Literatura catalana contemporània

López Crespí: memòria de Bertold Brecht, Weiss, Piscator, Valle-Inclán, Antonin Artaud, Peter Brook, Aimé Césaire, Friedrich Dürrenmatt, Dario Fo, Peter Hacks, Witold Gombrowicz, Anatoli Lunatxarski, Ionesco, Buero Vallejo, Pasolini, Llorenç Capellà, Joan Soler Antich, Xesc Barceló, Guillem Cabré, Jaume Vidal Alcover, Alexandre Ballester,Guillem d'Efak...

Turmeda | 16 Novembre, 2008 12:53 | facebook.com

El teatre que hem vist a Berlín (el Berliner Ensemble), a Barcelona (les experiències del Living Theater) a Lisboa (el Teatre de la Commune), a Londres (el teatre musical dels setanta)... tot ha anat influint en el tipus d'obres que hem anat escrivint d'ençà els anys seixanta fins els vuitanta (i malgrat els canvis de situació política continuarà sempre present en les obres que anam bastint). Totes aquestes influències són ben evidents en obres del tipus Les germanies (segrestada per la Brigada Social del règim franquista a mitjans dels anys setanta i mai més recuperada de les tètriques oficines del carrer de la Soledat de Ciutat); del Premi de Teatre "Carles Arniches 1972" concedit a la meva obra Ara, a qui toca? per un jurat integrat, entre d'altres personalitats del teatre, per Ricard Salvat i José Monleón. (Miquel López Crespí)


Bertold Brecht, Weiss, Piscator, Valle-Inclán, Antonin Artaud, Peter Brook, Aimé Césaire, Friedrich Dürrenmatt, Dario Fo, Peter Hacks, Witold Gombrowicz, Anatoli Lunatxarski, Ionesco, Buero Vallejo, Pasolini etc., etc.).


El teatre de la revolta a les Illes.



Peter Weiss

La recent publicació d'Acte únic en la collecció de textos teatrals "Tespis" que edita la Universitat de les Illes Balears (UIB) sota la direcció de Joan Mas i Vives m'ha tornat a la memòria el temps, les circumstàncies històriques en les quals vaig escriure l'obra. Acte únic guanyà el Premi "Teatre Principal" de textos escènics l'any 1987 i venia a consolidar una tendència experimental que havia començat a formular amb l'obra Homenatge Rosselló-Pòrcel (Premi de Teatre "Ciutat d'Alcoi" 1984) posteriorment publicat per la Diputació Provincial d'Alacant amb estudi preliminar (sobre la situació del teatre en els anys vuitanta a les Illes) d'Antoni Serra.


Posteriorment (en concret l'any 1990) una obra titulada Atzucac (que seguia les mateixes coordenades d'experimentació formal de les obres esmentades) guanyava el "Ciutat de Granollers", aleshores un dels guardons teatrals més importants dels que es lliuraven dins l'àmbit dels Països Catalans.

Les tres obres (Acte únic, Homenatge Rosselló-Pòrcel i Atzucac) responen als nous reptes personals i històrics que els anys vuitanta porten al primer pla de les meves personals preocupacions socioculturals i polítiques. Aleshores -i només d'una forma provisional- és quan faig un parèntesi en l'anterior línia teatral, en la manera de fer teatre dels anys seixanta i setanta.



Si reflexionam una mica veurem com els autors d'aquells anys (Alexandre Ballester, Joan Soler Antich o qui signa aquest article ja que els casos de Llorenç Moyà, Miquel Mestre o Llorenç Capellà plantegen problemes diferents) ens movem molt dins la influència clàssica de Bertold Brceht, Weiss, Piscator, Valle-Inclán, Antonin Artaud, Peter Brook, Aimé Césaire, Friedrich Dürrenmatt, Dario Fo, Peter Hacks, Witold Gombrowicz, Anatoli Lunatxarski... (amb pinzellades d'Ionesco, Buero Vallejo, Pasolini etc, etc). El teatre que hem vist a Berlín (el Berliner Ensemble), a Barcelona (les experiències del Living Theater) a Lisboa (el Teatre de la Commune), a Londres (el teatre musical dels setanta)... tot ha anat influint en el tipus d'obres que hem anat escrivint d'ençà els anys seixanta fins els vuitanta (i malgrat els canvis de situació política continuarà sempre present en les obres que anam bastint). Totes aquestes influències són ben evidents en obres del tipus Les germanies (segrestada per la Brigada Social del règim franquista a mitjans dels anys setanta i mai més recuperada de les tètriques oficines del carrer de la Soledat de Ciutat); del Premi de Teatre "Carles Arniches 1972" concedit a la meva obra Ara, a qui toca? per un jurat integrat, entre d'altres personalitats del teatre, per Ricard Salvat i José Monleón.

Més endavant, concretament en el 1973, obtindria el "Ciutat de Palma de Teatre" amb l'obra Autòpsia a la matinada (un experiment teatral dedicat a la lluita dels estudiants contra la dictadura franquista i que era un reflex de totes aquestes influències de les quals parlàvem una mica més amunt).

L'estudiós Antoni Nadal, en la introducció del llibre El teatre modern a Mallorca (Publicacions de l'Abadia de Montserrat 1998), situa amb força exactitud l'ambient de soledat i marginació en el qual ens hem trobat -i ens trobam!- durant dècades els autors mallorquins; basta pensar en la manca de representacions normals d'autors com Llorenç Capellà, Joan Soler Antich, Xesc Barceló, Guillem Cabré, Miquel López Crespí, Jaume Vidal Alcover, Alexandre Ballester o el mateix Guillem d'Efak.

Antoni Nadal escriu: "S'ha dit moltes vegades i amb tota la raó que l'espectacle teatral ha estat injustament postergat en les destinacions pressupostàries de les institucions autonòmiques i locals. Però, pel que fa al teatre d'autor català a Mallorca, la situació encara és molt pitjor, si és possible. Hi ha raons per creure que els autors mallorquins contemporanis sempre s'han sentit sols, incloent-hi aquells qui han gaudit del favor del públic. Els autors mallorquins desconeixen llurs collegues, gairebé no es tracten amb les companyies, estan mancats d'una crítica qualificada (cap crític no ha aconseguit d'acomplir una funció semblant a la de Joan Bonet i Antoni Serra en els anys cinquanta i seixanta, respectivament) i fins fa ben pocs anys no han pogut comptar amb el suport oficial, sempre escàs i discriminat. El desconeixement que en demostren els professionals i els crítics literaris és tan gran, salvades les excepcions que siguin, que no ens en podem sorprendre, perquè respon a una situació freqüent en països més desenvolupats, tot i que ací està marcada per l'autoodi".

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Jaume Carbonero pot enfonsar el Govern del president Antich

Turmeda | 16 Novembre, 2008 12:11 | facebook.com

UM vol una proposta «concreta» per desbloquejar la llei de l'habitatge


Manté l'oposició a l'opció de construir pisos socials en sòl rústic


LLUÍS PLANAS. Palma.


Unió Mallorquina està a l'espera d'una proposta «concreta» del president del Govern, Francesc Antich, per desbloquejar la llei de l'habitatge, sobre la qual el partit de Miquel Nadal manté la seva oposició que inclogui la possibilitat de construir pisos socials en sòl rústic. Segons fonts d'UM, està previst que Antich els faci arribar de manera imminent una alternativa una vegada que en la darrera conversa amb Nadal, després de les eleccions generals, el socialista mostràs la seva disposició a dialogar per trobar una solució. No obstant això, des d'UM es diu que la seva posició es manté invariable pel que fa al sòl rústic.

Tal com publicà aquest diari diumenge, una primera proposta que els socialistes traslladaren a UM és que sense modificar pràcticament la llei quedi palès que seran els consells insulars els que amb un informe vinculant tindran la darrera paraula sobre les operacions de requalificació automàtica del sòl.

A partir d'aquí se seguiria el criteri aprovat pel Consell de Mallorca perquè, sempre com a darrera opció després del sòl urbà i urbanitzable, es limitin les actuacions en sòl rústic a les àrees de transició de creixement, on es preveuen futurs desenvolupaments urbanístics i s'exclogui la possibilitat de les àrees d'harmonització.

En qualsevol cas la tramitació del projecte de llei en el Parlament deixa poc marge per a les negociacions. Una vegada tancat el termini d'esmenes només resta que es constitueixi la ponència -en principi la setmana que ve- que les ha d'incorporar al text per tornar-lo a presentar al ple de la Cambra.Si UM manté la seva oposició, a la qual el Bloc s'ha afegit, al Govern només li quedaria l'alternativa de retirar-lo a l'espera de poder consensuar un altre. Això rompria els esquemes d'Antich, que ha fixat de manera reiterada la prioritat d'aquesta llei i començar les primeres promocions d'habitatges socials durant el primer semestre de 2009.

Diari de Balears (26-III-08)


El Bloc avisa que la llei per fer pisos en rústic s'ha de negociar amb ells


Els socis del Pacte mantenen que aquest ha de ser el «darrer recurs»



Q.TORRES. Palma.


El Bloc posa emperons al projecte del conseller d'Habitatge, Jaume Carbonero, per poder construir pisos per sota del preu de mercat en terrenys que ara són considerats rústics. La coalició, que forma part del Pacte, entén que aquesta proposta no s'ha negociat amb ells i, per tant, just seria un «esborrany» que necessita el seu suport per convertir-se en realitat.Segons el portaveu adjunt del Bloc, Miquel Àngel Llauger, la creació de reserves de sòl per habitatge en rústic ha de ser el «darrer recurs» per afavorir la construcció de cases a preus econòmics. I manté que la «prioritat» ha de passar per potenciar la rehabilitació d'habitatges ja construïts o per afavorir la sortida al mercat de pisos que estan buits.

En aquest sentit, el Bloc ja va proposar en el passat la implantació de mesures fiscals que penalitzin els propietaris amb habitatges sense ocupar, però també es conscient que aquesta política no seria acceptada per cap dels seus socis: ni UM ni el PSIB. Per això, plantejarà la creació de línies d'ajuts per incentivar els propietaris a posar pisos buits al mercat i proposarà la intermediació pública per afavorir-ho. També reivindicarà l'increment dels ajuts que ja es donen per a lloguer. Totes aquestes mesures es plantejaran quan s'obrin les negociacions entre els socis de Govern per concretar aquest pla d'habitatge en què ja treballa el departament del conseller Jaume Carbonero.

Un pla que preveuria la possibilitat de permetre la construcció en àrees, ara considerades sòl rústic, a canvi que els promotors es comprometin que una part significativa dels pisos siguin de protecció oficial i, per tant, tinguin preus inferiors als de mercat. L'altra gran novetat d'aquest projecte passaria perquè es permetés un increment de les alçades dels blocs en determinades zones per alleugerir la repercussió del preu del sòl i abaratir els pisos.

Diari de Balears (3-XI-07)


Memòria històrica del primer Pacte de Progrés

Quan Jaume Carbonero va ajudar a enfonsar el govern progressista

Davant el perill de perdre vots a Eivissa i Formentera a causa dels fets que s'esdevenien, fins i tot diputats i membres molt destacats del Pacte de Progrés van escriure al president Antich per recordar que a Eivissa, a voltes, un diputat pot sortir només amb una diferència de vuitanta vots. A Eivissa i Formentera, tothom ho sap a la perfecció, cada vot compta i no se'n podia perdre cap si el progressisme volia vèncer la dreta, consolidar el Pacte de Progrés. Tothom se demanava els motius de la fatal persistència en els errors que, objectivament, servien per a fer el joc a la dreta. (Miquel López Crespí) (Miquel López Crespí)


Jaume Carbonero, amb l'absurd cessament d'aquella eficient i estimada funcionària [Margalida Lliteras], va continuar desgastant el Pacte de Progrés sense adonar-se del mal que ens causava la seva actitud prepotent i sectària. Indubtablement, tots aquests errors, advertits per tots aquells que defensàvem el Pacte des d'una posició de suport crític, serviren per a fer retornar la dreta al poder. (Miquel López Crespí)



Els veïns d'Eivissa porten flors a l'eficient tècnic Margalida Lliteras, cessada de forma burocràtica i dictatorial per Jaume Carbonero. Més de quatre-cents veïns signaren cartes de suport a Margalida Lliteras. Els errors de Jaume Carbonero perjudicaren greument les possibilitats electorals del Pacte a Eivissa.

Ningú no ha fet encara balanç dels motius de la derrota del Pacte de Progrés. Cap dirigent, alt responsable, director general ni periodista no ha analitzat amb profunditat cap dels greus errors comesos. Tampoc cap responsable de la derrota progressista va dimitir ni molt manco s'ha fet la més mínima autocrítica del que es va esdevenir per a perdre aquella gran oportunitat històrica que significà el Pacte de Progrés. Ho dic perquè aquests dies, organitzant els meus arxius, m'he trobat amb tota la documentació que l'any 2001 m'enviaren els amics eivissencs que lluitaven en defensa d'una eficient funcionària del Pacte, la directora de l'Institut Balear de l'Habitatge d'Eivissa (IBAVI), Margalida Lliteras que, de forma inexplicable, havia estat cessada injustament per Jaume Carbonero. Tot plegat m'ha fet pensar en els retalls dels diaris amb les fotografies de les manifestacions de suport a Margalida Lliteras que enviaren des d'Eivissa, les cartes al director que es varen publicar durant mesos, els documents de suport a Margalida Lliteras signats pel mateix president Antich i el diputat verd Joan Buades, sense oblidar les nombroses gestions fetes per Pilar Costa i Xisco Tarrés a favor de l'eficient funcionària cessada per Jaume Carbonero. També tenc davant meu les fotografies en què els veïns de Can Misses, Cas Serres i Santa Margarita li porten flors en suport per tot el que havia fet per ells.

Aleshores Jaume Carbonero era director general d'Habitatge i, malgrat que des de tots els sectors progressistes hom va provar de fer-li obrir els ulls quant a les greus conseqüències polítiques que tendria aquesta destitució no pensada ni raonada, mai no ens va escoltar. Ans al contrari, Jaume Carbonero s'entestava cada dia en el seu nefast error. Ens demanàvem com era possible tanta ceguesa política. No s'adonava el director general d'Habitatge que posava en perill la nostra experiència progressista, una experiència que, si fracassava, potser no es podria repetir en molts d'anys?

Qui signa aquest article va publicar nombroses advertències al respecte. Els veïns de les barriades de Cas Serres, Santa Margarita, Can Misses, eren al carrer demanant signatures per evitar l'error que significava la política equivocada de Jaume Carbonero. El 16 de juny del 2001 381 persones de totes les barriades eivissenques publicaven una carta de suport a Margalida Lliteras. Era un moment important per a la reflexió. La situació s'agreujava i, en les properes eleccions, el Pacte podria perdre centenars de vots a conseqüència de la gestió burocràtica del director general d'Habitatge. Davant el perill de perdre vots a Eivissa i Formentera a causa dels fets que s'esdevenien, fins i tot diputats i membres molt destacats del Pacte de Progrés van escriure al president Antich per recordar que a Eivissa, a voltes, un diputat pot sortir només amb una diferència de vuitanta vots. A Eivissa i Formentera, tothom ho sap a la perfecció, cada vot compta i no se'n podia perdre cap si el progressisme volia vèncer la dreta, consolidar el Pacte de Progrés. Tothom se demanava els motius de la fatal persistència en els errors que, objectivament, servien per a fer el joc a la dreta. Des de quina inconsciència hom jugava amb les esperances dels sectors progressistes del nostre poble posant en perill anys de lluita i mobilitzacions populars? Per quins motius no eren escoltats els sectors mobilitzats a favor de Margalida Lliteras? Per provar d'aturar el pas a la derrota electoral que ja hom podia intuir a conseqüència d'aquella absurda manca de sensibilitat política, un diputat advertí al president Antich i li envià una carta que deia textualment: "Com és possible, estimat Francesc, que gairebé quatre-centes persones usuàries, propietàries i adjudicatàries, estiguin unànimement donant suport a aquest equip (un equip humà amb plena dedicació que ha funcionat més que bé i ara sembla que serà despatxat manu militari el proper dilluns), que tu mateix, la presidenta del Consell pitiús i l'alcalde d'Eivissa signeu cartes en el mateix sentit i que aparentment acabi passant el que ningú progressista vol? Quin serà el cost ètic per al Pacte, això de castigar qui treballa bé i premiar les decisions preses des de la foscor burocràtica i la llunyania de les necessitats d'habitatge social de les Pitiüses? Te'n recordes que guanyar l'Alcaldia d'Eivissa va venir de vuitanta esquàlids vots i que aquestes quatre-centes persones viuen a vila? Ets intel·ligent i viu, president. Bé que ho sap en Matas i el PP. No he d'afegir res més a aquestes línies. Les conclusions sobre els riscos que corre el progressisme si dia 9 les coses a l'IBAVI d'aquí canvien a pitjor són molt òbvies".

Per donar suport a les gestions de Pilar Costa, Francesc Antich, Xisco Tarrés, Joan Buades i els centenars i centenars d'eivissencs que eren al carrer en defensa de Margalida Lliteras, l'any 2001 vaig publicar tres articles en la línia de provar de salvar el Pacte de Progrés. Els articles, publicats entre juliol i novembre de 2001, advertien, com feia tota aquesta gent, dels perills que per al futur del progressisme illenc significava l'actitud infantil i mancada de visió política de Jaume Carbonero. Tot va ser inútil. Ni les advertències de Pilar Costa i Joan Buades, ni les mobilitzacions populars en defensa de Margalida Lliteras. Jaume Carbonero, amb l'absurd cessament d'aquella eficient i estimada funcionària, va continuar desgastant el Pacte de Progrés sense adonar-se del mal que ens causava la seva actitud prepotent i sectària. Indubtablement, tots aquests errors, advertits per tots aquells que defensàvem el Pacte des d'una posició de suport crític, serviren per a fer retornar la dreta al poder.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


Un conseller [Jaume Carbonero] que sempre, des de totes les àrees de gestió on ha exercit el poder, ha perjudicat els interessos populars i les forces progressistes. L’afer de comportament sicilià, les amenaces que comentam, no fan més que confirmar tot el que ja sabíem del personatge quant a unes formes d’actuació, de demonització envers aquell que no combrega amb les seves discutibles idees i opinions; una forma de fer política i d’actuacions, en definitiva, absolutament impresentables ahir, avui dia i sempre. (Miquel López Crespí)


Mallorca no és Sicília!


Els desastres de Jaume Carbonero, novament



La història més vergonyosa protagonitzada per Jaume Carbonero, el conseller d’Habitatge del Govern, ha tingut lloc molt recentment. Era durant els dies del pacte del PSOE amb Rosa Estaràs i el posterior consens amb UM, Bloc i Eivissa pel Canvi per a retirar la llei que havia proposat el conseller. Com va informar la premsa en el seu moment i, a part d’això, qui signa aquest article ho ha confirmat per mitjans personals i ben directes, el prepotent conseller d’Habitatge, el mateix que tants problemes ha causat i causa a les forces progressistes illenques amb els seus continuats errors, enverinat per haver estat obligat a acceptar les modificacions contra la destrucció de més sòl rústic suggerides per UM, PP, Bloc i altres forces nacionalistes i d’esquerra, amenaçà públicament Biel Barceló cridant, sulfurat al màxim: “¡Tomo nota!; mentre que el conseller de la Presidència, Alberto Moragues, fent costat al polèmic conseller d’Habitatge, intervenia en el mateix sentit exclamant: “Esto tendrá un coste”.

La brega entre els socis del pacte de governabilitat era pública. Diuen que Rosa Estaràs, els representants del PP que eren presents per a consensuar la nova llei d’Habitatge amb Francesc Antich, s’ho miraven, escoltaven els crits i amenaces i no s’ho podien creure. Jaume Carbonero amenaçava el PSM, el Bloc i Biel Barceló sense pensar que eren davant representats qualificats del PP! El corresponsal d’un diari de Palma, en comentar aquest grotesc espectacle protagonitzat per Jaume Carbonero contra els seus socis de govern, escrivia, esverat, en constatar aquests fets tan lamentables per a les forces progressistes i d’esquerra: “El colofón de los tiras y aflojas se produjo ayer por la tarde, minutos antes de que los líderes políticos del Pacto y del PP posaran unidos, lo que obligó a postergar media hora su comparecencia ante los medios. ‘¡Escuchabas los gritos desde la planta baja, se han tirado los trastos a la cabeza!’, comentaba un oyente que estaba en las dependencias del Parlament donde tenía lugar la última reunión del Pacto”.



La vergonya s’havia consumat! Jaume Carbonero cridava i amenaçava els socis de Govern, en aquest cas el Bloc i Biel Barceló... davant el PP! Hi ha res de més patètic, res de més miserable, res de més insolidari amb uns socis lleials i que han fet tot --i més!-- per a trobar solucions a les irracionals propostes destructives de territori presentades per Carbonero?

Posteriorment a les amenaces contra els socis de Govern, amenaces reproduïdes als mitjans de comunicació de les Illes, el secretari general de PSM i dirigent del Bloc Gabriel Barceló hagué de dir al nostre patètic personatge si “Mallorca era Sicília”. Com diuen els diaris: “El portavoz del Bloc y líder del PSM, Biel Barceló, emplazó ayer a los consellers de Presidencia y de Vivienda, Albert Moragues y Jaume Carbonero, a reflexionar sobre si las amenazas ‘son formas de hacer política y si esto es Mallorca o Sicília”.

Evidentment Gabriel Barceló no volgué entrar en més detalls, ja que, com a persona i assenyat dirigent polític, no ha volgut caure en les formes i desqualificacions típiques del conseller.

Cal dir que a nosaltres, a l´esquerra que ha patit en carn pròpia, com Biel Barceló, les ofenses i mals modals de Jaume Carbonero no ens estranya gens ni mica tot el desgavell de desastres que envolten les decisions de Carbonero.

Aquests continuats desastres sempre han posat en situació difícil les forces progressistes illenques: l’autoritarisme demostrat en l´anterior Pacte de Progrés, la manca de la més mínima autocrítica, la persistència en els errors, fan que Jaume Carbonero sigui sempre un problema que posa en perill tots els esforços dels sectors que donam suport crític al govern.

Però... qui és aquest prepotent i enfurismat personatge? Fa uns anys Jaume Carbonero, fent costat als sectors més reaccionaris del sectarisme i el dogmatisme illenc, sectors propers al ranci carrillisme i afins –Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Salvador Bastida... --, signava pamflets plens de calúmnies i tergiversacions contra aquells que volíem servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària de les Illes. Encegat pel dogmatisme i el sectarisme, Jaume Carbonero s´atrevia a dir, i ho signava sense cap mena de vergonya, que els partits comunistes i de l´esquerra revolucionària que no eren de tendència carrillista “feien el joc al franquisme policíac”. Quina podridura i quina manca d´ètica! Una vergonya, tot plegat, aquestes falses afirmacions. I tot era per embrutar la memòria de lluita per la llibertat de centenars i centenars d´antifeixistes que no tenien res a veure amb el neoestalinisme carrillista i que havien lluitat contra Franco en la LCR, l´OEC, el PTE, BR, el MCI, el POR o qualsevol grup alternatiu republicà conseqüent, independentista o de simple tendència cristiana anticapitalista.

Ara, anys després d’aquests fets, amb igual prepotència, s’atreveix, com explica la premsa, a proferir amenaces contra els seus lleials socis de govern en no pair que s’hagi hagut de modificat la seva llei destructora del nostre territori. Un conseller que sempre, des de totes les àrees de gestió on ha exercit el poder, ha perjudicat els interessos populars i les forces progressistes. L’afer de comportament sicilià, les amenaces que comentam, no fan més que confirmar tot el que ja sabíem del personatge quant a unes formes d’actuació, de demonització envers aquell que no combrega amb les seves discutibles idees i opinions; una forma de fer política i d’actuacions, en definitiva, absolutament impresentables ahir, avui dia i sempre.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Miquel López Crespí: dietaris i llibres de memòries (sa Pobla en el record) (i II)

Turmeda | 16 Novembre, 2008 07:41 | facebook.com

Les mares preparaven el "trampó", la paella, els fideus o l'arròs brut mentre nosaltres, amics per poc temps, iniciàvem els primers "festetjos" anant al costat de l'al·lota que més ens agradava. Inicials passejades entre les casetes del "Sanceller", es "Covoner", "Quequeta", Can "Tonió", en "Bujeta", Can "Verdera", en Rettich... Els companys de l'altra barri eren els fills de Can "Malondra", "Català", en "Maceta", "Bisquerra", "Maneguí", "Sabater", "Viva", "Estany", "Miret", "Moreno"... Com he explicat una mica més amunt érem més els fills "Ximbons", "Verderes", "Pelins", "Marrons", "Serres", "Buades", "Campets", "Florits", "Parrils", "Ponys" que no els "Estany", "Porrets"... (Miquel López Crespí)



Mallorca sense turistes. "Ses Casetes" de sa Pobla l'any 1954 (platja d'Alcúdia). D'esquerra a dreta: en Joan de ca s'Escolà, Miquel López Crespí, Miquel Seguí, Miquel Crespí, Joana Seguí i Margalida Seguí.

La gent tenia aquella ciutat [Ses Casetes de sa Pobla] dels somnis dividida en "barris", no us pensàssiu. El nostre, el més gran, era format per més de trenta casetes de palla i "teníem" amb nosaltres el famós "Bar Figuera" de madó Maria i l'amo en Jaume. També era "nostre" el "camp de futbol", al costat de la carretera. L'al·lotea de prop del "Bar Figuera" ens consideràvem una mica superiors als que vivien al costat del Gran Canal, prop de la caseta dels Pescadors. Nosaltres ho teníem tot: camp de futbol, "hotel", el cotxe per anar a sa Pobla... fins i tot les dunes de sorra del costat on "vivíem" eren més grans i més altes que les seves! Dit sia de pas, en les batalles entre infants d'aquells estius, la nostra situació "estratègica" era inigualable. En tenir "ocupades" les altures, cap moviment de l'"enemic" (els al·lots de l'altre barri) se'ns escapava. Ells volien venir a jugar al camp de futbol. La lluita anava enfocada que no ho aconseguissin mai. En les batalles eren utilitzats nombrosos munts de copinyes i, no us penseu, increïbles espases de canyes (que s'espanyaven en les primeres topades), arcs i fletxes (sense punta, per no treure cap ull del contrari...).


A vegades signàvem "paus" ocasionals. Per aconseguir el permís per venir a la nostra part ens portaven un meló, alguna síndria, galetes d'Inca (però les que més ens agradaven eren les pobleres, del forn de Can Verdera)... Aleshores, després de signar el "tractat" fumant la "pipa de la pau" (feta per nosaltres mateixos d'una canya, de fang la cassoleta), ens aveníem a jugar un partit. Si entre ells hi havia al·lotes (cap a 1956 ja teníem deu anys) aleshores érem més condescendents i, fins i tot, per a mostrar la superioritat del nostre sector, els dúiem fins a la "catedral" (l'"Hotel" de madó Varela, el "Bar Figuera"), que, a part de tenir tants de productes per als grans, mantenia una petita secció amb regalèsia, caramels, confits, que eren el somni de qualsevol al·loteu).


Eren estranys moments de convivència entre els menuts de "Ses Casetes". Les mares preparaven el "trampó", la paella, els fideus o l'arròs brut mentre nosaltres, amics per poc temps, iniciàvem els primers "festetjos" anant al costat de l'al·lota que més ens agradava. Inicials passejades entre les casetes del "Sanceller", es "Covoner", "Quequeta", Can "Tonió", en "Bujeta", Can "Verdera", en Rettich... Els companys de l'altra barri eren els fills de Can "Malondra", "Català", en "Maceta", "Bisquerra", "Maneguí", "Sabater", "Viva", "Estany", "Miret", "Moreno"... Com he explicat una mica més amunt érem més els fills "Ximbons", "Verderes", "Pelins", "Marrons", "Serres", "Buades", "Campets", "Florits", "Parrils", "Ponys" que no els "Estany", "Porrets", etc, etc.


Però les guerres entre infants es fonien com un bocí de sucre dins l'aigua quan per art de màgia, misteriós encanteri, hi compareixia algun d'aquells resplendents "amors" entre allots. D'amagats de la "pandilla" un "llubiner" (que era dels "nostres") sortia amb una "jaumí" o "síndic" (dels contraris). L'inesperat "amor" esdevenia més fort que el "sagrat deure" (juraments sota els pins de "Ses Casetes") de derrotar i fer front l'"enemic". Algunes d'aquestes relacions juvenils només duraven l'estiu. Altres s'arrossegaven durant anys fins a esdevenir, a l'adolescència, nuvis formals (o marit i muller en algun cas). Per norma general, en arribar el començament de curs, en tornar entrar a l'escola pel setembre, s'esvaïa aquella misteriosa estreta de mans mentre anaves al seu costat a cercar caragolí o a comprar una capsa de llumins a madó Varela.


Ara, quan ja fa segles que "Ses Casetes" de sa Pobla desaparegueren per sempre; quan, apressat, pas amb el cotxe pel costat i veig la invasió de bestials hooligans anglesos o alemanys, gats, llançant-se ampolles de cervesa indiferents a la lluna d'agost que il·luminà els estimats paisatges de la infantesa, constat que ho hem perdut tot (hem venut la nostra terra per unes monedes d'or): em deman on deu ser aquella al·lota amb la qual jugàvem al tobogan en les altes dunes de la infantesa. Margarida era el seu nom (deu viure encara? és casada, ha tengut fills?); però ja no sé si era dels Covoners, Sancellers, Marrons, Pelins, Bujetes, Sabaters o Rocs... El cert és que amb ella anava a pescar al costat del "Mollet dels Anglesos". Excursions, llunyanes, molt llargues (sovint els pares es preocupàvem per la tardança i els trobàvem, inquiets, amb la llesca de pa amb sobrassada damunt la taula, esperant la nostra compareixença) fins a "Sa Paperera" (la fàbrica de paper) o a sa Roca, l'indret on en el segle XIX els anglesos instal·laren una potent màquina de vapor per eixugar l'Albufera... Altres pics no anàvem tan lluny i ens "perdíem" (quan ens podíem amagar dels companys de la colla) al costat del niu de metralladores (prop de Can Jaumí) on, mirant l'impressionant cel blau de l'horabaixa, mentre l'aigua de la Mediterrània ens banyava els peus, acostàvem els llavis -uns segons- envermellint com si ambdós fóssim cireres madures.

Miquel López Crespí

Del llibre Temps i gent de sa Pobla. Sa Pobla (Mallorca), Col·lecció Uialfàs, 2002. Pàgs. 175-178.

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

López Crespí: dietaris i llibres de memòries (sa Pobla en el record) (I)

Turmeda | 16 Novembre, 2008 07:36 | facebook.com

És evident que "Ses Casetes" de sa Pobla només existeixen en la nostra memòria. Els meravellesos estius dels anys cinquanta, una realitat mitificada per la nostàlgia, ja només són record. Ara, quan pas prop del Gran Canal, veig que tot ha desaparegut irremissiblement. Aquell bocí de la badia d'Alcúdia, prop de s'Albufera, ja no és meu, ja no és dels poblers. Un exèrcit de nouvinguts de tot el món, tones de ciment armat, desenes i desenes d'hotels, milers i milers de cotxes, camions i autobusos, urbanitzacions salvatges, sales de festes cridaneres, munió d'hamburgeseries i botigues de souvenirs han fet malbé les nostres vivències més estimades. Els pins ja no són dels poblers o dels mureros. Ni la platja. Ni el blau tan enyorat ni el verd maragda de la mar. No hi resta ja res d'aquella lluna plena d'agost que vèiem al costat del "Bar Figuera" (s'"Hotel Figuera" de madó Varela), enmig de "Ses Casetes", mentre l'amo en Jaume (l'espòs de madó Maria) entonava alguna de les velles cançons pageses amb la seva ximbomba. (Miquel López Crespí)



Mallorca sense turistes. "Ses Casetes" de sa Pobla i aquells estius dels anys cinquanta. En la fotografia podem veure l'escriptor Miquel López Crespí, la seva mare Francesca Crespí Caldés i Francesca López Crespí.

És evident que "Ses Casetes" de sa Pobla només existeixen en la nostra memòria. Els meravellesos estius dels anys cinquanta, una realitat mitificada per la nostàlgia, ja només són record. Ara, quan pas prop del Gran Canal, veig que tot ha desaparegut irremissiblement. Aquell bocí de la badia d'Alcúdia, prop de s'Albufera, ja no és meu, ja no és dels poblers. Un exèrcit de nouvinguts de tot el món, tones de ciment armat, desenes i desenes d'hotels, milers i milers de cotxes, camions i autobusos, urbanitzacions salvatges, sales de festes cridaneres, munió d'hamburgeseries i botigues de souvenirs han fet malbé les nostres vivències més estimades. Els pins ja no són dels poblers o dels mureros. Ni la platja. Ni el blau tan enyorat ni el verd maragda de la mar. No hi resta ja res d'aquella lluna plena d'agost que vèiem al costat del "Bar Figuera" (s'"Hotel Figuera" de madó Varela), enmig de "Ses Casetes", mentre l'amo en Jaume (l'espòs de madó Maria) entonava alguna de les velles cançons pageses amb la seva ximbomba.



Són imatges dels cinquanta. L'estiu de 1954 jo tenia vuit anys. Record a la perfecció els preparatius de la família per anar a passar unes setmanes a "Ses Casetes". S'ha de dir que a "Ses Casetes" hi anàvem els poblers més acostats a la pagesia; no hi mancava alguna família benestant, evidentment, però els "rics" tenien xalet a Can Picafort, al Port d'Alcúdia, a Aucanada, sa Marina, Llenaire, el Port de Pollença... "Ses Casetes" eren poblades sobretot per gent treballadora i pagesa. Davall els entelats del "Bar Figuera", a l'horabaixa, s'hi ajuntaven a beure un cafè, una copa de conyac o cassalla, el botiguer, el petit comerciant, el pagès pobler que venia a pegar un cop d'ull als fills (en tenia cura la padrina o el padrí), ja que precisament era a l'estiu quan hi havia més feina a sa marjal. El pagès venia a "Ses Casetes", els diumenges, a fer la paella sota els pins, vora la platja. A la platja encara existia la famosa separació per a homes (a una part) i dones (a l'altra). Ben igual que a l'església de sa Pobla, on la gent anava a missa ben separats. Separats els matrimonis, els fills. Ah! La "moralitat" de l'església catòlica després d'haver beneit com a "croada en defensa de la fe" una guerra civil que costà mig milió de morts! Deia que la gent venia a "Ses Casetes" amb el carro, amb bicicleta (alguns a peu!). Cotxes només hi havia el de l'amo en Jaume del "Bar Figuera" (la "catedral", el lloc més important de Ses Casetes). Un atrotinat automòbil dels anys trenta que anava i venia (sovint quedava aturat per la polsosa carretera que portava de sa Pobla al Gran Canal) portant el correu, la picadura de tabac o les famoses cigarretes "Ideales", la imprescindible "grassiosa", la pinya o el sifó dels nostres dinars i sopars, fil de canya de pescar, llaunes de conserves, arròs, "espicis"... tot el que es podia necessitar en aquella improvisada ciutat estiuenca feta de canyes, sacs, uralita, lona enquitranada i llistons de fusta. Una casa ("caseta") ocasional que només servia per a una temporada i, a diferència dels mureros ("Ses Casetes" de Muro, prop de Can Picafort), les nostres s'havien de fer a cada començament d'estiu.


Aleshores (mitjans dels cinquanta, quan nosaltres encara no havíem fet els deus anys) "Ses Casetes" eren una ciutat immensa (o almanco a nosaltres així ens ho semblava). Malgrat que en els moments de màxima "construcció" només hi solia haver unes cinquanta barraques, el cert és que per als infants era un món inabastable.



Aquell poblat era situat (més ben dit estava encaixonat) prop del pont del Gran Canal, entre la carretera que anava (i encara va) del Port d'Alcúdia a Can Picafort i sa platja. Els seus límits eren ben concrets. Des de la Caseta dels Pescadors i la de la Guàrdia Civil, prop del Canal Gran fins a la caseta d'en Soler a l'altre extrem, s'hi trobaven les prop de cinquanta construccions provisionals de "Ses Casetes". Els dies de festa encara eren moltes més, les efímeres edificacions de canya i sacs. Entre els pins s'hi collocaven envelats (fets només per a un dia o dos), i la família hi romania sota, ben al costat dels carros i les bèsties (el cavall o la somereta, que de tot n'hi havia). No record haver-hi vist mai ponis, però someretes que cavalcàvem a pèl (quan ens deixaven) sí que n'hi havia moltes i eren, indiscutiblement, el mitjà popular de comunicació amb sa Pobla més conegut.


Miquel López Crespí.

Del llibre Temps i gent de sa Pobla. Sa Pobla (Mallorca), Col·lecció Uialfàs, 2002. Pàgs. 171-173.

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

 
Powered by LifeType - Design by BalearWeb