Turmeda | 29 Juny, 2007 18:52 |
Damià Pons, Baltasar Porcel, Miquel López Crespí, Guillem Frontera, Carme Riera, Antoni Vidal Ferrando, Josep Lluís Aguiló, Melcior Comes, Miquel Mas, Arnau Pons, Miquel Ferrà i Martorell, Miquel Àngel Vidal, Sebastià Alzamora, Maria de la Pau Janer, Pau Faner, Bartomeu Fiol, Gabriel Janer Manila, Maria Rosa Planas, Jaume Pomar, Biel Mesquida, Maria Antònia Oliver, Pau Faner, Antoni Marí, Margalida Pons, Baltasar Porcel, Antònia Vicens. Toni Serra, Jean Serra, Alexandre Ballester i Pons Ponç.
Presentació del programa del projecte Frankfurt 2007 a Palma.
Josep Bargalló, director de l'Institut Ramon Llull (IRL), ha presentat a Palma el programa de La cultura catalana convidada d'honor a la Fira del Llibre de Frankfurt 2007 conjuntament amb el president de l'Institut d'Estudis Baleàrics (IEB), Gabriel Janer Manila, i el vicerector de la Universitat de les Illes Balears, Martí Marc.
Durant la presentació del programa Frankfurt 2007, que s'ha fet al Centre Cultural Pelaires, Josep Bargalló ha agraït la voluntat de col·laboració de Gabriel Janer Manila com a representat de l'IEB. Bargalló ha dit "que la representació catalana a Frankfurt no seria la mateixa ni estaria completa sense l'aportació de l'IEB". El director de l'IRL s'ha mostrat convençut que "el programa català serà un èxit" i"que tenim una diversitat territorial que no creiem que teníem. Mostrar aquesta diversitat territorial i unitat de la llengua ja serà un èxit". A més, Bargalló ha comentat que Frankfurt 2007 "és una oportunitat increïble i alhora ens suposa una obligació davant les altres cultures sense estat". Gabriel Janer Manila també ha començat el seu parlament amb paraules d'agraïment per la voluntat d'entesa de director de l'IRL, Josep Bargalló, i de la comissària del Projecte Frankfurt 2007, Anna Soler-Pont. Janer Manila ha assegurat "que formem part del projecte global, no volem anar desmarcant-nos, en tot cas aportar el nostre aire particular".
El director de l'IEB ha comunicat que l'entitat editarà un catàleg amb la producció editorial recent amb 21 editors que publiquen en català a les illes cosa que suposa "gairebé un miracle" i un catàleg d'escriptors vius. En total, hi haurà 28 escriptors de les illes que participaran en els actes institucionals. Janer Manila ha aprofitat aquest acte per acomiadar-se de la presidència de l'Institut d'Estudis Baleàrics.
Durant l'acte, la comissària del Projecte Frankfurt 2007 ha explicat els principals punts del programa de la participació catalana.
Programa literari del Projecte Frankfurt 2007
Turmeda | 28 Juny, 2007 15:01 |
Sovint la literatura de Miquel López Crespí defuig el naturalisme tan freqüent en moltes de les obres dels nostres escriptors i s’endinsa envers una pràctica literària, un discurs hereu de les tradicions més rupturistes de la literatura mundial. No debades l’escriptor de sa Pobla, d’ençà que comença a escriure els seus articles de crítica literària en les pàgines dels diaris Última Hora i Diario de Mallorca a finals dels anys seixanta, ha assimilat el sistema d’escriptura dels seus mestres transformant-los, dialècticament, fins arribar a una nova síntesi superadora. (Salvador Rigo)
...estudis i investigacions sobre la nova novel·la d’Amèrica Llatina, el nouveau roman francès, el futurisme rus, el surrealisme, els escriptors “maleïts” francesos i anglesos, els situacionisme, les repercussions de Faulkner, James Joyce, Kafka i Rober Musil dins la literatura catalana i mundial. Estat d’excepció la narració de la lluita per la llibertat d’un poble, en aquest cas el nostre, només serveix a López Crespí per experimentar i portar a una nova síntesi creadora aquelles experiències literàries que hem anat indicant. (Salvador Rigo)
Estat d'excepció (Pagès Editors)
Per Salvador Rigo, professor, llicenciat en Humanitats per la Universitat Oberta de Catalunya (UOC)
Sovint la literatura de Miquel López Crespí defuig el naturalisme tan freqüent en moltes de les obres dels nostres escriptors i s’endinsa envers una pràctica literària, un discurs hereu de les tradicions més rupturistes de la literatura mundial. No debades l’escriptor de sa Pobla, d’ençà que comença a escriure els seus articles de crítica literària en les pàgines dels diaris Última Hora i Diario de Mallorca a finals dels anys seixanta, ha assimilat el sistema d’escriptura dels seus mestres transformant-los, dialècticament, fins arribar a una nova síntesi superadora. Una lectura poc atenta d’Estat d’excepció, una visió superficial de la novel·la, podria dir que estam novament davant una obra clàssica, una obra que podria emmarcar-se dins les influències que l’autor deu al Tolstoi de Resurrecció, a Els Miserables de Victor Hugo o al Roig i Negre d’Sthendal. Però, com acabamt de dir, aquesta seria una lectura apressada de la narrativa experimental del nostre autor. No endebades, des de finals dels anys seixanta fins a mitjans dels setanta, des de les pàgines de cultura dels més diversos diaris de les Illes s'encarregà de fer arribar notícia al lector illenc els escriptors internacionals del moment. Parlam de tots aquells estudis i investigacions sobre la nova novel·la d’Amèrica Llatina, el nouveau roman francès, el futurisme rus, el surrealisme, els escriptors “maleïts” francesos i anglesos, els situacionisme, les repercussions de Faulkner, James Joyce, Kafka i Rober Musil dins la literatura catalana i mundial. Estat d’excepció la narració de la lluita per la llibertat d’un poble, en aquest cas el nostre, només serveix a López Crespí per experimentar i portar a una nova síntesi creadora aquelles experiències literàries que hem anat indicant.
1) Estat d'excepció (Lleida, Pagès Editors, 2001)
Turmeda | 27 Juny, 2007 16:32 |
La Presidenta podrà competir (amb igualtat de condicions) fins i tot amb n'Antich i el Govern de les Balears. Es va creant així un nou marc de referència en el món polític illenc: el Govern Munar amb tot l'augment de poder polític i econòmic que això comportarà. D'aquí unes setmanes tendrem un Govern Balear cada volta més decoratiu (amb cert poder només a Menorca i Eivissa-Formentera) i un PSM conformat amb allò "d'estar al Govern de les Illes i en el CIM". Els dos partits es veuran cada vegada més supeditats a les intelligents jugades de Maria Antònia Munar. Verds i Izquierda Unida es conformen amb el que tenen. Mai no els sents piular no fos cosa molestassin a "la madona". (Miquel López Crespí)
El cert és que (i això ja no hi ha ningú que ho dubti) qui porta la iniciativa política en aquest instant és Maria Antònia Munar que, a poc a poc -tot i essent una de les forces menys votades de la nostra comunitat amb el 6% dels vots-, aconsegueix fer retrocedir les iniciatives del PP, buida de poder polític i de recursos econòmics el Govern d'Antich (i per tant debilita el PSOE) alhora que va arraconant el seu soci del CIM (PSM) fins a límits increïbles si tenim en compte que el partit de Mateu Morro obtingué molts més vots que UM. (Miquel López Crespí)
Memòria històrica del Pacte de Progrés (1999-2003).
MARIA ANTÒNIA MUNAR: EL POLÍTIC MÉS INTEL·LIGENT DE LES ILLES
(Un article publicat el mes de maig de 2001)
Maria Antònia Munar es va confirmant com un dels polítics més intelligents de les Illes. La forma com ha presentat davant de l'opinió pública la victoriosa aprovació de la Llei de Consells així ho confirma. Indubtablement, en aquesta ocasió (com en tantes altres!) PSOE i PSM han d'anar al darrera dels èxits de Maria Antònia una mica esmaperduts. La derrota política del PP provant de posar entrebancs a la Llei de Consells s'ha fet real amb la decisió del Tribunal Constitucional. A partir d'aquest moment la victòria política ha estat capitalitzada per UM en contra del Govern Antich (PSOE) deixant en evidència, de rebot, el paper sovint de soci embadalit, del PSM. I cal remarcar que la meva crítica a Mateu Morro es fa des de la posició d'amic (per això he demanat sovint el vot per aquest partit). Un amic al qual no li agrada constatar el paper subordinat del nacionalisme d'esquerres (i fins i tot del socialisme) a UM. No en parlem del paper d'IU i dels Verds en el nou organigrama que s'apropa!
Amb l'aprovació de la Llei de Consells el panorama polític illenc canvia radicalment en benefici dels interessos de Maria Antònia Munar. Recordem, per exemple, quina és la situació dins del CIM per poder anar albirant un futur que es presenta cada volta més controlat per "la Princesa".
La correlació de forces dins del CIM era, fins ara mateix, de tres càrrecs electes d'UM (Munar, Pasqual, Nadal) contra quatre del PSM (Vadell, Gomila, Alorda, Aguiló). Cal dir emperò que la prepotència del partit de Munar era absoluta (a conseqüència dels acords del Pacte de Progrés) i UM actuava de forma hegemònica mitjançant els càrrecs no electes que controlaven les conselleries: Sintes (serveis socials), Lacy (urbanisme), Borràs (medi ambient), Flaquer (hisenda), Sedano (esports). Maria Antònia Vadell ho tenia ben cru enmig de tot aquest personal. La diferència essencial (i bàsica) a partir d'ara serà (en entrar en vigor la nova Llei de Consells) que UM podrà nomenar multitud d'alts càrrecs (directors generals, secretaris generals tècnics, etc., etc.) que sí decidiran "amb totes les de la llei" (i valgui la redundància). Aleshores la balança del poder polític (i econòmic!) en favor de Maria Antònia Munar es multiplicarà fins a límits que ningú no pot imaginar. La Presidenta podrà competir (amb igualtat de condicions) fins i tot amb n'Antich i el Govern de les Balears. Es va creant així un nou marc de referència en el món polític illenc: el Govern Munar amb tot l'augment de poder polític i econòmic que això comportarà. D'aquí unes setmanes tendrem un Govern Balear cada volta més decoratiu (amb cert poder només a Menorca i Eivissa-Formentera) i un PSM conformat amb allò "d'estar al Govern de les Illes i en el CIM". Els dos partits es veuran cada vegada més supeditats a les intelligents jugades de Maria Antònia Munar. Verds i Izquierda Unida es conformen amb el que tenen. Mai no els sents piular no fos cosa molestassin a "la madona".
Recordem que, amb els pactes signats l'any 1999, el pressupost que controla el Consell Insular de Mallorca (enguany és de 19.000 milions) serà, l'any 2002, de 38.000 milions. El nou Govern de Munar tendrà per tant més competències, més poder polític, el doble de pressupost... De deu conselleries set seran per UM i només tres pel PSM . Dins del nou Govern Munar, PSOE, Verds i Izquierda Unida amb multitud de càrrecs electes no poden aspirar a res a conseqüència dels pactes signats l'any 1999. La consolidació del "doble poder" (PSOE-UM) es va concretant dia a dia en perjudici del PSM.
I les coses no acaben així. Potser on es veurà més l'augment de protagonisme de Maria Antònia Munar damunt els seus socis serà en la possibilitat d'elegir nombrosos alts càrrecs (que és el que comporta aquesta Llei de Consells, entre moltes altres coses). Ara mateix Maria Antònia Munar (a part de les conselleries: Antoni Pasqual, Josefina Sintes, Miquel Àngel Borràs, Rafel de Lacy, Mateo Sedano i Miquel Àngel Flaquer; Miquel Nadal passaria a ser conseller de Presidència) podrà disposar (per començar) d'un total de vint-i-un altas càrrecs (directors generals i secretaris generals tècnics amb possibilitats d'exercir les més importants atribucions, amb poder executiu absolut). El PSM s'haurà de conformar amb només vuit. Vint-i-un alts càrrecs d'UM al costat dels 8 del PSM! Gran jugada de Maria Antònia Munar novament!
Els amics del PSM haurien d'anar pensant si s'ho val anar conformant-se permanentment amb la cançoneta aquella de "Nosaltres estam en el Govern i en el Consell; ni PSOE, ni UM ni IU-Verds són en els dos llocs". Potser en Mateu (i el nacionalisme d'esquerres) haurien d'esmolar les ungles de no voler quedar aixafats en un futur ben proper.
El cert és que (i això ja no hi ha ningú que ho dubti) qui porta la iniciativa política en aquest instant és Maria Antònia Munar que, a poc a poc -tot i essent una de les forces menys votades de la nostra comunitat amb el 6% dels vots-, aconsegueix fer retrocedir les iniciatives del PP, buida de poder polític i de recursos econòmics el Govern d'Antich (i per tant debilita el PSOE) alhora que va arraconant el seu soci del CIM (PSM) fins a límits increïbles si tenim en compte que el partit de Mateu Morro obtingué molts més vots que UM.
Només en cal felicitar, des d'aquestes pàgines, a una excellent lectora de Maquiavelo (l'autor italià, no l'escadusser informe dels amics de na Nàjera!), el polític més viu de la nostra terra i desitjar que els companys del nacionalisme d'esquerres (i altres sectors progressistes) espavilin, es llevin la son i comencin a actuar decididament abans sigui massa tard.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (29-V-01)
Turmeda | 26 Juny, 2007 17:11 |
Articles de suport a les batlesses socialistes (Aina Calvo) i progressistes (Rosa Vich) de les Illes.
Vaig sentir Aina Calvo propera al poble, interessada pels problemes de difusió de la cultura catalana i de promoció dels nostres autors, qüestions en què la majoria de polítics de l´esquerra institucional naveguen amb els ulls clucs sense saber què dir ni què fer. Una dona, en definitiva, que sabia escoltar, receptiva als suggeriments de la gent que l´envoltava aquell matí, lluny del posat fals de tants polítics professionals que coneixem. (Miquel López Crespí)
Aina Calvo digué més d´una vegada que mai no donaria la batlia de Palma a una força minoritària i tampoc, accentuà la inflexió de la seva veu, “serviria de moneda de canvi per a dubtoses transaccions de cadires i privilegis”. Em va semblar summament sincera i ho acaba de demostrar amb els fets. Una dona valenta, que s’estimava més marxar a casa seva si havia de fer res que consideràs menysteniment envers la gent que havia confiat en el seu discurs. (Miquel López Crespí)
Aina Calvo
Aina Calvo ha estat investida batlessa de la nostra Ciutat. Comptava amb el suport dels onze regidors del PSOE, dos d´UM i dos del Bloc. Una coalició de centre-esquerra que comença la seva navegació després de setze anys de prepotència del PP. Els ciutadans i ciutadanes que sempre hem donat el nostre suport a l´esquerra nacionalista ens sentim prou satisfets.
L´elecció d´Aina Calvo també m´ha fet recordar les esperances que teníem fa trenta anys quan, com a membre de la direcció del PSM i coordinador de la campanya electoral del nacionalisme d´esquerra, aconseguírem treure com a regidor Jaume Obrador, antic dirigent de l´Organització d´Esquerra Comunista (OEC), que es va convertir en el primer regidor del PSM a Palma i peça clau de la coalició amb el PCE i el PSOE. A la nit, una vegada assabentats dels resultats electorals i quan ja sabíem que el primer ajuntament de Palma de després de la dictadura seria d´esquerra, un caramull de militants del PSM, entre els quals hi havia Eberhard Grosske, Conxa Forteza, Joan Borràs, Joan Perelló, Francesc Mengod, Jaume Montcades, Pere Trias, Rafel Oliver, Miquel López Crespí, Carlos Maldonado i tants i tants d´altres, sortírem al carrer per a expressar la nostra alegria i satisfacció.
Després arribaren nombroses frustracions ja que, aquella normalització cultural somniada, el desitjat protagonisme de les associacions de veïns, el control de l´edificació salvatge franquista, no arribava a concretar-se mai. Ara, amb l´elecció d´Aina Calvo, voldríem poder recuperar l´esperança i continuar la lluita, no defallint mai en la tasca de transformar Palma en un sentit progressista, lluny dels anys de ciment que hem patit amb els governs conservadors.
En la passada campanya electoral vaig conèixer Aina Calvo i em va causar una impressió molt favorable. Era un matí lluminós, esplendent. Aina Calvo explicava el seu programa als veïns del meu barri, just davant l´església de Santa Pagesa. Un bon amic meu, vell lluitador socialista que coneixia d´anys i amb el qual hem debatut tantes i tantes coses, servant sempre l´esperança en un redreçament de la situació, en una millora de la vida de les classes populars, em va presentar la candidata socialista. Amb l’actual batlessa parlàrem durant una bona estona dels problemes que la gestió del PP havia provocat a Palma, de la necessitat de reforçar el protagonisme de la societat civil. La vaig veure extremadament receptiva quant a impulsar una política que facilitàs l´accés del poble a un habitatge digne, entestada en bastir una ciutat més humana i habitable. Preocupada igualment pels barris abandonats, per les qüestions de l´especulació urbanística, enemiga aferrissada de la corrupció, aquesta plaga tan vigent en els nostres dies.
Vaig pensar que Aina Calvo podria representar una porta oberta a l´esperança. La vaig sentir propera al poble, interessada pels problemes de difusió de la cultura catalana i de promoció dels nostres autors, qüestions en què la majoria de polítics de l´esquerra institucional naveguen amb els ulls clucs sense saber què dir ni què fer. Una dona, en definitiva, que sabia escoltar, receptiva als suggeriments de la gent que l´envoltava aquell matí, lluny del posat fals de tants polítics professionals que coneixem. Xerrava, explicant als que ens havíem congregat al voltant, les idees que volia impulsar, els plans que s´havien de portar a la pràctica amb urgència. Constatava com, per primera vegada en dècades, em trobava ben lluny d’aquells dinosaures de la política, els vividors del romanço que hem conegut durant els darrers trenta anys.
Aina Calvo digué més d´una vegada que mai no donaria la batlia de Palma a una força minoritària i tampoc, accentuà la inflexió de la seva veu, “serviria de moneda de canvi per a dubtoses transaccions de cadires i privilegis”. Em va semblar summament sincera i ho acaba de demostrar amb els fets. Una dona valenta, que s’estimava més marxar a casa seva si havia de fer res que consideràs menysteniment envers la gent que havia confiat en el seu discurs.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (19-VI-07)
El feminisme està d'enhorabona i hauríem d'esperar que l'exemple s'eixampli arreu i penetri en la consciència (i les llistes!) de tots els partits. I que hi hagi batlesses com na Rosa per tots els pobles de les Illes. M'agradaria recordar els orígens combatius de Rosa Vich, fer un exercici de memòria històrica just ara mateix, quan constatam que hi ha tants de polítics que no saben res del nostre passat més recent. (Miquel López Crespí)
Rosa Vich: una batlessa progressista, exemple de lluita antifeixista en temps de la dictadura.
Fa temps que volia felicitar Rosa Vich, històrica lluitadora per la llibertat en els anys més tenebrosos del franquisme. Na Rosa Vich és de Santa Maria del Camí i també és, ja ho sabeu, la primera batlessa en tota la història de Santa Maria i la primera dona del PSM que assoleix una batlia. El feminisme està d'enhorabona i hauríem d'esperar que l'exemple s'eixampli arreu i penetri en la consciència (i les llistes!) de tots els partits. I que hi hagi batlesses com na Rosa per tots els pobles de les Illes. M'agradaria recordar els orígens combatius de Rosa Vich, fer un exercici de memòria històrica just ara mateix, quan constatam que hi ha tants de polítics que no saben res del nostre passat més recent.
Record Rosa Vich com una militant antifeixista valenta i agosarada. Cap a 1978 les provatures de criminalitzar el PSM eren contínues. No hi havia dia que els gasetillers a sou del poder no atacassin el PSM per qualsevol motiu. Si, temps enrere, l'excusa per a dir que el socialisme nacionalista era una agrupació de folls i d'illuminats era no haver volgut esser absorbits pel PSOE, en aquest moment ho era la unitat amb els comunistes (OEC) on militava Rosa Vich, amb els homes i les dones que havien portat a coll la lluita antifranquista, amb gent de la qual sabien que no cediria ni una coma dels seus principis en defensa del socialisme.
La histèria antiesquerrana s'anà accentuant en les setmanes anteriors al referèndum constitucional, quan es veiè clarament que el PSM faria campanya per l'abstenció i continuaria lluitant per una Constitució autènticament democràtica. Les assemblees i actes on intervenia Xirinacs foren considerats "apología del terrorismo". Aleshores, qualsevol crítica als pactes secrets entre UCD, AP, PCE, PSOE, PNB i CiU eren considerades com a absurdes lluites antisistema de partits amb vocació marginal. El que no era "marginal" per als oportunistes, era acceptar les limitacions antidemocràtiques dels hereus del franquisme i els qui els anaven al darrere. Un esperit d'esclau no podia entendre la ferma posició de principis en defensa de la llibertat dels pobles, la república i el socialisme autogestionari expressat pel PSM.
En aquella difícil conjuntura per a l'esquerra, Rosa Vich sempre es va mantenir fidel als principis de lluita per la República i el socialisme. Exemples com els de Rosa Vich són essencials per a consolidar un teixit social progressista a Mallorca, per anar enfortint la nostra societat civil, l'esquerra mallorquina.
Rosa Vich ha estat sempre a l'avantguarda del combat per la llibertat. Ja en temps de la transició, lluitant amb els homes i dones de l'Organització d'Esquerra Comunista (OEC), demostrà el seu compromís actiu amb l'antifranquisme. Aleshores na Rosa ajudava a crear les Plataformes Anticapitalistes d'Estudiants i de Pobles. Rosa Vich lluità al costat d'històrics de l'esquerra mallorquina com Jaume Obrador, Maria Sastre, Francesca Velasco, Maribel Picó, Paco Mengod, Margalida Chicano, Gaspar Jaume, Maria Vilches (aquests dos darrers, membres en l'actualitat del combatiu grup de música popular Al-Mayurqa). Tant n'Obrador com en Paco, envoltats per desenes de militants de l'OEC, impulsaren les lluites més actives per les reivindicacions populars a Son Cladera, Son Rapinya, la Soledat, Son Serra-la Vileta, etc. Antònia Pons, a s'Arenal i Can Pastilla, muntava (amb molts d'altres companys i companyes) les Comissions Anticapitalistes, amb obrers del ram d'hostaleria, reforçant i encapçalant lluites com les dels hotels Panamà, Gran Fiesta, Bahía de Palma, Luna Park, Saratoga i molts d'altres. En Guillem Coll, de Lloseta (un dirigent actual de CC.OO) i en Joan Albert Coll (un company menorquí), juntament amb J. Corral i altres companys de l'organització (alguns provinents de les JOC), organitzaven els treballadors de la sabata. En Jaume Bueno, excel·lent organitzador obrer (avui esdevingut important advocat progressista) donava suport a qualsevol front d'intervenció contra el govern i la patronal. A Manacor, amb els treballadors de la fusta, enllestien les primeres reivindicacions d'ençà la guerra civil na Maria Durán i en Martí Perelló. En Mateu Morro, els germans Ramis (Mateu, Rafel, Guillem...) na Josefa Núñez, en Sebastià Ordines, na Rosa Vich a Santa Maria de Camí, i en Biel Matamales a Petra, ajudaven a reforçar les Plataformes de cada sector on participaven. El llistat d'aquells amics i amigues del passat podria allargar-se fins a l'infinit!
En un temps en què pertot arreu campa l'oportunisme més barroer, la manca de principis més insultant, que el PSM hagi optat per aquesta històrica lluitadora antifeixista per a substituir Mateu Morro al capdavant de la batlia de Santa Maria (onze anys d'honrat exercici del poder municipal) remarca davant de l'opinió pública que no tots els polítics són iguals i que la defensa d'idees i principis en la lluita per un món més just i solidari encara és possible.
Turmeda | 25 Juny, 2007 11:17 |
Alguns esperits selectes, membres de l'elitista gremi dels exquisits, aquells que tenen criats o criades per a passar a ordinador el que els senyors escriuen a mà, xerriquen contra els avenços del progrés. Tot plegat és una actitud respectable però que no compartesc gens ni mica. Sobretot sabent que hi ha més d´un company del gremi que només fa servir la ploma estilogràfica comprada als encants (però que diuen que és de l'avi) i l’Hispano-Olivetti d´abans de la guerra per a sortir afavorits en la fotografia. Trucs més coneguts que el TBO, perquè després, quan el fotògraf del diari o la revista ha marxat, l’escriptor que xerrica contra els ordinadors amaga la ploma d'època dins el calaix, fa desaparèixer la vella i fotogènica maquina dels anys vint a les golfes i, per art de màgia, de dins una cambra on era ocult, surt el més modern dels orinadors que hi ha al mercat. (Miquel López Crespí)
L’antologia Un viatge imaginari i altres narracions (Fundació sa Nostra, Ciutat de Mallorca, 2007) i la generació literària dels anys setanta
A la primera part d’aquest article parlàvem d’aquell ressò mediàtic que tenguérem molts dels autors del que s’ha vengut a denominar la “generació literària dels anys setanta”. L’any passat quan, juntament amb el poeta i investigador Ferran Lupescu repassàvem els nou llibres de contes d´on haurien de sortir les quaranta-quatre narracions que finalment hem inclòs en el llibre Un viatge imaginari i altres narracions que ha editat la col·lecció Tià de sa Real, trobava alguns dels articles que ens encoratjaren en el conreu de la literatura. En el mes d´octubre de 1975, la revista Serra d´Or publicava un article de Joan Triadú titulat “Panorama de narració breu: el conte com a revelació (Una altra revelació: Miquel López Crespí)”. L’article era il·lustrat amb fotografies dels escriptors “de moda” en aquells moments, en aquest cas Josep Albanell, Miquel Ferrà Martorell, Joan Manresa i qui signa aquest article. Posteriorment en sortirien comentant les novetats de Biel Mesquida, Carme Riera, Maria Antònia Oliver, Gabriel Janer Manila, Antònia Vicens i Baltasar Porcel, per dir solament uns noms. Pot ser interessant, per a copsar com aquells autors de la generació dels anys setanta ens sentíem recolzats per la crítica, pels amics, pel món editorial i per la premsa, tot ben diferent de les misèries del present, reproduir la part de l’article de Joan Triadú parlant del meu primer llibre. Un llibre, A preu fet (Editorial Turmeda, Ciutat de Mallorca, 1973) del qual, per cert, hem seleccionat les narracions “Saor Éire”, “Cançons d’anar a marjal”, “Decapvespre”, “La invitació”, “Lluna de mel a Castella” i “La llibertat” per a sortir a Un viatge imaginari i altres narracions. Joan Triadú deia: “Els qui vam començar a treure el nas cap a l'any 1940, no crec que puguem deixar de pensar si n'han tingut, de sort, els joves que ara tenen entre vint-i-cinc i trenta anys, els quals s'han trobat amb editorials (alguna, almenys), concursos amb abominables premis (algun en guanyen) i articles i entrevistes als diaris, al costat dels anuncis dels seus llibres (alguns anuncis amb fotografies). Però tot això no s'hauria de dir ara. És millor esperar i tenir en compte sempre que cadascú se sent el seu mal... Així, com Josep Albanell, l'escriptor de sa Pobla (Mallorca) Miquel López Crespí, que se'n va als vint-i-quatre anys d'edat, obtingué el premi 'Llorenç Riber', fou finalista del 'Ciutat de Manacor' i obtingué el premi "Joan Ballester" a la II Festa de les Lletres celebrada a Campos. També fou premiat com a autor de teatre. Al llibre de narracions A preu fet (Llibres Turmeda, Collecció Gavilans, de narrativa, Editorial J. Mascaró Pasarius, Palma de Mallorca 1973), un llibre breu, Miquel López Crespí inclou els contes del recull que dóna títol al llibre i un altre recull titulat Somnis dúctils. En conjunt, una altra revelació i una nova aportació mallorquina a la narrativa d'avui. Per què 'mallorquina'? Quina significació té el fet de dir-ho, si és que en té cap? López Crespí almenys aporta el seu mallorquinisme (i no em refereixo al llenguatge que els mallorquins es distingeixen per dominar molt bé, menys engavanyats pel castellà) en forma d'un romanticisme declarat de la millor mena, sense vergonya, i que porta a la crítica directa, a l'inconformisme jove i de carrer. Els mallorquins s'adrecen al lector com a un company de confidències, cabòries i tresqueres. Conviden i no se'ls pot dir que no. L'amor tractat com un afer personal, dolorós i 'que-tot-hom-s'hi-pot-trobar' quan s'és com s'ha de ser, sobretot els escriptors joves, etc., en llur prosa pren una vida nova i una vehemència que no és retòrica sinó abundor i proximitat.
‘Els contes de López Crespí, doncs, tenen aquestes qualitats. Hi ha moments en què la visió del món és expressada d'una manera més elusiva (com en el conte 'Amor'..., tan valent) i esquiven tot excés d'expressivitat. És un món que té camins, bé que en aquests reculls no en predomini encara ben bé cap, entre la lírica i la sàtira, que en el món en què vivim tot s'ho té prou guanyat”.
L’antologia de contes editats en la col·lecció Tià de sa Real, Un viatge imaginari i altres narracions han estat possibles per l’encoratjament i suport que en tot moment he rebut de dues persones a les quals vull agrair tot el que han fet per dur a la realitat aquest projecte.
Aquestes dues persones són l’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover, director de la col·lecció Tià de sa Real, i l’investigador i poeta Ferran Lupescu. Pere Rosselló Bover feia temps que em parlava d’aquest projecte. No cal dir que la proposta m’honorava i alhora em seduïa. El problema essencial que jo tenia per a acceptar la proposta era, més que res, la manca de temps. M’explicaré. Exceptuant algunes narracions dels reculls Històries del desencís (Editorial Moll, Ciutat de Mallorca, 1995) i Crònica de la pesta (Llibres del Segle, Girona, 1993) no tenia els contes enregistrats a l´ordinador ni en disquets. La majoria, doncs, de les quaranta-quatre narracions del llibre eren del temps en el qual no existien aquests màgics ginys de la modernitat, els aparells que et permeten anar corregint damunt la pantalla, lluny d’aquella feinada d´esclaus que era corregir a mà i després passar-te setmanes i mesos passant a net les tres-centes pàgines d´una novel·la, per posar un exemple.
Alguns esperits selectes, membres de l'elitista gremi dels exquisits, aquells que tenen criats o criades per a passar a ordinador el que els senyors escriuen a mà, xerriquen contra els avenços del progrés. Tot plegat és una actitud respectable però que no compartesc gens ni mica. Sobretot sabent que hi ha més d´un company del gremi que només fa servir la ploma estilogràfica comprada als encants (però que diuen que és de l'avi) i l’Hispano-Olivetti d´abans de la guerra per a sortir afavorits en la fotografia. Trucs més coneguts que el TBO, perquè després, quan el fotògraf del diari o la revista ha marxat, l’escriptor que xerrica contra els ordinadors amaga la ploma d'època dins el calaix, fa desaparèixer la vella i fotogènica maquina dels anys vint a les golfes i, per art de màgia, de dins una cambra on era ocult, surt el més modern dels orinadors que hi ha al mercat.
Pens que els ordinadors ens han estalviat molta feina inútil. Aquests avenços de la tècnica ens han permès recuperar per a la creació moltes hores que abans dedicàvem al treball mecànic de passar en net els nostres escrits. I per a aquells, la majoria del gremi, que no tenim xalet a la vora de la platja ni criades que ens ventin mentre treballam en ple estiu, aquelles llargues jornades, les setmanes i mesos de picar a màquina passant en net un llibre, han passat a la història. La correcció d´un text a la pantalla de l´ordinador ha significat un alliberament increïble per a l’escriptor professional o que, almanco, ho prova de ser.
Però tornant al començament de l’article, cal dir que el problema de temps, de trobar uns mesos lliures per a revisar els llibres publicats en el passat i després passar-ho al disquet, era el que havia entretengut la realització del projecte. Finalment, el 2006, just a començaments d’estiu, vaig decidir deixar-ho tot, els projectes de novel·la que tenia en marxa, els poemaris que havia d’acabar d´enllestir, els reculls d’articles que em demanava alguna editorial i, sense pensar en res més, fer una immersió en el passat i començar a seleccionar contes que havia de provar de salvar del relatiu oblit en què es troben. Si avui dia una novetat editorial catalana tan sols roman uns dies al mostrador de les llibreries, i això quan aconsegueix arribar-hi a ser present!, imaginau el que s’esdevé amb llibres editats va trenta-quatre anys, cas del recull A preu fet (Turmeda, Ciutat de Mallorca, 1973, per exemple, o de La guerra just acaba de començar (Turmeda, Ciutat de Mallorca, 1974).
Pere Rosselló Bover m’animà a iniciar la tasca. I vos puc assegurar que sense aquest encoratjament no crec que el llibre que finalment és al carrer fos ara una realitat.
Turmeda | 24 Juny, 2007 19:57 |
La derrota del PP és tan absoluta que ja no resten bastions per a resguardar-se de l´adversitat que, com un inesperat terratrèmol, els ha caigut al damunt. Menorca s´ha perdut; les Pitiüses, també; el Consell Insular de Mallorca i el Govern de les Illes seran de l’aliança PSOE-UM-Bloc. Ni Inca, Calvià, ni Manacor, alguns dels reductes més grans que resten als conservadors, tenen espai abastament per a recollir els centenars de damnificats pel naufragi. (Miquel López Crespí)
La dreta, després d´aquesta desfeta, hauria de saber ja per sempre que Mallorca, les Illes, no són una finca propietat privada de ningú, una colònia de la qual poden anar xuclant recursos econòmics, riqueses naturals, sense protestes. Si l´esquerra oficial sap anar més enllà de la simple gestionitis, política a la qual ja ens té massa acostumats, si sap bastir els fonaments d´un autogovern més ampli i més poderós, aprofundint els vincles d´indentitat que ens uneixen amb la resta de països de llengua catalana, la derrota de la dreta pot ser irreversible. (Miquel López Crespí)
La dimissió de Jaume Matas i la derrota total del PP
Jaume Matas
Jaume Matas ha decidit deixar la política activa i anar-se’n als Estats Units. La fugida de Jaume Matas deixa el PP en una situació prou crítica i amb poca capacitat de reacció cara al futur. Tot fa pensar que aquesta fugida sobtada, deixant el PP en mans d´Estaràs, crea un panorama complicat per als dirigents del PP que hauran de gestionar la greu crisi actual. El sotrac de Jaume Matas i de tot el PP illenc és d´una importància històrica encara molt mala de calibrar. Malgrat el 47% dels vots obtinguts pel PP, l´aliança estratègica entre UM, el PSOE i el Bloc més els aliats d’Eivissa pel Canvi i altres formacions municipals afins al PSOE, configura un panorama desolador per a tots els derrotats, començant per Catalina Cirer, que ja ha perdut la batlia de Palma; Rosa Estaràs, derrotada en l´aspiració de governar el Consell Insular de Mallorca; i el mateix Jaume Matas, que ja no podrà repetir en el càrrec de president de la comunitat autònoma. Les aliances contra la dreta també s´han formalitzat a molts pobles de Mallorca, pens ara mateix en Andratx, Artà, sa Pobla, Sencelles o Sóller, per dir solament uns noms. Totes aquestes intel·ligents aliances de centre-esquerra han romput la columna vertebral del predomini del PP a les Illes i tot indica que anam cap a un congrés extraordinari dels conservadors per mirar, si hi són a temps!, de posar una mica d´ordre en unes fileres en completa desbandada.
A part dels ajuntaments que la dreta perd a totes les Illes, el partit de Jaume Matas ha quedat sense uns dels baluards principals de la seva hegemonia política: l´Ajuntament de Palma, que, en temps de sequera per a la dreta, com ho va ser en l´època del Pacte de Progrés, serví de refugi i hospital per tots els que havien estat foragitats del Govern. En temps del Pacte de Progrés, l´Ajuntament de Palma va ser el bastió des d´on la dreta recuperà forces, guarí les ferides que li havia fet l´esquerra institucional i preparà la revenja de 2003.
Ara la derrota és tan absoluta que ja no resten bastions per a resguardar-se de l´adversitat que, com un inesperat terratrèmol, els ha caigut al damunt. Menorca s´ha perdut; les Pitiüses, també; el Consell Insular de Mallorca i el Govern de les Illes seran de l’aliança PSOE-UM-Bloc. Ni Inca, Calvià, ni Manacor, alguns dels reductes més grans que resten als conservadors, tenen espai abastament per a recollir els centenars de damnificats pel naufragi.
El fracàs del PP ha resultat tan aclaparador que els analistes veuen summament complicada una recuperació ràpida. El PP no ha sabut privilegiar els contactes, les normals relacions que hauria d´haver mantengut amb el seu soci durant tants d´anys: el partit de Maria Antònia Munar. La impossibilitat de bastir ponts amb el soci de govern, és a dir, entre el PP i UM, ha passat factura. I el preu del desencontre és el que tenim al davant: una pèrdua del poder polític de la dreta com mai no s´havia conegut a la nostra terra. L´esquerra té ara a les mans l´oportunitat històrica de començar a erosionar de veres i amb profunditat, i podria ser per sempre, l´estructura de poder de la dreta de les Illes i iniciar el camí per anar bastint l´hegemonia de l´esquerra del règim actual. És una segona oportunitat que cal no desaprofitar.
És un moment important per a començar a fer feina. El nacionalisme de centre i el d´esquerra, l´ecologisme, el republicanisme històric, la socialdemocràcia espanyola podrien, a partir d´ara mateix, doblegar els sectors més aliens i contraris a la nostra terra i als nostres interessos culturals, econòmics i polítics. La dreta, després d´aquesta desfeta, hauria de saber ja per sempre que Mallorca, les Illes, no són una finca propietat privada de ningú, una colònia de la qual poden anar xuclant recursos econòmics, riqueses naturals, sense protestes. Si l´esquerra oficial sap anar més enllà de la simple gestionitis, política a la qual ja ens té massa acostumats, si sap bastir els fonaments d´un autogovern més ampli i més poderós, aprofundint els vincles d´indentitat que ens uneixen amb la resta de països de llengua catalana, la derrota de la dreta pot ser irreversible. Sense por d’equivocar-nos pensam que la debilitat actual del PP, una debilitat previsible per a dues o tres legislatures, ens donaria temps abastament per a acabar amb els fonaments de l´hegemonia caciquil conservadora.
Totes les persones i col·lectius que hem lluitat activament per tal d´aconseguir el triomf electoral de les forces d´esquerra, les mateixes organitzacions que en aquests moments elaboren l´organigrama de gestió de les institucions, hauríem de ser conscients de la situació històrica que cal aprofitar a fons per mudar el model absurdament desenvolupista de la nostra societat. Ara és quan hi l´oportunitat de començar una profunda reorientació del model polític, cultural, econòmic, territorial i social de les Illes. La dreta ha estat incapaç de captar la importància del canvi que bategava a l´interior de la societat civil illenca. Les darreres manifestacions contra la corrupció i l´especulació, en defensa de la terra i de la cultura catalana, demostraven la força de l´exigència envers un canvi radical de tot el que hem viscut fins ara mateix.
L´esquerra institucional té ara un paper fonamental per a no desaprofitar el cabdal d´il·lusions i esperances que una majoria dels illencs tornen tenir.
Turmeda | 23 Juny, 2007 06:38 |
Per a les properes eleccions s´ha de fer una realitat que els col·lectius i organitzacions que han portat a coll el pes de la lluita contra la dreta i contra l´encimentament de les Illes, puguin dir la seva, tenguin un protagonisme propi, serveixin per a condicionar l´esquerra institucional. Es tracta de fer complir el que s´ha promès a les eleccions: anar més enllà, sempre en direcció a nous horitzons de progrés i llibertat per als pobles i les persones. Hauríem de fer tot el possible, a partir d´ara mateix, per no servir solament com a carn de canó de la política oficial, sinó ser els autèntics agents del canvi social. Manquen articles crítics, una autèntica coordinació dels col·lectius en lluita per a fiscalitzar aquells que diuen ser els nostres representants. (Miquel López Crespí)
Sempre hem donat suport a tots aquests col·lectius que, pensam, són el germen de la societat més justa i solidaria per la que lluitam. Una esquerra que no lluita per la cadira, els bons sous i els privilegis que comporta la gestió del règim, sinó que la majoria de vegades actua sense esperar cap recompensa econòmica, impulsada solament per un apassionat moviment de revolta ètica, representativa del més valuós que pugui haver-hi en la societat actual. (Miquel López Crespí)
Esquerra alternativa i esquerra institucional
Una de les qüestions que més m´han cridat l’atenció en aquesta passada campanya electoral ha estat la manca de protagonisme polític de l´esquerra alternativa. En el fons, com tothom sap a la perfecció, més que l’esquerra institucional ha estat l´esquerra alternativa, l´esponerós ventall de plataformes, sindicats, organitzacions culturals, pacifistes i ecologistes, la que ha portat a coll la lluita en defensa dels nostres minvats recursos naturals, contra l´especulació, els encimentadors i la corrupció que, pel que hem vist amb el cas Andratx i altres de semblants, amenaça d’esdevenir una plaga crònica per aquestes latituds.
Sovint els partits de l´esquerra institucional, aconseguides les actes de diputats i regidors, signats els pactes postelectorals, s´apoltronen en els respectius despatxos i, excepció feta d’algunes intervencions parlamentàries de circumstàncies, van deixant que passin els mesos sense actuar, com seria el seu deure, com a valenta oposició a la dreta i als poders fàctics, econòmics, mediàtics i polítics existents. És aleshores, ho hem vist d´ençà que existeix el règim actual, que són les organitzacions sindicals alternatives, les plataformes creades per a fer front a les urbanitzacions salvatges i a les gegantines autopistes que amenacen de destruir tot el que resta de natura a les Illes; les organitzacions ecologistes, els grups culturals entestats en la defensa i promoció de la nostra cultura, les organitzacions juvenils antifeixistes, els moviments nacionalistes d’esquerra, les associacions en defensa de la memòria històrica, els únics que porten diàriament, al carrer, a la societat civil, els enriquidors debats que tots coneixem. És evident, tampoc no ho volem negar, que existeixen alguns dirigents de l´esquerra institucional una mica coherents amb el que diuen defensar. Pocs, però hi són; no en mancaria d´altra! Però cal dir igualment que molts membres de l´esquerra alternativa estan cansats d´anar a multitud d’actes solidaris amb col·lectius represaliats i en crisi, en defensa de la llengua i el territori, contra les agressions feixistes, sense veure mai ningú cap d´aquells pels quals hem demanat el vot o signat manifests de suport en època electoral.
Tot plegat és ben trist i ens demostra com, la majoria de vegades, l´esquerra institucional només vol el nostre suport o demana l´ajut d´aquestes organitzacions per a accedir als llocs de gestió del règim, sense pensar mai a anar més lluny, en lluitar de debò per les reivindicacions dels col·lectius que hem ajudat a fer-los gaudir del poder que ara tenen. Sabem que ens instrumentalitzen. Els deixam que ho facin només perquè tenim unes ganes esbojarrades de veure fora de les institucions els depredadors i encimentadors. Però haurien de saber que un dia, i moltes vegades determinats fracassos electorals en són una prova evident, deixarem d'oferir-los el xec en blanc que han tengut fins ara mateix.
Si aquestes, la vampirització de la nostra feina, són algunes de les mancances de l´esquerra institucional, també l’esquerra alternativa pateix d´un caramull de defectes debilitats que caldria erradicar. Hem escrit en nombres ocasions que l´esquerra alternativa és l´única que es mobilitza activament abans, durant i quan han acabat les campanyes electorals. Sempre hem donat suport a tots aquests col·lectius que, pensam, són el germen de la societat més justa i solidaria per la que lluitam. Una esquerra que no lluita per la cadira, els bons sous i els privilegis que comporta la gestió del règim, sinó que la majoria de vegades actua sense esperar cap recompensa econòmica, impulsada solament per un apassionat moviment de revolta ètica, representativa del més valuós que pugui haver-hi en la societat actual.
Però aquesta mateixa esquerra alternativa, la que dinamitza i posa en moviment la societat civil, la que fa progressar el nivell de consciència i organització del poble, també té, com acabam de dir, greus mancances i deficiències. I una de les principals mancances que hi trobam és que no sap o no vol pressionar com pertocaria els polítics professionals de l´esquerra institucional. En el local, en el carrer, en les mobilitzacions, tothom valora i parla de les greus mancances i dels entrebancs que ens posen sovint aquests professionals de romanço que, en períodes electorals prometen solucionar la majoria dels nostres problemes i que en haver obtengut la cadireta tan estimada obliden de seguida el que ens han promès.
En definitiva, és l’esquerra alternativa la que fa la feina dura, és a dir, la de treure el poble al carrer, la de bastir els fonaments de la societat civil. Una feina que, posteriorment, sol ser vampiritzada pels partits de la moqueta i el cotxe oficial. I ens preocupa, i molt!, que aquesta esquerra autèntica, la que lluita per principis i no per cadires, deixi sovint el camp lliure per a les claudicacions de determinats representants institucionals. Uns fem la feina necessària per a provar de canviar la societat, i els altres, demanen el vot per a ells i s´apoltronen a les institucions.
Sigui com sigui, hauríem d’aconseguir rompre amb aquesta dinàmica malaltissa. Per a les properes eleccions s´ha de fer una realitat que els col·lectius i organitzacions que han portat a coll el pes de la lluita contra la dreta i contra l´encimentament de les Illes, puguin dir la seva, tenguin un protagonisme propi, serveixin per a condicionar l´esquerra institucional. Es tracta de fer complir el que s´ha promès a les eleccions: anar més enllà, sempre en direcció a nous horitzons de progrés i llibertat per als pobles i les persones. Hauríem de fer tot el possible, a partir d´ara mateix, per no servir solament com a carn de canó de la política oficial, sinó ser els autèntics agents del canvi social. Manquen articles crítics, una autèntica coordinació dels col·lectius en lluita per a fiscalitzar aquells que diuen ser els nostres representants.
Turmeda | 21 Juny, 2007 14:07 |
Aina Calvo i els escriptors mallorquins.
Vaig sentir Aina Calvo propera al poble, interessada pels problemes de difusió de la cultura catalana i de promoció dels nostres autors, qüestions en què la majoria de polítics de l´esquerra institucional naveguen amb els ulls clucs sense saber què dir ni què fer. Una dona, en definitiva, que sabia escoltar, receptiva als suggeriments de la gent que l´envoltava aquell matí, lluny del posat fals de tants polítics professionals que coneixem. (Miquel López Crespí)
Aina Calvo digué més d´una vegada que mai no donaria la batlia de Palma a una força minoritària i tampoc, accentuà la inflexió de la seva veu, “serviria de moneda de canvi per a dubtoses transaccions de cadires i privilegis”. Em va semblar summament sincera i ho acaba de demostrar amb els fets. Una dona valenta, que s’estimava més marxar a casa seva si havia de fer res que consideràs menysteniment envers la gent que havia confiat en el seu discurs. (Miquel López Crespí)
Aina Calvo
Aina Calvo ha estat investida batlessa de la nostra Ciutat. Comptava amb el suport dels onze regidors del PSOE, dos d´UM i dos del Bloc. Una coalició de centre-esquerra que comença la seva navegació després de setze anys de prepotència del PP. Els ciutadans i ciutadanes que sempre hem donat el nostre suport a l´esquerra nacionalista ens sentim prou satisfets.
L´elecció d´Aina Calvo també m´ha fet recordar les esperances que teníem fa trenta anys quan, com a membre de la direcció del PSM i coordinador de la campanya electoral del nacionalisme d´esquerra, aconseguírem treure com a regidor Jaume Obrador, antic dirigent de l´Organització d´Esquerra Comunista (OEC), que es va convertir en el primer regidor del PSM a Palma i peça clau de la coalició amb el PCE i el PSOE. A la nit, una vegada assabentats dels resultats electorals i quan ja sabíem que el primer ajuntament de Palma de després de la dictadura seria d´esquerra, un caramull de militants del PSM, entre els quals hi havia Eberhard Grosske, Conxa Forteza, Joan Borràs, Joan Perelló, Francesc Mengod, Jaume Montcades, Pere Trias, Rafel Oliver, Miquel López Crespí, Carlos Maldonado i tants i tants d´altres, sortírem al carrer per a expressar la nostra alegria i satisfacció.
Després arribaren nombroses frustracions ja que, aquella normalització cultural somniada, el desitjat protagonisme de les associacions de veïns, el control de l´edificació salvatge franquista, no arribava a concretar-se mai. Ara, amb l´elecció d´Aina Calvo, voldríem poder recuperar l´esperança i continuar la lluita, no defallint mai en la tasca de transformar Palma en un sentit progressista, lluny dels anys de ciment que hem patit amb els governs conservadors.
En la passada campanya electoral vaig conèixer Aina Calvo i em va causar una impressió molt favorable. Era un matí lluminós, esplendent. Aina Calvo explicava el seu programa als veïns del meu barri, just davant l´església de Santa Pagesa. Un bon amic meu, vell lluitador socialista que coneixia d´anys i amb el qual hem debatut tantes i tantes coses, servant sempre l´esperança en un redreçament de la situació, en una millora de la vida de les classes populars, em va presentar la candidata socialista. Amb l’actual batlessa parlàrem durant una bona estona dels problemes que la gestió del PP havia provocat a Palma, de la necessitat de reforçar el protagonisme de la societat civil. La vaig veure extremadament receptiva quant a impulsar una política que facilitàs l´accés del poble a un habitatge digne, entestada en bastir una ciutat més humana i habitable. Preocupada igualment pels barris abandonats, per les qüestions de l´especulació urbanística, enemiga aferrissada de la corrupció, aquesta plaga tan vigent en els nostres dies.
Vaig pensar que Aina Calvo podria representar una porta oberta a l´esperança. La vaig sentir propera al poble, interessada pels problemes de difusió de la cultura catalana i de promoció dels nostres autors, qüestions en què la majoria de polítics de l´esquerra institucional naveguen amb els ulls clucs sense saber què dir ni què fer. Una dona, en definitiva, que sabia escoltar, receptiva als suggeriments de la gent que l´envoltava aquell matí, lluny del posat fals de tants polítics professionals que coneixem. Xerrava, explicant als que ens havíem congregat al voltant, les idees que volia impulsar, els plans que s´havien de portar a la pràctica amb urgència. Constatava com, per primera vegada en dècades, em trobava ben lluny d’aquells dinosaures de la política, els vividors del romanço que hem conegut durant els darrers trenta anys.
Aina Calvo digué més d´una vegada que mai no donaria la batlia de Palma a una força minoritària i tampoc, accentuà la inflexió de la seva veu, “serviria de moneda de canvi per a dubtoses transaccions de cadires i privilegis”. Em va semblar summament sincera i ho acaba de demostrar amb els fets. Una dona valenta, que s’estimava més marxar a casa seva si havia de fer res que consideràs menysteniment envers la gent que havia confiat en el seu discurs.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (19-VI-07)
Turmeda | 20 Juny, 2007 18:08 |
Damià Pons, Baltasar Porcel, Miquel López Crespí, Guillem Frontera, Carme Riera, Antoni Vidal Ferrando, Josep Lluís Aguiló, Melcior Comes, Miquel Mas, Arnau Pons, Miquel Ferrà i Martorell, Miquel Àngel Vidal, Sebastià Alzamora, Maria de la Pau Janer, Pau Faner, Bartomeu Fiol, Gabriel Janer Manila, Maria Rosa Planas, Jaume Pomar, Biel Mesquida, Maria Antònia Oliver, Pau Faner, Antoni Marí, Margalida Pons, Antònia Vicens. Toni Serra, Jean Serra, Alexandre Ballester i Pons Ponç.
Carme Riera encetarà dia 4 de juliol a Palma els actes de la Fira de Frankfurt
S’engloba dins GeoGraphia, el cicle en què es trobaran parelles d’escriptors alemanys i catalans
M.T.F. Palma.
El cicle GeoGraphia, una de les primeres activitats relacionades amb la participació catalana en la Fira del Llibre de Frankfurt, desembarcarà el dia 4 de juliol a Palma per mitjà de Carme Riera i de l’escriptora en llengua germànica Keto von Waberer, autora entre altres obres de la novel·la Aguas azules para una batalla. La seu triada per a aquest itinerari per la literatura catalana i per l’alemanya, serà el CaixaFòrum de Palma. El dia abans, la parella d’autores haurà estat convidada, també, a l’Institut Goethe de Barcelona. El cicle, organitzat per l’Institut Ramon Llull, l’Institut Goethe i la Institució de les Lletres Catalanes, va començar dilluns a València, a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània, amb el tàndem format per Enric Sòria i per Katja Lange-Müller, que s’havien de tonar a trobar ahir, a l’Institut Goethe de la Ciutat Comtal.
L’altra parella que dissertarà sobre els camins d’aquestes dues literatures, serà la formada per Jordi Puntí i per Michael Ebmeyer, que avui exposaran la seva visió a l’Institut Goethe, i que també acudiran al Centre Cultural de la Mercè de Girona dimarts vinent, dia 26 de juny. Les quatre entitats que organitzen aquestes primeres activitats han ajuntat esforços per tirar endavant la proposta, que consisteix en la trobada d’aquestes tres parelles d’escriptors alemanys i catalans que conversen, en català i en alemany (amb traducció simultània) dels seus països respectius per mitjà de les fites literàries. L’objectiu és difondre el coneixement mutu de la literatura catalana i de l’alemanya, fomentar l’intercanvi entre escriptors d’una banda i de l’altra —com a contribució al seu treball creatiu individual— i assenyalar llaços existents entre la literatura dels dos països, fi de desenvolupar eines de comprensió mútues i d’evidenciar l’herència comuna de les cultures d’Europa.
Aquest pretén ser un viatge d’anada i de tornada. És clar que els autors catalans exerciran d’amfitrions a les terres de parla catalana, però quan viatgin a algunes ciutats d’Alemanya i també d’Àustria, els qui actuaran d’amfitrions seran els teutons i, aleshores, Enric Sòria, Jordi Puntí i Carme Riera seran els hostes. Ahir mateix, el president de l’Institut d’Estudis Baleàrics (IEB), Gabriel Janer Manila, confirmava aquest primer acte que tindrà lloc a Palma, tot i que després va remetre a la presentació dels actes que es durà a terme també a Palma, dia 28. Serà aleshores que se sabrà quina tria s’ha fet dels autors illencs i quin és l’estat de la qüestió. Són molts els interlocutors que parlen de Frankfurt i encara no se sap quin serà l’abast de la fira, que pretén ser una gran festa literària en la qual es projectin els autors en llengua catalana i es doni a conèixer la cultura dels Països Catalans, com a singular i universal, com afirma el logotip de Miquel Barceló.
Diari de Balears (20-VI-07)
Escriptors de les Illes a Frankfurt: Baltasar Porcel, Miquel López Crespí, Guillem Frontera, Carme Riera, Damià Pons, Antoni Vidal Ferrando, Josep Lluís Aguiló, Melcior Comes, Miquel Mas, Miquel Ferrà i Martorell, Miquel Àngel Vidal, Sebastià Alzamora, Maria de la Pau Janer, Pau Faner, Bartomeu Fiol, Maria Rosa Planas, Gabriel Janer Manila, Jaume Pomar, Biel Mesquida, Maria Antònia Oliver, Margalida Pons, Baltasar Porcel, Antònia Vicens i Pons Ponç.
Manila afegeix set escriptors illencs a la llista anunciada pel Llull a Frankfurt
«Les llistes són obertes, estan encara en procés de construcció». Amb aquestes paraules, el president en funcions de l’Institut d’Estudis Baleàrics (IEB), Gabriel Janer Manila, va revelar ahir la seva intenció d’ampliar la llista d’escriptors illencs que assistiran com a convidats a la Fira del Llibre de Frankfurt. Segons pareix, Manila ja s’ha posat a fer feina i, dels desset autors que anuncià dimecres Josep Bargalló, n’hi han afegit set, i dos més «també hi han de ser». Després de l’enrenou per la no-presència balear a Frankfurt el dia de la presentació, Janer Manila explicà divendres que la seva intenció seria que a Frankfurt hi anàs el màxim de gent possible. «Estic en funcions i no sé què farà el meu successor. La meva intenció era i és que, a més dels autors convidats hi hagi una llista complementària que inclogui més de cinquanta escriptors, llibreters i editors. Anar a Frankfurt és com fer un curset accelerat del món de la literatura», sentencià.
La llista de 101 escriptors presentada dimecres n’incloïa desset d’illencs, les obres d’alguns dels quals ja s’han traduïdt a l’alemany. Tres dies després i d’acord amb una proposta de l’IEB, l’Institut Ramon Llull hi ha inclòs Miquel Àngel Vidal, Josep Lluís Aguiló, Melcior Comes, Miquel Mas, Miquel Ferrà i Martorell, Jaume Pomar i Miquel López Crespí. Així mateix, dues plomes més del món literari illenc també seran incorporades al llistat oficial ben aviat. «Antoni Serra i Jean Serra han de ser a la Fira de Frankfurt», sentencià el president en funcions.
L’absència poc absent
D’altra banda, Janer Manila confirmà a aquest diari que l’escriptora Maria de la Pau Janer també assistirà als actes literaris de la ciutat alemanya, encara que «el seu nom no aparegué en la primera llista anunciada per Bargalló per problemes de comunicació», segons explicà el seu pare. Tots els entrellats sobre la programació de la Fira del Llibre, es donaran a conèixer el dia 28, quan Janer Manila i Josep Bargalló en presentaran de manera oficial el programa a les Balears. Quant a la participació insular no literària, destaca la intervenció de Maria del Mar Bonet, Biel Majoral, Pep Tosar i Agustí Fernández en la gala inaugural el dia 10 d’octubre. Sobre la polèmica sorgida al Principat arran de la invitació o no d’escriptors en llengua castellana a l’esdeveniment, el president de l’IEB va assegurar que Mallorca no n’ha quedat al marge i que també hi ha hagut «certes pressions» d’escriptors mallorquins que hi volien acudir. Tot i això, Manila assegurà que «és la llengua catalana la convidada» i són els seus escriptors els qui hi han d’assistir.
F.MARÍ. Palma.
Diari de Balears (17-VI-07)
Turmeda | 19 Juny, 2007 19:22 |
La transició (els famosos pactes amb els franquistes reciclats), no anà com molts havíem pensat -i lluitat!- en direcció a l'autodeterminació del nostre poble, la república i el socialisme. Però no per això afluixaren n'Antoni Mir ni cap d'aquella munió de companys de finals dels setanta i principis dels vuitanta. Ni molt manco! M'Antoni va ser un d'aquests personatges insustituïbles dels vuitanta. Quan l'esquerra oficial ja s'havia instal·lat en la comoditat covarda dels despatxos oficials, n'Antoni Mir es fermava amb cadenes davant el Bar Bosch, tallant la circulació a qualsevol indret si era necessari, encapçalant tot tipus de manifestació ecologista, nacionalista o antifeixista, protestant contra els crims d'unes forces repressives que, fins i tot en democràcia!, encara es mantenien massa lligades al tenebrós passat dictatorial. (Miquel López Crespí)
500 articles en defensa de la cultura catalana, l'esquerra alternativa, la República i la independència dels Països Catalans
Antoni Mir i l'Obra Cultural Balear
L'Obra Cultural Balear farà enguany (2001) els trenta-vuit anys d'existència, de lluita aferrissada en defensa de la nostra cultura. Llegir el magnífic opuscle que ha editat l'OCB tot recordant aquestes quatre dècades dedicades a la promoció de la cultura pròpia de les Illes Balears m'ha fet recordar el paper destacadíssim que féu aquell nucli inicial de començaments dels seixanta: Rafel Ginard, Bernat Vidal i Thomàs, Josep Maria Llompart de la Peña, Francesc de Borja Moll, Joan Pons, Pau Alcover, Miquel Forteza, Miquel Marquès, Miquel Arbona, Ignasi Rotger i Villalonga... L'Obra Cultural Balear és continuadora històrica de la tasca de l'Associació per la Cultura de Mallorca (1923-1936), la qual, presidida entre d'altres per Emili Darder, impulsà la revista La Nostra Terra i contribuí a convocar l'assemblea d'entitats que l'any 1931 redactà i aprovà el primer Avantprojecte d'Estatut d'Autonomia de Mallorca, Eivissa i Formentera. Actualment, l'OCB, sota la presidència del nostre bon amic i valent company de lluites clandestines per la llibertat del nostre poble Antoni Mir Fullana continua, amb mes força que mai, la tasca iniciada en el deceni dels anys seixanta de recuperació de la llengua catalana, coordinant un potent bloc civil de forces que lluiten pel nostre autogovern.
Antoni Mir és llicenciat en filologia hispànica (1984) i en filologia catalana (1987) per la Universitat de les Illes Balears. Entre 1974 i 1982 (que són els anys en els quals lluitàrem plegats contra la dictadura i en defensa de la nostra cultura), milità en l'OEC i en el MCI. Membre de l'Obra Cultural Balear, n'ha estat president des de 1991.
Amb l'actual president de l'OCB hem viscut potser els anys més intensos de la nostra vida: aquella lluminositat que donava estar a l'avantguarda de la lluita per la llibertat, pel català, per un món més just i solidari. Record ara mateix aquelles reunions i combatives assemblees a l'Escola de Magisteri, a la Facultat de Filosofa i Lletres, les nits de pintades i repartides de fulls clandestines pel centre i barriades extraradials de Ciutat amb tants i tants companys i companyes, avui excellents professionals en les més diverses activitats. En aquella època l'OCB ja donava aixopluc a les forces de resistència antifranquista. Qui no recorda el paper destacat de Llompart de la Peña i de Climent Garau en tants moments històrics?
Finalment, la transició (els famosos pactes amb els franquistes reciclats), no anà com molts havíem pensat -i lluitat!- en direcció a l'autodeterminació del nostre poble, la república i el socialisme. Però no per això afluixaren n'Antoni Mir ni cap d'aquella munió de companys de finals dels setanta i principis dels vuitanta. Ni molt manco! M'Antoni va ser un d'aquests personatges insustituïbles dels vuitanta. Quan l'esquerra oficial ja s'havia installat en la comoditat covarda dels despatxos oficials, n'Antoni Mir es fermava amb cadenes davant el Bar Bosch, tallant la circulació a qualsevol indret si era necessari, encapçalant tot tipus de manifestació ecologista, nacionalista o antifeixista, protestant contra els crims d'unes forces repressives que, fins i tot en democràcia!, encara es mantenien massa lligades al tenebrós passat dictatorial. Detingut en nombroses ocasions, el record, valent, un primer de febrer de 1980, en els jutjats de Palma, on munió d'amics l'acompanyàrem per fer-li costat en moments tan delicats. A l'entrada del judici em digué:
-"He fet el que havia de fer i mil vegades ho faria si algú assassina de forma violenta un ciutadà". I, amb una forta estreta de mans -aquella lluïssor decidida en els ulls!-, entrà a la sala del judici.
N'Antoni Mir havia protestat (pintant una pancarta) de forma vehement per l'assassinat de la jove Gladys del Estal a Tudela (Navarra) per trets procedents de les Forces d'Ordre Públic (FOP) d'aleshores. El fiscal li demanava mig any de presó i multa de quinze mil pessetes. Cal dir que mai no el vaig veure atemorit i en tot moment defensà els drets dels ciutadans a la lliure expressió i a la protesta davant la injustícia.
He recordat aquest fets perquè els crec ben importants per a copsar la ferma voluntat de lluita de qui encapçala avui dia la nostra principal institució cultural. Tots sabem com d'ençà els anys noranta l'OCB ha intensificat la seva funció de cohesionador social i ha convocat, a Mallorca, les històriques Diades populars per la llengua i l'autogovern amb participació, cada mes de maig, de més de trenta mil manifestants. Un fet històric ha estat també, en aquests darrers anys, l'augment continuat en el nombre de socis (que es pot xifrar en dotzenes de milers de persones), la consolidació de les vint delegacions de l'OCB a pobles, on les publicacions de la part forana lligades a la institució editen prop de deu mil exemplars mensuals.
Parlar de la importància dels Premis 31 de Desembre, del gran projecte cultural "Les Balears es presenten", del nombre infinit de conferències, activitats pedagògiques i juvenils, muntatges de teatre, cicles de cinema i homenatges, realitzats per l'Obra Cultural Balear superaria els estrets límits d'un article de premsa. No ens resta més que saludar aquests trenta-vuit anys d'activitat ininterrompuda en defensa de la nostra cultura tot esperant que el segle XXI que ara comença sigui el de la nostra definitiva normalització cultural.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (16-I-01)
Turmeda | 18 Juny, 2007 11:29 |
Pujar les escales de l'Ajuntament amb acompanyament de les banderes de la quàdruple flama i la roja del proletariat universal; escoltar els continuats "Visca, visca, Mallorca Socialista!"; viure, amb els companys un moment històric al costat d'homes i dones sortits dels barris extraradials, de la fondària obscura de les mines (de Lloseta vingué una delegació de miners), de les habitacions sense llum dels hotels de s'Arenal; de les fàbriques de sabates d'Inca i Lloseta o Llucmajor... era quelcom únic, un record inoblidable per a servar per sempre en la memòria. Tot plegat un caramull de sentiments desbordats, emocions difícils de transmetre a un lector del futur. En Ramon Aguiló era batle per carambola. Potser no hi hagués hagut tants d'anys de govern socialista a Ciutat si no hagués estat per un grapat d'eixelebrats revolucionaris sentimentals que volien veure l'esquerra a l'Ajuntament. (Miquel López Crespí)
Ramon Aguiló: el primer batle socialista de Palma
1979. Ciutat havia votat majoritàriament a les esquerres. Els vots conjunts de PSOE, PCE i PSM superaven els obtinguts per UCD (els franquistes reciclats). L'alcaldia de Palma seria decidida pel vot d'un l'antic militant d'OEC, Jaume Obrador. I aquí s'establí l'autèntic debat, la lluita de línies dins del partit. Aleshores ja intuïa coses estranyes. M'adonava que, amb la relativa victòria electoral, passàvem per uns moments en què no hi comptaven gaire el programa ni les idees que havíem acordat defensar a Inca en el IV Congrés del PSM. "Socialisme autogestionari"; "Autodeterminació i Federació dels Països Catalans"; "Poder de base dels treballadors", esdevenien paraules que no importaven als oportunistes. Comprovava que els homes i dones d'OEC, la base crítica i revolucionària del PSM, la gent independent provinent dels sindicats o les associacions de veïns, havíem servit en el moment de debilitat del PSM, quan estava a punt de desaparèixer, quan era feble i ningú no donava un duro per la seva supervivència. Però després, destorbàvem el pla de girar vers l'autonomisme moderat o l'espanyolisme més vergonyós. Nosaltres havíem estat útils per a la feina bruta: aferrada de cartells, organització de manifestacions, contacte amb la base, donar una imatge esquerrana, aportació de vots del món obrer. Però ara es tractava de palpar el "Poder", obtenir un caramull de pessetes amb la política. I UCD oferia molts duros per l'alcaldia de Palma.
Abundaven oferiments, promeses d'estranys i obscurs privilegis! Que el vot de Ciutat hagués estat majoritàriament d'esquerres no hi comptava. No me'n podia avenir del que estava veient! Que gent pretesament antifranquista, que un recent passat havia tengut fama de nacionalista, pogués vendre llur ànima al dimoni per unes pessetes! Tot plegat era mal de creure. Ben cert que el PSOE, més endavant, ens defraudà. Però la dreta era en aquella conjuntura determinada el franquisme renovat. No hi havia gaire possibilitats de triar. O blau o rosa. O dreta o esquerra.
Inexorablement arribà el moment d'escollir. Els terminis legals finien i tot depenia del vot del PSM. En Ramon Aguiló no sabrà mai el prop que va estar no ser mai batle de Palma! El nostre vot decidia si era l'UCD o el PSOE -aliat amb PCE i PSM- qui es feia amb el govern municipal. La reunió definitiva en el local del Temple fou dura.
Record que combatre a fons la posició que pretenia un pacte amb UCD ja que em semblava eminentment reaccionària (com el temps va demostrar d'una manera irreversible). Hi hagué torn d'intervencions. Finalment la major part de l'executiva del PSM de la qual jo formava part es decantà per llevar la batlia a la dreta de sempre. Fou quan s´optà per enfortir les posicions de l'esquerra i rebutjar les suggerències de pacte amb els hereus del Movimiento. Al cap d'infinites hores de discussió (la nit s'eternitzava), finalment, a mà alçada, decidírem respectar la voluntat de Ciutat i anar cap a un pacte PSOE-PCE-PSM que donàs la batlia a membres de l'oposició antifranquista.
El 21 d'abril fou el dia de la constitució del nou consistori. L'ambient a la plaça de Cort era emocionant. Militants de tots els partits d'esquerra omplien de gom a gom la plaça. Els "Visca, visca Mallorca Socialista! retronaven sense aturar. Arreu, sota el sol del matí, banderes catalanes i roges, agitades per munió de gent de totes les tendències de l'esquerra. Els més vells, els homes i dones que havien viscut la guerra i l'aixecament franquista, la posterior salvatge repressió del socialisme i republicanisme illencs, ploraven emocionats sense creure el que estaven veient. Quan, agafats de la mà, sortiren pel balcó principal en Ramon Aguiló, en Jaume Obrador i el regidor del PCE, acompanyats per la vídua del darrer batle republicà de Ciutat, el recordat Emili Darder (afusellat pels feixistes un abril del 1937), l'explosió d'entusiasme fou encara més impressionant.
Malgrat els anys de saber que la lluita electoral només era un aspecte -i no el més important- de la lluita de classes; malgrat no ignoràvem que, sovint, la democràcia formal només servia per a enfortir el sistema d'explotació capitalista i podia ser un parany per a desviar les lluites populars, el cert era que aquell matí del `79, a molts allò, la disbauxa popular alegre i riallera que ens voltava ens semblava una mica l'assalt al Palau d'Hivern (en petit, és clar). Ja sé que tot plegat no deixa de ser quelcom de sentimental, amb molt de regust nostàlgic. Pujar les escales de l'Ajuntament amb acompanyament de les banderes de la quàdruple flama i la roja del proletariat universal; escoltar els continuats "Visca, visca, Mallorca Socialista!"; viure, amb els companys un moment històric al costat d'homes i dones sortits dels barris extraradials, de la fondària obscura de les mines (de Lloseta vingué una delegació de miners), de les habitacions sense llum dels hotels de s'Arenal; de les fàbriques de sabates d'Inca i Lloseta o Llucmajor... era quelcom únic, un record inoblidable per a servar per sempre en la memòria. Tot plegat un caramull de sentiments desbordats, emocions difícils de transmetre a un lector del futur. En Ramon Aguiló era batle per carambola. Potser no hi hagués hagut tants d'anys de govern socialista a Ciutat si no hagués estat per un grapat d'eixelebrats revolucionaris sentimentals que volien veure l'esquerra a l'Ajuntament.
Més tard vendrien els desenganys i les sorpreses. ¿Qui hagués pogut imaginar el `79 els sopars i reunions secrets de Múgica Herzog i Solé Tura amb el general Armada? En aquells instants concrets de la història -abril del `79- molts ciutadans ploraven d'emoció mentre pujàvem les escales de marbre del consistori de Ciutat. Havíem vençut la dreta, malgrat fos electoralment. Els vençuts a les Germanies, a la guerra civil, els descendents dels jornalers sense terra, eterns emigrants vers l'Argentina o l'Havana a la recerca d'un treball digne, els fills d'Aurora Picornell i Emili Darder, havíem pegat una forta bufetada als vencedors de sempre al cap de quaranta anys de falta de llibertat, crims, tortures, especulació incontrolada! Record que, mentre anava pujant amb el poble fins al saló d'actes, enmig de les banderes i els punys tancats anava pensant en els vint anys de lluita clandestina que deixàvem enrere. Les detencions, els interrogatoris policíacs, les repartides d'octavetes, les reunions interminables discutint tàctiques i estratègies que, amb l'èxit de la reforma del franquisme, no havien servit de res, però que agombolaren els millors anys de la nostra joventut. El record dels homes de la nostra terra afusellats pel feixisme; els quatre mil assassinats a les cunetes i cementiris de Mallorca pels escamots de la Falange; n'Emili Darder, assegut a la cadira, el dia que l'executaren entre les riallades dels reaccionaris de l'època, les feres que anaren a contemplar l'afusellament; l'exili de Gabriel Alomar; l'assassinat d'Alexandre Jaume; l'oblit de Rosselló-Pòrcel; els centenars d'intel.lectuals que no pogueren portar a terme la seva obra; els mestres i professors republicans, els que podien haver bastir una nova Mallorca, esventrats per les voravies de tots els pobles de l'Illa -malifeta narrada per Bernanos a "Els grans cementiris sota la Lluna"-; les desenes d'anys d'explotació esclava a tallers, fàbriques i possessions, el treball de sol a sol per un plat de sopes amb col; el silenci, la misèria cultural del franquisme, les novenes, oracions del nacional-catolicisme, eterns mesos de Maria, cursets de cristiandat, pel.lícules "3 R"...; tot em colpejava el cervell mentre anava pujant amb la gent cridanera i feliç que, de veritat, d'una forma completament innocent, pensava haver assolit amb el seu vot una fita en el camí de l'avenç vers el socialisme i l'autogovern de la nostra terra. Per unes hores així ho creguérem i fou realment meravellós.
Turmeda | 17 Juny, 2007 12:07 |
Baltasar Porcel, Miquel López Crespí, Guillem Frontera, Carme Riera, Damià Pons, Antoni Vidal Ferrando, Josep Lluís Aguiló, Melcior Comes, Miquel Mas, Miquel Ferrà i Martorell, Maria Rosa Planas, Miquel Àngel Vidal, Sebastià Alzamora, Maria de la Pau Janer, Pau Faner, Bartomeu Fiol, Gabriel Janer Manila, Jaume Pomar, Biel Mesquida, Maria Antònia Oliver, Margalida Pons, Baltasar Porcel, Antònia Vicens i Pons Ponç.
Manila afegeix set escriptors illencs a la llista anunciada pel Llull a Frankfurt
«Les llistes són obertes, estan encara en procés de construcció». Amb aquestes paraules, el president en funcions de l’Institut d’Estudis Baleàrics (IEB), Gabriel Janer Manila, va revelar ahir la seva intenció d’ampliar la llista d’escriptors illencs que assistiran com a convidats a la Fira del Llibre de Frankfurt. Segons pareix, Manila ja s’ha posat a fer feina i, dels desset autors que anuncià dimecres Josep Bargalló, n’hi han afegit set, i dos més «també hi han de ser». Després de l’enrenou per la no-presència balear a Frankfurt el dia de la presentació, Janer Manila explicà divendres que la seva intenció seria que a Frankfurt hi anàs el màxim de gent possible. «Estic en funcions i no sé què farà el meu successor. La meva intenció era i és que, a més dels autors convidats hi hagi una llista complementària que inclogui més de cinquanta escriptors, llibreters i editors. Anar a Frankfurt és com fer un curset accelerat del món de la literatura», sentencià.
La llista de 101 escriptors presentada dimecres n’incloïa desset d’illencs, les obres d’alguns dels quals ja s’han traduïdt a l’alemany. Tres dies després i d’acord amb una proposta de l’IEB, l’Institut Ramon Llull hi ha inclòs Miquel Àngel Vidal, Josep Lluís Aguiló, Melcior Comes, Miquel Mas, Miquel Ferrà i Martorell, Jaume Pomar i Miquel López Crespí. Així mateix, dues plomes més del món literari illenc també seran incorporades al llistat oficial ben aviat. «Antoni Serra i Jean Serra han de ser a la Fira de Frankfurt», sentencià el president en funcions.
L’absència poc absent
D’altra banda, Janer Manila confirmà a aquest diari que l’escriptora Maria de la Pau Janer també assistirà als actes literaris de la ciutat alemanya, encara que «el seu nom no aparegué en la primera llista anunciada per Bargalló per problemes de comunicació», segons explicà el seu pare. Tots els entrellats sobre la programació de la Fira del Llibre, es donaran a conèixer el dia 28, quan Janer Manila i Josep Bargalló en presentaran de manera oficial el programa a les Balears. Quant a la participació insular no literària, destaca la intervenció de Maria del Mar Bonet, Biel Majoral, Pep Tosar i Agustí Fernández en la gala inaugural el dia 10 d’octubre. Sobre la polèmica sorgida al Principat arran de la invitació o no d’escriptors en llengua castellana a l’esdeveniment, el president de l’IEB va assegurar que Mallorca no n’ha quedat al marge i que també hi ha hagut «certes pressions» d’escriptors mallorquins que hi volien acudir. Tot i això, Manila assegurà que «és la llengua catalana la convidada» i són els seus escriptors els qui hi han d’assistir.
F.MARÍ. Palma.
Diari de Balears (17-VI-07)
Turmeda | 17 Juny, 2007 06:31 |
El control de la cultura: debat Guillem Frontera-Miquel López Crespí.
Literatura catalana: demonitzen els escriptors tipus Joan Fuster, Salvador Espriu, Josep M. Llompart, Vicent Andrés Estellés; ataquen l'existència dels premis literaris catalans; denigren l'autor compromès en la lluita per la llibertat dient que la literatura "resistencialista" no val res i ja està "superada"; empren les revistes literàries i les pàgines de cultura dels suplements culturals només per a enlairar els amics de la camarilla i per demonitzar els altres escriptors... (Miquel López Crespí)
Contra comissaris i camarilles.
De cop i volta, sense anar a cercar-ho, llegint alguns llibres referents a sa Pobla, concretament el volum titulat Sa Pobla de la col·lecció "Guia de pobles de Mallorca" publicat pels diaris Última Hora i Balears (2001), en la Gran Enciclopèdia de Mallorca, la Gran Enciclopèdia Catalana, el Nou Diccionari de la Literatura Catalana que ha editat Edicions 62 (2000), el Diccionari del teatre a les Illes Balears (volum I) editat el 2003 o en la Guia de la literatura infantil i juvenil de les Illes Balears (2002) et trobes amb veus que fan referència a qui signa aquest article.
La cosa no deixa de ser sorprenent. Hom ha anat fent feina lluny sempre dels cercles que "consagren" els personatges i, el més estrany encara, per aquelles estranyes circumstàncies del manteniment d'una actitud crítica contínua contra el poder i els seus servils, el que he rebut, a part dels acostumats atacs rebentistes de tota mena de sicaris i envejosos, ha estat el silenci més brutal pel que fa a la meva obra literària. Fins aquí res que no sigui conegut. Però sembla que els anys no han passat inútilment i, malgrat tota la sèrie de tèrbols atacs, malgrat el silenci del neoparanoucentisme dominant tocant a la meva obra, de cop i volta, inesperadament, les obres de consulta, els diccionaris de literatura catalana, els directoris d'autors generals o especialitzats de les Illes, incorporen la teva veu amb notícia de la teva vida i obra d'una forma més o manco encertada.
Diuen que som en temps de bastir un "cànon" de la literatura catalana contemporània. Des d'algunes tribunes (revistes, universitat, conselleries de cultura...) malden, com de costum, contra la "exagerada proliferació d'escriptors catalans!". Sembla mentida que aquestes afirmacions siguin fetes per gent, en teoria, dels "nostres". En lloc d'ajudar a consolidar una infraestructura cultural pròpia; enlloc de promocionar els nostres autors, difondre la seva obra per tal d'anar aconseguint l'enfortiment i ampliació d'un públic lector català, s'entesten a demonitzar els pocs fonaments, les minvades estructures que sustenten la nostra cultura sempre en perill al davant dels imperis. Demonitzen els escriptors nacional-populars tipus Joan Fuster, Salvador Espriu, Josep M. Llompart, Vicent Andrés Estellés; ataquen l'existència dels premis literaris catalans; denigren l'autor compromès en la lluita per la llibertat dient que la literatura "resistencialista" no val res i ja està "superada"; empren les revistes literàries i les pàgines de cultura dels suplements culturals només per a enlairar els amics de la camarilla i per demonitzar els altres escriptors; exigeixen la fi de les subvencions per a la publicació de llibres catalans; volen reduir el nombre d'editorials i premis per tal de controlar millor les edicions i la promoció dels amics; fomenten l'existència d'un pretès "cànon" de qualitat literària "indiscutible" quan tots sabem que molts dels que fomenten l'existència d'aquest famós cànon són companys de viatge del neoparanoucentisme dominant, comissaris que només saben enlairar escriptors no conflictius, normalment de dretes o al servei d'organitzacions polítiques i culturals de dreta,, endollats de partits i institucions, multimilionaris amb subvencions de més de noranta mil euros anuals només pel fet d'"aconsellar" culturalment CiU o el PSOE. Sovint el "cànon" no serveix per a consolidar i desenvolupar a fons totes les potencialitats de la literatura catalana. La creació artificial de "genis" i d'"intocables" només ve a confirmar i augmentar el poder cultural de molts d'autors que, des de les seves àrees de poder, institucional, acadèmic o econòmic, l´únic que han fet és pugnar per desestructurar i debilitar encara molt més la nostra cultura. Què seria, d'una cultura sempre amenaçada com la nostra, si de cop i volta desapareguessin els minvats ajuts a la promoció editorial? Sense determinats premis no controlats pel neoparanoucentisme dominant... com podria donar-se a conèixer l'autor independent, l'escriptor de vena?
Bastir, de forma falsa i artificial, un cànon d'autors del segle XX? Quin és l'investigador que ha llegit totes les novel·les, tots els poemaris, totes les obres de teatre, tots els estudis fets pels investigadors catalans durant un segle? Des de quina perspectiva d'"imparcialitat" i "objectivitat" bastir la relació de noms exigida? Pere Rosselló Bover, professor de literatura catalana de la UIB, en la seva resposta a l'enquesta sobre aquest cànon d'autors illencs del segle XX que li ha plantejat la revista Lluc ha contestat molt encertadament: "No crec que encara hi hagi suficient distància temporal per decidir objectivament quines obres han de constituir el cànon de la literatura de les Balears del segle XX. Tampoc no crec que el criteri hagi de tenir cap pes en aquesta tria, ja que no he llegit la totalitat dels llibres produïts durant el segle passat, ni estic en la situació d'objectivitat imprescindible per a emetre un judici d'aquestes característiques. Això no obstant, he decidit contestar aquesta enquesta per l'apreci que sent per la revista Lluc i per les persones que la dirigeixen. Per aquest motiu he optat per triar preferentment les obre si els autors més allunyats de l'actualitat, aquells que han demostrat resistir el pas del temps".
I així, en l'apartat de narrativa, Pere Roselló parla de les obres de Miquel dels Sants Oliver, Salvador Galmés, Joan Rosselló de Son Forteza, Llorenç Riber, Llorenç Villalonga, Blai Bonet, Nicolau M. Rubió i Tudurí, Jaume Vidal Alcover i Miquel Àngel Riera. En poesia situa determinats poemaris de Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover, Gabriel Alomar, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Marià Villangómez, Miquel Àngel Riera, Josep M. Llompart, Llorenç Moyà, Blai Bonet i Damià Huguet. En teatre destaca les aportacions de Joan Torrandell, Llorenç Villalonga, Blai Bonet, Llorenç Moyà i Jaume Vidal Alcover.
En el fons, l'actitud i les paraules de Pere Rosselló Bover em semblen prou encertades. Com pretendre conèixer tota l'obra dels escriptors i investigadors de les Illes escrites durant tot el segle XX? Qui ho pretengui, qui ens ho vulgui fer creure, és un mentider i un cregut. Les afirmacions del professor Pere Rosselló son prou lúcides i encertades i d'una sinceritat exemplar i envejable: "No he llegit la totalitat dels llibres produïts durant el segle passat, ni estic en la situació d'objectivitat imprescindible per a emetre un judici d'aquestes característiques".
Pere Rosselló ha optat per donar el nom d'autors realment imprescindibles, tots ells ja desapareguts, però que, a poc a poc, ja han demostrat en la pràctica haver resistit amb més o manco fortuna el pas del temps.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (26-I-05)
Negociacions i cultura
Per Guilem Frontera, escriptor
Es parla de cultura a les negociacions, a les ofertes i contraorfertes entre partits per formar governs? Si fos, com crec, que no, el fet confirmaria un desinterès i un desànim desoladors. Sembla que hi hauria d'haver rapinyades a les negociacions per fer-se amb la cultura, però res no ho indica. La qual cosa indicaria que s'ha implantat una certa creença que la cultura és una qüestió que es pot deixar en unes mans qualssevols, preferentment femenines, perquè les dones són més sensibles. És la maria de les àrees de govern. I no sé per què la meva intuïció em diu que l'ensenyament i la cultura congregaran, aquests quatre anys, molta tensió; i que, ergo, serà menester que hi hagi al capdavant persones especialment preparades per entendre i canalitzar tot allò que, presumiblement, aflorarà torrencialment en forma de reivindicacions de tota casta. Tant des del món de l'ensenyament com del de la cultura s'espera molt d'aquest curs legislatiu que és a punt de començar -un sol exemple recordat a l'atzar: la restauració de l'Institut Ramon Llull. Ja hi ha molta de gent amb les ungles esmolades -per afegir vivacitat a les possible reformes o, més directament, per rapinyar sous i prebendes. No els espera un camí de roses, als governants que es facin càrrec de la política cultural. Ara el món de la cultura ho voldrà tot, avui, de cop. El grau d'exigència serà molt alt, i les persones que hauran de donar resposta caldrà que siguin pesos pesants. Seria un error que els partits que es facin càrrec d'aquesta àrea l'emprassin simplement per donar un parell de sous i contribuir així al manteniment del partit. Aquesta tàctica podria donar resultats escandalosos, i el que no li convé a cap govern -sempre que les previsions actuals esdevenguin realitat- és dissenyar polítiques culturals inconsistents, pusil·lànimes o simplement contemporitzadores: la contestació es desbordaria: i si ja és greu que això succeeixi fent-se les coses bé, fer-les malament seria suïcida. No ha transcendit que a l'àmbit de les negociacions s'hagi detectat que la temperatura del món cultural ha pujat moltes dècimes. Qui sap si això significa que no hi han intervengut, a les negociacions, persones capacitades per entendre de què parlam quan parlam de cultura. La depauperació ideològica té a veure, i molt, amb l'esterilització cultural: els partits polítics en són una bona mostra, i al nostre país molt més que en d'altres. Bé, s'ha de veure.
Diari de Balears (15-VI-07)
Turmeda | 16 Juny, 2007 06:15 |
Els partits no poden ser el cau d'unes elits inamovibles, unes simples màquines electorals, la propietat exclusiva d'unes executives eternes que només s'animen en el moment de fer les llistes. S'hauria d'aconseguir la participació activa dels ciutadans mitjançant una sèrie d'iniciatives democràtiques que donin vida a l'esclerosi de les maquinàries en el poder mitjançant multitud d'iniciatives populars... La batalla per les llistes electorals obertes, per a les primàries en tots els partits, per fer que les associacions culturals, juvenils, sindicals, professionals es comprometin activament en la defensa de les llibertats, per implantar uns pressuposts més participatius, fent palès que, també a les nostres illes, un altre món és possible. (Miquel López Crespí)
Memòria històrica del Pacte de Progrés: la defensa del Pacte.
Els escriptors mallorquins i la política: Llorenç Capellà i Miquel López Crespí.
Un article de Llorenç Capellà publicat recentment ("Governar o fer país") enceta un debat que crec de gran importància. L'escriptor i amic analitza la situació política actual, especialment el paper d'Els Verds i del PSM en el Pacte, i es demana si la gran qüestió de la política autonòmica es redueix tan sols a gestionar, sense fer gaire soroll "afegint oli als engranatges que grinyolaven del Consolat de Mar" (la qual cosa hauria fet el PSM en opinió de Llorenç Capellà) o ser exigent i avançar, com Els Verds, el l'execució d' un programa (en aquest cas la preservació dels nostres recursos i territori) caigui qui caigui, malgrat que sovint "no bastin una dotzena de cabassos per a recollir els renecs dels seus agreujats".
Vet aquí com Llorenç Capellà situa de nou el problema de certa esquerra oficial, les seves mancances i debilitats just en el moment en el qual, aquesta esquerra ha assolit el grau més alt de poder institucional de la seva història. Sovint, ho comprovam cada dia, els aparells en el poder aparells imaginen que gestionar l'existent és fer política d'esquerres. Com si no fos tasca normal dels nostres funcionaris l'aconseguir que l'ensenyament, la sanitat, la cultura, el medi ambient, benestar social, treball o obres públiques marxin a la perfecció. Moltes vegades confonen la feina de provar de resoldre els problemes dels ciutadans amb un "canvi de societat" de connotacions històriques.
Llorenç Capellà, en el començament del seu article, en posava un exemple clar i llampant quan deia, parlant del rebuig de Jordi Pujol a la proposta del PP d'entrar en el govern espanyol: "L'objectiu de CIU no era acumular càrrecs, sinó fer país". Afirmacions que serveixen per a mesurar la distància infinita que hi ha entre els polítics de la burgesia del Principat i els nostres aprenents de bruixots. Aquí, a diferència de Pujol, el que és considerat "políticament correcte" és precisament el contrari del que afirma el dirigent del Principat. Com més càrrecs aconsegueixes en les negociacions, com més sous pots repartir entre els teus, més encertes en la línia política i més t'allunyes de l'"utopisme esquerranós i nacional". "Fer país" a les Illes encara és considerat una forma de perillosa utopia que no porta enlloc. Una recent història del PSM que circula entre nosaltres en fa bandera, de tot aquest pragmatisme d'anar per casa, i situa les idees de reconstrucció nacional, socialisme, república o autodeterminació en el camp de l'"ultraesquerranisme social i nacional". Per mi ha estat molt curiós llegir aquesta obra on, fent directa referència a qui signa el present article, l'estudiós considera "verbalisme extremista" el que Gabriel Alomar, Emili Darder, Josep M. Llompart o Joan Fuster ens ensenyaren amb el seu exemple personal. Ens demanam si es pot "fer país" atacant d'aquesta manera els qui, com el mateix Llorenç Capellà, Antoni Serra, Jaume Santandreu, Isabel Clara-Simó, Gabriel Janer Manila, Jaume Fuster i els centenars d'intellectuals catalans -per no dir milers!-, participaren al Congrés de Cultura Catalana dels anys de la transició lluitant precisament per portar endavant les idees ara considerades "extremistes". La lluita per una constitució que reconegui el dret a l'autodeterminació i la possibilitat de la federació entre els diferents Països Catalans és el més "normal" que hom pugui defensar en una societat democràtica i no té res a veure amb cap mena de "retòrica extremista".
Demonitzant l'esquerra progressista no podem "fer país". En confondre de forma permanent la lluita pels més essencials principis democràtics amb "integrisme ideològic" no anam a part ni banda. Jordi Pujol deu ser, per aquests sectors enemics de la coherència en els principis, un element perillossíssim.
Aleshores, si entenem com un "gran avenç" en la història d'un collectiu la plasmació concreta (en forma de càrrecs i de sous) de l'abandonament de tota idea de lluita conseqüent per uns objectius nacionals i socials, poca cosa haurem entès del que significa "fer país".
Josep Portella, el conseller de cultura del Consell Insular de Menorca escrivia al respecte en el llibre El repte del 2003: reflexions i propostes: "Un partit polític, un govern que respon -com el nostre- a una suma de diferents partits polítics, no ha de pretendre, únicament, realitzar la millor gestió possible, promoure iniciatives per respondre a la multitud de qüestions que una societat com la nostra planteja, sinó que també ha de saber projectar futur. Projectar futur, que per a mi significa anar més enllà de la simple planificació, és avui una actitud revolucionària. És així perquè una de les bases de la política conservadora és, precisament, la de situar-se únicament en el moment present, en la gestió... no existeixen ideologies, per tant, només es jutjaran els resultats econòmics".
Josep Portella té tota la raó del món. L'esquerra ha de tenir una ideologia, unes senyes d'identitat pròpies. Per això cal recuperar moltes de les reivindicacions del temps de la transició que no s'aconseguiren, ofegades per tones del més barroer pragmatisme. L'esquerra hauria d'aprendre a reinterpretar la realitat per a copsar-la de forma nova, lluny d'aquesta criminalització constant de la utopia i de les idees d'avenç nacional i social. S'ha d'ampliar i renovar la nostra democràcia (pensar en la millora democràtica no és caure en cap "extremisme verbalista", en cap "fonamentalisme forasenyat"). S'ha de recuperar la política per als ciutadans. Regenerar l'ambient que envolta els que gestionen el poder. Evitar que els electors hagin de pensar allò tan conegut de "tots són iguals; només els importa el sou". Els partits no poden ser el cau d'unes elits inamovibles, unes simples màquines electorals, la propietat exclusiva d'unes executives eternes que només s'animen en el moment de fer les llistes. S'hauria d'aconseguir la participació activa dels ciutadans mitjançant una sèrie d'iniciatives democràtiques que donin vida a l'esclerosi de les maquinàries en el poder mitjançant multitud d'iniciatives populars... La batalla per les llistes electorals obertes, per a les primàries en tots els partits, per fer que les associacions culturals, juvenils, sindicals, professionals es comprometin activament en la defensa de les llibertats, per implantar uns pressuposts més participatius, fent palès que, també a les nostres illes, un altre món és possible. Tot és útil per a consolidar, fer avançar i ampliar la democràcia. I el nacionalisme d'esquerres hauria de ser el més obert a totes aquestes propostes de renovació de la societat. Restar aturats en el recompte dels càrrecs, marginar la lluita per "fer país" de debò, demonitzar com a "fonamentalista" qui manté l'esperança en la transformació de la societat, en les idees i l'exemple que várem heretat de Gabriel Alomar i Joan Fuster no ens és útil per bastir el futur. En les passades eleccions el PSM va perdre un diputat. En les properes en podria perdre un altre de no situar l'eix de la feina en la transformació de la societat. El camí del "pragmatisme"... és sempre el més adient per a triomfar? Tan sols era una pregunta.
Publicat en El Mundo-El Día de Balears (4-III-02)
Turmeda | 15 Juny, 2007 10:47 |
Fa més d´un any que escrivim articles i signam manifests en defensa de la incorporació d´ERC i altres col·lectius progressistes a la coalició PSM-EU. El darrer manifest per la unitat va ser el que signàrem Jaume Santandreu, Llorenç Capellà, Miquel López Crespí, Tomeu Martí, Llorenç Buades, Antoni Artigues, Pere Morey, Joan Guasp, Josep Suàrez, Gabriel Bibiloni i tants i tants intel·lectuals de les Illes i que vàrem presentar a finals de desembre de 2006 al monestir de la Real. (Miquel López Crespí)
Es tracta de no tudar els esforços de mobilització contínua que ha fet i continua fent la societat civil. Un nou pla d´ordenació territorial ha de ser tasca prioritària dels governats progressistes. Seria imperdonable que tant d´esforç per la unitat, per a encoratjar el votant d’esquerres, no es traduís en un canvi real de la societat i tot continuàs igual, amb més grues, més construcció, més desbarats urbanístics i mediambientals. Per això el suport a les candidatures del Bloc per Mallorca no són cap xec en blanc. Ans al contrari, la societat civil, els col·lectius que són al carrer, demanen un canvi autèntic en la situació de degradació actual. Un canvi que ens permeti aturar el procés de destrucció dels nostres minvats recursos naturals, protegir el territori, avançar en la democratització de la societat, en camí d’ampliar les quotes d’autogovern i salvaguardar la cultura catalana amenaçada per l’actual procés d´involució política. (Miquel López Crespí)
La plataforma “Progressistes pel Bloc”
En assabentar-se que he signat el manifest d’adhesió a la Plataforma “Progressistes pel Bloc”, uns bons amics meus m´han dit que m´equivocava. Entre moltes raons per a no fer-ho han adduït un munt de greuges que, en la seva opinió, jo hauria de tenir envers alguns membres d´Esquerra Unida que són a les llistes del Bloc. És evident, i així els ho he provat d´explicar, que molts dels membres de l’esquerra alternativa de les Illes hem patit i patim les campanyes rebentistes d’alguns dogmàtics i sectaris. He dit a aquests amics que record molt bé tots i cada un dels atacs que he hagut de sofrir per part d’aquests sectors marginals i retardataris. Qui signa aquest article serva, sortosament, una bona memòria històrica, i els meus llibres d’assaig així ho demostren. Tots aquells que des de l´oportunisme polític han demonitzat la lluita per la República, el socialisme i l’autodeterminació ja han estat desemmascarats i són, amb nom i llinatges, en els llibres que he escrit per a servar la nostra memòria històrica.. No cal perdre més temps amb els envejosos i ressentits. La situació d´emergència en què ens trobam ens mana deixar de banda els problemes personals que pugui haver-hi entre les forces progressistes i fer pinya per tal d’aconseguir un canvi de la situació.
I a part de la necessitat imperiosa de deixar els personalismes a un racó hi ha l’obligació de continuar amb la lluita per la unitat de les forces nacionalistes i d’esquerra iniciada ja fa anys. En referència al Bloc, cal recordar que qui signa aquest article va ser un dels primers a començar la campanya per la constitució d´un bloc d´esquerra nacionalista com cal.
Possiblement la constitució del Bloc actual no respon encara a totes les aspiracions que hi havia i hi ha encara quant a una organització semblant al Bloc Nacionalista Gallec. Qui pot dubtar que ens hauria agradat veure les elits dirigents actuar d´una forma més decidida en referència a la unitat per a bastir una autèntica política de protecció mediambiental, de promoció de la llengua i que serveixi per a aturar les malifetes de corruptes, especuladors de tota mena i destructors i encimentadors de la nostra terra? Ens hauria agradat i hauria estat molt més sà, menys debats, discussions i bregues en referència a les cadiretes i molt més concreció de programes d´autèntic canvi social.
Fa més d´un any que escrivim articles i signam manifests en defensa de la incorporació d´ERC i altres col·lectius progressistes a la coalició PSM-EU. El darrer manifest per la unitat va ser el que signàrem Jaume Santandreu, Llorenç Capellà, Miquel López Crespí, Tomeu Martí, Llorenç Buades, Antoni Artigues, Pere Morey, Joan Guasp, Josep Suàrez, Gabriel Bibiloni i tants i tants intel·lectuals de les Illes i que vàrem presentar a finals de desembre de 2006 al monestir de la Real.
En aquests moments crítics per a la supervivència del nostre poble no seria lògic que deixàssim a mitges la feina feta en suport de les forces nacionalistes i d´esquerra. Que l´actual coalició no és tan perfecta com voldríem? Evidentment que no. Tot és millorable i tenim molt de temps per endavant per a aconseguir l’autèntic bloc de lluita i resistència que necessitam.
Quan hem signat el manifest, ho hem fet amb plena consciència de les mancances que encara cal solucionar. Segurament, si s´aconsegueix tornar a enllestir un nou Pacte de Progrés més valent, més avançat que el que va perdre l´any 2003, haurem de ser vigilants amb els polítics que haurem situat en la gestió del poder polític. Molts dels intel·lectuals i professionals que donam suport al Bloc ho tenim ben clar, i ningú no ens ha d’advertir que els perills que poden derivar-se d´una manca de control democràtic i de vigilància. No s´ha de repetir la desil·lusió del passat. S’haurà de vigilar el compliment dels acords unitaris i exigir als membres del Bloc que possiblement gestionaran el govern de les Illes, el Consell Insular i els nostres ajuntaments, un estricte compliment del programa aprovat.
Com a persones fartes de la destrucció ambiental feta durant aquests darrers anys, una destrucció realitzada a una escala sense precedents, volem que els futurs governs de progrés que es puguin constituir avancin en el camí d´aturar tanta bestiesa sense sentit. És necessari acabar amb la corrupció descoberta per la Fiscalia i que aquesta continuï amb les seves investigacions; és igualment urgent posar fre als atacs continuats a la llengua catalana. Pensam que som molts els que no volem mudar de polítics només per raons estètiques. Volem, com l’any 1999, anar molt més enllà dels canvis cosmètics, de les emblanquinades de façana, de posar uns professionals de la política en lloc dels altres, culs que només serveixen per a cobrar a finals de mes i per a encalentir les cadiretes. Ja n´hi ha prou de romanços i de fer demagògia barata. Volem solucions autèntiques als problemes que tenim plantejats com a poble i com a col·lectivitat en vies de destrucció.
Es tracta de no tudar els esforços de mobilització contínua que ha fet i continua fent la societat civil. Un nou pla d´ordenació territorial ha de ser tasca prioritària dels governats progressistes. Seria imperdonable que tant d´esforç per la unitat, per a encoratjar el votant d’esquerres, no es traduís en un canvi real de la societat i tot continuàs igual, amb més grues, més construcció, més desbarats urbanístics i mediambientals. Per això el suport a les candidatures del Bloc per Mallorca no són cap xec en blanc. Ans al contrari, la societat civil, els col·lectius que són al carrer, demanen un canvi autèntic en la situació de degradació actual. Un canvi que ens permeti aturar el procés de destrucció dels nostres minvats recursos naturals, protegir el territori, avançar en la democratització de la societat, en camí d’ampliar les quotes d’autogovern i salvaguardar la cultura catalana amenaçada per l’actual procés d´involució política.
Turmeda | 15 Juny, 2007 05:49 |
Maria Antònia Munar va jugar amb Jaume Matas un munt de dies, talment els moixos s´entretenen fent mal a la bestiola que acaben de caçar. La punyalada final al PP va ser la concreció del Pacte de Progrés amb el PSOE i les altres forces nacionalistes i d´esquerra. Malgrat que UM sempre ha parlat malament d’EU i Verds, el cert és que totes aquestes organitzacions, inclòs el PSM, que aleshores era dirigit per Mateu Morro, aconseguiren importantíssimes àrees de poder i de gestió en el govern de les Iles mercès als acords amb la presidenta del Consell Insular de Mallorca. (Miquel López Crespí)
Gabriel Cañellas va voler acabar amb Maria Antònia Munar i Unió Mallorquina i no ho va aconseguir. Era quan va fer aprovar aquella famosa llei electoral que obligava els partits que es presentaven a les eleccions a superar el llistó del 5% per a obtenir presentació parlamentària. Una llei que, com tothom sap, no serví per a convertir en grup extraparlamentari el nacionalisme “centrista” d´UM. Ans al contrari, enrabiada per la malifeta de Gabriel Cañellas, Maria Antònia Munar, com a conseqüència dels nombrosos errors comesos per aquell dirigent del PP, va surar i consolidà el partit, mentre que Cañellas desapareixia per sempre de la vida política de les Illes. (Miquel López Crespí)
La victòria de Maria Antònia Munar
Gabriel Cañellas va voler acabar amb Maria Antònia Munar i Unió Mallorquina i no ho va aconseguir. Era quan va fer aprovar aquella famosa llei electoral que obligava els partits que es presentaven a les eleccions a superar el llistó del 5% per a obtenir presentació parlamentària. Una llei que, com tothom sap, no serví per a convertir en grup extraparlamentari el nacionalisme “centrista” d´UM. Ans al contrari, enrabiada per la malifeta de Gabriel Cañellas, Maria Antònia Munar, com a conseqüència dels nombrosos errors comesos per aquell dirigent del PP, va surar i consolidà el partit, mentre que Cañellas desapareixia per sempre de la vida política de les Illes.
A partir d´aquell moment, Munar ja no s´ha fiat mai més de ningú; i quan l´any 1995 UM pactà amb el PSM i el PSOE per foragitar el PP del Consell Insular de Mallorca, es concretava la seva estudiada revenja contra aquells que l´havien volguda enviar a casa seva, a tenir cura dels cossiols. La tremenda i històrica humiliació que patí Jaume Matas quan l´any 1999, en no tenir el PP majoria absoluta, anava a la seu d´UM a pidolar un pacte amb UM significà la culminació de la venjança pels greuges patits. Tothom recorda a la perfecció com, sense gens ni mica de pietat pel pidolaire, Maria Antònia Munar va jugar amb ell un munt de dies, talment els moixos s´entretenen fent mal a la bestiola que acaben de caçar. La punyalada final al PP va ser la concreció del Pacte de Progrés amb el PSOE i les altres forces nacionalistes i d´esquerra. Malgrat que UM sempre ha parlat malament d’EU i Verds, el cert és que totes aquestes organitzacions, inclòs el PSM, que aleshores era dirigit per Mateu Morro, aconseguiren importantíssimes àrees de poder i de gestió en el govern de les Iles mercès als acords amb la presidenta del Consell Insular de Mallorca.
Lluny de la demonització actual, UM esdevenia, als ulls dels teòrics i polítics del Pacte de Progrés i de l´esquerra oficial, l´element imprescindible d´un govern de “centre-esquerra” que era exemple per a totes les forces progressistes de l´Estat i quasi del món. Era la famosa “quarta via”, teoritzada i defensada arreu en aquells anys. Les crítiques a UM vengueren quan, amb el pacte de 2003 amb el PP, Maria Antònia Munar ja no garantia l´usdefruit del poder a l´esquerra oficial.
Aleshores el cantet mudà de seguida. De cop i volta, com és ben normal i no ens estranya gens ni mica, ja que la política institucional és així, el “nucli essencial del govern progressista de centre-dreta”, és a dir, Unió Mallorquina i Maria Antònia Munar esdevenien el dimoni que calia exterminar.
Amb aquestes eleccions ha passat el mateix. El PP, amb nervis imaginant que podia haver de tomar cedir a les exigències d´UM en cas de no obtenir la majoria absoluta, ha promès per activa i per passiva que no lliurarà cap institució a Maria Antònia Munar. Francesc Antich, el gran aliat de la presidenta, tant en el primer Pacte de Progrés al Consell de Mallorca l´any 1995, com en el segon a les Illes i a Mallorca l´any 1999, també ha dit que res no serà igual i que no hi haurà regals especials a forces minoritàries. I per si encara mancàs algun polític afirmant que no volen regalar res a Maria Antònia Munar, Gabriel Barceló, el cap de llista del Bloc per Mallorca, en unes declaracions a la revista El Temps, després d´afirmar que era possible un pacte amb UM per a reeditar el Pacte de Progrés, declara: “Del Bloc, que ningú no n´esperi el regal del Consell o d´una altra institució a una força que tingui només tres diputats, com passà abans”.
Tothom esperava el miracle de no haver de necessitar UM.
Maria Antònia Munar somriu sorneguera davant tot aquest allau de declaracions. I ara, amb la pèrdua de la majoria del PP a totes les institucions, molt més que mai. Basta constatar com somriu a les fotos que surten als diaris. Ella, que ha ajudat a gaudir del poder polític i de la gestió del règim tant als grups de l´esquerra com al partit de Jaume Matas, sap que una cosa són les declaracions que els dirigents llancen per a tranquil·litzar els respectius electorals i altra, molt diferent, la realitat política. Tanmateix, mentre siguin en vigència les actuals lleis electorats, qui forma govern és qui té majoria absoluta o, si no n´hi ha, qui té el suport de prou diputats –en siguin un, deu o vint- per a formar majoria suficient. Tota la resta són romanços per a entretenir el personal.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (29-V-07)
Turmeda | 14 Juny, 2007 18:37 |
Damià Pons i Pons, professor UIB; Antoni Torrens, activista cultural; Miquel López Crespí, escriptor; Joan Moll, músic; Margalida Capellà Roig, professora UIB; Joan Amer i Fernández, sociòleg; Pilar Arnau i Segarra, filòlega; Pere Bueno, sindicalista; Antoni Bennàssar, professor universitari; Miquel Bezares i Portell, escriptor; Francesca Bosch, activista cultural; Macià Calafat, activista cultural; Dionísia Camison Vargas, economista; Josep Ramon Cerdà i Mas, autor i director de teatre; Bartomeu Fiol, poeta; Gabriel Florit Ferrer, escriptor; Climent Garau i Arbona, apotecari jubilat; Mercè Garau i Blanes, gerent de PIME i economista; Lluís Garcia i Sevilla, membre de l'IEC, professor i metge; Immaculada Grande Pérez, professora d'Universitat; David Ginard i Féron, historiador; Josep Antoni Grimalt, professor universitari; osep Maria Magrinyà, activista cultural; Antoni Mas Busquets, escriptor; Antoni Nadal i Soler, escriptor; Josep Noguerol i Mulet, escriptor i botiguer; Francesca Palou, glosadora; Joan Manuel Pérez i Pinya, professor; Cèlia Riba i Vinyes, professora; Gabriel ST Sampol, escriptor; Antònia Vicens, escriptora; Miquel Àngel Vidal Pons, escriptor...
PER MALLORCA I PEL CANVI POLÍTIC
Els qui signam, amb el convenciment que Mallorca viu una situació política d'emergència nacional que exigeix mesures immediates de rectificació, volem manifestar públicament el nostre suport a les candidatures del BLOC PER MALLORCA.
La raó de la nostra decisió es fonamenta en la certesa que el BLOC, tant pel seu programa electoral com pels seus candidats, sabrà fer possible que es puguin aconseguir els objectius següents:
Una gestió de les institucions eficaç, transparent i participativa; sense corrupció ni clientelismes; en benefici de la totalitat de la gent i en cap cas sotmesa als interessos econòmics de minories molt poderoses;
Un autogovern que defensi amb coratge el seu àmbit competencial davant les actituds invasives que ben freqüentment manifesta el Govern de l'Estat (tant del PP com del PSOE) i que també reivindiqui un finançament just i suficient per atendre les múltiples necessitats socials, educatives, sanitàries i culturals que a hores d'ara pateixen les nostres illes;
La protecció enèrgica del territori, de la personalitat cultural i del patrimoni històric comú, així com també l'impuls a la normalització social del coneixement i ús de la llengua catalana i el desenvolupament de mesures destinades a la integració sociolaboral i lingüisticocultural de la nombrosa població nouvinguda;
Una economia sostenible, amb capacitat d'estimular una major qualificació professional dels treballadors i la seva formació permanent, que fomenti la contractació estable, que lluiti contra l'accidentalitat laboral, que estableixi mecanismes de suport a les empreses balears i als diversos sectors productius;
Unes polítiques socials de qualitat, que abastin tota la població, que garanteixin la igualtat d'oportunitats, que donin prioritat a l'atenció de les persones i dels grups socials més desvalguts.
Els qui signam, pensam que és imprescindible un canvi de rumb a les institucions. La continuïtat dels governs del Partit Popular i Unió Mallorquina serien letals per al manteniment de la personalitat nacional de Mallorca i per a la construcció d'una societat de benestar cohesionada i sostenible. Per tot això, manifestam el nostre suport a l'opció que ha pres el nacionalisme mallorquí per fer possible una alternativa política mallorquina, sobiranista i de canvi mitjançant el BLOC PER MALLORCA.
El canvi és urgent i és possible.
Aquest canvi passa, ineludiblement, per l'èxit electoral del BLOC PER MALLORCA.
Damià Pons i Pons, professor UIB; Antoni Torrens, activista cultural; Miquel López Crespí, escriptor; Joan Moll, músic; Margalida Capellà Roig, professora UIB; Joan Amer i Fernández, sociòleg; Pilar Arnau i Segarra, filòlega; Pere Bueno, sindicalista; Antoni Bennàssar, professor universitari; Miquel Bezares i Portell, escriptor; Francesca Bosch, activista cultural; Macià Calafat, activista cultural; Dionísia Camison Vargas, economista; Josep Ramon Cerdà i Mas, autor i director de teatre; Bartomeu Fiol, poeta; Gabriel Florit Ferrer, escriptor; Climent Garau i Arbona, apotecari jubilat; Mercè Garau i Blanes, gerent de PIME i economista; Lluís Garcia i Sevilla, membre de l'IEC, professor i metge; Immaculada Grande Pérez, professora d'Universitat; David Ginard i Féron, historiador; Josep Antoni Grimalt, professor universitari; osep Maria Magrinyà, activista cultural; Antoni Mas Busquets, escriptor; Antoni Nadal i Soler, escriptor; Josep Noguerol i Mulet, escriptor i botiguer; Francesca Palou, glosadora; Joan Manuel Pérez i Pinya, professor; Cèlia Riba i Vinyes, professora; Gabriel ST Sampol, escriptor; Antònia Vicens, escriptora; Miquel Àngel Vidal Pons, escriptor...
Turmeda | 14 Juny, 2007 09:00 |
...aquest escriptor i polític pobler manté un compromís important per la llibertat del nostre poble i per la defensa del català. Podem considerar-lo un escriptor rebel i, amb afecte, vos diria d'ell que és un escriptor guerriller i insubmís, tenint en compte la seva condició marxista. (Maria Antònia Munar)
Literatura mallorquina i compromís polític
Presentació de Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003)
Per Maria Antònia Munar, presidenta del Consell Insular de Mallorca (1)
Llegint-lo descobrim les injustícies dels falangistes, els sotracs i les penúries d'alguns escriptors per fer-se escoltar i el silenci que durant anys ens ha sotmès el franquisme. Gràcies a aquestes pàgines, coneixem la persecució dels nostres escriptors intellectuals que es jugaren la feina i la llibertat per defensar els drets humans i la nostra llengua, entre aquests, Josep M. Llompart va ser el puntal que l'encoratjà per seguir escrivint i per presentar-se a diferents premis, d'aquí ve l'homenatge. (Maria Antònia Munar)
Recoman la lectura del llibre a tothom, ja sigui per obtenir noves dades o reprendre les oblidades sobre la nostra cultura, com per fer-ne una lectura crítica de les seves opinions agosarades i provocadores de tot tipus de sentiments. De ben segur que qui llegeixi el llibre no en quedarà alié. Esperem que obres com aquesta serveixin per conscienciar el poble de les malifetes que hem patit i per mesurar la importància d'aquest escriptor compromès amb el país. (Maria Antònia Munar)
Vos he de dir que aquest escriptor i polític pobler manté un compromís important per la llibertat del nostre poble i per la defensa del català. Podem considerar-lo un escriptor rebel i, amb afecte, vos diria d'ell que és un escriptor guerriller i insubmís, tenint en compte la seva condició marxista (...) Recordem que ell és l'home que amb motiu de la Diada Popular per la Llengua va manifestar en nom de tots els presents la voluntat de més autogovern, de més ús social de la nostra llengua, de més reconeixement de la pluriinsularitat, de més mitjans de comunicació en català i de més reconeixement del català a Europa. (Maria Antònia Munar)
Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946) és un dels escriptors més guardonats de les lletres catalanes i ha publicat més de quaranta llibres de narrativa, poesia, teatre, memòries, novella i assaig (L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), No era això: memòria política de la transició, Acte únic, Rituals, Estat d'excepció, Breviari contra els servils, etc). També ha collaborat amb centenars d'articles a diversos mitjans de comunicació escrits (Diario de Mallorca, Última Hora, Diari de Balears, El Mundo-El Día de Baleares, El Mirall...).
Vos he de dir que aquest escriptor i polític pobler manté un compromís important per la llibertat del nostre poble i per la defensa del català. Podem considerar-lo un escriptor rebel i, amb afecte, vos diria d'ell que és un escriptor guerriller i insubmís, tenint en compte la seva condició marxista (...) Recordem que ell és l'home que amb motiu de la Diada Popular per la Llengua va manifestar en nom de tots els presents la voluntat de més autogovern, de més ús social de la nostra llengua, de més reconeixement de la pluriinsularitat, de més mitjans de comunicació en català i de més reconeixement del català a Europa. És per aquesta raó que és per mi un honor poder fer la presentació d'aquest llibre. L'autor aporta dades que serveixen per descobrir la realitat dels nostres lletraferits més compromesos. Mitjançant un llenguatge directe, converteix l'obra en una eina de consulta per a lectores i lectors que desitgen descobrir una realitat de Mallorca que encara desconeixen i que poden o no compartir, però que els ajudarà a comprendre els compromisos polítics dels seus literats mallorquins.
Miquel López Crespí és un dels escriptors més guardonats de les lletres catalanes en totes les seves vessants, poesia, narrativa, novella, assaig, teatre... Com a polític, és un dels qui més m'han criticat a través dels seus escrits d'opinió publicats als mitjans de comunicació de Mallorca. He de dir, emperò, que aquestes crítiques em serveixen per enfortir, rectificar o continuar les tasques que haig de dur a terme com a Presidenta del Consell de Mallorca, evidentment, amb la voluntat de millorar i no pas de caminar cap a la marginació política. Així doncs, malgrat les dificultats d'un procés polític de vertader compromís amb el destí de Mallorca, finalment vencerà la força de la raó per damunt de la raó de la força perquè el poble sap que li convé i que és ell mateix qui pot decidir el nostre futur.
Els capítols que conformen l'obra es fan curts tot i que serveixen per fer un exercici de memòria històrica nacional i per recuperar els autors mallorquins dedicats a la lluita constant per la vertadera cultura i llengua de la nostra terra i aquells que han contribuït a eliminar l'estigma mallorquí de l'autoodi.
Literatua mallorquina i compromís polític és un personal punt de vista que ens acosta a una part de la història dels nostres escriptors. Crespí se serveix de la seva biografia per donar un context particular a cada capítol i submergeix el lector, en aquest cas lectora, dins d'un passat únic. Aquest llibre és la història de com la política ha influït els nostres literats i com han fet ús de la seva ploma per crear consciència política al llarg del temps.
Llegint-lo descobrim les injustícies dels falangistes, els sotracs i les penúries d'alguns escriptors per fer-se escoltar i el silenci que durant anys ens ha sotmès el franquisme. Gràcies a aquestes pàgines, coneixem la persecució dels nostres escriptors intellectuals que es jugaren la feina i la llibertat per defensar els drets humans i la nostra llengua, entre aquests, Josep M. Llompart va ser el puntal que l'encoratjà per seguir escrivint i per presentar-se a diferents premis, d'aquí ve l'homenatge.
El llibre és un recorregut pel passat que permet entendre la lluita per la llibertat cultural del temps franquista fins als nostres dies. Passant pel cinema, la poesia, la novella, el teatre -no se'n deixa cap-, fa una immensa crítica i repassa amb nostàlgia un temps que ja no tornarà. Perquè la lluita encara no s'ha acabat, tot i que avui en dia han canviat els objectius. Encara hem de seguir fent feina per dignificar i promoure la tasca dels nostres escriptors, artistes i intellectuals contemporanis.
Queda molt per fer a Mallorca i per als mallorquins i, per això, no podem enyorar un temps passat de feina clandestina ni mitificar uns anys de resistència política, sense continuar la lluita diària per la cultura o sense que els institucions oficials -que tant de rebuig generen a López Crespí- continuïn implicant-se. És feina dels intellectuals però també de les institucions que ens governen seguir lluitant per la llibertat cultural i lengüística. Perquè la cultura viva significa treballar per Mallorca. Vol dir fer i no dir. Suposa construir el nostre futur.
Literatura mallorquina i compromís polític insta a recuperar l'encís de la cultura popular versus la cultura de les classes dominants mallorquines. (...) Sense embuts i sense omissions explícites, diu les coses a la cara i amb valor. López Crespí parla de la revista Triunfo com un eix fonamental per a la democràcia, de la seva estada a la presó de Palma, dels inicis de de l'Obra Cultural Balear (una iniciativa de Francesc de Borja Moll que serà homenatjat pel Consell de Mallorca en la Diada d'enguany) i de la seva feina per fomentar la llengua i la cultura autòctona. En definitiva, és un escriptor apassionat.
Miquel no oblida reflectir, per altra banda, els problemes dels escriptors mallorquins per traspassar la línia de la mar i per assolir un públic més ampli. Els escriptors mallorquins tenen dificultats per representar Mallorca fora de la nostra illa i per poder viure de la seva feina. Els nostres autors teatrals, poetes i novellistes han sofert el menyspreu constant per ser considerats autors d'una literatura regional i de segona. Precisament, des del Consell de Mallorca sempre hem volgut que es faci sentir la veu dels nostres mallorquins. Es tracta d'això, de posar la nostra cultura al nivell que es mereix mitjançant el compromís amb el poble. Volem un món literari allunyat del provincianisme que tan durament critica Miquel López Crespí i alçar la nostra literatura a un alt nivell.
Recoman la lectura del llibre a tothom, ja sigui per obtenir noves dades o reprendre les oblidades sobre la nostra cultura, com per fer-ne una lectura crítica de les seves opinions agosarades i provocadores de tot tipus de sentiments. De ben segur que qui llegeixi el llibre no en quedarà alié. Esperem que obres com aquesta serveixin per conscienciar el poble de les malifetes que hem patit i per mesurar la importància d'aquest escriptor compromès amb el país.
(1) Presentació de Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart dia deu de setembre de 2003 en el saló de sessions del Consell Insular de Mallorca.
Turmeda | 10 Juny, 2007 05:37 |
Maria Antònia Munar, presidenta del Consell de Mallorca, en presentar Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart va dir, entre moltes altres coses, dins un absolut respecte a l'autor, al llibre i a les idees d'esquerra que hi són exposades: «L'autor aporta dades que serveixen per descobrir la realitat dels nostres lletraferits més compromesos. Mitjançant un llenguatge directe, converteix l'obra en una eina de consulta per a lectores i lectors que desitgen descobrir una realitat de Mallorca que encara desconeixen i que poden o no compartir, però que els ajudarà a comprendre els compromisos polítics dels seus literats mallorquins. 'Recoman la lectura del llibre a tothom, ja sigui per obtenir noves dades o reprendre les oblidades sobre la nostra cultura, com per fer-ne una lectura crítica de les seves opinions agosarades i provocadores de tot tipus de sentiments. De ben segur que qui llegeixi el llibre no en quedarà alié. Esperem que obres com aquesta serveixin per conscienciar el poble de les malifetes que hem patit i per mesurar la importància d'aquest escriptor compromès amb el país». (Miquel López Crespí)
Munar i els escriptors mallorquins
Fer recompte de tot el que he escrit referent al control, pactat amb el PSOE i a vegades sense pactar!, que exercia UM damunt el Pacte de Progrés, les claudicacions d'aquells partits davant les sorprenents iniciatives polítiques de Maria Antònia Munar, ens ocuparia molt d'espai. Si haguéssim de nomenar un article fort, d'aquests sense cap mena de concessions, podríem parlar, per exemple, d'aquell que analitzava de forma detallada (vaig estar tot un estiu estudiant els decrets de Maria Antònia Munar en el Butlletí Oficial!) els beneficis econòmics que portava a UM la gestió del Consell. L'article, llarg i dens i que vaig publicar en dues parts en EL MUNDO/El Día de Balears amb el títol «Munar i els càrrecs polítics del Consell», és una de les crítiques més punyents que mai s'han fet a un dirigent polític mallorquí. No en parlem de la denúncia dels fets protagonitzats pel conseller de Medi Ambient, el senyor Miquel Àngel Borràs, un personatge que es construí un xalet en uns terrenys declarats «Àrea Natural d'Especial Interès».
Eren uns moments especials. Amb Munar responsable del govern de l'esquerra oficial, ningú no piulava. Aleshores Maria Antònia Munar era el polític de centredreta que, aliat amb els sectors progressistes, garantia el Govern de PSOE, PSM i IU-Verds. Cap intel.lectual en nòmina s'atrevia a parlar de certs incompliments, condicionats per UM, del Pacte signat a l'estiu de 1999. Es tractava, evidentment, de callar i cobrar. La nòmina, el cotxe oficial i la moqueta era l´únic que importava.
Maria Antònia Munar, polític d'excel.lent memòria, començava la presentació de Literatura mallorquina i compromís polític [Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003], precisament amb aquestes paraules: «Miquel López Crespí és un dels periodistes i escriptors que més m'ha criticat». I, per acabar d'arrodonir aquest sospitós i problemàtic inici, afegí: «...i es defineix com a marxista». «Bé», vaig pensar, «ara comença la descàrrega de l'artilleria pesant».
Els escriptors nacionalistes d'esquerra ja estam prou acostumats a tota mena de campanyes rebentistes en contra nostra per part de l'innombrable exèrcit d'oportunistes i aprofitats que hem hagut de patir durant tots aquests anys de lluita contínua en defensa de la veritat. Qui no recorda la campanya de pamflets, calúmnies i mentides en contra meva i de la meva obra que ordí l'excarrillisme illenc l'any 1994? N'he deixat constància escrita en el llibre Cultura i antifranquisme que publicà Edicions de 1984 de Barcelona, l'any 2000 (vegeu el capítol «Els mallorquins, de Josep Melià, en la lluita per la llibertat», pàgs. 87-98).
Per a sorpresa meva (encara hi ha coses que em sorprenen!), la dreta munarista (qualificada de centrista per l'esquerra oficial durant els vuit anys que han gaudit de les substancioses nòmines del poder) no va caure en cap de les provocacions de certs representants, evidentment els més sectaris i dogmàtics, dels que usurparen el nom de l'esquerra autèntica en temps de la transició.
La presidenta del Consell de Mallorca, en presentar Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart va dir, entre moltes altres coses, dins un absolut respecte a l'autor, al llibre i a les idees d'esquerra que hi són exposades: «L'autor aporta dades que serveixen per descobrir la realitat dels nostres lletraferits més compromesos. Mitjançant un llenguatge directe, converteix l'obra en una eina de consulta per a lectores i lectors que desitgen descobrir una realitat de Mallorca que encara desconeixen i que poden o no compartir, però que els ajudarà a comprendre els compromisos polítics dels seus literats mallorquins. 'Recoman la lectura del llibre a tothom, ja sigui per obtenir noves dades o reprendre les oblidades sobre la nostra cultura, com per fer-ne una lectura crítica de les seves opinions agosarades i provocadores de tot tipus de sentiments. De ben segur que qui llegeixi el llibre no en quedarà alié. Esperem que obres com aquesta serveixin per conscienciar el poble de les malifetes que hem patit i per mesurar la importància d'aquest escriptor compromès amb el país».
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (14-VII-04)
Turmeda | 09 Juny, 2007 09:24 |
Els tres objectius principals del Bloc s´han aconseguir a la perfecció. El partit de Grosske i Rosselló ha evitat l´extraparlamentarisme, el PSM ha mantengut part de la seva representació institucional i el PP ha perdut la majoria absoluta. Tres importants objectius que s´han de valorar en el moment de fer les anàlisis pertinents dels resultats electorals. (Miquel López Crespí)
Bloc per Mallorca: una gran victòria en la derrota
Si haguéssim d´analitzar els resultats electorals del Bloc tenint en compte solament el nombre de vots, diputats o regidors obtenguts dia 27 de maig, la conclusió lògica seria parlar d´un fracàs prou important. En efecte, analitzat des d´aquesta perspectiva, el Bloc hauria minvat molt en nombre de càrrecs públics electes. De quinze que en tenia davalla a nou. Com diu el web Ixent, portaveu d´un sector molt important de l´esquerra alternativa de les Illes, i com confirmen els resultats electorals, el Bloc per Mallorca ha perdut un diputat al Parlament; és a dir, dels cinc que hi tenia, s´ha quedat amb quatre. Per tant, com diu el redactor d’Ixent, el Bloc no ha sumat els vots que havien fet anteriorment els quatre partits que integren la coalició. Pel que fa als resultats del Bloc al Consell Insular de Mallorca, tothom sap que ha perdut dos consellers dels cinc que hi tenia; per tant s´ha quedat amb tres i tampoc no ha sumat els vots ni els suports que havien fet anteriorment els partits que integren la coalició electoral anant per separat.
Recordem que l´any 2003 el PSM-EN (Mallorca) tenia tres diputats amb un 9% dels vots i l´havien votat 30.964 ciutadans i ciutadanes. El partit d´Eberhard Grosske i Miquel Rosselló, unit a la fracció dels Verds de Miquel Àngel Llauger, va treure 19.050 vots i dos diputats, és a dir un 5,5% del vot. ERC va treure 1.667 vots, un 0,4 % dels emesos. En total, quan les quatre formacions abans esmentades es presentaren per separat a les eleccions, obtengueren 51.681 sufragis, el 15% de l´electorat. Ara, units, han davallat aquest percentatge i no han sumat res. Ans al contrari, perden 14.284 vots a la llista del Parlament, un 27,6% del seu electorat i 16.404 vots al Consell, la qual cosa significa que han deixat pel camí el 31,7% dels votants.
La davallada més important ha estat en la llista a l´Ajuntament de Ciutat, on el Bloc per Palma, ha perdut tres regidors dels cinc que hi tenia i s´hi ha quedat amb dos. Aquí, novament, el Bloc no ha sumat els vots dels partits que el formaven ja que, dels 25.832 vots obtenguts per separat entre EU-Verds, PSM i ERC, el 16, 80 dels electors, s´ha passat a 11.723 vots. Tot plegat significa que el Bloc ha perdut 14.105 votants a Palma, el 54,60 de l’electorat. Un fracàs que, evidentment, ningú no pot amagar ni dissimular.
Pere Muñoz, l´exdirigent del PSM, en una anàlisi feta recentment i incidint en la derrota del Bloc a Palma, escrivia: “El Bloc ha perdut uns 15.000 vots de mitjana, però el gran esclat ha estat a Palma, on ha passat de 5 a 2 regidors”. Pere Muñoz passa posteriorment a analitzar les davallades del Bloc a Son Ferriol, Can Pastilla, es Coll, es Molinar i Pere Garau. L´exdirigent del PSM afirma: “No hi estic content en absolut, però queda demostrat que el Bloc a Palma no ha sumat perquè ha fet que molta gent i agrupacions del PSM deixassin d´actuar”. I acaba dient: “queda demostrat que no tots els votants del PSM i d´EU comparteixen el projecte Bloc”.
Aquesta és també l´explicació que dóna el professor Jaume Lladó quan, en un article titulat “El fracàs del Bloc” afirma que PSM i EU “són dues formacions força diferents, amb una base electoral no gaire coincident. Els electors més nacionalistes tenen dificultats per votar una força que no s´ha caracteritzat mai per la seva sensibilitat envers la llengua, la cultura i la simbologia del nostre poble”.
Molt més dur en les seves apreciacions és Llorenç Buades, militant de la CGT i coordinador del web de l´esquerra alternativa Ixent, quan afirma: “No es poden amagar els mals resultats, ni adornar amb històries poc convincents que es fabriquen per part de les direccions polítiques per tal d´assegurar la supervivència dels càrrecs”.
Cal dir, i ho he deixat escrit en altres articles, que només compartesc en part les afirmacions de Pere Muñoz, Jaume Lladó i Llorenç Buades. Evidentment, els números són els números i no es pot amagar la davallada electoral. Ara bé, molts dels nostres analistes obliden els motius reals pels quals es va crear el Bloc. I crec que s´haurien de tenir ben presents si volem encertar en les valoracions que podem anar fent. El Bloc na néixer, i també hem escrits molts d’articles al respecte, per provar d´evitar l´extraparlamentarisme d´EU-Verds, que amb el seu migrat 5,5% eren a punt de restar fora de les institucions. També, no s’hauria d´oblidar, per fer menys evident la previsible davallada electoral del PSM després de totes les crisis i escissions patides per aquest partit. La darrera raó per a la constitució de la plataforma electoral era aconseguir batre la majoria absoluta del PP per a provar d 'obrir la via a un nou Pacte de Progrés a les Illes. Els tres objectius principals del Bloc s´han aconseguir a la perfecció. El partit de Grosske i Rosselló ha evitat l´extraparlamentarisme, el PSM ha mantengut part de la seva representació institucional i el PP ha perdut la majoria absoluta. Tres importants objectius que s´han de valorar en el moment de fer les anàlisis pertinents dels resultats electorals.
Turmeda | 08 Juny, 2007 16:26 |
Llorenç Villalonga, Jaume Vidal Alcover, Miquel López Crespí, Miquel Àngel Riera, Baltasar Porcel, Gabriel Janer Manila, Antònia Vicens, Antoni Marí, Antoni Serra, Maria Antònia Oliver, Biel Mesquida, Carme Riera, Pau Faner, Miquel Mestre, Ponç Pons, Gabriel Galmés, Neus Canyelles i Salvador Galmés.
Un recorregut interessant per la narrativa breu a les nostres illes
Per Josep Antoni Calvo i Femenies, professor de l´IES Marratxí
Un dels principals problemes que afecten els professors de llengua dels nostres instituts és la qüestió de les lectures. De vegades, es recomanen llibres que avorreixen els alumnes perquè no es tenen en compte les seves inquietuds. En altres ocasions, s´agafen llibres, gairebé a l´atzar, d´entre les que ofereixen les mateixes editorials que fan els llibres de text, simplement, perquè aquestes regalen diccionaris o CDs interactius que gairebé no es mira ningú. A més a més, a les nostres contrades hi ha tendència a ignorar els propis autors, com si no fossin prou bons, a favor d´unes obretes d´autors que generen llibres suposadament juvenils que poc o gens tenen a veure amb la literatura mínimament seriosa, cosa que, sovint, els vacuna en contra de la lectura per a la resta de la seva vida.
Tanta sort, però, que de vegades apareixen al mercat llibres que són una glopadeta d´aire fresc. Em referesc al llibre Narrativa breu a les Illes Balears (Editorial Moll, 2006) a cura de Francesc Vernet. Aquest volum ens ofereix un tast d´alguns dels nostres narradors illencs. Les narracions breus que ens ofereixen són dels autors següents: Salvador Galmés, Llorenç Villalonga, Jaume Vidal Alcover, Miquel Àngel Riera, Antoni Serra, Baltasar Porcel, Gabriel Janer Manila, Antònia Vicens, Antoni Marí, Maria Antònia Oliver, Miquel López Crespí, Biel Mesquida, Carme Riera, Pau Faner, Miquel Mestre, Ponç Pons, Gabriel Galmés i Neus Canyelles. Tots ells, d´estils molt diferents, són presentats abans de la narració amb una nota biogràfica breu, on s´ofereixen algunes dades bàsiques i algunes pinzellades sobre les característiques de cada autor. El llibre compta amb una introducció a càrrec de Bartomeu Carrió que es divideix en quatre apartats: 1. Els precedents: costumisme, modernisme i entreguerres. Salvador Galmés i Llorenç Villalonga; 2. La postguerra. La generació dels 50. Jaume Vidal Alcover, Miquel Àngel Riera i Baltasar Porcel; 3. El boom narratiu a les illes. La generació dels 70. Antoni Serra, Gabriel Janer, Miquel López Crespí, Antònia Vicens, Maria Antònia Oliver, Biel Mesquida, Carme Riera i Pau Faner; 4. Els anys 80 i 90. Antoni Marí, Miquel Mestre, Ponç Pons, Gabriel Galmés i Neus Canyelles.
Cal afegir que el llibre es complementa amb unes propostes didàctiques de Francesc Vernet per a cadascun dels contes; a més a més, el llibre també inclou un glossari de tècniques narratives (molt clar i entenedor per a alumnes d´ESO) on s´expliquen, a grans trets, les diferents tècniques: el punt de vista narratiu (primera o tercera persona), l´estil (directe, indirecte o indirecte lliure), el temps literari (lineal, retrospectiu o acronològic), el to narratiu (irònic, dramàtic o líric) i el desenllanç (obert o tancat).
Un dels valors d´aquest llibre (que jo recomanaria per a quart d´ESO) és la possibilitat que tenen els alumnes s´assaborir estils molt diferents d´autors nostres dels quals, és probable, que no n´hagin sentit parlar mai. A banda d´això, si teniu en compte que les narracions són breus, es pot optar, si ens interessa, per fer la lectura d´alguns contes a classe, per tal de comentar-los amb l´alumnat. Evidentment, entre les narracions que ens ofereix el llibre, els nostres alumnes en trobaran qualcuna que, potser, els interessarà. És possible que, més endavant, siguin els alumnes mateixos que voldran conèixer més a fons els nostres narradors i no els relacionaran només, com ha passat qualque pic, amb la placa d´un carrer o amb el nom d´un centre educatiu.
Narrativa breu a les Illes Balears a cura de Francesc Vernet. Selecció i propostes didàctiques de Francesc Vernet. Introducció i notícia dels autors a càrrec de Bartomeu Carrió. Col·lecció Sol Alt, 12. Editorial Moll. Mallorca, 2006. 10 euros.
Turmeda | 07 Juny, 2007 18:11 |
Si el PSOE puja abastament, el Bloc es manté i a Maria Antònia Munar li dóna per tornar voler pactar amb Francesc Antich, l´ensurt del PP dia 27 podria ser d´aquells que fan història. (Miquel López Crespí)
Dia 27: la derrota del PP i el Pacte UM-PSOE
Algunes enquestes, d´aquelles que només són d´us intern dels partits i que han fet empreses de molt de prestigi dedicades a la investigació del comportament electoral de la societat illenca, indiquen que el partit de Jaume Mates està molt amoïnat. Si el PP no obté una majoria absoluta aclaparadora es veurà novament en mans d´UM i de Maria Antònia Munar amb el cost tan elevat que aquesta opció significa. Si l´actual pacte PP-UM s´hagués signat per una durada de vuit anys no veuríem tanta preocupació entre les fileres del partit governant. Potser és en aquests moments, quan ja és massa tard, que els conservadors s´adonen que no ho han fet tan bé com ens volen fer creure; i si el PSOE puja abastament, el Bloc es manté i a Maria Antònia Munar li dóna per tornar voler pactar amb Francesc Antich, l´ensurt del PP dia 27 podria ser d´aquells que fan història.
Els polítics professionals haurien de recordar que en unes eleccions no hi ha res de segur, que les previsions més optimistes es poden fondre com el sucre dins un tassó d´aigua per qualsevol circumstància imprevista.
No podrem entendre la surrealista historia de les cintes de Roque López sense pensar en els nervis que comentam. Possiblement la tan desitjada majoria del PP depèn dels vots que Jaume Mates pugui perdre a Eivissa i que el diputat de l´illa de Formentera anàs a parar a mans progressistes. Aleshores, novament, com l´any 1999, tot tornaria estar en mans d´UM i de la presidenta del Consell Insular de Mallorca, ja que les enquestes de què parlàvem li donen uns bons resultats electorals.
Ningú no hauria d´oblidar les excel·lents relacions que sempre ha mantingut Maria Antònia Munar amb Francesc Antich ni com, en el passat, en aquells pactes en el Consell de Mallorca entre UM i el PSOE per a debilitar el PSM, ambdós polítics anaven de la mà, units molt estretament. Aquesta sintonia existent entre Antich i Munar, reforçada en els anys 1995-99, es consolidà amb el Pacte Progressista de 1999. Com va explicar per activa i per passiva la presidenta del Consell Insular de Mallorca, enemiga aferrissada dels Verds de Joan Buades i Margalida Rosselló i d´EU; ella només pactava amb el PSOE; els “petits”, tenir-los controlats, era cosa del PSOE. Per a Maria Antònia Munar, que mai ha anat de comunistes ni d´ecologistes, els Verds i EU no deixaven de ser els al·lotets mal criats de la socialdemocràcia. I tenir-los a ratlla era feina de Francesc Antich.
Malgrat que, per a un observador exterior, els Verds i EU se’n portassin sempre totes les endemeses d´UM, el cert era, com s´ha demostrat posteriorment, que l´enemic a batre era el nacionalisme d´esquerra, el PSM. L´estreta unitat existent entre PSOE i UM quan l´afer de la incineradora de Son Reus, un problema que comportà l´expulsió del PSM del govern del Consell Insular fins que s´aveniren a inaugurar la incineradora, va ser planificat de forma molt ben estudiada per Antich i Munar.
Qui s'atreveix a afirmar ara que UM no pactarà amb el PSOE? Res no és impossible entre polítics professionals que lluiten pel poder i, com de costum i ja estam acostumats, els pactes posteriors a dia 27 només dependran dels oferiments que tant Francesc Antich com Jaume Mates facin a UM. Res no fa preveure que Unió Mallorquina pateixi una davallada de vots espectacular. Fins i tot és possible que Unió Mallorquina no solament condicioni el futur govern de les Illes; el més espectacular seria, sens dubte, que, si no obtingués la majoria absoluta Catalina Cirer, el regidor d´UM fos la peça clau i decisiva per a formar govern municipal a la nostra ciutat.
La repetició d’un hipotètic Pacte de Progrés no depèn tant de la dels escons i regidors del Bloc, que també és molt important, sinó sobretot de la pujada que pugui fer el PSOE dia 27 de maig.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (15-V-07)
Turmeda | 07 Juny, 2007 08:18 |
L'any 1967 significà el meu primer contacte amb Josep Melià. Aleshores arribàrem a un acord amb Bartomeu Barceló per a distribuir la major part del seu fons editorial entre el professorat de les Illes interessat en la nostra història i cultura. Sempre he cregut que aquella distribució desinteressada de material (Els mallorquins de Josep Melià, L'Islam a les Illes Balears de Guillem Rosselló Bordoy, La renaixença a Mallorca del mateix Melià), juntament amb les comandes (a París i Barcelona) de llibres de les Edicions Catalanes de París (principalment El mallorquinisme polític [1840-1936] d'Anselm Llull -Gregori Mir- i Marxisme català i qüestió nacional catalana [1930-1936] de Roger Arnau -Josep Benet- va ser bàsic per a anar bastint la infrastructura necessària per al sorgiment de l'avantguarda revolucionària i nacionalista de mitjans dels setanta. (Miquel López Crespí)
Josep Melià en el record.
Amb els germans Noguera Vizcaino (Pere i Gabriel) repartírem un bon munt d'exemplars de Els mallorquins de Josep Melià. Era a començaments dels anys setanta, just acabada d'inaugurar la Llibreria "L'Ull de Vidre". En Bartomeu Barceló (que havia publicat Els Mallorquins) l'any 1967 ens donà el que no s'havia venut d'aquella primera edició per ajudar a promocionar aquell el nou cau cultural. Aquell llibre de Josep Melià, ofert de forma gratuïta a professors i estudiants de les Illes serví per anar donant a conèixer la llibreria i, de rebot, per obrir les portes al nacionalisme mallorquí. L'any 1967 significà el meu primer contacte amb Josep Melià. Aleshores arribàrem a un acord amb Bartomeu Barceló per a distribuir la major part del seu fons editorial entre el professorat de les Illes interessat en la nostra història i cultura. Sempre he cregut que aquella distribució desinteressada de material (Els mallorquins de Josep Melià, L'Islam a les Illes Balears de Guillem Rosselló Bordoy, La renaixença a Mallorca del mateix Melià), juntament amb les comandes (a París i Barcelona) de llibres de les Edicions Catalanes de París (principalment El mallorquinisme polític [1840-1936] d'Anselm Llull -Gregori Mir- i Marxisme català i qüestió nacional catalana [1930-1936] de Roger Arnau -Josep Benet- va ser bàsic per a anar bastint la infrastructura necessària per al sorgiment de l'avantguarda revolucionària i nacionalista de mitjans dels setanta.
Cal recordar igualment que els anys més tèrbols i difícils de la resistència cultural anaren a caure sobre les espatlles (fortes, ningú ho dubta! de Francesc de B. Moll (represa de la col·lecció Les Illes d'Or, empenta definitiva al Diccionari, edició continuada de les Rondaies mallorquines de mossèn Alcover, començ de Biblioteca Raixa...).
Més endavant Josep Melià formà part d'un jurat literari on amb Antoni Serra, Blai Bonet i Manuel Vázquez Montalbán en donaren el Premi Ciutat de Manacor de Narrativa. Aquests varen ser els primers contactes amb un home cabdal en la nostra història cultural i política. Una de les darreres vegades que el vaig veure va ser quan va venir a la presentació del meu llibre El cadàver (una obra escrita en honor del darrer batle republicà de Ciutat [Emili Darder] que li agradà i va merèixer uns elogiosos comentaris que publicà en un diari de les Illes). Melià sempre m'ajudà i encoratjà (malgrat les nostres ben evidents diferències polítiques). En el fons era un intel·lectual de vasta formació ben lluny de la munió d'amatents practicants de l'enveja i l'autoodi que ens encerclen. Però aquest intel·lectual mai no va ser reconegut com pertoca per la seva societat. Poca gent ha apreciat com pertoca la seva indubtable vàlua com a novel·lista (Les pluges de sal, Aquella al·lota ajaguda...) o com a poeta (Perquè cal ser covard). A nivell polític el Partit Nacionalista de Mallorca que fundà l'any 1976 no tengué gaire ressò i quan el 1977 encapçalà la candidatura al Congrés d'Unió Autonomista en els eleccions generals no sortí elegit. Va ser just quan tothom ja sabia que patia un càncer irreversible que fou investit doctor honoris causa per la Universitat de les Illes Balears (octubre de 1998). ¿Josep Melià va ser doncs un home fracassat com a escriptor i com a polític o la nostra societat no va saber estar a la seva alçada? Són preguntes de fàcil resposta. Particularment pens que va ser aquesta Mallorca sorgida de l'allau i l'entrampament turístic la que no l'entengué. Però la seva obra és aquí, entre nosaltres i ara seran les noves generacions de mallorquins i mallorquines qui, amb serenor, podran valorarla.
Ja en plena dictadura molts copsàrem la importància, per al nostre poble i les classes populars mallorquines, de difondre una de les eines (Els mallorquins) de lluita pel deslliurament de la nostra terra que Melià havia escrit.
Com explicava la revista El Mirall (núm. 58, pàg. 5) en complir-se el XXV aniversari de la publicació de Els mallorquins: "Tot i que Josep Melià afirma que escriví l'obra per aclarir-se ell mateix, el fet és que la donà a la impremta i és a partir d'aquí que l'obra va influir, aclarir, despertar i sobretot ens retornà, a molts de nosaltres, els lligams i les baules amb les nostres arrels, que ens havien estat sistemàticament ocultades i tergiversades per la llarga dictadura militar".
Turmeda | 06 Juny, 2007 17:11 |
"Maria Fornés (Na Minga) va ser l'ànima, els fonaments que ajudaren Pere Capellà a resistir els embats de la postguerra. Sense la columna intel·lectual i moral que significà l'ajut permanent de Maria Fornés i Vich, ben cert que el nostre autor no hagués pogut resistir les envestides del franquisme, les enveges i traïdes de tants falsos amics. Tampoc no hagués estat possible la renovació del teatre mallorquí de l'època" (Miquel López Crespí)
La nostra Mallorca: homenatge a Maria Fornés.
Ha mort Maria Fornés Vich, esposa i companya de Pere Capellà (Mingo Revulgo). Amb ella mor una part essencial de la nostra història personal i col·lectiva. A poc a poc, aquella Mallorca que bastí a través dels segles les nostres senyes d'identitat desapareix engolida pel no-res d'aquesta postmodernitat sorgida de tantes i tantes renúncies culturals i polítiques.
Maria Fornés (Na Minga) va ser l'ànima, els fonaments que ajudaren Pere Capellà a resistir els embats de la postguerra. Sense la columna intel·lectual i moral que significà l'ajut permanent de Maria Fornés i Vich, ben cert que el nostre autor no hagués pogut resistir les envestides del franquisme, les enveges i traïdes de tants falsos amics. Tampoc no hagués estat possible la renovació del teatre mallorquí de l'època.
A començaments dels anys setanta Maria Fornés Vich confessava a Gabriel Janer Manila (vegeu Implicació social i humana del teatre. Biografia apassionada de Cristina Valls, pàgs. 148-154): «Un dia es presentà a Montuïri en Manuel Sanchis Guarner. Havia preguntat a algú de Ciutat com podia localitzar en Pere i li digueren que habitava devers Montuïri. Havien estat tancats plegats a Alcalà i s'estimaven molt. Nosaltres, feia alguns temps que havíem posat una fideureia i el va trobar amb les mans plenes de pasta. Li va dir: 'Què fas?' 'Faig fideus', li va respondre en Pere. 'Per què no escrius? -continuà dient en Sanchis Guarner-. A la meva entrada, hi viuen alguns elements d'una Companyia de comèdies i els en parlaré'». Per aquí, amb aquest diàleg entre dos expresidiaris dels camps de concentració feixistes (en Pere Capellà, amb les mans plenes de farina, i en Sanchis Guarner) comença la renovació del teatre mallorquí, malauradament truncada per la sobtada mort de Mingo Revulgo.
Pere Capellà i Maria Fornés són un exemple de parella enamorada, d'estreta compenetració intel·lectual. En la citada entrevista que li fa fer Gabriel Janer Manila hi ha munió de records que ho expliquen a la perfecció. Quan Mingo Revulgo escrivia una nova obra de teatre, el primer públic que tenia era Maria Fornés. La seva opinió era decisiva per a tirar endavant qualsevol projecte del gran autor algaidí. Maria Fornés recorda l'anada a Palma en bicicleta de Pere Capellà, l'alegria que tengueren quan una companyia teatral acceptà representar la primera obra de Mingo Revulgo: «Havíem quedat que, si li anava bé, quan tornaria, es posaria a pegar crits de baix de Sa Costa, i tocaria el timbre perquè jo el sentís. Només sé que va cridar molt, quan tornava, prop de les dues o les tres de la matinada, i estava satisfet perquè li havien assegurat que tendríem un èxit».
El 7 d'octubre de 1950 Catina Valls i el seu germà estrenaven Sa madona du es maneig de Pere Capellà. La crítica (Heredero Clar a La Almudaina del 8-IX-50) destaca la dignitat, el bon tacte, l'esperit de renovació que representa aquest nou teatre mallorquí.
Tothom coincideix a destacar que Pere Capellà sap tractar com pertoca els temes relacionats amb la pagesia: «de lo que antes era un tópico, un tópico nauseabundo, el autor de Sa madona du es maneig, con unas enormes dotes de observación y grandes disposiciones, ha sabido hacer algo vivo, humano, lleno de picardía, algo, en suma, que huele a verdad». La Almudaina li reconeix «sus dotes de observador, su facilidad para el diálogo, su ingenio e incluso su habilidad de hombre que conoce el oficio».
Però no tot eren flors i violes en aquella època. Martí Mayol Moragas, en la mateixa obra de Janer Manila, deixa veure a les clares el món d'enveges que envoltà, fins al dia de la seva mort, l'antic defensor de la República. Explica Martí Mayol: «En Cela també anava al Riskal, i arribà a sentir-ne parlar tant de teatre regional que un dia es va treure: 'El teatro regional es una mujer que está en cinta...' I tothom li reia les bromes. A en Pere Capellà, com el posaren, fins que va esser mort..! Llavors, ben aviat tot foren alabances».
Com va escriure Gori Mir a Literatura i societat a la Mallorca de postguerra (Ed. Moll, pàg. 104): «El més popular de tots els autors, dins la postguerra, fou En Pere Capellà. Tenia la vena, la intuïció dels grans autors teatrals; sabia moure els personatges -trets de la mateixa realitat- amb agilitat, harmònicament. Encara que el seu món sigui la pagesia, descriu i presenta la pagesia de la postguerra, més dinàmica, més desenvolupada.
La facècia, gran protagonista de l'època, és un fet marginal dins les seves obres. Com en el teatre d'En Puigserver, l'humor brollava de les situacions reals, era la mateixa acció dramàtica la que provoca la rialla...». I Antoni Serra (Presència de Pere Capellà, vint-i-cinc anys després, Última Hora, 30-VI-1979): «Pens que el seu teatre, que va imaginar i escriure amb cura, hauria tengut un altre valor molt distint en un context normalitzat, que no el que li varen obligar a jugar dins la dictadura. Pere Capellà no escrivia 'teatro regional', sinó senzillament teatre».
Encara avui hom té mal d'explicar aquest sobtat èxit teatral (i les consegüents enveges de què parla Martí Mayol) d'un home que ha perdut la guerra i tot el món d'il·lusions de la joventut. O potser per això mateix! Qui sap si aquesta força vital, aquesta autenticitat, li ve de saber-se derrotat i que l'única possibilitat que té al davant, si vol sobreviure, és aferrar-se al que sigui, i aquest «al que sigui» és, quan Sanchis Guarner toca a la porta de Pere Capellà i Maria Fornés Vich, escriure. Com explica Llorenç, el seu fill a Mallorca teatre (pàgs. 11-26), Mingo Revulgo sempre ha estat fidel a aquesta Mallorca esclafada, capolada per la dreta. Des del front de Madrid, aquest home, el combatent que posarà els primers maons de la renovació teatral mallorquina, escriu: (a Mallorca Nova): «Mallorca. Altre temps, lluny d'ella, el seu nom em sonava com una nota sentimental, però sempre alegre. Ella em guardava totes les rialles de ma joventut, els meus amors i els meus millors afectes; també el record d'alguna tragèdia íntima, que no aconseguia posar-me l'ànima trista. Però, ara, Mallorca em sona com una nota tràgica, que desperta els dolors més grans i els odis més profunds, perquè el seu nom evoca el record de milers de víctimes immolades per haver-la estimada com nosaltres».
La mort de Maria Fornés Vich, el record sempre present de Pere Capellà (Mingo Revulgo) en la nostra consciència, ens ha fet pensar en tot el que perdem amb la seva desaparició. Només desitjam per a les futures generacions de mallorquines i mallorquins un amor fins a l'eternitat com el que es tengueren Maria Fornés i Pere Capellà. I, per a la nostra cultura, un compromís tan ferm a les seves arrels nacionals i socials com el que practicà l'antic combatent per la República i la llibertat.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (7-IV-2002)
Turmeda | 06 Juny, 2007 10:46 |
S´hauria d´acabar amb l´estratègia encimentadora que ha arribat a cims increïbles de bogeria desenvolupista amb el govern del president Jaume Matas. Tots sabem que la follia en la construcció indiscriminada de nous aparcaments al centre de Palma, camps de golf, destrucció d´espais naturals, més quilòmetres d’autopistes, parc de les estacions, reducció i supressió de parcs naturals o projectes faraònics com el de l´òpera del moll vell no tenen altra justificació que tenir satisfeta l’àmplia xarxa d´interessos que conformen els suports essencials de la dreta mallorquina: constructors i encimentadors, les empreses lligades a la construcció de nous ports esportius i autopistes. (Miquel López Crespí)
Per un nou Pacte de Progrés
No hi ha dubte que si es pogués concretar un nou Pacte de Progrés sense els errors que hi hagué entre 1999 i 2003 ens trobaríem davant una oportunitat històrica per al nostre redreçament nacional i social. Hauríem començat a posar fre als quatre anys de legislatura del ciment. Seria un avanç positiu, sense cap mena de dubte. Cal dir que batre el PP, aconseguir fer-lo fora de la gestió del poder polític és un cop prou fort i important per a començar a erosionar l´hegemonia política de la dreta conservadora a la nostra terra i començar a bastir els fonaments, un suport actiu a la societat civil i les organitzacions populars, que permetin anar més enllà del canvi de persones en les institucions. Tots som conscient que el PP ha fet i fa un paper determinant al servei dels grups de pressió econòmica que controlen les Illes i sense batre la seva hegemonia política no podrem avançar cap a una societat més justa i solidària, vers un nou tipus de societat.
El principal problema que l´esquerra oficial té al davant és lluitar de forma decidida i valenta per acabar amb la destrucció dels nostres minvats recursos naturals i territorials. Ordenar el territori des de l´objectiu de l’equilibri i la sostenibilitat. Tornar a recuperar l´esperit del canvi de model territorial i, a curt termini, concretar una profunda reforma de les directrius d´ordenació del territori. Seria, adaptat a les actuals circumstàncies, la concreció d´aquell Pla d´Ordenació Territorial que no es va fer en l´anterior Pacte de Progrés i que ara esdevé d´una urgència immediata si volem, de veritat, salvar el país. S´hauria d´acabar amb l´estratègia encimentadora que ha arribat a cims increïbles de bogeria desenvolupista amb el govern del president Jaume Matas. Tots sabem que la follia en la construcció indiscriminada de nous aparcaments al centre de Palma, camps de golf, destrucció d´espais naturals, més quilòmetres d’autopistes, parc de les estacions, reducció i supressió de parcs naturals o projectes faraònics com el de l´òpera del moll vell no tenen altra justificació que tenir satisfeta l’àmplia xarxa d´interessos que conformen els suports essencials de la dreta mallorquina: constructors i encimentadors, les empreses lligades a la construcció de nous ports esportius i autopistes. Per això la necessitat estratègica del gasoducte que ha de proporcionar l´energia il·limitada que necessiten aquests plans de construcció sense aturall.
Tots ens demanam què farà Unió Mallorquina davant la possibilitat de fer un nou Pacte de Progrés i davant les necessàries exigències de l´esquerra en demanar que aquest nou pacte sigui més valent i decidit que l´anterior en la preservació del medi ambient i en la defensa activa de la nostra cultura i identitat històrica. Malgrat que possibles integrants d´aquest nou Pacte de Progrés hagin afirmat per activa i per passiva que no lliuraran cap institució, ni la presidència del Consell Insular de Mallorca, ni la batlia de Palma ni, molt manco, el govern de les Illes a un partit amb pocs diputats, el cert és que sembla que, altra volta, tot depèn del que decideixi Maria Antònia Munar.
L´anterior govern progressista va ser totalment i absolutament condicionat per UM. La presidenta sempre ha explicat la seva concepció del Pacte de Progrés dient que solament havia pactat el canvi de govern amb Francesc Antich i el PSOE. El control dels partits “petits” havia d´anar a càrrec dels socialistes. Els tres diputats d´UM foren, en definitiva, els que, en la pràctica, feren possible que l´esquerra gestionàs el poder polític; UM mai no va governar, explicaven els nacionalistes de centre, ni amb “ecologistes radicals” ni amb els “comunistes” de Miquel Roselló i Eberhard Grosske.
A hores d´ara no podem saber quines seran les condicions que posarà Munar a una possible reedició del Pacte de Progrés. Imaginam i volem creure que, malgrat l´estreta aliança que existí en el seu moment entre Francesc Antich i la presidenta per a tenir controlats els partits petits i, sobretot, per a anar erosionant la influència del PSM a Mallorca, aquesta vegada el gruix de les forces progressistes, el nacionalisme d´esquerra, hauran après del passat i actuaran en conseqüència. Si ha d´haver-hi un canvi, i tots els sectors progressistes que hem donat suport el Bloc per Mallorca és això el que volem, aquest canvi no ha d´esser solament de façana, de substituir uns gestors per uns altres. No cal repetir que no és un “recanvi” el que volem, sinó un “canvi” autèntic, un canvi de política, de model territorial i que ens serveixi per a acabar amb la corrupció regnant, amb els atemptats contra el patrimoni cultural i ambiental que patim d´ençà fa tants i tants d´anys.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (5-VI-07)
Turmeda | 04 Juny, 2007 19:01 |
Debat Eberhard Grosske, Biel Barceló, Pere Muñoz, Miquel López Crespí, Jaume Lladó, Llorenç Buades...
Diari de Balears: El fracàs del Bloc
Per Jaume Lladó, professor
Independentment del que diguin els polítics, que sempre volen haver guanyat, és evident que els resultats del Bloc en aquestes passades eleccions han estat magres. S'han perdut un munt de vots i molta representació institucional. Al Consell de Mallorca han passat de 5 representatns a només 3. Al Parlament han salvat un poc més els mobles i només han davallat un diputat, de 5 a 4, però just just. I allà on la cosa ha anat pitjor ha estat a Palma, on han obtingut menys de la meitat dels regidors que varen treure l'any 2003 per separat.
És hora, per tant, de fer autocrítica i analitzar el perquè d'aquest fracàs. Des del meu punt de vista els estrategues del Bloc, especialment els del PSM, han comès algunes errades greus.
En primer lloc ha quedat clar que el PSM i Esquerra Unida són dues formacions força diferents, amb una base electoral no gaire coincident. Els electors més nacionalistes tenen dificultats per votar una força que no s'ha caracteritzat mai per la seva sensibilitat envers la llengua, la cultura i la simbologia pròpia del nostre poble. Basta recordar com a petit exemple, que EU es va negar al seu moment a institucionalitzar dia 31 de desembre com a Diada de Mallorca. Per altra part, una bon part de les bases històriques d'Esquerra Unida, especialment les que provenen de l'antic Partit Comunista d'Espanya no volen ni sentir l'olor del nacionalisme. Com a anècdota us contaré que, poc després de la formalització del Bloc, un dirigent del PSM d'un municipi que no cal anomenar es va trobar a la taverna amb un antic militant comunista. El primer li va dir al segon: -Uep, Bernat! I ara haurem d'anar plegats a les eleccions! Tot d'una en Bernnat va contestar: -No, Tomeu, jo no votaré mai el PSM, abans quedaré a ca nostra o votaré el PSOE.
Aquest ha estat el problema que ha provocat que molts d'antics votants d'EU quedassin a casa seva o es passasin al PSOE i una part dels del PSM fessin al mateix o votassin UM i a Palma s'estimassin més votar na Calvo que en Grosske.
Això ja explicaria per si mateix que la suma de vots de les dues formacions per separat sigui més alta que la de la coalició. Però és que encara hi ha més. La formalització del Bloc va causar una autèntica sagnia dins el PSM, fins al punt que va provocar una escissió i el naixement d'una nova força política, Entesa per Mallorca. Els enfrontaments personals que varen desembocar en aquesta situació varen fer mal a molta de gent. Moltes persones que en altres escomeses electorals havien treballat de valent pel PSM aquest pic varen quedar a casa seva o ho varen fer per altres formacions. Això ha estat especialment rellevant a algunes barriades de Palma i a alguns municipis de la Part Forana on el partit havia quedat xapat per la meitat.
Tampoc no ha estat un èxit per Entesa ni pels nombrosos grups independents que varen néixer de les cendres del PSM. Santa Maria i Vilafranca en serien dos exemples significatius. Els electors coneixien les sigles i el missatge del PSM, però no han entès que aquests grups representassin el mateix i han dispersat el seu vot.
Des del meu punt de vista és imprescindible que els dirigents del PSM, d'Entesa per Mallorca i de tots aquests grupets i grupúsculs que s'han forrmat, reflexionin detingudament i vegin que és la unió i no la dispersió el que dóna la força al nacionalisme. Basta veure que allà on els resultats han estat millors ha estat on s'han mantingut les sigles PSM i no s'hi ha presentat cap alternativa dins el mateix espai. A Petra, per exemple, els resultats han estat excel·lents.
Cal que els dirigents del PSM i d'Entesa reflexionin i treballin per refer la unitat que mai s'havia d'haver trencat, al mateix temps que s'abandona un pacte amb Esquerra Unida que no ha funcionat ni ha estat entès per l'electorat nacionalista. Això no vol dir de cap de les maneres que no es pugui pactar amb EU, però els pactes han de ser sempre postelectorals. Han d'entendre que, per la divergent procedència ideològica i social de les bases de les dues formacions sempre s'aconseguiran més vots anant per separat que anant junts.
Diari de Balears (4-VI-07)
EBERHARD GROSSKE: UNA SITUACIO APASSIONANT.
grosske | 28 Maig, 2007 09:33
Començam el dia 28 amb una situació complicada i apassionant.
El PP fa el mateix percentatge que el 2003 però no ha aconseguit cap dels seus objectius electorals: no manté la majoria absoluta a Eivissa i Balears, ha perdut la de Palma (per primera vegada en 16 anys!) i no ha obtingut ni la de Mallorca ni la de Menorca
Han gastat una doblerada, tenen una influència mediàtica impresionant (inclosa IB3), tenen un partit que és una tanqueta, tenen un munt de vot captiu... però és evident que les Illes no són Madrid ni el Pais Valencià.
Com utilitzarà UM el seu manat de claus?. Dificil predir-ho. Per segona vegada - la primera fou el 92 - Munar ha sentit que el PP volia la seva destrucció i això la pot convidar a tornar a castigar el PP i intentar baixar-li definitivament els fums i garantir que mai més tendrà la maquinària del PP amenaçant la seva supervivència.
Malgrat que en Matas estigui disposat a donar-li tot tipus de garanties i a enviar n'Inda de corresponsal de guerra a l'Orient Mitjà, també és cert que la línia dura del PP és molt potent; Cirer i Estaràs són reconegudes antiuemites i Calvià - la derecha sin complejos, que diu n'Inda - ha obtingut uns magnífics resultats. El PP estatal, per la seva banda, ha guanyat les eleccions municipals al conjunt de l'Estat (en nombre de vots) i això reforça als que creuen que el PP, tard o d'hora, pot conquerir definitivament les Balears practicant una política "sin complejos".
Jo crec que hi ha condicions objectives per arribar a majories de progrés i defensaré fermament que s'avanci en aquesta línia, sobre tot perquè, en aquests moments, és quan més ens hem d'enrecordar de la gent - moltíssima - que espera canvis i que ha votat canvi... però també som conscient que a UM li fa una peresa infinita tornar a girar el timó i pactar amb l'esquerra: uns pesats que s'encaparroten en parlar tot lo dia de política i de programes.
Per tant, tots els escenaris estan oberts - des de majories diverses fins a governs en minoria passant per fòrmules diverses segons de quina institució es tracti. Una situació realment apassionant.
PS Del Bloc i els seus resultats només dues notes: Bé al Parlament i el Consell on s'aguanta el tiró del PSOE i el Bloc és la tercera força política i més malament a Palma on, malgrat ser també la tercera força, el Bloc ha obtingut pitjors resultats que al conjunt de Mallorca en les votacions al Parlament i el Consell i, especialment, a la candidatura municipal que jo encapçalava.
La comparança amb els resultats del 2003 - on EU-EV i PSM anaven per separat és fotuda però l'exercici correcte - i molt difícil de fer - és comparar amb el que s'hagués tret anant el 2007 per separat
Grosske. Bloc personal (28-V-07)
UN ANALISI DE LES ELECCIONS I DEL FUTUR IMMEDIAT
bielbarcelo | 29 Maig, 2007 10:21
Quatre notes sobre els resultats i els possibles pactes:
Els 4 diputats obtinguts pel Bloc al Parlament, han estat claus per impedir la majoria absoluta del PP. En el Consell de Mallorca hem quedat a una dècima del quart conseller. A Palma és a on els resultats han estat pitjors.
En canvi a municipis grans com Manacor, sa Pobla, Llucmajor, Felanitx,.. el Bloc ha obtingut bons resultats.
La realitat és que hem quedat per davall de les espectatives, en bona part per l'estirada del vot del PSOE i en part també per la diversitat de candidatures municipals que presentàvem (BLOC, PSM, EU-EV, ERC, INDEPENDENTS, coalicions progressistes,...).
Així i tot cal recordar que som la tercera força política a Mallorca, i amb Eivissa pel Canvi i PSM-Verds de Menorca, també la tercera força política de les Illes Balears, per tant, una força necessària en qualsevol possibilitat de canvi a la política de Mallorca i de les Illes Balears.
Ara s'obren dues possibilitats: continuar amb un govern que segueixi amb les polítiques destructores del territori, regressives socialment i amb pràctiques corruptes, o conformar per tot allà on es pugui, governs progressistes i nacionalistes, que plantegin una regeneració democràtica.
La gent ha votat canvi: tots els consells poden tenir governs progressistes: Formentera, Eivissa i Menorca, segurs, Mallorca pendent de pactes.
Els possibles pactes progressistes passen per un programa clar de defensa del territori, de polítiques socials avançades i de compromisos de finançament, i que siguin pactes equilibrats, i amb equips de govern que representin les majories.
Blog de Biel Barceló
El BLOC ha perdut les eleccions. Quina és la solució ?
Per Llorenç Buades Castell
El BLOC tal com s’ha construït ha fracassat. No es poden amagar els mals resultats, ni adornar amb històries poc convincents que es fabriquen per part de les direccions polítiques per tal d’assegurar la supervivència en els càrrecs. La responsabilitat del fracàs del BLOC és de les seves direccions polítiques,que han bastit una entitat amb una estructura piramidal fonamentada en el repartiment de càrrecs.
El Bloc ha minvat considerablement el nombre de càrrecs públics electes: davalla de 15 a 9:
Ha perdut sis dels quinze càrrecs públics institucionals que tenia (5 diputats + 5 consellers + 5 regidors a Palma).
Se'n queda 9 (nou) solament (4 diputats + 3 consellers + 2 regidors a l'Ajuntament de Palma).
·Ha perdut un diputat. Dels 5 que hi tenia, s'ha quedat amb 4
· No ha sumat els vots que havien fet anteriorment els 4 partits que l'integren
· No ha aconseguit llevar al PP la possibilitat de governar
· Ha perdut dos consellers. Dels 5 que hi tenia, s'ha quedat amb 3.
· No ha sumat els vots que havien fet anteriorment els 4 partits que l'integren
· No ha aconseguit llevar al PP la possibilitat de governar
· Ha perdut tres regidors. Dels 5 que hi tenia, s'hi ha quedat amb 2
· No ha sumat els vots dels seus partits: no solament no ha sumat els vots que feren els 4 partits l'any 2003, sinó que n'ha restat un bon grapat de milers
· No ha servit per llevar la majoria del PP a Cort: és clar i evident que qui la hi ha llevada no poden ser aquells partits polítics (BLOC) que, lluny de guanyar-ne qualcun, n'han perdut tres, d'escons
· Ha engreixat UM: els vots que no ha obtengut el Bloc no solament han servit per engreixar PSOE i l’abstenció, també han engreixat UM on han anat a parar bona part dels vots d'antics votants d'algun dels partits del Bloc
· Ha contribuït al manteniment de la dreta a Cort: en perdre vots dels seus propis partits -nacionalistes!- i fer-los anar cap a UM
Per què ha fracassat el BLOC ?
Tots i totes entenem que la unitat de l’esquerra és necessària , però també és necessari que que les persones que la fan possible tenguin un projecte polític comú i un programa assolible pel conjunt de les que posen en marxa el projecte.
Aquest projecte comú ha fallat per la seva concepció piramidal i perquè la transversalitat que ha de tenir una esquerra al dia d’avui no hi és en el pensament de les bases dels diferents partits que integren un BLOC bastit des de l’oportunisme de les seves direccions.
Les persones que es mouen en la base social d’Esquerra Unida són republicanes espanyoles i són poques les persones que comparteixen el criteri de la lluita per la llengua, l’autodeterminació, i encara menys un projecte independentista com pugui tenir Esquerra. Cap d’aquests elements és prioritari per a la base social d’Esquerra Unida.
La base social d’Esquerra Unida és més propera al PSOE que al PSM o a ERC. Les diferències amb el PSOE es refereixen a les pràctiques en relació a qüestions socials com puguin ser les contrareformes laborals, però l’evolució d’Esquerra Unida cap a la dreta i l’acceptació cada vegada major de les reformes laborals fa que les distàncies entre EU i PSOE siguin menors.
La prioritat per la llengua , la cultura i els drets nacionals és el fonament de la base social del PSM i d’ERC. Entre el PSM i ERC hi ha més diferències en les direccions que en les bases. Aquesta divisió es fonamenta en l’aliança del PSM amb CIU i ,en que el PSM ha volgut sempre monopolitzar l’espai del nacionalisme a les Illes Balears i impossibilitar altres opcions possibles com l’existència d’Esquerra. D’altra banda, les distàncies entre la part del PSM que ha derivat en Entesa són molt menors amb UM que amb EU i Verds, com s’ha demostrat. I encara queden moltes persones al PSM més properes a UM que a Esquerra Unida, i així ho demostra la pressió existent en bona part de les bases pels pactes amb Unió Mallorquina. Aquest fet il·lustra que les qüestions socials passen a un segon plànol en la valoració de la base social del PSM i que fins i tot la qüestió territorial, que seria el punt més fàcil d’assolir en comú per les diferents formacions que integren el Bloc podria ser moneda de canvi per tal d’arribar als pactes.
Les diferències en les bases socials dels diferents partits són fonamentals per entendre que una part dels votants i jo diria també que antics quadres d’Esquerra Unida ha fet opció pel PSOE i per la CTD del castrista Tomeu Sancho.
El BLOC és un pacte incoherent perquè no surt de la base. Aquesta incoherència s’expressa en que a molts de pobles no ha existit cap voluntat d’unir-se fins a l’absurd de que persones que competien als pobles anaven en les mateixes llistes al Consell o al Parlament.
Aquest fet, absurd, significa que ni les bases dels partits assoleixen la voluntat de les seves direccions, ni tampoc les seves bases electorals.
En l’espai polític actual és molt més fàcil articular una formació política al voltant del PSOE, EU,Verds, que l’actual configuració del BLOC, perquè allò que més trenca el BLOC és la diferència de projecte nacional. El cas d’ICV-Verds, com a complement del PSC és l’exemple més clar. La possibilitat d’unir ICV-Verds amb ERC és tan difícil com el que s’ha volgut fer aquí amb el BLOC. Seria desitjable el creixement d’ aquesta transversalitat que volen projectar les direccions del BLOC, però ara mateix les seves bases militants i electorals han d’escurçar moltes diferències.
Ara mateix la lògica dels espais electorals a Mallorca es determina per dues realitats diferenciades, EU-Verds i PSM-Esquerra. Al voltant d’EU i Verds encara hi ha dos element minoritaris de fragmentació: els anticapitalistes residuals encara presents dins Esquerra Unida i que no volen cap pacte amb la dreta, es digui UM o PP, i els Verds més fonamentalistes que coincideixen per diferents raons amb els anticapitalistes en aquest aspecte.
Dins el PSM i ERC, que poden compartir l’espai socialdemòcrata en comú i majoritari dins Esquerra Unida, i ha un element pertorbador,UM que ara mateix és un element prou atractiu per aquells i aquelles que volen fer el viatge cap al centre.
Aquestes diferències han de sortir a escena en el període que s’obri ara, i de la seva resolució dependrà el futur de l’esquerra.
Web Ixent (L´Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)
En el manifest de suport al Bloc, els ciutadans i ciutadanes que ho signàrem demanàvem avanços en el procés aturat de normalització lingüística i fèiem menció especial a l´atac sistemàtic que la dreta realitzava als serveis públics essencials, en particular l´ensenyament i la sanitat. El Bloc també era una provatura per a evitar la fragmentació electoral, superar els entrebancs antidemocràtics de la Llei d´Hondt i defugir, fos com fos, l´extraparlamentarisme que amenaçava de treure de les institucions EU, Verds i PSM. (Miquel López Crespí)
Els resultats electorals del Bloc
Algú podrà dir que esperava més, que no basta el que s´ha aconseguit, que s´haurien d´haver superat els resultats que, en les eleccions anteriors, havien obtingut els partits del Bloc per separat. No cal dir que tots aquells ciutadans i ciutadanes que hem donat suport actiu a les forces progressistes de les Illes voldríem que s´haguessin obtinguts millors resultats. Qui ho pot dubtar? Però hem de tocar de peus a terra. El problema essencial amb què s’enfrontaven les forces nacionalistes d´esquerra, ecologistes i republicanes aglutinades en el Bloc abans de les eleccions era, no ho hem de perdre de vista, resistir el millor que es pogués l´atac ferotge del bipartidisme regnant. En la situació actual, quan tot afavoreicx el bipartidisme PP-PSOE i els partits petits tipus UM, per exemple, necessiten milers d´euros per a aguantar, els resultats del Bloc, sense els diners de què han disposat PP, PSOE i UM, són una fita a tenir en compte.
Per valorar com pertoca, objectivament, els resultats electorals del Bloc també caldria recordar la difícil situació interna de cada un dels partits que conformen aquesta aliança. Les davallades electorals d’EU i del PSM (aquest darrer partit havia perdut el 22% del seu electorat i dos diputats en dues eleccions); la contínua crisi dels Verds, els enfrontaments entre membres de les tendències que seguien, uns a Margalida Rosselló, altres a Miquel Àngel Llauger amb l´acostumada sagnia de militants quan s’esdevenen aquestes situacions; i, per si mancava encara alguna cosa a afegir, també hauríem de recordar el greu problema derivat de l´escissió nacionalista que dóna lloc a la creació d´una nova organització política: Entesa per Mallorca. Un grup que no ha presentat candidats a les autonòmiques però que ha representat una sagnia de militants i d´imatge pública a l´organització de Gabriel Barceló. Que l´antic candidat del PSM a les autonòmiques, l’exbatle de Santa Eugènia, Mateu Crespí, hagi estat fitxat per Maria Antònia Munar i vagi en el lloc número 6 de la llista d´UM al Consell de Mallorca, tampoc no era cap ajut per a la coalició.
I, per ser conscients del darrer entrebanc plantejat a la coalició, pensem en la tardana incorporació d´ERC al Bloc. Fet que, evidentment, tampoc no facilità gens ni mica la tasca de bastir amb temps la plataforma electoral. ERC va estar dubtant d´entrar al Bloc des de l´octubre de 2006 fins a poques setmanes abans de començar la campanya.
He volgut recordar aquests fets perquè si no ho fem no es poden valorar com pertoca els actuals resultats. Que hom hauria volgut veure més diputats, més regidors, més vots, més poder per a condicionar d´una manera progressista la política de les Illes? És evident. Però si tenim en compte els greus entrebancs que, per a qualsevol força política, significa el que hem comentat més amunt, es podran valorar amb més objectivitat els resultats obtenguts.
Per a ningú no és un secret que del que es tractava era de resistir l`endemesa del bipartidisme, aconseguir un nombre raonable d´escons, recuperar forces i, a partir del fet que significava aquesta consolidació, provar d´albirar el proper futur amb una mica de calma. Si, a conseqüència d´una pujada espectacular del PSOE, els diputats de Bloc servien per a capgirar la situació i avançar en el camí de la reedició d´un nou Pacte de Progrés, molt millor encara. La majoria dels dirigents del Bloc, partidaris de la reedició d´un Pacte de Progrés sense els errors del passat, eren entestats en aquesta batalla: aguantar l´envestida de la dreta i del vot útil de l´esquerra al PSOE i, si els resultats eren prou favorables, aconseguir treure el PP del poder per a iniciar la reconstrucció del país malmès aquests darrers anys per la voracitat d’especuladors i encimentadors.
Per això mateix, les plataformes constituïdes per a donar suport al Bloc insistien a aturar l´actual destrucció ambiental, que amenaça el futur, el benestar i la personalitat del nostre poble. En el manifest de suport al Bloc, els ciutadans i ciutadanes que ho signàrem demanàvem avanços en el procés aturat de normalització lingüística i fèiem menció especial a l´atac sistemàtic que la dreta realitzava als serveis públics essencials, en particular l´ensenyament i la sanitat. El Bloc també era una provatura per a evitar la fragmentació electoral, superar els entrebancs antidemocràtics de la Llei d´Hondt i defugir, fos com fos, l´extraparlamentarisme que amenaçava de treure de les institucions EU, Verds i PSM.
I, talment com hem indicat una mica més amunt, els resultats actuals no són gens desfavorables a les forces progressistes.
A partir d´aquests resultats, consolidada l’opció que per a un important sector de l´electorat de Mallorca ha presentat i representa el Bloc, les forces que signaren la coalició a patir d´ara hauran de mesurar cada un dels passos que fan. Un gran sector de votants, la majoria dels quals en sintonia amb l´esquerra alternativa, aniran demanant, a part del compliment del programa, una clarificació dels objectius del Bloc. Els dirigents del Bloc... es conformaran amb els resultats obtenguts i tornàrem la rutina acostumada o, com espera la gent, aquests resultats seran l´inici d´una nova època per a l´esquerra nacionalista de les Illes?
Som molts els que hem defensat públicament la creació i consolidació d´una nova força política illenca semblant al que significa el Bloc Nacionalista Gallec. Una organització de nou tipus –el Bloc en podria ser l´embrió- que, aglutinant totes les tendències progressistes existents a les Illes, vagi molt més enllà de la simple consecució d´uns escons i uns regidors i es converteixi en una eina eficient per al canvi i la transformació de la nostra terra.
Diari de Balears: 27-M: Bloc
Per Pere Muñoz
El Bloc ha perdut uns 15.000 vots de mitjana, però el gran esclat ha estat a Palma, on ha passat de 5 a 2 regidors. Anem a analitzar-ho. A Son Ferriol, on hi havia una agrupació forta del PSM que ara ja no hi és, el Bloc ha perdut 330 vots. A Can Pastilla, es Coll i es Molinar, on hi havia una agrupació forta del PSM que ara ja no hi és, el Bloc ha perdut 750 vots. A Pere Garau, on el PSM -com a les altres dues barriades anteriors- tenia molta gent fent feina i on el grup municipal havia fet especial incidència, el Bloc ha perdut més de 1.000 vots. Són només alguns exemples. No hi estic content en absolut, però queda demostrat que el Bloc a Palma no ha sumat perquè ha fet que molta gent i agrupacions del PSM deixassin d'actuar. Fins i tot a Sant Jordi s'han perdut uns 200 vots, els mateixos que s'han perdut a Son Sardina.
El candidat Grosske (que encara no ha dimitit), a més, no es prodiga pels barris, trepitja poc el carrer, i per un candidat municipal això és fonamental no només en campanya sinó els quatre anys. Per fer un paper digne a unes eleccions cal treballar i el PSM ho va fer i per això la feina de la legislatura i les enquestes pròpies li donaven per al 2007 els dos regidors que ha aconseguit el Bloc. En qualsevol cas, queda demostrat que no tots els votants del PSM i d'EU comparteixin el projecte Bloc. No només s'han perdut els vots dels que varen fugir. A més, Entesa no s'ha presentat, i s'han perdut milers de vots. Potser tot plegat convé replantejar el projecte i escoltar persones com Sebastià Serra, amb una llarga experiència municipal.
Diari de Baleares (31-V-07)
Turmeda | 03 Juny, 2007 05:49 |
La necessitat de canviar l´actual model econòmic depredador és una altra qüestió pendent. Construir hotels, autopistes, incineradores, centrals elèctriques, destruint cada vegada més i més territori i recursos en unes illes que no són Castella ni disposen dels quilòmetres inabastables de les planures russes o estato-unidenques, és una irracionalitat denunciada per qualsevol planificador econòmic amb dos dits de seny. La contenció del creixement urbanístic, la persecució de la corrupció, la dotació de la fiscalia anticorrupció amb més mitjans, l´aplicació d´una política de sostenibilitat a tots els sectors de la nostra societat són tasques que no poden tenir ni un minut de descans. En la defensa del territori i els nostres recursos no hi ha treva que valgui. L´esquerra que ha obtengut les actes de diputat ha de saber que el poble l´ha votada per tal que porti endavant aquesta política d´aturar d´una vegada per sempre l´actual desgavell urbanístic. (Miquel López Crespí)
Després de les eleccions: la lluita contínua
Com de costum després d´unes eleccions, sigui quin sigui el resultat, el poble, la societat civil, les organitzacions, plataformes, partits i sindicats entestats en la feina d’aturar la destrucció de la nostra terra, el saqueig constant de recursos i territori, a consolidar l´avenç del nacionalisme d´esquerra, el republicanisme, el socialisme i l´ecologisme, ens trobam amb tota la feina per fer. Ara que ha callat el soroll dels altaveus, que les caravanes electorals no circulen pels carrers i avingudes dels nostres pobles i ciutats, és el moment de la reflexió. Una reflexió que, com escrivia en un article anterior, voldria anar molt més enllà dels resultats obtenguts per les diverses forces que s´han presentat a l'examen de les urnes.
Ara ja sabem els resultats de la dreta, els vots i diputats que han obtengut el PSOE, UM i el Bloc. Els estats majors de tots els partits amb representació institucional comencen a fer els seus plans, analitzen les possibilitats o no de les aliances postelectorals existents. Algunes altres organitzacions hauran de romandre en l´oposició conformant-se amb els diputats i regidors que han obtengut i hauran de començar a pensar quin ha de ser el seu futur, quina política serà la necessària per a continuar el combat per a transformació de la nostra societat en un sentit progressista.
Però sigui quin sigui el govern que es pugui constituir en les pròximes setmanes, el cert és que, com apuntava una mica més amunt, per a les forces de l´esquerra alternativa, per a les organitzacions ecologistes, culturals, polítiques i sindicals que han estat en el carrer en les darreres dècades, el camí és el de sempre, idèntic i invariable: no defallir mai en el combat per l´autoorganització dels sectors populars, continuar amb la consolidació de totes les plataformes de lluita existents, ampliar encara més els blocs que s´han format per a fer front en el camp electoral a la dreta, augmentar els punts de convergència amb els grups, col·lectius i persones independents que volen canviar l´actual model de desenvolupament insostenible i perjudicial per al país.
La dreta ja sabem el que farà: continuarà amb el model actual, ampliant fins a graus d´autèntica follia els aspectes més depredadors i desenvolupistes de la seva pràctica, sense pensar mai en una profunda reorientació del model econòmic, polític, cultural i territorial existent. A l´esquerra oficial, i per a la qual hem demanat el vot, li hem d’exigir que sigui coherent amb les promeses electorals, amb els programes que ha presentat als electors. Els polítics professionals haurien de saber, no haurien d´ignorar, que els votam perquè portin endavant els programes de lluita que han dit que defensarien.
El poble sap a la perfecció que comença una nova etapa, una etapa per la qual ja hem passat moltes vegades després de les anteriors convocatòries electorals. Els problemes no s´han solucionat pel fet d´haver anar a votar dia 27. La consecució de quotes cada vegada més i més elevades d´autogovern, d´aprofundiment de les justes exigències per tal que l´Estat espanyol reconegui el dret de les nacions que el formen a decidir el propi destí en el camí de l´autodeterminació, són fites encara per a aconseguir.
La necessitat de canviar l´actual model econòmic depredador és una altra qüestió pendent. Construir hotels, autopistes, incineradores, centrals elèctriques, destruint cada vegada més i més territori i recursos en unes illes que no són Castella ni disposen dels quilòmetres inabastables de les planures russes o estato-unidenques, és una irracionalitat denunciada per qualsevol planificador econòmic amb dos dits de seny. La contenció del creixement urbanístic, la persecució de la corrupció, la dotació de la fiscalia anticorrupció amb més mitjans, l´aplicació d´una política de sostenibilitat a tots els sectors de la nostra societat són tasques que no poden tenir ni un minut de descans. En la defensa del territori i els nostres recursos no hi ha treva que valgui. L´esquerra que ha obtengut les actes de diputat ha de saber que el poble l´ha votada per tal que porti endavant aquesta política d´aturar d´una vegada per sempre l´actual desgavell urbanístic.
Davant l´avenç de la banalització i despersonalització programada i impulsada des de tots els poders, cal agrupar forces en el camí de la defensa aferrissada dels nostres trets d´identitat històrica i la preservació de la llengua catalana, reforçant els nostres vincles d´unió amb el País Valencià i el Principat.
La lluita per la recuperació de la memòria històrica de l´esquerra, el combat republicà, tot allò que va ser oblidat en temps de la transició i que ara amplis sectors de la joventut i la població en general han fet seus, ha de ser igualment tasca prioritària dels diputats progressistes elegits dia 27. S´hauria d´avançar vers una nova i defintiva transició, recuperar els trenta anys perduts i evitar que els diputats no tornin enrere o oblidin les promeses de redreçament nacional i social.
Avançar en la necessària unitat de l´esquerra abandonant l’antiga política de pactes amb la dreta i la patronal a fi d’impulsar un model d´economia social que defensi els interessos dels treballadors i treballadores. El futur hauria de ser lluny d´aquell sindicalisme de gestió que tan bé ha servit els interessos del capital i de les elits sindicals i tan poc ha servit per a acabar amb la precarietat i sinistralitat laboral.
Podríem parlar igualment de l´impuls que s´ha de donar a l´ecologisme polític, en crisi precisament per les contradiccions ocasionades per la seva participació electoral, al feminisme, a l´aprofundiment de la democràcia en el camí d´acabar amb l´antidemocràtica Llei d´Hondt, les llistes tancades, l’elaboració de les quals és sempre en mans d´un petit comitè de dirigents, sovint lluny de l´alè vivificador del carrer i lloc de producció i estudi.
El recompte de vots ha acabat. La lluita del poble pels seus interessos, com de costum, des de temps immemorial, just acaba de començar altra vegada.
« | Juny 2007 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | ||||
4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 |
11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 |
18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 |
25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 |