Literatura catalana contemporània

La Plataforma Sobirania i Progrés presenta la seva Crida per Mallorca al monestir de La Real.

Aquesta entitat és d'àmbit dels Països Catalans i pretén «aplegar totes les forces nacionalistes»

La Plataforma Sobirania i Progrés féu pública ahir al monestir de La Real la seva «Crida per Mallorca». Es tracta d'una entitat civil que fou presentada a Barcelona el mes d'octubre passat i que pretén actuar dins tot l'àmbit dels Països Catalans.

Amb la «Crida per Mallorca», s'aprofiten l'avinentesa del 31 de Desembre per «fer que la ciutadania prengui consciència de l'estat lamentable en què es troben les forces polítiques sobiranistes de les Balears, cosa que fa que no puguin celebrar la incorporació de Mallorca a la catalanitat de manera conjunta».

L'historiador Arnau Company, el músic Antoni Roig, la promotora de l'Orquestra Simfònica de Joves Intèrprets dels Països Catalans Magdalena Gonzàlez i el regidor dels Independents de Binissalem, Pere Daniel Pol, presentaren el manifest.

A hores d'ara, hi ha una vuitantena de persones que ja s'hi han adherides, com ara l'estudiosa de la literatura Pilar Arnau; els escriptors Jaume Santandreu, Miquel López Crespí i Llorenç Capellà; la colla de xeremiers formada per Pere i Manuel Martorell; el poeta Bernat Nadal o el lingüista Gabriel Bibiloni.

Així mateix, l'esmentada plataforma deixa entreveure que es plany del «fracàs del Bloc, que en lloc d'unir ha dividit l'espai nacionalista i n'ha deixat fora les forces més clarament sobiranistes com ERC i Entesa per Mallorca». Durant l'acte es reivindicà «l'entitat dels Països Catalans sense complexos, de manera decidida i ferma, i sobretot, sense cap casta de submissió respecte d'Espanya».

Les adhesions a aquesta plataforma són molt nombroses al Principat i al País Valencià. Tots aquells mallorquins o balears que s'hi vulguin afegir, ho poden fer a la web sobiraniaiprogres.cat.

Per als seus promotors, «no es pot consentir que es duguin a treme polítiques quan hi ha més de la meitat de la població en contra i, a més, que canvien la realitat social, ambiental i econòmica de les Illes d'una manera irreversible». Per això, engresquen «tots els mallorquins a treballar sense fissures».

A.MATEU.Palma.

Diari de Balears (31-XII-06)

--------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Aclariments.

Els diaris volen situar la plataforma Crida per Mallorca, forma en que es concreta Sobirania i Progrés contra el Bloc.

Ahir es va presentar a la Sala Capitular de La Real la plataforma Crida per Mallorca, que concreta la de Sobirania i Progrés, a la qual em vaig adherir, i vaig participar de l'acte.

Els periodistes destaquen en una desinformació interessada que es tracta d'una plataforma contra el Bloc, quan no és així. En cap moment de l'acte es parlà del bloc perquè allò que vol la plataforma és sumar i no restar com pretenen els periodistes.

El manifest no diu res del Bloc ni de cap instància partidària. Es tracta d'una plataforma promoguda per un grup de persones que es refereixen a la necessitat de posar en marxa un moviment de caire sobiranista i que promogui l'autodeterminació. Allò que volen els que signen el manifest és que les forces que donen suport al 31 de desembre, i que tothom coneix, es projectin de manera unitària en les eleccions.

Tothom coneix quines són les forces que donen suport a la celebració del 31 de Desembre, i amb això està dit tot.

Llorenç Buades. (31-XII-06)

Tomeu Martí, activista cultural; Jaume Santandreu, escriptor, capellà i activista social ; Miquel López Crespí, escriptor; Antoni Abad, advocat; Pilar Arnau i Segarra, filòloga i traductora; Sebastià Frau, advocat; Antoni Artigues, professor de l'UIB; Arnau Company, historiador; Pere Daniel Pol, regidor dels Independents de Binissalem; Josep Suàrez, activista social; Antoni Roig, músic; Joan Guasp, escriptor; Magdalena Gonzàlez, promotora de la Jove Orquestra simfònica dels Països Catalans; Joan Lliteres, funcionari; Jaume Rado, advocat i professor; Montserrat Alcaraz, llicenciat en filosofia; Fanny Marí, soprà; Òscar Aguilera, politòleg; Joan Lladonet, filòleg; Bernat Nadal, poeta; Pere Morey, escriptor; Llorenç Buades, sindicalista coordinador d'Ixent;

Sobirania i Progrés

Crida per Mallorca

Un grup de persones que ens movem dins l'àmbit de la societat civil mallorquina coincidim que el benestar de la nostra societat depèn de l'assoliment de la sobirania política plena dels Països Catalans. Sense integració, unitat i sobirania no podrem assolir els nivells adequats de desenvolupament, benestar i cultura per esdevenir una societat moderna del segle XXI. Coincidim que hem d'impulsar aquest projecte sobiranista perquè esdevingui majoritari, i que s'ha de fer, també, des de l'àmbit i perspectiva de la pròpia societat civil amb idees i opinions que puguin ser recollides per les diferents organitzacions polítiques, socials, econòmiques i culturals o per l'opinió pública en general.

Des de la perspectiva de la pròpia societat civil mallorquina, el primer que hem de fer és exigir respecte i procurar que la política dels fets consumats deixi d'imposar-se a Mallorca i que la legalitat i la democràcia funcionin d'una manera escrupolosa. No pot ser que amb la meitat dels mallorquins i mallorquines en contra es duguin a terme polítiques que canvien la realitat social, econòmica i ambiental de Mallorca d'una manera radical i irreversible, si és fa així estam davant d’una imposició en tota regla.

Tots nosaltres aspiram a un país més just, pròsper i sostenible i a un millor estat del benestar. El creixement econòmic, territorial i social equilibrats, la sanitat pública, l’educació, les infrastructures diverses, o l’accés a l’habitatge, entre d’altres, passen per unes Illes Balears amb més capacitat de decisió i un amb un finançament més just. Hem d’aconseguir transmetre que més sobirania és més progrés per a tots, i que prioritzar Mallorca és prioritzar el desenvolupament de totes les persones que hi viuen i hi treballen.

També volem fer és donar suport a aquelles iniciatives polítiques i socials que reforcin i difonguin el projecte sobiranista dels Països Catalans. En aquests moments, és una anomalia que les forces polítiques que coincideixen en el fet que el 31 de desembre és la diada històrica que marca la nostra pertinença nacional, no puguin anar junts, o ser el bessó d’aliances més àmplies, per afrontar les properes convocatòries electorals. En aquest sentit entenem que la cooperació i la suma d'aquestes forces és indispensable per afrontar els reptes més immediats que se’ns presenten, i feim una crida als partits sobiranistes per tal que a les properes eleccions municipals i autonòmiques, i també a les generals, afrontin units la defensa dels interessos de la gent de Mallorca, les Illes Balears i els Països Catalans en conjunt.

Ja és hora de tornar emprendre amb il·lusió, força i coratge tota la feina que encara estar per fer. Només des de la nostra unitat podem engrescar tots els mallorquins i totes les mallorquines a treballar sense fissures, conjuntament, amb determinació, empenta i bona disposició per a la consecució dels tan necessaris objectius en comú. Per tot això hem decidit sumar-nos a la iniciativa i manifest anomenat SOBIRANIA I PROGRÉS presentat en acte públic el passat 4 d'octubre del 2006 a Barcelona. Tothom és convidat a participar d'aquest projecte i a adherir-s'hi des de la nostra web:www.sobiraniaiprogrés.cat i a fer-nos arribar les seves idees, reflexions i projectes.

López Bofill, Hector; Roca, Maria Mercè; López Crespí, Miquel; Buele, Cecili; Abadal Centellas, Josep Maria...

MANIFEST PER L’AUTODETERMINACIÓ DELS PAÏSOS CATALANS

López Bofill, Hector, Professor de Dret Constitucional UPF; Roca, Maria Mercè, escriptora; López Crespí, Miquel, escriptor; Buele, Cecili, autònom; Abadal Centellas, Josep Maria, metge, Calvià – Galilea; Arranz i Morell, Pau, educador infantil, Porreres; Bellver Silvan, Ferran, psicòleg, Campanet; Bueno Bauzà, Pere Josep, funcionari, Palma; Cerdó Capellà, Maria Isabel, professora, Palma; Defior i Barcons, Beatriu, filòloga, Palma; Ensenyat Seguí, Xesca, escriptora, Pollença; Escales i Tous, Jaume, professor, Palma; Frau i Gaià, Sebastià, advocat, Palma; Gené i Ramis, Martí, metge, Palma; Marí i Torres, Francesca, soprano, Palma; Tur i Balaguer, Francesc, professor adults, Palma; Joan, Joel Actor i director; Paluzie, Elisenda Professora d'Economia UB; Puigvert, Anna Metgessa; Junqueras, Oriol Historiador; Carranza, Ramon Directiu d'empresa; Strubell, Miquel Professor de Planificació Lingüística de la UOC; Vinyals, Xavier Empresari ; Pallarès, Isabel Secretària confederal de la Intersindical CSC; Costa, Joan Professor Economia UB i investigador de la London School of Economics ; Abad, Antoni Advocat...

(Aquests només són alguns dels promotors i adherents del Manifest Sobirania i Progrés. Actualment el Manifest ja té milers de signants d’arreu dels Països Catalans i l’estranger)

Sobirania Progrés. Manifest.

QUI SOM

Sobirania i Progrés el configurem un conjunt de persones de diferents àmbits de la societat catalana que compartim la idea que el benestar de la nostra societat depèn de l’assoliment de la sobirania política plena. Sense sobirania els Països Catalans no podran assolir els nivells adequats de desenvolupament, benestar i cultura per esdevenir una societat moderna del segle XXI. En aquest sentit el proper pas cap a la sobirania dels Països Catalans ha de ser l’exercici del dret de decidir o dret a l’autodeterminació.

El projecte sobiranista té diferents organitzacions que, des dels seus àmbits respectius, treballen per expandir-lo. Trobem a faltar, però, l’estructuració d’un àmbit propi de la societat civil: un àmbit transversal, generador d’idees i opinions que puguin ser recollides per les diferents organitzacions o per l’opinió pública en general. Per Intentar omplir aquest buit es forma Sobirania i Progrés, que treballarà des de la perspectiva de la societat civil.

QUE VOLEM

Sobirania i Progrés neix amb l’objectiu d’impulsar des de la societat civil el projecte sobiranista perquè esdevingui majoritari en la nostra societat. En aquest sentit Sobirania i Progrés donarà suport a aquelles iniciatives polítiques i socials que reforcin i difonguin el projecte sobiranista. Sobirania i Progrés vol participar activament en la definició d’una estratègia global per a l’exercici del dret a l’autodeterminació.

COM HO FAREM

Sobirania i Progrés desenvoluparà projectes propis i conjunts, vinculats a la generació d’idees i informacions, per reforçar i ampliar l’espai social que comparteix que la sobirania és necessària per al nostre progrés. S’estructurarà en primer terme, per mitjà d’un portal web que servirà de presentació, de mitjà de comunicació i per recollir l’adhesió de noves persones interessades. El portal enllaçarà els espais web de les organitzacions que assumeixin sense embuts la reivindicació sobiranista.

Tothom és convidat a participar del projecte Sobirania i Progrés. Adheriu-vos-hi des de la nostra web: www.sobiraniaiprogres.cat i feu-nos arribar les vostres idees, reflexions i projectes. Sobirania i Progrés es presenta el 4 d’octubre en un acte públic on es reivindica i es demana als partits polítics catalans: l’objectiu de la sobirania és urgent i irrenunciable, i ha de ser present en l’agenda política del país.

Adhesions: http://www.sobiraniaiprogres.cat/?seccio=adhesions

...de la dignitat servada en el temps obscurs, de la represa cultural catalana i antifranquista, del paper de la ràdio oficial i les clandestines, de les emissores estrangeres, del cinema dels anys cinquanta i seixanta, dels llibres catalans i espanyols que ens anaren conformant, d'homes com Francesc de B. Moll i de la importància cabdal de la seva feina inabastable, del paper del Concili Vaticà II en l'inici del canvi d'actitud en segons quins sectors de l'Església Catòlica, dels primers llibres, primer clandestins, després legals, de Marx, Engels, Rosa Luxemburg, Gramsci, Luckás o Sartre que arribaven a Mallorca, de Kubrick, Eisenstein, Buñuel o Orson Welles, per situar tan sols uns noms universals que, cada qual a la seva manera, formaren la nostra universitat d'estil i ens alletarem en el combat per un món més just i solidari... (Miquel López Crespí)

Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006)

Coberta del llibre de Miquel López Crespí Cultura i transició a Mallorca.

Ara ja farà prop de dos anys que l'amic i editor Sebastià Roig decidí portar endavant la publicació de Cultura transició a Mallorca. Curiosament, Sebastià Roig va ser un dels meus primers editors, el segon concretament, ja que els meus reculls de contes inicials sortiren publicats a l'Editorial Turmeda. Em referesc als llibres A preu fet (1973) i La guerra just acaba de començar (1974), obra que havia guanyat el Ciutat de Manacor 1973 de narrativa. Posteriorment, l'any 1974, amb Autòpsia a la matinada, guanyava el Ciutat de Palma de Teatre 1974.

En aquells moments, érem a començaments dels setanta, Sebastià Roig iniciava el seu camí com a editor publicant els llibres d'alguns narradors i poetes que, amb els anys, tendrien una significació destacada en el món literari mallorquí. L'any 1976 sortí al carrer l'edició que va fer Sebastià Roig de l'obra guanyadora del Ciutat de Palma de Teatre, Autòpsia a la matinada, obra que sortí quan s'apropava la festa del llibre d'aquell any al mateix temps que el poemari de Joan Perelló Baf de llavis. Miquel Mas Ferrà i Joana Serra de Gayeta publicaven alhora Massa temps amb els ulls tancats i Nosaltres esperàvem Mister Marshall. El dia del llibre presentàrem totes aquestes obres en un baret d'anomenada progressista, el "Pou Bo", a la barriada de Gènova. Sebastià Roig ens acompanyà en aquells moments tan importants per a uns joves que començaven a escriure i, com us podeu imaginar, necessitaven del suport dels amics. De totes les il·lusions que despertaven en nosaltres aquells premis literaris i les primeres edicions dels nostres llibres n'he parlat en el llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart que edità l'any 2003 Edicions Cort de Palma (Mallorca), especialment en el capítol "Mallorca 1976: Miquel Mas Ferrà i Joana Serra de Gayeta".

I és ara, quan han passat trenta anys d'ençà de l'edició d'aquell Premi Ciutat de Palma de teatre, i quan ja he publicat prop de cinquanta obres, que, novament, entram en contacte amb Sebastià Roig, una de les persones que aleshores m'animà a continuar amb les meves dèries literàries. El projecte que aquesta vegada havíem de provar de portar endavant tenia relació amb la cultura a Mallorca i amb la nostra literatura i, també, amb les diverses situacions polítiques que hem viscut el que s'ha anomenat "la generació literària mallorquina dels setanta". Dels centenars d'articles referents a la transició a Mallorca i als escriptors i personatges de la cultura mallorquina s'havien d'escollir uns quants, que fossin representatius d'aquesta època i situacions, per a enllestir un volum que donàs notícia d'aquells anys esperançats i conflictius. És evident que, per a situar l'ambient dels anys de la transició i els fonaments que feren possible aquella situació político-cultural, havíem de fer una mica d'història. Es feia necessari parlar de la influència de la postguerra, del franquisme, del resultat de la guerra civil en la nostra formació com a escriptors catalans de les Illes. I en parlar d'aquelles influències i condicionaments que determinaren, en alguns casos, la nostra actitud militant antifeixista en temps de la dictadura i la transició, també havíem de provar d'incloure alguns apunts damunt aspectes clau de la cultura catalana, espanyola i internacional en la nostra consciència i, possiblement, en la consciència de tota aquella voluntariosa generació d'homes i dones que des de finals dels anys seixanta fins a mitjans del setanta provaren de canviar el destí aparentment immutable de la nostra societat. Era necessari que començàs parlant dels antics resistents culturals i antifeixistes, de la dignitat servada en el temps obscurs, de la represa cultural catalana i antifranquista, del paper de la ràdio oficial i les clandestines, de les emissores estrangeres, del cinema dels anys cinquanta i seixanta, dels llibres catalans i espanyols que ens anaren conformant, d'homes com Francesc de B. Moll i de la importància cabdal de la seva feina inabastable, del paper del Concili Vaticà II en l'inici del canvi d'actitud en segons quins sectors de l'Església Catòlica, dels primers llibres, primer clandestins, després legals, de Marx, Engels, Rosa Luxemburg, Gramsci, Luckás o Sartre que arribaven a Mallorca, de Kubrick, Eisenstein, Buñuel o Orson Welles, per situar tan sols uns noms universals que, cada qual a la seva manera, formaren la nostra universitat d'estil i ens alletarem en el combat per un món més just i solidari... En el fons, i ja ho anirem explicant, Cultura i transició a Mallorca és, en certa mesura, una ampliació i aprofundiment de molts dels temes que havia anat tractant en No era això: memòria política de la transició i en Cultura i antifranquisme. La introducció escrita quan es va publicar aquest darrer llibre a Edicions de 1984 l'any 2000, podria servir molt bé de resum del que significava i signifiquen aquests condicionaments en la nostra vida personal i col·lectiva, en la gestació de l'obra que hem anat bastint d'ençà finals dels anys seixanta i començaments dels setanta.

Miquel López Crespí

Amb obres de Llorenç Villalonga, Miquel López Crespí, Jaume Vidal Alcover, Salvador Galmés, Miquel Àngel Riera, Baltasar Porcel, Antoni Serra, Gabriel Janer Manila, Antònia Vicens, Antoni Marí, Maria Antònia Oliver, Biel Mesquida, Carme Riera, Pau Faner, Miquel Mestre, Ponç Pons, Gabriel Galnés i Neus Canyelles.

Selecció i propostes didàctiques de Francesc Vernet.

Introducció i notícia dels autors a càrrec de Bartomeu Carrió.

Aquesta antologia de relats constitueix una mostra molt representativa de la narrativa breu a les nostres Illes des de principis del segle XX fins a l’actualitat, i permet observar l’evolució de la nostra literatura des del modernisme, passant pel boom dels anys 70, fins a les manifestacions actuals dels autors més joves.

El llibre es complementa amb una breu introducció a càrrec de Bartomeu Carrió i unes propostes didàctiques de Francesc Vernet. (Editorial Moll)

El boom narratiu de les Illes. La generació dels 70. Antoni Serra, Gabriel Janer, Antònia Vicens, Maria Antònia Oliver, Biel Mesquida, Carme Riera, Pau Faner i Miquel López Crespí.

Entre 1968 i 1980 es produeix l’anomenat boom de la narrativa illenca, tant pel que fa a la publicació de llibres (9 cada any) com pels premis que guanyen els autors. És una generació d’escriptors influïts per les revoltes de maig del 69 a París: tenen esperit rebel, de ruptura. D’altra banda, volen viure de la literatura: fan periodisme, es presenten a premis literaris a les Illes i a Barcelona. Es diferencien de la generació de postguerra pel fet que són escriptors que, sovint, només es dediquen a la narrativa. A la generació anterior, la majoria eren poetes (Vidal Alcover, Riera, Blai Bonet...). Solen ser escriptors prolífics: publiquen molts llibres de narracions i començaren a escriure joves, devers els vint anys.

Els temes més freqüents d’aquesta narrativa són:

a) els canvis socials provocats pel turisme: la burgesia substitueix l’aristocràcia i la societat rural canvia. La Mallorca de l’antic règim a la fi desapareix. Arriben onades d’immigració que no seran integrades.

b) això provoca, també, una crisi de valors, religiosa, un trencament generacional accentuat i canvis de costums sexuals.

c) la guerra civil des de la perspectiva dels vençuts, les atrocitats dels feixistes.

d) La mitificació de paisatges locals: l’Andratx de Baltasar Porcel o el Manacor de Maria Antònia Oliver.

e) El rebel que s’enfronta violentament al món que l’envolta i fracassa. Aquest xoc entre l´individu i la societat està basat en l’existencialisme.

f) La influència de la narrativa llatinoamericana: el realisme màgic. S’arriba a dir que els illencs són els sud-americans de la literatura catalana.

Després de la mort del dictador, el general Franco, el nou panorama polític va canviar la concepció de la literatura: es va acabar la censura i, també, la literatura per aconseguir objectius polítics. Molts d’aquests escriptors, en esgotar els temes de crítica i de protesta, després de veure que no poden canviar la societat amb la literatura, han evolucionat cap a altres camins: l’experimentació textual (Antònia Vicens, Biel Mesquida), la prosa poètica (Gabriel Janer), la novel·la de gènere (Antoni Serra) o la novel·la històrica (Carme Riera). Un cas diferent seria el de Miquel López Crespí, que fa una crítica de les renúncies de la transició a la democràcia.

A més dels seleccionats per a l’antologia, també han escrit narrativa breu altres escriptors d’aquesta generació com Guillem Frontera, Llorenç Capellà, Miquel Ferrà, Valentí Puig i Xesca Ensenyat.

Narrativa Breu a les Illes Balears (Editorial Moll, Ciutat de Mallorca, 2006)

Damià Huguet recorda fins i tot el color de les parets d'aquells cines de Campos, quan encara es respirava l'obscura i tèrbola densitat de la trista postguerra mallorquina. Diu Damià Huguet: "Però la veritat és que això de la blavor del cinema em commou, i molt més encara la subtilesa del blavet de les parets antigues, aquest encant subjugant que té tant a veure amb la infància, amb el perfum del color de la innocència, el to suau -i celestial- de tot un món ple de mites, al·lucinant, i decorat amb les més estrambòtiques imatges d'una fascinació tota tacada d'elements encisadors que, evidentment, no tenen el cor en aquesta pantalla blanca. Pura ficció cinematogràfica oberta a tots els somnis que pam a pam han creat el seu món".

Sa Pobla en els anys 50: cinema i memòria històrica. Records d´un escriptor pobler (i II)

A Les fites netes de l'enyorat Damià Huguet hi ha alguns capítols dedicats al cinema. M'han interessat especialment els titulats "Cinema blau" (pàg. 66) i "Tornen les sessions de cinema?" (pàg. 168). "Cinema blau" expressa una nostàlgia tan fonda per aquells horabaixes de cinema de quan érem infants com pocs escriptors crec que podem aconseguir. L'amor que tenia Damià Huguet pel cinema es troba aquí a flor de pell i cada línia del capítol traspua aquest amor infinit envers les màgiques ombres de la pantalla. Damià Huguet recorda fins i tot el color de les parets d'aquells cines de Campos, quan encara es respirava l'obscura i tèrbola densitat de la trista postguerra mallorquina. Diu Damià Huguet: "Però la veritat és que això de la blavor del cinema em commou, i molt més encara la subtilesa del blavet de les parets antigues, aquest encant subjugant que té tant a veure amb la infància, amb el perfum del color de la innocència, el to suau -i celestial- de tot un món ple de mites, al·lucinant, i decorat amb les més estrambòtiques imatges d'una fascinació tota tacada d'elements encisadors que, evidentment, no tenen el cor en aquesta pantalla blanca. Pura ficció cinematogràfica oberta a tots els somnis que pam a pam han creat el seu món".

El "Salón Montaña" de sa Pobla a començaments dels anys seixanta.

Aquesta màgia referent als cines de poble que tan a la perfecció ens descriu Damià Huguet a Les fites netes és ben idèntica a l'amor que traspua Téntol de Josep Cortès. En un bellíssim capítol titulat "El cine d'Allà Abaix" (pàg. 93) l'escriptor de Sant Llorenç des Cardassar diu, ple de nostàlgia per aquella època que ens marca tan profundament: "Un dels llocs que considerava més màgics era la cabina de les màquines, hàbilment manejades per Toni Parrino, que a vegades em deixava estar-m´hi una estona per veure la sessió a través d'un dels finestrons. La complicada trajectòria de la pel×lícula, que serpentejava des d'un rodet fins a l'altre passant per innombrables rodes dentades i per enginyosos prismes que recollien la llum vivíssima produïda pels carbons, em provocava una fascinació que no vaig trobar a cap altre indret".

En els records cinematogràfics de Damià Huguet surten també, no en mancaria d'altra!, fins i tot "els cacauets mal torrats, les castanyes amb corcs o les xufles estantisses" que compràvem a l'entrada del cine. L'escrit del poeta de Campos recorda els quadrets de cartró, amb imatges acolorides, que informaven els futurs espectadors de les properes estrenes. Damià servà per a la història i la nostàlgia el nom del "Cine Albor", la "nebulositat maquiàvelica" del "Cine Moderno", l'"encant del cruixit dels bancs" del "Cine Recreativo", l'"esplèndida disponibilitat" del "París Cinema"... I el "trespol de ciment, les cadires de fusta, les llotges on tant hi pecaren els adolescents, el No-Do, l'esclafit de les clovelles de cacauet, els xiulets quan la pel·lícula es rompia, la sala a les fosques, el fred de peus"...

Tenc quasi els mateixos records dels cines de sa Pobla: les cadires de vellut (les més senyorials!) de Can Guixa, aquelles altres folrades de plàstic barat de Can Pelut, les de fusta (una autèntica tortura!) del "Salón Montaña" o les de bova del "Gardenia Club", que era situat a la sortida del poble, en la carretera de Muro. Record també les més modernes de totes, les de vellut verd d'aquell impressionant "Cine Montecarlo" inaugurat" el novembre de mil nou-cents cinquanta-set. De tot això n'he parlat extensament en el llibre Temps i gent de sa Pobla que s'acaba de publicar a la col·lecció d'assaig "Uialfàs" que patrocina el Consell Insular de Mallorca i l'Ajuntament de sa Pobla.

Cal dir que en la meva infància vaig sentir parlar d'altres cines de sa Pobla (alguns simples locals habilitats a l'efecte), però la meva experiència "directa" tan sols es refereix a Can Guixa, Can Pelut, el "Gardenia", el "Salón Montaña" i el "Cine Montecarlo". Del cine de "N'Espatleta de sa Travessa", "Es Matadero" (a l'actual caserna de la Guàrdia Civil), del cine de "Ca na Trempó" (Can Ravell") o del "Salón Parroquial" (sa Congregació) n'he sentit parlar però ja no eren del meu temps.

Els meus records de la infància poblera, no gaire diferents dels que narra Josep Cortès a Tèntol o Damià Huguet en Les fites netes els podeu trobar en els capítols "Can Guixa i Can Pelut" (pàg. 145), "El teatre 'Principal', el 'Coliseum', el 'Gardenia' i el 'Salón Montaña' (pàg. 167), "Sa Pobla i les pel·lícules de la postguerra" (179), i "La inauguració del cine 'Montecarlo' (pàg. 227). Altres aspectes servats en la memòria i que fan referència a aquells anys de descobriments màgics, convenientment transformats en poesia, apareixen en el llibre Temps Moderns. Homenatge al cinema, que aquests dies ha de publicar la Universitat Autònoma de Barcelona i que obtingué el Premi de Poesia "Miquel Martí i Pol 2002".

L'emoció per aquells cines, per les primeres pel×lícules que ens emocionaren, per la màgia de les projeccions, per l'efecte de la censura, dels talls de la tisora clerical-franquista, surt també en cada una de les retxes que ha escrit al respecte l'amic Alexandre Ballester. En el llibre de memòries Àlbum del temps i en el capítol "Ni un sols trailer" podeu llegir: "Sovint en parlar de teatre, jo dic que vaig néixer dins un cine i que el cine m'ensenyà fusteria teatral. All'a, al cine de Can Guixa, més que somnis, vaig descobrir mites i tècniques, vaig aprendre a fabular i a dialogar. El cine va ésser, per a mi, una escola eclèctica i fecunda, d'estètiques fotogràfiques, d'estils narratius i de continguts argumentals. Divertiment i pedagoga. Fantasies i realitats. Aromes i amors".

En el poema "Sessió contínua" de Temps Moderns he fet la provatura de deixar constància d'aquest ambient de la infància. Diu el poema: "La sessió contínua: per a nosaltres / universitat dels pobres, / curs permanent de poesia, / els misteris més fascinants a l'abast de la retina. / Dins l'ambient flaire de perfums molt barats / i cruixir de cacauets intermitent. / El cap de setmana ens havíem posat la millor roba / i mumare ens donava tres pessetes. / Quina fortuna, tres pessetes dins la mà! / I en entrar al cine una estrident transformació / interior, / posseïts d'alguna cosa puixant i desconeguda. / Quan Franco apareixia en el NO-DO / els més petits ploraven desconsoladament / i els pares els treien de la sala, / educats, / amb por de no molestar al públic. / Per a nosaltres, / habitants de l'extraradi / o dels pobles amb carrers sense asfaltar, / la sessió contínua era el fastuós món de les aventures / esperat durant la setmana. / Enfosquida la sala, / els ulls fets a la penombra, / oblidàvem tot d'una classes feixugues / i consignes odioses: "Por el Imperio hacia Dios", / "España es una unidad de destino en lo Universal". / I de sobte: / gladiadors i romans, / regiments de cavalleria i indis, / caritatius conqueridors espanyols, / Agustina d'Aragó fent front a la cruel invasió napoleònica. / ¿Quin d'aquells al·lots no es va perdre amb les caravanes / o lluità contra els pell-roges sense saber encara que els enemics eren els soldats, / i el poble arrasat, / el nostre poble?".

També en el poema "El salari de la por" hom prova de deixar constància sentimental d'aquell ambient franquista i del més ranci nacionalcatolicisme. Hi escric: "Era l'època de màxim esplendor del Teatre Líric / i el Balear, del cine Born i la Protectora, / del Salón Rialto i l'Avenidas, / de la Sala Astòria i l'Actualidades. / Són els primers minuts abans de començar la projecció. / Algun estossec, / gent remena els cacauets a la bossa. / Ningú té encara desig d'anar a fumar / (uns minuts entre pel·lícula i pel·lícula: / sortida obligatòria per no veure el NO-DO, / les inauguracions del General, / el Congrés Eucarístic, / les eternes maldats del comunisme internacional)./ Nosaltres tenim quinze anys i ja no anam a classe. / Berlanga i Plácido ens capten molt més / que les mentides de qualsevol "germà" de La Salle. / El salari de la por (George Clouzot en la memòria!): / copsar d'un cop el poder suggestiu del realisme. / Els exdivisionaris, / els franquistes de tota la vida / sortien gesticulant, indignats: / "On hem arribat! / Haurien de prohibir aquestes pel·lícules!".

Miquel López Crespí

"Una de les tasques de l'Església era la de vetlar per a salut moral dels feligresos, que en aquells temps se sobreentenia que érem tots els del poble, i és evident que una de les retxilleres per on es podia aficar la temptació era a través del cinema. Per això cada dissabte el rector posava un petit cartell dins el batiport de l'església indicant la categoria de les pel·lícules que s'havien de projectar el cap de setmana, cartell que també figurava a l'entrada del cinema". (Josep Cortès)

Sa Pobla en els anys 50: cinema i memòria històrica. Records d´un escriptor pobler (I)

Aquest estiu he llegit i repasat un caramull de llibres de memòries (i també alguns poemaris) plens de referències al cinema. De cop i volta m'he adonat novament com moltes de les experiències cinematogràfiques dels anys cinquanta i seixanta que he narrat en Temps i gent de sa Pobla o en el poemari Temps Moderns són patrimoni comú de la generació d'escriptors dels anys setanta.

L'any de sa neu a sa Pobla (1956).

Tot s'esdevingué amb la lectura de Els ulls del falcó maltès, de David Jou. David Jou comença el seu llibre amb un càntic al cinema, per a mi autènticament impresionant, que descriu amb exactitud la importància que tengué en la nostra formació (o deformació) la pantalla màgica, els jocs de llums i ombres en la foscúria d'aquelles antigues sales de projecció. El poema de David Jou diu així: "La teva llum ha estat per als meus somnis, / cinema, / el que la llum del sol és per als arbres: / creixement, estímul, energia. / De vegades, / ja no sé què he viscut, què he llegit, què he contemplat a les pantalles; / ja no sé ben bé on acabo jo / i on comencen les vides que he rebut en préstec / dels llibres i de tu. / Algunes d'elles han crescut esponerosament dintre de mi, / m'han fet més gran, m'han esculpit, m'han obert a més realitat. / Algunes escenes han estat -per a mi i per als meus contemporanis- / com icones del desig, com cànons de bellesa, / com models del que podíem ser o desitjar, / i n'hem calcat els gestos o cobejat els cossos. / Alguns personatges ens han acompanyat, / s'han indroduït com éssers vius a les converses, / ens han representat en proeses enllà del nostre abast / i en patiments que no hauríem resistit. / Avui parlo de tu com qui parla d'ell mateix, / cinema, / com qui recorre i assenyala alguns racons d'una pàtria on ha viscut / -un territori immens per on podria vagar anys, / retrobant a cada pas la intensitat d'una presència".

Després, no sé per quines estranyes circumstàncies de la ment (potser perquè havia d'enllestir la presentació de Temps i gent de sa Pobla), vaig començar a repassar Les fites netes de Damià Huguet, Àlbum del temps. Memòries pobleres, de l'amic Alexandre Ballester i aquesta joia de la nostra literatura, Tèntol: records d'un al·lot de d'abans del turisme, llibre de memòries de Josep Cortès i Servera en que l'històric director de la revista Flor de Card, de Sant Llorenç des Cardassar, ens descobreix aspectes de la vida mallorquina dels anys cinquanta i seixanta que, sense l'ajut de la seva ploma i la seva memòria, s'haurien perdut de forma irremeiable.

Pere Orpí, autor del pròleg de Téntol, defineix molt encertadament els escrits de Josep Cortès com a una "prosa mengívola i transparent, plena d'agudesa i sensibilitat, i no exempta de qualque gota de fina i bonhomiosa ironia". Jo afegiria a tot això que els vint-i-cinc capítols que formen aquesta obreta mestra són una aportació molt important a la nostra història més recent en el vessant de la història local. El llibre m'ha agradat moltíssim i he gaudit de la riquesa d'un lèxic que feia estona que no llegia.

L'empobriment del llenguatge en la societat de consum és una realitat prou coneguda. Josep Cortès ho explica en la seva "Presentació" (pàg. 5) quan diu: "el repertori de paraules que solem emprar habitualment no suposa més que un percentatge ínfim de la totalitat [del llenguatge], perdent, d'aquesta manera, una riquesa de matisos que possibilitarien una major expresivitat i comunicació". I afegeix: "A més, hem arribat a un punt tan il·lògic que si un pretén parlar amb una mínima correcció, fins i tot sense emprar cultismes, pareix com si n'hagués d'estar un poc empegueït i exposar-se a esser tractat de 'lletraferit' per aquells que no miren gaire prim a l'hora d'importar paraules foranes".

Una de les primeres referències al cinema en els anys cinquanta i setanta la trobam en el capítol "L'església" (pàg. 17). Parlant de la censura del feixisme i del nacionacatolicisme damunt les pel·lícules que arribaven a Sant Llorenç des Cardassar, Josep Cortès ens explica: "Una de les tasques de l'Església era la de vetlar per a salut moral dels feligresos, que en aquells temps se sobreentenia que érem tots els del poble, i és evident que una de les retxilleres per on es podia aficar la temptació era a través del cinema. Per això cada dissabte el rector posava un petit cartell dins el batiport de l'església indicant la categoria de les pel·lícules que s'havien de projectar el cap de setmana, cartell que també figurava a l'entrada del cinema".

Pel que ens conta l'amic Josep Cortès, les valoracions referents als "perills" de les pel·lícules eren semblants a tots els pobles de Mallorca. A sa Pobla el rector també feia la mateixa "anàlisi" (censura) del que es podia veure i no es podia veure a Can Guixa o Can Pelut, al "Salón Montaña" o al "Gardenia Club". Els nivells de permisibilitat de la censura anaven des del número 1, ("Para todos los públicos"); al 2, ("Para menores") i al 3, ("Para mayores"). Aquest "mayores" significava que el clergat vaticanista i franquista "insinuava" que tan sols podien comprar l'entrada els que ja tenien vint-i un anys.

Altres "valoracions" eren encara més serioses. Anar a veure un film qualificat 3R et podria portar directament a l'infern. Les d'"anar a l'infern" eren precisament aquestes: les assenyades amb un 3R ("Para mayores con reparos") i les "especials", aquelles que la valoració clerical situava com a film "Gravemente peligroso".

En el llibre Clasificación 3R. El cinema a Mallorca de Margalida Pujals i Manel Santana (Documenta Balear) i en les pàgines 89-91 podem trobar la primera circular del governador civil feixista Mateu Torres prohibint projectar pel·lícules que no haguessin estat censurades. L'ordre va sortir publicada en el Boletín Oficial i deia: " Siendo necesario ejercer la debida vigilancia sobre las películas que se exhiben en los cinematógrafos paa evitar los estragos que en el público producen, especialmente en la juventud, de acordado ordenar a los Srs. Alcaldes no autoricen la exhibición de ninguna película que no haya sido censurada por su autoridad con la advertencia de que no se autorizarán ninguna película que por su fondo o forma se atente a la moral y a las buenas costumbres o se haga apología de robos, crímenes, forma de realizarlos, etc...".

Cal dir que per a al·lotells de dotze o tretze anys totes aquestes valoracions sorgides de la sagristia eren summament sugrerents. Tot plegat ens ensenyava a considerar tot el que era prohibit com a obres millors que les "espanyolades" permeses i autoritzades. Una pel·lícula espanyola "para todos los públicos" era això mateix: una espanyolada sense gaire cosa d'interès. Però que no arrribàvem a imaginar davant un 3, un 3R o un "Gravemente peligrosa"!

Pel que diu en Josep Cortés en el seu llibre veig que a Sant Llorenç des Cardassar els encarregats dels cines del poble eren tan vius com els poblers i situaven de seguida a la porta del local la classificació de la pel·lícula "i no per evitar-se el tancament del local si compareixia una inspecció, sinó per fer propaganda de la pel·lícula! Que Déu els hagi perdonat".

Un altre llibre d'obligada consulta per a aquells que vulguin rememorar la història del cinema a Mallorca seria la utilíssima obra de Pujals i Santana que ja he citat. Com explica la nota de promoció de l'editorial: "Els autors d'aquest llibre analitzen a fons el cinema a Mallorca des del punt de vista social, descriuen la influència que va exercir sobre la mentalitat col·lectiva, retraten els seus consumidors, tant el simple espectador, sovint renouer, com el cinèfil més exigent, i presten una atenció especial a la funció acomplida per la fèrria censura franquista".

Miquel López Crespí

Gabriel Janer Manila: ”De Bertolt Brecht, Miquel López Crespí pren la mirada: la manera absolutament nova de mirar el món. Ens parla de la forma d'obrar per arribar a l'endemà 'sense trair els resplendents principis dels avantpassats'; contra la burocràcia del títol acadèmic, s'admira de la saviesa del pagès, del pescador, de la vella que coneix la virtut de les herbes. Haurem de comprovar, ens diu, a quins interessos serveix l'obra d'art. Clama perquè la ciència es posi al servei de l'home. I ens proposa la 'revolta permanent' com a forma superior d'existència".

La influència de la poesia xinesa en els poetes mallorquins.

Exceptuant algun atac rebentista, cosa "normal" per aquests indrets, nombrosos escriptors en feren comentaris ben favorables a Revolta, el poemari bessó de Lletra de batalla que acaba de publicar l'Editorial Bromera del País Valencià.. Gabriel Janer Manila, que va ser l'encarregat de la presentació de Revolta en el Centre de Cultura de "Sa Nostra", em va fer un article molt elogiós al diari El Mundo-El Día de Baleares. Gabriel Janer Manila va escriure: "He dit, just en començar, que el poemari d'en Miquel podria esser quasi un catecisme. Ho he dit perquè es tracta d'un llibre moral. Com tots els llibres -i també els articles, no en dubteu-, escrits contra algú. I, per tant, a favor d'algú altre. Hi ha una cosa que l'allibera d'esser un simple catecisme: la seva qualitat literària, la bellesa en què està escrit, la prodigiosa força d'un llenguatge poètic, depurat fins a les últimes conseqüències. Els versos contundents -ha senyalat Antoni Vidal Ferrando en un afinadíssim comentari-, una exemplar economia de recursos i el llenguatge transparent, de tan clar.

'També Bartomeu Fiol, que hi ha posat un pròleg, senyala el radical condicionament ètic d'aquests versos i la contundència de la seva formulació. Difícilment, diu, aquest llibre pot llegir-se com a mera literatura. Però també és un homenatge als antics poetes xinesos. Probablement, el marc referencial xinès, tan allunyat de nosaltres en el temps i l'espai, contribueix o deriva cap a una profunda crítica social. La crítica d'un temps, el nostre, que no agrada al poeta, que no ens agrada.

L'escriptor Antoni Vidal Ferrando.

'De B. Brecht, Miquel López Crespí pren la mirada: la manera absolutament nova de mirar el món. Ens parla de la forma d'obrar per arribar a l'endemà 'sense trair els resplendents principis dels avantpassats'; contra la burocràcia del títol acadèmic, s'admira de la saviesa del pagès, del pescador, de la vella que coneix la virtut de les herbes. Haurem de comprovar, ens diu, a quins interessos serveix l'obra d'art. Clama perquè la ciència es posi al servei de l'home. I ens proposa la 'revolta permanent' com a forma superior d'existència".

També el novel·lista i poeta Antoni Vidal Ferrando va escriure un article encoratjador en la revista L'Estel (1-V-2000) en el qual deia, entre moltes d'altres coses: "Feia estona que no havia llegit versos tan contundents. Amb una economia de recursos admirables, amb un llenguatge ran transparent com el vi bo o com el solo d'una gota de pluja, sense altre adorn que el de la sinceritat i el de l'ambició literària. López Crespí ens ha ofert un dels textos químicament purs i més colpidors de la poesia catalana actual". Igualment el poeta Àngel Terrón havia escrit en un article titulat "Una gran fita de la poesia catalana: un text escrit el dia que va morir Blai Bonet" publicat a la revista L'Estel: "Des d'aleshores sempre he parlat d'aquest llibre, amb tothom que m'ha volgut sentir, com d'una gran fita de la poesia catalana, i crec que, Com el dolor de cada dia, Comèdia, Calaloscans o les belles Elegies de Jaume Pomar, el definirà per sempre com un gran poeta".

Sortosament, com deia més amunt, el poemari Lletra de batalla que acaba d'editar Bromera, no ha hagut tants d'entrebancs com Revolta. Si més no perquè, i l'autor mai no s'ho hauria pogut imaginar vista l'experiència anterior, u>Lletra de batalla guanyà el primer premi de poesia al qual s'havia presentat, el premi "Ibn Hazm" de l'Ajuntament de València.

Lletra de batalla s'ha escrit, com anteriorment s'havia escrit Revolta, després d'una acurada assimilació de molts dels aspectes clàssics de la poesia xinesa. És estudiant a fons la cultura clàssica xinesa com podem anar constatant el profund esperit de compromís de l'intel×lectual (en aquest cas l'escriptor, el poeta) amb el poble. Aquest compromís el trobam en totes les èpoques i des de temps tan remots com poden ser (i aquestes xifres posen la pell de gallina!) vint segles abans de l'inici de la nostra era. Mai com quan ens enfrontam amb tota la grandesa de la cultura xinesa ens adonam de l'etnocentrisme europeu, de la mistificació històrica que significa per als europeus haver volgut oblidar (potser per simple ignorància, per desconeixement) els grans avenços culturals (i tècnics i científics) d'aquesta cultura. A moltes contrades d'Europa encara es vivia dins cavernes quan els poetes xinesos escrivien El llibre de les Odes (recopilat per Confuci, que visqué des dels anys 551 al 479 d'abans de la nostra era).

En El llibre de les odes, malgrat que fos una recopilació -en part- de material popular reconvertit en arma utilíssima per a l'educació i formació de la classe dominant feudal, s'hi troba arreu, gens dissimulada, aquesta fèrtil creativitat del poble, dels creadors anònims de la Xina d'aleshores. Evidentment -no podia deixar de ser així- molts dels poemes del Llibre de les odes serveixen per a cantar alabances als emperadors; però enmig d'aquest encens cortesà, sorgeix aquí i allà l'esperit d'insubmissió de l'intel×lectual xinès. En la part que té per títol "Els himnes de Shou" s'hi troba tota la potència creativa del camperolat xinès, del seu treball, de com sofria i lluitava mil anys abans de la nostra era, feinejant a la vorera del riu Groc". De totes aquestes influències neix Lletra de batalla, el poemari que acaba de publicar l'Editorial Bromera del País Valencià.

Miquel López Crespí

Els escriptors mallorquins contra la destrucció de Palma (Mallorca).

Destruint el paisatge, el nostre patrimoni cultural, s’estén, victoriosa, la cultura de la ignorància i, mentre les màquines excavadores obrin els fonaments de munió d’edificis sense cap valor artístic, també es va bastint una Mallorca sense història, sense consciència del valuós passat arquitectònic que desapareix amb cada dia que passa. (Miquel López Crespí)

Catalina Cirer.

El PP i la destrucció de Palma.

En d’altres articles hem parlat d’Andratx i de l’especulació urbanística, de la destrucció de recursos i territori per part d’encimentadors sense escrúpols, alguns dels quals, cas d’Eugenio Hidalgo, per exemple, ja a anat a la presó i és en procés d´investigació per part de la Fiscalia Anticorrupció. Però l’especulació, la utilització fraudulenta de lleis plenes d’ambigüitat, no solament s’estén per la costa i l’interior de Mallorca: Palma tampoc no se salva de la destrucció d´un patrimoni cultural importantíssim. Alguns arquitectes i constructors són sovint respectuosos en determinades tasques de restauració d'edificis antics, i la feina que fan és digna i útil per a la societat. Al costat d’aquestes actuacions professionals, fetes després d´un acurat estudi de les possibilitats de l’edifici a reformar, ens trobam amb un atac en tota regla per part dels especuladors contra munió d’edificis singulars. Sembla com si a ningú no li importàs servar una part considerable de la nostra història. Moltes vegades, no hi ha dubte, els edificis que ensorren les excavadores no tenen gaire valor històric; però als especuladors, com és evident, només els importa el preu del metre quadrat del terreny a construir, el que valdrà cada pis o garatge que posaran en venda una vegada finida la demolició i bastida la nova finca. És el que hem vist durant tots aquests anys de frenètica activitat especulativa.

Recentment, i ho podem comprovar a cada dia que passa si param una mica d’esment en el tipus d’edificis que ensorren les grues, el salvatgisme en la destrucció del patrimoni cultural i artístic de Palma pren una força inusitada. Ho havia vist en barriades en les quals he viscut. Parl de Santa Catalina, de Son Serra i la Vileta, de Son Rapinya, del carrer de Blanquerna i la barriada de Santa Pagesa... La febre especulativa amenaça a no deixar cap edifici del primer terç del segle XX dempeus. Els edificis més sol·licitats pels especuladors són les plantes baixes o habitatges d´un pis o dos i que tenguin possibilitats de construir-hi cinc o sis plantes. Les cases, algunes d´incalculable valor històric, destruïdes pels especuladors són, sobretot, a les construïdes entre els anys deu i trenta del segle passat. No fa gaire dies les grues ensorraren una meravella de l’any vint just al costat de cada meva. Vaig deixar la feina per anar a veure la destrossa pensant que hauria d’escriure un article de denúncia. L’edifici ensorrat no era cap joia modernista o racionalista, d’aquestes que, en cas de ser ensorrades, poden provocar manifestacions o cartes als diaris. Segurament no era una casa catalogada com a edifici d’especial protecció. Però per a qui signa aquest article, amb la seva destrucció es feia malbé una part important de la història de Mallorca de començaments del segle XX. La casa, com tantes altres, era en perfecte estat de conservació i com en moltes edificacions d’aquella època hom hi podia admirar el treball dels picapedrers amb el marès, dels ferrers amb el ferro forjat de balconades, dels fusters en les portes, bigues i arrambadors de nord, dels vidriers amb el vidre esmerilat, els vidres de coloraines per a les portes de nord de les cambres. No em parlem de les rajoles mallorquines, quasi noves després de més de vuitanta anys de fregadís de passes. Com vos explicava una mica més amunt, el cas d’esbucament d’aquesta casa, ben igual que els centenars que han estat esfondrades en aquests darrers anys, posa en evidència com, quasi sense adonar-nos, desapareixen alguns dels fonaments d’identitat cultural més dignes d’apreciar i tenir en compte per qualsevol poble culte i que estimi el seu patrimoni.

Mentre veia com, implacables, les màquines dels especuladors ensorraven la nostra història, em demanava què saben del nostre poble els Hidalgos que aquests dies ha portat a la presó la Fiscalia Anticorrupció i tots els Hidalgos que encara romanen en llibertat, amb Ferraris al garatge i quadres d’alta cotització, el valor cultural dels quals desconeixen, penjats en els lavabos dels seus xalets de nou-rics. Aquesta casa esbucada al carrer de Blanquerna, com moltes que he vist desaparèixer a Santa Catalina, a Son Serra i la Vileta, a totes les barriades de Palma, portava, a les seves parets i portes, en el ferro forjat, en el vidre curosament treballat, el record dels oficis d‘una Mallorca que mor a ritme accelerat. Imagín que deu ser cosa no solament de l’especulació urbanística, sinó també de la postmodernitat. L’amnèsia decretada en temps de la transició també té altres equivalents en la creació, per part del poder, de tota una sèrie d’especialistes intel·lectuals graduats en la professió de la mistificació històrica. Destruint el paisatge, el nostre patrimoni cultural, s’estén, victoriosa, la cultura de la ignorància i, mentre les màquines excavadores obrin els fonaments de munió d’edificis sense cap valor artístic, també es va bastint una Mallorca sense història, sense consciència del valuós passat arquitectònic que desapareix amb cada dia que passa.

Al final, tots els malfactors treballen conjuntament per assolir el seu objectiu. Alguns polítics, fent costat als encimentadors i en no promulgar unes lleis adients que tenguin cura del nostre patrimoni i evitin les destruccions que hem vist en aquests darrers anys, donen suport a la mundialització especulativa i a l’amnèsia generalitzada. Amb cada bocí de paisatge destruït pels especuladors, amb cada casa singular ensorrada per aquells que només pensen en el preu del metro quadrat construït, desapareixen algunes de les nostres senyes d’identitat més importants. Senyes d´identitat que hauríem de provar de salvar si de veritat volem deixar un país humanament habitable als nostres fills.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (20-XII-06)

Les acostumades campanyes rebentistes de determinats grupuscles de dreta i també de l'extrema dreta falsament nacionalista, aquells falsaris que s'amaguen rere les nostres banderes per poder atacar millor els nostres escriptors, els dements pamflets de coneguts sicaris que, encegats per l'enveja i l'autoodi més ferest, no fan més que complotar contra l'escriptor de les Illes, m'han fet recordar una campanya semblant ordida pel TOP, el Tribunal de Orden Público franquista, en contra meva i en contra del meu llibre La guerra just acaba de començar ara ja fa prop de trenta anys. (Miquel López Crespí)

Campanyes rebentistes contra els escriptors mallorquins

Les acostumades campanyes rebentistes de determinats grupuscles de dreta i també de l'extrema dreta falsament nacionalista, aquells falsaris que s'amaguen rere les nostres banderes per poder atacar millor els nostres escriptors, els dements pamflets de coneguts sicaris que, encegats per l'enveja i l'autoodi més ferest, no fan més que complotar contra l'escriptor de les Illes, m'han fet recordar una campanya semblant ordida pel TOP, el Tribunal de Orden Público franquista, en contra meva i en contra del meu llibre La guerra just acaba de començar ara ja fa prop de trenta anys.

En deman quina diferència essencial hi pot haver entre els agents de les forces repressives franquistes i aquells que, en el present, es dediquen a escampar mentides, calúmnies i insults contra els escriptors mallorquins. El problema és que abans, en temps de la dictadura, els enemics eren a l'altra part de la trinxera, en camp contrari. Ara també hi són els mateixos, en el camp de l'adversari. Amb això no hem canviat gaire. Però la diferència consisteix que la podridura actual ha enfollit alguns que prediquen des de les nostres pròpies banderes i, venuts als poders fàctics econòmics i mediàtics esdevenen els pitjors enemics dels escriptors nostrats.

Amb el recull de narracions La guerra just acaba de començar, guanyava el premi "Ciutat de Manacor 1973" de narrativa, el més prestigiós que es concedia a les Illes, juntament amb el "Ciutat de Palma", de novel·la, poesia i teatre. El cert és que, just acabat d'editar -finançat per l'Ajuntament de Manacor-, el TOP, el Tribunal d'"Ordre" Públic franquista, decretava el seu segrest, per "atentar contra la normal convivencia ciudadana de los españoles(!)". Vist amb perspectiva, ara que han passat més de trenta anys d'aquella persecució, crec que va ser la mateixa Brigada Social qui degué enviar un "dossier" ben adobat (amb l'historial que devia incloure les meves detencions per les pintades a favor de la llibertat pels presos polítics, la correspondència amb els països de l'Est d'Europa, les reunions amb les Joventuts Comunistes...). El cert és que en un determinat moment de la història que contam -l'Ajuntament de Manacor acabava de fer-me arribar els mil exemplars de l'edició- tot estava en perill. Els apreciats exemplars, si no hi trobàvem una solució ràpida i urgent, podrien acabar capolats per alguna trituradora de la Social o, el més segur, podrits i menjats per les rates en algun tètric soterrani de la Social a Madrid. La meva seguretat física -sempre hi cabia la possibilitat d'acabar a la presó si et jutjaven- també perillava. Però en aquell temps -començament de l'any 1974- actuàrem eficaçment. D'una manera semiespontània, tots els amics de Ciutat, pobles, Barcelona -i fins i tot de París!- es mobilitzaren per a vendre els mil exemplars de l'edició. Aleshores jo treballava de delineant a la cooperativa progressista d'arquitectes del carrer de l'Estudi General (amb els amics Gabriel Oliver, Neus Inyesta, Carlos García Delgado...). Anàrem fent paquets de cinc exemplars i es començaren a vendre i repartir arreu. La memòria pot enganyar-me, però entre els més actius venedors del llibre perseguit pel TOP record els germans Noguera Vizcaíno (en Pere i en Gabriel), en Bernat Homar (aleshores director d'un grup de teatre afeccionat), na Neus Santaner (actual dirigent de l'STEI), l'amic del PCE Jaume Bonnín, diverses agrupacions del PSUC principatí que havia conegut en el temps que havia treballat a la llibreria L'Ull de Vidre, l'amic J. Martínez Alier, de l'Editorial Ruedo Ibérico...

El que sí que record, ara que han passat els anys, és que aquest sistema de lluita contra la repressió político-cultural funcionà a la perfecció. En el fons, vist amb perspectiva, el Tribunal d'Ordre Públic (TOP) quasi em va fer un favor en processar-me per La guerra just acaba de començar! El llibre s'exhaurí en poques setmanes i, sense por d'exagerar, esdevingué un petit mite de la resistència cultural d'aquells anys tenebrosos.

Els ajuts de tothom foren inabastables. La solidaritat, de primera, sense que es pugui posar cap emperò. Quan la Brigada Social va trucar el timbre de ca meva amb l'ordre de segrest del llibre, es va adonar que... ja no n'hi havia cap ni un! En pocs dies tots els exemplars havien estat distribuïts i venuts. Va ser un gran triomf de l'antifeixisme illenc, un gran fracàs de les forces reaccionàries que amb la repressió volien dificultar l'avenç de la nostra literatura.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (17-VIII-05)

Articles d´opinió de Josep Melià Ques, Miquel López Crespí, Pere Muñoz, Joan Mir, Antoni Marimon, Miquel Payeras, Miquel Àngel Maria, Roger Gotarredona, Ponç Vaquer, Joan Davuid Martínez, Josep Gomila, Ruben López, Jaume Lladó...

Ciutat de Mallorca, Diada Nacional de l'any 1992. L'escriptor Miquel López Crespí en el moment de llegir el manifest unitari de les forces nacionalistes i d'esquerra el dia de la Diada de l'any 1992. Miquel López Crespí, d'ençà les primeres detencions que patí en els anys seixanta per haver defensat els nostres drets nacionals i socials, ha estat més de trenta anys a l'avantguarda de la lluita per l'alliberament nacional i social dels Països Catalans.

Manifest del Tercer Espai per Mallorca. Fòrum de Debat Polític.

1. Tercer Espai per Mallorca, neix des de la vocació de bastir un grup de reflexió i anàlisi de la Mallorca actual des d’una perspectiva nacional, i des del compromís amb el País, per superar l’eix dreta-esquerra, com a únic referent polític, amb la vocació d’actuar i influir damunt la societat i les entitats i partits que la composen.

2. Des de la restauració democràtica, el nacionalisme a Mallorca s’ha anat constituint en diversos grups, partits i moviments que mai han esdevingut hegemònics i, pitjor encara, sempre ha tingut una representació política per sota de la realitat social, reflectida en successives enquestes i anàlisis sociològiques. L’excessiva ideologització del moviment nacionalista dins l’eix esquerra-dreta ha contribuït a la seva atomització i a la seva manca de rellevància com alternativa real de govern.

3. El nacionalisme a Mallorca, ha de situar-se en la centralitat del discurs polític, arrossegant tot l’arc de partits a bascular sobre l’eix nacionalisme-estatalisme com a element de nacionalització de la vida política. No és des dels extrems des d’on podrem estructurar una alternativa nacional amb vocació de majoria social, front a les dues cares de la mateixa moneda: PP i PSOE.

4. És des d’aquesta realitat que Tercer Espai per Mallorca, treballam per a la construcció efectiva del tercer espai, com a territori polític alternatiu als dos grans opcions o espais espanyolistes, tot situant els referents del mallorquinisme com a eix central de la realitat política.

5. S’han d’abandonar els complexos que han portat el nacionalisme a la seva desconnexió social, i s’ha de veure com a portador d’ideals positius i dels valors de la democràcia; des del seny, però des de la seva fermesa ideològica.

6. Tercer Espai per Mallorca pretén bastir la reraguarda ideològica que aculli totes aquelles persones compromeses amb la Mallorca del segle XXI. Un espai de debat i reflexió d’idees i projectes des d’una perspectiva de País, que esdevingui el laboratori d’idees –el think tank,- el punt de reflexió, de confluència i de generació de propostes adreçades a la unificació de tot el potencial del País per tal de bastir la casa comuna del nacionalisme.

7. Tercer Espai per Mallorca, no és un partit polític, ni ho pretén ser. Neix en la vocació de ser i exercir de corretja de transmissió entre la societat civil i les alternatives polítiques al servei del País, tot arreplegant tots els actius que romanen desencisats i desactivats. Bastir tots els ponts possibles i vies de col·laboració entre les forces polítiques nacionalistes mallorquines per a fer front comú davant el desolador panorama que es presenta a Mallorca, amb un PP i un PSOE com a monopolitzadors del debat i del vot d’aquesta Terra.

8. Tercer espai per Mallorca ha de tenir com un dels seus compromisos programàtics la defensa de la nostra identitat com a poble. La llengua i la cultura són elements vertebradors de qualsevol societat. Des d’aquí volem manifestar el nostre absolut compromís amb el manteniment i potenciació de les senyes d’identitat personificadores d’aquest poble.

9. Tercer espai per Mallorca té com a objectiu aconseguir el màxim sostre d’autogovern per a les Illes Balears. Un autogovern que lògicament ha de venir acompanyat d’un finançament que acabi amb el drenatge econòmic que venim patint i que compensi la insularitat com a gran entrebanc del nostre teixit industrial i de subministrament de mercaderies.

10. Tercer Espai per Mallorca fa una crida oberta a totes les persones, a totes les propostes i projectes que comparteixin el repte i la il·lusió de nacionalitzar el debat polític que, talment com ja s’ha fet a Canàries o Galícia i molt més a Catalunya o el País Basc, sigui capaç d’esdevenir una realitat a Mallorca i a les Illes Balears.

Tercer Espai per Mallorca

Presentació del llibre de Miquel López Crespí Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006)

a càrrec de Guillem Ginard Sala, Director Insular de Cultura del Consell Insular de Mallorca

Sebastià Roig, editor

Miquel López Crespí, investigador i escriptor

(Pròleg de l’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB), Pere Rosselló Bover)

Divendres 22 de desembre de 2006 a les 12 hores

Centre Cultural la Misericòrdia

Plaça de l’Hospital, 4

Palma (Mallorca)

D'esquerra a dreta: Rosa Maria Colom, Miquel López Crespí, Víctor Gayà, Joan Cerdà i Llorenç Capellà.

Nova aportació de l’escriptor Miquel López Crespí a la tasca de la recuperació de la nostra memòria històrica.

L’època contemporània a les Balears.

...els darrers presos de la dictadura a Palma (Mallorca): les lluites de finals de la dictadura; la transició i les organitzacions de la joventut marxista a les Illes: les JEC; la lluita per la República l’any 1976: l’abandó de la lluita republicana per part dels partits de l’esquerra oficial; el teatre modern a Mallorca...

Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006)

Coberta del llibre de Miquel López Crespí Cultura i transició a Mallorca.

Cultura i transició a Mallorca, el llibre que, editat per Edicions Roig i Montserrat, sortirà ben aviat al carrer, és una nova aportació de l’escriptor de sa Pobla Miquel López Crespí a la tasca de la recuperació de la nostra memòria històrica. Són trenta reflexions sobre un ventall ben divers de temes referents a l'època contemporània a les Balears: el paper essencial de Francesc de B. Moll en la tasca de preservació de la nostra cultura i la influència de la seva obra en la generació d’escriptors mallorquins dels anys setanta; el paper del Concili Vaticà II en la lluita antifeixista a les Illes i arreu dels Països Catalans; la novel·la històrica mallorquina i la recuperació de la nostra memòria històrica; el cinema en la postguerra i la censura franquista; el paper de la ràdio del règim del general Franco en els anys cinquanta i seixanta; les revistes i llibres de cinema en temps de la dictadura; els escriptors catalans nacionalistes d’esquerra: Gonçal Castelló; les pel·lícules de la transició i la seva importància històrica en la conformació de la consciència dels joves antifeixistes dels anys setanta; Irlanda i la lluita per la independència: cultura i moviments d’alliberament nacional; Gramsci en el pensament i l’acció dels comunistes de les Illes (OEC): la influència dels clàssics del pensament socialista català i internacional en la formació dels partits antifranquistes i anticapitalistes dels setanta; els darrers presos de la dictadura a Palma (Mallorca): les lluites de finals de la dictadura; la transició i les organitzacions de la joventut marxista a les Illes: les JEC; la lluita per la República l’any 1976: l’abandó de la lluita republicana per part dels partits de l’esquerra oficial; el teatre modern a Mallorca; trenta anys de poesia mallorquina; el record de les Germanies i la novel·la juvenil de les Illes; el compromís polític dels escriptors mallorquins: Llorenç Capellà; la lluita per l’autodeterminació i la república en temps de la transició; una aproximació a la història de l’església mallorquina: Miquel Julià; el nacionalisme d’esquerra dels Països Catalans; el cinema i la poesia mallorquina; memòria històrica de la lluita cultural antifranquista; el marxisme en els Països Catalans; la novel·la històrica i la presència de George Sand i Frédéric Chopin en la història de Mallorca; Valerià Pujol: relacions amb els escriptors mallorquins i compromís polític; la influència de la cultura xinesa en la poesia mallorquina; la literatura mallorquina, el compromís polític i la marginació literària; la lluita antiimperialista a Mallorca en els anys vuitanta; el control de la cultura catalana en els anys vuitanta; camarilles i comissaris; sa Pobla i Miquel Costa i Llobera; història local, novel·la històrica i poesia mallorquina...

Podeu reservar un exemplar a la vostra llibreria habitual o fer-ne una comanda a: Edicions Roig i Montserrat (971650618, trucant de 9 a 15h.)

Miquel López Crespí

(Sa Pobla, Mallorca, 1946)

Coberta del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc).

Miquel López Crespí (sa Pobla, Mallorca 1946) és novel·lista, autor teatral, poeta i assagista. L'any 1969 l'escriptor començà les seves col·laboracions (especialment literàries) en els diaris de les Illes: Diario de Mallorca, Última Hora, Diari de Balears, Cort, L’Estel, El Mundo-El Día de Baleares, El Mirall...

Miquel López Crespí ha guanyat diversos premis literaris de poesia, novel·la, contes, teatre i narrativa juvenil entre els quals podríem destacar: "Ciutat de Palma de Teatre 1974", "Ciutat de Palma de Narrativa" (1991), "Joanot Martorell" de narrativa (València), "Pompeu Fabra 1984", "Joan Santamaria 1989" (Barcelona), Premis Ciutat de València (de poesia i narrativa), Premi Especial Born de Teatre, Premi Teatre Principal-Consell Insular de Mallorca de Teatre, "Marià Vayreda" de narrativa (Girona), Premi de les Lletres 1987 (Mallorca), Premi de Narrativa "Miquel Àngel Riera", Premi Valldaura de novel·la (Barcelona), Premi de teatre "Carles Arniches" (Alacant), Principat d'Andorra (Grandalla) de Poesia, Premi de Literatura "Serra i Moret 1993" de la Generalitat de Catalunya, Premi de Poesia del Consell Insular d'Eivissa i Formentera, Premi de Literatura de l'Ateneu de Maó (Menorca), Premi Nacional de Literatura "Camilo José Cela", Premi de Poesia "Ibn Hazm 2003", Premi de Poesia Ciutat de Tarragona 2005 "Comas i Maduell".

Col·laborador dels suplements de cultura dels diaris de les Illes, Miquel López Crespí ha publicat centenars d'articles dedicats a la literatura i la història de Mallorca. Actualment té diverses seccions fixes a diaris i revistes. Entre 1996 i 1998 va publicar més de dos-cents articles referents a la història de Mallorca en el Diari de Balears. D'ençà 1999 ha escrit centenars d'articles en català en el diari El Mundo-El Día de Baleares. Durant molts d'anys portà la secció d'entrevistes del suplement de cultura del diari Última Hora i de la revista de l'Obra Cultural Balear El Mirall.

En els anys vuitanta és cofundador i vicepresident de l'Ateneu Popular "Aurora Picornell". D'ençà començaments dels anys setanta ha publicat més de seixanta llibres de narrativa, poesia, teatre, memòries, novel·la i assaig entre els quals podríem destacar: Necrològiques (narrativa); Crònica de la pesta (contes); L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970 (memòries); L'amagatall (novel·la); Cultura i antifranquisme (assaig); L'obscura ànsia del cor (poesia); El cicle dels insectes (poesia); Vida d'artista (narrativa); Històries del desencís (narrativa); Estiu de foc (novel·la); La Ciutat del Sol (narrativa juvenil); Punt final (poesia); No era això: memòria política de la transició (assaig); Acte Únic (teatre); El cadàver (teatre); Núria i la glòria dels vençuts (novel·la); Revolta (poesia); Un violí en el crepuscle (poesia); Rituals (poesia); Llibre de pregàries (poesia); Estat d'excepció (novel·la); Un tango de Gardel en el gramòfon (narrativa); Perifèries (poesia); Breviari contra els servils (narrativa); Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (assaig); El darrer hivern de Chopin i George Sand (novel·la); Corambé: el dietari de George Sand (novel·la); Lletra de batalla (poesia) Els anys del desig més ardent (teatre); Defalliment (novel·la); El cant de la sibil·la (poesia); Les ciutats imaginades (poesia), Damunt l’altura (novel·la); Calendaris de sal (poesia) i Cultura i transició a Mallorca (assaig).

La destrucció del territori.

Josep M. Llompart de la Peña (Fotografia de Francesc Amengual)

Els escriptors mallorquins contra la destrucció del nostre territori. Record de Josep M. Llompart.

Josep M. Llompart en una conferència sobre Mossèn Antoni Maria Alcover donada a l'Estudi General Lul·lià a finals dels seixanta ens parlava de la influència del medi natural damunt el geni col·lectiu dels pobles. Aleshores érem molt joves, just obríem els ulls a la realitat de la nostra cultura, malmesa per dècades d'opressió dictatorial. Per a nosaltres era summament important la lectura i estudi de l'obra La literatura moderna a les Balears que Llompart havia publicat feia poc. En parlar de la complexa activitat intel·lectual de mossèn Alcover, Llompart ens feia copsar com rere el gran Aplec de rondaies mallorquines hi havia no solament la cultura transmesa per mallorquins i mallorquines; hi havia molt més. Llompart ens feia veure com la brillant imaginació del poble anava creant els gegants, fades, dimonis, princeses i herois de les rondalles. Els penya-segats, els castells dalt dels cims, les cales més amagades, les cases de l'humil pagès o el gran casal dels senyors servien per a bastir el gran edifici literari de les rondalles. Unes rondalles, això sí, prèviament depurades d'incrustacions eròtiques o liberals que per a mossèn Alcover eren la més genuïna expressió de la reencarnació del Diable, representaven també la concreció d'aspectes ben determinats de la nostra història.

Record que les paraules de Josep M. Llompart em colpejaren la imaginació amb el ferro roent de les seves imatges i exemples històrics i literaris. D'ençà d’aquella data, ara ja farà quaranta anys de la conferència a l'Estudi General Lul·lià, sempre he entès que les excavadores, l'especulació salvatge de la nostra terra quan es basteix una autopista, es fa un nou port esportiu o els avions aterren a l'indret on hi havia el poblat talaiòtic de Son Oms, no solament destrueixen els nostres minvats recursos naturals i paisatgístics. El constructor de ponts i carreteres, de rotondes i camps de golf, el negociant que planifica les mil i una urbanitzacions salvatges que regnen damunt cales, valls i turons, no solament fan mal al territori, la qual cosa en sí mateix ja fóra un dany irreparable, sinó que la destrucció programada afecta molt més del que hom pot imaginar el nostre present i futur: afecta la cultura, història i personalitat dels pobles.

La llegenda del Salt de la Bella Dona que va servar per a la posteritat el prevere Rafel Busquets en el Llibre de la invenció i miracles de la prodigiosa figura de Nostra Senyora de Lluc (1684) és un exemple dels centenars d'històries bastides per la imaginació popular dels mallorquins del passat, fortament arrelats a la terra i als nostres costums.

Si la destrucció de recursos i territori contínua amb el ritme actual... què quedarà de la terra que alletà l'esperit de Ramon Llull, Gabriel Alomar, mossèn Alcover, Miquel Costa i Llobera o Bartomeu Rosselló-Pòrcel? En les Jornades d'Ordenació del Territori en què vaig participar fa uns anys amb Carlos García Delgado, Manolo Cabellos. Ferran Porto. Pere Nicolau Bover, Rafel de Lacy Fortuny i altres arquitectes, polítics, periodistes i escriptors, Manolo Cabellos parlà d'aquest creixement incontrolat i aportà unes xifres vertaderament esfereidores que, si continuassin, segurament posaran en perill tot el que ha estat i ha significat Mallorca i els mallorquins. Manolo Cabellos deia concretament: "Si mantenim aquests creixements, els escenaris hipotètics ens diuen que podem augmentar la població actual en 460.000 persones, en 800.000 o, fins i tot, si continuen els ritmes dels darrers quatre anys, en 1.286.000. I tot això és possible, només cap que pensem en la reacció que es mantenia quan la xifra de passatgers de l'aeroport era de mig milió; aleshores ningú no hauria pensat que era possible arribar als 19 milions d'avui".

L'arquitecte Manolo Cabellos afirmava igualment: "L'urbanisme ens demostra que les situacions de col·lapse es produiran si no es preveuen [...] Però, d'aquí a deu anys, amb una població d'un milió de persones més, continuaran essent atractives aquestes Illes?".

La pregunta que es fa l'arquitecte em torna a la conferència de Josep M. Llompart a mitjans dels anys seixanta. El problema que ens feia copsar Llompart aleshores era el de l'estreta relació de terra, paisatge, natura amb la història i la cultura dels pobles. La qüestió, en aquests moments, ja no és si les Illes seran o no atractives d'aquí uns anys. El problema ben real i punyent és saber sí, en cas que continuï el ritme actual de destrucció de medis i recursos, la nostra cultura, cada vegada més amenaçada per l'onada despersonalitzadora que ens envaeix, podrà sobreviure i si nosaltres mateixos, com a col·lectivitat humana, com a poble diferenciat, existirem o no d'aquí unes dècades.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (25-X-05)

Col·laborador dels diaris de les Illes, Miquel López Crespí ha publicat centenars d'articles dedicats a la literatura i la història de Mallorca. Actualment té diverses seccions fixes a diaris i revistes. Entre 1996 i 1998 va publicar més de dos-cents articles referents a la història de Mallorca en el Diari de Balears. D'ençà 1999 ha escrit centenars d'articles en català en el diari El Mundo-El Día de Baleares. Durant molts d'anys portà la secció d'entrevistes del suplement de cultura del diari Última Hora i de la revista de l'Obra Cultural Balear El Mirall.

Miquel López Crespí gana el primer premio de narrativa de Vinarós con 'La conspiració'

El escritor ha logrado también el premio Ciutat de València de poesía dotado con 6.000 euros

Josep Ballester, Sussana Rafart, Miquel López Crespí i David Castillo, quatre dels poetes més importants dels Països Catalans en aquests moments.

PALMA.- El escritor mallorquín Miquel López Crespí ha sido el ganador, con su obra La conspiració, del primer Premio Internacional de Narrativa Wenceslao Ayguals de Izco que organiza la Asociación Cultural Amics de Vinaròs dotado con 3.000 euros y una escultura original de José Córdoba.

Al concurso se presentaron 30 obras procedentes de media docena de países, de las que el jurado seleccionó nueve de las que salieron tres finalistas.

Este novelista, dramaturgo, poeta, historiador y ensayista cuenta con un importante bagaje de premios como el Premio Nacional de Literatura Camilo José Cela, el Joanot Martorrel de Narrativa de Valencia, el Pompeu Fabra y el Premio Ciutat de Valencia, que recogerá mañana. El galardón, dotado con 6.000 euros, recoge una recopilación de poemas escritos en los últimos 30 años.

El segundo premio del premio de Vinarós fue para Les dones del almirall, del catalán Miguel Sánchez González, y el tercero fue para El sabor salado de la sangre, de Jesús Carlos Riosalido, embajador de España en Kuwait.

El jurado estaba presidido por el Francisco Caudet, doctor en Filología Románica por la Universidad Complutense de Madrid y actualmente jefe del Departamento y Catedrático de Literatura Española.

El resto de integrantes eran la escritora Alicia Jiménez Barlett, creadora de la serie televisiva Petra Delicado; la profesora y poeta Encarna Fontanet, el escritor valenciano Francisco Asensí y Ester Forner, que actuó como secretaria del jurado.

Recientemente, el escritor presentó la traducción del Premio Nacional de Poesía Pompeu Fabra 1988, una obra con la que el autor ganó este importante galardón literario el año 1988 en Perpinyà. El poemario ha sido traducido por José Luis Reina y el poeta Pere Joan Gomila y lo ha editado la Editorial La Lucerna con el título de Densa marea de tristeza.

Miquel López Crespí nació en Sa Pobla en 1946 y ha colaborado con los diarios de las Islas Baleares: Diario de Mallorca, Ultima Hora, Diari de Balears, Cort, L'Estel, El Mundo-El Día de Baleares y El Mirall, entre otros. Ha escrito 40 obras de narrativa, poesía y teatro.

El Mundo-El Día de Baleares (17-XII-06)

Miquel López Crespí (a l'esquerra) i Llompart de la Peña (a la dreta), dos dels principals activistes culturals antifranquistes dels anys seixanta i setanta.

Miquel López Crespí

(Sa Pobla, Mallorca, 1946)

Coberta del llibre de Miquel López Crespí Cultura i transició a Mallorca.

Miquel López Crespí (sa Pobla, Mallorca 1946) és novel·lista, autor teatral, poeta i assagista. L'any 1969 l'escriptor començà les seves col·laboracions (especialment literàries) en els diaris de les Illes: Diario de Mallorca, Última Hora, Diari de Balears, Cort, L’Estel, El Mundo-El Día de Baleares, El Mirall...

Miquel López Crespí ha guanyat diversos premis literaris de poesia, novel·la, contes, teatre i narrativa juvenil entre els quals podríem destacar: "Ciutat de Palma de Teatre 1974", "Ciutat de Palma de Narrativa" (1991), "Joanot Martorell" de narrativa (València), "Pompeu Fabra 1984", "Joan Santamaria 1989" (Barcelona), Premis Ciutat de València (de poesia i narrativa), Premi Especial Born de Teatre, Premi Teatre Principal-Consell Insular de Mallorca de Teatre, "Marià Vayreda" de narrativa (Girona), Premi de les Lletres 1987 (Mallorca), Premi de Narrativa "Miquel Àngel Riera", Premi Valldaura de novel·la (Barcelona), Premi de teatre "Carles Arniches" (Alacant), Principat d'Andorra (Grandalla) de Poesia, Premi de Literatura "Serra i Moret 1993" de la Generalitat de Catalunya, Premi de Poesia del Consell Insular d'Eivissa i Formentera, Premi de Literatura de l'Ateneu de Maó (Menorca), Premi Nacional de Literatura "Camilo José Cela", Premi de Poesia "Ibn Hazm 2003", Premi de Poesia Ciutat de Tarragona 2005 "Comas i Maduell".

Col·laborador dels suplements de cultura dels diaris de les Illes, Miquel López Crespí ha publicat centenars d'articles dedicats a la literatura i la història de Mallorca. Actualment té diverses seccions fixes a diaris i revistes. Entre 1996 i 1998 va publicar més de dos-cents articles referents a la història de Mallorca en el Diari de Balears. D'ençà 1999 ha escrit centenars d'articles en català en el diari El Mundo-El Día de Baleares. Durant molts d'anys portà la secció d'entrevistes del suplement de cultura del diari Última Hora i de la revista de l'Obra Cultural Balear El Mirall.

En els anys vuitanta és cofundador i vicepresident de l'Ateneu Popular "Aurora Picornell". D'ençà començaments dels anys setanta ha publicat més de seixanta llibres de narrativa, poesia, teatre, memòries, novel·la i assaig entre els quals podríem destacar: Necrològiques (narrativa); Crònica de la pesta (contes); L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970 (memòries); L'amagatall (novel·la); Cultura i antifranquisme (assaig); L'obscura ànsia del cor (poesia); El cicle dels insectes (poesia); Vida d'artista (narrativa); Històries del desencís (narrativa); Estiu de foc (novel·la); La Ciutat del Sol (narrativa juvenil); Punt final (poesia); No era això: memòria política de la transició (assaig); Acte Únic (teatre); El cadàver (teatre); Núria i la glòria dels vençuts (novel·la); Revolta (poesia); Un violí en el crepuscle (poesia); Rituals (poesia); Llibre de pregàries (poesia); Estat d'excepció (novel·la); Un tango de Gardel en el gramòfon (narrativa); Perifèries (poesia); Breviari contra els servils (narrativa); Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (assaig); El darrer hivern de Chopin i George Sand (novel·la); Corambé: el dietari de George Sand (novel·la); Lletra de batalla (poesia) Els anys del desig més ardent (teatre); Defalliment (novel·la); El cant de la sibil·la (poesia); Les ciutats imaginades (poesia), Damunt l’altura (novel·la); Calendaris de sal (poesia) i Cultura i transició a Mallorca (assaig).

Mallorca per la República.

”...els vergonyosos pactes de la transició entre franquistes reciclats i forces reformistes per tal de silenciar la lluita republicana i la memòria dels nostres morts, ajudant així a la maniobra de reinstauració de la monarquia borbònica”. (Miquel López Crespí)

14-IV-1985. Acte a Son Coletes (Manacor) recordant els republicans assassinats pel franquisme. El pacte entre el franquisme reciclat i la pseudoesquerra es va fer també contra la nostra memòria històrica. L'escriptor Miquel López Crespí (primer a l'esquerra) recorda els oblidats en temps de la transició.

Tota la premsa de les Illes ha informat [era l’any 2002], de forma destacada, dels actes republicans que s'han organitzat en diversos pobles. Diari de Balears publicava dia 15-IV-02 cròniques de Santa Maria del Camí i de Manacor. La publicació felanitxera Felanitx també s'ha fet ressò de l'important acte antifeixista i republicà organitzat pel "Col·lectiu Felanitx per la República". En el Diari de Balears, signat per Caterina Veny i sota el titular "Crit unànime per la República a l'acte d'homenatge pels morts a Son Coletes: centenars de persones dipositaren un clavell a la fossa comuna dels afusellats del 36" podíem llegir: "Un crit unànime va ressonar ahir entre les centenars de tombes del cementeri de Son Coletes a Manacor: un crit per a la República i un plor per a tots els republicans que morien afusellats en mans dels seus propis germans, però del bàndol franquista. Un passat negre que no deixà indiferents la multitud de persones que ahir migdia s'aplegaren davant la fossa comuna dels 900 republicans assassinats en el cementeri de Son Coletes durant la Guerra Civil".

Coberta del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) editat per l'editor Lleonard Muntaner l'any 1994 i demonitzat per una colla de dogmàtics i sectaris, enemics de l'esquerra alternativa i revolucionària tant en temps de la transició com en els anys posteriors.

A Santa Maria de Camí va ser el grup "Ales" qui s'encarregà -com ja fa molts d'anys- de l'organització. Sota un titular que deia "Santa Maria recorda les víctimes afusellades pel règim franquista" C. Moreno deia: "Una cinquantena de persones es reuniren al cementeri del poble per recordar els santamariers Miquel Cabot, Josep Santandreu, Joan Tramulles, Bartomeu Canyelles i Antoni Oliver. També es recordà la figura de Joan Alemany que fou batle de Búger durant la República i fou torturat i assassinat a Santa Maria".

A Felanitx va ser el "Col·lectiu Felanitx per la República" que que organitzà un important acte d'afirmació republicana i antifeixista. Després de casi un quart de segle de desmobilització popular a conseqüència dels pactes de la transició amb el franquisme reciclat (pactes de PCE, PSOE, CIU i PNB abandonant la lluita per la República, el socialisme i l'autodeterminació de les nacions oprimides per l'Estat centralista espanyol), el poble comença a recuperar la seva memòria històrica i demana responsabilitats polítiques als partits que s'oferiren al poder pel plat de llenties d'una poltrona institucional i un bon sou a final de mes.

Un dels moments més emotius de la nit consistí en la intervenció de diversos presos antifeixistes i de familiars de represaliats per la dictadura franquista. Els combatents de la lluita per la llibertat i contra el feixisme recordaren els sofriments del nostre poble en mans dels botxins de la dreta.

Coberta del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc). El llibre és una important aportació a la recuperació de la memòria històrica de la transició.

En aquest acte d'afirmació republicana poguérem veure nombrosos càrrecs i militants de diverses organitzacions d'esquerres. Com ja hem dit hi havia el diputat Cecili Buele i la seva companya Bel Rosselló. Però també hi eren presents la regidora de cultura de Felanitx Miquela Vidal, Magdalena Nebot, Antoni Llompart i membres de les agrupacions de Campos, Felanitx, Palma i Porreres. També hi havia militants i dirigents d'Esquerra Unida, PSOE i ERC. Josep Serra d'ERC, l'escriptor Albert Herranz, el conegut militant independentista Macia Manera, el director de la revista nacionalista L'Estel Mateu Joan Florit...

Després de l'emotiu parlament dels presoners republicans intervinguérem en l'acte per la República el diputat del PSM Cecili Buele i qui signa aquest article. Ambdós diguérem unes paraules recordant els vergonyosos pactes de la transició entre franquistes reciclats i forces reformistes per tal de silenciar la lluita republicana i la memòria dels nostres morts, ajudant així a la maniobra de reinstauració de la monarquia borbònica.

Vaig dir, davant les persones que ens escoltaven amb emoció continguda que, en temps de la transició, mentre el reformisme (i especialment les direccions del PCE i del PSOE) enlairava la bandera monàrquica en tots els seus locals i abandonaven el combat per una República democràtica, deien, cínics (alhora que criminalitzaven qualsevol persona o partit decididament republicà) "que era per evitar una nova guerra civil".

A sa Pobla, la República proclamada el 14 d'abril de l'any 1931 va ser saludada amb alegria per les classes populars. Hi hagué moltes esperances amb les possibilitats democràtiques que s'obrien aquell 14 d'abril de 1931. Per això quan s'esdevingué el cop militar feixista contra la llibertat en el meu poble hi hagué una forta resistència a la sublevació. Un bon grup de poblers defensaren -fins a donar la seva vida- aquelles esperances consolidades a partir del 14 d'abril.

En les eleccions generals de 1936 -guanyades a nivell d'Estat espanyol- pel Front Popular, a sa Pobla es consolidà el predomini del caciquisme dretà. La dreta obtengué el 90,3%) dels vots, mentre que l'esquerra només aconseguia 1.834 sufragis (el 9,6%) -vegeu Enciclopèdia de Mallorca (volum núm. XIII, pàg. 194)-. Per un poble d'uns vuit mil habitants aquests vots poden semblar poca cosa, però la victòria del Front Popular a nivell estatal fou celebrada alegrement per republicans, socialistes, anarquistes i comunistes poblers. Entre els esquerrans que celebraven aquella victòria popular hi havia Jaume Serra i Cardell ("Cuca") que l'any 1934 havia creat l'Agrupació Socialista de sa Pobla (PSOE).

Jaume Serra i Cardell va ser detingut pels feixistes i afusellat en el fortí d'Illetes a les sis i mitja del matí del dia 11 de març del 37. Al seu costat caigué el mateix dia i a la mateixa hora un llucmajorer anomenat Antoni Zanoguera.

L'èxit de les convocatòries republicanes i antifeixistes a Felanitx, Manacor i Santa Maria del Camí ha estat evident. Esperam que l'any vinent més i més pobles participin en aquestes celebracions. Com ha escrit el "Col·lectiu Felanitx per la República: "La veritat i la memòria són germanes de la llibertat".

Miquel López Crespí

La recent detenció del batle d’Andratx, Eugenio Hidalgo, del director general d’Ordenació del Territori, Jaume Massot, i del zelador d’obres Jaume Gibert, ens situa no solament davant un cas d’especulació urbanística, sinó sobre tot davant el problema, ja històric de la “balearització” de la nostra terra. (Miquel López Crespí)

Una classe de nous-rics sense escrúpols, mancats de sensibilitat social i mediambiental han fet un mal que, si no l’aturam amb tot el pes de la llei, podria esdevenir irreversible. Des d’aquestes pàgines ens afegim a les exigències de tants i tants sectors de la societat civil de la nostra terra demanant un increment de tots els recursos tècnics, econòmics i humans per donar suport a la Fiscalia Anticorrupció en aquesta tasca de salut pública que esperam que només hagi començat. (Miquel López Crespí)

Els escriptors mallorquins contra els especuladors i els encimentadors. Andratx i la corrupció urbanística

El President Jaume Matas engrunat per la corrupció del PP a Andratx.

La recent detenció del batle d’Andratx, Eugenio Hidalgo, del director general d’Ordenació del Territori, Jaume Massot, i del zelador d’obres Jaume Gibert, ens situa no solament davant un cas d’especulació urbanística, sinó sobre tot davant el problema, ja històric de la “balearització” de la nostra terra. De fa moltes dècades, sobretot a partir del gran desenvolupament turístic dels anys seixanta, el paper incontrolat de la construcció feta de qualsevol manera, una construcció “salvatge”, en definitiva, ha sensibilitzat generacions d’illencs quant a la necessitat urgent de controlar aquest desgavell que amenaça amb exhaurir els nostres minvats recursos naturals.

Qualsevol persona amb un mínim de seny sap a la perfecció que els minvats recursos naturals de què disposam no permeten aquest creixement il·limitat, i més quan es fa sense respectar ni l’actual legislació. Es tracta de complir i fer respectar les lleis en vigor en matèria d'urbanisme, i també, d’aconseguir que el govern de torn s’adoni de la situació insostenible en què ens trobam i dicti els corresponents plans d’ordenació territorial.

Eugenio Hidalgo i tots els Hidalgos que podrien sortir a la llum pública si la Fiscalia continuava aprofundint en les investigacions, no solament no han estat sensibles a les necessitats de preservació de recursos i paisatge que té la nostra terra, sinó que han abusat fins a límits increïbles esdevenint uns perillosos depredadors indiferents a les nostres necessitats com a col·lectivitat. El GOB, preocupat per la situació d’emergència en què ens trobam, ja havia presentat a la Fiscalia més de quaranta denúncies per presumptes delictes urbanístics comesos a Andratx. Les denúncies presentades anaven agrupades en dues tipologies d’irregularitats. Com molt bé explica l’organització ecologista, el primer tipus d’irregularitats consistia en llicències il·legals dins el sòl rústic. Es tractava d´unes llicències de construcció donades a parcel·les sense la superfície mínima per a ser edificades, parcel·les que s’acaben construint a base d’una llicència municipal atorgada per informes i certificats irregulars del zelador i el cap d’Urbanisme. Com explica el GOB, en la totalitat dels casos aquestes llicències il·legals afecten zones protegides.

Les denúncies dels presumptes delictes urbanístics d’Andratx presentades pel GOB a la Fiscalia es refereixen també, i basta que consulteu el web d’aquesta organització per a tenir tota la informació al vostre abast, a llicències il·legals d’edificis d’apartaments dins sòl rústic atorgades per l’Ajuntament sota l’aparença de sòls urbans.

Les situacions irregulars, l’especulació urbanística detectada a Andratx, es pot estendre a nombrosos municipis de les Illes. L’expresident del Govern de les Balears Francesc Antich parlava recentment d´una possible investigació a més de quinze ajuntaments. Tots els mallorquins i mallorquines sabem que arreu es donen casos iguals o pitjors que el d’Andratx. Aquestes típiques situacions irregulars són les culpables de les destrosses paisatgístiques i territorials que hem patit aquestes darreres dècades, tant a l´interior de Mallorca com a la costa.

Davant els fets que vivim aquestes darreres setmanes és ben hora que la societat mallorquina s’adoni que no podem continuar per més temps en mans d’especuladors sense escrúpols, aprofitats que utilitzen de forma fraudulenta determinades disposicions de la llei de sòl rústic. Les institucions encarregades de fer complir la llei, els partits i organitzacions conservacionistes que han estat a l’avantguarda de la lluita per a preservar el nostre paisatge i minvats recursos naturals, la societat civil de les Illes, han de ser molt exigents a demanar responsabilitats al màxim alhora que, d´una forma immediata, el Govern, el Parlament, haurien de modificar els aspectes d’ambigüitat que hi pugui haver en la normativa urbanística per tal d’aturar casos de possible corrupció com el que ens ocupa en aquests moments.

La detenció d’Eugenio Hidalgo i companyia és el primer gran i espectacular cop que s’ha donat a la corrupció urbanística a les Illes. Les investigacions haurien de continuar i ampliar-se sense tenir mai en compte el color polític del municipi investigat. El que han fet i fan amb la nostra terra gent que no l’estima no té nom. Potser ja han destruït o estan a punt de destruir tot el patrimoni que ens llegaren els nostres avantpassats. Una classe de nous-rics sense escrúpols, mancats de sensibilitat social i mediambiental han fet un mal que, si no l’aturam amb tot el pes de la llei, podria esdevenir irreversible. Des d’aquestes pàgines ens afegim a les exigències de tants i tants sectors de la societat civil de la nostra terra demanant un increment de tots els recursos tècnics, econòmics i humans per donar suport a la Fiscalia Anticorrupció en aquesta tasca de salut pública que esperam que només hagi començat.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (12-XII-06)

Miquel López Crespí ha publicat centenars d'articles dedicats a la literatura i la història de Mallorca. Actualment té diverses seccions fixes a diaris i revistes. Entre 1996 i 1998 va publicar més de dos-cents articles referents a la història de Mallorca en el Diari de Balears. D'ençà 1999 ha escrit centenars d'articles en català en el diari El Mundo-El Día de Baleares. Durant molts d'anys portà la secció d'entrevistes del suplement de cultura del diari Última Hora i de la revista de l'Obra Cultural Balear El Mirall.

Miquel López Crespí gana el Premio Ciudad de Igualada

IGUALADA.- El fotógrafo José Luis García, el escultor, Xoan Ramon Pena y el escritor mallorquín Miquel López fueron algunos de los galardonados ayer con los Premios Ciudad de Igualada, celebrados en el Teatro Municipal l'Ateneu.

En el Premio de Escultura ha ganado Xoan Ramón Pena Soto (Coruña), en el de Fotografía José Luis García (Málaga), en el de narrativa Miquel López (Palma), en el Premio Ciudad de Igualada de pintura, el ganador ha sido Carles Guitart (Barcelona), en el de recitación Ana Maria Morera (Lleida), en el de Arte digital Eduardo Christian Argañaras (Buenos Aires), en el de Composición musical Jordi Marcé (Igualada), y en el de poesía, Antonieta González (Sant Cugat del Vallès).

La entrega de los galardones estuvo por la actuación de la prestigiosa música catalana Big Mama, que ofreció diversas piezas de su repertorio entre premio y premio.

Los Premios Ciudad de Igualada de creación artística están divididos en ocho categorías que corresponden a ocho artes distintas.

El Mundo-El Día de Baleares (28-XII-06)

Miquel López Crespí (a l'esquerra) i Llompart de la Peña (a la dreta), dos dels principals activistes culturals antifranquistes dels anys seixanta i setanta.

Miquel López Crespí

(Sa Pobla, Mallorca, 1946)

Coberta del llibre de Miquel López Crespí Cultura i transició a Mallorca.

Miquel López Crespí (sa Pobla, Mallorca 1946) és novel·lista, autor teatral, poeta i assagista. L'any 1969 l'escriptor començà les seves col·laboracions (especialment literàries) en els diaris de les Illes: Diario de Mallorca, Última Hora, Diari de Balears, Cort, L’Estel, El Mundo-El Día de Baleares, El Mirall...

Miquel López Crespí ha guanyat diversos premis literaris de poesia, novel×la, contes, teatre i narrativa juvenil entre els quals podríem destacar: "Ciutat de Palma de Teatre 1974", "Ciutat de Palma de Narrativa" (1991), "Joanot Martorell" de narrativa (València), "Pompeu Fabra 1984", "Joan Santamaria 1989" (Barcelona), Premis Ciutat de València (de poesia i narrativa), Premi Especial Born de Teatre, Premi Teatre Principal-Consell Insular de Mallorca de Teatre, "Marià Vayreda" de narrativa (Girona), Premi de les Lletres 1987 (Mallorca), Premi de Narrativa "Miquel Àngel Riera", Premi Valldaura de novel·la (Barcelona), Premi de teatre "Carles Arniches" (Alacant), Principat d'Andorra (Grandalla) de Poesia, Premi de Literatura "Serra i Moret 1993" de la Generalitat de Catalunya, Premi de Poesia del Consell Insular d'Eivissa i Formentera, Premi de Literatura de l'Ateneu de Maó (Menorca), Premi Nacional de Literatura "Camilo José Cela", Premi de Poesia "Ibn Hazm 2003", Premi de Poesia Ciutat de Tarragona 2005 "Comas i Maduell".

Col·laborador dels suplements de cultura dels diaris de les Illes, Miquel López Crespí ha publicat centenars d'articles dedicats a la literatura i la història de Mallorca. Actualment té diverses seccions fixes a diaris i revistes. Entre 1996 i 1998 va publicar més de dos-cents articles referents a la història de Mallorca en el Diari de Balears. D'ençà 1999 ha escrit centenars d'articles en català en el diari El Mundo-El Día de Baleares. Durant molts d'anys portà la secció d'entrevistes del suplement de cultura del diari Última Hora i de la revista de l'Obra Cultural Balear El Mirall.

En els anys vuitanta és cofundador i vicepresident de l'Ateneu Popular "Aurora Picornell". D'ençà començaments dels anys setanta ha publicat més de seixanta llibres de narrativa, poesia, teatre, memòries, novel·la i assaig entre els quals podríem destacar: Necrològiques (narrativa); Crònica de la pesta (contes); L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970 (memòries); L'amagatall (novel·la); Cultura i antifranquisme (assaig); L'obscura ànsia del cor (poesia); El cicle dels insectes (poesia); Vida d'artista (narrativa); Històries del desencís (narrativa); Estiu de foc (novel·la); La Ciutat del Sol (narrativa juvenil); Punt final (poesia); No era això: memòria política de la transició (assaig); Acte Únic (teatre); El cadàver (teatre); Núria i la glòria dels vençuts (novel·la); Revolta (poesia); Un violí en el crepuscle (poesia); Rituals (poesia); Llibre de pregàries (poesia); Estat d'excepció (novel·la); Un tango de Gardel en el gramòfon (narrativa); Perifèries (poesia); Breviari contra els servils (narrativa); Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (assaig); El darrer hivern de Chopin i George Sand (novel·la); Corambé: el dietari de George Sand (novel·la); Lletra de batalla (poesia) Els anys del desig més ardent (teatre); Defalliment (novel·la); El cant de la sibil·la (poesia); Les ciutats imaginades (poesia), Damunt l’altura (novel·la); Calendaris de sal (poesia) i Cultura i transició a Mallorca (assaig).

Mallorca i la solidaritat amb Xile (1977).

"Finalment s'aconseguí muntar una acció de protesta contra la dictadura del General Pinochet. Com informava José Jaume en el Diario de Mallorca (13-IX-1977): 'El consul [de Xile], Fernando Cosmelli, recibió a una representación de los manifestantes' I, en lletres més grosses: 'Concentración ante el Consulado de Chile' on, entre d'altres coses donava compte de els gestions que en Mateu Ensenyat i jo mateix (ambdós de l'OEC) realitzàrem davant la delegació. Explicant els inicials incidents de la concentració, Diario de Mallorca senyalava: 'Fuerzas de la Policía Armada tenían perfectamente controlados des de mucho antes de la hora fijada para el inicio de la concentración -siete y media de la tarde- los accesos al Consulado de Chile, sitado en la confluencia de la Rambla con Vía Alemania. Al hacer acto de presencia... el dirigente de la OIC, Miguel López Crespí, se personó el delegado especial de la Dirección General de Seguridad, Pérez Angulo, quien dialogó con los manifestantes permitiéndoles llevar a cabo sus propósitos...'". (Miquel López Crespí)

Ciutat de Mallorca (12-IX-1977): Miquel López Crespí (a l'esquerra de la fotografia) i Mateu Ensenyat, militants de l'OEC, lliuren una protesta al representant a Mallorca de la dictadura del general Pinochet. Moments abans l'OEC, les JEC, el Grup de Solidaritat amb el poble Xilè i altres organitzacions antifeixistes havien organitzat una protesta pels carrers de Palma (Mallorca) contra la dictadura feixista xilena.

Record a la perfecció com les JEC, pel setembre de 1977 foren l'avantguarda de la lluita en record de Xile. S'apropava el quart aniversari del cop d'Estat de la burgesia xilena contra l'esquerra a aquell país d'Amèrica Llatina que havia volgut enfrontar-se amb les multinacionals i els nordamericans. El Govern de la Unitat Popular volgué nacionalitzar la indústria del coure (en mans del capitalisme internacional). Allò va significar la sentència de mort de la democràcia xilena. Aquest mínim intent per a provar de disposar d'alguna de les riqueses naturals del país, de bastir una independència econòmica lluny de la formalitat d'himnes i banderes (en teoria, tots els països ho són d'independents, mentre no vulguin modificar l'estatus socioeconòmic dictac per l'imperialisme). El sagnant cop d'estat costà la vida, no sols al president constitucional, el socialista Salvador Allende (que morí, metralleta en mà defensant la llibertat) sinó a més de trenta mil antifeixistes xilens. A ciutat, en aquest quart aniversari, hi havia poques ganes de muntar res. Vista aquesta indiferència solidària davant la lluita del poble xilè, uns quants militants de l'OEC, juntament amb na Caterina Mir, en Macià Abraham, en Sergio López, en Francesc Gutíerrez, en Salvadro Arias, na Conxa Nadal (entre d'altres), tots de les JEC, decidirem muntar un grup de solidaritat. De part de l'OEC, un dels més actius participants en el grup ("Grup de solidaritat amb el poble xilé) va ser l'historiador Mateu Ensenyat (aleshores un estudiant que entrà a militar a l'OEC provinent de Bandera Roja). Mentre en Mateu Ensenyat i jo mateix, anaven i veníem de Copystant -on Teresa Nieto feinejava imprimint el material que demanàvem a la seva impremta-, les JEC, a mesura que s'apropava l'aniversari del cop ,començaren a repartir per barriades i instituts diversos comunicats i fulls volants (alguns dels quals encara conserv entre la immensa paperassa del meu arxiu).

Concentració a Palma de les Joventuts Comunistes de les Illes (les JEC, Joventuts d'Esquerra Comunista) ) contra la dictadura feixista del general Pinochet.

Finalment aconseguiren muntar una acció de protesta contra la dictadura del General Pinochet. Com informava José Jaume en el Diario de Mallorca (13-IX-1977): "El consul [de Xile], Fernando Cosmelli, recibió a una representación de los manifestantes" I, en lletres més grosses: "Concentración ante el Consulado de Chile" on, entre d'altres coses donava compte de els gestions que en Mateu Ensenyat i jo mateix (ambdós de l'OEC) realitzàrem davant la delegació. Explicant els inicials incidents de la concentració, Diario de Mallorca senyalava: "Fuerzas de la Policía Armada tenían perfectamente controlados des de mucho antes de la hora fijada para el inicio de la concentración -siete y media de la tarde- los accesos al Consulado de Chile, sitado en la confluencia de la Rambla con Vía Alemania. Al hacer acto de presencia... el dirigente de la OIC, Miguel López Crespí, se personó el delegado especial de la Dirección General de Seguridad, Pérez Angulo, quien dialogó con los manifestantes permitiéndoles llevar a cabo sus propósitos...". I, més endant, José Jaume precisava: "Fernando Cosmelli cónsul de la República de Chile en Baleares, recibiò en su despacho a una comisión -parecía presidirla Miguel López Crespí, del denominado 'Grupo de Solidaridad con el Pueblo Chileno'-, quien le hizo entrega de un comunicado en el que se solicita 'plenas libertades de reunión, expresión y manifestación para el pueblo chileno; inmediata puesta en libertad de todos los luchadores antifascistas que en estos momentos abarrotan las cárceles de Chile; una explicación comprobable de la situación de los miles de luchadores desaparecidos y la no intervención USA en Chile".

Miquel López Crespí

Ja és hora que les autoritats competents, especialment la Fiscalia Anticorrupció, no aturi en la seva imprescindible tasca de salut pública. Ningú no ignora que els desastres fets per encimentadors i especuladors són localitzables en qualsevol moment, i per això els organismes competents en la repressió d’aquesta mena de delictes no han de baixar la guàrdia en cap moment. Malgrat la destrucció de documents esdevenguda a Andratx i, imaginam en altres municipis, a conseqüència d´unes intencionades filtracions, el cert és que tants d’anys de llicències il·legals, d’informes tècnics falsos, deixen molts rastres. No hi ha màquina destructora de documents que doni l’abast a destruir tanta paperassa! (Miquel López Crespí)

Els escriptors mallorquins contra la corrupció del PP. Nou article de Miquel López Crespí contra la corrupció urbanística del PP.

Hidalgo, el batle corrupte del PP.

Els successos d’Andratx, l’entrada a la presó d´Hidalgo i Gibert, les possibles actuacions de la Fiscalia de Balears en altres ajuntaments de les Illes, les contradiccions del Govern, l’estat opinió creat dins la nostra societat aquestes darreres setmanes, ens haurien de fer reflexionar seriosament sobre el que ha significat i significa basar l’economia en la construcció.

Des de fa molts d’anys, els grups conservacionistes, els més diversos partits de les Illes, tota persona amb una mica de seny, han opinat sobre el suïcidi que, a llarg termini, significava no diversificar la nostra economia i jugar solament la carta de la construcció i el turisme. Els fets d’Andratx i d’altres municipis tornen a demostrar que la construcció ha esdevengut un dels motors fonamentals de l’economia de les Illes, per no dir la maquinària que ho mou tot. Al costat d’alguns professionals honests ha sortit tot un exèrcit de pocavergonyes que, sense pensar en Mallorca ni en els minvats recursos naturals que tenim, pensant solament a fer diners fàcilment, s’han botat totes les lleis aprofitant certes ambigüitats existents. Aquesta mescla d´incultura, menyspreu del territori, manca d’estimació per Mallorca, salvatgisme desenfrenat per fer-se rics en pocs anys, ha contribuït a bastir les actuals destrosses en el paisatge, en la propietat comuna de tots els mallorquins i mallorquines, destrosses que, pensam, poden ser ja irreversibles.

Hem viscut aquests darrers vint anys a recer de l’especulació més pura i dura. Un sistema especulatiu amb el qual un exèrcit de presumptes delinqüents s’ha fet ric destruint tot el que tenia a l’abast: el pla i la muntanya, les platges, els racons més amagats de les Illes... A tota aquesta tropa que forma l’entramat de la corrupció els importa molt poc encimentar àrees d'interès especial, valls i muntanyes. Tanmateix, i ja ho sabem a la perfecció perquè ho diuen i ho expliquen sense cap m