Literatura catalana contemporània

Jaime Carbonero, Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero i Salvador Bastida: el dogmatisme i el sectarisme a les Illes

Turmeda | 31 Gener, 2009 12:32 | facebook.com

Lluís M. Xirinacs ens fornia uns estris d´investigació, unes armes per a la recuperació de la memòria de la transició, del paper dels partits del règim, d´extrema utilitat. Ben cert que bona part de l´actual fornada de revolucionaris i d´independentistes d´esquerra dels Països Catalans han pogut arribar a la militància activa, a un determinat grau d´organització i compromís, gràcies a l´esforç fet pel malaguanyat Lluís M. Xirinacs. El suïcidi de fa uns mesos confirma, a tots aquells i aquelles que el coneguérem, a les persones que des dels anys setanta seguíem l’evolució del seu compromís, com és de terrible i costós, fins arribar a la mort, el combat per servar la memòria col·lectiva de les lluites d´un poble contra la cort de corifeus, servils i mistificadors que ens envolta. (Miquel López Crespí)


Homenatge a Lluís M. Xirinacs


L´oportunisme polític en la transició i la postransició



La recuperació de fets essencials de la transició, l´anàlisi del caramull de renúncies i claudicacions de l´esquerra oficial tal com han fet Carles Castellanos en l'imprescindible Reviure els dies. Records d´un temps silenciat (Pagès Editors, Lleida, 2003) o la trilogia de Lluís M. Xirinacs La traïció dels líders (Llibres del Segle) ha estat un treball prou difícil i complicat. A tall d´exemple i només per a palesar la punta de l´iceberg de com ha estat de complicat obrir escletxes en la murada de ciment armat que representava la versió oficial de la història de la restauració monàrquica, podria parlar de les campanyes rebentistes contra el meu llibre de memòries L´antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (Ciutat de Mallorca, El Tall Editorial, 1994).

Record com després de publicar aquell senzill llibre de memòria de la lluita antifranquista, el carrillisme neoestalinista ordí una brutal campanya de calúmnies, pamflets i tergiversacions en contra meva i en contra d´aquella obra. Al capdavant de la campanya rebentista hi eren antics dirigents del carrillisme illenc i sectors propers. Encara em costa entendre com Ignasi Ribas, per exemple, l'antic militant del carrillisme illenc (PCE), signà aquell tèrbol pamflet contra L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). No ens hauria d´estranyar. Els dirigents neoestalinsites procedeixen d'una vella tradició dogmàtica i de combat contra l'anarquisme i el socialisme entès com a poder dels treballadors (el POUM, el trotskisme...). Pensem en els Fets de Maig del 37 a Barcelona. Recordem les execucions de membres del POUM i de la CNT en temps de la guerra civil. Els casos més coneguts foren els assassinats d'Andreu Nin i de Camillo Berneri, per exemple. Una tradició de persecució i criminalització de l'esquerra revolucionària a la qual encara no han renunciat –no he vist mai un article seu denunciant aquests fets--, com es va comprovar amb el pamflet ple de mentides, calúmnies i tergiversacions que publicaren, sense cap mena de vergonya, el 28 d'abril de 1994 en un diari de Ciutat.



Miquel López Crespí i Lluís Maria Xirinacs el dia de la presentació a Barcelona del llibre No era això: memòria política de la transició. Xirinacs sempre recomanà les aportacions de Miquel López Crespí a la tasca de recuperació de la nostra memòria històrica. A Mallorca, sectaris i dogmàtics com Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida feien tot el contrari, escrivint pamflets plens de calúmnies, mentides i tergiversacions contra els militants de l´esquerra revolucionària de les Illes i contra el llibre de memòries de Miquel López Crespí L´Antifranquisme a Mallorca (1950-70).

Com anava dient, a hores d'ara encara no m'explic l'origen de tanta ràbia i visceralitat contra l'esquerra revolucionària de les Illes. ¿O va ser precisament per això mateix, perquè ells en temps de la transició abandonaren tota idea de canvi social prosocialista, tota idea republicana, acceptant la reinstauració de la monarquia, que calia criminalitzar els partits que sí que defensàvem aquestes idees, cas de l'OEC, MCI, LCR, PSM o PSAN?

Quan llegia les brutors signades per Ignasi Ribas i els seus companys de campanya rebentista contra l'esquerra revolucionària no ho podia creure. A una Illa en la qual tots ens coneixem quasi com si fóssim de la família, els personatges abans esmentats s'atrevien a signar un pamflet on s'afirmava que els partits a l'esquerra del PCE i del carrillisme, és a dir, organitzacions marxistes i nacionalistes com MCI, OEC, LCR o el PSAN, només teníem com a funció, a les ordres del franquisme sociològic "i de vegades des del franquisme policíac, debilitar el Partit Comunista d'aleshores". Alhora que s'atrevien a signar aquestes calúmnies afegien, per a embrutar més la memòria dels antifeixistes de les Illes, que tots aquests partits només contribuïren a crear "confusionisme". I el combat abnegat de tants d'homes i dones només consistí en "declaracions de principis presumptament purs".



Coberta del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), llibre de memòries antifeixista que va ser perseguit i criminalitzat pels sectors més dogmàtics i sectaris propers al carrillisme illenc (PCE).

Mai no s'havia vist tanta ràbia i dogmàtica visceralitat contra uns coneguts militants esquerrans de les Illes! La brutor que signaven evidenciava a la vista de tothom que només acceptaven una aproximació a la història: la del PCE. Les altres aproximacions, els altres investigadors que no estiguessin al servei dels interessos sectaris del carrillisme, havien de ser perseguits i criminalitzats. Per als dogmàtics el pamflet que s'atreviren a publicar només tenia per funció desprestigiar els lluitadors antifranquistes que no fossin de la seva corda i, de rebot, justificar les seves particulars traïdes als principis esquerrans que, de boca enfora, deien defensar. Criminalitzant altres visions dels fets de la transició, amb totes les claudicacions de què foren responsables ells, la direcció del PCE aconseguia quedar com a aquella que realment sabia el que s'havia de fer.

Amb el pamflet publicat a Palma, aquells que conscientment o inconscientment donaven suport a la nefasta política del PCE (abandonament de la lluita per la República, Pactes de la Moncloa, acords amb el franquisme reciclat...) esdevenien botxins de la memòria històrica de l'esquerra alternativa de la nostra terra tot insultant el nom i els sacrificis de tants i tants abnegats combatents republicans. El pamflet que en contra nostra signaren Ignasi Ribas i afins embrutava i posava en qüestió no solament la meva feina política, sinó també, i això sí que ho consider prou greu i d'una indignitat total, el treball de centenars d'honrats militants de l'esquerra alternativa.

No era solament contra la meva persona i el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) que es bastí la campanya rebentista de 1994. Ignasi Ribas, i també Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida el que el volien era, com ja he dit, barrar el pas a la memòria de l'esquerra revolucionària de les Illes, demonitzant els escriptors que haguessin escrit algun llibre al respecte. Es pensaven que ho aconseguiren escrivint calúmnies i mentides en contra nostra. S'erraren a les totes. De res no serviren els seus pamflets i brutors. Mai no s'havien publicat tants llibres explicant les claudicacions del PCE en temps de la transició. Quant a la seva actitud dogmàtica i sectària, quedaren retratats per sempre davant l'opinió pública i acumularen damunt les seves espatlles un desprestigi del qual difícilment es recuperaran.

L´atac d´aquells anys no era solament a la línia de flotació de les avantguardes polítiques de l´esquerra revolucionària; la “unió sagrada” entre els franquistes reciclats, el carrillisme neoestalinista i la socialdemocràcia espanyola, juntament amb els sectors burgesos de les nacions oprimides, provava de liquidar rels intel·lectuals, els sectors culturals que portaven la flama de la lluita per una autèntica cultura democràtico-socialista a l´estat espanyol i nacional-popular a les nacions oprimides (i en part ho aconseguí; recordem, a tall d´exemple, el silenciament d´Ovidi Montllor, la desaparició de l´escena cultural del llegat nacional-patriòtic de Salvador Espriu). Recordem com, a finals de la transició, l´embranzida cultural d´esquerra arreu de l´estat aconseguí, sortosament!, soterrar el barat espanyolisme pseudoandalús, bona part de la falsa cançó flamenca, la rància superstructura de la “cultura” del torero i pandereta. L´Espanya imperial-franquista de la Lola Flores, Paquita Rico, Sara Montiel i la Marisol cedia el pas davant l´embranzida i la recuperació, a Andalusia, de la memòria de Blas Infante i Federico García Lorca.

La “unió sagrada” dels oportunistes en la transició no enterrava solament la pràctica i la memòria històrica de l´assemblearisme d´aquells anys de lluita, l´experiència organitzativa consellista i anticapitalista de les avantguardes populars de l´estat i Catalunya; també, dèiem, liquidava els moviments culturals del tipus de la Nova Cançó o el Congrés de Cultura Catalana que havien posat entre l´espasa i la paret l’herència cultural del franquisme. En els anys vuitanta, amb la pujada del PSOE al poder, és a dir, la socialdemocràcia espanyolo-andalusista dels Felipe González-Alfonso Guerra, es procedí a ressuscitar el pansit folklorisme de l´”Espanya eterna” que quasi havia estat soterrada.

Malgrat que els vividors del romanço, els especialistes en la mentida i la mistificació, els professionals de la tergiversació dels fets històrics feren tot el possible per minimitzar la potent carga explosiva que significaven i signifiquen les aportacions de Xirinacs a la recuperació de la nostra memòria històrica, l´editor Manel Costa Pau, un incombustible de la lluita pel socialisme i per la independència, anava publicant els volums que ens mancaven: La traïció dels líders (II) (Llibres del Segle, Girona, 1994) i La traïció dels líders (III) (Llibres del Segle, Girona, 1997).

Lluís M. Xirinacs ens fornia uns estris d´investigació, unes armes per a la recuperació de la memòria de la transició, del paper dels partits del règim, d´extrema utilitat. Ben cert que bona part de l´actual fornada de revolucionaris i d´independentistes d´esquerra dels Països Catalans han pogut arribar a la militància activa, a un determinat grau d´organització i compromís, gràcies a l´esforç fet pel malaguanyat Lluís M. Xirinacs. El suïcidi de fa uns mesos confirma, a tots aquells i aquelles que el coneguérem, a les persones que des dels anys setanta seguíem l’evolució del seu compromís, com és de terrible i costós, fins arribar a la mort, el combat per servar la memòria col·lectiva de les lluites d´un poble contra la cort de corifeus, servils i mistificadors que ens envolta.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

Lluís Companys, Carles Sentís... Blog de l'escriptor López Crespí

Turmeda | 31 Gener, 2009 10:03 | facebook.com

El govern espanyol continua sense anul·lar el judici a Companys


Ara diu que farà un acte per a reparar la figura del president de la Generalitat · La Comissió per la Dignitat es mostra insatisfeta


Quan Saura i la néta de Companys van reunir-se amb el ministre de Justícia espanyol, Mariano Fernández Bermejo, Esquerra va dir que ho considerava insuficient, i va criticar la llei de memòria història espanyola perquè no fa justícia als assassinats pel règim de Franco. Segons Esquerra, anar a Madrid a demanar justícia era 'un gest molt més a prop de la humiliació que no de la voluntat d'exonerar un president d'un país, i menys tractant-se de l'únic president democràticament elegit que morí afusellat en tota la conflagració del 1936-1945.'


El Ministeri de Justícia espanyol ha dit que faria un acte de reparació moral del president de la Generalitat Lluís Companys, després d'haver acceptat la petició de la seva néta, Maria Lluïsa Gally, i el conseller d'Interior, Joan Saura. El govern espanyol continua sense pronunciar-se, doncs, respecte l'anul·lació del judici sumaríssim que sentencià a mort el president, tal com demanen diverses entitats i organitzacions polítiques.

Josep Cruanyes, portaveu de la Comissió per la Dignitat, ha dit que, tot i que no sabien si aquest gest ajudaria o no, no és el que esperava l'entitat. 'De declaracions morals no en necessitem; el que necessitem és que s'anul·lin els processos i no estarem satisfets fins que això no passi.'

Cruanyes també ha dit: 'l'anul·lació del judici a Companys ha de ser el començament de l'anul·lació de molts altres processos. Fins que no es faci aquesta anul·lació, no estarem satisfets.'

El portaveu de la Comissió per la Dignitat també ha recordat que Suïssa va anul·lar, l'u de desembre, tots els processos oberts contra brigadistes suïssos: 'Si ha estat possible fer-ho a altres llocs, aquí també ho ha de ser.'

Fa uns dies, en el transcurs de la Nit de la Memòria, una desena d'entitats i vint-i-cinc artistes van demanar al president José Montilla que actués perquè s'anul·li el procés a Companys.

Quan Saura i la néta de Companys van reunir-se amb el ministre de Justícia espanyol, Mariano Fernández Bermejo, Esquerra va dir que ho considerava insuficient, i va criticar la llei de memòria història espanyola perquè no fa justícia als assassinats pel règim de Franco. Segons Esquerra, anar a Madrid a demanar justícia era 'un gest molt més a prop de la humiliació que no de la voluntat d'exonerar un president d'un país, i menys tractant-se de l'únic president democràticament elegit que morí afusellat en tota la conflagració del 1936-1945.'

VilaWeb


L'homenatge al feixista Sentís


Durant aquests dies hem pogut llegir tot un seguit de posts de queixa davant de l'homenatge que ha rebut a Barcelona el veterà periodista feixista Carles Sentís, justament el dia que feia 70 anys de l'entrada de les tropes franquistes a la capital catalana. Tot plegat: un insult a totes les persones que varen sofrir el franquisme i al record dels milers que el règim dictatorial va assassinar. Com ja hem comentat en altres ocasions, és detestable que encara continuï vigent el franquisme sociològic i que costi condemnar sense embuts una dictadura sanguinària. Ens volen retratar alguns d'aquests col·laboradors (els poderosos) del règim com a corderets, que varen perpetuar la dictadura sense compartir plenament els seus ideals! Tots aquests van convertir-se en demòcrates el dia després de la mort de Quico per continuar gaudint d'un estatus privilegiat. El fet que rebés una medalla de la mà del ministre psoecialista Corbacho és una autèntica vergonya. El vell franquista encara va tenir la poca vergonya de dir que rebia la medalla en nom de tots els periodistes, la qual cosa ha indignat molts professionals de la informació. L'intel·lectual catalanista jesusenc Joan Cid i Mulet, que va haver de sofrir un llarguíssim exili a Mèxic, en una de les cartes que va enviar al seu nebot Joan Prades i Cid el 1977 (les quals vàrem digitalitzar en motiu del centenari del seu naixement el 2007), ja denunciava que li dolia veure com gent com Sentís gaudia de molt poder després d'anys d'adoració franquista. Cid i Mulet és l'autor de la cèlebre frase Ja han passat a la història les llargues vacances del silenci, quan va morir el dictador. Un silenci que havien imposat periodistes com Sentís que varen actuar com a espies i enviats franquistes. Apart dels seus articles vexatoris contra el president Lluís Companys, Cid i Mulet denunciava que Sentís va acudir a Perpinyà el 1940 per oferir als catalanistes que podien tornar al país si abraçaven la ideologia feixista i s'adherien al règim. L'intel·lectual jesusenc mai no va oblidar aquestes visites de Sentís com a ambaixador franquista. Resulta paradoxal que els partits nacionalistes espanyols hagin fet una legislació a mesura per condemnar actes de suposada apologia del terrorisme, mentre un ministre es permet promoure un homenatge a un franquista, membre d'un règim francament terrorista, paraula que tant agrada pronunciar als ambaixadors de l'espanyolisme. No els estic acusant, però, d'apologia del franquisme. Apologia és l'arma que tenen els espanyolistes per tal de criminalitzar l'ideari abertzale i l'independentista català. Vergonya, senyor Corbacho, vergonya!!!

Blog Emigdi Subirats i Sebastià


Comunicat de premsa de la Comissió de la Dignitat. 18.4.2007


És una vergonya que una de les úniques coses que queda clara de l'acord és que els represaliats no podran tenir compensació econòmica, cosa que queda reservada als empresonats, però no als afusellats ni als morts per la policia entre 1939 i 1963. Això és inadmissible. Però potser el més greu és que aquest acord possibilita una declaració de no-responsabilitat i pot tancar definitivament la porta a les peticions de reclamació de devolució de patrimoni que encara estan obertes o dels dipòsits de diners que es van fer al Banc d'Espanya i que l'Estat havia de retornar i que encara no ha fet. (Comissió de la Dignitat)


Comunicat de premsa de la Comissió de la Dignitat. 18.4.2007



El feixistes (Fraga Iribarne a l´esquerra) i els dirigents carrillistes (Santiago Carrillo, del PCE) pactaren, a canvi dels bons sous que han cobrat en aquests darrers trenta anys, l´oblit de la memòria històrica i la criminalització de la lluita republicana i antisistema.

La Comissió de la Dignitat, davant l’acord anunciat entre PSOE i IU de cara a “desbloquejar” l’anomenada Llei de la Memòria, declara el següent:


Introducció: Lamentem haver de dir que, malgrat les expectatives, amb aquest “acord”, en realitat no estem assistint a un intent de fer justícia als represaliats pel franquisme ni a condemnar el règim dictatorial de Franco, sinó a una nova operació de banalització i de creació de confusió entre l’opinió pública al voltant d’un fet tan transcendent com és la necessària superació i condemna de la dictadura franquista. Creiem que és molt important tenir en compte el següent:

1) No és veritat, com han insinuat alguns mitjans, que l’acord asseguri la “il·legitimitat” dels judicis franquistes. Si s’hagués fer això, s’hagués explicitat la possibilitat d’admetre els recursos de revisió –i els de nul·litat– cosa que no fa. Ara molt ens temem que els tribunals no se sentiran amb l’obligació de considerar-los i podran adduir que, tot interpretant la llei -i tenint en compte l’efecte jurídic que tindrà que el Congrés no hagi admès la seva declaració de nul·litat, ni d’injustícia– tot això no passarà de tenir un valor purament moral i simbòlic. Si es vol que s’habilitin revitables revisions, la Llei ha de posar ben clar que el fet que hi hagi un motiu polític serà causa de revisió dels processos del franquisme. Altrament no s'admetran com actualment ho estan comprovant els ciutadans. Cal veure els nefastos antecedents que hi ha hagut fins ara, en què les revisions que s'han demanat han sigut refusades i sempre amb l'oposició del fiscal de l'Estat. No ho podem oblidar.

2) No es pot deixar simplement en mans dels ciutadans la possibilitat de buscar-se una justícia per la repressió patida a mans del franquisme. Això significaria una privatització i una banalització d’unes responsabilitats que l’Estat ha d’assumir com a pròpies. És un règim -el franquista- i no un accident històric, que va fer aquella legislació repressiva que va donar peu a tota una sèrie de sentències i actes contra els ciutadans. Com a ciutadans podem buscar justícia, sempre, però és l’Estat l’ens que realment té poder i no pot defugir-hi de la seva responsabilitat. No poden “passar la patata” al ciutadà i simplement fer observacions de caire moral.

3) No n’hi ha prou amb solucions semàntiques i dir ara que els judicis franquistes simplement foren “injustos”. Si eren “injustos”, això ha de tenir uns efectes jurídics concrets com són el recurs i la revisió de la sentència. Si el procediment amb què s’operava (judicis sumarissims d'urgència o del TOP) era contrari als principis de “judici just” i les lleis que s'aplicaven eren contràries als principis de llibertat individual i col·lectiva –i a sobre el portava a terme un règim que es va constituir a partir d'un cop d'estat contra un règim legalment constituït- des del punt de vista del dret hem de dir que era il.legal i contrària als principis constitucionals del país (la Constitució republicana i la monàrquica anterior), i no simplement “injustos” o “il.legítims”. Si el procediment i les lleis que s'aplicaven eren il.legals, i a més els judicis es van fer de manera injusta, les senències s’han de considerar nul.les.

4) És una vergonya que una de les úniques coses que queda clara de l'acord és que els represaliats no podran tenir compensació econòmica, cosa que queda reservada als empresonats, però no als afusellats ni als morts per la policia entre 1939 i 1963. Això és inadmissible. Però potser el més greu és que aquest acord possibilita una declaració de no-responsabilitat i pot tancar definitivament la porta a les peticions de reclamació de devolució de patrimoni que encara estan obertes o dels dipòsits de diners que es van fer al Banc d'Espanya i que l'Estat havia de retornar i que encara no ha fet.

5) La vice-Presidenta del Govern espanyol, Sra. Teresa Fernández de la Vega, el 15 d'octubre de 2004, en el mateix lloc on van afusellar el President Companys, es va comprometre solemnement a anul·lar el seu procés, cosa que comportava –cal entendre– l'anul·lació de tota la resta de processos. No es pot acceptar que el govern espanuol altre cop incompleixi els seus compromisos. Ningú pot pensar que al poble català se’l pugui fer passar per la humiliació de veure com es demana una “declaració d'il·legimitat” del procés al seu President, Lluís Companys i Jové.

6) La Llei no sols ha de recollir com a raons de persecució franquista els motius de tipus polític, religiós, militar, ètnic, maçònic i de grups de resistència –que ja fa– sinó la que neix de la voluntat de perseguir les cultures i els drets polítics nacionals de Catalunya, Galícia i el País Basc.

Àrea de premsa. Comissió de la Dignitat. Mòb. 625370661

www.comissiodeladignitat.cat

Salvem Mallorca! El GOB contra el Decret Nadal - Blog de l'escriptor Miquel López Crespí

Turmeda | 31 Gener, 2009 08:01 | facebook.com

El PP va amparar excepcions/il·legalitats urbanístiques via llei, molt sovint, a través de la Llei d'Acompanyaments de Pressuposts, ara el el Govern ho vol fer mitjançant un decret de mesures urgents. (GOB)


La proposta de decret-llei turístic


El GOB demana responsabilitat política davant el compliment de la normativa urbanística i turística.


LA NECESSITAT DE MILLORAR I MODERNITZAR NO IMPLICA NECESSÀRIAMENT AMPLIAR, I MOLT MANCO JUSTIFICA FER-HO AL MARGE DE LA LEGALITAT.


El GOB té demanada des de fa unes setmanes una entrevista amb el President Antich per tractar aquest tema i d'altres que preocupen a l'entitat ecologista. De moment, no tenim resposta. El GOB considera que l'aprovació del Decret Nadal pot constituir un precedent molt delicat d'una nova modalitat d'urbanisme a la carta.

El GOB ja ha manifestat en diverses ocasions la seva oposició al decret de mesures urgents de modernització de la planta hotelera, el "decret Nadal". Aquest decret-llei, tal i com està plantejat representa "via lliure" per al sector turístic per a la construcció/rehabilitació (o modernització) al marge de la legalitat vigent.


LA CRISI NO POT SER L'EXCUSA PER ACTUAR AL MARGE DE LA LEGALITAT.

LA URGÈNCIA NO S'HA DE CONVERTIR EN TEMERITAT, CAL RESPONSABILITAT.


És més que evident que la situació de crisi no ha de servir per eliminar filtres legals al creixement.

Més aviat hauria de servir per replantejar el model econòmic i turístic que ha duit aquestes illes al col·lapse ambiental i a la degradació derivada precisament d'un model turístic i urbanístic que ha crescut a cops de "booms" sense planificació prèvia i tenint com a conseqüència un consum de territori exagerat, una degradació del paisatge, el col·lapse de les infrastructures i la sensació de pèrdua de qualitat de vida.

A més, ara precisament és el moment d'actuar amb responsabilitat. La urgència que s'amaga darrera l'impuls de "polítiques valentes" (tal i com ha dit, el Conseller de Turisme, Miquel Nadal) pot convertir aquestes actuacions polítiques en precedents delicats davant d'altres sectors que, com el turístic, poden exigir també per a ells "excepcions a la norma" per afavorir la seva dinamització econòmica.


UN PRECEDENT PERILLÓS D'UNA NOVA MODALITAT D'URBANISME A LA CARTA


El PP va amparar excepcions/il·legalitats urbanístiques via llei, molt sovint, a través de la Llei d'Acompanyaments de Pressuposts, ara el el Govern ho vol fer mitjançant un decret de mesures urgents.

Des del GOB consideram inadmissible que un determinat sector econòmic es vegi privilegiat davant la resta. Agilitat administrativa, sí, però per a tots i sempre que no impliqui la no necessitat de les preceptives llicències. Excepcions a la normativa urbanística, i en aquest cas turística, baix cap concepte ni per cap tipus d'obra.

Aquest és el missatge que el GOB vol transmetre al President Antich, tot i que potser no arribem a temps, davant la "suposada urgència" i "responsabilitat" a la que apel·la UM per exigir que es dugui al Consell de Govern d'aquest proper divendres.

Web GOB


L’excusa per a bastir aquesta obra faraònica que costarà més de mil milions d’euros i trigarà quinze anys a bastir-se és que el port actual, les instal·lacions situades davant Portopí, no reuneixen les condicions adients per a rebre els nous vaixells de passatgers, els ferrys de nou disseny que diuen que s’estan construint però que ningú sap on. Per sort, i és una esperança per a poder començar la lluita en aquest nou front de combat, hem llegit que el col·lectiu d’enginyers navals i els experts del GOB no estan d’acord amb els criteris dels promotors del projecte. (Miquel López Crespí)


La destrucció de la badia de Palma



Ens passen amb cançons. Els polítics oficials llancen contínuament cortines de fum provant de narcotitzar-nos amb les mentides que segrega el poder. Diuen que es controlarà el saqueig de recursos i territori, l’encimentament de les Illes, la cínica prepotència dels especuladors. Però el cert és que malgrat les promeses electorals, els mateixos que encapçalaren algunes de les lluites per salvar la Real, l’esquerra de la moqueta i el cotxe oficial, ara inauguraran l’hospital del PP oblidant la reforma de Son Dureta que era l’alternativa d’Aina Salom i de bona part del PSOE. La destrucció de Son Bosc, denunciada pel GOB; els desastres de “Port Adriano” que encara és sense protegir, immers en un procés de degradació quasi irreversible; la destrucció del Port de Pollença amb la construcció de la nova carretera... I no en parlem de la liquidació de bona part del patrimoni arquitectònic i cultural de Palma. Basta fer una volta per la ciutat per a constatar com els especuladors destrueixen bona part de l’herència que els mestres d’obres, ferrers, fusters i escultors de finals del segle XIX i començament del XX ens llegaren. I què fan les forces progressistes que hem ajudat a gaudir del poder, de la poltrona i la nòmina institucional? Llevat algunes accions concretes per a provar de “quedar bé” amb l’electorat, miren cap a una altra banda i no diuen res. O encara pitjor: si hi ha algú, com per exemple la valenta activista social Aina Calafat i els membres de la Plataforma Salvem la Real, que s’entesta a continuar la lluita per salvar Mallorca, alhora els demonitzen dient que “desestabilitzen la situació” i “fan feina per al PP”. Com quan en temps de l’anterior Pacte de Progrés demonitzaven Els Verds que no volien fer de florero institucional, o a gent com Nanda Caro i tants d’altres que volien impulsar una política progressista. Els vividors de la política en tenien prou amb fer quatre rodes de premsa per a dir que tot anava bé i cobrar els substanciosos sous cada final de mes. Tota la resta, qualsevol exigència de compliment dels pactes acordats o d’avançar en una línia d’esquerra era considerat una provocació i una follia de gent que no tocava de peus a terra. Ben igual que en temps de la transició, quan els mateixos que criminalitzaven Els Verds o Nanda Caro, pactaven amb el franquisme reciclat el repartiment de sous i poltrones demonitzant les persones i partits que volien continuar lluitant en defensa de la República, l’autodeterminació i el socialisme.

He fet aquesta indroducció-recordatori perquè no hi ha dia que els ciutadans i ciutadanes de les Illes no ensopeguem amb un nou ensurt encimentador i destructiu de recursos i territori. Si els mesos passats era la lluita, encapçala pel GOB, per provar d’aturar les bestieses encimentadores de Jaume Carbonero fent el joc als promotors de les Illes, ara sabem que ja ham començat els preparatius per a la destrucció del que ens resta de la badia de Palma. Els plans per a bastir una segona dàrsena, un port gegantí que trigarà prop de quinze anys a bastir-se ja, són aquí. Per ara no hem vist cap polític que piulàs. Sabem que, sortosament i com de costum, el GOB ha començat a hissar la bandera de perill davant el desastre que s’apropa. Però el cert és que la mateixa classe que ha encimentat les Illes ara es prepara per a destruir la badia de Palma. I parlam de destruir perquè els plans faraònics que es preparen no consisteixen a adequar les actuals instal·lacions portuàries fent les pertinents ampliacions. No. Aquí, com si estiguéssim en plena època del bestial “desarrollismo franquista”, el que es tracta és de bastir obres immenses que, sense pensar en les conseqüències que comporten, donin moltes comissions i serveixen, com de costum, per a fer multimilionaris els quatre aprofitats de sempre.

L’excusa per a bastir aquesta obra faraònica que costarà més de mil milions d’euros i trigarà quinze anys a bastir-se és que el port actual, les instal·lacions situades davant Portopí, no reuneixen les condicions adients per a rebre els nous vaixells de passatgers, els ferrys de nou disseny que diuen que s’estan construint però que ningú sap on. Per sort, i és una esperança per a poder començar la lluita en aquest nou front de combat, hem llegit que el col·lectiu d’enginyers navals i els experts del GOB no estan d’acord amb els criteris dels promotors del projecte.

Ens demanam què fa el govern de les Illes i el de l’Estat per aturar les cames a aquesta nova bestiesa especulativa. Els experts que coneixen la qüestió i que no resten lligats als promotors del projecte informen que hi ha moltes maneres d’ampliar i adequar les actuals instal·lacions abans de destruir la badia de Palma. Esperem que s’imposi el seny i que aquesta vegada no guanyin els interessos dels constructors i promotors. En cas contrari, el camí hauria de ser el de la vigilància i mobilització ciutadana per a provar d’impedir aquesta nova malifeta, aquest nou atemptat a la preservació dels nostres minvats recursos i territori.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Les traduccions de la literatura catalana - Una traducció de Víctor Gayà - Blog de l'escriptor López Crespí

Turmeda | 30 Gener, 2009 16:00 | facebook.com

Víctor Gayà ha destacat aquests darrers anys per l’embranzida de la seva poesia i de la novel·la que ha anat conreant sense descans. Una novel·la i una poesia que defuig els acostumats cànons establerts pels postmoderns i, amb perfecte coneixement de la llengua i de la tradició literària que el sosté, aporta un alè i una vitalitat nova a la narrativa catalana contemporània. Em referesc concretament a les novel·les Trenc d’alba , Premi Roc Boronat (Proa, 1999); Víctor Fox (Lleonard Muntaner, 2000); Cercle enigmàtic, Premi Alexandre Ballester (Lleonard Muntaner, 2005) i La vida perdurable de Salvador Duran, Premi Ciutat de Mollerussa (Pagès Editors, 2006). En el camp de la poesia ha publicat igualment: Morfologia d´una femme semàntica (Lleonard Muntaner, 1998), Petit patit país (Lleonard Muntaner, 2000) i Com la sequera (Editorial Moll, 2004). (Miquel López Crespí)


Víctor Gayà i les traduccions de la literatura catalana



Víctor Gayà

Víctor Gayà va néixer a Palma l’any 1952. És psicòleg de professió i col·labora d’ençà fa molts d’anys en la premsa de les Illes, principalment en el diari Última Hora i en la revista S’Esclop. Particularment el coneixia d´ençà els seus primers escrits, aquell Gent entorn a Calvià que, editat per l’Ajuntament de Calvià, va sortir l’any 1990. Des del 1990 hem participat en nombrosos actes culturals plegats, jo he continuat gaudint de la seva literatura i de la poesia que, molt a poc a poc, va publicant. Com a novel·lista i poeta era i és, des de temps enrere, un autor admirat que ha conreat igualment l’assaig i la biografia. En el camp de l’assaig recordam aquell Manual per protegir-se de mestres i educadors (Lleonard Muntaner, Ciutat de Mallorca, 1995) i quant al gènere biogràfic, destacam un treball molt famós, ja que és la millor aproximació que s’ha escrit a les Illes damunt la vida i l´obra del conegut escriptor i destacat activista social Jaume Santandreu. El llibre era Jaume Santandreu. El sexe del profeta, editat per Lleonard Muntaner el 1997.

Ara bé, més que biògraf o assagista, Víctor Gayà ha destacat aquests darrers anys per l’embranzida de la seva poesia i de la novel·la que ha anat conreant sense descans. Una novel·la i una poesia que defuig els acostumats cànons establerts pels postmoderns i, amb perfecte coneixement de la llengua i de la tradició literària que el sosté, aporta un alè i una vitalitat nova a la narrativa catalana contemporània. Em referesc concretament a les novel·les Trenc d’alba , Premi Roc Boronat (Proa, 1999); Víctor Fox (Lleonard Muntaner, 2000); Cercle enigmàtic, Premi Alexandre Ballester (Lleonard Muntaner, 2005) i La vida perdurable de Salvador Duran, Premi Ciutat de Mollerussa (Pagès Editors, 2006). En el camp de la poesia ha oublicat igualment: Morfologia d´una femme semàntica (Lleonard Muntaner, 1998), Petit patit país (Lleonard Muntaner, 2000) i Com la sequera (Editorial Moll, 2004).

La meva confiança en Víctor Gayà ve, com ja he dit abans, a part d´una amistat i uns interessos literaris compartits que s´han concretat en molts debats i alguna presentació de les meves obres que ha fet en Víctor, ve donada sobretot per la solidesa de la seva obra. Record ara mateix actes culturals en què hem participat plegats com va ser aquella presentació de dia 21 de juny de 2002 de La novel·la, obra presentada per Víctor Gayà, Llorenç Capellà, Rosa Maria Colom, Miquel Julià i l’editor Joan Cerdà en l’històric marc de la Casa Catalana de Ciutat. Una obra, La novel·la, que va merèixer un article de Víctor Gayà: una aproximació al llibre publicat per Res Publica Edicions d’Eivissa que, sota el títol “Els problemes de l’escriptor català: amb motiu de la presentació de La novel·la”, va sortir publicat en el capítol “Els problemes de l’escriptor català” del meu llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003).

No ha d’estranyar, doncs, aquesta confiança en la vàlua de Víctor Gayà, confiança que, ara que la traducció de l'antologia El mecanisme del temps [El mecanismo del tiempo (Calambur Editorial)] ja és al carrer, puc afirmar que no s’ha vist defraudada en cap moment. A ell personalment, aprofitant la publicació d’aquestes retxes, li vull expressar l’agraïment més, les setmanes de paciència i dedicació absoluta que ha tengut amb la meva obra, el respecte especial quant a l´original que li vaig lliurar, defugint en tot moment la possible “traïda” a la forma i al contingut que li havia donat l’autor. I també vull dir-li que m’han agradat i sorprès moltes de les seves troballes lingüístiques, aquest mestratge en la troballa de l’adjectiu, el sinònim adequat per a no trair mai, com he apuntat, la forma i el contingut del poema. Un respecte que molts poques vegades trobam en la majoria de les traduccions, ja que, sol ser quasi una norma, el traductor sovint, portat per la seva imaginació, més que traduir l’original com pertoca el que fa és “recrear”, “interpretar”, “modificar substancialment” els poemes o novel·la originals, creant així una nova obra que, a vegades, no coincideix amb el que va escriure o volia dir l’autor. Gràcies, doncs, Víctor per la teva feina i pel respecte i ofici demostrat en aquesta traducció que ens ocupa.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Eisenstein, Rosi, Forman, Resnais, Godard, Welles, Nemec, Patino, Varda... Blog de l'escriptor López Crespí

Turmeda | 30 Gener, 2009 07:28 | facebook.com

El Cineclub Universitari va néixer l'any 1964 i en varen ser els màxims impulsors l'amic Antoni Figuera, en Francesc Llinàs, en Vicenç Santandreu, n'Emili Garcia i en Joan Escarrer. Des de la fundació fins l'any 1968 (que fou quan vaig marxar a fer el servei militar a Cartagena) es feren més de cinquanta sessions de cinefòrum i nombroses estrenes de films a Ciutat. (Miquel López Crespí)


L'antifranquisme cultural en els anys seixanta: el Cineclub Universitari



Revisant carpetes antigues he trobat alguns papers que fan referència al Cineclub Universitari de Ciutat, els primers exemplars que vaig comprar de la revista Nuestro cine... De cop i volta tot aquell món esvanit (els meus inicials contactes amb els grans directors del cinema mundial) m'ha tornat a la memòria.

El Cineclub Universitari va néixer l'any 1964 i en varen ser els màxims impulsors l'amic Antoni Figuera, en Francesc Llinàs, en Vicenç Santandreu, n'Emili Garcia i en Joan Escarrer. Des de la fundació fins l'any 1968 (que fou quan vaig marxar a fer el servei militar a Cartagena) es feren més de cinquanta sessions de cinefòrum i nombroses estrenes de films a Ciutat.

Les sessions es feien els diumenges al matí a la Sala Rialto del carrer de Sant Feliu. Solien començar a les onze; a hores de dinar ja havíem vist la pellícula del dia i escoltat els comentaris que se solien fer en acabar la projecció. En Francesc Llinàs, tot presidint una tauleta a l'entrada de la Sala Rialto, era l'encarregat de fer els nous socis i d'informar aquell personal tan matiner de quines novetats es preparaven per a la setmana següent.

Sempre he dit que varen ser les pellícules projectades en el Cineclub Universitari les que em varen obrir els ulls a la importància cultural del cinema. Cal pensar que en aquells anys de mitjans del seixanta, en plena tenebra franquista, amb temor que el "social" de torn donàs per acabat el colloqui posterior a la projecció del film, anar al Cineclub Universitari no deixava de ser un petit -o gran, vés a saber!- acte de resistència antifeixista. Pens que en aquella època tot el que fos sortir del cercle de ferro de la "cultura" oficial del règim i, de rebot, del cinema que ens volien fer veure, era antifeixisme pur i dur. ¿Què tenien a veure, per exemple Eisenstein, Rosi, Forman, Resnais, Godard, Welles, Memec, Patino o Varda amb les "espanyolades" que es projectaven en les pantalles comercials? No res, evidentment. Per això aquell Cineclub Universitari, els comentaris fets a l'entrada, moments abans de començar la projecció, amb n'Antoni Figuera o en Paco Llinàs, no deixaven de tenir un contingut antifeixista ben evident.



Record igualment que mentre n'Antoni Figuera i en Francesc Llinàs eren els capdavanters de la "moguda" cinematogràfica, en Jaume Adrover s'encarregà d'organitzar les famoses Aules de Poesia, Teatre i Novella que per les mateixes dates es feien, primer a "Gifré i Escoda", posteriorment en el teatret de la Casa Catalana (avinguda del Comte de Sallent), i que finalment foren prohibides pel governador civil. Quant a mi, record que la Brigada Social ja m'havia detingut per unes pintades en favor de l'Amnistia i en solidaritat amb les vagues dels miners asturians (les famoses vagues dels anys 1962-63).

Aleshores vivíem intensament l'esplendorosa victòria de la Revolució Cubana (1959) i el triomf del Front d'Alliberament Nacional d'Algèria. Era l'època de la descolonització i podíem imaginar un Tercer Món amb certs drets, fent valer la seva veu. Després ja se sap el que s'ha esdevingut: el poder dels míssils, els grans exèrcits imperialistes (dels EUA, de l'OTAN), els cops d'Estat organitzats per la CIA (Xile, Indonèsia, Argentina, Brasil, Grècia...) han frustrat els somnis d'Amèrica Llatina, Àfrica i Àsia.

En aquell temps collaboràvem amb Ràdio Espanya Independent (però molt aviat deixaríem de banda qualsevol mena de relació amb el carrillisme i ens endinsaríem en una autèntica formació marxista). A començaments de l'any 1966 ens arriben els primers ecos del que suposàvem "Gran Revolució Cultural Proletària Xinesa". No cal dir que, joves com érem, ens seduïa tot el que fes olor de combat contra la burocràcia i les estantisses concepcions culturals de les classes dominants (les classes dominants de qualsevol país).

Sense cap mena de dubte, aquest era el rerefons personal que hi havia quan em vaig fer soci i assidu assistent a les projeccions del Cineclub Universitari.



Poemari de Miquel López Crespí dedicat a Jaume Vidal Amengual, Antoni Figuera, Vicenç Mates i Francesc Llinàs

El 1965 va ser l'any en què entràrem en contacte amb Cocteau (Orfeu); Preminger (Tempesta sobre Washington); Kawalerowicz (Pociag); Renoir (La carrosse d'or) i Godard (À bout de souffle). Aquesta darrera fou una de les pellícules que més ens impressionà en aquells moments. No hem d'oblidar que, malgrat la nostra joventut i la distància de París, ja ens havien arribat ecos de la "nouvelle vague" francesa. En Vicenç Mates (home cabdal, juntament amb Jaume Vidal Amengual, en la història del cine a Mallorca) ja ens havia passat algun número de la revista Cahiers de Cinéma (fundada el 1951). Aleshores Cahiers de Cinéma i Nuestro cine eren les "bíblies" imprescindibles per a tot resistent a la tenebra cultural franquista. Llegir a Nuestro cine (la revista d'Ezcurra, el mateix que dirigia Triunfo) els compromesos articles de Jesús García de Dueñas, José Luis Egea, Víctor Erice, César Santos Fontenla, Ángel Fernández-Santos, Claudio Guerin o Romà Gubern era d'importància cabdal. Era com respirar aire pur, sortir d'una vegada de la putrefacció de les Marisols i Joselitos, de les Sarites Montiels i tot el femer del "cinema" nacional-catòlic de la dictadura. Els fastos de cartró-pedra lloant la colonització d'Amèrica, la victòria de Agustina de Aragón damunt l'exèrcit francès, la resistència del "gloriós" Alcázar de Toledo a les "hordes marxistes".

¿A qui pot estranyar el nostre lliurament en cos i ànima a la Cultura (així, en majúscula) que representava l'experiència que ens proposaven n'Antoni Figuera i en Paco Llinàs?

Més endavant l'intens "curs" 1965-88 ens permet un avanç i consolidació de les nostres troballes intellectuals. Entre l'hivern del seixanta-cinc i la primavera del seixanta-sis, la puntual assistència el diumenges a la Sala Rialto ens permet entrar en contacte amb Zurlini (La chica con la maleta); Eisenstein (Tormenta sobre Méjico); Losey (La clave del enigma); Welles (Los magníficos Ambersons); Lang (Los Nibelungos); Godard (Alphaville); Mann (La colina de los diablos de acero); Malle (Le feu follet) i Pasolini (Accatone), entre moltes altres pellícules d'importància cabdal en la història del cinema.

Les activitats culturals del Cineclub Universitari no finien amb la simple projecció dels films, els comentaris a la porta de la Sala Rialto, els cinefòrums, els colloquis fets a la mateixa sala, en acabar la sessió, l'intercamvi de revistes... La majoria dels directius del Cineclub també eren collaboradors de la premsa oficial de Ciutat (paper destacat tengueren els articles de l'escriptor Antoni Serra a Última Hora i d'altres companys de dèries cinematogràfiques a Cort). De tant en tant es feien enquestes entre els assistents al Cineclub que servien per a conèixer l'estat d'opinió de socis i públic en general. Posteriorment aquestes enquestes eren útils per a decidir quines eren les millors pellícules espanyoles o estrangeres (segons l'opinió dels membres i assistents a aquelles sessions).

Tot plegat, aquell remoure la somorta vida cultural d'una capital "de provincias" no crec que fos ben vist per les autoritats del moment (ni per la Brigada Social, que era la que venia els diumenges a prendre nota del que dèiem i que, supòs, es devia avorrir de forma inimaginable amb aquelles "llaunes").

Però tot marxà a la perfecció -amb les normals limitacions del moment- i record que, amb el temps, les projeccions del diumenge a la Sala Rialto s'ampliaren amb estrenes a les sales comercials de Ciutat. Ara mateix em vénen a la memòria, per exemple, els cicles dedicats a Jonh Ford, Alfred Hitchcock o als nous realitzadors espanyols (concretament a Basilio Martín Patiño, Julio Diamante, Miguel Picazo i Horacio Valcárcel).

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Antònia Vicens, Miquel López Crespí i la narrativa insular del segle XX

Turmeda | 29 Gener, 2009 17:07 | facebook.com

Miquel López Crespí, la prosa concupiscent.


Per Antònia Vicens


"Supòs que això, ferir-nos, és el que es proposa en Miquel. Tirar-nos a la cara la vergonya més rònega. I, amb una mica de sornegueria, i un pessic de cinisme, crear-nos malsons."


"L'obra d'en Miquel López Crespí, però, camina tota sola, sense les crosses de cap moda, ni la protecció de cap capella literària. No necessita tenir ciris encesos. Ni rebre efluvis que l'entabanin."


"Com si l'esperit de revolta i de justícia, el seu tremp fort i resolt que l'ha mantingut, sense fer-se concessions, sobre la línia difícil d'una coherència ben assimilada, a cops de ploma i de lleialtat, hagués nascut amb ell i formàs part de la seva ànima."



Coberta del llibre Vida d'artista.

De tot d'una, quan vaig veure'n el títol, Vida d'artista1, vaig pensar en la possibilitat que en Miquel hagués afluixat, durant una temporadeta, la seva caparrudesa d'anar recordant-nos, llibre rere llibre, la història dissortada d'aquest petit país, la dels seus habitants, que viuen en una constant i evolutiva esquizofrènia quant a identitat, renegant del seu tarannà que ell ha viscut tan a fons, del tot implicat.


En el seu llibre de memòries, el polèmic L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), ens conta que va començar a escriure a la revista del col·legi La Salle, i que de ben jovenet ja fou corresponsal clandestí de Ràdio Espanya Independent. Com si l'esperit de revolta i de justícia, el seu tremp fort i resolt que l'ha mantingut, sense fer-se concessions, sobre la línia difícil d'una coherència ben assimilada, a cops de ploma i de lleialtat, hagués nascut amb ell i formàs part de la seva ànima.



Antònia Vicens i Miquel López Crespí. Presentació de l'obra de Miquel López Crespí Vida d'artista a càrrec d'Antònia Vicens.

Tornam emperò a Vida d'artista. Ja que si la meva imaginació es va desbocar, euga espriva, cap a romanços plaents, èxits fàcils, i amors tintats de color de rosa, només d'obrir-lo, el llibre, ja em vaig adonar que m'equivocava de cap a peus, i que per a en Miquel López Crespí dir vida d'artista és com per un altre dir: vida de ca. Mala vida. Puta vida.


Per tant em vaig endinsar per la geografia del llibre, amb el mateix sentiment, encuriosit, xafarder, i alhora temorenc i compassiu en què una nit sense cap escletxa de lluna em passejaria per un carrer desconegut, cada conte una finestra oberta a la dissort, insatisfacció, mancances. Soledats i penúries esfereïdores de tan quotidianes.


I amb aquest estat d'ànim, les passes de falset, vaig guaitar dins ca l'artista pintor, un home ple de quimeres, d'idees revolucionàries, que espesses vegades es reunia amb amics, artistes com ell, i plegats lluitaven per a acostar l'art al carrer. Però vaig haver de passar el mal tràngol de contemplar la seva dona durant un dels seus habituals atacs d'histerisme, ja que era la clàssica doneta de moral rectíssima, que es casa creient que l'home és un avenc de satisfaccions i luxe i llavors, en adonar-se que les perspectives referents al matrimoni eren equivocades, veient, experimentant, que l'home també pot ser dèbil, vulnerable i quimèrica, del tot desesperada i insatisfeta, no feia més que escridassar-lo. Es queixava que, amb les seves idees, mai del món no podria, com fan les seves amigues casades amb buròcrates, anar ben mudada i canviar de cotxe cada un parell d'anys. I vaig haver d'escoltar, amb els pèls de punta, quan li tirava a la cara que era un fotut pintor de quadres, i ho feia amb un to de veu que l'implicava, com si el pobre home tingués una malaltia que la pogués contagiar. Pigota o ràbia.


Encara trasbalsada per aquesta primera incursió a casa d'altri, vaig mirar darrere les vidrieres del dormitori d'un matrimoni vell en el moment just que ell, fredolenc, desreveït, hi entrava a veure l'esposa i li oferia un ramell tot esperant, desitjant, reconciliar-se amb tota una miserable convivència, plena de gestos malentesos i terrors compartits.


És una prosa que arriba a ser concupiscent de tan despullada, com si en Miquel volgués adaptar la desolació que pateixen els seus personatges a la devastació d'una prosa igualment vençuda i humiliada. Com si, cirurgià o curander, empràs les paraules com si fossin un bisturí per burxar dins les ferides més íntimes, i, tanmateix, veient-se incapaç de guarir-les, volgués com a mínim mostrar-nos-les. A carn viva.


Emperò quan vaig guaitar dins el pròxim conte, un escriptor amb l'expressió del tot eixuta assegut davant l'ordinador que parpellejava en blau, vaig pensar que potser tendria el privilegi de ser testimoni del naixement d'una idea revolucionària, d'una frase colpidora, una espurna de creació que s'esbandís i il·luminàs tota una estança per a donar lloc a la fantasia més exaltada quan la realitat va ser ben diferent, ja que em vaig haver d'empassar tota l'angoixa, punyent com tatxes al cervell, de l'escriptor car tenia el cap completament en blanc, se sentia al bell caire llenegadís de les paraules, caic no caic al precipici més pregon de la impotència per a confegir uns mots salvadors. I tot perquè feia poc temps, el dia que havia presentat la seva darrera novel·la, el presentador, amb tota la seva mala bava, va deixar anar, com qui tira una pedra i amaga el braç, que a la novel·la hi havia una manca d'experimentació, comentari que va devastar, destarotar, la migrada seguretat de l'escriptor. (I, per res del món no voldria, jo, ara, que alguns dels meus comentaris produïssin un daltabaix paregut a en Miquel López Crespí, perquè crec que, d'una manera ben voluntària, no hi ha experimentació a la seva prosa, sinó que és una prosa que arriba a ser concupiscent de tan despullada, com si en Miquel volgués adaptar la desolació que pateixen els seus personatges a la devastació d'una prosa igualment vençuda i humiliada. Com si, cirurgià o curander, empràs les paraules com si fossin un bisturí per burxar dins les ferides més íntimes, i, tanmateix, veient-se incapaç de guarir-les, volgués com a mínim mostrar-nos-les. A carn viva.).


Perquè tot seguit, la gent que tornava del local del partit a Cercle clos, suats, després de cridar pels carrers de Palma contra l'agressió ianqui a Líbia, companys de lluita que ara són els qui, del tot reciclats, ocupen càrrecs de prestigi i de poder en institucions públiques. Qui ho hagués hagut de dir, es queixa l'autor, en boca del protagonista, devers l'any 1982!


Per si això, topar-se amb la manifestació de gent tota esverada, fos poc, vaig trobar obert de pinte en ampla el portal de la casa de l'home que s'havia tallat la llengua per no haver de participar de les converses banals de la seva dona, lectora de revistes del cor, o de les dels fills, que només sabien xerrar de motos japoneses i de femelles estrangeres. Però llavors encara els podia sentir i va haver d'embussar-se les orelles, i com que va aprendre a llegir els llavis, es va veure obligat a treure's els ulls, i, d'aquesta manera, a la fi, va trobar un redol de pau i d'assossec a l'ombra del seu hortet interior que tan acuradament havia conreat.


Hi ha moltes més cases al carrer de Vida d'artista, amb finestres mig badades darrere de les quals s'hi endevina més tragèdia ofegada i més desencís. No obstant això, vaig decidir girar coa i anar a prendre cafè al Diplomàtic, el mateix vespre que un grup d'escriptors, uns quants, herois del furient món de la ploma s'havien reunit, com acostumaven a fer un pic cada mes, per sopar i discutir, en aquesta ocasió, exactament, sobre l'eficàcia o no eficàcia dels premis literaris. I, en lloc de conversar d'aquest tema, començaren a ballestrejar contra els companys absents, cosa que baldament sia sobradament sabuda i fins i tot assimilada, xerrar malament dels qui no hi són, va fer que més d'una vegada, davant l'acidesa dels comentaris, fes mala via amb el cafè. I sobretot la meva indignació va pujar fins el sostre perquè entre la colla d'escriptors, una quinzena -no els vaig comptar-, només hi havia una dona, na Bielona, contista insigne, emperò cada vegada que intentava donar la seva opinió, ells li tapaven la boca amb un comentari del tot displicent. I això em va sulfurar de tan real com és. Gelosos com solen esser els escriptors del domini intel·lectual dins el món femení.


Na Bielona es defensava:


-Enveja, us moriu d'enveja. Almenys les dones no en tenim tanta. Per això som més intel·ligents, més sensibles, més...


-Calla, calla, Bielona..., li replicaven ells, molt segurs, i molt fatxendes. El que més em va escarrufar tanmateix, va esser, una vegada ja drets per anar-se'n, el que va dir el capdavanter del grup, la veu sentenciosa:


-No vull veure cap article sobre clarícies de llibres que no siguin d'autors assidus a la tertúlia del Diplomàtic.


També massa real, per deixar-me indiferent. Perquè en aquesta estimada i també plorada illa, a la qual arlots sense escrúpols han anat convertint en una mena de meretriu engalanada de joiells falsos que mig xerroteja quasi tots els idiomes del món i menysprea la llengua pròpia, en aquesta terra adúltera que ens ha tocat viure; l'amiguisme intel·lectual, per a la bona salut de la literatura, és més mortal que la sida.


En Miquel López Crespí ben segur que ha sentit damunt l'epiteli dels seus llibres els estralls d'aquest virus destructiu. Perquè, ja n'hi ha prou d'arrauxats gurus, cappares que s'autoproclamen totpoderosos dins l'univers de les lletres catalanes, i, amb afany exterminador, van sentenciant qui és digne d'entrar en el regne dels escriptors, i qui no és digne d'entrar enlloc.


L'obra d'en Miquel López Crespí, però, camina tota sola, sense les crosses de cap moda, ni la protecció de cap capella literària. No necessita tenir ciris encesos. Ni rebre efluvis que l'entabanin.


Els personatges que ens mostra, desheretats d'aquest món, utòpics i disbauxats, caminen sense amor. No hi ha gens d'amor dins la seva vida, ni dins cap plec del seu cor. Són pobres diables deixats de la mà de Déu. I, com ja he dit abans, ens ho conta amb una prosa que fereix la sensibilitat de tan despullada.


Supòs que això, ferir-nos, és el que es proposa en Miquel. Tirar-nos a la cara la vergonya més rònega. I, amb una mica de sornegueria, i un pessic de cinisme, crear-nos malsons.


Si de bon de veres aquesta és la seva intenció, ell almanco pot dormir tranquil. Perquè ho ha aconseguit. Plenament.

Publicat en el número 75 de la revista El Mirall (setembre-octubre de 1995). Pàgs. 45-47.

1 Miquel López Crespí. Vida d'artista. Girona. Llibres del Segle, 1995.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Salvem Mallorca! Un comunicat del GOB - Contra la política del totxo i el formigó - Blog de l'escriptor López Crespí

Turmeda | 29 Gener, 2009 09:50 | facebook.com

És evident que aquest esborrany de decret-llei és una excepció a la norma, en aquets cas per afavorir un sector econòmic. És governar a la carta, saltar-se les lleis turistiques i urbanístiques. Es una passa enrera en un pais que bravejava de tenir la legislació turística més avançada i innovadora del món. (Miquel Àngel March)


Burlar les lleis i esquivar el Parlament


Passat les festes de Nadal un comerciant del meu poble me comentava què havia de fer ell per poder tenir tants d’avantatges com el govern vol donar als hotelers per reformar o modernitzar els seus negocis turístics? No li vaig poder respondre amb claredat tret del tòpic (o no tant) que els hotelers sempre han comendat molt.

La veritat és que els mateixos motius per facilitar les reformes als hotels, també -seguint el raonament del conseller Nadal- els haurien de tenir els comerciants, els industrials, els pagesos, i perquè no els particulars. Se suposa que la reactivació econòmica no mira la professió del qui inverteix.

És evident que aquest esborrany de decret-llei és una excepció a la norma, en aquets cas per afavorir un sector econòmic. És governar a la carta, saltar-se les lleis turistiques i urbanístiques. Es una passa enrera en un pais que bravejava de tenir la legislació turística més avançada i innovadora del món.

Per rematar-ho, em soprèn que se vulgui utilitzar per aquesta malifeta la via del decret -llei. Aquesta figura està pensada per casos d’emergència, que no pot esperar la tramitació parlamentària. Ja fa quasi mig any que en parlam d’aquest tema i tal volta hagués estat més lògic haver tramitat al Parlament aquest avantprojecte per la via normal i haver tengut un debat obert propi d’una societat democràtica.

Blog Miquel Àngel March


En el document del GOB “Mallorca, un toc d’alerta”, la prestigiosa organització ecologista denunciava la continuació d’una determinada política desenvolupista heretada del Govern del PP. El GOB exigia a l’actual Govern de les Illes una reflexió i una acció decidida per a desmarcar-se d´un model contrapoduent i que, a més, ja s’ha demostrat obsolet, un model absurd basat en el totxo i el ciment, en infraestructures dures, en l’energia bruta, etc. (Miquel López Crespí)


La política del totxo i el formigó


En el document del GOB “Mallorca, un toc d’alerta”, la prestigiosa organització ecologista denunciava la continuació d’una determinada política desenvolupista heretada del Govern del PP. El GOB exigia a l’actual Govern de les Illes una reflexió i una acció decidida per a desmarcar-se d´un model contrapoduent i que, a més, ja s’ha demostrat obsolet, un model absurd basat en el totxo i el ciment, en infraestructures dures, en l’energia bruta, etc. I és precisament aquest model basat en la destrucció de recursos i territori el que continua l’actual conseller d’Habitatge Jaume Carbonero, que, per a escàndol de totes les forces progressistes que donam suport crític al govern del president Antich, volia construir en sòl rústic. Una vergonya, aquella “Llei Carbonero” que va ser retirada pel mateix PSOE i que comptava amb una forta oposició dels partits de les Illes –de dreta, centre i esquerra-- i de les principals organitzacions conservacionistes de la nostra terra. Un desbarat, el de Jaume Carbonero, que en els seus anys de pèssima gestió ja ens té acostumats a iniciatives que posen sempre en perill la credibilitat dels governs progressistes i que només serveixen perquè perdem suport popular i vots. Recordem el desgraciat cas de l'IBAVI, quan un Carbonero autoritari cessà l’eficient funcionària del Pacte Margalida Lliteras, la qual cosa comportà, com no podia ser d’altra manera, la pèrdua de centenars de vots progressistes a Eivissa i Formentera i, com a lògica conseqüència, va fer perdre les eleccions a l’esquerra. D’aquesta manera, volgués o no, com ara mateix quan continua la política del totxo i el ciment, Jaume Carbonero fa el joc a la dreta enfonsant les il·lusions i les esperances de tots aquells sectors que volien –i volem!- un nou enfocament en la manera de fer política econòmica i territorial en la línia que indica el GOB.


Però Jaume Carbonero sap acomplir la seva tasca a la perfecció. Amb la història de bastir habitatges protegits el que fa és donar un baló d’oxigen a la industria del totxo i el formigó, a desenes de promotors i negociants immobiliaris, els mateixos que són la columna vertebral de l’irracional model desenvolupista heretat de l’època franquista. Sota l’excusa d’oferir cases a baix preu per als sectors menys afavorits, el que fa Carbonero és ajudar als patrons del totxo comprant els seus habitatges invendibles alhora que el Govern deixa que prescriguin els impagaments de certes empreses constructores. Cal recordar que el secretari general del Col·lectiu de Tècnics del Ministeri d’Hisenda (GESTHA), José María Mollinedo, va alertar que prescrivien 300,54 milions d’euros en impostos procedents d’operacions opaques efectuades per empreses constructores de Balears l’any 2003. És una política, evidentment, per ajudar els més rics a combatre la crisi actual. Recordem que, amb la falsa excusa d’ajudar els més pobres, l’IBAVI ha comprat per 5.348.235 euros a les Promotores Pla de Santa S. L. i Cafeteries Insulares de Ponent S. L. de Santa Margalida dos edificis amb trenta-quatre habitatges que es vendran entre 140.982 i 172.140 euros.

Com informa igualment el web Ixent de l’Esquerra Alternativa de les Illes, l’IBAVI ha adquirit per quatre milions d’euros a Nous Habitatges de sa Pobla S. L. vint-i-sis pisos que es destinaran a la venda. El preu aproximat, segons la superficie del pis, serà d’entre 137.693 i 167.023 euros. A Inca, seguint amb la política d’afavorir els constructors i promotors, el Govern ha comprat cinquanta-vuit pisos de VPO per 7.802.745 euros en l’edifici que es troba en l’avinguda d’Alcúdia, adquirit a Explotacions Turístiques Illes S. L. a preus que aniran entre els 98.000 i els 158.000 euros.

En pocs dies, davant les facilitats que ofereix Jaume Carbonero a promotors i constructors, la conselleria que és en mans del nostre personatge ja ha rebut unes cinquanta ofertes de sòl públic per a construir. És la continuació de l’absurda política desenvolupista que denuncia el GOB en el seu comunicat “Mallorca, un toc d’alerta”. És la continuació de la política de carreteres del Govern Matas (el Segon Cinturó, per exemple), el creixement urbanístic (Llei Carbonero), la consolidació de la línia d’ampliació d'infraestructures, com el cas de l’ampliació del Port de Palma... L’absurda política actual, de la qual Carbonero és una peça clau, és sempre al servei de promotors i constructors i ens allunya cada vegada més de la imprescindible racionalització de la gestió dels recursos naturals. Ens trobam davant més destrucció de sòl rústic, més dessaladores, nous forns d’incineració de residus, noves centrals elèctriques, el cable elèctric... El gasoducte! que ens aportarà energia il·limitada per a un creixement descontrolat igualment il·limitat. Els desastres de Jaume Carbonero només són l’exemple més palpable que ben poques coses han canviat quant a la protecció de recursos i territori.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

Poetes catalans del segle XX - Cossetània Edicions publica Les ciutats imaginades (Premi de Poesia Ciutat de Tarragona) - Blog de l'escriptor López Crespí

Turmeda | 29 Gener, 2009 07:01 | facebook.com

”...els lluminosos dies de Maig del 68, els amors juvenils, els viatges, les manifestacions amb gents d'uns altres països lluitant per les mateixes idees i principis que ens sostenien i ens impulsaven a continuar sempre endavant... Aquests versos diuen: ‘Aleshores érem plens d'esperances i ens bastava sentir / les llambordes parisenques sota els peus per a pensar / que mai no arribarien les encarcarades hores submergides, / el punyent aldarull de tants dies agònics, / la nit que mataren Puig Antich.’.” (Miquel López Crespí)


Les ciutats imaginades: Premi de Poesia Ciutat de Tarragona



En el llibre Les ciutats imaginades, el poemari que ha editat recentment [març de 2006] Cossetània Edicions de Tarragona, la joventut de l'home és contemplada sovint com un camí obert a totes les possibilitats. Ho podem veure en el poema "Estació d'Austerlitz", on hom recorda els lluminosos dies de Maig del 68, els amors juvenils, els viatges, les manifestacions amb gents d'uns altres països lluitant per les mateixes idees i principis que ens sostenien i ens impulsaven a continuar sempre endavant... Aquests versos diuen: "Aleshores érem plens d'esperances i ens bastava sentir / les llambordes parisenques sota els peus per a pensar / que mai no arribarien les encarcarades hores submergides, / el punyent aldarull de tants dies agònics, / la nit que mataren Puig Antich.".



L’autor de Les ciutats imaginades era a Venècia a començaments dels anys setanta.

El poemari Les ciutats imaginades vol deixar constància de les sensacions tengudes en algunes ciutats visitades per l'autor i de les quals li han quedat uns records perennes. Es tracta de reviure amb la memòria aquells moments de joiosa nostàlgia que el temps va escombrant a poc a poc. En els poemes podrem trobar la presència concreta de París, Londres, Roma, Atenes, Venècia, Dublín, Belfast, Derry, El Caire, Saqqarà, Moscou, Lisboa... La presència de les ciutats, dels indrets estimats per l'autor... Hi ha igualment una evident similitud amb la forma i el contingut del poemari El cant de la sibil·la. No endebades ambdós llibres han estat escrits en la mateixa època.

En el llibre que ha editat recentment Brosquil Edicions del País Valencià, El cant de la sibil·la, eren Mallorca i els paisatges de la infantesa els protagonistes essencials de la majoria de poemes. Tanmateix, els records, inexorablement, et portaven a altres indrets, a altres contrades amb idèntica o superior càrrega de sentiments i evocacions que els indrets mallorquins. Per això, i de forma quasi simultània, s'anaven congriant els poemes dedicats a Lisboa o París, a Roma o Atenes, al Caire o Venècia. En un determinat moment, després d'anys i més anys d'anar acumulant poemes, vaig decidir-me per bastir dos poemaris amb temàtiques una mica diferenciades. Tanmateix l'alè vital que viatja per les pàgines dels dos llibres és el mateix. Si s'analitzen amb cura aquests poemaris es veurà que, de la feina feta en aquells anys, podrien haver sortit dos llibres amb una perfecta mescladissa de temes i situacions. L'opció que vaig escollir era una entre moltes i no vol dir que fos la més encertada. Separar els poemes per les temàtiques i continguts no vol dir que sigui el millor sistema per a construir un poemari dens i coherent. No. Senzillament, fent ús de la llibertat creativa, qui sap si una de les poques que ens resten!, vaig fer aquesta opció com n'hauria fet una de diferent i per això, de la feina de selecció, anaren sortint els llibres que he escrit al llarg d'aquests darrers anys: El cant de la sibil·la. Temps moderns: homenatge al cinema, Calendaris de sal (inèdit encara en aquests moments) i Les ciutats imaginades.


Coberta del poemari de Miquel López Crespí Les ciutats imaginades, Premi de Poesia Ciutat de Tarragona 2005.

Però no tot són ciutats pels carrers de les quals el poeta hi ha caminat, s'ha manifestat, ha fet l'amor o ha plorat al costat d'algun d'aquells llunyans amors juvenils. En el llibre hi ha també la presència de les ciutats de la memòria, les ciutats del passat, aquelles que palpitaven en un temps en el qual encara no havia nascut l'escriptor però que, temps i ciutats, formen part de l'imaginari del poeta talment fos la Irlanda real, la viscuda per l'autor del poemari a finals dels seixanta o el Londres i la Venècia de començaments dels setanta. Hi ha uns versos que ho deixen tot ben indicat. En el poema "Va ser com si pronunciassis un conjur" llegim: "Ara caminàvem per la ciutat en flames / de la nostra imaginació desfermada.". I, un poc més endavant, es pot anar aprofundint en la intenció de l'autor: "Talment com si en lloc d'agafar el tren / haguéssim pujat dalt un estrany giny que ens portava / a una nova dimensió del temps i de l'espai". En resum, són viatges imaginaris a situacions i indrets que han condicionat i condicionen encara l'existència de l'autor: el París de la Revolució de 1789 o de la Comuna de 1871 sense mancar-hi el Moscou de l'any 1917, quan semblava que el món, com diu la lletra de la Internacional, havia de canviar de base i els que avui no són res demà serien tot.

Aquest imaginari viatge al París de la revolució del segle XVIII el podem trobar en el poema "Va ser com si pronunciassis un conjur". De cop i volta, de forma sobtada, el lector que tengui l'esperit obert i l'ànim disposat per a fruir de les propostes que hi ha en el poemari es pot trobar enmig de la gran revolució parisenca. S'hi diu: "El roig sol naixent il·lumina la sorollosa festa del poble. / Dringadissa de luxoses vaixelles trencades. / Hi ha sorprenents balls d'al·lotes nues, / capcinejant, / indicant el camí. / Els crits de 'A la Bastilla!' fan tremolar les parets de les cases".

La tensió dels versos ve donada precisament per aquest llarg i profund viatge envers el passat, envers una realitat a voltes autèntica i altres irreal. Una realitat a voltes procedent del món dels somnis i dels desigs. El que són ben reals són els evanescents moments de felicitat que l'escriptor vol que hi restin reflectits. Potser, és un pensament subconscient, però que condiciona el poemari, tots els poemaris escrits aquests darrers anys. I tot això malgrat que el poema "Record de Saqqarà" palesa la inutilitat de l'intent quan llegim: "Vana provatura de recapturar el temps esvanit / amb tot de metàfores apreses als llibres i una munió d'imprecises paraules / esclatant sorollosament damunt aquests fulls.". Versos escrits en moments de forta melangia i sobtat pessimisme. ¿Els resultats final de la feina poètica de prop de quaranta anys, la vida d'un escriptor es redueix, doncs, a constatar la "vana provatura" de recapturar el temps esvanit "amb tot de metàfores apreses als llibres i una munió d'imprecises paraules"?

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Israel, Palestina, els infats morts: un article de Gabriel Janer Manila - Blog de l'escriptor López Crespí

Turmeda | 28 Gener, 2009 16:22 | facebook.com

Per GABRIEL JANER MANILA


No es pot ser neutral, davant tants d´infants morts. La premsa diu que la xifra de nins i nines que el diluvi de foc sobre Gaza ha assassinat arriba a tres-cents. No compten aquells altres que n´han sortit amb amputacions greus, aquells que han quedat orfes -alguns han sobreviscut sota les runes, atrapats amb els cadàvers dels germans i els pares-, els que han vist les seves cases bombardejades i han quedat al carrer, aquells altres que tenen el cos ple de cremades. No compten, tampoc, el mal profund que haurà restat per sempre marcat dins el seu cor. La memòria del foc, la remor de les explosions. Es diu que l´exèrcit israelià ha fet servir explosius de fòsfor i d´altres de metall inert d´alta densitat: partícules metàl·liques que s´encallen fins als ossos. Per què tanta ràbia? Per què, tant de dolor i misèria humana? (Gabriel Janer Manila)


Només, un dany col.lateral


Per GABRIEL JANER MANILA


No es pot ser neutral, davant tants d´infants morts. La premsa diu que la xifra de nins i nines que el diluvi de foc sobre Gaza ha assassinat arriba a tres-cents. No compten aquells altres que n´han sortit amb amputacions greus, aquells que han quedat orfes -alguns han sobreviscut sota les runes, atrapats amb els cadàvers dels germans i els pares-, els que han vist les seves cases bombardejades i han quedat al carrer, aquells altres que tenen el cos ple de cremades. No compten, tampoc, el mal profund que haurà restat per sempre marcat dins el seu cor. La memòria del foc, la remor de les explosions. Es diu que l´exèrcit israelià ha fet servir explosius de fòsfor i d´altres de metall inert d´alta densitat: partícules metàl·liques que s´encallen fins als ossos. Per què tanta ràbia? Per què, tant de dolor i misèria humana?

He vist les fotografies d´alguns d´aquests nins. Els he mirat als ulls. M´espanta, la mirada de por. He vist els morts embolcallats amb draps plens de sang. He vist la sang, només en les fotografies. I m´he afigurat -perduts en un racó de la memòria- els crits espantosos d´aquests nins durant la massacre. N´he vist d´altres mentre travessaven zones de foc i de combat. I cercaven refugi. No hi ha aigua, ni electricitat, ni menjar. Les fronteres estan tancades. Les ambulàncies no poden arribar a les zones ocupades. Els hospitals no poden atendre la gent que hi arriba, sovint moribunda.

Qui n´és culpable? Tots som culpables de la sang d´un infant que es vessa entre runes. Tots som culpables. L´exèrcit israelià diu que no fa la guerra contra el poble palestí, sinó contra Hamàs, que la gent d´aquest grup posa els infants en els llocs estratègics perquè serveixin d´escut. Us enrecordau d´Herodes? Sota les bombes d´Israel, els nins de Gaza criden inútilment i ploren. Ningú, només els pares si és que els queda un alè de vida, els protegeix. Podríem dir, i m´esforç a creure-ho, que els nins i les nines de Gaza no són un objectiu de l´exèrcit israelià. Tants d´infants morts, tants de ferits, tants d´infants perduts entre les runes només són un dany col·lateral.

Un nin de cinc anys declara a un periodista: "Jo vull anar a la meva escola i he preparat el llapis i el quadern. Voldria dormir, però no puc dormir, només sent el renou dels dispars. Han entrat els tancs al meu carrer i he conegut tot d´una la veu dels tancs. M´he llançat a la falda de la mare. He vist els meus germans i el pare aferrats a ella. M´ha estret entre els seus braços i he plorat, he plorat".

Nascuts en terra santa i privats del dret a la innocència, mentre els nostres infants juguen a fer guerres amb la Playstation. És clar que per als nostres al·lots només és un joc. Però la guerra mai no pot ser un joc.

Els ulls dels nins i les nines de Gaza imploren que s´acabin els dies de destrucció. Qui n´és culpable? No poden dormir. Es tornen agressius. Tenen cara d´espant. Ara saben que el pare no pot protegir-los i corren a cercar grups militars que puguin reemplaçar-lo. A la fotografia que tinc davant meu, un nin i una nina ploren als funerals dels seus germans de sis i onze anys. Un altre, desplaçat per l´ofensiva israeliana, espera que arribi el menjar humanitari en una escola, a Jabalia, al nord de Gaza. Ningú no sap si arribarà mai un tros de pa, una ampolla de llet. No puc deixar de mirar els ulls d´aquest nin. La seva mirada em produeix inquietud, desassossec. Són uns ulls profundament trists. Però el seu dolor només és un dany col·lateral.o es pot ser neutral, davant tants d´infants morts. La premsa diu que la xifra de nins i nines que el diluvi de foc sobre Gaza ha assassinat arriba a tres-cents. No compten aquells altres que n´han sortit amb amputacions greus, aquells que han quedat orfes -alguns han sobreviscut sota les runes, atrapats amb els cadàvers dels germans i els pares-, els que han vist les seves cases bombardejades i han quedat al carrer, aquells altres que tenen el cos ple de cremades. No compten, tampoc, el mal profund que haurà restat per sempre marcat dins el seu cor. La memòria del foc, la remor de les explosions. Es diu que l´exèrcit israelià ha fet servir explosius de fòsfor i d´altres de metall inert d´alta densitat: partícules metàl·liques que s´encallen fins als ossos. Per què tanta ràbia? Per què, tant de dolor i misèria humana?

He vist les fotografies d´alguns d´aquests nins. Els he mirat als ulls. M´espanta, la mirada de por. He vist els morts embolcallats amb draps plens de sang. He vist la sang, només en les fotografies. I m´he afigurat -perduts en un racó de la memòria- els crits espantosos d´aquests nins durant la massacre. N´he vist d´altres mentre travessaven zones de foc i de combat. I cercaven refugi. No hi ha aigua, ni electricitat, ni menjar. Les fronteres estan tancades. Les ambulàncies no poden arribar a les zones ocupades. Els hospitals no poden atendre la gent que hi arriba, sovint moribunda.

Qui n´és culpable? Tots som culpables de la sang d´un infant que es vessa entre runes. Tots som culpables. L´exèrcit israelià diu que no fa la guerra contra el poble palestí, sinó contra Hamàs, que la gent d´aquest grup posa els infants en els llocs estratègics perquè serveixin d´escut. Us enrecordau d´Herodes? Sota les bombes d´Israel, els nins de Gaza criden inútilment i ploren. Ningú, només els pares si és que els queda un alè de vida, els protegeix. Podríem dir, i m´esforç a creure-ho, que els nins i les nines de Gaza no són un objectiu de l´exèrcit israelià. Tants d´infants morts, tants de ferits, tants d´infants perduts entre les runes només són un dany col·lateral.

Un nin de cinc anys declara a un periodista: "Jo vull anar a la meva escola i he preparat el llapis i el quadern. Voldria dormir, però no puc dormir, només sent el renou dels dispars. Han entrat els tancs al meu carrer i he conegut tot d´una la veu dels tancs. M´he llançat a la falda de la mare. He vist els meus germans i el pare aferrats a ella. M´ha estret entre els seus braços i he plorat, he plorat".

Nascuts en terra santa i privats del dret a la innocència, mentre els nostres infants juguen a fer guerres amb la Playstation. És clar que per als nostres al·lots només és un joc. Però la guerra mai no pot ser un joc.

Els ulls dels nins i les nines de Gaza imploren que s´acabin els dies de destrucció. Qui n´és culpable? No poden dormir. Es tornen agressius. Tenen cara d´espant. Ara saben que el pare no pot protegir-los i corren a cercar grups militars que puguin reemplaçar-lo. A la fotografia que tinc davant meu, un nin i una nina ploren als funerals dels seus germans de sis i onze anys. Un altre, desplaçat per l´ofensiva israeliana, espera que arribi el menjar humanitari en una escola, a Jabalia, al nord de Gaza. Ningú no sap si arribarà mai un tros de pa, una ampolla de llet. No puc deixar de mirar els ulls d´aquest nin. La seva mirada em produeix inquietud, desassossec. Són uns ulls profundament trists. Però el seu dolor només és un dany col·lateral.

Diario de Mallorca (22-I-09)


PROU COMPLICITAT AMB LA MASSACRE DEL POBLE PALESTÍ


Adhesió de l’escriptor Miquel López Crespí al manifest de Plataforma Aturem la Guerra, NOVA - Centre per a la Innovació Social, Institut de Drets Humans de Catalunya, ACSUR - Las Segovias, Servei Civil Internacional, CIEMEN, Associació Catalana per la Pau, Sodepau, Xarxa d'Enllaç amb Palestina i Comunitat Palestina de Catalunya.



Palma (10-I-09). Manifestació contra la massacre del poble palestí. D’esquerra a dreta tres històrics de la lluita antifeixista i anticapitalista de les Illes, antics militants i dirigents del comunisme illenc antiestalinista (OEC): Domingo Morales, Miquel López Crespí i Antonio Muñoz.


L'exèrcit d'ocupació israelià està cometent una nova massacre a Gaza. De moment, el resultat d'aquest nou acte de barbàrie ha causat centenars de morts i ferits, incloent-hi un nombre indeterminat d'escolars que, en el moment del primer atac militar israelià, eren conduïts cap a casa des de l'escola. Aquest últim bany de sang de civils palestins, tot i ser el més despietat, no és el primer, ni suposa un canvi de lògica en l'estratègia d’apartheid i colonització israeliana. És més, ve a culminar el llarg setge israelià a Gaza, que de moment, per una part, ha merescut diversos pronunciaments no vinculants per part de diversos organismes internacionals i, per altra part, s’ha de destacar que les decisions que sí són vinculants han estat sistemàticament ignorades per els diversos governs israelians. Fa mesos que el poble palestí de Gaza viu una situació completament insostenible, atrapat dins d’un veritable camp de concentració, privat de recursos, de queviures elementals, de cap possibilitat de desplaçar-se, encerclat per l’exèrcit israelià i amb les fronteres d’Egipte tancades.


Davant d'aquesta situació, no podem quedar-nos de braços plegats. La nostra inacció alimenta la complicitat dels governs de la Unió Europea. En lloc de pressionar el govern d’Israel per les greus i sistemàtiques violacions de drets humans, crims de guerra i incompliment sistemàtic del dret internacional, el passat 9 de desembre els governs europeus van decidir enfortir les relacions comercials de la Unió Europea amb l'Estat d'Israel, sense condicionar aquest acord a la presa de mesures cap a una pau justa a la regió, que respecti els valors propis de la democràcia i dels drets humans. El govern d'Israel, encoratjat també per la manca de crítica nord-americana, ha entès el missatge d’aprovació i actua en conseqüència. Fins i tot a casa nostra, els departaments de Vicepresidència i d’Innovació,Universitats i Empresa, han posat el seu gra de sorra aquestes darreres setmanes protagonitzant visites a Israel amb l’objectiu “d’impulsar les relacions econòmiques amb Israel”, obviant així els reiterats informes de l'ONU que equiparen el règim d’ocupació israelià amb l'apartheid sud-africà, i que reclamen a la comunitat internacional incrementar la pressió política i econòmica vers l’Estat d’Israel. Les organitzacions sotasignades ens neguem a l'exercici deshonest i immoral d'equiparar les parts en conflicte. La desproporció de víctimes és aclaparadora -de centenars a una, en aquest cas-. Ens neguem a ser còmplices de la massacre contra el poble palestí. És per això que fem una crida als nostres governants i a tota la societat civil perquè facin seu el compromís amb la cultura de la pau, expressat de manera àmplia i reiterada per la ciutadania del poble de Catalunya. En el moment present, aquest compromís passa per la ruptura immediata de tots els acords de cooperació i associació comercial amb l'Estat d'Israel, en tots els nivells -europeu, espanyol i català, i per això reclamem:

- Que el govern de l’Estat Espanyol aturi el comerç d’armes amb l’Estat d’Israel.

- Que el govern de la Generalitat suspengui els acords comercials amb Israel que el departament de Vicepresidència i el d’Innovació, Universitats i Empresa estan promovent.


Primers signataris: Plataforma Aturem la Guerra, NOVA - Centre per a la Innovació Social, Institut de Drets Humans de Catalunya, ACSUR - Las Segovias, Servei Civil Internacional, CIEMEN, Associació Catalana per la Pau, Sodepau, Xarxa d'Enllaç amb Palestina i Comunitat Palestina de Catalunya.


Poesia catalana del segle XX (Illes) - Blog de l'escriptor López Crespí

Turmeda | 28 Gener, 2009 12:44 | facebook.com

Com molts poemes de Salvat Papasseit, de Brecht, Maiakovski, Pedro Salinas, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover o Josep M. Llompart, es tracta d'aconseguir, mitjançant el treball del poeta, que l'espontaneïtat predomini en la feina creativa. Com explica Joan Fuster: "El concepte ve pel ritme; el vers és un estat tèrmic del llenguatge; una sola paraula, suficientment intensa, serà capaç de suggerir tot un món".


...un fort component polític que sovint es camufla de "etèria lluita cultural" quan, en el fons, no és més que una aferrissada defensa d'un estatus de classe que se sent amenaçat per la irrupció del moviment obrer i de la pagesia. La Revolució Francesa ha fet tremolar tots els fonaments del vell règim, del poder de l'Església. Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà, terratinents i rendistes, senten a prop l'alè del moviment anarquista i socialista. La lluita contra el modernisme, l'atac a les concepcions literàries de la "bohèmia anarcoide" del Principat no són més que una expressió de la soterrada lluita de classes cultural que hi ha en aquell moment històric. (Miquel López Crespí)


Jaume Vidal Alcover és prou dur amb els seguidors de l'Escola Mallorquina. Però malgrat aquesta duresa caldria reconèixer que molts dels joves "rupturistes" amb l'Escola (especialment Blai Bonet, Josep M. Llompart i el mateix Jaume Vidal) són alletats en aquestes tertúlies que els ensinistren en una tradició cultural autòctona, malgrat que aquesta sigui sovint de caire clerical, conservador i, en mols d'aspectes, culturalment reaccionària. L'odi que tenien a Joan Maragall i la seva escola, a tot el que venia d'una Barcelona que consideraven, en general, en mans d'una xurma anarcoide (el mateix Maragall, Salvat Papasseit...) i anticlerical, era excessiu, sense termes mitjans. Joan Fuster ho deixa ben aclarit en la seva Història de la literatura catalana contemporània (Curial, Barcelona, 1971), pàg. 57: "Cal dir que allò que repugnava als dos grans mallorquins [Costa i Llobera i Joan Alcover] en el Modernisme barceloní no era solament el culte al 'diví balbuceig' ni tantes altres desmanegades exageracions 'literàries', com la gent de la Barcelona de l'època propugnava. A tots els repel·lia, sobretot, la desimboltura anarcoide que s'anava filtrant, subreptíciament, en cada atac a la preceptiva tradicional. La seva repulsa es dirigeix a la càrrega ideològica 'negativa', 'dissolvent', que traginaren els modernistes. Costa i Llobera fou un canonge timorat i pulcre; Alcover, un curial plàcid i circumspecte: tots dos, és clar, responien a un tipus de societat arcaica, 'aïllada', de base rural i de mentalitat levítica i provinciana, com fou la de la Mallorca d'aleshores. És comprensible, doncs, que els esfereïssin no sols les insolències blasfemes o simplement reticents, tan habituals entre alguns modernistes, sinó fins i tot la seva bohèmia afectada i el seu menyspreu de les convencions".


Aquest clericalisme i reaccionarisme exacerbat d'alguns dels membres més destacats de l'Escola Mallorquina es pot trobar documentat en la nombrosa correspondència de Costa i Llobera que va incloure Bartomeu Torres Gost en un llibre sobre Costa publicat a la Biblioteca Balmes l'any 1971. Es tracta de l'obra Miguel Costa i Llobera (1854-1923): itinerario espiritual de un poeta, en la qual les cartes escrites per Costa a Maria Antònia Salvà i a Ignasi Casanovas palesen un viu sentiment de decepció -diguem-ho així-arran dels esdeveniments de la Setmana Tràgica. El clacissisme de Costa i Llobera, aquella defensa de l'"ordre" literari (la "forma" per damunt de tot!) contra l'"anarquia" (literària, política...) que ve de Barcelona s'expressa en la canonització de la rima i la retòrica com a sistema de primera magnitud per expulsar del parnás literari qui no accepti aquesta "contenció" que ha de tenir tota expressió literària que aspiri a "aprofundir l'obra del senyor damunt la terra". Costa i Llobera esdevé així, com diu Joan Fuster (pàg. 57 de La literatura catalana contemporània), el mestre de "l'eurítmia, la proporció, la correspondència, la simetria pròpia de l'organisme vivent, la qual es manifesta bé en els conceptes, o bé en els compassos prosòdics, o bé en síl·labes i tons". Vet aquí tres trets de l'Escola Mallorquina que són consubstancials en la seva forma d'entendre el fet poètic: "versificació", "retòrica" i "artificiositat".

Hi ha, evidentment, en totes aquestes concepcions un fort component polític que sovint es camufla de "etèria lluita cultural" quan, en el fons, no és més que una aferrissada defensa d'un estatus de classe que se sent amenaçat per la irrupció del moviment obrer i de la pagesia. La Revolució Francesa ha fet tremolar tots els fonaments del vell règim, del poder de l'Església. Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà, terratinents i rendistes, senten a prop l'alè del moviment anarquista i socialista. La lluita contra el modernisme, l'atac a les concepcions literàries de la "bohèmia anarcoide" del Principat no són més que una expressió de la soterrada lluita de classes cultural que hi ha en aquell moment històric.

Com a Maragall, els modernistes, Rosselló-Pòrcel, els surrealistes i, més endavant els situacionistes, el que poèticament (i políticament!) ens interessa del fet poètic a mitjans dels anys seixanta -que és l´època en la qual comencen a sorgir els embrions del que més endavant serien alguns dels poemaris que publicarem a patir dels anys vuitanta-, el que més ens n'interessa, deia, és la "paraula viva", l'espontaneisme en el vers, la ruptura amb la tradició formalista i noucentista de l'Escola Mallorquina i, més que res, el rebuig de la retòrica i la falsedat vital dels poetes de la "torre d'ivori". Joan Fuster, en definir la poètica de Joan Maragall, deixa ben clara quina és la posició pràctica d'aquest autor. En l'epígraf "Teoria i pràctica de la 'paraula viva'", Joan Fuster escriu (Literatura catalana contemporània, pàg. 44): "Dir les coses 'tal com ragen', quan hi ha naturalment, l'estat de gràcia', equival a situar la sinceritat al cim de la jerarquia literària. El que cal, doncs, és que el poeta digui la paraula nascuda d'un moment de plètora vital, i que la digui com li ve dictada per la seva vehemència interior. La resta és cosa secundària: els poetes sempre han parlat de les mateixes coses".

Com molts poemes de Salvat Papasseit, de Brecht, Maiakovski, Pedro Salinas, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover o Josep M. Llompart, es tracta d'aconseguir, mitjançant el treball del poeta, que l'espontaneïtat predomini en la feina creativa. Com explica Joan Fuster: "El concepte ve pel ritme; el vers és un estat tèrmic del llenguatge; una sola paraula, suficientment intensa, serà capaç de suggerir tot un món".

Els poetes mallorquins que cap als anys cinquanta fugen de l'herència de Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà (Llompart, Vidal Alcover, Blai Bonet en bona part de la seva creació) són, conscientment o inconscientment, fills d'aquestes concepcions. Concepcions que vénen d'una creativa assimilació de les avantguardes europees, especialment la francesa (surrealisme, dadaisme, Rimbaud, Lautréamond, Mallarmé en alguns casos...) i, és clar.

Josep M. Llompart, en els seus llibres La literatura moderna a les Illes Balears (Editorial Moll, Palma de Mallorca, 1964) i Els nostres escriptors (Editorial Moll, Palma de Mallorca, 1996) deixa constància de les aportacions i mancances d'alguns dels cappares de l'Escola Mallorquina. En La literatura moderna... (pàg 136) Llompart ens diu: "Maria Antònia va lluitar per aconseguir el seu art, per donar forma rigorosa a les seves intuïcions i vivències; va viure el seu món líric tan en to menor com es vulgui, però amb intensitat, explorant i apurant a plena consciència les seves possibilitats". I, en l'obra Els nostres escriptors (pàg. 177), conclou: "El seu valor essencial consisteix en una rara capacitat de conferir categoria i contingut poètic a les coses i als fets més vulgars. És clar que aquesta transfiguració de la pura anècdota en categoria poètica no sempre es produeix, i per això gran part de la poesia de Maria Antònia Salvà resta aturada en un nivell, trivial, en una absoluta superficialitat".

Josep M. Llompart, tot i reconeixent les aportacions de Costa i Llobera a la nostra poesia (sobretot en qualitat de llenguatge), no amaga tampoc cap crítica: "Va aportar a la literatura catalana [Costa i Llobera] un llenguatge poètic de qualitat perfecta, una tècnica magistral de versificador i algunes visions essencials de paisatge com a expressió d'un profund sentiment elegíac, tan delicades, tan pures i d'un lirisme tan intens, que probablement no tenen parió dins la nostra poesia. Aquests valors compensen sense escreix les limitacions i els caires negatius d'una obra que -seria absurd amagar-ho cau a vegades en la vulgaritat, en la carrincloneria o en la fredor més insustancial".

Vet aquí uns valors, en Maria Antònia Salvà: 'trivial, absoluta superficialitat'; en Costa i Llobera: vulgaritat, carrincloneria, la fredor més insustancial... que els joves dels anys cinquanta i dels seixanta i setanta, no podíem acceptar de cap de les maneres, fills com érem d'unes avantguardes culturals que pensaven, com Maragall, en la "paraula viva", en la sinceritat fent front a la falsa retòrica dels exquisits.

Evidentment, després de Gabriel Alomar, de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, de Josep M. Llompart, Blai Bonet i Jaume Vidal Alcover, anam ensopegant amb els poetes que formaran definitivament la nostra manera d'entendre el fet poètic. Parlam d'Agustí Bartra, de Màrius Torres i de la presència sempre lluminosa de Salvador Espriu, avui totalment silenciada pels epígons de la postmodernitat: els neonoucentistes que malden per desertitzar el nostre panorama literari de qualsevol "paraula viva" que pugui sorgir, enemics com són de tot el que fa olor de "bohèmia anarcoide" i "desfasat compromís" de l'intel·lectual català amb el seu poble i la tasca d'alliberament social i nacional de la qual hauria de ser protagonista essencial.

Els començaments dels setanta, amb una obertura de la censura franquista, amb el sorgiment de noves editorials a tots els Països Catalans i amb una lenta reincorporació a la vida cultural de Catalunya d'alguns intel·lectuals exiliats l'any 1939, el coneixement de Josep Palau i Fabre, Joan Brossa o Gabriel Ferrater marquen definitivament la nostra incipient dedicació a la literatura. Anys de complicada formació (per la dificultat de trobar els llibres adients i també, pel temps i esforços esmerçats en la lluita política clandestina). Intel·lectuals de la talla i amb el ferm compromís d'un Pere Calders, Maria Aurèlia Capmany, Joan Fuster, Ricard Salvat, Avel·lí Artís-Gener, Víctor Alba, Vicenç Riera Llorca o Gonçal Castellóacaben per indicar-nos la direcció exacta per on ha de marxar la nostra "poètica". La militància dins de les organitzacions antifeixistes (l'OEC i el PSM posteriorment) i les resolucions del Congrés de Cultura Catalana, acaben de concloure el cicle de formació que centra el camp dins del qual ens mourem a partir d'aquella època de tempteigs.

Pròleg del llibre de Miquel López Crespí Antologia (1972-2002). Palma (Mallorca). Col·lecció "El Turó", Fundació "Sa Nostra", 2003.

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Corrupció política i despolitització a les Illes - Blog de l'escriptor Miquel López Crespí

Turmeda | 28 Gener, 2009 07:12 | facebook.com

Quan la política queda reduïda a un afer de publicitat... quin sentit tendria lluitar per conscienciar el poble? Una politització activa, aconseguir la presència d´uns ciutadans crítics, decidits a fer canviar l’actual estat de la societat... no significaria un perill per a les classes dominats i els seus fidels servidors, és a dir, per a bona part de la casta política? I, s´ha vist mai cap aprofitat que vulgui fer-se l’harakiri ell mateix? (Miquel López Crespí)


Corrupció política i despolitització a les Illes


Parlant de la corrupció actual, dels casos en què han estat involucrats alguns membres de la casta política, un bon amic meu em diu que tot això no fa més que augmentar la desafecció dels ciutadans i ciutadanes envers la cosa pública. Té raó. Però el problema de la progressiva abstenció, aquest quaranta i cinquanta per cent quasi permanents de gent que no vol anar a votar no neix solament del fàstic pels casos de corrupció detectats i que surten cada dia damunt els diaris. Potser tot començà amb la transició, quan els polítics procedents del franquisme i una esquerra àvida de cadiretes signaren els Pactes de la Moncloa, desactivaren les potents mobilitzacions populars d’aquella època (anticapitalistes, de democràcia directa i assembleària, un moviment obrer i estudiantil republicà, antifeixista, que no volia que tot continuàs igual). El sentiment de rebuig envers la política oficial segurament s'inicià en aquella època, quan les avantguardes populars de tot l’Estat espanyol entengueren –sovint a costa de la seva sang, de la dura repressió, de la mentida dels polítics oficials que tot ho traïren per gaudir de bons sous i privilegis-- que no hi hauria socialisme, república ni autodeterminació dels pobles.

I aquest era, precisament, el nus de la reforma dels anys 77-78: aconseguir la desmobilització popular. Que la gent pensàs que la política consistia solament en anar a votar cada quatre anys. No és solament la corrupció actual el que fa que cada vegada hi hagi més sectors de la població que rebutgin la participació electoral. El polític independentista Carles Castellanos en parlava recentment en un article aparegut a La Veu. En explicar alguns dels motius pels quals s’estén el rebuig envers la política, Castellanos diu: “Aquest sentiment [de rebuig] expressa realment desconfiança en les possibilitats de la cosa pública mateixa, percebuda com a impotent per a resoldre els problemes estructurals que tenim plantejats: des de la inseguretat i la precarietat de la feina de milers i milers de persones, a la degradació dels serveis socials i públics, a la manca de cobertura assistencial en situacions límit per a protegir i promoure la llengua del país, etc., tot un conjunt de problemes que sectors importants de la població saben que ni els instruments polítics ni els pressupostos actuals podran abordar seriosament”.

A tot això, la trista herència de la desmobilització programada des de la transició, al rebuig actual a la corrupció política, hem d’afegir la tasca dels poders fàctics –mediàtics i econòmics- per anar consolidant el tipus de bipartidisme PP-PSOE que tan a la perfecció serveix els interessos de les classes dominants. És aquell tipus de bipartidisme que ja ha desertitzat la vida política a la Castella profunda, que s’ha consolidat al País Valencià i a les Illes i que ara veiem com avança arreu del Principat de Catalunya. Pressió bipartidista combinada a la perfecció amb intenses campanyes de despolitització del poble a través dels grans mitjans de comunicació. Recordem la multitud de programes fems que emeten diàriament molts canals i constatarem la trista realitat a la què estam sotmesos. És evident, i ningú no ho nega, que la dictadura franquista, la brutal repressió contra tota idea de canvi social i de progrés, ajudà a bastir els fonaments de l’actual despolitització de les masses. Però també sabem que aquest augment continuat de programes mediàtics adreçats a l’estupiditització col·lectiva no ha ajudat pas a superar, ans al contrari, l'herència franquista. I el PSOE de l’època felipista té la mateixa responsabilitat que el PP d’Aznar en aquesta tasca d’estupiditització generalitzada.

Però arribats en aquest punt ens hauríem de demanar si les forces que actualment gaudeixen del poder tenen cap interès que mudi la situació. Quan la política queda reduïda a un afer de publicitat... quin sentit tendria lluitar per conscienciar el poble? Una politització activa, aconseguir la presència d´uns ciutadans crítics, decidits a fer canviar l’actual estat de la societat... no significaria un perill per a les classes dominats i els seus fidels servidors, és a dir, per a bona part de la casta política? I, s´ha vist mai cap aprofitat que vulgui fer-se l’harakiri ell mateix?

Els situacionistes francesos ja en parlaven anys abans del Maig del 68 quan analitzaven la banalitat (cultural, política) regnant en la societat francesa. En el fons, la corrupció actual es pot produir perquè es fonamenta en aquest estat de coses miserable, en la manera que tenen els polítics del règim de considerar la política. La corrupció és possible no solament pel sistema clientelar de mols dels partits que donen suport al règim monàrquic, per l'accentuada despolitització del poble, per la manca de mecanismes de control democràtic, sinó perquè, essencailment, en els trets més bàsics, la democràcia espanyola ja va ser imaginada d’aquesta manera d’ençà els pactes de la transició.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

La Nova Cançó i les avantguardes culturals dels anys 70 - Blog de l'escriptor López Crespí

Turmeda | 27 Gener, 2009 12:28 | facebook.com

...en aquells anys Nova Cançó era equivalent a lluita antifeixista, a combat mortal contra la putrefacció cultural del franquisme (l'equivalent a la lluita actual contra les brutors d'un Julio Iglesias o una Rocío Jurado, per posar-ne un exemple). Ajudar la promoció de la nostra cançó, per tant, era una les activitats més importants de la lluita d'aquell moment contra la dictadura. Quants de viatges no férem aquells anys ajudant en Marià Albero, na Maria del Mar Bonet, en Joan Manuel Serrat, en Quico Pi de la Serra, en... (Miquel López Crespí)


...la Brigada Social anava desesperada. Dos jeeps de la Policia Armada estaven aturats davant el Govern Civil. Li havien prohibit cinc cançons. Va sortir a l'escenari vestit de negre (camisa i pantalons), decidit. Quan va començar a cantar "Al vent!", el cinema, com si fos una onada immensa, s'agità, aixecant-se com un sol home, fent aplaudiments sense aturar. Els "Llibertat!" i "Amnistia!" (Miquel López Crespí)


El recital de Raimon al cinema Born (1967)


Pel setembre de l'any 1967, l'escriptor Joan Manresa, que mantenia contactes permanents amb Barcelona, ens informà que per l'octubre -si el governador civil no ho prohibia- hi hauria un recital de Raimon al cinema Born. Per a copsar el que allò significava enmig de tanta grisor cultural, hom ha d'imaginar el que podia representar per a un militant del PCE que li diguessin que vendria la Passionària. A Raimon el coneixíem per la propaganda que aleshores li feia l'emissora d'en Carrillo, la REI, que emetia des de Bucarest finançada per Ceausescu.

No cal dir que tothom es mobilitzà a fons. La majoria dels adolescents que ens movíem pels cercles antifranquistes consideràrem l'"acció" com a prioritària. Ajudàrem a repartir per barriades i pobles la propaganda anunciant l'acte. Tot anà a la perfecció. El dia del recital la gent no hi cabia en el cinema Born. La cua era infinita. Milers de joves i adults es barallaven per a trobar-hi una entrada. Crec que fou aleshores, en aquell precís moment, quan vaig comprendre que no res, cap sistema repressiu, no podria impedir l'alliberament social i cultural del nostre poble.

Dins del cinema Born, la Brigada Social anava desesperada. Dos jeeps de la Policia Armada estaven aturats davant el Govern Civil. Li havien prohibit cinc cançons. Va sortir a l'escenari vestit de negre (camisa i pantalons), decidit. Quan va començar a cantar "Al vent!", el cinema, com si fos una onada immensa, s'agità, aixecant-se com un sol home, fent aplaudiments sense aturar. Els "Llibertat!" i "Amnistia!" se succeïren l'un rere l'altre. L'emoció ens dominava a tots. Alguns companys aprofitaren per llançar un paquet d'octavetes demanant l'alliberament dels presos polítics. Per sort, el recital, amb la Brigada Social llegint una a una les cançons per a comprovar que el cantant s'atenia a les lletres presentades a la policia, finí amb normalitat. Aquell fou un dels moments més importants de la nostra lluita juvenil. Sabíem que anava creixent un ampli moviment antifranquista. Fins llavors, les reunions havien estat sempre en petit comitè, a les catacumbes. Mai de la vida no havíem vist una tal gentada que bategava amb les nostres idees i lluitava pel mateix! El recital, l'actitud valenta i compromesa de Raimon, ens donà força per a continuar lluitant deu, vint anys més, els que fossin necessaris!

Per aquells anys, l'editorial "Daedalus" -dirigida per Bartomeu Barceló- havia publicat "Els Mallorquins" de Josep Melià que ajudàrem a vendre com si fos "El Capital" de Karl Marx. Tot ens era útil per combatre la dictadura! El 68 fou també excepcional. Des de París ens arribaven les notícies del maig francès que ens permetia constatar que les revoltes populars a l'Europa desenvolupada no havien finit. I el que era més important, la flama de la resistència la portaven partits i organitzacions que no tenien res a veure amb l'estalinisme. Fou quan sentírem parlar per primera vegada d'Alain Krivine i Ernest Mandel, els dirigents de la Lliga Comunista Revolucionària (la secció francesa de la IV Internacional). La revista dels situacionistes -"L'International Situationiste"- ens obria els ulls vers aspectes silenciats per l'estret economicisme de molts dels partits comunistes legals a la resta d'Europa.

Miquel López Crespí


Les avantguardes culturals.


"...en aquells anys Nova Cançó era equivalent a lluita antifeixista, a combat mortal contra la putrefacció cultural del franquisme (l'equivalent a la lluita actual contra les brutors d'un Julio Iglesias o una Rocío Jurado, per posar-ne un exemple). Ajudar la promoció de la nostra cançó, per tant, era una les activitats més importants de la lluita d'aquell moment contra la dictadura. Quants de viatges no férem aquells anys ajudant en Marià Albero, na Maria del Mar Bonet, en Joan Manuel Serrat, en Quico Pi de la Serra, en..." (Miquel López Crespí)



L'escriptor Miquel López Crespí i el pintor i escultor Gerard Matas en una fotografia d'Antoni Catany de l'any 1966.

Miquel Ferrà i Martorell entrevistava recentment Pere Noguera Vizcaíno (1949), ciutadà de Mallorca, professor d'arts dramàtiques, promotor d'espectacles, diplomat en interpretació, mim i pantomima, llicenciat en filosofia i lletres i actual director del Teatre Principal. Pere Noguera explicava d'aquesta manera els seus orígens teatrals: "El Leaving Theatre em marcà molt, allà, al Romea de Barcelona... Vaig aprendre, també, molt d'aquell gran mim, el polonès Pawel Rouba. Aquest és, per a mi, un nom gloriós. Com aquell altre, Andrzej Leparsky, també de Polònia. Val a dir que els polonesos eren els més avançats en el teatre gestual, i el teatre gestual era la gran oportunitat del nostre teatre...".


Amb els germans Noguera Vizcaíno, Pere i Biel, repartírem l'any 1967 un bon munt d'exemplars de Els mallorquins de Josep Melià. Al pintor Biel Noguera i al seu germà, en Pere, els vaig conèixer en el col.legi Lluís Vives de Ciutat, on estudiàvem tots tres. A part de compartir la mateixa dèria per l'art (en Biel dibuixava historietes a les classes, mentre jo m'entretenia escrivint estranyíssims contes de ciència ficció), allò que -d'una forma instintiva, solidària- ajudà a consolidar la nostra amistat (que perdura més de trenta anys després), potser fos que els nostres pares havien lluitat junts en temps de la guerra en defensa de la llibertat i per la República. En unes aules on solien abundar els fills dels vencedors, els responsables de la repressió contra el poble mallorquí, era tranquil.litzador compartir jocs i provatures culturals amb al.lots de la mateixa procedència social i cultural.



El llibre La guerra just acaba de començar, que havia guanyat el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor 1973, marcà una fita en la lluita de les avantguardes culturals mallorquines contra la putrefacció franquista. El llibre de Miquel López Crespí va ser segrestat pel famós Tribunal de Orden Público. Però la Brigada Política del règim va sortir ben escaldada. El llibre s'havia venut de forma clandestina i quan la policia anà a efectuar el segrest a casa de l'escriptor ja no hi havia cap exemplar! Va ser un gran èxit polític i solidari en la lluita antifeixista de començaments dels setanta.

Amb el temps, malgrat en Biel marxà a la Universitat de Barcelona, continuàrem mantenint el contacte. Durant els anys 65, 66 i 67 -a l'estiu en Biel ajudava la família a portar una botiga de souvenirs prop de Portopí, al final del passeig Marítim- intercanviàvem revistes revolucionàries (algunes clandestines que ell em portava de Barcelona; altres, de la Xina, Cuba o el Vietnam, els hi portava jo fins a la botiga), el Serra d'Or, les edicions ultrasecretes -per por de la repressió- del just acabat de néixer Sindicat Democràtic d'Estudiants... Més endavant, quan la família dels germans Noguera bastí una casa a Palmanyola i els pares els muntaren dos estudis a les golfes, també hi compareixa juntament amb un altre artista de la colla d'aquell temps. Em referesc al pintor, escultor i cantant Gerard Mates.


Biel Noguera Vizcaíno (València, 1946) ha esdevingut un excel.lent pintor. El 1978 féu la primera mostra individual a Lugo (vegeu Gran Enciclopèdia de Mallorca). Posteriorment, ha fet exposicions a Palma, Eivissa, Sineu. etc. Segons els especialistes, la seva obra ha evolucionat a partir d'una etapa inicial figurativa cap a un llenguatge progressivament abstracte. En Pere Noguera, després de llicenciar-se en filosofia i lletres a la Universitat de les Illes Balears (1991), amplià estudis de teatre a Wroclaw (1975), París (1981), Lieja (1984) i Nova York (1988-89). En l'entrevista que li feia Miquel Ferrà Martorell, en Pere donava la seva visió sobre el fet teatral: "El teatre reflecteix efectivament tots els matisos de la vida, vull dir de la vida interior i exterior. És un poc de tot: meditació, entreteniment, denúncia, clam, ironia, crítica, burla, absurd, llenguatge, figuració, simbolisme... És com l'home mateix".


L'entrevista de Miquel Ferrà Martorell a Pere Noguera m'ha fet recordar els anys de les activitats culturals antifranquistes a l'estudi de l'amic Gerard Matas. Ara no podria dir si va ser el pintor Biel Noguera, el mateix Pere o en Joan Manresa qui un dia de 1966 em presentà el pintor i escultor Gerard Matas. Per uns anys, l'estudi d'en Gerard en el carrer Bosch fou un cau d'activisme cultural molt important a Ciutat. La majoria de cantants principatins i valencians que venien a Mallorca a fer recitals de la Nova Cançó (recitals uns autoritzats, altres prohibits) passaven, inexorablement, per l'estudi. Parl de Raimon, Marià Albero, Joan Manuel Serrat, Quico Pi de la Serra... i, entre els mallorquins, mitjançant en Joan Manresa (que treballava a la ràdio ajudant a difondre la nostra cançó), també connectàrem amb Maria del Mar Bonet, el seu germà Ramon (que aleshores tenia un baret en el Passeig Marítim), el mateix Guillem d'Efak, Miquelina Lladó... En Joan Ramon Bonet (com la seva germana, na Maria del Mar) era fill dels escriptors i periodistes Joan Bonet Gelabert i Mercè Verdaguer Mestres. En l'època de què parlam (1963-1967) enregistrà tres discs en solitari i un amb els Setze Jutges. Fotògraf i cantautor, els amics mai no li perdonàrem que deixàs de cantar just quan començava a ser una figura cabdal de la naixent Nova Cançó. En aquests darrers temps ha treballat intensament la fotografia il.lustrant nombroses monografies artístiques, i l'hem vist col.laborant amb mostres del pintor Guinovart. També recordam les exposicions col.lectives Memòries urbanes (Palau Solleric, 1988) i Arquitectura i paisatge (Col.legi d'Arquitectes, 1989).



Coberta del llibre de narracions A preu fet editat per Turmeda a començaments dels anys setanta. Moltes d'aquestes narracions rupturistes eren escrites a finals dels anys seixanta.

Un dels màxims impulsors de tota aquella moguda era l'escriptor Joan Manresa que ja el 1961 s'havia donat a conèixer amb el seu llibre de poesia L'hostal de l'equilibri últim. Més endavant sortiren al carrer altres reculls (Res no hauré fet, 1972; Una creu en blanc, una cara buida, El cos cansat de dinou anys, 1976; Menjar-se les prunes amb la pell, 1980) i el relat Primer banyador blau marí, 1973. Des d'aleshores les seves activitats culturals han estat intenses. Recordem que ja en 1964 guanyà el premi Ciutat de Palma de poesia, amb Un, algunes vegades. Com molt bé reconeix la GEM, en Joan "va ser un dels creadors i organitzadors de Cançons de la Mediterrània". És autor d'una magnífica biografia titulada Maria del Mar (1993).


Una certa melangia em puja a la gargamella en parlar d'aquells temps! L'any 1966 en Raimon obtenia un èxit clamorós a París. De molt abans "era el nostre cantant", l'expressió màxima dels nostres anhels i esperances. En Joan Manuel Serrat el seguia en preferències. Aleshores encara no era l'home famós de pocs anys més endavant. Un dia -crec que li degué donar la meva adreça en Joan Manresa- tocà al pis de casa meva (jo vivia a un pis de la meva mare en el carrer de l'Argentina, número 45, a la barriada de Santa Catalina). Davant la meva porta hi havia un jove simpàtic, vestit amb camisa i texans molt gastats. Acabava d'arribar de Barcelona, no havia menjat en tot el dia i per únic equipatge portava la seva guitarra. Havia d'anar a fer un recital al parc municipal de Felanitx i no sabia com arribar-hi sense peles i amb la panxa buida. Sé que menjàrem d'entrepans mentre comentàvem les darreres novetats de la lluita per la llibertat i de la marxa de la Nova Cançó.


No record ja com arribàrem a Felanitx. Però en aquells anys Nova Cançó era equivalent a lluita antifeixista, a combat mortal contra la putrefacció cultural del franquisme (l'equivalent a la lluita actual contra les brutors d'un Julio Iglesias o una Rocío Jurado, per posar-ne un exemple). Ajudar la promoció de la nostra cançó, per tant, era una les activitats més importants de la lluita d'aquell moment contra la dictadura. Quants de viatges no férem aquells anys ajudant en Marià Albero, na Maria del Mar Bonet, en Joan Manuel Serrat, en Quico Pi de la Serra, en...


En el capítol "Artistes i escriptors contra la dictadura" del meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) ja n'havia parlat una mica, d'aquest estudi de Gerard Matas. Són els anys del naixement i consolidació arreu dels Països Catalans del moviment de la Nova Cançó, que tanta importància tengué en el nostre redreçament nacional i cultural. En parlar d'aquell temps, si exceptuam les grans vagues dels anys seixanta, hem de pensar que -a Mallorca- l'única activitat pública de certa envergadura i que arrossegava "masses" era, precisament, el de la cançó. En aquell moment, els discos -de clara influència francesa- que ens arribaven dificultosament eren els de Miquel Porter, Remei Margarit, Josep M. Espinàs, Delfí Abella, Francesc Pi de la Serra, Enric Barbat, Xavier Elies, Guillermina Motta, Maria del Carme Girau, Martí Llauradó, el mallorquí Joan Ramon Bonet, Maria Amèlia Pedrerol i Joan Manuel Serrat. Són els inicials Setze Jutges, als quals s'hi aniran afegint altres components.


En Gerard, amb el temps, hi participà activament -edità un disc- i féu bastants recitals, tant a Barcelona com a Mallorca. Però essencialment Gerard Matas (Palma, 1954) era pintor i escultor. Sovint ens contava multitud d'anècdotes del seu aprenentatge a l'Escola d'Arts Aplicades i Oficis Artístics, de Palma, i a l'Escola Superior de Belles Arts de Barcelona. D'ençà la nostra coneixença, allà pels anys 1965-68, ha esdevingut un dels valors més sòlids de la pintura mallorquina contemporània, i ha fet nombroses exposicions a Barcelona, Palma, Bilbao, Alacant, Felanitx, Inca, Madrid, Pollença, Múrcia, Tarragona, etc. Participà activament a les mostres col.lectives Ensenya-1 (1973), a Palma, Pintura Jove de Mallorca (1974), a Campanet i Inca, i Art Jove a Mallorca (1976), a Inca. La GEM ens informava recentment de la brillant participació de l'artista en les mostres Art Contemporani ARCO 89 (Madrid) i Expo 92 (Sevilla). Gerard Matas era fill d'un gran artista, del qual serv grata memòria, ja que vaig tenir l'honor de conèixer i escoltar els seus assenyats consells referents a multitud de qüestions relacionades amb l'art. Parl, evidentment, de Gabriel Matas Valls (Palma, 1896 - 1981).


En el meu llibre L'Antifranquisme... he deixat constància d'un viatge a Barcelona amb en Gerard a ran dels esdeveniments del maig del seixanta-vuit, a París.


Miquel López Crespí


Les avantguardes culturals.

Bob Dylan, Maria del Mar Bonet, Gerard Matas, Pete Seegers, Jacques Brel, Ferré, Joan Baez, Raimon, Antoni Catany, el Grup Farsa...



Palma (Mallorca). Hivern de 1967. Mímica contra el franquisme. Actuació del grup Farsa en el saló d'actes del col·legi Sant Francesc. (Fotografia de Miquel López Crespí)

[...]L'estudi d'en Gerard fou l'indret on escoltàrem els primers enregistraments de cantants del tipus Georges Brassens, l'inoblidable Jacques Brel, Ferré, Joan Baez, Ferrat, la Juliette Greco... fins i tot moltes de les cançons d'Edith Piaf ens servien per a evadir-nos una mica de la brutor cultural de la cançó folklòrica impulsada pel feixisme (Lola Flores, Carmen Sevilla, Paquita Rico, la mateixa Sarita Montiel). És evident que, com a gent progressista interessada en la cultura de les nacionalitats oprimides per l'Estat imperialista, res no teníem en contra de l'autèntica cultura popular de les nacions oprimides (les cançons no adulterades del nostre folklore, així com de l'andalús, castellà, basc o gallec). Cal dir, emperò, que per damunt de tot, qui marcava el ritme del que havia de ser una autèntica cançó popular, arrelada a la terra, crítica amb la brutor del món de la cançó de la burgesia, eren en Pete Seegers, en Bob Dylan, els mateixos Beatles, els quals teníem mitificats fins a límits increïbles. Reconec que fa trenta anys en sabien poc del control de les grans multinacionals del disc damunt la creació dels mercats musicals. Nosaltres odiàvem tot el que sortia de les emissores franquistes: el podrit món cultural del nacionalcatolicisme i del falangisme, amb tota la seva cort d'inútils i pseudoartistes, ens feia autèntic fàstic. Per això la nostra dèria pel moviment de la Nova Cançó, pels primers discos de Raimon, Joan Manuel Serrat o la mateixa Maria del Mar Bonet. Unes cançons autèntiques de Joan Ramon Bonet, Gerard Matas, ens eren més estimades que els quaranta anys de Lolas Flores i Paquitas Ricos.


Tot servia per a combatre la dictadura. La cançó, la pintura, l'escultura... Anys endavant coneixeríem els experiments que, en silenci, dins de la marginació més absoluta del que era el món oficial de la cultura, feia l'escultor Miquel Morell en el seu estudi de Camp Rodó. Fins i tot la mímica era útil. Essent amic d'en Gerard, vaig entrar en contacte amb els excel.lents actors del grup de mímica Farsa, que dirigia el també pintor i escultor (un temps més endavant membre fundador de la CNT a Mallorca) Pere Martínez Pavia.


En Pere (Melilla, 1927) era -i és!- un excel.lent pintor i escultor dominat per una activa i ferrenya febre creativa i que, en els moments més durs de la dictadura, no dubtà gens ni mica a posar tota la seva creativitat en la tasca complicada i difícil de l'alliberament del nostre poble. En Pere s'instal.là definitivament a Mallorca el 1941, i el 1953 es donà a conèixer amb una exposició d'escultures i dibuixos a les galeries Costa, de Palma, i a l'Institut d'Espanya, de Londres. D'ençà aquella llunyana època, els seus èxits en el camps artístic han estat permanents i ha fet exposicions arreu del món (Ginebra, 1963). Entre les seves obres més conegudes podríem destacar el monument als herois de l'11 de maig de 1561 (1961), de Sóller; La parella (1983) del carrer de l'Institut Balear, de Palma; la Dona cosint (1959) de la plaça de la Mare de Déu de la Salut, de Palma, etc., etc. El 1966 fundà el grup de mim i pantomima Farsa. D'entre tots els muntatges de Farsa record especialment A, e, i o, u, any 2000, estrenat a Palma el 1969. El grup de Martínez Pavía actuà, amb notable èxit, a la Trobada de Mims dels Països Catalans (Parets del Vallès, Barcelona, 1968).


Recentment he trobat un caramull de fotografies d'aquella època. Acompanyant en Gerard, amic de Xesca Ferrer i Guillem Llabrés (ambdós, actors del grup Farsa), els feia fotografies en l'intent de fer una exposició. Aquesta afecció -la fotografia-, que sempre he mantingut una mica soterrada, dominada i controlada per l'altra, la que de veritat guanyà la partida -la literatura-, pens si em vengué donada per les xerrades i converses que aleshores teníem amb n'Antoni Catany.



1967. Antoni Catany i Miquel López Crespí.

Antoni Catany era de Llucmajor (1942). Ja l'any 1966 m'havien impressionat una sèrie de reportatges seus publicats a Serra d'or (especialment un caramull de fotografies de Menorca i Eivissa). Però no va ser fins el 1972 que realitzà la primera exposició individual a Barcelona. Després, els seus èxits com a fotògraf han estat permanents. Sabem que ha exposat a Alemanya, Japó, Països Baixos, Anglaterra, Tunísia, Estats Units, Itàlia, França, etc. Hi ha obra seva a la Biblioteca Nacional de París, al Museu d'Art Modern (París), a la Universitat de Parma (Itàlia), a la Internacional Polaroid Collection (EUA) i al Museu de Mallorca.


Mirant aquelles fotos veig na Clara i na Socorro Thomàs, els mateixos Gerard Matas i Guillem Llabrés, na Carme Sampol (neboda d'en Jaume Vidal Alcover i ajudant molt eficaç de Jaume Adrover a les Aules de Poesia que es feren al local de Grifé & Escoda del carrer de Jaume III), en Mateu Forteza, na Margarida Tomàs, en Josep Oleza, en Joan Guerra, na Lourdes Sampol i en Josep Santlleí... Lluitar contra la dictadura amb la mímica! Tots els que anàvem a les actuacions del grup ho sabíem a la perfecció, que quasi tots els números que imaginava en Pere Martínez Pavia tenien aquesta intenció... denunciar la misèria de la vida sota la dictadura franquista, imaginar una existència lliure, sense el domini aclaparador de la pseudocultura del nacionalcatolicisme... Per desgràcia Farsa desaparegué el 1970, però el record que en servam tots el que li férem costat serà perdurable i ens acompanyarà mentre visquem.



Les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la, organitzades per Jaume Adrover s'iniciaren a Grifé i Escoda del Passeig Mallorca l'any 1966. En la aquesta fotografia d'època podem veure (d'esquerra a dreta): Francesca Moll, Carme Sampol (neboda de Jaume Vidal Alcover), Miquel López Crespí, Josep Santlleí i altres amics del moment.

Tot el renaixement cultural de finals dels seixanta s'havia anant incubant a ran de les grans vagues del seixanta- dos i seixanta-tres a Astúries i altres indrets de l'Estat. Vist amb perspectiva, t'adones com tot aquell ampli moviment cultural antifeixista (conferències, Aules de Poesia, Teatre i Novel.la, la Nova Cançó, les creacions autèntiques dins del cine, el teatre, la novel.la, la poesia, tant a Catalunya com a la resta de l'Estat) eren obra, en bona part, d'autors i creadors independents. Els partits (en aquell temps només hi havia grups comunistes o anarquistes) no entengueren -ni han entès mai!- la necessitat de la lluita contra la burgesia i el feixisme en el camp de la cultura, la ideologia o l'art. El moviment fou àmpliament espontani; amb els anys, s'hi anirien afegint els partits i personatges que aniran pujant al carro de la lluita que comença a agafar amplària.


A les Illes cal recordar que l'Obra Cultural Balear és fundada (gràcies a l'esforç de Francesc de B. Moll) l'any 1962 (data, per altra banda, de les meves primeres detencions). També l'any 62 neix Edicions 62 i, entre altres coses d'importància cabdal dins de la nostra cultura, Francesc de B. Moll conclou la publicació de l'impressionant monument immortal a la nostra llengua que és el Diccionari català-valencià-balear.


És l'any del primer disc d'Edigsa que em cau a les mans: Al vent, de Raimon; cançó, per altra bada, que ja havia escoltat per l'emissora clandestina del partit de Santiago Carrillo (Ràdio Espanya Independent).


De tota la colla de l'estudi de Gerard Matas (Joan Manresa, Biel i Pere Noguera, especialment), potser era jo el que estigués més ficat dins el que era la política estricta (treballar pel socialisme i per l'antifeixisme més radical). Moltes de les revistes les passava als amics -especialment a Biel Noguera- per a fer-les circular per Ciutat. De la Xina, com ja he dit en un altre article, m'enviaven moltes publicacions (començava la Revolució Cultural Proletària). Igualment en rebia de Cuba (el Che Guevara i Fidel Castro demanaven a través de la Tricontinental -una conferència mundial de tots els moviments guerrillers del món- la creació de molts Vietnams per a acabar definitivament amb l'imperialisme i el neocolonialisme). Després d'alguna de les meves freqüents detencions -feia anys que estava fitxat per la Brigada Social- solíem anar a l'estudi a escoltar una mica de música, parlar i, sobretot, imaginar un temps on poguéssim escriure, cantar, organitzar-nos en llibertat, sense haver de patir, com en aquells moments, sota el feixisme. Tenc igualment moltes fotos d'aquells dies tenebrosos, en els quals l'amistat dels amics abans esmentats (Gerard Matas, Biel i Pere Noguera) m'ajudà a sortir de la profunda depressió en què et deixaven els brutals interrogatoris de la Brigada Social. Si no hagués estat per l'amistat, la solidaritat i, moltes vegades, els acudits que em contaven per a no fer-me pensar en les males hores viscudes, ben cert que en alguna ocasió m'hauria enfonsat psicologicament i en qualsevol altra detenció no hauria tengut la capacitat de resistència al xantatge feixista que l'amistat m'ajudà sempre a conservar.


Miquel López Crespí. Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000. Pàgs. 160-164.


Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Costa i Llobera, la novel·la històrica i la literatura catalana contemporània - Blog de l'escriptor Miquel López Crespí

Turmeda | 27 Gener, 2009 07:57 | facebook.com

La novel·la històrica, Miquel Costa i Llobera, Guillem Forteza, Miquel Crespí i Pons, el batle "Verdera", la revista Sa Marjal de sa Pobla, literatura catalana i memòria històrica...



Coberta de la novel·la de Miquel López Crespí Defalliment. Memòries de Miquel Costa i Llobera.

¿Per quins motius, fa uns anys, quan després de la publicació de les novel·les El darrer hivern de Chopin i George Sand (Proa Edicions, Barcelona, 2004) i Corambé: el dietari de George Sand (Pagès Editors, Lleida, 2004) em vaig decidir a portar endavant un nou projecte literari, em vaig fixar en la figura de Miquel Costa i Llobera? És justament ara, acabada la complicada tasca de recerca i la feina de redacció i quan ja tenc Defalliment a les mans, en el moment de fer la primera presentació de la novel·la i quan el llibre comença a ser comentat, que em començ a demanar pels motius secrets que m'han fet novel·lar la vida d'un canonge de la Seu, d'un home com Costa, admirable en la seva formació clàssica, home cabdal en la consolidació d'un català allunyat de corrupcions i barbarismes tan de moda en el seu temps (i, per desgràcia, també en el nostre!), però un sacerdot de provat tarannà conservador que, a primera vista, poc hauria de tenir a veure amb les provades concepcions republicanes, independentistes i marxistes de l'autor de la novel·la.

A hores d'ara, enllestida la feina, amb la novel·la Defalliment en el carrer, em deman, mirant enrere, quan vaig ensopegar per primera vegada amb Miquel Costa i Llobera. En quin moment vaig sentir el seu nom, per quins motius, on va ser exactament? Quins aspectes de la seva obra o de la seva vida copsaren la meva imaginació, quan jo era un infant? Quin és el motiu que, quan ja som a punt de fer els seixanta anys, em decidesc a retre aquest homenatge públic a un autor i una persona que, des d'una visió externa i superficial, pareix tan allunyada dels meus interessos vitals?


Sa Pobla 1956. Escola Graduada de sa Pobla. Miquel López Crespí després de recitar "Lo Pi de Formentor" de Miquel Costa i Llobera.

En el llibre Temps i gent de sa Pobla (Gelabert, sa Pobla, 2002) i, més concretament, en el capítol titulat "Sa Pobla, Miquel Costa i Llobera i el batle Verdera (Miquel Crespí i Pons)" he parlat d'aquell aniversari de la inauguració de l'Escola Graduada en el qual, amb nou anyets, vaig recitar "Lo Pi de Formentor". Pens que no és tothom que, en plena dictadura franquista, hagi pogut recitar públicament, almanco per a un públic de mestres i alumnes, un poema de la força i el vigor de "Lo Pi de Formentor".

Però la presència de Miquel Costa i Llobera dins la meva vida ve de més lluny. Amb els anys, parlant amb els padrins, vaig poder anar esbrinant les relacions existents entre el batle Miquel Crespí i Pons, el batle Verdera, i Miquel Costa i Llobera. També amb el polític i arquitecte Guillem Forteza i amb el rector de sa Pobla i director de la revista Sa Marjal, mossèn Joan Parera i Sansó, entre molts d'altres personatges de l'època.

Ho explicaré molt breument. Quan moriren els pares del batle Verdera, Isabel Maria Pons Bennàssar i Miquel Crespí Isern, és a dir els meus rebesavis, la meva família es mudà a viure a la casa que quedava buida. Era a començaments dels anys cinquanta i, el record del que hi vaig viure, les primeres experiències infantils, encara perduren en la meva memòria. Tots els records hi són presents, com si el temps no hagués passat, inexorable, i jo encara fos un al ·lotet que, despreocupat, juga a les golfes de la casa. Aleshores l'oncle, el batle Verdera, l'ànima de la construcció de l'Escola Graduada juntament amb l'arquitecte Guillem Forteza, ja havia emigrat a l'Argentina. Home de la famosa Unión Patriotica, malgrat certes concomitàncies regionalistes com ho demostren les seves amistats, l'arribada de la República va fer ensorrar molts negocis que tenia aparaulats amb comerciants propers al general Miguel Primo de Rivera.

El batle Verdera, abans de marxar a l'Argentina, d'on no tornaria mai més, havia tengut temps de construir-se un gran casal en el carrer de la Muntanya. Un casalot que encara existeix, presidit per les seves inicials, de què ja no podria gaudir. El casal, amb tots els mobles i llibres, restà en mans dels comerciants amb els quals tenia concertades algunes hipoteques. L´únic que se salvà de la desfeta varen ser alguns llibres i revistes que romanien, quan jo era un infant, a la casa dels pares del batle Verdera. I precisament aquell era l'indret on jo jugava de nin quan ens hi mudàrem a viure-hi. No cal dir que jo no sabia encara l'alt valor històric d'aquelles restes del que havien estat els interessos culturals d'uns regionalistes de dreta mallorquins. Em referesc a diverses edicions de mossèn Antoni Maria Alcover, a carpetes plenes de papers esgrogueïts amb articles de Guillem Forteza Piña, l'amic arquitecte que dissenyà l'Escola Graduada impulsada pel meu oncle quan va ser batle de sa Pobla. Parl també de les primeres edicions de Poesies de Miquel Costa i Llobera, editades el 1885 o De l'agre de la terra publicat el 1897. Els exemplars de la revista de mossèn Parera i Sansó, Sa Marjal, hi eren abundosos. N'hi havia un bon munt que, al·lotets de sis o set anys, ens servien per a jugar a vaixells que fèiem navegar a les piques de pedra picada del pati de la casa. Què sabíem, nosaltres, al·lotells de set o vuit anys, de les dèries i il·lusions regionalistes d'aquells homes de començament de segle! Un dia, l'oncle José i el meu pare, Paulino, que havien lluitat contra el feixisme en temps de la guerra civil, ens donaren una bona renyada per fer malbé unes revistes que, en la nostra ignorància, consideràvem que només podien servir per a jugar.

Sé que l'oncle José salvà algunes d'aquestes joies editades a finals del segle XIX i començaments del XX. Feinada inútil, evidentment, ja que, en una de les detencions que vaig patir en els anys seixanta, la Brigada Social, és a dir, la policia política del règim franquista, les agafà i mai no vaig poder recuperar res. Una pèrdua irreparable que, tants d'anys després, encara em dol com una ferida oberta. Imagín que, per a aquells sicaris, ensopegar amb llibres i revistes escrites en català, "la lengua de los separatistas", devia ser un pecat quasi igual o molt més greu que trobar-se amb un munt d'exemplars de Mundo obrero.

I és precisament ara, quan ja han passat cinquanta-cinc anys d'aquests records, que l'Ajuntament de Pollença, la Regidoria de Cultura que porta endavant l'amic Antoni Oliver i l'editor Gracià Sánchez, s'han entestat a publicar la novel·la Defalliment. És ara, deia, quan m'adon d'alguns dels misteris que, sense que ho vagis a cercar, van condicionant de forma imperceptible el teu món personal i cultural.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Internet i la democratització de la cultura - La Revolució del segle XXI - Blog de l'escriptor López Crespí

Turmeda | 23 Gener, 2009 07:43 | facebook.com

Amb Internet la misèria de les campanyes de marginació o rebentistes contra tal o qual autor queda al descobert i mostra tota la seva brutalitat. Fa només uns anys, per fer callar un autor bastava aconseguir que ningú sabés de l'existència de la seva obra. Si aquesta manipulació no bastava s'empraven els serveis d'algun sicari per a provar d'anihilar intellectualment el dissident. El possible lector només podia disposar del material manipulat que el comissariat oferia. (Miquel López Crespí)


La desvergonyida censura del silenci equivalent a la ferotgia de la pitjor campanya manipuladora i rebentista. Tots podem imaginar el desànim que significa veure com els anys de feina emprats en una novella són escarnits sovint pel silenci. Amb el control, cada vegada més dictatorial de les pàgines de cultura dels diaris, dels suplements literaris, de determinades revistes i dels premis que "consagren" oficialment, l'escriptor Internet contribueix a rompre el poder quasi exclusiu que tenien aquests elements per a sentenciar qui devia existir i qui no dins el món de la literatura i de l'art. (Miquel López Crespí)


La revolució Internet: contra els enemics dels escriptors mallorquins


Internet és una eina que ha ajudat i ajuda a la democratització de la cultura. Pel que fa a la literatura, als llocs web que tenen la majoria d'autors i que porten la més diversa informació, han servit per a rompre l'estricte control de determinats clans i elits culturals; el control abusiu d'aquells que, des del poder mediàtic i institucional, sentenciaven qui era el que podia existir en el món de la ploma i qui era el condemnat a desaparèixer. Un bon sistema, en definitiva, per a tallar l'herba sota els peus de tota mena de manipuladors del fet artístic i literari.

Un dels principals problemes que tenia l'autor de vena, l'escriptor que no acceptava els estrets i sectaris cànons del paranoucentisme i la postmodernitat dominants era el fer arribar a l'hipotètic públic lector la notícia referent a l'aparició d'una determinada obra. De fora estant, és difícil entendre el nivell de prepotència que contra l'autor i el creador en general s'ha exercit i s'exerceix encara. La desvergonyida censura del silenci equivalent a la ferotgia de la pitjor campanya manipuladora i rebentista. Tots podem imaginar el desànim que significa veure com els anys de feina emprats en una novella són escarnits sovint pel silenci. Amb el control, cada vegada més dictatorial de les pàgines de cultura dels diaris, dels suplements literaris, de determinades revistes i dels premis que "consagren" oficialment, l'escriptor Internet contribueix a rompre el poder quasi exclusiu que tenien aquests elements per a sentenciar qui devia existir i qui no dins el món de la literatura i de l'art.

Els anys posteriors a la restauració monàrquica ens demostraren fins a límits inimaginables el que era i el que significava el control del paranoucentisme sobre la literatura. El ferreny domini de les pàgines de cultura, dels suplements o les revistes culturals i, de rebot, de determinades institucions serví per a demonitzar aquell o aquella que no combregava amb el credo oficial de la reacció que ens aclaparava i, en determinats aspectes, ens aclapara encara. De cop i volta, el silenci sobre l'obra de Salvador Espriu, Manel de Pedrolo, Joan Fuster, Gonçal Castelló o Josep M. Llompart es va fer evident amb tota la seva virulència. Durant un quart de segle, el comissariat que hem patit i patim ha maldat i malda per desertitzar la nostra cultura de les veus més punyents, autèntiques i discrepants. Conec alguns companys de dèries literàries que farts de tanta martingala i manipulació han deixat d'escriure. Supòs que és el que volen els malfactors: desfer-se de la competència literària i política; consolidar el reialme de la mediocritat i les màfies culturals. I, com en temps de la transició, quan s'enterraren sota tones de ciment armat les idees de ruptura, socialisme i republicanisme, els sicaris pugnen per bastir una literatura no conflictiva, suau i edulcorada que barri el pas a la subversió que l'art autèntic representa.

Però vet aquí que la revolució Internet tira pel terra els plans de control tan treballosament bastits. De cop i volta, la manipulació del suplement de cultura ja no basta. L'autor que vol fer arribar una informació, no solament a Catalunya, sinó a qualsevol persona de la resta del món, si ha tengut esment a arxivar les adreces adequades (premsa, mitjans de comunicació, sectors professionals, grups culturals, lectors en general...), en segons pot enviat la notícia de l'aparició del llibre, el poemari o l'obra de teatre a quatre o cinc mil persones. Ja no hi ha obres silenciades! Internet té més difusió que qualsevol revisteta o suplement per als amiguets.

Aquest fet, juntament amb l'existència dels llocs web d'autors, ajuda a fer bocins els plans del comissariat. Amb Internet la misèria de les campanyes de marginació o rebentistes contra tal o qual autor queda al descobert i mostra tota la seva brutalitat. Fa només uns anys, per fer callar un autor bastava aconseguir que ningú sabés de l'existència de la seva obra. Si aquesta manipulació no bastava s'empraven els serveis d'algun sicari per a provar d'anihilar intellectualment el dissident. El possible lector només podia disposar del material manipulat que el comissariat oferia.

Tot ha mudat. L'autor arriba en un moment a cinc mil possibles lectors. Pot proporcionar informació de primera mà a lectors de tot el planeta. En un moment la notícia de l'aparició d'aquell llibre és a l'ordinador de milers d'interessats en el fet cultural. Per si mancava alguna cosa, els llocs web, les revistes alternatives, ofereixen un material inabastable que, per la seva solidesa i seriositat han ensorrat igualment les més ferotges campanyes rebentistes dels malfactors. Al lloc web o a la revista alternativa, el lector pot consultar les opinions contrastades de multitud d'especialistes en el fet literari. Internet ajuda, doncs, a dinamitzar de forma efectiva el nostre somort panorama cultural.

Miquel López Crespí


Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (26-V-06)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Centenars de persones i de col·lectius culturals, ecologistes i polítics tenen ara, mitjançant els blogs de BalearWeb, una possibilitat de fer sentir la seva veu arreu del món. Amb Internet, amb espais de llibertat con BalearWeb, s’ajuda a rompre la brutalitat desinformativa del sistema i podem trobar, enmig de la tenebror regnant, quotes de llibertat informativa mai no somniades només fa uns anys. Felicitacions, doncs, a Elena Vera i Ramon Sellas. (Miquel López Crespí)


Felicitacions a Elena Vera i Ramon Sellas. BalearWeb: un exemple de llibertat i de defensa de la cultura per a tots els mitjans informatius


Un temps ençà, a la Fundació Pilar i Joan Miró, tengué lloc el lliurament del Premi Web 2008 en la seva vuitena edició. El premi l’impulsa BalearWeb, la xarxa d´Internet més activa i important de les Illes i possiblement una de les més dinàmiques de l’estat espanyol. BalearWeb, la feina de suport i manteniment, d´ajut a tots aquells i aquelles que hi tenim blog, és coordinada per Elena Vera i Ramon Sellas. Sense aquest suport, l’ajuda que ens proporcionen diàriament quan tenim un problema, l’aventura cultural i informativa de BalearWeb no seria possible.

En altres articles ja hem parlat de la importància d’Internet per a la informació cultural i política. I per a la normalització del català també. Al Premi Web d’enguany hi han participat 162 persones i col·lectius, i la festa de lliurament dels premis ha estat un gran esdeveniment, lluny dels fastos ficticis que tots coneixem. És a dir, aquells que envolten qui comanda i exerceix el poder.

El seguiment de la feina que fan Elena Vera i Ramon Sellas, la constatació diària de les notícies culturals i polítiques que cada dia són penjades en els centenars de blogs personals i d’organitzacions que hi ha a BalearWeb, m’ha anat confirmant les meves primeres impressions quant a la importància decisiva d’Internet en aquest començament del segle XXI. Si reflexionam un moment quant al control de les informacions que exerceixen els partits, les institucions del sistema i les grans empreses capitalistes de la informació –més ben dit, de la desinformació!--veurem com Internet ha servit per a democratitzar moltíssim els sistemes actuals de comunicació. Amb la mundialització imperialista, amb la ferotge vigilància que exerceix el sistema damunt el que és políticament correcte o incorrecte hem arribat a un punt orwel·lià de no-retorn en tot el que fa referència a premsa escrita, canals televisius i ràdio. Fins a l’arribada d’Internet, centenars d´organitzacions polítiques i culturals, col·lectius ecologistes, artistes, treballadors i treballadores no tenien veu per a expressar les seves idees i opinions. Eren – érem!- el “poble sense veu”, tots aquells i aquelles esclafats per la mentida informativa de la societat de classes.

La brutalitat del sistema era i és tan extrema que tot allò que no era institucional quasi no tenia importància. Els serveis de premsa dels partits i sindicats, de les patronals i de les organitzacions culturals oficials organitzen les respectives rodes de premsa en les quals es lliuren els dossiers als periodistes. Periodistes que, com si fossin xotets sense veu pròpia, només tenen per missió lloar el poder, sigui aquest econòmic, cultural o polític. Les ximpleries de qualsevol indocumentat que és en nòmina institucional són elevades a la categoria de veritat absoluta, de “gran aportació política o cultural”, mentre que les aportacions o feines dels grups alternatius són sistemàticament silenciades i demonitzades. El pintor, músic o escriptor que no formi part de les elits del poder o d’un clan o camarilla proper al poder és silenciat i menystingut, mentre que sicaris i servils de tota mena i condició enlairen i promocionen mediocritats sense cap mena de vergonya. Les empreses capitalistes de la informació, aquelles que reben substancioses subvencions institucionals, parlen favorablement de les activitats dels partits i persones que afavoreixen aquest riu de subvencions alhora que silencien i demonitzen els polítics que no els donen els diners que esperen. Tota la vida política i cultural és dominada per aquest interès mesquí: el ràpid enriquiment, el guany fàcil a costa de la manipulació i la mentida. Dins aquest tenebrós món de llops afamegats, de feres sense cap mena d’escrúpols sovint no hi ha espai per a les activitats dels grups, persones, partits i col·lectius socials que no serveixen per a engreixar el compte corrent i els guanys dels propietaris capitalistes dels grans mitjans de comunicació. Les pàgines dels diaris de totes les tendències són posades a disposició d’aquells que donen les milionàries subvencions als respectius propietaris. Polítics mentiders poden ser enlairats a la categoria de pares de la pàtria mentre que algunes persones honrades que són en la gestió del poder poden ser criminalitzades en qualsevol moment si no són útils a qui comanda i maneja els fils de la funció. Sigui el PSOE o el PP, tothom paga els seus i demonitza els altres.

Dins aquest univers de taurons sense escrúpols... quin és el paper de l’autèntica informació? Evidentment té poc d’espai. El periodista que no se situa al servei incondicional de qui comanda és llançat a les tenebres exteriors, silenciat, i sovint pot perdre la feina. El poder, sigui polític o empresarial, només vol servils a les seves ordres. Cap possibilitat, doncs, per a les veus crítiques i dissidents. Les organitzacions de l’esquerra antisistema són silenciades i se’n criminalitza l’existència. Les activitats culturals que no siguin organitzades pel regidor de Cultura o la Conselleria de Cultura, quasi no existeixen. Fer-se la fotografia és el que importa.

BalearWeb, la feina d’Elena Vera i Ramon Sellas, ha contribuït a rompre aquesta dinàmica absurda i malaltissa democratitzant al màxim la informació. Centenars de persones i de col·lectius culturals, ecologistes i polítics tenen ara, mitjançant els blogs de BalearWeb, una possibilitat de fer sentir la seva veu arreu del món. Amb Internet, amb espais de llibertat con BalearWeb, s’ajuda a rompre la brutalitat desinformativa del sistema i podem trobar, enmig de la tenebror regnant, quotes de llibertat informativa mai no somniades només fa uns anys. Felicitacions, doncs, a Elena Vera i Ramon Sellas.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


Premis Ciutat de Palma - Teatre experimental català dels anys 70 (i II) - Blog de l'escriptor Miquel López Crespí

Turmeda | 22 Gener, 2009 17:42 | facebook.com

La comtessa de Zavellà i les seves filles lluïen els seus millors vestits. Els llums eren resplendents. A manera de menyspreu envers aquella rància aristocràcia sustentada damunt la suor i explotació de generacions i generacions de pagesos mallorquins, vaig saludar en Jaume Adrover amb el puny tancat -com saludaven els herois de la lluita antifeixista que sempre hem admirat- i, girant l'esquena a aquell sarau, em vaig trobar enmig del carrer, sentint encara, a la meva esquena, els parlaments oficials". (Miquel López Crespí)


El teatre català experimental



L'obra de Miquel López Crespí Autòpsia a la matinada guanyà el Premi de Teatre Ciutat de Palma 1974. Una obra d'avantguarda experimental que serví per anar consolidant el teatre mallorquí modern, tasca que havien portat endavant Alexandre Ballester i Joan Soler Antich entre molts d'altres autors teatrals.

Palau Vivot. La comtessa de Zavellà i les seves filles lluïen els seus millors vestits. Els llums eren resplendents. A manera de menyspreu envers aquella rància aristocràcia sustentada damunt la suor i explotació de generacions i generacions de pagesos mallorquins, vaig saludar en Jaume Adrover amb el puny tancat -com saludaven els herois de la lluita antifeixista que sempre hem admirat- i, girant l'esquena a aquell sarau, em vaig trobar enmig del carrer, sentint encara, a la meva esquena, els parlaments oficials.

En arribar a casa, abans d'anar a veure en Vidal Folch en el lloc on ens havíem de reunir -amb altres companys i soldats, militants del PSUC i altres grups antifranquistes- vaig passar per casa. Hi havia una nota de la direcció del diari feixista Baleares (encara portava en primera plana el jou i les fletxes!) demanant que em posàs en contacte amb ells. Com podeu imaginar, era tanta la nostra ràbia contra el feixisme, la dreta terrorista que havia assassinat tants patriotes i marxistes (i anarquistes i republicans i... tants i tants homes i dones valuosos) que vaig rompre a l'instant la convidada per a anar a fer l'entrevista.



A l'endemà, amb la informació i entrevistes fetes a tots els guanyadors, sota un titular que deia "Premio de teatro: Miguel López Crespí, difícil de localitzar", un text de la direcció deia, justificant no haver pogut trobar l'autor guardonat: "Lo aparentemente fácil a veces se convierte en lo más dificil. El ganador del premio de Teatro, vive en Palma, hasta se puede decir que cerca de la Redacción. Miguel López Crespí, autor de la obra premiada, Autòpsia a la matinada, tiene su domicilio en la calle Antonio Marqués núm. 38, 3º de nuestra ciudad.

'Pero aún así, ayer, una vez conocido el fallo del jurado, fue imposible localizar al Sr. López Crespí, quien, para complicar todavía más el trabajo del periodista, no tiene teléfono en su domicilio. Todas las visitas a su piso de la calle Antonio Marqués resultaron infructuosas. Tampoco dió resultado un recado que le dejamos escrito, rogándole se pusiese en contacto con nosotros" (Baleares, 18-I-75, pàg. 4).



Coberta del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), llibre de memòries antifeixista que va ser perseguit i criminalitzat pels sectors més dogmàtics i sectaris propers al carrillisme illenc.

En aquell mateix moment de la concessió del Premi de Teatre Ciutat de Palma (gener de 1975), quan nosaltres, fervents i il.lusionats lluitadors per la llibertat, ens negàvem a establir el més mínim contacte amb la premsa del feixisme, altres, els "exquisits", els que "mai no s'embrutaren contagiant amb la realitat els seus escrits", ja feia dècades que s'havien anant enriquint col.laborant -i ben activament- amb els assassins i opressors del nostre poble. Em referesc a aquells (una minoria, per sort) que, fent d'advocats dels sindicats feixistes, essent regidors dels ajuntaments franquistes (ajuntaments, ben cert, no elegits democràticament pel poble), anaren creant les bases d'una riquesa material que, amb els anys, els permetria fer una obra "no contaminada" pels esquitxos de la lluita del nostre poble per la seva llibertat. Allà ells, amb la seva consciència... si és que en tenien! Nosaltres estiguérem -i estam!- allà on en cada circumstància ens han portat les nostres idees d'igualtat, lluita per la independència del nostre poble i per una societat més justa, on no existesqui l'explotació de l'home per l'home.

Més endavant, malgrat la victòria obtinguda, malgrat els reconeixements i felicitacions d'amics i membres del gremi de la ploma, el cert és que per algun indret s'havia filtrat que l'autor guardonat (qui signa aquest article) era un escriptor "difícil", "conflictiu". Jo crec, ara passats els anys, que s'escampà arreu -i això era perillós en una societat somorta i conservadora com la nostra- que el guanyador era un destacat militant revolucionari. Cal tenir en compte que, avui dia, vint anys i escaig després dels fets que narram, ser d'esquerres, no haver-se embrutat les mans amb la politiqueria barata, encara fa aflorar la ira i la ràbia de la pesta dretana i feixista que ens envolta.

A l'any 1975 (i potser ara mateix, a l'any 1996, quan escric aquesta tercera part de L'Antifranquisme a Mallorca [1950-1970]) no era gaire presentable anar pel món amb l'etiqueta de lluitador antifeixista. El cert és que Autòpsia a la matinada tengué molts problemes (pagant l'edició l'Ajuntament de Ciutat!) per a editar-se. Finalment, mitjançant les gestions de l'amic Joan Perelló -l'excel.lent poeta de Campos-, que coneixia un jovenot anomenat Sebastià Roig (el fill de la Impremta Roig), el llibre pogué sortir a la llum pública.

El Teatre de la Revolta mallorquí continuava amb els seus acostumats entrebancs, no sols per a ser estrenat, sinó per a ser publicat. Era el "normal" dins de la nostra llastimosa situació teatral. ¿Cal dir al lector que, a hores d'ara, vint-i-sis anys després de ser guardonada amb el Premi Ciutat de Palma de teatre, aquella Autòpsia a la matinada, homenatge a tots els estudiants de l'Estat morts en la lluita per la llibertat, continua sense estrenar?

Miquel López Crespí

Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

El cànon literari i la literatura catalana contemporània - Blog de l'escriptor Miquel López Crespí

Turmeda | 22 Gener, 2009 09:02 | facebook.com

Basta que quatre professors amics del conseller de cultura, dos pseudocrítics literaris a les ordres del comissariat neoparanoucentista li facin una 'critica'! positiva per a tenir un nou 'geni de les lletres nostrades' al capdamunt de la fama. Si a tot això li afegim unes paraules de promoció del president de la Generalitat, un parell d'entrevistes televisives a l'hora de màxima audiència i un parell d'atacs al necessari compromís polític de l'escriptor amb el seu temps i el seu país, tenim la recepta per a un autor de moda entre nosaltres". (Miquel López Crespí)


La mentida del cànon literari


Coberta del llibre de Miquel López Crespí L'illa en calma.

Ciutat és petita i quan diu una cosa a un indret en segons se sap a l'altra part de món. És el que s'ha esdevengut amb l'enquesta d'una coneguda revista literària que demanava a determinats professors i escriptors qui eren els autors i els investigadors més destacats del segle XX a les Illes. La intenció seria la d'anar bastint una espècie de cànon de les lletres per a anar esbrinant qui són o no els autors que resisteixen el pas del temps. La "figurera" d'alguns dels nostres genis provincians els ha portat, emperò, a provar de fer trampes amb les respostes. Sabem, i ens ho han explicat sense cap mena de vergonya, alguns dels implicats en aquestes històries, que aquestes mateixes respostes al cànon han esdevingut sovint un mercadeig vergonyós per l'afany de figurar-hi d'alguns escriptors i provar de suprimir l'existència i l'obra de molts d'altres. Per tal de sortir com a "genis" indiscutibles s'ha negociat la inclusió de cada nom en els llistats de narrativa, poesia o teatre en aquests termes. "Si tu poses alguna de les meves obres jo inclouré alguna de les teves en la meva resposta". D'aquesta forma alguns dels autors amb més "figurera" han aconseguit sortir nomenats un parell de vegades i, malgrat que sigui una aparició en el cànon falsa, comprada, ja se senten satisfets. Són les acostumades misèries de l'"Espanya autonòmica" que ens enflocaren oportunistes i servils en temps de la transició. Esquarterar els Països Catalans; aconseguir que sigui normal que tan sols hi hagi escriptors "balears", "valencians" i "catalans". Cada sector esquarterat i dividit de la nostra terra s'entretén, sota la mirada vigilant i riallera de l'estat espanyol, amb aquests jocs culturals provincians que, a la seva manera, consoliden la divisió dels Països Catalans consagrada per l'actual constitució espanyola.

Qui signa aquest article no ha patit ni més ni manco que molts d'altres companys de l'AELC. En el fons, durant els més de trenta anys que fa que ens dedicam a escriure hem vist i comprovat fins al súmmum del súmmum com revistes, comissaris i institucions sempre enlairaven els mateixos sense que aquesta promoció i enlairament continuat tengués res a veure amb la qualitat de l'obra literària de l'autor. Basta que quatre professors amics del conseller de cultura, dos pseudocrítics literaris a les ordres del comissariat neoparanoucentista li facin una "critica"! positiva per a tenir un nou "geni de les lletres nostrades" al capdamunt de la fama. Si a tot això li afegim unes paraules de promoció del president de la Generalitat, un parell d'entrevistes televisives a l'hora de màxima audiència i un parell d'atacs al necessari compromís polític de l'escriptor amb el seu temps i el seu país, tenim la recepta per a un autor de moda entre nosaltres.

Però alguna vegada, per aquelles estranyes circumstàncies de la vida, es romp la campanya de silenci i marginació. Aquestes campanyes continuades en contra de la simple existència de la nostra obra que patim el noranta per cent dels escriptors catalans.

Aquesta mínima ruptura del silenci i la marginació programada per tota mena de reaccionaris i, especialment, pel neoparanoucentisme dominant es comença a rompre, ja fa un temps, amb la veu "López Crespí, Miquel" que sortí publicada en les pàgines 131-132 del volum VIII de la Gran Enciclopèdia de Mallorca i deia: "López Crespi, Miquel. (Sa Pobla, 1946). Escriptor. És autor d'una extensa obra escrita en català, que abasta la narrativa, la poesia i el teatre, amb més de 40 títols. La seva obra s'inscriu, bàsicament, en el realisme social. Destaca per l'experimentació dels elements formals de les obres i, especialment en narrativa, per l´ús de la tècnica del monòleg interior i del dietari personal. És un dels escriptors més guardonats. En narrativa és autor de La guerra just acaba de començar (1974), Illa en calma (1981), Paisatges de sorra (1987), premi Joanot Martorell, de València (1986), Necrològiques (1988), i Dietari de succeïts de Mallorca, premi Ciutat de Palma de narrativa (1990). En poesia, ha publicat Foc i fum, premi Marià Manent, de Barcelona (1983), Diari de la darrera resistència (1987) i Tatuatges (1987) i en teatre Autòpsia a la matinada (1976), premi Ciutat de Palma de teatre (1974). Entre 1976 i 1978, amb Mateu Morro Marcé dirigí la revista de l'Organització d'Esquerra Comunista (OEC). Des del decenni dels seixanta, ha col·laborat assíduament en premsa local, com Última Hora, Diario de Mallorca, Lluc, El Mirall i Cort".

Fins aquí l'article publicat en la Gran Enciclopèdia de Mallorca. Era d'agrair malgrat algunes imprecisions. Per exemple: Diari de la darrera resistència, situat en la nota com a poemari, era en realitat un recull de contes. I mancava també referència a altres obres de teatre, com Homenatge a Rosselló-Pòrcel que guanyà el Ciutat d'Alcoi de l'any 1984; a altres llibres de narrativa com podien ser A preu fet(1973) i els reculls de contes Notícies d'enlloc que havia guanyat el Premi de les Lletres de l'any 1987 i Històries per a no anar mai a l'escola que edità l'Editorial Laia el 1984 i que aconseguí quatre edicions (sense que se'n parlàs gaire ni al Principat ni a les Illes!).

Però l'essencial de l'article era que havia sortit. No ho podia creure! He de confessar que no vaig fer cap passa per aconseguir que la Gran Enciclopèdia de Mallorca parlàs una mica de la meva obra. Alhora, una vegada sortida la nota, per pura casualitat vaig saber de les corregudes de molts escriptors per a sortir en els volums que s'anaven enllestint. Corregudes que anaven fins a la redacció de la veu pel propi interessat o per aconseguir que l'escrit anàs acompanyar d'una fotografia on l'autor sortís "ben afavorit".

Per la meva banda ja em donava per satisfet pel que havia escrit el col·laborador de la GEM. En llegir alguns dels títols que sortien en l'article m'adonava del complicat que era escriure a la nostra sotmès sempre a campanyes de silenciament, als atacs pamfletaris i a la marginació. Obres com Notícies d'enlloc, Premi de les Lletres 1987; Històries per a no anar mai a l'escola (1984) amb quatre edicions o Necrològiques, Premi Ciutat de València 1988, havien estat publicades enmig del més espès silenci. Aquestes novetats literàries i moltes d'altres companys del gremi, arribaven als diaris, a les revistes i, en no tenir l'ajut del comissari de torn, eren completament i absolutament silenciades. Aquesta, la marginació i el silenci, va ser la "primera fase" neoparanoucentista enfocada a aconseguir la desmoralització de l'autor (i autors!) silenciats. Més endavant, quan la teva obra i la dels companys comença a ser mínimament reconeguda o apreciada per un sector del públic lector o per algun comentarista independent de camarilles, el comissariat prova altres "tècniques". És el moment de pseudocrítica destructiva, de la nota sense cap ni peus redactada especialment per a desanimar l'autor nostrat. En les nostres carpetes i arxius tenim nombroses proves al respecte. Proves fent referència als atacs rebentistes contra la nostra obra i la de molts d'altres companys.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Premis Ciutat de Palma - Teatre experimental català dels anys 70 (I) - Blog de l'escriptor Miquel López Crespí

Turmeda | 22 Gener, 2009 08:58 | facebook.com

Les festetes culturals, i més si estaven presidides per comtes i comtesses, ens deixaven ben freds. Potser ens feien pensar en la desgràcia de no haver pogut fer la revolució burgesa per les nostres terres, no haver alletat un Marat o un Robespierre nostrats. Llàstima de l'assassinat d'Aurora Picornell, Emili Darder i tres mil progressistes mallorquins en mans de la dreta feixista l'any 36! Desgràcia pregona, pensava, mentre deixava enrere els comtes brindant amb xampany". (Miquel López Crespi)


Teatre experimental català


Enrique Ruano, un dels nombrosos estudiants antifeixistes assassinats per la dictadura del general Franco.

Voldria recordar l'origen, els motius que m'impulsaren a escriure Autòpsia a la matinada, Premi Ciutat de Palma de Teatre 1974... Si consultam els grogosos papers de l'època (per exemple, el diari Última Hora del 18-I-75), ens assabentarem que els guardons foren lliurats en el Palau Vivot i, abans de la proclamació dels guanyadors, en Miquel Dolç pronuncià una interessant conferència que tractava sobre "La Fundació Bernat Metge".


Lliurament dels Premis Ciutat de Palma 1974. Miquel López Crespí, guanyador del Premi de Teatre per la seva obra Autòpsia a la matinada és el primer per la dreta.


El premi de periodisme l'obtingué Sebastià Verd, de Diario de Mallorca; el de ràdio, el programa "Siurell" de Ràdio Popular, realitzat per José Cabrinetti i Pedro Prieto (aquest darrer, col.laborador de Última Hora); el premi de poesia va anar a parar a mans d'un amic meu, Xavier Vidal Folch, que aleshores era actiu militant del PSUC, i que feia la "mili" a Mallorca. El poemari d'en Xavier es titulava significativament Hem marxat amb el temps i, posteriorment a la concessió del premi, va ser publicat per l'Editorial Moll. Record moltes xerrades sobre cultura i política amb l'amic Vidal Folch (amb els anys esdevingut un alt responsable del diari El País). Fent broma, discutint les respectives obres que ambdós presentàvem als Ciutat de Palma (ell de poesia, jo de teatre) dèiem que aniria de primera per a la "causa" (la lluita antifeixista) que guanyàssim el premi tots dos, alhora. Hi hagué sort! Ho celebràrem, amb els companys, prop de plaça Gomila (ell, de soldat, tenia un apartament llogat al final del passeig Marítim). El jurat del premi de poesia, els responsables de concedir el guardó a tan destacat militant revolucionari, eren... en Guillem Colom (!), en Llorenç Moyà (!), en Jaume Pomar, en Coco Meneses i en Josep M. Forteza.

El premi de novel.la va ser concedit a una obra en castellà (Tres estrellas en la barra) de Salvador García.


Jaume Vidal Alcover va ser un dels escriptors mallorquins que guardonaren Miquel López Crespí amb el Premi de Teatre Ciutat de Palma.

El premi Ciutat de Palma de teatre el guanyà, com ja he dit abans, una obra meva. Portava per títol Autòpsia a la matinada i el jurat que em concedí el guardó estava format per Jaume Vidal Alcover, Climent Garau, Joan Bonet, Octavio Aguilera i Jaume Adrover. L'obra estava inspirada en l'assassinat de l'estudiant Enrique Ruano, fet esdevingut a Madrid en el mes de gener de 1969. En el Palau Vivot, mentre el Comte de Zavellà Don Pedro de Montaner i Sureda oferia una copa de xampany als guanyadors, jo marxava cap al lloc de trobada amb Xavier Vidal Folch, l'amic del PSUC que havia guanyat el premi de poesia.

En Xavi i jo teníem les coses ben clares. Una qüestió era arrencar uns diners per a la causa a l'enemic i l'altra ben diferent era participar en segons quins saraus. Les festetes culturals, i més si estaven presidides per comtes i comtesses, ens deixaven ben freds. Potser ens feien pensar en la desgràcia de no haver pogut fer la revolució burgesa per les nostres terres, no haver alletat un Marat o un Robespierre nostrats. Llàstima de l'assassinat d'Aurora Picornell, Emili Darder i tres mil progressistes mallorquins en mans de la dreta feixista l'any 36! Desgràcia pregona, pensava, mentre deixava enrere els comtes brindant amb xampany.

Però recordava l'origen, el motiu inicial d'haver-me posat a escriure Autòpsia a la matinada. Deixant enrere el Palau Vivot, remembrava...

D'ençà les gran vagues d'Astúries, Lleó, Euskaki, Catalunya, etc, dels anys seixanta-dos/seixanta-tres, el règim resistia com podia l'àmplia onada de vagues i manifestacions cada vegada més radicals. La universitat era un niu d'opositors. A ran d'una sèrie d'enfrontaments amb els "grisos" (policia armada) i amb elements de la tètrica Brigada Social, fou detingut (dia 17-I-69) l'estudiant Enrique Ruano amb altres tres dirigents universitaris. Tots eren militants del FLP i del Sindicat Democràtic d'Estudiants (com és de suposar, ambdues organitzacions antifranquistes completament il.legals en l'Espanya del dictador).

Tres dies després de la seva detenció, l'estudiant Enrique Ruano moria en "caure" sorpresivament des d'un setè pis. La policia l'havia conduït fins al seu domicili, en el número 60 del carrer General Mola de Madrid, per a practicar-hi un escorcoll. D'allà, del setè pis, va ser des d'on, segons la versió policíaca, "el estudiante se lanzó al vacio". "Suicidio" fou la versió oficial del Ministeri de l'Interior. Però aquella mateixa nit, mitjançant les emissores de ràdio estrangeres (Ràdio Moscou, Londres, París o Ràdio Espanya Independent), ja sabíem que arreu del món no hi havia cap mitjà de comunicació, cap govern, cap autoritat universitària que cregués les mentides del franquisme.

Fou durant aquella llarga nit al costat de la ràdio quan s'anà congriant el nucli essencial de l'obra (Autòpsia a la matinada) que guanyaria el Ciutat de Palma.

En aquelles alçades (any 1969) ens feien esclafir de riure els "suïcidis" d'antifranquistes periòdicament anunciats pel règim. Enrique Ruano no era el primer a "caure" inexplicablement per una finestra. L'any 1962 ja havia "caigut" per "casualitat" des d'un finestral de la Dirección General de Seguridad el dirigent del PCE Julián Grimau. Després sabérem que la Brigada Social provava així, d'aquesta manera tan brutal, d'esborrar els senyals de tortura abans de portar el dirigent comunista al paredó d'afusellament. També, uns anys abans que Ruano, un altre jove estudiant anomenat Rafael Guijarro moria misteriosament en "caure" des d'una altra dependència policíaca.

L'autòpsia (d'aquí el títol de la meva obra) de l'estudiant assassinat tengué lloc a la matinada del dia 23 o 24 de gener de 1969. El cert fou que, a la una del 24, el secretari d'un jutjat de Madrid lliurava un informe complet dels fets al fiscal del Tribunal Suprem, que era Herrero Tejedor. Dues hores després, en copsar l'amplitud de la revolta obrera i estudiantil arreu de l'Estat, i per primera vegada d'ençà el 18 de juliol de 1936, Manuel Fraga Iribarne anunciava la decisió del Consell de Ministres presidit pel sanguinari botxí, la mà dreta de la burgesia terrorista espanyola, el dictador Franco: quedava proclamat l'estat d'excepció per tal d'evitar "que el país entrara en una ola de confusión y de subversión mundial para la que se utilizaba a la juventud llevándola a una orgía de nihilismo, anarquía y desobediencia". El diari feixista ABC féu un paper essencial en l'encobriment d'aquell nou crim del feixisme en manipular un suposat dietari de l'estudiant assassinat per la policia franquista. Aquest libel del règim (ens referim, evidentment al diari ABC) provà a les totes de reforçar la hipòtesi (que volien fer creure a l'opinió pública) d'un jove desequilibrat psíquicament que, sense motiu aparent optà, per llançar-se des de la finestra d'un setè pis.

Vint-i-set anys després dels fets que narram, tres dels policies que intervingueren en el "suïcidi" han comparegut davant els tribunals de Madrid acusats d'assassinat per la família de l'estudiant. Els "presumptes" assassins són els policies franquistes Jesús Simón Cristóbal, Celso Galván y Francisco Luis Colino Hernán. Són els policies que aquell tràgic dia de gener de 1969 portaren Enrique Ruano fins al número 60 del carrer General Mola (avui Principe de Vergara). Per la premsa d'aquests dies hem sabut (El Mundo, 7-VII-96) que durant els darrers anys aquests tres presumptes assassins policíacs han rebut més de vint-i-sis condecoracions i medalles per part dels respectius governs que hi ha hagut a l'Estat d'ençà l'any 1969. Els policies Galván, Simón i Colino reberen, el febrer de 1969 (un mes després de la mort violenta d'Enrique Ruano) una felicitació pública "con motivo de los servicios prestados durante el estado de excepción". Celso Galván pertanyia a l'escorta de Franco i després entrà a formar part del servei de la Casa Reial. L'any 1994, quan la família de Ruano inicià el procés per assassinat, Celso Galván i en Colino (els principals acusats) estaven destinats a la Jefatura Superior de Policía, i l'altre, el tal Simón, havia deixat d'exercir com a comissari de Torrejón de Ardoz. Evidentment, com volia Carrillo, en temps de la transició no hi hagué depuració de criminals, ni de l'administració de l'Estat ni dels cossos repressius!

Miquel López Crespí

Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Irlanda - Brendan Behan en el record - Blog de l'escriptor López Crespí

Turmeda | 21 Gener, 2009 19:33 | facebook.com

La narrativa de Brendan Behan es pot inscriure sense cap dubte entre el millor de la literatura que van produir tants "clàssics" revolucionaris després d'haver patit, o precisament per haver patit a fons, les urpades de la repressió de les classes dominants del moment. L'escriptor que pot superar l'horror dels murs, els barrots de la presó, la tortura física i psíquica dels anys d'internament forçat; l'autor que pot escriure malgrat la soledat, la incomunicació, lluitant contra la censura de llibres i de diaris, enfrontant-se cada dia a l'aïllament, la impossibilitat de rebre la visita d'amics, familiars i companys; aquell home o dona que, amb el seu esperit de lluita per la llibertat aconsegueix no ser vençut per l'enemic, aquell és de veritat un creador de debò capaç, com Brendan Behan, com tants d'altres com ell, d'aportar el millor del seu esperit de resistent a la causa de l'alliberament nacional i social del seu país, de tota la humanitat. (Miquel López Crespí)



Brendan Behan: el teatre i la narrativa d'Irlanda


Brendan Behan és el continuador, per l'"esquerra" -molt a l'esquerra!- del teatre fabià d'un Bernard Shaw i del mateix O'Casey. Un home que procedeix directament, com a militant de l'IRA, de les fileres de la lluita per la independència d'Irlanda. Les experiències de presó de Behan es poden trobar en la seva narrativa, concretament en el llibre Borstal Boy (hi ha una traducció francesa a Galimard, 1960, titulada Un peuble partisan). En Borstal Boy Behan ens descriu els anys de presoner a mans de les forces repressives britàniques. Francisco Lorda Alaiz en l'article "Continuación de la tradición dramática irlandesa: los Behan" ens recorda les circumstàncies de la detenció de l'escriptor. Diu el comentarista: "En 1939, Brendan Behan desembarca en Liverpool con una maleta llena de explosivos. Sinn-feiner, como su abuelo, su padre y la mayor parte de los miembros de su familia, pertenece ya, a pesar de su extremada juventud -dieciseis años-, al IRA -el Ejército Republicano Irlandés-, y tiene la misión de hacer saltar los astilleros de la Marina. Apenas depositado su equipaje en su habitación del hotel, cae en manos de la Policia, se le conduce sin miramiento alguno a la Comisaria y se le arroja sobre la marcha al interior de una celda hedionda de la cárcel de Welton, donde los guardas se encargan de enterarle de la opinión que les merecen esos 'cerdos de irlandeses', en general i esa 'basura de terroristas del IRA' en particular".

Algunes obres de Behan, concretament Borstal Boy, ens situen davant un escriptor de vena, un autor que també destaca, i molt!, en la narrativa. Alguns estudiosos volen situar solament Brendan Behan en el marc concret del teatre irlandès contemporani. Però la seva narrativa memorialística ho desmenteix de forma rotunda.

La narrativa de Brendan Behan es pot inscriure sense cap dubte entre el millor de la literatura que van produir tants "clàssics" revolucionaris després d'haver patit, o precisament per haver patit a fons, les urpades de la repressió de les classes dominants del moment. L'escriptor que pot superar l'horror dels murs, els barrots de la presó, la tortura física i psíquica dels anys d'internament forçat; l'autor que pot escriure malgrat la soledat, la incomunicació, lluitant contra la censura de llibres i de diaris, enfrontant-se cada dia a l'aïllament, la impossibilitat de rebre la visita d'amics, familiars i companys; aquell home o dona que, amb el seu esperit de lluita per la llibertat aconsegueix no ser vençut per l'enemic, aquell és de veritat un creador de debò capaç, com Brendan Behan, com tants d'altres com ell, d'aportar el millor del seu esperit de resistent a la causa de l'alliberament nacional i social del seu país, de tota la humanitat.

Llegint l'obra de Brendan Behan hom recorda, amb les diferències de rigor, llibres cabdals, aportacions importantíssimes a la història cultural i política dels pobles. Pens ara mateix en la feina, els escrits essencials d'Antonio Gramsci dins les presons mussolinianes. Qui no recorda els famosos Quaderns de la presó, obra cabdal del gran dirigent comunista italià? O Les cartes de la presó de Rosa Luxemburg?

Quan hi reflexiones, quan analitzes a fons la narrativa de la presó de Brendan Behan, t'adones de les similituds amb tantes obres dels clàssics empresonats i torturats per les forces de la reacció pertot el món. Molts d'aquests llibres són els que han anat formant -o deformant, dirien els reaccionaris!- la nostra consciencia militant. Si miram endarrere ens trobarem amb l'experiència que va significar la lectura d'alguns poemes de Quevedo escrits en circumstàncies semblants, obres de Miguel Hernández escrites en els anys del seu captiveri, la famosa balada d'Oscar Wilde escrita a la presó de Reading... Els exemples podrien multiplicar-se fins a l'infinit. Qui no té en ment les Memòries d'un revolucionari de Kropotkin, llibre editat a Londres l'any 1887? Memòries d'un revolucionari tenia per títol original A les presons russes i franceses. La primera edició de l'any 1887 va ser comprada íntegrament per la policia política tsarista per ordres expresses del tsar. El llibre de Kropotkin, editat en espanyol a començaments dels anys setanta per l'editorial ZYX, ens ajudà a conèixer i aprofundir en la Rússia d'abans de la Revolució Soviètica, en les condicions d'opressió de les nacions de l'Imperi rus, en les tortures i vexacions a què eren sotmesos els revolucionaris de totes les nacions oprimides pel tsarisme.

Una obra, la de Brendan Behan, molt semblant a les memòries del gran revolucionari alemany Ernst Toller, un dels caps de la insurrecció consellista de 1919, fundador i dirigent de la República Alemanya dels Consells de Treballadors, Pagesos i Soldats. Recentment Edicions de 1984 de Barcelona ha editat l'obra de Toller Una joventut a Alemanya (Barcelona, Edicions de 1984, 2001). Una joventut a Alemanya ens confirma novament tot el que anam dient sobre la narrativa memorialística dels intel·lectuals que han fet del compromís amb el deslliurament del seu poble objectiu d'una vida de lluita i sovint de grans sacrificis.

Recordem al respecte llibres com El Vertigo (Barcelona, Editorial Noguer, 1974) de la revolucionària Ievguénia Semiónovna Ginzburg, acusada per l'estalinisme d'idees trotskistes i presonera des de l'any 1937 fins a 1957 a les presons i els camps de concentració dels usurpadors i enterradores de les idees socialistes d'octubre. El material d'Eva Forest titulat Eva Forest: diario y cartas desde la cárcel (París, Édicions des femmes, 1975) o el llibre de Manuel Cruells, Escrits a la presó de Barcelona (1944-1945) (Barcelona, Galba Edicions, 1977), que ens informa amb tota mena de detalls de com era la vida a les presons feixistes de Barcelona a mitjans dels anys quaranta, són exemples molt semblants al de Behan.

Bredan Behan era a finals dels anys seixanta i començaments dels setanta -i és ara mateix!- l'exemple d'intel·lectual compromès. Pintor de parets i mariner, militant de l'IRA, detingut durant quatre anys a les presons britàniques, narrador clàssic a l'alçada dels millors memorialistes del món, autor teatral per excel·lència, va saber portar a la literatura les lluites del poble irlandès i la seva experiència personal en el combat contra l'opressor. Obres teatrals com The quare felow i posteriorment The hostage porten a l'escena tota la càrrega subversiva que tenia i té el món vital de Brendan Behan. Obres escrites en una línia que combina, sense ser-ne cap deixeble ni imitador, el millor de Bertolt Brecht i, també, mercès al tarannà especial de l'autor, a la commedia dell'arte italiana. Peces que porten a l'escenari històries verídiques de la resistència, de la vida quotidiana d'un poble oprimit, fent del teatre una esmoladíssima eina de lluita i de desvetllament nacional i social. Com deia Francisco Lorda Alaiz en "Continuación de la tradición dramática irlandes: los Behan": "Brendan Behan parte de una realidad cruda y su quehacer básico consiste en reproducirla con toda su crudeza, y, aunque de cuando en cuando, se salga por la tangente de la extravagancia, que, de todos modos, no acaba de ser gratuita, el humor y la sátira brotan muy naturalmente de los propios personajes y de su circunstancia, y no son una superestructura artificiosa impuesta por la intención del autor sin mirar demasiado si viene a cuento o no. Se trata, en resumen, de un realismo no menos estricto que el de una Selagh Delaney, un Wesker o un Willis Hall, ni de función social menos intensa que el de éstos, pero de una calidad peculiar que confiere a ese realismo una dimensión próxima a lo que podría calificarse de comedia satírica".

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Nanda Ramon i els Premis Ciutat de Palma

Turmeda | 21 Gener, 2009 12:09 | facebook.com

Nanda Ramon: els escriptors mallorquins donen suport a l´esquerra nacionalista.


Nanda Ramon proposarà els canvis de nom corresponents seguint els criteris de la toponímia tradicional, i per anar reconstruint els fonaments de la nostra memòria històrica, fonaments que foren deixats de banda per certs sectors amnèsics de l´esquerra oficial. Com diu la nova regidora de Cultura: “Els noms de carrers i places com la del Teniente Coronel Franco, s´han de canviar”. (Miquel López Crespí)


Nanda Ramon no parla per parlar, com ja ha demostrat aquests primers dies de gestió municipal. Que ningú no s’engani: Nanda Ramon no és un d´aquests fantasmes a què ens té tan acostumats l´esquerra oficial. Na Nanda compleix i fa complir el que promet. I a més, és una tècnica summament experta en la gestió cultural de les nostres institucions, com va demostrar sobradament durant el seu pas per l´àrea que va portar en el Consell Insular de Mallorca. (Miquel López Crespí)


Defensa de Nanda Ramon



Nanda Ramon

Nanda Ramon, la regidora de Cultura de l´Ajuntament de Palma, és un dels primers polítics del pacte progressista que ha començat bé la tasca. Començar a complir les promeses electorals el primer dia d´entrar en funcions no és un fet a què estiguem gaire acostumats. Normalment els programes, les promeses, que els professionals de la política fan en període electoral solen ser, per desgràcia, tan efímers i evanescents com el fum; simple demagògia per a guanyar uns vots. L´esquerra institucional ens té avorrits de promeses que, quan arriba a la gestió del poder, resten per a sempre en el calaix dels records. Cas, per exemple, de la lluita per l´ecotaxa.

Faig aquesta petita introducció per a ressaltar la importància dels polítics que, com Nanda Ramon, són coherents amb els programes presentats a l´electorat. Quan la companya Nanda Ramon afirma que els Premis Ciutat de Palma tornaran a ser en català, compleix el que ens digué a tots aquells que hem donat suport actiu al Bloc, als ciutadans i ciutadanes que volien acabar amb dècades de despersonalització i banalització cultural. El programa que va defensar Nanda Ramon a les passades eleccions parlava ben clar de la recuperació dels Premis Ciutat de Palma per a la nostra cultura. Igual que ens prometia impulsar a fons la normalització lingüística a Palma. Com ha declarat recentment: “En arribar a Cort, he tengut la sensació d´haver arribat a un Ajuntament de fa vint anys, on no es feia política lingüística, sols s´hi feia assessorament i correcció. [...] L´objectiu ara és posar en marxa un servei de política lingüística municipal que ha de desenvolupar un pla de normalització lingüística. Són necessaris centres d´autoaprenentatge, casals per a joves, colònies, agents lingüístics, promoure les retolacions, etc”.

Per a la tasca de la recuperació de la nostra memòria històrica també és prou important, jo diria que decisiu, el fet que la normalització de la toponímia de les nostres barriades, la toponímia de Palma, s´inclogui ara dins l´àrea de Cultura. Els pactes i renúncies de la transició fan que encara tenguem en els nostres carrers els noms d´aquells que foren màxims responsables de la repressió contra les forces democràtiques i d´esquerra de les Illes i de l´estat espanyol. Ben igual que els Premis Ciutat de Palma seran recuperats per a la Ciutat; de la mateixa manera que la política de normalització lingüística deixarà de ser solament una tasca de simple assessorament i correcció, aviat podrem veure com l´àrea de Cultura gestionada per Nanda Ramon proposarà els canvis de nom corresponents seguint els criteris de la toponímia tradicional, i per anar reconstruint els fonaments de la nostra memòria històrica, fonaments que foren deixats de banda per certs sectors amnèsics de l´esquerra oficial. Com diu la nova regidora de Cultura: “Els noms de carrers i places com la del Teniente Coronel Franco, s´han de canviar”.

Per avís de navegats, cal advertir que Nanda Ramon no parla per parlar, com ja ha demostrat aquests primers dies de gestió municipal. Que ningú no s’engani: Nanda Ramon no és un d´aquests fantasmes a què ens té tan acostumats l´esquerra oficial. Na Nanda compleix i fa complir el que promet. I a més, és una tècnica summament experta en la gestió cultural de les nostres institucions, com va demostrar sobradament durant el seu pas per l´àrea que va portar en el Consell Insular de Mallorca. A finals dels noranta em sorprengueren els seus coneixements quant a la nostra cultura. D´aquella coneixença n´he deixat constància en nombrosos articles publicats en aquestes mateixes planes en moments en què fins i tot molts dels dirigents del PSM no eren prou conscients de les capacitats d´aquella, aleshores quasi desconeguda, militant de l´esquerra nacionalista.

Recuperació dels Ciutat de Palma en català, autèntica política de normalització lingüística a Palma i a l´Ajuntament, recuperació de la toponímia tradicional i de la nostra memòria històrica: tres grans àrees d´actuació de Nanda Ramon que ja són en marxa.

Miquel López Crespí


Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (10-VII-07)

Blogs personals de l'escriptor Miquel López Crespí

Memòria històrica

Literatura catalana moderna – Illes

Memòria històrica – Illes

Els escriptors mallorquins i el cinema - Sa Pobla en els anys 50 - Blog de l'escriptor López Crespí

Turmeda | 21 Gener, 2009 06:13 | facebook.com

Aquest estiu he llegit i repasat un caramull de llibres de memòries (i també alguns poemaris) plens de referències al cinema. De cop i volta m'he adonat novament com moltes de les experiències cinematogràfiques dels anys cinquanta i seixanta que he narrat en Temps i gent de sa Pobla o en el poemari Temps Moderns són patrimoni comú de la generació d'escriptors dels anys setanta. (Miquel López Crespí)


Sa Pobla en els anys 50: cinema i memòria històrica (I)


Aquest estiu he llegit i repasat un caramull de llibres de memòries (i també alguns poemaris) plens de referències al cinema. De cop i volta m'he adonat novament com moltes de les experiències cinematogràfiques dels anys cinquanta i seixanta que he narrat en Temps i gent de sa Pobla o en el poemari Temps Moderns són patrimoni comú de la generació d'escriptors dels anys setanta.


Tot s'esdevingué amb la lectura de Els ulls del falcó maltès, de David Jou. David Jou comença el seu llibre amb un càntic al cinema, per a mi autènticament impresionant, que descriu amb exactitud la importància que tengué en la nostra formació (o deformació) la pantalla màgica, els jocs de llums i ombres en la foscúria d'aquelles antigues sales de projecció. El poema de David Jou diu així: "La teva llum ha estat per als meus somnis, / cinema, / el que la llum del sol és per als arbres: / creixement, estímul, energia. / De vegades, / ja no sé què he viscut, què he llegit, què he contemplat a les pantalles; / ja no sé ben bé on acabo jo / i on comencen les vides que he rebut en préstec / dels llibres i de tu. / Algunes d'elles han crescut esponerosament dintre de mi, / m'han fet més gran, m'han esculpit, m'han obert a més realitat. / Algunes escenes han estat -per a mi i per als meus contemporanis- / com icones del desig, com cànons de bellesa, / com models del que podíem ser o desitjar, / i n'hem calcat els gestos o cobejat els cossos. / Alguns personatges ens han acompanyat, / s'han indroduït com éssers vius a les converses, / ens han representat en proeses enllà del nostre abast / i en patiments que no hauríem resistit. / Avui parlo de tu com qui parla d'ell mateix, / cinema, / com qui recorre i assenyala alguns racons d'una pàtria on ha viscut / -un territori immens per on podria vagar anys, / retrobant a cada pas la intensitat d'una presència".


Després, no sé per quines estranyes circumstàncies de la ment (potser perquè havia d'enllestir la presentació de Temps i gent de sa Pobla), vaig començar a repassar Les fites netes de Damià Huguet, Àlbum del temps. Memòries pobleres, de l'amic Alexandre Ballester i aquesta joia de la nostra literatura, Tèntol: records d'un allot de d'abans del turisme, llibre de memòries de Josep Cortès i Servera en que l'històric director de la revista Flor de Card, de Sant Llorenç des Cardassar, ens descobreix aspectes de la vida mallorquina dels anys cinquanta i seixanta que, sense l'ajut de la seva ploma i la seva memòria, s'haurien perdut de forma irremeiable.

Pere Orpí, autor del pròleg de Téntol, defineix molt encertadament els escrits de Josep Cortès com a una "prosa mengívola i transparent, plena d'agudesa i sensibilitat, i no exempta de qualque gota de fina i bonhomiosa ironia". Jo afegiria a tot això que els vint-i-cinc capítols que formen aquesta obreta mestra són una aportació molt important a la nostra història més recent en el vessant de la història local. El llibre m'ha agradat moltíssim i he gaudit de la riquesa d'un lèxic que feia estona que no llegia.

L'empobriment del llenguatge en la societat de consum és una realitat prou coneguda. Josep Cortès ho explica en la seva "Presentació" (pàg. 5) quan diu: "el repertori de paraules que solem emprar habitualment no suposa més que un percentatge ínfim de la totalitat [del llenguatge], perdent, d'aquesta manera, una riquesa de matisos que possibilitarien una major expresivitat i comunicació". I afegeix: "A més, hem arribat a un punt tan illògic que si un pretén parlar amb una mínima correcció, fins i tot sense emprar cultismes, pareix com si n'hagués d'estar un poc empegueït i exposar-se a esser tractat de 'lletraferit' per aquells que no miren gaire prim a l'hora d'importar paraules foranes".


Una de les primeres referències al cinema en els anys cinquanta i setanta la trobam en el capítol "L'església" (pàg. 17). Parlant de la censura del feixisme i del nacionacatolicisme damunt les pel·lícules que arribaven a Sant Llorenç des Cardassar, Josep Cortès ens explica: "Una de les tasques de l'Església era la de vetlar per a salut moral dels feligresos, que en aquells temps se sobreentenia que érem tots els del poble, i és evident que una de les retxilleres per on es podia aficar la temptació era a través del cinema. Per això cada dissabte el rector posava un petit cartell dins el batiport de l'església indicant la categoria de les pel·lícules que s'havien de projectar el cap de setmana, cartell que també figurava a l'entrada del cinema".


Pel que ens conta l'amic Josep Cortès, les valoracions referents als "perills" de les pel·lícules eren semblants a tots els pobles de Mallorca. A sa Pobla el rector també feia la mateixa "anàlisi" (censura) del que es podia veure i no es podia veure a Can Guixa o Can Pelut, al "Salón Montaña" o al "Gardenia Club". Els nivells de permisibilitat de la censura anaven des del número 1, ("Para todos los públicos"); al 2, ("Para menores") i al 3, ("Para mayores"). Aquest "mayores" significava que el clergat vaticanista i franquista "insinuava" que tan sols podien comprar l'entrada els que ja tenien vint-i un anys.

Altres "valoracions" eren encara més serioses. Anar a veure un film qualificat 3R et podria portar directament a l'infern. Les d'"anar a l'infern" eren precisament aquestes: les assenyades amb un 3R ("Para mayores con reparos") i les "especials", aquelles que la valoració clerical situava com a film "Gravemente peligroso".

En el llibre Clasificación 3R. El cinema a Mallorca de Margalida Pujals i Manel Santana (Documenta Balear) i en les pàgines 89-91 podem trobar la primera circular del governador civil feixista Mateu Torres prohibint projectar pel·lícules que no haguessin estat censurades. L'ordre va sortir publicada en el Boletín Oficial i deia: " Siendo necesario ejercer la debida vigilancia sobre las películas que se exhiben en los cinematógrafos paa evitar los estragos que en el público producen, especialmente en la juventud, de acordado ordenar a los Srs. Alcaldes no autoricen la exhibición de ninguna película que no haya sido censurada por su autoridad con la advertencia de que no se autorizarán ninguna película que por su fondo o forma se atente a la moral y a las buenas costumbres o se haga apología de robos, crímenes, forma de realizarlos, etc...".

Cal dir que per a al·lotells de dotze o tretze anys totes aquestes valoracions sorgides de la sagristia eren summament sugrerents. Tot plegat ens ensenyava a considerar tot el que era prohibit com a obres millors que les "espanyolades" permeses i autoritzades. Una pel·lícula espanyola "para todos los públicos" era això mateix: una espanyolada sense gaire cosa d'interès. Però que no arrribàvem a imaginar davant un 3, un 3R o un "Gravemente peligrosa"!

Pel que diu en Josep Cortés en el seu llibre veig que a Sant Llorenç des Cardassar els encarregats dels cines del poble eren tan vius com els poblers i situaven de seguida a la porta del local la classificació de la pel·lícula "i no per evitar-se el tancament del local si compareixia una inspecció, sinó per fer propaganda de la pel·lícula! Que Déu els hagi perdonat".

Un altre llibre d'obligada consulta per a aquells que vulguin rememorar la història del cinema a Mallorca seria la utilíssima obra de Pujals i Santana que ja he citat. Com explica la nota de promoció de l'editorial: "Els autors d'aquest llibre analitzen a fons el cinema a Mallorca des del punt de vista social, descriuen la influència que va exercir sobre la mentalitat col·lectiva, retraten els seus consumidors, tant el simple espectador, sovint renouer, com el cinèfil més exigent, i presten una atenció especial a la funció acomplida per la fèrria censura franquista".

Miquel López Crespí


Damià Huguet recorda fins i tot el color de les parets d'aquells cines de Campos, quan encara es respirava l'obscura i tèrbola densitat de la trista postguerra mallorquina. Diu Damià Huguet: "Però la veritat és que això de la blavor del cinema em commou, i molt més encara la subtilesa del blavet de les parets antigues, aquest encant subjugant que té tant a veure amb la infància, amb el perfum del color de la innocència, el to suau -i celestial- de tot un món ple de mites, allucinant, i decorat amb les més estrambòtiques imatges d'una fascinació tota tacada d'elements encisadors que, evidentment, no tenen el cor en aquesta pantalla blanca. Pura ficció cinematogràfica oberta a tots els somnis que pam a pam han creat el seu món".


Sa Pobla en els anys 50: cinema i memòria històrica (i II)



A Les fites netes de l'enyorat Damià Huguet hi ha alguns capítols dedicats al cinema. M'han interessat especialment els titulats "Cinema blau" (pàg. 66) i "Tornen les sessions de cinema?" (pàg. 168). "Cinema blau" expressa una nostàlgia tan fonda per aquells horabaixes de cinema de quan érem infants com pocs escriptors crec que podem aconseguir. L'amor que tenia Damià Huguet pel cinema es troba aquí a flor de pell i cada línia del capítol traspua aquest amor infinit envers les màgiques ombres de la pantalla. Damià Huguet recorda fins i tot el color de les parets d'aquells cines de Campos, quan encara es respirava l'obscura i tèrbola densitat de la trista postguerra mallorquina. Diu Damià Huguet: "Però la veritat és que això de la blavor del cinema em commou, i molt més encara la subtilesa del blavet de les parets antigues, aquest encant subjugant que té tant a veure amb la infància, amb el perfum del color de la innocència, el to suau -i celestial- de tot un món ple de mites, allucinant, i decorat amb les més estrambòtiques imatges d'una fascinació tota tacada d'elements encisadors que, evidentment, no tenen el cor en aquesta pantalla blanca. Pura ficció cinematogràfica oberta a tots els somnis que pam a pam han creat el seu món".


El "Salón Montaña" de sa Pobla a començaments dels anys seixanta.

Aquesta màgia referent als cines de poble que tan a la perfecció ens descriu Damià Huguet a Les fites netes és ben idèntica a l'amor que traspua Téntol de Josep Cortès. En un bellíssim capítol titulat "El cine d'Allà Abaix" (pàg. 93) l'escriptor de Sant Llorenç des Cardassar diu, ple de nostàlgia per aquella època que ens marca tan profundament: "Un dels llocs que considerava més màgics era la cabina de les màquines, hàbilment manejades per Toni Parrino, que a vegades em deixava estar-m´hi una estona per veure la sessió a través d'un dels finestrons. La complicada trajectòria de la pellícula, que serpentejava des d'un rodet fins a l'altre passant per innombrables rodes dentades i per enginyosos prismes que recollien la llum vivíssima produïda pels carbons, em provocava una fascinació que no vaig trobar a cap altre indret".

En els records cinematogràfics de Damià Huguet surten també, no en mancaria d'altra!, fins i tot "els cacauets mal torrats, les castanyes amb corcs o les xufles estantisses" que compràvem a l'entrada del cine. L'escrit del poeta de Campos recorda els quadrets de cartró, amb imatges acolorides, que informaven els futurs espectadors de les properes estrenes. Damià servà per a la història i la nostàlgia el nom del "Cine Albor", la "nebulositat maquiàvelica" del "Cine Moderno", l'"encant del cruixit dels bancs" del "Cine Recreativo", l'"esplèndida disponibilitat" del "París Cinema"... I el "trespol de ciment, les cadires de fusta, les llotges on tant hi pecaren els adolescents, el No-Do, l'esclafit de les clovelles de cacauet, els xiulets quan la pellícula es rompia, la sala a les fosques, el fred de peus"...


Tenc quasi els mateixos records dels cines de sa Pobla: les cadires de vellut (les més senyorials!) de Can Guixa, aquelles altres folrades de plàstic barat de Can Pelut, les de fusta (una autèntica tortura!) del "Salón Montaña" o les de bova del "Gardenia Club", que era situat a la sortida del poble, en la carretera de Muro. Record també les més modernes de totes, les de vellut verd d'aquell impressionant "Cine Montecarlo" inaugurat" el novembre de mil nou-cents cinquanta-set. De tot això n'he parlat extensament en el llibre Temps i gent de sa Pobla que s'acaba de publicar a la collecció d'assaig "Uialfàs" que patrocina el Consell Insular de Mallorca i l'Ajuntament de sa Pobla.

Cal dir que en la meva infància vaig sentir parlar d'altres cines de sa Pobla (alguns simples locals habilitats a l'efecte), però la meva experiència "directa" tan sols es refereix a Can Guixa, Can Pelut, el "Gardenia", el "Salón Montaña" i el "Cine Montecarlo". Del cine de "N'Espatleta de sa Travessa", "Es Matadero" (a l'actual caserna de la Guàrdia Civil), del cine de "Ca na Trempó" (Can Ravell") o del "Salón Parroquial" (sa Congregació) n'he sentit parlar però ja no eren del meu temps.

Els meus records de la infància poblera, no gaire diferents dels que narra Josep Cortès a Tèntol o Damià Huguet en Les fites netes els podeu trobar en els capítols "Can Guixa i Can Pelut" (pàg. 145), "El teatre 'Principal', el 'Coliseum', el 'Gardenia' i el 'Salón Montaña' (pàg. 167), "Sa Pobla i les pellícules de la postguerra" (179), i "La inauguració del cine 'Montecarlo' (pàg. 227). Altres aspectes servats en la memòria i que fan referència a aquells anys de descobriments màgics, convenientment transformats en poesia, apareixen en el llibre Temps Moderns. Homenatge al cinema, que aquests dies ha de publicar la Universitat Autònoma de Barcelona i que obtingué el Premi de Poesia "Miquel Martí i Pol 2002".


L'emoció per aquells cines, per les primeres pellícules que ens emocionaren, per la màgia de les projeccions, per l'efecte de la censura, dels talls de la tisora clerical-franquista, surt també en cada una de les retxes que ha escrit al respecte l'amic Alexandre Ballester. En el llibre de memòries Àlbum del temps i en el capítol "Ni un sols trailer" podeu llegir: "Sovint en parlar de teatre, jo dic que vaig néixer dins un cine i que el cine m'ensenyà fusteria teatral. All'a, al cine de Can Guixa, més que somnis, vaig descobrir mites i tècniques, vaig aprendre a fabular i a dialogar. El cine va ésser, per a mi, una escola eclèctica i fecunda, d'estètiques fotogràfiques, d'estils narratius i de continguts argumentals. Divertiment i pedagoga. Fantasies i realitats. Aromes i amors".

En el poema "Sessió contínua" de Temps Moderns he fet la provatura de deixar constància d'aquest ambient de la infància. Diu el poema: "La sessió contínua: per a nosaltres / universitat dels pobres, / curs permanent de poesia, / els misteris més fascinants a l'abast de la retina. / Dins l'ambient flaire de perfums molt barats / i cruixir de cacauets intermitent. / El cap de setmana ens havíem posat la millor roba / i mumare ens donava tres pessetes. / Quina fortuna, tres pessetes dins la mà! / I en entrar al cine una estrident transformació / interior, / posseïts d'alguna cosa puixant i desconeguda. / Quan Franco apareixia en el NO-DO / els més petits ploraven desconsoladament / i els pares els treien de la sala, / educats, / amb por de no molestar al públic. / Per a nosaltres, / habitants de l'extraradi / o dels pobles amb carrers sense asfaltar, / la sessió contínua era el fastuós món de les aventures / esperat durant la setmana. / Enfosquida la sala, / els ulls fets a la penombra, / oblidàvem tot d'una classes feixugues / i consignes odioses: "Por el Imperio hacia Dios", / "España es una unidad de destino en lo Universal". / I de sobte: / gladiadors i romans, / regiments de cavalleria i indis, / caritatius conqueridors espanyols, / Agustina d'Aragó fent front a la cruel invasió napoleònica. / ¿Quin d'aquells allots no es va perdre amb les caravanes / o lluità contra els pell-roges sense saber encara que els enemics eren els soldats, / i el poble arrasat, / el nostre poble?".

També en el poema "El salari de la por" hom prova de deixar constància sentimental d'aquell ambient franquista i del més ranci nacionalcatolicisme. Hi escric: "Era l'època de màxim esplendor del Teatre Líric / i el Balear, del cine Born i la Protectora, / del Salón Rialto i l'Avenidas, / de la Sala Astòria i l'Actualidades. / Són els primers minuts abans de començar la projecció. / Algun estossec, / gent remena els cacauets a la bossa. / Ningú té encara desig d'anar a fumar / (uns minuts entre pellícula i pellícula: / sortida obligatòria per no veure el NO-DO, / les inauguracions del General, / el Congrés Eucarístic, / les eternes maldats del comunisme internacional)./ Nosaltres tenim quinze anys i ja no anam a classe. / Berlanga i Plácido ens capten molt més / que les mentides de qualsevol "germà" de La Salle. / El salari de la por (George Clouzot en la memòria!): / copsar d'un cop el poder suggestiu del realisme. / Els exdivisionaris, / els franquistes de tota la vida / sortien gesticulant, indignats: / "On hem arribat! / Haurien de prohibir aquestes pellícules!".

Miquel López Crespí

Literatura catalana contemporània - Blog de l'escriptor López Crespí - Joan Mas i Vives, Francesc Perelló Felani, Ramon Díaz i Villalonga, Josefina Salord Ripol, Marià Torres Torres, Àngela Aguiló Ferrer, Sònia Capellà Soler, Catalina Mateu Lladó, Maria Muntaner González, Maria Pons Pons, Magdalena Prohens Colom, Maria Quetglas Mesquida, Pere Roig Massanet, Maria del Mar Verd Julià...

Turmeda | 20 Gener, 2009 12:38 | facebook.com

Evidentment l'arribada a Mallorca de qualsevol polític del feixisme, un dictador d'Amèrica Llatina, un actor de tercera filera ianqui o la simple recol·lecció d'un meló o síndria de deu quilos tenien -i tenen encara!- prioritat per damunt l'obra de Salvador Espriu, Joan Fuster o la novetat literària que un escriptor català hagi pogut publicar. (Miquel López Crespí)


Diccionaris de literatura catalana



Com he comentat en un altre article, aquestes notes en enciclopèdies i diccionaris de la literatura catalana, malgrat alguns errors i imprecisions, sempre són d'agrair. Són molts d'anys d'anar pel món rebent cops per a no saber apreciar el que signifiquen aquestes coses. Quants companys de dèries literàries no es deprimeixen en constatar com, després de vint o trenta anys de dedicació continuada a la literatura, no surten per part ni banda.

Apreciant com cal aquesta mena de notes caldria, per a aclarir els errors, informar al possible lector que el llibre de narrativa Dietari de succeïts de Mallorca, que en el seu moment guanyà el Premi Ciutat de Palma, mai no va ser editat. Per tant, en les enciclopèdies, concretament en el Nou Diccionari 62 de la Literatura Catalana (Edicions 62, Barcelona, 2000) no hauria de sortir al costat de Vida d'artista o Històries del desencís, per posar un exemple. Igualment és un error situar el llibre de narracions Diari de la darrera resistència entre els poemaris. El llibre, és com he dit, un petit recull de narracions i per tant mai no s'ha de situar al costat del poemaris.

Segurament aquesta nota, per a un llibre editat el 2000, concretament a l'octubre del 2000, degué ser escrita el 1999 o abans. És per això que hi manquen en la relació del Nou Diccionari de la literatura Catalana molts dels llibres que he publicat en aquest darrer temps. Entre els llibres que no hi són en la veu podíem destacar Núria i la glòria dels vençuts (novel·la), La novel·la (novel·la), El darrer hivern de Chopin i George Sand (novel·la), La ciutat del sol (novel·la), Estat d'excepció i Corambé: el dietari de George Sand (novel·la). Igualment hi manquen en la relació els poemaris Rituals, Un violí en el crepuscle, Cercle clos, Revolta, Temps moderns: homenatge al cinema, Antologia (1972-2002) i Lletra de batalla. Pel que fa a les obres de teatre hi manca Acte únic. En l'apartat de llibres d'assaig i prosa memorialística he publicat Cultura i antifranquisme, No era això: memòria política de la transició, Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart i Breviari contra els servils.



Però potser és en l'apartat del teatre, en relació als premis, publicacions o estrenes d'obres teatrals, on les campanyes de silenci i marginació han estat i són més ferestes. A mitjans dels anys setanta el silenci entorn de la publicació d'Autòpsia a la matinada, que havia guanyat el Ciutat de Palma de l'any 1974, va ser ben dur per a un jove que sense cap mena de relació amb les camarilles que controlaven la nostra cultura, imaginava que el camí de l'escriptor català era ple de flors i violes i que els companys de lletres eren, més que amics, confrares en la lluita per la nostra normalització cultural. Anava ben errat de comptes! Ni el premi de teatre Ciutat de Palma, ni el Premi Especial Born, el més important dels Països Catalans, llavors, ni el premi en català Carles Arniches de l'any 1972 lliurat a Alacant, ni els comentaris favorables d 'un Ricard Salvat, Blai Bonet o José Monleón serviren des res. Les notícies referents a aquestes obres teatrals sortien -quan s'arribaven a publicar"- al racó més ocult del diari. Evidentment l'arribada a Mallorca de qualsevol polític del feixisme, un dictador d'Amèrica Llatina, un actor de tercera filera ianqui o la simple recol·lecció d'un meló o síndria de deu quilos tenien -i tenen encara!- prioritat per damunt l'obra de Salvador Espriu, Joan Fuster o la novetat literària que un escriptor català hagi pogut publicar.


;">

Per això, després de més de trenta anys de patir tota mena de silencis i marginacions també en el camp de la meva dedicació al teatre, va ser una alegria constatar com els autors, malgrat que fos d'una forma resumida i sintètica, parlaven de la meva obra en el Diccionari del teatre a les Illes Balears (volum I), una obra editada amb col·laboració del Govern de les Illes balears, l'Institut d'Estudis Baleàrics i Sa Nostra. El Diccionari del teatre a les Illes Balears (Palma de Mallorca, 2003) s'ha fet sota la direcció de Joan Mas i Vives, coordinat per Francesc Perelló Felani i amb un consell assessor format per Ramon Díaz i Villalonga, Josefina Salord Ripoll i Marià Torres Torres. En l'el·laboració d'aquesta obra hi ha participat, com a becaris o becàries, Àngela Aguiló Ferrer, Sònia Capellà Soler, Catalina Mateu Lladó, Maria Muntaner González, Maria Pons Pons, Magdalena Prohens Colom, Maria Quetglas Mesquida, Pere Roig Massanet i Maria del Mar Verd Julià.

La veu Miquel López Crespí diu: "López Crespí, Miquel (sa Pobla, 1946). Autor dramàtic, poeta i novel·lista. L'any 1976 va publicar Autòpsia a la matinada, obra d'un sol acte escrita en homenatge a l'estudiant Enrique Ruano, assassinat per la dictadura franquista l'any 1969. Per aquesta obra obtingué el premi Bartomeu Ferrà (1974), L'any 1985 publicà Homenatge a Rosselló-Pòrcel, premi Ciutat d'Alcoi (1984), on experimenta amb la veu, la música, el cinema, la mímica i els efectes sonors. També és autor d'Ara a qui toca?, premi Carles Arniches en llengua catalana (1972), que rebé elogioses crítiques de Ricard Salvat i José Monleón. Es tracta d'una obra dins la línia d'Autòpsia a la matinada i que va ser definida com a síntesi del teatre de l'absurd francès i l'èpica brechtiana. La temàtica gira entorn dels fills dels republicans que comencen la lluita per la llibertat a la dècada dels anys seixanta. L'any 1975 guanyà el premi especial Born amb Les germanies, obra feta en forma de collage (documents històrics, poesia, cançons i diapositives) que vol donar notícia de la lluita del poble mallorquí en defensa de la seva llibertat. Uns quants anys més tard, el 1998, va publicar El cadàver, estrenada el 30 de maig de 1996 al Teatre Principal de Palma per la companyia Taula Rodona, sota la direcció d'Adolfo Díez. Després va ser representada per Teatre Centre de Girona (1998) i pel Grup Germanor (1999), de Barcelona, sota la direcció de Teresa Gelpí. L'acció d'aquesta obra, d'un sol acte, transcorre en una gran sala menjador d'un casalot de senyors de Palma, amb algunes escenes que s'esdevenen al començament de la Guerra Civil, i unes altres en la immediata postguerra. Amb l'obra Atzucac guanyà el premi Ciutat de Granollers (1990). És un espectacle, proper als plantejaments de Becket i Ionesco, on la llengua, els jocs de paraules i la poesia en són els protagonistes. De l'any 2000 és la publicació d'Acte únic, premi Teatre Principal de Textos Teatrals (1987). També a l'any 2000 va obtenir una beca del Consell de Mallorca per a la creació teatral, el fruit de la qual fou Els anys del desig més ardent, que escenifica els problemes, les il·lusions i el posterior desencís de la generació del 1968, (AN) (RDV)".

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

PSM-EN, Mateu Morro i la lluita contra els poders fàctics de les Illes - 100 articles en defensa del nacionalisme d'esquerra - Blog de l'escriptor López Crespí

Turmeda | 20 Gener, 2009 08:51 | facebook.com

L'any noranta nou-várem assistir a l'intent de linxament de Mateu Morro i la direcció del PSM quan aquesta organització, per legítims interessos de partit, no volgué aliar-se amb UM per a anar plegats a les eleccions generals. Aleshores els atacs contra el "sectarisme" i "marxisme" del secreatri general feien flamarada. Rere l'operació d'extermini del PSM, extermini programat en diverses fases, hi havia foscos interessos que, d'una vegada per totes, volien aigualir aquella veu crítica i dissident. (Miquel López Crespí)


Lluitar per a anar concretant una coalició electoral que simplement demana una regeneració de la vida política actual... es mereix aquesta campanya d'extermini? Vos asegur que, per la meva banda, no veig enlloc tants dimonis ni tants "radicals agitadors". Defensar uns principis de progrés social, autogovern, justícia social, democràcia participativa i equilibri ecològic no hauria de merèixer tants d'atacs indiscriminats. (Miquel López Crespí)


Memòria històrica de la lluita en defensa del nacionalisme d´esquerra a les Illes

100 articles en defensa del PSM.



Miquel López Crespí, Mateu Morro i Josep Planas i Montanyà

Vagi per endavant, i ja ho escrit en alguna ocasió, que qui signa aquest article no té carnet de cap partit a no ser el de la lluita per un món més just i solidari. Ho dic com a avís per a navegants. Hi ha arreu molt de sicari a sou de qui comanda per a no haver d'encomanar-nos cada vegada al bon judici del lector i la memòria de la gent honrada, que n'hi ha, i molta!, per a desgràcia de cínics i malfactors. És d'aquesta posició que puc donar suport als grups o persones que crec que fan un servei al país i, alhora, puc criticar a qui vulgui sense por de perdre cap privilegi. Per això he pogut donar suport al president Antich quan aquest, cas de l'ecotaxa, ha portat endavant iniciatives que em semblaven positives. També he pogut criticar Maria Antònia Munar quan aquesta, de forma prou intelligent, ha sabut aprofitar-se políticament de l'estat de gràcia que, en la passada legislatura, tenia per part dels partits del Pacte. Quants d'estómacs agraïts quan, mitjançant els tres vots de Maria Antònia Munar, les nòmines ingressaven puntualment en els comptes corrents de tants de pijoprogres que han fet malbé la nostra experiència progressista!



Sebastià Serra

Sempre m'han indignat els atacs contra els dèbils, les campanyes d'extermini contra aquell que no es pot defensar. Consider el cinisme i la prepotència dels poderosos com una forma més de feixisme. Potser els grups i sectors que a través dels anys s'han especialitzat en la feina bruta de criminalitzar aquells partits o persones amb les mans netes, amb provada trajectòria de lluita pel país, no porten l'esvàstica o el jou i les fletxes brodats a la camisa, però, evidentment, actuen com si els portassin. Els sicaris a sou dels autèntics poders fàctics de la nostra societat, quan s'acarnissen amb el dèbil fan com els reaccionaris de totes les èpoques i contrades. La seva pràctica els denuncia davant qualsevol ciutadà amb sensibilitat humana i política.

La trista història que d'ençà fa més d'un quart de segle s'ha esdevingut amb el PSM i el nacionalisme d'esquerra és una demostració evident del que acab de dir. La campanya de demonització contra els Verds que hem viscut en la passada legislatura, indica el mateix. La demonització contra el PSM ja va començar quan aquest lluitava per una constitució autènticament democràtica i continua ara mateix, quan des de moltes columnes d'opinió es dinamita qualsevol iniciativa que pugui sortir per part d'aquest partit o de qualsevol altre no lligat als obscurs interessos dels poders fàctics.

L'any noranta nou-várem assistir a l'intent de linxament de Mateu Morro i la direcció del PSM quan aquesta organització, per legítims interessos de partit, no volgué aliar-se amb UM per a anar plegats a les eleccions generals. Aleshores els atacs contra el "sectarisme" i "marxisme" del secreatri general feien flamarada. Rere l'operació d'extermini del PSM, extermini programat en diverses fases, hi havia foscos interessos que, d'una vegada per totes, volien aigualir aquella veu crítica i dissident.

El demencial espectacle de destrucció, mentida i tergiversacions va ser tan esgarrifós que, pel que hem vist amb la constitució de la coalició "Progressistes per les Illes" formada per PS, EU, Verds i ERC, van immunitzar el nacionalisme d'esquerres de seguir aquesta via. Llevades les opinions sinceres d'algunes persones de bona voluntat que, sense anar cercar què hi havia de veritat rere la campanya d'extermini mediàtic, volien "unitat dels nacionalistes", el cert és que tothom pogué constatar la brutor de la campanya ordida contra el PSM.

Ara, cinc anys després d'aquella endemesa, ens tornam a trobar amb el mateix. El PSM continua fet nosa en l'actual programació del bipartidisme regnant. Si abans era un partit criminalitzat per no voler anar a les eleccions amb UM, ara l'excusa és que s'ha ajuntat amb "radicals ecologistes, republicans i socialistes".

Les excuses pels atacs canvien contínuament. Fa un quart de segle l'excusa era l'abstenció davant el referèndum constitucional; després ho va ser la unitat amb un sector de l'Organització d'Esquerra Comunista (OEC); després va ser la vinguda de Lluís M. Xirinacs per a donar unes conferències. L'any 1999 era el no voler anar amb Maria Antònia Munar a les eleccions i exigir governar en el Consell de Mallorca, ja que aleshores el PSM tenia més vots que UM. Ara, constituïda la coalició electoral "Progressistes per a les Illes", el PSM hauria passat, de forma oportunista, evidentment, de ser el partit dels "trajes i despatxos" a esdevenir, com ha dit sempre la dreta, una "organització d'esquerra radical, d'agitació de carrer i de mocadors palestins". Mateu Morro, un polític prou moderat que el poble mallorquí coneix a la perfecció, seria, valga'm déu quines coses hem de llegir, el cap d'una "acció directa" quasi anarquista concretada en l'agitació de carrers i aules mitjançant escamots de pagesos (tornen les germanies!), partforanistes antiautopisters i professors anti PP i anti UM.

No exagerem la troca. Lluitar per a anar concretant una coalició electoral que simplement demana una regeneració de la vida política actual... es mereix aquesta campanya d'extermini? Vos asegur que, per la meva banda, no veig enlloc tants dimonis ni tants "radicals agitadors". Defensar uns principis de progrés social, autogovern, justícia social, democràcia participativa i equilibri ecològic no hauria de merèixer tants d'atacs indiscriminats.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (24-II-04)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Biblioteca d'escriptors mallorquins - Jaume Pomar, Guillem Cabrer, Gabriel Florit, Miquel López Crespí, Jaume Mesquida Sansó, Bernat Nadal, Damià Pons i Pons, Miquel Mestre, Guillem Soler i Joan Perelló

Turmeda | 19 Gener, 2009 18:27 | facebook.com

El professor i historiador de la literatura Pere Rosselló Bover és l'acurador del recull 10 poetes mallorquins dels anys 70. Hi són presents Jaume Pomar, Guillem Cabrer, Gabriel Florit, Miquel López Crespí, Jaume Mesquida Sansó, Bernat Nadal, Damià Pons i Pons, Miquel Mestre, Guillem Soler i Joan Perelló. Conformen una selecció representativa, però de cap manera completa -com assenyala Rosselló a la introducció del volum- dels poetes que nasqueren entre els anys quaranta i cinquanta i que començaren a publicar al voltant dels anys setanta.


La poesia als anys setanta: revisió i actualitat


Biblioteca d'escriptors mallorquins



Miquel Mestre, Damià Pons, Miquel López Crespí, Jaume Pomar, Gabriel Florit, Guillem Soler.

El professor i historiador de la literatura Pere Rosselló Bover és l'acurador del recull 10 poetes mallorquins dels anys 70. Hi són presents Jaume Pomar, Guillem Cabrer, Gabriel Florit, Miquel López Crespí, Jaume Mesquida Sansó, Bernat Nadal, Damià Pons i Pons, Miquel Mestre, Guillem Soler i Joan Perelló. Conformen una selecció representativa, però de cap manera completa -com assenyala Rosselló a la introducció del volum- dels poetes que nasqueren entre els anys quaranta i cinquanta i que començaren a publicar al voltant dels anys setanta. Els és comuna una infantesa marcada pel context polític, social i cultural de la postguerra. És la generació que hagué de lluitar, dins el darrer franquisme, per una veu pròpia i que es va veure abocada a la necessitat de recobrar la capacitat de forjar nous mites. És la generació literària posterior a figures com Jaume Vidal Alcover, Josep Maria Llompart, Blai Bonet i Bartomeu Fiol, entre d'altres.

Els anys seixanta i setanta varen suposar per a la cultura catalana un moment de recuperació després de la dura repressió a què havia esta sotmesa des de la Guerra civil. La reactivació econòmica per l'inici de l'activitat turística i la relativa flexibilització dels mecanismes de la censura ajudà a la formació d'un nou context. A més a més, hem de comptar amb l'aparició de moviments com la Nova Cançó i d'entitats com l'Obra Cultural Balear. La xarxa editorial, en ple desplegament, abandonà els esquemes de la resistència i n'adoptà d'altres, propis d'una indústria incipient, però competitiva. Aquests elements i d'altres foren les bases d'un nou escenari en el qual es desenvoluparen els escriptors.

La poesia i, en general, la literatura, es transformava ràpidament i no només en qüestions estilístiques. La concepció mateixa de la literatura, la seva natura i funció, era un debat del moment. Després de la reivindicació d'una lírica basada en un llenguatge metafòric -per part dels poetes de la generació dels cinquanta- en el decurs dels seixanta es materialitzà el realisme poètic en un intent, no del tot aconseguit, d'aproximació a les modes europees. Aquest vessant, això sí, introduí un llenguatge i uns objectius nous i retornà als escriptors la funció del compromís en la lluita per millorar la societat. Una primera fita d'aquesta tendència fou la publicació per part de Miquel Bauçà del poemari Una bella història el 1962, que rebé el premi Joan Salvat-Papasseit. El realisme poètic denunciava la injustícia i mantenia una actitud constant de rebel·lia. Introduïa la realitat quotidiana mentre rebutjava els grans ideals. En són un exemple Jaume Pomar (Palma 1943), Guillem Frontera (Ariany 1945) i Miquel López Crespí (sa Pobla 1946).

Els setanta foren una dècada políticament caracteritzada pel final del franquisme. Dins el món de la poesia s'assistí a una complexa diversitat de plantejaments renovadors que posaren de manifest l'experimentació i la denúncia. Eren, en definitiva, anys d'ebullició. Els projectes destacaven per l'originalitat i per la contundència ideològica, però tenien una durada limitada. La poesia, sense renunciar al realisme, incorporà noves temàtiques i tendències: experimentalisme, textualisme, etapes de retorn a una mètrica més conservadora... També és interessant assenyalar que als 70 es consolidaren les propostes de simbiosi entre les arts plàstiques i la poesia, com les experiències, per exemple, de la plataforma Taller Llunàtic. Era un grup de contestació a l'art burgès i acadèmic que criticava l'intrusisme de la política en la creació artística i literària. Apareixeren en aquesta dècada, entre d'altres, Bernat Nada(Manacor 1950), Damià Pons (Campanet 1951), Joan Perelló (Campos 1953) i Guillem Soler (Palma 1952). Per altra part, Guillem Cabrer (Palma 1944-1990) i Miquel Mestre (Artà 1951) es donaren a conèixer en aquest temps però al marge de cap col·lectiu. Els poetes dels 50, com són ara Josep M. Llompart, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover i Llorenç Moyà, no es mantingueren al marge d'aquest ressorgiment cultural, sinó tot el contrari, en participaren activament i actuaren de referents per a les noves fornades.

Als anys vuitanta, Gabriel Florit (Sineu 1944) i Jaume Mesquida Sansó (Palma 1948), entre d'altres, s'incorporaren al grup. Tanmateix, el replantejament dels objectius continuà essent una constant com també la diversificació i individualització de les propostes.

L'antologia 10 poetes mallorquins dels anys 70 fa un tast de la poesia escrita per aquella generació de la qual en fa un seguiment fins a l'actualitat, car la majoria dels autors està en plena activitat avui en dia. En conjunt, aquesta promoció presenta un ampli ventall d'obres i propostes «com no s'havia produït en cap altre moment de la nostra història, fins i tot en els moments de major esplendor», segons paraules de Pere Rosselló Bover.

Per G. CARRIÓ.

Diari de Balears (22-VII-06)

Maria del Mar Bonet - Son Espases, l'hospital del PP, els cínics i oportunistes... Blog de l'escriptor López Crespí

Turmeda | 19 Gener, 2009 15:50 | facebook.com

Els que no feren res per aturar l’hospital aplaudiren la cantant que demanà protecció per a la Real


Maria del Mar i els paquiderms


Editorial


En el seu pregó de les festes de Sant Sebastià, Maria del Mar Bonet va demanar respecte per l’entorn del monestir de la Real. Va ser aplaudida per tota una munió d’autoritats, si no directament responsables de la definitiva ubicació de l’hospital de Son Espases, sí, almenys, còmplices o acompanyants aquiescents de la barbàrie. Bonet s’havia implicat en la campanya Salvem la Real (com moltes altres vegades ja ho ha fet en defensa del patrimoni natural i paisatgístic o monumental). És una de les figures de la nostra cultura que té més assumit el compromís amb el país, la seva llengua i la seva cultura.

A l’hora de fer el pregó no canvia diplomàticament el discurs conservacionista, sinó que hi insisteix i precisa en la Real el centre del seu missatge. Per què aplaudiren els encobridors de l’actual situació de Son Espases? Pretenien esborrar de la memòria els seus silencis i la seva complicitat? O és que, simplement, s’han anat paquidermitzant fins a un punt que res no travessa la seva pell?

dBalears (19-I-09)


Què pensaria en aquests moments el cantautor Toni Roig, ànima apassionada de la defensa de la Real que, juntament amb Aina Calafat i tots els mallorquins i mallorquines, donà vida i ànima per a preservar la nostra terra i la nostra cultura? Ben segur que no li estranyaria gaire la claudicació de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial davant els tèrbols interessos dels poders fàctics de les Illes. No tenim cap dubte que, malgrat tot el que s´ha esdevengut, continuaria en la lluita, més decidit que mai a denunciar els oportunistes, els que empren les mobilitzacions populars en profit personal per a pujar al poder i omplir la butxaca. Toni Roig ha mort dies abans d´haver de patir el sotrac de veure i constatar com aquells que ell havia ajudat a situar a recer del poder se’n reien de la seva lluita i de la lluita de tots aquells i aquelles que hem sortit a defensar Mallorca de les urpades de l´especulació i la corrupció. (Miquel López Crespí)


El PSM de Llucmajor ha publicat un brillant i encertat article en el qual, després de constatar com el Pacte continua amb un els projectes estel·lars del PP, escriu: “Caldran molts de Son Reals, molts d´èxits evidents i innegables en la protecció del territori, perquè la balança de la història caigui cap a l´esquerra i posi aquest govern -que ha començat amb un peu tan maldestre- del costat dels defensors del país, i no dels seus enterradors”. Hi estam completament d´acord. (Miquel López Crespí)


Son Espases: Toni Roig en el record


Per molt que hem provat de recuperar la confiança en aquells que haurien de defensar els nostres drets (defensa de la terra, de la nostra cultura, de les senyes d´identidat amenaçades per la mundialització regnant), el cert és que aquesta legislatura ha començat molt malament. De bon principi va ser Margarita Nájera, la portaveu del nou Govern de les Illes, que s´estrenà (i encara no ha mudat d´actitud) parlant en castellà. La portaveu d´un executiu en el qual hi ha partits nacionalistes i d´esquerra que han signat un compromís de defensa de la llengua i identitat pròpies s´expressa majoritàriament en castellà incomplint el decret 100/1990, que estableix: “Els càrrecs de l´Administració de la CAIB de les Illes Balears s´han d´expressar normalment en català en els actes públics celebrats a les Illes Balears, sempre que la intervenció sigui per cas del propi càrrec”. Tot plegat, un començament de legislatura (i encara havia de venir el pitjor!) decebedor per a tots aquells i aquelles que hem donat i donam suport a les forces progressistes. Com deia ben encertadament el professor Gabriel Bibiloni en el seu blog personal: “Un Govern no pot anar en contra dels seus mateixos principis, i, una altra, que els membres d´un Govern de sanejament democràtic no poden incomplir la llei”. Gabriel Bibiloni recordava que el més trist d´aquest menyspreu a la nostra llengua per part de la portaveu del Govern era que Margarita Nájera ja fa més de trenta anys que viu i treballa a Mallorca.



Però el més trist del que s´ha esdevengut recentment ha estat l’acceptació per part del Pacte, sota la direcció de PSOE-UM, del projecte estrella de Jaume Matas i el PP: la construcció de l´hospital de referència de Mallorca a Son Espases. Tots els moviments de les plataformes per salvar la Real, els col·lectius polítics i sindicals, les persones que es varen mobilitzar per a aturar aquest negoci especulatiu i de destrucció de recursos i territori ens sentim profundament decebuts. Què pensaria en aquests moments el cantautor Toni Roig, ànima apassionada de la defensa de la Real que, juntament amb Aina Calafat i tots els mallorquins i mallorquines, donà vida i ànima per a preservar la nostra terra i la nostra cultura? Ben segur que no li estranyaria gaire la claudicació de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial davant els tèrbols interessos dels poders fàctics de les Illes. No tenim cap dubte que, malgrat tot el que s´ha esdevengut, continuaria en la lluita, més decidit que mai a denunciar els oportunistes, els que empren les mobilitzacions populars en profit personal per a pujar al poder i omplir la butxaca. Toni Roig ha mort dies abans d´haver de patir el sotrac de veure i constatar com aquells que ell havia ajudat a situar a recer del poder se’n reien de la seva lluita i de la lluita de tots aquells i aquelles que hem sortit a defensar Mallorca de les urpades de l´especulació i la corrupció. Ben segur que Toni Roig, un dels signants del manifest de les forces nacionalistes i d´esquerra de l´any passat, manifest que demanava la unitat nacionalista per a foragitar el PP de les institucions, se sentiria profundament decebut, com ens hi sentim tots nosaltres, si visqués per a comprovar com els que ell havia ajudat a pujar al poder ara continuaven amb el projecte de Jaume Matas i el PP de fer l´hospital a la Real.

No és solament l´abandonament de la lluita per a salvar la Real, ses Fontanelles o el mal anomenat “Port Adriano”. La continuació de la maniobra especulativa de Jaume Matas a Son Espases fa endevinar el que s´esdevendrà durant tota aquesta legislatura. No hi valen les excuses de mal pagador dels que diuen que aquest abandonament d´idees i principis només és un d´entre els cent acords signats amb els altres partits del Govern. El problema és que el Pacte de Governabilitat, ara ja no s´atreveixen ni a anomenar-lo “Pacte de Progrés”, ha perdut bona part de la credibilitat que tenia fa uns mesos, quan tots els que li donaven suport volgueren creure que aquesta vegada no es repetirien els errors de l´anterior.

El PSM de Llucmajor ha publicat un brillant i encertat article en el qual, després de constar com el Pacte continua amb un els projectes estel·lars del PP, escriu: “Caldran molts de Son Reals, molts d´èxits evidents i innegables en la protecció del territori, perquè la balança de la història caigui cap a l´esquerra i posi aquest govern -que ha començat amb un peu tan maldestre- del costat dels defensors del país, i no dels seus enterradors”. Hi estam completament d´acord.

Miquel López Crespí


Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (16-X-07)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

PSM-EN - El Bloc per Mallorca i el PSM - Articles de l'escriptor Miquel López Crespí - El nacionalisme d'esquerra a les Illes

Turmeda | 19 Gener, 2009 11:34 | facebook.com

En el PSM del passat hi convivien els corrents més diverses del pensament, diguem-ne, més o menys mallorquinista i demòcrata: des de sectors purament regionalistes molt propers a UM fins a republicans independentistes que ben bé podien estar dins ERC o en qualsevol grup d’esquerra autèntica i antisistema. L’anàlisi del passat recent, constatar d´on han sorgit les majories electorals en determinats pobles de Mallorca, l’augment progressiu en el nombre de vots per al PSM fins a la crisi del 2003, quan es va perdre el vint-i-dos per cent de l’electorat, ens reafirma en la idea de l’ampli ventall de sensibilitats que arreplegava el partit fundat per Sebastià Serra i dirigit durant tants d’anys per Mateu Morro”. (Miquel López Crespí)



Quan el PSM era un bloc

La recent escissió del PSM, la creada per les agrupacions que han format Entesa per Mallorca, el grup nacionalista que celebrarà el congrés fundacional al proper mes d’octubre, com declararen a la premsa l’excandidat del PSM a les autonòmiques Mateu Crespí i el dirigent Felip Esteva, m’ha fet reflexionar en relació a la creació del famós bloc propugnat per Gabriel Barceló i Eberhard Grosske.

Molts partidaris de la creació d´una nova força política d’esquerra, i record ara mateix els escrits que en aquest sentit hem publicat Miquel Àngel Maria Ballester i qui signa aquest article, hem parlat sovint de l’experiència del Bloc Nacionalista Gallec. En el fons, la teoria que hi ha darrere la proposta de dissolució de tots els partits actuals que diuen estar a l’esquerra del PSOE seria la d’anar cap a un tipus d'organització que, una vegada superats els vicis del passat, pogués representar una vertadera esperança per a la renovació de la vida política illenca.

Es tracta de no oblidar, per a no repetir els mateixos errors, la traumàtica experiència de la derrota del Pacte de Progrés, la fi del cicle de la transició, la necessitat d’enviar a casa seva tots aquells polítics fracassats que de l’any 1999 al 2003 no saberen o no volgueren fer un autèntic Pla d’Ordenació Territorial que servís per a preservar la nostra terra de les urpades d’especuladors i depredadors de recursos i territori. Tot plegat ens ha de fer estar alertes quant a les vertaderes intencions dels polítics professionals que han fet tan de mal a l’esquerra. Si parlam d’un bloc d’esquerra nacionalista i de la necessària construcció d´una nova força política ho fem perquè volem canviar no solament de polítics sinó també, i això és el vertaderament essencial, de política. No parlam d´un canvi estètic, d´un simple canvi de gestors del règim. Aquesta vegada s’ha d’aprendre de la derrota del 2003 i no caure en aquells errors, especialment, en aquella malaltia infantil dels governants d’aleshores, la famosa “gestionitis” que no serví -es va comprovar amb la derrota progressista- per a consolidar l’esquerra de les Illes ni el teixit associatiu de la societat civil.


Eberhard Grosske (recolzat en el 2CV) i Miquel López Crespí (en el centre de la fotografia) davant l'Ajuntament de Ciutat el dia que sortí elegit Jaume Obrador, primer regidor nacionalista del PSM i exdirigent de barris de l'OEC. Els militants del PSM sortiren al carrer a celebrar la victòria de l'esquerra.

Per això hem escrit i parlat sobre la creació d´una organització semblant al Bloc Nacionalista Gallec. Fins aquí res que el lector atent d’aquesta secció no conegui. La reflexió de la qual parlàvem una mica més amunt ve donada en relació a l’escissió del PSM i a la recent formació d’Entesa per Mallorca. Si la idea era agrupar totes les sensibilitats nacionalistes d’esquerra... per quins motius l'experiència, en lloc d´unir ha dividit? Una altra reflexió fa referència a la sospita, cada vegada més fonamentada, que ens fa pensar si l’autèntic “bloc nacionalista gallec a la mallorquina” no seria el PSM d’abans de l’escissió. Tot fa pensar que en el PSM del passat, com hem pogut comprovar després de la dura realitat de la divisió del partit, hi convivien els corrents més diverses del pensament, diguem-ne, més o menys mallorquinista i demòcrata: des de sectors purament regionalistes molt propers a UM fins a republicans independentistes que ben bé podien estar dins ERC o en qualsevol grup d’esquerra autèntica i antisistema. L’anàlisi del passat recent, constatar d´on han sorgit les majories electorals en determinats pobles de Mallorca, l’augment progressiu en el nombre de vots per al PSM fins a la crisi del 2003, quan es va perdre el vint-i-dos per cent de l’electorat, ens reafirma en la idea de l’ampli ventall de sensibilitats que arreplegava el partit fundat per Sebastià Serra i dirigit durant tants d’anys per Mateu Morro.

El bloc d’esquerra nacionalista que volen començar a bastir Grosske i Barceló... no serà el mateix que ara s’ha desfet i fet malbé? L´hipotètic bloc nacionalista a la mallorquina aprovat en el darrer congrés del PSM... no serà, en el fons, una provatura de reencarnar el que precisament va morir el dia que s’aprovà el bloc?

Els polítics professionals o aquells aspirants als sous i les cadiretes del règim haurien d’aprendre a valorar amb molt de seny el que porten entre mans, no fos cosa que els remeis que es cerquen per a guarir una malaltia siguin pitjors que la malaltia mateixa.

Si reflexionam una mica entendrem com, malgrat un cert aspecte unitari, malgrat la manca de dissidències públiques en els anys de màxim protagonisme del PSM, el cert era que l’organització que dirigia Mateu Morro arreplegava en el seu interior les més diverses sensibilitats polítiques. Des de gent que podia pactar amb UM fins a militants que s’haurien tallat el braç abans de donar una mà als seguidors de Gabriel Cañellas o Jaume Matas. Tan sols d’aquesta manera es poden explicar aquelles majories, segant l’herba davall els peus del PP i del PSOE i aconseguint resultats espectaculars a pobles com Santa Maria del Camí, Campanet, Santa Eugènia, Vilafranca o, en el seu moment, Manacor. Recordem els cinc regidors que el PSM tenia a la segona ciutat de Mallorca.

Si ho pensam amb deteniment, era aquesta organització contradictòria, el PSM, i sobretot, una intel·ligent direcció política que evitava enfrontaments i divisions, el que convertí l’organització de Sebastià Serra i Mateu Morro en la segona força municipalista de Mallorca amb tendència, en uns moments, a superar, com es demostrava palmàriament, el PSOE i el PP en molts d’indrets. Tots aquells que ara ploren per la consolidació del bipartidisme PP-PSOE i que no han tengut cap mirament a ajudar a desmembrar el PSM haurien de reflexionar una mica quant al que significa realment la divisió actual del nacionalisme d’esquerra. I la pregunta final que tots aquells que volem la creació d´un bloc d’esquerra nacionalista com cal, el problema que tenim en ment, és que no podem deixar de pensar si el bloc pel qual hem lluitat i lluitam no haurà mort precisament el mateix dia que s’aprovà fer la coalició amb Esquerra Unida. No ho sabem encara. Els propers mesos, el resultat de les autonòmiques del 2007 diran, sense gaire possibilitat d’error, si realment la coalició ha servit de res o simplement ha certificat la mort de l´únic bloc nacionalista existent en la recent història de Mallorca: el PSM.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (31-VIII-06)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí


Defensa del PSM. 100 articles en defensa del nacionalisme d'esquerra (un article d'agost de 2004)


Mateu Morro ha representat, amb totes les seves contradiccions, un tipus de nacionalisme progressista, d'esquerres, que ha mantingut ben alta la bandera de la lluita per un món més just i solidari.

(Miquel López Crespí)



Miquel López Crespí, Mateu Morro i Josep Planas Montanyà.

Quan, fa un temps, Mateu Morro, l'antic secretari general del PSM, presentava la dimissió davant una assemblea de militants al teatre de Bunyola, determinats poders fàctics de les Illes, les màfies especulatives, els lobbys d'extrema dreta falsament nacionalistes, grups de pressió de tota mena i també, evidentment, el regionalisme que governa el Consell de Mallorca amb l'ajut del PP, l'ala dretana del PSM, tots plegats respiraven satisfets. Mai no havia vist un espectacle tan trist. Malgrat els aplaudiments de la gent que, dempeus, s'acomiadava de Mateu Morro, hem de reconèixer que ha estat una manera poc elegant i totalment injusta de "liquidar" el secretari general, una forma feta a mida dels poders fàctics i la dreta de les Illes. Disset anys continuats al servei del nacionalisme d'esquerra; una vida sencera (des dels anys de l'OEC) dedicada a la defensa de les idees de progrés i justícia social, no es mereixen un final, el trist espectacle de Bunyola, que, ho dic públicament, consider vergonyós i indigne.

Mateu Morro ha representat, amb totes les seves contradiccions, un tipus de nacionalisme progressista, d'esquerres, que ha mantingut ben alta la bandera de la lluita per un món més just i solidari. Alhora, les històriques lluites ecologistes, nacionalistes, antiimperialistes, contra tota mena de racisme i en defensa de la normalització del català aconseguiren, abans de l'aprovació de la incineradora de Son Reus, que el PSM assolís importants quotes electorals i de poder polític malgrat els entrebancs continus de PSOE i UM per dinamitar el nacionalisme d'esquerra.

La coherència ideològica i la pràctica nacionalista d'esquerres de Mateu Morro l'havien convertit, des de feina molt temps, en la "bèstia negra" de la dreta i l'extrema dreta falsament nacionalista. Era l'enemic a exterminar i, com s'ha comprovat, aquests poderosos enemics, les màfies econòmiques i polítiques, els imperis periodístics a les ordres de qui paga la subvenció, no han deixat de fer mal fins que han aconseguit l'objectiu: acabar amb aquell i aquells que representaven un mur de contenció contra la dreta. Els sectors més corruptes de les Illes volien i volen acabar amb el que representa històricament el PSM. L'honradesa com a forma de fer política molestava i molesta sempre. Els sectors especulatius, els vividors de la política, aquells que utilitzen el nacionalisme o les idees de canvi social tan sols com a forma de fruir de bons sous i privilegis, volien i volen acabar amb l'exemple que sempre ha representat el PSM. Campanyes rebentistes que ja començaren en els anys de la transició per part del PSOE i PCE, aquells que havien pactat amb el franquisme reciclat el repartiment de les poltrones i no podien consentir, per l'exemple que significava, l'existència d'una organització que no acceptava les limitacions democràtiques pactades amb els franquistes d'ahir. I aquest combat per fer tombar cap a la dreta el nacionalisme d'esquerres fins a esdevenir una formació irreconeixible perdura des d'aquell temps fins ara mateix. Recordem que la "sentència de mort" contra Mateu Morro ja venia de lluny. Un home "fitxat" perquè procedia de les fileres de l'antifeixisme militant dels anys setanta; un lluitador així era "impresentable" per a la colla de vividors del romanço que tots coneixem.

La destrucció del PSM va estretament lligada a la consolidació i ampliació de la base d'UM i, de rebot, del PSOE. Les dues forces polítiques que més poden treure de la destrucció del nacionalisme d'esquerra a les Illes són, sens dubte, el regionalisme munarista i la tímida socialdemocràcia espanyola (tímida com a socialdemocràcia i com a res més), el zapatarisme en el poder a Madrid. Els grups de pressió antiesquerrans, les màfies especulatives, determinats grups del mateix PSM, han actuat i actuen en aquesta direcció: acabar amb el marc de referència que significava la forma d'entendre la política per part del nacionalisme d'esquerra. Quan alguns "renovadors" del PSM, els mateixos que han ofert el cap de Mateu Morro als poders fàctics de les Illes, parlen d'acabar amb el "nacionalisme ètnic", com si durant tots aquests anys el PSM hagués estat un partit racista i contrari als drets humans; quan el senyor Jaume Sansó, flamant aspirant a la secretaria que deixa buida Mateu Morro, critica aquelles veus "que demanen un retorn a les essències dels anys vuitanta, als plantejaments més radicals i testimonialistes del passat" resumeix l'essència de l'esperit dretà existent dins el PSM, la quinta columna que, conscientment o no, ha treballat i treballa pel tipus de "nacionalisme" munarista que tots coneixem siguin quines siguin les seves declaracions als mitjans de comunicació. L'estreta aliança contra la ideologia d'esquerra per part dels poders fàctics mallorquins (econòmics i de mitjans de comunicació, empresarials i bancaris) haurien de fer pensar als militants del PSM a on pot conduir una hipotètica direcció política del PSM ancorada cada vegada més cap a la dreta.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (24-VIII-04)

Llibres de viatges i dietaris - Romania en flames - Bucarest en el record - Blog de l'escriptor López Crespí

Turmeda | 19 Gener, 2009 11:15 | facebook.com

Desarmaven la policia. Els manifestants travessaven la foscúria dels núvols amb tota la resplendor dels llamps. Poble en moviment. Paisatge de nous gestos i d'una inusitada rapidesa rompent les portes del Palau, mobles de dubtós gust petit-burgès, retrats del pare de la pàtria. Mar de tempestes pujant per les escales de marbre a la recerca del Conducator i la seva muller, que fugien horroritzats cap al terrat provant de salvar-se de la sobtada irrupció de fulgors. (Miquel López Crespí)


Es pensaren que eren inamovibles perquè estaven envoltats de tancs i policies. Quin poder més dèbil, el de l'acer, davant l'embranzida dels sense res! La manifestació estava convocada per a lloar al Conducator. Havien posat camions a disposició de les fàbriques. El jornal perdut en aplaudir al líder es pagaria igualment. Hi havia regals per als més servils. Ningú imaginava en l'altura de les tribunes, enllà de les barreres de sicaris, el poder dels rostres de la multitud fins llavors silenciosa. (Miquel López Crespí)


Romania en flames


Es pensaren que eren inamovibles perquè estaven envoltats de tancs i policies. Quin poder més dèbil, el de l'acer, davant l'embranzida dels sense res! La manifestació estava convocada per a lloar al Conducator. Havien posat camions a disposició de les fàbriques. El jornal perdut en aplaudir al líder es pagaria igualment. Hi havia regals per als més servils. Ningú imaginava en l'altura de les tribunes, enllà de les barreres de sicaris, el poder dels rostres de la multitud fins llavors silenciosa. De primer arribaren cansats, avorrits d'haver de participar en aquella nova paròdia en lloança dels dirigents que els oprimien. S'arrengleraren capbaixos, sense deler de mirar amunt, cap allà d'on venia la veu odiada. Les banderes no es desplegaren aquell matí. Sé que avançàvem amb la secreta sospita que entre aquells cors esmicolats pel poder quelcom de nou estava covant, resplendent i poderós. A frec de la desesperança, quan ja tot semblava perdut, els homes i les dones es retrobaren l'un al costat de l'altre i es contemplaren amb mirada fulgurant, sentint bategar dins les venes els oblidats càntics de guerra, l'aroma salabrós del vent, la profunditat de les aigües. Per primer cop en molts d'anys, el poble esdevingué ampla avinguda lluent, un oceà ple de música d'una dimensió desconeguda. I nosaltres, arrelats a la plaça, entre la gent, sentint el lent ressorgir del cor sota el sol batent del migdia. Un calfred ens paralitzà d'emoció en sentir els primers xiulos dirigits contra el Conducator i la seva esposa, Elena Petrescu, reina dels morts de Timisioara, emperadriu de la fam i la misèria del seu poble, sacerdotessa beneïda per totes les Acadèmies de Ciències del món, filla predilecta de la corona britànica; fidels servidors ambdós del Fons Monetari Internacional. Els primers crits enlairant-se foren com somnis d'aigua poderosos, creixent en vertigen, com esponeroses flors de fecunditats. Ens adonàvem que era el moment més perillós. La policia podia començar a disparar com a Brasov, Constança, Sibiu. ¿Qui quedaria enmig fent front als tancs? ¿Cadàvers de dones embarassades com als pobles de Transilvània? L'instant era talment com caminar damunt una corda sobre l'abisme, un perillós passar a l'altra banda, la que no té retorn. De sobte, per a servar per sempre el record d'aquell moment històric, tremolant, restàrem aturats enmig de les veus que s'anaven alçant cada vegada amb més força. Hi veig el teu rostre espectant assenyalant-me el dictador, atemorit pel que veia i sentia. Anaven i venien els policies parlant-li a cau d'orella. L'urpa de Elena Petrescu ordenà com una ventúria de mort disparar contra la multitud. Sentírem els primers trets i quan ens llançàrem al terra ensopegàrem amb la insipidesa de la pols. Passat l'inicial instant de pànic, els batecs dels cossos es feren més implacables. Desarmaven la policia. Els manifestants travessaven la foscúria dels núvols amb tota la resplendor dels llamps. Poble en moviment. Paisatge de nous gestos i d'una inusitada rapidesa rompent les portes del Palau, mobles de dubtós gust petit-burgès, retrats del pare de la pàtria. Mar de tempestes pujant per les escales de marbre a la recerca del Conducator i la seva muller, que fugien horroritzats cap al terrat provant de salvar-se de la sobtada irrupció de fulgors. Després de tantes morts, de tants d'anys de mudesa, mans diverses cercaven a les palpentes la llunyania de les muntanyes, escalaven les roques ermes de la seu del Comitè Central. Pujar, amunt, vers el terrat on se sentia el motor de l'helicòpter, era marxar per un casal en somnis, navegar per l'eternitat, esser conscient de l'instant efímer que canviava radicalment totes les coordenades del temps i de l'espai. El dictador s'aferrava desesperat a les rodes de l'helicòpter mentre el darrer policia que li era fidel l'ajudava, a ell i a la seva muller, a escapolir-se del poble. De cop i volta comprenguérem que havíem guanyat. Els soldats, fins llavors atents i indecisos, s'apropaven a les noies i les abraçaven joiosos. Arreu, només el llenguatge dels ulls, una alegre geometria de minuts futurs insinuant la llibertat possible. Nosaltres, vinguts de tan lluny, no podíem creure el que succeïa al voltant. Havíem esdevingut fràgils com el cristall. Desapareixia tot el rovell dels núvols. Creixien arbres entre les pedres, flames cultes començaven a cremar els cartells de propaganda. Sorgien de profundes tenebrors els infants morts, intactes, amb llur bellesa quieta que s'emportà la mort, amb llurs gestos precisos celebrant la victòria. Esguardàvem la inimaginable processó. Tenien un esguard fix. Caminaven ben erts, somrients, com estàtues mòbils. Eren una aparició d'ombres cavalcant sobre les dunes d'un remot desert vers la follia. Talment com vingueren desaparegueren il.luminats per una efímera lluor inexplicable.

L'endemà de la covarda fugida del Conducator, tot s'havia transformat a la ciutat alçada. La gent ens abraçava pels carrers, folla d'alegria. Érem feliços de viure amb ells l'al.lucinant esclat de possibilitats. Pels cantons i places cremaven munts de llibres amb les obres completes del dictador i la seva muller. Adolescents motoritzats anaven amunt i avall agitant banderes sense descans. Sentíem plantar les arrels del futur. Ningú no havia lliurat les armes amb les quals havien obtingut la llibertat. Tothom amb els ulls encesos foradant la fosca, giravoltant en un somni que no acabaven de creure.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

SALVEM MALLORCA! JAUME CARBONERO I LA DESTRUCCIÓ DE SÒL RÚSTIC - LES CRÍTIQUES DEL GOB A LA LLEI CARBONERO

Turmeda | 18 Gener, 2009 11:26 | facebook.com

El GOB reclama, una vegada més, que es descarti la construcció al sòl rústic.

----LLEI CARBONERO----


Després de l'estudi de les ofertes que ahir varen fer els tècnics de la Conselleria d'Habitatge, el GOB demana ara al Consell de Mallorca i a la Conselleria d'Ordenació del Territori, que en el seus informes vinculants descartin les ofertes acceptades pel Govern en sòl rústic.


Ara toca al Consell de Mallorca i la Conselleria d'Ordenació del Territori dir la seva.


Després de la primera selecció feta ahir per la Conselleria d'Habitatge sobre les ofertes de sòl per a la construcció d'habitatges de protecció oficial, el GOB reitera la seva demanda de no permetre que aquests pisos es facin al sòl rústic.

Ara és el torn del Consell de Mallorca i de les Conselleries, entre elles la Conselleria d'Ordenació del Territori, que impulsa actualment l'avantprojecte de Llei del sòl que fixa l'excepcionalitat de l´ús del sòl rústic per a habitatges, perquè descartin, en els seus informes vinculants, les propostes presentades al sòl rústic.

Els arguments han de basar-se en l'estoc d'habitatges buits ja existents i el potencial d'edificabilitat que encara resta als planejaments municipals. Tot plegat, és més que suficient per a promoure polítiques de rehabilitació i consolidació urbana, abans de fer noves classificacions de sòl urbanitzable o de permetre la urbanització de les Àrees de Transcisió.

D'acord amb les dades fetes públiques, la Conselleria d'Habitatge va ahir acceptar les ofertes que han de permetre la construcció de 4.306 pisos en sòl urbanitzable i 1.577 en rústic a l'entorn de Palma. Queda pendent estudiar encara les ofertes de la part forana. Cal recordar que a Esporles, Manacor i Sineu, totes les ofertes de sòl presentades s'han plantejat al sòl rústic.

L'actual situació de crisi en el sector de la construcció ha suposat, que moltes iniciatives urbanístiques, hagin quedat sense acabar o ara no tenguin sortida al mercat. És el panorama de blocs de pisos o promocions d'adossats buits i sense acabar que ara podem veure per Campos, Sa Pobla, Marratxí, Manacor, Santa Margalida, etc.

Des del nostre punt de vista per tant, l'actuació del Govern, hauria de prescindir de la construcció al sòl rústic de transició - Marratxí, Esporles, Manacor i Sineu, on totes les ofertes s'havien plantejat al sòl rústic - i , en cas que faci falta per assolir l'objectiu dels 5.000 habitatges de protecció oficial, i sobretot, per garantir que les HPO es construeixen on realment hi ha necessitat social, complementar l'oferta de sòl urbà i urbanitzable amb altres mesures, impulsant com a prioritat:

· promoure l’ús real d’habitatge dels pisos construïts i que són buits en aquests moments

· reconvertir el sòl urbà actual en sòl de protecció oficial

· apostar per la reforma d'immobles degradats

· facilitar el lloguer de cases i pisos existents.

En definitiva, el GOB proposa que l'administració pública promogui l'arrendament d'aquest "estoc" d'habitatges; amb incentius als seus propietaris, o amb la seva compra pública per després llogar-los. Molts d'habitatges i sòl urbà "retingut" es poden reformar i rehabilitar, amb el suport públic. Així s'evitaria créixer més en insostenibilitat, en consum de recursos naturals, sòl i energia. Si cal construir de nou, hauria de ser al sòl que ja és urbà; per exemple a molts de barris degradats mitjançant la reconversió social i urbanística.


LES CRÍTIQUES DEL GOB A LA LLEI CARBONERO


Des de que es va plantejar la Llei Carbonero, el GOB ha vengut manifestant el seu desacord amb el plantejament d'aquesta Llei que finalment es va tirar endavant.

Malgrat això, volem recordar que des del GOB consideràvem una contradicció posar a l'abast de constructors i promotors més sòl edificable i amb més aprofitament, maldament sigui habitatges de protecció oficial i més, si recordam el discurs d'investidura del president Antich: no consumir ni un pam més de territori.

El creixement en altura i sobretot la incorporació de sòl rústic (Àrees de Transició) al procés urbanitzador i edificatori constitueixen és una passa enrera del Govern Antich i per això demanam, que ara que s'ha fet l'oferta de sòl i s'està realitzant el procés de selecció, es descarti l'ocupació del sòl rústic i s'opti pels habitatges buits.

Web GOB


Els desastres de Jaume Carbonero


Fa uns anys Jaume Carbonero, fent costat als sectors més reaccionaris del neoestalinisme illenc i afins –Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Salvador Bastida...--, signava pamflets plens de calúmnies i tergiversacions contra aquells que volíem per servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària de les Illes. Encegat pel dogmatisme i el sectarisme, Jaume Carbonero s´atrevia a dir, i ho signava sense cap mena de vergonya, que els partits comunistes i de l´esquerra revolucionària que no eren de tendència carrillista “feien el joc al franquisme policíac”. Quina podridura i quina manca d´ètica! Una vergonya, tot plegat, aquestes falses afirmacions. I tot era per embrutar la memòria de lluita per la llibertat de centenars i centenars d´antifeixistes que no tenien res a veure amb el neoestalinisme carrillista i que havien lluitant contra Franco en la LCR, l´OEC, el PTE, BR, MCI, el POR o qualsevol grup alternatiu republicà conseqüent, independentista o de simple tendència cristiana anticapitalista.



Presentació de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). D'esquerra a dreta: Mateu Morro, Jaume Obrador, Miquel López Crespí, Llorenç Capellà, Carles Manera i Ramon Molina



Coberta del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) editat per l'editor Lleonard Muntaner l'any 1994 i demonitzat per una colla de dogmàtics i sectaris, enemics de l'esquerra alternativa i revolucionària tant en temps de la transició com en els anys posteriors.


Document oficial de l'hospital de Son Dureta de Palma (Mallorca) certificant l'agressió patida per l'escriptor Miquel López Crespí. La història d'aquest brutal atac de l'estalinisme contra un escriptor antifeixista mallorquí va sortir publicada en la revista del POR La Aurora i en altres publicacions.

Els errors i desastres del conseller d´Habitatge, Jaume Carbonero, provant que el govern aprovi una Llei de l´Habitatge que permeti edificar en sòl rústic torna, com en l´anterior Pacte de Progrés, posar en perill l´executiu progressista i les perspectives electorals de les forces d´esquerra a les Illes.

Una mesura que vol ser presentada com a “avançada política social” però que és fortament criticada pel GOB i amplis sectors del Bloc i forces d´esquerra que donen suport a l´actual Pacte de governabilitat. La destrucció de més sòl rústic en la coneguda línia de consum il·limitat de recursos i territori que seguia el PP fins ara mateix, és inadmissible i ningú creu en els “efectes col·laterals positius” de la llei proposada. Molt encertadament, el Bloc i el GOB han ofert altres possibilitats i parlen de la rehabilitació de pisos antics i de no augmentar els creixements previstos a les directrius d´ordenació del territori. Miquel Àngel Llauger ja havia dit que la destrucció de sòl rústic havia de ser el “darrer recurs” per a promocionar la construcció de cases a baix preu. El Bloc, que ha posat i posa emperòs al projecte del conflictiu conseller, insisteix en la rehabilitació d´habitatges ja construïts i per impulsar la sortida al mercat de pisos que estan buits. Tot abans que continuar amb la política depredadora del PP que vol continuar Jaume Carbonero.

Però els continuats errors de Carbonero posant sempre en una difícil situació les forces progressistes illenques, l´autoritarisme demostrat en l´anterior Pacte de Progrés, la manca de la més mínima autocrítica, la persistència en els errors, fan que Jaume Carbonero sigui sempre un problema que posa en perill tots els esforços dels sectors que donam suport crític al govern.

Fem una mica d´història. Fa uns anys Jaume Carbonero, fent costat als sectors més reaccionaris del neoestalinisme illenc i afins –Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Salvador Bastida...--, signava pamflets plens de calúmnies i tergiversacions contra aquells que volíem per servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària de les Illes. Encegat pel dogmatisme i el sectarisme, Jaume Carbonero s´atrevia a dir, i ho signava sense cap mena de vergonya, que els partits comunistes i de l´esquerra revolucionària que no eren de tendència carrillista “feien el joc al franquisme policíac”. Quina podridura i quina manca d´ètica! Una vergonya, tot plegat, aquestes falses afirmacions. I tot era per embrutar la memòria de lluita per la llibertat de centenars i centenars d´antifeixistes que no tenien res a veure amb el neoestalinisme carrillista i que havien lluitant contra Franco en la LCR, l´OEC, el PTE, BR, MCI, el POR o qualsevol grup alternatiu republicà conseqüent, independentista o de simple tendència cristiana anticapitalista.

Aquest tèrbol personatge capaç de signat públicament aquestes mentides i brutors inclassificables va contribuir a la derrota del primer Pacte de Progrés a conseqüència dels seus nombrosos errors quan era al capdavant de la Direcció general de d´Habitatge.

Cap a l´any 2001 Jaume Carbonero va fer dimitir de forma inexplicable la directora de l´Institut Balear de l´Habitatge d´Eivissa (IBAVI), l´eficient funcionària Margalida Lliteras. Record les manifestacions de suport a Margalida Lliteras, les cartes de suport de prop de quatre-centes persones agraïdes per la tasca feta per la funcionària cessada per Carbonero. Recordem, per a valorar el cost dels errors de Carbonero, que a Eivissa les forces progressistes podien perdre les eleccions per pocs vots, La prepotència i els errors de Jaume Carbonero posaven en perill tot el que tan costosament ens havia costat mantenir amb el nostre suport crític al Pacte de Progrés. Ho vaig escriure en nombrosos articles advertint el president Antich el perill que significava el manteniment d´un home capaç de cometre tantes bestieses polítiques. Tothom sabia que, a Eivissa i Formentera un diputat pot sortir només amb una diferència de vuitanta vots. Tots ens demanàvem els motius de la fatal persistència en llocs de direcció d´un personatge que, objectivament, volgués o no, feia el joc a la dreta. Vist el perill que s´apropava, nombroses personalitats feren sentir la veu per tal de fer entendre al president Antich els errors de Jaume Carbonero: hi hagué intervencions de Pilar Costa, de Xisco Tarrés, de Joan Buades, de centenars i centenars de veïns de les barriades de Cas Serres, Santa Margalida, Can Mises, indicant el perill que per al progressisme illenc significava l´actitud infantil i mancada de visió política de Jaume Carbonero.

Ara ens tornam a trobar amb un problema semblant o pitjor, un de nou creat altra volta per Jaume Carbonero. El GOB ja ha advertit al govern que aquest projecte podria significar la construcció de cinc mil habitatges nous en sòl rústic, amb un augment de prop de cinc centes hectàrees respecte a les previstes pel Pla Territorial de Mallorca. Macià Blázquez demana a les autoritats progressistes que reflexionin en el sentit que mai un govern progressista pot ser còmplice de la destrucció de més territori. Continuar amb la política summament destructiva de recursos i territori que inicià el PP no té sentit, i a part de crear confusió entre l´electorat progressista, farà augmentar el desencís i contribuirà a portar més i més gent cap a l´abstenció. Tribuna Mallorca, fent-se ressò del rebuig públic del degà del Col·legi d´Arquitectes a la proposta de Carbonero, deia: “El Col·legi d´Arquitectes s´afegeix d´aquesta manera als posicionaments del Bloc, del GOB i del PP (en aquest cas, marcadament oportunista). Carbonero encara és a temps de rectificar una mesura que posa en perill el model econòmic i paisatgístic mallorquí”.

Guillem Frontera encertava a les totes quan deia en un recent article, tot parlant precisament d´aquesta nova destrucció del nostre territori i de la proposta de Carbonero: “En decisions d'aquesta naturalesa es manifesta la desorientació i la desorganització d'un govern que ha perdut el nord de les seves promeses i el contacte amb les sensibilitats que li permeten governar. La seva incapacitat per invertir la dinàmica de consum/destrucció de territori ens és presentada com a mostra d'un pragmatisme que allunyaria aquest govern de l'aventurisme (???) de l'anterior Pacte de Progrés. Fa la impressió que alguns membres conspicus de l'actual executiu han arribat a creure's i a interioritzar la imatge que d'aquell govern de progrés ha volgut fixar la dreta en la memòria de la gent. I que, per tant, actuen ara amb ‘pragmatisme’ -quines misèries, deu meu, quina tristor. Sempre tendran qui expliqui ‘en positiu’ les seves desercions -si és menester, amb una agressivitat rabiosa. Fins i tot n'hi ha que insinuen interessos bords en l'actitud d'aquells que se situen en línia per a la defensa del territori. S'ha suggerit que defensar el territori és fer el joc als constructors. Això vol dir que s'ha entrat en un període de complicitats tèrboles, que en aquest país només s'havien detectat en els anys més negres de govern Matas. No estranya que el desencant ara transiti sense obstacles tots els territoris per on havia arrelat la bona fe”.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

Tomeu Fiol, Gabriel Florit, Miquel López Crespí: Miquel Morell en el record

Turmeda | 18 Gener, 2009 09:11 | facebook.com

...fa algun temps que ens estan arribant notícies que un vell amic, l'escultor Miquel Morell, que des de fa anys caplleva per la península, i que ja en té més de vuitanta, es troba molt tot sol i s'enyora de mala manera. En efecte, aquesta circumstància concreta d'en Miquel Morell, m'ha fet pensar si -passant del cas concret a un plantejament més general i tenint en compte la importància dels pressuposts manejats- no seria ben hora de formular la proposta concreta que immediatament indicaré, als qui, en definitiva, són els responsables polítics de la nostra cultura. Amb la particularitat que una institució de la mena ja existeix a Flandes des de fa molt de temps, ubicada a un exconvent de beguines i estic segur que ha d'existir també a molts altres indrets del primer món. Es tractaria de crear una entitat pública que centrés la seva activitat en l'acolliment d'aquelles persones que, havent dedicat tota una vida a l'art, al final d'aquesta es troben, a un determinat moment, sense cap relació familiar o, fins i tot, en una situació de marginalitat. El lema d'aquesta entitat podria esser qualque cosa així com «Contra la soledat i per la continuïtat». Perquè un dels seus objectius hauria d'esser la continuïtat en la pràctica de l'art fins al darrer moment. En aquest sentit cada habitació d'aquesta residència especialitzada -si em permeten l'expressió- hauria de tenir un espai tancat adjunt que permetés a cadascun dels hostes disposar d'un petit estudi on poder mantenir-se en actiu. (Tomeu Fiol- Diari de Balears 16-XI-07)


Artistes mallorquins marginats: Miquel Morell



Escultura de Giacometti. Miquel Morell és el Giacometti mallorquí. Els nostres responsables culturals haurien de fer tot el possible per oferir-li un indret digne a casa nostra on l´artista pogués viure els darrers anys de la seva vida envoltat de la gent que l´estima

Un moment donat, desgràcies i malalties diverses acabaren per fer inviable a la família que tenia cura d'ell continuar amb l'atenció i la companyia que fins aquell moment li havien ofert, i amb voluntat de fer les coses així com toca, gestionaren amb èxit el seu ingrés a la Residencia de Mayores Alábega de titularitat de Junta de Comunidades de Castilla - La Mancha, ubicada a la mateixa ciutat d'Albacete, que és on para ara mateix, entotsolat i amb la tristor i la melangia que qualque vegada li passen per damunt. (Gabriel Florit)


Miquel Morell i la soledat


L'article d'en Bartomeu Fiol a aquestes rotes d'opinió del passat divendres setze, em deixondí un corc de l'enyorança que tenia condormit per mor del viure espès i els arbres que de vegades no ens permeten veure amb nitidesa el bosc de les existències d'altri, per estimat que sigui. Succeeix que passen els dies i els anys en un buf i quan algú et diu, eh, que saps notícies d'aquell o aquell altre?, quasi t'has d'avergonyir d'haver de contestar-li que no, que fa molt de temps que no. Però espigolant per aquí i per allà així mateix arribes a treure'n el net.

Fa un bon grapat d'anys que l'amic escultor i pintor Miquel Morell, fadrí i en una edat en què tota persona ha de començar a saber pensar que dos i dos sempre fan quatre, semblava que havia aconseguit resoldre el seu futur, tant en el sentit econòmic com en el vessant afectiu, i en una decisió que semblava la millor i ja no poder tenir marxa enrere, com Hernán Cortés cremà les naus i se n'anà a viure amb una família amiga a la ciutat d'Albacete. Havia tengut sort, pensàvem els que l'estimam: havia solucionat el seu problema. Els darrers temps, abans d'aquesta presa de decisió, te'l podies trobar per Ciutat una mica extraviat, espatllat, la salut en precari... I sol, sobretot molt tot sol. Després semblava haver aconseguit trobar el que havia de menester, un jaç, una companyia, la calentor de la proximitat humana. Però, sempre hi ha un però, la reconsagrada llei de Murphy, si pot anar malament una cosa, hi anirà, si pot passar un denou, passarà. Les circumstàncies familiars de la gent que l'acollí un dia, i que ho féu, insistesc, no sé quants d'anys però foren molts, potser deu o dotze, canviaren radicalment i per a mal. Un moment donat, desgràcies i malalties diverses acabaren per fer inviable a la família que tenia cura d'ell continuar amb l'atenció i la companyia que fins aquell moment li havien ofert, i amb voluntat de fer les coses així com toca, gestionaren amb èxit el seu ingrés a la Residencia de Mayores Alábega de titularitat de Junta de Comunidades de Castilla - La Mancha, ubicada a la mateixa ciutat d'Albacete, que és on para ara mateix, entotsolat i amb la tristor i la melangia que qualque vegada li passen per damunt.

Amb aquesta informació i la constatació de l'enyorança de Mallorca i l'actual manca de calor amical de Miquel Morell, ubicat a llunyanes terres manxegues, filava l'article Bartomeu Fiol albirant la possibilitat de començar a fer passes cap a la creació «d'una entitat pública que centrés la seva activitat en l'acolliment d'aquelles persones que, havent dedicat tota una vida a l'art, al final d'aquesta es troben, en un determinat moment, sense cap relació familiar o, fins i tot, en una situació de marginalitat». Empr les seves mateixes paraules perquè són d'una claredat immillorable, netes i lluminoses com la plata. Sols puc afegir que hi estic totalment d'acord i que, tractant-se d'artistes plàstics, sols guaitant les quantitats que poden arribar a pagar-se a les subhastes per les obres d'artistes que es troben en el seu òptim moment, ho veig factible al cent per cent. Amb una mica de solidaritat entre ells i la presa de consciència de la gent que té la paella pel mànec, ho consider viable. Tocar a la porta idònia, trobar la persona adequada, sempre tenint en compte que fa més caramull un bou que cent oronelles, i endavant, anem-hi, en som optimista. Si es tractàs de poetes, ja seria un altre bescuit. Tots vostès endevinen a la perfecció per què.

Gabriel Florit. Escriptor.

Diari de Balears (21-XI-07)


Dècades de marginació, primer per part de la burocràcia franquista, i ara, amb els nou-rics sorgits de l'entrapament turístic i l'oportunisme cultural i polític, no l'han pogut doblegar, fer-lo un servil dels marxants que prostitueixen l'art i els artistes. En Miquel mai no s'ha deixat influir per les modes dictades pels comissaris de torn. Sempre ha anat evolucionant des de la seva pròpia perspectiva, la qual cosa l'ha fet odiós als ulls dels superficials, dels que s'enriqueixen amb la creació fraudulenta de "nous valors" pictòrics o escultòrics de cartró-pedra, il.lusions de catàleg setinat per enganar incultes. (Miquel López Crespí)


Per servar la memòria de Miquel Morell: homenatge


Miquel Morell (nascut accidentalment a Granollers el 1923, mallorquí de soca-rel) té clar que sempre ha treballat contra corrent i que el sistema actual de promoció -o marginació- artística (la comercialització burgesa de l'art, el control dels "valors" a promocionar per part del comissariat de les galeries, la conversió de l'artista en productor de plusvàlua) té molt poc a veure amb l'autèntica creació. Miquel Morell, escultor, pintor, home solidari com n'hi ha pocs, cofundador del grup Tago, antifranquista conseqüent, home sensible, pensa que la societat capitalista és eminentment egoista. D'ençà la seva primera exposició a Ciutat l'any 1957 ha intent reflectir en la seva obra, especialment en l'escultura, les angoixes i frustracions de les classes populars mallorquines aclaparades durant dècades per la brutal i sangonosa victòria burgesa del 1936-1939. Les seves escultures, molt en la línia estilitzada d'un Greco, Modigliani o Giacometti, ens parlen dels pobres, dels marginats, dels sectors més populars de les Illes, dels humiliats per la prepotència i crueltat dels poderosos.

Avui dia, veient les seves escultures en filferro o realitzades amb els materials més senzills (fustes trobades als cubells de les escombraries, les branques dels arbres del seu jardí), ningú no dubta que en Miquel és un dels màxims precursors de l'art pobra. I, com explicava recentment Miquel Ferrà i Martorell en una entrevista publicada a L´Estel de Mallorca (15 de juny de 1997), incombustible, d'un tarannà irreductible. Dècades de marginació, primer per part de la burocràcia franquista, i ara, amb els nou-rics sorgits de l'entrapament turístic i l'oportunisme cultural i polític, no l'han pogut doblegar, fer-lo un servil dels marxants que prostitueixen l'art i els artistes. En Miquel mai no s'ha deixat influir per les modes dictades pels comissaris de torn. Sempre ha anat evolucionant des de la seva pròpia perspectiva, la qual cosa l'ha fet odiós als ulls dels superficials, dels que s'enriqueixen amb la creació fraudulenta de "nous valors" pictòrics o escultòrics de cartró-pedra, il.lusions de catàleg setinat per enganar incultes.

Cofundador com dèiem del grup Tago l'any 1959, Miquel Morell recorda que es reunien en el bar Moka, lloc de trobada dels artistes més avantguardistes de Ciutat. Allà criticaven tota la parafernàlia artística franquista. Aquesta crítica permanent a tot el que és fals dins el món de l'art, tant en el passat com ara mateix, és el que ha contribuït a aïllar una obra d'indubtable valor artístic. Aïllat pel franquisme cultural, ignorat pel mercantilisme burgès actual, Miquel Morell ha dedicat una quarentena d'anys al que podríem anomenar art pobra, atesos els materials senzillíssims emprats en les seves escultures, pintures o dibuixos. En un món injust, egoista, destruït pels interessos dels poderosos, creu que l'única cosa que se salva de l'abisme i que és testimoni d'aquest moment de desfeta humana és, potser, l'obra senzilla feta a mà, aquella que junta creativitat en el tema i tradició en la pràctica, la que té aquest élan, com diuen els francesos, que mai no mor.

Miquel Morell sap a la perfecció que quan passin els fastos de la mentida l'únic que restarà, de tota la misèria artística enlairada fins al fàstic pels especuladors, serà l'obra autèntica, la vertadera, aquella que potser no donava prou guanys als vividors per entretenir-se a promocionar-la. Miquel Morell, l'home de la veritat, l'home de la més paorosa solitud.

Miquel López Crespí

Diari de Balears (9-IV-1998)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Gaza arrassada: crims de guerra - Defensa de Palestina - Blog de l'escriptor López Crespí

Turmeda | 18 Gener, 2009 07:26 | facebook.com

Gaza arrasada, i el seu milió i mig d'habitants sense escapatòria. Conten que les víctimes mortals superen, en el moment d'escriure aquestes línies, la xifra de 1.200, de les quals més de la meitat són el que s’anomena “població civil”. Execucions en massa de gent indefensa, amb centenars de nins assassinats (mes de 400), molts d'ells amb tirs a sang freda. I varis milers de mutilats i ferits. I odi suficient per a alimentar a tres generacions. L'exèrcit sionista no respecta ni cases, ni hospitals, ni escoles, ni instal·lacions de l'ONU, ni magatzems amb ajuda humanitària, ni tan sols els cementiris. Un altre crim abjecte, una altra vergonya de la humanitat. Fins a quan?


Gaza: protecció informativa de crims de guerra


No és la primera vegada que faig referència a l'evident tracte de favor que, des de molts mitjans de comunicació accidentals, se li dispensa a l'estat d'Israel (1). No crec que sigui casual que les informacions o anàlisis, concretament sobre el drama de Palestina, s'elaborin, repetidament, fora del context real, que no és altre que el de la fèrria i cruel ocupació del seu territori, per part de l'estat sionista. Una ocupació que ja dura més de seixanta anys. I és això, i no altra cosa, el veritable marc del conflicte. Les informacions o anàlisis que obvien aquest fet resulten tergiversades, perquè també neguen, de facto, la legitimitat de la resistència palestina, i acaben convertint-se en propaganda a favor de l'agressor. És sabut que, en tota guerra, la primera víctima és la veritat, i aquesta no és una excepció.

Per la força d'un dels exèrcits millor equipats del planeta s'imposa, mitjançant l'ocupació, el robatori massiu de terres palestines, amb l'establiment de colònies israelianes en les millors zones, el control dels aqüífers i de les fonts d'energia. S'eradica o segresta al conjunt de la població palestina, amb l'èxode de milions de desplaçats, amb més de 10.000 presos en presons sionistes, a més de l'enorme mur del apartheid a Cisjordània i de l'insofrible setge de la Franja de Gaza, especialment des que el moviment Hamas guanyés les eleccions, supervisades internacionalment, amb un 65% en 2006. L'ocupació, en definitiva, ofega la vida diària dels palestins, els priva dels seus drets i els sotmet a una explotació, laboral i social, enmig de tot tipus de vexacions. Els palestins són tractats com animals, segons el testimoni de ciutadans israelians contraris a l'ocupació.

A l'ometre l'ocupació, com context, els portaveus sionistes, i els mitjans indulgents amb ells, pretenen mostrar al món que l'enfrontament en Palestina respon a una espècie d'odi sobrevingut, entre àrabs i jueus, en un escenari de mútues agressions, buscant equidistància o neutralitat en sectors importants de l'opinió pública. A partir d'aquí, els mitjans canvien els termes, (“ofensiva israeliana” contra els “terroristes de Hamas”), criminalitzant la resistència, amb les benediccions de tots els governs occidentals, per a acabar legitimant la repressió sobre aquest poble captiu (“Israel té dret a defensar-se”). Mentrestant, com no, es titlla de “antisemites”, a qui ens solidaritzem amb Palestina enfront de l'ocupant, confonent interessadament conceptes tan dispars com semitisme, judaisme i sionisme.

Es diu que Israel va ser fundat, en 1948, per a compensar als jueus per la barbàrie nazi. Va haver de ser entre altres raons perquè, sobretot i fonamentalment, Israel va ser creat com estat satèl·lit, per a perpetuar els interessos colonials de les potències occidentals en la regió, des dels de l'eix franc-britànic de llavors, al nord-americà d'ara. Certament, Israel ha anat complint el seu paper de “gendarme d'Orient Mitjà”, amb summa eficàcia, a sang i foc. I el martiritzat poble palestí s'ha dut la pitjor part. Entre molts altres episodis sagnants, assenyalem la mateixa violenta fundació d'Israel (1948-1949), la Guerra dels Sis Dies (juny 1967), les matances en els camps de refugiats de Sabra i Chatila (setembre 1982) i, més recentment, els assassinats i la destrucció per l'atac israelià al Líban (juliol-agost 2006). Armat fins a les dents nuclears per Estats Units, a Israel la hi ha permès el sistemàtic incompliment de les ja de per si mateix toves resolucions de l'ONU, sobre l'ocupació i la colonització. Se li toleren els crims en massa, contra civils indefensos, la violació de les lleis sobre la guerra i la utilització d'armes (de destrucció massiva) prohibides per les convencions internacionals. Mentrestant, Occident, o la “comunitat internacional”, com es diu ara, mira cap a altre costat. Ja li va bé.

Gaza ha estat convertida en un immens gheto, voltada i assetjada, com hem dit, molt abans de l'inici de l'atac que va començar el passat 27 de desembre de 2008. La resistència dels gazarís recorda a la dels jueus del Gheto de Varsòvia, atacats i exterminats per l'Alemanya nazi en 1943. Aquells, com aquests, també van ser qualificats de terroristes, per la propaganda de Goebbels. La neteja ètnica i les deportacions, en pro del “gran Israel”, i el sens fi d'humiliacions racistes que sofreixen diàriament els palestins, recorden massa a la persecució i genocidi que van patir els pares i padrins dels actuals botxins, a les mans dels teòrics de la “raça ària”(2). Els mètodes nazis no deixen de ser-lo, encara que siguin ara els sionistes qui els utilitzin.

Gaza arrasada, i el seu milió i mig d'habitants sense escapatòria. Conten que les víctimes mortals superen, en el moment d'escriure aquestes línies, la xifra de 1.200, de les quals més de la meitat són el que s’anomena “població civil”. Execucions en massa de gent indefensa, amb centenars de nins assassinats (mes de 400), molts d'ells amb tirs a sang freda. I varis milers de mutilats i ferits. I odi suficient per a alimentar a tres generacions. L'exèrcit sionista no respecta ni cases, ni hospitals, ni escoles, ni instal·lacions de l'ONU, ni magatzems amb ajuda humanitària, ni tan sols els cementiris. Un altre crim abjecte, una altra vergonya de la humanitat. Fins a quan?

Davant la passivitat, quan no complicitat, dels nostres governants, és imprescindible estendre la solidaritat i la mobilització social (3) a favor de Palestina. Mobilització i solidaritat perquè s’aturi la massacre, per a la fi de l'ocupació, per a la restitució dels legítims drets dels palestins. I per a asseure davant un tribunal, per crims de guerra, a Olmert, Peres, Livni, Barak i Sharon, al costat dels comandaments del seu exèrcit.

Pep Juárez, gener de 2009

(1) Veure el meu art. ?Palestina, bombes i eufemismes? (Juliol 2006)

(2) Veure el meu art. ?Víctimes d'ahir, botxins d'avui? (Agost 2006)

(3) Manifestació a Palma, dia 24 de gener, 17,00 h., Delegació Govern-Consolat EUA


PROU COMPLICITAT AMB LA MASSACRE DEL POBLE PALESTÍ


Adhesió de l’escriptor Miquel López Crespí al manifest de Plataforma Aturem la Guerra, NOVA - Centre per a la Innovació Social, Institut de Drets Humans de Catalunya, ACSUR - Las Segovias, Servei Civil Internacional, CIEMEN, Associació Catalana per la Pau, Sodepau, Xarxa d'Enllaç amb Palestina i Comunitat Palestina de Catalunya.



Palma (10-I-09). Manifestació contra la massacre del poble palestí. D’esquerra a dreta tres històrics de la lluita antifeixista i anticapitalista de les Illes, antics militants i dirigents del comunisme illenc antiestalinista (OEC): Domingo Morales, Miquel López Crespí i Antonio Muñoz.


L'exèrcit d'ocupació israelià està cometent una nova massacre a Gaza. De moment, el resultat d'aquest nou acte de barbàrie ha causat centenars de morts i ferits, incloent-hi un nombre indeterminat d'escolars que, en el moment del primer atac militar israelià, eren conduïts cap a casa des de l'escola. Aquest últim bany de sang de civils palestins, tot i ser el més despietat, no és el primer, ni suposa un canvi de lògica en l'estratègia d’apartheid i colonització israeliana. És més, ve a culminar el llarg setge israelià a Gaza, que de moment, per una part, ha merescut diversos pronunciaments no vinculants per part de diversos organismes internacionals i, per altra part, s’ha de destacar que les decisions que sí són vinculants han estat sistemàticament ignorades per els diversos governs israelians. Fa mesos que el poble palestí de Gaza viu una situació completament insostenible, atrapat dins d’un veritable camp de concentració, privat de recursos, de queviures elementals, de cap possibilitat de desplaçar-se, encerclat per l’exèrcit israelià i amb les fronteres d’Egipte tancades.


Davant d'aquesta situació, no podem quedar-nos de braços plegats. La nostra inacció alimenta la complicitat dels governs de la Unió Europea. En lloc de pressionar el govern d’Israel per les greus i sistemàtiques violacions de drets humans, crims de guerra i incompliment sistemàtic del dret internacional, el passat 9 de desembre els governs europeus van decidir enfortir les relacions comercials de la Unió Europea amb l'Estat d'Israel, sense condicionar aquest acord a la presa de mesures cap a una pau justa a la regió, que respecti els valors propis de la democràcia i dels drets humans. El govern d'Israel, encoratjat també per la manca de crítica nord-americana, ha entès el missatge d’aprovació i actua en conseqüència. Fins i tot a casa nostra, els departaments de Vicepresidència i d’Innovació,Universitats i Empresa, han posat el seu gra de sorra aquestes darreres setmanes protagonitzant visites a Israel amb l’objectiu “d’impulsar les relacions econòmiques amb Israel”, obviant així els reiterats informes de l'ONU que equiparen el règim d’ocupació israelià amb l'apartheid sud-africà, i que reclamen a la comunitat internacional incrementar la pressió política i econòmica vers l’Estat d’Israel. Les organitzacions sotasignades ens neguem a l'exercici deshonest i immoral d'equiparar les parts en conflicte. La desproporció de víctimes és aclaparadora -de centenars a una, en aquest cas-. Ens neguem a ser còmplices de la massacre contra el poble palestí. És per això que fem una crida als nostres governants i a tota la societat civil perquè facin seu el compromís amb la cultura de la pau, expressat de manera àmplia i reiterada per la ciutadania del poble de Catalunya. En el moment present, aquest compromís passa per la ruptura immediata de tots els acords de cooperació i associació comercial amb l'Estat d'Israel, en tots els nivells -europeu, espanyol i català, i per això reclamem:

- Que el govern de l’Estat Espanyol aturi el comerç d’armes amb l’Estat d’Israel.

- Que el govern de la Generalitat suspengui els acords comercials amb Israel que el departament de Vicepresidència i el d’Innovació, Universitats i Empresa estan promovent.


Primers signataris: Plataforma Aturem la Guerra, NOVA - Centre per a la Innovació Social, Institut de Drets Humans de Catalunya, ACSUR - Las Segovias, Servei Civil Internacional, CIEMEN, Associació Catalana per la Pau, Sodepau, Xarxa d'Enllaç amb Palestina i Comunitat Palestina de Catalunya.


Bloc per Mallorca - Articles de suport de l'escriptor Miquel López Crespí

Turmeda | 17 Gener, 2009 16:12 | facebook.com

Articles de l’escriptor Miquel López Crespí de suport al Bloc (abril de 2007)


Es tracta de no tudar els esforços de mobilització contínua que ha fet i continua fent la societat civil. Un nou pla d´ordenació territorial ha de ser tasca prioritària dels governats progressistes. Seria imperdonable que tant d´esforç per la unitat, per a encoratjar el votant d’esquerres, no es traduís en un canvi real de la societat i tot continuàs igual, amb més grues, més construcció, més desbarats urbanístics i mediambientals. Per això el suport a les candidatures del Bloc per Mallorca no són cap xec en blanc. Ans al contrari, la societat civil, els col·lectius que són al carrer, demanen un canvi autèntic en la situació de degradació actual. Un canvi que ens permeti aturar el procés de destrucció dels nostres minvats recursos naturals, protegir el territori, avançar en la democratització de la societat, en camí d’ampliar les quotes d’autogovern i salvaguardar la cultura catalana amenaçada per l’actual procés d´involució política. (Miquel López Crespí)


La plataforma “Progressistes pel Bloc”



Maria Antònia Vadell, vicepresidenta del Consell Insular de Mallorca en la legislatura 1999-2003 i Miquel López Crespí, sempre a l´avatguarda de la lluita en defensa dels drets nacionals i socials del nostre poble. Dos grans amics units per l´amor a Mallorca i la feina constant per una societat més justa i solidària.

En assabentar-se que he signat el manifest d’adhesió a la Plataforma “Progressistes pel Bloc”, uns bons amics meus m´han dit que m´equivocava. Entre moltes raons per a no fer-ho han adduït un munt de greuges que, en la seva opinió, jo hauria de tenir envers alguns membres d´Esquerra Unida que són a les llistes del Bloc. És evident, i així els ho he provat d´explicar, que molts dels membres de l’esquerra alternativa de les Illes hem patit i patim les campanyes rebentistes d’alguns dogmàtics i sectaris. He dit a aquests amics que record molt bé tots i cada un dels atacs que he hagut de sofrir per part d’aquests sectors marginals i retardataris. Qui signa aquest article serva, sortosament, una bona memòria històrica, i els meus llibres d’assaig així ho demostren. Tots aquells que des de l´oportunisme polític han demonitzat la lluita per la República, el socialisme i l’autodeterminació ja han estat desemmascarats i són, amb nom i llinatges, en els llibres que he escrit per a servar la nostra memòria històrica.. No cal perdre més temps amb els envejosos i ressentits. La situació d´emergència en què ens trobam ens mana deixar de banda els problemes personals que pugui haver-hi entre les forces progressistes i fer pinya per tal d’aconseguir un canvi de la situació.

I a part de la necessitat imperiosa de deixar els personalismes a un racó hi ha l’obligació de continuar amb la lluita per la unitat de les forces nacionalistes i d’esquerra iniciada ja fa anys. En referència al Bloc, cal recordar que qui signa aquest article va ser un dels primers a començar la campanya per la constitució d´un bloc d´esquerra nacionalista com cal.

Possiblement la constitució del Bloc actual no respon encara a totes les aspiracions que hi havia i hi ha encara quant a una organització semblant al Bloc Nacionalista Gallec. Qui pot dubtar que ens hauria agradat veure les elits dirigents actuar d´una forma més decidida en referència a la unitat per a bastir una autèntica política de protecció mediambiental, de promoció de la llengua i que serveixi per a aturar les malifetes de corruptes, especuladors de tota mena i destructors i encimentadors de la nostra terra? Ens hauria agradat i hauria estat molt més sà, menys debats, discussions i bregues en referència a les cadiretes i molt més concreció de programes d´autèntic canvi social.

Fa més d´un any que escrivim articles i signam manifests en defensa de la incorporació d´ERC i altres col·lectius progressistes a la coalició PSM-EU. El darrer manifest per la unitat va ser el que signàrem Jaume Santandreu, Llorenç Capellà, Miquel López Crespí, Tomeu Martí, Llorenç Buades, Antoni Artigues, Pere Morey, Joan Guasp, Josep Suàrez, Gabriel Bibiloni i tants i tants intel·lectuals de les Illes i que vàrem presentar a finals de desembre de 2006 al monestir de la Real.

En aquests moments crítics per a la supervivència del nostre poble no seria lògic que deixàssim a mitges la feina feta en suport de les forces nacionalistes i d´esquerra. Que l´actual coalició no és tan perfecta com voldríem? Evidentment que no. Tot és millorable i tenim molt de temps per endavant per a aconseguir l’autèntic bloc de lluita i resistència que necessitam.

Quan hem signat el manifest, ho hem fet amb plena consciència de les mancances que encara cal solucionar. Segurament, si s´aconsegueix tornar a enllestir un nou Pacte de Progrés més valent, més avançat que el que va perdre l´any 2003, haurem de ser vigilants amb els polítics que haurem situat en la gestió del poder polític. Molts dels intel·lectuals i professionals que donam suport al Bloc ho tenim ben clar, i ningú no ens ha d’advertir que els perills que poden derivar-se d´una manca de control democràtic i de vigilància. No s´ha de repetir la desil·lusió del passat. S’haurà de vigilar el compliment dels acords unitaris i exigir als membres del Bloc que possiblement gestionaran el govern de les Illes, el Consell Insular i els nostres ajuntaments, un estricte compliment del programa aprovat.

Com a persones fartes de la destrucció ambiental feta durant aquests darrers anys, una destrucció realitzada a una escala sense precedents, volem que els futurs governs de progrés que es puguin constituir avancin en el camí d´aturar tanta bestiesa sense sentit. És necessari acabar amb la corrupció descoberta per la Fiscalia i que aquesta continuï amb les seves investigacions; és igualment urgent posar fre als atacs continuats a la llengua catalana. Pensam que som molts els que no volem mudar de polítics només per raons estètiques. Volem, com l’any 1999, anar molt més enllà dels canvis cosmètics, de les emblanquinades de façana, de posar uns professionals de la política en lloc dels altres, culs que només serveixen per a cobrar a finals de mes i per a encalentir les cadiretes. Ja n´hi ha prou de romanços i de fer demagògia barata. Volem solucions autèntiques als problemes que tenim plantejats com a poble i com a col·lectivitat en vies de destrucció.

Es tracta de no tudar els esforços de mobilització contínua que ha fet i continua fent la societat civil. Un nou pla d´ordenació territorial ha de ser tasca prioritària dels governats progressistes. Seria imperdonable que tant d´esforç per la unitat, per a encoratjar el votant d’esquerres, no es traduís en un canvi real de la societat i tot continuàs igual, amb més grues, més construcció, més desbarats urbanístics i mediambientals. Per això el suport a les candidatures del Bloc per Mallorca no són cap xec en blanc. Ans al contrari, la societat civil, els col·lectius que són al carrer, demanen un canvi autèntic en la situació de degradació actual. Un canvi que ens permeti aturar el procés de destrucció dels nostres minvats recursos naturals, protegir el territori, avançar en la democratització de la societat, en camí d’ampliar les quotes d’autogovern i salvaguardar la cultura catalana amenaçada per l’actual procés d´involució política.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Escriptors catalans de Mallorca i recuperació de la memòria històrica - Maria Antònia Munar recomana l'obra de Miquel López Crespí - Homenatge a Josep M. Llompart

Turmeda | 17 Gener, 2009 13:42 | facebook.com

Recoman la lectura del llibre a tothom, ja sigui per obtenir noves dades o reprendre les oblidades sobre la nostra cultura, com per fer-ne una lectura crítica de les seves opinions agosarades i provocadores de tot tipus de sentiments. De ben segur que qui llegeixi el llibre no en quedarà alié. Esperem que obres com aquesta serveixin per conscienciar el poble de les malifetes que hem patit i per mesurar la importància d'aquest escriptor compromès amb el país. (Maria Antònia Munar)


Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart



Coberta del llibre de Miquel López Crespí Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart.

Per Maria Antònia Munar, expresidenta del Consell Insular de Mallorca. (1)

Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946) és un dels escriptors més guardonats de les lletres catalanes i ha publicat més de quaranta llibres de narrativa, poesia, teatre, memòries, novella i assaig ( L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970, No era això: memòria política de la transició, Acte únic, Rituals, Estat d'excepció, Breviari contra els servils, etc). També ha collaborat amb centenars d'articles a diversos mitjans de comunicació escrits (Diario de Mallorca, Última Hora, Diari de Balears, El Mundo-El Día de Baleares, El Mirall...).

Vos he de dir que aquest escriptor i polític pobler manté un compromís important per la llibertat del nostre poble i per la defensa del català. Podem considerar-lo un escriptor rebel i, amb afecte, vos diria d'ell que és un escriptor guerriller i insubmís, tenint en compte la seva condició marxista (...) Recordem que ell és l'home que amb motiu de la Diada Popular per la Llengua va manifestar en nom de tots els presents la voluntat de més autogovern, de més ús social de la nostra llengua, de més reconeixement de la pluriinsularitat, de més mitjans de comunicació en català i de més reconeixement del català a Europa. És per aquesta raó que és per mi un honor poder fer la presentació d'aquest llibre. L'autor aporta dades que serveixen per descobrir la realitat dels nostres lletraferits més compromesos. Mitjançant un llenguatge directe, converteix l'obra en una eina de consulta per a lectores i lectors que desitgen descobrir una realitat de Mallorca que encara desconeixen i que poden o no compartir, però que els ajudarà a comprendre els compromisos polítics dels seus literats mallorquins.

Miquel López Crespí és un dels escriptors més guardonats de les lletres catalanes en totes les seves vessants, poesia, narrativa, novella, assaig, teatre... Com a polític, és un dels qui més m'han criticat a través dels seus escrits d'opinió publicats als mitjans de comunicació de Mallorca. He de dir, emperò, que aquestes crítiques em serveixen per enfortir, rectificar o continuar les tasques que haig de dur a terme com a Presidenta del Consell de Mallorca, evidentment, amb la voluntat de millorar i no pas de caminar cap a la marginació política. Així doncs, malgrat les dificultats d'un procés polític de vertader compromís amb el destí de Mallorca, finalment vencerà la força de la raó per damunt de la raó de la força perquè el poble sap que li convé i que és ell mateix qui pot decidir el nostre futur.

Els capítols que conformen l'obra es fan curts tot i que serveixen per fer un exercici de memòria històrica nacional i per recuperar els autors mallorquins dedicats a la lluita constant per la vertadera cultura i llengua de la nostra terra i aquells que han contribuït a eliminar l'estigma mallorquí de l'autoodi.

Literatua mallorquina i compromís polític és un personal punt de vista que ens acosta a una part de la història dels nostres escriptors. Crespí se serveix de la seva biografia per donar un context particular a cada capítol i submergeix el lector, en aquest cas lectora, dins d'un passat únic. Aquest llibre és la història de com la política ha influït els nostres literats i com han fet ús de la seva ploma per crear consciència política al llarg del temps.

Llegint-lo descobrim les injustícies dels falangistes, els sotracs i les penúries d'alguns escriptors per fer-se escoltar i el silenci que durant anys ens ha sotmès el franquisme. Gràcies a aquestes pàgines, coneixem la persecució dels nostres escriptors intellectuals que es jugaren la feina i la llibertat per defensar els drets humans i la nostra llengua, entre aquests, Josep M. Llompart va ser el puntal que l'encoratjà per seguir escrivint i per presentar-se a diferents premis, d'aquí ve l'homenatge.

El llibre és un recorregut pel passat que permet entendre la lluita per la llibertat cultural del temps franquista fins als nostres dies. Passant pel cinema, la poesia, la novella, el teatre -no se'n deixa cap-, fa una immensa crítica i repassa amb nostàlgia un temps que ja no tornarà. Perquè la lluita encara no s'ha acabat, tot i que avui en dia han canviat els objectius. Encara hem de seguir fent feina per dignificar i promoure la tasca dels nostres escriptors, artistes i intellectuals contemporanis.

Queda molt per fer a Mallorca i per als mallorquins i, per això, no podem enyorar un temps passat de feina clandestina ni mitificar uns anys de resistència política, sense continuar la lluita diària per la cultura o sense que els institucions oficials -que tant de rebuig generen a López Crespí- continuïn implicant-se. És feina dels intellectuals però també de les institucions que ens governen seguir lluitant per la llibertat cultural i lengüística. Perquè la cultura viva significa treballar per Mallorca. Vol dir fer i no dir. Suposa construir el nostre futur.

Literatura mallorquina i compromís polític insta a recuperar l'encís de la cultura popular versus la cultura de les classes dominants mallorquines. (...) Sense embuts i sense omissions explícites, diu les coses a la cara i amb valor. López Crespí parla de la revista Triunfo com un eix fonamental per a la democràcia, de la seva estada a la presó de Palma, dels inicis de de l'Obra Cultural Balear (una iniciativa de Francesc de Borja Moll que serà homenatjat pel Consell de Mallorca en la Diada d'enguany) i de la seva feina per fomentar la llengua i la cultura autòctona. En definitiva, és un escriptor apassionat.

Miquel no oblida reflectir, per altra banda, els problemes dels escriptors mallorquins per traspassar la línia de la mar i per assolir un públic més ampli. Els escriptors mallorquins tenen dificultats per representar Mallorca fora de la nostra illa i per poder viure de la seva feina. Els nostres autors teatrals, poetes i novellistes han sofert el menyspreu constant per ser considerats autors d'una literatura regional i de segona. Precisament, des del Consell de Mallorca sempre hem volgut que es faci sentir la veu dels nostres mallorquins. Es tracta d'això, de posar la nostra cultura al nivell que es mereix mitjançant el compromís amb el poble. Volem un món literari allunyat del provincianisme que tan durament critica Miquel López Crespí i alçar la nostra literatura a un alt nivell.

Recoman la lectura del llibre a tothom, ja sigui per obtenir noves dades o reprendre les oblidades sobre la nostra cultura, com per fer-ne una lectura crítica de les seves opinions agosarades i provocadores de tot tipus de sentiments. De ben segur que qui llegeixi el llibre no en quedarà alié. Esperem que obres com aquesta serveixin per conscienciar el poble de les malifetes que hem patit i per mesurar la importància d'aquest escriptor compromès amb el país.

(1) Presentació de Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart dia deu de setembre de 2003 en el saló de sessions del Consell Insular de Mallorca.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

La resistència antifranquista i els escriptors mallorquins (1973) - Blog de l'escriptor Miquel López Crespí

Turmeda | 17 Gener, 2009 09:25 | facebook.com

Ja de bon començament s'establiren algunes diferències entre reformistes i grups revolucionaris. En Manolo Cámara (PCE) volia supeditar el combat concret dels barris a les directrius d'en Carrillo que li arribaven de París. I la majoria dels reunits a Son Macià, volent lluitar per la democràcia, exigíem una total independència de les organitzacions de base (associacions o sindicats) envers els partits. A més, l'objectiu dels Cercles d'Obrers Comunistes (COC) o les JOC anava més enllà de la simple lluita per una democràcia formal. (Miquel López Crespí)


1973: la fundació de les primeres Comissions de Barri de Palma (Mallorca). Assemblea secreta a Son Macià.



1976. Roda de premsa clandestina dels comunistes de les Illes (OEC) en la casa particular de l'escriptor Miquel López Crespí. D'esquerra a dreta, Jaume Obrador, màxim dirigent de barris de l'OEC i principal impulsor del moviment veïnal a Ciutat, Miquel López Crespí, cofundador de la revista dels comunistes Democràcia Proletària i de les primeres comissions de barri i Josep Capó, secretari general de l'OEC.

Un poc abans de la detenció de Lieta López (octubre de 1974), en un primer de maig celebrat en clandestinitat, creàrem les primeres comissions de barri. La reunió secreta tingué lloc a un petit bosc que hi havia ben a prop de S'Indioteria (Son Macià) l'any 1973. Com de costum, muntàvem aquestes reunions amb les dones i els fills per a dissimular. Per Son Vida, rere el cementeri de la Vileta (on també realitzàrem trobades semblants), fèiem el mateix.

Entre la gentada que s'hi va presentar (cinquanta o seixanta persones, per a lluitadors que sempre ens havíem trobat de tres en tres allò era un veritable exèrcit!), record alguns militants del PCE (algunes de les germanes Thomàs -na Clara i el seu home, en Joan Seguí-). El PCE (internacional) també hi va portar mitja dotzena de militants (entre ells, "El Sordet" [Francesc Frau] i la muller...). Jo hi vaig anar amb un company de "Lluita de Classes", donant suport a les posicions dels inicials simpatitzants dels Cercles d'Obrers Comunistes i les JOC (Francesc Mengod). Maria Sastre i Jaume Obrador -que amb els anys serien dos destacats dirigents i militants del comunisme mallorquí (OEC)- eren part fonamental d'aquells embrions d'associacions de veïnats.

Malgrat l'afinitat d'interès que ens unia en la lluita per la llibertat, ja de bon començament s'establiren algunes diferències entre reformistes i grups revolucionaris. En Manolo Cámara (PCE) volia supeditar el combat concret dels barris a les directrius d'en Carrillo que li arribaven de París. I la majoria dels reunits a Son Macià, volent lluitar per la democràcia, exigíem una total independència de les organitzacions de base (associacions o sindicats) envers els partits. A més, l'objectiu dels Cercles d'Obrers Comunistes (COC) o les JOC anava més enllà de la simple lluita per una democràcia formal. La batalla contra del capitalisme era ben present en els plantejaments que va fer en Francesc Mengod. S'establí una forta polèmica entre en Cámara i el futur president de la Federació d'Associacions de Veïnats. Estiguérem a punt de no arribar a cap conclusió i marxar cadascú per la seva banda.

Començava a néixer el moviment ciutadà que tanta importància adquiriria amb el transcórrer dels anys. Alguns companys de barriades ja estaven ben organitzats. Cada u treballava en el seu raval. Els que vivíem al centre de ciutat ho teníem més complicat. Així i tot muntàrem la Comissió Centre, amb na Clara Thomàs, en Joan Seguí, uns militants del PCE(i) i diversos companys de les JOC (Joventuts Obreres Catòliques). Fèiem les reunions al carrer (plaça del Capítol, pista dels Patins). A vegades a l'església de Sant Magí o dins bars en què no hi hagués gaire gent.

Un horabaixa, reunits al Bar Nilo, la Comissió Centre decidí ajudar els companys del Puig de Sant Pere. Allà hi havia na Joana M. Roca, en Manolo Cabellos, en Pere Tries, exbatle nacionalista d'Esporles... Per aconseguir entrar en contacte amb més gent pensàrem posar en pràctica una idea genial. Amb l'excusa de fer unes enquestes, aniríem casa per casa fent preguntes. Així podríem arribar a conèixer diversos sectors de la població d'origen popular...

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Poetes catalans: transició i postmodernitat - Blog de l'escriptor López Crespí

Turmeda | 16 Gener, 2009 15:55 | facebook.com

La reforma del règim s'havia anat consolidant i els oportunistes que en temps de la transició havien abandonat qualsevol idea de canvi social començaven a fruir intensament dels bons sous i tota mena de privilegis que el sistema oferia als seus gestors. La "memòria històrica", avui tan lloada per aquells que oblidaren i atacaren l'esforç de generacions i generacions de republicans i militants nacionalistes, era considera quelcom de nostàlgics i "extremistes radicals". El que privava era el "consens" amb el franquisme reciclat. L'oblit dels fets més destacats del moviment obrer i popular, de la lluita de les nacions oprimides de l'estat, era a l'odre del dia, presentat com a exemple de seny i "lucidesa política". (Miquel López Crespí)


Postmodernitat i marginació literària: Ferran Lupescu


És molt complicat a aquestes alçades de la nostra vida esbrinar l'any, el moment exacte que vaig entrar en contacte amb el poeta i investigador Ferran Lupescu. Record que va ser, si la memòria n'enganya, a mitjans dels anys vuitanta quan, amb altres companys del ram de la ploma i una munió de polítics i investigadors que no havien pujat al carro de la postmodernitat, portàvem endavant un suplement de cultura en un diari de Ciutat. Era una època fosca. La reforma del règim s'havia anat consolidant i els oportunistes que en temps de la transició havien abandonat qualsevol idea de canvi social començaven a fruir intensament dels bons sous i tota mena de privilegis que el sistema oferia als seus gestors. La "memòria històrica", avui tan lloada per aquells que oblidaren i atacaren l'esforç de generacions i generacions de republicans i militants nacionalistes, era considera quelcom de nostàlgics i "extremistes radicals". El que privava era el "consens" amb el franquisme reciclat. L'oblit dels fets més destacats del moviment obrer i popular, de la lluita de les nacions oprimides de l'estat, era a l'odre del dia, presentat com a exemple de seny i "lucidesa política". Els partits i organitzacions de l'esquerra revolucionària havien estat blasmats com a "organitzacions de quatre folls il·luminats" que "no tocaven de peus a terra". Els cínics i menfotistes, tota la colla de vividors del romanço que, juntament amb els hereus del franquisme, hem vist engreixar, satisfets, durant aquest darrer quart de segle, vinclaven l'esquena davant la patronal, els borbons i l'imperialisme mundial.

És quan, esmorteïda l'embranzida dels anys setanta, recuper lentament la meva antiga tasca d'escriptor. Aleshores, a part d'escriure articles de crítica literària i d'història, m'encarregava de les entrevistes amb els escriptors dels Països Catalans. Però en tractar-se d'un autor que tant t'ha influït i influeix encara en la meva vida és molt complicat concretar la data, l'any exacte d'aquesta coneixença. Sovint tenc la sensació, com quan parles d'Espriu, Lorca, Kafka, Brecht o Maiakovski, que som germans i ens hem alletat plegats. Pens que mai no podria arribar a esbrinar amb certesa, amb certa seguretat, el dia aquell que per primera vegada vaig llegir un poema d'Arxipèlag o de Cadàvers. Determinades "concrecions" quasi matemàtiques potser es poden fer amb gent i fets que t'han influït de forma minsa o superficial; però hi ha llibres, formes d'actuar, concepcions del món, pràctiques culturals i polítiques, que arriben a formar part tant i tant de la teva vida, condicionen de manera tan intensa el teu comportament quotidià, que, amb el pas del temps, es fa difícil dir d'aquell autor: "el vaig conèixer dia tres d'abril de l'any vuitanta quatre".

En el cas del poeta i investigador Ferran Lupescu seria simplificar massa reduir la seva coneixença a un dia i hora dels calendaris. En aquells temps foscos de la victòria de l'oportunisme i la postmodernitat de mitjans dels vuitanta va ser connectar amb una nova generació d'intel·lectuals de debò. Un raig de llum, en definitiva, quan ja començaves a defallir, a pensar que tants d'anys de lluita no havien servit de res, a no ser per engreixar els cínics i menfotistes. Crec que el conec de sempre, com si formàs part de la meva vida des de la meva infantesa, com si fos un més de la meva família, algú amb el qual has viscut d'ençà que obrires els ulls a la lluita per la llibertat i la independència. És el mateix que em passa amb clàssics com Anselm Turmeda, Gabriel Alomar, Joan Fuster o Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Tots ells, Lupescu inclòs, formen part de la gran família que ens manté desperts en aquest indret de la trinxera des d'on provam de combatre les insídies i constants envestides de l'enemic.

Ferran Lupescu és autor de poemaris únics i indispensables. En referesc a les obres L'últim dels dàlmates (autoantologia poètica 1978-1982), Vuit poemes desolats, Arxipèlag (Premi Acadèmia dels Nocturns 1986), Cadàvers (Premi Josep M. López-Picó 1996), La senyoreta elidida / Adam Smith, Regiones de Valencia y Murcia (Dolços lleures de la gleva), L'ombra de la lluna damunt la terra / Intensa rereguarda, Poemes del desert, L´últim amor del comissari Lupescu, Això s'anomena aurora (en curs d'elaboració)... En un article titulat "Ferran Lupescu i la poesia" publicat en El Mundo-El Día de Baleares el 14-XI-04, qui signa aquestes notes havia definit la producció del poeta i investigador com a "intensa". Evidentment, i això mateix havia quedat ben especificat en l'article, volia dir que Ferran Lupescu es dedica des de fa molts d'anys intensament a la literatura i a la investigació; que no és cap hobby. Lupescu ha treballat força anys en matèries d'història general i cultural dels Països Catalans, i és l'autor d'una de les millors històries del procés revolucionari soviètic que he llegit mai. Em referesc a Els dies d'un nou planeta: cronologia d'història soviètica (nov. 1917-març 1939), encara inèdita.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

López Crespí: memòria de Joan F. López Casasnovas, Maite Salord, Josefina Salord, Miquel Àngel Limón, Miquel Vanrell, Francesc Calvet, Damià Borràs, Elisa Fernández, Elisa Pons, Bartomeu Febrer...

Turmeda | 16 Gener, 2009 10:07 | facebook.com

Gramscià a la seva manera, Miquel Vanrell volia que les paraules es corresponguessin amb la pràctica i, incrèdul davant els pretesos avantatges de la bruixeria i la mítica creença en déus i essers d'un altre món, és a dir, la demagògia carrillista, exigia ètica i veritat, defensa dels principis, desinterès personal, pràctica esquerrana de veritat i no de boca enfora. Rebel, home crític, amb el seu tarannà despert i combatiu no podia, ni volia!, esser carn de canó de la mentida endiumenjada que practicaven i practiquen buròcrates i oportunistes. (Miquel López Crespí)


Miquel Vanrell en el record



Es Castell (Menorca): Miquel Vanrell, un dels principals activistes culturals de les Illes i Miquel López Crespí després d´una acció contra la guerra (es tractava de tapar amb el cartell “Aturem la guerra” la boca dels canons que podeu veure en aquesta fotografia de març de 2003.

Miquel Vanrell va ser un militant antifranquista molt proper al PCE. Però a començaments dels anys vuitanta no estigué d'acord amb certs aspectes polítics i burocràtics d'aquesta organització. En el seu conflicte amb el carrillisme illenc Miquel Vanrell va estar sempre amb els militants de base, amb els lluitadors autèntics, amb la gent que no volia obeir consignes sense sentit, instruccions de les "altures" amb els ulls tancats. Per a Miquel Vanrell i tota aquella colla d'esquerrans que sortiren de les xarxes del carrillisme, per davant de tot hi havia la veritat, el protagonisme del poble, els principis, l'ètica, i mai el cinisme, el menfotisme de tots aquells que, per a viure d'esquena dreta, tants els importava defensar avui una posició i demà una altra. Gramscià a la seva manera, Miquel Vanrell volia que les paraules es corresponguessin amb la pràctica i, incrèdul davant els pretesos avantatges de la bruixeria i la mítica creença en déus i essers d'un altre món, és a dir, la demagògia carrillista, exigia ètica i veritat, defensa dels principis, desinterès personal, pràctica esquerrana de veritat i no de boca enfora. Rebel, home crític, amb el seu tarannà despert i combatiu no podia, ni volia!, esser carn de canó de la mentida endiumenjada que practicaven i practiquen buròcrates i oportunistes.



A Miquel Vanrell el vaig cononèixer l'any 2001, quan l'Ateneu de Maó m'atorgà el Premi de Literatura per la meva obra Cercle clos. Posteriorment férem la presentació del poemari i ell, com de costum, comparegué vital i eixerit talment era el seu tarannà d'activista cultural de primera línia. El catorze de març del 2003 férem la presentació del poemari Cercle clos a la seu de l'Ateneu de Maó. Un mes abans la presentació, jo no hi vaig poder anar per motius familiars, se n'havia fet una a Ciutadella a càrrec de Joan F. López Casasnovas, Maite Salord i Miquel Àngel Limón. Sota un titular que deia "L'Ateneu presenta l'edició del poemari 'Cercle clos'", afegint: "Miquel López Crespí és l'autor de les trenta composicions guanyadores, les quals amb una tècnica directa i dura, fan referència a les vivències de l'autor". En una terra on sovint, si no ets amic de la camarilla de torn, ningú no informa del que fas, del llibre que has publicat o el premi literari que has guanyat, que a Menorca hi hagués gent que pel seu compte organitzàs presentacions d'obres teves, organitzàs l'acte, parlàs de forma elogiosa del teu llibre i que, encara més!, els diaris en parlassin, era un fet a tenir en compte i d'agrair. No sempre l'autor de les Illes rep aquestes mostres d'amistat desinteressada que tant ajuden l'autor, sobretot si aquest ha patit i pateix les campanyes de marginació i silenci del comissariat de torn.

La nota publicada el mes de febrer de 2003 al diari Menorca palesa aquest interès dels amics menorquins per la meva obra i la meva persona. Evidentment és una simple nota de premsa sense cap altra transcendència, tret de deixar constància que hi havia unes persones a Menorca que tenien per nom Joan F. López Casasnovas, Josefina i Maite Salord, Miquel Vanrell, Francesc Calvet, Damià Borràs, Elisa Fernández, Miquel Àngel Limón, Elisa Pons, Bartomeu Febrer, entre molts altres amics i amigues, que, lluny de l'autoodi tan conegut en el món de la ploma, es preocupaven de donar a conèixer la teva obra, uns guardonant els teus llibres, altres organitzant les presentacions i recitals i, per si mancava cap cosa, convidant-te a participar en els anuals Encontres de Poesia dels Països Catalans. Podíem demanar més?

Quan Miquel Vanrell em trucava per a avisar-me que m'havia enviat retalls de premsa del que havia sortit a Menorca, sempre em deia, sorneguer, coneixedor de les campanyes de silenciament que sovint patim els escriptors nacionalistes d'esquerra a les Illes: "Bé, ja has vist el que na Maite Salord, en Joan F. López Casasnovas i en Miquel Àngel Limón han fet a Ciutadella? Una excel·lent presentació del teu poemari, el llibre que edità l'Institut Menorquí d'Estudis". En efecte, no em podia queixar i tot el que han fet els menorquins i menorquines que conec ha estat per a mi una ajuda important, un suport per a portar endavant la meva obra que mai no els podré agrair com pertoca.

Un dels retalls que em va enviar Miquel Vanrell era, com he escrit més amunt, del diari Menorca. La nota de dia 11 de febrer de 2003, deia, fent-se ressò de l'acte que s'havia fet a Ciutadella: "La Casa de Cultura de Ciutadella acollí el passat dijous la presentació de l'Ateneu de Maó del poemari Cercle clos del poeta Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946), obra guanyadora dels premis Ateneu de Maó, Premi Joan Ramis i Ramis 2001.

'L'acte de presentació va comptar amb la participació dels professors Joan López Casasnovas i Maite Salord Ripoll en representació de l'Institut Menorquí d'Estudis, i en representació de l'Ateneu, Miquel Àngel Limón.

'L'obra, editada per l'IME és el número 11 de la col·lecció quaderns 'Xibau' de poesia, i compta amb la introducció de Maite Salord, la qual formà part del jurat qualificador juntament amb Damià Borràs Barber, Elisa Fernández Serrano, Miquel Àngel Limón Pons, Elisa Pons Guasch i Catalina Seguí de Vidal com a secretària.

'La presentació de Salord és una aproximació al poemari i el seu autor. Per una banda destacar el fet que es tracta d'un cercle clos, on els poemes fan referència a un món concret, fin si tot vivencial de l'autor, que s'exposa des de la primera composició per continuar fent un seguit de reflexions sobre els individus, una guerra i la vida després del desastre.

'Són uns versos contundents, eixuts, durs i inapel·lables. Es tracta de trenta peces, trenta anys que avui es poden presentar com a 'somni', amb 'hereus', vencedors. Però també parla d'un escriptor d''ofici' per la capacitat d'escriure uns versos 'contundents, eixuts i tanmateix capaços de captivar i establir lligams amb el lector".

Posteriorment a aquest acte de Ciutadella, l'Institut Menorquí d'Estudis i l'Ateneu de Maó n'organitzaren una de nova en la qual, aquesta vegada sí que vaig poder anar-hi, la presentació va anar a càrrec de Maite Salord. Record com si fos ara mateix que Maite Salord en va fer una sentida intervenció en analitzar de forma prou rigorosa el poemari Cercle clos. Aquesta presentació resta inclosa com a pròleg del poemari. Com de costum quan ets entre amics, la presentació i lectura de poemes van anar de primera i per uns moments, amb Josefina Salord, amb Joan F. López Casasnovas, amb els amics Miquel Vanrell i Francesc Calvet i tots els altres coneguts que vengueren a sentir poesia, s'establí aquella mena de comunicació sense paraules que fa que una persona carregui piles per a molts mesos. En Miquel Vanrell havia escrit un article en al diari Menorca de 14 de març de 2003 titulat "Un escriptor compromès" reproduint un poema del llibre i convidant la gent a venir a aquella trobada poètica. Sortosament tot funcionà a la perfecció, i novament s'establia entre la gent que havia vengut al local de l'Ateneu aquella mena de comunicació que fa que encara tengui sentit escriure poesia, lluitar per la bellesa, per a contribuir a bastir un món més just i solidari mitjançant la paraula. Allò tan conegut però sempre vigent que escrigué Blas de Otero en la negra nit franquista: "La poesía es una arma cargada de futuro".

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Sa Pobla (Mallorca) i el franquisme - Blog de l'escriptor López Crespí

Turmeda | 16 Gener, 2009 06:49 | facebook.com

Fotografies antigues.

Sa Pobla i la cultura en temps del franquisme


Els pobles, les classes populars, són sempre més intel·ligents que les dictadures. Si repasam els diaris i revistes dels anys quaranta i cinquanta veurem com, a sa Pobla, malgrat el domini aclaparador del més ferest nacionalcatolicisme i de Falange Española Tradicionalista y de las JONS, els sectors més dinàmics de la nostra societat sempre trobaven la forma, d'una manera o d'una altra, per fer arribar una mica de cultura autèntica a la població. Ja hem parlat en un article que sortí publicat recentment de l'arribada de Fellini a sa Pobla. Ara bé, l'encontre amb la cultura no venia tan sols de la mà de les produccions cinematogràfiques, de la lectura del món que el setè art ens oferia. Aquest només era un aspecte de la batalla cultural per a provar de sobreviure enmig de la ignorància i brutalitat políticocultural dels guanyadors de la guerra contra la República i la cultura catalana.


En el llibre de Miquel López Crespí Temps i gent de sa Pobla el lector pot anar aprofundint en molts d'aspectes de la nostra història local i veure moltes fotografies antigues. Unes de començaments del segle vint, altres del temps de la dictadura franquista.

Les activitats culturals que es feien a sa Pobla a mitjans dels anys cinquanta eren tan nombroses i diverses que encara avui dia ens sorprèn que quatre eixelebrats -aquells voluntariosos promotors-, poguessin fer tot allò: remoure una mica el que la dictadura volia fossilitzat, aturat en un temps inamovible sense perspectives de futur.

Fins i tot, com molt bé explica l'escriptor Alexandre Ballester en un article publicat en aquestes mateixes pàgines, els balls de Carnestoltes esdevenien un esclat de llibertat mal d'imaginar per al jovent actual. Aconseguir que actuassin a sa Pobla Josep Guardiola i Ramón Arcusa i Manolo de la Calva, el Dúo Dinámico significava una alegria infinita per al jovent d'ara farà quaranta anys. Com explica el conegut autor pobler: "Dins la foscor general d'aquells anys, de prohibicions i de restriccions polítiques i culturals, el període de la Quaresma era una mena de retorn a la més profunda negror, d'aires inquisitorials, de l'edat mitjana. Tots els perjudicis dogmàtics d'una fe cega i fèrrica, tornaven a ésser vigents durant la temporada més trista de l'any". Per això mateix un ball dins del Teatre Coliseum amb Josep Guardiola i el Dúo Dinámico era festa, alegria i llibertat. Això sí, segellada amb el permís de Govern Civil, de l'Ajuntament i de la Guàrdia Civil.


Sa Pobla mesos abans de la guerra civil. La República va provar de promocionar la dona, amb el dret al vot i a la cultura. El feixisme aturà en sec aquesta experiència que considerava idea dels "bolxevics".

Entre el caramull infinit d'activitats culturals en podem destacar algunes de curioses. El Cine Club (un Cine Club a sa Pobla en els anys cinquanta!) del "Club Cultural y de Ajedrez", anunciava la projecció de les pel·lícules El pequeño Fugitivo i Canciones Vascas. Després de les projeccions hi havia un interessant colloqui on es discutien els mèrits (o demèrits) dels films que s'havien vist. Pensem que aquests col·loquis (un mínim espai de llibertat en plena dictadura franquista) tan sols es veurien a Ciutat a mitjans dels anys seixanta (deu anys més tard que a sa Pobla!). Pel mes d'abril de 1957 la revista Vialfás lloava la figura de Miquel Costa i Llobera en un excel·lent article de Miquel Castanyer. Costa i Llobera havia mort sobtadament a Ciutat el dia 16 d'octubre de 1922 en el convent de les Tereses. Com diu Llompart de la Peña en el seu llibre La literatura moderna a les Balears: "Se celebrava missa solemne amb motiu de les festes centenàries de la canonització de la santa titular... Aleshores esdevingué la catàstrofe. Cop en sec el predicador [Costa i Llobera] va emmudir i, lentament, a anar desplomant-se dins la trona. Quan, passats els primers moments d'estupor, anaren a alçar-lo, era mort". Posteriorment el cadàver de l'insigne autor va arribar en tren a sa Pobla. La fúnebre comitiva que l'acompanyava, seguí camí fins el cementiri de Pollença, on va ser soterrat. Amb l'homenatge que el senyor Miquel Socias va fer a la memòria de l'illustre escriptor, s'honrava també la nostra llengua i cultura. Com va escriure Llompart de la Peña en el seu assaig Els nostres escriptors: "Miquel Costa i Llobera és la primera gran figura que apareix en el marc de la literatura moderna de les Illes. Va aportar a la literatura catalana un llenguatge poètic de qualitat perfecta, una tècnica magistral de versificador i algunes visions essencials de paisatge com a expressió d'un profund sentiment elegíac, tan delicades, tan pures i d'un lirisme tan intens, que probablement no tenen parió dins la nostra poesia".


Amb la victòria del feixisme les dones mallorquines tornaren al seu lloc "natural", és a dir a la llar, la família i la màquina de cosir. En la fotografia podem veure una escola poblera on s'ensenyava les dones a cosir.

Una mica més endavant, i dins del mateix any 1957 que comentam, un rumor que ningú no podia creure feia referència a la possible construcció d'una escola de música a sa Pobla. Amb el temps, l'Escola Municipal de Música de sa Pobla creada gràcies a l'esforç desinteressat del professor i compositor Gaspar Aguiló, esdevingué una realitat.

La "Congregación Mariana" servia en aquell any 1957 per a les trobades i representacions teatrals (ben vigilades per l'esgésia, evidentment!). Els dies 21, 22 i 23 d'abril s'estrenaven dues obres: Mestre Quel es curandero i Los apuros de Don Juan Tenorio, aquesta darrera una sátira escrita per Emilia Gallardo. L'actor principal de l'obra de la senyoreta Gallardo va ser el Felicià Bonnín. Posteriorment hi hagué vetllada musical a càrrec del quartet pobler "Los Panchos", conjunt musical format pels joves Antoni Rodríguez, Pere Crespí, Francesc Rodríguez i Julià Gallardo.

El mateix dia 23, commemorant la "Fiesta del Libro", el senyor Miquel Bordoy Cerdà parlà de l'immortal obra de Miguel de Cervantes en una conferencia titulada "La cuarta salida de Don Quijote". A l'horabaixa i en el cinema "Coliseum" (Can Pelut) es va projectar la pel·lícula Don Quijote de la Mancha. Hi anàrem una munió d'allots de les escoles i de l'Institut de sa Pobla. Qui signa aquest article tenia aleshores deu anys i tot eren descobriments: el cine, els llibres "per a grans" (nosaltres encara llegíem i fèiem intercanvi de "tebeos"), les conferències, el teatre, la música popular i la música clàssica, els glossats... Joves com érem, curiosos, com la jovenalla de totes les èpoques, el nostre esperit era com una esponja oberta a tots els descobriments. Tantes ganes hi havia d'aprendre i de saber!

El pintor Josep Coll Bardolet, que es va haver d'exiliar de Catalunya en entrar les tropes franquistes i que feia uns anys residia a Valldemossa, era a sa Pobla per pintar temes relacionats amb sa marjal. Igualment, en el número 7 de la revista Vialfás s'informava que el funcionari de l'Ajuntament de sa Pobla i col·laborador de la publicació, l'escriptor Alexandre Cuéllar, havia rebut una "menció extraordinària" en el premi de teatre "Carlos Arniches 1956" que lliurava l'Ajuntament d'Alacant. Per no sé se quines estranyes circumstàncies, els autors teatrals poblers (Cuéllar, Ballester...), les representacions teatrals a la Casa de la Congregació o en la plaça del Mercat tengueren el seu efecte en un jovenet anys que anava amunt i avall, cercant cultura de forma instintiva. Anys més endavant, qui signa aquest article guanyaria el primer premi de teatre en català "Carles Arniches" lliurat també a Alacant per la meva obra Ara, a qui toca? Després vendrien moltes altres obres de poesia, novella, teatre i assaig. I molts d'altres premis. Ben cert que alguna cosa degué quedar en l'esperit dels joves d'aquell temps. Les sessions de cine, les representacions de teatre, les festes de Sant Antoni amb la màgia dels foguerons i de les cançons de sa marjal, la revista Vialfàs, la Biblioteca de la Caja de Pensiones para la Vejez y de Ahorros, l'Escola Municipal de Música dirigida pel professor Gaspar Aguiló, les lliçons dels mestres de l'Escola Graduada o de l'Institut, el paisatge pobler, la llengua catalana parlada per aquelles gernacions d'homes i dones de la pagesia ens anaren fent talment com hem arribat a ser. I per res del món no canviaríem aquesta sana influència cultural viscuda i assimilada a sa Pobla!

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

 
Powered by LifeType - Design by BalearWeb