Turmeda | 30 Juny, 2006 10:55
Memòria històrica de la lluita antifranquista: L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970
Per Cecili Buele, exconseller de Cultura del Consell Insular de Mallorca
"Les planes d'aquest llibre -que jo recomanaria que llegissin totes aquelles persones interessades en la marxa del nostre país- giren entorn d'aquells anys, considerats per alguns com els més revolucionaris d'aquest darrer mig segle, al voltant del mític 68" (Cecili Buele)
He llegit el llibre de López Crespí. He tengut l'oportunitat de fruir-ne l'estil literari, d'acostar-me una mica més intensament als fets que s'hi esmenten, de conèixer una mica millor els personatges que hi apareixen... Les planes d'aquest llibre -que jo recomanaria que llegissin totes aquelles persones interessades en la marxa del nostre país- giren entorn d'aquells anys, considerats per alguns com els més revolucionaris d'aquest darrer mig segle, al voltant del mític 68. L'època a la qual fa referència L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970, m'aglapeix de ple com a estudiant al Seminari Diocesà, primer, i, després com a collaborador de Pau Oliver a la parròquia de Sant Nicolau, i de Sebastià Capó a la de Santa Catalina Thomàs.
Això vol dir que, pel que respecta al meu temps d'estudiant, ben poquetes coses d'aquelles que hi apareixen varen poder esser conegudes per mi, al mateix moment que es produïen; tot i que més tard sí que n'he tengut una coneixença més marcada. Però és que aleshores vivíem com a acampanats dins un edifici de vastíssimes proporcions arquitectòniques, i amb molt poques finestres obertes a la panoràmica sociopolítica del que succeïa a l'exterior.
Tot i amb això, s'ha de dir que la generació dels clergues mallorquins de l'any 68 -entre els quals em sent molt orgullós de trobar-me- no n'érem del tot al marge, d'allò que passava als carrers i places de Ciutat. Malgrat que no disposàvem del més mínim suport provinent de la institució eclesiàstica d'aquella època, sense saber ben bé què, alguns de nosaltres ja havíem sabut enginyar-nos per mostrar-hi no pocs signes de rebellió manifesta contra la tradicional i arcaica formació humanística, filosòfica i pastoral que se'ns pretenia inculcar.
La lectura d'aquest llibre de Miquel López Crespí, la veig com una bella i exquisida remembrança i de fets d'aquella època
La lectura d'aquest llibre de Miquel López Crespí, la veig com una bella i exquisida remembrança i de fets d'aquella època. Hom pot comprovar-hi que alguns d'aquests noms i fets, amb el pas del temps, s'han anat empolsint o esfumant de mica en mica. D'altres n'hi ha, emperò, que encara ara són ben significativament presents dins la nostra societat illenca, tot i que en molts de casos hi esdevenen ben poc recognoscibles, per un motiu o un altre.
Cal no oblidar que moltíssima gent que avui en dia passa més tost com a desapercebuda als nivells públics de l'Administració, aleshores podia esser considerada realment com l'ànima motriu de la nostra societat mallorquina majoritàriament força endormissada. O per contra, gent que avui en dia llueix a les totes amb un cert tarannà de persona pública, es pot dir que aleshores romania dins la més gran de les nullitats acadèmiques, socials o polítiques.
No tothom era antifranquista llavors. Ni tothom era a favor de l'autonomia. Ni tothom defensava per a les nostres Illes la construcció d'una Comunitat Autònoma
Un altre aspecte que m'agradaria remarcar -del llibre de Miquel López Crespí- és que, tot i les aparences d'avui en dia, no tots aquests homes i aquestes dones -als quals fa referència directa o indirecta- es comportaren ahir de la mateixa manera com actuen ara. Ni prop fer-hi! Per dir qualque cosa, no tothom era antifranquista llavors. Ni tothom era a favor de l'autonomia. Ni tothom defensava per a les nostres Illes la construcció d'una Comunitat Autònoma. Ni tothom considerava com un autèntic idioma la nostra parla mallorquina. Ni tothom s'apuntava a defensar els nostre territori i les aigües de les nostres mars. Què va, ni d'un bon tros.
Molts dels qui avui ens governen, pensaven i afirmaven que "el General Franco era molt bon governant, el millor de tot el temps"; que "Espanya no deixaria mai de ser com era, un Estat totalment centralitzat a Madrid, fins i tot pels assumptes més quotidians"; que "nosaltres, els illencs, mai no arribaríem a constituir-nos en Comunitat Autònoma", que "d'Estatut d' Autonomia ni n'hem tengut, ni en tendrem mai"; que "la llengua catalana no té res a veure amb la nostra parla mallorquina"; que "els alumnes de les nostres escoles no tenen per què haver d'estudiar i aprendre català: se'ls ha de poder eximir d'aquesta 'assignatura'"; que "els treballadors d'hosteleria són uns exagerats quan reclamen drets tan elementals com poder estudiar, menjar o dormir bé"; etc., etc. Això parlaven llavors, i crec que encara ara ho farien si arribaven a tenir la gosadia de manifestar públicament allò que realment senten per dedins.
Si una conclusió he tret de la lectura d'aquest llibre de Miquel López Crespí és que la vertadera història del nostre poble no la faran els homes públics
Si una conclusió he tret de la lectura d'aquest llibre de Miquel López Crespí és que la vertadera història del nostre poble no la faran els homes públics. Aquests sempre solen anar a remolc de les circumstàncies, darrera el ritme que va imposant, d'una manera o una altra, la situaciò que va travessant la societat civil en el seu conjunt. Això, d'una primera impressió. Però és que també arrib a veure molt més clar que són precisament els elements més febles de la nostra societat els que en realitat la sostenen, mantenen i aguanten damunt les pròpies espatlles, amb les pròpies butxaques o amb el propi vot de confiança -sovint donat per aquell qui diu "perquè no queda més remei", d'altres vegades aportat com qui s'estima més suportar "lo dolent conegut que lo bo per conèixer"-.
Crec que una de les grans descobertes, alhora que la plasmació d'un enardit elogi, que fa aquest llibre de Miquel López Crespí, és aquesta: encara ara hi ha persones que, si en altre temps romanien ben actives dins la clandestinitat, treballant a favor del nostre poble, avui en dia ho continuen fent, tant o més activament, i també dins l'anonimat. Pentura fins i tot molt més intensament que molts d'aquells altres que surten i apareixen constantment omplint planes i programes de mitjans de comunicació.
L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970 d'en Miquel López Crespí esdevé així, un càlid i fervent homenatge a totes aquelles persones anònimes que, avui també, han de continuar treballant "clandestinament" a favor del nostre poble.
Publicat a la revista L'Estel
Turmeda | 29 Juny, 2006 11:46
Coalició electoral amb UM o bloc d'esquerra nacionalista?
"No necessitam vividors del romanço sinó homes i dones com els que aturen les excavadores a Eivissa, com els que surten a defensar la llengua i la nostra cultura, els drets de les classes populars de les Illes sempre menyspreats per un capitalisme salvatge i especulatiu que farà de la nostra terra un desert d'asfalt i formigó per a clavar-hi allà dalt la bandera de la victòria franquista amb el brau de l''Espanya imperial'. (Miquel López Crespí)
"Just fa uns dies, a diferència del que l'amic Biel Barceló proclamà quan guanyà el Congrés, el bloc d'esquerres s'ha convertit en 'bloc nacionalista', apte per a admetre Unió Mallorquina. Com quedam? Si s'havia de fer un bloc d'esquerres era evident que no hi havia lloc per Maria Antònia Munar i tots els seus. Ens demanam d´on i com ha sortit aquesta nova proposició. O és que ara UM s'ha convertit en l'avantguarda del nacionalisme progressista i ecologista? Sincerament no s'entenen tants canvis accelerats a no ser que tenguin relació amb l'apropament, precisament envers Maria Antònia Munar, de la majoria d'agrupacions que són sota la influència del batle de Vilafranca, Jaume Sansó, de l'ex de Santa Eugènia, Mateu Crespí, o de Josep Gomila. Ens demanam si la conversió del 'bloc d'esquerres' en 'bloc nacionalista' és producte d'aquesta canviant i complicada situació electoral. Alhora, més que una clara estratègia per anar bastint una força alternativa a la dreta que ens malgoverna ens trobaríem davant una direcció, la del PSM, partit per al qual sempre he demanat el vot, per a la qual més que una estratègia amb vistes al futur tan sols hi hauria el conegut tacticisme de passar un dia per arribar a l'altre i ja veurem el què s'esdevé. I Així sincerament no anam a part ni banda". (Miquel López Crespí)
Els problemes del PSM s'han agreujat al màxim d'ençà el Congrés en el qual decidiren presentar-se a les eleccions del 2007 juntament amb EU, ERC i els Verds en una coalició electoral que alguns confonen amb un bloc d'esquerres. Nombroses agrupacions han abandonat el partit i, som a l'estiu, ja han començat els sopars i les trobades per a coordinar-se lluny de la direcció de Gabriel Barceló i Nanda Ramon. Però els problemes no vénen tan sols produïts per les agrupacions que han marxat i, pel que sembla, es van apropant a Maria Antònia Munar; sinó que també procedeixen dels canvis sobtats d'estratègia que mantenen militants i tot l'electorat del nacionalisme progressista sense saber què fer en unes circumstàncies tan canviants.
Som molts els que des de fa anys demanam una regeneració de la vida política, la retirada dels polítics que feren malbé el nostre Pacte de Progrés i, també, l'inici d 'un procés de construcció d´una força política, un bloc d'esquerra nacionalista que tendria molt poc a veure amb una simple coalició electoral bastida a les totes i feta només per a servar un parell de sous i cadiretes. Confiàvem que Gabriel Barceló aniria en aquesta línia i per això sovint hem donat suport públic a la idea de nova força política illenca, de bloc d'esquerra nacionalista. Però no guanyam per ensurts. Just fa uns dies, a diferència del que l'amic Biel Barceló proclamà quan guanyà el Congrés, el bloc d'esquerres s'ha convertit en "bloc nacionalista", apte per a admetre Unió Mallorquina. Com quedam? Si s'havia de fer un bloc d'esquerres era evident que no hi havia lloc per Maria Antònia Munar i tots els seus. Ens demanam d´on i com ha sortit aquesta nova proposició. O és que ara UM s'ha convertit en l'avantguarda del nacionalisme progressista i ecologista? Sincerament no s'entenen tants canvis accelerats a no ser que tenguin relació amb l'apropament, precisament envers Maria Antònia Munar, de la majoria d'agrupacions que són sota la influència del batle de Vilafranca, Jaume Sansó, de l'ex de Santa Eugènia, Mateu Crespí, o de Josep Gomila. Ens demanam si la conversió del "bloc d'esquerres" en "bloc nacionalista" és producte d'aquesta canviant i complicada situació electoral. Alhora, més que una clara estratègia per anar bastint una força alternativa a la dreta que ens malgoverna ens trobaríem davant una direcció, la del PSM, partit per al qual sempre he demanat el vot, per a la qual més que una estratègia amb vistes al futur tan sols hi hauria el conegut tacticisme de passar un dia per arribar a l'altre i ja veurem el què s'esdevé. I Així sincerament no anam a part ni banda.
Imagín que la situació per a Nanda Ramón, Gabriel Barceló i tota la nova executiva sorgida del darrer congrés no és gens favorable. Potser no imaginaven una fuita de tal magnitud. Veure reunits gent d´UM com l'exbatle de Pollença i nou conseller d'Identitat Cultural i Patrimoni, Joan Cerdà, i el regidor Martí Ochogavía; juntament amb Bernat Bauçà i Joan Sastre de Porreres amb el batle d'Alcúdia Miquel Ferrer i l'advocat Josep Melià amb els que fins ara mateix eren els que havien d'encapçalar les candidatures del PSM a les municipals i autonòmiques és un mal tràngol. Ho puc arribar a comprendre malgrat que no compartesc gens ni mica una hipotètica exclusió de l'"esquerra" del futur bloc, o de la coalició, si no hi ha temps per a començar a bastir el bloc. Si en la proposta de Gabriel Barceló hi ha d'haver la dreta, en aquest cas UM... on queda el paper de l'esquerra, dels moviments alternatius que, precisament durant tots aquests anys, han portat la flama de la resistència contra el desenvolupisme del PP-UM? Un bloc d'esquerres amb els lluitadors i lluitadores del moviment antiautopistes, dels sindicats que critiquen la reforma laboral signada per UGT i CC.OO. amb la patronal fent costat als uemistes de la Presidenta? Sincerament no acab d'entendre el significat del canvi i crec que l'actual direcció del PSM té el deure d'anar explicant tots aquests embulls de mala digestió als seus electors, a tots els militants i simpatitzants que durant els darrers trenta anys han estat la columna vertebral del nacionalisme progressista a les Illes.
El dilema en què es troben els amics que han guanyat el congrés del PSM és prou greu. Pens que l'actual direcció haurà d'anar perfilant les seves propostes d 'una forma entenedora i amb molt de seny. Girades de cent vuitanta graus podem acabar d'enfonsar el vaixell que, com tothom pot constatar, té ja diverses vies d'aigua.
Entenc que la proposta de bloc nacionalista, deixant de banda la comprometedora paraula "esquerra" i acceptant la inclusió d'UM, ve donada a conseqüència de les acusacions d'"extrema esquerra" llançades pels renovadors de Mateu Crespí i Jaume Sansó. Independentment de la ridiculesa de l'acusació (quina idea tenen sobre el que és l'extrema esquerra?), si els renovadors continuen amb la seva campanya a la part forana de Mallorca insistint que ells són de centre i progressistes i que el PSM, amb l'aliança amb els "comunistes", ha caigut en l'extrema esquerra, el PSOE es podria menjar milers de vots del PSM deixant el camp lliure a Maria Antònia Munar per la banda del nacionalisme. Quina broma, emperò, definir com a "nacionalistes" els autèntics regionalistes! Aleshores, i ja ho ha fet en nombroses ocasions, Maria Antònia Munar reclamaria, i ja reclama!, ser la vertadera i genuïna representant del nacionalisme mallorquí. I per a rematar encara més aquesta històrica victòria damunt el PSM, la presidenta aconseguiria, de rebot, no solament l'aliança amb totes les agrupacions que han deixat el partit, sinó que finalment aconseguiria igualment la desitjada i sempre somniada aliança amb CiU. El cercle quedaria tancat definitivament. Escorant el PSM cap a Esquerra Unida, UM es consolidaria com a única força nacionalista autòctona i es menjaria una tallada impressionant del PSM i rebent, i això és molt important, tot l'ajut que li pot oferir una CiU en vies de creixement i amb expectatives de guanyar les eleccions a Catalunya Principat.
Si és aquesta l'operació que pretén aturar el PSM amb el seu canvi de "bloc d'esquerres" a "bloc nacionalista" s'ha d'explicar amb urgència a tots aquells que li hem donat i donam suport. En cas contrari l'electorat pot pensar que no hi ha una estratègia clara de futur. Cal dir per endavant, que per a tots aquells que hem criticat i criticam els errors d'UM, les males conseqüències que per a les Illes té el seu pacte amb el PP, ens és de molt mal assimilar una proposta que sabem ben cert que és rebutjada per bona part del moviment ecologista i conservacionista de les Illes, per tota l'esquerra alternativa que d'ençà anys és enmig del carrer demanant no solament un canvi de polítics sinó, i això és el més important, un autèntic canvi de política. L'hora de la simple cosmètica, de l'escampar fum per a poder continuar servant sous i cadiretes, ja fa temps que ha passat. El país, la nostra terra, és en crisi contínua i el procés d'alienació avança sense aturar. No necessitam vividors del romanço sinó homes i dones com els que aturen les excavadores a Eivissa, com els que surten a defensar la llengua i la nostra cultura, els drets de les classes populars de les Illes sempre menyspreats per un capitalisme salvatge i especulatiu que farà de la nostra terra un desert d'asfalt i formigó per a clavar-hi allà dalt la bandera de la victòria franquista amb el brau de l'"Espanya imperial".
Ciutat de Mallorca (27-VI-06)
Turmeda | 28 Juny, 2006 15:04
"En el seu moment, Pere Rosselló Bover comparà aquesta obra, plena d’una lluminosa sàtira, esmolada com un punyal, lúcida com només la podia escriure un home que coneix a la perfecció el món de la ploma amb algunes obres de Joan Puig i Ferreter, com Servitud (1926) o Vida interior d'un escriptor (1928). Es tracta de disseccionar el que s’esdevé cada dia davant els nostres ulls dins en el món editorial català. És, evidentment, una profunda reflexió sobre el país i la cultura". (Salvador Rigo)
La novel·la (1)
Per Salvador Rigo, professor, llicenciat en Humanitats per la Universitat Oberta de Catalunya (UOC)
És una punyent visió del món cultural nostrat, de la vida, problemes i frustracions dels escriptors catalans contemporanis. Han escrit al respecte molts d’assagistes. En el seu moment, Pere Rosselló Bover comparà aquesta obra, plena d’una lluminosa sàtira, esmolada com un punyal, lúcida com només la podia escriure un home que coneix a la perfecció el món de la ploma amb algunes obres de Joan Puig i Ferreter, com Servitud (1926) o Vida interior d'un escriptor (1928). Es tracta de disseccionar el que s’esdevé cada dia davant els nostres ulls dins en el món editorial català. És, evidentment, una profunda reflexió sobre el país i la cultura. En el pròleg a Cultura i transició a Mallorca, l’escriptor i investigador Pere Rossellò Bover ha dit al respecte, parlant del coneixement que té l’escriptor de sa Pobla del món literari català contemporani: “López Crespí analitza la situació de la gent de lletres a la nostra terra i es pregunta quina ha de ser la seva funció en la nostra societat, tal com també ho plasmà –amb un cert humor negre -a La Novel·la. Avui, ser escriptor a Mallorca equival gairebé a ser un marginat, a patir el menyspreu i l´oblit”. En el fons, aquest és l’argument central de La novel·la: la indiferència de la societat envers els seus escriptors més compromesos mentre aquesta mateixa societat, sobretot la societat oficial, els poders culturals, acadèmics i polítics, enlairen contínuament l’intel·lectual servil, l’escriptor mediocre, aquell que amb la seva obra i les seves declaracions públiques no molesta mai la migdiada dels satisfets.
(1)La novel·la (Eivissa, Res Publica Edicions, 2002)
Turmeda | 28 Juny, 2006 06:40
L'Obra Cultural Balear (OCB) felicita l'escriptor Miquel López Crespí pels seus articles en defensa del català i de les activitats de l'OCB.
Obra Cultural Balear (OCB): records dels anys
de lluita antifeixista (II)
"Vàrem llegir el vostre excel·lent article referent a l'estat de la llengua i a la convocatòria de la Cadena Humana del 8 de maig, i volem agrair-vos la vostra contribució al debat públic i a la coneixença popular de les justes reclamacions de la Diada per la Llengua d'enguany, tan importants per al futur de la identitat del poble de Mallorca. Amb agraïment, us saluda. Antoni Mir Fullana. President de l'Obra Cultural Balear". (Antoni Mir Fullana)
Ciutat de Mallorca 1980. N'Antoni Mir havia protestat de forma vehement per la mort de la jove Gladys del Estal a Tudela (Navarra) a conseqüència d'uns trets procedents de les Forces d'Ordre Públic (FOP) d'aleshores. El fiscal li demanava un any de presó i multa de quinze mil pessetes. Cal dir que mai no el vaig veure atemorit i en tot moment defensà els drets dels ciutadans a la lliure expressió i a la protesta davant la injustícia.
A l'endemà el diari Última Hora de Ciutat (2-II-1980) publicava en primera plana uns grans titulars que deien: "Acusado de calumnias a la Guardia Civil el fiscal pidió ayer una pena de arresto mayor para Antoni Mir". El reportatge, illustrat amb dues fotografies d'Antoni Mir en la sala del judici, era signat per Joan Mulet i Josep Rosselló i començava d'aquesta manera: "Una pena de arresto mayor y multa de quince mil pesetas, es la condena que el Ministerio Fiscal ha solicitado para Antoni Mir, dirigente del MCI, en el transcurso del juicio que se celebró ayer por la mañana.
'Casi a las once y media, con unos veinte minutos de retraso sobre la hora prevista, se inició ayer el juicio contra el secretario político del Moviment Comunista de les Illes (MCI), acusado de un delito de 'calumnia contra clase determinada del Estado'.
'Los antecedentes determinantes de la acusación se remontan al 4 de junio de 1979, cuando en Tudela (Navarra), murió, por disparos de un agente de la Guardia Civil, la joven Gladys del Estal, en el transcurso de una fiesta ecologista que fue disuelta por la FOP. A consecuencia de estos hechos, la directiva del MCI acordó colocar una pancarta de denuncia en la fachada de su local, en la plaza de España. La pancarta [...] decía lo siguiente: 'Gladys del Estal, assassinada per la Guàrdia Civil a Tudela (Navarra). Nosaltres no oblidam'.
'La pancarta fue retirada, el mismo día de su colocación -el 7 de junio de 1979- por la policía, siendo detenido Antoni Mir, que fue posteriormente puesto en libertad previo pago de la fianza establecida".
Després de molts d'anys de militància comuna (en el comunisme illenc, concretament en l'OEC), finalment els nostres camins varen divergir; políticament, emperò; mai en les relacions personals, ja que ambdós sempre hem considerat la nostra ferma amistat per damunt de qualsevol contingència conjuntural. Tant n'Antoni Mir com qui signa aquest article pensam que una amistat de més de vint-i-cinc anys (hem compartit idees, accions conjuntes, debats polítics interminables, congressos del partit, viatges, sortides a pintar per la nit, aferrades de cartells, reparticions de fulls clandestins, detencions, actes solidaris, mitings, participacions electorals, les mogudes assemblees dels anys setanta, cites nocturnes amb militants d'altres indrets, trobades amb companys i companyes en els llocs més inimaginables, discussions a la llum d'espelmes, reunions a secretes cases de camp de fora vila...) no pot refredar-se per ximpleries. Al capdamunt, ambdós, des de qualsevol dels partits d'esquerra on hem militant, o des de qualsevol de les organitzacions culturals on hem fet feina, sempre hem tengut ben clar el mateix objectiu: la defensa aferrissada de la nostra cultura feta malbé pel colonialisme; el combat contra la injustícia i per un món millor.
Tot això a banda dels comunicats de rigor que m'envia; a mi com a tots els professionals que som al peu del canó en defensa de la cultura catalana. Record ara mateix el que em va fer arribar recentment per haver participat en la campanya en favor de l'autogovern i la llengua, on deia:
"Miquel López Crespí: Vàrem llegir el vostre excellent article referent a l'estat de la llengua i a la convocatòria de la Cadena Humana del 8 de maig, i volem agrair-vos la vostra contribució al debat públic i a la coneixença popular de les justes reclamacions de la Diada per la Llengua d'enguany, tan importants per al futur de la identitat del poble de Mallorca. Amb agraïment, us saluda. Antoni Mir Fullana. President de l'Obra Cultural Balear".
Aquesta és la part, diguem-ne, "oficial" de la nostra relació. El cert és que sense pòlisses ni segells, quan l'has de necessitar -una presentació d'un llibre, una activitat cultural...- basta una simple trucada i, sense cap mena de problema, tens -com en els anys de la lluita antifeixista- l'amic Antoni Mir fent feina per la cultura, contribuint a tirar endavant allò que li has demanat.
A mitjans de 1978 l'OEC de les Illes patí un procés de debat polític i de ruptura orgànica que, alhora que significava el final del comunisme consellista organitzat a les Illes, també va servir (de forma dialèctica) per a enfortir el Moviment Comunista de les Illes (MCI), el PSM, CC.OO., les associacions de veïns i moltes altres organitzacions obreres i populars. Una part majoritària de l'OEC (entre els quals em trobava jo mateix) no ens convencé el procés que deien d'"unitat" entre MCI i OEC. Nosaltres consideràvem aquest procés "unitari" com a simple i pura absorció, la qual cosa significava deixar de banda els components trotsquistes i consellistes de l'OEC per a passar a un altre tipus de partit que consideràvem maoista (una tradició molt allunyada del consellisme d'OEC). Per contra, n'Antoni Mir i altres camarades optaren per aquesta opció. Per tant, la divisió es va consumar; i mentre uns enfortien el Moviment Comunista de les Illes (MCI), altres iniciàrem el procés de convergència amb el PSM que, després del congrés d'unificació d'Inca de 1978 (IV Congrés), significaria el reforçament del nacionalisme socialista i antisistema a Mallorca. En la nova executiva "unificada" hi havia, aquell hivern de 1978, molts històrics de l'OEC. El quadre de direcció del PSM quedà aleshores conformat d'aquesta manera: Eberhard Grosske (relacions exteriors); Joan Perelló (cultura); Pep Bernat (moviment obrer); Jaume Obrador (moviment ciutadà); Miquel López Crespí (formació); Margalida Bujosa (dona); Joan Mesquida (joventut); Jaume Montades (propaganda); Rafel Oliver (revista); J.A. Adrover (pagesia) i Paco Mengod (organització).
He recordat aquest fets perquè els crec ben importants per a copsar la ferma voluntat de lluita de qui encapçala avui dia la nostra principal institució cultural. Tots sabem com d'ençà els anys noranta l'OCB ha intensificat la seva funció de cohesionador social i ha convocat, a Mallorca, les històriques Diades populars per la llengua i l'autogovern amb participació, cada mes de maig, de més de trenta mil manifestants. Un fet històric ha estat també, en aquests darrers anys, l'augment continuat en el nombre de socis. En l'actualitat, la institució agrupa una massa social activa de prop de 5.000 persones, i compta amb un elevadíssim nombre de simpatitzants, que es pot xifrar en dotzenes de milers de persones. Remarquem igualment la consolidació de les vint delegacions de l'OCB a pobles, on les publicacions de la part forana lligades a la institució editen prop de deu mil exemplars mensuals.
Parlar de la importància dels Premis 31 de Desembre, del gran projecte cultural "Les Balears es presenten", del nombre infinit de conferències, activitats pedagògiques i juvenils, muntatges de teatre, cicles de cinema i homenatges, realitzats per l'Obra Cultural Balear superaria els estrets límits d'un article de premsa. No ens resta més que saludar aquests trenta-nou anys d'activitat ininterrompuda en defensa de la nostra cultura tot esperant que el segle XXI que ara comença sigui el de la nostra definitiva normalització cultural.
Del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003)
Turmeda | 27 Juny, 2006 16:07
Obra Cultural Balear (OCB): records dels anys
de lluita antifeixista (I)
"Amb Antoni Mir, l'expresident de l'OCB hem viscut potser els anys més intensos de la nostra vida: aquella lluminositat que donava estar a l'avantguarda de la lluita per la llibertat, pel català, per un món més just i solidari. Record ara mateix aquelles reunions i combatives assemblees a l'Escola de Magisteri, a la Facultat de Filosofa i Lletres, les nits de pintades i repartides de fulls clandestins pel centre i barriades extraradials de Ciutat amb tants i tants companys i companyes, avui excel·lents professionals en les més diverses activitats. En aquella època l'OCB ja donava aixopluc a les forces de resistència antifranquista. Qui no recorda el paper destacat de Llompart de la Peña i de Climent Garau en tants moments històrics?". (Miquel López Crespí)
L'Obra Cultural Balear farà enguany els trenta-nou anys d'existència, de lluita aferrissada en defensa de la nostra cultura. Llegir el magnífic opuscle que ha editat l'OCB tot recordant aquestes quatre dècades dedicades a la promoció de la cultura pròpia de les Illes Balears m'ha fet recordar el paper destacadíssim que féu aquell nucli inicial de començaments dels seixanta: Rafel Ginard, Bernat Vidal i Thomàs, Josep Maria Llompart de la Peña, Francesc de Borja Moll, Joan Pons, Pau Alcover, Miquel Forteza, Miquel Marquès, Miquel Arbona, Ignasi Rotger i Villalonga... L'Obra Cultural Balear és continuadora històrica de la tasca de l'Associació per la Cultura de Mallorca (1923-1936), la qual, presidida entre d'altres per Emili Darder, impulsà la revista La Nostra Terrai contribuí a convocar l'assemblea d'entitats que l'any 1931 redactà i aprovà el primer Avantprojecte d'Estatut d'Autonomia de Mallorca, Eivissa i Formentera. Actualment, l'OCB, sota la presidència del nostre bon amic i valent company de lluites clandestines per la llibertat del nostre poble Antoni Mir Fullana, continua, amb mes força que mai, la tasca iniciada en el decenni dels anys seixanta de recuperació de la llengua catalana, coordinant un potent bloc civil de forces que lluiten pel nostre autogovern.
Antoni Mir és llicenciat en filologia hispànica (1984) i en filologia catalana (1987) per la Universitat de les Illes Balears. Entre 1974 i 1982 milità en l'OEC i en el MCI. Soci de l'Obra Cultural Balear, n'ha estat director executiu (1986-90) i secretari (1990-91); d'ençà de 1992 n'és president. Fou secretari executiu (1986) del II Congrés Internacional de la Llengua Catalana a les Illes Balears; membre (1988-95) del Consell Rector de la Universitat Catalana d'Estiu i directiu de l'Associació Voltor (organització que s'encarregà de fer arribar a les Illes les cadenes de ràdio i televisió de Catalunya Principat i País Valencià) també és responsable de la revista de l'OCB El Mirall. Membre del consell rector de l'Institut Balear de Turisme -IBATUR- el 1997 li fou atorgat el premi CIEMEN del Centre Internacional Escarré per a Minories Ètniques i les Nacions.
Amb l'actual president de l'OCB hem viscut potser els anys més intensos de la nostra vida: aquella lluminositat que donava estar a l'avantguarda de la lluita per la llibertat, pel català, per un món més just i solidari. Record ara mateix aquelles reunions i combatives assemblees a l'Escola de Magisteri, a la Facultat de Filosofa i Lletres, les nits de pintades i repartides de fulls clandestins pel centre i barriades extraradials de Ciutat amb tants i tants companys i companyes, avui excellents professionals en les més diverses activitats. En aquella època l'OCB ja donava aixopluc a les forces de resistència antifranquista. Qui no recorda el paper destacat de Llompart de la Peña i de Climent Garau en tants moments històrics?
L'entitat, com molt bé explica la Gran Enciclopèdia de Mallorca, va ser "creada a Palma el desembre de 1962 per iniciativa de Francesc de Borja Moll, amb l'objectiu de fomentar la llengua i la cultura autòctona de les Illes Balears. En foren fundadors Josep Capó Juan, Guillem Colom, Miquel Forteza, Miquel Fullana Llompart, Miquel Marquès i Bernat Vidal Tomàs, entre d'altres. Durant el decenni dels seixanta, es dedicà principalment a l'organització de cursos de llengua i literatura catalanes i de cursos per al professorat de català. Durant els anys setanta, conegué un període d'extensió i arrelament. Creà les primeres delegacions als pobles i augmentà el nombre de socis. El 1971, es constituí com a associació. Es relacionà amb les forces d'oposició al franquisme i impulsà la lluita per la consecució de l'autonomia". L'interessant opuscle Quatre dècades d'història que ara mateix acaba d'editar l'OCB aprofundeix en els fets més destacats protagonitzats per l'entitat en aquests trenta-vuit anys d'existència combativa.
Però parlàvem dels anys de lluita al costat de l'actual president de l'OCB, l'amic de combat antifeixista i per la llengua i cultura catalanes Antoni Mir. D'aquesta estreta relació, de l'amistat que m'uneix a n'Antoni des de fa més d'un quart de segle (com passa el temps!) n'he parlat sovint en els meus llibres de memòries i d'assaig. En el llibre L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970 editat per Lleonard Muntaner Editor en la seva col?lecció "El Tall", n'he parlat en moltes capítols; i més recentment, en l'assaig Cultura i antifranquisme que ha editat Edicions de 1984 a Barcelona, n'he tornat a donar notícia en els capítols "La influència de Trotski i Andreu Nin en els comunistes de les Illes, I, II i III". També hi haurà molta més informació sobre l'OEC, el MCI, el paper de les JEC (Joventuts d'Esquerra Comunista) que dirigia en temps de la transició l'amic Antoni Mir, en un nou assaig que ha de sortir properament al Principat. Es tracta de No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc)
Però finalment, la transició (els famosos pactes amb els franquistes reciclats) no anà com molts havíem pensat -i lluitat!- en direcció a l'autodeterminació del nostre poble, la república i el socialisme. Però no per això afluixaren n'Antoni Mir ni cap d'aquella munió de companys de finals dels setanta i principis dels vuitanta. Ni molt manco! N'Antoni va ser un d'aquests personatges insubstituïbles dels vuitanta. Quan alguns dels dirigents de l'esquerra oficial ja s'havien installat en la comoditat covarda dels despatxos institucionals, n'Antoni Mir continuava en primera línia encapçalant tot tipus de manifestació ecologista, nacionalista o antifeixista, protestant contra les actuacions d'unes forces repressives que, fins i tot en democràcia!, encara es mantenien massa lligades al tenebrós passat dictatorial. Detingut en nombroses ocasions, el record, valent, un primer de febrer de 1980, en els jutjats de Palma, on munió d'amics l'acompanyàrem per fer-li costat en moments tan delicats. A l'entrada del judici em digué: "He fet el que havia de fer i mil vegades ho faria si s'ataca la llibertat d'expressió o maten un ciutadà". I, amb una forta estreta de mans -aquella lluïssor decidida en els ulls!-, entrà a la sala del judici.
Del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003)
Turmeda | 25 Juny, 2006 10:30
La literatura catalana experimental.
"En definitiva, es tracta d'un teatre [el teatre regional] que sota el pretext de situacions còmiques o ridícules (tradicionals al sainet) per tal de divertir el 'poble', ha tingut la clara finalitat de menysprear i ridiculitzar les classes populars illenques, la seva tradició cultural i la seva llengua, convertida en aquestes obres en un vulgar 'patois' dialectal, sense capacitat d'expressió d'alta cultura".
(Resolucions del Congrés de Cultura Catalana, 1977)
Com molts ponents del Congrés de Cultura Catalana (vegeu Resolucions, 3, juny de 1977), nosaltres opinàvem que el teatre català a les Illes patia (com pateix encara!) mancances greus i substancials. El seu redreçament exigia (i exigeix!) un replantejament global i profund. Ben cert que als "exquisits", als escriptors que consideraven la seva obra al marge i per damunt les circumstàncies històrico-socials que patíem en aquell temps (la brutal dictadura feixista de la burgesia espanyola), no els importava gaire la situació de lluita del poble treballador i els pobles de l'Estat per la llibertat. No em parlem, si els haguéssim demanat si es volien organitzar en un partit d'esquerres per a combatre a favor de l'autodeterminació o en contra de la societat de classes o la cultura burgesa. Ben al contrari que tota aquesta colla d'il.lustres menfotistes, nosaltres lluitàvem en molts fronts alhora. Deixant a part la nostra militància en organitzacions revolucionàries anticapitalistes i antifeixistes, en el camp cultural (i sovint al marge de les prioritats del nostre partit, l'OEC) estàvem plenament implicats en un fort combat cultural contra les concepcions i obstacles del franquisme.
Enteníem que la llibertat, aplicada al teatre, significava, entre moltes d'altres coses:
a) Desaparició del sindicat vertical -desaparició efectiva, volem dir- i possibilitat d'organització lliure dels treballadors del teatre d'acord amb llurs interessos i llur visió de la realitat, i possibilitat alhora de treball conjunt dins unes estructures reivindicatives autènticament democràtiques.
b) Desaparició de la censura. De tota censura. De la que es feia a Madrid, i de l'originada a cada poble, a cada ciutat, a cada "província", per les autoritats "competents" (els permisos gubernativos, per exemple). De la directa i de la indirecta (pressions, amenaces, control policial, etc).
c) Democratització de la Societat d'Autors com a primer pas cap a la remodelació a fons d'aquest organisme, incloent-hi la possibilitat de la seva desaparició (obra de teatre com a patrimoni públic en una societat avançada socialment i políticament).
d) Control democràtic de les sales públiques i gestió democràtica d'aquestes en tant que entitats de servei públic, no com a negoci; i, alhora, foment de tota mena d'acció cooperativa.
El Congrés de Cultura Catalana analitzava igualment que, a Mallorca, Menorca i Eivissa, la majoria de grups teatrals eren d'aficionats (incloent-hi aquells grups que van des dels amateurs fins als nascuts a partir de la necessitat d'omplir un temps de lleure d'una gent durant un període mes o menys curt). Tornàvem ensopegar amb el teatre de l'autoodi, el teatre rekional. Aleshores, malgrat l'exemple i la lluita d'alguns grups i autors (Ballester, Soler i Antich, Llorenç Capellà, López Crespí...) constatàvem què la majoria de grups teatrals, en el moment de triar les obres per a representar, escollien les que:
a) Ocupaven un nombre elevat de components del grup (molts personatges).
b) Tenien poc de gruix interpretatiu (farses, sainets, etc). c) Es podien representar damunt escenaris tradicional (sense gaire complicacions en la decoració, etc).
En definitiva, tornàvem a trobar-nos, com hem dit abans, encarats amb el teatre "regional": tota la colla de sainets costumistes on es feia i fa burla de la gent procedent de la ruralia. Josep M. Llompart -ho hem explicat en els capítols anteriors- havia batejat aquest tipus de teatre amb el nom de "teatre d'autoodi".
En l'apartat "El teatre 'regional'", el Congrés de Cultura Catalana (pàgs. 142-143 de Resolucions, 3) havia dit:
"Aquesta mena de teatre és l'invent d'una força social reaccionària a la qual interessa reduir a segona categoria tota manifestació de cultura del poble illenc, que d'alguna manera podria desencadenar la presa de consciència d'un 'orgull de poble' que necessàriament contravendria els interessos de la classe dominant. Aquest tipus de teatre s'ha donat, bàsicament, a Mallorca, tot i que aquests darrers temps s'ha trasplantat, a Menorca, a Ciutadella concretament, on es munta, s'estrena i és portat posteriorment a Ciutat de Mallorca.
'En definitiva, es tracta d'un teatre que sota el pretext de situacions còmiques o ridícules (tradicionals al sainet) per tal de divertir el 'poble', ha tingut la clara finalitat de menysprear i ridiculitzar les classes populars illenques, la seva tradició cultural i la seva llengua, convertida en aquestes obres en un vulgar 'patois' dialectal, sense capacitat d'expressió d'alta cultura".
Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)
Turmeda | 24 Juny, 2006 16:39
"Ara, a qui toca?, l'obra en català (segrestada per la Brigada Social) que havia guanyat el premi "Carles Arniches 1972" a Alacant, havia armat el seu enrenou. Després, amb Autòpsia a la matinada (Premi Ciutat de Palma de teatre 1974) havia continuat amb la meva particular provatura de remoure l'estantís panorama teatral illenc. No sabia encara la capacitat de silenciament i de marginació de les obres autènticament rupturistes i revolucionaries que tenien les nostres classes dominants i els seus servents intel.lectuals". (Miquel López Crespí)
La literatura catalana experimental.
Ara, a qui toca?, l'obra en català (segrestada per la Brigada Social) que havia guanyat el premi "Carles Arniches 1972" a Alacant, havia armat el seu enrenou. Després, amb Autòpsia a la matinada (Premi Ciutat de Palma de teatre 1974) havia continuat amb la meva particular provatura de remoure l'estantís panorama teatral illenc. No sabia encara la capacitat de silenciament i de marginació de les obres autènticament rupturistes i revolucionaries que tenien les nostres classes dominants i els seus servents intel.lectuals. Llavors, a l'any 1975, una nova obra -en la línia del que estava fent Joan Soler i Antich, al qual no coneixia-, Les Germanies, obtenia el premi especial Born a Ciutadella. A l'endemà, el diari Baleares, en una entrevista feta pel seu col.laborador Damià Caubet, titulava a tota plana: "Miguel López Crespí, acaparador de premios literarios. LAS LUCHAS DE CLASES SIEMPRE HAN EXISTIDO EN MALLORCA. Con Les Germanies acaba de ganar el 'Especial Borne 1975' de Ciudadela". Potser fos en aquell moment que les "forces vives" (per a no dir mortes) de la nostra cultura decidiren marginar, silenciar el meu teatre. Ja ho estaven fent amb Alexandre Ballester i amb Joan Soler i Antich; ara ho començaven a fer amb la meva obra teatral, i poc temps després ho farien amb el teatre de Llorenç Capellà i altres autors d'avantguarda mallorquins.
En l'entrevista explicava al lector la temàtica de l'obra guardonada amb el Born. Contava a Damià Caubet que Les Germanies era una espècie de collage amb mescladissa de diverses situacions conflictives (la lluita de classes) esdevengudes al llarg del temps en la nostra història. Concretament es feia menció als agermanats, protagonistes d'un alçament popular que, a principis del segle XVI, constituí -com explica l'historiador Josep Juan Vidal- "un dels múltiples conflictes socials, que des del segle XIV, s'escamparen per Europa... Els promotors d'aquest alçament foren menestrals i pagesos, grups que aleshores integraven la major part de la població mallorquina. Les reivindicacions econòmiques els portaren a enfrontar-se amb els membres de les classes privilegiades (cavallers, ciutadans, eclesiàstics, mercaders...) en una lluita armada que pel seu caràcter violent assolí la forma d'una guerra civil" (la forma màxima de la lluita de classes, que dirien els clàssics dels marxisme).
En la revolta dels agermanats s'insertaven escenes de la guerra del 1936-1939 amb la sagnant repressió feixista contra el poble mallorquí i les seves organitzacions (partits, sindicats, ateneus, cooperatives obreres, etc, etc). La idea central que cohesionava tot el conjunt de Les Germanies era la unificació escènica, en una mateixa narració, dels fets del segle XVI i del segle XX. Es tractava de lligar totes les lluites que històricament havia desenvolupat el nostre poble a través dels segles amb la que en aquells moments (començaments dels anys setanta) es donava tant a les Illes com a la resta de l'Estat.
Potser el pla general de l'obra era massa ambiciós, massa agosarat per a un aprenent d'escriptor com ho era jo en aquells moments. El cert és que Les Germanies destacà entre totes les obres presentades al Born i el jurat decidí concedir-me aquest guardó especial. Feia poc havia vist a l'estranger algunes produccions del Berliner Ensembler que dirigien els successors de Bertolt Brecht, i sens dubte jo estava completament influit per la forma de dirigir i d'interpretar dels alemanys. El Congrés de Cultura Catalana deia d'aquesta mena de teatre experimental en què jo, instintivament, em situava: "Totes aquestes circumstàncies [maig del 68, etc] determinen el naixement [a les Illes] d'un teatre espontani, intuïtiu, que si bé continua fent-se de manera 'amateur', pren consciència de les possibilitats de comunicació social que ofereix el teatre. Es tracta d'un teatre compromès políticament i estèticament amb els nous corrents d'arreu dels Països Catalans". Jo encara em definia (any 1975) com un seguidor del Teatre-document: parlava de Peter Weiss, m'havia seduït Piscator... Igualment llegíem els textos de Meyerhold, Maiakovski... Als sectors espanyolistes (dominants en la majoria dels nostres mitjans de comunicació) i als agents al servei de la promoció de qualsevol escriptor mesetari que pogués existir (és a dir, d'escriptors de dretes i feixistes, perquè la cultura espanyola d'esquerres també era silenciada) no els queia gens simpàtic que em definís com a autor exclusivament en català. Un jove autor mallorquí que defensàs el català no agradava gens ni mica. I menys encara si parlava de la lluita de classes, del dret dels pobles a l'autodeterminació, de la lluita per la llibertat, contra la censura, contra el teatre de l'autoodi (el teatre 'regional') que tant agradava als sectors més reaccionaris del franquisme.
Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)
Turmeda | 23 Juny, 2006 16:04
"Els sacrificis, els milers de morts en la lluita per la llibertat, els anys de presons i camps de concentració, la dignitat dels antics resistents antifeixistes, només servien als que ara s'havien apoderat de les sigles de les antigues organitzacions esquerranes com a moneda de canvi per a situar quatre oportunistes a recer de les mamelles de l'estat. Amb els pactes de Carrillo i CIA amb el franquisme reciclat, amb l'oblit de la memòria històrica, amb l'enlairament de la bandera que havia guanyat la guerra contra els pobles de l'estat; la brutalitat dels cínics i mentiders, promocionats i enlairats per tots els mitjans de comunicació del règim i tot el suport econòmic i propagandistic del sistema, esdevenia l´únic discurs possible". (Miquel López Crespí)
La transició, el teatre modern i la memòria històrica.
Nereu, un altre dels protagonistes de Carrer de Blanquerna, l'obra de teatre que acaba de publicar Edicions Can Sifre, constata el final de les idees revolucionàries existents en el darrer temps de la dictadura. Estam al començament de l'escena tercera. Els anys de lluita clandestina, la lluita abnegada i la dignitat antifeixista dels lluitadors antifeixistes de la postguerra no han servit de res. Amb uns versos manllevats del poemari
Els poemes de l'horabaixa, el titulat "La pluja àcida", Nereu ens informa de la situació: "Vers la ponentada, les hores cremaven sense pietat, s'enfonsaven en el violent artifici efímer de la nit. Terra ombrívola curulla de gent vanitosa, sense que ningú resisteixi les onades de la tempestat, la pluja àcida caient sense aturar". Un dels personatges de l'obra descriu en poques paraules el sentiment que alletava els vençuts. Les frases "les hores cremaven sense pietat", "terra ombrívola curulla de gent vanitosa sense que ningú resisteixi les onades de la tempestat" o "la pluja àcida caient sense aturar" ens ho diuen tot.
Els sacrificis, els milers de morts en la lluita per la llibertat, els anys de presons i camps de concentració, la dignitat dels antics resistents antifeixistes, només servien als que ara s'havien apoderat de les sigles de les antigues organitzacions esquerranes com a moneda de canvi per a situar quatre oportunistes a recer de les mamelles de l'estat. Amb els pactes de Carrillo i CIA amb el franquisme reciclat, amb l'oblit de la memòria històrica, amb l'enlairament de la bandera que havia guanyat la guerra contra els pobles de l'estat; la brutalitat dels cínics i mentiders, promocionats i enlairats per tots els mitjans de comunicació del règim i tot el suport econòmic i propagandistic del sistema, esdevenia l´únic discurs possible. Es parlava amb sornegueria de pragmatisme i possibilisme, de consens amb els vencedors de la guerra civil. Tot eren rialles amb els assassins i torturadors. Es criminalitzaven diàriament les idees de canvi social, de transformació del món. Eren -i és encara!- les idees de Caterina elevades a la categoria de discurs oficial. La més perfecta sofisticació de la brutor i la mentida política i històrica.
En el poemari Els poemes de l'horabaixa, que havia guanyat el Premi de Poesia Principat d'Andorra ("Grandalla") 1993 hi havia un poema premonitori. El poema portava per títol "El maig del 68" i també va ser inclòs en Antologia (1972-2002), llibre que edità la Fundació "Sa Nostra" en la col·lecció "El Turó" que dirigeix l'escriptor i catedràtic Pere Rosselló Bover. Aquest poema, "El maig del 68", escrit a mitjans dels anys vuitanta, és el bessó de Carrer de Blanquerna. La poesia és un instrument molt més sintètic que el teatre per a expressar idees o bastir determinats experiments literario-culturals. Amb cinquanta versos el poeta volia deixar constància de l'alè vital que mobilitzà aquella esforçada generació de lluitadors per la llibertat. El poema "El maig del 68" pretenia aconseguir aquest objectiu. Finalment el poema es convertí en la introducció "brechtiana" a l'obra Carrer de Blanquerna. Qui sap si és una de les meves poquíssimes incursions en el món de Brecht quant a la ruptura de les concepcions tradicionals del "misteri" en la progressió argumental d'una obra teatral. Amb la introducció descarnada d'aquell a l'inici de Carrer de Blanquerna ja no resta cap misteri per a desvetllar, cap "catarsi" a fer, cap "màgia" per a distreure l'espectador al llarg del temps que duri l'espectacle teatral. Imagín que a l'Antonin Artaud, el brillant teòric de Els tarahumara no li hauria agradat res del que allunyàs el teatre de la seva concepció ritual primitivista. Ell que cercava la "salvació" en tot el que s'allunyàs de les concepcions convencionals del fet teatral, hauria considerat que aquesta dèbil incursió en el brechtisme no servia per a enriquir dins el camp de la màgia i el misteri que ell va aprendre dels indis tarahumara, l'obra Carrer de Blanquerna. I consti que qui signa aquestes notes entén el contingut, sovint subversiu, d'algunes de les propostes d'Artaud.
El poema "El maig del 68" ens informa d'alguns dels noms que alletaren aquella generació d'homes i dones antisistema i que s'anomenen Gabriel Alomar, el Che, Rosselló-Pòrcel, Julio Cortázar, Salvador Espriu, Raimon... Amb aquests noms es tractava solament de "situar" les coordenades ideològiques, político-culturals, en les quals es movien -ens movíem!- aquells antifeixistes de finals dels seixanta. El lector del poema, l'assistent a una hipotètica representació de Carrer de Blanquerna, entén a la perfecció que els noms que hem anomenat ho són tan sols a nivell indicatiu. Impossible fer la llista de tots aquells pensadors i escriptors, filòsofs i polítics que ens condicionaren i en certa mesura condicionen encara. De Gramsci a Marx, d'Andreu Nin a Joan Fuster, de Trotski a John Reed, de Francesc de B. Moll a Noam Chomski, la llista podria allargar-se fins a l'infinit.
Fent un resum del que hem escrit fins aquest moment en referència a Carrer de Blanquerna, podem dir breument que, vint anys després de la victòria dels oportunistes en temps de la transició, un grup d'exmilitants d'aquella època es troben per rememorar el passat, els anys de la joventut. Francesca Bosch, una antiga dirigent del carrillisme illenc, ha mort després de patir una llarga malaltia. Els antics companys de lluita clandestina es troben després d'haver acomiadat una antiga dirigent esquerrana. Tots han anat a les exèquies de Francesca Bosch, aquella militant del PCE que pocs anys abans de morir havia rebutjat les idees carrillistes de pactes amb els franquistes reciclats. Una dona que al final de la seva vida va fer autocrítica dels errors comesos en temps de la transició. Fins i tot abandonà el PCE i entrà a militar en un grup que es declarava marxista-leninista i que reivindicava la República i el pensament de Lenin. Un grup de militants de l'esquerra revolucionària, l'espectador ha de suposar que són exmembres de la Lliga Comunista Revolucionària (LCR), l'Organització d'Esquerra Comunista (OEC) o del PCE (ml), partits que va combatre a mort el PCE i la mateixa Francesca Bosch, ara la recorden i parlen del seu canvi d'idees quan el mal fet per l'oportunisme dins el moviment obrer ja està fet i és irreversible.
L'obra Carrer de Blanquerna comença, doncs, quan aquest grup d'exmilitants revolucionaris, Nereu, Margarida, Agnès, Adrià, Llibert, Salvador, Miquel i Amat es troben novament després d'anys de no haver-se vist. Un streap tease d'una generació fet sense xarxes, amb el cor obert, sense amagar res. Un ritu iniciàtic? Teatre-confessió? Vés a saber si a patir d'ara sí que hauria agradat a Artaud el desenvolupament de Carrer de Blanquerna!
Turmeda | 19 Juny, 2006 18:07
La narrativa mallorquina experimental.
A preu fet: un pròleg que no és pròleg.
Per Antoni Serra, escriptor
"Segur que A preu fet no necessita pròleg ni López Crespí -pobler, cabells rulls, ulleres fosques, crític a uns moments de transició a l'Illa- precisa de presentació que el justifiqui (i arribats a aquest punt, a les conferències comencen els badalls) davant del confús, caòtic, nebulós, revistaire i vedetista món dels escriptors. Tant l'obra com l'autor valen per si mateixos, i ell, Miquel López Crespí sap -qui no ho sàpiga que llegesqui els seus treballs de crítica- que entre les "puestas de largo" al Círculo Mallorquín amb tota la càrrega de "fiesta social" o de carnaval que ha anat a menys i les presentacions clàssiques d'ordre literari hi va poca cosa. Per tant, amic lector, no hi ha presentació ni prop fer-hi". (Antoni Serra)
Vivim els anys setanta a una terra on sembla que els conceptes han trabucat (és més aparença que altra cosa, pensa qui escriu aquestes línies): de la Mallorca idil·líca i florejada ens hem passat a la Mallorca turística, del how do you do? i adlàters; a una terra, on també els taverners han arribat a les quatres regles de la matemàtica moderna: el whisky dóna més rendiment que les herbes i on, de tant en tant, un "nadiu" es casa amb una sueca o danesa. Així és la vida, sempre cap a endavant, carreres i més carreres... I En Miquel López Crespí, de sobte, em demana un pròleg o el que sia -això és important, "el que sia" per a A preu fet.
Segur que A preu fet no necessita pròleg ni López Crespí -pobler, cabells rulls, ulleres fosques, crític a uns moments de transició a l'Illa- precisa de presentació que el justifiqui (i arribats a aquest punt, a les conferències comencen els badalls) davant del confús, caòtic, nebulós, revistaire i vedetista món dels escriptors. Tant l'obra com l'autor valen per si mateixos, i ell, Miquel López Crespí sap -qui no ho sàpiga que llegesqui els seus treballs de crítica- que entre les "puestas de largo" al Círculo Mallorquín amb tota la càrrega de "fiesta social" o de carnaval que ha anat a menys i les presentacions clàssiques d'ordre literari hi va poca cosa. Per tant, amic lector, no hi ha presentació ni prop fer-hi.
Essent així, què pretenen, doncs, aquestes paraules preliminars? Quina és l'ambició d'aquest pròleg que voldria ser l'antítesi dels pròlegs tradicionals? En tot cas, una mena de reflexió. Ho repetiré: una r-e-f-l-e-x-i-ó. I prou.
Bé doncs, toquem de peus a terra: ens trobam a Mallorca. He parlat abans d'uns canvis -quan hom parlarà de classes?- i d'uns conceptes que han trabucat o que trabuquen. Mallorca, ho sap tothom, ha estat illa de poetes (si la poesia donava doblers, hisenda tindria fitxers a posta), illa d'homes preocupats per la cultura local (la cultureta que en diem) i més recentment illa de narradors i novel·listes.Tot això és la més absoluta realitat, res més que realitat, o per dir-ho amb paraules de Gabriel Ferrater, a Mallorca hi ha una cultura literària, però no pas una vertadera cultura. D'aquesta cultura literària n'han fet pàtria, regionalisme, mallorquinisme o catalanisme -això darrer ja és més discutible, si exceptuam el cas de Gabriel Alomar- a l'illa. Així als anys deu:
Però la cosa no va parar aquí, als anys deu. El rellotge, que ja no era de sorra, perquè Pollentia és altra cosa, seguia fent tic-tac, tic-tac, tic-tac, com ha de ser, i tot seguit, a cada nou dia que neix i que mor, amb núvols o sense. La nostra cultura literària, ai las!, té continuïtat als anys quaranta:
¿i hi olorau un cert triomfalisme decadent, o, per dir-ho d'altra manera, un romanticisme xaruc? ¿Un somrís -atenció a la paraula- tindrà la virtut, tal volta la força de renovar tota la faç de la terra? Han passat quatre anys de la guerra civil (set respecte a Mallorca), i la vida segueix, passen els dies, tic-tac, tic-tac, tic-tac el rellotge implacable que ens mena a temps nous, ja no hi ha bloqueig, ni Plan Marshall, comencen els moviments (no d'alliberament, o de no-alliberament? turístics, i llegim:
Cap a on ens duia la cultura literària? Què aportava de positiu, per a una comprensió crítica de la realitat -desenvolupament, estabilització o explotació d'unes classes- a Mallorca? El fet és que ara hom parla d'una nova narrativa mallorquina i que Miquel López Crespí, almenys per edat, hi pertany. Però, realment existeix una nova narrativa? Em sembla que com a conjunt és una mica dubtós. En tot cas, diria que hi ha narradors i novel·listes; però una anàlisi individual d'aquests narradors i novellistes ens faria veure que entre ells no hi ha una forma comuna d'entendre la literatura, de valorar l'obra de creació i de definir el concepte de cultura.
Els narradors d'ara, agradi o no, cremam etapes cap a l'esdevenidor. Això ens condiciona i ens limita força. Portam a l'esquena un bagatge deficitiari que ens deixaren els homes de generacions anteriors i, a més, ens hem vist obligats a descobrir autodidàcticament les cultures modernes sense punts de suport en la nostra pròpia cultura. En el millor dels casos, això ens haurà servit per entrar en crisi, la qual cosa tal volta ens faci plantejar la nostra contradicció davant el passat pròxim de l'Illa. Però cal afegir, com deia abans utilitzant conceptes de Gabriel Ferrater, que som fruit d'una cultura coixa, on la ciència i la investigació han restat a un segon terme, circumstància que representa per als narradors, per exemple, nivells d'informació deficients quan no de deformació i de confusió. No hi ha dubte que és greu crear els nostres motlles narratius a la meitat del segle XX sense conèixer, per exemple, Joyce, Faulkner, Kafka o Onetti, però és més greu encara que aquesta manca d'informació literària vagi acompanyada d'un quasi total desconeixement de la nostra pròpia història literària, de la no-lectura dels clàssics i, sobretot, de l'absència d'una visió coherent del nostre passat com a país. ¿Què pot aportar, doncs, la nostra cultura literària condicionada per totes aquestes limitacions i de moltes altres més?
La participació de l'intel·lectual -i el narrador no és un cas a part- s'ha de fonamentar, segons Noam Chomsky, en el fet decisiu de "dir la veritat i denunciar la mentida", ja que les responsabilitats que l'intel·lectual técontretes "són molt més profundes que allò que Macdonald va jutjar com a 'responsabilitat dels pobles ', donats els privilegis únics de què disfruten els intel·lectuals" (4). Si és així -i jo ho crec- cal reconsiderar, ara que e´s hora, el nostre treball de narradors; cal enfrentar-se críticament a les pròpies contradiccions... I hem de partir amb una visió de futur de l'exacte, real, precís món en què vivim immersos dins la cultura catalana, que és el món d'una cultura literària. Aquest món, per les limitacions que hem assenyalat, és encara esquifit i migrat. Acceptam triomfalismes o realitats? Ens dedicam als panegírics o ens decidim per la crítica? Pens que a la nostra literatura -i jo no em consider aliè al fet- li manca, avui, el "sentit de la mesura" com deia Lleó Trotski (5).
Ara bé, què en sortirà de tot aquest bollit? Segurament, novel·les, contes o narracions curtes. I així surt Miquel López Crespí amb aquest primer llibre A preu fet; i ho fa ara, a uns moments que jo dic de transició, de recerca, d'urgències, de presses folles, on els conceptes van canviant de signe i les paraules -ah, els mots, obsessió sartriana!- necessiten aclarir. Però ens bombardegen amb paraules des de tots els costats: dreta, esquerra, centre... Per això parl de transició, ¿o es tracta de la revolta -idealista amb excés, autodidacta, intuitiva- fruit de la decadència de la cultura literària a Mallorca?
Segur que Miquel López Crespí recordarà aquell paràgraf de l'escriptor xilè Fernando Alegria, amb qui vull acabar aquest pròleg que no és pròleg per A preu fet: "La coincidència ideològica d'una actitud vital i una creació estètica serà sempre objecte d'admiració, tal volta per les dramàtiques circumstàncies amb què això és aconseguit" (6).
Antoni Serra, Ciutat. Febrer de 1973.
(1) Fragment de l'article Ventim, signat per Jordi des Recó (mossèn Antoni Maria Alcover), La Aurora, Manacor, 28 de febrer de 1914.
2) El somni encetat, de Miquel Dolç. Col·lecció "Les Illes d'Or", nº 23. Editorial Moll. Ciutat de Mallorca, 1943.
(3) La novel·la de Palmira, de Dhey (Llorenç Villalonga). Collecció "Les Illes d'Or", nº 49. Editorial Moll. Ciutat de Mallorca, 1952.
(4) American Power amd the New Mandarins, de Noam Chomsky. Hi ha edició en castellà amb el títol de La responsabilidad de los intelectuales, Col·lecció "Ariel Quincenal", Barcelona, desembre de 1969.
5) Es interessant la lectura de l'article de Trotski "Sobre arte y cultura", inclós al llibre traduït al castellà amb el títol Literatura y revolución, Alianza Editorial, Madrid, 1971.
(6) Literatura y revolución, de Fernando Alegría. Publicat a la "Colección Popular" de Fondo de Cultura Económica, Mèxic, 6 de febrer de 1971.
Turmeda | 18 Juny, 2006 07:45
"Gregorio Morán, i també Lluís Maria Xirinacs en la seva trilogia La traïció dels líders, o Arturo Van den Eynde en els llibres Ensayo general i Anti-Carrillo, sí que han deixat ben especificada la història de les renúncies de la transició. Però els protagonistes de Carrer de Blanquerna no són historiadors. Simplement fan recompte d'aquells esdeveniments i, intuïtivament, cerquen causes, expressen una humana estranyesa per tot el que s'ha esdevengut". (Miquel López Crespí)
La literatura catalana experimental i el teatre mallorquí contemporani.
Quan comença l'obra de teatreCarrer de Blanquerna, publicada recentment per Edcions Can Sifre, han passat més de vint anys d'ençà la transició. Cap dels objectius perquè lluitaren els protagonistes de Carrer de Blanquerna s'ha pogut aconseguir. Nereu, Margarida, Agnès, Adrià, Llibert, Salvador, Miquel i Amat es retroben després d'haver anat a l'enterrament d'una històrica lluitadora antifeixista de les Illes. La convidada per a retrobar-se i xerrar d'aquells temps que els fa Nereu posa en marxa el mecanisme del record i de la nostàlgia. Mentre desfilen les històries dels protagonistes i es va desenvolupant l'acció de Carrer de Blanquerna es van adonant com, fins i tot passats tants d'anys, encara no han pogut endevinar molts dels motius de l'ensorrada general de tantes idees i esperances.
Gregorio Morán, i també Lluís Maria Xirinacs en la seva trilogia La traïció dels líders, o Arturo Van den Eynde en els llibres Ensayo general i Anti-Carrillo, sí que han deixat ben especificada la història de les renúncies de la transició. Però els protagonistes de Carrer de Blanquerna no són historiadors. Simplement fan recompte d'aquells esdeveniments i, intuïtivament, cerquen causes, expressen una humana estranyesa per tot el que s'ha esdevengut.
És precisament ara, amb tot el material que s'ha anat publicat referent en aquests anys decisius, quan podem començar a donar una resposta adient als interrogants que es plantegen els protagonistes de Carrer de Blanquerna.
Com explica Gregorio Morán en El precio de la transición, en aquells anys evocats pels nostres protagonistes poguérem contemplar els canvis de camisa més indecents, munió d'actituds polítiques de la més dura pornografia. Tot va ser venut pel plat de llenties del sou, el cotxe oficial, el poder trepitjar moqueta, els privilegis que comportava estar en primera línia en servei del nou règim. Foren els anys del Pacte de Moncloa amb la patronal, de la subordinació del PSOE a la política proimperialista de l'OTAN i l'imperialisme ianqui. Els Felipe González i CIA traïren els seus i tot el poble, ja que, en lloc de lluitar per fer sortir l'estat espanyol de l'OTAN com havien jurat que farien, una vegada instal·lats al poder oblidaren les promeses i esdevengueren l'avantguarda de la lluita en pro del bloc imperialista.
És una època d'immensa joia i felicitat per als oportunistes de tots els colors que es van instal·lant a recer del sistema. També és el moment de la desfeta de la majoria d'organitzacions revolucionàries sorgides a mitjans dels anys seixanta. Molts d'aquests grups no saberen resistir les onades del temporal i, criminalitzats per tots els mitjans de comunicació, silenciades brutalment totes les seves activitats, patiren les conseqüències de la nova situació. Sovint les pròpies contradiccions d'aquestes organitzacions, una certa debilitat política producte d'haver oblidat, per un accentuat l'activisme diari, la necessària tasca de formació dels militants en els principis socialistes, anarquistes o independentistes, facilitaren la campanya d'extermini decretada pels hereus del franquisme i la pseudoesquerra. Però fer ara la història de la crisi de les diverses organitzacions revolucionàries dels Països Catalans i de l'estat espanyol, la crònica, per exemple, de la LCR, l'OEC, el MC, el PTE, la ORT o el PCE(ml), o ens portaria a haver d'escriure un caramull de llibres. Cada una d'aquestes crisis requeriria una història especial i avui, evidentment, el que volíem era assenyalar solament el marc històric, polític i cultural en el qual es van congriant la trilogia que, amb la publicació de l'obra Carrer de Blanquerna, es clou de forma pensam que definitiva.
Les altres obres de teatre, com Autòpsia a la matinada, que guanyà el Premi de Teatre Ciutat de Palma 1974, Homenatge Rosselló-Pòrcel que obtengué el Ciutat d'Alcoi 1984 o El cadàver, editat per Pagès Editors de Lleida el 1998, corresponen a situacions completament diferents de les que hem indicat parlant d'Acte únic, Els anys del desig més ardent i Carrer de Blanquerna. Una història a part seria també l'estudi de les circumstàncies que contribuïren a anar bastint les obres u>Ara a qui toca, Premi de Teatre en català Carles Arniches 1972, Les germanies, Premi Especial Born de teatre 1975 o Atzucac, Premi de Teatre Ciutat de Granollers 1990. L'obra El cadàver, que va ser editada per Pagès Editors l'any 1997, és un cas molt especial. Escrita en uns moments de col·laboració amb la companyia Teatral "Taula Rodona" de Ciutat, que dirigien Bernat Pujol i Adolfo Díaz, l'obra va ser estrenada en el Teatre Principal de Ciutat l'any 1996 i, posteriorment, de mans de la directora Teresa Gelpí, va ser representada a Barcelona i altres indrets del Principat.
Però l'objectiu d'aquest article era situar, de forma breu i sintètica, Carrer de Blanquerna en l'època i circumstàncies en la qual va ser escrita.
Els protagonistes de l'obra, Nereu, Margarida, Agnès, Adrià, Llibert, Salvador, Miquel i Amat, exceptuant na Caterina que mai no ha cregut en res que no sigui el profit personal, a través d'un dens diàleg fet sense xarxa de salvament, proven d'analitzar el resultat final de la transició tant en el camp personal com en el polític. Record que, quan vaig començar la redacció de Carrer de Blanquerna, el que més m'interessava no era fer una història del tipus Peter Weiss, una mena de teatre-document que servís per a bastir una història "objectiva", documental, d'aquella època. No era aquesta la meva intenció. Es tractava de provar de reflectir, sense fer cap incursió en l'herència de Weiss, la crisi personal que sacsejà molts dels militants antifeixistes de les darreries del franquisme una vegada comprovada la derrota i ensorrament, amb la pertinent criminalització dels principis que s'havien defensat fins aleshores.
Turmeda | 15 Juny, 2006 17:01
La literatura catalana experimental.
"En aquell temps havíem seguit amb atenció les experimentacions teatrals de Llorenç Villalonga. Hi havia aspectes interessants. En referesc especialment a Faust (publicada l'any 1956) i a Aquil.les o l'impossible i Alta i benemèrita senyora (publicades l'any 1964). Sense deixar de reconèixer que eren experiments tal volta útils (les podríem definir de "teatre literari"), el cert és que aleshores, joves com érem, ens costava molt dissociar la figura Villalonga-escriptor, de la figura Villalonga-feixista". (Miquel López Crespí)
Record que Ara, a qui toca? era una obra experimental. Els crítics d'aleshores parlaven de certa influència del teatre de Brecht, Anouill, Ionesco, Beccket, etc. Els papers on havia escrit Ara, a qui toca?, juntament amb els de Les Germanies (que més endavant guanyaria el premi de teatre de més prestigi en aquells temps, el premi especial Born, de Ciutadella), Estiu de foc i alguns altres materials de poesia i narrativa em desaparegueren pels anys setanta-cinc/setanta-sis en uns d'aquells nombrosos escorcolls de la Brigada Social i dels serveis d'informació de la Guàrdia Civil. Mai no he pogut recuperar aquestes obres malgrat que, una vegada consolidada la reforma, ho vaig intentar. Ningú no sabia res d'uns papers segrestats per la Social! Originals de teatre? Em miraren com si hagués perdut l'enteniment. De les obres segrestades (i segurament cremades o perdudes per aquests sicaris del nazi-feixisme) només em resta l'esborrany de Les Germanies. Aquest esborrany té unes quaranta o cinquanta pàgines i permet una llunyana aproximació al que va ser l'obra guardonada a Menorca. Dic "una llunyana aproximació" perquè record a la perfecció que el projecte inicial sofrí moltes modificacions i ben cert que el material conservat -per miracle! a una de les carpetes que no escorcollaren els sicaris, és només una pàl.lida aproximació al que degué ser l'obra una vegada acabada; malgrat que sempre he pensat que no hi ha mai cap obra "acabada". Sempre he estat partidari de l'obra "oberta". Per entendre'ns: "oberta" a les suggerències creatives dels col.lectius que l'han de representar, als grups revolucionaris (en els anys setanta) interessats en la seva promoció i difusió o a les idees de directors, actors o públic en general (públic conscienciat, és clar).
En aquell temps havíem seguit amb atenció les experimentacions teatrals de Llorenç Villalonga. Hi havia aspectes interessants. En referesc especialment a Faust (publicada l'any 1956) i a Aquil.les o l'impossible i Alta i benemèrita senyora (publicades l'any 1964). Sense deixar de reconèixer que eren experiments tal volta útils (les podríem definir de "teatre literari"), el cert és que aleshores, joves com érem, ens costava molt dissociar la figura Villalonga-escriptor, de la figura Villalonga-feixista. Bertolt Brecht havia escrit a un amic, parlant del problema de la relació entre l'art i la política (febrer de 1938): "Com puc mantenir allunyades aquestes coses [el sofriment del poble alemany sota el nazisme] dels meus escrits? I arreu on miri, si miro una mica més enllà d'on acaba aquest estret, veig la get sotmesa a aquests sofriments. I si el sentiment d'humanitat és destruït, l'art deixa d'existir. Compondre paraules belles no és art. Com podrà l'art commoure els homes, si ell mateix no es commou per la sort dels homes? Si jo mateix em tanco davant els sofriments dels homes, com s'obrirà el cor dels homes davant els meus escrits? I si no m'esforço a trobar un camí perquè surtin de llurs sofriments, com trobaran el camí dels meus escrits?".
Nosaltres (juntament amb n'Alexandre Ballester, en Joan Soler Antich o en Llorenç Capellà) reaccionàvem en contra de la grolleria de l'autoodi estupidititzador. Josep M. Llompart escrivia en "Present i futur del teatre mallorquí": "Els nostres autors -em referesc, naturalment, als autors amb un mínim o un màxim d'honestedat- varen reaccionar, de fa temps, contra la ignomínia del 'teatre regional'". El mateix Llompart ens havia dit en nombroses ocasions que "avui, el vertader teatre mallorquí no existeix". Potser ingènuament la nostra intenció era ajudar a crear aquest "teatre nacional-popular" que pensàvem necessitava el nostre poble. Quan l'editorial Daedalus publicà les obres teatrals de Baltasar Porcel, per uns moments ens miràrem dins d'aquell miratge que prometia ser esplendorós. Llompart havia escrit parlant de l'obra de Porcel La simbomba fosca: "Aquesta darrera obra d'En Porcel, supera encara, d'un bon tros, l'encert primerenc de Els condemnats. Tots els qui assistírem a la lectura vàrem romandre literalment amb la boca oberta. A l'hora dels comentaris sonaven els noms de Samuel Beckett, Ionesco, John Osborne. Això ja és dir-ho tot".
Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)
Turmeda | 14 Juny, 2006 19:31
La mentida del cànon literari.
"Basta que quatre professors amics del conseller de cultura, dos pseudocrítics literaris a les ordres del comissariat neoparanoucentista li facin una 'critica'! positiva per a tenir un nou 'geni de les lletres nostrades' al capdamunt de la fama. Si a tot això li afegim unes paraules de promoció del president de la Generalitat, un parell d'entrevistes televisives a l'hora de màxima audiència i un parell d'atacs al necessari compromís polític de l'escriptor amb el seu temps i el seu país, tenim la recepta per a un autor de moda entre nosaltres". (Miquel López Crespí)
Ciutat és petita i quan diu una cosa a un indret en segons se sap a l'altra part de món. És el que s'ha esdevengut amb l'enquesta d'una coneguda revista literària que demanava a determinats professors i escriptors qui eren els autors i els investigadors més destacats del segle XX a les Illes. La intenció seria la d'anar bastint una espècie de cànon de les lletres per a anar esbrinant qui són o no els autors que resisteixen el pas del temps. La "figurera" d'alguns dels nostres genis provincians els ha portat, emperò, a provar de fer trampes amb les respostes. Sabem, i ens ho han explicat sense cap mena de vergonya, alguns dels implicats en aquestes històries, que aquestes mateixes respostes al cànon han esdevingut sovint un mercadeig vergonyós per l'afany de figurar-hi d'alguns escriptors i provar de suprimir l'existència i l'obra de molts d'altres. Per tal de sortir com a "genis" indiscutibles s'ha negociat la inclusió de cada nom en els llistats de narrativa, poesia o teatre en aquests termes. "Si tu poses alguna de les meves obres jo inclouré alguna de les teves en la meva resposta". D'aquesta forma alguns dels autors amb més "figurera" han aconseguit sortir nomenats un parell de vegades i, malgrat que sigui una aparició en el cànon falsa, comprada, ja se senten satisfets. Són les acostumades misèries de l'"Espanya autonòmica" que ens enflocaren oportunistes i servils en temps de la transició. Esquarterar els Països Catalans; aconseguir que sigui normal que tan sols hi hagi escriptors "balears", "valencians" i "catalans". Cada sector esquarterat i dividit de la nostra terra s'entretén, sota la mirada vigilant i riallera de l'estat espanyol, amb aquests jocs culturals provincians que, a la seva manera, consoliden la divisió dels Països Catalans consagrada per l'actual constitució espanyola.
Qui signa aquest article no ha patit ni més ni manco que molts d'altres companys de l'AELC. En el fons, durant els més de trenta anys que fa que ens dedicam a escriure hem vist i comprovat fins al súmmum del súmmum com revistes, comissaris i institucions sempre enlairaven els mateixos sense que aquesta promoció i enlairament continuat tengués res a veure amb la qualitat de l'obra literària de l'autor. Basta que quatre professors amics del conseller de cultura, dos pseudocrítics literaris a les ordres del comissariat neoparanoucentista li facin una "critica"! positiva per a tenir un nou "geni de les lletres nostrades" al capdamunt de la fama. Si a tot això li afegim unes paraules de promoció del president de la Generalitat, un parell d'entrevistes televisives a l'hora de màxima audiència i un parell d'atacs al necessari compromís polític de l'escriptor amb el seu temps i el seu país, tenim la recepta per a un autor de moda entre nosaltres.
Però alguna vegada, per aquelles estranyes circumstàncies de la vida, es romp la campanya de silenci i marginació. Aquestes campanyes continuades en contra de la simple existència de la nostra obra que patim el noranta per cent dels escriptors catalans.
Aquesta mínima ruptura del silenci i la marginació programada per tota mena de reaccionaris i, especialment, pel neoparanoucentisme dominant es comença a rompre, ja fa un temps, amb la veu "López Crespí, Miquel" que sortí publicada en les pàgines 131-132 del volum VIII de la Gran Enciclopèdia de Mallorca i deia: "López Crespi, Miquel. (Sa Pobla, 1946). Escriptor. És autor d'una extensa obra escrita en català, que abasta la narrativa, la poesia i el teatre, amb més de 40 títols. La seva obra s'inscriu, bàsicament, en el realisme social. Destaca per l'experimentació dels elements formals de les obres i, especialment en narrativa, per l´ús de la tècnica del monòleg interior i del dietari personal. És un dels escriptors més guardonats. En narrativa és autor de La guerra just acaba de començar (1974), Illa en calma (1981), Paisatges de sorra (1987), premi Joanot Martorell, de València (1986), Necrològiques (1988), i Dietari de succeïts de Mallorca, premi Ciutat de Palma de narrativa (1990). En poesia, ha publicat Foc i fum, premi Marià Manent, de Barcelona (1983), Diari de la darrera resistència (1987) i Tatuatges (1987) i en teatre Autòpsia a la matinada (1976), premi Ciutat de Palma de teatre (1974). Entre 1976 i 1978, amb Mateu Morro Marcé dirigí la revista de l'Organització d'Esquerra Comunista (OEC). Des del decenni dels seixanta, ha col·laborat assíduament en premsa local, com Última Hora, Diario de Mallorca, Lluc, El Mirall i Cort".
Fins aquí l'article publicat en la Gran Enciclopèdia de Mallorca. Era d'agrair malgrat algunes imprecisions. Per exemple: Diari de la darrera resistència, situat en la nota com a poemari, era en realitat un recull de contes. I mancava també referència a altres obres de teatre, com Homenatge a Rosselló-Pòrcel que guanyà el Ciutat d'Alcoi de l'any 1984; a altres llibres de narrativa com podien ser A preu fet(1973) i els reculls de contes Notícies d'enlloc que havia guanyat el Premi de les Lletres de l'any 1987 i Històries per a no anar mai a l'escola que edità l'Editorial Laia el 1984 i que aconseguí quatre edicions (sense que se'n parlàs gaire ni al Principat ni a les Illes!).
Però l'essencial de l'article era que havia sortit. No ho podia creure! He de confessar que no vaig fer cap passa per aconseguir que la Gran Enciclopèdia de Mallorca parlàs una mica de la meva obra. Alhora, una vegada sortida la nota, per pura casualitat vaig saber de les corregudes de molts escriptors per a sortir en els volums que s'anaven enllestint. Corregudes que anaven fins a la redacció de la veu pel propi interessat o per aconseguir que l'escrit anàs acompanyar d'una fotografia on l'autor sortís "ben afavorit".
Per la meva banda ja em donava per satisfet pel que havia escrit el col·laborador de la GEM. En llegir alguns dels títols que sortien en l'article m'adonava del complicat que era escriure a la nostra sotmès sempre a campanyes de silenciament, als atacs pamfletaris i a la marginació. Obres com Notícies d'enlloc, Premi de les Lletres 1987; Històries per a no anar mai a l'escola (1984) amb quatre edicions o Necrològiques, Premi Ciutat de València 1988, havien estat publicades enmig del més espès silenci. Aquestes novetats literàries i moltes d'altres companys del gremi, arribaven als diaris, a les revistes i, en no tenir l'ajut del comissari de torn, eren completament i absolutament silenciades. Aquesta, la marginació i el silenci, va ser la "primera fase" neoparanoucentista enfocada a aconseguir la desmoralització de l'autor (i autors!) silenciats. Més endavant, quan la teva obra i la dels companys comença a ser mínimament reconeguda o apreciada per un sector del públic lector o per algun comentarista independent de camarilles, el comissariat prova altres "tècniques". És el moment de pseudocrítica destructiva, de la nota sense cap ni peus redactada especialment per a desanimar l'autor nostrat. En les nostres carpetes i arxius tenim nombroses proves al respecte. Proves fent referència als atacs rebentistes contra la nostra obra i la de molts d'altres companys.
Ciutat de Mallorca (14-VI-06)
Turmeda | 11 Juny, 2006 14:33
La literatura catalana experimental.
"Però on en Llompart no baixa la guàrdia és en el moment de ficar el bisturí dins la grolleria de l'autoodi que significà i significa encara aquest 'teatre'. Escriu Josep M. Llompart (pàgs. 53-54 de l'article abans esmentat): 'El 'teatre regional' és el sainet despullat de virtuts, de sentit i de finalitat. És parlar, premeditadament, en necio, pensant que així el públic ha de pagar. Si el sainet tenia ambicions modestes, el 'teatre regional' no té cap ambició. Accepta amb alegria les limitacions més humiliants. Sap que no es pot permetre el més petit intent de dignitat lingüística, sap que no pot plantejar problemes mínimament inquietants, mínimament humans; sap que no pot interessar a ningú que s'interessi vertaderament pel teatre". (Miquel López Crespí)
Josep M. Llompart tenia molt mala opinió de l'anomenat "teatre regional". En un article titulat "Present i futur del teatre mallorquí" (vegeu el llibre Mallorca, teatre pàgs. 37-60) Llompart era molt més que dur. Senzillament, les seves asseveracions que compartíem i compartim, eren lapidàries. Escrivia: "La situació [del teatre mallorquí] -tots ho sabem- és aquesta: a Mallorca vàrem tenir, i tenim, una poesia normal i, en certs moments, d'envejable alçada; tenim ja una novel.la que pot mirar amb seguretat i amb esperança cap al futur; vàrem tenir un inici, tan modest i humil com es vulgui però autèntic, de teatre; avui, emperò, el vertader teatre mallorquí no existeix. Ocupant el seu lloc hi ha una cosa, probablement a punt de morir, que li diuen 'teatre regional', o sigui, un teatre que ja va néixer amb el cap baix, humiliat, ferit per aquest adjectiu, 'regional', que, tenguem-ho ben present, mata tot quant toca". Llompart sap molt bé que aquest teatre de l'autoodi (el teatre rekional) té poc o no res a veure amb l'autèntic sainet costumista. El costumisme tenia i té coses vertaderament importants, aportacions bàsiques per a conèixer els costums d'un temps i d'una societat determinats. En les bones peces del sainet del XIX trobarem sempre una intenció satírica, de critica social basada la majoria de vegades en la comicitat. Per això Llompart salva el teatre d'en Pere d'Alcàntara Penya i d'en Bartomeu Ferrà ("teatre humil, però de veres").
Però on en Llompart no baixa la guàrdia és en el moment de ficar el bisturí dins la grolleria de l'autoodi que significà i significa encara aquest "teatre". Escriu Josep M. Llompart (pàgs. 53-54 de l'article abans esmentat): "El 'teatre regional' és el sainet despullat de virtuts, de sentit i de finalitat. És parlar, premeditadament, en necio, pensant que així el públic ha de pagar. Si el sainet tenia ambicions modestes, el 'teatre regional' no té cap ambició. Accepta amb alegria les limitacions més humiliants. Sap que no es pot permetre el més petit intent de dignitat lingüística, sap que no pot plantejar problemes mínimament inquietants, mínimament humans; sap que no pot interessar a ningú que s'interessi vertaderament pel teatre. El nostre sainet tractava amb amor, amb tendresa, els seus personatges; respectava i enaltia la seva dignitat d'homes. El 'teatre regional' els tracta amb tota la crueltat del menyspreu; vol que tot un poble faci burla d'ell mateix, de les seves coses més sagrades i entranyables. El 'teatre regional' és això: la suplantació de la rialla moralitzadora per la rialla idiotitzadora".
Les meves primeres obres de teatre (Ara, a qui toca, Les germanies, Estiu de foc, Autòpsia a la matinada...) anaven en aquesta línia: defugir tota la podridura d'aquest "teatre" idiotitzador (que deia Josep M. Llompart). Dia 7 d'octubre de 1972, a Alacant, guanyava el premi de teatre en català "Carlos Arniches" (era el primer any què es convocava en la nostra llengua). A l'endemà, tots els diaris de la península (i a les Illes Diario de Mallorca) informaven de la notícia. En la mateixa convocatòria guanyava el premi en espanyol J. D. Sutton amb la seva obra Mañana. Els jurats del meu primer premi teatral havien estat en aquells moments les figures màximes de la cultura catalana i de l'espanyola progressista. Em referesc als directors i autors Ricard Salvat, José Monleón i Sanchís Sinisterra (un gran autor de València que ja havia guanyat el Carlos Arniches -versió castellana- l'any 1968 amb l'obra Tú, no importa quién).
Cal dir que els tres autors i membres del jurat que em guardonaren aconseguiren -i això era vertaderament important en aquells anys de repressió i d'entrebancs envers la nostra cultura per part del feixisme- que, juntament amb el premi en espanyol hi hagués també un altre en català. Els tres homes de teatre aconseguiren guanyar aquesta important batalla per la llengua i per la llibertat argumentant l'èxit de públic de El retaule del flautista a tota l'àrea dels Països Catalans. Els franquistes de l'Ajuntament d'Alacant no tenien ni idea del que significava per al poble El retaule... En Ricard Salvat i en José Monleón els hi mostraven fotografies amb les cues de gent i insinuaven què, de guardonar i estrenar una obra en català, ells, com a regidors, podrien fer-se famosos... qui sap si Hollywood els enviaria a demanar per portar a la pantalla l'obra premiada! Pobres! S'ho cregueren ben a les totes!
A nivell de simple recordatori, cal dir que la casualitat de guanyar aquest premi de teatre vengué donada per la publicació a la revista Lluc (maig de 1972) de les bases del concurs. Consultant la col.lecció de Lluc, a la pàgina 24 d'aquest mes de maig s'hi pot trobar la nota que dóna informació del primer concurs de teatre en català des de la guerra civil. Textualment la nota deia: "Alacant: Per primera vegada un premi de teatre en català" I ampliava més endavant l'escrit enviat per un corresponsal "del País Valencià": "L'Ajuntament d'Alacant convoca el I Premi de Teatre Carles Arniches, exclusivament per a obres em llengua catalana, al qual podran concórrer els autors que ho desitgin, de tots els Països Catalans".
Ara, quan ho penses, fan riure aquestes anècdotes de començaments dels anys setanta. Però aleshores eren batalles molt importants en defensa de la nostra llengua, una passa important en la lluita per la nostra llibertat com a persones i com a poble.
Els titulars de l'entrevista amb Sanchís Sinisterra, deien, amb lletres de motllo (La Verdad, 7-X-1972): "El Premio Arniches podrá hacer una gran labor en la potenciación de la lengua valenciana". A Mallorca i molts indrets de l'Estat alguns partits de la clandestinitat encara no havien ni estudiat ni molt manco posat en pràctica una necessària normalització (escriure en català) de les seves publicacions. Dins la mateixa organització -aleshores OICE (OEC)- on vaig militar més endavant, aquesta qüestió no estava gens aclarida. No em parlem dins del carrillisme espanyol i en alguns partits maoistes i estalinistes! Per tant, la meva obra, obrint els premis de teatre d'Alacant al català, aconseguia escletxes de llibertat i normalització en moments ben crítics i problemàtics per a la nostra supervivència com a poble.
Pel que fa a la qualitat de les obres presentades al premi en la seva vessant "valenciana", en José Monleón, parlant a la mateixa entrevista abans esmentada, deixava ben clara l'alta qualitat de la majoria d'obres. Més endavant, quan el periodista demana a Sinisterra la història dels premis en català, l'entrevistat aclareix: "La idea surgió de Monleón y los otros miembros del jurado del año pasado y creo que hay que felicitarles. Alicante está viviendo la problemática de su propia lengua y creo que el Arniches puede hacer una gran labor para potenciarla; el Arniches le dará una mayor raigambre y contribuirá a activar este proceso de desarrollo".
Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)
Turmeda | 09 Juny, 2006 11:37
"L'autor se sap condicionat per aquella postguerra de cínics, assassins i voltors que exterminaren, per la força de les armes i de la mentida, el més sà de la nostra nació, els Països Catalans, i de l'Estat espanyol. Els amics i familiars morts, les idees i l'exemple de com enfrontaren la derrota i la tèrbola postguerra de sang i misèria són alguns dels punts fonamentals dels bastiments de la meva consciència, el motor, com he dit, que t'ha d'una determinada manera i no d'una altra". (Miquel López Crespí)
Quatre poemaris (i II)
Brosquil Edicions publica El cant de la Sibil·la
Aquesta sensació d'anar arribant al final de la vida la podem trobar en el poema "La calma més completa" del poemari Calendaris de sal, Premi Marià Manent 2005 i encara inèdit. En els primers versos, l'autor, que sap que no hi ha escapatòria possible, que ningú pot escapolir-se del seu destí final, escriu: "D'aquí pocs moments ja seré senyor de la calma més completa, / d'un inabastable univers de buits interminables: / el silenci absolut que s'engrandeix a poc a poc / enllà del marc segur de la meva finestra. / Deix enrere el dibuix de les gavines en el blau, / el teu nom grafiat en l'arena d'una platja ja sense nom, / el record amenaçador del pànic / quan m'aixecava sense la tebiesa de ta pell al costat.".
El poeta, en constatar com s'han anat esmunyint la vida, els somnis, les esperances, com han anat desapareixent amics, els familiars més estimats, sent la sensació de trobar-se davant una inundació inabastable de la qual no podrà escapar. Una inundació que cap paraula, cap estudiada forma poètica o desfermat riu de metàfores, serà capaç d'aturar. La vida, en la recta final en què estam submergits, presenta, sovint, un aspecte amenaçador, ja que és quan, malgrat que sigui de forma subconscient, hom fa recompte del que ha viscut i nota com els moments autèntics el punyen, talment ferro roent, indicant, amb precisió matemàtica, quines són les hores en les quals hem estat autènticament feliços. I és precisament aquesta inundació que ve, furient, salvatge, el que et fa recordar els moments amables i curulls d'esperances de la teva existència. El motiu, doncs, de la majoria de poemes que comentam seria deixar constància escrita d'aquests moments i d'aquestes sensacions.
En el poemari Calendaris de sal, aquesta inundació final és descrita en el poema "La inundació" en onze versos privats de tota ornamentació verbal inútil. Versos secs, durs, implacables com la constatació certa que ja som en els darrers segons: "Arriben de sobte tot d'inesperades misses de difunts / (els pares morts, / els avis fonent-se en l'oblit / amb desesperançada velocitat vertiginosa). / Notar la magnitud de la inundació avançant per la casa. / Provar d'amagar la seva nuesa, / l'extremada debilitat d'un infant que plora. / Però no puc albirar la sortida, / aturar els darrers segons / que s'escolen per les canonades.".
I en el poema "Com un somni molt lent", del poemari Les ciutats imaginades, la implacable realitat d'anar arribant al final s'imposa, amb aquest sincera confessió que mostra al lector quins són els refugis secrets de l'autor per a provar de defugir l'embranzida del temps. Llegim: "Ara visc de records. / Tot es mescla i confon en la memòria. / És com un somni molt lent que regressa i regressa / sense que pugui fer res per aturar les imatges que em dominen.".
Si haguéssim de fer un resum molt sintètic del que volen expressar cada un d'aquests quatre poemaris podríem dir que Calendaris de sal (inèdit quan escric aquestes retxes en el mes de gener de 2006) és producte de la forta impressió que em produïren les successives morts de molts dels essers que més he estimat en aquest món: el pare, l'oncle José López, que tant m'ensenyaren de lluita per la llibertat i la dignitat. La dignitat dels vençuts, resistint el cinisme dels malfactors que oprimien el poble; els avis, materns i paterns, ja que amb ells desapareixia el món de la Mallorca d'abans del turisme, les arrels de la terra que alletà els meus anys d'infantesa plobera, i també els heroics lluitadors dels anys trenta que han anat desapareixent amb els anys. Igualment serv el record dels amics i companys de lluita més joves, aquells que eren al costat nostre en temps de la restauració borbònica, la mal anomenada "transició" i que ja han estat engolits pel forat negre de la Mort. Calendaris de sal també repassa l'l'omnipresència de la postguerra en la vida de l'autor. L'autor se sap condicionat per aquella postguerra de cínics, assassins i voltors que exterminaren, per la força de les armes i de la mentida, el més sà de la nostra nació, els Països Catalans, i de l'Estat espanyol. Els amics i familiars morts, les idees i l'exemple de com enfrontaren la derrota i la tèrbola postguerra de sang i misèria són alguns dels punts fonamentals dels bastiments de la meva consciència, el motor, com he dit, que t'ha d'una determinada manera i no d'una altra.
A partir d'aquí podrem entendre i capficar-nos en les pàgines de Temps moderns: homenatge al cinema, El cant de la sibil·la i el poemari més recent, el que ha editat Cossetània Edicions, Les ciutats imaginades.
En l'article "Temps i gent de sa Pobla, Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera i El cant de la sibil·la", a part de relacionar i explicar l'estreta unió que hi havia entre el llibre d'història local Temps i gent de sa Pobla, la novel·la Defalliment i el poemari editat per Brosquil Edicions, contava com la majoria de poemes tenia relació amb la provatura sentimental de deixar constància dels meus records d'infant, d'aquella època que maldam per imaginar daurada: les excursions i vacances a ses Casetes de sa Pobla a la badia d'Alcúdia, davant l'Albufera, els estius passats al port de Pollença, els viatges a Lluc, les excursions a Formentor, estades a Muro, Aucanada, el Mal Pas, la vida a sa Pobla...
La presència corprenedora de la infantesa, de l'esplendent paisatge sense hotels que guaitàvem aleshores, queda reflectit en aquests vuit versos del poema "Llums enceses en els dits" que el lector pot trobar en el poemari El cant de la Sibil·la: "Descobrir per primera volta coves i penya-segats, / l'indret on nien les gavines, /els corbs marins que ens envoltaven. / Com si haguéssim begut molt de vi / i no poguéssim controlar les emocions: / volar damunt el maragda ardent del verd / content de portar llums enceses en els dits."
El cant de la Sibil·la és l'intent de deixar constància d'aquells moments esvanits ja per la cendra de les hores però que es conserven en la memòria amb la força intacta de quan els vivíem amb tota la joia de la nostra infància i adolescència. Aleshores els pares i els familiars eren joves, alegres i riallers. Res no presagiava la Nit, l'obscura presència que ens aniria portant, de forma imperceptible però ferma, fins davant el mur de la darrera pregària i el postrer alè.Els poemaris que comentam no són escrits de forma independent l'un de l'altre. Que ningú s'imagini que un llibre concret és un producte d'una època i un altre d'un altre moment històric. De cap manera. Els llibres de què parlam, igualment que algunes de les novel·les, obres de teatre i llibres de memòries recents, són escrits en la mateixa època, el temps que va de començaments dels noranta fins al dos mil. Cas, per exemple, del poemari Temps moderns: homenatge al cinema, premi de poesia Miquel Martí i Pol 2002 i editat l'any 2003 per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Era "normal" que en aquesta recerca desesperada per a provar de salvar els instants de joia de la joventut, les esperances del passat, els descobriments intel·lectuals dels anys seixanta, sortís també el ressò d'aquelles pel·lícules i artistes que anaren condicionant, amb el pas dels anys, la nostra forma d'entendre el món, l'art, la vida, la lluita per la llibertat. En la grisor de la postguerra, en plena repressió franquista contra els pobles i contra les llibertats més elementals de la persona, el cinema esdevenia la porta oberta a tots els misteris i totes les possibilitats. Breu, senzill homenatge, doncs, al record d'aquelles llunyanes horabaixes asseguts al "galliner" o les butaques dels cines de sa Pobla: Can Guixa (el "Principal") o Can Pelut (el "Coliseum"), el Salón Montaña o en aquell modern "Cine Montecarlo" de començaments dels anys seixanta... Llunyans diumenges amb Fred Astaire i Ginger Rogers, Chaplin, i Lauren Bacall... Gene Kelly i Debbie Reynolds ballaven i cantaven en la pel·lícula Cantant sota la pluja; ens atemorien Peter Cushing i Cristopher Lee en les pel·lícules de vampirs, Marlene Dietrich era un àngel blau la bellesa de la qual, érem molt joves aleshores, encara no acabàvem de copsar. Quants dies d'hivern i d'estiu fugint de les rituals cançons dels falangistes, dels avorrits sermons dels sacerdots, anant a veure les aventures de Robin dels boscos i El capità Blood! Més tard, després dels crits de Janet Leigh a Psicosi, arribaren Els contes de la lluna pàl·lida de Kenji Mizoguchi. La dictadura moria matant, agonitzava ja des de finals dels seixanta quan els miners d'Astúries i Lleó, els treballadors de Barcelona i València, iniciaren les grans lluites contra el feixisme i el capitalisme. Temps moderns. Homenatge al cinema vol deixar constància de l'efecte màgic i enervador del Potiomkim, la màgia cinematogràfica de Serguei Eisenstein obrint totes les possibilitats del cinema. Eisenstein a Leningrad filmant Octubre; memòria igualment de La batalla d'Alger... i de Roma, città aperta, L'any pasat, a Marienbad, Alphaville, Casablanca, sense que hi manquin Buñuel, Chabrol, Godard i Dziga Vertov avançant amb la cavalleria roja d'Issaak Babel en direcció a la revolució universal que defensen Lenin i Trostki abans de tots els crims de l'estalinisme i l'entrada de les tropes feixistes a Barcelona l'any 1939.
Quatre poemaris, Temps moderns: homenatge al cinema, El cant de la sibil·la, Calendaris de sal i Les ciutats imaginades, que surten, evidentment, de la constatació de la fugacitat de la vida, de la impossibilitat d'aturar el temps, de servar, ni que sigui mitjançant per la metàfora i la paraula, tot allò que conformà la nostra efímera existència damunt la terra.
Ciutat de Mallorca (9-VI-06)
Turmeda | 06 Juny, 2006 15:58
"La teoria del menfotisme social que té tant d'èxit entre postmoderns i reaccionaris de tota època i contrada explica, per activa i per passiva, que l'escriptor tan sols s'ha de preocupar dels aspectes purament formals de l'obra i que ha de defugir qualsevol plantejament polític, qualsevol concepció del món que pugui entrebancar la 'puresa' de la literatura. Com si el creador pertanyés a una estranya i curiosa secta d'escollits, d''incontaminats', oficiants d'un misteriós culte esotèric a la deessa Bellesa, deessa que s'hauria de mantenir allunyada de qualsevol mena de contacte amb els humans. No importa que un país pateixi sota el poder de la dictadura més ferotge, que aquella societat estigui a punt de perdre llengua i cultura, que els seus millors fills i filles siguin torturats, afusellats en els fossars, portats a l'exili, pateixin als camps de concentració. Per als postmoderns tot això són ximpleries que no tenen per què afectar en res el "ritme còsmic i biològic de l'autor" i, en conseqüència, la reacció demana el rebuig explícit de qualsevol mena d'implicació política i social". (Miquel López Crespí)
Quatre poemaris (I)
Brosquil Edicions publica El cant de la Sibil·la
La reacció cultural demanava i demana que l'escriptor català o de qualsevol indret faci abstracció de la situació en la qual es troba el seu poble. Dins aquesta línia d'accentuat cinisme i menfotisme, la "màxima intel·ligència" la demostraria aquell autor o autora que saben rentar-se les mans amb elegància. La teoria del menfotisme social que té tant d'èxit entre postmoderns i reaccionaris de tota època i contrada explica, per activa i per passiva, que l'escriptor tan sols s'ha de preocupar dels aspectes purament formals de l'obra i que ha de defugir qualsevol plantejament polític, qualsevol concepció del món que pugui entrebancar la "puresa" de la literatura. Com si el creador pertanyés a una estranya i curiosa secta d'escollits, d'"incontaminats", oficiants d'un misteriós culte esotèric a la deessa Bellesa, deessa que s'hauria de mantenir allunyada de qualsevol mena de contacte amb els humans. No importa que un país pateixi sota el poder de la dictadura més ferotge, que aquella societat estigui a punt de perdre llengua i cultura, que els seus millors fills i filles siguin torturats, afusellats en els fossars, portats a l'exili, pateixin als camps de concentració. Per als postmoderns tot això són ximpleries que no tenen per què afectar en res el "ritme còsmic i biològic de l'autor" i, en conseqüència, la reacció demana el rebuig explícit de qualsevol mena d'implicació política i social. Dins aquesta línia de ximpleria reaccionària mai no es perdonen actituds compromeses com les de Manuel de Pedrolo, Joan Fuster o Josep M. Llompart. Però se sol tenir molta comprensió quan la relació de l'intel·lectual és bona amb el poder. Una "comprensió" que no se sol tenir quan aquest intel·lectual basteix una obra que denota la seva preocupació per la humanitat i les nacions oprimides. A vegades, en llegir aquestes estrafolàries concepcions, arrib a pensar si els comissaris de pa amb fonteta el que volen és convertir la literatura en un camp esterilitzat per a lluïment de certs doctors en lobotomia cultural.
¿O hi ha tanta diferència entre aquesta mena de lobotomia cultural bastida en moltes de les actuals societats neoliberals amb aquella de més sagnant i evident del nazisme cremant llibres i empresonant i assassinant intel·lectuals, artistes d'idees avançades, de mentalitat progressista? Els nazis i els feixistes cremaven llibres i mataven sense preocupar-se de bastir cap mena de coartada ideològico-cultural. Ara, les sectes elitistes no poden recórrer als mateixos mètodes brutals i ferotges. Amb la derrota final del nazi-feixisme l'any quaranta-cinc del segle passat la reacció s'ha disfressat, i a voltes no tant!, i empra multitud de subterfugis ideològics per a aconseguir els mateixos resultats: l'extermini de la intel·lectualitat progressista, la demonització de les idees que dificulten aquesta consolidació de la reacció política i cultural.
Però parlàvem d'uns determinats poemaris, de l'efecte del pas del temps en alguns dels llibres que he escrit darrerament. També he escrit damunt la relació que hi ha entre algunes de les meves obres. De tot això n'he parlat fa poc en uns articles que feien referència a la recent publicació per Brosquil Edicions del País Valencià del meu poemari El cant de la sibil·la, llibre que havia obtingut el Premi de Poesia Ciutat de Sagunt 2004. Els articles portaven per títol "El cant de la sibil·la: una aproximació" i "Temps gent de sa Pobla, Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera i El cant de la sibil·la".
En aquests dos articles i en parlar de l'origen dels poemaris El cant de la sibil·la i Calendaris de sal (inèdit), explicava que els llibres tenen l'origen primigeni en l'obsessió que domina el poeta per la constatació del pas inexorable del temps. I no solament en l'efecte de l'inexorable pas del temps sinó també per l'esmicolament de molts dels somnis que alletaren la nostra adolescència i joventut. Aquesta realitat és sense cap mena de dubte el motor que posa en marxa l'esperit creatiu del poeta. La nostàlgia com a motor literari. Una nostàlgia que, mitjançant el control de la forma i el treball amb el llenguatge, ha contribuït a bastir la majoria dels poemaris que he escrit i publicat en aquests darrers anys.
Tot el que fa poc he escrit referent a El cant de la sibil·la i Calendaris de sal es pot dir igualment respecte al poemari Les ciutats imaginades, obra que acaba d'editar Cossetània Edicions de Tarragona, llibre que guanyà el Premi de Poesia Ciutat de Tarragona 2005. I no ens hauria d'estranyar que els articles fossin intercanviables i que allò que vaig escriure en referència a El cant de la sibil·la ara, mudant el títol, pogués servir per a explicar Les ciutats imaginades. Si ho fes, puc assegurar al lector que aquella anàlisi no variaria en absolut. Per alguna cosa, per motius ben concrets, ambdós poemaris són escrits en la mateixa època. Ambdós llibres són reculls dels poemes escrits des de mitjans dels anys noranta, després de l'ensorrament del socialisme degenerat, la fi de la Unió Soviètica i la caiguda del mur de Berlín. El cant de la sibil·la, Calendaris de sal, Les ciutats imaginades i Temps moderns: homenatge al cinema, aquest darrer guanyador del Premi de Poesia Miquel Martí i Pol 2002 que lliura la Universitat Autònoma de Barcelona, són poemaris escrits sota l'efecte atordidor de constatar la implacable vigilància de la terrible Dama de Negre sobre tots nosaltres. La Senyora de les Ombres i l'Oblit, Ella, que ens espera ja, tenebrosa i sense pietat davant del portal. Avui, des de la perspectiva que proporciona haver deixat endarrere bona part de la teva vida, segurament la més il·lusionada, la més plena de projectes i esperances, l'autor pot contemplar com es congrien els núvols de la tempesta final i es va fent evident la realitat d'una ben concreta i ineludible desaparició física.
Ciutat de Mallorca (5-VI-06)
Turmeda | 05 Juny, 2006 15:30
PER UN BLOC D'ESQUERRA NACIONALISTA COM CAL.
Manifest de l'escriptor Miquel López Crespí en defensa de la unitat de l'esquerra alternativa de les Illes.
"Tots els que hem lluitat i volem un bloc com cal ho fem perquè volem que es consolidi una força que uneixi de veritat, però mai no voldríem que aquesta necessitat unitària esdevengués un simple experiment electoralista que només sigui útil per a dividir i crear encara més partits i més organitzacions dins la societat. Dividint i creant més i més organitzacions mai no podrem assolir una autèntica esquerra arrelada a la nostra societat, una autèntica esquerra nacionalista, socialista i republicana". (Miquel López Crespí)
Potser qui millor ha expressat l'estat d'ànim dels que sempre hem defensat la creació d'un bloc nacionalista d'esquerra a les Illes ha estat el meu bon amic Miquel Àngel Maria. En un article titulat "PSM sí, Bloc també", el dirigent del PSM escrivia: "No crec que ningú vagi sortir content de la cloenda del congrés del PSM. Tal i com han reflectit les notícies d'aquests dies, darrere els aplaudiments per l'aprovació de les ponències i per l'elecció de la nova direcció del partit no hi havia l'alegria dels congressos anteriors, no es respirava l'entusiasme d'altres ocasions".
Posteriorment a la cloenda del congrés hem conegut les dimissions de Mateu Crespí, Pere Muñoz, Maria Costa i Jaume Sansó i l'advertiment de moltes agrupacions del PSM en el sentit que pensen separar-se del partit o formar grups independents no subordinats a la unió entre Esquerra Unida i el que resta del PSM. Imagín que en la cloenda del partit, rondava dins l'ambient la crisi que tothom imaginava que podria esdevenir-se si no es feien bé les coses.
És evident que els diversos sectors que des de l'esquerra alternativa sempre hem defensat la creació d'un bloc nacionalista d'esquerres (consultau les hemeroteques) havíem pensat en un altre escenari per a anar bastint aquest projecte. En els debats que he mantingut des d'aquestes mateixes pàgines per a anar consolidant una autèntica esquerra alternativa, debats realitzats amb Llorenç Buades, Cecili Buele, el dirigent de la CGT Josep Juárez o el mateix Miquel Àngel Maria Ballester, sempre s'havia parlat de bastir un bloc lluny de les urgències electoralistes i de la lluita per servar sous i cadiretes. Es tractava i es tracta d'anar unint des de la base. Mai de dividir des de les cúpules dirigents. Fins i tot el dirigent excarrilista (PCE) i secretari general del partit prosovètic PCB-PCPE Josep Valero advertia en un article titulat "Cal treballar a les Illes per una estratègia de bloc nacional alternatiu" que aquest futur bloc era quelcom de diferent d'una simple operació electoral. Valero escrivia: "els que ens definim com a alternatius no podem ser tan sols una maquinària electoral, ni plantejar-nos les hipotètiques aliances electorals amb elucubracions matemàtiques de rèdits percentuals".
Som molts els que ens demanam per què, de cop i volta, quan el PSM havia decidit deixar la qüestió per a més endavant, quan hi hagués una situació autènticament favorable per a la concreció d'aquesta nova força política, una part dels dirigents alteren el que s'havia aprovat i s'inicia aquest canvi que tants problemes està comportant a l'esquerra nacionalista. Un intel·lectual com Llorenç Capellà es demanava en un excel·lent article titulat "Els sotasignants" si aquesta mena d'operacions fetes tan de presa servien de veritat per a sumar. Llorenç Capellà indicava que potser més que sumar restaven. És la mateixa opinió de Llorenç Buades, l´històric dirigent de l'antifranquisme illenc i ara militant de la CGT, quan deia: "No és el mateix sumar per avançar que sumar per salvar els mobles". Sobre tot si amb les preses es deixa mig partit a la cuneta.
Pens que la mitja part del partit que en el moment de la votació de dia vint-i-set no volia el bloc amb EU era precisament per por d'aquestes presses electoralistes. Un debat de tanta transcendència per al futur del nacionalisme d'esquerra no es pot fer amb aquesta velocitat vertiginosa, en dues hores i sense que la idea hagi madurat i calat ben bé dins tota l'organització. Molts militants i simpatitzants del PSM afirmen que hauria estat molt més convenient poder fer aquest debat de tanta transcendència amb calma, serenament, després de les eleccions, mirant sempre de no crear més divisions ni enfrontaments interns. Crec que s'ho pagava. El PSM s'ha jugat els seus trenta anys d'història amb massa facilitat i alegria. La urgència i les presses d'Esquerra Unida condicionant les decisions del PSM el que estan aconseguint, en lloc de reforçar l'esquerra mallorquina per fer front a la dreta que ens malgoverna, és dividir el PSM d'una forma vertaderament traumàtica. Pel bé del país esperam que aquestes ferides que avui semblen inguaribles, tenguin aviat solució i remei. Tots els que hem lluitat i volem un bloc com cal ho fem perquè volem que es consolidi una força que uneixi de veritat, però mai no voldríem que aquesta necessitat unitària esdevengués un simple experiment electoralista que només sigui útil per a dividir i crear encara més partits i més organitzacions dins la societat. Dividint i creant més i més organitzacions mai no podrem assolir una autèntica esquerra arrelada a la nostra societat, una autèntica esquerra nacionalista, socialista i republicana.
Les presses electoralistes s'han fet evidents en constatar cada dia l'oblit de la feina unitària. La mobilització de la societat civil s'hauria d'haver començat a fer just després de la derrota del Pacte de Progrés. S'han perdut tres anys decisius que haurien servit per a anar ampliant i consolidant el teixit de la societat civil, els fonaments d'un moviment de resistència que aturi l'actual destrucció de les Illes en mans d'especuladors sense cap sentit de país.
Els advertiments fets per molts sectors de l'esquerra alternativa de les Illes anaven en aquesta direcció: bastir un bloc com cal des de la base, des dels autèntics moviments socials, des de les organitzacions que sortosament no han traït els seus principis per a poder trepitjar fos com fos moqueta i cobrar bons sous en la gestió del règim. Una nova força política sense els dirigents del passat, un bloc de nou encuny que no serveixi per a mantenir en la poltrona aquells oportunistes i vividors del romanço que feren tant de mal a l'esquerra i als principis del nacionalisme i del socialisme durant la transició i en aquests darrers anys. Aquells dirigents que ara, en veure perillar sous i privilegis, s'apunten a qualsevol moguda que pugui servir per a preservar els seus interessos egoistes. Uns interessos que no tenen res a veure amb la defensa d'una terra i d'una cultura trepitjades i espoliades cada dia. Recordem que en el Bloc Nacionalista Gallec no hi ha Izquierda Unida i que a les Illes, si el bloc no supera aquesta fase inicial enfocada solament a la confecció de les llistes del 2007, no podrem avançar una autèntica política de contenció de la dreta. Per a l'esquerra anticapitalista de les Illes el bloc sempre ha estat, o hauria d'haver estat, el resultat de la confluència de les avantguardes sindicals, culturals, republicanes, ecologistes, de la nostra terra. Una confluència des de la base de tot l'ampli moviment que diàriament i des de fa moltes dècades lluita activament contra la dreta, l'especulació i la colonització de les Illes i de tots els Països Catalans.
A tots els defensors d'aquest autèntic bloc -jo en som un, i de fa dies!- ens preocupa, i molt!, que una idea tan engrescadora, una idea que hauria de servir per anar regenerant la política diària mallorquina i per a anar engrescant sectors de la societat nous i cada vegada més amplis, es pugui convertir finalment en la fórmula màgica per a salvar el modus vivendi d'aquells que, precisament, feren malbé el nostre Pacte de Progrés, aquella gran oportunitat històrica que tengué l'esquerra oficial per a bastir una política diferent de la dreta depredadora que destrueix recursos i territori.
Pensam que el bloc del futur ha de servir per a anar unificant tots els esforços i iniciatives de la vertadera esquerra de les Illes. Una esquerra preocupada de bon de veres per la situació dels sectors populars, amb programes i propostes de lluita contra el neoliberalisme dominant i de preservació de la nostra cultura i minvats recursos naturals. Volem un bloc que serveixi de veritat per a unir, no per a destruir ni dividir, un bloc d'esquerra nacionalista útil per al nostre redreçament nacional i social.
Ciutat de Mallorca (30-V-06)
Turmeda | 04 Juny, 2006 12:04
VIII Festival de Poesia de la Mediterrània.
Antoni Vidal Ferrando, Miquel López Crespí, Àlex Susanna, Jordi Llavina, Xuan Bello, Hilari de Cara, Fatéma Chaid, Antoni Gost, Rabia Jelti, Núria Martínez, Ibtosam Al-Mutwakil, Kirmen Uribe, Miguel Ángel Velasco. Direcció a càrrec de Biel Mesquida.
[...] No fueron trece, sino doce, los poetas que recitaron sus versos. Faltó la yemení Ibtissam Al-Mutwakil por problemas con el visado. Las proyecciones que acompañaron la lectura de los poemas -con ampliaciones de la imagen de los poetas- realzaban su labor, convirtiendo el escenario en un potente púlpito audiovisual.
Aunque en vez de sermones, desde el púlpito se lanzaban mensajes a "todos los agujeros del espíritu, del alma y del cuerpo. Porque la poesía es emoción, es conmoción. Es sabiduría, es arte de vivir, es una forma de saber más sobre nosotros mismos". Así inició el director del festival, Biel Mesquida, la velada poética. Toda una declaración de intenciones.
Reconocimiento, deseo, amor, infidelidad, dignidad, recuerdo. La marroquí Fatéma Chahid presentaba su particular testamento vital en Solo. Miquel López Crespí recordaba a Josep Maria Llompart, gran poeta y activista cultural, mientras que Hilari de Cara hablaba de que el teu home t´ho fa al llit/i després dorm devora de tu tota la nit/jo t´ho faig a hores d´oficina/Després patesc un puta insomni.
Variedad
Estos eran algunos de los temas a reflexión y comunicación. Las frases se oían en catalán, en asturiano, en francés, en vasco, en árabe. Los sentimientos que expresaban eran muy universales.
Lo abrió, en castellano, el poeta mallorquín Miguel Ángel Velasco, con unas rimas de homenaje al primer centenario del nacimiento del inventor del LSD, Albert Hoffmann, a la que siguieron poemas como Esvástica (...Y fue turbina planetaria/ de la devastación, la loca rueda en cruz/...).
Miquel López Crespí (Sa Pobla, 1946) siguió y fue el primero de los poetas en catalán en intervenir, con Les petites coses que ningú ja no estimava, una bella crónica del oficio de escribir, que consiste en "salvaguardar los pétalos de las rosas". Hilari de Cara, que acaba de presentar su poemario Absalom, fue el tercero en presentar su obra.
Comentarios
Desde el público, en el que se hallaban destacados representantes del mundo cultural mallorquín, Joan Fullana, responsable de la revista literaria S´Esclop, alabó el esfuerzo realizado en este festival: "Es encomiable la continuidad. Que haya llegado a su octava edición es señal de que detrás hay mucho trabajo invisible, pero que permite que todo salga bien".
A pesar del carácter multicultural del festival, era destacada la presencia de poetas en catalán. Antoni Gost continuó la velada y luego Antoni Vidal-Ferrando recitó algunos versos inéditos, que piensa incluir en su nuevo libro, como Postal interior, un canto a la dignidad y a evitar el conformismo: "La llibertat té un preu, com l´amor de les meuques".
Seguidamente intervinieron el poeta asturiano Xuan Bello y luego Rabia Jelti, Jordi Llavina, Núria Martínez, Àlex Susanna y Kirmen Uribe.
Más actos
La velada fue el acto central del certamen, pero durante el día, se desarrollaron más actividades incluidas en el Festival de Poesía de la Mediterrània, que organizan y patrocinan el departamento de Cultura del Consell, la Casa Museu Llorenç Villalonga y la Fundación ACA, con colaboraciones del Govern, la UIB y la Institució de les Lletres Catalanes. Por el mediodía, los poetas visitaron la Universitat de les Illes Balears, donde también mostraron algunos de sus versos. Durante el día, centenares de estudiantes visitaron La Misericòrdia y realizaron talleres didácticos en torno a la poesía.
El festival continúa hoy. A partir de las 21 horas, también en La Misericòrdia, se escenifica una muestra de poesía audiovisual a cargo de Luis Álvarez, David Curto, Carles Gispert, La Fàbrica de Licors, Eloi Maduell, Enric Mas, Oscar Mora, Susana Muñiz, La Perifèrica, Accidents Polipoètics, José Ruiz, Rubén Santiago y Miquel Seguí. Y es que los versos disponen de muchas vías de expresión. Como decía Blai Bonet, "la poesía es música en estado sólido".
Pere Marí
Diario de Mallorca (3-VI-06)
Turmeda | 03 Juny, 2006 06:00
VIII Festival de Poesia de la Mediterrània.
Antoni Vidal Ferrando, Miquel López Crespí, Xuan Bello, Hilari de Cara, Fatéma Chaid, Antoni Gost, Rabia Jelti, Jordi Llavina, Núria Martínez, Ibtosam Al-Mutwakil, Àlex Susanna, Kirmen Uribe, Miguel Ángel Velasco.
Els nins i adolescents pogueren disfrutar de l'art poètic ahir matí als Jardins de La Misericòrdia dins del VIII Festival de la Poesia de la Mediterrània. Uns 115 al·lots, amb edats compreses entre deu i devuit anys, participaren a diferents tallers creatius organitzats pel grup poètic Amoramar.
Els Jardins s'ompliren de poesia, on els joves poetes disfrutaren posant-hi metàfores als distints objectes, penjant als arbres bosses plenes de poemes, aferrant a les barres de les barreres versos aeris, confeccionant poemes cubistes a daus de paper i recitant ells mateixos les composicions que havien fet per l'ocasió.
Els alumnes Fati, Lubomira i Ferran Rosa recitaren versos en dialecte hassania de Sàhara Occidental, búlgar i català. Recitaren poemes propis en les seves llengües alguns dels poetes convidats al festival, com Kirmen Uribe en euskera, Xuan Bello en asturià, Rabia Jelti en àrab, Fatéma Chahid en francès, i en català Antoni Gost, Antoni Vidal-Ferrando, Núria Martínez i Àlex Susanna.
Aquests poetes i d'altres convidats com Hilari de Cara, Miquel López Crespí, Jordi Llavina i Miguel Ángel Velasco, hi respongueren a les entrevistes dels al·lots, interessats en comprendre l'ofici i la inspiració poètiques.
Aquests poetes estigueren també a la Nit de Poesia que es celebrà ahir vespre al Pati de la Misericòrdia, l'acte més esperat d'aquest festival.
Per X. RIUTORT.
Diari de Balears (3-VI-06)
Turmeda | 02 Juny, 2006 06:58
Miquel López Crespí, Jordi Llavina, Antoni Vidal Ferrando, Xuan Bello, Hilari de Cara, Fatéma Chaid, Antoni Gost, Rabia Jelti, Núria Martínez, Ibtisam Al-Mutwakil, Àlex Susanna, Kirmen Uribe, Miguel Ángel Velasco.
Els poetes duen les seves creacions al VIII Festival de Poesia de la Mediterrània.
L'acte principal és un recital amb tretze veus líriques avui vespre a La Misericòrdia.
"Els poetes s'hi congreguen per compartir vivències, dur els seus estils i mostrar les seves maneres distintives d'entendre la poesia, en una sèrie d'activitats i convivències públiques i privades".>
Poetes de diferentes regions del món es reuneixen al VIII Festival de Poesia de la Mediterràni, participant en una sèrie d'actes poètics durant tres dies i tres nits, entre ahir i demà. L'acte principal d'aquest certamen és la Nit de la Poesia que té lloc avui vespre a partir de les 21 hores a La Misericòrdia, on 13 poetes hi recitaran versos de les seves creacions.
El certamen està organitzat pel Departament de Cultura del Consell de Mallorca, la Fundació Casa Museu Llorenç Villalonga i la Fundació ACA.
Els poetes s'hi congreguen per compartir vivències, dur els seus estils i mostrar les seves maneres distintives d'entendre la poesia, en una sèrie d'activitats i convivències públiques i privades.
El Festival dóna cita a diferentes llengües i cultures tant de la Mediterrània, com d'altres regions del planeta. L'organització ha donat prioritat als idiomes minoritzats, així com a les cultures no convidades altres anys. Amb aquesta filosofia el festival acull poesies fetes en basc i en asturià, però també d'altres en llengües familiars del català, com el francès.
Dintre del festival, la Fàbrica de Licors acollí ahir la primera d'aquestes activitats, una «acció poètico-vídeo-artística» on es conjugaren diferents mitjans tècnics i retòrics per poder sustraure l'essència poètica.
Enguany s'afegeix un festival poètic per a infants als jardins de La Misericòrdia, avui a les 10 del matí. «Els nins amb les poemes són com esponges, és molt important ensenyar-los l'art poètic, per això hem volgut reforçar la poesia escolar», explicà Dolça Mulet, consellera de Cultura del Consell de Mallorca, ahir a la presentació del Festival.
L'itinerari que segueixen els poetes els du aquest matí a les 11.30 al claustre de l'edifici Ramon Llull a la UIB, on faran un recital destinat a la comunitat universitària.
La darrera activitat pública serà una «acció poèticovisual» al pati de la Misericòrdia dissabte a les 21 hores, on s'abordarà la poesia des de diversos mitjans.
X.RIUTORT.Palma.
Diari de Balears (2-VI-06)
« | Juny 2006 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | |||
5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 | 11 |
12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 | 18 |
19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 | 25 |
26 | 27 | 28 | 29 | 30 |