Literatura catalana contemporània

President Companys

Turmeda | 17 Novembre, 2008 17:45 | facebook.com

És inadmissible que el judici al President Companys, que va tenir com a terrible conseqüència el seu afusellament al Castell de Montjuïc, el 15 d’octubre de 1940, no hagi estat anul.lat. Aquest fet ens sembla insòlit i no hi ha cap cas comparable a cap altre país democràtic europeu que hagi patit la xacra del feixisme.


ANUL·LACIÓ JUDICI PRESIDENT COMPANYS, ARA!


A.A.: "Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya Sr. José Montilla"

Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya Sr. José Montilla

Ens adrecem a la seva persona per demanar en nom dels ciutadans que signen aquest document, que com a càrrec electe pel poble de Catalunya, i com a màxim representant del Govern de la Generalitat, dugui a terme la rehabilitació d’un dels seus antecessors, el President Lluís Companys i Jover.

Per a nosaltres és inadmissible que en aquest punt de la nostra història, després de haver-nos dotat de la figura del Memorial Democràtic i de l’aprovació de la coneguda com a Llei de la Memòria, que no soluciona molts dels problemes plantejats per les associacions memorialistes. És inadmissible que el judici al President Companys, que va tenir com a terrible conseqüència el seu afusellament al Castell de Montjuïc, el 15 d’octubre de 1940, no hagi estat anul.lat. Aquest fet ens sembla insòlit i no hi ha cap cas comparable a cap altre país democràtic europeu que hagi patit la xacra del feixisme.

Creiem que no és pot demorar més l’anullació del judici al President Companys i li demanem com a portaveu de tots nosaltres que faci arribar a les instàncies pertinents la nostra digne i justa petició, que estem segurs que és compartida per vostè, com a persona, com a polític democràtic i com a President de la més alta Institució del nostre país.


És tracta d’una qüestió de justícia, d’un deute moral i de la democràcia envers un servidor públic, que va ocupar el càrrec de més alta responsabilitat del nostre país, tal com vostè ho fa ara al servei de tots els ciutadans de Catalunya.

Moltes gràcies,

Collectiu Republicà del Baix Llobregat

Signen: Núria Feliu Mestres, Cecili Buele Ramis, Miquel López Crespí, Zacaries Camps, Jordi Presas, Agustí Barrera, Sebastià Vidal-Joan... i 840 signatures més (fins el dia 17-XI-08)


Escriptures contemporànies: López Crespí parla de Miquel Mas Ferrà

Turmeda | 17 Novembre, 2008 12:14 | facebook.com

L'any 1976 no va ser, per a qui signa aquest escrit, gaire diferent als anteriors ni dels que haurien de venir. La lluita clandestina ocupava moltes de les nostres hores, però també teníem temps per a escriure articles, llibres de narracions i de poesia, per fer articles (tant a la premsa legal com a la clandestina), per a fer de jurat d'algun premi literari, per a viatjar, per a participar en moltes pintades nocturnes, en infinitat de repartides de fulls subversius, fer reunions eternes amb els companys, ser detingut, organitzar assemblees, pintar cartells en protesta pels crims de la dictadura, ser expedientat per els autoritats acadèmiques del moment, presentar llibres, estudiar els clàssics dels pensament revolucionari català i internacional, ser detingut, fer l'amor o anar a la presó. (Miquel López Crespí)


Veus literàries: Miquel Mas Ferrà



Joan Perelló, Miquel Mas Ferrà, Sebastià Roig, Joana Serra de Gayeta i Miquel López Crespí el dia del llibre de 1976. En aquells moments tots aquests autors (exceptuant Sebastià Roig que era el nostre editor) representaven una part molt important de la narrativa catalana experimental dels anys setanta.

L'any 1976 no va ser, per a qui signa aquest escrit, gaire diferent als anteriors ni dels que haurien de venir. La lluita clandestina ocupava moltes de les nostres hores, però també teníem temps per a escriure articles, llibres de narracions i de poesia, per fer articles (tant a la premsa legal com a la clandestina), per a fer de jurat d'algun premi literari, per a viatjar, per a participar en moltes pintades nocturnes, en infinitat de repartides de fulls subversius, fer reunions eternes amb els companys, ser detingut, organitzar assemblees, pintar cartells en protesta pels crims de la dictadura, ser expedientat per els autoritats acadèmiques del moment, presentar llibres, estudiar els clàssics dels pensament revolucionari català i internacional, ser detingut, fer l'amor o anar a la presó. Tot aquest recordatori ha sorgit així, de sobte, quan he ensopegat amb algunes de les nombroses carpetes dels meus arxius que fa referència a aquells anys tan conflictius. N'hi ha una que diu simplement "Miquel Mas i Joana Serra de Gayeta". L'he oberta i m'he trobat amb un caramull de retalls de premsa sobre aquests dos importants autors mallorquins.

Miquel Mas Ferrà és avui dia un dels autors més importants de la nostra galàxia literària. Malgrat algunes provatures no reeixides de barrar el pas a la seva carrera com a escriptor, l'autor de L'àngel blau (1991), L'ocell de paradís (1992), Camí de palau (1996, Premi Andròmina) i La rosa d'hivern (1998) ja forma part indestriable del llistat dels autors més considerats arreu dels Països Catalans.

Maria de la Pau Janer en la presentació de Camí de Palau va dir (Última Hora, 24-01-96): "Tots els membres del jurat van estar d'acord que hi havia una obra que destacava per damunt de les altres. Camí de Palau és una obra sòlida, en la qual l'autor crea un món diversificat i complex, amb una gran varietat de personatges i elements que Miquel Mas aborda amb una gran habilitat narrativa. El lector queda atrapat des del principi de l'obra". Com ens explica el mateix autor en el web de promoció que té penjat l'AELC: "Essencialment, em consider un novellista. Crec que en la meva obra es pot entreveure que conceb la literatura sota una doble vessant: d'una banda aprofitant els recursos estilístics i formals que la literatura clàssica i contemporània ens ha llegat i d'altra -que situo en el mateix grau d'importància- incorporant-hi el testimoni personal d'una època, el passat més immediat i el present, amb els més valuosos encerts i amb totes les seves misèries. Crec que la literatura, en un estat d'evolució permanent, ha de ser suggeridora, apassionant, compromesa i divertida, tot alhora".

Miquel Mas Ferrà va començar la seva brillant carrera literària amb el llibre Massa temps amb els ulls tancats que, juntament amb l'obra Nosaltres esperàvem Míster Marshall de Joana Serra de Gayeta, guanyà el Premi Joan Ballester de Narrativa de Campos l'any 1976. Sempre he sentit una forta alegria interna en pensar que amb la meva modesta opinió en el jurat del Premi Joan Ballester, ajudava a encoratjar aquests dos bons escriptors. En Miquel Mas va estar molts d'anys escrivint i formant-se en un silenci, sense participar gaire en el que es diu "societat literària". Només va donar senyals de vida nou anys després de Massa temps amb els ulls tancats. L'any 1985 va publicar el poemari Mediterrània, un cel esquinçat. Posteriorment es decidí definitivament per la novella i els èxits assolits per aquest autor nascut el 24 de juny de 1950 han estat sempre presents en el nostre panorama literari.

Com s'esdevé per norma general quan algú destaca més del que els "mandarins" (o aprenents de "mandarins", que també n'hi ha a lloure) consideren apropiat, els menfotistes de tots coneguts, quatre betzols dedicats a la "crítica" destructiva perquè no saben escriure i l'enveja els enverina la sang, decidiren desanimar Miquel Mas, que acabava d'editar L'àngel blau i L'ocell de paradís. Sortosament en Miquel Mas és prou intelligent per a no caure en aquests paranys producte de la impotència i l'autoodi. Els importants premis literaris que ha guanyat, l'èxit de crítica i de vendes, han servit per a demostrar la mala fe d'aquella pseudocrítica especialitzada en la manipulació, la mentida i la intoxicació del lector.

Miquel Mas, en el web de l'AELC que acabam de consultar, situa els inicis de la seva vocació literària pels volts del maig del 68. El web ens ho explica amb aquestes paraules: "Quan l'autor comptava divuit anys, a París esclatava el Maig del 68, els acords de Sgt. Pepper's irradiaven consignes de rebellia i els bards de la nova cançó s'alçaven desafiant el poder, la intolerància, la brutalitat. Empès per un vent trompat que menava cap als bastions de defensa i solidaritat, s'aplegà a un grup de teatre format per gent escadussera -que no tenia altra curolla que representar obres de Weiss i Brecht".

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (31-X-02)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

L'Any Jovellanos, Nanda Ramon i l'Ajuntament de Palma

Turmeda | 17 Novembre, 2008 09:22 | facebook.com

Els constitucionalistes espanyols del segle XIX; els marxistes i anarquistes que es poden sentir propers a la lluita de Jovellanos contra l´"Espanya" feudal, s´hi apropen perquè veuen a les seves obres, en la concreta pràctica política d´aquell destacat il·lustrat, en la repressió que pateix per part dels poders reaccionaris del moment, la vivent reencarnació de les idees més avançades dels comuners de Castella, de les Germanies valencianes i mallorquines, dels il·lustrats espanyols, de l´elit que, defugint les ordres severes de la Inquisició i el clergat, són oberts a les descobertes científiques que vénen de l´exterior i, molt especialment, de França i d´Anglaterra. (Miquel López Crespí)


2008: l´any de Jovellanos a Palma



Per servar la memòria de Jovellanos


En referència a l´Any de Jovellanos que l´Ajuntament de Palma organitza per a l´any 2008, he llegit el següent en el blog de Nanda Ramon, regidora de Cultura: “Dia 19 de març d'enguany el Ple de l'Ajuntament de Palma va declarar per unanimitat el 2008 Any Jovellanos, en commemoració del segon centenari de l'alliberament de tan il·lustre hoste.

‘Gaspar Melchor de Jovellanos va ser empresonat a Bellver (i a la Cartoixa de Valldemossa) durant set anys i va saber convertir la seva presó en una font inesgotable de coneixement i estimació per Mallorca, la seva gent i la seva cultura.

‘És molt engrescador posar en marxa des de la Regidoria de Cultura un projecte de reconeixement i homenatge a un dels personatges més interessants i brillants de la il·lustració espanyola, que ens deixà memorables pàgines referides al paisatge, l'art, el patrimoni històric, l'educació pública i la cultura pròpia. No perdeu l'oportunitat d'aprofundir en la seva biografia. Especialment el capítol d'exilis, conspiracions, enverinaments, presons i naufragis, que fan d'ell, a part d'un savi i un gran polític, un insigne aventurer”.

Tot plegat m´ha fet pensar en quina va ser la primera vegada que vaig sentir parlar de Gaspar Melchor de Jovellanos. Ho record a la perfecció malgrat que hagin passat més de quaranta-cinc anys d´ençà d’aquell dia. L´oncle José López, excombatent del l´Exèrcit Popular de la República m´havia dit sovint, indicant-me uns llibres –eren tres volums- enquadernats en pell, gastats per innumerables lectures: “No has de dibuixar ni retxar les pàgines d’aquests llibres. Es tracta d´una obra molt valuosa que vaig salvar de la guerra. Potser mai no es tornarà editar. No els facis malbé. Si els conserves, no et pots imaginar mai la riquesa cultural que tendràs a les teves mans quan jo ni el teu pare ja no hi siguem”.

Va ser el primer llibre que parlava de Jovellanos, evidentment, de molts d´altres il·lustrats i intel·lectuals i polítics liberals del segle XIX. Es tractava de tres volums luxosament enquadernats de l´obra de A. Sánchez Pérez, el famós Glorias republicanas de España y América, editat per La Enciclopedia Democrática de Barcelona l´any 1893.



Front de Terol l'any 1937. A la dreta de la fotografia podem veure l'oncle de Miquel López Crespí, José López Sánchez, cap de transmisions de la XXII Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la República.


Era un dels pocs llibres que el meu oncle, el cap de transmissions de la XXII Brigada Mixta de l´Exèrcit Popular de la República, havia pogut servar de la desfeta de la seva biblioteca. Quants llibres no va haver de cremar, una vegada que els franquistes guanyaren la guerra! Però aquest havia estat salvat miraculosament de la catàstrofe i, durant molts d´anys, em serví per a aprofundir en la historia dels liberals espanyols i de les lluites independentistes de les colònies americanes contra l´endarrerida “Espanya” dels borbons i la Inquisició. Aprofundíem igualment en la vida i l´obra de personatges com Jovellanos, el comte de Floridablanca i d’il·lustrats espanyols com Cabarrús, Miguel José de Azanza, que va presidir l´Assemblea dels partidaris de Josep I i que havia estat ministre de Carles IV i Ferran VII. També em va ser útil per a conèixer, a part de l´obra de Jovellanos, les idees i esperances dels grans caps militars de la lluita contra la invasió napoleònica, homes que, com Porlier, Lacy, Mina, Juan Martín “el Empecinado”, Eroles, Villacampa, donaren els millors anys de llurs vides en defensa de la llibertat del poble. La majoria d´aquests grans dirigents militars de tarannà liberal foren posteriorment empresonats, vexats, torturats i finalment executats per ordres d´aquell Borbó assassí, el tenebrós Ferran VII d´infausta memòria.

Els famosos volums de les Glorias republicanasde la meva adolescència van ser la porta oberta per a conèixer a fons les injustícies de la societat aristocràtico-clerical del segle XVIII, el poder omnímode de nobles, terratinents i clergat vaticanista damunt la societat d´aquell temps. Una societat que, com molt bé demostraven els escrits de Gaspar Melchor de Jovellanos, era sotmesa a la ignorància decretada per la monarquia borbònica, a l´asfixia econòmica i cultural que les parasitàries camarilles de nobles i aristòcrates exercien damunt el poble treballador, els sectors de les classes mitjanes de la ciutat i el camp i, fins i tot, damunt els reduïts nuclis de la incipient burgesia il·lustrada de l´època.

Vaig saber els primers fets de Jovellanos de boca del meu pare, Paulino López, i del meu oncle José López, homes de gran formació cultural, autodidactes, republicans i autèntics revolucionaris dels anys trenta que mai no perderen l´esperit crític, el sentit de la dignitat d´aquella generació d´homes i dones que volgueren obrir les portes tancades de la història.

Quan tenia tretze i catorze anys he anat amb ells a les parades de llibres de vell, a la recerca de rastres del passat, mirant de trobar llibres editats abans de la guerra o que, malgrat que fossin editats en la dictadura, poguessin aportar indicis d´aquells liberals que volien acabar amb les rèmores aristocràtico-feudals a l´estat, amb l´endarreriment produït per la ignorància fomentada per clergat vaticanista i la Inquisició. Els constitucionalistes espanyols del segle XIX; els marxistes i anarquistes que es poden sentir propers a la lluita de Jovellanos contra l´"Espanya" feudal, s´hi apropen perquè veuen a les seves obres, en la concreta pràctica política d´aquell destacat il·lustrat, en la repressió que pateix per part dels poders reaccionaris del moment, la vivent reencarnació de les idees més avançades dels comuners de Castella, de les Germanies valencianes i mallorquines, dels il·lustrats espanyols, de l´elit que, defugint les ordres severes de la Inquisició i el clergat, són oberts a les descobertes científiques que vénen de l´exterior i, molt especialment, de França i d´Anglaterra.

Per al pare i l´oncle, Jovellanos és un precursor dels corrents progressistes més avançats que s´aniran consolidant a l´estat amb l´arribada de les idees marxistes i anarquistes. No és estrany que en moltes de les cròniques que Karl Marx enviava al New York Daily Tribune es destaqui l´aportació de Gaspar Melchor de Jovellanos a la causa de la llibertat dels espanyols. En el recull d´estudis i articles de Marx i Engels La revolución en España (Moscou, Editorial Progreso, 1974) hom pot trobar nombroses referències al paper que desenvolupà l´il·lustrat asturià en les lluites polítiques de finals del segle XVIII i començaments del XIX.

I precisament per això, perquè per a la generació d´esquerrans dels anys vint i trenta Jovellanos, com Riego, com Porlier, com Mina, com Lacy, com Jua Martín “el Empecinado” representen el més avançat de la seva època, anam a veure els indrets on l´erudit asturià va estar tancat, tant al castell de Bellver com, posteriorment, a la Cartoixa de Valldemossa. En aquestes “rutes de la memòria històrica” dels meus tretze anys, anant de la mà de l´oncle a veure, palpar, respirar l´ambient on va patir un home com Jovellanos; contemplant la làpida que recorda on la monarquia borbònica, el nefast Ferran VII, manà executar el capità general de Catalunya Luis Roberto Lacy; anant fins al cementiri de Palma a dipositar flors a la fossa comuna on reposen els republicans assassinats pel feixisme, aturant-nos davant el cine Augusta recordant els esquerrans empresonats pels falangistes i militars del 36 o passejant per la plaça del Rosari, en el racó on hi hagué la casa de l´agermanat Joan Crespí, començava a comprendre la història de la meva terra, la dels pobles que lluiten per la llibertat.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Enemics dels escriptors catalans

Turmeda | 17 Novembre, 2008 06:58 | facebook.com

Fa uns anys hi hagué una campanya rebentista bestial contra l´existència dels premis literaris. Ningú no pensava que a una cultura oprimida i perseguida, com la nostra durant tants d´anys, li eren necessaris per provar de rompre l´opressiu anell de ferro a què ens tenen sotmesos les diverses cultures imperials que ens encerclen. Només defensaven aquells premis que eren controlats per les respectives camarilles i màfies culturals. “Pocs premis i ben controlats!” era i és encara la consigna. Pocs i sempre al servei de determinades editorials i certs grups de pressió culturals. (Miquel López Crespí)


Els enemics dels escriptors


Sempre he pensat que les inversions en educació i cultura, tot el que tengui relació amb el suport a l´art, és bàsic per al progrés i consolidació d´un país. Poca gent protesta de les irracionals despeses que els estats –i l´Estat espanyol el primer!— fan en armaments, en estris que es fan servir per als assassinats massius. Dic això perquè sovint ensopegam amb pretesos intel·lectuals que pugnen amb totes les seves forces per tal que les institucions no gastin en la promoció de l´art i en el suport als nostres escriptors i artistes. Fa uns anys hi hagué una campanya rebentista bestial contra l´existència dels premis literaris. Ningú no pensava que a una cultura oprimida i perseguida, com la nostra durant tants d´anys, li eren necessaris per provar de rompre l´opressiu anell de ferro a què ens tenen sotmesos les diverses cultures imperials que ens encerclen. Només defensaven aquells premis que eren controlats per les respectives camarilles i màfies culturals. “Pocs premis i ben controlats!” era i és encara la consigna. Pocs i sempre al servei de determinades editorials i certs grups de pressió culturals.

Els altres premis, aquells que no podien ser manipulats pels comissaris de torn, eren blasmats, ridiculitzats i menystinguts. Amb el temps, vist i comprovat que els manipuladors de la cultura no ho podien controlat tot, es passà a una fase diferent: ara es tractava d´intoxicar l´hipotètic públic lector dient que provar de guanyar diners amb la literatura, guanyar premis literaris, era “prostituir” l´ofici d´escriptor. Tot això amb cortines de fum llançades aquí i allà parlant d´una hipotètica i mai concretada en la pràctica “defensa de la professionalització dels nostres autors”. Tot plegat, aquest munt de contradiccions era i és demencial i només serveix per a debilitar la nostra cultura i enfortir les que ja són completament normalitzades i tenen al darrere el poder econòmic i mediàtic dels estats. Acabar amb la majoria de premis literaris existents, barrar el pas a l´edició de les obres dels autors i autores considerats “conflictius”, “rebels” i “dissolvents” no és ajudar en res la professionalització de l´autor nostrat! Ben al contrari!, sovint si l´escriptor pot guanyar un premi; amb les obligades col·laboracions a la premsa i amb els sempre escassos drets d´autors que es reben, l´autor pot iniciar el camí complicat, difícil i laberíntic envers la professionalització. Aquells que de boqueta diuen defensar la professionalització, però que ataquen l`existència de beques i ajuts a la creació literària, que hi hagi molt més premis dels que “consagren” oficialment, són uns cínics i mentiders i saben ben bé que actuant de la manera que actuen no afavoreixen el manteniment d´una sòlida capa de creadors nostrats.

Potser ho fan per això mateix: per ràbia i enveja personal envers els creadors de vena, els escriptors i escriptores que, amb un suport adient, podien evidenciar la migradesa del que ells fan, la poquedat de llurs obres, la insuficiència de llur pretesa formació literària. “Com menys competència hi hagi en el mercat editorial, molt millor!”, deu pensar aquell comissari d´anar per casa que declara el premi desert, que malda per anihilar la majoria de premis existents! En el fons no enganen ningú; tothom coneix ja les maniobres de control cultural i, posin l´excusa que posin, es veuen ben a les clares els interessos personals i de clan que defensen. I aquí la qualitat literària res no importa i, molt manco, la supervivència de la cultura catalana.

Postmoderns reaccionaris, neoliberals per excel·lència, xerriquen, tot cofois: “Que mani la llei del mercat! Cap ajut als nostres autors, que es defensin com puguin! Visca la llei de la jungla capitalista i imperial!”. Talment com si aquest personal volgués retrocedir al passat, quan el conreu de la literatura moltes vegades era un entreteniment de l´aristocràcia, de determinatss sectors de les classes posseïdores, de desenfeinats i rendistes. Intel·lectuals orgànics del poder que, evidentment!, no necessitaven ni de premis i de beques per a bastir la seva obra.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

 
Powered by LifeType - Design by BalearWeb