Turmeda | 30 Abril, 2007 09:25
El Moviment de Defensa de la Terra (MDT) recomana el llibre de Josep Fontana, Miquel López Crespí, Josep Guia i altres autors De l’esperança al desencís: la transició als Països Catalans (Edicions El Jonc, Lleida, 2006)
Una visió alternativa de la transició
“Aquesta resultant de confluència (o “tercera via”) és el que hom defineix com a consens. En aquest sentit, les aportacions de Bernat Muniesa i Manuel Marin, pel que fa a la situació de les mobilitzacions antifranquistes, i Miquel Lòpez Crespí, pel que fa a la contextualització, entre d’altres aspectes, dels Pactes socials de la Moncloa (1977), són d’interès per a comprendre el concepte de ‘transacció’, que fou el que definí la finalitat de la “transició”. Així, la Constitució -instauració del nou nacionalisme espanyol a través del socialmonarquisme- significava la clau de volta política equivalent a l’acord bàsic entre la patronal i els sindicats espanyols majoritaris (CCOO i UGT), que intentava de soterrar la concepció del sindicalisme com a estratègia revolucionària de classe”.
“...l’inici del pactisme de partits que abandonaren estratègies originàries (abandonament del marxisme per part del PSOE (1979) [1] i assumpció de l’eurocomunisme per part del PCE i del PSUC), el marc que s’aconseguí d’establir, en conseqüència, fou el dirigisme de les direccions de les organitzacions que aprovaren la reconducció de les mobilitzacions populars cap a l’establiment de l’oficialisme institucional. Aquesta tàctica suposà, a nivell estatal, la culminació de l’aliança entre els sectors dirigents -estratègics per evolucionistes- posfranquistes i les organitzacions que, des de l’esquerra (essencialment els comunistes), havien impulsat inicialment el procés de ruptura”.
Escatir des de diverses coordenades polítiques, socials, culturals i econòmiques, el seguit de fets esdevinguts d’ençà del traspàs de Franco fins a la reforma política, és un objectiu general del conjunt de les deu ponències elaborades arran d’un seminari organitzat a la Universitat de Lleida pel Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans [SEPC].
Tractar sobre la fi del franquisme i la refundació de l’Estat espanyol entre 1975 i 1978 és un tema trascendental per a comprendre les claus del mercantilime polític actual i demanar-se per la claudicació nacional dels actuals partits autonomistes, que alhora maldaren per acabar amb tot un moviment de renovació intel·lectual algunes característiques (a matisar) del qual resten exposades per M. Lladonosa.
i bé, com explica Josep Fontana (“Continuisme polític i consolidació de la reforma”), la conjuntura marcada per la fi de la Segona Guerra Mundial i el suport implícit (falsa neutralitat) a la dictadura per part de la Gran Bretanya i els Estats Units, comportà el replegament d’una part de la política republicana a l’exili, cal destacar que aquest conjuntura política internacional influí posteriorment en el cicle definit per l’evolució del tardofranquisme, la formulació de la llei de reforma política de 1976 i la formació de la UCD. Aquest marc previ va legitimar les bases jurídicopolítiques entre la formació de les corts espanyoles contituents, arran de les eleccions de juny de 1977, i l’aprovació (tret de l’excepció basca) de la Constitució espanyola el 1978.
Però més enllà d’aquest procés formal, hegemonitzat per les elits del règim postfranquista i l’inici del pactisme de partits que abandonaren estratègies originàries (abandonament del marxisme per part del PSOE (1979) [1] i assumpció de l’eurocomunisme per part del PCE i del PSUC), el marc que s’aconseguí d’establir, en conseqüència, fou el dirigisme de les direccions de les organitzacions que aprovaren la reconducció de les mobilitzacions populars cap a l’establiment de l’oficialisme institucional. Aquesta tàctica suposà, a nivell estatal, la culminació de l’aliança entre els sectors dirigents -estratègics per evolucionistes- posfranquistes i les organitzacions que, des de l’esquerra (essencialment els comunistes), havien impulsat inicialment el procés de ruptura.
Aquesta resultant de confluència (o “tercera via”) és el que hom defineix com a consens. En aquest sentit, les aportacions de Bernat Muniesa i Manuel Marin, pel que fa a la situació de les mobilitzacions antifranquistes, i Miquel Lòpez Crespí, pel que fa a la contextualització, entre d’altres aspectes, dels Pactes socials de la Moncloa (1977), són d’interès per a comprendre el concepte de ‘transacció’, que fou el que definí la finalitat de la “transició”. Així, la Constitució -instauració del nou nacionalisme espanyol a través del socialmonarquisme- significava la clau de volta política equivalent a l’acord bàsic entre la patronal i els sindicats espanyols majoritaris (CCOO i UGT), que intentava de soterrar la concepció del sindicalisme com a estratègia revolucionària de classe.
La construcció, doncs, del bloc polític constitucionalista, que s’acabà de definir amb l’ascens socialdemocràta el 1982, com exposa A. Jarné (“Del tardofranquisme a la victòria socialista”), cloïa el bastiment del “nou” Estat espanyol, que, amb tot, no aconseguí d’integrar dos fets bàsics que n’asseguressin la seva patent en la política exterior. D’una banda, la dinàmica ascendent dels moviments d’alliberament nacional basc i català, destacada en aquest volum, i, de l’altra, l’emergència de nous moviments socials antisistema.
L’anàlisi de l’evolució de l’independentisme d’ençà de la fundació del PSAN fins als anys vuitanta, amb l’articulació de l’MDT (1983), contextualitza el seguit d’organitzacions polítiques i militars que a la dècada dels anys setanta explicitaren la següent variable essencial (a mode de cultura política): la superació del franquisme no suposava la fi de l’opressió nacional. I, de fet, com expliciten les recerques de F.Rubiralta, C. Sastre, J.Guia i R. Usall, l’independentisme evidencià -i evidencia- el continuisme neofranquista (a través del terrorisme d’estat i la tortura) en denunciar la criminalització del dret a l’autodeterminació i la “il.legalitat” de la federació dels territoris històrics.
En conclusió, aquest volum planteja elements de reflexió molt significatius per a definir, en efecte, el pas de “l’esperança al desencís”. Però, alhora, també forneix factors explicatius per a constatar que aquest desencís es propi de qui identifica la política amb pràctica endogàmica. I que, per contra, existeixen causes pendents que expliciten el recanvi continuista al franquisme i qüestionen la misèria intel·lectual, moral i política de la “política” entreguista.
Xavier Ferré
[1] De fet, caldria una recerca sobre la funció que desenvolupà el PSOE en la consolidació del posfranquisme i la seva aprovació pels poders macroeconòmics internacionals. D’alguna manera, la reconversió progessiva al socialisme de càtedra encetat al congrés de Suresnes (1974) era fonamental per fer d’aquest partit una organització pont entre el tardofranquisme i el nou nacionalpopulisme espanyol. En paral·lel, doncs, una funció semblant a la que dugué a terme la Unión de Centro Democrático per a “sanejar” l’Estat dels darrers francofalangistes…
Turmeda | 30 Abril, 2007 06:30
Aleshores Gerard Matas tenia un petit estudi al carrer de Bosch de Palma, que, a poc a poc, esdevengué cau de cantants de la Nova Cançó, poetes, escriptors, lletraferits de tota mena. En aquell cau hi compareixien pintor com Gabriel Noguera, afeccionats al teatre com Pere Noguera, poetes com Joan Manresa... Sovint petàvem la discussió sobre la funció de l'art. Quan anàvem fins al port de Valldemossa, Banyalbufar o Estellencs, per posar un exemple, Gerard Matas ens ensinistrava en les meravelles artístiques, els colors, les formes, produïdes per la mateixa naturalesa mallorquina. Es tractava de saber obrir els ulls a noves percepcions, saber "llegir" el que Mallorca ens oferia i que era davant nostre d'ençà feia segles. (Miquel López Crespí)
L’avantguarda cultural mallorquina dels anys 70: literatura i art
L'aproximació a la terra fins al mil·limetre que efectua la càmera de Bartomeu Payeras, aproximació al rocam mallorquí, a l'arena de la platja, a l'aigua que raja abundosa de la font, ens permet apropar-nos a miratges i qualitats desconegudes de l'illa i, també, aprofundir en els misteris de la pintura i escultura contemporànies. Ha estat la contemplació d'aquestes valuoses aproximacions el que m'ha fet recordar algunes de les discussions sobre l'art modern que he tengut amb diversos pintors i escultors al llarg dels darrers anys. En veure aquests ocres, grisos, negres, el roig vermellós de les fotografies de l'amic Payeras, pens en les excursions per Mallorca fetes amb el pintor i escultor Gerard Matas a finals dels anys seixanta. Aleshores Gerard Matas tenia un petit estudi al carrer de Bosch de Palma, que, a poc a poc, esdevengué cau de cantants de la Nova Cançó, poetes, escriptors, lletraferits de tota mena. En aquell cau hi compareixien pintor com Gabriel Noguera, afeccionats al teatre com Pere Noguera, poetes com Joan Manresa... Sovint petàvem la discussió sobre la funció de l'art. Quan anàvem fins al port de Valldemossa, Banyalbufar o Estellencs, per posar un exemple, Gerard Matas ens ensinistrava en les meravelles artístiques, els colors, les formes, produïdes per la mateixa naturalesa mallorquina. Es tractava de saber obrir els ulls a noves percepcions, saber "llegir" el que Mallorca ens oferia i que era davant nostre d'ençà feia segles.
Va ser a mitjans anys seixanta, després de les lectures dels situacionistes francesos i les xerrades damunt art amb gent con Gerard Matas, Gabriel Noguera, Horacio Sapere, Paez Cervi, Miquel Morell, Miquel Àngel Femenias, Manuel Picó, Gaspar Riera i tants i tants d'artistes mallorquins que aprengueren a copsar la pintura i l'escultura amb ulls ben diferents. Si les roques de Mallorca, els sediments aixecats del fons de la mar de Tetis fa milions d'anys proporcionaven a la nostra mirada i a la nostra sensibilitat tots els colors possibles, la majoria de textures que un artista podia imaginar... aleshores el pintor que volgués ser valorat per nosaltres havia de ser vertaderament autèntic, havia d'aportar alguna cosa més que la còpia i el plagi del que tenim al davant.
De cop i volta, en aquelles caminades per Mallorca, palpant la terra, les pedres, anant a la recerca de les deixalles que la mar lliurava damunt els còdols ardents de la platja, enteníem el que podia haver-hi de fals en segons quines promocions artístiques. Miquel Morell ens narrava fil per randa la lluita heroica del Grup Tago contra la pastisseria mallorquina de paisatgisme barat, mala imitació de Joaquim Mir o Anglada Camarasa. Les exposicions i declaracions del Grup Criada 74, format per Catalina Bonnín, Bartomeu Cabot, Josep Canyelles, Valentí Castanyer, Miquel Àngel Femenias, Àngel Muerza, Lleonard Muntaner, Carme Roig, Vicenç Torres i Miquel Trias confirmava la validesa de les nostres conclusions. Quan els membres d'aquest grup repartiren el manifest "A un art oficial" interrompent el lliurament dels Premis Ciutat de Palma, ja sabíem que moltes de les nostres intuïcions s'havien encarnat en aquest combatiu grup d'artistes. L'art no era a les galeries, com deien els situacionistes i Criada 74; l'art era enmig del carrer, en les accions del poble contra la mentida oficial, en la sublevació dels artistes contra la pastisseria per a menjador dels nou-rics mallorquins.
Katy Bonnín, que havia participat en la primera Mostra d'Art Pobre feta a la llibreria Tous de Ciutat, ens ensenyava a descobrir els milers de quadres ocults en les velles façanes de ciutat, en els dibuixos que els al·lots feien amb guixos pels carrers de Palma. Gerard Matas, fent escultures amb les deixalles que trobava a la platja, restes de fustes de vaixells enfonsats, ferros rovellats, algun bocí de pedra amb textures i qualitats inimaginables, ens feia copsar la diferència exacta entre la promoció de l'art per a l'especulació, els trucs de certs galeristes, i el que hi havia de vertader en els pintors i escultors de vena. És el que hom troba en aquestes fotografies en primer pla de Bartomeu Payeras. Per a mi són una demostració de la validesa de les idees artístiques de tots aquells grans pintors coneguts a finals dels anys seixanta, uns amics que m'ensenyaren, juntament amb els situacionistes, a veure més enllà de les aparences i la propaganda. Bartomeu Payeras ens descobreix també l'art autèntic que, des de sempre, l'home ha pogut llegir en cada una de les nostres pedres, en el racó més amagat de la nostra natura. Bartomeu Payeras vol salvar Mallorca de la destrucció. Però nosaltres sabem que el poeta, el fotògraf, aquest amant aferrissat de l'illa, vol encara més: el que desitja és salvar l'art, el més valuós art contemporani que existeix encara, a la vista de tothom, en els indrets que ell ens mostra sense defalliment.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (24-V-06)
« | Abril 2007 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | ||||||
2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 | 8 |
9 | 10 | 11 | 12 | 13 | 14 | 15 |
16 | 17 | 18 | 19 | 20 | 21 | 22 |
23 | 24 | 25 | 26 | 27 | 28 | 29 |
30 |