Turmeda | 28 Juliol, 2008 10:03 |
Quan George Sand i Frédéric Chopin s'instal·len, primer a Son Vent (Establiments) i posteriorment a la Cartoixa de Valldemossa, els dos intel·lectuals són, sense cap mena de dubte, la parella més famosa de París en aquells moments. Amb tot el que hi ha rere la fama: enveges, persecucions culturals, campanyes rebentistes... (Miquel López Crespí)
La "sensibilitat" artística contemporània és creada precisament per aquests escriptors republicans, per la generació d'intel·lectuals de 1830 de la qual George Sand és una peça clau, de les més representatives. Els escriptors, Balzac, Stendhal, Sand, volen descriure la nova societat sorgida de la revolució francesa. Aquest naturalisme inicial donarà llum, amb el pas del temps, a obres cabdals de la literatura contemporània com, per exemple, Madame Bovary de Flaubert i Anna Karénina, de Tolstoi. (Miquel López Crespí)
Sand a Mallorca: la professionalització de l'escriptor
Quan George Sand arriba a Mallorca, el novembre de 1838, l'escriptora ja és una de les autores més cotitzades, més famoses i més conegudes de França. Recordem que aleshores Sand ja havia publicat Indiana (1832), Lélia (1833-37), Léone Léonie (1835) i Mauprat (1837), novelles que la consagren com l'autora més important del moment.
Un poc abans de la seva mort, entre els anys 1873 i 1876 escriu els contes infantils arreplegats en el volum Contes d'une grand-mère. I, per si mancàs encara alguna cosa en la ingent obra de la baronessa Dudevant, recodrem que algunes de les seves cinquanta-mil cartes han estat publicades en una obra de vint-i-cinc volums.
Sand rep, fins i tot, els elogis de Balzac, el qual es converteix en un dels seus màxims defensors. Ben al contrari que Victor Hugo, que, posseït per la típica enveja entre escriptors, la criticarà fins a la mort.
Quan George Sand i Frédéric Chopin s'installen, primer a Son Vent (Establiments) i posteriorment a la Cartoixa de Valldemossa, els dos intellectuals són, sense cap mena de dubte, la parella més famosa de París en aquells moments. Amb tot el que hi ha rere la fama: enveges, persecucions culturals, campanyes rebentistes... Però el 1838 Sand ja ha guanyat la batalla. El seu nom és el més valorat, l'autora que cobra més pels seus originals, la que té més influència política. Un escriptor per la casa del qual compareixen tots els intellectuals del moment.
Arriba per tant a Valldemossa l'escriptora de més renom, una roussoniana, seguidora, malgrat que ella ho desmenteixi en les seves cartes, de Sant-Simon i del socialisme utòpic del moment. Buloz, el seu editor, li fa firmar un contracte pel qual aquest es compromet a pagar-li quatre mil francs anuals a canvi de trenta-dues pàgines cada sis setmanes. Mai ningú no havia cobrat tant per escriure! La professionalització de George Sand ja és un fet!
La professionalització de l'escriptor! Vet aquí la follia que impulsa George Sand a viure i a lluitar. La baronessa Dudevant, la contradictòria republicana Aurore Dupin, lluitarà tota la vida per a poder demanar més estipendi per les seves obres i collaboracions en la premsa del moment. A París, el diaris de major tiratge publiquen novelles per entregues. Tothom llegeix les obres de Dumas, Balzac o la mateixa Sand. Es va creant el modern públic lector. La "sensibilitat" artística contemporània és creada precisament per aquests escriptors republicans, per la generació d'intellectuals de 1830 de la qual George Sand és una peça clau, de les més representatives. Els escriptors, Balzac, Stendhal, Sand, volen descriure la nova societat sorgida de la revolució francesa. Aquest naturalisme inicial donarà llum, amb el pas del temps, a obres cabdals de la literatura contemporània com, per exemple, Madame Bovary de Flaubert i Anna Karénina, de Tolstoi. Es nota arreu la influència exercida per Stendhal, autor de La Cartoixa de Parma, Lucien Leuwen i El roig i el negre. No hem d'oblidar tampoc les novelles de Balzac, La comédie humaine!, tan estimades per Karl Marx. Amb les obres de George Sand la història penetra profundament la literatura. Arnold Hauser en Història social de la literatura i de l'art diu que "així entra en la literatura la lluita conscient de classes".
Els escriptors francesos de la generació de 1830 són lluny, amb la seva lluita diària per la professionalització, de les ximpleries que algun exquisit nostrat propaga arreu. Totes aquestes beneitures referents a la "prostitució" de la literatura quan aquesta serveix per a ajudar a sobreviure l'escriptor català contemporani i, de rebot, la cultura catalana, ja que ambdues coses són indestriables.
Dos segles després de Sand, a la nostra terra, en conferències i suplements culturals, en les converses dels postmoderns i neoformalistes, encara es critica aquell que vol cobrar per un article, els que han obtingut un guardó literari o un bon contracte editorial... Com si tots els escriptors catalans haguéssim de ser terratinents com Costa i Llobera o Maria Antònia Salvà, blasmen contra aquells pocs que, amb prou dificultats, lluitant dia a dia contra tota mena de poders fàctics i reaccionaris, aconsegueixen fer-se valer, malgrat sigui una mica, en el tèrbol món editorial i periodístic del moment.
Balzac, Dumas o Sand haurien esclafat de riure si algú, com s'esdevé per aquests indrets, hagués considerat que es "prostituïen" quan exigien un bon contracte al seu editor. Aquí, com dic, encara se sent dir a alguns d'aquests lletraferits que: "pagarien per veure publicat un article seu o un llibre". Quina diferència de mentalitats, que estam d'endarrerits en comparació amb la societat i els intellectuals francesos de fa dos segles! El motiu d'orgull de Balzac o Sand, obtenir diners pels seus escrits, és aquí blasmat i sovint convertit en el punt essencial de les acostumades campanyes rebentistes contra algun dels nostres autors o autores.
Turmeda | 28 Juliol, 2008 05:32 |
...Hölderlin, Strindberg, Spinoza, Andreu Nin i Grombrowicz. Albertí parla de Joan Salvat Papasseit. Damià Huguet escriu de Godard (1-VII-71), damunt el nou cinema alemany (25-IV-71). Jaume Vidal Alcover fa una sèrie d’articles on analitza la narrativa catalana de Mallorca alhora que Damià Ferrà-Pons, juntament amb Francesc de B. Moll, ridiculitzen els gonellistes mallorquins amb un parell de magistrals articles damunt la llengua catalana fent palesa la ignorància i mala fe dels enemics de la nostra normalització lingüística i cultural. També Francesc de B. Moll se’n riu de les posicions dels “arabistes”, un grup cultural sorgit al voltant de les idees de l’historiador Miquel Barceló que treia el cap per aquells anys. Després de l’article de Francesc de B. Moll “Mallorca turmedista” (20-IV-72) ja ningú mai més va insistir en aquelles dèries tan de moda entre quatre escriptors nostrats. (Miquel López Crespí)
Narrativa experimental i subversió en els anys 70 i 80 (II)
Entestats a provar de bastir una literatura rupturista envers la tradició de l’Escola Mallorquina, envers la narrativa rural i conservadora, amb l’herència literària de rendistes i terratinents com Maria Antònia Salvà i Miquel Costa i Llobera o feixistes com els germans Villalonga, ens passàrem els anys de l’adolescència i joventut estudiant les avantguardes literàries i artístiques catalanes i del món. Potser tot començà amb la primera i inicial lectura de Whitman, el moviment Dadà, els manifests de Breton, el descobriment de Joan Salvat Papasseit, el futurisme soviètic i l’impressionisme alemany. Sense oblidar Lautréamont, Rimbaud, Sade, Jarry, Jacques Vaché, Jacques Rigaut, René Crevel.
La Llibreria Logos, el coneixement de l´ofici de llibreter de Domingo Perelló, ens permetia gaudir del privilegi d’aconseguir llibres, introbables en el mercat espanyol, de Khlébnikov, Tristan Tzara, Artaud, Sade i Jean Cocteau. Llegir els primers manifests dels constructivistes, impressionistes, futuristes, expressionistes i dadaistes va ser summament important per anar donant un cos teòric als nostres primers escrits de narrativa experimental. Conèixer Toller i Bertolt Brecht, submergir-se en l’ambient cultural i polític de la República de Weimar o del París de començament del segle XX. Descobrir intel·lectuals xinesos com Lu Xun. Llegir Sobre la classe intel·lectual (València, Tres i Quatre, 1973).
En aquells començaments dels anys setanta ens trobàvem sovint amb Xim Rada i Paco Monge. Venien a cercar-me a Llibreria Logos i anàvem a petar la conversa a algun bar proper a la redacció de Diario de Mallorca, que aleshores estava situada al bell mig de Via Roma. Sovint hi participava Damià Huguet quan venia a Palma a comprar llibres o deixar els articles a la redacció, si no els havia enviat per correu. Discutíem, entre altres temes que ja no record, sobre els socialistes utòpics, de Saint-Simon fins a Fourier, anant a la recerca de la subjectivitat reprimida pel capitalisme i per les burocràcies del socialisme degenerat. Anagrama havia publicat un llibre prou interessant al respecte: em referesc a l’obra de Dominique Desanti Los socialistas utópicos (1973). En Paco Monge havia escrit recentment, parl del maig del 74, un interessant article sobre Fourier titulat “Dudar de la civilización” que, en una època d’exacerbat economicisme en les incipients organitzacions antifeixistes del moment, ens ajudava a descobrir aspectes imprescindibles de la historia de la ideologia socialista, de la subjectivitat humana.
Comentàvem fins a altes hores de la nit les novetats editorials del moment. Els Textos sobre la producción artística de Marx i Engels ens permetien endinsar-nos en els problemes del llenguatge, de la superstructura cultural de la societat burgesa, de les relacions entre l’art i l’economia d´una societat concreta. Núria Aramon i Stein acabava de traduir un important opuscle de György Lukács en els Quaderns 3 i 4 de València: El gran octubre de 1917 i la literatura contemporània (1973). Hores de debat sobre les concepcions de Marx i Engels en referència a la cultura grega, al Renaixement italià, al paper de Shakespeare en la història de la literatura mundial. Molt importants les aportacions de Marx i Engels quant al romanticisme, a Carlyle, Chateaubriand, Wagner, Balzac, Diderot. En un viatge que vaig ver a Londres l’any 1970 vaig poder comprar els escrits sobre literatura de Trotski, els quals, sota el títol Literatura y revolución: otros escritos sobre la literatura y el arte havia acabat de publicar Ediciones Ruedo Ibérico de París. Aquesta obra, les reflexiones de Trotski sobre art i literatura, aportava elements importants sobre el paper dels intel·lectuals en la construcció del socialisme. El concepte de bloc històric de les classes populars oposat al bloc de les classes dominants, el paper dels intel·lectuals en construcció de la superstructura ideològica, els conceptes d’Antonio Gramsci quant a la necessària revolució cultural per anar modificat el poder i control de la burgesia i del capitalisme damunt les consciències, ja hi són presents en els estudis del dirigent de l’Exèrcit Roig damunt art i literatura. Lectures de Baudelaire, Lenin, Malcolm Lowry, Barthes, Nietzsche, Kristeva, Foucault, William Burroughs. Comentam els articles de les revistes Tel Quel, Cahiers de Cinema, Serra d’Or i els números de Pekin informa i China que ens tenen al dia de la marxa de la Gran Revolució Cultural Proletària a la Xina. Monge escriu sobre Hölderlin, Strindberg, Spinoza, Andreu Nin i Grombrowicz. Albertí parla de Joan Salvat Papasseit. Damià Huguet escriu de Godard (1-VII-71), damunt el nou cinema alemany (25-IV-71). Jaume Vidal Alcover fa una sèrie d’articles on analitza la narrativa catalana de Mallorca alhora que Damià Ferrà-Pons, juntament amb Francesc de B. Moll, ridiculitzen els gonellistes mallorquins amb un parell de magistrals articles damunt la llengua catalana fent palesa la ignorància i mala fe dels enemics de la nostra normalització lingüística i cultural. També Francesc de B. Moll se’n riu de les posicions dels “arabistes”, un grup cultural sorgit al voltant de les idees de l’historiador Miquel Barceló que treia el cap per aquells anys. Després de l’article de Francesc de B. Moll “Mallorca turmedista” (20-IV-72) ja ningú mai més va insistir en aquelles dèries tan de moda entre quatre escriptors nostrats.
Jo havia acabat de guanyar el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor 1973 amb el recull de contes La guerra just acaba de començar. A conseqüència d’aquest premi literari m’entrevistaren Jaume Pomar i Margalida Capellà. Jaume Pomar titulava l’entrevista “Miquel López Crespí: Premi Ciutat de Manacor 1973” (26-VII-73) i Margalida Capellà titulava la seva “López Crespí: pol·lèmic” (13-XII-73). Jo aprofitava les entrevistes per parlar dels trencaments literaris existents en les obres que escrivia en aquell temps. Volia deixar constància de la nostra manera diferent de copsar el fet literari explicant com la jove narrativa catalana tenia poc a veure amb l’herència clerical i conservadora del passat. O almanco així ho volíem creure aquells i aquelles que ens endinsàvem en les senderes d´un cert experimentalisme literari. En efecte, ens sentíem profundament units a Gabriel Alomar i Bartomeu Rosselló-Pòrcel, però res no ens seduïa dels versets que feien Maria Antònia Salvà i Llorenç Riber, per dir uns noms que poden fer entendre la meva posició cultural a començaments dels anys setanta.
« | Juliol 2008 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | |
7 | 8 | 9 | 10 | 11 | 12 | 13 |
14 | 15 | 16 | 17 | 18 | 19 | 20 |
21 | 22 | 23 | 24 | 25 | 26 | 27 |
28 | 29 | 30 | 31 |