Literatura catalana contemporània

Lluís M. Xirinacs en el record

Turmeda | 30 Setembre, 2007 07:11 | facebook.com

Acte de Sobirania.


He viscut esclau setanta-cinc anys

en uns Països Catalans

ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia)

Des de fa segles.

He viscut lluitant contra aquesta esclavitud

tots els anys de la meva vida adulta.

Una nació esclava, com un indivitu esclau,

és una vergonya de la humanitat i de l´univers.

Però una nació mai no serà lliure

si els seus fills no volen arriscar

llur vida en el seu alliberament i defensa.

Amics, accepteu-me

aquest final absolut victoriós

de la meva contesa,

per contrapuntar la covardia

dels nostres líders, massificadors del poble.

Avui la meva nació

esdevé sobirana absoluta en mi.

Ells han perdut un esclau,

ella és una mica més lliure,

perquè jo sóc en vosaltres, amics!


Lluís M. Xirinacs i Damians

Barcelona, 6 d´agost de 2007



Miquel López Crespí i Lluís M. Xirinacs

En el fons, el preu que la burgesia i el franquisme reciclat posaren a l'"esquerra" amnèsica i pactista per a fruir de sous i poltrones institucionals va ser precisament aquest: desactivar la càrrega de lluita anticapitalista i per la independència nacional. De la "tasca" s'encarregaren principalment el PCE i el PSOE. Tones de desencís caigueren damunt els sectors més combatius del nostre poble. Es tractava d'aconseguir la desmobiltzació total i absoluta d'aquesta avantguarda social. L'esquerra revolucionària fou perseguida i criminalitzada. Qui no tingués representació parlamentària era obligat a desaparèixer engolit per la marginalitat més absoluta. "Intellectuals" de baixa categoria, servils sense escrúpols s'encarregaven -i s'encarreguen encara!- de la feina bruta de criminalitzar les idees de progrés, justícia social, independència i socialisme. Tot això combinat amb la lluita activa (portada endavant per la socialdemocràcia i les restes del carrillisme) contra el marxisme, l'anarquisme, el leninisme, l'independentisme... o el cristianisme de tendència socialista i anticapitalista, anà creant un concret panorama de desolació. (Miquel López Crespí)


Xirinacs amb el PSM.


Era la nit del 17 de novembre de 1978. Lluís Maria Xirinacs havia vengut a Mallorca a donar suport a la lluita del PSM (i altres grups que no acceptaven els pactes i claudicacions amb el franquisme reciclat) en favor d'una Constitució que reconegués el dret de les nacions oprimides a l'autodeterminació. També volíem que, després d'una hipotètica victòria electoral de l'esquerra, es pogués avançar lliurement envers una societat diferent, més justa que la societat de classes basada en l'explotació del treballador. La Constitució pactada d'esquena del poble entre forces pretesament d'esquerres, la burgesia basca i catalana i els hereus del franquisme consagrava el sistema capitalista com a únic model vàlid (la qual cosa impossibilitava una lluita legal cap al socialisme).

A l'endemà del mítings a l'Escola "Gabriel Alzamora", els oportunistes, la xurma sense principis que es disposava a llançar-se damunt sous i poltrones institucionals oblidant els quaranta anys de lluita antifeixista, dirien que "el PSM i Xirinacs han hecho apología del terrorisme". El fet era que, seguint les grans lliçons històriques (la lluita dels nordamericans contra la Corona britànica; la radicalitat burgesa a França l'any 1793 en contra la monarquia i les parasitàries castes aristocràtiques; les ensenyances del Concili Vaticà II que consagraven el dret de l'home i dels pobles a sublevar-se -per tots els mitjans- contra els règims tirànics), Xirinacs s'havia atrevit a esmentar la justa violència dels oprimits contra els opressors. Bastà aquest breu esment dels drets dels homes i dels pobles a la rebellió per a criminalitzar-nos d'una manera vergonyosa!

Però aquella nit Xirinacs era amb nosaltres, amb l'esquerra mallorquina que no pactava amb els botxins i els seus hereus. Recordava les seves primeres obres. L'any 1968, Lluís Maria Xirinacs havia guanyat el premi "Carles Cardó" amb l'obra Secularització i cristianisme. Activista cultural de primer ordre, em deia en una carta escrita el l'u de novembre del 1993: "No sóc un escriptor literari. Sóc escriptor de batalla". ¿Què podien saber els gasetillers a sou del poder, els que ens acusaven de fer "apologia del terrorisme", de voler bastir un "partit d'illuminats", el que significava la presència de Xirinacs entre nosaltres l'hivern de 1978? La mala fe, l'enveja contra qualsevol principi desinteressat i noble, ha estat sempre la divisa dels servils. Xirinacs era -i és!- uns dels nostres grans intellectuals. Entre les obres més importants podríem destacar Subjecte (1975); L'espectacle obsessiu (1976); Entro en el gran buit (1976). Més endavant publicà Futur d'Església, un estudi sobre el cristianisme de les Comunitats Cristianes de Base, vetat fins al 1976 per la censura civil i eclesiàstica. El 1977 s'edita Vaga de fam per Catalunya, crònica d'una vaga de fam a propòsit del procés de Burgos (n'hi hagué traduccions al francès -Les Edicions Ouvrieres de Parrís-, l'italià -Coines Edizioni de Roma- i al castellà -Akal de Madrid). L'any 1978, quan vengué a donar suport el PSM, havia publicat Constitució. Paquet d'esmenes, amb la relació i justificació de cent trenta-quatre esmenes al projecte de Constitució espanyola centralista, antisocialista i antirepublicana. L'any 1993 "Llibres del Segle" edità la primera part de La traïció dels líders, crònica de la transició política a Catalunya i de totes les renúncies fetes pels partits que pactaren amb el sistema sous i poltrones com a preu a llurs traïdes.


Miquel López Crespí


Lluís M. Xirinacs presenta a Barcelona l´escriptor Miquel López Crespí: literatura catalana i compromís polític.


Superació del capitalisme. Republicanisme contra monarquia. Antifeixisme. Autodeterminació dels pobles. Democràcia directa. Tots ells assignatures pendents encara avui. (Xirinacs)



Miquel López Crespí resuscita aquella literatura política vigorosa dels anys trenta on al pa se le deia pa i al vi, vi. Se situa nítidament del costat dels oprimits, individus i nacions. Té el mèrit de plantejar les dues coses juntes. Supera la nefasta divisió històrica entre llibertaris i nacionalistes. Dóna per suposada la condemna dels opressors de les dues menes. I, sobre tot, esmerça el gran esforç per desemmascarar les falses esquerres socials i nacionals. (Xirinacs)



Lluís M. Xirinacs (a la dreta de la fotografia)i un destacat militant de l'Organització Socialista d'Alliberament Nacional, Endavant,Joan Teran(a l’esquerra) presentaren a Barcelona el llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició.

Presentació del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc)


Per Lluís M. Xirinacs.


En una societat normalitzada, amb forta tendència al pensament únic i amb el costum d'emprar un discurs políticament correcte, un llibre com el de López Crespí [No era això: memòria política de la transició, Edicions El Jonc 2001) no pot tenir acolliment fàcil i massiu. Llegia fa unes setmanes a l'AVUI una crítica que el desqualificava perquè hi trobava a faltar matisos. "Tot -deia- és blanc o negre; la gent, bons o dolents".


No hi estic gens d'acord


La societat tan "matisada" que ens ha tocat de viure, només ens dóna una "sopa boba", un "centre polític" a on totes les forces polítiques electoralistes volen convergir per obtenir un sac curull de vots d'uns electors degradats per una llefiscosa publicitat massificadora. Com per vendre cotxes.



Coberta del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició.(Edicions El Jonc).

Miquel López Crespí resuscita aquella literatura política vigorosa dels anys trenta on al pa se le deia pa i al vi, vi. Se situa nítidament del costat dels oprimits, individus i nacions. Té el mèrit de plantejar les dues coses juntes. Supera la nefasta divisió històrica entre llibertaris i nacionalistes. Dóna per suposada la condemna dels opressors de les dues menes. I, sobre tot, esmerça el gran esforç per desemmascarar les falses esquerres socials i nacionals.


Tot amb dades fefaents, incontrovertibles. Quina falta feia un llibre així! L'escriu des de la seva perspectiva mallorquina. Això també omple un buit important. Ja voldria jo conèixer algun llibre semblant des de l'òptica valenciana! Perquè, deixeu-m'ho dir, el meu llibre La traïció dels líders és redactat només des de l'angle del Principat de Catalunya


Més qualitats. Ell, a més d'un gran intel·lectual amb un bagatge bibliogràfic i una producció de llibres propis envejable, a més d'un gran periodista col·laborador prolífic de la premsa, és des de l'inici de la seva joventut un lluitador tenaç en el terreny dur de la praxi política, més de base i més compromesa. També fou represaliat pel franquisme. I, en aquest terreny alhora difícil i arriscat, mostra una rara virtut. Evita exitosament les baralles internes, les rivalitats estèrils i nefastes tan monòtonament abundants entre els grups en lluita des de l'esquerra i el nacionalisme. La seva magnanimitat sobrevola les misèries induïdes per l'opressor prepotent en la barroera marginació a què són sotmesos.


Una altra qualitat, al meu albir, que eleva el seu llibre sobre la transició per damunt del meu llibre esmentat, és el tractament a fons del front obrer en lluita. Irònicament parla del pas de la democràcia de l'any 1976 -el moviment popular era irresistible- a la dictadura dels nostres dies tan normalitzats. En aquell any, per exemple, si l'Assemblea de Catalunya convocava un acte reivindicatiu cada mes, el món obrer en convocava un cada dia. En aquells temps, la lluita obrera prengué una embranzida inimaginable avui. I el nostre autor n'és actor i testimoni fidel.


Defectes? Un de destacable. Les moltes repeticions, imagino, degudes a què aquest llibre ha estat confegit ràpidament com un recull d'articles, en origen separats, cadascun formant un tot complert. La vivesa del comentari periodístic i la seva permanent activitat, més enllà de paraules i escrits, excusa aquest punt negatiu.


Els grans temes subjacents a la seva crònica reflexiva? Rupturisme revolucionari contra reformisme continuista. Consellisme i assemblearisme territorial. Superació del capitalisme. Republicanisme contra monarquia. Antifeixisme. Autodeterminació dels pobles. Democràcia directa. Tots ells assignatures pendents encara avui.


El lector que vulgui viure la reflexió i l'acció necessàries per a l'alliberament de la humanitat té a les mans un llibre que el guiarà sense trampes. El mercadeig prospera enmig de la confusió. L'honestedat, en la claretat. Una prova és que el llibre s'està editant, venent, presentant, llegint i aplicant amb entusiasme en els medis jovenils desperts dels nostres Països Catalans.


Centre Social de Sants (Barcelona) (18-V-01).Presentació del llibre No era això: memòria política de la transició. (Edicions El Jonc)

Esquerra Unida, Fina Santiago, Son Espases i el Pacte de Governabilitat

Turmeda | 29 Setembre, 2007 11:48 | facebook.com

No és estrany que l´actual consellera de Benestar Social, Fina de Santiago, s´hagi mostrat convençuda, com ha dit als membres del Bloc, de la necessitat d´abandonar els càrrecs públics del Pacte de Governabilitat si el govern progressista decideix continuar amb les obres decidides per Jaume Matas: l´hospital de Son Espases. Segons ha informat la premsa de Ciutat, Fina Santiago defensà aquesta possibilitat en una reunió de coordinació del Bloc. (Miquel López Crespí)


Salvem Mallorca!


Son Espases, Fina Santiago i el Pacte



Des de les primeres declaracions i comunicats referents a Son Espases, Esquerra Unida-Verds ha mantengut una actitud idèntica i sense gaire variacions en relació a la construcció de l´hospital de referència de Mallorca. Record ara mateix les importants al·legacions contra la construcció de l´hospital a Son Espases que Antoni Esteva Mestre i Magdalena Tugores adreçaren en el seu moment a l´antiga consellera de Salut del PP Aina Castillo. Alguns d´aquests importants arguments per a la preservació de la zona de la Real es repeteixen amb igual contundència en el comunicat de la Presidència d´Esquerra Unida de Mallorca de dia 18 de setembre. Esquerra Unida recorda als ciutadans i ciutadanes de les Illes que “el projecte d´Hospital de Son Espases és fruit d´una operació d´especulació urbanística, per molt que ara el PP centri els seus arguments en pro de la seva construcció en l´interès general i l´assistència sanitària”.



Antoni Esteva i Magdalena Tugores ja havien parlat de la profunda alteració de la configuració urbana de Palma que significa el projecte del PP, projecte estel·lar del govern de Jaume Matas que comportarà a Palma la pèrdua de 217.000 m2 de sòl rústic en una zona prou saturada d´habitatges i serveis. Un indret que ja té greus problemes de trànsit i d´accessos. Un projecte del PP urbanísticament molt irregular, en paraules d´Esquerra Unida, “ja que la corresponent modificació del PGOU no està conclosa, la qual cosa vol dir que no hi ha establerts els paràmetres d´edificabilitat que el projecte necessitaria”.

El projecte del PP, que no tenia resolt el problema d´accessos a l´hospital, amb l´augment de prop de 4.500 vehicles diaris, col·lapsaria una via natural d´accés, el Camí dels Reis, tan sols per a afavorir els interessos especulatius d´un lloc revaloritzat artificialment i sense previsions de cap classe. Un projecte, el Son Espases del PP, que es presentà sense fer referència als elements d´interès cultural i patrimonial que es poden veure afectats: el Monestir de la Real, la síquia de la Font de la Vila, les cases de Son Espases, els jaciments arqueològics de l´indret afectat. A tota aquesta problemàtica tan greu, el comunicat de la Presidència d´EU afegeix que el projecte de construcció de l´Hospital de Referència incompleix alguns punts del Pla Hidrològic, ja que la construcció es realitza a una zona d´alt risc d´inundacions.

No és estrany que l´actual consellera de Benestar Social, Fina de Santiago, s´hagi mostrat convençuda, com ha dit als membres del Bloc, de la necessitat d´abandonar els càrrecs públics del Pacte de Governabilitat si el govern progressista decideix continuar amb les obres decidides per Jaume Matas: l´hospital de Son Espases. Segons ha informat la premsa de Ciutat, Fina Santiago defensà aquesta possibilitat en una reunió de coordinació del Bloc.

Sembla ser que la consellera demanaria coherència als membres de la coalició esquerrana i nacionalista. Imaginam que és prou fort haver de compartir la gestió amb uns partits, PSOE i UM que, si continuassin amb els plans del PP de fer l´hospital a la Real, no tendrien en compte els interessos de molts dels votants progressistes que donaren suport al President Antich i al Bloc precisament per haver promès que no continuarien amb aquestes obres.

Possiblement Fina Santiago encerta en la seva valoració ètica del paper dels professionals de la política. Deu ser una de les poques gestores i dirigents que pensa que la qüestió essencial de la democràcia, malgrat que sigui d´una democràcia imperfecta com la present, no és tant canviar aquells que són en nòmina en un determinat moment sinó, i això és el veritablement important, CANVIAR DE POLÍTICA. L´actitud honesta de Fina Santiago exigint als companys de partit i de coalició el compliment de les promeses fetes a l´electorat ens fa recobrar les esperances. Veient el que fa i el que diu, potser haurem de pensar que, a diferència del que creu una bona part de la població, escalivada de les traïdes dels professionals del romanço, “NO tots els polítics són iguals”. Evidentment, Fina de Santiago no és com els altres, aquells que, atemorits de la possibilitat de perdre sou i privilegis, s´aferren a la poltrona, amb pànic d´haver de deixar el càrrec.

Els amics del Bloc, als quals hem donat suport tant a les eleccions com ara mateix, hauran de reflexionar quant al paper que els correspon en el Pacte si finalment el president Antich comunica que la decisió de l´executiu és continuar amb el projecte estrella del PP. Pensam, i tothom que tengui dos dits de seny ho pot copsar a la perfecció, que si Antich continua endavant amb Son Espases donant arguments per a legitimar el projecte del PP, el fet suposarà una important pèrdua de credibilitat tant per al PSOE com per al conjunt dels partits que conformen l´actual Pacte de Governabilitat, amb el cost electoral que, en properes eleccions, veurem reflectit a les urnes.

Miquel López Crespí


Per a la recuperació de la memòria històrica: cultura catalana i transició

Turmeda | 27 Setembre, 2007 17:48 | facebook.com

Per a l'autor del llibre "Cultura i transició a Mallorca", l'escriptor pobler Miquel López Crespí, a la primera meitat del segle XX, les capes més humils de la societat illenca disposen de pocs mitjans, de molt pocs indrets on anar a abeurar i xuclar el vertader suc d'una autèntica cultura popular, que contribueixi positivament a fer persones arrelades en un país i en un àmbit social concret. (Cecili Buele)


Els escriptors mallorquins i la recuperació de la nostra memòria històrica: la cultura catalana i la lluita antifeixista.


Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006)



Per a l'autor del llibre "Cultura i transició a Mallorca", l'escriptor pobler Miquel López Crespí, a la primera meitat del segle XX, les capes més humils de la societat illenca disposen de pocs mitjans, de molt pocs indrets on anar a abeurar i xuclar el vertader suc d'una autèntica cultura popular, que contribueixi positivament a fer persones arrelades en un país i en un àmbit social concret.

Després de remarcar el paper que hi exerceix el cinema a la dècada dels anys cinquanta, l'autor del llibre para esment a la influència que també hi desplega un altre mitjà de comunicació: la ràdio, en vistes a la formació d'unes consciències cíviques més abocades a la lluita antifranquista i anticapitalis.

Addueix com a exemple la gran quantitat de noms que perduren en la seva memòria i en la d'aquella generació de modistes i obreres que, en poder, es passen horabaixes sentint serials interminables a través de la ràdio.

La ràdio, diu l'autor, malgrat la ferrenya censura franquista, és un dels aparells més sol·licitats en aquell moment històric. Malgrat el preu prohibitiu d'aquells aparells tan rudimentaris, una de les aspiracions de les classes populars de l'estat espanyol, -i la pagesia i menestralia illenques no és cap excepció a la regla-, és poder disposar d'una ràdio.

A través de les ones, la ràdio, en certa mesura, aconsegueix de tirar pel terra tot l'impressionant muntatge inquisitorial de la dictadura franquista, amb la censura fèrria que comporta en relació amb els mitjans de comunicació, tant públics com privats.

Mentre per a la dictadura franquista el control de la informació i de la cultura és un dels puntals bàsics de la seva dominació política, amb la finalitat de mantenir la gent entretenguda i desinformada, aquesta tasca essencial dels censors franquistes es veu desbordada en no poder controlar al cent per cent l'arribada de les ones provinents d'altres indrets d'Europa.

La ràdio contribueix decididament a obrir els ulls -i les orelles- a altres realitats i maneres de viure i d'entendre la vida en societat.

En la relació de personatges que arriben a assolir un alt nivell de compromís en la lluita antifeixista d'aquelles dècades, l'autor no pot ni vol deixar de fer esment de la novel·la que vol retre homenatge a la generació de gent lluitadora antifeixista a la dècada dels anys 30.

Aquesta obra de Miquel López Crespí, que es publica l'any 1999, després de rebre el guardó del III Premi de Novel·la Miquel Àngel Riera, es basa en aquest mig segle de relacions estretes amb lluitadors antifeixistes d'aquella època.

Es tracta de gent, com son pare mateix, Paulino López, un ferm combatent anarcosindicalista, o el seu oncle José López, de la Brigada de l'Exèrcit Popular de la República, que té una influència decisiva en la seva formació cultural, democràtica, revolucionària, humana.

Són homes i dones que a la dècada dels anys 70, malgrat les persecucions sofertes per part dels botxins de l'antiesquerranisme nazifeixista, dècades i dècades després dels fets que li expliquen, conserven el mateix esperit de lluita i resistència de la seva joventut.

Afiliats a Esquerra Republicana de Catalunya, al PCE, al PSOE, a la UGT, a la CNT o al POUM, combaten per a portar idees de justícia i llibertat a les classes populars.

La novel·la a la qual fa al·lusió Miquel López Crespí [L´Amagatall]en aquest llibre, com no s'amaga de dir, neix de la il·lusió per deixar constància escrita d'un món -sentimental, cultural, polític- exterminat a matadegolla per la reacció illenca, espanyola i internacional que, sense cap escrúpol empra durant molts anys escamots d'execució, la sang del poble, per anar a bastir creacions culturals dels vencedors qualificades com a excel·lents.

En aquesta perspectiva de retre homenatge a vells lluitadors antifranquistes, dedica tot un capítol a la figura d'un dels escriptors dels Països Catalans que roman marginat del cercle literari més difós i conegut, Gonçal Dionís Castelló i Gómez-Trevijano.

Natural de Gandia, nomenat cap provisional de la 22 Brigada Mixta i posteriorment Cap d'Estat Major de la divisió 54 del Cos d'Exèrcit republicà, de jove participa activament en el moviment estudiantil contra la dictadura primoderiverista, estudiant de dret i filosofia i lletres a la Universitat de València, és destinat entre d'altres indrets a l'institut de Felanitx (1934-35), on ensenya francès i estableix contactes amb els sectors republicans i socialistes del moment.

En remarca l'autor la seva marginalitat, en la qual roman com a escriptor valencià. Tot i amb això, mai no es dóna per vençut i sempre anima la gent a seguir el camí del compromís i la lluita per una cultura nacional-popular catalana.

El trau com a exemple resistent que anima a continuar lluitant, sense defallença, per la República, la independència i el socialisme.

(CONTINUARÀ)

Cecili Buele i Ramis
Mallorca, setembre 2007


http://cil.cecili.cat/post/40247

Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006). Podeu fer les comandes a la vostra lliberia habitual o al telèfon de l´editorial: 971-650618 (de 7h. a les 15h.)

Xirinacs i els escriptors mallorquins (i II)

Turmeda | 26 Setembre, 2007 15:12 | facebook.com

El dissate dia 19 de Maig de 2001, Lluís M. Xirinacs presentava el llibre No era això. Memòria política de la transició en el Centre Social de Sants, carrer Olcinelles, número 30, de Barcelona. Aquest article va ser escrit en record d´aquells dies intensos de compenetració total amb les idees alliberadores de l´inoblidable company Lluís M. Xirinacs, exemple d´intel·lectual català lliurat en cos i ànima a la tasca d´alliberament nacional i social del nostre poble.



Miquel López Crespí i Lluís Maria Xirinacs el dia de la presentació a Barcelona del llibre No era això: memòria política de la transició. Xirinacs sempre recomanà les aportacions de Miquel López Crespí a la tasca de recuperació de la nostra memòria històrica. A Mallorca, sectaris i dogmàtics com Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida feien tot el contrari, escrivint pamflets plens de calúmnies, mentides i tergiversacions contra els militants de l´esquerra revolucionària de les Illes i contra el llibre de memòries de Miquel López Crespí L´Antifranquisme a Mallorca (1950-70).

En el fons, el preu que la burgesia i el franquisme reciclat posaren a l'"esquerra" amnèsica i pactista per a fruir de sous i poltrones institucionals va ser precisament aquest: desactivar la càrrega de lluita anticapitalista i per la independència nacional. De la "tasca" s'encarregaren principalment el PCE i el PSOE. Tones de desencís caigueren damunt els sectors més combatius del nostre poble. Es tractava d'aconseguir la desmobiltzació total i absoluta d'aquesta avantguarda social. L'esquerra revolucionària fou perseguida i criminalitzada. Qui no tingués representació parlamentària era obligat a desaparèixer engolit per la marginalitat més absoluta. "Intellectuals" de baixa categoria, servils sense escrúpols s'encarregaven -i s'encarreguen encara!- de la feina bruta de criminalitzar les idees de progrés, justícia social, independència i socialisme. Tot això combinat amb la lluita activa (portada endavant per la socialdemocràcia i les restes del carrillisme) contra el marxisme, l'anarquisme, el leninisme, l'independentisme... o el cristianisme de tendència socialista i anticapitalista, anà creant un concret panorama de desolació. (Miquel López Crespí)


Les coses han canviant a poc a poc. Una nova generació de lluitadors i lluitadores antisistema ha sorgit en aquests darrers anys superant el buit ideològic i polític creat pels partits de l'esquerra oficial. És el que parlàvem a Barcelona amb Lluís M. Xirinacs i els companys d'Endavant.

El que més em copsà en aquests dies de presentació de No era això va ser precisament poder entrar en contacte amb els companys i companyes d'Arran, d'Endavant-Organització d'Alliberament Nacional, amb tants i tants collectius del Principat. Interessant va ser el contacte amb els amics d'Arran (que han muntat un dels millors centres de documentació dels moviments socials que conec). Com m'explicaren n'Elba i n'Ivan, Arran no és una iniciativa aïllada. Aquest important Centre de Documentació dels Moviments Socials forma part de tota una xarxa d'espais que d'alguna manera o altra estan compromesos en la recuperació d'una cultura de la resistència i la difusió ideològica de tot un seguit de valors emancipadors i rupturistes. Arran no es vol quedar en només quatre paraules boniques. Aquests companys consideren la pràctica com un element indispensable en el desenvolupament d'una lluita anticapitalista real.

No cal dir que hi estic completament d'acord. No mancaria més! Es tracta -com fan tots aquests collectius del Principat i d'altres indrets dels Països Catalans- d'anar recuperant espais des d'on potenciar ideals relacionats amb la justícia social (la lluita anticapitalista), la dignitat de pobles i persones, el respecte a la diferència tan racial i sexual com cultural. Espais des d'on impulsar valors com la igualtat, l'inconformisme, l'autoorganització.

Deia quan començava a escriure aquest article que estar uns dies amb amics del PSAN, Maulets, Endavant i tants de grups actius en la lluita per la independència i el socialisme, rejoveneix, i molt més quan un dels teus llibres (en aquest cas No era això: memòria política de la transició) esdevé una espècie de "biblia" del jovent revolucionari català. M'ho deia una noia d'Arran que havia vengut a la presentació de l'amic Xirinacs, al local de Sants on ens arreplegàrem munió de nacionalistes d'esquerra: "Ja fa anys, una nodrida xarxa d'ateneus populars, de casals obrers, d'ateneus enciclopèdics i de cooperatives va fer trontollar les bases del capitalisme. Aquella generació de revolucionaris dels anys vint i trenta! I per aquest motiu (els tres anys de valenta resistència contra el feixisme, la revolució, la resistència en el "maquis" en la dura postguerra) el poble va ser anihilat tant físicament com mentalment pels botxins del capitalisme. Actualment, tot i les grans diferències amb llavors, cal seguir mantenint viva la lluita, i nostra és la responsabilitat d'aconseguir-ho".

Reconec -i l'amic Xirinacs deia el mateix- que feia anys que no ensopegàvem amb un jovent amb tant alt grau de consciència revolucionària. Tot el que els venuts al sistema (partits, pseudoiintellectuals, xurma sense principis aferrada a la mamella del poder) havien provat d'ensorrar (marxisme, anarquisme, lluita anticapitalista i antirascista) ara és recuperat per aquest valents i agosarats allots i allotes d'Endavant, PSAN, POR, Maulets, Arran i tants i tants Casals, Ateneus Populars, Centres de Documentació que han sorgit - sorgeixen!- arreu de la nostra geografia.

Moments més tard, en el local de Sants on, amb la gent d'Edicions El Jonc, Endavant, Xirinacs i jo mateix encetàvem el debat damunt la transició (les traïdes de la transició!) i el paper de l'intellectual català en el segle XXI, un jove revolucionari ens deia, tot resumint el pensament d'Arran: "En el nostre 'món al revés' on la probresa equival a delinqüència, la dissidència a terrorisme i la liberalització econòmica garanteix el benestar d'uns pocs en nom de la llibertat, es fa urgent donar la volta a aquesta versió tergiversada. El pensament únic és una arma molt bona del capital per a tenir-nos submisos i callades. La història que ens han ensenyat és la dels poderosos, mentre l'altra cara de la realitat, la que patim els pobles i les persones oprimides, la dels que trenquem el silenci i sortim al carrer, ha estat sempre silenciada i manipulada. Per això contribucions com la que significa No era això: memòria política de la transició són d'importància cabdal per al jovent revolucionari, pel poble dels Països Catalans, i és precisament per això mateix que nosaltres, des d'Arran, des dels nombrosos collectius nacionalistes i d'esquerres on militem, recomanem el llibre".

Moments després, collocant la senyera amb l'estel i la bandera de la Commune de París (enguany es compleix el cent-trentè aniversari del primer govern proletari que existí en el món), el company Lluís M. Xirinacs inicià la presentació que, cal dir-ho, va ser profitosa i molt més extensa del que recull el petit extracte que publicam. Evidentment les retxes que em donà són només un breu resum de tot el que ell va explicar. Però valgui aquest resum per a copsar una mica com va ser la presentació de No era això: memòria política de la transició.


Digué Xirinacs, entre moltes altres coses:


"En una societat normalitzada, amb forta tendència al pensament únic i amb el costum d'emprar un discurs políticament correcte, un llibre com el de López Crespí [No era això: memòria política de la transició, Edicions El Jonc 2001) no pot tenir acolliment fàcil i massiu. Llegia fa unes setmanes a l'AVUI una crítica que el desqualificava perquè hi trobava a faltar matisos. "Tot -deia- és blanc o negre; la gent, bons o dolents".


'No hi estic gens d'acord.


'La societat tan "matisada" que ens ha tocat de viure, només ens dóna una "sopa boba", un "centre polític" a on totes les forces polítiques electoralistes volen convergir per obtenir un sac curull de vots d'uns electors degradats per una llefiscosa publicitat massificadora. Com per vendre cotxes.



Miquel López Crespí (centre de la fotografia), al costat de Mateu Morro sempre ha estat a l'avantguarda de la lluita per l'alliberament nacional i social dels Països Catalans. Manifestació per la independència dels Països Catalans a Palma (Mallorca).

'Miquel López Crespí resuscita aquella literatura política vigorosa dels anys trenta on al pa se le deia pa i al vi, vi. Se situa nítidament del costat dels oprimits, individus i nacions. Té el mèrit de plantejar les dues coses juntes. Supera la nefasta divisió històrica entre llibertaris i nacionalistes. Dóna per suposada la condemna dels opressors de les dues menes. I, sobre tot, esmerça el gran esforç per desemmascarar les falses esquerres socials i nacionals.


'Tot amb dades fefaents, incontrovertibles. Quina falta feia un llibre així! L'escriu des de la seva perspectiva mallorquina. Això també omple un buit important. Ja voldria jo conèixer algun llibre semblant des de l'òptica valenciana! Perquè, deixeu-m'ho dir, el meu llibre La traïció dels líders és redactat només des de l'angle del Principat de Catalunya


'Més qualitats. Ell, a més d'un gran intel·lectual amb un bagatge bibliogràfic i una producció de llibres propis envejable, a més d'un gran periodista col·laborador prolífic de la premsa, és des de l'inici de la seva joventut un lluitador tenaç en el terreny dur de la praxi política, més de base i més compromesa. També fou represaliat pel franquisme. I, en aquest terreny alhora difícil i arriscat, mostra una rara virtut. Evita exitosament les baralles internes, les rivalitats estèrils i nefastes tan monòtonament abundants entre els grups en lluita des de l'esquerra i el nacionalisme. La seva magnanimitat sobrevola les misèries induïdes per l'opressor prepotent en la barroera marginació a què són sotmesos.



Coberta del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició.(Edicions El Jonc).

'Una altra qualitat, al meu albir, que eleva el seu llibre sobre la transició per damunt del meu llibre esmentat, és el tractament a fons del front obrer en lluita. Irònicament parla del pas de la democràcia de l'any 1976 -el moviment popular era irresistible- a la dictadura dels nostres dies tan normalitzats. En aquell any, per exemple, si l'Assemblea de Catalunya convocava un acte reivindicatiu cada mes, el món obrer en convocava un cada dia. En aquells temps, la lluita obrera prengué una embranzida inimaginable avui. I el nostre autor n'és actor i testimoni fidel.


'Defectes? Un de destacable. Les moltes repeticions, imagino, degudes a què aquest llibre ha estat confegit ràpidament com un recull d'articles, en origen separats, cadascun formant un tot complert. La vivesa del comentari periodístic i la seva permanent activitat, més enllà de paraules i escrits, excusa aquest punt negatiu.


'Els grans temes subjacents a la seva crònica reflexiva? Rupturisme revolucionari contra reformisme continuista. Consellisme i assemblearisme territorial. Superació del capitalisme. Republicanisme contra monarquia. Antifeixisme. Autodeterminació dels pobles. Democràcia directa. Tots ells assignatures pendents encara avui.


'El lector que vulgui viure la reflexió i l'acció necessàries per a l'alliberament de la humanitat té a les mans un llibre que el guiarà sense trampes. El mercadeig prospera enmig de la confusió. L'honestedat, en la claretat. Una prova és que el llibre s'està editant, venent, presentant, llegint i aplicant amb entusiasme en els medis jovenils desperts dels nostres Països Catalans".


Centre Social de Sants (Barcelona) (18-V-01).Presentació del llibre No era això: memòria política de la transició. (Edicions El Jonc)

Xirinacs i els escriptors mallorquins (I)

Turmeda | 25 Setembre, 2007 11:54 | facebook.com

"Intel·lectuals" de baixa categoria, servils sense escrúpols s'encarregaven -i s'encarreguen encara!- de la feina bruta de criminalitzar les idees de progrés, justícia social, independència i socialisme. Tot això combinat amb la lluita activa (portada endavant per la socialdemocràcia i les restes del carrillisme) contra el marxisme, l'anarquisme, el leninisme, l'independentisme... o el cristianisme de tendència socialista i anticapitalista, anà creant un concret panorama de desolació. (Miquel López Crespí)


Acte de Sobirania.


He viscut esclau setanta-cinc anys

en uns Països Catalans

ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia)

Des de fa segles.

He viscut lluitant contra aquesta esclavitud

tots els anys de la meva vida adulta.

Una nació esclava, com un indivitu esclau,

és una vergonya de la humanitat i de l´univers.

Però una nació mai no serà lliure

si els seus fills no volen arriscar

llur vida en el seu alliberament i defensa.

Amics, accepteu-me

aquest final absolut victoriós

de la meva contesa,

per contrapuntar la covardia

dels nostres líders, massificadors del poble.

Avui la meva nació

esdevé sobirana absoluta en mi.

Ells han perdut un esclau,

ella és una mica més lliure,

perquè jo sóc en vosaltres, amics!


Lluís M. Xirinacs i Damians

Barcelona, 6 d´agost de 2007


El dissate dia 19 de Maig de 2001, Lluís M. Xiricans presentava el llibre No era això. Memòria política de la transició en el Centre Social de Sants, carrer Olcinelles, número 30, de Barcelona. Aquest article va ser escrit en record d´aquells dies intensos de compenetració total amb les idees alliberadores de l´inoblidable company Lluís M. Xirinacs, exemple d´intel·lectual català lliurat en cos i ànima a la tasca d´alliberament nacional i social del nostre poble.


Xirinacs

Aquestes dies [Maig de 2001]he viatjat a Barcelona presentant l'obra No era això: memòria política de la transició, que m'ha publicat Edicions El Jonc. La presentació va anar a càrrec del meu bon amic i patriota exemplar, Lluís M. Xirinacs. No cal dir que marxar per uns dies del cau estantís i envejós que ens encercla amb el seu alè pestilent i malaltís (frustrats de tota mena que ordeixen campanyes per provar de barrar el pas a qui publica, al creador mallorquí) representa un parèntesi de calma i tranquil·litat. Les brutors són encara molt més demencials i enverinades si l'autor català és conegut per les seves idees i pràctica d'esquerres! Alhora les campanyes, les mentides, per tergiversacions més barroeres són el pa nostre de cada dia i arriben a límits d'autèntic manicomi. Però no parem esment de les potadetes de psicòpates i envejosos d'extrema dreta amagats sovint fins i tot rere la nostra ensenya; neonazis racistes que diuen defensar "lo nostro" per atacar millor l'esquerra i que fan el joc a la dreta amb els seus atacs a qualsevol intel·lectual progressista català. Quina tranquil·litat dóna l'estar uns dies entre companys de la mateixa corda! Lluís M. Xirinacs, Joan Teran, els companys del Centre de Documentació Arran...



Joan Teran, Miquel López Crespí i Lluís Maria Xirinacs el dia de la presentació de No era això: memòria política de la transició

Sortosament el llibre No era això: memòria política de la transició funciona a les totes entre l'avantguarda nacionalista i esquerrana dels Països Catalans. La majoria de partits i organitzacions independentistes de l'ampli ventall de l'esquerra revolucionària (marxistes, anarquistes, socialistes de totes les tendències...) han fet seu el meu assaig damunt la història de la transició (la nova restauració borbònica) i recomanen el llibre a tots els amics i simpatitzants. Malgrat un dèbil intent de criminalització per part d'un reaccionari col·laborador del diari Avui dins la línia de l'acostumat pamflet escrit per determinats "intel·lectuals" d'anar per casa, consumits per la seva impotència cultural, malalts en veure com les idees de socialisme i independència avancen i es consoliden, la meva història de la transició es defensa per si mateixa i ja hem començat a pensar en una ampliació de continguts en vista a la segona edició.



Organitzacions històriques del nacionalisme d'esquerres com el Partit Socialista d'Alliberament Nacional (PSAN), el Partit Socialista de Mallorca (PSM), Maulets, Alternativa per Mallorca o Endavant-Organitzacio Socialista d'Alliberament Nacional han recomanat des de les pàgines de les respectives publicacions el llibre publicat per Edicions "El Jonc".

Aquesta realitat vital (el fet de tenir tants i tants d'amics invisibles que et llegeixen), anima, reconforta i, evidentment, encoratja. Per això els dies passats al Principat han servit per carregar bateries i avançar en la tasca de la recuperació contínua de la nostra memòria col·lectiva en el camí de servar i analitzar els esdeveniments més importants de la nostra història més recent. Pensem que a part de la publicació l'any 1994 de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) editat per Lleonard Muntaner, i de la sortida a la llum de Cultura i Antifranquisme (Edicions de 1984), i ara mateix de No era això: memòria política de la transició hi ha pendents, per a la seva propera publicació, El compromís polític de l'intel·lectual català en el segle XXI i Les lluites dels anys 60-70 en el combat antifeixista.

L'amic Lluís M. Xirinacs, el benvolgut i aferrissat combatent pels nostres drets nacionals i socials (a qui vaig conèixer en els anys setanta, en temps de la meva militància en el PSM, com explic en No era això: memòria política de la transició), i autor de tres famosos i imprescindibles llibres per a qui vulgui conèixer a fons la història de la transició al Principat (La traïció dels líders, volums I, II i III editats per Llibres del Segle) ja havia presentat No era això (pel seu compte!, això sí que són amics!) a Argentona (Baix Camp). Ara, unificant esforços (El Jonc, Endavant, el Centre de Documentació "Arran"...), es tractava de promocionar-lo una mica més a la mateixa Barcelona. Aquest va ser el motiu del viatge al Principat: tornar petar la conversa amb l'admirat amic, exemple d'intel·lectual català compromès, el company de lluita per la llibertat del oprimitits Lluís M. Xirinacs.


Particularment volia valorar de prop aquesta revifalla del nacionalisme marxista, dels grups revolucionaris de tendència esquerrana que han sorgit com a bolets en tota la pell de la nostra terra. Sortosament, com dèiem una mica més amunt el "panorama" polític del Principat ha anat mudant per a bé. Durant uns anys, després de l'embranzida revolucionària i antisistema de la transició (augment del protagonisme de la classe obrera i dels sectors populars, lluita anticapitalista, recuperació de la memòria col·lectiva del nostre poble) els pactes i les traïdes de la transició portaren una greu desmobilització entre el poble i sectors d'avantguarda cultural i política. En el fons, el preu que la burgesia i el franquisme reciclat posaren a l'"esquerra" amnèsica i pactista per a fruir de sous i poltrones institucionals va ser precisament aquest: desactivar la càrrega de lluita anticapitalista i per la independència nacional. De la "tasca" s'encarregaren principalment el PCE i el PSOE. Tones de desencís caigueren damunt els sectors més combatius del nostre poble. Es tractava d'aconseguir la desmobiltzació total i absoluta d'aquesta avantguarda social. L'esquerra revolucionària fou perseguida i criminalitzada. Qui no tingués representació parlamentària era obligat a desaparèixer engolit per la marginalitat més absoluta. "Intel·lectuals" de baixa categoria, servils sense escrúpols s'encarregaven -i s'encarreguen encara!- de la feina bruta de criminalitzar les idees de progrés, justícia social, independència i socialisme. Tot això combinat amb la lluita activa (portada endavant per la socialdemocràcia i les restes del carrillisme) contra el marxisme, l'anarquisme, el leninisme, l'independentisme... o el cristianisme de tendència socialista i anticapitalista, anà creant un concret panorama de desolació. Els sectors més dinàmics que encara lluitaven contra el sistema eren deixats de banda (lluites d'Euskalduna, Altos Hornos del Mediterráneo, Astilleros de Cadis... i mil tipus d'accions semblants), tot esperant que els lluitadors més actius perdessin la fe en la victòria de la seva justa causa. Les centrals sindicals majoritàries, amb fortes subvencions estatals per a sous d'alliberats, boicotejaren mobilitzacions de solidaritat, expulsaren els grups més antisistema dels seus delegats mentre els dirigents d'aquests aparells ja institucionals signaven pacte rere pacte en contra dels interessos dels treballadors. Milers i milers de treballadors i treballadores, d'estudiants de totes les nacions oprimides de l'estat eren induïts (a les bones o a les males: la policia no deixà mai d'actuar de forma brutal contra el poble) a oblidar les idees i principis igualitaris, antifeixistes i antiracistes tot obligat-los (mitjançant un fort bombardeig ideològic des del mitjans dits de 'comunicació') a centrar-se només en la vida privada, en el consum com a forma "superior" d'existència. Arribava la follia del comprar per comprar, l'època del pelotazo (més que res en temps del PSOE, del redescobriment de "la España eterna" per part dels "socialistes" de mentida que ens acabaven d'entaforar en el bloc imperialista i agressiu de l'OTAN). La fi del socialisme degenerat a l'URSS i altres països dits "socialistes" (aquells on regnava el brutal poder de la "burgesia" roja i el més bestial capitalisme d'estat) també servia per a la campanya contrarevolucionària mundial. Ens apropàvem als temps actuals, a l'època de la mundialització més bestial i absoluta del capital i de l'imperialisme (alguns li diuen, en expressió errada, la "globalització"). Les preocupacions socials i col·lectives eren sovint ridiculitzades. Els grups i partits que encara resistien la gegantina onada d'oportunisme que tot ho envia (barroeres lluites pel poder, per la poltrona, per la nòmina institucional deixant de banda dècades d'història de lluita esquerrana) eren presentats sovint com utòpics o, més d'una vegada, com a actius "agents de la dreta", il·luminats que no tocaven amb els peus a terra. Qui signa aquest article ha patit sovint aquesta intencionada criminalització per part dels defensors (de totes els tendències!) del sistema!


Miquel López Crespí


Veus literàries de les Illes: Pere Rosselló Bover analitzat per López Crespí

Turmeda | 24 Setembre, 2007 10:42 | facebook.com

Amb aquest vergonyós i indignant caramull d'autoodi, amb màfies i servils al servei del paranoucentisme dominant, amb el conegut control dels mitjans de comunicació... com podem aconseguir normalitzar la nostra cultura? Si aquells que haurien de promocionar les nostres lletres s'encarreguen dia a dia de silenciar i demonitzar alguns dels nostres autors més destacats... ens hem d'estranyar que el lector illenc s'estimi més llegir autors forans i, per desgràcia, ignori el millor de la producció nostrada? (Miquel López Crespí)


Veus literàries de les Illes: Pere Rosselló Bover



Pere Rosselló Bover

Sovint hem escrit en defensa dels escriptors catalans denunciant els problemes que condicionen un desenvolupament normal de la nostra cultura, una recepció correcta d'obres i autors. En el llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Palma de Mallorca, Edicions Cort, 2003), i més concretament en el capítol "En defensa dels escriptors catalans" (pàgs. 159-162), hem explicat als lectors de les Illes com el control paranoucentista de la cultura catalana barra el pas al coneixement de l'obra de Pere Capellà, Alexandre Ballester, Martí Maiol, Bartomeu Fiol, Damià Huguet, Jaume Pomar, Guillem Colom, Miquel Ferrà Martorell, Miquel Mas Ferrà, Josep Melià, Guillem Rosselló, Antoni Xumet, Llorenç Moià, Guilem Frontera, Joan Guasp, Llorenç Capellà o la de qui signa aquest article, entre una munió d'altres escriptors. Nombrosos intellectuals són sistemàticament marginats de determinades enciclopèdies controlades per aquest tèrbol comissariat paranoucentista. Llorenç Capellà, Joan Guasp, Miquel Ferrà Martorell i jo mateix hem escrit en més d'una ocasió en defensa dels nostres autors i denunciant fets tan lamentables.

Ni els grans autors ja desapareguts se salven de les campanyes de marginació! Podríem parlar del cas de Gabriel Alomar, silenciat en temps de la dictadura i també de la democràcia sorgida dels pactes amb el franquisme; podríem contar la història de les campanyes contra Miquel A. Riera o Guillem d'Efak, fins i tot després de morts.

Amb aquest vergonyós i indignant caramull d'autoodi, amb màfies i servils al servei del paranoucentisme dominant, amb el conegut control dels mitjans de comunicació... com podem aconseguir normalitzar la nostra cultura? Si aquells que haurien de promocionar les nostres lletres s'encarreguen dia a dia de silenciar i demonitzar alguns dels nostres autors més destacats... ens hem d'estranyar que el lector illenc s'estimi més llegir autors forans i, per desgràcia, ignori el millor de la producció nostrada?

Escric aquestes retxes en relació al poc ressò que ha tengut en els mitjans de comunicació, tant de les Illes com del Principat el recent lliurament del prestigiós Premi de Poesia Bernat Vidal i Tomàs 2004, que acaba de guanyar l'escriptor, investigador i professor de la UIB Pere Rosselló Bover.

La poca importància donada per determinades pàgines de cultura, per la ràdio i els programes de televisió que s'emeten a Mallorca, demostra que, malgrat les protestes, articles i denúncies, el problema de normalització de la nostra cultura no acaba d'arribar a port.

No és solament el cas del silenciament del premi i l'obra de Pere Rosselló Bover. Aquest és un dels casos més recents. Però si hom segueix habitualment les informacions sobre la nostra literatura podrà comprovar de dia en dia com no s'informa o s'informa malament sobre determinats premis literaris i, el que és encara molt més trist, com el control del paranoucentisme o simplement la ignorància i mala fe fan que sempre siguin uns mateixos autors els sistemàticament silenciats i marginats i uns altres els que surten cada dia a les planes dels diaris.

D'aquesta forma es fa palès l'amiguisme i l'enrarit ambient que malda per desertitzar la literatura catalana. El cas de Pere Rosselló, el poc ressò obtingut pel lliurament del Premi Vidal i Tomàs 2004, premi que ha guanyat amb el poemari titular El pou llançat al pou només evidencia una vegada més el que hem denunciat sovint. Tothom que conegui una mica el nostre panorama cultural pot fer el llistat d'autors, novellistes, poetes, dramaturgs, assagistes, silenciats; i, ben cert, podrà fer-ne un altre de tots aquells endollats que, per qualsevol motiu i sense cap mena de vergonya, surten cada dia i són presentats, pels gasetillers a sou de qui és el vertader culpable de tanta malifeta, com els únics escriptors possibles.

Pere Rosselló Bover no és autor que comença, no és una persona qualsevol dins del nostre somort panorama cultural. Professor i escriptor, llicenciat en Filologia Hispànica per la Universitat de Barcelona (delegació de Palma, 1978) i doctor en Filologia Catalana per la Universitat de les Illes Balears (1986), actualment és professor titular de filologia catalana a la Universitat de les Illes Balears. Com a poeta ha publicat Antologia (Ed. Moll, 1978, Premi Ciutat de Manacor 1977), Aplec de distàncies (Ed. Moll, 1981, Premi Ciutat de Palma 1977), Llibre de la selva i altres poemes ("Sa Nostra", 1983) i L'Hort de la lluna ("Sa Nostra", 1988).

També ha conreat la narrativa infantil amb els llibres Les aventures d'en Tres i mig (La Galera, 1989, Premi Guillem Cifre de Colonya 1988; traduït al castellà amb el títol de Tris-tras, trotamundos, 1989) i El fantasma del País del Vent (Edicions Cort, 1992).

A tota aquesta producció creativa podríem afegir nombrosos estudis literaris com L'escriptura de l'home. Introducció a l'obra literària de Miquel A. Riera (1982), Bearn o la sala de les nines, de Llorenç Villalonga (1993), La literatura a Mallorca durant el franquisme (1936-1975) (1999) i Els camins de la cançó: Vida i obra del P. Rafel Ginard Bauçà (1999), entre molts d'altres.

Miquel López Crespí


Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (15-VI-04)

Son Espases i EU: Fina Santiago és partidària de dimitir si es fa l´hospital a Son Espases

Turmeda | 22 Setembre, 2007 15:16 | facebook.com

Fina Santiago, que representà a Esquerra Unida ocupant el número quatre de la candidatura autonòmica del Bloc, integra el corrent més ‘ètic’ d’EU. Un sector que té clar que la construcció de Son Espases suposaria un incompliment del compromís assolit per la formació amb la ciutadania i, per tant, és partidari de no ser còmplice d’aquesta decisió si s’ha de produir. (Quim Torres)


La consellera Santiago és partidària de dimitir si es fa l’hospital a Son Espases


Així ho ha plantejat aquesta setmana a altres membres de la direcció del Bloc

QUIM TORRES. Palma.


La consellera de Benestar Social, Fina Santiago, s’ha mostrat partidària, davant els seus companys del Bloc, d’abandonar els càrrecs públics si finalment el Govern opta per construir l’hospital de referència a Son Espases, continuant les obres que inicià l’anterior Executiu de Jaume Matas.

La responsable autonòmica defensà aquest plantejament en una reunió de coordinació del Bloc, que tingué lloc el passat dilluns i en la qual no hi havia cap dels altres dos consellers de la formació.

Fina Santiago, que representà a Esquerra Unida ocupant el número quatre de la candidatura autonòmica del Bloc, integra el corrent més ‘ètic’ d’EU. Un sector que té clar que la construcció de Son Espases suposaria un incompliment del compromís assolit per la formació amb la ciutadania i, per tant, és partidari de no ser còmplice d’aquesta decisió si s’ha de produir.

El plantejament de la consellera seria compartit per sectors de tots els partits que integren el Bloc, des d’Esquerra Unida-Els Verds fins a Esquerra, passant pel PSM. En canvi, altres elements de la direcció de la coalició, no serien tan partidaris de deixar els càrrecs si es dóna el cas i creuen que bastaria amb deixar clar que s’oposen a Son Espases.

Fins ara, els responsables del Bloc han manifestat públicament que no s’han plantejat la sortida del Govern perquè encara no s’ha pres cap decisió definitiva sobre la ubicació de l’hospital. De fet, el líder de la coalició, Biel Barceló, ha reiterat que aquest escenari no es planteja dins la coalició. Dimarts, sense anar més lluny, deixà clar als passadissos del Parlament que «el Govern és molt més que Son Espases» i que si és aquesta l’opció que pren el Govern s’haurà d’explicar bé als ciutadans.

Diari de Balears (20-IX-07)


ESQUERRA UNIDA FRONT AL PROJECTE DE CONSTRUCCIÓ A SON ESPASES DE L´HOSPITAL DE REFERÈNCIA



La Presidència d´Esquerra Unida de Mallorca, reunida el dimarts, 18 de setembre de 2007, ha acordat per unanimitat fer pública la següent resolució, en relació al projecte de construcció a Son Espases de l´hospital de referència i la postura del Govern de les Illes Balears:


1. El projecte d´Hospital de Son Espases és fruit d´una operació d´especulació urbanística, per molt que ara el PP centri els seus arguments en pro de la seva construcció en l´interès general i l´assistència sanitària. De fet, si hagués primat aquest interès general, el PP durant l´anterior legislatura hauria d´haver començat les obres del nou hospital de referència el 2003, cosa que va retardar per purs interessos especulatius.

2. No hi ha arguments nous a favor de la construcció de l´Hospital de referència a Son Espases després d´aquests mesos que aquells utilitzats abans de la campanya i als diferents debats mantinguts, al Parlament o a altres institucions, davant l´opinió pública. El pragmatisme tampoc no és cap excusa sostenible, ja que fins i tot des del punt de vista jurídic existeixen vies que facilitarien altres sortides possibles, i a més a més, els costs estimats per aturar el projecte de Son Espases són molt més baixos que els prevists inicialment.

3. Al contrari, el que hi ha són més arguments contraris a la ubicació a Son Espases, com ara l´incompliment del Pla Hidrològic denunciat per la plataforma ciutadana, ja qu l´actual projecte de construcció s´ubica a una zona de risc d´inundacions.

4. És equivocat l´enfocament del problema, que es maneja en termes de "Blanc" (Son Espases) o "Negre" (Son Dureta): en primer lloc, els arguments es depleguen des d´aquesta lògica, del que és bo i del que és dolent, per legitimar el projecte del PP; en segon lloc, tampoc no es planteja en cap cas una tercera via perfectament viable, que és la construcció de l´hospital de referència a un altre lloc.

5. Els "elements correctors" del projecte anunciats aquests dies des de diverses instàncies (reducció dels urbanitzables annexos, major protecció dels terrenys, etc.) suposarien, si ens volguéssim posar pragmàtics, uns costs molt més elevats en indemnitzacions i altres, que no pas el canvi d´ubicació.

6. Finalment, és cert que l´aprovació del projecte d´Hospital a Son Espases no suposaria estrictament l´incompliment del pacte de governabilitat, però també és cert que no s´ha demostrat que no sigui factible construir el nou hospital al solar de Son Dureta, i que tant el programa electoral del PSIB-PSOE, com el discurs d´investidura del President Antich eren manifestaments contraris a Son Espases. El que sí suposaria apostar per Son Espases per part del Govern és una pèrdua important de credibilitat tant del PSIB-PSOE com del conjunt del Govern, davant la ciutadania.


Per tot això, des d´Esquerra Unida :

· seguim manifestant la nostra postura contrària a la construcció de l´Hospital de Son Espases

· demanam al PSIB-PSOE que no faci seus els arguments del PP

· proposam al Govern de les Illes Balears que treballi seriosament en la recerca d´alternatives per a la construcció de l´hospital de referència

Palma, 18 de setembre de 2007

Blog Urxella

Dietaris d´escriptors mallorquins: pàgines secretes

Turmeda | 21 Setembre, 2007 09:00 | facebook.com

L'escriptor Edward Morgan Foster, autor de novel·les tan famoses com Where angels fear to tread (1905), The longest journey (1907), A room with a view (1991) i Howards end (1911) entre moltes altres, afirmava (vegeu El oficio de escritor, pàgs. 13-21) que "l'acte d'escriure m'inspira". François Mauriac, en el mateix llibre (pàg. 25) afirmava que "quan em pos a escriure mai em deman quina tècnica estic emprant". Truman Capote deia (pàg. 317), quant a la tècnica d'escriure, que "l'únic recurs que conec és la feina". Quan demanen a Ernest Hemingway si mentre escriu continua essent un observador de la realitat que l'envolta, cercant sempre alguna cosa que pugui emprar literàriament, l'autor de Per qui toquen les campanes? (1940) i El vell i el mar (1952), contestava, segur de les seves afirmacions: "Si un escriptor deixa d'observar és que és mort". (Miquel López Crespí)


Dietari d´un escriptor mallorquí



Parlar de les influències mútues i similituds temàtiques que es poden trobar entre el poemari El cant de la sibil·la, la novel·la Defalliment i el llibre d'història local Temps i gent de sa Pobla és tornar a parlar de la nostra concepció del fet literari i artístic. El que eren inicials provatures en obres de teatre com Autòpsia a la matinada, que guanyà el Premi Ciutat de Palma de teatre l'any 1974, o en els reculls de narracions La guerra just acaba de començar i A preu fet, són ara, després del llarg parèntesi de dedicació a la lluita política clandestina antifranquista, el cos d'una pràctica literària.

Feta aquesta petita introducció, crec que ja podem començar a parlar de la unió existent entre les diverses obres creades a partir de finals del noranta i, més concretament, entre aquestes tres de les quals parlava en començar.



L'edició de El cant de la sibil·la coincideix, amb uns mesos de diferència, amb l'edició per part de El Gall Editor de Pollença de la novel·la Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera, novel·la que sortí editada pel mes de febrer del 2005.

Per quins motius El cant de la sibil·la m'evoca altres treballs? El cert és que quan escrius, quan restes lliurat a la tasca creativa o de recerca no penses que amb el temps puguin establir-se aquesta mena de relacions. L'escriptor Edward Morgan Foster, autor de novel·les tan famoses com Where angels fear to tread (1905), The longest journey (1907), A room with a view (1991) i Howards end (1911) entre moltes altres, afirmava (vegeu El oficio de escritor, pàgs. 13-21) que "l'acte d'escriure m'inspira". François Mauriac, en el mateix llibre (pàg. 25) afirmava que "quan em pos a escriure mai em deman quina tècnica estic emprant". Truman Capote deia (pàg. 317), quant a la tècnica d'escriure, que "l'únic recurs que conec és la feina". Quan demanen a Ernest Hemingway si mentre escriu continua essent un observador de la realitat que l'envolta, cercant sempre alguna cosa que pugui emprar literàriament, l'autor de Per qui toquen les campanes? (1940) i El vell i el mar (1952), contestava, segur de les seves afirmacions: "Si un escriptor deixa d'observar és que és mort".

A tot aquest caramull de veritats caldria afegir-hi que, per a poder bastir determinat tipus d'obra, molts escriptors consideren que l'autor ha d'haver complit una determinada edat. Ben cert que trobaríem nombrosos exemples en la literatura universal d'autors joves amb una obra immortal. El tòpic seria parlar de Rimbaud, Rosselló-Pòrcel o Lord Byron, per posar els primers exemples que m'han vengut a la memòria. Però haver tengut determinades experiències humanes, haver vist com acabaven moltes de les històries, determinats fets viscuts en la joventut, crec que pot donar una bona perspectiva literària, molt de material a l'autor de vena. Ho he escrit en un altre article dedicat especialment als poemaris El cant de la sibil·la i Calendaris de sal. En apropar-me als seixanta anys la memòria agafa el comandament de la nau i el passat, la història personal i col·lectiva de l'escriptor, fa ressaltar amb lluïssor els records que t'han agombolat fins ara mateix. Molts dels articles que sortien publicats en la revista Sa Plaça de sa Pobla a començaments dels anys noranta i els que seguiren en la seva nova etapa inquera foren inclosos en el llibre Temps i gent de sa Pobla. El poeta, d'ençà el seu primer poemari editat, aquell llunyà Foc i fum que publicà Oikos-Tau (1984), sempre ha sentit el pes de la fugidesa del temps damunt la seva vida. Quan hom comença a redactar els articles recollits a Temps i gent de sa Pobla és per a deixar constància d'amics i familiars, d'indrets molts d'ells ja desapareguts o transformats irremeiablement pel pas implacable de les manetes del rellotge, fets locals que saps que desapareixeran amb la teva mort física. I és precisament a finals dels vuitanta i començaments del noranta, anant a veure el que resta dels indrets que alletaren la teva infantesa, quan d'una manera, primer inconscient, després ja amb més premeditació, es congrien els primers capítols de Defalliment, els inicials poemes de El cant de la sibil·la i Calendaris de sal. El record del dia que als nou o deu anys, que vaig recitar "Lo Pi de Formentor" a l'Escola Graduada de sa Pobla, els estius a ses Casetes, a s'Albufera, les excursions en barca i després a peu a Formentor, la primera visita a ses Cases Velles, les pinedes que conegueren la infantesa del gran escriptor de Pollença... Des de Can Picafort a Formentor, de sa Pobla fins a Lluc, aquelles matines amb el cant de la sibil·la!, les al·lotes de Muro, Búger o Campanet que venien a treballar al camp de sa Pobla, els foguerons de sant Antoni... tot torna i torna a la memòria sense que puguem fer-hi res.

Miquel López Crespí


La novel.la històrica catalana: La Conspiració i la lluita contra els borbons

Turmeda | 19 Setembre, 2007 18:17 | facebook.com

Madrid, 3-2-1795, dia de Sant Blai. Joan Picornell Gomila i un grup de conjurats republicans són detinguts. Els acusen de conspirar contra la monarquia espanyola, raó per la qual són sentenciats a mort. Finalment, la condemna els és commutada per presó perpètua. Però, aleshores, són deportats i empresonats a Guaira (Veneçuela). Picornell, nat a Ciutat de Mallorca el 1757, farà mans i mànigues al llarg de la seva vida per estendre les idees de la Revolució Francesa. Sobre aquest vèrtex pivota La conspiració (Antinea, 2007), la darrera novel·la de l'infatigable Miquel López Crespí. (Miquel López Crespí)


La Conspiració (Editorial Antinea, Castelló, 2007)


Una primavera inesperada



Per Quim Giber, psicòleg


Madrid, 3-2-1795, dia de Sant Blai. Joan Picornell Gomila i un grup de conjurats republicans són detinguts. Els acusen de conspirar contra la monarquia espanyola, raó per la qual són sentenciats a mort. Finalment, la condemna els és commutada per presó perpètua. Però, aleshores, són deportats i empresonats a Guaira (Veneçuela). Picornell, nat a Ciutat de Mallorca el 1757, farà mans i mànigues al llarg de la seva vida per estendre les idees de la Revolució Francesa. Sobre aquest vèrtex pivota La conspiració (Antinea, 2007), la darrera novel·la de l'infatigable Miquel López Crespí.

Si d'un temps ençà una part de l'obra de López Crespí gira a l'entorn de fets i personatges vinculats a la Mallorca d'antany (el desembarcament republicà del coronel Bayo, Costa i Llobera, George Sand i Chopin,... ) és perquè «són exemples cabdals d'intel·lectuals i homes del poble il·lustrats». Amb aquest relat històric, l'autor tampoc vol passar per alt aquells que ho van arriscar tot, tant a la França revolucionària com en altres punts d'Europa, en bé d'uns ideals. En aquesta línia, el protagonista de La conspiració, Miquel Sureda de Montaner (alter ego novel·lesc de Joan Picornell), és un ferm partidari d'una organització més justa de la societat i dels avenços científics: «El nostre cervell era talment una esponja que maldava per omplir-se de saviesa i coneixements». Tant és així, que s'atribueix a aquest intrèpid mallorquí la primera traducció dels Drets de l'Home i del Ciutadà. I a d'altres conspiradors de l'època, la traducció d'algunes obres de Rousseau, Montesquieu, Voltaire..., l'edició de les quals estava prohibida. No oblidem que l'Espanya de Carles IV era una societat on la Inquisició, una aristocràcia parasitària i un absolutisme borbònic feien i desfeien al seu aire. En aquest sentit, l'inconformista Sureda titlla aquest període de «temps obscur i sinistre. Només ens deixaven aprofundir en la teologia. La ciència, el coneixement dels avenços que es realitzaven sobre astronomia, matemàtiques, física, química o electricitat eren censurats».

En el context de la novel·la, López Crespí no dubta a incloure fragments entorn les proclames en favor de la independència de Catalunya que es produeixen el 1794 a Puigcerdà. Partides d'independentistes catalans, adherits a la Revolució Francesa, ocupen juntament amb l'exèrcit francès la Cerdanya amb l'objecte d'instaurar una República Catalana i propagar les idees revolucionàries. Tot i que ambdós propòsits seran flors que no faran estiu, confirmaran que persistia un catalanisme compromès amb la modernització la societat d'aleshores i amb la recuperació de la sobirania perduda feia tan sols unes dècades.

Reemprenent el fil de la trajectòria de Picornell Gomila, aquest aconseguirà fugir de la presó sud-americana dos anys més tard i, seguidament, s'arrenglerarà al costat dels independentistes veneçolans. Per aquest motiu, tornarà a ser condemnat a mort i, poc després, tornarà a fugir. Havent difós el republicanisme en un periple per les Antilles, es titularà en medicina a França. I d'aquí saltarà novament al continent americà el 1812 per participar en el combat per la independència de Mèxic, fet pel qual «fou nomenat president de la futura República de Mèxic» (Gran Enciclopèdia de Mallorca).

En un CD del cantant Paco Muñoz homenatjant a Miquel Martí Pol, hi ha un vers que diu: «Va durar poc, és clar, la primavera, i ara, passats els anys, ningú no en parla. M'esgarrifa pensar-hi. Jo vaig viure-la».

Publicat en El Triangle (17-IX-07)

El Bloc, el PSOE i Son Espases

Turmeda | 18 Setembre, 2007 17:09 | facebook.com

En la manifestació de dia catorze davant el Consolat de Mar per a defensar Son Espases, molts militants i simpatitzants del Bloc parlaven de la necessitat que els seus dirigents sortissin del govern. Es tractava, deien, de donar suport crític a un govern PSOE-UM des de l´exterior, per a no fer-se responsables de decisions de l´executiu que puguin anar en contra del que s´havia promès a l´electorat progressista. Tothom es mostrava decebut per l´actitud de claudicació del PSOE davant els poders fàctics de les Illes. (Miquel López Crespí)


Son Espases: el Bloc i el PSOE



En la manifestació de dia catorze davant el Consolat de Mar per a defensar Son Espases, molts militants i simpatitzants del Bloc parlaven de la necessitat que els seus dirigents sortissin del govern. Es tractava, deien, de donar suport crític a un govern PSOE-UM des de l´exterior, per a no fer-se responsables de decisions de l´executiu que puguin anar en contra del que s´havia promès a l´electorat progressista. Tothom es mostrava decebut per l´actitud de claudicació del PSOE davant els poders fàctics de les Illes. En el fons, l´ambient que es respirava entre els manifestants que volien --i volem!—preservar el territori de les urpades d´especuladors i del desenvolupisme salvatge i irracional, era que ningú no s´esperava un abandonament de promeses electorals de tal magnitud i just en començar la legislatura. Les persones de més edat, aquells que recordam el que va fer l´esquerra oficial en temps de la transició, no estàvem tan sorpresos. Quan la política esdevé un sistema de simple usdefruit del poder; quan els professionals del romanço només pensen en la nòmina i en els privilegis que comporta la gestió del règim, és quasi normal que es produesquin problemes com el que discutíem els manifestants que donàvem suport a les plataformes Salvem la Real, ses Fontanelles i el mal anomenat “Port Adriano”. Potser la postmodernitat començà precisament amb els pactes de la transició entre els franquistes reciclats que no volien perdre els privilegis derivats de la victòria franquista en la guerra civil, i els nous aspirants a la gestió del règim monàrquic, és a dir, la burocràcia procedent del neoestalinisme carrillista i la socialdemocràcia impulsada i promocionada per la Internacional Socialista.


És evident que el fet de deixar de banda les promeses electorals, les històriques lluites ecologistes i conservacionistes en defensa dels nostres minvats recursos naturals i territori, d´abandonar les mobilitzacions per defensar la Real, ses Fontanelles i “Port Adriano”, és un problema prou greu que condicionarà en un sentit negatiu l´actual Pacte de Governabilitat. Però els abandonaments de les promeses electorals per part del PSOE vénen de molt lluny, no solament de la transició. O és que ja ningú no recorda com Felipe González i Alfonso Guerra ens feren restar a l´OTAN quan, fins a mitjans dels anys vuitanta, el discurs oficial dels socialistes deia tot el contrari? Son Espases, ses Fontanelles, “Port Adriano” avui, i demà, possiblement, el segon cinturó de Palma i la façana marítima, seran també causes de lluita i mobilitzacions. Ningú ja no dubta, a partir del fet quasi consumat de la construcció de l´hospital a Son Espases, que també podem esperar grans sorpreses quant a les afirmacions de no fer el segon cinturó o paralitzar les obres de la façana marítima. De les grans inversions que comporta l´ampliació del Port de Palma no en vull parlar, ja que sembla que serà una de les obres emblemàtiques del govern actual o dels governs futurs, siguin aquests del PP o del PSOE.

La construcció de l´hospital a Son Espases, l´ampliació del port de Palma fins a límits de l´irracionalitat més absoluta, l´arribada del gasoducte que ha de proporcionar energia il·limitada a les Illes, assenyalen com és de lluny que és la realitat que constatam diàriament amb el que xerriquen i prometen els professionals de la política quan són en campanya electoral per a entrar en nòmina. Son Espases marca el camí que, amb força probabilitat, seguirà el govern en el futur.

Malgrat la memòria històrica de les claudicacions de l´esquerra oficial (tots recordam el recent abandonament de l´ecotaxa), reconec que no pensava que la marxa enrere fos tan ràpida per part del nou govern. Havia fet un esforç per a tornar a creure que, potser, igual, qui sap, aquesta vegada es podria avançar en el camí de fer alguna cosa de diferent. Diferent del que han fet els partits de les renúncies i claudicacions davant la banca, els poders fàctics empresarials i especulatius. Imaginàvem alguns problemes per a més endavant, però mai a la tornada de les vacances, poques setmanes després d´haver assolit la gestió de les institucions.

Què faran els companys i companyes del Bloc davant aquest abandonament de lluites i justes aspiracions populars? Les direccions que comparteixen responsabilitats amb UM i PSOE... com podran justificar davant els seus electors la continuació en el govern? És una situació difícil que no sabem com es pot resoldre. Donar suport crític a la gestió Munar-Antich des de fora del govern comportaria, per a la direcció del Bloc, perdre les grans àrees de gestió que ara ocupen. Sembla que la decisió que demanaven alguns manifestants que sortiren en defensa de la Real és, a hores d´ara, impossible, a causa, precisament, de l´estreta unió de totes les forces de centre-esquerra en el Pacte de Governabilitat. La decisió de donar suport a l´executiu des de l´exterior potser s´hauria d´haver pres abans d´acceptar compartir el poder amb UM i la socialdemocràcia espanyola. Es tractaria, més que el col·locar alts càrrecs en el govern, de prioritzar la consolidació de la societat civil de les Illes, els partits, sindicats i plataformes que han portat i porten a coll la tasca d´aturar el desenvolupisme salvatge que pateix el nostre poble. Però sembla no ser aquesta la dinàmica actual de les organitzacions que es reclamen de l´esquerra.

Els mesos vinents anirem veient com es desenvolupa la crisi que ha encetat aquest abandonament dels interessos populars per part del PSOE. Veurem igualment què anirà fent el Bloc per a no caure en l´anomenat “pragmatisme” dels seus socis de govern i quins equilibris haurà de fer per a no ser identificats amb la famosa dita popular que diu que “tots els polítics són iguals”.

Miquel López Crespí


Salvem la Real! Defensa de la Real, ses Fontanelles i "Port Adriano".

Turmeda | 18 Setembre, 2007 07:03 | facebook.com

La sostenibilitat ambiental, com diuen les organitzacions ecologistes i polítiques que no han claudicat davant els poders fàctics de sempre, és essencial per a garantir el benestar ambiental, social i econòmic de les generacions futures. Els Joves d´Esquerra Nacionalista (JEN) expliquen molt encertadament, en el comunicat de suport a la concentració davant el Consolat de Mar que “Son Espases ha de ser un espai protegit com a lloc emblemàtic de la història de Palma”. I com diu la Plataforma Salvem la Real: “Que quedi clar, Salvem la Real creu necessari fer un hospital, però no en una zona de tan alt valor paisatgístic i patrimonial i amb un alt risc d´inundacions (catalogació que ha desaparegut dels plànols actuals). L´hospital no és més que l´excusa perquè Palma creixi fins a la UIB”. (Miquel López Crespí)


Salvem la Real!



Mai no hauríem imaginat que just acabades les vacances ens trobàssim amb un panorama polític tan desolador. Em referesc a la decisió, més que probable, que el govern progressista a què donam suport crític faci anques enrere i deixi de banda les lluites populars d´aquests darrers quatre anys per a salvar la Real, ses Fontanelles o el mal anomenat “Port Adriano”. En l´anterior Pacte de Progrés lluitàrem fent costat al govern del president Antich per tal de tirar endavant l´ecotaxa, donant suport a les propostes que anaven en direcció de bastir un autèntic Pla d´Ordenació Territorial que servís per a protegir la nostra terra de les urpades d´encimentadors i especuladors sense escrúpols... Res no va ser possible: ni Pla d´Ordenació Territorial per a salvar les Illes de la destrucció, ni continuació de l´ecotaxa. Els poders fàctics de sempre, la banca que vigila, atenta, els partits del règim, ho impediren. Amb el nou Pacte de Progrés, “Pacte de governabilitat”, li diuen, hem provat de deixar de banda el desencís, la memòria de tantes claudicacions i, amb un nou acte de voluntat, perquè estimam aquesta terra que ens ha vist néixer i la volem preservar per als mallorquins i mallorquines de l´esdevenidor, hem participat – i participarem tot el que faci falta, no en mancaria d´altra!,- en les històriques i combatives mobilitzacions organitzades per la Plataforma Salvem la Real, la Plataforma ses Fontanelles, les grans diades en defensa dels nostres minvats recursos naturals i escàs territori que, impulsades pel GOB i els partits d´esquerra nacionalista, han commogut el somort panorama de la postmodernitat i el neoliberalisme regnants. No recorden Francina Armengol, Francesc Antich i Aina Calvo quan, juntament amb els sectors populars més combatius i amants de Mallorca, eren de bracet del Bloc per Mallorca, de totes les plataformes i organitzacions ecologistes per a aturar les obres de Son Espases? Tan curta és la memòria i la voluntat d´aquells que diuen governar amb els nostres vots, d’aquells professionals de la política que, una vegada en nòmina, obliden les promeses fetes als que els hem donat suport?

Sabem que a l´executiva del PSOE de les Illes hi ha veus que diuen: “les properes eleccions són molt lluny; d´aquí quatre anys tot això s´haurà oblidat”. Altres, panxacontents, afirmen: “si electoralment perdem el vot de tres o quatre mil radicals, guanyàrem vint o trenta mil dels que volen l´hospital i votaven el PP”. Tot plegat és d´un cinisme lamentable. Com si el poble, els que hem donat i donat suport a les plataformes conservacionistes no tenguéssim memòria i fóssim números, objectes, “coses” que es poden emprar per a arribar al poder i una vegada instal·lats en la poltrona, llançar al cubell de les escombraries.

Tampoc no ens convencen les excuses que ha donat el conseller de la Presidència, el senyor Albert Moragues, quan, tot xalest, afirma que “reformar Son Dureta significaria un retard de set anys en la construcció de l´hospital que necessita Mallorca”, així com que “no hi ha temps per a cercar un altre indret més adient per a bastir l´hospital”.

La sostenibilitat ambiental, com diuen les organitzacions ecologistes i polítiques que no han claudicat davant els poders fàctics de sempre, és essencial per a garantir el benestar ambiental, social i econòmic de les generacions futures. Els Joves d´Esquerra Nacionalista (JEN) expliquen molt encertadament, en el comunicat de suport a la concentració davant el Consolat de Mar que “Son Espases ha de ser un espai protegit com a lloc emblemàtic de la història de Palma”. I com diu la Plataforma Salvem la Real: “Que quedi clar, Salvem la Real creu necessari fer un hospital, però no en una zona de tan alt valor paisatgístic i patrimonial i amb un alt risc d´inundacions (catalogació que ha desaparegut dels plànols actuals). L´hospital no és més que l´excusa perquè Palma creixi fins a la UIB”.

Miquel López Crespí


Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (18-IX-07)

Places i carrers de sa Pobla (Mallorca)

Turmeda | 16 Setembre, 2007 16:47 | facebook.com

L'amic amic Bartomeu Siquier i Serra, en el seu magnífic llibre Places i carrers de sa Pobla, parlava (vegeu pàgina 30) de la confusió que presenta l'actual denominació del carrer Miquel Verdera. És evident que aquest carrer de darrere l'Escola Graduada no té res a veure amb el meu oncle matern, Miquel Crespí i Pons, el batle, el que va bastir l'Escola Graduada (inaugurada el 10 de setembre de 1929). (Miquel López Crespí)


Memòries d´un escriptor de sa Pobla


Bartomeu Siquier i els carrers de sa Pobla



Escola Graduada de sa Pobla (1956)

L'amic amic Bartomeu Siquier i Serra, en el seu magnífic llibre Places i carrers de sa Pobla, parlava (vegeu pàgina 30) de la confusió que presenta l'actual denominació del carrer Miquel Verdera. És evident que aquest carrer de darrere l'Escola Graduada no té res a veure amb el meu oncle matern, Miquel Crespí i Pons, el batle, el que va bastir l'Escola Graduada (inaugurada el 10 de setembre de 1929).

Bartomeu Siquier, amb el qual vaig comentar la qüestió, em parlava de la necessitat d'aclarir el problema. Jo crec que el nom d'aquest carrer hauria d'esser, per a no mentir i ser conseqüents amb la realitat històrica, "Carrer de Miquel Crespí i Pons, Batle Verdera". L'amic Siquier explicava ben encertadament tota aquesta increïble confussió en la pàgina 30 del seu llibre: "Investigant l'origen d'aquest carrer [Miquel Verdera], no hem trobat dades clares que justifiquin tal denominació.

'A un plànol general dels carrers de sa Pobla, elaborat pel secretari de l'Ajuntament, l'any 1923, D. Eleuteri Marquès, hi figura el carrer de 'Médico Verdera' referint-se al carrer en qüestió, retolació que no es dugué a terme malgrat la seva aprovació el 24 d'agost de l'any abans esmentat.

'Per tant, aquest carrer estava dedicat, com hem dit abans, al Metge Verdera, del qual tenim constància, per documentació existent a l'Arxiu Municipal, que exercí la seva professió de metge cirugià des del 1878 al 1899. Però el seu nom era Pere Ignasi Crespí Socías, Verdera de sobrenom.

'Per altra banda és evident que l'actual carrer de Miquel Verdera travessa en el seu començament terrenys que foren propietat de la família Verdera; tant es així que l'Escola Graduada 'Primo de Rivera' se construí dins la finca coneguda pel nom de Tanca de Can Verdera, inaugurada l'any 1928.

'Endemés, existí un molí fariner que ocupava el final del carrer que avui duu el nom de Muntanya a la intersecció amb el carrer dels Fadrins, que era precisament el molí de Can Verdera i a la qual família pertanyia qui fou batle durant la Dictadura de Primo de Rivera, Miquel Crespí, més conegut pel Batle Verdera -que exercí el càrrec des de l'any 1924 fins al 1929-, qui emigrà desprès de caigut el govern militar de la Unió Patriòtica, a l'Argentina, d'on no retornà ja mai més i on es dedicà als negocis de farines".

De la importància que la construcció de l'Escola significà ningú no en dubta. L'escriptor Alexandre Ballester, a la revista Sa Plaça, deia: "El Grup Escolar, promogut per Miquel Crespí i Pons, el batle Verdera, va esser un gressol d'ensenyament per a generacions i generacions de poblers".

Pensam que és hora de solucionar el problema suscitat entorn d'aquesta confussió. S'ha de concretar i posar el nom exacte del batle Verdera, és a dir, escriure, sense cap mena d'embull: "Miquel Crespí i Pons, batle Verdera". Així s'haurien acabat per sempre aquestes incoherències històriques que no afavoreixen en res el coneixement de la vida i l'obra dels poblers il.lustres. I si s'ha de dedicar un nou carrer al "Metge Verdera", doncs se li dedica l'avinguda que correspongui en qualsevol de les noves parcel.lacions que s'estan obrint en la nostra població. El que no pot continuar és la inexactitud que representa tenir un nom de carrer que no honora ni Miquel Crespí i Pons ni aquell autèntic metge Verdera que exercí en el segle XIX.

Miquel López Crespí


Veus literàries: Jaume Fuster

Turmeda | 15 Setembre, 2007 11:15 | facebook.com

Es confessava terriblement influït pel maig del 68, (com matisava), per la màgia (mitificada després) dels seixantes. I els noms que sempre sortien dels seus llavis, en parlar d'autors estimats, eren, sense dubtar ni un segon, Hammett, Green, Tolkien, Pedrolo, Joan Fuster, Maria Aurèlia Campmany... I no negava la influència decisiva que, en la seva obra, havien tengut les lluites d'alliberament nacional de tots els pobles del món, l'acció política dels radicals italians, dels verds alemanys... (Miquel López Crespí)


Jaume Fuster: compromís polític i literari.



En Jaume em deia que segurament va voler ser escriptor des de la infància. Explicava que, anant i venint d'escola, amb els companys del barri, els contava munió de faules; ja s'encetava la seva vocació literària. Després varen ser les redaccions escolars, les primeres col.laboracions en una revista d'ex-alumnnes del col.legi, més tard Presència i el primer llibre, una Breu història del teatre català, publicada l'any 1967. El 1971 surt la primera novel.la: Abans del foc, un relat generacional sobre les lluites universitàries, la presa de consciència política i els inicis d'escriptor. L'any següent s'edita De mica en mica s'omple la pica, la seva primera novel.la policíaca i un petit clàssic contemporani. A partir d'aquest moment la producció literària de Jaume Fuster s'amplia i es consolida arreu dels Països Catalans. És traduït al francès, a l'anglès i a l'italià. S'editen (entre molts d'altres llibres): La corona valenciana (1982); L'Illa de les Tres Taronges (1983); Les cartes d'Hércules Poirot (1983); Les claus de vidre, L'anell de ferro; La matèria dels somnis; Sota el signe de sagitari; Quan traslladeu el meu fèretre... Casat amb la nostra bona amiga, l'escriptora Maria Antònia Oliver, Jaume Fuster residia a Barcelona i feia llargues estades a Bianiali (Sencelles).

L'any 1976 havia guanyat el Premi Ciutat de Palma de novel.la (Tarda, sessió contínua, 3,45) i el de la Crítica del Serra d'Or de traducció de novel.la (Bella del Senyor). Per a Jaume Fuster, lluny de certes "exquisitats" dels "elegits", la literatura -m'ho deia fa uns anys en una conversa de tarda plujosa, en el Bar Bosch de Ciutat-, era una doble professió: professió de fe en les paraules per a contar històries i professió-ofici per a guanyar-se la vida. Escriure era el seu sistema personal de comunicar-se amb els altres i amb ell mateix, de proposar-se i proposar-nos jocs que ens alleugerissin la vida honorablement i d'exorcitzar els seus dimonis personals i col.lectius. Es confessava terriblement influït pel maig del 68, (com matisava), per la màgia (mitificada després) dels seixantes. I els noms que sempre sortien dels seus llavis, en parlar d'autors estimats, eren, sense dubtar ni un segon, Hammett, Green, Tolkien, Pedrolo, Joan Fuster, Maria Aurèlia Campmany... I no negava la influència decisiva que, en la seva obra, havien tengut les lluites d'alliberament nacional de tots els pobles del món, l'acció política dels radicals italians, dels verds alemanys...

Una mica desencisat de com havia anat la reforma del sistema de dominació de la burgesia (1976-77), enyorava amb tota la seva força sentimental els anys de lluita per l'autodeterminació dels Països Catalans. Ell, que havia treballat intensament en el Congrés de Cultura Catalana (del qual ens deixà un magnífic reportatge històric: El Congrés de Cultura Catalana, Laia, 1978), pensava que seria útil tornar a les resolucions d'aquest històric Congrés i no se'n podia avenir de les renúncies dels nostres escriptors que aleshores havien lluitat per anar bastint una literatura nacional-popular. Opinava que mai com fins ara no havíem patit una agressió espanyolista tan forta, fins i tot des de l'interior de les nostres files. Sovint, duit per un cert pessimisme lúcid, confessava que vivíem una època de confusió ideològica que fa difícil veure la llum. Aleshores, en arribar aquí, et mirava de fit a fit i, per no desanimar-te encara més, concretava, sorneguer: "Ja saps que la creació és dubte, confusió, caos. Potser per això aquesta pot esdevenir una bona època per a la creació literària. El temps -i els crítics, ai las!- ens ho diran".

Miquel López Crespí

Suport a les Plataformes Salvem la Real, "Port Adriano" i Ses Fontanelles

Turmeda | 14 Setembre, 2007 20:41 | facebook.com

Sr. Francesc Antich, President del Govern de les Illes Balears.

Sra. Francina Armengol, Presidenta del Consell Insular de Mallorca.

Sra. Aina Calvo, Batlessa de Palma.

Sr. Vicens Tomàs, Conseller de Salut.



Distingit/da Senyor/a:

Vull manifestar la meva oposició a que segueixin les obres de construcció de l'hospital als terrenys Son Espases, devora el Monestir de la Real (Palma). Des del meu punt de vista s'ha de descartar son Espases com a futura ubicació de l'hospital de referència de Mallorca, en considerar que la zona gaudeix d'un elevat valor patrimonial, com ho demostren les reiterades troballes arqueològiques. La seva situació a l'entorn d'un Bé d'Interès Cultural (el Monestir de la Real) el descarta per a la gran construcció d'un complex hospitalari. Son Espases segueix essent una zona classificada com a sòl rústic i una àrea rural de gran valor paisatgístic.

D'altra banda i des d'un punt de vista polític no s'entendria que després de defensar durant anys la protecció de Son Espases, ara se fes just el contrari i se permetès la seva destrossa.

Consider que Son Espases s'ha de descartar per a la ubicació del nou hospital de Palma i s'ha d’optar per altres opcions, prioritzant per això la reforma de l'actual hospital de Son Dureta.

Rebi una cordial salutació


Miquel López Crespí


Si el test de Son Espases no funciona, és a dir, si no s’ aturen definitivament les obres; si el Govern es vincla altra vegada, com en el cas de la retirada de l´ecotaxa, davant els poders fàctics de les Illes, alguna cosa començarà a canviar dins el cos de l´electorat progressista. Ho haurien de saber aquells que afirmen governar amb els nostres vots. (Miquel López Crespí)


Vivim moments d´angoixa, sense saber encara quina serà la decisió definitiva del Govern. Els diaris també informen de la preocupació del Bloc davant la possible nova claudicació del PSOE i un oblit de les promeses electorals de tal magnitud. Com diu un diari de Palma, “la coalició integrada pel PSM, Esquerra Unida-Els Verds i Esquerra Republicana ja ha fet saber a la resta de formacions la seva preocupació i malestar perquè encara no s´hagi convocat la comissió de seguiment del Pacte de governabilitat”. (Miquel López Crespí)


Son Espases



Els sectors que hem donat i donam suport a les autoritats progressistes de les Illes ho tendrem molt complicat si, pel que sembla i pel que informen aquests dies els mitjans de comunicació, el Govern comença a claudicar davant els poders fàctics de sempre. Tothom recorda les lluites ecologistes dels darrers temps en defensa de ses Fontanelles, la Real i tants i tants altres indrets amenaçats per la desenfrenada especulació que patim. Aquesta setmana les planes dels diaris van plenes d´informacions segons les quals el Govern de fer marxa enrere quant a les promeses a l´electorat progressista i conservacionista i pensa continuar les obres de construcció de l´hospital de Son Espases. És una mala notícia per a tots aquells i aquelles que durant anys ens hem mobilitzat en defensa dels nostres minvats recursos naturals i per la preservació del territori, contra la corrupció i l´especulació. És una mala notícia per als sectors progressistes que, indubtablement, s´ajunta a la denegació per part de l´Ajuntament de Palma quant a la petició del GOB per a protegir ses Fontanelles. La continuació del projecte d´urbanització de ses Fontanelles, una de les darreres zones humides de Palma, i la construcció d´un gran centre comercial damunt les seves despulles va ser la primera desil·lusió que patírem per part del govern progressista de Ciutat. El govern municipal denegà la protecció de ses Fontanelles adduint que la sol·licitud del GOB per a preservar aquell espai natural “no justificava ni provava el perjudici que causaria l´execució d´aquest projecte d´urbanització a l´interès públic”.

En referència a la desmesurada ampliació de l´anomenat “Port Adriano” (quin nomet, Senyor!, ni legal, deu ser!), tampoc constatam per part ni banda una acció decidida del Govern per la preservació del medi natural que reclama el GOB.

Però potser on ens començam a sentir més i més decebuts és en tot el que fa referència a la construcció d´un hospital a Son Espases, una lluita emblemàtica dels mallorquins que serví per a foragitar el PP de les institucions i que ara, si no s´esdevé un miracle, pot ser aigualida pel nou govern progressista amb justificacions de “pragmatisme” i “manca de diners per a fer front a les quantioses indemnitzacions que s´haurien de pagar a l´empresa constructora”.

El govern del president Antich, al qual donam un suport crític i actiu, com demostren tots els nostres escrits, hauria de saber que Son Espases és el test pel qual ens orientarem els sectors progressistes que hem lluitat per un canvi a les nostres Illes, tots els que hem sortit al carrer per a protegir la Real. Caldria recordar que si hem demanat el vot per a les opcions progressistes no era per a canviar de polítics; donam suport a l´esquerra oficial perquè volem que aquesta faci una política DIFERENT del PP, porti endavant els acords signats amb les forces nacionalistes i d´esquerra i aturi l´actual model d´irracional desenvolupisme franquistoide que porta Mallorca i les Illes a la destrucció. Aturar la construcció de l´hospital a Son Espases i començar la feina d´ampliació de Son Dureta és el que esperam dels polítics que pagam amb els nostres imposts. Si el test de Son Espases no funciona, és a dir, si no s’ aturen definitivament les obres; si el Govern es vincla altra vegada, com en el cas de la retirada de l´ecotaxa, davant els poders fàctics de les Illes, alguna cosa començarà a canviar dins el cos de l´electorat progressista. Ho haurien de saber aquells que afirmen governar amb els nostres vots.

Vivim moments d´angoixa, sense saber encara quina serà la decisió definitiva del Govern. Els diaris també informen de la preocupació del Bloc davant la possible nova claudicació del PSOE i un oblit de les promeses electorals de tal magnitud. Com diu un diari de Palma, “la coalició integrada pel PSM, Esquerra Unida-Els Verds i Esquerra Republicana ja ha fet saber a la resta de formacions la seva preocupació i malestar perquè encara no s´hagi convocat la comissió de seguiment del Pacte de governabilitat”.

El senador autonòmic Pere Sampol declara que continuar amb les obres de l´hospital de Son Espases “frustaria les esperances dipositades en l´actual Govern”.

Miquel López Crespí


Publicat en El Mundo-El Día de Baleares(11-IX-07)

Fira del Llibre de Frankfurt: el Llull també ha tancat un acord amb Andorra.

Turmeda | 14 Setembre, 2007 10:36 | facebook.com

El Llull també ha tancat un acord amb Andorra.


Els ajuntaments de Sueca, Gandia i Morella s'incorporen oficialment a Frankfurt.



Josep Bargalló

El director de l'Institut Ramon Llull (IRL), Josep Bargalló, han signat avui al migdia un conveni de col·laboració amb els ajuntaments de Sueca, Gandia i Morella, que s'incorporaran oficialment a la delegació de la cultura catalana a la Fira de Frankfurt com a representació del País Valencià. Bargalló també ha explicat a VilaWeb que l'IRL i el govern d'Andorra enllestien la constitució d'un organisme internacional per a promoure conjuntament la cultura catalana a l'exterior. També és imminent la reincorporació del govern balear al Llull, cosa que es podria anunciar a la Fira de Frankfurt, ha dit Bargalló.


Representació del País Valencià


Avui a la biblioteca de Sueca el director de l'Institut Ramon Llull ha signat un conveni amb els ajuntaments de Sueca, Gandia i Morella. Aquestes institucions polítiques representaran el País Valencià a Frankfurt, ensems amb les Universitats, representades per la Xarxa d'Universitats Joan Lluís Vives, i amb el Gremi d'Editors del País Valencià, que tindrà estand propi.

Diu Bargalló: 'Aquests ajuntaments no són triats a l'atzar: hi ha unes circumstàncies polítiques i unes circumstàncies culturals que ho fan possible. Gandia, lloc d'Ausiàs March i Joanot Martorell; Sueca, lloc de Joan Fuster; i Morella pel patrimoni monumental i històric de la ciutat. Aquests ajuntaments integraran oficialment la delegació de la cultura catalana, al costat de la Generalitat de Catalunya, del govern balear, del govern d'Andorra, de l'Ajuntament de Perpinyà i de l'Ajuntament de l'Alguer. A més, hi haurà activitats específiques, com un acte que es titula 'Gandia i el Tirant lo Blanc'. Cal tenir present que a Frankfurt es representarà el 'Tirant lo Blanc' dirigit per Calixto Bieyto, i que enguany l'editorial alemanya Fisher publica l'edició completa del Tirant.'

L'alcale de Morella, Joaquim Puig, ha explicat que els ajuntaments valencians han optat per ser a Frankfurt 'per defensar la llengua i cultura catalanes' i perquè és una de les fires literàries més important del món. Morella ha lamentat que la Generalitat valenciana no hi vulgui participar.

Bargalló també ha manifestat que tenia contactes amb ajuntaments de la Franja de Ponent per establir alguna mena de conveni semblant.


Andorra, el Llull i una projecció exterior conjunta


El mes febrer passat el ministre de Cultura d'Andorra, Juli Minoves, i Josep Bargalló signaren un conveni de col·laboració amb vista a Frankfurt, i anunciaren la constitució d'un grup de treball que havia d'estudiar les fórmules jurídiques més adequades per a formalitzar una col·laboració permanent. Ara Josep Bargalló ha explicat a VilaWeb que els tècnics ja havien trobat la fórmula i en feien la redacció. La idea és de poder-la presentar després de la Fira de Frankfurt.

Ha dit Bargalló: 'Amb Andorra ja tenim un acord previ. Ja sabem què volem, i ara ho hem de posar sobre el paper. Hem optat per un organisme que s'ajusti jurídicament al sistema internacional per poder treballar conjuntament i per actuar a l'estranger amb una única veu i amb una única direcció. No és fàcil, perquè Andorra no forma part de la Unió Europea i nosaltres sí; perquè Andorra té un conveni sobre llengua catalana amb la Unió Europea, etc. El camí més idoni és de constituir un organisme internacional, tal que els instruments dins de cada estat es coordinin externament.'


El govern balear tornarà a formar part de l'Institut Ramon Llull


Bargalló també ha avançat que les converses amb la nova consellera de Cultura del govern balear, Bàrbara Galmés, portaven decididament a la reincorporació del govern balear a l'Institut Ramon Llull. En el nou govern de les Illes Balears, la conselleria d'Educació i Cultura és responsable de la projecció exterior de la cultura de les Illes. Bargalló explica: 'Nosaltres estem disposats a acceptar allò que el govern balear vulgui, i allò que vulguin la Generalitat de Catalunya i l'Institut d'Estudis Catalans, que són els actuals membres del consorci.'

Ara, a les Balears la projecció de la cultura a l'exterior era competència de l'Institut d'Estudis Baleàrics. Però amb el nou govern ha perdut atribucions i es limita a difondre i potenciar la cultura catalana dintre el territori balear. De totes maneres, manté les competències relacionades amb Frankfurt. El nou president, Sebastià Serra, es va entrevistar a l'agost amb Bargalló, perquè volia introduir més autors i noves activitats a Frankfurt. Segons Bargalló: 'El nou president del IEB ens va comentar que tenia uns criteris diferents. Que havia d'haver-hi un nou tipus d'actes amb nous escriptors. Ho trobo lògic. Les peticions que ens han fet les institucions amb les quals tenim conveni les hem acceptades totes.'

VilaWeb (13-IX-07)


Llorenç Villalonga, Antoni Vidal Ferrando, Miquel López Crespí, Guillem Frontera, Baltasar Porcel, Carme Riera, Miquel Àngel Riera, Gabriel Janer Manila, Maria de la Pau Janer, Maria Antònia Oliver, Carme Riera...


Llista de traduccions d´escriptors de les Illes que es presentaran a la Fira de Frankfurt


Traduccions fetes a iniciativa de Gabriel Janer Manila i de l´Institut d´Estudis Baleàrics (IEB)


A la Fira del Llibre de Frankfurt es presentaran obres de: Carme Riera, Baltasar Porcel, Antoni Vidal Ferrando, Miquel López Crespí, Llorenç Villalonga, Gabriel Janer Manila, Antoni Serra, Antònia Vicens, Guillem Frontera, Maria Antònia Oliver, Maria de la Pau Janer, Maria Rosa Planas, Jaume Pomar, Gabriel Florit, Ponç Pons, Tomeu Fiol, Maria Antònia Salvà, Damià Huguet, Miquel Ferrà Martorell, Miquel Mas Ferrà...


Alemany

L´avinguda de la fosca, d´Antoni Serra; Les llunes i els calàpets, d´Antoni Vidal Ferrando; Terra seca, d´Antònia Vicens; Difunts sota els ametllers en flor, de Baltasar Porcel; Els jardins incendiats, de Gabriel Janer Manila; Un cor massa madur, de Guillem Frontera; Joana E. de Maria Antònia Oliver; Orient, Occident, de Maria de la Pau Janer; Fins el cel, de Pau Faner; La ciutat dels espies indefensos, de Rosa Maria Planas.


Castellà


Poesia:

Història personal. Calambur, 2005. Jaume Pomar; El jardín de las delicias. Calambur, 2005. Antoni Vidal Ferrando; Barlovento. Calambur, 2006. Gabriel Florit; Llamas escritas, Calambur, 2006. Ponç Pons; El mecanismo del tiempo. Calambur, 2007. Miquel López Crespí; Todo es fragmento, nada es enteramente. Calambur, 2007. Tomeu Fiol; Poemas. Calambur, 2007. Maria Antònia Salvà; Antología. Damià Huguet; Los perfiles de la Odisea. (Antología de la poesía joven en las Islas Baleares). Autors: Margalida Pons, Josep Lluís Aguiló, Gabriel de la S.T. Sampol, Miquel Bezares, Àlex Volney, Albert Herranz Hammer, Antònia Arbona, Òscar Aguilera i Mestre, Pere Joan Martorell, Sebastià Alzamora, Manel Marí, Pere Suau Palou, Andreu Gomila, Antoni Ribas Tur, Pere Antoni Pons, Sebastià Sansó.


Narrativa:

Las lunas y los sapos. Calambur, 2007. Antoni Vidal Ferrando; 39º a la sombra. Calambur, 2007. Antònia Vicens; Los días inmortales. Baltasar Porcel; La avenida de las sombras. Antoni Serra; Viejo corazón. Guillem Frontera; Un día u otro acabaré de legionario. Jaume Pomar; El canto del vuelo Z-506. Miquel Ferrà Martorell; La rosa de invierno. Miquel Mas Ferrà; Arena en los zapatos. Joan Pons; Antología de cuentos de las Islas Baleares. Diversos autores; Bearn o la sala de las muñecas. Llorenç Villalonga.


Francès:

Carrer Argenteria. Antoni Serra; La vida, tan obscura. Gabriel Janer Manila.


Romanès:

Illa Flaubert. Miquel Àngel Riera; Cavalls cap a la fosca. Baltasar Porcel.


Italià:

Paradís d´orquídies. Gabriel Janer Manila; El cor del senglar. Baltasar Porcel; Una primavera per a Domenico Guarini. Carme Riera.


Participaran en les activitats de la Fira del Llibre del Llibre de Frankfurt: Agnes Agboton, Sebastià Alzamora, Josep Lluis Aguiló, Esther Allen, Maria Barbal, Carles Batlle, Lluís-Anton Baulenas, Sergi Belbel, Tahar Ben Jelloun (enregistrat), Alexandre Ballester, Josep Anton Baixeras, Walther E. Bernecker, Fina Birules, Lolita Bosch, Xavier Bru de Sala, Jaume Cabré, Salvador Cardús, Maite Carranza, Andreu Carranza, Enric Casasses, Ada Castells, David Castillo, David Damrosh, William Cliff, Narcís Comadira, Melcior Comes, Julià de Jódar, Miquel de Palol, Miquel Desclot, Martí Domínguez, Carles Duarte, Michael Ebmeyer, M. Josep Escrivà, Josep Maria Esquirol, Thorsten Esser, Pau Faner, Miquel Ferrà Martorell, Bartomeu Fiol, Josep M. Fonalleras, Feliu Formosa, Manuel Forcano, Guillem Frontera, Antoni Furió, Lluís Gendrau, Pere Gimferrer, Salvador Giner, Valentí Gómez Oliver, Juan Goytislo (enregistrat), Mercè Ibartz, Gabriel Janer Manila, Maria de la Pau Janer, Konrad György, Katja Lange-Müller, Gemma Lienas, Jordi Llovet, Antonio Lobo Antunes, Miquel López Crespí, Antoni Marí, Joan Margarit, Eduard Márquez, Andreu Martín, Biel Mesquida, Joan Francesc Mira, Carles Miralles, Empar Moliner, Imma Monsó, Anna Montero, Quim Monzó, Antoni Morell, Gustau Muñoz, Maria Antònia Oliver, Dolors Oller, Francesc Parcerisas, Teresa Pascual, Perejaume, Marta Pessarrodona, Josep Piera, Xavier Pla, Maria Rosa Planas, Modest Prats, Jaume Pomar, Aranu Pons, Damià Pons, Margalida Pons, Ponç Pons, Jaume Pont, Baltasar Porcel, Carles Porta, Jordí Puntí, Bas Puw, Carme Riera, Maria Mercè Roca, Montserrat Rodés, Albert Roig, Emili Rosales, Pere Rovira, Xavier Rubert de Ventòs, Toni Sala, Salem Zenia, Albert Salvadó, Mariús Sampere, Albert Sánchez Piñol, Jorge Semprún (enregistrat), Francesc Serés, Màrius Serra, Jean Serra, Sebastià Serrano, Simona Skrabec, Teresa Solana, Enric Sòria, Tilbert Stegmann, Michi Strausfeld, Jaume Subirana, Emili Teixidor, Francesc Torralba, Ricard Torrents, Matthew Tree, Antònia Vicens, Antoni Vidal Ferrando, Miquel Àngel Vidal, Albert Villaró, Júlia Zábala, Monica Zgustova, Olga Xirinacs.

Vicenç Calonge i els poetes catalans actuals

Turmeda | 13 Setembre, 2007 16:48 | facebook.com

La unitat d'estil i de veu és evident. La figura retòrica per excellència és la metàfora. Aquesta domina la major part dels poemes, són metàfores dures, que fan mal, sense concessions. (Vicenç Calonge)


Record de Praga (Capaltard Edicions)



Coberta del poemari de Miquel López Crespí Record de Praga.

Per Vicenç Calonge i Gustà, escriptor.


Record de Praga? No serà eixa ciutat sols una excusa que l'autor utilitza per fer còmplice el lector, per crear un referent, abstracte o no, pel qual l'ésser de qualsevol ciutat o poble pot veure's identificat? Per què no Record de Palma, o de Girona, o de sa Pobla?

I començ fent aquesta dissertació sobre el títol del llibre ja que aquest està construït des del somiejar, des d'una incerta realitat que frega amb el deliri. Aquesta combinació provoca la creació d'un edifici prou complex i colpidor, una atmosfera que barreja el cos físic de la pluja amb una mena de teranyina que podria ser la boira.

Record de Praga no és una collecció de poemes, sinó que és un llibre de poemes, car té unitat d'estil i de veu, també coherència i, a més, respon a un projecte determinat, és a dir, apunta a un objectiu o objectius concrets.

La unitat d'estil i de veu és evident. La figura retòrica per excellència és la metàfora. Aquesta domina la major part dels poemes, són metàfores dures, que fan mal, sense concessions.

D'altra banda, la construcció de l'edifici, llevat dels quatre o cinc darrers poemes, es fonamenta, majoritàriament, en la utilització de dos camps semàntics prou definits. El poema titulat Hereu del dolor n'és un clar exemple, on sintagmes com torres, arcs de pedra, catedral gòtica, absis, portal, conviuen amb una presència del nucli familiar: home, fills, dona, pare, espòs. Aquesta comunió provoca grandesa i tendresa alhora, fet que esbucant-se, ens deixa nafrats de cos i fins i tot d'ànima.

Una altra característica del llibre és l'aparició gairebé constant d'un vocabulari musical: arpegis, danses, instruments en general, es donen la mà en molts dels poemes. Aquests referents musicals, contrastats amb el sentiment de derrota que impregna tot el llibre, creen uns sons devastadors, uns sons que l'autor, encara que conscientment vençut, transforma alquímicament en la veu del poble, d'una gent, la seva, que calla. El poeta sap que l´única cosa que pot fer i fa és donar testimoni del temps que li ha tocat viure. I denuncia, i s'enfada, i enyora aquells temps d'infantesa i d'amor. Així els poemes pullulen entre la ràbia per tanta injustícia, fins i tot la televisió és utilitzada com a mèdium, i aquests records d'infantesa que, en comptagotes, es vessen melangiosament. La preocupació pels éssers estimats, pels éssers oprimits en tot temps i circumstància, fa que el poeta se sàpiga germà, i per això mor també amb l'home que cau enmig de la plaça, amb l'home que és catedral gòtica, amb l'home amb robins de sang en el pit.

Endevín, a Record de Praga, imatges esgarrifoses: presoners pujant als camions que són cambres mortuòries; presoners dirigint-se als camps de concentració; cançons de guerra; morts estimats que produeixen camps deshabitats; esclaus en temps dels faraons i, per què no, en l'aigua de l'ara, etc.

Record de Praga és un llibre madur d'un poeta que ha fet de la paraula el seu ofici, d'un poeta que confon, es confon, i deixa confondre's, entre el somiejar i la terra. Tal vegada la idea que circula pel llibre sigui quelcom semblant a la de Calderón de la Barca en la seva obra de teatre La vida es sueño. Quina és la realitat? Jo, o el jo del mirall? Somiar en el dormir o caminar en el viure?

Miquel López Crespí ho té clar, claríssim. És una veu que lluita per ser escoltada, una veu que desitja despertar-nos, un home que si no tingués veu i escriptura se les inventaria. Miquel López Crespí sap quin és el seu camí, quina és la seva aportació, i això, en uns moments en què la desorientació ocupa el primer lloc a les nostres vides, és la seva virtut principal. Tots hauríem de saber trobar l'espai, petit o gran, que ens pertoca ocupar amb el nostre esforç. Seríem més feliços.

Publicat en la revista La Veu (Juny-Juliol del 2000)

Veus literàries de les Illes. El teatre modern a Mallorca

Turmeda | 12 Setembre, 2007 19:44 | facebook.com

Una obra difícil, de gran complexitat, d'experimentacions escèniques prou interessants (complementacions mútues dels sons, dels personatges, de les paraules, lligades en un 'cos únic' de ritme trepidant), però que conserva en tot moment el compromís amb el món en què pretén d'incidir, el compromís del mateix autor. (Antoni Serra)


(Pròleg a l'obra de Miquel López Crespí Homenatge Rosselló-Pòrcel)


Un text compl/suplementari

Per Antoni Serra, escriptor.

"Qui les defèn sa vida veu, la fe
i honor e sa valor. Si n'emprèn lliça se embardissa,
per llur malícia, contra justícia e veritat:
sa malvertat volent cobrir, solen mentir".
(Jaume Roig)


Coberta de l'obra Homenatge Rosselló-Pòrcel.

Escric aquest text (no sé si arbitrari o anàrquic, ara que l'arbitrarisme ja no és un corrent estètic, com volien Gabriel Alomar o «Xènius», i ara que l'anarquisme pot esser el substitut del «terrorisme cultural», veni, Creator Spiritus), mentre, tancat a l'estudi/estadi del meu búnquer personal, escolt música de Gustav Mahler, no perquè ara s'usa, sinó perquè m'agrada. Cal advertir també que no és que tengui a casa cap orquestra simfònica privada, sinó que aquesta societat competitiva que patim m'ha permès el privilegi d'usar un toca-discos («el tocadiscos de mi uso», com deien les monges dels anys cinquanta), desprès d'anys de lluita i de mirar amb ulls de vidre, immòbils, els moviments de la dialèctica materialista del meu entorn. I ho faig just ara, quan tothom (tal volta hauria d'haver escrit «una majoria») viu tan disciplinadament i tan d'acord amb la consciència tranquil.litzadora dels temps moderns, que és necessari de tenir el carnet a la butxaca per a tot ús, inclòs el literari, i un somriure beatífic als llavis, per tal de dissimular la pròpia angoixa i la pròpia frustració.


Dedicatòria de la novel·la d'Antoni Serra El cap dins del cercle a Miquel López Crespí.

Bé, deixant de banda les circumstàncies personals, el fet és que tenc un llibre de Miquel López Crespí sobre la taula i que tots dos, el llibre i l'autor, han de ser objecte d'un comentari. D'entrada, podem començar dient que Miquel López Crespí és un pobler sense gaires límits voluntàriament acceptats i que el llibre Homenatge Rosselló-Pòrcel ha estat premi «Ciutat d'Alcoi». El títol, just el títol, ja ens podria determinar un nivell de lectura i descobrir la intencionalitat de l'autor, sobretot si no oblidam la data de naixença i de mort del poeta, 1913-1938, i els llocs on es varen produir: Palma i el Brull (Osona). És important tenir-ho present, com a fites en el temps històric, perquè, sens dubtes, López Crespí s'hi ha basat, no com a parany per al lector/espectador, sinó com a punt de referència per a ambientar-nos mentalment l'escena.

Cal, doncs, familiaritzar-nos amb els fantasmes de Homenatge Rosselló-Pòrcel, perquè, malgrat les eufòries, tal volta hereves de noucentismes ressuscitats, són fantasmes ben vius, ben presents, ben actuals... encara que costi de reconèixer-los dins nosaltres mateixos, perquè probablement preferim arraconar-los i oblidar-los.

Fa alguns anys, onze, per esser matemàticament exactes, que vaig escriure també un text informal per a la primera obra de Miquel López Crespí, un llibre de narracions titulat A preu fet. D'aquell temps de bruixes a aquest d'ara de reformes han passat no poques coses. López Crespí, després del seu primer llibre, després de La guerra just acaba de començar (1974) i després D'autòpsia a la matinada (teatre, 1975) ha restat en silenci un llarg període, durant el qual es va dedicar bàsicament a la política activa. Què ha passat, mentrestant, en aquesta terra culturalment calcinada, políticament destrossada i socialment desencisada i indefensa? Jo no sé si qualque dia se n'arribarà a escriure la història, amb pèls i senyals (i no em referesc tan sols als del baix ventre ), o si la cosa es farà d'acord amb la tradició i el costum: cada triomfador (llegiu: individu amb prou poder i amb prou diners com per tenir prestigi, és a dir, que fa bones les paraules de fra Anselm) l'escriurà segons les seves necessitats personals. Estic per dir que serà així, quasi segur. És el fatum, com deien els nostres avantpassats els clàssics, de cada dia més oblidats.

Així i tot, al marge d'objectivitats i de subjectivitats, beneïdes paraules que tothom empra i tothom buida de contingut, cal detenir-se en uns quants esdeveniments de l'època o, si més no, enumerar-los. Com dirien Arcadi i Lleó, «ni un llum encès. Ni una finestra oberta. Només la cortina grisa dels quatre murs del cos i la cicatriu multiplicada dels forats closos». Doncs, encenguem alguns llums, obrim qualque finestra i enretirem la cortina grisa, encara que hi hagi probabilitats de trobar-nos amb murs i més murs, igual que al paradís kafkià. Per què no?

El temps, encara que no ho sembli, no ha estat paralitzat dins un espai immòbil i grisós. El franquisme no va caure, sinó que morí i l'enterraren sota una llosa de no sé quantes tones. De tota manera, n'ha quedat -com les religions- l'herència nostàlgica dels fetitxes. Els vells personatges, com a la comedia dall'arte convertida en drama, s'han camuflat, s'han canviat de camisa, s'han pentinat de diferent manera i han tingut cura d'esborrar tots els rastres externs i antics. Fins i tot, han substituït oficialment la Doris Day per la Bo Derek, i han començat això que n'han dit la reforma. Naturalment, la reforma ha comportat que qualcún hagi hagut de desaparèixer per les bardisses. I és que l'individu, ja se sap, és efímer, però els oportunistes i els oportunismes romanen, no volen perdre el protagonisme.

I ha estat curiós això que hem vist durant aquest temps. Els joves de la resistència, de la clandestinitat, a hores d'ara ja no tan joves ni tan resistents, han anat renovant les biblioteques casolanes i personals, per exemple. Abans d'haver pogut pair l'embafada de Trotski, Bakunin, Marx, Engels, Lenin, Baran, Chomsky, Sweezy, Bettelheím, Goldmann, etc., els han llevat de les prestatgeries i n'han fet foguerons -populars, és clar- a qualsevol festa de Sant Joan o de Sant Antoni, segons les contrades. Els buits que els llibres han deixat, probablement han estat ocupats per uns altres de bruixeria, esoterisme, quiromància... S'ha produït el canvi, efectivament. I la «culturització» de les masses a través de la televisió molts de pics ens ha semblat un orgasme de cada vegada més generalitzat. Tal volta ha passat únicament que aquestes dates han coincidit amb les del pagament dels darrers terminis d'electrodomèstics, encara que, tot seguit, s'hagin presentat més paranys: el segon canvi de cotxe, la segona residència, etc.

I ha estat en aquesta època de felicitat sense rebels, malgrat l'atur, que ha tornat a comparèixer Miquel López Crespí.

I ha ressorgit amb força, amb embranzida, i ha guanyat tota mena de premis literaris: teatre, narrativa, poesia... No és que a mi m'emocionin gaire els premis, perquè, al capdavall, tenen un valor circumstancial, accidental, independentment de l'econòmic, que és el que importa. Són, però, una forma «normal» de cridar l'atenció dins una cultura «anormal» com la nostra, i cal acceptar-los amb la transcendència que permet qualsevol competició social, és a dir, amb el valor passatger d'un campionat esportiu. A qui importa avui Tarrés, el cap de ferro, o Primo Carnera?

Això ho sap molt bé López Crespí, evidentment...

I ho sap també un altre amic escriptor, Ignasi Riera. Tal volta per aquesta raó va escriure com a pòrtic d'Històries per a no anar mai a l'escola, que López Crespí «ha entès els preceptes ètics d'un compromís polític sense compensacions». Afirmació a la qual jo afegiria, a més a més, per si no s'hagués entès del tot la suggerència, sense competicions. Bastaria llegir aquesta obra de teatre per a descobrir la finalitat que l'autor persegueix. Una obra difícil, de gran complexitat, d'experimentacions escèniques prou interessants (complementacions mútues dels sons, dels personatges, de les paraules, lligades en un «cos únic» de ritme trepidant), però que conserva en tot moment el compromís amb el món en què pretén d'incidir, el compromís del mateix autor.

«Els fills dels senyors tenen pixera!» he llegit en el text original, com a expressió unànime de tots els personatges, però David contesta: «Investiguen un "nou" classicisme. L"'art intemporal", en diuen, "copsador d'essències"». En voleu més, d'evidència?

Cal advertir, a més, que el teatre de López Crespí no és el teatre a què ens té acostumats la Mallorca pretesament culta, durant quaranta anys d'avorriment i de rutina. El teatre mallorquí -Forteza, Mas, Segura, etc.- és pura gasòfia, una escòria estricta o un carall de sentimentalisme popular. Els autors, en aquesta terra insular dels Paisos Catalans, sembla que només han tingut una obsessió, i no precisament eròtica, sinó eixorca: ridiculitzar d'una forma barroera el mateix poble. I els intents seriosos o, si més no, amb voluntat i ambició crítica, d'oferir des de l'escena una panoràmica més avançada i progressiva no han tingut un accés normalitzat a les taules d'un teatre. Tampoc no han tingut el suport de les institucions, ni del públic ni dels crítics, si és que a Mallorca es pot parlar de crítica, aquesta entelèquia angèlica. És el cas d'Alexandre Ballester amb Dins un gruix de vellut o Massa temps sense piano. És el cas també de Llorenç Capellà amb Bolles de colors o El passdoble. I serà el cas, com ja va passar amb Autòpsia a la matinada, de López Crespí amb aquest Homenatge Rosselló-Pòrcel.

Max Frisch va escriure a Mein Name sei Gantenbein, que «va romandre fins al final a la cambra de literatura del Reich». A quina cambra de literatura ens deuen haver condemnat ara? La mediocritat que, no fa gaire, rebutjàvem tots -els triomfadors d'ara, també- està institucionalitzant-se. És la victòria de l'home gris sobre Manhattan i Woody Allen? Ja ho deia aquella cançó nacional espanyola (nacional-sindicalista, potser?) de l'any tirurany, Carmen de España, / manola, / Carmen de España, valiente / Carmen con bata de cola / pero cristiana y valiente, ¿talment la cultura institucionalitzada ara, premeditadament cristiana, vaticana i pontifícia, a més de decent i casta? Perquè la decència i la castedat no tenen res a veure amb el sexe, sinó amb l'esterilització pasteuritzada del cervell.

No crec, però, que Homenatge Rosselló-Pòrcel tengui un lloc entre les consignes, com un sant de guix comprat a Olot, de la institucionalització cultural. Li manca resignació, paciència i els vots necessaris -i qué en faríem de la monja de Diderot?- per a la reforma. Aquest és ara, i gairebé sempre, l'únic pecat cabdal que no es pot perdonar ni commutar.

I així, lentament, a poc a poc, les hores que estimaven han tornat més pàl.lides. S'han mustiat. Com un pètal de rosa entre les pàgines d'un llibre antic. Una primera edició de Brecht tal volta? Perquè si la merde! d'Artaud i la crítica despietada de Brecht foren assimilades per la societat burgesa i desenvolupada de l'Estat francès i d'Alemanya i per les cultures nacionals respectives, els trencaments innovadors i revolucionaris -sempre que no siguin superficials o epidèrmics- estan condemnats entre nosaltres a restar paralitzats a la prehistòria de la cultura catalana.

Tenim tant de temps per a morir de fàstic, gràcies a la maleïda rutina...

L'església social nostrada, feta de randes, roquets creus alçades (i gràcies que no siguin gammades, però els en podríeu demanar noves als xuetes del pare Garau o als que figuraven a les llistes blaves del 36) i sermons dalt trona, no permet gaire la diversió i l'heterodòxia. Ara, López Crespí, amb Homenatge Rosselló-Pòrcel, intenta d'animar un poc l'ambient. Més o menys, com ha passat sempre. Potser ho aconseguirà, no ho sé. Potser qualcú se n'escandalitzarà, qualcú altre arrufarà el nas i, fins i tot, es pot enfurismar. Crec, però, que la majoria adoptarà l'arma de sempre: el silenci i el menyspreu. Per a un escèptic, això és la vida, la vida provinciana i mimètica. Molts de segles enrere, Marc Aureli ja ho va dir als Soliloquis, «no hauran passat deu dies, quan et consideraran com a un déu aquells mateixos que ara et tenen per una bèstia i per un simi». Així pot arribar a esser de vel.leitosa la persona humana.

L'important, a fi de comptes, és la feina que hom fa. La pròpia lluita. L'exercici inquiet i disconforme, la capacitat de qüestionar-ho tot i d'acceptar-ho tot amb estoicisme, sense arribar, però, a posar-hi l'altra galta, i tenir el pensament sempre obert a la curiositat.

(Son Rapinya, Ciutat)

Desembre, 1984

11 de Setembre. Per la Independència: jornades independentistes a Girona

Turmeda | 12 Setembre, 2007 09:23 | facebook.com

Jornades independentistes a Girona: Toni Infante, Miquel López Crespí, Carles Castellanos i Josep de Calasanç Serra.


Amb motiu dels 300 anys de l’inici de l’ocupació borbònica dels Països Catalans del sud de l'Albera i dels 348 anys d’ocupació francesa a la Catalunya Nord, el Moviment de Defensa de la Terra (MDT) organitzà el dissabte 8 de setembre un acte-debat sota el lema Més de 300 anys d’ocupació francesa i espanyola. Ja n’hi ha prou! Ara, Independència.


L’MDT reuneix Serra, López Crespí, Castellanos i Infante en un acte-debat a Girona


Els ponents analitzaren, a partir de la seva realitat, la situació actual, les causes i perspectives d’alliberament dels Països Catalans



Toni Infante, Miquel López Crespí, Carles Castellanos, Josep de Calasanç Serra: per la Independència de Catalunya.

Amb motiu dels 300 anys de l’inici de l’ocupació borbònica dels Països Catalans del sud de l'Albera i dels 348 anys d’ocupació francesa a la Catalunya Nord, el Moviment de Defensa de la Terra (MDT) organitzà el dissabte 8 de setembre un acte-debat sota el lema Més de 300 anys d’ocupació francesa i espanyola. Ja n’hi ha prou! Ara, Independència.

En el debat, que tingué lloc a les 7 del vespre a la Casa de Cultura de Girona i s’emmarcà dins dels actes de commemoració de la Diada d’enguany, hi intervingueren:

Josep de Calassanç Serra (Perpinyà). Independentista català. Actiu activista cultural de la Catalunya Nord. Membre de Ràdio Arrels, emissora que emet únicament en català i que treballa per la recuperació lingüística, cultural i nacional de Catalunya Nord. És també membre del Casal Jaume I de Perpinyà.



Toni Infante, Miquel López Crespí i Carles Castellanos

Miquel Lòpez Crespí (Mallorca). Escriptor i col·laborador en diversos diaris i revistes de les Illes. Actiu militant antifranquista. Dirigent de l’Organització d’Esquerra Comunista (OEC) a les Illes i del PSM als anys setanta. Membre de l'AELC i de l'Obra Cultural Balear (OCB). En la seva ponència, parlarà sobre el que ha representat per a l’independentisme i la classe treballadora tant les renúncies nacionals i polítiques en la transició com la restauració monàrquica.

Carles Castellanos (Barcelona). Militant de l’MDT. És professor de l’Escola Universitària de Traducció i Interpretació (EUTI) de la UAB. Ha publicat diversos treballs de contingut tant sociopolític com sociolingüístic i lexicogràfic. És membre del Fòrum Català pel Dret a l’Autodeterminació (FOCDA) i del Col·lectiu d’Opinió Mata de Jonc. És impulsor, a més, d’iniciatives com el Centre de Recerca i Documentació Pau Vila i el 3r Congrés de Cultura Catalana.



Miquel López Crespí, més de quaranta anys a l´avantguarda de la lluita antifeixista i en defensa de l´alliberament nacional i social dels Països Catalans

Toni Infante (València). Militant de l’MDT. Reconegut sindicalista del País Valencià. Membre de Coordinadora Sindical Obrera (COS) i impulsor de la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) de València.

Els ponents, provinents dels diferents territoris històrics del país (Catalunya Nord, les Illes, el Principat i País Valencià), analitzaren, des de l’òptica de l’Esquerra Independentista o de l’Esquerra Nacional, la situació actual de cada territori, les causes d’aquesta situació i les perspectives del procés d’alliberament nacional i social dels Països Catalans.

Moviment de Defensa de la Terra (MDT)

Girona

El Maig del 68 i la poesia mallorquina: Les ciutats imaginades (Premi de Poesia Ciutat de Tarragona)

Turmeda | 11 Setembre, 2007 16:15 | facebook.com

Aleshores marxar de viatge, fugir per uns dies del tancat ambient opressiu d'una capital de províncies en poder dels vencedors de la guerra civil, amb la presència omnipotent de la Brigada Social del règim franquista, era, indiscutiblement, penetrar en una galàxia de llibertat. Aquella antiga sensació de deixar endarrere els tricornis de la Guàrdia Civil a la frontera, queda reflectida en els primers versos del poema "El color ardent", on podem llegir: "En deixar darrere l'obscura frontera enfilferrada / tot mudava al nostre entorn. / Com si algú molt poderós ens hagués arrencat de les tenebres / d'una manotada, / amb la força d'un furient huracà. / Et mirava als ulls sense arribar a creure / que existís la possibilitat de fugir". (Miquel López Crespí)


"Maig del 68. L'optimisme que posseeix l'esperit del jovent regnava arreu i semblava que cap núvol de tempesta podria marcir aquella esplendent joventut molt lluny encara dels primers símptomes de la vellesa i el desencís. L'amor hi era, radiant, al costat nostre, i res podia presagiar encara la lenta agonia de promeses i juraments. Com llegir en el poema "Tot tenia un sentit exacte": "La teva boca era un brillant símbol lliurat a excitants / divinitats capbussades en la fondària de les ones, / badant-se com els pètals de les roses.". (Miquel López Crespí)


Les ciutats imaginades: a la recerca del temps perdut.



En el segon poema del llibre Les ciutats imaginades, el que porta per títol "La recerca de l'imprevist", podem trobar, talment un manifest que exposa de forma clara i llampant el desig de l'autor, les motivacions, el significat del llibre editat per Cossetània Edicions. Diu el poema: "Vet aquí la presència encegadora de les ciutats que hem visitat, / les primaveres de vent càlid colpejant el rostre, / la neu d'Irlanda acompanyant la nostra retina sense descans. / Sent encara els grills amagats en el racó més arrecerat de l'estiu, / la boirina d'una Venècia eternament inundada. / La pluja ens colpeja quan caminam per un París silenciós / a la recerca dels enfonsats somnis de Chopin i George Sand. / Aleshores la consigna era no mirar mai més enrere, / continuar el viatge a la recerca de l'imprevist. / Es tractava d'aconseguir que, / almanco, / canviàs la naturalesa immutable / del món que ens alletà d'infants, / el cel, / els camins, / els homes i dones que trobàvem al davant.".



Coberta del poemari de Miquel López Crespí Les ciutats imaginades, Premi de Poesia Ciutat de Tarragona 2005.

A Les ciutats imaginades hi ha referències concretes a molts dels indrets visitats per l'autor. El nom d'una ciutat, d'un carrer, d'un monument, d'una església... A unes ciutats hi vaig estar molt temps. En unes altres només hi vaig romandre el temps efímer que hi passa un turista quan hi va de vacances. En algunes, al contrari, hi vaig deixar part de la meva vida, ja que als carrers, a les places d'aquests pobles i ciutats que conegueren els anys més feliços, o imaginàriament feliços del poeta, s'esdevengueren fets cabdals en la vida personal de l'autor. Un poemari, doncs, amb la presència dels amors viscuts, dels amics i familiars esvanits en el temps... Una època, també, de viatges quasi clandestins a la recerca de llibres i revistes amb els quals alimentar la set de llibertat i de cultura d'uns joves mallorquins que acabaven de complir divuit, dinou o vint anys.

Aleshores marxar de viatge, fugir per uns dies del tancat ambient opressiu d'una capital de províncies en poder dels vencedors de la guerra civil, amb la presència omnipotent de la Brigada Social del règim franquista, era, indiscutiblement, penetrar en una galàxia de llibertat. Aquella antiga sensació de deixar endarrere els tricornis de la Guàrdia Civil a la frontera, queda reflectida en els primers versos del poema "El color ardent", on podem llegir: "En deixar darrere l'obscura frontera enfilferrada / tot mudava al nostre entorn. / Com si algú molt poderós ens hagués arrencat de les tenebres / d'una manotada, / amb la força d'un furient huracà. / Et mirava als ulls sense arribar a creure / que existís la possibilitat de fugir".

La fugida a la recerca de no se sap quina mena de paradís perdut. Qui sap si anar a la recerca de la llibertat perduda l'any 1939 amb la victòria militar de la burgesia i el feixisme. Cap a mitjans dels anys seixanta ja havíem patit en pròpia carn les urpades de la repressió feixista, tortures i detencions per part de la Brigada Social i, com el pare i els oncles quan lluitaven amb les armes en la mà per la llibertat, ja sabíem a quina trinxera havíem de combatre tot el que ens restàs de vida.

Maig del 68. L'optimisme que posseeix l'esperit del jovent regnava arreu i semblava que cap núvol de tempesta podria marcir aquella esplendent joventut molt lluny encara dels primers símptomes de la vellesa i el desencís. L'amor hi era, radiant, al costat nostre, i res podia presagiar encara la lenta agonia de promeses i juraments. Com llegir en el poema "Tot tenia un sentit exacte": "La teva boca era un brillant símbol lliurat a excitants / divinitats capbussades en la fondària de les ones, / badant-se com els pètals de les roses.".

Heràclit, François Villon i Jorge Manrique, com diuen Xavier Macià i Núria Perpinyà en el llibre La poesia de Gabriel Ferrater (Barcelona, Edicions 62, 1986) "son alguns dels molts poetes i pensadors que han estat preocupats pel pas inexorable del temps, o dit altrament, pel seu caràcter furiosament efímer" (pàg. 77). Però deixar constància de la desintegració del temps, de les persones, de les idees que havien de trasbalsar el món, recrear aquesta fugacitat, provar de recuperar, sempre inútilment, mitjançant el conreu de la paraula, el caramull de sentiments i emocions que alletaren la nostra joventut, no és una tasca senzilla ni basta sentir fortament el pes de la nostàlgia per a escriure poesia, plorinyant davant l'avenç inexorable de les manetes del rellotge. Som en el moment precís de trobar la forma adient, la paraula justa i exacta per a bastir la senzillesa del verb, per construir aquella experiència útil als lectors i qui sap si universal. Aquesta és la tasca fonamental de l'autor que, segur del seu ofici, ha de treballar la llengua talment l'argenter treballa l'or i la plata. Tota la resta, tot el que no sigui anar per aquest camí, serà potser un caramull de bones intencions més o manco ben escrites però només això: bones intencions literàries.

Que el poeta s'aferri al passat, seguint el tòpic de "qualsevol, temps passat va ser millor" anant a la recerca, com aquells antics cercadors d'or del "paradís perdut", potser és un tòpic literari. No ho negaré. Un tòpic al qual han recorregut tots els escriptors d'ençà que el món és món. En molts dels poemaris que tracten aquests temes trobarem sempre, com a Les ciutats imaginades, una immersió en l'adolescència i la joventut. Quan hom escriu, conscient dels matemàtics cicles de l'existència, sent aquesta amarga percepció de la lenta, però segura destrucció de la vida. La vida personal de l'autor, la vida de la família, la vida dels pobles i de les societats que ens han fet tal com som. Podrem pensar que tanmateix, malgrat la mort de les persones, la Vida, en majúscules, o l'existència dels pobles, malgrat les guerres, l'opressió i els dictadors, sura sempre. No obstant aquesta constatació, una realitat evident, el cert és que sentir com la senectut personal arriba lenta, implacable, és força dur. I, per molt que ens puguem il·lusionar pensant que la Vida reneix en cada una de les persones que neixen al costat, ningú pot obviar el dolor estrictament personal que comporta veure, sentir, patir la mort dels teus, constatar la teva pròpia decadència física. És precisament la constatació ben real que mai més no tornarà aquell paradís perdut de la joventut, el motor que impulsa la creació. Poesia, doncs a la recerca del tòpic però ben real "paradís perdut". Poesia a la "recerca del temps perdut", com va provar de fer de forma magistral i inigualable Marcel Proust amb les seves novel·les.

Miquel López Crespí


Ses Fontanelles, "Port Adriano", Son Espases i el Pacte de governabilitat

Turmeda | 11 Setembre, 2007 04:51 | facebook.com

Si el test de Son Espases no funciona, és a dir, si no s’ aturen definitivament les obres; si el Govern es vincla altra vegada, com en el cas de la retirada de l´ecotaxa, davant els poders fàctics de les Illes, alguna cosa començarà a canviar dins el cos de l´electorat progressista. Ho haurien de saber aquells que afirmen governar amb els nostres vots. (Miquel López Crespí)


Vivim moments d´angoixa, sense saber encara quina serà la decisió definitiva del Govern. Els diaris també informen de la preocupació del Bloc davant la possible nova claudicació del PSOE i un oblit de les promeses electorals de tal magnitud. Com diu un diari de Palma, “la coalició integrada pel PSM, Esquerra Unida-Els Verds i Esquerra Republicana ja ha fet saber a la resta de formacions la seva preocupació i malestar perquè encara no s´hagi convocat la comissió de seguiment del Pacte de governabilitat”. (Miquel López Crespí)


Son Espases



Els sectors que hem donat i donam suport a les autoritats progressistes de les Illes ho tendrem molt complicat si, pel que sembla i pel que informen aquests dies els mitjans de comunicació, el Govern comença a claudicar davant els poders fàctics de sempre. Tothom recorda les lluites ecologistes dels darrers temps en defensa de ses Fontanelles, la Real i tants i tants altres indrets amenaçats per la desenfrenada especulació que patim. Aquesta setmana les planes dels diaris van plenes d´informacions segons les quals el Govern de fer marxa enrere quant a les promeses a l´electorat progressista i conservacionista i pensa continuar les obres de construcció de l´hospital de Son Espases. És una mala notícia per a tots aquells i aquelles que durant anys ens hem mobilitzat en defensa dels nostres minvats recursos naturals i per la preservació del territori, contra la corrupció i l´especulació. És una mala notícia per als sectors progressistes que, indubtablement, s´ajunta a la denegació per part de l´Ajuntament de Palma quant a la petició del GOB per a protegir ses Fontanelles. La continuació del projecte d´urbanització de ses Fontanelles, una de les darreres zones humides de Palma, i la construcció d´un gran centre comercial damunt les seves despulles va ser la primera desil·lusió que patírem per part del govern progressista de Ciutat. El govern municipal denegà la protecció de ses Fontanelles adduint que la sol·licitud del GOB per a preservar aquell espai natural “no justificava ni provava el perjudici que causaria l´execució d´aquest projecte d´urbanització a l´interès públic”.

En referència a la desmesurada ampliació de l´anomenat “Port Adriano” (quin nomet, Senyor!, ni legal, deu ser!), tampoc constatam per part ni banda una acció decidida del Govern per la preservació del medi natural que reclama el GOB.

Però potser on ens començam a sentir més i més decebuts és en tot el que fa referència a la construcció d´un hospital a Son Espases, una lluita emblemàtica dels mallorquins que serví per a foragitar el PP de les institucions i que ara, si no s´esdevé un miracle, pot ser aigualida pel nou govern progressista amb justificacions de “pragmatisme” i “manca de diners per a fer front a les quantioses indemnitzacions que s´haurien de pagar a l´empresa constructora”.

El govern del president Antich, al qual donam un suport crític i actiu, com demostren tots els nostres escrits, hauria de saber que Son Espases és el test pel qual ens orientarem els sectors progressistes que hem lluitat per un canvi a les nostres Illes, tots els que hem sortit al carrer per a protegir la Real. Caldria recordar que si hem demanat el vot per a les opcions progressistes no era per a canviar de polítics; donam suport a l´esquerra oficial perquè volem que aquesta faci una política DIFERENT del PP, porti endavant els acords signats amb les forces nacionalistes i d´esquerra i aturi l´actual model d´irracional desenvolupisme franquistoide que porta Mallorca i les Illes a la destrucció. Aturar la construcció de l´hospital a Son Espases i començar la feina d´ampliació de Son Dureta és el que esperam dels polítics que pagam amb els nostres imposts. Si el test de Son Espases no funciona, és a dir, si no s’ aturen definitivament les obres; si el Govern es vincla altra vegada, com en el cas de la retirada de l´ecotaxa, davant els poders fàctics de les Illes, alguna cosa començarà a canviar dins el cos de l´electorat progressista. Ho haurien de saber aquells que afirmen governar amb els nostres vots.

Vivim moments d´angoixa, sense saber encara quina serà la decisió definitiva del Govern. Els diaris també informen de la preocupació del Bloc davant la possible nova claudicació del PSOE i un oblit de les promeses electorals de tal magnitud. Com diu un diari de Palma, “la coalició integrada pel PSM, Esquerra Unida-Els Verds i Esquerra Republicana ja ha fet saber a la resta de formacions la seva preocupació i malestar perquè encara no s´hagi convocat la comissió de seguiment del Pacte de governabilitat”.

El senador autonòmic Pere Sampol declara que continuar amb les obres de l´hospital de Son Espases “frustaria les esperances dipositades en l´actual Govern”.

Miquel López Crespí


Publicat en El Mundo-El Día de Baleares(11-IX-07)

Veus literàries: Marià Villangómez

Turmeda | 10 Setembre, 2007 17:07 | facebook.com

Parlar de Marià Villangómez és anar a la recerca d'alguns dels més estimats records ocults en els plecs de la memòria: la melangiosa presència d'Eivissa i Formentera regressa ara, potent, com una mar agitada per les més fortes onades. Recentment la consellera de Cultura Fanny Tur em comunicava que havia guanyat el I Premi de Poesia Illa de Formentera (juntament amb el poeta Bartomeu Ribas) en homenatge a Marià Villángómez. L'obra guardonada era Rituals. De sobte, els records referents a la influència de Marià Villangómez dins de la generació d'escriptors dels anys seixanta i setanta s'han acaramullat dins del meu cervell. (Miquel López Crespí)


Marià Villangómez en el record.


Joan Fuster, Josep M. Llompart, Tomàs Garcès, Miquel Dolç, Marià Villangómez, Margalida Pons...



Parlar de Marià Villangómez és anar a la recerca d'alguns dels més estimats records ocults en els plecs de la memòria: la melangiosa presència d'Eivissa i Formentera regressa ara, potent, com una mar agitada per les més fortes onades. Recentment la consellera de Cultura Fanny Tur em comunicava que havia guanyat el I Premi de Poesia Illa de Formentera (juntament amb el poeta Bartomeu Ribas) en homenatge a Marià Villángómez. L'obra guardonada era Rituals. De sobte, els records referents a la influència de Marià Villangómez dins de la generació d'escriptors dels anys seixanta i setanta s'han acaramullat dins del meu cervell.


Fanny Tur i l'escriptor Miquel López Crespí el dia de la presentació del poemari Rituals amb el qual l'autor de sa Pobla havia guanyat el Premi de Poesia Illa de Formentera 2001.

Un dia hauré d'analitzar a fons, cercant les arrels, la influència de la poesia de Marià Villangómez en algun dels meus poemaris (i concretament en aquest que ara ens ocupa, Rituals, publicat amb suport del Consell Insular d'Eivissa i Formentera per "Res Publica Edicions").

Joan Fuster, en el capítol "Notícia de les Illes, del País Valencià i del Rosselló" (Literatura Catalana Contemporània, pàgs. 254-260) deia, en parlar de la superació de l'"Escola Mallorquina" (tot situant el paper bàsic de Rosselló-Pòrcel en aquesta línia) que malgrat que de principi "els versos de Dolç i de Villangómez, en contrast amb els de Rosselló, semblaven assegurar la continuïtat de l''Escola'..." el cert és que, continua Joan Fuster: "L'evolució es precipita en uns anys, i canvia completament la fesomia del grup insular. Es pot observar en el procés seguit per l'obra de Miquel Dolç i per la de Marià Villangómez... els tres primers volums publicats per Marià Villangómez -Terra i somni (1948), Elegies i paisatges (1949), Els dies (1950)- continuen la línia tradicional de les Illes. Després, amb Els béns incompartibles (1954), i els llibres que el seguiren, Ceguesa de l'estel (1956), Sonets de Balansat (1956), La miranda (1958), El cop a la terra (1958), Declarat amb el vent (1963) etc., la seva poesia experimenta, també, una poderosa creixença interior i absorbeix estímuls intellectuals i ètics més profunds que els que eren habituals en l''Escola'".

Llompart de la Peña en el llibre Els nostres escriptors (Editorial Moll, 1996) confirma les opinions de Fuster quan diu parlant d'Elegies i paisatges (pàg. 242): "D'altra banda, l'aire, diguem-ne noucentista, del poeta eivissenc, és ben perceptible. Els plantejaments i els resultats són, emperò molt diferents. Aquella visió sentimental i sovint elegíaca del paisatge, que l'Escola Mallorquina havia convertit en recepta fàcil, tòpica i superficial, adquireix a la poesia de Marià Villangómez una categoria profunda i transcendent". En l'apartat "Nota sobre Marià Villangómez" del magnífic treball de Margalida Pons Poesia insular de postguerra: quatre veus dels anys cinquanta poden copsar la vital influència, en la poesia de Villangómez de Pedro Salinas, Jorge Guillén, García Lorca, Alberti i Cernuda. Influència, evidentment, que també podem trobar en Llompart de Peña, Blai Bonet i Jaume Vidal Alcover. Com diu Margalida Pons: "Si a aquests noms afegim els que apareixen a les seves versions de poesia estrangera (Pound, Rimbaud, Mallarmé, Valéry, Hardy i Laforgue, entre altres), l'escola postsimbolista es fa visible amb absoluta claredat".

Un dels poemaris de Villangómez que més m'impressionà en el seu moment va ser El cop a la terra (Editorial Moll, 1964). Un poemari del qual Josep M. Llompart havia escrit en Els nostres escriptors (pàg. 243): "El cop a la terra és el llibre on la visió del propi poble, del material humà del propi poble, troba una expressió més plena. La gent d'Eivissa, les vides anònimes, amb les seves alegries, les seves penes i els seus treballs, que donen fesomia pròpia a la collectivitat insular, hi són objecte d'una interpretació plena d'emoció i de bellesa".

De cop i volta, rellegint Terra i somni (1948), Elegies i paisatges (1949), Els dies (1950), Els béns incompartibles (1954), Sonets de Balansat (1956), La miranda (1958), El cop a la terra (1962) o Declarat amb el vent (1963), en tornaven a la memòria molts records: la presència sempre patent de Marià Villangómez en totes les nostres inicials provatures literàries dels seixanta i setanta; els viatges en temps de la clandestinitat quan fugíem per uns dies de la trista grisor ciutadana, de les persecucions de la tenebrosa Brigada Social (la policia política del règim franquista). Aleshores ens perdíem per les platges de Formentera -eren els anys dels hippis, de la brutal repressió contra els "barbuts de cabells llargs" i el "nudisme"- tot imaginant la possible existència d'un món més humà i llibertari. Era el temps d'arribar al port d'Eivissa amb aquells atrotinats vaixells antics de la Transmediterrània. Una de les primeres coses que fèiem en arribar era anar al Museu del Puig des Molins, perdre'ns enmig de l'art immens de la civilització púnica i romana amb un poemari de Marià Villangómez sota el braç.

Seria impossible, en un article tan curt, deixar constància escrita de tota l'obra del poeta eivissenc, de les traduccions de poesia que inclouen des dels sonets de Shakespeare a poetes com Keats, Baudelaire, Yeats i Dylan Thomas, entre d'altres. La importància cultural de Versions de poesia moderna (1971) i Recull de versions poètiques (1974) és prou evident. Dos volums en prosa, L'any en estampes i Llibre d'Eivissa situen Maria Villangómez com un prosistes d'excellent qualitat.

Com digué Tomàs Garcès (Pròleg a la Poesia de Marià Villangómez, dins Serra d'Or, núm. 114, març de 1969: 40-41): "Villangómez Llobet és, per damunt de tot, un poeta insular. Els seus llibres són, abans que res, llibres d'Eivissa, que ell ha descrit (Llibre d'Eivissa, L'any de les estampes) en una prosa acurada, elegant, exacta...)".

Marià Villangómez va rebre l'any 1989 el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Abans, el 1955, havia guanyat un premi literari a Cantonigròs per Sonets a Balansat i el premi de la Crítica de Serra d'Or (Traducció, 1984) per Trenta-quatre poemes de W.B. Yeats i el Jaume Vidal Alcover de teatre, dels Premis Cavall Verd. Igualment va ser mereixedor del premi Crítica de Serra d'Or (1987) per Obres Completes. L'any 1989 obtingué el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (13-V-02)

El periodisme d´opinió a les Illes: quaranta anys d´articles en defensa de la cultura catalana, la República, l´autodeterminació i el socialisme

Turmeda | 10 Setembre, 2007 11:15 | facebook.com

L'hegemonia cultural, política i econòmica damunt les classes populars s'exerceix, com deia Gramsci en els seus Quaderns de la presó, no solament amb la simple coacció legal, econòmica o militar, com s'esdevé encara en moltes societats del Tercer Món, sinó, més que res, mitjançant el paper exercit pels intel·lectuals orgànics de les classes dominants, al servei de les quals estan, evidentment, molts dels treballadors de la cultura (periodistes, escriptors, professors...) que, per a poder subsistir, han de treballar per a les empreses privades (col·legis, diaris, ràdio, televisions...). (Miquel López Crespí)


El periodisme d´opinió a les Illes i la lluita per la llibertat



Article de l'escriptor Miquel López Crespí publicat a Última Hora a mitjans dels anys seixanta. L'escriptor de sa Pobla porta, doncs, més de quaranta anys escrivint articles contra la dreta i en favor d'un món més just i solidari, en defensa de la cultura catalana i progressista. Milers d'articles al servei del nostre redreçament nacional i social.

Escriure articles d'actualitat política, criticar, malgrat sigui d'una forma moderada i ben mesurada les accions (o omissions) de qui té el poder, no és tasca gaire fàcil. Tothom que tengui un mínim d'experiència en el món periodístic sap el que li pot costar, personalment i professionalment, una opinió agosarada, una crítica suau i ponderada a qui té la paella pel mànec (és a dir, per a entendre'ns: qui disposa del poder polític i econòmic).

Si abans era el franquisme el que impedia el normal exercici de la llibertat d'expressió, ara, finits els aspectes més sagnants de la brutal dictadura, són aquests poders "difusos" els que, des de l'ombra, des de la invisibilitat de determinats despatxos, els que vigilen, "democràticament", és clar!, perquè el que es diu i escriu estigui dins l'odre del consens amb els poders autèntics de la societat. Pobre d'aquell desgraciat periodista o publicista que, emportat per la creença que vivim en llibertat, escrigui alguna cosa que desagradi a qui comanda de debò! Una trucada al director d'aquell mitjà informatiu per part de qui paga la publicitat institucional o comercial bastarà per fer desaparèixer per a sempre més aquell illús de les pàgines dels diaris d'aquella ciutat!



Un dels darrers articles de Miquel López Crespí publicats en El Mundo-El Día de Baleares (9-I-07) demanant la unitat de les forçes nacionalistes i progressistes per a fer front al PP i en defensa del dret a l'autodeterminació dels Països Catalans. En total Miquel López Crespí ha escrit més de cinc cents articles en defensa del català, el Pacte de Progrés, la República, el socialisme, la memòria històrica, el PSM, ERC, els Verds, l'OCB i els escriptors i intel·lectuals de les Illes nacionalistes i progressistes en aquest diari.

L'hegemonia cultural, política i econòmica damunt les classes populars s'exerceix, com deia Gramsci en els seus Quaderns de la presó, no solament amb la simple coacció legal, econòmica o militar, com s'esdevé encara en moltes societats del Tercer Món, sinó, més que res, mitjançant el paper exercit pels intel·lectuals orgànics de les classes dominants, al servei de les quals estan, evidentment, molts dels treballadors de la cultura (periodistes, escriptors, professors...) que, per a poder subsistir, han de treballar per a les empreses privades (col·legis, diaris, ràdio, televisions...).



Ciutat de Mallorca, 1976. Miquel López Crespí repartia premsa antifeixista per les avingudes de Ciutat. Moments després seria detingut i torturat pels sicaris de la Brigada Social. L'escriptor Miquel López Crespí no solament va escriure centenars i centenars d'articles contra la dictadura franquista en la prensa antifeixista, també va participar activament en la lluita organitzada contra el feixisme com a membre de la direcció dels comunistes de les Illes (OEC), patint nombroses detencions, tortures i interrogatoris.

Aquesta és la pura i dura realitat. Posteriorment, aquells esperits independents que, seguint l'exemple de Gabriel Alomar o Joan Fuster, volem opinar amb llibertat de criteri, ens trobam amb les acostumades campanyes de qui comanda per a fer-nos callar. És el pa nostre de cada dia. Vivim a una terra on les més diverses màfies (polítiques, econòmiques, culturals...) proven en tot moment de barrar el pas al dissident, al creador d'esperit independent, a tot aquell que no combrega amb rodes de molí. I, no us penseu: en un recent passat les coses no eren gaire diferents. Basta pensar en la marginació i nombroses campanyes de desprestigi per part de la dreta reaccionària que patí Gabriel Alomar, el pare del nacionalisme socialista català, fundador d'Unió Socialista de Catalunya... O en l'execució, en temps de la guerra, d'Emili Darder.

El darrer batle republicà de Palma, el metge Emili Darder, militant d'Esquerra Republicana i que tant havia fet per afavorir el benestar de les classes populars mallorquines, il·lustra a la perfecció el destí que determinats sectors reaccionaris desitgen a qui es dedica a la política, no per encalentir cadires o cobrar substanciosos sous, sinó com a acte de servei al seu poble. L'execució d'Emili Darder en el cementiri de Palma aquell fatídic 24 de febrer de 1937, malalt, sense poder aguantar-se dret, és un exemple paradigmàtic del destí que sovint s'ha ordit contra a aquell que, a la nostra terra, és progressista o d'idees avançades.



Algunes de les revistes antifeixistes i del moviment obrer on, en temps de la dictadura, Miquel López Crespí va escriure centenars d'articles d'actualitat política i de defensa de la nostra memòria històrica. Aleshores Miquel López Crespí combinava els articles en la premsa oficial burgesa amb la publicació dels seus materials a les revistes del moviment obrer clandestí, especialment a La voz de los trabajadores, Mallorca Obrera, El Comunista, L'Espira, Revolució, etc, etc.

Qui signa aquest article, ja ho sabeu, militant de l'esquerra antifranquista d'ençà començaments dels anys seixanta, amb més de quaranta detencions per part de la Brigada Social del règim feixista, ja fa molts d'anys que és ben conscient d'aquesta situació. La marginació que patiren grans artistes com Miquel Àngel Colomar, el pintor Antoni Gelabert, el poeta Josep M. Llompart o el mateix Francesc de B. Moll per part de la societat sorgida del triomf del feixisme en la guerra civil, em va fer copsar, de ben jovenet, la realitat de determinada misèria cultural fomentada des del poder.

D'aquesta trista situació per a l'intel·lectual nostrat hem parlat des de fa molt temps els nostres primers escrits en la premsa escrita de les Illes, en aquelles col·laboracions inicials als anys seixanta i setanta en el Diario de Mallorca, Última Hora, la revista Cort... I en la revista del PSM, Mallorca Socialista, quan amb Damià Pons i el poeta Joan Perelló formava part del redacció! O en la posterior represa en els anys vuitanta portant la secció d'entrevistes amb escriptors i intel·lectuals dels Països Catalans a la revista de l'Obra Cultural Balear (El Mirall) o en la secció "Cultura" del diari Última Hora. Tot plegat una experiència periodística de més de quaranta anys que, amb totes les seves contradiccions, m'ensenyà una infinitat de coses que, d'una manera o una altra, han servit igualment per a ampliar la meva visió del món, per copsar a la perfecció el que s'amaga rere el món aparentment brillant del periodisme illenc.

Miquel López Crespí

Memòria històrica de les agressions contra els escriptors mallorquins antifeixistes

Turmeda | 07 Setembre, 2007 18:07 | facebook.com

1994: Les agressions contra la memòria històrica de l'esquerra revolucionària de les Illes

"El pacient (Miquel López Crespí) ha estat intervingut després de patir: 'Puñetazo en región cervical tras ser agredido'. I un poc més avall, el document de l'hospital Son Dureta, concreta: 'Conmoción cervical'".

"En el fons aquesta criminalització -i atacs físics per part de l'estalinisme!- era el "premi" que aquests sectors dogmàtics donaven a qui -des de l'esquerra revolucionària- provava de servar la memòria dels republicans, dels comunistes i anarquistes, dels homes i dones sense partit que no havien acceptat les renúncies polítiques de la transició (de la restauració borbònica, per a ser més exactes)". (Miquel López Crespí)


Document oficial de l'hospital de Son Dureta de Palma (Mallorca) certificant l'agressió patida per l'escriptor Miquel López Crespí. La història d'aquest brutal atac de l'estalinisme contra un escriptor antifeixista mallorquí va sortir publicada en la revista del POR La Aurora i en altres publicacions.

A les tretze hores i deu minuts del dia vint-i-set d'octubre de 1994, qui signa aquest article va haver de ser ingressat en la secció de traumatologia de l'Hospital de Son Dureta. Segons consta en l'informe oficial del Servei d'Urgències (apartat "Anamnesi i exploració"), el pacient (Miquel López Crespí) ha estat intervingut després de patir: "Puñetazo en región cervical tras ser agredido". I un poc més avall concreta: "Conmoción cervical". Una mica més avall es recomana un tractament (amb els corresponents medicaments) en vista a la meva recuperació. Sortosament vuit dies després ja estava novament enmig del carrer, escrivint com de costum. Havia estat una agressió física directa per part dels sectors més rancis i dogmàtics de l'estalinisme illenc, sulfurats a conseqüència de la publicació d'una petita part de les meves memòries. L'agressor havia estat un tal Sotero Ortíz, conegut militant estalinista. Tot havia començat una mica abans. Quan per l'estiu-hivern de l'any 93 seleccionava alguns curts capítols d'aquestes memòries -a petició del meu bon amic Lleonard Muntaner- incloent-hi un que portava per títol "Artistes i escriptors contra la dictadura" (pàgs 30-36 de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), El Tall Editorial, núm. 18), mai no m'hauria pensat que s'armàs tal enrenou (i menys encara que m'agredissin físicament anant tranquillament pel carrer!). Potser imaginava que algun sector de la dreta més cavernària arrufaria el nas. Però no hauria suposat mai que els atacs venguessin de la pretesa esquerra; principalment, dels sectors procedents de l'estalinisme, que en els darrers anys de la dictadura s'especialitzaren en els pactes amb els hereus del franquisme.


Coberta del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), llibre de memòries antifeixista que va ser perseguit i criminalitzat pels sectors més dogmàtics i sectaris propers al carrillisme illenc.

Aquesta inicial brutor contra els militants i partits de l'esquerra revolucionària illenca anava signat per Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero, Antoni M. Thomàs i Salvador Bastida.

El primer pamflet contra les memòries d'un senzill antifranquista mallorquí (qui signa aquest article) va ser obra dels màxims responsables d'una ben concreta política antipopular (Pep Vílchez, que defensava els famosos Pactes de la Moncloa, per exemple). Aquesta inicial brutor contra els partits i militants de l'esquerra revolucionària illenca anava signat per Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero, Antoni M. Thomàs i Salvador Bastida. Aquest pamflet calumniós contra l'esquerra va ser publicat a un diari de Ciutat el 28 d'abril del 1994. Més endavant, per si no bastassin els atacs, encara s'hi afegí un estudiós despistat. Un jovençà que no va viure aquells anys de lluita contra el feixisme i que ara, parlant amb quatre dirigents estalinistes i consultant una mica de paperassa (documentació quasi sempre d'una mateixa ideologia: en aquest cas carrillista) es va pensar saber-ho tot; estudiós que, pensant que fa història "objectiva", el que basteix realment amb els seus escrits és pura i simple apologia d'un partit (en aquest cas del PCE). Els indigeribles articles (?) plens d'inexactituds, falsedats i errors que es publicaren l'any 1994 ens ajudaren a copsar la ràbia visceral d'aquest grapat de dogmàtics quan llegeixen alguna interpretació de fets recents de la nostra història que no coincideix amb les seves apreciacions sectàries.

Però el trist de tota aquesta història no varen ser els insults dels sectaris, les mentides i brutors de tota mena que patírem els antifeixistes. El més trist va ser constatar la misèria moral de tota aquesta mena de gent. Hi ha una petita crònica publicada a la revista d'esquerres de Barcelona La Aurora, portaveu del POR, que descriu aquesta bestial "caça de bruixes" de les restes esclerotitzades de l'estalinisme illenc. Deia la crònica sota el títol "Hazañas del estalinismo en Mallorca: agredido el escritor López Crespí": "El escritor mallorquín Miquel López Crespí fue agredido por la espalda, de día y en plena calle. Miquel López Crespí, que tiene una voluminosa y muy premiada obra literaria, sacudió recientemente la vida política mallorquina con un libro de reflexiones sobre la oposición antifranquista L'Antifranquisme a Mallorca (El Tall, Ciutat de Mallorca. 1994).

'El revuelo se armó en la órbita de los antiguos dirigentes del PCE y actuales propulsores de Izquierda Unida. El libro de López Crespí se limitaba a reivindicar a la extrema izquierda revolucionaria en la lucha contra el franquismo y a demostrar que muchos de los que ahora viven de las rentas de aquella dura etapa, tampoco cargaron entonces con el peso de la lucha y en cambio hicieron mucho daño a la causa de los trabajadores en la época de la llamada 'transición'".

En el fons aquesta criminalització -i atacs físics per part de l'estalinisme!- era el "premi" que aquests sectors dogmàtics donaven a qui -des de l'esquerra revolucionària- provava de servar la memòria dels republicans, dels comunistes i anarquistes, dels homes i dones sense partit que no havien acceptat les renúncies polítiques de la transició (de la restauració borbònica, per a ser més exactes).

Na Marisa Gallardo, la directora de Baleares (i antiga militant trosquista illenca), ho deixava ben escrit en un article publicat a Baleares el 25 de març del 1994 (pàg. 41) quan deia: "Los pactos de la Moncloa diseñaron en España un modelo de transición por el que sellaba la 'reconciliación' nacional. Fruto de aquellos pactos nadie pidió cuentas de su gestión política a todos aquellos que con tanto entusiasmo como dedicación habían colaborado con la dictadura: el pasado quedaba enterrado. Y, poco a poco, por esa tendencia anteriormente descrita, se fue maquillando al muerto de tal manera que, a veces, se llega a dar la sensación de que, sobre todo en el tardofranquismo, todo el mundo en España era demócrata, todos luchaban por la libertad, todos menos Franco, naturalmente, y unos pocos más".

I més endavant afegeix: "López Crespí dirige su mirada hacia ese pasado, y es la suya una memoria distinta, una memoria que rescata la lucha de aquellos hombres y mujeres de Mallorca que se enfrentaron a la dictadura y que lo hicieron desde posiciones abiertamente opuestas a las de la socialdemocracia o el estalinismo. Esas gentes que, herederas de una cultura de izquierdas, denunciaron el papel que jugaban los partidos socialdemócratas en la Europa Occidental y el de las capas burocráticas en los países del Este... Rescatar del olvido esa historia, esa 'otra historia', tejida de enfrentamientos, de miedo, de agrias disputas ideológicas y de esperanzas, es sin duda el mayor mérito de la obra de López Crespí.

Miquel López Crespí

La poesia catalana en el món: la Fira de Frankfurt i les traduccions de l´Institut d´Estudis Baleàrics (IEB)

Turmeda | 06 Setembre, 2007 16:16 | facebook.com

...seguint sempre el mestratge (entre els poetes catalans) de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat Papasseit, Gabriel Alomar, Pere Quart i aquell descobriment que significà El dolor de cada dia, el famós llibre de Jaume Vidal Alcover que tant enfurisma poetes com Miquel Gayà o Guillem Colom. Naturalment, aquesta és tan sols una llista mínima, escadussera i provisional, escrita només per a suggerir el sentit de les influències culturals dels qui érem joves a finals dels anys seixanta i principis del setanta. (Miquel López Crespí)


L’Institut d’Estudis Baleàrics (IEB) i les traduccions



Bartomeu Rosselló-Pòrcel

Temps enrere escrivia: “Talment fer un llarg viatge a la recerca d'una civilització perduda! Trobar novament els poemes, els sentiments que et bategaren fa trenta anys o més! Tot plegat, pura arqueologia sentimental, però també una possibilitat de concretar alguns dels aspectes que m'han impulsat a escriure poesia, a viure la literatura en el sentit més estimat dels modernistes, en la línia marcada per Maragall quan demanava una escriptura de la ‘paraula viva’ lluny de la falsa retòrica dels exquisits”. Aquestes eren les paraules amb què, a sol·licitud de l’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover començava la introducció de la meva Antologia (1972-2002), apareguda el 2003 a la col·lecció El Turó. Ara, cinc anys després, podria tornar començar unes notes referents a El mecanismo del tiempo amb la mateixa recomanació, perquè quan l’escriptor Gabriel Janer Manila i l’Institut d’Estudis Baleàrics (IEB) em demanaren que començàs a preparar aquesta nova antologia el que vaig fer va ser continuar la feina començada l´any 2000 amb Antologia (1972-2002).

La diferència era que ara tenia més pàgines a la meva disposició i, per tant, podia donar una visió una mica més àmplia del que ha estat la meva feina poètica de mitjans dels anys seixanta fins al present. I també em permetria, i això sí que ho considerava prou important per a anar deixant material informatiu per als futurs estudiosos del fet literari a les Illes, situar a l´inici de la selecció de cada poemari les dates de redacció i de publicació. Un fet a tenir en compte, perquè sovint, i s’esdevé en molts d’escriptors, la data de publicació d´un poemari no correspon amb l’any o anys en què foren escrits els poemes. L’encàrrec de l’Institut d’Estudis Baleàrics (IEB) em permetria deixar solucionat aquest petit problema ja per sempre.

Per fer més entenedor el que vull dir basta explicar que, per exemple, el poemari Foc i fum, que guanyà el Premi de Poesia Marià Manent de l’any 1983 i que va ser publicat per l’Editorial Oikos-Tau de Barcelona el mateix any, és compost per poemes escrits entre els anys 1970 i 1977.

El cas del poemari Cercle clos, que guanyà el Premi de Literatura de l’Ateneu de Maó l’any 2001 i que publicà l’Institut Menorquí d’Estudis en la prestigiosa col·lecció de poesia Xibau, és un cas semblant. El poemari, escrit en la mateixa època que Foc i fum no va ser publicat fins... el 2002! És a dir, quasi trenta anys després. L’antologia publicada per Calambur Editorial en la col·lecció Biblioteca de las Islas Baleares, la selecció i traducció d’alguns dels meus poemes en el llibre titulat El mecanismo del tiempo (El mecanisme del temps) m´ha permès solucionar aquest petit problema que, com deia, aclareix dades de la creació dels meus poemaris que d´una altra manera quedarien en l’obscuritat. Per posar-ne un exemple: el lector que ara llegís Cercle clos (2002) podria arribar a la conclusió que el meu treball no ha evolucionat d’ençà començaments dels vuitanta, quan va sortir Foc i fum a Oikos Tau.

La publicació de El mecanisme del temps (El mecanismo del tiempo) m’ha fet recordar igualment alguns fets i esdeveniments relacionats amb aquests darrers trenta anys de dedicació a la poesia. En el llibre, una antologia de poemes de dinou poemaris escrits des del 1970 fins al 2005, es pot trobar, de forma resumida, el resultat d´una pràctica poètica que comença a mitjans dels anys seixanta, quan Josep M. Llompart, després de llegir els nostres primers treballs, ens encoratja, com a tants d’altres escriptors mallorquins, a continuar conreant les lletres. Quaranta-dos anys després dels primers contactes amb Josep M. Llompart podem copsar, malgrat les crítiques que en aquest sentit va tenir en vida i continua patint de mort, com bona part de la literatura contemporània de les Illes i bona part de la del Principat i País Valencià es va anar bastint lentament gràcies a la seva feina d´animar, aconsellar i formar els joves d’aquella època. Moltes de les lectures de formació de mitjans dels anys seixanta són fetes pels seus amables suggeriments.

I quines són, de forma resumida, aquestes influències poètiques? Jo crec, i ho he dit més d´una vegada, i qui ha llegit algun dels meus poemaris ho sap perfectament, que en aquests trenta tants d’anys de conreu de la poesia sempre he navegat dins una línia de clara tendència antinoucentista, molt allunyada de l'herència de l'Escola Mallorquina i seguint sempre el mestratge (entre els poetes catalans) de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat Papasseit, Gabriel Alomar, Pere Quart i aquell descobriment que significà El dolor de cada dia, el famós llibre de Jaume Vidal Alcover que tant enfurisma poetes com Miquel Gayà o Guillem Colom. Naturalment, aquesta és tan sols una llista mínima, escadussera i provisional, escrita només per a suggerir el sentit de les influències culturals dels qui érem joves a finals dels anys seixanta i principis del setanta. Les referències de la poesia insular que tenim a començaments dels anys seixanta són, segurament, les que trobam en la selecció d’autors nostrats feta per Manuel Sanchis Guarner: Els poetes insulars de postguerra (1951).

Pel que fa a la influència d'altres literatures, podríem incloure, entre els de llengua espanyola, Federico García Lorca, Miguel Hernández, César Vallejo, Pablo Neruda, Pedro Salinas, José Hierro, Gabriel Celaya, Blas de Otero .

Miquel López Crespí


Llorenç Villalonga, Antoni Vidal Ferrando, Miquel López Crespí, Guillem Frontera, Baltasar Porcel, Carme Riera, Miquel Àngel Riera, Gabriel Janer Manila, Maria de la Pau Janer, Maria Antònia Oliver, Carme Riera...


Llista de traduccions d´escriptors de les Illes que es presentaran a la Fira de Frankfurt


Traduccions fetes a iniciativa de Gabriel Janer Manila i de l´Institut d´Estudis Baleàrics (IEB)


A la Fira del Llibre de Frankfurt es presentaran obres de: Carme Riera, Baltasar Porcel, Antoni Vidal Ferrando, Miquel López Crespí, Llorenç Villalonga, Gabriel Janer Manila, Antoni Serra, Antònia Vicens, Guillem Frontera, Maria Antònia Oliver, Maria de la Pau Janer, Maria Rosa Planas, Jaume Pomar, Gabriel Florit, Ponç Pons, Tomeu Fiol, Maria Antònia Salvà, Damià Huguet, Miquel Ferrà Martorell, Miquel Mas Ferrà...


Alemany


L´avinguda de la fosca, d´Antoni Serra; Les llunes i els calàpets, d´Antoni Vidal Ferrando; Terra seca, d´Antònia Vicens; Difunts sota els ametllers en flor, de Baltasar Porcel; Els jardins incendiats, de Gabriel Janer Manila; Un cor massa madur, de Guillem Frontera; Joana E. de Maria Antònia Oliver; Orient, Occident, de Maria de la Pau Janer; Fins el cel, de Pau Faner; La ciutat dels espies indefensos, de Rosa Maria Planas.


Castellà


Poesia:

Història personal. Calambur, 2005. Jaume Pomar; El jardín de las delicias. Calambur, 2005. Antoni Vidal Ferrando; Barlovento. Calambur, 2006. Gabriel Florit; Llamas escritas, Calambur, 2006. Ponç Pons; El mecanismo del tiempo. Calambur, 2007. Miquel López Crespí; Todo es fragmento, nada es enteramente. Calambur, 2007. Tomeu Fiol; Poemas. Calambur, 2007. Maria Antònia Salvà; Antología. Damià Huguet; Los perfiles de la Odisea. (Antología de la poesía joven en las Islas Baleares). Autors: Margalida Pons, Josep Lluís Aguiló, Gabriel de la S.T. Sampol, Miquel Bezares, Àlex Volney, Albert Herranz Hammer, Antònia Arbona, Òscar Aguilera i Mestre, Pere Joan Martorell, Sebastià Alzamora, Manel Marí, Pere Suau Palou, Andreu Gomila, Antoni Ribas Tur, Pere Antoni Pons, Sebastià Sansó.


Narrativa:

Las lunas y los sapos. Calambur, 2007. Antoni Vidal Ferrando; 39º a la sombra. Calambur, 2007. Antònia Vicens; Los días inmortales. Baltasar Porcel; La avenida de las sombras. Antoni Serra; Viejo corazón. Guillem Frontera; Un día u otro acabaré de legionario. Jaume Pomar; El canto del vuelo Z-506. Miquel Ferrà Martorell; La rosa de invierno. Miquel Mas Ferrà; Arena en los zapatos. Joan Pons; Antología de cuentos de las Islas Baleares. Diversos autores; Bearn o la sala de las muñecas. Llorenç Villalonga.


Francès:

Carrer Argenteria. Antoni Serra; La vida, tan obscura. Gabriel Janer Manila.


Romanès:

Illa Flaubert. Miquel Àngel Riera; Cavalls cap a la fosca. Baltasar Porcel.


Italià:

Paradís d´orquídies. Gabriel Janer Manila; El cor del senglar. Baltasar Porcel; Una primavera per a Domenico Guarini. Carme Riera.

Participaran en les activitats de la Fira del Llibre del Llibre de Frankfurt: Agnes Agboton, Sebastià Alzamora, Josep Lluis Aguiló, Esther Allen, Maria Barbal, Carles Batlle, Lluís-Anton Baulenas, Sergi Belbel, Tahar Ben Jelloun (enregistrat), Alexandre Ballester, Josep Anton Baixeras, Walther E. Bernecker, Fina Birules, Lolita Bosch, Xavier Bru de Sala, Jaume Cabré, Salvador Cardús, Maite Carranza, Andreu Carranza, Enric Casasses, Ada Castells, David Castillo, David Damrosh, William Cliff, Narcís Comadira, Melcior Comes, Julià de Jódar, Miquel de Palol, Miquel Desclot, Martí Domínguez, Carles Duarte, Michael Ebmeyer, M. Josep Escrivà, Josep Maria Esquirol, Thorsten Esser, Pau Faner, Miquel Ferrà Martorell, Bartomeu Fiol, Josep M. Fonalleras, Feliu Formosa, Manuel Forcano, Guillem Frontera, Antoni Furió, Lluís Gendrau, Pere Gimferrer, Salvador Giner, Valentí Gómez Oliver, Juan Goytislo (enregistrat), Mercè Ibartz, Gabriel Janer Manila, Maria de la Pau Janer, Konrad György, Katja Lange-Müller, Gemma Lienas, Jordi Llovet, Antonio Lobo Antunes, Miquel López Crespí, Antoni Marí, Joan Margarit, Eduard Márquez, Andreu Martín, Biel Mesquida, Joan Francesc Mira, Carles Miralles, Empar Moliner, Imma Monsó, Anna Montero, Quim Monzó, Antoni Morell, Gustau Muñoz, Maria Antònia Oliver, Dolors Oller, Francesc Parcerisas, Teresa Pascual, Perejaume, Marta Pessarrodona, Josep Piera, Xavier Pla, Maria Rosa Planas, Modest Prats, Jaume Pomar, Aranu Pons, Damià Pons, Margalida Pons, Ponç Pons, Jaume Pont, Baltasar Porcel, Carles Porta, Jordí Puntí, Bas Puw, Carme Riera, Maria Mercè Roca, Montserrat Rodés, Albert Roig, Emili Rosales, Pere Rovira, Xavier Rubert de Ventòs, Toni Sala, Salem Zenia, Albert Salvadó, Mariús Sampere, Albert Sánchez Piñol, Jorge Semprún (enregistrat), Francesc Serés, Màrius Serra, Jean Serra, Sebastià Serrano, Simona Skrabec, Teresa Solana, Enric Sòria, Tilbert Stegmann, Michi Strausfeld, Jaume Subirana, Emili Teixidor, Francesc Torralba, Ricard Torrents, Matthew Tree, Antònia Vicens, Antoni Vidal Ferrando, Miquel Àngel Vidal, Albert Villaró, Júlia Zábala, Monica Zgustova, Olga Xirinacs.

Llorenç Capellà i el nou govern progressista de les Illes

Turmeda | 06 Setembre, 2007 11:41 | facebook.com

Assessors: assessors de tot. Assessors d’imatge; de relacions amb els mitjans de comunicació; de promoció interior i exterior; d’agricultura; de literatura, escultura, pintura i confitura; de tecnologia; de creences i religions; d’història; de sanitat i benestar; de teatre, un a cada família; de relacions internes (els moixos anarquistes del Puig de Sant Pere, els dirigents d’AFEDECO i de la CAEB); de relacions externes (presència de Madò Coloma a Frankfurt, el cul escrit en castellà dels futbolistes del Mallorca, Jorge Lorenzo). Coneguts, amics i parents, un fotimer, encara que sigui públic i notori que més d’un va a la feina de puput. Consells de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera: un patriograma calcat al del Govern. Ajuntament de Palma: els consellers són regidors, però la filosofia és idèntica. Ajuntament de Calvià: la revolució del concepte de poder (Assessors, assessors, assessors! Assessors amb anells Swaroski i Chanel del més car. Pròxim fitxatge: Paris Hilton). Uf...! Punt i a part. Prou! Ja n’hi ha prou. Respireu profundament. Amb una mica de sort, tothom col·locat. I Déu? A aplegar ametlles. Algú les ha d’aplegar. (Llorenç Capellà)


Patriograma



Llorenç Capellà


Respireu a fons per poder llegir d’una tirada: President del Govern, Consellers de Presidència; d’Economia, Hisenda i Innovació; de Turisme; de Mobilitat i Ordenació del Territori; d’Educació i Cultura; de Salut i Consum; de Medi Ambient; d’Afers Socials, Promoció i Immigració; d’Habitatge i Obres Públiques; de Treball i Formació; de Comerç, Indústria i Energia; d’Agricultura i Pesca; d’Esports i Joventut; d’Interior. Uf...! Feu-me cas. Atenció: Aspireu, expireu. Aspireu, expireu... Continuem. Directors Generals d’açò i d’allò. Presidència, onze direccions generals. Economia, set. Turisme, dues. Mobilitat, tres. Educació, vuit. Salut, cinc. Medi Ambient, cinc. Afers socials, quatre. Habitatge, dues. Treball, cinc. Comerç, cinc. Agricultura, tres. Esports, dues. Interior, tres. Vius! Nova tanda d’exercicis respiratoris i endavant. Secretaries generals? Una per conselleria. És a dir, setze. I a més a més, entitats, consorcis, escoles, fundacions, instituts, la qual cosa comporta nous presidents, vicepresidents, directors, secretaris, responsables (de departament, de programes, d’iniciatives, de protocol, etcètera, etcètera, etcètera), caps de premsa, gabinets de premsa, gabinets de protocol i xofers, infinitat de xofers. Els governs, com més minúsculs, més xofers. Fixeu-vos en Santo Domingo, Costa Rica, etcètera. Ara: exercicis respiratoris i un tassó d’aigua. Si algú pateix del cor o no té experiència de resar el rosari, que no continuï. Els altres, prosseguim. Assessors: assessors de tot. Assessors d’imatge; de relacions amb els mitjans de comunicació; de promoció interior i exterior; d’agricultura; de literatura, escultura, pintura i confitura; de tecnologia; de creences i religions; d’història; de sanitat i benestar; de teatre, un a cada família; de relacions internes (els moixos anarquistes del Puig de Sant Pere, els dirigents d’AFEDECO i de la CAEB); de relacions externes (presència de Madò Coloma a Frankfurt, el cul escrit en castellà dels futbolistes del Mallorca, Jorge Lorenzo). Coneguts, amics i parents, un fotimer, encara que sigui públic i notori que més d’un va a la feina de puput. Consells de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera: un patriograma calcat al del Govern. Ajuntament de Palma: els consellers són regidors, però la filosofia és idèntica. Ajuntament de Calvià: la revolució del concepte de poder (Assessors, assessors, assessors! Assessors amb anells Swaroski i Chanel del més car. Pròxim fitxatge: Paris Hilton). Uf...! Punt i a part. Prou! Ja n’hi ha prou. Respireu profundament. Amb una mica de sort, tothom col·locat. I Déu? A aplegar ametlles. Algú les ha d’aplegar.

Diari de Balears (6-IX-07)


Sebastià Serra: un polític que sempre ha estat a l'avantguarda de les reivindicacions nacionals i socials del poble mallorquí

Turmeda | 05 Setembre, 2007 19:53 | facebook.com

Els pactes de l'estiu de 1999 quant al repartiment de quotes de poder entre els diversos partits de l'actual Govern Balear deixaren en la cuneta un històric del nacionalisme mallorquí. Em referesc precisament a l'amic Sebastià Serra, el conegut historiador i polític, que sempre ha estat a l'avantguarda de les reivindicacions nacionals i socials del poble mallorquí. Vist amb perspectiva, ara que ja ha passat més d'un any, pens que no es va fer justícia amb un dels homes vàlids que ha tengut l'esquerra mallorquina. Haver aconseguit aparcar-lo, allunyar-lo definitivament de la possibilitat de representar les Illes en el Senat, va ser, ja ho he dit, una evident injustícia històrica. (Miquel López Crespí)


El periodisme d´opinió a les Illes: 100 articles en defensa del nacionalisme d´esquerra

Memòria històrica del primer Pacte de Progrés (1999-2003): la marginació de Sebastià Serra



Sebastià Serra i Jaume Obrador en la campanya electoral del PSM (1979) que va coordinar l´escriptor Miquel López Crespí. En temps de la dictadura franquista Sebastià Serra, Jaume Obrador i Miquel López Crespí eren alguns dels activistes culturals i polítics més actius en el combat per la llibertat del nostre poble.

D'ençà fa temps són abundosos els rumors que parlen d'una retirada de la política activa de Sebastià Serra. Jo mateix l'he sentit parlar d'aquesta qüestió en un recent programa televisiu on deia volia tenir més temps per a dedicar-se a la seva professió, a la família. Els pactes de l'estiu de 1999 quant al repartiment de quotes de poder entre els diversos partits de l'actual Govern Balear deixaren en la cuneta un històric del nacionalisme mallorquí. Em referesc precisament a l'amic Sebastià Serra, el conegut historiador i polític, que sempre ha estat a l'avantguarda de les reivindicacions nacionals i socials del poble mallorquí. Vist amb perspectiva, ara que ja ha passat més d'un any, pens que no es va fer justícia amb un dels homes vàlids que ha tengut l'esquerra mallorquina. Haver aconseguit aparcar-lo, allunyar-lo definitivament de la possibilitat de representar les Illes en el Senat, va ser, ja ho he dit, una evident injustícia històrica. Les males llengües varen dir en aquell moment que la marginació de Sebastià Serra era el pagament que l'esquerra oficial (la que ho abandonà tot en temps de la transició: república, autodeterminació, Països Catalans...) donava a l'actitud sempre honesta del polític nacionalista. Recordem que els darrers vint-i-cinc anys de la seva existència el PSM sempre havia estat combatut a mort pels partits "germans" (ens referim, evidentment, al PCE i al PSOE). Potser sí que tenen raó aquestes males llengües, ja que la decisió que prengueren en el seu moment els responsables del repartiment de càrrecs és almanco estranya. Per què castigar així un home com Sebastià Serra? Qui tenia -o té!- interès a anar fent passes en vistes a la seva retirada definitiva de la política illenca?

Vaig conèixer Sebastià Serra en els anys finals de la dictadura i puc donar fer de la seva implicació total en la causa de la llibertat. El final del règim s'acostava de forma irreversible. En Sebastià s'havia llicenciat en història a la Universitat de Navarra (1972); des del 1976 seria professor d'història contemporània a la universitat. Eren anys de clandestinitat, d'organitzar trobades culturals, conferències clandestines i semiclandestines que sovint acabaven en detencions per part de la policia política franquista. Aleshores en Sebastià Serra militava en el carrillisme illenc (PCE), mentre jo ho feia a les Plataformes Anticapitalistes d'Estudiants (una organització molt propera als plantejaments de l'OEC).

El primer de maig del 75 havia de ser sonat (quant a la lluita per la llibertat). A part de les pintades acostumades, aquell any s'ordí una acció especial al Monestir de Lluc. Va ser precisament la nit anterior en aquest primer de maig que vaig coincidir amb Sebastià Serra. Un dels contactes de seguretat -per a saber que no hi havia detencions- era veure'ns a determinades hores a la gasolinera de la carretera de Valldemossa, prop de Magisteri. Allà vaig trobar en Sebastià Serra, posant benzina i amb cara de preocupació, vigilant la feina. Eren ben pocs aleshores (no hi havia nòmines estatals a repartir!) els intellectuals que es jugaven carrera i benestar personal per lluitar per la llibertat del nostre poble.

Embarcats en aquella frenètica activitat -quasi diària-, a l'endemà també em vaig apuntar a una moguda que diverses organitzacions tenien muntada a Lluc aprofitant unes ballades de l'aplec de sardanistes de la "Casa Regional Catalana".

Quan arribàrem al Monestir ja hi havia "sarau". Gernació de companyes i companys amb actitud combativa portaven banderes de les quatre barres (les roges amb la falç i el martell estaven preparades per a ser enlairades d'un moment a l'altre). Arreu hom podia distingir tipus sospitosos; alguns membres de la Social que coneixíem molt bé. L'ambient s'anà encalentint i, de sobte, començaren amb força els crits demanant "Llibertat, amnistia, estatut d'autonomia!". La policia es començà a posar nerviosa. Llavors, els crits augmentaren d'intensitat. M'hi vaig afegir. Just en aquest moment començaren les corregudes i els cops. Vaig veure com la Guàrdia Civil detenia en Biel Bassa, el fill de na Francesca Bosch, i més endavant en Baltasar Darder. De cop i volta, en Sebastià Serra, perseguit per un membre de la Social, em va passar corrent per davant. L'anaven a agafar (al final l'agafaren), però, instintivament, en un reflex inconscient, en veure com perseguien un company, vaig provar de barrar el pas al policia que l'empaitava. El policia es girà i m'agafà. Record que ens pujaren a cops al primer pis d'una casa de la plaça, on ja hi havia els altres detinguts amb prohibició expressa de xerrar. Però aquesta és ja una altra història. El motiu de l'article era la reflexió quant a la injusta marginació que ha sofert un dels homes més honrats de la transició política, del nacionalisme.

Miquel López Crespí


Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (24-XI-2000)

Per la independència. Jornades de l´esquerra independentista Girona

Turmeda | 05 Setembre, 2007 06:39 | facebook.com

Amb motiu dels 300 anys de l’inici de l’ocupació borbònica dels Països Catalans del sud de l'Albera i dels 348 anys d’ocupació francesa a la Catalunya Nord, el Moviment de Defensa de la Terra (MDT) organitza el proper dissabte 8 de setembre un acte-debat sota el lema Més de 300 anys d’ocupació francesa i espanyola. Ja n’hi ha prou! Ara, Independència.


L’MDT reuneix Serra, López Crespí, Castellanos i Infante en un acte-debat a Girona


Els ponents analitzaran, a partir de la seva realitat, la situació actual, les causes i perspectives d’alliberament dels Països Catalans



Amb motiu dels 300 anys de l’inici de l’ocupació borbònica dels Països Catalans del sud de l'Albera i dels 348 anys d’ocupació francesa a la Catalunya Nord, el Moviment de Defensa de la Terra (MDT) organitza el proper dissabte 8 de setembre un acte-debat sota el lema Més de 300 anys d’ocupació francesa i espanyola. Ja n’hi ha prou! Ara, Independència.

En el debat, que tindrà lloc a les 7 del vespre a la Casa de Cultura de Girona i que s’emmarca dins dels actes de commemoració de la Diada d’enguany, hi intervindran:

Josep de Calassanç Serra (Perpinyà). Independentista català. Actiu activista cultural de la Catalunya Nord. Membre de Ràdio Arrels, emissora que emet únicament en català i que treballa per la recuperació lingüística, cultural i nacional de Catalunya Nord. És també membre del Casal Jaume I de Perpinyà.

Miquel Lòpez Crespí (Mallorca). Escriptor i col·laborador en diversos diaris i revistes de les Illes. Actiu militant antifranquista. Dirigent de l’Organització d’Esquerra Comunista (OEC) a les Illes i del PSM als anys setanta. Membre de l'AELC i de l'Obra Cultural Balear (OCB). En la seva ponència, parlarà sobre el que ha representat per a l’independentisme i la classe treballadora tant les renúncies nacionals i polítiques en la transició com la restauració monàrquica.

Carles Castellanos (Barcelona). Militant de l’MDT. És professor de l’Escola Universitària de Traducció i Interpretació (EUTI) de la UAB. Ha publicat diversos treballs de contingut tant sociopolític com sociolingüístic i lexicogràfic. És membre del Fòrum Català pel Dret a l’Autodeterminació (FOCDA) i del Col·lectiu d’Opinió Mata de Jonc. És impulsor, a més, d’iniciatives com el Centre de Recerca i Documentació Pau Vila i el 3r Congrés de Cultura Catalana.

Toni Infante (València). Militant de l’MDT. Reconegut sindicalista del País Valencià. Membre de Coordinadora Sindical Obrera (COS) i impulsor de la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) de València.

Els ponents, provinents dels diferents territoris històrics del país (Catalunya Nord, les Illes, el Principat i País Valencià), analitzaran, des de l’òptica de l’Esquerra Independentista o de l’Esquerra Nacional, quina és la situació actual de cada territori, les causes d’aquesta situació i les perspectives del procés d’alliberament nacional i social dels Països Catalans.

Moviment de Defensa de la Terra (MDT)

Girona


Poetes catalans d´ara: Revolta (Editorial Moll)

Turmeda | 04 Setembre, 2007 15:41 | facebook.com

Revolta...la seva qualitat literària, la bellesa en què està escrit, la prodigiosa força d'un llenguatge poètic, depurat fins a les últimes conseqüències. Els versos contundents -ha senyalat Antoni Vidal Ferrando en un afinadíssim comentari-, una exemplar economia de recursos i el llenguatge transparent, de tan clar. (Gabriel Janer Manila)


Poetes catalans d'ara: un prodigiós llenguatge poètic.


Per Gabriel Janer Manila, escriptor.



Gabriel Janer Manila

He tingut la fortuna de presentar públicament un poemari, quasi un catecisme, de Miquel López Crespí, l'entranyable amic, tot just editat per l'editorial Moll a la prestigiosa collecció: la Balenguera. Revolta, que aquest és el títol, és un llibre amb història. El poeta m'ha explicat els infortunis d'aquest text bellíssim: el llarg pelegrinatge per premis i certamens del nostre petit país sense trobar mai una mà que volgués guardonar-lo. Un dia, decidí traduir-lo al castellà i presentar-lo a un premi foraster. Li posà un altre títol: Grietas en el mármol i obtingué el premi Ciutat de València 1994 [Vicente Gaos]. En Miquel es refereix a les travetes i a les punyalades de què sovint s'ha sentit ferit al nostre món literari, sovint provincià i decrèpit.


A la presentació d'aquest poemari, entre amics i devots, hi assistiren una cinquantena de persones pel cap baix. Això significa un deu per cent de la gent que, segons digué un periòdic que donà xifres, assistiren al recital de la poesia mediterrània -la paraula càlida del vell mar uneix els homes i les dones d'ambdues voreres- que, recentment, se celebrà al teatre Principal de la nostra ciutat. Estic convençut que aquell deu per cent d'assistents es produí gràcies a l'entusiasme per la poesia que havia provocat el recital. Sincerament, si la poesia ha de guanyar-hi tant, crec que, costi el que costi, n'haurien de fer un cada setmana.


He dit, just en començar, que el poemari d'en Miquel podria esser quasi un catecisme. Ho he dit perquè es tracta d'un llibre moral. Com tots els llibres -i també els articles, no en dubteu-, escrits contra algú. I, per tant, a favor d'algú altre. Hi ha una cosa que l'allibera d'esser un simple catecisme: la seva qualitat literària, la bellesa en què està escrit, la prodigiosa força d'un llenguatge poètic, depurat fins a les últimes conseqüències. Els versos contundents -ha senyalat Antoni Vidal Ferrando en un afinadíssim comentari-, una exemplar economia de recursos i el llenguatge transparent, de tan clar.


També Bartomeu Fiol, que hi ha posat un pròleg, senyala el radical condicionament ètic d'aquests versos i la contundència de la seva formulació. Difícilment, diu, aquest llibre pot llegir-se com a mera literatura. Però també és un homenatge als antics poetes xinesos. Probablement, el marc referencial xinès, tan allunyat de nosaltres en el temps i l'espai, contribueix o deriva cap a una profunda crítica social. La crítica d'un temps, el nostre, que no agrada al poeta, que no ens agrada.


És evident que la lectura de Revolta, com la de tots els textos literaris, ens condueix a uns referents. I els més propers, probablement deuen ser El Llibre Roig de Mao Zedong i els poemes de Bertolt Brecht que, fa molts d'anys, vaig sentit cantar per primer cop, traduïts a l'italià, a la cantant Milva en un espectacle que havia dirigit Giorgio Strehler.


De B. Brecht, Miquel López Crespí pren la mirada: la manera absolutament nova de mirar el món. Ens parla de la forma d'obrar per arribar a l'endemà "sense trair els resplendents principis dels avantpassats"; contra la burocràcia del títol acadèmic, s'admira de la saviesa del pagès, del pescador, de la vella que coneix la virtut de les herbes. Haurem de comprovar, ens diu, a quins interessos serveix l'obra d'art. Clama perquè la ciència es posi al servei de l'home. I ens proposa la "revolta permanent" com a forma superior d'existència.


Fa poques setmanes, amb motiu del vintè aniversari de la mort de Jean-Paul Sartre, el diari Le Monde recuperava un antic text publicat el 1946 sobre el compromís de l'escriptor amb el seu temps. És necessari, diu Sartre, escriure per a la pròpia època. Escriure per al temps que ens és propi, no vol dir reflectir-lo passivament. Es pot escriure perquè res es commogui i es pot escriure per canviar-lo. Però és aquest esforç per canviar-lo -continua- que ens installa profundament en el nostre temps.


Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (13-V-00)


Nanda Ramon i la recuperació de la nostra memòria històrica: suprimir tots els noms de carrers i places imposats pel feixisme

Turmeda | 04 Setembre, 2007 07:46 | facebook.com

Nanda Ramon, efectiva com de costum, ens informa que aquestes setmanes d´estiu la Regidoria de Cultura ha anat recopilant moltes propostes quant a la recuperació de la toponímia tradicional i a la lluita per la recuperació de la nostra memòria històrica democràtica i antifeixista. A part dels contactes amb les més diverses organitzacions que treballen en tots els camps de la recerca històrica, està previst començar a estudiar a fons les propostes del professor Gabriel Bibiloni de la UIB, que seran revisades per diferents departaments municipals, grups polítics, associacions de veïnats, especialistes en toponímia i altres sectors implicats. (Miquel López Crespí)


Ho hem escrit en nombroses ocasions: Nanda Ramon no és d´aquells polítics que parlen per parlar i, una vegada obtenguda la cadireta, s´obliden de les promeses fetes a l´electorat. Nanda Ramon, a part d´una funcionària experta, molt qualificada, és summament feinera i entestada a fer palès el canvi esdevengut a Palma a ran de les darreres eleccions autonòmiques i municipals. (Miquel López Crespí)


Nanda Ramon i el nomenclàtor de Palma



Nanda Ramon

En un article recent parlàvem de l´extrema eficàcia de Nanda Ramon quant al compliment de les promeses electorals. En aquest cas en referència a la normalització lingüística i a la recuperació de la toponímia tradicional de les nostres places i carrers i, igualment, en la tasca de recuperar la nostra memòria històrica. Ho hem escrit en nombroses ocasions: Nanda Ramon no és d´aquells polítics que parlen per parlar i, una vegada obtenguda la cadireta, s´obliden de les promeses fetes a l´electorat. Nanda Ramon, a part d´una funcionària experta, molt qualificada, és summament feinera i entestada a fer palès el canvi esdevengut a Palma a ran de les darreres eleccions autonòmiques i municipals. Per a mi, per a tots aquells que fa prop de trenta anys encapçalàrem la campanya de l´OEC “Volem noms populars i en català a places i carrers”, ha estat un motiu de satisfacció especial constatar com, tres dècades després d´iniciada la campanya de canvi dels noms imposats pel feixisme, el nou consistori palmesà i, especialment, la Regidoria de Cultura, tornen a portar endavant una tasca massa oblidada pels anteriors consistoris (i tots recordam la feina iniciada en temps del batle Ramon Aguiló). En la transició i anys posteriors no es van tirar endavant les propostes de l´esquerra conseqüent perquè els pactes entre el franquisme reciclat i els dirigents de PCE i PSOE imposaren la més brutal amnèsia històrica damunt el nostre recent passat. Érem en una democràcia a mig fer on els noms dels generals i assassins del poble que presidien places i carrers vigilaven que res no anàs més enllà de les previsions successòries de Franco. S´oblidaven els milers de morts i exiliats, els torturats, perseguits, afusellats i empresonats. Com informa la Comissió 14 d´Abril de Santa Maria del Camí, trenta anys després de les primeres eleccions el batle republicà Bartomeu Horrach encara no té placa al poble. La Comissió demana: “Per què no se’l nomena fill il·lustre? Quants anys hauran de passar perquè els cinc assassinats rebin el merescut homenatge oficial de l´Ajuntament? Els Norats, pare i fill, que resistiren amagats tretze anys a la muntanya, tindran qualque dia un carrer dedicat? Deis que voleu que les generacions futures sàpiguen el que va passar. Què esperau, idò?”.

Les persones i partits d´esquerra alternativa, cas del PSM, de l´OEC o del MCI, per dir unes sigles que en temps de la transició gosàvem exigir canvis en el viari de Palma, érem silenciats i demonitzats de forma continuada. Els polítics professionals del règim, els vividors del romanço que engreixaven llurs comptes corrents mitjançant el silenci continuat i el respecte a l´herència del franquisme, no volien que la lluita per a la recuperació de la memòria històrica, per exemple, molestàs la migdiada dels satisfets.

Trenta anys després de les primeres eleccions ens trobam, com molt bé diu la nostra regidora de Cultura, que encara hi ha molts carrers de l´Eixample, de les noves urbanitzacions, que conserven noms sense normalitzar. Encara tenim noranta carrers amb noms franquistes: els que queden dels que es posaren dia 2 de maig de 1942 i que encara ningú ha revisat. Nanda Ramon, efectiva com de costum, ens informa que aquestes setmanes d´estiu la Regidoria de Cultura ha anat recopilant moltes propostes quant a la recuperació de la toponímia tradicional i a la lluita per la recuperació de la nostra memòria històrica democràtica i antifeixista. A part dels contactes amb les més diverses organitzacions que treballen en tots els camps de la recerca històrica, està previst començar a estudiar a fons les propostes del professor Gabriel Bibiloni de la UIB, que seran revisades per diferents departaments municipals, grups polítics, associacions de veïnats, especialistes en toponímia i altres sectors implicats.

La tasca eficient de Nanda Ramon m´ha recordat, com escrivia una mica més amunt, aquella campanya per a la recuperació de la nostra memòria històrica iniciada en temps de la transició.

Miquel López Crespí


Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (4-IX-07)

Més de 300 anys d´ocupació francesa i espanyola. Ja ni ja prou!

Turmeda | 03 Setembre, 2007 20:00 | facebook.com

Girona - Participen: Josep Calaçans (independentista d´esquerres); Miquel López Crespí (independentista d´esquerres); Toni Infante (MDT) i Carles Castellanos (MDT)


Més de 300 anys d´ocupació francesa i espanyola.


Ja ni ja prou!

Ara, independència.

Casa de Cultura de Girona



Dissabte 8 de setembre de 2007

Debat: Fem poble, fem país, independència!

Casa de Cultura de Girona (Plaça de l´Hospital, 6)

A les 7 del vespre.


Participen:


Josep Calaçans Serra (Catalunya Nord)

Independentista d´esquerres


Miquel López Crespí (Mallorca)

Escriptor, àmbit de l´independentisme d´esquerres


Toni Infante (València)

De l´MDT


Carles Castellanos (Barcelona)

De l´EMT


Organitza: Moviment de Defensa de la Terra (MDT)


La majoria de polítics submisos s'acontenten comprovant que poden mantenir-se al poder, si no és que manifesten amb una descarada innocència que «han aconseguit els objectius que s'havien proposat»... Aquestes actituds expressen, doncs, en la majoria dels casos, amb una tossuderia envejable l'aferrament al sistema, sense ni tan sols insinuar un gest de canvi estructural. (Carles Castellanos)


L'Estat monàrquic espanyol s'enfonsa


Per Carles Castellanos i Llorenç, Professor de la UAB i membre del col·lectiu Mata de Jonc



La majoria de polítics s'acontenten comprovant que poden mantenir-se al poder, si no és que manifesten amb una descarada innocència que «han aconseguit els objectius que s'havien proposat»

La miopia dels partits del règim actual –la monarquia parlamentària espanyola– és proverbial. Davant la desafecció creixent de la població (abstenció galopant, augment del vot en blanc i nul) només s'atreveixen a parlar –en el cas d'ICV– de l'existència d'una mena de «desvincle» (sic) entre l'estament polític i la ciutadania. Un invent lingüístic imaginatiu però insuficient per descriure la situació.

Si ho observem amb perspectiva i globalment, els símptomes d'alguna cosa més seriosa són prou evidents: la majoria de polítics submisos s'acontenten comprovant que poden mantenir-se al poder, si no és que manifesten amb una descarada innocència que «han aconseguit els objectius que s'havien proposat»... Aquestes actituds expressen, doncs, en la majoria dels casos, amb una tossuderia envejable l'aferrament al sistema, sense ni tan sols insinuar un gest de canvi estructural.

Segona dada: Seria un error pensar que les actituds crítiques expressen només una protesta contra l'honestedat o la inoperància de les persones que es dediquen a la cosa pública; si n'observem la forma i la tendència (creixement de l'abstenció i del vot de protesta actiu) i ho sabem lligar amb les inquietuds socials que s'han anat manifestant progressivament, podrem comprovar que expressen més aviat una desconfiança profunda i amarga en les possibilitats reals de la cosa pública mateixa, percebuda com a impotent per resoldre els problemes estructurals que tenim plantejats: des de la inseguretat i la precarietat de la feina de milers i milers de persones, a la degradació dels serveis socials i públics, a la manca de cobertura assistencial en situacions límit per a milers de famílies com en els casos de vellesa i dependència, a la impotència per protegir i promoure la llengua del país etc. Tot un conjunt de problemes que tothom sap que ni els instruments polítics ni els pressupostos actuals podran abordar seriosament.

Tercera dada: l'immobilisme com a resposta i l'encastellament com a mètode. Fa riure com el PSOE –i sucursals regionals– ha abordat la seva operació política suposadament més ambiciosa, de construcció d'un Estat espanyol federal, realment una contradicció en els termes, un fracàs tan gran que ha comportat ni més ni menys que una crisi presidencial, que per més mitjans de comunicació que tinguin al seu servei, els costarà de dissimular.

[INCíS] Seria un error pensar que les actituds crítiques expressen només una protesta contra l’honestedat o la inoperància de les persones que es dediquen a la cosa pública

Una cosa és ben certa: a l'Espanya profunda, aquella que alimenta l'Estat i que l'Estat alimenta, guanya la política del PP, perquè tant si és pels vots d'aquest partit, com si és per la política que el PSOE, realment desenvolupa, guanya l'immobilisme; un immobilisme, expressat ara tant per l'emergència de formes de reaccionarisme agut (espanyolisme «il·lustrat», hispanisme «ètnic» etc.), com pel suport polític explícit a la corrupció: el PP s'enfila en els municipis més corruptes. La força del PP al País Valencià es pot interpretar com una mostra més de l'encastellament en el poder d'un sistema economicopolític que s'ha mantingut per mitjà de la promoció febril de formes de clientelisme especulatiu.

El divorci entre una Catalunya desafecta i el nucli dur espanyol encastellat en les seves paranoies, no para d'engrandir-se. La monarquia borbonicoparlamentària comença a mostrar obertament les seves ferides.

La força de l'esquerra independentista basca i catalana, manifestada en el nostre cas per la irrupció de les CUP, no és altra cosa que el despuntar d'una nova política en ascens. El cicle del règim de la monarquia nascuda del franquisme, cultivador de l'espanyolisme, de l'economia de les prebendes i de la repressió, es comença a cloure perquè ha esgotat ja del tot les seves possibilitats persuasives. La seva crisi anuncia alhora l'esperança en les possibilitats d'un sistema polític i econòmic millor, amb un suport popular creixent.

Publicat a El Punt 2.06.07


Web Llibertat.cat

Els llefiscosos comissaris de pàgina cultural

Turmeda | 03 Setembre, 2007 16:21 | facebook.com

L'enveja prova de barrar el pas al creador de vena i ordeix el silenciament i menyspreu dels nostres autors: contactes amb tal o qual editorial per aconseguir que aquell escriptor o escriptora no publiqui; informacions tendencioses als redactors de determinades enciclopèdies de caràcter literari per fer que la veu de l'autor considerat "dissolvent" sigui deixada de banda; contactes amb tal amic de la colla dels rebentistes per escriure un pamflet que desanimi els autors als quals cal barrar el pas; creació de cànons literaris artificials amb l'ajut dels amics de la colla respectiva; cicles de conferències dels quals són exclosos de forma regular i matemàtica aquells i aquelles als quals cal anihilar... (Miquel López Crespí)


El control de la cultura



L´escut dels inquisidors

A començaments dels vuitanta érem lluny d'imaginar tota la capacitat manipuladora del comissariat neoparanoucentista. Encara vivíem una mica ancorats en el passat, immersos en la idea que tots els escriptors catalans antifranquistes érem una sola família fent front a la dictadura i la despersonalització colonitzadora. Cert que intuíem coses, evidentment. Qualsevol lletraferit o persona interessada en la literatura ja podia anar copsant certs enlairaments interessats i molts silencis autènticament escandalosos. De totes maneres se notava que érem immersos en les idees i resolucions del Congrés de Cultura Catalana de finals dels setanta. El record de tants d'intel·lectuals que havien treballat, i molts d'ells encara treballaven, pel redreçament nacional i cultural ens feia viure dins una ampolla de vidre: pensar que tots els escriptors nostrats eren del tarannà d'aquells que havien fet tant per normalitzar llengua, novel·la, poesia, teatre, història... la cultura catalana entesa en el seu sentit antropològic, lluny del pansit elitisme dels exquisits. Ben cert que era una apreciació bastant errònia que no ens deixava veure com havia canviat la situació cultural i política amb la consolidació de l'estat de les autonomies i la reforma del règim sorgit de la victòria franquista del 39.

Quant als premis literaris, el control neoparanoucentista era i és semblant a la pressió exercida sobre editorials i suplements culturals. Normalment, ahir com avui, en això no s'ha canviat gaire en els darrers trenta anys, els premis que, diguem-ne, "consagren" eren vigilats a fons. En aquest camp eren -i són encara!- les editorials i els seus equips assessors els que determinen els guanyadors sense que això, moltes vegades, tengui gaire a veure amb la qualitat literària de l'autor guardonat. En els premis dits de "prestigi", aquells que hipotèticament "consagren", les editorials hi juguen fort quant a promocionar els autors més comercials que tenen en el seu llistat. També se sol premiar escriptors que, des del lloc que tenen a les institucions, han fet favors, la majoria de vegades econòmics, a aquestes editorials. Pensem en les substancioses subvencions, en les promocions editorials, en les compres institucionals i els encàrrecs que se solen fer... De fa anys són molts els companys del gremi que ja no perden el temps fent fotocòpies per optar a aquesta mena de premis. Sovint, l'incaut que hi participa de bona fe i que ignora les martingales que s'hi donen, s'estranya quan rep retornats els originals que havia enviat sense que aquests mostrin cap senyal que indiqui que han estat llegits (ni oberts). Aquells originals lliurats al concurs amb tanta il·lusió, pensant que el jurat els estudiaria amb interès, són retornats sense una arruga, sense que es noti res que indiqui que han estat tenguts en consideració. Il·lusió d'incauts pensar que totes les obres són llegides i estudiades amb prou rigor!

La situació cultural és com un cercle infernal. L'enveja prova de barrar el pas al creador de vena i ordeix el silenciament i menyspreu dels nostres autors: contactes amb tal o qual editorial per aconseguir que aquell escriptor o escriptora no publiqui; informacions tendencioses als redactors de determinades enciclopèdies de caràcter literari per fer que la veu de l'autor considerat "dissolvent" sigui deixada de banda; contactes amb tal amic de la colla dels rebentistes per escriure un pamflet que desanimi els autors als quals cal barrar el pas; creació de cànons literaris artificials amb l'ajut dels amics de la colla respectiva; cicles de conferències dels quals són exclosos de forma regular i matemàtica aquells i aquelles als quals cal anihilar... El llistat de les maniobres més diverses que hem vist aquests darrers anys podia allargar-se fins a l'infinit, però el lector una mica assabentat del rerefons del nostre món cultural ja sap perfectament com van aquestes coses. Si finalment aquell autor o autora marginats aconsegueixen anar publicant amb certa regularitat rompent el blocatge del cercle de silenci i rebentista, en aquest mateix moment, com molt bé podeu imaginar, la ràbia produïda per la creixent enveja malaltissa que els domina augmenta fins a límits insospitats. I, precisament per aquest motiu, la ràbia és més intensa, i més ferotges les maniobres contra aquell o aquella que aconsegueix rompre els paranys ordits per tal o qual camarilla. I així fins a l'infinit, sense aturar mai. Analitzau la nòmina de bons escriptors dels Països Catalans, recordau les novel·les, poemaris i peces teatrals que vos han interessat i després ho comparau amb aquells noms que, de forma insistent, són promocionats per les camarilles neoparanoucentistes i comprovareu la veritat d'aquestes afirmacions.

Miquel López Crespí


Veus literàries de les Illes: Joana Serra de Gayeta (i II)

Turmeda | 02 Setembre, 2007 19:04 | facebook.com

Joana Serra de Gayeta i el compromís dels escriptors mallorquins

"Joana Serra de Gayeta: Escriptora (Pollença 1950). Es llicencià (1974) en filologia romànica, en l'especialitat d'hispànica, a la Universitat Central de Barcelona. Des de 1974, és professora de l'Escola Universitària de Professorat d'Educació General Bàsica, adscrita al Departament de Filologia Espanyola i Moderna. Ha conreat la narrativa a Taules de marbre (1974) i Nosaltres esperàvem Míster Marshall (1976) i la literatura infantil a La bruixa Lonieta (1993). És coautora d'alguns llibres de text d'ensenyament de la llengua catalana, com Llenguatge (1979), Drac (1980), Parla (1989) i Llengua (1991). Des de 1992, és directora de publicacions de la Collecció Vell Marí, d'Edicions Cort". (GEM)


Joana Serra de Gayeta, Miquel Mas, Miquel López Crespí i Joan Perelló a començaments dels anys setanta.

L'any 1976 Joana Serra de Gayeta havia estat guardonada amb el "Joan Ballester" juntament amb Miquel Mas Ferrà; aleshores aquell era un dels premis literaris més importants de Mallorca juntament amb el "Ciutat de Manacor", el "Ciutat de Palma", el "Llorenç Riber" i el "Born" de teatre que es donava a Ciutadella). Aquesta autora ja s'havia donat a conèixer amb el llibre de narracions Taules de marbre que obtingué el "Ciutat de Manacor 1974" i que va ser editat a la collecció de narrativa "Gavilans" de l'Editorial Turmeda. Joana Serra de Gayeta també havia obtingut el Premi Sa Pobla de Narració l'any 1972.

Però la dèria literària li venia de molt lluny. L'any 1968 ja havia guanyat un accèssit de poesia en un premi convocat pel Centre Parroquial de Sant Josep de Badalona, per a escriptors joves, amb Sense to ni so, Aquests mateix any publicava els seus primers poemes a la revista Algebelí de Muro (Mallorca). En el setanta-tres va quedar tercera als Premis Octubre de poesia amb T'ho dic amb les paraules. L'any 1975 publica poemes a Les cinc branques: poesia femenina catalana, editat i recopilat per Roser Matheu, amb la collaboració d'Octavi Saltor, Antoni Sala-Cornadó i Maria Assumpció Torra i Alber.

La GEM diu de Joana Serra de Gayeta: "Escriptora (Pollença 1950). Es llicencià (1974) en filologia romànica, en l'especialitat d'hispànica, a la Universitat Central de Barcelona. Des de 1974, és professora de l'Escola Universitària de Professorat d'Educació General Bàsica, adscrita al Departament de Filologia Espanyola i Moderna. Ha conreat la narrativa a Taules de marbre (1974) i Nosaltres esperàvem Míster Marshall (1976) i la literatura infantil a La bruixa Lonieta (1993). És coautora d'alguns llibres de text d'ensenyament de la llengua catalana, com Llenguatge (1979), Drac (1980), Parla (1989) i Llengua (1991). Des de 1992, és directora de publicacions de la Collecció Vell Marí, d'Edicions Cort".

El 19 de desembre de 1975, un mes després de la mort del vell dictador, na Joana em dedicava Taules de marbre. Malgrat que pugui semblar paradoxal, aleshores na Joana era la meva professora de català a Magisteri. Per aquelles circumstàncies de la lluita antifeixista, l'Organització d'Esquerra Comunista, el partit d'esquerra revolucionària on jo militava, decidí que, com a escriptor, el meu indret de militància més adequat seria l'Escola de Magisteri. Per aquest motiu em vaig matricular en el curs 1975-76 i, juntament amb els excellents amics i companys Gabriel Matamales, Antoni Mir (expresident de l'OCB), Margalida Seguí, Àngels Roig, Josefina Valentí, Salvador Rigo i tants i tants d'altres que ja no record, mitjançant l'organització de les Plataformes Anticapitalites d'Estudiants actuàrem a fons en la lluita per la democratització de l'ensenyament, la normalització del català, el combat antifeixista, la necessària renovació dels tètrics plans d'estudis del franquisme...

La professora i escriptora Joana Serra de Gayeta, sense militar en les nostres organitzacions antifeixistes, ens donà suport en tot moment i esdevingué una columna fonamental de la batalla per la normalització del català a Magisteri i per la democratització del centre. Posteriorment, com ja he explicat una mica més amunt, participà activament en totes les activitats del Congrés de Cultura Catalana i, alhora que consolidava el seu paper d'escriptora, era també exemple de compromís de l'intellectual amb la seva cultura i el seu poble.

Miquel López Crespí

Veus literàries de les Illes: Miquel Mas Ferrà, Joan Perelló, Joana Serra de Gayeta i Miquel López Crespí (I)

Turmeda | 01 Setembre, 2007 18:59 | facebook.com

Miquel Mas Ferrà, Joan Perelló, Joana Serra de Gayeta i Miquel López Crespí: quatre escriptors mallorquins.

"1976: els llibres editats eren Baf de llavis de Joan Perelló; Massa temps amb els ulls tancats, de Miquel Mas Ferra, que sortia juntament amb Nosaltres esperàvem Míster Marshall de na Joana Serra de Gayeta; i el meu drama (guanyador del darrer premi Ciutat de Palma de teatre), que portava per títol Autòpsia a la matinada i, en certa manera, abundava en indèntica temàtica i estructura teatral de Ara, a qui toca? que havia obtingut el Premi 'Carles Arniches 1972' de l'Ajuntament d'Alacant per a obres en català". (Miquel López Crespí)


Joan Perelló, Miquel Mas Ferrà, Sebastià Roig, Joana Serra de Gayeta i Miquel López Crespí el dia del llibre de 1976. En aquells moments tots aquests autors (exceptuant Sebastià Roig que era el nostre editor) representaven una part molt important de la narrativa catalana experimental dels anys setanta.

La "novetat" de l'any 1976 era el sorgiment d'alguns autors nous en el panorama literari mallorquí. En Miquel Mas, na Joana Serra de Jayeta, en Joan Perelló i jo mateix publicàvem a Campos en una coneguda impremta dirigida per Sebastià Roig i que ja es coneixia per l'"Editorial Roig", tres llibres de "combat" (o almanco aquesta era la nostra intenció; que es parlàs de la nostra aportació a la literatura catalana).

Els llibres editats eren Baf de llavis de Joan Perelló; Massa temps amb els ulls tancats, de Miquel Mas Ferra, que sortia juntament amb Nosaltres esperàvem Míster Marshall de na Joana Serra de Gayeta; i el meu drama (guanyador del darrer premi Ciutat de Palma de teatre), que portava per títol Autòpsia a la matinada i, en certa manera, abundava en indèntica temàtica i estructura teatral de Ara, a qui toca? que havia obtingut el Premi "Carles Arniches 1972" de l'Ajuntament d'Alacant per a obres en català.


Joan Perelló, Miquel López Crespí, Miquel Mas i Joana Serra de Gayeta són ogligats per la policia a retirar del Born la paradeta amb els seus llibres. Era el dia del llibre de 1976.

La presentació es va fer d'una manera ben informal al baret Es Pou Bo, que en Climent Picornell tenia a Gènova. Era dia 22 d'abril de 1976. Posteriorment muntàrem una tauleta al Born i el dia del Llibre, quan començàvem a vendre els primers exemplars, la policia vengué i ens manà retirar-la. Haguérem d'anar a un racó, davant de l'antic Bar Antonio, a la cantonada del carrer San Felio.

Sortosament, aquell moment de la repressió contra la nostra cultura va poder ser captat pel fotògraf de la Revista Cort, on aleshores jo escrivia. Amb un titular sensacionalista que deia: "Dia del Llibre: Ajuntament: la cultura fa nosa!" la revista escrivia (crec que era una nota redactada per na Joana Serra de Gayeta): "Tot just iniciat el Dia del Llibre, En Sergio capta aquesta curiosa instantània. Quaranta vuit hores abans s'havia advertit als firaires sindicats de la prohibició adoptada per l'Ajuntament. La taula amb edicions mallorquines de l'Impremta Roig, de Campos, no estava formada per professionals, és per això que en no saber-ho, allà s'installaren. Vist el qual varen ésser convidats, amablement, per funcionaris policíacs a desallotjar i 'marginats' a un lloc de pas, com és la voravia, a la confluència d'es Born amb San Felio. Inútil explicar la perplexitat que va causar tal decisió per part de l'Administració local. El no permetre que paratges tan idonis, com són el Born i les Rambles, per convertir-se en una autèntica fira del llibre -en un dels contadíssims dies en que la 'cultura' fa un voltí pel carrer- no deixa de ser sorprenent".

En la fotografia que publicava Cort es podien veure na Carme Lacort (aleshores companya de Miquel Mas), na Joana Serra de Gayeta, en Joan Perelló, en Miquel Mas i jo mateix, ajudats per l'escultor Pere Martínez Pavia que passava casualment per aquell indret i ens ajudà a transportar els llibrets en el forçós "acomiadament" policíac.

Aleshores, "marginats" i vigilats per la policia (no fos cosa que tornàssim a posar la taula al Born), hi comparegué el periodista Joan Pla, del diari Baleares, i ens entrevistà.

Una entrevista ràpida, de circumstàncies, però que demostra ben clar quines eren les idees d'uns joves autors mallorquins de mitjans dels setanta. Les respostes d'en Miquel Mas, na Joana Serra de Gayeta, en Joan Perelló o les meves pròpies contestes demostren, si ho analitzam tants d'anys després dels esdeveniments que comentam, unes ganes immenses d'iniciar una nova època cultural i política, defugir el menfotisme i reaccionarisme de determinats autors del passat. Volem una literatura catalana lliure, compromesa, solidària amb el seu poble (ja es parla de "classe obrera i poble treballador"!). Unes respostes, les dels quatre, ben en la línia política dels combats per la llibertat que s'esdevenien a les Illes i arreu de l'Estat espanyol en aquelles concretes coordenades històriques.

Vet aquí algunes de les enceses respostes a Joan Pla fetes per Miquel Mas, Joan Perelló, Joana Serra de Gayeta i per qui signa aquest article i publicades en el diari Baleares el mes d'abril de 1976 coincidint amb la Festa del Llibre:

Joana Serra de Gayeta: "La lluita per la nostra llengua l'hem de fer entre tots: polítics i escriptors. Sempre he respirat el meu idioma: el català. I un aclariment: no pens que la meva llengua hagi de ser el català. El català ÉS la meva llengua".

En Pla demana a Miquel Mas el que significa per a ell ser un escriptor compromès i en Miquel li contesta: "Aquell qui escriu des d'una perspectiva coherent, des de la realitat històrica de la seva societat, la societat en què viu. Per tant és un escriptor compromès aquell que fa seu, sense oblidar les qüestions de rigor artístic, el problema del país".

Posteriorment Joan Perelló afegia la seva opinió al que ja havien dit na Joana i en Miquel i puntualitzava: "Un escriptor ha de ser polític sempre i per sempre, si bé ja sabem que la funció de l'escriptor és la d'escriure. Però almanco, com a persona, ha de manifestar-se contínuament com a polític".

Les preguntes i respostes ocuparen un parell de pàgines del diari. Ben cert que no agradaren gens ni mica ni als feixistes ni a algun "patum" estantís. La temàtica de la qual parlàvem era a mil quilòmetres del que acostumaven a declarar els Villalonga i altres cappares de la mateixa confraria.

Les qüestions més abundoses feien referència, evidentment, al necessari compromís de l'intel·lectual català amb el seu poble i la lluita antifeixista. El compromís d'aquells joves autors era total. Tots plegats no parlàvem per parlar. Tots escrivíem en català, tots érem ben a prop o militàvem en organitzacions que lluitaven contra el franquisme ( d'una manera directa uns; d'una manera indirecta els altres). En Miquel actua ben al costat del carrillisme. Na Joana Serra de Gayeta ajudà les Plataformes d'Estudiants Anticapitalistes malgrat que fos de forma indirecta quan era professora a l'Escola de Magisteri. Posteriorment treballà activament en el Congrés de Cultura Catalana. En Joan Perelló entrà a militar en el PSM, va ser regidor de Ciutat i encara és a la trinxera de la lluita per la nostra reconstrucció nacional, escrivint o participant activament en nombroses activitats nacionalistes, ecologistes i d'esquerra. Qui signa aquest article tampoc no ha baixat la guàrdia en el combat contra l'imperialisme, el feixisme i en defensa de la nostra cultura.

Bona part de l'entrevista publicada al diari Baleares estigué dedicada a parlar de l'experiència de Portugal (que just acabava d'alliberar-se del feixisme). Posteriorment parlàrem de la guerra civil, del cop d'Estat proianqui del general Pinochet i del significat de la Unitat Popular de Salvador Allende...

Uns joves escriptors que, almanco en aquells moments i pel que fèiem i explicavem a la premsa, no teníem res a veure amb la pansida herència de l'Escola Mallorquina o amb el compromís dretà i feixista d'un Joan Estelrich o un Llorenç Villalonga. Gabriel Alomar i Bartomeu Rosselló-Porcel (o Joan Fuster al País Valencià i Salvador Espriu al Principat) eren els nostres intel·lectuals més admirats, l'exemple que volíem imitar costàs el que costàs.

Miquel López Crespí

 
Powered by LifeType - Design by BalearWeb