Turmeda | 02 Març, 2007 13:03
De espigas en flor, de Maria Antònia Salvà, una traducció de Jaume Pomar amb pròleg i selecció de Sebastià Alzamora; Todo es fragmento, nada es enteramente de Bartomeu Fiol, amb introducció i traducció de Roberto Mosquera i Antoni Nadal, per acabar amb el número XIV de la col·lecció i que correspon a una antologia de poemes de Miquel López Crespí, El mecanismo del tiempo, una selecció feta pel mateix autor i que s’ha encarregat de traduir de forma brillant i encertada l’escriptor Víctor Gayà.
Les traduccions de l’Institut d’Estudis Baleàrics (IEB): Maria Antònia Salvà, Miquel López Crespí i Bartomeu Fiol
Maria Antònia Salvà (Palma 1869 – Llucmajor 1958) [...] Adscrita, amb Miquel Ferrà i Llorenç Riber, a la primera generació de l’Escola Mallorquina, la seva obra combrega amb l´ideari postulat pel moviment. El paisatge, tractat autònomament i des d´un punt de vista idil·lic, esdevé objecte d’atenció constant i és, sovint, el reflex del seu món interior. Hi és palesa una religiositat profunda. Alterna la influència de la tradició culta, sobretot de Verdaguer, i de la popular. La mètrica parteix, per regla general, del cançoner tradicional i, quant a l´ús del llenguatge, recorre a vegades a les gloses i dites populars. El 1960, tornà a ser proclamada filla il·lustre de llucmajor i l’Ajuntament li dedicà el monument de L’espigolera. L´Institut de Llucmajor porta el seu nom i també el Col·legi Nacional Mixt de Son Sardina. És filla il·lustre de Palma, on té un carrer dedicat. També en té un de dedicar a s’Arenal (Llucmajor) [...] (GEM)
Va escriure Poesies (1910), Espigues en flor (1926), El retorn (1934), Llepolies i joguines (1946), Cel d´horabaixa (1948) i Lluneta de pagès (1952). També va escriure les memòries Entre el record i l’enyorança (1955).
Bartomeu Fiol(Palma 1933) Poeta i tècnic turístic. Llicenciat en ciències polítiques per la Universitat Central de Madrid (1955). El 1956, obrí, a Palma, la llibreria i galeria d’art Gralla, on exposaren pintor com Jaume Mercant i Miquel Rivera Bagur. Ha publicat els poemaris Calaloscans (1966), Camp Rodó (1973), premi Ciutat de Palma 1969, Contribució de bàrbars (1980), Capells de ferro a son Cabastre (1983), Calaportal de cavorques (1985) i Contribució de verges (1990). També ha publicat un llibre infantil, en vers De com mestre Joan Cipa la va perdre (1959). Ha estat director general de la Companyia hotelera del Mediterrani i de Basa Horitzon Hotels. [...] (GEM)
Miquel López Crespí (sa Pobla, Mallorca 1946) és novellista, autor teatral, poeta i assagista. L'any 1969 l'escriptor començà les seves collaboracions (especialment literàries) en els diaris de les Illes.
Miquel López Crespí ha guanyat diversos premis literaris de poesia, novella, contes, teatre i narrativa juvenil entre els quals podríem destacar: "Ciutat de Palma de Teatre 1974", "Ciutat de Palma de Narrativa" (1991), "Joanot Martorell" de narrativa (València), Premis Ciutat de València (de poesia i narrativa), Premi Especial Born de Teatre, Premi Teatre Principal-Consell Insular de Mallorca de Teatre, Premi de les Lletres 1987 (Mallorca), Premi "Pompeu Fabra", Ciutat de Perpinyà 1988 de poesia, Premi de Narrativa "Miquel Àngel Riera", Premi Valldaura de novella (Barcelona), Premi de teatre "Carles Arniches" (Alacant), Principat d'Andorra (Grandalla) de Poesia, Premi de Literatura "Serra i Moret 1993" de la Generalitat de Catalunya, Premi de Poesia del Consell Insular d'Eivissa i Formentera, Premi de Literatura de l'Ateneu de Maó (Menorca), Premi Nacional de Literatura "Camilo José Cela", Premi de Poesia "Ibn Hazm 2003", Premi de Poesia Ciutat de Tarragona 2005 "Comas i Maduell"...
Collaborador dels suplements de cultura dels diaris de les Illes, Miquel López Crespí ha publicat centenars d'articles dedicats a la literatura i la història de Mallorca.
D'ençà començaments dels anys setanta ha publicat més de cinquanta llibres de narrativa, poesia, teatre, memòries, novella i assaig entre els quals podríem destacar: L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970 (memòries); L'amagatall (novella); Cultura i antifranquisme (assaig); L'obscura ànsia del cor (poesia); El cicle dels insectes (poesia); Vida d'artista (narrativa); Històries del desencís (narrativa); Punt final (poesia); No era això: memòria política de la transició (assaig); Acte Únic (teatre); El cadàver (teatre); Núria i la glòria dels vençuts (novella); Revolta (poesia); Rituals (poesia); Estat d'excepció (novella); Un tango de Gardel en el gramòfon (narrativa); Perifèries (poesia); Breviari contra els servils (narrativa); Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (assaig); El darrer hivern de Chopin i George Sand (novel·la); Corambé: el dietari de George Sand (novel·la); Lletra de batalla (poesia) Els anys del desig més ardent (teatre); Defalliment (novel·la); El cant de la sibil·la (poesia); Les ciutats imaginades (poesia); Calendaris de sal (poesia); Cultura transició a Mallorca (assaig) i Damunt l'altura (novel·la).
Altres traduccions patrocinades per l’Institut d’Estudis Baleàrics (IEB)
En la col·lecció Biblioteca de las Islas Baleares, una antologia feta per Pere Rosselló Bover, l’imprescindible Veinte poetes de las Baleares, amb traduccions de Nicolau Dols, Gabriel de la S.T. Sampol i altres traductors, de poemes de Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover, Miquel dels Sants Oliver, Gabriel Alomar, Maria Antònia Salvà, Miquel Ferrà, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Marià Villangómez, Llorenç Moyà, Blai Bonet, Josep M. Llompart, Miquel Àngel Riera, Bartomeu Fiol, Miquel Bauçà, Jaume Pomar, Antoni Vidal Ferrando, Damià Huguet, Jean Serra, Àngel Terron i Ponç Pons.
Poesía, selecció de l’obra de Bartomeu Rosselló-Pòrcel traduïda per Jaume Pomar. Un vuelo de inefable poesía, una selecció de la poesia de Miquel Costa i Llobera, traduïda també per Jaume Pomar; Antología poética, de Josep M. Llompart, amb una introducció de Cèlia Riba i traducció de Nicolau Dols i Gabriel de la S.T. Sampol; Antología poética de Blai Bonet, selecció i introducció de Margalida Pons, traduïda igualment per Nicolau Dols i Gabriel de la S.T. Sampol. Posteriorment Calambur Editorial va editar Un vuelo de pájaros, de Marià Villangómez Llobet, amb selecció i introducció d’Antonio Colinas; Antología poética de Miquel Àngel Riera, traducció i pròleg de Francisco Díaz de Castro; Historia personal de Jaume Pomar, selecció i traducció feta pel mateix autor; El jardín de las delicias, d’Antoni Vidal Ferrando, amb introducció de Pere Rosselló Bover, pròleg de Joan Margarit i traducció de Jaume Pomar; Barlovento de Gabriel Florit, traducció del mateix Gabriel Florit i Llamas escritas de Ponç Pons, amb selecció, pròleg i traducció de Jesús Villalta Lora.
Turmeda | 02 Març, 2007 10:20
Llibres com el de López Crespí representen una contribució important que, si més no, poden incitar al debat sobre una fase històrica cabdal. Debat que manca, i molt, entre els nostres intel.lectuals, en el sentit gramscià del terme. Aquesta mena d'assaigs personalitzats, com el que ha fet en Miquel, quan encara molts dels protagonistes que apareixen al llibre hi són vius i poden contrastar el que allà s'indica, constitueix un saludable exercici que caldria sovintejar amb un objectiu palès pels historiadors: en aquest cas concret, reflexionar seriosament sobre l'articulació de la lluita antifranquista a Mallorca. (Carles Manera)
Carles Manera: contra el dogmatisme i el sectarisme. Defensa de la memòria històrica de l’antifranquisme de les Illes
L’any 1994, concretament en el mes d’abril, hi hagué una brutal campanya d'alguns membres de l'antiga direcció carrillista de les Illes (PCE) i sectaris afins que, mitjançant una sèrie de pamflets, calúmnies, mentides i tota classe de tergiversacions arribaren a afirmar que "els partits a l'esquerra dels PCE fèiem el joc al franquisme policíac". Aquesta inicial brutor contra els militants i partits de l'esquerra revolucionària illenca anava signada per Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero, Antoni M. Thomàs i Salvador Bastida. Posteriorment s’hi afegí el dirigent carrillista Pep Víchez.
