Literatura catalana contemporània

Miquel López Crespí: Sa Pobla en el record

Turmeda | 07 Octubre, 2008 15:29 | facebook.com

Aquesta revista catòlica i integrista [Sa Marjal], que fou dirigida pel sacerdot manacorí que va ser vicari de sa Pobla és una font molt útil per a entendre la Mallorca de començament de segle XX. I, alhora, per a copsar el paper fonamental del clergat com a "intellectual orgànic" de les classes dominats mallorquines. (Miquel López Crespí)


Església i caciquisme



En el llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003) i en el llibre d'història local Temps i gent de sa Pobla (Collecció Uialfàs, Mallorca, 2002) hem parlat sovint de Mossèn Joan Parera Sansó (1865-1926) i de la revista Sa Marjal de sa Pobla. Aquesta revista catòlica i integrista, que fou dirigida pel sacerdot manacorí que va ser vicari de sa Pobla és una font molt útil per a entendre la Mallorca de començament de segle XX. I, alhora, per a copsar el paper fonamental del clergat com a "intellectual orgànic" de les classes dominats mallorquines. Sa Marjal i la tasca ideològico-política del vicari de sa Pobla, l'apostolat antiliberal d'aquest representant de les forces més obscures de la reacció illenca i espanyola, es troba prou documentat en cada un dels números de la revista que fou publicada des de gener de 1909 a gener de 1928.



Aquests dies, cercant material referent al batle de sa Pobla Miquel Crespí i Pons, el batle "Verdera", i, concretament, estudiant el número de primer de gener de 1927, he trobat uns escrits prou eloqüents quant al reaccionarisme de mossèn Joan Parera Sansó, que, pel que escriu, en aquells dies de 1927 estava molt preocupat pel paper "nefast" que, al seu paper, tenia determinat tipus d'educació damunt el poble. Les reflexions titulades "L'Escola a Sa Pobla" venien donades per la propera construcció d'una Escola Graduada en uns terrenys propietat de la meva família, "Sa Tanca de Can Verdera". L`ànima de tot aquest procés de modernització del poble era, sens dubte, el meu oncle Miquel Crespí, que, tot i ser un home de provada fidelitat al general Miguel Primo de Rivera, no dubtà a relacionar-se amb professionals de la importància de, per posar un exemple, l'arquitecte Guillem Forteza, que va ser president del Cercle Regionalista de Mallorca.

A començaments del segle XX la situació de l'ensenyament a Mallorca era vertaderament lamentable. Com explica Isabel Peñarrubia i Marquès en Els partits polítics davant el caciquisme i la qüestió nacional a Mallorca (1917-1923) (Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, 1991) pàgs. 253-254: "Segons les dades aportades per Jaume Oliver [Escola i societat. L'ensenyament a les Illes en el segle XX, Palma, 1978], l'analfabetisme l'any 1910 entre la població total de les Illes era d'un 67,64 %, força superior a la mitjana estatal. Malgrat que la ley Moyano del 8-IX-1857 manàs l'escolarització obligatòria de tots els nins entre els sis i els dotze anys, la major part de les famílies obreres, tant al camp com a la ciutat, necessitaven el jornal dels seus fills menors". I, una mica més avall, afegeix: "Al pobles assistia regularment a l'escola una mitjana del 10 al 20 % dels nins, com ho testimonien diverses fons".

Així i tot, malgrat aquesta situació d'indigència cultural en la qual es troben les classes populars de les Illes, la prevenció del vicari de sa Pobla contra els "perills" de l'escola són evidents en aquests articles que comentam, publicats en els primers mesos de 1927.

Per a Parera Sansó "el principi de la sabiduria és el temor de Deu; y la vertadera ciencia és anar pes camí del cel i salvar la seva ánima" ("L'Escola sa Sa Pobla", Sa Marjal, primer de gener de 1927). Vet aquí l'autèntic programa de l'integrisme catòlic. Un integrisme que ja havia saludat l'execució de Ferrer i Guàrdia (1-X-1909) i el tancament de les escoles laiques del Principat. Anys després de l'execució del gran pedagog català, Parera Sansó, des de Sa Marjal, continuava atiant l'odi contra l'Escola Moderna, que per al vicari de sa Pobla és l'equivalent a l'Escola Bolxevic. Escriu el sacerdot: "...avuy s'ens ve l'Escola Layca o socialista o bolchevique y enseñará que son lícites totes ses llibertats, menos sa llibertat per obrar es be, que sa propietat és un robo, qu'els rics son uns lladres, qu' els sacerdots son uns farsantes, que sa Relligió és una beneytura, y que Deu no existeix".

Mossèn Parera Sansó només és un exponent del que pensen en aquells moments alguns sectors de els classes dominants mallorquines. Educar al poble, amb els perills "socialistes i bolxevics" que això comporta? En el número 218 de Sa Marjal informa que no es tracta de "tenir moltes escoles sinó que siguin bones escoles". Evidentment, "bones escoles", vol dir escoles catòliques dedicades a mentalitzar el poble contra les idees "disolvents", racionalistes, socialistes o maçòniques que arriben de l'estranger. Per a Parera Sansó els seixanta mil mestres que hi ha França no serveixen per a educar al poble, ja que han portat el país a la "perdició socialista". Escriu el sacerdot, blasmant contra la proliferació d'escoles i d'ensenyants a França: "A France, aquesta nació que apesar de que se deya es cervell d'Europa pareix que ha perdut es cervell de tot, hey ha més de 60.000 mestres socialistes, és el dir, que son anticatolics, perque el socialisme és incompatible amb lo catolicisme, com ha fallat l'Esglesia; i per axó en aquesta nació apenes hey ha homos o síen persones de conexament".

El programa educatiu de l'Estat francès, amb 60.000 mestres, no ha servit per fer "homes de coneixement". Per a Parera Sansó i el clergat integrista mallorquí (i de rebot de tot l'Estat), el passat d'analfabetisme "és el que fa homes bons", Escriu el vicari Parera: "...anem an els nostros humils antepassats d'are fa més de 300 anys que sabien que per esser bons homes bastava sabre y practica sa Doctrina Cristiana y així és que moltes vegades finsitot es Batle no sabia firmar".

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Gabriel Alomar en el record

Turmeda | 07 Octubre, 2008 12:53 | facebook.com

Josep M. Llompart llegí amb veu vibrant i emocionada A la ciutat futura, lectura que corglaçà (d'emoció, de sentiment contingut) la gentada (més de quatre-centes persones) que romanien dretes i en silenci respectuós al costat de la tomba d'Alomar. Els joves de les Joventuts d'Esquerra Comunista (JEC), de la Jove Guàrdia Roja, militants i simpatitzants del PSI, OEC, PTE, OEC o del mateix PCE, escoltaren el poema-himne amb el puny tancat, com a mostra de respecte i de confiança en un futur que volíem republicà, independent d'Espanya i socialista, seguint el mestratge del nostre gran intel.lectual recobrat." (Miquel López Crespí)


Gabriel Alomar: els nostres.


Dia 6 d'agost de 1977 tengué lloc en un saló de la cafeteria Almudaina de l'avinguda Jaume III una reunió decisiva per a organitzar -entre totes les forces polítiques i culturals mallorquines- el retorn de les despulles de l'intel.lectual (Gabriel Alomar) més blasmat per les classes dominants mallorquines, aliades sempre al més reaccionari que hi pugui haver-hi en qualsevol època i circumstància a l'Estat espanyol: l'integrisme carlí en el segle XIX, el nazi-feixisme en els anys trenta-quaranta. A la reunió, a la qual hi vaig assistir en representació de l'OEC (Organització d'Esquerra Comunista), també hi havia en Josep Valero per part dels carrillistes (P"C"E), en Fèlix Pons pels socialistes del PSOE, en Francesc Garí pels centristes, en Miquel Fiol pels demòcrata-cristians, en Miquel Artigues per Reforma Social Española, en Miquel Tugores per part del PTE i n'Isidre Forteza com a delegat del MCI. Altres organitzacions presents eren l'OCB, el Congrés de Cultura Catalana, el GOB, Unió Nacionalista, etc.



Malgrat la feinada de repartida de fulls per instituts, fàbriques, hotels, pobles i barriades, el cert va ser que, a l'aeroport de Son Sant Joan, el diumenge que tornaven les despulles de Gabriel Alomar (de mans del regidor Pau Seguí) només hi havia un centenar de persones concentrades esperant. El periodista Pere Bosch del diari Última Hora hi era present, a zero hores i trenta minuts del dia 8 d'agost de 1977 a l'aeroport de Son Sant Joan quan arribaven les despulles de l'autor de La ciutat futura. Paulí Buchens digué a Víctor Alomar: "Víctor, t'entrec les despulles de ton pare i el teu fill".


El deu d'agost, aproximadament cap a les nou del vespre, després de més de trenta-sis anys d'exili, les restes de Gabriel Alomar eren soterrades en el cementeri de Ciutat, a pocs metres de l'hemicicle on foren assassinats milers de mallorquins i mallorquines d'esquerres o simples demòcrates sense partit, a pocs metres igualment de la fossa comuna on eren enterrats, sota munts de cal, els millors fills que havia produït la Mallorca de començament de segle. N'Antoni Serra va obrir l'acte llegint la munió infinita de telegrames i cartes d'adhesió que arribaven de totes les contrades dels Països Catalans, l'Estat espanyol i l'estranger. A part de les organitzacions comunistes (OEC, PTE, MC, etc), enviaren telegrames el Partit Socialista de Catalunya, el PSUC, Esquerra Republicana de Catalunya, Entesa dels Catalans, el Congrés de Cultura Catalana al País Valencià, Assemblea de Catalunya, Casa Catalana, Òmnium Cultural... També s'hi llegiren els comunicats enviats des de Menorca, Eivissa i Formentera. El manifest dels intel.lectuals antifeixistes que es llegí anava encapçalat per les signatures d'Heribert Barrera, Jordi Carbonell, Josep Benet, Joan Raventós, etc. Dels parlamentaris elegits el 15-J no hi havia gaire representació. El diari Baleares deia (11-VIII-77): "De los parlamentarios baleares sólo vimos a Manuel Mora del PSOE, sus compañeros estaban en Madrid y nada concreto se sabía sobre los demás". Després, Josep M. Llompart llegí amb veu vibrant i emocionada A la ciutat futura, lectura que corglaçà (d'emoció, de sentiment contingut) la gentada (més de quatre-centes persones) que romanien dretes i en silenci respectuós al costat de la tomba d'Alomar. Els joves de les Joventuts d'Esquerra Comunista (JEC), de la Jove Guàrdia Roja, militants i simpatitzants del PSI, OEC, PTE, OEC o del mateix PCE, escoltaren el poema-himne amb el puny tancat, com a mostra de respecte i de confiança en un futur que volíem republicà, independent d'Espanya i socialista, seguint el mestratge del nostre gran intel.lectual recobrat.


Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

La novel·la històrica a les Illes

Turmeda | 07 Octubre, 2008 07:05 | facebook.com

El final de Chopin és d'autèntica tragèdia. Obligat a fer concerts per a sobreviure i pagar casa i vestits, ja que no pot donar les classes de piano a qualsevol indret ni rebre les seves alumnes de qualsevol manera, viatja per França i Anglaterra arrossegant el seu dolor i l'enyor per la família perduda. Encara escriu molt a Sand, però ella ja viu en un altre món. Chopin mantendrà una bona relació amb Solange fins a la mort. (Miquel López Crespí)


Frédéric Chopin a Valldemossa: els anys finals



Les relacions entre Chopin i George Sand comencen a deteriorar-se a la primavera de 1845. En el fons, malgrat la intensa i fecunda relació de conveniència mútua entre Sand i Chopin, sempre hi ha hagut una diferència, per no dir moltes, entre les dues personalitats: Frédéric Chopin de seguida s'ha adaptat a la família de Sand. Ell és feliç, malgrat la gelosia que comença a aflorar amb força, amb el que considera i considerarà fins a la mort, la seva "nova família".

No és aquesta la percepció que té George Sand de la seva relació amb Chopin. Malgrat tots els anys de convivència amb el músic, gelosa de la seva independència i de la seva llibertat, mai no ha considerat que la relació fos "imprescindible", "eterna". Sand es va cansant de la relació "interminable" amb Chopin. Ara ja no és el "geni" que superarà Bach o Beethoven. Ara, Frédéric Chopin és Chip-Chip o "Chipinski".



George Sand, que va fer tants d'anys de verge al costat del músic, ja rep a aquestes alçades els seus antics amants -i els nous!- en presència de Chopin i aquest sembla no adonar-se'n. Cap a 1844 manté unes relacions prou conegudes amb el dirigent socialista Louis Blanc, que llavors tenia trenta-tres anys. També es relaciona amb l'editor Víctor Borie, que té vint-i-set anys. Però el més terrible, en aquest final de la parella, s'esdevé amb la cruel caricatura que Sand fa de Chopin en la seva novella Lucrezia Florani.

En aquesta novella Chopin esdevé un Píncep Karol inestable, gelós i aviciat, mal de suportar. Tot el que Sand pensa del músic queda reflectit en aquesta obra. Una obra bàsica per a copsar com i de quina manera l'escriptora veia Chopin a les darreries de la seva relació.



El pintor Delacroix, mestre de dibuix dels fills de Sand, ens ha deixat alguns testimonis impressionats d'aquestes darrers anys de Chopin a Nohant. Delacroix és testimoni de les lectures de Lucrezia Florani que Sand fa a Chopin. Delacroix, que copsa a la perfecció com l'insuportable príncep Karol és el mateix Chopin, no entén com el músic pot suportar tanta humiliació. Ans al contrari, després d'aquestes lectures humiliants, Chopin encara felicita l'autora de la novella per la qualitat assolida.

L'any 1847 es consuma la ruptura de la parella. Chopin no es recuperarà mai. Morirà, dos anys després, el 1849, enyorant els fills -Solange!- recordant fins el darrer segons de la seva existència els seus anys d'intensa creativitat i vida familiar a Nohant.

Per a Sand, la ruptura amb Chopin significa tot el contrari: l'alliberament. Dia 26 de juliol de 1847 escriu al seu amic Emmanuel Arago: "Ah!, quin descans, quina llibertat! S'han romput les cadenes" Sempre havent de suportar aquell esperit estret i despòtic però sempre fermada a ell per la compassió i pel temor que pogués morir de pena... Feia nou anys que, plena de vida, vivia fermada a un cadàver".

Tot ha finit. Chip-Chop és un "cadàver". Un "cadàver" que viurà una llarga i penosa agonia, física i sentimental.

El final de Chopin és d'autèntica tragèdia. Obligat a fer concerts per a sobreviure i pagar casa i vestits, ja que no pot donar les classes de piano a qualsevol indret ni rebre les seves alumnes de qualsevol manera, viatja per França i Anglaterra arrossegant el seu dolor i l'enyor per la família perduda. Encara escriu molt a Sand, però ella ja viu en un altre món. Chopin mantendrà una bona relació amb Solange fins a la mort.

Chopin viatja malalt. Escup sang. Algunes aristòcrates angleses, compadides i d'amagat, li fan arribar algunes almoines. El 1848 és un dels anys més tristos per a Chopin, consumit, viatjant d'aquí allà, sense poder compondre música com en els temps de Nohant, està obligat a dissimular com pot la seva mortal malaltia que, si se sapigués, li faria perdre les alumnes de bona posició social que li permeten sobreviure.

Per a Sand, en canvi, el 1848 esdevé uns dels anys de més glòria política i literària. Al capdamunt de l'onada revolucionària de 1848, al costat dels seus amics, prova de canviar la història. Fent costat al govern de la República ajudà a redactar els principals decrets revolucionaris: el de la jornada de deu hores, el que suprimeix els títols de noblesa... El 5 de març de 1848 es troba, per casualitat, enmig del carrer amb el seu antic amant. La trobada és freda. Chopin li informa que ja és padrina. Solange, amb qui el músic, al contrari que la mare, manté bones relacions, li ho comunica.

Però Chopin ja no és més que un llunyà episodi en la vida de Sand.

El músic mor el 17 d´octubre de 1849 al costat de la filla de Sand, Solange, que el va vetlar aquella nit.

Aquest és, una mica resumit, evidentment, el món que hem provat de novel·lar en El darrer hivern de Chopin i George Sand (Proa Edicions) i en Corambé. El dietari de George Sand (Pagès Editors).

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb