Literatura catalana contemporània

Intel·lectuals catalans oblidats (I)

Turmeda | 27 Març, 2008 17:06 | facebook.com

"Intel·lectuals" de baixa categoria, servils sense escrúpols, s'encarregaven -i s'encarreguen encara!- de la feina bruta de demonitzar els grups o persones autènticament revolucionaris. Eren ridiculitzades les idees de progrés, justícia social, socialisme i independentisme. Tot això, combinat amb la lluita activa (portada endavant per la socialdemocràcia, les restes del carrillisme i les burgesies espanyola, catalana i basca) contra el marxisme, l'anarquisme, el leninisme, l'independentisme... o el cristianisme de tendència socialista i anticapitalista, anà creant un concret panorama de desolació contra el qual lluitaren activament Arturo Van den Eynde i els seus companys. (Miquel López Crespí)


El marxisme català i els intel·lectuals oblidats: Arturo Van den Eynde (“Anibal Ramos”) (I)



A partir de les eleccions del quinze de juny de 1977, qui no tengués representació parlamentària era obligat a desaparèixer engolit per la marginalitat més absoluta. "Intel·lectuals" de baixa categoria, servils sense escrúpols, s'encarregaven -i s'encarreguen encara!- de la feina bruta de demonitzar els grups o persones autènticament revolucionaris. Eren ridiculitzades les idees de progrés, justícia social, socialisme i independentisme. Tot això, combinat amb la lluita activa (portada endavant per la socialdemocràcia, les restes del carrillisme i les burgesies espanyola, catalana i basca) contra el marxisme, l'anarquisme, el leninisme, l'independentisme... o el cristianisme de tendència socialista i anticapitalista, anà creant un concret panorama de desolació contra el qual lluitaren activament Arturo Van den Eynde i els seus companys. Els sectors més dinàmics que encara lluitaven contra el sistema eren deixats de banda (lluites d'Euskalduna, Altos Hornos del Mediterráneo, Astilleros de Cadis... i mil tipus d'accions semblants), tot esperant que els lluitadors més actius perdessin la fe en la victòria de la seva justa causa. Les centrals sindicals majoritàries, amb fortes subvencions estatals per a sous d'alliberats, boicotejaren mobilitzacions de solidaritat, expulsaren els grups més antisistema dels seus delegats mentre els dirigents d'aquests aparells ja institucionals signaven pacte rere pacte en contra dels interessos dels treballadors. Milers i milers de treballadors i treballadores, d'estudiants de totes les nacions oprimides de l'estat, eren induïts (a les bones o a les males: la policia no deixà mai d'actuar de forma brutal contra el poble) a oblidar les idees i principis igualitaris i antifeixistes tot obligat-los (mitjançant un fort bombardeig ideològic des del mitjans dits de "comunicació") a centrar-se només en la vida privada, en el consum com a forma "superior" d'existència, en el "descompromís". Arribava l'època del pelotazo, més que res en temps del PSOE; del redescobriment de "la España eterna" per part dels "socialistes" de mentida que ens acabaven d'entaforar en el bloc imperialista i agressiu de l'OTAN.

El domini total i absolut de l'oportunisme polític més bestial s'aferma amb la transició (la restauració de la monarquia borbònica i els pactes de la suposada oposició amb el franquisme i la burgesia) i durant els anys posteriors. La fi del socialisme degenerat a l'URSS i altres estats dits "socialistes" (aquells on regnava el brutal poder de la "burgesia" roja i el més bestial capitalisme d'estat) servia per a bastir una campanya contrarevolucionària mundial a la qual s'aferraven amb ungles i dents els reaccionaris de totes les tendències. Ens apropàvem als temps actuals, a l'època de la mundialització més bestial i absoluta del capital i de l'imperialisme (alguns li diuen, en expressió errada, la "globalització"). Davant aquesta situació Arturo Van den Eynde escriu Globalització: la dictadura mundial de 200 empreses, que publica Edicions de 1984. Les preocupacions socials i collectives de les organitzacions marxistes, independentistes i antisistema eren sovint ridiculitzades. Els grups i partits que encara resistien la gegantina onada d'oportunisme que tot ho envaïa (barroeres lluites pel poder, per la poltrona, per la nòmina institucional deixant de banda dècades d'història de lluita esquerrana) eren presentats sovint com a utòpics o, més d'una vegada, com a actius "agents de la dreta", illuminats que no tocaven amb els peus a terra.

En el Petit vocabulari polític de marxisme (Barcelona, Edicions de 1984, 1998), pàgs. 107-108, Arturo Van den Eynde definia l'oportunisme amb aquestes paraules: "És oportunista sacrificar els objectius més importants del moviment obrer per treure'n un avantatge momentani.

'El llenguatge polític postmodern enalteix l'oportunisme i el confon sibillinament amb el simple 'sentit de l'oportunitat'. Són coses diferents. El sentit de l'oportunitat és necessari en qualsevol tàctica política. Una força política cerca sempre la línia de conducta que li permeti treure tot el partit possible d'una determinada situació, d'una determinada relació de forces entre els diversos partits i les diverses forces socials. Només és oportunista quan vol aconseguir aquest avantatge momentani, aquest petit guany, aquesta millora, en perjudici de coses encara més importants, com ara l'hostilitat de la classe dels treballadors emvers els capitalistes, o l'agrupament dels obrers avançats en un partit realment comunista.

'És oportunista aquell qui, cercant un petit triomf avui, compromet les possibilitats d'un gran triomf revolucionari demà o demà passat".

Però l'obra teòrica, memorialística i periodística d'Arturo Van den Eynde no abarca tan sols els llibres que va poder publicar.

Hauríem de pensar en tot el caramull d'articles, informes, documents de tot tipus, anàlisis de partit, els més diversos programes que va elaborar al llarg de la seva vida de militant. És, doncs, en la premsa de les organitzacions on va lluitar, dins les diferents revistes i butlletins, en els articles signats per Aníbal Ramos i, moltes vegades, amb pseudònim, on es podria anar reconstruint l'autèntica obra política d'Arturo Van den Eynde.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Problemes dels escriptors catalans

Turmeda | 27 Març, 2008 09:22 | facebook.com

Bona part de l'herència cultural elitista, antipopular i antiesquerrana s'encarnà en el feixisme i la dictadura brutal de la burgesia que sorgeix després de la derrota de la República i de les posicions revolucionàries que hi hagué en temps de la guerra. El feixisme, enemic acarnissat del nostre redreçament nacional i de l'esquerra, a part d'afusellar i exiliar centenars d'intel·lectuals orgànics del poble (mestres republicans, sindicalistes, escriptors, militars d'esquerra, quadres revolucionaris...) ens barrà el pas al coneixement dels creadors més importants de la cultura catalana. (Miquel López Crespí)


Els problemes dels escriptors catalans d´esquerra nacionalista


Bartomeu Rosselló-Pòrcel

Bona part de l'herència cultural elitista, antipopular i antiesquerrana s'encarnà en el feixisme i la dictadura brutal de la burgesia que sorgeix després de la derrota de la República i de les posicions revolucionàries que hi hagué en temps de la guerra. El feixisme, enemic acarnissat del nostre redreçament nacional i de l'esquerra, a part d'afusellar i exiliar centenars d'intel·lectuals orgànics del poble (mestres republicans, sindicalistes, escriptors, militars d'esquerra, quadres revolucionaris...) ens barrà el pas al coneixement dels creadors més importants de la cultura catalana. Durant quatre dècades provà -ben cert que inútilment- d'esborrar les senyes d'identitat dels Països Catalans. Els ideòlegs i policies al servei de la dictadura volien anihilar completament el record de qualsevol signe progressista, nacionalista, d'esquerres que hi hagués dins del nostre àmbit nacional. No en parlem, com ja hem dit una mica més amunt, de la liquidació física de bona part de les avantguardes populars (anarquistes, socialistes, comunistes de totes les tendències) que foren brutalment exterminades pels epígons del nazifeixisme. Estaven prohibits Lorca i Rafael Alberti, Gabriel Alomar i Andreu Nin, Neruda, i Blas de Otero, Antonio Machado i Miguel Hernández, Pompeu Fabra i Mercè Rodoreda, Salvador Espriu i Gonçal Castelló. Era impossible conèixer bona part dels nostres literats! Talment com ara, quan el comissariat neonoucentista barra el pas a les informacions sobre les obres de determinats escriptors.

No és cap exageració. Reflexionem una mica en el que ha significat i significa encara, per a la creació d'una cultura nacional progressista, el silenci decretat sobre la vida i l'obra dels escriptors d'esquerra. Els problemes patits durant prop de seixanta anys per Gonçal Castelló, per posar un exemple paradigmàtics, n'és una prova evident i irrefutable. Però també podríem parlar d'Enric Valor, Pere Calders, Puig i Ferreter... La reacció i els neonoucentistes proven de barrar el pas a tots els que no combreguen amb el seu ideari estètic i/o polític. Es controlen els premis que es consideren "importants", es menysté aquells que no són controlats per aquests comissaris o, cas encara pitjor, es blasma contínuament contra l'"excessiva proliferació de guardons literaris" (sempre en la línia de controlar els "nous valors" que puguin anar sorgint). La manipulació sectària damunt la nostra literatura no s'exerceix solament mitjançant el control dels premis considerats "importants" pel comissariat: aquells que es consideren que "consagren" l'autor són donats, o almanco són aparaulats, anys abans de la seva concessió oficial. El control tambe es fa extensiu als suplements de cultura del diaris de màxima circulació, on, com tots sabem, cada camarilla, cada grupet reaccionari o màfia editorial i/o institucional s'encarrega d'enlairar els seus silenciant o atacant aquells que no són de la seva corda.

Igualment el control de determinades revistes culturals, d'espais de ràdio i televisió s'ajunta amb la vigilància sobre el que publiquen les editorials de més "prestigi". Gonçal Castelló (i tants i tants d'escriptors) em va explicar en el seu moment les peregrinacions d'editorial en editorial per aconseguir publicar una obra. Ara mateix en Carles Castellanos hi insisteix en les seves memòries. En aquesta batalla tot eren -i són!- problemes per a determinats creadors mestres, fins a l'extrem que, per als que no combreguen amb determinades concepcions de la política dretana i concepcions culturals neonoucentistes, les dificultats esdevenen insalvables.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb