Literatura catalana contemporània

Pere Fullana, Nanda Ramon, Aina Calvo, Joana Lluïsa Mascaró... L'Any de Jovellanos i l'Ajuntament de Palma

Turmeda | 18 Novembre, 2008 19:11 | facebook.com

Durant la inauguració, l’historiador Pere Fullana pronuncià una converència sobre la correspondència que mantingué Jovellanos amb personatges mallorquins. A l’acte hi assistiren la batlessa de Palma, Aina Calvo; la regidora de Cultura de Cort, Nanda Ramon, i la vicepresidenta del Consell Insular, Joana Lluïsa Mascaró


Jovellanos in situ


Ahir s’inaugurà al castell de Bellver una exposició permanent sobre Gaspar Melchor de Jovellanos, situada en una de les sales on el cèlebre il·lustrat asturià estigué confinat durant sis anys


Arnau Busquets |


Parlar de la relació de Gaspar Melchor de Jovellanos amb Mallorca suposa pensar automàticament en un lloc: el castell de Bellver, on l’intel·lectual estigué confinat entre 1802 i 1808. Ahir, en el marc dels actes de commemoració de l’Any Jovellanos, s’inaugurà al castell l’exposició Presoner il·lustre, ubicada en una de les sales on visqué l’asturià durant sis anys. L’exposició tindrà caràcter permanent i el seu objectiu és "que a Bellver hi hagi més continguts per estimular la gent a venir", com explicà la responsable del castell, Magdalena Rosselló.

Presoner il·lustre s’ha plantejat de manera "senzilla i didàctica", pensant en el públic que visita l’indret, majoritàriament "escolars, jubilats i turistes". La mostra comença amb un panell que introdueix la figura del "presoner" i que repassa els llocs on visqué al llarg de la seva vida. Després, s’hi resumeix el llegat de Jovellanos en camps tan diversos com la política, l’economia, l’educació i la religió. Al centre de la sala s’hi han instal·lat dos muntatges que escenifiquen les condicions de vida de l’escriptor al castell. S’hi vol mostrar el contrast entre els primers anys de reclusió (en què les comunicacions amb l’exterior eren limitades i els luxes, escassos) i una segona etapa en què les visites i les sortides eren eren més habituals.

Durant la inauguració, l’historiador Pere Fullana pronuncià una converència sobre la correspondència que mantingué Jovellanos amb personatges mallorquins. A l’acte hi assistiren la batlessa de Palma, Aina Calvo; la regidora de Cultura de Cort, Nanda Ramon, i la vicepresidenta del Consell Insular, Joana Lluïsa Mascaró.

dBalears (18-XI-08)


Karl Marx no dubta mai de situar Gaspar Melchor de Jovellanos com a capdavanter del sector més progressista de tots aquells que s´oposen a l´Antic Règim, a les claudicacions de les classes dominants espanyoles davant França, als errors que, al seu parer, han comès els il·lustrats de bona fe que confien en les possibles reformes progressistes de Napoleó. En aquest estudi, Marx explica que, malgrat que la direcció política d’oposició a la invasió francesa és en mans de sectors profundament imbuïts de prejudicis religiosos i inquisitorials, hi ha també una minoria il·lustrada que participa en la sublevació popular i considera l´inici de la guerra com el començament del final de l´Antic Règim i l´inici de la regeneració política, cultural i econòmica de l´estat: el començament, en paraules de Marx, de la “revolució espanyola” antifeudal i anticlerical (Miquel López Crespí)


2008: l´Any de Jovellanos a Palma


Karl Marx i Jovellanos (I)



La importància cabdal del famós estudi de Jovellanos Informe en el expediente de Ley Agraria de 1795 –n´hem parlat més extensament en un comentari anterior— va merèixer un interessant article publicat per Karl Marx en el New York Daily Tribune (25-IX-1854).

En parlar de les possibilitats de canvi social que s´obrien a l´estat amb la revolta popular contra la dominació francesa i contra els sectors de les classes dominants –clergat, terratinents, aristocràcia feudal--, que es posa –juntament amb una grapada d´il·lustrats— al servei de Napoleó de i Josep I, la nova monarquia imposada a Baiona amb la forçada abdicació de Carles IV, Marx destaca la importància històrica de l´Informe de Jovellanos.

Karl Marx no dubta mai de situar Gaspar Melchor de Jovellanos com a capdavanter del sector més progressista de tots aquells que s´oposen a l´Antic Règim, a les claudicacions de les classes dominants espanyoles davant França, als errors que, al seu parer, han comès els il·lustrats de bona fe que confien en les possibles reformes progressistes de Napoleó. En aquest estudi, Marx explica que, malgrat que la direcció política d’oposició a la invasió francesa és en mans de sectors profundament imbuïts de prejudicis religiosos i inquisitorials, hi ha també una minoria il·lustrada que participa en la sublevació popular i considera l´inici de la guerra com el començament del final de l´Antic Règim i l´inici de la regeneració política, cultural i econòmica de l´estat: el començament, en paraules de Marx, de la “revolució espanyola” antifeudal i anticlerical.

Karl Marx escriu: “Componien aquesta minoria els habitants dels ports de mar, de les ciutats comercials i part de les capitals de província, on, sota el regnat de Carles III, s´havien desenvolupat fins a cert punt les condicions materials de la societat moderna. Els donava suport la part més culta de les classes superiors i mitjanes –escriptors, metges, advocats i fins i tot clergues-, per als quals els Pirineus no havien estat prou barrera contra la invasió de la filosofia del segle XVIII. Autèntica declaració de principis d´aquesta facció és el cèlebre report de Jovellanos sobre la millora de l´agricultura i la llei agrària, publicat en 1795 i elaborat per ordre del Consejo Real de Castilla”.

Jovellanos proposa, a part d´una modernització del sistema d´imposts, reforçar les mesures proposades en el seu Informe amb una reforma radical de l´ensenyament, donant molta més importància a les matèries científiques que no a la indigesta escolàstica clerical del moment. A tots aquests sistemes de modernització s´hauria d´afegir un pla d´inversions de l´estat per a crear les infraestructures –comunicacions, ports, sistemes de reguis...— que puguin treure definitivament “Espanya” del seu crònic endarreriment econòmic i cultural.

Karl Marx és un dels primers investigadors que saben veure la importància històrica de les aportacions de Gaspar Melchor de Jovellanos en el desenvolupament i consolidació de les idees de progrés en lluita contra l´obscurantisme clerical-feudal. En parla sovint en la seva època de corresponsal del New York Daily Tribune, quan analitza els avenços de les forces progressistes a l´estat espanyol durant el segle XIX. Aquestes valoracions referents a Jovellanos es poden trobar –ja n´hem parlat més amunt-- en la recopilació d´articles del New York Daily Tribune titulada La Revolución en España (Moscú, Editorial Progreso, 1974). Concretament en l´article del New York Daily Tribune de 27-X-1854 podem trobar aquesta clarivident anàlisi del gran filòsof i economista alemany en referència al paper de Floridablanca i Jovellanos en la seva època: “Floridablanca i Jovellanos representen un antagonisme pertanyent al període del segle XVIII que precedí la revolució francesa. El primer era un buròcrata plebeu; el segon, un filantrop aristocràtic. Floridablanca era partidari i executor del despotisme il·lustrat que representaven Pombal, Frederic II i Josep II; Jovellanos era un ‘amic del poble’, el qual esperava elevar a la llibertat mitjançant una successió de lleis econòmiques, aplicades amb la màxima prudència, i per la propaganda literària de doctrines generoses. Ambdós eren oposats a les tradicions del feudalisme, procurant l´un esbrossar el terreny al poder monàrquic i provant l´altre de deslliurar la societat civil d´aqueixes traves. El paper de cadascun en la història de llur país s´ajustava a la diversitat de llurs opinions. Floridablanca gaudí d´un poder suprem com a primer ministre de Carlos III, i el seu govern esdevingué despòtic en la mesura que trobà resistència. Jovellanos, la carrera ministerial del qual sota Carles IV fou de curta durada, conquetí influència sobre el poble espanyol no pas com a ministre, sinó com a savi; no pas amb els seus decrets, sinó amb els seus escrits”.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


Grosske, el PCE i Izquierda Unida en el blog de l'escriptor Miquel López Crespí

Turmeda | 18 Novembre, 2008 16:31 | facebook.com

Los comunistas torpedean el nombramiento de Grosske como líder nacional de IU


El concejal se mantiene en liza y aspira a un "respaldo mayoritario"


MIGUEL MANSO. PALMA.


Ningún político mallorquín desde la instauración de la democracia aspiraba a un cargo tan alto en un partido de ámbito nacional. La rama más ortodoxa de Izquierda Unida, los comunistas del PCE, torpedearon ayer el nombramiento de Eberhard Grosske como coordinador general de la coalición.

El teniente de alcalde del Ayuntamiento de Palma encarna al sector continuista del anterior mandatario, Gaspar Llamazares, y dispone del respaldo de una de las figuras emblemáticas del partido, la alcaldesa de Córdoba, Rosa Aguilar, y de las federaciones de Cataluña, Madrid, País Vasco, Asturias y Balears.

El nombre de Grosske surgió con fuerza a las cinco de la madrugada del domingo. Después de unas interminables negociaciones con motivo de la asamblea federal que se celebra en la localidad de Rivas Vaciamadrid, el mallorquín suscitó el consenso de dos de las tres familias mayoritarias, ´IU Abierta´ y la ´Tercera Vía´.

Con el transcurso de las horas su figura se fue debilitando ante la cerrazón de los comunistas, que al final de la jornada obligaron a posponer la designación del sustituto de Llamazares. No obstante, Grosske se mantiene en liza. "Yo represento una sensibilidad y es posible que esta candidatura se presente y obtenga un respaldo mayoritario", aclaró al final del cónclave.

Como rival tiene al representante del PCE y coordinador de la federación de Castilla-La Mancha, Cayo Lara, quien logró incorporar al mayor número de representantes en el Consejo Político -órgano que escoge al dirigente nacional- gracias a 329 votos que se traducen en 39 representantes. Los llamazaristas de ´IU Abierta´ consiguieron 25 puestos al sumar 207 votos, mientras que la Tercera Vía obtuvo 17 miembros. Completan la cúpula de la coalición la corriente minoritaria de Ezker Batua, 5 integrantes, y la del andaluz Juan Manuel Sánchez Gordillo (4).

El Consejo Político lo forman 180 dirigentes de Izquierda Unida, pero la Asamblea Federal ha elegido hoy a 90, ya que la otra mitad la determinarán las federaciones territoriales en los próximos días.

Por tanto, no será hasta dentro de un mes o mes y medio cuando se conozca al sustituto de Llamazares. Los integrantes del Consejo Político de IU elegidos en la asamblea decidieron a última hora de ayer demorar el nombramiento del coordinador general y optaron por crear una una comisión para decidir en el futuro. Al frente de esa comisión se sitúa Cayo Lara, el dirigente que avalaba el PCE para gobernar Izquierda Unida y que ha encabezado la lista más votada por la asamblea.

Diario de Mallorca (17-XI-08)


Però crec que a Grosske el que realment li preocupa, per damunt fins i tot de que quedin en l'aire les seves vergonyes polítiques, és l'aparició, per primera vegada en molts d'anys a Mallorca, d'una dissidència social fora del suport (i del control) dels aparells de partits polítics com el seu. I que la manifestació de dissabte sigui la primera passa d'un procés irreversible. Els seus comentaris són només una cortina de fum. (Josep Juárez)


GROSSKE I LA CORTINA DE FUM



Josep Juárez

Per Josep Juárez



Manifestació del 24 de novembre per salvar la Real i exigir el compliment de les promeses electorals als partits de l´esquerra oficial

Eberhard Grosske s'ha ficat en el jardí de carregar contra els manifestants de dia 24 de novembre, que protestaren contra l'operació especulativa de l'hospital de Son Espases. En lloc de tenir la boca tancada per prudència, com fan altres col·legues seus, amolla el seu comentari de cames curtes, intoxicat de demagògia i mitges veritats. Però crec que a Grosske el que realment li preocupa, per damunt fins i tot de que quedin en l'aire les seves vergonyes polítiques, és l'aparició, per primera vegada en molts d'anys a Mallorca, d'una dissidència social fora del suport (i del control) dels aparells de partits polítics com el seu. I que la manifestació de dissabte sigui la primera passa d'un procés irreversible. Els seus comentaris són només una cortina de fum:



24-XI-07: Aina Calafat en la manifestació per salvar la Real. Exigència de compliment de les promeses electorals. Fotografia de Pep Torró

1. Grosske necessita minimitzar la dimensió real de la protesta, i menteix sobre el nombre de manifestants (en diu 300). És curiós que apunti l'extrem més baix d'un ventall prèviament manipulat per la policia i pels mitjans de comunicació, que deixen en la meitat les estimacions, gens exagerades, dels organitzadors. En el seu nou paper de croat a favor de l'hospital de Son Espases, Grosske hagués volgut que dissabte només sortissin al carrer unes desenes de persones. Però s'ha equivocat, i si en aquesta ocasió, no comptant amb la seva presència, ni de cap dirigent de partit, fins i tot varen ser més del doble de manifestants que en les dues protestes anteriors, quan tots aquests hi eren, vol dir que la resistència a la pilotada de Son Espases ha guanyat quantitativa i qualitativament. Per desgràcia per a Grosske i els seus, els dissidents som molts més dels que ells volen i diuen.

2. Grosske intenta aïllar als participants de la Manifestació de dia 24 del GOB, dels sindicats, del moviment veïnal, etc. Si té una mínima informació, sabrà que, justament, a la esmentada mobilització hi havia gent del GOB (a pesar de la seva junta directiva), així com també el moviment veïnal i els sindicats. A més, intenta assumir un discurs victimista, com a objecte de suposats insults. Si no suporta que hagi veus crítiques amb la gestió del tema de Son Espases del govern que ell dóna suport, el que ha de fer es plegar, per bé de la salut democràtica d'aquest país. Grosske, mestre de la demagògia, posa en boca de tots els manifestants el contingut d'una sola pancarta: "Assassins de la terra" (legitima llibertat d'expressió, faltaria més). Però, ves per on, resulta que ell es va manifestar junt a l'eslògan al·ludit (29-09-07), com demostra l'impagable foto d'en Pep Torró, on es veu al personatge, davant aquesta pancarta i molt en el seu paper, es a dir, xuclant camera.

3. Com a nou convers, Grosske intenta ara criminalitzar als qui s'oposen i continuaran oposant-se als projectes especulatius de Son Espases i d'arreu de Mallorca. Si fos honest (políticament parlant) i humil, dedicaria un mínim esforç per a l'autocrítica, intentant identificar les raons que expliquen l'actual situació, de les quals la conformació del Bloc no és la menor. Fa un any i mig, el projecte del Bloc era el referent d'una manera diferent de fer les coses, per part de l'esquerra, o al manco així ens ho venien. Però, en lloc de generar debat i participació, sobre projectes alternatius al sistema, l'única discussió que va haver, va ser el repartiment dels llocs a les llistes, amb la militància com a convidada de pedra. Per desgràcia, el Bloc va acabar sent una estructura vertical més, un matalasset preelectoral per la supervivència política dels professionals com Grosske i, d'aquesta manera, un vedat tancat a la gent de base.

Els polítics del Bloc, i Grosske entre ells, varen tenir una especial responsabilitat en la decisió anunciada plorosament per Antich el 5 d'octubre passat. La seva passivitat calculada, davant una decisió que tothom donava com a presa amb antelació (i que ells ja havien anunciat que "respectarien"), era una autèntica carta blanca, còmplice del projecte especulatiu i del frau democràtic. Si eren imprescindibles per la conformació de l'actual govern, podrien haver condicionat aquestes decisions des del principi, fent complir la paraula donada, i no piular després, hipòcritament, amb la boca petita. Podrien haver-nos estalviat aquella comèdia, no insultant les nostres intel·ligències, intentant fer-nos creure a posteriori, que la decisió (i la responsabilitat) era només del PSOE.

Serà curiós veure amb quina barra es presentaran, Grosske i altres semblants, a les properes eleccions. Ho faran amb programa, o sense? Intentaran altres catifes preelectorals? Quants s'ho creuran? A pesar de tot, personalment mai no he faltat, a les cites electorals. Sempre he votat, sinó per identificació, sí per proximitat, com a concepte relatiu. I a les passades eleccions, com molts d'altres, vaig anar a votar, amb una pinça al nas, però vaig votar en definitiva, a la candidatura que encapçalava Grosske a Ciutat, i les dels seus col·legues al Consell i al Parlament. Però, vist el que hem vist, fins aquí hem arribat.

Novembre de 2007

Blog Rectificau! (28-XI-07)

Son Espases en el blog de l'escriptor López Crespí

Turmeda | 18 Novembre, 2008 10:13 | facebook.com

Polémica en el hospital. LAS CONSTRUCCIONES MILENARIAS SON LAS PRIMERAS DE SU GÉNERO HALLADAS EN MALLORCA


Consell y arqueólogos destacan que el yacimiento de Son Espases es único


La arqueóloga del CIM cree que "la mejor de las opciones" es mantener los restos donde están, lo que supondría modificar el hospital


TOMÁS ANDÚJAR. PALMA.


La máxima responsable de Patrimonio del Consell, Joana Lluïsa Mascaró, arqueólogos de la institución y los expertos que llevan a cabo la excavación coinciden: los muros de unos 2.000 años de antigüedad encontrados en el solar de Son Espases son un hallazgo "único" por su valor histórico y deben ser estudiados y conservados.

La pelota está ahora en el tejado de los técnicos de Patrimonio de la institución mallorquina, que deben elevar a la correspondiente comisión técnica una propuesta sobre qué hacer con el yacimiento, en el que siguen trabajando las dos arqueólogas y el historiador contratados al efecto por la empresa constructora del futuro hospital de referencia de la comunidad. Estos especialistas elaboraron un informe sobre el hallazgo de los fundamentos de varios muros y dos habitaciones en los sectores del solar donde ha de levantarse la zona hospitalaria de urgencias, unos restos que, según sus primeras hipótesis, podrían corresponder a un santuario del talayótico final (cuando Mallorca ya contaba con ocupación romana), aunque otros especialistas apuntan la posibilidad de que formaran parte de una o varias construcciones de uso "industrial" (producción de vino).


En plena zona de urgencias


Los autores del informe resaltaban la singularidad del yacimiento, único en su género en la isla, pero destacaban igualmente que su valor histórico y científico es muy superior a su relevancia estructural. A partir de este criterio, expuesto al Ib-Salut a principios de octubre pero del que no se dio cuenta pública, la conselleria de Salud trasladó al Consell de Mallorca toda la información recabada y solicitó permiso para trasladar los restos a otro lugar del propio solar hospitalario donde se crearía "un área específica de conservación y exposición", ya que el mantenimiento del yacimiento es completamente incompatible con el actual proyecto del hospital y obligaría a rehacer toda la zona dedicada a urgencias, una de las que mayores especificaciones técnicas conlleva.

También la arqueóloga del Consell, Helena Inglada, destacó ayer el carácter históricamente excepcional del yacimiento de Son Espases, aunque aseguró que para determinar qué se hace con él es preciso que concluyan los trabajos de excavación de la zona. "Imposible no hay nada", afirmó sobre la posibilidad de mantener los restos donde están, pero, no obstante, evitó avanzar la propuesta que planteará a la ponencia técnica y a la comisión de Patrimonio. Sí aseguró que esta decisión tendrá en cuenta tanto el valor histórico y material del hallazgo como "los réditos sociales" de su conservación in situ, traslado o análisis y desmontaje.

"Lo que menos nos gustaría es documentar los restos y desmontarlos. Esta sería la peor de las opciones. Volverlo a tapar (una vez estudiado el yacimiento) es una buena posibilidad en cuanto a la conservación, pero no se podría disfrutar, y es una pena", argumentó. Agregó que "mantenerlo in situ y visible es la mejor de las opciones" teóricas, pero recalcó que su departamento carece de toda la información que precisa para adoptar la decisión final. "Todavía se están encontrando restos en la excavación, queda tiempo", prosiguió la arqueóloga de la institución insular, que eludió fijar un plazo para tener listo el informe. Respecto a la posibilidad de que la recomendación técnica no sea atendida por la instancia política que adoptará la decisión final, la Comisión de Patrimonio, Inglada confió en que se atenderán sus criterios y recalcó: "La autoridad competente somos nosotros".

Diario de Mallorca (18-XI-08)


Un dia després de fer-se públic l'interessant estudi del GOB --i excel·lent crit d’atenció al Govern de les Illes!-- titulat “Mallorca, un toc d’alerta” començava l’acostumada campanya de demonització contra aquests “dissidents”, en aquest cas l’organització ecologista i, de retop, contra Macià Blázquez, Margalida Ramis, Miquel Àngel March, Antoni Muñoz... Sí públicament són demonitzats ara, imaginau què en deuen dir els polítics quan es reuneixen i cap mitjà de comunicació els pot sentir! Res del que es digué de Margalida Rosselló, Joan Buades, Nanda Caro i Aina Calafat hi té la més mínima comparació! (Miquel López Crespí)


Una vergonya, aquesta persecució constant de tots aquells i aquelles que no combreguen amb rodes de molí! Seria qüestió que alguns d’aquests dirigents que surten davant els mitjans de comunicació per demonitzar el GOB fossin menys infantils, menys sectaris, adquirissin definitivament una certa cultura democràtica i aprenguessin –ja comença a ser hora al cap de més de trenta anys de cobrar del règim!—a acceptar les idees i suggeriment de la gent que estima Mallorca de bon de veres. (Miquel López Crespí)


Defensa del GOB


Un dia després de fer-se públic l'interessant estudi del GOB --i excel·lent crit d’atenció al Govern de les Illes!-- titulat “Mallorca, un toc d’alerta” començava l’acostumada campanya de demonització contra aquests “dissidents”, en aquest cas l’organització ecologista i, de retop, contra Macià Blázquez, Margalida Ramis, Miquel Àngel March, Antoni Muñoz... Sí públicament són demonitzats ara, imaginau què en deuen dir els polítics quan es reuneixen i cap mitjà de comunicació els pot sentir! Res del que es digué de Margalida Rosselló, Joan Buades, Nanda Caro i Aina Calafat hi té la més mínima comparació!

No solament va ser l’enrabiada de Francesc Antich davant la premsa, ràdio i televisió, les paraules agres de Francina Armengol, els articles d’Aina Salom damunt els diaris demanant on anava el GOB... Això tan sols va ser el començament. Com de costum, i ja fa molt d’anys que estam acostumats a aquestes mostres d´infantilisme polític, les “argumentacions” dels polítics professionals anaven en la línia de sempre de no admetre cap mena de crítica, no voler escoltar el més mínim suggeriment ni que sigui dels sectors que sempre han donat suport a l’esquerra oficial malgrat els continuats errors que aquesta comet. O no saben els dirigents del PSOE que sense les grans mobilitzacions fetes amb suport del GOB i altres plataformes de defensa del territori ara no gaudirien dels bons sous que tenen? Per què no reflexionen en les lluites contra l’Hospital de Jaume Matas, en les mobilitzacions per salvar la Real i contra les autopistes i els projectes faraònics del PP? Els hem de treure les fotografies de fa un any, quan anaven de bracet del GOB i d’Aina Calafat per veure si treien de la cadira Jaume Matas fins que abandonaren la lluita per salvar la Real, oblidaren les promeses signades en el pacte de governabilitat?

Però, com de costum, una vegada són en l’usdefruit de la cadireta i dels privilegis que comporta la gestió del règim no volen saber res dels seus antics aliats, de totes aquelles persones i col·lectius que, utilitzats de forma partidista, els serviren d'instrument per llevar uns polítics, en aquest cas els del PP, i situar-se ells.



Hi ha una pijoprogressia autoritària, dogmàtica, sectària, un personal escleròtic que no sap acceptar els suggeriments, les crítiques constructives dels seus socis i aliats. És una esquerra sense gaire formació democràtica, un tipus de personal que només vol al seu costat servils, cortesans sense opinió, útils tan sols per ensabonar qui comanda.

Alguns dels membres d’aquesta pijoprogressia sectària i dogmàtica han ordit campanyes rebentistes contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària de els Illes, concretament contra el meu llibre de memòries L’antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (Palma, El Tall Editorial, 1994). Personatges com Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida signaven pamflets plens de mentides, calúmnies i tergiversacions contra l'esquerra alternativa de les Illes en temps de la transició, els partits a l'esquerra del PCE i contra els llibres i els escriptors, qui signa aquest article, per exemple, que criticaven les seves traïdes a la República. Tèrbols personatges que tengueren la barra i el cinisme d’afirmar, signant públicament el pamflet, que els partits i les organitzacions comunistes que en temps de la transició no acceptàrem la política de traïdes de Santiago Carrillo, les seves renúncies i claudicacions, érem –deien- al servei del franquisme policíac. Hauríem de retrocedir al temps de la guerra civil, quan l’estalinisme ordí brutals campanyes d’extermini ideològic i físic contra el POUM i la CNT, que conduïren a l’extermini de bona part de l’avantguarda marxista catalana –amb la desaparició física d’Andreu Nin, no ho oblidem-, a la mort de centenars d’anarquistes en els Fets de Maig del 37 a Barcelona, per a trobar una putrefacció semblant.

Altres personatges, encara més dogmàtics i sectaris, passaven a l'agressió física directa. En un moment determinat vaig haver d'estar ingressat a Son Dureta per les agressions patides per haver defensat la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes. La documentació de l'hospital de Son Dureta, les radiografies de l'agressió, els diaris amb els pamflets publicats per tot aquest personal, són a disposició de qualsevol lector o historiador que els vulgui veure o consultar.

Que no sap aquesta genteta que la persecució i criminalització de la dissidència és una forma més de dogmatisme i feixisme que, a aquestes alçades del règim postfranquista, i dècades després de la mort del dictador, ens pensàvem que s’hauria anat acabant?

Ho hem vist durant tots aquests anys de gestió del sistema. Qui no recorda les campanyes contra Margalida Rosselló, la dirigent dels Verds que criticà dèbilment algunes accions dels seus aliats de Govern i que va ser atacada com si fos el dimoni? Els poders fàctics de les Illes, els panxacontents, aquells que cobren perquè tot continuï igual i res no canviï volien uns Verds “florero”, uns Verds que no qüestionassin l’absurd model desenvolupista actual, l’encimentament continuat, la política del totxo i el formigó. Per això aquests sectors autoritaris de la pretesa esquerra no aturaren fins que dividiren els Verds, destruïren el projecte ecologista i marginaren de la política activa una persona tan valuosa com Margalida Rosselló.

I el mateix que es va fer amb Margalida Rosselló també s’ha fet amb l’antiga consellera de Benestar Social Nanda Caro que, en voler impulsar una política d’esquerra conseqüent, va ser obligada a callar sota amenaça de destitució pels seus. Nanda Caro, con Margalida Rosselló, com Aina Calafat, la combativa dirigent de la Plataforma Salvem la Real, com els dirigents del GOB que han criticat el poc que fa per preservar recursos i territori el Govern, són d´un tarannà especial, persones que actuen en la societat civil no per un sou, no per gaudir dels privilegis que comporta la gestió del sistema, sinó perquè tenen unes idees i uns principis, una ètica que els impediria mentir, trair el que han promès defensar públicament.

Però la demonització de la dissidència no solament afecta organitzacions com el GOB, com hem vist aquests dies; ni tan sols persones com Nanda Caro, Margalida Rosselló i Aina Calafat, com hem anat constatant tots aquests anys. La persecució de la dissidència afecta qualsevol persona i col·lectiu que expressi la més mínima opinió que no estigui en la línia dels que són a les institucions mitjançant els nostres vots. Aquesta pijoprogressia autoritària ataca també provats lluitadors socials com Josep Juárez, Cecili Buele, Llorenç Buades... tantes i tantes persones fermes, inflexibles sempre en la lluita per un món més just i solidari, lluny de l’oportunisme, la mentida i la traïció.

L’oportunisme de molts d’aquests enrabiats i enrabiades contra la dissidència s’ha comprovat, cas de Son Espases, cas de Son Bosc, per posar solament dos exemples prou coneguts. Tothom ha pogut constatar com determinats polítics només ens utilitzen per fer-se seva la cadireta: després, si la gent que estima les Illes els recorda el que prometeren en la campanya electoral tot són acusacions en la línia tan coneguda de “fan el joc a la dreta”, com han dit de Margalida Rosselló, la combativa Aina Calafat i el GOB.

Una vergonya, aquesta persecució constant de tots aquells i aquelles que no combreguen amb rodes de molí! Seria qüestió que alguns d’aquests dirigents que surten davant els mitjans de comunicació per demonitzar el GOB fossin menys infantils, menys sectaris, adquirissin definitivament una certa cultura democràtica i aprenguessin –ja comença a ser hora al cap de més de trenta anys de cobrar del règim!—a acceptar les idees i suggeriment de la gent que estima Mallorca de bon de veres.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Francesc de B. Moll en el blog de l'escriptor López Crespí

Turmeda | 18 Novembre, 2008 08:09 | facebook.com

Francesc de B. Moll, ignorat per la major part de les "autoritats" acadèmiques i polítiques de la dictadura franquista (que mai no deixaren de censurar i posar entrebancs al seu treball) rebé la distinció de doctor honoris causa per les universitats de Basilea (1964), de Barcelona (1975), de Palma (1983) i de València (1984). També li varen ser concedits els Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1971); el premi Ossian per la defensa de les llengües minoritàries (1978); el premi Manuel Sanchis Guarner (1983); la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya (1982) i de la Comunitat Autònoma de les Balears (1983) i rebé igualment el títol de fill illustre de Menorca (1981). (Miquel López Crespí)


La humanitat de Francesc de B. Moll



Són aquelles lliçons en els Cursets de català de la Porciúncula a finals dels setanta, aquest contacte personal amb Francesc de B. Moll, el fet de veure'l a les classes tranquil i sempre tan serè (i sorneguer!) en copsar totes les nostres mancances i deficiències, el que, després de molts d'any de conèixer la seva obra, ens feia apreciar-lo més cada dia. Francesc de B. Moll era ben lluny de l'afecció dels creguts, dels que es pensen "superiors" als altres mortals pel simple fet de tenir penjat un diploma a la paret o haver assolit determinada posició social.

Poques vegades he copsat en un erudit la humanitat d'aquest personatge. Amb un senzill exemple us adonareu del que us vull explicar. Era un dia de començaments dels anys setanta. Aleshores jo iniciava la meva difícil i complicada "carrera" literària anant a mostrar, com el noranta-nou per cent dels nostres autors, les meves inicials provatures a Josep M. Llompart. Fent temps en el rebedor de l'Editorial Moll em vaig adonar que, al despatx del lingüista, hi havia una delegació d'alumnes d'un collegi de Palma que li feien una entrevista per a la seva revista. Us puc ben assegurar que Francesc de B. Moll, enfeinat en mil tasques absorbents, no va escatimar temps per a estar amb aquells jovençans i contestar a totes les seves preguntes. Quina senzillesa, comparat amb alguns aprenents d'escriptors del moment! Conec companys de ploma (callarem misericordiosament els seus noms!) que, després d'enllestir dos o tres poemaris d'esburbats versos publicats de la seva butxaca o per un editor amic, ja no volen ni contestar a les preguntes de la premsa local; que, infautats en la seva supèrbia, consideren que seria un "deshonor" per a la seva carrera si es "rebaixassin" a "perdre el temps" amb periodistes locals. Van pel món pensant que només són "dignes" de ser entrevistats per diaris de París, Madrid o Londres. Era aquesta senzillesa, aquest saber estar a nivell del poble, el que més admiràvem de la seva personalitat. Tot això plegat, amb la seva vasta cultura universal avui reconeguda arreu del món. Si en temps del franquisme (i en la reinstaurada democràcia sorgida dels pactes de la transició) la seva obra no va ser prou reconeguda per les autoritats del moment, ara, mirant de posar remei a aquesta flagrant injustícia històrica, el Parlament de les Illes Balears va aprovar per unanimitat la declaració de l'any 2003 com a Any Francesc de Borja Moll. Aquest fet és, sens dubte, com diu la declaració del Govern, "un fet fonamental, ja que és molt important que una commemoració d'aquesta magnitud tengui el suport de la màxima institució que representa la sobirania popular. A partir d'aquí es va constituir una Comissió per a la Commemoració de l'Any Moll, amb una àmplia representació institucional: Govern de les Illes Balears, Consells Insulars, ajuntaments de Palma i Ciutadella, la Universitat de les Illes Balears, la família Moll, l'Institut d'Estudis Catalans, l'Institut Menorquí d'Estudis, l'Institut d'Estudis Baleàrics, l'Institut d'Estudis Eivissencs, l'Obra Cultural de Formentera, l'Estudi General Lullià, i també per personalitats que han destacat com a coneixedors de l'obra del filòleg ciutadellenc". Els diversos comitès d'activitats sorgits a recer d'aquesta àmplia Comissió per a la Commemoració de l'Any Moll tenen previstes moltes activitats que facin arribar a la majoria del nostre poble el llegat del lingüista i erudit: itineraris didàctics per Palma i per Ciutadella, activitats a totes les biblioteques, edició d'un joc de CDROM sobre la figura i l'obra de Moll, activitats de contacontes i de dinamització infantil, taules rodones, aparició de suplements a revistes infantils i juvenils, números monogràfics a revistes especialitzades, etc.

Francesc de B. Moll, ignorat per la major part de les "autoritats" acadèmiques i polítiques de la dictadura franquista (que mai no deixaren de censurar i posar entrebancs al seu treball) rebé la distinció de doctor honoris causa per les universitats de Basilea (1964), de Barcelona (1975), de Palma (1983) i de València (1984). També li varen ser concedits els Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1971); el premi Ossian per la defensa de les llengües minoritàries (1978); el premi Manuel Sanchis Guarner (1983); la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya (1982) i de la Comunitat Autònoma de les Balears (1983) i rebé igualment el títol de fill illustre de Menorca (1981).

La proclamació, per part de l'anterior Govern de les Illes, de l'any 2003 com a "Any Francesc de Borja Moll" va ser un encert cultural i polític de primera magnitud al qual hem donat suport entusiasta des d'aquestes pàgines i, a més, era un deute que la nostra societat tenia amb un dels homes que més ha fet per salvar el nostre llegat cultural. Feina feta enmig de les circumstàncies més adverses que hom pugui imaginar i enmig de tantes dificultats que tan sols un home de la seva empenta podia portar-la endavant.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

 
Powered by LifeType - Design by BalearWeb