Literatura catalana contemporània

Memòria històrica de les Illes: publicat el llibre Cultura i transició a Mallorca

Turmeda | 31 Març, 2007 06:50

Gramsci o Gabriel Alomar, Andreu Nin o Joan Salvat Papasseit, Bartomeu Rosselló-Pòrcel o Joan Fuster, Macià, el president Companys, Emili Darder o els anònims assassinats republicans del temps de la guerra civil, de la llarga postguerra franquista, no són esotèriques influències històrico-culturals que hom llig o sent de jove i després oblida, quan se situa a recer del poder. Sempre ens hem vanat i ens vanam d'estar ben lluny d'aquest podrit pragmatisme que segrega el poder indicant quines són les idees que no serveixen per a "fer carrera" política o literària. Ans al contrari, i en molts dels treballs de Cultura i transició a Mallorca es pot veure ben clar, les idees de tos els clàssics que ens alletaren en la joventut serviren per a esmolar les nostres eines d'intervenció política i cultural. (Miquel López Crespí)

Els escriptors mallorquins i la lluita per a la recuperació de la nostra memòria històrica

La funció narcotitzadora del poder



Pere Rosselló Bover

Crec que l'escriptor i investigador Pere Rosselló Bover encertava a les totes quan, en el pròleg al meu llibre Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006), parla de la funció "narcotitzadora" del poder. Una funció, cínica i servil, que exerceixen, ben pagats i promocionats, tota aquella colla de postmoderns que ha fet tot el possible per esquarterar políticament i culturalment els Països Catalans, per demonitzar l'herència del Congrés de Cultura Catalana de mitjans dels setanta, per fer de la nostra literatura un cau on sovint només suren aquells o aquelles que s'adapten a les normes dictades pels comissaris neoparanoucentistes i pels poders fàctics econòmics, culturals i polítics.

Cultura i transició a Mallorca i els altres llibres que també hem citat són obres, doncs, per a la memòria històrica i, també, per a provar de fer justícia, dins les nostres minvades possibilitats personals, a tots aquells i aquelles que, des d'una posició difícil, sense cap mena d'ajut ni suport polític ni institucional, han resistit l'envestida dels malfactors creant amb el seu esforç una literatura catalana digna de la nostra millor herència cultural.



Coberta del llibre de Miquel López Crespí Cultura i transició a Mallorca.

Per això quan, amb l'editor Sebastià Roig, em vaig posar a la tasca ho vaig fer amb molta il·lusió. Aquesta vegada he tengut més temps, prop de dos anys, per a ampliar el material que havia sortit a No era això: memòria política de la transició, Cultura i antifranquisme i Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart. El temps, la tranquil·litat per a la recerca, per a consultar llibres i hemeroteques, és bàsic per a poder enllestir un treball digne i de qualitat. I, sobretot, per a poder cercar els materials adients, estudiar quins articles convenia salvar i rescatar de l'oblit, quins tenien un valor en aquests moments i quins no. El temps que he tengut a la meva disposició ha estat un factor essencial per a obtenir aquest resultat final del qual estic summament content.

Dos anys pot semblar temps massa curt, però us puc ben assegurar que durant aquests mesos han passat pel meu davant prop de quaranta anys de lluita cultural i política antifranquista. Mentre anava preparant i passant en net els articles que havien de sortir a Cultura i transició a Mallorca no podia deixar de fer certes reflexions quant al pas del temps. En enllestir els articles dedicats a Francesc de B. Moll, al Concili Vaticà II, a les revistes i llibres de cinema en els seixanta i setanta, a la ràdio dels cinquanta i seixanta o a la vida de Gonçal Castelló, la meva vida particular en passava pels ulls com si fos una pel·lícula documental. M'adonava que, tanmateix, parlar de Gonçal Castelló, de Josep M. Llompart, del cineasta Luis Buñuel, d'Eisenstein o del paper de Gramsci, Jean-Paul Sartre, Che Guevara, Roger Garaudy, Arnold Hauser, Marx, Engels, Isaac Deutscher, Roland Barthes, Henri Lefebvre o Lucien Goldman en la nostra formació, era parlar de la nostra vida, del que ens ensenyaren els pares, la generació d'antifeixistes dels anys trenta que saberen resistir amb dignitat els anys d'oprobi de la dictadura. L'estudi dels clàssics del pensament socialista internacional servia per a consolidar, en uns joves de divuit o dinou anys, el que ens havien ensenyat els lluitadors republicans dels anys trenta amb la seva pràctica vital. Ara, les lectures, els llibres, li donaven simplement cos teòric.

Avui, quan reflexion en aquells de formació, en els fets dels quals parl a Cultura i transició a Mallorca, la vida cultural i política dels anys seixanta i setanta, tenc la certesa cada vegada més ferma que érem, pensàvem i actuàvem de la forma que ho fèiem perquè ens alletà aquella heroica i sacrificada generació de vells combatents per un món millor. Una generació, la que lluità amb les armes en la mà contra el feixisme, que donà sentit a la nostra lluita juvenil, als esforços per avançar envers una societat i una nació lliure de dominacions foranes, republicana i socialista en el sentit més ampli i democràtic de la paraula, lluny de la politiqueria actual pels endolls i la poltrona oficial.

Gramsci o Gabriel Alomar, Andreu Nin o Joan Salvat Papasseit, Bartomeu Rosselló-Pòrcel o Joan Fuster, Macià, el president Companys, Emili Darder o els anònims assassinats republicans del temps de la guerra civil, de la llarga postguerra franquista, no són esotèriques influències històrico-culturals que hom llig o sent de jove i després oblida, quan se situa a recer del poder. Sempre ens hem vanat i ens vanam d'estar ben lluny d'aquest podrit pragmatisme que segrega el poder indicant quines són les idees que no serveixen per a "fer carrera" política o literària. Ans al contrari, i en molts dels treballs de Cultura i transició a Mallorca es pot veure bel clar, les idees de tos els clàssics que ens alletaren en la joventut serviren per a esmolar les nostres eines d'intervenció política i cultural. I d'això sempre ens hem sentit orgullosos sense renunciar mai a cap dels principis que ens sostengueren en el passat i ens sostenen encara. Qui ens conegui una mica sap que els nostres anys de militància en d'organitzacions marxistes i nacionalistes d'esquerra així ho confirmen. Els llibres, les novel·les, poemaris i obres de teatre publicats en aquests darrers quart de segle també donen fe de com la poètica de Rosselló-Pòrcel, Joan Fuster o Manuel de Pedrolo és present en la nostra pràctica literària.

L'escriptor i catedràtic de la UIB Pere Rosselló Bover n'ha parlat de tot això, i d'una manera insuperable, en el pròleg a Cultura i transició a Mallorca En una acurada anàlisi del contingut del llibre, Pere Rosselló Bover ha escrit:

"Per això, llibres com Cultura i transició a Mallorca poden contribuir a clarificar quins han d’esser els objectius, les aspiracions i les estratègies dels lletraferits. No debades conèixer la història, saber d’on venim i quin és el nostre passat, ens pot ajudar a clarificar la nostra identitat i a esbrinar el camí cap on hem d’anar.

'Tot i que els materials aplegats a Cultura i transició a Mallorca tenguin una procedència diversa, el conjunt es caracteritza per una palesa unitat. Es tracta de textos escrits amb motiu de presentacions de llibres –la majoria de l’autor mateix–, d’articles sobre l’experiència viscuda en uns anys i en uns llocs determinats, de pròlegs, d’evocacions, d’homenatges, etc. El conjunt es pot definir com una espècie de memòries, més o menys fragmentàries, atès el seu origen, en què Miquel López Crespí deixa constància del temps viscut i de l’obra realitzada. Al capdavall, la paraula escrita és l’arma més eficaç contra l’oblit i el pas del temps. En línies generals, s’hi detecten quatre grans blocs, que tenen com a denominador comú la lluita per la cultura catalana i l’oposició al franquisme i a les seves seqüeles actuals. Alguns articles recreen episodis concrets de la dictadura i de la transició, ens mostren la situació en aquests anys en un àmbit concret (la cultura, la política de la clandestinitat, l’Església compromesa dels anys 60, la coneixença del nacionalisme irlandès, etc.) o ens presenten la feina realitzada per alguns personatges (Francesc de B. Moll, Arturo Van den Eynde, Carles Manera, etc.). Precisament, arran del filòleg i editor Francesc de B. Moll, Miquel López Crespí explica que l’objectiu del seu treball és 'aportar el nostre granet d’arena en aquesta batalla per la recuperació de la nostra memòria històrica, en la promoció de l’ús social de la llengua catalana'. En el fons d’aquesta revisió del passat hi ha, no ho podem oblidar, una certa nostàlgia d’aquella època en què els joves compromesos, com el nostre escriptor, actuaven moguts per la 'militància abnegada', la 'renúncia personal, l’esperit de sacrifici' i la 'justa combativitat envers la utopia i la llibertat'. Una manera d’actuar que ara resulta gairebé impensable. Tots aquests treballs es mouen entre l’anàlisi i la memòria i combinen l’estudi objectiu amb la impressió personal. D’aquí que tenguin interès tant per conèixer el passat i els seus protagonistes, com per aprofundir en el pensament, en les opinions i en les vivències del nostre autor.

'Les altres línies del llibre se centren en tres àmbits més concrets que l’anterior: el cinema i el seu paper en la lluita democràtica, les revisions de la producció de diversos escriptors i intel·lectuals catalans i, finalment, algunes de les obres de Miquel López Crespí. La influència del cinema durant la dictadura i la transició dóna lloc a una sèrie d’articles, com 'El cinema i la censura feixista', 'Revistes i llibres de cinema en els anys seixanta i setanta' o 'El cinema de la transició'. Sovint els records personals es barregen amb el comentari de llibres ja clàssics sobre el tema. No oblidem que López Crespí ha dedicat tot un poemari, Temps moderns, al ressò que el cinema ha tengut en la seva experiència vital. Com bona part de la seva generació, el nostre autor durant la joventut va descobrir en el cine una nova font de cultura, de reflexió i d’anàlisi. Així, subratlla el paper que aleshores sobre ell varen exercir el cinema i els llibres de cinematografia, perquè 'Estudiar el setè art com a una de les més avançades formes d’art del segle XX; relacionar la seva evolució i els aspectes que tenia –i té!– aquest nou art amb la informació, la construcció de nous mites per a la humanitat, com a instrument de control ideològic damunt el poble i com a forma revolucionària d’alliberament de les consciències, ens proporcionava imprescindibles elements de coneixement. Per això, tots aquests llibres publicats a finals del seixanta i començaments del setanta referents al cinema eren eines utilíssimes en el nostre despertar personal i col·lectiu'. Altres vegades López Crespí comenta la producció de directors com Orson Welles o Stanley Kubrick, perquè 'han marcat per sempre la nostra vida, deixant marques indelebles en la nostra sensibilitat', 'han ajudat a modificar la nostra pràctica quotidiana davant la vida i ens han empès, com un huracà, a sintonitzar, no de boqueta, sinó amb les accions diàries, el que ells proposaven amb el seu art, amb les seves rebels propostes estètiques i ideològiques'.

'La tercera línia consisteix en una sèrie de retrats d’escriptors i d’intel·lectuals catalans, com Francesc de B. Moll, Gonçal Castelló, Llorenç Capellà, Miquel Julià, Valerià Pujol, etc. D’entre tots, crec que cal destacar el capítol titulat 'Els nostres: Gonçal Castelló, un escriptor marginat', perquè ens ofereix una sèrie de dades sobre les relacions d’aquest escriptor valencià amb Mallorca, així com el seu paper en la lluita antifranquista i en la defensa de la llengua i de la cultura catalana. La reflexió sobre la marginació que alguns intel·lectuals pateixen és un dels motius recurrents del llibre. Llegint aquests textos, hom comprèn l’arbitrarietat –i, per tant, la injustícia– amb què es produeix avui la recepció de l’obra literària, per part de crítics, editors, estudiosos, professors universitaris, periodistes, creadors d’opinió, etc. També trobam aquest mateix tema en molts dels capítols que parlen d’obres pròpies que López Crespí recull en aquest volum, la majoria dels quals són discursos motivats per les presentacions de llibres com L’Amagatall, Cultura i antifranquisme, Record de Praga, Antologia (1973-2003), La Ciutat del Sol, Lletra de batalla, El darrer hivern de Chopin i George Sand o Corambé. Cal dir que aquests textos contenen informacions que, sens dubte, poden esser útils per comprendre millor els llibres de Miquel López Crespí i comparteixen amb la resta del volum la idea de formar part d’una espècie de vastes memòries, d’una lluita intensa contra el desmemoriament.

'Contra els que pensen que avui, perquè la gent llegeix poc i hi ha una inflació de títols a les llibreries, caldria racionalitzar les publicacions, es pot esgrimir que les idees, en un món en què alguns voldrien un únic pensament, no poden esser dosificades. A la comoditat de tenir una dotzena d’escriptors de referència i d’oblidar la resta sense ni tan sols llegir-los hem d’oposar la tasca immensa de voler-los conèixer tots o, almenys, d’intentar-ho. Aquesta és, en la meva opinió, una de les funcions que Cultura i transició a Mallorca també pot complir: fer sentir una veu solidària, compromesa amb les causes justes i amb els lluitadors injustament ignorats. És el que Miquel López Crespí ha pogut fer perquè, part damunt de tot, és un home lliure en un món d’imposicions i de cadenes sovint invisibles".

Miquel López Crespí

El capitalisme i el paper dels intel·lectuals

Turmeda | 30 Març, 2007 11:23

Bastaria aprofundir en la història de la literatura, de l'ensenyament, de la música, de l'església, de les ciències socials per a copsar la fondària del pensament gramscià: no existeix la famosa independència de l'intel·lectual respecte a les classes, siguin dominants o en ascens. Per a Gramsci és un idealisme fora mida considerar que l'intel·lectual (el sacerdot, l'escriptor, el funcionari, el metge, el publicista...) representen una "classe" en si mateixa, amb interessos oposats a les classes dominants o dominades. (Miquel López Crespí)


El paper dels intel·lectuals en la societat capitalista



Gramsci, el gran pensador italià que analitzà a fons el paper dels intel·lectuals en la societat capitalista, els "funcionaris de la superstructura ideològica de la societat", com va escriure.

En una recent entrevista m'han demanat quin és el paper dels escriptors i els intel·lectuals dins la societat actual. Si estudíam el paper, en cada època, dels escriptors, historiadors, músics, filòsofs, etc., ens adonarem com mai actuen, malgrat que ells s'ho puguin imaginar, al marge dels interessos de les classes dominants en aquell període històric, o bé al servei de les classes en ascens (de la burgesia, quan aquesta lluitava contra l'aristocràcia feudal; de les classes populars, quan aquestes lluiten contra la forma d'explotació capitalista). Per a mi, i la història ens ho demostra, l'intel·lectual ocuparia el lloc en la societat que Gramsci analitza tan encertadament. En el cas dels escriptors, per exemple, aquests serien uns "agents de l'hegemonia" d'aquella o aquella altra classe social, exercint, malgrat que ells no ho volguessin o no se n'adonassin, el paper de "funcionaris de la superstructura ideològica de la societat", els que contribueixen a garantir el consens social al voltant d'uns interessos econòmics i polítics ben concrets (o a subvertir-los). Un llibre de capçalera dels meus anys juvenils van ser els famosos Quaderns de la presó, de Gramsci. És en aquest llibre on el gran pensador italià analitza fins al fons el paper de l'intel·lectualitat quant a la tasca de cohesionar una determinada societat, quant a donar consciència de la funció de la classe a la qual pertanyen o per a la qual treballen... I aquí parla del paper dels sacerdots, dels tècnics, dels funcionaris estatals, del món de l'ensenyament, del periodisme i la literatura...

Bastaria aprofundir en la història de la literatura, de l'ensenyament, de la música, de l'església, de les ciències socials per a copsar la fondària del pensament gramscià: no existeix la famosa independència de l'intel·lectual respecte a les classes, siguin dominants o en ascens. Per a Gramsci és un idealisme fora mida considerar que l'intel·lectual (el sacerdot, l'escriptor, el funcionari, el metge, el publicista...) representen una "classe" en si mateixa, amb interessos oposats a les classes dominants o dominades. Quan Gramsci escriu La qüestió meridional ja té ben definides les seves concepcions respecte al paper dels intel·lectuals. Era una qüestió en la qual el marxisme no havia aprofundit. Gramsci, des de la presó, escriu amb una clarividència extraordinària: "No existeix una classe d'intel·lectuals independents. Ans al contrari, cada grup social té la seva pròpia capa d'intel·lectuals o pugna per formar-la". Les anàlisis de Gramsci permeten copsar a la perfecció el paper de l'intel·lectual en la història.

Sovint, en determinades conjuntures, són les classes ascendents, la burgesia en el cas de la França del segle XVIII, les que exerxceixen un poder d'atracció sobre filòsofs, tècnics, escriptors, publicistes, investigadors... També podríem parlar del paper dels intel·lectuals en la Revolució Soviètica, en l'estat espanyol dels anys vint i trenta o, sense haver d'anar més lluny, a casa nostra es podria analitzar el paper de a intel·lectualitat catalana des de la Renaixença fins al bastiment de les organitzacions polítiques i culturals de la Catalunya de començaments del segle XX. Sempre i en tot moment, els intel·lectuals es defineixen, sigui amb la seva obra, amb el seu silenci o amb el seu ajut militant, en relació a les tasques que les classes en el poder o les que lluiten per aquest poder volen portar a la pràctica.

Jo crec, i no he variat d'idees en tots aquests anys de ferotge postmodernitat, que l'escriptor potser no canvia el món, però és evident que les seves idees, la ideologia que reflecteixen les seves obres, la seva actitud de silenci o d'intervenció en cada conjuntura històrica, són essencials, juntament amb els treballs d'altres intel·lectuals, en la conformació de l'hegemonia d'unes determinades classes socials. El mestre, el sacerdot, el filòsof, l'escriptor, el tècnic, l'historiador, són peces claus en la tasca de lligar el poble al programa d'aquell que govern un país o dels que aspiren a governar-lo. Gramsci pensava que l'escola, l'església, la literatura, són el ciment que cohesiona la societat civil. Sovint no basta, com opinaven els marxistes vulgars, la força física -exèrcit, policia, presons... - per a mantenir unida la societat de classes, l'explotació feudal o capitalista. Per a mantenir la cohesió social o per rompre aquesta cohesió es necessita sempre l'intel·lectual. Per a tots aquells que encara dubtin de la dependència dels intel·lectuals envers els interessos de tal o qual classe social, els recomanaria, a tall d'exemple, l'estudi del paper dels enciclopedistes en les dècades anteriors a la Revolució Francesa o, per a no anar tan lluny, a tots aquells que diuen que "una cosa és l'obra i l'altra l'actitud cívica de l'intel·lectual", que repassin el llibre de Julio Rodríguez Puertolas Literatura fascista española: 1 Història (Madrid, Editorial Akal, 1986).

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (9-III-05)

El periodisme d´opinió a les Illes

Turmeda | 30 Març, 2007 06:00

La situació objectiva del català a les Illes s'agreuja dia a dia. El problema de la supervivència de la nostra llengua comença a ser dramàtic si analitzam amb cura el resultat de les darreres enquestes. Els estudis que s'han fet recentment quan a l'estat de la llengua revelen una realitat punyent i alarmant: hi ha un 30% de la població que no sap parlar en català, un 50% el parla de forma habitual, però un 50% no el sap escriure. El català, malgrat cert augment de la seva presència ambiental en la vida pública i, més que res, després d'una relativa normalització dins de l'ensenyament, continua patint de greus problemes que, si no trobam una solució valenta, poden fer-ne perillar l'existència mateixa en el termini d'una o dues generacions.(Miquel López Crespí)


500 articles en defensa de la cultura catalana i l’esquerra nacionalista

LA VII DIADA PER LA LLENGUA I L'AUTOGOVERN



Miquel López Crespí i Josep Maria Llompart, dos dels principals activistes culturals dels anys setanta. En aquesta fotografia de l'any 1987 Josep M. Llompart presentava l´obra de Miquel López Crespí Notícies d´enlloc que havia guanyat el Premi de les Lletres 1987.

La situació objectiva del català a les Illes s'agreuja dia a dia. El problema de la supervivència de la nostra llengua comença a ser dramàtic si analitzam amb cura el resultat de les darreres enquestes. Els estudis que s'han fet recentment quan a l'estat de la llengua revelen una realitat punyent i alarmant: hi ha un 30% de la població que no sap parlar en català, un 50% el parla de forma habitual, però un 50% no el sap escriure. El català, malgrat cert augment de la seva presència ambiental en la vida pública i, més que res, després d'una relativa normalització dins de l'ensenyament, continua patint de greus problemes que, si no trobam una solució valenta, poden fer-ne perillar l'existència mateixa en el termini d'una o dues generacions. És evident que en aquests darrers anys (sobretot després de la mort del dictador i de la fi de la dictadura feixista) les entitats culturals (especialment l'OCB) han fet molt per salvaguardar la nostra cultura. Però aquesta cultura lluita (com els països espoliats del Tercer Món) contra una feresta mudialització capitalista que posa en perill el 90% de les llengües minoritàries existents. En el fons, el problema de la immigració no pot deslligar-se de la brutal consolidació del model de desenvolupament capitalista (el turisme) iniciat amb virulència a mitjans dels seixanta. La "balearització" de l'economia (la dependència del turisme de masses), la destrucció del nostre medi ambient, l'extinció progressiva de l'agricultura de les Illes són, entre moltes d'altres causes, els autèntics culpables de l'arribada forçada de milers i milers d'immigrats de totes les contrades de l'estat i d'altres països. És ben cert que un percentatge ben alt d'aquests nouvinguts no coneix les profundes arrels d'una cultura millenària (la catalana). Però el problema no és criminalitzar, com fa la "nostra" extrema dreta, aquesta immigració (força de treball, per altra banda, que és el fonament de la riquesa de les Illes). El que necessitam no són camps de concentració ni forns crematoris per als ciutadans i ciutadanes d'altres nacions de l'estat. L'esforç per preservar la cultura pròpia no és una batalla de cognoms ni de lloc de naixença. El combat s'estableix entre els partidaris del nostre anihilament com a poble i els defensors de les nostres llibertats nacionals i drets socials. En criminalitzat el "forasterum" aquesta extrema dreta falsament nacionalista el que fa és agreujar el problema en desviar el centre d'atenció essencial. És el capitalisme, el model salvatge de depredació econòmica, el que crea els problemes socials, culturals i polítics a les nacions. Mai a l'inrevés. Aquí del que es traca és d'aconseguir la inserció social i ciutadana dels nouvinguts. Com molt bé deia l'amic Joan F. López Casasnovas en el parlament que va fer fa unes setmanes a Lluc en la III Trobada d'Amics i Socis de l'OCB: "Primer són els drets (civils, socials, polítics). Abans de demanar adhesions a essencialismes que ningú no sap prou bé com definir, cal fer dels immigrats, residents, ciutadans, perquè només des de la llibertat i la plenitud i la igualtat de drets és possible construir el futur d'un país en què els seus ciutadans se sentin actors de la història i maldin per conservar un patrimoni cultural fruit de la capacitat de diàleg i d'autogovern".

Aquest és el repte que ens té plantejat el segle que ara comença.I per això és important la participació de tots els ciutadans i ciutadans de les Illes en la VII Diada per la Llengua i el Ple Autogovern que convoca l'OCB i munió d'entitats culturals i cíviques de les Illes. La Diada d'enguany serà dissabte dia cinc de maig i començarà a les 18,30 a ses Voltes (Parc de la Mar). Com cada any hi haurà ballada popular, rock, passacarrers, "personatges de les Rondaies de Pere Pujol", tallers, tamborada... No cal dir que som nombrosos els ciutadans que fem nostres les crítiques de la Junta Directiva de l'OCB al Govern Balear quan reclama al Pacte de Progrés "que prengui mesures de xoc en favor de la llengua, com requereix el compliment del seu propi programa quan es compromet a 'la normalització lingüística en tota la seva extensió'; quan diu que 'la llengua catalana... serà objecte d'especial protecció i normalització en tots els àmbits de la vida política, social, econòmica i cultural del país'; quan diu que 'la normalització lingüística es farà respectant els drets de tots aquells que integren la nostra societat i que tenen com a pròpies altres llengües (especialment la castellana) i es possibilitarà a totes aquestes persones el coneixement de la llengua i la cultura pròpies de les Balears per facilitar-ne la integració i la cohesió social del país'".

Com diu molt bé l'OCB: "Al cap de dos anys, a mitjan legislatura, hem d'exigir al Govern que faci molt més del que ha fet fins ara, perquè amb un pla de xoc i el compliment d'aquest programa no sabem si la llengua se salvarà, però sense la seva adopció segur que no ho farà de cap de les maneres".

Per tant, i perquè és indefugible, cal també enguany assistir de totes totes a la Diada per la Llengua i demanar al Govern Balear que actuï de forma decidida en defensa de la nostra cultura amenaçada per la mundialització. Per això: Sí, a un pla de xoc; sí, al total compliment de la Llei de Normalització; sí, a fer pinya per la llengua; sí, a fer possible a tothom l´ús de la llengua!

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (5-V-01)

Obra Cultural Balear (OCB): defensa i suports actius

Turmeda | 29 Març, 2007 20:38

La Diada per la Llengua i l'Autogovern que convoca l'OCB hauria de ser, a uns dies de les eleccions, un punt d'inflexió important i molt necessari. Es tracta de fer arribar un clar missatge als nostres polítics i dir-los que no n'hi ha prou amb el que fan per servar la llengua, que la lluita per preservar les nostres senyes d'identitat requereix encara més esforços i més compromís militant. (Miquel López Crespí)

Una cadena humana per la llengua



Manifestació de l´OCB contra els atacs del PP al català. L'escriptor Miquel López Crespí, sempre a l'avantguarda d'ençà fa més de quaranta anys en la defensa de la nostra cultura és el primer per la dreta en aquesta fotografia. L'escriptor de sa Pobla i els altres manifestants porten el cartell de l´'OCB que diu al PP "Rectificau!".

L'Obra Cultural Balear coordina novament, com cada any, una de les accions en defensa de la llengua catalana més importants que es fan a les Illes: la Cadena Humana per la Llengua i l'Autogovern, que tendrà lloc el proper dissabte 10 de maig. La cadena humana començarà a les sis de l'horabaixa a la plaça Major i finalitzarà a plaça de la Llotja. Hi haurà "teca i festa" amb l'actuació de Joan Bibiloni i Música nostra.

Fins aquí la informació. Però molta gent es demana si, un quart de segle després de finida la dictadura, encara s'ha de lluitar pel que és evident (que diria Bertolt Brecht), és a dir, per a preservació d'una cultura i unes senyes d'identitat sempre amenaçades per determinats poders i partits aliens a la nostra història, als sentiments més profunds del nostre poble. Per la meva part pens que totes aquestes campanyes de mobilització i conscienciació ciutadana són extremament útils per a dinamitzar la societat civil, per a no adormir-se en la famosa "delegació de poders" que comporta l'actual democràcia sorgida dels pactes amb el franquisme reciclat. Tot el que sigui actuar, participar en activitats cíviques, crítiques amb el poder (qualsevol poder i de qualsevol partit) és una medecina que rejoveneix sempre el poble al qual molts polítics professionals voldrien sempre adormit, dòcil i amnèsic.

Però la situació de la llengua catalana, malgrat els avenços aconseguits, és prou greu per haver d'estar sempre alerta i vigilants amb els polítics que ens governen (i sovint ens malgovernen!). L'escriptor Enric Larreula, autor del llibre Dolor de llengua (Edicions 3 i 4), diu que el català "està en procés avançat de substitució pel castellà" i, molt preocupat, assegura que "hem perdut el món econòmic, el de la joventut, que és el més terrible, i hem perdut la capacitat d'integrar la gent que ve de fora".

El comunicat que ens convoca a la magna manifestació de dia 10 de maig reconeix que, a les Illes, el Pacte de Progrés, dins el camp de la preservació de la nostra llengua, ha representat un canvi positiu. Abans, amb el PP, s'aprovaven normatives, com el decret 100 d´ús del català a la funció pública, o el Decret de Mínims d'ensenyament en català que no s'aplicaven com pertocava a conseqüència que els que els havien d'aplicar no hi creien. Tot això ha mudat. La gestió del conseller d'Educació Damià Pons i del director general de Política Lingüística, Joan Melià, ha estat remarcable i s'han de reconèixer les coses positives que han fet. Ben cert que sense la tasca eficient d'aquests dos homes i el seu equip de collaboradors la reculada de l´ús social de la llengua catalana encara hauria estat més terrible.

La Diada per la Llengua i l'Autogovern que convoca l'OCB hauria de ser, a uns dies de les eleccions, un punt d'inflexió important i molt necessari. Es tracta de fer arribar un clar missatge als nostres polítics i dir-los que no n'hi ha prou amb el que fan per servar la llengua, que la lluita per preservar les nostres senyes d'identitat requereix encara més esforços i més compromís militant.

A l'actitud, diguem-ne "bellicista" del PP contra el que està fent el Govern del Pacte de Progrés, s'hauria d'afegir l'actitud sovint covarda de molts catalanoparlants que, en sentir una altra llengua, no saben defensar el català. El web de "Racó Català" explicava el 12 de desembre del 2002: "Ens hem acostumat a canviar automàticament al castellà davant els estrangers i fins i tot els castellanoparlants del país. Ja n'hi ha prou de sentir-nos mal educats pel fet d'utilitzar la nostra llengua a casa nostra. Això és esquizofrènic."

L'OCB ens recomana ser molt exigents amb els candidats de partits del Bloc de Progrés i alhora que es denuncia l'actitud sectària del PP, estar vigilants amb qui només de boqueta diu defensar la llengua i l'autogovern. Posarem uns exemples. Ens trobam al final de la legislatura i no hi ha encara una televisió autonòmica malgrat tantes promeses electorals. Al Principat s'han presentat cinc projectes concrets de reforma de l'Estatut, aquí cap. No hi ha propostes de dedicar a la política lingüística almenys tres vegades més de pressupost que fins ara. No hi ha un pla integral que afronti la realitat del fenomen immigratori. No hi ha el compromís de cridar tota la societat a implicar-se a fons en el redreçament de l´ús de l'idioma propi. Per això dia 10 de maig hem de sortir al carrer, com demana l'OCB, a dir que no n'hi ha prou i ha exigir als candidats del Pacte que facin encara molt més per la llengua, la cultura, la millora de l'autogovern i per l'ètica en la gestió pública.

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares

Per a la recuperació de la memòria històrica

Turmeda | 29 Març, 2007 16:49

En aquest darrer quart de segle han sortit editades un munt d´històries oficials de la transició, però poques fent referència o historiant la realitat dels grups alternatius al sistema i als partits que, amb el suport de la dreta i la banca, s'instal·laren en la gestió del règim. Com escrivíem una mica més amunt, munió d'investigadors ben pagats i promocionats pels partits del règim han lloat, i fins i tot inventat, com si d'una novel·la es tractàs, les falses "heroïcitats" de molts tèrbols personatges i partits del sistema que no feren res per la llibertat del poble, ans al contrari, pactant amb els franquistes reciclats i la patronal posaren en tot moment entrebancs al protagonisme popular. I ara, vet aquí el que és la manipulació de la història!, "immortalitzats" en aquestes hagiografies del poder, es presenten com els únics i autèntics protagonistes de la lluita per la llibertat. Una autèntica vergonya, tot plegat. (Miquel López Crespí)


Les mentides de la història oficial


Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006)



Coberta del llibre de Miquel López Crespí Cultura i transició a Mallorca.

En aquest darrer quart de segle han sortit editades un munt d´històries oficials de la transició, però poques fent referència o historiant la realitat dels grups alternatius al sistema i als partits que, amb el suport de la dreta i la banca, s'instal·laren en la gestió del règim. Com escrivíem una mica més amunt, munió d'investigadors ben pagats i promocionats pels partits del règim han lloat, i fins i tot inventat, com si d'una novel·la es tractàs, les falses "heroïcitats" de molts tèrbols personatges i partits del sistema que no feren res per la llibertat del poble, ans al contrari, pactant amb els franquistes reciclats i la patronal posaren en tot moment entrebancs al protagonisme popular. I ara, vet aquí el que és la manipulació de la història!, "immortalitzats" en aquestes hagiografies del poder, es presenten com els únics i autèntics protagonistes de la lluita per la llibertat. Una autèntica vergonya, tot plegat.

Amb No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001), amb Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006) i amb la majoria dels llibres de memòries que he anat publicant en aquests darrers anys el que volia era retre un petit i sentit homenatge als oblidats, als grups i persones que, com les JEC, l'OEC, Gonçal Castelló, Valerià Pujol, Víctor Alba o el dirigent trotsquista Arturo Van den Eynde, que tant feren per la nostra cultura i per la causa del nostre alliberament nacional i social, foren sistemàticament silenciats per la colla d'oportunistes que ha provat de canviar el sentit de la nostra història i de la nostra cultura. En Cultura i antifranquisme i en Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart es tractava de reprendre les qüestions estrictament polítiques de les quals ja havia informat en altres obres i ampliar-les fins al marc cultural per tal de situar amb força l'obra i exemple d'alguns escriptors marginats i obres d'indubtable qualitat silenciades pel comissariat postmodern. Pens que qualsevol persona que conegui mínimament el rerefons del nostre món cultural no ignora com la repressió que la dreta i la pseudoesquerra exerciren contra els partits que lluitaven per la República i l'autodeterminació, pel socialisme, també s'ha exercit i s'exerceix en el camp cultural contra aquells autors i obres considerats "dissolvents". Hem parlat sovint de la campanya per fer oblidar a les noves generacions el mestratge de Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés, Pere Quart, Josep M. Llompart, Manuel de Pedrolo o Salvador Espriu, per citar només alguns dels intel·lectuals més coneguts. Si el comissariat neoparanoucentista que vol aclaparar-nos ha aconseguit molts dels seus objectius quant a demonitzar, menystenir i ridiculitzar la literatura anomenada "resistencialista"... ¿què en direm de tants i tants d'autors catalans que, en el darrer quart de segle, sense obeir consignes, portats pel seu tarannà independent, han volgut seguir l'exemple dels mestres? La marginalització, el silenci, han estat el que ha rebut i rep bona part de la intel·lectualitat catalana contemporània. Vegeu els noms de qui són promocionats per polítics i institucions. Pensau en qui promocionen les màximes autoritats de l'estat o qui cobrava i cobra bons sous de CiU o el PSOE o el PP i veureu que sempre són els mateixos. Les obres de molts d'altres, sovint magnífiques i d'una qualitat més d'una vegada superior a les dels endollats i promocionats, són sistemàticament silenciades, quan no sotmeses, com és el més freqüent, a campanyes rebentistes ordides pels clans i camarilles de l'endoll aferrades a les mamelles del poder. Els més de nou-cents escriptors de l'AELC en podrien parlar. Si cadascun contàs la història de les travetes que li han fet, dels atacs que ha hagut de patir, se'n podria fer un llibre o, qui, sap, més d'un, un munt de llibres que donarien notícia concreta de tot el que ha passat en aquest darrer quart de segle.

Perquè sabem el que s'esdevé, perquè molts de companys i companyes del gremi ens han contat les malifetes que han hagut de patir en aquests darrers vint-i-cinc anys, perquè qui signa aquest article també ha patit i pateix el mateix que els amics de la confraria literària, és pel que he volgut deixar constància de l'obra de qualitat indiscutible, però que no ha tengut el ressò que mereixia, d'autors com Antoni Vidal Ferrando, Pere Rosselló Bover, Ferran Lupescu, Llorenç Capellà. Joana Serra de Gayeta, Víctor Gayà, Miquel Mas Ferrà, Rosa Maria Colom, Eusèbia Rayó, Miquel Rayó, Joan Soler Antich, Valerià Pujol, Gonçal Castelló, Neus Canyelles, Víctor Alba, David Jou, Josep M. Llompart i tants i tants d'autors que han lluitat i lluiten per ampliar el ressò i qualitat de la cultura catalana en el món.

Qui ha sabut copsar a la perfecció la intenció que hi ha rere la publicació d'aquests llibres i de Cultura i transició a Mallorca ha estat l'escriptor i catedràtic Pere Rosselló Bover, que, en el pròleg al llibre que comentam, escriu:

"En aquesta reflexió sobre el país i la cultura, López Crespí analitza la situació de la gent de lletres a la nostra terra i es pregunta quina ha d’esser la seva funció en la nostra societat, tal com també ho plasmà –amb un cert humor negre– a La novel·la. Avui, esser escriptor a Mallorca equival gairebé a esser un marginat, a patir el menyspreu i l’oblit. Som força lluny d’aquells temps en què els intel·lectuals eren considerats els capdavanters de la comunitat, els benefactors del poble, els herois que amb el seu esforç feien avançar la col·lectivitat. Avui els intel·lectuals són arraconats pel poder que –només amb excepcions molt comptades– recau generalment en persones mediocres i poc conscients del valor de la cultura. Tanmateix, els poderosos necessiten dels intel·lectuals per lluir-los públicament, car els consideren un element decoratiu imprescindible. Com tot i com tothom, per a ells els intel·lectuals només són per utilitzar-los quan i com els convé i, després, llançar-los a les deixalles. El malestar del món de la cultura no s’ha produït debades i, fins i tot, resulta difícil creure que els autèntics artistes i pensadors es puguin sentir còmodes en un món com el nostre, dominat per la injustícia, a no ser que hagin adoptat el cinisme com a norma de vida. Al poder, li interessa tenir en les mans una massa fàcil de manipular, dòcil i dúctil, narcotitzada a base de productes de consum, de futbol i de televisió. El retrat pot semblar fàcil i tòpic, però no per aquest motiu resulta menys cert. Tot allò que faci pensar la gent és, per tant, una nosa inoportuna, un destorb en l’avanç d’uns plans perfectament traçats des de dalt, que no s’aturen davant les persones, les cultures o les llengües".

Miquel López Crespí

Fotografies de la manifestació Salvem Mallorca! Els escriptors mallorquins i la lluita contra la destrucció de les Illes

Turmeda | 28 Març, 2007 11:46

Algunes fotografies de la manifestació Salvem Mallorca! del passat dia disset de març en la qual participaren més de seixanta mil persones fartes de la destrucció de la nostra terra. La manifestació va ser un gran èxit, un gran clamam cívic contra especuladors, encimentadors i polítics corruptes. I, també, una demostració contra el PP i UM que no han fet res per aturar el saqueix continuat de recursos i territori.


Una vista de la manifestació del passat disset de març contra l'especulació, la corrupció i els encimentadors. El combatiu grup dels Maulets en primera línia, com de costum. Uns joves sempre actius en la lluita contra l'especulació capitalista.


Josep Juárez, secretari general de la CGT i l'escriptor Miquel López Crespí, a l'avantguarda sempre de totes les manifestacions per un món més just i solidari. Aquí els podem veure moments abans de començar la manifestació.


Els escriptors Miquel López Crespí, Antoni Vidal Ferrando i Rafel Crespí, en primera línia sempre en la lluita contra els destructors de Mallorca.


Bartomeu Mulet, destacat militant de la CGT, sempre lluitant contra l'especulació capitalista i en defensa dels drets nacionals i socials dels treballadors de les Illes.

Més recursos per a la Fiscalia Anticorrupció! Els corruptes i destructors de les Illes a la presó!


Ja és hora que les autoritats competents, especialment la Fiscalia Anticorrupció, no aturi en la seva imprescindible tasca de salut pública. Ningú no ignora que els desastres fets per encimentadors i especuladors són localitzables en qualsevol moment, i per això els organismes competents en la repressió d’aquesta mena de delictes no han de baixar la guàrdia en cap moment. Malgrat la destrucció de documents esdevenguda a Andratx i, imaginam en altres municipis, a conseqüència d´unes intencionades filtracions, el cert és que tants d’anys de llicències il·legals, d’informes tècnics falsos, deixen molts rastres. No hi ha màquina destructora de documents que doni l’abast a destruir tanta paperassa! (Miquel López Crespí)


Tot l’entramat polític i empresarial d’aquestes darreres dècades està basat en aquesta fórmula senzilla que permet destrossar pobles, paisatges, cultures mil·lenàries sense que fins ara mateix, exceptuant algunes actuacions concretes de la Fiscalia, hi hagi una resposta adequada per part de la societat civil i les institucions democràtiques. (Miquel López Crespí)


Les lliçons d’Andratx.


Els successos d’Andratx, les detencions d´Hidalgo i Gibert, les possibles actuacions de la Fiscalia de Balears en altres ajuntaments de les Illes, les contradiccions del Govern, l’estat opinió creat dins la nostra societat aquestes darreres setmanes, ens haurien de fer reflexionar seriosament sobre el que ha significat i significa basar l’economia en la construcció.

Des de fa molts d’anys, els grups conservacionistes, els més diversos partits de les Illes, tota persona amb una mica de seny, han opinat sobre el suïcidi que, a llarg termini, significava no diversificar la nostra economia i jugar solament la carta de la construcció i el turisme. Els fets d’Andratx i d’altres municipis tornen a demostrar que la construcció ha esdevengut un dels motors fonamentals de l’economia de les Illes, per no dir la maquinària que ho mou tot. Al costat d’alguns professionals honests ha sortit tot un exèrcit de pocavergonyes que, sense pensar en Mallorca ni en els minvats recursos naturals que tenim, pensant solament a fer diners fàcilment, s’han botat totes les lleis aprofitant certes ambigüitats existents. Aquesta mescla d´incultura, menyspreu del territori, manca d’estimació per Mallorca, salvatgisme desenfrenat per fer-se rics en pocs anys, ha contribuït a bastir les actuals destrosses en el paisatge, en la propietat comuna de tots els mallorquins i mallorquines, destrosses que, pensam, poden ser ja irreversibles.

Hem viscut aquests darrers vint anys a recer de l’especulació més pura i dura. Un sistema especulatiu amb el qual un exèrcit de presumptes delinqüents s’ha fet ric destruint tot el que tenia a l’abast: el pla i la muntanya, les platges, els racons més amagats de les Illes... A tota aquesta tropa que forma l’entramat de la corrupció els importa molt poc encimentar àrees d'interès especial, valls i muntanyes. Tanmateix, i ja ho sabem a la perfecció perquè ho diuen i ho expliquen sense cap mena de vergonya, si s’arribàs a donar el cas, diuen que quan Mallorca ja no sigui útil per a treure els beneficis que han obtingut amb la seva destrucció, “amb els capitals ja obtinguts invertirem –ja hem invertit!- en altres zones del món encara verges!”. Mallorca, i de rebot les Illes, són solament un tros de terra vàlid per a extreure plusvàlues que, indubtablement, són emprades per a fer malbé altres indrets del món.

El que s’esdevé a Mallorca no és gaire diferent del que s’esdevé a bona part de la resta del nostre país (pensau en el País Valencià), i en general de l’estat espanyol, a molts pobles i ciutats de les diverses nacionalitats. És la priorització d´un model d’enriquiment ràpid i senzill basat en el totxo i la requalificació de sòls rústics per a passar-los a edificables. Tot l’entramat polític i empresarial d’aquestes darreres dècades està basat en aquesta fórmula senzilla que permet destrossar pobles, paisatges, cultures mil·lenàries sense que fins ara mateix, exceptuant algunes actuacions concretes de la Fiscalia, hi hagi una resposta adequada per part de la societat civil i les institucions democràtiques.

Pensam que ja és hora que les autoritats competents, especialment la Fiscalia Anticorrupció, no aturi en la seva imprescindible tasca de salut pública. Ningú no ignora que els desastres fets per encimentadors i especuladors són localitzables en qualsevol moment, i per això els organismes competents en la repressió d’aquesta mena de delictes no han de baixar la guàrdia en cap moment. Malgrat la destrucció de documents esdevenguda a Andratx i, imaginam en altres municipis, a conseqüència d´unes intencionades filtracions, el cert és que tants d’anys de llicències il·legals, d’informes tècnics falsos, deixen molts rastres. No hi ha màquina destructora de documents que doni l’abast a destruir tanta paperassa! La prova són les capses plenes de documentació que s’han trobat a Marbella, a Andratx, les que es poden trobar a molts municipis encara. Els ciutadans de les Illes haurien de saber que en aquests moments no es tracta solament de fer caure tot el pes de la llei sobre quatre pocavergonyes que han cobrat munió de comissions espúries. Aquest és solament un dels aspectes de la corrupció actual. Del que es tracta és de fer-nos conscients que el model econòmic basat solament en el motor de la construcció no és el més adient per a bastir la societat del futur. Cal fer funcionar la llei contra els especuladors i destructors del paisatge, però alhora s’han de crear les bases per a una economia més diversificada, una economia que camini igualment damunt les rodes d´una adequada reindistrialutzació i de suport actiu a l’agricultura de les Illes. Hem d’anar cap a un model de creixement sostingut i sostenible, un model en el qual comportaments presumptament delictius siguin l’excepció, mai la regla generalitzada.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (19-XII-06)

El teatre modern a Mallorca, la transició i la lluita per la llibertat

Turmeda | 28 Març, 2007 05:49

"Els sacrificis, els milers de morts en la lluita per la llibertat, els anys de presons i camps de concentració, la dignitat dels antics resistents antifeixistes, només servien als que ara s'havien apoderat de les sigles de les antigues organitzacions esquerranes com a moneda de canvi per a situar quatre oportunistes a recer de les mamelles de l'estat. Amb els pactes de Carrillo i CIA amb el franquisme reciclat, amb l'oblit de la memòria històrica, amb l'enlairament de la bandera que havia guanyat la guerra contra els pobles de l'estat; la brutalitat dels cínics i mentiders, promocionats i enlairats per tots els mitjans de comunicació del règim i tot el suport econòmic i propagandistic del sistema, esdevenia l´únic discurs possible". (Miquel López Crespí)


La transició, el teatre modern i la memòria històrica.



Coberta de l'obra de Miquel López Crespí Carrer de Blanquerna.

Nereu, un altre dels protagonistes de Carrer de Blanquerna, l'obra de teatre que acaba de publicar Edicions Can Sifre, constata el final de les idees revolucionàries existents en el darrer temps de la dictadura. Estam al començament de l'escena tercera. Els anys de lluita clandestina, la lluita abnegada i la dignitat antifeixista dels lluitadors antifeixistes de la postguerra no han servit de res. Amb uns versos manllevats del poemari

Els poemes de l'horabaixa, el titulat "La pluja àcida", Nereu ens informa de la situació: "Vers la ponentada, les hores cremaven sense pietat, s'enfonsaven en el violent artifici efímer de la nit. Terra ombrívola curulla de gent vanitosa, sense que ningú resisteixi les onades de la tempestat, la pluja àcida caient sense aturar". Un dels personatges de l'obra descriu en poques paraules el sentiment que alletava els vençuts. Les frases "les hores cremaven sense pietat", "terra ombrívola curulla de gent vanitosa sense que ningú resisteixi les onades de la tempestat" o "la pluja àcida caient sense aturar" ens ho diuen tot.

Els sacrificis, els milers de morts en la lluita per la llibertat, els anys de presons i camps de concentració, la dignitat dels antics resistents antifeixistes, només servien als que ara s'havien apoderat de les sigles de les antigues organitzacions esquerranes com a moneda de canvi per a situar quatre oportunistes a recer de les mamelles de l'estat. Amb els pactes de Carrillo i CIA amb el franquisme reciclat, amb l'oblit de la memòria històrica, amb l'enlairament de la bandera que havia guanyat la guerra contra els pobles de l'estat; la brutalitat dels cínics i mentiders, promocionats i enlairats per tots els mitjans de comunicació del règim i tot el suport econòmic i propagandistic del sistema, esdevenia l´únic discurs possible. Es parlava amb sornegueria de pragmatisme i possibilisme, de consens amb els vencedors de la guerra civil. Tot eren rialles amb els assassins i torturadors. Es criminalitzaven diàriament les idees de canvi social, de transformació del món. Eren -i és encara!- les idees de Caterina elevades a la categoria de discurs oficial. La més perfecta sofisticació de la brutor i la mentida política i històrica.

En el poemari Els poemes de l'horabaixa, que havia guanyat el Premi de Poesia Principat d'Andorra ("Grandalla") 1993 hi havia un poema premonitori. El poema portava per títol "El maig del 68" i també va ser inclòs en Antologia (1972-2002), llibre que edità la Fundació "Sa Nostra" en la col·lecció "El Turó" que dirigeix l'escriptor i catedràtic Pere Rosselló Bover. Aquest poema, "El maig del 68", escrit a mitjans dels anys vuitanta, és el bessó de Carrer de Blanquerna. La poesia és un instrument molt més sintètic que el teatre per a expressar idees o bastir determinats experiments literario-culturals. Amb cinquanta versos el poeta volia deixar constància de l'alè vital que mobilitzà aquella esforçada generació de lluitadors per la llibertat. El poema "El maig del 68" pretenia aconseguir aquest objectiu. Finalment el poema es convertí en la introducció "brechtiana" a l'obra Carrer de Blanquerna. Qui sap si és una de les meves poquíssimes incursions en el món de Brecht quant a la ruptura de les concepcions tradicionals del "misteri" en la progressió argumental d'una obra teatral. Amb la introducció descarnada d'aquell a l'inici de Carrer de Blanquerna ja no resta cap misteri per a desvetllar, cap "catarsi" a fer, cap "màgia" per a distreure l'espectador al llarg del temps que duri l'espectacle teatral. Imagín que a l'Antonin Artaud, el brillant teòric de Els tarahumara no li hauria agradat res del que allunyàs el teatre de la seva concepció ritual primitivista. Ell que cercava la "salvació" en tot el que s'allunyàs de les concepcions convencionals del fet teatral, hauria considerat que aquesta dèbil incursió en el brechtisme no servia per a enriquir dins el camp de la màgia i el misteri que ell va aprendre dels indis tarahumara, l'obra Carrer de Blanquerna. I consti que qui signa aquestes notes entén el contingut, sovint subversiu, d'algunes de les propostes d'Artaud.

El poema "El maig del 68" ens informa d'alguns dels noms que alletaren aquella generació d'homes i dones antisistema i que s'anomenen Gabriel Alomar, el Che, Rosselló-Pòrcel, Julio Cortázar, Salvador Espriu, Raimon... Amb aquests noms es tractava solament de "situar" les coordenades ideològiques, político-culturals, en les quals es movien -ens movíem!- aquells antifeixistes de finals dels seixanta. El lector del poema, l'assistent a una hipotètica representació de Carrer de Blanquerna, entén a la perfecció que els noms que hem anomenat ho són tan sols a nivell indicatiu. Impossible fer la llista de tots aquells pensadors i escriptors, filòsofs i polítics que ens condicionaren i en certa mesura condicionen encara. De Gramsci a Marx, d'Andreu Nin a Joan Fuster, de Trotski a John Reed, de Francesc de B. Moll a Noam Chomski, la llista podria allargar-se fins a l'infinit.

Fent un resum del que hem escrit fins aquest moment en referència a Carrer de Blanquerna, podem dir breument que, vint anys després de la victòria dels oportunistes en temps de la transició, un grup d'exmilitants d'aquella època es troben per rememorar el passat, els anys de la joventut. Francesca Bosch, una antiga dirigent del carrillisme illenc, ha mort després de patir una llarga malaltia. Els antics companys de lluita clandestina es troben després d'haver acomiadat una antiga dirigent esquerrana. Tots han anat a les exèquies de Francesca Bosch, aquella militant del PCE que pocs anys abans de morir havia rebutjat les idees carrillistes de pactes amb els franquistes reciclats. Una dona que al final de la seva vida va fer autocrítica dels errors comesos en temps de la transició. Fins i tot abandonà el PCE i entrà a militar en un grup que es declarava marxista-leninista i que reivindicava la República i el pensament de Lenin. Un grup de militants de l'esquerra revolucionària, l'espectador ha de suposar que són exmembres de la Lliga Comunista Revolucionària (LCR), l'Organització d'Esquerra Comunista (OEC) o del PCE (ml), partits que va combatre a mort el PCE i la mateixa Francesca Bosch, ara la recorden i parlen del seu canvi d'idees quan el mal fet per l'oportunisme dins el moviment obrer ja està fet i és irreversible.

L'obra Carrer de Blanquerna comença, doncs, quan aquest grup d'exmilitants revolucionaris, Nereu, Margarida, Agnès, Adrià, Llibert, Salvador, Miquel i Amat es troben novament després d'anys de no haver-se vist. Un streap tease d'una generació fet sense xarxes, amb el cor obert, sense amagar res. Un ritu iniciàtic? Teatre-confessió? Vés a saber si a patir d'ara sí que hauria agradat a Artaud el desenvolupament de Carrer de Blanquerna!

Miquel López Crespí

El Bloc i els escriptors mallorquins: Llorenç Capellà

Turmeda | 25 Març, 2007 11:45

L'un i l'altre -el PSOE i el Pepé-, es mostren tal com son. Per quin motiu no ho ha de fer ERC? En qualsevol cas, aquesta qüestió és secundària. Crida molt més l'atenció la manera com s'ha incorporat a les candidatures al Parlament i a l'Ajuntament de Palma. I diguem-ho clar: aixeca totes les suspicàcies del món. És cert que Joan Lladó va situat molt enrere a la llista al Consell de Mallorca, però sempre es pot produir alguna avinença postelectoral que li permeti disposar d'un escó. Allò que no s'entén de cap manera, és l'exclusió de Bernat Joan de la candidatura al Parlament. Joan encapçalava la llista d'ERC, i era lògic que ocupés un lloc preeminent en la del Bloc. Quines raons o circumstàncies han aconsellat deixar-lo fora? Però si l'exclusió de Joan resulta inexplicable, més ho és l'encaix, del tot forçat, d'ERC a la candidatura de Palma. (Llorenç Capellà)


La tàctica del colomer

Per Llorenç Capellà, escriptor



Llorenç Capellà

A Mallorca hi ha hagut, des de sempre, una gran afició a les amollades de coloms missatgers. De manera que no deixa d'ésser lògic que entre la gent del PSM, tan arrelada als nostres costums i tradicions, n'hi hagi grans experts. L'enfortiment que en fan, del partit, a través del Bloc, sols pot explicar-se des del profund coneixement que en tenen, d'aquest esport. A partir de la desfeta electoral de fa quatre anys, patiren una pèrdua alarmant de militants que s'accentuà amb la retirada de Pere Sampol dels càrrecs de responsabilitat i amb la decisió posterior, de l'executiva, de formar part del Bloc. En aquells moments, els Barceló, Alorda, Maria Lluïsa Mascaró, etcètera, feren gala d'una sang freda digna d'elogi. En comptes de plegar, com feren tants d'altres, obriren la porta del colomer des del convenciment que, si no pegava el falcó, els coloms tornarien a redós. El falcó és Dona Maria Antònia i ha aconseguit peces irrepetibles, com és ara el batlle de Vilafranca. Però la majoria de coloms han tornats a casa, sans i estalvis. N'han arribats alguns que havien aixecat el vol fa temps, procedents dels països anomenats antigament de l'Est, i d'altres de Barcelona. Fins i tot, mesclat amb l'esbart, hi ha més d'un tord que segurament acabarà a la cassola. La tàctica del colomer, per tant, ha estat un èxit. Allò que no m'atreveixo a vaticinar és si la convivència del Bloc serà possible. Més aviat en tinc dubtes. Cal dir que els temes determinants -protecció de llengua i territori i defensa de polítiques socials-, són assumibles per tots els components. Ara bé, entre ells hi ha òptiques i sensibilitats molt diferents. No podem ignorar-ho. El soci natural del PSM fora de l'àmbit de les Illes Balears, és CIU. I les relacions de CIU amb ERC i EU-Els Verds no són, precisament, de germanor. Em direu que les polítiques varien segons els objectius, i que el pacte que no és possible a Santa Maria ho és a Binissalem. I és cert. Tanmateix, la incorporació tardana d'ERC (en el document d'adhesió, Esquerra Republicana a seques) al Bloc, aixeca molts d'interrogants. No tant pel fet d'haver-s'hi incorporat, atès que la pressió social sobre l'executiva republicana apuntava en aquesta direcció, sinó per les condicions en què s'ha fet. Fa la sensació que ERC (Illes Balears) ha entrat en el Bloc a contracor. Naturalment, és, la meva, una impressió discutible, basada en l'anàlisi de les condicions del pacte. La primera cosa que sobta, de tot plegat, és que ERC pateix la síndrome dels xuetes, dissimula el seu nom. Però així com l'actitud desconfiada dels xuetes d'altre temps era més que comprensible a causa del rebuig social de què havien estat objecte, la d'ERC no té gaire sentit. ERC no ha d'anar a cercar vots entre els electors que sostenen que Bayo va desembarcar a Portocristo per buidar els galliners de la contrada. D'aquests vots, n'és usufructuari el Molt Honorable. El passat d'ERC no són els galliners buits, sinó Emili Darder, Oliver Domenge, Pere Reus, Maria Mayol i altres persones i personatges que protagonitzaren part de la història més digna del segle XX. Que militaren a ERB (Esquerra Republicana Balear) i no a ERC (Esquerra Republicana de Catalunya)? I tant! Però mai no deixaren d'enarborar el catalanisme com a bandera de la modernització social. Aleshores, a què hem d'atribuir els escrúpols d'Esquerra a presentar-se públicament amb el seu nom? El PSOE (amb E majúscula d'espanyol) porta l'espanyolitat més visible que la Tabacalera. I de l'espanyolitat del Partit Popular no en parlem! Si algú desconeix o no en recorda els orígens, en tindrà prou mirant les banderes i les pancartes que exhibeixen a les manifestacions. L'un i l'altre -el PSOE i el Pepé-, es mostren tal com son. Per quin motiu no ho ha de fer ERC? En qualsevol cas, aquesta qüestió és secundària. Crida molt més l'atenció la manera com s'ha incorporat a les candidatures al Parlament i a l'Ajuntament de Palma. I diguem-ho clar: aixeca totes les suspicàcies del món. És cert que Joan Lladó va situat molt enrere a la llista al Consell de Mallorca, però sempre es pot produir alguna avinença postelectoral que li permeti disposar d'un escó. Allò que no s'entén de cap manera, és l'exclusió de Bernat Joan de la candidatura al Parlament. Joan encapçalava la llista d'ERC, i era lògic que ocupés un lloc preeminent en la del Bloc. Quines raons o circumstàncies han aconsellat deixar-lo fora? Però si l'exclusió de Joan resulta inexplicable, més ho és l'encaix, del tot forçat, d'ERC a la candidatura de Palma. Temps enrere s'especulava amb la possibilitat que l'encapçalessin Cecili Buele, atesa la seva influència en els moviments veïnals, o l'arqueòleg Ferran Tarongí, que és una cara relativament nova (la qual cosa sempre s'agraeix en política). Doncs bé, finalment no hi anirà, a la candidatura, ni l'un ni l'altre, sinó Cathy Sweeney, una independent. Sense entrar en decisions que únicament ha de prendre la militància d'ERC, ni molt menys posar en dubte els mèrits de Caty Sweeney per a exercir de regidora o, si escau, de batllessa, és inevitable demanar-se què ha passat aquí. Les cartes no lliguen ni amb ou batut. Tanmateix, el Bloc sembla cohesionat i el PSM ha tancat la porta del colomer amb una satisfacció innegable. Gairebé tothom que n'havia sortit torna a ser-hi. Ara cal pensar en les eleccions. Són a tocar, i la gent del Bloc encara ha de fer camí si en vol treure profit. I convé que en tregui. La realitat és que, junts o separats -PSM, EU, Els Verds i ERC-, les Illes Balears no poden prescindir de l'esquerra de l'esquerra. De manera que...? De manera que ja he dit massa.

Sols em resta desitjar-los sort. Bon vent i barca nova!

Diari de Balears (25-III-07)

Les ciutats imaginades: la poesia, els viatges, els somnis...

Turmeda | 25 Març, 2007 07:24

Si Llompart de la Peña hagués tengut la mania persecutòria del nostre comissariat, aquesta necessitat psicòtica de bastir un cànon d'escriptors actuals al marge del sedàs del temps, mai no s'hauria congriat la plèiade d'autors i autores que s'anaren consolidant a partir de finals dels seixanta. Sortosament Josep M. Llompart no es dedicà a enlairar i promocionar quatre exquisits i, segur de la prova definitiva dels anys, el que va fer fou contribuir a crear els fonaments de la literatura catalana a les Illes de finals del segle XX. Fent una simple enquesta entre els escriptors dels anys setanta i vuitanta ho podrem comprovar. Quin de tots nosaltres no vàrem passar pel despatx de l'Editorial Moll on ell feinejava? Quin no va sortir convençut que el que escrivia tenia un sentit, era millorable però anàvem pel bon camí? (Miquel López Crespí)


Cossetània Edicions publica Les ciutats imaginades, Premi Ciutat de Tarragona 2005 de Poesia (Premi Comas i Maduell).



No cal dir que en els meus darrers poemaris, i especialment a Les ciutats imaginades, que ha editat Cossetània Edicions de Tarragona, s'accentua la presència insistent i aclaparadora de la tèrbola Dama de Negre, la Innombrable. Ella, la que resta a l'aguait, sorneguera, en el replà de l'escala, tot esperant que el temps faci la seva feina, rient-se de nosaltres, evidenciant amb la seva presència com acaben les nostres estèrils provatures de vèncer el seu poder absolut. Per això aquesta contradictòria urgència per deixar constància escrita, quatre pinzellades damunt el paper en blanc, en un desig intens de retratar amb les paraules adients i mesurades, tot allò que tengué un significat, per molt efímer que pogués ser, en la nostra vida. I també, seríem injusts si no ho féssim, per a deixar alguns senyals de les esperances i il·lusions que alletaren els millors homes i dones de la nostra generació.

El poeta escriu des d'una perspectiva personal ben concreta, sense amagar en cap moment que nota ben propera la vellesa. Finalment, ja sents a prop teu la Dama de Negre, de nit i de dia, a totes hores. És aquí present i cap poder de la terra pot fer variar la seva decisió. Ve a cercar-nos i ja sentim les seves passes que no dissimulen la urgència del desig que la posseeix: segar totes les vides i il·lusions que pot, sense fre, sense cap mena de descans, incansable en la seva tasca destructiva, insaciable sempre.

Els fulls dels calendaris cauen cada volta amb més rapidesa, a una velocitat vertiginosa. Quan ens aturam un moment, en ple brogit de la batalla quotidiana contra malfactors i menfotistes, el combat per la simple supervivència de cada dia, de sobte, amb el cor bategant a mil per hora, t'adones que ja han passat quaranta anys, quatre dècades!, d'ençà aquell dia en què, tremolós, anares a mostrar els primers versos teus, esburbats, a Josep M. Llompart. Respiràvem les darreres conseqüències de la guerra i la postguerra que, pel que posteriorment hem anat comprovant, duren molt més del que aleshores imaginàvem. Groguenca bombeta de pocs vats il·luminant els gastats escalons de l'Editorial Moll del carrer de la Torre del Amor on feinejaven Llompart de la Peña i Francesc de B. Moll, que, a vegades, ens obria la porta i ens conduïa, amatent, fins al despatx del poeta. Senzilla taula gastada pel temps carregada de carpetes i papers, dues velles cadires de bova, prestatges plens de llibres, d'originals i proves d'imprenta per a corregir... Quaranta anys, quantes converses que ha esborrat el temps! La lectura dels meus primers poemes que, recitats per ell, esdevenien quelcom de màgic que ens empenyia a escriure fins a perfeccionar la nostra escriptura primerenca. No serà precisament Josep M. Llompart aquell que, del no-res, bastí la generació d'escriptors dels anys setanta? Cada vegada estic més convençut que va ser ell, amb aquelles xerrades en el despatxet de Can Moll o amb aquelles voluntarioses lectures dels nostres inicials versos, el que, de forma molt dissimula però summament intel·ligent, guià les primeres passes de tants i tants escriptors de la meva fornada.

Llompart no desanimava ningú. Segurament pensava, i no anava gens errat en les seves apreciacions, que havia de ser temps qui digués la darrera paraula en referència a les qualitats d'un escriptor. ¿Quin sentit tenia cercar un nou Ramon Llull, un Kafka reencarnat, un nou Gabriel Alomar de bon començament quan encara s'havia d'anar bastint els fonaments i les infraestructures essencials de la nostra cultura? Els Ramon Llull, els Rosselló-Pòrcel no surten com a esclata-sangs enmig del bosc així, per les bones. Els genis de la literatura solen ser productes de la sedimentació final de cultures amb llargs períodes històrics de funcionament. Ens hauríem de demanar si durant els darrers tres segles havia funcionat normalment la nostra cultura. Ens sembla que tothom convendrà que la situació d'excepció no correspon solament al passat sinó que encara hi és ben present en l'actualitat. Llompart volia grans escriptors per a Mallorca i les Illes, però també volia que al costat dels possibles "genis" hi hagués, com en tota literatura normalitzada, escriptors de segona i de tercera. Ben igual que si la cultura catalana fos la francesa o l'anglesa.

Si Llompart de la Peña hagués tengut la mania persecutòria del nostre comissariat, aquesta necessitat psicòtica de bastir un cànon d'escriptors actuals al marge del sedàs del temps, mai no s'hauria congriat la plèiade d'autors i autores que s'anaren consolidant a partir de finals dels seixanta. Sortosament Josep M. Llompart no es dedicà a enlairar i promocionar quatre exquisits i, segur de la prova definitiva dels anys, el que va fer fou contribuir a crear els fonaments de la literatura catalana a les Illes de finals del segle XX. Fent una simple enquesta entre els escriptors dels anys setanta i vuitanta ho podrem comprovar. Quin de tots nosaltres no vàrem passar pel despatx de l'Editorial Moll on ell feinejava? Quin no va sortir convençut que el que escrivia tenia un sentit, era millorable però anàvem pel bon camí?

Miquel López Crespí

Recordeu la manifestació per un habitatge digne (24-03-07)

Turmeda | 24 Març, 2007 06:42

El proper dissabte 24 de març a les 17 hores, la plataforma per un habitatge digne, formada per diferents entitats i col·lectius, vos convocam a una manifestació a Palma per un habitatge en condicions, que sortirà de la Plaça Major.


Dissabte 24 de març: Manifestació per un habitatge digne.

17 hores.

Plaça Major.

Palma



L'habitatge ja no és un dret, és un luxe!!

La manca de vivendes en condicions, a l'actualitat, és un dels principals problemes en què ens trobam el jovent i la població en general. Les dades són alarmants. A la ciutat de Palma, per exemple, hi ha un total de 35.080 habitatges buits, el preu del metre quadrat de les quals arriba fins als 2.127 euros. Les immobiliàries en fan el seu particular agost. Les persones joves, amb salaris de 1.000 euros, ens veiem endeutades de per vida.

A hores d'ara, aquesta dinàmica sembla no tenir aturada. Ens trobam com els preus segueixen pujant encara vegada més, mentre que els nostres salaris es van retallant de mica en mica.

D'aquesta situació, les úniques beneficiades en són les banques, les immobiliàries i les especuladores. Mentrestant, la població es veu abocada a un endeutament permanent.

Davant d'això, cal que la ciutadania ens plantem. És hora de dir prou i de sortir al carrer per exigir solucions a l'administració pública. Si no ho fem nosaltres, no ho farà ningú.

El proper dissabte 24 de març a les 17 hores, la plataforma per un habitatge digne, formada per diferents entitats i col·lectius, vos convocam a una manifestació a Palma per un habitatge en condicions, que sortirà de la Plaça Major.

Vos hi esperam a totes i tots!


Web Ixent (L’Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)


En el fons, les ocupacions de pisos buits expressen, agradi o no, el radical antagonisme entre el valor social dels habitatges i el seu ús com a mitjà d'enriquiment privat, i posen en qüestió directament la "sacrosanta" propietat privada. Les ocupacions són la denúncia més evident del model actual de ciutat que només sap créixer amb criteris mercantils, mentre els centres històrics es despoblen i desenes de milers d'habitatges estan buits. (Miquel López Crespí)


El problema de l'habitatge i la lluita contra l’especulació capitalista



Acab de llegir algunes dades sobre el problema de l'habitatge a l'estat espanyol, a les Illes i al Principat, vertaderament preocupants. He consultat diversos webs alternatius, el material proporcionat per l'Institut Nacional d'Estadística, la revista L'Aurora, que en fa una acurada anàlisi i, també, el butlletí u>Realitat. Les conclusions a les quals arriben els estudiosos més diversos demostren que, governi qui governi, el problema no fa més que agreujar-se dia a dia i, malgrat les declaracions dels nostres polítics, les classes populars, i sobretot els joves, tenen cada vegada més difícil l'accés a una habitatge digne.

Com diu l'Institut d'Estadística, recordem que, dels 21 milions de pisos existents a l'estat, 3 milions es consideren buits. El 55,2% dels pisos buits és de particulars (1,71 milions); el 43,6%, de companyies immobiliàries (1,35 milions). També ens assabentam que si l'any 1986 es van construir 122.572 habitatges de protecció oficial i 92.231 habitatges lliures, en el 2002 només se'n van construir 38.957 de protecció i 499.046 de promoció privada. ¿Com es pot atendre d'una manera racional la demanda existent per part dels joves i dels sectors més desfavorits de la societat?

El 54,8% de joves menors de 29 anys viuen amb els seus pares. En la franja de 25 a 29 anys, quatre de cada deu (el 38,5%) no han pogut abandonar la llar paterna. ¿Com es pot emancipar un jove en les circumstàncies actuals, si al problema de l'habitatge hi afegim el de la precarietat laboral? Actualment només un 46,6% de joves en la franja de 25 a 29 anys té feina estable. A Barcelona, el lloguer mitjà és de 623,77 euros mensuals. Pensem que el 91,24% dels 12.242.759 contractes laborals formalitzats són de caràcter temporal.

No és estrany que davant aquesta caòtica i injusta situació les publicacions alternatives maldin per trobar solucions raonables. Els diversos governs no semblen saber o voler encarar el problema que ens ocupa. Arreu ens trobam amb lloguers astronòmics, immobiliàries a cada cantonada, desnonaments, indefensió davant tota mena d'abusos, una política d'habitatge que sempre beneficia als promotors privats.

Si des d'una perspectiva progressista consideram que l'habitatge és un bé de primera necessitat, que un habitatge es fa perquè algú l'empri com a llar, que aquesta és la seva finalitat social i que és un bé imprescindible per a desenvolupar amb autonomia un projecte de vida, alhora que és un dret dels ciutadans reconegut per l'actual Constitució i altres marcs normatius, arribarem a la conclusió, vista i comprovada la terrible situació actual, que l'habitatge és un dels drets més vulnerats.

A Barcelona hi ha més de 40.000 pisos buits. Així i tot durant l'any 2003 es varen fer més de 4.683 desnonaments. A les Illes la situació és anàloga.

Davant aquesta punyent realitat encara hi ha gent que s'estranya que, sobretot a les grans ciutats, augmentin cada dia les ocupacions de pisos buits. En el fons, les ocupacions de pisos buits expressen, agradi o no, el radical antagonisme entre el valor social dels habitatges i el seu ús com a mitjà d'enriquiment privat, i posen en qüestió directament la "sacrosanta" propietat privada. Les ocupacions són la denúncia més evident del model actual de ciutat que només sap créixer amb criteris mercantils, mentre els centres històrics es despoblen i desenes de milers d'habitatges estan buits.

Mentre el problema de l'habitatge no trobi una solució adient serà un escarni afirmar que vivim en un "estat del benestar". I, pel que sembla, les mesures estrictament repressives contra l'augment de les ocupacions de pisos buits no solucionen ni podran solucionar el problema. Malgrat cert discursos electoralistes, els governs, siguin de dretes o de l'esquerra oficial, pareix que no volen contribuir a solucionar aquest autèntic càncer social. A la majoria d'institucions polítiques, judicials o policials, només sembla importar-los la restitució de la propietat als seus amos legals, fins i tot per mitjans violents i brutals, sense considerar mai que és precisament l'abús de béns d'interès social i el seu ús especulatiu, el que hauria de ser social i legalment rebutjat.

Els governs progressistes haurien d'adequar una sèrie de mesures urgents per a anar avançant el la solució d'aquest greu problema social. Organitzar, per exemple, un cens d'habitatges buits i un impost progressiu que penalitzi la insolidaritat de mantenir un habitatge tancat mentre hi ha desenes de milers de persones esperant-ne un. Ara més que mai es fa necessari un pla de xoc per retornar l'esperança entre les classes més desvalgudes de la societat i els sectors de joves que no poden independitzar-se de la família. Crear un fons d'ajuda a la joventut, llistes controlades d'accés als habitatges de protecció oficial, una borsa pública dels habitatges propietat de les diverses institucions.

Els governs en teoria reformistes del Principat i de l'estat tenen la paraula. La situació actual s'ha fet autènticament insostenible.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (8-II-05)

La literatura catalana de Mallorca i les traduccions

Turmeda | 23 Març, 2007 15:39

Fer callar, desanimar el creador, l'autor de vena. Qui sap si és aquesta la intenció gens amagada del comissariat, dels agents que controlen la promoció de la cultura. Aconseguir mitjançant el silenciament continuat o l'atac virulent quan és necessari, que el "competidor" es retiri. I si no s'aconsegueix la derrota i retirada mitjançant el desànim que produeix el continuat silenciament de la seva obra, aconseguir-ho, en una etapa posterior, amb un atac directe i ben planificat idèntic al que hem explicat una mica més amunt: articles rebentistes escrits a les ordres i sota les instruccions directes del comissariat de torn. (Miquel López Crespí)


L’obscura ànsia del cor, Premi Nacional de Poesia Pompeu Fabra 1988 ha estat traduïda a l’espanyol amb el títol Densa marea de tristeza (Editorial La Lucerna, Madrid, 2006)



Nanda Ramon, a l'esquerra de la fotografia i Cecili Buele, a la dreta, formaven part del nombrós públic que era present en la presentació de la traducció del Premi Nacional de Poesia Pompeu Fabra. En la fotografia podem veure un petit sector dels assistents a l'acte.

L'editorial La Lucerna, dirigida per José Luis Reina, ha editat la traducció a l'espanyol del meu poemari L'obscura ànsia del cor amb un títol que consider perfecte: Densa marea de tristeza.

El poemari, sortosament, sense que l'autor disposàs de cap mena de poder per a fer la competència als "poderosos", havia guanyat un dels premis més importants dels Països Catalans, el Premi Nacional de Poesia a les Festes de Cultura Pompeu Fabra de Perpinyà l'any 1988 i, ara, mitjançant l'oferiment del professor i escriptor Díaz de Castro, podia sortir editat a la col·lecció "Poesia de paper". Era l'any 1996. Feia prop de vuit anys que el llibre romania, inèdit, dins les meves carpetes d'originals i, ho he de reconèixer ben sincerament, ja havia perdut les esperances de veure'l editat algun dia. L'oferiment d'edició a la col·lecció de poesia de la Universitat de les Illes Balears (UIB) significà, com hom pot imaginar, una gran alegria. Ben cert que no podia demanar més, i realment vaig considerar un privilegi poder comptar amb el suport inestimable i desinteressat de Díaz de Castro, Perfecto Cuadrado i Albert Ribes.

El professor Francisco Díaz de Castro va fer una elogiosa presentació de L'obscura ànsia del cor en el Centre de Cultura de Sa Nostra. Hi eren presents un munt d'amics que havien vengut a sentir durant uns moments, l'hora que durava la presentació, poesia en viu. L'autor, amb el llibre editat, l'estimulant presentació de Díaz de Castro i envoltat per tants bons amics i amigues, es donava per més que satisfet. La presentació va merèixer una petita nota informativa en un racó d'algun diari de Ciutat. Potser no hi hauria cap altra mena d'informació i que res no sortiria a les revistes especialitzades controlades pel comissariat neoparanoucentista. Qui sap si solament algun atac rebentista manat per algun envejós, aquesta mala herba tan abundosa a la nostra terra. Un d'aquests tèrbols personatges que, quan els trobes pel carrer, tenen la barra de felicitar-te per l'aparició d'un nou llibre però que, des dels despatxos, parlen amb algun pobre col·laborador de premsa o de revista cultural i li manen, si no vol perdre la feina, que ataqui el poemari que just acaba de sortir al carrer. Podria donar noms i exemples al respecte. Ho estic deixant escrit en alguns dels capítols de les meves memòries i un dia sortiran retratats.

Però, aleshores, continuam parlant de l'any 1996, quan la Universitat de les Illes Balears publicà el poemari L'obscura ànsia del cor ja em donava per satisfet. Per fi, i això era el que vertaderament m'interessava en aquells moments, el llibre podria sortir del seu estat d'hivernació perpètua, aquell romandre, pensava, ja quasi per a l'eternitat dins d'un calaix, i sortir a la llum, estar, malgrat que fos per uns dies, als mostradors de les llibreries, i arribar, de ser possible, a les mans d'algun hipotètic lector. Els escriptors no ens arribam a creure mai la força del poder mediàtic en la promoció de les obres d'art. I és un error. Hauríem de ser més conscients del poder quasi absolut dels controladors de la cultura. Creiem que la nostra obra, caminant sola, pot vèncer el poder dels contraris que la volen silenciar. Imagín que sense una fonda convicció en el que fas no escriuries. Pens que és bo i necessari creure en les teves possibilitats, en la força de les teves qualitats literàries i conviccions. Però mai no hauríem d'oblidar els condicionaments creats per la realitat que ens envolta. És important, no ho negaré, tenir confiança en tu mateix, creure en les possibilitats de permanència de la teva obra a través del temps, en la qualitat del que fas, en les aportacions més o manco importants que hagis pogut fer a la cultura del teu país. Ben cert que si no creguessis en totes aquestes coses hauries deixat d'escriure, ja que el desencís s'hauria apoderat sovint del teu esperit no deixant-te escriure. Però no tanquem els ulls davant la realitat de saber com, a través del temps, en moltes èpoques i circumstàncies, han estat els mediocres, els servils, aquells endollats de prínceps i ministres, els intel·lectuals del poder, els que han ocupat el lloc dels autèntics creadors. Que la nostra obra pugui esser reconeguda després de la mort de l'autor no hauria de ser cap mena de consol ni de justificació per a callar davant les injustícies exercides pels cànons establerts pel poder.

Fer callar, desanimar el creador, l'autor de vena. Qui sap si és aquesta la intenció gens amagada del comissariat, dels agents que controlen la promoció de la cultura. Aconseguir mitjançant el silenciament continuat o l'atac virulent quan és necessari, que el "competidor" es retiri. I si no s'aconsegueix la derrota i retirada mitjançant el desànim que produeix el continuat silenciament de la seva obra, aconseguir-ho, en una etapa posterior, amb un atac directe i ben planificat idèntic al que hem explicat una mica més amunt: articles rebentistes escrits a les ordres i sota les instruccions directes del comissariat de torn. També ho veiem sovint. Quan menys ho esperes i sense saber d'on (em vénen a la memòria els atacs contra l'obra del gran escriptor menorquí Ponç Pons) quatre servils a les ordres de les màfies i camarilles t'ataquen, provant de destruir la teva obra amb les ximpleries més inversemblants. Com en l'època en què els nazis s'acarnissaven amb jueus i comunistes, aquí, en el camp de la destrucció del contrari, tot serveix: la mentida, la invenció de defectes inexistents. És el reialme de la subjectivitat més grisa i barroera endiumenjada de "crítica objectiva i ponderada". Quines mentides per a barrar el pas a l'escriptor que no és d'aquell clan o grup de pressió. Tot val, tot és emprat, tot és útil, per a aconseguir el silenciament d'aquell autor o autora que "molesten".

Miquel López Crespí

Damià Pons (PSM): un bon gestor cultural

Turmeda | 22 Març, 2007 16:14

La iniciativa de l'AELC i de Damià Pons (amb l'estreta col·llaboració del Gremi d'Editors) ens va permetre als tres autors escollits per anar a Barcelona, rompre, per un dia, el mur de silenci que sovint hi ha en relació amb els autors i les obres que no s'escriuen a Barcelona. (Miquel López Crespí)


El PSM amb els escriptors mallorquins

Damià Pons: un viatge a Barcelona



Barcelona (juny de 1997): Miquel López Crespí, Bartomeu Fiol i Damià Pons

La iniciativa del Gremi d'Editors, el Consell Insular i l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana encetada l'any 1997 amb el viatge de Damià Pons, Francesc Moll, Tomeu Fiol, Damià Pons, Xesca Ensenyat i qui signa aquest article a Barcelona anava en la línia d'acostar els nostres autors als lectors del Principat. En Damià Pons, aleshores Conseller de Cultura del CIM, era ben conscient de les dificultats per a bastir un "mercat comú" de la cultura catalana.

La iniciativa del CIM, de l'AELC i del Gremi d'Editors anava enfocada a donar a conèixer al públic del Principat la feina de les editorials mallorquines i, més concretament, ajudar a rompre l'aïllament entre els territoris de parla catalana. Damià Pons i Francesc Moll recordaren en diverses trobades amb els periodistes que, per exemple, l'any 1996, la desena llarga d'editorials mallorquines editaren uns quatre-cents títols, dels quals dos-cents cinquanta van ser en català, cent en castellà i cinquanta en altres llengües. Cada any es constata que la presència i difusió d'aquesta producció al Principat és pràcticament nul·la. Els membres de l'expedició de polítics, escriptors i editors mallorquins analitzaren la situació d'esquarterament de la nostra cultura i els problemes d'incomunicació cultural. Per a editors, escriptors i polítics aquesta situació fa que la feina dels més de seixanta autors illencs de l'AELC i la feina de més de deu editorials mallorquines sigui pràcticament desconeguda al Principat, País Valencià i Catalunya Nord.


Damià Pons i Pons i Miquel López Crespí. Presentació de Punt final.

El diari Avui (5-VI-97) recollia, en una crònica del periodista Ignasi Aragay, les declaracions dels intellectuals mallorquins: "Les causes [del desconeixement de la producció literària illenca al Principat] són diverses. D'entrada, hi ha la saturació general de les llibreries per la constant allau de novetats. També pesa la debilitat empresarial d'unes editorials autòctones que sovint no passen de ser empreses familiars. En català, les més fortes són la tradicional Moll (40 títols a l'any) i la jove Di7 (25). Toni Pons, editor de Di7, dóna la visió optimista: 'No fem tiratges menors de 1.000 exemplars i un 40% de les nostres vendes les fem a Catalunya i València'.

'Una tercera causa és l'existència d'un corrent de circulació d'informació de masses en un únic sentit: els mitjans de comunicació catalans, començant per TV3, arriben a les Illes, però no a l'inrevés".

Com s'explicava en la crònica "Desembarcament literari de López Crespí, Ensenyat i Fiol a Barcelona" publicada en Diari de Balears: "No existeix una correspondència en la circulació de projectes culturals entre Catalunya i les Illes Balears. Aquesta seria la conclusió dels discursos que el president de la Comissió de Cultura i Patrimoni del Consell Insular de Mallorca, Damià Pons, i Francesc Moll, president del Gremi d'Editors de Mallorca, pronunciaren en una roda de premsa a la Cambra del Llibre de Barcelona. Mentre, la nostra Comunitat Autònoma rep grans quantitats de llibres i escrits procedents del Principat, i això no té camí de tornada, opinen els dos responsables culturals".

En el diari Avui i sota un gran titular que deia "Els editors de les Illes volen una política comuna de promoció del llibre en català" es deia: "Francesc Moll considera que és necessari trencar l'actual situació per la qual els escriptors que viuen, treballen i editen a les Balears són pràcticament desconeguts pel públic català. Segons Moll, 'l'important seria que es pogués editar amb les mateixes possibilitats de difusió per a tothom'. El responsable de l'Editorial Moll creu que la Generalitat catalana hauria d'exercir de 'cap i casal' d'aquesta política comuna".

D'aquell viatge a Barcelona record a la perfecció les assenyades intervencions que va fer Damià Pons. En Damià, com va recollir la premsa de Barcelona en el seu moment, no tengué pèls en la llengua a l'hora de criticar la manca de sensibilitat de les autoritats polítiques del Principat en el moment d'establir, ampliar i consolidar vincles de tota mena amb les altres terres catalanes. El diari Avui (5-VI-97) recollí les queixes d'en

Damià: "Damià Pons, el representant més nacionalista del govern de centre progressista que hi ha al capdavant del CIM, es plany que malgrat els anys transcorreguts, les Administracions catalanes i balears hagin estat incapaces de promoure intercanvis que fessin possible passar de l'evidència d'una llengua comuna a la creació d'un mercat cultural unificat. 'A Mallorca rebem la cultura que es produeix a Catalunya però no existeixen mecanismes de reciprocitat', constata Pons".

El poeta i empresari hoteler Tomeu Fiol ho deixava ben aclarit en unes declaracions fetes a El País: "Existe una marginación cultural de las islas Baleares. Los escritores insulares nos sentimos marginados por la metrópoli [Barcelona]".

La iniciativa de l'AELC i de Damià Pons (amb l'estreta col·laboració del Gremi d'Editors) ens va permetre als tres autors escollits per anar a Barcelona, rompre, per un dia, el mur de silenci que sovint hi ha en relació amb els autors i les obres que no s'escriuen a Barcelona.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (1-IV-03)

Carles Manera i el marxisme-leninisme en els anys vuitanta (i III)

Turmeda | 21 Març, 2007 16:13

Carles Manera esdevenia, doncs, a mitjans dels anys vuitanta un exemple de jove compromès que no tenia res a veure amb l'esclerosi de l'esquerra oficial europea, aquella que havia venut qualsevol idea de canvi autèntic per a poder fruir de sous, poltrones, cotxe oficial i un bon compte corrent al banc. Ja feia dècades -d'ençà de la guerra civil!- que l'estalinisme i el reformisme socialdemòcrata blasmaven contra el marxisme revolucionari, contra el leninisme, contra les idees revolucionàries de Marx, Engels, Gramsci, Trotski, Rosa Luxemburg i tot pensador antisistema com pogués haver-hi en el planeta. Per això, en aquells anys de lluita contra l'OTAN i de recuperació de les idees marxistes i republicanes soterrades per tot tipus de reformisme, la feina pràctica i intellectual de l'amic Carles esdevenia quelcom d'important en el combat contra l'oportunisme (i el cinisme!) dins del moviment obrer. I, per això mateix, de seguida que ens proposà que l'ajudàssim en la tasca de construir una organització solidària amb la revolució cubana i els moviments de lluita del Tercer Món, ens afegírem a la proposta sense cap mena de problema. (Miquel López Crespí)


Carles Manera i la lluita antiimperialista en els anys vuitanta (i III)



Per això, cap a mitjans dels anys vuitanta, ens interessava molt la recuperació dels clàssics del pensament revolucionari mundial que provava de fer l'amic Carles Manera. La recuperació de la teoria de Che Guevara des de les pàgines de cultura del diari Última Hora era una aprova del que comentam. Eren unes idees valentes i que es feien notar en una època de gris oportunisme on el sistema només premiava i enlairava -electoralment, professionalment- qui més servil havia estat amb els interessos del bloc dominat que portà endavant la reforma del franquisme i la restauració monàrquica.

En l'article titulat "Che Guevara, teoria i acció I" publicat a Última Hora el 13 d'abril de 1984, Carles Manera explicava el seu interès per recuperar el pensament del famós guerriller, escrivint: "Els texts del Che suposen una alenada d'aire fresc en uns instants completament marcats per la desesperança, concretada en les escandaloses xifres de l'atur (això sí és inseguretat ciutadana...), nulles perspectives de treball, o fortes despeses en armament quan les mínimes condicions per viure amb dignitat no es garantitzen ni amb una carta constitucional. A més hem d'afegir la realitat aigualida d'un socialisme irreal; i la manca d'una vertadera avantguarda que aglutini els interessos de les classes populars impulsant un procés de clarificació ideològica i, per tant, fonamentant un possible canvi: un canvi que no tan sols esdevengui 'slogan' de campanya electoral". I afegia, per arrodonir encara més el que pretenia amb la seva defensa de la ideologia i acció revolucionàries del Che: "... les idees del Che no són 'recuperables', no es poden transformar en articles de consum inofensius. Constitueixen una herència que, com la de Marx, Lenin, Trotski, Rosa Luxemburg o Gramsci, contribueix a interpretar però també a transformar el món. En el Che trobam la rigorosa coherència, total i monolítica, entre la teoria i la pràctica, entre la paraula i l'acció. Partint d'un marxisme ortodox però ferotgement antidogmàtic, Ernesto Guevara aporta a la teoria revolucionària una amplitud de vessants sorgides de la pròpia capacitat de treball i síntesi de l'autor: des del tractament de problemes tècnics de l'administració financera, fins a l'obsessió per la tàctica i estratègia militar, sense oblidar les qüestions filosòfiques que implica el futur comunista. Tot i així, la contribució original del Che es concentra en tres apartats que tractarem en successius treballs: la significació humana del comunisme, l'economia política dels règims de transició al socialisme i l'estratègia militar de la revolució al Tercer Món".

L'article de Carles Manera (el primer de la sèrie que es va publicar a Última Hora) reivindicava el pensament revolucionari i "marxista-leninista" del Che "en unes circumstàncies en què reformisme i pragmatisme esdevenen la pràctica política habitual".

No és gens estrany, doncs, que en la defensa del pensament i la pràctica revolucionària mundial heretada de Marx, Engels, Trotski, Rosa Luxemburg, Gramsci i Che Guevara coincidíssim amb l'amic Carles Manera als voltants del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba, els Comitès de Defensa d'Amèrica Llatina, la solidaritat amb la revolució sandinista a Nicaragua i de suport al poble del Salvador, per la seu del PCPE-PCB, la redacció de Nostra Paraula, les manifestacions contra l'imperialisme ianqui i en la batalla de recuperar el marxisme fet malbé, com deia en Carles "pel reformisme i el pragmatisme" que, indubtablement, després de les traïdes del PCE i el PSOE en temps de la transició tenien noms concrets en dirigents com Santiago Carrillo o Felipe González, per posar noms a qui oblidà la lluita per la república i el socialisme.

Carles Manera esdevenia, doncs, a mitjans dels anys vuitanta un exemple de jove compromès que no tenia res a veure amb l'esclerosi de l'esquerra oficial europea, aquella que havia venut qualsevol idea de canvi autèntic per a poder fruir de sous, poltrones, cotxe oficial i un bon compte corrent al banc. Ja feia dècades -d'ençà de la guerra civil!- que l'estalinisme i el reformisme socialdemòcrata blasmaven contra el marxisme revolucionari, contra el leninisme, contra les idees revolucionàries de Marx, Engels, Gramsci, Trotski, Rosa Luxemburg i tot pensador antisistema com pogués haver-hi en el planeta. Per això, en aquells anys de lluita contra l'OTAN i de recuperació de les idees marxistes i republicanes soterrades per tot tipus de reformisme, la feina pràctica i intellectual de l'amic Carles esdevenia quelcom d'important en el combat contra l'oportunisme (i el cinisme!) dins del moviment obrer. I, per això mateix, de seguida que ens proposà que l'ajudàssim en la tasca de construir una organització solidària amb la revolució cubana i els moviments de lluita del Tercer Món, ens afegírem a la proposta sense cap mena de problema.

Quina era la idea que Carles Manera tenia, l'any 1984, del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba just acabat de fundar? En l'entrevista abans esmentada i publicada sota el pseudònim de Joan Pere Bach, Carles Manera declarava: "El mes de setembre de 1983 vaig viatjar a Cuba, amb una brigada de treball. Jo, que ja coneixia els problemes del Tercer Món, em vaig assabentar de les diferències existents entre Cuba i els altres països de l' àrea del Carib... No hi ha fam, ni atur, ni misèria... La creació d'un Casal era necessària per a fomentar els nexes culturals entre els mallorquins i els cubans, realitzar intercanvis de tot tipus, i al mateix temps posar a l'abast de la gent la informació precisa sobre la construcció del socialisme a Cuba. Tot això tenint en compte la necessària tasca del Casal quant a internacionalisme i ajut vers els pobles oprimits per l'imperialisme ianqui a tota Amèrica Central. A hores d'ara tenim més de quatre-cents socis i ja hem realitzat nombroses xerrades per tots els pobles de l'illa (recentment s'ha constituït el Casal a Menorca amb notable èxit)".

Totes aquestes coincidències culturals i polítiques amb l'amic Carles Manera s'anaren ampliant amb el temps. Prova del que dic és l'article que sota el títol "López Crespí: un llop solidari" Carles Manera publicava en el diari Última Hora. L'article deia així: "Que tota activitat social crea grups i grupets no és una novetat. Les capelletes i camarilles són ben corrents en tots els camps professionals (metges, professors, arquitectes, etc). De les capelletes i camarilles no se'n lliuren ni partits polítics ni sindicats obrers. I el camp de la cultura no n'es una excepció. Per a l'escriptor interessat entrar a elles esdevé un exercici 'lingüístic' en el sentit fisiològic de l'accepció, una garantia segura de publicar i de relacionar-se amb aquest concret món intellectual. Fixau-vos en els títols que es publiquen cada any a Mallorca, i comprovareu que en un 70 per cent els noms són els mateixos que l'anterior, i també són gairebé sempre les mateixes colleccions literàries que els editen. El favoritisme més barroer i vulgar és lloc comú de moltes d'aquestes colleccions. Els cacics comarcals controlen així una parcella significativa de poder i determinats escriptors perden el caminar per córrer, en tant els hi assegurin una possibilitat de veure llurs obretes impreses. La nostra, a vegades, trista història literària, n'està plena de llibrets publicats per amiguisme, de llibrets pagats pel mateix autor, d'autors que paguen als crítics per tal de 'quedar bé'. Se'n podria escriure un llibre de la 'feina' de clans i camarilles per promocionar 'un nou valor', per silenciar-ne a un altre, d'oblidar per sempre a qui no combregui amb les normes d'obligat compliment.

'En aquest context l'aparició de dues obres (L'Illa en calma i Foc i fum) d'un autor oblidat i silenciat per determinades esferes culturals illenques, no deixa d'esser un focus d'interès per pròxims i aliens al nostre panorama literari. Miquel López Crespí, home d'una indubtable capacitat creativa, amb vint-i-set premis assolits arreu dels Països Catalans i l'Estat espanyol, amb sis llibres publicats i altres a punt de sortir, esdevé un dels autors més guardonat en la història de les lletres mallorquines. Això motiva enveges i gelosies dels homeneus de sempre. A López Crespí no li perdonen l'èxit dins el seu camp, però sobretot el manteniment de les mateixes idees polítiques que defensava fa prop de vint anys. Pragmatisme i transició -oh, màgiques paraules!- estan renyades, en quant als conceptes filosòfics i polítics més profunds, amb l'autor de sa Pobla. Els seus detractors tàcits (que li donen una hipòcrita abraçada al carrer) o públics (que el voldrien veure davant un escamot d'afusellament), tenen un nus a la panxa cada vegada que la premsa anuncia que López Crespí, de sa Pobla, ha obtingut el premi.... Paradoxalment -o no tant- la marginació d'aquest autor que no té vergonya -ai las!- de confessar-se comunista, es fa palesa a Mallorca, l'Illa en calma que narra en el seu llibre publicat per la Diputació de València. Nogensmenys, i malgrat un cert i intencionat arraconament pels homes de les torres d'ivori, López Crespí contínua amb una militància compromesa amb la causa del poble, la qual cosa no eludeix una qualitat literària indiscutible i reconeguda, sinó per petites capelletes d'aquí, sí per persones de vàlua literària d'arreu els Països Catalans. Per això, a un context dominat per llimacs i paràsits -com diu un bon amic meu- López Crespí, fugint de reformes polítiques fantasmagòriques, representa el sentit d'honestedat que necessita l'Illa en calma, autèntic Funeral de cendres potenciat pels inquisidors de la lletra impresa".

Miquel López Crespí

Del llibre Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006)

La victòria del Bloc i la derrota d´Unió Mallorquina

Turmeda | 21 Març, 2007 12:13

Tan sols fa unes setmanes es respirava un gran optimisme en tots els fòrums, articles i debats del Tercer Espai. Els actes realitzats amb participació de Josep Gomila, Joan Mir i Josep Melià Ques omplien els llocs de reunió de gom a gom. Tothom donava per consolidada una aliança entre els sectors denominats “crítics” d´UM, Entesa per Mallorca i ERC-Illes. Un bloc que s’ampliaria amb alguns destacats intel·lectuals de les plataformes d´independents sorgides arreu. Els nervis de la coalició PSM-EU eren a flor de pell i no hi havia ningú que no fos conscient que la consolidació de les propostes partidàries de rompre l’eix dreta-esquerra obrien una via d’aigua molt mala d’arreglar en el vaixell del Bloc. (Miquel López Crespí)


ERC-Illes i la crisi del Tercer Espai



D’ençà la crisi del PSM, amb l’escissió d’Entesa per Mallorca i la decisió posterior d’ERC-Illes d’anar en solitari a les autonòmiques i municipals d’enguany, els principals teòrics del que s’ha vengut a denominar “Tercer Espai” havien encalentit motors i tot semblava que els rutllava a la perfecció... fins fa uns dies. Els nombrosos fòrums de debat polític, els articles publicats, principalment per Joan Mir, Josep Melià Ques, Josep Gomila i Bartomeu Vicens, clamaven contínuament per una via “nacionalista” que no tengués res a veure ni amb la dreta ni amb l’esquerra. Semblava que Unió Mallorquina vigilava de lluny estant l’operació de colpejar encara més fort l’enemic històric, és a dir, el PSM, aprofitant que aquest, com explicava Maria Antònia Munar, s´havia unit als “perillosos i radicals comunistes” de Miquel Rosselló i Eberhard Grosske. UM concretava les seves relacions amb Convergència i Unió tot esperant poder controlar el que quedàs del PSM. Josep Gomila Benejam, en un llarg article titulat “Reflexions entorn al Tercer Espai” era de l´opinió que voler bastir un projecte a l’esquerra del PSOE no tenia sentit i aportava dades quant a les possibilitats electorals d´un projecte que no tengués res a veure amb el clàssic eix “dreta-esquerra” de l’actual panorama institucional. Tots els comentaristes propers a aquestes posicions afirmaven, i supós que continuen afirmant malgrat l´operació no hagi reeixit que, un PSM escorat cap a l’esquerra perdia “transversalitat i centralitat” i per tant desapareixia del panorama electoral mallorquí.



Josep Melià Ques

La “solució” per a tots els partidaris d’acabar amb l’eix “dreta-esquerra” era una confluència nacionalista entre UM, Entesa per Mallorca, ERC-Illes i sobiranistes independents en el camí d’anar bastint aquest espai alternatiu al PSOE i al PP.

La intenció gens dissimulada d’aquesta aliança nacionalista que no s’ha pogut concretar podia haver estat provar d’acabar amb l’històric “esquerranisme” del PSM alhora que UM, d´una manera sibil·lina i intel·ligent, aprofitant totes aquestes contradiccions, s’anava consolidant com a primera força nacionalista mallorquina.

Evidentment, l´organització més perjudicada per l´operació de la unitat nacionalista “transversal i centrista” seria, sens dubte, Esquerra Unida, que, sense el PSM i havent-se de presentar sola a les eleccions, restava fora de les institucions. Eberhard Grosske i Miquel Rosselló esdevenien extraparlamentaris i desapareixen de l’escena política illenca per una llarga temporada i, possiblement, per sempre més.

No cal dir que qui més conscient ha estat, i des de ja fa molt temps, a la possibilitat que es concretàs aquesta pinça de ferro en contra seva anomenada el Tercer Espai, ha estat la direcció d’EU, que amb l’experiment de “Progressistes” ja va veure la seva salvació. Amb una gran vivor i, comprenent molt bé i amb anticipació el perill que s'apropava, va moure a la perfecció les seves fitxes per a evitar, fos com fos, l’aïllament a què es veia condemnada. Cal dir que Esquerra Unida és prou experta en aquestes maniobres de sortir del llaç que li paren els contraris. Fa uns anys, amb la unitat amb els Verds de Margalida Rosselló i Joan Buades ja va aconseguir una pròrroga que ara, amb la constitució de l’aliança electoral amb PSM i ERC consolida, amplia i perfecciona.

Tan sols fa unes setmanes es respirava un gran optimisme en tots els fòrums, articles i debats del Tercer Espai. Els actes realitzats amb participació de Josep Gomila, Joan Mir i Josep Melià Ques omplien els llocs de reunió de gom a gom. Tothom donava per consolidada una aliança entre els sectors denominats “crítics” d´UM, Entesa per Mallorca i ERC-Illes. Un bloc que s’ampliaria amb alguns destacats intel·lectuals de les plataformes d´independents sorgides arreu. Els nervis de la coalició PSM-EU eren a flor de pell i tothom era conscient que la consolidació de les propostes partidàries de rompre l’eix dreta-esquerra obrien una via d’aigua molt mala d’arreglar en el vaixell del Bloc.

En no concretar-se l’aliança estratègica Entesa-Esquerra i amb la retirada posterior d’Entesa per Mallorca de les autonòmiques, tot el que s’havia anat bastint amb tanta feina s’ha esvanit com la boira matinenca amb els primers raigs del sol. Els partidaris del Bloc han guanyat la partida, i més que ningú Esquerra Unida, que, fent un gran alè, ha vist com desapareixia novament la tempesta que volia aïllar-la i condemnar-la a les tenebres de la marginalitat política. Entesa per Mallorca resta reduïda a grup testimonial de funcionament estrictament municipal i perd tota possibilitat d´incidir en la política global de Mallorca a no ser de bracet d´UM o PSOE. ERC-Illes torna al bressol de Progressistes, renunciant a aprofitar la crisi del PSM per a bastir el seu propi espai polític.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (20-III-07)

Els comissaris i el control de la cultura

Turmeda | 21 Març, 2007 06:47

La traducció a l'anglès, a l'espanyol, al romanès o al rus de qualsevol obra literària catalana representa un ajut inesperat per a aquell autor. Una forma ben normal de promoció d'una obra determinada. Una promoció desinteressada que no té res a veure amb la creació de valors literaris ficticis, per simple amiguisme o per intercanvi de favors. Ni jo mateix ni molts dels meus amics i amigues escriptors, mancats de qualsevol mena de suport polític o mediàtic, no podem oferir res de res a l'editor; ni compra de llibres, ni proporcionar substancioses subvencions a l'editorial. L´únic que podem donar-li és un original creat amb il·lusió i amor. (Miquel López Crespí)


Els comissaris i el control de la cultura



A vegades els "controladors" de la nostra cultura es troben en situacions "complicades" i s'adonen que no ho poden vigilar tot. És el cas d'aquells premis que encara no són en les seves mans per a donar a amics i endollats, aquelles editorials, petites però de qualitat, que no són sotmeses al dictat dels seus interessos i actuen per lliure, a pit descobert i sense pensar solament en la promoció dels membres d'aquell clan o camarilla ni en les subvencions institucionals. Ho dic en relació a l'oferiment de José Luis Reina, l'editor de La Lucerna, de traduir a l'espanyol L'obscura ànsia del cor amb l'encertat títol Densa marea de tristeza. És un fet "no controlat" pel comissariat. Un ajut per a qualsevol escriptor. La traducció a l'anglès, a l'espanyol, al romanès o al rus de qualsevol obra literària catalana representa un ajut inesperat per a aquell autor. Una forma ben normal de promoció d'una obra determinada. Una promoció desinteressada que no té res a veure amb la creació de valors literaris ficticis, per simple amiguisme o per intercanvi de favors. Ni jo mateix ni molts dels meus amics i amigues escriptors, mancats de qualsevol mena de suport polític o mediàtic, no podem oferir res de res a l'editor; ni compra de llibres, ni proporcionar substancioses subvencions a l'editorial. L´únic que podem donar-li és un original creat amb il·lusió i amor. La qual cosa vol dir igualment que José Luis Reina és un editor de debò, com els "antics", aquells que no publicaven llibres solament pels diners de la subvenció sinó que fins i tot exposaven les seves minvades reserves econòmiques en l'edició de llibres sense saber mai si algun dia podrien recuperar la inversió efectuada. José Luis Reina edita simplement perquè aquell original li ha agradat.

José Luis Reina em digué que, si comptava amb el meu vist-i-plau, volia portar endavant la feina de traducció amb l'ajut qualificat i inestimable de Pere Gomila, profund coneixedor de les literatures catalana i espanyola. No cal dir que aquests fets animen l'escriptor i faciliten que l'autor carregui piles per a una llarga temporada.

Que el mateix José Luis Reina i l'amic Pere Gomila volguessin portar endavant el projecte de traduir al castellà un dels meus llibres em seduí de seguida i, igualment que succeí fa deu anys quan el professor Díaz de Castro em demanà una obra per a editar a "Poesia de paper", també vaig pensar en L'obscura ànsia del cor. Dit i fet, vaig donar a l'amic Reina un exemplar del poemari guardonat a les Festes Nacionals de la Cultura Catalana Pompeu Fabra i, a poc a poc, la traducció anà avançant fins a esdevenir aquesta realitat que ja tenim a les mans.

La traducció de L'obscura ànsia del cor coincideix igualment amb un curiós i interessant cicle d'altres traduccions d'alguns dels meus llibres de poesia catalana. Concretament algunes traduccions al romanès, a l'anglès i a l'espanyol.

Anem a pams. A començaments de l'any 2003, i dins l'ampli projecte cultural de donar a conèixer els nostres poetes, el Consell Insular de Mallorca i la Fundació ACA editaven un disc compacte meu en la col·lecció "Veu de poeta". Era el número 9 de la col·lecció, i en aquest disc compacte hi ha una antologia formada per poemes del més de quinze poemaris publicats d'ençà l'any 1983. Record que em vaig encarregar d'enregistrar-los a la Fundació ACA, a Búger, una horabaixa de la tardor del 2002, i que per portar-ho endavant vaig comptar en tot moment amb el suport tècnic i amistós d'Antoni Caimari, l'amic i director de la Fundació. Evidentment un altre fet que, imagín, no degué agradar gaire a qui des de sempre ha fet feina per a marginar i silenciar els autors considerats "massa d'esquerres", qui sap si "dissolvents" d'unes determinades "essències" pures de la literatura i no sé quantes ximpleries i xirimandangues semblants.

El disc compacte anava acompanyat d'un petit opuscle que incloïa els poemes recitats per l'autor en tres idiomes: el català original i una traducció de les obres a l'espanyol i a l'anglès. La traducció a l'espanyol anà a càrrec de Nicolau Dols i de Gabriel de la S. T. Sampol, mentre que la versió a l'anglès era feta per la professora Julie Anne Wark Bathgate.

Era el mateix any que la professora Lavinia Dumitrascu m'anunciava la traducció d'uns altres poemes, encàrrec d'una de les revistes culturals més prestigioses de Romania, "Exponto", portaveu de la Unió d'Escriptors de Romania, publicació del Ministeri de Cultura amb el suport igualment de la universitat "Ovidius" de Constanta. Les traduccions de la professora Lavinia Dumitrascu foren publicades en el número 2 de la revista, corresponent als mesos d'abril-juny de 2005.

En el termini d'aproximadament un any, tenir a l'abast tan diverses i excel·lents traduccions era per animar qualsevol poeta. Com agrair la feina desinteressada dels diversos traductors? Pensava en la feina feta en silenci a Romania per la professora Lavinia Dumitrascu, en la de Nicolau Dols, Gabriel de S. T. Sampol, Julie Anne Wark Bathgate, Albert Herranz, José Luis Reina, Pere Gomila... A tot això hauríem d'afegir, i tan sols en el pla estrictament poètic, la publicació per Bromera Edicions del País Valencià del poemari Lletra de batalla que havia guanyat el Premi "Ibn Hazm" a Xàtiva i, més recentment El cant de la sibil·la per Brosquil Edicions, guanyador del Ciutat de Sagunt 2004.

Miquel López Crespí

Manifestació antifeixista a Palma: Dijous, dia 22, a les 19.30 hores a la Plaça de Cort

Turmeda | 20 Març, 2007 13:08

Exigim de les institucions administratives i judicials la identificació dels autors d’aquestes agressions i la depuració de les seves responsabilitats. Exigim les mesures preventives per eliminar i suprimir l’activitat agressiva feixista a les nostres Illes. Exigim també les responsabilitats de determinats polítics que no tenen cap problema ètic ni moral en manifestar-se al costat d’elements feixistes, en un marc d’enfrontament social que alimenta discursos agressius i antidemocràtics, i que dóna ales al terrorisme ultra. I això passa tant a les Illes Balears com a nivell estatal. Potser no sigui casualitat que el llarg cap de setmana dels fets abans esmentats comencés per una concentració il·legal, el divendres 2 de març a les 8 del capvespre, convocada pel Partit Popular a la Plaça de Cort, on va haver una significativa presència d’elements d’ultradreta. Basta, dons, d’activitat feixista, i també de qui li dóna cobertura.


PER LA LLIBERTAT, PROU D’AGRESSIONS FEIXISTES !!



Diumenge 4 de març, de matinada, va esclatar un artefacte a les portes de la seu del sindicat CGT, del carrer Àngel Guimerà, de Palma. Aquest local ja havia estat agredit el dia anterior, dissabte, per un sabotatge, i tres setmanes abans per pintades amb símbols feixistes. L’anterior divendres dia 2, dos treballadors colombians varen ser brutalment agredits, en una acció de presumptes connotacions racistes. En els darrers temps, PSM, STEI-i, Consell de la Joventut, entre d’altres, han rebut a les seves seus atacs en forma de pintades i amenaces d’ultradreta, que també han proliferat, en versió xenòfoba, per determinats barris de Palma. Ciutadans indefensos, sobretot immigrants, han rebut agressions físiques, de vegades greus, algunes conegudes, altres no tant.

Però la revifada feixista de les darreres setmanes, i l’atemptat amb explosius, marca una fita que ens ha fet botar totes les llums d’alarma. L’artefacte de la seu d’un sindicat és una càrrega de profunditat en la consciència de tots i totes. Les entitats sotasignants, coincidint amb un bon sector de la ciutadania, entenem que és l’exercici de les llibertats el que realment està agredit per aquests atacs feixistes. És la convivència democràtica l’objectiu real d’aquests atacs, sigui qui sigui la víctima circumstancial. Ningú ens regala la llibertat i, per això, és la obligació de tothom defensar-la quan és atacada. Així dons, és avui imprescindible donar una resposta ciutadana, davant d’aquests fets.

Exigim de les institucions administratives i judicials la identificació dels autors d’aquestes agressions i la depuració de les seves responsabilitats. Exigim les mesures preventives per eliminar i suprimir l’activitat agressiva feixista a les nostres Illes. Exigim també les responsabilitats de determinats polítics que no tenen cap problema ètic ni moral en manifestar-se al costat d’elements feixistes, en un marc d’enfrontament social que alimenta discursos agressius i antidemocràtics, i que dóna ales al terrorisme ultra. I això passa tant a les Illes Balears com a nivell estatal. Potser no sigui casualitat que el llarg cap de setmana dels fets abans esmentats comencés per una concentració il·legal, el divendres 2 de març a les 8 del capvespre, convocada pel Partit Popular a la Plaça de Cort, on va haver una significativa presència d’elements d’ultradreta. Basta, dons, d’activitat feixista, i també de qui li dóna cobertura.

Perquè volem una democràcia real i no només formal, és voluntat de les entitats que subscrivim aquest Manifest el dotar-nos de mecanismes de mútua informació sobre l’activitat dels grups que atemptin contra la convivència, per millorar la nostra coordinació a l’hora de prevenir, denunciar i donar resposta unitària, amb l’objectiu de que fets com els que aquí denunciam no tornin mai a produir-se a les nostres Illes ni enlloc. Per tot això, volem convocar a tota la ciutadania, a totes les entitats polítiques, sindicals i ciutadanes, i a totes les persones que estimen la llibertat, a defensar-la, acudint a la

CONCENTRACIÓ

que tindrà lloc a la PLAÇA DE CORT,

el proper DIJOUS, DIA 22, A LES 19,30 HORES,

amb el lema:

PER LA LLIBERTAT, PROU D’AGRESSIONS FEIXISTES!!


SOLIDARITAT DE L’ESCRIPTOR MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ AMB ELS ACTES D’ACCIÓ I LLUITA ANTIFEIXISTA


Benvolguts companys de la CGT:

Rebeu l'expressió de la meva més completa solidaritat amb tots els actes antifeixistes que teniu preparats. Hi serem tots amb vosaltres i el poble treballador de les Illes lluitant contra el feixisme. Ja he enviat els vostres comunicats de protesta a més de cinc mil persones i continuaré treballant per fer el més àmplia possible aquesta convocatòria. Caldria establir reunions permanents de seguiment antifeixista per a barrar el pas a la bèstia nazifeixista que ens amenaça arreu.

Contra el feixisme, unitat de totes les forces revolucionàries i democràtiques de les Illes.

Miquel López Crespí, escriptor

Ciutat de Mallorca (15-III-07)


Resposta de Pep Juárez (CGT)


Gràcies, Miquel, per les teves paraulesde suport. La solidaritat que estam rebent aquests dies ens anima i, sobretot, ens indica que hi ha caliu per plantar cara a al feixisme i a l'explotació. Donarem resposta, tots plegats, el proper dia 22.

Una abraçada.

Pep Juárez

Ciutat de Mallorca (15-III-07)

Carles Manera i el marxisme-leninisme en els anys vuitanta (II)

Turmeda | 20 Març, 2007 07:05

Fent tornar monàrquics uns militants fins aleshores republicans; atacant la lluita de classes i rebutjant l'herència revolucionària dels grans clàssics del socialisme; destruint el que restava de partit dels treballadors per a convertir el PCE en un simple front electoral sense cap mena d'unió amb el comunisme; propiciant -com es veuria de seguida- la signatura de munió de pactes antipopulars que carregava damunt l'esquena del poble el pes de la crisi capitalista; desgastat per haver estat anys i més anys lluitant contra les experiències més avançades del moviment obrer -la democràcia de base, el consellisme, la unitat obrera enfront la divisió sindical-; lluitant aferrissadament per fer oblidar l'heroica lluita guerrillera dels 50 i 60 contra el feixisme, les tortures i assassinats de la dictadura contra el poble de totes les nacions de l'Estat (qüestió tabú per al carrillisme)... el PCE poca cosa podia fer ja per a la burgesia que no hagués fet en els darrers temps. La legalització que els oferia el darrer cap del Movimiento era el pagament que el sistema donava pels seus inestimables serveis a la causa de la consolidació de la reforma del sistema. (Miquel López Crespí)


Carles Manera i la lluita antiimperialista en els anys vuitanta (II)



D'esquerra a dreta: Tomeu Sancho (PASOC), Josep Valero (PCPE), Mateu Morro (PSM), Miquel López Crespí (Ateneu Aurora Picornell), Marià Pere (PCC) i Txomin Zuloaga (HB). A mitjans dels anys vuitanta l'escriptor Miquel López Crespí era vicepresident de l'Ateneu Popular Aurora Picornell, una de les principals organitzacions culturals mallorquines entestades en la recuperació de la nostra memòria històrica

Era a mitjans dels anys vuitanta. Aleshores, amb l'amic Carles Manera i altres companys, principalment des de l'"Ateneu Popular Aurora Picornell", del qual jo era vice-president, intentàvem recuperar l'original esperit revolucionari del marxisme fet malbé per les burocràcies de la socialdemocràcia i l'estalinisme. Per aquí, des d'aquesta perspectiva, va ser on coincidírem amb Carles Manera. Segons Carles Manera, recuperar el pensament del Che Guevara era actualitzar l'ideari comunista. Molts dels militants de l'esquerra revolucionària dels anys setanta estàvem ben d'acord amb aquests plantejaments.

Érem molts els esquerrans que pensàvem que els hereus de l'estalinisme (PCE) no podien dir-se "comunistes", ja que des de feia dècades havien renunciat públicament a totes les idees del socialisme i del comunisme: recordeu el rebuig de les idees de la Revolució Socialista i fet en el mes d'abril de 1978 per la plana major del PCE.

El IX Congrés del PCE seria conegut arreu com el de la campanya antileninista del carrillisme, ja que s'hi consagrà oficialment el rebuig de l'herència d'octubre, el leninisme i la lluita pel socialisme (entesa com a combat pel poder dels treballadors). Abans, el 22 de gener, el Comitè Central del PCE ja havia anunciat la seva intenció de portar endavant aquesta campanya contra les idees del socialisme (la consagració oficial de l'històric revisionisme pràctic de l'estalinisme espanyol).


L'escriptor Miquel López Crespí, el segon per l'esquerra portant la pancarta, sempre a l'avantguarda de totes les lluites i mobilitzacions contra el feixisme i en defensa de la llibertat dels pobles. Fotografia de mitjans dels anys vuitanta en plena lluita contra el bloc imperialista de l'OTAN

Si hom llig amb cura el Manifest del Partit Comunista de K. Marx i F. Engels constatarà que no és "comunista" qui diu de paraula ser-ho. Tan sols la pràctica en la lluita contra el sistema i la defensa d'uns determinats principis en aquest combat pot garantir l'"autenticitat" del "comunisme" que es diu tirar endavant de paraula. Els autèntics defensors del socialisme (a part del programa de reivindicacions transitòries que puguin defensar) són gent de principis. Els principis són les idees bàsiques d'una política o d'un partit. Per als marxistes (d'aleshores i d'ara mateix) són principis les idees relatives al caràcter de classe del partit (res d'interclassisme petitburgés: el partit ha de ser clarament dels treballadors), als seus objectius (el comunisme, la societat sense classes socials), als seus mètodes (l'acció revolucionària), a la seva teoria (el marxisme revolucionari), i a tot el que hi ha de més sòlidament establert en l'ideari del partit. La política del marxisme és política de principis, en el sentit que rebutja en general les maniobres i les combinacions que els contradiuen.

Tot això que hem dit... tenia res a veure amb la pràctica de ferotge oportunisme que els hereus de l'estalinisme han practicat aquest darrer quart de segle? Recordem una mica algunes coses essencials fetes pel PCE en temps de la transició: s'oblidà la lluita per reforçar els corrents d'esquerra dels sindicats (que foren extirpats com un càncer); es deixà de banda (i es combaté a mort pels Càmara-Vílchez i tots els seus ajudants!) la defensa del consellisme i la democràcia directa, l'anticapitalisme, el republicanisme històric dels treballadors.

A poc a poc, el gran moviment sociopolític de la transició, aquelles grandioses experiències de Coordinadores de Fàbrica que -per exemple, a Vitòria-Gasteiz el març del 76- posaren en perill la maniobra continuista del règim, foren enterrades davall tones de ciment armat i s'anà bastint un sindicalisme de serveis copiat del que feien els buròcrates reformistes de la CEE.

A mitjans dels anys setanta ja era clar que s'anava covant la idea d'un pacte social (això es concretaria amb els Pactes de la Moncloa) que farà recaure la crisi capitalista damunt l'esquena dels treballadors i, consolidada la divisió obrera, impedirà una forta contraofensiva popular contra aquests projectes conjunts de burgesos i reformistes (PCE i PSOE, especialment).

Fent tornar monàrquics uns militants fins aleshores republicans; atacant la lluita de classes i rebutjant l'herència revolucionària dels grans clàssics del socialisme; destruint el que restava de partit dels treballadors per a convertir el PCE en un simple front electoral sense cap mena d'unió amb el comunisme; propiciant -com es veuria de seguida- la signatura de munió de pactes antipopulars que carregava damunt l'esquena del poble el pes de la crisi capitalista; desgastat per haver estat anys i més anys lluitant contra les experiències més avançades del moviment obrer -la democràcia de base, el consellisme, la unitat obrera enfront la divisió sindical-; lluitant aferrissadament per fer oblidar l'heroica lluita guerrillera dels 50 i 60 contra el feixisme, les tortures i assassinats de la dictadura contra el poble de totes les nacions de l'Estat (qüestió tabú per al carrillisme)... el PCE poca cosa podia fer ja per a la burgesia que no hagués fet en els darrers temps. La legalització que els oferia el darrer cap del Movimiento era el pagament que el sistema donava pels seus inestimables serveis a la causa de la consolidació de la reforma del sistema.

Recordam l'assassinat de bolxevics (la vella guàrdia del 17 fou exterminada de rel) només per a "situar" el paper del PCE en la lluita (ja antiga) contra l'herència de la Revolució d´Octubre. El combat contra el marxisme revolucionari i les idees de l'Octubre Roig (poder dels treballadors, control obrer damunt la producció...), ja es fa fer evident en temps de la guerra civil (1936-1939) amb l'atac contra les conquestes revolucionàries dels treballadors en el primer any de la guerra. Els estalinistes espanyols del PCE-PSUC varen ser l'avantguarda en la lluita contra les collectivitzacions agràries a l'Aragó, País València i Catalunya, oposant-se a la mateixa idea de revolució socialista. Els homes de Carrillo i Líster s'encarregaren de la feina bruta de desarmar i militaritzar les milícies obreres antifeixistes, d'acabar amb el control obrer de les fàbriques autogestionades i amb tota mena d'experiència popular de democràcia obrera. La fase final (maig de 1937) va ser ja la de l'extermini físic de les avantguardes (principalment del POUM i de la CNT-FAT) que volien mantenir aquestes conquestes revolucionàries del començament de la guerra.

Vegeu (entre molts d'altres estudis): Las colectividades de Aragón, de Félix Carrasquer (Laia, 1986); La CNT en la Revolución Española, de José Peirats (Ruedo Ibérico, 1971, tres volums); Durruti: el proletariado en armas, d'Abel Pax (Editorial Bruguera, 1978); La Revolución Española, de Stanley G. Payne (Argos Vergara, 1977); Revolución y contrarrevolución en España, de Joaquim Maurín (Ruedo Ibérico, 1966); Revolució i contrarevolució a Catalunya (1936-1937), de Carlos Semprún-Maura (Dopesa, 1975); El corto verano de la anarquía: vida y muerte de Durruti, de Hans Magnus Enzensberger (Grijalbo, 1976); Los amigos de Durruti, los trotsquistas y los sucesos de mayo, de Frank Mintz i Miguel Peciña (Campo Abierto Ediciones, 1978); Mi guerra civil española (Destino, 1978) i Homenatge a Catalunya, ambdós de George Orwell...

Per això la propaganda feta a Santiago Carrillo per premsa, ràdio i televisió. Atacar Lenin, blasmar contra obres cabdals com el Què fer, L'Estat i la Revolució, La revolució proletària i el renegat Kautsky, L'imperialisme, fase superior del capitalisme, etc., etc., ja no era obra de nazis i falangistes (o dels intellectuals orgànics de la burgesia) com en el passat més recent: ara la feina bruta la feien els membres de la direcció del PCE.

Miquel López Crespí

Del llibre Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006)

Carles Manera i el marxisme-leninisme en els anys vuitanta (I)

Turmeda | 19 Març, 2007 20:18

Són els anys en els quals, al costat de Francesca Bosch, Manel Domènech, Aina Salom, Miquel Planas, Tomeu Sancho i diversos companys del PCPE i independents, s'organitza el Casal d'Amistat Mallorca-Cuba del qual Carles Manera és un dels màxims dirigents. Les reunions les fem al local del PCPE de la Via Sindicat, al bar de Miquel Planas del carrer de l'Argentina o a la seu de les Entitats Ciutadanes del carrer de Montenegro (molts abans de la reforma que el convertiria en un dels indrets de Ciutat més aptes per a tot tipus d'activitats culturals i polítiques). Amb l'amic Carles Manera i amb altres membres del Casal d'Amistat amb Cuba anam durant molts mesos per pobles i barriades de Ciutat explicant les realitzacions de la revolució cubana i la lluita armada dels pobles d'Amèrica Llatina contra l'imperialisme ianqui. (Miquel López Crespí)

Carles Manera i la lluita antiimperialista en els anys vuitanta (I)



"Tot seguint les idees de Gramsci i Che Guevara t'he de dir que tenc una idea clara de la funció de l'intellectual (metge, escriptor, professor, sindicalista, etc.) al món que ens ha tocat viure. No em crida l'atenció el professional tancat a la seva torre de marbre -i a Mallorca torres de marbre n'hi ha moltes- preparant la seva tesi doctoral, imaginant com a pujar de categoria, perfeccionant només la seva feina personal. Professionalment aquesta gent pot ser molt vàlida. Per a mi això no té cap valor si no va lligat a una lluita per l'alliberament de l'home. Admir més al professional compromès, la qual cosa no significa que no pugui fer un treball a nivell personal correcte. Jo em deman quins intellectuals (mestres, escriptors, professors, polítics, advocats, etc.) treballen avui a les organitzacions populars". (Carles Manera, Última Hora 17-VI-1984)


Cap a la primera setmana de juny de l'any 1984, i sota el pseudònim de Joan Pere Bach, fèiem una entrevista al professor Carles Manera. L'entrevista va ser publicada al suplement de cultura del diari Última Hora, en el qual jo m'encarregava de les entrevistes amb els escriptors dels Països Catalans i de la crítica de llibres.

L'entrevista, sota el títol "Carles Manera: una concepció gramsciana de l'intellectual", comença amb aquesta petita nota introductòria: "Carles Manera fa de professor d'història de Mallorca a l'Escola Municipal de Mallorquí (Manacor). Actualment està investigant les famílies comercials mallorquines al segle XVIII. Ha publicat diversos treballs sobre història comercial, a part de collaboracions periòdiques a la premsa local (Mallorca Socialista, Última Hora, etc.) i catalana referides al conflicte centreamericà i política internacional. L'any 1979 viatjà a Centreamèrica motivat per la lluita l'alliberament social i nacional dels pobles d'aquella zona. Fou un dels responsables polítics dels Comitès de Defensa Sandinistes a la regió de León i Chinandega, al nord de Nicaragua, actuant també com a internacionalista en les organitzacions revolucionàries salvadorenques. En el moment present és un dels membres promotors del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba".



Carles Manera en els anys vuitanta

Han passat molts d'anys d'ençà que es va fer aquesta entrevista! D'ençà 1987 -com explica el Qui és qui a Mallorca?-, Carles Manera és professor titular de la Universitat de les Illes Balears i des del 2000 n'és catedràtic d'història i institucions econòmiques del Departament d'Economia i Empresa. Fou secretari del Departament de Ciències Històriques (1988-95) i, des de 1996, és vicerector de Planificació Economicoadministrativa.

Però parlam de mitjans dels anys vuitanta. Aleshores l'amic Carles ja era un home prou conegut en els cercles de l'esquerra antisistema de les Illes. L'any 1983 havia guanyat el premi Ciutat de Palma d'investigació i a partir de 1984 eren prou comentats els seus interessants articles sobre el pensament polític, econòmic i militar del Che Guevara publicats, setmana rere setmana, a les pàgines de Cultura. També va participar activament en el procés de consolidació del Comitè de Solidaritat amb Amèrica Llatina i en la fundació del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba. Va collaborar des del primer número a la revista Nostra Paraula, òrgan d'expressió del PCPE-PCB, ajudant així, malgrat que fos de forma indirecta, a la consolidació del grup prosoviètic que dirigia Josep Valero i que havia sorgit d'una escissió del PCE carrillista. Des de les pàgines de Nostra Paraula Carles Manera va escriure nombroses collaboracions defensant activament els moviments guerrillers antiimperialistes d'Amèrica Llatina.

Són els anys en els quals, al costat de Francesca Bosch, Manel Domènech, Aina Salom, Miquel Planas, Tomeu Sancho i diversos companys del PCPE i independents, s'organitza el Casal d'Amistat Mallorca-Cuba del qual Carles Manera és un dels màxims dirigents. Les reunions les fem al local del PCPE de la Via Sindicat, al bar de Miquel Planas del carrer de l'Argentina o a la seu de les Entitats Ciutadanes del carrer de Montenegro (molts abans de la reforma que el convertiria en un dels indrets de Ciutat més aptes per a tot tipus d'activitats culturals i polítiques). Amb l'amic Carles Manera i amb altres membres del Casal d'Amistat amb Cuba anam durant molts mesos per pobles i barriades de Ciutat explicant les realitzacions de la revolució cubana i la lluita armada dels pobles d'Amèrica Llatina contra l'imperialisme ianqui.

En l'entrevista de la qual parlàvem al començament d'aquest article, Joan Pere Bach demanava a Carles Manera l'origen dels seus viatges solidaris a Amèrica Llatina. Carles Manera ens contestava: "Els viatges obeeixen a l'interès per a conèixer els processos d'alliberament nacional centreamericans, fonamentalment la revolució sandinista que aleshores estava instaurant-se. Jo havia teoritzat les revolucions llatinoamericanes, inclús havia realitzat un estudi comparatiu dels moviments socials a Mèxic, Cuba, Xile i Centreamèrica. Tenia, doncs, unes lectures prou amples sobre problemàtica politico-econòmica del Tercer Món: subdesenvolupament i, com a factor de context, la crisi capitalista. Els principals escrits de Gunder Frank, Samir Amin, Frantz Fanon, T. dos Santos, Che Guevara, els vaig sistematitzar. Podríem dir que disposava d'una base teòrica que explicava la readaptació del capitalisme en aquesta crisi, assenyalant que al Tercer Món, el tradicionalment oblidat pels estudis sociològics i històrics, es troba la principal resposta popular als mecanismes de reestructuració capitalista. La decisió de partir fou radical, i el trencament momentani amb persones i possibilitats de treball fou dolorós. Tota decisió dràstica ho és. A Nicaragua vaig comprovar la illusió d'un poble en lluita per encarrilar llur revolució, única sortida a totes les lacres que possibiliten l'explotació. Vaig comprovar també que l'agressió nord-americana no és un simple titular de premsa sensacionalista: des del triomf revolucionari, les bandes de mercenaris actuen a Nicaragua assassinant pagesos i mestres que van a alfabetitzar a les zones rurals. A El Salvador els fets són parescuts: els pagesos són massacrats sistemàticament per l'exèrcit oligàrquic; la tortura és pràctica habitual; la mort forma part, malhauradament, de la cultura quotidiana del poble. Enfront això les opcions mitjanes són gairebé nulles; la lluita armada esdevé, doncs, un instrument legítim, un medi de contenció del genocidi".

Miquel López Crespí

Del llibre Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006)

Els primers trenta anys del PSM

Turmeda | 17 Març, 2007 15:30

Tothom era damunt nostre per provar de barrar el pas a l’herència política d’Emili Darder i Gabriel Alomar, que era el que aleshores representava el PSM. Sempre recordaré l’alegria que vaig tenir quan, després de coordinar la campanya electoral de 1979, poguérem treure el primer regidor d’esquerra nacionalista a l’Ajuntament de Ciutat, l’amic Jaume Obrador, i Biel Majoral i Pere Llinàs com a consellers del Consell Insular de Mallorca. Més de vint-i-cinc mil vots per a una força política sense diners de la banca, ni espanyola ni internacional, sense propaganda televisiva, era una fita històrica que ens sorprengué fins a nosaltres mateixos. (Miquel López Crespí)

Els escriptors mallorquins i la memòria històrica


Defensa del PSM



Emili Darder i la seva família

Ningú no dubta de la greu crisi que està patint el PSM, l’organització que durant aquests darrers trenta anys ha estat la capdavantera del nacionalisme progressista i alhora de la lluita contra les injustícies de la societat capitalista, provant de bastir sempre un món més just i solidari. Potser per això mateix, perquè durant dècades el PSM ha representat una de les avantguardes més combatives en la defensa de la nostra cultura i per la preservació dels nostres minvats recursos naturals que ens preocupa, i molt!, el seu futur. A més, com a persones que sempre li hem donat suport públic és normal que expressem la nostra preocupació. I aquest sentiment no és tan sols producte romàntic del record d’aquells anys de militància, quan el PSM era un grup encara extraparlamentari, marginat i atacat per la dreta, aleshores representada per UCD i AP, i per certa esquerra ansiosa de trepitjar moqueta i anar amb cotxe oficial. Tothom era damunt nostre per provar de barrar el pas a l’herència política d’Emili Darder i Gabriel Alomar, que era el que aleshores representava el PSM. Sempre recordaré l’alegria que vaig tenir quan, després de coordinar la campanya electoral de 1979, poguérem treure el primer regidor d’esquerra nacionalista a l’Ajuntament de Ciutat, l’amic Jaume Obrador, i Biel Majoral i Pere Llinàs com a consellers del Consell Insular de Mallorca. Més de vint-i-cinc mil vots per a una força política sense diners de la banca, ni espanyola ni internacional, sense propaganda televisiva, era una fita històrica que ens sorprengué fins a nosaltres mateixos.



El IV Congrés del PSM (Inca, 1978) va elegir una direcció formada per Eberhard Grosske, Miquel López Crespí, Joan Perelló, Jaume Obrador, Margalida Bujosa, Joan Mesquida, Jaume Montcades, Rafel Oliver, J. A. Adrover i Francesc Mengod. En la fotografia podem veure el moment de la votació.

No es tracta, com deia, del romanticisme nostàlgic que una persona pot sentir en recordar els anys de la joventut. El PSM va significar i significa molt en la històrica recent de Mallorca. En els anys posteriors de la transició, després de les traïdes del PCE i del PSOE a les idees de República, autodeterminació i socialisme, molts militants de l’esquerra alternativa mallorquina ens refugiàvem sota les sigles del PSM per a provar de servar, per al futur, les idees i principis que els aspirants a sous i poltrones abandonaven de seguida que oloraven els privilegis que s’aconseguien seguint les instruccions del franquisme reciclat, la socialdemocràcia espanyola o el carrillisme.

Hi ha molt més que tot això en la nostra preocupació pel futur del nacionalisme progressista a les Illes. No cal dir que, com tants d’amics i militants, hem estat testimonis de les maniobres més recents per a neutralitzar el partit fundat per Sebastià Serra i dirigit durant tants d’anys per Mateu Morro i Pere Sampol, entre molts d’altres companys. Directament o indirectament, mostrant la cara o d’amagat, conspirant, pegant ganivetades sempre que podien, tant la dreta com l’esquerra oficial han fet tot el possible per dinamitar el normal funcionament del PSM. Hem de recordar les campanyes de premsa orquestrades des de les oficines dels autèntics poders fàctics de les nostres Illes? Qualsevol persona preocupada per l’ampliació i consolidació del nacionalisme progressista sap a la perfecció, i segurament recorda molt bé, les desenes d’articles escrits per a augmentar les dificultats internes del PSM i, si era possible, per a dividir-lo i neutralitzar-lo. Les hemeroteques en són plenes de tots aquests pamflets per a barrar el pas a una força política que representava el mur que impedia el total control de Mallorca per part del caciquisme nostrat o de les forces econòmiques i polítiques alienes a la nostra terra.

Però aquesta introducció fent referència a la nostra preocupació pel futur del PSM té relació amb un pensament que vull expressar d´una manera clara i llampant. Em referesc al silenci que, davant la crisi actual, serven molts dels antics dirigents del partit. Silenci que, ho he de dir sincerament, encara no sé a quins motius o raons de força major obeeix. Crec que en situacions històriques com aquestes, quan, ho hem vist ara mateix, diverses agrupacions abandonen el PSM per estar en desacord amb la idea de dissoldre’s com a partit juntament amb Esquerra Unida, en moments tan greus i preocupants com aquests, repetesc, és quan s’hauria de sentir la veu d’aquells que fundaren el partit, d’aquells que durant més de vint anys han dirigit l’organització. Ara em vénen a la memòria els noms de dos bons amics com han estat sempre Sebastià Serra i Mateu Morro. Però podríem parlar també de Pere Sampol, Joan Mayol, Maria Antònia Vadell, Antoni Alorda o tots aquells dirigents i càrrecs públics que han tengut, i molts d’ells tenen encara, una representació institucional prou significativa.

Pens que aquests excel·lents amics i companys haurien de deixar la por, si és que en tenen, i sortir a la palestra a dir la seva, a opinar sobre el possible futur del nacionalisme progressista a les Illes, a analitzar els fets que s’esdevenen, tant en relació amb la coalició electoral del 2007 com en relació a la creació d´un bloc com a nova força política mallorquina.

Mateu Morro, Sebastià Serra i tants i tants intel·lectuals i professionals, la veu dels quals és necessària en aquests moments... ¿tenen por d’interferir en els debats de l’actual direcció amb les seves reflexions? Que algú els pogués acusar d’ingerència? Qui sap si esperen a opinar per a després de les eleccions i així ningú els podria fer responsables del que s’esdevengui el maig de 2007. És una opció que puc entendre però que no compartesc: la situació del nacionalisme progressista a la nostra terra és prou greu per a anar amb certs miraments i determinats prejudicis. La dreta, els poders fàctics que volen acabar amb el PSM, els partits per als quals el nacionalisme progressista sempre ha significat un entrebanc, no en tenen cap, de mirament, per a fer-lo desaparèixer definitivament del mapa polític.

Crec, i molts de companys i companyes així m’ho han dit, que hi ha un cert deure de la direcció històrica del PSM amb aquests militants que, durant prop de trenta anys, els han seguit i votat segurs que l’organització que dirigien era una eina eficaç per a la tasca de deslliurament nacional i social del nostre poble. Som moltes les persones que voldríem, doncs, llegir una explicació dels fets que s’esdevenen en els darrers temps. Una explicació sincera, constructiva, oberta al futur, que serveixi per a consolidar i desenvolupar tot el que ha donat de positiu en aquests darrers trenta anys el PSM a Mallorca i a les Illes en general.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (30-X-06)

Eleccions 2007: el Pacte PSOE-UM

Turmeda | 16 Març, 2007 18:59

En referència a la voluntat de PSOE i UM de concretar un pacte diferent del de 1999-2003, hi ha dos problemes essencials a tenir en compte perquè s’arribi a fer realitat. El primer problema serà comprovar si el PSOE fa la pujada que la direcció espera i si UM també augmenta abastament la seva minsa representació institucional. Així i tot, encara s’hauria d'aconseguir que la coalició PSM-EU mantengués un nombre adequat de representants. I també hauríem de veure si aquesta coalició es conformaria amb un paper secundari, de comparsa. (Miquel López Crespí)

El Pacte PSOE-UM. El poder de Maria Antònia Munar



Maria Antònia Munar

La hipotètica repetició d’un Pacte de Progrés no serà, pel que sembla, ni molt manco com el que hi hagué a les Illes entre els anys 1999 i 2003. Pel que s’ha filtrat de les converses entre Francesc Antich i Maria Antònia Munar, els acords quant al “poder a repartir” entre els socis més petits d’aquesta hipotètica coalició no tendrien res a veure amb un recent passat que, i tothom ho recorda a la perfecció, Esquerra Unida i el PSM disposaven de diverses conselleries (Treball i Benestar Social, EU; Agricultura i Educació, el PSM). Fins i tot, en el moment més àlgid de les negociacions entre els partits del Pacte, i quan UM no volia compartir el poder amb el PSM al Consell de Mallorca, Mateu Morro, en una hàbil negociació, fent valer la força dels vots i els diputats de l’esquerra nacionalista, obligà els Antich-Munar a cedir important àrees de poder als nacionalistes d’esquerra.

Tothom diu, i fins i tot s’ha escrit als diaris, que el paper de la coalició PSM-EU seria solament de suport exterior al pacte Munar-Antich i que tan sols hi hauria alguna direcció general a repartir. Una simple “pedrea”, ha escrit un conegut columnista mallorquí.

La possible duresa de l’expresident Francesc Antich i de Maria Antònia Munar vendria donada per una anàlisi d’ambdues formacions en la qual valoren de forma quasi idèntica els problemes que hi hagué entre 1999 i el 2003. Errors que atribueixen a la manca de connexió entre les diferents àrees de govern i que, finalment, acabaren amb l’experiència progressista de centreesquerra, com li agrada definir el Pacte a Maria Antònia Munar, qui, com explica arreu sempre, “és en política per a moderar els extrems dreta-esquerra”. Quant als Verds, en crisi contínua d’ençà que Margalida Rosselló i Jordi López s’enfrontaren a la política d´unió de Llauger amb EU, són i han estat sempre el dimoni de Munar. Però ara ja no els té en compte; i si una persona roman atenta als debats del Consell de Mallorca comprovarà, basta veure-ho per televisió, com la presidenta del Consell ha perdut tota mena de control en les seves intervencions quan es tracta d’atacar Esquerra Unida-Verds. Ara fins i tot s’atreveix a ficar l’espasa fins al cor dels nostres amics del PSM. Recordeu el brutal atac a què va ser sotmès Antoni Alorda en el darrer debat televisat, en acusar-lo sense cap mirament de “col·laboracionista amb l’extrema dreta”.

Francesc Antich ha sabut ser sempre molt més comprensiu i dialogant amb tots aquells que Munar no respecta. Tothom sap molt bé com han estat i són de bones les relacions entre el PSOE i Eberhard Grosske, per posar un exemple de qui, com a Joan Saura al Principat, alguns sectors progressistes tenien, quan Grosske era conseller de Treball, com “el millor gestor dels socialistes”.

Munar sempre és la núvia desitjada per tots els que li fan la cort. I cal recordar -a vegades sembla que la gent té amnèsia històrica-, que, quan Munar va fer governar l’esquerra oficial no hi havia cap atac ni del PSM i d’EU contra ella. Ben al contrari; els màxims teòrics de l’experiència progressista de “centreesquerra”, enamorats dels càrrecs de què gaudien gràcies precisament a Maria Antònia Munar, escrigueren nombrosos articles i reports enlairant fins als núvols ”la nova experiència illenca”. “Experiència històrica” que era posada com a exemple a seguir a tot l’estat. Altres, més exagerats encara, la posaven com a exemple per a Europa i el món.

Vet aquí la diversitat de valoracions polítiques que es poden fer quan una persona és en nòmina oficial i trepitja moqueta o bé quan és llançada a les “tenebres exteriors”, la feina professional quotidiana, a què es dedica la majoria dels mortals.

De totes maneres, i en referència a la voluntat de PSOE i UM de concretar un pacte diferent del de 1999-2003, hi ha dos problemes essencials a tenir en compte perquè s’arribi a fer realitat. El primer problema serà comprovar si el PSOE fa la pujada que la direcció espera i si UM també augmenta abastament la seva minsa representació institucional. Així i tot, encara s’hauria d'aconseguir que la coalició PSM-EU mantengués un nombre adequat de representants. I també hauríem de veure si aquesta coalició es conformaria amb un paper secundari, de comparsa.

No ho sabem ni ho podem endevinar. Seran els vots els qui, amb l’èxit d´uns partits i el fracàs d´uns altres, determinaran les passes que s’aniran fent després de les eleccions. Per ara l´únic que se sap cert de les negociacions entre el PSOE i UM és que el paper que reserven a la coalició PSM-EU és de simple subordinació.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Balears (13-II-07)

Gabriel García Márquez, Jean-Paul Sartre, Walter Benjamín... pàgines del dietari d´un escriptor mallorquí

Turmeda | 15 Març, 2007 17:22

Avui voldria parlar precisament d'aquestes interioritats que no solen detallar-se i que la majoria de vegades queden per sempre dins els plecs més ocults de l'ànima d'un escritor. Em referesc als plans que sol tenir un autor quan comença a redactar els primers esborranys de la seva obra, a les motivacions més o manco amagades del fet d'escriure. Qui signa aquestes retxes ja fa molts d'anys que conrea la literatura; més de trenta. En aquest llarg període de temps, acostumat a certa mena d'anàlisi interna, pouant endins d'un mateix, hom ja ha arribat a copsar ben bé alguns dels impulsos que fan funcionar o no la màquina interna de l'escriptor. (Miquel López Crespí)


Pàgines del meu dietari: literatura i societat



Jean-Paul Sartre

La recent publicació per Brosquil Edicions del País Valencià del poemari El cant de la sibil·la, l'obra que guanyà el Premi de Poesia Ciutat de Sagunt 2004, m'ha fet fer algunes reflexions quant als mecanismes conscients i inconscients que poden guiar la feina de l'escriptor. Analitzar des de quina situació, des de quina concepció del món i del fet literari un autor enfoca la seva creació pot servir per a conèixer millor les claus internes d'aquelles obres. Potser és un exercici necessari i aquestes senzilles explicacions ajudaran algun lector a entendre millor la gènesi del meu darrer poemari, El cant de la sibil·la, i també, possiblement, la novel·la Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera. Per desgràcia no anam gaire sobrats de dietaris ni d'estudis escrits pels mateixos escriptors explicant les interioritats dels seus processos creatius. Un excés de modèstia? Por de despullar-se massa davant la societat? Qui sap! Potser és tot plegat i el temor de lliurar algun secret personal o creatiu a gent que, imaginam, podrà emprar les nostres confidències culturals i literàries en contra nostra.



Walter Benjamín

Avui voldria parlar precisament d'aquestes interioritats que no solen detallar-se i que la majoria de vegades queden per sempre dins els plecs més ocults de l'ànima d'un escritor. Em referesc als plans que sol tenir un autor quan comença a redactar els primers esborranys de la seva obra, a les motivacions més o manco amagades del fet d'escriure. Qui signa aquestes retxes ja fa molts d'anys que conrea la literatura; més de trenta. En aquest llarg període de temps, acostumat a certa mena d'anàlisi interna, pouant endins d'un mateix, hom ja ha arribat a copsar ben bé alguns dels impulsos que fan funcionar o no la màquina interna de l'escriptor. Amb la novel·la Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera que enguany, el 2005, edita El Gall Editor, són ja més de quaranta les obres publicades en català i més de vint les traduccions a altres llengües, concretament a l'espanyol, el romanès i l'anglès. Més d'una vegada, i ara mateix!, he treballat en diversos projectes combinant la redacció de treballs per a la premsa amb la preparació de poemaris, teatre i novel·les. En referència a les concepcions literàries d'un autor, a la "cuina" que hi ha rere cada llibre, una de les preguntes que els periodistes fan sovint als escriptors que conream diversos gèneres literaris és aquella tan coneguda de... "I vostè que s'estima més fer... novel·la, poesia o teatre?". És una pregunta ben intencionada però que sovint palesa la ignorància d'aquell redactor del diari envers el que és i representa l'ofici d'escriptor. Per als que hem escollit, o la societat ens ha fet escollir, aquesta difícil tasca d'enfrontar-nos amb el món de la paraula i la imaginació, per a aquells que no són autors de cap de setmana o de vacances, el problema no es planteja mai entorn "el gènere on ens trobam més còmodes". En literatura no hi ha "gèneres còmodes". Hi ha treball intens, dedicació vital, obres ben fetes o mal fetes, però la "comoditat" no és el motiu essencial per a escollir de treballar en un "gènere" determinat en un moment precís. Ernst Robert Curtius, en el llibre Ensayos críticos sobre la literatura europea (Barcelona, Seix Barral, S.A., 1972) ja parlava extensament dels complexos móns creatius de Virgili, Goethe, Herman Hesse, Calderón, Unamuno, James Joyce, T. S. Eliot, Jorge Guillén i Balzac. Arnold Hauser en els tres volums, imprescindibles!, de la seva famosa Historia social de literatura y el arte (Madrid, Guadarrama, 1969) havia desenvolupat aproximacions auténticament lluminoses quant al fet creatiu. Record igualment les primeres lectures de Walter Benjamin, l'obra Sobre el programa de la filosofía futura y otros ensayos (Caracas, Monte Ávila Editores, 1970) que tantes "il·luminacions" ens proporcionà sobre el món de la cultura; l'estudi de la Teoría de la novela (Barcelona, Edhasa, 1970) de György Lukács, les nombroses obres d'Ernst Fischer, Roger Garaudy o Jean Paul Sartre sobre el món de la literatura i l'art que ens servien, amb molt d'altre material espanyol i català, per a la nostra incipient formació literària. Sovint, quan mir endarrere, pens en les lectures de quan feia el servei militar, a Cartagena. D'amagat dels oficials de la dictadura, en aquelles interminables nits de guàrdia sense sentit, omplia les hores llegint les darreres novel·les llatinoamericanes de Mario Vargas Llosa, Gabriel García Márquez, Lezama Lima, Alejo Carpentier, Julio Cortázar... i, també, en el camp de la teoria literària, els darrers treballs de Roland Barthes, Henri Lefebvre i Lucien Goldmann. Aquell famós Literatura y sociedad editat per Ediciones Martínez Roca de Barcelona l'any 1969!

A finals dels seixanta, quan començàvem a escriure... qui no va estudiar a fons, talment es tractàs d'una "bíblia", el llibre de Jean-Paul Sartre ¿Qué es la literatura? (Buenos Aires, Losada, 1950)?, el famós i controvertit Un realismo del siglo XX de Roger Garaudy (Madrid, Siglo XXI de España, 1971)? En aquella època, amb unes dècades de retard a causa de la censura franquista, ens arribaven amb comptagotes els llibres que han commogut els intel·lectuals europeus i llatinoamericans d'ençà el final de la Segona Guerra Mundial. Són els anys en els quals el situacionisme francès, que més endavant serà omnipresent entre els moviments culturals d'avantguarda del Maig del 68, vol trasbalsar el mateix concepte de "gènere" literari, els fonaments de la pràctica de la política i cultura oficials amb una força igual o superior a la que impulsa els futuristes russos i soviètics de començaments de segle, els surrealistes, els expressionistes alemanys del temps de la República de Weimar, i tants d'altres moviments que, amb les eines freudianes del subconscient o la utilització del cos conceptual i analític del materialisme històric i dialèctic, pugnen per rompre l'estantís marc cultural conservador.

De tota aquesta problemàtica, la transformació dels conceptes i les finalitats de l'art i la literatura, de la política i de la vida quotidiana de les ciutadanes i ciutadans de la societat de l'espectacle ja n'havia parlat en el pròleg a Cultura i antifranquisme (Barcelona, Edicions de 1984, 2000, p. 9-10).

Miquel López Crespí

Dietari d´un escriptor mallorquí: l´origen de l'escriptura

Turmeda | 14 Març, 2007 19:20

Els records de sa Pobla, de les cales de Mallorca, de les festes populars, de s'Albufera, de Lluc, de Formentor i la talaia d'Albercutx, de les ruïnes de Bóquer, Pollentia i el teatre romà d'Alcúdia, de cala Sant Vicenç o Aucanada, de Cala Murta o la badia de Pollença, excursions i visites fetes des de la infantesa fins al present, sentiments que el lector trobarà poetitzats en El cant de la sibil·la, són, com ja hem explicat, l'origen de molts dels capítols de Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera. Més d'un especialista en qüestions literàries ha explicat com, la majoria de vegades, les novel·les de molts autors, fins i tot aquelles que puguin semblar més allunyades de la situació concreta de l'escriptor, són, en realitat, la transmutació literària de les experiències viscudes per l'autor. (Miquel López Crespí)


Dietari d´un escriptor mallorquí: l'origen de l'escriptura



En aquestes alçades de la vida, apropant-nos a la seixantena, arribam a pensar que els mallorquins nascuts a mitjans dels quaranta del segle passat hem estat els darrers habitants d'aquesta terra que, malgrat l'avenç del turisme i una certa industrialització, l'hem coneguda quan encara podia dir-se que era una terra de pagesos, mariners i menestrals. Per cert, la mateixa que, amb els canvis del temps, segurament conegué Miquel Costa i Llobera. En el llibre d'història local Temps i gent de sa Pobla hi ha notícia dels vells oficis dels nostres padrins i redepadrins, de les festes populars, d'aspectes destacats de la vida quotidiana d'una població en puixança constant com és sa Pobla. Tampoc no hi poden mancar els records personals de l'autor del llibre: l'escola del passat, les vacances a les cabanes de palla fetes a la platja d'Alcúdia...

És aquest pas furient dels anys, la punyent constatació que després dels teus padrins i pares, després de la mort d'amics i familiars, hi aniràs al darrere per matemàtica llei de vida, el que, com una força incontrolada que neix del fons del teu subconscient, et fa que comencis a perfilar molts poemes dels teus llibres i, concretament, aquest poemari, El cant de la sibil·la, que acaba d'editar Brosquil Edicions.

Si un especialista analitzàs a fons la temàtica dels treballs sobre història local aplegats en el llibre Temps i gent de sa Pobla podria trobar algunes de les idees que després m'han servit per a escriure molts dels llibres que he anat publicat aquests darrers anys. O les converses amb els vells republicans de sa Pobla, amb el pare Paulino, l'oncle José, en Guzmán Rodríguez, no són el bessó de novel·les com L'Amagatall, Estiu de Foc o Núria i la glòria dels vençuts? El cinema de la postguerra, el record de les sessions cinematogràfiques en el "Montecarlo", el "Salón Gardenia", "Can Guixa", "Can Pelut" o el "Salón Montaña" de les quals hi ha informació periodística recollida a Temps i gent de sa Pobla... no són l'embrió del poemari Temps moderns: homenatge al cinema, el llibre que guanya el Premi de Poesia "Miquel Martí i Pol 2002" de la Universitat Autònoma de Barcelona?

Els records de sa Pobla, de les cales de Mallorca, de les festes populars, de s'Albufera, de Lluc, de Formentor i la talaia d'Albercutx, de les ruïnes de Bóquer, Pollentia i el teatre romà d'Alcúdia, de cala Sant Vicenç o Aucanada, de Cala Murta o la badia de Pollença, excursions i visites fetes des de la infantesa fins al present, sentiments que el lector trobarà poetitzats en El cant de la sibil·la, són, com ja hem explicat, l'origen de molts dels capítols de Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera. Més d'un especialista en qüestions literàries ha explicat com, la majoria de vegades, les novel·les de molts autors, fins i tot aquelles que puguin semblar més allunyades de la situació concreta de l'escriptor, són, en realitat, la transmutació literària de les experiències viscudes per l'autor. Si hom analitza cada un dels capítols que conformen Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera podrà trobar, transformat, l'esperit dels poemaris El cant de la sibil·la, Calendaris de sal, el desenvolupament literari d'algunes idees que hi són presents a Temps i gens de sa Pobla i del recull d'articles encara inèdit Sa Pobla en la història.

Tot plegat no és tampoc cap gran descobriment; tot lector intel·ligent ho sap a la perfecció. És evident que el món religiós, la classe social de l'autor de Lo Pi de Formentor, l'època en la qual transcorren els fets narrats a Defalliment, no tenen, en aparença, cap relació amb la vida de l'autor de la novel·la. Però els lectors que hagin llegit l'obra saben que la temàtica del llibre fa referència a les contradiccions d'un escriptor, en aquest cas Miquel Costa i Llobera, que, ja prop dels seixanta anys, reflexiona sobre la seva vida, la funció de l'art i de la poesia, el seu paper en una hipotètica transformació del món i de les persones mitjançant l'obra literària. Ben cert que, en part, podrien ser unes reflexions, amb les normals diferències, molt semblants a les que pot tenir un autor d'esquerres, que també creu en la paraula i que també, vaja quina casualitat!, s'apropa a la seixantena d'anys.

Si a tot això afegim que la història, els llocs on viu, escriu i treballa l'autor de Pollença són els de la infantesa de qui signa aquestes retxes, ja ens podem fer una idea de com l'escriptor empra a fons tot el material vital de la seva existència per a donar sang i vida als personatges de les seves novel·les. A no ser per la destrucció de paisatge i recursos naturals que hem patit en aquest darrer segle, el cert és que l'estructura bàsica de la Pollença de finals de segle XIX i començaments dels anys vint, el Formentor de ses Cases Velles, el monestir de Lluc, les badies de Pollença i d'Alcúdia, l'Albufera i s'Albufereta, les pinedes que encara resten aquí i allà delmades per l'especulació i l'avenç incontenible d'urbanitzacions i hotels, l'arena, l'aire salobrós del vent, la imponent Serra de Tramuntana, tot el nostre inabastable horitzó marí, els núvols i el sol ponent, són també, no solament els mateixos eixos naturals que encerclen i condicionen el protagonista de Defalliment. També són els paisatges, el món concret de la meva infantesa, alguns dels records que he provat de servat en el poemari El cant de la sibil·la, tan coincidents amb determinats ambient i atmosferes de Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera.

Analitzar les diverses tècniques i recursos dels escriptors ens portaria molt lluny, ja que, la història de la literatura així ens ho confirma, les tècniques, els trucs, que empren uns autors són completament oposats als que utilitzen uns altres. És molt complicat arribar al fons del motor literari d'un autor, les motivacions conscients i subconscients que l'impulsen en una direcció i no en una altra. Pensem que, més d'una vegada, l'escriptor basteix columnes de fum al seu voltant per a dissimular les seves motivacions, per a crear móns imaginaris on portar-hi aquell o aquella que volen saber massa coses. Basta llegir l'obra de Llorenç Villalonga Falses memòries de Salvador Orlan (Barcelona, Club Editor, 1982) per a constar els esforços, prioritaris en molts dels escrits del famós escriptor, per a dissimular moltes de les seves autèntiques motivacions literàries i polítiques. Un dels assagistes que més s'ha aproximat al coneixement de les coartades d'uns determinats escriptors ha estat Roger Poole, que, en la seva magistral obra assagística La Virginia Woolf desconocida (Madrid, Alianza Editorial, 1982) ens ha ajudat a rellegir l'obra de Woolf. Sense estudiar a fons aquesta aportació de Roger Poole a l'obra de Virginia Woolf poc podrem entendre de les motivacions internes que li feien escriure unes obres i no unes altres. La metodologia analítica de Roger Poole encerta a la perfecció a l'hora de relacionar l'obra escrita de l'autora anglesa amb tots i cada un dels problemes personals que sacsejaren l'existència de l'autora de Les ones, La senyora Dalloway o Diari d'una escriptora.

Però totes aquestes reflexions, i més que en podríem fer, quant a l'origen de l'escriptura d'un autor surten a rotllo en constatar algunes similituds entre Temps i gent de sa Pobla (història local), Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera (novel·la) i El cant de la sibil·la (poesia).

Miquel López Crespí

La història de Mallorca i la novel·la històrica

Turmeda | 13 Març, 2007 17:34

Costa i Llobera ja no serà mai més l'escriptor que vol portar la bellesa literària com a fórmula salvadora que impedeixi que el poble senzill sigui guanyat per les sectes dissolvents de l'anarquisme i el socialisme. Ara, amb les esglésies i convents de Barcelona cremant, amb el poble enmig del carrer protestant iradament perquè les mares no volen que els seus vagin a morir al Marroc, en defensa dels egoïstes interessos de la Compañía del Rif, Costa endevina la dificultat que tendran les classes dominants per a bastir la Catalunya cristiana somniada per Torras i Bages, per Gaudí, que situa creuats dalt el terrat de la Pedrera i basteix a la Sagrada Família un gegantí i altíssim univers d'anacoretes cristians a l'estil que li suggereixen les coves i muntanyes de Capadocia. (Miquel López Crespí)


Damunt l'altura. El poeta il·luminat(Pagès Editors)



Costa i Llobera, protagonista indiscutible de Damunt l'altura, marxa cap a Roma "amb el remordiment d'haver perdut els millors anys de la meva joventut en la recerca d'impossibles", com explica en el capítol "Temporal". Costa ara ja és un home segur de quin ha de ser el seu destí en aquest món. Vol ser, sense dubtes, un autèntic "Soldat de Crist", que és precisament el títol d'un dels sis capítols dedicats a la seva estada a Roma. Ara vol trobar Déu "en el Gorg Blau, en Lo Pi de Formentor, en La Vall, en un temporal sacsejant, furient, els penya-segats de Tramuntana". Déu és la seva terra, i Costa sent la presència de l'Altíssim "en la serenor de Cala Gentil". Trobar Déu mitjançant la bellesa i l'exercici de la poesia, tasca que, amb el temps, també li portarà nombroses contradiccions i continuats problemes de consciència. Finalment vencerà la seva vocació sacerdotal en perjudici de l'obra de creació estrictament literària.

Quan Costa i Llobera, en el capítol "Darrera caminada per Via Appia Antiga", s'acomiada de Roma ja és un home completament format en el dogma catòlic i amb una vasta formació cultural. L'estudi de sant Jeroni, sant Joan Crisòstom, santa Teresa de Jesús i sant Agustí ja l'ha fet un vertader "soldat de Crist" en la línia marcada pel Papa Lleó XIII, amb el qual s'entrevista abans de tornar a Mallorca, o del bisbe Torras i Bages, del qual se sent un vertader deixeble. El "programa" del catolicisme del Vaticà, del qual Costa i Llobera esdevé un sacerdot militant, és d'una claredat evident: bastir la Catalunya cristiana, una gran murada de la Fe que pugui oposar-se a les idees "dissolvents" que provenen tant de la influència protestant com de la ideologia igualitària i anticlerical que irradia la Revolució Francesa i els seus hereus, les "satàniques sectes anarquistes i socialistes".

En el fons, i no ens hem d'enganyar, Costa i Llobera, com a intel·lectual orgànic al servei de les classes dominants espanyoles i mallorquines, el que fa és lluitar contra el "fantasma del comunisme" que aquests sectors parasitaris i explotadors veuen rere qualsevol manifestació democràtica i igualitària. El Vaticà, les classes dominants del món sencer, són encara sota l'impacte, per a elles esfereïdor, dels esdeveniments de la Comuna de París de 1871, quan, per primera vegada en la història, el proletariat, les classes populars franceses enlairen la bandera roja al capdamunt de les barricades de la ciutat revolucionària. Miquel Costa i Llobera, evidentment, amb els anys de formació vaticanista, esdevé un eficient i actiu militant catòlic, potser no tan eixelebrat com mossèn Antoni M. Alcover, però igual o més d'efectiu per la seva inabastable capacitat de treball propagandístic pels pobles de les Illes.

A partir d'aquest instant, la novel·la Damunt l'altura ens descobreix els moments de plenitud espiritual i literària de Miquel Costa i Llobera. En els capítols "Estrabó i Cala Gentil", "La cançó dels bons catòlics", "Als caiguts en la batalla de les Termòpiles" i "Raixa" podem trobar aquests moments especials de plenitud del poeta pollencí. Però ben aviat arribaran els fets de la Setmana Tràgica de Barcelona de 1909 i aquí, data cabdal per a copsar el final decantament de Costa i Llobera envers la religió, el seu món, l´univers segur i aristocràtic d'un ric hereu de possessió mallorquina, trontolla fins a límits increïbles. Tot aquest terrabastall personal, el qual ja havia anat novel·lant en els capítols "La Setmana tràgica" i "De matinada" a Defalliment, l'he reprès ara amb més força a Damunt l'altura en el capítol-sintesi "El calvari", amb les pàgines del qual es clou definitivament aquest cicle de novel·les dedicades a Miquel Costa i Llobera.

Costa, com a personatge bàsic i central de Damunt l'altura, reflexionant en els esdeveniments de la Setmana Tràgica pensa: "Comprovar el poder momentàniament triomfant de l'anarquia i la revolució em caigué al damunt com una pesada llosa. Em sincerava amb Maria Antònia Salvà, sense poder trobar resposta a tots els meus interrogants. Com demanar l'autonomia en nom de la personalitat d'un poble que en tanta part se declara anarquista i revolucionari? Com proclamar la cultura des d'una ciutat de sis-cents habitants que no pot capturar, o no ho gosa fer, una turba de lladres, sacrílegs i incendiaris".

Costa i Llobera ja no serà mai més l'escriptor que vol portar la bellesa literària com a fórmula salvadora que impedeixi que el poble senzill sigui guanyat per les sectes dissolvents de l'anarquisme i el socialisme. Ara, amb les esglésies i convents de Barcelona cremant, amb el poble enmig del carrer protestant iradament perquè les mares no volen que els seus vagin a morir al Marroc, en defensa dels egoïstes interessos de la Compañía del Rif, Costa endevina la dificultat que tendran les classes dominants per a bastir la Catalunya cristiana somniada per Torras i Bages, per Gaudí, que situa creuats dalt el terrat de la Pedrera i basteix a la Sagrada Família un gegantí i altíssim univers d'anacoretes cristians a l'estil que li suggereixen les coves i muntanyes de Capadocia.

És la crisi final d'un escriptor que anirà concretant-se en una decantació cada vegada més accentuada envers el servei a l'Església Catòlica. Aquesta és la història que he narrat en dos llibres, Defalliment i Damunt l'altura, que són, en realitat, com he indicat en aquest article, una sola i única obra: la vida novel·lada de Miquel Costa i Llobera.

Miquel López Crespí

El PP contra el català. Articles dels escriptors mallorquins en defensa del català

Turmeda | 13 Març, 2007 12:24

Les mesures anunciades pel conseller Fiol representen un atac ben premeditat a la línia de flotació de la nostra cultura. Establir un sistema de "consultes" per tal que els pares puguin decidir les hores lectives que s'impartiran en català o per a escollir, de manera individual, en quina llengua els pares volen que els seus fills aprenguin de llegir i escriure, portarà, amagat sota la demagògia d'una falsa "llibertat", el verí del blaverisme. L'ombra de Zaplana és allargada, i el PP de les Illes ha iniciat el camí irreversible que el porta directament a obrir la "guerra lingüística", la batalla de la "blaverització", a les nostres Illes. (Miquel López Crespí)


Articles en defensa del català

La confrontació lingüística



Manifestació de l´OCB contra els atacs del PP al català. L'escriptor Miquel López Crespí, sempre a l'avantguarda d'ençà fa més de quaranta anys en la defensa de la nostra cultura és el primer per la dreta en aquesta fotografia. L'escriptor de sa Pobla i els altres manaifestants porten el cartell de l´'OCB que diu al PP "Rectificau!".

Dia 10 d'agost del 2003, des d'aquestes mateixes pàgines i a conseqüència de l'anunci de José María Rodríguez referent al decret que havia de retallar l'exigència del nivell de català per a accedir a l'administració de la Comunitat Autònoma, havíem escrit: "La situació del català és delicada i som encara lluny d'aquella necessària normalització cultural per la qual fa tants d'anys que lluitam".

El transcórrer dels mesos ho ha fet més que agreujar la problemàtica de la llengua a la nostra terra. La situació empitjora de dia en dia.

Just ara mateix, dies després del gran èxit de la concentració convocada per l'OCB davant el Consolat de Mar per a protestar contra la política lingüística del PP al crit unànime de "Rectificau!", el conseller d'Educació i Cultura, Francesc Fiol, anuncia, com informa la premsa, una llista de sis punts encaminats "a protegir les modalitats" illenques en l'ensenyament i "a protegir els drets individuals en l´ús de la llengua" dels ciutadans.

Aquesta és la resposta del Govern de les Illes als ciutadans i ciutadanes que exigíem "un gir de cent vuitanta graus" en la política lingüística del Govern. La nostra denúncia, i qui signa aquest article era, juntament amb molts d'amics i companys, en primera línia de la manifestació de dia 9 de gener del 2004 davant el Consoldat de Mar, volia expressar un profund grau de disconformitat amb l'Executiu autonòmic.

Maria del Mar Bonet va ser la veu del manifest de l'OCB. Manifest que, entre moltes altres coses, deia, en relació a les lleis i decrets anticatalans de l'executiu: "Aquesta és la manera com el president i el Govern de les Illes Balears defensen el bilingüisme: supremacia del castellà en els àmbits en els quals és majoritari i imposició del castellà on la llengua pròpia és la dominant. El Partit Popular ha modificat el bilingüisme defensat durant la campanya electoral un cop assegut al Consolat de Mar, sense demanar permís als seus votants, que elegiren igualtat i no asimetria.

'Es tracta d'una política que pot evocar èpoques anteriors. Una tendència al monolingüisme, això sí, disfressat de bilingüisme".

Les mesures anunciades pel conseller Fiol representen un atac ben premeditat a la línia de flotació de la nostra cultura. Establir un sistema de "consultes" per tal que els pares puguin decidir les hores lectives que s'impartiran en català o per a escollir, de manera individual, en quina llengua els pares volen que els seus fills aprenguin de llegir i escriure, portarà, amagat sota la demagògia d'una falsa "llibertat", el verí del blaverisme. L'ombra de Zaplana és allargada, i el PP de les Illes ha iniciat el camí irreversible que el porta directament a obrir la "guerra lingüística", la batalla de la "blaverització", a les nostres Illes.

Rebaixar a un nivell bàsic el coneixement de català que es requereix per a opositar a una plaça laboral de l'Administració autonòmica és un atac frontal a la llengua davant el qual no podem romandre indiferents. Fer demagògia i pur i dur electoralisme amb les consignes de la "llibertat dels pares" per a decidir la llengua que s'ha d'ensenyar als seus fills, significa en la pràctica l'atac més greu que s'ha fet contra el català en molts d'anys; i això per dues raons; perquè allò just és que la llengua autòctona sigui la pròpia de l'ensenyament (com a Burgos, ni més ni menys, on no es demana a ningú en quina llengua volen l'ensenyament dels fills); i perquè la situació objectiva a què ja ens hem referit (marc legal, inèrcia social, manipulació ideològica d'autòctons i d'immigrats, interessos macroeconòmics) provocaria que tot l'ensenyament tendís a fer-se exclusivament en espanyol.

Com han explicat prou bé els professors del Departament de Filologia Catalana i Lengüística General de la UIB: "Deixar a cada un dels pares l'elecció de la llengua en què han d'estudiar els seus fills, a més de crear greus problemes d'organització en els centres, suposarà un atac frontal contra el sistema actual que garanteix que tots els estudiants acabin els seus estudis coneixent les dues llengües oficials de la nostra comunitat".

Finalment, parlar de "potenciar les modalitats eivissenques, mallorquines, formenterenques i menorquines" representa, en boca del PP, institucionalitzar el gonellisme més ferotge: la creació d'una "neutral" àrea de "filologia" dins l'Institut d'Estudis Baleàrics per damunt els criteris lingüístics de la Universitat de les Illes Balears (UIB), potser serà el primer pas important per a aconseguir la definitiva ruptura de la unitat de la llengua catalana.

El calc de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua no pot ser més evident. Potser darrere hi hauria de venir la reducció de la nostra "literatura" exclusivament als autors "baleàrics", i, amb un poc de temps, la introducció d'un "balear" diferent del "català" a les escoles oficials d'idiomes...

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (8-II-04)

Salvem Mallorca! Manifestació dissabte dia 17 de març

Turmeda | 12 Març, 2007 15:37

PROU DESTRUCCIÓ, SALVEM MALLORCA

La Plataforma Salvem Mallorca i el GOB convoquen una manifestació per al dissabte17 de març.


Dia 14 de febrer del 2004 milers de persones varen sortir al carrer sota el lema ?Qui estima Mallorca no la destrueix?. Demanavem als nostres governants un poc de mesura a l?hora de dur endavant projectes que podien suposar una transformació radical i irreversible del territori. Dissortadament no n?han tengut gens de mesura i durant aquesta legislatura que acaba s?ha produït un consum de territori mai no vist. Ara plantejam una nova oportunitat per tornar a demanar mesura, per fer sentir la nostra veu, reclamant un fre a la destrucció de la nostra illa. Serà el dissabte dia 17 de març, a les 18 h. a la plaça d?Espanya de Ciutat. Per aquest dia el GOB i la plataforma Salvem Mallorca convoquen una manifestació ciutadana amb un lema clar: Prou destrucció, Salvem Mallorca.

No es tracta de manifestar el nostre desacord amb un projecte concret, sinó contra un model de destrucció generalitzada que afecta tota la illa. Aquest model és ara més vigent que mai, com demostra la realitat de cada dia. Per això tornarem a sortir al carrer, per intentar evitar la destrossa del que queda.

A la vista d?aquesta convocatòria, la Plataforma Salvem Mallorca i el GOB fan arribar tres reflexions dirigides als nostres governants i a la societat:

QUÈ DEMANAM ALS GOVERNANTS?

Que no rebutgin aquesta mobilització generalitzada. Volem que prenguin nota de que a darrera d?aquesta mobilització no hi ha només el GOB, hi ha moltes persones que mai s?havien manifestat abans, persones que provenen de tots els àmbits i partits, que tenen la seva feina i família. Persones, en definitiva, que han decidit que ja n?hi havia prou i que ara dediquen hores i hores a treballar per a les plataformes. Es tracta d?un indicador claríssim de la situació insostenible a la qual ens veim abocats.

QUÈ DEMANAM A LA SOCIETAT?

Que sigui conscient de la importància de fer sentir la seva veu. És cert que s?ha perdut una part de les lluites, però no és menys cert que se?n van guanyant d?altres. En els darrers mesos hem vist caure alguns símbols de la impunitat i la prepotència. Els moviments de defensa del territori són més necessaris que mai, no sols per intentar aturar les agressions que ja coneixem, sinó perquè no se?n plantegin més encara. Els que formam ?Salvem Mallorca? i el GOB en particular, hem de ser ben conscients del nostre paper com a força de dissuasió. Pensem per un moment en el que seria d?aquesta illa si no haguéssim fet sentir la nostra veu, si no haguéssim sortit al carrer com hem fet prou vegades. Per això, demanam a tota la gent que comparteix aquests criteris, que sumi esforços i surti amb nosaltres al carrer dia 17.

NO ÉS UN ACTE ELECTORALISTA

No es tracta d?una acte electoralista, no pretenem canviar cap govern ni cap ajuntament. El que pretenem és que, governi qui governi, ho faci amb seny i mesura, amb respecte per aquesta terra que dia a dia ens va quedant petita. Sense confondre progrés amb destrucció. Sense confondre doblers amb qualitat de vida. Volem uns governants que no pensin només en els quatre anys de confiança que se?ls ha atorgat, sinó també i sobre tot en les generacions futures.

El nostre paisatge i en conseqüència la nostra economia estan en perill. Hem de canviar el ritme si no volem pagar les conseqüències.

PROU DESTRUCCIÓ, SALVEM MALLORCA

Web Ara i Sempre

Pere Calders, Maria Aurèlia Capmany, Joan Fuster, Ricard Salvat, Avel·lí Artís-Gener, Víctor Alba, Vicenç Riera Llorca, Gonçal Castelló...

Turmeda | 12 Març, 2007 06:41

Intel·lectuals de la talla i amb el ferm compromís d'un Pere Calders, Maria Aurèlia Capmany, Joan Fuster, Ricard Salvat, Avel·lí Artís-Gener, Víctor Alba, Vicenç Riera Llorca o Gonçal Castelló acaben per indicar-nos la direcció exacta per on ha de marxar la nostra "poètica". La militància dins de les organitzacions antifeixistes (l'OEC i el PSM posteriorment) i les resolucions del Congrés de Cultura Catalana, acaben de concloure el cicle de formació que centra el camp dins del qual ens mourem a partir d'aquella època de tempteigs". (Miquel López Crespí)


Els meus poetes i la publicació del poemari El cant de la Sibil·la (Brosquil Edicions)



Cert que el camí que porta al poemari El cant de la sibil·la que ha editat Brosquil Edicions ja es trobava insinuat en molts poemes dels meus llibres anteriors, concretament en els poemaris: Foc i fum (Oikos Tau, Barcelona, 1983); Tatuatges (Ajuntament de Vila Real, Castelló, 1987); Les Plèiades (Premi "Grandalla" del Principat d'Andorra, Andorra, 1991); El cicle dels insectes (Editorial Moll, collecció Balenguera número 58, Ciutat de Mallorca, 1992); Els poemes de l'horabaixa (Principat d'Andorra, 1994); Punt final (Editorial Moll, collecció Balenguera número 72, Ciutat de Mallorca, 1995); Planisferi de mars i distàncies (Premi Homenatge Joan Salvat Papasseit, Columna Edicions, 1996); L'obscura ànsia del cor (Premi de poesia de les Festes Nacionals de Cultura Pompeu Fabra, Ciutat de Perpinyà 1988, Universitat de les Illes Balears, collecció "Poesia de Paper", 1996); Llibre de Pregàries (Premi "Grandalla" de poesia del Principat d'Andorra 1999, Andorra, 2000); Revolta (Editorial Moll, collecció Balenguera número 88, Ciutat de Mallorca 2000); Record de Praga (Capaltard, Ciutat de Mallorca, 2000); Un violí en el crepuscle (Viena Edicions, Barcelona, 2000); Rituals (Res Publica Edicions, Eivissa, 2001); Perifèries (Editorial Agua Clara, Alacant, 2001); Temps Moderns (homenatge al cinema) (Premi de Poesia "Miquel Martí i Pol 2001" de la Universitat Autònoma de Barcelona, Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona, Barcelona, 2003); Cercle clos (Premi de Literatura de l'Ateneu de Maó, Institut Menorquí d'Estudis, collecció Xibau de poesia, 2003); Lletra de batalla (Premi de Poesia Ciutat de Xàtiva 2003, Edicions Bromera, Alzira, 2004)...



En la majoria d'aquests poemaris, malgrat que la mort, l'amor, la bellesa, la lluita, el desencís i la protesta hi planin de forma àmplia i generosa, mai com en els llibres Calendaris de sal i El cant de la sibil·la s'havien fet tan presents. L'autor ja no cerca trobar una "veu pròpia", un llenguatge o una forma poètica diferenciada de les seves influències reconegudes. Parl de l'herència de la cultura catalana, espanyola, russa, cubana o francesa en la poesia que he escrit en aquests darrers trenta anys. En la introducció que vaig escriure per a acompanyar el llibre Antologia (1972-2002), publicat per la Fundació "Sa Nostra" en la col·lecció "El Turó" que dirigeix Pere Rosselló Bover, en vaig parlar llargament; hi havia escrit: "Pel que fa a la influència d'altres literatures, podríem incloure, entre els de llengua poesia espanyola, Federico García Lorca, Miguel Hernández, César Vallejo, Pablo Neruda, Pedro Salinas, José Hierro, Gabriel Celaya, Blas de Otero... la llista podria allargar-se fins a l'infinit. Com també de la poesia russa i soviètica (Iessenin, Maiakovski...); alemanya (Enrich Arendt, Bertolt Brecht, Paul Celan, Volker Braun, Hans Magnus Enzensberg, Marie Luise Kaschnitz); de la britànica i estato-unidenca contemporànies (Lawrence Durrell, T. S. Eliot, Robert Graves, James Joyce, Karl Shapiro, Dylan Thomas, John Updike...)... També hauríem de tenir en compte els poetes moderns de Gàlicia, Portugal i el Brasil. Com no recordar ara mateix Fernando Pessoa o el gallec Álvaro Cunqueiro? I el vent renovador de poetes brasilers com Carlos Drummond de Andrade i Haroldo de Campos... De Galícia ens arribaven les veus de Celso Emilio Ferreiro, Manoel Maria, Xosé Luís Méndez Ferrín...

'Però fer el recompte complet de tots els nostres poetes catalans, espanyols, americans, xinesos, soviètics, etc., que serviren per anar consolidant la nostra dèria literària seria impossible en el curt espai que tenim per a parlar d'aquesta antologia que s'acaba de publicar en la col·lecció 'El Turó': Antologia (1972-2002).”.

En la introducció que comentam també hi havia unes petites pinzellades quant a les influències culturals estrictament catalanes de la nostra adolescència i joventut. Vet aquí alguns noms i algunes idees del que ens motivava fa quaranta anys, quan començàrem a escriure: "Evidentment, després de Gabriel Alomar, de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, de Josep M. Llompart, Blai Bonet i Jaume Vidal Alcover, anam ensopegant amb els poetes que formaran definitivament la nostra manera d'entendre el fet poètic. Parlam d'Agustí Bartra, de Màrius Torres i de la presència sempre lluminosa de Salvador Espriu, avui totalment silenciada pels epígons de la postmodernitat: els neonoucentistes que malden per desertitzar el nostre panorama literari de qualsevol 'paraula viva' que pugui sorgir, enemics com són de tot el que fa olor de 'bohèmia anarcoide' i 'desfasat compromís' de l'intellectual català amb el seu poble i la tasca d'alliberament social i nacional de la qual hauria de ser protagonista essencial.

'Els començaments dels setanta, amb una obertura de la censura franquista, amb el sorgiment de noves editorials a tots els Països Catalans i amb una lenta reincorporació a la vida cultural de Catalunya d'alguns intel·lectuals exiliats l'any 1939, el coneixement de Josep Palau i Fabre, Joan Brossa o Gabriel Ferrater marquen definitivament la nostra incipient dedicació a la literatura. Anys de complicada formació (per la dificultat de trobar els llibres adients i també, pel temps i esforços esmerçats en la lluita política clandestina). Intel·lectuals de la talla i amb el ferm compromís d'un Pere Calders, Maria Aurèlia Capmany, Joan Fuster, Ricard Salvat, Avel·lí Artís-Gener, Víctor Alba, Vicenç Riera Llorca o Gonçal Castelló acaben per indicar-nos la direcció exacta per on ha de marxar la nostra "poètica". La militància dins de les organitzacions antifeixistes (l'OEC i el PSM posteriorment) i les resolucions del Congrés de Cultura Catalana, acaben de concloure el cicle de formació que centra el camp dins del qual ens mourem a partir d'aquella època de tempteigs".

L'època de les "grans febres" literàrio-poètiques sembla que s'ha anat moderant amb el pas dels anys. En El cant de la sibil·la els experiments rupturistes són deixats de banda expressament. Seguidors de la poètica desenvolupada per l'escriptura de Bartomeu Rosselló-Porcel, Jaume Vidal Alcover, Josep M. Llompart, Salvador Espriu o Pere Quart, ara ja no volem escriure cap llibre "especial", un poemari que sigui considerat "novedós" pel comissariat neoparanoucentista que malda per controlar la nostra literatura. El poeta ha escrit una sèrie de poemaris que ja són al carrer i, ho puc assegurar amb tota sinceritat, en aquests darrers anys de conreu de la poesia no tenia cap intenció de fer concessions a la "novetat". Si hem fet alguna incursió en l'experimentalisme, aquest és quasi invisible en el poemari que comentam. La decidida protesta contra el formalisme de l'Escola Mallorquina que en el seu moment representà l'obra de Bartomeu Rosselló Porcel o el mateix Jaume Vidal Alcover es troba en alguns dels meus poemaris anteriors. Aquí, en el llibre El cant de la sibil·la, l´únic "formalisme" que s'hi pot trobar és la provatura, per altra banda, una provatura iniciada a començaments dels anys setanta, d'enriquir musicalment la llengua en la línia de certes experimentacions de l'expressionisme alemany del temps de la República de Weimar o que també es poden trobar en els poemes més personalistes del futurisme rus i soviètic, en Maiakovski. Però aquestes serien precisions per a especialistes. En aquest comentari de El cant de la sibil·la el que volia fer notar és la decisió del poeta de defugir segons quins excessos metafòrics qui sap si heretats de la generació espanyola del 27 i que ens havien arribat via Miquel Àngel Riera, Josep M. Llompart o el mateix Jaume Vidal Alcover. En el poemari el poeta vol defugir cert amanerament allunyat del batec de la vida quotidiana que hom constata en molts d'autors promocionats pels clans i camarilles que controlen el nostre fet cultural. El poeta, ho hem escrit una mica més amunt, ha emprès un llarg viatge a la recerca d'aquelles imatges que el temps va fent fonedisses, aquells records que conformaren els primitius somnis, els inicials misteris de la infantesa, els mites que ens han agombolat fins ara mateix. Aquesta i no cap altra és la intenció de l'autor a l'hora d'enfrontar-se amb la redacció final d'El cant de la sibil·la. Inicial contemplació de la Mediterrània un dia, efectivament, esborrat dels calendaris. En el poema "Llegir Homer sota les pinedes" el poeta recorda: "Llegir Homer sota les pinedes. / Sentir les ones colpejar l'arena de la platja. / Posidó tenia palaus magnífics, / refulgents d'or i indestructibles / en les profunditats de la mar".

Miquel López Crespí

El PSM i la unitat amb els comunistes: 1978

Turmeda | 10 Març, 2007 07:17

La unitat del PSM amb els comunistes de les Illes (la majoria de l'OEC) contribuí -i molt!- a consolidar el projecte de nacionalisme i socialisme autogestionari (no burocràtic) illenc. La direcció del PSM que resistí els "cants de sirena del PSOE" era formada per Sebastià Serra (secretari polític); Eberhard Grosske (relacions exteriors); Joan Perelló (cultura); Pep Bernat (moviment obrer); Jaume Obrador (moviment ciutadà); Miquel López Crespí (formació); Margalida Bujosa (dona); Joan Mesquida (joventut); Jaume Montcades (propaganda); Rafel Oliver (Mallorca Socialista); J. A. Adrover (pagesia); Paco Mengod (organització)". Som molts el que pensam que, si aleshores, en una situació de certa debilitat organitzativa i sense gaire representació institucional, els poders fàctics de les Illes no aconseguiren acabar amb el PSM, ara, amb la forta implantació d'aquesta organització a Ciutat i part forana, tampoc ho aconseguiran. La feina que tenen és prou complicada i no crec que sicaris i servils puguin acomplir el seu objectiu: acabar amb el nacionalisme d'esquerres”. (Miquel López Crespí)

Els escriptors mallorquins i la memòria històrica del nacionalisme d'esquerra

La lluita per salvar el PSM



Inca (Mallorca). En el mes de desembre de 1978 el IV Congrés del PSM aprovava la unitat del PSM amb els comunistes de l´OEC. La unitat va reforçar el PSM i el partit unificat va poder resistir les campanyes de la dreta (UCD) i del PSOE i PCE per neutralitzar o acabar amb el nacionalisme d'esquerra.

Els esdeveniments de Santa Maria del Camí han situat en primera línia de l'actualitat política la possibilitat d'una nova crisi del PSM. Tot plegat m'ha fet recordar la de finals dels anys setanta, quan semblava que el nacionalisme d'esquerres seria engolit totalment i absolutament per la socialdemocràcia espanyola (PSOE). Aleshores molta gent havia escollit anar a recer del partit de Felipe González i Alfonso Guerra. En aquella època, amb l'enfortiment del PSM a ran del Congrés d'unitat amb la majoria d'agrupacions d'OEC (IV Congrés del PSM), la histèria dels sectors reaccionaris de la nostra societat (incloent-hi segons quins partits d'esquerra) s'anà accentuant. S'ha de tenir en compte que per aquelles alçades (anys 76, 77, 78) el PSM havia sofert diverses sotragades que havien posat la seva existència en perill. Hi hagué una greu crisi l'any 1976 entre dreta i esquerra a l'interior del partit. Finalment, amb la sortida d'elements sense ideologia definida (de no ser estar al costat del poder, qualsevol poder) es pogué arribar fins a la crisi del 77, la més greu, la que s'esdevingué amb l'intent de portar el PSM dins el cau del PSOE.

Quan el secretariat polític del PSM va fer pública la famosa "proposta de Convergència" (vegeu Mallorca Socialista, núm. 3 d'abril de 1978, pàg. 1) desarmà qualsevol nova provatura de desvirtuar l'esperit d'esquerres i autènticament nacionalista del partit. La proposta d'unitat amb altres organitzacions deia en els seus punts més importants que la futura unitat entre el nacionalisme i el socialisme es faria (o no es faria) damunt les bases següents: "1) Acceptació del socialisme autogestionari com objectiu i utilització del marxisme com a mètode d'anàlisi de la societat.

' 2) Reconeixement de la lluita de classes com a eix fonamental de la transformació social.

' 3) Refús explícit de la socialdemocràcia com a instrument reproductor del sistema capitalista" I, en el punt 5è s'exigia igualment "el reconeixement del dret a l'autodeterminació de les nacionalitats i dels pobles [que integren l'Estat espanyol]".

Com el mateix Sebastià Serra recorda (vegeu "Entrevista a fons a Sebastià Serra i Busquets per Miquel Payeras" pàg. 43 del fulletó de propaganda electoral del PSM Palma, entre la realitat i la illusió, Edicions Cort, 1995): "Hi hagué moltíssims intents per part del PSOE de neutralitzar-nos. Record molt bé diversos viatges a Palma d'importants càrrecs del PSOE per a convèncer-nos d'entrar a formar part del seu partit. Eren moments en què el PSOE olorava el poder i necessitava quadres. Hi va haver companys que optaren per aquesta via, convençuts que es podia fer molt més des d'un partit d'àmbit estatal i amb opció de poder que no des d'un partit d'esquerra nacionalista. Antoni Tarabini, Francesc Obrador... són alguns dels companys, i amics, que decidiren fer la passa cap el PSOE aquells anys". Seguidament el periodista li demana:

" -I a vostè no el volgueren?

' -Ja, ja [respon Sebastià Serra]... no sé si em varen voler o no. Hi hagué contactes i certs oferiments un tant difusos, però jo sempre vaig tenir clar que la lluita política havia de plantejar-se des de Mallorca. Per això era, i som, nacionalista. Sé que hi ha companys que entraren en el PSOE que se segueixen qualificant de nacionalistes. Però en fi, un nacionalista dins un partit centralista no sol canviar el partit, ans al contrari, el partit el sol canviar a ell, com ha passat a molts".

En el moment que analitzam, és a dir, en el mes de desembre de 1978, la unitat del PSM amb la majoria de l'OEC contribuí -i molt!- a consolidar el projecte de nacionalisme i socialisme autogestionari (no burocràtic) illenc. La direcció del PSM que resistí els "cants de sirena del PSOE" era formada per Sebastià Serra (secretari polític); Eberhard Grosske (relacions exteriors); Joan Perelló (cultura); Pep Bernat (moviment obrer); Jaume Obrador (moviment ciutadà); Miquel López Crespí (formació); Margalida Bujosa (dona); Joan Mesquida (joventut); Jaume Montcades (propaganda); Rafel Oliver (Mallorca Socialista); J. A. Adrover (pagesia); Paco Mengod (organització)". Som molts el que pensam que, si aleshores, en una situació de certa debilitat organitzativa i sense gaire representació institucional, els poders fàctics de les Illes no aconseguiren acabar amb el PSM, ara, amb la forta implantació d'aquesta organització a Ciutat i part forana, tampoc ho aconseguiran. La feina que tenen és prou complicada i no crec que sicaris i servils puguin acomplir el seu objectiu: acabar amb el nacionalisme d'esquerres.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (19-VII-05)

Nanda Caro: articles de suport crític al Pacte de Progrés

Turmeda | 09 Març, 2007 12:42

Eberhard Grosske i Esquerra Unida han rebut fort (només ha faltat que fossin acusats del bombardejament de les torres bessones de Nova York!). Les acusacions de "ferotges comunistes" que volen fer de les Illes unes "illes de pobres" han sovintejant dia rere dia. Maria Antònia Munar tampoc no ha tengut misericòrdia amb el president Antich, el PSOE i tots els altres membres del Pacte (recordem els acarnissats atacs d'UM contra Margalida Rosselló i la Conselleria de Medi Ambient a causa del Parc de Llevant). (Miquel López Crespí)

Els escriptors mallorquins i la defensa del Pacte de Progrés i de Nanda Caro, la consellera de Benestar Social d´EU.


Munar contra Benestar Social



Maria Antònia Munar va atacar la consellera del Pacte Nanda Caro. Mesos després foren els mateixos dirigents d'EU qui obligaven a servar silenci a l'eficient consellera de Benestar Social. Amb el temps, Nanda Caro, avorrida per les travetes dels seus, abandonà la militància dins EU i s'afilià a la CGT.

El reaccionarisme més visceral campa arreu. UM, que fins ara mateix presumia de centre-dreta "civilitzada", ha començat a destapar la caixa de les sorpresas. Aquestes setmanes hem estat espectadors d'un penós espectable semblant al que ha fet sempre l'extrema dreta en la seva lluita contra del socialisme, la teologia de l'alliberament, el cristianisme d'esquerres, el nacionalisme de tendència socialdemòcrata. Eberhard Grosske i Esquerra Unida han rebut fort (només ha faltat que fossin acusats del bombardejament de les torres bessones de Nova York!). Les acusacions de "ferotges comunistes" que volen fer de les Illes unes "illes de pobres" han sovintejant dia rere dia. Maria Antònia Munar tampoc no ha tengut misericòrdia amb el president Antich, el PSOE i tots els altres membres del Pacte (recordem els acarnissats atacs d'UM contra Margalida Rosselló i la Conselleria de Medi Ambient a causa del Parc de Llevant). UM vol que sigui el Consell qui delimiti el Parc. Margalida Rosselló, evidentment, s'hi oposa.

Maria Antònia Munar, que no vol saber res de la moratòria del govern, ha amenaçar durant prop de tres mesos amb rompre el Pacte si el president Antich continuava amb la seva iniciativa (control del sòl rústic; construció d'habitatges socials). Posteriorment, després de les esperpèntiques declaracions de dia dinou ("ens hem tornat a fer amics a causa de l'esbucament de les torres bessones a Nova York i de l'atac al Pentàgon"), el Pacte cedí novament davant les exigències mai satisfetes de la presidenta de l'"autèntic Govern de Mallorca". Ningú, en veure el rostre de circumstàncies del president, ja no dubta que Francesc Antich, atemorit davant la crisi final del Pacte, ha claudicat altra volta davant d'UM. La gent ja sap que la moratòria del Govern ha quedat en no res. Tot plegat un espectacle tristíssim que amaga la covardia de molts membres del Pacte en el moment d'enfrontar-se a les exigències de la dreta més pura i dura.

Però els atacs més forts de Munar són sempre i en tot moment contra la "comunista" Fernanda Caro. El treball seriós i consistent de la Conselleria de Benestar Social és demonitzat de forma permanent per Munar. La feinada feta per Fernanda Caro en defensa dels interessos concrets de la tercera edat, el jovent, els sectors més desafavorits de la nostra comunitat, son presentats per la presidenta d'UM com a una provatura marxista de fer de Mallorca "una Illa de pobres". Des del començament de la legislatura Maria Antònia Munar ha volgut desmuntar la Conselleria de Benestar Social. Mai no ho ha amagat. Aquestes darreres setmanes hem comprovat els nivells de rancúnia dretana del personal d'UM contra el progressisme illenc. UM va rompre (amb excusa d'unes declaracions de la consellera de Benestar Social) la reunió que hi havia prevista entre Dolça Mulet (consellera de la Presidència del Consell) i Fernanda Caro per enllestir transferències de Benestar Social al Consell.

Fa l'efecte que UM escoràs cada vegada més i més cap a la dreta més rància i dura oblidant el paper de centre-detra que tantes vegades havia dit que volia defensar. La diputada del PP Rosa Estaràs també ha participat activament en favor d'UM en la polèmica contra la tasca realitzada per la consellera Caro. Tot plegat sembla com si aquest sector de la dreta mallorquina fos incapaç d'entendre cap política adient de benestar social per a la nostra terra. Com si un irracional i històric egoisme els fes incapaços de copsar ni que fos mínimament el llenguatge de l'evangeli (que recomana estar al costat dels més desvalguts, dels pobres d'aquest món).

Lluny de les gratuïtes desqualificacions d'UM i de Rosa Estaràs (unides en l'atac contra el "marxisme"), el cert és que la Conselleria de Benestar Social és l'organisme que més resultats concrets ha ofert als ciutadans i ciutadanes de les Illes, lluny de la xerrameca buida d'altres organismes institucionals. Més de deu mil persones s'han beneficiat durant aquests dos anys dels complements extraordinaris atorgats a les pensions més baixes; la feinada feta per l'Institut Balear d'Afers Socials (IBAS) ha significat una de les més importants realitzacions del Pacte de Progrés, amb gent dedicada amb cos i ànima al millorament de la situació dels més desvalguts: l'augment dels ajuts als més necessitats han supossat un augment del 30 %) amb una inversió, durant l'any 2000, de tres-cents noranta milions de pessetes.

Una fita important de la Conselleria ha estat igualment la feina per anar solucionant el dèficit de places residencials. Han reixit a reduir la llista d'espera de gent de la tercera edat per accedir als centres depenents del Govern. Recordem l'obertura del Centre de Dia de Montuiri, el Centre de Dia per a malalts d'Alzheimer, el Centre de Dia de Llucmajor i la Residència "Felanitx"... Igualment són destacables totes les actuacions de Fernanda Caro per tal d'aconseguir la plena integració dels immigrants i la política de la Conselleria per a lluitar contra la discriminació de la dona en el treball. La creació de l'Institut Balear de la Dona marca una fita en aquesta direcció. El pressupost de l'Institut va passar de seixanta milions en el 2000 a cent milions en l'exercici 2001. Podríem parlar també de l'ajut solidari (Cooperació Internacional), de la lluita contra la drogodependència, dels ajuts als Centres d'Acollida (menjadors socials, serveis d'higiene i pernoctes), de l'impuls donat a l'Oficina de Defensa dels Drets del Menor (amb un programa específic de prevenció del maltractament infantil), del Pla Estratègic per al Joventut (Pla Jove) o de les realitzacions del Servei d'Informació i Orientació Juvenil. Especificar les realitzacions de Fernanda Caro en cada àrea concreta requeriria molt més espai del que disposam en aquest article.

Per això ens semblen demencials les acusacions de Munar (del temps de la guerra freda!) contra la Conselleria de Benestar Social. Els atacs irracionals de la dreta més dura contra qualsevol intent de solucionar els greus problemes que tenen les classes populars mallorquines només palesa l'extrem reaccionarisme d'alguns sectors de les classes dominats i dels seus representats polítics. Confondre l'ajut als sectors més desvalguts econòmicament amb una voluntat de "crear més pobres per a continuar governant" és simple i vulgar demagògia malintencionada.

En el fons els atacs contra la necessitat de construir més habitatges socials per als treballadors, de poder tenir més recursos per a la tercera edat i sectors més desfavorits; els atacs, en definitiva, contra l'encertada política de la consellera i de l'esquerra, han servit per a llevar màscares. Que Munar se situï tan a la dreta, que defugi l'històric discurs de centre, no pot servir per a consolidar l'espai d'UM. Amb aquestes declaracions tan properes a un Le Pen qualsevol només s'obre al davant de Maria Antònia Munar i els seus el camí de la marginació política.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (25-IX-01)

Llibres sobre la transició a les Illes

Turmeda | 08 Març, 2007 18:42

La liquidació orquestrada de la memòria històrica del nostre poble és un dels fonaments essencials d'aquest pacte entre víctimes i botxins. S'ha d'oblidar la història republicana i anticapitalista, s'han de demonitzar i es demonitzen totes aquelles persones i organitzacions que vulguin servar la nostra història. És una tasca a la qual es dediquen, amb deler i salvatgisme fora mida, els antics intel·lectuals franquistes, ara esdenvenguts "democràtes de tota la vida", i els nous servils del règim procedents de les fileres del carrillisme i el felipisme que, com a pagament, seran endollats en institucions, fundacions, mitjans de comunicació i tota mena de llocs de comandament cultural i polític. Els joves de les JEC s'enfrontaren quasi tots sols a tota aquesta bestial endemesa enemiga. (Miquel López Crespí)

Els escriptors mallorquins i la lluita per a la recuperació de la memòria històrica de l’esquerra alternativa de les Illes.

Llibres sobre la transició: Edicions Roig i Montserrat publica Cultura i transició a Mallorca



Coberta del llibre de Miquel López Crespí Cultura i transició a Mallorca.

Un primer resum dels meus treballs damunt la transició havia estat editat per Edicions El Jonc de Lleida el 2001. Parl de No era això: memòria política de la transició. Des de l'angle cultural, una aproximació a la batalla cultural contra el franquisme i damunt el paper de determinats intel·lectuals mallorquins (Llorenç Villalonga, Pere Capellà...), va ser publicada per Edicions de 1984 amb el títol Cultura i antifranquisme. Diversos resums dels meus dietaris d'aquell temps sortiren a Calima Edicions l'any 2002, Breviari contra els servils: dietari d'un escriptor en temps de la barbàrie. I el ja famós, pels atacs que patí per part del carrillisme, L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) va ser editat per El Tall que dirigia Lleonard Muntaner el 1994. Tampoc no hauríem d'oblidar el llibre editat per Edicions Cort de Ciutat l'any 2003 Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart. Llibre que en el mes de setembre del 2003 va ser presentat en la seu del Consell Insular de Mallorca pel poeta i investigador Ferran Lupescu, l'aleshores president de l'OCB Antoni Mir, la presidenta del Consell, Maria Antònia Munar, i el professor i històric dirigent del PSM, Sebastià Serra.

Tots els llibres esmentats volen ser petites aportacions a la memòria històrica del nostre poble, esforços per deixar constància de fets i esdeveniments polítics i culturals sovint silenciats per la premsa oficial o, en el cas d'alguns dels nostres escriptors, menystinguts pel comissariat que malda per controlar la nostra cultura.

En No era això: memòria política de la transició el que primava era la història estrictament política de la lluita anticapitalista i antifeixista per part dels partits i organitzacions que no pactaren amb el franquisme reciclat el repartiment de sous i poltrones. És el record de l'herència del BOC i del POUM entre l'esquerra revolucionària. Una herència recollida en bona part per la LC i LCR, l'OIC (l'OEC als Països Catalans), AC, el POR... amb totes les insuficiències i mancances de rigor i de les quals pensam deixar igualment constància escrita. Un llibre on es recorda la història, les concepcions polítiques i algunes lluites de l'OEC, la LCR, el PSM, aquelles organitzacions que foren sistemàticament capolades, exceptuant el PSM que ha resistit fins el moment present, per la dreta i l'esquerra nominal en temps de la transició. També en Cultura i transició a Mallorca s'insisteix en el paper de determinats grups polítics, per exemple les Joventuts d'Esquerra Comunista (JEC) que, silenciats pels epígons del règim, esborrats de qualsevol història de la transició quan no criminalitzats a fons, tengueren una importància decisiva en la dinamització de la vida política, cultural i associativa de mitjans dels anys setanta a les Illes.

Les JEC, dirigides en un determinat moment per l'expresident de l'OCB Antoni Mir, foren l'organització juvenil revolucionària de finals de la dictadura més important, amb un nombre més gran de militants i foren la punta de llança de la majoria de manifestacions i accions antifeixistes del moment. Rere aquesta organització hi anaven, quant al nombre de militants, les joventuts carrillistes, però en una línia completament diferent a la dels joves antisistema de les JEC. Mentre que els joves carrillistes pugnaven per fer present entre la joventut illenca les idees de col·laboració de classes i de consens amb els franquistes reciclats, UCD per exemple, i seguien les instruccions fent referència a no lluitar per la República, ni per l'Autodeterminació ni pel marxisme revolucionari, les JEC eren tot el contrari impulsant en tot moment el combat republicà i antisistema. No vol dir que dins les joventuts carrillistes o de la socialdemocràcia no hi hagués honrats militants republicans i joves de formació marxista. No ho dubtam. El que volem dir és que en les cúpules dirigents, controlades pels màxims dirigents del nefast carrillisme, el que primava era la política pactista i entreguista, a la dreta, del jovent i dels sectors del poble treballador controlats pel reformisme.

Recordem que són els anys del "matrimoni" entre els dirigents del "Movimento", Suárez i tot l'aparell franquista de l'estat esdevengut "aperturista" i els Carrillo-González. La liquidació orquestrada de la memòria històrica del nostre poble és un dels fonaments essencials d'aquest pacte entre víctimes i botxins. S'ha d'oblidar la història republicana i anticapitalista, s'han de demonitzar i es demonitzen totes aquelles persones i organitzacions que vulguin servar la nostra història. És una tasca a la qual es dediquen, amb deler i salvatgisme fora mida, els antics intel·lectuals franquistes, ara esdenvenguts "democràtes de tota la vida", i els nous servils del règim procedents de les fileres del carrillisme i el felipisme que, com a pagament, seran endollats en institucions, fundacions, mitjans de comunicació i tota mena de llocs de comandament cultural i polític. Els joves de les JEC s'enfrontaren quasi tots sols a tota aquesta bestial endemesa enemiga. Aquests joves i coratjosos militants de les JEC, amb suport de l'OEC i d'altres grups esquerrans, principalment del MCI, els trostquistes i alguns anarquistes i nacionalistes d'esquerra, foren els primers a organitzar els primers actes en record dels afusellats pel feixisme a les Illes. Actes que, posteriorment, provaven de capitalitzar algunes organitzacions de l'esquerra oficial, avergonyides, per uns instants, del trist paper que els pactes amb la dreta els obligava a fer. Les JEC foren també el grup que més treballà per organitzar l'acte en honor del retorn de les despulles de Gabriel Alomar a Ciutat.

Miquel López Crespí

ERC-Illes i el joc de la cadireta. Les indecisions de Joan Lladó

Turmeda | 08 Març, 2007 10:26

És evident que no tenim res en contra del canvi d´idees i opinions. Però s’esdevé, com molt bé apuntava Miquel Àngel Maria en el seu article crític amb ERC, que el que només s’ha visualitzat i l’electorat de les Illes visualitza en aquest moment, és el “joc de la cadira”, el mateix que ERC-Illes criticava a les “cúpules de PSM-EU”. Tantes contradiccions... són convenients per al futur del sobiranisme illenc? Joan Lladó és conscient que, amb tants canvis i indecisions, segurament perd aquelles simpaties que tenia quan tothom pensava que rere ERC-Illes hi havia un projecte de reconstrucció nacional autèntic? (Miquel López Crespí)


Els escriptors mallorquins i la lluita per la unitat de l'esquerra nacionalista

El joc de la cadira o les contradiccions d’ERC-Illes



Carod Rovira i Bernat Joan, dirigents d'ERC

L’amic Miquel Àngel Maria, un conegut dirigent del PSM amb qui hem mantengut aquests anys un enriquidor debat quant a la conveniència d’anar posant les bases per a la creació d´un nou espai d’esquerra alternativa, un bloc nacionalista i d’esquerres molt proper als plantejaments del Bloc Nacionalista Gallec, ha publicat un article prou dur amb la direcció d’ERC-Illes. Un article, dels més durs que he llegit, escrit just en el moment que tot sembla apuntar que ERC podria fer-se enrera de la seva decisió d´octubre de 2006, quan la militància rebutjà per una àmplia majoria del 82% integrar-se en la coalició formada per PSM i EU.

Miquel Àngel Maria diu que segurament ERC ha jugat amb Entesa per Mallorca per fer-se valer davant el Bloc i poder demanar així més cadiretes a les eleccions del proper mes de maig. El dirigent del PSM especifica ben clarament en el seu article que “ERC-Illes ha utilitzat descaradament l’Entesa per marcar-se un punt davant el Bloc: si no m’estimau i no em donau cadires, me’n vaig amb els altres”. És evident que Miquel Àngel Maria considera molt positiu que ERC se sumi al Bloc format per PSM i EU, però els diu igualment que “haurien d’anar canviant de xip: això no és el joc de la cadira, sinó una cosa bastant més seriosa: ens hi jugam la construcció d´un país”.

Alguns amics que han llegit el duríssim article del dirigent del PSM consideren que no és prou oportú haver-lo publicat en aquests moments, precisament en els dies en què sembla que les aigües tornen a port i la coalició electoral podria concretar-se el dia menys pensat.

Sigui oportú o no, l’article de Miquel Àngel Maria planteja algunes qüestions essencials, sobretot en referència a les contradiccions internes d’ERC-Illes, que sí que s’haurien de tenir en compte si volem anar avançant cap a la concreció d’aquesta nova força política illenca: el bloc d’esquerra nacionalista. I un dels principals problemes de l’actual direcció dels sobiranistes és, sense dubte, el temps llarguíssim que han fet durar aquestes negociacions i que, Miquel Àngel ho diu, ja tothom comença a conèixer com “el joc de la cadira”. Quan fa prop de mig any l’assemblea de militants d’ERC, màxim òrgan de direcció del partit, decidí per amplíssima majoria, aquell 82% de que hem parlat, fer el camí en solitari, tothom va creure que la història, ens agradàs o no ens agradàs, havia acabat i que ERC-Illes volia seguir un camí propi. Podíem estar o no en desacord amb la majoria de militants d´un partit al qual hem donat suport, com n’hem donat al PSM. I si ningú mai no ha demanat explicacions al PSOE perquè no vol fer bloc amb l’esquerra nacionalista per vèncer el PP; si en trenta anys d’història ningú va trobar malament, llevat Maria Antònia Munar en el seu moment, que el PSM fes camí en solitari... per quins motius ara hauríem de donar les culpes de la possible pèrdua d´uns vots a ERC-Illes? Podíem compartir o no la decisió majoritària dels militants d’ERC, però el que era cert és que en aquells moments els sobiranistes apostaven per a la consolidació d´un espai nacionalista propi. Molts pensaven que seria un espai unit a Entesa per Mallorca i a determinats sectors sobiranistes que no veien amb bons ulls la supeditació dels grups nacionalistes a organitzacions d’obediència estatal, cas dels seguidors de Llamazares a les Illes. Aprofitar el moment de crisi del PSM per provar d’aglutinar els escindits i tot l’ample ventall de forces nacionalistes de les Illes era una opció discutible, evidentment, però tan legítima com la del PSOE quan no vol fer bloc amb tota l’esquerra o la del PSM al llarg de la seva història.

Fins aquí, res que oposar a la decisió d´un partit sobirà. El problema és quan, durant mesos i mesos, l´única cosa que surt als mitjans de comunicació és el que fa referència al “joc de la cadira”. Qui signa aquest article, com també la majoria de militants d’ERC, es pensava que aquesta qüestió, fer o no la coalició electoral amb PSM-EU, era ja una qüestió solucionada. Amadeu Corbera en el seu interessant bloc ho deixa ben especificat quan escriu: “No me pensava que en aquestes altures tornaria a escriure res sobre el Bloc, Esquerra i les trifulgues dels darrers mesos; de fet, després de l’assemblea de l´octubre passat, estava convençut que aquest era un tema tancat i ben tancat”.

Aquesta era la situació quan, a Palma no hi ha secrets, ens tornam a assabentar d´un munt de reunions i contrareunions en el camí de trobar “un lloc de sortida” en la llista de la coalició PSM-EU.

Com a comentarista que sempre ha donat suport al sobiranisme de les Illes, jo demanaria si la direcció d’ERC, i especialment l’amic Joan Lladó, és conscient dels problemes futurs que tota aquesta llarga negociació pot portar a la seva organització. A l’octubre de 2006 ERC-Illes no volia formar part de la coalició perquè aquesta, deien, “havia deixat pel camí la meitat dels Verds, una part del PSM i Esquerra”. Era el moment en què asseguraven que no volien jugar a “un acord entre cúpules que no suma, atomitza el sobiranisme i només pretén evitar la desaparició d’EU i mantenir cadires”. Aquesta era la posició d’ERC-Illes el vuit d’octubre de 2006.

És evident que no tenim res en contra del canvi d´idees i opinions. Però s’esdevé, com molt bé apuntava Miquel Àngel Maria en el seu article crític amb ERC, que el que només s’ha visualitzat i l’electorat de les Illes visualitza en aquest moment, és el “joc de la cadira”, el mateix que ERC-Illes criticava a les “cúpules de PSM-EU”. Tantes contradiccions... són convenients per al futur del sobiranisme illenc? Joan Lladó és conscient que, amb tants canvis i indecisions, segurament perd aquelles simpaties que tenia quan tothom pensava que rere ERC-Illes hi havia un projecte de reconstrucció nacional autèntic?

M’agradaria que ERC-Illes no patís una greu crisi, tant interna com de possible consolidació futura, a conseqüència dels canvis i contraccions esdevenguts en aquests darrers mesos.

Miquel López Crespí

Palma (Mallorca) (2-III-07)

Salvar Mallorca! Contra els corruptes i els especuladors

Turmeda | 07 Març, 2007 12:35

Mai no hi haurà pau per a tots aquells que fan malbé la nostra terra, les ciutats d'encanteri que bastiren els nostres pares amb la força de la seva suor i la poderosa imaginació de la pagesia. (Miquel López Crespí)


Què s'esdevé a la nostra terra que, sovint, i ho veiem si llegim els llibres d'història, se sol premiar el depredador i castigar l'home bo? Bartomeu Rosselló-Pòrcel mort sense poder reveure "la llum que em resta dins els ulls i que em fa tremolar quan et recordo!". Turmeda, convertit a l'islam en constatar la falsedat dels cristians, oblidat al nord d'Àfrica; com Gabriel Alomar, mort al Caire enyorant la seva Ciutat Futura, el nou món de justícia i llibertat que mai no veurà. I, mentrestant, la guerra i la pesta enviades pels successius reis i emperadors ensenyorint-se de muntanyes i pla. (Miquel López Crespí)


La nostra Mallorca



Bartomeu Rosselló-Pòrcel

El puig des Romaní, a la península del cap de Pinar, té una alçada de 387 metres d'altitud. D'allà estant, situats entre la penya des Migdia i sa Talia Vella, albiram un panorama ben semblant al que des de la més remota antiguitat degueren veure les generacions de guaites que tenien cura de divisar qui s'apropava a l'illa i amb quines intencions ho feia. En la prehistòria, en temps dels primers pobladors d'aquestes terres, els primers indrets bastits amb intenció de guaitar la mar eren, com explica l'arxiduc Lluís Salvador en Torres i atalayas de Mallorca, simples cabanes amb coberta d'algues. Més tard s'anaren bastint construccions amb fortes parets de pedra, fins arribar a l'abundor de talaies i torres de defensa del segle XVI. El perill que representava l'arribada del turc i dels pirates algerians que infestaven les nostres costes va fer que arribàs a haver-hi prop de mil quatre-cents torres de guaita i defensa envoltant l'illa. Davant els constants desembarcaments de les naus pirates, ja no es tractava solament de bastir un edifici per fer senyals de foc i fum avisant als voltants dels perills que s'apropaven: els virreis del moment donaren ordres per a anar aixecant torres que estassin armades amb canons, segons les possibilitats econòmiques de cada poble, i que servissin de refugi per als homes i dones de la contrada, dels mariners que feinejaven a les cales i portets allunyats dels nuclis de població de l'interior.

El poeta Guillem Colom deixa constància del significat de les nostres torres de defensa en el poema "Les torres sobre el mar". Uns versos dedicats als patiments dels illencs on es rememoren els assalts dels corsaris contra la nostra terra i els seus habitants.

Però des de l'altitud del puig des Romaní no solament podem imaginar el quefer marítim, la por de les generacions d'illencs que ens precediren, sinó també l'ample món que abarquen els 16,20 km de distància que hi ha entre els caps de Pinar i de Ferrutx. La nostra infància i adolescència té els fonaments en les inicials experiències, en el descobriment de la llum i la natura que s'enclou en aquestes aigües que banyen els termes d'Artà, Santa Margalida, Muro i Alcúdia. En el llibre Temps i gent de sa Pobla hem parlat sovint d'aquells estius dels anys cinquanta, quan obríem els ulls en aquesta intensa claror mediterrània, a les aventures que vivíem a ses Casetes de sa Pobla, quan des del port d'Alcúdia fins a Can Picafort cap hotel no estorbava el nostre esguard.

Assaciat de tanta bellesa, reconfortat pels blaus i grisos que trobam en la nostra mar encalmada, observ l'ombra dels núvols que s'apropen sacsejats per invisibles ventades. Com si Posidó hagués ressuscitat des del fons de la cala de Sant Vicenç on resta cobert per algues, copinyes i verds d'una intensitat que mai no ha pogut robar el pinzell de cap dels nostres pintors. Com aquell qui guaita dies amb lleuger color de cendra, provam d'abandonar les desertes ciutats on habitam, els obscurs indrets privats de llum on, engrillonats, ens entretenim cercant la sortida del laberint, la flaire dels antics paisatges que ens feren estimar aquesta terra amb la passió amb què la cantà Bartomeu Rosselló-Pòrcel, amb la mateixa passió que Antoni Gelabert pintà els jardins, les cales, la ciutat imaginada pels seus ulls. Tants poetes de la ploma i el pinzell morts abans d'hora! Què s'esdevé a la nostra terra que, sovint, i ho veiem si llegim els llibres d'història, se sol premiar el depredador i castigar l'home bo? Bartomeu Rosselló-Pòrcel mort sense poder reveure "la llum que em resta dins els ulls i que em fa tremolar quan et recordo!". Turmeda, convertit a l'islam en constatar la falsedat dels cristians, oblidat al nord d'Àfrica; com Gabriel Alomar, mort al Caire enyorant la seva Ciutat Futura, el nou món de justícia i llibertat que mai no veurà. I, mentrestant, la guerra i la pesta enviades pels successius reis i emperadors ensenyorint-se de muntanyes i pla.

És l’instant exacte en el qual el poeta, lluny dels medicinaires d'arenes i cendres, pot eixamplar la veu i cridar al món, al vent, a tots aquells que saben llegir en les retxes invisibles del cel, el missatge que arriba amb les gavines. Un missatge que he de cantar amb vosaltres i que hem escrit per a anunciar que mai no hi haurà pau per a tots aquells que fan malbé la nostra terra, les ciutats d'encanteri que bastiren els nostres pares amb la força de la seva suor i la poderosa imaginació de la pagesia.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Balears (20-II-07)

L'Institut d'Estudis Baleàrics (IEB) i les traduccions de la literatura catalana

Turmeda | 06 Març, 2007 10:33

Les concepcions d’Antonio Gramsci quant al paper i funció dels intel·lectuals no les he deixades mai de banda; i, si de ben joves hem admirat l’exemple d’intel·lectuals com Andreu Nin, Pere Quart, Joan Fuster, Salvador Espriu, Mercè Rodoreda, Bartomeu Rosselló-Pòrcel o Gabriel Alomar, també sabíem que mai no hauríem de seguir els camins de suport a la dictadura franquista que feren els Llorenç Villalonga, Joan Estelrich, Maria Antònia Salvà, Joan Pla i tants d’altres de personatges semblants. (Miquel López Crespí)


Les traduccions d’escriptors mallorquins: El mecanismo del tiempo (El mecanisme del temps) (Calambur Editorial)



Víctor Gayà ha fet la traducció de poemes de denou poemaris de l'escriptor de sa Pobla Miquel López Crespí. L'antologia ha estat editada per Calambur Editorial de Madrid i properament serà presentada a les Illes i a Madrid.

Ara, en tenir ja entre les mans l’antologia que em demanà l’escriptor Gabriel Janer Manila i que ha traduït a la perfecció el poeta i novel·lista Víctor Gayà, parlam del llibre El mecanismo del tiempo (El mecanisme del temps) editada per Calambur Editorial, hom pot copsar amb molta més perspectiva històrica les influències de què parlàvem en altres articles (Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Jaume Vidal Alcover, Josep M. Llompart, Salvador Espriu, Pere Quart...). Influències que, com no podia ser d´altra manera, anaren fent que molts dels joves que començàvem a escriure fa quaranta anys ens allunyàssim del mestratge de l’Escola Mallorquina. Un allunyament que ja havien fet Llompart, Vidal Alcover i Blai Bonet, com explica el catedràtic de la Universitat de les Illes Balears Pere Rosselló Bover en el pròleg a Deu poetes mallorquins dels anys 70 (Diari de Balears, Ciutat de Mallorca, 2006) quan escriu: “L’entrada l final dels anys 50 i, sobretot, ja als 60 del realisme històric, tot i no arribar a quallar, suposava un intent d’actualització i d’aproximació a les modes europees de l´època. Així mateix, el realisme –malgrat donar més bons resultats en el terreny de la narrativa que no pas en la poesia- introduïa un llenguatge i uns objectius nous i, sobretot, retornava als escriptors la funció del compromís en la lluita per millorar la societat. De fet, amb el temps aquest compromís fou un dels llegats del realisme històric a la literatura dels decennis següents”.

Als vint anys ja tenim ben aclarida quina és la funció de l’intel·lectual dins una societat de classes, i més si l’escriptor forma part, com és el nostre cas, d´una nació oprimida. Les concepcions d’Antonio Gramsci quant al paper i funció dels intel·lectuals no les he deixades mai de banda; i, si de ben joves hem admirat l’exemple d’intel·lectuals com Andreu Nin, Pere Quart, Joan Fuster, Salvador Espriu, Mercè Rodoreda, Bartomeu Rosselló-Pòrcel o Gabriel Alomar, també sabíem que mai no hauríem de seguir els camins de suport a la dictadura franquista que feren els Llorenç Villalonga, Joan Estelrich, Maria Antònia Salvà, Joan Pla i tants d’altres de personatges semblants.

En determinades circumstàncies, la no implicació es converteix en l'exponent màxim i més perfecte del compromís. Compromís amb el poder, amb qui té la paella pel mànec. Per tant, que els propagandistes del "no compromís" no ens vénguin amb flors i violes. Precisament el que fa humans, universals, personatges com Ramon Llull o Walt Whitman, Maiakovski o Alejo Carpentier, Paul Nizan o Lev Tolstoi, Mercè Rodoreda o Gabriel Alomar, Maksim Gorki o Miguel Ángel Asturias, és aquesta simbiosi entre obra d'art i societat, entre forma i contingut. La sàvia que circula per les artèries dels grans artistes, podem parlar del teatre de Shakespeare, de Miguel de Cervantes o de Voltaire, de Mark Twain o Joan Salvat Papasseit, és sempre la mateixa: la imbricació, a vegades quasi absoluta, entre l'autor i els somnis i esperances del seu poble. La sang que circula per les venes de Federico García Lorca, Bertold Brecht, Liam O'Flaherty, Issaak Babel, Brendan Beham, Pere Calders, Anna Seghers, Maksim Gorki, Pere Quart, Ernst Toller, George Orwell, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Walter Benjamin, Sean O'Casey, Pere Capellà, Xavier Benguerel o Gabriel Alomar és la sang del seu poble. ¿Que són homes que també saberen tenir cura de la forma i que, en molts d'aspectes, varen rompre amb la reacció cultural del seu temps? Si no haguessin estat innovadors, preocupats per modificar conceptes, el que era establert pels academicistes de torn; si no haguessin estat amants de l'experimentació, però amb contingut, mai no haurien passat a la història de la literatura i l'art. Mai no haurien creat res de perdurable. No es tracta, com voldrien que afirmàssim els simplistes, que el poeta "canti la lluita" com, per exemple, ho va fer Rafael Alberti en la seva oda a la resistència madrilenya en temps de la guerra civil. I hem de reconèixer que, així i tot, és un gran poema que molts menfotistes mai no podran escriure. No cal tenir l'actitud de Goya quan pinta la resistència dels espanyols a la invasió francesa, però també seria una forma superior d'art si algú pogués fer quelcom de semblant. Com tampoc exigiríem del pintor successives repeticions d'aquell Gernika de Picasso, que també és ruptura amb l'establert i alhora compromís social i polític pur i dur. No demanam tant, malgrat que la direcció sí que la indiquen aquests genis de la creació. En el camp literari record ara mateix els set poemes de Clementina Arderiu en la sèrie titulada "Sentiment de la guerra"; la impressionant "Oda a Barcelona" de Pere Quart; la insuperable qualitat de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, quan en temps de la guerra escriu "A Mallorca durant la guerra civil"; el poema de Màrius Torres "La galerna i el llamp, el torb i la tempesta" ens informen com, en els grans creadors, compromesos amb el seu temps, tots aquests citats ho eren amb la República i contra el feixisme, aquests autors, repetesc, no tenen ni han tengut mai res de pamfletaris, contra el que pretenen sovint contra aquells que segueixen el camí marcat per aquests grans mestres. Un camí que perdura fins ara mateix i que podem trobar en moltes de les obres dels grans de postguerra com Miquel Martí i Pol, Salvador Espriu, Jaume Vidal Alcover, Josep M. Llompart, Vicent Andrés Estelles o el mateix Joan Brossa. I, també, en els poetes actuals com Antoni Vidal Ferrando, Ponç Pons, Pere Rosselló Bover, Joan F. López Casasnovas, Jaume Santandreu, Víctor Gayà, per dir solament uns noms.

Miquel López Crespí

Els nostres i la memòria històrica: el POUM (Partit Obrer d´Unificació Marxista)

Turmeda | 05 Març, 2007 12:19

Wilebaldo recorda en els seus llibres com es va salvar de la detenció organitzada per la policia estalinista a Barcelona, com va sortir al carrer per a denunciar el segrest de Nin, com en plena República va haver de tornar a la clandestinitat, i com durant desenes d'anys va haver de lluitar per a defensar l'honor de Nin i el del POUM. La història va permetre restablir la veritat, tant sobre el càncer de l’estalinisme com restaurar l'honor revolucionari de Nin i el POUM. L'hi devem a gent com Wilebaldo.

A més de la continuïtat d'aquesta lluita, Wilebaldo i els homes i dones del POUM van haver de lliurar altra particular, de vegades molt més difícil que combatre als capitalistes i feixistes, que va ésser la lluita contra les calúmnies i acusacions de l’estalinisme. Des dels anys 30, la burocràcia instal•lada a Moscou i dirigida per Stalin es va dedicar a perseguir, i de vegades a assassinar, com a Trotsky i Nin, als revolucionaris que no estaven disposats a acceptar una política d'arranjaments i concessions amb els capitalistes.


Homenatge a Wilebaldo Solano (POUM)



Andreu Nin (a l'esquerra, màxim dirigent del POUM) i Wilebaldo Solano (a la dreta) en temps de la guerra civil. Andreu Nin va ser assassinat, juntament amb centenars de militans del POUM i de la CNT, pels botxins del PCE-PSUC en els Fets de Maig de 1937 a Barcelona. Els hereus de l'estalinisme, el PCE a l'estat espanyol i a les Illes, han continuant demonitzant l'esquerra revolucionària i els intel·lectuals que volen recuperar la memòria històrica de l'esquerra anticapitalista durant dècades. La persecució i campanyes rebentistes de mentides i calumnies contra l'escriptor Miquel López Crespí per haver defensat la memòria dels comunistes de tendència trotsquista (OEC, LCR, POR) o els anarquistes, persecució que ha arribat a l'agressió física, és un exemple ben evident del brutal dogmatisme i sectarisme d'aquests sectors.

Un revolucionari


Per Miguel Salas, dirigent del POR (Partit Obrer Revolucionari)

Wilebaldo, que ja té 90 anys, representa a una generació que va viure en una època extraordinària de lluites i revolucions, encara que també de dures derrotes; una generació de militants que va dedicar la seva vida a la lluita per la revolució obrera, amb la convicció que la millora de la humanitat exigiria una transformació radical de la societat, acabar amb l'explotació de l'home per l'home per a iniciar la construcció d'una societat socialista.

A més, com molts altres homes i dones de la seva generació, va comprendre que aquesta lluita exigia també construir, organitzar, reunir a la gent, formar-la i preparar-la, i per això participa en organitzacions àmplies de joves estudiants, després en una organització política de joves (les joventuts del POUM) i finalment en un partit, el POUM. La transformació de la societat no podia deixar-se a l'espontaneïtat, exigia de l'esforç conscient i d'organització per a assolir-lo.

En pocs anys la seva vida va passar de la Monarquia d'Alfonso XIII a la República i d'aquesta a l'inici de la revolució de 1936 després del cop feixista de Franco. La derrota de la República li obliga fugir a França, on continua la lluita contra els nazis. No es va rendir durant la llarga nit del franquisme perquè va continuar la lluita per reorganitzar el POUM i per a acabar amb la dictadura.



A més de la continuïtat d'aquesta lluita, Wilebaldo i els homes i dones del POUM van haver de lliurar altra particular, de vegades molt més difícil que combatre als capitalistes i feixistes, que va ésser la lluita contra les calúmnies i acusacions de l’estalinisme. Des dels anys 30, la burocràcia instal•lada a Moscou i dirigida per Stalin es va dedicar a perseguir, i de vegades a assassinar, com a Trotsky i Nin, als revolucionaris que no estaven disposats a acceptar una política d'arranjaments i concessions amb els capitalistes.

Wilebaldo recorda en els seus llibres com es va salvar de la detenció organitzada per la policia estalinista a Barcelona, com va sortir al carrer per a denunciar el segrest de Nin, com en plena República va haver de tornar a la clandestinitat, i com durant desenes d'anys va haver de lluitar per a defensar l'honor de Nin i el del POUM. La història va permetre restablir la veritat, tant sobre el càncer de l’estalinisme com restaurar l'honor revolucionari de Nin i el POUM. L'hi devem a gent com Wilebaldo.

Com revolucionari actiu mai ha deixat de participar i seguir actiu, particularment atent als canvis i als nous esdeveniments. Com marxista revolucionari sap que el socialisme no ha fracassat, i que arribarà un nou impuls i per això escrivia en el 2003: “Sí, hem entrat en un moment que la reflexió (sobre el marxisme) fonamental es va a manifestar en diversos mitjans: en els cercles intel•lectuals de la burgesia, en el moviment obrer paralitzat pels aparells stalinistes i socialdemòcrates i en la premsa dels intel•lectuals desconcertats per les conseqüències de l'enfonsament del “socialisme realment existent”, que era una gran mistificació. I els primers que han d'impulsar el moviment són els marxistes revolucionaris, és a dir, els que van mantenir el sentit profund del socialisme combatent l’estalinisme i tractant d'obrir nous horitzons de crítica i de renovació basats en les llibertats fonamentals i els valors democràtics autèntics.” Tants anys de lluita conseqüent mereixen aquest homenatge.

Una vida de lluita

Va néixer a Burgos en 1916. Va acabar els estudis secundaris en l'Institut Balmes de Barcelona. A la caiguda de la dictadura de Primo de Rivera va ser un dels organitzadors de la primera agrupació d'estudiantes de Batxillerat i, més tard, de la Federació Nacional d'estudiantes de Catalunya. Va estudiar medicina. En 1932 s'incorpora a les Joventuts del BOC (Bloc Obrer i Camperol) Va participar en els fets d'Octubre de 1934 com membre del Comitè de l'Aliança Juvenil de Catalunya.

A principis de setembre de 1935, va ser secretari general de la Joventut Comunista Ibèrica. Durant la Revolució i la guerra civil va representar a la JCI en el Comitè Executiu del POUM i va dirigir el setmanari Joventut Comunista. Va escapar al cop policíac estalinista del 16 de juny de 1937 contra el POUM. Va ser detingut a l'abril de 1938 i empresonat en la Presó de l'Estat de Barcelona (ex-convent de Deu i Mata) amb els altres dirigents del POUM. Va passar a França al febrer de 1939. Detingut en Montauban al febrer de 1941, va ser jutjat i condemnat a 20 anys de treballs forçats per un tribunal francès al servei dels nazis. Va ser alliberat el 19 de juliol de 1944 després de l'assalt al presidi de Eysses efectuat per un grup de guerrillers de la Resistència francesa. Va romandre en el maquis que li va alliberar fins que va poder organitzar, amb militants de la CNT i del POUM, una unitat de guerrillers espanyols, el Batalló Llibertat.

En 1947, després d'un viatge clandestí a Madrid i Catalunya, va ser escollit secretari general del POUM. Va dirigir La Batalla, considerada com una de les millors publicacions espanyoles de l'emigració. En 1975-76, quan es va produir la crisi del POUM, es va oposar a la dissolució del partit i es va pronunciar pel reagrupament dels grups que s'inspiraven en el marxisme revolucionari. En els anys 80, va ser un dels fundadors i animadors de la Fundació Andreu Nin, que es va fixar com objectivo la rehabilitació total de l'eminent revolucionari i l'aclariment de l'enigma de la seva mort. És autor d'una biografia de Nin, d'una història de la JCI i de nombrossos assajos sobre el POUM, l'exili espanyol a França i els problemes que planteja el naufragi de la URSS, col•laborant intensament en la preparació i la realització de pel•lícules com Terra i Llibertat de Ken Loach, Operació Nikolai (investigació a Moscou sobre l'assassinat de Nin) i L'Esperança com memòria de Jorge Amat.

El Bloc: debat Miquel Àngel Maria-Miquel López Crespí

Turmeda | 04 Març, 2007 09:10

Eleccions 2007: dos articles en relació a les contradiccions actuals d'ERC-Illes escrits pel dirigent del PSM Miquel Àngel Maria Ballester i per l'escriptor Miquel López Crespí


El que li ha fet ERC a Entesa, però, no té color: quan tot semblava madur i estaven mútuament compromesos, els republicans tornen a obrir converses amb el Bloc i deixen l'Entesa plantada i amb un pam de nassos. Més enllà de les simpaties o antipaties que hom tengui per cada formació, és de justícia reconèixer que ERC-Illes ha utilitzat descaradament l'Entesa per marcar-se un punt davant el Bloc: si no m'estimau i no em donau cadires, me'n vaig amb els altres. Però la cosa encara no ha acabat: quan semblava que, finalment, estaven decidits a integrar-se en el Bloc, tornen a posar condicions: si no els donen el que demanen, no juguen. Aquest sembla, de fet, l'únic criteri que ha definit el llarg procés negociador dels republicans: qui me'n dóna més. Vendre's al millor postor, optar per qui pagui millor la mercaderia. (Miquel Àngel Maria Ballester – PSM)


El Bloc és el camí

Per Miquel Àngel Maria Ballester


La seqüència de notícies sobre les anades i vingudes d'ERC-Illes en política d'aliances mereix algunes reflexions: ara que ja han succeït i s'han dit moltes coses, i malgrat que sembla que encara no està tot tancat, crec que ja tenim prou perspectiva per avaluar l'estratègia, les formes i els objectius d'aquest partit a les Illes Balears. Anem per parts. De tots sabut és que, després d'haver decidit que no s'incorporarien al Bloc per Mallorca, van entrar en negociacions amb Entesa per Mallorca. Sempre he pensat que aquesta eventual coalició era un projecte que sumava zero des d'un punt de vista de rèdits electorals, però, en qualsevol cas, era un acord legítim entre forces sobiranes. El que li ha fet ERC a Entesa, però, no té color: quan tot semblava madur i estaven mútuament compromesos, els republicans tornen a obrir converses amb el Bloc i deixen l'Entesa plantada i amb un pam de nassos. Més enllà de les simpaties o antipaties que hom tengui per cada formació, és de justícia reconèixer que ERC-Illes ha utilitzat descaradament l'Entesa per marcar-se un punt davant el Bloc: si no m'estimau i no em donau cadires, me'n vaig amb els altres. Però la cosa encara no ha acabat: quan semblava que, finalment, estaven decidits a integrar-se en el Bloc, tornen a posar condicions: si no els donen el que demanen, no juguen. Aquest sembla, de fet, l'únic criteri que ha definit el llarg procés negociador dels republicans: qui me'n dóna més. Vendre's al millor postor, optar per qui pagui millor la mercaderia. La justificació ideològica de cadascuna de les distintes posicions que ha adoptat ERC en aquesta història ara se'ns apareix més aviat com un decorat circumstancial: quan es distanciaven del Bloc, per exemple, explicaven que ho feien perquè hi havia partits espanyols i no es garantia la sobirania de decisió, i tot això. Però res: al final, si el Bloc els garantia llocs de sortida molt per damunt del seu pes electoral real, tots aquests arguments empetitien i quedaven en un segon pla, absolutament prescindible.

Tot comptat i debatut, d'aquest procés n'hem après algunes coses molt interessants: la primera, que el Bloc és, d'entre les distintes formacions del nacionalisme progressista a Mallorca, l'única opció que té garantida representació a les institucions. La segona, que aquesta representació pot fer trontollar la majoria absoluta del PP i el caràcter de frontissa d'UM, cosa que últimament ha posat molt nerviós el partit de Matas, i per la qual cosa s'ha posat en marxa una autèntica caça de bruixes. La tercera, que el Bloc el composen partits i persones que creuen que han de superar les seves diferències per sumar esforços amb l'objectiu de possibilitar un canvi de govern, però que aquest projecte també atreu altres formacions que únicament es plantegen utilitzar el Bloc com a plataforma per treure una representació que de cap altra manera els seria possible. Això és el que ha fet, fins ara ERC. I alerta: malgrat aquestes crítiques, consider molt positiu per al país, per al Bloc i per a la pròpia ERC, que hi siguin, dins el Bloc. Només que, si finalment opten per sumar-s'hi, haurien d'anar canviant de xip: això no és el joc de la cadira, sinó una cosa bastant més seriosa: ens hi jugam la construcció d'un país. Hi ha moments en què les circumstàncies polítiques poden fer recomanable l'adopció de postures testimonials. Ara, però, a les Illes Balears està en joc la supervivència del país, la possibilitat de construir un futur nou i millor. ERC té l'oportunitat de sumar-s'hi, de prendre-hi part. Potser la darrera oportunitat.

Miquel A. Maria. Professor

Diari de Balears (1-III-07)

És evident que no tenim res en contra del canvi d´idees i opinions. Però s’esdevé, com molt bé apuntava Miquel Àngel Maria en el seu article crític amb ERC, que el que només s’ha visualitzat i l’electorat de les Illes visualitza en aquest moment, és el “joc de la cadira”, el mateix que ERC-Illes criticava a les “cúpules de PSM-EU”. Tantes contradiccions... són convenients per al futur del sobiranisme illenc? Joan Lladó és conscient que, amb tants canvis i indecisions, segurament perd aquelles simpaties que tenia quan tothom pensava que rere ERC-Illes hi havia un projecte de reconstrucció nacional autèntic? (Miquel López Crespí)


El joc de la cadira o les contradiccions d’ERC-Illes


Per Miquel López Crespí, escriptor


L’amic Miquel Àngel Maria, un conegut dirigent del PSM amb qui hem mantengut aquests anys un enriquidor debat quant a la conveniència d’anar posant les bases per a la creació d´un nou espai d’esquerra alternativa, un bloc nacionalista i d’esquerres molt proper als plantejaments del Bloc Nacionalista Gallec, ha publicat un article prou dur amb la direcció d’ERC-Illes. Un article, dels més durs que he llegit, escrit just en el moment que tot sembla apuntar que ERC podria fer-se enrera de la seva decisió d´octubre de 2006, quan la militància rebutjà per una àmplia majoria del 82% integrar-se en la coalició formada per PSM i EU.

Miquel Àngel Maria diu que segurament ERC ha jugat amb Entesa per Mallorca per fer-se valer davant el Bloc i poder demanar així més cadiretes a les eleccions del proper mes de maig. El dirigent del PSM especifica ben clarament en el seu article que “ERC-Illes ha utilitzat descaradament l’Entesa per marcar-se un punt davant el Bloc: si no m’estimau i no em donau cadires, me’n vaig amb els altres”. És evident que Miquel Àngel Maria considera molt positiu que ERC se sumi al Bloc format per PSM i EU, però els diu igualment que “haurien d’anar canviant de xip: això no és el joc de la cadira, sinó una cosa bastant més seriosa: ens hi jugam la construcció d´un país”.

Alguns amics que han llegit el duríssim article del dirigent del PSM consideren que no és prou oportú haver-lo publicat en aquests moments, precisament en els dies en què sembla que les aigües tornen a port i la coalició electoral podria concretar-se el dia menys pensat.

Sigui oportú o no, l’article de Miquel Àngel Maria planteja algunes qüestions essencials, sobretot en referència a les contradiccions internes d’ERC-Illes, que sí que s’haurien de tenir en compte si volem anar avançant cap a la concreció d’aquesta nova força política illenca: el bloc d’esquerra nacionalista. I un dels principals problemes de l’actual direcció dels sobiranistes és, sense dubte, el temps llarguíssim que han fet durar aquestes negociacions i que, Miquel Àngel ho diu, ja tothom comença a conèixer com “el joc de la cadira”. Quan fa prop de mig any l’assemblea de militants d’ERC, màxim òrgan de direcció del partit, decidí per amplíssima majoria, aquell 82% de que hem parlat, fer el camí en solitari, tothom va creure que la història, ens agradàs o no ens agradàs, havia acabat i que ERC-Illes volia seguir un camí propi. Podíem estar o no en desacord amb la majoria de militants d´un partit al qual hem donat suport, com n’hem donat al PSM. I si ningú mai no ha demanat explicacions al PSOE perquè no vol fer bloc amb l’esquerra nacionalista per vèncer el PP; si en trenta anys d’història ningú va trobar malament, llevat Maria Antònia Munar en el seu moment, que el PSM fes camí en solitari... per quins motius ara hauríem de donar les culpes de la possible pèrdua d´uns vots a ERC-Illes? Podíem compartir o no la decisió majoritària dels militants d’ERC, però el que era cert és que en aquells moments els sobiranistes apostaven per a la consolidació d´un espai nacionalista propi. Molts pensaven que seria un espai unit a Entesa per Mallorca i a determinats sectors sobiranistes que no veien amb bons ulls la supeditació dels grups nacionalistes a organitzacions d’obediència estatal, cas dels seguidors de Llamazares a les Illes. Aprofitar el moment de crisi del PSM per provar d’aglutinar els escindits i tot l’ample ventall de forces nacionalistes de les Illes era una opció discutible, evidentment, però tan legítima com la del PSOE quan no vol fer bloc amb tota l’esquerra o la del PSM al llarg de la seva història.

Fins aquí, res que oposar a la decisió d´un partit sobirà. El problema és quan, durant mesos i mesos, l´única cosa que surt als mitjans de comunicació és el que fa referència al “joc de la cadira”. Qui signa aquest article, com també la majoria de militants d’ERC, es pensava que aquesta qüestió, fer o no la coalició electoral amb PSM-EU, era ja una qüestió solucionada. Amadeu Corbera en el seu interessant bloc ho deixa ben especificat quan escriu: “No me pensava que en aquestes altures tornaria a escriure res sobre el Bloc, Esquerra i les trifulgues dels darrers mesos; de fet, després de l’assemblea de l´octubre passat, estava convençut que aquest era un tema tancat i ben tancat”.

Aquesta era la situació quan, a Palma no hi ha secrets, ens tornam a assabentar d´un munt de reunions i contrareunions en el camí de trobar “un lloc de sortida” en la llista de la coalició PSM-EU.

Com a comentarista que sempre ha donat suport al sobiranisme de les Illes, jo demanaria si la direcció d’ERC, i especialment l’amic Joan Lladó, és conscient dels problemes futurs que tota aquesta llarga negociació pot portar a la seva organització. A l’octubre de 2006 ERC-Illes no volia formar part de la coalició perquè aquesta, deien, “havia deixat pel camí la meitat dels Verds, una part del PSM i Esquerra”. Era el moment en què asseguraven que no volien jugar a “un acord entre cúpules que no suma, atomitza el sobiranisme i només pretén evitar la desaparició d’EU i mantenir cadires”. Aquesta era la posició d’ERC-Illes el vuit d’octubre de 2006.

És evident que no tenim res en contra del canvi d´idees i opinions. Però s’esdevé, com molt bé apuntava Miquel Àngel Maria en el seu article crític amb ERC, que el que només s’ha visualitzat i l’electorat de les Illes visualitza en aquest moment, és el “joc de la cadira”, el mateix que ERC-Illes criticava a les “cúpules de PSM-EU”. Tantes contradiccions... són convenients per al futur del sobiranisme illenc? Joan Lladó és conscient que, amb tants canvis i indecisions, segurament perd aquelles simpaties que tenia quan tothom pensava que rere ERC-Illes hi havia un projecte de reconstrucció nacional autèntic?

M’agradaria que ERC-Illes no patís una greu crisi, tant interna com de possible consolidació futura, a conseqüència dels canvis i contraccions esdevenguts en aquests darrers mesos.

Miquel López Crespí

Palma (Mallorca) (2-III-07)

Un llibre de Mateu Morro: Pagesos (Documenta Balear)

Turmeda | 03 Març, 2007 19:02

Pagesos, el llibre de Mateu Morro Morro que Documenta acaba de publicar, és un resum força interessant que sintetitza de forma prou clara els amplis coneixements de l'exconseller d'Agricultura en tot el fa referència a la situaciò de la nostra pagesia i als problemes del camp. Mateu Morro prova de donar resposta a les preguntes que ja ens fèiem fa trenta anys, quan érem militants de l'OEC i les Plataformes d'Estudiants d'Anticapitalistes. Preguntes com: la destrucció de l'espai agrari de les Illes, és inevitable? L'extinció de la pagesia, és un fet que no té alternativa? (Miquel López Crespí)


Mateu Morro i l’agricultura: defensa de la pagesia mallorquina



L'interés de Mateu Morro, l'exconseller d'Agricultura del Govern Balerar, pel sector primari de la nostra economia, ve de molt lluny. Ja en parlàvem a casa meva fa més ce trenta anys quan, d'estudiant, en Mateu venia a cercar llibres i comentàvem l'actualitat política, els problemes del combat clandestí antifranquista.

He fet aquesta petita introducció per a explicar al lector que l'interès de Mateu Morro per l'agricultura no ve donat solament per haver estat conseller del ram en temps del Pacte. Puc donar fe que, ja d'estudiant, Mateu Morro era un home completament implicat en la problemàtica de la defena de la nostra terra i el seu interés no es reduïa, ni molt manco, a la lluita per la llibertat sinó, també, al combat per a aconseguir un model de desenvolupament econòmic respectutós amb els nostres minvats recursos naturals i que alhora defensàs el pagès.

Aleshores llegíem els primers estudis que sobre la nostra agricultura havien fet Rafel Socias i Joan Adrover. Més tard, des de l'Organització d'Esquerra Comunista que va dirigir amb molt d'encert Mateu Morro, donàrem un suport actiu a la creació d'Unió de Pagesos. La majoria dels nostres militants de pobles, aquells que tenien a veure amb el camp, entraren a militar en aquell sindicat just acabat de nèixer. Vist amb la perspectiva que donen els anys es pot constatar que no era oportunisme polític aquella entrada de gent procedent de l'OEC dins Unió de Pagesos. Tant Mateu Morro com els altres membres de la direcció de l'esquerra alternativa illenca consideràvem que sense un suport actiu als pagesos no hi hauria futur per al camp.


Dedicatòria de Mateu Morro a Miquel López Crespí en record dels més de trenta anys de lluita en comú en la defensa del nacionalisme progressista de les Illes i per l'autodeterminació dels Països Catalans.

Record que, en aquells temps, quan ja era evident que s'havia anat consolidant el model de creixement descontrolat, la famosa "balearització", i que el sector turístic dominaria la nostra economia, discutíem com seria possible consolidar l'agricultura quan ja era evident que, sovint, el pagès feia feina damunt solars que ja tenien valors de mercat astronòmics. En aquella època, quan començava la despoblació del camp, copsàvem que el desenvolupament del turisme oferia moltíssimes possibilitats de treballs sense necessitat de tanta inversió ni tant de risc com l'agricultura.

Pagesos, el llibre de Mateu Morro Morro que Documenta acaba de publicar, és un resum força interessant que sintetitza de forma prou clara els amplis coneixements de l'exconseller d'Agricultura en tot el fa referència a la situaciò de la nostra pagesia i als problemes del camp. Mateu Morro prova de donar resposta a les preguntes que ja ens fèiem fa trenta anys, quan érem militants de l'OEC i les Plataformes d'Estudiants d'Anticapitalistes. Preguntes com: la destrucció de l'espai agrari de les Illes, és inevitable? L'extinció de la pagesia, és un fet que no té alternativa?

Pagesos ens fa una interessant descripció de l'estat actual i de les perspectives futures de l'agricultura i el medi rural de les Illes en una economia predominantment turística. Ens recorda com les transferències de 1983 no van significar la dotació d'un finançament adequat per a l'agricultura. Mateu Morro ens explica com els serveis que mantenia el Ministeri anaren quedant sense finançament i per això anaren deixant d'existir els serveis de formació, recerca, laboratoris, est adística agràcia, etc.

L'autor del llibre ens recorda igualment com, malgrat els greuges produïts pels governs conservadors, existeix una agricultura amb un pes molt significatiu, especialment en el sector hortícola, vitícola, vacú de llet (sobretot a Menorca) i porcí. Una agricultura que té una producció final agrària superior a Madrid, Cantàbria, Astúries i el País Basc. Però malgrat aquesta evidència, l'agricultura de les Illes és en situació precària i qualsevol problema pot aturar o dificultar el desenvolupament d'aquests sectors punta.

El llibre de Mateu Morro és una reivindiació acertada de la funció social del sector primari, una acurada revisió del que ha estat i és el camp, de com es troba en aquests moments, què n'hem fet els darrers vint-i-cinc anys i quines haurien de ser les grans línies d'actuació si el volem preservar de la destrucció. Aquesta obra ens ensenya a copsar l'estreta relació existent entre l'activitat agrària i la preservació de valors paisatgístics, mediambientals i culturals. Mateu Morro pensa que les solucions per a la nostra pagesia passen per una combinació d'ajuts econòmics, d'assessorament tècnic, de foment de la formació i l'experimentació, d'aplicació adaptada de la PAC, de millora de la comercialització, d'intervenció de l'adminisrtració en certs casos, al costat d'un altre conjunt de mesures d'ordenació territorial. Tot plegat podria fer possible la creació d'un sector primari molt més modern i competitiu.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo- El Día de Baleares (20-V-05)

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb