Literatura catalana contemporània

Dietaris i llibres de memòries: sa Pobla en els anys 50 - Nadal i un betlem republicà

Turmeda | 14 Desembre, 2008 17:30 | facebook.com

L’oncle Josep, que en la guerra havia estat el responsable de transmissions de la XXII Brigada Mixta de l’Exèrcit Popular de la República, el combatent que havia tengut a les mans metralladores soviètiques i txeques, les bombes de mà que serviren per a provar d’aturar l’avanç de l’enemic a tants fronts de batalla, ara ens ajudava a millorar el Betlem (Miquel López Crespí)


Nadal i un betlem republicà. Sa Pobla en els anys 50 (pàgines del meu dietari)


Pàgines del meu dietari



Si avanç per les fondàries del record; si, a poc a poc, com una persona que camina a les palpentes per una via desconeguda, prov de retrobar l’atmosfera d’aquells anys llunyans, amb el pare pintant tranquil·lament sota l’emparrat, al porxo de casa, distinguesc la padrina cosint en el menjador amb el moix fent voltes, jugant amb els rodets de llana. És quan de sobte, de forma inesperada, regressen, com si venguessin d´un país molt llunyà, totes les meves joguines d’infant.

Viatjar cap a indrets exòtics amb el trenet de fusta que em va fer l’oncle Josep, ja que nosaltres que no teníem prou diners per a comprar-ne un de ferro, com els que venien a les adrogueries de la plaça i que només tenien els fills del metge i d’algun pagès ric. És el moment exacte en el qual una boira espessa em cau al damunt i, sense que pugui fer-hi res, em sent transportat a un univers ple de músiques desaparegudes, gests que el temps ha esborrat, rostres que foren el meu paisatge estimat quan el món no anava gaire més enllà de la veu dels pares o dels padrins cridant-me per a anar a dinar o enviar-me a comprar pa al forn. Els records em porten a la plaça, quan era una festa anar a veure els capgrossos que ballaven per Sant Antoni, fent-nos sentir, per unes hores, habitants d´un país d´encanteri on tot era possible.

Flaire de murta pels carrers i ressò de xeremies i flabiols.

Des d´una infinita distància veig que em donen unes pessetes per a comprar-me una baldufa, una pilota de goma o les casetes i pastorets de fang que per Nadal posarem damunt la taula, amb els reis d’Orient, les gallines i les ànneres, els molins i l’estrella feta amb el paper d’alumini que envoltava les xocolates.

El pare i l’oncle s´ho miraven feliços, contemplant la infinita capacitat per a la fantasia de la infància, capaç de convertir una faula religiosa en un joc ple de vida, en un món inabastable on no se sabia ben bé si el ninet de la cova era un déu reencarnat o simplement un infant com tants d’altres, perseguit pel poder de Roma, amagant-se com s’havien hagut d’amagar tants d’amics del pare en acabar la guerra.

O potser era això precisament el que m’interessava del Betlem: que fos un indret on jo podia salvar una família perseguida pels poderosos.

De les converses a la vora del foc, dels xiuxiuejos de la postguerra, havia intuït que el pare havia sofert les persecucions dels que comandaven, dels soldats. Era la història de Josep i Maria que el sacerdot ens explicava els diumenges a la congregació: una família perseguida per l’emperador de Roma, per soldats amb cascos i espasa, com els de les processons de setmana santa, amb els “passos” que ens mostraven com era crucificat el Crist.

L’infantó de la cova: un nin sense casa i a mercè dels soldats. Una família sense llar, en mans dels poderosos. El Betlem era, doncs, un joc que em permetia bastir un refugi protector envoltant aquell ninet acabat de néixer, que podia morir de fred i de fam si nosaltres no li bastíem una llar adient, amb gent que li anàs a portar menjar, queviures, amor, per tal d’esperar l’arribada d´un nou temps.

Nadal no tenia cap altre significat especial per a nosaltres. Un temps de descans, quan la feina al taller i als horts minvava i jo podia anar a cercar les capses de les golfes on cada any, després de reis, guardava les figuretes del Betlem. Nadal eren aquests dies de joia, quan més joguines hi havia a la casa i podria romandre, sense deures ni obligacions escolars, per les grans sales silencioses, senyor de tots els racons, rei de les cambres tancades des de la mort dels redepadrins. Eren els moments més estimats, quan no havia de marxar, diluviàs o fes sol, a sentir les avorrides lliçons del mestre. Una època mitificada a mesura que van passant els anys i que torna, a la memòria, esplendent, fent retrocedir amb la seva lluminositat, les onades de boira del present. Com una pel·lícula en blanc i negre de les que anàvem a veure a Can Guixa o Can Pelut, els cines del poble. Igual que un antic documental, restaurat per eficients enginyers del muntatge i que fan tornar els amics des de les més llunyanes fondàries del temps. Uns amics amb els quals ens entreteníem a muntar el Betlem i, mentre uns ajudaven a col·locar pastors i reis, patges i ramat, casetes i molins, els altres, amb l’herba que havíem anat a cercar, preparaven aquells prats de verdet que lluïen uns dies amb tota la seva esplendor.



Front de Terol l'any 1937. A la dreta de la fotografia podem veure l'oncle de Miquel López Crespí, José López Sánchez, cap de transmisions de la XXII Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la República.


L’oncle Josep, que en la guerra havia estat el responsable de transmissions de la XXII Brigada Mixta de l’Exèrcit Popular de la República, el combatent que havia tengut a les mans metralladores soviètiques i txeques, les bombes de mà que serviren per a provar d’aturar l’avanç de l’enemic a tants fronts de batalla, ara ens ajudava a millorar el Betlem.

Més d´una vegada, el pare, tornant de la feina del taller, va trobar l’oncle, rodejat de tots els infants del carrer, feinejant amb les figuretes, col·locant com pertocava les veles dels molins, posant els ponts, provant de bastir aquell món esponerós que, amb la nostra desfermada imaginació, imaginàvem viu, en plena acció, amb els pagesos llaurant la terra i els animals, ovelles i endiots, cans i gallines, anant amunt i avall talment fos el món vivent del poble.

El pare, una mica sorneguer, s’aturava per uns moments davant l’exèrcit de figueretes de fang i casetes de suro i li deia, sense poder contenir les rialles: “Si et veiessin ara els companys de la guerra, el comissari Santiago Rojas! Ningú no ho podria creure, tots aquells que et veieren entrar a Terol, amb les primeres unitats de les tropes republicanes, al capdavant de la XXII Brigada, que amb el temps restaries agenollat davant un Betlem de joguina, ajudant els infants a col·locar en el seu lloc Josep i Maria! Qui ho hauria de dir!”.

L’oncle el mirava de reüll i feia gest de voler contestar. Però mai no li responia. Sabia ben bé que era una més de les bromes acostumades del pare. Sense parar esment a les paraules que li havia dit, l´oncle feinejava construint el petit rieró de ciment, pintant després de color de terra les voreres per a fer-lo avinent amb tot el nostre muntatge. Al davall de la taula, ben amagat rere la roba que cobria tot l’espai existent entre les quatre potes, un gran poal d’alumini recollia l’aigua que circulava davall els ponts regant l’imaginari prat. Una canonada invisible, dissimulada rere les muntanyes de cartró, proporcionava aquella sensació de sorprenent realitat que ens tenia fascinats. Més endavant, emprant piles i bombetes molt petites, arribàrem a il·luminar la cova de l’infant perseguit, les casetes dels pagesos, el molí d’aigua, que tenia unes pales mogudes per l’aigua instal·la per l’oncle.

Què més podíem demanar els al·lots d’aquella època que fa tant de temps que s'esmunyí, fonedissa com la gebrada del matí davant els primers raigs de sol?

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Mallorca i la resistència antifranquista - Un article de l'escriptor López Crespí

Turmeda | 14 Desembre, 2008 09:03 | facebook.com

A finals de la dictadura i a mesura que la lluita antifranquista clandestina demanava més i més hores de dedicació, més esforços, l´esperit militant de la joventut va fer que anàs prioritzant les col·laboracions en la premsa clandestina per damunt dels articles en diaris i revistes oficials. (Miquel López Crespí)


Tenia encomanat l´article setmanal per la publicació central de l´organització, La Voz de los Trabajadores, publicació a la qual enviava regularment nombroses cròniques de l´actualitat política i cultural de les Illes. També vaig enviar articles a Surcos, que era el portaveu que teníem a Aragó, a El comunista, la nostra revista a Astúries, a Lluitem, la publicació de Catalunya Principat... Record ara mateix reportatges sobre l´actuació dels grups d´extrema dreta a Mallorca, sobre la lluita per una universitat autònoma i popular, contra l’autopista d´Inca, per la llibertat dels presos polítics, sobre problemes de cultura i art... (Miquel López Crespí)


La lluita per la llibertat: revistes clandestines i detencions (II)



La prensa de l´època informava de les agressions patides per Teresa Nieto a causa de la seva tasca de publicació de les revistes dels comunistes de les Illes (OEC) i del nacionalisme d´esquerra (PSM)

En uns articles anteriors parlàvem de les dificultats que teníem els partits d´esquerra revolucionària per a fer arribar el nostre missatge al poble, del silenci i persecucions soferts tant en temps de la dictadura com en la transició i postransició. Cap a mitjans dels anys setanta, amb alguns companys del front obrer i de les cèl·lules d´estudiants i de barris muntàvem accions de propaganda per provar de fer sentir les nostres reivindicacions i consignes. Aleshores jo ja formava part del comitè de direcció política de l´OEC i era, juntament amb l´equip tècnic de Monxo Clop, responsable de la revista del partit, Democràcia proletària. I, igualment, un dels col·laboradors que més articles escrivia, sota diferents pseudònims, en la premsa clandestina del moment. També enviava articles i col·laboracions per a d’altres publicacions de la nostra organització, tant de les Illes com d’àmbit estatal. Record que tenia encomanat l´article setmanal per la publicació central de l´organització, La Voz de los Trabajadores, publicació a la qual enviava regularment nombroses cròniques de l´actualitat política i cultural de les Illes. També vaig enviar articles a Surcos, que era el portaveu que teníem a Aragó, a El comunista, la nostra revista a Astúries, a Lluitem, la publicació de Catalunya Principat... Record ara mateix reportatges sobre l´actuació dels grups d´extrema dreta a Mallorca, sobre la lluita per una universitat autònoma i popular, contra l’autopista d´Inca, per la llibertat dels presos polítics, sobre problemes de cultura i art...



Algunes de les revistes que editava l'Organització d'Esquerra Comunista (OEC) a les Illes i a l'estat espanyol.

A mitjans dels anys seixanta ja havia fet de corresponsal de Ràdio Espanya Independent, l´emissora del PCE que emetia des de Bucarest. Tot això anava combinat amb les meves col·laboracions en la premsa oficial ja que, cap a 1969, fent el servei militar a Cartagena, ja havia començat a escriure articles de crítica literària en el suplement de cultura del diari Última Hora que coordinava l´amic Frederic Suau. Posteriorment vaig passar a Diario de Mallorca, també a les pàgines de cultura, i, ja en la transició, feia reportatges i articles de política i cultura en la revista Cort.

Cal dir que, a finals de la dictadura i a mesura que la lluita antifranquista clandestina demanava més i més hores de dedicació, més esforços, l´esperit militant de la joventut va fer que anàs prioritzant les col·laboracions en la premsa clandestina per damunt dels articles en diaris i revistes oficials. En aquell moment ja havia guanyat el Premi Ciutat de Palma de Teatre amb l´obra Autòpsia a la matinada, el Ciutat de Manacor amb La guerra just acaba de començar, el Llorenç Riber de narrativa, el Carles Arniches de teatre en català a Alacant amb l´obra Ara, a qui toca? i el Premi especial Born de Teatre a Menorca amb Les Germanies; però llavors fou el moment que vaig deixar de dedicar-me a la literatura per a entrar de ple en el que aleshores en dèiem la “professionalització revolucionària”. “Professionalització” que no volia dir que, com els alliberats del carrillisme o la socialdemocràcia, cobràssim d´algun organisme del partit. Ni molt manco! Era una “profesionalització” que comportava que, de les feines ocasionals que poguéssim fer –la necessària subsistència quotidiana!-, una part considerable fos destinada a l´organització per a cobrir despeses de revistes, fulls volanders, màquines de ciclostilar, viatges de responsables, així com per a abonar el lloguer dels pisos clandestins de què disposava l´organització. No és com ara que, si ets saps col·locar a recer de qui comanda, pots fruir de bons sous i privilegis en la política professional.



L'escriptor Miquel López Crespí en una acció de distribució i venda de la premsa dels comunistes de les Illes (OEC) enmig del carrer del Sindicat. Posteriorment Miquel López Crespí seria detingut i torturat pels sicaris feixistes de la Brigada Social.

Abans de l´època de Democràcia proletària, les revistes eren ciclostilades i no tenien la qualitat tècnica i artística que arribaren a assolir quan eren dissenyades pel nostre responsable tècnic, el company Monxo Clop, i impreses a la impremta que Teresa Nieto tenia just davant l´antiga delegació dels sindicats feixistes i ara seu de CC.OO.

La impremta de Teresa Nieto situada al carrer que avui duu el nom de Francesc de B. Moll, número 8-A, no solament imprimia d´amagat les revistes i publicacions de l´Organització d´Esquerra Comunista (OEC): també tirava revistes dels carrillistes (PCE) i, més endavant, del PSM i altres grups d´esquerra. Aquesta actitud compromesa per part de Teresa Nieto va comportar que el negoci que regentava i, de rebot, el cotxe que tenia per a anar a la feina, patissin nombrosos atacs de l´extrema dreta i de la Brigada Política, la “Social”, del règim franquista. Atacaven fent pintades, embrutant portes i façana del negoci per a atemorir-la, per a obligar-la a tancar la impremta o que, almanco, deixàs d´imprimir les publicacions de l’esquerra. Però caparruda com era, a cada atac de la Brigada Social, la “Gristapo”, com també l´anomenàvem, ella esdevenia més decidida a continuar amb les nostres publicacions. De la premsa oficial d´aquells anys, serv un retall preciós del diari Última Hora de dia vuit de gener de 1977 en el qual, sota un titular que diu “El coche de Teresa Nieto amaneció lleno de pintadas”, la propietaria de Copistant explicava al lector el darrer atemptat que havia patit. Diu el retall que tenim al davant: “Teresa Nieto regenta una imprenta que está situada frente a la Delegación de Sindicatos, se llama Copistant. Según ciertas versiones, la casa de Teresa Nieto es el aparato de propaganda de todos los partidos políticos.

El establecimiento de marras es objeto constante de pintadas. La primera la firmava el PENS, la segunda el GAS, la tercera ha sido en el coche. El coche de Teresa Nieto ha quedado lleno de siglas de partidos políticos. Y un adjetivo poco edificante para la dueña. ‘Supongo que las fulanas tienen también su partido porque me han escrito su nombre en el morro del coche’, dice Teresa Nieto.

Teresa Nieto editado folletos para muchos partidos, desde el Círculo José Antonio hasta el Partido Comunista. Ella pertenece a la Asociación de la Dona de Mallorca, afirma que no pertenece a ningún partido, pero que simpatiza con los anarcos.

‘’Nos dejan papelitos. Yo también dejé otro: que por favor nos volaran bien volada la imprenta porque tenemos una poliza de seguro de cuatro millones de pesetas’.

‘ –‘Sospechas de alguien?

‘ –‘De algún grupo de extrema derecha. Si quieren algo que lo digan, pero más abiertamente.

‘ ‘Son unos cobardes?

‘- ‘Eso es panfletero. Mi desacuerdo es puramente comercial. Nosotros imprimimos, no somos el aparato de propaganda exclusivo de ningún partido’”.

A mitjans dels anys setanta, els responsables de les diferents cèl·lules de l´organització tenien establit un sistema per fer-me arribar els articles en brut que havien de tenir prioritat a Democràcia proletària o a Mallorca Obrera. Jo m´encarregava de passar-ho tot en net i de lliurar-ho a Monxo Clop que, com a delineant i artista excel·lent, bastia unes publicacions que, sense cap mena de dubte, eren les millors d´aquella època de clandestinitat i posterior semiclandestinitat. Monxo Clop i també Ferran Sintes dissenyaren alguns dels millors autoadhesius i cartells de l´esquerra d´aquells temps alhora tèrbols i també esperançats.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb