Literatura catalana contemporània

Carles Manera: records de l´escriptor Miquel López Crespí (II)

Turmeda | 30 Novembre, 2007 13:46 | facebook.com

Fent tornar monàrquics uns militants fins aleshores republicans; atacant la lluita de classes i rebutjant l'herència revolucionària dels grans clàssics del socialisme; destruint el que restava de partit dels treballadors per a convertir el PCE en un simple front electoral sense cap mena d'unió amb el comunisme; propiciant -com es veuria de seguida- la signatura de munió de pactes antipopulars que carregava damunt l'esquena del poble el pes de la crisi capitalista; desgastat per haver estat anys i més anys lluitant contra les experiències més avançades del moviment obrer -la democràcia de base, el consellisme, la unitat obrera enfront la divisió sindical-; lluitant aferrissadament per fer oblidar l'heroica lluita guerrillera dels 50 i 60 contra el feixisme, les tortures i assassinats de la dictadura contra el poble de totes les nacions de l'Estat (qüestió tabú per al carrillisme)... el PCE poca cosa podia fer ja per a la burgesia que no hagués fet en els darrers temps. La legalització que els oferia el darrer cap del Movimiento era el pagament que el sistema donava pels seus inestimables serveis a la causa de la consolidació de la reforma del sistema. (Miquel López Crespí)


Carles Manera i la lluita antiimperialista en els anys vuitanta (II)



D'esquerra a dreta: Tomeu Sancho (PASOC), Josep Valero (PCPE), Mateu Morro (PSM), Miquel López Crespí (Ateneu Aurora Picornell), Marià Pere (PCC) i Txomin Zuloaga (HB). A mitjans dels anys vuitanta l'escriptor Miquel López Crespí era vicepresident de l'Ateneu Popular Aurora Picornell, una de les principals organitzacions culturals mallorquines entestades en la recuperació de la nostra memòria històrica

Era a mitjans dels anys vuitanta. Aleshores, amb l'amic Carles Manera i altres companys, principalment des de l'"Ateneu Popular Aurora Picornell", del qual jo era vice-president, intentàvem recuperar l'original esperit revolucionari del marxisme fet malbé per les burocràcies de la socialdemocràcia i l'estalinisme. Per aquí, des d'aquesta perspectiva, va ser on coincidírem amb Carles Manera. Segons Carles Manera, recuperar el pensament del Che Guevara era actualitzar l'ideari comunista. Molts dels militants de l'esquerra revolucionària dels anys setanta estàvem ben d'acord amb aquests plantejaments.

Érem molts els esquerrans que pensàvem que els hereus de l'estalinisme (PCE) no podien dir-se "comunistes", ja que des de feia dècades havien renunciat públicament a totes les idees del socialisme i del comunisme: recordeu el rebuig de les idees de la Revolució Socialista i fet en el mes d'abril de 1978 per la plana major del PCE.

El IX Congrés del PCE seria conegut arreu com el de la campanya antileninista del carrillisme, ja que s'hi consagrà oficialment el rebuig de l'herència d'octubre, el leninisme i la lluita pel socialisme (entesa com a combat pel poder dels treballadors). Abans, el 22 de gener, el Comitè Central del PCE ja havia anunciat la seva intenció de portar endavant aquesta campanya contra les idees del socialisme (la consagració oficial de l'històric revisionisme pràctic de l'estalinisme espanyol).


L'escriptor Miquel López Crespí, el segon per l'esquerra portant la pancarta, sempre a l'avantguarda de totes les lluites i mobilitzacions contra el feixisme i en defensa de la llibertat dels pobles. Fotografia de mitjans dels anys vuitanta en plena lluita contra el bloc imperialista de l'OTAN

Si hom llig amb cura el Manifest del Partit Comunista de K. Marx i F. Engels constatarà que no és "comunista" qui diu de paraula ser-ho. Tan sols la pràctica en la lluita contra el sistema i la defensa d'uns determinats principis en aquest combat pot garantir l'"autenticitat" del "comunisme" que es diu tirar endavant de paraula. Els autèntics defensors del socialisme (a part del programa de reivindicacions transitòries que puguin defensar) són gent de principis. Els principis són les idees bàsiques d'una política o d'un partit. Per als marxistes (d'aleshores i d'ara mateix) són principis les idees relatives al caràcter de classe del partit (res d'interclassisme petitburgés: el partit ha de ser clarament dels treballadors), als seus objectius (el comunisme, la societat sense classes socials), als seus mètodes (l'acció revolucionària), a la seva teoria (el marxisme revolucionari), i a tot el que hi ha de més sòlidament establert en l'ideari del partit. La política del marxisme és política de principis, en el sentit que rebutja en general les maniobres i les combinacions que els contradiuen.

Tot això que hem dit... tenia res a veure amb la pràctica de ferotge oportunisme que els hereus de l'estalinisme han practicat aquest darrer quart de segle? Recordem una mica algunes coses essencials fetes pel PCE en temps de la transició: s'oblidà la lluita per reforçar els corrents d'esquerra dels sindicats (que foren extirpats com un càncer); es deixà de banda (i es combaté a mort pels Càmara-Vílchez i tots els seus ajudants!) la defensa del consellisme i la democràcia directa, l'anticapitalisme, el republicanisme històric dels treballadors.

A poc a poc, el gran moviment sociopolític de la transició, aquelles grandioses experiències de Coordinadores de Fàbrica que -per exemple, a Vitòria-Gasteiz el març del 76- posaren en perill la maniobra continuista del règim, foren enterrades davall tones de ciment armat i s'anà bastint un sindicalisme de serveis copiat del que feien els buròcrates reformistes de la CEE.

A mitjans dels anys setanta ja era clar que s'anava covant la idea d'un pacte social (això es concretaria amb els Pactes de la Moncloa) que farà recaure la crisi capitalista damunt l'esquena dels treballadors i, consolidada la divisió obrera, impedirà una forta contraofensiva popular contra aquests projectes conjunts de burgesos i reformistes (PCE i PSOE, especialment).

Fent tornar monàrquics uns militants fins aleshores republicans; atacant la lluita de classes i rebutjant l'herència revolucionària dels grans clàssics del socialisme; destruint el que restava de partit dels treballadors per a convertir el PCE en un simple front electoral sense cap mena d'unió amb el comunisme; propiciant -com es veuria de seguida- la signatura de munió de pactes antipopulars que carregava damunt l'esquena del poble el pes de la crisi capitalista; desgastat per haver estat anys i més anys lluitant contra les experiències més avançades del moviment obrer -la democràcia de base, el consellisme, la unitat obrera enfront la divisió sindical-; lluitant aferrissadament per fer oblidar l'heroica lluita guerrillera dels 50 i 60 contra el feixisme, les tortures i assassinats de la dictadura contra el poble de totes les nacions de l'Estat (qüestió tabú per al carrillisme)... el PCE poca cosa podia fer ja per a la burgesia que no hagués fet en els darrers temps. La legalització que els oferia el darrer cap del Movimiento era el pagament que el sistema donava pels seus inestimables serveis a la causa de la consolidació de la reforma del sistema.

Recordam l'assassinat de bolxevics (la vella guàrdia del 17 fou exterminada de rel) només per a "situar" el paper del PCE en la lluita (ja antiga) contra l'herència de la Revolució d´Octubre. El combat contra el marxisme revolucionari i les idees de l'Octubre Roig (poder dels treballadors, control obrer damunt la producció...), ja es fa fer evident en temps de la guerra civil (1936-1939) amb l'atac contra les conquestes revolucionàries dels treballadors en el primer any de la guerra. Els estalinistes espanyols del PCE-PSUC varen ser l'avantguarda en la lluita contra les collectivitzacions agràries a l'Aragó, País València i Catalunya, oposant-se a la mateixa idea de revolució socialista. Els homes de Carrillo i Líster s'encarregaren de la feina bruta de desarmar i militaritzar les milícies obreres antifeixistes, d'acabar amb el control obrer de les fàbriques autogestionades i amb tota mena d'experiència popular de democràcia obrera. La fase final (maig de 1937) va ser ja la de l'extermini físic de les avantguardes (principalment del POUM i de la CNT-FAT) que volien mantenir aquestes conquestes revolucionàries del començament de la guerra.

Vegeu (entre molts d'altres estudis): Las colectividades de Aragón, de Félix Carrasquer (Laia, 1986); La CNT en la Revolución Española, de José Peirats (Ruedo Ibérico, 1971, tres volums); Durruti: el proletariado en armas, d'Abel Pax (Editorial Bruguera, 1978); La Revolución Española, de Stanley G. Payne (Argos Vergara, 1977); Revolución y contrarrevolución en España, de Joaquim Maurín (Ruedo Ibérico, 1966); Revolució i contrarevolució a Catalunya (1936-1937), de Carlos Semprún-Maura (Dopesa, 1975); El corto verano de la anarquía: vida y muerte de Durruti, de Hans Magnus Enzensberger (Grijalbo, 1976); Los amigos de Durruti, los trotsquistas y los sucesos de mayo, de Frank Mintz i Miguel Peciña (Campo Abierto Ediciones, 1978); Mi guerra civil española (Destino, 1978) i Homenatge a Catalunya, ambdós de George Orwell...

Per això la propaganda feta a Santiago Carrillo per premsa, ràdio i televisió. Atacar Lenin, blasmar contra obres cabdals com el Què fer, L'Estat i la Revolució, La revolució proletària i el renegat Kautsky, L'imperialisme, fase superior del capitalisme, etc., etc., ja no era obra de nazis i falangistes (o dels intellectuals orgànics de la burgesia) com en el passat més recent: ara la feina bruta la feien els membres de la direcció del PCE.

Miquel López Crespí

Del llibre Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006)

Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006). Podeu fer les comandes a la vostra lliberia habitual o al telèfon de l´editorial: 971-650618 (de 7h. a les 15h.)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

Escriptors mallorquins i novel·la històrica: Miquel López Crespí publica "La conspiració"

Turmeda | 27 Novembre, 2007 21:31 | facebook.com

Els revolucionaris catalans ja saben a la perfecció com han tractat i tracten els jacobins els diversos pobles i cultures sotmeses a l’estat francès, i sobretot amb el bocí de la nació ocupat per França. Ho saben i no confien gens en la hipotètica tasca “alliberadora” dels generals francesos malgrat les proclames que es publiquen sota la influència dels sectors més radicals de la Revolució Francesa. Una història, la de l´”internacionalisme revolucionari” de la Convenció, que finirà de seguida que caigui Robespierre i, a poc a poc, moltes de les consignes i decrets del 93 vagin quedant oblidats, quan no combatuts a mort pels nous governants. Uns governants que proven d´oblidar i fer oblidar sigui com sigui els aspectes més radicals de la Constitució i conquestes de 1793. (Miquel López Crespí)


Miquel López Crespí submergeix el lector en l´esperit il·lustrat (Secció Cultura i Societat de Diari de Balears)



Per Mar Rayó

Miquel López Crespí és un dels autors més polifacètics i, sobretot, prolífics de les Illes Balears. L´escriptor mallorquí ha produït una gran quantitat d´obres i, a més, ho ha fet treballant incansable els diferents gèneres literaris existents, entre els quals destaquen la poesia, el teatre i la novel·la.

Sobre aquest darrer gènere, és interessant observar que bona part de la novel·lística de López Crespí podria encabir-se dins l´anomenada novel·la històrica. I és dins aquest tipus de literatura que s´emmarca La conspiració, l´últim títol de l´escriptor, editat per Antinea.

L´obra, guanyadora del I Premi Internacional de Narrativa W. Ayguals de Izco 2006, se centra en la figura de Joan Baptista Marià Picornell Gomila (Palma, 1757 – San Fernando de Nuevitas, Cuba, 1825), que López Crespí amaga rere el nom de Miquel Sureda de Montaner, per parlar sobre aquells “catalans i espanyols que, influïts per les idees de la Il·lustració, deixebles i propagandistes de la Revolució Francesa, volgueren aplicar moltes d´aquestes avançades aportacions, tant en el terreny cultural com en el polític”.

La conspiració s´endinsa en la “famosa i fracassada conspiració de Sant Blai contra la monarquia borbònica” i que tindrà, tant per al protagonista com per als altres conspiradors, conseqüències nefastes. Així submergeix el lector en una part important dela nostra història.

Diari de Balears (27-XI-07)


Els revolucionaris catalans ja saben a la perfecció com han tractat i tracten els jacobins els diversos pobles i cultures sotmeses a l’estat francès, i sobretot amb el bocí de la nació ocupat per França. Ho saben i no confien gens en la hipotètica tasca “alliberadora” dels generals francesos malgrat les proclames que es publiquen sota la influència dels sectors més radicals de la Revolució Francesa. Una història, la de l´”internacionalisme revolucionari” de la Convenció, que finirà de seguida que caigui Robespierre i, a poc a poc, moltes de les consignes i decrets del 93 vagin quedant oblidats, quan no combatuts a mort pels nous governants. Uns governants que proven d´oblidar i fer oblidar sigui com sigui els aspectes més radicals de la Constitució i conquestes de 1793. (Miquel López Crespí)



Robespierre

La novel·la històrica mallorquina i la Revolució Francesa: La conspiració (Editorial Antinea, Castelló, 2007)


L’eix de la novel·la La conspiració (Editorial Antinea, Castelló, 2007) és basat en la famosa i fracassada conspiració de Sant Blai, conspiració contra la monarquia borbònica que fracassa i porta com a conseqüència la condemna a mort del nostre protagonista i la de tots els altres conspiradors, condemna a mort que després es baratada per una condemna a cadena perpètua.

Els esdeveniments històrics que encerclen la conspiració de 1795, el procés inquisitorial, els contactes dels conspiradors amb la maçoneria francesa, la seva estreta unió amb els jacobins, ens permeten, si deixam volar les ales de la imaginació, penetrar en el que era el món dels il·lustrats mallorquins i espanyols de l´època de la Revolució Francesa. També hem aprofitat un fet històric que detalla l´historiador Richard Herr en el seu imprescindible estudi España y la revolución del siglo XVIII (Aguilar, Jérez de la Frontera, 1964). Es tracta del suport que la Convenció vol donar als revolucionaris de tot Europa que lluiten contra l’estat absolutista i les monarquies feudals i que a l’estat espanyol es concreta també en el suport que plantegen els jacobins a la idea de la creació d´una hipotètica República Catalana.

Els protagonistes de La conspiració, i en aquest apartat sí que ja ens deixam portar completament per la imaginació més desfermada, malgrat que no desconeixen l’interès oportunista d’aquesta proposta per part dels jacobins, accepten participar en l’expedició, que per afeblir la monarquia espanyola engega la Convenció i porta a la pràctica el general Dugommier, responsable de l’exèrcit francès dels Pirineus. Dugommier és l’encarregat, no solament de la defensa de les fronteres republicanes, sinó d’exportar igualment la Revolució. Li fan costat els comissaris Milhaud i Soubrany que, en nom del Comitè de Salut Pública parisenc, exhorten les tropes franceses a acabar amb el reialme de la Inquisició, la monarquia de Carles IV i a proclamar la República Catalana.

En el llibre abans citat, l´historiador Richard Herr aporta nombrosos documents d’aquesta època tan interessant i alhora tant desconeguda, documents que exhorten l’exercit francès dels Pirineus a “Proclamar la República catalana mitjançant l’educació i les baionetes”. Per a formació político-ideològica d’aquest hipotètic exèrcit de la República Catalana, el general Dugommier va imprimir i repartir 18.000 exemplars d´una proclama titulada “Proclamación. Los representantes del Pueblo Francés, Prop lo ejército dels Pyrénéos orientales, a la Catalunia, y al Exercito Republica”. Posteriorment manaren repartir tota una sèrie de proclames en català. La més repartida entre la població i els voluntaris de l´incipient exèrcit català va ser la titulada: “Lo Catala Republica, a tots sos Compatriotas amichs de la Libertad, del bé y prosperitat de sa Patria, salut, germandat, unió y força”.

Miquel Sureda de Montaner i tots els amics de les lògies maçòniques que li fan costat, molts dels quals participants en la conspiració de Sant Blai contra la monarquia i la corrupta camarilla de Carles IV, són al costat dels delegats del Comitè de Salut Pública i de Robespierre. Tanmateix, malgrat que no hi ha constància històrica que el Joan Baptista Picornell Gomila real hagués participat en la invasió del Principat l’any 1793, com a novel·listes que som... qui ens pot negar el dret d´implicar el nostre personatge de ficció en aquests fets tan apassionants? El Picornell Gomila real va passar a la història no solament per haver estat de la famosa conspiració de Sant Blai sinó també, i el fet tengué una enorme repercussió en la lluita per l’alliberament de les colònies espanyoles, per haver estat un dels primers traductors al castellà de la Declaració dels Drets de l´Home i del Ciutadà, document adjunt a l’edició de la Constitució Francesa de 1793. Imaginam que no és violentar en absolut la història pensar que en els protagonistes de La conspiració com a redactors de les proclames que els comissaris enviats pel Comitè de Salut Pública van fent públiques en la seva entrada a Catalunya Principat. En “Lo Catala Republica”, podem llegir, en una curiosa provatura jacobina per a seduir els catalans de finals de segle XVIII: “La França, al principi de est sigle, governada per lo despotich tirà Lluis XIV invadi la Cataluña per coronar en España lo nét de est despota Felipe V... la França alashores esclava prestá sos brasos per subjugarvos, pero la França Llibre vos aofereix en el dia los mateixos brasos per reintegrarvos en vostres antichcs privilegis y restituirvos â vostre llibertat”. I afegeix més avall, per deixar ben aclarit que els exèrcits francesos portaran endavant la missió alliberadora encomanada per Robespierre i el Comitè de Salut Pública: “La soberania pues resideix essencialment en los Pobles, y tots los reys que reynan contra sa voluntat, son violadors de sa saberania y usurpadors de sos drets imprescrptibles”. La proclama acabava demanant la participació activa de tots els catalans en aquesta lluita antiborbònica, dient: “Viva la Llibertat, viva la Igualtat, viva la Germandat, vivan los Estats llibres, y vivan tots los bon patriots que prendran part á esta santa insurrecció”.

Tot plegat no vol dir que Miquel Sureda i Montaner, els protagonistes de La conspiració, creguin amb els ulls clucs en la propaganda escampada arreu pels comissaris enviats per Marat i Robespierre. Ni molt manco! Els revolucionaris catalans ja saben a la perfecció com han tractat i tracten els jacobins els diversos pobles i cultures sotmeses a l’estat francès, i sobretot amb el bocí de la nació ocupat per França. Ho saben i no confien gens en la hipotètica tasca “alliberadora” dels generals francesos malgrat les proclames que es publiquen sota la influència dels sectors més radicals de la Revolució Francesa. Una història, la de l´”internacionalisme revolucionari” de la Convenció, que finirà de seguida que caigui Robespierre i, a poc a poc, moltes de les consignes i decrets del 93 vagin quedant oblidats, quan no combatuts a mort pels nous governants. Uns governants que proven d´oblidar i fer oblidar sigui com sigui els aspectes més radicals de la Constitució i conquestes de 1793.

Hem volgut parlar d’aquella fantasmagòrica República Catalana de 1793 perquè ens ajuda a situar a la perfecció l’esperit dels protagonistes de La conspiració, els trets essencials que els ocupen: el món de la Il·lustració i de la Revolució Francesa que els alleten. Miquel Sureda de Montaner és un mallorquí provinent d´una vella nissaga aristocràtica que renuncia al seu origen de classe, als privilegis que li atorgaria la immillorable posició social que té, per tal d’esdevenir, tot abandonant terres i criats, un actiu impulsor del nou món que veuen sorgir a partir de l’ensorrament dels borbons i de la proclamació de la República.

Miquel López Crespí

Podeu fer les comandes a la vostra llibreria habitual o a l´Editorial Antinea

Correu electrònic: info@editorialantinea.com

Telèfon: 964-450085

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

El teatre català de la revolta: Joan Soler i Antich (I)

Turmeda | 27 Novembre, 2007 16:56 | facebook.com

Res ni ningú m'ha marcat tant com aquells extraordinaris i senzills homes i dones d'aquell irrepetible barri ciutadà de la postguerra [sa Calatrava]: mestre Pep, el barber del costat de Santa Fe; el forner l'amo En Xesc; el derrotat, però sempre digne, mestre Lluís Barceló, sabater de Can Estrany; i tants d'altres, vilment traïts a Ialta (ja m'entens, Miquel). (Joan Soler Antich)


El teatre de la revolta als Països Catalans (I)


Joan Soler Antich

Sovint els termes "bellesa", "autenticitat", "compromís amb un mateix" amaguen la brutalitat dels opressors contra els oprimits

Dins la línia de dignificació del nostre teatre podem situar també un home fins fa ben poc quasi completament desconegut per molts grups teatrals i bona part de la població de les Illes. Em referesc a Joan Soler i Antich, exemple d'intel.lectual compromès amb el seu poble, tant en temps del franquisme, com ara mateix en aquesta democràcia feta a mida de la burgesia i els seus servils. Avui torna a estar de moda allò tan vell i tan antiquat del "compromís" de l'autor únicament amb la seva ploma. Els pansits conceptes de l'"art per l'art" que sempre han defensant els intel.lectuals orgànics al servei del poder -qualsevol poder, mentre pagui! Paraules completament buides de sentit avui dia com poden ser "bellesa", "compromís amb un mateix", amaguen en el fons tota la brutalitat que, en qualsevol època, els "exquisits" han exercit i exerceixen contra les concepcions i obres culturals elaborades per les classes populars i els seus intel.lectuals.


En aquest llibre de Miquel López Crespí hom pot trobar una acurada informació referent al gran escriptor mallorquí Joan Soler Antich, marginat pel nostre incompetent comissariat cultural.

"El que cal servar sempre és -com deia Gramsci- la independència crítica" (Joan Soler i Antich)

Ben diferent era i és la posició cultural (tant ètica com estètica) de Joan Soler i Antich, al qual vaig tenir la sort de poder dedicar-li una pàgina a la secció de "Cultura" del diari Última Hora (1-VII-84), en un intent d'ajudar-lo a sortir de la marginació a què la reacció sotmet els nostres millors intel.lectuals. Li demanava (i amb la seva resposta hom pot copsar la diferència abismal entre en Soler i els escriptors del "compromís" amb ells mateixos):

- "Si t'anomenen la paraula Gramsci... ¿què et porta a la memòria? Creus 'superat' -com pensa tant babau enganxat a les mamelles del poder- el compromís de l'escriptor amb el seu poble?". En Joan Soler i Antich em responia: "Possiblement sigui Gramsci un dels qui ha tractat el tema d'una cultura nacional-popular i el compromís de l'escriptor amb més profunditat. No crec, emperò -malgrat la meva militància comunista- que un compromís veritable ha de passar necessàriament per l'adscripció formal a un partit concret, però tampoc no crec que el tenir un determinat carnet ha de significar, com molts pretenen, un infamant estigma. El que cal és servar sempre -com deia Gramsci- la independència crítica. En tot cas, i dins aquesta idea gramsciana, el paper de l'intel.lectual, ha de ser sempre el d'un constant animador en el camp del pensament, un observador curós de la realitat social per extreure'n les anàlisis necessàries de totes les experiències del poble i, a través d'un debat constant, oferir eines de treball per a l'avenç col.lectiu".


Joan Soler i Antich: tots els premis de teatre dels Països Catalans

Joan Soler i Antich continuava contestant a la mateixa pregunta: "El que no poden fer els intel.lectuals és callar. Han estat molts d'anys d'abstinència forçosa i sembla que ara molts d'"intel.lectuals", embriacs de petits poders, vulguin treure's la panxa de mal any, i callen i s'embruten les mans amb els que manen i ens aconsellen paciència... L'intel.lectualitat no és una classe autònoma, sempre està al servei d'una altra i generalment fa el joc a la classe dominant".

No hi dubte que estam davant d'un dels autors mallorquins més inconformistes sorgits d'ençà 1939. Joan Soler i Antich va néixer a Ciutat l'any 1935 i es féu conèixer el 1964 en guanyar el premi Josep Maria de Sagarra amb Aquí no ha passat res. A aquest drama, el protagonista del qual milita en una organització clandestina, activista fins que és detingut i condemnat a mort, seguiren Misteri de les flors i Les banderes de paper (1965), on es narren les actituds triomfalistes del bàndol que, en un país imaginari, ha guanyat una guerra civil, i el fracàs d'aquestes actituds a causa de l'engany que encobreixen i l'absoluta corrupció del règim; Aquestes finíssimes arrels (1966), que exposa un conflicte individual provocat per les divisions classistes existents a Ciutat de Mallorca; Pell somorta (1966) "farsa quasi tràgica" on és posada en qüestió la monarquia, i les persones d'uns reis apareixen com les d'uns dòcils ninots propicis a ballar al so de poderosos interessos de clan, sense connexió amb el veritable interès del poble. Tot i així, l'obra d'una intenció més precisa, de les que ha escrit Joan Soler i Antich, és El llarg camí (1967). L'any 1968 guanyà el premi Ignasi Iglesias amb Els commoguts, història de les revoltes pageses mallorquines. I el 1974 escriu una comèdia titulada A Pellsomorta ja lliguen els gossos amb llangonisses, on recrea una de les ràpides i suspectes acumulacions de capital en el Baix Llobregat, durant la guerra.

Miquel López Crespí


Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


Del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003)


Fallece a los 72 años el reivindicativo autor teatral Joan Soler i Antich


El Consell lamenta la muerte del dramaturgo mallorquín, uno de los antifranquistas más activos de su generación


El autor teatral mallorquín Joan Soler i Antich, nacido en Palma en 1935, falleció el jueves en la localidad de Borriol, en Castellón, a los 72 años de edad.

MATEU CUART. PALMA.


Las primeras incursiones en el teatro de este dramaturgo autodidacta fueron como actor en la Congregació Mariana de Palma. Después, en 1960, Soler i Antich se trasladó a Barcelona, buscando un resquicio de libertad. Allí pasó la mayor parte de su vida, hasta que en 1996 decidió mudarse a Castellón, donde vivió sus últimos años.

Entre las obras más destacadas del autor, uno de los militantes antifranquistas más activos de su generación, que abandonó temporalmente la escritura para trabajar en el seno del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), "la única militancia posible en aquellos momentos", según manifestó en una entrevista con DIARIO de MALLORCA, se encuentra el drama Aquí no ha passat res, que se estrenó en sesión única y privada -estaba prohibida por la censura- en la Escola d´Art Dramàtic Adrià Gual el 16 de marzo de 1967, dirigida por Josep Antoni Codina, y por la que ganó el premio Josep Maria de Sagarra. Aquí no ha passat res permaneció inédita hasta 1988, cuando se publicó, bajo el título Teatre, junto a Els commoguts, una de las obras más ambiciosas del autor, galardonada en los Jocs Florals de la Llengua Catalana en el exilio, celebrados en Zurich.

Otros de los textos de Soler i Antich, muchos de ellos inéditos y sin estrenar, son Aquestes finíssimes arrels, acerca de la lucha de clases, o Pellsomorta, una farsa sobre la monarquía. Como narrador, Soler i Antich publicó en 1993 Una generosa fuetada, una novela erótica con tintes sadomasoquistas pero con trasfondo político. Escrito principalmente en forma de epístola, el libro cuenta con grandes dosis de ironía y no está exento de cierta amargura de un autor, reivindicativo desde el principio y hasta el final de su vida, que, en los primeros años de la década de los 90, se quejaba de la "vergonzosa traición de la izquierda", en referencia a "toda aquella gente muy bien intencionada durante una época", que, de repente, dijo "ahora nos toca a nosotros".

Tras conocer la noticia, la consellera de Cultura y Patrimonio, Joana Lluïsa Masacaró, lamentó ayer la defunción del autor en nombre del Consell de Mallorca, del mundo de las artes escénicas y de la Fundació Teatre Principal.

Diario de Mallorca (25-VIII-07)


Carles Manera: records de l´escriptor Miquel López Crespí (I)

Turmeda | 26 Novembre, 2007 20:32 | facebook.com

Són els anys en els quals, al costat de Francesca Bosch, Manel Domènech, Aina Salom, Miquel Planas, Tomeu Sancho i diversos companys del PCPE i independents, s'organitza el Casal d'Amistat Mallorca-Cuba del qual Carles Manera és un dels màxims dirigents. Les reunions les fem al local del PCPE de la Via Sindicat, al bar de Miquel Planas del carrer de l'Argentina o a la seu de les Entitats Ciutadanes del carrer de Montenegro (molts abans de la reforma que el convertiria en un dels indrets de Ciutat més aptes per a tot tipus d'activitats culturals i polítiques). Amb l'amic Carles Manera i amb altres membres del Casal d'Amistat amb Cuba anam durant molts mesos per pobles i barriades de Ciutat explicant les realitzacions de la revolució cubana i la lluita armada dels pobles d'Amèrica Llatina contra l'imperialisme ianqui. (Miquel López Crespí)


Carles Manera i la lluita antiimperialista en els anys vuitanta (I)



Carles Manera en els anys vuitanta

"Tot seguint les idees de Gramsci i Che Guevara t'he de dir que tenc una idea clara de la funció de l'intellectual (metge, escriptor, professor, sindicalista, etc.) al món que ens ha tocat viure. No em crida l'atenció el professional tancat a la seva torre de marbre -i a Mallorca torres de marbre n'hi ha moltes- preparant la seva tesi doctoral, imaginant com a pujar de categoria, perfeccionant només la seva feina personal. Professionalment aquesta gent pot ser molt vàlida. Per a mi això no té cap valor si no va lligat a una lluita per l'alliberament de l'home. Admir més al professional compromès, la qual cosa no significa que no pugui fer un treball a nivell personal correcte. Jo em deman quins intellectuals (mestres, escriptors, professors, polítics, advocats, etc.) treballen avui a les organitzacions populars". (Carles Manera, Última Hora 17-VI-1984)


Cap a la primera setmana de juny de l'any 1984, i sota el pseudònim de Joan Pere Bach, fèiem una entrevista al professor Carles Manera. L'entrevista va ser publicada al suplement de cultura del diari Última Hora, en el qual jo m'encarregava de les entrevistes amb els escriptors dels Països Catalans i de la crítica de llibres.

L'entrevista, sota el títol "Carles Manera: una concepció gramsciana de l'intellectual", comença amb aquesta petita nota introductòria: "Carles Manera fa de professor d'història de Mallorca a l'Escola Municipal de Mallorquí (Manacor). Actualment està investigant les famílies comercials mallorquines al segle XVIII. Ha publicat diversos treballs sobre història comercial, a part de collaboracions periòdiques a la premsa local (Mallorca Socialista, Última Hora, etc.) i catalana referides al conflicte centreamericà i política internacional. L'any 1979 viatjà a Centreamèrica motivat per la lluita l'alliberament social i nacional dels pobles d'aquella zona. Fou un dels responsables polítics dels Comitès de Defensa Sandinistes a la regió de León i Chinandega, al nord de Nicaragua, actuant també com a internacionalista en les organitzacions revolucionàries salvadorenques. En el moment present és un dels membres promotors del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba".

Han passat molts d'anys d'ençà que es va fer aquesta entrevista! D'ençà 1987 -com explica el Qui és qui a Mallorca?-, Carles Manera és professor titular de la Universitat de les Illes Balears i des del 2000 n'és catedràtic d'història i institucions econòmiques del Departament d'Economia i Empresa. Fou secretari del Departament de Ciències Històriques (1988-95) i, des de 1996, és vicerector de Planificació Economicoadministrativa.

Però parlam de mitjans dels anys vuitanta. Aleshores l'amic Carles ja era un home prou conegut en els cercles de l'esquerra antisistema de les Illes. L'any 1983 havia guanyat el premi Ciutat de Palma d'investigació i a partir de 1984 eren prou comentats els seus interessants articles sobre el pensament polític, econòmic i militar del Che Guevara publicats, setmana rere setmana, a les pàgines de Cultura. També va participar activament en el procés de consolidació del Comitè de Solidaritat amb Amèrica Llatina i en la fundació del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba. Va collaborar des del primer número a la revista Nostra Paraula, òrgan d'expressió del PCPE-PCB, ajudant així, malgrat que fos de forma indirecta, a la consolidació del grup prosoviètic que dirigia Josep Valero i que havia sorgit d'una escissió del PCE carrillista. Des de les pàgines de Nostra Paraula Carles Manera va escriure nombroses collaboracions defensant activament els moviments guerrillers antiimperialistes d'Amèrica Llatina.

Són els anys en els quals, al costat de Francesca Bosch, Manel Domènech, Aina Salom, Miquel Planas, Tomeu Sancho i diversos companys del PCPE i independents, s'organitza el Casal d'Amistat Mallorca-Cuba del qual Carles Manera és un dels màxims dirigents. Les reunions les fem al local del PCPE de la Via Sindicat, al bar de Miquel Planas del carrer de l'Argentina o a la seu de les Entitats Ciutadanes del carrer de Montenegro (molts abans de la reforma que el convertiria en un dels indrets de Ciutat més aptes per a tot tipus d'activitats culturals i polítiques). Amb l'amic Carles Manera i amb altres membres del Casal d'Amistat amb Cuba anam durant molts mesos per pobles i barriades de Ciutat explicant les realitzacions de la revolució cubana i la lluita armada dels pobles d'Amèrica Llatina contra l'imperialisme ianqui.

En l'entrevista de la qual parlàvem al començament d'aquest article, Joan Pere Bach demanava a Carles Manera l'origen dels seus viatges solidaris a Amèrica Llatina. Carles Manera ens contestava: "Els viatges obeeixen a l'interès per a conèixer els processos d'alliberament nacional centreamericans, fonamentalment la revolució sandinista que aleshores estava instaurant-se. Jo havia teoritzat les revolucions llatinoamericanes, inclús havia realitzat un estudi comparatiu dels moviments socials a Mèxic, Cuba, Xile i Centreamèrica. Tenia, doncs, unes lectures prou amples sobre problemàtica politico-econòmica del Tercer Món: subdesenvolupament i, com a factor de context, la crisi capitalista. Els principals escrits de Gunder Frank, Samir Amin, Frantz Fanon, T. dos Santos, Che Guevara, els vaig sistematitzar. Podríem dir que disposava d'una base teòrica que explicava la readaptació del capitalisme en aquesta crisi, assenyalant que al Tercer Món, el tradicionalment oblidat pels estudis sociològics i històrics, es troba la principal resposta popular als mecanismes de reestructuració capitalista. La decisió de partir fou radical, i el trencament momentani amb persones i possibilitats de treball fou dolorós. Tota decisió dràstica ho és. A Nicaragua vaig comprovar la illusió d'un poble en lluita per encarrilar llur revolució, única sortida a totes les lacres que possibiliten l'explotació. Vaig comprovar també que l'agressió nord-americana no és un simple titular de premsa sensacionalista: des del triomf revolucionari, les bandes de mercenaris actuen a Nicaragua assassinant pagesos i mestres que van a alfabetitzar a les zones rurals. A El Salvador els fets són parescuts: els pagesos són massacrats sistemàticament per l'exèrcit oligàrquic; la tortura és pràctica habitual; la mort forma part, malhauradament, de la cultura quotidiana del poble. Enfront això les opcions mitjanes són gairebé nulles; la lluita armada esdevé, doncs, un instrument legítim, un medi de contenció del genocidi".

Miquel López Crespí

Del llibre Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

Literatura catalana: llibres imprescindibles - La novel·la, una obra de Miquel López Crespí

Turmeda | 26 Novembre, 2007 12:04 | facebook.com

"Pere Rosselló Bover comparà aquesta obra, plena d’una lluminosa sàtira, esmolada com un punyal, lúcida com només la podia escriure un home que coneix a la perfecció el món de la ploma amb algunes obres de Joan Puig i Ferreter, com Servitud (1926) o Vida interior d'un escriptor (1928). Es tracta de disseccionar el que s’esdevé cada dia davant els nostres ulls dins en el món editorial català. És, evidentment, una profunda reflexió sobre el país i la cultura". (Salvador Rigo)

Llibres imprescindibles de la literatura catalana contemporània: La novel·la (1)


Coberta de l'obra de Miquel López Crespí La novel·la.

Per Salvador Rigo, professor, llicenciat en Humanitats per la Universitat Oberta de Catalunya (UOC)

És una punyent visió del món cultural nostrat, de la vida, problemes i frustracions dels escriptors catalans contemporanis. Han escrit al respecte molts d’assagistes. En el seu moment, Pere Rosselló Bover comparà aquesta obra, plena d’una lluminosa sàtira, esmolada com un punyal, lúcida com només la podia escriure un home que coneix a la perfecció el món de la ploma amb algunes obres de Joan Puig i Ferreter, com Servitud (1926) o Vida interior d'un escriptor (1928). Es tracta de disseccionar el que s’esdevé cada dia davant els nostres ulls dins en el món editorial català. És, evidentment, una profunda reflexió sobre el país i la cultura. En el pròleg a Cultura i transició a Mallorca, l’escriptor i investigador Pere Rossellò Bover ha dit al respecte, parlant del coneixement que té l’escriptor de sa Pobla del món literari català contemporani: “López Crespí analitza la situació de la gent de lletres a la nostra terra i es pregunta quina ha de ser la seva funció en la nostra societat, tal com també ho plasmà –amb un cert humor negre -a La Novel·la. Avui, ser escriptor a Mallorca equival gairebé a ser un marginat, a patir el menyspreu i l´oblit”. En el fons, aquest és l’argument central de La novel·la: la indiferència de la societat envers els seus escriptors més compromesos mentre aquesta mateixa societat, sobretot la societat oficial, els poders culturals, acadèmics i polítics, enlairen contínuament l’intel·lectual servil, l’escriptor mediocre, aquell que amb la seva obra i les seves declaracions públiques no molesta mai la migdiada dels satisfets.

(1)La novel·la (Eivissa, Res Publica Edicions, 2002)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

López Crespí: defensa de Joan Soler i Antich. Per servar la memòria dels nostres escriptors

Turmeda | 24 Novembre, 2007 12:51 | facebook.com

"Certament que és difícil navegar pel tempestuós mar dels clans culturals i 'camarilles' de tota mena! Jo, francament, no n'he sabut mai i encara ara no m'interessa gens ni mica endinsar.m'hi. No oblidem que el nostre és un país petit, on tothom se coneix i que els clans estan integrats per persones que exerceixen, tot alhora (quin desfici, Déu meu!) d'autors, de crítics, d'assessors i directors d'editorials (i en el camp del teatre, ben sovint, a més a més, d'actors, directors i autors). I jo -ja t'ho he dit abans- no he estat mai això que se'n diu un bon 'relacions públiques'". (Joan Soler Antich)


Els mallorquins oblidats


Per servar la memòria dels nostres: Joan Soler i Antich i el teatre de la revolta



Joan Soler Antich

Dins la línia de dignificació del nostre teatre podem situar també un home fins fa ben poc quasi completament desconegut per molts grups teatrals i bona part de la població de les Illes. Em referesc a Joan Soler i Antich, exemple d'intel.lectual compromès amb el seu poble d´ençà els anys de lluita contra la dictadura franquista.

En una entrevista que li vaig fer fa uns anys li demanava (i amb la seva resposta hom pot copsar la diferència abismal entre en Soler i els escriptors del "compromís" amb ells mateixos):

- "Si t'anomenen la paraula Gramsci... ¿què et porta a la memòria? Creus 'superat' -com pensa tant babau enganxat a les mamelles del poder- el compromís de l'escriptor amb el seu poble?". En Joan Soler i Antich em responia: "Possiblement sigui Gramsci un dels qui ha tractat el tema d'una cultura nacional-popular i el compromís de l'escriptor amb més profunditat. No crec, emperò -malgrat la meva militància comunista- que un compromís veritable ha de passar necessàriament per l'adscripció formal a un partit concret, però tampoc no crec que el tenir un determinat carnet ha de significar, com molts pretenen, un infamant estigma. El que cal és servar sempre -com deia Gramsci- la independència crítica. En tot cas, i dins aquesta idea gramsciana, el paper de l'intel.lectual, ha de ser sempre el d'un constant animador en el camp del pensament, un observador curós de la realitat social per extreure'n les anàlisis necessàries de totes les experiències del poble i, a través d'un debat constant, oferir eines de treball per a l'avenç col.lectiu".

No hi dubte que estam davant d'un dels autors mallorquins més inconformistes sorgits d'ençà 1939. Joan Soler i Antich va néixer a Ciutat l'any 1935 i es féu conèixer el 1964 en guanyar el premi Josep Maria de Sagarra amb Aquí no ha passat res. A aquest drama, el protagonista del qual milita en una organització clandestina, activista fins que és detingut i condemnat a mort, seguiren Misteri de les flors i Les banderes de paper (1965), on es narren les actituds triomfalistes del bàndol que, en un país imaginari, ha guanyat una guerra civil, i el fracàs d'aquestes actituds a causa de l'engany que encobreixen i l'absoluta corrupció del règim; Aquestes finíssimes arrels (1966), que exposa un conflicte individual provocat per les divisions classistes existents a Ciutat de Mallorca; Pell somorta (1966) "farsa quasi tràgica" on és posada en qüestió la monarquia, i les persones d'uns reis apareixen com les d'uns dòcils ninots propicis a ballar al so de poderosos interessos de clan, sense connexió amb el veritable interès del poble. Tot i així, l'obra d'una intenció més precisa, de les que ha escrit Joan Soler i Antich, és El llarg camí (1967). L'any 1968 guanyà el premi Ignasi Iglesias amb Els commoguts, història de les revoltes pageses mallorquines. I el 1974 escriu una comèdia titulada A Pellsomorta ja lliguen els gossos amb llangonisses, on recrea una de les ràpides i suspectes acumulacions de capital en el Baix Llobregat, durant la guerra. altat i justícia social. Una cosa és fer l'"art" que interessa als poderosos (polítics, camarilles culturals, etc) i una altra és pugnar per dur als escenaris les idees dels de baix, dels pobles oprimits. Deia Joan Soler i Antich, unas anys abans del seu traspàs: "Certament que és difícil navegar pel tempestuós mar dels clans culturals i 'camarilles' de tota mena! Jo, francament, no n'he sabut mai i encara ara no m'interessa gens ni mica endinsar.m'hi. No oblidem que el nostre és un país petit, on tothom se coneix i que els clans estan integrats per persones que exerceixen, tot alhora (quin desfici, Déu meu!) d'autors, de crítics, d'assessors i directors d'editorials (i en el camp del teatre, ben sovint, a més a més, d'actors, directors i autors). I jo -ja t'ho he dit abans- no he estat mai això que se'n diu un bon 'relacions públiques'".

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (20-XI-07)

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Defensa de la terra. Suport a Aina Calafat i a la Plataforma Salvem la Real. Article de Miquel López Crespí

Turmeda | 23 Novembre, 2007 13:20 | facebook.com

Potser que el cinisme, la manca de principis, l´oportunisme d´alguns sectors de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial, sigui un producte estantís de la postmodernitat. Genteta que és a un partit d´esquerres perquè el carnet li produeix beneficis econòmics. Res més. Sectors dogmàtics que s´histeritzen en veure que la mobilització de la societat civil podria posar en qüestió els privilegis econòmics que comporta la gestió del règim. Són personatges, els que demonitzen les entitats i plataformes que han portat a coll la lluita contra l´especulació i la corrupció, contra la destrucció de Mallorca, que tant podrien ser del PP com d´UM com, indubtablement, del PSM o del PSOE. (Miquel López Crespí)


Salvem Mallorca! Defensa d’Aina Calafat



Ho he llegit a diversos blogs i també en els articles d´algun publicista: Aina Calafat, la Plataforma Salvem la Real i tots aquells i aquelles que no s´han desmobilitzat i continuen lluitant per servar Mallorca i les Illes de les urpades de l´especulació “fan el joc a la dreta”. Diuen que “és perillós desestabilitzar el Pacte amb crides constants a la mobilització ciutadana”. Sembla que un sector de la l´esquerra oficial, en veure que la Plataforma de la Real no afluixa en les seves justes reivindicacions, ha decidit passar a l´acostumada campanya de desprestigi i demonització de la dissidència. Tots plegat, aquesta brutor inclassificable... no us recorda les campanyes carrillistes contra els partits que, en temps de la transició, lluitaven per la República i el socialisme mentre que a determinats dirigents sense ètica ni principis ja els anava bé posar-se al servei del règim, de la maniobra de restauració monàrquica?

La demonització de les persones, entitats socials, sindicats i associacions de veïns que des de fa unes setmanes es reuneixen al Casal d´Entitats Ciutadanes de Palma per a continuar la lluita per salvar la Real, em recorda igualment les campanyes de desprestigi ordides pels estómacs satisfets contra la diputada verda Margalida Rosselló o contra la consellera de Benestar Social de l´anterior Pacte de Progrés, l´eficient política Nanda Caro, que, en un acte de sinistre sectarisme, va ser obligada pels seus a callar i a no opinar sota amenaça de fer-li dimitir el seu càrrec.

Per a desgràcia del nostre poble, hi ha molta gent mancada del més mínim tarannà democràtic, que no sap respectar ni entendre –no en vol fer el més mínim esforç!-- la dissidència. Escoltar aquells que pensen d´una manera diferent? Quin doi! “Una vegada que som a dalt, nosaltres comandam”, xerriquen, cofois. La persecució i criminalització de la dissidència és una forma més de dogmatisme i feixisme que, a aquestes alçades del règim postfranquista, i dècades després de la mort del dictador, ens pensàvem que s´hauria anat acabant. Els comentaris denigradors fets en referència a Aina Calafat, a la Plataforma Salvem la Real, a tots aquells i aquelles que pugnam per enfortir la societat civil, per defensar el que pensam que és just, ens fa constatar com de lluny som encara d´una mínima cultura democràtica.

Potser que el cinisme, la manca de principis, l´oportunisme d´alguns sectors de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial, sigui un producte estantís de la postmodernitat. Genteta que és a un partit d´esquerres perquè el carnet li produeix beneficis econòmics. Res més. Sectors dogmàtics que s´histeritzen en veure que la mobilització de la societat civil podria posar en qüestió els privilegis econòmics que comporta la gestió del règim. Són personatges, els que demonitzen les entitats i plataformes que han portat a coll la lluita contra l´especulació i la corrupció, contra la destrucció de Mallorca, que tant podrien ser del PP com d´UM com, indubtablement, del PSM o del PSOE.

El problema que tenen aquells que no voldrien una societat civil viva i dinamitzadora del teixit social és que ara ja no es tracta de desprestigiar una persona o un petit col·lectiu; ara són ja molts els partits i sindicats, agrupacions i associacions de veïns, entitats socials i publicistes a demonitzar. Com s´ho faran per a fer creure que la CGT, Alternativa per Pollença, Attac, Drets Humans, EU, la Federació d´Associacions de Veïns de Palma, la Joventut Comunista, l´Obra Cultural Balear, la Plataforma Salvem Can Tàpera, la Plataforma Salvem la Real, STEI-i, Unió Obrera Balear, fan el joc a la dreta i l´extrema dreta? Qui els creurà aquesta vegada? És molt senzill, des del poder, amb tots els mitjans econòmics i de comunicació, amb l´exèrcit de servils que sempre envolta a qui comanda, sigui aquest del color que sigui, atacar, demonitzar persones aïllades, activistes que només tenen, per a defensar-se, la veu de la coherència i de la dignitat per a fer front a la indignitat de la mentida, la calúmnia i la manipulació informativa.

Aquesta vegada, repetesc, ho tendran més mal de fer. Els col·lectius que preparen els actes lúdics i solidaris de dia 10 de novembre a la Real; els partits, sindicats i organitzacions que pensen organitzar les mobiltzacions que començaran el proper dissabte 17 de novembre en defensa del territori, són prou forts i nombrosos per a no témer les campanyes rebentistes dels acostumats vividors del romanço. El temps, la situació política, sortosament va canviant a favor de la societat civil.

(6-XI-07)


Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Més articles de la campanya Salvem la Real! (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Memòria històrica del primer Pacte de Progrés

N'hi ha que parlen de la «valentia» del president, a nosaltres ens sembla una traïció, una ocasió perduda de girar el rumb de la política d'aquesta Comunitat, una deslleialtat cap a la gent que va tenir esperança i va confiar que «les esquerres» complirien el que havien promès. Hem confiat, i els uns ens han traït directament i els altres en són còmplices. (Plataforma Salvem la Real)

No és suficient tenir «mal de cor» ni votar en contra de les decisions. La valentia dels polítics es demostra quan pressionen de debò amb el poder que la ciutadania els ha donat a les urnes. Les concentracions, actes i manifestacions on veníeu els actuals governants omplint-vos la boca de voler un futur millor per la nostra terra, queden esvaïdes d'ençà que decidiu continuar com l'anterior Govern. Heu optat per participar de la corrupció continuant amb el «pelotasso» que denunciàveu. (Plataforma Salvem la Real)


Plataforma Salvem la Real



La plataforma Salvem la Real vol recordar els objectius pels quals es va constituir:

Protegir la Real i que el monestir i el seu entorn sigui declarat «conjunt històric».

Conservar l'entorn natural d'una de les darreres zones rurals dels voltants de Ciutat.

Col·laborar amb altres plataformes ciutadanes que també demanen la protecció del nostre patrimoni natural.

La decisió de l'actual govern progressista (?) de continuar les obres del nou hospital de referència a la finca de Son Espases suposa no haver assolit el principal objectiu de la nostra reivindicació.

Volem expressar la nostra decepció davant aquesta decisió i la nostra indignació davant el futur horitzó afavoridor del consum de territori que va lligat a aquesta resolució.

Així i tot, encara ens queda esperar la resposta de la Justícia a totes les denúncies penals, presentades als Jutjats de Palma, i de la Fiscalia Anticorrupció, referides a totes les malifetes produïdes al nostre patrimoni a Son Espases. Alguns exemples són: l'espoli dels jaciments arqueològics, la destrucció dels BIC de les síquies d'en Baster i de la font de la Vila. També hem denunciat la construcció de l'hospital dins la llera d'una torrentera, amb el risc real d'inundacions greus, amb el perill que això pot suposar per a les vides humanes tant dels usuaris com dels treballadors de l'hospital.

Volem deixar clar que, com tota la ciutadania, desitjam un hospital públic en condicions, modern, amb el màxim de recursos, dinàmic i digne, i a l'altura de la sanitat pública del segle XXI.

Volem fer saber el nostre desencant, motivat per uns polítics que ens han fet creure que ens acompanyaven per aconseguir els mateixos objectius que nosaltres, i després s'han «doblegat» davant els grups de pressió, esperonats per partits que ja no governen.

Uns polítics que no han estat capaços de cercar altres alternatives, realment factibles, o de defensar, fins al final, l'opció que prioritzava el seu discurs quan eren a l'oposició, la «gran oblidada» i consensuada decisió de fer el nou hospital a Son Dureta. O bé l'altra alternativa, la base militar General Asensio (Son Suredeta) ja quasi tancada.

N'hi ha que parlen de la «valentia» del president, a nosaltres ens sembla una traïció, una ocasió perduda de girar el rumb de la política d'aquesta Comunitat, una deslleialtat cap a la gent que va tenir esperança i va confiar que «les esquerres» complirien el que havien promès. Hem confiat, i els uns ens han traït directament i els altres en són còmplices.

No és suficient tenir «mal de cor» ni votar en contra de les decisions. La valentia dels polítics es demostra quan pressionen de debò amb el poder que la ciutadania els ha donat a les urnes. Les concentracions, actes i manifestacions on veníeu els actuals governants omplint-vos la boca de voler un futur millor per la nostra terra, queden esvaïdes d'ençà que decidiu continuar com l'anterior Govern. Heu optat per participar de la corrupció continuant amb el «pelotasso» que denunciàveu.

Parlem com a plataforma, però modestament creiem representar la veu de molts ciutadans, que s'han sentit ofesos, traïts i decebuts en veure que l'assistència a les urnes i el canvi de color polític al Govern no han estat suficients per portar a terme el model de societat que desitjam.

Creiem que una altra Mallorca (i Illes Balears) és possible, però s'ha demostrat que els governants i polítics de la nostra illa no són capaços de girar el rumb. Amb governs anteriors sabíem de la connivència amb els especuladors, l'actual Govern ha demostrat que a l'igual que a la darrera legislatura que va governar, ha decidit fer-li el joc a aquests poders fàctics, que ja els va fer fracassar com a governants. Ells han decidit, nosaltres hem advertit.

Des d'aquí, també, volem donar les gràcies a totes les persones que, durant aquests quatre anys, ens han acompanyat, de tot cor (i no com els polítics...), en aquesta lluita, llarga, però de la qual també n'hem tret coses positives com el suport demostrat de ciutadans i ciutadanes que ens han seguit des de molts racons de la nostra illa, i han demostrat que la consciència col·lectiva segueix viva. Animem a seguir amb la mobilització social per perseguir la societat que realment desitgem.

Salvem la Real!

Plataforma Salvem la Real

Diari de Balears (4-XI-07)


L´Any de Jovellanos i Nanda Ramon. Gaspar Melchor de Jovellanos: un article de l´escriptor Miquel López Crespí

Turmeda | 21 Novembre, 2007 13:31 | facebook.com

Jovellanos va ser condemnat per haver criticat l´escandalós aprofitament personal dels recursos de l´estat per part de Godoy, amant de l´esposa del rei Carles IV, la famosa, per les seves aventures amoroses, Maria Lluïsa de Parma. Ho explica l´historiador Tristán de la Rosa en el llibre España contemporánea. Siglo XX (Barcelona, Ediciones Destino, 1972). L´excusa va ser la lectura dels llibres prohibits, però el cert era que havia caigut en desgràcia davant la reina a conseqüència de les critiques fetes al seu amant. (Miquel López Crespí)


Nanda Ramon i l´Any Jovellanos



Nanda Ramon

L´Ajuntament de Palma ha declarat l´any 2008 “Any Jovellanos” en commemoració del dos-cents aniversari de l´alliberament de Gaspar Melchor de Jovellanos del seu captiveri a Mallorca. La regidora de Cultura Nanda Ramon ha informat als mitjans de comunicació que l´Ajuntament de Palma prepara nombroses exposicions il·lustratives del personatge i la seva època, edicions de llibres i cicles de conferències. Igualment hi ha la possibilitat, en paraules de la regidora de Cultura, de muntar un gran espectacle teatral evocant els anys de captiveri de Jovellanos a Mallorca.



Gaspar Melchor de Jovellanos

Recordem que Jovellanos era un il·lustrat espanyol i, segurament, per la seva actuació política i per la seva obra, el més important de tota aquella colla (Aranda, Campomanes, Olavide, Floridablanca, Cabarrús...) que volgué fer avançar l´endarrerit estat espanyol mitjançant l´eina insubstituïble de la cultura i la creació de les infraestructures culturals i econòmiques que permetessin el progrés científic, tècnic i econòmic de la societat del seu temps. Autor d´una nombrosa obra literària i de gran quantitat d´estudis de caràcter pedagògic, econòmic, jurídic i polític, Jovellanos aportà igualment la seva intel·ligència a les traduccions, a la investigació de la problemàtica econòmica i cultural d´Astúries, a la botànica, i féu importants aportacions a la modernització del pensament progressista espanyol de finals del segle XVIII i començaments del XIX.

Per copsar la importància del pensament i l´obra de Gaspar Melchor de Jovellanos ens hauríem de situar en la seva època, en les dificultats que tenien les idees de la Il·lustració per a sembrar la llavor a l´estat espanyol. El control polític, econòmic i cultural de les classes dominats damunt el poble és aclaparador. Basta estudiar a fons el llibre d’Ignacio Fernández de Castro De las Cortes de Cádiz al Plan de Desarrrollo: 1808-1966 (París, Ruedo Ibérico, 1968) per a copsar-ho en tota la profunditat. Existeixen ordres severíssimes que prohibeixen l´entrada dels llibres científics i filosòfics. El mateix Jovellanos serà condemnat, desterrat a Mallorca per la camarilla de Carles IV i la Inquisició amb l´acusació de ser lector d´aquest material considerat “dissolvent”. Se l´acusa d´haver-se trobar en el seu domicili un exemplar del Contracte social de Rousseau. El cert és que Jovellanos va ser condemnat per haver criticat l´escandalós aprofitament personal dels recursos de l´estat per part de Godoy, amant de l´esposa del rei Carles IV, la famosa, per les seves aventures amoroses, Maria Lluïsa de Parma. Ho explica l´historiador Tristán de la Rosa en el llibre España contemporánea. Siglo XX (Barcelona, Ediciones Destino, 1972). L´excusa va ser la lectura dels llibres prohibits, però el cert era que havia caigut en desgràcia davant la reina a conseqüència de les critiques fetes al seu amant.



Goya, pintor del quadre de la família de Carles IV. Jovellanos va ser condemnat per haver criticat l´escandalós aprofitament personal dels recursos de l´estat per part de Godoy, amant de l´esposa del rei Carles IV, la famosa, per les seves aventures amoroses, Maria Lluïsa de Parma.

En aquella època, el concepte “llibres prohibits” englobava gairebé qualsevol volum que no fos referent a vides de sants i beats. La filosofia, la ciència en totes les seves vessants, la història, fins i tot l´estudi de determinats llibres de botànica, arquitectura o medicina eren considerats “sospitosos” de propagar idees “dissolvents”. Podem trobar una documentació i una informació exhaustiva d´aquella època -–regnats de Carles III, Carles IV i Ferran VII-- , de la dificultosa introducció de les idees de la Il·lustració a l´estat espanyol en la imprescindible obra -- una autèntica enciclopèdia! -- de Richard Herr España y la Revolución del siglo XVIII (Jérez de la Frontera, Aguilar de Ediciones, 1964).

Si volem aprofundir en el pensament dels il·lustrats espanyols del segle XVIII, d´homes de la vàlua de Gaspar Melchor de Jovellanos, haurem d´aprendre a viatjar en el temps, retrocedir molt enrere, situar-nos en les coordenades espanyoles de finals del segle XVIII i començaments del XIX. Els protoliberals espanyols com Jovellanos, Cabarrús o els “afrancesats” que donen suport a la Junta Central que fa costat a Napoleó contra l´Espanya imperial i clerical, representen, amb totes les contradiccions que vulgueu, l'expressió política de més d´un segle de lluita cultural contra el poder de l’Església i la monarquia absoluta. A l’estat espanyol l’atac contra les concepcions endarrerides del clergat, la noblesa parasitària i el poder de la Inquisició comença ja en el segle XVI amb la introducció i traducció de certs tractats luterans. Algunes traduccions –moltes depurades per la censura---, de llibres de ciència, els tractats sobre astrologia, matemàtiques, fauna i flora, agricultura o arts i oficis permesos en tremps de Carles III i, posteriorment, per Floridablanca, seran els fonaments de la Il·lustració espanyola i dels moviments polítics revolucionaris de finals del segle XVIII i començaments del XIX, de l´obra i el pensament de Gaspar Melchor de Jovellanos.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Per servar la memòria de Blai Bonet

Turmeda | 19 Novembre, 2007 08:28 | facebook.com

Articles de Miquel Pons, Pau Vadell Vallbona, Bernat Nadal, Miquel López Crespí, Antoni Vidal Ferrando i Julià Obrador Perelló. Treballs poètics de Vicenç Calonge, Àngels Cardona, Miquel Bezares, Joan Perelló, Jaume Oliver Ferrà, Jaume C. Pons Alorda, Emili Sánchez-Rubio, Pere Perelló Nomdedéu, Antoni Clapés, Alfons Navarret, Maria Victòria Secall, Víctor Gayà, Jordi Pàmias, Josep Pizá Vidal, Toni Gost, Lluís Maicas, Àngel Terrón, Jaume Mateu i Martí, Lluís Servera Sitjar


S´Esclop, quadern cultural, núm 35, setembre-octubre 2007 (Mallorca)


Número d´homenatge a Blai Bonet –amb magnífica portada de Toni Catany-, explicat pel mateix director de la publicació, Joan Fullana, a la plana inicial, a través de “la importància literària de Blai Bonet i en el desig de servar la seva memòria”.



Blai Bonet

Número d´homenatge a Blai Bonet –amb magnífica portada de Toni Catany-, explicat pel mateix director de la publicació, Joan Fullana, a la plana inicial, a través de “la importància literària de Blai Bonet i en el desig de servar la seva memòria”.

Antoni Artigues recorda el seu admirat i estimat poeta través de vivències conjuntes. Per Artigues, Bonet, juntament amb Joan Brossa, Miquel Bauçà i Vicent Estellés “són poetes que viuen poèticament i per això totes les seves paraules són poètiques”; també esmenta algunes frases seves, com “L´escriptor té obligació de fer d´oposició al poder” o “Ser súbdit és incompatible amb la dignitat”.

Al llarg de la publicació li dediquen treballs poètics Vicenç Calonge, Àngels Cardona, Miquel Bezares, Joan Perelló, Jaume Oliver Ferrà, Jaume C. Pons Alorda, Emili Sánchez-Rubio, Pere Perelló Nomdedéu, Antoni Clapés, Alfons Navarret, Maria Victòria Secall, Víctor Gayà, Jordi Pàmias, Josep Pizá Vidal, Toni Gost, Lluís Maicas, Àngel Terrón, Jaume Mateu i Martí, Lluís Servera Sitjar. Altres que li dediquen escrits i records són Miquel Pons, Pau Vadell Vallbona, Bernat Nadal, Antoni Vidal Ferrando, Julià Obrador Perelló i Miquel López Crespí.

Quant a il·lustracions relacionades amb el poeta santanyiner o la seva obra, trobam les signatures de Bartomeu Estelrich Rigo, vàries més de Toni Catany, Pau Vadell, Llorenç Pons Moll, Inés Karin Laudat, Gaspar Servera, Tòfol Sastre i Joan Lacomba.

L´amic Sebastià Bennasar en l´article “Gràcies Carles Rebassa (dos records sobre Blai)” apunta: “En Blai Bonet, tots ho sabeu, escrivia articles d´opinió al Diari de Balears. Una de les tasques que queda pendent per fer, i aquí deix l´envit sobre la taula per als investigadors futurs, és l´edició d´aquests articles en un volum anotat i matisat, perquè en molts d´ells es veu el pensament polític i sobretot estètic de Bonet. Idò en Blai enviava els seus articles per fax, amb la seva lletra feta gran a posta perquè l´entenguéssim”. Ja ho sabeu... l´enviat resta llançat.

Biel Massot i Muntaner

Diari de Balears (13-XI-07)

Els altres enemics de la memòria històrica (i II)

Turmeda | 18 Novembre, 2007 10:01 | facebook.com

Campanya de mentides i calumnies dels excarrillistes (PCE) i afins contra la memòria històrica de l'esquerra revolucionària. (i II)


(El compromís polític republicà dels escriptors de les Illes i el preu de la lluita per servar la nostra memòria històrica i la dignitat republicana)



Presentació de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). D'esquerra a dreta: Mateu Morro, Jaume Obrador, Miquel López Crespí, Llorenç Capellà, Carles Manera i Ramon Molina


Amb el temps he pogut anar esbrinat que una de les coses (una simple frase!) que més indignà als simpatitzants i dirigents carrillistes va ser un comentari de la pàgina 32 del meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). La frase simplement deia, referint-se a Josep Melià (s'hauria d'entendre que parlam dels anys durs de la dictadura, és a dir, mitjans dels anys seixanta, i en aquell temps difondre un llibre progressista com Els mallorquins, de Melià era un acte antifranquista): "Per aquells anys, l'editorial 'Daedalus' -dirigida per Bartomeu Barceló- havia publicat Els mallorquins de Josep Melià que ajudàrem a vendre com si fos El Capital". Déu meu la que es va armar l'abril del 94 per aquesta senzilla frase! A part d'afirmar que tots els partits revolucionaris érem "agents del franquisme policíac" (¿no us recorda això les acusacions de Stalin contra els bolxevics de l'URSS o de Carrillo-Pasionaria en la campanya d'extermini de l'any 37 de comunistes i anarquistes catalans i espanyols?) deien: "Però dit això, la veritat és que resulta un poc fort que en mans d'aquest autor (que converteix per exemple, en acte de lluita antifranquista la venda d'un llibre de qui aleshores era, o aspirava a ser 'procurador en Cortes (...)".



Cartell del PORE (Partit Obrer Revolucionari d'Espanya, de tendència trotsquista) penjat a Palma a mitjans dels anys setanta que denunciava les agressions i provocacions del carrillisme (PCE) contra els militants de l'esquerra revolucionària. El cartell va ser penjat a la Facultat de Filosofia i Lletres. De sempre, des de la guerra civil fins al present, els carrillistes s'han dedicat a demonitzar i criminalitzar els partits i les persones de l'esquerra revolucionària.

Heu llegit, estimats lectors, afirmacions tan absurdes? Ben cert que en aquells moments, Melià, un jove advocat (es llicencià en dret l'any 1962) i periodista (acabà la carrera el 1965), volia "reformar el sistema des de dins" i es presentà a "procurador" del règim. També en aquells moments el PCE participava en la "legalitat feixista" (en el sindicat vertical) per provar de "reformar i utilitzar el sindicalisme des de dins".

Bé, anem a pams. Llegint únicament els pamflets de Carrillo blasmant contra el nacionalisme conseqüent i l'esquerra revolucionària... què podien entendre? ¿Quina política havien de fer? Els era impossible copsar la importància d'un llibre com Els mallorquins, en la seva època i el seu context. Es evident, i tothom amb un dit de front al cap ho sap a Mallorca, que la revifalla del nacionalisme en els anys seixanta i setanta no hauria estat possible sense aquesta primera reflexió de Josep Melià entorn del fet nacional, que hi constituí una aportació ben important en aquell context.



La premsa de l'esquerra revolucionària, en aquest cas La Aurora, va informar de la campanya d'agressions i calumnies contra l'escriptor Miquel López Crespí, antic dirigent comunista de l'OEC, demonitzat pels sectors més dogmàtics i sectaris del carrillisme (PCE) i afins.

Com explicava Joan Gelabert, secretari de la CGT de Correus l'any 1994 en carta publica que sortí en el diari Baleares (24-V-94): "No és estrany que el llibre de Miquel López Crespí L'Antifranquisme a Mallorca faci mal a més d'un. Concretament Ignasi Ribas i Antoni M. Thomàs tengueren la seva responsabilitat en la defensa de la nefasta política carrillista que enterrà anys de lluita i esforços populars. En un pamflet que ha sortit en un diari de Ciutat es proclamen defensors dels 'èxits' polítics del carrillisme. Són precisament aquests 'èxits' els que intentaren acabar amb la lluita per la República, pel socialisme, pel poder dels treballadors, per l'autodeterminació nacional, etc. El moviment obrer encara paga amb un cert grau de desencís i desmobilització la signatura dels perjudicials Pactes de la Moncloa que serviren per consolidar el poder econòmic i polític de la burgesia damunt el poble treballador.

'La política del PCE que defensen els Riutorts, Carboneros, Sevilles, Saoners i CIA fou la que consolidà la monarquia que ens deixà el dictador i serví per abandonar precisament la lluita republicana (els dirigents carrillistes a Espanya i Mallorca prohibien i espenyaven les banderes tricolors a les manifestacions). ¿Han oblidat aquests senyors que fou per lluitar per la República pel que sofriren i moriren milers i milers de comunistes, socialistes o demòcrates sense partit? La direcció central carrillista (i de rebot, la de les Illes) fou enterradora de quaranta anys de lluita popular pel socialisme, per l'autodeterminació de les nacions oprimides, per la República. Els pactes amb els franquistes en temps de la transició, l'abandó de qualsevol idea de combat econòmic, cultural o polític contra el capitalisme, l'acceptació dels marcs imposats per la burgesia, només han servit i serveixen per consolidar i mantenir l'opressió dels treballadors. La fracassada política de Santiago Carrillo que defensen els Saoners, Ribas i CIA només fou útil a la banca i a les multinacionals per a bastir una democràcia curta de mires, plena de dirigents corruptes i vividors del sistema tipus Roldán, Mariano Rubio, Guerra, Amedo, etc. Aquests senyors -els que tengueren responsabilitats ajudant Carrillo- ens imposaren la bandera que amb Franco, guanyà la guerra al poble, unes lleis que ens barren el pas envers l'emancipació de la classe obrera, que impedeixen la nostra llibertat nacional. En el fons amb el pamflet que han publicat han provat de justificar totes les venudes que han fet per un plat de llenties.

'El llibre de Miquel López Crespí els ha molestat perque diu la veritat. Perquè denuncia la pobresa política que defensaren venent anys de lluita popular. Crec que els milers de morts per la República, els milers i milers de lluitadors pel socialisme no podran perdonar mai els resultats de tants fracassos històrics.

'Enlairar la bandera de Franco dins la seu del PCE el dia que foren legalitzats! Vet aquí, com deia abans, tot el que aconseguí el carrillisme abans de ser enviat al femer de la història".

Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Els altres enemics de la memòria històrica (I)

Turmeda | 17 Novembre, 2007 12:22 | facebook.com

Campanyes de mentides i calumnies dels excarrillistes i afins (PCE) contra la memòria històrica de l'esquerra revolucionària. (I)


El compromís polític republicà dels escriptors de les Illes i el preu de la lluita per servar la nostra memòria històrica i la dignitat republicana. (I)


"El pacient (Miquel López Crespí) ha estat intervingut després de patir: 'Puñetazo en región cervical tras ser agredido'. I un poc més avall, el document de l'hospital Son Dureta, concreta: 'Conmoción cervical'".


"En el fons aquesta criminalització -i atacs físics per part de l'estalinisme!- era el "premi" que aquests sectors dogmàtics donaven a qui -des de l'esquerra revolucionària- provava de servar la memòria dels republicans, dels comunistes i anarquistes, dels homes i dones sense partit que no havien acceptat les renúncies polítiques de la transició (de la restauració borbònica, per a ser més exactes)". (Miquel López Crespí)



Document oficial de l'hospital de Son Dureta de Palma (Mallorca) certificant l'agressió patida per l'escriptor Miquel López Crespí. La història d'aquest brutal atac de l'estalinisme contra un escriptor antifeixista mallorquí va sortir publicada en la revista del POR La Aurora i en altres publicacions.

A les tretze hores i deu minuts del dia vint-i-set d'octubre de 1994, qui signa aquest article va haver de ser ingressat en la secció de traumatologia de l'Hospital de Son Dureta. Segons consta en l'informe oficial del Servei d'Urgències (apartat "Anamnesi i exploració"), el pacient (Miquel López Crespí) ha estat intervingut després de patir: "Puñetazo en región cervical tras ser agredido". I un poc més avall concreta: "Conmoción cervical". Una mica més avall es recomana un tractament (amb els corresponents medicaments) en vista a la meva recuperació. Sortosament vuit dies després ja estava novament enmig del carrer, escrivint com de costum. Havia estat una agressió física directa per part dels sectors més rancis i dogmàtics de l'estalinisme illenc, sulfurats a conseqüència de la publicació d'una petita part de les meves memòries. L'agressor havia estat un tal Sotero Ortíz, conegut militant estalinista. Tot havia començat una mica abans. Quan per l'estiu-hivern de l'any 93 seleccionava alguns curts capítols d'aquestes memòries -a petició del meu bon amic Lleonard Muntaner- incloent-hi un que portava per títol "Artistes i escriptors contra la dictadura" (pàgs 30-36 de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), El Tall Editorial, núm. 18), mai no m'hauria pensat que s'armàs tal enrenou (i menys encara que m'agredissin físicament anant tranquil·lament pel carrer!). Potser imaginava que algun sector de la dreta més cavernària arrufaria el nas. Però no hauria suposat mai que els atacs venguessin de la pretesa esquerra; principalment, dels sectors procedents de l'estalinisme, que en els darrers anys de la dictadura s'especialitzaren en els pactes amb els hereus del franquisme.



Coberta del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), llibre de memòries antifeixista que va ser perseguit i criminalitzat pels sectors més dogmàtics i sectaris propers al carrillisme illenc.

Aquesta inicial brutor contra els militants i partits de l'esquerra revolucionària illenca anava signada per Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero, Antoni M. Thomàs i Salvador Bastida.

El primer pamflet contra les memòries d'un senzill antifranquista mallorquí (qui signa aquest article) va ser obra dels màxims responsables d'una ben concreta política antipopular (Pep Vílchez, que defensava els famosos Pactes de la Moncloa, per exemple). Aquesta inicial brutor contra els partits i militants de l'esquerra revolucionària illenca anava signat per Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero, Antoni M. Thomàs i Salvador Bastida. Aquest pamflet calumniós contra l'esquerra va ser publicat a un diari de Ciutat el 28 d'abril del 1994. Més endavant, per si no bastassin els atacs, encara s'hi afegí un estudiós despistat. Un jovençà que no va viure aquells anys de lluita contra el feixisme i que ara, parlant amb quatre dirigents estalinistes i consultant una mica de paperassa (documentació quasi sempre d'una mateixa ideologia: en aquest cas carrillista) es va pensar saber-ho tot; estudiós que, pensant que fa història "objectiva", el que basteix realment amb els seus escrits és pura i simple apologia d'un partit (en aquest cas del PCE). Els indigeribles articles (?) plens d'inexactituds, falsedats i errors que es publicaren l'any 1994 ens ajudaren a copsar la ràbia visceral d'aquest grapat de dogmàtics quan llegeixen alguna interpretació de fets recents de la nostra història que no coincideix amb les seves apreciacions sectàries.

Però el trist de tota aquesta història no varen ser els insults dels sectaris, les mentides i brutors de tota mena que patírem els antifeixistes. El més trist va ser constatar la misèria moral de tota aquesta mena de gent. Hi ha una petita crònica publicada a la revista d'esquerres de Barcelona La Aurora, portaveu del POR, que descriu aquesta bestial "caça de bruixes" de les restes esclerotitzades de l'estalinisme illenc. Deia la crònica sota el títol "Hazañas del estalinismo en Mallorca: agredido el escritor López Crespí": "El escritor mallorquín Miquel López Crespí fue agredido por la espalda, de día y en plena calle. Miquel López Crespí, que tiene una voluminosa y muy premiada obra literaria, sacudió recientemente la vida política mallorquina con un libro de reflexiones sobre la oposición antifranquista L'Antifranquisme a Mallorca (El Tall, Ciutat de Mallorca. 1994).

'El revuelo se armó en la órbita de los antiguos dirigentes del PCE y actuales propulsores de Izquierda Unida. El libro de López Crespí se limitaba a reivindicar a la extrema izquierda revolucionaria en la lucha contra el franquismo y a demostrar que muchos de los que ahora viven de las rentas de aquella dura etapa, tampoco cargaron entonces con el peso de la lucha y en cambio hicieron mucho daño a la causa de los trabajadores en la época de la llamada 'transición'".

En el fons aquesta criminalització -i atacs físics per part de l'estalinisme!- era el "premi" que aquests sectors dogmàtics donaven a qui -des de l'esquerra revolucionària- provava de servar la memòria dels republicans, dels comunistes i anarquistes, dels homes i dones sense partit que no havien acceptat les renúncies polítiques de la transició (de la restauració borbònica, per a ser més exactes).

Na Marisa Gallardo, la directora de Baleares (i antiga militant trosquista illenca), ho deixava ben escrit en un article publicat a Baleares el 25 de març del 1994 (pàg. 41) quan deia: "Los pactos de la Moncloa diseñaron en España un modelo de transición por el que sellaba la 'reconciliación' nacional. Fruto de aquellos pactos nadie pidió cuentas de su gestión política a todos aquellos que con tanto entusiasmo como dedicación habían colaborado con la dictadura: el pasado quedaba enterrado. Y, poco a poco, por esa tendencia anteriormente descrita, se fue maquillando al muerto de tal manera que, a veces, se llega a dar la sensación de que, sobre todo en el tardofranquismo, todo el mundo en España era demócrata, todos luchaban por la libertad, todos menos Franco, naturalmente, y unos pocos más".

I més endavant afegeix: "López Crespí dirige su mirada hacia ese pasado, y es la suya una memoria distinta, una memoria que rescata la lucha de aquellos hombres y mujeres de Mallorca que se enfrentaron a la dictadura y que lo hicieron desde posiciones abiertamente opuestas a las de la socialdemocracia o el estalinismo. Esas gentes que, herederas de una cultura de izquierdas, denunciaron el papel que jugaban los partidos socialdemócratas en la Europa Occidental y el de las capas burocráticas en los países del Este... Rescatar del olvido esa historia, esa 'otra historia', tejida de enfrentamientos, de miedo, de agrias disputas ideológicas y de esperanzas, es sin duda el mayor mérito de la obra de López Crespí.

Miquel López Crespí

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

La narrativa insular del segle XX i la generació literària dels 70 a Mallorca

Turmeda | 16 Novembre, 2007 09:14 | facebook.com

Sentir les intervencions de Manuel de Pedrolo, Josep M. Llompart, Ricard Salvat, Xavier Fàbregues, Gregori Mir, Joan Oliver (Pere Quart), José Luis Aranguren, Joan Triadú, Blai Bonet, Pere Calders, Josep M. Castellet, Joan Sales, Jordi Sarsanedes, Jaume Vidal Alcover, Maria Aurèlia Capmany, Francesc Candel, Joaquim Molas... condicionà per sempre les nostres concepcions literàries en un sentit nacional-popular. Les reunions clandestines que teníem eren combinades amb l´activitat cultural: participació en el muntatge de les primeres llibreries progressistes de Palma: (parlam de l´Ull de Vidre, amb Frederic Suau i Adela Caselles); inici de les nostres col·laboracions literàries a la premsa de Ciutat, amb articles comentant les darreres novetats catalanes, espanyoles i de l´estranger als diaris Última Hora i Diario de Mallorca (i, una mica més tard, en la revista Cort). Són anys en els quals no podem deslligar la ideologia catalanista d´esquerres que tenim amb la pràctica de lluita contra el règim franquista. (Miquel López Crespí)


La generació literària dels 70



Fotografies antigues: Galeria Grifé i Escoda. Les Aules començaren a Grifé i Escoda l'any 1966 (Passeig Mallorca). En la fotografia i d'esquerra a dreta: Francesca Moll, Carme Sampol (neboda de Jaume Vidal Alcover), Miquel López Crespí i altres amics del moment.

Alguns dels escriptors de la generació dels 70 som implicats de forma prou intensa en la consolidació de les primeres organitzacions antifeixistes de les Illes després de la derrota popular del 39. El compromís polític en la lluita contra la dictadura, l´estudi dels clàssics del socialisme, de l´anarquisme, del nacionalisme d´esquerra català, ens porta sovint a qüestionar molts dels dogmes establerts pels escriptors de l´Escola Mallorquina. Els punts de ruptura, estètics i ideològics, amb els hereus de Miquel Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà, que s´havien accentuat fins el màxim en l´obra i l´actitud vital d´escriptors com Jaume Vidal Alcover, Josep M. Llompart o Blai Bonet, per citar només uns noms, augmenta fins a límits insospitats en els anys setanta.



L'escriptor Miquel López Crespí i el pintor i escultor Gerard Matas en una fotografia d'Antoni Catany de l'any 1966.

A mitjans dels seixanta, després de les primeres detencions per part de la Brigada Social del règim, som ben lluny de les concepcions dels seguidors de Maria Antònia Salvà, una part dels quals es d´un tarannà prou conservador i ben lluny de qualsevol implicació personal en organitzacions polítiques clandestines antifeixistes. La nostra presa de consciència catalanista i marxista neix amb la consolidació de l´Obra Cultural Balear (OCB), una de les iniciatives culturals més importants de la postguerra, sorgida per la voluntat del lingüista i editor Francesc de B. Moll. A partir de 1965-66 participam activament a les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la que organitza el nostre bon amic i ànima de la dinamització cultural d´aleshores, Jaume Adrover. Sense por d´errar-nos es pot dir que les conferències fetes a la Casa Regional Catalana de Palma anaren bastint la nostra formació política i cultural. Aquells anys intensos, viscuts amb extrema passió, foren l´equivalent dels cursos universitaris de les generacions següents. Sentir les intervencions de Manuel de Pedrolo, Josep M. Llompart, Ricard Salvat, Xavier Fàbregues, Gregori Mir, Joan Oliver (Pere Quart), José Luis Aranguren, Joan Triadú, Blai Bonet, Pere Calders, Josep M. Castellet, Joan Sales, Jordi Sarsanedes, Jaume Vidal Alcover, Maria Aurèlia Capmany, Francesc Candel, Joaquim Molas... condicionà per sempre les nostres concepcions literàries en un sentit nacional-popular. Les reunions clandestines que teníem eren combinades amb l´activitat cultural: participació en el muntatge de les primeres llibreries progressistes de Palma: (parlam de l´Ull de Vidre, amb Frederic Suau i Adela Caselles); inici de les nostres col·laboracions literàries a la premsa de Ciutat, amb articles comentant les darreres novetats catalanes, espanyoles i de l´estranger als diaris Última Hora i Diario de Mallorca (i, una mica més tard, en la revista Cort). Són anys en els quals no podem deslligar la ideologia catalanista d´esquerres que tenim amb la pràctica de lluita contra el règim franquista. Ara ja no es tracta d’oposar-se a la repressió del règim des de la tertúlia d´una sala-menjador de casa benestant ciutadana, com havien fet alguns capppares de les nostres lletres; ara, recordem que som a començaments dels seixanta, la qüestió es implicar-se a fons en la lluita contra la dictadura franquista. Escriure i militar contra el feixisme són fets indestriables. Per això escrivim les nostres primeres obres, els llibres de narrativa i teatre que guanyarien el Ciutat de Palma, el Ciutat de Manacor, el Carles Arniches de teatre en català, a Alacant, el Llorenç Riber, alhora que participam en el combat directe contra el feixisme de forma contundent, i no solament com a corresponsals de les emissores antifranquistes. Son els anys de les sortides nocturnes per a fer pintades, de les repartides de fulls volanders, dels seminaris de marxisme clandestins, de la creació dels primers embrions d´organitzacions veïnals... Literatura, crítica literària, militància marxista, defensa de la cultura catalana, formen una unitat indissoluble, estretament lligada a tots els aspectes de la nostra vida personal.



El llibre La guerra just acaba de començar, que havia guanyat el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor 1973, marcà una fita en la lluita de les avantguardes culturals mallorquines contra la putrefacció franquista. El llibre de Miquel López Crespí va ser segrestat pel famós Tribunal de Orden Público. Però la Brigada Política del règim va sortir ben escaldada. El llibre s'havia venut de forma clandestina i quan la policia anà a efectuar el segrest a casa de l'escriptor ja no hi havia cap exemplar! Va ser un gran èxit polític i solidari en la lluita antifeixista de començaments dels setanta.

Quan ho mires amb una certa perspectiva històrica, no arribes a entendre com teníem temps abastament per a tantes activitats culturals i polítiques: escriure a la premsa, bastir les inicials provatures literàries, donar suport als amics que pertanyien o volien pertànyer a la Nova Cançó... qui no recorda els viatges amb el pintor i cantautor Gerard Matas a Barcelona, quan cantava poetes mallorquins a la Cova del Drac! Els recitals amb Guillem d´Efak; fer de taxista de Joan Manuel Serrat quan encara era desconegut, i venia a fer algun recital a Mallorca. I, quan el Govern Civil prohibia els recitals de la Nova Cançó, portar Jaume Armella i els amics venguts de Barcelona als pisos clandestins on cantaven per a grups reduïts de persones, sempre d´amagat de la policia política. Xerrar amb Joan Ramon Bonet al baret que tenia en el Passeig Marítim. Miquel Bauçà, silenciós sempre, escoltava sense dir mai res, reconcentrat en no sabíem quins estranys pensaments. Són els anys inicials de Maria del Mar Bonet, Miquelina Lladó, Guillem d´Efak, Gerard Matas, Antoni Parera Fons, Jaume Sureda... Antoni Catany inicia les seves experiències fotogràfiques i ens mostra els primers i innovadors treballs. Repartir la propaganda per convidar la gent a anar als recitals de Raimon al Cine Born; donar suport a les activitats del Cine Club Universitari que havien muntat Antoni Figuera i Francesc Llinàs; discussions i projeccions de cinema revolucionari a casa de Vicenç Mates... També amb l´amic Vicenç Matas, que tenia un projector portàtil, anar a pobles per a mostrar, d´amagat, documentals sobre la guerra del Vietnam; comentar els discs de cançons revolucionàries que ens arribaven de París, Espanya o Amèrica Llatina. Amb Pere Noguera i Bernat Homar, que tenien grups de teatre experimental, fer llargues xerrades damunt Peter Weiss, Bertold Brecht, Ricard Salvat, Pirandello, Piscator, Meyerhold, Samuel Beckett, Arthur Adamov...

De la represa cultural de la postguerra i de l´evolució de la cultura i la literatura catalana a Mallorca en podem trobar una bona introducció en els llibres de Pere Rosselló Bover La cultura a Mallorca (1936-2003) (Documenta Balear, Ciutat de Mallorca, 2004) i Els moviments literaris a les Balears (1840-1990) (Documenta Balear, Ciutat de Mallorca, 1997).

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Els Premis Ciutat de Palma i Nanda Ramon

Turmeda | 12 Novembre, 2007 16:11 | facebook.com

La convidada de Nanda Ramon a participar com a membre del jurat de novel·la dels Ciutat de Palma d´enguany m´ha fet recordar un munt d´històries de fa quaranta anys quan tots nosaltres, molts dels membres dels que posteriorment seria anomenada “la generació literària dels setanta”, començàvem a escriure, a publicar i també, a vegades, a guanyar els primers premis literaris com he dit una mica més amunt. (Miquel López Crespí)


Nanda Ramon i els Premis Ciutat de Palma


Aquests dies s´han fet públics els noms dels membres dels jurats dels diferents Premis Ciutat de Palma d´enguany. El jurat del Premi Joan Alcover de poesia estarà format pels escriptors Miquel Bezares, Miquel Cardell, Sam Abrams, el valencià Josep Piera i el premi Ciutat de Palma de l'any passat, Pere Joan Martorell. El de narrativa estarà conformat pel guanyador del Llorenç Villalonga 2006, Melcior Comes, i els escriptors Neus Canyelles, Miquel López Crespí, Pere Antoni Pons i Maite Salord. La dotació econòmica d´ambdós guardons –premis per a obres en català, ja que s´ha suprimit la participació d´obres en castellà-- és prou elevada: 24.000 euros per al de Narrativa i 12.000 per a la modalitat de Poesia. El termini per a presentar les obres finalitza el 2 de novembre.

Hi ha igualment uns premis bilingües. Un és el de Crítica Literària, el jurat del qual és compost per Pilar Arnau, Francisco Díaz de Castro, Ramon Díaz i Villalonga, Sebastià Perelló i el valencià Francesc Mira. El d'Arts Plàstiques; Martín Chirino, Berta Sichel, Santiago Muñoz, Neus Cortès, Erwin Bechtold i Manuel Olveira en formaran el jurat.



Nanda Ramon em convidà a participar-hi fa solament unes setmanes. És evident que no vaig tenir cap inconvenient a acceptar l´amable convidada, que em feia recordar la meva relació personal amb els Premis Ciutat de Palma. Una relació que començava ja fa molts d´anys, quan, a començaments dels anys setanta, guanyava el Premi de Teatre amb l´obra Autòpsia a la matinada; anys després, el 1991, obtendria el de Narrativa amb l´obra Dietari de succeïts de Mallorca, una obra, per cert, que encara roman inèdita i que un dia d´aquests hauria de mirar de publicar.

Quan t´adones de com ha anat passat el temps d´ençà els teus primers escrits ara farà prop de quaranta anys, no te´n pots avenir. Quaranta anys d´ençà els primers articles publicats a la premsa de Palma! Trenta-cinc anys dels primers premis literaris guanyats a Alacant, el Carles Arniches de teatre en català per l´obra Ara a qui toca?; el Ciutat de Palma de Teatre per l´obra Autòpsia a la matinada; i el Premi Ciutat de Manacor pel recull de narracions La guerra just acaba de començar; el Premi Especial Born de teatre per l´obra Les Germanies... . Són els anys en els quals Guillem Frontera guanya igualment el Ciutat de Palma de Poesia (1965) amb el poemari El temps feixuc, el Ciutat de Palma de novel·la de l´any 1968 amb Els carnissers i el Ciutat de Manacor 1969 amb una novel·la curta que portava per títol Cada dia que calles.



Parlar de la literatura catalana de finals dels seixanta a Mallorca és parlar igualment de Gabriel Janer Manila, que amb la novel·la L´abisme obtenia el Ciutat de Palma de novel·la de l´any 1996; o d´Antònia Vicens, guanyadora amb Banc de fusta d´un premi a Cantonigròs (1965) i el Sant Jordi de novel·la de l´any 1967 amb 39º a l´ombra.

La convidada de Nanda Ramon a participar com a membre del jurat de novel·la dels Ciutat de Palma d´enguany m´ha fet recordar un munt d´històries de fa quaranta anys quan tots nosaltres, molts dels membres dels que posteriorment seria anomenada “la generació literària dels setanta”, començàvem a escriure, a publicar i també, a vegades, a guanyar els primers premis literaris com he dit una mica més amunt.

Tot plegat em fa recordar que les meves primeres experiències literàries tenen relació, com les de molts d´altres membres d´aquesta generació, amb uns inicials contactes amb Josep M. Llompart. Era a mitjans dels anys seixanta, una època en la qual ja portava algun temps fent de corresponsal clandestí de Ràdio Espanya Independent. Posteriorment vaig conèixer els escriptors Guillem Frontera, Jaume Pomar, Miquel Bauçà, Joan Manresa, Alexandre Ballester; els pintors Gerard Matas, Miquel Àngel Femenies, Gabriel Noguera, Miquel Morell; el fotògraf Antoni Catany... Són els anys de la Nova Cançó, amb els primers recitals a Palma de Maria del Mar Bonet, Raimon, Ovidi Montllor, Quico Pi de la Serra, Joan Ramon Bonet, Miquelina Lladó i el mateix Gerard Matas que, en aquell temps, també musicava els poetes catalans. Cap a finals dels seixanta vaig començar les meves col·laboracions literàries a les pàgines de cultura del diari Última Hora. Tot plegat, la col·laboració a la premsa, el fet de treballar a diverses llibreries, l´herència familiar, amb un oncle que havia conegut Miquel Costa i Llobera, les amistats juvenils, els contactes amb Josep M. Llompart i altres escriptors mallorquins, m´anaren decantant cada vegada més envers el conreu, primer, del teatre i, posteriorment, de la poesia, la narració curta i la novel·la. A sa Pobla, l´exemple diari d´un escriptor de la vàlua d´Alexandre Ballester també fou decisiva per a anar consolidant les meves primeres inquietuds culturals. L´Obra Cultural Balear, fundada per Francesc de B. Moll a començaments dels anys seixanta; les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la que coordinava el meu bon amic Jaume Adrover; la militància en organitzacions clandestines antifranquistes, van condicionant aquells primers escrits. Són els anys que aprofundim en l´obra dels clàssics catalans, espanyols i estrangers, i en bona mesura ens consideram hereus del mestratge de Bartomeu Rosselló-Pòrcel i Gabriel Alomar. Ens sentim prou identificats amb l´obra de Jaume Vidal Alcover, Blai Bonet i el mateix Josep M. Llompart. Record que anava a mostrar els meus primers escrits a Josep M. Llompart, al despatx que tenia a l´Editorial Moll, en el carrer Torre de l´Amor. Va ser ell que encoratjà molts dels autors de la generació literària dels setanta.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Llorenç Villalonga: escriptors mallorquins al servei del feixisme

Turmeda | 11 Novembre, 2007 19:18 | facebook.com

És ben curiós que a Mallorca, les anomenades “forces progressistes” hagin estat les que han tirat endavant, emprant una immensitat de diners, el Casal i les activitats relacionades amb l´obra d´aquell falangista de primera hora que va ser Llorenç Villalonga. I, també és ben curiós que aquestes mateixes forces no hagin fet el mateix amb Gabriel Alomar, Emili Darder, Alexandre Jaume o Miquel Àngel Colomar. (Miquel López Crespí)


Llorenç Villalonga i els assassins del poble mallorquí: intel·lectuals al servei del feixisme


Cultura catalana i postmodernitat (i II)



És ben curiós que a Mallorca, les anomenades “forces progressistes” hagin estat les que han tirat endavant, emprant una immensitat de diners, el Casal i les activitats relacionades amb l´obra d´aquell falangista de primera hora que va ser Llorenç Villalonga. I, també és ben curiós que aquestes mateixes forces no hagin fet el mateix amb Gabriel Alomar, Emili Darder, Alexandre Jaume o Miquel Àngel Colomar. Malgrat que els hagiògrafs de Villalonga vulguin justificar el seu reaccionarisme polític i cultural dient, cofois, que la l´adhesió al feixisme de Llorenç Villalonga només va durar fins al 37, dissimulant el paper fonamental de suport a la reacció anticatalana i antiesquerrana de l´hivern dels 36-37, el cert és que mai va amagar les seves concepcions reaccionàries; primer com a enemic de Catalunya i del catalanisme, amb les seves actuacions, juntament amb el seu germà Miquel, contra els intel·lectuals mallorquins de l´època i, posteriorment, ja en els anys seixanta, amb els atacs a les resolucions progressistes del Concili Vaticà II, per posar solament un exemple. L´any 1966, trenta anys després de la seva adhesió a Falange, encara afirmava que continuava estant om havia estat l´any trenta-sis i mantenia en vigència el carnet de falangista.

L´enlairament d´intel·lectuals del tipus de Llorenç Villalonga i Joan Estelrich, en detriment de la intel·lectualitat compromesa amb l´esquerra i la nació, són prova evident de les mancances existents. La brutalitat de la postmodernitat, el que hem viscut en aquests darrers vint anys, per no anar més enllà, ens ha fet veure ben clarament la intensitat de les campanyes de silenciament dels intel·lectuals més compromesos en la tasca de reconstrucció nacional i de lluita antifeixista. Pedrolo, Fuster, Estellés, Llompart, Alomar o Montserrat Roig, fins i tot Miquel Martí i Pol o, cas que conec prou bé perquè en parlàvem sovint, tant quan vengué a Mallorca com quan li trucava a casa seva, a Premià de Mar, el malaguanyat Valerià Pujol, eren noms per anar oblidant. A les Illes va ser i és encara menystinguda l´obra, d´una vàlua i una dignitat indiscutibles, d’Antoni Mus López, Josep M. Palau i Camps, Pere Capellà i l´exemple més sagnant que ja hem comentat, el cas de Gabriel Alomar.



Alguns dels principals enemics del poble mallorquí: Arconovaldo Bonaccorsi (el "Comte Rossi"), el tinent coronell García Ruiz i el vicari general castrense Francesc Sureda i Blanes. Llorenç Villalonga donà un suport actiu a la sublevació feixista encapçalada pel General Franco i tot el temps que durà la repressió contra el catalanisme i l'esquerra escrigué nombrosos articles justificant l'actuació criminal de militars i falangistes. (Fotografia arxiu Miquel Font i Cirer).

La postmodernitat, l´atac a la línia de flotació de la cultura catalana que representaven i representen Espriu, Calders, Pere Quart, Estellés, Llompart, Fontseré, Renau, Oliver Domenge, Rahola, Nin o Montserrat Roig, es combinava amb la lenta però inflexible marginació del moviment de la Nova Cançó, el teatre experimental català, les aportacions de Ricard Salvat, Feliu Formosa o Xavier Fàbregas a la modernització de la nostra escena teatral. En el marc illenc i dins el camp teatral, la consolidació del règim sorgit de la reforma del franquisme significà la marginació de l´obra d´Alexandre Ballester que, de ser el capdavanter de la modernització del teatre català de Mallorca, representat arreu, passà, com ell mateix em deia a una entrevista publicada a Última Hora l´any 1984, a viure en un profund exili interior.

El que s´havia fet amb la generació anterior, amb Josep Trueta, Aurora Bertrana, Agustí Bartra, Xavier Benguerel, Miquel Llor, Manuel Cruells, Màrius Torres o Ricard Blasco, ara, en plena restauració borbònica, es fa amb molts d´autors de la generació dels anys 60 i 70. Alexandre Ballester és un exemple prou evident, però també hi són altres casos, com ara el de Joan Soler Antich.

Soler i Antich, un gran renovador del teatre mallorquí, autor d´ideologia marxista, compromès activament en la lluita contra la dictadura, ha estat exclòs del panorama cultural illenc i de tot l´àmbit dels Països Catalans. Joan Soler Antich no solament era silenciat, sinó que fins a la seva mort, si exceptuam les obres publicades per Documenta Balear, era completament desconegut a les Illes. L´obra teatral de Josep M. Palau i Camps va ser igualment escarnida i deixada de banda. Guillem Cabrer, una vegada traspassat, deixà d´interessar els poders fàctics culturals. Què n´hem de dir de les aportacions contemporànies a l´escena mallorquina? Per què no s´han representat com pertocava les obres de Llorenç Capellà, de Miquel Àngel Vidal, de tants i tants autors contemporanis d´una vàlua indiscutible?

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

L´esquerra mallorquina i la lluita contra la dreta: 45 anys de periodisme d´esquerres

Turmeda | 10 Novembre, 2007 16:57 | facebook.com

Miquel López Crespí reivindica constantment la dignitat de l'esquerra i en reclama unes polítiques diferents a la dreta caciquil conservadora; n'exigeix una major atenció a la marginació social, a la protecció del territori, al foment de la llengua i la cultura catalana, a l'impuls de l'ensenyament”. (Cecili Buele)


El periodisme d’opinió a les Illes i la lluita contra la dreta: els articles de Miquel López Crespí.


Per Cecili Buele Ramis, exconseller de Cultura del Consell Insular de Mallorca i dirigent d’ERC.



Palma (Mallorca). Manifestació per la independència de l'any 2004. L'escriptor Miquel López Crespí i l'eurodiputat d'ERC Bernat Joan sempre en primera línia en la lluita per la Independència dels Països Catalans.

Reivindicar la dignitat de l'esquerra

L'escriptor Miquel López Crespí ha de publicar un recull dels articles que han anat sortint en El Mundo-El Día de Baleares durant aquests darrers tres anys (El saber dir les coses. Una visió crítica del Pacte de Progrés: Els nostres reptes). Tots els partits polítics que conformen el Pacte de Progrés, els seus representants més significatius i les seves actuacions públiques més cridaneres, són al punt de mira preferent de l'autor d'aquest llibre.

La visió crítica del Pacte de Progrés que traspua l'obra de Miquel López Crespí, el fa un d'aquells ciutadans que endevinen i encerten, avui, allò que succeeix demà. Amb això, s'avança sovint als esdeveniments, preveint-los i enfrontant-si amb acurada precisió.

Analitzant en profunditat etapes i circumstàncies de temps enrera, observa les realitats polítiques actuals i intenta projectar-les en una perspectiva de futur que, lluny d'albirar-s'hi clar i diàfan, ofereix més tost aquelles ombres ennigulades que solen precedir les tempestes a les nostres illes.

Més que acontentar-se veient amb complaença la tan desitjada arribada al poder d'un govern progressista i nacionalista, per primer cop en la història illenca del nostre país, deleja veure'n perllongada l'actuació durant dècades continuades.



Carta d'agraïment del President Francesc Antich a l'escriptor Miquel López Crespí pels articles de suport a la política de normalització lingüística realitzada per Govern del Pacte publicats en El Mundo-El Día de Baleares. Textualment, el president escrivia: "Estimat Miquel: T'escric aquestes breus línies per agrair-te tant els teus articles de suport a la política de normalització lingüística que du a terme el Govern, com el Llibre de pregàries, que confii poder llegir en profunditat ben prest". La carta acabava dient:"Et reiter el meu agraïment i et desitj que continuïs tant amb la teva prolífica tasca de creador, com d'intel·lectual compromès amb el teu temps i amb el teu país."

En els articles de Miquel López Crespí es reclama amb molta més força fer país de bon de veres

Per això mateix, no dubta a mostrar-se molt crític davant tot allò que considera mancança greu. En reclama més grans dosis de gosadia i atreviment. Hi recomana un nivell més alt de fermesa en les propostes. Hi rebutja durament les actituds que van prenent uns governants, massa sovint semblants a gent encastellada en dèries característiques del món conservador. Per això es mostra molt exigent. No vol veure'ls enlluernats davant les poltrones del poder, ni davant els sous sucosos que perceben puntualment cada mesada. Més que alimentar-se l'afany d'acumular càrrecs públics a balquena, els reclama amb molta més força fer país de bon de veres. En fa sempre una crítica amistosa, no per això manco punyent.

Els reclama "siau qui sou", nacionalistes i d'esquerres, no cansant-se mai de repetir-ho. Cadascú des del seu lloc, però sempre en bé del poble maltractat i arraconat secularment.

Tant li és fixar-ne l'atenció en les formacions polítiques que integren el Pacte de Progrés, com en les persones que hi governen, com en les actuacions duites a efecte mitjançant la tasca de govern que han desplegat en aquests anys.

Els articles de Miquel López Crespí demanen enfortir un Pacte de Progrés que ens faci avançar en autogovern i independència, en solidaritat i lluita oberta

En fa una repassada general pel conjunt de les Illes Balears i Pitiüses. Hi destria les dones i els homes que han rebut l'encàrrec popular d'enfortir-hi un Pacte de Progrés que les faci avançar en autogovern i independència, en solidaritat i lluita oberta, en autoreconeixença i autoafirmació.

Els reclama noves formes d'exercir la tasca de govern, com a via única per sortir del desencís i la decepció cada cop més escampats a les quatre illes.

No dissimula gens ni mica les seves preferències personals pel cabdill de l'esquerra nacionalista de Mallorca, amb qui ha compartit temps enrera moltes lluites: Mateu Morro. El veu molt ben dotat d'aquella intuïció política que esdevé més encertada. Creu que, amb el pas del temps, els fets li donen sempre la raó.

Alhora que veu el nacionalisme que representa el PSM com una de les opcions polítiques manco embrutides pel poder, s'adona d'operacions molt ben muntades per desmuntar-lo d'allà on ha aconseguit situar-se a hores d'ara.

Percep en l'actuació política institucional d'Els Verds de les Illes la gran esperança de futur per a aquests pobles, amb la pràctica lluitadora més aferrissada contra la degradació dels territoris i els entorns de les Illes.

Repassant un per un tots els partits del Pacte, en constatar l'aferrissat enfrontament que produeixen les polítiques divergents de dues formacions diametralment oposades, com són Esquerra Unida i Unió Mallorquina, no dubta a traure a llum algunes de les contradiccions internes més ferotges que, al seu entendre, té i manté la formació esquerrana.

Als problemes d'ordre intern que pateix Esquerra Unida, n'afegeix molt dures crítiques al fet de veure'l com un partit que mai no escolta, que persegueix immoralment la dissidència i que s'uneix al PSOE en actuacions poc comprensibles.

Es reivindica constantment la dignitat de l'esquerra i en reclama unes polítiques diferents a la dreta caciquil conservadora

En relació amb el Pacte de Progrés, en general, Miquel López Crespí, reivindica constantment la dignitat de l'esquerra i en reclama unes polítiques diferents a la dreta caciquil conservadora; n'exigeix una major atenció a la marginació social, a la protecció del territori, al foment de la llengua i la cultura catalana, a l'impuls de l'ensenyament.

Alhora que apunta cap a la lluita necessària contra el racisme, el sectarisme, l'acumulació de càrrecs, o l'encimentació del territori, en una crítica que, per amistosa, deixa de ser també punyent.

Amb aquesta visió crítica del Pacte de Progrés, amb tots els articles que en defensa d'una política nacionalista i d'esquerra ha publicat aquests darrers tres anys en El Mundo-El Día de Baleares, Miquel López Crespí ha sabut dir molt bé les coses pel seu nom, esmolant les arestes dels grans errors comesos i posant fites punteres als reptes del futur.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Articles de la campanya Salvem la Real! (Web Ixent)


Vaig sentir parlar del PCE i la CNT en la meva infància, a sa Pobla, a començaments dels anys cinquanta. El meu pare havia fet la guerra amb els milicians de Durruti ('La Columna de Hierro'), i el meu oncle amb el 'Quinto Regimiento'. Si ha una discussió, un tema que conegui a fons, és el de 'si primer guanyar la guerra als feixistes o fer la revolució social'. El pare i l'oncle, deu, vint anys després d'acabada la guerra, encara discutien -amigablement, és evident- de qui tenia la culpa d'haver-la perduda. (Miquel López Crespí)


L'antifeixisme a Mallorca en els anys seixanta: les joventuts comunistes de les Illes


Vaig sentir parlar del PCE i la CNT en la meva infància, a sa Pobla, a començaments dels anys cinquanta. El meu pare havia fet la guerra amb els milicians de Durruti ("La Columna de Hierro"), i el meu oncle amb el "Quinto Regimiento". Si ha una discussió, un tema que conegui a fons, és el de "si primer guanyar la guerra als feixistes o fer la revolució social". El pare i l'oncle, deu, vint anys després d'acabada la guerra, encara discutien -amigablement, és evident- de qui tenia la culpa d'haver-la perduda. En la concepció del meu progenitor foren els comunistes de Líster i Santiago Carrillo, de la Pasionaria i José Díaz, els qui, amb la dèria de no voler aprofundir en la revolució social començada pels treballadors el juliol del trenta sis, enfonsaren les esperances revolucionàries del proletariat. Per a l'oncle, que combaté Franco en totes les batalles importants del conflicte -Belchite, Guadalajara, Guadarrama, l'Ebre-, fou la indisciplina dels anarquistes en no acceptar les ordres i indicacions de l'Estat Major, els militars professionals, allò que més dificultà la lluita contra el feixisme. Era una discussió sense acabar que omplia els horabaixes dels diumenges de la meva infància poblera.


Més endavant, quan per motius de feina i estudis anàrem a viure a Ciutat (era a començaments dels anys seixanta), el meu primer contacte conscient amb el PCE va ser a través de Ràdio Espanya Independent que emetia des de Bucarest. Jo ja tenia tretze o catorze anys, i m'interessava la política. Ben cert que els debats familiars degueren tenir el seu pes en aquella primerenca decantació vers afecció tan estranya en un jove de poble. Per la ràdio del partit llegien, a bocins, les obres de la Pasionaria ("El único camino") i del general de l'aviació republicana Ignacio Hidalgo de Cisneros. A poc a poc, de molt jove, vaig anar coneixent els posicionaments del PCE en totes les qüestions d'actualitat. Lluita per la democràcia, reconciliació nacional, pacte per la llibertat, aliança de les forces del treball i de la cultura...

Sense quasi adonar-me del que feia, de cop i volta, vaig escriure anònimament -no era qüestió de facilitar la tasca a la Brigada Social- a l'emissora, i així vaig començar les meves col.laboracions signades amb el pseudònim "Nova Mallorca". Aleshores jo estudiava el quart de batxillerat al col.legi Lluís Vives de Ciutat. Record que, amb la goma que emprava a la classe i amb una fulla d'afaitar, vaig fer un primitiu segell que duia la falç i el martell i que posava, meticulós, al costat del pseudònim.

La vaga d'Astúries, narrada fil per randa per l'emissora, les tortures als miners asturians per part de la policia política i el posterior assassinat de Julián Grimau, enfortiren encara més la meva vocació militant. Els contactes, evidentment, eren anònims. Enviava les cartes a la direcció de "L'Humanité" (Boulevard Poissonièrie, nº 9, de París), a un apartat de correus de Suècia o, també, a l'adreça de "L'Unità", òrgan central del PCI.

Al col.legi Lluís Vives, sense anar-ho a cercar, d'una manera natural i inconscient, vaig muntar una cèl.lula juvenil. No en sabia res, d'organitzar la gent. Simplement ens trobàvem a l'hora de jugar i parlàvem. A les nits, a més de REI, escoltàvem Ràdio Moscou, la BBC de Londres o Ràdio París, i a l'endemà, abans d'entrar a les classes, xerrant a un racó del patí, comentàvem les notícies. El que més ens seduïa, emperò, eren els comentaris i divagacions damunt els recents èxits en la conquesta de l'espai per part dels soviètics. A una butxaca o dintre dels llibres dúiem, amagada, la foto de Iuri Gagarin, el primer cosmonauta de la història.

Miquel López Crespí

Cultura catalana i postmodernitat. Pàgines del dietari de Miquel López Crespí (I)

Turmeda | 10 Novembre, 2007 09:15 | facebook.com

Les maniobres per a anar marginant l´obra i l´exemple cívic de Salvador Espriu, Josep M. Llompart, Montserrat Roig, Gabriel Alomar, Pau Vila, Joan Santamaria, Joan Puig i Ferreter, Alexandre Jaume, Emili Darder, Andreu Crespí, Jordi Arquer, Avel·lí Artís-Gener, Josep Renau, Gonçal Castelló, Miquel Àngel Colomar –per dir solament uns noms--, alhora que s´enlaira fins a límits increïbles l´obra de botiflers profeixistes com Josep Pla, Llorenç Villalonga, Ferran Valls i Taberner, Joan Estelrich, són un bon exemple del que anam dient. La consolidació de la postmodernitat havia d´acabar amb el que significaven, tant per a la literatura catalana com per a la nació, l´exemple d´homes com Joan Fuster, Manuel de Pedrolo, Josep M. Llompart o Gabriel Alomar.(Miquel López Crespí)


La cultura catalana i la postmodernitat (I)



Joan Fuster

No sempre un autor contemporani té el plaer de veure, en vida, mínimament reconeguda la seva obra. El més normal, llevant casos excepcionals, és que l´autor nostrat –i ho poden confirmar la majoria d´amics i amigues del gremi de la ploma— pasi pel turment de veure la seva obra silenciada, per molta qualitat literària que aquella novel·la, poemari o obra teatral pugui tenir. I encara hauria de donar gràcies, aquell o aquella, que es vegi solament silenciat i no sotmès a les més diverses campanyes rebentistes! Per aquestes contrades és un lloc comú, i molt ho hem patit en la nostra pròpia carn, que quan el silenci i els menysteniment no basten per a desanimar la “competència”, l´intel·lectual que no és a les ordres de qui mana, els detentors dels poders fàctics culturals passen a la “segona fase” de l´anhilament. I aquesta segona fase, ningú no ho ignora, és l´atac rebentista. En voleu algun exemple concret? El que ha patit recentment l´escriptor Ponç Pons, un home de provada vàlua literària que ha despertat la ràbia i l´histerisme de tots aquells que saben que mai no podran bastir una obra literària com ell ha bastit des de Menorca. I, com el de Ponç Pons, hi ha molts de casos semblants. La llista es podria fer interminable! Bastaria que cada autor o autora repassàs la pròpia experiència personal per a entendre a la perfecció el que deia. En el llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Palma, Edicions Cort, 2003) em vaig fer ressò d´alguns articles de Llorenç Capellà, Joan Guasp. Miquel Ferrà Martorell i Olga Xirinacs que denunciaven aquesta situació. L´investigador Pol Sureda –en parlarem més avall- ho ha estudiat a la perfecció i les seves anàlisis es poden trobar en el web El Talp (feu clic en l´estudi: Actituds de la intel·lectualitat catalana davant la guerra i la postguerra hispanofeixistes ).



Manuel de Pedrolo

El comissariat neoparanoucentista que malda per controlar la nostra cultura sap molt bé quin autor o autora ha de promocionar. Si us fixau amb cura sobre qui hi ha rere algun o alguna de les “stars” més aviciades pels poders fàctics de la cultura, sempre trobareu que ben al costat d´aquell “famós” o “famosa” hi ha determinats partits polítics –aquells que controlen els pressupostos, evidentment! -- , i uns ben concrets poders acadèmics i econòmics. La lluita cultural establerta a la nació d´ençà la transició, amb la marginació i ridiculització de la mal anomenada “literatura resistencialista”, de les agosarades i combatives resolucions del Congrés de Literatura Catalana dels anys 76-77, lluita dirigida per sectors propers a CiU i a tots aquells partits que ja els anava bé la restauració borbònica, era enfocada a substituir i anihilar tot el que pogués haver-hi de construcció d´una cultura nacional-popular en la línia que marcava el Congrés de Cultura Catalana. Cal estudiar, com ja hem indicat, l´imprescindible treball de l´investigador Pol Sureda titulat Actituds de la intel·lectualitat catalana davant la guerra i la postguerra hispanofeixistes per a copsar la brutalitat de la situació, l´oblit dels patriotes antifeixistes, l´enlairament dels intel·lectuals al servei del franquisme i la reacció.

Les maniobres per a anar marginant l´obra i l´exemple cívic de Salvador Espriu, Josep M. Llompart, Montserrat Roig, Gabriel Alomar, Pau Vila, Joan Santamaria, Joan Puig i Ferreter, Alexandre Jaume, Emili Darder, Andreu Crespí, Jordi Arquer, Avel·lí Artís-Gener, Josep Renau, Gonçal Castelló, Miquel Àngel Colomar –per dir solament uns noms--, alhora que s´enlaira fins a límits increïbles l´obra de botiflers profeixistes com Josep Pla, Llorenç Villalonga, Ferran Valls i Taberner, Joan Estelrich, són un bon exemple del que anam dient. La consolidació de la postmodernitat havia d´acabar amb el que significaven, tant per a la literatura catalana com per a la nació, l´exemple d´homes com Joan Fuster, Manuel de Pedrolo, Josep M. Llompart o Gabriel Alomar. Pensau uns moments en la llarga llista de grans intel·lectuals catalans afusellats, empresonats o exiliats pel feixisme. Recordau que poc hi han pensat els partits i governs del règim –de totes les tendències!—i constatareu el que us anam dient. Pensant en la llarga llista de represaliats pel franquisme i la postmodernitat que cita Pol Sureda en l´estudi abans esmentat... no seria hora que els responsables culturals, tant del Principat com de les Illes, valorassin com pertoca, com és deure de tota nació culta, aquest nombrós exèrcit d´escriptors, polítics, publicistes, oblidats sistemàticament en el postfranquisme?

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Dietaris d´escriptors catalans. Pàgines del dietari de Miquel López Crespí (i III)

Turmeda | 09 Novembre, 2007 11:45 | facebook.com

A mitjans dels vuitanta ja començava a ser prou evident la marginació a què eren sotmesos intel·lectuals com Manuel de Pedrolo, Salvador Espriu, Gonçal Castelló, Josep M. Palau i Camps, Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés i tots aquells o aquelles que fessin olor de "resistencialisme". Ho veiem, sí, ho anàvem constatant, però encara no havíem copsat a fons la brutalitat del control reaccionari en nòmina de Convergència, AP (l'actual PP) o el PSOE. (Miquel López Crespí)


Pàgines del meu dietari: els llefiscosos comissaris de les pàgines de Cultura



Manuel de Pedrolo

Com hem escrit en un article anterior, a mitjans dels vuitanta ja començava a ser prou evident la marginació a què eren sotmesos intel·lectuals com Manuel de Pedrolo, Salvador Espriu, Gonçal Castelló, Josep M. Palau i Camps, Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés i tots aquells o aquelles que fessin olor de "resistencialisme". Ho veiem, sí, ho anàvem constatant, però encara no havíem copsat a fons la brutalitat del control reaccionari en nòmina de Convergència, AP (l'actual PP) o el PSOE.

Quant als premis literaris, el control neoparanoucentista era semblant a la pressió exercida sobre editorials i suplements culturals. Normalment, ahir com avui, en això no s'ha canviat gaire en els darrers trenta anys, els premis que, diguem-ne, "consagren" eren vigilats a fons. En aquest camp eren -i són encara!- les editorials i els seus equips assessors els que determinen els guanyadors sense que això, moltes vegades, tengui gaire a veure amb la qualitat literària de l'autor guardonat. En els premis dits de "prestigi", aquells que hipotèticament "consagren", les editorials hi juguen fort quant a promocionar els autors més comercials que tenen en el seu llistat. També se sol premiar escriptors que, des del lloc que tenen a les institucions, han fet favors, la majoria de vegades econòmics, a aquestes editorials. Pensem en les substancioses subvencions, en les promocions editorials, en les compres institucionals i els encàrrecs que se solen fer... De fa anys són molts els companys del gremi que ja no perden el temps fent fotocòpies per optar a aquesta mena de premis. Sovint, l'incaut que hi participa de bona fe i que ignora les martingales que s'hi donen, s'estranya quan rep retornats els originals que havia enviat sense que aquests mostrin cap senyal que indiqui que han estat llegits (ni oberts).



1987: Josep M. Llompart presentant el llibre de Miquel López Crespí Notícies d'enlloc que havia guanyat el Premi de les Lletres 1987.


En alguna ocasió s'esdevé que no tot surt rodó als controladors del fet cultural. Per alguna estranya i curiosa circumstància es dóna el cas de un jurat en el qual participen membres de dues camarilles enfrontades. Aleshores sol haver-hi baralles a l'hora de guardonar l'endollat de torn. No es posen d'acord i el premi pot ser declarat desert. Normalment la justificació oficial qual un premi es deixa desert sol ser "per manca de qualitat de les obres presentades". Una gran mentida, tot plegat. El que vol cada camarilla enfrontada és que guanyi l'autor que cada una duu sota el braç. Però vet aquí que aquests freqüents enfrontaments entre camarilles fan que ambdues s'anul·lin mútuament. És quan s'han de justificar amb la història tan coneguda de la "manca de qualitat de les obres presentades al premi". Aquesta excusa de mal pagador els permet passar davant de l'opinió pública com a amants fidels i tan aferrissats de la literatura que no volen guardonar obres dolentes i mediocres.


Un indret on es fa una mica més de justícia als escriptors és en els premis que encara no són controlats per editorials o camarilles. D'aquests ja en queden molt pocs, ja que els tentacles de les editorials i grups d epressió s'han infiltrat arreu.

Però avui dia ja hi ha poca gent que es deixi enganyar. La gent ja sap l'origen de totes aquests xirimandangues. En no poder guardonar l'endollat de torn, el que no volen tampoc és donar uns diners i un prestigi a un company del gremi. La majoria aclaparadora dels jurats sol estar formada també per escriptors, molts dels quals especialitzats en la "vigilància" de la "competència". Aquests escriptors són prou intel·ligents per a saber el que significa per a un altre autor que al compte corrent de l'escriptor arribin de cop i volta un parell de milers d'euros. L'enveja, la ràbia desfermada, els encega fins al súmmum del súmmum: encegats, s'estimen més que els diners del premi no ajudin un altre autor que, evidentment, el podria deixar en evidència amb la qualitat de la seva obra. I, tothom ho sap, uns milers d'euros signifiquen la possibilitat de "comprar temps lliure", és a dir, hores per anar bastint amb tranquil·litat noves obres literàries.

Un indret on es fa una mica més de justícia als escriptors és en els premis que encara no són controlats per editorials o camarilles. D'aquests ja en queden molt pocs, ja que els tentacles de les editorials i grups d epressió s'han infiltrat arreu. En aquells premis considerats de "segona" pot haver-hi encara certes restes de vertader interès per la literatura. En no haver-hi grans quantitats de diners a repartir, en no haver-hi grans poders editorials i mediàtics envoltant la parafernàlia dels guardons, és quan uns escriptors no controlats per les editorials, aquells professors d'institut, l'amant autèntic de la nostra poesia, el teatre o la novel·la, opinen sense pressions externes al fet literari. És evident que a les camarilles neoparanoucentistes els interessa desprestigiar aquesta mena de premis no controlats i consolidar, en diners i "prestigi", aquells que ells manipulen. Controlant els que "consagren", menystenint els altres, silenciant els autors que no guanyen els premis manipulats pels neoparanoucentistes, imaginen que ho tenen tot sota control.

Però tornem a l'època que comentàvem. Mitjans dels vuitanta, els anys de les pàgines culturals del diari Última Hora. En aquell temps, que és quan, després d'anys de militància en defensa de la República, l'autodeterminació i el socialisme, tornam a conrear la prosa, la poesia i el teatre, encara imaginam que hi pot haver certa honradesa en el món de la promoció dels nostres autors. Hom, acostumat al mestratge d'homes del tarannà de Josep M. Llompart, pensàvem que l'obra, en ser bona, aniria fent camí per ella mateixa sense necessitat del suport de comissaris i mitjans de comunicació controlats. Aquesta innocent confiança en la capacitat de l'obra de l'autor per anar fent camí ella sola em portà, segurament de forma equivocada, a romandre una mica al marge del que solem anomenar "la societat literària". Record no haver fet cap presentació no solament d'Històries per a no anar mai a l'escola que edità Laia. Altres llibres, molts d'ells guardonats arreu dels Països Catalans, que no vaig presentar foren Paisatges de sorra que havia guanyat el Premi Joanot Martorell de narrativa al País Valencià; Necrològiques, que guanyà el Ciutat de València de narrativa l'any 1988, els poemaris Tatuatges, guardonat a Castelló i Les Plèiades, que obtingué el Premi de poesia "Grandalla 1990" lliurat en el Principat d'Andorra.

En aquells moments pensàvem, i crec que bastant encertadament, que la promoció d'una obra devia ser cosa quasi exclusiva de l'editorial i que el deure de l'escriptor era escriure tan bé com sabia, compromès amb el seu poble i cultura. Crec que érem -i som encara!- molt innocents. Aquesta teoria, que a primera vista pot semblar prou correcta, amaga en el fons una arma de doble tall. Ben cert que en una societat normalitzada i amb una crítica literària assenyada i prou seriosa l'escriptor segurament tendria prou feina a preocupar-se solament de la gestació de la seva obra. Però per desgràcia, i ho hem anat descobrint a poc a poc deixant sang en el camí, som en una societat on l'enveja i l'autoodi són la realitat quotidiana.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Dietaris d´escriptors catalans. Pàgines del dietari de Miquel López Crespí (II)

Turmeda | 06 Novembre, 2007 17:37 | facebook.com

Els enemics de l'obra i de les concepcions literàries i polítiques de Manuel de Pedrolo, Joan Fuster, Gonçal Castelló, Vicent Andrés Estelles o Salvador Espriu, per dir uns quants noms, ara tenien la paella pel mànec i anaven marginant, silenciant i menyspreant la feina intel·lectual dels que havien portat el pes de la lluita contra la dictadura. (Miquel López Crespí)


Els escriptors de les més diverses tendències literàries t'anaven explicant un munt de fets incontrovertibles que palesaven les mil i una travetes que tota mena de comissaris d'anar per casa anaven posant a l'escriptor compromès, a tot aquell intel·lectual nostrat que, ferm en les seves opinions i concepcions, no volia vinclar l'espinada davant aquell que controlava institucions, editorials, mitjans de comunicació. (Miquel López Crespí)


Pàgines del meu dietari. Els llefiscosos comissaris de les pàgines de Cultura (II)



Montserrat Roig, marginada pel comissariat dretà que malda per silenciar les veus “dissolvents” de la nostra literatura.

Parlant amb Montserrat Roig, Gonçal Castelló, Jaume Vidal Alcover, Josep M. Palau i Camps o Joaquim Soler anaves copsant, cada vegada amb més elements de judici, els perniciosos efectes de l'amiguisme dins el camp cultural

Tenint en compte el silenci que planava sobre Històries per a no anar mai a l'escola i les obres de tants d'altres d'excel·lents escriptors catalans, les assenyades opinions del poeta i investigador de l'Hospitalet de Llobregat Ferran Lupescu entorn de l'actualitat cultural varen ser molt ben rebudes per qui signa aquestes retxes. Hom ja començava a ser ben conscient del que esdevenia amb el control neoparanoucentista damunt la nostra cultura. Parlant amb Montserrat Roig, Gonçal Castelló, Jaume Vidal Alcover, Josep M. Palau i Camps o Joaquim Soler anaves copsant, cada vegada amb més elements de judici, els perniciosos efectes de l'amiguisme dins el camp cultural. Els escriptors de les més diverses tendències literàries t'anaven explicant un munt de fets incontrovertibles que palesaven les mil i una travetes que tota mena de comissaris d'anar per casa anaven posant a l'escriptor compromès, a tot aquell intel·lectual nostrat que, ferm en les seves opinions i concepcions, no volia vinclar l'espinada davant aquell que controlava institucions, editorials, mitjans de comunicació.



Salvador Espriu

Ferran Lupescu, en aquell article, potser de forma indirecta i sense anar cercar-ho, rompia el buit que els sectors neoparanoucentistes havien decretat entorn d'una obra que, per a més inri i vergonya de les camarilles controladores, era recomanada arreu dels Països Catalans per munió de mestres i professors. És evident, i amb els anys ho hem anat comprovant, que sovint la més estudiada campanya de promoció d'un autor, el suport de les institucions, les substancioses beques i ajuts a la creació, els articles elogiosos dels amics i les més estudiades compareixences en la televisió no serveixen per a augmentar el nombre de vendes d'una obra literària. En el cas dels llibres s'ha comprovat ben bé que el boca a boca encara és un sistema que, en alguna ocasió, serveix per a vèncer les tèrboles intencions dels manipuladors. Amb Històries per a no anar mai a l'escola havia passat quelcom de semblant.


Els enemics de l'obra i de les concepcions literàries i polítiques de Manuel de Pedrolo, Joan Fuster, Gonçal Castelló, Vicent Andrés Estelles o Salvador Espriu, per dir uns quants noms, ara tenien la paella pel mànec i anaven marginant, silenciant i menyspreant la feina intel·lectual dels que havien portat el pes de la lluita contra la dictadura.

A començaments dels vuitanta érem lluny d'imaginar tota la capacitat manipuladora del comissariat neoparanoucentista. Encara vivíem una mica ancorats en el passat i vivíem immersos en la idea que tots els escriptors catalans antifranquistes érem una sola família fent front a la dictadura i la despersonalització colonitzadora. Cert que intuíem coses, evidentment. Qualsevol lletraferit o persona interessada en la literatura ja podia anar copsant certs enlairaments interessats i molts silencis autènticament escandalosos. De totes maneres se notava que érem immersos en les idees i resolucions del Congrés de Cultura Catalana de finals dels setanta. El record de tants d'intel·lectuals que havien treballat, i molts d'ells encara treballaven, pel redreçament nacional i cultural ens feia viure dins una ampolla de vidre: pensar que tots els escriptors nostrats eren del tarannà d'aquells que havien fet tant per normalitzar llengua, novel·la, poesia, teatre, història... la cultura catalana entesa en el seu sentit antropològic, lluny del pansit elitisme dels exquisits. Ben cert que era una apreciació bastant errònia que no ens deixava veure com havia canviat la situació cultural i política amb la consolidació de l'estat de les autonomies i la reforma del règim sorgit de la victòria franquista del 39. El "resistencialisme" era blasmat diàriament pels neoparanoucentistes que eren en nòmina de CiU i altres poders fàctics culturals. Els enemics de l'obra i de les concepcions literàries i polítiques de Manuel de Pedrolo, Joan Fuster, Gonçal Castelló, Vicent Andrés Estelles o Salvador Espriu, per dir uns quants noms, ara tenien la paella pel mànec i anaven marginant, silenciant i menyspreant la feina intel·lectual dels que havien portat el pes de la lluita contra la dictadura. Els termes "resistencialisme", "guerracivilisme" i altres invents postmoderns semblants servien per a menystenir la qualitat de l'obra dels autors marginats i deixats de banda. Obra que sovint i no cal dir-ho, donava i dóna mil voltes a alguna de les mediocres "aportacions" dels endollats a la nostra literatura.



En el pròleg al meu llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Ciutat de Mallorca, Edicions Cort, 2003), Ferran Lupescu havia escrit: "...avui la literatura catalana -en contrast objectiu amb la puixança de la seva historiografia- es debat sota la fèrria dictadura clànica d'aqueix neoformalisme filonoucentista amb incrustacions postmodernes que van aguditzant-se entre incomunicació autista i ultrarelativisme exprés. Un neoformalisme bastit amb voluntat elitista i sobre uns principis típicament carques: és la branca literàrio-cultural d'aqueixa ideologia dretana-postindustrial-involucionista amb què s'identifiquen tots els partits del règim i amb què hom ha homogeneïzat l'anomia del nostre poble mitjançant un forçament de la societat altament traumàtic. N'ix un producte banalitzador, literàriament eixorc i infrastructuralment excloent, quan no persecutori, que es consum en el seu buit, es gira d'esquena al país real, provoca un divorci greu entre l'escriptor i el seu poble i contribueix a desprestigiar la nostra cultura i la nostra llengua, en projectar-ne una imatge, obscenament falsa, d'artifici oficialista pretesament sobreprotegit contra una altra cultura que fóra la realment viva, popular, espontània, jove i moderna, exclusivament expressada, és clar, en espanyol, francès o italià, segons el fragment de mapa que toqués a cada catalanet. I tot aquest parament artrític es promociona en un moment històric en què, insistim-hi, estan sota mínims i en regressió minuciosament programada el nivell de consciència nacional catalana, l'autoestima collectiva, el sentit cívic i la lleialtat lingüística; camps, un a un, on va consolidant-se el compromís actiu i exterioritzat amb una botifleria públicament prestigiada; fenòmen, aquest, que -no és casual- comporta un adotzenament incívic prou vistent. Davant això, vinga capelleta i trabanqueta i matera enfurismada en comptes de lleial discrepància dins la solidaritat contra l'agressió externa de l'enemic comú i real.".

Una visió prou lúcida del que s'ha congriat, malgrat nombroses excepcions d'importància cabdal, d'ençà els anys de la restauració borbònica.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Dietaris d´escriptors catalans. Pàgines del dietari de Miquel López Crespí (I)

Turmeda | 06 Novembre, 2007 09:16 | facebook.com

És com un cercle infernal. L'enveja prova de barrar el pas al creador de vena i ordeix el silenciament i menyspreu dels nostres autors: contactes amb tal o qual editorial per aconseguir que aquell escriptor o escriptora no publiqui; informacions tendencioses als redactors de determinades enciclopèdies de caràcter literari per fer que la veu de l'autor considerat "dissolvent" sigui deixada de banda; contactes amb tal amic de la colla dels rebentistes per escriure un pamflet que desanimi els autors als quals cal barrar el pas; enverinats articles plens de ràbia contra aquell o aquella que no poden ser controlats per aquestes camarilles de baix nivell cultural; creació de cànons literaris artificials amb l'ajut dels amics de la colla respectiva; cicles de conferències dels quals són exclosos de forma regular i matemàtica aquells i aquelles als quals cal anihilar... El llistat de les maniobres més diverses que hem vist aquests darrers anys podia allargar-se fins a l'infinit, però el lector una mica assabentat del rerefons del nostre món cultural ja sap perfectament com van aquestes coses. (Miquel López Crespì)


Pàgines del meu dietari. Els llefiscosos comissaris culturals (I)



A començaments de maig de 1985, el poeta i investigador Ferran Lupescu ens feia arribar una col·laboració per al suplement Cultura del diari Última Hora. Es titulava "Contes de constatació contestant" i seria publicat el 5-V-85. Feia prop d´un any que l'Editorial Laia havia publicat, en la col·lecció de narrativa juvenil "El Nus" el meu recull de narracions Històries per a no anar mai a l'escola (Barcelona, Editorial Laia, 1984). Exceptuant algun atac rebentista, el llibre, que assoliria diverses edicions, havia passat completament desapercebut per a la, diguem-ne, la "crítica oficial" neoparanoucentista que, gràcies a l'ajut inestimable del pujolisme i tots els seus servidors intel·lectuals, planava com una llosa damunt la nostra cultura. Tan sols l'escriptor Ignasi Riera, en el pròleg d'aquella obra, digué quatre paraules que, evidentment, no arribaren a les pàgines d'opinió des d'on s'enlairava els escriptors endollats i en nòmina de CiU o el PSOE.



Ciutat de Mallorca 18-IV-1973. Andreu Ferret (centre la fotografia) va presentar les obres de Miquel López Crespí A preu fet i d'Antoni Serra La gloriosa mort de Joan Boira en els baixos de la llibreria Tous.

En aquell pròleg, Ignasi Riera havia escrit:

"Miquel López Crespí és moltes coses alhora: periodista, dramaturg, poeta, activista i polític solidari. Mallorquí a Ciutat, d'arrels familiars que el connecten amb els mallorquins nascuts a d'altres contrades de l'Estat, allò que em sorprèn i m'entusiasma de López Crespí és la seva voluntat d'intervenció en els debats i en els conflictes que molts contemplen, miops, calculadors, astuts, des les sagrades torres d'ivori. Guanyador de múltiples premis literaris, arreu dels Països Catalans, autor d'un bon grapat de llibres -recordo ara: A preu fet, Autòpsia a la matinada, La guerra just acaba de començar, Ara, a qui toca, d'entre els primers-, aquest fill de sa Pobla (nascut l'any 1946) ha entès els preceptes ètics d'un compromís polític sense compensacions. (Hi ha polítics que semblen seduïts pels càrrecs. D'altres, com en Miquel, s'esforcen per ser fidels a uns afanys revolucionaris, tan utòpics com dignes d'un respecte immens).

'I ara resulta que aquest escriptor jove i prolífic, hereu també a la seva manera de l'art de dir coses belles de les escoles literàries mallorquines, mira, fit a fit, l'escola... (parlam del seu llibre Històries per a no anar mai a l'escola). Això sí: amb ulls irònics, com qui revisa els records d'una escola no massa estimada. ¿No massa? ¿No gaire? ¡Qui ho sap! El lector s'adonarà que en Miquel s'estima més els companys de classe que els mestres, els patis que les aules, la possibilitat d'escapolir-se que l'afany de fer deures. I, tanmateix, és ben clar que el llibre esdevé, més enllà de l'escorça crítica, com un homenatge a tants i tants anys de lliçons mal apreses, de convivència intensíssima...

'Al llarg del llibre, en efecte hi ha un seguit d'evocacions infreqüents i de comparacions paradoxals. Com la que hi pot haver entre un collegi i una selva: "Has d'entrar al collegi com si fos una selva, gran i perillosa, plena d'animals salvatges i feres ferotges...". O l'evocació del cant de la Sibilla. O la història autobiogràfica del primer dia d'escola. O la descripció dels alumnes que fugen de l'escola per anar a jugar amb les màquines de les guerres galàctiques.

'Al llibre hi ha també, però, una altra de les passions de López Crespí: la solidaritat amb els països oprimits. Cosa que el porta a encetar així un conte magnífic:

''Avui he rebut una carta dels nins de El Salvador que diu així: 'Nosaltres també jugàvem a fer volar els estels fins que arribaren els soldats'...'.

'Històries per a no anar mai a l'escola és un llibre fet de textos breus, ben escrits, moralitzants. Amb l'escola al fons. I el transport escolar. I el guix i les pissarres. I els amics. I els mestres... que sabran perdonar, ¡ben segur!, les impertinències d'aquest nen gran que és en Miquel López i Crespí, escriptor. Poeta-poeta".



Manacor 1973. Un jurat en el qual hi havia Blai Bonet, Josep Melià, Antoni Serra, Guillem Díaz-Plaja i Manuel Vázquez Montalbán lliurava el Premi Ciutat de Manacor, un dels més prestigiosos d'aleshores a Miquel López Crespí per la seva obra La guerra just acaba de començar. L'obra, rupturista tant de forma com de contingut va ser segrestada pel TOP, el "Tribunal de Orden Público" franquista.

Unes paraules amables que, quan hom es sotmès a una marginació ferotge, sempre són d'agrair i ajuden, ben cert, a carregar piles per anar preparant noves obres que, invariablement, augmentaran la ràbia dels envejosos. És com un cercle infernal. L'enveja prova de barrar el pas al creador de vena i ordeix el silenciament i menyspreu dels nostres autors: contactes amb tal o qual editorial per aconseguir que aquell escriptor o escriptora no publiqui; informacions tendencioses als redactors de determinades enciclopèdies de caràcter literari per fer que la veu de l'autor considerat "dissolvent" sigui deixada de banda; contactes amb tal amic de la colla dels rebentistes per escriure un pamflet que desanimi els autors als quals cal barrar el pas; creació de cànons literaris artificials amb l'ajut dels amics de la colla respectiva; cicles de conferències dels quals són exclosos de forma regular i matemàtica aquells i aquelles als quals cal anihilar... El llistat de les maniobres més diverses que hem vist aquests darrers anys podia allargar-se fins a l'infinit, però el lector una mica assabentat del rerefons del nostre món cultural ja sap perfectament com van aquestes coses. Si finalment aquell autor o autora marginats aconsegueixen anar publicant amb certa regularitat rompent el blocatge del cercle de silenci i rebentista, en aquest mateix moment, com molt bé podeu imaginar, la ràbia produïda per la creixent enveja malaltissa que els domina augmenta fins a límits insospitats. I, precisament per aquest motiu, la ràbia és més intensa, i més ferotges les maniobres contra aquell o aquella que aconsegueix rompre els paranys ordits per tal o qual camarilla. I així fins a l'infinit, sense aturar mai. Analitzau la nòmina de bons escriptors dels Països Catalans, recordau les novel·les, poemaris i peces teatrals que vos han interessat i després ho comparau amb aquells noms que, de forma insistent, són promocionats per les camarilles neoparanoucentistes i comprovareu la veritat d'aquestes afirmacions.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Lluís M. Xirinacs a Mallorca

Turmeda | 05 Novembre, 2007 12:32 | facebook.com

Les provatures de criminalitzar el PSM a finals de l'any 1978 eren contínues. No hi havia dia que els gasetillers a sou del poder no atacassin el PSM per qualsevol motiu. Si, temps enrere, l'excusa per a dir que el socialisme nacionalista era una agrupació de folls i d'illuminats era no haver volgut esser absorbits pel PSOE, en aquest moment ho era la unitat amb els comunistes (OEC), amb els homes i les dones que havien portat a coll la lluita antifranquista, amb gent de la qual sabien que no cediria ni una coma dels seus principis en defensa del socialisme, en defensa del dret d'autodeterminació dels Països Catalans, en la lluita antiborbònica. (Miquel López Crespí)


El PSM era aleshores una organització que criticava els pactes secrets amb el franquisme reciclat, que defensava les senyes d´identidat socialistes i republicanes del país, un partit que havia lluitat activament contra el Pacte de la Moncloa i que, a part de ser l´avantguarda, juntament amb l´OCB, de la nostra represa cultural era també, juntament amb l´OEC, el MCI i altres organitzacions d´esquerra, la punta de llança en la defensa d´una constitució autènticament democràtica. (Miquel López Crespí)


Xirinacs a Mallorca. Les traïdes de la transició (la restauració borbònica) i la lluita contra els oportunistes.



1978. D´esquerra a dreta: Sebastià Serra, Climent Garau, Joan Perelló, Lluís M. Xirinacs i Jaume Obrador. Xirinacs era amb el PSM per a donar suport al nacionalisme d´esquerra demonitzat pels partits del règim.

De les traïdes de la transició en parlàvem quan Xirinacs, a finals dels anys setanta, vengué a Mallorca per a donar suport al nacionalisme d´esquerra representat pel PSM.

Lluís Maria Xirinacs i Damians va néixer a Barcelona el 6 d'agost de 1932. Va exercir de sacerdot a les Escoles Pies des del 1954 al 1963, i en la pastoral parroquial del 1963 al 1973, als bisbats de Solsona i Vic. Va menar lluites socials des del 1962 i romangué a la presó del 1973 al 1975. Lluís Maria Xirinacs participà activament en l'Assemblea de Catalunya (Principat) des de l´inici (1971), destacà per la lluita no violenta (“però no covarda”, deia) contra el règim en general i, especialment, per l´amnistia i els drets nacionals; en campanya personal amb exclusiu suport popular, va ser elegit senador per Barcelona en les primeres eleccions d'ençà la mort de Franco. També participà en els debats de la Constitució espanyola de 1978 (no n´acceptaren cap de les esmenes, adreçades a un Estat multinacional i radicalment democràtico-participatiu), així com en els de l'Estatut del Principat de Catalunya, aprovat l'any següent. Vaig conèixer Xirinacs quan vengué a Ciutat --convidat pel PSM-- a fer campanya en favor de l'abstenció en el referèndum constitucional. Em deia fa uns anys (carta de 1 de novembre del 1993): "Darrerament m'he dedicat a la investigació econòmica, social, política i filosòfica -tot plegat. També m'he anat dedicant a la lluita per una democràcia participativa escamotejada al poble en la nova legislació oficial".



Carrillo (PCE) i Adolfo Suárez, representant del franquisme reciclat pactaren l’acceptació de la monarquia borbònica, la “sagrada unidad de España” y el manteniment del sistema capitalista.

El 17 de novembre del 1978 el PSM realitzava un míting per a remarcar les mancances democràtiques de la Constitució que els partits promonàrquics i procapitalistes -amb l'ajut de tots els mitjans de comunicació- volien fer aprovar. En el míting, presidit per la senyera i la ikurrinya, intervengueren Joan Perelló, Jaume Obrador (de la majoria d'OEC en procés de convergència amb el PSM), Climent Garau, Sebastià Serra i en Xirinacs. Segons informació de J. R. a Última Hora (18 de novembre del 1978), Xirinacs es demanava: "Cómo puede defender un partido socialista una constitución que impone el sistema económico capitalista; cómo puede un partido catalanista pedir el 'si' en el referéndum, si la constitución niega el derecho a la autodeterminación de su pueblo...".

La revista del nacionalisme d'esquerres PSM (vegeu Mallorca Socialista de gener de 1979), una vegada finit el Congrés d'Unitat del PSM amb els comunistes de les Illes (OEC), explicava el gran èxit de públic que havien tengut a Ciutat, Inca i Manacor els nostres mítings pro abstenció al referèndum. A Inca (i a nombrosos pobles de Mallorca) hi hagué mítings en contra de les mancances democràtiques constitucionals. A Manacor parlaren en Jaume Santandreu, na Maria Duran (de l'OEC), en Pere Miralles i en Biel Oliver. Per les barriades de Ciutat la tasca recaigué en Jaume Obrador i altres membres d'OEC en convergència amb el PSM.

Com explicava molt bé Mallorca Socialista: "Malgrat la campanya de silenci i desinformació a què va esser sotmès el partit, es pot dir que la resposta del nostre poble, tant a Ciutat com a la part forana, a la crida del nostre partit fou entusiasta i amb una assistència massiva, com ho proven les fotografies que publicam. Si ens volen fer callar tenen feina per estona".

Les provatures de criminalitzar el PSM a finals de l'any 1978 eren contínues. No hi havia dia que els gasetillers a sou del poder no atacassin el PSM per qualsevol motiu. Si, temps enrere, l'excusa per a dir que el socialisme nacionalista era una agrupació de folls i d'illuminats era no haver volgut esser absorbits pel PSOE, en aquest moment ho era la unitat amb els comunistes (OEC), amb els homes i les dones que havien portat a coll la lluita antifranquista, amb gent de la qual sabien que no cediria ni una coma dels seus principis en defensa del socialisme, en defensa del dret d'autodeterminació dels Països Catalans, en la lluita antiborbònica.

El PSM era aleshores una organització que criticava els pactes secrets amb el franquisme reciclat, que defensava les senyes d´identidat socialistes i republicanes del país, un partit que havia lluitat activament contra el Pacte de la Moncloa i que, a part de ser l´avantguarda, juntament amb l´OCB, de la nostra represa cultural era també, juntament amb l´OEC, el MCI i altres organitzacions d´esquerra, la punta de llança en la defensa d´una constitució autènticament democràtica. L´abstenció del PSM en el referèndum constitucional era conseqüència de la nostra perspectiva --aleshores jo formava part de la direcció del PSM— estratègica d´avançar cap a l´autoderterminació dels pobles oprimits per l´estat, és a dir, els drets dels pobles a l´autodeterminació, per la federació de comunitats autonòmes (aspecte que no recollia la constitució pactada en secret entre els franquistes reciclats, el PSOE, el carrillisme i els sectors cola·laboracionistes de la burgesia basca i catalana). Tampoc no ens satisfeia que la constitució sacralitzàs l´economia de mercat capitalista, la qual cosa significava que, en cas que l´esquerra guanyàs les eleccions i s´establís un govern socialista, aquest no podria intervenir la gran propietat privada per a afavorir les classes populars. No em parlem de qüestionar la monarquia borbònica deixada en herència pel glorioso Movimiento Nacional o dels poders que la constitució pactada donava a les forces armades, que podien “alçar-se democràticament” per donar un cop d´estat “legal” si els pobles de l´estat avançaven en el camí de la independència i el socialisme.

Xirinacs era amb nosaltres, a Palma, amb els militants i simpatitzants del PSM, per a defensar una constitució autènticament democràtica que no ens fermàs de forma tan descarada a l´herència del passat franquista que volíem deixar endarrere. Aspectes democràtics avançats que, a finals dels anys setanta, tan sols eren defensats a Mallorca pel PSM, el MCI, la LCR, l´OEC i altres sectors rupturistes. Xirinacs parlà, fins al dia de la seva mort, de tot el que s´havia enterrat en els anys de la transició. No solament de la necessitat de forjar els instruments polítics que permetessin l´autoorganització obrera i popular. Lluís M. Xirinacs servà el record dels aspectes revolucionaris de l´Assemblea de Catalunya, de la història del moviment obrer, del consellisme, dels aspectes de democràcia popular, la pràctica assemblaria aconseguida en els anys de la transició i que els partits del règim, especialment PCE-PSUC i PSOE, enterraren sota tones d´oportunisme polític.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Jo també soc antimonàrquic/a: la crisi del règim sorgit de la reforma del franquisme

Turmeda | 03 Novembre, 2007 12:37 | facebook.com

El sistema polític de la monarquia parlamentària espanyola s'esgota en ell mateix, entre la impotència d'un PSOE paralitzat per un entorn intern i extern espanyolista, sense cap proposta política renovadora (ni federalisme arreu de l'Estat, ni pactes al País Basc: persecució politicojudicial de l'independentisme i res més), i un PP abocat al retorn a una política feixistoide, llançat a una involució cap a les cavernes monolítiques d'una Espanya sempre igual a ella mateixa i ja sense sentit, pròpia d'unes condicions geopolítiques ja enterrades en el passat. Això no té sortida. I hem de mirar d'estar-ne al més lluny possible ben aviat. (Carles Castellanos)


La crisi d'un règim: la fi d'en Cagaelàstics


La monarquia parlamentària espanyola ha continuat empaitant fantasmes de dissidents que no fan altra cosa que expressar, de manera incruenta, que no la volen, que no la volem


Per CARLES CASTELLANOS LLORENÇ, Professor de la UAB i membre del col·lectiu d'opinió Mata de Jonc / Països Catalans



Hi ha règims polítics mal formats que no saben trobar la manera de plegar i obsequien la seva decrepitud amb episodis inacabables d'un agre mal gust. És una regla ben establerta: com menys representatiu és un sistema polític, més va clavant cops de cec totalment inútils perquè, per molt que s'acarnissin contra la població, tothom sap que no podran reestabilitzar allò que és políticament obsolet, ja que només anirà perdent cada dia que passa més credibilitat.



Toni Infante, Miquel López Crespí, Carles Castellanos, Josep de Calasanç Serra: per la Independència de Catalunya.

Així veiem com la monarquia parlamentària espanyola ha continuat empaitant fantasmes de dissidents que no fan altra cosa que expressar, de manera incruenta, que no la volen, que no la volem. És que la repressió crearà més adeptes a aquest sistema anacrònic i antidemocràtic de govern? En un sistema democràtic sa, hi hauria mecanismes per copsar la voluntat popular i els representants polítics es desviurien per oferir vies raonables de solució: república, autodeterminació, justícia, equitat..., per exemple. El dia 6 de setembre passat diverses persones representatives, convocades pel Fòrum Català pel Dret a l'Autodeterminació i pertanyents a tot el ventall polític nacional català, van esbossar fulls de ruta nous per tal de sortir d'aquesta presó de pobles que és aquest règim, i no han parat d'aparèixer plataformes de tendència independentista. I recentment la Plataforma pel Dret de Decidir ha unit els seus esforços amb els de les altres plataformes, de manera que cal esperar que ben aviat podrem afegir-nos a un increment important de les mobilitzacions.



Toni Infante, Miquel López Crespí i Carles Castellanos

Efervescència creixent

Que sectors cada dia més amplis del poble català mostrin una efervescència creixent, tant pel que fa a la llibertat col·lectiva, com al rebuig de la monarquia espanyola o a la indignació per diferents injustícies i mancances greus, com els nyaps continuats de la RENFE... sembla que no hagi de tenir cap significat. Insensibles políticament a aquests fenòmens (només es fixen en el percentatge de vots!), els parlamentaris actuals i alguns mitjans de comunicació arriben fins i tot a dir que el debat entre monarquia i república és irrellevant; deu ser per això que aquesta disjuntiva no s'ha sotmès mai a votació... Aquesta insensibilitat tan exagerada s'explica perquè un règim mal format com el que patim, paralitzat dins la seva xarxa d'interessos, no sap sortir de la seva obcecació, no pot superar el cercle viciós que comença amb la negació o el menyspreu del sentiment popular i acaba amb la veneració genuflexa més ridícula de l'autoritat sacralitzada. Els partits del Parlament de Catalunya han arribat fins i tot a exhortar-nos a respectar la institució monàrquica, una actitud que té ben poc a veure amb el republicanisme, el socialisme o el catalanisme que tan vanament proclamen alguns. Ara ja sabem, doncs, perquè ho comencem a veure en els fets, que el règim parlamentari monàrquic espanyol, prolongació en tantes coses del franquisme, s'ofegarà dins la seva misèria. Hi va haver un rei, Alfons XIII, que va tenir –diuen– almenys la dignitat de plegar quan va constatar que no era volgut. Ara no. La institució monàrquica es penja ella soleta les seves medalles, i els polítics oficials abaixen el cap davant magistrats antediluvians (herències de l'antic règim!) i tanquen els ulls a la continuació cega d'actes de repressió.


Espectacle galdós

Un espectacle ben galdós. D'això se'n diu la fi d'en Cagaelàstics, una fi que els deliris franquistes del PP entorn del 12 d'octubre no han fet altra cosa que confirmar. Es tanca el cercle: el sistema polític de la monarquia parlamentària espanyola s'esgota en ell mateix, entre la impotència d'un PSOE paralitzat per un entorn intern i extern espanyolista, sense cap proposta política renovadora (ni federalisme arreu de l'Estat, ni pactes al País Basc: persecució politicojudicial de l'independentisme i res més), i un PP abocat al retorn a una política feixistoide, llançat a una involució cap a les cavernes monolítiques d'una Espanya sempre igual a ella mateixa i ja sense sentit, pròpia d'unes condicions geopolítiques ja enterrades en el passat. Això no té sortida. I hem de mirar d'estar-ne al més lluny possible ben aviat.

VilaWeb (2-XI-07)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Neus Canyelles, Miquel López Crespí, Pere Antoni Pons, Maite Salord, Melcior Comes (novel·la); Miquel Bezares, Miquel Cardell, Sam Abrams, Josep Piera, Pere Joan Martorell (poesia); Pilar Arnau, Francisco Díaz de Castro, Ramon Díaz i Villalonga, Sebastià Perelló, Francesc Mira (crítica literària); Martín Chirino, Berta Sichel, Santiago Muñoz, Neus Cortès, Erwin Bechtold i Manuel Olveira (arts plàstiques): jurats dels Premis Ciutat de Palma

Turmeda | 01 Novembre, 2007 18:17 | facebook.com

Neus Canyelles, Miquel López Crespí, Pere Antoni Pons, Maite Salord, Melcior Comes (novel·la); Miquel Bezares, Miquel Cardell, Sam Abrams, Josep Piera, Pere Joan Martorell (poesia); Pilar Arnau, Francisco Díaz de Castro, Ramon Díaz i Villalonga, Sebastià Perelló, Francesc Mira (crítica literària); Martín Chirino, Berta Sichel, Santiago Muñoz, Neus Cortès, Erwin Bechtold i Manuel Olveira (arts plàstiques).


Cort designa els jurats de quatre dels premis Ciutat de Palma


F.MARÍ. Palma.


La regidoria de Cultura, Patrimoni i Política Lingüística donà a conèixer ahir la designació dels membres del jurat per a quatre dels cinc premis Ciutat de Palma d'enguany. Roman pendent encara el jurat per al guardó d'Animació, de nova creació.

Els escriptors Miquel Bezares, Miquel Cardell, Sam d'Abrams, el valencià Josep Piera i el premi ciutat de Palma de l'any passat, Pere Joan Martorell, faran part del jurat del premi Joan Alcover. Mentre que pel que fa al de Narrativa, el jurat estarà conformat pel guanyador del Llorenç Villalonga 2006, Melcior Comes, i els escriptors Neus Canyelles, Miquel López Crespí, Pere Antoni Pons i Maite Salord.

Cal recordar que Cort ha recuperat la modalitat d'aquests dos premis únicament en català i la seva dotació econòmica és de 24.000 euros per al de Narrativa i 12.000 per a la modalitat de Poesia. El termini per presentar les obres finalitza el 2 de novembre.

Per contra, l'Ajuntament de Palma ha creat també uns premis en bilingüe, els de Crítica Literària, aprovats la setmana passada a la Junta de Govern. El jurat d'aquest guardó estarà format per Pilar Arnau, Francisco Díaz de Castro, Ramon Díaz i Villalonga, Sebastià Perelló i el valencià Francesc Mira. Pel que fa a la modalitat d'Arts Plàstiques, Martín Chirino, Berta Sichel, Santiago Muñoz, Neus Cortès, Erwin Bechtold i Manuel Olveira formaran el jurat.

La composició dels quatre jurats es signà divendres passat per decret de batlia i es donà a conèixer ahir, el mateix dia que la responsable de Cultura, Nanda Ramon, comparegué a la sessió plenària a petició del PP. Durant la compareixença Ramon desbossà en vuit grans blocs la planficació del seu departament.

Diari de Balears (30-X-07)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

 
Powered by LifeType - Design by BalearWeb