Turmeda | 07 Novembre, 2008 12:29 |
El PSM-EN centra la campanya del 19è Congrés en la lluita contra la corrupció i presenta el contracte dels càrrecs públics com a garantia de transparència
Biel Barceló: "durant els 32 anys d'història del PSM-EN la nostra gent mai no ha posat la mà a la caixa: no tots els polítics som iguals"
El secretari general del PSM-EN, Biel Barceló, acompanyat pels membres de l'Executiva dels nacionalistes i consellers del Govern Francesca Vives i Gabriel Vicens, ha presentat avui la campanya publicitària del 19è Congrés del partit, que se celebrarà el cap de setmana del 15 i 16 de novembre. La campanya té l'eslògan: "Tots són iguals, t'ho creus? No a la corrupció" i consisteix bàsicament en l'exposició d'OPIS a tot el territori de Mallorca durant la propera setmana (els dies previs al Congrés), amb la imatge gràfica del Congrés, el logotip del PSM i l'eslògan. Barceló ha assenyalat que la campanya té un doble objectiu: "d'una banda, donar a conèixer el Congrés del PSM, i de l'altra reivindicar el PSM com un partit diferent als altres, que sempre s'ha caracteritzat per defensar els seus principis nacionalistes, progressistes i ecologistes des del més ferm compromís amb els valors de l'ètica política i l'honradesa. Durant els 32 anys d'història del PSM-EN, la nostra gent mai no ha posat la mà a la caixa".
El secretari general dels nacionalistes i candidat a la reelecció ha explicat que, en aquest Congrés, "el PSM-EN ha de repensar l'esquerra i el nacionalisme partint de la radicalitat democràtica, amb un compromís inequívoc amb la transparència, amb l'honradesa i amb l'ètica política". Biel Barceló ha apuntat que "aquest compromís es fa més necessari que mai especialment en el moment polític que vivim, en què proliferen els casos de corrupció política i en què el Parlament compta ja amb 5 diputats que, tot i que en graus diversos, estan imputats en diferents causes per delictes de corrupció. En aquests moments hi ha una crisi de confiança dels ciutadans en la Política, i hi ha una crisi de credibilitat del conjunt de la classe política. En el PSM-EN som ben conscients que calen gestos i compromisos clars, i hem d'assumir la responsabilitat d'aconseguir que la ciutadania d'aquest país recuperi la confiança en la Política i en la Democràcia. Perquè no tots els polítics són iguals".
Biel Barceló també ha presentat la proposta de contracte del càrrec públic del PSM-EN, que forma part de la ponència d'organització que haurà de ser debatuda i aprovada en el Congrés. Aquest contracte, de ser aprovat, haurà de ser signat per tots els càrrecs públics del partit, i regula les competències, els drets i els deures dels representants polítics del PSM a les institucions. "Representa el compromís dels càrrecs públics amb el projecte polític que representa el PSM-EN i amb el conjunt de la societat, i és una garantia de transparència i de servei públic", ha explicat Barceló.
El contracte estipula, entre altres qüestions, l'obligació de declarar les fonts d'ingressos econòmics i patrimonials en ser elegits càrrecs públics, d'informar de la gestió desenvolupada als afiliats, a la ciutadania i moviments socials i als òrgans competents del partit o de mantenir el càrrec a disposició del partit. En aquest sentit, Biel Barceló ha assumit el compromís que, si és reelegit com a secretari general, actuarà amb contundència si es donàs cap cas de presumpta corrupció: "en cas que un càrrec públic del PSM-EN fos inculpat per delictes de corrupció, hauria de dimitir i el partit prendria mesures cautelars".
@ PSM-Entensa Nacionalita d'Inca. Dissenyat i desenvolupat per Blogosfera PSM. Administrar
Molts dels votants i simpatitzants del PSM saben, per pròpia experiència, que la línia de supervivència del nacionalisme d'esquerres no passa per un enfeudament a Maria Antònia Munar, a la socialdemocràcia espanyola o a Izquierda Unida.
Ningú no podrà negar -per això hi ha les hemeroteques-, que molts dels prop de set-cents articles que he publicat aquests darrers anys tant a Diari de Balears com, més recentment, en El Mundo-El Día de Baleares han estat escrits en una línia de clar suport crític al nacionalisme d'esquerres, PSM i ERC especialment, i, en el seu moment, d'ajut al Pacte de Progrés, malgrat totes les contradiccions i mancances que demostrà en el seu moment l'esquerra nominal d'aquesta terra. Els advertiments i suports sempre han anat en la línia d'enfortir el nacionalisme, l'esquerra i l'ecologisme de les Illes, amenaçats en tot moment per aquelles forces que només són en la política per a viure del romanço, l'engany i la mentida. I, també per això mateix, sempre hem advertit de les maniobres destructives, les campanyes rebentistes, els plans dels poders econòmics i mediàtics per a ensorrar els trenta anys d'història del nacionalisme d'esquerres illenc. Malauradament moltes de les nostres advertències s'han fet realitat. Els grups de pressió i especulatius, els servils a les ordres d'obscurs interessos polítics, ja s'han llevat la careta i parlen obertament de la possible desaparició del PSM. Per a ningú no és cap secret que els més beneficiats de l'operació serien UM, el PSOE i Izquierda Unida. Aquesta darrera ja va aconseguir un bon bocí del pastís quan, mitjançant la coalició "Progressistes", aconseguí que l'espanyolíssim Llamazares formàs grup parlamentari propi per a posteriorment votar contra els drets nacionals d'Euskadi. Tot un èxit per a un personal que d'ençà la transició no ha fet més que refermar els pactes establerts per Santiago Carrillo amb el franquisme reciclat.
Molts dels votants i simpatitzants del PSM saben, per pròpia experiència, que la línia de supervivència del nacionalisme d'esquerres no passa per un enfeudament a Maria Antònia Munar, a la socialdemocràcia espanyola o a Izquierda Unida, sigui quin sigui l'invent que els Cámara, Grosske i Rosselló es treguin del capell. Ara mateix, just en el moment que escric aquestes retxes, un nombrós grup de militants i simpatitzants del PSM estan signant un manifest públic per a lliurar al Consell de Direcció Política del PSM demanant seny i que no es tiri per la borda l'esforç fet pel nacionalisme d'esquerra en aquestes darreres dècades. Aquest nombrós grup de militants s'adona a la perfecció, talment com nosaltres ja havíem advertit any rere any, dels poderosos interessos que mouen les cordes dels qui volen acabar amb el seu partit. Tothom amb dos dits de seny sap ben bé que el projecte que ordeixen els grups de pressió econòmics de les Illes, des del PP fins a la socialdemocràcia passant per UM, és acabar amb la història de lluita contínua dels homes i dones, dels col·lectius que han constituït la columna vertebral de la resistència dels mallorquins a la depredació del nostre territori i la nostra cultura.
Els signants del manifest de defensa del nacionalisme d'esquerres, i més concretament del PSM, afirmen que són moltes les forces polítiques que pensen sobreviure damunt les despulles del PSM. La nostra preocupació, diuen, "és conseqüència de veure com perilla que l'espai socioelectoral que fins ara ha ocupat el nacionalisme d'esquerres del PSM es repartesqui entre EU-Els Verds, el sector 'nacionalista' del PSOE i Esquerra Republicana de Catalunya. Això, dit amb el respecte que ens mereixen aquestes formacions polítiques, amb cada una de les quals ens uneixen determinades sensibilitats i afinitats socials i programàtiques. Però cap d'aquestes sensibilitats i afinitats és capaç d'abraçar l'espai sociològic i electoral que fins ara ha reunit el PSM ni les seves possibilitats d'eixamplar la base social".
Pens que els grups de pressió, les organitzacions polítiques, els grans poders mediàtics al servei dels interessos especulatius de la dreta que ja canten victòria, s'equivoquen molt. Tot aquest personal que ja compta els vots i els diputats de més que traurà xuclant un espai nacionalista que ha de desaparèixer no coneixen prou bé el tarannà militant de la base social del PSM. En temps de la transició, i ho record a la perfecció perquè qui signa aquest article llavors formava part de la direcció del partit, les campanyes rebentistes conjuntes del franquisme reciclat amb PSOE i PCE no aconseguiren rompre la columna vertebral del nacionalisme d'esquerres. Si no ho aconseguiren aleshores quan el PSM era una formació que just acabava de néixer... com ho podrien aconseguir ara amb els centenars de quadres i provats militants de què disposa? Els homes i dones del PSM no ignoren que en aquests moments es juga molt més que la desaparició o consolidació d'un partit polític. La desaparició o la marginalització del PSM seria, ni més ni manco, com diu el Manifest que circula per Mallorca, "la fi d'una manera de veure Mallorca i, molt possiblement, de la Mallorca per a la qual hem lluitat". I serà per això mateix que el PSM no caurà en mans d'UM, del PSOE ni d'Esquerra Unida.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Els plans dels sectors reaccionaris, dels grans poders econòmics i mediàtics de les Illes, fins i tot de sectors de la socialdemocràcia espanyola, aquell sector que pensa engreixar amb les despulles del nacionalisme d'esquerra, són a punt, pensen, d'aconseguir el seu somni d'anys i més anys: enviar a la marginació i l'extraparlamentarisme el PSM. Altres pensen que una bona forma de neutralitzar aquesta organització seria aconseguir que caigués en els paranys d'EU. Seria una forma, com ha passat amb Els Verds de Margalida Rosselló, per a tenir-los lligats per a sempre a la socialdemocràcia espanyola. (Miquel López Crespí)
Articles en defensa del PSM i de suport al nacionalisme d’esquerra
La marginació de Mateu Morro
En unes declaracions publicades en el suplement "Presencia" de Diari de Balears, l'exsecretari general del PSM, Mateu Morro, es mostra molt dolgut per la marginació que, afirma, ha sofert des que va ser substituït al capdavant de la formació nacionalista. Mateu Morro diu en aquesta entrevista que comentam: "Després de 30 anys d'afiliació i 17 de secretari general, em feia il·lusió, encara que fos per coherència biogràfica, continuar, en el nivell que col·lectivament es decidís, participant en el projecte [del PSM]. Aquí va ser quan Nanda Ramon, Pere Sampol, Antoni Alorda, Biel Vicens -el grup que ara dirigeix el partit- degué considerar que la renovació s'havia de visualitzar". L'exsecretari general, parlant amb el periodista, diu que aquesta exclusió ha estat "un cop, el més fort que m'he duit en la meva experiència política".
Tot plegat ens indica que alguna cosa ha fallat i falla dins del PSM. I ho podem dir des d'una posició de lleialtat i de constant suport crític als amics i amigues que conformen aquest col·lectiu polític per al qual hem demanat el vot en nombroses ocasions i que hem encoratjat en moments ben difícils. Pere Sampol, Biel Vicens, Miquel Àngel M. Ballester, Antoni Alorda i tots els dirigents del partit saben a la perfecció que qui signa aquest article ha estat un dels pocs comentaristes polítics que els ha donat suport quan han estat sotmesos a les acostumades campanyes rebentistes per part dels poders fàctics i mediàtics de les Illes. I és precisament des d'aquesta posició de suport crític que els demana públicament si no era possible trobar una solució menys traumàtica per a la "renovació" del partit.
La situació política de les Illes és prou complicada, la consolidació cada vegada més evident del bipartidisme PP-PSOE amb la frontissa afegida d'UM que, en uns moments pacta a conveniència amb la dreta i en altres circumstàncies amb l'esquerra oficial, ens porta a pensar que els temps no estan per a prescindir d'homes tan valuosos per a la causa com Mateu Morro. Si el PSM tengué el seu moment de màxima esplendor l'any 1995 va ser precisament per la seva capacitat de síntesis, per la forma que va saber sumar forces i sensibilitats en la gestació d'un projecte nacionalista ecologista i d'esquerra. Un projecte que esdevingué atractiu per a una part considerable de la nostra societat. Estranyament, com tots sabem, els anys de gestió institucional, tant al Consell Insular de Mallorca com al Govern de les Illes, no serviren per a consolidar l'organització, els punts pels quals el poble havia lluitat i votat.
Ara, després de la desfeta del Pacte de Progrés, després de la derrota del el nacionalisme d'esquerres, pel que sembla som a punt d'entrar novament en una etapa igualment tenebrosa com ho va ser la que protagonitzà Gabriel Cañellas. Els plans dels sectors reaccionaris, dels grans poders econòmics i mediàtics de les Illes, fins i tot de sectors de la socialdemocràcia espanyola, aquell sector que pensa engreixar amb les despulles del nacionalisme d'esquerra, són a punt, pensen, d'aconseguir el seu somni d'anys i més anys: enviar a la marginació i l'extraparlamentarisme el PSM. Altres pensen que una bona forma de neutralitzar aquesta organització seria aconseguir que caigués en els paranys d'EU. Seria una forma, com ha passat amb Els Verds de Margalida Rosselló, per a tenir-los lligats per a sempre a la socialdemocràcia espanyola. Qui no coneix els pactes secrets i no tan secrets entre Llamazares i el PSOE? Però per aconseguir neutralitzar primer, i acabar després amb el nacionalisme progressista, s'ha de fer feina per anar marginant els homes i dones que, històricament, s'han oposat amb força i decisió a totes aquestes continuades maniobres d'absorció i vampirització. Mateu Morro era un dels caps que calia tallar per a poder continuar amb els plans de neutralització d'una opció clarament d'esquerres i nacionalista. L'actual direcció del PSM, els amics i amigues que actualment conformen la direcció d'aquest partit, haurien d'estar ben assabentats del que s'ordeix en els despatxos del poder econòmic, polític i mediàtic de les Illes. Saber a la perfecció a qui beneficien certes depuracions. Bastaria repassar la premsa d'aquests darrers anys, analitzar els comentaris que s'han publicat per a provar de neutralitzar la línia independent del PSM, per a obrir els ulls quant al futur i endevinar els motius dels somriures actuals, del goig i la satisfacció que han sentit tots els enemics de l'esquerra amb la marginació de Mateu Morro.
Els propers anys es presenten molt difícils, complicats, i molts dels que donam suport al nacionalisme d'esquerres pensam que som en un moment històric, a una cruïlla decisiva per a la supervivència d'una força nacionalista a la nostra terra
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (17-VI-05)
Turmeda | 07 Novembre, 2008 09:41 |
Volia copsar, imaginar les reaccions d'una revolucionària de 1848 davant l'acció del poble armat. Ara, ja no es tracta de fer la revolució només mitjançant l'amor universal predicat pels fourieristes, lluitar per aconseguir el vot per a la dona... El temps s'ha avançat de segles. París ja no és aquella ciutat on la baronessa Dudevant pot discutir de política fins a altes hores de la nit o, amb el darrer amor, sentir el ressò de les seves botes clavetejades damunt les llambordes de les avingudes parisenques. La revolució no és pel vot, pel divorci, per abolir els títols aristocràtics. Ara la revolta s'ha tornat perillosa per a George Sand i per a alguns dels seus amics, sobretot per a Dumas fill que, des de Versalles, demana l'execució de les "roges embarassades" a fi que mai no puguin néixer revolucionaris per al futur. (Miquel López Crespí)
George Sand i la Comuna de París
El punt de partença de les novelles El darrer hivern i Corambé: el dietari de George Sand se situa precisament al final de la vida de George Sand, a Nohant, el casal de l'escriptora, a les acaballes de l'hivern de 1876. És aleshores quan, envoltada de la família, amb la majoria d'amics i amors desapareguts, la baronessa Dudevant reflexiona sobre la seva vida, la literatura, els terratrèmols polítics i personals en les quals ha participat al llarg dels anys.
Gran part del material novellat és basat en fets històrics documentats, en els treballs de molts estudiosos de la Comuna; aquí podríem citar la famosa Historia de la Comuna de 1871 de Lisagaray (Madrid, Artiach editorial, 1970), l'estudi d'Albert Ollivier La Comuna (Madrid. Alianza Editorial, 1967), Los poetas de la Comuna, un llibre presentat per Maurice Choury, amb pròleg de Jean-Pierre Chabrol (Barcelona, José Batlló, editor, 1975) a part dels treballs de Marx com La guerra civil en Francia inclós en les Obras escogidas (II) de Marx y Engels (Moscou, Editorial Progreso, 1979), i la prou comeguda L'Estat i la revolució de Lenin, un resum de l'experiència revolucionària de la Comuna que s'inclou en el volum segon de V.I. Lenin: Obras escogidas en tres tomos (Moscou, Editorial Progreso, 1970). Malgrat això, el cert és que el novellista ha deixat volar la imaginació i, sense perdre la línia verídica que situa els personatges en la història, ha volgut crear escenes i passatges que, com és evident en un relat de ficció, no tenen res a veure amb una minuciosa realitat històrica.
És el cas del fantàstic viatge de Sand a l'interior de la Comuna, en ple govern revolucionari, quan el poble armat de París combat l'imperialisme prussià i la burgesia de Versalles. Malgrat que sé ben bé quina era la posició de George Sand respecte a la Comuna, cal dir que per a mi ha estat una aventura romàntica i de gran valor creatiu imaginar una Sand lluny del pragmatisme dels seus darrers anys. Uns anys finals en què sabem ben bé com era molt lluny de les dèries de revolta universal de la joventut, malgrat que, per a tranquillitzar la seva consciència, l'any 1870 encara escrivia que era "de les més roges". Vana illusió! Sand, i ho escriu per activa i per passiva, ja no és la dona del 1848 que agita a les masses parisenques i que ocupa amb elles l'Assemblea Nacional exigint l'enviament d'un exèrcit per a alliberar Polònia de la tirania russa.
Sand, a Nohant, com també es pot copsar en diversos capítols de les novelles abans esmentades, viu dels records d'un passat que li sembla cada vegada més i més evanescent. Somnia els amors esvanits, els amics que ja han desaparegut. Fa vida familiar. "No entenc res del que s'esdevé a París", escriu, referint-se als esdeveniments revolucionaris de març de 1871. Fa temps que ha perdut el contacte amb la realitat política del moment. Els fets de París li semblen una carnisseria, una brutalitat, una macabra reedició del 93, i, si ja el 1848 s'havia sentit oposada a determinats sectors d'esquerra republicans, especialment als seguidors de Blanqui i als partidaris d'una dictadura popular, ara, recordem que parlam del 1871, després de la desfeta de l'exèrcit francès davant els prussians, el fets de la proclamació del primer govern obrer en la història de la humanitat li queden molt llunyans. Cap al 1870 escriu al seu estimat Flaubert i li narra la malaltia del seu fill, Maurice. Li explica que, en aquells moments, només viu per a la família. Escriu: "Quan ell s'acuba, totes morim: mare, esposa, filles. Aurore diu que voldria estar malalta enlloc del seu pare. Els cinc ens estimam tant, amb tanta intensitat que la sagrada literatura, com vostè l'anomena, ocupa solament un lloc secundari en la meva vida. Sempre he estimat a algú més que a la literatura; i a la meva família més que res".
Aquesta és la situació psicològica de Sand en els seus darrers anys. I, tanmateix, és el món que he volgut ressuscitar en El darrer hivern i en Corambé: el dietari de George Sand. Cap a l'any 1872 aquesta accentuació del seu pensament envers el passat es fa cada vegada més i més intensa. Turguénev visita Nohant i, al costat de Sand, passen el temps rememorant els amics que ja no hi són. Chopin hi és sempre present en els seus records malgrat la violència de la ruptura sentimental que tengué amb el músic. Ruptura que, segurament, precipità la mort de Chopin.
En aquesta època, les pàgines del diari de Sand que reprodueix Belinda Jack en el seu George Sand (pag. 367) palesen aquesta immersió en els records, en la vida passada. Després de la visita de Pauline Viardot, una de les seves antigues amants, quan aquesta li canta algunes cançons del temps passat, Sand escriu: "Quin dia, quina emoció, quina penetració musical!". I, un poc endavant, recordant les excursions al riu Indre amb els amics, recorda la seva presència intensa a Nohant amb aquestes paraules: "Mentre estic dins l'aigua, pens en tots aquells que nedaren amb nosaltres en el passat: Pauline i la seva mare, Chopin, Delacroix, el meu germà. Anàvem a nedar fins i tot de nit. Veníem a peu i tornàvem de la mateixa manera. Tots han mort. Tots excepte Madame Viardot i jo mateixa".
Però jo la volia fer rejovenir d'un cop. La volia fer veure, agafada ben fort de les mans del novellista i de Vaneau, posant en escena un imaginari i fantasmal darrer amor, el resultat pràctic de quasi un segle de formació d'una autèntica consciència revolucionària a França. Volia copsar, imaginar les reaccions d'una revolucionària de 1848 davant l'acció del poble armat. Ara, ja no es tracta de fer la revolució només mitjançant l'amor universal predicat pels fourieristes, lluitar per aconseguir el vot per a la dona... El temps s'ha avançat de segles. París ja no és aquella ciutat on la baronessa Dudevant pot discutir de política fins a altes hores de la nit o, amb el darrer amor, sentir el ressò de les seves botes clavetejades damunt les llambordes de les avingudes parisenques. La revolució no és pel vot, pel divorci, per abolir els títols aristocràtics. Ara la revolta s'ha tornat perillosa per a George Sand i per a alguns dels seus amics, sobretot per a Dumas fill que, des de Versalles, demana l'execució de les "roges embarassades" a fi que mai no puguin néixer revolucionaris per al futur.
Per primer cop en la història, el març-abril de 1871, la bandera roja regna en els carrers de París i Europa tremola, conté l'alè. Sand només sap veure incendis i robatoris, "violència", arreu. Ara, les noies de les fàbriques porten un fusell a la mà i surten amb els seus companys cap al front que és a prop, al costat de pares, nuvis i germans. "París ha enfollit!", escriu la baronessa.
Efectivament, ara, els treballadors i treballadores demanen... el cel! Escriu a Flaubert, horroritzada, els comuners... expropien els capitalistes! Li diu: "Actuen de forma independent, amenacen, detenen, jutgen. Estan impedint que els tribunals funcionin. Anaren a treure un milió del banc, cinc-cents mil de Rotchild. La gent resta atemorida; cedeix. La lluita és al carrer; prengueren foc a la plaça de Vendôme i mataren moltes persones (...) Són ridículs i brutals; la impressió és que no tenen ni idea del que han de fer amb el seu cop".
En les novelles, Vaneau és el jove revolucionari que la visita d'amagat a Nohant i aconsegueix fer-la anar a París en un fantasmal viatge que ens ressuscita les assemblees dels barris i de l' Hôtel de Ville, la mítica figura de Dombrowski, el record de la revolució de 1848, de la qual una Sand encesa i apassionada escriu el decret de supressió dels títols de noblesa. En El darrer hivern i Corambé: el dietari de George Sand podem situar-nos, amb la imaginació, enmig d'aquella experiència del poble de París que encengué la imaginació del món. Una experiència que marcà amb el seu esclat de claror totes les revolucions del segle XX, especialment la soviètica del disset i els fets de Catalunya i de l'estat espanyol de 1936.
Turmeda | 07 Novembre, 2008 07:17 |
La nostra generació recorda encara els cinc milions de morts causats per l'imperialisme ianqui quan bombardejà salvatgement el poble de Vietnam que lluitava per la seva llibertat i independència
A favor del poble estato-unidenc i contra l'imperialisme ianqui
Vivim encara sota l'impacte del brutal atemptat que ha enfonsat dos dels símbols més importants dels EUA: les torres bessones de Nova York i l'edifici del Pentàgon, a Washington. No cal dir que lamentam profundament els milers de víctimes innocents que han mort en aquest atac al cor dels Estats Units. Sempre, en tot moment de la nostra vida, hem fet costat a les víctimes que les guerres de rapinya ordides per les multinacionals capitalistes i imperialistes ianquis, per l'imperialisme rus (la invasió de Txecoslovàquia l'any 1968, la d'Hongria el 1956, la d'Afganistan l'any 1979), per l'imperialisme europeu (França, Anglaterra, Espanya...). Sabem els milions de víctimes que han costat a la humanitat totes les guerres mundials fetes per les gran potències a fi de repartir-se les riqueses del món. Els estats més poderosos de la terra mai no han tengut escrúpols a l'hora de la rapinya. Milions i milions d'homes i dones han mort a conseqüència de les guerres decretades pels estats majors de la banca internacional i els seus governs. La nostra generació recorda encara els cinc milions de morts causats per l'imperialisme ianqui quan bombardejà salvatgement el poble de Vietnam que lluitava per la seva llibertat i independència. Els EUA llançaren sobre els vietnamites més bombes que les que caigueren durant tota la Segona Guerra Mundial. Vietnam, en mans dels botxins del Pentàgon, esdevingué una nafra oberta de la humanitat on els famosos estrategs del sistema provaren les armes químiques, els efectes del napalm damunt la població civil i la natura. Encara avui hi ha milers d'infants que moren a causa dels efectes de la cruel guerra química contra els pobles ordenada per la Casa Blanca.
Tots els antiimperialistes, els amants de la llibertat dels pobles, hem sentit profundament la mort dels innocents que treballaven en les torres bessones de Nova York. Som una generació acostumada a veure patir la humanitat sota el poder dels imperis, sigui aquest el ianqui, el rus, l'anglès, el francès o l'espanyol. Qui no recorda en aquests moments la història del gegant del Nord? Al costat d'una vessant progressista que englobaria des dels pares fundadors dels EUA en el segle XVIII (la poderosa influència que exercí la revolució independentista dels estat-unidencs en la Revolució Francesa) fins a Lincoln i la guerra de secessió contra l'esclavisme del sud (amb victòria del nord antiesclavista); des de les lluites de la classe obrera estato-unidenca i sectors progressistes d'aquell immens país contra el racisme, la xenofòbia, l'explotació capitalista... ¿Com no recordar el centenars d'invasions armades de l'imperialisme ianqui arreu del món? Només a l'Amèrica Llatina es poden contabilitzar més de cent desembarcaments de l'exèrcit dels EUA en aquells pobles, a part dels centenars de cops d'Estat sagnants ordits des de Washington i les ambaixades estato-unidenques de cada Estat envaït.
Sabem que, al costat de tota la vessant progressista de determinats sectors estato-unidencs, existeix la realitat del que han fet les classes dominats de l'imperi contra els pobles indis de Nord-amèrica (els sioux, els mohicans...) i contra el món sencer. En el segle XIX, els "valents" soldats de la Cavalleria Lleugera ianqui extreien amb punyal les vagines de les dones i allotes indíes per fer-ne bosses per al tabac! Recordam igualment l'esclavatge de la població negra (tants als EUA com a la resta del món), els segles d'assassinats de negres (penjats, esquarterats de viu en viu, cremats amb benzina per a diversió de protestants reaccionaris, racistes de cabells rossos i ulls blaus que res haurien d'envejar a les hosts hitlerianes en llurs dèria racista).
Posteriorment, en temps de la guerra freda, el sistema capitalista i imperialista ianqui s'especialitzà a promoure centenars de sagnants cops d'estat arreu del món i en l'ajut a tota mena de règims corruptes i criminals. Ja en temps de la guerra civil, quan els diferents pobles de l'estat espanyol lluitaven contra el feixisme, el petroli que emprava l'exèrcit de Franco provenia dels EUA. Els avions que bombardejaren Gernika, els pobles i ciutats dels Països Catalans, de Castella, era benzina aportada a baix preu pel capitalisme ianqui a fi d'acabar amb la democràcia. És un gran mentida propagar que els EUA són "els gran defensors de la llibertat". Franco i la seva criminal dictadura es va poder consolidar gràcies a l'ajut estato-unidenc. Posteriorment, quan el règim franquista romania aïllat per la seva collaboració decidida al costat de Hitler i Mussolini (recordem l'enviament de la "División Azul" a lluitar contra l'URSS) els EUA, mitjançant els acords militars amb la dictadura franquista, injectaren milions de dòlars en l'arruïnada economia franquista. Va ser el capitalisme estato-unidenc qui, amb aquesta signatura l'any 1953, salvà novament el feixisme espanyol i li donà ales (per a la repressió contra els antifeixistes i contra les nacions oprimides per l'estat espanyol). D'ençà el final de la Segona Guerra Mundial no hi hagué règim feixista o dictatorial en el món que no rebés l'ajut de l'imperialisme estato-unidenc, dels sectors més agressius del Pentàgon. No en parlem de l'ajut dels EUA al corrupte règim de Sang Gaishek, a la Xina, i que costà milions de morts. Els feixistes del règim proianqui tallaven el cap als comunistes i progressistes xinesos enmig del carrer per tal d'atemorir el poble... Ja l'any 1927, els reaccionaris xinesos -teledirigits per la banca ianqui- llançaven els marxistes i treballadors progressistes vius dins de les locomotores a Xangai i a moltes altres ciutats de la Xina. K. S. Karol ho detallà a la perfecció en la seva impressionant obra La Xina de Mao que publicà Edició de Materials a Barcelona l'any 1967.
Qui no recorda el sagnant cop d'estat organitzat per al CIA ianqui contra el govern populisto-nacionalista d'Indonèsia l'any 1968? Tan sols en una setmana, els mercenaris feixistes, l'exèrcit dirigit per generals ensinistrats pels ianquis, assassinaren més de mig milió de persones pertot d'Indonesia. Els rius anaven plens de cadàvers i durant dies les aigües van ser roges, de tanta sang.
D'ençà aquesta data no hi hagué en el món cop d'estat, matança generalitzada de progressistes (comunistes, socialistes, cristians anticapitalistes...) que no fos ordida pel Pentàgon. El cop de Pinochet a Xile, l'assassinat del president Allende (democràticament elegit pel poble xilè), els milers de morts que hi hagué posteriorment en la brutal repressió de l'any 1973; les matances a l'Argentina fetes per la junta militar que presidí Videla (els feixistes argentins, manats per especialistes de la CIA ianqui, obrien la panxa de les preses i presos acusats de "marxistes"; les noies eren violades per cans policíacs; els fills eren segrestats i repartits entre els militars...). Abans, a l'any 1954, hi havia hagut la intervenció ianqui contra Jacobo Arbenz i el govern progressista que governava Guatemala... I encara molt abans, en els anys vint i trenta, l'assassinat del líder patriòtic de Nicaragua, el general d'homes lliures Sandino aliminat pels Somoza (manats per l'imperialisme ianqui). El 1964, ja hi havia hagut el brutal cop d'estat del Brasil amb milers i milers de progressistes assassinats... Sense anar a cercar les intervencions militars imperialistes del segle XIX, els cops d'estat proianquis, la sang vessada d'ençà el final de la Segona Guerra Mundial es fa infinit (Turquia, Grècia, Uruguai, Haití, els atacs contra Cuba, El Salvador, la República Dominicana...). El manteniment de Puerto Rico com a colònia de l'imperi contra la voluntat dels seus habitants; les condemnes a mort, a presó pèrpetua, dels nacionalistes d'aquest poble oprimit per l'amo del Nord... La invasió de Playa Girón per part de mercenaris cubans ensinistrats en tota forma de matar per la CIA ianqui; el sosteniment de tots els règims corruptes del món i l'ensinistrament (precisament al Panamà) de tota l'oficilialitat colpista mundial (Escuela de las Américas); l'ajut en milions de milions de dòlars a tots els exèrcits del món que lluiten contra els revolucionaris (o contra el clergat catòlic progressista: l'assassinat del bisbe Romero a El Salvador -i de milers d'esquerrans d'aquest país-; l'extermini de la guerrilla nacionalista i progressista en tots els països d'Amèrica Llatina, Àfrica i Àsia. Aquesta ha estat la funció essencial de l'imperialisme ianqui en l'època contemporània: collaborar amb els imperialistes de l'antiga URSS i europeus per a mantenir el sistema d'explotació capitalista arreu del món.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
« | Novembre 2008 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | |||||
3 | 4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 |
10 | 11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 |
17 | 18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 |
24 | 25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 |