Literatura catalana contemporània

Memòria de Josep Massot i Muntaner, Josep M. Llompart, Mateu Morro, Gabriel Janer Manila, Miquel Mas Ferrà, Antoni Vidal Ferrando, Joan Soler Antich, Antoni Mir, Víctor Gayà, Llorenç Capellà, Pere Rosselló Bover, Miquel Ferrà Martorell, Eusèbia Rayó, Antoni Serra, Miquel Julià, Rosa M. Colom, Jaume Adrover, Jaume Vidal Alcover, Marià Villangómez, Llorenç Villalonga, Miquel Àngel Riera, Jaume Fuster, Jaume Santandreu, Gonçal Castelló, Damià Huguet, Jaume Fuster, Gabriel Tomàs, Josep M. Palau i Camps, Gabriel Alomar, Manuel de Pedrolo, Joan Fuster, Gonçal Castelló, Agustí Bartra, Salvador Espriu,Pere Capellà, Martí Maiol, Bartomeu Fiol, Antoni Serra, Alexandre Ballester, Guillem Frontera, Guillem Rosselló... Blog de l'escriptor López Crespí

Turmeda | 30 Desembre, 2008 19:45 | facebook.com

Memòria de Josep Massot i Muntaner, Josep M. Llompart, Mateu Morro, Gabriel Janer Manila, Miquel Mas Ferrà, Antoni Vidal Ferrando, Joan Soler Antich, Antoni Mir, Víctor Gayà, Llorenç Capellà, Pere Rosselló Bover, Miquel Ferrà Martorell, Eusèbia Rayó, Antoni Serra, Miquel Julià, Rosa M. Colom, Jaume Adrover, Jaume Vidal Alcover, Marià Villangómez, Llorenç Villalonga, Miquel Àngel Riera, Jaume Fuster, Jaume Santandreu, Gonçal Castelló, Damià Huguet, Jaume Fuster, Gabriel Tomàs, Josep M. Palau i Camps, Gabriel Alomar, Manuel de Pedrolo, Joan Fuster, Gonçal Castelló, Agustí Bartra, Salvador Espriu,Pere Capellà, Martí Maiol, Bartomeu Fiol, Antoni Serra, Alexandre Ballester, Guillem Frontera, Guillem Rosselló...


Literatura mallorquina i compromís polític (pàgines del meu dietari) (2003)



Tenc al meu davant l'original de Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart, que d'aquí a unes setmanes (en el moment de publicar aquest article) treurà al carrer Edicions Cort de Ciutat. Abans d'analitzar la gènesi del llibre caldria fer-hi unes breus matisacions, ja que llegint el títol i a primera vista, potser el lector trobarà estranya la triadella d'escriptors que s'arrepleguen en aquesta primera aproximació al necessari compromís polític dels autors catalans en aquest començament del segle XXI.

En el llibre que comentam, el lector pot trobar una lleuguera aproximació a l'obra i a les meves relacions personals (o político-culturals) amb Josep Massot i Muntaner, Josep M. Llompart, Mateu Morro, Gabriel Janer Manila, Miquel Mas Ferrà, Antoni Vidal Ferrando, Joan Soler Antich, Antoni Mir, Víctor Gayà, Llorenç Capellà, Pere Rosselló Bover, Miquel Ferrà Martorell i, també, referències a Eusèbia Rayó, Antoni Serra, Miquel Julià, Rosa M. Colom, Jaume Adrover, etc, etc. Avancem que, després de més de trenta anys d'intensa activitat literària i de collaboració en la premsa dels Països Catalans (el primer article a Última Hora és de l'any 1967!), les carpetes amb el material per a enllestir diverses aproximacions al nostre fet cultural (literari, polític, etc.) són prou abundoses, com molt bé podeu imaginar. Però l'editor demanava tan sols dues-centes pàgines i, en tan breu espai, no es pot publicar tot el que hem investigat i escrit referent, per exemple, a Jaume Vidal Alcover, Marià Villangómez, Llorenç Villalonga, Miquel Àngel Riera, Jaume Fuster, Jaume Santandreu, Gonçal Castelló, Damià Huguet, Jaume Fuster, Gabriel Tomàs o Josep M. Palau i Camps, per citar uns noms. Les aproximacions a la vida i obra de tots aquests autors (i molts d'altres) les deixam per a unes altres conjuntures, per a quan les editors tornin ser tan amables que ens demanin altra volta material referent en aquestes qüestions.

L'autor, el país, el món cultural, es troben en una determinada situació i és des d'aquesta situació especial de la lluita cultural que he ajuntat els materials que conformen el primer lliurament del que hauria de ser una llarga història que tengués per títol precisament Literatura i compromís polític.

Podríem, ara, començar a parlar de les campanyes rebentistes o de simple marginació de determinats sectors neonoucentistes (i reaccionaris) contra la duradora vigència de l'obra de Gabriel Alomar, Josep M. Llompart, Manuel de Pedrolo, Joan Fuster, Gonçal Castelló, Agustí Bartra, Salvador Espriu i tants d'altres que els "exquisits" proven de soterrar sota tones de ciment armat i l'amnèsia més vergonyosa. Una petita aproximació a la ferotge lluita cultural que s'esdevé en el camp de les nostres lletres es pot trobar en els capítols "En defensa dels escriptors catalans", "Escriptors mallorquins a Barcelona" i "Els problemes de l'escriptor català". En el primer, amb aportacions de Llorenç Capellà, Miquel Ferrà Martorell, Joan Guasp i Olga Xirinacs, es revisen els recents "oblits", intencionats, evidentment!, damunt l'obra d'alguns dels autors més representatius d'ara mateix i del més recent passat. Els autors abans esmentats denuncien la supressió, dins de determinades antologies i diccionaris d'escriptors, de les veus corresponents a Pere Capellà, Martí Maiol, Bartomeu Fiol, Antoni Serra, Damià Huguet, Josep M. Palau i Camps, Alexandre Ballester, Guillem Frontera, Guillem Rosselló o de qui signa aquest article.

El poeta, acurat investigador i destacat activista cultural Ferran Lupescu, autor del pròleg a Literatura mallorquina i compromís polític, parla de lluita de classes dins del camp cultural. Analitzant el conegut enfrontament entre noucentistes i modernistes, i en parlar de les campanyes contra la meva persona i la meva obra per part dels coneguts sectors rebentistes de sempre (rancis "exquisits" neonoucentistes, carrillistes, "lobbys" neofeixistes que, emparats rere la defensa de "lo nostro" l´únic que fan és atacar i criminalitzar l'intellectual català d'esquerres), escriu:

"La seva activitat incessant [de Miquel López Crespí] contra el mur de silenci contribueix a esquerdar, 'com un vell talp', un statu quo amnèsic acuradament construït i ferotgement defensat. Més: la seva mera existència constitueix un greuge persistent als ulls dels oportunistes; hi veuen reflectida llur mateixa imatge d'abans de vendre's la consciència; hi sospiten la viabilitat d'uns principis que pretenen ben caducs. Així, el nom de Miquel López Crespí no es prodiga pas als grans mitjans de comunicació, ni es baralla en aqueixes plataformes de consagració pública oficial a les quals ja sobren Salvat i Bartra i Espriu i Pedrolo i... En Miquel té més aviat vetat l'accés a determinades editorials, a determinats premis, a determinats diaris: els més importants, o els més notoris. Amb tot, produeix, i, miraculosament, publica; publica molt, de fet: se sap que és l'autor més guardonat dels Països Catalans (encara tenim un coixí etnodemogràfic, sembla); i ha editat ben bé una trentena de títols, sense comptar les traduccions a diverses llengües ni les contribucions en volums collectius. Les seves obres, però, no obtenen aquella crítica puntual i responsable que contribueix a orientar tant l'autor com el públic; ben al contrari: són rebudes, en alguna ocasió, amb furioses campanyes rebentistes i fins injurioses que acaben desacreditant-se totes soles (1994 en el record!); o bé, més sovint, són acollides per un universal silenci minuciosament orquestrat. No dubto pas de l'honestedat professional d'aquells crítics que són efectivament honestos; simplement constato que, si no hi mitgen circumstàncies fortuïtes, difícilment pot ser estudiada, analitzada, avaluada seriosament una obra que hom no coneix perquè el seu autor no 'sona' allà on caldria, o bé si ens el fan sonar a 'autor menor, creu-me: un mediocre grafòman que reiteradament empastifa la dignitat dels nostres premis literaris amb els seus originals malgirbats i les seves dèries de l'any de la picor'. No es tracta de cap cas únic, ni tan sols excepcional: la lluita de classes en el camp de la cultura és una jungla ferotge. Perquè és d'això, que es tracta, en darrera instància: de lluita de classes. En el cas català, necessàriament imbricada amb un projecte o desprojecte nacional: bastir una cultura nacional popular de masses, viva, rica, diversa (on caben Manent i Estellés, Ausiàs March i Patrick Gifreu, Palau i Fabre i Floch i Camarassa), lliurament interrelacionada amb les altres cultures del món; o bastir una cleda regional (tres, quatre, cinc cledes regionals) formalment noucentista, però pairalisto-vuitcentista de contingut, amb què aprofitar els mobles mentre l'edifici s'esfondra".

Vet aquí, molt ben explicada, la brutalitat del present, el canibalisme dels sectors reaccionaris i neonoucentistes contra l'escriptor català progressista.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

La Diada de Mallorca - Blog de l'escriptor López Crespí

Turmeda | 30 Desembre, 2008 07:28 | facebook.com

...aquest 2008 serà recordat per molts illencs pels innombrables casos de corrupció que han assolat les diverses institucions insulars: cas Andratx, cas Rodrigo de Santos, cas Turisme Jove, cas CEDEIB, cas Vicents... i molts altres que de ben segur aniran sortint. Això fa que el gran desprestigi que viu la classe política arreu del país es vegi enormement augmentada a les illes. Aquest desprestigi afecta no només als polítics que ens roben, sinó també als que són incapaços d'evitar-ho. Als que ens menteixen dient que no faran l'Hospital de La Real i l'acaben fent, als que ens diuen que milloraran la situació laboral dels treballadors d'IB3 i no ho fan, etc...


La Diada de Mallorca


Un any més, l'independentisme commemoram la Diada de Mallorca. Com cada 31 de desembre, sortim al carrer per celebrar que tal dia com aquest ara fa prop de 800 anys la nostra illa entrà a formar part dels Països Catalans.

Aquesta és el dia més assenyalat a Mallorca. No només per la catalanització de l'Illa que implica, sinó també per la simbolització que té aquesta data en l'imaginari col·lectiu illenc: la celebració de la Festa de l'Estendard començà al segle XIII i es ve realitzant fins als nostres dies, convertint-se així en una de les festes cíviques més antigues d'Europa. Tanmateix, però, des de fa ja molts anys la Diada no és només una data de celebració, sinó també, i sobretot, de reivindicació i de lluita.

Enguany, hi ha diversos motius per manifestar-nos, moltes són les qüestions que ens empenyen a sortir al carrer. Patim, com feia molt de temps que no patíem, una crisi que està provocant grans problemes al conjunt de treballadors del nostre poble. Uns treballadors que a les Illes, com a la resta del país, estan fent front als tancaments d'empreses i als conseqüents acomiadaments massius. Un exemple d'això el tenim en l'avís de tancament de la planta que té la multinacional Kraft a Menorca, un tancament que implicarà deixar al carrer a prop de 200 persones i moltes altres que indirectament acabaran perdent el lloc de feina. Un cop molt dur per a l'illa de Menorca. I tot això, quan l'empresa té uns guanys anuals del 36 per cent.

A aquest duríssim moment econòmic cal afegir la patètica situació en què es troben les institucions de les illes. I és que aquest 2008 serà recordat per molts illencs pels innombrables casos de corrupció que han assolat les diverses institucions insulars: cas Andratx, cas Rodrigo de Santos, cas Turisme Jove, cas CEDEIB, cas Vicents... i molts altres que de ben segur aniran sortint. Això fa que el gran desprestigi que viu la classe política arreu del país es vegi enormement augmentada a les illes. Aquest desprestigi afecta no només als polítics que ens roben, sinó també als que són incapaços d'evitar-ho. Als que ens menteixen dient que no faran l'Hospital de La Real i l'acaben fent, als que ens diuen que milloraran la situació laboral dels treballadors d'IB3 i no ho fan, etc.

A tot això, a poc a poc, l'esquerra independentista de Mallorca segueix creixent en projectes i organitzacions. Enguany és l'any que hi ha més nuclis d'organitzacions de l'EI i quan es fan més actes per la Diada arreu de Mallorca. Tanmateix, però, tant a Mallorca com a la resta dels Països Catalans queda molt de camí per recórrer, moltes mancances per superar i moltes lluites per tirar endavant, no és hora d'estar aturats. Ans al contrari, és hora d'arromangar-se i posar-s'hi. Com cantava Guillem d'Efak “fes-te enfora becadeta que no és hora de dormir!”

Web Llibertat.cat


A finals del 77, com a cloenda de les activitats del Congrés de Cultura Catalana, hi havia hagut la gran manifestació de la Diada per l'Autonomia. La major manifestació de la història de Mallorca, encara no superada! Més de quaranta mil persones, molt il·lusionades, amb esperança d'anar avançant vers l'autogovern, ens hi arreplegàrem a sentir el parlament unitari que va llegir Josep M. Llompart. Ningú no imaginava aleshores que quatre aprofitats s'apoderassin dels esforços populars per a viure a costa del contribuent. En el que fa referència a la Diada per l'Autonomia, l'OEC va ser un dels partits que més feina va fer per garantir el seu èxit. Aleshores jo miliava dins de l'OEC i record que les activitats normals de partit quedaren paralitzades i ens dedicàrem en cos i ànima a la propaganda i organització de la Diada. (Miquel López Crespí)


La qüestió nacional a les Illes: memòria històrica de la gran Diada de 1977 (I)



Potser seria útil per a les noves generacions de ciutadans i ciutadanes que no visqueren els esdeveniments de la transició fer una mica d'història de com anaren les primeres provatures de marxar en el camí del nostre alliberament nacional i social.

La més gran manifestació que ha tengut lloc a Mallorca en defensa de l'Estatut i del nostre autogovern va ser la del 29 d'octubre de 1977.

Però fem una mica d'història.

A finals del 77, com a cloenda de les activitats del Congrés de Cultura Catalana, hi havia hagut la gran manifestació de la Diada per l'Autonomia. La major manifestació de la història de Mallorca, encara no superada! Més de quaranta mil persones, molt il·lusionades, amb esperança d'anar avançant vers l'autogovern, ens hi arreplegàrem a sentir el parlament unitari que va llegir Josep M. Llompart. Ningú no imaginava aleshores que quatre aprofitats s'apoderassin dels esforços populars per a viure a costa del contribuent. En el que fa referència a la Diada per l'Autonomia, l'OEC va ser un dels partits que més feina va fer per garantir el seu èxit. Aleshores jo miliava dins de l'OEC i record que les activitats normals de partit quedaren paralitzades i ens dedicàrem en cos i ànima a la propaganda i organització de la Diada.

Les reunions per organitzat la major manifestació nacionalista i d'esquerres de la història de Mallorca es feien normalment en el local de l'OCB. Com explica l'escriptor Antoni Serra en el llibre Gràcies, no volem flors (Edicions de La Magrana, 1981): "...però, mentrestant, les reunions continuaven. Eren setmanals i es feien a l'Obra Cultural Balear. S'aixecà acta de cada una d'elles, ja que, en un assumpte tan important com l'autonomia, calia deixar constància de tot el que es discutia, dels acords que es prenien, de les propostes que es feien i de les discussions. Si més no, els papers serveixen de vegades de testimonis històrics, no fos cosa que el temps desvirtuàs en el futur el contingut i les intencions d'aquelles reunions. Ja he dit que Sánchez Allés era el representant o el portaveu centrista; pels socialistes de Felipe hi venia assiduament en Josep Moll; pels socialistes nacionalistes, en Sebastià Serra i en Damià Ferrà-Ponç; els comunistes estaven representats habitualment per Victorí Planells, a més de Josep Valero i Miquel Rosselló; Isidre Forteza venia pel Moviment Comunista de les Illes; Antoni Mir, alternant amb Miquel López Crespí, venia per l'OEC; Armand Candela i Climent Garau, per la Unió Autonomista o Partit Nacionalista de Mallorca, etc...". En aquelles reunions es parlà, entre moltes altres coses, de com organitzar les distintes intervencions en l'acte.

Les coses pareixien funcionar a la perfecció fins que va esclatar la bomba: UCD, per boca de Maximilià Morales i Lluís Pinya, desautoritzava tot el que havia aprovat l'anterior representat, Sánchez Allés i volgueren fer-se seva, de forma completament oportunista, la feinada feta fins aquells moments. Es tractava de capitalitzar l'acte, llevar-li contingut nacionalista i esquerrà, excloure l'escriptor Antoni Serra de les intervencions i fer de Jeroni Alterti i UCD els protagonistes màxims del 29 d'octubre.

En defensa de la unitat aconseguida Antoni Serra decidí no participar en la lectura de discursos fins que, espitjat per Aina Moll, Antoni Mir (i tots els grups d'esquerra de l'Assemblea) accedí a reconsiderar la seva posició. Amb els anys, l'escriptor valora que no ho hauria d'haver fet ja que les claudicacions davant UCD i la dreta foren excessives. En la pàgina 188 de Gràcies, no volem flors, explica: "Ara sé que em vaig equivocar, que no havia d'haver participat a la Diada, perquè amb el temps m'he adonat que va esser una pantomima, el motiu més cruel de frustracions futures. Qui creia realment en l'autonomia? Els esdeveniments polítics dels anys 78-79 i 80 ho han deixat ben clar. Per a la majoria dels nostres polítics, l'autonomia és una farsa o, en tot cas, un mot ridiculitzat i desvirtuat, que ha generat no pocs desencisos i no poques actituds d'indiferència. Per això vàrem fer aquella Diada?".

Però no avançem els esdeveniments. Es tractava d'aconseguir, malgrat tots aquests entrebancs i contradiccions, una participació massiva del poble mallorquí en la Diada. Era una feinada (ja n'estàvem acostumats!) estar el vespre sencer aferrant cartells. No en vaig veure mai cap dels futurs dirigents dels organismes autonòmics aferrant cartells per les nits. Devien ser als seus negocis, com de costum, mentre la gent anònima, al carrer, els feia la feina. Que n'hem fetes de coses, des dels anys seixanta fins a finals dels setanta, per tota aquesta colla d'oportunistes i vividors de la política que s'han aprofitat com a sangoneres de la lluita popular!

No es tractava tan sols de fixar cartells a les parets. Els feixistes sortien a desaferra-los. Per tant, muntàrem piquets de defensa. Piquets, majoritàriament formats per militants d'OEC, MCI, PTE, PSM, PCE i molts obrers de diversos sindicats. S'hauria d'haver vist els treballadors de totes les contrades armats amb barres de ferro per a defensar els cartells que convocaven a la manifestació de dia 29 d'octubre! La qüestió -la defensa de l'autonomia- era seriosa i no volíem consentir que quatre reaccionaris ens fessin malbé la feina. Grups de jovençans de "Fuerza Nueva" feien desastres amb els cartells que anàvem penjant. Com ja he dit en les nits anteriors a la manifestació no hi eren enmig del carrer aferrant els posters, ni menys encara defensant-los, tota la sèrie de personatges que després es farien famosos damunt l'esforç d'aquests anònims militants. Fotografies en els diaris? Totes les que vulgueu! Però comparèixer a les reunions, fer feina enmig del poble o sortir al carrer a lluitar contra la dreta... ca barret!

I l'èxit d'aquella gran manifestació del 29-X-1977 no hagués estat possible sense la col·laboració dels menyspreats treballadors que, des de barriades i pobles, participà massivament en l'acte reivindicatiu més gran de la nostra història (l'esperit del qual va ser ben aviat traït pels mateixos que, de forma oportunista, encapçalaven la manifestació).

Miquel López Crespí/p>

Publicat en la revista L'Estel (1-III-06)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb