Turmeda | 16 Octubre, 2008 15:35 |
La novel·la històrica. El desembarcament del capità Bayo en el Port de Manacor.
Per Pere Rosselló Bover, escriptor i catedràtic de la UIB.
Núria i la glòria dels vençuts (Lleida, Pagès editor, 2000) forma part d'una trilogia de Miquel López Crespí sobre la guerra civil, juntament amb Estiu de foc (1998) i L'Amagatall (1999), que l'any passat va obtenir el Premi Miquel Àngel Riera. Tot i ésser la primera de la sèrie, Núria i la glòria dels vençuts ha estat la darrera de les tres novel·les a aparèixer.
Com a les altres dues, dos grans objectius semblen haver incitat l'escriptor de sa Pobla a l'escriptura: per un costat, l'afany de recreació d'uns fets històrics, que són narrats a partir de la documentació aportada per la historiografia recent; i, per un altre, l'explicació d'uns valors ideològics que coincideixen sobretot amb els de l'esquerra, l'anarquisme, el nacionalisme i l'antifeixisme. Per aquest motiu, aquest novel·la, com les altres que formen la trilogia, no ens ofereix una visió neutra dels fets ocorreguts l'estiu de 1936, car conté una identificació força palesa entre el pensament de l'autor i el de la narradora-protagonista. Aquesta, tal com també ocorria a L'Amagatall, es converteix en una mena de punt de vista a partir del qual López Crespí basteix un gran fris en el qual desfilen personatges reals, esdeveniments i anècdotes que configuren l'episodi històric recreat.
La labor de l'escriptor ha consistit a combinar aquests elements reals amb personatges i situacions que són fruit de la seva imaginació i que, sobretot, li han servit de fil conductor per contar la història i, alhora, per comunicar-nos la seva manera de pensar. En aquest sentit, López Crespí es mou entre els límits de la novel·la històrica més tradicional, en la qual el propòsit didàctic sempre és present. Aquest fet implica que, més que aprofundir en la peripècia psicològica dels éssers de ficció, sobretot cerca mostrar-nos com varen ocórrer els fets reals, per tal que el lector en pugui conèixer la veritat i els comprengui en tota la seva complexitat. És evident que aquest punt de partida actua en detriment de la profunditat humana dels personatges i a favor de la dimensió ideològica i documental de la novel·la. Per aquesta raó, no ens ha de sobtar, per exemple, que les cartes que Núria rep de Joan, el seu company, siguin plenes d'informació bèl·lica i quasi no contenguin -com seria lògic- els esplais sentimentals propis d'una parella d'enamorats, que viuen en constant perill de mort i allunyats un de l'altre a causa de la guerra. És cert que el moment que els ha tocat viure és excepcional i que es tracta de persones disposades a donar la vida per uns ideals utòpics; però això, als ulls del lector d'avui, precisament els resta humanitat, tal com sol ocórrer en la major part de la nove·la històrica tradicional.
Pel tema tractat, Miquel López Crespí ha pogut comptar amb una valuosa font d'informació, de la qual ha extret la major part de la base real de la seva història. Ens referim al llibre de Josep Massot i Muntaner El desembarcament de Bayo a Mallorca. Agost-setembre 1936 (1987), en el qual l'investigador benedictí reconstrueix amb tota mena de detalls els orígens de l'expedició, la reconquesta republicana de Formentera i d'Eivissa i la desfeta tràgica dels republicans a Mallorca després de més de mig mes de lluita. En l'apèndix documental d'aquesta obra es recull un dietari redactat per una miliciana que participà en el front de Portocristo, que ben bé podria haver servit a l'escriptor de sa Pobla de motiu d'inspiració a l'hora de dibuixar la protagonista de la seva novel·la. En general, el diari de la miliciana només coincideix parcialment amb Núria i la glòria dels vençuts: així, el relat anònim comença el mateix dia 16 d'agost i dura fins el 4 de setembre, mentre que la novella de López Crespí s'inicia a Barcelona amb els preparatius de l'expedició i acaba amb la lluita al port de Manacor, sense relatar la retirada de els tropes de Bayo. Un altre exemple de la relació de la novel·la amb les fonts històriques i documentals és la referència a la fotografia que la protagonista i dues milicianes més es fan a Portocristo, la descripció de la qual concorda exactament amb la imatge reproduïda a la portada del llibre de Massot i Muntaner Els escriptors i la guerra civil a les Illes Balears (1990). Amb tot això volem dir que a labor de López Crespí ha consistit a donar vida mitjançant la creació literària a uns materials reals, però que restaven en la lletra morta de l'erudicció. En aquest sentit, hem de concloure que l'operació resulta força reixida, car l'interès dels fets seleccionats i l'estil planer de l'autor ens proporciona una lectura alhora àgil i interessant.
Sens dubte, però, el que més sembla haver seduït el nostre novel·lista (Miquel López Crespí, autor de la novella Núria i la glòria dels vençuts publicada recentment per Pagès Editors) és la figura d'aquesta jove que, com altres anarquistes de l'època, va emprendre una vida nova. Núria sap que no ha anat a la guerra per fer el dinar, rentar la roba o cosir els mitjons dels seus companys milicians, sinó per lluitar per un món millor, en el qual no existeixin les injustícies socials ni tampoc les diferències de sexe. La revolta ha duit Núria no sols a combatre les tropes feixistes, sinó també a treballar contra els prejudicis dels seus companys republicans, que encara reserven a la dona una sèrie de treballs que la societat tradicionalment li a encarregat i que, fins i tot, creuen que el seu paper només ha de consistir a satisfer les necessitats de l'home. Aquesta dimensió feminista de la protagonista és el tret que connecta millor la protagonista amb els lectors d'avui. I, en certa manera, és també el que, als nostres ulls, la salva de la rigidesa i de l'excés d'ideologia. Gràcies a alguns petits detalls -com el de dur un pintallavis juntament amb les armes-, es reforça la versemblança del personatge.
l refús d'una societat estratificada, dividida en poderosos i dominats, és l'eix ideològic de Núria i la glòria dels vençuts. Per aquest motiu, la figura del capità Bayo és presentada d'una manera força crítica per la narradora-protagonista, que s'adona de la contradicció d'una societat que lluita per la igualtat, però que alhora és dirigida per aquells que n'ostenten un poder que àdhuc els atorga el privilegi de decidir la vida i la mort dels seus subordinats. Així, Alberto Bayo és vist com un militar d'acadèmia, amb un historial repressor, que en el fons només cerca el protagonisme personal, la qual cosa el porta a trencar amb el capità Manuel Uribarry, cap de les milícies valencianes. Per la seva vanaglòria, en començar el desembarcament al Llevant mallorquí, es vesteix amb l'uniforme de tinent coronel. I, sobretot, no dubta a exercir la seva autoritat despòtica sobre les seves tropes, fins i tot en aplicar una injusta sentència de mort contra un dels milicians valencians. Núria comprèn com serà de difícil bastir una nova societat igualitària, mentre els militars -imprescindibles per a guanyar la guerra- ostentin el poder: "No podem dir ni una paraula a uns comandaments que seran els principals enemics de la revolució", perquè "o controlem els militarisme des del seu naixement o el militarisme acabarà amb nosaltres" (pag. 98). Al capdavall, ja compta amb l'exemple de la Rússia de Stalin. La lliçó final de la novella sembla ser que només la feina i el sacrifici resignats de les dones i dels homes anònims podrà conduir en el futur a un món millor.
Núria i la glòria dels vençuts narra un perible que va des de l'organització de la campanya al Principat -amb alguns retrocesos que remeten al triomf a Barcelona sobre els militars adherits al Movimiento durant els primers dies de la guerra-, fins als inicis del combat a la zona del port de Manacor, tot passant pel viatge fins a València per recollir els milicians d'Uribarry, la conquesta de Formentera i d'Eivissa i l'anada a Maó per completar les tropes de l'expedició. En resum, una història que, tot i que coneguem com acabarà, conté elements suficients per garantir l'interès del lector. López Crespí opta per tallar la novel·la abans que es produeixi la retirada de les tropes republicanes. Potser es tracta d'una manera de deixar la porta oberta a una futura continuació del seu relat. A nosaltres, però, ens fa l'efecte que més tost és un intent de concedir una nova oportunitat de triomfar als seus protagonistes. Tant de bo poguéssim canviar la Història!
Revista El Mirall número 115 (setembre 2000).
Web i llibres de l'escriptor Miquel López Crespí
Turmeda | 16 Octubre, 2008 06:31 |
Memòria de la generació literària dels 70
Quatre escriptors mallorquins (pàgines del meu dietari)
La "novetat" de l'any 1976 era el sorgiment d'alguns autors nous en el panorama literari mallorquí. En Miquel Mas, na Joana Serra de Gayeta, en Joan Perelló i jo mateix publicàvem a Campos en una coneguda impremta dirigida per Sebastià Roig i que ja es coneixia per l'"Editorial Roig", tres llibres de "combat" (o almanco aquesta era la nostra intenció; que es parlàs de la nostra aportació a la literatura catalana).
Els llibres editats eren Baf de llavis de Joan Perelló; Massa temps amb els ulls tancats, de Miquel Mas Ferra, que sortia juntament amb Nosaltres esperàvem Míster Marshall de na Joana Serra de Gayeta; i el meu drama (guanyador del darrer premi Ciutat de Palma de teatre), que portava per títol Autòpsia a la matinada i, en certa manera, abundava en indèntica temàtica i estructura teatral de Ara, a qui toca? que havia obtingut el Premi "Carles Arniches 1972" de l'Ajuntament d'Alacant per a obres en català.
La presentació es va fer d'una manera ben informal al baret Es Pou Bo, que en Climent Picornell tenia a Gènova. Era dia 22 d'abril de 1976. Posteriorment muntàrem una tauleta al Born i el dia del Llibre, quan començàvem a vendre els primers exemplars, la policia vengué i ens manà retirar-la. Haguérem d'anar a un racó, davant de l'antic Bar Antonio, a la cantonada del carrer San Felio.
Sortosament, aquell moment de la repressió contra la nostra cultura va poder ser captat pel fotògraf de la Revista Cort, on aleshores jo escrivia. Amb un titular sensacionalista que deia: "Dia del Llibre: Ajuntament: la cultura fa nosa!" la revista escrivia (crec que era una nota redactada per na Joana Serra de Gayeta): "Tot just iniciat el Dia del Llibre, En Sergio capta aquesta curiosa instantània. Quaranta vuit hores abans s'havia advertit als firaires sindicats de la prohibició adoptada per l'Ajuntament. La taula amb edicions mallorquines de l'Impremta Roig, de Campos, no estava formada per professionals, és per això que en no saber-ho, allà s'installaren. Vist el qual varen ésser convidats, amablement, per funcionaris policíacs a desallotjar i 'marginats' a un lloc de pas, com és la voravia, a la confluència d'es Born amb San Felio. Inútil explicar la perplexitat que va causar tal decisió per part de l'Administració local. El no permetre que paratges tan idonis, com són el Born i les Rambles, per convertir-se en una autèntica fira del llibre -en un dels contadíssims dies en que la 'cultura' fa un voltí pel carrer- no deixa de ser sorprenent".
En la fotografia que publicava Cort es podien veure na Carme Lacort, na Joana Serra de Gayeta, en Joan Perelló, en Miquel Mas i jo mateix, ajudats per l'escultor Pere Martínez Pavia que passava casualment per aquell indret i ens ajudà a transportar els llibrets en el forçós "acomiadament" policíac.
Aleshores, "marginats" i vigilats per la policia (no fos cosa que tornàssim a posar la taula al Born), hi comparegué el periodista Joan Pla, del diari Baleares, i ens entrevistà.
Una entrevista ràpida, de circumstàncies, però que demostra ben clar quines eren les idees d'uns joves autors mallorquins de mitjans dels setanta. Les respostes d'en Miquel Mas, na Joana Serra de Gayeta, en Joan Perelló o les meves pròpies contestes demostren, si ho analitzam tants d'anys després dels esdeveniments que comentam, unes ganes immenses d'iniciar una nova època cultural i política, defugir el menfotisme i reaccionarisme de determinats autors del passat. Volem una literatura catalana lliure, compromesa, solidària amb el seu poble (ja es parla de "classe obrera i poble treballador"!). Unes respostes, les dels quatre, ben en la línia política dels combats per la llibertat que s'esdevenien a les Illes i arreu de l'Estat espanyol en aquelles concretes coordenades històriques.
Vet aquí algunes de les enceses respostes a Joan Pla fetes per Miquel Mas, Joan Perelló, Joana Serra de Gayeta i per qui signa aquest article i publicades en el diari Baleares el mes d'abril de 1976 coincidint amb la Festa del Llibre:
Joana Serra de Gayeta: "La lluita per la nostra llengua l'hem de fer entre tots: polítics i escriptors. Sempre he respirat el meu idioma: el català. I un aclariment: no pens que la meva llengua hagi de ser el català. El català ÉS la meva llengua".
En Pla demana a Miquel Mas el que significa per a ell ser un escriptor compromès i en Miquel li contesta: "Aquell qui escriu des d'una perspectiva coherent, des de la realitat històrica de la seva societat, la societat en què viu. Per tant és un escriptor compromès aquell que fa seu, sense oblidar les qüestions de rigor artístic, el problema del país".
Posteriorment Joan Perelló afegia la seva opinió al que ja havien dit na Joana i en Miquel i puntualitzava: "Un escriptor ha de ser polític sempre i per sempre, si bé ja sabem que la funció de l'escriptor és la d'escriure. Però almanco, com a persona, ha de manifestar-se contínuament com a polític".
Les qüestions més abundoses feien referència, evidentment, al necessari compromís de l'intellectual català amb el seu poble i la lluita antifeixista. Tots plegats no parlàvem per parlar. En Miquel Mas actua ben al costat del carrillisme. Na Joana Serra de Gayeta ajudà les Plataformes d'Estudiants Anticapitalistes malgrat que fos de forma indirecta quan era professora a l'Escola de Magisteri. Posteriorment treballà activament en el Congrés de Cultura Catalana. En Joan Perelló entrà a militar en el PSM i va ser regidor de Ciutat per aquest partit.
Uns joves escriptors que, almanco en aquells moments i pel que fèiem i explicavem a la premsa, no teníem res a veure amb la pansida herència de la dreta mallorquina. Gabriel Alomar i Bartomeu Rosselló-Porcel (o Joan Fuster al País Valencià i Salvador Espriu al Principat) eren els nostres intellectuals més admirats, l'exemple que volíem imitar costàs el que costàs.
Turmeda | 15 Octubre, 2008 08:32 |
Aquells eren uns anys de lluita antifeixista intensa. En els baixos de la llibreria Tous discutim els articles que sortiran en el suplement de cultura del diari UH on aleshores escrivíem al costat d'Alfonso Sastre, Blai Bonet, Carlos Alvarez, Francisco Candel, Santiago Miró, Antoni Lluc-Ferrer, Joan Mas i Vives, Carlos Meneses, Lleonard Muntaner, Enrique Molina Campos, Antoni Serra, Josep Alberti, Damià Ferrà Pons, Josep M. Llompart i tants i tants d'amics del moment. (Miquel López Crespí)
Aina Montaner i la cultura a Mallorca
Són anys de necrològiques constants. Recentment havia d'escriure sobre Encarna Viñas. Avui ens toca parlar d'Aina Montaner. El records es van acaramullant de forma inabastable. Aina Montaner, des de la seva tornada a Mallorca l'any 1971, esdevé, indubtablement, una ferma i autèntica dinamitzadora cultural. I, ara, amb la seva desaparició física, és quan més es nota el buit immens que ens ha deixat.
Aina Montaner participà activament en la represa cultural i política de la Mallorca de començaments dels anys setanta. De la lluita cultural i clandestina de finals dels anys seixanta i començaments dels setanta n'he parlat en els llibres L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (Palma de Mallorca, El Tall Editorial, 1994), Cultura i antifranquisme (Barcelona, Edicions de 1984, 2000), No era això: memòria política de la transició (Lleida, Edicions El Jonc, 2001) i, molt més recentment, en Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Palma de Mallorca, Edicions Cort, 2003). Els dos capítols de Cultura i antifranquisme dedicats a la història de les Aules de Poesia, Teatre i Novella, ens poden donar una idea aproximada de l'enrarit i repressiu ambient cultural de la Palma de finals dels seixanta, just quan n'Aina havia acabat els estudis a Barcelona i es decidia a retornar a Mallorca.
Els començaments dels setanta van estretament lligats a les activitats de les llibreries l'Ull de Vidre i Tous, a la creació dels primers embrions de partits revolucionaris antifeixistes, a la preparació del Congrés de Cultura Catalana, a la consolidació de l'OCB i a l'ampliació de la represa editorial catalana a les Illes amb editorials que com Daedalus, que dirigeix Tomeu Barceló, i Turmeda, en la qual és un personatge decisiu i imprescindible Aina Montaner.
D'aquests anys de represa i consolidació cultural catalana en podem trobar una excellent informació en el llibre de Pere Rosselló Bover La cultura a Mallorca (1936-2003), que acaba d'editar Documenta Balear.
La Mallorca democràtica dels vuitanta, la consolidació de la cultura catalana, malgrat els acostumats entrebancs, és producte, a part de l'avenç i ferm desenvolupament de l'OCB, de les activitats culturals de sentit antifeixista que es desenvolupen en les Aules de Poesia, Teatre i Novella, de l'actualització de la revista Lluc (vegeu el capítol "1968: Gramsci i la renovació de la revista Lluc"), de l'arribada a les Illes del ressò i activitats de la Nova Cançó, d'una important represa teatral, de la creació a l'Estudi General Lullià dels primers estudis universitaris, de certs espais de "llibertat" en els suplements de cultura dels diaris de Ciutat i, sobretot, de la riquesa generada per l'augment de l'activitat turística a les Illes. De cop i volta, uns petits excedents produïts pel turisme es dediquen a consolidar aquests mínims fonaments culturals que seran la base de tot el nostre desenvolupament posterior. Com he escrit una mica més amunt, el professor Pere Rosselló Bover sintetitza molt bé tot aquest procés en el llibre La cultura a Mallorca (1936-2003).
Des de 1971 fins al 2004 la nostra amistat es va anar afermant i consolidant. A mitjans dels setanta, com a autor amb solament tres llibres publicats, solia anar a casa seva, en el piset que tenia amb el seu company en el carrer Joan Crespí i parlàvem de literatura, política, els esdeveniments internacionals que commocionaven el món. Recordem que era el temps de la guerra del Vietnam, l'experiència de Salvador Allende, la represa de la lluita popular contra la dictadura, el Congrés de Cultura Catalana, el naixement dels primers partits comunistes i antifeixistes a les Illes. Malgrat que ella en un temps hagués estat més propera al PSUC i jo militàs en una organització de tendència consellista i trotsquista, l'OEC, mai tenguérem cap diferència essencial en les valoracions del moment. Dona d'un tarannà democràtic per excellència, era ben lluny del dogmatisme i la vulgaritat del carrillisme illenc.
Vivíem la nit franquista, però el cert és que tots, n'Aina la primera, teníem grans esperances en la possibilitat que la democràcia ens ajudàs en la consecució del nostre redreçament nacional i social. Encara no havíem vist ni patit les tones de cinisme i oportunisme que copsaríem poc després, amb l'abandó de la majoria d'ideals rupturistes, socialistes, nacionalistes i republicans per part d'aquells que feien dels pactes amb el franquisme reciclat la base de la seva economia particular. Servils de tota mena i condició que renunciaven a tota idea anticapitalista o socialisme per tal de gaudir de bon sou institucional, cotxe i moqueta oficial.
Aquells eren uns anys de lluita antifeixista intensa. En els baixos de la llibreria Tous discutim els articles que sortiran en el suplement de cultura del diari UH on aleshores escrivíem al costat d'Alfonso Sastre, Blai Bonet, Carlos Alvarez, Francisco Candel, Santiago Miró, Antoni Lluc-Ferrer, Joan Mas i Vives, Carlos Meneses, Lleonard Muntaner, Enrique Molina Campos, Antoni Serra, Josep Alberti, Damià Ferrà Pons, Josep M. Llompart i tants i tants d'amics del moment. Els diumenges, per distreure'ns una mica de tanta literatura i tanta política, anàvem d'excursió amb un grup d'amics entre els quals hi havia l'economista Pere Carles, la professora Cathy Sweeney, l'escriptor Antoni Serra i el que va ser conseller del Pacte de Progrés, Xisco Quetglas.
Aina Montaner ha estat una de les màximes impulsores de la nostra normalització lingüística. L'exdiputat del PSM i actual membre de la direcció d'ERC Cecili Buele, ha escrit d'Aina Montaner: "Molt bona companya de feina. Funcionària competent. Professora singular. Lingüista inigualable. Contribuí directament en la tasca àrdua de fer normal l'ús de la llengua catalana a l'Administració autonòmica, des dels inicis". I continua fent una sentida recordança de l'amiga desapareguda: "Dona lluitadora, companya treballadora, funcionària professional, lingüista experta, professora competent... i tantes d'altres coses en la vida, ens ha deixat fa poc. Se n'ha anat ben lluny. Ha mort fa poques hores. Deixa tot un seguit d'accions, fets, noms, paraules o persones que, ben segur, contribuiran a mantenir-ne ben viu el bon record".
Turmeda | 15 Octubre, 2008 06:45 |
Els seixanta són anys d'important agressivitat imperialista. Iniciada la ferotge guerra d'intervenció ianqui contra el valent poble del Vietnam, es celebra aleshores a L'Havana (1966) la Conferència Tricontinental dels pobles i moviments que lluiten contra el bestial imperialisme del Nord (i també europeu, evidentment!). Són moments (després de la descolonització d'Àfrica i altres continents del tercer món) de fondes esperances en la possibilitat de vèncer el colonialisme. Es crea igualment l'Organització de Solidaritat amb els Pobles d'Àfrica, Àsia i Amèrica Llatina. Per altra banda la mort del dictador Stalin l'any 1953 havia ajudat a reverdir certs corrents del pensament marxista silenciats pel brutal pare d'un nou capitalisme d'estat (Miquel López Crespí)
Ernesto Che Guevara: la lluita anticapitalista i antiimperialista en els anys seixanta i setanta (I)
El naixement de la Teologia de l'Alliberament coincideix amb molts fets històrics de transcendència mundial. Els començaments dels anys seixanta vénen marcats per la importància de la Revolució Cubana que, per primera vegada a l'Amèrica Llatina, després de més d'un segle i mig de constants invasions estato-unidenques (els marines i la CIA han posat i ensorrat governs quan i com han volgut) aconseguia foragitar les grans companyies multinacionals ianquis i tota la seva colla de servils (Batista i el seu exèrcit de gàngsters). El posterior blocatge imperialista, la invasió de Bahía de Cochinos l'any 1961 (atac propiciat pels EUA), va fer que la Revolució Cubana hagués de demanar ajut a la burocràcia soviètica amb les "normals" hipoteques polítiques que així comportà. Però aquesta és una altra història de la Revolució Cubana que deixam per a més endavant. Ara som en els anys seixanta quan, dirigit per Fidel Castro i Ernesto Che Guevara (entre molts d'altres), el moviment "26 de Julio" aconsegueix la victòria a Cuba.
Els seixanta són anys d'important agressivitat imperialista. Iniciada la ferotge guerra d'intervenció ianqui contra el valent poble del Vietnam, es celebra aleshores a L'Havana (1966) la Conferència Tricontinental dels pobles i moviments que lluiten contra el bestial imperialisme del Nord (i també europeu, evidentment!). Són moments (després de la descolonització d'Àfrica i altres continents del tercer món) de fondes esperances en la possibilitat de vèncer el colonialisme. Es crea igualment l'Organització de Solidaritat amb els Pobles d'Àfrica, Àsia i Amèrica Llatina. Per altra banda la mort del dictador Stalin l'any 1953 havia ajudat a reverdir certs corrents del pensament marxista silenciats pel brutal pare d'un nou capitalisme d'estat: el que controlava la burocràcia anticomunista estalinista. El 1962 se celebra a Roma el Concili Vaticà II que obre les portes a una interpretació oberta de l'Evangeli i permet (malgrat els constants entrebancs dels sectors més reaccionaris del Vaticà) els contactes, cada vegada més profunds, entre marxistes i cristians. A l'estat espanyol, l'efecte del Vaticà II es va sentir en l'estreta aliança entre sectors marxistes i els nous moviments cristians.
Aleshores els esquerrans encara vivíem recordant el nefast paper del clergat catòlic en el suport de la dictadura feixista del general Franco. Hi era ben present en la memòria el fet que Pius XII declarà la sublevació militar del trenta-sis com a "croada contra el marxisme i el bolxevisme". Franco i els seus botxins foren beneïts pel Vaticà i durant quaranta anys el sanguinari dictador va entrar a combregar sota palli. Però amb el Concili Vaticà II tot això començà a mudar. Les naixents CC.OO. (i els diversos partits revolucionaris) que anaven sorgint a mitjans dels anys seixanta (el FLP, per exemple) es reunien a convents i seminaris amb la complicitat del clergat progressista. A Barcelona fou famosa "la Caputxinada" (9 a 11 de març de 1966): es tractà de la fundació, per part de l'esquerra catalana, del Sindicat Democràtic de la Universitat de Barcelona (de clara tendència antifeixista). Els caputxins oferiren el seu convent per la fundació d'aquest sindicat independent. La policia provà d'impedir-ho, però els fets donaren la volta al món i la dictadura rebé un cop important. Els sectors més dinàmics de l'església catalana rompien així amb un tenebrós passat que els lligava als aspectes més foscos del feixisme dominant.
En termes universals el naixement i consolidació de la Teologia de l'Alliberament coincideix amb els fets de maig de 1968 a París i amb la revolta del poble txec contra l'ocupació del país per part de les tropes de l'agressiu Pacte de Varsòvia. Sorgeixen més moviments revolucionaris arreu del món. Després del triomf de la Revolució Cubana (1959) s'estenen i consoliden moviments guerrillers d'inspiració marxista i cristiana (especialment a l'Amèrica Llatina). És tal la força d'aquestes organitzacions que l'any 1967 decideixen unir esforços per a continuar la lluita contra el brutal enemic del nord (els EUA) i constitueixen a L'Havana l'Organització Llatinoamericana de Solidaritat (OLAS). Malauradament les diferències polítiques existents entre la burocràcia soviètica i la xinesa (més interessades en defensar els respectius estatus de grans potències que no pas en la revolució antiimperialista mundial) impediren una més estreta coordinació dels revolucionaris com es demanava des de Cuba i des dels altres moviments revolucionaris d'Amèrica Llatina.
Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)
Turmeda | 14 Octubre, 2008 11:44 |
Mots també reivindicatius, com els de Joan Carles Bellviure, que donà les gràcies "per aquest premi minoritari, en una llengua minoritària i en un país que no deixen existir"; i els de Gemma Pasqual, que dedicà el guardó a tots els que, "malgrat el PP i malgrat la pluja", sortiren pels carrers de València el passat 9 d’octubre per reivindicar la unitat dels Països Catalans. (Núria Martí)
Nit literària al teatre Principal
Miquel de Palol s’endú el premi Mallorca de narrativa, valorat en 70.000 euros. Gemma Pasqual i Bernat Nadal s’emportaren el de novel·la juvenil i poesia, respectivament, mentre que Joan Carles Bellviure i Josep Maria Miró compartiren, ex aequo, els premis de textos dramàtics 2008
Per Núria Martí
No podia ser que en un any en què els premis Mallorca de creació literària anaven dedicats a les lletres femenines, no gaudíssim de l’alegria que sentí la primera dona guanyadora d’un dels seus guardons. I així va ser. La valenciana Gemma Pasqual fou la primera dona que pujà a l’escenari a recollir un dels guardons que, des de fa ja quatre anys, atorga el Consell de Mallorca. Ho féu, precisament, en la nova modalitat de literatura juvenil i rebé un premi valorat en 10.000 euros per la seva obra E=mc2.
Tampoc no podia ser que, en quatre anys de premis, no hagués anat a parar encara cap guardó en mans d’un mallorquí. El manacorí Bernat Nadal, amb el seu poemari Oratori d’atricions, trencà el malefici i donà finalment un Mallorca per a les lletres de la nostra illa.
El premi gros, però, el Mallorca de narrativa (valorat en 70.000 euros i sent així el segon més ben dotat de les lletres catalanes), volà cap al Principat de la mà de Miquel de Palol per L’illa dels morts.
Tanmateix, no s’acabaren aquí els premis perquè, com ja passà l’any passat, el teatre Principal aprofità per repartir els seus premis en textos dramàtics 2008. Foren dos, ex aequo, els afortunats de pujar a l’escenari a recollir-los: Joan Carles Bellviure i Josep_Maria Miró.
Paraules manllevades
Un darrere l’altre, els diferents premiats anaren pujant a recollir l’estatueta de Toni Ferragut a l’escenari del teatre Principal, en una gala marcada pels homenatges i les paraules manllevades. Paraules com les de Maria Antònia Salvà, que sortiren de la boca de Maria Antònia Oliver i d’Antònia Vicens en un interessant documental sobre la dona i la literatura i que serví per obrir l’acte, dedicat en bona part a la dona. Paraules de Miquel Àngel Riera i Najat El Hachmi, que parafrasejà el discurs de la consellera de Cultura, Joana Lluïsa Mascaró, en què feia un clar brindis cap a la unitat de la llengua i la cultura catalanes, "des del naixement de La Bressola a Perpinyà, fins als versos de Vicent Andrés Estallés al País Valencià". Paraules també de Blai Bonet, Rosselló-Pòrcel i Joan Alcover que Pep Tosar recità acompanyat de la dolça veu de Maria Lerrea i, en definitiva, paraules que omplen i ompliran pàgines i més pàgines dels presents i futurs premis Mallorca.
Mots també reivindicatius, com els de Joan Carles Bellviure, que donà les gràcies "per aquest premi minoritari, en una llengua minoritària i en un país que no deixen existir"; i els de Gemma Pasqual, que dedicà el guardó a tots els que, "malgrat el PP i malgrat la pluja", sortiren pels carrers de València el passat 9 d’octubre per reivindicar la unitat dels Països Catalans.
dBalears (14-X-08)
Enguany s’han presentat als Premis Mallorca un total de 20 obres de narrativa, 37 de poesia i 10 de narrativa juvenil. Els guanyadors es donaran a conèixer el mateix dilluns, dia 13 d’octubre, després de la deliberació del jurat, que està format en la modalitat de narrativa per Joan Mas i Vives, que l’ha presidit, Pilar Arnau, Mercè Ibarz, Miquel López Crespí i Josep Piera; el de poesia Miquel Bezares, que l’ha presidit, Josep Lluís Aguiló, Maria Fullana, Marta Pessarrodona i Antoni Vidal Ferrando, i el de narrativa juvenil Catalina Valriu, que n’ha estat la presidenta, Elisabet Abeyà, Iolanda Bonet, Manel Joan i Arinyó i Emili Teixidor. Quant al Premi Teatre Principal de Text Dramàtics 2008, s’hi ha presentat un total de 28 obres i el jurat ha estat conformat per Caterina Alorda, Francesc M. Rotger, Mateu Grau, Joseph R. Cerdà i Joan Arrom.
Lliurament dels Premis Mallorca de creació literària 2008
La vicepresidenta i la consellera de Cultura i Patrimoni del Consell de Mallorca, Joana Lluïsa Mascaró, amb la directora insular de Política Lingüística, Rosa Barceló, i el director gerent de la Fundació Teatre Principal, Joan Arrom ha presentat avui dematí l’acte de lliurament dels Premis Mallorca de Creació Literària 2008 i el Premi Teatre Principal de Texts Dramàtics, que tindrà lloc dilluns, dia 13 d’octubre, a les 20.30 h, al Teatre Principal.
En aquesta quarta edició dels Premis Mallorca de Creació Literària, s’hi ha incorporat una nova modalitat, la de narrativa juvenil, ja que després de la consolidació d’aquests guardons literaris en les categories de narrativa i poesia, el Consell de Mallorca ha volgut continuar apostant pel foment de la producció literària, en aquest cas, destinada a un públic d’entre 12 i 16 anys.
Enguany s’han presentat als Premis Mallorca un total de 20 obres de narrativa, 37 de poesia i 10 de narrativa juvenil. Els guanyadors es donaran a conèixer el mateix dilluns, dia 13 d’octubre, després de la deliberació del jurat, que està format en la modalitat de narrativa per Joan Mas i Vives, que l’ha presidit, Pilar Arnau, Mercè Ibarz, Miquel López Crespí i Josep Piera; el de poesia Miquel Bezares, que l’ha presidit, Josep Lluís Aguiló, Maria Fullana, Marta Pessarrodona i Antoni Vidal Ferrando, i el de narrativa juvenil Catalina Valriu, que n’ha estat la presidenta, Elisabet Abeyà, Iolanda Bonet, Manel Joan i Arinyó i Emili Teixidor. Quant al Premi Teatre Principal de Text Dramàtics 2008, s’hi ha presentat un total de 28 obres i el jurat ha estat conformat per Caterina Alorda, Francesc M. Rotger, Mateu Grau, Joseph R. Cerdà i Joan Arrom.
Durant aquesta quarta cerimònia de lliurament dels Premis Mallorca de Creació Literària, seguint amb el projecte iniciat pel Departament de Cultura i Patrimoni «Mallorca, terra de literatura» es retrà homenatge als escriptors i les escriptores que han deixat una important petjada en la literatura catalana del final del segle XIX i principi del XX.
Les vertaderes protagonistes de l’acte dels Premis Mallorca, però, seran les dones, les creadores de literatura que en moltes ocasions hagueren d’amagar-se rere pseudònims per fer realitat el somni de tot escriptor, que és veure la seva obra publicada. Aquest tribut vindrà de la mà de l’audiovisual Dona i literatura, del qual són protagonistes des de Maria Antònia Salvà a Mercè Rodoreda o Maria Mayol i Maria Mercè Marçal, per citar les més properes, però també d’altres com Virginia Wolff o Doris Lessing.
A més, aquesta gran festa de la literatura i les paraules que són els Premis Mallorca dedicaran un espai al teatre i, en concret, al teatre combinat amb la música. Serà de mà de l’actor i director Pep Tosar, el qual, acompanyat de Maria Lorea, interpretarà Costa i Llobera, Blai Bonet i Joan Alcover, entre d’altres.
Web Tribuna Mallorca
Turmeda | 14 Octubre, 2008 09:18 |
Sirera anuncia el boicot del PP a la Fira de Frankfurt.
"ÉS UNA MOSTRA DE SECTARISME"
El president del PP, Daniel Sirera, ha anunciat que el seu grup parlamentari "no acompanyarà la delegació oficial de la Generalitat ni del Parlament" a la Fira de Frankfurt perquè considera que "és una altra mostra de sectarisme". El líder dels populars catalans ha assegurat que "l'espectacle que hem viscut amb el tema de la fira de Frankfurt ha estat especialment lamentable", ja que "el principals autors catalans en vendes com Ruiz Zafón o Falcones no hi seran perquè escriuen en castellà". En aquest sentit, ha dit que aquesta fira "no serà un fidel mirall de la realitat cultural catalana" perquè "si no hi és la cultura catalana escrita en castellà estarem enganyant a tots els visitants".
Defensa de la cultura catalana. Declaracions d´escriptors de les Illes que participen a la Fira de Frankfurt: Carme Riera, Guillem Frontera, Miquel López Crespí, Antoni Vidal Ferrando...
Vidal Ferrando: “Crec que la Fira és una gran festa de la cultura en general”.
Per Laura Acedo
Pel que fa a la presència d´Antoni Vidal Ferrando al que descriu com “una festa de la cultura”, l´escriptor fa referència a la importància de la participació de la llengua i la literatura catalanes a l´esdeveniment. “És important que algú ens convidi en aquest tipus d´actes en algun moment, perquè la nostra cultura sigui la protagonista fora del país”.
L´escriptor esmenta, en referència a la seva participació, individualment parlant, que “la qüestió personal queda en aquesta fira un a mica en segon terme”. D´altra banda, afirma que està “convençut que la meva obra no és a Frankfurt on esdevindrà més important del que ara pot ser”.
Quant a l´assistència del grup dels 130 escriptors en llengua catalana, considera que el viatge i l´estada a Frankfurt “serà una oportunitat per reunir-nos un gran grup d´amics i compartir amb ells la possibilitat de conèixer la fira i la ciutat. “Personalment, hi aportaré tot el que pugui per aconseguir donar a conèixer-nos aprofitant el protagonisme d´enguany de la llengua catalana”, apunta el mallorquí.
Frankfurt pot resultar un bon aparador de la llengua i la cultura catalanes.
Diari de Balears (28-IX-07)
López Crespí: “No ha de ser una cita que creï competència entre els escriptors”.
Per Laura Acedo
Miquel López Crespí forma part dels cent trenta escriptors en llengua catalana que participen a la Fira de Frankfurt, “una fira que sens dubte és una finestra al món literari, que permetrà donar a conèixer la nostra llengua i cultura, sempre entesa d´una manera global”.
Un dels fets que destaca de fira és “que en aquest cas no s´ha centralitzat l´elecció dels representants, s´ha donat importància a la participació de membres de la Catalunya Central, les Balears, Catalunya Nord, el País Valencià, etc”.
Malgrat tot, l´escriptor vol que quedi força clar el seu suport a tots aquells escriptors que no han estat seleccionats per poder assistir a la fita literària, doncs “la feina que hem de fer els escriptors que anem a Frankfurt és en representació de tots aquells que escrivim en català, no és tracta d´una presència personalitzada per anar a publicitar els nostres llibres sinó quelcom global a favor de la nostra llengua i cultura”.
La de Frankfurt ha de ser “una cita que no creï competència entre els escriptors, ans al contrari, ha de fomentar els llaços, la col·laboració i el treball conjunt a favor del desenvolupament de la nostra llengua i cultura”, sentencià.
Diari de Balears (26-IX-07)
Carme Riera: “És una oportunitat per difondre el català arreu del món”.
Per Laura Acedo
L´escriptora mallorquina forma part d´aquest grup d´autors literaris en llengua catalana que defensaran l´any català a la Fira de Frankfurt. El seu és, sens dubte, un dels noms que integren la llista dels assistents des del primer moment.
Quant a l´esdeveniment, Carme Riera el defineix com “un enorme aparador de novetats i de compra i venda de drets” que espera “que serveixi per difondre arreu d´Europa i del món una llengua i una literatura com la catalana” amb una història i una realitat excel·lent, quantitativa i qualitativament parlant.
L´escriptora té “obra traduïda a l´alemany però a causa que es tracta d´una de les fires més importants del món en el seu sector, esper que representants d´altres idiomes es puguin interessar per les meves obres”, afirmà.
Així mateix, l´escriptora mallorquina considera molt important que es potenciïn les anomenades llengües sense estat, com és el cas de la llengua catalana, i en concret aquesta “Fira de Frankfurt representa una bona oportunitat per mostrar-se a l´immens públic que s´hi congrega”, destacà Riera.
Diari de Balears (29-IX-07)
Guillem Frontera: “Un excel·lent mostrador de la cultura catalana”.
Per M. M. Rayó
Guillem Frontera està “molt agraït” que l´Institut Ramon Llull i l´Institut d´Estudis Baleàrics “hagin tingut l´amabilitat de convidar-me a la Fira de Frankfurt”. L´escriptor assegura que assisteix a la trobada amb molt de gust i que, malgrat que “no esper res a nivell personal”, desitja “que Frankfurt es converteixi en un excel·lent mostrador per a la cultura catalana”.
L´escriptor mallorquí, nascut a Ariany i amb obres traduïdes al castellà, a l´italià i al francès, creu que la fira servirà per evidenciar que “som una cultura amb una llengua pròpia i que el que volem”, afegeix, “és que aquesta llengua es pugui desenvolupar amb tota normalitat”. Per Guillem Frontera, el fet que una llengua no pugui desenvolupar-se amb normalitat implica “o bé que s´acabi extingint i diluint-se o bé que s´hagi de treballar fins a aconseguir aquesta normalitat·.
L´escriptor afirma que és difícil valorar la Fira de Frankfurt abans que es dugui a terme, però insisteix en el fet que no es tracta tant de la promoció cultural com de “promoure la nostra llengua i la nostra cultura”.
Diari de Balears (25-IX-07)
Llorenç Villalonga, Antoni Vidal Ferrando, Miquel López Crespí, Guillem Frontera, Baltasar Porcel, Carme Riera, Miquel Àngel Riera, Gabriel Janer Manila, Maria de la Pau Janer, Maria Antònia Oliver, Carme Riera...
Llista de traduccions d´escriptors de les Illes que es presentaran a la Fira de Frankfurt
Traduccions fetes a iniciativa de Gabriel Janer Manila i de l´Institut d´Estudis Baleàrics (IEB)
A la Fira del Llibre de Frankfurt es presentaran obres de: Carme Riera, Baltasar Porcel, Antoni Vidal Ferrando, Miquel López Crespí, Llorenç Villalonga, Gabriel Janer Manila, Antoni Serra, Antònia Vicens, Guillem Frontera, Maria Antònia Oliver, Maria de la Pau Janer, Maria Rosa Planas, Jaume Pomar, Gabriel Florit, Ponç Pons, Tomeu Fiol, Maria Antònia Salvà, Damià Huguet, Miquel Ferrà Martorell, Miquel Mas Ferrà...
Alemany
L´avinguda de la fosca, d´Antoni Serra; Les llunes i els calàpets, d´Antoni Vidal Ferrando; Terra seca, d´Antònia Vicens; Difunts sota els ametllers en flor, de Baltasar Porcel; Els jardins incendiats, de Gabriel Janer Manila; Un cor massa madur, de Guillem Frontera; Joana E. de Maria Antònia Oliver; Orient, Occident, de Maria de la Pau Janer; Fins el cel, de Pau Faner; La ciutat dels espies indefensos, de Rosa Maria Planas.
Castellà
Poesia:
Història personal. Calambur, 2005. Jaume Pomar; El jardín de las delicias. Calambur, 2005. Antoni Vidal Ferrando; Barlovento. Calambur, 2006. Gabriel Florit; Llamas escritas, Calambur, 2006. Ponç Pons; El mecanismo del tiempo. Calambur, 2007. Miquel López Crespí; Todo es fragmento, nada es enteramente. Calambur, 2007. Tomeu Fiol; Poemas. Calambur, 2007. Maria Antònia Salvà; Antología. Damià Huguet; Los perfiles de la Odisea. (Antología de la poesía joven en las Islas Baleares). Autors: Margalida Pons, Josep Lluís Aguiló, Gabriel de la S.T. Sampol, Miquel Bezares, Àlex Volney, Albert Herranz Hammer, Antònia Arbona, Òscar Aguilera i Mestre, Pere Joan Martorell, Sebastià Alzamora, Manel Marí, Pere Suau Palou, Andreu Gomila, Antoni Ribas Tur, Pere Antoni Pons, Sebastià Sansó.
Narrativa:
Las lunas y los sapos. Calambur, 2007. Antoni Vidal Ferrando; 39º a la sombra. Calambur, 2007. Antònia Vicens; Los días inmortales. Baltasar Porcel; La avenida de las sombras. Antoni Serra; Viejo corazón. Guillem Frontera; Un día u otro acabaré de legionario. Jaume Pomar; El canto del vuelo Z-506. Miquel Ferrà Martorell; La rosa de invierno. Miquel Mas Ferrà; Arena en los zapatos. Joan Pons; Antología de cuentos de las Islas Baleares. Diversos autores; Bearn o la sala de las muñecas. Llorenç Villalonga.
Francès:
Carrer Argenteria. Antoni Serra; La vida, tan obscura. Gabriel Janer Manila.
Romanès:
Illa Flaubert. Miquel Àngel Riera; Cavalls cap a la fosca. Baltasar Porcel.
Italià:
Paradís d´orquídies. Gabriel Janer Manila; El cor del senglar. Baltasar Porcel; Una primavera per a Domenico Guarini. Carme Riera.
Turmeda | 13 Octubre, 2008 15:10 |
Els oportunistes, la xurma sense principis que es disposava a llançar-se damunt sous i poltrones institucionals oblidant els quaranta anys de lluita antifeixista, dirien que "el PSM i Xirinacs han hecho apología del terrorisme". El fet era que, seguint les grans lliçons històriques (la lluita dels nordamericans contra la Corona britànica; la radicalitat burgesa a França l'any 1793 en contra la monarquia i les parasitàries castes aristocràtiques; les ensenyances del Concili Vaticà II que consagraven el dret de l'home i dels pobles a sublevar-se -per tots els mitjans- contra els règims tirànics), Xirinacs s'havia atrevit a esmentar la justa violència dels oprimits contra els opressors. Bastà aquest breu esment dels drets dels homes i dels pobles a la rebellió per a criminalitzar-nos d'una manera vergonyosa! (Miquel López Crespí)
La societat civil homenatja Lluís Maria Xirinacs, mort l'any passat
Les entrades de l'acte s'han exhaurit
Lluís Maria Xirinacs rebrà avui un homenatge de la societat civil. Al cap de poc més d'un any de la seva mort, algunes personalitats de la cultura, de la comunicació i de l'àmbit associatiu participaran en aquest acte de record que serà, segons els organitzadors, 'transgressor' i 'sense nostàlgia ni folclorisme'. A l'homenatge, que es farà al Palau de la Música, no hi haurà ni fila zero, ni partits polítics, com hauria volgut en Xirinacs.
Els ponents escollits, ho són per dos motius, ha explicat a VilaWeb Àlex Fenoll, activista sabadellenc, empresari i ànima de la iniciativa. Són bons oradors i tenen una història personal lligada a l'independentisme: Josep Puigbò, mossèn Josep Dalmau, Josep Guia, Lluís Planes, Víctor Alexandre, Rosa Calafat, Arcadi Oliveres, Oriol Junqueras i Lluís Soler. També s'han implicat a fons en l'organització de l'homenatge Joel Joan (la seva companyia Arriska en fa la producció), Lluís Brunet, fotògraf, Joan Carles Doval, de Picap, Núria Roig, de Germanies, Roc Aguilera i Toni Fusté Events, a més de la Fundació Lluís Maria Xirinacs.
Amb l'homenatge els organitzadors volen fer conèixer la figura de l'ex-senador a les noves generacions; com, diu Fenoll, 'una sola persona pot canviar el destí del nostre poble'. I és que 'un dels grans mals de la nostra societat és la manca de transmissió de valors entre generacions, per això es cometen errors'.
Els ponents faran un repàs de la vida de Xirinacs, complementat amb les intervencions d'alguns personatges enregistrades en vídeo (Antoni Bassas, Oleguer Preses, Rita Marzoa, Josep Cuní, Teresa Rebull, Eliseu Climent i molts més). Aquestes intervencions aniran acompanyades, sense pausa, d'actuacions musicals de Maria del Mar Bonet, Feliu Ventura, Obrint Pas, Aramateix, la coral Sant Jordi, etc. Els assistents, 1.800, rebran un exemplar de la revista Ordint la trama, amb un especial dedicat a Xirinacs.
Retransmissions a tot el país
La gran resposta del públic (les entrades van exhaurir-se en quatre dies) ha fet necessària la transmissió en directe de l'acte, que es podrà seguir des d'algunes sales de cinemes i de centres culturals de tot el país: Octubre de Cultura Contemporània de València, la seu de l'Obra Cultural Balear de Palma, el Casal Jaume I de Perpinyà, Cinemes Catalunya de Berga, Cinemes Guiu de la Seu d'Urgell, Cinemes Rambla de Lleida, Cinemes Urgell de Mollerussa, Cinemes Kyton de Palamós i el Cinema Majestic de Tàrrega.
VilaWeb
Els oportunistes, la xurma sense principis que es disposava a llançar-se damunt sous i poltrones institucionals oblidant els quaranta anys de lluita antifeixista, dirien que "el PSM i Xirinacs han hecho apología del terrorisme". El fet era que, seguint les grans lliçons històriques (la lluita dels nordamericans contra la Corona britànica; la radicalitat burgesa a França l'any 1793 en contra la monarquia i les parasitàries castes aristocràtiques; les ensenyances del Concili Vaticà II que consagraven el dret de l'home i dels pobles a sublevar-se -per tots els mitjans- contra els règims tirànics), Xirinacs s'havia atrevit a esmentar la justa violència dels oprimits contra els opressors. Bastà aquest breu esment dels drets dels homes i dels pobles a la rebellió per a criminalitzar-nos d'una manera vergonyosa! (Miquel López Crespí)
Acte de Sobirania.
He viscut esclau setanta-cinc anys
en uns Països Catalans
ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia)
Des de fa segles.
He viscut lluitant contra aquesta esclavitud
tots els anys de la meva vida adulta.
Una nació esclava, com un indivitu esclau,
és una vergonya de la humanitat i de l´univers.
Però una nació mai no serà lliure
si els seus fills no volen arriscar
llur vida en el seu alliberament i defensa.
Amics, accepteu-me
aquest final absolut victoriós
de la meva contesa,
per contrapuntar la covardia
dels nostres líders, massificadors del poble.
Avui la meva nació
esdevé sobirana absoluta en mi.
Ells han perdut un esclau,
ella és una mica més lliure,
perquè jo sóc en vosaltres, amics!
Lluís M. Xirinacs i Damians
Barcelona, 6 d´agost de 2007
Xirinacs amb el PSM
Era la nit del 17 de novembre de 1978. Lluís Maria Xirinacs havia vengut a Mallorca a donar suport a la lluita del PSM (i altres grups que no acceptaven els pactes i claudicacions amb el franquisme reciclat) en favor d'una Constitució que reconegués el dret de les nacions oprimides a l'autodeterminació. També volíem que, després d'una hipotètica victòria electoral de l'esquerra, es pogués avançar lliurement envers una societat diferent, més justa que la societat de classes basada en l'explotació del treballador. La Constitució pactada d'esquena del poble entre forces pretesament d'esquerres, la burgesia basca i catalana i els hereus del franquisme consagrava el sistema capitalista com a únic model vàlid (la qual cosa impossibilitava una lluita legal cap al socialisme).
A l'endemà del mítings a l'Escola "Gabriel Alzamora", els oportunistes, la xurma sense principis que es disposava a llançar-se damunt sous i poltrones institucionals oblidant els quaranta anys de lluita antifeixista, dirien que "el PSM i Xirinacs han hecho apología del terrorisme". El fet era que, seguint les grans lliçons històriques (la lluita dels nordamericans contra la Corona britànica; la radicalitat burgesa a França l'any 1793 en contra la monarquia i les parasitàries castes aristocràtiques; les ensenyances del Concili Vaticà II que consagraven el dret de l'home i dels pobles a sublevar-se -per tots els mitjans- contra els règims tirànics), Xirinacs s'havia atrevit a esmentar la justa violència dels oprimits contra els opressors. Bastà aquest breu esment dels drets dels homes i dels pobles a la rebellió per a criminalitzar-nos d'una manera vergonyosa!
Però aquella nit Xirinacs era amb nosaltres, amb l'esquerra mallorquina que no pactava amb els botxins i els seus hereus. Recordava les seves primeres obres. L'any 1968, Lluís Maria Xirinacs havia guanyat el premi "Carles Cardó" amb l'obra Secularització i cristianisme. Activista cultural de primer ordre, em deia en una carta escrita el l'u de novembre del 1993: "No sóc un escriptor literari. Sóc escriptor de batalla". ¿Què podien saber els gasetillers a sou del poder, els que ens acusaven de fer "apologia del terrorisme", de voler bastir un "partit d'illuminats", el que significava la presència de Xirinacs entre nosaltres l'hivern de 1978? La mala fe, l'enveja contra qualsevol principi desinteressat i noble, ha estat sempre la divisa dels servils. Xirinacs era -i és!- uns dels nostres grans intellectuals. Entre les obres més importants podríem destacar Subjecte (1975); L'espectacle obsessiu (1976); Entro en el gran buit (1976). Més endavant publicà Futur d'Església, un estudi sobre el cristianisme de les Comunitats Cristianes de Base, vetat fins al 1976 per la censura civil i eclesiàstica. El 1977 s'edita Vaga de fam per Catalunya, crònica d'una vaga de fam a propòsit del procés de Burgos (n'hi hagué traduccions al francès -Les Edicions Ouvrieres de Parrís-, l'italià -Coines Edizioni de Roma- i al castellà -Akal de Madrid). L'any 1978, quan vengué a donar suport el PSM, havia publicat Constitució. Paquet d'esmenes, amb la relació i justificació de cent trenta-quatre esmenes al projecte de Constitució espanyola centralista, antisocialista i antirepublicana. L'any 1993 "Llibres del Segle" edità la primera part de La traïció dels líders, crònica de la transició política a Catalunya i de totes les renúncies fetes pels partits que pactaren amb el sistema sous i poltrones com a preu a llurs traïdes.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Turmeda | 13 Octubre, 2008 06:38 |
...aquest escriptor i polític pobler manté un compromís important per la llibertat del nostre poble i per la defensa del català. Podem considerar-lo un escriptor rebel i, amb afecte, vos diria d'ell que és un escriptor guerriller i insubmís, tenint en compte la seva condició marxista. (Maria Antònia Munar)
Literatura mallorquina i compromís polític
Presentació de Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003)
Per Maria Antònia Munar, presidenta del Consell Insular de Mallorca (1)
Llegint-lo descobrim les injustícies dels falangistes, els sotracs i les penúries d'alguns escriptors per fer-se escoltar i el silenci que durant anys ens ha sotmès el franquisme. Gràcies a aquestes pàgines, coneixem la persecució dels nostres escriptors intellectuals que es jugaren la feina i la llibertat per defensar els drets humans i la nostra llengua, entre aquests, Josep M. Llompart va ser el puntal que l'encoratjà per seguir escrivint i per presentar-se a diferents premis, d'aquí ve l'homenatge. (Maria Antònia Munar)
Recoman la lectura del llibre a tothom, ja sigui per obtenir noves dades o reprendre les oblidades sobre la nostra cultura, com per fer-ne una lectura crítica de les seves opinions agosarades i provocadores de tot tipus de sentiments. De ben segur que qui llegeixi el llibre no en quedarà alié. Esperem que obres com aquesta serveixin per conscienciar el poble de les malifetes que hem patit i per mesurar la importància d'aquest escriptor compromès amb el país. (Maria Antònia Munar)
Vos he de dir que aquest escriptor i polític pobler manté un compromís important per la llibertat del nostre poble i per la defensa del català. Podem considerar-lo un escriptor rebel i, amb afecte, vos diria d'ell que és un escriptor guerriller i insubmís, tenint en compte la seva condició marxista (...) Recordem que ell és l'home que amb motiu de la Diada Popular per la Llengua va manifestar en nom de tots els presents la voluntat de més autogovern, de més ús social de la nostra llengua, de més reconeixement de la pluriinsularitat, de més mitjans de comunicació en català i de més reconeixement del català a Europa. (Maria Antònia Munar)
Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946) és un dels escriptors més guardonats de les lletres catalanes i ha publicat més de quaranta llibres de narrativa, poesia, teatre, memòries, novella i assaig (L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), No era això: memòria política de la transició, Acte únic, Rituals, Estat d'excepció, Breviari contra els servils, etc). També ha collaborat amb centenars d'articles a diversos mitjans de comunicació escrits (Diario de Mallorca, Última Hora, Diari de Balears, El Mundo-El Día de Baleares, El Mirall...).
Vos he de dir que aquest escriptor i polític pobler manté un compromís important per la llibertat del nostre poble i per la defensa del català. Podem considerar-lo un escriptor rebel i, amb afecte, vos diria d'ell que és un escriptor guerriller i insubmís, tenint en compte la seva condició marxista (...) Recordem que ell és l'home que amb motiu de la Diada Popular per la Llengua va manifestar en nom de tots els presents la voluntat de més autogovern, de més ús social de la nostra llengua, de més reconeixement de la pluriinsularitat, de més mitjans de comunicació en català i de més reconeixement del català a Europa. És per aquesta raó que és per mi un honor poder fer la presentació d'aquest llibre. L'autor aporta dades que serveixen per descobrir la realitat dels nostres lletraferits més compromesos. Mitjançant un llenguatge directe, converteix l'obra en una eina de consulta per a lectores i lectors que desitgen descobrir una realitat de Mallorca que encara desconeixen i que poden o no compartir, però que els ajudarà a comprendre els compromisos polítics dels seus literats mallorquins.
Miquel López Crespí és un dels escriptors més guardonats de les lletres catalanes en totes les seves vessants, poesia, narrativa, novella, assaig, teatre... Com a polític, és un dels qui més m'han criticat a través dels seus escrits d'opinió publicats als mitjans de comunicació de Mallorca. He de dir, emperò, que aquestes crítiques em serveixen per enfortir, rectificar o continuar les tasques que haig de dur a terme com a Presidenta del Consell de Mallorca, evidentment, amb la voluntat de millorar i no pas de caminar cap a la marginació política. Així doncs, malgrat les dificultats d'un procés polític de vertader compromís amb el destí de Mallorca, finalment vencerà la força de la raó per damunt de la raó de la força perquè el poble sap que li convé i que és ell mateix qui pot decidir el nostre futur.
Els capítols que conformen l'obra es fan curts tot i que serveixen per fer un exercici de memòria històrica nacional i per recuperar els autors mallorquins dedicats a la lluita constant per la vertadera cultura i llengua de la nostra terra i aquells que han contribuït a eliminar l'estigma mallorquí de l'autoodi.
Literatua mallorquina i compromís polític és un personal punt de vista que ens acosta a una part de la història dels nostres escriptors. Crespí se serveix de la seva biografia per donar un context particular a cada capítol i submergeix el lector, en aquest cas lectora, dins d'un passat únic. Aquest llibre és la història de com la política ha influït els nostres literats i com han fet ús de la seva ploma per crear consciència política al llarg del temps.
Llegint-lo descobrim les injustícies dels falangistes, els sotracs i les penúries d'alguns escriptors per fer-se escoltar i el silenci que durant anys ens ha sotmès el franquisme. Gràcies a aquestes pàgines, coneixem la persecució dels nostres escriptors intellectuals que es jugaren la feina i la llibertat per defensar els drets humans i la nostra llengua, entre aquests, Josep M. Llompart va ser el puntal que l'encoratjà per seguir escrivint i per presentar-se a diferents premis, d'aquí ve l'homenatge.
El llibre és un recorregut pel passat que permet entendre la lluita per la llibertat cultural del temps franquista fins als nostres dies. Passant pel cinema, la poesia, la novella, el teatre -no se'n deixa cap-, fa una immensa crítica i repassa amb nostàlgia un temps que ja no tornarà. Perquè la lluita encara no s'ha acabat, tot i que avui en dia han canviat els objectius. Encara hem de seguir fent feina per dignificar i promoure la tasca dels nostres escriptors, artistes i intellectuals contemporanis.
Queda molt per fer a Mallorca i per als mallorquins i, per això, no podem enyorar un temps passat de feina clandestina ni mitificar uns anys de resistència política, sense continuar la lluita diària per la cultura o sense que els institucions oficials -que tant de rebuig generen a López Crespí- continuïn implicant-se. És feina dels intellectuals però també de les institucions que ens governen seguir lluitant per la llibertat cultural i lengüística. Perquè la cultura viva significa treballar per Mallorca. Vol dir fer i no dir. Suposa construir el nostre futur.
Literatura mallorquina i compromís polític insta a recuperar l'encís de la cultura popular versus la cultura de les classes dominants mallorquines. (...) Sense embuts i sense omissions explícites, diu les coses a la cara i amb valor. López Crespí parla de la revista Triunfo com un eix fonamental per a la democràcia, de la seva estada a la presó de Palma, dels inicis de de l'Obra Cultural Balear (una iniciativa de Francesc de Borja Moll que serà homenatjat pel Consell de Mallorca en la Diada d'enguany) i de la seva feina per fomentar la llengua i la cultura autòctona. En definitiva, és un escriptor apassionat.
Miquel no oblida reflectir, per altra banda, els problemes dels escriptors mallorquins per traspassar la línia de la mar i per assolir un públic més ampli. Els escriptors mallorquins tenen dificultats per representar Mallorca fora de la nostra illa i per poder viure de la seva feina. Els nostres autors teatrals, poetes i novellistes han sofert el menyspreu constant per ser considerats autors d'una literatura regional i de segona. Precisament, des del Consell de Mallorca sempre hem volgut que es faci sentir la veu dels nostres mallorquins. Es tracta d'això, de posar la nostra cultura al nivell que es mereix mitjançant el compromís amb el poble. Volem un món literari allunyat del provincianisme que tan durament critica Miquel López Crespí i alçar la nostra literatura a un alt nivell.
Recoman la lectura del llibre a tothom, ja sigui per obtenir noves dades o reprendre les oblidades sobre la nostra cultura, com per fer-ne una lectura crítica de les seves opinions agosarades i provocadores de tot tipus de sentiments. De ben segur que qui llegeixi el llibre no en quedarà alié. Esperem que obres com aquesta serveixin per conscienciar el poble de les malifetes que hem patit i per mesurar la importància d'aquest escriptor compromès amb el país.
(1) Presentació de Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart dia deu de setembre de 2003 en el saló de sessions del Consell Insular de Mallorca.
Turmeda | 12 Octubre, 2008 06:28 |
Anys abans del Congrés de Cultura Catalana ja es parlava de la necessitat d'ampliar l'àrea d'influència de la cultura catalana. Era necessari de superar el petit cercle d'iniciats: s'havia d'aconseguir penetrar en les àmplies capes de la població, vèncer la dinàmica de llegir solament en castellà, obrir els ulls de la gent quant a l'existència d'una cultura soterrada per les armes. (Miquel López Crespí)
La lluita per la professionalització de l’escriptor mallorquí
Fa un cert temps tengué lloc la presentació del meu llibre La novella, editat per "Res Publica Edicions", i la taula rodona damunt els problemes de l'escriptor català. En la taula rodona i posterior debat participaren els escriptors Llorenç Capellà, Rosa Maria Colom, Víctor Gayà, Miquel Julià, Joan Cerdà i qui signa aquest article. Es tractava d'analitzar els problemes que comportava (i comporta!) escriure en una llengua en procés de normalització, una llengua "que havia perdut la guerra", en paraules d'aquell temps. Repetíem, amb més d'un quart de segle de diferència, una altra trobada feta també amb escriptors mallorquins en el soterrani de la Llibreria Tous de Ciutat. Aleshores, com a joves escriptors volíem també aprofundir en la problemàtica de la professionalització dels nostres escriptors. Sabíem que en les cultures normalitzades un autor, malgrat que fos amb certes dificultats, podia viure (més o manco) de la seva producció. Aquí, a Mallorca, la cosa semblava impossible.
Aquesta qüestió ens interessava molt. Formava part indestriable de la nostra lluita quotidiana. Per això en Santiago Miró organitzà la trobada d'escriptors de la Llibreria Tous (important centre de subversió a començaments dels anys setanta) coincidint amb la festa del Dia del Llibre. Hi érem presents: Llorenç Capellà, Antoni Serra, Damià Ferrà-Ponç, Joan Miralles, Jaume Pomar i qui signa aquest article. Hi comparegué uns moments Miquel Àngel Riera. No hi vengueren, tot i estant anunciada llur presència, en Miquel Gayà, en Gaspar Sabater i en Cristòfol Serra.
En aquell temps, en parlar dels nostres problemes culturals ja s'analitzaven les dificultats de la professionalització de l'escriptor català a conseqüència de la marginació a què sotmetia el poder la producció en català: edicions de tirada reduïda, dificultats per a la distribució, potenciació de l'espanyol...
Anys abans del Congrés de Cultura Catalana ja es parlava de la necessitat d'ampliar l'àrea d'influència de la cultura catalana. Era necessari de superar el petit cercle d'iniciats: s'havia d'aconseguir penetrar en les àmplies capes de la població, vèncer la dinàmica de llegir solament en castellà, obrir els ulls de la gent quant a l'existència d'una cultura soterrada per les armes.
Però tornem al començament d'aquest article. En la trobada d'escriptors a la Llibreria Tous (Llorenç Capellà, Jaume Pomar, Antoni Serra, Damià Ferrà-Ponç, Joan Miralles, Miquel Àngel Riera) i que va sortir publicada amb els titulars "Mesa 'quadrada' en torno al escritor mallorquín", els problemes evidenciats eren els mateixos que ja s'havien assenyalat a finals dels anys seixanta en nombrosos estudis i articles.
Si exceptuam el cas d'un home de bona posició social com era el cas de Miquel Àngel Riera, que, en els cinc minuts que estigué amb nosaltres, expressà la seva opinió en contra la professionalització de l'escriptor català, tots els altres intellectuals presents feren sentir les seves opinions, extremadament crítiques amb la situació a què el feixisme havia reduït la nostra cultura. En el fons, tota aquella sèrie de debats i trobades per a analitzar la situació de la nostra cultura no eren més que excuses per a criticar de forma indirecta el feixisme que ens tenia agafats pel coll.
En aquests debats s'intenta evidenciar els problemes derivats de la manca d'una necessària normalització cultural. Es parla de les edicions de més de deu mil exemplars a França. "Livre de Poche" ja feia aquestes edicions mentre que a Mallorca i Principat, un "gran èxit" era aconseguir vendre mil o dos mil exemplars. Els presents analitzàrem el paper del "betseller" venut a milers en els supermercats. En aquell any el cas del llibre Odessa era paradigmàtic.
Per ver veure a fons la misèria institucional envers la cultura Antoni Serra posà damunt la taula algunes xifres que evidenciaven, davant qui encara no ho conegués, la militància del feixisme contra els nostres intellectuals i la cultura. Digué l'escriptor Antoni Serra (i transcric els textos en espanyol, tal com aparegueren publicats): "En el sesenta y nueve se destinaron -puede que me equivoque de diez mil pesetas de diferencia- para los deportes cinquenta mil pesetas. En promoción para la cultura fueron destinadas treinta mil".
Llorenç Capellà era un dels més crítics davant la situació de marginació de l'escriptor català a les Illes. En aquell moment s'analitzà la manca d'interès per la nostra cultura dels nous rics que començaven a sorgir com a bolets a conseqüència de la riquesa generada pel turisme de masses. Deia l'amic Llorenç: "Mallorca, un país que, como ha dicho Miquel López Crespí, produce una cantidad considerable de divisas, en donde se ha formado una nueva burguesía y en donde han surgido nuevos millonarios, ¿qué ha hecho para hacer participe de su riqueza a sus escritores?".
Reconec que aleshores érem ben illusos i pensàvem en termes de burgesia del Principat o de la resta d'Europa. Trenta anys després d'aquests debats encara no s'ha vist per part ni banda el naixement d'unes classes burgeses preocupades per la conservació i desenvolupament de la nostra cultura. Tornam a estar com sempre: quatre professionals, escriptors, alguns sectors de les classes mitjanes s'apunten a l'OCB, al PSM, conreen la nostra llengua, s'escriu en català. Però la "gran revolució" que esperàvem fa tres dècades, la participació activa de tota la nostra societat en la recuperació de la nostra llengua, en l'ampliació del nostre mercat editorial fent possible la professionalització de l'escriptor, encara ha de venir.
Turmeda | 11 Octubre, 2008 16:37 |
Cap a les darreries de 1968, i des de les mateixes pàgines d'Última Hora ("Literatura"), ja havíem provat de fer quelcom de semblant. Aleshores la secció cultural era coordinada per Frederic Suau i dins d'aquesta secció hi escrivíem munió d'intel·lectuals del moment. Record ara mateix els assenyats articles de Gregori Mir, Damià Ferrà Pons, Josep M. Llompart, el mateix Frederic Suau... Posteriorment, a començaments dels anys setanta, aquesta moguda cultural catalanista i antifeixista va passar a la secció "Letras" del Diario de Mallorca. "Letras" era dirigida pel periodista Xim Rada, i allà, amb completa llibertat, hi escrivien Jaume Vidal Alcover, Damià Huguet, Miquel López Crespí, Josep M. Llompart, Francisco Monge, Andreu Ferret, Cristóbal Serra, Joan Adrover, Damià Ferrà Pons, Maria Antònia Oliver, Josep Alberti, Carlos Meneses, Sebastià Verd, Fernando Merino, Gabriel Janer Manila i tants i tants companys de dèries literàries. (Miquel López Crespí)
Llompart de la Peña: "La Columna de foc".
Aquest article té el seu origen en la carta que m'acaba d'enviar Encarna Viñas, la vídua de Josep M. Llompart, amiga i companya de lluites en aquella època de combats per la llibertat, en defensa de la nostra cultura. N'Encarna m'escriu, amb data de 21-III-02: "Estimat amic: He rebut el teu 'dossier' sobre en Pep. Gràcies. Jo guard tot el que fa referència a ell, per arxivar-ho. Estic subscrita a L'Estel, però em va bé tenir-ne una altra copia. Ara que hi vaig, ho duré a Barcelona, a mostrar-ho als amics. T'ho agraesc molt i, sobre tot, agraesc el que te'n recordis. Abraçades. Encarna".
El material enviat a la vídua de Josep M. Llompart consistia en tres llargs articles il·lustrats amb fotografies, escrits amb la sana intenció de recordar als desmemoriats el paper fonamental de l'insigne autor en la nostra cultura. Paper -tant el literari, com el cívic, en defensa de la llibertat i de lluita contra el feixisme- que sembla vol ser oblidat per tot un sector de cínics i menfotistes.
Posteriorment, la relectura de la introducció de Maria Antònia Perelló Femenia al llibre de Llompart de la Peña Els nostres escriptors (Editorial Moll, 1995) i, més concretament, l'apartat "La Columna de foc" m'ha fet recordar tot un seguit d'històries personals i col·lectives que tenen molta relació amb els treballs enviats a Encarna Viñas. El dictador ja havia mort. Érem a la darreries del feixisme. Com explica Maria Antònia Perelló parlant de la secció del diari Última Hora on vaig col·laborar amb Josep M. Llompart: "El dissabte 14 de febrer del 1976 el diari Última Hora obria per primera vegada una pàgina setmanal en català de caràcter lingüístic i literari, amb el títol de 'La Columna de foc', que durà fins al 23 d'agost del 198O".
Al costat del mateix Josep M. Llompart que a vegades emprava els pseudònims Narcís Vinyoles, Pere Albert o Bernat Fonollar, hi escrivíem Francesc de B. Moll, Aina Moll, Isidor Marí, Gabriel Janer Manila, Antoni Serra, Gabriel Bibiloni, Llorenç Capellà, Jaume Corbera i qui signa aquest article.
Cap a les darreries de 1968, i des de les mateixes pàgines d'Última Hora ("Literatura"), ja havíem provat de fer quelcom de semblant. Aleshores la secció cultural era coordinada per Frederic Suau i dins d'aquesta secció hi escrivíem munió d'intel·lectuals del moment. Record ara mateix els assenyats articles de Gregori Mir, Damià Ferrà Pons, Josep M. Llompart, el mateix Frederic Suau... Posteriorment, a començaments dels anys setanta, aquesta moguda cultural catalanista i antifeixista va passar a la secció "Letras" del Diario de Mallorca. "Letras" era dirigida pel periodista Xim Rada, i allà, amb completa llibertat, hi escrivien Jaume Vidal Alcover, Damià Huguet, Miquel López Crespí, Josep M. Llompart, Francisco Monge, Andreu Ferret, Cristóbal Serra, Joan Adrover, Damià Ferrà Pons, Maria Antònia Oliver, Josep Alberti, Carlos Meneses, Sebastià Verd, Fernando Merino, Gabriel Janer Manila i tants i tants companys de dèries literàries.
Cal tenir present que una de les motivacions importants que m'inclinaven cada vegada més a la dèria literària era també una valoració ben interessada de les "possibilitats" que oferia l'ofici quant a les relacions "forçoses" que mantenia amb la Brigada Social (la policia política del règim) o amb els serveis d'informació de la Guàrdia Civil (em referesc, evidentment, a les contínues detencions per part d'aquests "senyors"). Era clar (i ho vaig anar comprovant amb els anys) que, per a aquests sicaris de la dictadura, els encarregats de la feina bruta de la repressió, era molt diferent quan començaven els interrogatoris i et demanaven "oficio" dir que eres escriptor que no pas cambrer. Recordem que, quan nosaltres entram a col·laborar amb Josep M. Llompart i "La Columna de foc", som en plena lluita contra la dictadura. "La Columna de foc" de Llompart de la Peña esdevenia, doncs, una eina essencial i única en la lluita per la llibertat.
Dies inoblidables, aquells, quan encara les traïdes i les renuncies no s'havien consumat a fons i, amb certa il·lusió, podíem imaginar que amb la lluita i l'esforç popular podríem anar redreçant la situació a què ens abocaven els partits que ajudaven a consolidar els plans del franquisme reciclat.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (14-IV-02)
Turmeda | 11 Octubre, 2008 06:55 |
Enguany hi ha hagut 20 obres en l’apartat de narrativa, 37 de poesia i 10 de narrativa juvenil. La guanyadora de la primera categoria s’endurà 70.000 euros i les altres dues 10.000 cada una. Pel que fa al premi de textos dramàtics, al qual aspiren 28 candidats, té una dotació de 6.000 euros.
Quatre guardons per la quarta nit dels Premis Mallorca
Per Arnau Busquets
Quarta edició i quatre premiats. Aquest dilluns, al teatre Principal de Palma, es lliuraran els Premis Mallorca de creació literària i el Premi Teatre Principal de texts dramàtics. Si tot va segons està previst, serà el primer pic que s’entreguin tots quatre alhora.En la primera edició, l’any 2005, només es va entregar una distinció, la de poesia, perquè l’altra categoria, de narrativa, va quedar deserta. El 2006, es van poder atorgar ambdues. Per a la cerimònia de l’any passat, es va decidir fer coincidir els Premis Mallorca amb l’històric premi Teatre Principal de text dramàtics, però enguany s’hi afegeix el Premi de narrativa infantil i juvenil, de nova creació, amb obres adreçades a nins d’entre sis i dotze anys.
Nit de la llengua
La consellera de Cultura i Patrimoni del Consell, Joana Lluïsa Mascaró, va remarcar la voluntat d’aquests guardons de "donar prestigi a l’ús del català i a la creació literària feta en aquesta llengua", mitjançant una "nit de la llengua i la cultura catalanes".
Enguany hi ha hagut 20 obres en l’apartat de narrativa, 37 de poesia i 10 de narrativa juvenil. La guanyadora de la primera categoria s’endurà 70.000 euros i les altres dues 10.000 cada una. Pel que fa al premi de textos dramàtics, al qual aspiren 28 candidats, té una dotació de 6.000 euros. El president de la Fundació Teatre Principal, Joan Arrom, destacà que enguany s’ha demanat al jurat que esculli el vencedor sense centrar-se de manera exclusiva en el valor literari i cercant un text que es pugui representar al Principal.
Dones escriptores
La vetlada servirà per fer un homenatge a les dones escriptores a través de la projecció del document audiovisual Dona i literatura. D’altra banda, l’actor i director Pep Tosar, acompanyat per Maria Lorea, interpretarà textos mallorquins unint teatre i música.
dBalears (11-X-08)
Pilar Arnau, Mercè Ibarz, Miquel López Crespí, Josep Piera i Joan Mas i Vives (jurat del Premi Mallorca 2008 de Narrativa); Josep Lluís Aguiló, Maria Fullana, Marta Pessarrodona, Antoni Vidal Ferrando i Miquel Bezares (jurat del Premi Mallorca 2008 de Poesia)
Consell de Mallorca
Departament de Cultura i Patrimoni
Direcció Insular de Política Lingüística
Sr. Miquel López Crespí
Antoni Marquès Marquès, 20, 4t, 1ª
07003-PALMA
Distingit senyor,
Vull agrair-vos personalment la deferència que heu tingut amb el Consell de Mallorca en acceptar fer part del Jurat dels Premis Mallorca, creats per la primera institució de l´illa. Estic segura que a poc a poc seran un referent de prestigi i que aporten cada anys a la cultura catalana una peça que consolida el bastió de la normalització lingüística que, des del Departament de Cultura i Patrimoni del Consell de Mallorca i, especialment, des de la Direcció Insular de Política Lingüística, volem construir per reforçar la identitat del nostre poble.
Jurat del Premi Mallorca 2008 de Narrativa: Pilar Arnau, Mercè Ibarz, Miquel López Crespí, Josep Piera i Joan Mas i Vives, que el presidirà. Joan Obrador farà les funcions de secretaria.
Jurat Premi Mallorca 2008 de Poesia. Josep Lluís Aguiló, Maria Fullana, Marta Pessarrodona, Antoni Vidal Ferrando i Miquel Bezares, que el presidirà. Carme Bennàssar farà les funcions de secretaria.
Segurament, la segona quinzena de setembre tornareu a rebre notícies nostres per a posar data a la reunió de la qual ha de sortir el nom de l’obra guanyadora dels Premis Mallorca d’enguany.
Rebeu una atenta salutació amb el desig que passeu un bon estiu i no dubteu a posar-vos en contacte amb nosaltres per a qualsevol dubte o aclariment.
Joana Lluïsa Mascaró Melià
Consellera de Cultura i Patrimoni
Palma, 11 de juliol de 2008-07
Turmeda | 10 Octubre, 2008 16:22 |
Són detalls de la vida quotidiana, reflexions damunt l'amor, la cultura, la política de cada dia, els somnis, l'art, els viatges... En un principi eren escrits personals, notes que no havien de ser publicades. (Miquel López Crespí)
Cal dir també que aquests darrers vint anys han significat una important represa de la meva tasca d'escriptor. La lluita en diverses organitzacions polítiques i culturals abans (i després) de la transició sempre ha dificultat la meva tasca creativa. Durant molts d'anys (sobretot en temps de la meva militància dins les Plataformes Anticapitalistes d'Estudiants, l'OEC, el PSM o com a vicepresident de l'Ateneu Popular "Aurora Picornell") només tenia temps de redactar algunes reflexions quan, després de les reunions o els actes polítics i culturals, arribava a casa. Unes notes esparses, algun poema (que després s'ha recollit en algun dels poemaris publicats en els darrers temps), algun conte curt... Les dècades d'activitats polítiques de lluita contra la dictadura o per a la consolidació d' una cultura progressista i d'esquerra no donaven per a més. Record ara mateix les dificultats que sempre trobava per poder dedicar-me, com hauria estat el meu desig, a escriure amb calma una novella, una obra de teatre. Era completament impossible! (Miquel López Crespí)
Breviari contra els servils: dietari d'un escriptor en temps de la barbàrie (Calima Edicions).
Em demanen alguns lectors la data exacta del començament de Breviari contra els servils: dietari d'un escriptor en temps de la barbàrie, que acaba de publicar l'Editorial Calima de Ciutat de Mallorca. El recull de materials que ha editat Calima forma part del caramull de notes (i carpetes!) que des de sempre (potser d'abans i tot de la publicació del meu primer llibre) he anat escrivint sense interrupció. Són detalls de la vida quotidiana, reflexions damunt l'amor, la cultura, la política de cada dia, els somnis, l'art, els viatges... En un principi eren escrits personals, notes que no havien de ser publicades. Amb el temps alguna d'aquestes simples reflexions de viatge (escrita a un aeroport, a la taula d'un cafè de qualsevol ciutat) serviren per enllestir un poema o foren l'inici d'una narració curta. En aquest Breviari contra els servils es poden trobar igualment alguns esbossos del que després han estat novelles i obres teatrals. També s'hi poden trobar reflexions escrites des de la literatura de l'absurd com des de la reflexió existencialista, sense oblidar el component bàsic situacionista de bona part dels meus llibres. Però no tot ha servit per enllestir aquesta primer "dietari del temps de la barbàrie". Altres notes foren llençades als fems. No tot el que he anat escrivint en aquests darrers trenta anys s'ha servat en les polsoses carpetes del meu estudi. Ni molt manco! Però rellegint el material de Breviari contra els servils constat que, en aquesta conjuntura política (i personal!) concreta, m'ha interessat publicar essencialment les notes de finals dels vuitanta i començaments del noranta. El motiu per haver escollit aquestes carpetes d'apunts i no unes altres? No us ho sabria explicar amb exactitud.
De sempre m'ha interessat llegir, aprofundir en els diaris de tota mena de personatges històrics i, molt especialment, en els dels escriptors. I en aquesta afecció meva, els Diaris de París (1941-1944) d'Ernst Jünger són al costat dels Diaris: 1910-1923 de Franz Kafka. El llistat de diaris que he llegir aquests darrers anys és nombrós, i en tots ells sempre he trobat aquell punt d'inflexió que m'ha fet reflexionar i m'ha servit per afinar la meva percepció del món. Record ara mateix el perdurable efecte de llibres com Viure al dia de Paul Auster, El subratllat és meu de l'escriptora russa "blanca" Nina Berbèrova, el Dietari (1953-1956) de Witold Gombrowicz, el Diari d'André Gide, sense oblidar l'imprescindible Quadern gris de Josep Pla, els diaris de Manuel de Pedrolo... Ara mateix, després d'un viatge a Barcelona, he pogut trobar alguns materials vertaderament imprescindibles: Records d'un sindicalista llibertari català (1916-1943), de Joan Manet i Pesas, editat per les Edicions Catalanes de París l'any 1976; Al servei de Catalunya i de la República: la desfeta. 6 d'octubre 1934 i Al servei de Catalunya i de la República: la victòria. 19 de juliol 1936, de Frederic Escofet; El temps barrat, d'Alexandre Cirici (Premi Josep Pla 1972); De Balaguer a Nova-York passant per Moscou i Prats de Molló: memòries, de J. Carner Ribalta o Les hores clares, d'Alexandre Cirici.
Són uns noms i unes obres agafades ben a l'atzar, sense fer una recerca exhaustiva en les prestatges de la meva biblioteca particular. És evident que no he volgut seguir cap "model" en especial en la redacció del meu Breviari contra els servils.
Només he volgut citar uns noms per a ver veure al lector el meu interès pels aspectes més "personals" de molts dels autors que admir (o pels que tenc un accentuat menyspreu: seria el cas dels Diari de Goebbels o el Vive peligrosamente, d'aquell altre nazi que tenia per nom Otto Skorzeny).
La intenció de les notes que vaig escrivint d'ençà finals dels anys seixanta no volen ser cap mena de "memòries" a l'estil, per exemple de La força de les coses de Simone de Beauvoir. No és aquesta la intenció del meu dietari. Aquí es tracta, més que res, de provar de deixar constància de determinades impressions, de les percepcions més efímeres i evanescents de la consciència (si bé qualsevol autor de debò pot resumir en quatre retxes tota la complexitat d'una situació personal, política o cultural).
Com explicava una mica més amunt, la quantitat de dietaris de personatges històrics interessants és tan extensa i inacabable que no ens bastaria un llibre per a deixar constància escrita de tot el que hem llegit (o tenim encara per llegir, ja que sovint compram tota casta de memòries o reflexions d'intellectuals de tots els països i contrades).
Cal dir també que aquests darrers vint anys han significat una important represa de la meva tasca d'escriptor. La lluita en diverses organitzacions polítiques i culturals abans (i després) de la transició sempre ha dificultat la meva tasca creativa. Durant molts d'anys (sobretot en temps de la meva militància dins les Plataformes Anticapitalistes d'Estudiants, l'OEC, el PSM o com a vicepresident de l'Ateneu Popular "Aurora Picornell") només tenia temps de redactar algunes reflexions quan, després de les reunions o els actes polítics i culturals, arribava a casa. Unes notes esparses, algun poema (que després s'ha recollit en algun dels poemaris publicats en els darrers temps), algun conte curt... Les dècades d'activitats polítiques de lluita contra la dictadura o per a la consolidació d' una cultura progressista i d'esquerra no donaven per a més. Record ara mateix les dificultats que sempre trobava per poder dedicar-me, com hauria estat el meu desig, a escriure amb calma una novella, una obra de teatre. Era completament impossible! Durant molts d'anys em vaig interrogar com s'ho devien muntar els escriptors mallorquins que eren indiferents a la lluita per la llibertat del nostre poble. Sempre m'ha estranyat aquesta forma d'esser i em demanava com tanta gent que deia, de boqueta, defensar "lo nostro", no s'organitzava mai en partits polítics antifranquistes. El nombre d'escriptors mallorquins que, abans i en temps de la transició, militàvem dins organitzacions d'esquerra o independentistes era reduït. N'he parlat en els meus llibres Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984) i en No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc). Moltes d'aquestes reflexions surten en aquest Breviari contra els servils: dietari d'un escriptor en temps de la barbàrie que acaba de publicar l'Editorial Calima. Mai no he entès la indiferència, el cinisme regnant, el menfotisme. La redacció durant tots aquests anys de les múltiples carpetes que conformen el meu dietari ha estat també una forma de resistir aquesta indiferència generalitzada que ens encercla i que per a mi és igual o pitjor que els filferros dels camps de concentració.
Fa uns mesos, quan l'editor, interessat per un petit resum que li vaig mostrar, m'animà a presentar-li un llibre d'unes dues-centes pàgines, vaig haver de decidir-me, "mullar-me", en definitiva. [...]
Les carpetes escollides varen ser, com ja he explicat una mica més amunt, les de la dècada dels vuitanta i noranta. Per quins motius concrets m'he decidit a donar a conèixer aquests escrits? Pens que per a la generació que ens implicàrem en la lluita antifeixista a començaments dels anys seixanta i que actuàrem de forma organitzada contra el sistema des de final dels seixanta fins a finals dels setanta, el resultat de la transició ens colpejà com el cop salvatge d'una destral.
Breviari contra els servils és pens un bon exemple del resultat de les traïdes culturals i polítiques de la transició en la consciència d'un militant d'esquerres. I, sense pensar-ho gaire, vaig decidir que podria ser útil fins i tot com a document de l' època incerta i tenebrosa que ens ha tocat viure: la mundialització capitalista, la desfeta de tantes i tantes organitzacions revolucionàries, el pragmatisme més barroer aplicat a la política quotidiana, l'enlairament d'un exèrcit de cínics i servils al capdamunt de moltes de les institucions que, en teoria, haurien d'haver servit per avançar en el nostre deslliurament nacional i social i que, en mans d'aquesta gent sense principis (a no ser els diners i l'exercici del poder) han servit i serveixen per a consolidar encara més el sistema heretat de la victòria franquista.
Turmeda | 10 Octubre, 2008 10:18 |
La regidoria de Patrimoni retira el monument feixista, sense avís previ, emparant-se en la Llei de memòria històrica.
Cort féu retirar ahir la creu dels Caídos de davant la Seu emparant-se en la Llei de memòria històrica. Un equip de la brigada municipal inicià les obres de desfeta a les 8.00 hores del matí, sense que l’Ajuntament no hagués avisat abans la ciutadania i, devers migdia, tan sols quedava un munt de runa en el lloc que el monument ocupava d’ençà del 1938.
"Hem procedit a la retirada en funció d’un decret municipal per aplicar la Llei. Uns dies abans férem saber que llevaríem la creu al Bisbat de Mallorca, a la Comandància General i a Patrimoni Nacional que, al cap i a la fi, han estat els veïnats més afectats per les obres", manifestà ahir la regidora de Patrimoni i Cultura, Nanda Ramon, responsable de l’àrea encarregada de tot el procés.
L’Ajuntament informà en un comunicat que, "el cronista de la Ciutat, Bartomeu Bestard, i l’arqueòloga municipal, Magdalena Riera, emeteren informes favorables perquè es retiràs" el símbol feixista. El document de Riera esmenta que "la creu només s’hauria de conservar en la seva ubicació originària si concórressin raons artístiques, arquitectòniques o artisticoreligioses protegides per llei, cosa que no apareix a la bibliografia científica ni a la legislació vigent". En aquest mateix sentit, el text de Bestard descriu el conjunt de la creu com un "element simbòlic i no artístic".
Tots els elements (creu, base de pedra i làpida amb la inscripció "A los caídos por Dios y por la Patria") són ara al magatzem municipal de Son Pacs, sota la cústodia del cronista esmentat. En els propers dies, Cort instal·larà uns pilons de pedra al lloc que ha quedat buit per evitar que algun cotxe pogués caure per l’escalonada del mirador. Segons l’Ajuntament, la retirada no afectarà l’escenificació del Via Crucis de Llorenç Moyà, que s’hi representa per Pasqua.
Amb aquesta acció, l’equip que encapçala Aina Calvo complau les demandes de ciutadans i associacions que el llarg dels darrers anys han demanat l’eliminació dels símbols franquistes de la ciutat. El 2006, en temps de Catalina Cirer, la creu fou retirada durant uns pocs dies del seu emplaçament originari per restaurar-la, envernissar-la i retor-la al seu lloc.
dBalears (10-X-08)
Llorenç Capella i Miquel López Crespí demanen la demolició de tots els monuments imposats pel feixisme
El problema plantejat en relació al nomenament com a fill il·lustre de Palma d´un dels principals promotors del monument al creuer Baleares, Josep Tous i Ferrer, i la possible conservació o demolició del monument franquista de sa Feixina, té molt a veure amb les renúncies i traïdes de la transició. No es pot entendre que encara hi hagi tants de carrers de Palma amb noms de destacats franquistes i monuments com el dels Caídos de Santa Maria del Camí o aquest, al creuer Baleares, si no entenem que aquesta trista realitat és producte de com es va fer la restauració borbònica, la famosa “transició”: un pacte sagrat, la “unión sagrada” li diuen alguns historiadors, entre els franquistes reciclats i l´esquerra oficial, és a dir, el neoestalinisme carrillista (PCE) i la socialdemocràcia espanyola (PSOE). Tenim el que tenim, inclòs el monument de sa Feixina, perquè l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial pactà amb els hereus de l’”Espanya eterna” la conservació de l´essencial del règim feixista: la unitat d´”Espanya”, el capitalisme i la monarquia. (Miquel López Crespí)
Per la demolició del monument franquista al creuer Baleares
El problema plantejat en relació al nomenament com a fill il·lustre de Palma d´un dels principals promotors del monument al creuer Baleares, Josep Tous i Ferrer, i la possible conservació o demolició del monument franquista de sa Feixina, té molt a veure amb les renúncies i traïdes de la transició. No es pot entendre que encara hi hagi tants de carrers de Palma amb noms de destacats franquistes i monuments com el dels Caídos de Santa Maria del Camí o aquest, al creuer Baleares, si no entenem que aquesta trista realitat és producte de com es va fer la restauració borbònica, la famosa “transició”: un pacte sagrat, la “unión sagrada” li diuen alguns historiadors, entre els franquistes reciclats i l´esquerra oficial, és a dir, el neoestalinisme carrillista (PCE) i la socialdemocràcia espanyola (PSOE). Tenim el que tenim, inclòs el monument de sa Feixina, perquè l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial pactà amb els hereus de l’”Espanya eterna” la conservació de l´essencial del règim feixista: la unitat d´”Espanya”, el capitalisme i la monarquia. En el fons, a tots els professionals de la mixtificació, els vividors de la política, ja els anaren bé els pactes amb el franquisme reciclat. Alguns s´han fet rics, amb l´oblit de la memòria històrica, escarnit el record dels nostres morts, aquells i aquelles que moriren per la llibertat, per acabar amb la societat de classes.
Han hagut de passar trenta anys perquè els oportunistes que en el passat manaven estripar les banderes tricolors i renunciaven a la lluita republicana, just en comprovar que són a punt de l´extraparlamentarisme, ara els vegem apropar-se a les mogudes republicanes. S´apunten a les mogudes amb intenció de continuar controlant la desmemòria històrica que ells propiciaren. Ho dic en relació a molts dirigents provinents del neoestalinisme i la socialdemocràcia que no volen ampliar la lluita per a recuperar la memòria històrica a fets cabdals de la guerra civil com, per exemple, la persecució dels comunistes de tendència trotskista (POUM) i els anarquistes per part del PCE, o el fet de la revolució social antiburgesa que els historiadors situen entre juliol del trenta-sis i el maig del trenta-set, quan l´estalinisme l´esclafà amb la força de les armes.
Aquests tergiversadors de la història propers al neoestalinisme tampoc no volen qüestionar res de com va anar la transició, ja que, si aprofundissn en la reconstrucció dels fets esdevenguts amb els pactes amb el franquisme reciclat a mitjans dels anys setanta, quedaria a la vista de tothom la misèria de llur traïció a la memòria dels milers i milers d´antifeixistes morts i exiliats per haver lluitat per la llibertat.
El monument al creuer feixista Baleares és la demostració evident de com la transició va ser guanyada pels hereus del franquisme i els servils que acceptaren el preu pagat per llurs renúncies.Que tenguem encara immensos monuments aixecats a major glòria dels “herois” del franquisme, cas del monument al Baleares, ens situa davant tasques democràtiques a realitzar. I no basta netejar de quaranta noms franquistes els carrers de Palma per a poder dir que som en vies d´una certa normalització democràtica. Si l´Ajuntament de Palma i altres ajuntaments de les Illes no es posen a la feina de demolició de totes les restes que puguin quedar del feixisme, de la memòria d´aquella tenebrosa època de tortures i assassinats; si no s´enderroca el monument al Baleares, la presència omnipotent la dictadura continuarà planant, sinistra, damunt les nostres vides.
El problema, com deia més amunt, no és de llevar solament el pollastre del monument, les frases que recordin el temps d´opressió i, per a tenir tothom content, col·locar una plaqueta a la “reconciliació”. Una plaqueta al costat de l´imponent monument a l´obra del Caudillo? No ens faceu riure, estimats membres de l´Ajuntament. Com molt bé explicava l´escriptor Llorenç Capellà en un recent article: “Tocant a la reconciliació? El senyor Grosske insisteix en la proposta de col·locar una placa que en dissimuli la condició de monument feixista. Ai, Mare de Déu! S'oblida, Grosske, que un monument no representa allò que diu la làpida, sinó allò que va expressar l'artista. I el monument de sa Feixina és allò que és: un homenatge rotund, clar i nítid al feixisme. Per entendre'ns, senyor Grosske: el Gernika no canviarà de significació si passa a anomenar-se Alcázar de Toledo. I encara que ens diguessin que Mauthausen és una església gòtica, sabríem que no deixa d'ésser un camp d'extermini. Dic tot això, perquè la remodelació en profunditat de sa Feixina formava part, amb Son Espases i altres coses que veurem com acaben, del compromís ètic de l'esquerra amb la ciutadania. Deixem-nos, per tant, d'escampar murta: que si la decisió de Son Espases és responsabilitat del Govern, que si la de sa Feixina ho és de Cort... Tots són pertot. I pertot hi ha els mateixos. L'electorat progressista comença a pensar que l'esquerra ocupa el poder, de tant en tant, per a gestionar durant quatre anys (únicament quatre!) el patrimoni de la dreta. I que la capacitat renovadora que se li atribueix, a l'esquerra, és, en bona part, llegenda. Pura llegenda, foc d'encenalls”.
Pensam com l´amic Llorenç Capellà. Qui es pensi que amb la ximpleria covarda de la plaqueta es combat una herència d´oprobi de més de quaranta anys va ben equivocat. Qui imagini que llevar el pollastre és retre un sentit homenatge als tres mil mallorquins i mallorquines assassinats pel feixisme, va ben errat de comptes. Els antifeixistes illencs, la gent que ha portat a coll la lluita per la memòria històrica quan tothom callava per a poder cobrar els bons sous que molts dirigents de l´esquerra oficial han xuclat en aquests darrers trenta anys, el que volem és acabar amb la prepotència del feixisme que significa tenir present a Palma aquest monument i tots els altres que hi resten. Si l´Ajuntament de Palma no és capaç d´acabar amb l´herència indignant de la victòria feixista a les nostres places i carrers voldrà dir que ajuntament continua enfeudat als poders fàctics de sempre, a la dreta hereva del franquisme.
La recuperació de la nostra memòria històrica no pot fer-se d´aquesta manera covarda, amb aquesta por als que guanyaren la guerra i reprimiren el poble durant dècades. La demolició del monument al Baleares seria la prova evident que, finalment, es comença a fer justícia a tots aquells homes i dones, les avantguardes populars dels anys vint i trenta, vilment assassinats pels feixistes.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)
Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)
S'oblida, Grosske, que un monument no representa allò que diu la làpida, sinó allò que va expressar l'artista. I el monument de sa Feixina és allò que és: un homenatge rotund, clar i nítid al feixisme. Per entendre'ns, senyor Grosske: el Gernika no canviarà de significació si passa a anomenar-se Alcázar de Toledo. I encara que ens diguessin que Mathaussen és una església gòtica, sabríem que no deixa d'ésser un camp d'extermini. Dic tot això, perquè la remodelació en profunditat de sa Feixina formava part, amb Son Espases i altres coses que veurem com acaben, del compromís ètic de l'esquerra amb la ciutadania. Deixem-nos, per tant, d'escampar murta: que si la decisió de Son Espases és responsabilitat del Govern, que si la de sa Feixina ho és de Cort... Tots són pertot. I pertot hi ha els mateixos. L'electorat progressista comença a pensar que l'esquerra ocupa el poder, de tant en tant, per a gestionar durant quatre anys (únicament quatre!) el patrimoni de la dreta. I que la capacitat renovadora que se li atribueix, a l'esquerra, és, en bona part, llegenda. Pura llegenda, foc d'encenalls. És lamentable. Però, què hi farem? (Llorenç Capellà, Diari de Balears)
Cort i sa Feixina
Elena de Souchère va visitar Madrid i Barcelona, l'any 1938, enviada per l'Éviel des Peuples, un diari francès de tendència democristiana. Ara, els seus articles (traduïts al castellà) s'han recopilat en un llibre titulat Lo que han visto mis ojos (Galaxia Gutenberg, 2007). Naturalment, en recomano la lectura, perquè tot allò que veuen els ulls d'una persona de divuit anys li arriba a l'ànima sense passar per cap filtre ideològic o d'interessos partidistes. Bé, anem per feina. Una de les coses que va veure la periodista francesa té un interès remarcable per a nosaltres, els mallorquins, des del moment que Cort fa la farina blana en el tema de la demolició del monòlit de sa Feixina. Hem d'anar a la pàgina 103. Diu textualment: La mañana del 6 de marzo de 1938 en la plaza Cataluña se formaron pequeños grupos. Todo el mundo llevaba el ejemplar de La Vanguardia que informaba del naufragio del Baleares. Tot seguit fa algunes referències a la història del creuer i afegeix: El Baleares era el barco que vigilaba para que los convoyes de víveres no pudieran llegar a Barcelona... Y no hay peor enemigo que el ladrón de víveres cuando las despensas y los almacenes están vacíos. Barcelona pasaba hambre. De manera que la gent que s'arremolinava a la plaça de Catalunya va respirar alleugerida en saber que el Baleares s'havia enfonsat. Perquè la fam que patia, i a la qual la condemnava el vaixell que Palma homenatja des de fa cinquanta anys, era una fam canina. Continuo transcrivint Elena de Souchère: Y de pronto, al llegar a la plaza Cataluña, un grupo de niños con el vientre inflado, la cabeza rapada y los ojos enrojecidos te miraban fijamente... Comprabas un helado de vainilla y los niños te acosaban a gritos. El helado pasaba de mano en mano, se les derretía entre los dedos, y en la acera quedaba sólo una mancha amarillenta por la que pasaban los dedos mugrientos y se los chupaban ávidamente. En fi...! Si a aquest testimoni sobre les activitats bèl·liques del Baleares, no gaire glorioses, hi afegim el bombardeig de la població de Màlaga que abandonava la ciutat per la carretera de la costa fugint dels moros, comprendrem que el monòlit de sa Feixina no té espai a la iconografia monumentalista de la Palma democràtica. Ho record, una vegada més, perquè una enquesta del diari Última Hora, entre diverses personalitats de la política i de la cultura, encén totes les alarmes dels que, confiant en les promeses de l'esquerra, n'esperaven un dia o l'altre la demolició. Gairebé tots els entrevistats advoquen per la continuïtat adduint raons artístiques o de reconciliació. Artístiques? Arno Breker va ésser un escultor infinitament més valorat que Ortells, i digueu-me quantes de les obres que va esculpir en honor del feixisme poden veure's a les places de Berlín. Que en prengui nota la batllessa, la senyora Calvo, a qui veig força preocupada davant la possibilitat que un escalfament ideològic repercuteixi en l'empobriment monumental de la ciutat. Tocant a la reconciliació? El senyor Grosske insisteix en la proposta de col·locar una placa que en dissimuli la condició de monument feixista. Ai, Mare de Déu! S'oblida, Grosske, que un monument no representa allò que diu la làpida, sinó allò que va expressar l'artista. I el monument de sa Feixina és allò que és: un homenatge rotund, clar i nítid al feixisme. Per entendre'ns, senyor Grosske: el Gernika no canviarà de significació si passa a anomenar-se Alcázar de Toledo. I encara que ens diguessin que Mathaussen és una església gòtica, sabríem que no deixa d'ésser un camp d'extermini. Dic tot això, perquè la remodelació en profunditat de sa Feixina formava part, amb Son Espases i altres coses que veurem com acaben, del compromís ètic de l'esquerra amb la ciutadania. Deixem-nos, per tant, d'escampar murta: que si la decisió de Son Espases és responsabilitat del Govern, que si la de sa Feixina ho és de Cort... Tots són pertot. I pertot hi ha els mateixos. L'electorat progressista comença a pensar que l'esquerra ocupa el poder, de tant en tant, per a gestionar durant quatre anys (únicament quatre!) el patrimoni de la dreta. I que la capacitat renovadora que se li atribueix, a l'esquerra, és, en bona part, llegenda. Pura llegenda, foc d'encenalls. És lamentable. Però, què hi farem?
Llorenç Capellà. Escriptor.
Diari de Balears (6-XI-07)
Turmeda | 10 Octubre, 2008 05:55 |
LA CREU
Avui de matí, la brigada municipal ha procedit a retirar la Cruz de los Caídos del carrer del Mirador de Palma, situada entre la Seu i l'Almudaina.
Es dóna així compliment a la Llei de Memòria Històrica, que demana la retirada dels símbols vinculats a la dictadura i la repressió. És aquesta una passa més en l'adequació dels elements públics als valors democràtics. Una passa que s'ha fet amb fermesa i serenor i a la llum de la reflexió i la documentació, ja que la mateixa llei preveu exceptuar-ne l'aplicació en el cas que els monuments franquistes poguessin contenir elements patrimonials o artístics que fessin recomanable la seva conservació i protecció.
Els informes i la documentació aportada en aquests cas, però, deixen clar que no hi concorren (ni en el planejament, ni en el catàleg, ni en la bibliografia acadèmica) cap d'aquests valors. Així, doncs, s'havia de procedir a la seva retirada.
Per a mi és sobretot important en tant que representa avançar perquè els elements públics de la ciutat simbolitzin i homenatgin valors compartits i que siguin espais de trobada i no de confrontació o exclusió.
http://www.nanda.cat/post/58474 Blog Nanda Ramon
En la transició i anys posteriors no es van tirar endavant les propostes de l´esquerra conseqüent perquè els pactes entre el franquisme reciclat i els dirigents de PCE i PSOE imposaren la més brutal amnèsia històrica damunt el nostre recent passat. Érem en una democràcia a mig fer on els noms dels generals i assassins del poble que presidien places i carrers vigilaven que res no anàs més enllà de les previsions successòries de Franco. S´oblidaven els milers de morts i exiliats, els torturats, perseguits, afusellats i empresonats. (Miquel López Crespí)
La tasca eficient de Nanda Ramon m´ha recordat, com escrivia una mica més amunt, aquella campanya per a la recuperació de la nostra memòria històrica iniciada en temps de la transició. Una feia silenciada aleshores per la majoria de mitjans de comunicació oficials, que demonitzaven les organitzacions esquerranes tipus PSM-PSI, OEC, PORE, MCI, CNT... (Miquel López Crespí)
Nanda Ramon i el nomenclàtor de Palma
En un article recent parlàvem de l´extrema eficàcia de Nanda Ramon quant al compliment de les promeses electorals. En aquest cas en referència a la normalització lingüística i a la recuperació de la toponímia tradicional de les nostres places i carrers i, igualment, en la tasca de recuperar la nostra memòria històrica. Ho hem escrit en nombroses ocasions: Nanda Ramon no és d´aquells polítics que parlen per parlar i, una vegada obtenguda la cadireta, s´obliden de les promeses fetes a l´electorat. Nanda Ramon, a part d´una funcionària experta, molt qualificada, és summament feinera i entestada a fer palès el canvi esdevengut a Palma a ran de les darreres eleccions autonòmiques i municipals. Per a mi, per a tots aquells que fa prop de trenta anys encapçalàrem la campanya de l´OEC “Volem noms populars i en català a places i carrers”, ha estat un motiu de satisfacció especial constatar com, tres dècades després d´iniciada la campanya de canvi dels noms imposats pel feixisme, el nou consistori palmesà i, especialment, la Regidoria de Cultura, tornen a portar endavant una tasca massa oblidada pels anteriors consistoris (i tots recordam la feina iniciada en temps del batle Ramon Aguiló). En la transició i anys posteriors no es van tirar endavant les propostes de l´esquerra conseqüent perquè els pactes entre el franquisme reciclat i els dirigents de PCE i PSOE imposaren la més brutal amnèsia històrica damunt el nostre recent passat. Érem en una democràcia a mig fer on els noms dels generals i assassins del poble que presidien places i carrers vigilaven que res no anàs més enllà de les previsions successòries de Franco. S´oblidaven els milers de morts i exiliats, els torturats, perseguits, afusellats i empresonats. Com informa la Comissió 14 d´Abril de Santa Maria del Camí, trenta anys després de les primeres eleccions el batle republicà Bartomeu Horrach encara no té placa al poble. La Comissió demana: “Per què no se’l nomena fill il·lustre? Quants anys hauran de passar perquè els cinc assassinats rebin el merescut homenatge oficial de l´Ajuntament? Els Norats, pare i fill, que resistiren amagats tretze anys a la muntanya, tindran qualque dia un carrer dedicat? Deis que voleu que les generacions futures sàpiguen el que va passar. Què esperau, idò?”.
Les persones i partits d´esquerra alternativa, cas del PSM, de l´OEC o del MCI, per dir unes sigles que en temps de la transició gosàvem exigir canvis en el viari de Palma, érem silenciats i demonitzats de forma continuada. Els polítics professionals del règim, els vividors del romanço que engreixaven llurs comptes corrents mitjançant el silenci continuat i el respecte a l´herència del franquisme, no volien que la lluita per a la recuperació de la memòria històrica, per exemple, molestàs la migdiada dels satisfets.
Trenta anys després de les primeres eleccions ens trobam, com molt bé diu la nostra regidora de Cultura, que encara hi ha molts carrers de l´Eixample, de les noves urbanitzacions, que conserven noms sense normalitzar. Encara tenim noranta carrers amb noms franquistes: els que queden dels que es posaren dia 2 de maig de 1942 i que encara ningú ha revisat. Nanda Ramon, efectiva com de costum, ens informa que aquestes setmanes d´estiu la Regidoria de Cultura ha anat recopilant moltes propostes quant a la recuperació de la toponímia tradicional i a la lluita per la recuperació de la nostra memòria històrica democràtica i antifeixista. A part dels contactes amb les més diverses organitzacions que treballen en tots els camps de la recerca històrica, està previst començar a estudiar a fons les propostes del professor Gabriel Bibiloni de la UIB, que seran revisades per diferents departaments municipals, grups polítics, associacions de veïnats, especialistes en toponímia i altres sectors implicats.
La tasca eficient de Nanda Ramon m´ha recordat, com escrivia una mica més amunt, aquella campanya per a la recuperació de la nostra memòria històrica iniciada en temps de la transició. Una feia silenciada aleshores per la majoria de mitjans de comunicació oficials, que demonitzaven les organitzacions esquerranes tipus PSM-PSI, OEC, PORE, MCI, CNT...
Una campanya de mesos que portà OEC -i a la qual s'afegiren l'OCB, el MCI, el PSM (PSI)... -per a anar esborrant de la nostra ciutat l'empremta dels quaranta anys d'opressió quant a la retolació d´avingudes, carrers i places.
L'OEC repartí milers de fulls volanders per barris i pobles, escrigué articles a la premsa, repartí uns autoadhesius meravellosos que havia dibuixat el delineant Monxo Clop, militant de l'organització; autoadhesiu que encara avui dia palesa l'art i el treball acurat de més d'un d'aquells treballs d'agitació i propaganda.
Una comissió d'OEC va lliurar una carta de protesta a l'Ajuntament -dia 15 de maig de 1978- signada per qui era aleshores el secretari general de l'OEC, Mateu Ramis, que deia, entre altres coses: "Volem: 1) La substitució de tots els noms imposats per la Dictadura que res tenen a veure amb la tasca del nostre retrobament com a poble.
'2) Que la nomenclatura dels nostres carrers i places respecti la nostra història, les nostres formes de vida, el medi ambient, etc., i, sobretot, la lluita per la nostra cultura i la democràcia.
'Especial preocupació seria la de conservar els noms populars dels carrers que existien abans del feixisme així com donar relleu als fills del nostre poble que hagin treballat per la nostra cultura i per la nostra llibertat: Biel Alomar, Aurora Picornell, Emili Darder, etc, etc".
La campanya -com moltes d'altres de l'OEC-, comptà amb la participació de centenars de persones identificades amb els nostres objectius i durant setmanes -amb participació de l'OCB, el PSM (PSI), el MCI, etc.- fou un punt de referència combatiu en aquella època de brutal desmemòria històrica practicada pels partits del règim.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Memòria cronològica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Turmeda | 09 Octubre, 2008 15:13 |
Llibertat de la dona, independència sentimental i experimentació lliure de les capacitats de l'estimació per a bastir un món nou des de la fraternitat. Alguns estudiosos s'ha estranyat de les constants ruptures amoroses de Sand, però l'escriptora, després de la desgraciada experiència matrimonial, no perdonarà mai ni la vulgaritat ni la més mínima provatura de fermar-la amb cadenes com en les relacions sentimentals establertes per la llei. (Miquel López Crespí)
La revolució sexual i el socialisme utòpic
L'any 1831 Sand té vint-i-set anys. I, per al santsimonisme, que és la "moda" cultural i política del moment, els debats sobre la "fraternitat universal" , el "món del demà" i l'"home i la dona nous" tan sols es poden aconseguir a través de l 'assoliment de la igualtat entre els sexes i la repartició cristiana de la riquesa. La lluita contra la concepció familiar burgesa, contra el clericalisme i en favor d'una autèntica "revolució sexual" és la qüestió de moda entre aquesta generació de romàntics de vint i trenta anys entre els quals, amb la seva vestimenta d'home i les seves botes militars clavetejades, es mou, com el peix dins l'aigua, George Sand.
Parlant de Charler Fourier, Dominic Desanti escriu en Los socialistas utópicos: "Fue adepto [Fourier] de la liberación de la mujer ('la extensión de los privilegios de las mujeres es el principio general de todos los progresos sociales'), pero no le bastava una reforma económica y se atrevió a atacar los prejuicios sexuales, lo que ni Marx ni Engels osaron hacer. El amor, 'la más bella de las pasiones, la pasión divina, y la que mejor nos identifica con Dios', és víctima de la 'imbécil civilización' que solamente ha sabido 'imaginar el último de los lazos, la unión forzosa, la de la pareja'. No obstante 'el culto de la voluptuosidad habría encajado maravillosamente con la moderna filosofía'. Ni los mismos masones han osado 'introducir a las mujeres en sus ceremonias' y conseguir por medio del libertinaje 'un poder invencible'. Él reconoce, antes de que lo hiciera Freud, que 'el hombre és bisexuado': 'Si es evidente que la integridad del cuerpo humano exige dos cuerpos diferentes (un hombre y una mujer), ¿debemos extrañarnos de que a integridad del alma exija 2 ó 2.000 almas distintas?'".
Ens a d'extrañar la identificació de Sand amb la "cultura" amorosa fourierista del moment? Sand, per origen i per posició de classe, baronessa amb casal que produeix rendes, malgrat que hagi de proletaritzar-se literàriament per a pagar les seves despeses, era més sensible als cants santsimonians i fourieristes que als marxistes i comunistes de debò.
En El darrer hivern i especialment en Corambé: el dietari de George Sand (vegeu el capítol "Patricis i plebeus"), el lector pot trobar algunes reflexions de George Sand al respecte. La protagonista de la novella diu: "Marx és massa simplista. Divideix de forma mecànica la humanitat entre homes lliures i esclaus, patricis i plebeus, senyors i vassalls, burgesos i proletaris. Pensa, de forma equivocada, que la lluita entre uns i els altres a través de la història per aconseguir determinats objectius econòmics (un bocí més de pa, terra, la propietat de les fàbriques...) és el que dóna sentit a l'existència. Afirma, de forma dogmàtica, talment com molt abans ho havia fet Babeuf, que quan hagi una perfecta igualtat econòmica ja no existiran les guerres, ni la fam, ni les injustícies... La lluita permanent entre les classes socials és la fórmula màgica que empra per a bastir un món nou.
'Vaneau hi està ben d'acord amb aquestes teories que no deixen espai per a la voluntat individual, per al destí que hom pugui anar bastint amb la seva lliure determinació. No em parlem de la mística de les reencarnacions com a sistema de perfeccionament de l'individu! Em consideraria boja si li anàs a predicar damunt l'esperit, la teoria de les passions o la lliure voluntat de les persones!
'Mai no m'agradà Marx. Parlar d'una ciència, d'una 'objectivitat' existent per damunt la voluntat dels homes i les dones, no em convenç. Que l'economia, sigui la base d'interpretació de la societat és completament irreal. Des de sempre ens hem mogut per impulsos, per passions. Jo mateixa, quan pens en el que ha estat la meva vida, només hi constat pulsions, instants plens de plaer o de dolor. No tendria sentit res del que he fet o he deixat de fer si hagués estat tan sols una partícula de l'univers moguda per l'interès econòmic. Creure que tot és mogut per pels diners, per interessos materials? És massa absurd. No entenc aquest amor per teories tan simplistes en gent que sembla assenyada".
Com a exemple de l'ambient de "revolta" personal del moment podem llegir una nota treta d'un article que dia 12 de gener de 1832 Mme. Duveyrier va publicar en Le Globe. Aquest article (aleshores Sand just arribada a París tenia vint-i-vuit anys) sembla escrit per algun dels militants de la "Sexpol" de Reich en temps de la República de Weinar cridant a l'alliberament sexual de les classes populars, o per alguna miliciana del 36, abans que fossin confinades a tasques d'infermeria i cuina.
Diu l'article: "Veurem el que mai s'ha vist sobre la Terra! Es veurà els homes i les dones units per un amor sense precedents i sense qualificatius, ja que es desconeixerà la fredor i la gelosia; els homes i les dones es lliuraran a diverses persones de forma simultània sense deixar d'estimar-se l'un a l'altre, com a parella. La dona serà, al contrari, un àpat diví que guanyarà en magnificència tant per la quantitat com per la selecció dels convidats".
És la concepció que té una Sand de l'amor. Una Sand que comença a escriure i ser famosa. Llibertat de la dona, independència sentimental i experimentació lliure de les capacitats de l'estimació per a bastir un món nou des de la fraternitat. Alguns estudiosos s'ha estranyat de les constants ruptures amoroses de Sand, però l'escriptora, després de la desgraciada experiència matrimonial, no perdonarà mai ni la vulgaritat ni la més mínima provatura de fermar-la amb cadenes com en les relacions sentimentals establertes per la llei.
La influència cultural dels fourieristes i santsimonians és immensa. Uns dels propagandistes més actius de la "nova religió amorosa", Prosper Enfantin (1796-1864), dedicà tota la seva vida a la lluita per l'"alliberament de la dona" i dóna impuls a tota una sèrie de comunes o "falansteris". Arribà a tenir més de quaranta mil seguidors i, finalment, a partir de 1832, va ser perseguit pel Govern a causa dels problemes d'ordre públic que produïen les seves predicacions contra la "tirania matrimonial", malgrat que no participàs en els esdeveniments revolucionaris de juny de 1830.
El desconeixement d'aquest món fourierista que viu en l´època del naixement de la I Internacional i de l'anarquisme, de les primeres organitzacions obreres socialistes i comunistes, un món ple d'utòpics partidaris i partidàries de l'amor universal per a aconseguir el nou món i l'home i la dona noves fa que, sovint, no s'entengui el llenguatge metafòric emprat moltes vegades per Sand en les seva correspondència amorosa. Les paraules "àngel", "déu", "pare", fill", "comunió divina" i molts de semblants són reproducció literal del llenguatge de Fourier en el seu Le Nouveau monde amoureux. Quan defineix diversos tipus de relació amorosa, Fourier parla de la "unió angelical", els "trons d'harmonia", els "incentius amorosos que premiaran els sentiments transcendents", "la filantropia amorosa", l'"autenticitat de la parella angèlica", la lluita contra "els sistemes amorosos exclusius", el "progrés social i la gelosia", "els atractius de l'engany i el secret", "el sentit religiós i amistós de l'amor", "les desventures de la vulgaritat", l'"amor en sèrie angèlic", "la lliure possessió", "els nous plaers dels àngels"... i així fins al'infinit.
Malgrat el desig, la força de voluntat amorosa, la clara voluntat del que vol i desitja, marquen les relacions de Sand amb tants d'homes i dones, mai no podrem copsar la seva personalitat, les inesperades reaccions davant els seus amants, sinó aprofundint en el que era la "cultura" del seu cercle d'amics, el món d'on bevia intellectualment i emocionalment per a viure i escriure.
Turmeda | 09 Octubre, 2008 05:42 |
No volíem jugar a fer de falses avantguardes, entrar en el joc de vendre idees més antigues que el pastar com si fossin una troballa dels anys setanta. Em semblava fals. La revolta contra la narrativa convencional havia de ser també de continguts i havia de fer palesa la implicació personal de l’intel·lectual en la destrucció de la societat de classes. Els exercicis literaris autocomplaents, el refrit de les avantguardes del passat, la desfressa tipogràfica i el barroquisme estilístic per amagar la buidor i la manca de compromís en una autèntica revolta contra l’establert no em van convèncer mai. (Miquel López Crespí)
El dietarisme a les Illes: records dels anys 70
En llibres de narracions com La guerra just acaba de començar hi ha molt de l’experimentalisme que vaig practicar en aquells començaments dels anys setanta. I, què vull dir exactament amb la paraula “experimentalisme”? Em referesc, i ho he explicat en altres articles, a portar a la pràctica moltes de les idees que, i ara ho veig amb certa perspectiva històrica, s’havien congriat en la meva imaginació a ran d’haver fet meves moltes de les idees rupturistes de les avantguardes literàries i artístiques de començaments del segle XX, passades pel sedàs del situacionisme –Guy Debord, Raul Vaneigem!—i la militància antifeixista. Pens en els contes guardonats amb el Ciutat de Manacor per un jurat format per Manuel Vázquez Moltalbán, Blai Bonet, Antoni Serra, Josep Melià i Guillem Lluís Díaz-Plaja. Narracions com “El grup”, “La guerra just acaba de començar”, “Amb els ulls plens de pànic”, “La presó”, “Aquesta illa on et duré”, “La nostra herència”, “Pàgines d´un diari”, “Ningú no romp el silenci”, “Genteta de Ciutat”, “L’home que cada dia anava a comprar el diari”, “Notícia dels escriptors illencs”, “La Perla Balear”, “Passa que...” i “Fugir”, ho demostren. És la influència del surrealisme, de certs aspectes del nouveau roman i, més que res, de les teoritzacions artístiques del situacionisme, com ja he dit. El collage esdevé element essencial de moltes d’aquestes narracions. L’autor ho adverteix ben explícitament en la introducció de La guerra just acaba de començar quan escriu: “Per a la realització d’algunes de les narracions d’aquest llibre s’han utilitzat fragments dels següents materials: La isla de la calma (Santiago Rossinyol); Socialisme, sindicalisme i comunisme a Mallorca (Pere Gabriel); Gent del carrer (Antoni Serra); Los grandes cementerios bajo la Luna (Bernanos); Guia Turistica y comercial de Mallorca 1943; La Nostra Terra (Novembre 1934); Joanot Colom (Oliver)”. El conte de La guerra just acaba de començar titulat “La Perla Balear” és bastit quasi completament amb fragments de la Guia Turistica y comercial 1943, i el titulat “Aquesta illa on et duré” es va fer com una mena de collage amb frases agafades a l’atzar dels diaris. També s’hi troben paràgrafs complets de determinats llibres que llegia en el moment exacte de posar-me a escriure. Altres narracions del llibre són simples pràctiques d’escriptura automàtica seguint les instruccions de Breton als inicials components dels grups surrealistes. A vegades una aplicació mecànica de les instruccions que Freud donava als seus pacients per a aprofundir en el subconscient de les persones... També s’hi poden trobar contes escrits a partir de fragments de cartes personals i altres experiments, alguns fins i tot d’utilització de la tipografia per ressaltar més allò que l’autor vol expressar. Però no em semblava el més adient considerar que els jocs tipogràfics fossin l´únic sistema, o el sistema més important, per eixamplar els límits del codi lingüístic de l’escriptor. Segurament mai em va interessar a fons la simple experimentació textual. Crec que en aquell temps els jocs tipogràfics ens semblaven desfasats, fora d’època, un vulgar seguidisme de determinades pràctiques parisenques de començament de segle XX. No volíem jugar a fer de falses avantguardes, entrar en el joc de vendre idees més antigues que el pastar com si fossin una troballa dels anys setanta. Em semblava fals. La revolta contra la narrativa convencional havia de ser també de continguts i havia de fer palesa la implicació personal de l’intel·lectual en la destrucció de la societat de classes. Els exercicis literaris autocomplaents, el refrit de les avantguardes del passat, la desfressa tipogràfica i el barroquisme estilístic per amagar la buidor i la manca de compromís en una autèntica revolta contra l’establert no em van convèncer mai.
Però el que em seduïa més en el moment d’escriure els contes que conformen La guerra just acaba de començar era la idea que la narració, el llibre, no es bastia com un intent de construir una “joia” literària experimental de validesa eterna. Ni molt manco! L’autor volia emprar, i de fet així ho feia, la literatura per establir un diàleg de complicitat amb el lector. El lector esdevenia així confident de dèries amoroses, polítiques, culturals de l’escriptor. Els experiments fets aleshores s’inscrivien, doncs, en el marc d´una concepció efímera del fet literari, quasi situacionista, i la importància del text no consistia tant en la simple experimentació formal, sinó en el fet que les narracions esdevenien una part activa d’una revolta global, d’acord amb les noves sensibilitats sorgides a ran d´una nova situació històrica i cultural.
Amb l’agreujament de la lluita de classes cultural, política i econòmica també s’anaren modificant alguns dels pressupòsits inicials que teníem quan començarem a escriure a finals dels anys seixanta. L’augment dels crims de la dictadura, l’assassinat d’obrers a les fàbriques en vaga, la mort a garrot vil de l’anarquista Puig Antich, els afusellats del 27 de setembre de 1975, les declaracions de l'almirall Carrero Blanco i altres jerarques del règim dient que mai hi hauria democràcia a l’estat espanyol, feien que ens anàssim implicant més i més en la militància antifeixista. Record que molts companys de “revolta textual i literària”, molts “revolucionaris de tipografia”, amics de xerrada de cafè, no volgueren fer aquest pas en el camí d´una autèntic combat contra la putrefacció regnant, tant política com cultural. Sembla que no anaven més enllà de la provatura malgirbada, de l’avorrit entreteniment de senyorets desenfeinats. Quants pamflets “rupturistes”, copiats del moviment Dadà, dels surrealistes dels anys vint no eren sinó l’expressió enrabiada d´una malaltissa enveja contra els grans escriptors del moment. Ràbia contra Joan Fuster, Salvador Espriu, Miquel Martí i Pol, Jaume Vidal Alcover, Pere Quart, Vicent Andrés Estellés... la impotència d’escriure res de vàlid, ni comparable en aquests grans autors es concretava en aquells jocs de mans lluny de qualsevol ruptura seriosa envers la societat capitalista.
La implicació personal en la lluita subversiva per a mudar la cultura burgesa, la pseudocultura produïda pel feixisme i els intel·lectuals de dreta, va ser el pas que alguns férem. Aleshores, fent costat als companys i companyes de partit, a conseqüència de la participació en centenars de reunions clandestines, en accions enmig del carrer, també anà variant la meva concepció del que era art i literatura experimental.
Fent nostres molts conceptes del teatre de la guerrilla, dels futuristes russos del 17, del teatre d’agitació polític català i espanyol del temps de la guerra civil, de les propostes de Raul Vaneigem i de Guy Debord, els situacionistes que impregnaren amb les seves idees el Maig del 68, vaig passar a considerar “nova cultura revolucionària”, “art experimental”, “teatre subversiu” molt del que fèiem a fàbriques, hotels, facultats, carrers i indrets clandestins de reunió. Hi ha dos llibres bàsics per a copsar aquest canvi de percepció, descobrir l’explicació de perquè, a mesura que s’anava complicant la lluita contra la dictadura, també s’anava modificant la nostra concepció quant als experiments de simple “revolta” de saló. Els dos llibres que entre molts d’altres ens condicionaren i condicionen encara eren La société du spectacle de Guy Debord i el famós Traité de savoir-vivre à l’usage des jeunes générations que havia estat publicat per Edicions Gallimard de París el 67, un any abans dels esdeveniments dels Fets de Maig parisencs de 1968. I com ens havien fet canviar la sensibilitat artística i política els llibres dels situacionistes?
La realitat que ens encerclava era vista aleshores des d’una òptica diferent. Caldria recordar l’ambient “teatral” existent en les assembles d’estudiants i obrers antifeixistes dels anys setanta. Una passió i una creativitat revolucionària avui dia desapareguda sota les tones de ciment armat on han provat d’enterrar la Revolució els menfotistes i endollats del règim. Hom recorda com si fos ahir mateix els cartells subversius penjats a les parets, les cançons revolucionàries cantades pels improvisats cors de les assemblees, pels participants a les manifestacions il·legals. Tot cobrava un sentit quasi èpic, experimental: la intervenció dels delegats de curs, de les comissions de col·lectius solidaris que venien a parlar a l’assemblea per a exposar els problemes des d´un hotel o des de les associacions clandestines de barris. O, també, del més diversos comitès de solidaritat amb col·lectius represaliats pel feixisme, i de presos polítics. Recordem com, dalt l’escenari de la sala d’actes, els estudiants que sabien cantar interpretaven les cançons de Raimon, Lluís Llach, tonades de la guerra civil, els himnes de les brigades internacionals. Era una època en què molts estudiants i obrers, nombrosos ciutadans i ciutadanes antifeixistes sabien de memòria el repertori d´himnes del moviment revolucionari mundial. Des d’Els Segadors fins a La Internacional, passat per l´himne de la CNT, La Jove Guàrdia o algunes cançons d’Eisler. Jo m´ho mirava des de la butaca, esperant el meu torn per intervenir, si és que aquell dia em tocava dir res. Veia el desenvolupament de l’assemblea com si fos una gran obra de teatre escrita per tothom, una obra del nou teatre, la vida de la nova societat que el poble bastia amb la seva lluita, amb bocins de la seva vida.
La revolta quotidiana, la subversió practicada pels sectors més combatius del poble, eren situacionisme pur! Com podíem haver escrit un guió, per molt “obert” que fos, que hagués estat capaç d’incorporar tanta vitalitat, tan gran quantitat de matisos? I això sense tenir en compte la mateixa ruptura del concepte d’actor professional, com a persona “diferent” del poble, dels treballadors! Aquesta, i no unes altres, eren les nostres “experimentacions” del moment, el que de veritat ens seduïa, el canvi cultural subversiu al qual lliuràrem els millors anys de la nostra joventut.
Aclariment: L’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover, en el seu llibre Els moviments literaris a les Balears (1840-1990) (Documenta Balear, Ciutat de Mallorca, 1997) inclou els noms següents com a components de la “Generació literària dels anys 70”: “Baltasar Porcel, Antoni Serra (1936), Miquel A. Riera (1930-1996), Gabriel Tomàs (1940), Antònia Vicens (1941), Gabriel Janer Manila (1940), Maria Antònia Oliver (1946), Carme Riera (1948), Pau Faner (1949), Llorenç Capellà (1946), Miquel Ferra Martorell (1940), Guillem Frontera (1945), Biel Mesquida (1947), Guillem Cabrer (1944-1990), Miquel López Crespí (1946), Jaume Santandreu (1938), Guillem Vidal Oliver (1945-1992), Jaume Pomar (1943), Joan Manresa (1942), Pere Morey (1941), Sebastià Mesquida (1933), Xesca Ensenyat (1952), Valentí Puig (1949), Antoni Vidal Ferrando (1945), Antoni Marí (1944), etc.”. Com explica l’autor del llibre: “Aquests narradors, alguns dels quals apareixen cap als anys seixanta, acaben amb el monopoli tradicional de la poesia dins les lletres mallorquines. Alguns d’ells són els primers de la nostra història a poder dedicar-se a les lletres de manera professional."
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
Turmeda | 08 Octubre, 2008 11:19 |
He estat recentment a la Xina, i els taxis fan factura (la senyora Ordinas justificava que era dificil aconseguir justificants dels taxis) i son barats (un trajecte mig pot costar uns 2 euros). El mateix podem dir dels restaurants: es pot menjar bé, per un màxim de 8 o 10 euros per persona. Per tant, amb aquestes xifres encara sobta més les quantitats que varen intentar justificar per cobrar aquestes dietes. (Biel Barceló)
CAS CDEIB
Mentre Pere Sampol la passada legislatura ja advertia en el Parlament de la gestió del CDEIB, com recorda Eduard Riudavets al seu recentment estrenat blog, ara el diputat i ex-conseller senyor Cardona, diu que no en sabia res. Que tot això li ve de nou. I que a més ell no va triar a la senyora Ordinas en el càrrec de gerent del CDEIB. Avui El Mundo duu en portada que qui va triar a la senyora Ordinas era el senyor Matas. En tot cas, el que sí que es conegut per tot és que l'altra imputat, l'ex-director general de promoció industrial, el senyor Viane, era la mà dreta de l'ex-conseller.
El que està clar és que, al marge, de la responsabilitat judicial (que es dirimirà a l'ambit corresponent), al senyor Cardona li correspon una responsabilitat "in vigilando" i una responsabilitat "in eligendo". I ell mateix declara que no va exercir aquestes responsabilitats: que no va veure ni una factura de la Conselleria i que no sabia que feien les persones que estaven al seu càrrec.
Per altra banda, crida molt l'atenció en aquest cas, totes les factures que es varen intentar colar per part dels responsables del CDEIB per cobrar dietes. He estat recentment a la Xina, i els taxis fan factura (la senyora Ordinas justificava que era dificil aconseguir justificants dels taxis) i son barats (un trajecte mig pot costar uns 2 euros). El mateix podem dir dels restaurants: es pot menjar bé, per un màxim de 8 o 10 euros per persona. Per tant, amb aquestes xifres encara sobta més les quantitats que varen intentar justificar per cobrar aquestes dietes.
Blog Biel Barceló
Rodrigo de Santos, Damià Vidal, Eugeni Hidalgo, Bitel, l’afer Rasputin, els “pelotazos” del Pla Territorial, les orgies sexuals, la cocaïna, les factures falses, la destrucció de Mallorca...
La corrupció del PP: orgies sexuals, cocaïna, especulació urbanística...
D’ençà que el PP va perdre les eleccions autonòmiques i estatals, no guanya per a ensurts. Ara ja no es tracta solament d’aquelles antigues històries, quan el gerent d’IBATUR carregava al Govern de les Illes els capricis de Moscou. Parlam del conegut afer Rasputin. Tot el que va descobrint la Fiscalia Anticorrupció i el Grup de Delinqüència Econòmica, i que surt dia a dia en tots els mitjans d'informació, amenaça de deixar en no-res, talment fossin entreteniments de simples afeccionats, el cas Rasputin i la corrupció urbanística detectada a l´Ajuntament d’Andratx, els desastres i negocis tèrbols d’Eugeni Hidalgo, fill predilecte, entre molts d’altres aprofitats semblants, del govern de Jaume Matas. Els setanta mil euros malversats per Rodrigo de Santos per a pagar les seves particulars orgies sexuals... què són al costat dels 700.000 euros que, per ara, la Fiscalia Anticorrupció ha comprovat que havia defraudat Damià Vidal, l’exdirector gerent de Bitel?
La Fiscalia investiga un caramull de factures falses, autocobraments, estranys informes de seguretat informàtica... Tot un entramat d´amiguisme que malversava els diners que religiosament pagam els contribuents. Com informen la Fiscalia i els mitjans de comunicació: “Damià Vidal s’enriquí a través de l’empresa de manera progressiva, afegint doblers de Bitel al seu compte en concepte de ‘gratificacions’, ‘hores extres’, ‘dedicació exclusiva’, ‘plus de responsabilitat ‘ o ‘plus de distància’, entre altres pretextos que mai no cobrà cap altre gerent de l’empresa”.
El panorama que té davant seu el PP no és gaire encoratjador. Mai, en la recent història de la democràcia, una organització havia patit problemes tan greus, descobrint en les seves fileres un grau tan considerable de corrupció. I ara haurem de veure el que s’esdevé al voltant del Pla Territorial on, pel que ja s’ha informat, s’haurien pogut ordit “pelotazos” de prop de tres.cents milions d’euros.
A la crisi interna del PP, al debat polític entre Mariano Rajoy i Esperança Aguirre que amenaça de dividir-lo, li surten més forats pertot arreu. Resta per investigar la qüestió Turisme Jove, una història que xuclava dos milions d’euros del pressupost i generava un forat financer de sis milions. I, parlant novament de Rodrigo de Santos... què fer amb aquell altre forat, el milió i mig d’euros per aconseguir un joc infantil per a un parc de Palma? Què en podríem dir de la història dels falsos certificats de l´anomenat “Cas Cavallistes”? I els cobraments per accelerar llicències, descoberts a l’Ajuntament de Palma, a l’època de Catalina Cirer’? I què passarà amb la història encara inacabada de Can Domenge?
Tot plegat és com un malson. Però no solament per al PP i els responsables de les malifetes de què parlam. És un malson per al sofert contribuent, que ara ja sap, constata, com molts dels seus diners, com una tallada important del que pagam a les institucions, se’n va en disbauxes sexuals, orgies de tota mena, cocaïna, cotxes tot terreny, capricis en floristeries, restaurants i supermercats. Sense parlar de les despeses a benzineres. En el cas concret de Damià Vidal, la Fiscalia Anticorrupció diu que, a part de les transferències de diners públics al seu compte corrent, l’exgerent està presumptament implicat en el pagament de tots aquests “petits capricis” amb la targeta visa de Bitel. Ben igual que quan Rodríguez de Santos pagava les factures de la bugaderia amb la seva tarja de l’Ajuntament de Palma.
Què passa a Mallorca per a haver trobat tota aquesta problemàtica –i la que vendrà!- de cop? D’on surten aquests polítics i gestors sense escrúpols, aquests aprenents de iupis que volen gaudir dels privilegis dels gàngsters del passat i d’algun multimilionari del present amb els nostres diners, amb el que pagam els soferts ciutadans i ciutadanes de la nostra terra? Què s’ha fet malament en tots aquests anys perquè surti aquest increïble exèrcit de lladres, pocavergonyes i aprofitats?
Ens demanam si no serà a causa d’una manca de principis ètics, d’una manca absoluta de moral. Executius mancats de cultura i de la més mínima estimació per Mallorca. Parlam de la “cultura” de la destrucció de recursos i territori, el salvatgisme desenfrenat per a fer-se rics en pocs anys. I quan no es poden fer rics especulant, destruint les Illes, entren a sac en els diners públics, emprant la visa oficial, falsificant factures, requalificant el territori. Quan no es poden extreure plusvàlues desorbitades, com les d’Hidalgo, a Andratx, n’hi ha que ho fan per la via ràpida i volen fer-se seus els comptes corrents de les empreses que gestionen.
Davant aquesta situació d’emergència cal, com ja hem demanat moltes vegades, donar un actiu suport a la Fiscalia Anticorrupció, dotar-la de més mitjans, pressupost, personal, oficines... Cal que els governs augmentin les penes de presó per aquests delictes, que els jutges no donin possibilitat a l’excusa ni a les falses justificacions dels malfactors. Només d’aquesta manera podrem avançar com pertoca en la necessària tasca de salut pública que la nostra societat necessita i exigeix.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Turmeda | 08 Octubre, 2008 05:22 |
La possibilitat, apuntada per algú, de fer un ocasional "front nacionalista" (OCB, PSM, UM i independents d'esquerra) em seduí de seguida. Potser dins d'aquesta línia es pogués trobar la fórmula d'aquesta quadratura del cercle: informar, simplement informar d'una novetat editorial catalana. (Miquel López Crespí)
Clans i camarilles: menfotistes i postmoderns (pàgines del meu dietari)
La nostra literatura no té la presència pública que li pertoca: la major part és usurpada per la literatura d'altres contrades. Hi ha poc espai per als nostres autors. Són relativament pocs els reconeguts, i entre aquests n'hi ha de ben valuosos, és clar. Però la mala fe dels comissaris neonoucentistes i postmoderns es fa evident només que reflexionem una mica. Mentre enlairen i promocionen mediocritats de tot tipus talment es tractàs de vendre sabó o un producte de depilació, servils de tota mena i condició, "intellectuals" recomanats pels grans grups de pressió mediàtics i econòmics, fan que desaparesquin dels diaris, ràdio i televisió els millors dels nostres autors.
Mirava els prestatges amb els poemaris, novelles, llibres d'assaig i teatre, llibres d'història local (en definitiva la feina de tota una vida dedicada a la literatura) silenciats pel mandarinat. Recordava recitals de poesia dels quals no sortí ni una retxa en els mitjans de comunicació, les conferències que "mai no varen existir", les presentacions a les quals prohibiren acudir als collaboradors del diari, aquells premis literaris que tampoc varen merèixer que se'n parlàs en les seccions de cultura alhora que qualsevol ximpleria, qualsevol premiet d'un amic era situat a les màximes alçades imaginables. I el fet concret que denunciam, aquest control sobre els autors considerats "dissolvents", no ens passava solament a nosaltres: el llistat de "represaliats" per neonoucentisme i postmoderns és interminable i són molts pocs els que se salven de la cremadissa general.
Parlava amb els amics, amb alguns companys de ploma, provant de trobar sortides per a vèncer el cercle de ferro que ordeix la mediocritat regnant, la púrria de ressentits i envejosos que es pensen "genis", qui sap quin Kafka o James Joyce reencarnats. Discutíem de com aconseguir que la premsa informàs de l'aparició d'una novetat editorial. Una cosa que hauria de ser tan senzilla i que, a la nostra terra, com tothom sap a la perfecció, esdevé una complicadíssima epopeia. Avui dia s'ha perdut tota mena de vergonya. La lluita per enlairar els endollats i marginar els escriptors d'esquerra o, simplement, aquells que no són de la colla dels "controladors", esdevé un espectable llastimós i miserable. Ha desaparegut la més mínima norma ètica. Allò tan normal que és informar el lector de forma objectiva de l'aparició d'un llibre, d'una novetat editorial sigui qui sigui el seu autor, ja fa anys que ha desaparegut de les nostres contrades. La mentida i la manipulació informativa esdevenen llei d'aquesta jungla. Tot plegat demostra, evidentment, la ferotge lluita existent en el camp de la literatura de la qual dóna àmplia informació Ferran Lupescu en el pròleg de Literatura mallorquina i compromís polític.
Torn a repetir el meu cas personal, exemple paradigmàtic del que escric: més de quinze llibres publicats en els darrers anys silenciats completament, llevat d'alguns d'atacats de forma indigna pels gasetillers a sou de qui comanda!
Per tant, es tractava d'aconseguir de rompre aquest blocatge de la reacció cultural. La possibilitat, apuntada per algú, de fer un ocasional "front nacionalista" (OCB, PSM, UM i independents d'esquerra) em seduí de seguida. Potser dins d'aquesta línia es pogués trobar la fórmula d'aquesta quadratura del cercle: informar, simplement informar d'una novetat editorial catalana.
La idea es va anar consolidant i, a poc a poc, com a participants i convidats s'hi afegiren altres forces polítiques i culturals (per exemple, va ser simptomàtica la presència de Cecili Buele, el combatiu militant d'Esquerra Republicana de Catalunya que, en la passada legislatura va ser conseller de cultura del Consell Insular de Mallorca i diputat del PSM-Entesa Nacionalista).
Les circumstàncies objectives de continuat silenciament em feren decidir-me. Vaig pensar que, com deien els amics, potser seria un bon mitjà de rompre el blocatge reaccionari. Vés a saber, pensava, si aquesta vegada podríem vèncer, malgrat fos per un dia, el cercle de silenci i mentides que propaguen contínuament els mercenaris de la intoxicació i la desinformació!
La presentació va ser a la sala de sessions del Consell de Mallorca. Jo mateix no m'esperava tanta gent, tants d'amics ni tants mitjans de comunicació com hi eren presents a les dotze del migdia, quan començà l'acte. "Vaja", vaig pensar, "aquesta vegada podrem informar el nostre poble de l'aparició d'un llibre!".
El món universitari era representat, a més de Sebastià Serra, per Antoni Marimon i Josep Antoni Grimalt. Igualment hi vaig poder veure destacats membres de les direccions i militants dels diversos partits nacionalistes (PSM, UM, ERC...) i d'organitzacions culturals mallorquines, entre els quals hi havia Joan Antoni Salas, secretari d'organització del PSM i Dolça Mulet, consellera de cultura del Consell de Mallorca, al costat de membres d'ERC com el citat Cecili Buele i de la direcció de l'Obra Cultural Balear, com Maties Oliver. També hi hagué representació de les delegacions de l'OCB de pobles, membres de diverses organitzacions sindicals i professionals, personatges del món de la comunicació i l'art, entre els quals caldria destacar Joan Pericàs, periodista, excellent poeta i director de la revista Llegir, a més de diversos amics i amigues.
Turmeda | 07 Octubre, 2008 15:29 |
Aquesta revista catòlica i integrista [Sa Marjal], que fou dirigida pel sacerdot manacorí que va ser vicari de sa Pobla és una font molt útil per a entendre la Mallorca de començament de segle XX. I, alhora, per a copsar el paper fonamental del clergat com a "intellectual orgànic" de les classes dominats mallorquines. (Miquel López Crespí)
Església i caciquisme
En el llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003) i en el llibre d'història local Temps i gent de sa Pobla (Collecció Uialfàs, Mallorca, 2002) hem parlat sovint de Mossèn Joan Parera Sansó (1865-1926) i de la revista Sa Marjal de sa Pobla. Aquesta revista catòlica i integrista, que fou dirigida pel sacerdot manacorí que va ser vicari de sa Pobla és una font molt útil per a entendre la Mallorca de començament de segle XX. I, alhora, per a copsar el paper fonamental del clergat com a "intellectual orgànic" de les classes dominats mallorquines. Sa Marjal i la tasca ideològico-política del vicari de sa Pobla, l'apostolat antiliberal d'aquest representant de les forces més obscures de la reacció illenca i espanyola, es troba prou documentat en cada un dels números de la revista que fou publicada des de gener de 1909 a gener de 1928.
A començaments del segle XX la situació de l'ensenyament a Mallorca era vertaderament lamentable. Com explica Isabel Peñarrubia i Marquès en Els partits polítics davant el caciquisme i la qüestió nacional a Mallorca (1917-1923) (Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, 1991) pàgs. 253-254: "Segons les dades aportades per Jaume Oliver [Escola i societat. L'ensenyament a les Illes en el segle XX, Palma, 1978], l'analfabetisme l'any 1910 entre la població total de les Illes era d'un 67,64 %, força superior a la mitjana estatal. Malgrat que la ley Moyano del 8-IX-1857 manàs l'escolarització obligatòria de tots els nins entre els sis i els dotze anys, la major part de les famílies obreres, tant al camp com a la ciutat, necessitaven el jornal dels seus fills menors". I, una mica més avall, afegeix: "Al pobles assistia regularment a l'escola una mitjana del 10 al 20 % dels nins, com ho testimonien diverses fons".
Així i tot, malgrat aquesta situació d'indigència cultural en la qual es troben les classes populars de les Illes, la prevenció del vicari de sa Pobla contra els "perills" de l'escola són evidents en aquests articles que comentam, publicats en els primers mesos de 1927.
Per a Parera Sansó "el principi de la sabiduria és el temor de Deu; y la vertadera ciencia és anar pes camí del cel i salvar la seva ánima" ("L'Escola sa Sa Pobla", Sa Marjal, primer de gener de 1927). Vet aquí l'autèntic programa de l'integrisme catòlic. Un integrisme que ja havia saludat l'execució de Ferrer i Guàrdia (1-X-1909) i el tancament de les escoles laiques del Principat. Anys després de l'execució del gran pedagog català, Parera Sansó, des de Sa Marjal, continuava atiant l'odi contra l'Escola Moderna, que per al vicari de sa Pobla és l'equivalent a l'Escola Bolxevic. Escriu el sacerdot: "...avuy s'ens ve l'Escola Layca o socialista o bolchevique y enseñará que son lícites totes ses llibertats, menos sa llibertat per obrar es be, que sa propietat és un robo, qu'els rics son uns lladres, qu' els sacerdots son uns farsantes, que sa Relligió és una beneytura, y que Deu no existeix".
Mossèn Parera Sansó només és un exponent del que pensen en aquells moments alguns sectors de els classes dominants mallorquines. Educar al poble, amb els perills "socialistes i bolxevics" que això comporta? En el número 218 de Sa Marjal informa que no es tracta de "tenir moltes escoles sinó que siguin bones escoles". Evidentment, "bones escoles", vol dir escoles catòliques dedicades a mentalitzar el poble contra les idees "disolvents", racionalistes, socialistes o maçòniques que arriben de l'estranger. Per a Parera Sansó els seixanta mil mestres que hi ha França no serveixen per a educar al poble, ja que han portat el país a la "perdició socialista". Escriu el sacerdot, blasmant contra la proliferació d'escoles i d'ensenyants a França: "A France, aquesta nació que apesar de que se deya es cervell d'Europa pareix que ha perdut es cervell de tot, hey ha més de 60.000 mestres socialistes, és el dir, que son anticatolics, perque el socialisme és incompatible amb lo catolicisme, com ha fallat l'Esglesia; i per axó en aquesta nació apenes hey ha homos o síen persones de conexament".
El programa educatiu de l'Estat francès, amb 60.000 mestres, no ha servit per fer "homes de coneixement". Per a Parera Sansó i el clergat integrista mallorquí (i de rebot de tot l'Estat), el passat d'analfabetisme "és el que fa homes bons", Escriu el vicari Parera: "...anem an els nostros humils antepassats d'are fa més de 300 anys que sabien que per esser bons homes bastava sabre y practica sa Doctrina Cristiana y així és que moltes vegades finsitot es Batle no sabia firmar".
Turmeda | 07 Octubre, 2008 12:53 |
Josep M. Llompart llegí amb veu vibrant i emocionada A la ciutat futura, lectura que corglaçà (d'emoció, de sentiment contingut) la gentada (més de quatre-centes persones) que romanien dretes i en silenci respectuós al costat de la tomba d'Alomar. Els joves de les Joventuts d'Esquerra Comunista (JEC), de la Jove Guàrdia Roja, militants i simpatitzants del PSI, OEC, PTE, OEC o del mateix PCE, escoltaren el poema-himne amb el puny tancat, com a mostra de respecte i de confiança en un futur que volíem republicà, independent d'Espanya i socialista, seguint el mestratge del nostre gran intel.lectual recobrat." (Miquel López Crespí)
Gabriel Alomar: els nostres.
Dia 6 d'agost de 1977 tengué lloc en un saló de la cafeteria Almudaina de l'avinguda Jaume III una reunió decisiva per a organitzar -entre totes les forces polítiques i culturals mallorquines- el retorn de les despulles de l'intel.lectual (Gabriel Alomar) més blasmat per les classes dominants mallorquines, aliades sempre al més reaccionari que hi pugui haver-hi en qualsevol època i circumstància a l'Estat espanyol: l'integrisme carlí en el segle XIX, el nazi-feixisme en els anys trenta-quaranta. A la reunió, a la qual hi vaig assistir en representació de l'OEC (Organització d'Esquerra Comunista), també hi havia en Josep Valero per part dels carrillistes (P"C"E), en Fèlix Pons pels socialistes del PSOE, en Francesc Garí pels centristes, en Miquel Fiol pels demòcrata-cristians, en Miquel Artigues per Reforma Social Española, en Miquel Tugores per part del PTE i n'Isidre Forteza com a delegat del MCI. Altres organitzacions presents eren l'OCB, el Congrés de Cultura Catalana, el GOB, Unió Nacionalista, etc.
Malgrat la feinada de repartida de fulls per instituts, fàbriques, hotels, pobles i barriades, el cert va ser que, a l'aeroport de Son Sant Joan, el diumenge que tornaven les despulles de Gabriel Alomar (de mans del regidor Pau Seguí) només hi havia un centenar de persones concentrades esperant. El periodista Pere Bosch del diari Última Hora hi era present, a zero hores i trenta minuts del dia 8 d'agost de 1977 a l'aeroport de Son Sant Joan quan arribaven les despulles de l'autor de La ciutat futura. Paulí Buchens digué a Víctor Alomar: "Víctor, t'entrec les despulles de ton pare i el teu fill".
El deu d'agost, aproximadament cap a les nou del vespre, després de més de trenta-sis anys d'exili, les restes de Gabriel Alomar eren soterrades en el cementeri de Ciutat, a pocs metres de l'hemicicle on foren assassinats milers de mallorquins i mallorquines d'esquerres o simples demòcrates sense partit, a pocs metres igualment de la fossa comuna on eren enterrats, sota munts de cal, els millors fills que havia produït la Mallorca de començament de segle. N'Antoni Serra va obrir l'acte llegint la munió infinita de telegrames i cartes d'adhesió que arribaven de totes les contrades dels Països Catalans, l'Estat espanyol i l'estranger. A part de les organitzacions comunistes (OEC, PTE, MC, etc), enviaren telegrames el Partit Socialista de Catalunya, el PSUC, Esquerra Republicana de Catalunya, Entesa dels Catalans, el Congrés de Cultura Catalana al País Valencià, Assemblea de Catalunya, Casa Catalana, Òmnium Cultural... També s'hi llegiren els comunicats enviats des de Menorca, Eivissa i Formentera. El manifest dels intel.lectuals antifeixistes que es llegí anava encapçalat per les signatures d'Heribert Barrera, Jordi Carbonell, Josep Benet, Joan Raventós, etc. Dels parlamentaris elegits el 15-J no hi havia gaire representació. El diari Baleares deia (11-VIII-77): "De los parlamentarios baleares sólo vimos a Manuel Mora del PSOE, sus compañeros estaban en Madrid y nada concreto se sabía sobre los demás". Després, Josep M. Llompart llegí amb veu vibrant i emocionada A la ciutat futura, lectura que corglaçà (d'emoció, de sentiment contingut) la gentada (més de quatre-centes persones) que romanien dretes i en silenci respectuós al costat de la tomba d'Alomar. Els joves de les Joventuts d'Esquerra Comunista (JEC), de la Jove Guàrdia Roja, militants i simpatitzants del PSI, OEC, PTE, OEC o del mateix PCE, escoltaren el poema-himne amb el puny tancat, com a mostra de respecte i de confiança en un futur que volíem republicà, independent d'Espanya i socialista, seguint el mestratge del nostre gran intel.lectual recobrat.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Turmeda | 07 Octubre, 2008 07:05 |
El final de Chopin és d'autèntica tragèdia. Obligat a fer concerts per a sobreviure i pagar casa i vestits, ja que no pot donar les classes de piano a qualsevol indret ni rebre les seves alumnes de qualsevol manera, viatja per França i Anglaterra arrossegant el seu dolor i l'enyor per la família perduda. Encara escriu molt a Sand, però ella ja viu en un altre món. Chopin mantendrà una bona relació amb Solange fins a la mort. (Miquel López Crespí)
Frédéric Chopin a Valldemossa: els anys finals
Les relacions entre Chopin i George Sand comencen a deteriorar-se a la primavera de 1845. En el fons, malgrat la intensa i fecunda relació de conveniència mútua entre Sand i Chopin, sempre hi ha hagut una diferència, per no dir moltes, entre les dues personalitats: Frédéric Chopin de seguida s'ha adaptat a la família de Sand. Ell és feliç, malgrat la gelosia que comença a aflorar amb força, amb el que considera i considerarà fins a la mort, la seva "nova família".
No és aquesta la percepció que té George Sand de la seva relació amb Chopin. Malgrat tots els anys de convivència amb el músic, gelosa de la seva independència i de la seva llibertat, mai no ha considerat que la relació fos "imprescindible", "eterna". Sand es va cansant de la relació "interminable" amb Chopin. Ara ja no és el "geni" que superarà Bach o Beethoven. Ara, Frédéric Chopin és Chip-Chip o "Chipinski".
George Sand, que va fer tants d'anys de verge al costat del músic, ja rep a aquestes alçades els seus antics amants -i els nous!- en presència de Chopin i aquest sembla no adonar-se'n. Cap a 1844 manté unes relacions prou conegudes amb el dirigent socialista Louis Blanc, que llavors tenia trenta-tres anys. També es relaciona amb l'editor Víctor Borie, que té vint-i-set anys. Però el més terrible, en aquest final de la parella, s'esdevé amb la cruel caricatura que Sand fa de Chopin en la seva novella Lucrezia Florani.
En aquesta novella Chopin esdevé un Píncep Karol inestable, gelós i aviciat, mal de suportar. Tot el que Sand pensa del músic queda reflectit en aquesta obra. Una obra bàsica per a copsar com i de quina manera l'escriptora veia Chopin a les darreries de la seva relació.
El pintor Delacroix, mestre de dibuix dels fills de Sand, ens ha deixat alguns testimonis impressionats d'aquestes darrers anys de Chopin a Nohant. Delacroix és testimoni de les lectures de Lucrezia Florani que Sand fa a Chopin. Delacroix, que copsa a la perfecció com l'insuportable príncep Karol és el mateix Chopin, no entén com el músic pot suportar tanta humiliació. Ans al contrari, després d'aquestes lectures humiliants, Chopin encara felicita l'autora de la novella per la qualitat assolida.
L'any 1847 es consuma la ruptura de la parella. Chopin no es recuperarà mai. Morirà, dos anys després, el 1849, enyorant els fills -Solange!- recordant fins el darrer segons de la seva existència els seus anys d'intensa creativitat i vida familiar a Nohant.
Per a Sand, la ruptura amb Chopin significa tot el contrari: l'alliberament. Dia 26 de juliol de 1847 escriu al seu amic Emmanuel Arago: "Ah!, quin descans, quina llibertat! S'han romput les cadenes" Sempre havent de suportar aquell esperit estret i despòtic però sempre fermada a ell per la compassió i pel temor que pogués morir de pena... Feia nou anys que, plena de vida, vivia fermada a un cadàver".
Tot ha finit. Chip-Chop és un "cadàver". Un "cadàver" que viurà una llarga i penosa agonia, física i sentimental.
El final de Chopin és d'autèntica tragèdia. Obligat a fer concerts per a sobreviure i pagar casa i vestits, ja que no pot donar les classes de piano a qualsevol indret ni rebre les seves alumnes de qualsevol manera, viatja per França i Anglaterra arrossegant el seu dolor i l'enyor per la família perduda. Encara escriu molt a Sand, però ella ja viu en un altre món. Chopin mantendrà una bona relació amb Solange fins a la mort.
Chopin viatja malalt. Escup sang. Algunes aristòcrates angleses, compadides i d'amagat, li fan arribar algunes almoines. El 1848 és un dels anys més tristos per a Chopin, consumit, viatjant d'aquí allà, sense poder compondre música com en els temps de Nohant, està obligat a dissimular com pot la seva mortal malaltia que, si se sapigués, li faria perdre les alumnes de bona posició social que li permeten sobreviure.
Per a Sand, en canvi, el 1848 esdevé uns dels anys de més glòria política i literària. Al capdamunt de l'onada revolucionària de 1848, al costat dels seus amics, prova de canviar la història. Fent costat al govern de la República ajudà a redactar els principals decrets revolucionaris: el de la jornada de deu hores, el que suprimeix els títols de noblesa... El 5 de març de 1848 es troba, per casualitat, enmig del carrer amb el seu antic amant. La trobada és freda. Chopin li informa que ja és padrina. Solange, amb qui el músic, al contrari que la mare, manté bones relacions, li ho comunica.
Però Chopin ja no és més que un llunyà episodi en la vida de Sand.
El músic mor el 17 d´octubre de 1849 al costat de la filla de Sand, Solange, que el va vetlar aquella nit.
Aquest és, una mica resumit, evidentment, el món que hem provat de novel·lar en El darrer hivern de Chopin i George Sand (Proa Edicions) i en Corambé. El dietari de George Sand (Pagès Editors).
Turmeda | 06 Octubre, 2008 19:27 |
El maig de 1998 Neus Canyelles publicava el seu primer llibre: Neu d'agost: un llibre de memòries, editat en la collecció "Zitzània" d'editorial Di7. L'obra havia guanyat el Premi Bearn de Narrativa 1997, i de l'autora només se sabia que treballava per a l'Editorial Olañeta. Neu d'agost apareixia com un llamp de claror dins el somort panorama literari mallorquí. Posteriorment va publicar Els vidres nets i més recentment, amb la novel·la Cap d’Hornos, Premi Llorenç Villalonga de Palma, el nom de Neus Canyelles forma ja part indestriable de la nova narrativa mallorquina. (Miquel López Crespí)
Escriptores mallorquines: Neus Canyelles (pàgines del meu dietari)
Recentment [juny 2004] l’escriptora Neus Canyelles ha presentat la meva darrera novel·la, Corambé: el dietari de George Sand, a l’històric marc de la Casa Catalana de Palma. Na Neus és una persona estimada i a més una brillant escriptora. Sovint he escrit articles comentant la seva obra. El maig de 1998 Neus Canyelles publicava el seu primer llibre: Neu d'agost: un llibre de memòries, editat en la collecció "Zitzània" d'editorial Di7. L'obra havia guanyat el Premi Bearn de Narrativa 1997, i de l'autora només se sabia que treballava per a l'Editorial Olañeta. Neu d'agost apareixia com un llamp de claror dins el somort panorama literari mallorquí. Posteriorment va publicar Els vidres nets i més recentment, amb la novel·la Cap d’Hornos, Premi Llorenç Villalonga de Palma, el nom de Neus Canyelles forma ja part indestriable de la nova narrativa mallorquina.
No cal dir que per mi ha estat molt important aprofundir en la narrativa de la meva amiga i companya de dèries literàries. Pens que dins la nostra literatura hi ha moments d'especial interès, per la ruptura i renovació que representen envers el passat. La poesia de Bartomeu Rosselló-Pòrcel (en la lectura de la qual ens hem alletat) significà, malgrat la mort prematura del poeta, aquest moment d'especial inflexió que obri portes tancades. I així com els primers poemaris de Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover i Josep M. Llompart ajuden a anar fugint de certes concepcions estantisses de l'Escola Mallorquina, les novelles dels anys cinquanta i seixanta de Blai Bonet (El Mar, premi Joanot Martorell 1956; Haceldama, 1959 i Judas i la primavera, Premi Ciutat de Barcelona 1963 i sobretot Mister Evasió) contribueixen amb el mateix efecte dins del camp de la narrativa, massa fermada encara (malgrat la seva vàlua indiscutible) a l'herència de Gabriel Maura, Salvador Galmés i el contradictori esperit de Llorenç Villalonga.
Pensava en totes aquestes coses el dia de la presentació de Corambé: el dietari de George Sand (Pagès Editors, Lleida, 2004) en el teatret de la Casa Catalana. De cop i volta, sentint aquelles paraules encoratjadores d’una autèntica amiga i important escriptora, em venia al cap l’estreta relació que l’indret de la presentació tenia amb la meva dedicació a la literatura.
Escoltar les explicacions de José Monleón, Alfonso Sastre, Ricard Salvat, Josep M. Llompart, Jaume Adrover, Gregori Mir, Pere Calders, Lauro Olmo quan just havíem fet els vint anys condicionà a fons la meva dedicació posterior a la literatura. Les conferències sobre teatre, novel·la i poesia, sobre el necessari compromís de l’escriptor amb la societat, marcà moltes de les meves decisions posteriors.
Mentre Neus Canyelles i Julia Barandiariain continuaven amb la presentació de Corambé no deixava de ser dramàtic constatar com han anat passant els anys, saber que ja hi ha prop de quatre dècades al darrere d’aquesta enfebrada follia que et porta a escriure llibres, articles... L’any passat, el 2003, s’acompliren els quaranta anys exactes de la primera detenció que vaig patir en mans de la Brigada Social per haver lluitat contra la dictadura. N’ha parlat recentment l’historiador Joan Mas i Quetglas en el llibre Els mallorquins de Franco (Documenta Balear, Palma de Mallorca, 2003), vegeu pàg. 142. Quaranta anys ja! No és estrany que el dia de la presentació de la novel·la, l’efecte d’aquell ambient dins del meu cervell, em portàs envers el passat, cap al moment primigeni en el qual un jove comença a obrir els ulls al món i, indefectiblement, ha d’optar per un camí o per un altre.
Per una casualitat de la història –o vés a saber si no és tanta casualitat - moltes de les obres editades aquests darrers anys havien estat presentades també a la Casa Catalana de Ciutat. L’historiador Mateu Morro i l’escriptor Miquel Ferrà Martorell foren els encarregats de la presentació del llibre d’assaig Cultura i antifranquisme; el llavors president de l’OCB, Antoni Mir, i l’escriptora Eusèbia Rayó s’encarregaren de parlar de la novel·la Estat d’excepció, publicada el 2001 per Pagès Editors de Lleida... L’excel·lent escriptora sollerica Rosa M. Colom va ser la que parlà de forma prou elogiosa de La ciutat del sol, una història d’aventures i de pirates que parla del viatge imaginari d’uns mallorquins del segle XVI a la recerca d’un món inexistent: el món on, en teoria, segons explicaven jueus conversos i heretges perseguits per la Inquisició, no existiria la injustícia...
No estaríem en el mateix indret de la història, donant voltes, com els cadufos de la sínia, al mateix, idèntic objectiu? Des dels esclaus sublevats que comandava Espàrtac, fins al nostre Joanot Colom de les Germanies, passant pels esquerrans afussellats per la reacció l’any 1936 i la tràgica postguerra mallorquina... no som sempre els mateixos “pirates”, que dirien els criats intel·lectuals de els nostres classes dominants, anant a la recerca d’aquell país que “mai no hem fet”, en paraules de Raimon? En la novel·la La ciutat del sol... ¿parlava del segle XVI, dels rebels del passat o, com sol passar moltes vegades, la novel·la, l’anècdota, era una simple excusa de l’autor per a descriure el seu difícil present, les dificultats actuals, els entrebancs que, per aconseguir el seu alliberament nacional i social, té encara el seu poble?
Però érem a les darreries del mes de juny del 2004 i, en aquella hora de l’horabaixa, Neus Canyelles i Julia Barandiariain presentaven Corambé: el dietari de George Sand, la segona novel·la que, en relació als dos famosos personatges i la seva estada a Mallorca, havia publicat enguany. Era qüestió de “situar-me”, escoltar amb cura el que deien del llibre. Com he dit una mica més amunt, l’ambient històric de la Casa Catalana, tan lligat a la meva vida, havia fet volar la meva imaginació més de quaranta anys endarrere, just quan començava a covar, en el meu interior, la dèria literària com a forma de resistència, que dirien els situacionistes, contra la banalitat, primer del feixisme i, ara, de la postmodernitat i la seva execrable cort de servils i menfotistes, el menyspreable exèrcit de paranoucentistes que malden per desertitzar la cultura catalana a força d’intencionats oblits, silencis i marginacions.
Turmeda | 06 Octubre, 2008 06:27 |
Després de Son Espases, amb la claudicació de les forces progressistes davant els plans heretats de l’època de Jaume Matas (recordem que l’hospital de referència havia de ser l’”estrella” de la legislatura del PP i ara ho serà del Pacte de Governabilitat); després que ja s’hagi anunciat la construcció del Segon Cinturó, es parli obertament de la necessitat d’ampliar el port de Palma –amb la destrucció de la badia que comportarà una obra gegantina com aquesta--, la possibilitat d´obtenir energia il·limitada amb el gasoducte i el cable elèctric, tot plegat, repetim, anuncia, i el GOB ho ha denunciat a la perfecció en el seu comunicat “Mallorca, un toc d’alerta”, que l’absurda política desenvolupista heretada d´una etapa que pensàvem periclitada, no solament es manté, sinó que, per a desgràcia nostra, augmenta, es perfecciona i es consolida malgrat la buida xerrameca dels polítics de torn. (Miquel López Crespí)
El Govern no escolta el GOB
Després de Son Espases, amb la claudicació de les forces progressistes davant els plans heretats de l’època de Jaume Matas (recordem que l’hospital de referència havia de ser l’”estrella” de la legislatura del PP i ara ho serà del Pacte de Governabilitat); després que ja s’hagi anunciat la construcció del Segon Cinturó, es parli obertament de la necessitat d’ampliar el port de Palma –amb la destrucció de la badia que comportarà una obra gegantina com aquesta--, la possibilitat d´obtenir energia il·limitada amb el gasoducte i el cable elèctric, tot plegat, repetim, anuncia, i el GOB ho ha denunciat a la perfecció en el seu comunicat “Mallorca, un toc d’alerta”, que l’absurda política desenvolupista heretada d´una etapa que pensàvem periclitada, no solament es manté, sinó que, per a desgràcia nostra, augmenta, es perfecciona i es consolida malgrat la buida xerrameca dels polítics de torn.
La claudicació de l’esquerra oficial davant els poders fàctics que volien bastir –i ho han aconseguit!— l’hospital de Jaume Matas ja ens va fer témer el pitjor. És evident que tots aquells i aquelles que donam suport crític a l’actual Govern de les Illes hem saludat la Llei de mesures urgents pel desenvolupament urbanístic sostenible. Cal dir que al costat d´una llei positiva com aquesta ens ha decebut molt l’aprovació de la Llei Carbonero i també l’aprovació de la modificació puntual del Pla Territorial de Mallorca que, malgrat la desclassificació des Guix, comporta la conservació de les polèmiques àrees de reconversió territorial.
Es tracta d’aconseguir que aquells que es diuen progressistes no ens prenguin més el pèl amb cançons i romanços de tota mena. Son Espases ha significat un toc d’alerta, una advertència de com no ens podem fiar de molts dels que, de boca enfora, diuen representar els nostres interessos i després, per gaudir dels bons sous i privilegis que atorga la gestió del règim, ens traeixen i abandonen. I no solament són capaços de trair el que deien quan es manifestaven al costat d’Aina Calafat i la Plataforma Salvem la Real, sinó que, després que els moviments socials i les plataformes conservacionistes han estat utilitzades per a llevar el PP de la poltrona i situar-se ells a escalfar la cadireta, es dediquen a demonitzar els que encara continuam en la lluita de preservar la nostra terra de les urpades dels especuladors. D’autèntica vergonya han estat els articles de destacades personalitats del PSOE criticant i demonitzant el GOB. Uns atacs i desqualificacions que podien fer pensar a un lector incaut que aquesta organització era pagada per la dreta. I tot pel simple fet d’exigir el compliment de les promeses electorals! O ja no es recorda el compromís del president Antich en el seu discurs d’investidura de no consumir “ni un pam més de territori”? Promesa que, com he vist amb la política del nefast conseller Jaume Carbonero, ha quedat en el no-res més absolut. Com explica el GOB, organització que sempre ha estat i està a l’avantguarda de la preservació dels nostres minvats recursos i territori: “Amb l’excusa de solucionar la problemàtica de l’accés a l’habitatge i sota la pressió del sector immobiliari i de la construcció –que han posat el crit al cel en veure’s a venir una disminució, per altra banda, més que raonable i lògica després del creixement desmesurat del que havien gaudit en els darrers anys de la seva activitat i els seus guanys—el Govern aprovava la Llei Carbonero”.
El Govern s’entesta a no escoltar aquells que no són enemics seus, aquells i aquelles –organitzacions ecologistes, plataformes de defensa de la terra, ciutadans i ciutadanes-- que, com els que sortiren al carrer el 17 de març de 2007 per protestar contra la política depredadora del PP, el que volen és un canvi en profunditat de l’absurd model desenvolupista actual. Fa anys que els sectors més dinàmics de la societat de les Illes denuncien l’exagerat creixement de la construcció a les Illes que, com diu el GOB, “en els darrers anys havia assolit les dimensions d’un nou boom de creixement que no responia a les necessitats reals d’habitatge a Mallorca sinó que es tractava d’un creixement vinculat a operacions immobiliàries i especulatives”. És tan mal de fer entendre als gestors de les nostres institucions que nosaltres no som al carrer –com quan participàvem en la lluita per preservar La Real— només per canviar de POLÍTICS, sinó, i això és l’essencial, per CANVIAR DE POLÍTICA? Als milers de manifestants que sortírem il·lusionats al carrer el 17 de març de 2007... què ens importa qui encalenteix la cadira si finalment es fa la mateixa política d’insostenibilitat i destrucció de recursos i territori? El que volem, i per això el GOB i la ciutadania responsable és exigent amb els actuals governants, el que volem, repetesc, és finar amb l’actual model desenvolupista, amb l’irracional creixement il·limitat que consoliden tant el PP com el PSOE sense que es vegi per part ni banda un canvi qualitatiu.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)
Turmeda | 05 Octubre, 2008 08:10 |
La pretesa oposició (principalment PCE i PSOE) i el franquisme reciclat (UCD), van rompre la columna vertebral d'un canvi prosocialista i republicà. La criminalització i posterior desaparició de les avantguardes proconsellistes de finals dels seixanta, la consolidació únicament dels partits que havien acceptat la monarquia i l'economia de mercat, obligava a una reflexió i a un llarg exili interior a tots aquells que ens havíem compromès, des d'òptiques diverses, en la lluita per aconseguir un canvi revolucionari a l'estat espanyol. (Miquel López Crespí)
Les renuncies i traïdes de la transició esbucaren tot un caramull de propostes i d'idees republicanes i socialistes que, indubtablement, havien de condicionar la vida i l'obra dels autors compromesos en la lluita per una societat més justa i solidària. (Miquel López Crespí)
El teatre de la transició
Acte únic, Els anys del desig més ardent i Carrer de Blanquerna són obres escrites després de l'ensorrada de les idees rupturistes en temps de la transició. La definitiva consolidació del règim sorgit dels pactes entre la pretesa oposició (principalment PCE i PSOE) i el franquisme reciclat (UCD), va rompre la columna vertebral d'un canvi prosocialista i republicà. La criminalització i posterior desaparició de les avantguardes proconsellistes de finals dels seixanta, la consolidació únicament dels partits que havien acceptat la monarquia i l'economia de mercat, obligava a una reflexió i a un llarg exili interior a tots aquells que ens havíem compromès, des d'òptiques diverses, en la lluita per aconseguir un canvi revolucionari a l'estat espanyol.
De cop i volta, desfets els partits d'esquerra revolucionària, demonitzades les idees d'igualtat i socialisme entès com a poder dels treballadors, ridiculitzades les resolucions en defensa d'una cultura nacional-popular aprovades en el Congrés de Cultura Catalana, arribava resplendent, l'hora dels rèptils, dels cínics, dels menfotistes de totes les tendències.
Com explica molt bé el poeta i investigador Ferran Lupescu en el pròleg a Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart: "Entre, diguem, el 1980 i el 1985, el gruix de plataformes d'incidència pública acabà monopolitzat pel nou tipus d'intellectual conformista, sovint amb càrrec públic i carnet de partit a a butxaca, mentre l'intellectual que romania crític era sotmès al desprestigi sense gaire possibilitats de rèplica, o bé es retirava a un silenci d'estricta supervivència. Una recerca hemerogràfica centrada en aquests anys desenterraria munió d'articles, discursos, ressenyes, etc., ridiculitzant allò que anomenaven 'resistencialisme' i instant els escriptors a produir una literatura 'normal', és a dir, acrítica, integrada i narcotitzadora. Hom comença a parlar de 'productes culturals', i hi ha qui es lliura a una lluita fratricida per tal d'enfeudar el públic catalanolector ja existent, en comptes d'ampliar-lo mancomunadament a expenses de la cultura imperial".
A partir d'aquest moment ja sabem que no hi haurà cap suport per a continuar bastint una cultura autènticament d'esquerres. Són els anys de l'"assalt a les institucions".
Un personatge d'Els anys del desig més ardent, ho explica d'aquesta manera: "Després de les primeres eleccions democràtiques, consolidat més o manco el nou sistema pactat entre els fills del Movimiento i els flamants aspirants al poder, analitzats els percentatges electorals, comprovat per mitjà de la informàtica qui s'asseia a les poltrones institucionals i qui desapareixia de l'escenari engolit pel més penós i dur extraparlamentarisme, s'esdevingueren fets estranys, bruixeries, traïdes i altres malsons inimaginables tan sols uns mesos abans".
Arribava el fosc reialme dels endollats. Una bona part del funcionariat cultural es posa incondicionalment al servei de l'estat sorgit de la reforma del règim franquista. Som ben conscient que no han guanyat els "nostres". Nosaltres som al carrer, com sempre, com de costum. No serà possible doncs, bastir cap treball teatral "per a les grans masses populars" com, a vegades, en temps del franquisme hem somniat. Com una fuetada bestial al rostre, després d'aquestes "primeres eleccions", després de constatar en a carn que ha significat i significa la victòria dels cínics, ja sabem a la perfecció que els "nostres", és a dir els republicans, els revolucionaris, els treballadors, els que no tenim res més que les nostres mans per a provar de sobreviure en la foscor... hem perdut. Així de senzill, així de dramàtic.
No hi haurà gran teatre de masses antisistema enmig del carrer. Com explica Joan Fuster en la seva imprescindible obra Literatura catalana contemporània (Barcelona, Curial, 1972), talment com si ens trobassim en la postguerra franquista: "Ara, però, el dramaturg no es fa cap illusió sobre la taquilla; guanya, en canvi, una gran llibertat en el seu treball. El seu públic és un públic -diguem-ho així- d'entesos, i ell se n'aprofita per a posar en joc totes les seves armes creadores. La tècnica, els assumptes, la posta en escena, els propòsits, començaren a ser diferents".
Les renuncies i traïdes de la transició esbucaren tot un caramull de propostes i d'idees republicanes i socialistes que, indubtablement, havien de condicionar la vida i l'obra dels autors compromesos en la lluita per una societat més justa i solidària.
Com ja he explicat, la trilogia formada per Acte únic, Els anys del desig més ardent i Carrer de Blanquerna són expressió d'aquesta "nova època" predemocràtica. Com el teatre experimental de la postguerra (recordeu algunes obres de Salvador Espriu!), l'autor, que sap que té poques possibilitats de ser representat, investiga en la tècnica teatral i prova d'aprofundir dins la psicologia d'uns personatges en crisi. Són muntatges eminentment poètics (sense deixar de reflectir l'època i el moment històric) en els quals, les propostes de l'autor exigeixen un atent esforç de concentració per part de l'espectador. És un teatre, com ja ho era el de clandestinitat, construït amb oposició al "teatre rekional", el teatre de l'autoodi, tan blasmat per Josep M. Llompart i Joan Fuster i, contra el qual, es bastiren en bona mida les resolucions sobre teatre del Congrés de Cultura Catalana.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
Turmeda | 05 Octubre, 2008 06:43 |
...el pànic de viure, la decadència de les velles il·lusions, el trencament de les utopies, l’amargor de veure que el temps fuig, que ens diluim en el no res. Hi trobareu la Postguerra difícil i emputada, els records de la infantesa –ben segur que no foren aquells anys per a en Miquel gens indíl·lics-, però la infantesa hi és com un petit tresor –no vull dir un paradís, perdut en els meandres de la vida-, com una vivència que cal salvaguardar, com han de guardar-se el sabor i l’olor de la innocència. Hi trobareu les espires dels primers amors, la memòria de la Guerra i de les guerrres, les tragicomèdies i els drames dels homes i les dones de la nostra contemporaneïtat. També, l’experimentació de tots els jocs narratius, de totes les estratègies i els recursos de què pot servir-se l’escriptor a l’hora d’organitzar el seu relat, de transmetre’ns unes emocions, i la percepció que, malgrat sabem que continuarà el mal temps, paga la pena de reordenar el caos cada matí. La diversitat d’estils i registres, les formes més diverses de narrar es conjuguen en aquesta antologia de narracions breus. (Gabriel Janer Manila)
Un viatge imaginari i altres narracions (Fundació Sa Nostra, Ciutat de Mallorca, 2007)
Per Gabriel Janer Manila, escriptor
Les proses breus de Miquel López Crespí (Sa Pobla, 1946), reunides en aquest volum, constitueixen una de les millors aportacions narratives a la Literatura Catalana produïda a Mallorca, d’ençà de la Postguerra. Ningú no podrà mai negar-li a en Miquel l’ofici d’escriptor: la capacitat de convertir l’experiència de la vida en matèria literària. Vull dir, la seva enorme aptitud per construir ficcions que representen la realitat i l’escarneixen. Potser la literatura només és això: un joc d’escarni. Circula a l’interior dels relats breus i incisius que l’autor ha triat d’entre els centenars i centenars de fulls escrits al llarg de molts d’anys, una mateixa i insubornable quimera: la passió per transformar l’experiència en literatura: en una creació del llenguatge que ens emociona i commou, capaç de construir espais imaginaris que ens parlen del nostre temps, de les coses que passaren mentre tinguérem estret entre les mans com si fos un ocell que tremola el tros de vida que ens ha tocat en sort.
Els treballs i els dies de Miquel López Crespí són ben coneguts: la seva militància política, la lluita per la recuperació de la memòria històrica, el combat pel redreçament de la llengua, la reivindicació dels valors de l’esquerra republicana, nacionalista i democràtica: el compromís cívic amb el seu poble des de l’honestedat com una exigència radical. Hem d’esser radicals, quant a esser íntegres. Sempre l’ull viu per no caure en els brots de feixisme que sovint esclaten en la vida quotidiana del nostre temps i s’expandeixen. (La bèstia és sàvia i extén els seus tentacles, furiosa). Des d’aquesta actitud d’home compromès, en Miquel escriu. I la seva escriptura és sincera, profunda, sòlida, disciplinada. Pere Rosselló Bover, bon coneixedor de la literatura moderna de les Illes Balears, ha escrit que en Miquel és un home “malalt” de literatura. I això explica la seva necessitat incessant de convertir en una creació del llenguatge l’experiència vital. Això ens diu, també, fins a quin extrem la seva obra és la raó que dóna sentit al seu compromís històric. La feina ben feta, l’ofici d’escriptor vinculat als moviments polítics de l’esquerra, a les transformacions econòmiques i socials del nostre petit país. En definitiva: el nostre temps, dolorós i amarg.
Però en Miquel no és un narrador convencional. En la seva prosa trobaren el pànic de viure, la decadència de les velles il·lusions, el trencament de les utopies, l’amargor de veure que el temps fuig, que ens diluim en el no res. Hi trobareu la Postguerra difícil i emputada, els records de la infantesa –ben segur que no foren aquells anys per a en Miquel gens indíl·lics-, però la infantesa hi és com un petit tresor –no vull dir un paradís, perdut en els meandres de la vida-, com una vivència que cal salvaguardar, com han de guardar-se el sabor i l’olor de la innocència. Hi trobareu les espires dels primers amors, la memòria de la Guerra i de les guerrres, les tragicomèdies i els drames dels homes i les dones de la nostra contemporaneïtat. També, l’experimentació de tots els jocs narratius, de totes les estratègies i els recursos de què pot servir-se l’escriptor a l’hora d’organitzar el seu relat, de transmetre’ns unes emocions, i la percepció que, malgrat sabem que continuarà el mal temps, paga la pena de reordenar el caos cada matí. La diversitat d’estils i registres, les formes més diverses de narrar es conjuguen en aquesta antologia de narracions breus. Com si les grans obres de la literatura del segle XX i els grans escriptors del nostre temps haguessin filtrat la seva influència sobre les proses breus, però indispensables, de Miquel López Crespí. Llavors ens trobam amb la veu pròpia d’un escriptor consolidat, tot de registres i estils que evidencien la continuada recerca, l’experimentació i el risc.
Hi ha, sobretot, en aquest llibre la força d’una llengua màgica i expressiva en llibertat, bellament treballada per l’autor, esmolada, disposada sempre a construir la fantasia humana. El narrador cavalca un cavall blanc. Ben segur que aquest cavall és la pròpia mort. Però sobre el cavall, Miquel López Crespí juga a escarnir totes les vides.
Mallorca, març de 2007
Turmeda | 04 Octubre, 2008 15:01 |
Promocionar els postmoderns i tota la colla de cínics i oportunistes que hem de patir ha significat també el relatiu oblit de l'exemple cívic i l'obra valuosíssima de grans escriptors de l'alçada de Manuel de Pedrolo, Josep M. Llompart, Joan Fuster, Gabriel Alomar, Vicent Andrés Estellés, Salvador Espriu, Montserrat Roig o Pere Quart. La llista podria allargar-se fins a l'infinit. (Miquel López Crespí)
El control de la cultura i la postmodernitat
El poder polític, malgrat que a primera vista i per a un observador despistat sembli un poder aliè al fet literari, no ho és tant ni ho ha estat mai. No importa recórrer als clàssics per a copsar l'estreta relació entre determinats intel·lectuals promocionats pel poder polític i aquest mateix poder polític. Si ens fixam atentament com funciona el repartiment dels diners dels pressuposts de cultura o analitzam quin escriptors són promocionats pels poders fàctics culturals, aquell o aquella que el poder "consagra", constatarem com, sovint, en un parell de mesos, es creen o es proven d'enfonsar determinats valors literaris. Amb el suport del poder polític, amb la insistència mediàtica, amb la promoció contínua que comporta esser sempre al costat de les autoritats acadèmiques, institucionals; amb una intel·ligent utilització dels premis que "consagren" i que tothom sap a qui aniran abans que es lliurin públicament; amb l'edició de les obres completes; amb barra lliure per a organitzar trobades de promoció literària, festivals de poesia, exposicions literàries controlades; per a repartir espais televisius, manar en les principals revistes subvencionades; amb un exèrcit de servils que lloa cada dia qualsevol cosa escrita pel personatge a promocionar pel poder i amb quatre medalles institucionals, aquests, els endollats de ministeris i conselleries de cultura, universitats i altres indrets des d'on els poders fàctics culturals exerceixen el seu domini, són convertits en els "únics" escriptors possibles. Ho podem constatar diàriament veient la llista dels autors inclosos en determinades col·leccions literàries, les exposicions pseudoobjectives, els viatges de promoció a l'estranger, les obres subvencionades... basta saber llegir les informacions que surten cada dia als diaris o ens arriben per correu, a casa nostra. És molt senzill constatar el control interessat que qui mana exerceix damunt el món cultural. I el poder, sigui aquest de dretes o d'esquerra, sigui la banca o una institució, un gran grup mediàtic o un grup editor, sempre té servils a les ordres, oportunistes que saben estar a recer de qui paga i comanda.
Són personatges vius, ràpids i actius com un depredador que va de caça. No perden oportunitat. Saben que acostant-se a qui exerceix el poder ells faran carrera i, de rebot, ajudaran a fer-la a tots els amics de la seca confraria. Ho hem vist en el passat i ens hem adonat que amb els anys la situació no ha mudat gaire. Desapareixen uns personatges però sempre n'hi ha uns altres de disposats a servir els que tenen la paella pel mànec.
Cal dir que aquest control de la cultura pel poder polític i els comissaris neoparanoucentistes, malgrat que és bo de conèixer si un pertany al món de la cultura i porta dècades veient el desolador panorama que descrivim, és molt mal d'esbrinar per part del públic en general. El poder institucional, la força del món mediàtic, revistes, diaris, televisió, ràdio, són prou forts per a silenciar el noranta per cent dels d'escriptors o artistes de vàlua. No vol dir tot això que entre els endollats no hi hagi algun valor interessant. N'hi ha, evidentment. Però l'exèrcit d'autors i autores iguals o millors que els endollats poblen la llarga llista de silenciats i marginats.
Imagín, i basta llegir qualsevol història seriosa de la literatura i l'art, que sempre i en qualsevol època i circumstància el poder ha fet el que ha volgut amb els diners i amb la promoció de qui considera útil per als seus interessos. Però que el domini del poder sobre la cultura hagi estat una constant de les classes dominants a través de tota la història de la humanitat no vol dir que no analitzem, comentem i, en la mesura de les nostres possibilitats, provem de combatre aquesta tendència tan perniciosa.
És evident que quan el poder paga i fa propaganda d'un tipus determinat d'obra literària i de comportament intel·lectual ho fa amb doble intenció: promocionar aquell que li interessa situar com a referència cultural d'una societat i alhora, amb aquest mateix enlairament, aconseguir, en un efecte invers, marginar, silenciar, anar situant fora de la societat els intel·lectuals considerats dissolvents i perillosos. Dissolvents i perillosos, però també possibles alternatives culturals als endollats. L'enlairament d'uns amaga quasi sempre el fet de l'ensorrament dels altres. Ho hem comprovat en veure la desvergonyida promoció de tota mena de menfotistes i servils en aquest temps de la postmodernitat que encara ens aclapara. Promocionar els postmoderns i tota la colla de cínics i oportunistes que hem de patir ha significat també el relatiu oblit de l'exemple cívic i l'obra valuosíssima de grans escriptors de l'alçada de Manuel de Pedrolo, Josep M. Llompart, Joan Fuster, Gabriel Alomar, Vicent Andrés Estellés, Salvador Espriu, Montserrat Roig o Pere Quart. La llista podria allargar-se fins a l'infinit.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Turmeda | 04 Octubre, 2008 06:56 |
Salvador Espriu, Antoni Xumet, Vicent Andrés Estellés, Pere Rosselló Bover, Manuel de Pedrolo, Rosa Maria Colom, Josep M. Llompart, Jaume Santandreu, Joan Fuster, Antoni Mus, Antoni Vidal Ferrando, Miquel Mas Ferrà, Guillem Rossellló, Alexandre Ballester, Olga Xirinacs, Damià Huguet, Miquel Rayó, Eusèbia Rayó, Víctor Gayà, Llorenç Capellà...
Defensa dels escriptors catalans
Un poeta de Campos: Damià Huguet i la marginació literària
A vegades em sembla que un poeta mallorquí no aconseguirà donar a conèixer mai la seva obra fins a no ser de mort. Vegeu el cas recent de recuperació de l’obra del poeta de Campos Damià Huguet.
El cas de Damià Huguet és especial perquè ha tengut sort després de mort, però, repetesc, el cas tampoc no és tan freqüent com hom podria imaginar. Aquestes darreres dècades hem estat testimonis de les provatures, a vegades reeixides, de menystenir l´obra de poetes i novel·listes catalans de qualitat indiscutible. Si voleu noms podríem parlar dels menysteniment de l´obra de Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés, Manuel de Pedrolo, Josep M. Llompart, Joan Fuster, Antoni Mus o Gonçal Castelló. Molts d’altres escriptors, homes i dones de provada qualitat literària, d´una vàlua molt més elevada que molts dels envejosos comissaris del tres per quatre, han estat Antoni Vidal Ferrando, Miquel Mas Ferrà, Guillem Rossellló, Alexandre Ballester, Olga Xirinacs, Miquel Rayó, Eusèbia Rayó, Víctor Gayà, Llorenç Capellà... i així fins a desenes i desenes d´autors importants de la nostra literatura. La desvergonya del comissariat que malda per desertitzar la nostra cultura a cops de mentida i de campanyes per a situar-se ells sols, arriba fins al punt d’emprar la premsa i els llibres de memòries per a insultar de forma barroera alguns dels autors esmentats. Darrerament hem estat silenciats, marginats de certes exposicions d’autors mallorquins, Miquel Mas Ferrà, Antoni Vidal Ferrando, Miquel Rayó, Víctor Gayà, Guillem Rosselló, Antoni Xumet, Pere Rosselló Bover, Eusèbia Rayó, Maria Rosa Colom, Jaume Santandreu, Alexandre Ballester o qui signa aquest article, per dir solament uns noms.
A totes les dificultats que ja coneixem quant a la difusió popular de la poesia mallorquina hauríem d’afegir, com he escrit en molts d’articles, la indiferència de determinades revistes culturals i suplements de cultura quant a la promoció d’obres i autors, excepció feta dels endollats de sempre, aquells que els clans i màfies consideren oportú promocionar. Ja hem parlat de Damià Huguet, un home marginat també pels clans culturals del moment. Damià Huguet em va contar moltes anècdotes al respecte. Anècdotes de silencis i premis que es mereixia i que no li donaren per simple enveja d’alguns membres de jurats que no podien suportar la seva capacitat creativa. Damià Huguet, amb les seves primeres obres, els poemaris escrits a partir de 1972, parlam d'Home de primera mà (1972), Cinc minuts amb tu (1973), Carn de vas (1976), Esquena de ganivet (1976), Com un peix dins el rostoll (1978), Traus badats (1979), L’encant dels pentenills (1981), Terra de reganyols (1981) i Els calls del manobre (1984) ja havia demostrat abastament la seva vàlua com a poeta. Vàlua que els controladors del moment no li perdonaren. El cercle de silenci a què va ser sotmès, la impossibilitat a vegades de publicar amb normalitat les seves obres, i també, la seva dèria poètica, les ganes de donar a conèixer la poesia que li agradava i li interessava, el varen portar a crear, l’any 1972, l’editorial Guaret, una verdadera fita de cultura i de poesia al marge dels cànons aprovats en aquell moment. Guaret era en el fons una provatura increïble, per la seva qualitat, però també un intent desesperat de sortir de certa marginalitat literària creada pels controladors de sempre, que no perdonaven a Damià Huguet la novetat i valentia de la seva obra poètica.
Un dia de l’any 1985 el vaig entrevistar per al suplement de cultura del diari Última Hora. Ens veiérem al Bar Modern de Ciutat i parlàrem de totes aquestes dificultats i entrebancs. Aquell dia el vaig trobar segur de si mateix i de la seva obra, però desil·lusionat pel poc ressò que havia obtengut en la nostra societat, pel rebuig que havia patit, pels problemes que continuava tenint quant a la possibilitat d'anar publicant la se va obra amb certa regularitat i en editorials d’això que diuen “de prestigi”.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (12-II-08)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Turmeda | 03 Octubre, 2008 22:42 |
Són majoria els escriptors mallorquins amb obra important publicada aquí que són gairebé desconeguts i, en tot cas, molt poques vegades coneguts amb puntualitat en el País Valencià i en el Principat. (Víctor Gayà)
Els problemes de l'escriptor català
Per Víctor Gayà, escriptor.
Els problemes de l'escriptor català són de molt distinta naturalesa. Perquè, a les dificultats que comparteix amb la resta d'escriptors del món, s'hi afegeixen els problemes particulars relacionats amb el seu àmbit politicolinguïstic.
Tot escriptor, en la pràctica d'escriure, té uns problemes derivats del mateix acte de creació, de la seva peculiar manera d'enfrontar-se a la verbalització i de projectar-se mitjançant l'estructuració del llenguatge escrit. En això, no hi a gaire diferències geogràfiques ni socials, i els problemes d'expressió literària poden ser -en essència- iguals en un escriptor en llengua anglesa que viu a Nov York, que en un altre de llengua aimara que viu a Bolívia.
Als problemes personals s'hi afegeixen els socials almanco en una doble direcció: els provocats o condicionats per la globalització i la tecnificació de les comunicacions, i els referents a les singulars condicions politicosicials locals o regionals. La primera direcció pel que, paradoxalment, suposa de tendència al pensament únic, així com pel qüestionament dels suports tradicionals de la literatura i, fins i tot, de la mateixa literatura com ha estat entesa fins ara. Pel que fa a la direcció zonal, els problemes poder sorgir de tots els condicionaments que presionen la llibertat d'expressió en totes les seves formes i gradacions directes i indirectes. Aquí les diferències entre les distintes regions del món són ben marcades, encara que dins el món occidental podríem parlar d'un marc problemàtic bastant homogeni.
Els problemes específics de l'escriptor català són, bàsicament solidaris dels problemes lingüístics, conseqüència tot plegat de la condició de llengua sense estat que té el català, malgrat la seva importància demogràfica. La cantonització lingüística de l'estat espanyol, que no va aparellada de la cantonització de sobirania, fa que resti pràcticament intacte el centralisme constitucional del castellà amb la coartada d'un bilingüisme que mai no és recíproc, i amb el que això suposa de dificultat per fer de la llengua catalana la llengua de relació i comunicació habitual en tots els àmbits i, en conseqüència, la llengua de consum literari.
Finalment, i aquest fenomen no és aliè a les "virtuts" constitucionals, l'escriptor català, com la resta dels usaris de la llengua catalana, ha de patir això que Llorenç Capellà ha definit com la llengua esquarterada, i que, pel que fa als escriptors, suposa la compartimentació dels distints països de parla catalana en àmbits de relació cultural i comercial dels quals es veu seriosament dificultada, si no definitivament interrompuda. I això és resumeix en un fet clar: són majoria els escriptors mallorquins amb obra important publicada aquí que són gairebé desconeguts i, en tot cas, molt poques vegades coneguts amb puntualitat en el País Valencià i en el Principat.
És dins aquest marc general de la dificultat i de la problemàtica de l'escriptor català, on es desenvolupa la novella, titulada La novella de Miquel López Crespí. L'escriptor pobler fixa la trama de la seva narració en un aspecte molt concret, i tal volta anecdòtic, de tota aquesta problemàtica complexa que constitueix el fet d'existir i exercir com a escriptor català: la presentació d'un llibre. I amb aquest rerefons, compon una mena de crònica sobre les vicissituds d'un autor en el seu particular i sovint solidari camí per aconseguir presentar amb èxit la seva obra. Tanmateix, i malgrat haver triat aquest caire, si es vol secundari en la història d'un llibre i absolutament menor en la història de la Literatura (amb majúscula), l'autor aprofita per fer desfilar tot un seguit de vicis, des de la problemàtica personal (les suposades patologies dels escriptors), passant -i no precisament de passada- pels problemes socials, ideològics i lingüístics, per acabar dibuixant de manera ampla tota la maquinària que mou el món de l'escriptura, l'edició, la distribució, la difusió i la crítica tant periodística com universitària; i tot, des de la perspectiva d'un escriptor català de les Illes, que si ja hava de fer front a la neurosi personal i la mundialització aliena i alienada, a la cantonització i a l'esquarterament de la llengua que ha triat per escriure, també ha de fer front a les misèries de la congregació religiosa de la literatura provinciana.
De la queixa a l`anàlisi i la denúncia, amb humor davant els fets particulars i quotidians i amb el dramatisme residual del fet general i històric, López Crespí va desenvolupant la crònica d'una presentació a la qual són convocats no només personatges de tota mena que -un a un i a cor- van mostrant els llautons, sinó també institucions, associacions, grups fàctics i diversa fauna personal i corporativa, amb tot un seguit d'interpretacions gairebé guinyolesques.
Al capdavall, La novella dibuixa un panorama no gens encoratjador com podem veure en algunes cites de les moltes que podríem proposar: "Ni els catedràtics de la Universitat no coneixen el nom dels intellectuals més importants de la nostra Terra" (p. 32); "els companys envejosos... els escriptors frustrats" (p. 9); "la recerca psicòtica de la fama, el protagonisme més descarat, les ressenyes dels crítics servils" (p. 21); "Els editors no comprenen res del que fa referència als problemes dels escriptors" (p. 45); "Quantes vegades no ens ha sorprès comprovar com, en enciclopèdies i antologies, únicament sortien els 'especialistes' en la promoció personal" (p. 101). I etcètera, etcètera.
Tanmateix, tot i aquest panorama, no deixa de ser curiós i encoratjador que la història de la presentació acabi feliçment ("per una vegada tot ha marxat a la perfecció"), malgrat les "misèries de la situació cultural en l'època de la barbàrie". Sembla que l'autor, finalment, s'avé a participar amb humor rabiós en el "carnaval literari", ni que sigui per intentar desemmascarar-lo.
Presentació de l'obra de Miquel López Crespí La novella (Res Publica Edicions, Eivissa, 2002) a la Casa Catalana de Palma (Mallorca) el 21 de juny de 2002.
Turmeda | 03 Octubre, 2008 15:01 |
José Luis Sáenz de Heredia (cosí de José Antonio Primo de Rivera) obtingué -treballant per a Falange Española y de las JONS- el càrrec de Cap de producció del Departamento Nacional de Cinematografía del nou règim. En Franco li demana que porti a la pantalla Raza, la novel·la que el dictador havia escrit amagat sota el pseudònim de "Jaime de Andrade". Cal dir que aquesta pel·lícula d'encàrrec no serà precisament la seva millor obra. Malgrat la ideologia d'aquest director tan lligat a la dictadura, Sáenz de Heredia basteix les millors obres a partir del 1948 (quan funda una productora pròpia: Chapalo Films). És quan dóna llum a dues de les seves millors produccions: Historias de la radio i Faustina. (Miquel López Crespí)
Ca'n Guixa i Ca'n Pelut (el "Principal" i el "Coliseum") eren els cines de la nostra infància i adolescència poblera. Dues i tres pessetes costava anar al "galliner" amb els amics (Miquel Crespí, Sebastià Bennàssar...). Aleshores érem infants, uns jovençans que jugàvem a la pilota enmig de carrers -alguns encara sense asfaltar- i ens delíem per anar a contemplar els "quadros" d'aquestes cines. Els "quadros" eren les fotografies de la pel·lícula que els propietaris dels cines posaven a unes posts que penjaven a la façana. "Quadros" la majoria de vegades en blanc i negre i, més endavant, pintats a imitació del tecnicolor.
Una mica abans que entenguéssim que allò que anàvem a veure era una "espanyolada" (sempre consideràvem les pel·lícules estrangeres molt millors!), el cine, per a nosaltres, era anar a veure una pel·lícula de gàngsters o policies, una d'espases o de romans... També -i eren les que més ens agradaven- les del "oeste" o de "vaqueros". Els més entesos de la meva colla -la del carrer Muntanya- estaven "especialitzats" en obres de "misteri", de "fer riure", "revistes" i "drames"... Les de "terror" (especialment les diferents versions de Dràcula) també ens seduïen malgrat que després, en arribar a ca nostra, al vespre, posàvem cadires rere la porta de de la nostra habitació! "Verdes", no n'hi havia (per allò de la ferotge censura que, sabíem, tot ho tallava). Però ja pels dotze o tretze anys, per a esbrinar si hi havia cap possibilitat o no de besada, ens apropàvem fins al portalam de l'església. Allà -ulls ben oberts- si copsàvem, al costat del nom del film, un "3" o, molt millor!, un "3 R", ja sabíem que, amb sort, podríem olorar alguna cosa. Veure, no. No ens deixaven entrar. En això sí que eren inflexibles els porters de Ca'n Guixa i Ca'n Pelut! Però anant a mirar els "quadros" de la façana potser poguéssim observar, amb plaer infinit, l'exuberant pitrera de Marilyn Monroe.
Llunyans capvespres de diumenge amb les inversemblants històries de les "heroïcitats" del franquisme a la pantalla; les mentides de pel·lícules com Raza (1941), un film de José Luis Sáenz de Heredia que portà ala pantalla un text històric: el de "Jaime de Andrade", pseudònim sota el qual s'amagava el "geni" de Franco.
Film, aquest, que, com diu Emilio Sanz de Soto en Cine español (Ed. Ministerio de Cultura, 1988), seria important per a arribar la tortuosa psicologia d'un frustrat com el general Franco. Escriu Sanz de Soto: "Lo que entonces ignoraba el general Franco era que esta película, con el tiempo. iría adquiriendo una importancia decisiva para la más honda comprensión de todas sus frustraciones. Más que una película es una radiografia: desde la familia que le hubiese gustado tener hasta el personaje -incluso físico- que le hubiese gustado ser, el José Churruca que interpreta Alfredo Mayo. En este sentido, la película sobrepasa, con mucho, los valores cinematográficos -los tiene por momentos- para convertirse en una obra de incalculable valor psicoanalítico. Y lo significativo de ella no es tanto lo que el general Franco quiso ocultar, pues no oculta nada, sino lo que muy a pesar suyo deja transparentar". Però tot això, aquesta lectura intel·lectual, nosaltres, infants d'onze i dotze anys, no la fèiem en veure Alfredo Mayo, valent, oferint el seu pit d'heroi feixista a les bales dels "dolents" (és a dir els republicans, els marxistes, els anarquistes: resumint, el pare i els oncle.
Altres films d'aquest tipus (exacerbada exaltació feixista) són: Frente de Madrid (Edgar Neville, 1939); Sin novedad en el Alcázar (Augusto Genina); El santuario no se rinde (Arturo Ruiz Castillo); Los últimos de Filipinas (Antonio Roman); Escuadrilla (delmateix Roman) i A mí la Legión (Juan de Orduña). A tota aquesta parafernàlia de mentides franquistes hi cal afegir les preteses comèdies d'humor -còpia dolenta del cine dels EUA- parlant d'inexistents paradisos imaginaris. Recordem que a nivell de l'Estat són els anys de la més salvatge repressió contra els vençuts en la guerra civil (els partits obrers; els defensors de la República). Lustres de fam i d'estraperlo, de misèries inenarrables per als pobles de totes les nacions de l'Estat i especialment per als sectors populars. Un dels màxims exponents d'aquesta comedieta intranscendent -simple còpia mal feta de la ianqui, com dèiem més amunt- era, sens dubte, Rafael Gil. Em vénen a la memòria títols com El hombre que se quiso matar, Viaje sin destino, Huella de luz, El fantasma de doña Juanita... Tota una sèrie de films que pretenien allunyar la població dels problemes de cada dia: la manca de llibertat, el racionament, les humiliacions quotidianes a què es veia sotmès el poble per part dels vencedors. Però si en alguna de les pel·lícules de Gil podem trobar encara alguna espurna de primigènia espontaneïtat serà -cap als anys cinquanta- amb la "comedia Dibildos" (recordem la intranscendència barroera de pel·lícules com Ana dice sí, Luna de miel, Muchachas de uniforme, Las chicas de la cruz roja...).
Però no avancem esdeveniments. Parlàvem de les pel·lícules de propaganda franquista que vèiem a sa Pobla a començaments dels anys cinquanta i fins ben entrants els seixantes: Raza, El Alcázar no se rinde, Frente de Madrid, A mí la Legión, Escuadrilla... Evidentment, eren films que no ens afectaren gaire, perquè, fill d'un exmilitar republicà -represaliat pel franquisme-, jo sabia, de molt jove, que tot allò que s'esdevenia a la pantalla era una gran mentida i m'ho mirava com qui veu ploure ben protegit davall el porxo. Anys endavant (a mitjans dels anys seixanta, com a membre del Cine Club Universitari que dirigia, entre d'altres, Paco Llinàs) vaig poder anar aprofundint en la història i gènesi de tota aquella gran farsa "històrica" (els bons eren sempre els defensors de l'ordre constituït; els dolents eren els maçons, republicans i comunistes).
José Luis Sáenz de Heredia (cosí de José Antonio Primo de Rivera) obtingué -treballant per a Falange Española y de las JONS- el càrrec de Cap de producció del Departamento Nacional de Cinematografía del nou règim. En Franco li demana que porti a la pantalla Raza, la novel·la que el dictador havia escrit amagat sota el pseudònim de "Jaime de Andrade". Cal dir que aquesta pel·lícula d'encàrrec no serà precisament la seva millor obra. Malgrat la ideologia d'aquest director tan lligat a la dictadura, Sáenz de Heredia basteix les millors obres a partir del 1948 (quan funda una productora pròpia: Chapalo Films). És quan dóna llum a dues de les seves millors produccions: Historias de la radio i Faustina.
Més endavant torna a encapçalar les campanyes de promoció del règim feixista i a mitjans dels seixanta dirigeix el documental Franco, ese hombre dins el marc del 25è aniversari de l'exaltació de la victòria damunt el poble.
Parlant de Raza (protagonitzada per un antic oficial feixista: Alfredo Mayo) em ve a la memòria l'agradable sorpresa que tenguérem en veure com els directors progressistes de finals dels seixantes (Saura, especialment) "recuperaven" aquest excel·lent actor i li oferien oportunitats que l'home sabé aprofitar. Per exemple, aquella magistral La caza (1965), o la no menys important Peppermint frappé (1967).
Però els nostres primers anys de cine són els de les pel·lícules que vèiem a Ca'n Guixa, a Ca'n Pelut, en el cinema a l'aire lliure Gardenia (en la carretera de Muro) i, a mitjans dels cinquanta, en el Salón Montaña (inaugurat el set de juny de mil nou-cents cinquanta-cinc). Un poc més tard els poblers gaudiríem d'un luxuriós cine, el Montecarlo; el dia de la inauguració patí un incendi -sense víctimes-; s'havia de projectar la famosa La túnica sagrada. Però fou un problema solucionat de seguida.
Són els anys que, menjant pipes i cacauets en el "galliner" (o a butaca quan hi anàvem amb els pares) ens anam empassolant -sense creure en el que ens mostren- "obres mestres" de la cinematografia espanyola del tipus Sin novedad en el Alcázar, aquella infumable pel·lícula dirigida per Augusto Genina (coproducció hispano-italiana de l'any 1940) i interpretada per Fosco Giachetti, Mirelle Balín, María Denis, Rafael Calvo, Andrea Cecchi, Aldo Fiorelli, Silvio Bagolini, Carlo Tamberlani i Carlos Muñoz. Dins aquesta líniea d'exaltació de les "heroïcitats" dels franquistes veuríem, com hem dit, monuments a la propaganda militar espanyola, a la "raça" hispànica i al nacionalcatolicisme com El santuario no se rinde, Escuadrilla o A mí la Legión. És evident que els fills dels vençuts no podíem combregar ni amb els continguts, ni amb l'estètica, ni amb la interpretació de qui posava el seu art al servei de tan tèrbols interessos: la mistificació històrica, la mentida més barroera. Els nostres pares, una bona part de la nostra família -la de procedència peninsular- havia lluitat en primera línia per a defensar els drets i llibertats dels treballadors, el règim republicà. El "meu" heroi no podia ser mai els estereotips que interpretava Alfredo Mayo. Crec que és bo d'entendre que els meus herois particulars eren el meu pare i els meus oncles. Jo, malgrat els meus deu o onze anys, escoltant les històries de la guerra a casa, al voltant de la foganya als hiverns, creia molt més els meus familiars que no el que em presentaven a la pantalla els servidors intel·lectuals del règim d'opressió que patíem.
Menció a part mereixeria un film -igualment de propaganda- com va ser Los últimos de Filipinas. Cert que la pel·lícula no deixava de ser una "espanyola" com totes les altres. La història era sempre la mateixa: un grup de valents soldats espanyols comandats pel capità Las Morenas, resisteix heroicament la brutal embranzida de les salvatges hordes -el poble tagàlog de les Felipines- dins l'església del poble de Baler. La guerra entre Filipines i España (una guerra fomentada, com la de Cuba, pels nord-americans) fa mesos que ha finit, però els soldats espanyols resisteixen i resisteixen sense voler saber de cap mena de rendició. La pel·lícula fou dirigida per Antonio Román l'any 1945 i protagonitzada per Armando Calvo Calvo, José Nieto, Guillermo Marín, Fernando Rey, Nani Fernández, Juan Calvo, Manuel Morán, Carlos Muñoz, Manuel Kaiser i Tony Leblanc, amb decorats de Sigfrido Burmann i música de Manuel Parada. Es tracta d'una obra que m'interessà especialment (jo tenia onze anys la primera vegada que la vaig veure). Si he d'anar a cercar les causes potser fos aquella cançó magistralment interpretada per Nani Fernández. La record a la perfecció, la sent ara mateix en la meva torre musical: és el Yo te diré, inesborrable de la memòria.
Quan Basilio Martín Patino, en les darreries del franquisme, realitzà una obra mestra, Canciones para después de una guerra, va incloure un fragment de Los últimos de Filipinas i, concretament, la cançó de Nani Fernández. De cop i volta, tota la infància i adolescència passada a sa Pobla em vengué de nou. I, ara -any 1998- per a escriure aquest article no he anat a cercar cap enciclopèdia del cinema. M'ha bastant, novament, posar el CD amb les cançons de la pel·lícula de Patino. I, com en un somni, misteriosament, provinent d'aquella llunyana postguerra que alletà la nostra infància, han tornat -sentint Yo te diré- noms d'actors, músiques, el sabor dels caramels que feien a Can Calent i que es venien -a vegades dins una senalla de vímet, altres damunt una petita tauleta- a l'entrada de Ca'n Guixa i Ca'n Pelut. I amb el record del sabor dels caramels de Can Calent, el record dels grans plafons amb els quadres -pintats a mà- dels films que es projectaven aquell dia.
Però no hem de mitificar el treball dels intel·lectuals del règim franquista. Les pel·lícules de la guerra que hem comentat, la comedieta de costums del Rafael Gil o l'inefable Dibildos, la bogeria "històrica" que representen les monstruositats del tipus Locura de amor (Juan de Orduña, 1948), Agustina de Aragón, La leona de Castilla, Reina Santa, Inés de Castro, El tambor del Bruch, Alba de América, Jeromín, Pequeñeces, El marqués de Salamanca... no tenen justificació possible; i el poble, la gent del carrer, així ho va entendre de seguida batiant aquells horrors amb una paraula exacta i precisa. I aquesta paraula era: "una espanyolada".
"Espanyolades". Aprenguérem la paraula de seguida en aquells anys de la nostra adolescència poblera. "Espanyolada" era l'exacta definició que es podia donar a les obres dels Gil i els Heredia, dels Ruiz-Castillo i els Genina. Així qualificava el poble de qualsevol indret de l'Estat tant la cinematografia de la guerra (tipus A mí la Legión) com la comedieta rosa (La vida en un hilo) o tots aquests productes -majoritàriament de CIFESA- que, no se sap per quines estranyes circumstàncies, sempre obtenien els més importants premis del Sindicats feixistes, les més generoses subvencions econòmiques... Encara les tenc ben ficades dins la retina, les actuacions d'aquells actors de la postguerra: Aurora Bautista, Rafael Calvo, María Martín, Fernando Rey, sempre amb l'espasa o amb la creu, defensant la sagrada España dels infidels (moros, jueus, indis americans, rojos i separatistes), sempre oferint rostre, les seves millors actuacions d'aquells anys per a portar als pobles més oblidats de la geografia de l'Estat, a les barriades més marginals i miserables de les grans ciutats derrotades, el catecisme falangista, els ensopits diàlegs -discursos gens amagats- dels Padre Coloma, de Tamayo, de Villaespesa, de José María Pemán. Però nosaltres ja havíem sentit parlar de Miguel Hernández i Rafel Alberti, de Tagüeña i Modesto, de la CNT i la FAI, de la derrota de l'exèrcit espanyol en els carrers de València, Madrid i Barcelona..
Turmeda | 03 Octubre, 2008 05:53 |
L'any 1866 l'autor de Lo Pi de Formentor comença a estudiar el batxillerat a l'Institut Balear de Ciutat, un collegi que dirigia Francisco Manuel de los Herreros a Montision, antiga residència dels jesuïtes. Feia un any, concretament el dia tretze de juny de 1865, que havia mort la mare del futur escriptor i sacerdot: Joana-Aina Maria Llobera i Cànaves, filla d'una família de rics propietaris rurals. No hi ha dubte que fou la mare, una dona mallorquina de ferma formació religiosa, qui orientà de ben jove Miquel Vosta i Llobera vers els camins de la religió. (Miquel López Crespí)
Sa Pobla i Miquel Costa i Llobera
El número 168 de novembre de 1922 de la revista de sa Pobla Sa Marjal, en nota escrita pel seu director, Mn. Joan Parera i Sansó, ens assabenta de la mort de Miquel Costa i Llobera.
La nota, que surt en la secció "Necrología", ens informa igualment que l'insigne poeta de Pollença també era subscriptor de Sa Marjal. Mn. Joan Parera i Sansó escriu: "Octubre. Die 17. Els diaris de Palma mos duen sa trista noticia que ahir va morir repentinament el M. I. Sr. D. Miquel Costa Llobera, canonge de la Seu, en els 68 anys de la seva edat: predicava an el Convent de Santa Teresa i después de s'exordi va caure en sec i el devellaren cadaver de damunt sa trona. Sentim molt la mort del gran poeta del nostro bon amic i suscriptor de Sa Marjal desde que se publica: en memoria seva si Deu ho vol publicarém dalt sa nostra Reviste el bellissim poema El castell del Rey, traduit en prosa, axi com ferem amb Sa gerreta del Catiu. Avuy amb tren exprés l'han duit a Sapobla, desde ont l'han trasladat a Pollensa pere ser enterrat en el sepulcre dels seus pares".
En la "Necrología" escrita per Parera i Sansó també s'informava de la mort d'altres persones del poble: Maria Comes Serra, de seixanta-un anys, d'atac de gota; Catalina Siquier Socies, de setanta-dos anys, de càncer; Bartomeu Crespí Soler, de setanta-un anys, de malaltia de ventre; Juana Andreu Cladera, de seixanta-vuit anys, de malaltia de cor; Maria Arron Payeras, de vint-i-set anys, de tisis i Antoni Company Comas, de seixanta-sis anys, d'inflamació de ventre.
El director de Sa Marjal acabava la informació referent a Miquel Costa i Llobera i els altres finats amb aquestes paraules: "Concediules Senyor, el descans etern i que sa llum perpetua les illumin. Que descansin en pau. Amen. 300 dies".
La nota necrològica per a un dels homes de més volada de les Illes és prou sintètica i Mn. Joan Parera i Sansó no s'allarga un gra massa. Quines relacions existien realment entre el famós hereu de Can Costa i el vicari de sa Pobla? Així i tot la nota ens assabenta que Miquel Costa i Llobera és subscriptor de Sa Marjal des del començament de la revista. És a dir, des de l'any 1909. Aleshores Costa i Llobera té cinquanta-cinc anys i, a conseqüència dels esdeveniments anomenats de la "Setmana Tràgica", la revolta popular catalana contrària a la guerra imperialista que la burgesia espanyola i els borbons mantenen contra el Marroc, el canonge de la Seu patirà un profund sotrac interior. L'atemoreix, com era d'esperar, l'esperit combatiu i anticlerical de la classe obrera i artesans del Principat. De cop i volta, Llobera, gran propietari, s'adona que aquella "no és la seva Catalunya". La repressió contra el moviment obrer i popular, la posterior execució del gran pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia el tretze d'octubre de 1909, situen el tarannà reaccionari de les classes dominants espanyoles i del clergat que els dóna suport.
Sa Marjal i Mn. Joan Parera i Sansó participen activament, amb alegria afanyosa, en la brutal campanya de demonització del poble català, celebren l'execució de Ferrer i Guàrdia com si es tractàs d'una gran festa.
Però aquestes i no unes altres són les posicions polítiques de les classes dominants espanyoles del moment i, no en mancaria d'altra, del clergat mallorquí que les propaga i aplaudeix.
Miquel Costa i Llobera, que viu intensament aquells moments històrics, és un dels intellectuals mallorquins més coneguts dins i fora Mallorca. L'any 1866 l'autor de Lo Pi de Formentor comença a estudiar el batxillerat a l'Institut Balear de Ciutat, un collegi que dirigia Francisco Manuel de los Herreros a Montision, antiga residència dels jesuïtes. Feia un any, concretament el dia tretze de juny de 1865, que havia mort la mare del futur escriptor i sacerdot: Joana-Aina Maria Llobera i Cànaves, filla d'una família de rics propietaris rurals. No hi ha dubte que fou la mare, una dona mallorquina de ferma formació religiosa, qui orientà de ben jove Miquel Vosta i Llobera vers els camins de la religió.
L'oncle matern, Miquel Llobera, un metge de Pollença molt afeccionat als clàssics grecs i romans, orientà el jove estudiant en la literatura, especialment en els clàssics llatins. En aquest sentit és prou coneguda l'anècdota que relata mossèn Torres Gost a l'assaig biogràfic del poeta i que reprodueix fidelment Naria Antònia Perelló en la introducció a l'antologia de Miquel Costa i Llobera Un vol d'inefable poesia (Ciutat de Mallorca, Fundació sa Nostra, 2003). La famosa anècdota diu: "Un dia que anaven amb la família a Formentor, quan tomba el camí cap al Colomer i s'enfila pel Mal-Pas, s'adonaren que el nin no els seguia. Havia quedat endarrera, apartat una bona distància, dret, damunt l'abisme de la mar blava, llegint una Oda d'Horaci, que el seu oncle li havia donat. 'Bona promesa per l'avenir, -pensà el bon metge- trobar gust en llegir Horaci a l'edat de fer caramelles o d'encalçar les cabres de la costa".
La set de saber alimentada per l'oncle Miquel Llobera trobà, amb els mestres i amics de l'Institut una font única de coneixements. Un dels professors que més l'influí als seus dotze anys, va ser Josep Lluís Pons i Gallarza que, deu anys d'abans del naixement del futur poeta, juntament amb Miquel Victorià Amer, Pere d'Alcàntara Penya, Victorià Peña i Llorenç Ponç, redactaven a mà una revista que tenia per títol El Plantel. Més endavant seria un dels pilars de la Renaixença, malgrat que la dèria castellana sempre el dominàs, imaginant poder triomfar a Madrid, i que tan sols deixàs escrit en la nostra llengua aquell volum titulat Poesies. Encarregat de la càtedra de geografia i història, tengué com a alumnes, a part de Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover, Bartomeu Ferrà, Mateu Obrador i Miquel dels Sants Oliver.
Pons i Gallarza s'havia llicenciat en dret l'any 1850 i en literatura el 1855. Per a aquella generació de mallorquins de mitjans dels anys seixanta del segle XIX, Pons i Gallarza significà el complement ideal de tot el que havia començat a ensenyar a Costa i Llobera el seu oncle, el metge Miquel Llobera. Pons i Gallarza, com més endavant Marià Aguiló o Jacint Verdaguer (que coneixeria a Barcelona, quan el pare l'envià a estudiar dret), anaren teixint els fonaments del que amb els anys, després de provatures, èxits i fracassos i més d'un defalliment, seria el món poètic i literari no solament de Costa sinó també, de Joan Alcover, una altra personalitat insigne de la nostra literatura.
Turmeda | 02 Octubre, 2008 09:39 |
"Ens trobam, per tant, davant una mirada compromesa políticament, però que no nega una visió elegíaca, rememorativa del temps viscut. No és estrany que el cinema, com a principal font de cultura d’uns anys de silenci, sintetitzi tota aquesta vivència del passat. Eisenstein, Chaplin, els germans Marx, Hitchock, Godard, Buñuel, Bardem, Yves Montand, Fassbinder... desfilen pels poemes de López Crespí, com a records reals de la vida passada, de la mateixa manera que ho fan els records de les ciutats i dels llocs visitats (París, Praga, Roma, Lisboa, Belfast...) o, també, els grans intel·lectuals i polítics que admira. Es tracta d’un cúmul de records encara vius, que han determinat la seva personalitat, igual com la influïren la vida i els personatges del seu poble a la infantesa". (Pere Rosselló Bover)
MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ: TRENTA ANYS DE POESIA MALLORQUINA
Per Pere Rosselló Bover, escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB)
Miquel López Crespí (Sa Pobla, 1946) és segurament l’escriptor mallorquí més guardonat de tot el temps i un dels més polifacètics, car ha conreat tot els gèneres literaris. La seva dedicació a les lletres ha assolit gairebé el difícil objectiu de la professionalització, un repte històric per als autors en llengua catalana. Home compromès amb les causes socials justes i molt vinculat als moviments polítics d’esquerra, durant el franquisme i la transició democràtica va dur una intensa activitat política a la clandestinitat, de la qual ha deixat constància en nombrosos articles i assaigs memorialístics com L’antifranquisme a Mallorca 1950-1970 (1994) o Literatura mallorquina i compromís polític (2003). Fruit d’aquest compromís, l’obra de López Crespí s’inscriu en un realisme d’herència modernista, crític i inconformista, al qual aporta la introducció de noves tècniques experimentals, pròpies de la literatura d’avantguarda.
Segurament la poesia és la faceta menys coneguda d’aquest autor que, en canvi, com a narrador i novel·lista ha tengut més ressò. De fet, la poesia de López Crespí no ha tengut la difusió que mereix, ja que sovint ha aparegut en col·leccions i editorials d’un abast força limitat i –cal dir-ho– no ha comptat amb el suport dels principals factòtums del país. Bastarà recordar alguns dels títols publicats per López Crespí per adonar-nos-en: Foc i fum (1983), Les plèiades (1991), El cicle dels insectes (1992), Els poemes de l’horabaixa (1994), Punt final (1995), L’obscura ànsia del cor (1996), Planisferi de mars i distàncies (1996), Llibre de pregàries (2000), Revolta (2000), Record de Praga (2000), Un violí en el crepuscle (2000), Perifèries (2001), Rituals (2001), Cercle clos (2003), Temps moderns: homenatge al cinema (2003), Lletra de batalla (2003), Les ciutats imaginades (2006), etc.
L’aparició d’Antologia (1972-2002) reflecteix aquesta dilatada trajectòria de Miquel López Crespí com a poeta, car recull vuitanta-nou poemes procedents de vint-i-un llibres diferents. Per tant, aquesta antologia constitueix una bona aproximació a la seva obra poètica, que permet veure quins són els principals trets de la seva personalitat lírica. Tot i que es tracta d’una selecció, el volum té una entitat pròpia, la qual cosa permet fer-ne una lectura com si es tractàs d’un llibre independent. Aquesta unitat ve donada per causes diverses. En primer lloc, per la unitat formal del volum, que és el resultant de l’herència literària heterodoxa, clarament antinoucentista, en què l’autor s’ha format: ...“en aquests trenta-tants anys de conreu de la poesia sempre he navegat dins una línia de clara tendència antinoucentista, molt allunyada de l’herència de l’Escola Mallorquina i seguint el mestratge (entre els poetes catalans) de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat-Papasseit, Gabriel Alomar, Pere Quart i aquell descobriment que significà El dolor de cada dia, el famós llibre de Jaume Vidal Alcover que tant enfurismà poetes com Miquel Gayà o Guillem Colom”, explica el poeta al clarificador pròleg del llibre.
La recerca de la llibertat formal de la poesia de López Crespí troba la seva expressió en l´ús del vers lliure i, sobretot, en un to narratiu, que mai no ofega el lirisme, però que tampoc no cau en la discursivitat ni en la facilitat que va caracteritzar certa poesia realista dels anys 60. Tanmateix, la poesia de López Crespí poques vegades es rendeix a la gratuïtat dels jocs formals, aparentment innovadors, que tant de moda es posaren entre els poetes del final dels anys 60 i dels 70. Sí hi trobam algun joc visual en l’adopció de recursos tipogràfics o en la distribució dels mots sobre el paper, però la paraula segueix constituint el bessó dels seus poemes. Potser per aquest motiu, la seva poesia ha resistit l’esvaïment de la febre de l’experimentalisme, que es produí a partir dels anys 80.
A més, la poesia de Miquel López Crespí es caracteritza per la unitat temàtica. Així, els poemes seleccionats en aquesta antologia recorren els principals temes i motius de la poesia de López Crespí, que podem enumerar ràpidament: en primer lloc, la memòria del temps històric viscut, des de la consciència del ciutadà engatjat que se sent hereu d’un passat i compromès amb la realitat que li ha tocat viure; en segon lloc, la lluita social i política i el compromís nacional, que sovint dóna lloc a homenatges a algunes de les personalitats que han esdevingut símbols d’aquesta lluita, com Emili Darder o Aurora Picornell; i, finalment, el cinema i els viatges, com a elements bàsics de la seva formació com a intel·lectual i com a persona.
Tanmateix, aquestes tres línies temàtiques arriben a confondre’s en una sola: l’experiència del poeta. Així, la tendència a la rememoració dels fets històrics viscuts és una constant de tota la producció del nostre escriptor, tant en la poesia com en la narrativa, el teatre i l’assaig. Els anys grisos de la postguerra viscuts a la infantesa i la participació en la lluita contra el franquisme durant la joventut són l’experiència vital del poeta i, per tant, formen la part més essencial de la seva evocació del temps perdut amb el pas dels anys. Ens trobam, per tant, davant una mirada compromesa políticament, però que no nega una visió elegíaca, rememorativa del temps viscut. No és estrany que el cinema, com a principal font de cultura d’uns anys de silenci, sintetitzi tota aquesta vivència del passat. Eisenstein, Chaplin, els germans Marx, Hitchock, Godard, Buñuel, Bardem, Yves Montand, Fassbinder... desfilen pels poemes de López Crespí, com a records reals de la vida passada, de la mateixa manera que ho fan els records de les ciutats i dels llocs visitats (París, Praga, Roma, Lisboa, Belfast...) o, també, els grans intel·lectuals i polítics que admira. Es tracta d’un cúmul de records encara vius, que han determinat la seva personalitat, igual com la influïren la vida i els personatges del seu poble a la infantesa.
En resum, rere l’aparença d’una poesia que evoca fets, personatges i motius culturals, en l’obra poètica de Miquel López Crespí batega la paraula d’un creador que ens transmet una visió completament personal i intransferible del món i del temps que li ha tocat viure.
1 Aquest text fou redactat per a la presentació de l'Antologia (1972-2002) al Centre de Cultura "Sa Nostra", de Palma, la primavera de l'any 2003. Hem actualitzat algunes referències a les obres del nostre autor.
2 Miquel López Crespí: Antologia (1972-2002) (Ciutat de Mallorca, Fundació "Sa Nostra", Col·lecció "El Turó", núm. 64.
3 Ibidem, p. 8.
Com a Maragall, els modernistes, Rosselló-Pòrcel, els surrealistes i, més endavant els situacionistes, el que poèticament (i políticament!) ens interessa del fet poètic a mitjans dels anys seixanta -que és l´època en la qual comencen a sorgir els embrions del que més endavant serien alguns dels poemaris que publicarem a patir dels anys vuitanta-, el que més ens n'interessa, deia, és la "paraula viva", l'espontaneisme en el vers, la ruptura amb la tradició formalista i noucentista de l'Escola Mallorquina i, més que res, el rebuig de la retòrica i la falsedat vital dels poetes de la "torre d'ivori". (Miquel López Crespí)
...un fort component polític que sovint es camufla de "etèria lluita cultural" quan, en el fons, no és més que una aferrissada defensa d'un estatus de classe que se sent amenaçat per la irrupció del moviment obrer i de la pagesia. La Revolució Francesa ha fet tremolar tots els fonaments del vell règim, del poder de l'Església. Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà, terratinents i rendistes, senten a prop l'alè del moviment anarquista i socialista. La lluita contra el modernisme, l'atac a les concepcions literàries de la "bohèmia anarcoide" del Principat no són més que una expressió de la soterrada lluita de classes cultural que hi ha en aquell moment històric. (Miquel López Crespí)
Com molts poemes de Salvat Papasseit, de Brecht, Maiakovski, Pedro Salinas, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover o Josep M. Llompart, es tracta d'aconseguir, mitjançant el treball del poeta, que l'espontaneïtat predomini en la feina creativa. Com explica Joan Fuster: "El concepte ve pel ritme; el vers és un estat tèrmic del llenguatge; una sola paraula, suficientment intensa, serà capaç de suggerir tot un món".
Jaume Vidal Alcover és prou dur amb els seguidors de l'Escola Mallorquina. Però malgrat aquesta duresa caldria reconèixer que molts dels joves "rupturistes" amb l'Escola (especialment Blai Bonet, Josep M. Llompart i el mateix Jaume Vidal) són alletats en aquestes tertúlies que els ensinistren en una tradició cultural autòctona, malgrat que aquesta sigui sovint de caire clerical, conservador i, en mols d'aspectes, culturalment reaccionària. L'odi que tenien a Joan Maragall i la seva escola, a tot el que venia d'una Barcelona que consideraven, en general, en mans d'una xurma anarcoide (el mateix Maragall, Salvat Papasseit...) i anticlerical, era excessiu, sense termes mitjans. Joan Fuster ho deixa ben aclarit en la seva Història de la literatura catalana contemporània (Curial, Barcelona, 1971), pàg. 57: "Cal dir que allò que repugnava als dos grans mallorquins [Costa i Llobera i Joan Alcover] en el Modernisme barceloní no era solament el culte al 'diví balbuceig' ni tantes altres desmanegades exageracions 'literàries', com la gent de la Barcelona de l'època propugnava. A tots els repel·lia, sobretot, la desimboltura anarcoide que s'anava filtrant, subreptíciament, en cada atac a la preceptiva tradicional. La seva repulsa es dirigeix a la càrrega ideològica 'negativa', 'dissolvent', que traginaren els modernistes. Costa i Llobera fou un canonge timorat i pulcre; Alcover, un curial plàcid i circumspecte: tots dos, és clar, responien a un tipus de societat arcaica, 'aïllada', de base rural i de mentalitat levítica i provinciana, com fou la de la Mallorca d'aleshores. És comprensible, doncs, que els esfereïssin no sols les insolències blasfemes o simplement reticents, tan habituals entre alguns modernistes, sinó fins i tot la seva bohèmia afectada i el seu menyspreu de les convencions".
Aquest clericalisme i reaccionarisme exacerbat d'alguns dels membres més destacats de l'Escola Mallorquina es pot trobar documentat en la nombrosa correspondència de Costa i Llobera que va incloure Bartomeu Torres Gost en un llibre sobre Costa publicat a la Biblioteca Balmes l'any 1971. Es tracta de l'obra Miguel Costa i Llobera (1854-1923): itinerario espiritual de un poeta, en la qual les cartes escrites per Costa a Maria Antònia Salvà i a Ignasi Casanovas palesen un viu sentiment de decepció -diguem-ho així-arran dels esdeveniments de la Setmana Tràgica. El clacissisme de Costa i Llobera, aquella defensa de l'"ordre" literari (la "forma" per damunt de tot!) contra l'"anarquia" (literària, política...) que ve de Barcelona s'expressa en la canonització de la rima i la retòrica com a sistema de primera magnitud per expulsar del parnás literari qui no accepti aquesta "contenció" que ha de tenir tota expressió literària que aspiri a "aprofundir l'obra del senyor damunt la terra". Costa i Llobera esdevé així, com diu Joan Fuster (pàg. 57 de La literatura catalana contemporània), el mestre de "l'eurítmia, la proporció, la correspondència, la simetria pròpia de l'organisme vivent, la qual es manifesta bé en els conceptes, o bé en els compassos prosòdics, o bé en síl·labes i tons". Vet aquí tres trets de l'Escola Mallorquina que són consubstancials en la seva forma d'entendre el fet poètic: "versificació", "retòrica" i "artificiositat".
Hi ha, evidentment, en totes aquestes concepcions un fort component polític que sovint es camufla de "etèria lluita cultural" quan, en el fons, no és més que una aferrissada defensa d'un estatus de classe que se sent amenaçat per la irrupció del moviment obrer i de la pagesia. La Revolució Francesa ha fet tremolar tots els fonaments del vell règim, del poder de l'Església. Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà, terratinents i rendistes, senten a prop l'alè del moviment anarquista i socialista. La lluita contra el modernisme, l'atac a les concepcions literàries de la "bohèmia anarcoide" del Principat no són més que una expressió de la soterrada lluita de classes cultural que hi ha en aquell moment històric.
Com a Maragall, els modernistes, Rosselló-Pòrcel, els surrealistes i, més endavant els situacionistes, el que poèticament (i políticament!) ens interessa del fet poètic a mitjans dels anys seixanta -que és l´època en la qual comencen a sorgir els embrions del que més endavant serien alguns dels poemaris que publicarem a patir dels anys vuitanta-, el que més ens n'interessa, deia, és la "paraula viva", l'espontaneisme en el vers, la ruptura amb la tradició formalista i noucentista de l'Escola Mallorquina i, més que res, el rebuig de la retòrica i la falsedat vital dels poetes de la "torre d'ivori". Joan Fuster, en definir la poètica de Joan Maragall, deixa ben clara quina és la posició pràctica d'aquest autor. En l'epígraf "Teoria i pràctica de la 'paraula viva'", Joan Fuster escriu (Literatura catalana contemporània, pàg. 44): "Dir les coses 'tal com ragen', quan hi ha naturalment, l'estat de gràcia', equival a situar la sinceritat al cim de la jerarquia literària. El que cal, doncs, és que el poeta digui la paraula nascuda d'un moment de plètora vital, i que la digui com li ve dictada per la seva vehemència interior. La resta és cosa secundària: els poetes sempre han parlat de les mateixes coses".
Com molts poemes de Salvat Papasseit, de Brecht, Maiakovski, Pedro Salinas, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover o Josep M. Llompart, es tracta d'aconseguir, mitjançant el treball del poeta, que l'espontaneïtat predomini en la feina creativa. Com explica Joan Fuster: "El concepte ve pel ritme; el vers és un estat tèrmic del llenguatge; una sola paraula, suficientment intensa, serà capaç de suggerir tot un món".
Els poetes mallorquins que cap als anys cinquanta fugen de l'herència de Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà (Llompart, Vidal Alcover, Blai Bonet en bona part de la seva creació) són, conscientment o inconscientment, fills d'aquestes concepcions. Concepcions que vénen d'una creativa assimilació de les avantguardes europees, especialment la francesa (surrealisme, dadaisme, Rimbaud, Lautréamond, Mallarmé en alguns casos...) i, és clar.
Josep M. Llompart, en els seus llibres La literatura moderna a les Illes Balears (Editorial Moll, Palma de Mallorca, 1964) i Els nostres escriptors (Editorial Moll, Palma de Mallorca, 1996) deixa constància de les aportacions i mancances d'alguns dels cappares de l'Escola Mallorquina. En La literatura moderna... (pàg 136) Llompart ens diu: "Maria Antònia va lluitar per aconseguir el seu art, per donar forma rigorosa a les seves intuïcions i vivències; va viure el seu món líric tan en to menor com es vulgui, però amb intensitat, explorant i apurant a plena consciència les seves possibilitats". I, en l'obra Els nostres escriptors (pàg. 177), conclou: "El seu valor essencial consisteix en una rara capacitat de conferir categoria i contingut poètic a les coses i als fets més vulgars. És clar que aquesta transfiguració de la pura anècdota en categoria poètica no sempre es produeix, i per això gran part de la poesia de Maria Antònia Salvà resta aturada en un nivell, trivial, en una absoluta superficialitat".
Josep M. Llompart, tot i reconeixent les aportacions de Costa i Llobera a la nostra poesia (sobretot en qualitat de llenguatge), no amaga tampoc cap crítica: "Va aportar a la literatura catalana [Costa i Llobera] un llenguatge poètic de qualitat perfecta, una tècnica magistral de versificador i algunes visions essencials de paisatge com a expressió d'un profund sentiment elegíac, tan delicades, tan pures i d'un lirisme tan intens, que probablement no tenen parió dins la nostra poesia. Aquests valors compensen sense escreix les limitacions i els caires negatius d'una obra que -seria absurd amagar-ho cau a vegades en la vulgaritat, en la carrincloneria o en la fredor més insustancial".
Vet aquí uns valors, en Maria Antònia Salvà: 'trivial, absoluta superficialitat'; en Costa i Llobera: vulgaritat, carrincloneria, la fredor més insustancial... que els joves dels anys cinquanta i dels seixanta i setanta, no podíem acceptar de cap de les maneres, fills com érem d'unes avantguardes culturals que pensaven, com Maragall, en la "paraula viva", en la sinceritat fent front a la falsa retòrica dels exquisits.
Evidentment, després de Gabriel Alomar, de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, de Josep M. Llompart, Blai Bonet i Jaume Vidal Alcover, anam ensopegant amb els poetes que formaran definitivament la nostra manera d'entendre el fet poètic. Parlam d'Agustí Bartra, de Màrius Torres i de la presència sempre lluminosa de Salvador Espriu, avui totalment silenciada pels epígons de la postmodernitat: els neonoucentistes que malden per desertitzar el nostre panorama literari de qualsevol "paraula viva" que pugui sorgir, enemics com són de tot el que fa olor de "bohèmia anarcoide" i "desfasat compromís" de l'intel·lectual català amb el seu poble i la tasca d'alliberament social i nacional de la qual hauria de ser protagonista essencial.
Els començaments dels setanta, amb una obertura de la censura franquista, amb el sorgiment de noves editorials a tots els Països Catalans i amb una lenta reincorporació a la vida cultural de Catalunya d'alguns intel·lectuals exiliats l'any 1939, el coneixement de Josep Palau i Fabre, Joan Brossa o Gabriel Ferrater marquen definitivament la nostra incipient dedicació a la literatura. Anys de complicada formació (per la dificultat de trobar els llibres adients i també, pel temps i esforços esmerçats en la lluita política clandestina). Intel·lectuals de la talla i amb el ferm compromís d'un Pere Calders, Maria Aurèlia Capmany, Joan Fuster, Ricard Salvat, Avel·lí Artís-Gener, Víctor Alba, Vicenç Riera Llorca o Gonçal Castellóacaben per indicar-nos la direcció exacta per on ha de marxar la nostra "poètica". La militància dins de les organitzacions antifeixistes (l'OEC i el PSM posteriorment) i les resolucions del Congrés de Cultura Catalana, acaben de concloure el cicle de formació que centra el camp dins del qual ens mourem a partir d'aquella època de tempteigs.
Pròleg del llibre de Miquel López Crespí Antologia (1972-2002). Palma (Mallorca). Col·lecció "El Turó", Fundació "Sa Nostra", 2003.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Turmeda | 01 Octubre, 2008 06:24 |
Gonçal Castelló hagué de patir aquest menysteniment durant tota la seva vida. Cap a mitjans dels anys vuitanta, que va ser quan el vaig tractar més, era ben conscient del control eminentment conservador, neonoucentista diem ara, damunt de la nostra cultura. Però, home d'un humor que mai havia pogut ofegar ni el feixisme en els seus llargs anys d'empresonament, no es donava per vençut i sempre animava els que ens entestàvem a seguir el camí del compromís i el de la lluita per a una cultura nacional-popular catalana. El seu exemple resistent ens animà a continuar lluitant, sense defallença, per la República, la independència i el socialisme. (Miquel López Crespí)
Llibres de la guerra civil: Gonçal Castelló en el record (i II)
La relació amb Gonçal Castelló s'intensificà a partir que vaig guanyar el Premi de Narrativa "Constantí Llombart" en els "Ciutat de València 1998" amb la meva obra Necrològiques. Obra que posteriorment seria editada per Amós Belinchón (València, 1988). El Premi, en plena orgia blavera i de persecució del català normatiu, em va ser lliurat per un jurat formar per Ferran Torrent, Joaquim Soler i Martín Quirós Palau. Uns dies després de fer-se pública la notícia, Gonçal Castelló em trucà emocionat, talment un jovenet de vint anys, tot content perquè havíem "vençut els blaveros". Per a ell, marginat sempre a la seva terra (com Joan Fuster, com Raimon, com tants d'altres), era una alegria saber que una obra en català normatiu havia pogut guanyar en plena època d'ofensiva blavera. No se'n podia avenir, i entre els seus amics va fer tot el possible per a rompre la murada de silenci que, com de costum, encerclava i encercla l'obra dels autors considerats "dissolvents" pel comissariat de torn.
No solen abundar aquest tipus de felicitacions i d'ajuts. A partir d'aquell moment les nostres relacions i contactes s'intensificaren. Per telèfon m'explicà les dificultats que tenia per a publicar i, també, no en mancaria d'altra, em narrà la història de la marginació i persecució que patia quan enviava les seves novelles a alguns dels nombrosos premis que es convocaven arreu dels Països Catalans. Quan l'escoltava, em semblava sentir relatar la meva pròpia història i la de tants d'altres companys i companyes marginats i silenciats per la reacció cultural. Novelles com La llarga nit, de la qual m'envià l'original mecanografiat, van ser rebutjades en tots els premis de novella del país. I això en temps en els quals encara no s'havia afermat, com en l'actualitat, el control del comissariat postmodern i neoneucentista damunt la nostra cultura!
Les anècdotes eren sempre les mateixes. Les "excuses" per a no donar-li un premi literari o les "acusacions" contra la seva obra eren els acostumats clixés de sempre: "desfasat realisme social", "guerracivilisme que a ningú no interessa", "escriptor d'accentuada ideologia comunista"... Bé, la cançoneta acostumada.
A hores d'ara, no us penseu: els escriptors que tenim les mateixes idees que Gonçal Castelló patim els mateixos mals i res no ha variat al respecte. Igualment quan concursava Gonçal Castelló, de seguida que descobreixen, per la màquina d'escriure o el tipus de lletra de l'ordinador, per la temàtica de l'obra, que pot ser un llibre de tal o qual autor qualificat de "conflictiu" (diuen "conflictiu" al fet de no ser servil, al fet de no voler, amb la nostra obra, engreixar la superstructura ideològica del sistema), de seguida som desqualificats amb idèntics subterfugis i les mateixes ximpleries.
La ideologia reaccionària, el menfotisme neoformalista i postmodern que ha provat de silenciar Salvador Espriu, Joan Fuster, Manuel de Pedrolo o Gonçal Castelló, continua més ferm que mai. I per això mateix, perquè teníem i tenim els mateixos enemics, de seguida congeniàrem. Bé; per això i per la seva personalitat encantadora.
Aleshores jo li feia arribar els llibres que dificultosament aconseguien rompre el blocatge de servils i menfotistes, i ell m'enviava les obres que, enmig de mil problemes i dificultats, havia aconseguit editar. Em referesc, per exemple, a Sumaríssim d'urgència (València, Editorial Prometeo, 1979), que em dedicà amb aquestes sentides paraules: "A l'amic Miquel López Crespí aquests records d'un temps mai oblidat. Gonçal Castelló. Barcelona, 1986". Tampoc no podem oblidar A gat vell ratolí tendre (Barcelona, Editorial El Pont) i Vida i miracles d'Antoni Miró (Alcoi, Edicions Marfil, 1994).
Malgrat les obres publicades, Gonçal Castelló, com em digué en nombroses ocasions, no va tenir prou sort ni en els concursos literaris ni amb les editorials i, evidentment, molt manco en la promoció i difusió de la seva novellística, llibres de contes i reculls d'articles. Com a escriptor, tot s'ho va haver de guanyar a pols. Resten encara inèdites novelles com La llarga nit (de la qual, ja ho he dit, serv, com autèntic tresor, un dels originals) i Les corrupcions, una novella que aconseguí quedar finalista en els famosos Premis "Octubre", en l'apartat de novella. I resten inèdites, com ja he dit, les seves memòries: Memòries d'un gandià, una obra en quatre volums i de 661 pàgines que l'autor no va poder veure editades en vida.
No cal dir que, en unes altres circumstàncies, amb un suport adient de la crítica i dels mitjans de promoció cultural (suplements de cultura dels diaris dels Països Catalans, ràdio, televisió...) Gonçal Castelló s'hauria animat (i ja ho era d'animós!), i ben segur que ens hauria donat moltes més novelles, llibres de contes o de memòries, ja que era un escriptor total al qual la literatura tenia corprès absolutament.
Gonçal Castelló hagué de patir aquest menysteniment durant tota la seva vida. Cap a mitjans dels anys vuitanta, que va ser quan el vaig tractar més, era ben conscient del control eminentment conservador, neonoucentista diem ara, damunt de la nostra cultura. Però, home d'un humor que mai havia pogut ofegar ni el feixisme en els seus llargs anys d'empresonament, no es donava per vençut i sempre animava els que ens entestàvem a seguir el camí del compromís i el de la lluita per a una cultura nacional-popular catalana. El seu exemple resistent ens animà a continuar lluitant, sense defallença, per la República, la independència i el socialisme.
Publicat en la revista L'Estel (1-VIII-05)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
« | Octubre 2008 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | ||
6 | 7 | 8 | 9 | 10 | 11 | 12 |
13 | 14 | 15 | 16 | 17 | 18 | 19 |
20 | 21 | 22 | 23 | 24 | 25 | 26 |
27 | 28 | 29 | 30 | 31 |