Literatura catalana contemporània

Gramsci o Gabriel Alomar, Andreu Nin o Joan Salvat Papasseit, Bartomeu Rosselló-Pòrcel o Joan Fuster, Macià, el president Companys, Emili Darder o els anònims assassinats republicans del temps de la guerra civil, de la llarga postguerra franquista, no són esotèriques influències històrico-culturals que hom llig o sent de jove i després oblida, quan se situa a recer del poder. Sempre ens hem vanat i ens vanam d'estar ben lluny d'aquest podrit pragmatisme que segrega el poder indicant quines són les idees que no serveixen per a "fer carrera" política o literària. Ans al contrari, i en molts dels treballs de Cultura i transició a Mallorca es pot veure ben clar, les idees de tos els clàssics que ens alletaren en la joventut serviren per a esmolar les nostres eines d'intervenció política i cultural. (Miquel López Crespí)

Els escriptors mallorquins i la lluita per a la recuperació de la nostra memòria històrica

La funció narcotitzadora del poder

Crec que l'escriptor i investigador Pere Rosselló Bover encertava a les totes quan, en el pròleg al meu llibre Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006), parla de la funció "narcotitzadora" del poder. Una funció, cínica i servil, que exerceixen, ben pagats i promocionats, tota aquella colla de postmoderns que ha fet tot el possible per esquarterar políticament i culturalment els Països Catalans, per demonitzar l'herència del Congrés de Cultura Catalana de mitjans dels setanta, per fer de la nostra literatura un cau on sovint només suren aquells o aquelles que s'adapten a les normes dictades pels comissaris neoparanoucentistes i pels poders fàctics econòmics, culturals i polítics.

Cultura i transició a Mallorca i els altres llibres que també hem citat són obres, doncs, per a la memòria històrica i, també, per a provar de fer justícia, dins les nostres minvades possibilitats personals, a tots aquells i aquelles que, des d'una posició difícil, sense cap mena d'ajut ni suport polític ni institucional, han resistit l'envestida dels malfactors creant amb el seu esforç una literatura catalana digna de la nostra millor herència cultural.

Per això quan, amb l'editor Sebastià Roig, em vaig posar a la tasca ho vaig fer amb molta il·lusió. Aquesta vegada he tengut més temps, prop de dos anys, per a ampliar el material que havia sortit a No era això: memòria política de la transició, Cultura i antifranquisme i Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart. El temps, la tranquil·litat per a la recerca, per a consultar llibres i hemeroteques, és bàsic per a poder enllestir un treball digne i de qualitat. I, sobretot, per a poder cercar els materials adients, estudiar quins articles convenia salvar i rescatar de l'oblit, quins tenien un valor en aquests moments i quins no. El temps que he tengut a la meva disposició ha estat un factor essencial per a obtenir aquest resultat final del qual estic summament content.

Dos anys pot semblar temps massa curt, però us puc ben assegurar que durant aquests mesos han passat pel meu davant prop de quaranta anys de lluita cultural i política antifranquista. Mentre anava preparant i passant en net els articles que havien de sortir a Cultura i transició a Mallorca no podia deixar de fer certes reflexions quant al pas del temps. En enllestir els articles dedicats a Francesc de B. Moll, al Concili Vaticà II, a les revistes i llibres de cinema en els seixanta i setanta, a la ràdio dels cinquanta i seixanta o a la vida de Gonçal Castelló, la meva vida particular en passava pels ulls com si fos una pel·lícula documental. M'adonava que, tanmateix, parlar de Gonçal Castelló, de Josep M. Llompart, del cineasta Luis Buñuel, d'Eisenstein o del paper de Gramsci, Jean-Paul Sartre, Che Guevara, Roger Garaudy, Arnold Hauser, Marx, Engels, Isaac Deutscher, Roland Barthes, Henri Lefebvre o Lucien Goldman en la nostra formació, era parlar de la nostra vida, del que ens ensenyaren els pares, la generació d'antifeixistes dels anys trenta que saberen resistir amb dignitat els anys d'oprobi de la dictadura. L'estudi dels clàssics del pensament socialista internacional servia per a consolidar, en uns joves de divuit o dinou anys, el que ens havien ensenyat els lluitadors republicans dels anys trenta amb la seva pràctica vital. Ara, les lectures, els llibres, li donaven simplement cos teòric.

Avui, quan reflexion en aquells de formació, en els fets dels quals parl a Cultura i transició a Mallorca, la vida cultural i política dels anys seixanta i setanta, tenc la certesa cada vegada més ferma que érem, pensàvem i actuàvem de la forma que ho fèiem perquè ens alletà aquella heroica i sacrificada generació de vells combatents per un món millor. Una generació, la que lluità amb les armes en la mà contra el feixisme, que donà sentit a la nostra lluita juvenil, als esforços per avançar envers una societat i una nació lliure de dominacions foranes, republicana i socialista en el sentit més ampli i democràtic de la paraula, lluny de la politiqueria actual pels endolls i la poltrona oficial.

Gramsci o Gabriel Alomar, Andreu Nin o Joan Salvat Papasseit, Bartomeu Rosselló-Pòrcel o Joan Fuster, Macià, el president Companys, Emili Darder o els anònims assassinats republicans del temps de la guerra civil, de la llarga postguerra franquista, no són esotèriques influències històrico-culturals que hom llig o sent de jove i després oblida, quan se situa a recer del poder. Sempre ens hem vanat i ens vanam d'estar ben lluny d'aquest podrit pragmatisme que segrega el poder indicant quines són les idees que no serveixen per a "fer carrera" política o literària. Ans al contrari, i en molts dels treballs de Cultura i transició a Mallorca es pot veure bel clar, les idees de tos els clàssics que ens alletaren en la joventut serviren per a esmolar les nostres eines d'intervenció política i cultural. I d'això sempre ens hem sentit orgullosos sense renunciar mai a cap dels principis que ens sostengueren en el passat i ens sostenen encara. Qui ens conegui una mica sap que els nostres anys de militància en d'organitzacions marxistes i nacionalistes d'esquerra així ho confirmen. Els llibres, les novel·les, poemaris i obres de teatre publicats en aquests darrers quart de segle també donen fe de com la poètica de Rosselló-Pòrcel, Joan Fuster o Manuel de Pedrolo és present en la nostra pràctica literària.

L'escriptor i catedràtic de la UIB Pere Rosselló Bover n'ha parlat de tot això, i d'una manera insuperable, en el pròleg a Cultura i transició a Mallorca En una acurada anàlisi del contingut del llibre, Pere Rosselló Bover ha escrit:

"Per això, llibres com Cultura i transició a Mallorca poden contribuir a clarificar quins han d’esser els objectius, les aspiracions i les estratègies dels lletraferits. No debades conèixer la història, saber d’on venim i quin és el nostre passat, ens pot ajudar a clarificar la nostra identitat i a esbrinar el camí cap on hem d’anar.

'Tot i que els materials aplegats a Cultura i transició a Mallorca tenguin una procedència diversa, el conjunt es caracteritza per una palesa unitat. Es tracta de textos escrits amb motiu de presentacions de llibres –la majoria de l’autor mateix–, d’articles sobre l’experiència viscuda en uns anys i en uns llocs determinats, de pròlegs, d’evocacions, d’homenatges, etc. El conjunt es pot definir com una espècie de memòries, més o menys fragmentàries, atès el seu origen, en què Miquel López Crespí deixa constància del temps viscut i de l’obra realitzada. Al capdavall, la paraula escrita és l’arma més eficaç contra l’oblit i el pas del temps. En línies generals, s’hi detecten quatre grans blocs, que tenen com a denominador comú la lluita per la cultura catalana i l’oposició al franquisme i a les seves seqüeles actuals. Alguns articles recreen episodis concrets de la dictadura i de la transició, ens mostren la situació en aquests anys en un àmbit concret (la cultura, la política de la clandestinitat, l’Església compromesa dels anys 60, la coneixença del nacionalisme irlandès, etc.) o ens presenten la feina realitzada per alguns personatges (Francesc de B. Moll, Arturo Van den Eynde, Carles Manera, etc.). Precisament, arran del filòleg i editor Francesc de B. Moll, Miquel López Crespí explica que l’objectiu del seu treball és 'aportar el nostre granet d’arena en aquesta batalla per la recuperació de la nostra memòria històrica, en la promoció de l’ús social de la llengua catalana'. En el fons d’aquesta revisió del passat hi ha, no ho podem oblidar, una certa nostàlgia d’aquella època en què els joves compromesos, com el nostre escriptor, actuaven moguts per la 'militància abnegada', la 'renúncia personal, l’esperit de sacrifici' i la 'justa combativitat envers la utopia i la llibertat'. Una manera d’actuar que ara resulta gairebé impensable. Tots aquests treballs es mouen entre l’anàlisi i la memòria i combinen l’estudi objectiu amb la impressió personal. D’aquí que tenguin interès tant per conèixer el passat i els seus protagonistes, com per aprofundir en el pensament, en les opinions i en les vivències del nostre autor.

'Les altres línies del llibre se centren en tres àmbits més concrets que l’anterior: el cinema i el seu paper en la lluita democràtica, les revisions de la producció de diversos escriptors i intel·lectuals catalans i, finalment, algunes de les obres de Miquel López Crespí. La influència del cinema durant la dictadura i la transició dóna lloc a una sèrie d’articles, com 'El cinema i la censura feixista', 'Revistes i llibres de cinema en els anys seixanta i setanta' o 'El cinema de la transició'. Sovint els records personals es barregen amb el comentari de llibres ja clàssics sobre el tema. No oblidem que López Crespí ha dedicat tot un poemari, Temps moderns, al ressò que el cinema ha tengut en la seva experiència vital. Com bona part de la seva generació, el nostre autor durant la joventut va descobrir en el cine una nova font de cultura, de reflexió i d’anàlisi. Així, subratlla el paper que aleshores sobre ell varen exercir el cinema i els llibres de cinematografia, perquè 'Estudiar el setè art com a una de les més avançades formes d’art del segle XX; relacionar la seva evolució i els aspectes que tenia –i té!– aquest nou art amb la informació, la construcció de nous mites per a la humanitat, com a instrument de control ideològic damunt el poble i com a forma revolucionària d’alliberament de les consciències, ens proporcionava imprescindibles elements de coneixement. Per això, tots aquests llibres publicats a finals del seixanta i començaments del setanta referents al cinema eren eines utilíssimes en el nostre despertar personal i col·lectiu'. Altres vegades López Crespí comenta la producció de directors com Orson Welles o Stanley Kubrick, perquè 'han marcat per sempre la nostra vida, deixant marques indelebles en la nostra sensibilitat', 'han ajudat a modificar la nostra pràctica quotidiana davant la vida i ens han empès, com un huracà, a sintonitzar, no de boqueta, sinó amb les accions diàries, el que ells proposaven amb el seu art, amb les seves rebels propostes estètiques i ideològiques'.

'La tercera línia consisteix en una sèrie de retrats d’escriptors i d’intel·lectuals catalans, com Francesc de B. Moll, Gonçal Castelló, Llorenç Capellà, Miquel Julià, Valerià Pujol, etc. D’entre tots, crec que cal destacar el capítol titulat 'Els nostres: Gonçal Castelló, un escriptor marginat', perquè ens ofereix una sèrie de dades sobre les relacions d’aquest escriptor valencià amb Mallorca, així com el seu paper en la lluita antifranquista i en la defensa de la llengua i de la cultura catalana. La reflexió sobre la marginació que alguns intel·lectuals pateixen és un dels motius recurrents del llibre. Llegint aquests textos, hom comprèn l’arbitrarietat –i, per tant, la injustícia– amb què es produeix avui la recepció de l’obra literària, per part de crítics, editors, estudiosos, professors universitaris, periodistes, creadors d’opinió, etc. També trobam aquest mateix tema en molts dels capítols que parlen d’obres pròpies que López Crespí recull en aquest volum, la majoria dels quals són discursos motivats per les presentacions de llibres com L’Amagatall, Cultura i antifranquisme, Record de Praga, Antologia (1973-2003), La Ciutat del Sol, Lletra de batalla, El darrer hivern de Chopin i George Sand o Corambé. Cal dir que aquests textos contenen informacions que, sens dubte, poden esser útils per comprendre millor els llibres de Miquel López Crespí i comparteixen amb la resta del volum la idea de formar part d’una espècie de vastes memòries, d’una lluita intensa contra el desmemoriament.

'Contra els que pensen que avui, perquè la gent llegeix poc i hi ha una inflació de títols a les llibreries, caldria racionalitzar les publicacions, es pot esgrimir que les idees, en un món en què alguns voldrien un únic pensament, no poden esser dosificades. A la comoditat de tenir una dotzena d’escriptors de referència i d’oblidar la resta sense ni tan sols llegir-los hem d’oposar la tasca immensa de voler-los conèixer tots o, almenys, d’intentar-ho. Aquesta és, en la meva opinió, una de les funcions que Cultura i transició a Mallorca també pot complir: fer sentir una veu solidària, compromesa amb les causes justes i amb els lluitadors injustament ignorats. És el que Miquel López Crespí ha pogut fer perquè, part damunt de tot, és un home lliure en un món d’imposicions i de cadenes sovint invisibles".

Miquel López Crespí

Bastaria aprofundir en la història de la literatura, de l'ensenyament, de la música, de l'església, de les ciències socials per a copsar la fondària del pensament gramscià: no existeix la famosa independència de l'intel·lectual respecte a les classes, siguin dominants o en ascens. Per a Gramsci és un idealisme fora mida considerar que l'intel·lectual (el sacerdot, l'escriptor, el funcionari, el metge, el publicista...) representen una "classe" en si mateixa, amb interessos oposats a les classes dominants o dominades. (Miquel López Crespí)

El paper dels intel·lectuals en la societat capitalista

En una recent entrevista m'han demanat quin és el paper dels escriptors i els intel·lectuals dins la societat actual. Si estudíam el paper, en cada època, dels escriptors, historiadors, músics, filòsofs, etc., ens adonarem com mai actuen, malgrat que ells s'ho puguin imaginar, al marge dels interessos de les classes dominants en aquell període històric, o bé al servei de les classes en ascens (de la burgesia, quan aquesta lluitava contra l'aristocràcia feudal; de les classes populars, quan aquestes lluiten contra la forma d'explotació capitalista). Per a mi, i la història ens ho demostra, l'intel·lectual ocuparia el lloc en la societat que Gramsci analitza tan encertadament. En el cas dels escriptors, per exemple, aquests serien uns "agents de l'hegemonia" d'aquella o aquella altra classe social, exercint, malgrat que ells no ho volguessin o no se n'adonassin, el paper de "funcionaris de la superstructura ideològica de la societat", els que contribueixen a garantir el consens social al voltant d'uns interessos econòmics i polítics ben concrets (o a subvertir-los). Un llibre de capçalera dels meus anys juvenils van ser els famosos Quaderns de la presó, de Gramsci. És en aquest llibre on el gran pensador italià analitza fins al fons el paper de l'intel·lectualitat quant a la tasca de cohesionar una determinada societat, quant a donar consciència de la funció de la classe a la qual pertanyen o per a la qual treballen... I aquí parla del paper dels sacerdots, dels tècnics, dels funcionaris estatals, del món de l'ensenyament, del periodisme i la literatura...

Bastaria aprofundir en la història de la literatura, de l'ensenyament, de la música, de l'església, de les ciències socials per a copsar la fondària del pensament gramscià: no existeix la famosa independència de l'intel·lectual respecte a les classes, siguin dominants o en ascens. Per a Gramsci és un idealisme fora mida considerar que l'intel·lectual (el sacerdot, l'escriptor, el funcionari, el metge, el publicista...) representen una "classe" en si mateixa, amb interessos oposats a les classes dominants o dominades. Quan Gramsci escriu La qüestió meridional ja té ben definides les seves concepcions respecte al paper dels intel·lectuals. Era una qüestió en la qual el marxisme no havia aprofundit. Gramsci, des de la presó, escriu amb una clarividència extraordinària: "No existeix una classe d'intel·lectuals independents. Ans al contrari, cada grup social té la seva pròpia capa d'intel·lectuals o pugna per formar-la". Les anàlisis de Gramsci permeten copsar a la perfecció el paper de l'intel·lectual en la història.

Sovint, en determinades conjuntures, són les classes ascendents, la burgesia en el cas de la França del segle XVIII, les que exerxceixen un poder d'atracció sobre filòsofs, tècnics, escriptors, publicistes, investigadors... També podríem parlar del paper dels intel·lectuals en la Revolució Soviètica, en l'estat espanyol dels anys vint i trenta o, sense haver d'anar més lluny, a casa nostra es podria analitzar el paper de a intel·lectualitat catalana des de la Renaixença fins al bastiment de les organitzacions polítiques i culturals de la Catalunya de començaments del segle XX. Sempre i en tot moment, els intel·lectuals es defineixen, sigui amb la seva obra, amb el seu silenci o amb el seu ajut militant, en relació a les tasques que les classes en el poder o les que lluiten per aquest poder volen portar a la pràctica.

Jo crec, i no he variat d'idees en tots aquests anys de ferotge postmodernitat, que l'escriptor potser no canvia el món, però és evident que les seves idees, la ideologia que reflecteixen les seves obres, la seva actitud de silenci o d'intervenció en cada conjuntura històrica, són essencials, juntament amb els treballs d'altres intel·lectuals, en la conformació de l'hegemonia d'unes determinades classes socials. El mestre, el sacerdot, el filòsof, l'escriptor, el tècnic, l'historiador, són peces claus en la tasca de lligar el poble al programa d'aquell que govern un país o dels que aspiren a governar-lo. Gramsci pensava que l'escola, l'església, la literatura, són el ciment que cohesiona la societat civil. Sovint no basta, com opinaven els marxistes vulgars, la força física -exèrcit, policia, presons... - per a mantenir unida la societat de classes, l'explotació feudal o capitalista. Per a mantenir la cohesió social o per rompre aquesta cohesió es necessita sempre l'intel·lectual. Per a tots aquells que encara dubtin de la dependència dels intel·lectuals envers els interessos de tal o qual classe social, els recomanaria, a tall d'exemple, l'estudi del paper dels enciclopedistes en les dècades anteriors a la Revolució Francesa o, per a no anar tan lluny, a tots aquells que diuen que "una cosa és l'obra i l'altra l'actitud cívica de l'intel·lectual", que repassin el llibre de Julio Rodríguez Puertolas Literatura fascista española: 1 Història (Madrid, Editorial Akal, 1986).

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (9-III-05)

La situació objectiva del català a les Illes s'agreuja dia a dia. El problema de la supervivència de la nostra llengua comença a ser dramàtic si analitzam amb cura el resultat de les darreres enquestes. Els estudis que s'han fet recentment quan a l'estat de la llengua revelen una realitat punyent i alarmant: hi ha un 30% de la població que no sap parlar en català, un 50% el parla de forma habitual, però un 50% no el sap escriure. El català, malgrat cert augment de la seva presència ambiental en la vida pública i, més que res, després d'una relativa normalització dins de l'ensenyament, continua patint de greus problemes que, si no trobam una solució valenta, poden fer-ne perillar l'existència mateixa en el termini d'una o dues generacions.(Miquel López Crespí)

500 articles en defensa de la cultura catalana i l’esquerra nacionalista

LA VII DIADA PER LA LLENGUA I L'AUTOGOVERN

La situació objectiva del català a les Illes s'agreuja dia a dia. El problema de la supervivència de la nostra llengua comença a ser dramàtic si analitzam amb cura el resultat de les darreres enquestes. Els estudis que s'han fet recentment quan a l'estat de la llengua revelen una realitat punyent i alarmant: hi ha un 30% de la població que no sap parlar en català, un 50% el parla de forma habitual, però un 50% no el sap escriure. El català, malgrat cert augment de la seva presència ambiental en la vida pública i, més que res, després d'una relativa normalització dins de l'ensenyament, continua patint de greus problemes que, si no trobam una solució valenta, poden fer-ne perillar l'existència mateixa en el termini d'una o dues generacions. És evident que en aquests darrers anys (sobretot després de la mort del dictador i de la fi de la dictadura feixista) les entitats culturals (especialment l'OCB) han fet molt per salvaguardar la nostra cultura. Però aquesta cultura lluita (com els països espoliats del Tercer Món) contra una feresta mudialització capitalista que posa en perill el 90% de les llengües minoritàries existents. En el fons, el problema de la immigració no pot deslligar-se de la brutal consolidació del model de desenvolupament capitalista (el turisme) iniciat amb virulència a mitjans dels seixanta. La "balearització" de l'economia (la dependència del turisme de masses), la destrucció del nostre medi ambient, l'extinció progressiva de l'agricultura de les Illes són, entre moltes d'altres causes, els autèntics culpables de l'arribada forçada de milers i milers d'immigrats de totes les contrades de l'estat i d'altres països. És ben cert que un percentatge ben alt d'aquests nouvinguts no coneix les profundes arrels d'una cultura mil×lenària (la catalana). Però el problema no és criminalitzar, com fa la "nostra" extrema dreta, aquesta immigració (força de treball, per altra banda, que és el fonament de la riquesa de les Illes). El que necessitam no són camps de concentració ni forns crematoris per als ciutadans i ciutadanes d'altres nacions de l'estat. L'esforç per preservar la cultura pròpia no és una batalla de cognoms ni de lloc de naixença. El combat s'estableix entre els partidaris del nostre anihilament com a poble i els defensors de les nostres llibertats nacionals i drets socials. En criminalitzat el "forasterum" aquesta extrema dreta falsament nacionalista el que fa és agreujar el problema en desviar el centre d'atenció essencial. És el capitalisme, el model salvatge de depredació econòmica, el que crea els problemes socials, culturals i polítics a les nacions. Mai a l'inrevés. Aquí del que es traca és d'aconseguir la inserció social i ciutadana dels nouvinguts. Com molt bé deia l'amic Joan F. López Casasnovas en el parlament que va fer fa unes setmanes a Lluc en la III Trobada d'Amics i Socis de l'OCB: "Primer són els drets (civils, socials, polítics). Abans de demanar adhesions a essencialismes que ningú no sap prou bé com definir, cal fer dels immigrats, residents, ciutadans, perquè només des de la llibertat i la plenitud i la igualtat de drets és possible construir el futur d'un país en què els seus ciutadans se sentin actors de la història i maldin per conservar un patrimoni cultural fruit de la capacitat de diàleg i d'autogovern".

Aquest és el repte que ens té plantejat el segle que ara comença.I per això és important la participació de tots els ciutadans i ciutadans de les Illes en la VII Diada per la Llengua i el Ple Autogovern que convoca l'OCB i munió d'entitats culturals i cíviques de les Illes. La Diada d'enguany serà dissabte dia cinc de maig i començarà a les 18,30 a ses Voltes (Parc de la Mar). Com cada any hi haurà ballada popular, rock, passacarrers, "personatges de les Rondaies de Pere Pujol", tallers, tamborada... No cal dir que som nombrosos els ciutadans que fem nostres les crítiques de la Junta Directiva de l'OCB al Govern Balear quan reclama al Pacte de Progrés "que prengui mesures de xoc en favor de la llengua, com requereix el compliment del seu propi programa quan es compromet a 'la normalització lingüística en tota la seva extensió'; quan diu que 'la llengua catalana... serà objecte d'especial protecció i normalització en tots els àmbits de la vida política, social, econòmica i cultural del país'; quan diu que 'la normalització lingüística es farà respectant els drets de tots aquells que integren la nostra societat i que tenen com a pròpies altres llengües (especialment la castellana) i es possibilitarà a totes aquestes persones el coneixement de la llengua i la cultura pròpies de les Balears per facilitar-ne la integració i la cohesió social del país'".

Com diu molt bé l'OCB: "Al cap de dos anys, a mitjan legislatura, hem d'exigir al Govern que faci molt més del que ha fet fins ara, perquè amb un pla de xoc i el compliment d'aquest programa no sabem si la llengua se salvarà, però sense la seva adopció segur que no ho farà de cap de les maneres".

Per tant, i perquè és indefugible, cal també enguany assistir de totes totes a la Diada per la Llengua i demanar al Govern Balear que actuï de forma decidida en defensa de la nostra cultura amenaçada per la mundialització. Per això: Sí, a un pla de xoc; sí, al total compliment de la Llei de Normalització; sí, a fer pinya per la llengua; sí, a fer possible a tothom l´ús de la llengua!

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (5-V-01)

La Diada per la Llengua i l'Autogovern que convoca l'OCB hauria de ser, a uns dies de les eleccions, un punt d'inflexió important i molt necessari. Es tracta de fer arribar un clar missatge als nostres polítics i dir-los que no n'hi ha prou amb el que fan per servar la llengua, que la lluita per preservar les nostres senyes d'identitat requereix encara més esforços i més compromís militant. (Miquel López Crespí)

Una cadena humana per la llengua

L'Obra Cultural Balear coordina novament, com cada any, una de les accions en defensa de la llengua catalana més importants que es fan a les Illes: la Cadena Humana per la Llengua i l'Autogovern, que tendrà lloc el proper dissabte 10 de maig. La cadena humana començarà a les sis de l'horabaixa a la plaça Major i finalitzarà a plaça de la Llotja. Hi haurà "teca i festa" amb l'actuació de Joan Bibiloni i Música nostra.

Fins aquí la informació. Però molta gent es demana si, un quart de segle després de finida la dictadura, encara s'ha de lluitar pel que és evident (que diria Bertolt Brecht), és a dir, per a preservació d'una cultura i unes senyes d'identitat sempre amenaçades per determinats poders i partits aliens a la nostra història, als sentiments més profunds del nostre poble. Per la meva part pens que totes aquestes campanyes de mobilització i conscienciació ciutadana són extremament útils per a dinamitzar la societat civil, per a no adormir-se en la famosa "delegació de poders" que comporta l'actual democràcia sorgida dels pactes amb el franquisme reciclat. Tot el que sigui actuar, participar en activitats cíviques, crítiques amb el poder (qualsevol poder i de qualsevol partit) és una medecina que rejoveneix sempre el poble al qual molts polítics professionals voldrien sempre adormit, dòcil i amnèsic.

Però la situació de la llengua catalana, malgrat els avenços aconseguits, és prou greu per haver d'estar sempre alerta i vigilants amb els polítics que ens governen (i sovint ens malgovernen!). L'escriptor Enric Larreula, autor del llibre Dolor de llengua (Edicions 3 i 4), diu que el català "està en procés avançat de substitució pel castellà" i, molt preocupat, assegura que "hem perdut el món econòmic, el de la joventut, que és el més terrible, i hem perdut la capacitat d'integrar la gent que ve de fora".

El comunicat que ens convoca a la magna manifestació de dia 10 de maig reconeix que, a les Illes, el Pacte de Progrés, dins el camp de la preservació de la nostra llengua, ha representat un canvi positiu. Abans, amb el PP, s'aprovaven normatives, com el decret 100 d´ús del català a la funció pública, o el Decret de Mínims d'ensenyament en català que no s'aplicaven com pertocava a conseqüència que els que els havien d'aplicar no hi creien. Tot això ha mudat. La gestió del conseller d'Educació Damià Pons i del director general de Política Lingüística, Joan Melià, ha estat remarcable i s'han de reconèixer les coses positives que han fet. Ben cert que sense la tasca eficient d'aquests dos homes i el seu equip de col×laboradors la reculada de l´ús social de la llengua catalana encara hauria estat més terrible.

La Diada per la Llengua i l'Autogovern que convoca l'OCB hauria de ser, a uns dies de les eleccions, un punt d'inflexió important i molt necessari. Es tracta de fer arribar un clar missatge als nostres polítics i dir-los que no n'hi ha prou amb el que fan per servar la llengua, que la lluita per preservar les nostres senyes d'identitat requereix encara més esforços i més compromís militant.

A l'actitud, diguem-ne "bel×licista" del PP contra el que està fent el Govern del Pacte de Progrés, s'hauria d'afegir l'actitud sovint covarda de molts catalanoparlants que, en sentir una altra llengua, no saben defensar el català. El web de "Racó Català" explicava el 12 de desembre del 2002: "Ens hem acostumat a canviar automàticament al castellà davant els estrangers i fins i tot els castellanoparlants del país. Ja n'hi ha prou de sentir-nos mal educats pel fet d'utilitzar la nostra llengua a casa nostra. Això és esquizofrènic."

L'OCB ens recomana ser molt exigents amb els candidats de partits del Bloc de Progrés i alhora que es denuncia l'actitud sectària del PP, estar vigilants amb qui només de boqueta diu defensar la llengua i l'autogovern. Posarem uns exemples. Ens trobam al final de la legislatura i no hi ha encara una televisió autonòmica malgrat tantes promeses electorals. Al Principat s'han presentat cinc projectes concrets de reforma de l'Estatut, aquí cap. No hi ha propostes de dedicar a la política lingüística almenys tres vegades més de pressupost que fins ara. No hi ha un pla integral que afronti la realitat del fenomen immigratori. No hi ha el compromís de cridar tota la societat a implicar-se a fons en el redreçament de l´ús de l'idioma propi. Per això dia 10 de maig hem de sortir al carrer, com demana l'OCB, a dir que no n'hi ha prou i ha exigir als candidats del Pacte que facin encara molt més per la llengua, la cultura, la millora de l'autogovern i per l'ètica en la gestió pública.

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares

En aquest darrer quart de segle han sortit editades un munt d´històries oficials de la transició, però poques fent referència o historiant la realitat dels grups alternatius al sistema i als partits que, amb el suport de la dreta i la banca, s'instal·laren en la gestió del règim. Com escrivíem una mica més amunt, munió d'investigadors ben pagats i promocionats pels partits del règim han lloat, i fins i tot inventat, com si d'una novel·la es tractàs, les falses "heroïcitats" de molts tèrbols personatges i partits del sistema que no feren res per la llibertat del poble, ans al contrari, pactant amb els franquistes reciclats i la patronal posaren en tot moment entrebancs al protagonisme popular. I ara, vet aquí el que és la manipulació de la història!, "immortalitzats" en aquestes hagiografies del poder, es presenten com els únics i autèntics protagonistes de la lluita per la llibertat. Una autèntica vergonya, tot plegat. (Miquel López Crespí)

Les mentides de la història oficial

Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006)

En aquest darrer quart de segle han sortit editades un munt d´històries oficials de la transició, però poques fent referència o historiant la realitat dels grups alternatius al sistema i als partits que, amb el suport de la dreta i la banca, s'instal·laren en la gestió del règim. Com escrivíem una mica més amunt, munió d'investigadors ben pagats i promocionats pels partits del règim han lloat, i fins i tot inventat, com si d'una novel·la es tractàs, les falses "heroïcitats" de molts tèrbols personatges i partits del sistema que no feren res per la llibertat del poble, ans al contrari, pactant amb els franquistes reciclats i la patronal posaren en tot moment entrebancs al protagonisme popular. I ara, vet aquí el que és la manipulació de la història!, "immortalitzats" en aquestes hagiografies del poder, es presenten com els únics i autèntics protagonistes de la lluita per la llibertat. Una autèntica vergonya, tot plegat.

Amb No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001), amb Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006) i amb la majoria dels llibres de memòries que he anat publicant en aquests darrers anys el que volia era retre un petit i sentit homenatge als oblidats, als grups i persones que, com les JEC, l'OEC, Gonçal Castelló, Valerià Pujol, Víctor Alba o el dirigent trotsquista Arturo Van den Eynde, que tant feren per la nostra cultura i per la causa del nostre alliberament nacional i social, foren sistemàticament silenciats per la colla d'oportunistes que ha provat de canviar el sentit de la nostra història i de la nostra cultura. En Cultura i antifranquisme i en Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart es tractava de reprendre les qüestions estrictament polítiques de les quals ja havia informat en altres obres i ampliar-les fins al marc cultural per tal de situar amb força l'obra i exemple d'alguns escriptors marginats i obres d'indubtable qualitat silenciades pel comissariat postmodern. Pens que qualsevol persona que conegui mínimament el rerefons del nostre món cultural no ignora com la repressió que la dreta i la pseudoesquerra exerciren contra els partits que lluitaven per la República i l'autodeterminació, pel socialisme, també s'ha exercit i s'exerceix en el camp cultural contra aquells autors i obres considerats "dissolvents". Hem parlat sovint de la campanya per fer oblidar a les noves generacions el mestratge de Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés, Pere Quart, Josep M. Llompart, Manuel de Pedrolo o Salvador Espriu, per citar només alguns dels intel·lectuals més coneguts. Si el comissariat neoparanoucentista que vol aclaparar-nos ha aconseguit molts dels seus objectius quant a demonitzar, menystenir i ridiculitzar la literatura anomenada "resistencialista"... ¿què en direm de tants i tants d'autors catalans que, en el darrer quart de segle, sense obeir consignes, portats pel seu tarannà independent, han volgut seguir l'exemple dels mestres? La marginalització, el silenci, han estat el que ha rebut i rep bona part de la intel·lectualitat catalana contemporània. Vegeu els noms de qui són promocionats per polítics i institucions. Pensau en qui promocionen les màximes autoritats de l'estat o qui cobrava i cobra bons sous de CiU o el PSOE o el PP i veureu que sempre són els mateixos. Les obres de molts d'altres, sovint magnífiques i d'una qualitat més d'una vegada superior a les dels endollats i promocionats, són sistemàticament silenciades, quan no sotmeses, com és el més freqüent, a campanyes rebentistes ordides pels clans i camarilles de l'endoll aferrades a les mamelles del poder. Els més de nou-cents escriptors de l'AELC en podrien parlar. Si cadascun contàs la història de les travetes que li han fet, dels atacs que ha hagut de patir, se'n podria fer un llibre o, qui, sap, més d'un, un munt de llibres que donarien notícia concreta de tot el que ha passat en aquest darrer quart de segle.

Perquè sabem el que s'esdevé, perquè molts de companys i companyes del gremi ens han contat les malifetes que han hagut de patir en aquests darrers vint-i-cinc anys, perquè qui signa aquest article també ha patit i pateix el mateix que els amics de la confraria literària, és pel que he volgut deixar constància de l'obra de qualitat indiscutible, però que no ha tengut el ressò que mereixia, d'autors com Antoni Vidal Ferrando, Pere Rosselló Bover, Ferran Lupescu, Llorenç Capellà. Joana Serra de Gayeta, Víctor Gayà, Miquel Mas Ferrà, Rosa Maria Colom, Eusèbia Rayó, Miquel Rayó, Joan Soler Antich, Valerià Pujol, Gonçal Castelló, Neus Canyelles, Víctor Alba, David Jou, Josep M. Llompart i tants i tants d'autors que han lluitat i lluiten per ampliar el ressò i qualitat de la cultura catalana en el món.

Qui ha sabut copsar a la perfecció la intenció que hi ha rere la publicació d'aquests llibres i de Cultura i transició a Mallorca ha estat l'escriptor i catedràtic Pere Rosselló Bover, que, en el pròleg al llibre que comentam, escriu:

"En aquesta reflexió sobre el país i la cultura, López Crespí analitza la situació de la gent de lletres a la nostra terra i es pregunta quina ha d’esser la seva funció en la nostra societat, tal com també ho plasmà –amb un cert humor negre– a La novel·la. Avui, esser escriptor a Mallorca equival gairebé a esser un marginat, a patir el menyspreu i l’oblit. Som força lluny d’aquells temps en què els intel·lectuals eren considerats els capdavanters de la comunitat, els benefactors del poble, els herois que amb el seu esforç feien avançar la col·lectivitat. Avui els intel·lectuals són arraconats pel poder que –només amb excepcions molt comptades– recau generalment en persones mediocres i poc conscients del valor de la cultura. Tanmateix, els poderosos necessiten dels intel·lectuals per lluir-los públicament, car els consideren un element decoratiu imprescindible. Com tot i com tothom, per a ells els intel·lectuals només són per utilitzar-los quan i com els convé i, després, llançar-los a les deixalles. El malestar del món de la cultura no s’ha produït debades i, fins i tot, resulta difícil creure que els autèntics artistes i pensadors es puguin sentir còmodes en un món com el nostre, dominat per la injustícia, a no ser que hagin adoptat el cinisme com a norma de vida. Al poder, li interessa tenir en les mans una massa fàcil de manipular, dòcil i dúctil, narcotitzada a base de productes de consum, de futbol i de televisió. El retrat pot semblar fàcil i tòpic, però no per aquest motiu resulta menys cert. Tot allò que faci pensar la gent és, per tant, una nosa inoportuna, un destorb en l’avanç d’uns plans perfectament traçats des de dalt, que no s’aturen davant les persones, les cultures o les llengües".

Miquel López Crespí

Algunes fotografies de la manifestació Salvem Mallorca! del passat dia disset de març en la qual participaren més de seixanta mil persones fartes de la destrucció de la nostra terra. La manifestació va ser un gran èxit, un gran clamam cívic contra especuladors, encimentadors i polítics corruptes. I, també, una demostració contra el PP i UM que no han fet res per aturar el saqueix continuat de recursos i territori.

Més recursos per a la Fiscalia Anticorrupció! Els corruptes i destructors de les Illes a la presó!

Ja és hora que les autoritats competents, especialment la Fiscalia Anticorrupció, no aturi en la seva imprescindible tasca de salut pública. Ningú no ignora que els desastres fets per encimentadors i especuladors són localitzables en qualsevol moment, i per això els organismes competents en la repressió d’aquesta mena de delictes no han de baixar la guàrdia en cap moment. Malgrat la destrucció de documents esdevenguda a Andratx i, imaginam en altres municipis, a conseqüència d´unes intencionades filtracions, el cert és que tants d’anys de llicències il·legals, d’informes tècnics falsos, deixen molts rastres. No hi ha màquina destructora de documents que doni l’abast a destruir tanta paperassa! (Miquel López Crespí)

Tot l’entramat polític i empresarial d’aquestes darreres dècades està basat en aquesta fórmula senzilla que permet destrossar pobles, paisatges, cultures mil·lenàries sense que fins ara mateix, exceptuant algunes actuacions concretes de la Fiscalia, hi hagi una resposta adequada per part de la societat civil i les institucions democràtiques. (Miquel López Crespí)

Les lliçons d’Andratx.

Els successos d’Andratx, les detencions d´Hidalgo i Gibert, les possibles actuacions de la Fiscalia de Balears en altres ajuntaments de les Illes, les contradiccions del Govern, l’estat opinió creat dins la nostra societat aquestes darreres setmanes, ens haurien de fer reflexionar seriosament sobre el que ha significat i significa basar l’economia en la construcció.

Des de fa molts d’anys, els grups conservacionistes, els més diversos partits de les Illes, tota persona amb una mica de seny, han opinat sobre el suïcidi que, a llarg termini, significava no diversificar la nostra economia i jugar solament la carta de la construcció i el turisme. Els fets d’Andratx i d’altres municipis tornen a demostrar que la construcció ha esdevengut un dels motors fonamentals de l’economia de les Illes, per no dir la maquinària que ho mou tot. Al costat d’alguns professionals honests ha sortit tot un exèrcit de pocavergonyes que, sense pensar en Mallorca ni en els minvats recursos naturals que tenim, pensant solament a fer diners fàcilment, s’han botat totes les lleis aprofitant certes ambigüitats existents. Aquesta mescla d´incultura, menyspreu del territori, manca d’estimació per Mallorca, salvatgisme desenfrenat per fer-se rics en pocs anys, ha contribuït a bastir les actuals destrosses en el paisatge, en la propietat comuna de tots els mallorquins i mallorquines, destrosses que, pensam, poden ser ja irreversibles.

Hem viscut aquests darrers vint anys a recer de l’especulació més pura i dura. Un sistema especulatiu amb el qual un exèrcit de presumptes delinqüents s’ha fet ric destruint tot el que tenia a l’abast: el pla i la muntanya, les platges, els racons més amagats de les Illes... A tota aquesta tropa que forma l’entramat de la corrupció els importa molt poc encimentar àrees d'interès especial, valls i muntanyes. Tanmateix, i ja ho sabem a la perfecció perquè ho diuen i ho expliquen sense cap mena de vergonya, si s’arribàs a donar el cas, diuen que quan Mallorca ja no sigui útil per a treure els beneficis que han obtingut amb la seva destrucció, “amb els capitals ja obtinguts invertirem –ja hem invertit!- en altres zones del món encara verges!”. Mallorca, i de rebot les Illes, són solament un tros de terra vàlid per a extreure plusvàlues que, indubtablement, són emprades per a fer malbé altres indrets del món.

El que s’esdevé a Mallorca no és gaire diferent del que s’esdevé a bona part de la resta del nostre país (pensau en el País Valencià), i en general de l’estat espanyol, a molts pobles i ciutats de les diverses nacionalitats. És la priorització d´un model d’enriquiment ràpid i senzill basat en el totxo i la requalificació de sòls rústics per a passar-los a edificables. Tot l’entramat polític i empresarial d’aquestes darreres dècades està basat en aquesta fórmula senzilla que permet destrossar pobles, paisatges, cultures mil·lenàries sense que fins ara mateix, exceptuant algunes actuacions concretes de la Fiscalia, hi hagi una resposta adequada per part de la societat civil i les institucions democràtiques.

Pensam que ja és hora que les autoritats competents, especialment la Fiscalia Anticorrupció, no aturi en la seva imprescindible tasca de salut pública. Ningú no ignora que els desastres fets per encimentadors i especuladors són localitzables en qualsevol moment, i per això els organismes competents en la repressió d’aquesta mena de delictes no han de baixar la guàrdia en cap moment. Malgrat la destrucció de documents esdevenguda a Andratx i, imaginam en altres municipis, a conseqüència d´unes intencionades filtracions, el cert és que tants d’anys de llicències il·legals, d’informes tècnics falsos, deixen molts rastres. No hi ha màquina destructora de documents que doni l’abast a destruir tanta paperassa! La prova són les capses plenes de documentació que s’han trobat a Marbella, a Andratx, les que es poden trobar a molts municipis encara. Els ciutadans de les Illes haurien de saber que en aquests moments no es tracta solament de fer caure tot el pes de la llei sobre quatre pocavergonyes que han cobrat munió de comissions espúries. Aquest és solament un dels aspectes de la corrupció actual. Del que es tracta és de fer-nos conscients que el model econòmic basat solament en el motor de la construcció no és el més adient per a bastir la societat del futur. Cal fer funcionar la llei contra els especuladors i destructors del paisatge, però alhora s’han de crear les bases per a una economia més diversificada, una economia que camini igualment damunt les rodes d´una adequada reindistrialutzació i de suport actiu a l’agricultura de les Illes. Hem d’anar cap a un model de creixement sostingut i sostenible, un model en el qual comportaments presumptament delictius siguin l’excepció, mai la regla generalitzada.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (19-XII-06)

"Els sacrificis, els milers de morts en la lluita per la llibertat, els anys de presons i camps de concentració, la dignitat dels antics resistents antifeixistes, només servien als que ara s'havien apoderat de les sigles de les antigues organitzacions esquerranes com a moneda de canvi per a situar quatre oportunistes a recer de les mamelles de l'estat. Amb els pactes de Carrillo i CIA amb el franquisme reciclat, amb l'oblit de la memòria històrica, amb l'enlairament de la bandera que havia guanyat la guerra contra els pobles de l'estat; la brutalitat dels cínics i mentiders, promocionats i enlairats per tots els mitjans de comunicació del règim i tot el suport econòmic i propagandistic del sistema, esdevenia l´únic discurs possible". (Miquel López Crespí)

La transició, el teatre modern i la memòria històrica.

Nereu, un altre dels protagonistes de Carrer de Blanquerna, l'obra de teatre que acaba de publicar Edicions Can Sifre, constata el final de les idees revolucionàries existents en el darrer temps de la dictadura. Estam al començament de l'escena tercera. Els anys de lluita clandestina, la lluita abnegada i la dignitat antifeixista dels lluitadors antifeixistes de la postguerra no han servit de res. Amb uns versos manllevats del poemari

Els poemes de l'horabaixa, el titulat "La pluja àcida", Nereu ens informa de la situació: "Vers la ponentada, les hores cremaven sense pietat, s'enfonsaven en el violent artifici efímer de la nit. Terra ombrívola curulla de gent vanitosa, sense que ningú resisteixi les onades de la tempestat, la pluja àcida caient sense aturar". Un dels personatges de l'obra descriu en poques paraules el sentiment que alletava els vençuts. Les frases "les hores cremaven sense pietat", "terra ombrívola curulla de gent vanitosa sense que ningú resisteixi les onades de la tempestat" o "la pluja àcida caient sense aturar" ens ho diuen tot.

Els sacrificis, els milers de morts en la lluita per la llibertat, els anys de presons i camps de concentració, la dignitat dels antics resistents antifeixistes, només servien als que ara s'havien apoderat de les sigles de les antigues organitzacions esquerranes com a moneda de canvi per a situar quatre oportunistes a recer de les mamelles de l'estat. Amb els pactes de Carrillo i CIA amb el franquisme reciclat, amb l'oblit de la memòria històrica, amb l'enlairament de la bandera que havia guanyat la guerra contra els pobles de l'estat; la brutalitat dels cínics i mentiders, promocionats i enlairats per tots els mitjans de comunicació del règim i tot el suport econòmic i propagandistic del sistema, esdevenia l´únic discurs possible. Es parlava amb sornegueria de pragmatisme i possibilisme, de consens amb els vencedors de la guerra civil. Tot eren rialles amb els assassins i torturadors. Es criminalitzaven diàriament les idees de canvi social, de transformació del món. Eren -i és encara!- les idees de Caterina elevades a la categoria de discurs oficial. La més perfecta sofisticació de la brutor i la mentida política i històrica.

En el poemari Els poemes de l'horabaixa, que havia guanyat el Premi de Poesia Principat d'Andorra ("Grandalla") 1993 hi havia un poema premonitori. El poema portava per títol "El maig del 68" i també va ser inclòs en Antologia (1972-2002), llibre que edità la Fundació "Sa Nostra" en la col·lecció "El Turó" que dirigeix l'escriptor i catedràtic Pere Rosselló Bover. Aquest poema, "El maig del 68", escrit a mitjans dels anys vuitanta, és el bessó de Carrer de Blanquerna. La poesia és un instrument molt més sintètic que el teatre per a expressar idees o bastir determinats experiments literario-culturals. Amb cinquanta versos el poeta volia deixar constància de l'alè vital que mobilitzà aquella esforçada generació de lluitadors per la llibertat. El poema "El maig del 68" pretenia aconseguir aquest objectiu. Finalment el poema es convertí en la introducció "brechtiana" a l'obra Carrer de Blanquerna. Qui sap si és una de les meves poquíssimes incursions en el món de Brecht quant a la ruptura de les concepcions tradicionals del "misteri" en la progressió argumental d'una obra teatral. Amb la introducció descarnada d'aquell a l'inici de Carrer de Blanquerna ja no resta cap misteri per a desvetllar, cap "catarsi" a fer, cap "màgia" per a distreure l'espectador al llarg del temps que duri l'espectacle teatral. Imagín que a l'Antonin Artaud, el brillant teòric de Els tarahumara no li hauria agradat res del que allunyàs el teatre de la seva concepció ritual primitivista. Ell que cercava la "salvació" en tot el que s'allunyàs de les concepcions convencionals del fet teatral, hauria considerat que aquesta dèbil incursió en el brechtisme no servia per a enriquir dins el camp de la màgia i el misteri que ell va aprendre dels indis tarahumara, l'obra Carrer de Blanquerna. I consti que qui signa aquestes notes entén el contingut, sovint subversiu, d'algunes de les propostes d'Artaud.

El poema "El maig del 68" ens informa d'alguns dels noms que alletaren aquella generació d'homes i dones antisistema i que s'anomenen Gabriel Alomar, el Che, Rosselló-Pòrcel, Julio Cortázar, Salvador Espriu, Raimon... Amb aquests noms es tractava solament de "situar" les coordenades ideològiques, político-culturals, en les quals es movien -ens movíem!- aquells antifeixistes de finals dels seixanta. El lector del poema, l'assistent a una hipotètica representació de Carrer de Blanquerna, entén a la perfecció que els noms que hem anomenat ho són tan sols a nivell indicatiu. Impossible fer la llista de tots aquells pensadors i escriptors, filòsofs i polítics que ens condicionaren i en certa mesura condicionen encara. De Gramsci a Marx, d'Andreu Nin a Joan Fuster, de Trotski a John Reed, de Francesc de B. Moll a Noam Chomski, la llista podria allargar-se fins a l'infinit.

Fent un resum del que hem escrit fins aquest moment en referència a Carrer de Blanquerna, podem dir breument que, vint anys després de la victòria dels oportunistes en temps de la transició, un grup d'exmilitants d'aquella època es troben per rememorar el passat, els anys de la joventut. Francesca Bosch, una antiga dirigent del carrillisme illenc, ha mort després de patir una llarga malaltia. Els antics companys de lluita clandestina es troben després d'haver acomiadat una antiga dirigent esquerrana. Tots han anat a les exèquies de Francesca Bosch, aquella militant del PCE que pocs anys abans de morir havia rebutjat les idees carrillistes de pactes amb els franquistes reciclats. Una dona que al final de la seva vida va fer autocrítica dels errors comesos en temps de la transició. Fins i tot abandonà el PCE i entrà a militar en un grup que es declarava marxista-leninista i que reivindicava la República i el pensament de Lenin. Un grup de militants de l'esquerra revolucionària, l'espectador ha de suposar que són exmembres de la Lliga Comunista Revolucionària (LCR), l'Organització d'Esquerra Comunista (OEC) o del PCE (ml), partits que va combatre a mort el PCE i la mateixa Francesca Bosch, ara la recorden i parlen del seu canvi d'idees quan el mal fet per l'oportunisme dins el moviment obrer ja està fet i és irreversible.

L'obra Carrer de Blanquerna comença, doncs, quan aquest grup d'exmilitants revolucionaris, Nereu, Margarida, Agnès, Adrià, Llibert, Salvador, Miquel i Amat es troben novament després d'anys de no haver-se vist. Un streap tease d'una generació fet sense xarxes, amb el cor obert, sense amagar res. Un ritu iniciàtic? Teatre-confessió? Vés a saber si a patir d'ara sí que hauria agradat a Artaud el desenvolupament de Carrer de Blanquerna!

Miquel López Crespí

L'un i l'altre -el PSOE i el Pepé-, es mostren tal com son. Per quin motiu no ho ha de fer ERC? En qualsevol cas, aquesta qüestió és secundària. Crida molt més l'atenció la manera com s'ha incorporat a les candidatures al Parlament i a l'Ajuntament de Palma. I diguem-ho clar: aixeca totes les suspicàcies del món. És cert que Joan Lladó va situat molt enrere a la llista al Consell de Mallorca, però sempre es pot produir alguna avinença postelectoral que li permeti disposar d'un escó. Allò que no s'entén de cap manera, és l'exclusió de Bernat Joan de la candidatura al Parlament. Joan encapçalava la llista d'ERC, i era lògic que ocupés un lloc preeminent en la del Bloc. Quines raons o circumstàncies han aconsellat deixar-lo fora? Però si l'exclusió de Joan resulta inexplicable, més ho és l'encaix, del tot forçat, d'ERC a la candidatura de Palma. (Llorenç Capellà)

La tàctica del colomer

Per Llorenç Capellà, escriptor

A Mallorca hi ha hagut, des de sempre, una gran afició a les amollades de coloms missatgers. De manera que no deixa d'ésser lògic que entre la gent del PSM, tan arrelada als nostres costums i tradicions, n'hi hagi grans experts. L'enfortiment que en fan, del partit, a través del Bloc, sols pot explicar-se des del profund coneixement que en tenen, d'aquest esport. A partir de la desfeta electoral de fa quatre anys, patiren una pèrdua alarmant de militants que s'accentuà amb la retirada de Pere Sampol dels càrrecs de responsabilitat i amb la decisió posterior, de l'executiva, de formar part del Bloc. En aquells moments, els Barceló, Alorda, Maria Lluïsa Mascaró, etcètera, feren gala d'una sang freda digna d'elogi. En comptes de plegar, com feren tants d'altres, obriren la porta del colomer des del convenciment que, si no pegava el falcó, els coloms tornarien a redós. El falcó és Dona Maria Antònia i ha aconseguit peces irrepetibles, com és ara el batlle de Vilafranca. Però la majoria de coloms han tornats a casa, sans i estalvis. N'han arribats alguns que havien aixecat el vol fa temps, procedents dels països anomenats antigament de l'Est, i d'altres de Barcelona. Fins i tot, mesclat amb l'esbart, hi ha més d'un tord que segurament acabarà a la cassola. La tàctica del colomer, per tant, ha estat un èxit. Allò que no m'atreveixo a vaticinar és si la convivència del Bloc serà possible. Més aviat en tinc dubtes. Cal dir que els temes determinants -protecció de llengua i territori i defensa de polítiques socials-, són assumibles per tots els components. Ara bé, entre ells hi ha òptiques i sensibilitats molt diferents. No podem ignorar-ho. El soci natural del PSM fora de l'àmbit de les Illes Balears, és CIU. I les relacions de CIU amb ERC i EU-Els Verds no són, precisament, de germanor. Em direu que les polítiques varien segons els objectius, i que el pacte que no és possible a Santa Maria ho és a Binissalem. I és cert. Tanmateix, la incorporació tardana d'ERC (en el document d'adhesió, Esquerra Republicana a seques) al Bloc, aixeca molts d'interrogants. No tant pel fet d'haver-s'hi incorporat, atès que la pressió social sobre l'executiva republicana apuntava en aquesta direcció, sinó per les condicions en què s'ha fet. Fa la sensació que ERC (Illes Balears) ha entrat en el Bloc a contracor. Naturalment, és, la meva, una impressió discutible, basada en l'anàlisi de les condicions del pacte. La primera cosa que sobta, de tot plegat, és que ERC pateix la síndrome dels xuetes, dissimula el seu nom. Però així com l'actitud desconfiada dels xuetes d'altre temps era més que comprensible a causa del rebuig social de què havien estat objecte, la d'ERC no té gaire sentit. ERC no ha d'anar a cercar vots entre els electors que sostenen que Bayo va desembarcar a Portocristo per buidar els galliners de la contrada. D'aquests vots, n'és usufructuari el Molt Honorable. El passat d'ERC no són els galliners buits, sinó Emili Darder, Oliver Domenge, Pere Reus, Maria Mayol i altres persones i personatges que protagonitzaren part de la història més digna del segle XX. Que militaren a ERB (Esquerra Republicana Balear) i no a ERC (Esquerra Republicana de Catalunya)? I tant! Però mai no deixaren d'enarborar el catalanisme com a bandera de la modernització social. Aleshores, a què hem d'atribuir els escrúpols d'Esquerra a presentar-se públicament amb el seu nom? El PSOE (amb E majúscula d'espanyol) porta l'espanyolitat més visible que la Tabacalera. I de l'espanyolitat del Partit Popular no en parlem! Si algú desconeix o no en recorda els orígens, en tindrà prou mirant les banderes i les pancartes que exhibeixen a les manifestacions. L'un i l'altre -el PSOE i el Pepé-, es mostren tal com son. Per quin motiu no ho ha de fer ERC? En qualsevol cas, aquesta qüestió és secundària. Crida molt més l'atenció la manera com s'ha incorporat a les candidatures al Parlament i a l'Ajuntament de Palma. I diguem-ho clar: aixeca totes les suspicàcies del món. És cert que Joan Lladó va situat molt enrere a la llista al Consell de Mallorca, però sempre es pot produir alguna avinença postelectoral que li permeti disposar d'un escó. Allò que no s'entén de cap manera, és l'exclusió de Bernat Joan de la candidatura al Parlament. Joan encapçalava la llista d'ERC, i era lògic que ocupés un lloc preeminent en la del Bloc. Quines raons o circumstàncies han aconsellat deixar-lo fora? Però si l'exclusió de Joan resulta inexplicable, més ho és l'encaix, del tot forçat, d'ERC a la candidatura de Palma. Temps enrere s'especulava amb la possibilitat que l'encapçalessin Cecili Buele, atesa la seva influència en els moviments veïnals, o l'arqueòleg Ferran Tarongí, que és una cara relativament nova (la qual cosa sempre s'agraeix en política). Doncs bé, finalment no hi anirà, a la candidatura, ni l'un ni l'altre, sinó Cathy Sweeney, una independent. Sense entrar en decisions que únicament ha de prendre la militància d'ERC, ni molt menys posar en dubte els mèrits de Caty Sweeney per a exercir de regidora o, si escau, de batllessa, és inevitable demanar-se què ha passat aquí. Les cartes no lliguen ni amb ou batut. Tanmateix, el Bloc sembla cohesionat i el PSM ha tancat la porta del colomer amb una satisfacció innegable. Gairebé tothom que n'havia sortit torna a ser-hi. Ara cal pensar en les eleccions. Són a tocar, i la gent del Bloc encara ha de fer camí si en vol treure profit. I convé que en tregui. La realitat és que, junts o separats -PSM, EU, Els Verds i ERC-, les Illes Balears no poden prescindir de l'esquerra de l'esquerra. De manera que...? De manera que ja he dit massa.

Sols em resta desitjar-los sort. Bon vent i barca nova!

Diari de Balears (25-III-07)

Si Llompart de la Peña hagués tengut la mania persecutòria del nostre comissariat, aquesta necessitat psicòtica de bastir un cànon d'escriptors actuals al marge del sedàs del temps, mai no s'hauria congriat la plèiade d'autors i autores que s'anaren consolidant a partir de finals dels seixanta. Sortosament Josep M. Llompart no es dedicà a enlairar i promocionar quatre exquisits i, segur de la prova definitiva dels anys, el que va fer fou contribuir a crear els fonaments de la literatura catalana a les Illes de finals del segle XX. Fent una simple enquesta entre els escriptors dels anys setanta i vuitanta ho podrem comprovar. Quin de tots nosaltres no vàrem passar pel despatx de l'Editorial Moll on ell feinejava? Quin no va sortir convençut que el que escrivia tenia un sentit, era millorable però anàvem pel bon camí? (Miquel López Crespí)

Cossetània Edicions publica Les ciutats imaginades, Premi Ciutat de Tarragona 2005 de Poesia (Premi Comas i Maduell).

No cal dir que en els meus darrers poemaris, i especialment a Les ciutats imaginades, que ha editat Cossetània Edicions de Tarragona, s'accentua la presència insistent i aclaparadora de la tèrbola Dama de Negre, la Innombrable. Ella, la que resta a l'aguait, sorneguera, en el replà de l'escala, tot esperant que el temps faci la seva feina, rient-se de nosaltres, evidenciant amb la seva presència com acaben les nostres estèrils provatures de vèncer el seu poder absolut. Per això aquesta contradictòria urgència per deixar constància escrita, quatre pinzellades damunt el paper en blanc, en un desig intens de retratar amb les paraules adients i mesurades, tot allò que tengué un significat, per molt efímer que pogués ser, en la nostra vida. I també, seríem injusts si no ho féssim, per a deixar alguns senyals de les esperances i il·lusions que alletaren els millors homes i dones de la nostra generació.

El poeta escriu des d'una perspectiva personal ben concreta, sense amagar en cap moment que nota ben propera la vellesa. Finalment, ja sents a prop teu la Dama de Negre, de nit i de dia, a totes hores. És aquí present i cap poder de la terra pot fer variar la seva decisió. Ve a cercar-nos i ja sentim les seves passes que no dissimulen la urgència del desig que la posseeix: segar totes les vides i il·lusions que pot, sense fre, sense cap mena de descans, incansable en la seva tasca destructiva, insaciable sempre.

Els fulls dels calendaris cauen cada volta amb més rapidesa, a una velocitat vertiginosa. Quan ens aturam un moment, en ple brogit de la batalla quotidiana contra malfactors i menfotistes, el combat per la simple supervivència de cada dia, de sobte, amb el cor bategant a mil per hora, t'adones que ja han passat quaranta anys, quatre dècades!, d'ençà aquell dia en què, tremolós, anares a mostrar els primers versos teus, esburbats, a Josep M. Llompart. Respiràvem les darreres conseqüències de la guerra i la postguerra que, pel que posteriorment hem anat comprovant, duren molt més del que aleshores imaginàvem. Groguenca bombeta de pocs vats il·luminant els gastats escalons de l'Editorial Moll del carrer de la Torre del Amor on feinejaven Llompart de la Peña i Francesc de B. Moll, que, a vegades, ens obria la porta i ens conduïa, amatent, fins al despatx del poeta. Senzilla taula gastada pel temps carregada de carpetes i papers, dues velles cadires de bova, prestatges plens de llibres, d'originals i proves d'imprenta per a corregir... Quaranta anys, quantes converses que ha esborrat el temps! La lectura dels meus primers poemes que, recitats per ell, esdevenien quelcom de màgic que ens empenyia a escriure fins a perfeccionar la nostra escriptura primerenca. No serà precisament Josep M. Llompart aquell que, del no-res, bastí la generació d'escriptors dels anys setanta? Cada vegada estic més convençut que va ser ell, amb aquelles xerrades en el despatxet de Can Moll o amb aquelles voluntarioses lectures dels nostres inicials versos, el que, de forma molt dissimula però summament intel·ligent, guià les primeres passes de tants i tants escriptors de la meva fornada.

Llompart no desanimava ningú. Segurament pensava, i no anava gens errat en les seves apreciacions, que havia de ser temps qui digués la darrera paraula en referència a les qualitats d'un escriptor. ¿Quin sentit tenia cercar un nou Ramon Llull, un Kafka reencarnat, un nou Gabriel Alomar de bon començament quan encara s'havia d'anar bastint els fonaments i les infraestructures essencials de la nostra cultura? Els Ramon Llull, els Rosselló-Pòrcel no surten com a esclata-sangs enmig del bosc així, per les bones. Els genis de la literatura solen ser productes de la sedimentació final de cultures amb llargs períodes històrics de funcionament. Ens hauríem de demanar si durant els darrers tres segles havia funcionat normalment la nostra cultura. Ens sembla que tothom convendrà que la situació d'excepció no correspon solament al passat sinó que encara hi és ben present en l'actualitat. Llompart volia grans escriptors per a Mallorca i les Illes, però també volia que al costat dels possibles "genis" hi hagués, com en tota literatura normalitzada, escriptors de segona i de tercera. Ben igual que si la cultura catalana fos la francesa o l'anglesa.

Si Llompart de la Peña hagués tengut la mania persecutòria del nostre comissariat, aquesta necessitat psicòtica de bastir un cànon d'escriptors actuals al marge del sedàs del temps, mai no s'hauria congriat la plèiade d'autors i autores que s'anaren consolidant a partir de finals dels seixanta. Sortosament Josep M. Llompart no es dedicà a enlairar i promocionar quatre exquisits i, segur de la prova definitiva dels anys, el que va fer fou contribuir a crear els fonaments de la literatura catalana a les Illes de finals del segle XX. Fent una simple enquesta entre els escriptors dels anys setanta i vuitanta ho podrem comprovar. Quin de tots nosaltres no vàrem passar pel despatx de l'Editorial Moll on ell feinejava? Quin no va sortir convençut que el que escrivia tenia un sentit, era millorable però anàvem pel bon camí?

Miquel López Crespí

El proper dissabte 24 de març a les 17 hores, la plataforma per un habitatge digne, formada per diferents entitats i col·lectius, vos convocam a una manifestació a Palma per un habitatge en condicions, que sortirà de la Plaça Major.

Dissabte 24 de març: Manifestació per un habitatge digne.

17 hores.

Plaça Major.

Palma

L'habitatge ja no és un dret, és un luxe!!

La manca de vivendes en condicions, a l'actualitat, és un dels principals problemes en què ens trobam el jovent i la població en general. Les dades són alarmants. A la ciutat de Palma, per exemple, hi ha un total de 35.080 habitatges buits, el preu del metre quadrat de les quals arriba fins als 2.127 euros. Les immobiliàries en fan el seu particular agost. Les persones joves, amb salaris de 1.000 euros, ens veiem endeutades de per vida.

A hores d'ara, aquesta dinàmica sembla no tenir aturada. Ens trobam com els preus segueixen pujant encara vegada més, mentre que els nostres salaris es van retallant de mica en mica.

D'aquesta situació, les úniques beneficiades en són les banques, les immobiliàries i les especuladores. Mentrestant, la població es veu abocada a un endeutament permanent.

Davant d'això, cal que la ciutadania ens plantem. És hora de dir prou i de sortir al carrer per exigir solucions a l'administració pública. Si no ho fem nosaltres, no ho farà ningú.

El proper dissabte 24 de març a les 17 hores, la plataforma per un habitatge digne, formada per diferents entitats i col·lectius, vos convocam a una manifestació a Palma per un habitatge en condicions, que sortirà de la Plaça Major.

Vos hi esperam a totes i tots!

Web Ixent (L’Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

En el fons, les ocupacions de pisos buits expressen, agradi o no, el radical antagonisme entre el valor social dels habitatges i el seu ús com a mitjà d'enriquiment privat, i posen en qüestió directament la "sacrosanta" propietat privada. Les ocupacions són la denúncia més evident del model actual de ciutat que només sap créixer amb criteris mercantils, mentre els centres històrics es despoblen i desenes de milers d'habitatges estan buits. (Miquel López Crespí)

El problema de l'habitatge i la lluita contra l’especulació capitalista

Acab de llegir algunes dades sobre el problema de l'habitatge a l'estat espanyol, a les Illes i al Principat, vertaderament preocupants. He consultat diversos webs alternatius, el material proporcionat per l'Institut Nacional d'Estadística, la revista L'Aurora, que en fa una acurada anàlisi i, també, el butlletí u>Realitat. Les conclusions a les quals arriben els estudiosos més diversos demostren que, governi qui governi, el problema no fa més que agreujar-se dia a dia i, malgrat les declaracions dels nostres polítics, les classes populars, i sobretot els joves, tenen cada vegada més difícil l'accés a una habitatge digne.

Com diu l'Institut d'Estadística, recordem que, dels 21 milions de pisos existents a l'estat, 3 milions es consideren buits. El 55,2% dels pisos buits és de particulars (1,71 milions); el 43,6%, de companyies immobiliàries (1,35 milions). També ens assabentam que si l'any 1986 es van construir 122.572 habitatges de protecció oficial i 92.231 habitatges lliures, en el 2002 només se'n van construir 38.957 de protecció i 499.046 de promoció privada. ¿Com es pot atendre d'una manera racional la demanda existent per part dels joves i dels sectors més desfavorits de la societat?

El 54,8% de joves menors de 29 anys viuen amb els seus pares. En la franja de 25 a 29 anys, quatre de cada deu (el 38,5%) no han pogut abandonar la llar paterna. ¿Com es pot emancipar un jove en les circumstàncies actuals, si al problema de l'habitatge hi afegim el de la precarietat laboral? Actualment només un 46,6% de joves en la franja de 25 a 29 anys té feina estable. A Barcelona, el lloguer mitjà és de 623,77 euros mensuals. Pensem que el 91,24% dels 12.242.759 contractes laborals formalitzats són de caràcter temporal.

No és estrany que davant aquesta caòtica i injusta situació les publicacions alternatives maldin per trobar solucions raonables. Els diversos governs no semblen saber o voler encarar el problema que ens ocupa. Arreu ens trobam amb lloguers astronòmics, immobiliàries a cada cantonada, desnonaments, indefensió davant tota mena d'abusos, una política d'habitatge que sempre beneficia als promotors privats.

Si des d'una perspectiva progressista consideram que l'habitatge és un bé de primera necessitat, que un habitatge es fa perquè algú l'empri com a llar, que aquesta és la seva finalitat social i que és un bé imprescindible per a desenvolupar amb autonomia un projecte de vida, alhora que és un dret dels ciutadans reconegut per l'actual Constitució i altres marcs normatius, arribarem a la conclusió, vista i comprovada la terrible situació actual, que l'habitatge és un dels drets més vulnerats.

A Barcelona hi ha més de 40.000 pisos buits. Així i tot durant l'any 2003 es varen fer més de 4.683 desnonaments. A les Illes la situació és anàloga.

Davant aquesta punyent realitat encara hi ha gent que s'estranya que, sobretot a les grans ciutats, augmentin cada dia les ocupacions de pisos buits. En el fons, les ocupacions de pisos buits expressen, agradi o no, el radical antagonisme entre el valor social dels habitatges i el seu ús com a mitjà d'enriquiment privat, i posen en qüestió directament la "sacrosanta" propietat privada. Les ocupacions són la denúncia més evident del model actual de ciutat que només sap créixer amb criteris mercantils, mentre els centres històrics es despoblen i desenes de milers d'habitatges estan buits.

Mentre el problema de l'habitatge no trobi una solució adient serà un escarni afirmar que vivim en un "estat del benestar". I, pel que sembla, les mesures estrictament repressives contra l'augment de les ocupacions de pisos buits no solucionen ni podran solucionar el problema. Malgrat cert discursos electoralistes, els governs, siguin de dretes o de l'esquerra oficial, pareix que no volen contribuir a solucionar aquest autèntic càncer social. A la majoria d'institucions polítiques, judicials o policials, només sembla importar-los la restitució de la propietat als seus amos legals, fins i tot per mitjans violents i brutals, sense considerar mai que és precisament l'abús de béns d'interès social i el seu ús especulatiu, el que hauria de ser social i legalment rebutjat.

Els governs progressistes haurien d'adequar una sèrie de mesures urgents per a anar avançant el la solució d'aquest greu problema social. Organitzar, per exemple, un cens d'habitatges buits i un impost progressiu que penalitzi la insolidaritat de mantenir un habitatge tancat mentre hi ha desenes de milers de persones esperant-ne un. Ara més que mai es fa necessari un pla de xoc per retornar l'esperança entre les classes més desvalgudes de la societat i els sectors de joves que no poden independitzar-se de la família. Crear un fons d'ajuda a la joventut, llistes controlades d'accés als habitatges de protecció oficial, una borsa pública dels habitatges propietat de les diverses institucions.

Els governs en teoria reformistes del Principat i de l'estat tenen la paraula. La situació actual s'ha fet autènticament insostenible.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (8-II-05)

Fer callar, desanimar el creador, l'autor de vena. Qui sap si és aquesta la intenció gens amagada del comissariat, dels agents que controlen la promoció de la cultura. Aconseguir mitjançant el silenciament continuat o l'atac virulent quan és necessari, que el "competidor" es retiri. I si no s'aconsegueix la derrota i retirada mitjançant el desànim que produeix el continuat silenciament de la seva obra, aconseguir-ho, en una etapa posterior, amb un atac directe i ben planificat idèntic al que hem explicat una mica més amunt: articles rebentistes escrits a les ordres i sota les instruccions directes del comissariat de torn. (Miquel López Crespí)

L’obscura ànsia del cor, Premi Nacional de Poesia Pompeu Fabra 1988 ha estat traduïda a l’espanyol amb el títol Densa marea de tristeza (Editorial La Lucerna, Madrid, 2006)

L'editorial La Lucerna, dirigida per José Luis Reina, ha editat la traducció a l'espanyol del meu poemari L'obscura ànsia del cor amb un títol que consider perfecte: Densa marea de tristeza.

El poemari, sortosament, sense que l'autor disposàs de cap mena de poder per a fer la competència als "poderosos", havia guanyat un dels premis més importants dels Països Catalans, el Premi Nacional de Poesia a les Festes de Cultura Pompeu Fabra de Perpinyà l'any 1988 i, ara, mitjançant l'oferiment del professor i escriptor Díaz de Castro, podia sortir editat a la col·lecció "Poesia de paper". Era l'any 1996. Feia prop de vuit anys que el llibre romania, inèdit, dins les meves carpetes d'originals i, ho he de reconèixer ben sincerament, ja havia perdut les esperances de veure'l editat algun dia. L'oferiment d'edició a la col·lecció de poesia de la Universitat de les Illes Balears (UIB) significà, com hom pot imaginar, una gran alegria. Ben cert que no podia demanar més, i realment vaig considerar un privilegi poder comptar amb el suport inestimable i desinteressat de Díaz de Castro, Perfecto Cuadrado i Albert Ribes.

El professor Francisco Díaz de Castro va fer una elogiosa presentació de L'obscura ànsia del cor en el Centre de Cultura de Sa Nostra. Hi eren presents un munt d'amics que havien vengut a sentir durant uns moments, l'hora que durava la presentació, poesia en viu. L'autor, amb el llibre editat, l'estimulant presentació de Díaz de Castro i envoltat per tants bons amics i amigues, es donava per més que satisfet. La presentació va merèixer una petita nota informativa en un racó d'algun diari de Ciutat. Potser no hi hauria cap altra mena d'informació i que res no sortiria a les revistes especialitzades controlades pel comissariat neoparanoucentista. Qui sap si solament algun atac rebentista manat per algun envejós, aquesta mala herba tan abundosa a la nostra terra. Un d'aquests tèrbols personatges que, quan els trobes pel carrer, tenen la barra de felicitar-te per l'aparició d'un nou llibre però que, des dels despatxos, parlen amb algun pobre col·laborador de premsa o de revista cultural i li manen, si no vol perdre la feina, que ataqui el poemari que just acaba de sortir al carrer. Podria donar noms i exemples al respecte. Ho estic deixant escrit en alguns dels capítols de les meves memòries i un dia sortiran retratats.

Però, aleshores, continuam parlant de l'any 1996, quan la Universitat de les Illes Balears publicà el poemari L'obscura ànsia del cor ja em donava per satisfet. Per fi, i això era el que vertaderament m'interessava en aquells moments, el llibre podria sortir del seu estat d'hivernació perpètua, aquell romandre, pensava, ja quasi per a l'eternitat dins d'un calaix, i sortir a la llum, estar, malgrat que fos per uns dies, als mostradors de les llibreries, i arribar, de ser possible, a les mans d'algun hipotètic lector. Els escriptors no ens arribam a creure mai la força del poder mediàtic en la promoció de les obres d'art. I és un error. Hauríem de ser més conscients del poder quasi absolut dels controladors de la cultura. Creiem que la nostra obra, caminant sola, pot vèncer el poder dels contraris que la volen silenciar. Imagín que sense una fonda convicció en el que fas no escriuries. Pens que és bo i necessari creure en les teves possibilitats, en la força de les teves qualitats literàries i conviccions. Però mai no hauríem d'oblidar els condicionaments creats per la realitat que ens envolta. És important, no ho negaré, tenir confiança en tu mateix, creure en les possibilitats de permanència de la teva obra a través del temps, en la qualitat del que fas, en les aportacions més o manco importants que hagis pogut fer a la cultura del teu país. Ben cert que si no creguessis en totes aquestes coses hauries deixat d'escriure, ja que el desencís s'hauria apoderat sovint del teu esperit no deixant-te escriure. Però no tanquem els ulls davant la realitat de saber com, a través del temps, en moltes èpoques i circumstàncies, han estat els mediocres, els servils, aquells endollats de prínceps i ministres, els intel·lectuals del poder, els que han ocupat el lloc dels autèntics creadors. Que la nostra obra pugui esser reconeguda després de la mort de l'autor no hauria de ser cap mena de consol ni de justificació per a callar davant les injustícies exercides pels cànons establerts pel poder.

Fer callar, desanimar el creador, l'autor de vena. Qui sap si és aquesta la intenció gens amagada del comissariat, dels agents que controlen la promoció de la cultura. Aconseguir mitjançant el silenciament continuat o l'atac virulent quan és necessari, que el "competidor" es retiri. I si no s'aconsegueix la derrota i retirada mitjançant el desànim que produeix el continuat silenciament de la seva obra, aconseguir-ho, en una etapa posterior, amb un atac directe i ben planificat idèntic al que hem explicat una mica més amunt: articles rebentistes escrits a les ordres i sota les instruccions directes del comissariat de torn. També ho veiem sovint. Quan menys ho esperes i sense saber d'on (em vénen a la memòria els atacs contra l'obra del gran escriptor menorquí Ponç Pons) quatre servils a les ordres de les màfies i camarilles t'ataquen, provant de destruir la teva obra amb les ximpleries més inversemblants. Com en l'època en què els nazis s'acarnissaven amb jueus i comunistes, aquí, en el camp de la destrucció del contrari, tot serveix: la mentida, la invenció de defectes inexistents. És el reialme de la subjectivitat més grisa i barroera endiumenjada de "crítica objectiva i ponderada". Quines mentides per a barrar el pas a l'escriptor que no és d'aquell clan o grup de pressió. Tot val, tot és emprat, tot és útil, per a aconseguir el silenciament d'aquell autor o autora que "molesten".

Miquel López Crespí

La iniciativa de l'AELC i de Damià Pons (amb l'estreta col·llaboració del Gremi d'Editors) ens va permetre als tres autors escollits per anar a Barcelona, rompre, per un dia, el mur de silenci que sovint hi ha en relació amb els autors i les obres que no s'escriuen a Barcelona. (Miquel López Crespí)

El PSM amb els escriptors mallorquins

Damià Pons: un viatge a Barcelona

Barcelona (juny de 1997): Miquel López Crespí, Bartomeu Fiol i Damià Pons

La iniciativa del Gremi d'Editors, el Consell Insular i l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana encetada l'any 1997 amb el viatge de Damià Pons, Francesc Moll, Tomeu Fiol, Damià Pons, Xesca Ensenyat i qui signa aquest article a Barcelona anava en la línia d'acostar els nostres autors als lectors del Principat. En Damià Pons, aleshores Conseller de Cultura del CIM, era ben conscient de les dificultats per a bastir un "mercat comú" de la cultura catalana.

La iniciativa del CIM, de l'AELC i del Gremi d'Editors anava enfocada a donar a conèixer al públic del Principat la feina de les editorials mallorquines i, més concretament, ajudar a rompre l'aïllament entre els territoris de parla catalana. Damià Pons i Francesc Moll recordaren en diverses trobades amb els periodistes que, per exemple, l'any 1996, la desena llarga d'editorials mallorquines editaren uns quatre-cents títols, dels quals dos-cents cinquanta van ser en català, cent en castellà i cinquanta en altres llengües. Cada any es constata que la presència i difusió d'aquesta producció al Principat és pràcticament nul·la. Els membres de l'expedició de polítics, escriptors i editors mallorquins analitzaren la situació d'esquarterament de la nostra cultura i els problemes d'incomunicació cultural. Per a editors, escriptors i polítics aquesta situació fa que la feina dels més de seixanta autors illencs de l'AELC i la feina de més de deu editorials mallorquines sigui pràcticament desconeguda al Principat, País Valencià i Catalunya Nord.

El diari Avui (5-VI-97) recollia, en una crònica del periodista Ignasi Aragay, les declaracions dels intel×lectuals mallorquins: "Les causes [del desconeixement de la producció literària illenca al Principat] són diverses. D'entrada, hi ha la saturació general de les llibreries per la constant allau de novetats. També pesa la debilitat empresarial d'unes editorials autòctones que sovint no passen de ser empreses familiars. En català, les més fortes són la tradicional Moll (40 títols a l'any) i la jove Di7 (25). Toni Pons, editor de Di7, dóna la visió optimista: 'No fem tiratges menors de 1.000 exemplars i un 40% de les nostres vendes les fem a Catalunya i València'.

'Una tercera causa és l'existència d'un corrent de circulació d'informació de masses en un únic sentit: els mitjans de comunicació catalans, començant per TV3, arriben a les Illes, però no a l'inrevés".

Com s'explicava en la crònica "Desembarcament literari de López Crespí, Ensenyat i Fiol a Barcelona" publicada en Diari de Balears: "No existeix una correspondència en la circulació de projectes culturals entre Catalunya i les Illes Balears. Aquesta seria la conclusió dels discursos que el president de la Comissió de Cultura i Patrimoni del Consell Insular de Mallorca, Damià Pons, i Francesc Moll, president del Gremi d'Editors de Mallorca, pronunciaren en una roda de premsa a la Cambra del Llibre de Barcelona. Mentre, la nostra Comunitat Autònoma rep grans quantitats de llibres i escrits procedents del Principat, i això no té camí de tornada, opinen els dos responsables culturals".

En el diari Avui i sota un gran titular que deia "Els editors de les Illes volen una política comuna de promoció del llibre en català" es deia: "Francesc Moll considera que és necessari trencar l'actual situació per la qual els escriptors que viuen, treballen i editen a les Balears són pràcticament desconeguts pel públic català. Segons Moll, 'l'important seria que es pogués editar amb les mateixes possibilitats de difusió per a tothom'. El responsable de l'Editorial Moll creu que la Generalitat catalana hauria d'exercir de 'cap i casal' d'aquesta política comuna".

D'aquell viatge a Barcelona record a la perfecció les assenyades intervencions que va fer Damià Pons. En Damià, com va recollir la premsa de Barcelona en el seu moment, no tengué pèls en la llengua a l'hora de criticar la manca de sensibilitat de les autoritats polítiques del Principat en el moment d'establir, ampliar i consolidar vincles de tota mena amb les altres terres catalanes. El diari Avui (5-VI-97) recollí les queixes d'en

Damià: "Damià Pons, el representant més nacionalista del govern de centre progressista que hi ha al capdavant del CIM, es plany que malgrat els anys transcorreguts, les Administracions catalanes i balears hagin estat incapaces de promoure intercanvis que fessin possible passar de l'evidència d'una llengua comuna a la creació d'un mercat cultural unificat. 'A Mallorca rebem la cultura que es produeix a Catalunya però no existeixen mecanismes de reciprocitat', constata Pons".

El poeta i empresari hoteler Tomeu Fiol ho deixava ben aclarit en unes declaracions fetes a El País: "Existe una marginación cultural de las islas Baleares. Los escritores insulares nos sentimos marginados por la metrópoli [Barcelona]".

La iniciativa de l'AELC i de Damià Pons (amb l'estreta col·laboració del Gremi d'Editors) ens va permetre als tres autors escollits per anar a Barcelona, rompre, per un dia, el mur de silenci que sovint hi ha en relació amb els autors i les obres que no s'escriuen a Barcelona.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (1-IV-03)

Carles Manera esdevenia, doncs, a mitjans dels anys vuitanta un exemple de jove compromès que no tenia res a veure amb l'esclerosi de l'esquerra oficial europea, aquella que havia venut qualsevol idea de canvi autèntic per a poder fruir de sous, poltrones, cotxe oficial i un bon compte corrent al banc. Ja feia dècades -d'ençà de la guerra civil!- que l'estalinisme i el reformisme socialdemòcrata blasmaven contra el marxisme revolucionari, contra el leninisme, contra les idees revolucionàries de Marx, Engels, Gramsci, Trotski, Rosa Luxemburg i tot pensador antisistema com pogués haver-hi en el planeta. Per això, en aquells anys de lluita contra l'OTAN i de recuperació de les idees marxistes i republicanes soterrades per tot tipus de reformisme, la feina pràctica i intel×lectual de l'amic Carles esdevenia quelcom d'important en el combat contra l'oportunisme (i el cinisme!) dins del moviment obrer. I, per això mateix, de seguida que ens proposà que l'ajudàssim en la tasca de construir una organització solidària amb la revolució cubana i els moviments de lluita del Tercer Món, ens afegírem a la proposta sense cap mena de problema. (Miquel López Crespí)

Carles Manera i la lluita antiimperialista en els anys vuitanta (i III)

Per això, cap a mitjans dels anys vuitanta, ens interessava molt la recuperació dels clàssics del pensament revolucionari mundial que provava de fer l'amic Carles Manera. La recuperació de la teoria de Che Guevara des de les pàgines de cultura del diari Última Hora era una aprova del que comentam. Eren unes idees valentes i que es feien notar en una època de gris oportunisme on el sistema només premiava i enlairava -electoralment, professionalment- qui més servil havia estat amb els interessos del bloc dominat que portà endavant la reforma del franquisme i la restauració monàrquica.

En l'article titulat "Che Guevara, teoria i acció I" publicat a Última Hora el 13 d'abril de 1984, Carles Manera explicava el seu interès per recuperar el pensament del famós guerriller, escrivint: "Els texts del Che suposen una alenada d'aire fresc en uns instants completament marcats per la desesperança, concretada en les escandaloses xifres de l'atur (això sí és inseguretat ciutadana...), nul×les perspectives de treball, o fortes despeses en armament quan les mínimes condicions per viure amb dignitat no es garantitzen ni amb una carta constitucional. A més hem d'afegir la realitat aigualida d'un socialisme irreal; i la manca d'una vertadera avantguarda que aglutini els interessos de les classes populars impulsant un procés de clarificació ideològica i, per tant, fonamentant un possible canvi: un canvi que no tan sols esdevengui 'slogan' de campanya electoral". I afegia, per arrodonir encara més el que pretenia amb la seva defensa de la ideologia i acció revolucionàries del Che: "... les idees del Che no són 'recuperables', no es poden transformar en articles de consum inofensius. Constitueixen una herència que, com la de Marx, Lenin, Trotski, Rosa Luxemburg o Gramsci, contribueix a interpretar però també a transformar el món. En el Che trobam la rigorosa coherència, total i monolítica, entre la teoria i la pràctica, entre la paraula i l'acció. Partint d'un marxisme ortodox però ferotgement antidogmàtic, Ernesto Guevara aporta a la teoria revolucionària una amplitud de vessants sorgides de la pròpia capacitat de treball i síntesi de l'autor: des del tractament de problemes tècnics de l'administració financera, fins a l'obsessió per la tàctica i estratègia militar, sense oblidar les qüestions filosòfiques que implica el futur comunista. Tot i així, la contribució original del Che es concentra en tres apartats que tractarem en successius treballs: la significació humana del comunisme, l'economia política dels règims de transició al socialisme i l'estratègia militar de la revolució al Tercer Món".

L'article de Carles Manera (el primer de la sèrie que es va publicar a Última Hora) reivindicava el pensament revolucionari i "marxista-leninista" del Che "en unes circumstàncies en què reformisme i pragmatisme esdevenen la pràctica política habitual".

No és gens estrany, doncs, que en la defensa del pensament i la pràctica revolucionària mundial heretada de Marx, Engels, Trotski, Rosa Luxemburg, Gramsci i Che Guevara coincidíssim amb l'amic Carles Manera als voltants del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba, els Comitès de Defensa d'Amèrica Llatina, la solidaritat amb la revolució sandinista a Nicaragua i de suport al poble del Salvador, per la seu del PCPE-PCB, la redacció de Nostra Paraula, les manifestacions contra l'imperialisme ianqui i en la batalla de recuperar el marxisme fet malbé, com deia en Carles "pel reformisme i el pragmatisme" que, indubtablement, després de les traïdes del PCE i el PSOE en temps de la transició tenien noms concrets en dirigents com Santiago Carrillo o Felipe González, per posar noms a qui oblidà la lluita per la república i el socialisme.

Carles Manera esdevenia, doncs, a mitjans dels anys vuitanta un exemple de jove compromès que no tenia res a veure amb l'esclerosi de l'esquerra oficial europea, aquella que havia venut qualsevol idea de canvi autèntic per a poder fruir de sous, poltrones, cotxe oficial i un bon compte corrent al banc. Ja feia dècades -d'ençà de la guerra civil!- que l'estalinisme i el reformisme socialdemòcrata blasmaven contra el marxisme revolucionari, contra el leninisme, contra les idees revolucionàries de Marx, Engels, Gramsci, Trotski, Rosa Luxemburg i tot pensador antisistema com pogués haver-hi en el planeta. Per això, en aquells anys de lluita contra l'OTAN i de recuperació de les idees marxistes i republicanes soterrades per tot tipus de reformisme, la feina pràctica i intel×lectual de l'amic Carles esdevenia quelcom d'important en el combat contra l'oportunisme (i el cinisme!) dins del moviment obrer. I, per això mateix, de seguida que ens proposà que l'ajudàssim en la tasca de construir una organització solidària amb la revolució cubana i els moviments de lluita del Tercer Món, ens afegírem a la proposta sense cap mena de problema.

Quina era la idea que Carles Manera tenia, l'any 1984, del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba just acabat de fundar? En l'entrevista abans esmentada i publicada sota el pseudònim de Joan Pere Bach, Carles Manera declarava: "El mes de setembre de 1983 vaig viatjar a Cuba, amb una brigada de treball. Jo, que ja coneixia els problemes del Tercer Món, em vaig assabentar de les diferències existents entre Cuba i els altres països de l' àrea del Carib... No hi ha fam, ni atur, ni misèria... La creació d'un Casal era necessària per a fomentar els nexes culturals entre els mallorquins i els cubans, realitzar intercanvis de tot tipus, i al mateix temps posar a l'abast de la gent la informació precisa sobre la construcció del socialisme a Cuba. Tot això tenint en compte la necessària tasca del Casal quant a internacionalisme i ajut vers els pobles oprimits per l'imperialisme ianqui a tota Amèrica Central. A hores d'ara tenim més de quatre-cents socis i ja hem realitzat nombroses xerrades per tots els pobles de l'illa (recentment s'ha constituït el Casal a Menorca amb notable èxit)".

Totes aquestes coincidències culturals i polítiques amb l'amic Carles Manera s'anaren ampliant amb el temps. Prova del que dic és l'article que sota el títol "López Crespí: un llop solidari" Carles Manera publicava en el diari Última Hora. L'article deia així: "Que tota activitat social crea grups i grupets no és una novetat. Les capelletes i camarilles són ben corrents en tots els camps professionals (metges, professors, arquitectes, etc). De les capelletes i camarilles no se'n lliuren ni partits polítics ni sindicats obrers. I el camp de la cultura no n'es una excepció. Per a l'escriptor interessat entrar a elles esdevé un exercici 'lingüístic' en el sentit fisiològic de l'accepció, una garantia segura de publicar i de relacionar-se amb aquest concret món intel×lectual. Fixau-vos en els títols que es publiquen cada any a Mallorca, i comprovareu que en un 70 per cent els noms són els mateixos que l'anterior, i també són gairebé sempre les mateixes col×leccions literàries que els editen. El favoritisme més barroer i vulgar és lloc comú de moltes d'aquestes col×leccions. Els cacics comarcals controlen així una parcel×la significativa de poder i determinats escriptors perden el caminar per córrer, en tant els hi assegurin una possibilitat de veure llurs obretes impreses. La nostra, a vegades, trista història literària, n'està plena de llibrets publicats per amiguisme, de llibrets pagats pel mateix autor, d'autors que paguen als crítics per tal de 'quedar bé'. Se'n podria escriure un llibre de la 'feina' de clans i camarilles per promocionar 'un nou valor', per silenciar-ne a un altre, d'oblidar per sempre a qui no combregui amb les normes d'obligat compliment.

'En aquest context l'aparició de dues obres (L'Illa en calma i Foc i fum) d'un autor oblidat i silenciat per determinades esferes culturals illenques, no deixa d'esser un focus d'interès per pròxims i aliens al nostre panorama literari. Miquel López Crespí, home d'una indubtable capacitat creativa, amb vint-i-set premis assolits arreu dels Països Catalans i l'Estat espanyol, amb sis llibres publicats i altres a punt de sortir, esdevé un dels autors més guardonat en la història de les lletres mallorquines. Això motiva enveges i gelosies dels homeneus de sempre. A López Crespí no li perdonen l'èxit dins el seu camp, però sobretot el manteniment de les mateixes idees polítiques que defensava fa prop de vint anys. Pragmatisme i transició -oh, màgiques paraules!- estan renyades, en quant als conceptes filosòfics i polítics més profunds, amb l'autor de sa Pobla. Els seus detractors tàcits (que li donen una hipòcrita abraçada al carrer) o públics (que el voldrien veure davant un escamot d'afusellament), tenen un nus a la panxa cada vegada que la premsa anuncia que López Crespí, de sa Pobla, ha obtingut el premi.... Paradoxalment -o no tant- la marginació d'aquest autor que no té vergonya -ai las!- de confessar-se comunista, es fa palesa a Mallorca, l'Illa en calma que narra en el seu llibre publicat per la Diputació de València. Nogensmenys, i malgrat un cert i intencionat arraconament pels homes de les torres d'ivori, López Crespí contínua amb una militància compromesa amb la causa del poble, la qual cosa no eludeix una qualitat literària indiscutible i reconeguda, sinó per petites capelletes d'aquí, sí per persones de vàlua literària d'arreu els Països Catalans. Per això, a un context dominat per llimacs i paràsits -com diu un bon amic meu- López Crespí, fugint de reformes polítiques fantasmagòriques, representa el sentit d'honestedat que necessita l'Illa en calma, autèntic Funeral de cendres potenciat pels inquisidors de la lletra impresa".

Miquel López Crespí

Del llibre Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006)

Tan sols fa unes setmanes es respirava un gran optimisme en tots els fòrums, articles i debats del Tercer Espai. Els actes realitzats amb participació de Josep Gomila, Joan Mir i Josep Melià Ques omplien els llocs de reunió de gom a gom. Tothom donava per consolidada una aliança entre els sectors denominats “crítics” d´UM, Entesa per Mallorca i ERC-Illes. Un bloc que s’ampliaria amb alguns destacats intel·lectuals de les plataformes d´independents sorgides arreu. Els nervis de la coalició PSM-EU eren a flor de pell i no hi havia ningú que no fos conscient que la consolidació de les propostes partidàries de rompre l’eix dreta-esquerra obrien una via d’aigua molt mala d’arreglar en el vaixell del Bloc. (Miquel López Crespí)

ERC-Illes i la crisi del Tercer Espai

D’ençà la crisi del PSM, amb l’escissió d’Entesa per Mallorca i la decisió posterior d’ERC-Illes d’anar en solitari a les autonòmiques i municipals d’enguany, els principals teòrics del que s’ha vengut a denominar “Tercer Espai” havien encalentit motors i tot semblava que els rutllava a la perfecció... fins fa uns dies. Els nombrosos fòrums de debat polític, els articles publicats, principalment per Joan Mir, Josep Melià Ques, Josep Gomila i Bartomeu Vicens, clamaven contínuament per una via “nacionalista” que no tengués res a veure ni amb la dreta ni amb l’esquerra. Semblava que Unió Mallorquina vigilava de lluny estant l’operació de colpejar encara més fort l’enemic històric, és a dir, el PSM, aprofitant que aquest, com explicava Maria Antònia Munar, s´havia unit als “perillosos i radicals comunistes” de Miquel Rosselló i Eberhard Grosske. UM concretava les seves relacions amb Convergència i Unió tot esperant poder controlar el que quedàs del PSM. Josep Gomila Benejam, en un llarg article titulat “Reflexions entorn al Tercer Espai” era de l´opinió que voler bastir un projecte a l’esquerra del PSOE no tenia sentit i aportava dades quant a les possibilitats electorals d´un projecte que no tengués res a veure amb el clàssic eix “dreta-esquerra” de l’actual panorama institucional. Tots els comentaristes propers a aquestes posicions afirmaven, i supós que continuen afirmant malgrat l´operació no hagi reeixit que, un PSM escorat cap a l’esquerra perdia “transversalitat i centralitat” i per tant desapareixia del panorama electoral mallorquí.

La “solució” per a tots els partidaris d’acabar amb l’eix “dreta-esquerra” era una confluència nacionalista entre UM, Entesa per Mallorca, ERC-Illes i sobiranistes independents en el camí d’anar bastint aquest espai alternatiu al PSOE i al PP.

La intenció gens dissimulada d’aquesta aliança nacionalista que no s’ha pogut concretar podia haver estat provar d’acabar amb l’històric “esquerranisme” del PSM alhora que UM, d´una manera sibil·lina i intel·ligent, aprofitant totes aquestes contradiccions, s’anava consolidant com a primera força nacionalista mallorquina.

Evidentment, l´organització més perjudicada per l´operació de la unitat nacionalista “transversal i centrista” seria, sens dubte, Esquerra Unida, que, sense el PSM i havent-se de presentar sola a les eleccions, restava fora de les institucions. Eberhard Grosske i Miquel Rosselló esdevenien extraparlamentaris i desapareixen de l’escena política illenca per una llarga temporada i, possiblement, per sempre més.

No cal dir que qui més conscient ha estat, i des de ja fa molt temps, a la possibilitat que es concretàs aquesta pinça de ferro en contra seva anomenada el Tercer Espai, ha estat la direcció d’EU, que amb l’experiment de “Progressistes” ja va veure la seva salvació. Amb una gran vivor i, comprenent molt bé i amb anticipació el perill que s'apropava, va moure a la perfecció les seves fitxes per a evitar, fos com fos, l’aïllament a què es veia condemnada. Cal dir que Esquerra Unida és prou experta en aquestes maniobres de sortir del llaç que li paren els contraris. Fa uns anys, amb la unitat amb els Verds de Margalida Rosselló i Joan Buades ja va aconseguir una pròrroga que ara, amb la constitució de l’aliança electoral amb PSM i ERC consolida, amplia i perfecciona.

Tan sols fa unes setmanes es respirava un gran optimisme en tots els fòrums, articles i debats del Tercer Espai. Els actes realitzats amb participació de Josep Gomila, Joan Mir i Josep Melià Ques omplien els llocs de reunió de gom a gom. Tothom donava per consolidada una aliança entre els sectors denominats “crítics” d´UM, Entesa per Mallorca i ERC-Illes. Un bloc que s’ampliaria amb alguns destacats intel·lectuals de les plataformes d´independents sorgides arreu. Els nervis de la coalició PSM-EU eren a flor de pell i tothom era conscient que la consolidació de les propostes partidàries de rompre l’eix dreta-esquerra obrien una via d’aigua molt mala d’arreglar en el vaixell del Bloc.

En no concretar-se l’aliança estratègica Entesa-Esquerra i amb la retirada posterior d’Entesa per Mallorca de les autonòmiques, tot el que s’havia anat bastint amb tanta feina s’ha esvanit com la boira matinenca amb els primers raigs del sol. Els partidaris del Bloc han guanyat la partida, i més que ningú Esquerra Unida, que, fent un gran alè, ha vist com desapareixia novament la tempesta que volia aïllar-la i condemnar-la a les tenebres de la marginalitat política. Entesa per Mallorca resta reduïda a grup testimonial de funcionament estrictament municipal i perd tota possibilitat d´incidir en la política global de Mallorca a no ser de bracet d´UM o PSOE. ERC-Illes torna al bressol de Progressistes, renunciant a aprofitar la crisi del PSM per a bastir el seu propi espai polític.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (20-III-07)

La traducció a l'anglès, a l'espanyol, al romanès o al rus de qualsevol obra literària catalana representa un ajut inesperat per a aquell autor. Una forma ben normal de promoció d'una obra determinada. Una promoció desinteressada que no té res a veure amb la creació de valors literaris ficticis, per simple amiguisme o per intercanvi de favors. Ni jo mateix ni molts dels meus amics i amigues escriptors, mancats de qualsevol mena de suport polític o mediàtic, no podem oferir res de res a l'editor; ni compra de llibres, ni proporcionar substancioses subvencions a l'editorial. L´únic que podem donar-li és un original creat amb il·lusió i amor. (Miquel López Crespí)

Els comissaris i el control de la cultura

A vegades els "controladors" de la nostra cultura es troben en situacions "complicades" i s'adonen que no ho poden vigilar tot. És el cas d'aquells premis que encara no són en les seves mans per a donar a amics i endollats, aquelles editorials, petites però de qualitat, que no són sotmeses al dictat dels seus interessos i actuen per lliure, a pit descobert i sense pensar solament en la promoció dels membres d'aquell clan o camarilla ni en les subvencions institucionals. Ho dic en relació a l'oferiment de José Luis Reina, l'editor de La Lucerna, de traduir a l'espanyol L'obscura ànsia del cor amb l'encertat títol Densa marea de tristeza. És un fet "no controlat" pel comissariat. Un ajut per a qualsevol escriptor. La traducció a l'anglès, a l'espanyol, al romanès o al rus de qualsevol obra literària catalana representa un ajut inesperat per a aquell autor. Una forma ben normal de promoció d'una obra determinada. Una promoció desinteressada que no té res a veure amb la creació de valors literaris ficticis, per simple amiguisme o per intercanvi de favors. Ni jo mateix ni molts dels meus amics i amigues escriptors, mancats de qualsevol mena de suport polític o mediàtic, no podem oferir res de res a l'editor; ni compra de llibres, ni proporcionar substancioses subvencions a l'editorial. L´únic que podem donar-li és un original creat amb il·lusió i amor. La qual cosa vol dir igualment que José Luis Reina és un editor de debò, com els "antics", aquells que no publicaven llibres solament pels diners de la subvenció sinó que fins i tot exposaven les seves minvades reserves econòmiques en l'edició de llibres sense saber mai si algun dia podrien recuperar la inversió efectuada. José Luis Reina edita simplement perquè aquell original li ha agradat.

José Luis Reina em digué que, si comptava amb el meu vist-i-plau, volia portar endavant la feina de traducció amb l'ajut qualificat i inestimable de Pere Gomila, profund coneixedor de les literatures catalana i espanyola. No cal dir que aquests fets animen l'escriptor i faciliten que l'autor carregui piles per a una llarga temporada.

Que el mateix José Luis Reina i l'amic Pere Gomila volguessin portar endavant el projecte de traduir al castellà un dels meus llibres em seduí de seguida i, igualment que succeí fa deu anys quan el professor Díaz de Castro em demanà una obra per a editar a "Poesia de paper", també vaig pensar en L'obscura ànsia del cor. Dit i fet, vaig donar a l'amic Reina un exemplar del poemari guardonat a les Festes Nacionals de la Cultura Catalana Pompeu Fabra i, a poc a poc, la traducció anà avançant fins a esdevenir aquesta realitat que ja tenim a les mans.

La traducció de L'obscura ànsia del cor coincideix igualment amb un curiós i interessant cicle d'altres traduccions d'alguns dels meus llibres de poesia catalana. Concretament algunes traduccions al romanès, a l'anglès i a l'espanyol.

Anem a pams. A començaments de l'any 2003, i dins l'ampli projecte cultural de donar a conèixer els nostres poetes, el Consell Insular de Mallorca i la Fundació ACA editaven un disc compacte meu en la col·lecció "Veu de poeta". Era el número 9 de la col·lecció, i en aquest disc compacte hi ha una antologia formada per poemes del més de quinze poemaris publicats d'ençà l'any 1983. Record que em vaig encarregar d'enregistrar-los a la Fundació ACA, a Búger, una horabaixa de la tardor del 2002, i que per portar-ho endavant vaig comptar en tot moment amb el suport tècnic i amistós d'Antoni Caimari, l'amic i director de la Fundació. Evidentment un altre fet que, imagín, no degué agradar gaire a qui des de sempre ha fet feina per a marginar i silenciar els autors considerats "massa d'esquerres", qui sap si "dissolvents" d'unes determinades "essències" pures de la literatura i no sé quantes ximpleries i xirimandangues semblants.

El disc compacte anava acompanyat d'un petit opuscle que incloïa els poemes recitats per l'autor en tres idiomes: el català original i una traducció de les obres a l'espanyol i a l'anglès. La traducció a l'espanyol anà a càrrec de Nicolau Dols i de Gabriel de la S. T. Sampol, mentre que la versió a l'anglès era feta per la professora Julie Anne Wark Bathgate.

Era el mateix any que la professora Lavinia Dumitrascu m'anunciava la traducció d'uns altres poemes, encàrrec d'una de les revistes culturals més prestigioses de Romania, "Exponto", portaveu de la Unió d'Escriptors de Romania, publicació del Ministeri de Cultura amb el suport igualment de la universitat "Ovidius" de Constanta. Les traduccions de la professora Lavinia Dumitrascu foren publicades en el número 2 de la revista, corresponent als mesos d'abril-juny de 2005.

En el termini d'aproximadament un any, tenir a l'abast tan diverses i excel·lents traduccions era per animar qualsevol poeta. Com agrair la feina desinteressada dels diversos traductors? Pensava en la feina feta en silenci a Romania per la professora Lavinia Dumitrascu, en la de Nicolau Dols, Gabriel de S. T. Sampol, Julie Anne Wark Bathgate, Albert Herranz, José Luis Reina, Pere Gomila... A tot això hauríem d'afegir, i tan sols en el pla estrictament poètic, la publicació per Bromera Edicions del País Valencià del poemari Lletra de batalla que havia guanyat el Premi "Ibn Hazm" a Xàtiva i, més recentment El cant de la sibil·la per Brosquil Edicions, guanyador del Ciutat de Sagunt 2004.

Miquel López Crespí

Exigim de les institucions administratives i judicials la identificació dels autors d’aquestes agressions i la depuració de les seves responsabilitats. Exigim les mesures preventives per eliminar i suprimir l’activi