Turmeda | 16 Juliol, 2008 06:27 |
El teatre modern a Mallorca: Els anys del desig més ardent (I)
"Trenta anys d'escriure teatre, amb les conegudes dificultats que, en aquestes dècades i sota diversos tipus de règim polític, dictadura feixista o monarquia parlamentària, hem tengut els autors teatrals mallorquins".
La publicació de l'obra Els anys del desig més ardent coincideix, amb un parell de mesos de diferència, amb l'aparició d'una eina de treball imprescindible per a la història i investigació teatral: el Diccionari del Teatre a les Illes Balears (volum I A-O). Una obra de consulta obligatòria que s'ha realitzat sota direcció de Joan Mas i Vives, coordinada per Francesc Perelló Felani amb l'ajut d'un Consell Assessor format per Ramon Díaz, Josefina Salord i Marià Torres. En l'elaboració de l'obra hi han participat igualment, com a becaris o becàries, Àngela Aguiló Ferrer, Sònia Capellà Soler, Catalina Mateu Lladó, Maria Muntaner González, Maria Pons Pons, Magdalena Prohens Colom, Maria Quetglas Mesquida, Pere Roig Massanet i Maria del Mar Verd Julià.
Ha estat una coincidència curiosa que aquest llibre es publicàs en el mateix any que s'ha editat Els anys del desig més ardent. Tot plegat m'ha fet reflexionar en aquests més de trenta anys d'escriure teatre, amb les conegudes dificultats que, en aquestes dècades i sota diversos tipus de règim polític, dictadura feixista o monarquia parlamentària, hem tengut els autors teatrals mallorquins. Bastaria recordar els problemes històrics que homes de la vàlua d'Alexandre Ballester, Joan Soler Antich, Llorenç Capellà, Josep M. Palau i Camps o Jaume Cabrer han tengut per a veure les seves obres representades o, almanco, valorades al seu país.
Fins fa poc, ja que les coses sembla que comencen a canviar molt lentament, la situació teatral mallorquina era molt semblant a la descrita per Grerori Mir en Literatura i societat a la Mallorca de postguerra (Ciutat de Mallorca, Editorial Moll, 1970) quan escrivia: "L'evolució històrica de la nostra comunitat, la seva concreció en un tipus humà sui generis, les adverses condicions objectives quan tants d'anys hem arrossegat, només possibilitaven un teatre costumista". Joan Fuster definia a la perfecció aquest tipus de teatre de "fer riure", preponderant durant molts d'anys tant a València com al Principat i a les Illes, en la seva Literatura catalana contemporània (vegeu pàgs. 395-405): "Tancats en cercle restrictiu, els teatres regionals hagueren de viure de la pròpia tradició impermeable. Han mantingut fins a la fi les notes característiques del seu origen vuitcentista: obres curtes, sovint d'un sol acte, d'estructura senzilla; preponderància de l'humor gruixut, o de la sàtira, però generalment de la pura i simple voluntat de fer riure a tota costa; abús del color local, del pintoresquisme folklòric, fins i tot quan ja no té base en la realitat".
Tornant a la veu que el Diccionari del Teatre de les Illes Balears em dedica (vegeu pàg. 399), molt semblant a les dedicades a Jaume Cabrer o a Llorenç Capellà, aquesta descripció del que ha fet un autor mallorquí és un resum molt i molt sintètic. Però vejam el que diu: "López Crespí, Miquel (sa Pobla, 1946). Autor dramàtic, poeta i novel lista. L'any 1976 va publicar Autòpsia a la matinada, obra d'un sol acte escrita en homenatge a l'estudiant Enrique Ruano, assassinat per la dictadura franquista l'any 1969. Per aquesta obra obtingué el premi Bartomeu Ferrà (1975). L'any 1985 publicà Homenatge a Rosselló-Pòrcel, premi Ciutat d'Alcoi (1984), on experimenta amb la veu, la música, el cinema, la mímica i els efectes sonors. També és autor d'Ara, a qui toca?, premi Carlos Arniches en llengua catalana (1972), que rebé elogioses crítiques de Ricard Salvat i José Monleón. Es tracta d'una obra dins la línia d'Autòpsia a la matinada i que va ser definida com a síntesi del teatre de l'absurd francès i de l´èpica brechtiana. La temàtica gira entorn dels fills dels republicans que comencen la lluita per la llibertat a la dècada dels anys seixanta. L'any 1975 guanyà el premi especial Born amb Les germanies, obra feta en forma de collage (documents històrics, poesia, cançons i diapositives) que vol donar notícia de la lluita del poble mallorquí en defensa de la seva llibertat. Uns quants anys més tard, el 1998, va publicar El cadàver, estrenada el 30 de maig de 1996 al Teatre Principal de Palma per la companyia Taula Rodona, sota la direcció d'Adolfo Díez. Després va ser representada pel Teatre Centre de Girona (1998) i pel Grup Germanor (1999), de Barcelona, sota la direcció de Teresa Gelpí. L'acció d'aquesta obra, d'un sol acte, transcorre en una gran sala menjador d'un casalot de senyors de Palma, amb algunes escenes que s'esdevenen al començament de la Guerra Civil, i unes altres en la immediata postguerra.
'Amb l'obra Atzucac guanyà el premi Ciutat de Granollers (1990). És un espectacle, proper als plantejaments de Beckett i Ionesco, on la llengua, els jocs de paraules i la poesia en són els protagonistes. De l'any 2000 és la publicació d´Acte únic, premi Teatre Principal de Textos Teatrals (1987). També l'any 2000 va obtenir una beca del Consell de Mallorca per a la creació teatral, el fruit de la qual fou Els anys del desig més ardent, que escenifica els problemes, les il lusions i el posterior desencís de la generació del 1968".
Fins aquí el diccionari. De les nostres inquietuds teatrals i influències culturals ja n'hem parlat en dos llibres memorialístics. D'una banda, a Cultura i antifranquisme (Barcelona, Edicions de 1984, 2000); vegeu concretament els capítols "El teatre modern a Mallorca", "Pere Capellà (Mingo Revulgo): l'autor més popular", "Anys setanta: els premis de teatre en la lluita per la normalització del català", "Les germanies i el teatre mallorquí de la revolta", "Un homenatge teatral als estudiants assassinats per la dictadura franquista"... També en el llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Ciutat de Mallorca, Edicions Cort, 2003) es pot trobar un capítol al respecte: "El teatre modern a Mallorca", on s'inclou un interessant article de l'escriptor Miquel Mas Ferrà estudiant l'obra Acte únic, que s'edità en la col lecció de textos teatrals "Tespis" de la Universitat de les Illes Balears (UIB). Referències directes al fet d'escriure a Mallorca es poden trobar en el meu Breviari contra els servils: dietari d'un escriptor en temps de la barbàrie (Ciutat de Mallorca, Calima Edicions, 2002) i en La novel la (Eivissa, Res Publica Edicions, 2002).
Però en aquests treballs no inform amb detall de l'origen concret d'aquestes tres obres, diríem "de la postransició": Acte únic, Els anys del desig més ardent i Carrer de Blanquerna (encara inèdita).
Lluny de l'etiqueta de "teatre brechtià" o teatre inscrit dins del "realisme social" amb el quals s'ha volgut definir la meva obra, les tres peces abans esmentades tenen, pens, molt poc a veure amb les conegudes posicions teatrals del gran i admirat dramaturg alemany.
No negaré ara que a finals dels anys seixanta i començaments dels setanta, l'estudi i assimilació de les concepcions de Bertolt Brecht eren quasi obligatòries per a tot aquell que es volia dedicar al teatre. Anàvem a veure qualsevol estrena de Brecht, evidentment, i, a Lisboa, en temps de la Revolució dels Clavells, poguérem veure diverses "aplicacions" de la tècnica brechtiana a realitats diverses.
Alguns "manuals" de fa trenta anys, a part de La revolución y la crítica de la cultura, d'Alfonso Sastre (Barcelona-México, Grijalbo, 197o) eren el famós Breviario de estética teatral (Buenos Aires, La Rosa Blindada, 1963) de Bertolt Brecht, La técnica teatral de Bertolt Brecht de Jacques Desuché (Barcelona, Oikos-Tau, 1968), Bertolt Brecht de Paolo Chiarini (Barcelona, Ediciones Península, 1969), Brecht y el realismo dialectico de Weigel, Liubimov, Weiss, Hormigón i diversos autors més (Madrid, Alberto Corazón Editor, 1975) o El compromiso en literatura y arte del mateix Bertolt Brecht (Barcelona, Ediciones Península, 1973), auténtica biblia de tot autor compromés a començaments del setanta...
L'aprofundiment en les propostes de teatre polític de Piscator; el coneixement de les experiències revolucionàries de Vladímir Maiakovski, Antonin Artaud, Peter Brook, Dario Fo, el situacionisme francès, les primeres representacions del Living Theater, ens obrien les percepcions a formes ben diverses d'entendre el fet teatral. Però aquestes influències no sempre es reflectien de forma directa en les nostres obres. Una cosa era l'admiració, el respecte total i absolut per les creacions i concepcions político-literàries dels grans creadors i transformadors del teatre mundial, i una altra de ben diferent, ser la còpia mecànica del que ells feien o pensaven. [...]
Publicat en la revista L'Estel el 15-XII-04
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Turmeda | 15 Juliol, 2008 16:03 |
L’actual sobiranisme català té –també– una arrel leninista. I, sens dubte, des de 1714, Catalunya no ha gaudit mai de tanta sobirania com en els primers mesos de la guerra contra el feixisme espanyol, tot coincidint amb la presència d’Andreu Nin –i també de tots els seus errors– al govern de la Generalitat, com a conseller de Justícia. (Oriol Junqueres)
Baules leninistes
Per Oriol Junqueres, Historiador i Professor de l'UAB
El 7 de novembre de 1879 neix Trotski, un dels artífexs indiscutibles de la Revolució Russa. El mateix dia de l’any 1917, es produeix l’assalt al Palau d’Hivern, símbol del poder absolut dels tsars de totes les Rússies. Sens dubte, el millor regal d’aniversari per aquest líder revolucionari. El món retruny amb el naixement del primer estat socialista de la història.
I Trotski hi juga un paper decisiu, especialment com a cap de l’Exèrcit Roig. De fet, el procés revolucionari tan sols es podrà consolidar després d’una llarga i sagnant guerra civil, on sovint s’haurà d’enfrontar amb enemics molt superiors en nombre i en recursos. Durant tot aquest període, a més del carisma entre els soldats, destaca per la seva constància i per la seva capacitat organitzativa i intel•lectual. I, en aquest sentit, per exemple, insta els escriptors comunistes a estudiar els autors clàssics i molt especialment Dante. El seu prestigi és tan immens que ni tan sols la llosa del silenci i de l’oprobi estalinista ha pogut esborrar-lo de la història.
A Catalunya, ningú resta indiferent davant l’impacte de la revolució soviètica. Entre els detractors destaca l’anarcosindicalista Àngel Pestaña. Després de cinc mesos a Moscou, com a delegat de la CNT al II Congrés del Comitè Executiu de la Internacional Comunista, aprofita una “estada” a la presó Model de Barcelona per escriure 70 días en Rusia. Lo que yo vi (1924), on carrega contra la dictadura d’un Partit Comunista, cada cop més indestriable de l’Estat. Entre els partidaris, en canvi, hi trobem Andreu Nin i Joaquim Maurín, que l’estiu de 1921 assisteixen com a delegats al Primer Congrés de la Internacional Sindical Roja, celebrat a Moscou. De fet, Nin n’esdevindrà un dels principals dirigents i viurà nou anys a Rússia, en contacte amb els líders de la revolució. Especialment amb Trotski, a qui tradueix al català i al castellà. Tal com fa amb Tolstoi i Dostoievski. Tant Nin com Maurín provenen de l’anarcosindicalisme, són mestres de professió i tenen com a llibre de capçalera L’estat i la revolució de Lenin.
Malgrat tenir un bagatge força semblant i un horitzó no pas del tot diferent, tots dos fan una lectura de la revolució molt diferent de la de Pestaña. Prova evident de la complexitat dels esdeveniments i de les interpretacions ideològiques. I, probablement, Maurín és un dels millors exemples de la necessitat d’adaptar-se a una realitat tan dinàmica com la d’aquells anys, en defensar l’acostament de marxisme i anarquisme, el pacte amb el republicanisme d’esquerres i l’autodeterminació de Catalunya.
L’impacte de la revolució soviètica és tan colossal que fins i tot Francesc Macià –poc sospitós de tenir simpatia vers el comunisme– viatja a Moscou a sol•licitar suport per a l’alliberament nacional de Catalunya. Andreu Nin li fa d’intèrpret, i Josep Carner-Ribalta deixa testimoni a les seves memòries de les paraules que els adreça el dissortat Zinoviev: “Digui als catalans que no hi ha ningú més partidari de la seva independència que nosaltres”. Poc després, un catòlic d’ordre com Ventura Gassol tradueix Lenin de Gorki.
El 1930, amb el títol El comunisme i la qüestió nacional, apareix una antologia de textos editada per Jordi Arquer, que el 1931 col·labora en la constitució del BOC (Bloc Obrer i Camperol) i escriu l’opuscle Los comunistas ante el problema de las nacionalidades ibéricas. Quatre anys després, Nin escriu Els moviments d’emancipació nacional i, conjuntament amb Arquer i Maurín, impulsen la fundació de l’antiestalinista Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM). Un antiestalinisme que, arran dels fets de maig de 1937 –amb la consegüent il·legalització del POUM–, Nin pagarà amb la seva vida. I, així, s’anticipa tres anys a l’assassinat del propi Trotski, a mans de Ramon Mercader.
Sigui com sigui, l’actual sobiranisme català té –també– una arrel leninista. I, sens dubte, des de 1714, Catalunya no ha gaudit mai de tanta sobirania com en els primers mesos de la guerra contra el feixisme espanyol, tot coincidint amb la presència d’Andreu Nin –i també de tots els seus errors– al govern de la Generalitat, com a conseller de Justícia.
http://www.llibertat.cat/content/view/2170/1/
Web Llibertat.cat
Turmeda | 14 Juliol, 2008 17:59 |
Miquel Vanrell em va convidar a participar en el III Encontre de Poesia dels Països Catalans i passàrem uns dies de vertadera amistat i autèntica compenetració. Era el 23 de març del 2202 i, entre la colla de gent que intervengué en aquest important esdeveniment cultural, hi havia el crític Sam Abrams, com a presentador, i, com a participants en el festival de poesia, els poetes David Castillo, Susanna Rafart, Josep Ballester, Biel Pons, Òscar Bagur i qui signa aquest article. (Miquel López Crespí)
Menorca en el record (pàgines del meu dietari)
L'art implicat! La política feta només per a servir el poble, mai per cobrar bons sous i fruir dels privilegis que comporta la gestió del sistema. La festa dels al·lots de les escoles des Castell participant en les activitats lúdiques organitzades pels grups del moviment per la pau als quals donaven suport Miquel Vanrell i Francesc Calvet! Que lluny eren aquelles actuacions plenes de riquesa creativa i d'imaginació desbordant de la concepció de l'art com un simple producte de mercat, de l'artista al servei de galeries i especuladors sense escrúpols, d'una concepció estantissa de la pintura i l'escultura enfocada solament envers un consum passiu de l'obra pictòrica o escultòrica. Com se'n reia Francesc Calvet de les trampes ordides pels comerciants de l'art, com sabia sortir de tota mena de paranys, amb l'agilitat i la vivor d'un guerriller del Vietnam en temps de la invasió ianqui o d'un combatent de la resistència contra el hitlerisme. Calvet colpejava en el moment i l'instant que menys s'ho esperaven els agents de la superstructura mercantil de l'art integrat.
Joan F. López Casasnovas defineix molt bé el caràcter de Francesc Calvet en l'article que hem citat, quan escriu: "En Francesc era un artista, un creador, i, com a tal, el seu gust i talent el duien a observar la realitat, la qual cosa no permet gaire alegries: misèria i sofriment per tot, incivilitat, ignorància, totes les formes de barbàrie, un sentit degradat de la solidaritat i la justícia, l'apoteosi del mal gust... Tot açò afligeix el cor i empeny cap a la malenconia i el tancament misantrop. Però no. En Quico era un rebel i sabia fer bona la dita gramsciana: al pessimisme de la raó contraposava amb fúria l'optimisme de la voluntat. Tenia tot el coratge dels creadors, que saben que la realitat és superable. Coratge per superar tot allò que posa la racionalitat contra les cordes; coratge per fer front al desconcert dels aparells conceptuals més establerts: contra la cultura de la dominació, de l'odi a l'altre".
Tots aquests pensaments em vengueren de sobte, quan em vaig assabentar de la mort dels dos companys de dèries culturals, en obrir les carpetes amb les fotografies fetes a Menorca a ran del Premi de Literatura de l'Ateneu de Maó que vaig guanyar l'any 2001, llavors de la meva participació en el III Encontre de Poesia dels Països Catalans, l'ànima del qual era, sense cap mena de dubte, l'amic Miquel Vanrell... Tenc al meu davant les fotografies que ens vàrem fer quan l'Ateneu de Maó em Lliurà el Premi de Literatura de l'any 2001 pel meu poemari Cercle clos, l'obra que posteriorment edità l'Institut Menorquí d'Estudis en la seva prestigiosa col·lecció de poesia "Xibau". El jurat del Premi era format per Damià Borràs, Elisa Fernández, Elisa Pons, Miquel Àngel Limón i Maite Salord. Record les converses i contactes amb Josefina Salord, una de les persones que més ha fet en el camp de la recerca històrica menorquina. Tots plegats uns grans amics que, juntament amb Miquel Vanrell i Francesc Calvet, amb la confiança demostrada per la teva obra, t'ajuden a sobreviure en un món no sempre ric en amistats d'aquesta categoria.
El dia del lliurament del premi, al saló d'actes de l'Ateneu de Maó, també hi eren presents molts d'altres amics menorquins. Des de l'admirat Joan F. López Casasnovas fins a l'aleshores secretari general del PSM, Bartomeu Febrer, al qual ja havia conegut a les darreries del franquisme ja que ambdós militàvem en la mateixa organització antifeixista: l'OEC.
Ho he deixat escrit en diversos articles. Feia molts d'anys que Menorca, els menorquins i menorquines tenien i tenen una estreta relació amb el començament de la meva dedicació a la literatura. Com no recordar aquell llunyà Premi Especial Born de Teatre a Ciutadella per l'obra Les Germanies! Quan encara tens vint anys aquests premis tenen una importància cabdal en el teu decantament per l'ofici d'escriure. He de reconèixer que en els meus començaments vaig tenir molta sort. Haver guanyat de jovenet el Ciutat de Palma, el Premi de Teatre "Carles Arniches" en català a Alacant, l'Especial Born de Menorca o el Ciutat de Manacor de l'any 1973, entre molts d'altres, et feia pensar que si gent com Josep M. Llompart, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover, Josep Melià, Ricard Salvat, José Monleón o Manuel Vázquez Montalbán et guardonaven, alguna cosa hi devia haver en els teus escrits. Els premis literaris, en una cultura amb tantes mancances com la nostra, una cultura perseguida i minoritzada durant tants i tants d'anys, d'ençà el decret de Nova Planta per a ser més exactes, serveixen, com a mal menor, per a bastir certa superstructura cultural de resistència enfront a l'ocupació, sovint dictatorial i impertinent, d'aquells prepotents que ens volen exterminar.
Miquel Vanrell em va convidar a participar en el III Encontre de Poesia dels Països Catalans i passàrem uns dies de vertadera amistat i autèntica compenetració. Era el 23 de març del 2202 i, entre la colla de gent que intervengué en aquest important esdeveniment cultural, hi havia el crític Sam Abrams, com a presentador, i, com a participants en el festival de poesia, els poetes David Castillo, Susanna Rafart, Josep Ballester, Biel Pons, Òscar Bagur i qui signa aquest article. Dies d'estada a Menorca de mans de Miquel Vanrell i de Francesc Calvet que ens mostraven els secrets de la possessió de Mongofre, indret on anàrem a dinar i on, abans i després de la trobada, parlàvem de l'art i la poesia, de la funció de l'intel·lectual en aquest segle XXI que començava, dels records de la lluita antifranquista en la qual Miquel Vanrell, tant a Mallorca com a Menorca, havia tengut una participació tan activa.
Francesc Calvet i Miquel Vanrell eren d'aquella classe de persones que ja quasi no en trobes. Cada vegada n'estic més convençut. Però el temps ha mudat irremeiablement i ara mateix, pel que veiem i pel que surt cada dia als diaris, determinats gestors culturals si no tenen una bona paga no mouen un dit per a res.
Miquel Vanrell provenia de les posicions esquerranes del carrillisme del temps de la transició, però mai no va quedar fossilitzat, aturat en un moment concret del passat, en una antiga i desfasada conjuntura política. El seu tarannà crític, no dogmàtic, obert a la crítica, a l'aprenentatge continuat, al debat fraternal entre amics i companys de lluita, el va fer estar sempre en tensió, mai adormit seguint velles i arnades consignes. En un moment determinat, quan buròcrates i vividors del romanço, aquells que solament són en la política activa per a fruir dels sous i privilegis que atorga el poder als seus servidors, el volgueren fer combregar amb rodes de molí, abandonà el PCE. No va marxar ell solament. Tota una sèrie de valuosos militants esquerrans seguiren l'exemple de Miquel Vanrell i, al marge de les burocràcies partidistes, continuaren actuant pel seu compte sempre donant suport a una política socialista i nacionalista d'esquerra, sempre construint teixit associatiu, consciència social, mai destruint com sol fer sempre la burocràcia entestada a no davallar mai de la poltrona.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Turmeda | 14 Juliol, 2008 06:52 |
Evidentment l'arribada a Mallorca de qualsevol polític del feixisme, un dictador d'Amèrica Llatina, un actor de tercera filera ianqui o la simple recol·lecció d'un meló o síndria de deu quilos tenien -i tenen encara!- prioritat per damunt l'obra de Salvador Espriu, Joan Fuster o la novetat literària que un escriptor català hagi pogut publicar. (Miquel López Crespí)
Diccionaris de literatura catalana
Com he comentat en un altre article, aquestes notes en enciclopèdies i diccionaris de la literatura catalana, malgrat alguns errors i imprecisions, sempre són d'agrair. Són molts d'anys d'anar pel món rebent cops per a no saber apreciar el que signifiquen aquestes coses. Quants companys de dèries literàries no es deprimeixen en constatar com, després de vint o trenta anys de dedicació continuada a la literatura, no surten per part ni banda.
Apreciant com cal aquesta mena de notes caldria, per a aclarir els errors, informar al possible lector que el llibre de narrativa Dietari de succeïts de Mallorca, que en el seu moment guanyà el Premi Ciutat de Palma, mai no va ser editat. Per tant, en les enciclopèdies, concretament en el Nou Diccionari 62 de la Literatura Catalana (Edicions 62, Barcelona, 2000) no hauria de sortir al costat de Vida d'artista o Històries del desencís, per posar un exemple. Igualment és un error situar el llibre de narracions Diari de la darrera resistència entre els poemaris. El llibre, és com he dit, un petit recull de narracions i per tant mai no s'ha de situar al costat del poemaris.
Segurament aquesta nota, per a un llibre editat el 2000, concretament a l'octubre del 2000, degué ser escrita el 1999 o abans. És per això que hi manquen en la relació del Nou Diccionari de la literatura Catalana molts dels llibres que he publicat en aquest darrer temps. Entre els llibres que no hi són en la veu podíem destacar Núria i la glòria dels vençuts (novel·la), La novel·la (novel·la), El darrer hivern de Chopin i George Sand (novel·la), La ciutat del sol (novel·la), Estat d'excepció i Corambé: el dietari de George Sand (novel·la). Igualment hi manquen en la relació els poemaris Rituals, Un violí en el crepuscle, Cercle clos, Revolta, Temps moderns: homenatge al cinema, Antologia (1972-2002) i Lletra de batalla. Pel que fa a les obres de teatre hi manca Acte únic. En l'apartat de llibres d'assaig i prosa memorialística he publicat Cultura i antifranquisme, No era això: memòria política de la transició, Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart i Breviari contra els servils.
Però potser és en l'apartat del teatre, en relació als premis, publicacions o estrenes d'obres teatrals, on les campanyes de silenci i marginació han estat i són més ferestes. A mitjans dels anys setanta el silenci entorn de la publicació d'Autòpsia a la matinada, que havia guanyat el Ciutat de Palma de l'any 1974, va ser ben dur per a un jove que sense cap mena de relació amb les camarilles que controlaven la nostra cultura, imaginava que el camí de l'escriptor català era ple de flors i violes i que els companys de lletres eren, més que amics, confrares en la lluita per la nostra normalització cultural. Anava ben errat de comptes! Ni el premi de teatre Ciutat de Palma, ni el Premi Especial Born, el més important dels Països Catalans, llavors, ni el premi en català Carles Arniches de l'any 1972 lliurat a Alacant, ni els comentaris favorables d 'un Ricard Salvat, Blai Bonet o José Monleón serviren des res. Les notícies referents a aquestes obres teatrals sortien -quan s'arribaven a publicar"- al racó més ocult del diari. Evidentment l'arribada a Mallorca de qualsevol polític del feixisme, un dictador d'Amèrica Llatina, un actor de tercera filera ianqui o la simple recol·lecció d'un meló o síndria de deu quilos tenien -i tenen encara!- prioritat per damunt l'obra de Salvador Espriu, Joan Fuster o la novetat literària que un escriptor català hagi pogut publicar.
Per això, després de més de trenta anys de patir tota mena de silencis i marginacions també en el camp de la meva dedicació al teatre, va ser una alegria constatar com els autors, malgrat que fos d'una forma resumida i sintètica, parlaven de la meva obra en el Diccionari del teatre a les Illes Balears (volum I), una obra editada amb col·laboració del Govern de les Illes balears, l'Institut d'Estudis Baleàrics i Sa Nostra. El Diccionari del teatre a les Illes Balears (Palma de Mallorca, 2003) s'ha fet sota la direcció de Joan Mas i Vives, coordinat per Francesc Perelló Felani i amb un consell assessor format per Ramon Díaz i Villalonga, Josefina Salord Ripoll i Marià Torres Torres. En l'el·laboració d'aquesta obra hi ha participat, com a becaris o becàries, Àngela Aguiló Ferrer, Sònia Capellà Soler, Catalina Mateu Lladó, Maria Muntaner González, Maria Pons Pons, Magdalena Prohens Colom, Maria Quetglas Mesquida, Pere Roig Massanet i Maria del Mar Verd Julià.
La veu Miquel López Crespí diu: "López Crespí, Miquel (sa Pobla, 1946). Autor dramàtic, poeta i novel·lista. L'any 1976 va publicar Autòpsia a la matinada, obra d'un sol acte escrita en homenatge a l'estudiant Enrique Ruano, assassinat per la dictadura franquista l'any 1969. Per aquesta obra obtingué el premi Bartomeu Ferrà (1974), L'any 1985 publicà Homenatge a Rosselló-Pòrcel, premi Ciutat d'Alcoi (1984), on experimenta amb la veu, la música, el cinema, la mímica i els efectes sonors. També és autor d'Ara a qui toca?, premi Carles Arniches en llengua catalana (1972), que rebé elogioses crítiques de Ricard Salvat i José Monleón. Es tracta d'una obra dins la línia d'Autòpsia a la matinada i que va ser definida com a síntesi del teatre de l'absurd francès i l'èpica brechtiana. La temàtica gira entorn dels fills dels republicans que comencen la lluita per la llibertat a la dècada dels anys seixanta. L'any 1975 guanyà el premi especial Born amb Les germanies, obra feta en forma de collage (documents històrics, poesia, cançons i diapositives) que vol donar notícia de la lluita del poble mallorquí en defensa de la seva llibertat. Uns quants anys més tard, el 1998, va publicar El cadàver, estrenada el 30 de maig de 1996 al Teatre Principal de Palma per la companyia Taula Rodona, sota la direcció d'Adolfo Díez. Després va ser representada per Teatre Centre de Girona (1998) i pel Grup Germanor (1999), de Barcelona, sota la direcció de Teresa Gelpí. L'acció d'aquesta obra, d'un sol acte, transcorre en una gran sala menjador d'un casalot de senyors de Palma, amb algunes escenes que s'esdevenen al començament de la Guerra Civil, i unes altres en la immediata postguerra. Amb l'obra Atzucac guanyà el premi Ciutat de Granollers (1990). És un espectacle, proper als plantejaments de Becket i Ionesco, on la llengua, els jocs de paraules i la poesia en són els protagonistes. De l'any 2000 és la publicació d'Acte únic, premi Teatre Principal de Textos Teatrals (1987). També a l'any 2000 va obtenir una beca del Consell de Mallorca per a la creació teatral, el fruit de la qual fou Els anys del desig més ardent, que escenifica els problemes, les il·lusions i el posterior desencís de la generació del 1968, (AN) (RDV)".
Turmeda | 13 Juliol, 2008 11:38 |
Francesc Antich i el nou Govern han de ser sensibles a les exigències de les organitzacions culturals, sindicals, polítiques i professionals de les Illes que exigeixen un respecte pel català. A part de la legislació d’ obligat compliment, existeix la qüestió de l´exemple personal que els diputats i portaveus d´esquerra han de donar a la població. Com a exemple per als ciutadans i ciutadanes és summament important una actitud enfocada diàriament a valorar i prestigiar la nostra cultura. En aquest sentit, és bàsic l´exemple que puguin donar els portaveus del Govern, tots els representants institucionals. (Miquel López Crespí)
La lluita en defensa del català i els errors del Pacte
Margarita Nájera (un article publicat el mes d´agost de 2007)
El nomenament de Margarita Nájera com a portaveu del nou Govern i la seva manca de coneixença de la llengua catalana està creant les primeres friccions en el Pacte de centreesquerra que just acaba de constituir-se. Organitzacions culturals, partits polítics i intel·lectuals de totes les professions restam molt preocupats per l´estranya situació en què ens trobam després d´haver donat suport a unes forces que, l´endemà d´assolir el poder, sembla que resten insensibles a la lluita històrica en defensa de la nostra identitat cultural. Ja sabíem que el pacte per l´estatut PP-PSOE havia deixat alguns flancs de la llengua sense protegir. Però la gent i els col·lectius socials que havien criticat aquests fets el que no es podien imaginar era que el president Francesc Antich nomenàs per a un càrrec notori, precisament el de portaveu del Govern, una persona que porta trenta anys a les Illes exercint de polític professional i que en tot aquest temps no s´ha dignat a aprendre el català.
Les opcions personals quant a la llengua a emprar per una persona són una cosa. Si la dirigent del PSOE Margarita Nájera vol parlar sempre en castellà és una opció particular. El problema, com molt bé apuntaven l´Obra Cultural Balear i els Joves de Mallorca per la Llengua, és quan aquest polític esdevé portaveu d´un Govern i, per a més inri, incompleix, i activament el decret 100 de la Llei de Normalització Lingüística que obliga els càrrecs públics a expressar-se en llengua catalana. L´exdirigent del PSM Pere Muñoz va ser un dels primers publicistes que va parlar de la qüestió en un excel·lent article titulat “Llengua i país”. Pere Muñoz parlava del problema que representen actituds com les de Margarita Nájera, Manolo Cámara o qualsevol altre portaveu institucional que no porti a la pràctica de la gestió quotidiana el decret 100. Pere Muñoz deia: “Si ells no són exemple, no acompleixen la normativa i no parlen en català a les seves intervencions als mitjans, difícilment la llengua avançarà. I no avançar significa retrocedir”.
Posteriorment a aquestes declaracions, han estat l´Obra Cultural Balear, els Joves de Mallorca per la Llengua i el JEN-PSM, els que han demanat i demanen al nou Govern que faci complir la Llei de Normalització Lingüística. De la victòria militar del general Franco i el feixisme damunt les forces d´esquerra fins als darrers governs conservadors, la llengua i la cultura pròpia de les Illes ha retrocedit a marxes forçades. No és de rebut que un dels primers gests del Govern de centreesquerra sigui el de la indiferència i els menysteniment de la nostra cultura. Quines són les intencions del PSOE quan comet aquests greus errors? Com escrivia molt encertadament Guillem Frontera en l´article ”Govern amb veu externa”, fins i tot el PP sempre ha nomenat portaveus catalano parlants, de Manuel Ferrer fins a Joan Flaquer. A què treu cap aquesta malifeta de voler fer menys que Jaume Matas? Com diu Guillem Frontera: “Margarita Nájera ja du a Mallorca els anys suficients per gaudir d´un grau excel·lent de coneixement de la llengua pròpia de les Balears. No es pot refugiar en cap excusa”.
Francesc Antich i el nou Govern han de ser sensibles a les exigències de les organitzacions culturals, sindicals, polítiques i professionals de les Illes que exigeixen un respecte pel català. A part de la legislació d’ obligat compliment, existeix la qüestió de l´exemple personal que els diputats i portaveus d´esquerra han de donar a la població. Com a exemple per als ciutadans i ciutadanes és summament important una actitud enfocada diàriament a valorar i prestigiar la nostra cultura. En aquest sentit, és bàsic l´exemple que puguin donar els portaveus del Govern, tots els representants institucionals.
No recorda el PSOE, el president Francesc Antich, tota la sèrie d´agressions que la llengua catalana ha patit a través dels anys, l´esforç fet per generacions d´illencs per a recuperar el nostre patrimoni cultural? Per això és molt encertada l´opinió dels Joves de Mallorca per la llengua quan demanen insistentment que els nous càrrecs vetllin per la llengua de la nostra terra i facin feina per una plena normalització.
Som moltíssimes les persones i col·lectius socials que pensam que si és aquesta la “normalitat” que desitja Francesc Antich, alguna cosa al respecte hauran de fer el Bloc, PSM, EU-els Verds, ERC i tots els ciutadans que lluitam per la plena normalització de la cultura i llengua pròpies.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (17-VII-07)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Turmeda | 13 Juliol, 2008 06:28 |
Comunistes, en la concepció marxista i leninista del terme, ho són aquells que lluiten per acabar amb les classes socials, amb la propietat privada dels mitjans de producció, amb la maquinària repressiva i administrativa de l'estat -abolició de l'estat- i pugnen per una lliure unió i autogestió de la riquesa dels treballadors. Així mateix, la consecució del poder per part de les classes populars és una condició essencial del comunisme. La qual cosa té poc o no res a veure amb l'acostumat cretinisme parlamentari -que diria Lenin- al qual ens tenen acostumats els aferrissats defensors del capitalisme, la monarquia i la "sagrada unidad de España que garantiza el Ejército" i que històricament han defensat i defensen des de la direcció del P"C"E. (Miquel López Crespí)
El Congrés de Cultura Catalana a les Illes (1975-77) (i VI)
Mentre vaig fent recompte d'aquells fets, rellegit velles notícies polsoses que fan referència al Congrés o el mateix llibre de n'Antoni Serra, Gràcies, no volem flors m'adon d'un greu error comès per molta gent i que encara es fa en l'actualitat. I aquest creu error de metodologia és parlar del P"C"E com si fos un partit autènticament comunista, i qualificar els seguidors d'una simple corrent reformista del moviment obrer (el carrillistes) com a "comunistes".
Comunistes, en la concepció marxista i leninista del terme, ho són aquells que lluiten per acabar amb les classes socials, amb la propietat privada dels mitjans de producció, amb la maquinària repressiva i administrativa de l'estat -abolició de l'estat- i pugnen per una lliure unió i autogestió de la riquesa dels treballadors. Així mateix, la consecució del poder per part de les classes populars és una condició essencial del comunisme. La qual cosa té poc o no res a veure amb l'acostumat cretinisme parlamentari -que diria Lenin- al qual ens tenen acostumats els aferrissats defensors del capitalisme, la monarquia i la "sagrada unidad de España que garantiza el Ejército" i que històricament han defensat i defensen des de la direcció del P"C"E.
L'actitud de la "vella guàrdia" carrillista enfront el problema nacional, la indiferència -a no ser en moments puntuals i per qüestions purament tàctiques o de prestigi- ja havia produït moltes desercions al PCE. Fou molt sonat -sortí ben destacat a la premsa- l'abandonament de les fileres dels "euros" (a l'OEC, avorrits per tanta claudicació a la causa republicana i popular, simplement els anomenàvem reformistes), per part d'Antoni Tarabini, un ex-jesuita que els havia ajudat molt.
Un poc més endavant, n'Antoni Tarabini sorprendria tots els antifeixistes mallorquins amb la seva pràctica de voler donar la mà (davant Cort) als comandament de les forces repressives (policia nacional que fins aleshores ens havien apallissat i reprimit). Alguns amics provaven de justificar-lo dient que era cosa de la seva arrelada formació cristiana i jesuítica. Però nosaltres sabíem que mentre va ser militant carrillista va fer aquestes beneitures perquè -a part que ell ho volia fer- en Carrillo ho manava. Era la tàctica carrillista de reconciliació amb els sectors repressius i franquistes que anaven dirigent la reforma del règim i que tant d'ajut tendrien en el PCE.
Abans havia deixat igualment la militància dins el grup Bandera Roja (del qual formaven part Francesc Obrador i molts dels dirigents d'origen cristià del moviment obrer mallorquí). També un nombrós grup d'ex-militants d'aquest grup maoista i que havien treballat amb els carrillistes els abandonaren. La provada falta de sensibilitat nacionalista de la direcció dels "euros" illencs havia propiciat el naixement de diversos partits nacionalistes mallorquins, el PSI entre ells.
N'Antoni Serra, a Gràcies, no volem flors (pàg. 156) parla de la gran quantitat de militants provinents del PCE que ajudaren l'inicial PSI: "El PSI agrupà persones com Rita Lliteras, Maria Collado, Margalida Aguiló, Bartomeu Rosselló, Antoni Campins, Aina Sitges i un llarg, etcètera, algunes de les quals eren comunistes que havien deixat el partit".
Pel més d'abril de 1976 aquest nou partit d'esquerres i nacionalista ja era un realitat ben activa i operant. I molts dels seus militants de pobles, alliberats de la disciplina carrillista, ajudaren activament en la tasca antifeixista i de recuperació de la nostra identitat nacional impulsades pel Congrés de Cultura Catalana.
Més endavant, el PSI sofrí nombroses crisis i més d'una escissió. Molts dels homes i dones que ara l'enfortien, provinents del PCE i Bandera Roja, més endavant farien passes per a provar d'integrar-lo dins del PSOE (la qual cosa, per altra banda, no aconseguirien).
Cap al 25 d'abril de 1976 la Permanent del PSI estava formada per les següents persones: Celestí Alomar (Política Interior. Illes); Joan Josep Cano (Organització); Josep M. del Hoyo (Relacions exteriors. Illes); Enric Irueste (Propaganda i Informació); Àngel Muerza (Vocal); Josep Lluís Nogueras (Vocal); Maria Dolors Quetglas (Financiació); Bartomeu Rosselló (vocal); Sebastià Serra (Política Interior. Illes); Antoni Tarabini (Relacions exteriors. Illes).
Pel mateix temps, dirigents nacionalistes del País Valencià com Josep Lluís Blasco i Josep Guia treballen, juntament amb l'escriptor Antoni Serra, per anar consolidant el PSAN a les Illes. Cal recordar que n'Antoni Serra ja havia abandonat el PCE precisament per aquest motiu d'indiferència davant el fet nacional.
Però malgrat aquesta provada indiferència de la quasi inexistent socialdemocràcia (PSOE) o del carrillisme davant les engrescadores activitats del Congrés de Cultura Catalana, el cert és que aquest rutllava a tota màquina i durant els anys 76 i 77 portà endavant les més importants activitats culturals de retrobament de la nostra identitat fetes en tot el temps d'aquestes grises acaballes del franquisme més dur. Mai, en tot el temps que mancava per a les primeres eleccions controlades de la nova situació, cap fantasmal organització tipus Juntes o Assemblees democràtiques faria res de semblant.
Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)
Pel desembre de 1976 a la presó de Ciutat hi havia nombrosos presos polítics. Del PORE, una organització marxista de tendència trotsquista que dirigia Ramon Molina (l'actual director del Museu d'Art Contemporani de sa Pobla), hi eren el mateix Ramon Molina, na M. Dolors Montero i en Xavier Serrano. (Miquel López Crespí)
Un míting per l’amnistia (1976)
Pel desembre de 1976 a la presó de Ciutat hi havia nombrosos presos polítics. Del PORE, una organització marxista de tendència trotsquista que dirigia Ramon Molina (l'actual director del Museu d'Art Contemporani de sa Pobla), hi eren el mateix Ramon Molina, na M. Dolors Montero i en Xavier Serrano. Del MCI hi romania tancat n'Isidre Forteza. De l'OEC hi érem en Josep Capó, en Jaume Obrador i qui signa aquest article. Dels obrers detinguts en la manifestació del 12 de novembre de 1976 hi eren en Pere Ortega, n'Antoni López López i en Manuel Carrillo. A la presó de dones, al costat de M. Dolors Montero també hi havia Mª del Carmen Giménez. Per sort, cada diumenge gernació de companys d'OEC i d'altres organitzacions venien davant la porta d'aquell cau on romaníem tancats a cridar consignes per l'Amnistia. El PTE, PSAN, MCI i OEC organitzaren, al descampat on ara hi ha el parc del Polígon de Llevant (al final de Ricardo Ortega), un míting amb nombrosa participació ciutadana. Hi intervingueren, a favor de la nostra llibertat, en Miquel Tugores (PTE), en Jesús Vives (MCI), en Tomeu Fiol (PSAN) i n'Aina Gomila (per l'OEC). Però la fantasmal i inoperant Assemblea Democràtica no va voler moure un dit en defensa dels presos polítics quan una comissió de l'OEC hi va anar a parlar per a concretar una manifestació conjunta en favor de la llibertat. Afortunadament els companys del PSAN, del PTE i de MCI s'havien avingut a muntar aquell míting solidari. En va fer un bon reportatge (potser uns dels únics treballs en el qual es tractava amb certa simpatia l'esquerra revolucionària no pactista) el diari Última Hora del 15 de desembre de 1976. Deia el diari: "Tomó la palabra en primer lugar el dirigente del Partido del Trabajo, Miguel Tugores quien... dijo que 'con el referéndum el Gobierno pretende afianzar un modo de continuación del franquismo. Serán los mismos perros con diferentes collares'... Insistió [Miquel Tugores] en la necesidad de que los obreros presionen sobre la Asamblea de Mallorca -'organismo muerto a causa de la actitud de los partidos que se llaman obreros y no lo son'-".
En Miquel Tugores sempre -malgrat les nostres diferències polítiques- havia estat un bon amic i ara, participant en aquest acte de solidaritat amb nosaltres, ho demostrava una vegada més. Pollensí, l'havia conegut quan compareixia per la Cooperativa d'Arquitectes progressistes del carrer Estudi General (Neus Garcia Inyesta, Carles Garcia Delgado, Manolo Cabello, Guillem Oliver Suñer...).
El Moviment Comunista de les Illes (MCI) també hi participà activament. Com explicava Última Hora: "A continuación, tomó la palabra Jesús Vivas, del Movimiento Comunista de las islas, iniciando su parlamento 'con una abrazo revolucionario en esta primera aparición pública del MCI'. Vivas habló del significado de la abstención en el referéndum en el sentido de 'que no podemos legalizar un gobierno franquista'. Vivas terminó, entre los gritos de la multitud, reivindicando la libertad para todos los detenidos". Després del MCI hi intervengué en Bartomeu Fiol, del PSAN. La intervenció de la dirigent comunista (OEC) Aina Gomila anà en la línia de lluitar contra la maniobra continuista del règim demanant la dissolució dels cossos repressius de la dictadura i la tornada a casa de tots els detinguts. Posteriorment hi hagué un intent de manifestació pel carrer Ricardo Ortega que va ser dissolt brutalment per la Policia Armada.
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
Turmeda | 12 Juliol, 2008 16:10 |
L’espectacle de divisió i continuats enfrontaments entre els grups nacionalistes no pot continuar de cap de les maneres. I per això, perquè l’actual situació no pot continuar, és pel que, en el manifest de la Plataforma, hem dit: “Entenem que la cooperació i la suma d’aquestes forces és indispensable per afrontar els reptes més immediats que se’ns presenten, i fem una crida als partits sobiranistes per tal que a les properes eleccions municipals i autonòmiques, i també a les generals, afrontin units la defensa dels interessos de la gent de Mallorca, les Illes Balears i els Països Catalans en conjunt". (Miquel López Crespí)
La Plaforma per la unitat
Aquesta setmana s´ha presentat al monestir de la Real la Plataforma per la unitat de totes les forces nacionalistes mallorquines. Una Plataforma unitària que se suma igualment a la iniciativa i manifest anomenat “Sobirania i progrés” presentat en acte públic el passat octubre a Barcelona. Es tracta d’avançar en el camí del reforçament de la societat civil mallorquina i de ser vigilants quant al funcionament de la democràcia. Com diu el manifest “Crida per Mallorca” que s’ha presentat a la Real: “No pot ser que amb la meitat dels mallorquins i mallorquines en contra es duguin a terme polítiques que canvien la realitat social, econòmica i ambiental de Mallorca d´una manera radical i irreversible”.
Entre els signants d’aquesta Plataforma per la unitat de totes les forces nacionalistes i per l’autodeterminació hi podem trobar gent de totes les tendències nacionalistes i de totes les professions. Sense voler ser exhaustiu, ja que són més de cent els primers signants i prop de deu mil a nivell de Principat i País València, hi ha noms com els dels escriptors Jaume Santandreu, Joan Guasp, Llorenç Capellà, Bernat Nadal, Miquel López Crespí o Pere Morey Servera; el músic Antoni Roig, la filòloga i traductora Pilar Arnau, la soprano Fanny Marí, el sindicalista Llorenç Buades, els advocats Antoni Abad i Sebastià Frau, l’historiador Arnau Company, els activistes socials Tomeu Martí i Josep Suàrez, la promotora de la Jove Orquestra Simfònica dels Països Catalans Magdalena González, els lingüistes Gabriel Bibiloni i Joan Lladomet, la professora Montserrat Alcaraz, el politòleg Òscar Aguilera, el professor Jaume Rado, el regidor independent de Binissalem Pere Daniel Pol...
Una de les raons principals, per no dir l’essencial, que ens ha portat a tots a tirar endavant aquesta iniciativa ha estat constatar els perills que són damunt el nostre poble si no fem una passa endavant quant a la necessària unitat de totes les forces sobiranistes de les Illes per tal d’exigir un país més just, pròsper i sostenible, un millor estat del benestar. L’actual divisió del nacionalisme progressista, la política depredadora d’especuladors i encimentadors, els casos de corrupció urbanística de tots coneguts, fan que hàgim d’estar alerta quant al perill que per a Mallorca representa continuar avançant per un model de “desenvolupament” salvatge i incontrolat que posa en perill no solament els nostres minvats recursos naturals sinó també, i això és molt preocupant, la supervivència d’una col·lectivitat humana i cultural amb més de set segles d’existència. Tots els signants de la Plataforma unitària presentada al monestir de la Real volem, com diu el nostre manifest, “un creixement econòmic, territorial i social equilibrats”. Per a nosaltres, “la sanitat pública, l’educació, les infraestructures diverses, o l’accés a l’habitatge, entre d’altres, passen per unes Illes Balears amb més capacitat de decisió i amb un finançament més just”.
Però també és molt important l’aspecte unitari del nostre manifest “Crida per Mallorca”. Lluny dels interessos sovint egoistes i burocràtics de les cúpules dirigents dels partits de l’esquerra oficial, a nivell de base, a nivell del poble i dels sectors nacionalistes més conscients se sent, potent, la crida a la necessària unitat de les forces de progrés. L’espectacle de divisió i continuats enfrontaments entre els grups nacionalistes no pot continuar de cap de les maneres. I per això, perquè l’actual situació no pot continuar, és pel que, en el manifest de la Plataforma, hem dit: “Entenem que la cooperació i la suma d’aquestes forces és indispensable per afrontar els reptes més immediats que se’ns presenten, i fem una crida als partits sobiranistes per tal que a les properes eleccions municipals i autonòmiques, i també a les generals, afrontin units la defensa dels interessos de la gent de Mallorca, les Illes Balears i els Països Catalans en conjunt".
No és de rebut ni presentable que partits amb tres dècades d’història es divideixin perquè uns guanyen unes primàries o un congrés. L’espectacle d’aquests mesos ha estat el més trist i lamentable que els mallorquins i mallorquines hem hagut de patir en molts d’anys i tot això just en el moment que els depredadors i encimentadors són més forts que mai. Què hem de fer amb tots aquests polítics que no escolten la gent del carrer, la veu dels sectors més dinàmics entestats en la preservació dels nostres minvats recursos naturals i senyes d´identitat? La Plataforma unitària que hem presentat a la Real vol, i això ho expressa en el seu manifest, tornar a emprendre amb il·lusió, força i coratge la feina que encara està per fer.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (9-I-07)
Memòria històrica de la lluita contra el PP
El 30 de maig de l'any 2003 l'escriptor Miquel López Crespí feia la primera crida a la lluita contra el PP després de la derrota del Pacte de Progrés.
El 30 de maig de l'any 2003, l'escriptor Miquel López Crespí feia la primera crida a la lluita contra el PP després de la derrota del Pacte de Progrés.
Mallorca: primera crida a la resistència després de la victòria del PP l'any 2003.
Tots els diaris de les Illes destaquen i valoren molt positivament el ferm discurs que, en defensa de la nostra cultura ha fet l'escriptor de sa Pobla Miquel López Crespí en l'acte d'inauguració de la XXI edició de la Fira del Llibre. El periodista Sebastià Bennasar en crònica publicada en Diari de Balears (31-V-03) sota uns titulars que deien "Fira del Llibre 2003: l'exigència d´ús social del català, al Born. El pregoner López Crespí, Sampol [vicepresident del Govern Balear] i Munar [presidenta del Consell de Mallorca] demanen que es faci 'militància lingüística' ferma", escrivia: "Francesc de Borja Moll i la necessitat d'implicar tota la societat en l´ús de la llengua catalana foren els grans protagonistes ahir a l'acte inaugural de la XXI edició de la Fira del Llibre, que aplega 31 expositors en el passeig del Born fins al proper diumenge 8 de juny.
'L'escriptor Miquel López Crespí va ser el pregoner de la festa i va explicar que 'tot i que vaig escriure aquest text abans de la Fira ara pot agafar un altre sentit i ser interpretat d'una altra manera'.
'López Crespí va explicar que 'Francesc de Borja Moll ens ha ajudat a servar la paraula i també l'esperit de lluita en uns temps foscos. Ara mateix, malgrat els avanços que s'han de fet en el camp de la nostra normalització cultural, ens cal tenir sempre present l'esperit de resistència contínua del nostre gran filòleg' i assegurà que 'aquelles rondalles, llegides a començaments dels anys seixanta per l'equip de col·laboradors que va poder reunir el prestigiós filòleg, tingueren una importància cabdal en la preservació del nostre llegat cultural'.
Per la seva banda, la periodista Laura Moyà des de les pàgines de cultura del diari Última Hora deia, sota els grans titulars que donaven la notícia de la inauguració de la XXI edició de la Fira del Llibre "Miquel López Crespí reclama un mayor 'uso social del catalán' en el pregón de la Fira del Llibre" : "Un pregón centrado en la figura de Francesc de B. Moll y en la defensa de la lengua, encargado y leído por Miquel López Crespí, abrió las actividades de la jornada.
''Francesc de B. Moll nos ha ayudado a conservar la palabra y, tambíen, el espíritu de lucha en unos tiempos oscuros', afirmó López Crespí. Unos tiempos actuales porque 'ahora mismo, a pesar de los avances que se han hecho en el campo de nuestra normalización lingüística y cultural, debemos tener siempre presente el espíritu de resistencia continua de nuestro gran filólogo'. Para López Crespí, 'para esparcir la ceniza que todavía planea sobre nuestros signos de identitad, nada más poderoso que la obra vital, gigante, de Moll'. Aunque, por encima de todo, el escritor destacó la necesidad de recuperar 'el uso social del catalán'".
Publicat en la revista L'Estel (1-VII-03)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Turmeda | 12 Juliol, 2008 10:14 |
Com a persones marginades i oprimides, avui no podem deixar d’estar al costat d’altres marginats/oprimits com són els immigrants, els de sostre precari, els de la feina esclavista i, per no allargar-nos aquí, tots els sotmesos a la invasió de forces centralitzadores i uniformadores. La llibertat és per a tothom!
Manifest diada de l’alliberament GLTB
Benvingudes totes,
Benvingudes i gràcies per venir i acompanyar-nos en aquesta jornada de lluita i celebració que és el 28 de juny, Diada Internacional per l’Alliberament de Gais, Lesbianes i homes i dones Transexuals.
Som conscients de l’esforç que heu fet a deixar les vostres activitats de cap de setmana per venir a passar la tarda amb nosaltres. Som conscients que és un doble esforç perquè sabem que els poders públics, els mitjans de comunicació mass media (premsa, ràdio, televisió) i alguna que altra associació també, estan fent l’impossible per convèncer-nos que ja està tot assolit en aquest Estat, que ja no cal lluitar per res més, i només ens queda gaudir d’uns minsos drets que pretesament ens han de satisfer en tota dimensió.
Nosaltres i vosaltres, però, sabem que això no és així. A tots nosaltres, que estem avui a la plaça de Sant Jaume no ens enganyen i sabem que el que ens han donat, un escanyolit matrimoni civil i una insultant llei d’identitat de gènere, no vol dir res.
I per què, els que composem la CU 28 de juny, creiem això? -direu. Doncs bé, aquí van algunes raons:
• Perquè creiem que l'educació sexual a les escoles, sobretot a les d'influència cristiana, és absolutament reaccionaria i per descomptat, no ensenya el total d’opcions, impedint el total desenvolupament de la sexualitat dels nostres infants. Volem una educació sexual completa, oberta i honesta!
• Perquè creiem que cada cop se li està donant més poder a l’Església perquè esdevingui un ens “ordenador” de la nostra vida afectiva i ens digui el que està bé i el que està malament (tot i que no cal recordar que el seus membres no són pas un bon exemple de complir el que prediquen). Volem l’estat laic ja!
• Perquè creiem que l’estat no posa els mitjans suficients per evitar les agressions cap a homes i dones transsexuals, lesbianes i gais. Ans al contrari, permet que mitjans públics -i privats- de mass media, continuïn fent-nos escarni per aconseguir la rialla fàcil.
• Perquè les fòbies campen lliures entre els cossos de seguretat. Recordem aquí el company Maro, transsexual masculí, represaliat i agredit per la Guàrdia Urbana d’aquesta ciutat per la seva identitat sexual (cas pendent de judici).
• Perquè creiem que calen campanyes serioses de sensibilització de les persones envers els que no seguim l'hetero-normativitat; calen polítiques que desterrin d’un cop per sempre la discriminació social a la feina, al barri, a l’escola, al bar de la cantonada...
• Perquè estem farts de la doble moral de determinades personalitats polítiques, com la vicepresidenta d’Espanya, la Sra. Fernández de la Vega, que primer diu que els “homosexuals” li cauen molt bé i després s’afanya a assegurar-nos que ella no ho és, no fos cosa que...
• Perquè com a persones marginades i oprimides, avui no podem deixar d’estar al costat d’altres marginats/oprimits com són els immigrants, els de sostre precari, els de la feina esclavista i, per no allargar-nos aquí, tots els sotmesos a la invasió de forces centralitzadores i uniformadores. La llibertat és per a tothom!
Bé, podríem continuar i continuar perquè tots sabem que la llista és molt llarga, però també hem de tenir temps per a la festa, així que, abans d’acabar,volem demanar-vos uns moments d’especial atenció per totes les víctimes de la incomprensió heterosexista que han mort, cremats vius, a mans de l’Església, aquesta mateixa que encara s’alimenta dels diners de l’Estat –els nostres diners- . Us n'anirem dient alguns noms.
- Bartolomé Juárez, cremat viu a València el 24 de juny de 1574
- José Estravagante i Bartolomé Teixidor, cremats al 1621
- Joan Beltran, de 16 anys condemnat a galeres, 100 fuetades i desterrament
- Juan de Quevedo cremat viu el 30 de març de 1579
- Miquel Costa cremat viu el 5 de juny de 1536 a València
Cal afegir les víctimes de la barbàrie feixista. Assassins de la Segona República, els fills i nets dels quals encara avui dominen el panorama públic d’aquest trist Estat que és Espanya i que ens ofega constantment. Visca Catalunya!
Comissió Unitària 28 de juny
Web del Moviment de Defensa de la Terra (MDT)
Turmeda | 12 Juliol, 2008 08:30 |
Feixisme i cultura són incompatibles. El feixisme és incompatible amb una cultura d'elevat esperit crític, amb profunda arrel popular, polèmica. Aquesta incompatibilitat el duu a aixafar i suprimir tota activitat cultural que estigui sintonitzada amb l'hora actual. ¿Pot, doncs, un Congrés de Cultura Catalana restar impassible davant una situació que nega de rel fins i tot la mateixa possibilitat de la cultura? (Miquel López Crespí)
El Congrés de Cultura Catalana a les Illes (1975-77) (V)
Per la meva banda continuava amb les meves col.laboracions a Cort, donant suport les posicions autènticament antifeixistes de n'Antoni Serra i tota l'extensa xarxa d'ajudants -autèntics militants de l'antifranquisme polític i cultural- que l'escriptor anava muntant des del seu despatx al col.legi d'Arquitectes. En el núm. 742 de Cort (Pàg. 11) vaig escriure: "Feixisme i cultura són incompatibles. El feixisme és incompatible amb una cultura d'elevat esperit crític, amb profunda arrel popular, polèmica. Aquesta incompatibilitat el duu a aixafar i suprimir tota activitat cultural que estigui sintonitzada amb l'hora actual. ¿Pot, doncs, un Congrés de Cultura Catalana restar impassible davant una situació que nega de rel fins i tot la mateixa possibilitat de la cultura?
'No es tracta de cap problema ètic. El Congrés s'ha de definir clarament davant els problemes que té plantejats la nostra col.lectivitat. I, no ens enganem, per a tenir una cultura catalana normalitzada, al servei de les necessitats populars, necessitam sobretot d'una situació social lliure i emancipada, sense feixisme. Sense aquesta darrera condició no hi ha possibilitats d'anar bastint una cultura en constant expansió. El feixisme té rostres, mètodes, botxins, víctimes, colònies. En nom de la cultura popular catalana és necessari definir-se davant aquesta situació que nega possibilitats de desenvolupament i progrés.
'El Congrés ha de saber llegir, investigar, entendre els desitjos del poble, beure de les seves necessitats, de les seves contradiccions, fer seus els objectius de les forces històricament ascendents, deixar constància crítica de la realitat actual. 'Defugint tota actitud paternalista i suficient, treballant sobre les conclusions d'uns representants dinàmics de les classes populars, dinàmics i, en definitiva, representatius. Significaria l'intel.lectual retrobant la seva base i treballant-hi, tant en l'elaboració d'aquestes síntesis operatives per al futur, com en la determinació de la pròpia cultura, dels seus límits i, sobretot, dels seus compromisos i de la seva acció futura' (Trencavel, Lluc).
'Aquests objectius, aquest entroncament amb el poble, tan sols es poden aconseguir des d'una perspectiva clarament popular, democràtica i antifeixista. Si volem fer del Congrés una eina útil per a l'alliberament del nostre poble, un instrument efectiu en la construcció d'una autèntica cultura nacional al servei del poble, caldrà treballar i dirigir els esforços en aquest sentit i deixar de banda els 'reductes de savis' que ho saben tot i no saben res.
'Com deia un conegut home de teatre:
-Un dia vaig abandonar els reductes de la meva intimitat, les meves il.lusions subjectives i me'n vaig anar cap al meu poble, vora el meu poble per a saber d'ell...
I allà vaig veure uns quants rics, mentre d'altres no tenien res. Homes que vivien del treball d'altres homes. Homes que decidien sobre el futur de la majoria. Homes que jutjaven altres homes amb lleis dictades pels qui ho tenen tot... i això no em va agradar.
I, per tornar a donar al meu poble el seu rostre humà, la vida robada, la seva alegria, la seva esperança, el dret a disposar del seu futur, vaig pensar que era necessari transformar el meu país'".
En el número 316 (pàg. 5) de L'Estel de Mallorca (24 de maig de 1995), en Tomeu Martí Florit recordava -contestant les actituds feixistes de Gonzalo Torrente Ballester (negar-se a tornar els arxius de la Generalitat principatina i afirmar que "es un derecho de conquista") el que de veritat havia costat al Principat aquest famós "dret de conquesta" que invoca l'esmentat comentarista:
"-3.800 executats, entre ells el president Lluís Companys, elegit democràticament pel poble de Catalunya.
-40.000 processats en Consell de Guerra entre 1939 i 1945.
-150.000 exiliats.
-16.000 funcionaris cessats.
-1.000 mestres depurats.
-23 periòdics i més de 200 revistes en llengua catalana prohibits.
-L'edició de llibres en català reduïda a zero, quan s'havia arribat als 750 títols anuals.
-La llengua catalana relegada exclusivament a l'àmbit familiar, prohibida i sancionada a l'administració pública, a l'ensenyament i a qualsevol altra activitat oficial, inclosa la religiosa.
-La major part de les entitats culturals, polítiques, sindicals i cíviques clausurades; els seus patrimonis requisats o espoliats.
-La bandera de Catalunya prohibida, etc".
I era precisament contra aquesta herència de misèria i opressió que s'aixecava el Congrés de Cultura Catalana, primera passa important de recobrament de la nostra identitat nacional des de la guerra. Però hi havia molt poc nacionalisme -i jo diria que fins i tot molt poc antifranquisme- conseqüent en alguns dels partits que començaven a organitzar-se després de tants d'anys de silenci. Prova d'això que escric són les reflexions al respecte de l'amic i companys de lluites i esperances, l'escriptor Antoni Serra que, en el seu llibre Gràcies, no volem flors (pàg. 173), escriu: "He de dir que, personalment, la fredor i la indiferència dels socialistes de Felipe González i dels comunistes [quan l'escriptor Antoni Serra parla de "comunistes" va referència sempre als militants del partit de Santiago Carrillo] em preocupaven. En dues o tres ocasions, Victorí Planells, que havia estat militant al PSUC i que aleshores treballava políticament en el PCE, es va entrevistar amb mi. Una de les vegades va esser al cafè de Ca s'Andritxol i em va fer una crítica dura dels dirigents del PCE. Em va dir que tenien unes idees una mica peregrines sobre la qüestió nacional, però que a partir d'aquells moments hi hauria més relacions i més participació dels comunistes en el Congrés. 'Perfecte', vaig pensar, però, de fet, no hi va haver cap canvi. Qualcú em va dir, temps després, que en Victorí era un home d'intencions excel.lents..., però les intencions s'esmicolaven davant la burocràcia del partit".
Els atacs del carrillisme (PCE) i la socialdemocràcia en contra tant dels partits revolucionaris autènticament comunistes -els que no volien pactar cap 'reconciliació' amb el franquisme reciclat o amb la patronal- i del nacionalisme, continuaren sense aturar. Malgrat que, en les accions de la plaça Major de Ciutat que el Congrés realitzà per l'estiu del 76, tant PCE com PSOE enviaren comunicats d'adhesió, el cert és que per darrere no entenien -o no volien entendre- la batalla cultural antifeixista del Congrés i posaven travetes allà on podien.
A les pàgines 173-174 de Gràcies, no volem flors n'Antoni Serra explica: "La mediocritat intel.lectual -fòbica, naturalment- que produeix aquesta terra, segons com pot arribar a esser esfereïdora. I tant que sí. Mentrestant, a l'ombra del Congrés s'havia format l'Assemblea d'Intel.lectuals Catalans de les Illes, la qual participà per l'octubre del 76 en el Debat sobre els Països Catalans, que tengué lloc a la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona. Em va tocar a mi redactar la comunicació i, com que no vaig poder assistir al debat, va esser llegida per en Sebastià Serra. Com era d'esperar, l'Assemblea d'Intel.lectuals i el manifest de constitució que aquesta redactà va esser contestada quasi immediatament a Ciutat. No és que sorprengués extraordinàriament la rèplica, però sí que cridà l'atenció que entre els signants hi hagués un nombre considerable -relativament, és clar- de professionals comunistes i socialistes".
Ignasi Ribas, aleshores destacat dirigent carrillista, també deixava constància de les seves contradiccions en un llibre d'entrevistes escrit per Llorenç Capellà. A Les ideologies polítiques a Mallorca (Editorial Moll 1975, pàgines 164-165) declarava: "Sols admet la fórmula de Països Catalans, com a concepte històric i cultural, perquè no suposa altra cosa que una postura d'avantguardes intel.lectuals desconnectada de la realitat popular". I afegia: "És evident que tenim un passat històric català, però li repetesc que no som partidari de la fórmula de Països Catalans, perquè al marge del fet cultural, tenim una realitat econòmica i social diferent".
Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)
Turmeda | 11 Juliol, 2008 19:49 |
Carles Manera esdevenia, doncs, a mitjans dels anys vuitanta un exemple de jove compromès que no tenia res a veure amb l'esclerosi de l'esquerra oficial europea, aquella que havia venut qualsevol idea de canvi autèntic per a poder fruir de sous, poltrones, cotxe oficial i un bon compte corrent al banc. Ja feia dècades -d'ençà de la guerra civil!- que l'estalinisme i el reformisme socialdemòcrata blasmaven contra el marxisme revolucionari, contra el leninisme, contra les idees revolucionàries de Marx, Engels, Gramsci, Trotski, Rosa Luxemburg i tot pensador antisistema com pogués haver-hi en el planeta. Per això, en aquells anys de lluita contra l'OTAN i de recuperació de les idees marxistes i republicanes soterrades per tot tipus de reformisme, la feina pràctica i intellectual de l'amic Carles esdevenia quelcom d'important en el combat contra l'oportunisme (i el cinisme!) dins del moviment obrer. I, per això mateix, de seguida que ens proposà que l'ajudàssim en la tasca de construir una organització solidària amb la revolució cubana i els moviments de lluita del Tercer Món, ens afegírem a la proposta sense cap mena de problema. (Miquel López Crespí)
Carles Manera i la lluita antiimperialista en els anys vuitanta (i III)
Per això, cap a mitjans dels anys vuitanta, ens interessava molt la recuperació dels clàssics del pensament revolucionari mundial que provava de fer l'amic Carles Manera. La recuperació de la teoria de Che Guevara des de les pàgines de cultura del diari Última Hora era una aprova del que comentam. Eren unes idees valentes i que es feien notar en una època de gris oportunisme on el sistema només premiava i enlairava -electoralment, professionalment- qui més servil havia estat amb els interessos del bloc dominat que portà endavant la reforma del franquisme i la restauració monàrquica.
En l'article titulat "Che Guevara, teoria i acció I" publicat a Última Hora el 13 d'abril de 1984, Carles Manera explicava el seu interès per recuperar el pensament del famós guerriller, escrivint: "Els texts del Che suposen una alenada d'aire fresc en uns instants completament marcats per la desesperança, concretada en les escandaloses xifres de l'atur (això sí és inseguretat ciutadana...), nulles perspectives de treball, o fortes despeses en armament quan les mínimes condicions per viure amb dignitat no es garantitzen ni amb una carta constitucional. A més hem d'afegir la realitat aigualida d'un socialisme irreal; i la manca d'una vertadera avantguarda que aglutini els interessos de les classes populars impulsant un procés de clarificació ideològica i, per tant, fonamentant un possible canvi: un canvi que no tan sols esdevengui 'slogan' de campanya electoral". I afegia, per arrodonir encara més el que pretenia amb la seva defensa de la ideologia i acció revolucionàries del Che: "... les idees del Che no són 'recuperables', no es poden transformar en articles de consum inofensius. Constitueixen una herència que, com la de Marx, Lenin, Trotski, Rosa Luxemburg o Gramsci, contribueix a interpretar però també a transformar el món. En el Che trobam la rigorosa coherència, total i monolítica, entre la teoria i la pràctica, entre la paraula i l'acció. Partint d'un marxisme ortodox però ferotgement antidogmàtic, Ernesto Guevara aporta a la teoria revolucionària una amplitud de vessants sorgides de la pròpia capacitat de treball i síntesi de l'autor: des del tractament de problemes tècnics de l'administració financera, fins a l'obsessió per la tàctica i estratègia militar, sense oblidar les qüestions filosòfiques que implica el futur comunista. Tot i així, la contribució original del Che es concentra en tres apartats que tractarem en successius treballs: la significació humana del comunisme, l'economia política dels règims de transició al socialisme i l'estratègia militar de la revolució al Tercer Món".
L'article de Carles Manera (el primer de la sèrie que es va publicar a Última Hora) reivindicava el pensament revolucionari i "marxista-leninista" del Che "en unes circumstàncies en què reformisme i pragmatisme esdevenen la pràctica política habitual".
No és gens estrany, doncs, que en la defensa del pensament i la pràctica revolucionària mundial heretada de Marx, Engels, Trotski, Rosa Luxemburg, Gramsci i Che Guevara coincidíssim amb l'amic Carles Manera als voltants del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba, els Comitès de Defensa d'Amèrica Llatina, la solidaritat amb la revolució sandinista a Nicaragua i de suport al poble del Salvador, per la seu del PCPE-PCB, la redacció de Nostra Paraula, les manifestacions contra l'imperialisme ianqui i en la batalla de recuperar el marxisme fet malbé, com deia en Carles "pel reformisme i el pragmatisme" que, indubtablement, després de les traïdes del PCE i el PSOE en temps de la transició tenien noms concrets en dirigents com Santiago Carrillo o Felipe González, per posar noms a qui oblidà la lluita per la república i el socialisme.
Carles Manera esdevenia, doncs, a mitjans dels anys vuitanta un exemple de jove compromès que no tenia res a veure amb l'esclerosi de l'esquerra oficial europea, aquella que havia venut qualsevol idea de canvi autèntic per a poder fruir de sous, poltrones, cotxe oficial i un bon compte corrent al banc. Ja feia dècades -d'ençà de la guerra civil!- que l'estalinisme i el reformisme socialdemòcrata blasmaven contra el marxisme revolucionari, contra el leninisme, contra les idees revolucionàries de Marx, Engels, Gramsci, Trotski, Rosa Luxemburg i tot pensador antisistema com pogués haver-hi en el planeta. Per això, en aquells anys de lluita contra l'OTAN i de recuperació de les idees marxistes i republicanes soterrades per tot tipus de reformisme, la feina pràctica i intellectual de l'amic Carles esdevenia quelcom d'important en el combat contra l'oportunisme (i el cinisme!) dins del moviment obrer. I, per això mateix, de seguida que ens proposà que l'ajudàssim en la tasca de construir una organització solidària amb la revolució cubana i els moviments de lluita del Tercer Món, ens afegírem a la proposta sense cap mena de problema.
Quina era la idea que Carles Manera tenia, l'any 1984, del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba just acabat de fundar? En l'entrevista abans esmentada i publicada sota el pseudònim de Joan Pere Bach, Carles Manera declarava: "El mes de setembre de 1983 vaig viatjar a Cuba, amb una brigada de treball. Jo, que ja coneixia els problemes del Tercer Món, em vaig assabentar de les diferències existents entre Cuba i els altres països de l' àrea del Carib... No hi ha fam, ni atur, ni misèria... La creació d'un Casal era necessària per a fomentar els nexes culturals entre els mallorquins i els cubans, realitzar intercanvis de tot tipus, i al mateix temps posar a l'abast de la gent la informació precisa sobre la construcció del socialisme a Cuba. Tot això tenint en compte la necessària tasca del Casal quant a internacionalisme i ajut vers els pobles oprimits per l'imperialisme ianqui a tota Amèrica Central. A hores d'ara tenim més de quatre-cents socis i ja hem realitzat nombroses xerrades per tots els pobles de l'illa (recentment s'ha constituït el Casal a Menorca amb notable èxit)".
Totes aquestes coincidències culturals i polítiques amb l'amic Carles Manera s'anaren ampliant amb el temps. Prova del que dic és l'article que sota el títol "López Crespí: un llop solidari" Carles Manera publicava en el diari Última Hora. L'article deia així: "Que tota activitat social crea grups i grupets no és una novetat. Les capelletes i camarilles són ben corrents en tots els camps professionals (metges, professors, arquitectes, etc). De les capelletes i camarilles no se'n lliuren ni partits polítics ni sindicats obrers. I el camp de la cultura no n'es una excepció. Per a l'escriptor interessat entrar a elles esdevé un exercici 'lingüístic' en el sentit fisiològic de l'accepció, una garantia segura de publicar i de relacionar-se amb aquest concret món intellectual. Fixau-vos en els títols que es publiquen cada any a Mallorca, i comprovareu que en un 70 per cent els noms són els mateixos que l'anterior, i també són gairebé sempre les mateixes colleccions literàries que els editen. El favoritisme més barroer i vulgar és lloc comú de moltes d'aquestes colleccions. Els cacics comarcals controlen així una parcella significativa de poder i determinats escriptors perden el caminar per córrer, en tant els hi assegurin una possibilitat de veure llurs obretes impreses. La nostra, a vegades, trista història literària, n'està plena de llibrets publicats per amiguisme, de llibrets pagats pel mateix autor, d'autors que paguen als crítics per tal de 'quedar bé'. Se'n podria escriure un llibre de la 'feina' de clans i camarilles per promocionar 'un nou valor', per silenciar-ne a un altre, d'oblidar per sempre a qui no combregui amb les normes d'obligat compliment.
'En aquest context l'aparició de dues obres (L'Illa en calma i Foc i fum) d'un autor oblidat i silenciat per determinades esferes culturals illenques, no deixa d'esser un focus d'interès per pròxims i aliens al nostre panorama literari. Miquel López Crespí, home d'una indubtable capacitat creativa, amb vint-i-set premis assolits arreu dels Països Catalans i l'Estat espanyol, amb sis llibres publicats i altres a punt de sortir, esdevé un dels autors més guardonat en la història de les lletres mallorquines. Això motiva enveges i gelosies dels homeneus de sempre. A López Crespí no li perdonen l'èxit dins el seu camp, però sobretot el manteniment de les mateixes idees polítiques que defensava fa prop de vint anys. Pragmatisme i transició -oh, màgiques paraules!- estan renyades, en quant als conceptes filosòfics i polítics més profunds, amb l'autor de sa Pobla. Els seus detractors tàcits (que li donen una hipòcrita abraçada al carrer) o públics (que el voldrien veure davant un escamot d'afusellament), tenen un nus a la panxa cada vegada que la premsa anuncia que López Crespí, de sa Pobla, ha obtingut el premi.... Paradoxalment -o no tant- la marginació d'aquest autor que no té vergonya -ai las!- de confessar-se comunista, es fa palesa a Mallorca, l'Illa en calma que narra en el seu llibre publicat per la Diputació de València. Nogensmenys, i malgrat un cert i intencionat arraconament pels homes de les torres d'ivori, López Crespí contínua amb una militància compromesa amb la causa del poble, la qual cosa no eludeix una qualitat literària indiscutible i reconeguda, sinó per petites capelletes d'aquí, sí per persones de vàlua literària d'arreu els Països Catalans. Per això, a un context dominat per llimacs i paràsits -com diu un bon amic meu- López Crespí, fugint de reformes polítiques fantasmagòriques, representa el sentit d'honestedat que necessita l'Illa en calma, autèntic Funeral de cendres potenciat pels inquisidors de la lletra impresa".
Del llibre Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
Turmeda | 11 Juliol, 2008 06:30 |
Pere Rosselló Bover fa una acurada anàlisi de l´evolució de la poesia mallorquina des dels anys seixanta, “els anys del canvi”, en les seves paraules, fins a les noves incorporacions dels vuitanta. Pere Rosselló Bover situa el gruix d´aquests poetes de la generació dels setanta com a hereus, amb totes les seves contradiccions, del mestratge de Josep M. Llompart, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover, Llorenç Moyà. Hauríem de tenir en compte que, molts d´aquests poetes dels anys cinquanta, seixanta i setanta resten units pel fil que els ferma de forma indissoluble al mestratge sempre present de Bartomeu Rosselló-Pòrcel. (Miquel López Crespí)
Jaume Pomar, Guillem Cabrer, Gabriel Florit, Miquel López Crespí, Jaume Mesquida Sansó, Bernat Nadal, Damià Pons, Miquel Mestre, Guillem Soler i Joan Perelló: 10 poetes mallorquins dels anys 70
La Biblioteca d´Escriptors Mallorquins ha publicat recentment el llibre 10 poetes mallorquins dels anys 70 (Diari de Balears, Ciutat de Mallorca, 2006). El volum, amb pròleg i selecció de poemes a cura de l´escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover, reuneix unes mostres prou significatives de l´obra dels poetes Jaume Pomar, Guillem Cabrer, Gabriel Florit, Miquel López Crespí, Jaume Mesquida Sansó, Bernat Nadal, Damià Pons, Miquel Mestre, Guillem Soler i Joan Perelló.
En el pròleg, Pere Rosselló Bover fa una acurada anàlisi de l´evolució de la poesia mallorquina des dels anys seixanta, “els anys del canvi”, en les seves paraules, fins a les noves incorporacions dels vuitanta. Pere Rosselló Bover situa el gruix d´aquests poetes de la generació dels setanta com a hereus, amb totes les seves contradiccions, del mestratge de Josep M. Llompart, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover, Llorenç Moyà. Hauríem de tenir en compte que, molts d´aquests poetes dels anys cinquanta, seixanta i setanta resten units pel fil que els ferma de forma indissoluble al mestratge sempre present de Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Després de Rosselló-Pòrcel i entre els autors mallorquins, ens interessen i influeixen, almanco personalment, llibres com El dolor de cada dia (1957) de Jaume Vidal Alcover; Comèdia (1960), de Blai Bonet; El cop a la terra (1962), de Marià Villangómez; i La Terra d´Argensa (1972) de Josep M. Llompart.
Parlar dels poetes dels anys seixanta i setanta és, com explica Pere Rosselló Bover en el llibre que comentam, descriure “els anys del canvi”. Com escriu l´escriptor i catedràtic: “Els anys 60 varen suposar per a la cultura catalana un moment de recuperació i de creixement, després de la dura repressió a què havia estat sotmesa des de la Guerra Civil”.
No cal dir que els autors de la generació dels anys setanta són fills igualment de les complicades circumstàncies polítiques i culturals del moment, hereus del desgavell produït per la sublevació feixista contra la república i, també, de les circumstàncies culturals i polítiques de la postguerra..
Aleshores l´aparició de poemaris com Una bella història (1962) de Miquel Bauçà i les inicials provatures literàries de Jaume Pomar, Guillem Frontera i Miquel Àngel Riera coincideixen amb les nostres primeres detencions i interrogatoris per part de la Brigada Social, la Gestapo del règim franquista. Per a alguns joves escriptors de mitjans dels seixanta, el “compromís” amb la renovació de la nostra cultura i la llibertat anava molt més enllà de la simple experimentació formal, de l'etèria protesta poètica plasmada en un llibret que poca gent llegiria.
Com explica en el pròleg l´autor de la selecció poètica 10 poetes mallorquins dels anys 70, no es tractava solament d´una ruptura formal amb la ideologia i l’estètica de l´Escola Mallorquina. Ara “calia igualment recuperar la imaginació i la fantasia com a parts essencials del nostre llegat cultural, viu en les llegendes i en les rondalles populars. El denominador comú de totes aquestes transformacions era la recerca d´una llibertat, sovint absoluta, tant pel que ateny a la forma com al contingut”.
En l´apartat “La renovació realista”, després de parlar de Miquel Bauçà, Guillem Frontera, Miquel Àngel Riera, Bartomeu Fiol, Miquel Martí i Pol, Josep Melià i Francesc Barceló, Però Rosselló Bover situa Jaume Pomar i Miquel López Crespí entre alguns dels poetes més influïts pel realisme durant aquests anys. En parlar de la meva obra diu: “La seva poesia destaca per l´ús d´un llenguatge directe, en què tant apareixen temes biogràfics –com els viatges o el cinema--, com la denúncia social. Ha seleccionat bona part de la seva obra poètica a Antologia (1972-2002) (2003). Fruit del seu compromís polític i social, l´obra narrativa de López Crespí s´inscriu en el realisme, al qual incorpora tècniques experimentals. També és autor d´un gran nombre de novel·les, obres teatrals i llibres d´assaig”.
Turmeda | 10 Juliol, 2008 16:00 |
Ca'n Guixa i Ca'n Pelut (el "Principal" i el "Coliseum") eren els cines de la nostra infància i adolescència poblera. Dues i tres pessetes costava anar al "galliner" amb els amics (Miquel Crespí, Sebastià Bennàssar...). Aleshores érem infants, uns jovençans que jugàvem a la pilota enmig de carrers -alguns encara sense asfaltar- i ens delíem per anar a contemplar els "quadros" d'aquestes cines. Els "quadros" eren les fotografies de la pel·lícula que els propietaris dels cines posaven a unes posts que penjaven a la façana. "Quadros" la majoria de vegades en blanc i negre i, més endavant, pintats a imitació del tecnicolor. (Miquel López Crespí)
Ca'n Guixa i Ca'n Pelut (el "Principal" i el "Coliseum") eren els cines de la nostra infància i adolescència poblera. Dues i tres pessetes costava anar al "galliner" amb els amics (Miquel Crespí, Sebastià Bennàssar...). Aleshores érem infants, uns jovençans que jugàvem a la pilota enmig de carrers -alguns encara sense asfaltar- i ens delíem per anar a contemplar els "quadros" d'aquestes cines. Els "quadros" eren les fotografies de la pel·lícula que els propietaris dels cines posaven a unes posts que penjaven a la façana. "Quadros" la majoria de vegades en blanc i negre i, més endavant, pintats a imitació del tecnicolor.
Una mica abans que entenguéssim que allò que anàvem a veure era una "espanyolada" (sempre consideràvem les pel·lícules estrangeres molt millors!), el cine, per a nosaltres, era anar a veure una pel·lícula de gàngsters o policies, una d'espases o de romans... També -i eren les que més ens agradaven- les del "oeste" o de "vaqueros". Els més entesos de la meva colla -la del carrer Muntanya- estaven "especialitzats" en obres de "misteri", de "fer riure", "revistes" i "drames"... Les de "terror" (especialment les diferents versions de Dràcula) també ens seduïen malgrat que després, en arribar a ca nostra, al vespre, posàvem cadires rere la porta de de la nostra habitació! "Verdes", no n'hi havia (per allò de la ferotge censura que, sabíem, tot ho tallava). Però ja pels dotze o tretze anys, per a esbrinar si hi havia cap possibilitat o no de besada, ens apropàvem fins al portalam de l'església. Allà -ulls ben oberts- si copsàvem, al costat del nom del film, un "3" o, molt millor!, un "3 R", ja sabíem que, amb sort, podríem olorar alguna cosa. Veure, no. No ens deixaven entrar. En això sí que eren inflexibles els porters de Ca'n Guixa i Ca'n Pelut! Però anant a mirar els "quadros" de la façana potser poguéssim observar, amb plaer infinit, l'exuberant pitrera de Marilyn Monroe.
Llunyans capvespres de diumenge amb les inversemblants històries de les "heroïcitats" del franquisme a la pantalla; les mentides de pel·lícules com Raza (1941), un film de José Luis Sáenz de Heredia que portà ala pantalla un text històric: el de "Jaime de Andrade", pseudònim sota el qual s'amagava el "geni" de Franco.
Film, aquest, que, com diu Emilio Sanz de Soto en Cine español (Ed. Ministerio de Cultura, 1988), seria important per a arribar la tortuosa psicologia d'un frustrat com el general Franco. Escriu Sanz de Soto: "Lo que entonces ignoraba el general Franco era que esta película, con el tiempo. iría adquiriendo una importancia decisiva para la más honda comprensión de todas sus frustraciones. Más que una película es una radiografia: desde la familia que le hubiese gustado tener hasta el personaje -incluso físico- que le hubiese gustado ser, el José Churruca que interpreta Alfredo Mayo. En este sentido, la película sobrepasa, con mucho, los valores cinematográficos -los tiene por momentos- para convertirse en una obra de incalculable valor psicoanalítico. Y lo significativo de ella no es tanto lo que el general Franco quiso ocultar, pues no oculta nada, sino lo que muy a pesar suyo deja transparentar". Però tot això, aquesta lectura intel·lectual, nosaltres, infants d'onze i dotze anys, no la fèiem en veure Alfredo Mayo, valent, oferint el seu pit d'heroi feixista a les bales dels "dolents" (és a dir els republicans, els marxistes, els anarquistes: resumint, el pare i els oncle.
Altres films d'aquest tipus (exacerbada exaltació feixista) són: Frente de Madrid (Edgar Neville, 1939); Sin novedad en el Alcázar (Augusto Genina); El santuario no se rinde (Arturo Ruiz Castillo); Los últimos de Filipinas (Antonio Roman); Escuadrilla (delmateix Roman) i A mí la Legión (Juan de Orduña). A tota aquesta parafernàlia de mentides franquistes hi cal afegir les preteses comèdies d'humor -còpia dolenta del cine dels EUA- parlant d'inexistents paradisos imaginaris. Recordem que a nivell de l'Estat són els anys de la més salvatge repressió contra els vençuts en la guerra civil (els partits obrers; els defensors de la República). Lustres de fam i d'estraperlo, de misèries inenarrables per als pobles de totes les nacions de l'Estat i especialment per als sectors populars. Un dels màxims exponents d'aquesta comedieta intranscendent -simple còpia mal feta de la ianqui, com dèiem més amunt- era, sens dubte, Rafael Gil. Em vénen a la memòria títols com El hombre que se quiso matar, Viaje sin destino, Huella de luz, El fantasma de doña Juanita... Tota una sèrie de films que pretenien allunyar la població dels problemes de cada dia: la manca de llibertat, el racionament, les humiliacions quotidianes a què es veia sotmès el poble per part dels vencedors. Però si en alguna de les pel·lícules de Gil podem trobar encara alguna espurna de primigènia espontaneïtat serà -cap als anys cinquanta- amb la "comedia Dibildos" (recordem la intranscendència barroera de pel·lícules com Ana dice sí, Luna de miel, Muchachas de uniforme, Las chicas de la cruz roja...).
Però no avancem esdeveniments. Parlàvem de les pel·lícules de propaganda franquista que vèiem a sa Pobla a començaments dels anys cinquanta i fins ben entrants els seixantes: Raza, El Alcázar no se rinde, Frente de Madrid, A mí la Legión, Escuadrilla... Evidentment, eren films que no ens afectaren gaire, perquè, fill d'un exmilitar republicà -represaliat pel franquisme-, jo sabia, de molt jove, que tot allò que s'esdevenia a la pantalla era una gran mentida i m'ho mirava com qui veu ploure ben protegit davall el porxo. Anys endavant (a mitjans dels anys seixanta, com a membre del Cine Club Universitari que dirigia, entre d'altres, Paco Llinàs) vaig poder anar aprofundint en la història i gènesi de tota aquella gran farsa "històrica" (els bons eren sempre els defensors de l'ordre constituït; els dolents eren els maçons, republicans i comunistes).
José Luis Sáenz de Heredia (cosí de José Antonio Primo de Rivera) obtingué -treballant per a Falange Española y de las JONS- el càrrec de Cap de producció del Departamento Nacional de Cinematografía del nou règim. En Franco li demana que porti a la pantalla Raza, la novel·la que el dictador havia escrit amagat sota el pseudònim de "Jaime de Andrade". Cal dir que aquesta pel·lícula d'encàrrec no serà precisament la seva millor obra. Malgrat la ideologia d'aquest director tan lligat a la dictadura, Sáenz de Heredia basteix les millors obres a partir del 1948 (quan funda una productora pròpia: Chapalo Films). És quan dóna llum a dues de les seves millors produccions: Historias de la radio i Faustina.
Més endavant torna a encapçalar les campanyes de promoció del règim feixista i a mitjans dels seixanta dirigeix el documental Franco, ese hombre dins el marc del 25è aniversari de l'exaltació de la victòria damunt el poble.
Parlant de Raza (protagonitzada per un antic oficial feixista: Alfredo Mayo) em ve a la memòria l'agradable sorpresa que tenguérem en veure com els directors progressistes de finals dels seixantes (Saura, especialment) "recuperaven" aquest excel·lent actor i li oferien oportunitats que l'home sabé aprofitar. Per exemple, aquella magistral La caza (1965), o la no menys important Peppermint frappé (1967).
Però els nostres primers anys de cine són els de les pel·lícules que vèiem a Ca'n Guixa, a Ca'n Pelut, en el cinema a l'aire lliure Gardenia (en la carretera de Muro) i, a mitjans dels cinquanta, en el Salón Montaña (inaugurat el set de juny de mil nou-cents cinquanta-cinc). Un poc més tard els poblers gaudiríem d'un luxuriós cine, el Montecarlo; el dia de la inauguració patí un incendi -sense víctimes-; s'havia de projectar la famosa La túnica sagrada. Però fou un problema solucionat de seguida.
Són els anys que, menjant pipes i cacauets en el "galliner" (o a butaca quan hi anàvem amb els pares) ens anam empassolant -sense creure en el que ens mostren- "obres mestres" de la cinematografia espanyola del tipus Sin novedad en el Alcázar, aquella infumable pel·lícula dirigida per Augusto Genina (coproducció hispano-italiana de l'any 1940) i interpretada per Fosco Giachetti, Mirelle Balín, María Denis, Rafael Calvo, Andrea Cecchi, Aldo Fiorelli, Silvio Bagolini, Carlo Tamberlani i Carlos Muñoz. Dins aquesta líniea d'exaltació de les "heroïcitats" dels franquistes veuríem, com hem dit, monuments a la propaganda militar espanyola, a la "raça" hispànica i al nacionalcatolicisme com El santuario no se rinde, Escuadrilla o A mí la Legión. És evident que els fills dels vençuts no podíem combregar ni amb els continguts, ni amb l'estètica, ni amb la interpretació de qui posava el seu art al servei de tan tèrbols interessos: la mistificació històrica, la mentida més barroera. Els nostres pares, una bona part de la nostra família -la de procedència peninsular- havia lluitat en primera línia per a defensar els drets i llibertats dels treballadors, el règim republicà. El "meu" heroi no podia ser mai els estereotips que interpretava Alfredo Mayo. Crec que és bo d'entendre que els meus herois particulars eren el meu pare i els meus oncles. Jo, malgrat els meus deu o onze anys, escoltant les històries de la guerra a casa, al voltant de la foganya als hiverns, creia molt més els meus familiars que no el que em presentaven a la pantalla els servidors intel·lectuals del règim d'opressió que patíem.
Menció a part mereixeria un film -igualment de propaganda- com va ser Los últimos de Filipinas. Cert que la pel·lícula no deixava de ser una "espanyola" com totes les altres. La història era sempre la mateixa: un grup de valents soldats espanyols comandats pel capità Las Morenas, resisteix heroicament la brutal embranzida de les salvatges hordes -el poble tagàlog de les Felipines- dins l'església del poble de Baler. La guerra entre Filipines i España (una guerra fomentada, com la de Cuba, pels nord-americans) fa mesos que ha finit, però els soldats espanyols resisteixen i resisteixen sense voler saber de cap mena de rendició. La pel·lícula fou dirigida per Antonio Román l'any 1945 i protagonitzada per Armando Calvo Calvo, José Nieto, Guillermo Marín, Fernando Rey, Nani Fernández, Juan Calvo, Manuel Morán, Carlos Muñoz, Manuel Kaiser i Tony Leblanc, amb decorats de Sigfrido Burmann i música de Manuel Parada. Es tracta d'una obra que m'interessà especialment (jo tenia onze anys la primera vegada que la vaig veure). Si he d'anar a cercar les causes potser fos aquella cançó magistralment interpretada per Nani Fernández. La record a la perfecció, la sent ara mateix en la meva torre musical: és el Yo te diré, inesborrable de la memòria.
Quan Basilio Martín Patino, en les darreries del franquisme, realitzà una obra mestra, Canciones para después de una guerra, va incloure un fragment de Los últimos de Filipinas i, concretament, la cançó de Nani Fernández. De cop i volta, tota la infància i adolescència passada a sa Pobla em vengué de nou. I, ara -any 1998- per a escriure aquest article no he anat a cercar cap enciclopèdia del cinema. M'ha bastant, novament, posar el CD amb les cançons de la pel·lícula de Patino. I, com en un somni, misteriosament, provinent d'aquella llunyana postguerra que alletà la nostra infància, han tornat -sentint Yo te diré- noms d'actors, músiques, el sabor dels caramels que feien a Can Calent i que es venien -a vegades dins una senalla de vímet, altres damunt una petita tauleta- a l'entrada de Ca'n Guixa i Ca'n Pelut. I amb el record del sabor dels caramels de Can Calent, el record dels grans plafons amb els quadres -pintats a mà- dels films que es projectaven aquell dia.
Però no hem de mitificar el treball dels intel·lectuals del règim franquista. Les pel·lícules de la guerra que hem comentat, la comedieta de costums del Rafael Gil o l'inefable Dibildos, la bogeria "històrica" que representen les monstruositats del tipus Locura de amor (Juan de Orduña, 1948), Agustina de Aragón, La leona de Castilla, Reina Santa, Inés de Castro, El tambor del Bruch, Alba de América, Jeromín, Pequeñeces, El marqués de Salamanca... no tenen justificació possible; i el poble, la gent del carrer, així ho va entendre de seguida batiant aquells horrors amb una paraula exacta i precisa. I aquesta paraula era: "una espanyolada".
"Espanyolades". Aprenguérem la paraula de seguida en aquells anys de la nostra adolescència poblera. "Espanyolada" era l'exacta definició que es podia donar a les obres dels Gil i els Heredia, dels Ruiz-Castillo i els Genina. Així qualificava el poble de qualsevol indret de l'Estat tant la cinematografia de la guerra (tipus A mí la Legión) com la comedieta rosa (La vida en un hilo) o tots aquests productes -majoritàriament de CIFESA- que, no se sap per quines estranyes circumstàncies, sempre obtenien els més importants premis del Sindicats feixistes, les més generoses subvencions econòmiques... Encara les tenc ben ficades dins la retina, les actuacions d'aquells actors de la postguerra: Aurora Bautista, Rafael Calvo, María Martín, Fernando Rey, sempre amb l'espasa o amb la creu, defensant la sagrada España dels infidels (moros, jueus, indis americans, rojos i separatistes), sempre oferint rostre, les seves millors actuacions d'aquells anys per a portar als pobles més oblidats de la geografia de l'Estat, a les barriades més marginals i miserables de les grans ciutats derrotades, el catecisme falangista, els ensopits diàlegs -discursos gens amagats- dels Padre Coloma, de Tamayo, de Villaespesa, de José María Pemán. Però nosaltres ja havíem sentit parlar de Miguel Hernández i Rafel Alberti, de Tagüeña i Modesto, de la CNT i la FAI, de la derrota de l'exèrcit espanyol en els carrers de València, Madrid i Barcelona..
Turmeda | 10 Juliol, 2008 06:45 |
L'enveja prova de barrar el pas al creador de vena i ordeix el silenciament i menyspreu dels nostres autors: contactes amb tal o qual editorial per aconseguir que aquell escriptor o escriptora no publiqui; informacions tendencioses als redactors de determinades enciclopèdies de caràcter literari per fer que la veu de l'autor considerat "dissolvent" sigui deixada de banda; contactes amb tal amic de la colla dels rebentistes per escriure un pamflet que desanimi els autors als quals cal barrar el pas; creació de cànons literaris artificials amb l'ajut dels amics de la colla respectiva; cicles de conferències dels quals són exclosos de forma regular i matemàtica aquells i aquelles als quals cal anihilar... (Miquel López Crespí)
El control de la cultura
A començaments dels vuitanta érem lluny d'imaginar tota la capacitat manipuladora del comissariat neoparanoucentista. Encara vivíem una mica ancorats en el passat, immersos en la idea que tots els escriptors catalans antifranquistes érem una sola família fent front a la dictadura i la despersonalització colonitzadora. Cert que intuíem coses, evidentment. Qualsevol lletraferit o persona interessada en la literatura ja podia anar copsant certs enlairaments interessats i molts silencis autènticament escandalosos. De totes maneres se notava que érem immersos en les idees i resolucions del Congrés de Cultura Catalana de finals dels setanta. El record de tants d'intel·lectuals que havien treballat, i molts d'ells encara treballaven, pel redreçament nacional i cultural ens feia viure dins una ampolla de vidre: pensar que tots els escriptors nostrats eren del tarannà d'aquells que havien fet tant per normalitzar llengua, novel·la, poesia, teatre, història... la cultura catalana entesa en el seu sentit antropològic, lluny del pansit elitisme dels exquisits. Ben cert que era una apreciació bastant errònia que no ens deixava veure com havia canviat la situació cultural i política amb la consolidació de l'estat de les autonomies i la reforma del règim sorgit de la victòria franquista del 39.
Quant als premis literaris, el control neoparanoucentista era i és semblant a la pressió exercida sobre editorials i suplements culturals. Normalment, ahir com avui, en això no s'ha canviat gaire en els darrers trenta anys, els premis que, diguem-ne, "consagren" eren vigilats a fons. En aquest camp eren -i són encara!- les editorials i els seus equips assessors els que determinen els guanyadors sense que això, moltes vegades, tengui gaire a veure amb la qualitat literària de l'autor guardonat. En els premis dits de "prestigi", aquells que hipotèticament "consagren", les editorials hi juguen fort quant a promocionar els autors més comercials que tenen en el seu llistat. També se sol premiar escriptors que, des del lloc que tenen a les institucions, han fet favors, la majoria de vegades econòmics, a aquestes editorials. Pensem en les substancioses subvencions, en les promocions editorials, en les compres institucionals i els encàrrecs que se solen fer... De fa anys són molts els companys del gremi que ja no perden el temps fent fotocòpies per optar a aquesta mena de premis. Sovint, l'incaut que hi participa de bona fe i que ignora les martingales que s'hi donen, s'estranya quan rep retornats els originals que havia enviat sense que aquests mostrin cap senyal que indiqui que han estat llegits (ni oberts). Aquells originals lliurats al concurs amb tanta il·lusió, pensant que el jurat els estudiaria amb interès, són retornats sense una arruga, sense que es noti res que indiqui que han estat tenguts en consideració. Il·lusió d'incauts pensar que totes les obres són llegides i estudiades amb prou rigor!
La situació cultural és com un cercle infernal. L'enveja prova de barrar el pas al creador de vena i ordeix el silenciament i menyspreu dels nostres autors: contactes amb tal o qual editorial per aconseguir que aquell escriptor o escriptora no publiqui; informacions tendencioses als redactors de determinades enciclopèdies de caràcter literari per fer que la veu de l'autor considerat "dissolvent" sigui deixada de banda; contactes amb tal amic de la colla dels rebentistes per escriure un pamflet que desanimi els autors als quals cal barrar el pas; creació de cànons literaris artificials amb l'ajut dels amics de la colla respectiva; cicles de conferències dels quals són exclosos de forma regular i matemàtica aquells i aquelles als quals cal anihilar... El llistat de les maniobres més diverses que hem vist aquests darrers anys podia allargar-se fins a l'infinit, però el lector una mica assabentat del rerefons del nostre món cultural ja sap perfectament com van aquestes coses. Si finalment aquell autor o autora marginats aconsegueixen anar publicant amb certa regularitat rompent el blocatge del cercle de silenci i rebentista, en aquest mateix moment, com molt bé podeu imaginar, la ràbia produïda per la creixent enveja malaltissa que els domina augmenta fins a límits insospitats. I, precisament per aquest motiu, la ràbia és més intensa, i més ferotges les maniobres contra aquell o aquella que aconsegueix rompre els paranys ordits per tal o qual camarilla. I així fins a l'infinit, sense aturar mai. Analitzau la nòmina de bons escriptors dels Països Catalans, recordau les novel·les, poemaris i peces teatrals que vos han interessat i després ho comparau amb aquells noms que, de forma insistent, són promocionats per les camarilles neoparanoucentistes i comprovareu la veritat d'aquestes afirmacions.
Turmeda | 09 Juliol, 2008 17:56 |
La legió Còndor ha de ser història
All ple de dijous presentam una moció per què l'Ajuntament demani al Ministeri de Defensa la retirada del monòlit dedicat als pilots de la legió Còndor, que es troba a la base d'hidros del Port de Pollença, amb d'inscripció "Varen caure per la llibertat d'Espanya a la batalla contra els bolxevics els pilots d'hidroavions... segueixen els noms i llinatges de tretze pilots i la data de la seva mort."(adjuntam fotografia.
El Ministeri de Defensa ha de complir la coneguda com llei de Memòria Històrica ( llei 52/2007, per la qual es reconeixen i amplien drets i s'estableixen mesures a favor dels qui van patir persecució o violència durant la Guerra Civil i la Dictadura)
Al segle XXI i després de 30 anys de democràcia ja és hora de terminar amb aquestes exaltacions de la Guerra Civil. Els monuments públics han de ser ocasió de trobada i no han de servir per legitimar la la violència que es va utilitzar per establir règims totalitaris contraris a la llibertat i dignitat dels ciutadans.
A l'igual que es va fer amb el monument que havia a l'entrada del Port de Pollença ( dedicats als que varen morir pel bàndol feixista) pensam que aquest monòlit ha de ser dipositat al museu militar del Castell de San Carles per convertir-se en un record històric contextualitzat i explicat, i això és el que demanam a nostra moció.
La Legió Còndor fou el nom que va rebre la força d’intervenció aèria que l’Alemanya nazi envià en ajuda del les tropes del general Franco. La guerra civil va ser un camp de proves del que després faria l’arma aèria alemanya a la II Guerra Mundial.
Des de la base del Port 6 aparells bimotors Heinkel 59 i un trimotor Junker Ju-52 W amb flotadors varen jugar un paper important a la guerra. El Junker servia d'enllaç amb la península (Cadis) i els Heinkel bombardejaven de dia i de nit tota la costa republicana de Cartagena a Port Bou, només al mes de gener de 1938 varen fer 65 sortides. El seus objectius eren els ports,estacions ferroviàries, pesquers, els vaixells mercants (per exemple varen enfonsar el mercant danès Edith que es dirigia a València amb un carragament de carn).
El monolit que demanam retirar va ser inaugurat el 25 d'octubre de1938 amb el nom de set caiguts, al desembre s'afegiren sis noms més.
Podeu trobar tota aquesta informació i més a l'excel·lent llibre La guerra civil a Pollença. La revolta contra la rebel·lió. de Jaume March, Andreu Cerdà i Pere Salas. Editorial: Documenta Balear, S.A.
Molt interessant l'article de Pep Corcoles ahir al Diario de Mallorca: "El último vestigio de la Legión Còndor", podeu trobar dades històriques de les actuacions de la Legió Còndor.
Fotografia del monòlit.
A continuació la moció.
Normal 0 21 false false false MicrosoftInternetExplorer4Proposta del regidor i portaveu del grup Alternativa Esquerra Unida- Els Verds, José Luis García Salvador, per sotmetre a la consideració del proper Ple Municipal relativa a la retirada del monòlit de la Legió Còndor.
Exposició de motius.
Atès que la llei 52/2007, per la qual es reconeixen i amplien drets i s’estableixen mesures a favor dels qui van patir persecució o violència durant la Guerra Civil i la Dictadura, coneguda com Llei de Memòria Històrica, a la seva exposició de motius senyala: que ningú es pot sentir legitimat, com va ocórrer al passat, per utilitzar la violència amb la finalitat d’imposar les seves conviccions polítiques i establir règims totalitaris contraris a la llibertat i dignitat dels ciutadans, el que mereix la condemna i repulsa de nostra societat democràtica.
Atès que a la mateixa llei es diu que s’ha d’evitar tota exaltació de la Guerra Civil i que els ciutadans tenen dret a que els símbols públics siguin ocasió de trobada i no d’enfrontament, ofensa o greuge. Indicant al seu article quinze que les administracions públiques adoptaran les mesures oportunes per la retirada de plaques commemoratives d’exaltació de la Guerra Civil.
Atès que a la base militar situada al Port de Pollença hi ha un monòlit dedicat als pilots de la legió Condor amb l’inscripció “Varen caure per la llibertat d’Espanya a la batalla contra els bolxevics els pilots d’hidroavions... segueixen els noms i llinatges de tretze pilots i la data de la seva mort.”
Per tot això, aquest regidor presenta al ple de l'Ajuntament, amb la intenció de veure-la enriquida amb les aportacions de la resta de grups polítics i per a la seva aprovació si procedeix, la següent proposta
Proposta d'acord.
- Que l'Ajuntament demani al Ministeri de Defensa, en compliment de la citada llei, la retirada del citat monòlit i que a ser possible sigui dipositat al museu militar del Castell de San Carles per convertir-se en un record històric contextualitzat i explicat.
Pollença 13-06-08.
Blog Urxella (23-VI-08)
Vídeo dels assassinats de la Legió Còndor a Guernika
Els dirigents nazis amb la Legió Còndor
Nota: aquests dos vídeos han estat incorporats per l'escriptor Miquel López Crespí
Turmeda | 09 Juliol, 2008 10:25 |
Catalina Moragues, Francesca Bosch, Pep Vílchez, Francesc de B. Moll, Josep M. Llompart, Pep Valero, Salvador Puig Antich, Joana Roca, Carlos Garcia Delgado, Manolo Cabellos, Neus Inyesta, Guillem Oliver, Manolo Cámara, Joan Perelló, Lleonard Muntaner, Damià Pons, Guillem Soler, Miquel López Crespí, Gerard Matas, Miquel Morell, Manuel Picó, Miquel Àngel Femenies, Miquel Barceló, Bernat Homar, Pere Noguera, Pere Martínez Pavia, Ramon Molina, Bartomeu Barceló...
Des dels despatxos d´aquells arquitectes progressistes s´ordien algunes de les sortides per a repartir fulls clandestins i per a fer pintades contra la dictadura més sonades del moment. També s´organitzà la campanya per provar de salvar la vida a Salvador Puig Antich, i moltes altres accions que portaven de cap la Brigada Social del règim i els serveis d´informació de la Guàrdia Civil. (Miquel López Crespí9
Palma: la Plaça de Santa Eulàlia i l’antifranquisme
A finals dels anys seixanta i començaments dels setanta, el bar Modern, a la plaça de Santa Eulàlia, era un indret on ens reuníem a petar la conversa una munió de jovençans de totes les tendències polítiques del moment. En definitiva, el catalanisme i l´antifeixisme de l´època. Recordem que els carrillistes (PCE) tenien un local clandestí en el carrer de Zavellà, quasi tocant el darrere de l´església; per altra banda, els sectors més propers al consellisme, a l´anarquisme o al maoisme solíem tenir com a “centre d´operacions” la cooperativa d´arquitectes progressistes del carrer Estudi General, un pis molt gran i modern on treballaven els arquitectes Neus Inyesta, Guillem Oliver, Carlos Garcia Delgado, Manolo Cabellos... També hi compareixia Joana Roca, que després esdevendria una aferrissada maoista, cervell i organitzadora de l´exposició dels avanços xinesos i de la Revolució Cultural que es muntà en el Col·legi Oficial d´Arquitectes de Balears. En aquesta cooperativa, on vaig treballar uns quants d anys fent de delineant, s´organitzaven trobades amb grups d´obrers revolucionaris, sectors que havien tallat amb la política de reconciliació amb la burgesia i de pactes amb els sectors “aperturistes” del franquisme que propugnaven els carrillistes. Des dels despatxos d´aquells arquitectes progressistes s´ordien algunes de les sortides per a repartir fulls clandestins i per a fer pintades contra la dictadura més sonades del moment. També s´organitzà la campanya per provar de salvar la vida a Salvador Puig Antich, i moltes altres accions que portaven de cap la Brigada Social del règim i els serveis d´informació de la Guàrdia Civil.
El bar Modern era un centre de reunió de primer ordre. Imagín, es pot dir que no hi tenc cap dubte!, que la Brigada Social, que tenia el seu tenebrós cau ben a prop, en el carrer de la Soledat, número 5, hi devia tenir uns agents disfressats d´estudiants per a vigilar-nos. No solament hi anàvem aquells que treballàvem en la cooperativa dels arquitectes progressistes del carrer de l´Estudi General; també hi podies ensopegar amb tota la plana del carrillisme (PCE) illenc, començant per Francesca Bosch i acabant amb en Pep Vílchez, en Manolo Cámara o en Pep Valero i na Catalina Moragues. En Josep M. Llompart i el senyor Francesc de B. Moll s´hi aturaven un moment per a fer el cafetet abans d´anar a l´Editorial Moll. També els joves poetes hi feien tertúlia. Allà, a les cadires i taules del Modern, podies veure els joves poetes del moment. Ara mateix record Lleonard Muntaner, Damià Pons, Joan Perelló i Guillem Soler amb el llibre que havien escrit conjuntament, Temptant l´equilibri, que era la revelació del moment. A una altra taula hi podies veure na Joana Serra de Gayeta enllestint les seves entrevistes per a la revista Cort; més enllà, els estalinistes del PCE (ML-LP) reparaven una repartida de fulls volanders; més enllà, el pintor Gerard Mates havia trobat Miquel Morell, Manuel Picó, Miquel Àngel Femenies o Miquel Barceló, un jove desconegut en aquells moments, i petaven la conversa damunt art. No cal dir que Bernat Homar, el director de teatre que treballava a la llibreria Llibres Mallorca, també hi tenia les seves reunions, ben igual que Pere Noguera, amb el seus actors. El pintor i escultor Pere Martínez Pavia, director del grup de mímica Farsa, es reunia allà mateix abans de començar els assaigs, que normalment es feien ben al costat, al saló d´actes del col·legi de Sant Francesc. Amb el temps hi comparegueren alguns membres del grup trotsquista PORE, on militava l´estudiant Ramon Molina. Més endavant també hi hagué trobades de les Plataformes d´Estudiants Anticapitalistes i de l´OEC, l´Organitzaciò d´Esquerra Comunista, el partit on jo militava.
Va ser l´època, ara ja parl de l´any 1970, en què el professor Bartomeu Barceló ens dóna, als que treballàvem a la llibreria l´Ull de Vidre, bona part del fons editorial de Daedalus a fi de repartir-lo de forma gratuïta entre la gent per a donar a conèixer aquella nova llibreria progressista de Palma.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (8-VII-08)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
Turmeda | 09 Juliol, 2008 06:40 |
Estam a les acaballes del feixisme. Hem vist com cinquanta anys de dictadura a Portugal desapareixien en un segon i no en quedava de la seva presència ni la llavor. Insistim, per tant, en una definició de cultura popular antifeixista, perquè per a nosaltres el feixisme ha estat i és l'encarnació més brutal de l'analfabetisme, la irracionalitat reaccionària i l'elitisme cultural (Miquel López Crespí)
El Congrés de Cultura Catalana a les Illes (1975-77) (IV)
Quan un matí de febrer de 1976 em vaig acostar, com de costum, per la redacció de la revista Cort, que era just davant l'Hort del Rei, i li vaig dir a n'Antoni Tarabini -era el responsable de la revista al qual lliurava sempre els meus articles- que volia escriure unes col.laboracions per a ajudar a impulsar i donar a conèixer entre els mallorquins els Congrés de Cultura Catalana, no hi posà cap dificultat. Ben al contrari, s'oferí a reproduir-los en un lloc destacat (la secció Mirador). Per tant, en el núm. 740, i a la pàgina 19, sortien -lluny de qualsevol directriu de l'OEC- les meves primeres reflexions -pel meu compte- fent costat a la valenta iniciativa de n'Antoni Serra de voler trasbalsar el somort ambient cultural de les darreries del franquisme i de la inoperant "oposició" democràtica de les Illes.
La primera part de l'article (El Congrés de Cultura Catalana) deia:
"Tota la concepció del món de les classes dominants està en crisi. La seva concepció elitista del fet cultural es degrada dia a dia sota la pressió contínua d'un avanç popular que demana altres perspectives des d'unes posicions anticlassistes.
'Les hegemonies aixecades per damunt els privilegis culturals, polítics i econòmics reben l'embat de l'onada popular. El Congrés de Cultura Catalana s'inicia sota el signe evident de la desfeta de les idees elitistes. Tota una llarga època d'obscurantisme i marginació popular comença a finir. Les concepcions de la cultura com a quelcom d'abstracte, quelcom d'asocial i deslligat de les masses, fan aigua arreu. Una nova correlació de forces socials despunta i s'ageganta. El Congrés de Cultura Catalana demostrarà la seva vitalitat, la seva força dinamitzadora, si realment sap trobar els mitjans més adients per lligar-se amb decisió amb totes aquestes forces ascendents que pugnen per rompre d'una vegada el cau estantís d'una cultura d'èlit privilegiada, asèptica, asocial, esnob i colonitzada. Solament aquesta unió orgànica -a l'estil gramscià- del Congrés amb les grans masses de la població fins ara deslligades (per les opressions i alienacions seculars) del fet cultural, podrà donar l'empenta que el nostre poble demana i necessita.
'El Congrés neix en un moment històric molt important. La fi del feixisme a Portugal. La derrota de l'imperialisme ianqui a Vietnam i Kamputxea. Canvis d'una importància cabdal estan a punt de succeir fins i tot en el nostre país. Una gran majoria de la població privada de tot dret cívic, marginada des de sempre a l'accés a la cultura, comença a parlar i posar en qüestió una sèrie de pressupòsits intel.lectuals, polítics, econòmics, tenguts fins ara com a eterns i inamovibles. És necessari i forçós que el Congrés s'adapti al ritme d'aquests temps canviants, dinàmics. Amb un Congrés exclusivament de 'savis' i 'especialistes' -com deia Trencavel a la revista Lluc- no anirem enlloc, i continuarem caminant a ritme de tortuga. Cap dels nostres greus problemes culturals podrà esser resolt si la feina 'es limita a una reunió de savis' que debaten afers elevats i cabdals, gairebé a porta tancada i adreçant-se a un públic mínimanent assabentat i predisposat'. Aquest seria un camí 'cul de sac', perquè cada dia que passa sectors populars cada vegada més amplis posen en dubte aquesta concepció de la 'cultura'.
'El Congrés, si vol ser de veritat quelcom de viu, arrelat dins la realitat actual, no es pot quedar reduït a aquesta reunió d'especialistes.
'Els creadors de cultura -quasi sempre intel.lectuals orgànics de o al servei del poder- s'han adreçat fins ara a les classes privilegiades del poder econòmic o polític, s'han omplert de la seva ideologia, treballant -cada un des del seu camp- pels seus interessos, al marge quasi sempre de les necessitats populars, contribuint amb la seva tasca cultural o professional a mantenir un estat de coses immòbil, un status quo que sols afavoreix els poderosos i que sols comença a trencar-se, lentament.
'Perquè el Congrés tengui l'èxit i el ressò popular necessari i no sigui una vegada més el cau estantís dels 'savis' cal ampliar amb profunditat les bases de la seva projecció i influència. I aquesta projecció generalitzada i dinàmica de la cultura catalana tan sols es pot obtenir si agermana profundament les seves tasques amb les aspiracions de tots els grups socials que lluiten en definitiva per l'alliberament i transformació de l'home.
‘Cal soldar, des d'ara mateix i en la pràctica de cada moment, el Congrés amb l'ampli front popular que reuneix treballadors manuals i intel.lectuals que lluiten des de tots els indrets per aconseguir una cultura catalana antifeixista i anticlassista.
'Estam a les acaballes del feixisme. Hem vist com cinquanta anys de dictadura a Portugal desapareixien en un segon i no en quedava de la seva presència ni la llavor. Insistim, per tant, en una definició de cultura popular antifeixista, perquè per a nosaltres el feixisme ha estat i és l'encarnació més brutal de l'analfabetisme, la irracionalitat reaccionària i l'elitisme cultural.
'Els sectors populars que avui lluiten per accelerar el procés irreversible del canvi històric són sobretot antifeixistes. I el Congrés no es pot marginar d'aquesta dinàmica històrica. D'aquesta problemàtica vital que és a tots els carrers i places del Principat i les Illes. El Congrés no pot anar a la cua de les classes en decadència, pansides, endarrerides. No pot quedar restringit a unes concepcions culturals sobrepassades pel caminar de la història més present.
'Creiem que el Congrés de Cultura Catalana hauria de tenir un significat antifeixista perquè el feixisme és per definició l'agressivitat anticultural per excel.lència. I la cultura catalana ha sofert en la seva carn les mossegades encara visibles d'aquesta agressivitat salvatge".
N'Antoni Serra, tots els militants del PSAN i independents que col.laboraven en l'organització del Congrés, tenien ben clar que no volien fer tan sols un treball tancat, per a erudits i especialistes. En la mateixa entrevista que hem comentat en el capítol anterior (Cort, núm. 75O, pàg. 17), declarava: "És necessari, en aquest cas, donades les circumstàncies específiques que concorren -un país, una cultura, un poble colonitzats-, una informació completa, exhaustiva; que tothom entengui que no és un congrés de minories, d'intel.lectuals o científics, ni que està monopolitzat o manipulat per ningú. No fan falta gestos grandiloqüents o espectaculars. Cadascú, des de la seva situació, el seu treball, la seva òptica, té quelcom que fer, o dir, o aportar".
El cert és que, malgrat la incomprensió de la majoria de partits, l'organització del Congrés tirava endavant. Pel mes de maig del 76 hi hagué una presentació a la facultat de Filosofia i Lletres. Estudiants i professors de tots els departaments ompliren l'aula 1. Hi intervingueren Jordi Porta, Maria Antònia Oliver, Eliseu Climent i Antoni Serra. L'acte era presidit pel degà, Bartomeu Barceló.
N'Isidor Marí, en una crònica apareguda en el núm. 752 de la revista Cort (pàgs. 20 i 21), deixava constància igualment de la voluntat del Congrés de rompre elitismes i concepcions culturals privilegiades. "Després de remarcar (Jordi Porta) que el Congrés no s'ha d'entendre com a discussió reservada als especialistes, sinó que sobretot es pretén aconseguir la participació dels sectors populars -sense la crítica i l'aprovació dels quals el Congrés no tindria sentit-, indicà que, en parlar de cultura catalana, es feia amb plena consciència de la diversitat de formes que adquireix al llarg i ample dels Països Catalans, i amb la intenció d'arribar al desplegament normal de totes elles".
Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
Turmeda | 08 Juliol, 2008 15:47 |
Fent tornar monàrquics uns militants fins aleshores republicans; atacant la lluita de classes i rebutjant l'herència revolucionària dels grans clàssics del socialisme; destruint el que restava de partit dels treballadors per a convertir el PCE en un simple front electoral sense cap mena d'unió amb el comunisme; propiciant -com es veuria de seguida- la signatura de munió de pactes antipopulars que carregava damunt l'esquena del poble el pes de la crisi capitalista; desgastat per haver estat anys i més anys lluitant contra les experiències més avançades del moviment obrer -la democràcia de base, el consellisme, la unitat obrera enfront la divisió sindical-; lluitant aferrissadament per fer oblidar l'heroica lluita guerrillera dels 50 i 60 contra el feixisme, les tortures i assassinats de la dictadura contra el poble de totes les nacions de l'Estat (qüestió tabú per al carrillisme)... el PCE poca cosa podia fer ja per a la burgesia que no hagués fet en els darrers temps. La legalització que els oferia el darrer cap del Movimiento era el pagament que el sistema donava pels seus inestimables serveis a la causa de la consolidació de la reforma del sistema. (Miquel López Crespí)
Carles Manera i la lluita antiimperialista en els anys vuitanta (II)
Era a mitjans dels anys vuitanta. Aleshores, amb l'amic Carles Manera i altres companys, principalment des de l'"Ateneu Popular Aurora Picornell", del qual jo era vice-president, intentàvem recuperar l'original esperit revolucionari del marxisme fet malbé per les burocràcies de la socialdemocràcia i l'estalinisme. Per aquí, des d'aquesta perspectiva, va ser on coincidírem amb Carles Manera. Segons Carles Manera, recuperar el pensament del Che Guevara era actualitzar l'ideari comunista. Molts dels militants de l'esquerra revolucionària dels anys setanta estàvem ben d'acord amb aquests plantejaments.
Érem molts els esquerrans que pensàvem que els hereus de l'estalinisme (PCE) no podien dir-se "comunistes", ja que des de feia dècades havien renunciat públicament a totes les idees del socialisme i del comunisme: recordeu el rebuig de les idees de la Revolució Socialista i fet en el mes d'abril de 1978 per la plana major del PCE.
El IX Congrés del PCE seria conegut arreu com el de la campanya antileninista del carrillisme, ja que s'hi consagrà oficialment el rebuig de l'herència d'octubre, el leninisme i la lluita pel socialisme (entesa com a combat pel poder dels treballadors). Abans, el 22 de gener, el Comitè Central del PCE ja havia anunciat la seva intenció de portar endavant aquesta campanya contra les idees del socialisme (la consagració oficial de l'històric revisionisme pràctic de l'estalinisme espanyol).
Si hom llig amb cura el Manifest del Partit Comunista de K. Marx i F. Engels constatarà que no és "comunista" qui diu de paraula ser-ho. Tan sols la pràctica en la lluita contra el sistema i la defensa d'uns determinats principis en aquest combat pot garantir l'"autenticitat" del "comunisme" que es diu tirar endavant de paraula. Els autèntics defensors del socialisme (a part del programa de reivindicacions transitòries que puguin defensar) són gent de principis. Els principis són les idees bàsiques d'una política o d'un partit. Per als marxistes (d'aleshores i d'ara mateix) són principis les idees relatives al caràcter de classe del partit (res d'interclassisme petitburgés: el partit ha de ser clarament dels treballadors), als seus objectius (el comunisme, la societat sense classes socials), als seus mètodes (l'acció revolucionària), a la seva teoria (el marxisme revolucionari), i a tot el que hi ha de més sòlidament establert en l'ideari del partit. La política del marxisme és política de principis, en el sentit que rebutja en general les maniobres i les combinacions que els contradiuen.
Tot això que hem dit... tenia res a veure amb la pràctica de ferotge oportunisme que els hereus de l'estalinisme han practicat aquest darrer quart de segle? Recordem una mica algunes coses essencials fetes pel PCE en temps de la transició: s'oblidà la lluita per reforçar els corrents d'esquerra dels sindicats (que foren extirpats com un càncer); es deixà de banda (i es combaté a mort pels Càmara-Vílchez i tots els seus ajudants!) la defensa del consellisme i la democràcia directa, l'anticapitalisme, el republicanisme històric dels treballadors.
A poc a poc, el gran moviment sociopolític de la transició, aquelles grandioses experiències de Coordinadores de Fàbrica que -per exemple, a Vitòria-Gasteiz el març del 76- posaren en perill la maniobra continuista del règim, foren enterrades davall tones de ciment armat i s'anà bastint un sindicalisme de serveis copiat del que feien els buròcrates reformistes de la CEE.
A mitjans dels anys setanta ja era clar que s'anava covant la idea d'un pacte social (això es concretaria amb els Pactes de la Moncloa) que farà recaure la crisi capitalista damunt l'esquena dels treballadors i, consolidada la divisió obrera, impedirà una forta contraofensiva popular contra aquests projectes conjunts de burgesos i reformistes (PCE i PSOE, especialment).
Fent tornar monàrquics uns militants fins aleshores republicans; atacant la lluita de classes i rebutjant l'herència revolucionària dels grans clàssics del socialisme; destruint el que restava de partit dels treballadors per a convertir el PCE en un simple front electoral sense cap mena d'unió amb el comunisme; propiciant -com es veuria de seguida- la signatura de munió de pactes antipopulars que carregava damunt l'esquena del poble el pes de la crisi capitalista; desgastat per haver estat anys i més anys lluitant contra les experiències més avançades del moviment obrer -la democràcia de base, el consellisme, la unitat obrera enfront la divisió sindical-; lluitant aferrissadament per fer oblidar l'heroica lluita guerrillera dels 50 i 60 contra el feixisme, les tortures i assassinats de la dictadura contra el poble de totes les nacions de l'Estat (qüestió tabú per al carrillisme)... el PCE poca cosa podia fer ja per a la burgesia que no hagués fet en els darrers temps. La legalització que els oferia el darrer cap del Movimiento era el pagament que el sistema donava pels seus inestimables serveis a la causa de la consolidació de la reforma del sistema.
Recordam l'assassinat de bolxevics (la vella guàrdia del 17 fou exterminada de rel) només per a "situar" el paper del PCE en la lluita (ja antiga) contra l'herència de la Revolució d´Octubre. El combat contra el marxisme revolucionari i les idees de l'Octubre Roig (poder dels treballadors, control obrer damunt la producció...), ja es fa fer evident en temps de la guerra civil (1936-1939) amb l'atac contra les conquestes revolucionàries dels treballadors en el primer any de la guerra. Els estalinistes espanyols del PCE-PSUC varen ser l'avantguarda en la lluita contra les collectivitzacions agràries a l'Aragó, País València i Catalunya, oposant-se a la mateixa idea de revolució socialista. Els homes de Carrillo i Líster s'encarregaren de la feina bruta de desarmar i militaritzar les milícies obreres antifeixistes, d'acabar amb el control obrer de les fàbriques autogestionades i amb tota mena d'experiència popular de democràcia obrera. La fase final (maig de 1937) va ser ja la de l'extermini físic de les avantguardes (principalment del POUM i de la CNT-FAT) que volien mantenir aquestes conquestes revolucionàries del començament de la guerra.
Vegeu (entre molts d'altres estudis): Las colectividades de Aragón, de Félix Carrasquer (Laia, 1986); La CNT en la Revolución Española, de José Peirats (Ruedo Ibérico, 1971, tres volums); Durruti: el proletariado en armas, d'Abel Pax (Editorial Bruguera, 1978); La Revolución Española, de Stanley G. Payne (Argos Vergara, 1977); Revolución y contrarrevolución en España, de Joaquim Maurín (Ruedo Ibérico, 1966); Revolució i contrarevolució a Catalunya (1936-1937), de Carlos Semprún-Maura (Dopesa, 1975); El corto verano de la anarquía: vida y muerte de Durruti, de Hans Magnus Enzensberger (Grijalbo, 1976); Los amigos de Durruti, los trotsquistas y los sucesos de mayo, de Frank Mintz i Miguel Peciña (Campo Abierto Ediciones, 1978); Mi guerra civil española (Destino, 1978) i Homenatge a Catalunya, ambdós de George Orwell...
Per això la propaganda feta a Santiago Carrillo per premsa, ràdio i televisió. Atacar Lenin, blasmar contra obres cabdals com el Què fer, L'Estat i la Revolució, La revolució proletària i el renegat Kautsky, L'imperialisme, fase superior del capitalisme, etc., etc., ja no era obra de nazis i falangistes (o dels intellectuals orgànics de la burgesia) com en el passat més recent: ara la feina bruta la feien els membres de la direcció del PCE.
Del llibre Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Turmeda | 08 Juliol, 2008 08:44 |
En Mateu Morro (màxim dirigent del comunisme illenc (OEC) en temps de la transició) i jo no pensàvem el mateix. Discutíem que era bàsic per a un partit comprendre a fons la importància de la lluita cultural antifeixista i anticapitalista. D'aquestes discussions sorgí una profunda amistat que encara perdura; malgrat divergències polítiques conjunturals. (Miquel López Crespí)
El Congrés de Cultura Catalana a les Illes (1975-77) (III)
La incomprensió dels partits vers la feina concreta -i sobretot de lluita cultural antifranquista- era evident, i ben cert que els venia massa gran. Per altra banda, a Mallorca els partits burgesos eren inexistents (no tenien la força que podien tenir, per exemple, al Principat). Només sortien a la premsa, promocionats pel poder. El PSOE era una fantasmagoria política, -igual que els organismes unitàries de l'oposició que s'anaven muntant i que només servien per a discutir sense portar a la pràctica res en concret contra la dictadura, i molt manco en contra del capitalisme. Tot això també ho explica perfectament n'Antoni Serra al capítol 38 de Gràcies, no volem flors (pàg. 168), quan entre altres coses diu, parlant d'aquells organismes que només servien per a complaure el narcicisme d'alguns dels seus components: "Però tornem a l'Assemblea. En aquella reunió no es va constituir, ni de bon tros, la instància unitària de Mallorca. Va ésser només el preludi, jo diria que lamentable per les experiències que se'n derivaren, de llargues, llarguíssimes discussions que duraren quasi nou mesos. Avorriment, obcecació, reiteracions, ignorància, malentesos premeditats, foren les característiques d'aquell part polític". I la mateixa revista Cort (que dirigia aleshores 'escriptor Carlos Meneses), també era molt crítica amb la inutilitat de l'Assemblea Democràtica. En el núm. 782 [pàg. 4], la revista deia: "Durante los siete largos meses de negociaciones que precedieron al nacimiento de la Asamblea de Mallorca la cuestión de fondo de todas las discusiones, dejando de lado los matices y criterios particulares, fue la disputa entre la voluntad soberana de servir a un pueblo y el interés táctico de coordinar simplemente unos esfuerzos. A los nueve meses de su existencia podemos afirmar que en aquel difícil equilibrio ha prevalecido el segundo criterio. Y que por ello, la Asamblea está poco menos que muerta".
El PCE carrillista s'estimava més anar de bracet de carlins o franquistes reciclats, pretesos burgesos demòcrates que no volien lluitar per una autèntica cultura antifeixista. No en parlem, si els haguéssim proposat ajudar a bastir una Federació de Repúbliques Socialistes Ibèriques Independents i Sobiranes, el socialisme entès com a poder del poble, la fi de la monarquia borbònica que tant estimaven i estimen encara...
N'Antoni Serra m'explica (conversació enregistrada dia 26 de maig de 1995) que: "malgrat que finalment el secretariat del Congrés de Cultura Catalana arribà a comptar amb una xarxa de més de dos-cents vuitanta col.laboradors i col.laboradores, molt actius, els partits no feren quasi res. Ni PCE ni PSOE ajudaren a enfortir la presència del Congrés a les Illes. Només els homes i dones del PSAN com en Tomeu Fiol, Biel Majoral, Pere Sampol, Tomeu Quetgles, n'Andreu Oliver, n'Aina Montaner... I a pobles, a part dels militants del PSAN, l'únic partit que ajudà va ser el PSI".
I, a Gràcies, no volem flors -vegeu pàg. 161-, n'Antoni Serra matisa encara aquest problema de burda incomprensió o mala fe política en dir: "El fet és que un parell de persones treballaren amb entusiasme a la Secretaria del Congrés -Xavier Garcia Cassanyes, Antoni Mateu, en Biel Majoral- i de setmana en setmana s'hi afegia més gent, des de mestres fins a escoltes i plàstics, per aconseguir aquella presentació sonada a la plaça Major, pel juny del 76, que va comptar amb la presència de més de sis mil persones. Va esser un acte important i multitudinari. I n'havien de venir altres més: a Pollença, Campos, Montuïri, etc. O aquella famosa trobada d'ensenyants a Gràcia -més de tres-cents mestres i professors s'hi varen congregar- o els actes de cloenda el 1977, que causaren un vertader impacte, si hem de fer cas dels diaris de l'època".
L'OEC, malgrat que en els papers lluitava per una Federació de Repúbliques Socialistes Ibèriques Independents, el cert és que, posseïda per un obrerisme molt mal entès, igual que molts d'altres partits comunistes, prioritzava per damunt de tot la feina de simple reivindicació econòmica pensant, equivocadament, que la lluita per un augment de sou era superior a la lluita de classes cultural i ideològica que sovint la direcció qualificava de "superstructural".
En Mateu Morro (màxim dirigent del comunisme illenc (OEC) en temps de la transició) i jo no pensàvem el mateix. Discutíem que era bàsic per a un partit comprendre a fons la importància de la lluita cultural antifeixista i anticapitalista. D'aquestes discussions sorgí una profunda amistat que encara perdura; malgrat divergències polítiques conjunturals.
De la meva banda, a part de les activitats concretes que m'encarregava el partit (treball a Magisteri amb les Plataformes Anticapitalistes d'Estudiants, al front de premsa i propaganda de l'OEC com a principal responsable polític de Democràcia Proletària i com a corresponsal de l'òrgan central de l'organització La Voz de los Trabajadores), escrivia i col.laborava a Diario de Mallorca i la revista Cort. En certa manera aquestes col.laboracions m'ajudaven a arribar a final de mes, però també em servien per a portar endavant la meva dèria de combat cultural contra el sistema. Per això, malgrat l'OEC estigués ocupada en les seves acostumades lluites en defensa dels interessos concrets dels treballadors (plataformes reivindicatives de la fusta, construcció, sabata, hostaleria, o dels barris, amb en Jaume Obrador i en Francesc Mengod fent de capdavanters del naixent moviment veïnal), per la meva part vaig decidir donar suport amb totes les meves forces a la crida que feia temps havia fet n'Antoni Serra i que jo coneixia per boca seva molt abans que sortís publicada a revistes i diaris.
Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Turmeda | 07 Juliol, 2008 06:41 |
Ni en temps de la transició ni abans mai no havia coincidit amb l'amic Miquel Rosselló. Històricament la gent de l'OEC (Mateu Morro, Antoni Mir, Jaume Obrador, Josep Capó, Maria Duran, Jaume Bueno, etc, etc) procedíem de l'herència del POUM i l'Oposició Obrera a la la burocràcia soviètica. Aleshores consideràvem que Santiago Carrillo s'havia venut als franquistes reciclats pel plat de llenties dels sous i les poltrones institucionals. Era l'últim capítol d'una llarga història de degradació, que venia de lluny. (Miquel López Crespí)
Miquel Rosselló en el record. Els anys de lluita contra l´eurocomunisme i l´abandonament del PCE de la lluita per la República, l´autodeterminació i el socialisme.
Article publicat l´any 2002 quan Miquel Rosselló era Conseller de Treball del Govern de les Illes.
Ni en temps de la transició ni abans mai no havia coincidit amb l'amic Miquel Rosselló. Històricament la gent de l'OEC (Mateu Morro, Antoni Mir, Jaume Obrador, Josep Capó, Maria Duran, Jaume Bueno, etc, etc) procedíem de l'herència del POUM i l'Oposició Obrera a la la burocràcia soviètica. Aleshores consideràvem que Santiago Carrillo s'havia venut als franquistes reciclats pel plat de llenties dels sous i les poltrones institucionals. Era l'últim capítol d'una llarga història de degradació, que venia de lluny. La història de la degeneració i liquidació final del partit de Lenin i Trotski a mans dels botxins estalinistes es pot estudiar a El Partido Bolchevique de Pierre Broué (Editorial Ayuso, 1974); Stalin: una biografia política d'Isaac Deutscher (Edició de Materials, 1967); Nuestra propia gente d'Elisabeth K. Poretski (Zero, 1972); Que juzgue la historia de Roy A. Medvédev (Destino, 1977); El año I de la revolución rusa de Victor Serge (Siglo XXI, 1972), en la imprescindible obra de Trotski La revolució traïda (de què hi ha diverses edicions en espanyol).
L'any 1978 hi hagué la ferotge campanya contra les idees socialistes d'Octubre en la qual participaren activament tots els que després marxarien del PCE per a entrar en el PCPE-PCB prosoviètic d'Ignacio Gallego. Jo mai vaig militar en aquest "experiment" dels excarrillistes dels quals eren capdavanters eminents Miquel Rosselló, Francesca Bosch, Josep Valero i Lila Thomàs entre molts d'altres exeurocomunistes.
La ruptura dins del PCE (començada a principis de 1984) agafà una forta embranzida amb l'informe de Josep Valero al Comitè d'Illes del PCIB llegit el 3 de juny de 1984. En l'informe que ofiliza la ruptura dels eurocomunistes de les Illes i que enfronta el grup Valero-Rosselló-Thomàs amb el format pels seguidors de Manolo Càmara i en Pep Vilchez es fa una autocrítica dels greus "errors" polítics que s'ha comés contribuint a la consolidació del projecte de Santiago Carrillo (abandonament dels principis del socialisme científic, de la lluita per la Repúblcia i l'autodeterminació, minusvaloració de l'internacionalisme...). L'informe de Josep Valero en contra de la política del PCE és aprovat sense gaire discussió. En l'executiva del PCIB que romprà tots els vincles amb el PCE (aleshores governat per Gerardo Iglesias) hi ha en Miquel Rosselló (com a secretari d'organització) i Lila Thomàs com a responsable de política cultural. Francesca Bosch és nomenada directora de Nostra Paraula; Sofia Sintes es confirma com a responsable del PCIB a Menorca.
La mateixa direcció històrica que havia ajudat a enterrar l'herència de la revolució d'octubre en la conferència del PCIB celebrada en el Poble Espanyol l'any 1978, ara, fent un gir de cent vuitanta graus, deia tot el contrari. Feia sis anys, sota vigilància del "comissari" carrillista Zaldívar (posteriorment un trànsfuga ben pagat pel PSOE), havien atacat a mort les concepcions antisistema, definides com a "superades". Ara, Josep Valero, flanquejat per Miquel Rosselló, deia tot el contrari. L'informe contra l'eurocomunisme carrillista de dia 3 de juny de 1984 diu: "Tal como señala Lenin en El Estado y la Revolución: '...circunscribir el marxismo a la teoría de a lucha de clases es limitar el marxismo, tergiversarlo, reducirlo a algo que la burguesía puede aceptar. Marxista sólo es el que hace extensivo el reconocimiento de la lucha de clases al reconocimiento de la dictadura del proletariado... [...]".
Recodem que en temps de la transició el PCE i els seus dirigents (els del PCIB inclosos!) feien públic el seu abandonament de qualsevol principi de transformació de la societat de classes (en la teoria i en la pràctica). La política de "reconciliación nacional" amb la burgesia i el franquisme, els antipopulars Pactes de la Moncloa, la supeditació del PCE als plans de Suárez havia desprestigiat completament aquesta organització davant les avantguardes revolucionàries de l'Estat espanyol.
En el reportatge titulat "La pautas de una semana movida" publicat en el número 12 de Nostra Paraula (juny de 1984) podem llegir un resum dels greus enfrontaments entre Miquel Rosselló i els "reformistes" (el grup Càmara-Vilchez). Els principals esdeveniments tengueren lloc en les "batalles" per "ocupar" la seu central del PCIB (en el carrer del Sindicat, damunt el bar Triquet) i a Son Espanyolet, on, per provar de conservar el local per al seu grup, Manolo Càmara i els seus amics (com informa Nostra Paraula) van rompre el pany de la porta. Aquest intent de controlar el local de Son Espanyolet acabà amb una denúncia de Miquel Rosselló contra l'actual senador per les Illes, Manolo Càmara, en el Jutjat de Guàrdia.
Vaig viure molt de prop aquests esdeveniments, ja que, sense ser militant del PCE, alguns independents d'esquerra tenguérem uns inicials contactes amb Miquel Rosselló, Francesca Bosch i Josep Valero per analitzar les possibilitats de crear un Ateneu Popular (que després tendria per nom Aurora Picornell) en vista a servar les tradicions republicanes del nostre poble fetes malbé pel PCE i pel PSOE. En la idea de bastir aquest Ateneu (del qual vaig ser vicepresident) coincidíem amb l'amic Carles Manera (que aleshores ja collaborava a Nostra Paraula), Isidre Forteza (un antic dirigent del MCI), el tinent Rafel Morales, en Manel Domènech, na Lila Thomàs i un munt l'illusionats companys i companyes entestats a recuperar les millors tradicions del moviment obrer.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (28-X-02)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Turmeda | 07 Juliol, 2008 06:20 |
Els continus augments de sou dels polítics professionals; els nombrosos casos de corrupció que es descobreixen, tant a les Illes com a la resta de l’estat; l’escandalosa proposta del PSOE –amb l’inefable antirepublicà José Bono al capdavant!-- demanant que els diputats del parlament espanyol haurien de deixar la feina a migdia de cada dimecres, i això en un moment que el conservadorisme europeu aliat amb la socialdemocràcia ens fa retrocedir al segle XIX amb la reglamentació de les 65 hores setmanals; el fet, més escandalós encara, que els cotxes dels polítics valencians, siguin aquests del PSOE o del PP, gasten 1.000 euros mensuals –per vehicle!—en combustible en uns moments d´intensa precarització del treball i quan una bona part de la població, sobretot els joves, s´ha de conformar amb sous inferiors a aquesta xifra, ha fet que diverses organitzacions polítiques d´esquerres comencin a alçar la veu. (Miquel López Crespí)
Els sous i privilegis dels polítics professionals
Els continus augments de sou dels polítics professionals; els nombrosos casos de corrupció que es descobreixen, tant a les Illes com a la resta de l’estat; l’escandalosa proposta del PSOE –amb l’inefable antirepublicà José Bono al capdavant!-- demanant que els diputats del parlament espanyol haurien de deixar la feina a migdia de cada dimecres, i això en un moment que el conservadorisme europeu aliat amb la socialdemocràcia ens fa retrocedir al segle XIX amb la reglamentació de les 65 hores setmanals; el fet, més escandalós encara, que els cotxes dels polítics valencians, siguin aquests del PSOE o del PP, gasten 1.000 euros mensuals –per vehicle!—en combustible en uns moments d´intensa precarització del treball i quan una bona part de la població, sobretot els joves, s´ha de conformar amb sous inferiors a aquesta xifra, ha fet que diverses organitzacions polítiques d´esquerres comencin a alçar la veu.
Recordem que a Mallorca ens trobam amb casos com el del batle de Calvià, on el conegut dirigent del PP, Carlos Delgado lidera el rànquing dels polítics més ben pagats de les Illes amb 90.000 euros bruts anuals. La presidenta del Parlament, Maria Antònia Munar, en cobra 87.729. També hem llegit als diaris que els vicepresidents i secretaris de la cambra autonòmica, els secretaris de la cambra i els portaveus dels grups en perceben 72.627 a l'any. Curiosament, el president del Govern Francesc Antich va per darrere tot aquest personal amb “només” 72.071 euros anuals. Interessant saber que la portaveu del PP al Parlament, Rosa Estaràs, o el portaveu del Bloc, cobren més que el president Antich.
La duplicació de cobraments per les dietes --hi ha càrrecs del Consell de Mallorca que també cobren dietes del Parlament— fa que es disparin determinats sous dels professionals de la política. Com informaven recentment els mitjans de comunicació: “Cuatro electos por el Consell de Mallorca –Francina Armengol, Jaume Font, Mabel Cabrer y Joan Flaquer—suman a sus salarios de la institución insular las retribuciones compatibles del Parlament, ya que está claro que un político que desempeña sus funciones en más de una institución pública sólo puede percibir el sueldo de una de ellas”.
Va ser la Comuna de París de 1871, és a dir, el primer govern obrer del món, aquell que va decretar que el sou dels gestors dels interessos del poble no podia ser més elevat del que cobrava un treballador qualificat o un professor, per posar uns exemples clars i llampants. Uns sous i uns privilegis excessius comportarien, pensaven els comunards, una accentuació de l´oportunisme entre aquells que eren en política per a gaudir dels privilegis que comporta la gestió del sistema. En el fons, molts dels casos més llampants d’engany polític que hem vist en aquests darrers trenta anys –abandonament de la lluita republicana per part de Santiago Carrillo i Felipe González, així com de lluita per la unitat sindical i contra el capitalisme per part de determinades burocràcies sindicals; l’oblidat combat pel dret a l’autodeterminació i mil aspectes més que abans eren patrimoni de l’esquerra— tan sols poden explicar-se per l’adaptació dels oportunistes als designis de la banca i als interessos especulatius del capitalisme estatal i internacional.
Una de les primeres organitzacions d´esquerra de l’Estat que ha alçat la veu en contra dels exagerats avantatges dels polítics del règim han estat els portaveus de la Candidatura d´Unitat Popular de Molins de Rei (CUP) que en veure com, d´una manera vergonyosa, els polítics s’apujaven alguns sous fins el 128% (acord aprovat per PSC, IiE, ERC i CiU), decidí muntar una campanya de denúncia. En el fons, la proposta dels grups abans esmentats representava un augment real en els sous d’entre el 52% i el 128% en alguns casos. Les CUP voldrien que els diners d’aquests augments desmesurats anassin a un apartat especial per a la millora d’aspectes essencials per al benestar del poble, especialment per anar cobrint despeses en sanitat, ensenyament, parcs infantils, llars de la Tercera Edat... Com expliquen molt bé els partidaris d’aturar l’augment desfermat dels sous dels professionals de la política, sectors de les CUP i de la CGT han explicat que sovint els augments indiscriminats dels sous generen un accentuat desprestigi de la classe política i són una causa més de la desafecció de part de la ciutadania envers la política. Els sectors de l’esquerra alternativa principatina pensen que, en lloc de pugnar solament per omplir-se les butxaques, haurien de donar exemple d’austeritat en aquesta època de crisi que tots patim. Per desgràcia, i això també ho podem constatar en les conversacions de cafè a Mallorca, els ciutadans tenen la sensació que molts polítics aproven lleis per solucionar el seu futur econòmic personal, però no fan el mateix amb l’economia dels ciutadans i ciutadanes de les Illes.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Turmeda | 06 Juliol, 2008 08:36 |
Són els anys en els quals, al costat de Francesca Bosch, Manel Domènech, Aina Salom, Miquel Planas, Tomeu Sancho i diversos companys del PCPE i independents, s'organitza el Casal d'Amistat Mallorca-Cuba del qual Carles Manera és un dels màxims dirigents. Les reunions les fem al local del PCPE de la Via Sindicat, al bar de Miquel Planas del carrer de l'Argentina o a la seu de les Entitats Ciutadanes del carrer de Montenegro (molts abans de la reforma que el convertiria en un dels indrets de Ciutat més aptes per a tot tipus d'activitats culturals i polítiques). Amb l'amic Carles Manera i amb altres membres del Casal d'Amistat amb Cuba anam durant molts mesos per pobles i barriades de Ciutat explicant les realitzacions de la revolució cubana i la lluita armada dels pobles d'Amèrica Llatina contra l'imperialisme ianqui. (Miquel López Crespí)
Carles Manera i la lluita antiimperialista en els anys vuitanta (I)
"Tot seguint les idees de Gramsci i Che Guevara t'he de dir que tenc una idea clara de la funció de l'intellectual (metge, escriptor, professor, sindicalista, etc.) al món que ens ha tocat viure. No em crida l'atenció el professional tancat a la seva torre de marbre -i a Mallorca torres de marbre n'hi ha moltes- preparant la seva tesi doctoral, imaginant com a pujar de categoria, perfeccionant només la seva feina personal. Professionalment aquesta gent pot ser molt vàlida. Per a mi això no té cap valor si no va lligat a una lluita per l'alliberament de l'home. Admir més al professional compromès, la qual cosa no significa que no pugui fer un treball a nivell personal correcte. Jo em deman quins intellectuals (mestres, escriptors, professors, polítics, advocats, etc.) treballen avui a les organitzacions populars". (Carles Manera, Última Hora 17-VI-1984)
Cap a la primera setmana de juny de l'any 1984, i sota el pseudònim de Joan Pere Bach, fèiem una entrevista al professor Carles Manera. L'entrevista va ser publicada al suplement de cultura del diari Última Hora, en el qual jo m'encarregava de les entrevistes amb els escriptors dels Països Catalans i de la crítica de llibres.
L'entrevista, sota el títol "Carles Manera: una concepció gramsciana de l'intellectual", comença amb aquesta petita nota introductòria: "Carles Manera fa de professor d'història de Mallorca a l'Escola Municipal de Mallorquí (Manacor). Actualment està investigant les famílies comercials mallorquines al segle XVIII. Ha publicat diversos treballs sobre història comercial, a part de collaboracions periòdiques a la premsa local (Mallorca Socialista, Última Hora, etc.) i catalana referides al conflicte centreamericà i política internacional. L'any 1979 viatjà a Centreamèrica motivat per la lluita l'alliberament social i nacional dels pobles d'aquella zona. Fou un dels responsables polítics dels Comitès de Defensa Sandinistes a la regió de León i Chinandega, al nord de Nicaragua, actuant també com a internacionalista en les organitzacions revolucionàries salvadorenques. En el moment present és un dels membres promotors del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba".
Han passat molts d'anys d'ençà que es va fer aquesta entrevista! D'ençà 1987 -com explica el Qui és qui a Mallorca?-, Carles Manera és professor titular de la Universitat de les Illes Balears i des del 2000 n'és catedràtic d'història i institucions econòmiques del Departament d'Economia i Empresa. Fou secretari del Departament de Ciències Històriques (1988-95) i, des de 1996, és vicerector de Planificació Economicoadministrativa.
Però parlam de mitjans dels anys vuitanta. Aleshores l'amic Carles ja era un home prou conegut en els cercles de l'esquerra antisistema de les Illes. L'any 1983 havia guanyat el premi Ciutat de Palma d'investigació i a partir de 1984 eren prou comentats els seus interessants articles sobre el pensament polític, econòmic i militar del Che Guevara publicats, setmana rere setmana, a les pàgines de Cultura. També va participar activament en el procés de consolidació del Comitè de Solidaritat amb Amèrica Llatina i en la fundació del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba. Va collaborar des del primer número a la revista Nostra Paraula, òrgan d'expressió del PCPE-PCB, ajudant així, malgrat que fos de forma indirecta, a la consolidació del grup prosoviètic que dirigia Josep Valero i que havia sorgit d'una escissió del PCE carrillista. Des de les pàgines de Nostra Paraula Carles Manera va escriure nombroses collaboracions defensant activament els moviments guerrillers antiimperialistes d'Amèrica Llatina.
Són els anys en els quals, al costat de Francesca Bosch, Manel Domènech, Aina Salom, Miquel Planas, Tomeu Sancho i diversos companys del PCPE i independents, s'organitza el Casal d'Amistat Mallorca-Cuba del qual Carles Manera és un dels màxims dirigents. Les reunions les fem al local del PCPE de la Via Sindicat, al bar de Miquel Planas del carrer de l'Argentina o a la seu de les Entitats Ciutadanes del carrer de Montenegro (molts abans de la reforma que el convertiria en un dels indrets de Ciutat més aptes per a tot tipus d'activitats culturals i polítiques). Amb l'amic Carles Manera i amb altres membres del Casal d'Amistat amb Cuba anam durant molts mesos per pobles i barriades de Ciutat explicant les realitzacions de la revolució cubana i la lluita armada dels pobles d'Amèrica Llatina contra l'imperialisme ianqui.
En l'entrevista de la qual parlàvem al començament d'aquest article, Joan Pere Bach demanava a Carles Manera l'origen dels seus viatges solidaris a Amèrica Llatina. Carles Manera ens contestava: "Els viatges obeeixen a l'interès per a conèixer els processos d'alliberament nacional centreamericans, fonamentalment la revolució sandinista que aleshores estava instaurant-se. Jo havia teoritzat les revolucions llatinoamericanes, inclús havia realitzat un estudi comparatiu dels moviments socials a Mèxic, Cuba, Xile i Centreamèrica. Tenia, doncs, unes lectures prou amples sobre problemàtica politico-econòmica del Tercer Món: subdesenvolupament i, com a factor de context, la crisi capitalista. Els principals escrits de Gunder Frank, Samir Amin, Frantz Fanon, T. dos Santos, Che Guevara, els vaig sistematitzar. Podríem dir que disposava d'una base teòrica que explicava la readaptació del capitalisme en aquesta crisi, assenyalant que al Tercer Món, el tradicionalment oblidat pels estudis sociològics i històrics, es troba la principal resposta popular als mecanismes de reestructuració capitalista. La decisió de partir fou radical, i el trencament momentani amb persones i possibilitats de treball fou dolorós. Tota decisió dràstica ho és. A Nicaragua vaig comprovar la illusió d'un poble en lluita per encarrilar llur revolució, única sortida a totes les lacres que possibiliten l'explotació. Vaig comprovar també que l'agressió nord-americana no és un simple titular de premsa sensacionalista: des del triomf revolucionari, les bandes de mercenaris actuen a Nicaragua assassinant pagesos i mestres que van a alfabetitzar a les zones rurals. A El Salvador els fets són parescuts: els pagesos són massacrats sistemàticament per l'exèrcit oligàrquic; la tortura és pràctica habitual; la mort forma part, malhauradament, de la cultura quotidiana del poble. Enfront això les opcions mitjanes són gairebé nulles; la lluita armada esdevé, doncs, un instrument legítim, un medi de contenció del genocidi".
Del llibre Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
Turmeda | 06 Juliol, 2008 06:02 |
Les ciutats imaginades és també aquesta reivindicació dels principis i molts dels personatges històrics que han volgut enterrar pels epígons de la buidor postmoderna. ¿O és que l'exemple que significa i significarà sempre la revolta de les Germanies, la resistència patriòtica catalana a la invasió espanyola borbònica, la lluita dels homes i dones en la Gran Revolució Francesa o de la Comuna, del 1917 soviètic, de la revolta dels Consells a Berlín i Hongria en els anys dinou i vint del segle passat, la resistència dels pobles de l'estat al feixisme en temps de la guerra civil revolucionària dels anys 36-39 ja no signifiquen res? Ni les idees de Marx, Gramsci, el Che, Paul Nizan o Franz Fanon? Tot s'ha de llençar als fems com va fer el nazifeixisme, la CIA i l'imperialisme ianqui, els postmoderns actuals? (Miquel López Crespí)
Poesia mallorquina i resistència: la força dels records
Les ciutats imaginades, com abans El cant de la sibil·la, Temps moderns: homenatge al cinema o Calendaris de sal són part, els fonaments essencials, del mur que, per a servar il·lusions i bellesa, esperances i promeses, els juraments que mai no hem volgut trair, hem anat bastint al llarg dels anys. Fonaments de la resistència com abans havien estat els poemaris Les Plèiades, Els poemes de l'horabaixa, Llibre de Pregàries, Tatuatges, El cicle dels insectes, Planisferi de mars i distàncies o Un violí en el crepuscle.
Finalment ens adonam que hem viscut per a salvaguardar les dèbils empremtes de la nostra fugissera presència sobre la terra. "Et record a Saqqarà / caminant descalça / sobre l'arena del desert que ha envaït els antics temples, / les tombes excavades en la roca calcària.". O, com escrivim en el poema "Intuint la mar al fons dels teus ulls": "Caminar senzillament a l'atzar intuint la mar al fons dels teus ulls. / No saber res de les hores quan ens aturam sota els xiprers / i et veig el pit tremolant sota la camisa humida per la suada.".
Escriure, talment participar en una batalla contra el temps que marceix les roses, desfà les més belles promeses i juraments. Com sentir el batec de la sang dominant venes i nervis en les primeres i llunyanes enrampades del plaer: "És el formigueig del plaer pujant per l'espinada, / els llavis mormolant paraules en inintel·ligibles idiomes desconeguts".
Però crec que seria bo precisar que malgrat la nostàlgia pel temps esvanit, mai no hem deixat de banda els principis de justícia, llibertat i dignitat amb els quals ens alletaren els homes i dones que, malauradament per a la pàtria, perderen la guerra. La reflexió íntima i personal fent referència a les vivències amoroses, als viatges, als amics que ens han ajudat a resistir fins el dia d'avui, són una realitat que l'escriptor palesa a cada pàgina de Les ciutats imaginades i de molts dels altres poemaris publicats aquests darrers anys. Malgrat que, en una lectura apressada del llibre, pugui semblar que són allunyats de qualsevol intenció cívica, no és així ni molt manco. Ho podem constatar en el poema "El formigueig del plaer" on el poeta descobreix al lector els motius de les fugides i escriu, tot explicant l'origen primigeni d'alguns d'aquells viatges: "Pels racons més inversemblants dels carrers que trepitjam / cercam indicis, / rastres concrets que ens permetin saber / on neixen les emocions, / els poderosos càntics on fructifica la revolta".
Vet aquí la motivació, el nucli de moltes de les accions del poeta al llarg de breu temps que li va ser concedit damunt la terra. Els poemariLes ciutats imaginades no vol ser, ni molt manco, un catàleg de lamentacions, l'acurada expressió del plorinyar d'un vell recordant els dies joiosos de la seva joventut. Evidentment els poemes que conformen el llibre evoquen el passat, els amors i desamors que ens han agombolat, el record dels familiars desapareguts, juntament amb llurs idees i il·lusions, en els grans forats negres dels calendaris. Però evidenciant la presència final de la Mort, l'arribada de l'Oblit més i més fosc, també volen deixar constància de la perenne actualitat de la Revolta malgrat dècades de traïdes i tones d'estèril desencís promogut pels vencedors.
L'autor no vol oblidar res, no "passa de res", no creu ni ha cregut mai que el component cívic de la poesia hagi estat "superat" com afirmen tots aquells que critiquen i silencien Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés, Pere Quart, Josep M. Llompart, Miquel Martí i Pol, Celaya, Blas de Otero o Maiakovski, per dir solament uns noms prou coneguts i importants, dient que són expressió d'un "desfasat realisme". Quines ximpleries per a amagar la buidor i la reacció cultural i política!
Llegint Les ciutats imaginades ens adonarem com mai, en cap dels poemaris escrits, el poeta ha baixat la guàrdia ni ha cedit als cants de sirena dels postmoderns. Aquesta afirmació la volem deixar ben aclarida per tal que no hi hagi cap mena de dubte ni confusió. En arribar a Dublín, el primer que fèiem era anar per uns moments als indrets on moriren, defensant la llibertat, els rebels que comandaven James Connolly i Michael Collins. O, a Barcelona, en el Fossar de les Moreres, saber exactament d'on venim i on volem anar. Lluís Companys, torturat i afusellat al castell de Montjuïc. Lluís Companys i milers de patriotes i antifeixistes arreu de l'estat i arreu del món. Una presència inquietant, la seva, la de tots els homes i dones que, lluny de cap mena d'egoisme, han donat el més valuós d'ells mateixos, la seva vida, en la lluita per una humanitat nova, per un món sense injustícies socials ni opressions nacionals.
Com, em deman, no havíem de servar un record emocionat en llur memòria? Els versos finals del poema "Els plànols de les ciutats perdudes" ho deixen ben explicat: "Sobtadament, / retornant de la letargia / de tants hiverns desconcertants, són aquí de nou, / llurs siluetes fonedisses a la cua de l'autobús, / caminant al nostre costat.".
Es tracta de reivindicar, evidenciar la forta càrrega d'il·lusions, rebel·lió i utopia militant que posseí la generació de joves dels anys seixanta i setanta, hereva de totes les generacions de lluitadors que ens precedí. En els versos de "Viatge a la Comuna" el poeta concreta quin era i és el seu món cultural i polític. L'autor mai no amaga d'on procedeix, de quina història se sent hereu, quin són els seus i qui són els enemics. ¿O no és una declaració de principis anar a posar un ramell de flors al mur del cementiri de Père Lachaise on la burgesia francesa afusellà els homes i les dones que aixecaren per primera vegada la bandera roja del proletariat universal? Recordem els versos finals del poema: "Novament l'endiumenjada presència de Louise Michel / i Eugène Pottier, / de Jules Vallès i Paul Verlaine, / de Rimbaud i Victor Hugo".
Tanmateix... ¿podríem escriure un poemari sense aquesta mena de referències als esdeveniments històrics que ens condicionaren i condicionen encara? Com separar el món personal del poeta de la realitat que l'ha fet fer ser com és? Quina mena de monstre seria aquell escriptor que s'hagués sotmès a aquesta mena de lobotomia? Com deixar de banda la presència de tot el món cultural i polític que ens ha ajudat a alimentar les bateries de l'esperança i de la il·lusió? O no hem bategat per les idees de la llibertat i la justícia social amb la mateixa força i intensitat que ho hem fet pel nostre primer amor, per servar els pètals de les roses? Per això, com hem escrit una mica més amunt, en el poema "Viatge a la Comuna", l'autor de Les ciutats imaginades no amaga ges ni mica les seves intencions quan, un matí qualsevol, en arribar a París, el primer que fa és caminar pels estrets carrerons del cementiri de Père Lachaise "amb ramell de flors vermelles a les mans, / avançant enmig de les tombes de Chopin i Balzac, / Rossini i Colette, / Flaubert i Édith Piaf", demanant-se, enmig de la grisor del present: "On trobar la tomba dels federats, / el record desesperadament lluminós / d'aquells que ens precediren en el combat?".
Les ciutats imaginades és també aquesta reivindicació dels principis i molts dels personatges històrics que han volgut enterrar pels epígons de la buidor postmoderna. ¿O és que l'exemple que significa i significarà sempre la revolta de les Germanies, la resistència patriòtica catalana a la invasió espanyola borbònica, la lluita dels homes i dones en la Gran Revolució Francesa o de la Comuna, del 1917 soviètic, de la revolta dels Consells a Berlín i Hongria en els anys dinou i vint del segle passat, la resistència dels pobles de l'estat al feixisme en temps de la guerra civil revolucionària dels anys 36-39 ja no signifiquen res? Ni les idees de Marx, Gramsci, el Che, Paul Nizan o Franz Fanon? Tot s'ha de llençar als fems com va fer el nazifeixisme, la CIA i l'imperialisme ianqui, els postmoderns actuals? Allende no va existir mai? ¿La primavera lluminosa del Maig del 68, les multituds expectats i combatives de Praga contra els tancs soviètics, la Lisboa revolucionària de 1974, aquella ciutat en flames, la Gasteiz dels consells obrers i estudiantils de 1976... foren un somni inexistent producte de la "propaganda marxista", la "conspiración judeo-masónica"? Ningú no va sortir a pintar les parets de Ciutat per provar de salvar la vida de Salvador Puig Antich? ¿Qui no vol recordar i per què no vol recordar l'esforç, la lluita dels millors homes i dones de la nostra generació, de les generacions que ens precediren, de les multituds revoltades arreu del món a través de la història o ara mateix?
Turmeda | 05 Juliol, 2008 15:29 |
Maria Fornés (Na Minga) va ser l'ànima, els fonaments que ajudaren Pere Capellà a resistir els embats de la postguerra. Sense la columna intel·lectual i moral que significà l'ajut permanent de Maria Fornés i Vich, ben cert que el nostre autor no hagués pogut resistir les envestides del franquisme, les enveges i traïdes de tants falsos amics. Tampoc no hagués estat possible la renovació del teatre mallorquí de l'època" (Miquel López Crespí)
La nostra Mallorca: homenatge a Pere Capellà i Maria Fornés
Ha mort Maria Fornés Vich, esposa i companya de Pere Capellà (Mingo Revulgo). Amb ella mor una part essencial de la nostra història personal i col·lectiva. A poc a poc, aquella Mallorca que bastí a través dels segles les nostres senyes d'identitat desapareix engolida pel no-res d'aquesta postmodernitat sorgida de tantes i tantes renúncies culturals i polítiques.
Maria Fornés (Na Minga) va ser l'ànima, els fonaments que ajudaren Pere Capellà a resistir els embats de la postguerra. Sense la columna intel·lectual i moral que significà l'ajut permanent de Maria Fornés i Vich, ben cert que el nostre autor no hagués pogut resistir les envestides del franquisme, les enveges i traïdes de tants falsos amics. Tampoc no hagués estat possible la renovació del teatre mallorquí de l'època.
A començaments dels anys setanta Maria Fornés Vich confessava a Gabriel Janer Manila (vegeu Implicació social i humana del teatre. Biografia apassionada de Cristina Valls, pàgs. 148-154): «Un dia es presentà a Montuïri en Manuel Sanchis Guarner. Havia preguntat a algú de Ciutat com podia localitzar en Pere i li digueren que habitava devers Montuïri. Havien estat tancats plegats a Alcalà i s'estimaven molt. Nosaltres, feia alguns temps que havíem posat una fideureia i el va trobar amb les mans plenes de pasta. Li va dir: 'Què fas?' 'Faig fideus', li va respondre en Pere. 'Per què no escrius? -continuà dient en Sanchis Guarner-. A la meva entrada, hi viuen alguns elements d'una Companyia de comèdies i els en parlaré'». Per aquí, amb aquest diàleg entre dos expresidiaris dels camps de concentració feixistes (en Pere Capellà, amb les mans plenes de farina, i en Sanchis Guarner) comença la renovació del teatre mallorquí, malauradament truncada per la sobtada mort de Mingo Revulgo.
Pere Capellà i Maria Fornés són un exemple de parella enamorada, d'estreta compenetració intel·lectual. En la citada entrevista que li fa fer Gabriel Janer Manila hi ha munió de records que ho expliquen a la perfecció. Quan Mingo Revulgo escrivia una nova obra de teatre, el primer públic que tenia era Maria Fornés. La seva opinió era decisiva per a tirar endavant qualsevol projecte del gran autor algaidí. Maria Fornés recorda l'anada a Palma en bicicleta de Pere Capellà, l'alegria que tengueren quan una companyia teatral acceptà representar la primera obra de Mingo Revulgo: «Havíem quedat que, si li anava bé, quan tornaria, es posaria a pegar crits de baix de Sa Costa, i tocaria el timbre perquè jo el sentís. Només sé que va cridar molt, quan tornava, prop de les dues o les tres de la matinada, i estava satisfet perquè li havien assegurat que tendríem un èxit».
El 7 d'octubre de 1950 Catina Valls i el seu germà estrenaven Sa madona du es maneig de Pere Capellà. La crítica (Heredero Clar a La Almudaina del 8-IX-50) destaca la dignitat, el bon tacte, l'esperit de renovació que representa aquest nou teatre mallorquí.
Tothom coincideix a destacar que Pere Capellà sap tractar com pertoca els temes relacionats amb la pagesia: «de lo que antes era un tópico, un tópico nauseabundo, el autor de Sa madona du es maneig, con unas enormes dotes de observación y grandes disposiciones, ha sabido hacer algo vivo, humano, lleno de picardía, algo, en suma, que huele a verdad». La Almudaina li reconeix «sus dotes de observador, su facilidad para el diálogo, su ingenio e incluso su habilidad de hombre que conoce el oficio».
Però no tot eren flors i violes en aquella època. Martí Mayol Moragas, en la mateixa obra de Janer Manila, deixa veure a les clares el món d'enveges que envoltà, fins al dia de la seva mort, l'antic defensor de la República. Explica Martí Mayol: «En Cela també anava al Riskal, i arribà a sentir-ne parlar tant de teatre regional que un dia es va treure: 'El teatro regional es una mujer que está en cinta...' I tothom li reia les bromes. A en Pere Capellà, com el posaren, fins que va esser mort..! Llavors, ben aviat tot foren alabances».
Com va escriure Gori Mir a Literatura i societat a la Mallorca de postguerra (Ed. Moll, pàg. 104): «El més popular de tots els autors, dins la postguerra, fou En Pere Capellà. Tenia la vena, la intuïció dels grans autors teatrals; sabia moure els personatges -trets de la mateixa realitat- amb agilitat, harmònicament. Encara que el seu món sigui la pagesia, descriu i presenta la pagesia de la postguerra, més dinàmica, més desenvolupada.
La facècia, gran protagonista de l'època, és un fet marginal dins les seves obres. Com en el teatre d'En Puigserver, l'humor brollava de les situacions reals, era la mateixa acció dramàtica la que provoca la rialla...». I Antoni Serra (Presència de Pere Capellà, vint-i-cinc anys després, Última Hora, 30-VI-1979): «Pens que el seu teatre, que va imaginar i escriure amb cura, hauria tengut un altre valor molt distint en un context normalitzat, que no el que li varen obligar a jugar dins la dictadura. Pere Capellà no escrivia 'teatro regional', sinó senzillament teatre».
Encara avui hom té mal d'explicar aquest sobtat èxit teatral (i les consegüents enveges de què parla Martí Mayol) d'un home que ha perdut la guerra i tot el món d'il·lusions de la joventut. O potser per això mateix! Qui sap si aquesta força vital, aquesta autenticitat, li ve de saber-se derrotat i que l'única possibilitat que té al davant, si vol sobreviure, és aferrar-se al que sigui, i aquest «al que sigui» és, quan Sanchis Guarner toca a la porta de Pere Capellà i Maria Fornés Vich, escriure. Com explica Llorenç, el seu fill a Mallorca teatre (pàgs. 11-26), Mingo Revulgo sempre ha estat fidel a aquesta Mallorca esclafada, capolada per la dreta. Des del front de Madrid, aquest home, el combatent que posarà els primers maons de la renovació teatral mallorquina, escriu: (a Mallorca Nova): «Mallorca. Altre temps, lluny d'ella, el seu nom em sonava com una nota sentimental, però sempre alegre. Ella em guardava totes les rialles de ma joventut, els meus amors i els meus millors afectes; també el record d'alguna tragèdia íntima, que no aconseguia posar-me l'ànima trista. Però, ara, Mallorca em sona com una nota tràgica, que desperta els dolors més grans i els odis més profunds, perquè el seu nom evoca el record de milers de víctimes immolades per haver-la estimada com nosaltres».
La mort de Maria Fornés Vich, el record sempre present de Pere Capellà (Mingo Revulgo) en la nostra consciència, ens ha fet pensar en tot el que perdem amb la seva desaparició. Només desitjam per a les futures generacions de mallorquines i mallorquins un amor fins a l'eternitat com el que es tengueren Maria Fornés i Pere Capellà. I, per a la nostra cultura, un compromís tan ferm a les seves arrels nacionals i socials com el que practicà l'antic combatent per la República i la llibertat.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (7-IV-2002)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Turmeda | 05 Juliol, 2008 07:01 |
Els anys 1944 i 1945, davant l'incontenible avanç de l'exèrcit soviètic, que ja havia alliberat mitja Europa del jou nazi-feixista, els governs britànic i nord-americà ja tenien dissenyat el mapa de la futura guerra freda (barrar el pas a l'expansionisme de l'URSS utilitzant fins i tot els dictadors com Franco en la tasca de contenció del "comunisme"). Quan l'oposició espanyola somniava en una ràpida tornada al Poder, els centres de direcció del gran capital internacional ja havien ordit els plans de consolidació de la dictadura franquista a l'estat espanyol, i la Casa Blanca començava a redactar el guió del Tractat d'Amistat i Cooperació signat entre Franco i Eisenhower. (Miquel López Crespí)
El "maquis" antifeixista (i III)
Lluitadors republicans. Front de Terol l'any 1937. A la dreta de la fotografia podem veure l'oncle de Miquel López Crespí, José López Sánchez, cap de transmisions de la XXII Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la República.
La repressió feixista fou exacerbada fins a límits que a hores d'ara costa imaginar. Segons les investigacions de l'historiador G. Jackson, la dictadura afusellà entre 1936 i 1945 una xifra de persones que va entre les 150 i les 200.000 (G. Jackson, La República Española y la guerra civil. Barcelona, 1976).
Els diversos tipus d'organismes unitaris de l'oposició antifranquista, creats per mirar d'afeblir la dictadura, tampoc no ajudaren gaire als combatents que s'enfrontaven tots sols a la brutal repressió dels escamots de la mort falangistes.
Malgrat que l'any 1944 es constituís a Tolosa de Llenguadoc la Junta Española de Liberación formada per republicans, socialistes i part del moviment llibertari (un sector de la CNT no estava d'acord amb la formació d'organismes unitaris interclassistes), l'invent no ajudà a decidir les potències aliades a ajudar els guerrillers antifeixistes. El PCE amb les Juntas de Unión Nacional de clara orientació demòcrata-burgesa, tampoc no convencé els governs del Regne Unit, EUA o França, que, en la pràctica, no volien instaurar cap República de tipus popular on no tenguessin cabuda els partits del gran capital.
A Mèxic, els ministres i diputats de la República que s'havien exiliat, crearen un govern de concentració (sense membres del partit de Pasionaria) esperant que els aliats desembarcassin a Espanya, es desfessin del dictador i posassin els republicans en el Poder.
Tot això només eren somnis d'exiliats. Els anys 1944 i 1945, davant l'incontenible avanç de l'exèrcit soviètic, que ja havia alliberat mitja Europa del jou nazi-feixista, els governs britànic i nord-americà ja tenien dissenyat el mapa de la futura guerra freda (barrar el pas a l'expansionisme de l'URSS utilitzant fins i tot els dictadors com Franco en la tasca de contenció del "comunisme"). Quan l'oposició espanyola somniava en una ràpida tornada al Poder, els centres de direcció del gran capital internacional ja havien ordit els plans de consolidació de la dictadura franquista a l'estat espanyol, i la Casa Blanca començava a redactar el guió del Tractat d'Amistat i Cooperació signat entre Franco i Eisenhower.
L'actitud profranquista de les democràcies occidentals (malgrat les hipòcrites condemnes de paraula) sentenciava a mort centenars d'heroics guerrillers antifeixistes. La burgesia espanyola posava els botxins, Occident servia les bales.
En un breu capítol com aquest només podem fer una mica de recordança de la gesta heroica del maquis.
Al Principat, es por dir que a partir de 1946 qui porta endavant la flama antifeixista és la CNT-FAI, amb direcció establerta permanentment a Tolosa de Llenguadoc. Les infiltracions són a través dels Pirineus (l'exèrcit franquista i la Guàrdia Civil no podien controlar metre a metre la serralada pirinenca).
A la resta de l'estat, la majoria dels grups de resistents estaven en mans unes vegades -com al Principat-, de la CNT; altres, del PCE, o d'unitats republicanes disperses que no havien volgut lliurar-se a mans dels vencedors, i que amb algunes armes salvades de la desfeta de 1939 s'havien llançat al bosc i a la muntanya.
El nucli dirigent de l'oposició més ferma a la dictadura dins el camp anarquista està format per Frederica Montseny, Germinal Esgleas i Roc Santamaría. Cap de les principals accions guerrilleres era Pere Mateu Cosidó (que executà al president del govern Eduardo Dato en temps del regnat d'Alfons XIII).
Impossible parlar dels centenars d'actes de sabotatge contra la dictadura que realitzaren un Francesc Sabater Llopart, en Ramon Vila Capdevila (Caracremada), en Wenceslao Giménez entre desenes de caps guerrillers sorgits del poble (vegeu el llibre Sabate: guerrilla urbana en España 1945-1960 d'Antonio Téllez Solá, publicat per Plaza y Janés l'any 1978).
A la regió de Barcelona era important, entre d'altres, la unitat de guerrillers comandada per Massana (cap al 1947); feien fins i tot "controls" a les carreteres de Castelldefels i del Garraf. En Josep Lluís Facerias esdevé un personatge mític entre el poble treballador. Els seus assalts a locals de Falange, les expropiacions que fan les seves unitats, l'execució de destacats assassins feixistes, li donen una aurèola mítica que encara perdura.
Sovint molts dels combatents antifranquistes són detinguts i executats sense judici per la Guàrdia Civil en el mateix indret on han estat descoberts, malgrat s'hagin rendit i lliurat les armes (cal dir que això darrer era una excepció i la majoria, sabent la sort que els esperava en caure en mans dels falangistes, preferien lluitar fins a la mort).
1948 marcà el zenit de la lluita de la guerrilla (principalment anarquista) al Principat.
¿Com vivia aleshores la direcció del PCE la situació política que el moviment guerriller provocava a la dictadura? Enrique Líster escriu a Así destruyó Carrillo el PCE (pag. 65): "En 1946 el Buró Político (del PCE) se había trasladado a París. Toulouse resultaba demasiado provinciano y demasiado indiscreto para el género de vida de grandeza que diferentes miembros del Buró Político querían seguir llevando. En unos casos se compran y en otros se alquilan espléndidas villas en los lugares elegantes de los alrededores de París.
'Las guerrillas, el trabajo clandestino, las cárceles franquistas, geográficamente sólo estaban al otro lado de los Pirineos, pero mentalmente estaban muy lejos de las preocupaciones de los Dolores (Pasionaria), Carrillo, Mije, Antón y compañía".
Del llibre No era això. Memòria política de la transició. (Edicions El Jonc) Pàgs. 14-17
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
Turmeda | 04 Juliol, 2008 07:45 |
Altres destacats militants del PSAN eren Pere Sampol i Antoni Mateu de Montuïri, Gabriel Majoral a Algaida, Joan Quetglas, Joan Alomar, etc, a Ciutat de Mallorca. El PSAN no admetia que les Illes fossin una nacionalitat, diferenciada de la catalana... (Miquel López Crespí)
El Congrés de Cultura Catalana a les Illes (1975-77) (II)
Pel febrer de 1976 el PSAN publicava una Anàlisi de la situació [a les Illes] i objectius polítics que venia a remoure una mica la somorta vida de la transició illenca. El PSAN aleshores lluitava contra l'opressió colonial, pel control popular dels mitjans de producció i per l'exercici del dret a l'autodeterminació dins la realitat del Països Catalans. De tendència marxista-leninista, el PSAN a les Illes tenia nombrosos militants procedents especialment del camp professional i de la pagesia. Entre els seus militants més destacats podríem destacar l'escriptor Antoni Serra (exmilitant del PSUC i del PCE) i Bartomeu Fiol [no el poeta, creador del mite de Cavorques], que va ser el representant del PSAN a l'Assemblea Democràtica fins que sorgiren els problemes a ran de l'atemptat per part d'ETA contra el president de la Diputació de Guipúscoa. Aquest atemptat (s'havia de signar un comunicat de protesta al qual no volgué donar suport el PSAN) serví per a començar una cacera de bruixes i una campanya de criminalització contra el nacionalisme conseqüent per part dels partits procentralistes. Evidentment es tractava de situar en l'extrema esquerra, dins l'àrea d'allò que posteriorment hom anomenaria "els violents", els partits que no volien pactar amb els hereus del feixisme unes eleccions controlades. Partits, els d'ordre, que, per damunt tot, coincidien amb els franquistes reciclats (tipus UCD) en el manteniment de l'eterna Espanya opressora de pobles.
Altres destacats militants del PSAN eren Pere Sampol i Antoni Mateu de Montuïri, Gabriel Majoral a Algaida, Joan Quetglas, Joan Alomar, etc, a Ciutat de Mallorca. El PSAN no admetia que les Illes fossin una nacionalitat, diferenciada de la catalana general si bé (vegeu L'oposició antifranquista a les Illes de Bartomeu Canyelles i Francisca Vidal, pàg. 64): "Mentre no hi hagi una concretització real dels Països Catalans, i durant les etapes prèvies, lluitaran [el PSAN] per l'autonomia de cadascun d'aquests i la implantació d'autogovern a Catalunya (Generalitat), en el País Valencià (Generalitat) i a les Illes, a on creuen que seria perfectament aprofitable el Gran i General Consell". A nivell estratègic propugnaven un tipus de socialisme no burocràtic (no tenia res a veure amb el "socialisme" degenerat implantat per la nova burgesia "roja" als països del Pacte de Varsòvia) basat en òrgans de poder obrer i popular (a les fàbriques, al camp, als barris, als pobles, a la universitat, etc). Aquest tipus de poder dels treballadors era mot semblant al socialisme consellista d'organitzacions com l'OEC, MCI, POUM, etc. Els militants del PSAN a les Illes lluitaven, per tant, per un Estat Socialista dels Països Catalans que realitzàs plenament els interessos de les classes populars catalanes. Es tractava d'amar creant la consciència i el tipus d'organitzacions de democràcia directa per acabar un dia amb l'herència i el poder de l'imperialisme espanyol.
A conseqüència de la campanya de criminalització a què va ser sotmès aquest partit nacionalista i marxista per part dels partits promonàrquics i centralistes, es veien obligats a publicar els seus escrits en diverses publicacions principatines. A la revista Avui (número 37 de març de 1976) deien: "L'ofegament a què han estat sotmeses les Illes al llarg d'una història farcida de claudicacions i de traïdes, resultat d'uns partits que han preferit l'abstracció i la consigna a l'anàlisi correcta i científica, ens fa veure que no és possible ajornar per més temps l'acció que entronqui l'aspiració popular com a aspiració nacionalitària i com a alliberament de classe".
Lluís M. Xirinacs remarca en tot moment la traïda dels partits d'ordre a les lluites en favor de la ruptura contra el feixisme que hi havia aleshores enmig del carrer i, en el primer volum de la seva obra La traïció dels líders (pàg. 319-320) explica: "Ara bé, l'oposició estava entretinguda en la inútil baralla del repartiment d'un botí esperat, caigut del cel, que només obtindria al preu de la traïció dels propis ideals. Tot el que s'aconseguiria seria concedit graciosament des de dalt per voluntat dels 'franquistes il.lustrats'. Prometrien escons a l'oposició com pastanagues. I l'oposició començaria la batalla interna per a obtenir-los.
'El resultat seria la pèrdua de la força unitària. Es tractaria de fer la democratització des de dalt, com volia Carrillo, però sense ell. Així, un Carrillo aquiescent contemplaria la funció. Segons el bruixot Tato Fernández Miranda, calia il.lusionar l'oposició i enganyar el franquisme. Tot es faria des de les institucions franquistes més ràncies: Consejo Nacional del Movimiento amb els seus '40 de Ayete' nomenats directament per Franco, Consejo del Reino, Secretaría General del Movimiento i Corts Espanyoles. I ho farien persones amb l'uniforme del Movimiento: Torcuato Fernández Miranda, Adolfo Suárez González, Eduardo Navarro Álvarez. El rei trairia el seu jurament. Fernández Miranda, amb una estratègia molt subtil, trairia el Consejo Nacional del Movimiento, el Consejo del Reino -del qual era president-, i les Corts Espanyoles que també presidia".
Molts partits eren inexistents (els de dreta) i els d'esquerra (el PSOE, especialment) començaven a muntar-se a tota velocitat per no perdre el tren de la reforma. Per tant, el protagonisme, l'engrescador programa de reivindicació nacional del CCC, no deixava de ser quelcom no previst i que calia vigilar (des de lluny, és clar). Vés a saber el que podien ordir els independentistes del PSAN! Per als homes d'ordre, per als polítics com Fèlix Pons que acceptaven les disposicions legals del franquisme que s'autotransformava (la reforma Suárez), el PSAN... "no era un partit democràtic, sinó totalitari, reaccionari i no sé quantes coses més". (Del llibre Gràcies, no volem flors. Antoni Serra. Editorial La Magrana, pàgs. 167-168).
En el mateix llibre (pàg. 161), Antoni Serra explicava alguna d'aquestes incomprensions i dificultats: "He de dir d'entrada que a Mallorca no trobàrem (per muntar el Congrés) gaires facilitats. Després dels primers tempteigs i comptant amb la col.laboració desinteressada de Carme Mulet, Mercè Garau i Joana Serra de Gayeta, vaig mantenir una reunió a la cafeteria 'Almudaina' amb el president de l'Obra Cultural Balear Balear, en Climent Garau, que es va mostrar molt fred i molt distant. Això em va sorprendre bastant. Temps després vaig saber que Climent Garau no estava en contra del Congrés, sinó que considerava que havia d'haver estat l'Obra l'administradora de recursos econòmics i la que els invertís en els actes de reactivació cultural que ells considerassin més escaients".
Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Turmeda | 03 Juliol, 2008 09:20 |
Mallorca i els llibres catalans segrestats per la dictadura franquista (i IV)
1974: EL TRIBUNAL D'ORDRE PÚBLIC (TOP) FRANQUISTA SEGRESTA LA GUERRA JUST ACABA DE COMENÇAR (i IV)
En definitiva, la batalla contra la dictadura i per la llibertat d'expressió portada a terme l'any 1974 a ran del meu processament per part del TOP (Tribunal d'Ordre Públic feixista) havia estat un gran èxit. Ben cert que encara existia la possibilitat d'anar a judici, ser condemnat per la munió de jutges feixistes que ens oprimien, ingressar a la presó... Tot això era possible, evidentment. Però el cert, el que de veritat ens importava en aquells moments, era que el llibre (La guerra just acaba de començar) s'havia "salvat" (no era en mans de la brigada social), havia estat distribuït amb molt d'èxit i tothom -dins dels cercles d'iniciats d'aleshores- el llegia i comentava, uns favorablement altres desvaforablement (aquests darrers, el carrilistes illencs, com hem explicat en el capítol anterior).
La premsa també ajudava a la seva manera i, dels ajuts rebuts tant pel Diari de Mallorca (l'amic Xim Rada) com per part de l'Última Hora (Antoni Serra, Antònia Ordinas, Pepín Tous, Santi Miró, etc, etc), no em puc queixar. Malgrat totes les dificultats explicades, aconseguírem presentar el llibre en el soterrani de la llibreria Tous (un dels nuclis més importants de la resistència antifeixista dels anys setanta) dia setze d'abril de 1974. S'encarregà de fer-ne els honors l'escriptor Antoni Serra. La crònica d'aquell acte antifranquista (en aquell temps, una cosa tan senzilla com presentar una obra esdevenia una acte de protesta antirègim) publicada en el diari Última Hora deia, entre altres coses:
"Antoni Serra incluyó el libro de López Crespí en el contexto de revisión ideológica que tiene lugar entre los jóvenes autores mallorquines a partir de finales de los años sesenta. Revisión que va llevando a posiciones compromedtidas y avanzadas a intelectuales desligados de la creación literaria, como pueden ser los profesionales que últimamente se cuestionan su inserción en la sociedad y el destino y validez de sus trabajos.
'La guerra just acaba de començar es más que nada una expresión y una reflexión sobre toda esa amplia gama de problemas -tanto personales como colectivos- que han hecho que una serie de trabajadores de la cultura pusiesen en cuestión muchas de las ideas culturales segregadas por las clases dominantes y sus servidores intelectuales, tenidas hasta ahora por inmutables.
'Antoni Serra continuó luego hablando de los problemas que afectan a los escritores mallorquines, desde el ya crónico subdesarrollo y conservadurismo cultural, hasta la falta de amplios medios de trabajo y discusión, pasando por una falta total de crítica mínimamente seria y preparada, etc., que hacen aún más difícil la tarea del narrador o novelista mallorquín que no esté inserto o se resista a insertarse en los corsés habituales.
'El presentador añadió también algo sobre la manera con que el público lector ha acogido este último libro de López Crespí. Acogida -dijo Serra- que puede esquematizarse en dos posiciones totalmente antagónicas: defensores a ultranza y enemigos acérrimos.
'En resumen, pudimos sacar la conclusión de que la labor del escritor que se planteara la literatura como medio eminentemente comunicativo y de lucha ideológica -haciendo caso omiso a modas literarias y tertulia estéril- era bastante difícil y expuesta a muchos embates".
L'article ("Presentación en Librería Tous del libro de M. López Crespí La guerra just acaba de començar) acabava amb aquestes paraules: "Una nueva problemática, pues, la de M. López Crespí, que se inserta con sus particularidades específicas en el amplio mosaico de narradores que las islas están ofreciendo en esta década del setenta".
Tot "normal". En definitiva, res no ens venia de nou d'ençà que feia molts d'anys optàrem per la via de l'art (narrativa, teatre, poesia) i de lluita contra la bàrbara dictadura de la burgesia feixista que ens oprimia. Nosaltres no érem funcionaris del règim, rendistes, advocats a sou del "Movimiento", fills de generals o de terratinents desenfeinats, per a concebre la literatura com una dedicació "exquisida" apta tan sols per a produir "bellesa". Amb només vint anys a coll, i fills dels vençuts com érem, el mínim que esperàvem de l'art era que ajudàs a formar -almenys!- un home i una dona noves, allunyats de la putrefacció cultural del capitalisme i de totes les seves lacres socials (misèria, explotació econòmica, alienació cultural, etc, etc). Per això, d'ençà els anys seixanta, quan (el 1969) començàrem a escriure en els diaris de Ciutat, el que de veritat ens colpejava la ment era tot allò que tractava de la necessària implicació de l'art en el canvi espiritual de les persones. A començaments dels anys setanta (servam l'article, però la data ja resta esborrada pel pas implacable del temps!) escrivíem al suplement de Cultura de Diario de Mallorca dins d'aquesta línia ("La 'neutralitat' en l'art"):
"A vegades, quan es fa referència a l'obra artística, se sol oblidar la ideologia que reflecteix la ideologia de la qual parteix -aquesta és una feina encomanada als gasetillers elitistes especialitzats en el camuflatge del reaccionarisme artístic de les obres que expressen els 'valors' (estètics, polítics, vitals) de la seva classe". I, més endavant, matisant una mica més, afegíem: "La ideologia empirista defensa en un dels seus aspectes una pretesa no-ideologia, és a dir, una aparent 'neutralitat' respecte a problemes exteriors a l'art -entès com a cau tancat dins ell mateix-, sense acceptar ni entendre que aquest silenci davant el món implica ja una presa de posició. Una presa de posició i un combat precisament contra els corrents progressistes dins l'art. Aquesta ideologia empirista és la que ha 'soldat' molts dels artistes conceptuals al sistema de valors de les classes dominants, essent d'aquesta manera integrats i digerits sense gaire més problemes".
L'article era llarg, però si en reproduïm un altre fragment, potser ens adonem de per on anaven ja els tirs de les nostres crítiques fa exactament vint-i-cinc anys. Escrivíem, contra els que negaven la necessària implicació de l'intel.lectual amb la problemàtica del món: "En la societat actual, l'art és tolerat perquè hom suposa que és mentida i es converteix en intolerable quan hom s'adona que és veritat... La posició de tots aquests defensors de la 'neutralitat i incomunicació en l'art', han ajudat, com passa sovint amb les decisions monstruosament repressives, a la presa de consciència de la posició contrària: la voluntat de ser un dins el món, implicat en la seva realitat i en la seva lluita. Naturalment, per a un art que vagi per aquest camí, les coses no es presenten fàcils: el boicot, l'insult i el silenci hi són, talment pedrades contra la vida. Aquest art nou sap que ha de lluitar contra les idees estètiques dominants, recordant sempre, com deia Brecht oportunament, que les idees dominants en un camp de la societat són sempre, mentre les coses no canviïn, idees de la classe que domina".
Aquestes paraules, que tenien a veure amb el món de la pintura, l'escultura, l'experimentació artística en tots els camps, els fèiem ben nostres, aplicant-los a la literatura (poesia, teatre, novel.la). L'any setanta-dos parlàvem del boicot, el silenci, l'insult contra el creador que volgués rompre els motlles culturals de la burgesia i els seus servils. Però havíem guanyat la guerra a la brigada social en el cas del llibre que guanyà el "Ciutat de Manacor 1973" (La guerra just acaba de començar). Érem molt joves i teníem una fe il.limitada en la capacitat de revolta i transformació del nostre poble. Sabíem a la perfecció on romania l'enemic, què predicava, qui tenia a les seves ordres, quines màscares culturals emprava per a difondre les seves idees. Evidentment, als vint anys -ni als noranta!- no es pot romandre a la trinxera del contrari. El compromís obra-vida de l'artista, la necessitat de crear un art subversiu no assimilable pel sistema, útil per a la construcció d'una consciència nacional-popular en el camí de la societat sense classes socials, en el camí de les llibertats nacionals de Catalunya, ens impel.lia endavant. En aquesta tasca estam encara, malgrat batalles perdudes i companys caiguts en tots els entreforcs dels camins.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Turmeda | 02 Juliol, 2008 08:56 |
Josep M. Palau, Josep M. Llompart, Antoni Serra, Llorenç Capellà, Josep Albertí, Miquel López Crespí, Damià Huguet, Miquel Ponç, Damià Pons i Pons, Joan Bonet, Gabriel Fuster Mayans, Isidor Marí, Josep A. Grimalt, Miquel Ferrà i Martorell, Joan Perelló, Llorenç Moyà, Antoni Mus, Joan F. March, Lleonard Muntaner i Jaume Pomar
El Congrés de Cultura Catalana a les Illes (1975-77) (I)
Recentment l'amic Miquel Ferrà i Martorell m'ha fet arribar una carpeta amb nombrosos documents (actes, resolucions, etc) referits al Congrés de Cultura Catalana (1976.1977) que, a les Illes, coordinà l'escriptor Antoni Serra. Crec que seria important anar centralitzant tota aquesta informació per a poder oferir al poble mallorquí estudis cada vegada més consistents sobre aquests fets. Constatam que la memòria històrica es perd, és manipulada cada vegada més pels sectors del poder i per certs intel.lectuals al seu servei. En munió de llibres, articles, conferències, exposicions, etc, no hi cap referència a esdeveniments molt importants dels anys de la reforma del sistema (1976-77); i tan sols han passat vint anys dels fets que contam!
Un d'aquests documents que he consultat parla de les primeres reunions de l'Àmbit de Producció Artística del Congrés (subàmbit de Literatura). La reunió es va fer dia 25 de maig de 1976 en el local de l'OCB. Signaven la convocatòria els escriptors Josep Albertí i Llorenç Capellà. L'ordre del dia establert en aquella reunió fou el següent: 1) estructuració definitiva del subàmbit de literatura; 2) discussió d'un document dels escriptors illencs sobre la participació en l'Assemblea d'Intel.lectuals Catalans; i 3) trobada d'escriptors a Gandia els dies 5, 6 i 7 de juny.
Els assistents a aquella reunió històrica eren: Josep M. Palau, Josep M. Llompart, Antoni Serra, Llorenç Capellà, Josep Albertí, Miquel López Crespí, Damià Huguet, Miquel Ponç, Damià Pons i Pons, Joan Bonet, Gabriel Fuster Mayans, Isidor Marí, Josep A. Grimalt, Miquel Ferrà i Martorell, Joan Perelló, Llorenç Moyà, Antoni Mus, Joan F. March, Lleonard Muntaner i Jaume Pomar.
Aleshores, i pel que feia al primer punt de l'ordre del dia, es crearen diverses comissions de treball que quedaren constituïdes així: Primer subàmbit, format per Damià Pons i Pons, Lleonard Muntaner i Joan Perelló; un altre, estava format per Gabriel Janer Manila i Josep M. Palau i Camps; un altre, per Miquel López Crespí, Joan F. March i Antoni Serra; i un darrer en què participàvem Jaume Corbera i qui signa aquest article.
S'acordà sense gaire problemes que les reunions d'aquest subàmbit fossin mensuals i que fos confeccionat un resum per escrit de les activitats de les trobades dels escriptors. També s'arribà a acords per a anar aprofundint dins la problemàtica de l'escriptor català: tècnica, qüestió lingüística, realitat política i problemàtica econòmica. A continuació, tot seguint l'ordre del dia, es va llegir el document de constitució de l'Assemblea d'Intel.lectuals Catalans a les Illes i es va decidir que seria lliurat a la premsa d'arreu els Països Catalans. Publicaren íntegrament el document aprovat Baleares (en dues ocasions), Avui i Tele-Express. El Diario de Mallorca en va fer al.lusió.
També va esser igualment discutida la publicació d'un document (signat per l'Assemblea d'Intel.lectuals) que representàs la presa de posició davant la recuperació de les despulles de Gabriel Alomar i de Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Finalment s'acordà assistir a l'encontre d'escriptors dels Països Catalans que tengué lloc els dies 5,6 i 7 de juny a Gandia. En representació de les Illes hi assistí Josep Albertí.
En el núm. 750 de la revista Cort, l'escriptor Antoni Serra (aleshores dirigent del PSAN, un partit que lluitava per la independència dels Països Catalans i que s'orientava per l'ideologia marxista-leninista) en una entrevista -que no anava signada- donava les primeres notícies damunt el començament d'activitats del Congrés de Cultura Catalana, la "moguda" cultural i política més important dels darrers mesos de la dictadura franquista. L'article es titulava Tenim un Congrés: qui vol participar i començava dient: "Des del 1 d'abril (1976) a la Delegació del Col.legi d'Arquitectes de Catalunya i Balears, Antoni Serra, responsable del secretariat a les Illes del Congrés de Cultura Catalana, ha iniciat un vastíssim i ambiciós programa de treball que inclou diverses i nombroses activitats encaminades a cobrir tots els camps de la nostra realitat".
I més endavant informava de quina era la concepció -gens elitista, per cert- de la feina que ell pensava hauria de realitzar el Congrés a les Illes. Explicava: "El Congrés de Cultura Catalana és un congrés democràtic i popular en el seu doble vessant: d'un costat, estudiar i donar a conèixer la problemàtica dels Països Catalans; de l'altre, el de les seves perspectives de futur. És a dir, que partint del coneixement de la nostra situació actual, obrir retxilleres i potenciar a través del re-descobriment de la nostra identitat, una participació popular en la transformació d'aquesta realitat. En una paraula, es tracta d'ultrapassar aquest concepte estret i elitista que normalment és malentès com a 'cultura'. Quan em refereixo a ell, ho faig en el seu sentit autèntic, antropològic... S'han creat comissions de treball pels vint àmbits que configuren el programa del Congrés: Llengua, Fet Religiós, Indústria, Producció Artística, Estructura Sanitària, Recerca Científica, Turisme, Institucions, etc, etc.".
La crida pública estava feta, però no hi va haver gaire ajuda per part dels partits de la clandestinitat. Feia pocs mesos que havia mort el dictador (novembre de 1975) i els partits prioritzaven el muntatge de les seves infrastructures. Ja somiaven en futures poltrones institucionals i no estaven per ajudar a promocionar activitats culturals que, malgrat tenguessin un clar contingut popular de defensa de la nostra llengua i nacionalitat, eren en essència antifranquisme pur (potser per això mateix!). La frenètica activitat dels organitzadors del Congrés no deixava de pertorbar el minso i sovint esquifit protagonisme d'aquells partits, morts de por per a no fer res que pertorbàs les maniobres que els franquistes reciclats feien per a consolidar la monàrquia que ens llegava el dictador.
Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Turmeda | 02 Juliol, 2008 06:32 |
Aina Calafat, la Plataforma Salvem la Real, Esquerra Unida i el PSM, capdavanters de la lluita en aquells temps. El PSOE també s’apuntava a les mogudes contra el “negoci” de Son Espases... Però d’aquella lluita valenta... què en queda, a no ser l’esperit valent i decidit d’Aina Calafat, la CGT, Maulets, els militants d´Urxella que donen suport a les reivindicacions de la Plataforma Salvem la Real? (Miquel López Crespí)
Jaume Carbonero i Vicente Grande: la destrucció de sòl rústic a les Illes
Quan, cap a primer de maig d’enguany, la portaveu del GOB Margalida Ramis anunciava als mitjans de comunicació l’oposició del grup ecologista a la llei d’habitatge de Jaume Carbonero encara no sabíem la relació entre els projectes desenvolupistes del conseller i el promotor Vicenç Grande. Aleshores el GOB ja va posar el dit a la nafra amb el seu comunicat de 30 d'abril, un comunicat que podeu trobar al web dels ecologistes i que comença amb les frases: “El GOB demana que es resolgui l’accés a l’habitatge amb el que hi ha construït. No cal construir més! El GOB qüestiona el vertader objectiu de la llei Carbonero”. Tot ben clar i escrit amb lletres grosses. Però encara no relacionàvem la famosa construcció d´habitatge en sòl rústic (una llei ben absurda que va haver de ser aturada i reformada a iniciativa del Bloc, UM, Eivissa pel Canvi, el PP i finalment pel mateix PSOE) amb els negocis de construcció i promoció immobiliària de Grande.
En la roda de premsa de denúncia de la llei Carbonero, Margalida Ramis lamentava davant els mitjans de comunicació que la llei “que havia de servir per facilitar habitatges de protecció oficial a un preu digne hagi derivat en una llei per atendre els interessos dels constructors i promotors”.
El GOB, que en aquells moments no donava cap nom en concret, sí que ens obria els ulls quant a demagògia barata i les mentides del conseller d’habitatge. Margalida Ramis va ser prou clara en la seva compareixença davant la premsa de les Illes, i deia a qui la volgués escoltar que el rerefons de la llei Carbonero, l’objectiu final de la construcció en sòl rústic, no era facilitar habitatges a un preu digne als sectors menys afavorits de la societat, sinó l’excusa per aconseguir que els promotors continuassin creixent i desenvolupant al màxim el sector de la construcció en un moment de recessió econòmica. Vet aquí la mentida de Carbonero: provar d’enganyar la gent dient que fas una política pels més desvalguts quan, en realitat, treballes per afavorir els promotors.
Macià Blázquez, el president de l’organització ecologista, talment com també ho havia fet el Bloc, apuntava una munió de solucions alternatives al desenvolupisme de Jaume Carbonero. Per a no convertir les Illes en nous Hong Kong sense cap ni peus se suggerien idees quant a treure al mercat de lloguer els habitatges buits, incentivant els propietaris, avançant en la rehabilitació i, abans de destruir el sòl rústic, fer tot el possible per esgotar el sòl urbà i urbanitzable actual.
Però és ara, amb la suspensió de pagaments de Vicenç Grande, quan els mitjans de comunicació comencen a relacionar la famosa llei d’habitatge de Carbonero amb els interessos de construcció del mateix Grande. Com explicava un conegut articulista mallorquí, la fallida de Grande amenaça greument les possibilitats de portar a la pràctica la realització dels famosos 5.000 habitatges que volia construir el Govern.
Dels interessos especulatius de molts constructors illencs se n’havia parlat molt en temps de la lluita per salvar la Real, per aturar les maniobres especulatives de Son Espases. Aina Calafat, la Plataforma Salvem la Real, Esquerra Unida i el PSM, capdavanters de la lluita en aquells temps. El PSOE també s’apuntava a les mogudes contra el “negoci” de Son Espases... Però d’aquella lluita valenta... què en queda, a no ser l’esperit valent i decidit d’Aina Calafat, la CGT, Maulets, els militants d´Urxella que donen suport a les reivindicacions de la Plataforma Salvem la Real?
La relació entre els plans de Jaume Carbonero quant a la destrucció de sòl rústic i els interessos de Grande, l’afavoriment dels interessos dels promotors que deia el GOB, ja són de domini públic i evidencien novament les acostumades mentides de professionals del romanço com el conseller d’habitatge, un personatge que ens volia fer creure que el preocupava la situació de les classes socials menys afavorides. Quin cinisme i quina mentida tot plegat!
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (1-VII-08)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Turmeda | 01 Juliol, 2008 07:26 |
Catalans, espanyols, andalusos, bascs, gallecs, homes i dones de totes les nacionalitats de l'Estat lluitaren a França, Itàlia, la Unió Soviètica... fins a Noruega o Finlàndia, hi havia combatents antifeixistes procedents de l'Estat Espanyol dinamitant els trens d'aprovisionaments dels alemanys, atacant la reraguarda hitleriana, combatent a pit obert contra les unitats més selectes de les Waffen SS. (Miquel López Crespí)
El "maquis" antifeixista (II)
Molts dels companys de la CNT, el PCE o del POUM que no havien caigut en mans dels vencedors o que no pogueren marxar a l'exili, a partir del mateix abril de 1939 anaren a les muntanyes, allà es feren forts, i mantenien combats constants amb les forces de l'exèrcit franquista i la Guàrdia Civil.
Els ex-combatents de l'exèrcit republicà que formaren unitats de guerrillers a l'Europa ocupada pels nazis en temps de la II Guerra Mundial tengueren una importància cabdal en la derrota final dels hitlerians. Catalans, espanyols, andalusos, bascs, gallecs, homes i dones de totes les nacionalitats de l'Estat lluitaren a França, Itàlia, la Unió Soviètica... fins a Noruega o Finlàndia, hi havia combatents antifeixistes procedents de l'Estat Espanyol dinamitant els trens d'aprovisionaments dels alemanys, atacant la reraguarda hitleriana, combatent a pit obert contra les unitats més selectes de les Waffen SS.
Per tal de copsar tota la importància de l'ajut dels homes i dones de la península ibèrica a l'alliberament d'Europa del jou nazi-feixista cal recordar que només a França la Agrupación de Guerrilleros Republicanos (ex-combatents de l'Exèrcit Popular, de la Generalitat o del Govern Basc) arribà a comptar amb sis divisions formades per més de 12.000 guerrillers, tots perfectament equipats amb armament pres als nazis.
Després de l'alliberament de París, molts dels homes d'aquestes unitats del maquis travessaren clandestinament els Pirineus i anaren a combatre Franco a Catalunya, l'Aragó, Euskadi o Espanya (Castella i Andalusia, en particular). Desenes i desenes de dirigents guerrillers foren capturats per les forces repressives (record ara Cristino García, José Vitini, Antonio Medina, Manuel Castro, tots afusellats entre els anys 1945 i 1947).
L'heroisme en la batalla de milers i milers d'ex-combatents republicans queda provat pels vuit-cents companys que moriren en la lluita per l'alliberament de Noruega, per les tombes d'esquerrans que hom encara pot trobar al costat dels antics camps de batalla a Àfrica, Itàlia, França, Rússia, Normandia, Bielorússia, Crimea, Ucraïna, Berlín... Fins i tot hi hagué antifeixistes catalans i espanyols fent costat als nord-americans a les illes del Pacífic!
Són nombrosos els llibres que expliquen aquestes històries exemplars: Guerrilleros españoles en Francia de Miguel Àngel (Ed. Ciencias Sociales. La Habana. 1971); Pasión y muerte de los españoles en Francia de Federica Montseny (Espoir. Toulouse. 1945); Los olvidados (Antonio Vilanova. Ruedo Ibérico. París. 1969)...
La lluita del maquis a l'estat espanyol en contra de la dominació terrorista de la burgesia fou una gesta heroica comparable a la de la resistència francesa o italiana. La diferència essencial va consistir en el fet que, tant a França com a Itàlia, Iugoslàvia o Grècia, l'URSS o Albània, els grups de guerrillers antifeixistes comptaren de seguida amb l'ajut (amb armes, informació, diners, etc) de les potències aliades, o bé de l'Exèrcit Roig.
La proximitat dels exèrcits aliats facilitava en certa mesura la tasca dels combatents antinazis. Amb l'evidència de la victòria, milers i milers de ciutadans d'aquests països passaren a eixamplar cada vegada més els exèrcits de la resistència. Enquadrats en la divisió Leclerq, els republicans catalans, bascs, gallecs o espanyols ajudaren a alliberar París.
A l'estat espanyol la situació dels guerrillers fou més complicada. Just acabada la II Guerra Mundial, les aliances internacionals mudaren de signe i l'URSS i els comunistes aliats en defensa de la llibertat i la democràcia, a ran de l'inici de la Guerra Freda, passaren a ser considerats enemics d'Occident. De rebot, Franco, aïllat per les Nacions Unides i al qual tothom preveia una mort semblant a la de Benito Mussolini (penjat, esquarterat enmig del carrer) esdevenia per a nord-americans, francesos i britànics el "campió d'Occident que havia ajudat a salvar Espanya de les urpes del comunisme internacional".
Els guerrillers antifeixistes, per tant, es trobaven sense aliats, sols en el començament de la Guerra Freda, amb dubtes per part del PCE de continuar sostenint aquell titànic esforç perquè Stalin, feia anys, havia "aconsellat" a Carrillo, Líster, Pasionaria, etc., la conveniència de "guanyar-se" des de dintre els sindicats feixistes (la CNS) i abandonar definitivament la lluita armada.
Del llibre No era això. Memòria política de la transició. (Edicions El Jonc) Pàgs. 13-14
p>Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
« | Juliol 2008 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | |
7 | 8 | 9 | 10 | 11 | 12 | 13 |
14 | 15 | 16 | 17 | 18 | 19 | 20 |
21 | 22 | 23 | 24 | 25 | 26 | 27 |
28 | 29 | 30 | 31 |