Turmeda | 04 Juliol, 2007 17:07 |
Biel Barceló i el PSM han estat en tot moment seriosos i responsables amb uns socis, la socialdemocràcia espanyola i el regionalisme mallorquí, que feien el repartiment de conselleries quasi sense comptar amb ells. Qui pot negar la voluntat de Biel Barceló i del PSM de voler acabar amb l´hegemonia de la dreta a les Illes? Quan el PSM ha demanat el que li corresponia, tant per nombre de vots com pel nombre de diputats, ha estat perquè l’avarícia de PSOE i UM se sortia de mare fins a límits inconcebibles. (Miquel López Crespí)
Defensa de Biel Barceló.
Aquests dies el PSM ha tornat a rebre, i fort!, per part d´alguns publicistes que diuen ser progressistes. Els atacs contra el PSM formen part del “normal” paisatge quotidià, del conegut autoodi nostrat. És una història prou coneguda: d´ençà els anys de la transició, quan determinats sectors de l´esquerra institucional espanyola criminalitzaven el nacionalisme d´esquerra perquè aquest volia una constitució autènticament democràtica, el panorama no ha canviat gens ni mica.
Després vengueren les demonitzacions perquè el PSM lluitava per sortir de l´OTAN, quan el PSOE varià la seva postura i, de dir d´”entrada, no”, va acabar defensant allò tan conegut “d’entrada, sí”. Sempre són el mateix, tots aquests atacs, en teoria provinents de fileres “amigues”. Una de les darreres campanyes contra el PSM s´esdevengué en les setmanes de la signatura del primer Pacte de Progrés, quan Francesc Antich i Maria Antònia Munar, completament d´acord en la tasca de marginar els nacionalistes d´esquerra, volien excloure l´organització, que en aquell temps dirigia Mateu Morro i Pere Sampol, de la gestió del Consell Insular de Mallorca.
Ara, amb el segon Pacte de Progrés, s´ha esdevengut més del mateix. Idèntiques campanyes rebentistes i d´intoxicació per provar de fer veure al votant progressista que els nacionalistes d´esquerra continuen navegant per la follia, la immaduresa, l´infantilisme polític més forassenyat. Però Biel Barceló i el PSM han estat en tot moment seriosos i responsables amb uns socis, la socialdemocràcia espanyola i el regionalisme mallorquí, que feien el repartiment de conselleries quasi sense comptar amb ells. Qui pot negar la voluntat de Biel Barceló i del PSM de voler acabar amb l´hegemonia de la dreta a les Illes? Quan el PSM ha demanat el que li corresponia, tant per nombre de vots com pel nombre de diputats, ha estat perquè l’avarícia de PSOE i UM se sortia de mare fins a límits inconcebibles.
Crec sincerament que el paper de Biel Barceló ha estat summament important per a concretar el Bloc, la força que ha estat decisiva per a foragitar el PP de les principals institucions de les Illes. Biel Barceló es trobava en una situació prou complicada quan patí l´escisió del partit, amb la marxa dels militants que formaren Entesa per Mallorca. El PSM s´enfrontava en aquest complicat envit electoral sense el suport dels principals dirigents, amb la desaparició de la primera línia d´acció política d´homes i domes com Mateu Morro, Sebastià Serra, Bàrbara Bujosa, Pere Muñoz, Pere Sampol, Mateu Crespí, Jaume Samsó, Josep Gomila i tants d´altres. El camí que hi havia pel davant era tèrbol i obscur. Enmig de tots aquests problemes, la crisi més creu patida mai pel nacionalisme d´esquerra, Biel Barceló va saber anar unificant el que restava de partit, consolidant les agrupacions que restaven alhora que, en una tasca prou complicada per les reticències d´ERC, anava concretant el Bloc.
En lloc de comprendre l´aportació del PSM a la unitat progressista i a la victòria damunt el PP, determinats “amics” s´han dedicat, com de costum d´ençà fa trenta anys, a insultar, a dir que el PSM contribuïa a crear “clima d´inestabilitat” a conseqüència dels prejudicis, fòbies irracionals, complexos i neuròtiques bregues polítiques dels nacionalistes. Altres, més cínics i barroers encara, s´atrevien a escriure que UM i PSOE “havien donat massa peixet” al PSM. Com si Biel Barceló i els altres membres del Bloc haguessin de ser uns simples convidats de pedra als quals els donava una almoina per tal que fessin bondat i callassin. Els més espanyolistes de la colla de demonitzadors, els han dit “adolescentes gimoteadores de la tercera edad” i el company Biel Barceló ha estat qualificat de “títere de los druidas petrificados que hundieron sus siglas”. Redéu, quins “amics”, que tenim! Com deuen ser els enemics, si els “nostres” ens tracten amb aquesta brutalitat!
Biel, no els facis cas. Deixa que prediquin. Els sectors progressistes que hem donat i donam suport al Bloc pensam que s´ha fet una bona feina.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (3-VII-07)
Turmeda | 04 Juliol, 2007 05:58 |
Miquel López Crespí, i alguns comptats resistents, no han deixat d'estar mai empenyorats, ni amb el passat -deixondint els badocs amnèsics pel camí de recuperar la memòria-; ni amb el present -practicant ara i suara una crítica valenta i sense concessions vergonyants-.(Joan Pericàs)
El periodisme d´opinió a les Illes
600 articles de l´escriptor Miquel López Crespí en defensa de la cultura catalana, la memòria històrica, l´OCB, el PSM, ERC, la República, el socialisme, el sindicalisme d´esquerra, la unitat dels Països Catalans i la lluita per l´autodeterminació.
Per Joan Pericàs, periodista
De tant en tant revifa el debat sobre el compromís de l'escriptor (o l'artista, si es vol) amb la societat que l'envolta, allò que es diu engatjar-se, i que no vol dir sinó empenyorar-se amb el seu temps, acceptar el desafiament que la realitat imposa. De tot això se'n poden fer teories, tendències i escoles; mantenir aferrissades controvèrsies sobre si convé supeditar l'estètica a la ideologia, escriure llibrots canònics i anticanònics, però no és la voluntat d'aquest articlet endinsar-se per viaranys tan erudits. Emperò, podríem convenir que Miquel López Crespí, de qui pretenc parlar aquí, sembla més partidari de l'escola gramsciana, tot i que tal positura li hagi de suposar d'esser inclòs en l'anomenada Escola del Resentiment que tant blasmen els partidaris de Harold Blomm.
A les nostres contrades, la recerca infructuosa de Ben Laden per les coves afganeses, la morca alliberada del Prestige i, sobretot, el nou imperialisme encetat per l'era Bush, amb l'ajut irresponsable d'alguns nanets sàtirs engatats de poder, han aconseguit que alguns escriptors abandonin la solitud creativa per a dir la seva, la qual cosa no em sorprèn gens ni mica. Sí que em sorprèn, i molt, és que alguns vulguin que, per això, repiquin totes les campanes. Em sobta perquè Miquel López Crespí, i alguns comptats resistents, no han deixat d'estar mai empenyorats, ni amb el passat -deixondint els badocs amnèsics pel camí de recuperar la memòria-; ni amb el present -practicant ara i suara una crítica valenta i sense concessions vergonyants-. Em rebenten, sincerament, certs aplaudiments quan el vent bufa a favor (potser a favor d'allò que es diu el políticament correcte), sobretot quan molts dels que ara fan mambelletes han blasmat i tractat d'anorrear els engatjats de sempre, com Miquel López Crespí. Sobre l'engatjament o millor el no engatjament, el mestre Joan Fuster ens va deixar un excellent assaig, que ara, esperonat per les circumstàncies, he rellegit. Segons Fuster, l'intellectual europeu es veu normalment immers en una aventura erasmiana: convidat ara i adés per dos bàndols enfrontats (llegim partits polítics, per exemple), no acaba de decantar-se ni per un, ni per l'altre (ni Roma, ni Luter). Fins a quin punt aquesta actitud respon a un desig sincer d'independència o bé a un nedar i voler guardar la roba? En el cas d'Erasme no voler perdre la protecció econòmica dels ortodoxos però sense sotmetre's; en el cas de l'escriptor actual, no perdre les subvencions que li permeten publicar la seva obra però sense que això suposi silenci còmplice davant les malifetes del poder. Fuster és benèvol amb Erasme i amb els intellectuals contemporanis. El mestre valencià afirma que, amb excepcions, per a l'escriptor actual "literatura i opinió són una sola i indiscutible entitat". Jo no estic tan segur que les excepcions siguin poques.
Umberto Eco també ha intentat trobar paradigmes en l'antiga Grècia per a les diverses actituds dels nostres intellectuals davant la realitat social. Per a l'italià, Odisseu podria perfectament ser el paradigma de l'intellectual orgànic d'avui dia. Primer posa els seus coneixements a treballar pel poder (cavall de Troia) i després, com a recompensa, diu Eco, se'n va a fer un creuer. En Plató s'emmirallen tots aquells que basteixen paoroses utopies, inservibles per a la vida humana. En Aristòtil trobem l'exemple del mestre que no influeix en qüestions de govern i que, com a prefecte, aconsella sols bones lectures a Alexandre el Gran. Conta Eco (ho escric de memòria) que, quan va acabar d'exposar la seva classificació en una conferència, algú del públic assistent l'assabentà d'un oblit imperdonable: Sòcrates. I és que si hagués d'aixoplugar Miquel López Crespí sota algun d'aquests paradigmes, sens dubte escolliria Sòcrates: fidel a unes lleis, a un programa, a un compromís, fins al punt d'arriscar-se a criticar obertament l'incompliment per part del poder del seu contracte amb el poble.
Qui llegeixi el darrer llibre de Miquel López Crespí Saber dir les coses, un tast d'autèntic periodisme i d'excellent crítica política, comprovarà el que dic.
Puc donar fe, com a responsable de la secció d'Opinió de El Mundo-El Día de Baleares en el període en què foren publicats tots aquests articles, del rigor, l'honestedat i la valentia del treball de Miquel López Crespí. Rigor, perquè darrere cada article hi ha hores de feina, de recollida de dades, d'entrevistes, d'investigació. Honestedat, perquè no hi ha ni una sola concessió en la crítica al poder (al Pacte de Progrés, en la majoria d'articles), ni en l'hora de recordar als partits que han governat les Illes entre 1999 i 2003, els seus compromisos amb els més dèbils, amb el medi ambient i amb el recobrament de la llengua i del País. Valentia, perquè Miquel López Crespí sí que entén la literatura com a indestriable de l'opinió i no supedita la seva literatura ni a la subvenció ni al reconeixement. Saber dir les coses és un llibre indispensable per a entendre aquest quatrienni progressista que acabà amb la llarga transició política a les Illes.
« | Juliol 2007 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | ||||||
2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 | 8 |
9 | 10 | 11 | 12 | 13 | 14 | 15 |
16 | 17 | 18 | 19 | 20 | 21 | 22 |
23 | 24 | 25 | 26 | 27 | 28 | 29 |
30 | 31 |