Literatura catalana contemporània

Mikel Laboa en el blog de l'escriptor Miquel López Crespí - Homenatge a la cultura basca

Turmeda | 19 Desembre, 2008 16:52 | facebook.com

Ha mort Mikel Laboa, personatge imprescindible i necessari per entendre la cultura basca.


Una pèrdua d'aquelles que són, de veritat, irreparables [rogermpuig].


El cantautor, músic i poeta ha mort aquesta matinada a Donosti als 74 anys. El proper 2 de desembre serà guardonat "post mortem" amb la Medalla d'Or de Guipúscoa, màxima distinció honorífica de la Diputació Foral i recentment l'Associació Cultural l'Encenall de Lleida va atorgar-li el premi Encenall 2008.

Nascut a la part vella de Donosti, l'any 1934, es va convertir en un símbol de la música basca i, precisament, el dia 11 de novembre la Diputació Foral de Guipúscoa va acordar concedir-li la Medalla d'Or de Guipúscoa.


Laboa està considerat el gran recuperador i modernitzador de la tradició oral de la música en euskera. Al llarg de la seva trajectòria ha enregistrat una quinzena de discos, destacant la banda sonora del film La pelota vasca, de Julio Medem. Recentment havia estat distingit amb la Medalla d'Or de Guipúscoa, màxim guardó de la Diputació foral i que li anava a ser lliurat el pròxim 23 de desembre en un acte que el coronava com "icona de la cultura basca".

La seva estada a Barcelona (anys 1964 i 1965), on va conèixer els membres de la Nova Cançó. fou la gènesi el 1966 d'un col·lectiu paral·lel a Euskal Herria, Ez Dok Amairu ('no som tretze'), amb Lurdes Iriondo, Benito Lertxundi, Xabier Lete i l'escultor Jorge Oteiza.

Per saber-ne més:


Mikel Laboa abeslaria hil da [Gara]

Imatges de concerts []euskaltube.com]

Vídeo ETB 'Txoria txori' per Mikel Laboa i l'Orfeó Donostiarra

Llibertat.cat


Dilluns a la matinada s'ha mort, a setanta-quatre anys, el cantant, músic, poeta i compositor basc Mikel Laboa. Nascut el 1934 a Sant Sebastià i metge de professió, Laboa va començar a tocar a la dècada de 1950, però no va convertir-se en símbol de la música basca (gràcies a la seva tasca de revitalització i modernització de la tradició oral) fins després de la seva estada a Barcelona (anys 1964 i 1965), on va conèixer els membres de la Nova Cançó. D'aquell contacte, en va sorgir el 1966 un col·lectiu paral·lel a Euskal Herria, Ez Dok Amairu ('no som tretze'), amb Lurdes Iriondo, Benito Lertxundi, Xabier Lete i l'escultor Jorge Oteiza, per integrar l'èuscar en totes les manifestacions artístiques. Laboa va publicar una quinzena d'àlbums, on va saber unir la tradició literària i musical amb la recerca avantguardista. Algunes de les seves cançons han esdevingut veritables himnes, com Txoria txori, que va arribar a interpretar Joan Baez.

El 1994, amb el disc Hamalau (14), Laboa hi va incloure un poema de Salvador Espriu cantat en català, 'Assentiré de grat', en homenatge a Catalunya.

Tot i beure de la tradició, Laboa va ser també un referent per a les generacions musicals posteriors a Euskal Herria, tal com va quedar demostrat el 1991 amb el disc d'homenatge Txerokee, Mikel Laboaren Kantak (1991), en què van versionar-lo grups tan heterogenis com Su Ta Gar, Negu Gorriak, Delirium Tremens, BAP!!, M-ak i Tapia eta Leturia.

L'11 de juliol de 2006 va oferir l'última gran actuació en un concert multitudinari per la pau, amb Bob Dylan, a Sant Sebastià. A més, va encarregar-se de la banda sonora del film 'La pilota basca', de Julio Medem.

Fa pocs dies, el 29 de novembre, l'Associació Cultural l'Encenall de Lleida va atorgar-li el premi Encenall 2008.

Blog http://valldignadigital.bloc.cat/post/2963/242737

Salvem Mallorca! Comunicat del GOB en el blog de l'escriptor López Crespí

Turmeda | 19 Desembre, 2008 13:17 | facebook.com

El GOB ha hagut de reclamar el compliment de les promeses electorals de contenció urbanística del president Antich, que es comprometé a “no consumir ni un pam més de territori”, mentre promou noves urbanitzacions amb l'excusa de l’habitatge de protecció oficial o manté l’hospital de Son Espases, la desprotecció de parcs naturals o l’ampliació del port del Toro. O de la presidenta Armengol que també digué que abandonaria “el projecte de segon cinturó de Palma”, eliminaria les ART i impediria “camps de golf que incloguin creixements residencials i turístics”, però no ha posat remei al Pla Territorial, al Pla de Carreteres, a l’allau de projectes de camps de golf. Però també és de justícia reconèixer la bona feina en la paralització d’alguns camps de golf –Son Baco, a Campos i Son Real, a Santa Margalida– i la urbanització des Guix, a Escorca.


Ahir es celebrà l’assemblea anual del GOB


Maria Huguet repeteix com a presidenta del GOB-Mallorca


Enguany no s’apujaran les quotes als socis, com a gest davant la crisi econòmica

Ahir vespre el GOB-Mallorca celebrà la seva assemblea anual. Davant els socis assistents es van repassar les actuacions realitzades enguany, així com els comptes de l’entitat.

Des del punt de vista de la incidència del GOB en aquest any 2008 es va ressaltar que el GOB ha hagut de reclamar el compliment de les promeses electorals de contenció urbanística del president Antich, que es comprometé a “no consumir ni un pam més de territori”, mentre promou noves urbanitzacions amb l'excusa de l’habitatge de protecció oficial o manté l’hospital de Son Espases, la desprotecció de parcs naturals o l’ampliació del port del Toro. O de la presidenta Armengol que també digué que abandonaria “el projecte de segon cinturó de Palma”, eliminaria les ART i impediria “camps de golf que incloguin creixements residencials i turístics”, però no ha posat remei al Pla Territorial, al Pla de Carreteres, a l’allau de projectes de camps de golf. Però també és de justícia reconèixer la bona feina en la paralització d’alguns camps de golf –Son Baco, a Campos i Son Real, a Santa Margalida– i la urbanització des Guix, a Escorca.

El GOB ha continuat combatent aquestes agressions amb la mobilització social per aprofundir l’estima per l’entorn, la informació pública i l’acció política ciutadana. L’educació ambiental, l’ornitologia, la botànica, el coneixement del patrimoni i dels ecosistemes, un any més, arrela el GOB en l’aprenentatge científic. Els participants de tots els grups –infantil, juvenil i Joves–, els voluntaris a la Trapa, les excursions, les fires, l’ornitologia... asseguren la continuïtat i l’expansió dels propòsits del GOB.

Enguany tocava renovar la presidència insular, així com 5 vocalies de la junta directiva. Maria Huguet, que ha presidit l’entitat els darrers dos anys, fou l’única candidata i amb el 100% dels vots repeteix com a presidenta. La junta directiva queda integrada per Montserrat Alcaraz, Macià Blàzquez, Amadeu Corbera, Maria Fullana, Miquel Garí, Damià Gomis, Maria Huguet, Xavier Llabrés, Aina Llauger, Rafel Mas, Xavier Mas, Joan Mateos, Pere Morell, Paula Sevilla i Tonina Siquier.

Igualment es va presentar i aprovar el pressupost per l’any 2009, previst en uns 690.000 euros. Com a gest davant la crisi econòmica, enguany el GOB ha decidit congelar la quota als socis, enlloc de pujar l’IPC com ha estat la norma des de fa molts anys. D’aquesta manera el GOB deixarà ingressar uns 3.500 euros procedents dels seus socis. Tot i això el GOB ha considerat necessari fer aquest esforç per contribuir en aquests moments, encara que sigui de forma testimonial, a millorar l’economia dels seus associats i associades.

Web GOB

18 de desembre de 2008


Amb la fracassada llei l´habitatge, una llei encaminada a fer malbé el sòl rústic i que ha hagut de ser retirada pel mateix Govern, les quotes de despropòsits de Jaume Carbonero han arribat al súmmum. Com és possible que un conseller d’un govern on hi ha forces de progrés vulgui avançar en la depredació de recursos i territori? O no és conscient que l´illa és al límit del seu incontrolat creixement, que no es pot continuar amb la depredació de recursos i territori? Els sectors d´esquerra que donam un actiu suport crític al president Antich en demanam sobre la irracionalitat d'enlairar polítics que poden arribar a ser més destructius que el PP mateix. Jaume Carbonero... no se sent avergonyit quan han de ser l´UM i Nadal, el PP i Rosa Estaràs els que públicament hagin de frenar les seves ànsies de construir en sòl rústic? No és una vergonya que el mateix PSOE, el PP, el Bloc, UM i Eivissa pel Canvi hagin hagut de consensuar una nova normativa que aturàs els deliris constructors del conseller? (Miquel López Crespí)


La destrucció de Mallorca: Jaume Carbonero dimissió!



Novament els errors del conseller d´Habitatge Jaume Carbonero han posat i posen en perill l’actual experiència de govern de centreesquerra i ha deixat en ridícul l’executiu en haver de retirar la desastrosa llei d´habitatge que havia presentat. Els desastres que ha causat la proposta del conseller han causat problemes summament greus al Govern. El desgast produït pel debat sobre la llei Carbonero per a totes les forces governants és de tal envergadura que en qualsevol altre país europeu el conseller ja hauria estat cessat o, si fos conscient del que ha fet, ell mateix hauria presentat la dimissió.



Aina Calafat dies abans de saber que el Pacte faria l´hospital del PP. Era el 29 de setembre i encara hi havia membres de la Plataforma Salvem la Real i del poble que sortí a manifestar-se en defensa del terriori que no podien imaginar que en pocs dies serien abandonats i escarnits per l´esquerra de la moqueta i el cotxe oficial.

Recordem que els problemes que sempre ha portat Jaume Carbonero a les forces progressistes de les Illes no són solament els actuals, els que ara surten als diaris. L´actitut prepotent d´aquest personatge ja va contribuir a enfonsar l´anterior Pacte de Progrés. La gent recorda encara els fets de l´any 2001 quan Carbonero va fer dimitir de forma inexplicable l´eficient funcionària de l´Institut Balear de l´Habitatge d´Eivissa (IBAVI), Margalida Lliteras. Nombrosos polítics progressistes, membres del mateix govern, advertiren al president Antich que aquest nou desastre de Carbonero podria causar la pèrdua de prop de quatre-cents vots a les forces nacionalistes i d´esquerra. I, a Eivissa, com tothom sap, un centenar de vots són decisius per a obtenir el diputat que pot foragitar el PP de les institucions. Jaume Carbonero no va valorar el mal que feia a l’esquerra i el nacionalisme progressista i cessà la funcionària que tothom estimava --com ho demostren les manifestacions i els centenars i centenars de signatures que, a l´illa germana, es recolliren contra la decisió de Carbonero--.

Amb la fracassada llei l´habitatge, una llei encaminada a fer malbé el sòl rústic i que ha hagut de ser retirada pel mateix Govern, les quotes de despropòsits de Jaume Carbonero han arribat al súmmum. Com és possible que un conseller d’un govern on hi ha forces de progrés vulgui avançar en la depredació de recursos i territori? O no és conscient que l´illa és al límit del seu incontrolat creixement, que no es pot continuar amb la depredació de recursos i territori? Els sectors d´esquerra que donam un actiu suport crític al president Antich en demanam sobre la irracionalitat d'enlairar polítics que poden arribar a ser més destructius que el PP mateix. Jaume Carbonero... no se sent avergonyit quan han de ser l´UM i Nadal, el PP i Rosa Estaràs els que públicament hagin de frenar les seves ànsies de construir en sòl rústic? No és una vergonya que el mateix PSOE, el PP, el Bloc, UM i Eivissa pel Canvi hagin hagut de consensuar una nova normativa que aturàs els deliris constructors del conseller? El GOB, el Bloc, els ecologistes, tothom amb una mica de seny ja havia advertit per activa i per passiva que el camí que portava Jaume Carbonero quant a destruir més sòl rústic no era correcte.

Amb l´aturada de les propostes de Jaume Carbonero i els desastres que hauria comportat per al territori, els partits han acordat una nova llei en la qual els cinc mil habitatges previstos no es faran en sòl rústic a no ser que abans s’esgoti l’urbà i urbanitzable.

La prepotència de l’actual conseller d´Habitatge no atenia a raons, no escoltava el GOB quan aquesta prestigiosa organització ecologista suggeria la rehabilitació de pisos antics i de no augmentar els creixements previstos a les directrius d’ordenació del territori. El Bloc havia aportat suggerents iniciatives quant a la rehabilitació d´habitatges ja construïts i per impulsar la sortida al mercat de pisos que estan buits.

No cal dir que, vists i comprovats els continuats errors d’una persona que mai no escolta la societat civil, i per a evitar la continuada erosió política que la seva mala gestió produeix als diversos governs progressistes, seria convenient el cessament o la dimissió d'un conseller tan provadament incompetent.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (22-IV-08)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

El teatre català experimental i la generació literària dels 70 (I) Blog de l'escriptor Miquel López Crespí

Turmeda | 19 Desembre, 2008 07:09 | facebook.com

Però on en Llompart no baixa la guàrdia és en el moment de ficar el bisturí dins la grolleria de l'autoodi que significà i significa encara aquest 'teatre'. Escriu Josep M. Llompart (pàgs. 53-54 de l'article abans esmentat): 'El 'teatre regional' és el sainet despullat de virtuts, de sentit i de finalitat. És parlar, premeditadament, en necio, pensant que així el públic ha de pagar. Si el sainet tenia ambicions modestes, el 'teatre regional' no té cap ambició. Accepta amb alegria les limitacions més humiliants. Sap que no es pot permetre el més petit intent de dignitat lingüística, sap que no pot plantejar problemes mínimament inquietants, mínimament humans; sap que no pot interessar a ningú que s'interessi vertaderament pel teatre. (Miquel López Crespí)



Miquel López Crespí i Josep M. Llompart. Josep M. Llompart presentava l'obra de Miquel López Crespí Notícies d'enlloc, Premi de les Lletres de l'any 1987.

Josep M. Llompart tenia molt mala opinió de l'anomenat "teatre regional". En un article titulat "Present i futur del teatre mallorquí" (vegeu el llibre Mallorca, teatre pàgs. 37-60) Llompart era molt més que dur. Senzillament, les seves asseveracions que compartíem i compartim, eren lapidàries. Escrivia: "La situació [del teatre mallorquí] -tots ho sabem- és aquesta: a Mallorca vàrem tenir, i tenim, una poesia normal i, en certs moments, d'envejable alçada; tenim ja una novel.la que pot mirar amb seguretat i amb esperança cap al futur; vàrem tenir un inici, tan modest i humil com es vulgui però autèntic, de teatre; avui, emperò, el vertader teatre mallorquí no existeix. Ocupant el seu lloc hi ha una cosa, probablement a punt de morir, que li diuen 'teatre regional', o sigui, un teatre que ja va néixer amb el cap baix, humiliat, ferit per aquest adjectiu, 'regional', que, tenguem-ho ben present, mata tot quant toca". Llompart sap molt bé que aquest teatre de l'autoodi (el teatre rekional) té poc o no res a veure amb l'autèntic sainet costumista. El costumisme tenia i té coses vertaderament importants, aportacions bàsiques per a conèixer els costums d'un temps i d'una societat determinats. En les bones peces del sainet del XIX trobarem sempre una intenció satírica, de critica social basada la majoria de vegades en la comicitat. Per això Llompart salva el teatre d'en Pere d'Alcàntara Penya i d'en Bartomeu Ferrà ("teatre humil, però de veres").


L'obra de Miquel López Crespí Autòpsia a la matinada guanyà el Premi de Teatre Ciutat de Palma 1974. Una obra d'avantguarda experimental que serví per anar consolidant el teatre mallorquí modern, tasca que havien portat endavant Alexandre Ballester i Joan Soler Antich entre molts d'altres autors teatrals.

Però on en Llompart no baixa la guàrdia és en el moment de ficar el bisturí dins la grolleria de l'autoodi que significà i significa encara aquest "teatre". Escriu Josep M. Llompart (pàgs. 53-54 de l'article abans esmentat): "El 'teatre regional' és el sainet despullat de virtuts, de sentit i de finalitat. És parlar, premeditadament, en necio, pensant que així el públic ha de pagar. Si el sainet tenia ambicions modestes, el 'teatre regional' no té cap ambició. Accepta amb alegria les limitacions més humiliants. Sap que no es pot permetre el més petit intent de dignitat lingüística, sap que no pot plantejar problemes mínimament inquietants, mínimament humans; sap que no pot interessar a ningú que s'interessi vertaderament pel teatre. El nostre sainet tractava amb amor, amb tendresa, els seus personatges; respectava i enaltia la seva dignitat d'homes. El 'teatre regional' els tracta amb tota la crueltat del menyspreu; vol que tot un poble faci burla d'ell mateix, de les seves coses més sagrades i entranyables. El 'teatre regional' és això: la suplantació de la rialla moralitzadora per la rialla idiotitzadora".

Les meves primeres obres de teatre (Ara, a qui toca, Les germanies, Estiu de foc, Autòpsia a la matinada...) anaven en aquesta línia: defugir tota la podridura d'aquest "teatre" idiotitzador (que deia Josep M. Llompart). Dia 7 d'octubre de 1972, a Alacant, guanyava el premi de teatre en català "Carlos Arniches" (era el primer any què es convocava en la nostra llengua). A l'endemà, tots els diaris de la península (i a les Illes Diario de Mallorca) informaven de la notícia. En la mateixa convocatòria guanyava el premi en espanyol J. D. Sutton amb la seva obra Mañana. Els jurats del meu primer premi teatral havien estat en aquells moments les figures màximes de la cultura catalana i de l'espanyola progressista. Em referesc als directors i autors Ricard Salvat, José Monleón i Sanchís Sinisterra (un gran autor de València que ja havia guanyat el Carlos Arniches -versió castellana- l'any 1968 amb l'obra Tú, no importa quién).

Cal dir que els tres autors i membres del jurat que em guardonaren aconseguiren -i això era vertaderament important en aquells anys de repressió i d'entrebancs envers la nostra cultura per part del feixisme- que, juntament amb el premi en espanyol hi hagués també un altre en català. Els tres homes de teatre aconseguiren guanyar aquesta important batalla per la llengua i per la llibertat argumentant l'èxit de públic de El retaule del flautista a tota l'àrea dels Països Catalans. Els franquistes de l'Ajuntament d'Alacant no tenien ni idea del que significava per al poble El retaule... En Ricard Salvat i en José Monleón els hi mostraven fotografies amb les cues de gent i insinuaven què, de guardonar i estrenar una obra en català, ells, com a regidors, podrien fer-se famosos... qui sap si Hollywood els enviaria a demanar per portar a la pantalla l'obra premiada! Pobres! S'ho cregueren ben a les totes!

A nivell de simple recordatori, cal dir que la casualitat de guanyar aquest premi de teatre vengué donada per la publicació a la revista Lluc (maig de 1972) de les bases del concurs. Consultant la col.lecció de Lluc, a la pàgina 24 d'aquest mes de maig s'hi pot trobar la nota que dóna informació del primer concurs de teatre en català des de la guerra civil. Textualment la nota deia: "Alacant: Per primera vegada un premi de teatre en català" I ampliava més endavant l'escrit enviat per un corresponsal "del País Valencià": "L'Ajuntament d'Alacant convoca el I Premi de Teatre Carles Arniches, exclusivament per a obres em llengua catalana, al qual podran concórrer els autors que ho desitgin, de tots els Països Catalans".

Ara, quan ho penses, fan riure aquestes anècdotes de començaments dels anys setanta. Però aleshores eren batalles molt importants en defensa de la nostra llengua, una passa important en la lluita per la nostra llibertat com a persones i com a poble.

Els titulars de l'entrevista amb Sanchís Sinisterra, deien, amb lletres de motllo (La Verdad, 7-X-1972): "El Premio Arniches podrá hacer una gran labor en la potenciación de la lengua valenciana". A Mallorca i molts indrets de l'Estat alguns partits de la clandestinitat encara no havien ni estudiat ni molt manco posat en pràctica una necessària normalització (escriure en català) de les seves publicacions. Dins la mateixa organització -aleshores OICE (OEC)- on vaig militar més endavant, aquesta qüestió no estava gens aclarida. No em parlem dins del carrillisme espanyol i en alguns partits maoistes i estalinistes! Per tant, la meva obra, obrint els premis de teatre d'Alacant al català, aconseguia escletxes de llibertat i normalització en moments ben crítics i problemàtics per a la nostra supervivència com a poble.

Pel que fa a la qualitat de les obres presentades al premi en la seva vessant "valenciana", en José Monleón, parlant a la mateixa entrevista abans esmentada, deixava ben clara l'alta qualitat de la majoria d'obres. Més endavant, quan el periodista demana a Sinisterra la història dels premis en català, l'entrevistat aclareix: "La idea surgió de Monleón y los otros miembros del jurado del año pasado y creo que hay que felicitarles. Alicante está viviendo la problemática de su propia lengua y creo que el Arniches puede hacer una gran labor para potenciarla; el Arniches le dará una mayor raigambre y contribuirá a activar este proceso de desarrollo".

Miquel López Crespí

Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb