Turmeda | 26 Abril, 2008 18:10 |
Res no queda de les cançons sota el sol roent, de la suor antiga i de l’esforç de la batalla. Amb la mort del pare desapareixien núvols, les constel·lacions que il·luminaren l’esclat esplendorós de l’esperança. Reialme de fantasmes amb acompanyament d´una banda de músics folls. Ebris captaires donen la benvinguda a la Mort coberta de torbadors draps de seda negra. Vet aquí la seva riallada eixorca rovellant somnis, anunciant, ardent i suada, l´exèrcit de tèrboles mirades que ens espera més enllà del portal de la cambra. Sonen tambors secs en la distància (fúria del pànic acompanyant la immensa por que ens domina). (Miquel López Crespí)
Llibres de memòries: les fotografies de la guerra civil (pagines del meu dietari) (I)
Tenir el pare, uns oncles que havien estat en primera línia en la lluita contra el feixisme conformà, de forma absoluta, la meva vida. Ho puc dir ara, quan ja fa prop de vint-i-cinc anys d'ençà la mort del pare. Potser ha estat aquesta prolongada absència, la que m´ha fet més conscient del pes del passat en la meva vida. Anys més tard de la seva desaparició física també morien els oncles, ferms, amb les idees que sempre havien defensat aferrissadament, inflexibles quant a la necessitat d’acabar amb les injustícies d’una societat que barrava el pas al naixement dels somnis.
Quin vendaval furient i sense pietat, la Mort! La generació de lluitadors dels anys vint i trenta del segle passat ha anat desapareixent de forma inexorable, deixant-nos hereus del tresor inabastable de les seves esperances i magnes utopies. Mir les fotografies que tenc penjades davant la màquina d’escriure. Tot m´indica que he de continuar feinejant per deixar constància d´una història que es fa més i més gran amb el pas dels anys. Són les veus del pare i els oncles, dels presoners republicans dels anys quaranta, els homes i les dones que m´inocularen el verí de la revolta i que ara, retornant des del llarg viatge que feren pel fred, seran per sempre més al costat, fins al moment del meu darrer alè.
Sóc vora seu. Sent la seva agitada respiració. Veig els rostres provinents del passat. La corrua de presoners que davalla del vaixell en un llunyà estiu del 40. Com en somnis, a les palpentes, cerc el pare. Potser el trobi pel tacte, o demanant a les ombres evanescents que, provinents del passat, van sortint de la bodega del vaixell. Però ningú em veu ni em pot sentir. Jo encara no he nascut. No sóc res. El pare encara no ha davallat a terra. Els fan formar a coberta. Conten els presoners. Tot començarà a canviar quan trepitgi terra mallorquina. Una arribada sense possible retrocés. La terra que veu serà la que l´acollirà el dia de la mort. Dóna una llambregada al port, la catedral, els pescadors que davallen el peix que han acabat de pescar i donen les caixes plenes de sardines i alatxes a les peixateres que esperen, impacients. Els filferros del camp de treball que encara vaig tocar amb les mans, quan era un infant i el pare ens portava als indrets on va romandre a mans dels guanyadors. La història dels oblidats. Els historiadors empren xifres, nombres desprovists de sang i d´esperit per descriure les grans batalles, els fets que, en la seva opinió, trasbalsaren el món. Obris qualsevol llibre referent a la guerra i pots llegir: “A la batalla de l´Ebre els republicans tengueren cinquanta mil baixes, entre morts i ferits”. Però cada nombre d´aquests cinquanta mil és format per un ésser de carn i os, un home com el pare, els oncles, els companys de les trinxeres que sentien damunt la pell, la carícia de les formigues, la gèlida ganivetada del gebre a l´hivern, a Terol; el ferro roent del sol, a l´estiu, a qualsevol front d´una Castella en flames, per les terres ermes d´Aragó moments abans d´entrar en combat. La majoria dels combatents eren joves que no havien complit els vint anys i que, quan el comissari donava l´ordre definitiva d´abandonar els refugis, pensaven en la mare, els germans, els jocs d´infant, en alguna primavera remota on encara hi havia geranis sota l´emparrat, jocs d´adolescent a la platja o la vorera del riu, sota l´ombra protectora dels oms. Després, la bala i la metralla travessant el pit. Els crits d´angoixa, la negror definitiva que poblava l´antic espai obert que abarcaven les pupil·les. Morir amb la pols de la terra dins la boca, mesclant-se amb la sang que, fluent, raja, de les ferides i es confon amb pedres i terrossos. I la paraula “Mare!”, en la boca dels moribunds. Quanta sang vessada, segles de treball esclau per arribar a l´instant de l’acomiadament definitiu! El pare morí el mes d’agost del 84, d´un infart sobtat. Dies abans de ser ingressat a l´hospital es va trobar malament. No podia respirar. S’ofegava. Els metges li prohibiren fumar. Tots sabíem que la ferida que tenia al cor no es podia guarir i que el cor petaria d´un moment a l’altre. Em demanà una cigarreta que fumà d’amagat de les infermeres. Em digué, amb veu calmada:
-No hi ha res a fer. Ja ho sé. El metge no m’ha amagat la gravetat de la lesió. El que no entenc és per què no volen que fumi. Tanmateix, aquestes són les meves darreres hores i tothom ho sap. Una cigarreta més o menys no em salvarà la vida.
Parlava tranquil·lament, sense fer gens coneixedor el dolor infinit que sentia per dintre, pensant que ja no ens podria donar suport, ajudar-nos. La mare havia anat un moment a veure el doctor, a demanar més informació sobre la malaltia. Segurament cercava unes paraules de consol. Volia aferrar-se a qualsevol promesa miraculosa. No volia acceptar de cap de les maneres que el cor del pare no podia acceptar ja cap mena d´intervenció mèdica.
-Conserva les fotografies de la guerra. És el record d’aquells anys apassionats. Al darrere de cadascuna trobaràs la data, el nom dels companys llibertaris.
Res no queda de les cançons sota el sol roent, de la suor antiga i de l’esforç de la batalla. Amb la mort del pare desapareixien núvols, les constel·lacions que il·luminaren l’esclat esplendorós de l’esperança. Reialme de fantasmes amb acompanyament d´una banda de músics folls. Ebris captaires donen la benvinguda a la Mort coberta de torbadors draps de seda negra. Vet aquí la seva riallada eixorca rovellant somnis, anunciant, ardent i suada, l´exèrcit de tèrboles mirades que ens espera més enllà del portal de la cambra. Sonen tambors secs en la distància (fúria del pànic acompanyant la immensa por que ens domina).
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Memòria cronològica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)
Turmeda | 26 Abril, 2008 08:04 |
Una nova ronda pot ser una nova pressió urbanística damunt el territori de la ciutat, i pot ser una aposta per un model de mobilitat equivocat. La mobilitat exigeix apostes de futur, i pens que un segon cinturó o segona ronda o el que li volguem dir no és la solució adequada. El nou model de mobilitat ha de passar pel transport públic, per propostes compatibles amb una millor qualitat de vida, amb evitar l'ús i abús del vehicle privat, i que no entrin en el cercle viciós de més cotxes, més vies, més cotxes, més vies,.... (Biel Barceló)
NECESSITA PALMA UNA NOVA RONDA?
Ahir la batlessa de Palma presentava el model urbanístic de Palma. No va inventar res, però la major part del que va presentar era interessant i necessari per Palma. Un model urbanístic que es basarà amb els eixos civics, els corredors verds, l'obertura al mar i el transport públic. Un model similar al que des del Bloc i des del PSM defensam i proposam.
Però en la seva exposició va parlar també d'una nova ronda per descongestionar el trànsit. És evident que no va concretar quin tipus de nova ronda, però tots tenim en el cap el segon cinturó o similar. Una nova ronda pot ser una nova pressió urbanística damunt el territori de la ciutat, i pot ser una aposta per un model de mobilitat equivocat. La mobilitat exigeix apostes de futur, i pens que un segon cinturó o segona ronda o el que li volguem dir no és la solució adequada. El nou model de mobilitat ha de passar pel transport públic, per propostes compatibles amb una millor qualitat de vida, amb evitar l'ús i abús del vehicle privat, i que no entrin en el cercle viciós de més cotxes, més vies, més cotxes, més vies,....
Blog Biel Barceló (24-IV-08)
Salvar la Real, preservar ses Fontanelles, protegir el Toro (“Port Adriano”) ens servia per a comprovar si aquesta vegada podria haver-hi un canvi en profunditat o si, com de costum, ens trobàvem amb les excuses de mal pagador dels professionals de la mentida. Per a desgràcia nostra, la claudicació davant el PP i els interessos especulatius ha evidenciat que, si no hi ha una ferma vigilància popular, una constant mobilització de les plataformes, partits i sindicats no domesticats, el camí, amb unes petites modificacions per a la galeria, continua essent el mateix que ha seguit sempre la dreta depredadora. (Miquel López Crespí)
Després de Son Espases. Ara el Segon Cinturó (article publicat el mes d´octubre de 2007)
Quan els votants progressistes, les plataformes antiautovies o per salvar la Real; quan sindicats com la CGT, STEI o milers de persones independents, però amants de la terra, espesses la indignació i desencís que senten per la claudicació del Pacte davant els poders fàctics de les Illes per la qüestió de Son Espases, ho fan pensant en l´obscur futur que s´apropa. Son Espases, no ho oblidem, era el test per a constatar si realment es podria avançar en el camí de la preservació del territori i dels nostres minvats recursos naturals, o tot es reduïa a les mentides acostumades. El dirigent d´EU Eberhard Grosske ho diu amb unes altres paraules en el seu blog personal quan demana retirar el projecte de llei del sòl presentat per UM, i textualment afirma que “Son Espases és una empenta objectiva al Segon Cinturó”. Precisament aquesta és la qüestió, el nus del problema que visualitza la claudicació del Pacte fent l´hospital del PP. La indignació popular per la claudicació del PSOE davant els poders especulatius que tots coneixem fa témer el pitjor. Ja no és solament la retirada covarda de l´ecotaxa per a “quedar bé” davant la patronal hotelera. Tothom veu ben clarament, i l´apunt d´Eberhard Grosske ho concreta a la perfecció, que després de ses Fontanelles, Son Espases, el mal anomenat “Port Adriano”, hi vénen de seguida el Segon Cinturó, la Façana Marítima, l´ampliació del port de Palma fins a límits de bogeria inimaginables, el gasoducte... El gasoducte, que representa l´arribada d´energia per a un creixement il·limitat i insostenible: més dessaladores per quan manqui l´aigua, més forns per a cremar els residus que ens envaeixen arreu, més fàbriques d´electricitat per a donar resposta a una demanda sempre en augment, ja que el creixement descontrolat no atura: dubtoses infraestructures per a engreixar els especuladors, més autopistes, hotels, plantes de formigó, polígons industrials per a colonitzar l´interior de l´illa...
Salvar la Real, preservar ses Fontanelles, protegir el Toro (“Port Adriano”) ens servia per a comprovar si aquesta vegada podria haver-hi un canvi en profunditat o si, com de costum, ens trobàvem amb les excuses de mal pagador dels professionals de la mentida. Per a desgràcia nostra, la claudicació davant el PP i els interessos especulatius ha evidenciat que, si no hi ha una ferma vigilància popular, una constant mobilització de les plataformes, partits i sindicats no domesticats, el camí, amb unes petites modificacions per a la galeria, continua essent el mateix que ha seguit sempre la dreta depredadora.
Si el govern del Pacte no va recuperant la credibilitat que ha perdut (molts sectors que donaren suport a les forces progressistes per a foragitar el PP de les institucions ara els diuen “traïdors” i “covards” sense cap mena de contemplació), el desencís anirà augmentant en detriment de l´enfortiment de la societat civil. A menys que els polítics del règim, siguin de dreta o de l´esquerra oficial, el que vulguin sigui precisament això: contribuir a desmobilitzar la societat civil a fi de poder fer la migdiada tranquils i satisfets, sense haver d´estar fiscalitzats pels votants, per les plataformes de lluita que dinamitzen i donen vida a la nostra societat. Per a aquesta munió d´oportunistes que s´han enriquit amb la gestió del règim posant-se al servei dels grups especulatius i encimentadors, les plataformes ciutadanes només serien un estri, un objecte que, com un plat o un tassó de plàstic, es llencen als fems una vegada que s´han emprat. És una visió miserable de la política, un tipus d´instrumentalització partidista que no ha d´envejar res a les acostumades manipulacions de la dreta.
Per això mateix, perquè Son Espases era el test que permetria visualitzar si aquesta vegada el canvi promès era de veritat o una de les mentides a les quals ens tenen acostumats els vividors del romanço, molts sectors socials demanen coherència i dignitat, no solament al PSOE sinó també als socis de govern, és a dir, al Bloc. Hi ha sectors d´EU, la CGT, la Plataforma Salvem la Real, independents, ecologistes de totes les tendències, que demanen insistentment la sortida dels consellers del Bloc del govern PSOE-UM. En un article titulat “Per coherència i dignitat, aneu-vos a ca vostra”, Josep Juárez, secretari d´Acció Sindical de CGT-Illes, ha escrit, mostrant el seu desencís i el de tants i tants sindicalistes davant el fet consumant de la continuació de les obres a Son Espases: “El defensar la Real era i és la lluita emblemàtica per una Mallorca sense corrupció, mirall d´altres lluites en defensa de la democràcia, en el sentit més autèntic del termini, i no en la caricatura que l´haveu convertit”.
Ens demanam si el president Antich serà capaç de redreçar l´actual sotregada. La credibilitat que ara té entre molts dels sectors que l´ajudaren a pujar al poder és prou baixa. No sabem quin conill es podrà treure del capell per a tornar il·lusionar la gent que avui se sent completament decebuda.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
« | Abril 2008 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | |
7 | 8 | 9 | 10 | 11 | 12 | 13 |
14 | 15 | 16 | 17 | 18 | 19 | 20 |
21 | 22 | 23 | 24 | 25 | 26 | 27 |
28 | 29 | 30 |