Aleshores vaig poder sentit de ben a prop la solidaritat de l'amic Carles Manera. El brutal atac del carrillisme contra la meva persona i contra el llibre que m'acabava d'editar Lleonard Muntaner, L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), va omplir pàgines i pàgines de la premsa de l'any 1994 (ajudant emperò, de forma indirecta, a fer famós i exhaurir el llibre que volien silenciar). En aquella concreta conjuntura Carles Manera va publicar un interessant article parlant de la importància de les històries personals en la reconstrucció del nostre passat més recent. Era una bufetada al dogmatisme i a la mala fe.
Aquest article, titulat "Antifranquisme i lluita cultural" va ser publicat en El Mundo-El Día de Baleares el 13 d'abril de 1994. Vet aquí alguns dels fragments que, de forma indirecta però molt efectiva, ajudaren a fer callar -i avergonyir- els calumniadors i envejosos que, plens de mala fe, havien provat d'embrutar la memòria història de l'esquerra revolucionària de les Illes, de l'antifeixisme combatent.
Aquest article de Carles Manera, deia: "Convé assenyalar que l'obra de López Crespí és, sobretot, un recull de records vivencials de forma molt subjectiva: el mateix Miquel ho explicita en les primeres planes del treball, car afirma que no persegueix escriure un llibre d'història 'objectiu' (tots sabem que la història objectiva no existeix). Des d'un punt de vista historiogràfic, la recuperació de les històries particulars de persones que visqueren processos concrets és un fenomen que els col.legues britànics coneixen prou bé. El mestre Eric Hobsbawm, amb els seus estudis sobre el món del treball, ja incidia en el tema de forma palesa. Per cert, el vell professor segueix lúcid com sempre: el darrer que acaba de publicar sobre una nova política per a l'esquerra radical no té desperdici i encaixa força amb el tema que tracta López Crespí. Alguns dels deixebles de Hobsbawm, creadors del History Worshop (una experiència única adreçada a historiar les vides d'obrers i obreres a l'Anglaterra cada cop menys industrial del present segle) han perllongat una tasca d'arrels pregones al seu país. Encapçalat per un innovador Ralph Samuel, constant reivindicador de la història popular, el HW s'ha erigit en certa forma en la veu del passat, amb la rigorosa utilització de la història oral en la que el grup n'és expert: Paul Thompson ho demostrà fa uns anys a unes jornades sobre el tema al Monestir de La Real. La tradició marxista dels historiadors socials anglesos ha emfasitzat la necessitat de reivindicar aquest nivell experiencial, ric i poderós, per tal de conèixer el costat generalment ocult en els llibres de text: el dels protagonistes anònims. Aquest instrumental heterodox es troba també a les mans d'historiadors no marxistes, com ara Peter Laslett i membres significatius del Cambridge Group, que han desenvolupat una tasca encomiable de recuperació de vides quotidianes i d'experiències puntuals.
'A casa nostra ens trobem a anys llum de tot això. Però llibres com el de López Crespí representen una contribució important que, si més no, poden incitar al debat sobre una fase històrica cabdal. Debat que manca, i molt, entre els nostres intel.lectuals, en el sentit gramscià del terme. Aquesta mena d'assaigs personalitzats, com el que ha fet en Miquel, quan encara molts dels protagonistes que apareixen al llibre hi són vius i poden contrastar el que allà s'indica, constitueix un saludable exercici que caldria sovintejar amb un objectiu palès pels historiadors: en aquest cas concret, reflexionar seriosament sobre l'articulació de la lluita antifranquista a Mallorca. [] El llibre de López Crespí, escrit en un estil clar, directe i sense concessions, no deixa de costat les expressions de combat pròpies de la més estricta clandestinitat. Penso que això li pot llevar força als ulls dels lectors més joves, que no visqueren ni de rampellada els fets que es detallen. Però els que coneixem, en major o menor grau, alguns dels esdeveniments presentats per l'autor hem sentit una mena de nostàlgia, barrejada amb somriures de complicitat, quan es llegeixen certs episodis, talment epopeies d'una resistència probablement molt mitificada... En aquest sentit, l'estil d'Antoni Serra al seu Gràcies, no volem flors em sembla més distant i objectiu, sense que resti valors a la fiabilitat de López Crespí, ni clara subjectivitat a l'obra de Serra. Són dues maneres d'exposar experiències pròpies que afectaren a les mateixes persones que apareixen a les seves respectives obres".
