Turmeda | 14 Juliol, 2008 17:59 |
Miquel Vanrell em va convidar a participar en el III Encontre de Poesia dels Països Catalans i passàrem uns dies de vertadera amistat i autèntica compenetració. Era el 23 de març del 2202 i, entre la colla de gent que intervengué en aquest important esdeveniment cultural, hi havia el crític Sam Abrams, com a presentador, i, com a participants en el festival de poesia, els poetes David Castillo, Susanna Rafart, Josep Ballester, Biel Pons, Òscar Bagur i qui signa aquest article. (Miquel López Crespí)
Menorca en el record (pàgines del meu dietari)
L'art implicat! La política feta només per a servir el poble, mai per cobrar bons sous i fruir dels privilegis que comporta la gestió del sistema. La festa dels al·lots de les escoles des Castell participant en les activitats lúdiques organitzades pels grups del moviment per la pau als quals donaven suport Miquel Vanrell i Francesc Calvet! Que lluny eren aquelles actuacions plenes de riquesa creativa i d'imaginació desbordant de la concepció de l'art com un simple producte de mercat, de l'artista al servei de galeries i especuladors sense escrúpols, d'una concepció estantissa de la pintura i l'escultura enfocada solament envers un consum passiu de l'obra pictòrica o escultòrica. Com se'n reia Francesc Calvet de les trampes ordides pels comerciants de l'art, com sabia sortir de tota mena de paranys, amb l'agilitat i la vivor d'un guerriller del Vietnam en temps de la invasió ianqui o d'un combatent de la resistència contra el hitlerisme. Calvet colpejava en el moment i l'instant que menys s'ho esperaven els agents de la superstructura mercantil de l'art integrat.
Joan F. López Casasnovas defineix molt bé el caràcter de Francesc Calvet en l'article que hem citat, quan escriu: "En Francesc era un artista, un creador, i, com a tal, el seu gust i talent el duien a observar la realitat, la qual cosa no permet gaire alegries: misèria i sofriment per tot, incivilitat, ignorància, totes les formes de barbàrie, un sentit degradat de la solidaritat i la justícia, l'apoteosi del mal gust... Tot açò afligeix el cor i empeny cap a la malenconia i el tancament misantrop. Però no. En Quico era un rebel i sabia fer bona la dita gramsciana: al pessimisme de la raó contraposava amb fúria l'optimisme de la voluntat. Tenia tot el coratge dels creadors, que saben que la realitat és superable. Coratge per superar tot allò que posa la racionalitat contra les cordes; coratge per fer front al desconcert dels aparells conceptuals més establerts: contra la cultura de la dominació, de l'odi a l'altre".
Tots aquests pensaments em vengueren de sobte, quan em vaig assabentar de la mort dels dos companys de dèries culturals, en obrir les carpetes amb les fotografies fetes a Menorca a ran del Premi de Literatura de l'Ateneu de Maó que vaig guanyar l'any 2001, llavors de la meva participació en el III Encontre de Poesia dels Països Catalans, l'ànima del qual era, sense cap mena de dubte, l'amic Miquel Vanrell... Tenc al meu davant les fotografies que ens vàrem fer quan l'Ateneu de Maó em Lliurà el Premi de Literatura de l'any 2001 pel meu poemari Cercle clos, l'obra que posteriorment edità l'Institut Menorquí d'Estudis en la seva prestigiosa col·lecció de poesia "Xibau". El jurat del Premi era format per Damià Borràs, Elisa Fernández, Elisa Pons, Miquel Àngel Limón i Maite Salord. Record les converses i contactes amb Josefina Salord, una de les persones que més ha fet en el camp de la recerca històrica menorquina. Tots plegats uns grans amics que, juntament amb Miquel Vanrell i Francesc Calvet, amb la confiança demostrada per la teva obra, t'ajuden a sobreviure en un món no sempre ric en amistats d'aquesta categoria.
El dia del lliurament del premi, al saló d'actes de l'Ateneu de Maó, també hi eren presents molts d'altres amics menorquins. Des de l'admirat Joan F. López Casasnovas fins a l'aleshores secretari general del PSM, Bartomeu Febrer, al qual ja havia conegut a les darreries del franquisme ja que ambdós militàvem en la mateixa organització antifeixista: l'OEC.
Ho he deixat escrit en diversos articles. Feia molts d'anys que Menorca, els menorquins i menorquines tenien i tenen una estreta relació amb el començament de la meva dedicació a la literatura. Com no recordar aquell llunyà Premi Especial Born de Teatre a Ciutadella per l'obra Les Germanies! Quan encara tens vint anys aquests premis tenen una importància cabdal en el teu decantament per l'ofici d'escriure. He de reconèixer que en els meus començaments vaig tenir molta sort. Haver guanyat de jovenet el Ciutat de Palma, el Premi de Teatre "Carles Arniches" en català a Alacant, l'Especial Born de Menorca o el Ciutat de Manacor de l'any 1973, entre molts d'altres, et feia pensar que si gent com Josep M. Llompart, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover, Josep Melià, Ricard Salvat, José Monleón o Manuel Vázquez Montalbán et guardonaven, alguna cosa hi devia haver en els teus escrits. Els premis literaris, en una cultura amb tantes mancances com la nostra, una cultura perseguida i minoritzada durant tants i tants d'anys, d'ençà el decret de Nova Planta per a ser més exactes, serveixen, com a mal menor, per a bastir certa superstructura cultural de resistència enfront a l'ocupació, sovint dictatorial i impertinent, d'aquells prepotents que ens volen exterminar.
Miquel Vanrell em va convidar a participar en el III Encontre de Poesia dels Països Catalans i passàrem uns dies de vertadera amistat i autèntica compenetració. Era el 23 de març del 2202 i, entre la colla de gent que intervengué en aquest important esdeveniment cultural, hi havia el crític Sam Abrams, com a presentador, i, com a participants en el festival de poesia, els poetes David Castillo, Susanna Rafart, Josep Ballester, Biel Pons, Òscar Bagur i qui signa aquest article. Dies d'estada a Menorca de mans de Miquel Vanrell i de Francesc Calvet que ens mostraven els secrets de la possessió de Mongofre, indret on anàrem a dinar i on, abans i després de la trobada, parlàvem de l'art i la poesia, de la funció de l'intel·lectual en aquest segle XXI que començava, dels records de la lluita antifranquista en la qual Miquel Vanrell, tant a Mallorca com a Menorca, havia tengut una participació tan activa.
Francesc Calvet i Miquel Vanrell eren d'aquella classe de persones que ja quasi no en trobes. Cada vegada n'estic més convençut. Però el temps ha mudat irremeiablement i ara mateix, pel que veiem i pel que surt cada dia als diaris, determinats gestors culturals si no tenen una bona paga no mouen un dit per a res.
Miquel Vanrell provenia de les posicions esquerranes del carrillisme del temps de la transició, però mai no va quedar fossilitzat, aturat en un moment concret del passat, en una antiga i desfasada conjuntura política. El seu tarannà crític, no dogmàtic, obert a la crítica, a l'aprenentatge continuat, al debat fraternal entre amics i companys de lluita, el va fer estar sempre en tensió, mai adormit seguint velles i arnades consignes. En un moment determinat, quan buròcrates i vividors del romanço, aquells que solament són en la política activa per a fruir dels sous i privilegis que atorga el poder als seus servidors, el volgueren fer combregar amb rodes de molí, abandonà el PCE. No va marxar ell solament. Tota una sèrie de valuosos militants esquerrans seguiren l'exemple de Miquel Vanrell i, al marge de les burocràcies partidistes, continuaren actuant pel seu compte sempre donant suport a una política socialista i nacionalista d'esquerra, sempre construint teixit associatiu, consciència social, mai destruint com sol fer sempre la burocràcia entestada a no davallar mai de la poltrona.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Turmeda | 14 Juliol, 2008 06:52 |
Evidentment l'arribada a Mallorca de qualsevol polític del feixisme, un dictador d'Amèrica Llatina, un actor de tercera filera ianqui o la simple recol·lecció d'un meló o síndria de deu quilos tenien -i tenen encara!- prioritat per damunt l'obra de Salvador Espriu, Joan Fuster o la novetat literària que un escriptor català hagi pogut publicar. (Miquel López Crespí)
Diccionaris de literatura catalana
Com he comentat en un altre article, aquestes notes en enciclopèdies i diccionaris de la literatura catalana, malgrat alguns errors i imprecisions, sempre són d'agrair. Són molts d'anys d'anar pel món rebent cops per a no saber apreciar el que signifiquen aquestes coses. Quants companys de dèries literàries no es deprimeixen en constatar com, després de vint o trenta anys de dedicació continuada a la literatura, no surten per part ni banda.
Apreciant com cal aquesta mena de notes caldria, per a aclarir els errors, informar al possible lector que el llibre de narrativa Dietari de succeïts de Mallorca, que en el seu moment guanyà el Premi Ciutat de Palma, mai no va ser editat. Per tant, en les enciclopèdies, concretament en el Nou Diccionari 62 de la Literatura Catalana (Edicions 62, Barcelona, 2000) no hauria de sortir al costat de Vida d'artista o Històries del desencís, per posar un exemple. Igualment és un error situar el llibre de narracions Diari de la darrera resistència entre els poemaris. El llibre, és com he dit, un petit recull de narracions i per tant mai no s'ha de situar al costat del poemaris.
Segurament aquesta nota, per a un llibre editat el 2000, concretament a l'octubre del 2000, degué ser escrita el 1999 o abans. És per això que hi manquen en la relació del Nou Diccionari de la literatura Catalana molts dels llibres que he publicat en aquest darrer temps. Entre els llibres que no hi són en la veu podíem destacar Núria i la glòria dels vençuts (novel·la), La novel·la (novel·la), El darrer hivern de Chopin i George Sand (novel·la), La ciutat del sol (novel·la), Estat d'excepció i Corambé: el dietari de George Sand (novel·la). Igualment hi manquen en la relació els poemaris Rituals, Un violí en el crepuscle, Cercle clos, Revolta, Temps moderns: homenatge al cinema, Antologia (1972-2002) i Lletra de batalla. Pel que fa a les obres de teatre hi manca Acte únic. En l'apartat de llibres d'assaig i prosa memorialística he publicat Cultura i antifranquisme, No era això: memòria política de la transició, Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart i Breviari contra els servils.
Però potser és en l'apartat del teatre, en relació als premis, publicacions o estrenes d'obres teatrals, on les campanyes de silenci i marginació han estat i són més ferestes. A mitjans dels anys setanta el silenci entorn de la publicació d'Autòpsia a la matinada, que havia guanyat el Ciutat de Palma de l'any 1974, va ser ben dur per a un jove que sense cap mena de relació amb les camarilles que controlaven la nostra cultura, imaginava que el camí de l'escriptor català era ple de flors i violes i que els companys de lletres eren, més que amics, confrares en la lluita per la nostra normalització cultural. Anava ben errat de comptes! Ni el premi de teatre Ciutat de Palma, ni el Premi Especial Born, el més important dels Països Catalans, llavors, ni el premi en català Carles Arniches de l'any 1972 lliurat a Alacant, ni els comentaris favorables d 'un Ricard Salvat, Blai Bonet o José Monleón serviren des res. Les notícies referents a aquestes obres teatrals sortien -quan s'arribaven a publicar"- al racó més ocult del diari. Evidentment l'arribada a Mallorca de qualsevol polític del feixisme, un dictador d'Amèrica Llatina, un actor de tercera filera ianqui o la simple recol·lecció d'un meló o síndria de deu quilos tenien -i tenen encara!- prioritat per damunt l'obra de Salvador Espriu, Joan Fuster o la novetat literària que un escriptor català hagi pogut publicar.
Per això, després de més de trenta anys de patir tota mena de silencis i marginacions també en el camp de la meva dedicació al teatre, va ser una alegria constatar com els autors, malgrat que fos d'una forma resumida i sintètica, parlaven de la meva obra en el Diccionari del teatre a les Illes Balears (volum I), una obra editada amb col·laboració del Govern de les Illes balears, l'Institut d'Estudis Baleàrics i Sa Nostra. El Diccionari del teatre a les Illes Balears (Palma de Mallorca, 2003) s'ha fet sota la direcció de Joan Mas i Vives, coordinat per Francesc Perelló Felani i amb un consell assessor format per Ramon Díaz i Villalonga, Josefina Salord Ripoll i Marià Torres Torres. En l'el·laboració d'aquesta obra hi ha participat, com a becaris o becàries, Àngela Aguiló Ferrer, Sònia Capellà Soler, Catalina Mateu Lladó, Maria Muntaner González, Maria Pons Pons, Magdalena Prohens Colom, Maria Quetglas Mesquida, Pere Roig Massanet i Maria del Mar Verd Julià.
La veu Miquel López Crespí diu: "López Crespí, Miquel (sa Pobla, 1946). Autor dramàtic, poeta i novel·lista. L'any 1976 va publicar Autòpsia a la matinada, obra d'un sol acte escrita en homenatge a l'estudiant Enrique Ruano, assassinat per la dictadura franquista l'any 1969. Per aquesta obra obtingué el premi Bartomeu Ferrà (1974), L'any 1985 publicà Homenatge a Rosselló-Pòrcel, premi Ciutat d'Alcoi (1984), on experimenta amb la veu, la música, el cinema, la mímica i els efectes sonors. També és autor d'Ara a qui toca?, premi Carles Arniches en llengua catalana (1972), que rebé elogioses crítiques de Ricard Salvat i José Monleón. Es tracta d'una obra dins la línia d'Autòpsia a la matinada i que va ser definida com a síntesi del teatre de l'absurd francès i l'èpica brechtiana. La temàtica gira entorn dels fills dels republicans que comencen la lluita per la llibertat a la dècada dels anys seixanta. L'any 1975 guanyà el premi especial Born amb Les germanies, obra feta en forma de collage (documents històrics, poesia, cançons i diapositives) que vol donar notícia de la lluita del poble mallorquí en defensa de la seva llibertat. Uns quants anys més tard, el 1998, va publicar El cadàver, estrenada el 30 de maig de 1996 al Teatre Principal de Palma per la companyia Taula Rodona, sota la direcció d'Adolfo Díez. Després va ser representada per Teatre Centre de Girona (1998) i pel Grup Germanor (1999), de Barcelona, sota la direcció de Teresa Gelpí. L'acció d'aquesta obra, d'un sol acte, transcorre en una gran sala menjador d'un casalot de senyors de Palma, amb algunes escenes que s'esdevenen al començament de la Guerra Civil, i unes altres en la immediata postguerra. Amb l'obra Atzucac guanyà el premi Ciutat de Granollers (1990). És un espectacle, proper als plantejaments de Becket i Ionesco, on la llengua, els jocs de paraules i la poesia en són els protagonistes. De l'any 2000 és la publicació d'Acte únic, premi Teatre Principal de Textos Teatrals (1987). També a l'any 2000 va obtenir una beca del Consell de Mallorca per a la creació teatral, el fruit de la qual fou Els anys del desig més ardent, que escenifica els problemes, les il·lusions i el posterior desencís de la generació del 1968, (AN) (RDV)".
« | Juliol 2008 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | |
7 | 8 | 9 | 10 | 11 | 12 | 13 |
14 | 15 | 16 | 17 | 18 | 19 | 20 |
21 | 22 | 23 | 24 | 25 | 26 | 27 |
28 | 29 | 30 | 31 |