Literatura catalana contemporània

Per a gent que, malgrat sigui des d'òptiques estètiques i ideològiques diferents, estimam els nostres clàssics, no podeu imaginar el sotrac que significa entrar a una llibreria per a demanar un llibre de Costa i Llobera i sentir que no en tenen cap. Pitjor encara. Si l'empleat és d'aquells que solament coneixen l'existència dels darrers èxits espanyols o nord-americans, sense cap mena de vergonya et pot dir que no sap qui és aquest "autor desconegut". Arribats a aquest punt, hauríem de saber apreciar com pertoca la feina d'infrastructura cultural feta des dels seus inicis per l'Editorial Moll. (Miquel López Crespí)

Costa i Llobera i l'Editorial Moll

Fins fa uns anys era prou complicat trobar llibres que estudiasin la vida i l'obra de Miquel Costa i Llobera. No és que no hi hagués llibres publicats. El problema és que eren mals de trobar si exceptuam els que, de forma quasi miraculosa, havia anat editant l'Editorial Moll. Existien els "clàssics", aquell quasi introbable, a no ser en Llibres Mallorca, Mn Costa i Llobera: assaig biogràfic, que l'incansable Bartomeu Torres Gost havia publicat a "Les Illes d'Or" l'any 1936, pocs mesos abans de l'esclat de la guerra civil. També podies trobar, després d'acurada recerca, les famoses Visions de Palestina de Costa i Llobera (Ciutat de Mallorca, Editorial Moll, 1977), Primeres poesies (Ciutat de Mallorca, Editorial Moll, 1981) i la reedició d'Horacianes, amb pròleg de Jaume Vidal Alcover, també de l'Editorial Moll (1990).

Igualment era a l'abast del lector De l'agre de la terra (Ciutat de Mallorca, Editorial Moll, 1997) i l'estudi de Josep Sureda Blanes Entorn de Miquel Costa i Llobera, editat per Editorial Moll amb col×laboració amb la Fundació Rotger Villalonga (1999) i l'imprescindible Epistolari de Miquel Costa i Llobera i Antoni Rubió i Lluch a Joan Lluís Estelrich, cartes recopilades, com es pot imaginar, per Bartomeu Torres Gost (Ciutat de Mallorca, Editorial Moll, 1985).

Però no intentàssiu adquirir a cap llibreria de Ciutat el famós Miguel Costa i Llobera (1954-1922): itinerario espiritual de un poeta del mateix Bartomeu Torres Gost i que edità la Biblioteca Balmes de Barcelona el 1971!

Provar de trobar aquest darrer llibre era -i imagín que continua essent!- una epopeia de les antigues. Puc donar fe que, fa uns anys, quan amb el grup d'escriptors de sa Pobla (Alexandre Ballester, Pere Bonnín, Rafel Socias, Francesc Gost, Miquel Segura, etc.) preparàvem un homenatge a l'autor de Pollença, no el vaig trobar per part ni banda. Un bon amic meu, professor del departament de català de la UIB, m'aconsellà anar pels voltants de la Seu perquè per aquells indrets, armat de paciència i en pla de detectiu, provàs de trobar informació respecte a l'"introbable".

Dit i fet. Un plujós dia d'abril de l'any 2000 em vaig dirigir a la Seu. Hi hagué sort. En els arxius que hi ha en el primer pis de l'antic edifici de l'Almoina vaig poder trobar un vell canonge que, pel que m'explicà, conegué a fons Bartomeu Torres Gost. Aquest bon home m'indicà, com aquell que indica el guardià de les claus del tresor, una persona que feinejava en l'ombra de la sala, tenint cura de vells pergamins curulls d'història. Era un dels escolans vells de la Seu. L'escolà, molt amable, m'acompanyà fins a un taulell amb llibres i butlletins religiosos que hi havia vora l'entrada de la porta de la Seu i, oh miracle!, allà, quasi amagat, tapat per un munt de llibres de missions, vides de sants i els habituals fulls parroquials, poguérem trobar un exemplar del llibre de Bartomeu Torres Gost.

Vaig dipositar, com era preceptiu, el preu que em demanaren i, més content que un infant amb la seva joguina el dia dels reis, vaig tornar al meu despatx.

Valgui aquesta història com a curiosa anècdota del que costa trobar, a la seva terra, material d'estudi d'un dels poetes més coneguts dels Països Catalans.

Per a gent que, malgrat sigui des d'òptiques estètiques i ideològiques diferents, estimam els nostres clàssics, no podeu imaginar el sotrac que significa entrar a una llibreria per a demanar un llibre de Costa i Llobera i sentir que no en tenen cap. Pitjor encara. Si l'empleat és d'aquells que solament coneixen l'existència dels darrers èxits espanyols o nord-americans, sense cap mena de vergonya et pot dir que no sap qui és aquest "autor desconegut". Arribats a aquest punt, hauríem de saber apreciar com pertoca la feina d'infrastructura cultural feta des dels seus inicis per l'Editorial Moll. Sense les edicions concretes iniciades en el seu temps per Francesc de B. Moll i continuades posteriorment per Josep M. Llompart i Francesc Moll, poca cosa s'hauria arribat a conèixer de Miquel Costa i Llobera. Ni de gairebé cap altre autor nostrat.

Posem un exemple. Parlem de la importància cabdal que, per al coneixement de la poesia de Costa, significa l'edició d'Antologia lírica, editada per Editorial Moll i patrocinada pel diari Última Hora el 1972. Obra que ha tengut amb posterioritat dues edicions més: la de 1980 i la de 1990.

Durant molts d'anys, els amants de les nostres lletres ens haguérem de conformar amb tenir tan sols a l'abast el llibre biogràfic de Torres Gost sobre Costa i Llobera de l'any 1936. Sortosament, Josep M. Llompart, que sabia a la perfecció de totes les mancances culturals que la victòria del feixisme havia significat per a la nostra cultura, es preocupà de portar a la impremta les lliçons de l'històric curs de llengua i literatura mallorquina que el mateix Llompart va donar per Radio Juventud d'Inca la tardor de 1960.

Aquestes importantíssimes lliçons, potser les primeres que es podien sentir per una ràdio del "Movimiento" en els tenebrosos anys seixanta, foren recollides en forma de llibre, un que seria bàsic per a la formació de molts d'escriptors mallorquins de finals dels seixanta i començaments del setanta. El llibre "militant", en paraules de Llompart, sense pretensions de "cientificitat", però que esdevingué una arma efectiva del nostre desvetllament nacional i cultural, portava per títol La literatura moderna a les Balears i, com no podia ser d'altra manera, va ser editat per l'Editorial Moll el desembre de 1964.

Precisament el capítol VIII del llibre (pàgs. 76-87) està completament dedicat a la vida i obra de Miquel Costa i Llobera. Va ser precisament aquesta obra i la reproducció dels famosos versos de "Lo pi de Formentor" el que, malgrat no fos el poeta de la nostra joventut, ens obrí les portes per a anar aprofundint en la l'obra poètica de l'autor de Pollença.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Fanny Tur serà, doncs una de les màximes responsables de promoure la cultura catalana, sempre amenaçada pel poder omnipresent dels imperis que ens colonitzen. (Miquel López Crespí)

Fanny Tur, directora del Ramon Llull (IRL)

Fanny Tur i l'escriptor Miquel López Crespí el dia de la presentació del poemari Rituals amb el qual l'autor de sa Pobla havia guanyat el Premi de Poesia Illa de Formentera 2001.

Aquests dies he llegit que la bona amiga Fanny Tur serà la nova directora adjunta de l’Institut Ramon Llull (IRL). La notícia m’ha recordar viatges literaris a Eivissa, els inicials contactes amb aquesta valenta lluitadora, capdavantera del combat per la cultura catalana, per la defensa dels nostres minvats recursos i territori, sempre amenaçats pels voltors de la dreta depredadora, per aquests especuladors que no aturen en la seva tasca de destruir les nostres senyes d’identitat.

Fanny Tur serà, doncs una de les màximes responsables de promoure la cultura catalana, sempre amenaçada pel poder omnipresent dels imperis que ens colonitzen. Inesperadament, en llegir la notícia, tornen estimats records ocults en els plecs de la memòria: la melangiosa presència d'Eivissa i Formentera regressa, potent, com una mar agitada per fortes onades de goig. Encara tenc ben present aquella trucada de Fanny Tur quan era consellera de Cultura comunicant-me que havia guanyat el I Premi de Poesia Illa de Formentera (juntament amb el poeta Bartomeu Ribas) en homenatge a Marià Villangómez. A l'endemà de la trucada la premsa d'Eivissa i de Ciutat destacava la notícia del guardó. El poeta Joan Serra i l'amic Joan Albert Ribas, membres del jurat, m'explicaven, una vegada lliurat el premi, l'alta qualitat de les obres presentades i la dificultat que tengueren per a escollir els poemaris finalistes. Sortosament per a qui signa aquest escrit i per a l'amic Bartomeu Ribas hi hagué unanimitat en la decisió dels membres del jurat.

Com he dit una mica més amunt, les informacions dient que l’exconsellera insular d’Eivissa serà la nova directora adjunta del Ramon Llull ha fet que tornassin a la memòria multitud de vivències: la presència sempre patent de Marià Villangómez en totes les nostres inicials provatures literàries dels seixanta i setanta; els viatges en temps de la clandestinitat quan fugíem per uns dies de la trista grisor ciutadana. Aleshores ens perdíem per les platges de Formentera -eren els anys dels hippis, de la brutal repressió contra els "barbuts de cabells llargs" i el "nudisme"- tot imaginant la possible existència d'un món més humà i llibertari. Era el temps d'arribar al port d'Eivissa amb aquells atrotinats vaixells antics de la Transmediterrània. Record ara mateix el "Ciutat de Mallorca" que posteriorment seria substituït pel "Ciudad de Tenerife" i unitats semblants, ja molt més grans i còmodes.

Una de les primeres coses que fèiem en arribar era anar al Museu del Puig des Molins, perdre'ns enmig de l'art immens de la civilització púnica i romana... Més tard anàvem a la recerca de la casa on romangueren amagats Rafel Alberti i María Teresa León quan esclatà la sublevació feixista pel juliol del 36...

Record que una de les primeres guies que vaig llegir referents a Eivissa va ser aquella tan famosa de Josep Pla editada per "Destino" en el febrer de l'any 1950. Per cert que aquest llibre em va desaparèixer, com a tants d'altres, en temps de la transició quan la nostra biblioteca particular era sovint "nacionalitzada" per companys sense gaire manies. Aquests companys mai no se'n recordaven de tornar volums que per a nosaltres eren molt apreciats. Doncs, be: com dèiem, Josep Pla, el famós escriptor -tan franquista ell, tan reaccionari però alhora tan bon prosista- explicava en la guia que comentam el seu viatge a les Illes (Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera) a finals dels quaranta.

Josep Pla es dolia, parlant de la civilització púnica, dels robatoris i destruccions fetes pels àrabs (i altres pobles entre els quals podríem parlar també dels cristians) que, a la recerca de joies i objectes de valor, feren malbé les tombes dels antics pobladors de l'illa germana.

Cap a l’any 1968 ens seduïa el moviment hippi, coneixíem diversos aspectes de la cultura dels EUA. Des de sempre ens havien interessat els seus escriptors, conèixer l'obra i la trajectòria vital d'autors compromesos com James Dalwin, Bernard Malamud, Arthur Miller, Mary Mac Carthy, Malcolm X, Susan Sontag, Edward Albee, Carson Mc Cukllers, Morman Mailler... Quantes imatges i vivències pot fer tornar a la memòria el simple fet de llegir una notícia en els diaris!

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Alexandre Ballester, Miquel López Crespí, Damià Pons, Sebastià Serra Busquets, Antoni Marimon Riutort, Guillem Muntaner, Maria Antònia Roig, Miquel Seguí, Antoni Serra Cantallops

Les II Jornades d’Estudis Locals de sa Pobla (Mallorca)

Les II Jornades d’Estudis Locals de sa Pobla pretenen continuar amb l’esperit de les primeres que recolliren una vella reivindicació molt present a diferents ambients i àmbits d’opinió del poble. En resposta a això, l’Obra Cultural Balear, en col•laboració amb la regidoria de Cultura de l’Ajuntament de sa Pobla i el Centre de Formació per al Professorat d’Inca, pretén tornar a organitzar aquest esdeveniment en benefici de la memòria històrica i actual de la vila de sa Pobla, i per a seguir omplint un buit històric.

Aquestes II Jornades d’Estudis Locals de sa Pobla tornen a tenir un interès científic i la voluntat de crear un espai en el qual puguin sortir a la llum els estudis que molts poblers i no poblers han dedicat al nostre poble i que a dia d’avui dormen reclosos en algun calaix físic o virtual a l’espera de morir d’oblit. Com que no volem que la memòria s’esvaeixi, ni tampoc que la memòria s’esbiaixi, pensam que cal donar lloc a qui han intentat que això no ocorri. A la vegada, també es pretén que les jornades siguin un estímul per a què totes aquelles persones amb inquietuds sobre el coneixement de la realitat i vida poblera des de qualsevol perspectiva ho exposin amb rigor sobre un paper.

Queda clar, per tant, que un poble que no es coneix a ell mateix no pot mirar amb garanties el futur; en aquest punt és on tornen a entrar en joc les II Jornades d’Estudis Locals de sa Pobla.

OBJECTIUS

Afavorir el coneixement sobre els diversos àmbits de sa Pobla des d’una perspectiva científica.

• Servir de punt de trobada i reunió per a totes les persones que han estudiat diferents aspectes de sa Pobla.

• Ser la línia continuista d’un projecte a llarg termini, i que segueixi tenint continuïtat en el temps.

• Fomentar l’esperit crític, la inquietud per al coneixement i l’interès per entendre la història i actualitat poblera.

COMISSIÓ CIENTÍFICA

- Alexandre Ballester Moragues. Cronista Oficial de sa Pobla i escriptor.

- Miquel López Crespí. Escriptor i investigador.

- Antoni Marimon Riutort. Doctor en Història.

- Guillem Muntaner Gelabert. Doctor en Filosofia.

- Damià Pons i Pons. Doctor en Filologia Catalana.

- Maria Antònia Roig Rodríguez. Doctora en Pedagogia.

- Miquel Seguí Llinàs. Doctor en Geografia.

- Sebastià Serra Busquets. Doctor en Història.

- Antoni Serra Cantallops. Doctor en Economia.

-

ASSISTÈNCIA

L’assistència a les Jornades podrà comportar crèdits de formació permanent del professorat (inscriure’s directament al CEP) i crèdits de lliure elecció per la UIB.

L’assistència com a oient és oberta. Per a obtenir un certificat s’ha d’emplenar la butlleta d’inscripció i remetre-la a l’adreça indicada abans del dia 12 de novembre de 2008.

Es preveu la realitzacio d’una visita guiada pel poble, la qual s’emmarcarà dins l’any internacional de la patata i tendrà una temàtica de desenvolupament i tecnologia agrícola. Tambe es preveu un dinar de germanor, en el transcurs del qual es lliurarà el premi a la millor comunicació. L’assistència a les jornades i la visita són gratuïtes.

Les jornades es celebraran dijous 13 i divendres 14 de novembre a l’horabaixa, i dissabte 15 al matí.

Sa Congregació - Espai Jove

Rosari, 25

07420 sa Pobla (Illes Balears)

O per fax o correu electrònic a:

971 86 27 42

sapobla@ocb.cat

.

Ningú no podia imaginar que la memòria de l´esquerra revolucionària seria meticulosament esborrada pels corifeus del règim, pels servils que, a les ordres de qui comanda, han modificat el que s´esdevengué en la transició i postransició. Així i tot, malgrat els pocs documents fotogràfics conservats, els que resten són precisament els que m´han impulsat a escriure aquestes notes que volen aproximar-se al que va ser la lluita complicada de tots aquells militants d´esquerra que no acceptaren les condicions del franquisme reciclat. I, per això mateix, perquè no acceptàrem l´oblit dels crims del feixisme, l´oblit de quaranta anys de lluita comunista, anarquista, socialista, contra el capitalisme, fórem perseguits, marginats i esborrats dels llibres d´història. (Miquel López Crespí)

Mateu Morro i els comunistes (OEC) (records de la lluita per la llibertat)

Grup de militants de l'OEC al final de la campanya electoral del Front de Treballadors de les Illes (OEC). Mateu Morro és el primer de la dreta (dret). Antoni Mir, el primer per l'esquerra i Miquel López Crespí el segon per la dreta, ajupit. Era el mes de maig de 1977.

Entre els col·laboradors més constants de la premsa clandestina que publicava l´OEC (Organització d´Esquerra Comunista), Democràcia Proletària, Mallorca Obrera i L´Espira, entre altres publicacions del partit, es trobava el que posteriorment seria secretari general del PSM, l´amic Mateu Morro. També m´arribaven molts d´articles de membres del partit del front de barris, escrits per Jaume Obrador. A la meva bústia, molts matins ensopegava amb altres materials que des de diverses cèl·lules em feien arribar els encarregats d´aquella feina, ja que, exceptuant la direcció i alguns responsables polítics, ningú no sabia quina era la nostra tasca concreta. El meu contacte directe amb el front de barris per a qüestions de la revista era el company i gran amic Francesc Mengod.

Així i tot, l´edició i distribució de Mallorca Obrera, Democràcia proletària, La Voz de los Trabajadores, El Comunista, L´Espira, Revolució i el butlletí intern La Batalla, així com la distribució entre militants i simpatitzants de la revista teòrica del partit Izquierda Comunista, no bastava per a fer front a la canviant situació política de la transició. Va ser quan decidírem muntar piquets per a penjar cartells als principals carrers i avingudes de Palma i pobles de les Illes. Però em centraré concretament a Palma i a la Part Forana de Mallorca, que era el nostre radi d´acció concret. La confecció de la majoria de cartells d´OEC de Mallorca anaren a càrrec meu i d´alguns companys i companyes que m´ajudaven. També vaig dibuixar i penjar per Palma i barriades molts dels que sortiren signats per OEC-MCI, quan les dues organitzacions fèiem accions conjuntes.

Els recursos econòmics del partit, d´OEC, eren per a garantir les revistes i el lloguer dels pisos clandestins. La propaganda del carrer, la compra de pintura i paper per a aquelles accions, anava quasi sempre a càrrec meu. No disposava de gaire diners. Però sí que record que anava a comprar metres de paper d´embolicar i pintura plàstica de colors, que era la més barata, i inspirat sovint en els cartells que pintava Maiakovski en temps de la guerra civil russa, els de Renau a l´època de la guerra civil a l´Estat espanyol i, sobretot perquè ren els més bons d´imitar una vegada “adaptats” a la situació mallorquina, els del Maig del 68. Em passava dies i dies dibuixant i pintant els cartells pels pasadissos i cambres del meu pis, al carrer d´Antoni Marquès Marquès. De tota aquella feinada, centenars i centenars d´hores en defensa de les llibertats nacionals, per la llibertat dels presos polítics, per la República i el socialisme, només queda el record d´algunes fotografies salvades per pura casualitat. Algunes d´aquestes fotografies són fetes per periodistes despistats, sorpresos de veure, per uns moments, abans que les brigades de neteja de l´Ajuntament destrossassin en segons la feina de setmanes, una ciutat encartellada per cartells fets a mà. Altres, poques, les vaig fer jo mateix moments després d´haver fet l´acció de propaganda, abans que vengués la Social o comparegués la Policia Municipal i els destrossàs.

En resten pocs documents fotogràfics perquè aleshores l´OEC, la direcció del partit, no pensava en la memòria històrica de la l´esquerra revolucionària. Un estret i errat economicisme, el tacticisme del moment, els feia oblidar aquestes tasques essencials, pensar ni que fos una mica a servar, per a les generacions de lluitadors del futur, la memòria del que s´estava fent en aquella concreta conjuntura històrica. Ningú no podia imaginar que la memòria de l´esquerra revolucionària seria meticulosament esborrada pels corifeus del règim, pels servils que, a les ordres de qui comanda, han modificat el que s´esdevengué en la transició i postransició. Així i tot, malgrat els pocs documents fotogràfics conservats, els que resten són precisament els que m´han impulsat a escriure aquestes notes que volen aproximar-se al que va ser la lluita complicada de tots aquells militants d´esquerra que no acceptaren les condicions del franquisme reciclat. I, per això mateix, perquè no acceptàrem l´oblit dels crims del feixisme, l´oblit de quaranta anys de lluita comunista, anarquista, socialista, contra el capitalisme, fórem perseguits, marginats i esborrats dels llibres d´història.

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (23-IX-08)

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

La indiferència del carrillisme (PCE) i la socialdemòcracia (PSOE) enfront els darrers crims del feixisme no aturà, emperò, les mobilitzacions populars ni a l'Estat espanyol ni a la resta del món. De Londres a Pequín, de Marsella al Japó, de Lisboa a l'Havana, de Xile als EUA, de Berlín a Milà, arreu la gent va sortir al carrer en un intent desesperat de salvar la vida dels cinc revolucionaris que havien estat condemnats a mort en infames consells de guerra sense cap garantia legal. París, Marsella, Tolosa de Llenguadoc, eren flames enceses, guspires solidàries en la llarga nit del 27 de setembre de 1975. A Suècia, Itàlia, Alemanya, Bèlgica, Suïssa, els Països Baixos... al Canadà i a Veneçuela hi hagué concentracions massives de manifestants i provatures d'assalt a les ambaixades de la dictadura (com la que s'esdevingué a Lisboa). (Miquel López Crespí)

José Humberto Baena, Ramón Garcia Sanz, José Luis Sánchez Bravo, Juan Paredes Manot, Ángel Otaegui... els darrers assassinats de la dictadura feixista

Tres dels cinc antifeixistes assassinats per la dictadura del general Franco: Xose Humberto Baena Alonso, José Luis Sánchez Bravo i Ramón Garcia Sanz.

Lucila Aragó, una bona amiga valenciana, companya en la lluita per la llibertat i el socialisme, m'envia, setembre de 2000, un sentit manifest tot recordant les darreres execucions de la dictadura; em diu que segurament sortirà a la premsa. Juntament amb Lucila, signen l'article altres militants d'aquells anys heroics, la majoria membres del PCE(ml) i del FRAP: Víctor Baeta, Amparo Garrigós, Dolors Calatayud, Àngel Yébenes, Miguel Morata, Alejandro Mayordomo, José Luís Piquer... Diu el document (sota el títol Els darrers afusellats del franquisme): "A primeres hores del dia 27 de setembre de 1975, a Burgos, Cerdanyola i Madrid, foren afusellats cinc joves: José Huberto Baena, Ramón García Sanz i José Luis Sánchez Bravo pertanyien al FRAP; Juan Paredes Manot i Ángel Otaegui eren d'ETA. Fins l´últim moment es van succeir les protestes en molts llocs del món: París, Lisboa, Roma... Alguns governs retiraren les seues delegacions diplomàtiques. Però el franquisme s'afanyava a acabar els seus dies com els havia començat: imposant la seva força a sang i foc.

'Els judicis mancaren de tota garantia legal. Els tribunals estigueren formats per militars amb molta pressa per dictar sentència. La denominada llei antiterrorista, per la qual es va jutjar i executar aquests cinc joves de famílies humils i treballadores, formava part del mateix arsenal de lleis repressives pel qual el règim de Franco va condemnar milers d'obrers, sindicalistes i intel·lectuals que en aquells moments lluitaven contra la dictadura.

'Ni les sol·licituds de commutació de condemna, ni les reaccions internacionals obtingueren resposta. Els cinc joves antifranquistes caigueren abatuts pels trets dels escamots d'afusellament. Les penes de mort, que Franco i els seus ministres havien signat, s'executaren. Foren les últimes condemnes a mort d'una dictadura que, ja en fase terminal, es regirava contra aquells que no acceptaven la seua continuïtat, contra els qui des de l'oposició antifranquista lluitaven llavors per la ruptura democràtica i no per una transició pactada, que deixés impune el règim i aquells que el sustentaven.

'Pocs dies després, el 1 d'octubre, des del balcó del Palacio de Oriente Franco, acompanyat dels seus ministres, dels seus generals i del seu successor, per ell mateix designat i aleshores Príncep Joan Carles, i ara actual rei, presidien una de les seues concentracions patriòtiques, un intent d'autoafirmació enfront les democràcies europees que havien retirat els seus ambaixadors; enfront els demòcrates que repudiaven aquells recents assassinats; enfront els que aspiraven a conquerir autèntiques llibertats democràtiques, individuals i col·lectives, per a tots. Només principis democràtics era allò que reivindicaven aquells cinc joves.

'El silenci, que després va sorgir, del pacte per legitimar la monarquia amb una constitució, retallada i vigilada, a canvi de la legalització dels partits, va impedir a posteriori que es revisessin les condemnes a mort. I encara continua pendent ara, en el temps que Pinochet -que llavors compartia amb Franco poder i ideologia- o els militars argentins de "la Junta", estan ja seguts en el banc dels acusats. Aquella "Espanya del borrón y cuenta nueva" continua essent la mateixa d'ara que impedeix la rehabilitació de lluitadors demòcrates com Julián Grimau, Puig Antich i tants d'altres que, com els cinc joves del 75, van ser els autèntics continuadors de la resistència al franquisme.

'Han passat vint-i-cinc anys. Avui, aquells companys, afusellats al trencar l'alba del 27 de setembre de 1975, podrien estar amb nosaltres, xerrant sobre aquells temps i continuant treballant per un món més just i lliure. Però foren condemnats a mort i afusellats. Ells, com tanta gent, homes i dones que patiren tortures, anys de presó, exilis... cercant camins de llibertat, han sigut, són, la sal de la terra. Sense ells, tal vegada, el pragmatisme de "el possible" hauria sigut un etern mur de contenció.

'José Humberto Baena, Ramón Garcia Sanz, José Luis Sánchez Bravo, Juan Paredes Manot, Ángel Otaegui... no vos oblidem. València, 14 de setembre del 2000."

Per uns moments, llegint el manifest de Lucila Aragó em vénen a la memòria munió de records, la presència dels darrers antifeixistes assassinats per la dictadura. He pensat en aquelles tètriques setmanes de 1975, la desesperança per provar de salvar les seves vides. Les pintades en la nit, les repartides clandestines de fulls, tot allò que volia expressar la nostra indignada protesta. Nits vora la ràdio escoltant les emissores estrangeres que informaven de mobilitzacions arreu de l'Estat i a l'estranger. A Lisboa, els manifestants, indignats, assaltaven i cremaven l'ambaixada franquista... Milers i milers d'antifranquistes visquérem, sense dormir, en tensió, la nit més llarga dels darrers anys de la dictadura. Tothom pendent d'un darrer gest (que mai no va arribar): l'anulació de les penes de mort per part del vell i decrèpit general assassí. Ràdio París, la BBC de Londres, les emissores d'un Portugal ja lliure, alliberat del feixisme, informaven de manifestacions populars a Madrid, a Euskadi (amb una vaga general de més de dos-cents mil treballadors), a Catalunya (només a la SEAT hi ha assemblees amb més de deu mil obrers).

El mateix dia 27 hi ha enfrontaments amb la policia a les Rambles de Barcelona, a Sabadell, Terrassa, Badalona, Santa Coloma, Vic, Cerdanyola... València, Vigo, Ourense... Les anècdotes de solidaritat són infinites. Entre els centenars i centenars d'accions de protesta contra els crims del règim de Franco cal recordar (per copsar l'amplària de la indignació popular) que els jugadors de futbol A. Aguirre i Sergio Manzanera sortien a jugar un partit de primera divisió amb roba de dol. Van ser immediatment detinguts per a policia. A Burgos, les forces repressives hagueren de tancar la fàbrica Firestone...

El PCE, com sempre, es desmarcà de les grans manifestacions de solidaritat amb els condemnats a mort pel feixisme. Com explica a la perfecció un conegut assaig que analitza els anys de la dictadura, el llibre FRAP: 27 de septiembre de 1975 (Vanguardia Obrera, 1985) en el capítol "Intentos desesperados del PCE y del PSOE para boicotear las movilizaciones" (pàginas 195-198): "La dirección del PCE comprometida en la maniobra por las alturas con sectores de la oligarquía y de la derecha para efectuar la transición monárquica, y queriéndose desmarcar abiertamente de las organizaciones revolucionarias para no asustar a sus compinches, impartió la orden a sus afiliados de boicotear y oponerse a las movilizaciones contra los Consejos de Guerra, las penas de muerte y contra los fusilamientos, utilizando el argumento de que las acciones del FRAP eran 'terroristas' y hacían el juego a la derecha.

'El Comité Ejecutivo del PCE publicó una declaración en la que se decía textualmente que 'el PCE condena con todas sus fuerzas una vez más, estos métodos terroristas' y el señor Santiago Carrillo, por entonces secretario de esa organización y en nombre de todos los que por entonces la compartían (Gallego, Azcárate, Romero Marín, López Raimundo, Sánchez Montero, etc), hizo unas declaraciones al periódico italiano L'Europeo en la que dijo: 'yo no comprendo ni a los vascos ni a los guerrilleros del FRAP" y añadió sobre las acciones armadas [contra el feixisme] "¿A quién sirven?, ¿a quién sino al gobierno y a la policía? En algunos casos pienso si esto no será obra del gobierno, de la policía...'.

'Esta es la posición que mantuvo oficialmente Mundo Obrero que, por ejemplo, en un artículo de Carrillo en la segunda semana de septiembre, decía, refiriéndose al FRAP: 'Tenemos que condenar sin ninguna vacilación ese terrorismo'...

'Esta actitud tuvo sus repercusiones en diverso sentido. Ya se ha visto el boicot que organizaron los abogados del PCE a la hora de defender a militantes del FRAP en los Consejos de Guerra. También en las reuniones de fuerzas [polítiques] intentaron oponerse a las movilizaciones... en muchas ocasiones, la actividad de zapa de los revisionistas del PCE contribuyó a sembrar la confusión, a desorientar a sectores populares, a impedir que se movilizasen para salvar la vida a los luchadores antifascistas condenados a muerte. Pero en ese boicot, no sólo participaron los revisionistas del PCE... la llamada 'Junta Democràtica" que dirigía el PCE y la llamada 'Convergencía' o 'Plataforma' encabezada por el PSOE, hicieron una declaración conjunta el 18 de septiembre [de 1975]: en ella no había ni una sola palabra contra las penas de muerte".

És el mateix que s'esdevingué quan l'assassinat (un any abans) del revolucionari anarquista català Salvador Puig Antich. Tampoc el carrillisme volgué fer res en favor del jove antifeixista. I a Palma, record a la perfecció els problemes que tengué la meva bona amiga Lieta López, l'esposa de l'home que va ser l'ànima de la resistència cultural antifranquista en temps de la dictadura, en Jaume Adrover. Lieta ser detinguda i acusada falsament de ser una "peligrosa terrorista"... pel simple fet d'haver-hi a casa seva unes cartes de l'escriptor Alfonso Sastre! Lieta López no obtengué en cap moment la normal solidaritat que hauria d'haver trobat entre les forces de l'oposició, especialment el PCE a les Illes. Misèries que tothom ja coneix: ganes d'arribar al poder al preu que sigui, malgrat fos deixant sols, davant els murs d'execució, els joves més valents de la generació dels anys setanta! La indiferència del carrillisme i la socialdemòcracia enfront els darrers crims del feixisme no aturà, emperò, les mobilitzacions populars ni a l'Estat espanyol ni a la resta del món. De Londres a Pequín, de Marsella al Japó, de Lisboa a l'Havana, de Xile als EUA, de Berlín a Milà, arreu la gent va sortir al carrer en un intent desesperat de salvar la vida dels cinc revolucionaris que havien estat condemnats a mort en infames consells de guerra sense cap garantia legal. París, Marsella, Tolosa de Llenguadoc, eren flames enceses, guspires solidàries en la llarga nit del 27 de setembre de 1975. A Suècia, Itàlia, Alemanya, Bèlgica, Suïssa, els Països Baixos... al Canadà i a Veneçuela hi hagué concentracions massives de manifestants i provatures d'assalt a les ambaixades de la dictadura (com la que s'esdevingué a Lisboa). És evident que si PCE i PSOE no haguessin estat fermats de mans i peus al franquisme reciclat haurien pogut (actuant conjuntament amb les altres forces d'esquerra) bastir un ampli moviment de resistència antifeixista. L'esforç unitari antirepressiu hauria servit per a colpejar fort la dictadura en el camí en el camí d'avançar envers la república i el socialisme. Però no era aquesta la voluntat dels dirigents del PCE i del PSOE. La direcció que havien escollit, des de feina molt de temps, no era el de la lluita conseqüent contra el feixisme; ben al contrari: la seva funció era precisament ajudar la burgesia a aturar l'onada revolucionària que durant la transició colpejava el sistema i posava en perill la maniobra del capitalisme espanyol: canviar alguna per a deixar l'essencial del règim sorgit de la victòria reaccionària de 1939.

Miquel López Crespí

Publicat en la revista L'Estel (1-VIII-05)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Carme Riera, Llorenç Villalonga, Jaume Vidal Alcover, Miquel López Crespí, Miquel Àngel Riera, Baltasar Porcel, Gabriel Janer Manila, Antònia Vicens, Antoni Marí, Antoni Serra, Maria Antònia Oliver, Biel Mesquida, Pau Faner, Miquel Mestre, Ponç Pons, Gabriel Galmés, Neus Canyelles i Salvador Galmés.

Un recorregut interessant per la narrativa breu a les nostres illes

Per Josep Antoni Calvo i Femenies, professor de l´IES Marratxí

Un dels principals problemes que afecten els professors de llengua dels nostres instituts és la qüestió de les lectures. De vegades, es recomanen llibres que avorreixen els alumnes perquè no es tenen en compte les seves inquietuds. En altres ocasions, s´agafen llibres, gairebé a l´atzar, d´entre les que ofereixen les mateixes editorials que fan els llibres de text, simplement, perquè aquestes regalen diccionaris o CDs interactius que gairebé no es mira ningú. A més a més, a les nostres contrades hi ha tendència a ignorar els propis autors, com si no fossin prou bons, a favor d´unes obretes d´autors que generen llibres suposadament juvenils que poc o gens tenen a veure amb la literatura mínimament seriosa, cosa que, sovint, els vacuna en contra de la lectura per a la resta de la seva vida.

Tanta sort, però, que de vegades apareixen al mercat llibres que són una glopadeta d´aire fresc. Em referesc al llibre Narrativa breu a les Illes Balears (Editorial Moll, 2006) a cura de Francesc Vernet. Aquest volum ens ofereix un tast d´alguns dels nostres narradors illencs. Les narracions breus que ens ofereixen són dels autors següents: Salvador Galmés, Llorenç Villalonga, Jaume Vidal Alcover, Miquel Àngel Riera, Antoni Serra, Baltasar Porcel, Gabriel Janer Manila, Antònia Vicens, Antoni Marí, Maria Antònia Oliver, Miquel López Crespí, Biel Mesquida, Carme Riera, Pau Faner, Miquel Mestre, Ponç Pons, Gabriel Galmés i Neus Canyelles. Tots ells, d´estils molt diferents, són presentats abans de la narració amb una nota biogràfica breu, on s´ofereixen algunes dades bàsiques i algunes pinzellades sobre les característiques de cada autor. El llibre compta amb una introducció a càrrec de Bartomeu Carrió que es divideix en quatre apartats: 1. Els precedents: costumisme, modernisme i entreguerres. Salvador Galmés i Llorenç Villalonga; 2. La postguerra. La generació dels 50. Jaume Vidal Alcover, Miquel Àngel Riera i Baltasar Porcel; 3. El boom narratiu a les illes. La generació dels 70. Antoni Serra, Gabriel Janer, Miquel López Crespí, Antònia Vicens, Maria Antònia Oliver, Biel Mesquida, Carme Riera i Pau Faner; 4. Els anys 80 i 90. Antoni Marí, Miquel Mestre, Ponç Pons, Gabriel Galmés i Neus Canyelles.

Cal afegir que el llibre es complementa amb unes propostes didàctiques de Francesc Vernet per a cadascun dels contes; a més a més, el llibre també inclou un glossari de tècniques narratives (molt clar i entenedor per a alumnes d´ESO) on s´expliquen, a grans trets, les diferents tècniques: el punt de vista narratiu (primera o tercera persona), l´estil (directe, indirecte o indirecte lliure), el temps literari (lineal, retrospectiu o acronològic), el to narratiu (irònic, dramàtic o líric) i el desenllanç (obert o tancat).

Un dels valors d´aquest llibre (que jo recomanaria per a quart d´ESO) és la possibilitat que tenen els alumnes s´assaborir estils molt diferents d´autors nostres dels quals, és probable, que no n´hagin sentit parlar mai. A banda d´això, si teniu en compte que les narracions són breus, es pot optar, si ens interessa, per fer la lectura d´alguns contes a classe, per tal de comentar-los amb l´alumnat. Evidentment, entre les narracions que ens ofereix el llibre, els nostres alumnes en trobaran qualcuna que, potser, els interessarà. És possible que, més endavant, siguin els alumnes mateixos que voldran conèixer més a fons els nostres narradors i no els relacionaran només, com ha passat qualque pic, amb la placa d´un carrer o amb el nom d´un centre educatiu.

Narrativa breu a les Illes Balears a cura de Francesc Vernet. Selecció i propostes didàctiques de Francesc Vernet. Introducció i notícia dels autors a càrrec de Bartomeu Carrió. Col·lecció Sol Alt, 12. Editorial Moll. Mallorca, 2006. 10 euros.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Hi ha dos llibres que situen a la perfecció aquells anys de la República i de la guerra civil i que fan referència concreta a les il×lusions d'aquella generació de republicans, de comunistes i d'anarquistes que lluitaren activament contra el feixisme. Un és l'imprescindible València dins la tempesta, que edità Edicions del Bullent l'any 1987 i que l'autor, Gonçal Castelló, em dedicà l'any 1995 amb aquests mots: "A l'amic Miquel amb l'admiració i afecte d'un company aquesta crònica d'un temps tràgic. Gonçal Castelló. Barcelona 1995". L'altre llibre té per títol La guerra en Valencia y en el frente de Teruel; recuerdos y comentarios de Carles Llorens en edició de l'autor de l'any 1978. (Miquel López Crespí)

Llibres de la guerra civil: Gonçal Castelló (I)

Hi ha dos llibres que situen a la perfecció aquells anys de la República i de la guerra civil i que fan referència concreta a les il×lusions d'aquella generació de republicans, de comunistes i d'anarquistes que lluitaren activament contra el feixisme. Un és l'imprescindible València dins la tempesta, que edità Edicions del Bullent l'any 1987 i que l'autor, Gonçal Castelló, em dedicà l'any 1995 amb aquests mots: "A l'amic Miquel amb l'admiració i afecte d'un company aquesta crònica d'un temps tràgic. Gonçal Castelló. Barcelona 1995". L'altre llibre té per títol La guerra en Valencia y en el frente de Teruel; recuerdos y comentarios de Carles Llorens en edició de l'autor de l'any 1978.

Amb aquests dos llibres tendríem la versió diguem-ne "comunista" d'aquella generació d'antifeixista que en els anys 1936-39 s'enfrontà amb les armes a la mà amb el feixisme espanyol i internacional.

València dins la tempesta va ser definida pel mateix Castelló com a "novel×la crònica", i des d'aquest vessant novel×lístic no deixa de ser, emperò, una verídica crònica històrica de la generació de republicans dels anys trenta i dels fets bèl×lics.

Els records de Carles Llorens, unes memòries prou interessants, no tenen la forma novel×lística de l'obra de Gonçal Castelló, però així i tot, són tan importants que, amb tot dos llibres es podria bastir una gran obra èpica a l'estil de Novecento.

Carles Llorens i Gonçal Castelló són comunistes del PCE. La versió "comunista" d'ambdós no té, per tant, res a veure amb els "altres comunistes" que també lluiten en els Països Catalans i a l'estat espanyol, contra el feixisme. Ens referim evidentment al POUM.

La versió anarquista de la guerra al País Valencià la podem trobar en el llibre d'Abel Paz Crónica de la Columna de Hierro (Barcelona, Virus Editorial, 2001). Recordem que el pare, Paulino López, lluità els primers mesos de la guerra enquadrat en aquesta columna confederal fins que molts dels seus components entren a formar part de les unitats regulars republicanes després dels decrets de militarització. El llibre d'Abel Paz ens ajuda a copsar l'"altra" visió de la guerra civil, la concepció de la "revolució social" en opinió dels militants de la CNT.

Els tres llibres, uns des de l'òptica del comunisme de José Díaz i la Pasionaria, l'altre des de la visió dels partidaris de Durruti, ens permeten copsar les diverses formes com els joves revolucionaris dels anys trenta s'enfrontaren al feixisme i al capitalisme.

Cal tenir present que amb els anys Gonçal Castelló ja no era aquell jove estalinià seguidor de José Díaz, Santiago Carrillo i la Pasionaria. L'escriptor ho deixa molt ben aclarit en la citada entrevista del 2002 quan contesta a la pregunta sobre si manté els ideals "comunistes" (el periodista entén per "comunisme" la deformació carrilista espanyola). La contestació de Gonçal Castelló és aquesta: "No. Ja fa molt temps que no. Va tenir molta importància però, després de la Unió Soviètica, va ser un fracàs. Si vaig militar al PCE va ser perquè en aquell moment a València, a part dels anarquistes, ningú més no qüestionava l'estat de les coses. Era un partit molt rígid, amb una disciplina terrible. Quan vaig començar a escriure a Canigó tots els meus articles anaven en contra de Santiago Carrillo, perquè tot i ser el secretari general del PCE era l'enemic número u del comunisme i la prova és que ara va demanar per entrar al PSOE".

Front de Terol l'any 1937. A la dreta de la fotografia podem veure l'oncle de Miquel López Crespí, José López Sánchez, cap de transmisions de la XXII Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la República.

No sé exactament quin any, després de la guerra, tornaren a contactar els dos antics membres de la 22 Brigada Mixta de Francisco Galán: l'oncle José López i Gonçal Castelló. El cert és que en alguna ocasió, quan anava a veure'l, trobava l'oncle parlant per telèfon amb el seu antic company de lluita antifeixista.

Per la meva part jo havia llegit alguns dels seus assenyats articles a les pàgines de les desaparegudes Tele-Estel, Gorg i Canigó. Aleshores, parlam de començaments dels anys setanta, dels anys de la transició, Gonçal Castelló, malgrat la seva vàlua, ja tenia seriosos problemes quant a una publicació diguem-ne "normal" de la seva obra. Ahir com avui (pareix que el temps no passa, i sempre hi ha els mateixos reaccionaris comandant!), l'obra d'escriptors d'ideologia i combativitat antifeixista era -i és!- menystinguda. Sí, molts de copets a l'esquena, algun homenatge escadusser a l'"històric lluitador". Però, a l'hora de la veritat, les seves obres no rebien el reconeixement que es mereixien, i cap editorial de les que oficialment "consagren" un autor va voler saber res de les seves novel×les, narracions ni llibres de memòries (que a hores d'ara encara no han trobat editor).

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

L’eivissenca Fanny Tur serà la nova directora adjunta de l’Institut Ramon Llull (IRL). Després de mesos de càbales a la fi avui es donarà a conèixer el nom de la persona que representarà les Illes Balears i Pitiüses a l’entitat, encarregada de promoure la llengua i la cultura catalana a l’exterior. (Francesc Marí)

Fanny Tur, nova directora adjunta del Ramon Llull

L’exconsellera insular d’Eivissa ocuparà el càrrec en representació de les Balears. El nom, que es farà públic avui, és a proposta del PSM, com marca el pacte de governabilitat

·

Francesca Marí

·

L’eivissenca Fanny Tur serà la nova directora adjunta de l’Institut Ramon Llull (IRL). Després de mesos de càbales a la fi avui es donarà a conèixer el nom de la persona que representarà les Illes Balears i Pitiüses a l’entitat, encarregada de promoure la llengua i la cultura catalana a l’exterior.Les dirigents del PSM, Nanda Ramon i Margalida Tous, seran les encarregades de fer públic el nom de la historiadora eivissenca que fou portaveu d’Eivissa pel canvi i, des del 1999 fins al 2004, ocupà la Conselleria insular de Cultura, Patrimoni i Medi Ambient del Consell de l’illa pitiüsa.

Just ara farà un any, en el marc de la Fira de Frankfurt, els dirigents nacionalistes donaren a conèixer el nom d’un altre eivissenc, Isidor Marí, com a candidat a representar les Illes Balears al Ramon Llull. Els tràmits per a l’entrada insular a la institució s’endarreriren i, després de mesos d’incerteses, el PSM ha optat per un altre eivissenc, també lligat a la història i la cultura del nostre poble.

En concret, Fanny Tur és la directora de l’Arxiu Històric Municipal d’Eivissa d’ençà de 1987. El 1999 deixà la feina per dedicar-se a la vida política, cosa que abandonà el 2004 després d’una dimissió molt comentada. De llavors ençà, torna a encapçalar l’arxiu de la pitiüsa major.

Anar per feina

Aquest nomenament es fa públic tres setmanes després que els presidents Francesc Antich i José Montilla signassin l’acord d’entrada de les Illes Balears al Consorci de l’Institut Ramon Lull. Així mateix, serà a partir de novembre quan la junta rectora del Consorci es posi a treballar amb normalitat. I, segons fonts properes a la institució, caldrà esperar fins al proper mes de gener per formalitzar el nom de Fanny Tur com a directora adjunta. Tot i així, abans cal fer passes intermèdies. El primer de tot serà la ratificació de l’acord signat per Antich i Montilla al Parlament balear i català. Després s’haurà de portar davant el Parlament espanyol. Així doncs, la inicitavia està encaminada i, a partir d’ara, també tindrà cara i ulls, almenys pel que fa a Balears.

D’eivissenc a pitiüsa

El mes d’octubre aquest diari anuncià el nom d’Isidor Marí com a candidat a ser el representant de les Illes Balears davant el Llull. El PSM, a qui segons l’acord de governabiltiat correspon el nomenament, confirmà aquesta premissa que ara, un any després, han baratat de nom.Ara bé, el canvi només ha estat només de sexe i de formació intel·lectual, ja que la procedència dels dos "candidats" són la mateixa: Eivissa.Les travesses de noms han estat llarges.

Ara, Isidor Marí continuarà amb la tasca a la UOC i la seva música, mentre que Fanny Tur haurà de deixar l’arxiu per encarar-se a un nou repte, encara enmig d’un procés de gestació.El dubte rau ara en quin serà l’espai físic des d’on treballaran Tur i els seus tècnics. Des de Palma o des d’Eivissa? La seu pot estar ubicada a qualsevol banda de l’Arxipèlag.

dBalears (25-IX-08)

Una de les primeres coses que fèiem en arribar era anar al Museu del Puig des Molins, perdre'ns enmig de l'art immens de la civilització púnica i romana... Més tard anàvem a la recerca de la casa on romangueren amagats Rafel Alberti i María Teresa León quan esclatà la sublevació feixista pel juliol del 36... (Miquel López Crespí)

Eivissa en el record: Pilar Costa, Fanny Tur i la poesia (Pàgines del meu dietari: abril de 2001)

Fanny Tur i l'escriptor Miquel López Crespí el dia de la presentació del poemari Rituals amb el qual l'autor de sa Pobla havia guanyat el Premi de Poesia Illa de Formentera 2001.

Aquests dies són ben especials. Ara mateix [2001] he acabat d'arribar d'Eivissa on, amb na Pilar Costa i la seva consellera de Cultura Fanny Tur (juntament amn el el professor Vicent Ferrer) hem presentat els poemaris Rituals i Agrupament de la peresa (de l'excel×lent poeta eivissenc Bartomeu Ribes). Inesperadament tornen estimades històries personals ocultes en els plecs de la memòria: la melangiosa presència d'Eivissa i Formentera regressa, potent, com una mar agitada per fortes onades de goig. De cop i volta, amb aquella trucada de la consellera de Cultura Fanny Tur comunicant-me que havia guanyat el I Premi de Poesia Illa de Formentera en homenatge a Marià Villángómez, els records s'han acaramullat dins del meu cervell. De tot això, d'aquesta esponerosa invasió del passat, en són els màxims culpables la Presidenta del Consell Insular d'Eivissa i Formentera Pilar Costa, en Joan Albert Ribas, na Montse (aquests dos darreres eficients tècnics i "agitadors" de la Conselleria de Cultura). I no volia oblidar-me de n'Andreu Coll, del poeta Jean Serra... Tots plegats han fet possible la realitat del premi literari en homenatge a Marià Villongómez, l'indiscutible patriarca de les nostres lletres tan admirat per tots nosaltres. En Joan Cerdà, director de la revista Quatre Illes i de l'Editorial Res Publica Edicions ha fet possible l'edició dels llibres. A conseqüència de tot això en tornaven a la memòria molts esdeveniments dels passat: la presència sempre patent de Marià Villangómez en totes les nostres inicials provatures literàries dels seixanta i setanta; els viatges en temps de la clandestinitat quan fugíem per uns dies de la trista grisor ciutadana. Aleshores ens perdíem per les platges de Formentera -eren els anys dels hippis, de la brutal repressió contra els "barbuts de cabells llargs" i el "nudisme"- tot imaginant la possible existència d'un món més humà i llibertari. Era el temps d'arribar al port d'Eivissa amb aquells atrotinats vaixells antics de la Transmediterrània. Record ara mateix el "Ciutat de Mallorca" que posteriorment seria substituït pel "Ciudad de Tenerife" i unitats semblants, ja molt més grans i còmodes.

Una de les primeres coses que fèiem en arribar era anar al Museu del Puig des Molins, perdre'ns enmig de l'art immens de la civilització púnica i romana... Més tard anàvem a la recerca de la casa on romangueren amagats Rafel Alberti i María Teresa León quan esclatà la sublevació feixista pel juliol del 36...

Record que una de les primeres guies que vaig llegir referents a Eivissa va ser aquella tan famosa de Josep Pla editada per "Destino" en el febrer de l'any 1950. Per cert que aquest llibre em va desaparèixer, com a tants d'altres, en temps de la transició quan la nostra biblioteca particular era sovint "nacionalitzada" per companys sense gaire manies. Aquests companys mai no se'n recordaven de tornar volums que per a nosaltres eren molt apreciats. Doncs, be: com dèiem, Josep Pla, el famós escriptor -tan franquista ell, tan reaccionari però alhora tan bon prosista- explicava en la guia que comentam el seu viatge a les Illes (Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera) a finals dels quaranta. Aquesta guia portava per títol Guia de Mallorca, Menorca e Ibiza i posteriorment em faig poder fer amb l'edició del 1970, també de "Destino", crec que al cap de poc que sortís.

Josep Pla es dolia, parlant de la civilització púnica, dels robatoris i destruccions fetes pels àrabs (i altres pobles entre els quals podríem parlar també dels cristians) que, a la recerca de joies i objectes de valor, feren malbé les tombes dels antics pobladors de l'illa germana.

He obert l'original del poemari [Rituals] que hem presentat amb na Pilar Costa, na Fanny Tur, en Bartomeu Ribes... i de sobte he ensopegat amb un poema començat a perfilar l'any 1972 a un baret de Sant Carles. En el fons no podem defugir el ressò de la vida que hem viscut, els ecos provinents dels esdeveniments que més ens han sobtat. Rellegesc aquesta pàgina i, com un sobtat llampec, em torna a la memòria el blau-verd de la mar eivissenca en aquells anys juvenils:

I si hi mires / dins del blau de la mar, / hi pots veure les pedres del fons, / petxines, / exèrcits de peixos, / talment un planeta gran, / inabastable com la mateixa terra. / Reialme perfecte del silenci / on moltes nits de lluna plena / ens hi submergíem en haver llegit / Durrell, els antics poetes grecs. / Contemplant la posta de sol, / sempre nova, / rutilant, / ens enfonsàvem en la darrera tebior / de l'horabaixa per art de màgia i encantament. / Malefici dels dies finals. / Esdeveníem, per uns moments, / antics guerrers de periclitades batalles. / Ens perdíem dins les ones / per tornar a ressorgir de nou a la vida, / nus, / xops d'estrelles.

Eivissa i Formentera en els anys setanta! Quina flamarada vital tornant a la memòria!

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

És el teatre mallorquí que fa en aquells anys el pobler Alexandre Ballester. Un baül groc per a Nofre Taylor ha estat definida com la primera obra mallorquina important escrita sota la influència de Brecht. Piscator i el seguiment del Berliner Ensemble pressionen fort damunt els creadors del moment. És un fet a nivell mundial. (Miquel López Crespí)

Bertolt Brecht a Mallorca

Parlant del teatre que hem escrit en aquests darrers trenta anys, alguns comentaristes que no coneixen prou el que hem escrit posen etiquetes descontextualitzades a la nostra feina, bé que sigui amb la millor de les intencions. I, sovint, aquestes opinions "de solapa" de llibre no tenen res a veure amb la realitat del que hem escrit o representat.

Imagín que, part de la confusió, el motiu d'aquest "etiquetatge" d'"autor brechtià" i de "realista socialista" deu ser deguda als anys de col×laboració en la premsa de les Illes: en el diari Última Hora, en les pàgines de cultura des del 1969 i en Diario de Mallorca, posteriorment.

En el diari Última Hora vaig escriure nombrosos articles analitzant l'obra del gran dramaturg Bertolt Brecht. A finals del seixanta i començaments dels setanta, entre molts grups comercials i afeccionats, la moda era, evidentemt, Brecht. I Peter Weiss! Però parlar del que significà i signifiquen encara per a nosaltres Weiss, Piscator, Maiakovski requeriria un llibre sencer!

És el teatre mallorquí que fa en aquells anys el pobler Alexandre Ballester. Un baül groc per a Nofre Taylor ha estat definida com la primera obra mallorquina important escrita sota la influència de Brecht. Piscator i el seguiment del Berliner Ensemble pressionen fort damunt els creadors del moment. És un fet a nivell mundial.

Igualment pesa sobre els autors i grups teatrals l'estudi de les experiències més avançades de l'avantguarda soviètica dels anys vint. L'editorial "Tres i Quatre" de València editava Teatre i acció popular d'Anatol V. Lunatcharski, el més creatiu dels comissaris soviètics que provaren de remoure la reaccionària i somorta cultura heretada del tsarisme fins que el domini estalinià acabà per aturar aquestes provatures.

Sense exagerar gens ni mica podem dir que, els autors i companyies teatrals de finals dels seixanta i començaments del setanta són, en general, defensores d'un teatre d'intervenció política (amb totes les limitacions de la censura franquista, sens dubte). Llibres com Teatre català d'agitació política de Xavier Fràbregas (Barcelona, Edicions 62, 1969), esdevenen bàsics per a la formació d'autors i actors del moment.

Recordem que autors i companyies no solament volen trencar amb el teatre estantís heretat de la dictadura sinó que, i això era vertaderament important, provaven de fer arribar el teatre a sectors populars que romanien lluny de la cultura. Es prova de descentralitzar les representacions. És fa una mena de "teatre de guerrilla" que prova de descentralitzar l'indret de la representació. Es defugen les sales cèntriques i els grups cerquen la universitat, el barri i la fàbrica per a les noves propostes subversives. Tot molt semblant a l'experiència del Teatre de "La Communa", a Lisboa, en temps de la Revolució dels Clavells. O aquelles provatures impulsades per Jean-Paul Sartre en el Maig del 68.

En tot allò que feien els grups teatrals del Principat hi havia molt de situacionisme sense, potser, que la gent conegués a fons les propostes revolucionàries de la Internacional Situacionista. Era una lluita, unes troballes instintives en combat permanent contra la banalitat dominant.

La feina de la Companyia Adrià Gual, dirigida per Ricard Salvat, marcà aquella època plena d'il×lusions i d'esperances. Les revistes Primer Acto, Serra d'Or i, a nivell de cinema Nuestro Cine, al costat de Triunfo ressalten els aspectes diguem-ne, d'"agitació política" de l'art. Recordem l'efecte catàrtic del Grup Crònica a València, i la renovació de la plàstica dels Països Catalans i de l'estat que aquella experiència significà.

A Barcelona hem pogut veure Ronda de mort a Sinera, de Salvador Espriu, en l'arranjament escènic de Ricard Salvat; L'auca del senyor Esteve, de Santiago Russinyol, i un "clàssic" a la presentació del qual assistim devotament: La bona persona de Sezuan, del mític Bertolt Brecht.

Al principat, Maria Aurèlia Capmany escriu Vent de garbí i una mica de por (1965), en la línia brechtiana abans esmentada.

Però entre els autors catalans del moment és precisament un mallorquí oblidat, Joan Soler Antich, qui porta endavant la flama del teatre escrit sota la influència de Brecht i el realisme èpic. En Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Ciutat de Mallorca, Edicions Cort, 2003) li hem dedicat un capítol sencer ja que el silenci que sempre ha planat sobre la seva obra és ben paradigmàtic del que, primer amb la dictadura, ara amb el règim monàrquic, s'esdevé amb els nostres millors autors teatrals.

Recordem que són uns anys molt lligats al Maig del 68, al naixement de partits i organitzacions deslligats del carrillisme (PCE), És un temps de forta lluita ideològico-cultural, en la qual, des de la premsa clandestina o des de les poques tribunes que ens ofereix la premsa oficial, sota censura del règim franquista, parlam de forma destacada dels escriptors catalans i estrangers que, de diverses formes treballen per a provar d'ensorrar la pseudocultura franquista.

A part d'aquesta aposta per a la cultura progressista catalana i internacional, la nostra militància esquerrana (la premsa d'aquells anys ja ha informat de les nostres primeres detencions), pensam pogué ajudar a crear l'atmosfera d'un eixelebrat escriptor marxista que, per tal de respondre al que s'espera d'aquesta ideologia ha de ser forçosament "brechtià" igualment que, en poesia i novel×la ha d'imitar, també mecànicament Pere Quart, Mijail Sholojov o Blas de Otero. Com podeu comprovar, opinions d'un simplisme que espanta. I és per això mateix, perquè convé deixar indicis des d'on i des de quina perspectiva s'han escrit les nostres obres que faig aquestes notes.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

L'Obra Cultural Balear (OCB) felicita l'escriptor Miquel López Crespí pels seus articles en defensa del català i de les activitats de l'OCB.

Obra Cultural Balear (OCB): records dels anys de lluita antifeixista (I)

"Vàrem llegir el vostre excel·lent article referent a l'estat de la llengua i a la convocatòria de la Cadena Humana del 8 de maig, i volem agrair-vos la vostra contribució al debat públic i a la coneixença popular de les justes reclamacions de la Diada per la Llengua d'enguany, tan importants per al futur de la identitat del poble de Mallorca. Amb agraïment, us saluda. Antoni Mir Fullana. President de l'Obra Cultural Balear". (Antoni Mir Fullana)

Un dels nombrosos articles de l'escriptor Miquel López Crespí publicats en El Mundo-El Día de Baleares defensant l'Obra Cultural Balear (OCB) i que va merèixer les felicitacions de la direcció de l'Obra Cultural Balear.

Ciutat de Mallorca 1980. N'Antoni Mir havia protestat de forma vehement per la mort de la jove Gladys del Estal a Tudela (Navarra) a conseqüència d'uns trets procedents de les Forces d'Ordre Públic (FOP) d'aleshores. El fiscal li demanava un any de presó i multa de quinze mil pessetes. Cal dir que mai no el vaig veure atemorit i en tot moment defensà els drets dels ciutadans a la lliure expressió i a la protesta davant la injustícia.

A l'endemà el diari Última Hora de Ciutat (2-II-1980) publicava en primera plana uns grans titulars que deien: "Acusado de calumnias a la Guardia Civil el fiscal pidió ayer una pena de arresto mayor para Antoni Mir". El reportatge, il×lustrat amb dues fotografies d'Antoni Mir en la sala del judici, era signat per Joan Mulet i Josep Rosselló i començava d'aquesta manera: "Una pena de arresto mayor y multa de quince mil pesetas, es la condena que el Ministerio Fiscal ha solicitado para Antoni Mir, dirigente del MCI, en el transcurso del juicio que se celebró ayer por la mañana.

'Casi a las once y media, con unos veinte minutos de retraso sobre la hora prevista, se inició ayer el juicio contra el secretario político del Moviment Comunista de les Illes (MCI), acusado de un delito de 'calumnia contra clase determinada del Estado'.

'Los antecedentes determinantes de la acusación se remontan al 4 de junio de 1979, cuando en Tudela (Navarra), murió, por disparos de un agente de la Guardia Civil, la joven Gladys del Estal, en el transcurso de una fiesta ecologista que fue disuelta por la FOP. A consecuencia de estos hechos, la directiva del MCI acordó colocar una pancarta de denuncia en la fachada de su local, en la plaza de España. La pancarta [...] decía lo siguiente: 'Gladys del Estal, assassinada per la Guàrdia Civil a Tudela (Navarra). Nosaltres no oblidam'.

'La pancarta fue retirada, el mismo día de su colocación -el 7 de junio de 1979- por la policía, siendo detenido Antoni Mir, que fue posteriormente puesto en libertad previo pago de la fianza establecida".

D'esquerra a dreta: Antoni Mir, Miquel López Crespí i Jaume Adrover, membres de l'avantguarda antifeixista de les Illes i capdavanters de la lluita en defensa de la cultura catalana a la nostra terra d'ençà els anys seixanta i setanta.

Després de molts d'anys de militància comuna (en el comunisme illenc, concretament en l'OEC), finalment els nostres camins varen divergir; políticament, emperò; mai en les relacions personals, ja que ambdós sempre hem considerat la nostra ferma amistat per damunt de qualsevol contingència conjuntural. Tant n'Antoni Mir com qui signa aquest article pensam que una amistat de més de vint-i-cinc anys (hem compartit idees, accions conjuntes, debats polítics interminables, congressos del partit, viatges, sortides a pintar per la nit, aferrades de cartells, reparticions de fulls clandestins, detencions, actes solidaris, mitings, participacions electorals, les mogudes assemblees dels anys setanta, cites nocturnes amb militants d'altres indrets, trobades amb companys i companyes en els llocs més inimaginables, discussions a la llum d'espelmes, reunions a secretes cases de camp de fora vila...) no pot refredar-se per ximpleries. Al capdamunt, ambdós, des de qualsevol dels partits d'esquerra on hem militant, o des de qualsevol de les organitzacions culturals on hem fet feina, sempre hem tengut ben clar el mateix objectiu: la defensa aferrissada de la nostra cultura feta malbé pel colonialisme; el combat contra la injustícia i per un món millor.

Tot això a banda dels comunicats de rigor que m'envia; a mi com a tots els professionals que som al peu del canó en defensa de la cultura catalana. Record ara mateix el que em va fer arribar recentment per haver participat en la campanya en favor de l'autogovern i la llengua, on deia:

"Miquel López Crespí: Vàrem llegir el vostre excel×lent article referent a l'estat de la llengua i a la convocatòria de la Cadena Humana del 8 de maig, i volem agrair-vos la vostra contribució al debat públic i a la coneixença popular de les justes reclamacions de la Diada per la Llengua d'enguany, tan importants per al futur de la identitat del poble de Mallorca. Amb agraïment, us saluda. Antoni Mir Fullana. President de l'Obra Cultural Balear".

Aquesta és la part, diguem-ne, "oficial" de la nostra relació. El cert és que sense pòlisses ni segells, quan l'has de necessitar -una presentació d'un llibre, una activitat cultural...- basta una simple trucada i, sense cap mena de problema, tens -com en els anys de la lluita antifeixista- l'amic Antoni Mir fent feina per la cultura, contribuint a tirar endavant allò que li has demanat.

A mitjans de 1978 l'OEC de les Illes patí un procés de debat polític i de ruptura orgànica que, alhora que significava el final del comunisme consellista organitzat a les Illes, també va servir (de forma dialèctica) per a enfortir el Moviment Comunista de les Illes (MCI), el PSM, CC.OO., les associacions de veïns i moltes altres organitzacions obreres i populars. Una part majoritària de l'OEC (entre els quals em trobava jo mateix) no ens convencé el procés que deien d'"unitat" entre MCI i OEC. Nosaltres consideràvem aquest procés "unitari" com a simple i pura absorció, la qual cosa significava deixar de banda els components trotsquistes i consellistes de l'OEC per a passar a un altre tipus de partit que consideràvem maoista (una tradició molt allunyada del consellisme d'OEC). Per contra, n'Antoni Mir i altres camarades optaren per aquesta opció. Per tant, la divisió es va consumar; i mentre uns enfortien el Moviment Comunista de les Illes (MCI), altres iniciàrem el procés de convergència amb el PSM que, després del congrés d'unificació d'Inca de 1978 (IV Congrés), significaria el reforçament del nacionalisme socialista i antisistema a Mallorca. En la nova executiva "unificada" hi havia, aquell hivern de 1978, molts històrics de l'OEC. El quadre de direcció del PSM quedà aleshores conformat d'aquesta manera: Eberhard Grosske (relacions exteriors); Joan Perelló (cultura); Pep Bernat (moviment obrer); Jaume Obrador (moviment ciutadà); Miquel López Crespí (formació); Margalida Bujosa (dona); Joan Mesquida (joventut); Jaume Montades (propaganda); Rafel Oliver (revista); J.A. Adrover (pagesia) i Paco Mengod (organització).

He recordat aquest fets perquè els crec ben importants per a copsar la ferma voluntat de lluita de qui encapçala avui dia la nostra principal institució cultural. Tots sabem com d'ençà els anys noranta l'OCB ha intensificat la seva funció de cohesionador social i ha convocat, a Mallorca, les històriques Diades populars per la llengua i l'autogovern amb participació, cada mes de maig, de més de trenta mil manifestants. Un fet històric ha estat també, en aquests darrers anys, l'augment continuat en el nombre de socis. En l'actualitat, la institució agrupa una massa social activa de prop de 5.000 persones, i compta amb un elevadíssim nombre de simpatitzants, que es pot xifrar en dotzenes de milers de persones. Remarquem igualment la consolidació de les vint delegacions de l'OCB a pobles, on les publicacions de la part forana lligades a la institució editen prop de deu mil exemplars mensuals.

Parlar de la importància dels Premis 31 de Desembre, del gran projecte cultural "Les Balears es presenten", del nombre infinit de conferències, activitats pedagògiques i juvenils, muntatges de teatre, cicles de cinema i homenatges, realitzats per l'Obra Cultural Balear superaria els estrets límits d'un article de premsa. No ens resta més que saludar aquests trenta-nou anys d'activitat ininterrompuda en defensa de la nostra cultura tot esperant que el segle XXI que ara comença sigui el de la nostra definitiva normalització cultural.

Miquel López Crespí

Del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

I és precisament a finals dels vuitanta i començaments del noranta, anant a veure el que resta dels indrets que alletaren la teva infantesa, quan d'una manera, primer inconscient, després ja amb més premeditació, es congrien els primers capítols de Defalliment, els inicials poemes de El cant de la sibil·la i Calendaris de sal. El record del dia que als nou o deu anys, que vaig recitar "Lo Pi de Formentor" a l'Escola Graduada de sa Pobla, els estius a ses Casetes, a s'Albufera, les excursions en barca i després a peu a Formentor, la primera visita a ses Cases Velles, les pinedes que conegueren la infantesa del gran escriptor de Pollença... (Miquel López Crespí)

Pàgines del dietari d´un escriptor mallorquí

Parlar de les influències mútues i similituds temàtiques que es poden trobar entre el poemari El cant de la sibil·la, la novel·la Defalliment i el llibre d'història local Temps i gent de sa Pobla és tornar a parlar de la nostra concepció del fet literari i artístic. El que eren inicials provatures en obres de teatre com Autòpsia a la matinada, que guanyà el Premi Ciutat de Palma de teatre l'any 1974, o en els reculls de narracions La guerra just acaba de començar i A preu fet, són ara, després del llarg parèntesi de dedicació a la lluita política clandestina antifranquista, el cos d'una pràctica literària.

Feta aquesta petita introducció, crec que ja podem començar a parlar de la unió existent entre les diverses obres creades a partir de finals del noranta i, més concretament, entre aquestes tres de les quals parlava en començar.

L'edició de El cant de la sibil·la coincideix, amb uns mesos de diferència, amb l'edició per part de El Gall Editor de Pollença de la novel·la Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera, novel·la que sortí editada pel mes de febrer del 2005.

Per quins motius El cant de la sibil·la m'evoca altres treballs? El cert és que quan escrius, quan restes lliurat a la tasca creativa o de recerca no penses que amb el temps puguin establir-se aquesta mena de relacions. L'escriptor Edward Morgan Foster, autor de novel·les tan famoses com Where angels fear to tread (1905), The longest journey (1907), A room with a view (1991) i Howards end (1911) entre moltes altres, afirmava (vegeu El oficio de escritor, pàgs. 13-21) que "l'acte d'escriure m'inspira". François Mauriac, en el mateix llibre (pàg. 25) afirmava que "quan em pos a escriure mai em deman quina tècnica estic emprant". Truman Capote deia (pàg. 317), quant a la tècnica d'escriure, que "l'únic recurs que conec és la feina". Quan demanen a Ernest Hemingway si mentre escriu continua essent un observador de la realitat que l'envolta, cercant sempre alguna cosa que pugui emprar literàriament, l'autor de Per qui toquen les campanes? (1940) i El vell i el mar (1952), contestava, segur de les seves afirmacions: "Si un escriptor deixa d'observar és que és mort".

A tot aquest caramull de veritats caldria afegir-hi que, per a poder bastir determinat tipus d'obra, molts escriptors consideren que l'autor ha d'haver complit una determinada edat. Ben cert que trobaríem nombrosos exemples en la literatura universal d'autors joves amb una obra immortal. El tòpic seria parlar de Rimbaud, Rosselló-Pòrcel o Lord Byron, per posar els primers exemples que m'han vengut a la memòria. Però haver tengut determinades experiències humanes, haver vist com acabaven moltes de les històries, determinats fets viscuts en la joventut, crec que pot donar una bona perspectiva literària, molt de material a l'autor de vena. Ho he escrit en un altre article dedicat especialment als poemaris El cant de la sibil·la i Calendaris de sal. En apropar-me als seixanta anys la memòria agafa el comandament de la nau i el passat, la història personal i col·lectiva de l'escriptor, fa ressaltar amb lluïssor els records que t'han agombolat fins ara mateix. Molts dels articles que sortien publicats en la revista Sa Plaça de sa Pobla a començaments dels anys noranta i els que seguiren en la seva nova etapa inquera foren inclosos en el llibre Temps i gent de sa Pobla. El poeta, d'ençà el seu primer poemari editat, aquell llunyà Foc i fum que publicà Oikos-Tau (1984), sempre ha sentit el pes de la fugidesa del temps damunt la seva vida. Quan hom comença a redactar els articles recollits a Temps i gent de sa Pobla és per a deixar constància d'amics i familiars, d'indrets molts d'ells ja desapareguts o transformats irremeiablement pel pas implacable de les manetes del rellotge, fets locals que saps que desapareixeran amb la teva mort física. I és precisament a finals dels vuitanta i començaments del noranta, anant a veure el que resta dels indrets que alletaren la teva infantesa, quan d'una manera, primer inconscient, després ja amb més premeditació, es congrien els primers capítols de Defalliment, els inicials poemes de El cant de la sibil·la i Calendaris de sal. El record del dia que als nou o deu anys, que vaig recitar "Lo Pi de Formentor" a l'Escola Graduada de sa Pobla, els estius a ses Casetes, a s'Albufera, les excursions en barca i després a peu a Formentor, la primera visita a ses Cases Velles, les pinedes que conegueren la infantesa del gran escriptor de Pollença... Des de Can Picafort a Formentor, de sa Pobla fins a Lluc, aquelles matines amb el cant de la sibil·la!, les al·lotes de Muro, Búger o Campanet que venien a treballar al camp de sa Pobla, els foguerons de sant Antoni... tot torna i torna a la memòria sense que puguem fer-hi res.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Amb Antoni Mir, l'expresident de l'OCB hem viscut potser els anys més intensos de la nostra vida: aquella lluminositat que donava estar a l'avantguarda de la lluita per la llibertat, pel català, per un món més just i solidari. Record ara mateix aquelles reunions i combatives assemblees a l'Escola de Magisteri, a la Facultat de Filosofa i Lletres, les nits de pintades i repartides de fulls clandestins pel centre i barriades extraradials de Ciutat amb tants i tants companys i companyes, avui excel·lents professionals en les més diverses activitats. En aquella època l'OCB ja donava aixopluc a les forces de resistència antifranquista. Qui no recorda el paper destacat de Llompart de la Peña i de Climent Garau en tants moments històrics? (Miquel López Crespí)

Obra Cultural Balear (OCB): records dels anys de lluita antifeixista (I)

Plaça Major de Ciutat de Mallorca. En el centre de la fotografia podem veure l'expresident de l'Obra Cultural Balear, el militant de l'OEC Antoni Mir, portant els cartells de l'organització en un Primer de Maig del començament de la democràcia.

L'Obra Cultural Balear farà enguany els trenta-nou anys d'existència, de lluita aferrissada en defensa de la nostra cultura. Llegir el magnífic opuscle que ha editat l'OCB tot recordant aquestes quatre dècades dedicades a la promoció de la cultura pròpia de les Illes Balears m'ha fet recordar el paper destacadíssim que féu aquell nucli inicial de començaments dels seixanta: Rafel Ginard, Bernat Vidal i Thomàs, Josep Maria Llompart de la Peña, Francesc de Borja Moll, Joan Pons, Pau Alcover, Miquel Forteza, Miquel Marquès, Miquel Arbona, Ignasi Rotger i Villalonga... L'Obra Cultural Balear és continuadora històrica de la tasca de l'Associació per la Cultura de Mallorca (1923-1936), la qual, presidida entre d'altres per Emili Darder, impulsà la revista La Nostra Terrai contribuí a convocar l'assemblea d'entitats que l'any 1931 redactà i aprovà el primer Avantprojecte d'Estatut d'Autonomia de Mallorca, Eivissa i Formentera. Actualment, l'OCB, sota la presidència del nostre bon amic i valent company de lluites clandestines per la llibertat del nostre poble Antoni Mir Fullana, continua, amb mes força que mai, la tasca iniciada en el decenni dels anys seixanta de recuperació de la llengua catalana, coordinant un potent bloc civil de forces que lluiten pel nostre autogovern.

Jaume Santandreu, Tomeu Martí i Miquel López Crespí, avantguarda de la lluita pel nostre deslliurament nacional el dia de la presentació de No era això: memòria política de la transició.

Antoni Mir és llicenciat en filologia hispànica (1984) i en filologia catalana (1987) per la Universitat de les Illes Balears. Entre 1974 i 1982 milità en l'OEC i en el MCI. Soci de l'Obra Cultural Balear, n'ha estat director executiu (1986-90) i secretari (1990-91); d'ençà de 1992 n'és president. Fou secretari executiu (1986) del II Congrés Internacional de la Llengua Catalana a les Illes Balears; membre (1988-95) del Consell Rector de la Universitat Catalana d'Estiu i directiu de l'Associació Voltor (organització que s'encarregà de fer arribar a les Illes les cadenes de ràdio i televisió de Catalunya Principat i País Valencià) també és responsable de la revista de l'OCB El Mirall. Membre del consell rector de l'Institut Balear de Turisme -IBATUR- el 1997 li fou atorgat el premi CIEMEN del Centre Internacional Escarré per a Minories Ètniques i les Nacions.

Amb l'actual president de l'OCB hem viscut potser els anys més intensos de la nostra vida: aquella lluminositat que donava estar a l'avantguarda de la lluita per la llibertat, pel català, per un món més just i solidari. Record ara mateix aquelles reunions i combatives assemblees a l'Escola de Magisteri, a la Facultat de Filosofa i Lletres, les nits de pintades i repartides de fulls clandestins pel centre i barriades extraradials de Ciutat amb tants i tants companys i companyes, avui excel×lents professionals en les més diverses activitats. En aquella època l'OCB ja donava aixopluc a les forces de resistència antifranquista. Qui no recorda el paper destacat de Llompart de la Peña i de Climent Garau en tants moments històrics?

L'entitat, com molt bé explica la Gran Enciclopèdia de Mallorca, va ser "creada a Palma el desembre de 1962 per iniciativa de Francesc de Borja Moll, amb l'objectiu de fomentar la llengua i la cultura autòctona de les Illes Balears. En foren fundadors Josep Capó Juan, Guillem Colom, Miquel Forteza, Miquel Fullana Llompart, Miquel Marquès i Bernat Vidal Tomàs, entre d'altres. Durant el decenni dels seixanta, es dedicà principalment a l'organització de cursos de llengua i literatura catalanes i de cursos per al professorat de català. Durant els anys setanta, conegué un període d'extensió i arrelament. Creà les primeres delegacions als pobles i augmentà el nombre de socis. El 1971, es constituí com a associació. Es relacionà amb les forces d'oposició al franquisme i impulsà la lluita per la consecució de l'autonomia". L'interessant opuscle Quatre dècades d'història que ara mateix acaba d'editar l'OCB aprofundeix en els fets més destacats protagonitzats per l'entitat en aquests trenta-vuit anys d'existència combativa.

Però parlàvem dels anys de lluita al costat de l'actual president de l'OCB, l'amic de combat antifeixista i per la llengua i cultura catalanes Antoni Mir. D'aquesta estreta relació, de l'amistat que m'uneix a n'Antoni des de fa més d'un quart de segle (com passa el temps!) n'he parlat sovint en els meus llibres de memòries i d'assaig. En el llibre L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970 editat per Lleonard Muntaner Editor en la seva col?lecció "El Tall", n'he parlat en moltes capítols; i més recentment, en l'assaig Cultura i antifranquisme que ha editat Edicions de 1984 a Barcelona, n'he tornat a donar notícia en els capítols "La influència de Trotski i Andreu Nin en els comunistes de les Illes, I, II i III". També hi haurà molta més informació sobre l'OEC, el MCI, el paper de les JEC (Joventuts d'Esquerra Comunista) que dirigia en temps de la transició l'amic Antoni Mir, en un nou assaig que ha de sortir properament al Principat. Es tracta de No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc)

Però finalment, la transició (els famosos pactes amb els franquistes reciclats) no anà com molts havíem pensat -i lluitat!- en direcció a l'autodeterminació del nostre poble, la república i el socialisme. Però no per això afluixaren n'Antoni Mir ni cap d'aquella munió de companys de finals dels setanta i principis dels vuitanta. Ni molt manco! N'Antoni va ser un d'aquests personatges insubstituïbles dels vuitanta. Quan alguns dels dirigents de l'esquerra oficial ja s'havien instal×lat en la comoditat covarda dels despatxos institucionals, n'Antoni Mir continuava en primera línia encapçalant tot tipus de manifestació ecologista, nacionalista o antifeixista, protestant contra les actuacions d'unes forces repressives que, fins i tot en democràcia!, encara es mantenien massa lligades al tenebrós passat dictatorial. Detingut en nombroses ocasions, el record, valent, un primer de febrer de 1980, en els jutjats de Palma, on munió d'amics l'acompanyàrem per fer-li costat en moments tan delicats. A l'entrada del judici em digué: "He fet el que havia de fer i mil vegades ho faria si s'ataca la llibertat d'expressió o maten un ciutadà". I, amb una forta estreta de mans -aquella lluïssor decidida en els ulls!-, entrà a la sala del judici.

Miquel López Crespí

Del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Los investigadores de la fiscalía anticorrupción, la Policía Nacional y la Agencia Tributaria llevan, desde hace casi un año, investigando el caso Son Oms. La fiscalía abrió una investigación preliminar el 22 de octubre del 2007 y desde entonces ha tomado declaración a varios imputados y a otros muchos testigos. Las pesquisas permitieron llegar hasta la empresa Metalumba, una carpintería metálica que presuntamente emplearon Bartomeu Vicens y su esposa Antònia Martorell, para blanquear dinero negro producto de posibles sobornos. (Felipe Armendáriz – Diario de Mallorca)

GOLPE POLICIAL A LA PRESUNTA TRAMA ´FACTURERA´ USADA POR EL DIRIGENTE DE UM

Detienen al contable de Vicens y a un empresario por emitir facturas falsas

La fiscalía anticorrupción ordena el arresto de un contable y un constructor acusados de facilitar el impago de impuestos societarios

FELIPE ARMENDÁRIZ/J.F.MESTRE. PALMA.

La fiscalía anticorrupción dirigió ayer una operación contra una supuesta trama de empresas emisoras de facturas falsas, lo que en el argot jurídico se conoce como factureras y que habrían servido de soporte a la presunta trama de corrupción vertebrada en torno a la gestación y explotación del polígono industrial palmesano de Son Oms. La Policía arrestó a un constructor de origen belga y a un presunto intermediario, un contable mallorquín, que podrían haber auxiliado a Bartomeu Vicens, el diputado en el Parlament por Unió Mallorquina (UM) y uno de los principales imputados en el caso, a eludir impuestos o a invertir dinero de origen dudoso. Los detalles sobre la segunda operación en torno al caso Son Oms -los primeros registros y la interposición de la querella por la fiscalía anticorrupción tuvieron lugar a finales del pasado mayo- no trascendieron ayer debido al secreto sumarial.

Conexión Metalumba

Los investigadores de la fiscalía anticorrupción, la Policía Nacional y la Agencia Tributaria llevan, desde hace casi un año, investigando el caso Son Oms. La fiscalía abrió una investigación preliminar el 22 de octubre del 2007 y desde entonces ha tomado declaración a varios imputados y a otros muchos testigos. Las pesquisas permitieron llegar hasta la empresa Metalumba, una carpintería metálica que presuntamente emplearon Bartomeu Vicens y su esposa Antònia Martorell, para blanquear dinero negro producto de posibles sobornos. Metalumba estaba administrada por Elisabet Diéguez, una funcionaria de la Tesorería de la Seguridad Social que ha admitido haber hecho de testaferro para el dirigente de UM por su vieja amistad con él. La empresa había estado inactiva durante años, hasta que fue revivida. Las detenciones de ayer se practicaron tras analizar las operaciones realizadas por Metalumba con otras sociedades. Así se descubrieron una serie de facturas emitidas por terceras empresas y que podrían ser falsas, al no obedecer a ningún tipo de transacción o prestación de servicio. Se sospecha que Vicens pudo emplear estas facturas para justificar algún tipo de actividad de Metalumba y reducir el pago del impuesto de sociedades. Ayer se barajaba la cifra de unos doscientos mil euros como la cuantía que podría haberse "movido" con las facturas sospechosas.

Uno de los sospechosos arrestados por la mañana está vinculado a una serie de empresas, que fueron registradas en el Port d´Andratx. El segundo encausado aparece como el asesor contrable de Vicens que le buscó la empresa facturera. El caso se abrió tras una primera denuncia del empresario Ángel Ochando, que asegura haber sido estafado y presionado por la trama.

Diario de Mallorca (18-IX-08)

Esquerra Unida ha estat la primera a ser contundent amb aquest nou cas de corrupció, i en un dur comunicat fet públic aquests dies demana, molt justament, apartar de la vida pública les persones condemnades judicialment per casos de corrupció. (Miquel López Crespí)

Bartomeu Vicens, Rodrigo de Santos, Maximilià Morales, Eugenio Hidalgo... la corrupció política a Mallorca

Bartomeu Vicens

La situació de corrupció política a les Illes mai no havia arribat al grau del present. No volem dir que abans no existís. El que afirmam és que uns anys abans era secreta, amagada, no hi intervenia, potser per manca de proves, la Fiscalia Anticorrupció. Ara sortim a un cas de corrupció per setmana, amb implicats que formen part del més “selecte” de la classe política del règim. Qui no recorda els afers de la mà dreta de Catalina Cirer, Rodrigo de Santos, i els setanta mil euros gastats a cases de mal viure i drogues? Però també hem estat testimonis del judici a l’exbatle d’Andratx, Eugenio Higalgo, i els seus assessors i col·laboradors en les malifetes. Ben present en la memòria tenim encara el cas Rasputín, la història dels falsos certificats dels cavallistes, els 700.000 euros estafats per Damià Vidal, l’exdirector gerent de Bitel. I per si hi mancava cap cosa, no hi ha dia que en els mitjans de comunicació no surtin casos d’endolls de familiars i amics descoberts a qualsevol àrea de govern, les “assessories” i pagaments per treballs que mai no es lliuren al públic als més diversos aprofitats de tota mena i tot color.

Fins ara la majoria de casos de corrupteles tenien relació amb el govern i gestors del PP. És ara que la Fiscalia Anticorrupció afirma que els dirigents d´UM Bartomeu Vicens i Maximilià Morales empraren la seva influència política per a guanyar milers d’euros de forma il·legítima, exigint comissions en tèrboles operacions de requalifiació de terrenys. Com informa la premsa d’aquests dies, Bartomeu Vicens i Maximilià Morales utilitzaren el seu poder a Unió Mallorquina “per pactar amb els propietaris de les parcel·les que els cedissin el 15% de cada una de les finques a canvi d’obtenir la requalificació a terrenys urbanitzables. El Ministeri Públic també sosté que l’advocat Jaume Montis ‘ocultà’ (als propietaris de les parcel·les) la identitat d’ambdós dirigents d’UM, i alhora ‘es va fer figurar una sèrie de compravendes quan en realitat no va existir cap preu’”.

Bartomeu Vicens i Maximilià Morales són acusats per la Fiscalia Anticorrupció de la presumpta comissió de sis delictes: suborn, blanqueig de capitals, falsedat documental contra la Hisenda Pública, estafa i tràfic d’influències per la pilotada al polígon de Son Oms. Uns terrenys, com diuen els mitjans d’informació, “que patiren un increment espectacular del seu valor quan pasaren de no urbanitzables a urbanitzables”.

Mai no s’havien vist tants de casos de corrupció plegats a Mallorca. Molts ciutadans i ciutadanes sabien d’alguna malifeta de personatges sense principis i sense escrúpols, però que el grau d’aprofitament del poder polític sigui tan escandalós era mal d’imaginar.

Esquerra Unida ha estat la primera a ser contundent amb aquest nou cas de corrupció, i en un dur comunicat fet públic aquests dies demana, molt justament, apartar de la vida pública les persones condemnades judicialment per casos de corrupció. Com diu la declaració d’aquest grup, cal “apartar de la vida pública, preventivament i sense que això signifiqui presumpció de culpabilitat, aquelles persones que estiguin implicades en casos de corrupció política per tal de mantenir el debat polític i el funcionament institucional lluny del debat sobre els casos de corrupció (que és el cas del portaveu d’UM)”.

Com deia el senador autonòmic Pere Sampol en referència al cas de presumpta corrupció que envolta Bartomeu Vicens: “És ben necessari que dimiteixi i començar a fer net en la vida política”. La premsa també ens informa que Sampol mostrà la seva satisfacció per l’actuació de la Fiscalia, que ha presentat querella criminal contra el diputat d’UM per suposat cobrament de comissions en la requalificació del polígon de Son Oms. També hem llegit que “el senador advertí que casos com aquest ‘eren de domini públic’ i responen a ‘la pràctica política dels partits conservadors’. ‘Hi ha fortunes que han nascut de la nit al dia’, digué Sampol, qui espera que Fiscalia ‘acabi amb aquesta xacra’”.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (10-VI-08)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

En deman quina diferència essencial hi pot haver entre els agents de les forces repressives franquistes i aquells que, en el present, es dediquen a escampar mentides, calúmnies i insults contra els escriptors mallorquins. (Miquel López Crespí)

Coberta del llibre de l'escriptor Miquel López Crespí que va ser segrestat pels sicaris del Trinunal de Orden Público franquista. Els feixistes sempre han perseguit, atacat i insultat els escriptors mallorquins d'esquerra.

La guerra just acaba de començar Premi Ciutat de Manacor 1973

Les acostumades campanyes rebentistes de determinats grupuscles de dreta i també de l'extrema dreta falsament nacionalista, aquells falsaris que s'amaguen rere les nostres banderes per poder atacar millor els nostres escriptors, els dements pamflets de coneguts sicaris que, encegats per l'enveja i l'autoodi més ferest, no fan més que complotar contra l'escriptor de les Illes, m'han fet recordar una campanya semblant ordida pel TOP, el Tribunal de Orden Público franquista, en contra meva i en contra del meu llibre La guerra just acaba de començar ara ja fa prop de trenta anys.

En deman quina diferència essencial hi pot haver entre els agents de les forces repressives franquistes i aquells que, en el present, es dediquen a escampar mentides, calúmnies i insults contra els escriptors mallorquins. El problema és que abans, en temps de la dictadura, els enemics eren a l'altra part de la trinxera, en camp contrari. Ara també hi són els mateixos, en el camp de l'adversari. Amb això no hem canviat gaire. Però la diferència consisteix que la podridura actual ha enfollit alguns que prediquen des de les nostres pròpies banderes i, venuts als poders fàctics econòmics i mediàtics esdevenen els pitjors enemics dels escriptors nostrats.

Amb el recull de narracions La guerra just acaba de començar, guanyava el premi "Ciutat de Manacor 1973" de narrativa, el més prestigiós que es concedia a les Illes, juntament amb el "Ciutat de Palma", de novel·la, poesia i teatre. El cert és que, just acabat d'editar -finançat per l'Ajuntament de Manacor-, el TOP, el Tribunal d'"Ordre" Públic franquista, decretava el seu segrest, per "atentar contra la normal convivencia ciudadana de los españoles(!)". Vist amb perspectiva, ara que han passat més de trenta anys d'aquella persecució, crec que va ser la mateixa Brigada Social qui degué enviar un "dossier" ben adobat (amb l'historial que devia incloure les meves detencions per les pintades a favor de la llibertat pels presos polítics, la correspondència amb els països de l'Est d'Europa, les reunions amb les Joventuts Comunistes...). El cert és que en un determinat moment de la història que contam -l'Ajuntament de Manacor acabava de fer-me arribar els mil exemplars de l'edició- tot estava en perill. Els apreciats exemplars, si no hi trobàvem una solució ràpida i urgent, podrien acabar capolats per alguna trituradora de la Social o, el més segur, podrits i menjats per les rates en algun tètric soterrani de la Social a Madrid. La meva seguretat física -sempre hi cabia la possibilitat d'acabar a la presó si et jutjaven- també perillava. Però en aquell temps -començament de l'any 1974- actuàrem eficaçment. D'una manera semiespontània, tots els amics de Ciutat, pobles, Barcelona -i fins i tot de París!- es mobilitzaren per a vendre els mil exemplars de l'edició. Aleshores jo treballava de delineant a la cooperativa progressista d'arquitectes del carrer de l'Estudi General (amb els amics Gabriel Oliver, Neus Inyesta, Carlos García Delgado...). Anàrem fent paquets de cinc exemplars i es començaren a vendre i repartir arreu. La memòria pot enganyar-me, però entre els més actius venedors del llibre perseguit pel TOP record els germans Noguera Vizcaíno (en Pere i en Gabriel), en Bernat Homar (aleshores director d'un grup de teatre afeccionat), na Neus Santaner (actual dirigent de l'STEI), l'amic del PCE Jaume Bonnín, diverses agrupacions del PSUC principatí que havia conegut en el temps que havia treballat a la llibreria L'Ull de Vidre, l'amic J. Martínez Alier, de l'Editorial Ruedo Ibérico...

El que sí que record, ara que han passat els anys, és que aquest sistema de lluita contra la repressió político-cultural funcionà a la perfecció. En el fons, vist amb perspectiva, el Tribunal d'Ordre Públic (TOP) quasi em va fer un favor en processar-me per La guerra just acaba de començar! El llibre s'exhaurí en poques setmanes i, sense por d'exagerar, esdevingué un petit mite de la resistència cultural d'aquells anys tenebrosos.

Els ajuts de tothom foren inabastables. La solidaritat, de primera, sense que es pugui posar cap emperò. Quan la Brigada Social va trucar el timbre de ca meva amb l'ordre de segrest del llibre, es va adonar que... ja no n'hi havia cap ni un! En pocs dies tots els exemplars havien estat distribuïts i venuts. Va ser un gran triomf de l'antifeixisme illenc, un gran fracàs de les forces reaccionàries que amb la repressió volien dificultar l'avenç de la nostra literatura.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

...els comissaris de la mentida i la tergiversació, els enemics d'una poesia popular, arrelada en les millors tradicions literàries de la pàtria i del món. Són els 'exquisits', els pseudoestetes del no-res, els ressentits que, per enlairar un autor, cerquen la seva 'raresa' (sovint plena de mediocritats, còpia barata d'un Kafavis, Pound o Riba, qui sap!). El cert és que proven de barrar el pas a l'autor compromès amb el seu poble i els seu temps. Aquest oblit permanent durant aquestes darreres dècades de Salvat Papasseit i Rosselló-Pòrcel, Pere Quart i Espriu. Sortosament l'alçada gegantina d'un Miquel Martí i Pol o un Vicent Andrés Estellés els fa callar, amagar en el més profund amagatall de les clavegueres literàries on coven la seva frustració. Quin d'aquests comissaris de la reacció no volia ser poeta, escriptor famós? D'on si no el malestar permanent, la insatisfacció que revelen tots i cada un dels escrits que publiquen en els suplements de cultura? Misèria personal permanent. Buidor intel·lectual total i absoluta". (Miquel López Crespí)

Lletra de batalla i la lluita contra el feixisme

Lletra de batalla, el poemari que acaba de publicar l'Editorial Bromera del País Valencià, ha tengut molt més sort que el seu germà bessó Revolta, que edità l'editorial Moll en la famosa col·lecció de poesia La Balenguera el març de 2000. La multitud de problemes que l'autor hagué de patir, els entrebancs i travetes patides pel poemari al llarg de la geografia mallorquina i la de la resta dels Països Catalans ha estat descrita amb prou minuciositat en els capítols "La influència de la cultura xinesa en la poesia mallorquina contemporània" i "El llibre de les odes", pàg. 139-143 del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep Maria Llompart editat per Edicions Cort de Palma de Mallorca en la primavera de 2003.

En els primers dels capítols abans esmentats escrivia, entre d'altres coses: "Sortosament assistim, aquests darrers anys, a la fi d'un determinat i nefast mandarinat literari. Em referesc als comissaris de la mentida i la tergiversació, els enemics d'una poesia popular, arrelada en les millors tradicions literàries de la pàtria i del món. Són els 'exquisits', els pseudoestetes del no-res, els ressentits que, per enlairar un autor, cerquen la seva 'raresa' (sovint plena de mediocritats, còpia barata d'un Kafavis, Pound o Riba, qui sap!). El cert és que proven de barrar el pas a l'autor compromès amb el seu poble i els seu temps. Aquest oblit permanent durant aquestes darreres dècades de Salvat Papasseit i Rosselló-Pòrcel, Pere Quart i Espriu. Sortosament l'alçada gegantina d'un Miquel Martí i Pol o un Vicent Andrés Estellés els fa callar, amagar en el més profund amagatall de les clavegueres literàries on coven la seva frustració. Quin d'aquests comissaris de la reacció no volia ser poeta, escriptor famós? D'on si no el malestar permanent, la insatisfacció que revelen tots i cada un dels escrits que publiquen en els suplements de cultura? Misèria personal permanent. Buidor intel·lectual total i absoluta".

L'any 2003, l'escriptor Miquel López Crespí rebia un dels premis de poesia més prestigiosos dels Països Catalans: el Premi Ciutat de Xàtiva (València).

El poeta Tomeu Fiol també ha parlat d'aquests problemes en el pròleg que va escriure per a Revolta. Tomeu Fiol resumia el llarg pelegrinatge de Revolta amb aquestes paraules: "La primera versió correspon a un recull de paràboles o petites proses -concretament XCIII- que porten el títol de Gangzu, el mestre. Aquest text va servir de base a una primera versificació de Revolta, que va donar com a resultat quaranta poemes. Cansat que aquest llibre concorregués sense cap resultat a un bon nombre de premis en la nostra llengua -i que dormís dins els calaixos d'alguna editorial cavorquina-, López Crespí el va repassar i traduir al castellà, amb el títol magnífic de Grietas en el mármol, i va guanyar el premi Vicente Gaos en la XI edició dels premis convocats per la ciutat de València l'any 1994. No satisfet, malgrat aquest triomf, amb el destí del poemari, de nou ha tornat picar-hi esquerda de valent i la present versió definitiva. En català, és, doncs, fruit de la feinada que acabam d'esmentar".

En poques paraules: Revolta no guanyà mai cap premi literari en la seva versió original catalana; ans al contrari, "descobert" l'autor per determinats membres de jurats de tendència reaccionària i paranoucentista, va ser escarnit amb tota una sèrie de comentaris irrepetibles en aquest escrit. La reacció cultural i política sol cometre aquesta mena de brutors: proven d'assassinar les obres i l'autor en petit comitè, clavant el punyal per l'esquena. Posteriorment, per a copsar encara més la manca d'ètica d'aquests membres de jurat, alguns d'ells, com si a Mallorca les coses no es sapiguessin de seguida, quan em trobava pel carrer, tenien la gosadia d'afirmar, mentiders, que el poemari els havia agradat moltíssim i que, quin cinisme!, l'havien votat.

Finalment, Revolta, en una traducció al castellà que portava per títol Grietas en el mármol, guanyà el primer concurs al qual es va presentar: el Ciutat de València de poesia. Posteriorment, Revolta, en la seva versió original catalana, era publicat, com ja he dit , per l'Editorial Moll en la seva col·lecció La Balenguera.

Potser caldria explicar una mica els motius exactes pels quals em vaig posar a escriure una segona part, qui sap si més combativa encara, de Revolta. Per a la redacció de Lletra de batalla qui més m'encoratjà va ser el poeta i investigador Ferran Lupescu i també, alguns membres de les organitzacions d'esquerra i independentistes Endavant i Alternativa L'Estel. Uns, els primers, els vaig conèixer amb motiu de la presentació a Barcelona, per part de Lluís M. Xirinacs, del meu llibre d'assaig No era això: memòria política de la transició que publicà Edicions El Jonc de Lleida. Endavant, L'Editorial El Jonc, i el Centre d'Investigació Històrica Arran s'havien encarregat de la presentació del llibre que, com ja he dit, anà a càrrec de Lluís Maria Xirinacs. Aquests fets s'esdevenien a començaments del 2001. Posteriorment, en el 2002, el col·lectiu d'estudiants Alternativa L'Estel em convidà a unes trobades que, damunt la història de la transició, es feren a la Universitat de Lleida amb participació de Josep Fontana, Josep Guia, Lluís M. Xirinacs, Manel Lladonosa, Xavier Vinader, Antonièta Jarné i Martí Marín i de qui signa aquest article. El seminari de la Universitat de Lleida es titulava "La transició als Països Catalans" i, com deien els organitzadors, es tractava "d'apropar a l'estudiant de la Universitat de Lleida a una realitat passada i encara present com és el procés de reforma política que va portar de la dictadura franquista a l'actual monarquia parlamentaria".

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (28-XII-04)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

<