Turmeda | 13 Agost, 2007 14:50 |
Dividir el moviment obrer en nombrosos sindicats de gestió, demonitzar les idees marxistes i acabar amb la memòria històrica d'amplis sectors del poble, enterrar sota tones de ciment armat les experiències consellistes dels treballadors, fer retrocedir el sentiment republicà, eren algunes de les tasques encomanades a les burocràcies sindicals i polítiques que s'estrenaven signant l'antipopular Pacte de la Moncloa. (Miquel López Crespí)
El teatre modern a Mallorca: memòria històrica de la transició
Amb la recent publicació de l'obra de teatre Carrer de Blanquerna es tanca, crec que definitivament, el cicle iniciat a mitjans dels vuitanta, quan vaig començar a escriure la trilogia conformada per aquest llibre i per Acte únic (Ciutat de Mallorca, Universitat de les Illes Balears, 2000) i Els anys del desig més ardent (Ciutat de Mallorca, Universitat de les Illes Balears, 2004). Les tres obres fan referència a la mal anomenada transició, en realitat una nova restauració, la restauració borbònica feta seguint els plans del general Franco. El pacte entre l'esquerra nominal i els franquistes reciclats va significar una convalidació "democràtica" de certs aspectes essencials del franquisme. N'he parlat extensament en el llibre No era això: memòria política de la transició, editat per Edicions El Jonc l'any 2001.
Recordem que els eixos bàsics del pacte de 1978 van ser garantir "la sagrada unidad de España", l'economia de mercat, és a dir, la propietat privada sobre els mitjans de producció, i la monarquia. L'acceptació, per part de la burgesia espanyola, a la qual havia anat tan bé amb el franquisme, de la legalització dels partits que acceptaven aquests punts, una vegada criminalitzada l'esquerra revolucionària, eren imprescindibles per aturar l'autoorganització popular de mitjans dels setanta. Es tractava d'aturar el procés d'empenta republicana, independentista i d'enfortiment de les experiències unitàries, consellistes i de democràcia directa, de les quals s'havia dotat el moviment obrer i popular. Era imprescindible per al capitalisme espanyol, primer neutralitzar i després destruir aquest tipus de lluites i d'organització per a poder iniciar una nova etapa política que li garantís la supervivència i perpetuació. La restauració de la monarquia, amb el suport total de l'esquerra nominal, només tenia aquest objectiu.
Per tal d'acabar amb el protagonisme del consellisme i les experiències d'unitat obrera i popular semblants a les de Gasteiz l'any 1976, per posar un exemple, era imprescindible la legalització i enlairament dels partits que acceptaven les regles del joc pactades. Enfortir un tipus de sindicalisme homologable a l'existent a l'Europa capitalista era un altre punt essencial del pacte. Només unes burocràcies sindicals legalitzades i amb tot el suport del règim, amb fortes subvencions econòmiques, podien portar endavant la tasca de depurar dels sindicats tots aquells elements d'esquerra que pugnaven per la defensa dels interessos del poble. Dividir el moviment obrer en nombrosos sindicats de gestió, demonitzar les idees marxistes i acabar amb la memòria històrica d'amplis sectors del poble, enterrar sota tones de ciment armat les experiències consellistes dels treballadors, fer retrocedir el sentiment republicà, eren algunes de les tasques encomanades a les burocràcies sindicals i polítiques que s'estrenaven signant l'antipopular Pacte de la Moncloa.
Una història prou sabuda, la traïda de la transició, i que ha estat tractada per nombrosos polítics i historiadors allunyats del poder. Una realitat històrica que, per cert, tan sols en els darrers anys ha començat a treure el nas.
Record que entre els primers que denunciaren tantes renúncies i abandonaments, a part dels partits revolucionaris que encara eren perseguits, criminalitzats de forma constant, hi hagué Gregorio Morán. En el llibre El precio de la transición (Barcelona, Editorial Planeta, 1991) es va atrevir a denunciar la mentida, els pactes secrets entre la pseudoesquerra i els hereus del "Movimiento". Gregorio Morán va tenir el valor d'escriure sense concessions, amb el bisturí de la seva esmolada memòria, explicant les misèries d'uns dirigents polítics que, com Felipe González o Santiago Carrillo, eren capaços de qualsevol cosa per a instal·lar-se a les institucions.
Aquest és el tèrbol panorama polític que condicionà la joventut militant dels protagonistes de l'obra Carrer de Blanquerna. Per cert, i ja que parlam d'aquesta obra, podríem explicar l'origen del títol al lector curiós. En temps del franquisme, com a moltes cases d'altres militants antifeixistes, hi hagué a casa meva, com podeu imaginar, moltes reunions polítiques. Vivia a un pis que feia cantonada entre el carrer d'Antoni Marquès Marquès de Ciutat de Mallorca i el carrer de Blanquerna. En un moment determinat, i per parlar solament d'un fet mínimament rellevant, tenguérem una reunió que decidí la fundació de la revista dels comunistes de les Illes (OEC). La revista dels consellistes illencs portà per títol Democràcia Proletària i, com he dit, es fundà en una reunió d'aquest pis que feia cantonada amb el carrer de Blanquerna. Doncs bé, en record de tots aquells anys de reunió i d'enfebrades esperances revolucionàries vaig posar el nom del carrer a l'obra de teatre. Passats els anys, són les mateixes persones que lluitaren per un món més just i solidari les que ara, esdevenguts personatges teatrals, es tornen a reunir en una casa del carrer de Blanquerna per a rememorar aquella època.
Turmeda | 13 Agost, 2007 11:10 |
En l'època de la mundialització capitalista del segle XXI el cinema de Kubrick encara no ha perdut, pel que sembla, la seva capacitat subversiva. “Si algú pot pensar -diu l'escriptor Miquel López Crespí- que aquest tipus de films són pura arqueologia emocional per a gent integrada en el sistema, que va a veure'ls per tal de recordar, sentimentalment, uns anys de disbauxa revolucionària juvenil, va errat a les totes. (Cecili Buele)
Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006): el cinema (3)
Per Cecili Buele Ramis
Almanco són cinc els capítols sencers que l'autor d'aquest llibre dedica al cinema, un sector de la cultura que incideix tan poderosament en la societat dels Països Catalans a l'època de la transició democràtica, el període que transcorre durant la dècada dels anys 70.
Al primer capítol dedicat al cinema, recull i esmenta algunes de les revistes i llibres sobre aquesta temàtica que considera més interessants en aquell temps.
A diferència de qui signa aquest comentari -que, tot i recordar perfectament la primera pel·lícula que veu quan té 10 anys i la sala on es projecta: Nuestra Señora de Fátima a la Sala Born, de Palma, es reconeix molt poc aficionat al cinema-, Miquel López Crespí, en aquest llibre, es mostra com un d'aquells individus que sap de què va la cosa, en valorar i remarcar la incidència forta que adquireix un mitjà com aquest entre la gent jove d'aquella època a Mallorca.
Descriu amb exactitud la importància que té en la formació -o deformació- de la joventut d'aquell temps la pantalla màgica, els jocs de llums i ombres en la foscúria d'aquelles antigues sales de projecció.
En esmentar aquest assumpte, no pot deixar de fer referència explícita i directa al que és i representa en aquella època la censura feixista sobre qualsevol activitat artística. Sobretot en el cas del cinema.
Recorda i té molt present el fenomen de la censura duita a terme pel feixisme i el nacionalcatolicisme damunt les pel·lícules que arriben a l'illa. Esmenta que amb el número 1 es consideren les aptes per a tots els públics, el 2 per a menors, el 3 per a majors (de 21 anys). Un film qualificat com a 3R (per a majors amb remarques) pot portar directament a l'infern i una valoració “especial” situa el film com a greument perillós.
Parla de l'emoció per aquells cines de poble, les primeres pel·lícules, la màgia de les projeccions, l'efecte de la censura, els talls de tisora clerical-franquista, mites i tècniques, faules i diàlegs, tot quan s'atreveix a arreplegar en un poema amb el qual fa la provatura de deixar constància d'aquest ambient de la infància entorn del cinema: “Sessió contínua” de Temps Moderns (pàg. 51).
Fent una passa cap endavant, recorda i fa present els grans desitjos que manté la gent antifeixista d'aquella època, en demanar a la gent de l'exterior, amb la qual manté correspondència clandestina (francesos, soviètics, anglesos, irlandesos, cubans, txecs, búlgars, etc.), que els enviïn revistes i informacions relacionades amb el cinema dels seus respectius països.
Fa esment de revistes i editorials que ajuden, amb els seus reportatges i crítiques, a consolidar espais de cultura i llibertat, com “Nuestro Cine”, “Triunfo”, “Ediciones de cultura popular”, “Arte y técnica del film”, “Cine y teatro”, “Historia social de la literatura y el arte”, “Historia del cine”, “Cine y lenguaje”, “Cinemateca Anagrama”, “Cine soviético de vanguardia”, “Cahiers du Cinéma”, etc.
Fa al·lusió a un dels personatges que qualifica com el fenomen més interessant en el camp de la cinematografia. Es tracta del cas de l'artista i lluitador exemplar, Orson Welles. El considera un dels personatges més admirables en el món del cinema, de qui admira, sobretot, la seva vida dedicada a la lluita per la dignitat i en defensa de l'Art, així, en lletres majúscules.
Apunta que, amb les seves dues obres genials “Ciutadà Kane” i “El procés” Orson Welles es mereix de concentrar l'atenció en tot un capítol que li dedica, en considerar-lo un dels personatges més interessants i complexos de la cinematografia mundial, autor de films que esdevenen cabdals en la història del cinema.
No solament pel que fa a la tasca de rodar pel·lícules i dirigir-les, sinó també en convertir-se en un dels millors actors del seu temps, interpretant papers molt importants.
Fa al·lusió al fet que, amb el pas del temps i l'arribada de la nova llei del cinema, certes pel·lícules de l'oposició franquista es poden anar filmant, veure i exportar sense tantes limitacions com abans: és quan comença l'allau turística i el règim franquista, mitjançant el cinema, vol donar una imatge més liberal. El públic també comença a premiar amb la seva assistència certes pel·lícules que considera d'oposició al règim feixista.
Aleshores, les tendències dels directors, productors i guionistes són tan variades com ho són les forces que pugnen per un canvi polític dins l'Estat espanyol. Des de propostes més liberals, més agosarades a pel·lícules obertament d'esquerres, un cine molt popular en perspectiva crítica, per fer front a la burda pastisseria cinematogràfica del feixisme més ranci.
Assenyala el cinema de la famosa tercera via , que considera que neix com a alternativa als dos corrents que dominen les pantalles de mitjans anys setanta: el fenomen del saurisme -hermèticament intel·lectual-, i el fenomen del landisme -expressió falsificada i barroera de la realitat espanyola-.
Recorda que a finals de 1977 desapareix la censura, després de seixanta-quatre anys de fèrria vigència, trenta-vuit dels quals pertanyen a l'època de dominació feixista de la burgesia espanyola.
Considera i denuncia que les traïdes de la transició, van barrant el pas a la creació d'un autèntic cinema de les nacions oprimides per l'Estat espanyol. Segons l'autor, amb grans dosis de desencís, els productors i realitzadors proven nous camins per a la indústria cinematogràfica.
Són deu anys seguits de lluita continuada per la dignificació del cinema a l'Estat espanyol (i a les nacions oprimides que hi són incloses), els quals, segons l'autor, deixen per a la història una bona grapada d'obres mestres, entre les quals vol deixar constància d'Arrebato (1980), del director Iván Zulueta. En un altre dels capítols dedicats al cinema, fa una aproximació a Stanley Kubrick.
El defineix com el típic director autodidacte, format a les mateixes sales de projecció, qui projecta un dels manifests antimilitaristes, antiautoritaris i antiimperialistes més importants de la història del cinema: Senderes de glòria, pel·lícula estrenada l'any 1957, ambientada a França en temps de la primera guerra mundial, prohibida a l'Estat espanyol per la dictadura franquista.
Considera l'autor que es tracta d'un dels intel·lectuals que han ajudat a modificar la pràctica quotidiana davant la vida i han empès com un huracà a sintonitzar, no de boqueta, sinó amb les accions diàries, el que proposa amb el seu art, amb les seves rebels propostes estètiques ideològiques.
Creu que és un d'aquests noms que marquen per a sempre la vida, deixant marques indelebles en la sensibilitat de qui s'hi acosta.
Afirma que en l'època de la mundialització capitalista del segle XXI el cinema de Kubrick encara no ha perdut, pel que sembla, la seva capacitat subversiva. “Si algú pot pensar -diu l'escriptor Miquel López Crespí- que aquest tipus de films són pura arqueologia emocional per a gent integrada en el sistema, que va a veure'ls per tal de recordar, sentimentalment, uns anys de disbauxa revolucionària juvenil, va errat a les totes.
Mallorca, agost 2007
Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006). Podeu fer les comandes a la vostra lliberia habitual o al telèfon de l´editorial: 971-650618 (de 7h. a les 15h.)
« | Agost 2007 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | ||
6 | 7 | 8 | 9 | 10 | 11 | 12 |
13 | 14 | 15 | 16 | 17 | 18 | 19 |
20 | 21 | 22 | 23 | 24 | 25 | 26 |
27 | 28 | 29 | 30 | 31 |