cèl·lula de l´organització, es faran conscients que poden canviar de vida. Trobaran l´excusa més inversemblant que puguis imaginar: l´avorriment causat per la militància partidista, la ineficàcia del marxisme en una societat de consum, l´aburgesament de la classe obrera que fa innecessària la construcció d´un partit de classe... Tot servirà per anar justificant la retirada. Vinclaran l´esquena davant qui sigui per aconseguir privilegis en el nou règim. Es faran de dretes, de centre, del PSOE i el PCE per tal d´aconseguir diners fàcils, cotxes oficials, habitatges de luxe, iots, menges exquisides als millors restaurants de l´Estat... En veure´t pel carrer, giraran la cara per no saludar-te, per a no recordar el temps de la clandestinitat. (Llorenç Buades)


En Llorenç volia continuar el combat sense renunciar a cap dels principis del partit. Refugiar-se en l’estricta feina personal, al sindicat, a l’associació de veïns? Se sentia comunista, fill de l’oposició obrera a l’estalinisme i pensava que el nostre deure era continuar la lluita fins que la situació milloràs per a les perspectives republicanes i socialistes. Deia que havíem perdut l´enteniment, emportats per les circumstàncies, volent participar en una inútil campanya electoral que, tanmateix, seria controlada pels poders fàctics de sempre. El deure dels esquerrans, en la seva opinió, no era asseure´s a les cadiretes institucionals, sinó restar enmig del carrer, defensant els interessos essencials dels treballadors. Tenia un sisé sentit, una esmolada intuïció que li va fer entendre el laberíntic camí que teníem pel davant.

Ho parlàvem en el bar de la cantonada, a la plaça d´Espanya, a uns metres d´on, en temps de la transició, teníem el local del partit.

Nombrosos companys encara no copsaven la fondària de la desfeta. Sí, no ignoràvem que treuríem pocs vots i que, electoralment, seríem esborrats de la vida política quotidiana. Però havent conegut a fons la manca de llibertat, la repressió, volien creure que, amb una certa possibilitat d´actuar públicament, podríem anar ampliant el cercle de ferro on la dictadura ens mantenia presoners.

En Llorenç era més realista. Potser posseïa un coneixement de les persones que nosaltres no teníem. L´activisme diari, la necessitat d´estar sempre en moviment, la urgència de cobrir tots els fronts de lluita amb pocs militants ens tenia massa ocupats. Les manifestacions, les pintades nocturnes, la redacció i publicació dels més diversos materials polítics, les reunions, l´estudi de determinats llibres, ens mantenia en tensió constant.

-El futur se´ns presenta complicat, ja ho veuràs –continuava, amb un rictus d´amargura en els llavis. En constatar la més mínima oportunitat de situar-se a recer del poder, de gaudir dels privilegis que comportarà la gestió del règim, molts camarades canviaran d´idees i comportament. Seràs testimoni de les transformacions més obscenes. Els més oportunistes de la colla, els que estaven al costat nostre per la moda, per sentir-se acompanyats, per tenir l´oportunitat de lligar, per comandar, malgrat que fos a una cèl·lula de l´organització, es faran conscients que poden canviar de vida. Trobaran l´excusa més inversemblant que puguis imaginar: l´avorriment causat per la militància partidista, la ineficàcia del marxisme en una societat de consum, l´aburgesament de la classe obrera que fa innecessària la construcció d´un partit de classe... Tot servirà per anar justificant la retirada. Vinclaran l´esquena davant qui sigui per aconseguir privilegis en el nou règim. Es faran de dretes, de centre, del PSOE i el PCE per tal d´aconseguir diners fàcils, cotxes oficials, habitatges de luxe, iots, menges exquisides als millors restaurants de l´Estat... En veure´t pel carrer, giraran la cara per no saludar-te, per a no recordar el temps de la clandestinitat. Dominar, esdevenir senyors, comandar, serà el seu únic objectiu. Ho començ a veure en el rostre d´algun dels companys. Comencen a estar incòmodes entre nosaltres. Pensen que han perdut els millors anys de la seva vida participant en una hipotètica i fantasmal revolta social que mai no s´arriba a concretar. Oloren sous importants fent de diputat o director general de qualsevol organisme oficial. D´altres es conformaran a fer d´oficinista, esdevenir secretari del batle, dels diputats. Ben aviat, i en seràs testimoni, restaran en l´oblit les enceses cançons de les trobades secretes, els juraments de lluitar contra el feixisme fins a la mort. Renegaran de qualsevol idea d´autèntic canvi social només per sentir-se més que els altres, com els antics amos de possessió, repartint favors i diners entre els amics.

En Llorenç, per desgràcia, va encertar plenament!

Miquel López Crespí


Els escriptors de sa Pobla i la memòria històrica: Miquel López Crespí

Turmeda | 07 Juny, 2022 11:17 | facebook.com

Les primeres Comissions de Barri. La detenció de Lieta López. Dirigents comunistes amagats a casa meva.


Memòria històrica - Tal com èrem – Palma, Anys 70 – Quan a Palma hi havia molt poca gent (Antoni Serra, Miquel López Crespí, Jaume Adrover...) que volgués amagar a casa seva els revolucionaris perseguits per la dictadura franquista -


També per aquell temps (un poc abans que Lieta López fos detinguda i portada a Madrid) vaig tenir vivint unes setmanes, amagat, car el perseguia la Social, l'històric dirigent del PCE d'Astúries César Fernández. El nom exacte del dirigent comunista el vaig saber anys més endavant quan en parlà en Toni Serra al seu llibre "Gràcies, no volem flors". En temps de la clandestinitat no demanàvem el nom de qui trucava a la porta de casa! En Jaume Adrover i en Toni també l'havien tengut amagat i ara ja no sabien on el podien portar. Quan trucaren a la porta del meu pis d'Antoni Marquès i m'explicaren la qüestió, vaig pensar: "A bon lloc el duen!", car m'havien detingut feia un parell de dies. Els hi ho vaig explicar, però l'assumpte era tan desesperat que a la mateixa nit me'l portaren. Vingué amb la seva dona i s'hi estigué unes setmanes. Aquella setmana, protegir l'històric dirigent del PCE em va fer pensar en moltes de coses. Reflexionava per a mi mateix... )on és la força del carrillisme a les Illes quan no tenen un indret per a ocultar un dels seus? No podia entendre com, en tot Mallorca, el PCE no tingués més militants que en Toni Serra per a amagar el seu company (en Jaume Adrover era independent). Més endavant, el mateix Toni Serra m'explicà que César Fernández, malalt i amb silicosi (una malaltia de la mina), havia tengut alguns problemes amb el comitè central i no era gaire ben vist per les "altures". Malgrat aquestes explicacions, vaig continuar rondinant que en aquell famós partit hi havia pocs militants i, a més, la direcció pecava d'insolidària. A no ser que ho fessin per llevar-se puces del damunt. Si eren detinguts independents o "esquerranistes", la cosa no els afectava i podien continuar amb la seva feina. En Jaume Adrover vingué un dia a cercar el pobre César i ja mai més no vaig tornar a tenir-ne notícies. (Miquel López Crespí)


Els joves que no han conegut la dictadura, no saben -per sort!- el que significava provar de sobreviure dins d'aquella grisor. Des del 1962 -quan vaig ser fitxat per la Social- fins al 1977 (data de les primeres eleccions de la democràcia formal) hom visqué amb l'amenaça ben concreta (vaig patir trenta o quaranta detencions) que a qualsevol hora et podien venir a cercar. Hi ha una cançó de Raimon que situa molt bé el tètric ambient que respiràvem: "I junts escoltàvem la música esperant que, d'un moment a l'altre, l'ascensor s'aturàs al nostre pis". Aquesta va ser exactament la meva situació i la de molts d'altres companys: esperar durant quinze anys la trucada de la Brigada Social. I quantes vegades, a més de trucar, escorcollar el pis a la recerca de propaganda subversiva, no els vaig haver d'acompanyar fins al tenebrós despatx del carrer de la Soledat!

Un dia vérem per televisió imatges d'amics i coneguts. Els rostres de l'escriptor Alfonso Sastre i la seva dona Eva Forest; l'advocada i escriptora feminista Lidia Falcón i el seu company, el periodista Eliseo Bayo, eren mostrats com els més ferotges terroristes i assassins de la humanitat. L'impacte va ser tan fort com hauria estat si haguéssim vist les fotografies de Josep M. Llompart i Antoni Serra, retratats de front i perfil, com si fossin criminals, acusats dels crims més horrorosos. Els donaven la culpa de l'atemptat del carrer del Correo.

Ran d'aquestes detencions, a Mallorca era arrestada na Lieta López, esposa del nostre bon amic Jaume Adrover, ànima de la resistència cultural i política en aquells anys de tenebror feixista. Na Lieta, dona preocupada -com tothom que fos antifranquista- per la literatura compromesa i, per tant, bona amiga de qui aleshores era el capdavanter del realisme crític (Alfonso Sastre) mantenia una normal correspondència amb aquella colla d'intel.lectuals i molts d'altres que passaren per Mallorca quan les famoses "Aules de poesia, novel.la i teatre" organitzades pel seu home. Per a la policia política -fidels seguidors de Himmler i Goebbels-, "intel.lectual" era sinònim de "terrorista". Na Lieta López, la detingueren sense miraments i la tancaren a Yeserías, a Madrid, on romangué incomunicada durant cinc mesos.

En Jaume Adrover se les va veure ben estretes per a poder alliberar-la. Després de tants d'anys de ser el principal promotor de la resistència cultural i política contra la dictadura, en el moment de la veritat, quan necessitava l'ajut dels grups d'esquerra (inclosos certs "comunistes" i "socialistes"), tothom va fer anques enrere. Per allà on anava a demanar una necessària solidaritat, sovint li tancaven les portes. Ningú no volia tenir relacions amb "terroristes". Quan més endavant haguérem d'enllestir la campanya de solidaritat amb l'anarquista Puig Antich, executat per Franco, ens trobàrem amb la mateixa incomprensió. El "terrorisme" de na Lieta havia consistit a mantenir correspondència i una ferma amistat amb un dels millors escriptors, assagistes i autors teatrals de l'estat. Per sort, malgrat tantes girades d'esquena, a Madrid trobà el suport d'homes com Antonio Gala i Joaquín Ruiz Giménez.

Al cap de cinc mesos de patiment, la pogué treure al carrer, no sense haver comprovat, en la pròpia carn, fins on arribava el pretès antifeixisme d'alguns partits d'esquerra. En Jaume m'ha dit més d'una vegada que va ser una lliçó que mai no ha oblidat.

Un poc abans, en un primer de maig celebrat en clandestinitat, creàrem els primers embrions de les comissions de barri, que, amb els anys i el temps, s'anirien convertint en moltes de les associacions de veïns de l'actual Federació.

La reunió secreta tingué lloc a un petit bosc que hi havia ben a prop de Son Cladera (Son Macià). Com de costum, muntàvem aquestes reunions amb les dones i els fills per a dissimular. Per Son Vida, rere el cementeri de la Vileta (on també realitzàrem trobades semblants), fèiem el mateix.

Entre la gentada que s'hi va presentar, record alguns militants del PCE (en Manolo Cámara, en Josep Vílchez, algunes de les germanes Thomàs -na Clara i el seu home, en Joan Seguí-). El PCE (internacional) també hi va portar mitja dotzena de militants (n'Ángel Calderón i la dona, "El Sordet" i la muller...). Record un grup d'obrers de la construcció molt radicals (que més tard ajudarien a fundar el PCB de Josep Valero i Xesca Bosch), en Ramón Molina del PORE, na Marisa Gallardo (una de les actuals responsables del diari "Baleares"), en Josep M. Dolç i na Lola -una coneguda trotsquista, actualment historiadora-. Jo hi vaig anar amb un company de "Lluita de Classes", donant suport a les posicions dels inicials simpatitzants dels Cercles d'Obres Comunistes i les JOC (Paco Mengod), que tenien una gran quantitat de lluitadors per les barriades.

Malgrat l'afinitat d'interès que ens unia en la lluita per la llibertat, ja de bon començament s'establiren algunes diferències entre els reformistes (PCE) i els grups revolucionaris. En Manolo Cámara volia supeditar el combat concret dels barris a les directrius d'en Carrillo que li arribaven de París. I la majoria dels reunits a Son Macià, volent lluitar per la democràcia, exigíem una total independència de les organitzacions de base (associacions o sindicats) envers els partits. A més, l'objectiu dels Cercles d'Obrers Comunistes o les JOC anava més enllà de la simple lluita per una democràcia formal. La batalla pel socialisme i en contra del capitalisme era ben present en els plantejaments que va fer en Paco Mengod. S'establí una forta polèmica entre en Cámara i el futur president de la Federació d'Associacions de Veïnats. Estiguérem a punt de no arribar a cap conclusió i marxar cadascú per la seva banda. Finalment, per majoria, i coneixent ja per on anirien els trets en el futur, es decidí muntar les primeres comissions de barri.

Començava a néixer el moviment ciutadà que tanta importància adquiriria amb el transcórrer dels anys. Alguns companys de barriades ja estaven ben organitzats. Cada u treballava en el seu raval. Els que vivíem al centre de ciutat ho teníem més complicat. Així i tot muntàrem la Comissió Centre, amb na Clara Thomàs, en Joan Seguí, uns militants del PCE(i) i diversos companys de les JOC (Joventuts Obreres Catòliques). Fèiem les reunions al carrer (plaça del Capítol, pista dels Patins). A vegades a l'església de Sant Magí o dins bars en què no hi hagués gaire gent. L'advocat Ferran Gomila també ens cedí en nombroses ocasions el seu despatx, sense posar-hi mai entrebancs.

Al cap d'un parell de mesos de no posar fil a l'agulla, un horabaixa, reunits al Bar Nilo, la Comissió Centre decidí ajudar els companys del Puig de Sant Pere. Allà hi havia na Joana M. Roca, en Manolo Cabellos, en Pere Tries... Per aconseguir "entrar en contacte amb el poble" volien posar en pràctica una idea genial. Amb l'excusa de fer unes enquestes, aniríem casa per casa fent preguntes. Així podríem arribar a conèixer treballadors i treballadores, sectors de la població d'origen popular, personal fotut pel sistema. Pel cantet que fessin podríem endevinar qui, dels enquestats, podria ser militant, o de les mateixes comissions de barri, o d'un partit d'esquerres.

Foren mesos i mesos de feina caòtica. Hi havia molta misèria amagada als barris de ciutat! No tot eren les floritures de la propaganda franquista, el diluvi d'or del turisme! Nombrosos habitatges eren miserables, de novel.la de Dickens. Les rates eren abundoses. La humitat produïa malalties en infants i gent d'edat. Cada dissabte horabaixa -i algun dia feiner- vint o trenta persones anàvem amunt i avall parlant amb els veïns. En Manolo Cabellos i na Joana M. Roca aprofitaren més endavant les enquestes i el coneixement del barri (na Joana vivia en el mateix Puig) per a enllestir els treballs de rehabilitació. En Manolo Cabellos, amb molta paciència, a mesura que fèiem les preguntes, dibuixava i prenia mides dels habitatges més interessants, servant, per al futur, joies de l'arquitectura popular mallorquina. Després férem el mateix amb el barri de sa Calatrava i tota la zona de la Gerreria.

Cada partit trobà en aquells ravals oblidats pels successius ajuntaments franquistes, simpatitzants i futurs afiliats. La tàctica donà bons resultats! La Comissió Centre ajudà, doncs, a enfortir el teixit social de lluita contra la dictadura. Fou un treball gens desaprofitat.

També per aquell temps (un poc abans que Lieta López fos detinguda i portada a Madrid) vaig tenir vivint unes setmanes, amagat, car el perseguia la Social, l'històric dirigent del PCE d'Astúries César Fernández.

El nom exacte del dirigent comunista el vaig saber anys més endavant quan en parlà en Toni Serra al seu llibre "Gràcies, no volem flors". En temps de la clandestinitat no demanàvem el nom de qui trucava a la porta de casa! En Jaume Adrover i en Toni també l'havien tengut amagat i ara ja no sabien on el podien portar. Quan trucaren a la porta del meu pis d'Antoni Marquès i m'explicaren la qüestió, vaig pensar: "A bon lloc el duen!", car m'havien detingut feia un parell de dies. Els hi ho vaig explicar, però l'assumpte era tan desesperat que a la mateixa nit me'l portaren. Vingué amb la seva dona i s'hi estigué unes setmanes.

Aquella setmana, protegir l'històric dirigent del PCE em va fer pensar en moltes de coses. Reflexionava per a mi mateix... )on és la força del carrillisme a les Illes quan no tenen un indret per a ocultar un dels seus? No podia entendre com, en tot Mallorca, el PCE no tingués més militants que en Toni Serra per a amagar el seu company (en Jaume Adrover era independent). Més endavant, el mateix Toni Serra m'explicà que César Fernández, malalt i amb silicosi (una malaltia de la mina), havia tengut alguns problemes amb el comitè central i no era gaire ben vist per les "altures". Malgrat aquestes explicacions, vaig continuar rondinant que en aquell famós partit hi havia pocs militants i, a més, la direcció pecava d'insolidària. A no ser que ho fessin per llevar-se puces del damunt. Si eren detinguts independents o "esquerranistes", la cosa no els afectava i podien continuar amb la seva feina.

En Jaume Adrover vingué un dia a cercar el pobre César i ja mai més no vaig tornar a tenir-ne notícies.

Mentrestant a Portugal esclatava la revolució dels clavells. Finia la terrible dictadura feixista de Salazar. Pel setembre i l'octubre, molts militants revolucionaris marxàrem cap a Lisboa a sentir, de prop, l'aire net de la llibertat.


Els escriptors de sa Pobla i la memòria històrica: Miquel López Crespí

Turmeda | 05 Juny, 2022 09:38 | facebook.com

Novetats editorials: Repressió i cultura durant el franquisme (Lleonard Muntaner Editor) - Memòria de la transició - Jaume Vicens (diari dBalears)-


Segurament una de les persones que ha contribuït més a la recuperació de la memòria històrica de Mallorca és l’escriptor Miquel López Crespí, però aquest pic la seva aportació ha estat específica perquè ha dedicat més temps a la investigació en l’àmbit de la cultura, i més concretament al període, just abans i just després, de la denominada transició democràtica. El seu darrer llibre, titulat Repressió i cultura durant el franquisme, publicat a Lleonard Muntaner, editor, és una bona mostra d’això que deim. La investigació i divulgació que ha fet l’escriptor està molt vinculada a les aportacions del món de la cultura, i no tant a les institucions, els partits polítics i els sindicats. (Jaume Vicens)


Segurament una de les persones que ha contribuït més a la recuperació de la memòria històrica de Mallorca és l’escriptor Miquel López Crespí, però aquest pic la seva aportació ha estat específica perquè ha dedicat més temps a la investigació en l’àmbit de la cultura, i més concretament al període, just abans i just després, de la denominada transició democràtica. El seu darrer llibre, titulat Repressió i cultura durant el franquisme, publicat a Lleonard Muntaner, editor, és una bona mostra d’això que deim. La investigació i divulgació que ha fet l’escriptor està molt vinculada a les aportacions del món de la cultura, i no tant a les institucions, els partits polítics i els sindicats.

Efectivament, l’estudi, presentat fa poques setmanes, continua aquesta línia d’investigació, però amb noves aportacions. López Crespí comença el llibre amb una anàlisi molt lúcida de les condicions socials, econòmiques i polítiques que abocaren Mallorca al desordre —també hi ha referències d’eivissencs i menorquins— i Espanya a la revolució proletària d’Astúries, any 1934, i a la posterior guerra civil de 1936. Ho lliga a la crisi general dels anys vint i trenta, anys que «... un gran sector del capitalisme internacional (Alemanya, Itàlia, el Japó) es decideix pel feixisme com a fórmula política convenient per augmentar els beneficis de la gran propietat i poder entrar, d’aquesta manera, en una nova fase d’acumulació de capital.» El bloc dominant necessitava garantir, per mor de la progressiva revolta popular, un grau de repressió altíssim.

Assentada aquesta base, l’escriptor pobler fa un repàs al paper que representaren, durant la guerra civil i la immediata postguerra, els germans Villalonga, en Miquel i en Llorenç; l’escriptora llucmajorera Maria Antònia Salvà, el canonge Llorenç Riber i Joan Estelrich. Però López Crespí ben aviat pren cap als anys seixanta i setanta del segle passat. Ve un poc de nou la gran quantitat de persones, vinculades a la cultura, que varen haver de sofrir l’opressió franquista, segons divulga el llibre Repressió i cultura durant el franquisme, una bona part de les quals ignorades o, ben segur, oblidades. És per això que insistim a dir que aquesta feina de recuperació li hem d’agrair.

Ha fet bé a recordar-nos la immensa feinada que va desplegar Francesc de Borja Moll, primer intel·lectual de referència en el món de les lletres balears. Sense la seva aportació infatigable, la feinada que anteriorment també va fer mossèn Alcover segurament no hagués estat tan útil. Repressió i cultura durant el franquisme també és la història dels homes i les dones que durant l’època dels anys seixanta i setanta, varen organitzar, així com pogueren, l’oposició al règim, Borja Moll un dels principals.

Les aules de poesia, de teatre i de novel·la que s’organitzaren durant els anys 1966, 1967 i 1968, i que dirigien Jaume Adrover i Bienvenido Àlvarez. També Gabriel Cortès, Antoni Comes o els crítics literaris Jordi Carbonell o J. L. Marfany. Hem posat esment als homes potser més poc coneguts, perquè en aquestes aules també hi participaren Llompart, Vidal Alcover o Guillem Frontera i coneguts escriptors del Principat. Naturalment que tots aquests afanys destinats a divulgar la cultura, comportaven el risc d’haver de fer front a la censura i a la repressió franquista. El llibre detalla els fets.

Durant els anys 60 i 70 destaquen dos germans, Biel Noguera Vizcaíno, pintor, i el seu germà, Pere Noguera, per ventura més conegut perquè va ser un home dedicat a les arts escèniques i director del teatre Principal. El llibre de López Crespí destina un bon apartat a la pintura de Biel Noguera. Una altra part del llibre la titula L’antifranquisme cultural en els anys seixanta: el cineclub universitari que va néixer l’any 1964 i els principals impulsors del qual varen ser Antoni Figuera i Francesc Llinàs. Escriu López Crespí: «En Vicenç Mates, home cabdal, juntament amb en Jaume Vidal, en la història del cine a Mallorca.» Són els anys que la policia política franquista va assassinar l’estudiant Ruano i el dirigent comunista, Julián Grimau.

Un altre capítol, La revolta de l’art a Mallorca: El grup Tago, Bes, la Mostra d’art pobre, Ensenya 1 i el grup Criada. La lluita cultural antifeixista i anticapitalista que també arribava al camp de la plàstica. Ara és impossible reproduir tots els noms que tenen algun protagonisme al llibre. Escriu, en aquell moment, Damià Ferrà-Pons: «La cultura ha pres consciència de la seva responsabilitat.» En aquest capítol es dedica un bon espai a la història de la revista Triunfo, una publicació de referència per a l’esquerra en aquell moment, i editada a València per primer pic l’any 1962. Altres capítols del llibre estan dedicats a les editorials catalanes dels anys 60 i 70 i a la lluita contra la censura; els afanys per a poder burlar-la. També al teatre mallorquí que es va sobreposar al teatre denominat, despectivament, rekional, expressió representativa de l’autoodi. Els precedents del teatre de qualitat, el de Llorenç Moyà i Llorenç Capellà, en Mingo Revulgo. Les aportacions posteriors d’Alexandre Ballester i el mateix López Crespí, entre altres autors.

El llibre acaba, o gairebé, amb un recordatori dels escriptors Miquel Mas, Joan Perelló i Serra de Gayeta, i amb l’arribada de les despulles de Gabriel Alomar, a l’aeroport de Son Sant Joan, l’any 1977, provinents del cementiri jueu d’El Caire. Crec que aquest apartat final, dedicat a la figura d’Alomar, té un caràcter simbòlic perquè López Crespí, d’aquesta manera, ha volgut fixar l’origen modern de la lluita que va protagonitzar la gent de la cultura a Mallorca. I res pus, sols afegir que hem hagut de resumir molt el comentari del contingut d’aquest llibre que també inclou un magnífic pròleg de Mateu Morro i una molt bona presentació de l’escriptor Llorenç Capellà.

(19-II-2019)


La Fira del Llibre i la narrativa experimental: Parets de foc (Lleonard Muntaner Editor)

Turmeda | 03 Juny, 2022 13:06 | facebook.com

La revista Iris de Menorca i el recull de narracions de Miquel López Crespí Parets de foc (El Tall Editorial)


PARETS DE FOC, Per Eduard Riudavets Florit


Desset són els capítols, desset relats que mereixerien, cadascun d’ells, una ressenya. Des del lirisme dolorós de La mort a la ironia gairebé humorística d’El secretari general, tot passant per l’evocació cinèfila de Plou dolçament o la dissecció del poder a Senyors, Parets de foc ens fa viure un calidoscopi de narracions tan engrescadores com punyents. (Eduard Riudavets Florit)


Estava convençut que no em decebria. Donava per fet que m’agradaria. He llegit, i ressenyat a aquesta secció, algunes de les obres de Miquel López Crespí i per tant conec, ni que sigui un xic, la seva obra literària. Estava segur, llavors, que gaudiria de la lectura de Parets de Foc, l’últim, per ara, dels seus llibres.

Allò que no m’esperava, ni de bon tros, és la sorpresa que m’he emportat. Un altre cop López Crespí va més enllà d’allò que es podia esperar i ens regala un excepcional recull de relats que no permeten restar indiferent, que forcen a obrir els ulls, que ens interpel•len directament i sense concessions. I potser allò que més sobta és saber que aquests relats –narracions, evocacions, vivències, reflexions, records – foren escrits els anys 70 i 80 del passat segle i, malgrat això, no poden ser més d’actualitat.

Si, al seu moment, aquests textos tenien la voluntat, brillantment assolida, de trencar amb els esquemes de la pansida narrativa naturalista que dominava el panorama literari d’aquells anys, i fer-ho des de l’experimentació rupturista, en llegir-los ara ens sentim absolutament identificats amb les idees que ens exposen. Avui, quan la conxorxa, que va fer possible la gran mentida sacralitzada de la transició, s’esqueixa per tots els costats, els relats de Parets de foc, ens posen davant els ulls les misèries del poder, l’ofegor eterna dels explotats, la necessitat d’una veritable –i no només cosmètica- ruptura amb el passat.

No penseu, però, que López Crespí exerceix d’àugur visionari, res d’això. Simplement la fèrria coherència de les seves idees, el rebuig a la claudicació, el manteniment, contra l’embat de tots els vents, de la seva visió rebel, han fet que el temps i els esdeveniments li donin la raó.

Desset són els capítols, desset relats que mereixerien, cadascun d’ells, una ressenya. Des del lirisme dolorós de La mort a la ironia gairebé humorística d’El secretari general, tot passant per l’evocació cinèfila de Plou dolçament o la dissecció del poder a Senyors, Parets de foc ens fa viure un calidoscopi de narracions tan engrescadores com punyents.

Si més no, ara em permetreu una apreciació estrictament personal. Una història obscura, un relat on es barreja el present i al passat, m’ha fascinat. És una d’aquelles històries que arriben, esmolades i sense anestèsia, al més profund de les entranyes. No me n’he pogut estar de fer-vos-ho saber.

Cal cloure ja aquesta ressenya i no hi ha millor manera que amb unes paraules del mateix autor,

“Un vertader poeta, un narrador extraordinari, sorgeix de la fondària de les seves pròpies vivències personals, de l’assimilació d’una intransferible experiència: la realitat que l’envolta. Si vol defugir el seu propi món, la pluja de sentiments que l’alletaren des de la infància, segurament podrà escriure llibres d’èxit conjuntural, però mai una obra que perduri”.

Sense pretendre-ho, López Crespi es defineix a ell mateix en aquest paràgraf. Ell és el vertader poeta, el narrador extraordinari, i no tinc cap mena de dubte que la seva obra perdurarà.

Parets de foc, un llibre que cal llegir. Llegiu-lo, us ho recoman de tot cor.

Eduard Riudavets Florits (Revista Iris de Menorca, 4-9-2020)


Novetats editorials - Fets i personatges (El Tall Editorial) - Vet aquí un petit tast del llibre que acaba de publicar l’escriptor Miquel López Crespí

Turmeda | 02 Juny, 2022 10:53 | facebook.com

Novetats editorials - Fets i personatges (El Tall Editorial) - Vet aquí un petit tast del llibre que acaba de publicar l’escriptor Miquel López Crespí


Francesca Bosch


Foren uns anys, els darrers de la seva vida, intensos. La seva segona joventut. Tornava jove davant el paper imprès. Romania tot el dia a la redacció, arreglant els articles de companys que casi no sabien escriure. Els corresponsals obrers! Imaginava les portades, els titulars. Periodisme marginal, el dels comunistes, a Mallorca. Tirades reduïdes. Dos o tres mil exemplars eren un fet extraordinari. Cercar fotografies adequades. Entrevistes a les jornaleres en vaga. Anar a les mines. Me'n record dels darrers miners mallorquins! La mina de Lloseta! Davallar al fons dels pous. I no per a guanyar uns vots, obtenir un escó! Res més lluny de la seva imaginació!


L'acomiadament al cementiri de Francisca Bosch, la dirigent històrica dels eurocomunistes illencs, ha estat emotiu. Ens hem arreplegat unes dues-centes persones. La majoria, gent de certa edat. Crec que tota la gernació que li retíem el darrer homenatge havíem fet ja els quaranta, en camí cap als cinquanta. Cap jove universitari. Alguns professors que treballen en la història del moviment obrer. Potser avui dia, la moda sigui perseguir gitanos, i negres, enlairar les banderes del feixisme. Per un moment, mentre els companys de més edat ajudàvem els fossers, i, lentament, introduïen el bagul dins la tomba, cobert amb la bandera roja del proletariat universal, he pensat si no seria aquest l'enterro mallorquí de les idees que han commogut el món durant cent cinquanta anys.

A les deu del matí el sol queia inclement damunt els quatre punys tancats que l'acomiadaven. Evidentment, en temps de la transició, no militàrem a la mateixa organització. Ella, aleshores, era una defensora dels postulats de'n Carrillo i nosaltres provàvem de ressuscitar, inútilment, les cendres d'Andreu Nin, assassinat, d'un tret al cap, feia segles, a un polsós camí dels afores de Madrid, i enterrat secretament, en lloc ocult, pels agents de la KGB.

No, no teníem gaire punts de contacte, en temps de la transició. Però hom mai no podrà negar la seva actitud honrada vers els companys i els treballadors. Mai guanyà una pesseta amb la política. Ha mort pobre, com la majoria de gent que no renuncia a llurs idees de justícia i igualtat.

Vers el 1984 va rompre amb l'eurocomunisme i s'apuntà a un estrany experiment que s'anomenà Partit Comunista dels Pobles d'Espanya. Cercava construir un partit que no abandonés les idees essencials de Marx i Lenin. Ella, potser equivocadament, cregué trobar-ho en aquest nou instrument. Sovint em deia que s'havia errat amb l'eurocomunisme. Visqué la nova provatura com un adolescent que asaboriex el seu primer amor. Ho vivia d'una manera fervent. Per a ella Rússia era la seva segona pàtria, el país que foragità la bèstia nazi del món. Amb na Francisca, col.laboràrem una llarga temporada, durant quatre o cinc anys. Era una època en la qual ja havien desaparegut pràcticament la majoria de revistes clandestines que es reclamaven del comunisme. Ella tingué la idea de tornar a treure "Nostra Paraula", la revista història del PCE en temps de la III Internacional.

Foren uns anys, els darrers de la seva vida, intensos. La seva segona joventut. Tornava jove davant el paper imprès. Romania tot el dia a la redacció, arreglant els articles de companys que casi no sabien escriure. Els corresponsals obrers! Imaginava les portades, els titulars. Periodisme marginal, el dels comunistes, a Mallorca. Tirades reduïdes. Dos o tres mil exemplars eren un fet extraordinari. Cercar fotografies adequades. Entrevistes a les jornaleres en vaga. Anar a les mines. Me'n record dels darrers miners mallorquins! La mina de Lloseta! Davallar al fons dels pous. I no per a guanyar uns vots, obtenir un escó! Res més lluny de la seva imaginació!

La seu de "Nostra Paraula" era un món vivent, vibrant. Sense aturar la feina, hi fèiem la xerrada d'actualitat, enmig dels papers, el soroll de la màquina d'imprimir. Dibuixava les portades a mà. Uns dibuixos no gaire valorats, lluny del que paguen els especuladors de l'art per unes retxes sense gaire significats, però útils per decorar l'entrada del banc, els despatxos de la burocràcia oficial.

En els darrers anys tingué posades les esperances de canvi del socialisme en les reformes de Gorbatxev. S'enfadava moltíssim si li insinuaves que la situació, a l'Unió Soviètica, no tenia remei. No suportava tampoc les crítiques a la burocràcia que ella encara volia creure no era tan perversa ni degenerada com li contàvem. S'aferrava a les velles il.lusions del passat i callava quan li anomenaves l'assassinat, en temps de la guerra, d'Andreu Nin, en mans dels "camarades" russos i del PCE. Creia firmement que les reformes de Gorbatxev podrien salvar el comunisme del fang i la brutor on havia estat portat per la nova burgesia soviètica.

Els esdeveniments de l'est foren terribles per a ella, que tota la vida havia cregut que el socialisme, a l'URSS, era irreversible. Solia dir-nos: "Si en Hitler no pogué enfonsar la bandera roja, com voleu que l'enfonsin els mateixos companys de la causa, per molt errats que vagin. Els errors poden corregir-se. Els pobles de l'Unió Soviètica, no voldran tornar mai al capitalisme!". Era la seva fe.

Amb l'ensorrament dels països de l'antic Pacte de Varsovia, també començà el seu ensorrament personal. El càncer que l'ha portada a la tomba s'inicia poc després de veure, una nit, la davallada de la bandera roja de les altes torres del Kremlin. Crec que ni el seu cos ni el seu esperit pogueren aguantar la fi de tantes esperances i de tantes il.lusions. La mort de la Revolució d'Octubre, ha estat també la seva mort. Potser no ha volgut esser-hi present en aquesta nova Europa que ens estan construint els assassins de Petra Kelly i Gerard Bastian, els destacaments de joves nazis que assalten i cremen residències per a immigrants.

Una època grisa s'apropa. Na Francisca no ha volgut esser-hi a l'hora en que tornen a cremar els homes i les dones a la "civilitzada" Europa. A Dresde,. Hamburg, Madrid o París, s'hi veuen fogueres amb llibres i persones. Al.lotells sense escrúpols, armats per misteriosos grups amb prou diners, ataquen per les nits, les cases en runes on es refugien els immigrats àrabs o sud-americans.

Pel carrer, tornant de l'enterro, anava pensant en el darrer comiat a una dona ferma, com ja n'hi ha poques. Tota una vida dedicada a defensar unes idees, sense esperar res a canvi, sense obtenir cap profit personal. Donar-ho tot pels altres. Com els antics cristians. L'Evangeli portat a la pràctica lluny dels ensucrats sermons de les trones, que només serveixen per alleugerir la consciència d'una classe mitja egoista, només preocupada pels diners i els aparells que es poden comprar als Hípers.

Tornant del cementiri, parlo amb en Miquel, l'únic esquerrà de la meva barriada. Pertany a Coalició Unida, i treballà també, fa temps, amb na Francisca. Ara, després de l'ensorrada del "socialisme real" reconeix que no poden fer el mateix de fa uns anys. La bandera roja, la falç i el martell no serveixen avui dia per guanyar eleccions. El rebuig, al carrer, de les idees que defensà na Francisca, és evident. Els mateixos companys han canviat el nom de l'organització. La lluita consisteix actualment en fer amollades d'estels per la Pau, pintar coloms a les parets en obres, procurant no molestar als veïnats amb consignes massa cridaneres. Una tasca lloable, al de'n Miquel. Ho reconec, malgrat que personalment hom anyori el temps en el qual no era un perill per obtenir un escó, enlairar la bandera de la germanor universal entre els oprimits. Ell m'ho explica, emocionant encara, pel darrer comiat a la que fou la seva dirigent durant molts d'anys.

"No podem fer gaire cosa a part de les pintades i d'amollar estels per la pau al Parc de la Mar. Ja veus on han portat el socialisme els buròcrates de l'Est. Els veïns del barri, amb tot el que han vist per la televisió aquests darrers anys, no en volen saber res de les idees que defensava na Francisca. Amb la rentada de cervells generals, tothom lliga socialisme i igualtat, amb misèria i esclavatge, amb el reialme de la fam. El món s'ha capgirat. I si volem fer quelcom electoralment, no podem fer com en el passat, quan ens apuntàvem a les mogudes més radicals. De Madrid ens han dit que ens desmarquem dels àcrates i altres grups que criden a la deserció, a la insubmissió en front els militars. Nosaltres, ja ho saps, estem a favor de la pau, però no podem ser oportunistes, fer el joc als elements disgregadors de la pàtria. Coalició Unida vol esser una alternativa de govern. Tu saps molt bé que hem acceptat la Constitució, fa anys que diem que l'exèrcit és democràtic, que el Govern ha estat elegit pel poble. Com podem ara fer crides contra l'Executiu, agitar el fantasma de la deserció, dir als joves que abandonin els vaixells, que no vagin a la guerra?

Na Francisca tenia una concepció massa ideològica de la lluita. Oblidava la necessitat de cert pragmatisme, un tocar de peus a terra, per sintonitzar amb els nous corrents de pensament: l'ecologisme, el pacifisme, el feminisme ben entesos. Ella era despresa, mai es preocupà pels diners. Podia treballar pel partit tot el dia menjant dos entrepans, un cafè amb llet. L'esperit de la revolta la posseïa. Però nosaltres, hem de pensar en totes les nostres responsabilitats. Els diners que ens dóna el Govern pels diputats, les subvencions als sindicats, el recolzament econòmic per part de l'Ajuntament a la feina de barriades... Molta de la gent que ens recolza no entendria una actitud massa radical de part nostra contra el PSOE. Na Francisca era una cosa, però saps perfectament el paper jugat pel partit d'ençà la transició i molt abans. El respecte de l'actual democràcia i la monarquia han estat sempre normes de conducta essencials. Com podríem ara passar a un atac frontal de les institucions? No seria oportunisme, aprofitar la greu conjuntura econòmica, per convocar més vagues generals? A vegades s'ha de col.laborar amb el poder. No podem estar sempre fent d'oposició radical. Mira, ara mateix, a causa de les guerres que sacsegen Europa, hem convocat moltes activitats en favor de la Pau. La pau és un tema unitari. Tothom s'hi pot apuntar, sigui de la ideologia que sigui. Aquí no importen els colors, l'estratègia final de cada partit. Aquí tens un caramull de coloms per la pau, en diferents estils, portant ramells d'olivera al bec. Es poden pintar a les parets de la barriada. L'Ajuntament ens ha donat permís si no pintem cap consigna subversiva, si no ataquem al Govern. Crec que és el millor que podem fer. Omplir la ciutat de coloms per la pau, no dificultar la tasca de l'esquerra. Si, portats per la dèria de la revolta, agitessim la consigna de la vaga general contra l'atur i les mesures anti-populars de l'executiu, podríem ajudar a podrir encara més la situació. Tot podria esclatar. Només guanyaria la dreta. Una nova vaga general podria tenir conseqüències nefastes. Pensa que, si aquí la gent és conservadora, amb mentalitat d'abans del Vaticà II, a Catalunya, Madrid, el País Basc, el poble treballador, el moviment pacifista, només esperen una excusa per sortir al carrer, per aturar la feina, per posar en perill la nostra economia, la incorporació al Mercat Comú. En una situació de descontrol podria haver-hi provocacions. Imagina't si milers de manifestants entrassin dins les bases militars, si hi hagués una bomba contra l'ambaixada dels Estats Units! Nosaltres estem a favor de la pau, però amb certes condicions, sense caure mai en actituds testimonials, provocatives. Tenim una llarga experiència al respecte. La transició, l'extermini dels cinc antifeixistes l'any setanta-cinc. Hem de controlar els fets i els esdeveniments. Impedir desbordaments populars que se sap com comencen i mai com poden acabar. Malgrat na Francisca no em perdonaria el que ara et diré, crec que tots els nostres errors s'iniciaren el disset, a Rússia. El poble només volia una República democràtica i els bolxevics imposaren llur dictadura. Quin gran error històric! Ara que ella ha mort ho podem dir. Per sort amb gent com Anguita, en Ribó i l'Ochetto ho podem arreglar. Malgrat que a vegades penso si hi serem a temps. Desgraciada herència, la del bolxevisme! Imagina si anéssim cap a la vaga general! Tornarien a sortir grupets trotskistes, reverdiria el maoisme, portarien banderes de la República, senyeres amb l'estel de la Independència. Qui sap si còctels molotov contra la policia, els consolats dels aliats! Seria la desestabilització de la democràcia, fer el joc a la dreta, als Tejeros que encara hi ha amagats".

L'escoltava i no l'escoltava. En el fons feia anys que coneixia prou bé el possibilisme de gent com en Miquel, a mil anys llum de l'esperit revoltat de na Francisca. Quantes persones, de diferents mentalitat, podem conviure dintre del mateix partit! Amb na Francisca, indubtablement, mor la part més íntegra, la més decidida, la menys pragmàtica -en el mal sentit de la paraula- de l'organització. Resten joves que no conegueren la postguerra, quadres preocupats per obtenir un petit espai dins la societat actual i disposats a deixar en el camí, bandera, història, himnes, símbols de la resistència. "Sentimentalisme que no sreveix de res", solen xerricar, satisfets, els oportunistes.

M'acomiado de'n Miquel, una mica decebut. Penso: amb aquesta actitud no serà possible barrar el pas al nazisme i el racisme creixents. Ens lliuraran, fermats de mans i peus, com la socialdemocràcia alemanya lliurà els treballadors a Hitler i la Gestapo?

Enmig del carrer, passada l'emoció de l'enterro, sentit en el cap encara els darrers compassos de La Internacional, ensopego amb el renouer eixordador del carrer. Record que la dona m'ha comanat passar per la botiga, comprar queviures, pa i llet, fruita. La nevera està buida! Però el pànic em posseeix davant del portal del forn. Ahir, la propietària, blasmava contra els moros i negres, dient que caldria muntar camps de concentració i tornar-los al seu país. És de bogeria! L'acomiadament de la darrera resistent m'ha trastocat el cap. No podré entrar a cap botiga? Passant davant els portals, veus els mateixos cercles de gent agitada, gesticulant, alçant la veu, amb el rostre vermell d'excitació, dient que caldria internar els malalts de la sida a uns hospitals especials, fora de les ciutats i que en tinguessin cura llurs familiars. Empleats, mestresses de casa especialitzades en el poder destructiu dels avions i míssils de l'OTAN, parlen, amb elevat coneixement de causa, de quines armes serien les millors per impedir el pas de l'estret de Gibraltar, per exterminar els pobles àrabs, la xurma inculta que cada dia ens envaeix, demanat almoina a les nostres fronteres, treballant per un tros de pa, el que els hi vulguem donar.

La guerra del Golf, també fou un descobriment. M'imaginava que quinze anys de democràcia havien servit per humanitzar els meus veïnats. Creia que, almenys, les senyores, el carnisser o l'empleat del banc, tindrien greus preocupacions en veure passar diàriament els bombarders per damunt casa seva. Hom pensava que es preocuparien per la seva seguretat o la dels seus fills. Però no. Vaig constatar que els que els agitava i commovia era no hi havia prou avions per massacrar encara més els pobles del Tercer Món. "Aquests moros, que s'han pensat! Voler robar-nos el petroli!", eren els comentaris generals.

Torno apressat a casa. Ningú no sap qui fou Francisca Bosch, la darrera resistent de les Illes. A qui pot importar la mort d'una dona combativa, que tot ho va donar pels altres? Una vida sencera, plena de lluites i sacrificis, que ha passat enmig de la indiferència generalitzada de la ciutat. Cap jove del carrer no sap el que ha significat per a la nostra generació el seu l'exemple. Un petit comentari al diari, a la darrera plana, una esquela pagada pel partit, dos-cents amics a l 'enterro, i el seu nom, esvaïnt-se de la nostra consciència col.lectiva.

Un dia hauré de canviar de barri. Fugir -malgrat que no sé si això podrà ser una solució. Estic enfollint, no acabo d'entendre el món, i això em preocupa. D'on surt la indiferència generalitzada que ens aclapara? Caldrà fugir d'aquests indrets, lluny de les senyores indiferents davant els cadàvers que ens mostra diàriament la televisió, els pobres que demanen almoina davant l'església. Caldrà escapar d'aquests carrers curulls d'ex-combatents del Movimiento Nacional, d'ex-militants de la Sección Femenina, Falange, antics antifeixistes reconvertits en servidors de l'ordre per miracle d'un bon sou del Govern. Caldrà deixar de banda uns veïns que justifiquen qualsevol carnisseria -la guerra del Golf- tan sols per a poder anar tranquil.lament al xalet, els caps de setmana, sense problemes en el subministrament de benzina. Caldrà plegar, fugir de bon de veres, trobar un indret en algun poble ocult en les muntanyes, o per les pinedes, allunyat d'aquesta indiferència general que ens barra el pas i ofega. Algun llogaret de pescadors, prop d'una cala sense urbanitzacions; treball difícil, quasi impossible. Serà qüestió de trobar un indret on, travessant senzillament el carrer, els infants puguin aprendre a llegir i escriure, estudiar la nostra vertadera història, saber qui era na Francisca, els homes i dones que l'ajuidaren en la lluita. Descobrir, potser, un altre tipus d'existència, una humanitat nova, diferent. Un llogaret pacífic, no contaminat per aquesta febre mortal pel consum que ha convertit els homes i les dones en enemics un de l'altre, soldats d'una batalla permanent de tots contra tots per adquirir més objectes, xatarra a terminis.

Una altra boja il.lusió? No ho sé. Ho penso ara que hem quedat sols, sense na Francisca, que jeu allà, sola, sense cap companyia. Qui sap si per les nits, sortirà de la tomba hi anirà a parlar amb en Gabriel Alomar, que també dorm al seu costat, o amb en Gaspar, l'amic de l'ànima, company de tantes hores d'il.lusions i combats. Potser que, quan menys ho ens ho esperem, vagi fins a la gran fossa comú, el gran forat on reposen les cendres dels nostres milers d'afusellats del temps de la guerra, i, farta de les nostres renuncies i claudicacions, organitzant els morts, els armi amb la roja flama encesa, reverdint antigues cançons d'esperança, i surtin de nou al carrer, fent tremolar les façanes de les cases dormides amb llurs càntics esperitats. Potser, un dia qualsevol, trobem el fantasmal exèrcit de Na Francisca, enmig del tràfec de les avingudes, demanant-nos que fem, que estem fent per ajudar a canviar la vida.


Recuperar la nostra memòria històrica: Fets i personatges (El Tall Editorial), de l’escriptor Miquel López Crespí

Turmeda | 01 Juny, 2022 11:59 | facebook.com

Recuperar la nostra memòria històrica: Fets i personatges (El Tall Editorial), de l’escriptor Miquel López Crespí


El silenci oficial en referència a la mort d´alguns dels nostres activistes culturals i polítics més destacats, d´artistes i escriptors, m’ha portar a investigar diversos personatges històrics de Mallorca i la resta de Països Catalans que trob important siguin presents en la realitat política i cultural de la nostra terra. Malgrat la tasca de recuperación de la nostra memòria històrica (sense oblidar la tasca encomiable d’algunes institucions i la feinada feta per les editorials illenques) crec s’ha d’avançar encara molt més per aprofundir en aquesta qüestió cabdal.


.

Pens ara mateix (però la relació de noms podria ser interminable!) en determitats i significatius silencis sobre persones que han estat imprescindibles per a crear el bastiment essencial de la societat civil i cultural de les Illes. Seria el cas de tants coneguts i companys de lluita morts recentment: Domingo Morales, Isabel Rosselló, Toni Roig, Antònia Serrano, Jaume Adrover, Jaume Moncades, Gerad Matas, Miquel Morell, Llorenç Buades, Paco García, Miquel Vanrell, Josep Planas Montanyà, Sebastià Serra, Francesc Calvet, Maties Tugores, Aina Montaner, Joan Pericàs… La llista es pot anar ampliant; són els primers noms que m´han vingut en ment. I encara d’altres que moriren fa temps: Rosa Bueno, Joan Soler Antich…

A Fets i personatges, el llibre que ha publicat El Tall Editorial he provat d’avançar algunes idees que, a tall de records personals, poden ajudar en l’avenç vers un coneixement més profund de persones qeue han tengut una gran importància en el passat i present del nostre poble. Aquests darrers temps m’he centrat especialmente en la investigació sobre la vida i activitat política i cultural dels amics abans esmentats. Finalment i d’acord amb l’editotial m’he centrat en personatges d’un indubtable valor historic com poden ser: Francesca Bosch, Lluís M. Xirinacs, Antonio Gramsci, Gabriel Alomar, els marxistas catalans de la transició, l’empenta cultural de Miquel Costa i Lloberta, la presència importantísima de don Francesc de B. Moll i Josep M. Llompàrt, la feina literària i d’investigació de l’ escriptor Llorenç Capellà, els escriptors de la generación literària dels 70 i la repercusió del Maig del 60 a les nostres lletres i organitzacions clandestines d’aquella època. Potser molta gent ignori la influència que tengueren Andreu Nin, el record del POUM i Karl Marx en els grups antifeixistes dels 60 i 70 del passat segle. Tampoc volia oblidar el paper dels mallorquins progressistes a Menorca (parl del cas de Miquel Vanrell, ànima del renaixement cultural menorquí).

Només com a exemple d’aquest intent de recuperació de fets i personatges podríem publicar algunes línies del capítol sobre Gabriel Alomar, un dels nostres intel•lectuals més brillants i la memòria del qual costa tant reivindicar. “Editorial Turmeda (dirigida per un consell assessor del qual formaven part Josep Albertí, Miquel Barceló, Guillem Frontera, Aina Montaner, Antoni Serra i Josep-Carles Tous) ja havia publicat algunes obres que podríem considerar ‘ruptures’ dins la difícil conjuntura del moment. En aquells moments (anys 72-73) ja havia publicat Realitats foravileres, de Joan Antoni Adrover (amb un pròleg d’en Gregori Mir); Entrada de fosca, d’Antoni Serra (narracions); Poesia 72, de J. Albertí, D. Huguet i B. Nadal (poesia); Si jo fos fuster i tu et diguessis Maria, de Blai Bonet (novel.la); Mallorca musulmana (estudis d’arqueologia), de Guillem Rosselló-Bordoy; Llibres editats a Mallorca (1939-1972), de Ramon Bassa, Jaume Bover i Pere Carlos. Un poc més endavant publicarien els meus reculls de contes A preu fet i La guerra just acaba de començar. La pena de mort de Gabriel Alomar era el volum número 8 de la col.lecció d’assaig. La publicació de La pena de mort (la defensa més aferrissada de Ferrer i Guàrdia, el director de l’Escola Moderna de Barcelona sotmès a un infamant ‘judici’ que el portà al mur d’afusellament) tengué la seva repercussió en aquells anys de tenebror franquista (i de festa i sarau per als que venien Mallorca al capital estranger, essent els agents a les Illes de la colonització espanyola i mundial: els nous rics). Llorenç Capellà escrigué encesos articles a Última Hora i en parlà igualment Jaume Vidal Alcover a Diario de Barcelona (14-II-73). Abans, el 7-II-73, per a commemorar el centenari del seu naixement, tres intel.lectuals mallorquins, en Josep M. Llompart, n’Antoni Serra i el fill del gran exiliat, Víctor Alomar, li retien un sentit homenatge al qual, com solia -i encara vint-i-tants d’anys després sol passar- només hi asistiren militants i simpatitzants dels partits d’esquerra (clandestins encara), així com membres de l’OCB”.

Un petit bocí del capítol dedicat a Miquel Costa Llobera, explica: “Feia un any, concretament el dia tretze de juny de 1865, que havia mort la mare del futur escriptor i sacerdot: Joana-Aina Maria Llobera i Cànaves, filla d'una família de rics propietaris rurals. No hi ha dubte que fou la mare, una dona mallorquina de ferma formació religiosa, qui orientà de ben jove Miquel Vosta i Llobera vers els camins de la religió. L'any 1866 l'autor de Lo Pi de Formentor comença a estudiar el batxillerat a l'Institut Balear de Ciutat. ‘L'oncle matern, Miquel Llobera, un metge de Pollença molt afeccionat als clàssics grecs i romans, orientà el jove estudiant en la literatura, especialment en els clàssics llatins. En aquest sentit és prou coneguda l'anècdota que relata mossèn Torres Gost a l'assaig biogràfic del poeta i que reprodueix fidelment Maria Antònia Perelló en la introducció a l'antologia de Miquel Costa i Llobera Un vol d'inefable poesia (Ciutat de Mallorca, Fundació sa Nostra, 2003). La famosa anècdota diu: ‘Un dia que anaven amb la família a Formentor, quan tomba el camí cap al Colomer i s'enfila pel Mal-Pas, s'adonaren que el nin no els seguia. Havia quedat endarrera, apartat una bona distància, dret, damunt l'abisme de la mar blava, llegint una Oda d'Horaci, que el seu oncle li havia donat. 'Bona promesa per l'avenir, -pensà el bon metge- trobar gust en llegir Horaci a l'edat de fer caramelles o d'encalçar les cabres de la costa’. ‘La set de saber alimentada per l'oncle Miquel Llobera trobà, amb els mestres i amics de l'Institut una font única de coneixements. Un dels professors que més l'influí als seus dotze anys, va ser Josep Lluís Pons i Gallarza que, deu anys d'abans del naixement del futur poeta, juntament amb Miquel Victorià Amer, Pere d'Alcàntara Penya, Victorià Peña i Llorenç Ponç, redactaven a mà una revista que tenia per títol El Plantel. Més endavant seria un dels pilars de la Renaixença, malgrat que la dèria castellana sempre el dominàs, imaginant poder triomfar a Madrid, i que tan sols deixàs escrit en la nostra llengua aquell volum titulat Poesies. Encarregat de la càtedra de geografia i història, tengué com a alumnes, a part de Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover, Bartomeu Ferrà, Mateu Obrador i Miquel dels Sants Oliver”.

‘Mestre d'escola, oficial de l'exèrcit de la República, fins al darrer dia de la seva vida representa una síntesi perfecta d'activista cultural al servei del poble, sempre compromès amb la seva terra i la seva cultura. En l'època en què determinats escriptors de les Illes manifestaven ‘la seva adhesió absoluta al Movimiento’ (Bartomeu Mulet, ‘Repressió franquista contra el magisteri a Mallorca’, Lluc, núm. 784, pàg. 27), trobam Pere Capellà completament lliurat a la tasca de mantenir ben alta la bandera de l'honestedat, la defensa d'unes creences i uns principis de justícia i llibertat. Com es diu en l'article esmentat (pàg.30): ‘Era d'Esquerra Republicana [Pere Capellà], feia de sabater i anava a l'Escola Normal en bicicleta. Del 35 al 36 va fer de mestre a Montcada i a Sants, i per recomanació de Companys, després d'haver-se pogut escapar de Mallorca el juliol del 36 dels matons d'Algaida, va ocupar plaça de mestre a Sant Andreu i posteriorment va exercir també de mestre a Guadalajara, però s'apuntà a l'Escola Popular per esser militar en el bàndol republicà. El 1940 fou condemnat a 20 anys de presidi, recuperà la llibertat i es va instal.lar a Montuïri.

‘Va morir molt jove. De fet el pecat que havia comès Pere Capellà era la seva significació revolucionària i la seva militància en Esquerra Republicana. D'aquesta manera li feren pagar la lluita per l'alliberament individual i col.lectiu en què es va significar expressament en el període a què ens referim".

I en el capítol dedicat a Llorenç Capellà hem escrit (vet aquí un petit tast): “Llorenç Capellà és fill de Pere Capellà, exemple cabdal d'intel•lectual amb un ferm compromís amb el poble i la cultura catalana. ‘Fa un temps vaig enviar al Govern de les Illes una proposta per crear una petita Biblioteca Popular, una col•lecció de llibres que, amb una acurada biografia, servís per a mantenir viva la memòria i l’exemple de tants i tants sindicalistes, intel•lectuals, autors, artistes, activistes culturals que, com els esmentats, han estat la columna fonamental del nostre redreçament nacional i social. I que, en el cas concret de Llorenç Buades, recollís la seva obra (articles, història de Mallorca…) que es pot trobar en el Web que ell coordinava, Ixent”.

He escrit les pàgines de Fets i personatges amb amor i sentiment. Pensava –I pens!- que no ens basta el ritual homenatge al tanatori (ni que sigui enmig de la Plaça Major de Ciutat!). No ens és suficient una medalleta de reconeixement quan aquella persona ja no pot veure reconegut públicament el seu esforç. Què hauria estat dels polítics professionals sense el suport d’aquesta munió d´intel•lectuals i activistes? Qui ha creat el teixit social de la nostra societat? Qui ha fet la feina per enlairar qui està situat a les cadiretes institucionals? No ens bastaven excuses de mal pagador. Manco paraules i més accions en defensa dels nostres! Volíem –i volem!- una permanència perenne. Volem que el seu exemple no desaparegui amb el pas inexorable del temps! La paraula ritual d’homenatge s’esvaneix. El llibre perdura i potser serà estudiat durant generacions i generacions! Just en aquest moment, gràcies al nou Pacte de Progrés, els partits que aquests lluitadors situaren en el poder polític (em referesc a MÉS, Podem i PSOE) tenen a la seva disposició els recursos adients per a portar endavant aquesta proposta de reconeixement dels mèrits socials i culturals de les persones abans esmentades.

La publicación d’aquesta obra podria ser el primer avenç vers la creació d’una col•lecció de llibres que podria titular-se (provisionalmente) Els Imprescindibles. No és la primera vegada que faig una provatura semblant. Però sovint determinades institucions no escolten. Mesos després de la mort del company Llorenç Buades el silenci més brutal era la resposta de l’esquerra oficial a la suggerència de salvar l´obra d’un dels intel•lectuals marxistes que més han fet pel redreçament nacional i social dels Països Catalans.

Vet aquí la nota escrita quan morí l’historiador marxista i independentista Llorenç Buades: “Caldria fer justícia en record dels grans activistes culturals i polítics que, com Llorenç Buades i Jaume Adrover (entre tants d´altres!), han portat a coll la lluita en defensa del català i de les idees republicanes i antifeixistes. ‘Cal pensar en l’edició d’un llibre amb els articles més importants de Llorenç Buades! Un volum que pogués preservar tot el que va fer en defensa de la nostra memòria històrica. També caldria portar endavant la realització d’un documental damunt el constant combat en defensa dels nostres drets nacionals i socials. No seria gens difícil ara que, amb el nou Pacte Progressista de les Illes, es poden emprar els nombrosos mitjans que té a l’abast el Govern per fer realitat una aportació útil i valuosa a la recuperació de la memòria històrica dels Països Catalans. El material amb el qual podria fer feina un equip de la Conselleria de Cultura es pot trobar en el web Ixent. Per tant, editar un llibre i fer un documental no causaria cap greu problema econòmic als nostres gestors. Es tracta de tenir voluntat i voler transmetre a les noves generacions l’exemple de lluitadors plens de dignitat, teòrics del pensament independentista, grans historiadors com era Llorenç Buades”.

Hauríem de recordar que els homenatges s’esvaneixen, però els llibres resten! Ara que tenim l’esquerra al Govern és el moment oportú de portar endavant aquesta tasca. Un llibre no costa tant! Un documental de trenta o quaranta minuts, tampoc! En cas contrari, tan sols restarà el record i la interpretació dels vencedors, dels que signaren amb els franquistes la repartició de sous i cadiretes per a poder viure sempre d’esquena dreta. Sense aquesta feina summament senzilla, la memòria dels grans pensadors i activistes illencs d’esquerra quedarà esborrada, oblidada sota tones de ciment armat.


Illes - La generació literària dels 70 més activa que mai

Turmeda | 31 Maig, 2022 20:54 | facebook.com

Illes – La generació literària dels 70 més activa que mai Bones notícies! Els amics de l’Editorial El Tall m’han portat a casa meva els exemplars del llibre Fets i personatges que em pertoquen. El Tall Editorial m’informa que aquesta obra ja és a la Fira del Llibre. Si a la vostra llibreria habitual no la tenen que la demanin a Palma Distribucions. Anirem informant! El silenci oficial en referència a la mort d´alguns dels nostres activistes culturals i polítics més destacats, d´artistes i escriptors, m’ha portar a investigar diversos personatges històrics de Mallorca i la resta de Països Catalans que trob important siguin presents en la realitat política i cultural de la nostra terra. Malgrat la tasca de recuperación de la nostra memòria històrica (sense oblidar la tasca encomiable d’algunes institucions i la feinada feta per les editorials illenques) crec s’ha d’avançar encara molt més per aprofundir en aquesta qüestió cabdal. . Pens ara mateix en determitats i significatius silencis sobre persones que han estat imprescindibles per a crear el bastiment essencial de la societat civil i cultural de les Illes. A Fets i personatges he provat d’avançar algunes idees que, a tall de records personals, poden ajudar en l’avenç vers un coneixement més profund de persones que han tengut una gran importància en el passat i present del nostre poble. Aquests darrers temps m’he centrat especialmente en la investigació sobre la vida i activitat política i cultural de molts personatges que ens han conformat. Finalment i d’acord amb l’editorial m’he centrat en personatges com poden ser: Francesca Bosch, Lluís M. Xirinacs, Antonio Gramsci, Gabriel Alomar, els marxistas catalans de la transició, l’empenta cultural de Miquel Costa i Lloberta, la presència importantísima de don Francesc de B. Moll i Josep M. Llompàrt, la feina literària i d’investigació de l’ escriptor Llorenç Capellà, els escriptors de la generación literària dels 70 i la repercusió del Maig del 68 a les nostres lletres i organitzacions clandestines d’aquella època. Potser molta gent ignori la influència que tengueren Andreu Nin, el record del POUM i Karl Marx en els grups antifeixistes dels 60 i 70 del passat segle. Tampoc volia oblidar el paper dels mallorquins progressistes a Menorca (parl del cas de Miquel Vanrell, ànima del renaixement cultural menorquí).

Sa Pobla (Albopàs) – Records dels anys 10 i 20 – La guerra de Cuba - (un petit tast de la novel·la El vicari d´Albopàs, Ajuntament de sa Pobla)

Turmeda | 31 Maig, 2022 13:23 | facebook.com

Sa Pobla (Albopàs) – Records dels anys 10 i 20 – La guerra de Cuba - (un petit tast de la novel·la El vicari d´Albopàs, Ajuntament de sa Pobla)


--Weyler no sabia com sortir-ne. El suport de la població als combatents era total. Com fer-ho per acabar amb aquesta ajuda permanent? No va tenir altra idea que concentrar els pagesos en tancats enfilferrats envoltats de seccions especials d’infanteria. Creia, equivocadament, que d’aquesta forma seria més fàcil sortir a caçar els mambises. Però amb la idea de tancar els cubans dins aquestes grans presons l’únic que va aconseguir fou enfortir la voluntat de lluita dels que ens feien la guerra. Ningú no sabrà mai els milers de persones que moriren a causa de les disposicions del general Weyler! Qui en va portar el compte? Per a l’alt comandament espanyol els cubans no eren persones. Si morien de fam... a la fossa comuna! Res no importava als generals i oficials que ens comandaven en aquella tràgica aventura.


Volia anar a veure Jaume Cladera. Record que era un dia de primavera, lluminós, amb un blau immaculat i esclatant que convidava a sortir del despatx. Vaig dir a na Catalina que em preparàs la sotana d’anar per sa marjal. No volia embrutar-me els baixos amb la pols del camí o amb algun dels bassiots imprevists que resten per les dreceres dels horts quan el pagès acaba de regar el seu bocí de terra.

Era una sotana amb mig pam manco de llargària que les que utilitz per estar per casa o trescar pel poble. Na Catalina la va retallar i tornar a cosir com pertoca. Una mica vella pels anys, però útil per a caminar per camp i muntanya.

Sé que en Jaume em va veure de ben lluny. Una sotana negra enmig de la planura, sota el sol primaveral, no es pot amagar.

M’esperava assegut al pedrís de davant la caseta. Havia començat a carregar la pipa de canya i fang i em guaitava seriós, fumant amb tota tranquil·litat sota l’emparrat.

--Bon dia tengui, don Joan! --va ser el primer que em digué--.

Li vaig estrènyer la mà que m’oferia cordialment.

Romanguérem uns minuts en silenci gaudint del paisatge.

Érem asseguts al banc de pedra. La calma que ens envoltava afavoria la reflexió, el gaudir de la companyia de la natura.

Jo també callava encisat per la meravella que veia, lluny de la foscor de les capelles de l’església. Sota l’emparrat, una suau brisa primaveral feia l’estada paradisíaca: la flaire dels camps regats a primera hora dulcificava l’ambient. La bonior propiciava el moment exacte d’una oració per donar gràcies a Déu per tanta bellesa oferta als ulls dels homes. Em sentia en pau, lluny de les meves nits d’insomni pensant en el destí dels homes, navegant pels vells pergamins que parlaven de temps difícils per als albopassins, de llunyanes guerres i execucions.

Ara entenia a la perfecció l’amor per la bellesa del paisatge que ompl els poemes de Miquel Costa i Llobera! Com sent el meu amic coral cada un dels racons de la nostra terra!

Les preguntes s’acumulaven una rere l’altra Però a Mallorca no tot ha estat calma i placidesa. A Miquel Costa i Llobera li basta veure un pi del seu Formentor, la calma de Cala Murta, per fer-ne un poema immortal sense demanar-se res més. No li agrada aprofundir en els aspectes tèrbols i sagnants de la nostra història. Però jo em deman sovint com devia ser el paisatge en temps de les Germanies, quan la pagesia es revoltà contra els seus senyors naturals. Es distingiria des d’aquí el fumeral de l’església de Pollença cremant amb els seus habitants dins? Se sentirien els trons de canons, el soroll dels arcabussos en la vana provatura agermanada de conquerir Alcúdia? Just a dues passes d’aquí, prop de Crestatx els seguidors de Joanot Colom foren derrotats per les tropes de l’emperador i més enllà, guaitant cap a Muro, prop del torrent, a la planura de Son Fornari, es lliurà la batalla que rompré per sempre la columna vertebral de les forces revoltades contra la llei i l’orde.

--Vol saber el que em va passar a Cuba? És per això que ha vengut a veure’m? --em digué de sobte, tranquil--.

No calia mentir. Era cert. M’interessava saber noves de la seva vida, els motius perquè havia decidit romandre a la caseta, lluny del brogit del poble. Altres soldats que havien anat amb ell no feren el mateix quan tornaren. A poc a poc s’integraren novament a la vida d’Albopàs, i si patiren pel que havien vist allà procuraven no fer-ho coneixedor. N’hi havia que fins i tot feien acudits sobre els combats lliurats amb els mambises, explicaven com era de difícil conquerir una cubana, fos blanca, negra o mulata. La majoria no volia saber-ne res dels espanyols i els miraven amb altiu posat de menyspreu.

--Sí –li vaig contestar--. No vas errat. He vengut especialment fins a l’hort per saber-ne la teva versió. He llegit sovint cròniques de la guerra, però parlar-ne seriosament amb algú que va ser testimoni dels fets que narren les revistes i els llibres, m’interessa molt. No t’ho puc negar.

Jaume Cladera va tornar a carregar la pipa i, mirant a la immensitat del paisatge, talment parlàs amb les ombres d’un món invisible, va començar a parlar.

--Sovint no sé com vaig poder tornar. Ningú pot imaginar-se l’infern si no ha estat a Cuba. Els frondosos boscos tropicals, els aiguamolls traïdors, les trampes amb punxes que ens paraven els separatistes, tot plegat unit a la calor sufocant, la humitat, els mosquits, les llargues marxes forçades i la fam em feien veure que havíem caigut en una trampa mortal. Sortir de les casernes de les ciutats, avançar per aquells camins enfangats esperant un atac d’un moment a l’altre, era viure dins un somni dantesc.

Aturà de parlar alhora que acaronava el seu ca, en Moreno, única companyia del nostre conegut. Diuen, els que l’anaven a visitar, que les converses més llargues les feia amb en Moreno. Sovint el trobaven enraonant amb l’animal, explicant-li coses de la seva vida o de la feina a l’hort. Inseparables, el ca el seguia arreu on anàs, dòcil, obeint cada una de les seves indicacions.

--Moreno, descansa aquí, al costat, a l’ombra –li digué alhora que continuà amb la història sense deixar de mirar les muntanyes en direcció a Pollença amb accentuat posat de nostàlgia i tristor als ulls--.

--Weyler no sabia com sortir-ne. El suport de la població als combatents era total. Com fer-ho per acabar amb aquesta ajuda permanent? No va tenir altra idea que concentrar els pagesos en tancats enfilferrats envoltats de seccions especials d’infanteria. Creia, equivocadament, que d’aquesta forma seria més fàcil sortir a caçar els mambises. Però amb la idea de tancar els cubans dins aquestes grans presons l’únic que va aconseguir fou enfortir la voluntat de lluita dels que ens feien la guerra. Ningú no sabrà mai els milers de persones que moriren a causa de les disposicions del general Weyler! Qui en va portar el compte? Per a l’alt comandament espanyol els cubans no eren persones. Si morien de fam... a la fossa comuna! Res no importava als generals i oficials que ens comandaven en aquella tràgica aventura.

En Jaume fuma tranquil·lament, assaboreix les glopades del perniciós fum com aquell que gaudeix d’un plaer immens. La tossina l’interromp sovint. Sembla que abusa massa del tabac. Però Albopàs n’és un gran productor i l’exporta arreu d’Espanya. En Jaume en fa algunes anyades i sempre, després d’haver assecat les fulles al sol, en deixa un bon saquet pel propi consum i pels amics i coneguts que acudeixen a la caseta.

--Sí, és el tabac. No sé si un dia hi deixaré la pell. Ja sé que és un mal vici. Però no puc deixar de fumar. És superior a les meves forces! Ho he provat moltes vegades. Mai no ho he pogut aconseguir.

--Les instruccions que tenien els nostres oficials --continuà-- eren romandre al camp i anar en persecució dels sublevats. Però, què sabien aquells jovenets sortits de les acadèmies, el que era una lluita de guerrilles en territori desconegut? Alguns, com els soldats, morien de febres els primers dies; d’altres, els més covards, en constatar que allò no era una desfilada militar amb al·lotes que et tiren flors quan passen davant les tribunes, escrivien de seguida a qui coneguessin a recer del poder per a ser destinats a l’Havana o tornar a Espanya.

Ens enviaren a Aguitas, una remota posició perduda enmig de la selva, de difícil accés, ja que la major part de l’any estava envoltada pels mambises. Tan sols hi restaven setanta homes. Els altres havien mort a conseqüència de les febres, la fam i els atacs dels sublevats. Només hi restava un sergent manant aquelles desferres. Els oficials havien mort en el darrer combat. Altres havien desertat. Encara no sé com hi arribàrem! Havíem perdut quinze homes en el llarg viatge des de Matanzas. El perill no era solament l’atac directe, quan et trobaves enmig de la selva i atacaven, nus, salvatges, amb el matxet a la mà, cavalcant com a dimonis embogits, tallant els caps dels nostres soldats. El perill més evident t’esperava a la nit, mentre feies guàrdia rere els troncs que ens servien de defensa en aquella allunyada posició. Els mambises són també assenyats animals nocturns. Et vigilen des de la foscúria i la protecció que els ofereix la selva i, quan menys ho esperes, et llancen unes fletxetes enverinades mitjançant uns senzills tubs de canya. Encerten en el coll, a les mans, a les cames. En un moment ja has caigut a terra i mors enmig dels sofriments més esfereïdors.

En Moreno ens distreu per uns moments. Em mossega els baixos de la sotana i no hi ha forma de fer-li deixar la improvisada joguina. Pens si està gelós de l’atenció que em presta Jaume Cladera. Potser no vol que enraonem tant de temps. Segurament m’indica que marxi, que ja està bé de plàtica i que és hora de deixar tranquil l’amo. Finalment en Jaume aconsegueix que deixi de mossegar la sotana i, amb un gest imperatiu, el fa marxar a un racó des d’on mira amb mals ulls.

--Podríem estar parlant dies sencers –continua explicant-- i mai ningú que no hagi patit aquelles desgràcies podrà copsar el terror que ens dominava. Com resistir en aquelles condicions? Havíem pogut arribar al fortí per miracle. Qui sap si pensaven que era mes fàcil acabar amb nosaltres a força de fam i de por sense necessitat d’entrar en combat!

A la nit, els tambors no ens deixaven dormir; sonaven de forma implacable hora rere hora, sense descans. La selva s’omplia d'estranys càntics de significat indesxifrable per a nosaltres. Quins déus invocaven? No ho sabrem mai! La seva cultura no tenia res a veure amb l’espanyola, malgrat els anys de restar sota el domini de la corona.

Menjàvem pa amb cucs, restes del que quedava de les provisions enviades al destacament feia mesos. L’alt comandament instal·lat a l’Havana robava tot el que podia dels queviures. Hi hagué comandants que, mancats de cap moral, venien els fusells i les bales als nostres enemics! No parlem del menjar! Cues immenses de carros esperaven l’arribada dels vaixells enviats de Cadis i Cartagena, de Màlaga o Barcelona. Les capses amb llaunes de conserves, les bótes de vi desapareixien en minuts en direcció als magatzems secrets que tenien els especuladors. Res no feien les autoritats per aturar un desgavell que afectava igualment les medecines, l’alcohol per a+ les ferides, les benes... Amb la venda de tots aquests productes els oficials de Weyler vivien una vida de luxe, de luxúria. Abundaven els prostíbuls i els casinos, sempre plens de gom a gom per membres de l’exèrcit i la burocràcia de l’Estat.

Nosaltres no existíem per a l’alt comandament. Carn de canó barata! Un número en un paper a l’hora de parlar de les baixes que havíem tengut aquell dia. Què menjàvem? Les galetes d’Inca s’havien podrit. Així i tot les bullíem per a fer una sopa de supervivència. Sabedors de les nostres mancances, els rebels, amagats a la selva, torraven porcs senglars, aus de ploma, i la flaire d’aquelles menges ens feia enfollir.

Maleíem el destí que patíem. Ens sabíem condemnats sense possibilitat de fugida. Envoltats, lluny de tot remei humà, els més creients resaven el rosari de forma continuada, alhora que els altres escopíem al terra a l’espera de qualsevol atac sobtat dels fantasmes de la selva.

En Moreno continuava fitant-me amb posat de pocs amics. Sembla que la nostra conversa li havia desbordat la paciència. S’aixecava del racó on estava condemnat i feia provatures d’atacar de nou. Però es contenia pel gest que cada estona feina Jaume Cladera.

--Què hi feíem en aquell país llunyà, quins interessos defensàvem en terra tan inhòspita? Eren les preguntes que ens rosegaven per dins mentre esperàvem la mort. Era fàcil imaginar el destí final dels espanyols a Cuba. Centenars de guarnicions solitàries, perdudes a l’interior de les selves, a les serralades, a les planures sembrades de canya i tabac. Tanmateix era impossible vèncer un poble revoltat contra els dictats d’una metròpoli llunyana. Mancats de proveïments, sense saber quina tàctica emprar per derrotar l’enemic, l’agonia em què vivíem es perllongava durant mesos sense cap via de solució. Inútils els camps de concentració de Weyler, els presoners penjats a les places dels poblats, a les clarianes del bosc. Inefectiva l’arribada de noves reserves de carn de canó que es menjava la boscúria. Obscur reialme de serps i mosquits i dels cocodrils dels pantans que sovint havíem de travessar. Crits d’angoixa dia i nit. Morir sense extremunció. Univers del matxet que t’esperava a qualsevol entreforc de camí quan anaves a cercar aigua lluny del destacament.

La història s’allargà fins a mitjans horabaixa. Dinàrem d’un trempó sota l’emparrat, amb els ulls sempre vigilants d’en Moreno que, cansat de la conversa, finalment s’havia adormit damunt el sac que li servia de matalàs. Aquell dia vaig marxar de la caseta amb el cor encongit. Jaume Cladera no mentia. Notava que la seva història em produïa contradiccions. Em demanava què feia jo defensant les guerres de la monarquia des de la trona. Per quins motius no he parlat mai dels patiments dels soldats que morien a Filipines, el Rif, Cuba? Mentre des de la distància sentia els lladrucs del ca reflexionava sobre el meu paper en la vida. I si tenguessin raó les mares que no volien que els seus fills anassin a la guerra? I si els meus esforços per provar de salvar costums i tradicions només haguessin estat una mentida, una gran estafa ordida i planificada per a mantenir en calma els pagesos, barrar el pas a les seves justes peticions?

Quan vaig tornar a casa moments abans del rosari de les set, el cor em bategava com no ho havia fet mai.


Sa Pobla - Memòries d´un adolescent (IV) - Records de la Mallorca dels anys 60 - (un petit tast de la novel·la Un hivern a Lluc, El Tall Editorial) -

Turmeda | 30 Maig, 2022 11:11 | facebook.com

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent (IV) - Records de la Mallorca dels anys 60 - (un petit tast de la novel·la Un hivern a Lluc, El Tall Editorial) - Les primeres detencions - L´interrogatori -


A Palma, l´actividat clandestina era quasi inexistent, excepció feta de les nostres pintades i d´algun full volander llançat des de les fondàries més profundes de la fosca per algun ésser misteriós, supervivent de la desfeta del trenta-nou; res no delatava l´existència de la més mínima resistència. Sovint pensàvem que Nova Mallorca era l´únic grup actiu. La classe obrera donava pocs signes d´existència. Just començava el que seria anomenat el boom turístic i els fills de la pagesia cercaven, a la desesperada, trobar feina en el nou sector productiu; alguna ocupació que els allunyàs de la incertesa de l´agricultura: els violents ruixats, els torrents que es desbordaven inundant els camps, fent malbé els horts, la sequera, els preus baixos de la patata a Londres... (Miquel López Crespí)


Els interrogatoris per les pintades en defensa de Julián Grimau van acabar a altes hores de la nit. Amb els anys, molts detalls ja s´han esborrat de la memòria.

Però record que va ser llarg.

Volien que signàssim l´acta afirmant que formàvem part d´una cèl·lula de les Joventuts Comunistes. Els costava entendre que actuàvem pel nostre compte, sense que ningú ens manàs.

Ens miraven, dubtosos.

Els pares sempre havien estat sotmesos a vigilància policíaca. Sabien a la perfecció que no eren de cap partit polític clandestí. Aleshores... d´un sorgia un grupet d´estudiants antifranquista? Crec que al final s´adonaren que dèiem la veritat, que no calia insistir-hi més. Havien omplert de palla burocràtica les nostres declaracions i, per aquella temporada, la detenció els servia a la perfecció per quedar bé davant Madrid. Es veia amb claredat que tan sols els interessava bastir un expedient prou gruixut per enviar al TOP, el tribunal de repressió franquista.

Eren torturadors experimentats. Sabien qui tenien al davant. No res a veure amb les detencions de guerrillers a la península, amb les pallisses i assassinats per les muntanyes de Conca, València i Terol. Jo havia sentit el pare explicar com era la repressió per aquells indrets. Cops fins a la mort, ungles i dents arrancades amb tenalles, ferro roent als ulls, punyalades a dones embarassades, cases de pretesos col·laboradors cremades, electricitat en els testicles i un tret al cap en acabar els interrogatoris. Amb els anys vaig descobrir que la majoria dels nostres interrogadors de més joves havien participat en accions semblants en els temps sagnants de la lluita guerrillera, quan el combat era a vida o mort.

Per les confidències del pare, coneixia a fons alguns detalls de l´existència dels maquis. Quan sortí del camp de concentració, després del casament amb la mare, provà de reintegrar-se a la vida del seu poble. Hi tenien un molí a uns quilòmetres de la població, Santo Domingo, just als peus de la ciutat medieval de Moya, dalt d´una muntanyeta abans inexpugnable.

Viatjaren des de Mallorca amb la il·lusió de bastir una nova vida. Malgrat la informació de què disposaven no coneixen a fons els que els esperava. Se sabia de l´existència dels “bandolers”, en paraules dels sicaris del règim. Però la brutalitat que trobaren era superior a tot el que havien pensat.

La mare m´explicà que no li costà gaire copsar el que passava. Trists els rostres dels supervivents. Com tallats a pedra viva. Sense cap somriure. Dones endolades. Carrers buits. Ullades atemorides rere les cortines. Ningú no es fiava de ningú. Altives, les camises blaves dels falangistes a l´Ajuntament, al seu cau. Les banderes de la victòria onejant, poderoses, a la balconada del consistori. Parelles de la Guàrdia Civil anant amunt i avall, el fusell preparat, mirant a dreta i esquerra.

Allà, per aquells poblets ensenyorits per la pobresa i el fuet altiu dels senyors, semblava que la guerra no havia acabat. Els meus padrins, d´amagat, protegits per les amples parets de pedra del molí, els explicaven la inicial alegria de la derrota dels feixistes en tota la comarca. La cremada dels arxius de propietat, la confiscació de les possessions, la creació de les cooperatives, la repartició de la terra. No hi hagué els assassinats d´altres indrets. Sacerdots i rics propietaris foren respectats, però tenien el deure de fer feina com tothom. S´havien de guanyar la vida fent quelcom de profit per a la comunitat. Qui no sabia treballar la terra el posaven a guardar ovelles, a fer de barber, a tenir cura dels desvalguts. El sacerdot, amb granota proletària, tocava pasdobles i himnes revolucionaris amb acordió, a les festes del poble. Amb els llibres de quatre biblioteques particulars es bastí la del poble, oberta a totes hores, servida que dues monges que ensenyaven de llegir i escriure els infants.

Tothom trobà la col·locació adient a les seves capacitats.

Després, l´entrada de les tropes de Franco. Les citacions a la caserna de la Guàrdia Civil. Les tortures als membres del consistori republicà, els responsables de les cooperatives. Es demanà responsabilitats al sacerdot, als escolans que havien participat en festes revolucionàries, a les monges que havien acceptat de donar classes.

La repressió va ser cruel. La zona quedà quasi completament despoblada d´homes. Les presons eren a vessar. Cada dia sortien camions plens de gent en destinació a Conca, València o Madrid.

Alguna vegada arribava una carta amb remitent de Porlier, Las Ventas, la presó de València, el penal de Burgos.

Més tard: silenci i més silenci.

Quan arribaren a Santo Domingo, els pares no sabien encara que aquella zona, en un triangle que anava des de Conca fins a Terol i València, era l´indret d´operacions de l´Agrupació Guerrillera de Levante, una de les més potents de l´Estat. Arreu de les serralades hi havia amagatalls secrets, coves, subterranis per damunt dels quals la gent hi caminava sense saber res. Es produïen encontres amb abundor de metralletes, bombes de mà, cartutxos de dinamita. Comandos del maquis ocupaven de forma provisional alguns pobles i després de jutjar públicament els responsables de la repressió els mataven enmig de la plaça. L´Ajuntament era escorcollat de cap a peus, els mobles llançats per la finestra, els retrats de Franco i José Antonio trossejats i cremats. Es feia algun míting improvisat demanant a la població que s´incorporàs al “reconstruït exèrcit de la República”. Després, abans que arribasssin els civils, carregaven damunt quatre mules uns sacs de queviures i es perdien enmig dels boscos i passadissos secrets de la muntanya.

No tot eren victòries. Quan la Guàrdia Civil acabava amb un grup, portaven els cadàvers fins a la plaça dels pobles i els deixaven estesos, damunt lliteres improvisades amb quatre fustes. Tothom havia de veure el rostre colpejat per les culates dels fusells després de morts, desfigurats, irreconeixibles. Els familiars dels guerrillers eren obligats a beure oli de ricí. Sovint eren detinguts i torturats, acusats d´haver col·laborat amb la resistència. De nit, patrulles de la Guàrdia Civil, a vegades portant la mateixa indumentària que la guerrilla, s´aturaven a les possessions, als molins dels afores, i trucaven a la porta dient que eren dels maquis i volien un poc de menjar.

Era una trampa.

Empraven aquests sistemes per descobrir col·laboradors dels guerrillers. Si obries la porta per lliurar un pernil, unes gallines, uns quilos d´arròs o mongetes, eres home mort. Una execució immediata, sense detenció ni judici previ.

A l´endemà el cadàver apareixia dessagnat a la porta de casa seva amb un cartell que deia: “Por dar comida a los bandoleros”.

En actes suïcides, algunes vegades el pare i la mare donaren menjar a qui trucà la porta. Però aviat comprengueren que era una follia. Voler continuar fent feina al molí esdevenia una bogeria absoluta. Qualsevol dia toparien amb les patrulles de la Guàrdia Civil i ja no hi hauria solució.

Va ser quan decidiren tornar a Mallorca i provar de reorganitzar la vida lluny d´aquella guerra esfereïdora.

No res a veure amb una Mallorca que començava a despertar a una incipient societat de consum. Una illa que, amb els primers turistes, mudava de pell de forma espectacular fent tremolar els fonaments de l´antiga societat agrària.

A Palma, l´actividat clandestina era quasi inexistent, excepció feta de les nostres pintades i d´algun full volander llançat des de les fondàries més profundes de la fosca per algun ésser misteriós, supervivent de la desfeta del trenta-nou; res no delatava l´existència de la més mínima resistència. Sovint pensàvem que Nova Mallorca era l´únic grup actiu. La classe obrera donava pocs signes d´existència. Just començava el que seria anomenat el boom turístic i els fills de la pagesia cercaven, a la desesperada, trobar feina en el nou sector productiu; alguna ocupació que els allunyàs de la incertesa de l´agricultura: els violents ruixats, els torrents que es desbordaven inundant els camps, fent malbé els horts, la sequera, els preus baixos de la patata a Londres...

La manca de demanda d´alguns dels productes essencials de l´exportació feia patir el pagès. Mai no sabien si podrien recuperar la inversió feta: el nitrat de Xile pujava de preu, i també, el petroli i la benzina. Les hores de feina eren incomptables. Tot el nucli familiar era dedicat a treballar el camp de sol a sol. El camperol sortia a primera hora del matí i no tornava fins a les vuit o les nou del vespre. I, a l´estiu, fins més tard, quan els senyors del poble i les famílies dels menestrals ja restaven assegudes prenent la fresca davant casa seva. En aquell temps la mare tenia una botiga de queviures al carrer de la Marina, cantonada amb el de l´Escola. El pare tenia llogat un racó en el taller mecànic de Can Ripoll, que li servia per pintar cotxes i camions. Quan sortia de l´institut, a les set del vespre, els passava a veure i els trobava, acabada la feina, petant la conversa amb alguns dels antics presoners republicans que, portats a la força a fer carreteres, s´havien casat amb pobleres després de sortir del camp d´internament.

Nosaltres érem menestrals, malgrat els padrins continuassin conreant la terra.

A les vuit o les nou del vespre, a l´estiu, jo havia regat el bocí de carrer, sense asfaltar encara!, de davant casa nostra per apaivagar la calor acumulada durant el dia. Com els altres veïns del carrer de la Muntanya, trèiem els balancis davant el portal i ens disposàvem a passar unes hores d´esbarjo aprofitant la fresca de la nit. No hi havia ningú que tengués televisió. Tan sols coneixíem de la seva existència per les pel·lícules americanes que feien a Can Guixa, Can Pelut o el Montecarlo. Una petita ràdio Telefunken ens proveïa de notícies, de la música del moment i, més tard, en tancar les portes, els pares i l´oncle Josep engegaven l´aparell cercant emissores estrangeres que ens informassin de veritat del que passava al món.

A sol post molts pagesos encara arribaven del camp. Dalt dels carros, cansats per una llarga jornada de treballar en els horts, ens miraven amb mirada resignada. Ells encara havien d´arribar a casa seva, donar menjar als animals, davallar la palla del paller, tenir cura dels porcs i les gallines, fer el sopar per la família, netejar-se a un ribell abans de sopar. Algunes dones feien el pa a mà, a la pastera heretada dels padrins i repadrins. A través de la boira dels anys, encara veig la repadrina encenent el forn de llenya, suada, escollint les branques de pi més adients per encalentir-lo. Les mesclava amb algunes rames d´olivera i garrover. Deia que les pedres del forn agafaven una flaire misteriosa que feia el pa més mengívol.

Els homes aprofitaven un moment per anar fins a la taverna més pròxima per beure una copa de conyac o cassalla abans d´anar a dormir.

No hi havia temps per res més.

Seure a la fresca per a gaudir de la nit? Això només podia fer-se uns dies especials, quan la feina no havia estat esgotadora i havien pogut plegar d´hora.

No era gens estranya, doncs, la dèria d´alguns per trobar recer en altres oficis. L´autèntica vida de la pagesia poca cosa tenia a veure amb els poemes ensucrats de Maria Antònia Salvà ni amb les postals amb pagesetes ben vestides i un càntir al costat, o brodant, felices, en el portal taral·lejant una cançó. Fins i tot els balls, per Sant Jaume, les jotes i boleros de les festes, tenien un aire soterrat de combat per la supervivència. Els cossos dels ballarins, impulsats per la força de les guitarres, la bandúrria i les castanyoles, assolien un aire de repte instintiu que emocionava. Era una mena d´alegria explosiva per haver acabat la sega, lliurat al magatzem el resultat de l´anyada, culminat el més pesat de la temporada. Moments d´esbarjo. Hi havia rialles pel carrer confiant en uns preus que compensassin tants d´esforços. Tavernes i cafès anaven plens. Es jugava a cartes, es feien acudits i les ampolles de conyac i herbes anaven de mà en mà.


De la novel·la Un hivern a Lluc (El Tall Editorial)


La Fira del Llibre i la poesia catalana de Mallorca

Turmeda | 28 Maig, 2022 09:12 | facebook.com

D’UTOPIES I DE PARADISSOS PERDUTS: NAUFRAGIS LENTS (El Tall Editorial)


Per Pere Rosselló Bover, escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB)



Coberta i il·lustracions de Llorenç Pons Moll

Hi ha llibres que no necessiten pròleg. És el cas d’aquest poemari de Miquel López Crespí, la diafanitat del qual fa sobrer qualsevol comentari previ. Però l’amistat i el respecte que sent envers l’escriptor m’impedeixen negar-li unes ratlles, que tanmateix consider innecessàries, perquè ni al llibre li cal cap presentació ni és precís explicar a ningú qui és el nostre escriptor.

Els poemes de Naufragis lents són una mostra dels temes, de l’estil i, en general, del món literari de Miquel López Crespí. En ells el poeta gira els ulls envers el passat i hi descobreix tot un cabal d’experiències, inscrites en els signes d’un temps ja esvaït, però que constitueixen un moment intens, caracteritzat per la lluita per la utopia i per la vitalitat de la joventut. Hi trobam els viatges, les pel·lícules i els llibres d’una època de la qual esperàvem que sorgiria un món millor, quan encara es parlava de lluita de classes i de tots els alliberaments possibles. París, Irlanda, Roma, Rússia... són els escenaris de molts d’aquests poemes, en els quals no manquen referències a Sergei Mikhailovich Eisenstein, a Karl Marx i Friedrich Engels, a Bertold Brecht, al cinema compromès dels anys 60 i 70, etc.

Miquel López Crespí retrata un món que ja no tornarà, irremissiblement esborrat pel pas del temps, però també per la brutalitat d’un capitalisme que paradoxalment es diu liberal, per les claudicacions dels lluitadors d’un altre temps, i per les pereses, les inèrcies i les covardies de tots plegats. D’aquesta manera, els poemes de Miquel López Crespí posen el dit a la llaga i ens fan veure que, en tan poc temps, hem venut l’esperança, hem malbaratat el somni i hem fet impossible l’ideal. Tanmateix, i això és el més important, el poeta comprèn que el paradís perdut no és el món utòpic que el jove d’aleshores perseguia, sinó aquesta mateixa experiència viscuda de lluita per uns ideals i ara ja esvaïda.

Tota l’obra poètica de Miquel López Crespí es caracteritza per una intensa unitat. Aquesta ve donada, en primer lloc, tant pel fet d’inscriure’s en una tradició antiformalista i heterodoxa –sota el mestratge d’autors com Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat-Papasseit, Pere Quart o Jaume Vidal Alcover–, com per la recerca d’una llibertat formal que troba la seva forma natural d’expressió en l’ús del vers lliure i, sobretot, en un to narratiu, que mai no ofega el lirisme. Ara bé, la poesia de Miquel López Crespí no cau en la discursivitat ni en la facilitat pròpia de la poesia realista dels anys 60 i 70, ni es deixa enlluernar per la gratuïtat dels jocs formals, falsament innovadors, que es posaren de moda durant els anys 70. D’aquesta manera, en els poemes de Naufragis lents trobam un llenguatge diàfan, despullat d’imatges gratuïtes, que trenca amb la tradició postsimbolista i respon a una lliçó de senzillesa i de sinceritat.

En segon lloc, la unitat de la poesia de López Crespí prové de la insistència en uns temes i motius d’origen autobiogràfic, com són la memòria i la reflexió sobre el temps històric viscut, el compromís polític i artístic, i l’experiència personal, que es palesa sobretot en les referències als viatges, als llibres i al cinema. Els anys d’infantesa durant la postguerra i el temps de joventut en la lluita contra el franquisme constitueixen una experiència vital, que esdevé el nucli de la seva evocació del temps perdut. Però la mirada políticament compromesa del poeta en cap moment no impedeix la visió elegíaca del temps passat, sempre despullada de sentimentalismes.

En aquests poemes, per tant, el lector trobarà el testimoni sincer d’un home que passa revista als retalls de la memòria que ha guardat i que, amb ells i amb la poesia, reconstrueix –és a dir, reviu– un món passat i ens en fa espectadors.

Benvingut sia aquest llibre de Miquel López Crespí, que se suma a la quasi vintena de poemaris que fins ara l’han precedit i que, pel seu propòsit testimonial i de lluita, demostra el compromís incansable del nostre escriptor amb la Justícia, amb el nostre dissortat país i amb la Literatura.

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Literatura catalana i novel·la històrica

Turmeda | 27 Maig, 2022 11:13 | facebook.com

Història literària de la transició - Crònica sentimental dels anys 70 - Una manifestació davant els jutjats de Palma (Mallorca) - Detencions i interrogatoris


La policia política havia estat fundada i ensinistrada pels especialistes més eficients d´Europa en les tasques de la investigació, la tortura i l´assassinat: la Gestapo hitleriana. Himmler, un dels màxims cervells del règim nazi en la persecució de comunistes i jueus, l´ànima dels camps d´extermini, vengué a Madrid i Barcelona per a supervisar personalment la formació de la policia franquista. Posteriorment, després de la derrota del nazifeixisme europeu, foren els Estats Units els que s´encarregaren de continuar la formació de les forces repressives del règim. Sense abandonar la tortura, tota classe de maltractaments físics i psicològics, a conseqüència de les vagues d´Astúries dels seixanta i les primeres mobilitzacions universitàries, es reforçaren els sistemes d´espionatge. (Miquel López Crespí)


Amb Guillem i Jaume començàrem a caminar cap als jutjats. Era el moment en què, la mare arribava en taxi, amb una amiga. Va pagar l´import de la carrera i se situà davant la porta, a l´espera de la meva arribada.

Ja no podíem esperar més. Alguns raigs de sol travessaven la boira del matí il·luminant el cim dels arbres de la plaça del Mercat. A mesura que ens apropàvem al palau podia veure com nombrosos amics i coneguts sortien dels bars, dels racons més inversemblants de la zona. Els veia venir des del portalam del Teatre Principal, davallant per l’escala que donava a la plaça Major... Tothom ens saludava i començava a cridar les consignes de rigor: “Amnistia total!”, “Llibertat per als presos polítics!”, “República i Socialisme!”... Em vaig emocionar. M’adonava que molta gent havia deixat la feina, vengut dels pobles més llunyans, abandonat les classes a la facultat, per a trobar-se amb nosaltres davant la porta dels jutjats.

Instintivament, els saludàrem amb el puny tancat.

Era el moment de la veritat.

Caminàvem apressats. Es feia tard. Jo tenia els ulls fixos en la figura de la mare. La veia ansiosa, esperant inquieta. Els militants del partit començaven a ocupar la voravia, part de la plaça. Alguns cotxes, en veure el contingut dels cartells, feien sonar els clàxons en senyal de solidaritat. Joana repartia els fulls volanders entre els vianants i els conductors dels vehicles. Altres entraven als autobusos quan s´aturaven a la parada i els donaven la nostra propaganda, explicant el sentit de la concentració.

Amb Guillem i Jaume ens miràvem satisfets.

La primera acció començava prou bé. Els fotògrafs del Diario de la Provincia i l’Última Hora havien començat a fer feina. Hi hauria fotografies de la detenció? Perfecte! Com més rebombori és creàs, millor aniria per Mateu Ferragut quan anàs a la Plataforma Democràtica a demanar un comportament més decidit en la defensa dels presos polítics.

De cop i volta, mentre avançàvem, sorpresos per l’amplitud que agafava la protesta, em vaig fixar en les grans taques de pintura vermella existents damunt el portalam. Mateu Ferragut m’ho havia dit feia uns dies. Era la constatació que els grups alternatius es mobilitzaven pel seu compte. Sabíem que algunes de les accions més destacades eren obra dels anarquistes: tallar la circulació amb cadenes al carrer Colom i les Avingudes; rompre els vidres d’alguns bancs; la pintura damunt l’arc d’entrada als jutjats...

També alguns escriptors se solidaritzaren amb nosaltres. Cal fer especial menció de Josep M. Llompart, Jaume Pomar i Llorenç Capellà. Ser signaren manifests contra de les detencions. Llorenç Capellà escrigué un abrandat article al diari Última Hora. D´altres, no volgueren fer res.

Quan Mateu Ferragut, que anava d´observador a les reunions de la Plataforma, va demanar suport en la lluita contra el règim, sortien amb les excuses més banals. Sorprenia la capacitat de mixtificació, les burdes explicacions amb les quals pretenien seguir amb la consciència tranquil·la. Esperaven l´almoina que els pogués caure mitjançant els pactes; pugnaven per anar passant els dies sense fer res concret que destrobàs la migdiada dels satisfets.

Joana i Mateu s´encarregaven d´anar a cercar signatures entre els escriptors i professionals progressistes. O, almanco, d´això es vanaven molts dels que només eren antifranquistes de boqueta. En aquell temps jo ja havia guanyat el Ciutat de Palma de Teatre i altres guardons de poesia i narrativa a l´ambit dels Països Catalans. El meu nom, amb dificultats, començava a ser conegut. Quan alguns dels companys de confraria literària veien el meu nom entre els detinguts, de seguida exclamaven, babaus: “Els autors només s´han de preocupar de la seva obra!”.

Aquesta mena de simplificacions, excuses de mal pagador, tampoc no m´estranyaven. Què podíem esperar d´alguns dels fills dels militars i falangistes compromesos en la repressió, en l´assassinat de més de dues mil persones a les Illes? Sota la seva vestimenta hippiosa podies endevinar encara l´efecte dels discursos familiars.

Quan Mateu els demanava una signatura en solidaritat, feien anques enrera, s´amagaven sota les disfresses més inversemblants: la inoportunitat de les nostres accions quan, a les reunions secretes entre la pretesa oposició i el franquisme, s´obrien les portes de la Llibertat; el desacord amb la militància comunista, ja que, com a llibertaris, no podien assumir la defensa d´uns activistes que volien implantar un nou règim autoritari a l´Estat espanyol.

Qualsevol excusa era bona per a no implicar-se en res concret. Quan anaves a cercar-los per a una reunió, s´amagaven al racó més allunyat de la casa per a no obrir la porta. Com si no hi visquessin. Mai no obrien als companys que trucaven. Si no hagués estat un comportament tan miserable, hauria fet ganes de riure. Sovint, per fer la prova de la seva covardia, Mateu Ferragut i Joana havien arribat, sense fer gens de renou, fins a l´entrada. Es podia sentir la ràdio, parlar per telèfon... Però just premies el timbre, qualsevol soroll cessava d´immediat i un silenci paorós poblava aquell indret. Com si durant dècades la casa hagués estat deshabitada.

Tampoc no contestaven als missatges que els deixaven a la bústia.

Joves com érem, no pensàvem gaire en la manca de solidaritat de determinats personatges del món de la ploma i dels més diversos sectors professionals. La passió per aconseguir ser lliures ens dominava de cap a peus. Com si un potent corrent elèctric impulsàs cada un dels nostres moviments.

Caminava cap als jutjats amb pas apressat, al costat de Guillem i de Jaume. Volia arribar de seguida al racó on m´esperava la mare.

Ens abraçàrem amb força enmig dels aplaudiments de tots els presents.

-No et preocupis per res –li vaig dir-. Ja veus que hi ha molts d’amics i no ens deixaran sols. Digués al pare, a l’oncle, als padrins que estic bé i animat. Tendràs notícies cada dia. Hi ha un comitè especial per estar en contacte amb els familiars dels detinguts. Us diran el dia i l’hora setmanals que podeu venir a visitar-nos. Si no pots agafar l’autobús, els ho dius i vendran a cercar-te amb cotxe.

Malgrat que era una dona valenta, vaig notar que tremolava. S´aferrava a mi amb força, com si no volgués que entràs al casalot. El temps corria a tota velocitat. Teníem la citació a les nou del matí i tan sols mancava un minut. Al carrer, els que demanaven el final de la repressió contra els partits d’esquerra s’intensificaven. Alguns vianants s’anaven afegint a la gent congregada i aplaudien, seguint les consignes dels que ocupaven el carrer.

Sebastià Puigserver, el nostre misser, ens va fer un senyal. El secretari del jutge ens esperava per a portar-nos al despatx on ens comunicarien una decisió que ja coneixíem per endavant: pagar la multa per la presentació clandestina del partit o ingressar a la presó. El judici restava per a més endavant, pagàssim la multa o anàssim a la presó. Talment com ens havia dit el Rosset de la Brigada Social: “Aquesta vegada no teniu escapatòria. El vostre partit, vosaltres mateixos, heu comès un delicte i no us quedarà altra solució què pagar”. I reia, sorneguer, mentre ens portava al calabós dels soterranis del Govern Civil.

Per què no havia comparegut a presenciar aquella victòria aparent?

No ho acabava d’entendre.

Possiblement vigilava d’amagat des d’algun dels cotxes de la zona. O, qui sap!, devia haver delegat les tasques d’espionatge als policies infiltrats dins el món estudiantil? Teníem identificada una bona part dels agents de la Social. D´altra, no. Mai no sabies quina tàctica empraven els espies de la policia política. A vegades, vestits de hippies, amb barba i cabells llargs, pareixien els més extremistes a les assemblees i manifestacions. També podien ser al·lotes, amb falda llarga, de floretes, com els estudiants californians de la marihuana i el “fes l’amor, no la guerra” tant de moda en temps de la guerra del Vietnam. El règim pagava generosament sicaris i delators. Sempre tenien a disposició abundor de voluntaris per a entrar dins els partits d´esquerra. Per això mateix, nosaltres no admitíem tothom de seguida.

La policia política havia estat fundada i ensinistrada pels especialistes més eficients d´Europa en les tasques de la investigació, la tortura i l´assassinat: la Gestapo hitleriana. Himmler, un dels màxims cervells del règim nazi en la persecució de comunistes i jueus, l´ànima dels camps d´extermini, vengué a Madrid i Barcelona per a supervisar personalment la formació de la policia franquista. Posteriorment, després de la derrota del nazifeixisme europeu, foren els Estats Units els que s´encarregaren de continuar la formació de les forces repressives del règim. Sense abandonar la tortura, tota classe de maltractaments físics i psicològics, a conseqüència de les vagues d´Astúries dels seixanta i les primeres mobilitzacions universitàries, es reforçaren els sistemes d´espionatge.

No era qüestió de fiar-se del primer que vengués a demanar l´entrada al partit! Els policies joves, els que havien estudiat a les acadèmies i fet cursets de perfeccionament als Estats Units, no eren tan ximples com les fornades provinents de la guerra i la postguerra. La utilització de la força bruta per aconseguir declaracions era complementada per una estudiada infiltració. Membres de la Social amb una determinada formació cultural podien entrar al grup i debatre sobre qualsevol qüestió política: les diferències entre l´estalinisme i el trotsquisme, els motius dels enfrontaments entre anarquistes i militants del PCE en els Fets de Maig a Barcelona l´any 1937. Per aprovar els cursos de policia, els havien fet llegir algunes obres dels clàssics del socialisme i l´anarquisme i, per això mateix, podien esdevenir experts en els debats entre militants revolucionaris. Coneixien igualment les diferències existents entre els seguidors de Santiago Carrillo i el proalbanesos del PCE(ml), entre els maoistes del Moviment Comunista i els també maoistes del PTE i la ORT. Se sabien moure com una anguila en el debat que feia referència a la construcció del socialisme en un sol país (tesi defensada per Stalin a la Rússia postrevolucionària) i la revolució contínua internacional (tesi que va costar la vida a Trotsky, assassinat per un membre del PSUC). Coneixien molt més algunes obres de Rosa Luxemburg, Lenin i Gramsci que alguns dels nostres militants de base. Aleshores, per evitar detencions, fèiem un llarg seguiment de la persona que volia entrar a l’organització. Durant més d’un any romanien a les “pre-cèl·lules”, una forma de militància que no comprometia excessivament el partit. En cas que el policia denunciàs els militants tan sols podien caure en mans de la Social un parell dels nostres, mai una part important del grup.

De la novel·la de Miquel López Crespí Joc d´escacs, Llibres del Segle


L'avantguarda narrativa dels anys 70 i 80 - La generació literària dels 70 i la repressió franquista

Turmeda | 26 Maig, 2022 22:22 | facebook.com

L'avantguarda narrativa dels anys 70 i 80

"Els mallorquins s'adrecen al lector com a un company de confidències, cabòries i tresqueres. Conviden i no se'ls pot dir que no. L'amor tractat com un afer personal, dolorós i 'que-tot-hom-s'hi-pot-trobar' quan s'és com s'ha de ser, sobretot els escriptors joves, etc., en llur prosa pren una vida nova i una vehemència que no és retòrica sinó abundor i proximitat". (Joan Triadú)


La narrativa catalana experimental. Coberta del llibre de Miquel López Crespí A preu fet publicat per l'Editorial Turmeda.

En altres capítols d'aquesta història personal i col.lectiva de la lluita antifeixista a Mallorca ja he parlat de la importància que tenia, per a un militant revolucionari de finals dels anys seixanta i començaments dels setanta, que la Brigada Social (la policia política del règim) et tengués certa "consideració" per allò que publicaves llibres i col.laboraves en els suplements de cultura dels diaris de Ciutat. Aquestes coses, per a un escriptor que no es distingís en la lluita per la llibertat del nostre poble, no significaven res (perquè no es jugava anys de presó, insults, cops a comissaria, tortures); per a nosaltres, en canvi, era bàsic garantir el mínim de bufetades físiques (el feixisme i els seus servils no ens podien colpejar moralment, car nosaltres ens consideràvem a mil quilòmetres de les seves baixeses humanes).


L'obra de Miquel López Crespí Autòpsia a la matinada guanyà el Premi de Teatre Ciutat de Palma 1974. Una obra d'avantguarda experimental que serví per anar consolidant el teatre mallorquí modern, tasca que havien portat endavant Alexandre Ballester i Joan Soler Antich entre molts d'altres autors teatrals.

Joan Triadú, a començaments dels anys setanta, parlà sovint de nosaltres a les pàgines de la revista montserratina Serra d'Or ("Panorama de narració breu: el conte com a revelació" i, per l'octubre de l'any 1975, "Panorama de narració breu: les veus solitàries d'una forma lliure"). Maria-Aurèlia Capmany també analitzaria les nostres obres (les de Blai Bonet, Gabriel Janer Manila, Jaume Vidal Alcover, Antònia Vicens, Guillem Frontera, Llorenç Capellà, Maria-Antònia Oliver, Pau Faner, Antoni Serra, Biel Mesquida, Antoni Lluc-Ferrer, Carme Riera i Miquel Àngel Riera) en "Novel.listes i narradors a les Illes". En el primer dels estudis abans esmentats, i en l'apartat "Una altra revelació: Miquel López Crespí", Joan Triadú parla del meu primer recull de contes, A preu fet, que acabava de publicar a l'Editorial Turmeda. Deia el crític de Serra d'Or: "Els qui vam començar a treure el nas cap a l'any 1940, no crec que puguem deixar de pensar si n'han tingut, de sort, els joves que ara tenen entre vint-i-cinc i trenta anys, els quals s'han trobat amb editorials (alguna, almenys), concursos amb abominables premis (algun en guanyen) i articles i entrevistes als diaris, al costat dels anuncis dels seus llibres (alguns anuncis amb fotografies). Però tot això no s'hauria de dir ara. És millor esperar i tenir en compte sempre que cadascú se sent el seu mal... Així, com Josep Albanell, l'escriptor de sa Pobla (Mallorca) Miquel López Crespí, que se'n va als vint-i-quatre anys d'edat, obtingué el premi "Llorenç Riber", fou finalista del "Ciutat de Manacor" i obtingué el premi "Joan Ballester" a la II Festa de les Lletres celebrada a Campos. També fou premiat com a autor de teatre. Al llibre de narracions A preu fet (Llibres Turmeda, Col.lecció Gavilans, de narrativa, Editorial J. Mascaró Pasarius, Palma de Mallorca 1973), un llibre breu, Miquel López Crespí inclou els contes del recull que dóna títol al llibre i un altre recull titulat Somnis dúctils. En conjunt, una altra revelació i una nova aportació mallorquina a la narrativa d'avui. Per què "mallorquina"? Quina significació té el fet de dir-ho, si és que en té cap? López Crespí almenys aporta el seu mallorquinisme (i no em refereixo al llenguatge que els mallorquins es distingeixen per dominar molt bé, menys engavanyats pel castellà) en forma d'un romanticisme declarat de la millor mena, sense vergonya, i que porta a la crítica directa, a l'inconformisme jove i de carrer. Els mallorquins s'adrecen al lector com a un company de confidències, cabòries i tresqueres. Conviden i no se'ls pot dir que no. L'amor tractat com un afer personal, dolorós i 'que-tot-hom-s'hi-pot-trobar' quan s'és com s'ha de ser, sobretot els escriptors joves, etc., en llur prosa pren una vida nova i una vehemència que no és retòrica sinó abundor i proximitat.


L'avantguarda narrativa dels anys setanta i vuitanta. (II)

"...tots els amics de Ciutat, pobles, Barcelona -i fins i tot de París!- es mobilitzaren per a vendre els mil exemplars de l'edició. Aleshores jo treballava de delineant a la cooperativa progressista d'arquitectes del carrer Estudi General (amb els amics Gabriel Oliver, Neus Inyesta, Carles García Delgado, Manolo Cabellos; l'arquitecte del Brasil, però d'origen català, Joao Vila, etc). Anàrem fent paquets de cinc exemplars i es començaren a vendre i repartir arreu. La memòria pot enganyar-me, però entre els més actius venedors del llibre perseguit pel TOP record els germans Noguera Vizcaíno (en Pere i en Gabriel), en Bernat Homar (aleshores director d'un grup de teatre afeccionat), na Neus Santaner (actual dirigent de l'STEI), l'amic del PCE Jaume Bonnín, diverses agrupacions del PSUC principatí que havia conegut en el temps que havia treballat a la llibreria l'Ull de Vidre, membres dels grups Comunismo i Lluita de Classes (de Barcelona i Menorca), i l'amic J. Martínez Alier, de l'Editorial Ruedo Ibérico...". (Miquel López Crespí)



Coberta del llibre de narracions de Miquel López Crespí La guerra just acaba de començar.

Amb el recull de narracions La guerra just acaba de començar, guanyava el premi "Ciutat de Manacor 1973" de narrativa, el més prestigiós que es concedia a les Illes, juntament amb el "Ciutat de Palma", de novel.la, poesia i teatre. El cert és què, just acabat d'editar -finançat per l'Ajuntament de Manacor-, el TOP, el Tribunal d'"Ordre" Públic franquista, decretava el seu segrest, per "atentar contra la normal convivencia ciudadana de los españoles(!)".


Manacor 1973. Un jurat en el qual hi havia Blai Bonet, Josep Melià, Antoni Serra, Guillem Díaz-Plaja i Manuel Vázquez Montalbán lliurava el Premi Ciutat de Manacor, un dels més prestigiosos d'aleshores a Miquel López Crespí per la seva obra La guerra just acaba de començar. L'obra, rupturista tant de forma com de contingut va ser segrestada pel TOP, el "Tribunal de Orden Público" franquista.

Vist amb perspectiva, ara que han passat prop de vint-i-quatre anys d'aquella persecució, crec que va ser la mateixa Brigada Social qui degué enviar un "dossier" ben adobat (amb l'historial que devia incloure les meves detencions per les pintades a favor de la llibertat pels presos polítics, la correspondència amb els països de l'Est d'Europa, les reunions amb les Joventuts Comunistes que fundàrem a començaments dels anys seixanta, etc, etc). El cert és que en un determinat moment de la història que estem contant -l'Ajuntament de Manacor acabava de fer-me arribar els mil exemplars de l'edició- tot estava en perill. Els apreciats exemplars, si no hi trobàvem una solució ràpida i urgent, podrien acabar capolats per alguna trituradora de la social o, el més segur, podrits i menjats per les rates en algun tètric soterrani de la social a Madrid. La meva seguretat física -sempre hi cabia la possibilitat d'acabar a la presó si et jutjaven- també perillava. Però en aquell temps -començament de l'any 1974- actuàrem eficaçment. D'una manera semiespontània, tots els amics de Ciutat, pobles, Barcelona -i fins i tot de París!- es mobilitzaren per a vendre els mil exemplars de l'edició. Aleshores jo treballava de delineant a la cooperativa progressista d'arquitectes del carrer Estudi General (amb els amics Gabriel Oliver, Neus Inyesta, Carles García Delgado, Manolo Cabellos; l'arquitecte del Brasil, però d'origen català, Joao Vila, etc). Anàrem fent paquets de cinc exemplars i es començaren a vendre i repartir arreu. La memòria pot enganyar-me, però entre els més actius venedors del llibre perseguit pel TOP record els germans Noguera Vizcaíno (en Pere i en Gabriel), en Bernat Homar (aleshores director d'un grup de teatre afeccionat), na Neus Santaner (actual dirigent de l'STEI), l'amic del PCE Jaume Bonnín, diverses agrupacions del PSUC principatí que havia conegut en el temps que havia treballat a la llibreria l'Ull de Vidre, membres dels grups Comunismo i Lluita de Classes (de Barcelona i Menorca), i l'amic J. Martínez Alier, de l'Editorial Ruedo Ibérico, el qual, en assabentar-se de la persecució contra el meu llibre, m'escrigué des de París (carta del 28 de juny de 1974) dient-me:

"Estimat Miquel:

'Uns amics m'han fet arribar a aquesta adreça [Ruedo Ibérico. 6, rue de Latran, París 5] uns cinc llibres teus, que he llegit amb molt d'interès. M'agrada molt. Si està prohibit del tot, com em sembla que ho està, potser et seria útil posar-te en contacte amb les Edicions Catalanes de París, 18 rue Jobbé-Duval, París 15.

'Tinc notícies que Ruedo Ibérico prepara un número dels Cuadernos dedicat a la censura a Espanya, i especificament a la censura sota el govern Arias Navarro i el tàndem Pío Cabanillas-Ricardo de la Cierva. No et dono més detalls perquè no els sé tots, i perquè no em sembla apropiat fer-ho per carta. Penso que si poguessis fer un article (en català) sobre el teu llibre, el premi, la prohibició, el procés judicial, etc., aniria molt bé a aquest número i donaria una contribució illenca molt honorable.

'Una abraçada.

'J. Martínez Alier (París)".

El que sí record, ara que han passat els anys, és que aquest sistema de lluita contra la repressió político-cultural funcionà a la perfecció. En el fons, vist amb perspectiva, el Tribunal d'Ordre Públic (TOP) quasi en va fer un favor en processar-me per La guerra just acaba de començar! El llibre s'exhaurí en poques setmanes i, sense por d'exagerar, esdevingué un petit mite de la resistència cultural d'aquells anys tenebrosos. Militants del PCE (el PSOE no existia encara, almenys nosaltres, els lluitadors d'aquells anys, no el trobàvem per part ni banda) del tipus Jaume Bonnín, es comportaren molt dignament, venent un llibre que (basta llegir alguna de les narracions) no anava gaire en la línia de renúncies i claudicacions davant la burgesia que Carrillo defensava en aquell moment.

En Jaume Bonnín, des de Cartagena, on complia el servei militar, m´havia escrit, de seguida de llegir el llibre (carta del 16 de març de 1974) el següent, emocionat:

"Cartagena, 16-III-74

'Estimat amic:

'He rebut el teu darrer llibre. Gràcies. L'he llegit tot d'una tirada, al sol, assegut a la coberta. Acabàvem d'arribar de fer um tomb amb el vaixell de dos dies i ha estat una sorpresa molt agradable.

'L'he llegit aviat i el tornaré a llegir encara. Ara ja més tranquil. M'ha parescut magnífic. Sobretot des d'un punt de vista estilístic. Ideologicament sorgeixen les diferències, que quan escrigueres el llibre em semblen més grosses que el que darrerament pensava.

'No les vull discutir aquí perquè no és el mitjà més adequat. Ja hi haurà temps de fer-ho. Així i tot voldria dir-te que em sembla que prens una actitud molt pessimista cap a la gent de Ciutat. Efectivament són la genteta que contes, però no creus que no hi ha res més?

...

'He mostrat un parell de coses a uns companys. Hi ha hagut una incredulitat total respecte a que fos un text publicat legalment. La veritat es que, a pesar de tots els 'peròs' que t'hi posaré, és el document més fort que he llegit mai damunt la influència del feixisme a l'Illa, damunt la nostra gent. Un dels companys és de l'Opus. Vaig xerrar un dia amb ell i és d'una tal manera reaccionari que no m'arrib a creure que xerri seriosament. Segons ell a l'Opus el consideren 'progresista'. Per a nosaltres no hi hauria paraules per a situar-lo. Tot el que els preocupa és una mena de salvació metafísica i estranya per a unes minories selectes econòmicament i socialment. L'hi he fet llegir un parell de retxes [de La guerra just acaba de començar] i no se'n podia avenir.

'Poca cosa més per ara. Et tornaré escriure quan hagi rellegit el llibre. Suposo que et durà molts problemes amb tot déu. Sort! Maldament no estiguem del tot d'acord, crec que tots dos provam de lluitar pel mateix.

'Jaume Bonnín".

Però no tohom dins del carrillisme illenc era tan obert culturalment com Jaume Bonnin. Els sectors més endarrerits politicament i culturalment, els més lligats al recent passat feixista, els més compromesos en l'abandonament de la lluita pel socialisme, l'autodeterminació i el leninisme, de seguida alçaren veus de crítica en contra d'aquest element "esquerranista i perillós" que, pel seu compte, "s'atrevia a criticar la gloriosa construcció del socialisme tant a l'URSS com en els altres països 'socialistes". Per entendre la ràbia del carrillisme contra La guerra just acaba de començar, cal llegir, per exemple, la narració "La nostra herència", on, entre moltes d'altres coses, el protagonista del conte demostra que la seva herència cultural no té res a veure amb el pretès "socialisme" de les castes parasitàries de l'URSS, la nova burgesia "roja" que viuen de la plus-vàlua popular com a vulgars capitalistes disfressats amb la bandera del proletariat universal. Però, com dèiem de bon començament, les actituds favorables al llibre, tant a nivell de premsa diària com a nivell de venda personal directa i militant, sobrepassaren en tot moment l'estret dogmatisme carrillista. Els ajuts de tothom foren inabastables. La solidaritat, de primera, sense que es pugui posar cap emperò. Quan la Brigada Social va trucar el timbre de ca meva amb l'ordre de segrest del llibre, es va adonar que... ja no n'hi havia cap ni un! En pocs dies tots els exemplars havien estat distribuïts i venuts, tant a les Illes com a la resta de Països Catalans, l'Estat i l'estranger. Hagueren de menjar morena, els agents de la dictadura. Els hi havíem fet la punyeta! Amb els companys, el recordat Guillem Oliver, en Joan Vilà, i altres amics d'aquella època de lluites i esperances, ho anàrem a celebrar. Mai no havíem cantat les cançons de la resistència amb tanta alegria i fervor! Eren poques les alegries que teníem els antifeixistes; i aquella, vèncer les disposicions de la dictadura, aconseguir que el segrest del llibre no es fes efectiu, aconseguir distribuir-lo en porques setmanes, ho era, un triomf, un gran triomf de l'antifeixisme i de la cultura mallorquina; i així ho celebràrem.

Miquel López Crespí

Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)

'Els contes de López Crespí, doncs, tenen aquestes qualitats. Hi ha moments en què la visió del món és expressada d'una manera més elusiva (com en el conte 'Amor'..., tan valent) i esquiven tot excés d'expressivitat. És un món que té camins, bé que en aquests reculls no en predomini encara ben bé cap, entre la lírica i la sàtira, que en el món en què vivim tot s'ho té prou guanyat".

Feia anys -d'ençà el 1969- que diverses publicacions de les Illes i del Principat (també algunes de l'Espanya) es feien ressò de les meves activitats literàries i de les dels altres companys de generació (Antoni Serra, Llorenç Capellà, Gabriel Janer Manila, Miquel Ferrà Martorell, Maria Antònia Oliver, Antònia Vicens, etc, etc). No cal dir que aquests articles parlant de les nostres incipients obres (articles com l'abans esmentat de Joan Triadú, altres d'Antoni Serra, Josep M. Llompart, Agustí Pons, Francesc Candel, Blai Bonet, etc, etc), a part d'encoratjar-me, com he explicat al començament de l'article, servien per a aconseguir que la Brigada Social ens "respectàs" una mica. Escric "respectàs" entre cometes perquè, aleshores, en plena dictadura, els antifeixistes no teníem cap garantia -ni una!- de ser "respectats" de caure en mans de la "social". Ara sembla que aquesta cosa tan senzilla i tan fàcil -sortir en els diaris- no tengui cap importància. Però en aquells moments era molt útil per a la nostra seguretat personal. Tenc al davant un article publicat per Francesc Candel en el diari Última Hora el disset d'agost de l'any 1973 i que es titula "Una novelística mallorquina". Aquest article de Candel anava il.lustrat amb fotografies de Joan Manresa, Antoni Serra i jo mateix (s'ha de recordar que l'amic Joan Manresa acabava de publicar Primer banyador blau marí, i Antoni Serra La gloriosa mort de Joan Boira). Candel comentava, doncs, aquests darrers llibres editats a Mallorca (A preu fet, entre ells). Sabíem que la Brigada Social, que ens seguia els passos i controlava en tot el que podia (domicili, correspondència, etc), n'estaria assabentada: entre les seves feines hi havia retallar els articles de la premsa illenca que feien referència a "actes subversius" -normalment conferències o presentacions de llibres- o a "destacats elements perillosos" -indiscutiblement els escriptors d'esquerres i procatalanistes: els tres autors abans esmentats.

Miquel López Crespí

Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)

Josep M. Llompart i el "teatre regional"

Turmeda | 25 Maig, 2022 09:49 | facebook.com

La literatura catalana experimental.

"Però on en Llompart no baixa la guàrdia és en el moment de ficar el bisturí dins la grolleria de l'autoodi que significà i significa encara aquest 'teatre'. Escriu Josep M. Llompart (pàgs. 53-54 de l'article abans esmentat): 'El 'teatre regional' és el sainet despullat de virtuts, de sentit i de finalitat. És parlar, premeditadament, en necio, pensant que així el públic ha de pagar. Si el sainet tenia ambicions modestes, el 'teatre regional' no té cap ambició. Accepta amb alegria les limitacions més humiliants. Sap que no es pot permetre el més petit intent de dignitat lingüística, sap que no pot plantejar problemes mínimament inquietants, mínimament humans; sap que no pot interessar a ningú que s'interessi vertaderament pel teatre". (Miquel López Crespí)


Miquel López Crespí i Josep M. Llompart. Josep M. Llompart presentava l'obra de Miquel López Crespí Notícies d'enlloc, Premi de les Lletres de l'any 1987.

Josep M. Llompart tenia molt mala opinió de l'anomenat "teatre regional". En un article titulat "Present i futur del teatre mallorquí" (vegeu el llibre Mallorca, teatre pàgs. 37-60) Llompart era molt més que dur. Senzillament, les seves asseveracions que compartíem i compartim, eren lapidàries. Escrivia: "La situació [del teatre mallorquí] -tots ho sabem- és aquesta: a Mallorca vàrem tenir, i tenim, una poesia normal i, en certs moments, d'envejable alçada; tenim ja una novel.la que pot mirar amb seguretat i amb esperança cap al futur; vàrem tenir un inici, tan modest i humil com es vulgui però autèntic, de teatre; avui, emperò, el vertader teatre mallorquí no existeix. Ocupant el seu lloc hi ha una cosa, probablement a punt de morir, que li diuen 'teatre regional', o sigui, un teatre que ja va néixer amb el cap baix, humiliat, ferit per aquest adjectiu, 'regional', que, tenguem-ho ben present, mata tot quant toca". Llompart sap molt bé que aquest teatre de l'autoodi (el teatre rekional) té poc o no res a veure amb l'autèntic sainet costumista. El costumisme tenia i té coses vertaderament importants, aportacions bàsiques per a conèixer els costums d'un temps i d'una societat determinats. En les bones peces del sainet del XIX trobarem sempre una intenció satírica, de critica social basada la majoria de vegades en la comicitat. Per això Llompart salva el teatre d'en Pere d'Alcàntara Penya i d'en Bartomeu Ferrà ("teatre humil, però de veres").


L'obra de Miquel López Crespí Autòpsia a la matinada guanyà el Premi de Teatre Ciutat de Palma 1974. Una obra d'avantguarda experimental que serví per anar consolidant el teatre mallorquí modern, tasca que havien portat endavant Alexandre Ballester i Joan Soler Antich entre molts d'altres autors teatrals.

Però on en Llompart no baixa la guàrdia és en el moment de ficar el bisturí dins la grolleria de l'autoodi que significà i significa encara aquest "teatre". Escriu Josep M. Llompart (pàgs. 53-54 de l'article abans esmentat): "El 'teatre regional' és el sainet despullat de virtuts, de sentit i de finalitat. És parlar, premeditadament, en necio, pensant que així el públic ha de pagar. Si el sainet tenia ambicions modestes, el 'teatre regional' no té cap ambició. Accepta amb alegria les limitacions més humiliants. Sap que no es pot permetre el més petit intent de dignitat lingüística, sap que no pot plantejar problemes mínimament inquietants, mínimament humans; sap que no pot interessar a ningú que s'interessi vertaderament pel teatre. El nostre sainet tractava amb amor, amb tendresa, els seus personatges; respectava i enaltia la seva dignitat d'homes. El 'teatre regional' els tracta amb tota la crueltat del menyspreu; vol que tot un poble faci burla d'ell mateix, de les seves coses més sagrades i entranyables. El 'teatre regional' és això: la suplantació de la rialla moralitzadora per la rialla idiotitzadora".

Les meves primeres obres de teatre (Ara, a qui toca, Les germanies, Estiu de foc, Autòpsia a la matinada...) anaven en aquesta línia: defugir tota la podridura d'aquest "teatre" idiotitzador (que deia Josep M. Llompart). Dia 7 d'octubre de 1972, a Alacant, guanyava el premi de teatre en català "Carlos Arniches" (era el primer any què es convocava en la nostra llengua). A l'endemà, tots els diaris de la península (i a les Illes Diario de Mallorca) informaven de la notícia. En la mateixa convocatòria guanyava el premi en espanyol J. D. Sutton amb la seva obra Mañana. Els jurats del meu primer premi teatral havien estat en aquells moments les figures màximes de la cultura catalana i de l'espanyola progressista. Em referesc als directors i autors Ricard Salvat, José Monleón i Sanchís Sinisterra (un gran autor de València que ja havia guanyat el Carlos Arniches -versió castellana- l'any 1968 amb l'obra Tú, no importa quién).

Cal dir que els tres autors i membres del jurat que em guardonaren aconseguiren -i això era vertaderament important en aquells anys de repressió i d'entrebancs envers la nostra cultura per part del feixisme- que, juntament amb el premi en espanyol hi hagués també un altre en català. Els tres homes de teatre aconseguiren guanyar aquesta important batalla per la llengua i per la llibertat argumentant l'èxit de públic de El retaule del flautista a tota l'àrea dels Països Catalans. Els franquistes de l'Ajuntament d'Alacant no tenien ni idea del que significava per al poble El retaule... En Ricard Salvat i en José Monleón els hi mostraven fotografies amb les cues de gent i insinuaven què, de guardonar i estrenar una obra en català, ells, com a regidors, podrien fer-se famosos... qui sap si Hollywood els enviaria a demanar per portar a la pantalla l'obra premiada! Pobres! S'ho cregueren ben a les totes!

A nivell de simple recordatori, cal dir que la casualitat de guanyar aquest premi de teatre vengué donada per la publicació a la revista Lluc (maig de 1972) de les bases del concurs. Consultant la col.lecció de Lluc, a la pàgina 24 d'aquest mes de maig s'hi pot trobar la nota que dóna informació del primer concurs de teatre en català des de la guerra civil. Textualment la nota deia: "Alacant: Per primera vegada un premi de teatre en català" I ampliava més endavant l'escrit enviat per un corresponsal "del País Valencià": "L'Ajuntament d'Alacant convoca el I Premi de Teatre Carles Arniches, exclusivament per a obres em llengua catalana, al qual podran concórrer els autors que ho desitgin, de tots els Països Catalans".

Ara, quan ho penses, fan riure aquestes anècdotes de començaments dels anys setanta. Però aleshores eren batalles molt importants en defensa de la nostra llengua, una passa important en la lluita per la nostra llibertat com a persones i com a poble.

Els titulars de l'entrevista amb Sanchís Sinisterra, deien, amb lletres de motllo (La Verdad, 7-X-1972): "El Premio Arniches podrá hacer una gran labor en la potenciación de la lengua valenciana". A Mallorca i molts indrets de l'Estat alguns partits de la clandestinitat encara no havien ni estudiat ni molt manco posat en pràctica una necessària normalització (escriure en català) de les seves publicacions. Dins la mateixa organització -aleshores OICE (OEC)- on vaig militar més endavant, aquesta qüestió no estava gens aclarida. No em parlem dins del carrillisme espanyol i en alguns partits maoistes i estalinistes! Per tant, la meva obra, obrint els premis de teatre d'Alacant al català, aconseguia escletxes de llibertat i normalització en moments ben crítics i problemàtics per a la nostra supervivència com a poble.

Pel que fa a la qualitat de les obres presentades al premi en la seva vessant "valenciana", en José Monleón, parlant a la mateixa entrevista abans esmentada, deixava ben clara l'alta qualitat de la majoria d'obres. Més endavant, quan el periodista demana a Sinisterra la història dels premis en català, l'entrevistat aclareix: "La idea surgió de Monleón y los otros miembros del jurado del año pasado y creo que hay que felicitarles. Alicante está viviendo la problemática de su propia lengua y creo que el Arniches puede hacer una gran labor para potenciarla; el Arniches le dará una mayor raigambre y contribuirá a activar este proceso de desarrollo".

Miquel López Crespí

Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)


"En aquell temps havíem seguit amb atenció les experimentacions teatrals de Llorenç Villalonga. Hi havia aspectes interessants. En referesc especialment a Faust (publicada l'any 1956) i a Aquil.les o l'impossible i Alta i benemèrita senyora (publicades l'any 1964). Sense deixar de reconèixer que eren experiments tal volta útils (les podríem definir de "teatre literari"), el cert és que aleshores, joves com érem, ens costava molt dissociar la figura Villalonga-escriptor, de la figura Villalonga-feixista". (Miquel López Crespí)



Alguns dels principals enemics del poble mallorquí: Arconovaldo Bonaccorsi (el "Comte Rossi"), el tinent coronell García Ruiz i el vicari general castrense Francesc Sureda i Blanes. Llorenç Villalonga va ser un falangista de primera hora i va dornar un suport actiu al feixisme en temps de la guerra civil. (Fotografia arxiu Miquel Font i Cirer).

La literatura catalana experimental.


Record que Ara, a qui toca? era una obra experimental. Els crítics d'aleshores parlaven de certa influència del teatre de Brecht, Anouill, Ionesco, Beccket, etc. Els papers on havia escrit Ara, a qui toca?, juntament amb els de Les Germanies (que més endavant guanyaria el premi de teatre de més prestigi en aquells temps, el premi especial Born, de Ciutadella), Estiu de foc i alguns altres materials de poesia i narrativa em desaparegueren pels anys setanta-cinc/setanta-sis en uns d'aquells nombrosos escorcolls de la Brigada Social i dels serveis d'informació de la Guàrdia Civil. Mai no he pogut recuperar aquestes obres malgrat que, una vegada consolidada la reforma, ho vaig intentar. Ningú no sabia res d'uns papers segrestats per la Social! Originals de teatre? Em miraren com si hagués perdut l'enteniment. De les obres segrestades (i segurament cremades o perdudes per aquests sicaris del nazi-feixisme) només em resta l'esborrany de Les Germanies. Aquest esborrany té unes quaranta o cinquanta pàgines i permet una llunyana aproximació al que va ser l'obra guardonada a Menorca. Dic "una llunyana aproximació" perquè record a la perfecció que el projecte inicial sofrí moltes modificacions i ben cert que el material conservat -per miracle! a una de les carpetes que no escorcollaren els sicaris, és només una pàl.lida aproximació al que degué ser l'obra una vegada acabada; malgrat que sempre he pensat que no hi ha mai cap obra "acabada". Sempre he estat partidari de l'obra "oberta". Per entendre'ns: "oberta" a les suggerències creatives dels col.lectius que l'han de representar, als grups revolucionaris (en els anys setanta) interessats en la seva promoció i difusió o a les idees de directors, actors o públic en general (públic conscienciat, és clar).

En aquell temps havíem seguit amb atenció les experimentacions teatrals de Llorenç Villalonga. Hi havia aspectes interessants. En referesc especialment a Faust (publicada l'any 1956) i a Aquil.les o l'impossible i Alta i benemèrita senyora (publicades l'any 1964). Sense deixar de reconèixer que eren experiments tal volta útils (les podríem definir de "teatre literari"), el cert és que aleshores, joves com érem, ens costava molt dissociar la figura Villalonga-escriptor, de la figura Villalonga-feixista. Bertolt Brecht havia escrit a un amic, parlant del problema de la relació entre l'art i la política (febrer de 1938): "Com puc mantenir allunyades aquestes coses [el sofriment del poble alemany sota el nazisme] dels meus escrits? I arreu on miri, si miro una mica més enllà d'on acaba aquest estret, veig la get sotmesa a aquests sofriments. I si el sentiment d'humanitat és destruït, l'art deixa d'existir. Compondre paraules belles no és art. Com podrà l'art commoure els homes, si ell mateix no es commou per la sort dels homes? Si jo mateix em tanco davant els sofriments dels homes, com s'obrirà el cor dels homes davant els meus escrits? I si no m'esforço a trobar un camí perquè surtin de llurs sofriments, com trobaran el camí dels meus escrits?".

Nosaltres (juntament amb n'Alexandre Ballester, en Joan Soler Antich o en Llorenç Capellà) reaccionàvem en contra de la grolleria de l'autoodi estupidititzador. Josep M. Llompart escrivia en "Present i futur del teatre mallorquí": "Els nostres autors -em referesc, naturalment, als autors amb un mínim o un màxim d'honestedat- varen reaccionar, de fa temps, contra la ignomínia del 'teatre regional'". El mateix Llompart ens havia dit en nombroses ocasions que "avui, el vertader teatre mallorquí no existeix". Potser ingènuament la nostra intenció era ajudar a crear aquest "teatre nacional-popular" que pensàvem necessitava el nostre poble. Quan l'editorial Daedalus publicà les obres teatrals de Baltasar Porcel, per uns moments ens miràrem dins d'aquell miratge que prometia ser esplendorós. Llompart havia escrit parlant de l'obra de Porcel La simbomba fosca: "Aquesta darrera obra d'En Porcel, supera encara, d'un bon tros, l'encert primerenc de Els condemnats. Tots els qui assistírem a la lectura vàrem romandre literalment amb la boca oberta. A l'hora dels comentaris sonaven els noms de Samuel Beckett, Ionesco, John Osborne. Això ja és dir-ho tot".

Miquel López Crespí

Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)

Llorenç Villalonga – El món cultural i polític de Llorenç Villalonga en temps de la guerra i la postguerra en la novel•la de Miquel López Crespí Les vertaderes memòries de Salvadort Orlan (Onada Edicions) - (vet aquí un petit tast de la novel•la).

Turmeda | 24 Maig, 2022 12:36 | facebook.com

Llorenç Villalonga – El món cultural i polític de Llorenç Villalonga en temps de la guerra i la postguerra en la novel•la de Miquel López Crespí Les vertaderes memòries de Salvadort Orlan (Onada Edicions) - (vet aquí un petit tast de la novel•la).


Impossible llegir Proust quan sents els trets de gràcia


Emili Darder i els altres implicats en el procés ho tenien malament. S’investigaven les actes de les reunions municipals per a saber si havia condemnat o no els fets d’octubre de l’any trenta-quatre. Tamarit investigava si s’havia prohibit alguna demostració religiosa, si Darder havia viatjat a la península per assistir a mítings de forces esquerranes. Els oficials del jutjat d’instrucció militar cercaven els manifests signats, les cartes oficials enviades a correligionaris catalanistes, la propaganda del temps de les eleccions, les queixes dels funcionaris de dretes, els anuncis de festes republicanes, les informacions sobre inauguracions d’escoles... Qualsevol document que pogués informar al respecte era incorporat al sumari que, imperceptiblement, però inexorablement, anava sumant pàgines i més pàgines. Tamarit insistia també a descobrir els possibles contactes amb la maçoneria palmesana, el suport que havia donat a les escoles laiques, els comentaris que el batle hagués pogut fer contra la religió catòlica, si era subscriptor de revistes marxistes i separatistes. Quan la policia de Francesc Barrado escorcollava les biblioteques de molts detinguts, cercaven llibres dedicats. Una dedicatòria d’Alexandre Jaume a un persona determinada bastava per a obrir un nou procés judicial. Els papers i documents dels empresonats eren mirats amb lupa. Res no escapava a la vigilància inquisitorial de la policia.


Tamarit no tenia el posat de patrici romà de Zayas. Era més vulgar. Ho notaves en la forma de caminar, de moure les mans, de parlar amb la gent. Li agradava comparèixer per la Casa del Libro, prop de la font de les Tortugues. La Casa del Libro era regentada pels germans Mulet. Jo i en Miquel hi anàvem a cercar novetats. A vegades parlàvem de llibres i de política amb un curiós estranger, Albert Vigoleis Thelen, que deia que havia fugit de l’Alemanya nazi. Ens considerava feixistes. Però el vaig veure moltes vegades petant la discussió amb Georges Bernanos. Copsaves com, malgrat la diferència de criteris, romanien una bona estona junts, sempre portant-se la contrària, apassionats en el debat.

Vigoleis i Bernanos proporcionaven un divertit espectacle.

En alguna ocasió marxaven plegats fins al Lena’s bar on continuaven les discussions. Al cap d’unes hores encara els podies trobar enganxats en la mateixa discussió, portant-se la contrària. Sovint acabaven amb fortes estirades, amb paraules gruixudes.

Al cap de pocs dies els podies tornar a trobar, talment no s’hagués esdevengut res, analitzant els motius dels èxits de Hitler a Alemanya, de l’expansió italiana pel nord d’Àfrica, de la importància de l’imperi espanyol en el segle XVI o del sexe dels àngels. Una de les qüestions que els tenia hores i hores entretinguts era tractar de la influència dels jueus en la cultura mundial. Sovint coincidien en les seves apreciacions. Misteris de l’ànima humana! Com eren possibles aquelles coincidències entre personalitats de cultura tan antagònica? Mai m’ho vaig poder explicar. Aleshores es miraven als ulls sense arribar a creure que pensaven per l’estil. Se separaven un moment, talment els participants en un combat de boxa, i recuperades les forces, passada la sorpresa inicial, tornaven a començar el debat en el punt on l’havien deixat moments abans.

El coronell Tamarit era d’un tarannà ben diferent. Seriós, reconcentrat, mai no participà en cap debat literari. S’entretenia fullejant publicacions militars o biografies de militars espanyols. Un dia el vaig veure comprar la vida del Gran Capitán. Segons deien els empleats de la Casa del Libro, el que més li agradava eren les històries de la conquesta d’Amèrica pels espanyols. Comprava tot el que feia referència a Hernán Cortés, Francisco Pizarro, Pedro de Alvarado, Cristóbal Colon... Es delia per les històries de Cortés exterminant els cacics asteques i llurs famílies en sopars on els conqueridors mataven els ingenus indis que els havien convidat. Considerava un tàctic genial Pizarro, l'espanyol que va fer el mateix que Cortés amb les famílies principals que governaven l’imperi inca. Exterminar en una nit, sense contemplacions, els dirigents d’aquelles tribus sense civilitzar era una forma summament intel•ligent de deixar-los desvalguts. Un dia li vaig fer el contrari, simplement per veure com reaccionava, per a copsar a fons com era, quina mena de sentiments l’alletaven. Com qui no vol la cosa, fullejant un llibre i sense donar gens d’importància a les meves paraules, li vaig dir:

-Em sembla de covards matar a traïció aquells que t’han convidat a casa seva. Una acció d’una indignitat absoluta.

Bona la vaig dir! Es girà de sobte. El seu rostre havia envermellit. Em mirava amb una mescla de ràbia i d’odi que feia por. Sense poder contenir-se, excitat, es dirigí a mi parlant en veu alta, sense cap consideració per la gent que mirava els llibres en silenci.

-Vostè, Salvador, és un intel•lectual que no sap res de guerres ni de tàctica militar. M’han dit que és dels nostres, que és un periodista digne de confiança. Ha fet una bona feina en la defensa d’Espanya, atacant el separatisme i l’esquerra. Això el salva, però no té raó ni sap res de qüestions militars.

Deixà el llibre que fullejava damunt els prestatges i continuà, amb la mateixa indignació del principi:

-Per a guanyar una guerra no hi ha normes, ni moral, ni ètica. Eliminar els comandaments de l’enemic és obligat per sortir-ne victoriós, del combat. Tant se val el sistema que hom pugui emprar. L’essencial és deixar sense generals els contraris. Pizarro, Cortés, ho aconseguiren i per això triomfaren. Tota la resta no té la més mínima importància.

Després, mirant a dreta i esquerra per si algú el podia sentir, afegí:

-O creu vostè que deixarem viu cap dirigent dels socialistes i els comunistes mallorquins quan arribi el moment de solucionar els problemes d’Espanya? Estam en guerra, Salvador Orlan. Ho hauria de saber. Parli amb els seus germans. Demani quina és la situació de la pàtria. Veurà que tenc raó. Aquí també es necessita un cirurgià amb mà de ferro, que no tengui por a la sang. En cas contrari, l’anarquia continuarà. Vostè tampoc no hi té res a guanyar, amb el triomf del marxisme.

Vaig acotar el cap donant per acabada la discussió.

La culpa era meva per fer de provocador.

Tamarit em contestà com pertocava: com un militar que només pensa en la victòria de les armes. Per a aquesta classe de persones, els debats intel•lectuals eren sobrers. El meu pare era ben igual. Com si els hagués modelat la mà del mateix escultor.

El coronell era un admirador dels Reis Catòlics que, en la seva opinió, “havien unificat Espanya”. Llegia igualment nombroses biografies sobre Carles I, Felip II i estudis de les guerres de la monarquia espanyola contra França, Anglaterra i el Turc. Tamarit era un militar de la vella escola. Malgrat aquell caràcter agre, de pocs amics, sempre va tenir una paraula amable en referència als meus articles periodístics.

Mai no el vaig veure somriure. La guerra agreujà molt més la seva forma de ser. El veia preocupat, immers en les greus responsabilitats que li havia encomanat Trinidad Benjumeda del Rey, màxim responsable de la Comandància Militar de Balears. Benjumeda era un enviat de Burgos per posar ordre, per demanar responsabilitat als antics comandaments militars de Mallorca que, en opinió de Franco, no reaccionaren com pertocava a la invasió de Bayo.

A Burgos, ens veien massa tous! S’havien indignat quan constataren que fiscals i jutges instructors consideraven que penes de vint anys de presó ja bastaven per tenir la gent atemorida.

M’ho digué en Miquel, a finals de novembre del trenta-sis.

La notícia em deixà entabanat per uns instants. Sabíem que eren temps molts durs i no hi havia perdó. Els ferms guerrers de Falange feien neteja de rojos i separatistes sense miraments. Però no imaginava que l’espasa de la nova Espanya caigués igualment sobre el batle de Palma que havia vengut a la presentació de Brisas.

-Volen condemnar a mort Emili Darder, Alexandre Jaume, Antoni Mateu i Antoni Maria Ques. Ho he sentit dir avui matí, a la Comandància. Benjumeda cridava fort. Tothom estava ferm, dret com una columna. Ningú piulava ni gosava moure una cella del front. No basten els vint anys que demanàvem a Mallorca. Burgos, Franco, Serrano Suñer, Trinidad Benjumeda... tots volen escarments especials. Diuen que estam en guerra, una guerra a mort i que si nosaltres la perdem, els altres, no hi ha cap dubte al respecte, no tendran cap problema a enviar-nos al mur de les execucions.

Afegí:

-Tamarit ha posat en marxa un mecanisme d’investigació infernal. Res no escapa al seu control. Fa venir a declarar xofers, criats, venedors del mercat, amics llunyans, familiars, els tipògrafs dels diaris on escrivien Alexandre Jaume i Emili Darder. Qualsevol declaració, qualsevol detall serveix per engreixar el sumari.

En Miquel estava nerviós, mirant a dreta i esquerra amb por que algú de comandància el pogués sentir.

-No crec que els acusats puguin sortir de la trampa que estan ordint al seu voltant. Tamarit és un caçador implacable. Segueix qualsevol rastre, per petit i insignificant que sembli. No atura els interrogatoris fins que troba que ja té el material adient per al fiscal. Si és necessari fa comparèixer els testimonis dues, tres vegades. És prou hàbil per treure proves acusatòries de declaracions aparentment senzilles, sense gens d’importància. Però una frase pronunciada a un míting, un bitllet d’anada a Barcelona, el record d’un sindicalista, el testimoni d’una vaga, la participació en una manifestació, l’acte de concedir una subvenció per arreglar una escola de poble li serveixen per a provar la implicació de l’acusat amb el Front Popular, en la preparació del cop d’estat comunista.

En Miquel alçà la mirada i em fità directament als ulls.

Què li podia dir?

No sabia què contestar. Només sé que tenia unes ganes esbojarrades de refugiar-me a Bearn, perdre de vista Palma. Necessitava somniar en el passat, recordar els dies de la meva infantesa, novel•lar, reflexionar. Les circumstàncies de la guerra, cada dia ho comprovava, no eren propícies per a la literatura.

Zayas em tenia aclaparat. Restava fermat a les col•laboracions per als diaris i la ràdio.

Qui s’atrevia a portar-li la contrària? Era completament impossible.

Tamarit havia rebut ordres especials per a portar endavant un judici contra els principals cap de l’esquerra i les personalitats que haguessin destacat per les seves idees esquerranes. D’ençà que l’anomenaren jutge d’instrucció ja no compareixia per la Casa del Libro. El veia alguns moments a l’Alhambra. Però tots sabíem que treballava sense descans en la feina que li havia encarregat Benjumeda. Bastava veure'l per a copsar que volia implicar tothom que coneixia en el procés. Volia saber-ho tot. Sabia a qui havia de demanar declaració per fer possible una condemna. Proporcionava armes legals al fiscal. Si era necessari, falsificava proves. Feia comparèixer a declarar aquells que, havent conegut l’acusat, pensava que podien aportar informacions útils per a la instrucció de la causa. Eren interrogats els dirigents dels partits d’esquerra, els sindicalistes, regidors, empleats de l’ajuntament, xofers, guàrdies municipals, mestres d’escola, sacerdots... El coronell Ricardo Fernández Tamarit i l’altre jutge instructor, el capità Saiz Gralla, volien saber fil per randa el significat de cada votació municipal, els motius dels viatges fets pels encausats. Malgrat l’abundosa informació proporcionada per Zaforteza, el batle de Palma que imposaren els militars, Tamarit volia saber més. Analitzar cada detall de les activitats municipals d’Emili Darder, especialment si havia donat subvencions a partits d’esquerra, rebut delegacions comunistes i anarquistes. Tot servia per acumular proves contra les autoritats republicanes.

Durant anys parlàrem de Rússia, de la dictadura comunista que feia la vida impossible als ciutadans. Quantes vegades no havíem respirat alleugerits dient que, sortosament, la policia espanyola, la més inútil del món, mai, malgrat que s’ho proposàs, podria assolir els graus de perfecció tècnica de la Gestapo de Hitler, de la NKVD de Stalin?

Però tot el que havíem dit dels bolxevics ho practicàvem nosaltres a Palma. La investigació exhaustiva dels detalls més íntims de la vida de les persones.

El procés contra Emili Darder n’era un exemple ben clar i llampant.

De sobte, en arribar a aquest punt de la discussió, callàvem, atemorits. I si entre nosaltres hi hagués algú de la policia de Francesc Barrado? Si tot el que havíem comentat en confiança, d’amic a amic, servís per anar engreixant algun sumari secret, la fitxa que, possiblement, s’estava redactant en un despatx de la Comandància Militar de Balears?

Qui podia considerar-se lliure de sospites?

Aleshores, conscients que havíem parlat massa ens miràvem amb certa desconfiança i, sense dir cap paraula més, acabàvem el vermut desviant la conversa envers els èxits espectaculars de les forces de la Legió i dels Regulars, que ja eren prop de Toledo, a punt d’alliberar l’Alcázar.

Emili Darder i els altres implicats en el procés ho tenien malament. S’investigaven les actes de les reunions municipals per a saber si havia condemnat o no els fets d’octubre de l’any trenta-quatre. Tamarit investigava si s’havia prohibit alguna demostració religiosa, si Darder havia viatjat a la península per assistir a mítings de forces esquerranes. Els oficials del jutjat d’instrucció militar cercaven els manifests signats, les cartes oficials enviades a correligionaris catalanistes, la propaganda del temps de les eleccions, les queixes dels funcionaris de dretes, els anuncis de festes republicanes, les informacions sobre inauguracions d’escoles... Qualsevol document que pogués informar al respecte era incorporat al sumari que, imperceptiblement, però inexorablement, anava sumant pàgines i més pàgines. Tamarit insistia també a descobrir els possibles contactes amb la maçoneria palmesana, el suport que havia donat a les escoles laiques, els comentaris que el batle hagués pogut fer contra la religió catòlica, si era subscriptor de revistes marxistes i separatistes. Quan la policia de Francesc Barrado escorcollava les biblioteques de molts detinguts, cercaven llibres dedicats. Una dedicatòria d’Alexandre Jaume a un persona determinada bastava per a obrir un nou procés judicial. Els papers i documents dels empresonats eren mirats amb lupa. Res no escapava a la vigilància inquisitorial de la policia.

Jo mateix estava atemorit. I si trobaven algun exemplar de Mort de dama dedicat a alguns dels processats? Mai no m’hauria imaginat haver de patir per una de les antigues dedicatòries! Qui podia pensar que la situació arribaria a complicar-se de tal manera que, fins i tot, unes paraules d’amistat escrites a un llibre et podrien portar a la presó?

Tamarit estava absolutament convençut de la implicació d’Emili Darder, Alexandre Jaume i Ignasi Ferretjans en l’intent de cop d’estat marxista a Mallorca.

A les tertúlies palmesanes es comentava que quan el coronell agafava un cas, era talment un ca rabiós amb un os. No l’amollava per res.

Aquesta vegada volien fer un escarment que fos sonat.

Era evident, i tots ho sabíem, que els decidits voluntaris de Falange i els militars netejaven Palma d’elements sospitosos. Com no ho havia de saber! Cada nit, els camions passaven per davant el manicomi on jo feia les meves guàrdies reglamentàries. Quantes vegades no vaig sentir els crits de Visca la República! quan els portaven a matar, i els trets de gràcia dels escamots d’execució. I el més terrible, el paorós silenci que segueix les descàrregues. Aleshores deixava el llibre damunt la taula del despatx. No podia continuar la lectura. Era completament impossible.

M’hauria de penedir dels versos escrits en honor dels que mataven de matinada? O era veritat que jo era un home sense moral ni sentiments, un cínic que només volia estar a recer dels vencedors?

Els trets de gràcia en les nits palmesanes d’aquell estiu del trenta-sis! Un tret disparat directament al cap dels que agonitzaven o ja eren morts. Podies imaginar l’oficial que manava l’escamot caminat damunt la sang. A vegades, si havien begut, senties el “Cara al sol”. Cantaven fort, com si volguessin que tothom ho sabés, que eren al carrer, amb les armes, defensant la nova Espanya que sorgia, bruta, irreconeixible, d’entre els munts de cadàvers que denunciava Bernanos a Les grans cimetières sous la lune.

Impossible llegir Proust quan estava de guàrdia! Era el moment d’encendre la cigarreta i escoltar en silenci els sorolls de la nit. Fumava sentint els crits d’Antonio Espina en el passadís. Volia suïcidar-se, penedit de no haver donat armes al poble que volia defensar la República. No desitjava que ningú hagués de fer aquelles guàrdies nocturnes. Si contaves els trets podies saber el nombre de persones executades cada nit... un, dos, tres, quatre, cinc. A vegades vaig comptar fins vint trets de gràcia.

Vint trets de gràcia són mals de comptar.

Les distàncies entre cada un dels trets s’allarga fins a l’infinit. És com una explosió dins del cervell. Una explosió repetida una i mil vegades. Vint trets que poden esdevenir tres mil trons.

Quan al matí agafava el tren per anar a Bearn estava molt cansat. No tenia ganes d’escriure. Deia a Maria Antònia que no em despertàs fins al migdia.


Sa Pobla - Records de la Mallorca dels anys 60 - Els amors juvenils (XXXI) - (un petit tast de la novel·la Un hivern a Lluc, El Tall Editorial)

Turmeda | 23 Maig, 2022 13:48 | facebook.com

Sa Pobla - Records de la Mallorca dels anys 60 - Els amors juvenils (XXXI) - (un petit tast de la novel·la Un hivern a Lluc, El Tall Editorial)


Hauríem d’haver pensat en els paranys que la vida ens posaria pel davant? Qui reflexiona en les dificultats de la vida quan és tan jove? El desig ardent, la mar blava de la Mediterrània, la fina arena des Trenc i Formentor, les llargues converses sota la lluna en un baret de Deià, el Port de Pollença i Can Picafort ens emboiraven l’enteniment fins a convertir-ho tot en un somni de pel·lícula ensucrada! Talment una tragicomèdia dels anys trenta, esvanida en polsosos cines de barri, sense poder esbrinar mai els motius dels desacords. Un somni d’estiu, la follia de la sang que bull a les venes, l’efecte del paisatge dins la retina, de la sal damunt la pell de dos cossos nus gronxats per les ones de qualsevol cala amagada de la serra de Tramuntana… (Miquel López Crespí)


La metzina que he pres funciona a la perfecció. Potser hauré de canviar d´opinió sobre receptes de mèdiums i curanderes. A mesura que passen els minuts not que no sóc senyor de la meva voluntat. La realitat que m´envolta es va difuminant lentament. Com si caminàs enmig d´un somni, talment penetràs en l´encanteri de les rondalles que em contaven de petit.

La padrina em mira preocupat, com si tengués por que hagi recaigut en la malaltia. Es senya i treu el rosari. Comença a resar amb fervor. Li faig un gest amb la mà per dir-li que no passi ànsia, que no és res. “Tenc son”, li dic amb veu baixa. Però el cert és que les herbes em fan efecte. Fins i tot Pedrona, l´al·lota del forn, s´apropa on estam asseguts per demanar si necessitam res. Veig la gent boriosament, com si formàs part d´un paisatge llunyà.

Viatj a una velocitat vertiginosa pel que serà el meu proper futur. Tot es desenvolupa com una pel·lícula de Chaplin o Buster Keaton. Els personatges que hi surten caminen acceleradament, cent vegades més ràpids que en una filmació actual. Les escenes avancen i l´una substitueix l´altra sense arribar a copsar mai quin ha estat el final de l´anterior. Només uns ulls experimentats poden copsar l´argument. Em reconec amb dificultat; no és estrany. Qui, a no ser per les fotografies, podria reconèixer el rostre que tenia als catorze o els vint anys? A la platja, un estiu dels seixanta, conec una al·lota danesa.

Quan dic a la mare que em cas amb una estrangera em diu, esverada: “Miquel, no tens el cap bé! Ets massa jove per fer aquesta passa. Vols dir que el que et dóna el pare al taller et bastarà per portar endavant una casa? I si us arriben els fills? Has pensat que fins ara has fet el que volies, sense que ningú et digués res, sense responsabilitats concretes?”. Em mira preocupada. No pot entendre que pugui cometre un error que podria ser la meva ruïna. “El matrimoni és prou complicat amb gent de la mateixa terra. Els problemes sorgeixen cada dia i, si ja és difícil mantenir una relació amb una persona del país, de la teva cultura, amb els mateixos costums i tradicions… imagina el que pot esdevenir-se amb estrangeres! No són com les mallorquines, pensa-ho bé. O no has vist les pel·lícules americanes? Allà, reflexiona, les dones són diferents. Per no-res demanen el divorci. Basta que l’home engreixi un poc, que deixi els mitjons en terra, que ronqui a la nit, que no es dutxi amb freqüència o que perdi la feina per uns mesos, per a separar-se! Una mallorquina és capaç de portar la casa si l’home és a l’atur. Si trobes una bona al·lota del poble, tendràs la roba neta damunt el canterano, els fills sempre ben cuidats i endreçats. No hi ha dubtes al respecte. Tendries manco problemes. Recorda el que et dic: les estrangeres no tenen paciència per fer feina com les d´aquí. Vénen a Mallorca pel sol, per la platja, pel cel blau, pel clima fabulós que tenim. Dinamarca! Llargs hiverns a l’interior de les cases. Boira, neu i obscuritat!”.

Ja entenc les seves raons. Però… com convèncer un jove que ha acabat de fer el servei militar, que comença a publicar els primers articles i ha guanyat alguns premis literaris? No; no escolt els pares. Anika, cabells rossos i esplendents ulls verds! Com va començar una relació que finí bruscament cinc anys després? En aquella època no existia Internet i era normal que els joves establissin correspondència amb persones d’altres països. Per a mi, la correspondència era una forma de conèixer el món, d’entretenir-me amb joves d’indrets llunyans i exòtics, de contrades on no regnava el poder omnímode del franquisme. Vaig enviar la meva adreça a una revista juvenil internacional i, al cap d’una setmana, començaren a arribar cartes provinents de París, Londres, Roma, Moscou, Belfast… La carta d´Anika deia que tenia dinou anys, estudiava Filosofia a la universitat de Copenhaguen, li agradava l’intercanvi de discos i postals i pensava venir de vacances a Palma el juliol. Ho record com si fos ara mateix: el juliol de 1967.

Hauríem d’haver pensat en els paranys que la vida ens posaria pel davant? Qui reflexiona en les dificultats de la vida quan és tan jove? El desig ardent, la mar blava de la Mediterrània, la fina arena des Trenc i Formentor, les llargues converses sota la lluna en un baret de Deià, el Port de Pollença i Can Picafort ens emboiraven l’enteniment fins a convertir-ho tot en un somni de pel·lícula ensucrada! Talment una tragicomèdia dels anys trenta, esvanida en polsosos cines de barri, sense poder esbrinar mai els motius dels desacords. Un somni d’estiu, la follia de la sang que bull a les venes, l’efecte del paisatge dins la retina, de la sal damunt la pell de dos cossos nus gronxats per les ones de qualsevol cala amagada de la serra de Tramuntana…

Qui sap! Li agradaven els racons solitaris on podíem romandre hores i hores sentint la remor de la mar, el batec dels cors. A Deià, davallàvem a peu a la cala, coincidint sovint amb Robert Graves que, a l´horabaixa, finida la feina, senalleta al braç, anava a nedar. Quants records acaramullant-se a la memòria! Anika a un Llucalcari llunyaníssim en els replecs de la meva existència! Els còdols ardents, les ones colpejant rítmicament les roques, el verd maragda de les aigües en calma que ens fan oblidar les misèries de la vida quotidiana, la dalla de la rutina esperant rere les cantonades! Com era possible que no intuíssim que vivíem, talment els acròbates del circ, sobre un dèbil filferro que passava per damunt de fondals immensos, abismes sense fi? Quina metzina aconseguia l´amnèsia que posseïa aquella lluminosa esperança lliurada a la saladina de la platja?

De sobte, coincidint amb un sotrac del vehicle, la pel·lícula que contempl desapareix de la pantalla. Tot s´esdevé ben igual que, quan al poble, la cinta es cremava i, en reanudar-se la projecció, trobaves que els protagonistes actuaven en una nova situació. Vull submergir-me més i més en aquest curiós futur que la metzina del vell republicà em permet albirar. Però no puc aturar les imatges, fer retrocedir el que estic veient. El tren avança per nombroses estacions i en cap moment s´atura per a poder mirar amb calma el paisatge. Passen al meu voltant amics als quals quasi no puc reconèixer: Gerard Matas, el seu estudi del carrer Boch de Palma. Hi compareixen el pintor Gabriel Noguera i el seu germà, el director de teatre Pere Noguera, en Bernat Homar, Antoni Catany. Llargues nits de debats parlant d´art, literatura, música, política. Aleshores tot es difumina novament. Ara ja no som a l´estudi sentint Jacques Brel i Brassens. Em veig reunit amb Antoni Mir, Biel Matamalas, Mateu Morro, en una casa de camp dels afores de Palma. Hi compareixen els exmissioners Jaume Obrador i Mateu Ramis. Parlam en veu baixa. Fa temps que militam en un partit que no accepta els pactes de l´esquerra amb els hereus del franquisme. Lluitam pel poder obrer i popular sense saber encara que molts dels nostres militants tan sols volen un augment de sou, poder comprar un cotxe nou, gaudir del darrer aparell de televisió en color que ha sortit al mercat. Tot plegat, just; reivindicacions a les quals donam suport, però no tenen res a veure amb el món nou que somniam. Què saben els companys venguts de fóra de la història de la nostra terra, trepitjada durant segles per la bota dels borbons? Quin sentit té per a ells el combat per una llengua que no coneixen? Una llengua que molts arribaran a estimar, però que ara els manca temps per arribar a comprendre aquesta justa aspiració.

La majoria dels treballadors que venien de la península, de les zones més subdesenvolupades, cercaven el que no havien tengut mai a casa seva: un nivell de benestar que només es podia aconseguir si dedicaves les vint-i-quatre hores del dia a la feina.

Quin era l´origen de les nostres diferències? Qui sap si el problema venia d´haver sentit sempre les històries del pare i l´oncle, salvats miraculosament de la mort en els fronts de batalla. Potser pel plaer que sentíem en estudiar els clàssics del pensament revolucionari mundial, la filosofia propagada pel Maig del 68 i els situacionistes, els hippies de Califòrnia, les ensenyances del Che Guevara, la Nova Cançó. Lenin ho deixà ben escrit en el Què fer: allà on hi hagi un obrer amb consciència socialista, el partit ha de procurar alliberar-lo del treball embrutidor. S´ha d´aconseguir que tengui temps per a formar-se culturalment a fi de convertir-lo en un bon propagandista i organitzador. Paul Lafarge, el gendre de Karl Marx, anava encara més lluny que Lenin i, en El dret a la peresa, proclamava l’exigència de defugir per sempre el treball alienat, la feina esclava decretada per la burgesia.

Amb els companys i companyes que acabaven d’arribar de d´Extremadura, de Castella i d´Andalusia, era difícil debatre aquestes qüestions. Per a nosaltres, la dedicació quasi professional a la Revolució era l´únic que tenia importància. Molts havien deixat els estudis per a dedicar-se en cos i ànima a l’organització. Vivíem de feines ocasionals: ocupacions que ens servien per a pagar el lloguer i el menjar, per a les cotitzacions del partit, per fer, si era possible, algun viatge a l’exterior i sortir uns dies de l’asfíxia que ens oprimia. Record un treball de delineant, a seixanta pessetes per hora, la venda d’enciclopèdies casa per casa, amb una exigua comissió de l’editorial. I la feina a diverses llibreries de Palma. Uns indrets ideals per a organitzar activitats culturals que et permetien entrar en contacte i captar els joves d’esquerres que compareixien a adquirir llibres prohibits. Tot servia per a sobreviure: dibuixar plànols, vendre llibres, pintar cotxes, escriure als diaris... Quina santa innocència, la joventut! Creure´s capaç de canviar el món, mudar els costums, bastir un nou tipus d´existència!

Com fer entendre als nouvenguts que no ens interessava el tipus de vida que ens oferia la societat capitalista? Feina de sol a sol per a pagar la hipoteca del pis i el cotxe quan podíem llogar un piset a un barri extraradial i sobreviure amb manco diners? I les obligades despeses per tenir els mobles de moda? Fermats una eternitat per a poder pagar la cuina, el sofà i les butaques, el televisor? Com era possible que els companys no veiessin que, en el segle XX, les cadenes ja no eren de ferro? Ara ens feien esclaus a força de signar les lletres dels terminis! Per què hipotecar-nos si podíem bastir els prestatges de la llibreria pintant les caixes que trobàvem al carrer, prop dels contenidors? Prestatges inabastables, sempre a la nostra disposició, per no res!

Empràvem les cadires velles que no volien a casa nostra. Tauletes trobades prop dels contenidors, velles màquines d´escriure llançades als fems! Aquell armari arnat, però bellíssim! I què en diríem del canterano de la repadrina, preciós, encara amb el marbre on, en un passat llunyà, hi tenia ramells de flors coral·lines, esgrogueïdes fotografies amb familiars ja irreconeixibles, un sant Antoni de fusta al qual, abans de dormir, sempre resava les oracions acostumades, de petit.

Cap necessitat de comprar quadres al Corte Inglés per decorar les parets! Joves amics ens regalaven les primeres experimentacions pictòriques. Anàvem a cercar cartells a les sales d’art modern, empràvem els pòsters de les velles pel·lícules dels anys trenta i quaranta com a meravellós sistema de decoració. Casablanca, El falcó maltés, El tresor de Sierra Madre, Allò que el vent s’endugué cobrien les parets de cambres i passadissos dels nostres pisos ocasionals...


Obr els ulls. La fina brusquina continua caient, lenta, insistent. Amb un esforç sobrehumà puc netejar el vidre entelat. Encara som enmig del terme de Caimari. Entre la boira distingesc les marjades, les oliveres mil·lenàries; l´esforç de generacions i generacions de pagesos passa per davant la retina. Mig adormit, sent que el conductor informa que aviat arribarem a Inca. Tenc por de no poder acabar de veure tot el que la metzina em permet albirar. I si en sortir de la camiona, en trepitjar terra ferma, el món que estic veient es dissol com el sucre dins l´aigua? Fermat a les imatges de la pantalla no vull abandonar aquest estrany viatge als racons més amagats del futur.

Imagín aquelles tribus llunyanes que bastiren la metzina miraculosa. Silenciosos homes i dones descobrint el dia que arribarien els conqueridors al capdamunt dels cavalls, coberts d´acer, amb esmolades llances, cans assassins ensinistrats a matar persones, canons que vomiten metralla. Com fer front a les espases de Toledo amb les mans, amb escuts fets de canyes, adornats amb plomes d´aus exòtiques? Hi hagué una època en què les guerres es feien mitjançant balls i cançons. El camp de batalla era una clariana de la selva on compareixien les tribus enfrontades. Hi havia intercanvi de regals. El bruixot principal oferia a l´enemic les millors peces obtingudes en la caça, els vestits més acolorits que havien fet les dones del poblat en mil nits d´històries i càntics. Qui ballava millor, que podia encaptivar els altres amb uns nous ritmes, qui resistia més a la clariana de la selva, dret, endiumenjat amb les seves plomes més vistoses, guanyava la batalla.

Ara, submergits en la letargia que proporcionaven les herbes, no oposen gaire resistència a la Mort que arriba precedida per la Creu dels sacerdots i la Inquisició. Tanmateix ja saben el futur que els espera: cadenes als peus, fuetades a l´esquena, homes i dones penjats i esquarterats de viu en viu si s´oposen a la conquesta, a la violació de les al·lotes, al treball esclau dins les mines. Molt abans que arribassin a la selva, els indis ja eren conscients del futur que els arribava amb els lladrucs dels cans i els càntics religiosos.

Però ara sóc jo que endevina el que m´ha de succeir. Arriben detencions, interrogatoris a les casernes de la Guàrdia Civil, als soterranis de la Brigada Social.


De la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí Un hivern a Lluc (El Tall Editorial)



Hauríem d’haver pensat en els paranys que la vida ens posaria pel davant? Qui reflexiona en les dificultats de la vida quan és tan jove? El desig ardent, la mar blava de la Mediterrània, la fina arena des Trenc i Formentor, les llargues converses sota la lluna en un baret de Deià, el Port de Pollença i Can Picafort ens emboiraven l’enteniment fins a convertir-ho tot en un somni de pel·lícula ensucrada! Talment una tragicomèdia dels anys trenta, esvanida en polsosos cines de barri, sense poder esbrinar mai els motius dels desacords. Un somni d’estiu, la follia de la sang que bull a les venes, l’efecte del paisatge dins la retina, de la sal damunt la pell de dos cossos nus gronxats per les ones de qualsevol cala amagada de la serra de Tramuntana… (Miquel López Crespí)


La metzina que he pres funciona a la perfecció. Potser hauré de canviar d´opinió sobre receptes de mèdiums i curanderes. A mesura que passen els minuts not que no sóc senyor de la meva voluntat. La realitat que m´envolta es va difuminant lentament. Com si caminàs enmig d´un somni, talment penetràs en l´encanteri de les rondalles que em contaven de petit.

La padrina em mira preocupat, com si tengués por que hagi recaigut en la malaltia. Es senya i treu el rosari. Comença a resar amb fervor. Li faig un gest amb la mà per dir-li que no passi ànsia, que no és res. “Tenc son”, li dic amb veu baixa. Però el cert és que les herbes em fan efecte. Fins i tot Pedrona, l´al·lota del forn, s´apropa on estam asseguts per demanar si necessitam res. Veig la gent boriosament, com si formàs part d´un paisatge llunyà.

Viatj a una velocitat vertiginosa pel que serà el meu proper futur. Tot es desenvolupa com una pel·lícula de Chaplin o Buster Keaton. Els personatges que hi surten caminen acceleradament, cent vegades més ràpids que en una filmació actual. Les escenes avancen i l´una substitueix l´altra sense arribar a copsar mai quin ha estat el final de l´anterior. Només uns ulls experimentats poden copsar l´argument. Em reconec amb dificultat; no és estrany. Qui, a no ser per les fotografies, podria reconèixer el rostre que tenia als catorze o els vint anys? A la platja, un estiu dels seixanta, conec una al·lota danesa.

Quan dic a la mare que em cas amb una estrangera em diu, esverada: “Miquel, no tens el cap bé! Ets massa jove per fer aquesta passa. Vols dir que el que et dóna el pare al taller et bastarà per portar endavant una casa? I si us arriben els fills? Has pensat que fins ara has fet el que volies, sense que ningú et digués res, sense responsabilitats concretes?”. Em mira preocupada. No pot entendre que pugui cometre un error que podria ser la meva ruïna. “El matrimoni és prou complicat amb gent de la mateixa terra. Els problemes sorgeixen cada dia i, si ja és difícil mantenir una relació amb una persona del país, de la teva cultura, amb els mateixos costums i tradicions… imagina el que pot esdevenir-se amb estrangeres! No són com les mallorquines, pensa-ho bé. O no has vist les pel·lícules americanes? Allà, reflexiona, les dones són diferents. Per no-res demanen el divorci. Basta que l’home engreixi un poc, que deixi els mitjons en terra, que ronqui a la nit, que no es dutxi amb freqüència o que perdi la feina per uns mesos, per a separar-se! Una mallorquina és capaç de portar la casa si l’home és a l’atur. Si trobes una bona al·lota del poble, tendràs la roba neta damunt el canterano, els fills sempre ben cuidats i endreçats. No hi ha dubtes al respecte. Tendries manco problemes. Recorda el que et dic: les estrangeres no tenen paciència per fer feina com les d´aquí. Vénen a Mallorca pel sol, per la platja, pel cel blau, pel clima fabulós que tenim. Dinamarca! Llargs hiverns a l’interior de les cases. Boira, neu i obscuritat!”.

Ja entenc les seves raons. Però… com convèncer un jove que ha acabat de fer el servei militar, que comença a publicar els primers articles i ha guanyat alguns premis literaris? No; no escolt els pares. Anika, cabells rossos i esplendents ulls verds! Com va començar una relació que finí bruscament cinc anys després? En aquella època no existia Internet i era normal que els joves establissin correspondència amb persones d’altres països. Per a mi, la correspondència era una forma de conèixer el món, d’entretenir-me amb joves d’indrets llunyans i exòtics, de contrades on no regnava el poder omnímode del franquisme. Vaig enviar la meva adreça a una revista juvenil internacional i, al cap d’una setmana, començaren a arribar cartes provinents de París, Londres, Roma, Moscou, Belfast… La carta d´Anika deia que tenia dinou anys, estudiava Filosofia a la universitat de Copenhaguen, li agradava l’intercanvi de discos i postals i pensava venir de vacances a Palma el juliol. Ho record com si fos ara mateix: el juliol de 1967.

Hauríem d’haver pensat en els paranys que la vida ens posaria pel davant? Qui reflexiona en les dificultats de la vida quan és tan jove? El desig ardent, la mar blava de la Mediterrània, la fina arena des Trenc i Formentor, les llargues converses sota la lluna en un baret de Deià, el Port de Pollença i Can Picafort ens emboiraven l’enteniment fins a convertir-ho tot en un somni de pel·lícula ensucrada! Talment una tragicomèdia dels anys trenta, esvanida en polsosos cines de barri, sense poder esbrinar mai els motius dels desacords. Un somni d’estiu, la follia de la sang que bull a les venes, l’efecte del paisatge dins la retina, de la sal damunt la pell de dos cossos nus gronxats per les ones de qualsevol cala amagada de la serra de Tramuntana…

Qui sap! Li agradaven els racons solitaris on podíem romandre hores i hores sentint la remor de la mar, el batec dels cors. A Deià, davallàvem a peu a la cala, coincidint sovint amb Robert Graves que, a l´horabaixa, finida la feina, senalleta al braç, anava a nedar. Quants records acaramullant-se a la memòria! Anika a un Llucalcari llunyaníssim en els replecs de la meva existència! Els còdols ardents, les ones colpejant rítmicament les roques, el verd maragda de les aigües en calma que ens fan oblidar les misèries de la vida quotidiana, la dalla de la rutina esperant rere les cantonades! Com era possible que no intuíssim que vivíem, talment els acròbates del circ, sobre un dèbil filferro que passava per damunt de fondals immensos, abismes sense fi? Quina metzina aconseguia l´amnèsia que posseïa aquella lluminosa esperança lliurada a la saladina de la platja?

De sobte, coincidint amb un sotrac del vehicle, la pel·lícula que contempl desapareix de la pantalla. Tot s´esdevé ben igual que, quan al poble, la cinta es cremava i, en reanudar-se la projecció, trobaves que els protagonistes actuaven en una nova situació. Vull submergir-me més i més en aquest curiós futur que la metzina del vell republicà em permet albirar. Però no puc aturar les imatges, fer retrocedir el que estic veient. El tren avança per nombroses estacions i en cap moment s´atura per a poder mirar amb calma el paisatge. Passen al meu voltant amics als quals quasi no puc reconèixer: Gerard Matas, el seu estudi del carrer Boch de Palma. Hi compareixen el pintor Gabriel Noguera i el seu germà, el director de teatre Pere Noguera, en Bernat Homar, Antoni Catany. Llargues nits de debats parlant d´art, literatura, música, política. Aleshores tot es difumina novament. Ara ja no som a l´estudi sentint Jacques Brel i Brassens. Em veig reunit amb Antoni Mir, Biel Matamalas, Mateu Morro, en una casa de camp dels afores de Palma. Hi compareixen els exmissioners Jaume Obrador i Mateu Ramis. Parlam en veu baixa. Fa temps que militam en un partit que no accepta els pactes de l´esquerra amb els hereus del franquisme. Lluitam pel poder obrer i popular sense saber encara que molts dels nostres militants tan sols volen un augment de sou, poder comprar un cotxe nou, gaudir del darrer aparell de televisió en color que ha sortit al mercat. Tot plegat, just; reivindicacions a les quals donam suport, però no tenen res a veure amb el món nou que somniam. Què saben els companys venguts de fóra de la història de la nostra terra, trepitjada durant segles per la bota dels borbons? Quin sentit té per a ells el combat per una llengua que no coneixen? Una llengua que molts arribaran a estimar, però que ara els manca temps per arribar a comprendre aquesta justa aspiració.

La majoria dels treballadors que venien de la península, de les zones més subdesenvolupades, cercaven el que no havien tengut mai a casa seva: un nivell de benestar que només es podia aconseguir si dedicaves les vint-i-quatre hores del dia a la feina.

Quin era l´origen de les nostres diferències? Qui sap si el problema venia d´haver sentit sempre les històries del pare i l´oncle, salvats miraculosament de la mort en els fronts de batalla. Potser pel plaer que sentíem en estudiar els clàssics del pensament revolucionari mundial, la filosofia propagada pel Maig del 68 i els situacionistes, els hippies de Califòrnia, les ensenyances del Che Guevara, la Nova Cançó. Lenin ho deixà ben escrit en el Què fer: allà on hi hagi un obrer amb consciència socialista, el partit ha de procurar alliberar-lo del treball embrutidor. S´ha d´aconseguir que tengui temps per a formar-se culturalment a fi de convertir-lo en un bon propagandista i organitzador. Paul Lafarge, el gendre de Karl Marx, anava encara més lluny que Lenin i, en El dret a la peresa, proclamava l’exigència de defugir per sempre el treball alienat, la feina esclava decretada per la burgesia.

Amb els companys i companyes que acabaven d’arribar de d´Extremadura, de Castella i d´Andalusia, era difícil debatre aquestes qüestions. Per a nosaltres, la dedicació quasi professional a la Revolució era l´únic que tenia importància. Molts havien deixat els estudis per a dedicar-se en cos i ànima a l’organització. Vivíem de feines ocasionals: ocupacions que ens servien per a pagar el lloguer i el menjar, per a les cotitzacions del partit, per fer, si era possible, algun viatge a l’exterior i sortir uns dies de l’asfíxia que ens oprimia. Record un treball de delineant, a seixanta pessetes per hora, la venda d’enciclopèdies casa per casa, amb una exigua comissió de l’editorial. I la feina a diverses llibreries de Palma. Uns indrets ideals per a organitzar activitats culturals que et permetien entrar en contacte i captar els joves d’esquerres que compareixien a adquirir llibres prohibits. Tot servia per a sobreviure: dibuixar plànols, vendre llibres, pintar cotxes, escriure als diaris... Quina santa innocència, la joventut! Creure´s capaç de canviar el món, mudar els costums, bastir un nou tipus d´existència!

Com fer entendre als nouvenguts que no ens interessava el tipus de vida que ens oferia la societat capitalista? Feina de sol a sol per a pagar la hipoteca del pis i el cotxe quan podíem llogar un piset a un barri extraradial i sobreviure amb manco diners? I les obligades despeses per tenir els mobles de moda? Fermats una eternitat per a poder pagar la cuina, el sofà i les butaques, el televisor? Com era possible que els companys no veiessin que, en el segle XX, les cadenes ja no eren de ferro? Ara ens feien esclaus a força de signar les lletres dels terminis! Per què hipotecar-nos si podíem bastir els prestatges de la llibreria pintant les caixes que trobàvem al carrer, prop dels contenidors? Prestatges inabastables, sempre a la nostra disposició, per no res!

Empràvem les cadires velles que no volien a casa nostra. Tauletes trobades prop dels contenidors, velles màquines d´escriure llançades als fems! Aquell armari arnat, però bellíssim! I què en diríem del canterano de la repadrina, preciós, encara amb el marbre on, en un passat llunyà, hi tenia ramells de flors coral·lines, esgrogueïdes fotografies amb familiars ja irreconeixibles, un sant Antoni de fusta al qual, abans de dormir, sempre resava les oracions acostumades, de petit.

Cap necessitat de comprar quadres al Corte Inglés per decorar les parets! Joves amics ens regalaven les primeres experimentacions pictòriques. Anàvem a cercar cartells a les sales d’art modern, empràvem els pòsters de les velles pel·lícules dels anys trenta i quaranta com a meravellós sistema de decoració. Casablanca, El falcó maltés, El tresor de Sierra Madre, Allò que el vent s’endugué cobrien les parets de cambres i passadissos dels nostres pisos ocasionals...


Obr els ulls. La fina brusquina continua caient, lenta, insistent. Amb un esforç sobrehumà puc netejar el vidre entelat. Encara som enmig del terme de Caimari. Entre la boira distingesc les marjades, les oliveres mil·lenàries; l´esforç de generacions i generacions de pagesos passa per davant la retina. Mig adormit, sent que el conductor informa que aviat arribarem a Inca. Tenc por de no poder acabar de veure tot el que la metzina em permet albirar. I si en sortir de la camiona, en trepitjar terra ferma, el món que estic veient es dissol com el sucre dins l´aigua? Fermat a les imatges de la pantalla no vull abandonar aquest estrany viatge als racons més amagats del futur.

Imagín aquelles tribus llunyanes que bastiren la metzina miraculosa. Silenciosos homes i dones descobrint el dia que arribarien els conqueridors al capdamunt dels cavalls, coberts d´acer, amb esmolades llances, cans assassins ensinistrats a matar persones, canons que vomiten metralla. Com fer front a les espases de Toledo amb les mans, amb escuts fets de canyes, adornats amb plomes d´aus exòtiques? Hi hagué una època en què les guerres es feien mitjançant balls i cançons. El camp de batalla era una clariana de la selva on compareixien les tribus enfrontades. Hi havia intercanvi de regals. El bruixot principal oferia a l´enemic les millors peces obtingudes en la caça, els vestits més acolorits que havien fet les dones del poblat en mil nits d´històries i càntics. Qui ballava millor, que podia encaptivar els altres amb uns nous ritmes, qui resistia més a la clariana de la selva, dret, endiumenjat amb les seves plomes més vistoses, guanyava la batalla.

Ara, submergits en la letargia que proporcionaven les herbes, no oposen gaire resistència a la Mort que arriba precedida per la Creu dels sacerdots i la Inquisició. Tanmateix ja saben el futur que els espera: cadenes als peus, fuetades a l´esquena, homes i dones penjats i esquarterats de viu en viu si s´oposen a la conquesta, a la violació de les al·lotes, al treball esclau dins les mines. Molt abans que arribassin a la selva, els indis ja eren conscients del futur que els arribava amb els lladrucs dels cans i els càntics religiosos.

Però ara sóc jo que endevina el que m´ha de succeir. Arriben detencions, interrogatoris a les casernes de la Guàrdia Civil, als soterranis de la Brigada Social.


De la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí Un hivern a Lluc (El Tall Editorial)


Escriptors catalans i entrevistes - Records dels anys 80

Turmeda | 22 Maig, 2022 23:17 | facebook.com

Entrevistes a Olga Xirinacs, Maria Antònia Oliver, Llorenç Capellà, Alexandre Ballester, Josep-Lluís Seguí, Josep Verdura, Joaquim Carbó, Pau Faner, Isidre Grau, Patric Gifreu, Jaume Cabré, Valerià Pujol, Margarida Aritzeta, Joan Soler Antich, Emili Teixidor, Joan Rendé, Enric Valor, Gaspar Jaen i Urban, Joaquim Soler, Ignasi Riera, Joan F. Mira, Jordi Coca, Josep Albanell, Damià Huguet, Marc Granell, Miquel Ferrà Martorell, Pilar Rahola, Josep Piera...


Escriptors catalans i entrevistes: memòria dels anys 80


A mitjans dels anys vuitanta m'encarregava de la secció d'entrevistes que apareixia en el suplement de cultura d'un diari de Ciutat També en vaig fer molets per a la revista de l'Obra Cultural Balear, El Mirall. Entre els escriptors ja desapareguts i que vaig entrevistar a mitjans dels anys vuitanta record Jaume Vidal Alcover, Josep M. Llompart, Montserrat Roig, Josep M. Palau i Camps, Jaume Fuster, Joan Brossa... Potser mai no podré agrair com pertoca el favor que em feren els responsables d'aquell suplement de cultura quan em digueren que havia d'encarregar-me de la secció d'entrevistes amb els escriptors catalans. Si un universitari que estudia literatura catalana sovint no té la possibilitat de parlar, conèixer, intercanviar punts d'opinió amb els escriptors que estudia en els llibres, jo vaig tenir la immensa sort de tenir aquest contacte amb personalitats de la talla humana dels citats, i tants d'altres. Parlar dels orígens de la seva vocació literària, de les obres autors i esdeveniments polítics que els havien condicionat en la seva dedicació a la literatura, va ser un dels plaers més importants, com a experiència d'escriptor, que mai no he tengut. Si la vida no fos tan curta i no se'ns esmicolàs entre els dits amb la implacable meticulositat dels rellotges potser seria oportú recuperar aquelles entrevistes i mirar de fer-ne un recull.

Un llibre que recollís no solament les preguntes i respostes que sortiren publicades setmana rere setmana en aquelles pàgines; es tractaria d'anar una mica més enllà: agafar les desenes d'entrevistes i mirar de recordar experiències, històries, les mil i una anècdotes que, evidentment per manca d'espai, mai no pogueren sortir al diari. Ben cert que els escriptors joves i, qui sap!, també els més vells podrien trobar en aquestes pàgines les vibracions més humanes d'unes generacions d'escriptors catalans que han estat bàsics en la conformació del que és i representa la cultura catalana a les acaballes del segle XX i començaments del XXI. Potser es podria entendre l'actitud militant davant la vida i davant la repressió feixista contra la nostra cultura d'homes i dones del tarannà d'un Josep M. Llompart, na Montserrat Roig, en Joaquim Soler, en Jaume Vidal Alcover o en Josep M. Palau i Camps, entre molts d'altres. Si uns portaren endavant la flama de les nostres lletres en els anys més foscos de la postguerra franquista, en Llompart, en Palau i Camps o en Vidal Alcover, altres, com Montserrat Roig, Damià Huguet i Jaume Fuster, foren els continuadors a les acaballes de la dictadura franquista i en els primers anys del nou règim sorgit dels pactes dels anys 76-77 entre els franquistes reciclats i l'esquerra nominal. No va ser el Congrés de Cultura Catalana que tengué lloc en aquella època la continuació de l'esperit de resistència dels Pere Quart, Francesc de B. Moll, Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés, Manuel de Pedrolo o Joan Fuster? Aquella flama... no va ser continuada fins al darrer alè de la vida militant per Jaume Fuster, Maria Mercè Marçal, Damià Huguet o Montserrat Roig?

Record igualment les entrevistes a Valerià Pujol, Olga Xirinacs, Maria Antònia Oliver, Llorenç Capellà, Alexandre Ballester, Josep-Lluís Seguí, Josep Verdura, Joaquim Carbó, Pau Faner, Isidre Grau, Patric Gifreu, Jaume Cabré, Margarida Aritzeta, Joan Soler Antich, Emili Teixidor, Joan Rendé, Enric Valor, Gaspar Jaen i Urban, Joaquim Soler, Ignasi Riera, Joan F. Mira, Jordi Coca, Josep Albanell, Damià Huguet, Marc Granell, Miquel Ferrà Martorell, Pilar Rahola, Josep Piera.... En vénen igualment a la memòria aquelles xerrades culturals en algun dels bars de prop de la redacció del diari. El pintor Miquel Morell, un dels fundadors del grup pictòric Tago, encara hi treballava en la correcció dels articles. Antoni Serra coordinava les pàgines. A pocs minuts de les oficines hi vivia aquell home incombustible, animat, tan bon escriptor i tan oblidat pels neonoucentistes que ahir i avui malden per controlar la nostra cultura. Em referesc a Josep M. Palau i Camps, una autèntica enciclopèdia en tot el que feia referència a la lluita per a modernitzar el teatre català... Miquel Rayó, Joan Manresa, Jaume Llabrés, Vicenç Sastre, Pere Llofriu, Ferran Lupescu, Manuel Picó, Cosme Aguiló, Miquel Ferrà Martorell, Carles Manera, Valerià Pujol, Jaume Corbera, Joaquim Horta, Mateu Morro, Lila Thomàs, Manuel de Seabra, Joan Bonet de ses Pipes i tants i tants d'inoblidables companys d'aquells anys contribuïen a fer un dels millors suplements culturals de mitjans dels vuitanta. A vegades s'esdevenia que, per abundor d'articles meus, en un dels suplements publicava els articles o les entrevistes amb algun pseudònim; Joan Pere Bach i Aurora Picornell en van ser uns que vaig emprar sovint.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Tal com érem (Palma, Anys 70) – Crònica sentimental de la transició – Els diaris de les Illes no volien publicar res (a no ser negatiu) dels partits que no acceptaven els pactes amb el franquisme -

Turmeda | 21 Maig, 2022 11:12 | facebook.com

Tal com érem (Palma, Anys 70) – Crònica sentimental de la transició – Els diaris de les Illes no volien publicar res (a no ser negatiu) dels partits que no acceptaven els pactes amb el franquisme -


Ens sorprenia la velocitat amb la qual els diversos organismes unitaris de l’oposició anaven acceptant els suggeriments que sortien dels misteriosos organismes que negociaven amb els representants del Moviment. El príncep Juan Carlos, designat pel dictador com a futur rei d’Espanya, movia les peces amb prou intel·ligència. Ràdio París informava de les reunions de militars espanyols amb Ceaucescu i Santiago Carrillo. S´anava ordint un pla maquiavèl·lic per enganyar el poble; fer creure que es lluitava per la llibertat quan en realitat el que es pretenia era aturar l´embranzida popular dels setanta. (Miquel López Crespí)


Estava decidit. Convocaríem una roda de premsa clandestina per provar de sortir en els diaris. El debat havia durat setmanes i ara, a la reunió definitiva, el comitè de direcció ho aprovà. Els esdeveniments ens desbordaven. Copsàvem tota la problemàtica d´una situació que s´anava complicant irreversiblement. El règim havia entès que era el moment de la reforma, que no podia esperar més si volia aturar l’onada de vagues i manifestacions que sacsejaven pobles i ciutats. D’Europa i els Estats Units arribaven cada dia assenyats consells, promeses de suport econòmic i polític si s´avançava en la direcció que marcaven els poders fàctics. En els despatxos de Berlín, París i Whashington s’anava dissenyant el sistema que substituiria una dictadura en putrefacció. Les vagues generals, i Vitòria ho demostrà de forma decisiva, paralitzaven la indústria, el normal funcionament de la societat. Els calia organitzar urgentment uns sindicats i partits que poguessin controlar la classe obrera. La frase de moda era que ens “havíem d’homologar amb Europa”.

Ens sorprenia la velocitat amb la qual els diversos organismes unitaris de l’oposició anaven acceptant els suggeriments que sortien dels misteriosos organismes que negociaven amb els representants del Moviment. El príncep Juan Carlos, designat pel dictador com a futur rei d’Espanya, movia les peces amb prou intel·ligència. Ràdio París informava de les reunions de militars espanyols amb Ceaucescu i Santiago Carrillo. S´anava ordint un pla maquiavèl·lic per enganyar el poble; fer creure que es lluitava per la llibertat quan en realitat el que es pretenia era aturar l´embranzida popular dels setanta.

Mateu Ferragut, el nostre secretari general, es va mostrar fermament decidit a convocar la roda de premsa.

Encara quedaven companys que no ho acabaven d’entendre. Però era evident que la velocitat dels canvis ens obligava a fer la passa; en cas contrari, si no intentaven comprendre el paper fonamental dels mitjans de comunicació en la conformació de la consciència, ens podríem retirar de la política activa.

Amb en Mateu i alguns corresponsals de Democràcia Proletària, començàrem a organitzar el que faríem en cas de ser detinguts mentre parlàvem amb els periodistes. S’havia de preveure cada detall, cada possible incidència. Una vegada enviat el comunicat a les redaccions... qui ens podia garantir que algú del diari, els espietes de la Social, no anirien a informar sobre els nostres plans? En enviar una nota a la premsa, malgrat que sigui lliurada a una persona de confiança, sempre pot existir una indiscreció, un comentari en el bar on els redactors van a fer el cafè. A mitjans dels setanta encara feien feina als diaris de Ciutat alguns dels periodistes endollats pel règim. Qui no recorda la farsa de lliurar el carnet professional a gent que havia donat suport al Moviment? Els franquistes convertiren en oficials de l´exèrcit aquells qui tenien el batxiller elemental. En acabar la guerra els guanyadors anaren col·locant milers d´aquests personatges a oficines i llocs de comandament. En relació al periodisme, bastava demostrar que havies estat membre de Falange i ja tenies un lloc de responsabilitat a qualsevol publicació. Després, perfeccionaren el sistema. Feien uns ridículs cursets a Madrid. Unes trobades que et servien per a anar pujant esglaons i llocs de direcció. El Moviment anava creant els seus periodistes, els servils que lloaven la dictadura cada dia.

Els col·laboradors del règim més intel·ligents havien procurat anar canviant de camisa a mesura que la situació política estatal i internacional es va anar modificant. Després de la derrota de Hitler, les camises blaves anaren fent-se fonedisses. Amb el temps només eren permeses en determinats actes oficials. A l´hora dels pactes amb els Estats Units, molts ja no volien recordar el seu passat recent. Però restaren al servei del Caudillo nombrosos incondicionals, persones que ho devien tot a la seva fidelitat al falangisme. Ombres d´un passat recent aferrades a les velles consignes de la victòria del trenta-nou, als èxits inicials de les tropes hitlerianes que conqueriren Europa. En començar a escriure a les seccions de Cultura encara vaig conèixer munió d´exdivisionaris que havien sobreviscut al fred de Rússia en els quaranta, curiosos personatges implicats en la repressió contra l´esquerra illenca que sempre es feien els despistats quan els demanaves alguna informació d´aquella època tenebrosa. De cop i volta esdevenien amnèsics quan s´enfrontaven amb la curiositat dels joves. Com si realment mai no haguessin conegut el que va passar en els anys en els quals eren senyors indiscutibles de vides i hisendes. A les tertúlies que organitzaven els excombatents, només xerraven entre ells. Callaven, canviaven de conversa quan t´hi apropaves. Endebades tantes precaucions! Ningú ignorava que es passaven la vida parlant del món que haurien pogut bastir si els russos no haguessin derrotat els alemanys, italians, espanyols, tots els voluntaris nazis de l'Europa antibolxevic a les portes de Moscou, Leningrad i Stalingrad. Semblava mentida que, amb les dècades que portaven a la redacció, no sabessin que, a conseqüència de la curvatura del sostre, el ressò de la seva veu arribava sovint nítida i clara fins a les taules on nosaltres preparàvem el suplement de Cultura. Com si durant més de quaranta anys no s´haguessin mogut del racó que ocuparen quan, el juliol del trenta-sis, entraren armats al local i n´expulsaren els antics redactors.


Sa pobla, la guerra civil i els camps de concentració franquistes - La frontera – (un petit tast de la novel•la Els crepuscles més pàl•lids, Premi de Narrativa Alexandre Ballester (Lleonard Muntaner Editor)

Turmeda | 20 Maig, 2022 19:54 | facebook.com

Sa pobla, la guerra civil i els camps de concentració franquistes - La frontera – (un petit tast de la novel•la Els crepuscles més pàl•lids, Premi de Narrativa Alexandre Ballester (Lleonard Muntaner Editor)


La gent ja sap que ha perdut la guerra i, com un animal ferit de mort, s’ajup enmig d´un silenci esgarrifós. Les nostres banderes dalt del camió! Grups d’exaltats ens criden, saludant a la romana i dient-nos !Rojos de mierda! Però tenen por d’aturar-nos en veure les metralladores que portam dalt del vehicle. Pens que encara ens queda valor abastament per defensar els estendards de l’assalt a la caserna de la Muntanya, els que entraren amb nosaltres a Terol, les banderes que guanyaren els italians a Guadalajara. Les insígnies que no volem que caiguin en mans dels legionaris i que són al nostre costat, agitades pel vent en aquest trist matí de la derrota, mentre travessam Madrid a tota velocitat perseguits pels cans famolencs de la mort i la desesperació. (Miquel López Crespí)


La Jonquera.

Els cotxes, els carros, els autocars formen un embús enorme. Només se senten crits, botzines rabents. Hi ha unitats que no han volgut abandonar els tancs i els canons i els han portat fins a la frontera. Hi ha soldats, oficials i comissaris que ploren per haver de llançar fusells i metralladores, seguint les indicacions del comandament francès. En un determinat moment hi veig cotxes de les autoritats republicanes en retirada, caravanes amb diputats i les seves famílies que entren a França sense haver de fer cua o romandre a la inclemència, sota mantes xopes, amb la roba mullada per la pluja. Alguns soldats els insulten i els mostren el puny. N’hi ha que baixen el cap, comprenent el privilegi de que gaudeixen. Una bona part de l’administració i del govern porta passaports en regla, viatja en autobusos acompanyada de les seves famílies i tothom intueix que no aniran a parar als camps de concentració francesos.

En veure’ls passar en vehicles oficials, en els autocars plens de maletes, ben protegits del fred pels abrics de cotó, teixits anglesos de primera qualitat i guants de fina pell, Joan Busquets, el mallorquí, no pot deixar d’exclamar, sorneguer:

-Què t’hi jugues, que molts deuen portar, ben amagades dins les maletes, les joies de la família? Vet aquí un començament d’exili per a privilegiats. Diners per anar a viure a un hotel, comprar el menjar que vulguin. Dormir calent en un bon matalàs, els llençols nets i dutxa amb aigua calenta a la cambra de bany. I les joies ben amagadetes, l´or que ningú no incautarà a la duana i demà, qui ho dubta!, camarot i vaixell per anar al país que vulguin d’Amèrica Llatina. Alguns també se’n porten les criades. Basta veure els grups de privilegiats, comprovar qui porta les maletes, qui té cura dels infants.

Va escopir damunt el fang de la carretera, amb un gest de menyspreu gens dissimulat.

Gèlides nits a la Conreria, Olot, Cantallops, Agullana, amb gent que fa dies marxa cap a la Jonquera i que ens interroga amb la mirada demanant-nos, amb el pànic marcat al seu rostre: què serà de nosaltres? Quan podrem tornar a casa nostra? Angoixa en els ulls de les dones demanant-se què serà dels homes, els pares, els fills que han estat fets presoners.

Fem alguna incursió a masos on ens han dit que s’hi ha refugiat intel•lectuals i diputats amb protecció del govern. S’avenen a repartir el poc que tenen amb nosaltres. Tots tenen por a quedar copats i que les tropes de Franco els agafin abans de tenir temps per travessar la frontera. Ningú pensa ja en cap línia de defensa i que sigui possible, com diu Negrín, que es giri la truita i les fantasmagòriques i inexistents unitats republicanes que “són en camí” i mai ningú no ha vist, puguin aturar l’avenç incontenible d’italians i regulars.

Mentre retrocedíem cap a la frontera i, per les deixalles que trobàvem per camins i carreteres, anàvem comprovant l’aclaparadora realitat de la derrota. A qualsevol revolt del camí et podies trobar un camió abandonat amb els arxius d’un departament ministerial o el material d’alguna conselleria de la Generalitat. Visió d’armaris llançats a la cuneta, munts de calaixos oberts i de carpetes abandonades damunt els solcs. La ventada freda i xiulant que ens gela el cos, obre i tanca les portes de la cabina dels camions que no pogueren continuar la marxa. Alguns quedaren abandonats per la manca de benzina, altres, foradats per les bales, palesen un sobtat atac de l’aviació.

Arreu ensopegam amb improvisades tombes. Algunes, amb el casc dels soldats damunt petits muntets de pedra. A altres llocs hi ha gent esparracada, agenollada en el fang, plorant desconsoladament pel familiar mort davant la indiferència del bosc, dels núvols grisos que passen a velocitat vertiginosa per damunt el cim dels arbres. Què serà de tota aquesta gent que marxa cap a fondals i laberints sense sortida? Repartim els bocins de pa negre que ens queden al sarró, les darreres llaunes de sardines que conservàvem com un preuat tresor. Contínuam fent camí cada volta més cansats, fent-mos conscients de l´amplària de la desfeta. Carreteres i boscos per on el vent s’emporta munts de fulls oficials amb els plànols per construir escoles, hospitals o instituts. Llibres escampats pel terra, coberts pel fang. Hi ha les cartutxeres dels soldats, encara plenes de bales. Munts de fusells, morters i caixes de bombes de mà que les ovelles ensumen i després deixen enrere, atemorides, com si sabessin que aquells estranys objectes, que no serveixen ja per a res, porten la mort a l’interior. Els cans abandonats compixen la documentació de les fàbriques col•lectivitzades, els decrets de la Generalitat per preservar la llengua catalana, el patrimoni cultural fet malbé en els primers mesos de la guerra. La població civil que fuig espantada, munió de dones, vells i infants, desfets per les llargues caminades, s’aturen un moment i encenen grans foguerons fent servir tot el que troben a l’abast: col•leccions de revistes abandonades, llibres, els grans cartells acolorits que convidaven a la resistència. La documentació del govern republicà serveix per encendre les branques de pi, la llenya que no vol prendre. Arreu rostres amb un rictus d’amargor en la mirada, llambregades desesperades, ulls que interroguen el buit i que demanen quina mena de futur els espera. Ningú no troba resposta en les corrues de vençuts que arrosseguen els peus per caminois i carreteres.

En arribar a Agullana el caos es fa més evident. Ens informen que per part ni banda hi ha menjar. Els forns resten tancats. Botigues i magatzems han estat saquejats per masses de civils i soldats afamegats. La gent sabia molt bé on es guardaven els sacs de cigrons, llenties i la farina del racionament. La majoria dels assaltants van armats. Ningú pot oposar-se al saqueig. Nosaltres ho hem donat tot als desvalguts que hem trobat pel camí. Trobar un bocí de pa o de formatge esdevé un miracle. Soldats afamegats cerquen gallines pels corrals de les cases i proven de fer brou a la vorera dels camins. Munió d’infants s’hi apropen demanant recapte amb la mirada. Un sergent armat amb una metralladora diu als infants aperduats que s´apropin. Els ha guardat unes llaunes de sardines a les quals s´afuen, desesperats. Veig que encara no s’han perdut alguns dels signes distintius de la humanitat i els soldats reparteixen l’escasa sopa entre tots els que ens hi apropam.

El grup del qual form part tan sols pensa en la tornada. Escapar dels camps d´internament on ens tacaran de forma irreversible. Regressar al front, via València, en aquells vols d’amagat que sortien de Tolosa o, amb barquetes de pescador, des de Marsella. Com podíem deixar abandonats els companys i companyes que encara lluitaven? Als vint anys tot sembla reversible. Sanglotant, tremolant, posseïts per la ràbia i la desesperació més fonda, sense abandonar mai els fusells, hem caminat per damunt els cossos esventrats dels companys dessagnats damunt la terra de conreu. Cap a la frontera, sense deixar de combatre, resistint metre a metre, fent servir qualsevol escletxa de les muntanyes, les roques dels camins, fins i tot les tombes dels cementiris!, com a trinxeres des d´on lluitar un dia més, una hora, uns minuts que permetin que la població arribi a la Jonquera, pugui salvar-se de la repressió que avança, tèrbola, salvatge, furiosa, asseguda, cames enlaire, borratxa de sang, damunt les baionetes dels regulars i italians que ens persegueixen.

Tornar a pensar en aquella retirada de març del 39. Pensar altra volta en aquell Madrid en runes.

Passam a tota velocitat pels barris proletaris. Premem, fermament, la metralladora que ha d´obrir-nos camí. Sabem que casadistes i falangistes ens poden detenir en qualsevol moment. Em palp les butxaques de l´uniforme per comprovar si hi són les bombes de mà que he agafat en abandonar les nostres posicions. Em traquilitz en constatar que les tenc a punt. Morir matant. Disparar sense descans si proven d’aturar-nos. Llançar les bombes que portam. Fer font al destí d´igual manera que hem combatut l´enemic durant els tres anys que ha durat la guerra.

Gèlida matinada anant la recerca de no sabem què, ignorant si podrem sortir de la trampa en que s´ha convertit Madrid. Arreu més mirades desesperançades. Passam davant les seus d´alguns partits d´esquerra. Davant el portal encara hi ha militants que cremen munts de documents, valents que saben que si tota aquesta paperassa cau en mans dels franquistes, la repressió encara serà molt més ferotge. És gent que roman en un Madrid que s´enfonsa, que desaprofita els darrers minuts que manquen per poder salvar-se. Ens aturam davant el local de la CNT del barri de Vallecas. Els diem que tenim espai per a dos o tres companys, que pugin o ja trobarem tallada la carretera cap a València, els controls en mans de casadistes i falangistes. No volen pujar. Ens diuen que marxem, que han d´acabar de fer desaparèixer tota la documentació de l´organització. Pens que és una feina necessària, però suïcida. En qualsevol moment poden arribar les unitats casadistes i matar-los, per no haver obeït les ordres de Mera, el dirigent anarquista que fa costat a Besteiro i Casado. La cinquena columna pul•lulà arreu. Són grups armats que vigilen qui poden matar. Disparen des de les teulades. Resten amagats rere els portals de les cases esperant que passi un oficial, un comissari de l´exèrcit republicà sol, desprevingut. Aleshores l´assassinen enmig del carrer i tornen a amagar-se, esperant que les tropes de Franco entrin a la ciutat d´un moment a l´altre.

La gent ja sap que ha perdut la guerra i, com un animal ferit de mort, s’ajup enmig d´un silenci esgarrifós. Les nostres banderes dalt del camió! Grups d’exaltats ens criden, saludant a la romana i dient-nos !Rojos de mierda! Però tenen por d’aturar-nos en veure les metralladores que portam dalt del vehicle. Pens que encara ens queda valor abastament per defensar els estendards de l’assalt a la caserna de la Muntanya, els que entraren amb nosaltres a Terol, les banderes que guanyaren els italians a Guadalajara. Les insígnies que no volem que caiguin en mans dels legionaris i que són al nostre costat, agitades pel vent en aquest trist matí de la derrota, mentre travessam Madrid a tota velocitat perseguits pels cans famolencs de la mort i la desesperació.

Un dia incert, com el d’aquest matí arribant a Mallorca, marxant, vigilats pels soldats, cap al camp de treball.

El tinent Alfredo Giménez Codina té alguns familiars a Palma. Parlava just al meu costat amb un dels sergents de l’expedició sense parar esment què el podien sentir els presoners. Li ha dit al sergent, “El perro”, com l’anomenam nosaltres, que haurien de pujar pel carrer de Conqueridor fins arribar a la plaça Santa Eulàlia, on la columna esperaria uns moments fins que ell entrés a Can Dameto, a deixar uns regals.

Joan Busquets em diu que haguéssim arribat molt més aviat a la nostra destinació, a l’estació de Palma, anant dret, pel passeig del Born, pujant per Sant Jaume i carrer dels Oms fins a desembocar a plaça d’Espanya. Afegeix que, fent el trajecte que proposa el tinent, podré fer una ullada al barri dels senyors.

-Les xemeneies de les fàbriques que heu vist en davallar del vaixell representaven la Mallorca obrera i popular que volgué aixafar l’alçament militar, l´aleshores poderós moviment obrer, la força de les organitzacions socialistes i anarquistes. De no haver estat pel governador republicà, l’escriptor Antonio Espina, Godet, el general colpista, ho hagués tengut molt difícil. Bastaven dos-cents fusells per aturar la reacció. Però els republicans no volgueren armar els obrers. Quan s’esdevengué el sarau jo ja era camí de Barcelona, en el vaixell que ens portava a l’Olimpíada Popular. Els companys que, fugint de la repressió, pogueren arribar a Menorca o a Barcelona, ens explicaren el que havia passat aquella nit.

Busquets aturà per un moment la conversa, mirant a dreta i esquerra per comprovar si el sergent era al costat. Els soldats de l’escorta ens deixaven fer, mai no es ficaven amb nosaltres. En veure que ningú no ens vigilava de prop, prosseguí:

-La nit anterior a la sortida dels soldats de les casernes hi havia més de quatre cents treballadors i treballadores dels partits del Front Popular i sindicats antifeixistes demanant armes enmig del carrer. Ja pots imaginar el que va ocórrer, per a desgràcia dels mallorquins. Antonio Espina, com tants d’altres governadors republicans, tenia més por al poble armat que no pas als militars colpistes. Ell i el seu secretari estigueren la nit anant a munt i avall, amb el cotxe, manant als grups de treballadors i treballadores de Palma i pobles dels voltants que anassin a dormir. Els digué que Godet havia jurat una i mil vegades que sempre donaria suport a la legalitat republicana. L’acostumada ximpleria dels polítics professionals, els pobladors dels hotels de primera, dels casinos, les cases de cites. Professionals de la demagògia amb més pànic al socialisme i al col•lectivisme igualitari que no pas a una dictadura feixista.

Joan Busquets tenia raó. Ho havíem discutit amb companys de les més diverses tendències revolucionàries, procedents de qualsevol indret de l’estat espanyol. No hi havia ningú que no coincidís en l’apreciació què, si els governadors civils els haguessin lliurat armes, l’alçament hauria fracassat.

La mateixa història que a Madrid, amb Diego Martínez Barrio parlant amb Mola i oferint-li una cartera ministerial en un futur govern republicà bastit amb els revoltats. Nosaltres érem al carrer, sota les finestres de governació, demanant armes per protegir la llibertat i els que en teoria ens havien de defensar ja pactaven amb l’enemic com i de quina manera havien de tenir el poble subjecte per a tota l’eternitat.

Una història passada.

El que hagués pogut ser i no va ser.

Governadors republicans, militars de professió encegats per la por a la Revolució. En parlàvem en les llargues nits de la guerra, arraulits al fons de la trinxera, entre combat i combat. Interminables debats en què provàvem de matar el fred fent foc amb les estelles de les bigues dels enderrocs, encenent una foganya amb els mobles de les cases destrossades per la metralla i els obusos. Infinites hores sentint les queixes del company ferit, sense que mai arribassin els sanitaris. Ni benes, ni alcohol per a desinfectar les ferides. Cap metge en tota la nostra demarcació del front. Alguna vegada, per evitar la gangrena, algun combatent que havia estat infermer, s’atrevia a tallar un braç o un peu amb la navalla d’afaitar confiant que es pogués traslladar el ferit a un hospital el més ràpidament possible. Els que se salvaven era per pura casualitat. Gens de cloroform en quilòmetres al voltant. Com si tot conspiràs en contra nostra. A qui li interessava que el poble es dessagnàs sense cap mena d’ajuda? Més endavant, quan els fronts s’anaren consolidant, la situació no millorà gaire, però, almanco, estaven previstes evacuacions d’urgència a improvisats hospitals de campanya. Si el ferit superava aquesta primera prova potser encara tenia certa possibilitat de sobreviure. A les capitals s’havien incautats nombrosos palaus senyorials que ara servien d’hospital. Però els primers mesos, a la serra del Guadarrama, en l’avanç de les milícies de Durruti per les terres d’Aragó, no hi havia res per atendre els ferits.

Sovint ens demanàvem si els comissaris procedents de les diverses organitzacions polítiques i sindicals existents podrien fer front a les maquinacions dels oficials de carrera. Llevat els casos excepcionals... com podíem endevinar quines eren les autèntiques intencions que tenien? Ben cert, i s’esdevengué més d´una vegada, que podien manar a la mort molts dels nostres ordenant accions sense sentit, atacs planificats per fer perdre homes i material a la República. Algunes derrotes sagnants de l’exèrcit republicà eren produïdes, com afirmava l’estat major, per l’abundor de material de l’enemic o per haver ordenat determinat avanç precisament per dessagnar els nostres? El discurs sobre la famosa eficiència tècnica dels professionals de la guerra, dels graduats a les acadèmies de la monarquia, sovint amagava l’interès d’aquests militars de sostreure's al control dels comissaris, més units i amb més contacte amb la tropa que no els membres dels respectius estats majors.

Però ara no treu cap provar d’analitzar la quantitat de quintacolumnistes al servei de Franco que hi havia dins el nostre comandament militar. Potser demà, quan nosaltres ja no hi siguem ni resti el menor rastre de la nostra existència, els historiadors ho esbrinaran.

Pensar en tot el que va ocórrer em fa mal.

Sent com Joan Busquets contínua xerrant. Parla de com va ser el cop d’estat a la ciutat que ara trepitjam i que estima fora mida. Com crema dins el cor la pàtria de cada persona! Estima aquesta terra per què ha nascut aquí, és fill del paisatge lluminós que ara contemplam, quan el sol s’aixeca, matiner, per damunt les altres torres de la ciutadella de l’Almudaina i la catedral.

Faig una mitja riallada trista. Fa just unes hores que som a Palma i ja conec una mica la història d’aquesta illa, els noms dels carrers, castells i palaus. Dins el cervell em volten algunes de les explicacions del mallorquí.

-Les xemeneies ens parlaven del món del futur, de les esperances que foren enfonsades amb l’alçament del 18 de juliol. Ara veuràs els palaus, les cases senyorials, els seminaris i convents, les esglésies, les sagristies d´on sorgiren les ordres per a la matança dels republicans.

Dues monges que surten d´un convent, es returen un instant en veure’ns pujar, xano-xano, vigilats pels soldats, per la costa de Conqueridor. Després, endevinant qui som, posen cara d’espant i se senyen dues vegades seguides, fugint per un carreronet no fos cosa les puguem matar solament amb la nostra presència. L’ensurt de les monges ens ha fet riure un moment. Aquells presoners de la columna que ho han vist es giren per a comprovar si els altres ens hem adonat del que ha passat.

A poc a poc, mentre continuam caminant per aquesta ciutat desconeguda, em fuig, sortosament, la melangia que m’havia dominant pensant en els darrers dies a Madrid, abans de la fugida desesperada cap a València i Alacant.

Em vaig situant on estic. Una costa que, pel que anam comprovant, dóna a la part antiga de la ciutat. De sobte, em tornen a la memòria els ensenyaments de l’escola de quadres. L’estudi dels indrets estratègics al llarg de la història. Vet aquí, doncs, un indret excepcional. Un castell dalt d´un turó on segurament els primitius habitants de l´illa bastiren el primer poblat i una inicial torre de defensa i vigilància. El mar, que ara llepa els fonaments de la catedral, devia arribar fins als peus del recinte fortificat. El carrer Conqueridor, per on ara caminam, era la primitiva pujada a la ciutat dels foners, dels romans i dels àrabs, dels catalans, posteriorment. I les naus, procedents de Fenícia, Roma, Bizanci, el nord d’Àfrica, Tarragona o Barcelona atracaven just a l’indret per on nosaltres començam a pujar. Quina contradicció emperò, en aquests instants! Ara no hi ha conqueridor que pugi per aquest carrer per anar ocupar els temples d’allà dalt, el Palau dels governadors, la ciutat del passat. Ara és una corrua de presoners la que camina, esgotada, famèlica, vigilada per una escorta de soldats, pel mateix indret on el rei Jaume I el Conqueridor avançà al capdavant de les seves hosts, plantant els estendards de Catalunya dalt les torres del Palau, en els minarets de la mesquita des d´on la Fe de Mahoma planava damunt la Mediterrània.

La derrota de l’Ebre va impedir que pogués acabar el curset de formació militar. Hauria pogut acabar la guerra de tinent? Ens prometeren que, després de la victòria, en vèncer els feixistes, tornaríem reiniciar el curs i, aleshores, en un parell de mesos, ens donarien els distintius de tinent. Vint mil presoners republicans. En la confusió dels primers moments, ens poguérem escapolir, amb perill de ser afusellats si ens tornaven a agafar i, de nou ens trobam enmig de l’exèrcit en retirada. Setmanes angoixoses protegint la població civil que fuig en direcció a França. Novament les imatges dels morts abandonats a les carreteres. Pobles en runes, bombardejats per l´aviació i l´artilleria. Desolació en els rostres dels vençuts. Ja no hi ha cançons revolucionàries en els llavis dels combatents en retirada.. Encara vaig veure camions plens de soldats anant a una mort certa. Eren els voluntaris que s’oferien per provar d’aturar l'avanç franquista per unes hores, màxim un dia en un indret determinat i sabent que cap d´ells no tornaria. S’acomiadaven de les columnes en derrota, agitant les banderes, alçant els punys. Sense el seu sacrifici mai no hauríem pogut arribar als Pirineus ja que les tropes de Franco ens haguessin tallat el pas en qualsevol moment.

Els francesos ens fan deixar les armes en entrar en un territori que, els catalans que vénen amb nosaltres, afirmen és terra ocupada d’ençà fa tres-cents anys. Primer internament en un cap de concentració. Argelers. Mar i sorra. Vent i fred. L´arena ens encega els ulls, penetra pels narius, dins l'oïda, a l´interior de la boca. Trets dels soldats senegalesos per atemorir-nos. Amics morts damunt l’arena per haver provat de fugir. Arena i l´olor dels cadàvers dels companys morts que ningú no ve a recollir. De la manera que poden, amagats dins els camions del menjar, en els dels fems, els companys francesos del Partit Comunista, ajuden a escapar uns quants, els més aferrissats en tornar a València per continuar la lluita. D´un en un, de dos en dos, alguns tenim la sort de tornar al front de combat marxant en vaixells de pesca, des de Marsella. Altres ja no volen saber res més de la guerra i es conformen amb morir damunt la sorra, menjant herba, vomitant al sol, sense esperança, bruts, menjats per les mosques i les puces. Millor morir amb els nostres, amb els companys i companyes amb els quals hem provat de mudar el món. Quin sentit té la resignació en aquests instants quan ningú no pot imaginar la traïció de Casado, Besteiro i Mera. La possibilitat de redreçar la derrota. Pensam en l´imminent esclafit de la guerra mundial, que França i Anglaterra s’adonin de l’error de la no-intervenció. Negrín diu que, en cas d’esclatar la guerra, França deixarà entrar el material bèl•lic que hi ha segrestat a la frontera: els avions, tancs i metralladores que poden fer girar la situació en favor nostre. Necessitam armes i menjar

Després de setmanes de romandre presoners a França arribàrem al port de València exultants, pensant que la derrota a l‘Ebre no era la desfeta definitiva sinó simplement un entrebanc en el llarg i dolorós camí cap a la victòria. L´esperança dels vint anys, niant, poderosa, invencible, dins els cors, malgrat l´evidència de la desfeta.


Miquel López Crespí: JOC D’ESCACS (Llibres del Segle) - Els fills del Maig del 68 en la literatura catalana contemporània

Turmeda | 19 Maig, 2022 10:57 | facebook.com

Miquel López Crespí: JOC D’ESCACS (Llibres del Segle) - Els fills del Maig del 68 en la literatura catalana contemporània -


Crec que la novel•la “JOC D’ESCACS” és molt més que una excel•lent obra de creació literària, és sobre tot un document d´una època irrepetible. Es tracta de la història, resumida, d´una generació que s´atreví a somniar, a no defallir, a pensar i actuar en el camí d´aconseguir un món més just, habitable i solidari. Unes pàgines emocionants que ens transporten a com eren els fills del Maig del 68, els hereus de les experiències progressistes dels Països Catalans i del món. Segons Miquel, el que fèiem era “Un frenètic activisme, estar sempre en acció, no aturar mai, participar a reunions, sortides nocturnes, assemblees, seminaris de formació...”. (Jaume Obrador)


Quan Miquel López Crespí em demanà unes pàgines de presentació de la seva novel•la “JOC D’ESCACS”, no podia dir-li que no. Havíem viscut tantes lluites junts, ens havíem trobat tantes vegades a les cel•les del soterrani de Govern Civil i havíem passat també junts un temps a la presó franquista, que no podia negar-m’hi.

Pensàvem en aquells moments que estàvem a finals d’una dictadura, d’una època on estava prohibit expressar les idees, manifestar les reivindicacions…No hi havia cap retxillera de llibertat. La darrera República havia estat abolida per un cop d’estat i qualsevol opinió contrària al règim estava considerada un delicte, un atemptat contra el govern establert. L’Organització d’Esquerra Comunista (OEC en català) era aleshores un partit que actuava en plena clandestinitat. No cal dir que els retrats que, amb noms diferents, ha fet de Mateu Morro, de Josep Capó i de qui vos parla són del tot encertats. Mai no m´hauria imaginat que la simple lluita pel que en aquells moments considerava just i necessari, passaria a formar part de la literatura mallorquina contemporània!

És veritat que lluitàrem aferrissadament per crear les Comissions de Barri, per guanyar el carrer per a la festa, per aconseguir, entre altres reivindicacions, un consultori per barri i un ambulatori per zona, que han evolucionat cap a un nou concepte de salut.

En aquesta novel•la que avui presentam, l´autor, mitjançant l´anècdota de la nostra detenció per part de la Brigada Social del règim i el posterior empresonament, vol explorar com era una part de la joventut revolucionària dels anys setanta. Unes pàgines, escrites en un estil directe i precís, que serveixen a l´escriptor de sa Pobla per aprofundir en el món cultural i polític de la transició.

El problema, segons la novel•la, era que “una època obscura s’apropava, silent però ferma i segura. Podríem aturar l’escomesa que ens queia al damunt? Calia no defallir. El que no podíem fer era restar solament al tall com en el passat, veure com ens enterraven sota munts de cendres i mentides, criminalitzant la nostra feina, estigmatitzant-la amb l’etiqueta d’”extrema esquerra”, quan nosaltres l’únic que fèiem era mantenir uns principis i unes idees que consideràvem útils i encertades per acabar amb les desigualtats socials”.

Per això decidírem fer una roda de premsa per presentar el partit. Després de ser vigilats per la policia haguérem de canviar d’indret i fer-la a casa de Miquel López. Ell, ajudat per nosaltres, posà una senyera rere la tauleta del seu despatx i sis cadires, totes les de casa!, diu a la novel•la.

El mes de novembre de 1976 entràrem a la presó.

Jo no veia gaire clar que precisament hagués de ser jo i no una altra persona qui hagués de presentar-se com a servei de premsa de l’organització. Havia estat sacerdot i, a més, missioner, i procedia d’un poble molt petit on tothom es coneixia. Intuïa, i en aquest punt no em vaig equivocar, el sofriment dels meus pares i de la meva família, quan es fes públic que jo era comunista i que, a més, havia fet una roda de premsa per explicar-ho. Mateu Ferragut (nom que amaga l´autèntica identitat de Mateu Morro), que era el nostre secretari general, hagué de venir a casa per convèncer-me de la importància que fos jo precisament qui hi participàs. Al final em va convèncer, perquè, com a màxim responsable de les cèl•lules de barri, tanmateix estava ben fitxat. La policia em coneixia bé. Com molt bé diu en Miquel “sacerdots secularitzats després de les experiències viscudes com a missioners a Burundi i al Perú…era el contacte amb la fam i la misèria del Tercer Món el que feia obrir els ulls…”.

La transició no va ser un camí de roses. Diu Miquel: “Molts caigueren sota els trets de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil. Altres, queien “accidentalment” des de les finestres dels sinistres caus d’interrogatori de la Social. Companys metrallats, com a Vitòria, mentre assistien a assemblees pacífiques a l’interior d’una església, pintant consignes en els murs dels descampats extraradials i en el centre de les ciutats; treballadors que reben trets al cap per participar en una manifestació o moriren d’una culatada, mentre exigien Treball i Llibertat...”

Crec que la novel•la “JOC D’ESCACS” és molt més que una excel•lent obra de creació literària, és sobre tot un document d´una època irrepetible. Es tracta de la història, resumida, d´una generació que s´atreví a somniar, a no defallir, a pensar i actuar en el camí d´aconseguir un món més just, habitable i solidari. Unes pàgines emocionants que ens transporten a com eren els fills del Maig del 68, els hereus de les experiències progressistes dels Països Catalans i del món. Segons Miquel, el que fèiem era “Un frenètic activisme, estar sempre en acció, no aturar mai, participar a reunions, sortides nocturnes, assemblees, seminaris de formació...”.

La Brigada Social era ben conscient del que estava passant i del que estàvem tramant. Però era important que ho sabessin les persones a les quals anaven destinades les nostres accions, cosa difícil, atès que la cobertura mediàtica era escassa. O es feia alguna acció molt sonada o cap mitjà de comunicació publicava aquestes lluites que es feien als barris, a les fàbriques i a la universitat per millorar les condicions de vida de les capes populars, lluites que s’impulsaven des de la clandestinitat. Aquestes romanien excloses de participar col•lectivament en el disseny de la ciutat i de les relacions socials, polítiques i econòmiques que en configuraven el futur.

Aquest era un dels problemes que teníem els militants antifeixistes que no formàvem part de la colla de partits que aleshores, pactant amb un sector del franquisme, pugnaven per situar-se a recer del poder. Les instruccions que els directors dels diaris oficials rebien de les “altures” era marginar les lluites, la presència a fàbriques, barris i universitat de les organitzacions que no volien pactar el manteniment de la “sagrada unidad de España” i el capitalisme a l´Estat espanyol. El silenci més brutal planava sobre les nostres activitats i no ho podíem consentir.

Què fer per rompre el mur de silenci que ens encerclava? Com aconseguir que les lluites del poble sortissin en els mitjans de comunicació oficials? Aquest és el nucli essencial de l´anècdota principal de la novel•la que acaba de publicar Miquel López Crespí.

Però Miquel sovint es preguntava: “Quina podria ser la meva actitud davant la tortura, sotmès a un cansament continuat per manca de son, per la pressió dels insults i els crits a l’hora dels interrogatoris? Confiava en la meva experiència, m’aferrava a l’esperança de pensar que, si no em torturaven físicament, podria resistir els crits i les vexacions”.

A JOC D’ESCACS en Miquel, era un “jove ansiós, com diu ell, per conèixer la veritat i que estava assedegat per la dèria de saber, que retrata el món cultural i polític de la seva joventut i que pensava que ens trobàvem a les darreries del franquisme”. Ell sempre ha fet feina en aquesta direcció i la seva obra així ho demostra. Com podríem ressuscitar el passat sense els seus llibres d´assaig o de creació literària? Fa temps, un periodista el definí com “el guardià de la nostra memòria col•lectiva”. Menys mal, Miquel, que has servat, amb gran encert, aquesta memòria dels que hem lluitat per la democràcia i la llibertat.

Sense els teus records, sense aquesta feina constant en defensa de la nostra memòria històrica, aquest combat per convertir en obra d´art les experiències culturals i polítiques de tota una generació, jo, ho reconec, no seria el mateix. He d´agrair que Miquel López Crespí, amb el nom de “Jaume Calafell”, m´hagi volgut convertir en un dels protagonistes de la novel•la. Feia poc que havia retornat de missioner a Burundi on havia passat 5 anys i havia deixat d’exercir com a sacerdot. Poc temps després vaig conèixer una destacada activista cultural, la meva companya Maria Sastre, i ens havíem casat. El meu món existencial no era el d´en Miquel, però quan ens trobàrem coincidírem en la majoria de qüestions polítiques del moment.

Els llibres de Miquel López Crespí són un amic, un company de capçalera, un instrument per a reconciliar-nos amb la vida, amb la lluita, amb l´esperança. Ell, com diu, i també nosaltres, estàvem cegats per l’exemple lluminós dels nostres herois enterrats en milers de fosses comunes arreu de l’Estat.

JOC D’ESCACS ens transporta a l’ampli moviment sociopolític i de revolta anticapitalista engendrat per les mobilitzacions contra el sistema de finals dels anys seixanta i setanta. Aquesta novel•la ens recorda que pensàrem que podríem anar influint en els esdeveniments que sacsejaven l’Estat espanyol. Malgrat que no ocupàssim les noves institucions, com diu Miquel, des del carrer, des dels llocs de feina i estudi, mitjançant la nostra influència en les associacions de veïns, empreses i sindicats, seríem capaços de condicionar en un sentit progressista els anys vinents. Ell ens fa reviure de forma magistral el moment en què tot era u: el poble que creava les noves obres d’art que la “situació” requeria, alhora que deixava de ser un simple espectador cultural, un inerme consumidor dels productes de l’elit especialitzada en aquelles funcions de la superestructura.

Els estudiants i obrers dels anys setanta, almanco un sector d’avantguarda, segurament el més conscient, ho anaven aconseguint. El temps, diu Miquel, “canviava a una velocitat vertiginosa. Els recitals de la Nova Cançó a teatres i camps de futbol esdevenien un crit d’esperança que es podia sentir arreu del món. Detenir Raimon, Lluís Llach o Maria del Mar Bonet perquè cantaven “Diguem no!”, “L’estaca” i “Què volen aquesta gent que truquen de matinada?”

A través dels protagonistes del llibre, en Miquel ens recorda com, en el moviment polític clandestí, la nova esquerra sorgida a ran de les experiències del Maig del 68 ja no tenia res a veure amb l’esclerosi ideològica del neoestalinisme.

Els protagonistes de la novel•la provenen d´organitzacions que es reclamen de l’anarquisme, del trotskisme, de l’independentisme d’esquerres, i això era producte de la força del moviment popular dels darrers anys de la dictadura, de l’impuls creatiu d´unes avantguardes que s’havien de liquidar en temps de la transició, si el sistema reformat volia continuar en el poder, xuclant la plusvàlua popular, dominant les nacions de l’estat.

Nosaltres, els homes i dones que vivíem el somni del canvi esperat després dels anys llarguíssims de patiment dictatorial, encara no sabíem que tot seria venut pel plat de llenties que representava una cadireta i un sou institucional. La nostra imaginació de militants antifeixistes no arribava a tant! Com diu en Miquel, “no ens resignàvem a ser esborrats de la lluita política d’una manera tan senzilla: demonitzant les accions on participàvem...”.

En Miquel, amb els seus llibres d´assaig o novel•la ha provat (i prova!) de defugir el control del mandarinat cultural, els bassiots estantissos que no ens deixaven avançar per un camí que volíem subversiu, transgressor, de total i absoluta renovació. Es tractava de qüestionar l’herència rebuda, amb la mateixa força que ho feien els grups pictòrics d´aquell moment, amb la mateixa decisió que ho feien les organitzacions antifeixistes. El combat contra la podridura burgesa dominant havia de ser cultural, ideològic i polític alhora. Desitjàvem, amb tota l’energia de la nostra joventut, obrir avingudes per a la llibertat, albirar noves perspectives, tant per a la societat amb el combat antifranquista i anticapitalista, com en la literatura amb una pràctica subversiva de transformació de l’herència conservadora rebuda. Els anys que descriu la novel•la JOC D’ESCACS és d’una època de revolta literària i política, d´implicació personal en tot allò que significa assolir quotes de llibertat per a la societat i per a la cultura.

I avui, gràcies a llibres com JOC D’ESCACS ja podem afirmar que, efectivament, l´esforç realitzat per l´amic Miquel López Crespí no ha estat inútil. La memòria històrica a través de la literatura ha triomfat, i les nostres esperances, la nostra lluita, el món cultural i polític que alletà els “anys del desig més ardent” (títol d´una obra de teatre de Miquel López Crespí!) són aquí, presents entre nosaltres, amb una força vital i una capacitat de bastir universos de somnis inabastables.

No puc acabar aquesta petita reflexió sense tenir ben presents els actuals presos polítics, tant Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, com els Consellers i Conselleres del govern legítim de la Generalitat de Catalunya que es troben empresonats o a l’exili. Ni uns ni els altres han comès cap delicte: els volem el més aviat possible a casa. Desitjam que el nou govern de la Generalitat catalana, encapçalat pel seu president Quim Torra, encerti amb seny per aconseguir la república. Volem una Catalunya sobirana i uns Països Catalans republicans.

Palma, 28/05/2018


Roma (un petit tast de la novel·la El vicari d'Albopàs)

Turmeda | 18 Maig, 2022 17:56 | facebook.com

Sa Pobla (Albopàs) – Records dels anys 10 i 20 - Roma - (un petit tast de la novel·la El vicari d´Albopàs)


Finalment, Miquel Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà m’han convençut de fer un viatge a Itàlia i Grècia. I possiblement podrem arribar fins a Palestina. M’emociona pensar que farem una llarga aturada a Roma. Hi ha en perspectiva una visita al Papa Lleó XIII.


Finalment, Miquel Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà m’han convençut de fer un viatge a Itàlia i Grècia. I possiblement podrem arribar fins a Palestina. M’emociona pensar que farem una llarga aturada a Roma. Hi ha en perspectiva una visita al Papa Lleó XIII.

M’ha costat molt prendre la decisió. Deixar per unes setmanes Albopàs, les feines inajornables a l’església, la redacció dels articles per a la revista Sa Marjal.

No em sabia decidir. I el que em deturava més: els anys! Ja no som aquell sacerdot jove que enviaren a Albopàs. Not el pas dels anys. Cada vegada em costa més fer les meves passejades. No fa gaire temps anava caminant fins a Talapi, Son Amer, qualsevol indret de l’Albufera! Passejar fins a l’oratori de Crestatx era com si travessàs el carrer. Anava i venia com un jovenet de quinze anys. Ara tot ha canviat. Sent el bategar del cor quan prov de repetir les excursions d’abans. Només fa dos anys, arribar fins a l’esglesieta de sant Miquel o acompanyar uns amics a visitar les coves de Campanet no em significava res. Avui la fatiga em venç. Quan he fet una hora de passeig m’he d’asseure a qualsevol indret, un munt de pedres, un vell tronc caigut. M’he de recolzar en el gaiato que fa temps que m’acompanya. Les cames no em responen. Sent els nervis protestant, indicant-me que no puc seguir més endavant.

Quina diferència amb l’època de la meva arribada al poble, quan m’hauria atrevit a competir amb els més joves de la vila a les curses de les festes de sant Jaume!

Què m’ha passat? No ho sé. El senyor Tomeu Amengual, l’apotecari, se’n riu de les meves preocupacions.

--Joan, els sacerdots viviu en una altra dimensió del temps! –explica, sense amagar la seva rialla sincera--. O no veus que vas cap a la seixantena d’anys? El cos humà és ben igual que un giny mecànic. L’esperit d’una persona pot romandre jove. Fins i tot a mesura que vas acumulant els anys pots arribar a sentir-te més eixerit que en el passat. Però la teva maquinària interna fa molt de temps que ha començat a rovellar-se. Els músculs, les articulacions, ja no responen com quan arribares al poble tot just ordenat. El cor comença a acusar el pas de les dècades que, no ho dubtis, et portaran inexorablement a la tomba en una data que ja està escrita als calendaris.

Reflexionava sobre les encertades paraules de l’apotecari. Tanmateix era inútil fer-hi més voltes. Tenia tota la raó del món. Aquest organisme imperfecte que és el nostre cos té un temps programat. Déu nostre Senyor així ho ha volgut i mai no sabrem quin serà el moment en què deixarà de funcionar el motor que ens impulsa a través de venes i nirvis.

Per això la por d’embarcar-me. Saber que, malgrat que vulgui seguir el ritme dels més joves de l’expedició, no ho podré fer. Hauré de demanar que em disculpin, que no puc córrer tant com ells. M’hauré d’aturar a descansar. Demanar aigua. Aconseguir que em deixi de pressionar el pit l’ofec que sentiré després d’una llarga caminada. Abans no sentia res. Podia anar fins Alcúdia caminant entre horts, sínies i molins sense que sentís aquesta sensació d’angoixa que ara em domina, m’atura en sec, em rendeix, m’enrampa les cames i em deixa exhaust a la vorera del camí.


Les recomanacions de Miquel Costa i Llobera no eren prou convincents. Sí, el cor batia pel desig de veure, palpar el Partenó, aprofundir en els misteris i secrets del bressol de la nostra civilització: Atenes. Palestina, sempre havien estat un somni d’ençà els anys de seminarista. Com no somniar a trepitjar Terra Santa? Quina felicitat podia haver-hi més gran que resar el rosari al Carmel, palpar amb les mans les runes del temple de Salomó, seguir, pam a pam, el Via Crucis, el camí que fa fer Nostre Senyor fin el Gòlgota?

Quantes vegades, a la llum del quinqué –la claror elèctrica sempre m’ha fet mal als ulls!--, tancat a altres hores de la nit en el meu despatx, obrint polsosos mapes antics, no he imaginat tot el que faria si un dia trepitjàs Jerusalem.

Morir sense veure Natzaret, no seria un crim? Un cristià pot deixar aquest món sense haver besat la terra sagrada que va ser el bressol dels Profetes? Sovint, en dir missa, en comentar les paraules de l’Evangeli, tenia davant meu les planures i valls, les muntanyes que agombolaren Jesús, trescant de jovenet enmig d’una sorprenent quietud i la veu de la Verge Maria i sant Josep cridant a dinar el Fill de Déu enviat per redimir l’home dels seus pecats.

Però sempre m’aturava l’excussa de les meves obligacions i, també, certa comoditat a què m’he acostumat amb els anys. Les caminades per Albopàs no m’han representat gaire dificultats fins aquests darrers mesos. Primavera i tardor són les èpoques que més estim per a sortir a trescar pels nostres camps. A primera hora del matí, acabada la missa de les sis, és un dels moments més ideals. Just quan surten els carros amb els pagesos per anar a marjal. El sol és benigne i clement. L’atmosfera encara no s’ha escalfat i la brisa matinenca m’ajuda a obrir els ulls a la bellesa de la resplendent natura. Bona hora de resar el rosari mentre saludes els primers pagesos que surten a feinejar als horts.

Els horabaixes també són ideals. Hem acabat totes les tasques religiosos. I, si no hi ha cap funeral, podem gaudir de les impressionants postes de sol que es divisen des de qualsevol racó del pla. Però una cosa ben diferent és embarcar-se, arriscar-se a patir els embats d’un temporal, marejar-te, passar dies presoner de les ones fins que arribis a port... I, com suportar les llargues caminades pels deserts de Palestina, l’arena penetrant per boca i oïdes? Quin tipus de vestit ha de portar un sacerdot per a fer front al vent huracanat del desert?

Per a mi tot eren problemes, inconvenients, a l’hora de decidir-me a fer el viatge somniat.

Ha estat el poeta de Formentor, l’amic i confident Miquel Costa i Llobera, qui m’ha empès a fer la passa definitiva i a abandonar pors i comoditats.


Els amics ens havien acomiadat al port de Barcelona. Hi eren Gaudí, que havia deixat el seu cau de la Sagrada Família per unes hores, Josep Carner, Picó, els jesuïtes i caputxins que havien fet costat a Miquel Costa i Llobera quan la presidència dels Jocs Florals... Les amistats duradores, quin gran cònsol per a l'esperit.

Tenguérem mala mar quasi fins arribar a les costes gregues. Maria Antònia Salvà es marejà i quasi no sortí de la cabina. Sortosament el meu mareig durà poc: els esquitxos de les onades, colpejant-me la cara, actuaven com a bàlsam miraculós.

Aquella nit era sol damunt coberta, m'havia abrigat bé i, amb el capità, un jove parisenc, excel·lent coneixedor de Victor Hugo i Verlaine, dos corruptors de la Humanitat!, havíem encetat conversa força interessant sobre la influència dels pensadors grecs en la nostra cultura, la història de les croades i l'autenticitat històrica dels dogmes catòlics referents al naixement de Jesús. Miquel Costa i Llobera, Maria Antònia Salvà i jo mateix escoltàvem en silenci, amb certa prevenció. Ens volia convèncer de certes contradiccions i parlava dels evangelis apòcrifs, de la història de l'Església abans i després del Concili de Trento. Però no el deixàrem avançar per aquests camins tan perillosos i plens de trampes.

Era a bord del vapor Ile de France i, una vegada damunt coberta, amb el vent que em colpejava el rostre, mantenint-me així viu i despert, provava de descobrir mons a través de la fondària de la nit. No sempre ets senyor de la mar i dels elements. Hi havia moments en què m'imaginava un croat de l'Edat Mitjana, avançant amb la flota cristiana cap a Terra Santa. Alliberar Jerusalem dels infidels! Els guerrers de Gaudí vigilant les teulades de Barcelona! Com es desperta la imaginació quan t'alliberes, malgrat que sigui per uns dies, de les quotidianes obligacions que, inexorablement, has de complir sense poder-hi fer res.

¿Tancar-me dins la cabina, llegir com si fos a la meva cambra, a Albopàs, sentint ploure, el percudir de les gotes damunt les teules? Quants d'anys de soledat, amb l'única companyia de llibres i rosaris! Ara volia sentir el batec de la Mediterrània; si era possible, arribar a una comunió perfecta amb la història i la mar.

Navegar fins a poder besar amb els meus llavis ressecs per la soledat d'anys, els indrets que conegueren les petjades de Crist, el Salvador, el Messies anunciat a l'Antic Testament. Fer-me part de Galilea, aturar-me a resar el rosari al Carmel, a Natzaret, avançar cap a Tabor, el Jordà... Davallar fins al port de Haifa, travessar Judea, recórrer cada carrer de Jerusalem, palpar amb les meves mans els indrets de la salvació, talment aquell que s'aferra a un ferro roent. ¿Què som nosaltres sinó el resultat final del sacrifici i els miracles esdevenguts en el Gòlgota, el Sant Sepulcre, Getsemaní, Betlem, la Vall de Josafat, Jericó, la Mar Morta...?

Trepitjar els polsosos camins de Palestina imaginant l'antic passat, les petjades de Crist damunt la terra, talment com a Pollentia, en les grades del teatret romà, pensava en les representacions de Plaute i Terenci. Quants noms de pobles, ciutats, tirans i apòstols enregistrats en la memòria des de la tendra infantesa! Herodes el Gran, al servei de Roma. Un governant impopular, més apropat a la cultura grega que no pas a les tradicions jueves que, de boca enfora, jurava protegir.

Felip Caimari, el company d'estudis del Seminari, influït per les doctrines dissolvents de procedència nihilista, afirmava que Jesús no era el profeta de la pau que l’Església ens ha fet creure. Ell s'estimava més pensar que era la darrera provatura jueva per a servar la seva cultura i tradicions, ni que fos mitjançant un canvi radical: fent extensiva la salvació, com diuen els evangelistes, no solament als circumcisos sinó, sobretot, als incircumcissos. El poble elegit no serà ara el jueu, ni els dirigents fariseus o saduceus.

Roma havia vençut la resistència jueva. De res no serviren les constants insurreccions, les derrotes de les legions. A cada nova victòria dels rebels, els romans enviaven més i més forces d'ocupació. L'any 70, després d'un setge llarg i complicat, Jerusalem caigué i el temple dels jueus va ser destruït. Massada, la darrera espira de la resistència contra l'ocupant, caigué poc després.

Caimari deia que les diverses sectes jueves havien estat totalment derrotades, i malgrat la posterior reorganització dels fariseus a Jàmmia, el cert era que el terreny era abonat per la propagació del missatge de Jesús.

--Desenganyat: Jesús, la doctrina dels evangelis, van ser el que realment aconseguí acabar amb la Bèstia, la nova Babilònia, l'opressora dels pobles.

Caimari em volia fer creure que Jesús no havia vengut al món a portar el missatge de la pau i la germanor, sinó de la destrucció de l'enemic. Caimari transformava la història segons els seus interessos i els de les forces ocultes que li donaven suport. Jo no volia transitar pels viaranys que em proposava.

Els records de Roma pesen amb inusitada força en la meva ment.

El vaixell on viatjàvem va fer una primera escala al port de Roma. Hi arribàrem de nit, fosca tancada. Polsosos, però alegres d’arribar a una de les parades principals del nostre viatge.

Aquella nit Roma era sota els nostres peus.

La ciutat d'on degueren sortir els soldats que l'any 123 abans de Crist arribaren a les platges del port de Pollença, Alcúdia, Campos o s'Arenal de Ciutat. Les hosts de Quint Cecili Metel arribant a la nostra terra amb les naus cobertes de pells tibants per a fer front a les allaus de pedres llançades pels foners.

Memòria dels foners en Livi, Diodor Sícul, Vegeci, Ovidi, Claudi, Estrabó. Aquest darrer va escriure: "Per aquesta mateixa fertilitat, quan eren atacats, encara que fossin pacífics, es diu tanmateix que eren els millors foners. Practicaven, segons diuen, aquest art altrament des del moment en què els fenicis ocuparen les illes. Conten que aquests foren també els primers a vestir els homes amb 'quitons’ d'amples bandes de porpra. Es llançaven als combats descenyits, amb un escut de pell de cabra a la mà i amb un petit venable endurit al foc i rarament guarnit d'una petita punta de ferro. Al voltant del cap, tres fones 'melancranis', una mena de jonc del qual s'entreteixien les cordes".

Roma, enyorada des dels dies de llegir Horaci i Ovidi sobre els esglaons gastats del teatret romà de Pollentia, a Alcúdia, en una de les meves primeres excursions en arribar a Albopàs.

¿Per quina de les divuit portes que tenia la murada d'Aureli, bastida en el segle III, penetrava la nit de l'arribada?

Via Cavour.

M'aferrava als meus pensaments. Imaginava que, envoltats per les ombres de la nit, havíem penetrat per la porta Pinciana i avançàvem cap al nostre destí final acompanyats per tots els fantasmes del passat.

Vet aquí, al costat, la solemne processó de Constantí el dia que decretà la llibertat per als cristians i els donà, entre altres propietats, una vella caserna de cavalleria on, a poc a poc, s'aixecaria la basílica de Sant Joan del Laterà. Per aquí entraren els exèrcits romans després de la conquesta de les Gàl·lies, molt abans que l'enveja es tenyís de sang i els millors amics de Cèsar acomplissin llur sinistre jurament sobre el cadàver del conqueridor. La mateixa porta per on entraren, dins gàbies, com feres o fermats de peus i mans amb cadenes, els cabdills de les nacions que s'oposaren a la puixança d'aquesta ciutat immortal.

Per aquí entraren també els bàrbars de Genseric i Totila, amb la destral a les mans i la ferotgia dels pagans, cremant les antigues biblioteques dels patricis, enderrocant les basíliques aixecades als ídols del passat amb la mateixa fúria que calaven foc a les noves esglésies cristianes.

Els bàrbars de totes les èpoques! Com els mercenaris de l'emperador Carles V, asseguts, borratxos i sense respectar cap autoritat, fent ballar meuques nues als altars de les esglésies romanes. I aquest era l’emperador que havia de salvar la cristiandat de l'heretgia luterana?

Recordava la carta de sant Pau als romans. Les mateixes disputes entre els seguidors de l'Evangeli, els cismes dins el cor dels homes i les dones: els uns, fills d'Israel, sense arribar a copsar que el Messies ja havia vengut a predicar la Bona Nova; els altres, els nous creients procedents del paganisme, com si s'avergonyissin de compartir una mateixa religió.

Una Roma cristiana aixecada damunt les ruïnes d'un passat que mai més no tornaria.

La muralla d'Aureli era una de les obres més impressionants de l'antiguitat. Amb una alçada que pareixia arribar al cel, a cada cent peus romans s'hi trobava una torre més poderosa que els més grans dels nostres castells. Les divuit portes que tenia en el passat eren obertes a les nombroses vies empedrades que arribaven fins a la Mar Negra, els deserts de Palestina i Síria, per l'est, i fins als frondosos boscos de la Germània, pel nord. Altres travessaven els camins dels Alps i els Pirineus, pels mateixos indrets per on havien vengut els exèrcits d'Hanníbal amb llurs màquines de guerra i elefants, en vana provatura de conquerir Roma. Un imperi que s'estenia per terra i mar, amb les poderoses naus de la flota imperial emproant qualsevol esquadra enemiga que volgués presentar batalla.

Guerres a Sicília per a expulsar els grecs. Guerres contínues amb els cartaginesos per a controlar el nord d'Àfrica, els països dels ibers i altres tribus no sotmeses encara al Senat o l'emperador de torn. No serviren de res les victòries ocasionals d'Hanníbal a les batalles de Trèbia, Trassimèn i Cannes. La por d'atacar Roma desféu les esperances dels cartaginesos. Gneu Escipió, en derrotar l’armada púnica, trencà tot el sistema de comunicacions de Cartago que, finalment, desapareix de la història enmig dels foguerons dels incendis. Ni l'herba hi pot créixer, ara que els legionaris han sembrat de sal els solars en runes dels comerciants i artesans de la ciutat oblidada. Com els habitants de Sagunt i Numància, perint entre flames, com Jerusalem en l'any 70 dJC. Espectacle dantesc idèntic allà on arriben els centurions romans. El temple de Jerusalem com un fogueró gegantí alimentat pels centenars i centenars de cilindres de la Torà duits de tots els indrets de Judea.

Qui sap si aquí comença el mal que acabarà enfonsant el Forum Romanum Magnum. La Diàspora, l'exili del poble jueu, la dispersió per tots els indrets del món d'un poble que cova la idea d'un déu únic i poderós, el Déu de l'Antic Testament que, reencarnat en un home, ha de salvar la humanitat de la misèria i del pecat.

M'ho demanava enfebrat per l'emoció: com havia pogut finir una civilització en aparença indestructible? Quin corc, procedent dels estables i catacumbes on moraven els esclaus, aconseguí vèncer des de dins els exèrcits dels emperadors romans, fer caure tots els falsos déus dels temples i, en el mateix indret on els sacerdots pagans obrien el ventre dels coloms per a llegir el futur dels homes, enlairar la creu del pobre fill del fuster de Betlem?

Ho volia descobrir amb els propis ulls. Volia esbrinar d'on sorgia aquella força incommensurable, tan ferma, tan poderosa com les ones que colpegen els penya-segats de Formentor.

Roma sota els meus peus.


Sa Pobla - Memòries d´un adolescent (IV) - Records de la Mallorca dels anys 60 - (un petit tast de la novel·la Un hivern a Lluc, El Tall Editorial) - Les primeres detencions - L´interrogatori -

Turmeda | 17 Maig, 2022 14:03 | facebook.com

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent (IV) - Records de la Mallorca dels anys 60 - (un petit tast de la novel·la Un hivern a Lluc, El Tall Editorial) - Les primeres detencions - L´interrogatori -


A Palma, l´actividat clandestina era quasi inexistent, excepció feta de les nostres pintades i d´algun full volander llançat des de les fondàries més profundes de la fosca per algun ésser misteriós, supervivent de la desfeta del trenta-nou; res no delatava l´existència de la més mínima resistència. Sovint pensàvem que Nova Mallorca era l´únic grup actiu. La classe obrera donava pocs signes d´existència. Just començava el que seria anomenat el boom turístic i els fills de la pagesia cercaven, a la desesperada, trobar feina en el nou sector productiu; alguna ocupació que els allunyàs de la incertesa de l´agricultura: els violents ruixats, els torrents que es desbordaven inundant els camps, fent malbé els horts, la sequera, els preus baixos de la patata a Londres... (Miquel López Crespí)


Els interrogatoris per les pintades en defensa de Julián Grimau van acabar a altes hores de la nit. Amb els anys, molts detalls ja s´han esborrat de la memòria.

Però record que va ser llarg.

Volien que signàssim l´acta afirmant que formàvem part d´una cèl·lula de les Joventuts Comunistes. Els costava entendre que actuàvem pel nostre compte, sense que ningú ens manàs.

Ens miraven, dubtosos.

Els pares sempre havien estat sotmesos a vigilància policíaca. Sabien a la perfecció que no eren de cap partit polític clandestí. Aleshores... d´un sorgia un grupet d´estudiants antifranquista? Crec que al final s´adonaren que dèiem la veritat, que no calia insistir-hi més. Havien omplert de palla burocràtica les nostres declaracions i, per aquella temporada, la detenció els servia a la perfecció per quedar bé davant Madrid. Es veia amb claredat que tan sols els interessava bastir un expedient prou gruixut per enviar al TOP, el tribunal de repressió franquista.

Eren torturadors experimentats. Sabien qui tenien al davant. No res a veure amb les detencions de guerrillers a la península, amb les pallisses i assassinats per les muntanyes de Conca, València i Terol. Jo havia sentit el pare explicar com era la repressió per aquells indrets. Cops fins a la mort, ungles i dents arrancades amb tenalles, ferro roent als ulls, punyalades a dones embarassades, cases de pretesos col·laboradors cremades, electricitat en els testicles i un tret al cap en acabar els interrogatoris. Amb els anys vaig descobrir que la majoria dels nostres interrogadors de més joves havien participat en accions semblants en els temps sagnants de la lluita guerrillera, quan el combat era a vida o mort.

Per les confidències del pare, coneixia a fons alguns detalls de l´existència dels maquis. Quan sortí del camp de concentració, després del casament amb la mare, provà de reintegrar-se a la vida del seu poble. Hi tenien un molí a uns quilòmetres de la població, Santo Domingo, just als peus de la ciutat medieval de Moya, dalt d´una muntanyeta abans inexpugnable.

Viatjaren des de Mallorca amb la il·lusió de bastir una nova vida. Malgrat la informació de què disposaven no coneixen a fons els que els esperava. Se sabia de l´existència dels “bandolers”, en paraules dels sicaris del règim. Però la brutalitat que trobaren era superior a tot el que havien pensat.

La mare m´explicà que no li costà gaire copsar el que passava. Trists els rostres dels supervivents. Com tallats a pedra viva. Sense cap somriure. Dones endolades. Carrers buits. Ullades atemorides rere les cortines. Ningú no es fiava de ningú. Altives, les camises blaves dels falangistes a l´Ajuntament, al seu cau. Les banderes de la victòria onejant, poderoses, a la balconada del consistori. Parelles de la Guàrdia Civil anant amunt i avall, el fusell preparat, mirant a dreta i esquerra.

Allà, per aquells poblets ensenyorits per la pobresa i el fuet altiu dels senyors, semblava que la guerra no havia acabat. Els meus padrins, d´amagat, protegits per les amples parets de pedra del molí, els explicaven la inicial alegria de la derrota dels feixistes en tota la comarca. La cremada dels arxius de propietat, la confiscació de les possessions, la creació de les cooperatives, la repartició de la terra. No hi hagué els assassinats d´altres indrets. Sacerdots i rics propietaris foren respectats, però tenien el deure de fer feina com tothom. S´havien de guanyar la vida fent quelcom de profit per a la comunitat. Qui no sabia treballar la terra el posaven a guardar ovelles, a fer de barber, a tenir cura dels desvalguts. El sacerdot, amb granota proletària, tocava pasdobles i himnes revolucionaris amb acordió, a les festes del poble. Amb els llibres de quatre biblioteques particulars es bastí la del poble, oberta a totes hores, servida que dues monges que ensenyaven de llegir i escriure els infants.

Tothom trobà la col·locació adient a les seves capacitats.

Després, l´entrada de les tropes de Franco. Les citacions a la caserna de la Guàrdia Civil. Les tortures als membres del consistori republicà, els responsables de les cooperatives. Es demanà responsabilitats al sacerdot, als escolans que havien participat en festes revolucionàries, a les monges que havien acceptat de donar classes.

La repressió va ser cruel. La zona quedà quasi completament despoblada d´homes. Les presons eren a vessar. Cada dia sortien camions plens de gent en destinació a Conca, València o Madrid.

Alguna vegada arribava una carta amb remitent de Porlier, Las Ventas, la presó de València, el penal de Burgos.

Més tard: silenci i més silenci.

Quan arribaren a Santo Domingo, els pares no sabien encara que aquella zona, en un triangle que anava des de Conca fins a Terol i València, era l´indret d´operacions de l´Agrupació Guerrillera de Levante, una de les més potents de l´Estat. Arreu de les serralades hi havia amagatalls secrets, coves, subterranis per damunt dels quals la gent hi caminava sense saber res. Es produïen encontres amb abundor de metralletes, bombes de mà, cartutxos de dinamita. Comandos del maquis ocupaven de forma provisional alguns pobles i després de jutjar públicament els responsables de la repressió els mataven enmig de la plaça. L´Ajuntament era escorcollat de cap a peus, els mobles llançats per la finestra, els retrats de Franco i José Antonio trossejats i cremats. Es feia algun míting improvisat demanant a la població que s´incorporàs al “reconstruït exèrcit de la República”. Després, abans que arribasssin els civils, carregaven damunt quatre mules uns sacs de queviures i es perdien enmig dels boscos i passadissos secrets de la muntanya.

No tot eren victòries. Quan la Guàrdia Civil acabava amb un grup, portaven els cadàvers fins a la plaça dels pobles i els deixaven estesos, damunt lliteres improvisades amb quatre fustes. Tothom havia de veure el rostre colpejat per les culates dels fusells després de morts, desfigurats, irreconeixibles. Els familiars dels guerrillers eren obligats a beure oli de ricí. Sovint eren detinguts i torturats, acusats d´haver col·laborat amb la resistència. De nit, patrulles de la Guàrdia Civil, a vegades portant la mateixa indumentària que la guerrilla, s´aturaven a les possessions, als molins dels afores, i trucaven a la porta dient que eren dels maquis i volien un poc de menjar.

Era una trampa.

Empraven aquests sistemes per descobrir col·laboradors dels guerrillers. Si obries la porta per lliurar un pernil, unes gallines, uns quilos d´arròs o mongetes, eres home mort. Una execució immediata, sense detenció ni judici previ.

A l´endemà el cadàver apareixia dessagnat a la porta de casa seva amb un cartell que deia: “Por dar comida a los bandoleros”.

En actes suïcides, algunes vegades el pare i la mare donaren menjar a qui trucà la porta. Però aviat comprengueren que era una follia. Voler continuar fent feina al molí esdevenia una bogeria absoluta. Qualsevol dia toparien amb les patrulles de la Guàrdia Civil i ja no hi hauria solució.

Va ser quan decidiren tornar a Mallorca i provar de reorganitzar la vida lluny d´aquella guerra esfereïdora.

No res a veure amb una Mallorca que començava a despertar a una incipient societat de consum. Una illa que, amb els primers turistes, mudava de pell de forma espectacular fent tremolar els fonaments de l´antiga societat agrària.

A Palma, l´actividat clandestina era quasi inexistent, excepció feta de les nostres pintades i d´algun full volander llançat des de les fondàries més profundes de la fosca per algun ésser misteriós, supervivent de la desfeta del trenta-nou; res no delatava l´existència de la més mínima resistència. Sovint pensàvem que Nova Mallorca era l´únic grup actiu. La classe obrera donava pocs signes d´existència. Just començava el que seria anomenat el boom turístic i els fills de la pagesia cercaven, a la desesperada, trobar feina en el nou sector productiu; alguna ocupació que els allunyàs de la incertesa de l´agricultura: els violents ruixats, els torrents que es desbordaven inundant els camps, fent malbé els horts, la sequera, els preus baixos de la patata a Londres...

La manca de demanda d´alguns dels productes essencials de l´exportació feia patir el pagès. Mai no sabien si podrien recuperar la inversió feta: el nitrat de Xile pujava de preu, i també, el petroli i la benzina. Les hores de feina eren incomptables. Tot el nucli familiar era dedicat a treballar el camp de sol a sol. El camperol sortia a primera hora del matí i no tornava fins a les vuit o les nou del vespre. I, a l´estiu, fins més tard, quan els senyors del poble i les famílies dels menestrals ja restaven assegudes prenent la fresca davant casa seva. En aquell temps la mare tenia una botiga de queviures al carrer de la Marina, cantonada amb el de l´Escola. El pare tenia llogat un racó en el taller mecànic de Can Ripoll, que li servia per pintar cotxes i camions. Quan sortia de l´institut, a les set del vespre, els passava a veure i els trobava, acabada la feina, petant la conversa amb alguns dels antics presoners republicans que, portats a la força a fer carreteres, s´havien casat amb pobleres després de sortir del camp d´internament.

Nosaltres érem menestrals, malgrat els padrins continuassin conreant la terra.

A les vuit o les nou del vespre, a l´estiu, jo havia regat el bocí de carrer, sense asfaltar encara!, de davant casa nostra per apaivagar la calor acumulada durant el dia. Com els altres veïns del carrer de la Muntanya, trèiem els balancis davant el portal i ens disposàvem a passar unes hores d´esbarjo aprofitant la fresca de la nit. No hi havia ningú que tengués televisió. Tan sols coneixíem de la seva existència per les pel·lícules americanes que feien a Can Guixa, Can Pelut o el Montecarlo. Una petita ràdio Telefunken ens proveïa de notícies, de la música del moment i, més tard, en tancar les portes, els pares i l´oncle Josep engegaven l´aparell cercant emissores estrangeres que ens informassin de veritat del que passava al món.

A sol post molts pagesos encara arribaven del camp. Dalt dels carros, cansats per una llarga jornada de treballar en els horts, ens miraven amb mirada resignada. Ells encara havien d´arribar a casa seva, donar menjar als animals, davallar la palla del paller, tenir cura dels porcs i les gallines, fer el sopar per la família, netejar-se a un ribell abans de sopar. Algunes dones feien el pa a mà, a la pastera heretada dels padrins i repadrins. A través de la boira dels anys, encara veig la repadrina encenent el forn de llenya, suada, escollint les branques de pi més adients per encalentir-lo. Les mesclava amb algunes rames d´olivera i garrover. Deia que les pedres del forn agafaven una flaire misteriosa que feia el pa més mengívol.

Els homes aprofitaven un moment per anar fins a la taverna més pròxima per beure una copa de conyac o cassalla abans d´anar a dormir.

No hi havia temps per res més.

Seure a la fresca per a gaudir de la nit? Això només podia fer-se uns dies especials, quan la feina no havia estat esgotadora i havien pogut plegar d´hora.

No era gens estranya, doncs, la dèria d´alguns per trobar recer en altres oficis. L´autèntica vida de la pagesia poca cosa tenia a veure amb els poemes ensucrats de Maria Antònia Salvà ni amb les postals amb pagesetes ben vestides i un càntir al costat, o brodant, felices, en el portal taral·lejant una cançó. Fins i tot els balls, per Sant Jaume, les jotes i boleros de les festes, tenien un aire soterrat de combat per la supervivència. Els cossos dels ballarins, impulsats per la força de les guitarres, la bandúrria i les castanyoles, assolien un aire de repte instintiu que emocionava. Era una mena d´alegria explosiva per haver acabat la sega, lliurat al magatzem el resultat de l´anyada, culminat el més pesat de la temporada. Moments d´esbarjo. Hi havia rialles pel carrer confiant en uns preus que compensassin tants d´esforços. Tavernes i cafès anaven plens. Es jugava a cartes, es feien acudits i les ampolles de conyac i herbes anaven de mà en mà.


De la novel·la Un hivern a Lluc (El Tall Editorial)


L'esquerra oficial i la persecució de la disidència política a les Illes

Turmeda | 15 Maig, 2022 16:17 | facebook.com

A casa nostra, el progressisme no és aliè a aquesta manera d'actuar, especialment quan governa i s'acosten les cites electorals. Quan es produeix aquesta concatenació de factors és quan els afectats per la finor dermatològica -partiditis, en diu qualcú- acostumen a prodigar les mossegades més fortes contra els incauts que gosen obrir la boca per recordar alguns incompliments i s'entesten a no deixar que les promeses fetes caiguin en l'oblit dels despatxos. (Andreu Perelló)


Té cura la partiditis?


Andreu Perelló | 19/04/2011 |


Diu el manual del bon polític que quan les coses comencen a no anar bé per als teus, la sortida més ràpida és trobar un bon culpable. Si es pot triar, convé que el cap de turc sigui de l'entorn propi. Es veu que posats a cercar algú a qui carregar les culpes, sempre és més rendible assenyalar un traïdor a la causa, a qui poder atribuir totes les incapacitats i debilitats, que no pas reconèixer la part de responsabilitat en el naufragi.

A casa nostra, el progressisme no és aliè a aquesta manera d'actuar, especialment quan governa i s'acosten les cites electorals. Quan es produeix aquesta concatenació de factors és quan els afectats per la finor dermatològica -partiditis, en diu qualcú- acostumen a prodigar les mossegades més fortes contra els incauts que gosen obrir la boca per recordar alguns incompliments i s'entesten a no deixar que les promeses fetes caiguin en l'oblit dels despatxos.

Demanau-ho, si no, a la gent del GOB. Fa vuit anys, reberen clatellades arreu per haver volgut mantenir la coherència amb els seus plantejaments i per haver criticat, com no podia ser d'altra manera en una entitat ecologista, algunes renúncies en l'àmbit de la protecció de la natura que protagonitzà el primer govern del Pacte de Progrés. Aleshores, no només se'ls insultà per haver escenificat de manera pública el seu descontentament amb els governants progressistes, sinó que se'ls arribà a acusar de ser els màxims culpables de la desfeta electoral de l'any 2003. Entre d'altres tergiversacions, foren presentats com els responsables d'haver fet possible el retorn triomfal del PP i l'entrada a l'era Matas.

La línia argumental que es va preparar aleshores per fer entendre als votants la desfeta atorgava un paper gairebé preponderant a la satanització d'aquesta entitat ecologista. Curiosament, era la mateixa entitat que havia estat capaç d'aglutinar l'ampli moviment ciutadà que havia fet possible el govern dels aprenents de Torquemada. Ara, la situació es torna a repetir. I els protagonistes s'assemblen. D'una banda, els defensors del patrimoni natural -siguin del GOB o de més enllà d'aquestes sigles-; i de l'altra, els conservacionistes de les cadires.

Aquests darrers han recuperat el costum de dejectar els ecologistes per haver-se mantingut fidels als seus principis i per haver sortit del discurs de l'"això no toca", que tant de bé ha fet als nostres veïns. I tornen a acusar-los de voler repetir la irresponsabilitat que ja els foragità del Govern autonòmic fa vuit anys per haver fet repàs d'alguns aspectes que no han agradat als ecologistes aquesta legislatura.

És clar que aquest tipus d'argumentaris no cerquen cap explicació més o menys real al perquè d'aquella derrota i al de la que pot venir. L'únic objectiu que té aquest relat és desviar l'atenció de les mancances d'aquells que el publiciten per poder espolsar-se les culpes amb la consciència ben tranquil·la.

Els partidaris de les pilotes enfora semblen oblidar que aquest comportament és castigat sistemàticament per un nombre significatiu de votants de l'entorn progressista. Molts prefereixen quedar a casa abans que tolerar la mentida i la traïció a les promeses. Una cosa és que quedin projectes -molts o pocs- arraconats al fons del calaix i l'altra és que el vot d'un serveixi per fer tot el contrari d'allò que li havia estat promès.

Arribats a aquest punt, de ben poc serveix recuperar la bandera del "tothom contra el PP" per mirar de despertar les bubotes col·lectives, més encara si no va acompanyada de cap projecte mínimament engrescador i de l'abandó de les pràctiques sectàries que allunyen una mica més aquells que no comparteixen el carnet.

Diari de Balears


La persecució i criminalització de la dissidència és una forma més de dogmatisme i feixisme que, a aquestes alçades del règim postfranquista, i dècades després de la mort del dictador, ens pensàvem que s´hauria anat acabant. Els comentaris denigradors fets en referència a Aina Calafat, a la Plataforma Salvem la Real, a tots aquells i aquelles que pugnam per enfortir la societat civil, per defensar el que pensam que és just, ens fa constatar com de lluny som encara d´una mínima cultura democràtica. (Miquel López Crespí)


Defensa d’Aina Calafat, de la Plataforma Salvem la Real i de la societat civil



Aina Calafat dies abans de saber que el Pacte faria l´hospital del PP. Era el 29 de setembre i encara hi havia membres de la Plataforma Salvem la Real i del poble que sortí a manifestar-se en defensa del terriori que no podien imaginar que en pocs dies serien abandonats i escarnits per l´esquerra de la moqueta i el cotxe oficial.

Ho he llegit a diversos blogs i també en els articles d´algun publicista: Aina Calafat, la Plataforma Salvem la Real i tots aquells i aquelles que no s´han desmobilitzat i continuen lluitant per servar Mallorca i les Illes de les urpades de l´especulació “fan el joc a la dreta”. Diuen que “és perillós desestabilitzar el Pacte amb crides constants a la mobilització ciutadana”. Sembla que un sector de l´esquerra oficial, en veure que la Plataforma de la Real no afluixa en les seves justes reivindicacions, ha decidit passar a l´acostumada campanya de desprestigi i demonització de la dissidència. Tot plegat, aquesta brutor inclassificable... no us recorda les campanyes carrillistes contra els partits que, en temps de la transició, lluitaven per la República i el socialisme mentre que a determinats dirigents sense ètica ni principis ja els anava bé posar-se al servei del règim, de la maniobra de restauració monàrquica? Si en el passat no tengueren vergonya per a oblidar quaranta anys de lluita republicana i anticapitalista per tal de fruir dels bons sous que donava pactar amb el franquisme reciclat... per què ara haurien d´avergonyir-se de trair la Plataforma Salvem la Real, ses Fontanelles, la memòria de Toni Roig, els esforços de tots els mallorquins i mallorquines que confiaven que l´esquerra nominal sabria complir les promeses electorals?



La demonització de les persones, entitats socials, sindicats i associacions de veïns que des de fa unes setmanes es reuneixen al Casal d´Entitats Ciutadanes de Palma per a continuar la lluita per salvar la Real, em recorda igualment les campanyes de desprestigi ordides pels estómacs satisfets contra la diputada verda Margalida Rosselló o contra la consellera de Benestar Social de l´anterior Pacte de Progrés, l´eficient política Nanda Caro, que, en un acte de sinistre sectarisme, va ser obligada pels seus a callar i a no opinar sota amenaça de fer-li dimitir el seu càrrec. Eren dues persones, Margalida Rosselló i Nanda Caro, que deien el que pensaven, que no volien vinclar-se davant l´embranzida dels poders fàctics i per això mateix molestaven aquells dels seus que només eren en política per a cobrar uns bons sous. Les idees, els principis? De quan l´oportunisme ha tengut mai coherència i dignitat?

Per a desgràcia del nostre poble, hi ha molta gent mancada del més mínim tarannà democràtic, que no sap respectar ni entendre –no en vol fer el més mínim esforç!-- la dissidència. Escoltar aquells que pensen d´una manera diferent? Quin doi! “Una vegada que som a dalt, nosaltres comandam”, xerriquen, cofois. La persecució i criminalització de la dissidència és una forma més de dogmatisme i feixisme que, a aquestes alçades del règim postfranquista, i dècades després de la mort del dictador, ens pensàvem que s´hauria anat acabant. Els comentaris denigradors fets en referència a Aina Calafat, a la Plataforma Salvem la Real, a tots aquells i aquelles que pugnam per enfortir la societat civil, per defensar el que pensam que és just, ens fa constatar com de lluny som encara d´una mínima cultura democràtica.

Potser que el cinisme, la manca de principis, l´oportunisme d´alguns sectors de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial, sigui un producte estantís de la postmodernitat. Genteta que és a un partit d´esquerres perquè el carnet li produeix beneficis econòmics. Res més. Sectors dogmàtics que s´histeritzen en veure que la mobilització de la societat civil podria posar en qüestió els privilegis econòmics que comporta la gestió del règim. Són personatges, els que demonitzen les entitats i plataformes que han portat a coll la lluita contra l´especulació i la corrupció, contra la destrucció de Mallorca, que tant podrien ser del PP com d´UM com, indubtablement, del PSM o del PSOE. Ramat d’oportunistes a recer del poder. La seva ideologia és el compte corrent, i l´enemic no és tant la corrupció o els que han destruït Mallorca, sinó tots aquells i aquelles que, servant la memòria històrica de les lluites més emblemàtiques del nostre poble, no combreguen amb rodes de molí.

El problema que tenen aquells que no voldrien una societat civil viva i dinamitzadora del teixit social és que ara ja no es tracta de desprestigiar una persona o un petit col·lectiu; ara són ja molts els partits i sindicats, agrupacions i associacions de veïns, entitats socials i publicistes a demonitzar. Com s´ho faran per a fer creure que la CGT, Alternativa per Pollença, Attac, Drets Humans, EU, la Federació d´Associacions de Veïns de Palma, la Joventut Comunista, l´Obra Cultural Balear, la Plataforma Salvem Can Tàpera, la Plataforma Salvem la Real, STEI-i, Unió Obrera Balear, fan el joc a la dreta i l´extrema dreta? Qui els creurà aquesta vegada? És molt senzill, des del poder, amb tots els mitjans econòmics i de comunicació, amb l´exèrcit de servils que sempre envolta a qui comanda, sigui aquest del color que sigui, atacar, demonitzar persones aïllades, activistes que només tenen, per a defensar-se, la veu de la coherència i de la dignitat per a fer front a la indignitat de la mentida, la calúmnia i la manipulació informativa.

Aquesta vegada, repetesc, ho tendran més mal de fer. Els col·lectius que preparen els actes lúdics i solidaris de dia 10 de novembre a la Real; els partits, sindicats i organitzacions que pensen organitzar les mobiltzacions que començaran el proper dissabte 17 de novembre en defensa del territori, són prou forts i nombrosos per a no témer les campanyes rebentistes dels acostumats vividors del romanço. El temps, la situació política, sortosament va canviant a favor de la societat civil.

Miquel López Crespí


Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


Un dia després de fer-se públic l'interessant estudi del GOB --i excel·lent crit d’atenció al Govern de les Illes!-- titulat “Mallorca, un toc d’alerta” començava l’acostumada campanya de demonització contra aquests “dissidents”, en aquest cas l’organització ecologista i, de retop, contra Macià Blázquez, Margalida Ramis, Miquel Àngel March, Antoni Muñoz... Sí públicament són demonitzats ara, imaginau què en deuen dir els polítics quan es reuneixen i cap mitjà de comunicació els pot sentir! Res del que es digué de Margalida Rosselló, Joan Buades, Nanda Caro i Aina Calafat hi té la més mínima comparació! (Miquel López Crespí)


Una vergonya, aquesta persecució constant de tots aquells i aquelles que no combreguen amb rodes de molí! Seria qüestió que alguns d’aquests dirigents que surten davant els mitjans de comunicació per demonitzar el GOB fossin menys infantils, menys sectaris, adquirissin definitivament una certa cultura democràtica i aprenguessin –ja comença a ser hora al cap de més de trenta anys de cobrar del règim!—a acceptar les idees i suggeriment de la gent que estima Mallorca de bon de veres. (Miquel López Crespí)


Defensa del GOB


Un dia després de fer-se públic l'interessant estudi del GOB --i excel·lent crit d’atenció al Govern de les Illes!-- titulat “Mallorca, un toc d’alerta” començava l’acostumada campanya de demonització contra aquests “dissidents”, en aquest cas l’organització ecologista i, de retop, contra Macià Blázquez, Margalida Ramis, Miquel Àngel March, Antoni Muñoz... Sí públicament són demonitzats ara, imaginau què en deuen dir els polítics quan es reuneixen i cap mitjà de comunicació els pot sentir! Res del que es digué de Margalida Rosselló, Joan Buades, Nanda Caro i Aina Calafat hi té la més mínima comparació!

No solament va ser l’enrabiada de Francesc Antich davant la premsa, ràdio i televisió, les paraules agres de Francina Armengol, els articles d’Aina Salom damunt els diaris demanant on anava el GOB... Això tan sols va ser el començament. Com de costum, i ja fa molt d’anys que estam acostumats a aquestes mostres d´infantilisme polític, les “argumentacions” dels polítics professionals anaven en la línia de sempre de no admetre cap mena de crítica, no voler escoltar el més mínim suggeriment ni que sigui dels sectors que sempre han donat suport a l’esquerra oficial malgrat els continuats errors que aquesta comet. O no saben els dirigents del PSOE que sense les grans mobilitzacions fetes amb suport del GOB i altres plataformes de defensa del territori ara no gaudirien dels bons sous que tenen? Per què no reflexionen en les lluites contra l’Hospital de Jaume Matas, en les mobilitzacions per salvar la Real i contra les autopistes i els projectes faraònics del PP? Els hem de treure les fotografies de fa un any, quan anaven de bracet del GOB i d’Aina Calafat per veure si treien de la cadira Jaume Matas fins que abandonaren la lluita per salvar la Real, oblidaren les promeses signades en el pacte de governabilitat?

Però, com de costum, una vegada són en l’usdefruit de la cadireta i dels privilegis que comporta la gestió del règim no volen saber res dels seus antics aliats, de totes aquelles persones i col·lectius que, utilitzats de forma partidista, els serviren d'instrument per llevar uns polítics, en aquest cas els del PP, i situar-se ells.



Hi ha una pijoprogressia autoritària, dogmàtica, sectària, un personal escleròtic que no sap acceptar els suggeriments, les crítiques constructives dels seus socis i aliats. És una esquerra sense gaire formació democràtica, un tipus de personal que només vol al seu costat servils, cortesans sense opinió, útils tan sols per ensabonar qui comanda.

Alguns dels membres d’aquesta pijoprogressia sectària i dogmàtica han ordit campanyes rebentistes contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària de els Illes, concretament contra el meu llibre de memòries L’antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (Palma, El Tall Editorial, 1994). Personatges com Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida signaven pamflets plens de mentides, calúmnies i tergiversacions contra l'esquerra alternativa de les Illes en temps de la transició, els partits a l'esquerra del PCE i contra els llibres i els escriptors, qui signa aquest article, per exemple, que criticaven les seves traïdes a la República. Tèrbols personatges que tengueren la barra i el cinisme d’afirmar, signant públicament el pamflet, que els partits i les organitzacions comunistes que en temps de la transició no acceptàrem la política de traïdes de Santiago Carrillo, les seves renúncies i claudicacions, érem –deien- al servei del franquisme policíac. Hauríem de retrocedir al temps de la guerra civil, quan l’estalinisme ordí brutals campanyes d’extermini ideològic i físic contra el POUM i la CNT, que conduïren a l’extermini de bona part de l’avantguarda marxista catalana –amb la desaparició física d’Andreu Nin, no ho oblidem-, a la mort de centenars d’anarquistes en els Fets de Maig del 37 a Barcelona, per a trobar una putrefacció semblant.

Altres personatges, encara més dogmàtics i sectaris, passaven a l'agressió física directa. En un moment determinat vaig haver d'estar ingressat a Son Dureta per les agressions patides per haver defensat la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes. La documentació de l'hospital de Son Dureta, les radiografies de l'agressió, els diaris amb els pamflets publicats per tot aquest personal, són a disposició de qualsevol lector o historiador que els vulgui veure o consultar.

Que no sap aquesta genteta que la persecució i criminalització de la dissidència és una forma més de dogmatisme i feixisme que, a aquestes alçades del règim postfranquista, i dècades després de la mort del dictador, ens pensàvem que s’hauria anat acabant?

Ho hem vist durant tots aquests anys de gestió del sistema. Qui no recorda les campanyes contra Margalida Rosselló, la dirigent dels Verds que criticà dèbilment algunes accions dels seus aliats de Govern i que va ser atacada com si fos el dimoni? Els poders fàctics de les Illes, els panxacontents, aquells que cobren perquè tot continuï igual i res no canviï volien uns Verds “florero”, uns Verds que no qüestionassin l’absurd model desenvolupista actual, l’encimentament continuat, la política del totxo i el formigó. Per això aquests sectors autoritaris de la pretesa esquerra no aturaren fins que dividiren els Verds, destruïren el projecte ecologista i marginaren de la política activa una persona tan valuosa com Margalida Rosselló.

I el mateix que es va fer amb Margalida Rosselló també s’ha fet amb l’antiga consellera de Benestar Social Nanda Caro que, en voler impulsar una política d’esquerra conseqüent, va ser obligada a callar sota amenaça de destitució pels seus. Nanda Caro, con Margalida Rosselló, com Aina Calafat, la combativa dirigent de la Plataforma Salvem la Real, com els dirigents del GOB que han criticat el poc que fa per preservar recursos i territori el Govern, són d´un tarannà especial, persones que actuen en la societat civil no per un sou, no per gaudir dels privilegis que comporta la gestió del sistema, sinó perquè tenen unes idees i uns principis, una ètica que els impediria mentir, trair el que han promès defensar públicament.

Però la demonització de la dissidència no solament afecta organitzacions com el GOB, com hem vist aquests dies; ni tan sols persones com Nanda Caro, Margalida Rosselló i Aina Calafat, com hem anat constatant tots aquests anys. La persecució de la dissidència afecta qualsevol persona i col·lectiu que expressi la més mínima opinió que no estigui en la línia dels que són a les institucions mitjançant els nostres vots. Aquesta pijoprogressia autoritària ataca també provats lluitadors socials com Josep Juárez, Cecili Buele, Llorenç Buades... tantes i tantes persones fermes, inflexibles sempre en la lluita per un món més just i solidari, lluny de l’oportunisme, la mentida i la traïció.

L’oportunisme de molts d’aquests enrabiats i enrabiades contra la dissidència s’ha comprovat, cas de Son Espases, cas de Son Bosc, per posar solament dos exemples prou coneguts. Tothom ha pogut constatar com determinats polítics només ens utilitzen per fer-se seva la cadireta: després, si la gent que estima les Illes els recorda el que prometeren en la campanya electoral tot són acusacions en la línia tan coneguda de “fan el joc a la dreta”, com han dit de Margalida Rosselló, la combativa Aina Calafat i el GOB.

Una vergonya, aquesta persecució constant de tots aquells i aquelles que no combreguen amb rodes de molí! Seria qüestió que alguns d’aquests dirigents que surten davant els mitjans de comunicació per demonitzar el GOB fossin menys infantils, menys sectaris, adquirissin definitivament una certa cultura democràtica i aprenguessin –ja comença a ser hora al cap de més de trenta anys de cobrar del règim!—a acceptar les idees i suggeriment de la gent que estima Mallorca de bon de veres.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí


El secretari general de PSM i dirigent del Bloc Gabriel Barceló hagué de dir al nostre patètic personatge [Jaume Carbonero] si “Mallorca era Sicília”. Com diuen els diaris: “El portavoz del Bloc y líder del PSM, Biel Barceló, emplazó ayer a los consellers de Presidencia y de Vivienda, Albert Moragues y Jaume Carbonero, a reflexionar sobre si las amenazas ‘son formas de hacer política y si esto es Mallorca o Sicília”.


Biel Barceló (PSM) amenaçat per Jaume Carbonero


Els desastres de Jaume Carbonero


La història més vergonyosa protagonitzada per Jaume Carbonero, el conseller d’Habitatge del Govern, ha tingut lloc molt recentment. Era durant els dies del pacte del PSOE amb Rosa Estaràs i el posterior consens amb UM, Bloc i Eivissa pel Canvi per a retirar la llei que havia proposat el conseller. Com va informar la premsa en el seu moment, el prepotent conseller d’Habitatge, enverinat per haver estat obligat a acceptar les modificacions contra la destrucció de més sòl rústic suggerides per UM, PP, Bloc i altres forces nacionalistes i d’esquerra, amenaçà públicament Biel Barceló cridant, sulfurat al màxim: “¡Tomo nota!; mentre que el conseller de la Presidència, Alberto Moragues, fent costat al polèmic conseller d’Habitatge, intervenia en el mateix sentit exclamant: “Esto tendrá un coste”.

La brega entre els socis del pacte de governabilitat era pública. Diuen que Rosa Estaràs, els representants del PP que eren presents per a consensuar la nova llei d’Habitatge amb Francesc Antich, s’ho miraven, escoltaven els crits i amenaces i no s’ho podien creure. Jaume Carbonero amenaçava el PSM, el Bloc i Biel Barceló sense pensar que eren davant representats qualificats del PP! El corresponsal d’un diari de Palma, en comentar aquest grotesc espectacle protagonitzat per Jaume Carbonero contra els seus socis de govern, escrivia, esverat, en constatar aquests fets tan lamentables per a les forces progressistes i d’esquerra: “El colofón de los tiras y aflojas se produjo ayer por la tarde, minutos antes de que los líderes políticos del Pacto y del PP posaran unidos, lo que obligó a postergar media hora su comparecencia ante los medios. ‘¡Escuchabas los gritos desde la planta baja, se han tirado los trastos a la cabeza!’, comentaba un oyente que estaba en las dependencias del Parlament donde tenía lugar la última reunión del Pacto”.



Fira de Frankfurt 2007. Gabriel Barceló (a l´esquerra), secretari general del PSM amb l´escriptor Miquel López Crespí en un acte a la Literaturhaus de Frankfurt. Els dos destacats nacionalistes d’esquerra han estat amenaçats per Jaume Carbonero –com Biel Barceló- i atacats mitjançant pamflets signats pel tèrbol conseller, en el cas de l’escriptor Miquel López Crespí

La vergonya s’havia consumat! Jaume Carbonero cridava i amenaçava els socis de Govern, en aquest cas el Bloc i Biel Barceló... davant el PP! Hi ha res de més patètic, res de més miserable, res de més insolidari amb uns socis lleials i que han fet tot --i més!-- per a trobar solucions a les irracionals propostes destructives de territori presentades per Carbonero?

Posteriorment a les amenaces contra els socis de Govern, amenaces reproduïdes als mitjans de comunicació de les Illes, el secretari general de PSM i dirigent del Bloc Gabriel Barceló hagué de dir al nostre patètic personatge si “Mallorca era Sicília”. Com diuen els diaris: “El portavoz del Bloc y líder del PSM, Biel Barceló, emplazó ayer a los consellers de Presidencia y de Vivienda, Albert Moragues y Jaume Carbonero, a reflexionar sobre si las amenazas ‘son formas de hacer política y si esto es Mallorca o Sicília”.

Evidentment Gabriel Barceló no volgué entrar en més detalls, ja que, com a persona i assenyat dirigent polític, no ha volgut caure en les formes i desqualificacions típiques del conseller.

Però... qui és aquest prepotent i enfurismat personatge? Fa uns anys Jaume Carbonero, fent costat als sectors més reaccionaris del sectarisme i el dogmatisme illenc, sectors propers al ranci carrillisme i afins –Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Salvador Bastida... --, signava pamflets plens de calúmnies i tergiversacions contra aquells que volíem servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària de les Illes.

Ara, anys després d’aquests fets, amb igual prepotència, s’atreveix, com explica la premsa, a proferir amenaces contra els seus lleials socis de govern en no pair que s’hagi hagut de modificat la seva llei destructora del nostre territori. Un conseller que sempre, des de totes les àrees de gestió on ha exercit el poder, ha perjudicat els interessos populars i les forces progressistes. L’afer de comportament sicilià, les amenaces que comentam, no fan més que confirmar tot el que ja sabíem del personatge quant a unes formes d’actuació, de demonització envers aquell que no combrega amb les seves discutibles idees i opinions.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


La restauració borbònica (la "transició") - Records de l'escriptor Miquel López Crespí

Turmeda | 13 Maig, 2022 19:48 | facebook.com

Les eleccions parlamentàries (1977 i 1979) i les municipals (1979) han significat l'enlairament de munió de professionals de la política que només veuen en les eleccions un sistema d'obtenir determinats ingressos econòmics, nombrosos privilegis personals. Les cúpules burocràtiques dels partits situen en els primers llocs de de les llistes els membres de les burocràcies més apropats al sistema, aquells que s'han destacat més, en sindicats i barriades, en la lluita en favor dels Pactes de La Moncloa, de la liquidació de les experiències d'unitat obrera. (Miquel López Crespí)


Eleccions i desencís: l´oportunisme en la transició i postransició



Carrillo (PCE) i Adolfo Suárez, representant del franquisme reciclat pactaren l’acceptació de la monarquia borbònica, la “sagrada unidad de España” y el manteniment del sistema capitalista.

És cap a 1978, amb el desencís produït per la victòria política dels partits del règim --especialment UCD--, i la desmobilització que promocionen PCE i PSOE, quan els sectors populars més combatius comencen a retrocedir. Les lluites obreres, en bona part, han perdut el caràcter d'ofensiva (d'unitat mitjançant l'assemblea, la democràcia directa, la coordinació de fàbriques). Ara es combat més que res per defensar el salari, el lloc de treball... el mínim indispensable per a sobreviure. L'atur augmenta de forma alarmant (amb el PSOE se superaran els tres milions i mig de treballadors sense feina!). És l'inici de les reconversions salvatges: més gent al carrer amb ajut de les forces repressives i amb la collaboració de CC.OO. i UGT, ja depurades de la majoria dels elements revolucionaris que hi havia en un passat recent.



La desmobilització del poble afectà igualment al poderós moviment veïnal que, des de començaments dels anys setanta, portava a coll la lluita contra el feixisme i les reivindicacions dels barris. En efecte: a partir del resultat de les eleccions municipals del 3 d'abril de 1979, el moviment veïnal que havia fet tremolar la dictadura és combatut a fons pels partits del règim (sense voler recordar que ha estat mercès al suport d'aquests mateixos veïns, com la nova burocràcia s'ha installat dins les institucions de l'Estat). Ara ja sobren aquelles reivindicatives associacions, les assemblees de barri, la coordinació popular... El "poble" ja no és "representatiu". Qui comanda, qui "representa" (és la "lògica" del sistema) són els regidors. Tot això comporta una altra onada de desencís: el desmuntatge del moviment de barris; el que resta es procurà que s'adapti i sigui servil amb les noves autoritats i el règim reformat.

A començaments de 1979, coincidint amb tots aquests atacs directes al que havia estat la columna vertebral de la resistència antifeixista i antisistema, importants sectors de la classe obrera, dels estudiants, professionals d'esquerra, inicien un procés de desafiliació política i sindical. És un signe de protesta davant les traïdes que contemplen, però també de cansament per dècades de lluita que al final han estat capitalitzades (o destruïdes) pel possibilisme reformista.



14-IV-1985. Acte a Son Coletes (Manacor) recordant els republicans assassinats pel franquisme. El pacte entre el franquisme reciclat i la pseudoesquerra es va fer també contra la nostra memòria històrica. L'escriptor Miquel López Crespí (primer a l'esquerra) recorda els oblidats en temps de la transició.

Ho explica força bé el volum publicat per L'Avenç amb el títol De la democràcia a la dictadura: Catalunya 1973-1983: "Aquest caràcter mobilitzador [de les associacions de veïns] durà fins al 1979. Després de les primeres eleccions democràtiques [1977], amb l'accés als consistoris de regidors i alcaldes dels mateixos partits que potenciaven les associacions de veïns, aquestes van quedar en un segon pla, no sols a Barcelona, sinó a totes les poblacions... La segona raó va ser la marginació que els alcaldes i regidors van fer de les associacions de veïns, que immediatament van ser observades com a entitats que podien fer més nosa que servei. El poder institucional era qui havia de decidir sobre els problemes i el futur de les ciutats i no calia que gent 'no representativa' dels ciutadans intervingués. Era una democràcia que excloia la participació dels ciutadans en la gestió de cada dia. La davallada fou inevitable".

Les eleccions parlamentàries (1977 i 1979) i les municipals (1979) han significat l'enlairament de munió de professionals de la política que només veuen en les eleccions un sistema d'obtenir determinats ingressos econòmics, nombrosos privilegis personals. Les cúpules burocràtiques dels partits situen en els primers llocs de de les llistes els membres de les burocràcies més apropats al sistema, aquells que s'han destacat més, en sindicats i barriades, en la lluita en favor dels Pactes de La Moncloa, de la liquidació de les experiències d'unitat obrera.

Alhora és el moment (com veurem en el capítol següent) en què l'extrema dreta (militar i civil), enardida per aquesta desmobilització, creu que és hora d'acabar amb els "excessos" democràtics de la reforma. Els militars feixistes, aquells que demà, el 1981, ocuparan el Congrés i trauran els tancs a València, prenen bona nota de tot l'abandonament de la defensa activa antifeixista.

Miquel López Crespí

(5-II-08)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


Miquel López Crespí i Lluís Maria Xirinacs el dia de la presentació a Barcelona del llibre No era això: memòria política de la transició. Xirinacs sempre recomanà les aportacions de Miquel López Crespí a la tasca de recuperació de la nostra memòria històrica. A Mallorca, sectaris i dogmàtics com Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida feien tot el contrari, escrivint pamflets plens de calúmnies, mentides i tergiversacions contra els militants de l´esquerra revolucionària de les Illes i contra el llibre de memòries de Miquel López Crespí L´Antifranquisme a Mallorca (1950-70).

Superació del capitalisme. Republicanisme contra monarquia. Antifeixisme. Autodeterminació dels pobles. Democràcia directa. Tots ells assignatures pendents encara avui. (Xirinacs)


Miquel López Crespí resuscita aquella literatura política vigorosa dels anys trenta on al pa se le deia pa i al vi, vi. Se situa nítidament del costat dels oprimits, individus i nacions. Té el mèrit de plantejar les dues coses juntes. Supera la nefasta divisió històrica entre llibertaris i nacionalistes. Dóna per suposada la condemna dels opressors de les dues menes. I, sobre tot, esmerça el gran esforç per desemmascarar les falses esquerres socials i nacionals. (Xirinacs)



Lluís M. Xiricans (a la dreta de la fotografia) i Joan Teran, dirigent de l'Organització Socialista d'Alliberament Nacional, Endavant, (a l´esquerra) presentaren a Barcelona el llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició.

Presentació del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc)


Per Lluís M. Xirinacs.


En una societat normalitzada, amb forta tendència al pensament únic i amb el costum d'emprar un discurs políticament correcte, un llibre com el de López Crespí [No era això: memòria política de la transició, Edicions El Jonc 2001) no pot tenir acolliment fàcil i massiu. Llegia fa unes setmanes a l'AVUI una crítica que el desqualificava perquè hi trobava a faltar matisos. "Tot -deia- és blanc o negre; la gent, bons o dolents".


No hi estic gens d'acord


La societat tan "matisada" que ens ha tocat de viure, només ens dóna una "sopa boba", un "centre polític" a on totes les forces polítiques electoralistes volen convergir per obtenir un sac curull de vots d'uns electors degradats per una llefiscosa publicitat massificadora. Com per vendre cotxes.



Miquel López Crespí (centre de la fotografia), al costat de Mateu Morro sempre ha estat a l'avantguarda de la lluita per l'alliberament nacional i social dels Països Catalans. Manifestació per la independència dels Països Catalans a Palma (Mallorca).

Miquel López Crespí resuscita aquella literatura política vigorosa dels anys trenta on al pa se le deia pa i al vi, vi. Se situa nítidament del costat dels oprimits, individus i nacions. Té el mèrit de plantejar les dues coses juntes. Supera la nefasta divisió històrica entre llibertaris i nacionalistes. Dóna per suposada la condemna dels opressors de les dues menes. I, sobre tot, esmerça el gran esforç per desemmascarar les falses esquerres socials i nacionals.


Tot amb dades fefaents, incontrovertibles. Quina falta feia un llibre així! L'escriu des de la seva perspectiva mallorquina. Això també omple un buit important. Ja voldria jo conèixer algun llibre semblant des de l'òptica valenciana! Perquè, deixeu-m'ho dir, el meu llibre La traïció dels líders és redactat només des de l'angle del Principat de Catalunya


Més qualitats. Ell, a més d'un gran intel·lectual amb un bagatge bibliogràfic i una producció de llibres propis envejable, a més d'un gran periodista col·laborador prolífic de la premsa, és des de l'inici de la seva joventut un lluitador tenaç en el terreny dur de la praxi política, més de base i més compromesa. També fou represaliat pel franquisme. I, en aquest terreny alhora difícil i arriscat, mostra una rara virtut. Evita exitosament les baralles internes, les rivalitats estèrils i nefastes tan monòtonament abundants entre els grups en lluita des de l'esquerra i el nacionalisme. La seva magnanimitat sobrevola les misèries induïdes per l'opressor prepotent en la barroera marginació a què són sotmesos.

Una altra qualitat, al meu albir, que eleva el seu llibre sobre la transició per damunt del meu llibre esmentat, és el tractament a fons del front obrer en lluita. Irònicament parla del pas de la democràcia de l'any 1976 -el moviment popular era irresistible- a la dictadura dels nostres dies tan normalitzats. En aquell any, per exemple, si l'Assemblea de Catalunya convocava un acte reivindicatiu cada mes, el món obrer en convocava un cada dia. En aquells temps, la lluita obrera prengué una embranzida inimaginable avui. I el nostre autor n'és actor i testimoni fidel.


Defectes? Un de destacable. Les moltes repeticions, imagino, degudes a què aquest llibre ha estat confegit ràpidament com un recull d'articles, en origen separats, cadascun formant un tot complert. La vivesa del comentari periodístic i la seva permanent activitat, més enllà de paraules i escrits, excusa aquest punt negatiu.


Els grans temes subjacents a la seva crònica reflexiva? Rupturisme revolucionari contra reformisme continuista. Consellisme i assemblearisme territorial. Superació del capitalisme. Republicanisme contra monarquia. Antifeixisme. Autodeterminació dels pobles. Democràcia directa. Tots ells assignatures pendents encara avui.


El lector que vulgui viure la reflexió i l'acció necessàries per a l'alliberament de la humanitat té a les mans un llibre que el guiarà sense trampes. El mercadeig prospera enmig de la confusió. L'honestedat, en la claretat. Una prova és que el llibre s'està editant, venent, presentant, llegint i aplicant amb entusiasme en els medis jovenils desperts dels nostres Països Catalans.


Centre Social de Sants (Barcelona) (18-V-01).Presentació del llibre No era això: memòria política de la transició. (Edicions El Jonc)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Llorenç Villalonga – El món cultural i polític de Llorenç Villalonga en temps de la guerra i la postguerra en la novel•la de Miquel López Crespí Les vertaderes memòries de Salvadort Orlan (Onada Edicions) - (vet aquí un petit tast de la novel•la).

Turmeda | 12 Maig, 2022 12:46 | facebook.com

Llorenç Villalonga – El món cultural i polític de Llorenç Villalonga en temps de la guerra i la postguerra en la novel•la de Miquel López Crespí Les vertaderes memòries de Salvadort Orlan (Onada Edicions) - (vet aquí un petit tast de la novel•la).


L’orquestrina del Gran Hotel tocava un vals vienès


La guerra trasbalsà completament el petit món que em servia de refugi, els costums que tenia establerts d’ençà que havia acabat la carrera de medicina. Vivia al marge del món cultural i polític de Palma. Des de la premsa intervenia ocasionalment, per portar la contrària a tothom. Creia vertaderament el que escrivia o era un simple entreteniment de bon vivant? La revista Brisas era el meu passatemps més estimat. Socialistes i catalanistes podien fer el que volguessin. El seu món m’era completament indiferent. No m’interessava en absolut. Em conformava amb viure un exili daurat. Uns conspiraven contra la República; altres, em negaven el pa i la sal, dient que mai no seria un escriptor.


La guerra ho sacsejà tot.

No deixà res en el seu lloc. Talment un dimoni sorgit de les profunditats de l’infern hagués transformat el món on vivíem fins aleshores.

Viure el dia a dia a Ciutat esdevenia prou complicat. No era solament el soroll infernal de cotxes i tramvies, de les ràdios, fent propaganda dels productes més inversemblants. Clàxons i gramòfons havien acabat amb la tranquil•litat d’una ciutat habitable fins els anys vint. Les desfilades amb renou de tambors i trompetes arrodonien el quadre d’una Mallorca que em repel•lia. I pere això ens havíem sublevat contra la República? Per seguir el mateix camí de progrés desenfrenat, de manifesta vulgaritat?

Volia tornar a Bearn, reiniciar la meva tasca liteterària. El cafè Alhambra no era el mateix de les cites amb Eros Miranda i Eva Tay. Ara era un establiment ple de militars. Quina necessitat tenia d’haver de trobar-me diàriament amb el coronell Tamarit? Una cosa era mantenir polèmiques amb ell, però una altra de ben diferent era tenir-lo a la tertúlia, aferrat al teu costat, fitant-te amb els seus ulls inquisidors.

Em feia por. No sabies què volia dir amb aquella mirada que et travessa de part a part, talment una esmolada espasa.

Jo no tenia cap intenció de compartir taula cada dia amb el jutge instructor del procès contra Emili Darder. El doctor Orbaneja, el metge Mateu Palmer, el Comte Rossi, la plana major dels Dragones de la Muerte, el teatí Julià Adrover, mà dreta de Rossi, el mateix Francesc Barrado, cap de la policia, compareixien sovint per l’Alhambra i el Formentor. Se’ls veia cansats per la multitud de processos que portaven entre mans. Per la tasca de neteja que feien cada nit Barrado i els amics del Comte Rossi. Volien petar la conversa, trobar un moment d’esbarjo enmig de l’embalum d’aquells mesos frenètics. Que vengués Zayas era diferent. M’unia amb ell una amistat que venia de lluny. Zayas era summament educat. Home clarivident, molt abans de l’aixecament militar ja sabia el que s’esdevendria a Mallorca. Però quina necessitat tenia d’haver de suportar els acudits macabres de Francesc Barrado, les riallades del Comte Rossi explicant el nombre de mallorquines que passaven pel seu llit?

Ja bastava el grau d’implicació que jo tenia amb el Moviment per ampliar-lo encara més. No hi veia sortida. Necessitava acabar amb aquella situació que no em deixava escriure i l’única solució raonable que em venia al cap era tornar a Bearn. Ara tenia l’excusa ideal: el matrimoni amb Maria Antònia Gelabert. A ningú no estranyaria que una parella que just acaba de casar-se vulgui estar una temporada allunyada del món.

Record que mesos abans d’esclatar la guerra jo havia publicat un dels meus acostumats articles en El Día. Deia que Mallorca continuava essent una illa tranquil•la, l’illa de la calma de Santiago Russinyol. Ningú no robava, no hi havia cap crim espectacular, els conservadors no pensaven en guerres civils, els falangistes no arribaven a les mans amb l’esquerra. Mallorca era l’únic indret en el món on els feixistes no havien tengut la necessitat d’apallissar ningú.

Zayas sempre se’n va riure, de les meves curioses prediccions polítiques.

-Salvador –em deia-. Podràs ser tan bon escriptor com vulguis, no et negaré ni t’he negat mai la teva vàlua. Però et puc ben assegurar que de política no en saps res. Els anys de fer el dandy amb Eros Miranda i les estrangeres de El Terreno et passen factura. Saps atacar com pertoca els regionalistes, ho reconec. Centro, el recull d’articles que publicares a Gràficas Mallorca l’any trenta-quatre, és un bon llibre. Sempre l’he recomanat a tothom. Aquell article teu, “Absorción”, on parles tan encertadament de la vampirització que Catalunya vol fer de les Balears, és molt important per entendre el paper nefast del catalanisme mallorquí. Saps, i tampoc no ho negaré, cantar quatre veritats als socialistes. Però estàs completament negat per a fer una anàlisi política de la situació. Ja veus com els teus articles on deies que “no s’esdevenia res a Mallorca” no endevinaven la gestació de la Revolució bolxevic que maquinaven Emili Darder, Alexandre Jaume i tots els seus.

George Bernanos, Zayas, Mateu Palmer, el bisbe Miralles, Barrado, Orbaneja, creien en l’existència d’una terrible conspiració maçònica i marxista que, repartint armes entre el poble, instauraria una dictadura comunista. Una dictadura com la de la Rússia d’Stalin que ens faria esclaus de l’Estat.

Era l’opinió generalitzada existent entre la gent de dretes. I per això mateix el judici, la mort dels procesasts, els aplaudiments del nombrós públic que aquella gèlida matinada de febrer del trenta-set havia anat a veure l’afusellament del batle de Palma.

Zayas segurament tenia raó. Possiblement he estat un bon polemista, però un mal endeví. En els anys que precediren la guerra mai vaig perdre el temps en conspiracions fins a altes hores de la matinada, pràctiques de tir a la garriga, viages a Roma i Berlín per anar a constatar, amb els propis ulls, els èxits de Mussolini i Hitler en la tasca de situar els seus respectius països en un lloc destacat de la comunitat internacional. Les beates de Palma portaven fotografies dels dirigents feixistes dins del missal de nacre. Les besaven amb deler a l’hora de la consagració. Resaven per aconseguir que sorgís un general salvador, un dirigent que acabàs per sempre amb l’actitud d’altiva independència que mostraven criades i jornalers.

Més que el futur d’Espanya el que em preocupava era el meu propi destí. Si aconeguiria més de els cinc-centes pessetes que guanyava mensualment; si podria arribar a escriure les obres que tenia en ment; on trobar un refugi adient que em permetés concentrar-me en els meus records, en un passat que enyorava.

Era una tasca de folls pugnar per aturar el temps que s’esmunyia, veloç, per entre els dits de les mans?

Indiferència? Cinisme? Reaccionarisme, com deien els meus contraris? M’era completament indiferent l’opinió que poguessin tenir de mi.

L’amor de les classes benestants de Palma per Itàlia i els italians arrribava a límits increïbles. Ja no era solament l’augment constant de les expedicions per anar a veure el Vaticà, visitar Venècia, Florència... Jo he estat testimoni dels dinars que algunes de les famílies més distingides de Palma oferien als capitans i la oficialitat dels transatlàntics que feien escala al port. En aquests àpats hi assistien nombroses autoritats militars, senyores i senyoretes de les més conegudes nissagues. Com si tothom, anys abans de la guerra, ja sabés que Itàlia ens enviaria els avions que ens alliberarien de la invasió de la Generalitat. Mussolini era el déu del moment. En el Teatre Líric, quan després de l’estrena d’una pel•lícula dels germans Marx o de Fritz Lang projectaven algun documental on sortia el Duce, el públic es dividia entre un sector que el xiulava i un altre que l’aplaudia amb totes les seves forces. El mateix s’esdevenia si en el documental sortia Hitler, presidint alguna de les seves freqüents concentracions i desfilades militars.

Mentre la gent s’apassionava amb les imatges del dictador de torn, reflexionava en la influència que tenien els moderns mitjans de comunicació en la conformació dels estats d’ànim de la xurma. Constatava, i els teatres i cinemes em servien a la perfecció com a laboratori psicòlogic, que, com ja havia previst de forma magistral José Ortega y Gasset, la substitució del llibre en la formació de les persones era irreversible. Havia passat el temps de les biblioteques. Anaven endarrerits els esquerrans que demanaven més pressuposts per comprar llibres, bastir locals per a la lectura. I el primer errat, amb la seva dèria per donar cultura al poble, era Emili Darder.

En el món que ja teníem aquí no seria la cultura escrita una de les eines més importants per a fomentar la intel•ligència, l’instrument bàsic per a culturalitzar les masses. Tot això quedaria enrere. Eren concepcions periclitades per l’avenç d’allò que anomenaven “progrés” i que a mi em semblava la consolidació de l’anarquia cultural i política, el final de tota la bellesa que havien anat creant, al llarg dels segles, les races rectores de la humanitat. Ara seria la bruixeria inventada per Hollywood, els llums i ombres que una màquina projectava damunt una pantalla, la que conformaria les idees i els pensaments de la gent que anava a veure les estrenes cinematogràfiques. El cinema, els documentals, el teatre, la ràdio, els mítings dels polítics professionals, la premsa dels partits, serien la universitat dels pobres. Una absurda banalització de la cultura. Les masses, mitjançant el vot, podrien portar al parlament de la nació qualsevol inculte que sortís molt en els documentals o que sapigués parlar millor que els altres en els mítings.

M’adonava, amb certa ràbia continguda, de la fi de l´univers pel qual havia lluitat sempre: la importància donada als esperits selectes, a les nissagues que sabien manar com en el passat. La cultura mai no havia estat producte del poble, com predicaven els demagogs. Eren els esperits selectes els creadors de l’art i la literatura universals. Els aristocràtes de Grècia i de Roma, els elegits per la la deessa Fortuna, aquells als quals la sang els havia fet dipositaris de tot el que hi havia de bell en el món. L’esquerra que ara desapareixia amb el triomf del Moviment mai no va arribar a copsar que la cultura no s’aprém solament als llibres, a l’escola. També s’adquireix genèticament. Hi ha formes de comportar-se, de saber estar, que no pot ensenyar cap universitat.

Les poques vegades que anava al cinema mirava en silenci aquell espectacle que em semblava dantesc. Mussolini, histriònic, alçant les mans com un pallasso borratxo, prometia als italians els èxits de les legions de Cèsar a les Gàl•lies. Aquells documentals, que enardien d’emoció el públic conservador i causaven la ràbia als sectors socialistes de Palma, eren d’una pobresa al•lucinant. Tot em semblava fals i dubtava que la nostra salvació pogués arribar de polítics semblants. L’autoritarisme que necessitaven vendria donat per personatges com el que veia a la pantalla del Líric? La Revolució Nacional-Sindicalista que m’explivaven Zayas i Lluís Zaforteza... s’havia de vestir amb els parracs d’un imperi soterrat en la fondària dels segles? La Hispanitat, el retorn a Amèrica, que preconitzava Ramiro de Maeztu a la revista del qual vaig col•laborar, seria un còpia barata de l’imperi preconitzat per Mussolini? No em seduïa la tasca de ressuscitar imperis corcats pels pas inexorable dels anys. Em bastaven la pau, l’ordre, la disciplina que pogués imposar un sistema autoritari que acabàs amb els partits polítics i el caduc parlamentarisme liberal. A vegades admirava l’ordre dels sistemes comunistes i els països feixistes. En alguns moments pensava que Hitler i Stalin eren el mateix. Quaselvol règim podia ser millor que el decadent sistema burgès. La qüestió essencial era aturar els aldarulls, la prepotència dels toixarruts, l’avenç de la vulgaritat. Poder estar a la terrassa del cafè, tranquil, llegint el diari, sense que una xurma analfabeta et refregui els punys tancats davant el nas i t’amenaci amb penjar-te d’un arbre a qualsevol plaça de Palma, just pel fet de tenir unes mans fines i portar camisa i corbata.

Els àpats al capità i la oficialiat dels vaixells italians! Vaig anar un parell de vegades al Gran Hotel. Convidades de circumstàncies. Ineludibles compromisos. Érem els intel•lectuals de moda. El meu germà Miquel era tot un personatge. Tots estàvem implicats en el Moviment. Els germans Orlan, els amics de Georges Bernanos i Alfonso Zayas! Qui no ens coneixia? L’articulista de moda. L’encès comentarista de Ràdio Mallorca. La veu de la Revolución Nacional-Sindicalista a les Balears. Record que aquella nit anava amb Eros Miranda. Només poguérem resistir l’espectacle una estona. En Miquel, que ens havia acompanyat, no volia que marxàs. M’ explicava que la majoria dels pulcres capitans de creuers de luxe eren agents de Ciano, el cunyat de Mussolini que s’encarregava dels afers internacionals. Espies que informaven fidelment al dictador sobre la situació política de les illes de la Mediterrània. En opinió del meu germà, el somni del Mare Nostrum italià podia afavorir-nos.

Afavorir-nos? No ho entenia. Li vaig demanar que m’ho explicàs amb més deteniment. Eros em mirava rient. Per matar l’avorriment bevia xampany sense aturar. Hauria de mirar de controlar-la. Només podia aguantar cinc o sis copes. Després es transformava. Era una dona diferent. Ho oblidava tot. Es convertia en una altra persona. A sa Fortelesa es despullà i es llançà nua a la mar. Sort que aleshores jo era una expert nadador. La vaig poder treure sense gaire dificultats.

L’orquestrina del Gran Hotel tocava un vals vienès. Els oficials dels creuers italians començaven a insinuar-se a les al•lotes de les famílies benestatnts de Palma. Els pares i les mares miraven amb certa complaença. Un capità sempre és un capità. L’uniforme blanc sempre resulta impressionant en una festa del Círculo Mallorquín. I, tanmateix... Itàlia representa el futur.

Eros Miranda era al meu costat i, amb la copa de xampany en la mà, acostant el seu cos al meu, nerviosa, em feia indiacions per tal que marxàssim.

En Miquel em volia explicar les coses.

Ens situàrem al costat d’una columna, prop de l’entrada de la sala de ball. Les parelles passaven al costat emportades per la música de l’orquestrina.

-Salvador, no ho entens. Pensa-ho bé. Reflexiona. Fixa’t en la situació. Són els dies que precedeixen la tempesta més gran de la història de la humanitat. Possiblement esclatarà una nova Gran Guerra mundial i aleshores haurem de prendre partit. O amb les decadents democràcies, és a dir, amb França i Anglaterra, o amb el Nou Ordre que ja s’albira en la distància: Itàlia i Alemanya. Els italians i alemanys han netejat a fons els respectius països del nefast parlamentarisme liberal. Itàlia, amb els informes que els proporcionen els capitans i oficials dels creuers turístics i altres agents escampats arreu, enllesteix la seva estratègia marítima. Afavorir els interessos d’Itàlia és lluitar activament contra la consolidació de l’esquerra a les Balears, en pots tenir la més completa seguretat.

Sempre estàvem discutint de política. Si no era els desastres de la República, parlàvem dels preparatius de la matança universal que, en la seva opinió, s’apropava de forma indubtable.

El Gran Hotel i els valsos vienesos! No m’entretenien gens ni mica aquelles trobades estantisses. Música d’orquestrina, tangos, pasdobles, equívoques relacions entre els oficials i les filles de la rància noblesa ciutadana. Ben igual que el que s’esdevengué després amb el Comte Rossi i els aviadors i mariners enviats per Roma en el trenta-sis. Aquesta noblesa, formada majoritàriament per parvenus del temps de Felip V, era capaç d’oferir les filles als militars italians per tal de servar la possessió, el casal on vivien, fent de rendistes, d’ençà de generacions i generacions.

Fer qualsevol cosa per salvar el casal i les terres. No sé per què els feia cap retret. Jo també em vaig posar la camisa blava per salvar el que restava de les terres de Bearn.

Quina diferència existia entre els botifarres de fa dos dies i els hereus de Bearn? Cap ni una. Tots férem el mateix.

Però la guerra encara era una hipòtesi que solament manejaven Alfonzo Zayas, el general Goded i els més exaltats de Falange.

Aquella nit li vaig dir a Eros Miranda que no podia suportar ni un minut més el sarau del Gran Hotel. Preferia marxar, fer una volta pel Terreno, nedar a la piscina de l’hotel Victòria contemplant la rutil•lant lluna nova que omplia amb la seva lluminositat el cel de Palma.

Eros accedí i, deixant en Miquel xerrant amb el metge Mateu Palmer, fugirem de la festa, dels uniformes i capells de plomes. Em preguntava quantes de les senyoretes de missa i comunió diària acabarien aquella nit en mans dels italians.

Què tenien els italians que eren tan apreciats per les al•lotes de la noblesa palmesana?

Eros Miranda, com si hagués llegit els meus pensaments, s’apropava a l’orella i em xiuxiuejava unes paraules obsecenes a cau d’orella.

Tenia raó.

Potser era això mateix, la grandària de determinat múscul masculí, el que seduïa les hereves de rendes i possessions.

En sortir del Gran Hotel, vaig agafar Eros Miranda per la cintura i, alcaçant-la dos pams del terra, la vaig besar amb passió.

Eros havia sortit del gran saló de ball del Gran Hotel portant dues copes de xampany.

Beguérem sense pensar en el futur, com si fos la darrera nit de la nostra vida. El carro dels fematers passà al costat nostre. El pobre home que recollia les deixalles dels ciutadans ens mirà amb indiferència i fàstic. “Senyorets desenfeinats. Paràsits de la societat!”, degué pensar mentre continuava la seva feina esclava.

-Visca la Revolució! –vaig cridar enmig de la nit alhora que espenyàvem les copes de xampany contra la voravia.

Em dominava una curisosa sensació. Riure en una Palma atemorida davant el futur que s’apropava, incert. Uns, els més, s’aferraven a la salvació que podria venir d’Itàlia; altres, com jo, agafats, a la desesperada, a l’únic que teníem a l’abast en aquells moments: el cos suggeridor i lasciu d’Eros Miranda prometent mil luxuries i plaers.

En Miquel, el germà, m’havia explicat el que s’esdevenia a les catacumbes. Però reconec que no hi vaig posar atenció. No podia anar a les reunions. Més d’una vegada em vaig adormir sentint les seves apocalíptiques advertències sobre els perills que s’apropaven si el govern republicà continuava en el poder.

Alfonso Zayas era valent, decidit. L’admirava perquè sabia “estar”, guardava les formes fins i tot en les circumtàncies més especials. Era semblant a un patrici romà, un noble d’abans. Mai el vaig veure defallir. Quan la República el tancà a la presó no va perdre el seu posat amable i sorneguer. Deia que ben avit arribaria l’hora de la revenja i aleshores la gent, els enemics d’Espanya, sabrien qui eren i el que podien fer els falangistes mallorquins.

De bon principi pensava que exagerava, que donava massa importància a un petit grupet, els falangistes, que en temps de la República havia vist molt poc. A vegades creia que era una organització inexistent fruit de la imaginació malaltisa del meu germà. Els fets del dinou de juliol i posteriors em feren adonar del meu error. Zayas rigué el dia que li vaig demanar per ingressar al partit.

-Ara, quan hem guanyat, tothom ve a demanar el carnet. Els intel•lectuals són lents de reflexos. No ho podies haver demanat abans, quan teníem poca gent, quan érem menystenguts, portats a la presó, peseguits per la maçoneria i el comunisme?

Em lliurà el carnet sense posar-hi cap entrebanc. Va ser una forma de refermar la nostra antiga amistat. Una manera de fer-li veure que jo no era el covard que ell imaginava, que no era l’esnob que només sabia escriure quatre acudits graciosos a Brisas. Tanmateix, els meus articles contra el separatisme, contra la vulgaritat socialista, s’havien publicat en els mateixos anys que ell organitzava Falange. Eren dues formes diferents de lluitar contra la decadència espanyola. Potser jo volia regenerar la societat mitjançant la ironia, aquells articles càustics contra l’estretor de la vida provinciana, aportant elements de modernitat des de Brisas. O era tothom que, a la Mallorca dels anys vint i trenta, parlava d’Adler, Jung, Freud? Zayas volia aturar la decadència amb la força de les armes, si era necessari. Jo ho intentava amb l’intel•lecte, provant d’esbucar barreres mentals, tractant d’obrir els ulls a uns sectors culturals endarrerits, ensopits en el més ranci provincianisme.

El dinou de juliol cantàvem el “Cara al sol” pels carrers de Palma. Tots els meus amics s’havien fet falangistes. Va ser un dia d’alegria. Mai no ens imaginàrem que la guerra duraria tres anys.


Escriptors de sa Pobla: Miquel López Crespí i la generació literària dels 70

Turmeda | 12 Maig, 2022 09:46 | facebook.com

Tal com èrem – Palma (Anys 70) – Els primers articles de l´escriptor Miquel López Crespí – Crònica sentimental de la transició -


Malgrat que pugui semblar increïble, el cert és que, en plena dictadura, vaig començar fent articles en referència al Maig del 68, les concepcions literàries de Lenin i Karl Marx, el boom de la novel·la sud-americana, els Quaderns de la presó, de Gramsci, el paper de Babeuf en la Revolució Francesa, els orígens del socialisme... Publicava anàlisis de les darreres novetats dels escriptors mallorquins. Vaig poder emprar pàgines senceres per parlar del primer poemari de Jaume Santandreu, de les novel·les de Jaume Fuster i Antoni Serra, dels llibres d´assaig de Josep M. Llompart. (Miquel López Crespí)


Malgrat que pugui semblar increïble, el cert és que, en plena dictadura, vaig començar fent articles en referència al Maig del 68, les concepcions literàries de Lenin i Karl Marx, el boom de la novel·la sud-americana, els Quaderns de la presó, de Gramsci, el paper de Babeuf en la Revolució Francesa, els orígens del socialisme... Publicava anàlisis de les darreres novetats dels escriptors mallorquins. Vaig poder emprar pàgines senceres per parlar del primer poemari de Jaume Santandreu, de les novel·les de Jaume Fuster i Antoni Serra, dels llibres d´assaig de Josep M. Llompart.

Ens semblava que estàvem canviant el món! Les nostres preferències anaven enfocades a destacar les obres dels grans escriptors catalans i estrangers. Als vint anys imaginàvem que el món cultural de les Illes vivia pendent de les meves col·laboracions i les de Damià Huguet, Damià Ferrà-Ponç, Josep M. Llompart, Francesc de B. Moll, Jaume Vidal Alcover, Gabriel Janer Manila, Llorenç Capellà... Quina dèria, la passió per la literatura! Pensàvem que parlant de Miguel Hernández, Luis Cernuda, Bertold Brecht, Walt Whitman, Vladimir Maiakovski, Pablo Neruda, Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés, Pere Quart, enfortíem les posicions de l´esquerra i ajudàvem a debilitar la dictadura.

Els vells combatents de la División Azul, els antics oficials que llegiren el ban del general Goded davant Cort el juliol del trenta-sis, miraven el racó on escrivíem una mica espantats. De lluny estant, quan el fum de les cigarretes disminuïa un poc, els veies fullejant el diari acabat de sortir de màquines. Sorpresos, miraven la fotografia de Lenin, Gabriel Alomar i Rosa Luxemburg amb què Xim Amengual il·lustrava els nostres escrits. Ben segur que els dominaven reflexions amargues, pensant que, d´ençà de l´arribada massiva del turisme i la coneixença de les resolucions del Vaticà II, el règim havia entrat en decadència. Imagín que no podien entendre les nostres rialles, la confiança en un futur de llibertat que omplia i donava sentit a uns jovençans que acabaven de fer el servei militar.

Onofre Arbona era l´únic redactor procedent del passat que compareixia prop de les taules on feinejàvem. Per a nosaltres era una font preciosa d´informació de la Mallorca de la guerra i la postguerra. El convidàvem a un puret i petàvem la conversa en qualsevol moment i circumstància. El veies alegre, animat, quan recordava les aventures de la seva joventut, de la febre de la Revolució Nacional-Sindicalista, avortada pels oportunistes, els carlistes i l´església catòlica, com solia explicar. Es vanava de ser un falangista autèntic, un fidel seguidor de Manuel Hedilla, el successor de José Antonio Primo de Rivera, condemnant a mort per Franco. L´escoltàvem atentament quan ens parlava de la conspiració dels militars, Ramón Serrano Suñer i els monàrquics de totes les tendències contra el llegat del fundador de Falange Española. Quan commutaren la pena de mort a Hedilla, l´enviaren desterrat a les Illes i el pogué conèixer personalment. Subsistia de mala manera, mitjançant uns diners que els pocs amics que li restaven en el Moviment li enviaven cada mes. Sembla que va fer feina a les obres d´ampliació del port de Palma. Una vida complicada, sempre vigilat per la policia.

El redactor ens informà de les trobades amb Hedilla als bars de les Drassanes i el Born. Els espies de Franco vigilaven Hedilla dia i nit i segurament informaven a les autoritats de les reunions. Parlaven, en veu baixeta, de la Revolució traïda pels militars, de les persecucions a les quals estaven sotmesos els seguidors del pensament autèntic de José Antonio i de com, les il·lusions juvenils que els impulsaren a combatre el socialisme i l´anarquisme, la idea de bastir una Espanya nova, antimarxista sí, però també anticapitalista, acabaren en el femer, servint solament per a enlairar a les altures del poder una cort d´aprofitats i vividors.

Els altres membres de la seva generació el fitaven amb mirada reprovadora i més d´un es negava a saludar-lo en arribar al diari de bon matí. Trobaven que Onofre Arbona els traïa donant conversa i, el que era pitjor, una valuosa informació del passat, als rojos que, sense cap mena d´impediment, anaven ocupant les pàgines de Cultura.

-Per molt menys del que vosaltres escriviu hi hagué gent que morí d´un tret al cap per les carreteres i als murs dels cementiris mallorquins –explicava, seriosament, en veure com continuàvem sense variar la línia de les col·laboracions.

I afegia, aprofundint en els seus pensaments, com si retornàs des de la fondària d´un passat remotíssim:

-Podeu escriure tot això gràcies a la nova llei de premsa de Fraga Iribarne. Ara, la responsabilitat és vostra, del director de la publicació. I, talment com han autoritzat la publicació de certs llibres i la projecció de determinades pel·lícules als Cineclubs, us deixen publicar perquè ningú no llegeix els suplements culturals. A més... qui coneix, a Mallorca, Rosa Luxemburg, Gramsci, Simone de Beauvoir i Jean-Paul Sartre? No us faceu il·lusions! No penseu que estau canviant el món i la societat illenca a través dels vostres articles! Ni el director sap qui són els autors que comentau! Crec que no coneix qui és en Jaume Vidal Alcover, en Blai Bonet o en Josep M. Llompart! Aquí mai ha interessat la cultura. Potser els únics que volien la formació del poble eren els antics republicans, homes com Emili Darder, preocupats fins al màxim pel benestar de les classes populars. Quan el mataren com un ca davant els murs del cementiri, assegut damunt una pedra perquè no s´aguantava dret, enmig de les riallades d´oficials i beates, ningú ignorava que era innocent. Érem covards, cal reconèixer-ho. Aquell ambient de follia ens tenia trastornats. Ens havia fet perdre la raó. Crèiem en la famosa conspiració comunista per fer d´Espanya una nova Rússia. Pensàvem que els republicans obrien la porta a la col·lectivització de les terres, a l´esclavatge de la humanitat. Abans del Moviment, Hitler i Mussolini esdevengueren l´única esperança ferma per fer front al comunisme soviètic. Vàrem creure a ulls clucs les mentides de la premsa oficial, tot el que escrivien intel·lectuals com Llorenç Villalonga en suport del feixisme i contra la cultura catalana. Ara, passats els anys i sense poder-hi fer res, puc constatar com ens deixàrem utilitzar i, en el fons, esdevenguérem actors voluntaris o involuntaris d´aquella folla orgia de sang.

Ens deixava una mica pensatius, sense arribar a creure que la realitat política i cultural era tan desesperançada com explicava Onofre Arbona. Haurien de passar alguns anys per a copsar la poca la poca importància que la societat donava a la cultura.


Sa Pobla, Anys 40 – Casar-se amb un presoner republicà - El poder del nacionalcatolicisme en la postguerra (records de la meva mare)

Turmeda | 11 Maig, 2022 16:32 | facebook.com

Sa Pobla, Anys 40 – Casar-se amb un presoner republicà - El poder del nacionalcatolicisme en la postguerra (records de la meva mare)


El rector i la seva mirada de prunes agres. De res li serví predicar durant més d´una hora, explicant les malifetes dels rojos a la península. Tanmateix, tot el que em contava, les violacions de monges, la cremada d’esglésies i convents, l’afusellament de sacerdots, l’expropiació de fàbriques i terrenys per part dels comitès revolucionaris, ho havia dit durant la guerra, predicant, sense descans, des de la trona, pronosticant la fi el món si les dones anàvem a veure ballar, al cine o ens deixàvem la falda massa curta. Grisos horabaixes d´Acció Catòlica, sentit les rates córrer per les golfes de la Congregació Mariana. Quina repugnància, sentida en la fondària de l´ànima! Durant tota la guerra ens feren resar cents de rosaris, pregant per la victòria de l´exèrcit de Franco, per la salvació de la sagrada família, la propietat i la Fe cristiana. Aleshores ja em feia fàstic sentir-ho. Jo sabia del dolor de les famílies del poble perseguides pels falangistes. Havia anat a escola amb familiars de Jaume Serra Cardell, el jove socialista afusellat al fortí d´Illetes l’any 37. Era amiga íntima de la germana. Què m’havia d’explicar que jo no sàpigues? Per què no em deia que havia amagat a la sagristia el munt d’armes que el 18 de juliol repartí entre els falangistes? I les reunions a la rectoria amb les beates i els dirigents d’Acció Catòlica per anar confeccionat la llista de sospitosos que donaren als escamots d’extermini? (Miquel López Crespí)


Quan va ser que vaig deixar de creure en sants i verges, amb els déus de guix i fusta corcada que podia veure i tocar a l´església?

No ho sé.

O, qui sap!, la història que em contà la mare, quan el rector del poble no la volia casar amb un presoner republicà.

Record les seves paraules com si fos ara mateix:

Als meus pares no els agradava la relació amb el teu pare.

No sabien com reaccionar davant un fet tan inesperat. Qui els hauria d’haver dit que una filla de Can Verdera sortiria amb un presoner republicà! Ell era un roig, un desgraciat que havia perdut la guerra, un home marcat, en definitiva, per la derrota. No era gens ben vist que vengués, ni que fos per uns moments, a veure’m a la marjal.

El rector, que a l’inici del Moviment denuncià un munt d’esquerrans als falangistes, em va cridar a la rectoria i, mirant-me de fit a fit, em parlà més d´una hora dient-me que no podia fer aquella malifeta a la família ni, molt manco, a les companyes d’Acció Catòlica. Jo era, em repetí un munt de vegades, l’hereva d´una de les nissagues més conegudes de la contrada. Un oncle meu havia estat batle del poble en temps de la dictadura de Primo de Rivera, alhora que era uns dels principals caps del partit del dictador, a Mallorca, la famosa Unión Patriótica.

En nomenar l´oncle Miquel Crespí, el batle Verdera, un fort sotrac interior em sacsejà de cap a peus. El cor m’anava a mil, bategant amb força. I, si el rector s’adonava que m’havia fet tremolar, que m’havia tocat les fibres més sensibles del record? Vaig procurar dissimular el que sentia, que el vell sacerdot no s’adonàs de la impressió que m’havia fet recordar l´oncle. Aquell nom anava lligat estretament als millors anys de la meva infantesa quan, als estius, juntament amb na Martina, la seva esposa, em portaven al Mal Pas, a la badia d’Alcúdia. En no haver pogut tenir fills, es delien per fer feliços i satisfer tot els capricis dels nebots. Jo era la més aviciada i sempre tenia un regal per a mi quan l´oncle tornava d’alguns dels viatges a Madrid, París o Barcelona. Sense que mai li ho hagués de demanar, em portava la pepa somniada, el quadern de dibuix comprat als grans magatzems de París i que ningú no tenia al poble. O aquella màquina de cosir tan petita, però autèntica, que servia per fer vestits de veritat i que durant mesos va ser objecte de la curiositat general, l’enveja de les amigues, l’enginy que jo només deixava a aquelles que jo estimava i apreciava de bon de veres.

Eren uns mesos on jo regnava, com una princesa de conte de fades, per cambres i passadissos, el jardí, la platja, per les pinedes i el mollet dels pescadors que hi havia davant la casa. Martina m’aviciava encara més i es passava moltes hores del dia dins la cuina preparant menges exquisides, pastissos increïbles que em feien engreixar de tants que en menjava. Amb Joana, la criada murera, em feien vestits de seda, amb tot de randes i parfalans que lluïa a les festes de Sant Jaume, quan en Lluís, el xòfer de l´oncle ens portava a tots fins al poble, deixant-nos prop de la plaça, enmig de l´enveja i l´admiració dels veïns. Què sabia jo aleshores del que significava portar vestits de seda, polseres i arracades d´or en un poble on mancava el pa pels pobres i hi havia una munió d´al·lots i al·lotes que anaven descalços pels carrers? Quina vida més diferent a la dels pagesos, malgrat aquests fossin propietaris de terres i cases, com ho érem nosaltres. El pare i la mare eren al camp, feinejant com sempre. Jo encara era un infant. No m’havia fet tan imprescindible per portar els horts com ho seria anys endavant. Eren els darrers anys de llibertat, de no tenir responsabilitats, de jugar i riure, lluny de les preocupacions quotidianes. Dolços estius sota l’emparrat del xalet, anant amb barca amb l’oncle i la tieta, descobrint cales i coves amagades a les fondàries dels penya-segats de la serra de Tramuntana que queien des de les altures, verticalment dins la negra blavor de les aigües properes a Formentor.


El rector i la seva mirada de prunes agres. De res li serví predicar durant més d´una hora, explicant les malifetes dels rojos a la península. Tanmateix, tot el que em contava, les violacions de monges, la cremada d’esglésies i convents, l’afusellament de sacerdots, l’expropiació de fàbriques i terrenys per part dels comitès revolucionaris, ho havia dit durant la guerra, predicant, sense descans, des de la trona, pronosticant la fi el món si les dones anàvem a veure ballar, al cine o ens deixàvem la falda massa curta. Grisos horabaixes d´Acció Catòlica, sentit les rates córrer per les golfes de la Congregació Mariana. Quina repugnància, sentida en la fondària de l´ànima! Durant tota la guerra ens feren resar cents de rosaris, pregant per la victòria de l´exèrcit de Franco, per la salvació de la sagrada família, la propietat i la Fe cristiana. Aleshores ja em feia fàstic sentir-ho. Jo sabia del dolor de les famílies del poble perseguides pels falangistes. Havia anat a escola amb familiars de Jaume Serra Cardell, el jove socialista afusellat al fortí d´Illetes l’any 37. Era amiga íntima de la germana. Què m’havia d’explicar que jo no sàpigues? Per què no em deia que havia amagat a la sagristia el munt d’armes que el 18 de juliol repartí entre els falangistes? I les reunions a la rectoria amb les beates i els dirigents d’Acció Catòlica per anar confeccionat la llista de sospitosos que donaren als escamots d’extermini?

No li vaig fer gens de cas. No li tenia cap mena de consideració. Un home capaç de denunciar i portar a la mort gent innocent només pel fet de tenir unes idees diferents no em mereixia respecte. Molta gent del poble sabia de les relacions que tenia amb les criades. Un viciós de cap a peus. I volia donar lliçons de bona conducta? Cap persona, emperò, no podia dir res. Tothom havia de callar, acotar el cap al seu davant, besar-li la mà perquè ell, juntament amb el batle que havia posat Falange i el capità de la Guàrdia Civil, eren les màximes autoritats del poble. Bé ho sabien els familiars de les persones executades, denunciades pel rector.

-Tu ets massa jove i no entens la difícil situació en què col·loques la família. Una cosa és que els presoners, per rehabilitar-se, per pagar el mal que han fet, treballin per a la comunitat. Recorda que nosaltres mateixos li hem comanat la restauració dels quadres de la capella del Rosari, i una altra de ben diferent és que la gent del poble vegi que una al·lota de Can Verdera parla públicament amb un perillós anarquista.

Un perillós anarquista un home que sabia pintar vaixells d´altives veles blanques partint de la badia d’Alcúdia cap a països ignots? I ho deia ell, que tenia sang a les mans, per les denúncies fetes als falangistes?

Mai no havia sentit tan de fàstic en el meu interior.

En un determinat moment no em vaig poder contenir i, fitant-lo igualment als ulls per tal que s’adonàs que no tenia por a cap sacerdot, li vaig dir, sense gens ni mica de temor:

-Vostè sabrà que fa. Nosaltres no fem res de dolent. Parlam davant tothom i no anam d’amagat. Aquest home, per cert, un home al que vostè fa treballar per no res a l’església, és de les persones més honrades que mai no he conegut i li jur que no serà el rector que em posi entrebancs per a veure’l.

El rector callà i no digué res més. Sabia ben bé, teníem una llunyana relació familiar, que els homes i dones de Can Verdera no acotaven el cap així, per les bones. Eren massa segles d’exercir de pagesos benestants, de tenir relacions a Ciutat, contactes amb els governadors i posseir diners abastament per pagar missers, monges i sacerdots, perquè ara ell pogués fer valer la seva voluntat.

-No et puc obligar a què no parlis amb ell –em respongué. Però almanco hauries de pensar amb la teva família, amb el disgust que els estàs donant.

Vaig sortir de la rectoria sense besar-li la mà que m’oferia de forma mecànica, talment com marcava el costum.

Mai més no he tornat a posar els peus en una església si no fos per assistir a algun casament o funeral.


1 2 3 ... 197 198 199  Següent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb