Literatura catalana contemporània

La generació literària dels 70. Miquel López Crespí (influències culturals)

Turmeda | 31 Maig, 2008 15:12 | facebook.com

La generació de republicans dels anys trenta és una generació que confia en la cultura, en el poder del llibre, en l'ensenyament com a eina per a canviar el món. Aquells revolucionaris dels anys trenta havien estat alletats pel material publicat per tota una tota una sèrie d'editorials combatives, anarquistes les unes, socialistes les altres. Entre les anarquistes record que l'oncle em parlava de Tierra y Libertad, Revista Blanca, Broch de Barcelona, Biblioteca Acracia de Tarragona. Són els anys de fort activisme polític i cultural, anys en els quals s'editen les obres de molts escriptors del moment i també de clàssics del pensament anarquista mundial. Parlam de materials d'Abad de Santillán, Adrián del Valle, Anselmo Lorenzo, Federico Urales... (Miquel López Crespí)


Dietaris personals. La literatura i les influències culturals



Soldats republicans

Recentment m'han demanat que fes algun escrit en referència a les meves primeres influències culturals. Ho he explicat en algun capítol del llibre d'història local Temps i gent de sa Pobla (sa Pobla, Ajuntament, 2002) i també es poden trobar informacions de les meves primeres lectures i influències culturals en els llibres de memòries i d'assaig L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), Cultura i antifranquisme, No era això: memòria política de la transició i Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart. Hi ha dues vessants en aquestes influències. Una influència castellana per les condicions de l'època, i una altra de catalana. Per una part, les del pare, Paulino, i l'oncle José López, ambdós combatents de l'exèrcit de la República i, per l'altra banda, les de l'oncle-avi Miquel Crespí, batle de sa Pobla en els anys vint i que en marxar a l'Argentina deixà a les golfes de la casa dels seus pares del carrer de la Muntanya un bon grapat de llibres mallorquins i principatins dels anys deu i vint del segle passat. Si per part del pare i l'oncle José m'arribaven notícies i alguns exemplars salvats de la cremadissa de la guerra, llibres d'Antonio Machado, Ramón del Valle-Inclán, Miguel Hernández, León Felipe, Rafael Alberti... per part de la família poblera, per les restes també de la desfeta econòmica i personal de l'oncle Miquel, puc anar esbrinant, parl de començaments dels anys seixanta, el que hi ha soterrat rere el cartró-pedra la "fastuositat" imperial espanyola.

La generació de republicans dels anys trenta és una generació que confia en la cultura, en el poder del llibre, en l'ensenyament com a eina per a canviar el món. Aquells revolucionaris dels anys trenta havien estat alletats pel material publicat per tota una tota una sèrie d'editorials combatives, anarquistes les unes, socialistes les altres. Entre les anarquistes record que l'oncle em parlava de Tierra y Libertad, Revista Blanca, Broch de Barcelona, Biblioteca Acracia de Tarragona. Són els anys de fort activisme polític i cultural, anys en els quals s'editen les obres de molts escriptors del moment i també de clàssics del pensament anarquista mundial. Parlam de materials d'Abad de Santillán, Adrián del Valle, Anselmo Lorenzo, Federico Urales... Els socialistes publiquen des de l'editorial Gráfica Socialista, i els comunistes fan sentir la seva veu publicant nombroses obres de Lenin i Trotski. Però aquestes editorials amb què es formaren els nostres pares, l'oncle José, la generació d'esquerrans dels anys trenta, no solament publiquen els clàssics del pensament marxista internacional. Portats del seu esperit militant en el front cultural, de la seva fe en la cultura com a eina d'alliberament de la humanitat, es fan traduccions d'autors francesos com Barbusse i Romain Rolland, d'escriptors alemanys com Remarque i Arnold Zweig, dels estato-unidencs Dos Passos, Dreiser, Upton Sinclair... Malgrat que en els anys trenta la taxa d'analfabetisme a l'estat espanyol arriba quasi al cinquanta per cent de la població, l'any 1931 la producció estatal de llibres assoleix els cinc-mil títols. Els sectors d'avantguarda llegeixen, a part de Marx, Engels, Lenin, Lafargue, Rosa Luxemburg, Lenin i Trotski, obres d'Andrade, Joaquim Maurín i Andreu Nin. Per posar un exemple de les ganes esbojarrades de formar-se mitjançant la literatura, cal recordar que l'any 1931 s'editen 110.000 exemplars de la novel·la de Remarque Sin novedad en el frente .



Són aquests els autors, els llibres, les històries que la família em transmet a finals dels cinquanta i começaments dels seixanta. Són aquests els autors, els llibres, les històries que la família en transmet a finals dels cinquanta i començaments dels seixanta.

Les influències diríem "catalanistes" en la meva formació vendrien de part del batle de sa Pobla, l'oncle Miquel Crespí, i per alguns dels llibres que deixà a les golfes de casa seva quan marxà a l'Argentina. Un oncle curiós, el batle "Verdera", ja que, malgrat ser un dels dirigents comarcals de la famosa "Unión Patriotica" de Miguel Primo de Rivera, és també amic íntim del polític, urbanista i arquitecte Guillem Forteza, al qual encomana la construcció de l'Escola Graduada de sa Pobla. Recordem que Guillem Forteza va ser el primer president de Nostra Parla, l'any 1916, que elaborà tota una doctrina mallorquinista coherentment pancatalana, que fou membre de l'Associació per la Cultura de Mallorca i que, com a tal, participà en la redacció de l'avantprojecte d'Estatut de les Illes (juny del 1931). Per això no és estrany que hi hagués a la casa dels pares de l'oncle Miquel alguns exemplars de les rondalles mallorquines de mossèn Antoni M. Alcover, llibrets de poesia i sermons de Miquel Costa i Llobera, retalls de premsa de l'època amb escrits de Maria Antònia Salvà i Joan Alcover. Per cert, molt d'aquest material ens va ser "incautat" per la Brigada Social en aquelles primeres detencions de començaments dels anys seixanta, segurament per ser considerades de "un catalanismo peligroso" i mai em foren tornades.

Jo crec que són aquestes influències, els autors dels quals em parlà l'oncle José López, alguns dels llibres salvats dels desastres de la guerra, llibres que havien fet a la motxilla del pare i de l'oncle José bona part dels fronts de la batalla en la lluita contra el feixisme; i també, la notícia de l'existència d'una cultura amagada i soterrada pels vencedors, la cultura catalana, fou tot això, deia, el que em féu obrir els ulls, ja de ben jove, envers les possibilitats de l'expressió literària. Quan a mitjans dels anys seixanta puc assistir a les Aules de Poesia, Novel·la i Teatre que organitza Jaume Adrover a Palma, aquella universitat político-literària que inicià la represa cultural a Palma després dels anys de tenebror feixistes, juntament amb la feina feta per l'Editorial Moll en l'edició de llibres o les primeres activitats de l'Obra Cultural Balear (i també, cal no oblidar-ho, la tasca feta pel cineclub universitari que dirigien Francesc Llinàs i Antoni Figuera) es va consolidant un interès per la literatura que, sortosament, perdura fins el dia en què escric aquestes retxes.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Fira del Llibre de Palma (Mallorca). Novetats editorials de l'escriptor López Crespí

Turmeda | 31 Maig, 2008 07:04 | facebook.com

D’UTOPIES I DE PARADISSOS PERDUTS: NAUFRAGIS LENTS (El Tall Editorial)


Per Pere Rosselló Bover, escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB)



Coberta i il·lustracions de Llorenç Pons Moll

Hi ha llibres que no necessiten pròleg. És el cas d’aquest poemari de Miquel López Crespí, la diafanitat del qual fa sobrer qualsevol comentari previ. Però l’amistat i el respecte que sent envers l’escriptor m’impedeixen negar-li unes ratlles, que tanmateix consider innecessàries, perquè ni al llibre li cal cap presentació ni és precís explicar a ningú qui és el nostre escriptor.

Els poemes de Naufragis lents són una mostra dels temes, de l’estil i, en general, del món literari de Miquel López Crespí. En ells el poeta gira els ulls envers el passat i hi descobreix tot un cabal d’experiències, inscrites en els signes d’un temps ja esvaït, però que constitueixen un moment intens, caracteritzat per la lluita per la utopia i per la vitalitat de la joventut. Hi trobam els viatges, les pel·lícules i els llibres d’una època de la qual esperàvem que sorgiria un món millor, quan encara es parlava de lluita de classes i de tots els alliberaments possibles. París, Irlanda, Roma, Rússia... són els escenaris de molts d’aquests poemes, en els quals no manquen referències a Sergei Mikhailovich Eisenstein, a Karl Marx i Friedrich Engels, a Bertold Brecht, al cinema compromès dels anys 60 i 70, etc.

Miquel López Crespí retrata un món que ja no tornarà, irremissiblement esborrat pel pas del temps, però també per la brutalitat d’un capitalisme que paradoxalment es diu liberal, per les claudicacions dels lluitadors d’un altre temps, i per les pereses, les inèrcies i les covardies de tots plegats. D’aquesta manera, els poemes de Miquel López Crespí posen el dit a la llaga i ens fan veure que, en tan poc temps, hem venut l’esperança, hem malbaratat el somni i hem fet impossible l’ideal. Tanmateix, i això és el més important, el poeta comprèn que el paradís perdut no és el món utòpic que el jove d’aleshores perseguia, sinó aquesta mateixa experiència viscuda de lluita per uns ideals i ara ja esvaïda.

Tota l’obra poètica de Miquel López Crespí es caracteritza per una intensa unitat. Aquesta ve donada, en primer lloc, tant pel fet d’inscriure’s en una tradició antiformalista i heterodoxa –sota el mestratge d’autors com Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat-Papasseit, Pere Quart o Jaume Vidal Alcover–, com per la recerca d’una llibertat formal que troba la seva forma natural d’expressió en l’ús del vers lliure i, sobretot, en un to narratiu, que mai no ofega el lirisme. Ara bé, la poesia de Miquel López Crespí no cau en la discursivitat ni en la facilitat pròpia de la poesia realista dels anys 60 i 70, ni es deixa enlluernar per la gratuïtat dels jocs formals, falsament innovadors, que es posaren de moda durant els anys 70. D’aquesta manera, en els poemes de Naufragis lents trobam un llenguatge diàfan, despullat d’imatges gratuïtes, que trenca amb la tradició postsimbolista i respon a una lliçó de senzillesa i de sinceritat.

En segon lloc, la unitat de la poesia de López Crespí prové de la insistència en uns temes i motius d’origen autobiogràfic, com són la memòria i la reflexió sobre el temps històric viscut, el compromís polític i artístic, i l’experiència personal, que es palesa sobretot en les referències als viatges, als llibres i al cinema. Els anys d’infantesa durant la postguerra i el temps de joventut en la lluita contra el franquisme constitueixen una experiència vital, que esdevé el nucli de la seva evocació del temps perdut. Però la mirada políticament compromesa del poeta en cap moment no impedeix la visió elegíaca del temps passat, sempre despullada de sentimentalismes.

En aquests poemes, per tant, el lector trobarà el testimoni sincer d’un home que passa revista als retalls de la memòria que ha guardat i que, amb ells i amb la poesia, reconstrueix –és a dir, reviu– un món passat i ens en fa espectadors.

Benvingut sia aquest llibre de Miquel López Crespí, que se suma a la quasi vintena de poemaris que fins ara l’han precedit i que, pel seu propòsit testimonial i de lluita, demostra el compromís incansable del nostre escriptor amb la Justícia, amb el nostre dissortat país i amb la Literatura.

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Jaume Carbonero i la destrucció de Mallorca (un article de l'escriptor Miquel López Crespí)

Turmeda | 30 Maig, 2008 07:06 | facebook.com

Si fem un petit resum de la nota informativa publicada pel GOB, nota que podem trobar penjada al lloc de l’entitat conservacionista, constatarem com, amb l’excusa de construir habitatges per a afavorir el lloguer, el que s’ha fet de veritat ha estat plegar-se als interessos dels promotors de la construcció. Jaume Carbonero, com de costum amb les seves desencertades propostes, ens ha volgut enganyar amb la cortina de fum dels habitatges socials. (Miquel López Crespí)


Jaume Carbonero i la destrucció de Mallorca


El GOB critica la llei Carbonero



Qui més ha encertat en la crítica al desmesurat creixement urbanístic impulsat per Jaume Carbonero i el Govern de les Illes ha estat, com de costum, el GOB.

Si fem un petit resum de la nota informativa publicada pel GOB, nota que podem trobar penjada al lloc de l’entitat conservacionista, constatarem com, amb l’excusa de construir habitatges per a afavorir el lloguer, el que s’ha fet de veritat ha estat plegar-se als interessos dels promotors de la construcció. Jaume Carbonero, com de costum amb les seves desencertades propostes, ens ha volgut enganyar amb la cortina de fum dels habitatges socials. Però el GOB ens diu el contrari, i nosaltres sempre hem tengut molta més confiança en l’organització ecologista que en les receptes de determinats polítics professionals, especialistes del romanço com Jaume Carbonero, experts solament a causar problemes a les forces progressistes de les Illes. Que Carbonero fa el joc als promotors és evident. Si no fos així, si escoltàs la societat civil, els experts del GOB, sabria a la perfecció com a les Illes sobren els pisos buits. En aquests moments són prop de cent mil els habitatges que, amb una adequació de la legislació vigent, afavorint el lloguer dels més dèbils econòmicament, podrien posar-se a disposició de la societat.

Que la demagògia de Carbonero no enganya ningú, que és fals el que diu, que ens menteix tant com vol i més, es pot demostrar amb les estadistíques en la mà, amb els informes que empren els ecologistes per a demanar aquesta urgent rectificació al Govern. Amb dades de 2006 sabem que a les Illes, sense comptar les instal·lacions hoteleres, hi ha actualment 537.911 habitatges, dels quals 336.591 són residències principals, 107.059 segones residències i 94.2622 estan desocupades tot l’any. Com diu el GOB: “Per altra banda, a l’actualitat, Mallorca disposa de 3.300 hectàrees de sòl urbà vacant i 2.400 hectàrees més de sòl urbanitzable”.



Les mentides de Jaume Carbonero queden exposades a la llum de tothom. A què treu cap la seva delirant proposta –a no ser per afavorir els promotors-- de voler construir 5.000 nous habitatges, destruint el poc sòl rústic que ens queda? Si UM, el Bloc, la gent lúcida del PSOE i, per a vergonya del conseller!, Rosa Estaràs no arriben a consensuar una nova llei, la destrossa de recursos i territori encara hauria estat pitjor.

En el fons, la proposta de Jaume Carbonero, aprofitant la demagògia dels habitatges socials, el que pretén és oferir als promotors la construcció de 10.000 habitatges, 5.000 dels quals HPO.

Nosaltres pensam ben igual que el GOB i els sectors amb més seny de la societat civil de les Illes. Les opinions dels ecologistes, d’Eivissa pel Canvi, del Bloc, de tots els que estimam les Illes, aquells que no volen més destrucció de recursos i territori són ben correctes i dignes de tenir en compte. En les delirants propostes de Jaume Carbonero no s’hi veu cap planificació lògica. Hi ha desbarats per donar i vendre. Per exemple: no es tenen en compte les necessitats de Palma alhora que es volen construir 450 pisos a Campos, un poble desbordat pel creixement dels darrers anys.

La irracionalitat dels plans de Carbonero arriba fins al punt d’intensificar les densitats edificatòries. És el cas de Palma, on el conseller proposa construir edificis de més de vuit plantes, amb densitats que quasi dupliquen les permeses pel Pla Territorial (225 habitants per hectàrea).

Cal trobar altres alternatives que no siguin la de l’acostumat “desarrollismo” de l’època franquista. Cal promoure el lloguer d’aquests prop de cent mil habitatges existents. Es tracta d’oferir incentius als seus propietaris o comprar-los per després llogar-los.

Caldria revisar l’irracional model de creixement il·limitat que ara tenim i, en lloc de restar en mans dels promotors, revisar aquest model destructiu de recursos i territori i redistribuir en comptes de voler continuar creixent fins a límits inconcebibles.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (27-V-08)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Guillem Frontera, Miquel López Crespí, Plataforma Salvem la Real... Salvem Mallorca! La destrucció de recursos i territori a les Illes

Turmeda | 29 Maig, 2008 19:37 | facebook.com

Si tot era tan greu quan ho volia tirar endavant el govern del PP, ara uns retocs fan el projecte i l’obra tan assumibles que només queda una veu mig perduda per recordar-nos el punt de partida? Almenys si n’estiguéssim empegueïts, voldria dir que ens queda una mica de vergonya. Salvem Son Bosc, donem tota la protecció possible a Son Real, però el petit grup que queda de Salvem la Real mereixeria, per damunt de qualsevol consideració, el suport i el reconeixement del que queda de societat civil. Ja seria gros que la Comissió de Peticions de la Unió Europea ens fes pujar els colors a la cara, mentre nosaltres feim, amb tenacitat monòtona, exercicis abdicatoris. (Guillem Frontera)


Salvem Son Bosc i Son Real. I la Real


Guillem Frontera | 24/05/2008 |

Amb tantes associacions, acadèmies, facultats i fundacions com tocarien sentir-se involucrades en el passat, present i futur de Son Espases, la quasi total soledat d’Aina Calafat, portaveu del moviment Salvem la Real, ens defineix com una societat incapaç de dur fins a l’enfront una campanya per una causa justa. Si féssim ara una relació dels grups, de les persones, dels partits polítics que es posicionaren honestament contra l’aberrant localització de l’hospital, i que després han anat optant pel silenci, en alguns casos indirectament tan ben retribuït; o que sense cap vergonya han fet ús del poder per trair la gent que els havia fet costat, segurament encara no ens podríem creure que passi el que està passant: que l’hospital creix on se’ns prometé que no creixeria, i creix a bon ritme. Els més mancats d’ètica, de moral i de formes en aquesta qüestió fan cara de no haver romput mai cap plat –i de no saber si les pales excavadores n’han romput d’una altra classe.

Ara el GOB exigeix al president Francesc Antich la protecció de Son Bosc, devora les maresmes de Muro, i les raons que enarbora són plenes de sentit comú, de sensibilitat pel país. Però la campanya té un mal mal: el molt honorable President ha pres el número al GOB, ha vist, arran de l’afer de Son Espases, que té molta pólvora banyada –i servidor escric això amb un cert desencant i amb l’angoixa que et causa haver de rebaixar la confiança en qui la dipositaves tota. De tots els silencis aquiescents que es varen fer tot just consumada la deslleialtat d’Antich, el silenci del GOB va ser el més obscur, precisament perquè contrastava de manera intempestiva amb la lluminosa presència que havia mantengut en la vida del país –i que no li podrem agrair mai a bastament.

Però no voldria donar la impressió que el GOB té responsabilitats que no li corresponen en aquest afer ominós. Tot plegat, neix de la perplexitat davant de l’abandó general d’una causa que havia estat bandera i que havia ennoblit la nostra societat. Si tot era tan greu quan ho volia tirar endavant el govern del PP, ara uns retocs fan el projecte i l’obra tan assumibles que només queda una veu mig perduda per recordar-nos el punt de partida? Almenys si n’estiguéssim empegueïts, voldria dir que ens queda una mica de vergonya. Salvem Son Bosc, donem tota la protecció possible a Son Real, però el petit grup que queda de Salvem la Real mereixeria, per damunt de qualsevol consideració, el suport i el reconeixement del que queda de societat civil. Ja seria gros que la Comissió de Peticions de la Unió Europea ens fes pujar els colors a la cara, mentre nosaltres feim, amb tenacitat monòtona, exercicis abdicatoris.

dBalears (25-V-08)


Potser que el cinisme, la manca de principis, l´oportunisme d´alguns sectors de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial, sigui un producte estantís de la postmodernitat. Genteta que és a un partit d´esquerres perquè el carnet li produeix beneficis econòmics. Res més. Sectors dogmàtics que s´histeritzen en veure que la mobilització de la societat civil podria posar en qüestió els privilegis econòmics que comporta la gestió del règim. Són personatges, els que demonitzen les entitats i plataformes que han portat a coll la lluita contra l´especulació i la corrupció, contra la destrucció de Mallorca, que tant podrien ser del PP com d´UM com, indubtablement, del PSM o del PSOE. (Miquel López Crespí)


Salvem Mallorca! Defensa d’Aina Calafat



Ho he llegit a diversos blogs i també en els articles d´algun publicista: Aina Calafat, la Plataforma Salvem la Real i tots aquells i aquelles que no s´han desmobilitzat i continuen lluitant per servar Mallorca i les Illes de les urpades de l´especulació “fan el joc a la dreta”. Diuen que “és perillós desestabilitzar el Pacte amb crides constants a la mobilització ciutadana”. Sembla que un sector de la l´esquerra oficial, en veure que la Plataforma de la Real no afluixa en les seves justes reivindicacions, ha decidit passar a l´acostumada campanya de desprestigi i demonització de la dissidència. Tots plegat, aquesta brutor inclassificable... no us recorda les campanyes carrillistes contra els partits que, en temps de la transició, lluitaven per la República i el socialisme mentre que a determinats dirigents sense ètica ni principis ja els anava bé posar-se al servei del règim, de la maniobra de restauració monàrquica?

La demonització de les persones, entitats socials, sindicats i associacions de veïns que des de fa unes setmanes es reuneixen al Casal d´Entitats Ciutadanes de Palma per a continuar la lluita per salvar la Real, em recorda igualment les campanyes de desprestigi ordides pels estómacs satisfets contra la diputada verda Margalida Rosselló o contra la consellera de Benestar Social de l´anterior Pacte de Progrés, l´eficient política Nanda Caro, que, en un acte de sinistre sectarisme, va ser obligada pels seus a callar i a no opinar sota amenaça de fer-li dimitir el seu càrrec.

Per a desgràcia del nostre poble, hi ha molta gent mancada del més mínim tarannà democràtic, que no sap respectar ni entendre –no en vol fer el més mínim esforç!-- la dissidència. Escoltar aquells que pensen d´una manera diferent? Quin doi! “Una vegada que som a dalt, nosaltres comandam”, xerriquen, cofois. La persecució i criminalització de la dissidència és una forma més de dogmatisme i feixisme que, a aquestes alçades del règim postfranquista, i dècades després de la mort del dictador, ens pensàvem que s´hauria anat acabant. Els comentaris denigradors fets en referència a Aina Calafat, a la Plataforma Salvem la Real, a tots aquells i aquelles que pugnam per enfortir la societat civil, per defensar el que pensam que és just, ens fa constatar com de lluny som encara d´una mínima cultura democràtica.

Potser que el cinisme, la manca de principis, l´oportunisme d´alguns sectors de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial, sigui un producte estantís de la postmodernitat. Genteta que és a un partit d´esquerres perquè el carnet li produeix beneficis econòmics. Res més. Sectors dogmàtics que s´histeritzen en veure que la mobilització de la societat civil podria posar en qüestió els privilegis econòmics que comporta la gestió del règim. Són personatges, els que demonitzen les entitats i plataformes que han portat a coll la lluita contra l´especulació i la corrupció, contra la destrucció de Mallorca, que tant podrien ser del PP com d´UM com, indubtablement, del PSM o del PSOE.

El problema que tenen aquells que no voldrien una societat civil viva i dinamitzadora del teixit social és que ara ja no es tracta de desprestigiar una persona o un petit col·lectiu; ara són ja molts els partits i sindicats, agrupacions i associacions de veïns, entitats socials i publicistes a demonitzar. Com s´ho faran per a fer creure que la CGT, Alternativa per Pollença, Attac, Drets Humans, EU, la Federació d´Associacions de Veïns de Palma, la Joventut Comunista, l´Obra Cultural Balear, la Plataforma Salvem Can Tàpera, la Plataforma Salvem la Real, STEI-i, Unió Obrera Balear, fan el joc a la dreta i l´extrema dreta? Qui els creurà aquesta vegada? És molt senzill, des del poder, amb tots els mitjans econòmics i de comunicació, amb l´exèrcit de servils que sempre envolta a qui comanda, sigui aquest del color que sigui, atacar, demonitzar persones aïllades, activistes que només tenen, per a defensar-se, la veu de la coherència i de la dignitat per a fer front a la indignitat de la mentida, la calúmnia i la manipulació informativa.

Aquesta vegada, repetesc, ho tendran més mal de fer. Els col·lectius que preparen els actes lúdics i solidaris de dia 10 de novembre a la Real; els partits, sindicats i organitzacions que pensen organitzar les mobiltzacions que començaran el proper dissabte 17 de novembre en defensa del territori, són prou forts i nombrosos per a no témer les campanyes rebentistes dels acostumats vividors del romanço. El temps, la situació política, sortosament va canviant a favor de la societat civil.

(6-XI-07)


Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Més articles de la campanya Salvem la Real! (Web Ixent)


N'hi ha que parlen de la «valentia» del president, a nosaltres ens sembla una traïció, una ocasió perduda de girar el rumb de la política d'aquesta Comunitat, una deslleialtat cap a la gent que va tenir esperança i va confiar que «les esquerres» complirien el que havien promès. Hem confiat, i els uns ens han traït directament i els altres en són còmplices. (Plataforma Salvem la Real)

No és suficient tenir «mal de cor» ni votar en contra de les decisions. La valentia dels polítics es demostra quan pressionen de debò amb el poder que la ciutadania els ha donat a les urnes. Les concentracions, actes i manifestacions on veníeu els actuals governants omplint-vos la boca de voler un futur millor per la nostra terra, queden esvaïdes d'ençà que decidiu continuar com l'anterior Govern. Heu optat per participar de la corrupció continuant amb el «pelotasso» que denunciàveu. (Plataforma Salvem la Real)


Plataforma Salvem la Real



La plataforma Salvem la Real vol recordar els objectius pels quals es va constituir:

Protegir la Real i que el monestir i el seu entorn sigui declarat «conjunt històric».

Conservar l'entorn natural d'una de les darreres zones rurals dels voltants de Ciutat.

Col·laborar amb altres plataformes ciutadanes que també demanen la protecció del nostre patrimoni natural.

La decisió de l'actual govern progressista (?) de continuar les obres del nou hospital de referència a la finca de Son Espases suposa no haver assolit el principal objectiu de la nostra reivindicació.

Volem expressar la nostra decepció davant aquesta decisió i la nostra indignació davant el futur horitzó afavoridor del consum de territori que va lligat a aquesta resolució.

Així i tot, encara ens queda esperar la resposta de la Justícia a totes les denúncies penals, presentades als Jutjats de Palma, i de la Fiscalia Anticorrupció, referides a totes les malifetes produïdes al nostre patrimoni a Son Espases. Alguns exemples són: l'espoli dels jaciments arqueològics, la destrucció dels BIC de les síquies d'en Baster i de la font de la Vila. També hem denunciat la construcció de l'hospital dins la llera d'una torrentera, amb el risc real d'inundacions greus, amb el perill que això pot suposar per a les vides humanes tant dels usuaris com dels treballadors de l'hospital.

Volem deixar clar que, com tota la ciutadania, desitjam un hospital públic en condicions, modern, amb el màxim de recursos, dinàmic i digne, i a l'altura de la sanitat pública del segle XXI.

Volem fer saber el nostre desencant, motivat per uns polítics que ens han fet creure que ens acompanyaven per aconseguir els mateixos objectius que nosaltres, i després s'han «doblegat» davant els grups de pressió, esperonats per partits que ja no governen.

Uns polítics que no han estat capaços de cercar altres alternatives, realment factibles, o de defensar, fins al final, l'opció que prioritzava el seu discurs quan eren a l'oposició, la «gran oblidada» i consensuada decisió de fer el nou hospital a Son Dureta. O bé l'altra alternativa, la base militar General Asensio (Son Suredeta) ja quasi tancada.

N'hi ha que parlen de la «valentia» del president, a nosaltres ens sembla una traïció, una ocasió perduda de girar el rumb de la política d'aquesta Comunitat, una deslleialtat cap a la gent que va tenir esperança i va confiar que «les esquerres» complirien el que havien promès. Hem confiat, i els uns ens han traït directament i els altres en són còmplices.

No és suficient tenir «mal de cor» ni votar en contra de les decisions. La valentia dels polítics es demostra quan pressionen de debò amb el poder que la ciutadania els ha donat a les urnes. Les concentracions, actes i manifestacions on veníeu els actuals governants omplint-vos la boca de voler un futur millor per la nostra terra, queden esvaïdes d'ençà que decidiu continuar com l'anterior Govern. Heu optat per participar de la corrupció continuant amb el «pelotasso» que denunciàveu.

Parlem com a plataforma, però modestament creiem representar la veu de molts ciutadans, que s'han sentit ofesos, traïts i decebuts en veure que l'assistència a les urnes i el canvi de color polític al Govern no han estat suficients per portar a terme el model de societat que desitjam.

Creiem que una altra Mallorca (i Illes Balears) és possible, però s'ha demostrat que els governants i polítics de la nostra illa no són capaços de girar el rumb. Amb governs anteriors sabíem de la connivència amb els especuladors, l'actual Govern ha demostrat que a l'igual que a la darrera legislatura que va governar, ha decidit fer-li el joc a aquests poders fàctics, que ja els va fer fracassar com a governants. Ells han decidit, nosaltres hem advertit.

Des d'aquí, també, volem donar les gràcies a totes les persones que, durant aquests quatre anys, ens han acompanyat, de tot cor (i no com els polítics...), en aquesta lluita, llarga, però de la qual també n'hem tret coses positives com el suport demostrat de ciutadans i ciutadanes que ens han seguit des de molts racons de la nostra illa, i han demostrat que la consciència col·lectiva segueix viva. Animem a seguir amb la mobilització social per perseguir la societat que realment desitgem.

Salvem la Real!

Plataforma Salvem la Real

Diari de Balears (4-XI-07)


La narrativa curta a les Illes

Turmeda | 29 Maig, 2008 06:21 | facebook.com

En la seva prosa trobaren el pànic de viure, la decadència de les velles il·lusions, el trencament de les utopies, l’amargor de veure que el temps fuig, que ens diluim en el no res. Hi trobareu la Postguerra difícil i emputada, els records de la infantesa –ben segur que no foren aquells anys per a en Miquel gens indíl·lics-, però la infantesa hi és com un petit tresor –no vull dir un paradís, perdut en els meandres de la vida-, com una vivència que cal salvaguardar, com han de guardar-se el sabor i l’olor de la innocència. Hi trobareu les espires dels primers amors, la memòria de la Guerra i de les guerrres, les tragicomèdies i els drames dels homes i les dones de la nostra contemporaneïtat. També, l’experimentació de tots els jocs narratius, de totes les estratègies i els recursos de què pot servir-se l’escriptor a l’hora d’organitzar el seu relat, de transmetre’ns unes emocions, i la percepció que, malgrat sabem que continuarà el mal temps, paga la pena de reordenar el caos cada matí. La diversitat d’estils i registres, les formes més diverses de narrar es conjuguen en aquesta antologia de narracions breus. (Gabriel Janer Manila)


La influència del Maig del 68 en la narrativa insular del segle XX


Un viatge imaginari i altres narracions (Fundació Sa Nostra, Ciutat de Mallorca, 2007).


Per Gabriel Janer Manila, escriptor



Les proses breus de Miquel López Crespí (Sa Pobla, 1946), reunides en aquest volum, constitueixen una de les millors aportacions narratives a la Literatura Catalana produïda a Mallorca, d’ençà de la Postguerra. Ningú no podrà mai negar-li a en Miquel l’ofici d’escriptor: la capacitat de convertir l’experiència de la vida en matèria literària. Vull dir, la seva enorme aptitud per construir ficcions que representen la realitat i l’escarneixen. Potser la literatura només és això: un joc d’escarni. Circula a l’interior dels relats breus i incisius que l’autor ha triat d’entre els centenars i centenars de fulls escrits al llarg de molts d’anys, una mateixa i insubornable quimera: la passió per transformar l’experiència en literatura: en una creació del llenguatge que ens emociona i commou, capaç de construir espais imaginaris que ens parlen del nostre temps, de les coses que passaren mentre tinguérem estret entre les mans com si fos un ocell que tremola el tros de vida que ens ha tocat en sort.

Els treballs i els dies de Miquel López Crespí són ben coneguts: la seva militància política, la lluita per la recuperació de la memòria històrica, el combat pel redreçament de la llengua, la reivindicació dels valors de l’esquerra republicana, nacionalista i democràtica: el compromís cívic amb el seu poble des de l’honestedat com una exigència radical. Hem d’esser radicals, quant a esser íntegres. Sempre l’ull viu per no caure en els brots de feixisme que sovint esclaten en la vida quotidiana del nostre temps i s’expandeixen. (La bèstia és sàvia i extén els seus tentacles, furiosa). Des d’aquesta actitud d’home compromès, en Miquel escriu. I la seva escriptura és sincera, profunda, sòlida, disciplinada. Pere Rosselló Bover, bon coneixedor de la literatura moderna de les Illes Balears, ha escrit que en Miquel és un home “malalt” de literatura. I això explica la seva necessitat incessant de convertir en una creació del llenguatge l’experiència vital. Això ens diu, també, fins a quin extrem la seva obra és la raó que dóna sentit al seu compromís històric. La feina ben feta, l’ofici d’escriptor vinculat als moviments polítics de l’esquerra, a les transformacions econòmiques i socials del nostre petit país. En definitiva: el nostre temps, dolorós i amarg.

Però en Miquel no és un narrador convencional. En la seva prosa trobaren el pànic de viure, la decadència de les velles il·lusions, el trencament de les utopies, l’amargor de veure que el temps fuig, que ens diluim en el no res. Hi trobareu la Postguerra difícil i emputada, els records de la infantesa –ben segur que no foren aquells anys per a en Miquel gens indíl·lics-, però la infantesa hi és com un petit tresor –no vull dir un paradís, perdut en els meandres de la vida-, com una vivència que cal salvaguardar, com han de guardar-se el sabor i l’olor de la innocència. Hi trobareu les espires dels primers amors, la memòria de la Guerra i de les guerrres, les tragicomèdies i els drames dels homes i les dones de la nostra contemporaneïtat. També, l’experimentació de tots els jocs narratius, de totes les estratègies i els recursos de què pot servir-se l’escriptor a l’hora d’organitzar el seu relat, de transmetre’ns unes emocions, i la percepció que, malgrat sabem que continuarà el mal temps, paga la pena de reordenar el caos cada matí. La diversitat d’estils i registres, les formes més diverses de narrar es conjuguen en aquesta antologia de narracions breus. Com si les grans obres de la literatura del segle XX i els grans escriptors del nostre temps haguessin filtrat la seva influència sobre les proses breus, però indispensables, de Miquel López Crespí. Llavors ens trobam amb la veu pròpia d’un escriptor consolidat, tot de registres i estils que evidencien la continuada recerca, l’experimentació i el risc.

Hi ha, sobretot, en aquest llibre la força d’una llengua màgica i expressiva en llibertat, bellament treballada per l’autor, esmolada, disposada sempre a construir la fantasia humana. El narrador cavalca un cavall blanc. Ben segur que aquest cavall és la pròpia mort. Però sobre el cavall, Miquel López Crespí juga a escarnir totes les vides.

Mallorca, març de 2007

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Antologies literàries (un article de l'escriptor Miquel López Crespí)

Turmeda | 28 Maig, 2008 15:54 | facebook.com

No sempre un autor contemporani té el plaer de veure, en vida, mínimament reconeguda la seva obra. El més normal, llevant casos excepcionals, és que l´autor nostrat –i ho poden confirmar la majoria d´amics i amigues del gremi de la ploma— passi pel turment de veure la seva obra silenciada, per molta qualitat literària que aquella novel·la, poemari o obra teatral pugui tenir. I encara hauria de donar gràcies, aquell o aquella, que es vegi solament silenciat i no sotmès a les més diverses campanyes rebentistes! (Miquel López Crespí)


Antologies literàries: Narrativa breu a les Illes Balears (Editorial Moll)



Ponç Pons ha patit i pateix les campanyes rebentistes de l’autoodi nostrat

La publicació de l´antologia Narrativa breu a les Illes Balears (Editorial Moll), una acurada selecció feta per Francesc Vernet, em recorda com, en aquests darrers anys, he tengut l´oportunitat de veure editades obres de poesia i narrativa en diverses antologies col·lectives alhora que altres editorials em demanaven llibres específics, reculls de narracions, de poesia, etc., etc., per fer-ne les corresponents antologies. Entre els llibres de poesia on els especialistes, en aquest cas l´escriptor i catedràtic Pere Rosselló Bover, han publicat poemes meus hi ha hagut les antologies col·lectives La poésie aux Baléares à la fin du millénaire (La poesia a les Balears al final del mil·lenni) (Publicacions de Montpellier, Université Paul Valéry, 2002) i Poetry in the Balearic Islands at the end the millennium (La poesia a les Balears al final del mil·lenni) (Documenta Balear, Ciutat de Mallorca, 2003). En el primer llibre, les traduccions al francès han anat a cura de Jean Marie Barberà, de la Universitat de Provença; en el segon cas, les traduccions a l´anglès són d’Estelle Henry-Bossonney.

No sempre un autor contemporani té el plaer de veure, en vida, mínimament reconeguda la seva obra. El més normal, llevant casos excepcionals, és que l´autor nostrat –i ho poden confirmar la majoria d´amics i amigues del gremi de la ploma— passi pel turment de veure la seva obra silenciada, per molta qualitat literària que aquella novel·la, poemari o obra teatral pugui tenir. I encara hauria de donar gràcies, aquell o aquella, que es vegi solament silenciat i no sotmès a les més diverses campanyes rebentistes! Per aquestes contrades és un lloc comú, i molt ho hem patit en la nostra pròpia carn, que quan el silenci i els menysteniment no basten per a desanimar la “competència”, l´intel·lectual que no és a les ordres de qui mana, els detemptors dels poders fàctics culturals, passen a la “segona fase” de l´anhilament. I, aquesta segona fase, ningú no ho ignora, és l´atac rebentista. En voleu algun exemple concret? El que ha patit recentment l´escriptor Ponç Pons, un home de provada vàlua literària que ha despertat la ràbia i l´histerisme de tots aquells que saben que mai no podran bastir una obra literària com ell ha bastit des de Menorca. I, com el de Ponç Pons, hi ha molts de casos semblants. La llista es podria fer interminable! Bastaria que cada autor o autora repassàs la pròpia experiència personal per a entendre a la perfecció el que deia. En el llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort. Ciutat de Mallorca, 2003) em vaig fer ressò d´alguns articles de Llorenç Capellà, Joan Guasp. Miquel Ferrà Martorell i Olga Xirinacs que denunciaven aquesta situació. L´investigador Pol Sureda –en parlarem més endavant— ho ha estudiat prou bé, i les seves anàlisis es poden trobar en el web El Talp (feu clic en l´estudi: Actituds de la intel·lectualitat catalana davant la guerra i la postguerra hispanofeixistes ).

El comissariat neoparanoucentista que malda per controlar la nostra cultura sap molt bé a quin autor o autora ha de promocionar. Si us fixau amb cura sobre qui hi ha rere algun o alguna de les “stars” més aviciades pels poders fàctics de la cultura, sovint trobareu que ben al costat d´aquell “famós” o “famosa” hi ha determinats partits polítics –aquells que controlen els pressupostos, evidentment! --, i uns poders acadèmics ben concrets i econòmics. La lluita cultural establerta a la nació d´ençà la transició, amb la marginació i ridiculització de la mal anomenada “literatura resistencialista”, de les agosarades i combatives resolucions del Congrés de Literatura Catalana dels anys 76-77, lluita dirigida per sectors propers a CiU, PSOE i tots aquells partits que ja els anava bé la restauració borbònica, era enfocada a substituir i anihilar tot el que pogués haver-hi de construcció d´una cultura nacional-popular en la línia que marcava el citat Congrés de Cultura Catalana.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (24-V-08)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Memòria històrica: contra l'oportunisme i en defensa del socialisme (i VII) (un article de l'escriptor Miquel López Crespí)

Turmeda | 28 Maig, 2008 06:32 | facebook.com

A partir de les eleccions del quinze de juny de 1977, qui no tengués representació parlamentària era obligat a desaparèixer engolit per la marginalitat més absoluta. "Intel·lectuals" de baixa categoria, servils sense escrúpols, s'encarregaven -i s'encarreguen encara!- de la feina bruta de demonitzar els grups o persones autènticament revolucionaris. Eren ridiculitzades les idees de progrés, justícia social, socialisme i independentisme. Tot això, combinat amb la lluita activa (portada endavant per la socialdemocràcia, les restes del carrillisme i les burgesies espanyola, catalana i basca) contra el marxisme, l'anarquisme, el leninisme, l'independentisme... o el cristianisme de tendència socialista i anticapitalista, anà creant un concret panorama de desolació contra el qual lluitaren activament Arturo Van den Eynde i els seus companys. (Miquel López Crespí)


Contra l’oportunisme i en defensa del socialisme (VII)



A partir de les eleccions del quinze de juny de 1977, qui no tengués representació parlamentària era obligat a desaparèixer engolit per la marginalitat més absoluta. "Intel·lectuals" de baixa categoria, servils sense escrúpols, s'encarregaven -i s'encarreguen encara!- de la feina bruta de demonitzar els grups o persones autènticament revolucionaris. Eren ridiculitzades les idees de progrés, justícia social, socialisme i independentisme. Tot això, combinat amb la lluita activa (portada endavant per la socialdemocràcia, les restes del carrillisme i les burgesies espanyola, catalana i basca) contra el marxisme, l'anarquisme, el leninisme, l'independentisme... o el cristianisme de tendència socialista i anticapitalista, anà creant un concret panorama de desolació contra el qual lluitaren activament Arturo Van den Eynde i els seus companys. Els sectors més dinàmics que encara lluitaven contra el sistema eren deixats de banda (lluites d'Euskalduna, Altos Hornos del Mediterráneo, Astilleros de Cadis... i mil tipus d'accions semblants), tot esperant que els lluitadors més actius perdessin la fe en la victòria de la seva justa causa. Les centrals sindicals majoritàries, amb fortes subvencions estatals per a sous d'alliberats, boicotejaren mobilitzacions de solidaritat, expulsaren els grups més antisistema dels seus delegats mentre els dirigents d'aquests aparells ja institucionals signaven pacte rere pacte en contra dels interessos dels treballadors. Milers i milers de treballadors i treballadores, d'estudiants de totes les nacions oprimides de l'estat, eren induïts (a les bones o a les males: la policia no deixà mai d'actuar de forma brutal contra el poble) a oblidar les idees i principis igualitaris i antifeixistes tot obligat-los (mitjançant un fort bombardeig ideològic des del mitjans dits de "comunicació") a centrar-se només en la vida privada, en el consum com a forma "superior" d'existència, en el "descompromís". Arribava l'època del pelotazo, més que res en temps del PSOE; del redescobriment de "la España eterna" per part dels "socialistes" de mentida que ens acabaven d'entaforar en el bloc imperialista i agressiu de l'OTAN.

El domini total i absolut de l'oportunisme polític més bestial s'aferma amb la transició (la restauració de la monarquia borbònica i els pactes de la suposada oposició amb el franquisme i la burgesia) i durant els anys posteriors. La fi del socialisme degenerat a l'URSS i altres estats dits "socialistes" (aquells on regnava el brutal poder de la "burgesia" roja i el més bestial capitalisme d'estat) servia per a bastir una campanya contrarevolucionària mundial a la qual s'aferraven amb ungles i dents els reaccionaris de totes les tendències. Ens apropàvem als temps actuals, a l'època de la mundialització més bestial i absoluta del capital i de l'imperialisme (alguns li diuen, en expressió errada, la "globalització"). Davant aquesta situació Arturo Van den Eynde escriu Globalització: la dictadura mundial de 200 empreses, que publica Edicions de 1984. Les preocupacions socials i collectives de les organitzacions marxistes, independentistes i antisistema eren sovint ridiculitzades. Els grups i partits que encara resistien la gegantina onada d'oportunisme que tot ho envaïa (barroeres lluites pel poder, per la poltrona, per la nòmina institucional deixant de banda dècades d'història de lluita esquerrana) eren presentats sovint com a utòpics o, més d'una vegada, com a actius "agents de la dreta", illuminats que no tocaven amb els peus a terra.

En el Petit vocabulari polític de marxisme (Barcelona, Edicions de 1984, 1998), pàgs. 107-108, Arturo Van den Eynde definia l'oportunisme amb aquestes paraules: "És oportunista sacrificar els objectius més importants del moviment obrer per treure'n un avantatge momentani.

'El llenguatge polític postmodern enalteix l'oportunisme i el confon sibillinament amb el simple 'sentit de l'oportunitat'. Són coses diferents. El sentit de l'oportunitat és necessari en qualsevol tàctica política. Una força política cerca sempre la línia de conducta que li permeti treure tot el partit possible d'una determinada situació, d'una determinada relació de forces entre els diversos partits i les diverses forces socials. Només és oportunista quan vol aconseguir aquest avantatge momentani, aquest petit guany, aquesta millora, en perjudici de coses encara més importants, com ara l'hostilitat de la classe dels treballadors emvers els capitalistes, o l'agrupament dels obrers avançats en un partit realment comunista.

'És oportunista aquell qui, cercant un petit triomf avui, compromet les possibilitats d'un gran triomf revolucionari demà o demà passat".

Però l'obra teòrica, memorialística i periodística d'Arturo Van den Eynde no abarca tan sols els llibres que va poder publicar.

Hauríem de pensar en tot el caramull d'articles, informes, documents de tot tipus, anàlisis de partit, els més diversos programes que va elaborar al llarg de la seva vida de militant. És, doncs, en la premsa de les organitzacions on va lluitar, dins les diferents revistes i butlletins, en els articles signats per Aníbal Ramos i, moltes vegades, amb pseudònim, on es podria anar reconstruint l'autèntica obra política d'Arturo Van den Eynde.

Els companys i companyes del POR haurien de revisar a fons les colleccions de La Aurora, fundada l'any 1974; de L'Aurora (1981-1993); Força Obrera (des de 1994); Bandera Comunista (publicació teòrica trotsquista, des de 1975) o Correspondencia Internacional (des de 1994) per a poder reconstruir el pensament revolucionari, les aportacions a la teoria i a la pràctica quotidiana de la revolució socialista fetes per Arturo.

Particularment crec que l'obra periodística i teòrica del nostre company de lluites va ser prou important i s'ho paga recuperar els treballs del seu dirigent històric: és un deure que el POR té amb els seus amics i simpatitzats, amb la classe obrera i el poble en general.

I aquí caldria fer-hi una precisió, reflexionar una mica sobre el caràcter i autèntic tarannà intellectual d'Arturo Van den Eynde. Precisament si l'haguéssim de criticar seria, més que res, per actuar massa sovint dins els límits de l'activisme pur, per estar sempre a l'avantguarda, físicament, en primera línia, de qualsevol lluita del proletariat i les classes populars d'ençà dels anys seixanta, que és quan comença la seva militància activa.

Aquest activisme, aquest voler estar sempre i en tota ocasió amb el poble en la vaga, en la lluita contra la repressió, en la unitat internacionalista contra l'imperialisme, al costat dels estudiants i les nacions oprimides, amb tots els sectors explotats, potser va ser el que el va fer descurar una mica el treball de redacció i elaboració contínua de les seves experiències de militant i de dirigent obrer. Pensam que hauria estat extremadament útil a la causa anticapitalista tenir a l'abast les experiències teòriques i pràctiques de la seva intervenció política en tots els camps de la lluita de classes.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

El Maig del 68 i els escriptors de les Illes: records de Miquel López Crespí

Turmeda | 27 Maig, 2008 14:56 | facebook.com

Viure i actuar sota la influència del Maig del 68! Reconec que aquella, malgrat les dificultats i la persecució policíaca, fou una època feliç, plena d´esperances en l´esdevenir. Cada exposició feta, cada presentació d´un llibre, cada conferència realitzada, era per a nosaltres un tret al feixisme. Cada èxit d'un artista rupturista envers la concepció de l'art establert, una canonada dirigida contra el cor de la podridura franquista. Cada article escrit a les pàgines de cultura dels diaris dels anys seixanta, un alè de vida, el fonament d'una nova cultura mallorquina que volíem "lliure, desvetllada i feliç", com deia el poema de Salvador Espriu. (Miquel López Crespí)


“Els partits són els condons de la Revolució” (Maig del 68)



Trotsqui

Era poc temps després del Maig del 68. La llibreria l'Ull de Vidre naixia rompent motlles. A començaments dels anys setanta els partits de la futura oposició democràtica eren tan embrionaris, tan dèbils, vivien tan amagats a causa de la brutal repressió, que podem dir que eren quasi inexistents. Llur activitat "pública" no podia passar d'una pintada ocasional, una reduïda repartida de fulls volanders als barris extraradials. Molts dels polítics que ara viuen com senyors gràcies als impostos i contribucions que pagam, devien anar a escola, o els més vells, com Gabriel Cañellas, estudiaven per a ser bons negociants dins el sistema franquista i no els havia passat pel cap lluitar activament en favor de les llibertats democràtiques.

Viure i actuar sota la influència del Maig del 68! Reconec que aquella, malgrat les dificultats i la persecució policíaca, fou una època feliç, plena d´esperances en l´esdevenir. Cada exposició feta, cada presentació d´un llibre, cada conferència realitzada, era per a nosaltres un tret al feixisme. Cada èxit d'un artista rupturista envers la concepció de l'art establert, una canonada dirigida contra el cor de la podridura franquista. Cada article escrit a les pàgines de cultura dels diaris dels anys seixanta, un alè de vida, el fonament d'una nova cultura mallorquina que volíem "lliure, desvetllada i feliç", com deia el poema de Salvador Espriu.



Foren uns anys irrepetibles i mai, mai més, no tornàrem a creure amb tanta força en la possibilitat de revolta de la cultura. La nostra concepció, la idea que la vida personal de l'artista i la seva obra d'art havien de ser una mateixa cosa, una revolta permanent contra la barbàrie capitalista, s'afermà enmig de la lluminària del maig francès i ha continuat fins ara mateix.

Hom va copsant, a mesura que vaig escrivint aquests articles, que mai no podrem saber com érem a finals dels seixanta sense aprofundir en les influències culturals i polítiques que marcaren aquells anys d´aprenentatge. L´any 1967 Editions Gallimard de París publicava el llibre Traité de savoir-vivre à l´usage des jeunes générations, la famosa obra de Raul Vaneigem que condicionaria completament el Maig el 68 i les avantguardes de finals dels anys seixanta juntament amb La societat de l´espectacle, de Guy Debord. Són llibres que arriben a les golfes de les llibreries de Barcelona i Palma i que compram, evidentment d´amagat de la Brigada Social. Llibres cabdals com aquella edició de La revolució traïda de Trotski que nosaltres llegim en una traducció a l´espanyol de Jorge Aberlardo Ramos, La revolución traicionada (Buenos Aires, Editorial Proceso, 1964). I, també, l´imprescindible obra editada –a París l´any 1968!--pels treballadors de Laminación de Bandas de Exevarri Nuestra huelga. Una obra de què he parlat en més d´una ocasió i que demostra a la perfecció com era de lluny el nou moviment obrer de l´estat de qualsevol pràctica reformista com les que, en altres estats europeus, la socialdemocràcia i el neoestalinisme dels PC portaven la classe obrera i el poble. Partits que, com escriurien els estudiants i obrers de París en el Maig del 68, eren “els condons de la Revolució”.

Són tres llibres, entre molts d´altres d´història, filosofia, assaig i literatura, prou significatius sorgits quan manquen uns mesos per a l´esclafit del Maig del 68, just en els anys de més potència i projecció exterior de la Revolució Cubana, de la lluita del poble del Vietnam contra l´imperialisme ianqui.

I no hem d´oblidar mai, com ja hem deixat apuntat en altres articles, el paper essencial de l´Editorial Moll en la creació d´una consciència nacional-popular catalana a les Illes. Sense copsar a fons l´aportació de materials de l´Editorial Moll, sigui quant a obres literàries, com a assaig i història, mai no podrem entendre el ressorgir nacionalista i esquerrà illencs de finals dels seixanta i començaments dels setanta. D´aquest fet cabdal en la nostra formació cultural n´he parlat extensament en el llibre Cultura i Transició a Mallorca (Palma, Edicions Roig i Montserrat, 2006).

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (20-V-08)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Memòria històrica: contra l'oportunisme i en defensa del socialisme (VI) (un article de l'escripor Miquel López Crespí)

Turmeda | 26 Maig, 2008 08:21 | facebook.com

De tot aquell "exèrcit" de falsos "maoistes", d'eixelebrats "joves guàrdies rojos" del Partit del Treball, d'aferrissats seguidors de Lister, Carrillo i la Pasionaria, d'amatents propagandistes del "genial pensament d'Enver Hoxa"... ¿què en va quedar amb el temps, quan de veritat s'aguditzà la lluita de classes político-cultural contra aquelles improvisades avantguardes? Poca cosa. Els més espavilats, els que eren a recer del PCE, aprofitaren les oportunitats que oferia el pacte amb el franquisme reciclat per a endollar-se en les institucions (els que sortiren elegits), altres en els sindicats o en les diverses organitzacions culturals sorgides dels immensos pressuposts de la reforma; i quan el PCE s'estavellà contra el mur de neodretanisme que tant havia contribuït a bastir, la majoria acabà descansant a la confortable ombra de l'installadíssim PSOE. (Miquel López Crespí)


Contra l’oportunisme i en defensa del socialisme (VI)



Arturo Van den Eynde era ben lluny de tot aquell "intellectual" de mentida tan abundós en les organitzacions estalinistes de la transició (i aquí podíem englobar des del PCE a l'ORT, el PTE i el PCE(ml)). En la clandestinitat i de la transició he conegut nombrosos "fantasmes" que només eren "marxistes" de boqueta. Tot el seu coneixement de les idees de Marx i Engels consistia en refrits malgirbats. Uns dirigents ignorants que, sense aquest coneixement profund de la història i del marxisme, l´únic que sabien fer era repetir dogmàtiques receptes copiades de Mao, Stalin, Lenin o Carrillo, sense cap connexió amb la realitat que volien transformar.

De tot aquell "exèrcit" de falsos "maoistes", d'eixelebrats "joves guàrdies rojos" del Partit del Treball, d'aferrissats seguidors de Lister, Carrillo i la Pasionaria, d'amatents propagandistes del "genial pensament d'Enver Hoxa"... ¿què en va quedar amb el temps, quan de veritat s'aguditzà la lluita de classes político-cultural contra aquelles improvisades avantguardes? Poca cosa. Els més espavilats, els que eren a recer del PCE, aprofitaren les oportunitats que oferia el pacte amb el franquisme reciclat per a endollar-se en les institucions (els que sortiren elegits), altres en els sindicats o en les diverses organitzacions culturals sorgides dels immensos pressuposts de la reforma; i quan el PCE s'estavellà contra el mur de neodretanisme que tant havia contribuït a bastir, la majoria acabà descansant a la confortable ombra de l'installadíssim PSOE.

Només organitzacions del tipus POR, PSAN o el MDT al Principat, i intellectuals del tipus Josep Guia, Artura Van den Eynde i Carles Castellanos saberen resistir l'onada de radical forassenyat oportunisme que tot ho omplia i ho ompl encara.



Però Arturo Van den Eynde no era d'aquests intellectuals solament "teòrics". El dirigent del POR s'implicà a fons no solament en la lluita a Catalunya, sinó que també participà activament en la batalla per a defensar les idees socialistes de l'Octubre Roig allà on la lluita classista contra la burgesia o la burocràcia ho fes necessari.

El dirigent trotsquista polonès Stefan Bekier ha escrit a L'Aurora

(núm. 30 de la nova època, maig 2003, pàgs. 8 i 9): "Ens vam conèixer a París l'any 1972, en una conferència organitzada per la tendència lambertista d'una IV Internacional dividida en diferents corrents. L'Aníbal venia d'una Espanya que resistia a la dictadura franquista. Representava a la Fracció Trotsquista del Grup Comunisme, antecessora del POR, organitzada en la clandestinitat al voltant de la revista La Aurora. Per part nostra, érem diversos refugiats polítics polonesos (després de la revolta de la joventut del març de 1968) arribats d'una Polònia que resista a la dictadura estalinista. Representàvem a la revista trotsquista Walka Klas (Lluita de classes) difosa de manera clandestina en el nostre país. Amb nosaltres hi havia també trotsquistes hongaresos, en particular Balazs Nagy (Michel Varga), un dels dirigents de la revolució hongaresa de 1956 i fundador de la Lliga dels Revolucionaris Socialistes d'Hongria; també trotsquistes txecoslovacs, al voltant de la revista Proletar i trostquistes iugoslaus al voltant de la revista Proleterska Avanguarda.

'Era una època que molts grups de joves revolucionaris de l'Est i de l'Oest s'unien al trotsquisme, per construir una internacional revolucionària digna d'aquest nom, radicalitzats per l'onada prerevolucionària del 1968-70 dirigida per una banda contra les burgesies imperialistes i per altra contra les dictadures i els partits estalinistes falsament anomenats 'comunistes'. Pels revolucionaris dels països de l'Europa central i oriental així com també per l'Aníbal i els seus amics del futur POR, el més important era contribuir precisament en la reunió i reconstrucció, per damunt del 'teló d'acer' que separava Europa en dos blocs, una IV Internacional que, en els fets i no només de paraula, unís la lluita per la revolució social a l'Oest i la revolució política a l'Est.

'Des d'aleshores ençà sempre vam militar en el mateix corrent internacional, i de manera especial dins de la LIRCI (Lliga per la Reconstrucció de la IV Internacional) fundada el 1974 i que, 20 anys més tard, el 1995, es fusionaria amb d'altres corrents per reconstruir la UIT (Unitat Internacional de Treballadors) i la seva tendència u>Movimiento. L'Aníbal va participar en totes aquestes lluites de manera activa com a dirigent, tant del POR com, de manera més global, de la nostra tendència internacional".

El treball teòric i pràctic d'Arturo Van den Eynde serví per a ajudar a resistir a diverses generacions de marxistes catalans i d'altres països. Recordem els anys posteriors a la restauració borbònica, la "sagrada unitat" formada per franquistes, estalinistes i socialdemocràtes de nou encuny per a enfonsar totes les idees de socialisme i poder obrer i popular, democràcia directa, autèntica lluita per l'autodeterminaciò, independència de les nacions oprimides per l'Estat, de combat per la República. És una història vergonyosa que encara s'ha d'escriure. Tones de desencís caigueren damunt els sectors més combatius del nostre poble. Es tractava d'aconseguir la desmobilització total i absoluta de les avantguardes culturals i polítiques catalanes. L'esquerra revolucionària fou perseguida i criminalitzada. Els muntatges policíacs contra la CNT i el PORE, la persecució contra l'independentisme català, basc i gallec, així ho confirmen. La majoria de les organitzacions d'esquerra revolucionària, incloses algunes de tendència maoista, tipus PTE, ORT, MC o PCM(ml) foren demonitzades i marginades dels mitjans de comunicació (a no ser que se les hagués t'atacar per alguna cosa dins la línia d'acusar-les de "provocadores", "violentes", "radicals", etc., etc.).

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Marisol Ramírez i la refundació d'Esquerra Unida (EU). Un article de l'escriptor López Crespí

Turmeda | 25 Maig, 2008 07:38 | facebook.com

En tres frases summament encertades, Marisol Ramírez ha resumit de forma magnífica el que nosaltres i molts de companys de l´esquerra alternativa portam dient tota la vida. I si mirau els nostres articles dels darrers deu anys, han estat els arguments que hem emprat per demanar la renovació de l´esquerra oficial.

(Miquel López Crespí)


EU i Marisol Ramírez : la necessària renovaciò de l´esquerra oficial



Marisol Ramírez

Tothom coincideix a afirmar que Marisol Ramírez ha representat una veu fresca, una candidata engrescadora en aquest maremàgnum de polítics professionals amb discurs de cartó-pedra, embafadors amb tants d'eslògans i actituds que no deien res i sovint feien avergonyir aquells i aquelles que els escoltàvem. Però, evidentment, Marisol Ramírez no tenia a l´abast els enormes mitjans econòmics i televisius dels quals sí que varen disposar PP-PSOE. A Marisol Ramírez i a tots els altres grups alternatius els passa ara el que ja ens va passar als partits d´esquerra revolucionària en temps de la transició, quan tots els mitjans de comunicació només promocionaven els grups que havien signat amb el franquisme reciclat els pactes de la transició.

Però no solament ens va sorprendre favorablement la campanya, en inferioritat de condicions com dèiem, portada per Marisol Ramírez. També ens ha sorprès positivament la lúcida crítica, positiva i constructiva, que ha fet recentment als dirigents que han portat al fracàs l´experiència d´Izquierda Unida.

Ho dic perquè, en tres frases summament encertades, Marisol Ramírez ha resumit de forma magnífica el que nosaltres i molts de companys de l´esquerra alternativa portam dient tota la vida. I si mirau els nostres articles dels darrers deu anys, han estat els arguments que hem emprat per demanar la renovació de l´esquerra oficial.

Quan en unes recents declaracions la candidata al Congrés d´Esquerra Unida-Els Verds diu que a la seva organització hi ha “una excessiva preocupació pels càrrecs i les institucions en lloc de ser en el carrer”; quan afirma que “hi ha una esquerra alternativa que no se sent representada per EU-Verds”; quan demana que “cal deixar de vampiritzar els moviments socials” i conclou que la “resposta és al carrer” o, el que és el mateix, amb el poble, les lluites del poble, lluny dels interessos bords de les camarilles dirigents dels partits; quan expressa aquestes idees, fa seves les idees i els conceptes de tots aquells i aquelles que, des de l´inici de la transició hem demanat la creació d´una esquerra diferent a la que ens han enflocat els oportunistes i vividors de la política.



Coberta del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) editat per l'editor Lleonard Muntaner l'any 1994 i demonitzat per una colla de dogmàtics i sectaris, enemics de l'esquerra alternativa i revolucionària tant en temps de la transició com en els anys posteriors.

Només hi ha una cosa que, malgrat la frescor i la valentia del missatge de Marisol Ramírez, em va fer veure les dificultats del que proposava. Precisament, comprovar que llançava a l´electorat un missatge renovador envoltada, jo diria que encerclada, d´obscurs personatges que en temps de la transició i fins ara mateix han treballat per demonitzar persones i partits que no combregaven amb les directrius del carrillisme espanyol. Tèrbols personatges dominats, com els seus pamflets demostren, pel més demencial sectarisme i dogmatisme que hom pot imaginar. Sap Marisol Ramírez que alguns dels personatges amb els quals ha sortit a les fotografies de la campanya electoral, cas per exemple de l´antic dirigent carrillista Antoni M. Thomàs, en una data tan recent com el 1994, demonitzaven els escriptors de l´esquerra alternativa que s´atrevien a escriure llibres de memòries amb opinions diferents a la versió “oficial” del carrillisme? Quina “renovació” pot haver-hi a l´esquerra del PSOE si no anam deixant endarrere aquest passat escleròtic, dogmàtic, sense cap mena de futur? Les brutors, les campanyes rebentistes contra la memòria històrica de l´esquerra alternativa de les Illes, contra els militants de l´OEC, l’MCI, l’LCR, etc, etc., arribava a quotes demencials amb els pamflets d´Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalan, José M. Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida contra el llibre de memòries antifranquista L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), obra editada per El Tall Editorial. Com es podia afirmar, a un immund pamflet que publicaren a la premsa de Palma, que l´esquerra revolucionària de les Illes (i de l´Estat) treballava pel franquisme policíac? I em deman... com és possible que una militant d´esquerra com Marisol Ramírez no entengués la contradicció que representava exposar el seu missatge renovador al costat d´algun d´aquests representants del dogmatisme i el sectarisme més tronat de les Illes, més mancat de perspectives de futur?

Miquel López Crespí

(25-III-08)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)


L'esquerra mallorquina i la resistència antifranquista

Turmeda | 24 Maig, 2008 07:56 | facebook.com

Les activitats de lluita pel nostre alliberament nacional i de classe, quan no eren criminalitzades per la premsa oficial o els servils a sou de la "unió sagrada" pro-monàrquica (AP, UCD, PCE, PSOE), eren silenciades olímpicament o desvirtuades a fons. Poques o nul·les informacions damunt el moviment assembleari i anticapitalista promogut per OEC; no res del nostre treball a barris, on la direcció del nostre Front de Moviment Ciutadà (Francesc Mengod, Jaume Obrador, etc) havien creat les primeres associacions de veïns de Ciutat encapçalant el combat en contra del feixisme i el capitalisme; silenci absolut damunt la reorganització del moviment obrer a l'hosteleria, la sabata, la fusta; no res pel que fa a la creació d'Unió de Pagesos de Mallorca (on homes com el santamariè Gori Negre hi feien un paper destacat). (Miquel López Crespí)


Per la substititució de tots els noms imposats pel feixisme a les nostres places i carrers. Memòria històrica de la transició



L'OEC repartí milers de fulls volants per barris i pobles, escrigué articles a la premsa, repartí unes meravelloses aferratines que havia dibuixat el delineant Monxo Clop, militant de l'organització. Aferratina que encara avui dia palesa l'art i el treball acurat de més d'un d'aquells treballs d'agitació i propaganda.

Josep M. Llompart, que no veia gens clar les dilacions del Pacte Autonòmic, em convidà a escriure a la secció que tenia en el diari Última Hora, "La Columna de Foc". Oferiment que vaig acceptar ben de grat perquè, en aquelles alçades de la reforma, eren pocs els mitjans que se'ns oferien als revolucionaris mallorquins. Com ja he explicat amb detall a L'Antifranquisme a Mallorca (l950-1970), les activitats de lluita pel nostre alliberament nacional i de classe, quan no eren criminalitzades per la premsa oficial o els servils a sou de la "unió sagrada" pro-monàrquica (AP, UCD, PCE, PSOE), eren silenciades olímpicament o desvirtuades a fons. Poques o nulles informacions damunt el moviment assembleari i anticapitalista promogut per OEC; no res del nostre treball a barris, on la direcció del nostre Front de Moviment Ciutadà (Francesc Mengod, Jaume Obrador, etc) havien creat les primeres associacions de veïns de Ciutat encapçalant el combat en contra del feixisme i el capitalisme; silenci absolut damunt la reorganització del moviment obrer a l'hosteleria, la sabata, la fusta; no res pel que fa a la creació d'Unió de Pagesos de Mallorca (on homes com el santamariè Gori Negre hi feien un paper destacat; silenci damunt les activitats de les Plataformes Anticapitalites d'Estudiants; tampoc no existíem ni a Sanitat, ni a pobles; a Menorca, l'OEC era una força determinant i també planava el silenci damunt la nostra lluita.



1976: En la fotografia podem veure una bona part de la direcció dels comunistes de les Illes (OEC) que no havien pactat amb el franquisme reciclat el repartiment de sous i poltrones. Entre els dirigents de l'OEC podem veure Miquel López Crespí, Jaume Obrador, Pere Tries, Carles Maldonado, Mateu Ramis, Francesc Mengod, Antònia Pons, Tomeu Febrer... Hi manquen Mateu Morro, Josep Capó, Antoni Mir i Margalida Chicano, entre molts d'altres membres de la direcció.

No és estrany que actualment els historiadors propers al PCE, persones, en definitiva que no visqueren aquells esdeveniments, ara, consultant els diaris de l'època o parlant solament amb protagonistes d'un partit (especialment partidaris del carrillisme illenc) es pensin que tot a Mallorca fou obra del PCE. Però del subjectivisme i parcialitat d'alguns estudiosos que afavoreixen amb els seus escrits, una tan sols de les moltes forces de l'esquerra mallorquina que ajudaren a bastir el moviment obrer i popular de les nostres Illes, en parlarem més endavant.

En aquest capítol volíem deixar constància del creixent mur de silenci que -des dels mitjans de comunicació oficials- s'anava fent entorn de les opcions autènticament esquerranes (parlam de partits i organitzacions tipus PSM-PSI, OEC, PORE, MCI, CNT, etc, etc).

Un exemple evident del que estam escrivint va ser -entre moltes altres- la campanya de mesos que porta OEC -i a la qual s'afegiren l'OCB, el MCI, el PSM (PSI)...- per a anar esborrant de la nostra Ciutat l'empremta -en la rotulació d'avingudes i places- dels quaranta anys d'opressió feixista.

L'OEC repartí milers de fulls volants per barris i pobles, escrigué articles a la premsa, repartí unes meravelloses aferratines que havia dibuixat el delineant Monxo Clop, militant de l'organització. Aferratina que encara avui dia palesa l'art i el treball acurat de més d'un d'aquells treballs d'agitació i propaganda.

Una comissió d'OEC va lliurar una carta de protesta a l'Ajuntament -dia 15 de maig de 1978- signada per qui era aleshores el Secretari General de l'OEC, Mateu Ramis, que deia, entre altres coses: "Volem: 1) La substitució de tots els noms imposats per la Dictadura que res tenen a veure amb la tasca del nostre retrobament com a poble.

'2) Que la nomenclatura dels nostres carrers i places respecti la nostra història, les nostres formes de vida, el mitjà ambient, etc., i, sobretot, la lluita per la nostra cultura i la democràcia.

'Especial preocupació seria la de conservar els noms populars dels carrers que existien abans del feixisme així com donar relleu als fills del nostre poble que hagin treballat per la nostra cultura i per la nostra llibertat: Biel Alomar, Aurora Picornell, Emili Darder, etc, etc".

La campanya -com moltes d'altres de l'OEC-, comptà amb la participació de centenars de persones identificades amb els nostres objectius i durant setmanes -amb participació de l'OCB, el PSM (PSI), el MCI, etc- fou un punt de referència combatiu; només sortí reflectida en un parell de retxes a Baleares i a Última Hora. Vegem, per exemple, què en deia aquest darrer diari (26-V-1978). A un raconet (i això ho feien amb totes les notícies referents a l'esquerra revolucionària mentre empraven primeres pàgines i grans titulars per a promocionar qualsevol dels nous personatges que calia enlairar a causa del seus acords amb la reforma del franquisme que portava a terme la classe dominant) es podia llegir, dificultosament: "Cambio de nombres de calles y plazas. La Organització d'Esquerra Comunista ha dirigido un escrito al alcalde de Ciutat, Paulino Buchens, proponiendo el cambio de los nombres de calles y plazas, a fin de, entre otras cosas, terminar con el 'continuat procés de destrucció i despersonalització, aguditzat per la victòria feixista...'

'La OEC propone la formación de una comisión integrada por la Obra Cultural Balear y personalidades de marcada significación cultural en las Islas. La OEC piensa que una comisión con el trabajo de elaborar una nomenclatura alternativa para calles y plazas ofrecería garantías de efectividad a los nuevos y necesarios Ayuntamientos democráticos". Això era tot. I ens podíem donar per satisfets per haver sortit en una ressenya a un racó del diari! Durant anys, i a mesura que s'anava consolidant la monarquia impulsada bàsicament per PCE i PSOE, AP i UCD (els partits dels consens), això era el màxim a què podíem aspirar els partits que lluitàvem per l'autodeterminació, la república i el socialisme.

Miquel López Crespí


El problema plantejat en relació al nomenament com a fill il·lustre de Palma d´un dels principals promotors del monument al creuer Baleares, Josep Tous i Ferrer, i la possible conservació o demolició del monument franquista de sa Feixina, té molt a veure amb les renúncies i traïdes de la transició. No es pot entendre que encara hi hagi tants de carrers de Palma amb noms de destacats franquistes i monuments com el dels Caídos de Santa Maria del Camí o aquest, al creuer Baleares, si no entenem que aquesta trista realitat és producte de com es va fer la restauració borbònica, la famosa “transició”: un pacte sagrat, la “unión sagrada” li diuen alguns historiadors, entre els franquistes reciclats i l´esquerra oficial, és a dir, el neoestalinisme carrillista (PCE) i la socialdemocràcia espanyola (PSOE). Tenim el que tenim, inclòs el monument de sa Feixina, perquè l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial pactà amb els hereus de l’”Espanya eterna” la conservació de l´essencial del règim feixista: la unitat d´”Espanya”, el capitalisme i la monarquia. (Miquel López Crespí)


Per la demolició del monument franquista al creuer Baleares



El problema plantejat en relació al nomenament com a fill il·lustre de Palma d´un dels principals promotors del monument al creuer Baleares, Josep Tous i Ferrer, i la possible conservació o demolició del monument franquista de sa Feixina, té molt a veure amb les renúncies i traïdes de la transició. No es pot entendre que encara hi hagi tants de carrers de Palma amb noms de destacats franquistes i monuments com el dels Caídos de Santa Maria del Camí o aquest, al creuer Baleares, si no entenem que aquesta trista realitat és producte de com es va fer la restauració borbònica, la famosa “transició”: un pacte sagrat, la “unión sagrada” li diuen alguns historiadors, entre els franquistes reciclats i l´esquerra oficial, és a dir, el neoestalinisme carrillista (PCE) i la socialdemocràcia espanyola (PSOE). Tenim el que tenim, inclòs el monument de sa Feixina, perquè l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial pactà amb els hereus de l’”Espanya eterna” la conservació de l´essencial del règim feixista: la unitat d´”Espanya”, el capitalisme i la monarquia. En el fons, a tots els professionals de la mixtificació, els vividors de la política, ja els anaren bé els pactes amb el franquisme reciclat. Alguns s´han fet rics, amb l´oblit de la memòria històrica, escarnit el record dels nostres morts, aquells i aquelles que moriren per la llibertat, per acabar amb la societat de classes.

Han hagut de passar trenta anys perquè els oportunistes que en el passat manaven estripar les banderes tricolors i renunciaven a la lluita republicana, just en comprovar que són a punt de l´extraparlamentarisme, ara els vegem apropar-se a les mogudes republicanes. S´apunten a les mogudes amb intenció de continuar controlant la desmemòria històrica que ells propiciaren. Ho dic en relació a molts dirigents provinents del neoestalinisme i la socialdemocràcia que no volen ampliar la lluita per a recuperar la memòria històrica a fets cabdals de la guerra civil com, per exemple, la persecució dels comunistes de tendència trotskista (POUM) i els anarquistes per part del PCE, o el fet de la revolució social antiburgesa que els historiadors situen entre juliol del trenta-sis i el maig del trenta-set, quan l´estalinisme l´esclafà amb la força de les armes.

Aquests tergiversadors de la història propers al neoestalinisme tampoc no volen qüestionar res de com va anar la transició, ja que, si aprofundissn en la reconstrucció dels fets esdevenguts amb els pactes amb el franquisme reciclat a mitjans dels anys setanta, quedaria a la vista de tothom la misèria de llur traïció a la memòria dels milers i milers d´antifeixistes morts i exiliats per haver lluitat per la llibertat.

El monument al creuer feixista Baleares és la demostració evident de com la transició va ser guanyada pels hereus del franquisme i els servils que acceptaren el preu pagat per llurs renúncies.

Que tenguem encara immensos monuments aixecats a major glòria dels “herois” del franquisme, cas del monument al Baleares, ens situa davant tasques democràtiques a realitzar. I no basta netejar de quaranta noms franquistes els carrers de Palma per a poder dir que som en vies d´una certa normalització democràtica. Si l´Ajuntament de Palma i altres ajuntaments de les Illes no es posen a la feina de demolició de totes les restes que puguin quedar del feixisme, de la memòria d´aquella tenebrosa època de tortures i assassinats; si no s´enderroca el monument al Baleares, la presència omnipotent la dictadura continuarà planant, sinistra, damunt les nostres vides.

El problema, com deia més amunt, no és de llevar solament el pollastre del monument, les frases que recordin el temps d´opressió i, per a tenir tothom content, col·locar una plaqueta a la “reconciliació”. Una plaqueta al costat de l´imponent monument a l´obra del Caudillo? No ens faceu riure, estimats membres de l´Ajuntament. Com molt bé explicava l´escriptor Llorenç Capellà en un recent article: “Tocant a la reconciliació? El senyor Grosske insisteix en la proposta de col·locar una placa que en dissimuli la condició de monument feixista. Ai, Mare de Déu! S'oblida, Grosske, que un monument no representa allò que diu la làpida, sinó allò que va expressar l'artista. I el monument de sa Feixina és allò que és: un homenatge rotund, clar i nítid al feixisme. Per entendre'ns, senyor Grosske: el Gernika no canviarà de significació si passa a anomenar-se Alcázar de Toledo. I encara que ens diguessin que Mauthausen és una església gòtica, sabríem que no deixa d'ésser un camp d'extermini. Dic tot això, perquè la remodelació en profunditat de sa Feixina formava part, amb Son Espases i altres coses que veurem com acaben, del compromís ètic de l'esquerra amb la ciutadania. Deixem-nos, per tant, d'escampar murta: que si la decisió de Son Espases és responsabilitat del Govern, que si la de sa Feixina ho és de Cort... Tots són pertot. I pertot hi ha els mateixos. L'electorat progressista comença a pensar que l'esquerra ocupa el poder, de tant en tant, per a gestionar durant quatre anys (únicament quatre!) el patrimoni de la dreta. I que la capacitat renovadora que se li atribueix, a l'esquerra, és, en bona part, llegenda. Pura llegenda, foc d'encenalls”.

Pensam com l´amic Llorenç Capellà. Qui es pensi que amb la ximpleria covarda de la plaqueta es combat una herència d´oprobi de més de quaranta anys va ben equivocat. Qui imagini que llevar el pollastre és retre un sentit homenatge als tres mil mallorquins i mallorquines assassinats pel feixisme, va ben errat de comptes. Els antifeixistes illencs, la gent que ha portat a coll la lluita per la memòria històrica quan tothom callava per a poder cobrar els bons sous que molts dirigents de l´esquerra oficial han xuclat en aquests darrers trenta anys, el que volem és acabar amb la prepotència del feixisme que significa tenir present a Palma aquest monument i tots els altres que hi resten. Si l´Ajuntament de Palma no és capaç d´acabar amb l´herència indignant de la victòria feixista a les nostres places i carrers voldrà dir que ajuntament continua enfeudat als poders fàctics de sempre, a la dreta hereva del franquisme.

La recuperació de la nostra memòria històrica no pot fer-se d´aquesta manera covarda, amb aquesta por als que guanyaren la guerra i reprimiren el poble durant dècades. La demolició del monument al Baleares seria la prova evident que, finalment, es comença a fer justícia a tots aquells homes i dones, les avantguardes populars dels anys vint i trenta, vilment assassinats pels feixistes.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

Els nacionalisme d'esquerra a les Illes i els escriptors mallorquins (un article de l'escriptor Miquel López Crespí)

Turmeda | 23 Maig, 2008 10:03 | facebook.com

L'acció política concreta (militància dins les organitzacions que portaren -i algunes porten encara!- al coll la lluita per l'autodeterminació i el socialisme), el combat polític i cultural en defensa dels nostres drets nacionals res no signifiquen davant l'embranzida propagandística dels que solament empren la paraula "nacionalisme" en el marc del més barroer electoralisme. Però així van les coses i mai no s'ha d'esperar cap mena de reconeixement per la coherència en la defensa de determinats principis democràtics. Vegeu el pagament fet a Gabriel Alomar, Joan Fuster o a l'escriptor Manuel de Pedrolo. El silenci i el buit més vergonyós és el premi que sempre han tengut els intellectuals que nosaltres admiram. (Miquel López Crespí)


La qüestió nacional a les Illes i el PSOE (pàgines del meu dietari)


Aquestes setmanes [juliol de 2002] hem pogut gaudir d'un interessant debat referent al PSOE i la qüestió nacional a les Illes. Josep Moll Marquès ens volia fer creure que el zapaterisme espanyol (i abans, el felipisme) defensaven el dret d'autodeterminació dels pobles o que havien estat a l'avantguarda del nostre deslliurament nacional lluitant per aconseguir més quotes d'autogovern per a les Illes. L'article de Miquel Àngel Maria Ballester "El PSOE i el nacionalisme" (El Mundo-El Día de Baleares, 8-VII-02); el de Llorenç Capellà titulat "Nacionalisme i psocialisme" (Diari de Baleares, 9-VII-02) el del diputat del PSM Antoni Alorda Vilarrubias "Els 'nacionalistes' del PSIB-PSOE" (Diari de Baleares, 9-VII-02), el de Joan Pericàs "La Qüestió..." (El Mundo, 11-VII-02) i els que han escrit Joan Mir, Nanda Ramon i Joan Marí han ajudat a deixar les coses en el seu lloc.

Tot plegat coincidia amb la trucada d'un amic editor que em demanava si podia fer-li arribar algun original meu referent a la qüestió nacional a les Illes. De cop i volta m'he adonat d'una situació paradoxal ja que, de no reunir en alguns llibres el nombrós material que tenc dividit en centenars d'articles, estudis i llibres d'assaig, potser s'anàs oblidant la lluita i les aportacions teòriques i/o pràctiques dels intellectuals que hem lluitat -i lluitam- per una constitució autènticament democràtica que reconegui el dret dels pobles a l'autodeterminació i la possibilitat de federar comunitats autònomes. El confusionisme escampat per articles com els del senyor Moll m'ha fet constatar que, de no anar vius, els que hem lluitat de veritat per aquestes idees aviat podríem ser esborrats del mapa per aquells que sempre han claudicat davant els poders fàctics (la recent història de la transició és l'exemple més evident que podem recordar).

L'acció política concreta (militància dins les organitzacions que portaren -i algunes porten encara!- al coll la lluita per l'autodeterminació i el socialisme), el combat polític i cultural en defensa dels nostres drets nacionals res no signifiquen davant l'embranzida propagandística dels que solament empren la paraula "nacionalisme" en el marc del més barroer electoralisme. Però així van les coses i mai no s'ha d'esperar cap mena de reconeixement per la coherència en la defensa de determinats principis democràtics. Vegeu el pagament fet a Gabriel Alomar, Joan Fuster o a l'escriptor Manuel de Pedrolo. El silenci i el buit més vergonyós és el premi que sempre han tengut els intellectuals que nosaltres admiram. Res no importa a la colla d'oportunistes i menfotistes que ens encercla l'exemple ètic i la decidida actuació en defensa dels nostres drets nacionals i socials de Manuel de Pedrolo, Gabriel Alomar, Joan Fuster, Llompart de la Peña....

En el llibre d'assaig No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, 2001) i en previsió d'un possible llibre fent referència a la qüestió nacional, ja havia anat deixant indicis que servissin de "guia" per aquest hipotètic editor interessat en sistematitzar els meus treballs referents a la qüestió nacional.

En el capítol del llibre abans esmentat titulat "L'abandonament de la lluita per l'autogovern" (pàgs. 209-216) informava d'on es podien trobar alguns d'aquests treballs (no tots!) publicats en temps de la transició. Deia en aquest capítol: "Com ja he explicat en un altre capítol, a ran d'unes xerrades amb Llompart de la Peña vaig decidir -a part de la meva lluita estrictament de militant dins l'OEC- portar una mica 'la guerra pel meu compte' i provar d'utilitzar els mitjans que la premsa oficial podia oferir-nos. I així, quan pareixia que -obtingudes les respectives poltrones institucionals- s'havia oblidat la lluita pel nostre redreçament nacional, vaig escriure nombrosos articles denunciant la maniobra reformista de la transició i el silenci dels parlamentaris elegits a les Illes, envers tot el que es referia al combat per l'autodeterminació i l'autogovern. Entre d'altres, els treballs més destacats en aquest sentit que vaig anar signant foren els següents: Autonomía: la lucha contra un silencio (Última Hora, 15-II-78); Els altres callen... Autonomies: al gust d'UCD (Baleares, 25-II-78); Nuestras enmiendas al Proyecto Constitucional (Baleares, 5-III-78); Al Sr. Antonio Ensenyat (Última Hora, 11-III-78); Autonomía de Baleares y Pitiüsas (La Voz de los Trabajadores, III 78); Per l'Autonomia (Baleares, 18-IV-78); Autogovern i estatut (a la secció 'La Columna de Foc' del diari Última Hora, 22-4-78); En defensa de la nostra nacionalitat (en la secció 'La Columna de Foc', Última Hora, 5-V-78; La Constitució: greus limitacions per l'autonomia (secció 'La Columna de Foc', Última Hora, 13-V-78; El gonellisme d'UCD (Baleares, 4-V-78); UCD: La dreta centralista de sempre (Baleares, sense data); Per una constitució autènticament democràtica (Baleares, 16-V-78); Mallorca: clamor contra UCD (La Voz de los Trabajadores, 15-VII-1978); El fascismo en Mallorca (La Voz de los Trabajadores, 1-VI-78); En defensa de una constitución auténticamente democrática (escrit meu però signat per l'Oficina de Premsa de l'OEC, Baleares, 20-VII-78); La situación política actual (Baleares, 7-VI-78).

'Com he dit abans, alguns d'aquests treballs varen ser comentats i discutits amb Josep M. Llompart en el seu despatx de l'Editorial Moll, en el carrer Torre de l'Amor, núm. 4, on anava a lliurar-li el material per a 'La Columna de Foc'. Dies inoblidables, aquells, quan encara les traïdes i les renuncies no s'havien consumat a fons i, amb certa illusió, podíem imaginar que amb esforç i persistència podríem anar redreçant la situació a què ens abocaven els partits que ajudaven la reforma del sistema".

Cal recordar que, la redacció del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, 2000) i el d'assaig No era això: memòria política de la transició ja anaven enfocats en la línia de recuperació de la nostra memòria històrica. Cultura i antifranquisme conté nombrosos capítols que permeten visualitzar a la perfecció la història de la creació de les bases polítiques i culturals del futur nacionalisme d'esquerres a les Illes. Que jo recordi, no teníem el PSOE al nostre costat ni en els anys de la lluita per una Constitució autènticament democràtica, ni en els anys vuitanta, quan lluitàvem per un Estatut "via 151". Com molt bé explica el diputat Antoni Alorda, ja fa més d'un quart de segle que sempre ensopegam amb enteses PP-PSOE per barrar el pas al nostre autogovern. Perfeccionar el disseny de l'Espanya autonòmica és l´únic que ha fet el partit del senyor Moll (això i coses molt més tèrboles de les quals ja han parlat durant anys i més anys els mitjans de comunicació). Crec que ja ho vaig escriure en un altre article: el "nacionalisme" no és qüestió de paraules ni de sermons. És tracta d'una pràctica militant i de fets concrets. I els fets concrets del felipisme o del zapaterisme no han anat mai en direcció d'augmentar les nostres quotes d'autogovern i, manco encara, de lluitar pel dret democràtic a l'autodeterminació de les nacions.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Biel Barceló (PSM) amenaçat per Jaume Carbonero (un article de l'escriptor López Crespí)

Turmeda | 22 Maig, 2008 18:27 | facebook.com

El secretari general de PSM i dirigent del Bloc Gabriel Barceló hagué de dir al nostre patètic personatge [Jaume Carbonero] si “Mallorca era Sicília”. Com diuen els diaris: “El portavoz del Bloc y líder del PSM, Biel Barceló, emplazó ayer a los consellers de Presidencia y de Vivienda, Albert Moragues y Jaume Carbonero, a reflexionar sobre si las amenazas ‘son formas de hacer política y si esto es Mallorca o Sicília”.


Biel Barceló (PSM) amenaçat per Jaume Carbonero


Els desastres de Jaume Carbonero


La història més vergonyosa protagonitzada per Jaume Carbonero, el conseller d’Habitatge del Govern, ha tingut lloc molt recentment. Era durant els dies del pacte del PSOE amb Rosa Estaràs i el posterior consens amb UM, Bloc i Eivissa pel Canvi per a retirar la llei que havia proposat el conseller. Com va informar la premsa en el seu moment, el prepotent conseller d’Habitatge, enverinat per haver estat obligat a acceptar les modificacions contra la destrucció de més sòl rústic suggerides per UM, PP, Bloc i altres forces nacionalistes i d’esquerra, amenaçà públicament Biel Barceló cridant, sulfurat al màxim: “¡Tomo nota!; mentre que el conseller de la Presidència, Alberto Moragues, fent costat al polèmic conseller d’Habitatge, intervenia en el mateix sentit exclamant: “Esto tendrá un coste”.

La brega entre els socis del pacte de governabilitat era pública. Diuen que Rosa Estaràs, els representants del PP que eren presents per a consensuar la nova llei d’Habitatge amb Francesc Antich, s’ho miraven, escoltaven els crits i amenaces i no s’ho podien creure. Jaume Carbonero amenaçava el PSM, el Bloc i Biel Barceló sense pensar que eren davant representats qualificats del PP! El corresponsal d’un diari de Palma, en comentar aquest grotesc espectacle protagonitzat per Jaume Carbonero contra els seus socis de govern, escrivia, esverat, en constatar aquests fets tan lamentables per a les forces progressistes i d’esquerra: “El colofón de los tiras y aflojas se produjo ayer por la tarde, minutos antes de que los líderes políticos del Pacto y del PP posaran unidos, lo que obligó a postergar media hora su comparecencia ante los medios. ‘¡Escuchabas los gritos desde la planta baja, se han tirado los trastos a la cabeza!’, comentaba un oyente que estaba en las dependencias del Parlament donde tenía lugar la última reunión del Pacto”.



Fira de Frankfurt 2007. Gabriel Barceló (a l´esquerra), secretari general del PSM amb l´escriptor Miquel López Crespí en un acte a la Literaturhaus de Frankfurt. Els dos destacats nacionalistes d’esquerra han estat amenaçats per Jaume Carbonero –com Biel Barceló- i atacats mitjançant pamflets signats pel tèrbol conseller, en el cas de l’escriptor Miquel López Crespí

La vergonya s’havia consumat! Jaume Carbonero cridava i amenaçava els socis de Govern, en aquest cas el Bloc i Biel Barceló... davant el PP! Hi ha res de més patètic, res de més miserable, res de més insolidari amb uns socis lleials i que han fet tot --i més!-- per a trobar solucions a les irracionals propostes destructives de territori presentades per Carbonero?

Posteriorment a les amenaces contra els socis de Govern, amenaces reproduïdes als mitjans de comunicació de les Illes, el secretari general de PSM i dirigent del Bloc Gabriel Barceló hagué de dir al nostre patètic personatge si “Mallorca era Sicília”. Com diuen els diaris: “El portavoz del Bloc y líder del PSM, Biel Barceló, emplazó ayer a los consellers de Presidencia y de Vivienda, Albert Moragues y Jaume Carbonero, a reflexionar sobre si las amenazas ‘son formas de hacer política y si esto es Mallorca o Sicília”.

Evidentment Gabriel Barceló no volgué entrar en més detalls, ja que, com a persona i assenyat dirigent polític, no ha volgut caure en les formes i desqualificacions típiques del conseller.

Però... qui és aquest prepotent i enfurismat personatge? Fa uns anys Jaume Carbonero, fent costat als sectors més reaccionaris del sectarisme i el dogmatisme illenc, sectors propers al ranci carrillisme i afins –Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Salvador Bastida... --, signava pamflets plens de calúmnies i tergiversacions contra aquells que volíem servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària de les Illes.

Ara, anys després d’aquests fets, amb igual prepotència, s’atreveix, com explica la premsa, a proferir amenaces contra els seus lleials socis de govern en no pair que s’hagi hagut de modificat la seva llei destructora del nostre territori. Un conseller que sempre, des de totes les àrees de gestió on ha exercit el poder, ha perjudicat els interessos populars i les forces progressistes. L’afer de comportament sicilià, les amenaces que comentam, no fan més que confirmar tot el que ja sabíem del personatge quant a unes formes d’actuació, de demonització envers aquell que no combrega amb les seves discutibles idees i opinions.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (6-V-08)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


Jaume Carbonero contra la memòria històrica de l'esquerra revolucionària de les Illes


La campanya rebentista dels excarrillistes (PCE) i afins contra el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (I)

"Aquella ferotgia contra els marxistes revolucionaris, la seva sordidesa, eren fruit de la intransigència més sectària que hom pugui imaginar. Durant molts d'anys no s'havia vist mai a Mallorca una salvatgeria, un odi reaccionari tan verinós contra l'esquerra i els intel·lectuals antifeixistes. Potser hauríem de retrocedir als tenebrosos dies de la sublevació militar, quan Llorenç Villalonga llegia per la ràdio els seus discursos profeixistes, per a trobar una podridura semblant". (Miquel López Crespí)


Coberta del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) editat per l'editor Lleonard Muntaner l'any 1994 i demonitzat per una colla de dogmàtics i sectaris, enemics de l'esquerra revolucionària tant en temps de la transició com en els anys posteriors.

Alguns aspectes de la brutal campanya rebentista que l'any 1994 el PCE i acòlits ordiren en contra del meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Tall Editorial, Ciutat de Mallorca, 1994) i la meva persona, campanya feta amb abundor de mentides, articletxos malgirbats i tergiversacions de tota mena, ha estat descrita en el capítol "Els Mallorquins, de Josep Melià, en la lluita per la llibertat".

En aquell capítol vaig escriure, entre d'altres coses: "El primer pamflet en contra de les memòries d'un senzill antifranquista mallorquí (qui signa aquest article) va ser obra d'un dels màxims responsables d'aquesta política antipopular (a part de ser un dels dirigents que contribuí a l'assumpció entre determinats sectors de treballadors controlats pel carrillisme del Pacte social de la Moncloa, un atac directe als interessos econòmics i polítics del poble). Parl de Pep Vílchez, sempre fent costat (no en mancaria més!) als sector més pro-PSOE d'Izquierda Unida (fins fa poc del grup promonàrquic que encapçalen López Garrido i Cristina Almeida). Després, continuant en aquest camí de brutors contra els militants antifranquistes dels anys seixanta, en un altre pamflet publicat a UH el 28-IV-94 s'hi afegiren altres col.laboradors amb el nefast -per als interessos populars- carrillisme illenc. Ens referim als senyors Antoni M. Thomàs (antic responsable polític del PCE), Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernart Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida. Més endavant, per si no bastassin els atacs, encara s'hi afegí algun estudiós de la recent història nostrada.


Coberta del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc) El llibre s'ha convertit en una espècie de "manual per la lluita nacionalista" per a les joves generacions de patriotes i militants antisistema de Catalunya. Amb les seves campanyes rebentistes els excarrillistes volien provar de barrar el pas al sorgiment d'històries alternatives de la transició.

S'atrevien a dir que els partits a l'esquerra del PCE, és a dir l'esquerra revolucionària, treballàvem objectivament per al "franquisme policíac". I ho signaven sense cap mena de vergonya

La campanya rebentista tenia per objecte, amb la utilització de tota classe de mentides i calumnies, desqualificar-me com a escriptor, com a persona i com a conegut lluitador antifeixista. En l'immund pamflet que publicaren a Última Hora (28-IV-94) els senyors Antoni M. Thomàs i companyia s'atrevien a dir que els partits a l'esquerra del PCE, és a dir l'esquerra revolucionària, treballàvem objectivament per al "franquisme policíac". I ho signaven sense cap mena de vergonya, segurs de fer mal, imaginant que aquella indignitat impresentable podria fer callar la persona insultada. Eren el mateix tipus de mentides que, en temps de la guerra civil, serviren per a criminalitzar (en tota l'accepció de la paraula) i posteriorment assassinar, els marxistes del POUM, tants d'anarquistes de la CNT i internacionalistes del tipus d'aquell gran intellectual antifeixista italià, Camilo Berneri. Aquella ferotgia contra els marxistes revolucionaris, la seva sordidesa, eren fruit de la intransigència més sectària que hom pugui imaginar. Durant molts d'anys no s'havia vist mai a Mallorca una salvatgeria, un odi reaccionari tan verinós contra l'esquerra i els intel·lectuals antifeixistes. Potser hauríem de retrocedir als tenebrosos dies de la sublevació militar, quan Llorenç Villalonga llegia per la ràdio els seus discursos profeixistes, per a trobar una podridura semblant.

A una illa on tots en coneixem de sobres, aquesta provatura d'escampar arreu, i en els diaris de màxima difusió, la mentida i la calúmnia dient que els militants de l'esquerra revolucionaria érem al servei del "franquisme policíac" era tan bestial, i alhora un fet tan ridícul, una brutor tan fora mida i tan increïble, que finalment només serví per a demostrar ben clar a tothom la manca de qualsevol sentit de la veritat o de la més mínima ètica en els autors de la forassenyada campanya rebentista.

Posteriorment vaig arribar a saber, per gent amiga del PCE, que els autors del pamflet abans esmentat es proposaven, entre moltes altres coses, desmoralitzar l'autor, en aquest cas qui signa aquest article, aconseguir el meu silenci fos com fos, impedir que continuàs escrivint des d'una posició d'esquerra independent i marxista sobre tot el que es refereix a la nostra recent història política per a, finalment, "expulsar-me" del món cultural i polític de Mallorca. Volien obtenir els mateixos resultats -l'extermini de l'adversari- amb mètodes semblants al que sempre ha emprat la reacció i el feixisme per a acabar amb la dissidència.

Fent-me callar, desprestigiant la meva persona i la meva obra, volien aconseguit, il·lusos!, que no hi hagués versions alternatives a les històries oficials procarrillistes. La intenció dels mentiders i calumniadors era ben clara: embrutant el nom dels companys i companyes de l'esquerra revolucionària de les Illes i, de rebot, el meu treball, deixaven el camp obert als seus deixebles, a tots aquells que basteixen la història de l'estalinisme i el neoestalinisme illenc. Els excarrillistes, entestats en la persecució de l'intel·lectual nacionalista d'esquerra, esdevenien així una eina eficient de la postmodernitat. Es demostrava que no solament era la púrria postmoderna oficial, l'exèrcit d'"intel·lectuals" servils al servei de la reacció, la que s'encarregava d'anihilar les possibilitats de redreçament nacional i social. Ells, els signants dels pamflets, realitzaven la mateixa tasca. En aquests agents polítics i culturals del neoestalinisme tenia el sistema els seus millors aliats. Una vegada més, com en temps de la transició, els fets, les brutors abans esmentades, esdevenien la prova pública de com el sistema d'opressió nacional i social, ben igual que en temps de la restauració borbònica, se servia d'aquests personatges per a aconseguir idèntiques fites: provar de destruir l'esquerra alternativa.

Miquel López Crespí

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí


La narrativa insular i la influència del Maig del 68

Turmeda | 22 Maig, 2008 06:50 | facebook.com

James Joyce, Franz Kafka, Issaak Bàbel, Manuel de Pedrolo, Joan Fuster, Marguerite Duras, Marx, Raoul Vaneigem, Guy Debord, Andreu Nin, Wilhelm Reich, Trotski, Mercè Rodoreda, Pere Calders, Alejo Carpentier, Norman Mailer, Günter Gras, Peter Weiss, Bertolt Brecht, James Joyce, Breton...


El Maig del 68 i la narrativa insular



Molts dels contes de l’antologia Un viatge imaginari i altres narracions que acaba de publicar la Fundació “SA Nostra” en la prestigiosa col·lecció Tià de Sa Real que dirigeix l´escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover, s’han d’entendre que són escrits sota la influència del Maig del 68 i dels canvis esdevenguts a la societat mallorquina dels anys seixanta.

Però què volem dir exactament amb la idea de “escrits sota la influència del Maig del 68? Volem dir que als vint anys, quan començam a escriure, som en lluita contra el que consideram “el vell món” en tots els seus aspectes: el cultural i també el polític. Alguns dels escriptors de la generació dels anys setanta som militants actius de l’antifranquisme, joves oberts a totes les experimentacions literàries i artístiques que arriben a Mallorca o que anam a cercar més enllà de les nostres fronteres.

Quan als divuit anys descobrim la psicoanàlisi, el freudisme, el surrealisme, el futurisme, tots els ismes dels anys vint, i els volem aplicar a l’art, a la literatura que fem, ens pensam, de forma il·lusòria, que som els primers a descobrir-ho. Són els anys que llegim àvidament tot el que literàriament i políticament és avançat i cau a les nostres mans: escrivim sota l´impacte de les primeres lectures del simbolisme francès, del nouveau roman, James Joyce, Franz Kafka, Issaak Bàbel, Manuel de Pedrolo, Joan Fuster, Marguerite Duras, Marx, Raoul Vaneigem, Guy Debord, Andreu Nin, Wilhelm Reich, Trotski, Mercè Rodoreda, Pere Calders, Alejo Carpentier, Norman Mailer, Günter Gras, Peter Weiss, Bertolt Brecht, James Joyce, Breton, els dadaistes, els impressionistes alemanys d’entreguerres. La llista es podria fer interminable. Només citam uns noms, completament a l’atzar, entre centenars d’altres influències igualment enriquidores, per a fer copsar al lector l´origen de moltes d’aquestes narracions experimentals, l´inici de la meva escriptura, que ara es poden llegir a Un viatge imaginari i altres narracions. Són uns anys en què fem nostra tota la ideologia i la pràctica situacionista i elevam el Traité de savoir-vivre à l´usage des jeunes générations (Editions Gallimard, París, 1967) a la categoria de “bíblia” dels nostres vint anys.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Memòria històrica: contra l'oportunisme i en defensa del socialisme (V) (un article de l'escriptor Miquel López Crespí)

Turmeda | 21 Maig, 2008 06:08 | facebook.com

L'onada d'oportunisme que envaí el moviment obrer i popular a conseqüència de la maniobra conjunta de la burgesia i la pseudoesquerra va rompre la columna vertebral d'aquell poderós moviment revolucionari i independentista que amenaçava els plans de reinstauració monàrquica, de continuisme postfranquista. Cal dir que Arturo Van den Eynde va ser un dels pocs quadres revolucionaris, amb els seus companys i companyes del PORE, que en els moments més tenebrosos de l'auge del felipisme sabé resistir, amb provada valentia i ferma consciència de classe, els cants de sirena reformistes que destruïen i anestesiaven el poble. (Miquel López Crespí)


Contra l’oportunisme i en defensa del socialisme (V)



La denúncia del reformisme socialdemòcrata i del burocratisme estalinista, la formació d'una autèntica avantguarda que s'havia de bastir en les lluites del moviment obrer i popular i la llibertat de les nacions oprimides per l'imperialisme, la inexistència de "textos prohibits" i, per tant, la possibilitat real de llegir, estudiar i interpretar els clàssics del pensament revolucionari mundial, són els eixos de partits com Acció Comunista, el POUM o l'Organització d'Esquerra Comunista, entre molts d'altres formacions que es reclamaven d'aquestes concepcions revolucionàires, és a dir, no reformistes.

Amb matisos diversos, les organitzacions revolucionàries compartien tota una sèrie d'actituds, formes de concebre el combat contra el feixisme i el capitalisme i herències culturals i polítiques molt semblants. Marx, Engels, Lenin, Trotski, Andreu Nin, Antonio Gramsci, Rosa Luxemburg, Anton Pannekoek i els situacionistes eran part d'una formació lliure considerada "herètica" per les diverses sectes estalinistes o seguidores del pensament d'Enxer Hoxa, Kim Il Sung, l'inefable Santiago Carrillo, Enrique Líster, etc.; per a no parlar de l'eurocomunisme sorgit en aquesta època.

Es tractava d'anar avançant, a mesura que el procés revolucionari així ho exigís, envers un Bloc Històric de Classes objectivament anticapitalistes que pogués implantar una societat socialista diferenciada tant dels models socialdemòcrates com del dirigisme d'estat soviètic. Alhora es volia anar bastint un tipus de partit marxista i leninista que no tengués res a veure amb la trista herència de la degeneració estalinista. Aquestes organitzacions volien d'allunyar-se dels perills de "caudillisme messiànic" tipus maoista o, fins i tot, "fidelista".



Trotsqui

Les organitzacions que es reclamaven del trotsquisme feien especial menció dels drets democràtics de les tendències i fraccions dins de l'organització. Estatuts i pràctica quotidiana havien de garantir la llibertat, dins la necessària unitat del partit, de totes les tendències revolucionàries. I, en la línia de no dogmatitzar els "clàssics", s'havia de procurar sempre i en tot moment anar cap a una lectura "laica", gens "religiosa", de les obres que inspiraven els fonaments ideològics d'aquestes organitzacions.

Molts partits desaparegueren amb les embranzides de la transició. Sindicats com la CNT foren durament colpejats per la repressió i les provocacions policíaques. S'ha de recordar aquella tenebrosa història: l'atemptat contra el local Scala de Barcelona, que serví per a criminalitzar el naixent moviment anarquista català. El PORE també va patir provocacions semblants i va ser el darrer partit marxista legalitzat pel nou estat sorgit de la reforma del franquisme: no va poder actuar "normalment", de forma legal fins el març de... 1983!

L'onada d'oportunisme que envaí el moviment obrer i popular a conseqüència de la maniobra conjunta de la burgesia i la pseudoesquerra va rompre la columna vertebral d'aquell poderós moviment revolucionari i independentista que amenaçava els plans de reinstauració monàrquica, de continuisme postfranquista. Cal dir que Arturo Van den Eynde va ser un dels pocs quadres revolucionaris, amb els seus companys i companyes del PORE, que en els moments més tenebrosos de l'auge del felipisme sabé resistir, amb provada valentia i ferma consciència de classe, els cants de sirena reformistes que destruïen i anestesiaven el poble.

I aquesta és una de les herències més importants que ens llega el dirigent del POR, aquell antic militant revolucionari antifranquista que ja a mitjans dels anys seixanta feia seves les millors tradicions de lluita del moviment obrer català i internacional.

En la tasca de servar les idees marxistes, el mètode d'anàlisi marxista, d'aplicació revolucionària i creativa de les idees de Lenin i Trotki, hi hagué sempre Arturo Van den Eynde, aquell Aníbal Ramos de la clandestinitat. Mitjançant La Aurora o les més diverses publicacions del PORE (després POR) pogué fer arribar a tota una sèrie de lluitadors d'avantguarda, als sectors més combatius del poble i de la joventut catalana i de l'estat, la memòria de fets històrics completament tergiversats per l'estalinisme i la socialdemocràcia mundials. Ens referim a la història autèntica de la Revolució Socialista d'Octubre, el significat per al present de les aportacions al marxisme de Lenin i Trotski i de molts d'altres pensadors revolucionaris. Fer aquesta feina intellectual, quasi en solitari, quan tothom es venia al poder per quatre rals, ha estat una gesta memorable i que hem de saber valorar en tot el que val.

Arturo Van den Eyde consagrà tota la seva vida a divulgar, no solament els fets més importants del moviment català i internacional, sinó a situar-los en la seva justa perspectiva històrica per a treure les lliçons adients per al present. Arturo no era, ni molt maco, el típic intellectual petitburgès que, de forma dogmàtica, vol imposar unes determinades idees als sectors d'avantguarda del poble. La seva vasta formació revolucionària, el coneixement acurat dels clàssics li permetia fer-ne una lectura creadora i actual, "laica", sempre revolucionària, dels fets del passat.

També era un amant aferrissat de la història, una de les seves autèntiques passions; i, davant l'amnèsia propagada per la burgesia, l'estalinisme i la socialdemocràcia, procurava tenir obertes les pàgines de La Aurora als esdeveniments històrics bàsics per a tot combatent antisistema.

En la revista del PORE/POR es podia trobar, al costat de la crònica de la darrera vaga de la construcció o del metall, vora les reivindicacions dels estudiants, una àmplia valoració, per posar un exemple, de l'obra de John Reed, Els deu dies que commogueren el món; de la història de La Comuna; de George Orwell i els Fets de Maig a Barcelona; de pellícules com Tierra y Libertad, de Ken Loach... Mai no mancaren a les pàgines de La Aurora aquella crònica, escrita per Arturo Van den Eyde o per un collaborador que conegués aquells fets, amb la informació adient sobre el significat històric per al moviment obrer de l'obra i la vida de Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht, del grup "Spartakus" en la revolució alemanya, del paper del POUM en la guerra civil espanyola, el significat de la Revolució Cubana, el paper del maoisme dins del moviment obrer, la història del PCE, el significat real de la perestroika de Gorbatxov. Record ara mateix la importància que tenia per a Arturo Van den Eynde fer saber als militants marxistes el significat de la Revolució Hongaresa dels Consells (1919) o l'aixecament antiburocràtic, també a Hongria, de 1956, o la Revolució Cultural Proletària a la Xina dels anys seixanta. Ens els anys vuitanta va posar totes les seves esperances en la revolució antiestalinista encapçalada pel sindicat "Solidaritat", a Polònia, fins que el moviment caigué en mans de l'Església Catòlica.

Aquest coneixement de la història, del marxisme i del desenvolupament del moviment obrer català i internacional el portaven a escriure acurades anàlisis de les situacions del capitalisme internacional i, més que res, de la situació dels països de socialisme degenerat. Coneixedor a fons de l'obra de Pierre Broué, d'Issac Deutscher, de Pelai Pagès, podia analitzar no solament els fets més destacats de la nostra història sinó donar versions summament útils de la degeneració de la burocràcia soviètica o parlar del futur de la Revolució Xinesa o del Vietnam amb profund coneixement de causa.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Els escriptors mallorquins i el periodisme d'opinió a les Illes

Turmeda | 20 Maig, 2008 16:08 | facebook.com

L'esquerra ha de saber que no és al poder per a continuar fent el que ha fet la dreta. Aquestes paraules sintetitzen molt bé allò que pensa Miquel López Crespí de la política i del pacte de progrés, i allò que demana, des del seu suport crític, als nous governants. En Miquel sap molt bé que la seva veu és crítica i ho serà sempre, si més no perquè voldria volar més lluny fins a tocar la utopia, dret del qual ningú no el pot privar. Però pensa que hi ha uns mínims que cal exigir i per davall dels quals ja no es pot baixar si no es vol provocar el fracàs de tota l'experiència. I aquests mínims els defineix per exclusió: per tal de fer allò mateix que feia la dreta no era necessari canviar el Govern. És a dir: s'ha de canviar de política en els continguts i en les formes. Mentre romangui en la nostra societat i en la nostra política aquesta aspiració de canvi hi haurà esperances en el futur. Per això no es pot acceptar el silenci complaent i servil, s'ha de parlar, s'ha d'entrar en el debat d'idees sense por. D'aquest debat en sorgiran propostes i alternatives, a nova política a la qual hem d'aspirar. (Mateu Morro)


El periodisme d'opinió a les Illes


Per Mateu Morro i Marcé, historiador



Article de l'escriptor Miquel López Crespí publicat a Última Hora a mitjans dels anys seixanta. L'escriptor de sa Pobla porta, doncs, més de quaranta anys escrivint articles contra la dreta i en favor d'un món més just i solidari, en defensa de la cultura catalana i progressista. Milers d'articles al servei del nostre redreçament nacional i social.

En Miquel López Crespí és un professional de l'escriptura des de fa molts d'anys. Ha trescat pels camins de la narrativa, del teatre, de l'assaig i de la poesia amb constància i disciplina. L'article periodístic no ha restat tampoc al marge del seu interès. Record molt bé els escrits d'en Miquel dedicats a la crítica literària, al descobriment de la literatura moderna en un món de silencis obligats, tot just a principis dels anys setanta: noms que gairebé sols circulaven en els cercles d'iniciats, la tasca d'obrir portes i deixar entrar retxilleres de claror, l'entusiasme frenètic en llevar el polsim dels vells prestatges. Fa relativament poc que en Miquel López Crespí s'ha dedicat amb més freqüència al periodisme d'actualitat política. Com sempre que en Miquel envesteix una tasca ho ha fet amb passió i amb abundància. Ara, en aquest aplec [el recull d'articles publicats en El Mundo-El día de Baleares], els textos reflecteixen la seva manera de veure les forces polítiques insulars i els seus acords. Un tema sempre interessant, però alhora força difícil. Val dir que en Miquel López Crespí, en contra del que hom pugui pensar, no ha estat mai un polític. En Miquel ha estat, i és, un home d'idees i, sobretot, un home apassionat. Un home que ha llegit i escrit, que ha estimat i que ha viscut el seu temps des d'una posició personal inequívoca.



Grup de militants de l'OEC al final de la campanya electoral del Front de Treballadors de les Illes (OEC). Mateu Morro és el primer de la dreta (dret). Antoni Mir, el primer per l'esquerra i Miquel López Crespí el segon per la dreta, ajupit. Era el mes de maig de 1977. Posteriorment la majoria de l'OEC s'integraria en el PSM després d'un Congrés d'unitat, el IV Congrés, que es faria a l'antic local de l'OEC a Inca.

Per tot això, dins el panorama de la nostra literatura hi ocupa un lloc original: prolífic, universal i sempre crític. Tan sols un retret a fer-li: que a partir de mitjans dels anys setanta -sobretot des de finals- la definició política, el compromís social, a vegades hagi eclipsat una mica el seu món literari integrat per una rica cosmogonia feta de sensacions i intuïcions. En tot cas, treballador sense descans, ha fet de la literatura el seu ofici i ha construït el seu propi univers de complicitats amb la realitat i la seva gent.


En Miquel López Crespí no ha vist passar els temps agitats dels canvis dels anys setanta i vuitanta del segle passat des de la talaia, còmoda i neutral, del seu observatori intel·lectual. Tampoc no ha aspirat mai a esdevenir guia, pràctic o teòric, de qualque moviment d'alliberament. L'arrogància no ha estat mai el seu fort. Era enmig del carrer, quan tocava, assaborint llèpol cada un dels moments que ens acostaven a una ciutat més lliure i digna. Si la transició a la democràcia el va estimular i comprometre, tampoc no podia romandre insensible als fets novells d'aquest canvi de segle a les Illes Balears. En aquest aplec d'articles es van analitzant els aspectes més importants -als ulls d'en Miquel López Crespí- que han marcat el debat polític entorn de l'anomenat Pacte de Progrés. No és una anàlisi distant: en Miquel entén, des de la seva opció personal crítica però alhora de compromís, que el nou moment polític de les Illes Balears hauria d'haver fet néixer "una altra manera de fer política". Per a ell uns objectius senzills, gens utòpics, però alhora molt clars, haurien de definir el pacte dels progressistes i el seu govern. Això permetria evitar, si més no, el fracàs d'una experiència única que potser, diu ell, no es tornarà a repetir durant dècades, i fer possibles noves situacions, amb l'esperança d'un nou pacte, hereu i superador dels anterior.


Miquel López Crespí (a l'esquerra) i Mateu Morro (a la dreta) dos històrics dirigents del PSM. Miquel López Crespí sortí elegit membre de la direcció del PSM l'any 1978, en el IV Congrés del partit i Mateu Morro ha estat prop de dues dècades dirigint el nacionalisme d'esquerra mallorquí. Miquel López Crespí representa 40 anys anys de periodisme d'opinió a les Illes, des de la premsa clandestina antifranquista (Democràcia Proletària, La Voz de los Trabajadores, Mallorca Obrera...) a les col·laboracions a Última Hora, Diario de Mallorca, Diari de Balears, Cort, El Mundo-El Día de Baleares, Temps moderns, La Nau, L'Estel, revista Sa Plaça, Quatre illes, Eurosalmón, El Mirall... i les més diverses publicacions dels Països Catalans.

La gran esperança d'un món lliure i en pau és la superació del fanatisme i la intransigència. Per desgràcia els temps que vivim estan molt marcats pels efectes de la devastació d'extenses regions del planeta impulsada per les multinacionals, pels rebrots fortíssims del fanatisme -i no sols l'eslamista- i per les tendències que empenyen cap a un pensament i a una societat repressiva. Malgrat tot, no crec que aquesta ona d'integrisme reaccionari pugui esvair amb facilitat les tradicions liberals, democràtiques i solidàries, d'una societat europea profundament pluralista. A mi m'ha cridat l'atenció la insistència d'en Miquel López Crespí en avisar-nos, en les seves anàlisis, dels perills de donar per bons o per innocents, amb ingenuïtat, elements característics de la ideologia racista i de l'extrema dreta.[...]


L'esquerra ha de saber que no és al poder per a continuar fent el que ha fet la dreta. Aquestes paraules sintetitzen molt bé allò que pensa Miquel López Crespí de la política i del pacte de progrés, i allò que demana, des del seu suport crític, als nous governants. En Miquel sap molt bé que la seva veu és crítica i ho serà sempre, si més no perquè voldria volar més lluny fins a tocar la utopia, dret del qual ningú no el pot privar. Però pensa que hi ha uns mínims que cal exigir i per davall dels quals ja no es pot baixar si no es vol provocar el fracàs de tota l'experiència. I aquests mínims els defineix per exclusió: per tal de fer allò mateix que feia la dreta no era necessari canviar el Govern. És a dir: s'ha de canviar de política en els continguts i en les formes. Mentre romangui en la nostra societat i en la nostra política aquesta aspiració de canvi hi haurà esperances en el futur. Per això no es pot acceptar el silenci complaent i servil, s'ha de parlar, s'ha d'entrar en el debat d'idees sense por. D'aquest debat en sorgiran propostes i alternatives, a nova política a la qual hem d'aspirar.


Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

La narrativa experimental dels anys 70 i 80 i la influència del Maig del 68

Turmeda | 20 Maig, 2008 05:01 | facebook.com

Les classes populars mallorquines, sobretot els fills de la pagesia i menestrals, la majoria de classe mitjana baixa i fins i tot pobra, prenen el relleu als antics sectors provinents d'una pseudoaristocràcia estantissa (Llorenç Villalonga, per exemple) i l’antiga colla d’escriptors sorgits de la gran propietat agrària (Maria Antònia Salvà i Miquel Costa i Llobera, queden ja molt enrere, com el producte d’una Mallorca que mor amb l’arribada massiva del turisme). (Miquel López Crespí)


El Maig del 68 i la narrativa experimental dels anys 70 i 80



Molts dels contes de l’antologia Un viatge imaginari i altres narracions que acaba de publicar la Fundació “SA Nostra” en la prestigiosa col·lecció Tià de Sa Real que dirigeix l´escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover, s’han d’entendre que són escrits sota la influència del Maig del 68 i dels canvis esdevenguts a la societat mallorquina dels anys seixanta.

Els canvis sociològics i culturals dels anys seixanta produïts per l’arriba massiva d’immigrants, el turisme, la crisi de l’agricultura tradicional i un augment del benestar econòmic de la població, juntament amb les possibilitats, relatives, evidentment, que obre la Llei de premsa i impremta de 1966. Tot plegat afavoreix aquest evident relleu generacional en el camp de les lletres que s'anirà consolidant i ampliant al llarg dels anys vuitanta noranta del segle passat. Les classes populars mallorquines, sobretot els fills de la pagesia i menestrals, la majoria de classe mitjana baixa i fins i tot pobra, prenen el relleu als antics sectors provinents d'una pseudoaristocràcia estantissa (Llorenç Villalonga, per exemple) i l’antiga colla d’escriptors sorgits de la gran propietat agrària (Maria Antònia Salvà i Miquel Costa i Llobera, queden ja molt enrere, com el producte d’una Mallorca que mor amb l’arribada massiva del turisme).



Però què volem dir exactament amb la idea de “escrits sota la influència del Maig del 68? Volem dir que als vint anys som en lluita contra el que consideram “el vell món” en tots els seus aspectes: el cultural i també el polític. Alguns dels escriptors de la generació dels anys setanta som militants actius de l’antifranquisme, joves oberts a totes les experimentacions literàries i artístiques que arriben a Mallorca o que anam a cercar més enllà de les nostres fronteres. Quan als divuit anys descobrim la psicoanàlisi, el freudisme, el surrealisme, el futurisme, tots els ismes dels anys vint, i els volem aplicar a l’art, a la literatura que fem, ens pensam, de forma il·lusòria, que som els primers a descobrir-ho. Són els anys que llegim àvidament tot el que literàriament i políticament és avançat i cau a les nostres mans: escrivim sota l´impacte de les primeres lectures del simbolisme francès, del nouveau roman, James Joyce, Franz Kafka, Issaak Bàbel, Manuel de Pedrolo, Joan Fuster, Marguerite Duras, Marx, Raoul Vaneigem, Guy Debord, Andreu Nin, Wilhelm Reich, Trotski, Mercè Rodoreda, Pere Calders, Alejo Carpentier, Norman Mailer, Günter Gras, Peter Weiss, Bertolt Brecht, James Joyce, Breton, els dadaistes, els impressionistes alemanys d’entreguerres. La llista es podria fer interminable. Només citam uns noms, completament a l’atzar, entre centenars d’altres influències igualment enriquidores, per a fer copsar al lector l´origen de moltes d’aquestes narracions experimentals que ara es poden llegir a Un viatge imaginari i altres narracions. Són uns anys en què fem nostra tota la ideologia i la pràctica situacionista i elevam el Traité de savoir-vivre à l´usage des jeunes générations (Editions Gallimard, París, 1967) a la categoria de “bíblia” dels nostres vint anys. Aquest llibre, amb molts d’altres, de novel·les del nouveau roman al material polític i memorialístic d’Edicions Catalanes de París, de les Edicions de la Revista de Catalunya editades a Buenos Aires fins al material de Ruedo Ibérico i Ebro, els portam d’amagat en tornar de l’estranger, sempre preocupats pels escorcolls de la Guàrdia Civil, o el compram a les golfes de les llibreries de Barcelona o Ciutat.

El pop-art nord-americà, el collage, que ja havien practicat els soviètics dels anys vint i Josep Renau a València en temps de la guerra civil, aplicat a la literatura ens porta a moltes de les narracions rupturistes de La guerra just acaba de començar, que guanyà el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor de l´any 1973, o a una obra de teatre típicament experimental com era Autòpsia a la matinada, que guanyà el Ciutat de Palma de l’any 1974.


Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Memòria històrica: contra l'oportunisme i en defensa del socialisme (IV) (Un article de l'escriptor Miquel López Crespí)

Turmeda | 19 Maig, 2008 09:28 | facebook.com

De la "tasca" de control político-cultural, de la destrucció de la memòria històrica (oblit de la història de moviment obrer antiestalinista, del consellisme, de l'herència de l'Oposició obrera al reialme de Stalin, de renúncia a la història del marxisme català, de silenciament d'avantguardes nacionals com el BOC o el POUM, de persecució de l'esquerra revolucionària de l'estat) s'encarregaren principalment el PCE i el PSOE (sobretot per a desactivar la càrrega antisistema de la classe obrera i sectors populars), CiU, al Principat, etc; mitjançant tota una colla d'intel·ectuals servils atacaven les concepcions nacionalistes conseqüents, marxistes i de necessari compromís de l'intel·lectual amb la lluita del seu poble. (Miquel López Crespí)


Contra l’oportunisme i en defensa del socialisme (IV)



Dia quatre de març del 2003 va morir a Barcelona, a conseqüència d'una llarga malaltia, Arturo Van den Eynde, intel·lectual marxista revolucionari i dirigent trotsquista que formava part de la direcció del POR (Partit Obrer Revolucionari). Arturo Van den Eynde era conegut també pel seu històric "nom de guerra" del temps de la clandestinitat: Aníbal Ramos.

A part de ser l´ànima de la revista marxista La Aurora durant més d'un quart de segle, "Aníbal Ramos" és autor d'un camarull de llibres, estrictes eines de combat, que ens han ajudat a resistir, a servar la memòria combativa de la classe obrera i sectors populars, uns instruments imprescindibles per a la revolta en aquests vint-i-sis anys (d'ençà les primeres eleccions dites "democràtiques") de restauració borbònica, de reforma del règim espanyol sorgit de la victòria feixista de l'any 1939.

Record ara mateix el seu Anti-Carrillo: el proletariado contra la 'unión sagrada' editat per Critica Comunista (Madrid, 1980); Ensayo General (1974-1984), publicat per Ediciones La Aurora (Barcelona, 1984), i els més recents Globalitzacio: la dictadura Mundial de 200 empreses (Barcelona, Edicions de 1984, 1999) i Petit vocabulari polític de marxisme (Barcelona, Edicions de 1984 (1998).

Miquel Salas, membre de la direcció del POR, ha escrit: "Arturo van den Eynde nació en Santander. De joven se trasladó a estudiar a Barcelona y enseguida empezó a participar en los movimientos estudiantiles que luchaban contra el franquismo. Cuando pusieron en pie el Sindicato Democrático de Estudiantes allí se encontraba Arturo. Fue delegado de la Facultad de Arquitectura de Barcelona en la que estudiaba. Esa experiencia llevó a muchos estudiantes a participar en la lucha política contra el franquismo. Arturo se integró en el FLP y posteriormente en lo que se llamó el grup Comunismo, del que surgirían las distintas tendencias que se reclamaron del trotsquismo. Desde ese momento hasta el final de sus días su vida estuvo ligada a la construcción de un partido obrero revolucionario, de un movimiento político que preparara y organizara la lucha contra la sociedad capitalista".

Però Arturo Van den Eyde no sols va ser un lluitador del temps de la transició o, d'abans, del temps de la clandestinitat. Arturo també sabé, i això és doblement important, lluitar de forma no dogmàtica però intransigent en defensa del marxisme tant en temps de la dictadura franquista com en l'època obscura del postfranquisme.

De tothom és prou coneguda la tenebrosa història de les traïdes de la transició, dels pactes secrets (i no tan secrets) entre el franquisme reciclat i les forces de la pretesa oposició. Des de Carles Castellanos a Lluís M. Xirinacs, des de Gregorio Morán a Pablo Castellano, des d'Elena Ódena a diversos historiadors dels Països Catalans i d'arreu del món que han signat el manifest Combate por la historia, són ja moltes les veus que proven d'obrir portes tancades, acabar amb les mentides dels historiadors oficials, els buròcrates de l'oficialisme historiogràfic que durant més d'un quart de segle han enlairat precisament a aquells que s'oposaven al protagonisme popular, criminalitzant els autèntics combatents per la llibertat.

Recordem que, durant uns anys, després de l'embranzida antisistema de la transició (augment del protagonisme de la classe obrera i dels sectors populars, lluita anticapitalista, recuperació de la memòria col·lectiva del nostre poble), els pactes i les traïdes de la transició portaren una greu desmobilització entre el poble i sectors d'avantguarda cultural i política. En el fons, el preu que la burgesia i el franquisme reciclat posaren a l'"esquerra" amnèsica i pactista per a fruir de sous i poltrones institucionals va ser precisament aquesta desactivació de la càrrega de lluita anticapitalista del poble, l'anihilament de qualsevol possibilitat d'arrelament d'aquella cultura nacional-popular que es concretava en una història socialista, antiespanyola i anarquista del nostre poble, i en els anys setanta, en asepctes com les resolucions del Congrés de Cultura Catalana o en la creació de diverses avantguardes anticapitalistes sorgides de la lluita contra el feixisme.

De la "tasca" de control político-cultural, de la destrucció de la memòria històrica (oblit de la història de moviment obrer antiestalinista, del consellisme, de l'herència de l'Oposició obrera al reialme de Stalin, de renúncia a la història del marxisme català, de silenciament d'avantguardes nacionals com el BOC o el POUM, de persecució de l'esquerra revolucionària de l'estat) s'encarregaren principalment el PCE i el PSOE (sobretot per a desactivar la càrrega antisistema de la classe obrera i sectors populars), CiU, al Principat, etc; mitjançant tota una colla d'intel·lectuals servils atacaven les concepcions nacionalistes conseqüents, marxistes i de necessari compromís de l'intel·lectual amb la lluita del seu poble.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Rafel Bordoy, Vicenç Calonge, Gabriel Florit, Clara Fontanet, Joan Fullana i Juan, Rosa Maria Llabrés, Miquel Àngel Lladó Ribas, Miquel López Crespí, Jaume Munar, Pere Perelló i Nomdedéu, Elisenda Pipió i Gelabert, Josep Pizà Vidal, Jaume Pomar, Jaume C. Pons Alorda, Guillem Rosselló, Gabriel de la S. T. Sampol, Emili Sánchez-Rubio, Lluís Servera Sitjar, Àngel Terron, Maties Tugores i Antoni Vidal Ferrando: homenatge a Josep Palau i Fabre

Turmeda | 18 Maig, 2008 10:43 | facebook.com

Rafel Bordoy, Vicenç Calonge, Gabriel Florit, Clara Fontanet, Joan Fullana i Juan, Rosa Maria Llabrés, Miquel Àngel Lladó Ribas, Miquel López Crespí, Jaume Munar, Pere Perelló i Nomdedéu, Elisenda Pipió i Gelabert, Josep Pizà Vidal, Jaume Pomar, Jaume C. Pons Alorda, Guillem Rosselló, Gabriel de la S. T. Sampol, Emili Sánchez-Rubio, Lluís Servera Sitjar, Àngel Terron, Maties Tugores i Antoni Vidal Ferrando


Homenatge a Josep Palau i Fabre


Fa prop d’un any



Ara fa prop d’un any, era l’11 de maig de 2007, a Illa de Llibres, en el Centre cultural La Misericòrdia de Ciutat (que aleshores encara estava a la Plaça de l’Hospital de Palma) va tenir lloc l’Homenatge a Josep Palau i Fabre; l’acte era per celebrar el seu 90è aniversari i per recordar que Josep Palau i Fabre és un dels escriptors més originals de la literatura catalana del segle XX.

L’acte d’homenatge va ser organitzat –amb la sempre estimable cooperació del personal de l’Illa de Llibres-, pel Centre Cultural Capaltard, que dirigeix Vicenç Calonge i Gustà.

A més de l’actuació musical del cantautor Josep Arnau Estrades, participaren en l’homenatge a l’escriptor català Rafel Bordoy, Vicenç Calonge, Gabriel Florit, Clara Fontanet, Joan Fullana i Juan, Rosa Maria Llabrés, Miquel Àngel Lladó Ribas, Miquel López Crespí, Jaume Munar, Pere Perelló i Nomdedéu, Elisenda Pipió i Gelabert, Josep Pizà Vidal, Jaume Pomar, Jaume C. Pons Alorda, Guillem Rosselló, Gabriel de la S. T. Sampol, Emili Sánchez-Rubio, Lluís Servera Sitjar, Àngel Terron, Maties Tugores i Antoni Vidal Ferrando. Alguns altres autors recolzaren la convocatòria, però no hi assistiren.

Cadascun dels participants escollí al seu gust i llegí textos de Josep Palau i Fabre. En algun cas estaven preparats expresssament per a l’acte, així, sols a tall d’exemple, Maties Tugores presentà una traducció del Cant Espiritual i, a propòsit d’això, i com comentava aleshores el periodista Pere marí, en una edició posterior del Diario de Mallorca, per al nostre col·laborador Maties Tugores i Garau, l’homenatjat “és la quinta essència de la poesia i compta amb una obra que mereixeria ser traduïda a molts més idiones”.

Revista S’Esclop (maig-juny 2008)

Jaume Carbonero fa el joc als promotors. El GOB critica la llei de Jaume Carbonero (un article de l'escriptor López Crespí)

Turmeda | 17 Maig, 2008 08:12 | facebook.com

Que Jaume Carbonero fa el joc als promotors és evident. Si no fos així, si escoltàs la societat civil, els experts del GOB, sabria a la perfecció com a les Illes sobren els pisos buits. En aquests moments són prop de cent mil els habitatges que, amb una adequació de la legislació vigent, afavorint el lloguer dels més dèbils econòmicament, podrien posar-se a disposició de la societat. (Miquel López Crespí)


El GOB critica la llei de Jaume Carbonero



Qui més ha encertat en la crítica al desmesurat creixement urbanístic impulsat per Jaume Carbonero i el Govern de les Illes ha estat, com de costum, el GOB. En la nota publicada fa uns dies, el prestigiós grup ecologista, en criticar la llei Carbonero, recordava el discurs d’investidura del president Antich, aquelles promeses –promeses que semblen esborrades pel vent!-- quant a no consumir ni un pam més de territori.

Si fem un petit resum de la nota informativa publicada pel GOB, nota que podem trobar penjada al lloc de l’entitat conervacionista, constatarem com, amb l’excusa de construir habitatges per a afavorir el lloguer, el que s’ha fet de veritat ha estat plegar-se als interessos dels promotors de la construcció. Jaume Carbonero, com de costum amb les seves desencertades propostes, ens ha volgut enganyar amb la cortina de fum dels habitatges socials. Però el GOB ens diu el contrari, i nosaltres sempre hem tengut molta més confiança en l’organització ecologista que en les receptes de determinats polítics professionals, especialistes del romanço com Jaume Carbonero, experts solament a causar problemes a les forces progressistes de les Illes. Que Carbonero fa el joc als promotors és evident. Si no fos així, si escoltàs la societat civil, els experts del GOB, sabria a la perfecció com a les Illes sobren els pisos buits. En aquests moments són prop de cent mil els habitatges que, amb una adequació de la legislació vigent, afavorint el lloguer dels més dèbils econòmicament, podrien posar-se a disposició de la societat.

El GOB no vol mentides, excuses de mal pagador, i demana una rectificació en la política de foment dels habitatges de protecció oficial que impulsa Carbonero.

Que la demagògia de Carbonero no enganya ningú, que és fals el que diu, que ens menteix tant com vol i més, es pot demostrar amb les estadistíques en la mà, amb els informes que empren els ecologistes per a demanar aquesta urgent rectificació al Govern. Amb dades de 2006 sabem que a les Illes, sense comptar les instal·lacions hoteleres, hi ha actualment 537.911 habitatges, dels quals 336.591 són residències principals, 107.059 segones residències i 94.2622 estan desocupades tot l’any. Com diu el GOB: “Per altra banda, a l’actualitat, Mallorca disposa de 3.300 hectàrees de sòl urbà vacant i 2.400 hectàrees més de sòl urbanitzable”.

Les mentides de Jaume Carbonero queden exposades a la llum de tothom. A què treu cap la seva delirant proposta –a no ser per afavorir els promotors-- de voler construir 5.000 nous habitatges, destruint el poc sòl rústic que ens queda? Si UM, el Bloc, la gent lúcida del PSOE i, per a vergonya del conseller!, Rosa Estaràs no arriben a consensuar una nova llei, la destrossa de recursos i territori encara hauria estat pitjor. Quina vergonya per a un conseller que es diu “progressista” que hagin de ser UM --i el PP!-- els que hagin d’aturar la política consumada del totxo i el ciment de Carbonero! I això que el Bloc ja ho havia advertit des del començament de la legislatura!

En el fons, la proposta de Jaume Carbonero, aprofitant la demagògia dels habitatges socials, el que pretén és oferir als promotors la construcció de 10.000 habitatges, 5.000 dels quals HPO.

Nosaltres pensam ben igual que el GOB i els sectors amb més seny de la societat civil de les Illes. Les opinions dels ecologistes, d’Eivissa pel Canvi, del Bloc, de tots els que estimam les Illes, aquells que no volen més destrucció de recursos i territori són ben correctes i dignes de tenir en compte. En les delirants propostes de Jaume Carbonero no s’hi veu cap planificació lògica. Hi ha desbarats per donar i vendre. Per exemple: no es tenen en compte les necessitats de Palma alhora que es volen construir 450 pisos a Campos, un poble desbordat pel creixement dels darrers anys.

La irracionalitat dels plans de Carbonero arriba fins al punt d’intensificar les densitats edificatòries. És el cas de Palma, on el conseller proposa construir edificis de més de vuit plantes, amb densitats que quasi dupliquen les permeses pel Pla Territorial (225 habitants per hectàrea).

Cal trobar altres alternatives que no siguin la de l’acostumat “desarrollismo” de l’època franquista. Cal promoure el lloguer d’aquests prop de cent mil habitatges existents. Es tracta d’oferir incentius als seus propietaris o comprar-los per després llogar-los.

Caldria revisar l’irracional model de creixement il·limitat que ara tenim i, en lloc de restar en mans dels promotors, revisar aquest model destructiu de recursos i territori i redistribuir en comptes de voler continuar creixent fins a límits inconcebibles.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Neus Santaner (Stei) i la generació literària dels anys 70

Turmeda | 16 Maig, 2008 16:21 | facebook.com

El buit que deixa Neus Santaner a l'STEI-i no serà bo d'omplir. Militant des de jove en causes de l'esquerra, se n'ha arribat a dir que representa l'avantguarda cultural de l'antifranquisme. Fou sota la dictadura o als convulsos anys de la transició, quan Neus Santaner ajudà a fundar l'STEI-i. Duia el cabell llis i llarg, recollit en una coa. Les ulleres grans, pròpies d'un temps en què les fotografies encara mostraven rostres de blanc i negre. Així anava ella, amb el món a les seves mans i amb les idees al cap ben fermes. (A.Z)


Neus Santaner deixa el càrrec que ostenta des de fa vuit anys


El congrés de l'STEI-i tria Biel Caldentey com a secretari general


A.Z/C.A. Palma


Biel Caldentey va ser elegit ahir com a nou secretari general de l'STEI-i en el transcurs del congrés que es clausurà ahir. La seva predecessora, Neus Santaner, havia decidit no renovar el càrrec després de vuit anys al capdavant del sindicat. Un dels objectius que s'ha marcat l'STEI-i pels propers quatre anys és oferir el seu model a un major nombre de treballadors i arribar a altres sectors laborals i no just a l'Administració.Ahir també es va abordar el conflicte dels professors de l'ensenyament concertat que han amenaçat el Govern d'aturar les escoles els pròximes dies 14 i 15 si no accepta la proposta d'apujar les nòmines 200 euros mensuals. Precisament demà la Conselleria presentarà al col·lectiu una nova oferta de retribució.

El buit que deixa Neus Santaner a l'STEI-i no serà bo d'omplir. Militant des de jove en causes de l'esquerra, se n'ha arribat a dir que representa l'avantguarda cultural de l'antifranquisme. Fou sota la dictadura o als convulsos anys de la transició, quan Neus Santaner ajudà a fundar l'STEI-i. Duia el cabell llis i llarg, recollit en una coa. Les ulleres grans, pròpies d'un temps en què les fotografies encara mostraven rostres de blanc i negre. Així anava ella, amb el món a les seves mans i amb les idees al cap ben fermes.

Ha estat, i és, una infatigable feminista. El seu compromís també la portà a la defensa de la llengua. Un pols, el d'estendre el català a l'educació, que li costà dures crítiques des d'àmbits reaccionaris de les Illes. I també, sorprenentment, des d'organitzacions d'esquerres com ara Esquerra Republicana, que l'ha qualificada de «ditadora i totalitària». Ella, però, mai no s'ha fet enrere. Sota la seva direcció, Stei-i consolidà l'afiliació de treballadors de fora de l'ensenyament. També denuncià «l'oblit per part del Pacte de Progrés (1999-2003) a l'educació», situant-se a l'esquerra del Govern. Ara que deixa l'executiva, potser torna a exercir la seva professió. Educar els infants.

Diari de Balears (11-V-08)


Un article de Neus Santaner: Miquel López Crespí en el record (escriptors de la generaciò literària dels 70)



1972: Miquel López Crespí i Neus Santaner guanyaven a Campos els seus primers premis literaris i d’investigació

En Miquel López Crespí és l'amic escriptor més prolífic dels que tenc i, a més a més, un home que viu per l'escriptura, cosa un tant estranya en aquests temps que vivim i el converteix en una 'rara avis' a la nostra terra.
Miquel López Crespí és novel·lista, autor teatral, poeta, historiador i assagista. En Miquel començà l'any 1968 les seves col·laboracions (especialment literàries) en la premsa de les Illes: Diario de Mallorca, Última Hora, Baleares...


Col·laborador dels suplements de cultura, ha publicat centenars d'articles dedicats a la literatura i també a la història de Mallorca i del moviment obrer català i internacional. Actualment té diverses seccions fixes a diaris i revistes. Entre 1996 i 1998 va publicar més de dos-cents articles referents a la història de Mallorca en el Diari de Balears. D'ençà 1999 ha escrit centenars d'articles en català en el diari El Mundo-El Día de Baleares. Miquel López Crespí escriu de cinema en la prestigiosa revista Temps Moderns, d'economia i política en el portaveu de la PIMEM Eurosalmón, d'història a Sa Plaça, de poesia a S'Esclop... Durant molts d'anys portà la secció d'entrevistes del suplement de cultura del diari Última Hora i de la revista de l'Obra Cultural Balear El Mirall.


En Miquel el vaig conèixer, ja fa tants d'anys que quasi no me'n record, jo devia tenir-ne divuit, era a la plaça de Santa Eulària i estava assegut en aquella àmplia terrassa del bar Modern. Jo parava unes orelles ben dretes perquè del que parlaven i del to amb el que parlaven pareixia que arreglarien el món de veritat, com diu aquella cançó d'En Raimon. Hi havia en Miquel, en Bernat, en Pep, en Tomeu, na Cati...


Quasi setmana sí i l'altra també ens topàvem. O bé en una conferència de la Casa Regional Catalana, o bé a la desapareguda llibreria de Can Tous o a la de l'Ull de Vidre, o al bar Bosch o a casa seva, prop del cine Rívoli. La seva casa era veïna de la d'un cirurgià que em va operar de petita i, quan anàvem a Can Miquel i l'ascensor estava espanyat, havíem de pujar-hi a peu i en passar per davant de cal metge, m'agafava un calfred de pensar com la infermera famosa (havia estat secretària, deien, d'en Perón) m'arrabassava l'esparadrap de la ferida. La casa d'en Miquel era una casa molt acollidora, amb molts, molts de llibres, i sempre es parlava del mateix: de política i de teatre. Allà de tan escoltar m'hagués pogut treure un màster en formació política i teatral, i no precisament d'aquella política que a la força em varen obligar a assistir a l'Institut Joan Alcover, la de la "Formación del Espíritu Nacional", quan estudiava el batxillerat.


Una vegada, l'any 1972, sí que ha plogut d'aquesta!, coincidírem en uns premis de l'Ajuntament de Campos; ell en guanyà un de literari i jo un altre d'història. El dia que ens pagaren els respectius premis estàvem més contents que unes pasqües. I ho anàrem a celebrar amb les nostres parelles. Record aquest dinar en un petit restaurant del poble de Campos com un dinar molt divertit i alegre.
Anava passant el temps i les nostres trobades s'anaren espaiant. Tenia notícies de la tasca que anava fent perquè cada dos per tres en Miquel tornava a aparèixer als mitjans de comunicació, un altre poemari, una obra de teatre, un altre premi, i jo en llegir-ho em posava ben contenta i em deia que ja ho sabia que en Miquel era bo.


El primer llibre que vaig llegir d'en Miquel el vaig devorar fent cua renovant-me el carnet d'identitat, allà pel carrer de la Protectora, en aquell edifici tan llòbrec. El llibre es titulava La guerra just acaba de començar, encara crec recordar-lo, era petit i vermell. Em va motivar a seguir llegint teatre i a veure'n. Quasi sempre ens trobàvem en aquelles representacions que es feren a la primera època de l'ajuntament Ciutat, quan En Jaume Adrover era assessor, o un càrrec per l'estil, de l'àrea de cultura. En vérem en aquella època de bon teatre a Palma! Comediants, Dario Fo, la Cuadra, Victtorio Gasman! Després de les representacions ens trobàvem al bar, prop de l'Autitòrium i tornem-hi a parlar de política, de la cultura, del què hauríem de fer...


Passaven els anys i de tant en quan, sense gaire interval entre una i altra, les notícies dels guardons: "Joan Fuster 1984", "Ciutat de Palma de Teatre 1974" i "Ciutat de Palma de Narrativa" (1991), Premis Ciutat de València (de narrativa i de poesia), "Joanot Martorell" de narrativa (València), "Pompeu Fabra 1984", "Joan Santamaria 1989" (Barcelona), Premi Especial Born de Teatre, Premi Teatre Principal-Consell Insular de Mallorca de Teatre, "Marià Vayreda" de narrativa (Girona), Premi de les Lletres 1987 (Mallorca), Premi de Narrativa "Miquel Àngel Riera", Premi de teatre "Carles Arniches" (Alacant), Principat d'Andorra (Grandalla) de Poesia, Premi de Literatura "Serra i Moret 1993" de la Generalitat de Catalunya, Premi de Poesia del Consell Insular d'Eivissa i Formentera, Premi de Literatura "Camilo José Cela", etc, etc. I les publicacions a Barcelona, Lleida, Andorra, València, Alacant, Ciutat de Mallorca juntament amb traduccions a moltes comunitats autònomes de l'Estat espanyol (...) D'ençà començaments dels anys setanta ha publicat més de quaranta llibres de narrativa, poesia, teatre, memòries, novel·la i assaig.


M'arribaven notícies d'obres i més obres, de la posta en escena d'algunes, fins i tot alguna que altra obra seva musicada i cantada. Però un principi sempre es manté: una fidelitat, inqüestionable, sempre de part de les persones que han estat les perdedores, fidel amb el compromís social, des d'un posicionament marxista, obert i creatiu.


Han seguit passant els anys i a l'hivern passat ens tornàrem a trobar en la presentació d'un dels seus llibres, No era això: memòria política de la transició[El Jonc Edicions], i en vaig emocionar de recordar tants de fets viscuts als anys setanta i busques i vuitanta i la llagrimeta va rodar. Després l'Stei, la CGT i USO el várem cridar per a participar en la festa alternativa del Primer de Maig i de seguida ens digué que sí, participant de la mateixa manera que sempre ho ha fet d'ençà fa més de trenta anys.


En Miquel segueix amb la seva feina que és escriure, fidel al camí escollit, denunciant amb coratge tantes i tantes corrupcions, deslleialtats... segueix publicant llibres i articles. Per a molts d'anys, Miquel!.


Per Neus Santaner, secretària general del Sindicat de Treballadores i Treballadors de les Illes (Stei)


Publicat en la revista L'Estel (1-IV-04)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Rodrigo de Santos, Damià Vidal, Eugenio Hidalgo, el Pla Territorial de Mallorca, l’afer Rasputin, el “Cas Cavallistes”, les orgies sexuals, la cocaïna... Els escriptors mallorquins i la lluita contra la corrupció del PP: un article de Miquel López Crespí

Turmeda | 16 Maig, 2008 08:05 | facebook.com

Rodrigo de Santos, Damià Vidal, Eugenio Hidalgo, el Pla Territorial de Mallorca, l’afer Rasputin, el “Cas Cavallistes”, les orgies sexuals, la cocaïna...


El panorama que té davant seu el PP no és gaire encoratjador. Mai, en la recent història de la democràcia, una organització havia patit problemes tan greus, descobrint en les seves fileres un grau tan considerable de corrupció. I ara haurem de veure el que s’esdevé al voltant del Pla Territorial on, pel que ja s’ha informat, s’haurien pogut ordit “pelotazos” de prop de tres.cents milions d’euros. (Miquel López Crespí)


La corrupció política del PP



Rodrigo de Santos

D’ençà que el PP va perdre les eleccions autonòmiques i estatals, no guanya per a ensurts. Ara ja no es tracta solament d’aquelles antigues històries, quan el gerent d’IBATUR carregava al Govern de les Illes els capricis de Moscou. Parlam del conegut afer Rasputin. Tot el que va descobrint la Fiscalia Anticorrupció i el Grup de Delinqüència Econòmica, i que surt dia a dia en tots els mitjans d'informació, amenaça de deixar en no-res, talment fossin entreteniments de simples afeccionats, el cas Rasputin i la corrupció urbanística detectada a l´Ajuntament d’Andratx, els desastres i negocis tèrbols d’Eugeni Hidalgo, fill predilecte, entre molts d’altres aprofitats semblants, del govern de Jaume Matas. Els setanta mil euros malversats per Rodrigo de Santos per a pagar les seves particulars orgies sexuals... què són al costat dels 700.000 euros que, per ara, la Fiscalia Anticorrupció ha comprovat que havia defraudat Damià Vidal, l’exdirector gerent de Bitel?

El panorama que té davant seu el PP no és gaire encoratjador. Mai, en la recent història de la democràcia, una organització havia patit problemes tan greus, descobrint en les seves fileres un grau tan considerable de corrupció. I ara haurem de veure el que s’esdevé al voltant del Pla Territorial on, pel que ja s’ha informat, s’haurien pogut ordit “pelotazos” de prop de tres.cents milions d’euros.

A la crisi interna del PP, al debat polític entre Mariano Rajoy i Esperança Aguirre que amenaça de dividir-lo, li surten més forats pertot arreu. Resta per investigar la qüestió Turisme Jove, una història que xuclava dos milions d’euros del pressupost i generava un forat financer de sis milions. I, parlant novament de Rodrigo de Santos... què fer amb aquell altre forat, el milió i mig d’euros per aconseguir un joc infantil per a un parc de Palma? Què en podríem dir de la història dels falsos certificats de l´anomenat “Cas Cavallistes”? I els cobraments per accelerar llicències, descoberts a l’Ajuntament de Palma, a l’època de Catalina Cirer’? I què passarà amb la història encara inacabada de Can Domenge?

Tot plegat és com un malson. Però no solament per al PP i els responsables de les malifetes de què parlam. És un malson per al sofert contribuent, que ara ja sap, constata, com molts dels seus diners, com una tallada important del que pagam a les institucions, se’n va en disbauxes sexuals, orgies de tota mena, cocaïna, cotxes tot terreny, capricis en floristeries, restaurants i supermercats. Sense parlar de les despeses a benzineres. En el cas concret de Damià Vidal, la Fiscalia Anticorrupció diu que, a part de les transferències de diners públics al seu compte corrent, l’exgerent està presumptament implicat en el pagament de tots aquests “petits capricis” amb la targeta visa de Bitel. Ben igual que quan Rodríguez de Santos pagava les factures de la bugaderia amb la seva tarja de l’Ajuntament de Palma.

Què passa a Mallorca per a haver trobat tota aquesta problemàtica –i la que vendrà!- de cop? D’on surten aquests polítics i gestors sense escrúpols, aquests aprenents de iupis que volen gaudir dels privilegis dels gàngsters del passat i d’algun multimilionari del present amb els nostres diners, amb el que pagam els soferts ciutadans i ciutadanes de la nostra terra

Ens demanam si no serà a causa d’una manca de principis ètics, d’una manca absoluta de moral. Executius mancats de cultura i de la més mínima estimació per Mallorca. Parlam de la “cultura” de la destrucció de recursos i territori, el salvatgisme desenfrenat per a fer-se rics en pocs anys. I quan no es poden fer rics especulant, destruint les Illes, entren a sac en els diners públics, emprant la visa oficial, falsificant factures, requalificant el territori.

Davant aquesta situació d’emergència cal, com ja hem demanat moltes vegades, donar un actiu suport a la Fiscalia Anticorrupció, dotar-la de més mitjans, pressupost, personal, oficines... Cal que els governs augmentin les penes de presó per aquests delictes, que els jutges no donin possibilitat a l’excusa ni a les falses justificacions dels malfactors.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (29-IV-08)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

L'antifranquisme a Mallorca: la netaja de noms imposats pel feixisme. Articles d'Antoni Marimon i de Miquel López Crespí

Turmeda | 15 Maig, 2008 18:24 | facebook.com

Més noms


Per Antoni Marimon. Historiador


No hi ha dubte que és molt positiva la iniciativa de l'Ajuntament de Palma de renovar el nomenclàtor de la ciutat en sintonia amb una democràcia consolidada i una autonomia que ja té un recorregut d'un quart de segle. Així mateix, també s'ha de destacar la creació, per primera vegada en la història d'una Comissió Especial per a la Toponímia de Palma, en la qual hi són presents experts en toponímia, arxivers, cronistes, representants de diverses associacions, i la regidora de Cultura de Palma, Nanda Ramon. De totes maneres, i com que encara queden carrers per posar nom i vies públiques amb noms franquistes per substituir, em permetré recordar alguns noms de ciutadans rellevants en diversos àmbits, majoritàriament progressistes o heterodoxos, alguns dels quals han estat injustament oblidats durant els llargs períodes de predomini caciquil o dictatorial que ha patit Palma. De fet, en un altre article en aquest mateix diari, l'historiador Pere Fullana, ja evocava alguns d'aquests personatges, en concret el bisbe liberal Pedro González Vallejo, que va donar suport a la supressió definitiva de la Inquisició i va haver de deixar Mallorca i renunciar a la mitra (1825) a causa de la segona reacció absolutista; el prevere Jeroni Bibiloni Llaneres, franciscà, introductor a Mallorca del socialisme utòpic i precursor del republicanisme federal; el dirigent anarcosindicalista Francesc Tomàs Oliver, un dels líders obrers més importants de seu temps no sols a Mallorca sinó en tot l'Estat; i Joan Gamundí Penya, un catedràtic de la Universitat Literària de Mallorca que col·laborà en la desamortització de Mendizábal i fou un dels fundadors de l'Institut Balear. En aquests noms i sens dubte, entre d'altres, hi podríem afegir els de Joan Baptista Picornell Gomila, precursor del liberalisme hispànic i de la independència de Veneçuela a les darreries del segle XVIII; Cristòfol Cladera Company, un intel·lectual i erudit nascut a sa Pobla, que fou canonge de la catedral de Mallorca i va arribar a esser secretari del ministeri d'Interior amb Josep I durant la Guerra del Francès; i Antoni Villalonga Pérez, un dels principals impulsors del republicanisme a Mallorca, bibliòfil destacat, diputat a Corts en diverses ocasions i batle de Palma (1872). Per cert, que també ocuparen la batlia de la capital insular el seu fill Francesc Villalonga Fàbregues (1931-1932); l'empresari i polític republicà federal Rafel Manera Serra (1869-1872); l'andritxol i futur empresari a l'exili veneçolà Bernat Jofre Roca (1932-1933); el metge i higienista Josep Tomàs Renteria (1933), que també es va haver d'exiliar, en aquest cas a Mèxic. Tampoc no hauríem d'oblidar l'intel·lectual i tinent de batle de Palma el 1936, Francesc de Sales Aguiló Forteza, d'Esquerra Republicana Balear, que es destacà en la lluita a favor de la llengua catalana i que també es va haver d'exiliar sense poder tornar mai a Palma. Així mateix, no sembla lògic que l'actual corporació, en ple procés de recuperació de la memòria històrica, no tengui un record pels tres regidors que, a més del batle Darder, foren vilment assassinats durant la Guerra Civil del 1936-1939, els socialistes Jaume Bauzà Far, Jaume Garcias Obrador i Miquel Porcel Torrens. Però encara hi ha més personatges que són dignes de donar nom a un carrer. Així, hem de fer esment als primers batles liberals, elegits el 1812 poc després de l'aprovació de la Constitució de Cadis, o els batles del Trienni Liberal del 1820-1823, Marià Canals, Ramon Villalonga i Rafel Crespí D'altra banda, seria tot un detall dedicar un carrer al ciutadà Llorenç Frau Abrines, potser el maçó mallorquí més important de la història, autor d'un més que notable Diccionario Enciclopédico de la Masonería (1883).

Diari de Balears (13-V-08)


El problema plantejat en relació al nomenament com a fill il·lustre de Palma d´un dels principals promotors del monument al creuer Baleares, Josep Tous i Ferrer, i la possible conservació o demolició del monument franquista de sa Feixina, té molt a veure amb les renúncies i traïdes de la transició. No es pot entendre que encara hi hagi tants de carrers de Palma amb noms de destacats franquistes i monuments com el dels Caídos de Santa Maria del Camí o aquest, al creuer Baleares, si no entenem que aquesta trista realitat és producte de com es va fer la restauració borbònica, la famosa “transició”: un pacte sagrat, la “unión sagrada” li diuen alguns historiadors, entre els franquistes reciclats i l´esquerra oficial, és a dir, el neoestalinisme carrillista (PCE) i la socialdemocràcia espanyola (PSOE). Tenim el que tenim, inclòs el monument de sa Feixina, perquè l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial pactà amb els hereus de l’”Espanya eterna” la conservació de l´essencial del règim feixista: la unitat d´”Espanya”, el capitalisme i la monarquia. (Miquel López Crespí)


Per la demolició del monument franquista al creuer Baleares



L'assassí Franco inaugurant el monument al creuer Baleares

El problema plantejat en relació al nomenament com a fill il·lustre de Palma d´un dels principals promotors del monument al creuer Baleares, Josep Tous i Ferrer, i la possible conservació o demolició del monument franquista de sa Feixina, té molt a veure amb les renúncies i traïdes de la transició. No es pot entendre que encara hi hagi tants de carrers de Palma amb noms de destacats franquistes i monuments com el dels Caídos de Santa Maria del Camí o aquest, al creuer Baleares, si no entenem que aquesta trista realitat és producte de com es va fer la restauració borbònica, la famosa “transició”: un pacte sagrat, la “unión sagrada” li diuen alguns historiadors, entre els franquistes reciclats i l´esquerra oficial, és a dir, el neoestalinisme carrillista (PCE) i la socialdemocràcia espanyola (PSOE). Tenim el que tenim, inclòs el monument de sa Feixina, perquè l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial pactà amb els hereus de l’”Espanya eterna” la conservació de l´essencial del règim feixista: la unitat d´”Espanya”, el capitalisme i la monarquia. En el fons, a tots els professionals de la mixtificació, els vividors de la política, ja els anaren bé els pactes amb el franquisme reciclat. Alguns s´han fet rics, amb l´oblit de la memòria històrica, escarnit el record dels nostres morts, aquells i aquelles que moriren per la llibertat, per acabar amb la societat de classes.

Han hagut de passar trenta anys perquè els oportunistes que en el passat manaven estripar les banderes tricolors i renunciaven a la lluita republicana, just en comprovar que són a punt de l´extraparlamentarisme, ara els vegem apropar-se a les mogudes republicanes. S´apunten a les mogudes amb intenció de continuar controlant la desmemòria històrica que ells propiciaren. Ho dic en relació a molts dirigents provinents del neoestalinisme i la socialdemocràcia que no volen ampliar la lluita per a recuperar la memòria històrica a fets cabdals de la guerra civil com, per exemple, la persecució dels comunistes de tendència trotskista (POUM) i els anarquistes per part del PCE, o el fet de la revolució social antiburgesa que els historiadors situen entre juliol del trenta-sis i el maig del trenta-set, quan l´estalinisme l´esclafà amb la força de les armes.

Aquests tergiversadors de la història propers al neoestalinisme tampoc no volen qüestionar res de com va anar la transició, ja que, si aprofundissn en la reconstrucció dels fets esdevenguts amb els pactes amb el franquisme reciclat a mitjans dels anys setanta, quedaria a la vista de tothom la misèria de llur traïció a la memòria dels milers i milers d´antifeixistes morts i exiliats per haver lluitat per la llibertat.

El monument al creuer feixista Baleares és la demostració evident de com la transició va ser guanyada pels hereus del franquisme i els servils que acceptaren el preu pagat per llurs renúncies.

Que tenguem encara immensos monuments aixecats a major glòria dels “herois” del franquisme, cas del monument al Baleares, ens situa davant tasques democràtiques a realitzar. I no basta netejar de quaranta noms franquistes els carrers de Palma per a poder dir que som en vies d´una certa normalització democràtica. Si l´Ajuntament de Palma i altres ajuntaments de les Illes no es posen a la feina de demolició de totes les restes que puguin quedar del feixisme, de la memòria d´aquella tenebrosa època de tortures i assassinats; si no s´enderroca el monument al Baleares, la presència omnipotent la dictadura continuarà planant, sinistra, damunt les nostres vides.

El problema, com deia més amunt, no és de llevar solament el pollastre del monument, les frases que recordin el temps d´opressió i, per a tenir tothom content, col·locar una plaqueta a la “reconciliació”. Una plaqueta al costat de l´imponent monument a l´obra del Caudillo? No ens faceu riure, estimats membres de l´Ajuntament. Com molt bé explicava l´escriptor Llorenç Capellà en un recent article: “Tocant a la reconciliació? El senyor Grosske insisteix en la proposta de col·locar una placa que en dissimuli la condició de monument feixista. Ai, Mare de Déu! S'oblida, Grosske, que un monument no representa allò que diu la làpida, sinó allò que va expressar l'artista. I el monument de sa Feixina és allò que és: un homenatge rotund, clar i nítid al feixisme. Per entendre'ns, senyor Grosske: el Gernika no canviarà de significació si passa a anomenar-se Alcázar de Toledo. I encara que ens diguessin que Mauthausen és una església gòtica, sabríem que no deixa d'ésser un camp d'extermini. Dic tot això, perquè la remodelació en profunditat de sa Feixina formava part, amb Son Espases i altres coses que veurem com acaben, del compromís ètic de l'esquerra amb la ciutadania. Deixem-nos, per tant, d'escampar murta: que si la decisió de Son Espases és responsabilitat del Govern, que si la de sa Feixina ho és de Cort... Tots són pertot. I pertot hi ha els mateixos. L'electorat progressista comença a pensar que l'esquerra ocupa el poder, de tant en tant, per a gestionar durant quatre anys (únicament quatre!) el patrimoni de la dreta. I que la capacitat renovadora que se li atribueix, a l'esquerra, és, en bona part, llegenda. Pura llegenda, foc d'encenalls”.

Pensam com l´amic Llorenç Capellà. Qui es pensi que amb la ximpleria covarda de la plaqueta es combat una herència d´oprobi de més de quaranta anys va ben equivocat. Qui imagini que llevar el pollastre és retre un sentit homenatge als tres mil mallorquins i mallorquines assassinats pel feixisme, va ben errat de comptes. Els antifeixistes illencs, la gent que ha portat a coll la lluita per la memòria històrica quan tothom callava per a poder cobrar els bons sous que molts dirigents de l´esquerra oficial han xuclat en aquests darrers trenta anys, el que volem és acabar amb la prepotència del feixisme que significa tenir present a Palma aquest monument i tots els altres que hi resten. Si l´Ajuntament de Palma no és capaç d´acabar amb l´herència indignant de la victòria feixista a les nostres places i carrers voldrà dir que ajuntament continua enfeudat als poders fàctics de sempre, a la dreta hereva del franquisme.

La recuperació de la nostra memòria històrica no pot fer-se d´aquesta manera covarda, amb aquesta por als que guanyaren la guerra i reprimiren el poble durant dècades. La demolició del monument al Baleares seria la prova evident que, finalment, es comença a fer justícia a tots aquells homes i dones, les avantguardes populars dels anys vint i trenta, vilment assassinats pels feixistes.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

La poesia catalana actual i el Maig del 68

Turmeda | 15 Maig, 2008 08:49 | facebook.com

”...els lluminosos dies de Maig del 68, els amors juvenils, els viatges, les manifestacions amb gents d'uns altres països lluitant per les mateixes idees i principis que ens sostenien i ens impulsaven a continuar sempre endavant... Aquests versos diuen: ‘Aleshores érem plens d'esperances i ens bastava sentir / les llambordes parisenques sota els peus per a pensar / que mai no arribarien les encarcarades hores submergides, / el punyent aldarull de tants dies agònics, / la nit que mataren Puig Antich.’.” (Miquel López Crespí)


Les ciutats imaginades: el món dels somnis i del desig



Miquel López Crespí era a París a mitjans dels anys vuitanta. Fotografia feta en el cementiri Père-Lachaise, en el mateix indret on foren afusellats per la dreta nombrosos membres de la Comuna.

En el llibre Les ciutats imaginades, el poemari que ha editat recentment Cossetània Edicions de Tarragona, la joventut de l'home és contemplada sovint com un camí obert a totes les possibilitats. Ho podem veure en el poema "Estació d'Austerlitz", on hom recorda els lluminosos dies de Maig del 68, els amors juvenils, els viatges, les manifestacions amb gents d'uns altres països lluitant per les mateixes idees i principis que ens sostenien i ens impulsaven a continuar sempre endavant... Aquests versos diuen: "Aleshores érem plens d'esperances i ens bastava sentir / les llambordes parisenques sota els peus per a pensar / que mai no arribarien les encarcarades hores submergides, / el punyent aldarull de tants dies agònics, / la nit que mataren Puig Antich.".



L’autor de Les ciutats imaginades era a Venècia a començaments dels anys setanta.

El poemari Les ciutats imaginades vol deixar constància de les sensacions tengudes en algunes ciutats visitades per l'autor i de les quals li han quedat uns records perennes. Es tracta de reviure amb la memòria aquells moments de joiosa nostàlgia que el temps va escombrant a poc a poc. En els poemes podrem trobar la presència concreta de París, Londres, Roma, Atenes, Venècia, Dublín, Belfast, Derry, El Caire, Saqqarà, Moscou, Lisboa... La presència de les ciutats, dels indrets estimats per l'autor... Hi ha igualment una evident similitud amb la forma i el contingut del poemari El cant de la sibil·la. No endebades ambdós llibres han estat escrits en la mateixa època.

En el llibre que ha editat recentment Brosquil Edicions del País Valencià, El cant de la sibil·la, eren Mallorca i els paisatges de la infantesa els protagonistes essencials de la majoria de poemes. Tanmateix, els records, inexorablement, et portaven a altres indrets, a altres contrades amb idèntica o superior càrrega de sentiments i evocacions que els indrets mallorquins. Per això, i de forma quasi simultània, s'anaven congriant els poemes dedicats a Lisboa o París, a Roma o Atenes, al Caire o Venècia. En un determinat moment, després d'anys i més anys d'anar acumulant poemes, vaig decidir-me per bastir dos poemaris amb temàtiques una mica diferenciades. Tanmateix l'alè vital que viatja per les pàgines dels dos llibres és el mateix. Si s'analitzen amb cura aquests poemaris es veurà que, de la feina feta en aquells anys, podrien haver sortit dos llibres amb una perfecta mescladissa de temes i situacions. L'opció que vaig escollir era una entre moltes i no vol dir que fos la més encertada. Separar els poemes per les temàtiques i continguts no vol dir que sigui el millor sistema per a construir un poemari dens i coherent. No. Senzillament, fent ús de la llibertat creativa, qui sap si una de les poques que ens resten!, vaig fer aquesta opció com n'hauria fet una de diferent i per això, de la feina de selecció, anaren sortint els llibres que he escrit al llarg d'aquests darrers anys: El cant de la sibil·la. Temps moderns: homenatge al cinema, Calendaris de sal (inèdit encara en aquests moments) i Les ciutats imaginades.


Coberta del poemari de Miquel López Crespí Les ciutats imaginades, Premi de Poesia Ciutat de Tarragona 2005.

Però no tot són ciutats pels carrers de les quals el poeta hi ha caminat, s'ha manifestat, ha fet l'amor o ha plorat al costat d'algun d'aquells llunyans amors juvenils. En el llibre hi ha també la presència de les ciutats de la memòria, les ciutats del passat, aquelles que palpitaven en un temps en el qual encara no havia nascut l'escriptor però que, temps i ciutats, formen part de l'imaginari del poeta talment fos la Irlanda real, la viscuda per l'autor del poemari a finals dels seixanta o el Londres i la Venècia de començaments dels setanta. Hi ha uns versos que ho deixen tot ben indicat. En el poema "Va ser com si pronunciassis un conjur" llegim: "Ara caminàvem per la ciutat en flames / de la nostra imaginació desfermada.". I, un poc més endavant, es pot anar aprofundint en la intenció de l'autor: "Talment com si en lloc d'agafar el tren / haguéssim pujat dalt un estrany giny que ens portava / a una nova dimensió del temps i de l'espai". En resum, són viatges imaginaris a situacions i indrets que han condicionat i condicionen encara l'existència de l'autor: el París de la Revolució de 1789 o de la Comuna de 1871 sense mancar-hi el Moscou de l'any 1917, quan semblava que el món, com diu la lletra de la Internacional, havia de canviar de base i els que avui no són res demà serien tot.

Aquest imaginari viatge al París de la revolució del segle XVIII el podem trobar en el poema "Va ser com si pronunciassis un conjur". De cop i volta, de forma sobtada, el lector que tengui l'esperit obert i l'ànim disposat per a fruir de les propostes que hi ha en el poemari es pot trobar enmig de la gran revolució parisenca. S'hi diu: "El roig sol naixent il·lumina la sorollosa festa del poble. / Dringadissa de luxoses vaixelles trencades. / Hi ha sorprenents balls d'al·lotes nues, / capcinejant, / indicant el camí. / Els crits de 'A la Bastilla!' fan tremolar les parets de les cases".

La tensió dels versos ve donada precisament per aquest llarg i profund viatge envers el passat, envers una realitat a voltes autèntica i altres irreal. Una realitat a voltes procedent del món dels somnis i dels desigs. El que són ben reals són els evanescents moments de felicitat que l'escriptor vol que hi restin reflectits. Potser, és un pensament subconscient, però que condiciona el poemari, tots els poemaris escrits aquests darrers anys. I tot això malgrat que el poema "Record de Saqqarà" palesa la inutilitat de l'intent quan llegim: "Vana provatura de recapturar el temps esvanit / amb tot de metàfores apreses als llibres i una munió d'imprecises paraules / esclatant sorollosament damunt aquests fulls.". Versos escrits en moments de forta melangia i sobtat pessimisme. ¿Els resultats final de la feina poètica de prop de quaranta anys, la vida d'un escriptor es redueix, doncs, a constatar la "vana provatura" de recapturar el temps esvanit "amb tot de metàfores apreses als llibres i una munió d'imprecises paraules"?

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

El Maig del 68 i la pintura mallorquina (un article de l'escriptor Miquel López Crespí)

Turmeda | 14 Maig, 2008 16:44 | facebook.com

'CRIADA', que S'OPOSA AL CAPITALISME, s'oposa també a qualsevol forma que empri aquest sistema per a explotar l'home. S'oposa, per tant, al muntatge galeria-geni i a les implicacions comercials que comporta. 'CRIADA' participa en aquesta mostra perque l'acció, encara que desenvolupada en un marc essencialment capitalista, té com a finalitat el suport als qui lluitaren per la llibertat en les jornades de mobilització pacifica del 12 de novembre" (Comunicat del grup Criada)


La influència del Maig del 68 en la pintura mallorquina contemporània


Homenatge a Miquel Àngel Femenies



El 20 de Desembre de 1976 el grup Criada repartia un comunicat de solidaritat amb els darrers presos polítics mallorquins. Entre molts d'altres companys i companyes aquell desembre érem a la presó de Ciutat Josep Capó, Jaume Obrador i qui signa aquest article. Era una de les primeres vegades en la història de la plàstica mallorquina que un grup col.lectiu d'artistes s'implicava tan directament en la lluita activa contra el feixisme. El full deia:

"CAMPANYA SOLIDARITAT SANCIONATS I EMPRESONATS

'Comunicat 'CRIADA': 'CRIADA', que S'OPOSA AL CAPITALISME, s'oposa també a qualsevol forma que empri aquest sistema per a explotar l'home. S'oposa, per tant, al muntatge galeria-geni i a les implicacions comercials que comporta. 'CRIADA' participa en aquesta mostra perque l'acció, encara que desenvolupada en un marc essencialment capitalista, té com a finalitat el suport als qui lluitaren per la llibertat en les jornades de mobilització pacifica del 12 de novembre".



L’escriptor Miquel López Crespí i el pintor Gerard Matas a finals dels anys seixanta

La lluita cultural antifeixista arribava així, de la mà de Miquel Àngel Femenies i dels seus companys i companyes, al camp de la plàstica mallorquina. El grup que va treballar més dins d'aquesta línia fou precisament CRIADA. Com explica la GEM en Miquel Àngel va ser influït (entre molts d'altres moviments) pel conceptualisme i s'interessà pels fonaments de l'obra plàstica, particularment per la seva funció d'element de relació entre l'artista i la societat. Element actiu, amb una voluntat especial per revolucionar l'art i la societat, participà sempre activament en els moviments més agosarats dels anys seixanta i setanta.

Participà en les mostres d'Art pobra (1971), Ensenya-1 (1973) i Criada 74. Criada 74 recull moltes de les experiències anteriors de la mostra d'Art pobra (Katy Bonnín, Tinus Castanyer, Miquel Àngel Femenies i Gabriel Noguera, entre d'altres). Es tractava de lluitar contra la pastisseria del paisatgisme i els esfereïdors quadres de plàtans i pomes i flors que embrutaven (segons deien els membres de Criada), d'ençà del final de la guerra civil, els ulls dels mallorquins. Record que Miquel Àngel em deia: "¿Hi havia res de millor, per a amagar la sang dels assassinats pel feixisme, que un paisatge d'una idil.líca cala, o unes flors dins d'una gerra? La pintura, la literatura, el teatre, la poesia, han servit durant quasi quaranta anys per ajudar a fer tranquil.lament la migdiada als assassins i especuladors". Miquel Àngel criticava ferotgement la conversió de l'obra d'art en simple mercaderia. És a dir, el quadre, l'escultura, com a objecte d'especulació i forma d'obtenir plusvàlues.



Grabiel Noguera, un dels màxims representants de la renovació de la plàstica mallorquina de finals dels 60 i començaments dels 70

La primera mostra d'Ensenya 1 tengué lloc del sis al trenta-u d'agost de 1973 a la Galeria 4 Gats de Ciutat. Hi participaven Tomeu Cabot, Ramon Canet, Sara Gibert, Marcelino Grandes, Gerard Mates, Miquel Àngel Femenies, Andreu Terrades i Steva Terrades.

Però, dins aquesta trinxera de lluita cultural antisistema, el col.lectiu que més renou armà a les darreries del feixisme va ser, sens dubte, el grup d'artistes que s'uniren sota el nom de Criada. En la primera exposició del grup Criada (a la Llibreria Tous) hi participaren: Katy Bonnin, Bartomeu Cabot, Josep Canyelles, Tinus Castañer, Miquel Àngel Femenies, Àngel Muerza, Lleonard Muntaner, Carme Roig, Vicente Torres i Miquel Trias.

Mentrestant, continuaven les activitats contra la comercialització de l'art per part de Criada. El número 757 de Cort informava dels atacs (i posterior prohibició per part del delegat del Govern) a l'exposició que el col.lectiu havia realitzat en el Col.legi d'Arquitectes de Catalunya i Balears (COACB). Cort deia: "'Criada 74'" son cuatro montajes que han sido efectuados todos ellos de manera colectiva por seis jóvenes autores de la isla -Àngel Muerza, Miquel Àngel Femenies, Carme Roig y Ramon Valentí- y que ya había sido presentada, también con problemas, en la ciudad de Alcúdia en el verano pasado". El franquisme aixecà acta notarial de "el insulto a las Fuerzas de Orden Público" que representava l'exposició. La intenció gens amagada dels agents de la repressió era empresonar els artistes. I ja érem a una data tan avançada de la transició com el juny de 1976! Les esperonejades de la repressió semblaven no finir mai! Però Miquel Àngel Femenies no deixà de ser mai un home compromès amb l'art d'avantguarda i amb la seva terra. Miquel Àngel Femenies va fer sempre de la revolta cultural i artística l'eix de la seva vida.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (3-II-02)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Miquel Àngel Vidal i el teatre modern a Mallorca

Turmeda | 14 Maig, 2008 07:00 | facebook.com

A. Ballester, M. Barceló, M. De Marchi, N. Dènia, V. Ferrer, J. Gomila, J. Guasp, A. Herranz, B. Jordà, M. López Crespí, J. Mercadal, M. Mestre, J. Miró, J. Odrí, A. Palerm, C. Planells, J.P. Peyró, G. Sabrafín, S. Sansó, V. Tur, X. Uriz i M.A. Vidal


Radioteatre


Per Miquel Àngel Vidal, escriptor



Encara que la nostra llengua, avui en dia, estigui en una etapa de clar retrocés, fins al punt que l’existència futura és incerta, paradoxalment la creació literària està vivint un moment excepcional. Mentre la llengua parlada llangueix, l’escrita, tant pel que fa a la literatura catalana en general com la balear en particular, gaudeixen d’una vitalitat extraordinària. No és, evidentment, una bona notícia perquè la salut d’una llengua no es mesura pel nombre d’escriptors, però com a mínim els creadors fem el que podem per mantenir-la viva. Fins i tot enfrontar-nos a les someres que tenen la barra de dir-nos que el castellà és una llengua en extinció als països de parla catalana.

Bé, però deixem-nos de misèries lingüístiques i anem al tema de l’article: una interessant iniciativa per ajudar el nostre teatre. Com he dit abans, la literatura catalana té en l’actualitat una nòmina més extensa que mai d’escriptors i, a més, algunes plomes que excel·leixen en cada un dels gèneres literaris. Però així com el volum d’edicions i de repercussió dels nostres poetes i narradors és òptim, el teatre gairebé no té mitjans de difusió. Poques edicions, poquíssims premis i gairebé cap autor viu representat en circuits comercials és el trist balanç que exhibeix el més esquifit dels nostres gèneres. Per tant, qualsevol iniciativa que ajudi al públic a conèixer les realitzacions dels nostres dramaturgs és del tot lloable. Com el cas d’aquest projecte de radioteatre que Pep Cerdà ha posat en marxa amb el títol de “Material Acústic Antiaïllant”.

MAA és una iniciativa per lluitar contra el doble aïllament dels autors de teatre –l’extern i l’intern. Mitjançant la ràdio es vol fer arribar al públic les peces breus escrites per 22 autors balears. Aquestes peces seran emeses per OnaMallorca en el programa dels dissabtes “Bartlevy no ho faria”. També se n’editarà un cd i un llibre amb les obres traduïdes al castellà i a l’anglès. Els autors que participen en aquesta iniciativa són: A. Ballester, M. Barceló, M. De Marchi, N. Dènia, V. Ferrer, J. Gomila, J. Guasp, A. Herranz, B. Jordà, M. López Crespí, J. Mercadal, M. Mestre, J. Miró, J. Odrí, A. Palerm, C. Planells, J.P. Peyró, G. Sabrafín, S. Sansó, V. Tur, X. Uriz i M.A. Vidal. Mentre que David Oliver, Sílvia Sánchez, Xim Vidal, Eva Torras i Miquel Àngel Torrens són els actors encarregats de donar veu als personatges de les 22 obres.

El cicle s’encetà dia 26 amb l’obra Velles i noves converses d’Alexandre Ballester i continuarà cada dissabte amb els autors escollits. Malgrat que el radioteatre a Europa és una activitat habitual, aquí, a casa nostra, amb l’esquifida vocació cultural dels nostres governants, és del tot inèdita. Sols record, com experiència semblant, les “Rondalles mallorquines” emeses per Ràdio Popular ja fa molts d’anys i que tingueren un èxit excepcional. Tant de bo tornés a repetir-se.

Última Hora (27-IV-08)

Memòria històrica: contra l'oportunisme i el defensa del socialisme (III) Un article de l'escriptor Miquel López Crespí

Turmeda | 13 Maig, 2008 06:19 | facebook.com

S'havia d'acabar fos com fos amb l'esperit unitari i anticapitalista de les àmplies capes populars, aconseguir rompre amb el consellisme que s'estenia arreu (recordeu els fets de Vitòria de l'any 1976!), tallar de rel la ferrenya unitat entre fàbriques, barris i facultats que s'anava consolidant. Després dels afusellaments de revolucionaris de setembre de 1975, després de les vagues generals revolucionàries a Euskadi i altres indrets de l'Estat, després de l'assassinat dels obrers de les coordinadors de fàbriques de Vitòria i, també, recordant la "pujada al cel" de l'almirall Carrer Blanco, la burgesia ja sabia que la repressió pura i dura, els assassinats diaris de manifestants enmig del carrer no servirien per a portar endavant el programa burgès i imperialista d'homologació amb les burgesies europees. (Miquel López Crespí)


Contra l’oportunisme i en defensa del socialisme (III)


Les organitzacions autènticament marxistes, totes aquelles que defensaven una sortida socialista a la dictadura i pugnaven per acabar amb l'estat opressor, a part de no ser legalitzades en les primeres eleccions dites "democràtiques", varen ser denigrades, perseguides, silenciades i sovint, criminalitzades, en tota l'accepció de la paraula.

Arturo Van den Eynde militava en una d'aquestes organitzacions, el PORE, que com l'OICE (posteriorment OEC) o les Lligues (la Lliga Comunista i la Lliga Comunista Revolucionària), el POUM, AC o els diversos grups de procedència trotsquista i antiestalinista lluitava per a donar tot el protagonisme a la classe obrera, sectors populars i nacions oprimides. Però la reforma del franquisme, la restauració borbònica, la "santa aliança" entre franquistes, estalinistes i socialdemocràtes es va fer precisament per a acabar amb tot aquest moviment popular antisistema, amb la memòria històrica del nostre poble.

S'havia d'acabar fos com fos amb l'esperit unitari i anticapitalista de les àmplies capes populars, aconseguir rompre amb el consellisme que s'estenia arreu (recordeu els fets de Vitòria de l'any 1976!), tallar de rel la ferrenya unitat entre fàbriques, barris i facultats que s'anava consolidant. Després dels afusellaments de revolucionaris de setembre de 1975, després de les vagues generals revolucionàries a Euskadi i altres indrets de l'Estat, després de l'assassinat dels obrers de les coordinadors de fàbriques de Vitòria i, també, recordant la "pujada al cel" de l'almirall Carrer Blanco, la burgesia ja sabia que la repressió pura i dura, els assassinats diaris de manifestants enmig del carrer no servirien per a portar endavant el programa burgès i imperialista d'homologació amb les burgesies europees. Es tractava de provar de consolidar un estat burgès de tipus occidental on, liquidats els partits revolucionaris i independentistes, rompuda la columna vertebral de la classe obrera i sectors populars, desfetes les provatures consellistes, finida qualsevol pràctica de democràcia directa assemblearia, liquidat el protagonisme de les associacions de veïns(que també havien agafat un perillós camí anticapitalista), es pogués anar constituint un parlament amb les forces partidàries de servar l'essencial de la victòria franquista de l'any 1939. La feina, per als espavilats, era "reformar alguna cosa per a mantenir l'essencial del règim sorgit de la guerra civil".



Pensam que la constitució espanyola pactada en secret, sense consulta ni debat popular, garantia aquestes exigències del vencedors militars del poble i de les nacions oprimides.

Els punts de la victòria del general Franco convalidats per la Constitució espanyola de 1978 eren, entre d'altres: "sagrada unitat de 'Espanya', garantida per l'exèrcit; monarquia; institucionalització del capitalisme, garantit per la constitució sota el nom de "economia de mercat"... PCE i PSOE s'hi avengueren a canvi de compartir el poder amb els antics franquistes. Ara la tasca, a la qual s'oposà amb totes les seves forces Arturo Van den Eynde i alguns partits de l'esquerra revolucionària, era liquidar per sempre totes les avantguardes antisistema sorgides en els darrers anys de la lluita contra el feixisme.

Arturo Van den Eynde, com tants d'altres militants revolucionaris, no provenia ni del PCE ni de cap altra escissió de l'estalinisme. A mitjans dels anys seixanta, concretament entre 1966 i 1967, va ser un dels dirigents del Sindicat Democràtic d'Estudiants de la Universitat de Barcelona i el portaveu del FLP-FOC en la Junta de Delegats del districte. El FOC va ser una de les organitzacions que marcaren la història de l'esquerra revolucionària, tant en el marc de Països Catalans con de l'Estat espanyol. Recordem que era una organització federada amb el FLP (Frente de Liberación Popular) i ESBA (Euskadiko Sozialisten Batasuna). El seu procés de formació embrionari va ser en entre els anys 1958-1963 i, amb les vagues d'Astúries de 1962 agafà una forta embranzida.

Hem de tenir sempre ben present aquesta militància d'Arturo Van den Eyden i tants d'altres militants en alguna de les organitzacions FOC-FLP. Tot plegat marcarà la permanència, dins la consciència de molts quadres marxistes de l'herència d'un socialisme no dogmàtic. Es tractava de servar la vertadera història de la Revolució d'Octubre, els conceptes de democràcia directa i assembleària, el consellisme, el control obrer i popular, el llegat trotsquista i la memòria de la lluita de l'Oposició Obrera dins del moviment obrer i, també, la importància de les lluites d'alliberament nacional antiimperialista que s'esdevenien arreu del món; l'aplicació d'aquesta ensenyança a la realitat nacional dels Països Catalans dependrà de la congruència de cadascú.

Ja l'any 1962, en el número 1 de Revolución Socialista, portaveu del FLP, es podia llegir que l'organització volia anar molt més enllà del simple reformisme socialdemòcrata i del burocratisme postestalinista. El FOC era completament dins d'aquesta línia. També consideraven, a diferència dels estalinistes de totes les tendències, que a l'Estat espanyol no hi havia "etapes" entre la dictadura franquista i la futura societat socialista. Vista la inutilitat de totes les propostes reformistes per acabar amb la dictadura burgesa, era una assimilació creativa de la teoria trotsquista de la revolució permanent aplicada per Lenin i els bolxevics l'any 1917 a Rússia.

Tot plegat eren ides-força molt importants i que impregnarien les generacions de revolucionaris que anirien bastint els diversos partits i organitzacions antisistema dels anys seixanta i setanta. Quant a Arturo Van den Eynde, fundà el grup Comunismo. Posteriorment un sector majoritari liderat per ell mateix s'escindí sota el nom d'Organitzación Trotsquista (abril de 1972). Aleshores uns militants s'uniren al Secretariat Unificat que dirigia, des de París, Ernest Mandel, i pel març de 1971 funden la Lliga Comunista Revolucionària. Altres, com Aníbal Ramos, organitzen el PORE (1974). El II Congrés del PORE celebrat aquell any defineix el nou partit com a "secció espanyola de la Lliga Internacional per la Reconstrucció de la IV Internacional".

En aquests començaments dels anys setanta, tant aquelles organitzacions que no acceptaven els pactes amb la burgesia com el grup de Carrillo-Pasionaria (el PCE), que en l'any 1956 havia elaborat la política de "reconciliación nacional", son partidàries d'un programa de transició socialista sense aquelles famoses "etapes" de transició ("antimonopolista", "antioligàrquica", etc, etc.) tant de moda entre les formacions d'herència estalinista.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Llorenç Villalonga, Joan Estelrich, Llorenç Riber... intel·lectuals mallorquins al servei del feixisme. Articles de Llorenç Capellà i Miquel López Crespí

Turmeda | 12 Maig, 2008 18:46 | facebook.com

Mentre Riber publicava a Aquí Estamos, òrgan propagandístic de Falange, a Mallorca s'assassinava la intel·ligència. Quan Estelrich, des de París, s'encarregava de promoure el suport de la intel·lectualitat conservadora europea a Franco, agonitzaven a Espanya les utopies. Riber va ésser nomenat inspector d'ensenyament (1938) i va acceptar el càrrec sense tenir en compte que ben igual ocupava la plaça de Fernando Leal, assassinat. I Estelrich brindava, el vint-i-sis de gener del trenta-nou, sempre de París estant, per la caiguda de Barcelona en mans del feixisme. «Barcelone est libérée», va afirmar. (Llorenç Capellà)


Gent que ha estimat el país


Per Llorenç Capellà, escriptor


La moda de retre homenatge i, per tant, de recordar els escriptors amb motiu del centenari del naixement o de la seva mort, comporta un exercici d'aproximació a l'època que varen viure. Si l'època en qüestió inclou la convulsió de la Guerra Civil, els judicis ètics són inevitables. Si a més a més les conseqüències d'aquesta guerra encara incideixen directament en la convivència quotidiana, la normalització lingüística i la configuració del país, l'opció ideològica que prengueren en aquells moments té una lectura actual, atès que estem immersos en el procés d'engegar tot allò que va paralitzar-se. De manera que la lectura que en facem, d'aquest passat i d'aquestes biografies, influirà, poc o molt, en les actituds individuals i col·lectives que en matèria de llengua, cultura i poble adoptem d'ara endavant. Tanmateix, no afinem gaire. En pocs dies UH ha publicat dos articles que he de qualificar de decebedors, atenent a la vàlua intel·lectual dels seus signants. Un l'ha escrit el pedagog Llorenç Vidal en referència a Llorenç Riber; l'altre, un dels caps visibles del PSM, el polític Antoni Alorda, que parla de Joan Estelrich. Tant Riber com Estelrich ens han llegat una obra important que ja forma part del patrimoni de la cultura catalana. Malauradament el quefer literari no és l'única cosa que els uneix, perquè també comparteixen un suport entusiàstic als colpistes que acabaren amb la República i implantaren una dictadura, tan cruel com obtusa, per la via de les armes. Això vol dir que ambdós apostaren per la repressió enfront de la llibertat; pel feixisme enfront de la pluralitat ideològica i religiosa; per la prohibició de la llengua catalana, la persecució de qualsevol identitat nacional que en el si de l'Estat no fos l'espanyola i tantes altres coses empobridores.

Mentre Riber publicava a Aquí Estamos, òrgan propagandístic de Falange, a Mallorca s'assassinava la intel·ligència. Quan Estelrich, des de París, s'encarregava de promoure el suport de la intel·lectualitat conservadora europea a Franco, agonitzaven a Espanya les utopies. Riber va ésser nomenat inspector d'ensenyament (1938) i va acceptar el càrrec sense tenir en compte que ben igual ocupava la plaça de Fernando Leal, assassinat. I Estelrich brindava, el vint-i-sis de gener del trenta-nou, sempre de París estant, per la caiguda de Barcelona en mans del feixisme. «Barcelone est libérée», va afirmar. I per tal de defugir qualsevol dubte sobre els seus sentiments més sincers, va creure adient reblar el clau: «Elle n'est pas conquisse. Elle est libérée». En fi...! Curiosament, Vidal i Alorda defensen Riber i Estelrich respectivament, adduint l'amor que professaren al país. Llorenç Vidal ho fa en un to força agressiu, en afirmar que Riber «puesto que las normas de la más elemental convivencia democrática nos exigen la tolerancia y aborrecen el fundamentalismo intransiguente, los prejuicios y la marginación por motivos ideológicos, debe ser reivindicado en esta su isla natal, a la que él tanto amó». Pel que fa a Alorda, també ens recorda l'amor d'Estelrich pel país, tot i que ho fa amb una cautela que és de justícia reconèixer. Probablement ambdós, Vidal i Alorda, l'encerten. Riber i Estelrich estimaven el país. Però, quin país? Tant l'un com l'altre procuren deixar-nos-ho ben clar. Per a comprovar-ho, no cal més que recórrer a les publicacions de Josep Massot. Escriu Riber: «la isla de Mallorca era la frontera de la fidelidad, el límite sagrado de la hispanidad entre Cataluña proterva y Menorca la rebelde» (Arriba, 1942). I Estelrich no dubta ni un moment a l'hora de ficar els peus a la galleda: «Dentro de pocos días lanzo una revista, en París, de propaganda de nuestro glorioso movimiento nacional. No fuera yo buen mallorquín si no consagrase en ese primer número una página a Mallorca y a su lealtad» (carta a Félix Escalas,1937). És evident quin era el país de l'un i de l'altre. Tanmateix, no vull acabar aquest article sense fer una altra referència al d'Antoni Alorda. El dirigent del PSM conclou la seva reflexió amb una pregunta als lectors. «I si s'aconseguís recuperar-los?», ens demana. I jo li responc: falsejant la història? I en benefici de qui o de què...? Amic, no embullem la troca.

Diari de Balears (11-V-08)


Llorenç Villalonga trobarà en Falange Española Tradicionalista y de las JONS els autèntics ‘creadors’ del segle XX. L'any 1936 elogia els més grans botxins del poble mallorquí: el marquès de Zayas, Mateu Palmer, el Conde Rossi, Vicente Sergio Orbaneja, Francisco Barrado... tots ells, els grans ‘artistes’ dels afusellaments en massa. (Miquel López Crespí)


Llorenç Villalonga i el feixisme militant



Potser un dels descobriments fonamentals del llibre de Manuela Alcover Llorenç Villalonga i les Belles Arts (Edicions Documenta Balear, número 16, 1996) sigui el fet de copsar la profunda ignorància cultural de Villalonga. Els capítols "Villalonga i les Arts Plàstiques", "'De Arquitectura': un manifest corbusierista", "L'Antigaudisme" i "Rebuig de les avatguardes i dels ismes", entre d'altres, en són un bon exemple.

Com explica Manuela Alcover (vegeu pàg. 122 del llibre abans esmentat): "Sempre s'han de tenir en compte les limitacions, les mancances i els prejudicis de Villalonga. En matèria d'art, cal advertir, a més, el seu desconeixement de dades fonamentals que, tanmateix, no el frenen d'expressar la seva opinió amb una impunitat absoluta".

Llegint amb cura el llibre que comentam sabem d'aquestes profundes mancances intel·lectuals. Manuela Alcover ens explica com Villalonga confon i barreja -no en sabia res de res- futurisme, cubisme, dadaisme, abstracció... en una paraula, ignora els fonaments essencials de totes les avantguardes culturals i artístiques de la seva època. Enemic del modernisme gaudinià, el qualifica de "un barroco plebeyo, completamente iletrado, desprovisto de la opulencia italiana y de la fina gracia del rococó". Enemic de Catalunya (cal estudiar les importants aportacions de l'historiador Josep Massot i Muntaner al respecte), considera Gaudi com l'encarnació d'una Catalunya que odia (un catalanisme romàntic, de botiguers). De les grans aportacions de Gaudi a l'arquitectura catalana i mundial, Villalonga escriu: "Se construían en las afueras 'torres' de fantasía con ladrillos de colorines i almenas medioevales. [...] Se creía artística la fachada del Palau de la Música Catalana. [...] El pêle-mêle de la Sagrada Familia era reputado por obra genial... ". El gaudisme és "una arquitectura degenerada" (adjectivació que coincideix amb aquella que aplicaven els hitlerians a tots els corrents avantguardistes alemanys i europeus dels anys vint i trenta).

No demostra tampoc gaire amplitud de mires cultural quan (vegeu el capítol "Rebuig de les avantguardes i dels ismes", pàgs. 149-159) ataca la producció ultraista de Miguel Ángel Colomar i de Jacob Sureda. Miguel -el germà de Llorenç- pensa el mateix i, com Himmler i Hitler, pontifica: "Ahí están esos monstruos del arte de vanguardia... Nada más monstruoso que sus realizaciones". De la pintura abstracta, diu que "és un frau, camelo, camouflage". Els seus atacs a la modernitat inclouen també les arts plàstiques, les lletres, la dansa, el cinema... Ridiculitza tot el que no és clàssic, grec, noucentista. La ballarina avantguardista Eva Tay (la Clawdia de Les temptacions) és caricaturitzada a mort per Villalonga. Enemic de la pintura abstracta -que mai no arribà a entendre-, considera que totes aquestes obres ('las fuerzas colorinescas'): "No pasan de ser telas estampadas". Enemic de Cézanne ("La deshumanización de la pintura arranca en Cézanne", escriu l'autor de Mort de dama), afirma: "El Cubismo es una penitencia". Finalment, Llorenç Villalonga trobarà en Falange Española de las JONS els autèntics "creadors" del segle XX. L'any 1936 elogia els més grans botxins del poble mallorquí: el marquès de Zayas, Mateu Palmer, el Conde Rossi, Vicente Sergio Orbaneja, Francisco Barrado... tots ells, els grans "artistes" dels afusellaments en massa.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Memòria cronològica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

Biel Barceló (PSM) amenaçat per Jaume Carbonero: els desastres del conseller d'Habitatge

Turmeda | 12 Maig, 2008 07:08 | facebook.com

Moragues y Carbonero amenazan a Barceló: ´Esto tendrá un coste´

MATEU FERRER. PALMA.


La foto oficial del "acuerdo histórico" de ayer tiene trampa. Al final se escenificó el consenso, sí, pero ¿tras cuántas horas de durísimas negociaciones? ¿y a qué precio?. Seis ruedas de prensa en 24 horas -PP, Carbonero, UM, Bloc, Govern, y todos juntos, por este orden- evidencian la frenética actividad de los partidos políticos para apuntarse los tantos de su contribución al nuevo texto de la ley de la Vivienda. El colofón de los tiras y aflojas se produjo ayer por la tarde, minutos antes de que los líderes políticos del Pacto y del PP posaran unidos, lo que obligó a postergar media hora su comparecencia ante los medios. "¡Escuchabas los gritos desde la planta baja, se han tirado los trastos a la cabeza!", comentaba un oyente que estaba en las dependencias del Parlament donde tenía lugar la última reunión del Pacto. Ya se había producido a mediodía el encuentro definitivo entre el conseller de Presidencia, Albert Moragues, y los interlocutores del PP, donde se cerró el acuerdo entre Govern y oposición. Fue en este último instante donde los ´populares´ pidieron introducir un nuevo cambio en la ley. A petición de sus alcaldes, como el de Marratxí o Manacor, reclamaron que la excepción prevista para Palma, de permitirle superar el crecimiento que le fija el Plan Territorial de Mallorca si es para VPO, se extendiera al resto de municipios de la isla donde sea susceptible desarrollar la nueva ley. "O todos moros, o todos cristianos", fue la consigna ´popular´. "Me parece bien, lo incorporaremos", sentenció Moragues. El problema vino cuando sus socios de gobierno del Bloc se enteraron en la susodicha reunión minutos antes de salir ante la prensa. Su líder, Biel Barceló, se negó en redondo a admitir este "coladero", máxime porque no les había sido consultado previamente. Tras duros reproches con Moragues y Carbonero, el primero telefoneó a Rosa Estarás para desbloquear la situación. Ésta envió a Mabel Cabrer, Antoni Pastor y José Manuel Bauzá a deshacer el entuerto. Como nadie se movía de sus posiciones, PP y Bloc coincidieron: Eliminar la excepción para Palma, "y todos iguales". Carbonero salió de la sala a departir con Moragues. Malhumorado, el conseller regresó a la tensa reunión y dio su brazo a torcer, no sin espetar en voz alta: "¡Tomo nota!". Le remachó Moragues, con un "esto tendrá un coste". Entonces, alguien tuvo que recordar: "¡No discutáis delante de éstos!", unos ´populares´ que se miraban la escena completamente alucinados. Pero Barceló se marchó tranquilo: El PSOE había negociado con el PP este extra "inadmisible" para el Bloc, encima a sus espaldas. Y decidió que por ahí no pasaba.

Diario de Mallorca (17-IV-08)


El portavoz del Bloc y líder del PSM, Biel Barceló, emplazo ayer a los consellers de Presidencia y de Vivienda, Albert Moragues y Jaume Carbonero, a reflexionar sobre si las amenazas "son formas de hacer política y si esto es Mallorca o Sicilia".


Biel Barceló emplaza a Carbonero y Moragues a pensar si ´es Mallorca o Sicilia´


V.E. PALMA.


El portavoz del Bloc y líder del PSM, Biel Barceló, emplazo ayer a los consellers de Presidencia y de Vivienda, Albert Moragues y Jaume Carbonero, a reflexionar sobre si las amenazas "son formas de hacer política y si esto es Mallorca o Sicilia". Barceló se refería a la advertencia que le hicieron ambos consellers el miércoles en la negociación final para la ley de la vivienda. "Nosotros seremos más señores que otros y no entraré en detalles", dijo Barceló al ser preguntado por este asunto sin mencionar a Moragues y Carbonero aunque reconociendo implícitamente estas amenazas. Precisó que "fue una negociación dura" al tratarse de "un Govern plural con distintas sensibilidades" y que la postura del Bloc se enmarcaba en la protección del territorio y "no para hacer la puñeta a nadie".

Diario de Mallorca (18-IV-08)


El Bloc avisa que la llei per fer pisos en rústic s'ha de negociar amb ells


Els socis del Pacte mantenen que aquest ha de ser el «darrer recurs»



Q.TORRES. Palma.


El Bloc posa emperons al projecte del conseller d'Habitatge, Jaume Carbonero, per poder construir pisos per sota del preu de mercat en terrenys que ara són considerats rústics. La coalició, que forma part del Pacte, entén que aquesta proposta no s'ha negociat amb ells i, per tant, just seria un «esborrany» que necessita el seu suport per convertir-se en realitat.Segons el portaveu adjunt del Bloc, Miquel Àngel Llauger, la creació de reserves de sòl per habitatge en rústic ha de ser el «darrer recurs» per afavorir la construcció de cases a preus econòmics. I manté que la «prioritat» ha de passar per potenciar la rehabilitació d'habitatges ja construïts o per afavorir la sortida al mercat de pisos que estan buits.

En aquest sentit, el Bloc ja va proposar en el passat la implantació de mesures fiscals que penalitzin els propietaris amb habitatges sense ocupar, però també es conscient que aquesta política no seria acceptada per cap dels seus socis: ni UM ni el PSIB. Per això, plantejarà la creació de línies d'ajuts per incentivar els propietaris a posar pisos buits al mercat i proposarà la intermediació pública per afavorir-ho. També reivindicarà l'increment dels ajuts que ja es donen per a lloguer. Totes aquestes mesures es plantejaran quan s'obrin les negociacions entre els socis de Govern per concretar aquest pla d'habitatge en què ja treballa el departament del conseller Jaume Carbonero.

Un pla que preveuria la possibilitat de permetre la construcció en àrees, ara considerades sòl rústic, a canvi que els promotors es comprometin que una part significativa dels pisos siguin de protecció oficial i, per tant, tinguin preus inferiors als de mercat. L'altra gran novetat d'aquest projecte passaria perquè es permetés un increment de les alçades dels blocs en determinades zones per alleugerir la repercussió del preu del sòl i abaratir els pisos.

Diari de Balears (3-XI-07)


Memòria històrica del primer Pacte de Progrés


Quan Jaume Carbonero va ajudar a enfonsar el govern progressista


Davant el perill de perdre vots a Eivissa i Formentera a causa dels fets que s'esdevenien, fins i tot diputats i membres molt destacats del Pacte de Progrés van escriure al president Antich per recordar que a Eivissa, a voltes, un diputat pot sortir només amb una diferència de vuitanta vots. A Eivissa i Formentera, tothom ho sap a la perfecció, cada vot compta i no se'n podia perdre cap si el progressisme volia vèncer la dreta, consolidar el Pacte de Progrés. Tothom se demanava els motius de la fatal persistència en els errors que, objectivament, servien per a fer el joc a la dreta. (Miquel López Crespí) (Miquel López Crespí)


Jaume Carbonero, amb l'absurd cessament d'aquella eficient i estimada funcionària [Margalida Lliteras], va continuar desgastant el Pacte de Progrés sense adonar-se del mal que ens causava la seva actitud prepotent i sectària. Indubtablement, tots aquests errors, advertits per tots aquells que defensàvem el Pacte des d'una posició de suport crític, serviren per a fer retornar la dreta al poder. (Miquel López Crespí)



Els veïns d'Eivissa porten flors a l'eficient tècnic Margalida Lliteras, cessada de forma burocràtica i dictatorial per Jaume Carbonero. Més de quatre-cents veïns signaren cartes de suport a Margalida Lliteras. Els errors de Jaume Carbonero perjudicaren greument les possibilitats electorals del Pacte a Eivissa.

Ningú no ha fet encara balanç dels motius de la derrota del Pacte de Progrés. Cap dirigent, alt responsable, director general ni periodista no ha analitzat amb profunditat cap dels greus errors comesos. Tampoc cap responsable de la derrota progressista va dimitir ni molt manco s'ha fet la més mínima autocrítica del que es va esdevenir per a perdre aquella gran oportunitat històrica que significà el Pacte de Progrés. Ho dic perquè aquests dies, organitzant els meus arxius, m'he trobat amb tota la documentació que l'any 2001 m'enviaren els amics eivissencs que lluitaven en defensa d'una eficient funcionària del Pacte, la directora de l'Institut Balear de l'Habitatge d'Eivissa (IBAVI), Margalida Lliteras que, de forma inexplicable, havia estat cessada injustament per Jaume Carbonero. Tot plegat m'ha fet pensar en els retalls dels diaris amb les fotografies de les manifestacions de suport a Margalida Lliteras que enviaren des d'Eivissa, les cartes al director que es varen publicar durant mesos, els documents de suport a Margalida Lliteras signats pel mateix president Antich i el diputat verd Joan Buades, sense oblidar les nombroses gestions fetes per Pilar Costa i Xisco Tarrés a favor de l'eficient funcionària cessada per Jaume Carbonero. També tenc davant meu les fotografies en què els veïns de Can Misses, Cas Serres i Santa Margarita li porten flors en suport per tot el que havia fet per ells.

Aleshores Jaume Carbonero era director general d'Habitatge i, malgrat que des de tots els sectors progressistes hom va provar de fer-li obrir els ulls quant a les greus conseqüències polítiques que tendria aquesta destitució no pensada ni raonada, mai no ens va escoltar. Ans al contrari, Jaume Carbonero s'entestava cada dia en el seu nefast error. Ens demanàvem com era possible tanta ceguesa política. No s'adonava el director general d'Habitatge que posava en perill la nostra experiència progressista, una experiència que, si fracassava, potser no es podria repetir en molts d'anys?

Qui signa aquest article va publicar nombroses advertències al respecte. Els veïns de les barriades de Cas Serres, Santa Margarita, Can Misses, eren al carrer demanant signatures per evitar l'error que significava la política equivocada de Jaume Carbonero. El 16 de juny del 2001 381 persones de totes les barriades eivissenques publicaven una carta de suport a Margalida Lliteras. Era un moment important per a la reflexió. La situació s'agreujava i, en les properes eleccions, el Pacte podria perdre centenars de vots a conseqüència de la gestió burocràtica del director general d'Habitatge. Davant el perill de perdre vots a Eivissa i Formentera a causa dels fets que s'esdevenien, fins i tot diputats i membres molt destacats del Pacte de Progrés van escriure al president Antich per recordar que a Eivissa, a voltes, un diputat pot sortir només amb una diferència de vuitanta vots. A Eivissa i Formentera, tothom ho sap a la perfecció, cada vot compta i no se'n podia perdre cap si el progressisme volia vèncer la dreta, consolidar el Pacte de Progrés. Tothom se demanava els motius de la fatal persistència en els errors que, objectivament, servien per a fer el joc a la dreta. Des de quina inconsciència hom jugava amb les esperances dels sectors progressistes del nostre poble posant en perill anys de lluita i mobilitzacions populars? Per quins motius no eren escoltats els sectors mobilitzats a favor de Margalida Lliteras? Per provar d'aturar el pas a la derrota electoral que ja hom podia intuir a conseqüència d'aquella absurda manca de sensibilitat política, un diputat advertí al president Antich i li envià una carta que deia textualment: "Com és possible, estimat Francesc, que gairebé quatre-centes persones usuàries, propietàries i adjudicatàries, estiguin unànimement donant suport a aquest equip (un equip humà amb plena dedicació que ha funcionat més que bé i ara sembla que serà despatxat manu militari el proper dilluns), que tu mateix, la presidenta del Consell pitiús i l'alcalde d'Eivissa signeu cartes en el mateix sentit i que aparentment acabi passant el que ningú progressista vol? Quin serà el cost ètic per al Pacte, això de castigar qui treballa bé i premiar les decisions preses des de la foscor burocràtica i la llunyania de les necessitats d'habitatge social de les Pitiüses? Te'n recordes que guanyar l'Alcaldia d'Eivissa va venir de vuitanta esquàlids vots i que aquestes quatre-centes persones viuen a vila? Ets intel·ligent i viu, president. Bé que ho sap en Matas i el PP. No he d'afegir res més a aquestes línies. Les conclusions sobre els riscos que corre el progressisme si dia 9 les coses a l'IBAVI d'aquí canvien a pitjor són molt òbvies".

Per donar suport a les gestions de Pilar Costa, Francesc Antich, Xisco Tarrés, Joan Buades i els centenars i centenars d'eivissencs que eren al carrer en defensa de Margalida Lliteras, l'any 2001 vaig publicar tres articles en la línia de provar de salvar el Pacte de Progrés. Els articles, publicats entre juliol i novembre de 2001, advertien, com feia tota aquesta gent, dels perills que per al futur del progressisme illenc significava l'actitud infantil i mancada de visió política de Jaume Carbonero. Tot va ser inútil. Ni les advertències de Pilar Costa i Joan Buades, ni les mobilitzacions populars en defensa de Margalida Lliteras. Jaume Carbonero, amb l'absurd cessament d'aquella eficient i estimada funcionària, va continuar desgastant el Pacte de Progrés sense adonar-se del mal que ens causava la seva actitud prepotent i sectària. Indubtablement, tots aquests errors, advertits per tots aquells que defensàvem el Pacte des d'una posició de suport crític, serviren per a fer retornar la dreta al poder.

Miquel López Crespí

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

La generació literària dels 70 i el Maig del 68 (II)

Turmeda | 11 Maig, 2008 08:24 | facebook.com

Cap a l'any seixanta-vuit pensàvem -pensam!- que el món estava per a ser bastit de nou damunt unes bases de justícia social i igualtat. Quantes vegades no ens varen semblar radicalment revolucionàries les consignes de Llibertat, Igualtat i Fraternitat propugnades per la Revolució Francesa i els jacobins. Aleshores ja havíem intuït que el poder econòmic de les multinacionals, la fam del Tercer Món, l'espoliació sistemàtica de les riqueses de mitja humanitat, no eren possibles tan sols mitjançant la força dels exèrcits i la repressió pura i simple a l'estil de la guerra del Vietnam o d'Algèria. Per a mantenir la injustícia a escala nacional i internacional eren necessaris els especialistes de la ideologia (els cans guardians, era el títol d'un dels nostres llibres de capçalera, escrit pel malaguanyat Paul Nizan i dedicat al nefast paper d'alguns intel.lectuals en la reproducció de les idees culturals, polítiques o religioses de la classe dominant). (Miquel López Crespí)


El Maig del 68 i la generació literària dels 70 (II)



1936: milicians i milicianes antifeixistes de la CNT-FAI, precursors del Maig del 68

Dèiem marxisme vulgar del que no pretenia l'enderrocament de la societat de classes; dels apologistes d'una societat que consentia l'atur, la propietat privada dels mitjans de producció i que en música, pintura, literatura, cinema i escultura enlairaven exclusivament les troballes burgeses del segle XIX (la novel.la de Balzac o Tolstoi, per entendre'ns, els retrats clàssics de nobles i aristòcrates, el paisatgisme europeu apte per a posar en les sales d'estar de les cases benestants de l'època). Els marxistes vulgars -diguem els pretesos teòrics que anaven rere els PCs oficials, des del PCUS al carrillisme espanyol o al PC francès dominat per l'esclerosi d'un Marchais- mesclaven les exigències simplement conjunturals de la lluita popular amb les condicions especifiques de la creació artística. Confonien una necessària estètica de ruptura i compromís amb la teoria del coneixement. Engels definia a la perfecció allò que caracteritza l'objectivitat: "La realitat tal com és, sense cap afegitó estrany". Dins del camp de les ciències exactes les coses van així. En efecte, la veritat científica s'obté quan s'elimina de la nostra representació del que és real tot signe particular de subjectivitat. Però aquesta definició no pot ser portada del camp de la teoria del coneixement fins al de l'estètica sense perill de caure en greus errors. La realitat científica permet l'absència de l'home; en canvi, la realitat artística exigeix la seva presència.

Cap a l'any seixanta-vuit pensàvem -pensam!- que el món estava per a ser bastit de nou damunt unes bases de justícia social i igualtat. Quantes vegades no ens varen semblar radicalment revolucionàries les consignes de Llibertat, Igualtat i Fraternitat propugnades per la Revolució Francesa i els jacobins. Aleshores ja havíem intuït que el poder econòmic de les multinacionals, la fam del Tercer Món, l'espoliació sistemàtica de les riqueses de mitja humanitat, no eren possibles tan sols mitjançant la força dels exèrcits i la repressió pura i simple a l'estil de la guerra del Vietnam o d'Algèria. Per a mantenir la injustícia a escala nacional i internacional eren necessaris els especialistes de la ideologia (els cans guardians, era el títol d'un dels nostres llibres de capçalera, escrit pel malaguanyat Paul Nizan i dedicat al nefast paper d'alguns intel.lectuals en la reproducció de les idees culturals, polítiques o religioses de la classe dominant). Antonio Gramsci analitzava el paper dels intel.lectuals (l'intel.lectual orgànic) en la societat de classes i ens demostrava com cada classe o fracció de classe tenia a la seva disposició els reproductors de les seves respectives ideologies. Sacerdots, crítics d'art, mestres, escriptors, poetes, militars, etc, etc -tot home o dona amb una concepció del món determinada- esdevenien intel.lectuals: establien les línies de la lluita d'idees dins cada societat concreta, defensant les concepcions que més afavorien els privilegis de cada sector, promocionant uns artistes, silenciant els altres, sempre d'acord amb els seus interessos i en benefici de llur classe.



Aquesta lluita cultural i ideològica que havia estat teoritzava per György Lukács, el mateix Bertolt Brecht, Maiakovski, Gorki, Neruda i mil altres creadors i teòrics del fet artístic, desplegava les seves potencialitats al nostre davant ben lluny del l'estretor de l'escolàstica de l'art per l'art que defensaven els servils de la burgesia o els agents de la burocràcia estalinista (ambdues escoles culturals coincidien en la defensa de la mateixa estètica i objectius: barrar el pas a tot el que fos autènticament revolucionari en el camp de la música, la pintura, la literatura, etc).

Nosaltres, habitants de l'univers tancat de la dictadura, començàvem a ser conscients de la comercialització de l'art en mans dels negociants. Si a l'URSS la censura era exercida pels comissaris del PCUS, aquí la mateixa funció era realitzada per pretesos crítics d'art i de literatura, pels propietaris de les sales d'exposició, pel comissariat que controlava els llibres que s'havien d'editar. S'havia perdut el concepte humà i revolucionari de l'art, i tot objecte artístic (pensar en Van Gogh o Picasso, en Cézanne o Matisse) esdevenia una mercaderia més sotmesa a l'implacable llei capitalista de l'oferta i la demanda.

¿On trobar de nou el plaer d'una subjectivitat autènticament subversiva? Intuíem que prendre partit per la vida era prendre posició política. Els embrionaris partits d'aleshores (que es movien dins del camp de l'obrerisme més simple i estret: lluites per augment de sou, per un dia més de vacances, etc) oblidaven aquest camp cabdal de la dominació de les classes explotadores damunt del poble: el de la ideologia, el de la cultura (estris per a la defensa d'una desfasada concepció del món o per a bastir el fonaments d'una nova civilització). No volíem un món en què la garantia de no morir de fam equivalgués al risc de morir d'avorriment. Ens feien por tant els comissaris de dreta com els de la pretesa "esquerra". Tornàvem a Marx. Per a Karl Marx, l'art era una prolongació del treball, una de les formes de "humanització de la natura", de la reconstrucció del món segons un pla humà. El treball era la porta a la sortida de l'animalitat. Allò més peculiar del treball humà és que crea, damunt de la natura, una altra realitat específicament humana. El marxisme, deslliurat de les manipulades interpretacions de buròcrates i vividors del sistema soviètic o PCs oficials, ens ensenyava que l'art era una forma de treball i no una forma de coneixement. Per tant, no era un simple reflex o imitació de la naturalesa, sinó una creació de l'home. Transformant la natura -deia Marx- l'home es va transformant a si mateix. Era evident que ni la realitat ni el realisme podien ser definits d'una manera rígida, dogmàtica. No calia, doncs, parlar de "la fi del realisme", com deien els pseudocrítics a sou dels grans diaris del capital, els especialistes en la reproducció de la ideologia dominant des de la càtedra universitària, o el suplement cultural. No. El realisme no tenia ni té límits ni fronteres, perquè el seu constant desenvolupament no pot tenir mai fi, com tampoc té mai fi la tendència al constant avenç de l'home vers cotes cada vegada més elevades de superació i llibertat. La lluita per un realisme, per una expressió que donàs notícia exacta de la nostra època, dels somnis i esperances de la nostra generació era -i és encara!- talment com emprendre un viatge vers l'inabastable, vers l'infinit, una aventura passional -la passió és allò més revolucionari, juntament amb la veritat- sens port definitiu d'ancoratge, ni darrera escala malgrat l'edifici s'aguanti damunt els prestigiosos noms de Stendhal, Tolstoi, David o Balzac. Noms que seran els fonaments de tots els avenços que aniran arribant a cop de revolta i canvis socials.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

L'antifranquisme, Nanda Ramon, Aina Calvo...

Turmeda | 10 Maig, 2008 19:18 | facebook.com

Palma fa neteja de noms franquistes


Cort llevarà el 2008 de l'Eixample 68 denominacions de carrers dedicats a militars afins al règim


LAURA MORRAL. Palma.


Han hagut de passar 66 anys per retre comptes a una part de la història imposada pel règim opressor. Serà dins enguany quan la ciutat de Palma quedarà mig neta de les reminiscències franquistes que encara perduren en forma de noms que ostenten els carrers de l'Eixample. Tots ells corresponen a denominacions de militars que enaltiren la dictadura i contribuïren a reprimir les llibertats democràtiques i el dret d'expressió de tot un poble i, sobretot, de milers de famílies que hagueren de sofrir en silenci la mort de parents amb insolències d'aquest estil: «A l'Espanya de Franco no es fusila ningú, les persones que falten són perquè han desaparegut». Així respongué el tinent Oyaga, un 23 d'agost de 1936 a una mare que acudí al despatx d'aquest militar en recerca del seu fill republicà.

Noms com el d'aquest tinent que morí en combat foren glorificats juntament amb altres rangs militars, a partir de 1942. Però del fill d'aquella mare mai més se'n féu justícia. Serà ara, quan el nom d'Oyaga es canviarà per carrer de la Concòrdia. Aquesta neteja també afectarà un dels vestigis més flagrants del franquisme que encara es conservava a Palma, la plaça del Caudillo que desapareixerà per dir-se Son Castelló. Aquesta nova denominació s'ha basat en la toponímia popular i tradiciona igual que altres noms com el carrer Licinio de la Fuente que es convertirà en plaça de la Indioteria o el carrer Cabo Ferragut Jaume pel de Son Molines, entre d'altres. El germà del dictador que dóna nom a la plaça del Teniente Coronel Franco es canviarà pel del poeta i humanista Miquel Dolç. De la mateixa manera, el carrer Capità Salom canviarà el seu nom pel d'Alfons el Magnànim i també s'afegiran més denominacions de dones com el de Margarita Retuerto que substituirà l'Alferez González Moro; Carme Guàrdia en detriment del Soldado Bibiloni Vicens o Margaluz en el lloc del Cabo Martorell Roca.

L'Ajuntament de Palma llevarà, en aplicació de la Llei de la memòria històrica, les denominacions de 68 vials relacionats amb aquests rangs militars que van participar al cop d'Estat de 1936. Cap d'ells sense mèrits intel·lectuals. Al seu lloc l'ocuparan poetes, músics, literats, erudits, juristes, polítics, cantants, científics... Els uneix el fet de ser personatges que han enriquit amb el seu coneixement i aportacions la història de la humanitat. La batlessa de Palma, Aina Calvo, presentà ahir el decret del Consistori que aprova aquesta modificació. Per la líder municipal, aquests canvis responen a «un profund sentit democràtic i a valors de concòrdia i diàleg». Al mateix temps defensà que els símbols públics «han d'unir i no enfrontar». Sobre els noms franquistes la batlessa recordà que el mes de maig de 1942 l'Ajuntament de Palma va aprovar, en un sol dia, el canvi de nom de gairebé 200 carrers i places que foren dedicades a militars del bàndol nacional morts durant la Guerra Civil.

En la mateixa línia, la regidora de Cultura, Patrimoni i Política Lingüística de l'Ajuntament, Nanda Ramon, explicà que, al marge d'adequar la nomenclatura a valors democràtics, aquest decret inclou també la normalització lingüística d'alguns carrers, la correcció d'errors i el nomenament de nous vials.

Amb aquest decret, l'Ajuntament de Palma canviarà o donarà nom a un total de 141 carrers de les 2.500 que té la ciutat. Per a l'elecció dels nous noms es va constituir el mes de juliol una comissió especial per a la toponímia de Palma en què participaren: la mateixa regidora de Cultura, Nanda Ramon; Pedrona Serra, representant de Fepae; Rosa Bueno, de la Federació d'Associacions de Veïns de Palma; Bartomeu Garí, de l'Associació per a la Recuperació de la memòria històrica; l'expert en toponímia i filòleg de la UIB, Gabriel Bibiloni; els arxivers municipals, Gabriel Sabrafín i Pere de Montaner; el cap de departament Central, Amador Ferriol; el cronista de Ciutat, Bartomeu Bestard i l'assessor lingüístic, Miquel Vives. Aquesta comissió especial ha decidit donar prioritat a les dones en els canvis toponímics i, d'aquesta manera, hi ha 20 carrers nous amb nom femenins com les escriptores George Sand, Marie de Behen, Mary Stuart Boyd o la sindicalista Magdalena Bonet i Fàbregues. «És un canvi que es fa des del màxim respecte perquè tots els ciutadans poguem gaudir dels símbols de la democràcia», remarcà Calvo.

No obstant això, Palma no quedarà totalment neta d'aquestes restes del passat. Si més no, així ho reconeix l'impulsor d'aquest estudi de toponímia, Gabriel Bibiloni, que indicà que a la capital hi ha un centenar de noms franquistes. D'aquests, se'n lleven 68. «És per això que després d'aquests canvis, a Palma encara quedaran alguns noms de falangistes que es llevaran en una segona fase», remarcà l'expert. L'objectiu final, aseguren, és que no quedi cap carrer de Palma que recordi els temps de la Dictadura, quan foren represaliats els drets dels demòcrates. Però aquestes obres de militars no són les úniques que recorden el passat opressor.

El Consistori ciutadà ja ha manifestat que no té cap intenció de llevar les denominacions que enalteixen fets històrics, com via Roma, via Alemanya o via Portugal, les tres potències integrades a l'eix feixista. Contra aquesta visió institucional, Gabriel Bibiloni manté l'opinió que «aquestes denominacions s'haurien de retirar perquè tenen vinculacions feixistes, ja que estan dedicades a commemorar precisament l'etapa històrica més feixista».

Per a Bibiloni aquesta passa que acaba de fer el nou Consistori de progrés és «molt positiva si jutjam sobre la base d'allò que s'ha fet fins ara». Però, segons ell i en un context més global «encara s'ha de continuar». El filòleg expert creu que queden molts de noms que no s'adeqüen a la realitat actual. Entre aquests, esmenta el carrer del Cid, Babieca,Víctor Pradera o el caballero d'Asphelt, que passà a foc la ciutat de Xàtiva.

La normalització de la nomenclatura dels carrers va ser una feina que es va començar en els temps del batle socialista Ramon Aguiló però que es va estroncar amb l'arribada del PP sense haver passat del centre històric. Durant aquests 16 anys que la dreta ha ostentat el poder no s'ha fet cap esforç en aquest sentit al mateix temps que la ciutat ha crescut molt. Segons Bibiloni, aquesta serà la tercera retolació al complet a la qual se sotmetrà Ciutat al llarg de la història, dos segles després que s'hi efectuàs la darrera, el 1860. La primera col·locació de plaques, quan els carrers encara no estaven identificats, tingué lloc a final del s. XVII. La segona fou el 1860. Llavors els noms s'introduïren en castellà per ordre d'Isabel II. Entremig hi ha hagut canvis més o menys massius, com el de 1942.

Per fer tots aquests canvis el Consistori ciutadà necessitarà al voltant d'unes 400 plaques que suposaran una despesa total que oscil·la entre els 36.000 i els 40.000 euros, si es té en compte que cada placa té un cost de 90 euros.

El regidor de Funció Pública de Palma, José Hila, assenyalà que abans que acabi 2008 es modificaran les plaques dels carrers i es facilitarà a cada domicili afectat un document que certifiqui el canvi de la nomenclatura. Hila comentà que encara que el Consistori es responsabilitzi de rectificar les seves bases de dades i facilitar els nous noms a les grans companyies de subministrament, els ciutadans hauran de comunicar aquests canvis a altres tipus d'entitats. El regidor va remarcar que l'Ajuntament incorporarà un altre tipus de material per a les plaques dels carrers perquè «Palma és l'única ciutat que les segueix posant de marbre. Això és més car i dificulta la seva instal·lació».La traducció dels noms dels carrers al castellà i l'enaltiment del feixisme va ser un error històric. És l'hora de fer justícia a una memòria històrica fins ara silenciada. La lluita no s'hauria d'aturar aquí. Caldria ser valents i proseguir amb la retirada de tots aquests símbols com pugui ser la creu «de los Caídos» o bé el monòlit de la Faixina.

Diari de Balears (9-V-08)


En la transició i anys posteriors no es van tirar endavant les propostes de l´esquerra conseqüent perquè els pactes entre el franquisme reciclat i els dirigents de PCE i PSOE imposaren la més brutal amnèsia històrica damunt el nostre recent passat. Érem en una democràcia a mig fer on els noms dels generals i assassins del poble que presidien places i carrers vigilaven que res no anàs més enllà de les previsions successòries de Franco. S´oblidaven els milers de morts i exiliats, els torturats, perseguits, afusellats i empresonats. (Miquel López Crespí)


La tasca eficient de Nanda Ramon m´ha recordat, com escrivia una mica més amunt, aquella campanya per a la recuperació de la nostra memòria històrica iniciada en temps de la transició. Una feia silenciada aleshores per la majoria de mitjans de comunicació oficials, que demonitzaven les organitzacions esquerranes tipus PSM-PSI, OEC, PORE, MCI, CNT... (Miquel López Crespí)


Nanda Ramon i el nomenclàtor de Palma



Nanda Ramon

En un article recent parlàvem de l´extrema eficàcia de Nanda Ramon quant al compliment de les promeses electorals. En aquest cas en referència a la normalització lingüística i a la recuperació de la toponímia tradicional de les nostres places i carrers i, igualment, en la tasca de recuperar la nostra memòria històrica. Ho hem escrit en nombroses ocasions: Nanda Ramon no és d´aquells polítics que parlen per parlar i, una vegada obtenguda la cadireta, s´obliden de les promeses fetes a l´electorat. Nanda Ramon, a part d´una funcionària experta, molt qualificada, és summament feinera i entestada a fer palès el canvi esdevengut a Palma a ran de les darreres eleccions autonòmiques i municipals. Per a mi, per a tots aquells que fa prop de trenta anys encapçalàrem la campanya de l´OEC “Volem noms populars i en català a places i carrers”, ha estat un motiu de satisfacció especial constatar com, tres dècades després d´iniciada la campanya de canvi dels noms imposats pel feixisme, el nou consistori palmesà i, especialment, la Regidoria de Cultura, tornen a portar endavant una tasca massa oblidada pels anteriors consistoris (i tots recordam la feina iniciada en temps del batle Ramon Aguiló). En la transició i anys posteriors no es van tirar endavant les propostes de l´esquerra conseqüent perquè els pactes entre el franquisme reciclat i els dirigents de PCE i PSOE imposaren la més brutal amnèsia històrica damunt el nostre recent passat. Érem en una democràcia a mig fer on els noms dels generals i assassins del poble que presidien places i carrers vigilaven que res no anàs més enllà de les previsions successòries de Franco. S´oblidaven els milers de morts i exiliats, els torturats, perseguits, afusellats i empresonats. Com informa la Comissió 14 d´Abril de Santa Maria del Camí, trenta anys després de les primeres eleccions el batle republicà Bartomeu Horrach encara no té placa al poble. La Comissió demana: “Per què no se’l nomena fill il·lustre? Quants anys hauran de passar perquè els cinc assassinats rebin el merescut homenatge oficial de l´Ajuntament? Els Norats, pare i fill, que resistiren amagats tretze anys a la muntanya, tindran qualque dia un carrer dedicat? Deis que voleu que les generacions futures sàpiguen el que va passar. Què esperau, idò?”.



Les persones i partits d´esquerra alternativa, cas del PSM, de l´OEC o del MCI, per dir unes sigles que en temps de la transició gosàvem exigir canvis en el viari de Palma, érem silenciats i demonitzats de forma continuada. Els polítics professionals del règim, els vividors del romanço que engreixaven llurs comptes corrents mitjançant el silenci continuat i el respecte a l´herència del franquisme, no volien que la lluita per a la recuperació de la memòria històrica, per exemple, molestàs la migdiada dels satisfets.

Trenta anys després de les primeres eleccions ens trobam, com molt bé diu la nostra regidora de Cultura, que encara hi ha molts carrers de l´Eixample, de les noves urbanitzacions, que conserven noms sense normalitzar. Encara tenim noranta carrers amb noms franquistes: els que queden dels que es posaren dia 2 de maig de 1942 i que encara ningú ha revisat. Nanda Ramon, efectiva com de costum, ens informa que aquestes setmanes d´estiu la Regidoria de Cultura ha anat recopilant moltes propostes quant a la recuperació de la toponímia tradicional i a la lluita per la recuperació de la nostra memòria històrica democràtica i antifeixista. A part dels contactes amb les més diverses organitzacions que treballen en tots els camps de la recerca històrica, està previst començar a estudiar a fons les propostes del professor Gabriel Bibiloni de la UIB, que seran revisades per diferents departaments municipals, grups polítics, associacions de veïnats, especialistes en toponímia i altres sectors implicats.

La tasca eficient de Nanda Ramon m´ha recordat, com escrivia una mica més amunt, aquella campanya per a la recuperació de la nostra memòria històrica iniciada en temps de la transició. Una feia silenciada aleshores per la majoria de mitjans de comunicació oficials, que demonitzaven les organitzacions esquerranes tipus PSM-PSI, OEC, PORE, MCI, CNT...

Una campanya de mesos que portà OEC -i a la qual s'afegiren l'OCB, el MCI, el PSM (PSI)... -per a anar esborrant de la nostra ciutat l'empremta dels quaranta anys d'opressió quant a la retolació d´avingudes, carrers i places.

L'OEC repartí milers de fulls volanders per barris i pobles, escrigué articles a la premsa, repartí uns autoadhesius meravellosos que havia dibuixat el delineant Monxo Clop, militant de l'organització; autoadhesiu que encara avui dia palesa l'art i el treball acurat de més d'un d'aquells treballs d'agitació i propaganda.

Una comissió d'OEC va lliurar una carta de protesta a l'Ajuntament -dia 15 de maig de 1978- signada per qui era aleshores el secretari general de l'OEC, Mateu Ramis, que deia, entre altres coses: "Volem: 1) La substitució de tots els noms imposats per la Dictadura que res tenen a veure amb la tasca del nostre retrobament com a poble.

'2) Que la nomenclatura dels nostres carrers i places respecti la nostra història, les nostres formes de vida, el medi ambient, etc., i, sobretot, la lluita per la nostra cultura i la democràcia.

'Especial preocupació seria la de conservar els noms populars dels carrers que existien abans del feixisme així com donar relleu als fills del nostre poble que hagin treballat per la nostra cultura i per la nostra llibertat: Biel Alomar, Aurora Picornell, Emili Darder, etc, etc".

La campanya -com moltes d'altres de l'OEC-, comptà amb la participació de centenars de persones identificades amb els nostres objectius i durant setmanes -amb participació de l'OCB, el PSM (PSI), el MCI, etc.- fou un punt de referència combatiu en aquella època de brutal desmemòria històrica practicada pels partits del règim.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Memòria cronològica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

La poesia catalana contemporània i el Maig del 68: pàgines del meu dietari

Turmeda | 10 Maig, 2008 17:06 | facebook.com

El llibre de Pere Quart Circumstànciesés molt i molt curiós. Precisament per la "poètica" que defensa ("tot és poesia, tots els vocables del Diccionari són poètics"), completament coincident amb l'actitud cultural i revolucionària dels situacionistes, els inspiradors del maig del 68 i de bona part de la contracultura mundial fins als nostres dies. Els situacionistes, concretament un dels dirigents de la Internacional Situacionista, Raoul Vainegem, havia publicat (any 1967, a Gallimard) Traité de savoir-vivre à l'usage des jeunes générations. Llibre que posteriorment, en traducció espanyola de Javier Urcanibia, va ser editat per l'Editorial Anagrama (l'any 1977) amb el títol Tratado del saber vivir para uso de las jóvenes generaciones. (Miquel López Crespí)


Quaranta anys de poesia catalana de Mallorca


Any 2000: pàgines del meu dietari: l´edició de Llibre de pregàries (Premi de Poesia Principat d´Andorra 1999)



Pere Quart (amb Terra de naufragis i Vacances pagades); Gabriel Ferrater (amb Da nuces pueris, Menja't una cama i Teoria dels cossos, reeditats més endavant, l'any 1968, amb el títol Les dones i els dies) i Josep Palau i Fabre (Imitació de Rosselló-Pòrcel, Càncer i Poemes de l'Alquimista) seran alguns dels llibres de capçalera amb la lectura dels quals fruïm i que van condicionant la nostra incicial vocació poètica i el ressò dels quals podem trobar en l'antologia, recentment publicada a Andorra, Llibre de pregàries.



Miquel Martí i Pol

I ara que parlam de Pere Quart pens que potser va ser aquell magnífic poemari (sempre en el prestatge d'"honor" de la meva biblioteca particular) Circumstàncies qui (juntament amb alguns poemaris de Brecht, Maiakovski, Whitman i Neruda) m'ajudaren a entrar per la porta sempre màgica i misteriosa de la poesia i a bastir la majoria de poemes d'aquesta antologia que aplega en les seves pàgines més de trenta anys d'esforços poètics. Circumstàncies, de Pere Quart, aparegué a "Óssa Menor" l'any 1969 (un any ben emblemàtic curull encara de les palpitacions del maig de 1968 a París!).

Vist amb perspectiva històrica, el llibre de Pere Quart és molt i molt curiós. Precisament per la "poètica" que defensa ("tot és poesia, tots els vocables del Diccionari són poètics"), completament coincident amb l'actitud cultural i revolucionària dels situacionistes, els inspiradors del maig del 68 i de bona part de la contracultura mundial fins als nostres dies. Els situacionistes, concretament un dels dirigents de la Internacional Situacionista, Raoul Vainegem, havia publicat (any 1967, a Gallimard) Traité de savoir-vivre à l'usage des jeunes générations. Llibre que posteriorment, en traducció espanyola de Javier Urcanibia, va ser editat per l'Editorial Anagrama (l'any 1977) amb el títol Tratado del saber vivir para uso de las jóvenes generaciones.

La definició ("tot és poesia") és un manifest contra els exquisits i marca aquests més de trenta anys de dedicació a la poesia. Just quan els hereus del més ranci simbolisme donen per enterrat el que anomenen "realisme" i malden, des de totes les tribunes que tenen a la seva disposició, contra el "desfasat compromís" de l'intellectual amb el poble, amb la lluita concreta de cada poble contra el feixisme i l'imperialisme, Pere Quart fa esclatar, davant els ulls de tant de miop intencionat, el volcà de Circumstàncies on "tot és poesia" (recordeu: "cada vocable del diccionari és poesia").



La revolució cubana, la denúncia del racisme i la sàtira contra la burgesia; l'atac punyent a la injustícia social i la colonització arreu del món; la crítica plena d'humor brutal contra el sistema i els seus "intellectuals", els servils, els exquisits; l'anàlisi lúcida damunt el fet religiós... tot és útil per a aquesta "nova poètica situacionista". La qual cosa no vol dir que Pere Quart conegués els situacionistes, ni tan sols que li interessassin els seves propostes polítiques i culturals; parlam només de l'estranya circumstància que fa coincidir la poesia catalana amb l'esclat del maig del 68, amb el triomf de la revolució cubana i algeriana -la descolonització de bona part del Tercer Món-, la Revolució Cultural Xinesa, l'inici de la desestalinització a l'URSS i, el que és també molt important, el començament de l'extensió de la Teologia de l'Alliberament (producte del Concili Vaticà II amb certa unió amb corrents marxistes) per bona part d'Amèrica Llatina.

Crec que, a poc a poc, a grans pinzellades, resumint corrents i aportacions d'escriptors, ens anam apropant a l'origen de l'antologia u>Llibre de pregàries (o als poemaris Revolta, Un violí en el crepuscle, Record de Praga per dir el títol d'alguns dels poemaris que han sortit aquest any 2000). Hi ha el ressò igualment de Salvat Papasseit, Rosselló-Pòrcel, Vicent Andrés Estellés, Agustí Bartra, Salvador Espriu... i, no hi mancaria més! de Miquel Martí i Pol, escriptor que en els anys inicials de la nostra dedicació a la poesia publica El poble (1966) i La fàbrica (1969). Aquest és el panorama aproximat dels fils intellectuals que condicionaren (i condicionen) la nostra actitud davant el fet poètic. Tots aquests llibres (igualment la vida i l'exemple personal d'alguns dels seus autors), el material emblemàtic del decenni 1960-1970, són el que marca la nostra generació.

Ara, per acabar, potser seria l'hora de parlar del mestratge concret de Blai Bonet (L'evangeli segons un de tants), de Jaume Vidal Alcover (El dolor de cada dia), de Josep M. Llompart (Poemes de Mondragó)... O de la importància cabdal d'autors com Lluís Alpera (El magre menjar, 1963); Francesc Vallverdú (Qui ulls ha, 1962); Xavier Amorós (Guardeu-me la paraula, 1962); Joan Vinyoli (Realitats, 1963); Ramon Comas (Les paraules no basten, 1963); Joaquim Horta (Paraules per a no dormir, 1960); Àlvar Valls (El carro de la brossa, 1969)... Però això seria allargar massa aquest comentari. Poemes de Mondragó de Josep M. Llompart (1961) és parlar d'ara mateix (el mateix Llompart m'obsequià el poemari l'any 1967), del més pròxim al poeta.

La resta, ja se sap. De 1970 al 2000: trenta anys -per part dels exquisits, de la reacció cultural- d'esborrar el camí que ens havien indicat els nostres (sense aconseguir-ho mai, evidentment!).

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

El Maig del 68 i la narrativa experimental postfranquista a les Illes

Turmeda | 10 Maig, 2008 09:13 | facebook.com

Però a finals dels anys seixanta i començaments dels setanta, els premis literaris i els llibres que començàvem a publicar Antònia Vicens, Alexandre Ballester, Gabriel Janer Manila, Guillem Frontera o jo mateix tenien el corresponen tractament mediàtic i, almanco, la notícia sortia als diaris. Els comentaristes literaris, tant de les Illes com del Principat, i també de Madrid!, es feien ressò d’aquestes novetats; i en els meus arxius tenc les crítiques favorables que sortien a la revista Serra d´Or o en els diaris Diario de Mallorca i Última Hora i que signaven Josep M. Llompart, Jaume Vidal Alcover, Enrique Molina Campos, Joan Triadú, Josep Albertí, Damià Huguet, Miquel López Crespí, Carlos Meneses, Josep M. Palau i Camps, Antoni Lluc-Ferrer, Agustí Pons, Francesc Candel, Josep Alberti, Xim Rada i tants i tants d’altres comentaristes i escriptors que semblava que només esperaven que sortís un llibre nostre per a parlar-ne. Quina diferència amb el present, quan moltes vegades la publicació d´un nou llibre per un autor illenc esdevé quasi una condemna a mort pronunciada pels sectors de l’enveja i l’autoodi que no poden suportar la consolidació d´un públic lector català. (Miquel López Crespí)


Un viatge imaginari i altres narracions (Fundació Sa Nostra, Ciutat de Mallorca, 2007)



Sebastià Roig, Miquel López Crespí, Joana Serra de Gayeta, Miquel Mas Ferrà i Joan Perelló en els anys 70. En aquells moments tots aquests autors (exceptuant Sebastià Roig que era el nostre editor) representaven una part molt important de la narrativa catalana experimental dels anys setanta.

La feina de revisió dels nou llibres de narracions dels quals han sortit la majoria de contes seleccionats m’ha fet recordar, com si fos ara mateix, aquells anys de joventut en què, malgrat els entrebancs de la dictadura franquista, la literatura catalana de Mallorca sabia obrir escletxes de llibertat en la foscor de l´època. Potser és una època que molts dels autors d’aquella generació tenim mitificada. Però... qui no mitifica els anys de la seva joventut, quan pensa que el món és a l’abast? A mesura que anava passant en net els contes que havien de sortir en el llibre Un viatge imaginari i altres narracions recordava l’efecte vivificador de compartir amb molts dels autors que cita Pere Rosselló Bover, dèries literàries, els relatius èxits del moment, les esperances d’aquells anys. Dic “èxit” al simple fet de publicar un llibre. Una fita, per a la gent que teníem vint anys i busques en el moment de veure, en lletres d´impremta, les nostres primeres creacions literàries.

Aleshores no era com ara, un temps llòbrec en el qual el llibre que publica un company o el premi literari que pot guanyar esdevé, per efecte de l’autoodi bestial que aclapara bona part de la nostra societat, una punyalada enmig del cor. La postmodernitat, el reialme del cinisme i el menfotisme aplicat a la cultura i a la política ha contribuït a consolidar bona part de la putrefacció actual.



En aquell temps vivíem intensament el fet, la realitat de cada llibre publicat per Llorenç Capellà, Gabriel Janer Manila, Miquel Ferrà Martorell, Miquel Mas Ferrà, Jaume Santandreu o Maria Antònia Oliver, per citar tan sols uns noms. Els llibres que publicaven els amics de generació eren talment com si els haguéssim publicats nosaltres mateixos. Aquells que teníem algun petit espai al diari fèiem el corresponent article d’encoratjament, per a promocionar i donar a conèixer l’obra publicada. Record ara mateix articles parlant de les obres de Jaume Santandreu a Diario de Mallorca, d’Antoni Serra, Jaume Fuster i tants d’altres a Última Hora... A les llibreries L’Ull de Vidre i Logos, on vaig treballar uns anys, sempre mirava de situar les obres dels nostres amics en un lloc ben visible dels prestatges, servar-los molts dies en el mostrador a fi que la gent pogués veure el màxim temps possible aquella novetat editorial. Els recomanàvem, no solament des de les pàgines de la premsa escrita, sinó també de viva veu, que sempre ha estat el millor sistema per fer conèixer un llibre. Quan arribava el dia del llibre, les primeres capses de material per a portar a la plaça de Cort o als pobles eren les novetats de Bernat Nadal, Gabriel Janer Manila, Jaume Santandreu, Miquel Àngel Riera, Llorenç Capellà, Antoni Mus López o Guillem Frontera. Tampoc no mancaven els llibres dels “vells”, és a dir, de la generació precedent, dels nostres mestres, en definitiva. I al costat del darrer Ciutat de Palma guanyat per Gabriel Janer Manila, Guillem Frontera o qui signa aquest article, mai no hi mancaven obres de Josep M. Llompart, Blai Bonet, Josep M. Palau i Camps, Marià Villangómez, Jaume Vidal Alcover, Francesc de B. Moll... Les presentacions dels llibres fetes a les llibreries esmentades o als baixos de la Llibreria Tous esdevenien un lloc obligat de reunió, una cita inajornable, un acte de reafirmació cultural catalana i, sovint, de lluita antifranquista, al qual procuràvem que hi anàs la major quantitat possible de gent. És l`època de les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la que, coordinades per l’incansable Jaume Adrover, es feien al teatret de la Casa Catalana de Ciutat i que significaren una de les primeres accions de lluita catalanista i antifeixista fetes a les Illes d’ençà el final de la guerra civil. En vaig escriure un breu resum històric en el meu llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000).

Tots aquests autors primerencs, el que s’ha vengut a dir “la generació literària dels anys setanta”, teníem un cert protagonisme mediàtic. Vist amb la perspectiva que donen els anys ens podem adonar que, en aquell temps de negror dictatorial i essent la majoria d’autors uns abrandats joves antifranquistes, no érem completament silenciats. No sé si ara podríem dir el mateix, ja que en l’actualitat i en plena “democràcia” el control dels suplements de cultura i les llistes secretes i no tan secretes de qui s’ha de “promocionar” i qui s’ha de silenciar han esdevengut molt més ferreny que en el passat. Ara és “normal” no informar del noranta per cent de llibres que els autors mallorquins publicam, i quant a la informació referent al lliurament de guardons literaris, un aspecte anecdòtic de la cultura, evidentment, però significatiu quant al grau de ràbia continguda existent, només sortiran a rotllo aquells escriptors que interessa promocionar. De les campanyes de silenciament de l´obra de molts d’escriptors catalans n’han parlat Llorenç Capellà, Olga Xirinacs, Miquel Ferrà Martorell, Joan Guasp o qui signa aquest article, entre molts d’altres escriptors.

Però a finals dels anys seixanta i començaments dels setanta, els premis literaris i els llibres que començàvem a publicar Antònia Vicens, Alexandre Ballester, Gabriel Janer Manila, Guillem Frontera o jo mateix tenien el corresponen tractament mediàtic i, almanco, la notícia sortia als diaris. Els comentaristes literaris, tant de les Illes com del Principat, i també de Madrid!, es feien ressò d’aquestes novetats; i en els meus arxius tenc les crítiques favorables que sortien a la revista Serra d´Or o en els diaris Diario de Mallorca i Última Hora i que signaven Josep M. Llompart, Jaume Vidal Alcover, Enrique Molina Campos, Joan Triadú, Josep Albertí, Damià Huguet, Miquel López Crespí, Carlos Meneses, Josep M. Palau i Camps, Antoni Lluc-Ferrer, Agustí Pons, Francesc Candel, Josep Alberti, Xim Rada i tants i tants d’altres comentaristes i escriptors que semblava que només esperaven que sortís un llibre nostre per a parlar-ne. Quina diferència amb el present, quan moltes vegades la publicació d´un nou llibre per un autor illenc esdevé quasi una condemna a mort pronunciada pels sectors de l’enveja i l’autoodi que no poden suportar la consolidació d´un públic lector català. D’aquest problema, l'enverinament produït per l’enveja, l’autoodi i les campanyes de marginació i silenciament dels nostres escriptors, n’he parlat extensament en els llibres Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003) i en Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Campos, Mallorca, 2006).

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Salvem Mallorca! El GOB qüestiona el vertader objectiu de la Llei Jaume Carbonero

Turmeda | 09 Maig, 2008 08:57 | facebook.com

La Llei Carbonero pretén construir en aquesta legislatura 5.000 habitatges de preu taxat, és a dir de preus assequibles, classificant com a urbanitzables, terrenys que actualment són rústics, a propostes de promotors o de propietaris de terrenys. Aquests terrenys podran destinar-se la meitat a vivenda lliure i l’altra meitat a protecció oficial o altres fórmules; i permetent un increment de l’edificabilitat de sòls urbans i urbanitzables ja existents, als quals podran tenir un increment de densitat. (GOB)


El GOB demana que es resolgui l'accés a l'habitatge amb el que hi ha construït. No cal construir més!


El GOB qüestiona el vertader objectiu de la Llei Carbonero.



Les propostes del GOB: ocupar els 94.261 habitatges buits, afavorir el lloguer, reformar i reconvertir els barris degradats.


Des de l'anunci per part del Govern del projecte de llei de l'Habitatge el GOB ha reclamat una rectificació en la política de foment dels habitatges de protecció oficial.

Ara, davant el calendari previst per a la imparable tramitació definitiva de la Llei de l'Habitatge, que es preveu que sigui aprovada el proper dimarts dia 6 de maig, el GOB llança una reflexió crítica i propostes per a una vertadera política social de l'habitatge.


L'EVIDÈNCIA I EL SENTIT COMÚ

Segons les dades que disposam i sense comptar les instal•lacions hoteleres, a les illes Balears hi ha actualment (2006) 537.911 habitatges dels quals 336.591 són residències principals, 107.059 segones residències i 94.261 estan desocupades tot l’any

Per altra banda, a l’actualitat, Mallorca disposa de 3.300 hectàrees de sòl urbà vacant i 2.400 hectàrees més de sòl urbanitzable.

Amb l'estoc d'habitatges buits ja existents i l'edificabilitat permesa és més que suficient per a promoure polítiques de rehabilitació i consolidació urbana, sense necessitat de noves classificacions de sòl urbanitzable ni la urbanització de les Àrees de Trancisió. En definitiva, no cal construir més per donar solució a la problemàtica de l'accés a l'habitatge.


L'ACTUACIÓ DEL GOVERN ANTICH


La Llei Carbonero pretén construir en aquesta legislatura 5.000 habitatges de preu taxat, és a dir de preus assequibles, classificant com a urbanitzables, terrenys que actualment són rústics, a propostes de promotors o de propietaris de terrenys. Aquests terrenys podran destinar-se la meitat a vivenda lliure i l’altra meitat a protecció oficial o altres fórmules; i permetent un increment de l’edificabilitat de sòls urbans i urbanitzables ja existents, als quals podran tenir un increment de densitat.

És a dir, en definitiva, es preten:

1. Promoure més creixement urbanístic: construcció de 10.000 habitatges, 5.000 dels quals HPO o a preu taxat.

2. On? No està previst construir-ne més allà on fan més falta. A la proposta per municipis no s'hi veu cap planificació lògica. A Palma, per exemple, fan falta molts més pisos que els que es preveuen. En canvi a Campos, en molt poc temps s’han omplert la majoria dels solars buits dins el casc urbà i s’han aixecat barriades noves allà on, una dècada abans, no hi havia ni una sola construcció. Ara s'hi proposen 450 habitatges dels 5.000 prevists. 3. Intensificar les densitat edificatòries. El cas extrem és Palma, on es proposa construir edificis de més de 8 plantes, amb densitats que quasi dupliquen les permeses pel Pla Territorial (225 habitants per hectàrea) i amb mini-pisos de 60 metres quadrats. I a més, ara es proposa que no es limitin ni per Palma, ni per la resta de municipis, els límits de creixement establerts en el Pla Territorial de Mallorca.


CONTRADICCIO I IMPACTE


Realment és una contradicció posar a l'abast de constructors i promotors més sòl edificable i amb més aprofitament, maldament sigui per aquests habitatges i més si recordam el discurs d'investidura del president Antich: no consumir ni un pam més de territori.

El creixement en altura i sobretot la incorporació de sòl rústic (Àrees de Transició) al procés urbanitzador i edificatori constitueixen una passa enrera que el Govern pretén impulsar.

Per altra banda, la distribució territorial dels habitatges pretén establir l'oferta nop allà on hi ha la vertadera demanda per part de la població, sinó dur la població allà on hi ha pisos, la qual cosa no respòn a un creixement sostenible ni responsable ja que obliga a fer milers de desplaçaments a la gent que té la feina a un lloc però viu en un altre.

En definitiva més que resoldre l'accés a l'habitatge de la ciutadania el Govern Antich cau a la trampa dels promotors: més creixement urbanístic en l'actual conjuntura de recessió econòmica.


LES PROPOSTES DEL GOB


El GOB proposa que l'administració pública no urbanitzi més territori, amb l'excusa de construir-hi habitatges de protecció oficial. Hi ha prou habitatges construïts però desocupats i sol urbà i urbanitzable com per assegurar l'accés a l'habitatge per a tothom.

El GOB proposa que l'administració pública promogui el lloguer d'aquest "estoc" d'habitatges; amb incentius als seus propietaris, o amb la seva compra pública per després llogar-los. Molts d'habitatges i sòl urbà "retingut" es poden reformar i rehabilitar, amb el suport públic. Així s'evitaria créixer més en insostenibilitat, en consum de recursos naturals, sòl i energia. Si cal construir de nou, hauria de ser al sòl que ja és urbà; per exemple a molts de barris degradats mitjançant la reconversió social i urbanística.

El GOB proposa que el govern Antich faci Reserva Estratègica d'Habitatges, és a dir la compra d'habitatges ja construïts, per comptes de fer la Reserva Estratègica de Sòl que proposa la "Llei Carbonero". Així es faria públic el criteri que s'empra per comprar habitatges per part del govern Antich, que segons el propi Conseller Carbonero ja s'ha fet a Campos, Sa Pobla, Santa Margalida o Palma.

En definitiva, aquesta recessió econòmica ha de servir per revisar el model i redistribuir per comptes de crèixer.

Nota Informativa 30 d'abril de 2008

Web Gob

Pere Meroño: resposta de l'escriptor Miquel López Crespí. L'assassinat d'Andreu Nin i els Fets de Maig de 1937

Turmeda | 09 Maig, 2008 06:36 | facebook.com

Per a copsar tota la misèria estalinista contra els revolucionaris de la CNT i del POUM, per a entendre amb profunditat el perquè dels assassinats d’anarquistes i poumistes, per a copsar el significat autèntic de la Revolució iniciada en la zona republicana el 19 de juliol del 36, és recomanable l’estudi d’algunes obres imprescindibles de Pelai Pagès, concretament Andreu Nin: su evolución política (1911-1937), i l’obra de Francesc Bonamusa, aquell famós llibre que edità Anagrama l’any 1977, Andreu Nin y el movimiento comunista en España (1930-1937). (Miquel López Crespí)


Memòria històrica de l’esquerra alternativa


Resposta a Pere Meroño: l’assassinat d’Andreu Nin i els Fets de Maig de 1937



Imaginava que, a aquestes alçades de la història, el fet històric de la complicitat absoluta de la direcció estalinista del PCE i del PSUC amb la GPU soviètica i els botxins enviats per Stalin per a matar Andreu Nin era quelcom que ja no s’havia de discutir per l’abundor de proves històriques que hi ha al respecte. Però sembla que l’amic Pere Meroño no coneix l’amplíssima sobre la matèria publicada d'ençà fa més de quaranta anys a Catalunya i l’Estat espanyol. La majoria són llibres que els marxistes de finals dels seixanta i començaments del setanta llegíem i estudiàvem en els seminaris de formació o, simplement, per curiositat històrica. En referència als assassinats de comunistes del POUM i anarquistes de la CNT-FAI en els Fets de Maig de 1937 George Orwell ens va deixar aquella meravellosa i instructiva obra titulada Homenatge a Catalunya que demostra, sense cap mena de dubtes, el paper dels estalinistes espanyols i catalans, és a dir, del PCE-PSUC, en la repressió dels anarquistes i comunistes del POUM. És una obra bàsica, bona de llegir, instructiva, un document bàsic per a conèixer aquella època històrica, que sembla que no ha llegit Pere Meroño, o que no en recorda el contingut. Aquesta obra clàssica per a copsar el paper nefast de l’estalinisme en temps de la guerra civil es pot ampliar si hom ho desitja amb aportacions com la de John Langdon-Davies, La setmana tràgica de 1937. Els Fets de Maig (Barcelona, Edicions 62, 1987). Però malgrat la documentació nova que aporta, no supera ni de bon tros la famosa Homenatge a Catalunya d’Orwell. Així i tot és necessari conèixer-ho tot al respecte.

El paper sinistre en la criminalització dels antifeixistes del POUM i la CNT i la part que els estalinistes tengueren en l’assassinat d’Andreu Nin, Camillo Berneri i centenars d’anarquistes i poumistes és documentat en nombroses obres de l’historiador Víctor Alba, concretament en El marxisme a Catalunya (Barcelona. Editorial Pòrtic, 1974), obra composta pels volums Història del BOC, Història del POUM, Andreu Nin i Joaquim Maurín.

L’Editorial Ruedo Ibérico, famosa a les darreries del franquisme per les eines imprescindibles de recerca que posava al nostre abast, publicava una documentació precisa quant als elements de l’estalinisme espanyol que, fent de sicaris de la policia política soviètica, treballaren activament en la criminalització de la CNT-FAI i també del POUM. El llibre, eina bàsica per a copsar el paper del PCE en l’assassinat i persecució dels revolucionaris de l’Estat espanyol que no obeïen a Moscou és de l’historiador Andrés Suárez i porta per títol El proceso contra el POUM: un episodio de la Revolución Española. Moltes de les conclusions de l’historiador Andrés Suárez són confirmades per Frank Mintz i Miguel Peña en la recopilació de textos que es publicaren durant els Fets de Maig de 1937; textos, la majoria dels quals són signats per “Los Amigos de Durruti”, el grup que s’enfrontà al PCE-PSUC i es distingí en la defensa dels perseguits, torturats i assassinats pels estalinistes. El llibre Los amigos de Durruti, los trotsquistas y los sucesos de Mayo va ser editat per Campo Abierto Edicions, a Madrid, l’any 1978.

Recentment, el col·lectiu de recerca històrica “La Trinxera” ha estudiat l’assassinat d’Andreu Nin i ha publicat les seves conclusions en el web de la Fundació Andreu Nin. El treball porta per títol “La desaparició d’Andreu Nin” i confirma que Nin, després de ser segrestat a Barcelona el 16 de juny de 1937, va ser traslladat primer a València i posteriorment a una txeca estalinista del PCE, la mansió dels aristòcrates i menbres de la direcció del PCE Ignacio Hidalgo de Cisneros i la seva dona Constanza de la Mora (néta del que va ser primer ministre conservador durant la monarquia, Antonio Maura). Tots els historiadors esmentats confirmen com els estalinistes espanyols treballaven en estreta unió amb la policia política d’Stalin per a portar endavant la seva tasca criminal contra els revolucionaris de l’Estat espanyol. Exestalinistes destacats, com el tèrbol Enrique Castro Delgado, n’han parlat a Hombres Made in Moscú, llibre publicat per l’editorial antimarxista Luis de Caralt, a Barcelona. l’any 1963. Més recent és l’estudi dels crims estalinistes a l’Estat espanyol descrits pel dirigent de la IV Internacional Arturo Van den Eynde (l’Aníbal Ramos de la clandestinitat) Aquest estudi es pot trobar en el llibre El proletariado contra la ‘Unión Sagrada. Anti-Carrillo (Madrid, Crítica Comunista, 1980), concretament a les pàgines 117-140.

Per a copsar tota la misèria estalinista contra els revolucionaris de la CNT i del POUM, per a entendre amb profunditat el perquè dels assassinats d’anarquistes i poumistes, per a copsar el significat autèntic de la Revolució iniciada en la zona republicana el 19 de juliol del 36, és recomanable l’estudi d’algunes obres imprescindibles de Pelai Pagès, concretament Andreu Nin: su evolución política (1911-1937), i l’obra de Francesc Bonamusa, aquell famós llibre que edità Anagrama l’any 1977, Andreu Nin y el movimiento comunista en España (1930-1937).

Com deia al començament d’aquesta nota, la bibliografia que hem consultat d’ençà els anys seixanta i setanta és tan extensa que no es pot resumir en aquestes breus retxes. En la història de Burnet Bolloten La Revolución Española: sus orígenes, la izquierda y la lucha por el poder durante la guerra civil 1936-1939 (Barcelona, Editorial Grijalbo, 1980), i en el capítol –entre d’altres- “Catalunya: revolución y contrarevolución” (pàgs. 515-558) podem seguir pas a pas les campanyes de “Mundo Obrero” (portaveu del PCE), de Santiago Carrillo, la Passionària, José Díaz i tota la plana major dels companys de viatge de la policia secreta d’Stalin, quant a criminalitzar i demanar l’extermini del POUM i d’Andreu Nin. Les hemeroteques serven la memòria històrica d’aquesta incitació diària al crim. Mai, cap dirigent del PCE-PSUC ha demanat perdó per aquests crims comesos contra els revolucionaris de l’Estat espanyol!

Com he dit al començament d’aquest escrit, imaginava que, amb tanta abundor de materials, amb la investigació al respecte de què ens forneix dia a dia la Fundació Andreu Nin, debatre sobre la responsabilitat del PCE-PSUC en l’assassinat d’Andreu Nin, Camillo Berneri i tants de revolucionaris antiestalinistes seria cosa del passat, ja no tenia sentit. Veig que anava errat. Negar el paper dels estalinistes espanyols del PCE-PSUC en aquests assassinats és com negar l'assassinat de Trotski per part del militant del PSUC Ramon Mercader, assassí que actuà a les ordres de la policia política d’Stalin. Caldria no aferrar-se a la “darrera línia de defensa” segons la quals els del PCE-PSUC anaven enganyats i tota la culpa la tengueren els soviètics.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

 
Powered by LifeType - Design by BalearWeb