Literatura catalana contemporània

La cultura catalana i la Fira del Llibre de Frankfurt

Turmeda | 26 Novembre, 2008 17:27 | facebook.com

La cultura catalana pot aportar a la globalidad europea –i a la mundial- una experiència sòlida: la convivència de llengües i expressions, amb uns resultats d´excel·lència, a partir del talent, en totes les arts. I la contundència de la puixança cultural des d´aquesta particular pluralitat. Però la cultura catalana –i els que la representen institucionalment- té també l´obligació i la responsabilitat d´aportar a la cultura universal l´especifitat i la singularitat de la creació en la seva llengua pròpia. Si no ho fa –si no ho fem-, no ho farà ningú més. I la cultura universal hi perdria, perquè perdria una de les seves singularitats. (Josep Bargalló)


Fira del Llibre de Frankfurt 2007


La cultura catalana, convidada d´honor



Josep Bargalló

Per Josep Bargalló, director de l´Institut Ramon Llull (1)


Enguany, aquest 2007, el convidat d´honor de la Fira de Frankfurt és la cultura catalana. Així: “la cultura catalana”. No ho és Catalunya –com a comunitat autònoma espanyola, govern sub-estatal o regió europea- ni cap altra realitat política concreta. Ho és la cultura catalana.

Cal tenir en compte que els organitzadors de la Fira, en fer aquesta tria, han optat per un marc que és més ampli que el de l´estricta Catalunya autònoma i, a la vegada, per un marc que té per definició un element comú i propi, la llengua catalana.

Han optat per un marc que no té cap precedent plenament equivalent en els convidats anteriors. La cultura catalana s’estén en més d´un estat, com l’àrab i la que es produeix en neerlandès, cert, però, a diferència d´aquestes dues, ve definida per una llengua, la catalana, que no és l´oficial de cap gran estat. Sí que ho és d´un de petit i totalment sobirà (Andorra), però la majoria dels catalanoparlants viuen en d´altres territoris. De fet, Andorra té només uns 77.000 habitants, mentre que tots els territoris que tenen el català com a llengua pròpia en sumen 13,5 milions, dels quals uns 9,5 l´entenen i més de 7,5 el parlen. El català és, doncs, una llengua transfronterera.

És una llengua europea i, com la majoria, està en permanent contacte amb d´altres. A diferència, però, del que succeeix amb la gran majoria de les llengües europees, de fa molts anys no hi ha cap territori que sigui monolingüe català: tots els parlants del català són parlants, també, d´una altra llengua. De l´espanyol fonamentalment, una part del francès encara uns pocs de l´italià [i del sard]. Fins i tot a Andorra, on el català és l´única llengua oficial, el coneixement i la parla habitual d´una segona o tercera llengua és avui un fet plenament comú entre els seus habitants.

La llengua catalana és un cas ben especial en el context de les llengües europees. Pel seu pes demogràfic i pel seu ús cultural hauria de formar part de les llengües anomenades majoritàries –té més parlants, més presència en els estudis universitaris internacionals i més utilització a Internet que la mitjana de les llengües existents a la Unió Europea. En canvi, per la seva cohabitació amb llengües que tenen, totes, més parlants, més pes econòmic i un més clar i indiscutible reconeixement oficial –tant als respectius estats com a la mateixa UE- se la considera minoritària. I, de fet, a hores d´ara no és ben bé ni na cosa ni l´altra.

La cultura catalana pot aportar a la globalidad europea –i a la mundial- una experiència sòlida: la convivència de llengües i expressions, amb uns resultats d´excel·lència, a partir del talent, en totes les arts. I la contundència de la puixança cultural des d´aquesta particular pluralitat. Però la cultura catalana –i els que la representen institucionalment- té també l´obligació i la responsabilitat d´aportar a la cultura universal l´especifitat i la singularitat de la creació en la seva llengua pròpia. Si no ho fa –si no ho fem-, no ho farà ningú més. I la cultura universal hi perdria, perquè perdria una de les seves singularitats. La universalitat és precisament això: la vivència conjunta de totes les singularitats. L´assumpció de la riquesa que signifiquen totes i casdascuna de les singularitats. Però la universalitat cultural és també la superació de les restriccions de les velles fronteres polítiques. I una cultura com la catalana n´és una bona eina: el nostre, ho acabem de veure, és un ámbit transfronterer.

Per això, la projecció de la cultura catalana ha de servir-nos, a tots, per consolidar una nova manera d´entendre la cultura europea, la construcció d´un ámbit comú, creatiu, generador d´un nou esperit. L´esperit d´una nova Europa que neix de la seva mateixa tradició. Una tradició rica, diversa, plural. Transfronterera. Moderna.



(1) Del llibre Què fem a Frankfurt? La cultura catalana convidada d´honor a la Fira del Llibre 2007 .


Hi ha alguns autors convidats, pocs, un o dos dels més de cent trenta que hi hem d´anar, els enverinats i malsoferts, els més desesperats per una promoció personal, aliens al significat de promoció de la nostra cultura que té la Fira de Frankfurt; uns pocs ressints que, en un acte del tot coincident amb els nacionalistes espanyols que ataquen la nostra participació a Alemanya, han dit que “troben que tenen poc de protagonisme en els actes de la Fira”. Opinió que demostra l´egoisme insolidari amb la nostra cultura de qui fa aquestes declaracions i que, alhora que fa el joc als nostres enemics, només cerca el protagonisme mediàtic que considera que li manca en participar en una activitat catalana col·lectiva i de país. (Miquel López Crespí)


Frankfurt, capital de la cultura catalana


Escriptors a Frankfurt



Reconec que, en un primer moment, em va deixar sorprès l´amable carta de l´Institut Ramon Llull convidant-me a participar en les activitats de la Fira del Llibre de Frankfurt. I dic que em deixà una mica sorprès perquè, sovint, els escriptors de les Illes som oblidats pels responsables de la promoció de la literatura catalana en el món. Aquesta vegada no s´ha esdevengut un fet semblant, i en la llista d´autors de les Illes que representaran la nostra cultura a Alemanya, el proper mes d´octubre, podem trobar Josep Lluís Aguiló Veny, Sebastià Alzamora, Alexandre Ballester, Melcior Comes, Pau Faner, Bartomeu Fiol, Guillem Frontera, Gabriel Janer Manila, Maria de la Pau Janer, Miquel López Crespí, Antoni Marí, Biel Mesquida, Maria Antònia Oliver, Maria Rosa Planas, Jaume Pomar, Ponç Pons, Arnau Pons, Margalida Pons, Damià Pons, Carme Riera, Jean Serra, Antònia Vicens, Antoni Vidal Ferrando i Miquel Àngel Vidal. No cal dir que la cultura catalana de les Illes té desenes d´autors d´igual qualitat que els esmentats; però, com explicà Josep Bargalló, director de l´Institut Ramon Llull, “és impossible enviar a la Fira de Frankfurt els més de mil escriptors i escriptores dels Països Catalans”. Segurament hi haurà properes incorporacions a la llista actual. Els criteris de selecció han anat en relació amb les obres recentment traduïdes de molts dels autors que anam a aquesta fira internacional del llibre, a les propostes de les editorials que hi participen, al potencial de traducció de l´obra de l´autor convidat. S´ha tengut molt en compte que hi hagués autors de tot el domini lingüístic català, incloent, a part del Principal, el País València i les Illes, escriptors d´Andorra, Catalunya Nord i l´Alguer.

Són moltes les obres d´autor de les Illes traduïdes a iniciativa de Gabriel Janer Manila i l´Institut d´Estudis Baleàrics (IEB) ques seran presentades a la Fira del Llibre de Frankfurt. Record ara mateix els noms d´Antoni Serra, Antònia Vicens, Miquel López Crespí, Guillem Frontera, Baltasar Porcel, Antoni Vidal Ferrando, Bartomeu Fiol, Llorenç Villalonga, Maria de la Pau Janer, Maria Antònia Salvà, Jaume Pomar, Pau Faner, Pons Pons i Maria Rosa Planas.

Juntament amb la presentació dels escriptors de les Illes en el marc de la Literaturhaus de Frankfurt, acte que tendrà lloc dia 12 d´octubre, també hi haurà presentacions dels clàssics catalans traduïts a l´alemany; concretament es donaran a conèixer traduccions de Ramon Llull, Víctor Català, Josep Pla, Josep M. de Sagarra, Mercè Rodoreda, Llorenç Villalonga, Joan Sales i Gabriel Ferrater. Igualment hi haurà lectures d´obres d´autors actuals traduïdes a l´alemany. A tot això hem d´afegir les taules rodones, les lectures poètiques que farem, els contactes amb el públic, mitjans de comunicació i editors alemanys. Tot plegat d´una importància cultural de primer ordre i, per a autors que, com qui signa aquest article, tenen molt poca relació amb els fastos de la societat literària, és un goig aquesta possibilitat de sortir per uns dies de l´exclusiva dedicació a la literatura i de gaudir de l´amistat i el contacte sempre enriquidor de tots aquells creadors, catalans i alemanys que, lluny de les campanyes rebentistes contra els que anam a Frankfurt, tan sols ens interessa la literatura, el fet creatiu i la defensa i promoció dels nostres autors i editors.

Hi ha alguns autors convidats, pocs, un o dos dels més de cent trenta que hi hem d´anar, els enverinats i malsoferts, els més desesperats per una promoció personal, aliens al significat de promoció de la nostra cultura que té la Fira de Frankfurt; uns pocs ressints que, en un acte del tot coincident amb els nacionalistes espanyols que ataquen la nostra participació a Alemanya, han dit que “troben que tenen poc de protagonisme en els actes de la Fira”. Opinió que demostra l´egoisme insolidari amb la nostra cultura de qui fa aquestes declaracions i que, alhora que fa el joc als nostres enemics, només cerca el protagonisme mediàtic que considera que li manca en participar en una activitat catalana col·lectiva i de país. Però amb el seu pa faran sopes, que diuen al meu poble.

El cert és que qui ataca la nostra participació a Frankfurt és que no entén res de la lluita per donar a conèixer els nostres autors i autores més enllà de les fronteres de l´Estat espanyol. La participació de les Illes a Frankfurt va molt més enllà de la promoció dels escriptors. S´hauria de recordar que a Frankfurt hi haurà representació de vint-i-un editors de les Illes, empreses de l´edició que podran contactar amb el món editorial alemany i de tot el món per a ampliar les possibilitats de traducció dels nostres autors.


Miquel López Crespí


Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (24-VII-07)


Participaran en les activitats de la Fira del Llibre de Frankfurt: Agnes Agboton, Sebastià Alzamora, Josep Lluis Aguiló, Esther Allen, Maria Barbal, Carles Batlle, Lluís-Anton Baulenas, Sergi Belbel, Tahar Ben Jelloun (enregistrat), Alexandre Ballester, Josep Anton Baixeras, Walther E. Bernecker, Fina Birules, Lolita Bosch, Xavier Bru de Sala, Jaume Cabré, Salvador Cardús, Maite Carranza, Andreu Carranza, Enric Casasses, Ada Castells, David Castillo, David Damrosh, William Cliff, Narcís Comadira, Melcior Comes, Julià de Jódar, Miquel de Palol, Miquel Desclot, Martí Domínguez, Carles Duarte, Michael Ebmeyer, M. Josep Escrivà, Josep Maria Esquirol, Thorsten Esser, Pau Faner, Miquel Ferrà Martorell, Bartomeu Fiol, Josep M. Fonalleras, Feliu Formosa, Manuel Forcano, Guillem Frontera, Antoni Furió, Lluís Gendrau, Pere Gimferrer, Salvador Giner, Valentí Gómez Oliver, Juan Goytislo (enregistrat), Mercè Ibartz, Gabriel Janer Manila, Maria de la Pau Janer, Konrad György, Katja Lange-Müller, Gemma Lienas, Jordi Llovet, Antonio Lobo Antunes, Miquel López Crespí, Antoni Marí, Joan Margarit, Eduard Márquez, Andreu Martín, Biel Mesquida, Joan Francesc Mira, Carles Miralles, Empar Moliner, Imma Monsó, Anna Montero, Quim Monzó, Antoni Morell, Gustau Muñoz, Maria Antònia Oliver, Dolors Oller, Francesc Parcerisas, Teresa Pascual, Perejaume, Marta Pessarrodona, Josep Piera, Xavier Pla, Maria Rosa Planas, Modest Prats, Jaume Pomar, Aranu Pons, Damià Pons, Margalida Pons, Ponç Pons, Jaume Pont, Baltasar Porcel, Carles Porta, Jordí Puntí, Bas Puw, Carme Riera, Maria Mercè Roca, Montserrat Rodés, Albert Roig, Emili Rosales, Pere Rovira, Xavier Rubert de Ventòs, Toni Sala, Salem Zenia, Albert Salvadó, Mariús Sampere, Albert Sánchez Piñol, Jorge Semprún (enregistrat), Francesc Serés, Màrius Serra, Jean Serra, Sebastià Serrano, Simona Skrabec, Teresa Solana, Enric Sòria, Tilbert Stegmann, Michi Strausfeld, Jaume Subirana, Emili Teixidor, Francesc Torralba, Ricard Torrents, Matthew Tree, Antònia Vicens, Antoni Vidal Ferrando, Miquel Àngel Vidal, Albert Villaró, Júlia Zábala, Monica Zgustova, Olga Xirinacs.


López Crespí: memòria de Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés, Pere Quart, Josep M. Llompart, Miquel Martí i Pol, Celaya, Blas de Otero, Maiakovski, Marx, Gramsci, el Che, Paul Nizan, Franz Fanon, la Gran Revolució Francesa, la Comuna de París, el 1917 soviètic, la revolta dels Consells a Berlín i Hongria, la guerra civil revolucionària dels anys 36-39, el Maig del 68, Allende...

Turmeda | 26 Novembre, 2008 10:06 | facebook.com

Les ciutats imaginades és també aquesta reivindicació dels principis i molts dels personatges històrics que han volgut enterrar pels epígons de la buidor postmoderna. ¿O és que l'exemple que significa i significarà sempre la revolta de les Germanies, la resistència patriòtica catalana a la invasió espanyola borbònica, la lluita dels homes i dones en la Gran Revolució Francesa o de la Comuna, del 1917 soviètic, de la revolta dels Consells a Berlín i Hongria en els anys dinou i vint del segle passat, la resistència dels pobles de l'estat al feixisme en temps de la guerra civil revolucionària dels anys 36-39 ja no signifiquen res? Ni les idees de Marx, Gramsci, el Che, Paul Nizan o Franz Fanon? Tot s'ha de llençar als fems com va fer el nazifeixisme, la CIA i l'imperialisme ianqui, els postmoderns actuals?. (Miquel López Crespí)


Poesia mallorquina i resistència: la força dels records


Les ciutats imaginades, com abans El cant de la sibil·la, Temps moderns: homenatge al cinema o Calendaris de sal són part, els fonaments essencials, del mur que, per a servar il·lusions i bellesa, esperances i promeses, els juraments que mai no hem volgut trair, hem anat bastint al llarg dels anys. Fonaments de la resistència com abans havien estat els poemaris Les Plèiades, Els poemes de l'horabaixa, Llibre de Pregàries, Tatuatges, El cicle dels insectes, Planisferi de mars i distàncies o Un violí en el crepuscle.

Finalment ens adonam que hem viscut per a salvaguardar les dèbils empremtes de la nostra fugissera presència sobre la terra. "Et record a Saqqarà / caminant descalça / sobre l'arena del desert que ha envaït els antics temples, / les tombes excavades en la roca calcària.". O, com escrivim en el poema "Intuint la mar al fons dels teus ulls": "Caminar senzillament a l'atzar intuint la mar al fons dels teus ulls. / No saber res de les hores quan ens aturam sota els xiprers / i et veig el pit tremolant sota la camisa humida per la suada.".

Escriure, talment participar en una batalla contra el temps que marceix les roses, desfà les més belles promeses i juraments. Com sentir el batec de la sang dominant venes i nervis en les primeres i llunyanes enrampades del plaer: "És el formigueig del plaer pujant per l'espinada, / els llavis mormolant paraules en inintel·ligibles idiomes desconeguts".

Però crec que seria bo precisar que malgrat la nostàlgia pel temps esvanit, mai no hem deixat de banda els principis de justícia, llibertat i dignitat amb els quals ens alletaren els homes i dones que, malauradament per a la pàtria, perderen la guerra. La reflexió íntima i personal fent referència a les vivències amoroses, als viatges, als amics que ens han ajudat a resistir fins el dia d'avui, són una realitat que l'escriptor palesa a cada pàgina de Les ciutats imaginades i de molts dels altres poemaris publicats aquests darrers anys. Malgrat que, en una lectura apressada del llibre, pugui semblar que són allunyats de qualsevol intenció cívica, no és així ni molt manco. Ho podem constatar en el poema "El formigueig del plaer" on el poeta descobreix al lector els motius de les fugides i escriu, tot explicant l'origen primigeni d'alguns d'aquells viatges: "Pels racons més inversemblants dels carrers que trepitjam / cercam indicis, / rastres concrets que ens permetin saber / on neixen les emocions, / els poderosos càntics on fructifica la revolta".



L'escriptor Miquel López Crespí (a la dreta de la fotografia), guanyà, amb el poemari Les ciutats imaginades el Premi de Poesia Ciutat de Tarragona 2005, un dels més prestigiosos dels Països Catalans. El llibre ha estat publicat per Cossetània Edicions.

Vet aquí la motivació, el nucli de moltes de les accions del poeta al llarg de breu temps que li va ser concedit damunt la terra. Els poemariLes ciutats imaginades no vol ser, ni molt manco, un catàleg de lamentacions, l'acurada expressió del plorinyar d'un vell recordant els dies joiosos de la seva joventut. Evidentment els poemes que conformen el llibre evoquen el passat, els amors i desamors que ens han agombolat, el record dels familiars desapareguts, juntament amb llurs idees i il·lusions, en els grans forats negres dels calendaris. Però evidenciant la presència final de la Mort, l'arribada de l'Oblit més i més fosc, també volen deixar constància de la perenne actualitat de la Revolta malgrat dècades de traïdes i tones d'estèril desencís promogut pels vencedors.

L'autor no vol oblidar res, no "passa de res", no creu ni ha cregut mai que el component cívic de la poesia hagi estat "superat" com afirmen tots aquells que critiquen i silencien Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés, Pere Quart, Josep M. Llompart, Miquel Martí i Pol, Celaya, Blas de Otero o Maiakovski, per dir solament uns noms prou coneguts i importants, dient que són expressió d'un "desfasat realisme". Quines ximpleries per a amagar la buidor i la reacció cultural i política!

Llegint Les ciutats imaginades ens adonarem com mai, en cap dels poemaris escrits, el poeta ha baixat la guàrdia ni ha cedit als cants de sirena dels postmoderns. Aquesta afirmació la volem deixar ben aclarida per tal que no hi hagi cap mena de dubte ni confusió. En arribar a Dublín, el primer que fèiem era anar per uns moments als indrets on moriren, defensant la llibertat, els rebels que comandaven James Connolly i Michael Collins. O, a Barcelona, en el Fossar de les Moreres, saber exactament d'on venim i on volem anar. Lluís Companys, torturat i afusellat al castell de Montjuïc. Lluís Companys i milers de patriotes i antifeixistes arreu de l'estat i arreu del món. Una presència inquietant, la seva, la de tots els homes i dones que, lluny de cap mena d'egoisme, han donat el més valuós d'ells mateixos, la seva vida, en la lluita per una humanitat nova, per un món sense injustícies socials ni opressions nacionals.

Com, em deman, no havíem de servar un record emocionat en llur memòria? Els versos finals del poema "Els plànols de les ciutats perdudes" ho deixen ben explicat: "Sobtadament, / retornant de la letargia / de tants hiverns desconcertants, són aquí de nou, / llurs siluetes fonedisses a la cua de l'autobús, / caminant al nostre costat.".


Es tracta de reivindicar, evidenciar la forta càrrega d'il·lusions, rebel·lió i utopia militant que posseí la generació de joves dels anys seixanta i setanta, hereva de totes les generacions de lluitadors que ens precedí. En els versos de "Viatge a la Comuna" el poeta concreta quin era i és el seu món cultural i polític. L'autor mai no amaga d'on procedeix, de quina història se sent hereu, quin són els seus i qui són els enemics. ¿O no és una declaració de principis anar a posar un ramell de flors al mur del cementiri de Père Lachaise on la burgesia francesa afusellà els homes i les dones que aixecaren per primera vegada la bandera roja del proletariat universal? Recordem els versos finals del poema: "Novament l'endiumenjada presència de Louise Michel / i Eugène Pottier, / de Jules Vallès i Paul Verlaine, / de Rimbaud i Victor Hugo".

Tanmateix... ¿podríem escriure un poemari sense aquesta mena de referències als esdeveniments històrics que ens condicionaren i condicionen encara? Com separar el món personal del poeta de la realitat que l'ha fet fer ser com és? Quina mena de monstre seria aquell escriptor que s'hagués sotmès a aquesta mena de lobotomia? Com deixar de banda la presència de tot el món cultural i polític que ens ha ajudat a alimentar les bateries de l'esperança i de la il·lusió? O no hem bategat per les idees de la llibertat i la justícia social amb la mateixa força i intensitat que ho hem fet pel nostre primer amor, per servar els pètals de les roses? Per això, com hem escrit una mica més amunt, en el poema "Viatge a la Comuna", l'autor de Les ciutats imaginades no amaga ges ni mica les seves intencions quan, un matí qualsevol, en arribar a París, el primer que fa és caminar pels estrets carrerons del cementiri de Père Lachaise "amb ramell de flors vermelles a les mans, / avançant enmig de les tombes de Chopin i Balzac, / Rossini i Colette, / Flaubert i Édith Piaf", demanant-se, enmig de la grisor del present: "On trobar la tomba dels federats, / el record desesperadament lluminós / d'aquells que ens precediren en el combat?".


Les ciutats imaginades és també aquesta reivindicació dels principis i molts dels personatges històrics que han volgut enterrar pels epígons de la buidor postmoderna. ¿O és que l'exemple que significa i significarà sempre la revolta de les Germanies, la resistència patriòtica catalana a la invasió espanyola borbònica, la lluita dels homes i dones en la Gran Revolució Francesa o de la Comuna, del 1917 soviètic, de la revolta dels Consells a Berlín i Hongria en els anys dinou i vint del segle passat, la resistència dels pobles de l'estat al feixisme en temps de la guerra civil revolucionària dels anys 36-39 ja no signifiquen res? Ni les idees de Marx, Gramsci, el Che, Paul Nizan o Franz Fanon? Tot s'ha de llençar als fems com va fer el nazifeixisme, la CIA i l'imperialisme ianqui, els postmoderns actuals? Allende no va existir mai? ¿La primavera lluminosa del Maig del 68, les multituds expectats i combatives de Praga contra els tancs soviètics, la Lisboa revolucionària de 1974, aquella ciutat en flames, la Gasteiz dels consells obrers i estudiantils de 1976... foren un somni inexistent producte de la "propaganda marxista", la "conspiración judeo-masónica"? Ningú no va sortir a pintar les parets de Ciutat per provar de salvar la vida de Salvador Puig Antich? ¿Qui no vol recordar i per què no vol recordar l'esforç, la lluita dels millors homes i dones de la nostra generació, de les generacions que ens precediren, de les multituds revoltades arreu del món a través de la història o ara mateix?

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Carles Manera i els escriptors mallorquins

Turmeda | 26 Novembre, 2008 07:31 | facebook.com

El favoritisme més barroer i vulgar és lloc comú de moltes d'aquestes col·leccions. Els cacics comarcals controlen així una parcel·la significativa de poder i determinats escriptors perden el caminar per córrer, en tant els hi assegurin una possibilitat de veure llurs obretes impreses. La nostra, a vegades, trista història literària, n'està plena de llibrets publicats per amiguisme, de llibrets pagats pel mateix autor, d'autors que paguen als crítics per tal de "quedar bé". Se'n podria escriure un llibre de la "feina" de clans i camarilles per promocionar "un nou valor", per silenciar-ne a un altre, d'oblidar per sempre a qui no combregui amb les normes d'obligat compliment. (Carles Manera)


López Crespí contínua amb una militància compromesa amb la causa del poble, la qual cosa no eludeix una qualitat literària indiscutible i reconeguda, sinó per petites capelletes d'aquí, sí per persones de vàlua literària d'arreu els Països Catalans. Per això, a un context dominat per llimacs i paràsits -com diu un bon amic meu- López Crespí, fugint de reformes polítiques fantasmagòriques, representa el sentit d'honestedat que necessita l'Illa en calma, autèntic Funeral de cendres potenciat pels inquisidors de la lletra impresa. (Carles Manera)


Veus literàries: Miquel López Crespí


Per Carles Manera, historiador i doctor en història per la Universitat de les Illes Balears (UIB)



Que tota activitat social crea grups i grupets no és una novetat. Les capelletes i camarilles són ben corrents en tots els camps professionals (metges, professors, arquitectes, etc). De les capelletes i camarilles no se'n lliuren ni partits polítics ni sindicats obrers. I el camp de la cultura no n'es una excepció. Per a l'escriptor interessat entrar a elles esdevé un exercici "lingüístic" en el sentit fisiològic de l'accepció, una garantia segura de publicar i de relacionar-se amb aquest concret món intel·lectual. Fixau-vos en els títols que es publiquen cada any a Mallorca, i comprovareu que en un 70 per cent els noms són els mateixos que l'anterior, i també són gairebé sempre les mateixes col·leccions literàries que els editen. El favoritisme més barroer i vulgar és lloc comú de moltes d'aquestes col·leccions. Els cacics comarcals controlen així una parcel·la significativa de poder i determinats escriptors perden el caminar per córrer, en tant els hi assegurin una possibilitat de veure llurs obretes impreses. La nostra, a vegades, trista història literària, n'està plena de llibrets publicats per amiguisme, de llibrets pagats pel mateix autor, d'autors que paguen als crítics per tal de "quedar bé". Se'n podria escriure un llibre de la "feina" de clans i camarilles per promocionar "un nou valor", per silenciar-ne a un altre, d'oblidar per sempre a qui no combregui amb les normes d'obligat compliment.


Miquel López Crespí a mitjants dels anys vuitanta encapçalant una manifestació per la pau i contra l'OTAN. Era l´època quan Carles Manera va escriure aquest article referent a l'escriptor de sa Pobla. Aleshores els dos intel·lectuals mallorquins representaven l'avantguarda illenca de la lluita pel socialisme i l'antifeixisme i antiimperialisme militant, tasca que han continuat des de les diverses plataformes d´intervenció pública on han actuat sempre en el sentit de fer avançar les forces progressistes i d'esquerra de les Illes.

En aquest context l'aparició de dues obres (L'Illa en calma i Foc i fum) d'un autor oblidat i silenciat per determinades esferes culturals illenques, no deixa d'esser un focus d'interès per pròxims i aliens al nostre panorama literari. Miquel López Crespí, home d'una indubtable capacitat creativa, amb vint-i-set premis assolits arreu dels Països Catalans i l'Estat espanyol, amb sis llibres publicats i altres a punt de sortir, esdevé un dels autors més guardonat en la història de les lletres mallorquines. Això motiva enveges i gelosies dels homeneus de sempre. A López Crespí no li perdonen l'èxit dins el seu camp, però sobretot el manteniment de les mateixes idees polítiques que defensava fa prop de vint anys. Pragmatisme i transició -oh, màgiques paraules!- estan renyades, en quant als conceptes filosòfics i polítics més profunds, amb l'autor de sa Pobla. Els seus detractors tàcits (que li donen una hipòcrita abraçada al carrer) o públics (que el voldrien veure davant un escamot d'afusellament), tenen un nus a la panxa cada vegada que la premsa anuncia que López Crespí, de sa Pobla, ha obtingut el premi.... Paradoxalment -o no tant- la marginació d'aquest autor que no té vergonya -ai las!- de confessar-se comunista, es fa palesa a Mallorca, l'Illa en calma que narra en el seu llibre publicat per la Diputació de València. Nogesmenys, i malgrat un cert i intencionat arraconament pels homes de les torres d'ivori, López Crespí contínua amb una militància compromesa amb la causa del poble, la qual cosa no eludeix una qualitat literària indiscutible i reconeguda, sinó per petites capelletes d'aquí, sí per persones de vàlua literària d'arreu els Països Catalans. Per això, a un context dominat per llimacs i paràsits -com diu un bon amic meu- López Crespí, fugint de reformes polítiques fantasmagòriques, representa el sentit d'honestedat que necessita l'Illa en calma, autèntic Funeral de cendres potenciat pels inquisidors de la lletra impresa. (1)

(1) Article publicat l'any 1984 en el suplement Cultura del diari Última Hora


Llibres com el de López Crespí representen una contribució important que, si més no, poden incitar al debat sobre una fase històrica cabdal. Debat que manca, i molt, entre els nostres intel.lectuals, en el sentit gramscià del terme. Aquesta mena d'assaigs personalitzats, com el que ha fet en Miquel, quan encara molts dels protagonistes que apareixen al llibre hi són vius i poden contrastar el que allà s'indica, constitueix un saludable exercici que caldria sovintejar amb un objectiu palès pels historiadors: en aquest cas concret, reflexionar seriosament sobre l'articulació de la lluita antifranquista a Mallorca. (Carles Manera)


Carles Manera: contra el dogmatisme i el sectarisme. Defensa de la memòria històrica de l’antifranquisme de les Illes



1976: En la fotografia podem veure una bona part de la direcció dels comunistes de les Illes (OEC) que no havien pactat amb el franquisme reciclat el repartiment de sous i poltrones. Entre els dirigents de l'OEC podem veure Miquel López Crespí, Jaume Obrador, Pere Tries, Carles Maldonado, Mateu Ramis, Francesc Mengod, Antònia Pons, Tomeu Febrer... Hi manquen Mateu Morro, Josep Capó, Antoni Mir i Margalida Chicano, entre molts d'altres membres de la direcció.

L’any 1994, concretament en el mes d’abril, hi hagué una brutal campanya d'alguns membres de l'antiga direcció carrillista de les Illes (PCE) i sectaris afins que, mitjançant una sèrie de pamflets, calúmnies, mentides i tota classe de tergiversacions arribaren a afirmar que "els partits a l'esquerra dels PCE fèiem el joc al franquisme policíac". Aquesta inicial brutor contra els militants i partits de l'esquerra revolucionària illenca anava signada per Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero, Antoni M. Thomàs i Salvador Bastida. Posteriorment s’hi afegí el dirigent carrillista Pep Víchez.

Aleshores vaig poder sentit de ben a prop la solidaritat de l'amic Carles Manera. El brutal atac del carrillisme contra la meva persona i contra el llibre que m'acabava d'editar Lleonard Muntaner, L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), va omplir pàgines i pàgines de la premsa de l'any 1994 (ajudant emperò, de forma indirecta, a fer famós i exhaurir el llibre que volien silenciar). En aquella concreta conjuntura Carles Manera va publicar un interessant article parlant de la importància de les històries personals en la reconstrucció del nostre passat més recent. Era una bufetada al dogmatisme i a la mala fe.


Miquel López Crespí i Josep Capó, membres de la direcció dels comunistes de les Illes (OEC), sortint dels jutjats moments abans d'entrar a la presó de Palma (Mallorca).

Aquest article, titulat "Antifranquisme i lluita cultural" va ser publicat en El Mundo-El Día de Baleares el 13 d'abril de 1994. Vet aquí alguns dels fragments que, de forma indirecta però molt efectiva, ajudaren a fer callar -i avergonyir- els calumniadors i envejosos que, plens de mala fe, havien provat d'embrutar la memòria història de l'esquerra revolucionària de les Illes, de l'antifeixisme combatent.

Aquest article de Carles Manera, deia: "Convé assenyalar que l'obra de López Crespí és, sobretot, un recull de records vivencials de forma molt subjectiva: el mateix Miquel ho explicita en les primeres planes del treball, car afirma que no persegueix escriure un llibre d'història 'objectiu' (tots sabem que la història objectiva no existeix). Des d'un punt de vista historiogràfic, la recuperació de les històries particulars de persones que visqueren processos concrets és un fenomen que els col.legues britànics coneixen prou bé. El mestre Eric Hobsbawm, amb els seus estudis sobre el món del treball, ja incidia en el tema de forma palesa. Per cert, el vell professor segueix lúcid com sempre: el darrer que acaba de publicar sobre una nova política per a l'esquerra radical no té desperdici i encaixa força amb el tema que tracta López Crespí. Alguns dels deixebles de Hobsbawm, creadors del History Worshop (una experiència única adreçada a historiar les vides d'obrers i obreres a l'Anglaterra cada cop menys industrial del present segle) han perllongat una tasca d'arrels pregones al seu país. Encapçalat per un innovador Ralph Samuel, constant reivindicador de la història popular, el HW s'ha erigit en certa forma en la veu del passat, amb la rigorosa utilització de la història oral en la que el grup n'és expert: Paul Thompson ho demostrà fa uns anys a unes jornades sobre el tema al Monestir de La Real. La tradició marxista dels historiadors socials anglesos ha emfasitzat la necessitat de reivindicar aquest nivell experiencial, ric i poderós, per tal de conèixer el costat generalment ocult en els llibres de text: el dels protagonistes anònims. Aquest instrumental heterodox es troba també a les mans d'historiadors no marxistes, com ara Peter Laslett i membres significatius del Cambridge Group, que han desenvolupat una tasca encomiable de recuperació de vides quotidianes i d'experiències puntuals.

'A casa nostra ens trobem a anys llum de tot això. Però llibres com el de López Crespí representen una contribució important que, si més no, poden incitar al debat sobre una fase històrica cabdal. Debat que manca, i molt, entre els nostres intel.lectuals, en el sentit gramscià del terme. Aquesta mena d'assaigs personalitzats, com el que ha fet en Miquel, quan encara molts dels protagonistes que apareixen al llibre hi són vius i poden contrastar el que allà s'indica, constitueix un saludable exercici que caldria sovintejar amb un objectiu palès pels historiadors: en aquest cas concret, reflexionar seriosament sobre l'articulació de la lluita antifranquista a Mallorca. [] El llibre de López Crespí, escrit en un estil clar, directe i sense concessions, no deixa de costat les expressions de combat pròpies de la més estricta clandestinitat. Penso que això li pot llevar força als ulls dels lectors més joves, que no visqueren ni de rampellada els fets que es detallen. Però els que coneixem, en major o menor grau, alguns dels esdeveniments presentats per l'autor hem sentit una mena de nostàlgia, barrejada amb somriures de complicitat, quan es llegeixen certs episodis, talment epopeies d'una resistència probablement molt mitificada... En aquest sentit, l'estil d'Antoni Serra al seu Gràcies, no volem flors em sembla més distant i objectiu, sense que resti valors a la fiabilitat de López Crespí, ni clara subjectivitat a l'obra de Serra. Són dues maneres d'exposar experiències pròpies que afectaren a les mateixes persones que apareixen a les seves respectives obres".

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb