Literatura catalana contemporània

Biel Barceló: homenatge a Jaume Serra

Turmeda | 10 Desembre, 2008 16:38 | facebook.com

JAUME SERRA, MATEU MORRO, JOAN PERELLO, MAGDALENA NEBOT...


En Joan Perelló (poeta i ex-regidor de Palma) ens recita uns versos en memòria de'n Jaume Serra ahir a Can Alcover en un acte en que a més intervengueren, en Joan Ferrà (secretari general dels joves del PSM), en Llorenç Noguera (activista antifranquista), en Mateu Morro (ex-secretari general del PSM), en Magí Moranta i na Magdalena Nebot (activista de la memòria històrica i vidua de'n Jaume Serra). 

 

Us pas la meva intervenció a l'acte d'ahir vespre en memòria de'n Jaume Serra.

Benvolgudes companyes,Benvolguts companys, És per a mi un orgull poder participar en l’homenatge que avui retem a Jaume Serra, perquè recordar-lo i mantenir viu el seu llegat és un acte de justícia que ens honora com a col·lectiu.  En Jaume va dedicar la seva vida a defensar la nostra terra,  la seva gent,  la cultura i la identitat nacional. I també va ser un lluitador infatigable en favor dels valors democràtics i la justícia social arreu del món.En Jaume sempre ens encoratjava amb el seu optimisme. Un home fidel al PSM, fidel als seus ideals, fidel als seus amics, sempre tenia a la boca una paraula d’ànim. Sempre recordaré que els seus únics retrets eren en tot cas, per no estar suficientment implicats o per discutir entre nosaltres.  Vull destacar, com no, també a na Magdalena, una dona infatigable, sempre compromesa amb la causa del PSM, però també amb altres, com la de la memòria històrica.                               En Jaume juntament amb na Magdalena, va haver de viure l’exili, producte de la repressió franquista. I això feia d’en Jaume una persona especial. Amb unes conviccions d’esquerres molt clares i alhora amb una estima al seu país que el va fer abraçar un partit nacionalista com el nostre. I avui, na Magdalena continua aquesta militància activa en el PSM: a l’agrupació de Palma, a Capdepera, al Consell Polític,... i per descomptat a cada una de les conteses electorals. Quan vaig entrar al PSM, ells varen ser  dels primers militants que vaig conèixer. I no oblidaré mai el seu bon humor i la seva manera de veure les coses en positiu, perquè això sempre ens animava. Destacaria també com exemple de l’esperit emprenedor d’en Jaume la seva participació com a cofundador de PIMEM - taxi, atès que taxista era la seva professió. I agraesc avui vespre la presència de representants d’aquest col·lectiu. També vull agraïr les paraules dels que han intervengut anteriorment, i especialment de l’anterior secretari general del partit, Mateu Morro. Estic segur que avui en Jaume estaria orgullós de veure que el PSM governa amb altres forces polítiques d’esquerres i nacionalistes, de veure també que la dreta ha perdut  les àrees de poder que tenia, i de veure també la unitat del partit del darrer congrés (i en canvi, ho hagués passat molt malament amb la situació viscuda pel partit a la passada legislatura). En poques paraules, en Jaume va ser una persona exquisida i compromesa que va encarnar de manera especial els valors que defensa el PSM. Va ser un exemple a seguir i es va guanyar l’estima i el reconeixement de tots aquells que el varem conèixer, com demostra el fet que els Joves d’Esquerra Nacionalista el nomenassin president honorífic d’aquesta organització. Gràcies a persones de la talla de Jaume Serra, el PSM ha esdevingut l’instrument més vàlid del nacionalisme polític en la història de Mallorca. I actualment, que ningú no ho dubti ni per un instant, el PSM és la referència necessària per a l’articulació de l’espai nacionalista, ecologista i de progrés. És per això que avui volem recordar en Jaume, i amb ell, també a totes aquelles persones que han fet possible que la lluita per la llibertat hagi esdevingut també la lluita per l’autogovern i la identitat nacional, la lluita pel benestar de les persones, la lluita per la defensa del territori. Com a secretari general del PSM agraesc molt sentida i sincerament l’esforç i les conviccions de tots els homes i les dones que, seguint l’exemple de Jaume Serra, Jaume Moncades, Toni Roig i tants d’altres, no heu defallit en la vostra, en la nostra lluita incansable per la llibertat.  Permeteu-me recórrer a les paraules del també enyorat Josep Maria Llompart i de la Penya, prohom de les lletres catalanes i un altre dels grans referents del PSM, perquè ell, millor que ningú, ha sabut expressar el que representen els homes i les dones del PSM. En un acte celebrat a Son Ferriol, l’any 1992, Josep Maria Llompart digué:  “Sou vosaltres, companys del PSM, els qui enmig de tanta runa heu sabut servar-nos la il·lusió. Vosaltres no heu oblidat el somni; tot coneixent, però, en cada moment allò que la realitat permetia. Somiadors i realistes alhora, heu sabut mantenir la dignitat i l’honor de la lluita política”. Vull recalcar aquesta darrera frase, “Somiadors i realistes alhora, heu sabut mantenir la dignitat i l’honor de la lluita política”, perquè em serveix per recordar que el PSM manté aquest realisme en la seva activitat política diària que fa possible avançar en la consecució dels nostres objectius, del nostres somnis, que són irrenunciables. Però, sobretot, perquè en aquest moments en què la corrupció està a l’ordre del dia, vull destacar l’honradesa del PSM i reivindicar la dignitat i l’honor de la lluita política.  Dic això, perquè avui ens hem reunit aquí per retre un homenatge, sentit i merescut, a Jaume Serra. Ho hem fet públicament i de manera col·lectiva perquè volem que tothom sàpiga que mantenim viu el seu record i que ens sentim orgullosos del seu llegat.  Però estic convençut que la millor manera que tenim d’homenejar Jaume Serra és continuar mantenint la dignitat i l’honor de la lluita política. I us puc assegurar ho farem d’aquesta manera, perquè com a militants del PSM tenim l’orgull i la responsabilitat de ser dignes mereixedors d’haver tengut companys de viatge tan excepcionals com Jaume Serra. Per Mallorca, pel PSM, per tot... gràcies Jaume!  

http://bielbarcelo.balearweb.net/post/62106 Blog Biel Barceló


Aina Calvo, Catalina Cirer i la ciutat de Palma

Turmeda | 10 Desembre, 2008 11:07 | facebook.com

La solució que ha donat la batlessa Aina Calvo a la façana marítima de Palma espanta. La normativa urbanística no és un xiclet que es pot estirar a conveniència, sinó un instrument que fixa criteris tècnics i sanciona els infractors. Ningú no està autoritzat a construir més volum si la llei no li ho permet, ni que sigui la germana del rei.


L’abús de Calvo


El Consell ha de posar les coses en el seu lloc i impedir que es construeixin tres altures més a la façana marítima de Palma


Editorial

 La solució que ha donat la batlessa Aina Calvo a la façana marítima de Palma espanta. La normativa urbanística no és un xiclet que es pot estirar a conveniència, sinó un instrument que fixa criteris tècnics i sanciona els infractors. Ningú no està autoritzat a construir més volum si la llei no li ho permet, ni que sigui la germana del rei. Jaume Matas plantejà el projecte del palau de congressos com un bon negoci per a aquells que finalment guanyaren el concurs. Però la troca es capgirà amb les eleccions perquè passaren a millor vida les expectatives sobre el centre d’oci, una gran zona comercial i el casino.

Les filtracions d’aigua en el terreny limitaren a la meitat els pàrquings del palau i el segon hotel no es pogué construir perquè no hi havia solar. O sí, que n’hi havia, però era privat i Cort l’havia de comprar. Per poder continuar amb el projecte, Calvo suprimí un hotel, però permeté que l’altre pogués tenir tres altures més per "compensar". El palau de congressos és necessari, però no l’hotel. Quan la construcció d’aquest edifici amb tres altures més de les permeses suposa un abús jurídic i urbanístic de Cort, és al Consell a qui pertoca posar les coses en el seu lloc.

dBalears (10-XII-08)


Un bunyol públic


Joan Riera

La batlessa Calvo posa els pèls de punta en permetre que s’edifiquin tres altures més a un equipament públic a la façana marítma per afavorir un negoci privat. Ha propiciat un bunyol polític i jurídic. I una aberració estètica. I ho fa una senyora que es diu d’esquerres (la mateixa que denuncià De Santos). Ni Matas no s’hagués atrevit a tant. Falta solar públic? Doncs Calvo deixa aixecar tres plantes més perquè s’hi instal·li una empresa hotelera. Tot és surrealista en aquell indret.

Un palau de congressos aferrat a una autopista de vuit carrils amb la façana principal que dóna allà on se circula a cent vint per hora; un hotel d’altura desmesurada beneït per Calvo i, allò que és més preocupant, una confusió entre el que és públic i el que és privat com no s’havia viscut mai a Palma. Calvo es pot escudar en el fet que, en origen, es tracta d’una herència del PP. Però aquest argument no és acceptable. Des que la batlia passà a mans de Calvo, la idea inicial s’ha modificat a pitjor. La batlessa ha fet més gros i impresentable el bunyol. Si tota aquesta actuació pública ja és de vergonya, el resultat final fa plorera. No es pot juga

dBalears (10-XII-08)


Destruint el paisatge, el nostre patrimoni cultural, s’estén, victoriosa, la cultura de la ignorància i, mentre les màquines excavadores obrin els fonaments de munió d’edificis sense cap valor artístic, també es va bastint una Mallorca sense història, sense consciència del valuós passat arquitectònic que desapareix amb cada dia que passa. (Miquel López Crespí)


El PP i la destrucció de Palma.



Catalina Cirer

En d’altres articles hem parlat d’Andratx i de l’especulació urbanística, de la destrucció de recursos i territori per part d’encimentadors sense escrúpols, alguns dels quals, cas d’Eugenio Hidalgo, per exemple, ja a anat a la presó i és en procés d´investigació per part de la Fiscalia Anticorrupció. Però l’especulació, la utilització fraudulenta de lleis plenes d’ambigüitat, no solament s’estén per la costa i l’interior de Mallorca: Palma tampoc no se salva de la destrucció d´un patrimoni cultural importantíssim. Alguns arquitectes i constructors són sovint respectuosos en determinades tasques de restauració d'edificis antics, i la feina que fan és digna i útil per a la societat. Al costat d’aquestes actuacions professionals, fetes després d´un acurat estudi de les possibilitats de l’edifici a reformar, ens trobam amb un atac en tota regla per part dels especuladors contra munió d’edificis singulars. Sembla com si a ningú no li importàs servar una part considerable de la nostra història. Moltes vegades, no hi ha dubte, els edificis que ensorren les excavadores no tenen gaire valor històric; però als especuladors, com és evident, només els importa el preu del metre quadrat del terreny a construir, el que valdrà cada pis o garatge que posaran en venda una vegada finida la demolició i bastida la nova finca. És el que hem vist durant tots aquests anys de frenètica activitat especulativa.

Recentment, i ho podem comprovar a cada dia que passa si param una mica d’esment en el tipus d’edificis que ensorren les grues, el salvatgisme en la destrucció del patrimoni cultural i artístic de Palma pren una força inusitada. Ho havia vist en barriades en les quals he viscut. Parl de Santa Catalina, de Son Serra i la Vileta, de Son Rapinya, del carrer de Blanquerna i la barriada de Santa Pagesa... La febre especulativa amenaça a no deixar cap edifici del primer terç del segle XX dempeus. Els edificis més sol·licitats pels especuladors són les plantes baixes o habitatges d´un pis o dos i que tenguin possibilitats de construir-hi cinc o sis plantes. Les cases, algunes d´incalculable valor històric, destruïdes pels especuladors són, sobretot, a les construïdes entre els anys deu i trenta del segle passat. No fa gaire dies les grues ensorraren una meravella de l’any vint just al costat de cada meva. Vaig deixar la feina per anar a veure la destrossa pensant que hauria d’escriure un article de denúncia. L’edifici ensorrat no era cap joia modernista o racionalista, d’aquestes que, en cas de ser ensorrades, poden provocar manifestacions o cartes als diaris. Segurament no era una casa catalogada com a edifici d’especial protecció. Però per a qui signa aquest article, amb la seva destrucció es feia malbé una part important de la història de Mallorca de començaments del segle XX. La casa, com tantes altres, era en perfecte estat de conservació i com en moltes edificacions d’aquella època hom hi podia admirar el treball dels picapedrers amb el marès, dels ferrers amb el ferro forjat de balconades, dels fusters en les portes, bigues i arrambadors de nord, dels vidriers amb el vidre esmerilat, els vidres de coloraines per a les portes de nord de les cambres. No em parlem de les rajoles mallorquines, quasi noves després de més de vuitanta anys de fregadís de passes. Com vos explicava una mica més amunt, el cas d’esbucament d’aquesta casa, ben igual que els centenars que han estat esfondrades en aquests darrers anys, posa en evidència com, quasi sense adonar-nos, desapareixen alguns dels fonaments d’identitat cultural més dignes d’apreciar i tenir en compte per qualsevol poble culte i que estimi el seu patrimoni.

Mentre veia com, implacables, les màquines dels especuladors ensorraven la nostra història, em demanava què saben del nostre poble els Hidalgos que aquests dies ha portat a la presó la Fiscalia Anticorrupció i tots els Hidalgos que encara romanen en llibertat, amb Ferraris al garatge i quadres d’alta cotització, el valor cultural dels quals desconeixen, penjats en els lavabos dels seus xalets de nou-rics. Aquesta casa esbucada al carrer de Blanquerna, com moltes que he vist desaparèixer a Santa Catalina, a Son Serra i la Vileta, a totes les barriades de Palma, portava, a les seves parets i portes, en el ferro forjat, en el vidre curosament treballat, el record dels oficis d‘una Mallorca que mor a ritme accelerat. Imagín que deu ser cosa no solament de l’especulació urbanística, sinó també de la postmodernitat. L’amnèsia decretada en temps de la transició també té altres equivalents en la creació, per part del poder, de tota una sèrie d’especialistes intel·lectuals graduats en la professió de la mistificació històrica. Destruint el paisatge, el nostre patrimoni cultural, s’estén, victoriosa, la cultura de la ignorància i, mentre les màquines excavadores obrin els fonaments de munió d’edificis sense cap valor artístic, també es va bastint una Mallorca sense història, sense consciència del valuós passat arquitectònic que desapareix amb cada dia que passa.

Al final, tots els malfactors treballen conjuntament per assolir el seu objectiu. Alguns polítics, fent costat als encimentadors i en no promulgar unes lleis adients que tenguin cura del nostre patrimoni i evitin les destruccions que hem vist en aquests darrers anys, donen suport a la mundialització especulativa i a l’amnèsia generalitzada. Amb cada bocí de paisatge destruït pels especuladors, amb cada casa singular ensorrada per aquells que només pensen en el preu del metro quadrat construït, desapareixen algunes de les nostres senyes d’identitat més importants. Senyes d´identitat que hauríem de provar de salvar si de veritat volem deixar un país humanament habitable als nostres fills.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Narradors i poetes insulars de la generació literària dels 70 (I)

Turmeda | 10 Desembre, 2008 07:28 | facebook.com

Cap a mitjans dels anys seixanta, a part del compromís amb la lluita antifeixista, ja érem plenament conscients de l´esbatussada que havia significat el franquisme quant a la destrucció de la cultura catalana. Les meves primeres dèries literàries sorgeixen en aquells anys. Segurament per influència familiar: el pare i els oncles eren lectors aferrissats. A la guerra, el pare, Paulino López, era membre actiu dels destacaments de la cultura, i formava part d´aquelles improvisades companyies d´actors i actrius afeccionats muntades pel Comissariat de Cultura. (Miquel López Crespí)


La generació literària dels 70 (pàgines del meu dietari) (I)



Fira de Frankfurt 2007. D´esquerra a dreta: Jaume Pomar, Guillem Rosselló, Miquel Rayó, Rosa Maria Colom, Miquel López Crespí, Josep Sitjar, Sebastià Moranta i Miquel Àngel Vidal.

Jaume Pomar és poeta, traductor, narrador i assagista. Ens ens coneguérem a mitjans dels anys seixanta. Parl de l´època en què ell començava a escriure els primers poemes de Tota la ira dels justos, poemari que, semblant a una petita antologia, recollia la feina feta entre els anys 1963 i 1966, és a dir: Finestres a la llum, A vint anys i un dia, Poemes a Michelle i L´esperança enfonsada. Recordem que Tota la ira dels justos (Palma, La Sínia, 1967) obtengué el premi Ciutat de Palma de Poesia 1966.

Entre els seus assaigs podem destacar Bartomeu Rosselló-Pòrcel, vida i obra (1966); L´aventura de ‘Nova Palma’ (1976), llibre que en regalà amb una impressionant dedicatòria, típica dels temps foscos de la dictadura, en la qual deia: “A Miquel López, un dels pocs amb els quals coincidirem a l´hora de la lluita final o del paredón. Jaume Pomar”; El meu Llorenç Villalonga (1995) i La raó i el meu dret: biografia de Llorenç Villalonga (1995). La seva obra poètica és formada pels poemaris Tota la ira dels justos (1967), Amb la mort, amorosament (1971), Història personal (1979), Elegies (1986), Carisma del desert (1987), Imatge de la por (1988), Les quatre estacions (1991), Retorn a casa (1992), Llavis de marbre blanc (1992), Frontissa (1993) i La sínia de les hores (1997). També ha publicat la novel·la Un dia o l´altre acabaré de legionari (1988).

Si ara hagués de concretar com o qui em presentà Jaume Pomar ara farà més de quaranta anys, no ho sabia dir amb certitud. Cap al 1965, que és l´època en què vaig entrar en contacte amb en Jaume, a Palma no hi havia tantes persones amb què poguessis encetar la conversa damunt Pavese, Lenin, Sartre, Carpentier o Céline. Ni encara avui, quaranta anys i busques després que ens coneguérem! Pensau en alguns dels polítics que ens malgovernen, en la seva palesa ignorància cultural, i ho constatareu. A tall d´anèctota, i sense dir noms, puc dir que en un dinar de suport al Bloc per Mallorca, un destacat intel·lectual nostrat, dirigent d´un partit d´esquerra –i que tenia davant seu Maria Antònia Oliver-- em demanà en veu baixa, perquè ningú el sentís, qui era aquella dona que seia al seu davant. I no proveu de demanar per damunt personatges històrics o autors nostrats del tipus de Joan Soler Antich, Josep M. Palau i Camps o Antoni Mus. No en parlem si els demanam per la tasca portada a terme a Mallorca per Manuel Sanchis Guarner o que ens diguin qui va organitzar o què van significar en el seu temps les famoses Aules de Novel·la, Poesia i Teatre de mitjans dels anys seixanta. I aquests són uns exemples agafats a l´atzar. Segurament els confondran amb algú que va a les llistes del seu partit a les eleccions del moment. Això només a tall d´anècdota, per a constatar com, a vegades, en lloc d´avançar hem anat retrocendint com els crancs.

Jaume Pomar, evidentment, no té res a veure amb polítics com els esmentats.

Cap a mitjans dels anys seixanta, a part del compromís amb la lluita antifeixista, ja érem plenament conscients de l´esbatussada que havia significat el franquisme quant a la destrucció de la cultura catalana. Les meves primeres dèries literàries sorgeixen en aquells anys. Segurament per influència familiar: el pare i els oncles eren lectors aferrissats. A la guerra, el pare, Paulino López, era membre actiu dels destacaments de la cultura, i formava part d´aquelles improvisades companyies d´actors i actrius afeccionats muntades pel Comissariat de Cultura. Era un bon rapsode, el pare, i, en la postguerra poblera, quan es reunia a casa amb alguns dels presoners republicans que s´havien casat amb al·lotes de la vila, el vaig sentir sovint recitant Federico Garcia Lorca, Miguel Hernández, Pablo Neruda, Rafael Alberti, Pedro Garfias i tants i tants poetes antifeixistes dels anys trenta.

El 1966, l´any que Guillem Frontera havia guanyat el premi Joan Alcover de poesia amb el poemari El temps feixuc, jo entrava en contacte amb Josep M. Llompart, un contacte que marcaria ja per sempre la meva dedicació a la literatura, ja que va ser el primer lector dels meus originals, el que primer detectà els inicials defectes i virtuts. Llompart és, juntament al meu oncle José i el pare Paulimo, ambdós combatents en l´Exèrcit Popular de la República, qui em recomana els llibres que marquen la meva adolescència i joventut.

De 1965 a 1968 participam com a oients fervorosos en les famoses Aules de Poesia, Teatre i Novel·la que organitza el nostre bon amic i gran activista cultural Jaume Adrover. Es pot dir que aquells anys de les Aules, juntament amb les activitats que organitza l´OCB, els llibres de l´Editorial Moll i els inicials contactes amb Josep M. Llompart, marquen l´inici de les meves incipients activitats culturals que, en la pràctica, es concretaran l´any 1969 amb les primeres col·laboracions literàries a les pàgines de Cultura del diari Última Hora.

Quasi la totalitat d'escriptors mallorquins del que s'ha anomenat la "fornada dels anys setanta" ens hem alletat amb el material sortit de l'Editorial Moll. I no es tracta solament de la Gramàtica normativa o del Vocabulari mallorquí-castellà, de les Rondaies, de les xerrades radiofòniques, o del paper de "Llibres Mallorca" en els anys seixanta i setanta. L'Editorial Moll ens fornia d'altres llibres, bàsics per a la nostra formació com a ciutadans i ciutadanes d'una terra trepitjada pel feixisme. Pens ara mateix en l'imprescindible llibre de Josep M. Llompart La literatura moderna a les Balears, que Moll va editar l'any 1964, i en tots aquells llibrets de la collecció "Les Illes d'Or" que ens permeten conèixer les arrels més profundes de la nostra cultura. Record la importància cabdal que per a la nostra formació d'escriptors tengué poder fruir, en plena dictadura franquista, enmig de tants silencis i prohibicions culturals, de llibres com Comèdies, I de Pere d'A. Penya, La minyonia d'un infant orat de Llorenç Riber; L'Hostal de la Bolla i altres narracions, de Miquel S. Oliver; Cap al tard, de Joan Alcover; Aiguaforts, de Gabriel Maura, Flor de card, de Salvador Galmés; Els poetes insulars de postguerra, de M. Sanchis Guarner, L'amo de Son Magraner, de Pere Capellà; L'hora verda, de Jaume Vidal Alcover o Un home de combat, de Francesc de B. Moll. Precisament Un home de combat, una apassionada biografia de Mn. Alcover, ens permetia copsar l'existència d'un Moll escriptor de primera magnitud.

En el llibre de l´escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover La cultura a Mallorca (1936-2003) (Palma, Documenta Balear, 2004) hom pot trobar informació essencial sobre la repressió feixista contra la cultura catalana, i també del redreçament cultural dels anys seixanta fins a la situació existent l´any 2003.

Jaume Pomar va néixer el 1943 i, per tant, com a poeta més vell que qui signa aquest article, porta uns anys més que jo en el conreu de les lletres. El que més record de l´època en què ens coneguérem és la passió i la intensitat dels nostres debats dels vint anys, aquells inicials descobriments de Marx, Engels, Sartre, Camus, Simone de Beauvoir, Pavese, Hemingway, Fitzgerald, Kafka, Joyce, Gramsci, Rosa Luxemburg... Debats que es combinaven amb xerrades sobre els darrers poemaris de Josep M. Llompart, Jaume Vidal Alcover, Blai Bonet o Salvador Espriu, per dir solament uns noms. Mancaven solament uns anys per al Maig del 68, per a la primavera de Praga, per a la Revolució Cultura xinesa, per a la creació de les primeres organitzacions illenques marxistes no estalinistes, i amb en Jaume ja havíem discutit Fanon, Andreu Nin, Lukács, el nouveau roman, els aspectes més destacats del boom novel·lístic hispanoamericà (Vargas Llosa, Alejo Carpentier, Gabriel Garcia Márquez, Lezama Lima...). No era tan senzill trobar en una capital provinciana com era Palma, dominada culturalment i políticament pel feixisme, un escriptor amb qui poguessis parlar d´Otero, Celaya, Maiakovski, Brecht, Gil de Biedma, Barral, Molas, Lukács. A finals dels seixanta ja havíem llegit els situacionistes i coneixíem i admiràvem l´obra de Salvat-Papasseit i Rosselló- Pòrcel, aquests darrers, mestres indiscutibles dels joves que començàvem a escriure aleshores.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

 
Powered by LifeType - Design by BalearWeb