Turmeda | 05 Juny, 2008 06:36 |
Alguns esperits selectes, membres de l'elitista gremi dels exquisits, aquells que tenen criats o criades per a passar a ordinador el que els senyors escriuen a mà, xerriquen contra els avenços del progrés. Tot plegat és una actitud respectable però que no compartesc gens ni mica. Sobretot sabent que hi ha més d´un company del gremi que només fa servir la ploma estilogràfica comprada als encants (però que diuen que és de l'avi) i l’Hispano-Olivetti d´abans de la guerra per a sortir afavorits en la fotografia. Trucs més coneguts que el TBO, perquè després, quan el fotògraf del diari o la revista ha marxat, l’escriptor que xerrica contra els ordinadors amaga la ploma d'època dins el calaix, fa desaparèixer la vella i fotogènica maquina dels anys vint a les golfes i, per art de màgia, de dins una cambra on era ocult, surt el més modern dels ordinadors que hi ha al mercat. (Miquel López Crespí)
L’antologia Un viatge imaginari i altres narracions (Fundació sa Nostra, Ciutat de Mallorca, 2007) i la generació literària dels anys setanta
A la primera part d’aquest article parlàvem d’aquell ressò mediàtic que tenguérem molts dels autors del que s’ha vengut a denominar la “generació literària dels anys setanta”. L’any passat quan, juntament amb el poeta i investigador Ferran Lupescu repassàvem els nou llibres de contes d´on haurien de sortir les quaranta-quatre narracions que finalment hem inclòs en el llibre Un viatge imaginari i altres narracions que ha editat la col·lecció Tià de sa Real, trobava alguns dels articles que ens encoratjaren en el conreu de la literatura. En el mes d´octubre de 1975, la revista Serra d´Or publicava un article de Joan Triadú titulat “Panorama de narració breu: el conte com a revelació (Una altra revelació: Miquel López Crespí)”. L’article era il·lustrat amb fotografies dels escriptors “de moda” en aquells moments, en aquest cas Josep Albanell, Miquel Ferrà Martorell, Joan Manresa i qui signa aquest article. Posteriorment en sortirien comentant les novetats de Biel Mesquida, Carme Riera, Maria Antònia Oliver, Gabriel Janer Manila, Antònia Vicens i Baltasar Porcel, per dir solament uns noms. Pot ser interessant, per a copsar com aquells autors de la generació dels anys setanta ens sentíem recolzats per la crítica, pels amics, pel món editorial i per la premsa, tot ben diferent de les misèries del present, reproduir la part de l’article de Joan Triadú parlant del meu primer llibre. Un llibre, A preu fet (Editorial Turmeda, Ciutat de Mallorca, 1973) del qual, per cert, hem seleccionat les narracions “Saor Éire”, “Cançons d’anar a marjal”, “Decapvespre”, “La invitació”, “Lluna de mel a Castella” i “La llibertat” per a sortir a Un viatge imaginari i altres narracions. Joan Triadú deia: “Els qui vam començar a treure el nas cap a l'any 1940, no crec que puguem deixar de pensar si n'han tingut, de sort, els joves que ara tenen entre vint-i-cinc i trenta anys, els quals s'han trobat amb editorials (alguna, almenys), concursos amb abominables premis (algun en guanyen) i articles i entrevistes als diaris, al costat dels anuncis dels seus llibres (alguns anuncis amb fotografies). Però tot això no s'hauria de dir ara. És millor esperar i tenir en compte sempre que cadascú se sent el seu mal... Així, com Josep Albanell, l'escriptor de sa Pobla (Mallorca) Miquel López Crespí, que se'n va als vint-i-quatre anys d'edat, obtingué el premi 'Llorenç Riber', fou finalista del 'Ciutat de Manacor' i obtingué el premi "Joan Ballester" a la II Festa de les Lletres celebrada a Campos. També fou premiat com a autor de teatre. Al llibre de narracions A preu fet (Llibres Turmeda, Collecció Gavilans, de narrativa, Editorial J. Mascaró Pasarius, Palma de Mallorca 1973), un llibre breu, Miquel López Crespí inclou els contes del recull que dóna títol al llibre i un altre recull titulat Somnis dúctils. En conjunt, una altra revelació i una nova aportació mallorquina a la narrativa d'avui. Per què 'mallorquina'? Quina significació té el fet de dir-ho, si és que en té cap? López Crespí almenys aporta el seu mallorquinisme (i no em refereixo al llenguatge que els mallorquins es distingeixen per dominar molt bé, menys engavanyats pel castellà) en forma d'un romanticisme declarat de la millor mena, sense vergonya, i que porta a la crítica directa, a l'inconformisme jove i de carrer. Els mallorquins s'adrecen al lector com a un company de confidències, cabòries i tresqueres. Conviden i no se'ls pot dir que no. L'amor tractat com un afer personal, dolorós i 'que-tot-hom-s'hi-pot-trobar' quan s'és com s'ha de ser, sobretot els escriptors joves, etc., en llur prosa pren una vida nova i una vehemència que no és retòrica sinó abundor i proximitat.
‘Els contes de López Crespí, doncs, tenen aquestes qualitats. Hi ha moments en què la visió del món és expressada d'una manera més elusiva (com en el conte 'Amor'..., tan valent) i esquiven tot excés d'expressivitat. És un món que té camins, bé que en aquests reculls no en predomini encara ben bé cap, entre la lírica i la sàtira, que en el món en què vivim tot s'ho té prou guanyat”.
L’antologia de contes editats en la col·lecció Tià de sa Real, Un viatge imaginari i altres narracions han estat possibles per l’encoratjament i suport que en tot moment he rebut de dues persones a les quals vull agrair tot el que han fet per dur a la realitat aquest projecte.
Aquestes dues persones són l’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover, director de la col·lecció Tià de sa Real, i l’investigador i poeta Ferran Lupescu. Pere Rosselló Bover feia temps que em parlava d’aquest projecte. No cal dir que la proposta m’honorava i alhora em seduïa. El problema essencial que jo tenia per a acceptar la proposta era, més que res, la manca de temps. M’explicaré. Exceptuant algunes narracions dels reculls Històries del desencís (Editorial Moll, Ciutat de Mallorca, 1995) i Crònica de la pesta (Llibres del Segle, Girona, 1993) no tenia els contes enregistrats a l´ordinador ni en disquets. La majoria, doncs, de les quaranta-quatre narracions del llibre eren del temps en el qual no existien aquests màgics ginys de la modernitat, els aparells que et permeten anar corregint damunt la pantalla, lluny d’aquella feinada d´esclaus que era corregir a mà i després passar-te setmanes i mesos passant a net les tres-centes pàgines d´una novel·la, per posar un exemple.
Alguns esperits selectes, membres de l'elitista gremi dels exquisits, aquells que tenen criats o criades per a passar a ordinador el que els senyors escriuen a mà, xerriquen contra els avenços del progrés. Tot plegat és una actitud respectable però que no compartesc gens ni mica. Sobretot sabent que hi ha més d´un company del gremi que només fa servir la ploma estilogràfica comprada als encants (però que diuen que és de l'avi) i l’Hispano-Olivetti d´abans de la guerra per a sortir afavorits en la fotografia. Trucs més coneguts que el TBO, perquè després, quan el fotògraf del diari o la revista ha marxat, l’escriptor que xerrica contra els ordinadors amaga la ploma d'època dins el calaix, fa desaparèixer la vella i fotogènica maquina dels anys vint a les golfes i, per art de màgia, de dins una cambra on era ocult, surt el més modern dels ordinadors que hi ha al mercat.
Pens que els ordinadors ens han estalviat molta feina inútil. Aquests avenços de la tècnica ens han permès recuperar per a la creació moltes hores que abans dedicàvem al treball mecànic de passar en net els nostres escrits. I per a aquells, la majoria del gremi, que no tenim xalet a la vora de la platja ni criades que ens ventin mentre treballam en ple estiu, aquelles llargues jornades, les setmanes i mesos de picar a màquina passant en net un llibre, han passat a la història. La correcció d´un text a la pantalla de l´ordinador ha significat un alliberament increïble per a l’escriptor professional o que, almanco, ho prova de ser.
Però tornant al començament de l’article, cal dir que el problema de temps, de trobar uns mesos lliures per a revisar els llibres publicats en el passat i després passar-ho al disquet, era el que havia entretengut la realització del projecte. Finalment, el 2006, just a començaments d’estiu, vaig decidir deixar-ho tot, els projectes de novel·la que tenia en marxa, els poemaris que havia d’acabar d´enllestir, els reculls d’articles que em demanava alguna editorial i, sense pensar en res més, fer una immersió en el passat i començar a seleccionar contes que havia de provar de salvar del relatiu oblit en què es troben. Si avui dia una novetat editorial catalana tan sols roman uns dies al mostrador de les llibreries, i això quan aconsegueix arribar-hi a ser present!, imaginau el que s’esdevé amb llibres editats va trenta-quatre anys, cas del recull A preu fet (Turmeda, Ciutat de Mallorca, 1973, per exemple, o de La guerra just acaba de començar (Turmeda, Ciutat de Mallorca, 1974).
Pere Rosselló Bover m’animà a iniciar la tasca. I vos puc assegurar que sense aquest encoratjament no crec que el llibre que finalment és al carrer fos ara una realitat.
Aclariment: L’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover, en el seu llibre Els moviments literaris a les Balears (1840-1990) (Documenta Balear, Ciutat de Mallorca, 1997) inclou els noms següents com a components de la “Generació literària dels anys 70”: “Baltasar Porcel, Antoni Serra (1936), Miquel A. Riera (1930-1996), Gabriel Tomàs (1940), Antònia Vicens (1941), Gabriel Janer Manila (1940), Maria Antònia Oliver (1946), Carme Riera (1948), Pau Faner (1949), Llorenç Capellà (1946), Miquel Ferra Martorell (1940), Guillem Frontera (1945), Biel Mesquida (1947), Guillem Cabrer (1944-1990), Miquel López Crespí (1946), Jaume Santandreu (1938), Guillem Vidal Oliver (1945-1992), Jaume Pomar (1943), Joan Manresa (1942), Pere Morey (1941), Sebastià Mesquida (1933), Xesca Ensenyat (1952), Valentí Puig (1949), Antoni Vidal Ferrando (1945), Antoni Marí (1944), etc.”. Com explica l’autor del llibre: “Aquests narradors, alguns dels quals apareixen cap als anys seixanta, acaben amb el monopoli tradicional de la poesia dins les lletres mallorquines. Alguns d’ells són els primers de la nostra història a poder dedicar-se a les lletres de manera professional."
Turmeda | 05 Juny, 2008 06:19 |
Lluitar contra la dictadura amb la mímica! Tots els que anàvem a les actuacions del grup ho sabíem a la perfecció, que quasi tots els números que imaginava en Pere Martínez Pavia tenien aquesta intenció... denunciar la misèria de la vida sota la dictadura franquista, imaginar una existència lliure, sense el domini aclaparador de la pseudocultura del nacionalcatolicisme... Per desgràcia Farsa desaparegué el 1970, però el record que en servam tots el que li férem costat serà perdurable i ens acompanyarà mentre visquem. (Miquel López Crespí)
La cultura a Mallorca en els anys 60 (pàgines del meu dietari)
Tot servia per a combatre la dictadura. La cançó, la pintura, l'escultura... Anys endavant coneixeríem els experiments que, en silenci, dins de la marginació més absoluta del que era el món oficial de la cultura, feia l'escultor Miquel Morell en el seu estudi de Camp Rodó. Fins i tot la mímica era útil. Essent amic d'en Gerard, vaig entrar en contacte amb els excel.lents actors del grup de mímica Farsa, que dirigia el també pintor i escultor (un temps més endavant membre fundador de la CNT a Mallorca) Pere Martínez Pavia.
En Pere (Melilla, 1927) era -i és!- un excel.lent pintor i escultor dominat per una activa i ferrenya febre creativa i que, en els moments més durs de la dictadura, no dubtà gens ni mica a posar tota la seva creativitat en la tasca complicada i difícil de l'alliberament del nostre poble. En Pere s'instal.là definitivament a Mallorca el 1941, i el 1953 es donà a conèixer amb una exposició d'escultures i dibuixos a les galeries Costa, de Palma, i a l'Institut d'Espanya, de Londres. D'ençà aquella llunyana època, els seus èxits en el camps artístic han estat permanents i ha fet exposicions arreu del món (Ginebra, 1963). Entre les seves obres més conegudes podríem destacar el monument als herois de l'11 de maig de 1561 (1961), de Sóller; La parella (1983) del carrer de l'Institut Balear, de Palma; la Dona cosint (1959) de la plaça de la Mare de Déu de la Salut, de Palma, etc., etc. El 1966 fundà el grup de mim i pantomima Farsa. D'entre tots els muntatges de Farsa record especialment A, e, i o, u, any 2000, estrenat a Palma el 1969. El grup de Martínez Pavía actuà, amb notable èxit, a la Trobada de Mims dels Països Catalans (Parets del Vallès, Barcelona, 1968).
Recentment he trobat un caramull de fotografies d'aquella època. Acompanyant en Gerard, amic de Xesca Ferrer i Guillem Llabrés (ambdós, actors del grup Farsa), els feia fotografies en l'intent de fer una exposició. Aquesta afecció -la fotografia-, que sempre he mantingut una mica soterrada, dominada i controlada per l'altra, la que de veritat guanyà la partida -la literatura-, pens si em vengué donada per les xerrades i converses que aleshores teníem amb n'Antoni Catany.
Antoni Catany era de Llucmajor (1942). Ja l'any 1966 m'havien impressionat una sèrie de reportatges seus publicats a Serra d'or (especialment un caramull de fotografies de Menorca i Eivissa). Però no va ser fins el 1972 que realitzà la primera exposició individual a Barcelona. Després, els seus èxits com a fotògraf han estat permanents. Sabem que ha exposat a Alemanya, Japó, Països Baixos, Anglaterra, Tunísia, Estats Units, Itàlia, França, etc. Hi ha obra seva a la Biblioteca Nacional de París, al Museu d'Art Modern (París), a la Universitat de Parma (Itàlia), a la Internacional Polaroid Collection (EUA) i al Museu de Mallorca. Mirant aquelles fotos veig na Clara i na Socorro Thomàs, els mateixos Gerard Mates i Guillem Llabrés, na Carme Sampol (neboda d'en Jaume Vidal Alcover i ajudant molt eficaç de Jaume Adrover a les Aules de Poesia que es feren al local de Grifé & Escoda del carrer de Jaume III), en Mateu Forteza, na Margarida Tomàs, en Josep Oleza, en Joan Guerra, na Lourdes Sampol i en Josep Santlleí... Lluitar contra la dictadura amb la mímica! Tots els que anàvem a les actuacions del grup ho sabíem a la perfecció, que quasi tots els números que imaginava en Pere Martínez Pavia tenien aquesta intenció... denunciar la misèria de la vida sota la dictadura franquista, imaginar una existència lliure, sense el domini aclaparador de la pseudocultura del nacionalcatolicisme... Per desgràcia Farsa desaparegué el 1970, però el record que en servam tots el que li férem costat serà perdurable i ens acompanyarà mentre visquem.
Tot el renaixement cultural de finals dels seixanta s'havia anant incubant a ran de les grans vagues del seixanta- dos i seixanta-tres a Astúries i altres indrets de l'Estat. Vist amb perspectiva, t'adones com tot aquell ampli moviment cultural antifeixista (conferències, Aules de Poesia, Teatre i Novel.la, la Nova Cançó, les creacions autèntiques dins del cine, el teatre, la novel.la, la poesia, tant a Catalunya com a la resta de l'Estat) eren obra, en bona part, d'autors i creadors independents.
A les Illes cal recordar que l'Obra Cultural Balear és fundada (gràcies a l'esforç de Francesc de B. Moll) l'any 1962 (data, per altra banda, de les meves primeres detencions). També l'any 62 neix Edicions 62 i, entre altres coses d'importància cabdal dins de la nostra cultura, Francesc de B. Moll conclou la publicació de l'impressionant monument immortal a la nostra llengua que és el Diccionari català-valencià-balear.
De tota la colla de l'estudi de Gerard Mates (Joan Manresa, Biel i Pere Noguera, especialment), potser era jo el que estigués més ficat dins el que era la política estricta. Després d'alguna de les meves freqüents detencions -feia anys que estava fitxat per la Brigada Social- solíem anar a l'estudi a escoltar una mica de música, parlar i, sobretot, imaginar un temps on poguéssim escriure, cantar, organitzar-nos en llibertat, sense haver de patir, com en aquells moments, sota el feixisme. Tenc igualment moltes fotos d'aquells dies tenebrosos, en els quals l'amistat dels amics abans esmentats (Gerard Mates, Biel i Pere Noguera) m'ajudà a sortir de la profunda depressió en què et deixaven els brutals interrogatoris de la Brigada Social. Si no hagués estat per l'amistat, la solidaritat i, moltes vegades, els acudits que em contaven per a no fer-me pensar en les males hores viscudes, ben cert que en alguna ocasió m'hauria enfonsat psicologicament i en qualsevol altra detenció no hauria tengut la capacitat de resistència al xantatge feixista que l'amistat m'ajudà sempre a conservar.
« | Juny 2008 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | ||||||
2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 | 8 |
9 | 10 | 11 | 12 | 13 | 14 | 15 |
16 | 17 | 18 | 19 | 20 | 21 | 22 |
23 | 24 | 25 | 26 | 27 | 28 | 29 |
30 |