Turmeda | 01 Març, 2007 06:39
Hauríem de contemplar amb certa dosi d’esperança el resultat de tota la sèrie de reunions que hi ha en aquests moments entre el Bloc i ERC, entre Entesa i ERC, entre el PSM i ERC o entre determinades plataformes de lluita per la unitat i els diversos partits implicats en la resolució de l’actual crisi política. I diré encara més: malgrat que en aquests moments tota aquesta sèrie de reunions i contrareunions no donàs el resultat esperat, jo, abans de perdre totalment les esperances, esperaria fins al darrer dia i la darrera hora, fins al darrer moment que resti per a presentar la documentació electoral pertinent. (Miquel López Crespí)
El Bloc que volem
Potser encara hi ha temps per a presentar una coalició nacionalista d’esquerra a les eleccions del proper mes de maig. Algú em dirà que s’han perdut quatre anys per a bastir, amb alguna possibilitat d’èxit, aquest bloc unitari de forces entestades a vèncer el desencís i els dubtes. Després potser explicarà que la unitat electoral entre el PSM i EU, més que unir, el que ha fet ha estat dividir. I ho dirà pensant en la crisi nacionalista, en la marxa dels militants d´Entesa per Mallorca i en la divisió que això ha significat dins el camp del progressisme mallorquí. Tot això és així com diuen els amics, no hi ha dubte. Però crec, la situació així ho demana, que hauríem de contemplar amb certa dosi d’esperança el resultat de tota la sèrie de reunions que hi ha en aquests moments entre el Bloc i ERC, entre Entesa i ERC, entre el PSM i ERC o entre determinades plataformes de lluita per la unitat i els diversos partits implicats en la resolució de l’actual crisi política. I diré encara més: malgrat que en aquests moments tota aquesta sèrie de reunions i contrareunions no donàs el resultat esperat, jo, abans de perdre totalment les esperances, esperaria fins al darrer dia i la darrera hora, fins al darrer moment que resti per a presentar la documentació electoral pertinent.
Què vol dir “esperar fins al darrer dia i la darrera hora”? Vol dir que res és encara definitiu, cap declaració val gaire fins al moment que les organitzacions implicades en el debat unitari presenten les llistes en el registre corresponent. Per tant, i diguin el que diguin les burocràcies que porten mesos sense arribar a aclarir-se, la realitat, el que importa de veritat, és que encara manquen més de dos mesos perquè les negatives a la unitat siguin reals i efectives davant la llei.
En aquest sentit s’ha presentat recentment al monestir de la Real una plataforma unitària, Crida per Mallorca, que, signada per centenars de persones, entre les quals hi havia Jaume Santandreu, Llorenç Capellà, Tomeu Martí, Antoni Roig, Gabriel Bibiloni i qui signa aquest article, deia: “No pot ser que amb la meitat dels mallorquins i mallorquines en contra es duguin a terme polítiques que canvien la realitat social, econòmica i ambiental de Mallorca d´una manera irreversible”.
La unitat del sobiranisme illenc per a fer front a la política d’encimentadors i depredadors de recursos i territori és més necessària que mai. Però no hauríem de confondre aquesta unitat necessària per a fer front a la dreta i a la corrupció regnant amb donar un xec en blanc als polítics professionals que feren malbé el nostre Pacte de Progrés. Aquesta unitat s’ha de fer com més àmplia millor, electoralment parlant, però també ha d´anar molt més enllà de la batalla per aconseguir un parell de cadiretes i els sous i privilegis que comporta la gestió del règim. Entre tots hauríem d’aconseguir dinamitzar novament la societat civil, enfortir les organitzacions culturals i plataformes en defensa de la terra existents en aquests moments. L’enfortiment de la societat civil és molt més prioritari per a la nostra supervivència que no la batalla enfocada al benestar personal d´un parell de polítics professionals. D´on sinó prové la impossibilitat d’acords unitaris? No siguem ximples. Fins ara no s’han entès perquè ningú no vol deixar la cadira que té assignada i que pensa que és seva, propietat particular.
Sovint és la gent que es mobilitza, els sectors populars que demanen enmig del carrer la fi de la destrucció del territori, la preservació de la nostra llengua i la nostra cultura, aquells que més ens representen. Molt més que aquells que quan arriben al poder no saben fer un autèntic pla d´ordenació territorial i ens deixen novament en mans dels corruptes i depredadors.
La unitat per a fer front a la dreta, repetesc, per a tenir credibilitat, per a ser poderosa, per a engrescar la gent decebuda pels anys de gestionitis de l’esquerra oficial, hauria de tenir per objectiu posar-se al servei dels moviments que ha creat la societat civil de les Illes. I si fos necessari, si els polítics professionals no s’entenen i continuen amb la seva absurda baralla per a preservar la cadireta sense pensar en els interessos generals del nostre poble en la situació d’emergència en què es trobam com a col·lectivitat amenaçada, s’hauria d’anar cap a la creació d´un bloc de nou encuny, una nova força política que prescindeixi definitivament de tots aquells que s’aprofiten de les lluites del poble per a surar personalment aferrats a les nòmines i el cotxe oficial.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (27-II-07)
« | Març 2007 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | |||
5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 | 11 |
12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 | 18 |
19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 | 25 |
26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 |