Turmeda | 16 Agost, 2008 17:23 |
Els protoliberals espanyols com Jovellanos, Cabarrús o els “afrancesats” que donen suport a la Junta Central que fa costat a Napoleó contra l´Espanya imperial i clerical, representen, amb totes les contradiccions que vulgueu, l'expressió política de més d´un segle de lluita cultural contra el poder de l’Església i la monarquia absoluta. A l’estat espanyol l’atac contra les concepcions endarrerides del clergat, la noblesa parasitària i el poder de la Inquisició comença ja en el segle XVI amb la introducció i traducció de certs tractats luterans. (Miquel López Crespí)
L´Ajuntament de Palma, Nanda Ramon i l´Any de Jovellanos
L´Ajuntament de Palma ha declarat l´any 2008 “Any Jovellanos” en commemoració del dos-cents aniversari de l´alliberament de Gaspar Melchor de Jovellanos del seu captiveri a Mallorca. La regidora de Cultura Nanda Ramon ha informat als mitjans de comunicació que l´Ajuntament de Palma prepara nombroses exposicions il·lustratives del personatge i la seva època, edicions de llibres i cicles de conferències.
Recordem que Jovellanos era un il·lustrat espanyol i, segurament, per la seva actuació política i per la seva obra, el més important de tota aquella colla (Aranda, Campomanes, Olavide, Floridablanca, Cabarrús...) que volgué fer avançar l´endarrerit estat espanyol mitjançant l´eina insubstituïble de la cultura i la creació de les infraestructures culturals i econòmiques que permetessin el progrés científic, tècnic i econòmic de la societat del seu temps. Autor d´una nombrosa obra literària i de gran quantitat d´estudis de caràcter pedagògic, econòmic, jurídic i polític, Jovellanos aportà igualment la seva intel·ligència a les traduccions, a la investigació de la problemàtica econòmica i cultural d´Astúries, a la botànica, i féu importants aportacions a la modernització del pensament progressista espanyol de finals del segle XVIII i començaments del XIX.
Per copsar la importància del pensament i l´obra de Gaspar Melchor de Jovellanos ens hauríem de situar en la seva època, en les dificultats que tenien les idees de la Il·lustració per a sembrar la llavor a l´estat espanyol. El control polític, econòmic i cultural de les classes dominats damunt el poble és aclaparador. Basta estudiar a fons el llibre d’Ignacio Fernández de Castro De las Cortes de Cádiz al Plan de Desarrrollo: 1808-1966 (París, Ruedo Ibérico, 1968) per a copsar-ho en tota la profunditat. Existeixen ordres severíssimes que prohibeixen l´entrada dels llibres científics i filosòfics. El mateix Jovellanos serà condemnat, desterrat a Mallorca per la camarilla de Carles IV i la Inquisició amb l´acusació de ser lector d´aquest material considerat “dissolvent”. Se l´acusa d´haver-se trobar en el seu domicili un exemplar del Contracte social de Rousseau. El cert és que Jovellanos va ser condemnat per haver criticat l´escandalós aprofitament personal dels recursos de l´estat per part de Godoy, amant de l´esposa del rei Carles IV, la famosa, per les seves aventures amoroses, Maria Lluïsa de Parma. Ho explica l´historiador Tristán de la Rosa en el llibre España contemporánea. Siglo XX (Barcelona, Ediciones Destino, 1972). L´excusa va ser la lectura dels llibres prohibits, però el cert era que havia caigut en desgràcia davant la reina a conseqüència de les critiques fetes al seu amant.
En aquella època, el concepte “llibres prohibits” englobava gairebé qualsevol volum que no fos referent a vides de sants i beats. La filosofia, la ciència en totes les seves vessants, la història, fins i tot l´estudi de determinats llibres de botànica, arquitectura o medicina eren considerats “sospitosos” de propagar idees “dissolvents”. Podem trobar una documentació i una informació exhaustiva d´aquella època -–regnats de Carles III, Carles IV i Ferran VII-- , de la dificultosa introducció de les idees de la Il·lustració a l´estat espanyol en la imprescindible obra -- una autèntica enciclopèdia! -- de Richard Herr España y la Revolución del siglo XVIII (Jérez de la Frontera, Aguilar de Ediciones, 1964).
Si volem aprofundir en el pensament dels il·lustrats espanyols del segle XVIII, d´homes de la vàlua de Gaspar Melchor de Jovellanos, haurem d´aprendre a viatjar en el temps, retrocedir molt enrere, situar-nos en les coordenades espanyoles de finals del segle XVIII i començaments del XIX. Els protoliberals espanyols com Jovellanos, Cabarrús o els “afrancesats” que donen suport a la Junta Central que fa costat a Napoleó contra l´Espanya imperial i clerical, representen, amb totes les contradiccions que vulgueu, l'expressió política de més d´un segle de lluita cultural contra el poder de l’Església i la monarquia absoluta. A l’estat espanyol l’atac contra les concepcions endarrerides del clergat, la noblesa parasitària i el poder de la Inquisició comença ja en el segle XVI amb la introducció i traducció de certs tractats luterans.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (8-I-08)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Turmeda | 16 Agost, 2008 10:43 |
Són els infamants processos de Moscou contra la vella guàrdia que ha fet la Revolució, l’execució de Radek, Bukharin, Rakovski, Ríkov, Piatakov, Zinóviev, Kàmenev, el posterior assassinat de Trotski a Mèxic, els milers de revolucionaris executats o portats als camps de concentració siberians, els que marquen la fi del somni igualitari en el món (malgrat que, a despit dels retrocessos sempre hi hagi avantguardes entestades a fer avançar les manetes aturades del rellotge de la història). (Miquel López Crespí)
Les revolucions traïdes
El 4 d’agost de 1936 Trotski enllestia i lliurava a la impremta el llibre La revolució traïda, una profunda anàlisi de la degeneració de la revolució soviètica a mans de la burocràcia estalinista. Moltes de les idees essencials d’aquesta denúncia ja havien estat exposades en la premsa soviètica –abans de la censura total estaliana- i en els debats en defensa de les conquestes d’Octubre fetes pel mateix Trotski i altres dirigents bolxevics a mitjans dels anys vint. La Revolució traïda, llibre que llegíem en la joventut i hem repassat sovint, documenta com la crisi del socialisme a l’URSS és molt anterior al que han volgut dir els analistes i publicistes al servei de la burgesia que ho centren tot en l’any de la caiguda del mur del Berlín i la posterior restauració capitalista a l’antiga Unió Soviètica. La pregunta és ben clara. Quan, en efecte, comencen a ser esborrades per la contrarevolució victoriosa les idees procedents de Babeuf i de l’ala esquerra dels jacobins, els sans-coulottes de Chaumette i Hébert? El 1989, com diuen els mitjans de comunicació al servei de la burgesia i l’imperialisme, o a finals dels anys vint, com afirma Trotski a La Revolució traïda?
És evident que, per a molts de nosaltres, una part de la generació literària dels 70, aquella que s’implicà en la lluita per l’autodeterminació i el socialisme, el final de les idees que podem reconstruir llegint les pàgines de París 1793, no s’esdevé en el mes i l’any de l’ensorrament del mur de Berlín, el novembre de 1989. El somni dels revolucionaris mallorquins, espanyols i francesos descrit a les pàgines de la novel·la que acaba de publicar el Tall Editorial acabà el mateix dia en què comencen a ser empresonats i executats els autèntics bolxevics, els revolucionaris de totes les tendències, els partidaris dels consells obrers (els soviets), els homes i dones que l´octubre de 1917 han iniciat el camí de la Revolució Mundial, la “democracia igualitària” que somniava un sector dels dirigents de la Revolució Francesa, els socialistes i llibertaris que s’alçaren contra la societat burgesa durant tot el segle XIX i el XX. Són els infamants processos de Moscou contra la vella guàrdia que ha fet la Revolució, l’execució de Radek, Bukharin, Rakovski, Ríkov, Piatakov, Zinóviev, Kàmenev, el posterior assassinat de Trotski a Mèxic, els milers de revolucionaris executats o portats als camps de concentració siberians, els que marquen la fi del somni igualitari en el món (malgrat que, a despit dels retrocessos sempre hi hagi avantguardes entestades a fer avançar les manetes aturades del rellotge de la història). I no oblidem, en aquesta mateixa línia que comentam, els tràgics Fets de Maig de 1937 a Barcelona, quan les forces burgeses republicanes, en estreta aliança amb l’estalinisme soviètic, espanyol i català porten endavant la repressió contra les idees igualitàries representades aleshores pel POUM i la CNT.
Quina força, la del 93 francès, la del pensament de l’ala esquerra jacobina, la que representaren primerament Marat, Saint-Just i Robespierre i, més tard, Babeuf, Buonarroti i Darthé! El 1793, els fets posteriors, el Termidor contrarevolucionari que porta els partidaris de Robespierre i al mateix Incorruptible a la guillotina, és el gresol on es congrien totes les concepcions polítiques que commouran el món durant prop de dos-cents anys, com ja hem dit més amunt. La necessària igualtat entre els homes, una idea que ja ve de Rousseau, la importància de bastir una organització política feta i al servei dels sectors explotats, de lluitar per aconseguir la “dictadura provisional dels oprimits” es congrien en aquells moments i que perduren ara mateix. La necessitat d’un poder militar i polític que sigui l’instrument que garanteixi la igualtat social de la humanitat, és una concepció elaborada per l’organització de François-Noël Babeuf (que es feia anomenar Gracus Babeuf, en honor dels Gracs romans), Darthé i Buonarroti. Idees que seran transmeses a Auguste Blanqui i d’aquest aniran passant a molts dels socialistes francesos de la primera meitat del segle XIX, però especialment a Marx i Engels.
Turmeda | 16 Agost, 2008 07:26 |
Per altra banda el cine "normal", l'estrictament comercial, el cine que presumia d'estar "molt allunyat de la política", també es deixava contagiar pel moment de la transició de la naixent apertura cinematogràfica. (Miquel López Crespí)
Les pel·lícules de la transició
A partir de 1973 s'iniciava la recta final de l'autotransformació del règim franquista. Amb la nova Llei del Cine, certes pel.lícules de l'oposició es pogueren filmar, veure i exportar sense tantes limitacions com en el passat més recent. Començava l'allau turística i el règim -mitjançant el cinema- volia donar una imatge més liberal. Concretament, parlam dels anys que van de 1974 a 1976. El canvi d'època repercuteix igualment damunt els espectadors. El públic comença a "premiar", amb la seva assistència, certes pel.lícules que considera d'oposició al règim feixista. Recordem l'èxit de films com La tia Angélica o Furtivos.
Malgrat que globalment poguem situar la major part de pel.lícules dels anys que van des de la mort de Franco fins a l'octubre de 1982 com a "cine de l'oposició", el cert és que les tendències dels directors, productors i guionistes són tan variades com ho eren les forces que pugnaven per un canvi polític dins l'Estat. Sens dubte, aleshores -i parl a nivell particular-, ens seduïen les propostes més agosarades, com ho eren films del tipus El espíritu de la colmena (1973, Víctor Erice), Pascual Duarte (1976, Ricardo Franco) o El desencanto (1976, Jaime Chávarri). Evidentment, també anàvem a veure i comentàvem, interessats, propostes més liberals com Furtivos (1975, José Luis Borau) o El amor del capitán Brando (1974, Jaime de Armiñán).
Record altres pel.lícules del temps de la transició obertament d'esquerres com Pim, pam, pum... ¡fuego! (1975, Pedro Olea), Manuela (1975, Gonzalo García-Pelayo), Gulliver (1976, Alfonso Ungría) o la mateixa Cría cuervos (1975, Carlos Saura). És el moment de la famosa "tercera via" del cinema. Determinats productors estaven una mica atemorits (per les conseqüències econòmiques que podia comportar) amb el tipus de films com El espíritu de la colmena o les obres que feia Carlos Saura, per posar uns exemples. Aquest tipus de productor el podíem trobar representat en homes com José Luis Dibildos, que volia fer "un cine molt popular amb perspectiva crítica". Aquest era el dilema de la famosa "tercera via": adaptar-se als temps canviants, però sense perdre el públic creat en quaranta anys de subproductes franquistes i, sobre tot, es tractava d'obrir noves escletxes dins d'un nou tipus d'espectadors: la classe mitjana urbana, i ja no tant de camperol com en el recent passat.
La pel.lícula més emblemàtica d'aquesta nova concepció del cine serà, sens dubte Los nuevos españoles (una pel.lícula de l'any 1974 dirigida per Roberto Bodegas i produïda per José Luis Dibildos). És evident que, malgrat els nous aires de certa llibertat que es respiraven -dins del món del cine- d'ençà mitjans dels anys setanta, no oblidem que les pel.lícules de l'oposició antifranquista o les de la "tercera via" coexistien i compartien públic -o se'l disputaven aferrissadament- amb tota la parafernàlia del franquisme i la buidor cinematogràfica que segregaven les classes socials compromeses amb la dictadura (especialment la burgesia enriquida amb el feixisme).
Per altra banda el cine "normal", l'estrictament comercial, el cine que presumia d'estar "molt allunyat de la política", també es deixava contagiar pel moment de la transició de la naixent apertura cinematogràfica. Parl de films de sorprenent anticipació política com, per exemple, Alcalde por elección (1976, Ozores) o la clarament centrista visió de la guerra civil revolucionària Tengamos la guerra en paz (1976, Eugenio Martín).
Podríem resumir el que hem vist fins ara dient que el cinema de la famosa "tercera via" neix com alternativa als dos corrents que dominaven les pantalles de mitjans dels anys setanta. D'una part era omnipotent el fenomen dels "saurisme" (l'impacte del cinema de Carlos Saura). Però, malgrat els encerts d'aquests tipus de cinema (que ningú no nega), el cert era que, a nivell econòmic, els productors pensaven que el seu cinema era massa hermètic, massa allunyat dels paràmetres a què estava acostumat l'espectador de les diverses nacions de l'Estat.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
« | Agost 2008 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | ||||
4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 |
11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 |
18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 |
25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 |