Literatura catalana contemporània

Història de Mallorca: Calvià, Puigpunyent, Estallencs, Esporles, Banyalbufar, Valldemossa, Deià, Sóller, Escorca, Pollença, Alcúdia, Muro, Llubí, Santa Margalida, Artà, Manacor, Felanitx, Santanyí, Campos, Llucmajor, Algaida, Montuïri, Porreres, Sant Joan, Petra, Sineu, Sencelles, Binissalem, Alaró, Selva, Campanet, sa Pobla, Santa Maria, Bunyola, Marratxí...

Turmeda | 05 Desembre, 2008 16:22 | facebook.com

Llegint el llibre Viaje a las Villas de Mallorca 1789 ens assabentam de la situació econòmica concreta, recursos agrícoles i de bestiar, nombre d'habitants, indústries principals i edificis de valor artístic dels pobles de: Calvià, Puigpunyent, Estallencs, Esporles, Banyalbufar, Valldemossa, Deià, Sóller, Escorca, Pollença, Alcúdia, Muro, Llubí, Santa Margalida, Artà, Manacor, Felanitx, Santanyí, Campos, Llucmajor, Algaida, Montuïri, Porreres, Sant Joan, Petra, Sineu, Sencelles, Binissalem, Alaró, Selva, Campanet, sa Pobla, Santa Maria, Bunyola i Marratxí. (Miquel López Crespí)

Jeroni de Berard i Mallorca


L'any 1983 l'editor Lluís Ripoll, amb patrocini de l'Ajuntament de Palma, va editar un llibre extraordinàriament curiós pel sorprenent material informatiu que ens ofereix sobre Mallorca. Es tracta de l'obra de Jeroni Boix de Berard i de Solà Viaje a las villas de Mallorca 1789. El llibre és la transcripció del manuscrit existent a la Biblioteca Municipal de Ciutat i l'edició de 1983 va acompanyada d'una interessant introducció de Lorenzo Pérez.

En parlar de Jeroni de Berard (Palma 1742 -1795), la Gran Encoclopèdia de Mallorca diu que als disset anys anà a Madrid on estudià belles arts i matemàtiques. El 1775 entrà a la Real Academia de San Fernando com a soci d'honor i de mèrit. El 1788 fou nomenat director de l'escola de dibuix creada, a instància seva, per la Societat d'Amics del País.

Lorenzo Pérez, en la introducció a Viaje a las villas... explica que Jeroni Berard "el 28 de julio de 1764 fue nombrado teniente del cuerpo de milicias provinciales y, ascendido a capitán en 1770".

L'elaboració del llibre va ser una feina prou laboriosa per a Berard, i sabem que li costà un parell d'anys. Ajudat pel prevere Sebastià Sans, aixecà plànols de quasi tots els termes municipals. Malauradament molts d'aquests plànols han desaparegut. Una citació de José Ramis d'Ayreflor publicada en la introducció de Lorenzo Pérez ens assabenta de la situació familar de Jeroni de Berard. Una situació gens afavoridora de la conservació dels seus materials. Diu José Ramis d'Ayreflor: "Por haber muerto D. Gerónimo, escribe el capuchino Luis de Villafranca, dexando a sus hijos jóvenes; éstos, faltos de luces, desperdiciaron los sudores y vigílias de su padre y es por demás buscar en su casa las láminas y la descripción ni nada de quanto trabajó este benemérito caballero mallorquín".

Viaje a las villas de Mallorca restà inèdita fins a l'edició de 1983 que comentam.

Jeroni de Berard, com conta la GEM, "va deixar altres obres, els manuscrits de les quals es conserven a biblioteques privades. Tracten de la construcció de rellotges de sol i altres màquines, del Real Sitio de San Ildefonso i de temes agrícoles i artístics".

Lorenzo Pérez ens informa que el Viaje... es va escriure vers el 1784. Per una nota sabem que la veu de Sineu la redactava després de febrer de 1790. Per tant, el llibre de Jeroni de Berard documenta com eren els pobles de Mallorca a finals del segle XVIII, i l'obra conforma tot un caramull de material històric de gran importància.

Llegint el llibre Viaje a las Villas de Mallorca 1789 ens assabentam de la situació econòmica concreta, recursos agrícoles i de bestiar, nombre d'habitants, indústries principals i edificis de valor artístic dels pobles de: Calvià, Puigpunyent, Estallencs, Esporles, Banyalbufar, Valldemossa, Deià, Sóller, Escorca, Pollença, Alcúdia, Muro, Llubí, Santa Margalida, Artà, Manacor, Felanitx, Santanyí, Campos, Llucmajor, Algaida, Montuïri, Porreres, Sant Joan, Petra, Sineu, Sencelles, Binissalem, Alaró, Selva, Campanet, sa Pobla, Santa Maria, Bunyola i Marratxí.

Però d'aquests llibre ens interessa especialment la veu que va referència a la "Villa de La Puebla" (pags. 291-299).

Sa Pobla, en aquest final de segle XVIII, és per a Jeroni de Berard "un poble de vistosa simetría" a "imitación de la de Petra". Berard ens informa que el nombre de carrers és de tretze ("y forman un cuadrilátero"). Els carrers són llargs i en total ha comptat 609 cases. Afegint algunes cases més del terme municipal s'arriben als 625 focs. A sa Pobla hi viuen aleshores 908 homes, 948 dones, 342 pàrvuls i vint eclesiàstics.

Posteriorment, en passar a analitzat la riquesa industrial i agrària del poble, Berard ens informa que sa Pobla disposa de deu molins de vent i cap molí d'aigua. Diu que el poble no té fonts i parla d'horts regats mitjançant sínies. Som, per tant, lluny de l'esclat de molins de vent de finals del segle XIX i començaments del XX. El paisatge de sínies que descriu Berard ens dóna una idea de sa Pobla molt semblant a com degué ser en temps dels àrabs.

Així i tot "La Puebla" que descriu Berard és prou rica per a recollir 6.649 quarteras de blat, 452 de civada i 3.556 de llegums. Els oliverars de prop de la muntanya donen igualment 2 .400 "quartanes" d'oli. El cànyem i el lli són també dues riqueses fonamentals dels poblers. La quantitat de canyem que anualment es treu es de 2.500 quintals i 1.000 de lli. Les vinyes, que també n'hi ha, produeixen 1.500 quartines.

Sa Pobla té igualment a finals de segle XVIII 3.193 ovelles, 710 cabres i prop de 163 bous. Jeroni de Berard parla també dels torrents de Sant Miquel i el Muro. Torrents que, històricament, quan han provocat inundacions, han estat el malson dels pagesos.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

La cultura catalana en els anys 60 i 70: Mallorca en el record (blog de l'escriptor Miquel López Crespí)

Turmeda | 05 Desembre, 2008 12:54 | facebook.com

Tot servia per a combatre la dictadura. La cançó, la pintura, l'escultura... Anys endavant coneixeríem els experiments que, en silenci, dins de la marginació més absoluta del que era el món oficial de la cultura, feia l'escultor Miquel Morell en el seu estudi de Camp Rodó. Fins i tot la mímica era útil. Essent amic d'en Gerard Mates, vaig entrar en contacte amb els excel.lents actors del grup de mímica Farsa, que dirigia Pere Martínez Pavia. (Miquel López Crespí)


La cultura a Mallorca en els 60 (pàgines del meu dietari)


Tot servia per a combatre la dictadura. La cançó, la pintura, l'escultura... Anys endavant coneixeríem els experiments que, en silenci, dins de la marginació més absoluta del que era el món oficial de la cultura, feia l'escultor Miquel Morell en el seu estudi de Camp Rodó. Fins i tot la mímica era útil. Essent amic d'en Gerard Mates, vaig entrar en contacte amb els excel.lents actors del grup de mímica Farsa, que dirigia Pere Martínez Pavia.

En Pere (Melilla, 1927) era -i és!- un excel.lent pintor i escultor dominat per una activa i ferrenya febre creativa i que, en els moments més durs de la dictadura, no dubtà gens ni mica a posar tota la seva creativitat en la tasca complicada i difícil de l'alliberament del nostre poble. En Pere s'instal.là definitivament a Mallorca el 1941, i el 1953 es donà a conèixer amb una exposició d'escultures i dibuixos a les galeries Costa, de Palma, i a l'Institut d'Espanya, de Londres. D'ençà aquella llunyana època, els seus èxits en el camps artístic han estat permanents i ha fet exposicions arreu del món (Ginebra, 1963). Entre les seves obres més conegudes podríem destacar el monument als herois de l'11 de maig de 1561 (1961), de Sóller; La parella (1983) del carrer de l'Institut Balear, de Palma; la Dona cosint (1959) de la plaça de la Mare de Déu de la Salut, de Palma, etc., etc. El 1966 fundà el grup de mim i pantomima Farsa. D'entre tots els muntatges de Farsa record especialment A, e, i o, u, any 2000, estrenat a Palma el 1969. El grup de Martínez Pavía actuà, amb notable èxit, a la Trobada de Mims dels Països Catalans (Parets del Vallès, Barcelona, 1968).

Recentment he trobat un caramull de fotografies d'aquella època. Acompanyant en Gerard, amic de Xesca Ferrer i Guillem Llabrés (ambdós, actors del grup Farsa), els feia fotografies en l'intent de fer una exposició. Aquesta afecció -la fotografia-, que sempre he mantingut una mica soterrada, dominada i controlada per l'altra, la que de veritat guanyà la partida -la literatura-, pens si em vengué donada per les xerrades i converses que aleshores teníem amb n'Antoni Catany.

Antoni Catany era de Llucmajor (1942). Ja l'any 1966 m'havien impressionat una sèrie de reportatges seus publicats a Serra d'or (especialment un caramull de fotografies de Menorca i Eivissa). Però no va ser fins el 1972 que realitzà la primera exposició individual a Barcelona. Després, els seus èxits com a fotògraf han estat permanents. Sabem que ha exposat a Alemanya, Japó, Països Baixos, Anglaterra, Tunísia, Estats Units, Itàlia, França, etc.

Mirant aquelles fotos veig na Clara i na Socorro Thomàs, els mateixos Gerard Mates i Guillem Llabrés, na Carme Sampol (neboda d'en Jaume Vidal Alcover i ajudant molt eficaç de Jaume Adrover a les Aules de Poesia que es feren al local de Grifé & Escoda del carrer de Jaume III), en Mateu Forteza, na Margarida Tomàs, en Josep Oleza, en Joan Guerra, na Lourdes Sampol i en Josep Santlleí... Lluitar contra la dictadura amb la mímica! Tots els que anàvem a les actuacions del grup ho sabíem a la perfecció, que quasi tots els números que imaginava en Pere Martínez Pavia tenien aquesta intenció... denunciar la misèria de la vida sota la dictadura franquista, imaginar una existència lliure, sense el domini aclaparador de la pseudocultura del nacionalcatolicisme... Per desgràcia Farsa desaparegué el 1970, però el record que en servam tots el que li férem costat serà perdurable i ens acompanyarà mentre visquem.

Tot el renaixement cultural de finals dels seixanta s'havia anant incubant a ran de les grans vagues del seixanta- dos i seixanta-tres a Astúries i altres indrets de l'Estat. Vist amb perspectiva, t'adones com tot aquell ampli moviment cultural antifeixista (conferències, Aules de Poesia, Teatre i Novel.la, la Nova Cançó, les creacions autèntiques dins del cine, el teatre, la novel.la, la poesia, tant a Catalunya com a la resta de l'Estat) eren obra, en bona part, d'autors i creadors independents.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí


Escriptors i artistes en la lluita contra la dictadura.



Roda de premsa clandestina dels comunistes de les Illes (OICE) quan encara no havien canviat les sigles a OEC. D'esquerra a dreta: Jaume Obrador, Miquel López Crespí i Josep Capó. L'escriptor Miquel López Crespí, avantguarda en la literatura mallorquina pertanyia igualment a l'avantguarda de la lluita contra el feixisme d'ençà començaments dels anys seixanta.

Pel desembre de 1976 alguns membres de la direcció d'OEC érem a la presó de Ciutat: Josep Capó, Jaume Obrador i jo mateix. Per part del MCI hi havia n'Isidre Forteza; pel PORE, en Ramon Molina de Dios, na M. Dolors Montero. Hi eren també altres companys empresonats a ran de la manifestació del 12 de novembre. Record en Pere Ortega, n'Antoni López López, na M. del Carme Giménez Ruiz, en Manuel Carrillo...

El 20 de Desembre de 1976 el grup Criada repartia un comunicat de solidaritat amb nosaltres. Era una de les primeres vegades en la història de la plàstica mallorquina que un grup col.lectiu d'artistes s'implicava tan directament en la lluita activa contra el feixisme. El full deia textualment:

"CAMPANYA SOLIDARITAT SANCIONATS I EMPRESONATS
"Comunicat 'CRIADA': 'CRIADA', que S'OPOSA AL CAPITALISME, s'oposa també a qualsevol forma que empri aquest sistema per a explotar l'home. S'oposa, per tant, al muntatge galeria-geni i a les implicacions comercials que comporta. 'CRIADA' participa en aquesta mostra perque l'acció, encara que desenvolupada en un marc essencialment capitalista, té com a finalitat el suport als qui lluitaren per la llibertat en les jornades de mobilització pacifica del 12 de novembre".


L'obra de Miquel López Crespí Autòpsia a la matinada guanyà el Premi de Teatre Ciutat de Palma 1974. L'obra d'avantguarda de Miquel López Crespí serví per anar consolidant el teatre mallorquí modern, tasca que havien portat endavant Alexandre Ballester i Joan Soler Antich entre molts d'altres autors teatrals.

La lluita cultural antifeixista i anticapitalista arribava també al camp de la plàstica. El grup que va treballar més dins d'aquesta línia fou precisament CRIADA. Aquest col.lectiu recull moltes de les experiències anteriors de la mostra d'Art pobra (Katy Bonnín, Tinus Castanyer, Miquel Àngel Femenies i Gabriel Noguera, entre d'altres). Es tractava de lluitar contra la pastisseria del paisatgisme i els esfereïdors quadres de plàtans i pomes i flors que embrutaven, d'ençà del final de la guerra civil, els ulls dels mallorquins. ¿Hi havia res de millor, per a amagar la sang dels tres mils assassinats pel nacionalcatolicisme feixista, que un paisatge d'una idil.líca cala, o unes flors dins d'una gerra? La pintura, la literatura, el teatre, la poesia, havien servit durant quasi quaranta anys per ajudar a fer tranquil.lament la migdiada als assassins i especuladors. Ara es volia acabar amb aquesta migdiada, amb l'"art" com a decoració de menjadors de nou-rics, oficines bancàries, xalets de multimilionaris... Es criticava ferotgement el mercantilisme del podrit món de l'art burgès. La conversió de l'obra d'art en simple mercaderia. És a dir, el quadre, l'escultura, com a objecte d'especulació i forma d'obtenir plusvàlues. Aquesta primera exposició és va fer el mes d'octubre de l'any 1971 en els baixos de la llibreria Tous.

Abans de la protesta de l'Art pobra, dels artistes que s'agruparen al voltant d'Ensenya 1 i de Criada, hi hagué igualment les experimentacions de Tago, fundat l'any 1959 i que estava compost per Miquel Morell, Caty Juan, Rafel Jaume, Manuel Picó, Fraver, Vélez, Joan Palanqués, Joan Gibert, Rivera Bagur, Pere Quetglas, Francisco Carreño, Merche Sofia Pintó, Juan Garcés, Teresa Heydel... Hem parlat sovint amb l'amic Miquel Morell de la protesta artística que significà en el seu temps el grup Tago (i més endavant el grup Bes). Pens que molts dels dibuixos i escultures de Miquel Morell (especialment les seves "escultures" amb filferro) s'avancen -potser d'una manera inconscient, car no ho teoritzaren- en molts dels plantejaments dels components de la mostra d'Art pobra, Ensenya 1 i, fins i tot, Criada.

La primera mostra d'Ensenya 1 tengué lloc del sis al trenta-u d'agost de 1973 a la Galeria 4 Gats de Ciutat. Hi participaven Tomeu Cabot, Ramon Canet, Sara Gibert, Marcelino Grandes, Gerard Mates (del qual ja hem parlat en un capítol anterior), Miquel Àngel Femenies, Andreu Terrades i Steva Terrades. Com explica Mª José Coromines en el catàleg Aproximació a l'avantguarda a Mallorca (pàg. 24): "La idea comuna, tant del galerista Ferran Cano com dels artistes participants a la mostra, era sens dubte el rebuig a les característiques tradicionals de plantejament i funcionament d'una galeria comercial".

Però, dins aquesta trinxera de lluita cultural antisistema, el col.lectiu que més renou armà a les darreries del feixisme va ser, sens dubte, el grup d'artistes que s'uniren sota el nom de Criada. En l'opuscle abans esmentat (Aproximació a l'avantguarda...), Coromines n'explica l'origen (pàgs. 24-25): "El 1974, un any més tard que l'exposició als 4 Gats, coincideix en el fet que molts dels artistes d'una mateixa generació anaven a classe de dibuix de nu a la Reial Acadèmia de Sant Sebastià del carrer de l'Almudaina, on familiarment es deia Ca n'Oleo, un lloc on també anava a dibuixar el veterà Casimiro Tarrassó, quan passava llargues temporades a Mallorca. A la sortida de classe, molts d'aquests artistes es reunien al bar Moderno de la plaça de Santa Eulàlia, on feien tertúlies molt animades en les quals es parlava, sobretot, del sentit que tenia l'art establert. Es parlava contra aquest art i contra els certàmens que es realitzaven i que significaven la continuïtat d'aquesta manera d'art, i vers la qual tots se sentien identificats en una postura contrària". En la primera exposició del grup Criada (a la Llibreria Tous) hi participaren: Katy Bonnin, Bartomeu Cabot, Josep Canyelles, Tinus Castañer, Miquel Àngel Femenies, Àngel Muerza, Lleonard Muntaner, Carme Roig, Vicente Torres i Miquel Trias.

Miquel López Crespí


Raimon a Palma: la lluita antifranquista l'any 1967

Turmeda | 05 Desembre, 2008 08:58 | facebook.com

Per aquells anys, l'editorial "Daedalus" -dirigida per Bartomeu Barceló- havia publicat "Els Mallorquins" de Josep Melià que ajudàrem a vendre com si fos "El Capital" de Karl Marx. Tot ens era útil per combatre la dictadura! El 68 fou també excepcional. Des de París ens arribaven les notícies del maig francès que ens permetia constatar que les revoltes populars a l'Europa desenvolupada no havien finit. I el que era més important, la flama de la resistència la portaven partits i organitzacions que no tenien res a veure amb l'estalinisme. Fou quan sentírem parlar per primera vegada d'Alain Krivine i Ernest Mandel, els dirigents de la Lliga Comunista Revolucionària (la secció francesa de la IV Internacional). La revista dels situacionistes -"L'International Situationiste"- ens obria els ulls vers aspectes silenciats per l'estret economicisme de molts dels partits comunistes legals a la resta d'Europa. (Miquel López Crespí)


...la Brigada Social anava desesperada. Dos jeeps de la Policia Armada estaven aturats davant el Govern Civil. Li havien prohibit cinc cançons. Va sortir a l'escenari vestit de negre (camisa i pantalons), decidit. Quan va començar a cantar "Al vent!", el cinema, com si fos una onada immensa, s'agità, aixecant-se com un sol home, fent aplaudiments sense aturar. Els "Llibertat!" i "Amnistia!" (Miquel López Crespí)


El recital de Raimon al cinema Born (1967)



Raimon.

Pel setembre de l'any 1967, l'escriptor Joan Manresa, que mantenia contactes permanents amb Barcelona, ens informà que per l'octubre -si el governador civil no ho prohibia- hi hauria un recital de Raimon al cinema Born. Per a copsar el que allò significava enmig de tanta grisor cultural, hom ha d'imaginar el que podia representar per a un militant del PCE que li diguessin que vendria la Passionària. A Raimon el coneixíem per la propaganda que aleshores li feia l'emissora d'en Carrillo, la REI, que emetia des de Bucarest finançada per Ceausescu.

No cal dir que tothom es mobilitzà a fons. La majoria dels joves que ens movíem pels cercles antifranquistes consideràrem l'"acció" com a prioritària. Ajudàrem a repartir per barriades i pobles la propaganda anunciant l'acte. Tot anà a la perfecció. El dia del recital la gent no hi cabia en el cinema Born. La cua era infinita. Milers de joves i adults es barallaven per a trobar-hi una entrada. Crec que fou aleshores, en aquell precís moment, quan vaig comprendre que no res, cap sistema repressiu, no podria impedir l'alliberament social i cultural del nostre poble.



Dins del cinema Born, la Brigada Social anava desesperada. Dos jeeps de la Policia Armada estaven aturats davant el Govern Civil. Li havien prohibit cinc cançons. Va sortir a l'escenari vestit de negre (camisa i pantalons), decidit. Quan va començar a cantar "Al vent!", el cinema, com si fos una onada immensa, s'agità, aixecant-se com un sol home, fent aplaudiments sense aturar. Els "Llibertat!" i "Amnistia!" se succeïren l'un rere l'altre. L'emoció ens dominava a tots. Alguns companys aprofitaren per llançar un paquet d'octavetes demanant l'alliberament dels presos polítics. Per sort, el recital, amb la Brigada Social llegint una a una les cançons per a comprovar que el cantant s'atenia a les lletres presentades a la policia, finí amb normalitat. Aquell fou un dels moments més importants de la nostra lluita juvenil. Sabíem que anava creixent un ampli moviment antifranquista. Fins llavors, les reunions havien estat sempre en petit comitè, a les catacumbes. Mai de la vida no havíem vist una tal gentada que bategava amb les nostres idees i lluitava pel mateix! El recital, l'actitud valenta i compromesa de Raimon, ens donà força per a continuar lluitant deu, vint anys més, els que fossin necessaris!



Josep Melià anava a moltes de les presentacions d'obres de l'escriptor Miquel López Crespí. En la fotografia podem veure a Josep Melià mesos abans de morir fent costat a Miquel López Crespí.

Per aquells anys, l'editorial "Daedalus" -dirigida per Bartomeu Barceló- havia publicat "Els Mallorquins" de Josep Melià que ajudàrem a vendre com si fos "El Capital" de Karl Marx. Tot ens era útil per combatre la dictadura! El 68 fou també excepcional. Des de París ens arribaven les notícies del maig francès que ens permetia constatar que les revoltes populars a l'Europa desenvolupada no havien finit. I el que era més important, la flama de la resistència la portaven partits i organitzacions que no tenien res a veure amb l'estalinisme. Fou quan sentírem parlar per primera vegada d'Alain Krivine i Ernest Mandel, els dirigents de la Lliga Comunista Revolucionària (la secció francesa de la IV Internacional). La revista dels situacionistes -"L'International Situationiste"- ens obria els ulls vers aspectes silenciats per l'estret economicisme de molts dels partits comunistes legals a la resta d'Europa.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb