Literatura catalana contemporània

La cultura catalana i alguns dels seus enemics: sicaris, amargats i envejosos (un article de l'escriptor Miquel López Crespí)

Turmeda | 18 Octubre, 2008 18:34 | facebook.com

Si la persona a calumniar i a la qual volen perjudicar és un escriptor prou conegut, proven de marginar-lo amb l'excusa més inversemblant. Escriuen indigeribles pamflets insultat aquell intellectual aprofitant qualsevol cosa. Un dia afirmen que l'editorial on publica les seves novelles és de tercera categoria; després afegeixen que el premi literari guanyat a València, Barcelona o Palma de Mallorca no és dels que "consagren". Posteriorment, en constatar que res els funciona, es fiquen amb el cognom d'aquell autor o amb la vida particular de la persona atacada. Babaus, desconeixedors de la importància d'Internet, es pensen poder marginar un professional en no parlar de les seves publicacions. (Miquel López Crespí)


Potser, si haguessin nascut en temps del feudalisme, en l'Edat Mitjana, en temps de la Inquisició o en els anys més durs del feixisme, haurien aconseguit els seus tèrbols propòsits: fer callar el dissident, que Galileu es retractàs, que Gabriel Alomar no existís, que Maiakovski es suicidàs. En l'actualitat els sicaris ja no poden fer callar ningú. (Miquel López Crespí)


De sicaris, amargats i envejosos



Els sicaris són personatges tèrbols, de mirada enverinada, insatisfets de la vida, amargats, amb la sang corrompuda per l'enveja, que arrosseguen la seva existència trista i miserable ballant, com els pallassos, al so de la música de qui comanda. Sempre els trobam al servei de màfies i poders fàctics, siguin aquests econòmics o polítics. El seu ofici és insultar, calumniar o silenciar aquells que treballen honradament en qualsevol ofici o professió però que, per això mateix, motiven la ràbia dels impotents.

No solen tenir idees polítiques pròpies. Només saben fer de criats d'aquells grups o partits que són al poder i, per tant, poden repartir nòmines, certa influència mediàtica, l'insignificant protagonisme provincià al qual aspiren homeneus de tan baixa categoria. En tot moment al servei de qui paga, avui els podem trobar a les ordres de la dreta i demà, si la seva butxaca així ho exigeix, inventant-se currículums irreals, fan creure que han estat progressistes; i, mentiders com són, xerriquen que sempre han estat d'esquerra per a collocar-se en nòmina del guanyador del moment. Evidentment, la seva "esquerra" és la de la moqueta, el cotxe oficial, l'àpat i el viatge gratuït. No els veureu mai fent costat a l'esquerra alternativa de la nostra societat, lluitant al costat de qualsevol dels grups ecologistes, republicans, socialistes o nacionalistes actualment existents.



No miren mai de front aquell amb qui parlen. En llur provada misèria personal, porucs quan no tenen la protecció de qui els paga, s'atemoreixen quan imaginen que algú pot descobrir llur podridura. Escàpols, miren el terra ordint sempre només mentides, calúmnies i tergiversacions.

Els més enverinats són aquells que en una època incerta volgueren ser alguna cosa en el seu poble i, incapaços de fer res de profit tret de fer mal als altres, acabaren fent de criats en indignes feines enfocades solament a perjudicar el proïsme. Sabem de cert que alguns volgueren provar sort en la literatura o el periodisme. Se sap de l'existència d'un esburbat poemari o mala narració presentada a aquell concurs literari. Eren històries tan mal escrites que ni els amics dels sicaris es volgueren comprometre lliurant-los aquell guardó.

Mai no han pogut pair el fracàs. A partir d'aquell moment la ràbia i el ferotge autoodi que els domina i envinagra l'existència es van anar fent tan grans que actualment han arribat a assolir cims inimaginables. És des de la impotència produïda per aquesta enveja inabastable que contemplen amb odi tot el que els encercla.

Com Dràcula davant la creu o els espills, no suporten el més mínim èxit del veí. Odien especialment els altres company de feina i, més que res, els autèntics creadors de la nostra terra. L'enveja els ha convertit en els pitjors enemics de la nostra cultura. Ordeixen contínues conspiracions per a barrar el pas quaselvol persona que destaqui per damunt la seva provada mediocritat. A vegades, els amos els donen petites parcelles de poder per a tenir-los entretenguts. Misèries controlades, evidentment. Des del seu rídicul observatori, l'almoina que atorguen els que manen de veritat, el sicari malda per silenciar o criminalitzar aquell que no s'ha venut. Aleshores, els nostres desgraciats i estrambòtics homeneus de comèdia bufa s'afanyen per silenciar les obres, la feina concreta d'aquells als quals envegen. No contents amb el silenci orquestrat, conviden a miserables semblants per a escriure contra aquell o aquella al qual o a la qual es vol silenciar.

Si la persona a calumniar i a la qual volen perjudicar és un escriptor prou conegut, proven de marginar-lo amb l'excusa més inversemblant. Escriuen indigeribles pamflets insultat aquell intellectual aprofitant qualsevol cosa. Un dia afirmen que l'editorial on publica les seves novelles és de tercera categoria; després afegeixen que el premi literari guanyat a València, Barcelona o Palma de Mallorca no és dels que "consagren". Posteriorment, en constatar que res els funciona, es fiquen amb el cognom d'aquell autor o amb la vida particular de la persona atacada. Babaus, desconeixedors de la importància d'Internet, es pensen poder marginar un professional en no parlar de les seves publicacions. Treballant en els mitjans de comunicació, sembla mentida que no entenguin que avui dia, prement una tecla de l'ordinador, qualsevol persona pot fer arribar una notícia silenciada a milers i milers d'individus del món sencer. No en parlem si el professional al qual volen silenciar disposa d'un lloc web! Aleshores les provatures dels sicaris són absolutament inútils. Potser, si haguessin nascut en temps del feudalisme, en l'Edat Mitjana, en temps de la Inquisició o en els anys més durs del feixisme, haurien aconseguit els seus tèrbols propòsits: fer callar el dissident, que Galileu es retractàs, que Gabriel Alomar no existís, que Maiakovski es suicidàs. En l'actualitat els sicaris ja no poden fer callar ningú.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Sa Pobla (Mallorca): records dels anys cinquanta

Turmeda | 18 Octubre, 2008 11:21 | facebook.com

L’oncle Josep, que en la guerra havia estat el responsable de transmissions de la XXII Brigada Mixta de l’Exèrcit Popular de la República, el combatent que havia tengut a les mans metralladores soviètiques i txeques, les bombes de mà que serviren per a provar d’aturar l’avanç de l’enemic a tants fronts de batalla, ara ens ajudava a millorar el Betlem (Miquel López Crespí)


Nadal i un Betlem republicà. Sa Pobla en els anys 50


Pàgines del meu dietari



Si avanç per les fondàries del record; si, a poc a poc, com una persona que camina a les palpentes per una via desconeguda, prov de retrobar l’atmosfera d’aquells anys llunyans, amb el pare pintant tranquil·lament sota l’emparrat, al porxo de casa, distinguesc la padrina cosint en el menjador amb el moix fent voltes, jugant amb els rodets de llana. És quan de sobte, de forma inesperada, regressen, com si venguessin d´un país molt llunyà, totes les meves joguines d’infant.

Viatjar cap a indrets exòtics amb el trenet de fusta que em va fer l’oncle Josep, ja que nosaltres que no teníem prou diners per a comprar-ne un de ferro, com els que venien a les adrogueries de la plaça i que només tenien els fills del metge i d’algun pagès ric. És el moment exacte en el qual una boira espessa em cau al damunt i, sense que pugui fer-hi res, em sent transportat a un univers ple de músiques desaparegudes, gests que el temps ha esborrat, rostres que foren el meu paisatge estimat quan el món no anava gaire més enllà de la veu dels pares o dels padrins cridant-me per a anar a dinar o enviar-me a comprar pa al forn. Els records em porten a la plaça, quan era una festa anar a veure els capgrossos que ballaven per Sant Antoni, fent-nos sentir, per unes hores, habitants d´un país d´encanteri on tot era possible.

Flaire de murta pels carrers i ressò de xeremies i flabiols.

Des d´una infinita distància veig que em donen unes pessetes per a comprar-me una baldufa, una pilota de goma o les casetes i pastorets de fang que per Nadal posarem damunt la taula, amb els reis d’Orient, les gallines i les ànneres, els molins i l’estrella feta amb el paper d’alumini que envoltava les xocolates.

El pare i l’oncle s´ho miraven feliços, contemplant la infinita capacitat per a la fantasia de la infància, capaç de convertir una faula religiosa en un joc ple de vida, en un món inabastable on no se sabia ben bé si el ninet de la cova era un déu reencarnat o simplement un infant com tants d’altres, perseguit pel poder de Roma, amagant-se com s’havien hagut d’amagar tants d’amics del pare en acabar la guerra.

O potser era això precisament el que m’interessava del Betlem: que fos un indret on jo podia salvar una família perseguida pels poderosos.

De les converses a la vora del foc, dels xiuxiuejos de la postguerra, havia intuït que el pare havia sofert les persecucions dels que comandaven, dels soldats. Era la història de Josep i Maria que el sacerdot ens explicava els diumenges a la congregació: una família perseguida per l’emperador de Roma, per soldats amb cascos i espasa, com els de les processons de setmana santa, amb els “passos” que ens mostraven com era crucificat el Crist.

L’infantó de la cova: un nin sense casa i a mercè dels soldats. Una família sense llar, en mans dels poderosos. El Betlem era, doncs, un joc que em permetia bastir un refugi protector envoltant aquell ninet acabat de néixer, que podia morir de fred i de fam si nosaltres no li bastíem una llar adient, amb gent que li anàs a portar menjar, queviures, amor, per tal d’esperar l’arribada d´un nou temps.

Nadal no tenia cap altre significat especial per a nosaltres. Un temps de descans, quan la feina al taller i als horts minvava i jo podia anar a cercar les capses de les golfes on cada any, després de reis, guardava les figuretes del Betlem. Nadal eren aquests dies de joia, quan més joguines hi havia a la casa i podria romandre, sense deures ni obligacions escolars, per les grans sales silencioses, senyor de tots els racons, rei de les cambres tancades des de la mort dels redepadrins. Eren els moments més estimats, quan no havia de marxar, diluviàs o fes sol, a sentir les avorrides lliçons del mestre. Una època mitificada a mesura que van passant els anys i que torna, a la memòria, esplendent, fent retrocedir amb la seva lluminositat, les onades de boira del present. Com una pel·lícula en blanc i negre de les que anàvem a veure a Can Guixa o Can Pelut, els cines del poble. Igual que un antic documental, restaurat per eficients enginyers del muntatge i que fan tornar els amics des de les més llunyanes fondàries del temps. Uns amics amb els quals ens entreteníem a muntar el Betlem i, mentre uns ajudaven a col·locar pastors i reis, patges i ramat, casetes i molins, els altres, amb l’herba que havíem anat a cercar, preparaven aquells prats de verdet que lluïen uns dies amb tota la seva esplendor.



Front de Terol l'any 1937. A la dreta de la fotografia podem veure l'oncle de Miquel López Crespí, José López Sánchez, cap de transmisions de la XXII Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la República.


L’oncle Josep, que en la guerra havia estat el responsable de transmissions de la XXII Brigada Mixta de l’Exèrcit Popular de la República, el combatent que havia tengut a les mans metralladores soviètiques i txeques, les bombes de mà que serviren per a provar d’aturar l’avanç de l’enemic a tants fronts de batalla, ara ens ajudava a millorar el Betlem.

Més d´una vegada, el pare, tornant de la feina del taller, va trobar l’oncle, rodejat de tots els infants del carrer, feinejant amb les figuretes, col·locant com pertocava les veles dels molins, posant els ponts, provant de bastir aquell món esponerós que, amb la nostra desfermada imaginació, imaginàvem viu, en plena acció, amb els pagesos llaurant la terra i els animals, ovelles i endiots, cans i gallines, anant amunt i avall talment fos el món vivent del poble.

El pare, una mica sorneguer, s’aturava per uns moments davant l’exèrcit de figueretes de fang i casetes de suro i li deia, sense poder contenir les rialles: “Si et veiessin ara els companys de la guerra, el comissari Santiago Rojas! Ningú no ho podria creure, tots aquells que et veieren entrar a Terol, amb les primeres unitats de les tropes republicanes, al capdavant de la XXII Brigada, que amb el temps restaries agenollat davant un Betlem de joguina, ajudant els infants a col·locar en el seu lloc Josep i Maria! Qui ho hauria de dir!”.

L’oncle el mirava de reüll i feia gest de voler contestar. Però mai no li responia. Sabia ben bé que era una més de les bromes acostumades del pare. Sense parar esment a les paraules que li havia dit, l´oncle feinejava construint el petit rieró de ciment, pintant després de color de terra les voreres per a fer-lo avinent amb tot el nostre muntatge. Al davall de la taula, ben amagat rere la roba que cobria tot l’espai existent entre les quatre potes, un gran poal d’alumini recollia l’aigua que circulava davall els ponts regant l’imaginari prat. Una canonada invisible, dissimulada rere les muntanyes de cartró, proporcionava aquella sensació de sorprenent realitat que ens tenia fascinats. Més endavant, emprant piles i bombetes molt petites, arribàrem a il·luminar la cova de l’infant perseguit, les casetes dels pagesos, el molí d’aigua, que tenia unes pales mogudes per l’aigua instal·la per l’oncle.

Què més podíem demanar els al·lots d’aquella època que fa tant de temps que s'esmunyí, fonedissa com la gebrada del matí davant els primers raigs de sol?

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Miquel de Palol i els Premis Mallorca

Turmeda | 18 Octubre, 2008 07:02 | facebook.com

L'illa dels morts és una novel·la complexa, multiforme, gairebé inabastable, que té com a punt de partida la confluència d'un grup nombrós de personatges en una vella masia. Els esdeveniments que protagonitzen, sempre sorprenents, dibuixen una xarxa de relacions gairebé infinita que condueixen el lector cap a un món imaginari que només es regeix per les normes que la mateixa narració dicta. (Jurat del Premi de Novel·la)


Miquel de Palol: premi de novel·la en els Premis Mallorca 2008


En nom del jurat del Premi de Novel·la, Joan Mas i Vives va fer aquest parlament explicant la decisió que atorgà a Miquel de Palol el preciat guardó literari. Aquest escrit va ser llegit la nit del lliurament des Premis Mallorca (13-X-08) en el marc inigualable del Teatre Principal de Palma (Mallorca). El jurat del Premi de Novel·la era format per Joan Mas i Vives, Pilar Arnau, Mercè Ibarz, Miquel López Crespí i Josep Piera.



Joan Mas i Vives, president del Premi Mallorca 2008 de Narrativa

L'illa dels morts és una novel·la complexa, multiforme, gairebé inabastable, que té com a punt de partida la confluència d'un grup nombrós de personatges en una vella masia. Els esdeveniments que protagonitzen, sempre sorprenents, dibuixen una xarxa de relacions gairebé infinita que condueixen el lector cap a un món imaginari que només es regeix per les normes que la mateixa narració dicta. Així, es troben immersos en un joc, de vegades macabre, de vegades lúbric, més sovint purament especulatiu, en el qual els debats teòrics troben el contrapunt en unes pràctiques de comportament individual o de convivència poc previsibles fora de l'àmbit que l'obra construeix, sempre a favor d'una atmosfera densa, barroca i decadent, que en algun moment resulta asfixiant. La intriga gairebé de novel·la policíaca, la incursió constant en l'àmbit de l'esoterisme i de les societats secretes, la tendència dels personatges cap a una sexualitat directa i primària o la teorització que fa que sempre puguin anar més enllà en la persecució del refinament intel·lectual, són alguns dels ingredients més destacats de l'obra. També són molt nombrosos els recursos narratius que l'autor fa servir, caracteritzats per la convicció que en la descripció d'un objecte, encara que sigui un artefacte narratiu, compten més les perspectives adoptades que la naturalesa mateixa de tal objecte. Per això, entre el mal·labarisme virtuós i la lògica abstracta, el cadenat de narracions simultànies o successives sembla indicar que res no es nega a l'ambició de l'autor, seduït pel risc de l'aventura expressiva extrema.

Felicitats a qui ha demostrat tenir l'alè suficient per habitar aquesta L'illa dels morts.


Mots també reivindicatius, com els de Joan Carles Bellviure, que donà les gràcies "per aquest premi minoritari, en una llengua minoritària i en un país que no deixen existir"; i els de Gemma Pasqual, que dedicà el guardó a tots els que, "malgrat el PP i malgrat la pluja", sortiren pels carrers de València el passat 9 d’octubre per reivindicar la unitat dels Països Catalans. (Núria Martí)


Nit literària al teatre Principal


Miquel de Palol s’endú el premi Mallorca de narrativa, valorat en 70.000 euros. Gemma Pasqual i Bernat Nadal s’emportaren el de novel·la juvenil i poesia, respectivament, mentre que Joan Carles Bellviure i Josep Maria Miró compartiren, ex aequo, els premis de textos dramàtics 2008


Per Núria Martí


No podia ser que en un any en què els premis Mallorca de creació literària anaven dedicats a les lletres femenines, no gaudíssim de l’alegria que sentí la primera dona guanyadora d’un dels seus guardons. I així va ser. La valenciana Gemma Pasqual fou la primera dona que pujà a l’escenari a recollir un dels guardons que, des de fa ja quatre anys, atorga el Consell de Mallorca. Ho féu, precisament, en la nova modalitat de literatura juvenil i rebé un premi valorat en 10.000 euros per la seva obra E=mc2.

Tampoc no podia ser que, en quatre anys de premis, no hagués anat a parar encara cap guardó en mans d’un mallorquí. El manacorí Bernat Nadal, amb el seu poemari Oratori d’atricions, trencà el malefici i donà finalment un Mallorca per a les lletres de la nostra illa.

El premi gros, però, el Mallorca de narrativa (valorat en 70.000 euros i sent així el segon més ben dotat de les lletres catalanes), volà cap al Principat de la mà de Miquel de Palol per L’illa dels morts.

Tanmateix, no s’acabaren aquí els premis perquè, com ja passà l’any passat, el teatre Principal aprofità per repartir els seus premis en textos dramàtics 2008. Foren dos, ex aequo, els afortunats de pujar a l’escenari a recollir-los: Joan Carles Bellviure i Josep_Maria Miró.

Paraules manllevades


Un darrere l’altre, els diferents premiats anaren pujant a recollir l’estatueta de Toni Ferragut a l’escenari del teatre Principal, en una gala marcada pels homenatges i les paraules manllevades. Paraules com les de Maria Antònia Salvà, que sortiren de la boca de Maria Antònia Oliver i d’Antònia Vicens en un interessant documental sobre la dona i la literatura i que serví per obrir l’acte, dedicat en bona part a la dona. Paraules de Miquel Àngel Riera i Najat El Hachmi, que parafrasejà el discurs de la consellera de Cultura, Joana Lluïsa Mascaró, en què feia un clar brindis cap a la unitat de la llengua i la cultura catalanes, "des del naixement de La Bressola a Perpinyà, fins als versos de Vicent Andrés Estallés al País Valencià". Paraules també de Blai Bonet, Rosselló-Pòrcel i Joan Alcover que Pep Tosar recità acompanyat de la dolça veu de Maria Lerrea i, en definitiva, paraules que omplen i ompliran pàgines i més pàgines dels presents i futurs premis Mallorca.

Mots també reivindicatius, com els de Joan Carles Bellviure, que donà les gràcies "per aquest premi minoritari, en una llengua minoritària i en un país que no deixen existir"; i els de Gemma Pasqual, que dedicà el guardó a tots els que, "malgrat el PP i malgrat la pluja", sortiren pels carrers de València el passat 9 d’octubre per reivindicar la unitat dels Països Catalans.

dBalears (14-X-08)


 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb