Literatura catalana contemporània

López Crespí: memòria de Dostoievski, Gorki, Turguénev, Belinski, Herzen, Bakunin, Tolstoi, Sand, Chopin, Flaubert, Listz, Lamartine, Hugo, Michelet, Balzac, Delacroix, Musset, Mérimée, Blanqui, Sue, Marx, Pierre Leroux, Sainte-Beuve, Alexandre Dumas (pare i fill), Sarah Bernhardt, Heine, Baudelaire, Edmond i Jules de Goncourt, Gautier, Taine...

Turmeda | 06 Novembre, 2008 10:49 | facebook.com

"Comunista", "immoral", "immunda", són alguns dels insults que, durant tota la seva vida, hagué de patir el nostre personatge. Però George Sand, malgrat totes les campanyes rebentistes que hagué de patir per part de la reacció, és un dels escriptors que, fent indestriable vida i obra, illumina, amb totes les seves contradiccions i amb la força del seu geni i la seva personalitat, tot el segle XIX, els principals esdeveniments polítics de l'època que, recordem, és l´època de la consolidació del socialisme i de l'anarquisme. (Miquel López Crespí)


George Sand i Frédéric Chopin: dues novelles


La complexa personalitat de George Sand, exemple paradigmàtic de la generació de romàntics de 1830, dóna per a escriure diverses novelles. Quan a finals de 1997 em vaig enfrontar per primera vegada amb el personatge de cara a una aproximació novellada a la història de la seva vida i a la seva intensa relació amb la literatura, el periodisme i la política, no imaginava que això em dominàs de forma tan absorbent de com ho va fer. El fruit d'aquests anys de recerques, d'immerssió en la França i la Mallorca del segle XIX, són les novelles El darrer hivern, Premi "Roc Boronat 2003", que ha de publicar Edicions Proa de Barcelona, i Corambé: el dietari de George Sand, guardonada a Andorra i que ha de publicar Pagès Editors de Lleida.

Dues novelles. En resum: quatre-centes cinquanta pàgines parlant del món apassionat de l'escriptora francesa i, especialment, de la seva conflictiva relació amb el músic polonès Frédéric Chopin. I també, com hem apuntat en altres articles, una provatura de navegar pel subconscient de la republicana baronessa Dudevant, aferrissada "comunista" per als burgesos de La Châtre, i "la más inmunda de las mugeres", com va escriure Josep Maria Quadrado en el setmanari La Palma del 5 de maig de 1841, en aquell l'article ferotge titulat "A Jorge Sand. Vindicación". Quadrado digué aleshores de Sand: "Jorge Sand es la mas immoral de los escritores, y Madame Dudevant la más inmunda de las mugeres".

"Comunista", "immoral", "immunda", són alguns dels insults que, durant tota la seva vida, hagué de patir el nostre personatge. Però George Sand, malgrat totes les campanyes rebentistes que hagué de patir per part de la reacció, és un dels escriptors que, fent indestriable vida i obra, illumina, amb totes les seves contradiccions i amb la força del seu geni i la seva personalitat, tot el segle XIX, els principals esdeveniments polítics de l'època que, recordem, és l´època de la consolidació del socialisme i de l'anarquisme.

Des de 1831, data de la publicació de la seva primera novella, escrita conjuntament amb Jules Sandeau, fins l'any de la seva mort en el seu casalot de Nohant el 1876, Sand és talment una bíblia republicana per als seus contemporanis, un exemple de militància antimonàrquica, feminista i literària per a bona part dels sectors intellectuals i polítics oposats al clericalisme i la reacció a tota Europa. També, i per descomptat, un escriptor que es llegeix amb deler i s'imita des de París a Moscou. Lélia és una d'aquestes "bíblies" a Rússia. Una frase d'aquesta novella, la famosa dita de Sand "La llibertat tan sols pot assolir-se mitjançant un terratrèmol social i la revolució", esdevé màxima que serven en el cor els més grans escriptors russos. Dostoievski, Gorki, Turguénev, Belinski, Herzen i Bakunin són alguns dels grans intellectuals russos que han estimat George Sand. Només Tolstoi s'oposà, des del seu especial cristianisme, a l'exemple "dissolvent" que significava aleshores l'escriptora francesa.

Per a copsar la influència de Sand a mitjans del segle XIX basta recordar la carta que la seva amiga i famosa cantant i actriu Pauline Viardot li va enviar des de Moscou l'any 1847. La carta deia: "Aquí [Rússia] tradueixen les teves obres de seguida que surten. (...) Tothom les llegeix, des d'una punta a l'altra de l'escala social. (...) Els homes t'adoren. (...) Les dones t'idolatren. (...) En síntesi, a Rússia reines més que el tsar".

Pens que s'han de relativitzar molt les crítiques negatives que des dels sectors més retardataris de la societat es feren i s'han fet a George Sand.

He de confessar ben sincerament que, des de feia molts d'anys, des de molt abans de començar a redactar les dues novelles que comentam, el personatge Sand i, evidentment, tot el dinou francès que l'envolta, en tenien corprès. No endebades alguns dels amics, amants i companys de viatge de George Sand formen part del nostre món cultural i sentimental. Parlam de Flaubert, Listz, Turguénev, Lamartine, Hugo, Michelet, Balzac, Delacroix, Musset, Mérimée, Blanqui, Sue, Marx, Chopin, Pierre Leroux, Sainte-Beuve, Alexandre Dumas (pare i fill), Sarah Bernhardt, Heine, Baudelaire, Edmond i Jules de Goncourt, Gautier, Taine entre centenars i centenars d'altres personatges de les arts i de la política del moment.

Un hivern a Mallorca de George Sand és, conjuntament amb El 93 de Victor Hugo, un dels nostres primers llibres de capçalera; i la Cartoixa de Valldemossa, l'indret on l'escriptora romangué, juntament amb Frédéric Chopin, l'hivern de 1838-39, és a quinze minuts de casa amb cotxe. I no en parlem de la música de Chopin, part indestriable del nostre bastiment espiritual!

No era estrany, doncs, que en el meu subconscient, a través dels anys, s'anàs perfilant la necessitat d'escriure, de vessar en forma literària, l'experiència que el coneixement de l'obra i la vida de Sand m'havia proporcionat.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

El dietarisme a Mallorca. Els autors de les Illes i els dietaris

Turmeda | 06 Novembre, 2008 08:25 | facebook.com

No tot el que he anat escrivint en aquests darrers trenta anys s'ha servat en les polsoses carpetes del meu estudi. Ni molt manco! Però rellegint el material de Breviari contra els servils constat que, en aquesta conjuntura política (i personal!) concreta, m'ha interessat publicar essencialment les notes de finals dels vuitanta i començaments del noranta. El motiu per haver escollit aquestes carpetes d'apunts i no unes altres? No us ho sabria explicar amb exactitud. (Miquel López Crespí)


Breviari contra els servils: dietari d’un escriptor en temps de la barbàrie (Editorial Calima)



Em demanen alguns lectors la data exacta del començament de Breviari contra els servils: dietari d'un escriptor en temps de la barbàrie, que acaba de publicar [2202] l'Editorial Calima de Ciutat de Mallorca. El recull de materials que ha editat Calima forma part del caramull de notes (i carpetes!) que des de sempre (potser d'abans i tot de la publicació del meu primer llibre) he anat escrivint sense interrupció. Són detalls de la vida quotidiana, reflexions damunt l'amor, la cultura, la política de cada dia, els somnis, l'art, els viatges... En un principi eren escrits personals, notes que no havien de ser publicades. Amb el temps alguna d'aquestes simples reflexions de viatge (escrita a un aeroport, a la taula d'un cafè de qualsevol ciutat) serviren per enllestir un poema o foren l'inici d'una narració curta. En aquest Breviari contra els servils es poden trobar igualment alguns esbossos del que després han estat novelles i obres teatrals. També s'hi poden trobar reflexions escrites des de la literatura de l'absurd com des de la reflexió existencialista, sense oblidar el component bàsic situacionista de bona part dels meus llibres. Però no tot ha servit per enllestir aquesta primer "dietari del temps de la barbàrie". Altres notes foren llençades als fems. No tot el que he anat escrivint en aquests darrers trenta anys s'ha servat en les polsoses carpetes del meu estudi. Ni molt manco! Però rellegint el material de Breviari contra els servils constat que, en aquesta conjuntura política (i personal!) concreta, m'ha interessat publicar essencialment les notes de finals dels vuitanta i començaments del noranta. El motiu per haver escollit aquestes carpetes d'apunts i no unes altres? No us ho sabria explicar amb exactitud.

De sempre m'ha interessat llegir, aprofundir en els diaris de tota mena de personatges històrics i, molt especialment, en els dels escriptors. I en aquesta afecció meva, els Diaris de París (1941-1944) d'Ernst Jünger són al costat dels Diaris: 1910-1923 de Franz Kafka. El llistat de diaris que he llegir aquests darrers anys és nombrós, i en tots ells sempre he trobat aquell punt d'inflexió que m'ha fet reflexionar i m'ha servit per afinar la meva percepció del món. Record ara mateix el perdurable efecte de llibres com Viure al dia de Paul Auster, El subratllat és meu de l'escriptora russa "blanca" Nina Berbèrova, el Dietari (1953-1956) de Witold Gombrowicz, el Diari d'André Gide, sense oblidar l'imprescindible Quadern gris de Josep Pla o els diaris de Manuel de Pedrolo.

Són uns noms i unes obres agafades ben a l'atzar, sense fer una recerca exhaustiva en les prestatges de la meva biblioteca particular. És evident que no he volgut seguir cap "model" en especial en la redacció del meu Breviari contra els servils.

Només he volgut citar uns noms per a ver veure al lector el meu interès pels aspectes més "personals" de molts dels autors que admir (o pels que tenc un accentuat menyspreu: seria el cas del Diari de Goebbels o el Vive peligrosamente, d'aquell altre nazi que tenia per nom Otto Skorzeny).

La intenció de les notes que vaig escrivint d'ençà finals dels anys seixanta no volen ser cap mena de "memòries" a l'estil, per exemple de La força de les coses de Simone de Beauvoir. No és aquesta la intenció del meu dietari. Aquí es tracta, més que res, de provar de deixar constància de determinades impressions, de les percepcions més efímeres i evanescents de la consciència (si bé qualsevol autor de debò pot resumir en quatre retxes tota la complexitat d'una situació personal, política o cultural).

Breviari contra els servils és també un bon exemple del resultat de les traïdes culturals i polítiques de la transició en la consciència d'un militant d'esquerres. I, sense pensar-ho gaire, vaig decidir que podria ser útil fins i tot com a document de l' època incerta i tenebrosa que ens ha tocat viure: la mundialització capitalista, la desfeta de tantes i tantes organitzacions revolucionàries, el pragmatisme més barroer aplicat a la política quotidiana, l'enlairament d'un exèrcit de cínics i servils al capdamunt de moltes de les institucions que, en teoria, haurien d'haver servit per avançar en el nostre deslliurament nacional i social i que, en mans d'aquesta gent sense principis (a no ser els diners i l'exercici del poder) han servit i serveixen per a consolidar encara més el sistema heretat de la victòria franquista.

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Barack Obama en el blog de López Crespí

Turmeda | 06 Novembre, 2008 07:10 | facebook.com

Amb molt d'avantatge sobre el seu adversari polític republicà, ha guanyat les eleccions per a presidir la nació més poderosa de la terra, els EUA, el primer afro-americà de la història: el demòcrata Barack Hussein Obama Jr -un mulato, d'ascendència keniana amb barreja nordamericana, fill de pare negre (de Nyangoma Kogelo) i mare blanca (de Kansas)-.


Un mulato, president dels EUA!


Avui és un dia particularment significatiu per a mi.

Amb molt d'avantatge sobre el seu adversari polític republicà, ha guanyat les eleccions per a presidir la nació més poderosa de la terra, els EUA, el primer afro-americà de la història: el demòcrata Barack Hussein Obama Jr -un mulato, d'ascendència keniana amb barreja nordamericana, fill de pare negre (de Nyangoma Kogelo) i mare blanca (de Kansas)-.

En vull deixar constància escrita en aquest blog meu, d'aquest fet i aquesta fita tan rellevants.

Durant aquests darrers cinc anys, m'he afanyat a escampar arreu de la xarxa un nom que porta precisament aquestes característiques, aframericanet.

He pretès, i continuo pretenent encara, retre un homenatge modest i senzill a l'Àfrica negra i a l'Amèrica Llatina indígena, on vaig tenir l'oportunitat d'atansar-me a la dècada dels anys setanta.

Aframericanet esdevé, també, aquell pseudònim que, durant la dictadura franquista, jo mateix emprava a l'hora de signar qualque escrit meu que es feia públic aleshores en algun diari de Mallorca: A. Fr. Amer i Canet!

Sempre m'ha apassionat enormement la lluita per la llibertat, per la justícia i per la solidaritat! I més ara!

Per això, avui estic molt content, com mai. M'alegra enormement haver tengut la gran sort de veure i viure de prop aquest esdeveniment (a les 4:30 de la matinada!). El poble nord-americà ha dit la seva darrera paraula. Una paraula força significativa per a la comunitat afro-americana.

Si se'm permet la gosadia, des d'aquest blog meu, només li vull fer un prec a qui ha estat triat avui per a la Presidència nordamericana: que, en acostar-se el segon centenari del seu naixement, s'afanyi a imitar i seguir les passes de qui fou el setzè president dels Estats Units, el seu antecessor en el càrrec Abraham Lincoln, del partit republicà!

Gràcies a aquest president, Barack Obama s'ha trobat, dècades després, amb les portes ben obertes perquè, abolida l'esclavitud negra, un mulato com ell hagi pogut accedir a succeir-lo en el càrrec.

Desig de bon de veres que el quarantaquatrè president dels EUA s'atreveixi i es posi a fer el mateix. Ja no amb l'esclavitud negra (desapareguda del mapa de la història), sinó amb la igualment horrible situació que pateixen tantes persones, encara ara, recloses a tantíssimes presons nordamericanes en ple segle XXI, que viuen i pateixen l'esclavatge de veure's sotmeses a la tortura i a la pena de mort...

I ja que hi som. Que no s'acontenti a ser el primer mulato que arriba a la presidència dels EUA. Que s'afanyi, igualment, a passar a la història com el primer president dels Estats Units d'Amèrica que ha contribuït a fer de l'Organització de Nacions Unides -amb seu al territori seu- el primer Govern Global del Món.

Que s'atreveixi a atorgar-li la primera i la darrera paraula en les grans qüestions que afecten el conjunt de la humanitat: amb els 8 Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni inclosos, per a l'any 2015!

Si més no que es noti al continent africà, d'on també li ha arribat un alè de vida!

Cecili Buele i Ramis,
Mallorca, 5 de novembre de 2008

Blog Aframericanet


No és el poble de Nova York, Kentucky, Arkansas, Nebraska, Los Angeles o Florida, el culpable de tots els crims contra la humanitat causats pel Pentàgon. Els únics culpables dels milions i milions de morts que l'imperialisme ha fet arreu del món són les classes dominats de l'imperi, el capitalisme ianqui, el racisme que ha dominat el règim dels EUA a través de tota la seva tenebrosa història d'agressions i intervencions militars. (Miquel López Crespí)


Defensa dels Estats Units


No és el poble de Nova York, Kentucky, Arkansas, Nebraska, Los Angeles o Florida, el culpable de tots els crims contra la humanitat causats pel Pentàgon. Els únics culpables dels milions i milions de morts que l'imperialisme ha fet arreu del món són les classes dominats de l'imperi, el capitalisme ianqui, el racisme que ha dominat el règim dels EUA a través de tota la seva tenebrosa història d'agressions i intervencions militars.

Ens estimam el poble estato-unidenc per damunt de tot. Aquell poble que ha sabut lluitar contra el nazisme i el feixisme a Europa i contra l'imperialisme japonès en el Pacífic; ens estimam a fons el record dels milers d'antifeixistes de la Brigada Internacional "Lincoln" que vengué a lluitar contra Franco l'any 1936 (hi ha un llibre molt interessant al respecte: Voluntarios norteamericanos en la guerra civil española, de Cecil Eby, publicat per Edicions Acervo l'any 1974); recordam amb afecte els intellectuals i treballadors, els sindicalistes i membres de partits d'esquerra estato-unidencs repressaliats en temps del maccarthysme; present en tot moment el llegat de Martin Luther King, la seva ferma lluita (i que li costa la mort a mans dels feixistes proimperialistes ianquis) en defensa dels drets civils dels milions de ciutadans estato-unidencs que, a causa del color de la seva pell, eren privats dels seus drets més elementals per part del racisme ianqui. Pensam igualment en els revolucionaris dels EUA de totes les tendències (els Panteres Negres, els trosquistes detinguts i empresonats; els anarquistes com Sacco i Vanzetti i milers i milers més assassinats "legalment" en milers de falsos judicis); recordam el llegat combatiu de Malcolm X i de tants d'altres de revolucionaris dels EUA; estimam el marxisme estato-unidenc, un dels més brillants del món, que, amb obres com les de Sweezy, Genovese, Nicolaus, Gould i tants d'altres, ens ha donat armes analítiques d'importància decisiva.

Com deia més amunt, els esquerrans i antiimperialistes d'arreu del món en sentim hereus d'aquesta herència progressista. Una herència que prové de la guerra d'independència (l'exemple heroic dels patriotes de 1776-1783 que canta Walt Whitman en els seus poemaris). Un llegat que passa pels combats del segle XIX (la guerra civil) contra l'esclavisme del sud i arriba fins als socialistes, anarquistes i comunistes dels anys vint i trenta, als brigadistes internacionals que lluitaren per la nostra llibertat i la llibertat de la humanitat l'any 1936.

De sempre hem estimat tot aquest component progressista del poble nord-americà. La intellectualitat progressista i avançada sempre va ser crítica amb el sistema imperialista ianqui (des de diverses perspèctives i no sempre des de l'esquerra). Parlam de les obres, assaigs, articles de James Baldwin, Edward Albee, Leroi Jones, Susan Sontag, Normam Mailer, Bernard Malamud, Arthur Miller, Allen Ginsberg, John Updike, Mary Mac Carthy, el mateix Malcolm X...

El cinema ianqui, les aportacions d'algunes de les produccions d'aquesta indústria a l'avenç dels pobles i a la seva autoconsciència progressista des de Chaplin a Stanley Kubrick, forma part igualment de la nostra mitologia pro-estatounidenca. ¿Qui no recorda que Humphrey Bogart prengué una posició activa -amb recollida de diners inclosa, amb manifestacions davant al Casa Blanca- per tal de defensar la República espanyola amenaçada pel feixisme? ¿Quants de guionistes, directors i actors estato-unidencs no es jugaren la vida i anys de presó, l'acomiadament de la feina, pet tal d'ajudar tots els moviments d'esquerra i antiimperialistes de l'època, sobretot en temps de les persecucions marcartistes? ¿Com no valorar, estimar a fons aquesta valuosa aportació a la causa de l'alliberament dels pobles?

¿Què no deven sentimentalment a Casablanca, el film que dirigí l'any 1942 el director Michael Curtiz i que protagonitzaren Humphrey Bogart i Ingrid Bergman?

Els directors Otto Preminger, Howard Hawks, Josef Von Sternberg, Fritz Lang, Fred Zinnemann, Ernst Lubitsch, King Vidor, Frank Capra o el mateix Orson Welles ens ajudaven a conèixer a fons l'ànima del poble estato-unidenc (malgrat les fortes limitacions culturals i polítiques imposades per la censura dels comissaris de la indústria del cine).

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb