Turmeda | 30 Abril, 2007 09:25
El Moviment de Defensa de la Terra (MDT) recomana el llibre de Josep Fontana, Miquel López Crespí, Josep Guia i altres autors De l’esperança al desencís: la transició als Països Catalans (Edicions El Jonc, Lleida, 2006)
Una visió alternativa de la transició
“Aquesta resultant de confluència (o “tercera via”) és el que hom defineix com a consens. En aquest sentit, les aportacions de Bernat Muniesa i Manuel Marin, pel que fa a la situació de les mobilitzacions antifranquistes, i Miquel Lòpez Crespí, pel que fa a la contextualització, entre d’altres aspectes, dels Pactes socials de la Moncloa (1977), són d’interès per a comprendre el concepte de ‘transacció’, que fou el que definí la finalitat de la “transició”. Així, la Constitució -instauració del nou nacionalisme espanyol a través del socialmonarquisme- significava la clau de volta política equivalent a l’acord bàsic entre la patronal i els sindicats espanyols majoritaris (CCOO i UGT), que intentava de soterrar la concepció del sindicalisme com a estratègia revolucionària de classe”.
“...l’inici del pactisme de partits que abandonaren estratègies originàries (abandonament del marxisme per part del PSOE (1979) [1] i assumpció de l’eurocomunisme per part del PCE i del PSUC), el marc que s’aconseguí d’establir, en conseqüència, fou el dirigisme de les direccions de les organitzacions que aprovaren la reconducció de les mobilitzacions populars cap a l’establiment de l’oficialisme institucional. Aquesta tàctica suposà, a nivell estatal, la culminació de l’aliança entre els sectors dirigents -estratègics per evolucionistes- posfranquistes i les organitzacions que, des de l’esquerra (essencialment els comunistes), havien impulsat inicialment el procés de ruptura”.
Escatir des de diverses coordenades polítiques, socials, culturals i econòmiques, el seguit de fets esdevinguts d’ençà del traspàs de Franco fins a la reforma política, és un objectiu general del conjunt de les deu ponències elaborades arran d’un seminari organitzat a la Universitat de Lleida pel Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans [SEPC].
Tractar sobre la fi del franquisme i la refundació de l’Estat espanyol entre 1975 i 1978 és un tema trascendental per a comprendre les claus del mercantilime polític actual i demanar-se per la claudicació nacional dels actuals partits autonomistes, que alhora maldaren per acabar amb tot un moviment de renovació intel·lectual algunes característiques (a matisar) del qual resten exposades per M. Lladonosa.
i bé, com explica Josep Fontana (“Continuisme polític i consolidació de la reforma”), la conjuntura marcada per la fi de la Segona Guerra Mundial i el suport implícit (falsa neutralitat) a la dictadura per part de la Gran Bretanya i els Estats Units, comportà el replegament d’una part de la política republicana a l’exili, cal destacar que aquest conjuntura política internacional influí posteriorment en el cicle definit per l’evolució del tardofranquisme, la formulació de la llei de reforma política de 1976 i la formació de la UCD. Aquest marc previ va legitimar les bases jurídicopolítiques entre la formació de les corts espanyoles contituents, arran de les eleccions de juny de 1977, i l’aprovació (tret de l’excepció basca) de la Constitució espanyola el 1978.
Però més enllà d’aquest procés formal, hegemonitzat per les elits del règim postfranquista i l’inici del pactisme de partits que abandonaren estratègies originàries (abandonament del marxisme per part del PSOE (1979) [1] i assumpció de l’eurocomunisme per part del PCE i del PSUC), el marc que s’aconseguí d’establir, en conseqüència, fou el dirigisme de les direccions de les organitzacions que aprovaren la reconducció de les mobilitzacions populars cap a l’establiment de l’oficialisme institucional. Aquesta tàctica suposà, a nivell estatal, la culminació de l’aliança entre els sectors dirigents -estratègics per evolucionistes- posfranquistes i les organitzacions que, des de l’esquerra (essencialment els comunistes), havien impulsat inicialment el procés de ruptura.
Aquesta resultant de confluència (o “tercera via”) és el que hom defineix com a consens. En aquest sentit, les aportacions de Bernat Muniesa i Manuel Marin, pel que fa a la situació de les mobilitzacions antifranquistes, i Miquel Lòpez Crespí, pel que fa a la contextualització, entre d’altres aspectes, dels Pactes socials de la Moncloa (1977), són d’interès per a comprendre el concepte de ‘transacció’, que fou el que definí la finalitat de la “transició”. Així, la Constitució -instauració del nou nacionalisme espanyol a través del socialmonarquisme- significava la clau de volta política equivalent a l’acord bàsic entre la patronal i els sindicats espanyols majoritaris (CCOO i UGT), que intentava de soterrar la concepció del sindicalisme com a estratègia revolucionària de classe.
La construcció, doncs, del bloc polític constitucionalista, que s’acabà de definir amb l’ascens socialdemocràta el 1982, com exposa A. Jarné (“Del tardofranquisme a la victòria socialista”), cloïa el bastiment del “nou” Estat espanyol, que, amb tot, no aconseguí d’integrar dos fets bàsics que n’asseguressin la seva patent en la política exterior. D’una banda, la dinàmica ascendent dels moviments d’alliberament nacional basc i català, destacada en aquest volum, i, de l’altra, l’emergència de nous moviments socials antisistema.
L’anàlisi de l’evolució de l’independentisme d’ençà de la fundació del PSAN fins als anys vuitanta, amb l’articulació de l’MDT (1983), contextualitza el seguit d’organitzacions polítiques i militars que a la dècada dels anys setanta explicitaren la següent variable essencial (a mode de cultura política): la superació del franquisme no suposava la fi de l’opressió nacional. I, de fet, com expliciten les recerques de F.Rubiralta, C. Sastre, J.Guia i R. Usall, l’independentisme evidencià -i evidencia- el continuisme neofranquista (a través del terrorisme d’estat i la tortura) en denunciar la criminalització del dret a l’autodeterminació i la “il.legalitat” de la federació dels territoris històrics.
En conclusió, aquest volum planteja elements de reflexió molt significatius per a definir, en efecte, el pas de “l’esperança al desencís”. Però, alhora, també forneix factors explicatius per a constatar que aquest desencís es propi de qui identifica la política amb pràctica endogàmica. I que, per contra, existeixen causes pendents que expliciten el recanvi continuista al franquisme i qüestionen la misèria intel·lectual, moral i política de la “política” entreguista.
Xavier Ferré
[1] De fet, caldria una recerca sobre la funció que desenvolupà el PSOE en la consolidació del posfranquisme i la seva aprovació pels poders macroeconòmics internacionals. D’alguna manera, la reconversió progessiva al socialisme de càtedra encetat al congrés de Suresnes (1974) era fonamental per fer d’aquest partit una organització pont entre el tardofranquisme i el nou nacionalpopulisme espanyol. En paral·lel, doncs, una funció semblant a la que dugué a terme la Unión de Centro Democrático per a “sanejar” l’Estat dels darrers francofalangistes…
Turmeda | 30 Abril, 2007 06:30
Aleshores Gerard Matas tenia un petit estudi al carrer de Bosch de Palma, que, a poc a poc, esdevengué cau de cantants de la Nova Cançó, poetes, escriptors, lletraferits de tota mena. En aquell cau hi compareixien pintor com Gabriel Noguera, afeccionats al teatre com Pere Noguera, poetes com Joan Manresa... Sovint petàvem la discussió sobre la funció de l'art. Quan anàvem fins al port de Valldemossa, Banyalbufar o Estellencs, per posar un exemple, Gerard Matas ens ensinistrava en les meravelles artístiques, els colors, les formes, produïdes per la mateixa naturalesa mallorquina. Es tractava de saber obrir els ulls a noves percepcions, saber "llegir" el que Mallorca ens oferia i que era davant nostre d'ençà feia segles. (Miquel López Crespí)
L’avantguarda cultural mallorquina dels anys 70: literatura i art
L'aproximació a la terra fins al mil·limetre que efectua la càmera de Bartomeu Payeras, aproximació al rocam mallorquí, a l'arena de la platja, a l'aigua que raja abundosa de la font, ens permet apropar-nos a miratges i qualitats desconegudes de l'illa i, també, aprofundir en els misteris de la pintura i escultura contemporànies. Ha estat la contemplació d'aquestes valuoses aproximacions el que m'ha fet recordar algunes de les discussions sobre l'art modern que he tengut amb diversos pintors i escultors al llarg dels darrers anys. En veure aquests ocres, grisos, negres, el roig vermellós de les fotografies de l'amic Payeras, pens en les excursions per Mallorca fetes amb el pintor i escultor Gerard Matas a finals dels anys seixanta. Aleshores Gerard Matas tenia un petit estudi al carrer de Bosch de Palma, que, a poc a poc, esdevengué cau de cantants de la Nova Cançó, poetes, escriptors, lletraferits de tota mena. En aquell cau hi compareixien pintor com Gabriel Noguera, afeccionats al teatre com Pere Noguera, poetes com Joan Manresa... Sovint petàvem la discussió sobre la funció de l'art. Quan anàvem fins al port de Valldemossa, Banyalbufar o Estellencs, per posar un exemple, Gerard Matas ens ensinistrava en les meravelles artístiques, els colors, les formes, produïdes per la mateixa naturalesa mallorquina. Es tractava de saber obrir els ulls a noves percepcions, saber "llegir" el que Mallorca ens oferia i que era davant nostre d'ençà feia segles.
Va ser a mitjans anys seixanta, després de les lectures dels situacionistes francesos i les xerrades damunt art amb gent con Gerard Matas, Gabriel Noguera, Horacio Sapere, Paez Cervi, Miquel Morell, Miquel Àngel Femenias, Manuel Picó, Gaspar Riera i tants i tants d'artistes mallorquins que aprengueren a copsar la pintura i l'escultura amb ulls ben diferents. Si les roques de Mallorca, els sediments aixecats del fons de la mar de Tetis fa milions d'anys proporcionaven a la nostra mirada i a la nostra sensibilitat tots els colors possibles, la majoria de textures que un artista podia imaginar... aleshores el pintor que volgués ser valorat per nosaltres havia de ser vertaderament autèntic, havia d'aportar alguna cosa més que la còpia i el plagi del que tenim al davant.
De cop i volta, en aquelles caminades per Mallorca, palpant la terra, les pedres, anant a la recerca de les deixalles que la mar lliurava damunt els còdols ardents de la platja, enteníem el que podia haver-hi de fals en segons quines promocions artístiques. Miquel Morell ens narrava fil per randa la lluita heroica del Grup Tago contra la pastisseria mallorquina de paisatgisme barat, mala imitació de Joaquim Mir o Anglada Camarasa. Les exposicions i declaracions del Grup Criada 74, format per Catalina Bonnín, Bartomeu Cabot, Josep Canyelles, Valentí Castanyer, Miquel Àngel Femenias, Àngel Muerza, Lleonard Muntaner, Carme Roig, Vicenç Torres i Miquel Trias confirmava la validesa de les nostres conclusions. Quan els membres d'aquest grup repartiren el manifest "A un art oficial" interrompent el lliurament dels Premis Ciutat de Palma, ja sabíem que moltes de les nostres intuïcions s'havien encarnat en aquest combatiu grup d'artistes. L'art no era a les galeries, com deien els situacionistes i Criada 74; l'art era enmig del carrer, en les accions del poble contra la mentida oficial, en la sublevació dels artistes contra la pastisseria per a menjador dels nou-rics mallorquins.
Katy Bonnín, que havia participat en la primera Mostra d'Art Pobre feta a la llibreria Tous de Ciutat, ens ensenyava a descobrir els milers de quadres ocults en les velles façanes de ciutat, en els dibuixos que els al·lots feien amb guixos pels carrers de Palma. Gerard Matas, fent escultures amb les deixalles que trobava a la platja, restes de fustes de vaixells enfonsats, ferros rovellats, algun bocí de pedra amb textures i qualitats inimaginables, ens feia copsar la diferència exacta entre la promoció de l'art per a l'especulació, els trucs de certs galeristes, i el que hi havia de vertader en els pintors i escultors de vena. És el que hom troba en aquestes fotografies en primer pla de Bartomeu Payeras. Per a mi són una demostració de la validesa de les idees artístiques de tots aquells grans pintors coneguts a finals dels anys seixanta, uns amics que m'ensenyaren, juntament amb els situacionistes, a veure més enllà de les aparences i la propaganda. Bartomeu Payeras ens descobreix també l'art autèntic que, des de sempre, l'home ha pogut llegir en cada una de les nostres pedres, en el racó més amagat de la nostra natura. Bartomeu Payeras vol salvar Mallorca de la destrucció. Però nosaltres sabem que el poeta, el fotògraf, aquest amant aferrissat de l'illa, vol encara més: el que desitja és salvar l'art, el més valuós art contemporani que existeix encara, a la vista de tothom, en els indrets que ell ens mostra sense defalliment.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (24-V-06)
Turmeda | 28 Abril, 2007 17:54
Les classes populars mallorquines, sobretot els fills de la pagesia i menestrals, la majoria de classe mitjana baixa i fins i tot pobra, prenen el relleu als antics sectors provinents d'una pseudoaristocràcia estantissa (Llorenç Villalonga, per exemple) i l’antiga colla d’escriptors sorgits de la gran propietat agrària (Maria Antònia Salvà i Miquel Costa i Llobera, queden ja molt enrere, com el producte d’una Mallorca que mor amb l’arribada massiva del turisme). (Miquel López Crespí)
La narrativa catalana de Mallorca i la influència del Maig del 68
Molts dels contes de l’antologia Un viatge imaginari i altres narracions (Fundació Sa Nostra, Ciutat de Mallorca, 2007), i especialment els dels reculls A preu fet, La guerra just acaba de començar, i alguns de Notícies d´enlloc, Paisatges de sorra i Diari de la darrera resistència s’ha d’entendre que són escrits sota la influència del Maig del 68 i dels canvis esdevenguts a la societat mallorquina dels anys seixanta. Els canvis sociològics i culturals dels anys seixanta produïts per l’arriba massiva d’immigrants, el turisme, la crisi de l’agricultura tradicional i un augment del benestar econòmic de la població, juntament amb les possibilitats, relatives, evidentment, que obre la Llei de premsa i impremta de 1966. Tot plegat afavoreix aquest evident relleu generacional en el camp de les lletres que s'anirà consolidant i ampliant al llarg dels anys vuitanta noranta del segle passat. Les classes populars mallorquines, sobretot els fills de la pagesia i menestrals, la majoria de classe mitjana baixa i fins i tot pobra, prenen el relleu als antics sectors provinents d'una pseudoaristocràcia estantissa (Llorenç Villalonga, per exemple) i l’antiga colla d’escriptors sorgits de la gran propietat agrària (Maria Antònia Salvà i Miquel Costa i Llobera, queden ja molt enrere, com el producte d’una Mallorca que mor amb l’arribada massiva del turisme).
Però què volem dir exactament amb la idea de “escrits sota la influència del Maig del 68? Volem dir que als vint anys som en lluita contra el que consideram “el vell món” en tots els seus aspectes: el cultural i també el polític. Alguns dels escriptors de la generació dels anys setanta som militants actius de l’antifranquisme, joves oberts a totes les experimentacions literàries i artístiques que arriben a Mallorca o que anam a cercar més enllà de les nostres fronteres. Quan als divuit anys descobrim la psicoanàlisi, el freudisme, el surrealisme, el futurisme, tots els ismes dels anys vint, i els volem aplicar a l’art, a la literatura que fem, ens pensam, de forma il·lusòria, que som els primers a descobrir-ho. Són els anys que llegim àvidament tot el que literàriament i políticament és avançat i cau a les nostres mans: escrivim sota l´impacte de les primeres lectures del simbolisme francès, del nouveau roman, James Joyce, Franz Kafka, Issaak Bàbel, Manuel de Pedrolo, Joan Fuster, Marguerite Duras, Marx, Raoul Vaneigem, Guy Debord, Andreu Nin, Wilhelm Reich, Trotski, Mercè Rodoreda, Pere Calders, Alejo Carpentier, Norman Mailer, Günter Gras, Peter Weiss, Bertolt Brecht, James Joyce, Breton, els dadaistes, els impressionistes alemanys d’entreguerres. La llista es podria fer interminable. Només citam uns noms, completament a l’atzar, entre centenars d’altres influències igualment enriquidores, per a fer copsar al lector l´origen de moltes d’aquestes narracions experimentals que ara es poden llegir a Un viatge imaginari i altres narracions. Són uns anys en què fem nostra tota la ideologia i la pràctica situacionista i elevam el Traité de savoir-vivre à l´usage des jeunes générations (Editions Gallimard, París, 1967) a la categoria de “bíblia” dels nostres vint anys. Aquest llibre, amb molts d’altres, de novel·les del nouveau roman al material polític i memorialístic d’Edicions Catalanes de París, de les Edicions de la Revista de Catalunya editades a Buenos Aires fins al material de Ruedo Ibérico i Ebro, els portam d’amagat en tornar de l’estranger, sempre preocupats pels escorcolls de la Guàrdia Civil, o el compram a les golfes de les llibreries de Barcelona o Ciutat.
El pop-art nord-americà, el collage, que ja havien practicat els soviètics dels anys vint i Josep Renau a València en temps de la guerra civil, aplicat a la literatura ens porta a moltes de les narracions rupturistes de La guerra just acaba de començar, que guanyà el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor de l´any 1973, o a una obra de teatre típicament experimental com era Autòpsia a la matinada, que guanyà el Ciutat de Palma de l’any 1974.
En el pròleg al llibre 10 poetes mallorquins dels anys 70 (Diari de Balears, Ciutat de Mallorca, 2006), el catedràtic Pere Rosselló Bover, en parlar de la poesia i l’art rupturista d’aquells anys es referia a la tendència experimental que s’expressa en aquella època. Pere Rosselló Bover escriu: “La superació del realisme es va donar sobretot amb la introducció de noves tendències i nous temes. La varietat de propostes abraça des de la continuació del realisme anterior fins a noves actituds experimentalistes. Aquestes sovint es relacionen amb corrents underground i amb el textualisme i pretenen dur l´obra creativa fins als límits, amb la fusió dels gèneres literaris i de les diverses pràctiques artístiques o amb la ruptura amb el llenguatge”.
És una definició prou exacta del tarannà cultural que ens domina quan començam a escriure a mitjans dels anys seixanta. En la introducció al nostre llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000) ja havíem parlat de les influències culturals que conformaven la nostra forma de pensar i d’actuar en aquella època. Una introducció, pens, prou útil per a copsar quin era el món cultural que ens alletava quan escrivíem algunes de les narracions de Un viatge imaginari i altres narracions. En Cultura i antifranquisme dèiem: “A partir d’aquests grans mestres de la narrativa contemporània [Kafka, Joyce, Faulkner, per posar uns exemples] prengué una gran volada la importància de tenir en compte les associacions d'idees (la psicoanàlisi, les troballes de Freud o Reich, ajudaven igualment a trasbalsar el camp del realisme vuitcentista); el monòleg interior, els processos psicològics microscòpics, la mescladissa de diversos corrents de consciència en els protagonistes d'un conte o una novel.la. La revolució del concepte de temps a partir dels avanços en el camp de la teoria de la relativitat d'Einstein ajuden igualment a modificar el món interior de l'autor donant nous estris de combat, noves armes a l'escriptor o artista que vulgui combatre la buidor actual establerta pel comissariat de la cultura oficial dominant. Si analitzam, malgrat només sigui una mica, l'evolució d'alguns artistes que consideram revolucionaris, veim que n'hi havia molts -sens dubte els millors- que es recolzaven en allò més avançat que havien fet les avantguardes de començament de segle en contra del concepte d'art burgès i conservador. ¿Qui pot dir que resten exhaurides les potencialitats de l'expressionisme alemany, del futurisme soviètic o del surrealisme francès, per anomenar encara un parell dels moviments que commocionaren l'art de començaments de segle i de les rendes dels quals encara vivim els creadors actuals? No podríem entendre la música d'Eisler sense la ‘revolució serial’ de Schoenberg, Xostakòvitx sense Gustav Mahler, Kurt Weill i els músics que col·laboraren amb Brecht, sense el jazz; no podríem entendre Eluard o Aragon sense el surrealisme, Maiakovski sense el futurisme, Bertolt Brecht sense l'expressionisme. Tots els grans artistes que coneixem han anat bastint sempre un gran projecte insurreccional contra la mediocritat dominant, sigui burgesa o sigui estalinista”.
En el marc de les Illes hom diria que l’experimentalisme literari i artístic dels setanta sembla minvar a partir de mitjans dels vuitanta. En el meu cas particular m’adon a la perfecció com certa narrativa experimental, de la qual hi ha molts exemples en el llibre Un viatge imaginari i altres narracions, va essent substituïda per tota una sèrie de novel·les que ja no tenen gaire cosa a veure amb aquells experiments rupturistes dels anys setanta. Bastaria llegir obres com Estiu de foc (Columna Edicions, Barcelona, 1997), Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors, Lleida, 2000), El darrer hivern de Chopin i George Sand (Proa Edicions, Barcelona, 2004), Corambé. El dietari de George Sand (Pagès Editors, Lleida, 2004), Estat d’excepció (Pagès Editors, Lleida, 2001), Defalliment. Memòries de Miquel Costa i Llobera (El Gall Editor, Pollença. Mallorca, 2005), Damunt l’altura. El poeta il·luminat (Pagès Editors, Lleida, 2006) o La conspiració, de propera aparició a l’editorial Antinea de Castelló.
Un cas ben diferent del de les meves novel·les és el teatre que he escrit d’ençà d’aquell premi Carles Arniches en català, guanyat l’any 1972 a Alacant. Aquell premi, que m’animà moltíssim, va ser atorgat per un jurat on hi havia a Ricard Salvat i José Monleón, i l´obra portava el títol Ara, a qui toca? O aquell altre muntatge típicament experimental que guanyà el Ciutat de Palma de teatre de l’any 1974, un homenatge als estudiants assassinats per la dictadura franquista: Autòpsia a la matinada.
Hom s’adona que el meu teatre roman com a darrer reducte de les dèries rupturistes de finals dels seixanta i començaments dels setanta. Una obra típicament experimental com la que guanyà el Premi de teatre Ciutat d’Alcoi 1984, Homenatge a Rosselló-Pòrcel, o aquella altra que em segrestà la Brigada Social del règim franquista, Les Germanies, que l’any 1975 havia obtengut el Premi Especial de teatre Born a Menorca, són proves evidents de la continuïtat d’aquest experimentalisme. Pens ara mateix en la trilogia de teatre experimental de la transició, trilogia formada per les obres Acte únic (Universitat de les Illes Balears, Ciutat de Mallorca, 2000), que havia guanyat el Premi de teatre del Consell de Mallorca de l’any 1987; Els anys del desig més ardent (Universitat de les Illes Balears, Ciutat de Mallorca, 2004); i Carrer de Blanquerna (Edicions de Can Sifre, Ciutat de Mallorca, 2006). I malgrat que sigui una obra de temàtica ben diferent, també podríem incloure en aquest apartat de teatre experimental l´obra El cadàver (Pagès Editors, Lleida, 1998), estrenada a Palma i Barcelona per les companyies Taula Rodona i els actors agrupats en torn de la directora Teresa Gelpí.
Turmeda | 28 Abril, 2007 06:54
El Bloc guanya amb aquesta retirada d’Entesa de les autonòmiques, però també, i més que ningú, UM, que ha sabut aprofitar els exmilitants del PSM per a anar consolidant el seu projecte polític. Maria Antònia Munar, de seguida que ha vist la situació, ha fet el cap viu per a aprofitar la crisi del PSM i d´Entesa de cara a consolidar les seves posicions a preu de saldo. Aconseguir que el que fou líder del PSM i candidat autonòmic d´aquest partit, Mateu Crespí, vagi a les llistes d´UM, és una bona operació. La presidenta del Consell Insular de Mallorca ha estat prou intel·ligent i, entre tots els aspirants a sous i cadiretes, ha escollit el menys car de tots. Altres exdirigents nacionalistes exigien conselleries, per a sortir a la foto. Munar no és ximple. I, tanmateix, amb la no concreció del Tercer Espai, els aspirants a la conselleria restaven desactivats. Pagar molt a gent que aporta poc? No tenia sentit. (Miquel López Crespí)
Els escriptors mallorquins analitzen les eleccions del proper mes de maig: el joc de les cadiretes
Mateu Crespí i Maria Antònia Munar
Ja fa més d´un mes, de seguida que llegírem les declaracions de Biel Huguet dient que Entesa no es presentava a les autonòmiques, pensàrem que l´opció dels dissidents del PSM quedava desactivada. Les explicacions que donava Biel Huguet no eren prou convincents i tots els observadors polítics començaren a preveure el que aquests dies hem constatat. A primera vista podia semblar molt correcte voler consolidar solament un espai municipalista per a avançar, en eleccions posteriors, envers quotes més altes de poder polític. L´excusa fins i tot podia semblar més o manco versemblant: no perjudicar els altres partits d´ideologia propera i donar a suport als que lluiten per a la derrota electoral del PP.
El problema és que rere les aparents bones intencions que ens explicava Biel Huguet de seguida s’endevinava el fracàs de no haver pogut bastir una coalició nacionalista amb ERC, el PSM i els independents nacionalistes. El fet de no haver pogut bastir aquesta unitat nacionalista consolidava i consolida el projecte de Bloc de PSM i Esquerra Unida. La debilitat d´Entesa era ja pública i, ja era una evidència, no podrien fer ombra al Bloc. Biel Huguet i l´executiva d´Entesa donaven així un suport inesperat al Bloc per Mallorca contribuint, de manera decisiva, a aturar la via d´aigua electoral que, per a Biel Barceló i Eberhard Grosske, hauria significat un nou competidor electoral dia 27 de maig.
Aleshores, en saber que Entesa no faria la competència al Bloc i es retirava de la batalla electoral, i d´això ja fa més d´un mes, vàrem escriure: “Els partidaris del Bloc han guanyat la partida. [...] Entesa per Mallorca resta reduïda a grup testimonial de funcionament estrictament municipal, perdent tota possibilitat d´incidir en la política global de Mallorca o no ser de bracet d´UM o PSOE”.
Que un antic dirigent del PSM com Mateu Crespí vagi en els llistes d´UM ens fa pensar si rere l’absència a les autonòmiques per part d´Entesa, dins el cap de l’exbatle de Santa Eugènia ja rondava la idea d’anar plegats amb Maria Antònia Munar. Si algunes de les bases d´Entesa per Mallorca no volien anar amb ERC per ser aquest al seu parer un partit “massa radical” i poder perjudicar l’elecció dels seus regidors als pobles; si alguns dirigents d’Entesa com Mateu Crespí ja pensaven anar amb UM... ens ha d'estranyar que no es poguessin arribar a acords per a bastir un projecte nacionalista proper a les tesis del Tercer Espai, amb ERC, PSM , Entesa i independents?
Com dèiem més amunt, el Bloc guanya amb aquesta retirada d’Entesa de les autonòmiques, però també, i més que ningú, UM, que ha sabut aprofitar els exmilitants del PSM per a anar consolidant el seu projecte polític. Maria Antònia Munar, de seguida que ha vist la situació, ha fet el cap viu per a aprofitar la crisi del PSM i d´Entesa de cara a consolidar les seves posicions a preu de saldo. Aconseguir que el que fou líder del PSM i candidat autonòmic d´aquest partit, Mateu Crespí, vagi a les llistes d´UM, és una bona operació. La presidenta del Consell Insular de Mallorca ha estat prou intel·ligent i, entre tots els aspirants a sous i cadiretes, ha escollit el menys car de tots. Altres exdirigents nacionalistes exigien conselleries, per a sortir a la foto. Munar no és ximple. I, tanmateix, amb la no concreció del Tercer Espai, els aspirants a la conselleria restaven desactivats. Pagar molt a gent que aporta poc? No tenia sentit.
En opinió de Maria Antònia Munar es tractava de visualitzar davant tothom que alguns dels màxims dirigents de l´antic PSM eren amb UM. No volia res més. Així de senzill. Mateu Crespí, malgrat els seus actuals detractors, sembla que ha estat un bon batle nacionalista, té alguna gent al darrere i, el que era important en aquests moments, només demanava una acta de diputat. El preu, en opinió de Maria Antònia Munar, es podia pagar. El negoci li sortia rodó i s´ha arribat a un acord. Mateu Crespí ha de fer veure, malgrat no sigui aquesta la realitat, que una part dels antics militants del PSM donen suport a Unió Mallorquina i consideren aquesta organització com la “casa comuna” dels nacionalistes mallorquins.
Pens que, amb aquest fitxatge, Maria Antònia Munar ha demostrat novament que és un polític prou experimentat. Molts aspirants als favors de la presidenta del Consell Insular de Mallorca han quedat ben descol·locats.
Com dèiem, qui surt igualment molt beneficiat, com abans amb l’abstenció d´Entesa a les autonòmiques, és el Bloc per Mallorca. I, també, cal no oblidar-ho, el PSM i el seu secretari general, Gabriel Barceló. Que Mateu Crespí hagi acceptat tan ràpidament la incorporació a UM és una bona arma en mans de Gabriel Barceló, ja que, sens dubte, pot argumentar l'existència d´una ala molt dretana dins del seu partit que el que cercava, com es demostra dia a dia, era gaudir de plataformes per a poder oferir-se a qui els donava una cadireta.
Dit tot això, caldria afegir-hi que no dubtam que, si sortís elegit Mateu Crespí, o si Maria Antònia Munar ofereix àrees importants de gestió, l'exbatle de Santa Eugènia sabrà desenvolupar-se amb total eficàcia en el lloc que li donin. Possiblement ho farà bé, com ho ha fet bé en el seu poble. No discutirem ara la futura bona gestió de l’exdirigent del PSM. Però el que la seva fuita ha escenificat a la vista de tothom és la recerca d´una sortida personal més que política a la situació d´emergència en què es troba el nostre poble. Mateu Crespí i molts dels que eren en la lluita pel famós Tercer Espai pareix que cercaven estar a recer del poder per a gaudir dels privilegis que comporta la gestió del règim. Almanco aquesta és la percepció general que hi ha al carrer. Basta que parleu amb la gent i ho podreu constatar.
Amb la retirada de la vida política autonòmica d´Entesa, amb el cop que significa també per a l'organització de Biel Huguet que un dels seus màxims dirigents hagi mostrat les cartes tan aviat, la consolidació del Bloc és un fet. Dia vint-i-set de maig podrem començar a endevinar com serà el futur del nacionalisme d´esquerra a Mallorca. Com ha explicat Gabriel Barceló, tot plegat consolida i reforça del paper del PSM en la conjuntura actual.
Turmeda | 27 Abril, 2007 15:47
Podríem parlar del menysteniment de l´obra de Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés, Manuel de Pedrolo, Josep M. Llompart, Joan Fuster, Antoni Mus o Gonçal Castelló. Molts d’altres escriptors, homes i dones de provada qualitat literària, d´una vàlua molt més elevada que molts dels envejosos comissaris del tres per quatre, han estat Antoni Vidal Ferrando, Miquel Mas Ferrà, Guillem Rossellló, Alexandre Ballester, Olga Xirinacs, Miquel Rayó, Eusèbia Rayó, Víctor Gayà, Llorenç Capellà... i així fins a desenes i desenes d´autors importants de la nostra literatura. (Miquel López Crespí)
La poesia mallorquina i la recerca de la llibertat: El mecanismo del tiempo (El mecanisme del temps) (Calambur Editorial, Madrid, 2007)
L’any passat, el 2006, quan revisava els poemes que havia de lliurar a l’escriptor Víctor Gayà, que era el que havia de fer la traducció de tot el material que conformaria l’antologia El mecanisme del temps, m’adonava com la línia de recerca de la llibertat creativa havia estat constant al llarg dels anys. En el fons, tant en els primers poemaris, Foc i fum, escrit a finals dels setanta i publicat el 1983 per Oikos-Tau de Barcelona, com en el darrer que ha publicat Cossetània Edicions, Les ciutats imaginades, Premi de Poesia Ciutat de Tarragona 2005, la meva “poètica” no ha variat gaire i es pot resumir en aquesta recerca intensa de la llibertat de forma i contingut que vaig començar a practicar l’any 1965 amb el primer poemari escrit i portat a mostrar a Josep M. Llompart.
En la introducció al meu llibre Antologia 1972-2002 (Col·lecció El Turó, Ciutat de Mallorca, 2003), i per deixar aclarida quina era i és la meva poètica, havia escrit: “Com a Maragall, els modernistes, Rosselló-Pòrcel, els surrealistes i, més endavant els situacionistes, el que poèticament (i políticament!) ens interessa del fet poètic a mitjans dels anys seixanta -que és l´època en la qual comencen a sorgir els embrions del que més endavant serien alguns dels poemaris que publicarem a patir dels anys vuitanta-, el que més ens n'interessa, deia, és la ‘paraula viva’, l'espontaneisme en el vers, la ruptura amb la tradició formalista i noucentista de l'Escola Mallorquina i, més que res, el rebuig de la retòrica i la falsedat vital dels poetes de la ‘torre d'ivori’. Joan Fuster, en definir la poètica de Joan Maragall, deixa ben clara quina és la posició pràctica d'aquest autor. En l'epígraf "Teoria i pràctica de la 'paraula viva'", Joan Fuster escriu (Literatura catalana contemporània, pàg. 44): ‘Dir les coses 'tal com ragen', quan hi ha naturalment, l'estat de gràcia', equival a situar la sinceritat al cim de la jerarquia literària. El que cal, doncs, és que el poeta digui la paraula nascuda d'un moment de plètora vital, i que la digui com li ve dictada per la seva vehemència interior. La resta és cosa secundària: els poetes sempre han parlat de les mateixes coses’".
Amb els amics Domingo Perelló o Frederic Suau organitzam activitats rupturistes (presentacions de llibres, exposicions, debats literaris...) a llibreries com Logos i L´Ull de Vidre, on treballam uns anys; són indrets en ebullició cultural, centres culturals i, en certa mesura polítics on hi convergeixen tant com a clients com a assistents als actes organitzats escriptors i artistes de les més diverses i oposades tendències, des de Damià Huguet a Cristobal Serra, des de Francisco Díaz de Castro a Damià Pons, des de Josep M. Llompart i Encarna Viñas a Francisco Monge o de Gabriel i Pere Noguera fins a Guillem Frontera passant per un estudiant que nomia Mateu Morro (i que després seria secretari general dels comunistes illencs de tendència trotskista, l’OEC i més tard del PSM), fins a Josep Alberti o el pintor Gerard Matas; tots, amb alguna excepció, interessats sempre en cercar noves actituds experimentalistes. Artistes i escriptors proven i pretenen dur l’obra creativa fins als límits de les seves capacitats d’expressives. Recordem que, juntament amb la generació d’escriptors dels anys setanta –Carme Riera, Vidal Ferrando, Miquel Mas Ferrà o Llorenç Capellà, per dir uns noms- sorgeixen amb força els grups artístics que proven de rompre amb el paisatgisme i la pastisseria aleshores dominants. Homes rupturistes com Andreu Terrades, Gerard Matas, Bartomeu Cabot, Steva Terrades, Gabriel Noguera, Àngel Muerza i molts d’altres que són, no ho oblidem, malgrat les ànsies rupturistes, hereus llunyans d´uns altres rebels, el Grup Tago, per exemple. Grup que, fundat pels pintors Fraver i Vélez i l’escultor Miquel Morell l’any 1959, com explica la GEM: “Significà una acció innovadora dins el panorama artístic mallorquí i representà la primera obertura als corrents internacionals avantguardistes. Es dissolgué cap al 1964”.
Aquest és, de forma molt resumida (en podeu trobar una ampliació, com ja he dit una mica més amunt, en la introducció a Antologia 1972-2002, Fundació Sa Nostra, Ciutat de Mallorca, 2003), el món que va conformant els poemaris que aniré escrivint al llarg d’aquests trenta anys, la selecció dels quals ha traduït de forma tan encertada l’escriptor Víctor Gayà.
L’any 2003, i en la prestigiosa col·lecció El Turó que dirigeix l’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears Pere Rosselló Bover, vaig tenir l’honor de publicar Antologia (1972-2002). Era el número 64 de la col·lecció. En el llibre hi havia una selecció de poemes de vint-i-un poemaris meus editats des de l’any 1983 fins al 2003. També hi vaig incloure alguns poemes més de llibres encara inèdits.
Aquella antologia significà molt per a qui signa aquestes notes, ja que fins aleshores el camí per a donar a conèixer la meva obra poètica no havia estat gens fàcil. Ans al contrari, a vegades em semblava, i encara em sembla!, que un poeta mallorquí no aconseguirà donar a conèixer mai la seva obra fins a no ser de mort. Vegeu el cas recent de recuperació de l’obra del poeta de Campos Damià Huguet. Obra, de vàlua considerable, que just ara, tants anys després del seu traspàs comença a ser valorada més enllà de l’acostumat cercle iniciàtic.
De totes maneres aquesta “recuperació” pòstuma tampoc és cosa segura, ni molt manco. I faria molt bé el poeta que se sent marginat en el present pel mandarinat controlador de la nostra cultura si no basàs les esperances en un possible reconeixement post mortem.
El cas de Damià Huguet és especial perquè ha tengut sort després de mort, però, repetesc, el cas tampoc no és tan freqüent com hom podria imaginar. Sovint, el neoparanoucentisme aprofita la mort de l’escriptor que no és de la seva colla per a accentuar encara molt més l’aïllament del poeta que no interessa. Aquestes darreres dècades hem estat testimonis de les provatures, a vegades reeixides, de menystenir l´obra de poetes i novel·listes catalans de qualitat indiscutible. Si voleu noms podríem parlar dels menysteniment de l´obra de Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés, Manuel de Pedrolo, Josep M. Llompart, Joan Fuster, Antoni Mus o Gonçal Castelló. Molts d’altres escriptors, homes i dones de provada qualitat literària, d´una vàlua molt més elevada que molts dels envejosos comissaris del tres per quatre, han estat Antoni Vidal Ferrando, Miquel Mas Ferrà, Guillem Rossellló, Alexandre Ballester, Olga Xirinacs, Miquel Rayó, Eusèbia Rayó, Víctor Gayà, Llorenç Capellà... i així fins a desenes i desenes d´autors importants de la nostra literatura. La desvergonya del comissariat que malda per desertitzar la nostra cultura a cops de mentida i de campanyes per a situar-se ells sols, arriba fins al punt d’emprar la premsa i els llibres de memòries per a insultar de forma barroera alguns dels autors esmentats. Gabriel Janer Manila, un autor que les campanyes rebentistes ja no poden enfonsar, ha estat un dels principals damnificats per aquestes brutors. Però també hem estat silenciats, marginats de les exposicions d’autors mallorquins, Miquel Mas Ferrà, Antoni Vidal Ferrando, Miquel Rayó, Víctor Gayà, Guillem Rosselló, Antoni Xumet, Pere Rosselló Bover, Eusèbia Rayó, Maria Rosa Colom, Jaume Santandreu, Alexandre Ballester o qui signa aquest article, per dir solament uns noms. Els atacs de la camarilla neoparanoucentista van acompanyats per la utilització massiva dels mitjans de comunicació, les institucions polítiques i culturals, a vegades la universitat, el poder dels partits polítics, per a enlairar i promocionar l’obra dels comissaris, sovint d´una palesa mediocritat, d´una manca de qualitats sense pal·liatius.
Turmeda | 25 Abril, 2007 20:08
Fa més d´un any que escrivim articles i signam manifests en defensa de la incorporació d´ERC i altres col·lectius progressistes a la coalició PSM-EU. El darrer manifest per la unitat va ser el que signàrem Jaume Santandreu, Llorenç Capellà, Miquel López Crespí, Tomeu Martí, Llorenç Buades, Antoni Artigues, Pere Morey, Pilar Arnau, Joan Guasp, Josep Suàrez, Gabriel Bibiloni i tants i tants intel·lectuals de les Illes i que vàrem presentar a finals de desembre de 2006 al monestir de la Real. (Miquel López Crespí)
Com a persones fartes de la destrucció ambiental feta durant aquests darrers anys, una destrucció realitzada a una escala sense precedents, volem que els futurs governs de progrés que es puguin constituir avancin en el camí d´aturar tanta bestiesa sense sentit. Volem, com l’any 1999, anar molt més enllà dels canvis cosmètics, de les emblanquinades de façana, de posar uns professionals de la política en lloc dels altres. (Miquel López Crespí)
Suport al Bloc per Mallorca.
Maig 2007: un canvi necessari
En assabentar-se que he signat el manifest d’adhesió a la Plataforma “Progressistes pel Bloc”, uns bons amics meus m´han dit que m´equivocava. Entre moltes raons per a no fer-ho han adduït un munt de greuges que, en la seva opinió, jo hauria de tenir envers alguns membres d´Esquerra Unida que són a les llistes del Bloc. És evident, i així els ho he provat d´explicar, que molts dels membres de l’esquerra alternativa de les Illes hem patit i patim les campanyes rebentistes d’alguns dogmàtics i sectaris. Però la situació d´emergència en què ens trobam ens mana deixar de banda els problemes personals que pugui haver-hi entre les forces progressistes i fer pinya per tal d’aconseguir un canvi de la situació.
I a part de la necessitat imperiosa de deixar els personalismes a un racó hi ha l’obligació de continuar amb la lluita per la unitat de les forces nacionalistes i d’esquerra iniciada ja fa anys. En referència al Bloc, cal recordar que qui signa aquest article va ser un dels primers a començar la campanya per la constitució d´un bloc d´esquerra nacionalista com cal.
Possiblement la constitució del Bloc actual no respon encara a totes les aspiracions que hi havia i hi ha encara quant a una organització semblant al Bloc Nacionalista Gallec. Qui pot dubtar que ens hauria agradat veure les elits dirigents actuar d´una forma més decidida en referència a la unitat per a bastir una autèntica política de protecció mediambiental, de promoció de la llengua i que serveixi per a aturar les malifetes de corruptes, especuladors de tota mena i destructors i encimentadors de la nostra terra? Ens hauria agradat i hauria estat molt més sà, menys debats, discussions i bregues en referència a les cadiretes i molt més concreció de programes d´autèntic canvi social.
Fa més d´un any que escrivim articles i signam manifests en defensa de la incorporació d´ERC i altres col·lectius progressistes a la coalició PSM-EU. El darrer manifest per la unitat va ser el que signàrem Jaume Santandreu, Llorenç Capellà, Miquel López Crespí, Tomeu Martí, Llorenç Buades, Antoni Artigues, Pere Morey, Pilar Arnau, Joan Guasp, Josep Suàrez, Gabriel Bibiloni i tants i tants intel·lectuals de les Illes i que vàrem presentar a finals de desembre de 2006 al monestir de la Real.
En aquests moments crítics per a la supervivència del nostre poble no seria lògic que deixàssim a mitges la feina feta en suport de les forces nacionalistes i d´esquerra. Que l´actual coalició no és tan perfecta com voldríem? Evidentment que no. Tot és millorable i tenim molt de temps per endavant per a aconseguir l’autèntic bloc de lluita i resistència que necessitam.
Quan hem signat el manifest, ho hem fet amb plena consciència de les mancances que encara cal solucionar. Segurament, si s´aconsegueix tornar a enllestir un nou Pacte de Progrés més valent, més avançat que el que va perdre l´any 2003, haurem de ser vigilants amb els polítics que haurem situat en la gestió del poder polític. Molts dels intel·lectuals i professionals que donam suport al Bloc ho tenim ben clar, i ningú no ens ha d’advertir que els perills que poden derivar-se d´una manca de control democràtic i de vigilància. No s´ha de repetir la desil·lusió del passat. S’haurà de vigilar el compliment dels acords unitaris i exigir als membres del Bloc que possiblement gestionaran el govern de les Illes, el Consell Insular i els nostres ajuntaments, un estricte compliment del programa aprovat.
Com a persones fartes de la destrucció ambiental feta durant aquests darrers anys, una destrucció realitzada a una escala sense precedents, volem que els futurs governs de progrés que es puguin constituir avancin en el camí d´aturar tanta bestiesa sense sentit. Volem, com l’any 1999, anar molt més enllà dels canvis cosmètics, de les emblanquinades de façana, de posar uns professionals de la política en lloc dels altres.
Es tracta de no tudar els esforços de mobilització contínua que ha fet i continua fent la societat civil. Un nou pla d´ordenació territorial ha de ser tasca prioritària dels governats progressistes. Seria imperdonable que tant d´esforç per la unitat, per a encoratjar el votant d’esquerres, no es traduís en un canvi real de la societat i tot continuàs igual, amb més grues, més construcció, més desbarats urbanístics i mediambientals. Per això el suport a les candidatures del Bloc per Mallorca no són cap xec en blanc. Ans al contrari, la societat civil, els col·lectius que són al carrer, demanen un canvi autèntic en la situació de degradació actual. Un canvi que ens permeti aturar el procés de destrucció dels nostres minvats recursos naturals, protegir el territori, avançar en la democratització de la societat, en camí d’ampliar les quotes d’autogovern.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (24-IV-07)
Turmeda | 25 Abril, 2007 10:56
Joan Mas i Vivés és, per altra part, l'encarregat de l'estudi preliminar de Poesies 1885 i del comentari crític de cada poema. Per la nostra banda trobam molt encertada aquesta tria de la Fundació Rotger i Villalonga, ja que tothom coneix a la perfecció els nombrosos treballs, tant d'investigació com d'edició de texts de literats de la Renaixença, que ha realitzat el catedràtic de Literatura Catalana de la Universitat de les Illes. (Miquel López Crespí)
Joan Mas i Vives i Miquel Costa i Llobera
Miquel Costa i Llobera
Un bon resum del més important que s'ha escrit sobre Miquel Costa i Llobera el podem trobar en l'apartat "Bibliografia" del llibre Un vol d'inefable poesia, amb un acurat estudi de Maria Antònia Perelló Femenia (Ciutat de Mallorca, Fundació Sa Nostra, 2003). En aquest apartat podem trobar informació d'alguns llibres mals de trobar en les llibreries actuals. Per exemple: el treball de Miquel Batllori La trajectòria estètica de Miquel Costa i Llobera (Barcelona, Barcino, 1955) i les diverses aportacions fetes per Carles Riba, Jaume Vidal Alcover, Antoni Vilanova, Joan Pons i Marquès, Jordi Castellanos, Miquel Gayà o Manuel Llanas.
Però ha estat precisament el 2003 el que ens ha aportat dos llibres bàsics en el coneixement del poeta de Pollença. Ens referim a Un vol d'inefable poesia que, amb un importantíssim estudi de Maria Antònia Perelló titulat "Els càntics inefables de Miquel Costa i Llobera" (pags. 7-99), ens introdueix, amb profund coneixement de causa, a una de les millors antologies de la poesia costalloberiana que coneixem.
Igualment el professor Joan Mas i Vives ha estat l'encarregat, per part de la Fundació costalloberiana Rotger i Villalonga, d'aportar-nos el primer volum de l'Edició Crítica de l'obra literària de Costa i Llobera. El llibre que porta per títol Poesies 1985 (Ciutat de Mallorca, Lleonard Muntaner Editor, 2003) serà l'inici, com hem dit una mica més amunt, d'una gran edició crítica de la poesia de l'autor pollencí.
Joan Mas i Vives, a part d'una documentadíssima introducció (pàgs. 11-63) en la qual estudia Poesies, ens informa també de les variants anteriors, manuscrites o impreses, de cada poema d'aquella inicial edició de 1885.
Recordem que la selecció la va fer el mateix Costa i Llobera mesos abans de marxar a Roma a cursar estudis de teologia. És una època difícil i complicada per a l'autor de La Vall, L'Arpa, Damunt l'altura, etc. Com sabem per Torres Gost o seguint la correspondència editada pel mateix Torres Gost en el llibre Epistolari de Miquel Costa i Llobera i Antoni Rubió i Lluch a Joan Lluís Estelrich, el poeta vivia aleshores una de les seves freqüents crisis existencials. Amb greus remordiments de consciència per haver perdut cinc anys a Madrid i Barcelona sense acabar la carrera de dret que el seu pare volia que fes; immers en la grisor de la vida pollencina de finals del segle XIX, amb poques distraccions a no ser les acostumats excursions als indrets de la comarca que ell tant estimava, com demostra la seva obra; refugiat en la lectura dels romàntics del moment i els clàssics grecollatins, Costa i Llobera sap que ha de prendre la decisió de la seva vida: anar a estudiar a Roma i, aquesta vegada, sense cap mena d'excusa, aprofitar el temps. Vol, així ho ha decidit després de molts meditació, ordenar-se de sacerdot talment com ha promès al seu pare, Miquel Cifre.
I és precisament en aquests moments de crisi que Miquel Costa i Llobera fa la selecció de les obres que conformen el llibret Poesies. Ho fa, com explica en la introducció de la primera edició d'octubre de 1885, per a provar de depurar els possibles errors d'influència pagana i d'assimilació acrítica dels clàssics grecs i llatins, llegits i estudiats en la seva llarga adolescència de lector i poeta. Per això demana als amics, i a Menéndez Pelayo, a Madrid, la destrucció de la seva oda A Horaci; a d'altres els exigeix igualment que facin desaparèixer per sempre més algunes de les seves traduccions més reeixides dels clàssics llatins... Tot plegat un voler ser més papista que el Papa. Un rigor que els anys d'estudis a Roma, sortosament, aniran calmant fins a fer-lo copsar que havia exagerat moltíssim el problema i que, com era evident, traduir i parlar elogiosament de l'alta qualitat dels autors "pagans" no significava caure en pecat mortal, amb la possibilitat afegida de patir eternament les flames de l'infern.
Joan Mas i Vivés és, per altra part, l'encarregat de l'estudi preliminar de Poesies 1885 i del comentari crític de cada poema. Per la nostra banda trobam molt encertada aquesta tria de la Fundació Rotger i Villalonga, ja que tothom coneix a la perfecció els nombrosos treballs, tant d'investigació com d'edició de texts de literats de la Renaixença, que ha realitzat el catedràtic de Literatura Catalana de la Universitat de les Illes. Parlam dels treballs sobre Tomàs Aguiló, Marià Aguiló, Josep Lluís Pons i Gallarza o, ara mateix, aquesta introducció a Miquel Costa i Llobera. Joan Mas i Vives també es autor de la versió moderna del Llibre de les bèsties de Ramon Llull (1980), Reflexions sobre la poesia catalana (1982) i Josep de Togores i Sanglada, comte d'Aiamans (1767-1831). Biografia d'un illustrat liberal (1994).
Segons ens informa la Fundació Rotger-Villalonga, per primera vegada en molts d'anys el públic lector podrà tenir a l'abast, sense haver d'anar a peregrinar per aquí i per allà, una collecció de volums que permetran un major coneixement i aprofundiment en l'obra costalloberiana. El pla general de l'edició crítica de l'obra literària de Costa i Llobera, constarà dels següents deu volums: 1. Poesies (1985); 2. De l'agre de la terra; 3. Líricas; 4. Tradicions i fantasies; 5. Horacianes; 6. Poesies (1907); 7. Visions de Palestina; 8. Poesies disperses; 9. Traduccions poètiques i 10. Obres en prosa.
Una vasta obra d'imprescindible consulta pel coneixement profund i cabal de l'obra del poeta.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (14-III-04)
Turmeda | 22 Abril, 2007 10:49
Gabriel Barceló va saber estar a l'alçada de la situació que s'havia plantejat. La seva renúncia a la lluita, el seu tacte en el moment de copsar els problemes que podria comportar una batalla entre ell i en Pere Muñoz, la manera senzilla que va tenir per explicar la seva posició davant els delegats, facilitaren moltíssim la tasca al guanyador. Si Biel Barceló (o el grup de delegats que li eren fidels) hagués insistit en el combat per a ser designat candidat, la situació interna del PSM s'hauria agreujat de mala manera. Aquest abandonament de la cursa per a l'elecció va ser el que serví per a consolidar la victòria de Pere Muñoz evitant així uns enfrontaments que en res haguessin afavorit el nacionalisme d'esquerres. (Miquel López Crespí)
Les paraules d'Aina Gelabert s'han de tenir ben presents. Digué aquesta dona d'empenta, mirant de fit a fit els ulls de delegades i delegats del PSM: "És necessari fer una política basada en la sinceritat front a la política basada en les colzades; una política basada en l'honestedat front a la política basada en les negociacions, les promeses, les travetes, els pactes, les conveniències; una política basada en la transparència front a una política basada en la manipulació dels mitjans mediàtics; una política basada en el treball en equip front a l'individualisme; una política basada en la participació, front a la imposició. En una paraula, és necessària la responsabilitat política front a la professionalització dels polítics i, sobre tot, front a la mala professionalització dels polítics". (Miquel López Crespí)
Miquel López Crespí: centenars d'articles en defensa del nacionalisme d’esquerra.
La victòria de Pere Muñoz
La situació dins l'agrupació de Ciutat del PSM després de l'elecció de Pere Muñoz com a candidat a la batlia de Palma i secretari general de l'Agrupació de Ciutat, sembla marxa envers una desitjable normalització. Recordem que abans de sortir elegit hi hagué alguns petits enfrontaments amb Gabriel Barceló. Pensem que Barceló sortia com a candidat "oficial" a la batlia (candidat posteriorment rebutjat per a Comissió Electoral per vuit vots a quatre).
L'entrada en el joc del "lobby" de dones del PSM donant suport a Aina Gelabert i la possibilitat que el Congrés pogués ser obert a la presentació de tota mena de candidats pareixia podia complicar la situació interna dels nacionalistes d'esquerra. Varen ser unes setmanes intenses de trucades, enviaments de correus electrònics entre militants i simpatitzants, reunions fins altres hores de la nit, sopars menys o manco oficials... La premsa, exagerant la situació interna del PSM, arribà a parlar d'una possible escissió. Mateu Morro va haver de sortir a desmentir tot aquest caramull d'informacions equivocades.
Sortosament no s'esdevingué res del que s'havia pronosticat. L'Agrupació de Ciutat del PSM damunt la qual recau la gran responsabilitat d'aportar al partit 13.045 vots (més del 30% de l'electorat dels nacionalistes d'esquerra), va saber estar a l'alçada de les circumstàncies i la sang no va arribar al riu.
Pere Muñoz rebé el suport majoritari del Congrés i, amb el 66% dels vots, trencà amb dues setmanes de comentaris intencionats i incerteses.
Ara bé, malgrat el seny que hi hagué durant tot el desenvolupament del Congrés, caldria parar esment amb aquest 20% de vots en contra i en el 13,4% d'abstencions. Aquest prop del 44% dels vots que resten una mica en la foscor són, en el meu modest paper, els primers suports que Pere Muñoz ha de guanyar per a consolidar la seva posició i per aconseguir bastir els equips que han de fer avançar el nacionalisme d'esquerres a Ciutat i a Mallorca.
I arribats en aquest punt voldria dedicar unes paraules al candidat derrotat. Per a ningú serà una sorpresa si dic que Barceló va saber estar a l'alçada de la situació que s'havia plantejat. La seva renúncia a la lluita, el seu tacte en el moment de copsar els problemes que podria comportar una batalla entre ell i en Pere Muñoz, la manera senzilla que va tenir per explicar la seva posició davant els delegats, facilitaren moltíssim la tasca al guanyador. Si Biel Barceló (o el grup de delegats que li eren fidels) hagués insistit en el combat per a ser designat candidat, la situació interna del PSM s'hauria agreujat de mala manera. Aquest abandonament de la cursa per a l'elecció va ser el que serví per a consolidar la victòria de Pere Muñoz evitant així uns enfrontaments que en res haguessin afavorit el nacionalisme d'esquerres.
No tots els polítics saben actuar d'aquesta manera i l'ensorrament d'onze anys de feina a l'ajuntament de Palma haurien pogut alimentar un rancor humanament comprensible. Biel Barceló no va voler jugar aquesta carta i això situa ben a les clares l'alta qualitat personal del candidat derrotat. Pere Muñoz hauria de treure profit a tot aquest capital humà i, com va fer des del primer moment, ha d'oferir la mà al vençut per aconseguir la més estreta collaboració entre tots els sectors del partit.
Amb la dimissió dia de Biel Barceló com a secretari general de Palma i la de Magí Moranta, com a secretari d'organització del PSM, s'obria el camí envers el Congrés extraordinari de principis de juliol. Pensam que els ferides que hi va poder haver fa unes setmanes ja s'han tancat. Pere Muñoz ha de saber aprofitar la conjuntura de la seva victòria per començar a bastir els equips de collaboradors que l'han d'ajudar a superar el nombre de vots aconseguits a Ciutat l'any 1999. Aquesta serà la seva oportunitat històrica.
Una de les candidates "derrotades" (en nombre de vots, no moralment!) va ser Aina Gelabert. Però... atenció! En el discurs que n'Aina va fer hi havia molt de futur i de l'estat exacte de la consciència del militant de base del PSM. Vaig veure molta gent sincerament emocionada, escoltant amb molta cura les paraules d'aquella dona que havia estat rebutjada per la Comissió Electoral just a l'inici del debat per a elegir candidats a la batlia. Hi havia un caramull d'esperits atents a les seves recomanacions. Em fa l'efecte que Pere Muñoz haurà d'integrar la presència atenta i vigilant del sector que representa Aina Gelabert dins del PSM.
S'esdevengui el que s'esdevengui l'any 2003 (consolidació o augment dels percentatges electorals, retrocés en les quotes assolides fins ara mateix) les paraules d'Aina Gelabert s'han de tenir ben presents. Digué aquesta dona d'empenta, mirant de fit a fit els ulls de delegades i delegats del PSM: "És necessari fer una política basada en la sinceritat front a la política basada en les colzades; una política basada en l'honestedat front a la política basada en les negociacions, les promeses, les travetes, els pactes, les conveniències; una política basada en la transparència front a una política basada en la manipulació dels mitjans mediàtics; una política basada en el treball en equip front a l'individualisme; una política basada en la participació, front a la imposició. En una paraula, és necessària la responsabilitat política front a la professionalització dels polítics i, sobre tot, front a la mala professionalització dels polítics".
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (8-VIII-02)
Turmeda | 20 Abril, 2007 17:06
Es tracta de no tudar els esforços de mobilització contínua que ha fet i continua fent la societat civil. Un nou pla d´ordenació territorial ha de ser tasca prioritària dels governats progressistes. Seria imperdonable que tant d´esforç per la unitat, per a encoratjar el votant d’esquerres, no es traduís en un canvi real de la societat i tot continuàs igual, amb més grues, més construcció, més desbarats urbanístics i mediambientals. Per això el suport a les candidatures del Bloc per Mallorca no són cap xec en blanc. Ans al contrari, la societat civil, els col·lectius que són al carrer, demanen un canvi autèntic en la situació de degradació actual. Un canvi que ens permeti aturar el procés de destrucció dels nostres minvats recursos naturals, protegir el territori, avançar en la democratització de la societat, en camí d’ampliar les quotes d’autogovern i salvaguardar la cultura catalana amenaçada per l’actual procés d´involució política. (Miquel López Crespí)
La plataforma “Progressistes pel Bloc”
En assabentar-se que he signat el manifest d’adhesió a la Plataforma “Progressistes pel Bloc”, uns bons amics meus m´han dit que m´equivocava. Entre moltes raons per a no fer-ho han adduït un munt de greuges que, en la seva opinió, jo hauria de tenir envers alguns membres d´Esquerra Unida que són a les llistes del Bloc. És evident, i així els ho he provat d´explicar, que molts dels membres de l’esquerra alternativa de les Illes hem patit i patim les campanyes rebentistes d’alguns dogmàtics i sectaris. He dit a aquests amics que record molt bé tots i cada un dels atacs que he hagut de sofrir per part d’aquests sectors marginals i retardataris. Qui signa aquest article serva, sortosament, una bona memòria històrica, i els meus llibres d’assaig així ho demostren. Tots aquells que des de l´oportunisme polític han demonitzat la lluita per la República, el socialisme i l’autodeterminació ja han estat desemmascarats i són, amb nom i llinatges, en els llibres que he escrit per a servar la nostra memòria històrica.. No cal perdre més temps amb els envejosos i ressentits. La situació d´emergència en què ens trobam ens mana deixar de banda els problemes personals que pugui haver-hi entre les forces progressistes i fer pinya per tal d’aconseguir un canvi de la situació.
I a part de la necessitat imperiosa de deixar els personalismes a un racó hi ha l’obligació de continuar amb la lluita per la unitat de les forces nacionalistes i d’esquerra iniciada ja fa anys. En referència al Bloc, cal recordar que qui signa aquest article va ser un dels primers a començar la campanya per la constitució d´un bloc d´esquerra nacionalista com cal.
Possiblement la constitució del Bloc actual no respon encara a totes les aspiracions que hi havia i hi ha encara quant a una organització semblant al Bloc Nacionalista Gallec. Qui pot dubtar que ens hauria agradat veure les elits dirigents actuar d´una forma més decidida en referència a la unitat per a bastir una autèntica política de protecció mediambiental, de promoció de la llengua i que serveixi per a aturar les malifetes de corruptes, especuladors de tota mena i destructors i encimentadors de la nostra terra? Ens hauria agradat i hauria estat molt més sà, menys debats, discussions i bregues en referència a les cadiretes i molt més concreció de programes d´autèntic canvi social.
Fa més d´un any que escrivim articles i signam manifests en defensa de la incorporació d´ERC i altres col·lectius progressistes a la coalició PSM-EU. El darrer manifest per la unitat va ser el que signàrem Jaume Santandreu, Llorenç Capellà, Miquel López Crespí, Tomeu Martí, Llorenç Buades, Antoni Artigues, Pere Morey, Joan Guasp, Josep Suàrez, Gabriel Bibiloni i tants i tants intel·lectuals de les Illes i que vàrem presentar a finals de desembre de 2006 al monestir de la Real.
En aquests moments crítics per a la supervivència del nostre poble no seria lògic que deixàssim a mitges la feina feta en suport de les forces nacionalistes i d´esquerra. Que l´actual coalició no és tan perfecta com voldríem? Evidentment que no. Tot és millorable i tenim molt de temps per endavant per a aconseguir l’autèntic bloc de lluita i resistència que necessitam.
Quan hem signat el manifest, ho hem fet amb plena consciència de les mancances que encara cal solucionar. Segurament, si s´aconsegueix tornar a enllestir un nou Pacte de Progrés més valent, més avançat que el que va perdre l´any 2003, haurem de ser vigilants amb els polítics que haurem situat en la gestió del poder polític. Molts dels intel·lectuals i professionals que donam suport al Bloc ho tenim ben clar, i ningú no ens ha d’advertir que els perills que poden derivar-se d´una manca de control democràtic i de vigilància. No s´ha de repetir la desil·lusió del passat. S’haurà de vigilar el compliment dels acords unitaris i exigir als membres del Bloc que possiblement gestionaran el govern de les Illes, el Consell Insular i els nostres ajuntaments, un estricte compliment del programa aprovat.
Com a persones fartes de la destrucció ambiental feta durant aquests darrers anys, una destrucció realitzada a una escala sense precedents, volem que els futurs governs de progrés que es puguin constituir avancin en el camí d´aturar tanta bestiesa sense sentit. És necessari acabar amb la corrupció descoberta per la Fiscalia i que aquesta continuï amb les seves investigacions; és igualment urgent posar fre als atacs continuats a la llengua catalana. Pensam que som molts els que no volem mudar de polítics només per raons estètiques. Volem, com l’any 1999, anar molt més enllà dels canvis cosmètics, de les emblanquinades de façana, de posar uns professionals de la política en lloc dels altres, culs que només serveixen per a cobrar a finals de mes i per a encalentir les cadiretes. Ja n´hi ha prou de romanços i de fer demagògia barata. Volem solucions autèntiques als problemes que tenim plantejats com a poble i com a col·lectivitat en vies de destrucció.
Es tracta de no tudar els esforços de mobilització contínua que ha fet i continua fent la societat civil. Un nou pla d´ordenació territorial ha de ser tasca prioritària dels governats progressistes. Seria imperdonable que tant d´esforç per la unitat, per a encoratjar el votant d’esquerres, no es traduís en un canvi real de la societat i tot continuàs igual, amb més grues, més construcció, més desbarats urbanístics i mediambientals. Per això el suport a les candidatures del Bloc per Mallorca no són cap xec en blanc. Ans al contrari, la societat civil, els col·lectius que són al carrer, demanen un canvi autèntic en la situació de degradació actual. Un canvi que ens permeti aturar el procés de destrucció dels nostres minvats recursos naturals, protegir el territori, avançar en la democratització de la societat, en camí d’ampliar les quotes d’autogovern i salvaguardar la cultura catalana amenaçada per l’actual procés d´involució política.
Turmeda | 19 Abril, 2007 20:18
A l’edició d’enguany hem pensat dedicar les converses, que tradicionalment tenen lloc a les escoles, al tema “La creació literària: l’acte d’escriure”, recuperant un poc així, en certa manera, el primitiu eix conceptual que va inspirar la celebració d’aquell primer –i ja llunyà- Encontre d’Escriptors que va tenir lloc el 1997, i que va donar peu a l’actual dinàmica de trobades anuals. Així mateix hem pensat, com a punt central de la jornada, dedicar un merescut homenatge a la figura de les dones escriptores, a manera de reconeixement a una tasca creativa no sempre valorada com pertoca, en un univers literari tan copat –com en altres àmbits de la vida- pels homes. Creim que es tracta d’un homenatge oportú, adequat i necessari, que –estam convençuts- comptarà amb el suport dels escriptors, dels afeccionats a la literatura i, en general, dels ciutadans poblers en el seu conjunt. (Arnau Rayó)
Alexandre Ballester, Miquel López Crespí, Pere Bonnín, Víctor Gayà, Jaume Santandreu, Maria Rosa Planas, Rafel Socies, Miquel Segura, Lleonard Muntaner, Eva Sebastià...
AJUNTAMENT DE SA POBLA (MALLORCA)
XI ENCONTRE D´ESCRIPTORS
Sa Pobla, 12 de març de 2007
Miquel López Crespí
Benvolgut amic,
Un any més, l’Ajuntament de sa Pobla es disposa a commemorar el Dia del Llibre, coincidint amb la celebració del “XI Encontre d’Escriptors Poblers”, la tradicional trobada que cada primavera congrega, al nostre poble, els creadors literaris vinculats amb sa Pobla i la seva realitat.
A l’edició d’enguany hem pensat dedicar les converses, que tradicionalment tenen lloc a les escoles, al tema “La creació literària: l’acte d’escriure”, recuperant un poc així, en certa manera, el primitiu eix conceptual que va inspirar la celebració d’aquell primer –i ja llunyà- Encontre d’Escriptors que va tenir lloc el 1997, i que va donar peu a l’actual dinàmica de trobades anuals. Així mateix hem pensat, com a punt central de la jornada, dedicar un merescut homenatge a la figura de les dones escriptores, a manera de reconeixement a una tasca creativa no sempre valorada com pertoca, en un univers literari tan copat –com en altres àmbits de la vida- pels homes. Creim que es tracta d’un homenatge oportú, adequat i necessari, que –estam convençuts- comptarà amb el suport dels escriptors, dels afeccionats a la literatura i, en general, dels ciutadans poblers en el seu conjunt.
Per a nosaltres seria, un any més, motiu de satisfacció poder comptar amb la seva presència a l’esmentat Encontre, tant pel que suposaria d’estímul i de suport al que representa aquesta jornada tan especial, com per la possibilitat de refermar, de bell nou, els profunds lligams de complicitat i afecte que, entenem, s’han segellat durant aquests darrers anys entre la societat poblera i els nostres escriptors.
En ’espera, per tant, de poder saludar-la personalment el proper dia 23 d’abril, i confiant que podrà confirmar-nos, com més aviat millor, la seva disposició a acudir a l’esmentada trobada, vull aprofitar aquesta avinentesa per reiterar-li el testimoni de la meva consideració i fer-li arribar uns salutació molt cordial.
Atentament,
Arnau Rayó,
Regidor de Cultura i Festes de l´Ajuntament de sa Pobla.
”En una època en la qual qualsevol endollat d'un alt funcionari polític, només per simple amiguisme, pot veure publicades les seves obres completes o anar a Moscou, Berlín o Londres, despeses pagades -hotel de primera, menjar de franc- a presentar les seves obres traduïdes al rus, a l'alemany o al romanès, el fet que els autors poblers es paguin el viatge a sa Pobla (des de Saragossa, cas de Rafel Socias; des de Barcelona, cas de Pere Bonnín) per amor al llibre, per deferència a la cultura catalana que estimen, és un bon símptoma. Una demostració que, per sort, en la nostra cultura encara hi ha molta gent que treballa pel país sense pensar en endolls”. (Miquel López Crespí)
Sa Pobla i els Encontres d'Escriptors Mallorquins
Per a començar a escriure aquest article he obert una de les meves carpetes de retalls de diaris, cartes, fotografies, cartells... És tot el que fa referència a la història dels Encontres d'Escriptors Poblers. Una trobada anual de tots els escriptors de sa Pobla (i els "adoptats", perquè han guanyat el Premi de Narrativa Alexandre Ballester o n'han format part del jurat, l'editor dels llibres guardonats, etc.) que cada any ens reuneix ineluctablement d'ençà el 1997.
En aquesta carpeta encara tenc, com un petit tresor, el primer paper, escrit a mà!, que em va fer arribar l'Ajuntament de sa Pobla. Són les primeres notes, els primers esbossos del que amb els anys serà una brillant realitat cultural mallorquina. El paper, són les primeres "instruccions" per als escriptors de sa Pobla, diu: "Dia 23. Sant Jordi. Festa del Llibre. I Encontre d'Escriptors Poblers". Posteriorment, detallant l'horari de feina per a aquell dia de 1997, especifica les nostres "tasques" : "A les deu, a la Casa Consistorial el batle don Jaume Font rebrà els escriptors. De les onze a les dotze hores del matí els escriptors, prèvia distribució, aniran als centres escolars. De dotze a tretze hores: entrevistes als mitjans de comunicació. De tretze a catorze hores; signatura de llibres a les paradetes de la Plaça Major". Després del dinar, a les disset hores, "a la Biblioteca Municipal, els escriptors es trobaran amb alumnes i participaran en un colloqui".
La idea de reunir en un Encontre anual tots els nostres autors es va anar congriant en una sèrie de reunions entre el batle Jaume Font, aquell que aleshores era el regidor de Cultura, el metge Antoni Serra i Mir, l'escriptor Alexandre Ballester, el director del Museu d'Art Contemporani de sa Pobla Ramon Molina i el també escriptor Francesc Gost.
Per poc que reflexioneu una mica en aquesta idea podreu copsar la importància que, primer per a donar a conèixer l'obra dels autors mallorquins entre els poblers, ha tengut i té; i, segon, el servei cultural que fan els Encontres per a ampliar igualment entre els alumnes d'escoles i instituts el coneixement dels nostres clàssics. Normalment, a part de la signatura de llibres dels autors convidats a les tauletes de la plaça Major de sa Pobla, l'Encontre serveix també per a parlar a les escoles i instituts de Ramon Llull, Francesc de Borja Moll, Miquel Costa i Llobera, del rei Jaume II i la fundació de sa Pobla... Evidentment, aquests Encontres anuals no reporten cap benefici econòmic a l'autor. És una feina desinteressada en pro de la cultura catalana, tant per part dels organitzadors com per part dels autors convidats. En una època en la qual qualsevol endollat d'un alt funcionari polític, només per simple amiguisme, pot veure publicades les seves obres completes o anar a Moscou, Berlín o Londres, despeses pagades -hotel de primera, menjar de franc- a presentar les seves obres traduïdes al rus, a l'alemany o al romanès, el fet que els autors poblers es paguin el viatge a sa Pobla (des de Saragossa, cas de Rafel Socias; des de Barcelona, cas de Pere Bonnín) per amor al llibre, per deferència a la cultura catalana que estimen, és un bon símptoma. Una demostració que, per sort, en la nostra cultura encara hi ha molta gent que treballa pel país sense pensar en endolls. Però ja diuen que en aquest món hi ha classes i classes. Deu ser això mateix: uns, que aprofiten el que poden de les institucions; altres, que estimen el català per damunt de tot.
L'Ajuntament de sa Pobla, en efecte, no paga en diners l'esforç dels seus autors (un dia donant conferències gratuïtes a escoles i instituts), però sí que treballa activament en la promoció de la cultura i els escriptors. L'Ajuntament, no solament coordina amb els mestres i professors la preparació de cada Dia del Llibre i l'estudi d'un dels nostres clàssics o un aspecte destacat de la nostra història. Fa més encara: edita un magnífic cartell que informa tot el poble de les activitats concretes de cada Encontre. Avisa i coordina la presència dels mitjans de comunicació -premsa, ràdio, televisió- que, aquell dia, demanen i informen damunt la vida i l'obra dels autors presents en la diada cultural.
Cada Encontre serveix, emperò, no solament per a donar a conèixer els autors entre les noves generacions de poblers; també és summament útil per a tractar determinades qüestions històriques o donar relleu a persones que, des de la seva professió, també han lluitat per la cultura i per la nostra història.
Per això també s'ha portat a escoles i instituts l'activitat cultural i periodística de determinats poblers. Record a la perfecció aquell any -1998- que dedicàrem a la tasca dels corresponsals de premsa i ràdio. Aleshores s'explicà als estudiants com era el periodisme en temps del franquisme, la tasca que es feia per a donar a conèixer els esdeveniments poblers a la resta de les Illes, tant fossin notícies de cultura, com esportives, econòmiques o de succeïts, que de tot n'hi havia.
En aquests primers Encontres, érem molt pocs els autors assistents. Si llegim el Butlletí Municipal de sa Pobla, concretament el número 19, 4) de maig de 1997, trobarem un article titulat "Per l'abril... llibres i roses" (pàg. 4), on l'autor (o autora!) anònim escriu: "Enguany aquesta diada [la Festa del Llibre] ha assolit un alt nivell, tant organitzatiu com de participació ciutadana. L'Ajuntament ha promogut el I Encontre d'Escriptors Poblers, no hi eren tots, però per començar no ha estat malament, es va comptar amb la presència d'Alexandre Ballester, Pere Bonnín, Miquel López Crespí, Miquel Segura i Rafel Socias.
'La recepció, l'entranyable encontre amb els escriptors locals, es va fer al vestíbul de l'Ajuntament, el batle dirigí unes paraules de salutació als convidats els quals foren obsequiats amb una escultura en bronze, reproducció d'una peça de l'escultor poblers, Rafel Caldés, per expressar la gratitud per la seva presència a sa Pobla".
Tots els Encontres han estat sempre importants per a renovar aquest contacte anual dels escriptors poblers amb els seus conciutadans. Ara, a mesura que passen els anys, ja anam per la setena trobada!, els records es van acaramullant en un tot indestriable. Pens ara mateix en l'Encontre de l'any 2000 dedicat als set-cents anys de sa Pobla, els dedicats a l'obra i vida de Ramon Llull, de Miquel Costa i Llobera amb motiu del vuitantè aniversari de la seva mort...
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (26-VIII-03)
Turmeda | 19 Abril, 2007 11:09
Els plans dels sectors reaccionaris, dels grans poders econòmics i mediàtics de les Illes, fins i tot de sectors de la socialdemocràcia espanyola, aquell sector que pensa engreixar amb les despulles del nacionalisme d'esquerra, són a punt, pensen, d'aconseguir el seu somni d'anys i més anys: enviar a la marginació i l'extraparlamentarisme el PSM. Altres pensen que una bona forma de neutralitzar aquesta organització seria aconseguir que caigués en els paranys d'EU. Seria una forma, com ha passat amb Els Verds de Margalida Rosselló, per a tenir-los lligats per a sempre a la socialdemocràcia espanyola. (Miquel López Crespí)
600 articles en defensa de la República, el socialisme i l´autodeterminació dels Països Catalans
La marginació de Mateu Morro
En unes declaracions publicades en el suplement "Presencia" de Diari de Balears, l'exsecretari general del PSM, Mateu Morro, es mostra molt dolgut per la marginació que, afirma, ha sofert des que va ser substituït al capdavant de la formació nacionalista. Mateu Morro diu en aquesta entrevista que comentam: "Després de 30 anys d'afiliació i 17 de secretari general, em feia il·lusió, encara que fos per coherència biogràfica, continuar, en el nivell que col·lectivament es decidís, participant en el projecte [del PSM]. Aquí va ser quan Nanda Ramon, Pere Sampol, Antoni Alorda, Biel Vicens -el grup que ara dirigeix el partit- degué considerar que la renovació s'havia de visualitzar". L'exsecretari general, parlant amb el periodista, diu que aquesta exclusió ha estat "un cop, el més fort que m'he duit en la meva experiència política".
Tot plegat ens indica que alguna cosa ha fallat i falla dins del PSM. I ho podem dir des d'una posició de lleialtat i de constant suport crític als amics i amigues que conformen aquest col·lectiu polític per al qual hem demanat el vot en nombroses ocasions i que hem encoratjat en moments ben difícils. Pere Sampol, Biel Vicens, Miquel Àngel M. Ballester, Antoni Alorda i tots els dirigents del partit saben a la perfecció que qui signa aquest article ha estat un dels pocs comentaristes polítics que els ha donat suport quan han estat sotmesos a les acostumades campanyes rebentistes per part dels poders fàctics i mediàtics de les Illes. I és precisament des d'aquesta posició de suport crític que els demana públicament si no era possible trobar una solució menys traumàtica per a la "renovació" del partit.
La situació política de les Illes és prou complicada, la consolidació cada vegada més evident del bipartidisme PP-PSOE amb la frontissa afegida d'UM que, en uns moments pacta a conveniència amb la dreta i en altres circumstàncies amb l'esquerra oficial, ens porta a pensar que els temps no estan per a prescindir d'homes tan valuosos per a la causa com Mateu Morro. Si el PSM tengué el seu moment de màxima esplendor l'any 1995 va ser precisament per la seva capacitat de síntesis, per la forma que va saber sumar forces i sensibilitats en la gestació d'un projecte nacionalista ecologista i d'esquerra. Un projecte que esdevingué atractiu per a una part considerable de la nostra societat. Estranyament, com tots sabem, els anys de gestió institucional, tant al Consell Insular de Mallorca com al Govern de les Illes, no serviren per a consolidar l'organització, els punts pels quals el poble havia lluitat i votat.
Ara, després de la desfeta del Pacte de Progrés, després de la derrota del el nacionalisme d'esquerres, pel que sembla som a punt d'entrar novament en una etapa igualment tenebrosa com ho va ser la que protagonitzà Gabriel Cañellas. Els plans dels sectors reaccionaris, dels grans poders econòmics i mediàtics de les Illes, fins i tot de sectors de la socialdemocràcia espanyola, aquell sector que pensa engreixar amb les despulles del nacionalisme d'esquerra, són a punt, pensen, d'aconseguir el seu somni d'anys i més anys: enviar a la marginació i l'extraparlamentarisme el PSM. Altres pensen que una bona forma de neutralitzar aquesta organització seria aconseguir que caigués en els paranys d'EU. Seria una forma, com ha passat amb Els Verds de Margalida Rosselló, per a tenir-los lligats per a sempre a la socialdemocràcia espanyola. Qui no coneix els pactes secrets i no tan secrets entre Llamazares i el PSOE? Però per aconseguir neutralitzar primer, i acabar després amb el nacionalisme progressista, s'ha de fer feina per anar marginant els homes i dones que, històricament, s'han oposat amb força i decisió a totes aquestes continuades maniobres d'absorció i vampirització. Mateu Morro era un dels caps que calia tallar per a poder continuar amb els plans de neutralització d'una opció clarament d'esquerres i nacionalista. L'actual direcció del PSM, els amics i amigues que actualment conformen la direcció d'aquest partit, haurien d'estar ben assabentats del que s'ordeix en els despatxos del poder econòmic, polític i mediàtic de les Illes. Saber a la perfecció a qui beneficien certes depuracions. Bastaria repassar la premsa d'aquests darrers anys, analitzar els comentaris que s'han publicat per a provar de neutralitzar la línia independent del PSM, per a obrir els ulls quant al futur i endevinar els motius dels somriures actuals, del goig i la satisfacció que han sentit tots els enemics de l'esquerra amb la marginació de Mateu Morro.
Els propers anys es presenten molt difícils, complicats, i molts dels que donam suport al nacionalisme d'esquerres pensam que som en un moment històric, a una cruïlla decisiva per a la supervivència d'una força nacionalista a la nostra terra
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (17-VI-05)
Turmeda | 18 Abril, 2007 18:23
Presentades obres de Miquel López Crespí, Joan Guasp, Cristina Salom i Francesc Casasnovas.
Hèctor Alonso, guanyador amb el llibre Llits freds i Sebastià Sansó, premi de poesia amb el poemari Cartografies devastades són els premis Miquel Àngel Riera 2007
Com informa Diari de Baleares (19-IV-07). “El català Hèctor Alonso i el manacorí Sebastià Sansó van ser proclamats ahir guanyadors dels premis Miquel Àngel Riera de narrativa i poesia 2007 respectivament. [...] En aquesta edició, el jurat del certamen ha estat integrat per la vídua de Miquel Àngel Riera, Roser Vallès; Pere Rosselló Bover, director de les col·leccions Tià de Sa Real i El Turó, a més de Bernat Nadal, Toni Xumet i Miquel Mestre”.
L´acte de lliurament dels premis Miquel Àngel Riera 2007 i de presentació de les novetats literàries de Miquel López Crespí, Joan Guasp, Cristina Salom i Francesc Casasnovas congregà un nombrós públic que ompli la sala d´actes del centre de cultura “Sa Nostra” del carrer de la Concepció de Palma (Mallorca).
L’obra de Miquel López Crespí, l´antologia de contes Un viatge imaginari i altres narracions; la novel·la de Joan Guasp La llengua i els poemaris de Cristina Salom, La mar negada i Fragilitat, de Francesc Casasnovas van ser presentades per l'escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB), Pere Rosselló Bover, director de les col·leccions Tià de Sa Real i El Turó.
En presentar l´antologia de contes de Miquel López Crespí, el catedràtic Pere Rosselló Bover va recordar les paraules de Gabriel Janer Manila en el pròleg de l´antologia Un viatge imaginari i altres narracions: “La diversitat d’estil i registres, les formes més diverses de narrar es conjugen en aquesta antologia de narracions breus. Com si les grans obres de la literatura del segle XX i els grans escriptors del nostre temps haguessin filtrat la seva influència sobre les proses breus, però indispensables, de Miquel López Crespí. Llavors ens trobam amb la veu pròpia d´un escriptor consolidat, tot de registres i estils que evidencien la continuada recerca, l’experimentació i el risc”. (Servei d´Informació Cultural – Illes)
En la seva prosa trobaren el pànic de viure, la decadència de les velles il·lusions, el trencament de les utopies, l’amargor de veure que el temps fuig, que ens diluim en el no res. Hi trobareu la Postguerra difícil i emputada, els records de la infantesa –ben segur que no foren aquells anys per a en Miquel gens indíl·lics-, però la infantesa hi és com un petit tresor –no vull dir un paradís, perdut en els meandres de la vida-, com una vivència que cal salvaguardar, com han de guardar-se el sabor i l’olor de la innocència. Hi trobareu les espires dels primers amors, la memòria de la Guerra i de les guerrres, les tragicomèdies i els drames dels homes i les dones de la nostra contemporaneïtat. També, l’experimentació de tots els jocs narratius, de totes les estratègies i els recursos de què pot servir-se l’escriptor a l’hora d’organitzar el seu relat, de transmetre’ns unes emocions, i la percepció que, malgrat sabem que continuarà el mal temps, paga la pena de reordenar el caos cada matí. La diversitat d’estils i registres, les formes més diverses de narrar es conjuguen en aquesta antologia de narracions breus. (Gabriel Janer Manila)
Un viatge imaginari i altres narracions (Fundació Sa Nostra, Ciutat de Mallorca, 2007).
Per Gabriel Janer Manila, escriptor
Les proses breus de Miquel López Crespí (Sa Pobla, 1946), reunides en aquest volum, constitueixen una de les millors aportacions narratives a la Literatura Catalana produïda a Mallorca, d’ençà de la Postguerra. Ningú no podrà mai negar-li a en Miquel l’ofici d’escriptor: la capacitat de convertir l’experiència de la vida en matèria literària. Vull dir, la seva enorme aptitud per construir ficcions que representen la realitat i l’escarneixen. Potser la literatura només és això: un joc d’escarni. Circula a l’interior dels relats breus i incisius que l’autor ha triat d’entre els centenars i centenars de fulls escrits al llarg de molts d’anys, una mateixa i insubornable quimera: la passió per transformar l’experiència en literatura: en una creació del llenguatge que ens emociona i commou, capaç de construir espais imaginaris que ens parlen del nostre temps, de les coses que passaren mentre tinguérem estret entre les mans com si fos un ocell que tremola el tros de vida que ens ha tocat en sort.
Els treballs i els dies de Miquel López Crespí són ben coneguts: la seva militància política, la lluita per la recuperació de la memòria històrica, el combat pel redreçament de la llengua, la reivindicació dels valors de l’esquerra republicana, nacionalista i democràtica: el compromís cívic amb el seu poble des de l’honestedat com una exigència radical. Hem d’esser radicals, quant a esser íntegres. Sempre l’ull viu per no caure en els brots de feixisme que sovint esclaten en la vida quotidiana del nostre temps i s’expandeixen. (La bèstia és sàvia i extén els seus tentacles, furiosa). Des d’aquesta actitud d’home compromès, en Miquel escriu. I la seva escriptura és sincera, profunda, sòlida, disciplinada. Pere Rosselló Bover, bon coneixedor de la literatura moderna de les Illes Balears, ha escrit que en Miquel és un home “malalt” de literatura. I això explica la seva necessitat incessant de convertir en una creació del llenguatge l’experiència vital. Això ens diu, també, fins a quin extrem la seva obra és la raó que dóna sentit al seu compromís històric. La feina ben feta, l’ofici d’escriptor vinculat als moviments polítics de l’esquerra, a les transformacions econòmiques i socials del nostre petit país. En definitiva: el nostre temps, dolorós i amarg.
Però en Miquel no és un narrador convencional. En la seva prosa trobaren el pànic de viure, la decadència de les velles il·lusions, el trencament de les utopies, l’amargor de veure que el temps fuig, que ens diluim en el no res. Hi trobareu la Postguerra difícil i emputada, els records de la infantesa –ben segur que no foren aquells anys per a en Miquel gens indíl·lics-, però la infantesa hi és com un petit tresor –no vull dir un paradís, perdut en els meandres de la vida-, com una vivència que cal salvaguardar, com han de guardar-se el sabor i l’olor de la innocència. Hi trobareu les espires dels primers amors, la memòria de la Guerra i de les guerrres, les tragicomèdies i els drames dels homes i les dones de la nostra contemporaneïtat. També, l’experimentació de tots els jocs narratius, de totes les estratègies i els recursos de què pot servir-se l’escriptor a l’hora d’organitzar el seu relat, de transmetre’ns unes emocions, i la percepció que, malgrat sabem que continuarà el mal temps, paga la pena de reordenar el caos cada matí. La diversitat d’estils i registres, les formes més diverses de narrar es conjuguen en aquesta antologia de narracions breus. Com si les grans obres de la literatura del segle XX i els grans escriptors del nostre temps haguessin filtrat la seva influència sobre les proses breus, però indispensables, de Miquel López Crespí. Llavors ens trobam amb la veu pròpia d’un escriptor consolidat, tot de registres i estils que evidencien la continuada recerca, l’experimentació i el risc.
Hi ha, sobretot, en aquest llibre la força d’una llengua màgica i expressiva en llibertat, bellament treballada per l’autor, esmolada, disposada sempre a construir la fantasia humana. El narrador cavalca un cavall blanc. Ben segur que aquest cavall és la pròpia mort. Però sobre el cavall, Miquel López Crespí juga a escarnir totes les vides.
Mallorca, març de 2007
Turmeda | 17 Abril, 2007 11:36
Pere Rosselló Bover, Miquel López Crespí, Joan Guasp, Francesc Casasnovas, Cristina Salom...
La Fundació “Sa Nostra”, Caixa de Balears, es complau a convidar-vos a la presentació de les novetats editorials de les col·leccions El Turó i Tià de sa Real, que tendrà lloc dimarts, dia 17 d’abril a les 19,30 h.
La narrativa i la poesia contemporània a les Illes.
En el decurs de l’acte es farà públic el veredicte del jurat dels Premis Miquel Àngel Riera 2006.
Col·lecció Tià de sa Real:
Un viatge imaginari i altres narracions,
de Miquel López Crespí
La llengua,
de Joan Guasp
Col.lecció El Turó:
Fragilitat,
de Francesc Casasnovas
La mar negada,
de Cristina Salom
Centre de Cultura “SA NOSTRA”
Carrer de la Concepció, 12, Palma.
Un viatge imaginari i altres narracions de Miquel López Crespí
“La diversitat d’estil i registres, les formes més diverses de narrar es conjugen en aquesta antologia de narracions breus. Com si les grans obres de la literatura del segle XX i els grans escriptors del nostre temps haguessin filtrat la seva influència sobre les proses breus, però indispensables, de Miquel López Crespí. Llavors ens trobam amb la veu pròpia d´un escriptor consolidat, tot de registres i estils que evidencien la continuada recerca, l’experimentació i el risc”. (Gabriel Janer Manila, escriptor)
“Al capdavall, es tracta d´unes pàgines d’intensitat literària excepcional: algunes de les millors pàgines d´un dels millors narradors catalans de la segona meitat del segle XX. Teniu a les mans un llibre important (‘qui toca un llibre toca un home’). Capbusseu-vos-hi; l’experiència s´ho val”. (Ferran Lupescu, poeta i investigador, Premi de Poesia Josep M. López Picó 1996).
Turmeda | 17 Abril, 2007 06:18
Donàvem suport a les activitats culturals rupturistes com les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la, a les manifestacions culturals del grup Bes, Art Pobre, Ensenya-1, Criada 74, Ensenya-2... Es feien manifests, proclames, accions culturals de tot tipus. L’art havia de ser compromès, rupturista, heterodox. Com a col·laborador de la premsa de Ciutat, escrivint a Última Hora, a la revista Cort, a Diario de Mallorca, procurava donar suport al pop-art, l’hiperrealisme, el minimalisme, l’art pobra, el realisme màgic. Són els anys en els quals començaven a ser coneguts, almanco dins el somort ambient provincià per on ens movíem nosaltres, els noms de Ramon Canet, Miquel Barceló, Andreu Terrades, Joan Bennàssar, Horacio Sapere, Páez Cervi. Gabriel Noguera, Gerard Matas i Katy Bonnín, entre molts d’altres, els quals ens ensenyaven a veure l’art, la natura, els colors, les possibilitats de subvertir els valors estètics (és un dir) heretats de la burgesia i el franquisme. (Miquel López Crespí)
L’art i la revolta: artistes mallorquins
Mirant els quadres de Gabriel Noguera em deman, encuriosit, des de quan conec aquest pintor. Potser el conec des de sempre i no m’ho havia demanat abans perquè era part indestriable de la meva vida, de la vida cultural mallorquina d’ençà fa més de quaranta anys. A començament dels anys seixanta estudiàvem junts i compartíem el mateix pupitre per a dos alumnes de la classe de quart de batxillerat del col·legi Lluís Vives de Ciutat. Possiblement el vaig veure fer els primers dibuixos de la seva vida. Record a la perfecció aquelles horabaixes grises i avorrides en els baixos del col·legi on estudiàvem. Per a entretenir-nos i vèncer tant avorriment record que jo començava a escriure unes esburbades narracions que, evidentment, mai no han vist la llum. Gabriel Noguera dibuixava. Feia uns dibuixos fantàstics, transformant la realitat que ens encerclava, bastint imaginàries clarors futures, la Ciutat Imaginada de Gabriel Alomar, provant de servar els colors d´una Mallorca que començava a desaparèixer engolida per l’allau turística.
Des de sempre he sabut que Gabriel Noguera era un gran artista. Anys endavant, a finals dels seixanta i començaments del setanta, compartírem els somnis d’aquella joventut alletada amb els fets del Maig del 68 i la renovació de la plàstica i la literatura mallorquina. Pintors i escriptors. Somnis i esperances d´una generació que volia rompre amb la pastisseria de la pintura mallorquina, en el cas dels joves pintors, o de l’herència de l’Escola Mallorquina, quan es tractava d’escriptors. Jo vaig començar a publicar els primers articles de crítica literària devers l’any 1968. Amb Gabriel Noguera ens trobàvem a l’estudi del pintor Gerard Matas, on també hi compareixia el poeta Joan Manresa, el fotògraf Antoni Catany, el director de teatre Bernat Homar, alguns cantants de la Nova Cançó quan venien per Ciutat a donar alguns d’aquells perseguits concerts de la cançó catalana: Marià Alberó, Ovidi Montllor, Guillem d’Efak... parlàvem de música, teatre, literatura, cinema. Donàvem suport a les activitats culturals rupturistes com les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la, a les manifestacions culturals del grup Bes, Art Pobre, Ensenya-1, Criada 74, Ensenya-2... Es feien manifests, proclames, accions culturals de tot tipus. L’art havia de ser compromès, rupturista, heterodox. Com a col·laborador de la premsa de Ciutat, escrivint a Última Hora, a la revista Cort, a Diario de Mallorca, procurava donar suport al pop-art, l’hiperrealisme, el minimalisme, l’art pobra, el realisme màgic. Són els anys en els quals començaven a ser coneguts, almanco dins el somort ambient provincià per on ens movíem nosaltres, els noms de Ramon Canet, Miquel Barceló, Andreu Terrades, Joan Bennàssar, Horacio Sapere, Páez Cervi. Gabriel Noguera, Gerard Matas i Katy Bonnín, entre molts d’altres, els quals ens ensenyaven a veure l’art, la natura, els colors, les possibilitats de subvertir els valors estètics (és un dir) heretats de la burgesia i el franquisme. Descobríem les possibilitats revolucionàries de la psicoanàlisi, el freudisme, el surrealisme, el futurisme, tots els ismes dels anys vint, i els volem aplicar a l’art, a la literatura que fem. Són els anys que llegim àvidament tot el que literàriament i políticament és avançat i cau a les nostres mans: escrivim sota l´impacte de les primeres lectures del simbolisme francès, del nouveau roman, James Joyce, Franz Kafka, Issaak Bàbel, Manuel de Pedrolo, Joan Fuster, Marguerite Duras, Marx, Raoul Vaneigem, Guy Debord, Andreu Nin, Wilhelm Reich, Trotski, Mercè Rodoreda, Pere Calders, Alejo Carpentier, Gabriel Alomar, Norman Mailer, Günter Gras, Peter Weiss, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Bertolt Brecht, Breton, els dadaistes, els impressionistes alemanys d’entreguerres. Uns anys en què fem nostra tota la ideologia i la pràctica situacionista i elevam el Traité de savoir-vivre à l´usage des jeunes générations (Éditions Gallimard, París, 1967) a la categoria de “bíblia” dels nostres vint anys.
La pintura de Gabriel Noguera em descobreix un home eternament jove, aferrat a les més agosarades experimentacions, un artista que no deixa mai de banda l’esmolat estilet de la ruptura, l’heterodòxia i la subversió.
ublicat en El Mundo-El Día de Baleares (17-IV-07)
Turmeda | 16 Abril, 2007 06:53
La Fundació “Sa Nostra”, Caixa de Balears, es complau a convidar-vos a la presentació de les novetats editorials de les col·leccions El Turó i Tià de sa Real, que tendrà lloc dimarts, dia 17 d’abril a les 19,30 h.
La narrativa i la poesia contemporània a les Illes.
En el decurs de l’acte es farà públic el veredicte del jurat dels Premis Miquel Àngel Riera 2006.
Col·lecció Tià de sa Real:
Un viatge imaginari i altres narracions
de Miquel López Crespí
La llengua
, de Joan Guasp
Col.lecció El Turó:
Fragilitat
de Francesc Casasnovas
La mar negada
de Cristina Salom
Centre de Cultura “SA NOSTRA”
Carrer de la Concepció, 12, Palma.
Un viatge imaginari i altres narracions de Miquel López Crespí
López Crespí, a poc a poc i tal vegada sense proposar-s’ho, ens ha anat narrant l’evolució de la societat mallorquina dels anys seixanta ençà, amb la fidelitat, el detallisme i la minuciositat que donen el dia a dia i la realitat immediata damunt un autor que s’hi ha implicat vitalment, i no tan sols com a observador ni menys encara com a entomòleg de tornada de tot. També en aquest sentit l’obra de l’autor té una vàlua excepcional, en la mesura que –crítics dixit-- la literatura (i no diguem ja la bona literatura) ens ensenya més (i més gràficament) sobre una època que moltes pàgines d’anàlisi històrica. (Ferran Lupescu)
Un pròleg que té voluntat de pròleg
Per Ferran Lupescu, poeta i investigador, Premi de Poesia Josep M. López Picó 1996
Un viatge imaginari i altres narracions (Col·lecció Tià de sa Real, Ciutat de Mallorca, 2007) és un llibre important: reuneix alguns dels millors contes d’un dels millors contistes catalans de la segona meitat del segle XX. Dit altrament: per via d’aplec, les pàgines que hi segueixen són d’una intensitat literària excepcional.
Puc dir-ho amb coneixement de causa: modestament he tingut part en la compilació d’aquesta antologia, i feia molts anys que en defensava la necessitat. Així com he pressionat l’autor perquè es decidís a publicar-la, així l’autor m’exigeix ara (molt amablement, però m’exigeix) uns mots introductoris que orientin el lector sobre l’obra que té a les mans; allò que se’n diu un pròleg. M’hi poso amb autèntica fruïció: aquest és un pròleg que té voluntat de pròleg.
Més d’un crític ha remarcat que el conte, o narració curta, gaudeix de ple reconeixement com a gènere major en literatures tan importants i tan internacionalment consolidades com la francesa, l’anglosaxona o l’alemanya, mentre que en el món cultural català tendeix a ésser percebut com a gènere menor o com a provatura per a la “narrativa de debò”, que fóra privativament la novel·la. Que aquesta percepció catalana és errònia ho demostra un enorme corpus contístic internacional en què no falten pas noms de l’espai català, i de ben destacats, com ara el de Pere Calders. En aquesta llista de mestres del conte (si més no a escala catalana, per a començar) hauríem d’incloure Miquel López Crespí.
Miquel López Crespí (sa Pobla, 194X), autor força conegut però insuficientment reconegut, duu a coll una llista impressionant de premis atorgats i de bibliografia publicada, i ha conreat tots els gèneres literaris: poesia, narrativa, teatre, assaig... Amb tot, s’ha dedicat preferentment al conte, cas que, si no és insòlit en la seva generació (la cèlebre Generació dels Setanta) i en les veïnes, poc n’hi falta. I hom diria que és en el conte on la seva creativitat es desplega amb la màxima llibertat i on la seva veu, sempre notable, excel·leix.
Dues característiques destaquen d’antuvi en la producció contística de l’autor: la qualitat intrínsecament artística i un cert tipus de diversitat interna (començant pel to emprat i per la matèria tractada) que reposa en la unicitat de veu creativa, desplegada, al seu torn, amb la màxima varietat de matisos, però (ho hem dit alguna altra volta) sempre reconeixible com ella mateixa. Provaré d’explicar-me. La prosa de l’autor flueix amb plasticitat, àgil i carregada de referents, tant en la narració planera, enganyosament planera, d’esdeveniments quotidians on es quintaessencialitza el drama (o la tragicomèdia) de l’home actual, com en aqueixes elevades abstraccions líriques, paorosament líriques, que ens entaforen en una realitat ben concreta. Així, la unitat de fons i forma hi batega dialècticament amb l’univers que s’hi recrea. Agafem, per exemple, dues petites obres mestres tan diferents entre si com “El viatge” i “La pel·lícula d’aquesta nit”; difícilment poden donar-se dos universos expressius més diversos –no en podríem dir “distants”-- i alhora tan emparentats per un mateix calfred a l’espinada: els uneix la veu de l’autor, i el seu món.
Perquè –sap greu haver-ho d’explicitar, però en la conjuntura actual ha esdevingut indispensable— l’obra de López Crespí s’emmarca de ple en l’estricta modernitat, en el camp de dispersió de l’avantguardisme del Nou-cents; per a dir-ho sintèticament, respon (“com un cas de manual”) a la màxima de Walt Whitman segons la qual “qui toca un llibre toca un home”; que és tant com dir que equidista de dos paradigmes morts: l’un, el carquisme teranyinaire; l’altre, les peces no menys formòliques d’aquells que relloguen la literatura per a monologar sobre llur autisme o per a proclamar ben alt que no tenen absolutament res a dir. I, ara que hi penso, certament en la passió creativa de López Crespí hi ha alguna cosa de la torrencialitat whitmaniana. O del nostre Estellés.
Si, com defensem ací, el millor de l’obra de Miquel López Crespí té tots els números per a perdurar en el temps i per a universalitzar-se, això és, com s’esdevé sovint en l’alta literatura, perquè emana d’un autor profundament arrelat en un lloc i en un temps: en el seu cas, la Mallorca coetània.
En efecte, López Crespí, a poc a poc i tal vegada sense proposar-s’ho, ens ha anat narrant l’evolució de la societat mallorquina dels anys seixanta ençà, amb la fidelitat, el detallisme i la minuciositat que donen el dia a dia i la realitat immediata damunt un autor que s’hi ha implicat vitalment, i no tan sols com a observador ni menys encara com a entomòleg de tornada de tot. També en aquest sentit l’obra de l’autor té una vàlua excepcional, en la mesura que –crítics dixit-- la literatura (i no diguem ja la bona literatura) ens ensenya més (i més gràficament) sobre una època que moltes pàgines d’anàlisi històrica.
En la mesura que la història d’aquest país nostre és dolorosa, i em refereixo a la història recent, l’obra de López Crespí és lleialment dolorosa, per allò que (re)presenta i per la indignació ètico-moral que hi traspua. Per dir-ho gràficament, aquest país nostre l’han desviat del camí tendencialment lluminós que tendia a prendre, i l’han forçat a seguir carreteres secundàries i carrerons foscos que, tot fa sospitar-ho, menen a via morta. El resultat és i ha estat palpablement ferotge, en els grans trets macrosocials i en la biografia personal de milions d’individus. La gent, diguem-ne, més activa, més directament implicada, no n’ha sortit pas incòlume: multitud d’individus s’hi han deixat la pell, o han surat en l’exacta mesura de llur baixesa, o, entremig, i qui sap si més agrament, han optat per canviar també de tren i de via just a temps de trair-se a si mateixos tot renunciant de la mateixa feta a l’antiquada facultat de raciocini. Per dir-ho així, l’aire que es respirava al país (de la mentalitat i les actituds als principis ètics, dels referents político-culturals a les formes d‘organizació o de descomposició col·lectives) dibuixava un món el 1975 que no era el de, posem-ne, 1985, el qual, al seu torn, deu semblar la marcianeria mateixa al jovent d’avui. Processos anàlegs s’han desenvolupat paral·lelament pertot del centre del Sistema, en aquestes dècades d’opulenta misèria, però, és clar, no sempre comportant la dinamitació minuciosa d’una nació sencera, com és el nostre cas. Bé. Tot plegat són fenòmens complexíssims de transformació social, molt difícils de representar, de denotar comprensivament, en una síntesi panoràmica, sigui des de l’òptica analítica de la ciència o des de l’aproximació intuïtiva de l’art. Ara: és justament això el que ens brinda Miquel López Crespí. D’ací la referència de més amunt a la unitat dialèctica entre fons i forma, entre concreció i abstracció; d’ací aqueixa mallorquinitat irreductible que duu en si l’experiència tota de la catalanitat contemporània i acaba traduint-se en universalitat perdurable.
En darrera instància, però, tot aquest edifici, insistim-hi, se sosté en un puntal d’enunciació ben simple: el fet que les pàgines ofertes més avall són, ni més ni menys, i sobretot, literatura, i de la bona. I a més, diguem-ho d’un cop, són entretingudes d’allò més. Al capdavall, es tracta d’unes pàgines d’intensitat literària excepcional: algunes de les millors pàgines d’un dels millors narradors catalans de la segona meitat del segle XX. Teniu a les mans un llibre important (“qui toca un llibre toca un home”). Capbusseu-vos-hi; l’experiència s’ho val.
L’Hospitalet de Llobregat, febrer 2007
Turmeda | 15 Abril, 2007 16:28
Adhesió de l’escriptor Miquel López Crespí al Manifest de la Plataforma Ciutadana “Progressistes pel Bloc”.
MANIFEST DE LA PLATAFORMA CIUTADANA "PROGRESSISTES PEL BLOC"
Com a persones identificades amb els valors del progressisme, el sobiranisme i l'ecologisme,
CONSIDERAM que l'actual legislatura de Govern del Partit Popular a les Illes Balears, amb el suport imprescindible d'UM, s'ha traduït en:
1) Una destrucció ambiental a una escala sense precedents, que amenaça greument el futur, el benestar i la personalitat d'aquest poble.
2) Un seguit d'atacs a la llengua catalana que han començat a invertir el que havien estat tímids avenços en el procés de normalització lingüística i cultural fent que la identitat del nostre país corri un molt seriós perill.
3) Un seguit de casos de corrupció que, en el seu conjunt, són un absolut menyspreu a la democràcia i a les institucions d'autogovern.
4) L'atac sistemàtic als serveis públics essencials, en particular l'ensenyament i la sanitat, juntament amb el més aferrissat clientelisme en la politiques d'atenció a les persones amb dependència i a la gent gran.
5) Un model de desenvolupament econòmic insostenible, des de una perspectiva econòmica i social, que s'ha traduït en el tancament d'empreses no vinculades a l'oligopoli de la construcció, la destrucció del teixit industrial, la precarització i la sinistralitat laboral.
6) Un procés d'involució democràtica, retallada de llibertat i manca de pluralitat en els mitjans de comunicació de titularitat pública.
Davant aquesta situació, que amenaça d'esdevenir irreversible, com a ciutadans i ciutadanes ens negam a acceptar la situació present, perquè
SABEM que és possible capgirar l'escenari polític. Les mobilitzacions d'Eivissa, la bona gestió del pacte d'esquerres i nacionalista en el Consell de Menorca, el ritme creixent de mobilitzacions i la revitalització de la societat civil a Mallorca fan pensar que la derrota del Partit Popular i la reedició dels pactes progressistes és possible perquè respon a la demanda de la part majoritària i més conscient de la societat. La fragmentació de l'espai electoral progressista i la tendència a la bipolarització havien amenaçat, fins a dia d'avui, seriosament que aquesta voluntat en favor de governs de progrés pogués tenir expressió victoriosa en la futura composició de les institucions autonòmiques.
CONSTATAM que les forces polítiques progressistes, nacionalistes i ecologistes, tot i que provenen de tradicions diferents i manifesten objectius finals diferenciats, coincideixen, en la pràctica i en les votacions parlamentàries, en la representació d'uns posicionaments i d'unes reivindicacions que bona part de la societat mallorquina percep com a comunes i pròpies.
OPINAM que l'experiència de la coalició "Progressistes per les Illes Balears" a les eleccions del 2004 demostrà l'existència d'una forta demanda social favorable a la confluència d'esforços entre les organitzacions polítiques procedents de les diverses tradicions del nacionalisme progressista i l'esquerra alternativa. La il·lusió que va generar el projecte unitari es va traduir en un important èxit electoral (més de 40.000 vots) .
DEFENSAM que la constitució d'un bloc progressista, sobiranista i alternatiu denominat "BLOC per Mallorca", així com aquelles candidatures municipals que s'hagin pogut conformar sota la denominació i l'esperit del "BLOC", són la opció electoral que pot assegurar un canvi polític a n'aquesta terra a partir de dia 27 de maig. El BLOC suposa un projecte il·lusionant en el qual hi participen partits, així com persones independents, sent per tot plegat una opció que enllaça amb una aspiració unitària àmpliament estesa entre la ciutadania. Consideram que el BLOC, a més d'assegurar la utilitat de tots els vots progressistes, necessita de la mobilització de centenars de persones que, sense militar en cap partit polític, ens sentim identificats amb les diverses opcions de l'esquerra sobiranista i alternativa.
És per això que
DONAM SUPORT, en nom de la causa que ens uneix, al projecte que suposa el BLOC per Mallorca com una alternativa electoral i parlamentària unificada que farà possible un canvi polític cap a una societat més justa, culta i sobirana, i un progrés més sostenible per a les nostres Illes.
Turmeda | 14 Abril, 2007 17:58
El nostre ingrés a la presó (de Jaume Obrador, Josep Capó i de qui signa aquest article) per haver lluitat per la llibertat i la democràcia, la manca de solidaritat demostrada pels famosos i inoperants organismes de l'oposició, va fer evident, pel desembre de 1976, l'intent gens amagat -sobretot per part del PCE i del PSOE- de desfer-se de l'ala esquerra de l'antifeixisme illenc i criminalitzar-nos. (Miquel López Crespí)
Memòria històrica
Celestí Alomar en temps de la transició
El nostre ingrés a la presó (de Jaume Obrador, Josep Capó i de qui signa aquest article) per haver lluitat per la llibertat i la democràcia, la manca de solidaritat demostrada pels famosos i inoperants organismes de l'oposició, va fer evident, pel desembre de 1976, l'intent gens amagat -sobretot per part del PCE i del PSOE- de desfer-se de l'ala esquerra de l'antifeixisme illenc i criminalitzar-nos.
Vist amb la perspectiva històrica que dóna haver passat ja tants d'anys dels fets que narram, és interessant constatar -en la documentació que hem consultat per escriure aquest article- les dèries que determinats sectors oportunistes han tengut sempre contra els esquerrans. Un personatge molt curiós d'aquesta època que analitzam era Celestí Alomar, militant marxista-leninista de l'Organització Comunista d'Espanya (Bandera Roja), després membre del PCE i un dels fundadors més coneguts (juntament amb Antoni Tarabini) del PSI. Més endavant va ser cap de campanya electoral d'Unió Autonomista (1977). El 1982 el trobam fent feina en el CDS i a partir d'aquests contactes va ocupant alts càrrecs de responsabilitat amb tota mena de governs. En temps de la clandestinitat només vaig coincidir una vegada amb ell i n'he parlat d'una forma amistosa en el meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (vegeu pàgines 64-69). Aquest personatge, l'actual Conseller de Turisme del Govern Balear, i que l'any 1976 era bastant important en la presa de decisions de l'Assemblea Democràtica, escrigué un insolidari article a la revista Cort tot dient que els presos polítics de Ciutat (Xavier Serrano, Pere Ortega, Jaume Obrador Soler, Maria Dolors Montero, Ramon Molina, Antonio López, Maria del Carme Giménez, Isidre Forteza, Manuel Carrillo, Josep Capó i qui signa aquest article) ens arreglàssim amb els "nostres" problemes amb el franquisme (pagar multes, romandre a la presó per idees polítiques). El personatge en qüestió (i molts d'altres que no s'atrevien a posar per escrit les seves opinions) criminalitzava així els antifeixistes republicans mallorquins del Moviment Comunista de les Illes (MCI), de l'OEC i independents. Celestí Alomar deia concretament en el número 780 de Cort (3-10 desembre de 1976, pàg. 4): "Esta semana han ingresado en la prisión provincial los tres miembros de OICE para cumplir el arresto sustitutorio por el incumplimiento del pago de una multa que se les había impuesto a raíz de la presentación de su organización". Un poc més avall l'home intentava justificar la seva crida a no fer res en favor de l'amnistia dels detinguts amb unes estranyes explicacions. "Explicacions" que només amagaven l'evident voluntat de Celestí Alomar i de l'Assemblea de no fer res per nosaltres (i a part de no fer res de collocar-nos, aprofitant l'ocasió, el sambenet de violents). Deia Celestí Alomar en la seva secció "Política" de la revista Cort: "Es evidente que todo demócrata rechaza estas acciones [el fet que el franquisme ens hagués tancat a la presó] represivas contra señores que lo único que hacen es defender unas ideas... Pero lo que no es posible, por lo mismo que decíamos antes, es que todos actuemos y pensemos igual. Los de la OICE tenían previsto con su comportamiento arrancar un movimiento de protesta y una manifestación en la calle, que los mismos de la Asamblea Democrática no aceptaron. Y sencillamente no aceptaron, porque no es conveniente repetir el número del día 12...". Vet aquí la raó de la negativa a la lluita per la llibertat dels presos polítics, a accelerar la lluita antifranquista: "No es conveniente repetir el número del día 12 [de novembre de 1976]". Cal recordar que precisament la manifestació del 12 de novembre a Ciutat va significar un dels punts més àlgids de la lluita per la llibertat i contra la dictadura a les Illes. Per això cal -diu Celestí Alomar- "no repetir el número de día 12".
Vist que aquests "demòcrates" no volien fer res en favor dels presos polítics, un dels nostres militants (Joan Coll Andreu, dirigent del front obrer) es va veure obligat a escriure una carta de protesta a la direcció de Cort. Crec que degut al fet que jo era collaborador habitual i amic de Coco Meneses i d'Antoni Tarabini, no hi hagué gaire problemes en la seva publicació. La resposta a Celestí Alomar sortí publicada en el número 782 de la revista en la secció "Cartas al director". Deia el nostre militant: "Sr. Director del Semanario Cort:
'Me ha dejado sorprendido el comentario que el Sr. Celestí Alomar incluye sobre el ingreso en prisión de los miembros de la OICE, Josep Capó, Jaume Obrador y Miquel López Crespí, en la sección de Política de 'les Illes' de esta semana, en la revista que Ud. dirige.
'En primer lugar, creo que hay que aclarar que lo que el Sr. Celestí Alomar llama el 'número del día 12' fue una negación clara y tajante del derecho de los trabajadores a manifestarse [Joan Coll recorda que la manifestació del 12 de novembre de 1976 fou brutalmenr reprimida per la Policia Armada franquista]. En este sentido, si la 'oposición' renuncia a plantear en la calle, y en todos los lugares que sea preciso, la defensa de los más elementales derechos democráticos, mal avanzaremos hacia esa democracia de la que tanto se habla.
'En segundo lugar, no entiendo la expresión 'mucho más cuando la OICE nunca ha querido participar en la Asamblea y más de una vez la ha criticado". ¿O es, Sr. Celestí Alomar, que la ADM sólo va a luchar por la libertad de los partidos que están en su seno? Si el Sr. Celestí Alomar piensa esto, bien pobre es la comprensión que tiene de la democracia.
'En tercer lugar, si el Sr. Celestí Alomar piensa que "la Asamblea es mucho más partidaria de los pagos de las multas", ¿cómo se explica Sr. Celestí Alomar las siguientes cuestiones?:
' -Que en el Comité de Solidaridad montado al efecto, la mayor parte de los partidos de la ADM brillen por su ausencia.
'- Que partidos económicamente tan 'bien dotados' como los integrantes de la ADM no hayan aportado NADA para sacar de la cárcel a estos luchadores presos.
'-¿Es que piensan que las multas se van a satisfacer haciendo el comunicado de rigor?
'En resumen, Sr. Celestí Alomar, ¿cómo se concreta para la ADM, el 'estar por la Amnistia'.
Joan Coll Andreu".
Evidentment Celestí Alomar mai no va contestar al nostre amic del front obrer i, com era normal, tampoc no es va poder celebrar a Palma la manifestació en favor de la llibertat i per la sortida de la presó de tots els presos polítics! Precisament en uns moments que, arreu de l'Estat, la consigna més important i que mobilitzava més gent en la lluita per la llibertat era... la de l'amnistia!
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (16-VIII-02)
Turmeda | 13 Abril, 2007 18:01
”El reialme cultural i polític dels reaccionaris, dels cínics i els menfotistes que hem patit aquests darrers vint-i-cinc anys, afectà igualment a autors com Alexandre Ballester que, roman en silenci, tots aquests anys de la transició i de pactes entre la pseudoesquerra i el franquisme reciclat”. (Miquel López Crespí)
El teatre a Mallorca: la transició i la postmodernitat
Les renuncies de la transició, la "postmodernitat", el reialme cultural i polític dels reaccionaris, dels cínics i els menfotistes que hem patit aquests darrers vint-i-cinc anys, afectà igualment a autors com Alexandre Ballester que, roman en silenci, tots aquests anys de la transició i de pactes entre la pseudoesquerra i el franquisme reciclat. Com explica molt bé la seva veu en el Diccionari del teatre a les Illes Balears (pàgs. 75-77): "A partir de 1973, Ballester i molts dels autors teatrals de la seva generació emmudiren. Inicialment no encaixaren en una nova manera de fer teatre, que negligia el compromís polític i el teatre de text, i apostava pels espectacles de creació collectiva, basats en la improvisació, la imaginació d'actors i sobretot de directors i en la dramatúrgia visual".
Una situació que es reflecteix en les meves obres teatrals Acte únic, Els anys del desig més ardent i Carrer de Blanquerna. Aquestes obres consoliden un camí que ja s'havia iniciat amb Homenatge a Rosselló-Pòrcel (Alacant, Diputació d'Alacant, 1985). En Els anys del desig més ardent hi trobàrem molt poques concessions als convencionalismes teatrals dels autors més adotzenats. Seguidors com som de les teoritzacions i propostes dels situacionistes, ens interessen un textos oberts a la improvisació, a la música, a tota mena d'experimentació formal en una línia de revolta contínua.
Com ja hem escrit una mica més amunt, aquest camí de reflexió teatral s'inicia amb el premi "Ciutat d'Alcoi 1984", aquell Homenatge a Rosselló-Pòrcel que, en temps del socialisme felipista no volgué portar als escenaris el PSOE palmesà. L'obra era precisament això: una obra poètica, una proposta d'investigació en camí de recuperar totes les possibilitats de la veu humana, la música i, en certa mesura, la mímica. Més que la influència a Piscator i Brecht, en aquestes obres que comentam hi ha molta més influència del teatre de l'absurd, de Beckett, Ionesco i Adamov que a qualsevol altra proposta teatral.
De totes maneres, com escriu Xavier Fàbregas en la seva introducció a Teatre català d'agitació política (pàgs. 5-12), mai no hem d'oblidar que "en un sentit lat podem afirmar que tot teatre és polític en tant que manifesta un interès per la circumstància de l'home, pel lloc on aquest es realitza i desenvolupa, o sigui, per la polis; fins i tot quan el teatre pretén de defugir aquesta circumstància no fa més que prendre una posició, i una posició ben significativa, davant la realitat de la qual sorgeix i a la qual s'adreça".
És per això que pens que, malgrat que Els anys del desig més ardent (o abans Acte únic) són experiències de la més pura investigació escènica, mai han estat escrites deslligades d'una preocupació ben concreta envers, com diria Fàbregas "la realitat immediata que el lliga [al teatre] molt estretament amb els batecs de la història". I, que pot haver-hi de més "polític" que una crònica poètica de la mal anomenada "transició", la restauració borbònica espanyola?
Llorenç Capellà escriurà igualment un teatre molt diferent al meu però potser bastit des de les mateixes coordenades personals de desencís de com ha anat la transició. Em referesc a Pasdoble, l'obra que obtingué el premi Ignasi Iglesias i que va ser publicada el 1985. Estrenada a l'Institut del Teatre de Barcelona per Turmeda teatre el 1988 i al Teatre Principal de Palma el 1989 és, conjuntament amb Un bou ha mort Manolete una de les obres més significatives del teatre mallorquí contemporani.
En el cas de Llorenç Capellà, els comentaristes sí que reconeixen aquesta influència de l'absurd quan escriuen, en el Diccionari del teatre a les Illes Balears: "La seva producció dramàtica [de Llorenç Capellà], amb ressons expressionistes i influïda pel teatre de l'absurd, enllaça amb el segon cicle narratiu i incideix en els temes de la incomunicació i la mort". No sé sap encara per quines estranyes circumstàncies, aquests mateixos estudiosos no saben aprofundir com pertoca en obres bastides des d'unes mateixos coordenades generacionals, culturals i polítiques. Però són les contradiccions a les quals, des de fa molts d'anys ja estam acostumats.
Les modes són canviants. Ahir la influència podia ser "brechtiana"; avui, pot tornar l'intimisme o a l'espectacle que prova de navegar descontextualitzat políticament, però... quina feinada més inútil provar de portar als escenaris quelcom "descontextualitzat políticament"!
L'home, l'autor teatral, s'amagui rere la coartada que vulgui, tanmateix no deixarà de ser un ésser condicionat i determinat per la història i, indiscutiblement, en el cas de l'autor català, per la història de la nostra nació.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (26-VII-04)
Turmeda | 13 Abril, 2007 10:03
Els plans dels sectors reaccionaris, dels grans poders econòmics i mediàtics de les Illes, fins i tot de sectors de la socialdemocràcia espanyola, aquell sector que pensa engreixar amb les despulles del nacionalisme d'esquerra, són a punt, pensen, d'aconseguir el seu somni d'anys i més anys: enviar a la marginació i l'extraparlamentarisme el PSM. Altres pensen que una bona forma de neutralitzar aquesta organització seria aconseguir que caigués en els paranys d'EU. Seria una forma, com ha passat amb Els Verds de Margalida Rosselló, per a tenir-los lligats per a sempre a la socialdemocràcia espanyola. (Miquel López Crespí)
Els escriptors mallorquins, la defensa del PSM i el suport al nacionalisme d’esquerra
La marginació de Mateu Morro
En unes declaracions publicades en el suplement "Presencia" de Diari de Balears, l'exsecretari general del PSM, Mateu Morro, es mostra molt dolgut per la marginació que, afirma, ha sofert des que va ser substituït al capdavant de la formació nacionalista. Mateu Morro diu en aquesta entrevista que comentam: "Després de 30 anys d'afiliació i 17 de secretari general, em feia il·lusió, encara que fos per coherència biogràfica, continuar, en el nivell que col·lectivament es decidís, participant en el projecte [del PSM]. Aquí va ser quan Nanda Ramon, Pere Sampol, Antoni Alorda, Biel Vicens -el grup que ara dirigeix el partit- degué considerar que la renovació s'havia de visualitzar". L'exsecretari general, parlant amb el periodista, diu que aquesta exclusió ha estat "un cop, el més fort que m'he duit en la meva experiència política".
Tot plegat ens indica que alguna cosa ha fallat i falla dins del PSM. I ho podem dir des d'una posició de lleialtat i de constant suport crític als amics i amigues que conformen aquest col·lectiu polític per al qual hem demanat el vot en nombroses ocasions i que hem encoratjat en moments ben difícils. Pere Sampol, Biel Vicens, Miquel Àngel M. Ballester, Antoni Alorda i tots els dirigents del partit saben a la perfecció que qui signa aquest article ha estat un dels pocs comentaristes polítics que els ha donat suport quan han estat sotmesos a les acostumades campanyes rebentistes per part dels poders fàctics i mediàtics de les Illes. I és precisament des d'aquesta posició de suport crític que els demana públicament si no era possible trobar una solució menys traumàtica per a la "renovació" del partit.
La situació política de les Illes és prou complicada, la consolidació cada vegada més evident del bipartidisme PP-PSOE amb la frontissa afegida d'UM que, en uns moments pacta a conveniència amb la dreta i en altres circumstàncies amb l'esquerra oficial, ens porta a pensar que els temps no estan per a prescindir d'homes tan valuosos per a la causa com Mateu Morro. Si el PSM tengué el seu moment de màxima esplendor l'any 1995 va ser precisament per la seva capacitat de síntesis, per la forma que va saber sumar forces i sensibilitats en la gestació d'un projecte nacionalista ecologista i d'esquerra. Un projecte que esdevingué atractiu per a una part considerable de la nostra societat. Estranyament, com tots sabem, els anys de gestió institucional, tant al Consell Insular de Mallorca com al Govern de les Illes, no serviren per a consolidar l'organització, els punts pels quals el poble havia lluitat i votat.
Ara, després de la desfeta del Pacte de Progrés, després de la derrota del el nacionalisme d'esquerres, pel que sembla som a punt d'entrar novament en una etapa igualment tenebrosa com ho va ser la que protagonitzà Gabriel Cañellas. Els plans dels sectors reaccionaris, dels grans poders econòmics i mediàtics de les Illes, fins i tot de sectors de la socialdemocràcia espanyola, aquell sector que pensa engreixar amb les despulles del nacionalisme d'esquerra, són a punt, pensen, d'aconseguir el seu somni d'anys i més anys: enviar a la marginació i l'extraparlamentarisme el PSM. Altres pensen que una bona forma de neutralitzar aquesta organització seria aconseguir que caigués en els paranys d'EU. Seria una forma, com ha passat amb Els Verds de Margalida Rosselló, per a tenir-los lligats per a sempre a la socialdemocràcia espanyola. Qui no coneix els pactes secrets i no tan secrets entre Llamazares i el PSOE? Però per aconseguir neutralitzar primer, i acabar després amb el nacionalisme progressista, s'ha de fer feina per anar marginant els homes i dones que, històricament, s'han oposat amb força i decisió a totes aquestes continuades maniobres d'absorció i vampirització. Mateu Morro era un dels caps que calia tallar per a poder continuar amb els plans de neutralització d'una opció clarament d'esquerres i nacionalista. L'actual direcció del PSM, els amics i amigues que actualment conformen la direcció d'aquest partit, haurien d'estar ben assabentats del que s'ordeix en els despatxos del poder econòmic, polític i mediàtic de les Illes. Saber a la perfecció a qui beneficien certes depuracions. Bastaria repassar la premsa d'aquests darrers anys, analitzar els comentaris que s'han publicat per a provar de neutralitzar la línia independent del PSM, per a obrir els ulls quant al futur i endevinar els motius dels somriures actuals, del goig i la satisfacció que han sentit tots els enemics de l'esquerra amb la marginació de Mateu Morro.
Els propers anys es presenten molt difícils, complicats, i molts dels que donam suport al nacionalisme d'esquerres pensam que som en un moment històric, a una cruïlla decisiva per a la supervivència d'una força nacionalista a la nostra terra
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (17-VI-05)
Turmeda | 12 Abril, 2007 15:10
En llegir aquell article dedicat a Miguel Delibes, a Bernanos i a Carme Riera, als heretges perseguits per les inquisicions de totes les èpoques, em vaig adonar que els escriptors nacionalistes d'esquerra, els que sempre hem defensat la república i el socialisme, no ens hem de desanimar mai davant cap mena de campanya rebentista que els malfactors puguin ordir en contra nostra. Finalment, els reaccionaris són uns quants, mentre que la gent sana del nostre poble, la intel·lectualitat progressista com Joan F. López Casasnovas, són la majoria, afortunadament!, i res no podrà fer la púrria envejosa contra el treball de desenes i desenes dels nostres creadors. (Miquel López Crespí)
Veus literàries: Joan F. López Casasnovas
No fa gaire parlàvem del paper encoratjador de Joan F. López Casasnovas en referència a qui signa aquest article. L 'article que serví per a animar-me novament en un moment especialment complicat de crisi personal i literària va ser un treball dedicat a Miguel Delibes i a l'obra El hereje. Aquest article sortí publicat en El Mundo-El Día de Baleares (24-IX-99). A part de comentar l'obra de Miguel Delibes, Joan F. Casasnovas parlava de la memòria històrica, de la lluita per la llibertat, dels meus darrers llibres, els mateixos que havien estat silenciats pel comissariat neoparanoucentista; analitzava l'obra de Carme Riera, de Bernanos... Comentant la lluita d'aquells heretges humanistes del passat, els homes i dones dels quals parla Miguel Delibes en la seva novel·la, Joan F. López Casasnovas deia: "Del tema hi ha molt suc a treure. Han estat tants els nobles ideals, encarnats en persones de carn i os, que han cremat a la foguera! Els novel·listes fan una bona feina en recrear aquestes històries, perquè com ha escrit en Miquel López Crespí, 'la ignorància és la gran victòria dels senyors'. La ignorància o la desmemoria, la castració de la memòria o la manipulació del passat. L'escriptor de sa Pobla ha publicat recentment uns quants de títols -L'Amagatall, Corfú, Estiu de foc...-, que giren entorn a aquesta temàtica i que ajuden a reforçar aquest patrimoni col·lectiu de sofriments i desfetes que fou el món de la repressió a Mallorca. Hi ha una constant històrica en les lluites d'alliberament i en el crit de revolta dels Agermanats (el llinatge dels Albanell, a Corfú, que apareixen i reapareixen segle rere segle i arreu del món); hi ha un fil roig conductor i unes barbàries de sempre, que poden anar des dels assalts als calls i l'antixuetisme (vegem, també, la magnífica novel·la de Carme Riera Dins el darrer blau) fins a Els grans cementiris sota la lluna, per emprar el títol de G. Bernanos, dels anys 36 endavant. Una barbàrie que sembla que no s'ha d'acabar mai: ...Xile i Argentina dels 70, Rwanda, Intxaurondo, Kènia, Kurdistan, Angola, Colòmbia, Kosovo, Timor, etc. Crits d'angoixa de la Història, ombres de foc, fosses comunes...".
Com podeu veure era un comentari senzill, d'home preocupat per la lluita per la llibertat i el benestar general de la humanitat; per la justícia social, per a entendre'ns. Però el simple fet d'anomenar tres dels llibres silenciats era, en aquells moments, vertaderament encoratjador. De cop i volta, en llegir aquell article dedicat a Miguel Delibes, a Bernanos i a Carme Riera, als heretges perseguits per les inquisicions de totes les èpoques, em vaig adonar que els escriptors nacionalistes d'esquerra, els que sempre hem defensat la república i el socialisme, no ens hem de desanimar mai davant cap mena de campanya rebentista que els malfactors puguin ordir en contra nostra. Finalment, els reaccionaris són uns quants, mentre que la gent sana del nostre poble, la intel·lectualitat progressista com Joan F. López Casasnovas, són la majoria, afortunadament!, i res no podrà fer la púrria envejosa contra el treball de desenes i desenes dels nostres creadors. Cada vegada n'estic més convençut, i la pràctica cultural i política d'homes com l'amic Joan F. López Casasnovas així m'ho demostra.
Crec, sense cap mena de dubte, que aquelles reflexions de López Casasnoves escrites l'any 1999 provocaren un tombant positiu en el meu esperit que, d'ençà d'aquells dies, em féu canviar algunes de les meves percepcions literàries. Foren una escala per a sortir, segurament ja per sempre més, del cau malaltís dels exquisits i dels cínics i menfotistes.
Aquell article, les quatre retxes que l'amic López Casasnovas em dedicava serviren, com a una clau màgica, una fórmula especial i miraculosa, per a copsar en un segon tota la brutor del nostre comissariat i servils a les seves ordres. Em vaig prometre no deixar-me influir mai per l'efecte embrutidor de les campanyes de silenciament que la reacció ordia i ordeix en contra nostra. Aquell treball de Joan F. Casasnovas funcionà a la perfecció per a carregar piles en un moment d'especials replantejaments. Davant l'enemic no podem ser mai dèbils, claudicar, conformar-nos, acotar el cap. Ara ja sabem que el que volen precisament és això mateix: el silenciament de les veus crítiques; i, com que no poden portar-nos a la foguera com en temps de la Inquisició o del feixisme, marginen, silencien, ataquen, fan tot el possible per fer desaparèixer del panorama literari català la dissidència amb el conservadurisme dominant.
Posteriorment a aquest article Joan F. López Casasnovas, per sort per a qui signa aquest article!, ha continuat parlat de les meves novel·les i poemaris. Un dels darrers articles que ha publicat tracta de la novel·la que m'acaba d'editar El Gall: Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera. L'article, publicat en el Diari de Balears el 8-VIII-05 sota el títol "Defalliment, començava així:
"'Defallir' és perdre el coratge o ànim; esdevenir feble o mancat de vigor. D'aquí ve 'defalliment', títol d'un important poema de Miquel Costa i Llobera, i que, a la vegada serveix a Miquel López Crespí per anomenar la seva darrera (que jo sàpiga, perquè sempre ens sorprèn el prolífic escriptor de sa Pobla) novel·la. Per mor de ser presentada com a Memòries de Miquel Costa i Llobera, un periodista es demanava si era possible que un novel·lista escrigués en primera persona la vida d'un altre. Doncs, per què no? Sempre queda clar que, de Miquel a Miquel, ningú no fa trampa. La figura que parla en aquest llibre no sols és creïble com al canonge i poeta que tots (tots?) coneixem, sinó que, a més a més, els qui ens hem atracat (en el meu cas un poc) a l'obra d'en López Crespí no ens estam de reconèixer-hi alguns dels punts de vista que més s'agrada de reflectir en la seva literatura: el compromís amb el país i amb la gent humil, amb un present que no s'explica mai del tot si no es tenen en compte les pròpies claus històriques".
Turmeda | 10 Abril, 2007 17:36
Al rerafons, hi ha una dura crítica, de la qual no se salven ni les persones ni les institucions. Enfront d’una dreta vulgar i depredadora apareix una esquerra autista i desorientada. El món artístic tampoc no hi surt gens ben parat. Tot fa pensar que l’esfondrament del protagonista corre paral·lel a l’esfondrament d’un país que - segons unes declaracions fetes recentment per l’autor de la novel·la - ha acabat convertit en una mena de terra de frontera on tot es pot comprar i es pot vendre menys la felicitat. (Miquel López Crespí)
La narrativa fascinant de Vidal Ferrando
L’editorial Ensiola acaba de publicar L’illa dels dòlmens, d’Antoni Vidal Ferrando, una novel·la inspirada en la Mallorca dels últims seixanta anys. Tot un luxe de cara a la propera diada de Sant Jordi. Perquè, amb aquesta novel·la, Vidal Ferrando ens torna fascinar, un cop més, amb l’elegància de la seva prosa i amb la màgia de les seves històries. El protagonista de L’illa dels dòlmens és un polític conservador que, durant molts d’anys, s’havia sentit atret pel món de la pintura. Casat amb la filla d’un poderós empresari turístic, l’entorn familiar l’havia duit a abandonar els ideals de joventut per exercir la batlia d’Almandaia, un municipi del migjorn mallorquí que, tot i que no podem evitar de relacionar-lo amb Santanyí, la terra natal de l’autor, podria ser perfectament qualsevol altre municipi del litoral illenc. Al capdavall, Almandaia, com Comala o com Mequinenza, és una ficció literària d’Antoni Vidal Ferrando, un món mític a través del qual ell recrea, lliurament i sense concessions, el seu univers personal i les essències col·lectives, per acabar perfilant tota una visió del món.
L’obra comença amb les desgràcies del protagonista, que, després de quatre majories absolutes electorals, s’ha vist obligat a abandonar el poder a causa de les lluites internes del seu propi partit. Mentrestant, l’addició a la droga havia costat la vida a Salvadora, la seva filla única, i un càncer de mama a la seva dona. Un dia, comença a rebre cartes anònimes que el duen a desconfiar de tothom, fins i tot de la seva germana Mònica, de la qual el separen profundes distàncies ideològiques. Duit als límits de la soledat i del desencís, comença a donar classes de dibuix a una jove separada, de qui acaba profundament enamorat.
A partir d’aquí, s’inicia una trama que Vidal Ferrando manté amb una rara habilitat i amb un sentit admirable dels ritmes narratius. Hi ha dos móns que dialoguen i es complementen. D’un costat, el protagonista va reconstruint el seu passat individual. D’alguna manera, el drama que afronta l’ha dotat d’una rara lucidesa. “¿De quina pasta som que per veure-hi clar no podem prescindir del sofriment? Vaig viure tots aquells anys amb una bena davant els ulls: entre tots m’havien fet sentir indispensable”, comença dient al capítol zero, iniciant un llarg monòleg que confronta amb les tècniques de la novel·la psicològica i que l’autor farà aparèixer i desaparèixer, al llarg de les dues centes dotze pàgines de l’obra, amb una domini de l’argument i un coneixement dels paisatges més íntims de l’ànima humana realment envejables. D’altra banda, un narrador va fent la crònica general dels anys que van des de l’aparició del turisme de masses fins a l’actualitat. Per aconseguir-ho, fa desfilar davant els nostres ulls una munió d’esdeveniments i de personatges que captiven el lector a força d’èpica i a força de singularitat. En total pura alquímia literària.
Al rerafons, hi ha una dura crítica, de la qual no se salven ni les persones ni les institucions. Enfront d’una dreta vulgar i depredadora apareix una esquerra autista i desorientada. El món artístic tampoc no hi surt gens ben parat. Tot fa pensar que l’esfondrament del protagonista corre paral·lel a l’esfondrament d’un país que - segons unes declaracions fetes recentment per l’autor de la novel·la - ha acabat convertit en una mena de terra de frontera on tot es pot comprar i es pot vendre menys la felicitat.
El fragment del poema apòcrif amb què Vidal Ferrando tanca L’illa dels dòlmens (“El vent ens va allunyar de les illes amb dòlmens / i banderes pirates on vivíem feliços. / El darrer paradís són les penes d’amor) ens du a afirmar que aquest títol, com tota la novel·la, és l’expressió metafòrica de tot el que els illencs hem anat perdent l’últim mig segle. Bàsicament la identitat i els principis morals. Ho diu ben clar i llampant el narrador: “Com a les grans tragèdies de la literatura grega, ningú no va poder impedir que, amb la riquesa que arribava de la mar, també arribasin desgràcies i agents d’extinció tan metzinosos com una marea negra”.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (10-IV-07)
Turmeda | 10 Abril, 2007 12:51
DIJOUS 12 D’ABRIL. HOMENATGE A LA REPÚBLICA A CÀRREC DE MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ.
TEMPS DE REPÚBLICA.
RECITAL POÈTIC A CÀRREC DE
MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ.
“REPÚBLICA I POESIA”
20.30 H.
LLOC : ESPAI JOVE SA CONGREGACIÓ
ORGANITZA: ASSOCIACIÓ DE JOVES
PINYOL VERMELL.
…REGANT AMB LA SEVA SANG
LES VORERES DELS CAMINS,
QUE GUARDEN EN LLURS CUNETES
EL TESTIMONI DEL CRIM
“FRANCESC DE SALES AGUILÓ”
DISSABTE 14 D’ABRIL
A LA PLAÇA DE LA CONCORDIA
LECTURA DE MANIFEST
OFRENA FLORAL
HIMNE DE RIEGO
18:00 H.
DIJOUS 19 D’ABRIL
PRESENTACIÓ DEL LLIBRE:
LA SEGONA REPÚBLICA A MALLORCA (EL TEMPS, ELS FETS I ELS PROTAGONISTES)
ALBERT HERRANZ
JOANA MARIA ROQUE
20.30 H.
“RECORDS DE LA REPÚBLICA”
COL.LOQUI AMB FAMILIARS DE REPRESALIATS POLÍTICS
20.30H.
LLOC : ESPAI JOVE SA CONGREGACIÓ
La lluita per la República i els nous conversos
"Després de passar-se trenta anys besant les mans a qualsevol que pogués acreditar una baronia estantissa, s'han tornat a incorporar al republicanisme. Benvinguts sien al seu lloc natural, els conversos. Tanmateix, n'hi ha per tirar el barret al foc. El seu dirigisme comença a notar-se en els moviments de base". (Llorenç Capellà)
Els actes, les conferències que s'han fet durant tot aquest mes a sa Pobla en honor a la República han representat un èxit clamorós. L'Associació de Joves Pinyol Vermell ha esdevengut l'organitzadora i dinamitzadora de l'esperit republicà del nostre poble. Aquests joves han aconseguit una fita difícil de superar. En efecte, reunir centenars de joves poblers i dels pobles dels voltants per a retre un homenatge a la República és una fita important, una fita històrica d'aquelles que poden marcar el futur polític d'un poble, en aquest cas sa Pobla, i el camí de la recuperació de la nostra memòria històrica. I això no solament en pla nostàlgic i erudit, sinó en la línia d'anar bastint un fort moviment republicà que no pugui ser manipulat per aquells grups i organitzacions que, en temps de la transició, oblidaren la lluita republicana per a cobrar bons sous dels franquistes reciclats. Ens referim als famosos pactes de la transició entre els hereus del franquisme i la pseudoesquerra que, mitjançant aquells pactes contra la República, es va enriquir amb el silenci i la traïció i ara, quan va magra de vots i de suport, compareix a les manifestacions republicanes per a sortir en les fotografies. Pur oportunisme electoral que a ningú no enganya, però amb el qual s'ha d'estar alerta i vigilants sempre.
Llorenç Capellà parlava d'aquest evident oportunisme d'alguns dels nous conversos al republicanisme quan en un article recent deia que "entre els conversos de l'esquerra -socialistes i comunistes-, i després de passar-se trenta anys besant les mans a qualsevol que pogués acreditar una baronia estantissa, s'han tornat a incorporar al republicanisme. Benvinguts sien al seu lloc natural, els conversos. Tanmateix, n'hi ha per tirar el barret al foc. El seu dirigisme comença a notar-se en els moviments de base -com és ara la concentració republicana del Divendres Sant a Palma".
Dues coses importants en l'article de Llorenç Capellà: l'oportunisme dels nous conversos en uns moments que ja no saben d'on rapinyar alguns vots entre la joventut, i el dirigisme dels antics carrillistes (PCE) que, després de "passar-se trenta anys besant les mans a qualsevol que pogués acreditar una baronia estantissa", com diu l'escriptor, ara s'apunten al republicanisme.
El secretari general de la CGT-Balears, Josep Juárez, també dubtava de l'esperit autènticament republicà d'aquests "joancarlistes que es diuen d'esquerres", com escrivia en un article titular "Visca la República!". Parlant d'aquests joancarlistes republicans, el conegut dirigent de l'esquerra alternativa deia que tot plegat li semblava "un exercici de contorsionisme que no hi ha fibra humana que ho pugui suportar".
Cal dir que estic completament d'acord amb els qualificatius de "nous conversos" i de "joancarlistes que es diuen d'esquerres" que signen Llorenç Capellà i Josep Juárez, respectivament. Però nosaltres, els que patírem per defensar la República els atacs i les campanyes rebentistes de tota aquesta colla de servils, no som rancorosos. Molts dels que ara es retraten al costat de la bandera republicana manaven estripar aquestes mateixes banderes, escrivien pamflets plens de mentides, tergiversacions i calúmnies contra l'esquerra republicana de les Illes; molts d'ells eren els més aferrissats enemics de la lluita republicana. Ara, quan ja són a punt de perdre els càrrecs, oh miracle!, han descobert la hipotètica rendibilitat electoral de fer alguna activitat republicana i ja els tenim al costat, pegant colzades per sortir en els diaris. Bé, benvinguts sien malgrat que sigui amb tres dècades de retard.
L'any 1994, molts dels "nous conversos", la gent que ara ve a trucar a les nostres portes, en anys anteriors havia liquidat la lluita republicana criminalitzant, "per fer el joc al feixisme", els partits i organitzacions autènticament republicanes. Personatges com Antoni M. Thomàs, Pep Vílchez, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida signaven pamflets plens de mentides, calúmnies i tergiversacions contra l'esquerra alternativa de les Illes, els partits a l'esquerra del PCE i contra els llibres i els escriptors, qui signa aquest article, per exemple, que criticaven les seves traïdes a la República. Altres, més dogmàtics i sectaris, passaven a l'agressió física directa. En un moment determinat vaig haver d'estar ingressat a Son Dureta per les agressions patides per haver defensat la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes. La documentació de l'hospital de Son Dureta, les radiografies de l'agressió, els diaris amb els pamflets publicats per tot aquest personal, són a disposició de qualsevol lector o historiador que els vulgui veure o consultar.
Escric aquestes retxes perquè aniria molt bé que tots aquests tèrbols personatges que fins fa quatre dies no tenien altres feines que demonitzar els llibres de memòries republicans com el meu, els escriptors mallorquins d'esquerra nacionalista, la lluita per la República i el socialisme, fessin autocrítica pública de tots els errors comesos i el mal fet a la causa republicana i als militants republicans amb la seva passada activitat política i les brutors que han escampat arreu. En cas contrari, de no haver-hi aquesta autocrítica pública per tants d'anys de posar entrebancs a la lluita republicana, haurem de pensar que no són sincers en la seva incorporació a la nostra lluita amb trenta anys de retard.
Els "nous conversos", que diu Llorenç Capellà, els "joancarlistes 'republicans'", com escriu Josep Juárez, tots els oportunistes de la transició, els enemics de la República durant els anys en els quals s'han aprofitat dels privilegis que atorga el règim als seus servidors, no oblidin que els mallorquins tenim memòria històrica i, evidentment, els volem al nostre costat, no en mancaria d'altra!, però que no s'imaginin que amb aquesta conversió de darrer moment, sovint amb intencions electoralistes, ens faran oblidar tot el mal que han fet a la causa republicana si no fan aquesta autocrítica que els demanam pel seu bé i per la seva credibilitat.
Ciutat de Mallorca, 14 d'abril de 2006
Turmeda | 09 Abril, 2007 10:41
La Fundació “Sa Nostra”, Caixa de Balears, es complau a convidar-vos a la presentació de les novetats editorials de les col·leccions El Turó i Tià de sa Real, que tendrà lloc dimarts, dia 17 d’abril a les 19,30 h.
La narrativa i la poesia contemporània a les Illes.
En el decurs de l’acte es farà públic el veredicte del jurat dels Premis Miquel Àngel Riera 2006.
Col·lecció Tià de sa Real:
Un viatge imaginari i altres narracions,
de Miquel López Crespí
La llengua,
de Joan Guasp
Col.lecció El Turó:
Fragilitat,
de Francesc Casasnovas
La mar negada,
de Cristina Salom
Centre de Cultura “SA NOSTRA”
Carrer de la Concepció, 12, Palma.
Un viatge imaginari i altres narracions de Miquel López Crespí
“La diversitat d’estil i registres, les formes més diverses de narrar es conjugen en aquesta antologia de narracions breus. Com si les grans obres de la literatura del segle XX i els grans escriptors del nostre temps haguessin filtrat la seva influència sobre les proses breus, però indispensables, de Miquel López Crespí. Llavors ens trobam amb la veu pròpia d´un escriptor consolidat, tot de registres i estils que evidencien la continuada recerca, l’experimentació i el risc”. (Gabriel Janer Manila, escriptor)
“Al capdavall, es tracta d´unes pàgines d’intensitat literària excepcional: algunes de les millors pàgines d´un dels millors narradors catalans de la segona meitat del segle XX. Teniu a les mans un llibre important (‘qui toca un llibre toca un home’). Capbusseu-vos-hi; l’experiència s´ho val”. (Ferran Lupescu, poeta i investigador, Premi de Poesia Josep M. López Picó 1996).
Turmeda | 07 Abril, 2007 16:17
En la seva prosa trobaren el pànic de viure, la decadència de les velles il·lusions, el trencament de les utopies, l’amargor de veure que el temps fuig, que ens diluim en el no res. Hi trobareu la Postguerra difícil i emputada, els records de la infantesa –ben segur que no foren aquells anys per a en Miquel gens indíl·lics-, però la infantesa hi és com un petit tresor –no vull dir un paradís, perdut en els meandres de la vida-, com una vivència que cal salvaguardar, com han de guardar-se el sabor i l’olor de la innocència. Hi trobareu les espires dels primers amors, la memòria de la Guerra i de les guerrres, les tragicomèdies i els drames dels homes i les dones de la nostra contemporaneïtat. També, l’experimentació de tots els jocs narratius, de totes les estratègies i els recursos de què pot servir-se l’escriptor a l’hora d’organitzar el seu relat, de transmetre’ns unes emocions, i la percepció que, malgrat sabem que continuarà el mal temps, paga la pena de reordenar el caos cada matí. La diversitat d’estils i registres, les formes més diverses de narrar es conjuguen en aquesta antologia de narracions breus. (Gabriel Janer Manila)
Un viatge imaginari i altres narracions (Fundació Sa Nostra, Ciutat de Mallorca, 2007).
Per Gabriel Janer Manila, escriptor
Les proses breus de Miquel López Crespí (Sa Pobla, 1946), reunides en aquest volum, constitueixen una de les millors aportacions narratives a la Literatura Catalana produïda a Mallorca, d’ençà de la Postguerra. Ningú no podrà mai negar-li a en Miquel l’ofici d’escriptor: la capacitat de convertir l’experiència de la vida en matèria literària. Vull dir, la seva enorme aptitud per construir ficcions que representen la realitat i l’escarneixen. Potser la literatura només és això: un joc d’escarni. Circula a l’interior dels relats breus i incisius que l’autor ha triat d’entre els centenars i centenars de fulls escrits al llarg de molts d’anys, una mateixa i insubornable quimera: la passió per transformar l’experiència en literatura: en una creació del llenguatge que ens emociona i commou, capaç de construir espais imaginaris que ens parlen del nostre temps, de les coses que passaren mentre tinguérem estret entre les mans com si fos un ocell que tremola el tros de vida que ens ha tocat en sort.
Els treballs i els dies de Miquel López Crespí són ben coneguts: la seva militància política, la lluita per la recuperació de la memòria històrica, el combat pel redreçament de la llengua, la reivindicació dels valors de l’esquerra republicana, nacionalista i democràtica: el compromís cívic amb el seu poble des de l’honestedat com una exigència radical. Hem d’esser radicals, quant a esser íntegres. Sempre l’ull viu per no caure en els brots de feixisme que sovint esclaten en la vida quotidiana del nostre temps i s’expandeixen. (La bèstia és sàvia i extén els seus tentacles, furiosa). Des d’aquesta actitud d’home compromès, en Miquel escriu. I la seva escriptura és sincera, profunda, sòlida, disciplinada. Pere Rosselló Bover, bon coneixedor de la literatura moderna de les Illes Balears, ha escrit que en Miquel és un home “malalt” de literatura. I això explica la seva necessitat incessant de convertir en una creació del llenguatge l’experiència vital. Això ens diu, també, fins a quin extrem la seva obra és la raó que dóna sentit al seu compromís històric. La feina ben feta, l’ofici d’escriptor vinculat als moviments polítics de l’esquerra, a les transformacions econòmiques i socials del nostre petit país. En definitiva: el nostre temps, dolorós i amarg.
Però en Miquel no és un narrador convencional. En la seva prosa trobaren el pànic de viure, la decadència de les velles il·lusions, el trencament de les utopies, l’amargor de veure que el temps fuig, que ens diluim en el no res. Hi trobareu la Postguerra difícil i emputada, els records de la infantesa –ben segur que no foren aquells anys per a en Miquel gens indíl·lics-, però la infantesa hi és com un petit tresor –no vull dir un paradís, perdut en els meandres de la vida-, com una vivència que cal salvaguardar, com han de guardar-se el sabor i l’olor de la innocència. Hi trobareu les espires dels primers amors, la memòria de la Guerra i de les guerrres, les tragicomèdies i els drames dels homes i les dones de la nostra contemporaneïtat. També, l’experimentació de tots els jocs narratius, de totes les estratègies i els recursos de què pot servir-se l’escriptor a l’hora d’organitzar el seu relat, de transmetre’ns unes emocions, i la percepció que, malgrat sabem que continuarà el mal temps, paga la pena de reordenar el caos cada matí. La diversitat d’estils i registres, les formes més diverses de narrar es conjuguen en aquesta antologia de narracions breus. Com si les grans obres de la literatura del segle XX i els grans escriptors del nostre temps haguessin filtrat la seva influència sobre les proses breus, però indispensables, de Miquel López Crespí. Llavors ens trobam amb la veu pròpia d’un escriptor consolidat, tot de registres i estils que evidencien la continuada recerca, l’experimentació i el risc.
Hi ha, sobretot, en aquest llibre la força d’una llengua màgica i expressiva en llibertat, bellament treballada per l’autor, esmolada, disposada sempre a construir la fantasia humana. El narrador cavalca un cavall blanc. Ben segur que aquest cavall és la pròpia mort. Però sobre el cavall, Miquel López Crespí juga a escarnir totes les vides.
Mallorca, març de 2007
Turmeda | 06 Abril, 2007 11:18
La professora Lavinia Dumitrascu m'anunciava la traducció d'uns altres poemes, encàrrec d'una de les revistes culturals més prestigioses de Romania, "Exponto", portaveu de la Unió d'Escriptors de Romania, publicació del Ministeri de Cultura amb el suport igualment de la universitat "Ovidius" de Constanta. Les traduccions de la professora Lavinia Dumitrascu foren publicades en el número 2 de la revista, corresponent als mesos d'abril-juny de 2005. (Miquel López Crespí)
Les traduccions i el control de la cultura
A vegades els "controladors" de la nostra cultura es troben en situacions "complicades" i s'adonen que no ho poden vigilar tot. És el cas d'aquells premis que encara no són en les seves mans per a donar a amics i endollats, aquelles editorials, petites però de qualitat, que no són sotmeses al dictat dels seus interessos i actuen per lliure, a pit descobert i sense pensar solament en la promoció dels membres d'aquell clan o camarilla ni en les subvencions institucionals. Ho dic en relació a l'oferiment de José Luis Reina, l'editor de La Lucerna, de traduir a l'espanyol L'obscura ànsia del cor (que finalment ha sortit a La Lucerna amb el títol ben encertat de Densa marea de tristeza). És un fet "no controlat" pel comissariat. Un ajut per a qualsevol escriptor. La traducció a l'anglès, a l'espanyol, al romanès o al rus de qualsevol obra literària catalana representa un ajut inesperat per a aquell autor. Una forma ben normal de promoció d'una obra determinada. Una promoció desinteressada que no té res a veure amb la creació de valors literaris ficticis, per simple amiguisme o per intercanvi de favors. Ni jo mateix ni molts dels meus amics i amigues escriptors, mancats de qualsevol mena de suport polític o mediàtic, no podem oferir res de res a l'editor; ni compra de llibres, ni proporcionar substancioses subvencions a l'editorial. L´únic que podem donar-li és un original creat amb il·lusió i amor. La qual cosa vol dir igualment que José Luis Reina és un editor de debò, com els "antics", aquells que no publicaven llibres solament pels diners de la subvenció sinó que fins i tot exposaven les seves minvades reserves econòmiques en l'edició de llibres sense saber mai si algun dia podrien recuperar la inversió efectuada. José Luis Reina edita simplement perquè aquell original li ha agradat.
José Luis Reina em digué que, si comptava amb el meu vist-i-plau, volia portar endavant la feina de traducció amb l'ajut qualificat i inestimable de Pere Gomila, profund coneixedor de les literatures catalana i espanyola. No cal dir que aquests fets animen l'escriptor i faciliten que l'autor carregui piles per a una llarga temporada.
Que el mateix José Luis Reina i l'amic Pere Gomila volguessin portar endavant el projecte de traduir al castellà un dels meus llibres em seduí de seguida i, igualment que succeí fa deu anys quan el professor Díaz de Castro em demanà una obra per a editar a "Poesia de paper", també vaig pensar en L'obscura ànsia del cor. Dit i fet, vaig donar a l'amic Reina un exemplar del poemari guardonat a les Festes Nacionals de la Cultura Catalana Pompeu Fabra i, a poc a poc, la traducció anà avançant fins a esdevenir aquesta realitat que ja tenim a les mans.
La traducció de L'obscura ànsia del cor coincideix igualment amb un curiós i interessant cicle d'altres traduccions d'alguns dels meus llibres de poesia catalana. Concretament algunes traduccions al romanès, a l'anglès i a l'espanyol.
Anem a pams. A començaments de l'any 2003, i dins l'ampli projecte cultural de donar a conèixer els nostres poetes, el Consell Insular de Mallorca i la Fundació ACA editaven un disc compacte meu en la col·lecció "Veu de poeta". Era el número 9 de la col·lecció, i en aquest disc compacte hi ha una antologia formada per poemes del més de quinze poemaris publicats d'ençà l'any 1983. Record que em vaig encarregar d'enregistrar-los a la Fundació ACA, a Búger, una horabaixa de la tardor del 2002, i que per portar-ho endavant vaig comptar en tot moment amb el suport tècnic i amistós d'Antoni Caimari, l'amic i director de la Fundació. Evidentment un altre fet que, imagín, no degué agradar gaire a qui des de sempre ha fet feina per a marginar i silenciar els autors considerats "massa d'esquerres", qui sap si "dissolvents" d'unes determinades "essències" pures de la literatura i no sé quantes ximpleries i xirimandangues semblants.
El disc compacte anava acompanyat d'un petit opuscle que incloïa els poemes recitats per l'autor en tres idiomes: el català original i una traducció de les obres a l'espanyol i a l'anglès. La traducció a l'espanyol anà a càrrec de Nicolau Dols i de Gabriel de la S. T. Sampol, mentre que la versió a l'anglès era feta per la professora Julie Anne Wark Bathgate.
Era el mateix any que la professora Lavinia Dumitrascu m'anunciava la traducció d'uns altres poemes, encàrrec d'una de les revistes culturals més prestigioses de Romania, "Exponto", portaveu de la Unió d'Escriptors de Romania, publicació del Ministeri de Cultura amb el suport igualment de la universitat "Ovidius" de Constanta. Les traduccions de la professora Lavinia Dumitrascu foren publicades en el número 2 de la revista, corresponent als mesos d'abril-juny de 2005.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (6-IV-07)
Turmeda | 05 Abril, 2007 08:37
Simó Andreu, Frederic Bateman, Alexandre Ballester, Bartomeu Crespí, Miquel Cabanellas, Pere Antoni Ferragut, Antònia Buades, el batle Miquel Crespí Pons "Verdera", els escriptors i investigadors Bartomeu i Joan Torres Gost...
Pàgines del dietari d´un escriptor mallorquí: Sa Pobla en el record.
No deixa de ser curiós i és digne de reflexió constatar com va passant el temps quasi sense que t'adonis del que s'esdevé. De cop i volta, quan, de forma totalment casual, en comprar un llibre com aquest titulat Sa Pobla i sense anar a esperar-ho et trobes enmig dels "Personatges destacats" de la teva terra, no t'ho acabes de creure. Sembla que era ahir mateix que anaves a Casa de les Monges del carrer del Capità Pere de Sa Pobla. Encara et veus plorant, ben aferrat a la mà de la teva mare, el primer dia de classe a l'Escola Graduada del carrer dels Fadrins, l'escola bastida en els anys vint pel teu oncle Miquel Crespí Pons i l'arquitecte Guillem Forteza.... Sembla que era ahir mateix que començaves el primer de batxiller a l'Institut de la plaça del Mercat i, sense que ho sabessis, jugassis en el mateix indret on romangué presoner el teu pare en els anys quaranta, just arribat de València amb tants companys d'aquella generació que volgué bastir un món més just i solidari. A aquella heroica generació de lluitadors antifeixistes no li deixaren bastir escoles, escriure novel·les, repartir les terres entre els més necessitats. La sublevació militar, els falangistes, el clergat d'aleshores, els soldats i les armes enviats per Hitler i Mussolini els obligaren a agafar les armes per defensar la llibertat.
El temps ha passat inexorablement. Ara el jove estudiant dels anys cinquanta, sense anar a cercar-ho, per aquestes simples casualitats de la vida, per haver publicat prop d'una quarantena d'obres, es troba en els llibres fent costat a tots els personatges mítics de la seva adolescència i joventut: Simó Andreu; Frederic Bateman, Alexandre Ballester, Bartomeu Crespí, Miquel Cabanellas, Pere Antoni Ferragut, Antònia Buades, el batle Miquel Crespí Pons "Verdera", els escriptors i investigadors Bartomeu i Joan Torres Gost...
Com és possible que els anys hagin passat tan de pressa? Prop de seixanta anys. Ara recordes que vares néixer pel desembre de 1946, uns anys després de la victòria dels aliats damunt el nazifeixisme. També recordes que ja fa trenta-cinc anys que vares escriure el primer article de la teva vida en la secció de literatura del diari Última Hora de Palma. D'ençà 1969 centenars d'articles en la premsa de les Illes i, en temps de la dictadura, en nombroses revistes clandestines d'esquerra.
A vegades, immers dins la teva feina, enmig de la supervivència quotidiana, quasi no t'adones de la marxa implacable de les manetes del rellotge. Llegint el llibre Els mallorquins de Franco: la Falange i el Movimiento Nacional de l'historiador Joan Mas i Quetglas (Palma de Mallorca. Documenta. 2003), concretament la pàgina 142, tornava a constatar el pas del temps. Joan Mas i Quetglas recordava la meva primera detenció per part de la Brigada Social del règim i de la Guàrdia Civil a començaments dels anys seixanta, quan les vagues d'Astúries. Un grup de joves mallorquins sortírem, de nit, al carrer per a pintar consignes a favor de l'amnistia dels presos polítics i en solidaritat amb els vaguistes asturians, que eren torturats per les forces repressives del feixisme. Ens enxamparen just quan començàvem la "feina" i per poc ens costa uns anys de reformatori. Però la nota de l'historiador em feia copsar novament com ja havien passat més de... quatre dècades! d'ençà aquella acció juvenil de la lluita per la llibertat. Concretament... quaranta-dos anys! No és estrany, doncs, que a vegades surti la teva veu en les enciclopèdies, en els llibres història, en els diccionaris i guies de la literatura catalana. Quatre dècades d'anar pel món escrivint i emprenyant la reacció és temps, evidentment! Alhora és normal que algú, malgrat les campanyes de silenciament, s'hagi adonat de la teva obra o, almanco, hagi llegit alguns dels més de quaranta llibres publicats o dels centenars d'articles que han anat sortint en els més diversos mitjans de comunicació.
Les brutors en contra meva de determinats sectors de l'extrema dreta falsament nacionalista i l'excarrillisme coincidien amb l'edició del llibre Sa Pobla (2001), en el qual els autors, en la secció "Personatges destacats" del nostre poble escrivien (vegeu pàg. 82): "Cal recordar que sa Pobla té un important nombre de personalitats que han destacat en els diferents àmbits de la societat, com els escriptors Alexandre Ballester Moragues i Miquel López Crespí; els periodistes i escriptors Pere Bonnín Aguiló i Miquel Segura Aguiló; la cantadora Antònia Buades Vallespir "Madò Buades", el polític Jaume Cladera i Cladera, i l'arxiver i lul·lista Llorenç Pérez Martínez, entre d'altres".
Abans, els autors del llibre i el mateix apartat "Personatges destacats" havien parlat del gran actor Simó Andreu (sa Pobla, 1941); de John Frederic Bateman (Londres 1810-1904), ànima de la dessecació de s'Albufera; de l'epidemiòleg Miquel Cabanelles (sa Pobla 1760 - Madrid 1830); del poeta i glosador Bartomeu Crespí (sa Pobla 1885 - Palma 1964); de Pere Antoni Ferragut, el "Capità Pere", el famós militar pobler, comissionat pel rei Felip IV a Flandes i cap de la milícia a Palma. El "Capità Pere", personatge destacat de sa Pobla, hi va néixer l'any 1631 i morí igualment a la nostra contrada el 1702. El llibre Sa Pobla parla també de l'eclesiàstic Joan Parera Sansó, el promotor de la revista poblera Sa Marjal (Manacor 1865 - sa Pobla 1928), del famós entrenador de futbol Llorenç Serra Ferrer (sa Pobla 1953), del polític Miquel Socias (sa Pobla 1841 - Palma 1904), de l'investigador Bartomeu Torres Gost (sa Pobla 1905 - 1989) i del metge i escriptor Joan Torres Gost (sa Pobla 1900 -Madrid 1979).
També en la veu "Sa Pobla", en el volum XIII de la GEM (vegeu pàg. 209) es dels personatges més destacats de sa Pobla. El redactor de la GEM escriu: "Els personatges més destacats són els eclesiàstics Miquel Bonnín, Joan Parera, Antoni Serra, i Bartomeu Torres; el filòsof, teòleg i músic Francesc Bonnín; el religiós i polític Cristòfol Cladera -Tresorer Cladera-; el missioner i investigador Josep Obrador; el prevere i escriptor Antoni Aguiló -capellà Toniet-; l'epidemiòleg Josep Cabanellas -Veret-; els metges Joan Serra i Joan Torres; el polític i enginyer Jaume Cladera; els polítics Jaume Andreu, Jaume Font, Joan Pizà i Miquel Socies; els investigadors Bartomeu Siquier i Melcior Tugores; l'arxiver i lul·lista Llorenç Pérez; el dramaturg novel·lista i poeta Alexandre Ballester; el poeta i novel·lista Miquel López Crespí; el comediògraf, poeta i glosador Bartomeu Crespí Cladera...".
Turmeda | 03 Abril, 2007 16:54
Miquel Barceló, Gabriel Noguera, Miquel López Crespí, Antoni Catany, Andreu Terrades, Joan Bennàssar, Horacio Sapere, Páez Cervi, Gerard Matas, Katty Bonnín...
La pintura de Gabriel Noguera em descobreix un home eternament jove, aferrat a les més agosarades experimentacions, un artista que no deixa mai de banda l’esmolat estilet de la ruptura, l’heterodòxia i la subversió. (Miquel López Crespí)
Gabriel Noguera: art i revolta
Gabriel Noguera és un pintor força conegut amb una obra prou sòlida i fermament consolidada. D’ençà l´any 1978, amb la primera exposició que va fer la Galeria Arc Da Vella, a Lugo, les mostres de la seva pintura han sovintejat en exposicions personals i col·lectives. Una vida dedicada a l’art, a la pintura. I és just en aquests moments de completa plenitud quan em deman, encuriosit, des de quan conec Gabriel Noguera. O potser el conec des de sempre i no m’ho havia demanat abans perquè era part indestriable de la meva vida, de la vida cultural mallorquina d’ençà fa més de quaranta anys? El conec de quan, a començament dels anys seixanta, estudiàvem junts i compartíem el mateix pupitre per a dos alumnes de la classe de quart de batxillerat del col·legi Lluís Vives de Ciutat. Possiblement el vaig veure fer els primers dibuixos de la seva vida. Record a la perfecció aquelles horabaixes grises i avorrides en els baixos del col·legi on estudiàvem. Per a entretenir-nos i vèncer tant avorriment record que jo començava a escriure unes esburbades narracions que, evidentment, mai no han vist la llum. Gabriel Noguera dibuixava. Feia uns dibuixos fantàstics, transformant la realitat que ens encerclava, bastint imaginàries clarors futures, la Ciutat Imaginada de Gabriel Alomar, provant de servar els colors d´una Mallorca que començava a desaparèixer engolida per l’allau turística. O, també, inventava personatges d’historieta que em seduïen.
Des de sempre he sabut que Gabriel Noguera era un gran artista. Anys endavant, a finals dels seixanta i començaments del setanta, compartírem els somnis d’aquella joventut alletada amb els fets del Maig del 68 i la renovació de la plàstica i la literatura mallorquina. Pintors i escriptors. Somnis i esperances d´una generació que volia rompre amb la pastisseria de la pintura mallorquina, en el cas dels joves pintors, o de l’herència de l’Escola Mallorquina, quan es tractava d’escriptors. Jo vaig començar a publicar els primers articles de crítica literària devers l’any 1968. Amb Gabriel Noguera ens trobàvem a l’estudi del pintor Gerard Matas, on també hi compareixia el poeta Joan Manresa, el fotògraf Antoni Catany, el director de teatre Bernat Homar, alguns cantants de la Nova Cançó quan venien per Ciutat a donar alguns d’aquells perseguits concerts de la cançó catalana: Marià Alberó, Ovidi Montllor, Guillem d’Efak... parlàvem de música, teatre, literatura, cinema. Aleshores érem molt joves, però alguns ja havíem passat pels indrets de detenció de la Brigada Social del règim en el carrer de la Soledat número 8, de Palma (Mallorca). La lluita per la llibertat era una dèria que ens dominava, obsessivament. Donàvem suport a les activitats culturals rupturistes com les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la, a les manifestacions culturals del grup Bes, Art Pobre, Ensenya-1, Criada 74, Ensenya-2... Es feien manifests, proclames, accions culturals de tot tipus. L’art havia de ser compromès, rupturista, heterodox. Com a col·laborador de la premsa de Ciutat, escrivint a Última Hora, a la revista Cort, a Diario de Mallorca, procurava donar suport al pop-art, l’hiperrealisme, el minimalisme, l’art pobra, el realisme màgic. Són els anys en els quals començaven a ser coneguts, almanco dins el somort ambient provincià per on ens movíem nosaltres, els noms de Ramon Canet, Miquel Barceló, Andreu Terrades, Joan Bennàssar, Horacio Sapere, Páez Cervi, Gabriel Noguera, Gerard Matas i Katty Bonnín, entre molts d’altres, els quals ens ensenyaven a veure l’art, la natura, els colors, les possibilitats de subvertir els valors estètics (és un dir) heretats de la burgesia i el franquisme. Descobríem les possibilitats revolucionàries de la psicoanàlisi, el freudisme, el surrealisme, el futurisme, tots els ismes dels anys vint, i els volem aplicar a l’art, a la literatura que fem. Són els anys que llegim àvidament tot el que literàriament i políticament és avançat i cau a les nostres mans: escrivim sota l´impacte de les primeres lectures del simbolisme francès, del nouveau roman, James Joyce, Franz Kafka, Issaak Bàbel, Manuel de Pedrolo, Joan Fuster, Marguerite Duras, Marx, Raoul Vaneigem, Guy Debord, Andreu Nin, Wilhelm Reich, Trotski, Mercè Rodoreda, Pere Calders, Alejo Carpentier, Gabriel Alomar, Norman Mailer, Günter Gras, Peter Weiss, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Bertolt Brecht, Breton, els dadaistes, els impressionistes alemanys d’entreguerres. Uns anys en què fem nostra tota la ideologia i la pràctica situacionista i elevam el Traité de savoir-vivre à l´usage des jeunes générations (Éditions Gallimard, París, 1967) a la categoria de “bíblia” dels nostres vint anys. Aquest llibre, amb molts d’altres, de novel·les del nouveau roman al material polític i memorialístic d’Edicions Catalanes de París, de les Edicions de la Revista de Catalunya editades a Buenos Aires fins al material de Ruedo Ibérico i Ebro, els portam d’amagat en tornar de l’estranger. El pop-art nord-americà, el collage, que ja havien practicat els soviètics dels anys vint i Josep Renau a València en temps de la guerra civil, aplicat a la literatura ens porta a moltes de les narracions rupturistes de La guerra just acaba de començar, que guanyà el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor de l´any 1973, o a una obra de teatre típicament experimental com era Autòpsia a la matinada, que guanyà el Ciutat de Palma de l’any 1974.
En el pròleg al llibre 10 poetes mallorquins dels anys 70 (Diari de Balears, Ciutat de Mallorca, 2006), el catedràtic Pere Rosselló Bover, en parlar de la poesia i l’art rupturista d’aquells anys es referia a la tendència experimental que s’expressa en aquella època. Pere Rosselló Bover escriu: “La superació del realisme es va donar sobretot amb la introducció de noves tendències i nous temes. La varietat de propostes abraça des de la continuació del realisme anterior fins a noves actituds experimentalistes. Aquestes sovint es relacionen amb corrents underground i amb el textualisme i pretenen dur l´obra creativa fins als límits, amb la fusió dels gèneres literaris i de les diverses pràctiques artístiques o amb la ruptura amb el llenguatge”.
La pintura de Gabriel Noguera, depurada amb magistral exquisidesa de les influències que no anaven amb el seu tarannà sempre inquiet, amb els anys ha assolit la solidesa a què ens té acostumats. Els crítics parlen de la “perfecta simetria del somni”. Alguns altres han teoritzat les reminiscències musicals dels seus collages. N’hi ha que diuen que la pintura de Gabriel Noguera “posa ordre en la matèria”. Potser és l´ombra del Maig del 68 alçant-se sobre les runes que ha creat la postmodernitat. Pens que és una obra que s’obre vers contrades que no són als mapes, a tots els suggeriments que ens ofereix aquesta tenebrosa època incerta. La depurada essència dels nostres somnis retornant, refulgents, de la segura mà de l’artista. Mir els seus quadres i no puc de deixar de llegir l’eco de les antigues converses del passat, les músiques que ara s’han convertit en autèntics himnes de la resistència. Em deman com ho pot fer per a bastir aquesta bellesa quasi perfecta amb el munt d’ombres, plors i somnis assassinats per cínics i malfactors que només té a l’abast. Des de quin amagat refugi aconsegueix fer-nos sentir tota la gravitació de les il·lusions recobrades? La pintura de Gabriel Noguera em descobreix un home eternament jove, aferrat a les més agosarades experimentacions, un artista que no deixa mai de banda l’esmolat estilet de la ruptura, l’heterodòxia i la subversió.
Turmeda | 01 Abril, 2007 19:51
Consti que si els bàrbars del PP han agafat l'etiqueta de demòcrates és perquè bona part de l'esquerra que pactà amb el franquisme ho ha fet possible. En qualsevol cas, a Mallorca el feixisme es mou amb una total impunitat: així es produeixen agressions a immigrants, manquen actuacions contra els que atempten repetidament contra el bosc de la memòria, contra els símbols en memòria de les víctimes, contra els que reivindiquen els drets nacionals o socials, o contra les poques plaques dels carrers dedicades a l'esquerra (el Carrer Pablo Iglesias). (Llorenç Buades)
Escandalosa impunitat, la de les bandes feixistes.
Per Llorenç Buades Castell, coordinador del web de l’esquerra anticapitalista Ixent
Si l'atemptat contra el local de la CGT a Palma s'hagués fet contra un local del PP, avui tendriem una concentració il·legal a Cort com la manifestació feixista que es va fer en relació al cas De Juana Chaos.
Dic manifestació feixista perquè els del PP es manifestaven amb els feixistes i perquè molts d'ells com el regidor Veramendi provenen de les clavegueres del nacional-socialisme illenc. Però és clar que els deixebles d'Aznar que fomenten les matances d'Iraq, que han subvencionat des de l'exercici del poder al llarg de molts anys i segueixen subvencionant amb doblers públic organitzacions de caire feixista, no es consideren assassins sinó víctimes, i en aquest camp juguen amb l'ajut de la Conferència Episcopal, atiadora d'odis i digna successora dels bisbes que braç en alt saludaven la "creuada" del 1936. Per acabar-ho de rematar el senyor Rodrigo De Santos diu per la ràdio que l'atemptat contra la CGT pot ser obra de l'extrema esquerra. O d'ell mateix diria jo, posats a especular. I és que no tenen vergonya. Financien els grups que actuen contra la democràcia i que generen xenofòbia (perquè l'anticatalanisme no és més que xenofòbia, i perquè subvencionar franquistes és subvencionar colpistes), i pretenen anar de demòcrates.
Consti que si els bàrbars del PP han agafat l'etiqueta de demòcrates és perquè bona part de l'esquerra que pactà amb el franquisme ho ha fet possible. En qualsevol cas, a Mallorca el feixisme es mou amb una total impunitat: així es produeixen agressions a immigrants, manquen actuacions contra els que atempten repetidament contra el bosc de la memòria, contra els símbols en memòria de les víctimes, contra els que reivindiquen els drets nacionals o socials, o contra les poques plaques dels carrers dedicades a l'esquerra (el Carrer Pablo Iglesias).
Els gestors del poder, i en aquest cas també hi entra el delegat de govern, suposadament socialista, tenen en molt poca estima a les víctimes del terror quan no són les seves, quan no es poden instrumentalitzar amb objectius polítics o quan les víctimes són dissidents socials que amb les seves demandes causen problemes als que des de les institucions haurien d'actuar en benefici de la ciutadania .
Web Ixent (L’Esquerra Anticapitalista de les Illes)
Durant una hora se sentiren clams de l'estil «Vosaltres feixistes, sou els terroristes» o «Fora feixisme, viure amb democràcia». Totes les consignes anaven dirigides a qualsevol ideologia contrària a la llibertat d'expressió. Per això les veus a l'uníson també tingueren cabuda per dirigir les seves exclamacions cap a alguns mitjans públics de les Illes amb paraules com «IB3, apunta, feixistes posen bombes». (Diari de Balears)
«Fora feixisme, viure amb democràcia»
Unes 200 persones exigiren a «certs polítics» responsabilitats dels atacs de la ultradreta cap a la CGT
Prop de 200 persones de més de 35 entitats de Mallorca es concentraren ahir davant la plaça de Cort per dir «prou» a les agressions feixistes. Aquesta mobilització, a la qual també s'afegiren tots els partits d'esquerres, s'organitzà arran que el passat 4 de març esclatà un artefacte a les portes de la seu del sindicat CGT, ubicada al carrer Àngel Guimerà, de mans de suposats grups de persones pertanyents a l'extrema dreta mallorquina. Amb un to reivindicatiu però pacífic, els protestants conduïren una pancarta fins al mig de la plaça amb el lema «Per la llibertat, prou d'agressions feixistes». Durant una hora se sentiren clams de l'estil «Vosaltres feixistes, sou els terroristes» o «Fora feixisme, viure amb democràcia». Totes les consignes anaven dirigides a qualsevol ideologia contrària a la llibertat d'expressió. Per això les veus a l'uníson també tingueren cabuda per dirigir les seves exclamacions cap a alguns mitjans públics de les Illes amb paraules com «IB3, apunta, feixistes posen bombes».
La lectura del manifest, a càrrec del mateix secretari general de la CGT i d'una de les integrants d'aquesta plataforma d'entitats i partits d'esquerres, Margalida Seguí, exigí la identificació dels autors d'aquestes agressions i la responsabilitat de «determinats polítics» que no tenen cap problema ètic ni moral per manifestar-se al costat «d'elements feixistes» i propiciar un marc d'enfrontaments socials, discursos «agressius» i «antidemocràtics» i que «dóna ales al terrorisme ultra». Els manifestants feren al·lusió també que dos dies abans dels actes vandàlics, el passat 2 de març, es va fer una «concentració il·legal» convocada pel PP a la qual assistiren individus provinents de «la ultradreta» i que afavoria la cobertura d'aquest marc d'enfrontaments. A banda de Mallorca, la CNT francesa se solidaritzà amb la causa i donà suport a la concentració de Palma. Com a mostra, convocà un acte simultani de protesta i de solidaritat «antifeixista». En aquest sentit, tant a París com a Tolosa s'han organitzat manifestacions contra els mítings del Front Nacional francès liderat per Jean Marie Le Pen.
LAURA MORRAL. Palma. Diari de Balears (23-III-07)
El diumenge 4 de Març, sobre les set del matí, esclatava un artefacte explosiu davant la seu de la CGT del carrer Àngel Guimerà, 48, de Palma. Tenia la suficient potència com per a danyar seriosament un automòbil aparcat davant del local, i trencar una vidriera de l’entrada d’habitatges contigua. Per sort, no va ocasionar danys personals físics, però sí morals, per la gran commoció que va causar entre els veïns, molts dels quals van despertar espantats per la potent deflagració. (Pep Juárez)
ÀNGEL GUIMERÀ, 48
El diumenge 4 de Març, sobre les set del matí, esclatava un artefacte explosiu davant la seu de la CGT del carrer Àngel Guimerà, 48, de Palma. Tenia la suficient potència com per a danyar seriosament un automòbil aparcat davant del local, i trencar una vidriera de l’entrada d’habitatges contigua. Per sort, no va ocasionar danys personals físics, però sí morals, per la gran commoció que va causar entre els veïns, molts dels quals van despertar espantats per la potent deflagració.
Feia quinze dies que a la porta metàl·lica del local havia aparegut una pintada amenaçadora contra el col·lectiu juvenil Maulets, signada amb un símbol feixista. Però els successos del primer cap de setmana de març van començar el divendres dia 2, amb l’aparició d’elements ultres en la manifestació il·legal del PP, en la Plaça de Cort. Aquella mateixa nit van ser brutalment agredits dos companys colombians, afiliats a la CGT, en una acció de clar signe racista, a la zona palmesana de Gomila. El dissabte dia 3, els panys de la seu de CGT del carrer Àngel Guimerà varen aparèixer inutilitzats. A l’horabaixa s’anava a realitzar la presentació d’un llibre sobre Euskadi, a càrrec de la Fundació Federico Engels. Per això, quan l’endemà va esclatar l’explosiu, pocs dubtes quedaven sobre l’autoria feixista de l’atemptat.
Fa deu anys que el nostre sindicat va comprar aquest local, el primer que adquiríem en propietat, amb els seus escassos 80 metres quadrats que abans albergaven una perruqueria. El rigor en l’administració de les finances va permetre adquirir-lo amb fons propis, sense haver d’acudir a préstecs. El local es va poder condicionar amb l’emissió d’una quota extraordinària, que tots els afiliats i afiliades vàrem pagar voluntàriament. Exclosos oficialment de l’accés al patrimoni sindical, el disposar d’un local en propietat, petit però decentment condicionat, ens feia sentir com al·lots amb sabates noves.
D’aquesta manera, el local sindical del carrer Àngel Guimerà va néixer lliure d’hipoteques, ni bancàries ni de cap altre tipus. I així ha continuat al llarg de tot aquest temps: un espai al servei de la gent treballadora, de reunió, d’assessorament, de formació, de promoció de la cultura obrera. Un espai que, per cèntric, ha estat punt de trobada d’entitats i de persones, d’afiliats i d’afiliades, d’amics i de simpatitzants. També un lloc d’acollida per a les entitats socials, de joves, d’immigrants, etc, que no disposen de local propi i que, en horaris compatibles amb l’activitat sindical, sempre han fet un bon ús de la seu. En definitiva, un local dels treballadors i per als treballadors: un espai de llibertat i de convivència, al marge del que el sistema entengui com a políticament correcte.
Amb seguretat, és aquesta llibertat el que molesta als agressors. Els que són incapaços d’utilitzar la força de la raó, prefereixen imposar la raó de la força, arribant, com és el cas, al sabotatge i a l’atemptat terrorista. Però s’han equivocat amb nosaltres perquè, ni cedirem al xantatge, ni renunciarem a la nostra activitat com organització. A més, un ampli ventall social, tant de Mallorca com de fora de l’illa, està interpretant l’atac contra la CGT, com una agressió a la llibertat de tots. L’onada de simpatia i solidaritat cap al nostre sindicat, i la resposta unitària del 22 de Març, indiquen que els covards autors dels atacs es troben amb l’efecte contrari al que buscaven. Perquè la llibertat no la regala ningú: es defensa i es gaudeix. Per això, és tasca i responsabilitat de totes les persones que volen ser lliures, el plantar cara al feixisme, i denunciar als qui, de manera objectiva, ho emparen, ho encoratgen, ho legitimen o ho justifiquen.
Pep Juárez,
Secretari general de CGT-BALEARS
Març de 2007
Turmeda | 01 Abril, 2007 15:58
Parlant amb Montserrat Roig, Gonçal Castelló, Jaume Vidal Alcover, Josep M. Palau i Camps o Joaquim Soler anaves copsant, cada vegada amb més elements de judici, els perniciosos efectes de l'amiguisme dins el camp cultural. Els escriptors de les més diverses tendències literàries t'anaven explicant un munt de fets incontrovertibles que palesaven les mil i una travetes que tota mena de comissaris d'anar per casa anaven posant a l'escriptor compromès, a tot aquell intel·lectual nostrat que, ferm en les seves opinions i concepcions, no volia vinclar l'espinada davant aquell que controlava institucions, editorials, mitjans de comunicació. (Miquel López Crespí)
Les marginacions literàries
A començaments de maig de 1985, el poeta i investigador Ferran Lupescu ens feia arribar una col·laboració per al suplement de cultura del diari on aleshores jo escrivia. Es titulava "Contes de constatació contestant" i seria publicat el 5-V-85. Feia prop d´un any que l'Editorial Laia havia publicat, en la col·lecció de narrativa juvenil "El Nus" el meu recull de narracions Històries per a no anar mai a l'escola (Barcelona, Editorial Laia, 1984). Exceptuant algun atac rebentista, el llibre, que assoliria diverses edicions, havia passat completament desapercebut per a la, diguem-ne, la "crítica oficial" neoparanoucentista que, gràcies a l'ajut inestimable del pujolisme i tots els seus servidors intel·lectuals, planava com una llosa damunt la nostra cultura. Tan sols l'escriptor Ignasi Riera, en el pròleg d'aquella obra, digué quatre paraules que, evidentment, no arribaren a les pàgines d'opinió des d'on s'enlairava els escriptors endollats i en nòmina de CiU o el PSOE.
Unes paraules amables que, quan hom es sotmès a una marginació ferotge, sempre són d'agrair i ajuden, ben cert, a carregar piles per anar preparant noves obres que, invariablement, augmentaran la ràbia dels envejosos. És com un cercle infernal. L'enveja prova de barrar el pas al creador de vena i ordeix el silenciament i menyspreu dels nostres autors: contactes amb tal o qual editorial per aconseguir que aquell escriptor o escriptora no publiqui; informacions tendencioses als redactors de determinades enciclopèdies de caràcter literari per fer que la veu de l'autor considerat "dissolvent" sigui deixada de banda; contactes amb tal amic de la colla dels rebentistes per escriure un pamflet que desanimi els autors als quals cal barrar el pas; creació de cànons literaris artificials amb l'ajut dels amics de la colla respectiva; cicles de conferències dels quals són exclosos de forma regular i matemàtica aquells i aquelles als quals cal anihilar... El llistat de les maniobres més diverses que hem vist aquests darrers anys podia allargar-se fins a l'infinit, però el lector una mica assabentat del rerefons del nostre món cultural ja sap perfectament com van aquestes coses. Si finalment aquell autor o autora marginats aconsegueixen anar publicant amb certa regularitat rompent el blocatge del cercle de silenci i rebentista, en aquest mateix moment, com molt bé podeu imaginar, la ràbia produïda per la creixent enveja malaltissa que els domina augmenta fins a límits insospitats. I, precisament per aquest motiu, la ràbia és més intensa, i més ferotges les maniobres contra aquell o aquella que aconsegueix rompre els paranys ordits per tal o qual camarilla. I així fins a l'infinit, sense aturar mai. Analitzau la nòmina de bons escriptors dels Països Catalans, recordau les novel·les, poemaris i peces teatrals que vos han interessat i després ho comparau amb aquells noms que, de forma insistent, són promocionats per les camarilles neoparanoucentistes i comprovareu la veritat d'aquestes afirmacions.
Tenint en compte el silenci que planava sobre Històries per a no anar mai a l'escola i les obres de tants d'altres d'excel·lents escriptors catalans, les assenyades opinions del poeta i investigador de l'Hospitalet de Llobregat Ferran Lupescu entorn de l'actualitat cultural varen ser molt ben rebudes per qui signa aquestes retxes. Hom ja començava a ser ben conscient del que esdevenia amb el control neoparanoucentista damunt la nostra cultura. Parlant amb Montserrat Roig, Gonçal Castelló, Jaume Vidal Alcover, Josep M. Palau i Camps o Joaquim Soler anaves copsant, cada vegada amb més elements de judici, els perniciosos efectes de l'amiguisme dins el camp cultural. Els escriptors de les més diverses tendències literàries t'anaven explicant un munt de fets incontrovertibles que palesaven les mil i una travetes que tota mena de comissaris d'anar per casa anaven posant a l'escriptor compromès, a tot aquell intel·lectual nostrat que, ferm en les seves opinions i concepcions, no volia vinclar l'espinada davant aquell que controlava institucions, editorials, mitjans de comunicació. Els intents de silenciament i marginació de molts dels autors que entrevistàvem per a les pàgines de cultura del diari on col·laborava eren a l'ordre del dia. Altres amics del gremi de la ploma ens assabentaven de cada un dels problemes que havien tengut a conseqüència de les maniobres i martingales que s'esdevenien en el món literari.
Ferran Lupescu, en aquell article, potser de forma indirecta i sense anar cercar-ho, rompia el buit que els sectors neoparanoucentistes havien decretat entorn d'una obra que, per a més inri i vergonya de les camarilles controladores, era recomanada arreu dels Països Catalans per munió de mestres i professors. És evident, i amb els anys ho hem anat comprovant, que sovint la més estudiada campanya de promoció d'un autor, el suport de les institucions, les substancioses beques i ajuts a la creació, els articles elogiosos dels amics i les més estudiades compareixences en la televisió no serveixen per a augmentar el nombre de vendes d'una obra literària. En el cas dels llibres s'ha comprovat ben bé que el boca a boca encara és un sistema que, en alguna ocasió, serveix per a vèncer les tèrboles intencions dels manipuladors. Amb Històries per a no anar mai a l'escola havia passat quelcom de semblant. Com més silenci hi havia per part del comissariat que només enlairava amics i endollats, més se venia i Laia anava fent noves edicions. Tot plegat, ho he de reconèixer sincerament, no deixava d'estranyar-me, ja que no havia fet presentacions ni a Barcelona ni a Palma.
Turmeda | 01 Abril, 2007 06:00
TEMPS DE REPÚBLICA.
ABRIL 2007 SA POBLA.
ASSOCIACIÓ DE JOVES
PINYOL VERMELL.
…REGANT AMB LA SEVA SANG
LES VORERES DELS CAMINS,
QUE GUARDEN EN LLURS CUNETES
EL TESTIMONI DEL CRIM
“FRANCESC DE SALES AGUILÓ”
DILLUNS 2 D’ABRIL
PROJECCIÓ DE LA PEL.LÍCULA
“TIERRA Y LIBERTAD”
Presentació a càrrec de l'escriptor Miquel López Crespí
20.30 H.
DIJOUS 12 D’ABRIL
RECITAL POÈTIC A CÀRREC DE
MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ
“REPÚBLICA I POESIA”
20.30 H.
DISSABTE 14 D’ABRIL
A LA PLAÇA DE LA CONCORDIA
LECTURA DE MANIFEST
OFRENA FLORAL
HIMNE DE RIEGO
18:00 H.
DIJOUS 19 D’ABRIL
PRESENTACIÓ DEL LLIBRE:
LA SEGONA REPÚBLICA A MALLORCA (EL TEMPS, ELS FETS I ELS PROTAGONISTES)
ALBERT HERRANZ
JOANA MARIA ROQUE
20.30 H.
“RECORDS DE LA REPÚBLICA”
COL.LOQUI AMB FAMILIARS DE REPRESALIATS POLÍTICS
20.30H.
LLOC : ESPAI JOVE SA CONGREGACIÓ
« | Abril 2007 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | ||||||
2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 | 8 |
9 | 10 | 11 | 12 | 13 | 14 | 15 |
16 | 17 | 18 | 19 | 20 | 21 | 22 |
23 | 24 | 25 | 26 | 27 | 28 | 29 |
30 |