Literatura catalana contemporània

La guerra civil, Josep Massot i Muntaner i la memòria històrica

Turmeda | 14 Novembre, 2008 20:56 | facebook.com

«A la nostra illa és evident que ens cal reivindicar un passat que ha estat volgudament esborrat del mapa, que ens cal recordar unes persones que varen ser assassinades sense cap motiu», expressà Massot. El discurs continuà així: «Es tracta simplement de fer justícia». En aquest sentit, es referia a qui fou batle de Ciutat, el doctor Emili Darder, assassinat de «manera indigna» pels favorables al règim; a l'exbatle republicà d'Inca Antoni Mateu; al de Sóller Llorenç Roses i a Bernat Marquès, expresident d'Esquerra Republicana de la mateixa localitat. A banda d'aquests noms, Massot recordà també l'assassinat de la comunista Aurora Picornell i de les seves companyes Catalina Flaquer i les dues filles d'aquesta, Antònia i Maria Pasqual. A la sala sonaren més noms a fi d'exemplificar la quantitat de persones que foren abocades a l'exili o executades. (Diari de Balears)


Massot i Muntaner exhorta a fer justícia pels represaliats del règim franquista


La celebració arranca amb força i convida a recuperar la memòria històrica silenciada per la dreta


LAURA MORRAL. Palma.


L'historiador i erudit Josep Massot i Muntaner inaugurà ahir la festa de l'Estendard amb un pregó carregat de missatges de caràcter reivindicatiu que instaven a recuperar la memòria històrica i honorar la lluita de personatges rellevants de la societat mallorquina i catalana que foren executats a mans del règim franquista per voler defensar valors com la igualtat i els drets democràtics i constitucionals. El parlament de Massot s'adequava al context actual, en ple debat sobre l'obligació de la classe política -abanderada per governs d'esquerres- a recuperar una memòria que ha estat silenciada durant anys per una dreta que a hores d'ara encara es nega a criminalitzar les repressions perpetrades durant la dictadura franquista.

«A la nostra illa és evident que ens cal reivindicar un passat que ha estat volgudament esborrat del mapa, que ens cal recordar unes persones que varen ser assassinades sense cap motiu», expressà Massot. El discurs continuà així: «Es tracta simplement de fer justícia». En aquest sentit, es referia a qui fou batle de Ciutat, el doctor Emili Darder, assassinat de «manera indigna» pels favorables al règim; a l'exbatle republicà d'Inca Antoni Mateu; al de Sóller Llorenç Roses i a Bernat Marquès, expresident d'Esquerra Republicana de la mateixa localitat. A banda d'aquests noms, Massot recordà també l'assassinat de la comunista Aurora Picornell i de les seves companyes Catalina Flaquer i les dues filles d'aquesta, Antònia i Maria Pasqual. A la sala sonaren més noms a fi d'exemplificar la quantitat de persones que foren abocades a l'exili o executades.

Prèviament a la intervenció de Massot, un trio de corda interpretà Trio en do major de Haydn, El Cant dels ocells i La Balanguera, l'himne de Mallorca, que donà el caràcter més identitari a una vetlada que simbolitzà el tret de sortida de la festivitat de l'Estendard. La celebració durarà fins demà, 31 de desembre. L'arrancada es féu enmig d'una sala de plens carregada de solemnitat i que s'omplí de centenars de persones provinents del món educatiu i de l'àmbit universitari, com també familiars i amics del pregoner. A l'acte hi assistiren la consellera d'Educació, Bàrbara Galmés; la vicepresidenta primera del Parlament, Aina Rado; la rectora de la UIB, Monstserrat Casas; el secretari general del Bloc, Biel Barceló; el president i el coordinador de l'Obra Cultural Balear, Jaume Mateu i Tomeu Martí, respectivament; la portaveu de l'Associació per a la recuperació de la memòria històrica, Margalida Capellà, a més dels historiadors Guillem Rosselló Bordoy i Andreu Muntaner.

Per part seva, la batlessa de Palma, Aina Calvo, hi estigué acompanyada per l'equip de govern de Cort, amb les úniques absències dels regidors Maribel González, Joaquín Rodríguez i Eberhard Grosske. També presenciaren l'esdeveniment tots els membres del grup municipal popular, presidits per la cap de l'oposició, Catalina Cirer. «La nostra illa ha de cercar la veritat en un esperit de reconciliació, amb una mirada neta cap al futur que impedeixi que mai més no es tornin a produir situacions que atemptin criminalment contra els drets dels homes i dels pobles», insistí el mateix historiador.

Diari de Balears


Josep Massot i Muntaner parla de l´obra de Miquel López Crespí


...”la repressió mallorquina, descrita a vegades amb un vigor i una passió que fan pensar en Les Grands Cimetières de Bernanos” (Josep Massot i Muntaner)



Josep Massot i Muntaner: les novel·les de la guerra civil.

(1)

Entre el 1997 i el 2000 hem de destacar tres novel·les dedicades íntegrament a la guerra i a la repressió, escrites per l'escriptor mallorquí més prolífic del moment. Miquel López Crespí, nascut a sa Pobla el 1946, el pare del qual havia lluitat a la península i havia estat tancat en camps de concentració de Mallorca. López Crespí, militant des de jove en l'oposició antifranquista, ja havia tocat el tema de la guerra en llibres anteriors, per exemple a L'Illa en calma (Ajuntament de l'Alcúdia, 1984), que conté una narració en la qual es juga -després de la mort de Franco- amb el retorn de Bayo, de Bernanos i del conde Rossi; o bé a Històries del desencís (Mallorca 1995), la primera de les quals, La casa gran, és un monòleg ple de records colpidors d'un aristòcrata que va guanyar la guerra i que va intervenir activament en la repressió, al costat del conde Rossi; o encara a Notícies d'enlloc (Palma de Mallorca 1097), on és inclosa la narració Cop d'estat, que descriu un nou aixecament militar, posterior al 23-F, molt pitjor que el de 1936.


Núria i la glòria dels vençuts (Lleida 2000) i Estiu de foc, Dietari d'una miliciana (Barcelona 1997) són, en realitat, un conjunt, fragmentat a l'hora de la publicació, que lògicament hauria hagut de començar per Estiu de foc. López Crespí hi recrea el Diari d'una miliciana de l'expedició Bayo de què ja hem parlat altres vegades, inspirant-s'hi molt de prop en alguns casos i completant-lo amb la bibliografia que li ha arribat a les mans sobre la matèria. Com al Diari d'una miliciana, la protagonista de Núria i la glòria dels vençuts i d'Estiu de foc és una noia idealista, anarquista convençuda, que va primer a Formentera i Eivissa i després a Mallorca per fer d'infermera. López Crespí hi afegeix, de collita pròpia, un considerable contingut polític i una ideologia feminista, i a través de les seves notes de dietari -que barregen els fets de Barcelona, del front d'Aragó, de València i de Mallorca, tant al cap de platja ocupat pels republicans com a la resta de l'illa- descriu les vicissituds dels milicians de Bayo fins a la retirada de Mallorca i la posterior pèrdua d'Eivissa, les picabaralles entre els diversos partits i organitzacions, l'hostilitat dels anarquistes envers els militars -incloent-hi Bayo- i la poca col·laboració del govern central, i posa en joc tot un seguit de personatges històrics (Ascaso, Durruti, Garcia Oliver, Frederica Montseny, Camillo Berneri, el periodista Gilabert, el brigada Marquès -responsable de la repressió de Menorca, que és justificada per complet-, Manuel Uribarry, María Teresa León i Rafael Alberti, el governador civil de les Balears Antonio Espina, el militar Miquel Villalonga, els mallorquins de l' Olimpíada Popular i els que aconsegueixen passar als rengles dels desembarcats, el conde Rossi i els seus italians...). (2)


Si Núria i la glòria dels vençuts i Estiu de focsón fonamentalment producte de lectures de l'autor, a les quals ha afegit un fort component ideològic, L'amagatall (Mallorca 1999), Premi "Miquel Àngel Riera" de narrativa (1998), és un altre diari en primera persona, inspirat per la realitat de la repressió mallorquina, d'un comunista de Son Serra que romangué amagat durant moltíssims anys en un petit enfony del 'sostre' de casa seva, i que més endavant es traslladà, encara amagat, a una casa antiga de sa Vileta. López Crespí mateix ha posat en relleu que aquesta obra -com les anteriors i com altres encara inèdites, Dones en guerra, Un tango de Gardel en el gramòfon (3), L'al·lota de la bandera roja, Nissaga de sang- és "producte evident de l'empenta que els fets de 1936 (malgrat no hagués viscut directament aquells esdeveniments) tengueren en la meva formació cultural i sentimental. Record ara mateix les històries narrades pel pare i l'oncle -ambdós combatents republicans- en la postguerra poblera, els fets -contats en la foganya- de la repressió en el meu poble: la resistència dels carrabiners (Orozco i els seus companys), la detenció de Jaume Serra Cardell i altres destacats republicans que feren front a la sublevació amb les armes a la mà, tot allò referit a l'enclaustrament (per voluntat pròpia, però espitjat pel terror) de Pau Canyelles ("Pau Comas")...". (4) El talp que López Crespí presenta a L'amagatall és una síntesi de moltes coses que ell ha sentit contar i que sovint tenen un indubtable dring d'autenticitat. Com a les novel·les anteriors, no hi manquen nom si cognoms autèntics, que permeten un tractament molt complet de les diverses etapes de la repressió mallorquina, descrita a vegades amb un vigor i una passió que fan pensar en Les Grands Cimetières de Bernanos. (5)


Josep Massot i Muntaner

---------

(1) Fragment del capítol "La literatura de la guerra civil a Mallorca" del llibre Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears (Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2002)

(2) Sobre aquestes obres, vegeu l'article de Miquel López Crespí, La guerra a les quatre illes, "Quatre Illes", núm. 4 (6-10 d'abril de 2000), pàg. 27 i núm. 5 (20 d'abril-3 de maig de 2000), pàg. 28.

(3) Un tango de Gardel en el gramòfon a estat publicada per l'editorial Set i Mig, després d'obtenir el Premi de Narrativa Villa de Puçol 2000. En una vuitantena de pàgines, conté notes de dietari d'un imaginari mallorquí republicà, Andreu Ximbó, espardenyer amagat durant una colla d'anys a casa seva mateix, en un suburbi de Palma, a partir del 19 de juliol de 1936. Com a la resta de llibres de López Crespí, s'hi parla de la duresa de a repressió -simbolitzada en un malanat anomenat Barral, és a dir, el tristament famós cap de la policia Barrado- i es recorda el desembarcament de l'expedició de Bayo i els estrangers que l'hi acompanyaven, i no hi manquen referències als Fets de Maig de Barcelona, representats com "un cop contra els revolucionaris" de les "forces del Govern central, arribades expressament de València, juntament amb destacaments del PSUC i del PCE" (pàg. 45).

(4) Miquel López Crespí, Literatura mallorquina i guerra civil, "El Mundo-El Día de Baleares", 24 de maig de 1999, Cf. Id., La literatura catalana i la lluita antifranquista, "L'Estel", núm. 431 (15 de març de 2000), pàgs. 16-17.

(5) Miquel López Crespí és també autor d'una peça de teatre titulada El cadàver (Lleida 1997), referent a un dels botxins que van assassinar el darrer batlle republicà de Palma, el Dr. Emili Darder. Sobre aquesta obra, vegeu Miquel Ferra Martorell, Miquel López Crespí i el teatre mallorquí de la guerra civil (1936-39), "Perlas y Cuevas", 1 de gener de 1999.


Nanda Ramon i els premis Ciutat de Palma

Turmeda | 14 Novembre, 2008 17:19 | facebook.com

La convidada de Nanda Ramon a participar com a membre del jurat de novel·la dels Ciutat de Palma d´enguany m´ha fet recordar un munt d´històries de fa quaranta anys quan tots nosaltres, molts dels membres dels que posteriorment seria anomenada “la generació literària dels setanta”, començàvem a escriure, a publicar i també, a vegades, a guanyar els primers premis literaris com he dit una mica més amunt. (Miquel López Crespí)


Nanda Ramon i els Premis Ciutat de Palma


Aquests dies s´han fet públics els noms dels membres dels jurats dels diferents Premis Ciutat de Palma d´enguany. El jurat del Premi Joan Alcover de poesia estarà format pels escriptors Miquel Bezares, Miquel Cardell, Sam Abrams, el valencià Josep Piera i el premi Ciutat de Palma de l'any passat, Pere Joan Martorell. El de narrativa estarà conformat pel guanyador del Llorenç Villalonga 2006, Melcior Comes, i els escriptors Neus Canyelles, Miquel López Crespí, Pere Antoni Pons i Maite Salord. La dotació econòmica d´ambdós guardons –premis per a obres en català, ja que s´ha suprimit la participació d´obres en castellà-- és prou elevada: 24.000 euros per al de Narrativa i 12.000 per a la modalitat de Poesia. El termini per a presentar les obres finalitza el 2 de novembre.

Hi ha igualment uns premis bilingües. Un és el de Crítica Literària, el jurat del qual és compost per Pilar Arnau, Francisco Díaz de Castro, Ramon Díaz i Villalonga, Sebastià Perelló i el valencià Francesc Mira. El d'Arts Plàstiques; Martín Chirino, Berta Sichel, Santiago Muñoz, Neus Cortès, Erwin Bechtold i Manuel Olveira en formaran el jurat.



Nanda Ramon em convidà a participar-hi fa solament unes setmanes. És evident que no vaig tenir cap inconvenient a acceptar l´amable convidada, que em feia recordar la meva relació personal amb els Premis Ciutat de Palma. Una relació que començava ja fa molts d´anys, quan, a començaments dels anys setanta, guanyava el Premi de Teatre amb l´obra Autòpsia a la matinada; anys després, el 1991, obtendria el de Narrativa amb l´obra Dietari de succeïts de Mallorca, una obra, per cert, que encara roman inèdita i que un dia d´aquests hauria de mirar de publicar.

Quan t´adones de com ha anat passat el temps d´ençà els teus primers escrits ara farà prop de quaranta anys, no te´n pots avenir. Quaranta anys d´ençà els primers articles publicats a la premsa de Palma! Trenta-cinc anys dels primers premis literaris guanyats a Alacant, el Carles Arniches de teatre en català per l´obra Ara a qui toca?; el Ciutat de Palma de Teatre per l´obra Autòpsia a la matinada; i el Premi Ciutat de Manacor pel recull de narracions La guerra just acaba de començar; el Premi Especial Born de teatre per l´obra Les Germanies... . Són els anys en els quals Guillem Frontera guanya igualment el Ciutat de Palma de Poesia (1965) amb el poemari El temps feixuc, el Ciutat de Palma de novel·la de l´any 1968 amb Els carnissers i el Ciutat de Manacor 1969 amb una novel·la curta que portava per títol Cada dia que calles.



Parlar de la literatura catalana de finals dels seixanta a Mallorca és parlar igualment de Gabriel Janer Manila, que amb la novel·la L´abisme obtenia el Ciutat de Palma de novel·la de l´any 1996; o d´Antònia Vicens, guanyadora amb Banc de fusta d´un premi a Cantonigròs (1965) i el Sant Jordi de novel·la de l´any 1967 amb 39º a l´ombra.

La convidada de Nanda Ramon a participar com a membre del jurat de novel·la dels Ciutat de Palma d´enguany m´ha fet recordar un munt d´històries de fa quaranta anys quan tots nosaltres, molts dels membres dels que posteriorment seria anomenada “la generació literària dels setanta”, començàvem a escriure, a publicar i també, a vegades, a guanyar els primers premis literaris com he dit una mica més amunt.

Tot plegat em fa recordar que les meves primeres experiències literàries tenen relació, com les de molts d´altres membres d´aquesta generació, amb uns inicials contactes amb Josep M. Llompart. Era a mitjans dels anys seixanta, una època en la qual ja portava algun temps fent de corresponsal clandestí de Ràdio Espanya Independent. Posteriorment vaig conèixer els escriptors Guillem Frontera, Jaume Pomar, Miquel Bauçà, Joan Manresa, Alexandre Ballester; els pintors Gerard Matas, Miquel Àngel Femenies, Gabriel Noguera, Miquel Morell; el fotògraf Antoni Catany... Són els anys de la Nova Cançó, amb els primers recitals a Palma de Maria del Mar Bonet, Raimon, Ovidi Montllor, Quico Pi de la Serra, Joan Ramon Bonet, Miquelina Lladó i el mateix Gerard Matas que, en aquell temps, també musicava els poetes catalans. Cap a finals dels seixanta vaig començar les meves col·laboracions literàries a les pàgines de cultura del diari Última Hora. Tot plegat, la col·laboració a la premsa, el fet de treballar a diverses llibreries, l´herència familiar, amb un oncle que havia conegut Miquel Costa i Llobera, les amistats juvenils, els contactes amb Josep M. Llompart i altres escriptors mallorquins, m´anaren decantant cada vegada més envers el conreu, primer, del teatre i, posteriorment, de la poesia, la narració curta i la novel·la. A sa Pobla, l´exemple diari d´un escriptor de la vàlua d´Alexandre Ballester també fou decisiva per a anar consolidant les meves primeres inquietuds culturals. L´Obra Cultural Balear, fundada per Francesc de B. Moll a començaments dels anys seixanta; les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la que coordinava el meu bon amic Jaume Adrover; la militància en organitzacions clandestines antifranquistes, van condicionant aquells primers escrits. Són els anys que aprofundim en l´obra dels clàssics catalans, espanyols i estrangers, i en bona mesura ens consideram hereus del mestratge de Bartomeu Rosselló-Pòrcel i Gabriel Alomar. Ens sentim prou identificats amb l´obra de Jaume Vidal Alcover, Blai Bonet i el mateix Josep M. Llompart. Record que anava a mostrar els meus primers escrits a Josep M. Llompart, al despatx que tenia a l´Editorial Moll, en el carrer Torre de l´Amor. Va ser ell que encoratjà molts dels autors de la generació literària dels setanta.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

La resistència antifranquista a Mallorca

Turmeda | 14 Novembre, 2008 13:01 | facebook.com

El feixisme és un perill molt mal d'esvair! Fins i tot fa acte de compareixença dins les mateixes files demòcrates...


Exhumacions de restes, ara mateix!


Certes decisions adoptades per les més altes instàncies de determinades institucions públiques, vigents en aquest període democràtic, fan pensar en la presència activa, fortament infiltrada, d'actituds, mentalitats i pràctiques molt més pròpies del feixisme que no de la democràcia.

Així es reconeix públicament, clar i català, davant les mateixes portes de l'Audiència Provincial de Palma, per part d'alguns dels assistents. El feixisme és un perill molt mal d'esvair! Fins i tot fa acte de compareixença dins les mateixes files demòcrates...

La nodrida representació de familiars i amistats, de gent assassinada a Mallorca amb posterioritat al cop d'estat militar franquista, que s'hi fa present per protestar contra allò que considera una agressió judicial sense precedents, vol donar suport a la feina desplegada per l'Associació per la Recuperació de la Memòria Històrica de Mallorca, que treballa fort ferm per recuperar la dignitat i honorabilitat de les víctimes de la guerra civil i de la repressió a Mallorca.

El motiu no és cap altre que el fet de constatar la darrera reculada jurídica que comporta aturar i paralitzar el procés d'exhumació de restes d'aquelles víctimes de la guerra espanyola que setanta anys després encara no han estat identificades.

Mentre un jutge “ordena i autoritza”, una altra instància “paralitza i atura”... Ni és de rebut, ni s'adiu amb els temps que estam vivint...

La participació, bastant més nombrosa de l'esperada, amb gent arribada des de racons tan allunyats de Palma com Cala Rajada o Capdepera, Sóller o Calvià, Campanet o Manacor, convida a continuar exigint una resposta satisfactòria a les preguntes de sempre:

On són els nostres desapareguts de la dictadura franquista?

On és la justícia pels 2.000 o 3.000 assassinats impunement a mans dels feixistes?

On són les comissions de la veritat?

ON SÓN?!

Volem recuperar els nostres desapareguts!

Prou d'agressions de l'estat espanyol!

HI TENIM DRET!

http://aframericanet.cecili.cat/post/60387 Blog Aframericanet


Les activitats de lluita pel nostre alliberament nacional i de classe, quan no eren criminalitzades per la premsa oficial o els servils a sou de la "unió sagrada" pro-monàrquica (AP, UCD, PCE, PSOE), eren silenciades olímpicament o desvirtuades a fons. Poques o nulles informacions damunt el moviment assembleari i anticapitalista promogut per OEC; no res del nostre treball a barris, on la direcció del nostre Front de Moviment Ciutadà (Francesc Mengod, Jaume Obrador, etc) havien creat les primeres associacions de veïns de Ciutat encapçalant el combat en contra del feixisme i el capitalisme; silenci absolut damunt la reorganització del moviment obrer a l'hosteleria, la sabata, la fusta; no res pel que fa a la creació d'Unió de Pagesos de Mallorca (on homes com el santamariè Gori Negre hi feien un paper destacat). (Miquel López Crespí)


Per la substititució de tots els noms imposats pel feixisme a les nostres places i carrers. Memòria històrica de la transició



L'OEC repartí milers de fulls volants per barris i pobles, escrigué articles a la premsa, repartí unes meravelloses aferratines que havia dibuixat el delineant Monxo Clop, militant de l'organització. Aferratina que encara avui dia palesa l'art i el treball acurat de més d'un d'aquells treballs d'agitació i propaganda.

Josep M. Llompart, que no veia gens clar les dilacions del Pacte Autonòmic, em convidà a escriure a la secció que tenia en el diari Última Hora, "La Columna de Foc". Oferiment que vaig acceptar ben de grat perquè, en aquelles alçades de la reforma, eren pocs els mitjans que se'ns oferien als revolucionaris mallorquins. Com ja he explicat amb detall a L'Antifranquisme a Mallorca (l950-1970), les activitats de lluita pel nostre alliberament nacional i de classe, quan no eren criminalitzades per la premsa oficial o els servils a sou de la "unió sagrada" pro-monàrquica (AP, UCD, PCE, PSOE), eren silenciades olímpicament o desvirtuades a fons. Poques o nulles informacions damunt el moviment assembleari i anticapitalista promogut per OEC; no res del nostre treball a barris, on la direcció del nostre Front de Moviment Ciutadà (Francesc Mengod, Jaume Obrador, etc) havien creat les primeres associacions de veïns de Ciutat encapçalant el combat en contra del feixisme i el capitalisme; silenci absolut damunt la reorganització del moviment obrer a l'hosteleria, la sabata, la fusta; no res pel que fa a la creació d'Unió de Pagesos de Mallorca (on homes com el santamariè Gori Negre hi feien un paper destacat; silenci damunt les activitats de les Plataformes Anticapitalites d'Estudiants; tampoc no existíem ni a Sanitat, ni a pobles; a Menorca, l'OEC era una força determinant i també planava el silenci damunt la nostra lluita.



1976: En la fotografia podem veure una bona part de la direcció dels comunistes de les Illes (OEC) que no havien pactat amb el franquisme reciclat el repartiment de sous i poltrones. Entre els dirigents de l'OEC podem veure Miquel López Crespí, Jaume Obrador, Pere Tries, Carles Maldonado, Mateu Ramis, Francesc Mengod, Antònia Pons, Tomeu Febrer... Hi manquen Mateu Morro, Josep Capó, Antoni Mir i Margalida Chicano, entre molts d'altres membres de la direcció.

No és estrany que actualment els historiadors propers al PCE, persones, en definitiva que no visqueren aquells esdeveniments, ara, consultant els diaris de l'època o parlant solament amb protagonistes d'un partit (especialment partidaris del carrillisme illenc) es pensin que tot a Mallorca fou obra del PCE. Però del subjectivisme i parcialitat d'alguns estudiosos que afavoreixen amb els seus escrits, una tan sols de les moltes forces de l'esquerra mallorquina que ajudaren a bastir el moviment obrer i popular de les nostres Illes, en parlarem més endavant.

En aquest capítol volíem deixar constància del creixent mur de silenci que -des dels mitjans de comunicació oficials- s'anava fent entorn de les opcions autènticament esquerranes (parlam de partits i organitzacions tipus PSM-PSI, OEC, PORE, MCI, CNT, etc, etc).

Un exemple evident del que estam escrivint va ser -entre moltes altres- la campanya de mesos que porta OEC -i a la qual s'afegiren l'OCB, el MCI, el PSM (PSI)...- per a anar esborrant de la nostra Ciutat l'empremta -en la rotulació d'avingudes i places- dels quaranta anys d'opressió feixista.

L'OEC repartí milers de fulls volants per barris i pobles, escrigué articles a la premsa, repartí unes meravelloses aferratines que havia dibuixat el delineant Monxo Clop, militant de l'organització. Aferratina que encara avui dia palesa l'art i el treball acurat de més d'un d'aquells treballs d'agitació i propaganda.

Una comissió d'OEC va lliurar una carta de protesta a l'Ajuntament -dia 15 de maig de 1978- signada per qui era aleshores el Secretari General de l'OEC, Mateu Ramis, que deia, entre altres coses: "Volem: 1) La substitució de tots els noms imposats per la Dictadura que res tenen a veure amb la tasca del nostre retrobament com a poble.

'2) Que la nomenclatura dels nostres carrers i places respecti la nostra història, les nostres formes de vida, el mitjà ambient, etc., i, sobretot, la lluita per la nostra cultura i la democràcia.

'Especial preocupació seria la de conservar els noms populars dels carrers que existien abans del feixisme així com donar relleu als fills del nostre poble que hagin treballat per la nostra cultura i per la nostra llibertat: Biel Alomar, Aurora Picornell, Emili Darder, etc, etc".

La campanya -com moltes d'altres de l'OEC-, comptà amb la participació de centenars de persones identificades amb els nostres objectius i durant setmanes -amb participació de l'OCB, el PSM (PSI), el MCI, etc- fou un punt de referència combatiu; només sortí reflectida en un parell de retxes a Baleares i a Última Hora. Vegem, per exemple, què en deia aquest darrer diari (26-V-1978). A un raconet (i això ho feien amb totes les notícies referents a l'esquerra revolucionària mentre empraven primeres pàgines i grans titulars per a promocionar qualsevol dels nous personatges que calia enlairar a causa del seus acords amb la reforma del franquisme que portava a terme la classe dominant) es podia llegir, dificultosament: "Cambio de nombres de calles y plazas. La Organització d'Esquerra Comunista ha dirigido un escrito al alcalde de Ciutat, Paulino Buchens, proponiendo el cambio de los nombres de calles y plazas, a fin de, entre otras cosas, terminar con el 'continuat procés de destrucció i despersonalització, aguditzat per la victòria feixista...'

'La OEC propone la formación de una comisión integrada por la Obra Cultural Balear y personalidades de marcada significación cultural en las Islas. La OEC piensa que una comisión con el trabajo de elaborar una nomenclatura alternativa para calles y plazas ofrecería garantías de efectividad a los nuevos y necesarios Ayuntamientos democráticos". Això era tot. I ens podíem donar per satisfets per haver sortit en una ressenya a un racó del diari! Durant anys, i a mesura que s'anava consolidant la monarquia impulsada bàsicament per PCE i PSOE, AP i UCD (els partits dels consens), això era el màxim a què podíem aspirar els partits que lluitàvem per l'autodeterminació, la república i el socialisme.

Miquel López Crespí


Del llibreNo era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Literatura catalana experimental i subversió

Turmeda | 14 Novembre, 2008 08:02 | facebook.com

No hem d´oblidar tampoc tota la càrrega subversiva que representà la lectura del freudisme, i sobre tot dels pensadors marxistes i situacionistes. Ja no podíem fer una narrativa, un teatre, una poesia com en el passat. El món era diferent; els escriptors catalans de Mallorca també. La situació econòmica variava amb l’embranzida turística i un cert alleugeriment econòmic produït pels nous oficis i possibilitats que obria la construcció d´hotels, la societat de serveis que començava a arrelar-hi amb força. La ideologia de molts joves escriptors dels anys setanta mudava amb els nous components culturals que oferia una societat més avançanda. Hauríem de parlar també de les influències del cinema modern, de la importància dels clàssics –Eisenstein, Godard, Fellini, Dziga Vertov, Buñuel, Víctor Erice, Fassbinder, Orson Welles, Ingmar Bergman, Robert Bresson, Bernardo Bertolucci, Roberto Rossellini... – en la formació de l’ètica i estètica dels nous autors illencs. (Miquel López Crespí)


Llibres de la generació literària dels 70


En els reculls de narracions escrits a finals dels seixanta i publicats a començaments dels setanta, pens ara mateix en obres com A preu fet (Palma, Editorial Turmeda, 1973) i La guerra just acaba de començar (Palma, Editorial Turmeda, 1974), que guanyà el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor 1973 (atorgat per un jurat compost per Bali Bonet, Antoni Serra, Manuel Vázquez Moltalbán, Guillem Lluís Diaz-Plaja i Josep Melià), ja hi havia un intent de fer una mena de narrativa experimental i subversiva. Fer la llista dels clàssics que m’alletaren en els anys de formació seria molt llarg i el lector podria arribar a pensar que som un pedant amb voluntat de lluïment. Però si indic les meves preferències per James Joyce, Blai Bonet, Franz Kafka, els surrealistes, la novel·la del boom d’Amèrica Llatina –Alejo Carpentier, Juan Rulfo, Gabriel Garcia Márquez, Lezama Lima, Carlos Fuentes, Julio Cortázar--, les lectures sobre els surrealistes i futuristes, els impressionistes alemanys de l’època de la República de Wiemar, la ruptura dins de la novel·lestíca espanyola que significà l´obra de Juan Goytisolo, Luis Martín Santos, Juan Benet, Caballero Bonald i tants d’altres, copsarem de seguida per on anaven els meus interessos.


No hem d´oblidar tampoc tota la càrrega subversiva que representà la lectura del freudisme, i sobre tot dels pensadors marxistes i situacionistes. Ja no podíem fer una narrativa, un teatre, una poesia com en el passat. El món era diferent; els escriptors catalans de Mallorca també. La situació econòmica variava amb l’embranzida turística i un cert alleugeriment econòmic produït pels nous oficis i possibilitats que obria la construcció d´hotels, la societat de serveis que començava a arrelar-hi amb força. La ideologia de molts joves escriptors dels anys setanta mudava amb els nous components culturals que oferia una societat més avançanda. Hauríem de parlar també de les influències del cinema modern, de la importància dels clàssics –Eisenstein, Godard, Fellini, Dziga Vertov, Buñuel, Víctor Erice, Fassbinder, Orson Welles, Ingmar Bergman, Robert Bresson, Bernardo Bertolucci, Roberto Rossellini... – en la formació de l’ètica i estètica dels nous autors illencs. Ens era impossible escriure des de l’òptica dels predecessors, de molts d’aquells pulcres sacerdots o rendistes provinents de les classes dominants. No hi teníem res a veure, ni idològicament ni com a classe. Proveníem d´un altre món i per tant, com era lògic, escrivíem des d’unes altres coordenades culturals. És una època de ruptura i, per això mateix, ni la forma d’escriure ni els temes tractats en novel·la i teatre són el mateixos que el que desenvolupen els autors provinents d´una societat rural, aferrada a les tradicions del segle XIX. Miram d´emprar un llenguatge directe, innovado, que introdueixi en la literatura catalana contemporània temes considerats “tabú” fins aquells moments: l’alliberament sexual, la lluita política clandestina, l’experimentalisme textual amb una utilització potser fins i tot exagerada del col·lage... A nivell particular el que no vaig provar d’experimentar, perquè ho considera massa vist, massa refrit dels dadaistes i futuristes de començaments del segle XX, era el joc amb els caràcters tipogràfics... Em seduïa molt més la provatura en els nous temes a tractar, la irrupció subversiva de problemes quotidians que haurien atemorit els doctes conservadors de l’Escola Mallorquina i que, segurament, mai no haurien estat considerats “literatura” en les seves tertúlies al voltant del braser. Igualment que mai no consideraren “poetes” a Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat Papasseit i Jaume Vidal Alcover, per dir solament uns noms entre molts d’altres. Obres com La guerra just acaba de començar o Notícies d’enlloc provaven d’experimentar igualment amb les formes d’escriure assimilades dels clàssics contemporanis. És una època que llegim molts autors nord-americans. Record ara mateix el noms, essencials per a nosaltres, de John Updike, Mary Mc Carthy, Malcolm X, James Baldwin, Allen Ginsberg, Jack Kerouac, Bernard Malamund, Artur Miller, Susan Sontag, William Burroughs, Truman Capote, Carson Mac Cullers... Transgressió textual, però també transgressió i subversió ideològica.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

La corrupció política a les Illes

Turmeda | 14 Novembre, 2008 06:58 | facebook.com

PACTES ENTRE BASTIDORS A L’HEMICICLE DELS CORRUPTES.


Per Llorenç Buades Castell


3 d’agost de 2008- Es fa públic que Antònia Ordinas,ex alt càrrec de l'anterior Govern del PP, es va gastar 321.956,82 euros de fons públics en dietes de representació al llarg de la passada legislatura, i que la seva esposa, la soprano vinculada al PP Isabel Maria Rosselló, va percebre un total de 86.000 euros per treballs i informes. Més tard Sergio Pereletegui, un empresari d'Alacant admet davant la jutgessa que investiga el cas Scala, que va pagar comissions de fins al 40% dels seus treballs a Ordinas.

11 d’agost de 2008-La policia arresta als responsables del consorci Turisme Jove , Damià Amengual i Jaume Cerdà (PP), el cap de Serveis Juan Francisco Gonsàlbez, Maria Reyes Carbonell i Maria Auxiliadora Pérez de Algaba

12 d’agost de 2008- El constructor Marcos Pérez manifesta haver cobrat 180.000 euros per unes obres en un local de la Bonanova, propietat de Gosálbez i de la seva esposa, però que havia abonat 60.000 euros a aquest integrant de la cúpula de Turisme.

13 d’agost de 2008-Els investigadors del cas “Consorci de Turisme Jove” durant l’anterior legislatura del PP sospiten que el total de doblers malversats podria ser de tres milions d’euros.

14 d’agost de 2008-El jutge Antoni Rotger decreta presó incondicional per a Juan Francisco Gosálbez, excap de Serveis i Manteniment del Consorci Turisme Jove del Govern de Jaume Matas (PP) i presó eludible sota fiança de 12.000 euros per a Damià Amengual (PP) detingut per malversació de fons públics.

22 d'octubre de 2008-En el debat sobre l'estat de la Comunitat, el president Antich reclama a UM des de la tribuna del Parlament que rellevi al seu diputat Bartomeu Vicens després de demanar presó per a ell el fiscal Anticorrupció . Vicens deixa clar que no pensa dimitir . En un Parlament on un vot fa la majoria, la situació de Vicens pot canviar la relació de forces .

Vicens va crear una societat, Metalumba, al setembre de 2002, quan formava part de la directiva de UM, mitjançant la qual s’estima que va cobrar 700.000 euros procedents del 15 per cent de comissions obtingudes arran de la requalificació del polígon de Son Oms, aprovada pel consell de Mallorca l’any 1999.

El mateix dia l’exconseller de Comerç i Indústria Josep Juan Cardona (PP), cap directe dels empresonats Kurt Viaene, exdirector general de Promoció Industrial, i d’Antònia Ordinas, gerent del CDEIB, declara la seva ignorància en relació a decisions preses en el seu àmbit de competències davant la jutgessa Piedad Marín.

24 d'octubre de 2008-Després del Consell de Govern, la portaveu de l'Executiu, Joana Barceló (PSOE), descarta que s'avancin les eleccions a causa del context de crisi econòmica. Diés més tard anuncia la recerca d'acords amb el PP i el diputat independent per Formentera per a no dependre més de Vicens, encara que aquest mateix dia el Pacte se serveix d'ell per a guanyar una votació.

29 d'octubre de 2008-El conseller de Presidència, Albert Moragues (PSOE), adverteix que governar en minoria pot ser inviable en unes setmanes.

30 d'octubre de 2008- UM proposa al president Antich (PSOE) que s'avancin els comicis si considera que hi ha inestabilitat. El conseller Manera (PSOE) està disposat a aprovar els pressupostos amb el vot del imputat Vicens. Aquest mateix dia és imputat el president del Consell d'Eivissa Xicu Tarrés (PSIB-PSOE) en la causa oberta dels rentats de cara al centre històric d'Eivissa quan era alcalde de la capital en relació al pressumpte cobrament de comissions.

Tarrés és aforat i no pot ser processat per la seva condició i obliga que sigui el Tribunal Superior de Justícia de Balears qui intervingui. Però l'existència de precedents en altres causes en les quals els imputats tenien fur fa que el jutge instructor d'Eivissa mantengui el procediment.

La portaveu popular manifesta que la imputació de Tarrrés en el presumpte cas de cobrament de comissions, "ha sortit ara" perquè membres del seu partit (del president del Consell Insular ) van demanar "per favor" que es parés la investigació abans de les Eleccions Generals, per tal de no interferir en el vot dels ciutadans. Paradoxalment, el PP no demana la dimissió del president del Consell d’Eivissa. ¿Vol negociar?

31 d'octubre de 2008- El president Antich (PSOE) declara el seu posicionament en contra de les eleccions anticipades. Antich diu que cal "parlar i negociar amb tots els grups", en referència al PP i a l’Agrupació Independent Popular de Formentera, que és al grup mixt, imanifesta que potser s’han usat en excés les acusacions de corrupció entre els partits. El Bloc (PSM, EU,Verds), que segons els sondejos d’opinió seria el més castigat i perjudicat en unes eleccions anticipades, tot i que la resta de partits tenen càrrecs imputats en assumptes de corrupció, es posa del costat d’Antich.

La consellera de Treball i Formació, Joana Barceló (PSOE) , pacta amb el diputat del PP Cristòfol Huguet una propera moció conjunta amb mesures per pal·liar els efectes del fort increment de l’atur. La consellera de Comerç, Francesca Vives, també mostrà la seva voluntat "d’estendre la mà" al PP per dur endavant la futura llei del comerç, i el mateix passa amb el projecte de llei de serveis socials. El vot favorable del PP a la llei d’habitatge estableix un precedent de consens.

Després de conèixer-se que el cas Vicens (UM) passaria al Tribunal Superior i després que Antich demanàs la seva dimissió, la presidenta del PP, Rosa Estaràs, manifesta al president del Govern la seva bona predisposició a arribar a acords i que el PP no presentarà cap moció de censura.

7 de novembre de 2008-El fiscal reclama la presó per al parlamentari Bartomeu Vicens (UM) imputat per falsificació de document mercantil; blanqueig de capitals; contra la Hisenda Pública; i estafa continuada o presó eludible amb 800.000 euros de fiança.

Creix la indignació popular contra el sistema judicial quan s’imposa a Bartomeu Vicens una fiança que no arriba als 100.000 euros. En canvi els partits polítics no tenen res a dir.


Cloenda:


Ens trobem en un sistema de representació que des de fa alguns anys ha assolit que els polítics són una “classe”, la “classe política”. Acostumen a pactar els seus privilegis, dietes, sous, sense tenir enfront cap patronal perquè el poble que és el que paga no pot fer ús de sistemes de control.

La corrupció neix de la manca de control popular de les institucions. És més corrupte qui més governa, i com que no tots els partits tenen el mateix pes institucional els graus de corrupció no són iguals. Dins el Parlament només el Bloc no està afectat pels casos de corrupció. En la gestió en altres àmbits, com el municipal o sindical, en referència al Bloc no diria el mateix , ningú no posaria la mà al foc al seu favor.

Seria normal que el Bloc, en les actuals circumstàncies, demanés la convocatòria d’eleccions anticipades, però la por de perdre pes institucional els ha deixat fora de lloc en una situació que els hauria de ser favorable. Sembla que l’electorat del Bloc és el més crític i més proper a l’abstenció després del que ha viscut d’experiència legislativa, i així ho publiquen els sondejos d’opinió com el de Gadeso. Per aquesta mateixa raó no fan l’opció d’anticipar les eleccions i sembla que tanquin files al costat dels corruptes. S’equivoquen una vegada més. L’acceptació de l’actual hemicicle, significa l’acceptació d’una relació de forces que posa al Bloc fora dels àmbits on es decideixen les coses ( i fins ara han decidit ben poc), perquè un consens entre el PSOE, el PP i el que resta d’UM s’ha fet imprescindible per al que resta de legislatura. Si el Bloc prefereix no arriscar-se per tal de no perdre les actuals cadires segurament patirà les conseqüències de la consideració generalitzada que diu que tots els polítics són iguals, i la situació no els ajudarà a recuperar un electorat molt colpit per la manca de fidelitat a les promeses electorals.

Però com diu el refrany, del seu pa faran sopes. El Bloc no és ara la força que pugui engrescar a la gent d’esquerra i possibilitar el pas cap a les solucions que necessita la població de les Illes en els seus vessants nacionals i populars.

Web Ixent

Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

 
Powered by LifeType - Design by BalearWeb