Turmeda | 08 Maig, 2008 16:34 |
Mentre en Javier Rodrigo de Santos defensava el seu projecte, no sabia que per Madrid un grup d'empresaris especuladors acompanyats d'en Jaumet «nostro», havien decidit que aniria millor si guanyaven «un poquet» especulant amb els terrenys del futur hospital, i com no els sortien les xifres en el solar pròxim a Son Sureta, decidiren trobar un lloc que fos rendible. Feren comptes i miraren d'on podien treure tallada. Mirant els plànols de Ciutat s'adonaren que hi havia un grapat de solars que encara eren utilitzats per a la ramaderia i l'agricultura, la qual cosa prop de Ciutat queda una mica grollera, i decidiren encimentar-los tots. (Aina Calafat)
La gran tudadissa
Aina Calafat, portaveu de Salvem la Real
Ara fa dotze anys que Antoni Obrador deixà de ser gerent de la Residència Sanitària Son Dureta. Durant el temps de la seva gerència havia preparat el primer projecte de reforma integral del centre. Aquesta reforma estava pressupostada en uns deu mil milions de pessetes d'aquells temps.
Després d'ell, Sergio Beltran presentà un segon projecte de reforma integral, obra de l'arquitecte Oliver. El ministre Romay Beccaria adjudicà les obres a l'empresa Dragados y Construcciones. Aquest segon projecte va tenir molt de ressò mediàtic, però la primera pedra finalment no s'arribà a posar mai.
Passades les eleccions, Celia Villalobos va ser designada ministra de Sanitat. Ella va fer anques enrere i criticà durament el projecte, en dir públicament que era «molt dolent». Com a conseqüència de l'anul·lació de les obres, l'empresa Dragados tingué dret a la primera indemnització.
Villalobos va fer un concurs públic per al tercer projecte de reforma de l'hospital Son Dureta. El Govern central adjundicà el concurs després de mantenir nombroses reunions amb tots els col·lectius. Es destinaren dotze mil milions de pessetes a les obres, uns doblers que no sabem on han anat a parar.
Arribà a Mallorca «lo milloret» del PP espanyol per gestionar les «províncies», es veu perquè els indígenes no en sabem, de tot això (devien de pensar?.) i, a més, per dur-nos a retxa. Ens entaferraren un personatge prou conegut, de nom Javier, que com no li agrada molt no l'empra, i de llinatges Rodrigo de Santos. Aquest nou director de l'Insalud trobà que el projecte de la ministra no era el que més convenia als indígenes d'aquesta colònia. Projectà un nou concurs i als finals de l'any 2001 ja estava enllestit. Es tractava de fer de bell nou l'hospital en el mateix solar on era. Es proposava fer les obres en quatre fases: la primera era la construcció d'una nova cuina i bugaderia, l'enderroc de l'edifici «K», la construcció de les noves àrees d'urgències, radiologia, laboratori, quiròfans i habitacions per a 400 llits; 2a fase, enderrocament de l'edifici maternal i construcció d'un tercer mòdul (aquesta fase estava prevista per posar en marxa l'any 2002); 3a fase, tancament del pavelló d'ajudes i remodelació interna per tractar-se d'un edifici singular; 4a fase, construcció del quart mòdul.
El projecte l'havia fet l'arquitecte Reynaldo Ruiz Yémenes i es pressupostà en 800.000.000 de pessetes. L'arquitecte fou indemnitzat. De moment ja duim 3.000.000.000 de pessetes tudats, que els hem de sumar als anteriors. És important fer èmfasi que Rodrigo de Santos defensava aferrissadament aquest darrer projecte, del qual en féu una croada personal.
Mentre en Javier Rodrigo de Santos defensava el seu projecte, no sabia que per Madrid un grup d'empresaris especuladors acompanyats d'en Jaumet «nostro», havien decidit que aniria millor si guanyaven «un poquet» especulant amb els terrenys del futur hospital, i com no els sortien les xifres en el solar pròxim a Son Sureta, decidiren trobar un lloc que fos rendible. Feren comptes i miraren d'on podien treure tallada. Mirant els plànols de Ciutat s'adonaren que hi havia un grapat de solars que encara eren utilitzats per a la ramaderia i l'agricultura, la qual cosa prop de Ciutat queda una mica grollera, i decidiren encimentar-los tots.
Havien trobat la gallina dels ous d'or. Era l'entorn de la Real. Podien especular a Can Espases Nou, Son Cabrer, la Real; Belldeport, Can Salí i Cas Forner. Tots aquests solars a preu de patató. Així els sortien els comptes i, per tant, els guanys. Immediatament el gran promotor de la reforma de Son Dureta, Javier Rodrigo de Santos, aleshores tinent de batle de l'Ajuntament de Ciutat, es veié obligat a fer un gir de 180 graus en la seva proposta i passà a defensar de manera aferrissada la ubicació d'un nou centre sanitari al solar de Can Espases vell.
Diari de Balears (3-V-08)
Ningú no ignora que l´autèntica oposició a la dreta depredadora ha consistit en els activistes i simpatitzants de les plataformes antiautopista d´Eivissa, de Mallorca, la plataforma S.O.S. Can Vairet, la plataforma Cinturó-NO, la plataforma de ses Fontanelles, la plataforma Parc-Si i també la plataforma Salvem la Real, entre moltes altres. Aquests col·lectius, juntament amb el GOB, l´OCB, els Joves d´Esquerra Nacionalista, la CGT, el sindicat STEI, el que demanen als actuals governants és que siguin coherents i compleixin les promeses fetes a l´electorat. Promeses que, no ho haurien d´oblidar, els serviren per a arribar al poder, a la gestió del govern de les Illes, el Consell Insular de Mallorca i nombroses batlies. (Miquel López Crespí)
Son Espases, el PSOE i les promeses electorals
D´ençà l´inici del nou curs polític, acabades les vacances, molts activistes de les plataformes que han portat a coll la lluita en defensa dels nostres escassos recursos naturals i que s´han mobilitzat en defensa del territori, resten prou preocupades en veure com es van desenvolupant els esdeveniments en referència a Son Espases, ses Fontanelles i el mal anomenat “Port Adriano”. En el fons, com molt bé escrivia Xisco Sastre, de Salvem la Real, qui en aquests quatre anys de destrucció de la terra ha portat la lluita contra el PP per a preservar Mallorca de la salvatge especulació que patim han estat les plataformes ciutadanes. Té raó. Ningú no ignora que l´autèntica oposició a la dreta depredadora ha consistit en els activistes i simpatitzants de les plataformes antiautopista d´Eivissa, de Mallorca, la plataforma S.O.S. Can Vairet, la plataforma Cinturó-NO, la plataforma de ses Fontanelles, la plataforma Parc-Si i també la plataforma Salvem la Real, entre moltes altres. Aquests col·lectius, juntament amb el GOB, l´OCB, els Joves d´Esquerra Nacionalista, la CGT, el sindicat STEI, el que demanen als actuals governants és que siguin coherents i compleixin les promeses fetes a l´electorat. Promeses que, no ho haurien d´oblidar, els serviren per a arribar al poder, a la gestió del govern de les Illes, el Consell Insular de Mallorca i nombroses batlies. Unes quotes de poder institucional com mai no s´havia vist. Els manifestants que en diverses ocasions han sortit al carrer per a expressar la insatisfacció en constatar com el govern incompleix el que va prometre demanen COHERÈNCIA. Així de senzill. És massa radical, en opinió de qui governa, exigir el compliment del programa electoral, les paraules pronunciades en el discurs d´investidura del president Antich?
En el programa electoral del PSOE per a les autonòmiques de 2007, el votant progressista va poder llegir: “Un hospital de primer nivel, el Hospital Son Dureta, que cuente con toda la tecnología moderna que nuestra población precisa. Un hospital moderno, confortable, líder entre los grandes hospitales españoles, con una mayoría de habitaciones individuales y con un acceso confortable en todas las áreas: urgencias, consultas externas y áreas de información y ubicabo en la finca de Son Dureta”. I, més endavant, en el discurs d´investidura, sentírem el president dient: “Vull anunciar que paralitzarem les polèmiques obres de Son Espases i analitzarem, de forma immediata, la situació econòmica, jurídica i patrimonial, amb l´objectiu de construir un nou hospital AL SOLAR DE SON DURETA”.
Els mallorquins i mallorquines que hem sortit al carrer per a defensar el nostre restarem profundament decebuts si, finalment, el PSOE i UM decideixen tirar endavant el projecte estel·lar del PP i l´hospital de referència es basteix a la Real.
El PSOE, els amics i companys del Bloc que participen en el govern amb UM... són conscients que la credibilitat del Pacte de Governabilitat pot quedar ferida de mort per a tota la legislatura? No val ni és de rebut afirmar, com hem sentit a algun dirigent socialista, que “si perdem el vot de tres o quatre mil ‘radicals’ en guanyarem vint mil dels antics votants del PP”. Tot plegat, a part de ser unes afirmacions plenes de cinisme, és l´expressió d´una coneguda i reaccionaria forma de fer política que no ens agrada i que voldríem veure foragitada de la nostra terra. O d´altres afirmacions, igualment cíniques i barroeres, afirmant que “d´aquí a quatre anys ningú no se’n recordarà d´aquesta pol·lèmica i, com en el cas de la incineradora de Son Reus, els mateixos dirigents que es manifesten en contra aniran a inaugurar l´hospital”.
Qui arriba en aquests extrems de cinisme, quines conviccions té, i en funció de què es considera d´esquerra? I, cinisme a banda, ¿quan aprendran que poden perdre els votants d´esquerra, però que mai de la vida no guanyaran els de dreta, com es demostrà amb la derrota del Pacte? I si mai en guanyassin algun, ¿ja són conscients que ho farien servint-los la política corresponent, és a dir, una política dretana? Tornem-hi: per què es fan dir “d´esquerra”?
Tots aquells i aquelles que durant quatre anys (i tots els anys anteriors!) han sortit al carrer per a preservar recursos i territori, en lluita contra les maniobres especulatives i la corrupció que tot ho encercla, pensam que més d´una vegada la història no es repeteix. Si el PSM començà a perdre vots i representació institucional amb la seva claudicació davant les maniobres de PSOE-UM, no vol dir que ara ho faci. La direcció política dels nacionalistes d´esquerra no és la mateixa d´aquells temps, i molts dirigents actuals del PSM saben a la perfecció que no poden iniciar aquesta legislatura caminant damunt les cendres de l´esperança popular. Per ara, en el moment que escric aquestes retxes, el Bloc, i cada partit que el conforma, han expressat públicament la disconformitat amb continuar la política del PP i continuen denunciat la construcció de l´hospital a Son Espases com a una simple maniobra especulativa.
El PSOE va ben errat si pensa, en cas de decidir-se per l´opció de continuar amb el projecte de Jaume Matas, que els milers de votants progressistes que li donaren suport per a acabar amb l´especulació i la destrucció de recursos i territori oblidaran tan fàcilment les promeses de la passada campanya electoral. Va ben errat si es pensa que en el futur li donaran el vot per a continuar amb l´especulació i amb la destrucció de recursos i territori només perquè l´encapçali el PSOE i no el PP. Ho hauria de tenir ben present.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Turmeda | 08 Maig, 2008 10:24 |
Al final de la II Guerra Mundial Jean-Paul Sartre, Roger Garaudy, Ernst Fischer, entre molts d'altres, des de posicions marxistes havien teoritzat sobre la necessitat d'un tipus de realisme allunyat tant de l'escolàstica dels crítics d'art al servei de la superstructura ideològica del capitalisme, com de les normes que a través dels servils impartia la nova burgesia "roja" que havia arribat al Poder a l'URSS exterminant els autèntics bolxevics, els anarquistes, els nacionalistes revolucionaris o, simplement, els artistes sense partit. (Miquel López Crespí)
El Maig del 68 i la generació literària dels 70 (I)
"En general, l'art és una expressió de la necessitat que té l'home d'una vida harmoniosa i completa, és a dir, de la seva necessitat d'aqueixos grans béns de què ha estat privat per la societat classista. Aquesta és la raó per la qual de tota obra realment creativa forma part una protesta contra la realitat sigui conscient o inconscient, activa o passiva, optimista o pessimista. Tota nova tendència artística comença amb la rebelió".
(L.D. Trotski: Art i Política en la nostra època [1938])
Havíem llegit La Mare de Gorki comprada d'amagat a les golfes de qualsevol llibreria progressista de Palma o Barcelona. Contemplàvem Octubre, La Vaga, El Cuirassat Potemkim, d'amagat. Ens interessava el realisme experimental i combatiu de l'equip "Crònica" valencià (autèntics hereus de Renau), les provatures de "Criada 74" a Ciutat. Els escrits sobre literatura i art de Karl Marx, Trotski, Lenin o Raoul Vaneigem (els situacionistes francesos) anaven formant la nostra universitat d'estil. No cal dir que no ens interessava gens ni mica -de no ser per blasmar en contra seva- l'estètica i concepció del món d'Ortega i Gasset, Miquel Villalonga, Nietzsche o l'esteticisme de D'Annunzio o d'Oscar Wilde. Si avui dia diguéssim a molts dels nostres pretesos mestres de la crítica, a alguns "selectes" comissaris d'editorials nostrades o principatines, que les seves "excelses" opinions literàries, la "genialitat" de llurs pretensioses afirmacions, no deixen de ser més que esquifida filosofia feixista una mica descafeïnada per allò que l'elitisme reaccionari no està gaire ben vist, ens acusarien -ja ho han fet i ho fan sovint- de ser radicals ideòlegs del marxisme. Però en el llibre d'Adolf Hitler La meva lluita, en la pràctica imperialista i racista del III Reich hitlerià, hi havia molt d'excelsitud nietzschiana, de la teoria de l'art per l'art d'Oscar Wilde o del pansit esteticisme dannuncià, de la burda concepció dels senyors i els seus servents dient que "el meu únic compromís és amb la ploma".
Els forns dels camps d'extermini nazis s'encenien sovint amb conceptes en contra del compromís de l'art amb el poble (la qual cosa el nazisme i el feixisme consideraven bolxevisme aplicat a l'estètica). Avantguardistes d'Alemanya, Itàlia, Espanya, de tot Europa, anaren als forns crematoris nazis juntament amb jueus, comunistes i demòcrates. La lluita per la defensa d'una cultura d'esquerres, per un realisme lligat a la necessitat de remoure la somorta societat de classes que ens oprimia, anava i va estretament lligada al combat pel progrés de la humanitat. Bertolt Brecht, al seu treball Cinc dificultats per a escriure la veritat, deixava constància d'unes normes que per a molts de nosaltres serien vàlids suggeriments a seguir davant l'aclaparador feixisme que ens dominava (els quaranta anys de dictadura burgesa sota la dominació del general Franco). Deia Brecht: "Aquell qui vol combatre la mentida i la ignorància i escriure la veritat, ha de vèncer almenys cinc dificultats. Li cal el coratge d'escriure la veritat, quan arreu l'ofeguen; la intel.ligència de descobrir-la, quan arreu l'amaguen; l'art de fer-la manejable com una arma; el judici per a triar aquells dins les mans dels quals serà eficaç; l'astúcia per a propagar-la entre ells".
Al final de la II Guerra Mundial Jean-Paul Sartre, Roger Garaudy, Ernst Fischer, entre molts d'altres, des de posicions marxistes havien teoritzat sobre la necessitat d'un tipus de realisme allunyat tant de l'escolàstica dels crítics d'art al servei de la superstructura ideològica del capitalisme, com de les normes que a través dels servils impartia la nova burgesia "roja" que havia arribat al Poder a l'URSS exterminant els autèntics bolxevics, els anarquistes, els nacionalistes revolucionaris o, simplement, els artistes sense partit.
Llegint i estudiant els resultats de la polèmica i de la forta lluita cultural que s'establí entre formalistes i revolucionaris a l'URSS (anys 1934-1946) ens adonàvem de les mancances i debilitats del marxisme vulgar en aquest camp. Ja molt abans de 1936 la naixent burocràcia soviètica havia anat exterminant tot allò de creatiu que hi havia dins la revolta cultural que s'esdevengué arran de la Gran Revolució del disset. Els futuristes tengueren molt mala premsa, les organitzacions del Proletkult (per un Art Proletari) foren sistemàticament atacades pels funcionaris de cultura tradicional (Jdànov) del nou sistema. De cop i volta tota la intel.lectualitat burgesa i tsarista es convertí de la nit al dia en "comunista". Però el funcionariat del tsar no era revolucionari. Isaac Deutscher i altres historiadors de la Revolució Russa expliquen que aquesta "conversió" al bolxevisme el que pretenia de debò era barrar el pas a la revolta que s'estenia en contra de la cultura reaccionària (repetides i continuades campanyes d'alfabetització posaren l'escriptura i els llibres, la música i el teatre, la poesia i la novel.la a l'abast de masses immenses fins aleshores privades del gaudi de la producció cultural de la humanitat. Sorgien fornades d'escriptors d'origen pagès i proletari que qüestionaven el poder que els intel.lectuals conservadors exercien damunt la reproducció de la ideologia dominant; les campanyes en contra de les supersticions religioses, la desaparició dels reaccionaris textos d'història o de filosofia a escoles i universitat, trasbalsaven completament el control ideològic de les classes dominants russes).
Una aferrissada lluita d'interessos i de concepcions s'establí dins del camp de la cultura. Els nous funcionaris aturaren les experimentacions de Meyerhold en teatre (el gran director seria assassinat per Stalin en els anys quaranta); Bàbel fou sistemàticament perseguit fins a la mort; Maiakovski optà per suïcidar-se; el cineasta Eisenstein hagué de canviar radicalment tota la seva concepció del fet cinematogràfic per a poder continuar treballant (salvà la vida d'aquesta manera); en arquitectura, els constructivistes (El Lissitski), entre altres, no pogueren portar a terme les seves revolucionàries idees de modificar l'arquitectura tradicional (el piset unifamiliar, l'escola militarista, l'esbarjo gregari i de masses manipulades)... Brecht ja ens havia advertit de les dificultats en què es trobaria qui no s'inclinàs davant dels poderosos, l'artista que no volgués enganar els dèbils. Escrivia: "Naturalment, és molt difícil no inclinar-se davant els poderosos i molt profitós enganyar els dèbils. Desagradar els posseïdors vol dir renunciar a posseir. Declinar la glòria entre els poderosos significa sovint declinar tota mena de glòria".
En el camp estrictament polític, amb l'extermini físic del trostquisme també desapareixia el component de democràcia de base del bolxevisme, tots els aspectes de lluita internacional (la concepció de revolució mundial que hi havia en el pensament original de Marx, Engels i Lenin). La revolució soviètica esdevenia en mans de Stalin un fet específicament rus oblidant l'internacionalisme congènit del pensament marxista. Cap al 1936-37, coincidint amb l'època dels grans processos de Moscou (l'extermini de la vella guàrdia bolxevic, l'afusellament -tret de Trotski que seria assassinat a l'exili- de la direcció del partit que havia fet la revolució i havia guanyat la guerra als blancs: Zinòviev, Radek, Bukharin, Rakovski, Tomski, etc), es consolidava arreu de l'URSS i quasi a tot el món el marxisme vulgar.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
Turmeda | 06 Maig, 2008 15:49 |
A. Ballester, M. Barceló, M. De Marchi, N. Dènia, V. Ferrer, J. Gomila, J. Guasp, A. Herranz, B. Jordà, M. López Crespí, J. Mercadal, M. Mestre, J. Miró, J. Odrí, A. Palerm, C. Planells, J.P. Peyró, G. Sabrafín, S. Sansó, V. Tur, X. Uriz i M.A. Vidal
Radioteatre
Per Miquel Àngel Vidal, escriptor
Encara que la nostra llengua, avui en dia, estigui en una etapa de clar retrocés, fins al punt que l’existència futura és incerta, paradoxalment la creació literària està vivint un moment excepcional. Mentre la llengua parlada llangueix, l’escrita, tant pel que fa a la literatura catalana en general com la balear en particular, gaudeixen d’una vitalitat extraordinària. No és, evidentment, una bona notícia perquè la salut d’una llengua no es mesura pel nombre d’escriptors, però com a mínim els creadors fem el que podem per mantenir-la viva. Fins i tot enfrontar-nos a les someres que tenen la barra de dir-nos que el castellà és una llengua en extinció als països de parla catalana.
Bé, però deixem-nos de misèries lingüístiques i anem al tema de l’article: una interessant iniciativa per ajudar el nostre teatre. Com he dit abans, la literatura catalana té en l’actualitat una nòmina més extensa que mai d’escriptors i, a més, algunes plomes que excel·leixen en cada un dels gèneres literaris. Però així com el volum d’edicions i de repercussió dels nostres poetes i narradors és òptim, el teatre gairebé no té mitjans de difusió. Poques edicions, poquíssims premis i gairebé cap autor viu representat en circuits comercials és el trist balanç que exhibeix el més esquifit dels nostres gèneres. Per tant, qualsevol iniciativa que ajudi al públic a conèixer les realitzacions dels nostres dramaturgs és del tot lloable. Com el cas d’aquest projecte de radioteatre que Pep Cerdà ha posat en marxa amb el títol de “Material Acústic Antiaïllant”.
MAA és una iniciativa per lluitar contra el doble aïllament dels autors de teatre –l’extern i l’intern. Mitjançant la ràdio es vol fer arribar al públic les peces breus escrites per 22 autors balears. Aquestes peces seran emeses per OnaMallorca en el programa dels dissabtes “Bartlevy no ho faria”. També se n’editarà un cd i un llibre amb les obres traduïdes al castellà i a l’anglès. Els autors que participen en aquesta iniciativa són: A. Ballester, M. Barceló, M. De Marchi, N. Dènia, V. Ferrer, J. Gomila, J. Guasp, A. Herranz, B. Jordà, M. López Crespí, J. Mercadal, M. Mestre, J. Miró, J. Odrí, A. Palerm, C. Planells, J.P. Peyró, G. Sabrafín, S. Sansó, V. Tur, X. Uriz i M.A. Vidal. Mentre que David Oliver, Sílvia Sánchez, Xim Vidal, Eva Torras i Miquel Àngel Torrens són els actors encarregats de donar veu als personatges de les 22 obres.
El cicle s’encetà dia 26 amb l’obra Velles i noves converses d’Alexandre Ballester i continuarà cada dissabte amb els autors escollits. Malgrat que el radioteatre a Europa és una activitat habitual, aquí, a casa nostra, amb l’esquifida vocació cultural dels nostres governants, és del tot inèdita. Sols record, com experiència semblant, les “Rondalles mallorquines” emeses per Ràdio Popular ja fa molts d’anys i que tingueren un èxit excepcional. Tant de bo tornés a repetir-se.
Última Hora (27-IV-08)
Turmeda | 06 Maig, 2008 11:31 |
Nanda Ramon, Cecili Buele, Eberhard Gosske, Jordi Bayona, Urxella, Emylse, Aina Calafat, Gabriel Barceló, Ixent, Drets Humans, OCB, CNT, Miquel Àngel Llauger...
Però potser amb la mateixa força o més que la dels polítics oficials, destaquen els blogs dels moviments alternatius, de les persones i col·lectius que sempre són a la trinxera en lluita per una societat més justa i solidària hi hagi qui hi hagi en el poder, en l´usdefruit de les nòmines institucionals. Pens ara mateix en la feinada dels blogs dels homes i dones d´Urxella, els blogs de Cecili Buele, d´Aina Calafat, de la CNT, de Drets Humans, el blog de l’esquerra alternativa Ixent, els dels moviments ecologistes, de protecció del territori i la cultura com el GOB, l´OCB i tants d´altres que sempre són actualitzats amb propostes noves i renovadores. (Miquel López Crespí)
Els blogs polítics mallorquins
Avui dia ja és un costum establert anar a mirar el que s´anomena “la blogosfera” i, com abans hom consultava els diaris, ara el ciutadà s´entreté una estona llegint els que polítics, escriptors o simples ciutadans i ciutadanes pengen als seus blogs particulars. El món dels blogs, ho he escrit en diverses ocasions, ha permès democratitzar moltíssim la informació que filtren els grans mitjans de comunicació escrits i televisius. Per als polítics del règim, Internet permet ampliar l’àrea d´influència i completar amb una informació més personal el que declaren als òrgans de difusió al seu servei. Per als militants i activistes de l´esquerra alternativa, per als moviments antisistema, per a l´esquerra que no cobra del règim, Internet és una eina excel·lent per a arribar a un públic que tenen vetat des de la premsa oficial i les grans cadenes de ràdio i televisió. Per a escriptors, músics, pintors, artistes de qualsevol disciplina que no siguin amics dels clans i camarilles que controlen la difusió de la cultura, els blogs són una bona arma, un estri indispensable d´intervenció per a combatre el silenciament sovint decretat per alguna de les mediocritats que exerceixen de comissaris de la banalitat regnant.
Però en el món dels blogs polítics s´esdevenen fets molt curiosos si una persona els segueix amb atenció. Si restam vigilants davant el que es diu i escriu en els blogs d´alguns representants de l´esquerra oficial veurem com, abans de les eleccions, tot són denúncies, declaracions de bones intencions, promeses a l´elector, nombrosos plans per a solucionar els problemes de la nostra terra. Prometen aliances indestructibles, canviar tot el que ha fet de dolent el PP, solucions a tota cosa mal feta i esguerrada que hi hagi al costat. Els actius personatges que aspiren a la poltrona i al sou oficial ens volen semblar constants en la seva feina: no hi ha dia en què no escriguin unes retxes, facin una proposta que pot semblar engrescadora, prometin el canvi del món. Els veus actius i, fins i tot, agosarats. Pens ara mateix en el blog personal de l´actual diputat Miquel Àngel Llauger, que, abans d´obtenir l´acta, escrivia quasi cada dia i, una vegada acomodat a les institucions, va plantar una fotografia d´una platja del Carib al blog --sí, d´aquelles de les agències de viatges: arena blanca i palmeres-- i plegà de la feina en el blog del 9 de juliol al 21 de setembre de 2007.
Aquest, potser, juntament amb la poca activitat del de Jordi Bayona, seria el cas més cridaner dels canvis que s'esdevenen a la blogosfera i la diferència existent entre romandre a l´oposició i gaudir dels sous i privilegis que atorga la gestió del règim. Cal dir, emperò, que no tothom s´agafa les llargues vacances de Miquel Àngel Llauger. Polítics com Eberhard Grosske, Nanda Ramon i Gabriel Barceló actualitzen quasi diàriament els blogs. Grosske i Biel Barceló són dos dels polítics que mantenen una relació prou intensa amb l´actualitat política del dia. Altres, com Nanda Ramon, se centren més que res en les activitats culturals dels seus respectius departaments i àrees de gestió.
Però potser amb la mateixa força o més que la dels polítics oficials, destaquen els blogs dels moviments alternatius, de les persones i col·lectius que sempre són a la trinxera en lluita per una societat més justa i solidària hi hagi qui hi hagi en el poder, en l´usdefruit de les nòmines institucionals. Pens ara mateix en la feinada dels blogs dels homes i dones d´Urxella, els blogs de Cecili Buele, d´Aina Calafat, de la CNT, de Drets Humans, el blog de l’esquerra alternativa Ixent, els dels moviments ecologistes, de protecció del territori i la cultura com el GOB, l´OCB i tants d´altres que sempre són actualitzats amb propostes noves i renovadores.
Però tornant als blogs dels polítics oficials, el que sorprèn, si una persona és atenta seguidora del que proposen, és la por que tenen a debatre problemes d´actualitat. Vagi per endavant que els blogs de Grosske, Emylse, Urxella i Ixent situen més d´una vegada els problemes candents de la necessària renovació de l´esquerra. No sempre és així. També se constata com molts dirigents callen com a morts davant situacions que preocupen a militants de tots els partits nacionalistes i d´esquerra, a un bon sector de la societat civil de les Illes. En alguns blogs dels polítics professionals manca la més mínima autocrítica pels errors comesos. Hi ha partits que, malgrat que siguin en l´usdefruit de sous i privilegis, han perdut el 60% del seu electorat i no han piulat i, molt manco, ha dimitit cap responsable d’un desastre tan gran. Com si res ho s´hagués esdevengut! Com si tenguessin la cara de ciment armat! Aquests silencis covards d´alguns polítics oficials es constaten totalment i absolutament quant al silenci que encercla l´abandonament de les grans lluites d’un passant recent: Per exemple: Son Espases.
Els seguidors dels blogs veiem com, polítics que abans encapçalaven la lluita contra l´hospital del PP i el “pelotazo” urbanístic, ara callen, no diuen res, procuren oblidar que Son Espases va ser una de les lluites emblemàtiques del poble mallorquí que serví per a foragitar la dreta de la majoria d´institucions de les Illes.
La blogosfera, el món dels blogs, és un univers viu, dinàmic, atractiu i que, amb el que s´hi escriu o amb els reveladors silencis que constatam, ens permet entendre millor la realitat que ens envolta i, per altra banda, fa possible el seguiment dels moviments alternatius de la nostra societat, sovint silenciats i demonitzats per tots aquells que són al servei del règim.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Turmeda | 05 Maig, 2008 12:12 |
Si Jaume Carbonero continua amb la seva demencial política de voler construir sense pensar en les conseqüències de les seves decisions només agreujarà els problemes que ja té Campos. Els carrers no bastaran per aparcar els cotxes; les escoles del poble ja estan desbordades, serà necessari –ja ho és!- una ampliació gegantina de l’ambulatori... totes les infraestructures quedaran petites i s’haurà de pensar a donar serveis a aquestes divuit mil o vint mil persones previstes. (Miquel López Crespí)
Salvar Mallorca! Jaume Carbonero i la destrucció de Campos
Dies passats vaig assistir a un bellísim i evocador acte cultural. Era a la Biblioteca de Cort i hi intervenien els escriptors Pere Rosselló Bover, Xavier Abraham i Joan Perelló. Tots bons amics i excel·lents poetes. Entre els poemes llegits --poemes d’amor i melangia, versos dedicats al nostre fugaç pas per la vida... --, també en llegiren de combat, d’enyorança per aquesta Mallorca que dia a dia va morint trossejada per especuladors sense consciència, per lladres i corruptes, els pocavergonyes que destrueixen recursos i territori, encimenten la terra, fan malbé el nostre paisatge. Els haikus de Pere Rosselló Bover són un exemple en aquest sentit; els poemes de Joan Perelló rememorant aquella illa que coneguérem en un passat recent, feien posar la pell de gallina en constatar el que ens han enflocat un exèrcit de malfactors, tants de polítics remeiers d’arenes i cendres que ens passen amb cançons mentre especulen, alguns roben les comptes corrents de les institucions i organitzen orgies sexuals amb els diners dels contribuents.
Mentre escoltava el magnífic recital poètic, absort en aquell ambient tranquil, envoltat de llibres i bons amics, no deixava de pensar en les malifetes del polèmic conseller d’Habitatge del Govern de les Illes. Em referesc a Jaume Carbonero, aquell que vol construir en sòl rústic i que, per a la seva vergonya, hagué de ser frenat en les seves ànsies destructives per Nadal, d’UM, i també, més vergonya encara!, per Rosa Estaràs del PP. Sortosament la irracional llei Carbonero va ser retirada pel Govern, i, amb les aportacions de tots els grups parlamentaris, els partits abans esmentats, però també del Bloc, PSOE i Eivissa pel Canvi, va poder tirar endavant un nou projecte més raonable.
Però Jaume Carbonero ha emproat el poble del nostre amic Joan Perelló i, en una de les seves polèmiques i sempre desencertades disposicions, vol construir 450 nous habitatges quan hi ha un munt de pisos buits al poble. Un desbarat fora mida que ha estat denunciat per l’esquerra alternativa de les Illes i, com veurem més avall, motivà en el seu moment unes bones reflexions del poeta Joan Perelló.
Anem a pams. Per l’octubre de 2006 l’Ajuntament de Campos va aprovar la revisió de les Normes Subsidiàries del seu terme municipal únicament amb els vots favorables del PP. Aquestes normes preveuen duplicar la població fins a les divuit mil persones! Els nous habitatges de VPO que Jaume Carbonero vol construir a Campos l´únic que faran serà contribuir a consolidar un creixement desmesurat. El Govern, si dóna suport a aquest nou desbarat del conseller d’Habitatge, farà una opció que no té res a veure amb un ecologisme sostenible, amb la preservació de recursos i territori, i el bestial creixement demogràfic que comportarà l’errada decisió de Carbonero agreujarà el col·lapse que en molt aspectes ja pateix Campos.
Recordem, com explica el web Ixent, que voler arribar als divuit mil habitants és un fet d’una irresponsabilitat total. Com ha escrit l’activista i dirigent sindical Llorenç Buades, l’any 2004 Campos tenia 7.998 habitants, i l’any 2007 s’obrí amb 9.018 persones. Els anys 2003 i 2004 s’alçaren 200 habitatges nous al poble. Durant els anys 2005 i 2006 varen ser 577, i durant el 2007 són 476 els habitatges nous visats i en construcció. Ni les indústries làcties, ni les explotacions ramaderes en recessió han generat llocs de treball per a tanta gent. En els darrers anys, a un creixement de 1.020 habitants entre el 2004 i el 2007, han seguit 1.253 habitatges nous: més habitatges que persones.
I, ara, el conseller Jaume Carbonero ha posat en marxa la construcció de 435 habitatges nous.
Ens demanam d’on surt, quins són els motius d’aquesta delirant bogeria constructora, quan tothom sap que en aquests indrets no hi ha llocs de treball, ni els equipaments socials, si les infraestructures necessàries per a fer front al creixement que vol imposar Carbonero al poble de Campos.
Si Jaume Carbonero continua amb la seva demencial política de voler construir sense pensar en les conseqüències de les seves decisions només agreujarà els problemes que ja té Campos. Els carrers no bastaran per aparcar els cotxes; les escoles del poble ja estan desbordades, serà necessari –ja ho és!- una ampliació gegantina de l’ambulatori... totes les infraestructures quedaran petites i s’haurà de pensar a donar serveis a aquestes divuit mil o vint mil persones previstes.
Jaume Carbonero sembla reivindicar contínuament la política del totxo sense veure els problemes reals que comporten desencertades decisions que pren. El conseller d’Habitatge continua una política que pensàvem deixada de banda, la política d’irracional insostenibilitat promoguda per la dreta depredadora, d’una política que fa malbé el territori i no pensa en les nefastes conseqüències que comporta. La política del “desarrollismo” franquista dels anys seixanta, que no ha cessat mai en aquesta assolellada colònia mediterrània.
Emportat per una certa tristor, el poeta Joan Perelló deixava constància del seu dolor en uns bells comentaris penjats en el seu blog de BalearWeb: “Les notícies que duu [la premsa] sobre la construcció de 450 vivendes de protecció oficial a la vila de Campos me deixa atordit. Ja hi duiem dies sobre això i sembla que pren malament. No hi veig cap explicació coherent i, en canvi, hi veig molt d’emperons”. I conclou: “El creixement desmesurat, un 15%, sense planificació, ni necessitat, no treu cap enlloc. Desconec a hores d’ara el per què de tot plegat i si els actuals governants han rebut una herència de la qual no poden ni saben com desfer-se’n. Sense comptar amb aquestes vivendes VPO en aquest poble ja hi ha hagut un augment considerable de nova vivenda i diuen que en queden moltes de buides encara. No sé si qualcú hi posarà remei o acabarem com sempre, tombant el coll i avesant-nos a una nova configuració urbana”.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Turmeda | 04 Maig, 2008 12:14 |
...l’obra palesa una ferma solidesa estructural i l’argument atrapa al lector des de la primera fins a la darrera pàgina. Tot plegat valent-se d’una acció que s’eixampla, sempre, però, sota el mestratge ferm d’una mà ben temperada i continguda que sap evitar els perills de l’expansió. I deixo per la part final allò que més m’ha entusiasmat d’aquesta esplèndida novel·la: la galeria de personatges, on s’hi exhibeix el que té de bo i millor gairebé tota l’obra d’aquest autor. No puc menys, per tant, que recomanar-ne la seva lectura. (Miquel López Crespí)
Miquel Mas: El cel dins la memòria
A hores d’ara resulta innegable i és plenament perceptible, en gairebé tots els estats que formen Europa Occidental, una manifesta voluntat de formalitzar les bases d’una unitat política, més enllà de la unitat econòmica ja assolida. Tanmateix, l’estructura formal sobre la qual hauria de cristal·litzar aquesta proposta, no deixa d’estar sotmesa a inconvenients, alguns dels quals provenen de països amb un pes rellevant dins la comunitat, com és el cas del Regne Unit, França i Holanda. Sovint, quan hom fa un cop d’ull a la realitat actual de la vella Europa sols hi entreveu la locomotora, Alemanya, que manté un decidit empeny de lideratge. La resta, amb una Itàlia en permanent debat populista, Suïssa, que cada cop més es reclou en si mateixa i Àustria, on els focus xenòfobs mostren els ullals del passat més pròxim, no fan predir que anem ben encaminats.
En aquest punt de la realitat més immediata d’Europa, a més a més, en els darrers cinc anys s’hi han afegit dos elements de nou encuny que enrareixen una mica més el panorama, ja per si mateix prou tèrbol: el terrorisme i la immigració. L’atac sobre Nova York del setembre del 2001 i la guerra d’Iraq han trasbalsat la vida dels europeus occidentals. La possibilitat de ser víctima d’un atemptat, la por al desconegut –els atemptats de Madrid i Londres van causar estralls al subconscient col·lectiu– van tenir com a primera conseqüència una demanda de més seguretat en tots els ordres, malgrat que fos, com així ha estat, pagant el preu d’una progressiva pèrdua de les llibertats.
La novel·la “El cel dins la memòria”, amb la qual Miquel Mas Ferrà va guanyar la darrera edició del Premi Ciutat de Palma, ens introdueix de ple en aquest estat de coses. Mas Ferrà, de fet, ha creat una ficció, una hipòtesi inquietant, sobre aquesta Europa actual, tan cínica com desorientada, i ho ha fet valent-se d’uns elements summament atractius. Ha bastit un personatge, Lleonard Cabestrany amb una manifesta capacitat d’adaptació. De la seva mà el lector podrà recórrer els intricats laberints de Baselgraz, una imaginària ciutat centreuropea on s’hi respira una atmosfera inquietant. Sota la passivitat d’un Estat que mira cap a una altra banda davant unes misterioses desaparicions d’obrers sense papers i alguns dels seus aliats, de mica en mica hi creix i es consolida un moviment amb voluntat de neutralitzar aquestes accions. Enmig de tot plegat, una figura femenina i enigmàtica, Valeria Stolan, sembra al seu pas un panorama d’incerteses i confusions que no fan sinó propagar la ira d’ambdós bàndols.
Però sense cap mena de dubte l’autor no ens condueix, de la mà del seu protagonista, per aquests indrets pel pur caprici de fer-nos únicament partícips d’una realitat caòtica i asfixiant. Rera aquest esquema narratiu s’hi percep una intenció molt més ambiciosa, tant pel que fa al seu plantejament com als seus resultats. Mas Ferrà ens indueix a plantejar-nos quins són els límits de la condició humana, on rau el propòsit i on s’estimba la voluntat, on ix la moral i on s’estavella la pròpia consciència. Perquè aconsegueix fer un disseny tan ben perfilat de la personalitat de Lleonard Cabestrany, tan volenterós com cínic, que el lector tard o d’hora es veu abocat en la necessitat de definir-se ell mateix, imaginant-se alhora encauat vers una situació comparable.
Pel que fa als aspectes formals, l’obra palesa una ferma solidesa estructural i l’argument atrapa al lector des de la primera fins a la darrera pàgina. Tot plegat valent-se d’una acció que s’eixampla, sempre, però, sota el mestratge ferm d’una mà ben temperada i continguda que sap evitar els perills de l’expansió. I deixo per la part final allò que més m’ha entusiasmat d’aquesta esplèndida novel·la: la galeria de personatges, on s’hi exhibeix el que té de bo i millor gairebé tota l’obra d’aquest autor. No puc menys, per tant, que recomanar-ne la seva lectura.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (25-IV-08)
Turmeda | 03 Maig, 2008 08:31 |
A les antigues fotografies que tenc al davant hom pot veure dones que marxen al costat dels milicians. S´agafen les mans, caminen junts, com si no volguessin separar-se mai. Són les esposes que no poden marxar al front, que tenen cura dels infants dels combatents, dels vells que queden a les cases, de les fàbriques que no poden aturar la producció per fornir de material els fronts que s’estan consolidant. Arreu hi ha cançons, salutacions als homes i dones que surten de la ciutat per a enfrontar-se amb l’enemic. No deixen de causar-me sorpresa aquestes cares de mirada clara i posat altiu. Com si ningú conegués encara el cost en sacrificis, dolor i sang de la guerra. (Miquel López Crespí)
Llibres de memòries: les fotografies de la guerra civil (pagines del meu dietari) (i III)
El pare em contava com, en el camp d’Albatera, inesperadament, sense que ningú ho esperàs, els oficials disparaven sense motiu contra els presoners.
A les antigues fotografies que tenc al davant hom pot veure dones que marxen al costat dels milicians. S´agafen les mans, caminen junts, com si no volguessin separar-se mai. Són les esposes que no poden marxar al front, que tenen cura dels infants dels combatents, dels vells que queden a les cases, de les fàbriques que no poden aturar la producció per fornir de material els fronts que s’estan consolidant. Arreu hi ha cançons, salutacions als homes i dones que surten de la ciutat per a enfrontar-se amb l’enemic. No deixen de causar-me sorpresa aquestes cares de mirada clara i posat altiu. Com si ningú conegués encara el cost en sacrificis, dolor i sang de la guerra.
Em sorprenia la capacitat de resistència de tantes ombres evocadores. Han passat més de seixanta anys d’ençà foren fetes aquestes fotografies. Hi ha moltíssima gent que no solament resistiren les endemeses dels tres anys de combats, sinó que, amagats per les fondalades de valls i serralades, en pisos ocults de pobles i ciutats, combateren el franquisme fins ben entrats els anys seixanta. D’on naixia la força tel·lúrica que els mantenia ferms, com una altiva roca al cap dels cims, lluitant, ferms, en les dècades d’obscurantisme i tenebror?
Com el pare i l´oncle quan, amb veu baixeta, cantaven La Varsoviana, l´himne de la Jove Guàrdia a les nits de la postguerra. Els veig al racó de la cuina, acabada la feina, mentre la mare feineja preparant el sopar. Record que s’havien acabat de rentar les mans a la pica, després de treure un parell de cubells d’aigua de la cisterna. La llenya cremava a la xemeneia. Feia un moment que havien acabat de sentir el “parte” de Ràdio Nacional d’Espanya. Eren en silenci mentre jo acabava de fer els deures de l’escola.
De cop i volta, com espitjats per un poderós i invisible resort, començaven a xiuxiuejar les cançons de la guerra. La mare els mirava en silenci, comprensiva, parant esment en què totes les portes de la casa fossin ben tancades, no fos cosa que algun veïnat els pogués sentir. Però no hi havia por. No cantaven en veu alta. La cançó els sortia dels llavis quasi inaudible, talment un soterrat pensament. Què pensaven en aquells moments, a quina llunyana època geològica provaven de retrocedir amb la cançó? Cercaven l´ombra dels amics desapareguts, de les al·lotes rialleres que conegueren en el passat?
Front de Terol l'any 1937. A la dreta de la fotografia podem veure l'oncle de Miquel López Crespí, José López Sánchez, cap de transmisions de la XXII Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la República.
La mare els servia el primer plat que menjaven en silenci, amb els ulls girats cap a dins. De cop i volta, pronunciaven unes paraules, fent-nos copsar quins eren els pensaments que els mantenien en silenci, rememorant els anys de la guerra.
-Recordes en Guillem, el fill de mestre Joan Antoni? El condemnaren a mort després de la guerra. Estigué amb mi a Porlier. L’havien tengut nou mesos a la cel·la dels condemnats a mort. Jo no sé com podien resistir aquella espera angoixosa, sense saber mai el dia exacte en què et vendrien a cercar. Em deixà per herència el seu llapis. Era el llapis amb el qual havia escrit la darrera carta a la mare. Al pare ja l’havien mort els falangistes quan entraren al poble. La nit que l’anaren a cercar cantà La Jove Guàrdia i ningú no el va poder fer callar. Tan sols quan sentirem la descàrrega de l’escamot d’afusellament deixà de cantar.
Després continuaven sopant en silenci.
Dins el meu subconscient d’infant restaven enregistrats, per a tota la vida, l’eco de les cançons d’aquella generació pretèrita, el record dels gests, els noms de rius, pobles i batalles, les anècdotes, la memòria dels homes i dones soterrats ja per sempre sota la inclemència dels dies que no tornarien mai més.
Una vegada, aleshores jo era molt jove, el pare em digué que hagueren de cremar tot el que pogués relacionar les persones de les fotografies amb una determinada organització o, fins i tot, amb una feina concreta en el front o en la rereguarda. En acabar la guerra tot servia com a prova acusatòria per anar a la presó o al mur d’execució: una carta, una insígnia, un carnet, un article escrit al diari, una denúncia dient que eres responsable d’aquell Ateneu, d’aquella fàbrica col·lectivitzada... El pare i els oncles, que havien col·laborat en diverses publicacions anarquistes i comunistes cremaren tots els seus arxius. Un article en defensa de la igualtat de la dona o dels drets dels treballadors esdevenia al moment prova indiscutible de la teva participació en el complot per fer esclaus de la Rússia soviètica els espanyols.
Per una estranya circumstància, potser per la moda dels pseudònims, el pare i els oncles signaren sempre les col·laboracions de premsa amb els noms més inversemblants. En les llargues nits de la postguerra, molt abans de desaparèixer en direcció a l’indret que no té mai tornada, feien bromes recordant els noms de guerra que havien emprat: El Aguilucho, Pancho Villa, Los Libertarios, Emiliano Zapata, Acero, Uno más, El Espartaco moderno, Liberto o Naturaleza Libre... Imagín que no els implicaren en cap procés d’urgència sumaríssim perquè cap dels presoners d’aquelles voluntarioses publicacions els delatà a les autoritats.
Ningú no pensi que els feixistes només processaven i executaven els militars d’alta graduació, els comissaris de les unitats republicanes, els polítics importants. Mataven les infermeres, els metges dels hospitals, els mestres d’escola, les cosidores de material per als soldats, els que havien ajudat a llançar al terra els sants de les esglésies. Ningú no se salvava de la fúria inquisitorial dels vencedors. Tant ell com els oncles tengueren una sort immensa, si hom pot dir tenir sort a haver de passar, com el pare, prop de sis anys en un camp de treballs forçats. Mai no vàrem saber si el temps passat en el camp foren per una denúncia anònima informant que, alguna vegada, en els moments d’esbarjo, quan no hi havia combats, el pare, amb una companyia teatral d’afeccionats, es dedicava a recitar poesies per les trinxeres. Hi hagué actors, fins i tot còmics, ajudants de direcció, decoradors, simples músics d’una orquestra republicana que foren brutalment torturats o moriren afusellats pel simple fet d’haver col·laborat en una determinada activitat cultural. De quina manera es decidia la sort d´un presoner? Què o qui determinava qui moria o qui se salvava, per què un era condemnat a mort o aquell altre era amollat sense càrrecs o enviat als camps? L’absurd, regnant, omnipotent i immisericorde per cel·les i galeries, per presons i casernes, per les naus de les fàbriques convertides en indrets d’internament.
Mai ningú no va saber per quins motius va romandre tants d’anys en el Batallón de Trabajadores. Simple casualitat o mala sort?
Gir les fotografies i prov de llegir els noms dels soldats retrats al costat del pare. Llegesc: Maria Antònia, Guillem, Rafel, Joan Busquets, Dolors, Assumpta, José López, Antonio, el de Cartagena, Juan Sánchez, Paulino, el Molinero...
En l’adolescència havia sentit tantes vegades aquests noms! Em resten fragments d’històries, relats de mons que desaparegueren engolits per les aigües. La prova concreta que hi hagué un dia, esvanit en el temps, en què existien uns homes i dones plenes de vida, una humanitat apassionadament vital, rebel, que vivia al costat del pare i els oncles, una gernació amb l’alçada de les més altes muntanyes de la terra.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Memòria cronològica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)
Turmeda | 02 Maig, 2008 16:44 |
El 30 d'abril de 1975 hi hagué una petita manifestació en la cruïlla Pont de la Riera-Avinguda de Jaume III. A la nit, nombrosos grups de militants de l'esquerra revolucionària, membres del PCE i independents sortírem a fer les pintades que solíem fer cada any per aquestes mateixes dates. No record cap detenció de manifestants. L'endemà, a l'horabaixa, hi hagué la concentració (que se li escapà de les mans, com veurem en un altre capítol) de la fantasmagòrica Junta Democràtica d'Espanya (organisme d'inspiració carrillista sense cap implantació de masses a Mallorca), en la qual participàrem nombrosos militants de quasi tots els partits de l'esquerra revolucionària. (Miquel López Crespí)
El Primer de Maig de 1975: manifestació, detencions i tortures a Lluc
El 30 d'abril de 1975 hi hagué una petita manifestació en la cruïlla Pont de la Riera-Avinguda de Jaume III. A la nit, nombrosos grups de militants de l'esquerra revolucionària, membres del PCE i independents sortírem a fer les pintades que solíem fer cada any per aquestes mateixes dates. No record cap detenció de manifestants. L'endemà, a l'horabaixa, hi hagué la concentració (que se li escapà de les mans, com veurem en un altre capítol) de la fantasmagòrica Junta Democràtica d'Espanya (organisme d'inspiració carrillista sense cap implantació de masses a Mallorca), en la qual participàrem nombrosos militants de quasi tots els partits de l'esquerra revolucionària.
Alguns aspectes d'aquests esdeveniments que van tenir tanta repercusió estatal i internacional els he explicat una mica en el capítol "Lluc: detencions per repartir propaganda de la Junta Democràtica" (pàg. 123 del meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970, El Tall Editorial, núm. 18. Palma, 1994). És interessant recordar com va tractar el fet la premsa de Ciutat. Dia 2 de maig de 1975, el Diario de Mallorca informava de la següent manera:
"Ayer, en el Monasterio de Lluc, poco después de la una de la tarde, fuerzas de la Cuarta Compañía de la Guardia Civil, con destino en Inca, detuvieron a trece sospechosos de haber proferido gritos subversivos y arrojado cierta cantidad de propaganda política relativa a las actividades de la ilegal Junta Democrática de España. Los sospechosos fueron conducidos a Inca en un autobús de la Guardia Civil a fin de serles tomada declaración y, dentro de los plazos que señala la ley, proceder a su entrega al juez de instrucción de aquella ciudad.
'Según testigos presenciales, poco después de la una de la tarde, mientras al pie de la fachada del monasterio se desarrollaba un autorizado recital de sardanas, personas no identificadas comenzaron a arrojar desde el tejado del edificio gran número de folios conteniendo el segundo manifiesto de la ilegal Junta Democrática de España, acompañado con un resumen del mismo. Simultáneamente, un grupo de jóvenes con los brazos entrelazados comenzó a proferir gritos de supuesto carácter subversivo.
'Conocidos los hechos por números de la Guardia Civil, presentes allí en servicio de rutina, se procedió a la detención de quienes proseguían gritando y comenzaban a entonar canciones sudamericanas de tipo social y reivindicativo. Salvo alguna carrera inicial, la acción de la Guardia Civil no causó excesiva alarma entre la multitud que había acudido al monasterio con ocasión del día festivo. Agentes del Servicio de Información del mencionado cuerpo procedieron a registrar cierto número de coches y a proseguir con la retención de presuntos participantes en el acto.
'Los sospechosos, en número de trece, fueron inicialmente retenidos en el Ayuntamiento de Escorca, anejo al monasterio de Lluc. Tiempo más tarde, hacia las cinco y cuarto, un microbús de la Benemérita los condujo hasta la base de la Cuarta Compañía de guarnición en Inca, donde suponemos les fue recibida declaración a los retenidos y en la que permanecerán hasta ser puestos a disposición de la autoridad judicial.
'Noticias llegadas a última hora informan que el Vicario General de la Diócesis, en representación del Obispo, que se halla ausente de la isla se ha interesado por los detenidos en Lluc".
El mateix 2 de Maig, l'Última Hora escrivia:
"En Mallorca hay que registrar los sucesos de Lluc, donde se repartió propaganda, al parecer de la ilegal Junta Democrática, y se practicaron varias detenciones. Hasta el momento de escribir estas líneas, y consultadas varias fuentes oficiales, no se nos ha facilitado más información sobre el hecho.
'Asimismo, a la hora de nuestra edición no hemos podido conseguir la información de si continúan las retenciones realizadas ayer por la tarde, y que se encontraban en Inca.
'Ayer por la noche la noticia de estas retenciones corrió rápidamente por nuestra ciudad, ya que fueron algunos miles los mallorquines que presenciaron el hecho en Lluc al haber coincidido en el Monasterio un gran número de excursionistas.
'Según se ha comentado las fuerzas de Orden Público estaban alertadas con respecto a los hechos señalados".
A l'endemà, el 3 de maig, el Diario de Mallorca ressenyava:
"Los trece sospechosos de haber distribuido propaganda ilegal relativa a la denominada Junta Democrática de Mallorca y haber proferido supuestos gritos subversivos en el monasterio de Lluc el pasado jueves día 1, fueron puestos a disposición del Juzgado de Primera Instancia e Instrucción de Inca a las diez de la mañana de ayer, viernes.
'Durante la mañana de ayer, se personaron en el mencionado Juzgado familiares de los retenidos para interesarse por la situación de los mismos. Estos prestaron declaración individual ante el Juez, pasando acto seguido en grupos a la Sala de Audiencia, donde comparecieron también varios miembros de la Guardia Civil, todo ello dentro de las actuaciones judiciales pertinentes.
'Hacia las nueve de la noche, las trece personas fueron puestas en libertad. Los nombres de tales personas son: don Juan Antonio Alomar Cladera, don Gabriel Bassa, don Miguel Bueno, don Baltasar Darder, don Mario González, don Julio Jurado, don Miguel López Crespí, doña María Mairata, don Buenaventura Sala, don Jaime Serra Ferrer, don Sebastián Serra, doña Cathy Sweeney y doña Aurora Vidal".
Personalment -ho he explicat més detalladament en el capítol "Lluc: detencions per repartir propaganda de la Junta Democràtica"- no em podia treure del cap el que havia succeït. M'havien enxampat per haver sortit en defensa de Sebastià Serra -perseguit en aquell aplec per un social de paisà. Ara sortia als diaris, com a "propagandista" de la fantasmal Junta, preconitzadora del pacte amb els franquistes reciclats i el manteniment dels aparats d'estat feixistes (exèrcit, brigada social, policia armada, guàrdia civil, etc) contra els qual lluitàvem els comunistes.
Els militants de l'esquerra revolucionària ens sentírem decebuts per un moment.
L'amic Antoni Nadal, en explicar aquests fets al seu llibre El 1r de Maig a Mallorca (1937-1989) (pàg. 35), ho deixa ben clar quan conclou la descripció dels fets dient:
"Val a dir que una part dels tretze retinguts no solament no eren membres de la Junta Democràtica d'Espanya, sinó que n'eren contraris des de posicions d'esquerra revolucionària".
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
Turmeda | 01 Maig, 2008 08:56 |
Amb la fracassada llei l´habitatge, una llei encaminada a fer malbé el sòl rústic i que ha hagut de ser retirada pel mateix Govern, les quotes de despropòsits de Jaume Carbonero han arribat al súmmum. Com és possible que un conseller d’un govern on hi ha forces de progrés vulgui avançar en la depredació de recursos i territori? O no és conscient que l´illa és al límit del seu incontrolat creixement, que no es pot continuar amb la depredació de recursos i territori? Els sectors d´esquerra que donam un actiu suport crític al president Antich en demanam sobre la irracionalitat d'enlairar polítics que poden arribar a ser més destructius que el PP mateix. Jaume Carbonero... no se sent avergonyit quan han de ser l´UM i Nadal, el PP i Rosa Estaràs els que públicament hagin de frenar les seves ànsies de construir en sòl rústic? No és una vergonya que el mateix PSOE, el PP, el Bloc, UM i Eivissa pel Canvi hagin hagut de consensuar una nova normativa que aturàs els deliris constructors del conseller? (Miquel López Crespí)
La destrucció de Mallorca: Jaume Carbonero dimissió!
Novament els errors del conseller d´Habitatge Jaume Carbonero han posat i posen en perill l’actual experiència de govern de centreesquerra i ha deixat en ridícul l’executiu en haver de retirar la desastrosa llei d´habitatge que havia presentat. Els desastres que ha causat la proposta del conseller han causat problemes summament greus al Govern. El desgast produït pel debat sobre la llei Carbonero per a totes les forces governants és de tal envergadura que en qualsevol altre país europeu el conseller ja hauria estat cessat o, si fos conscient del que ha fet, ell mateix hauria presentat la dimissió.
Recordem que els problemes que sempre ha portat Jaume Carbonero a les forces progressistes de les Illes no són solament els actuals, els que ara surten als diaris. L´actitut prepotent d´aquest personatge ja va contribuir a enfonsar l´anterior Pacte de Progrés. La gent recorda encara els fets de l´any 2001 quan Carbonero va fer dimitir de forma inexplicable l´eficient funcionària de l´Institut Balear de l´Habitatge d´Eivissa (IBAVI), Margalida Lliteras. Nombrosos polítics progressistes, membres del mateix govern, advertiren al president Antich que aquest nou desastre de Carbonero podria causar la pèrdua de prop de quatre-cents vots a les forces nacionalistes i d´esquerra. I, a Eivissa, com tothom sap, un centenar de vots són decisius per a obtenir el diputat que pot foragitar el PP de les institucions. Jaume Carbonero no va valorar el mal que feia a l’esquerra i el nacionalisme progressista i cessà la funcionària que tothom estimava --com ho demostren les manifestacions i els centenars i centenars de signatures que, a l´illa germana, es recolliren contra la decisió de Carbonero--.
Amb la fracassada llei l´habitatge, una llei encaminada a fer malbé el sòl rústic i que ha hagut de ser retirada pel mateix Govern, les quotes de despropòsits de Jaume Carbonero han arribat al súmmum. Com és possible que un conseller d’un govern on hi ha forces de progrés vulgui avançar en la depredació de recursos i territori? O no és conscient que l´illa és al límit del seu incontrolat creixement, que no es pot continuar amb la depredació de recursos i territori? Els sectors d´esquerra que donam un actiu suport crític al president Antich en demanam sobre la irracionalitat d'enlairar polítics que poden arribar a ser més destructius que el PP mateix. Jaume Carbonero... no se sent avergonyit quan han de ser l´UM i Nadal, el PP i Rosa Estaràs els que públicament hagin de frenar les seves ànsies de construir en sòl rústic? No és una vergonya que el mateix PSOE, el PP, el Bloc, UM i Eivissa pel Canvi hagin hagut de consensuar una nova normativa que aturàs els deliris constructors del conseller? El GOB, el Bloc, els ecologistes, tothom amb una mica de seny ja havia advertit per activa i per passiva que el camí que portava Jaume Carbonero quant a destruir més sòl rústic no era correcte.
Amb l´aturada de les propostes de Jaume Carbonero i els desastres que hauria comportat per al territori, els partits han acordat una nova llei en la qual els cinc mil habitatges previstos no es faran en sòl rústic a no ser que abans s’esgoti l’urbà i urbanitzable.
La prepotència de l’actual conseller d´Habitatge no atenia a raons, no escoltava el GOB quan aquesta prestigiosa organització ecologista suggeria la rehabilitació de pisos antics i de no augmentar els creixements previstos a les directrius d’ordenació del territori. El Bloc havia aportat suggerents iniciatives quant a la rehabilitació d´habitatges ja construïts i per impulsar la sortida al mercat de pisos que estan buits.
No cal dir que, vists i comprovats els continuats errors d’una persona que mai no escolta la societat civil, i per a evitar la continuada erosió política que la seva mala gestió produeix als diversos governs progressistes, seria convenient el cessament o la dimissió d'un conseller tan provadament incompetent.
(22-IV-08)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
« | Maig 2008 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | |||
5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 | 11 |
12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 | 18 |
19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 | 25 |
26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 |