Literatura catalana contemporània

El teatre català experimental i la generació literària dels 70 (IV) Blog de l'escriptor Miquel López Crespí

Turmeda | 22 Desembre, 2008 16:00 | facebook.com

Ara, a qui toca?, l'obra en català (segrestada per la Brigada Social) que havia guanyat el premi "Carles Arniches 1972" a Alacant, havia armat el seu enrenou. Després, amb Autòpsia a la matinada (Premi Ciutat de Palma de teatre 1974) havia continuat amb la meva particular provatura de remoure l'estantís panorama teatral illenc. No sabia encara la capacitat de silenciament i de marginació de les obres autènticament rupturistes i revolucionaries que tenien les nostres classes dominants i els seus servents intel.lectuals". (Miquel López Crespí)


El teatre català experimental i la generació literària dels 70 (IV)



La revista Iris de Menorca informava dels lliurament dels Premis Born de teatre de l'any 1975. Miquel López Crespí, amb obres com Les germanies, Ara, a qui toca? i Homenatge a Rosselló-Pòrcel esdevenia l'autor més interessant del teatre d'avantguarda català dels anys setanta i vuitanta.

Ara, a qui toca?, l'obra en català (segrestada per la Brigada Social) que havia guanyat el premi "Carles Arniches 1972" a Alacant, havia armat el seu enrenou. Després, amb Autòpsia a la matinada (Premi Ciutat de Palma de teatre 1974) havia continuat amb la meva particular provatura de remoure l'estantís panorama teatral illenc. No sabia encara la capacitat de silenciament i de marginació de les obres autènticament rupturistes i revolucionaries que tenien les nostres classes dominants i els seus servents intel.lectuals. Llavors, a l'any 1975, una nova obra -en la línia del que estava fent Joan Soler i Antich, al qual no coneixia-, Les Germanies, obtenia el premi especial Born a Ciutadella. A l'endemà, el diari Baleares, en una entrevista feta pel seu col.laborador Damià Caubet, titulava a tota plana: "Miguel López Crespí, acaparador de premios literarios. LAS LUCHAS DE CLASES SIEMPRE HAN EXISTIDO EN MALLORCA. Con Les Germanies acaba de ganar el 'Especial Borne 1975' de Ciudadela". Potser fos en aquell moment que les "forces vives" (per a no dir mortes) de la nostra cultura decidiren marginar, silenciar el meu teatre. Ja ho estaven fent amb Alexandre Ballester i amb Joan Soler i Antich; ara ho començaven a fer amb la meva obra teatral, i poc temps després ho farien amb el teatre de Llorenç Capellà i altres autors d'avantguarda mallorquins.


L'obra de Miquel López Crespí Autòpsia a la matinada guanyà el Premi de Teatre Ciutat de Palma 1974. Una obra d'avantguarda experimental que serví per anar consolidant el teatre mallorquí modern, tasca que havien portat endavant Alexandre Ballester i Joan Soler Antich entre molts d'altres autors teatrals.

En l'entrevista explicava al lector la temàtica de l'obra guardonada amb el Born. Contava a Damià Caubet que Les Germanies era una espècie de collage amb mescladissa de diverses situacions conflictives (la lluita de classes) esdevengudes al llarg del temps en la nostra història. Concretament es feia menció als agermanats, protagonistes d'un alçament popular que, a principis del segle XVI, constituí -com explica l'historiador Josep Juan Vidal- "un dels múltiples conflictes socials, que des del segle XIV, s'escamparen per Europa... Els promotors d'aquest alçament foren menestrals i pagesos, grups que aleshores integraven la major part de la població mallorquina. Les reivindicacions econòmiques els portaren a enfrontar-se amb els membres de les classes privilegiades (cavallers, ciutadans, eclesiàstics, mercaders...) en una lluita armada que pel seu caràcter violent assolí la forma d'una guerra civil" (la forma màxima de la lluita de classes, que dirien els clàssics dels marxisme).

En la revolta dels agermanats s'insertaven escenes de la guerra del 1936-1939 amb la sagnant repressió feixista contra el poble mallorquí i les seves organitzacions (partits, sindicats, ateneus, cooperatives obreres, etc, etc). La idea central que cohesionava tot el conjunt de Les Germanies era la unificació escènica, en una mateixa narració, dels fets del segle XVI i del segle XX. Es tractava de lligar totes les lluites que històricament havia desenvolupat el nostre poble a través dels segles amb la que en aquells moments (començaments dels anys setanta) es donava tant a les Illes com a la resta de l'Estat.


Coberta de l'obra Homenatge Rosselló-Pòrcel.

Potser el pla general de l'obra era massa ambiciós, massa agosarat per a un aprenent d'escriptor com ho era jo en aquells moments. El cert és que Les Germanies destacà entre totes les obres presentades al Born i el jurat decidí concedir-me aquest guardó especial. Feia poc havia vist a l'estranger algunes produccions del Berliner Ensembler que dirigien els successors de Bertolt Brecht, i sens dubte jo estava completament influit per la forma de dirigir i d'interpretar dels alemanys. El Congrés de Cultura Catalana deia d'aquesta mena de teatre experimental en què jo, instintivament, em situava: "Totes aquestes circumstàncies [maig del 68, etc] determinen el naixement [a les Illes] d'un teatre espontani, intuïtiu, que si bé continua fent-se de manera 'amateur', pren consciència de les possibilitats de comunicació social que ofereix el teatre. Es tracta d'un teatre compromès políticament i estèticament amb els nous corrents d'arreu dels Països Catalans". Jo encara em definia (any 1975) com un seguidor del Teatre-document: parlava de Peter Weiss, m'havia seduït Piscator... Igualment llegíem els textos de Meyerhold, Maiakovski... Als sectors espanyolistes (dominants en la majoria dels nostres mitjans de comunicació) i als agents al servei de la promoció de qualsevol escriptor mesetari que pogués existir (és a dir, d'escriptors de dretes i feixistes, perquè la cultura espanyola d'esquerres també era silenciada) no els queia gens simpàtic que em definís com a autor exclusivament en català. Un jove autor mallorquí que defensàs el català no agradava gens ni mica. I menys encara si parlava de la lluita de classes, del dret dels pobles a l'autodeterminació, de la lluita per la llibertat, contra la censura, contra el teatre de l'autoodi (el teatre 'regional') que tant agradava als sectors més reaccionaris del franquisme.

Miquel López Crespí

Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

L'esquerra alternativa a les Illes - Blog de l'escriptor López Crespí

Turmeda | 22 Desembre, 2008 07:58 | facebook.com

És una generació d’entre vint i trenta anys, una generació que pensa que és hora d’anar acabant amb la ficció d’una esquerra massa adaptada al règim. Són les organitzacions i col·lectius culturals que, quan la memòria històrica era enterrada sota tones de ciment armat pel carrillisme i la socialdemocràcia, pugnaven per recuperar els aspectes amagats de la lluita republicana i socialista: la memòria de la Revolució d’Astúries, la història del POUM i la CNT, el record dels Fets del Maig del 37 a Barcelona, l’extermini de les avantguardes marxistes i anarquistes per l’estalinisme del PCE-PSUC.... Uns joves que s’han entestat a estudiar tot el referent a la Revolució Socialista en temps de la República i la transició, “la restauració borbònica”, en les seves paraules. (Miquel López Crespí)


L’Esquerra alternativa en el segle XXI



Les cúpules dirigents dels actuals partits de l’esquerra oficial no s’haurien de posar tan nervioses quan constaten certs desencontres entre elles i les joves generacions de sobiranistes illencs. En aquests darrers anys he parlat amb nombrosos dirigents i militants d´organitzacions com Endavant-Organització Socialista d'Alliberament Nacional, ERC, el PSAN, el Moviment de Defensa de la Terra, Maulets, col·lectius culturals com Arran, organitzadors dels potents sindicats d’estudiants independentistes o simples joves sobiranistes i d’esquerra sense afiliació concreta. Tot aquest ampli ventall d’esquerrans de nou encuny coincideixen a fer una valoració ben negativa dels polítics de la transició, dels professionals de la política que en trenta anys de cobrar del règim no ha sabut reforçar el teixit de la societat civil en una línia de ferma resistència als despersonalitzadors dels pobles, a les màfies especulatives i encimentadores. Els sobiranistes, la majoria dels col·lectius i organitzacions abans esmentats, pensen que hi ha hagut una adaptació massa evident de l’esquerra oficial a l’Espanya de les autonomies i de suport a la monarquia, una adaptació ben pagada, evidentment, i concretada en els substanciosos sous dels polítics del règim i altres privilegis personals que aquesta submissió ha comportat i comporta.

Aquesta és una generació d’entre vint i trenta anys, una generació que pensa que és hora d’anar acabant amb la ficció d’una esquerra massa adaptada al règim. Són les organitzacions i col·lectius culturals que, quan la memòria històrica era enterrada sota tones de ciment armat pel carrillisme i la socialdemocràcia, pugnaven per recuperar els aspectes amagats de la lluita republicana i socialista: la memòria de la Revolució d’Astúries, la història del POUM i la CNT, el record dels Fets del Maig del 37 a Barcelona, l’extermini de les avantguardes marxistes i anarquistes per l’estalinisme del PCE-PSUC.... Uns joves que s’han entestat a estudiar tot el referent a la Revolució Socialista en temps de la República i la transició, “la restauració borbònica”, en les seves paraules. Es tracta de situar allà on correspon aquells que estaven pel socialisme i les col·lectivitzacions, per la llibertat de les nacions i per la unificació de la lluita contra el feixisme amb la construcció del poder dels treballadors, i aquells que no entenien el que s’esdevenia davant els seus ulls.

Tot aquest jovent és molt crític, igualment, amb els minsos resultats obtenguts tant pel Pacte de Progrés a les Illes, com pel tripartit al Principat. Aquests joves pensen que els polítics professionals de l’esquerra oficial no saberen estar a l’alçada de les necessitats històriques del nostre poble en tudar una oportunitat històrica que no sabem quan es repetirà. Tots els anys de mobilitzacions i lluites en defensa del territori i per la preservació dels nostres minvats recursos naturals foren fetes malbé per aquells que no saberen o no volgueren concretar un Pla d’Ordenació Territorial que protegís les Illes d’encimentadors i depredadors. No em parlen de no estructurar una autèntica televisió autonòmica al servei de la recuperació cultural de la nostra terra.

És per això que aquest jovent mira cap endavant i no té tantes presses com els polítics de la nòmina per a entrar a les institucions solament pensant en els privilegis personals que això pot comportar. Privilegis enverinats, perquè per a poder gaudir-ne hom ha de deixar a un racó les principals reivindicacions dels sectors d’avantguarda del poble.

Tots ells són conscients, per exemple, de l’alt cost polític i electoral que tengué per al PSM passar de ser l’avantguarda de la lluita contra la contaminació i la incineradora de Son Reus a acotar el cap davant les exigències d´UM i Maria Antònia Munar. Els sobiranistes mallorquins, la nova esquerra de les Illes, considera que uns dels principals motius de descens electoral del PSM prové precisament d’aquest moment concret. Moment en què es començaven a perdre milers i milers de votants, més del vint-i-dos per cent de l’electorat i dos diputats.

Sense renunciar, ni molt manco!, a ser a les institucions, aquesta nova generació de polítics illencs té ben present que són precisament organitzacions culturals i conservacionistes com l’OCB o el GOB les que contribuït a mantenir i enfortir el teixit associatiu de la societat civil illenca i han estat l´ànima i el motor de la majoria de mobilitzacions en defensa de la llengua i del territori. Aquests nous polítics pensen que s’ha de recuperar i potenciar aquest esperit de servei al país, pensar menys en la política de les “altures”, dels pactes interburocràtics per servar sous cadiretes, i anar cap a la reconstrucció del pensament sobiranista d’esquerra fet malbé en aquests darrers trenta anys de gestió del sistema.

S’ha de pensar en les eleccions, ningú no ho dubta, però, vists i comprovats els desastres a què ens ha portat la dreta amb la col·laboració amb l’esquerra de la moqueta i el cotxe oficial, es tracta, m’expliquen, de començar a bastir el futur lluny dels silencis i claudicacions de què hem estat testimoni durant aquestes dècades. Els motors s’han de posar en marxa amb continguts i manera de fer política ben diferents del que hem vist fins ara. Tots plegats pensen que quan arribin a gestionar les institucions del règim ho han de fer per a bastir quelcom de positiu per al poble, per provar d’aturar la política depredada de la dreta, i tot sovint de l’esquerra oficial, si pensam en els encimentadors de Calvià, per exemple.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (16-XI-06)

Memòria històrica de l’esquerra alternativa dels anys 70 i 80


"Mai no m'he negat a participar en cap acte que consideri que pot reforçar l'antifeixisme o l'antiimperialisme de les Illes, l'esperit republicà del nostre poble". (Miquel López Crespí)



Acte de l'Ateneu Popular "Aurora Picornell" a mitjans dels anys vuitanta. D'esquerra a dreta: Alexander Sissonenko, membre del PCUS, Lila Thomàs i Miquel López Crespí.

Sovint l'oportunisme, especialment els d'aquells que usurparen el nom de l'esquerra en temps de la transició, la colla de cínics i menfotistes que s'han enriquit fent feina pel règim, demonitzant les idees de República i socialisme, han provat de denomizar-me dient que "Miquel López Crespí ha col·laborat amb molts de partits". Anem a pams. A mitjans dels anys vuitanta vaig esser vicepresident de l'organització cultural i antiimperialista més important de les Illes en aquells moments. En referesc a l'Ateneu Popular "Aurora Picornell". En aquest Ateneu hi havia molts militants del PCB i independents. Però la meva activitat político-cultural era completament deslligada de les directrius dels prosoviètics de Josep Valero, Francesca Bosch, Miquel Rosselló i Lila Thomàs. La meva col·laboració, juntament amb la de Carles Manera, en la revista del PCB Nostra Paraula la feia com a independent. Mai ningú, en tots aquells anys em va fer seguir cap consigna ni directriu del PCB. Igualment, quan aquest grup es dividí i es constituí l'OCB (Organització Comunista Balear), quan els companys i companyes d'aquesta organització, els quals coneixia per la seva militància antifeixista i que sovint havien fen costat a les activitats de l'Ateneu, em demanaven l'ajut per a participtar en actes republicans o antiimperialistes, procurava anar-hi malgrat que alguna vegada la lluita per a República, ja en plena "democràcia" i poder "socialista" em costàs multes i detencions. Vegeu al respecte el capítol "Breviari contra els servils: transició i repressió 'democràtica'" del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (pàgs. 220-229).


Mai no m'he negat a participar en cap acte que consideri que pot reforçar l'antifeixisme o l'antiimperialisme de les Illes, l'esperit republicà del nostre poble. Des de començaments dels anys seixanta, quan era corresponsal de Ràdio Espanya Independent (època en la qual alguns d'aquests falsos esquerrans devien ser pàrvuls) mai no m'he negat a treballar fent costat a l'esquerra alternativa de les Illes. Per a mi ha estat sempre un honor que la majoria de col·lectius socials, partits i organitzacions culturals de les Illes hagin demanat el meu modest suport a les seves activitats. Ha estat sempre motiu d'orgull i satisfacció haver estat aquests darrers trenta cinc anys d'intensa activitat político-cultural al costat de l'autèntica esquerra, fent tot el possible per augmentar i consolidar el teixit associatiu de la societat civil, intentant l'arrelament de tot allò que considerava útil i necessari en el nostre difícil camí per anar bastint un món més just i solidari.


Des de les Plataformes d'Estudiants Anticapitalistes en temps de la dictadura; com a vicepresident de l'Ateneu Popular Aurora Picornell; com a dinamitzador del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba a mitjans dels anys vuitanta amb els amics Carles Manera, Bartomeu Sancho, Francesca Bosch, Manel Domènech i Miquel Planas; fent costat al Comitè de Solidaritat amb Amèrica Llatina; treballant amb els grups anti-OTAN que hi havia en aquell temps; donant conferències en defensa de la República de forma gratuïta per a l'Ateneu "Aurora Picornell"; posant hores, benzina i cotxe per a difondre les idees antiimperialistes pels pobles de Mallorca; participant com a orador i representant de totes les forces polítiques nacionalistes i d'esquerres en la Diada Nacional del 31 de desembre; contribuïnt, en la mesura de les meves forces, amb els meus articles i esforços a l'èxit de les Diades que cada any organitza l'Obra Cultural Balear en defensa de la llengua catalana i en favor de l'autogovern; fent costat a la CGT, USO i l'STEI el Primer de Maig de l'any 2000, quan Josep Juárez, secretari general de la CGT, em convidà i em demanà el meu ajut per a reforçar un front sindical illenc combatiu, allunyat del pactisme i entreguisme de les centrals dites majoritàries... mai, torn a repetir, m'he negat a participar activament en aquesta mena d'ajuts solidaris que tenen per objectiu reforçar la societat civil. És un currículum ben diferent del dels buròcrates carrillistes que provaren de demonitzar-me amb les mentides que publicaren en la premsa mallorquina.


Per a molta gent, tant d'amics i amigues que conec, la política no és ni serà mai un ofici, una "professió", un refugi que sovint serveix per amagar determinats problemes personals i per a guanyar diners. Nosaltres som ben lluny de tots aquells oportunistes i panxacontents que un dia signen amb un partit, demà amb aquell altre, solament per a seguir encalentint cadiretes i xuclar de les mamelles institucionals.


Potser sigui aquesta l'autèntica causa de l'odi dels cínics contra tots aquells que només tenim el compromís i el deure de seguir els dictats de la nostra consciència.


Miquel López Crespí


Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (18-V-04)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb