Turmeda | 12 Gener, 2009 10:31 |
Ha passat tant de temps d'ençà el famós "any de sa neu"! Per a nosaltres, els infants, la nevada va ser un esdeveniment per a recordar tota la vida. Mai no havíem vist tanta de neu junta, de tanta alçada. Els records que tenia abans de la neu eren quelcom d'evanescent i fonedís: queien flocs, però es fonien abans de prendre forma. El 1956, la màgica blancor es va mantenir, oh miracle! més d'un dia sense fondre's, acumulant-se per moments, arribant a alçades properes al metre. (Miquel López Crespí)
L'any de la neu
Ha passat tant de temps d'ençà el famós "any de sa neu"! Per a nosaltres, els infants, la nevada va ser un esdeveniment per a recordar tota la vida. Mai no havíem vist tanta de neu junta, de tanta alçada. Els records que tenia abans de la neu eren quelcom d'evanescent i fonedís: queien flocs, però es fonien abans de prendre forma. El 1956, la màgica blancor es va mantenir, oh miracle! més d'un dia sense fondre's, acumulant-se per moments, arribant a alçades properes al metre. Al matí (era a començaments de febrer de 1956), just acabats d'aixecar-nos del llit, ens arribava als genolls. En alguns indrets ja ens tapava! En aquell temps, la meva família ja havia deixat la botiga del carrer de la Marina (al costat de Can Miquel Pancuit, davant Can Pelí) i, morts els avis materns (els padrins de can Verdera), ens mudàrem a viure al gran casalot que tengueren en el carrer de la Muntanya. És la primera mudança de la qual serv una exacta memòria. Record que aquell febrer del cinquanta-sis feia un fred sec, que t'arribava fins al moll dels ossos. Però aleshores les cases de sa Pobla estaven ben assortides de material per al foc. Tothom tenia (normalment en el corral, damunt la soll), el "llenyer". Amb grans feixos de pi procedents d'Aucanada o de qualsevol indret de la badia d'Alcúdia (en aquell temps sense hotels) o de llenya d'ametler, mai no hi havia por de patir fred. A mitjans dels cinquanta a moltes cases (i a la nostra també) existien encara nombrosos forns familiars on les àvies i la mare feien el pa, acabat de pastar en les tradicionals "pasteres" mallorquines. El pa o les coques de verdura (amb pebres o amb sardines), les típiques espinagades de sa Pobla amb anguiles, coentes o no, les panades... Forns que tenien diverses utilitats (a part de servir per a fer aquell pa tan especial que ja no es troba enlloc): en moments de festa familiar (casament, naixement d'un fill o filla), servia igualment per fer un tipus de porcella única, ben rostideta, en el seu punt exacte (punt que mai més no hem trobat tan ben aconseguit).
Dèiem una mica més amunt que l"any de sa neu" agafà els poblers ben proveïts de llenya (material que mai no mancava en el "llenyer"). A part de la gran quantitat de feixos (pi, ametler, bocins d'alzina...) que teníem a les cases, cal recordar que per a combatre el fred també s'empraven alguns altres sistemes (complementaris). Qui no recorda les estufes que funcionaven amb serradís o les restes de la molinada del raïm? Existia igualment (malgrat la possibilitat de molestes emanacions i evident perill per a la salut) el braser de carbó (carbó de llenya, el més comú, o de pedra, que era el que empraven els ferrers). A casa meva, a part del llenyer teníem una d'aquestes útils estufes de serradís... Fred no en patirem, el famós "any de sa neu"! El problema era quan sortíem al carrer, a jugar a fer homenots o a lluitar en la ineludible batalla de bolles de neu amb els amics del carrer. Parlam de tota aquella colla amb calçons curts (ells) i trenes amb llacet (elles), amb la qual vaig passar els millors anys de la meva infantesa poblera. En Joan Retich (amb el pare del qual anava a repàs, a les golfes de casa seva en el meu carrer, el carrer de la Muntanya) era un bon amic. No en parlem de les batalles amb els cosins de Can Verdera (en Miquel Crespí, que després seria famós jugador de futbol, entrenador de vàlua reconeguda). Molts dels noms dels meus enyorats amics poblers s'han esvaït amb el temps... Han passat ja més de quaranta anys! En resten, de dies tan lluminosos (per l'alegria, perquè no anàvem a escola, perquè érem els senyors del carrer), unes fotos mig esgrogueïdes, màgiques per les evocacions que em porten a la memòria. Però el rodet de la vella màquina de retratar (i que el meu oncle José López havia arrossegat pels fronts de batalla de tota la península, quan lluitava en favor de la República) s'acabà abans de poder retratar l'homenot de neu que havíem fet just davant de casa meva. Quina llàstima tot plegat, no poder servar el record d'una "obra mestra" de l'escultura. Hi treballàrem a fons, aquell matí de febrer de l'any 1956. En Joan Grau, el mestre, que ens va veure feinejar emocionats, ens donà certes instruccions imprescindibles: posar-li una bufanda vella pel coll (no fos cosa que es costipàs!), una jaqueta de no se sap quin segle pretèrit, mig arnada, plena de forats. Na Pedrona Crespí ens portà una granera vella, una altra al·lota un bocí de fusta que ens serví de nassot. La meva cosina, Imeria López amb una pala de ferro que manejava com podia, anava enfortint aquell homenot colpejant aquí i allà... Una meravella, l'escultura que bastírem entre tots! Més tard l'haguérem de defensar contra l'enveja de les colles d'al·lots d'altres carrers (els "contraris" del carrer de l'Escola, els que venien a atacar-nos amb bolles procedents d'indrets tan "llunyans" com la plaça Major). Però l'alegria va ser grossa. Pares i mestres (aquell dia no vàrem tenir escola) ens miravem satisfets en veure tanta alegria i animació pels carrers del poble estranyament vestits de blanc, curulls de rialles esponeroses. El mestre Nicolau Socies ens recomanà de no fer-nos mal amb el llançament de les bolles de neu... Però no ens férem mal!
Anys endavant, consultant els meus arxius, la premsa de l'època, no he pogut deixar de constatar com és de trista la notícia que en resta en els diaris (quan hi resta alguna cosa). La premsa de Ciutat de dia 4 de febrer de 1956, sota el títol "Nieve sobre la isla", deia, deixant constància oficial d'aquests fets que relatam (uns dels més importants de la nostra vida!): "En diversos puntos de las cordilleras y costas la nieve ha cubierto por completo el paisaje, y si ayer, mediado el día, el sol logró rasgar el opaco gris nuboso que encapotaba el cielo, hoy la grisácea techumbre ha puesto una luminosidad exótica sobre Mallorca.
'En Manacor la nieve alcanzaba dos palmos y medio que cubrían por completo las calles; en Formentor y Alcudia la nieve alcanzaba los 50 centímetros de grosor".
Del llibre Temps i gent de sa Pobla (Col·lecció Uialfàs, Ajuntament de sa Pobla, 2002). Pàgs. 189-191.
Turmeda | 12 Gener, 2009 06:25 |
13 vídeos: Lenin, Trotski, Rosa Luxemburg, Fidel Castro, Stalin...
La socialdemocràcia europea no ha sabut crear –ni abans ni ara– una cultura nacional d’esquerres, distinta i alternativa a la burgesa. Els cants internacionalistes van servir de ben poc quan els mandataris dels estats van posar damunt la taula la defensa dels interessos particularistes de cadascun tant en la primera com en la segona guerra mundial. (Joan F. López Casasnovas)
Quan la revolució s’ha fet vella
Per Joan F. López Casanovas, escriptor
El cinquantè aniversari del triomf de la revolució cubana (1958) mourà segurament reflexions sobre les llums i ombres del model castrista. No pretenc dir-hi la meva, però l’avinentesa em fa recuperar alguna nota de lectura antiga i en una d’elles trob que Rosa Luxemburg, després de la II Internacional (1874), opinava que l’alternativa al capitalisme no podia ser tan sols política, sinó que calia anar sembrant al mateix temps, o fins i tot amb anterioritat, les llavors d’una cultura alternativa de les classes subalternes i, per suposat, fer-les florir fins que aquesta cultura esdevingués hegemònica. En aquesta línia, aquells revolucionaris europeus a cavall dels dos darrers segles passats van dedicar molts esforços per aixecar institucions (ateneus, cases del poble, mutualitats, cors o esbarts cantaires, centres d’esbargiment, etc.), així com també publicacions i fins i tot escoles.
El règim de partit únic a Cuba coarta la llibertat. No ho discutesc. Quan R. Luxemburg criticava la tàctica dels bolxevics, arran de l’Octubre roig, ho feia en la convicció profunda que sense una premsa lliure i desproveïda de traves, sense una vida associativa i assembleària lliure de coaccions, és impensable que l’hegemonia de les classes populars arribi a congriar-se. La llibertat reservada als partidaris del govern, als membres d’un partit, als seus "militants", per nombrosos que siguin, no és llibertat. Si la vida pública dels estats amb llibertats restringides és tan esquifida i pobra, tan esquemàtica i estèril, és perquè l’exclusió de la democràcia asseca les fonts vives de tota riquesa i progrés.
dBalears (11-I-09)
Amb l'abandonament de les idees de la revolució (Trotski aquí va ser clarivident i va escriure La Revolució traïda), amb la fi del poder dels consells obrers i la burocratització del partit, també fineix la llibertat de creació revolucionària i l'experimentalisme dels primers anys del poder soviètic. (Miquel López Crespí)
Trotski i la cultura. La cultura revolucionària soviètica dels anys 20
Tornant als debats referents al Proletkul, recordem que Trotski, juntament amb tota la vella guàrdia bolxevic, és el més ferm defensor d'una organització d'avantguarda dels treballadors, però neguen la possibilitat que el proletariat s'organitzi en destacament d'avantguarda cultural talment com ho ha fet en el camp polític. Altres enfrontaments de Trotski s'esdevenen amb els corrents estrictament "formalistes", per exemple, el grup de renovació lingüística i literària en el qual fan feina, per exemple, R. Jakobson, autor de La poesia moderna russa, B. Eichnenbaum, que va escriure La melodia del vers líric rus...
La direcció dels bolxevics té greus problemes amb investigadors de la talla de V. Propp, A. Skaftimov i, sobre tot, Víktor Sklovski. En el llibre de Víktor Sklovski traduït a l'espanyol com a Cine y lenguaje (Barcelona, Anagrama, 1971), a part d'interessants articles analitzant els primers anys del cinema soviètic, amb opinions sobre Eisenstein, Kuleixov o Dziga Vertov, podem copsar molt bé els motius dels atacs de Trotski i una part del partit bolxevic contra el que anomenen "formalisme cosmopolita". Els atacs de Trotski contra el "formalisme poètic" es basen en les concepcions que els formalistes tenien del fet literari i poètic que, com es pot comprovar, comparteixen alhora una part dels futuristes i dels nous directors de cinema, especialment Eisenstein i Vertov, per dir solament uns noms. Poetes formalistes i cineastes consideren el llenguatge artístic, sigui literari o cinematogràfic, com a objecte de feina vàlid en si mateix. Consideren l'obra igualment com un procés en construcció i volen que l'obra rompi amb l'automatisme de la percepció clàssica. Són partidaris de l'experimentació rupturista del llenguatge literari, pictòric, musical, teatral o cinematogràfic. Trotski creu, al contrari, que segons quina mena d'experimentació pot allunyar l'art de les masses populars i s'aferra a l'exemple del que la burgesia ha aconseguit fins ara. La discussió encara és oberta i, com és de suposar, els materials dels debats són prou abundosos. El cert és que amb la consolidació de la tendència estaliniana s'afermen igualment els components conservadors de la cultura soviètica. Recordem que és una època en la qual molts intellectuals procedents del tsarisme, militars, professors, economistes, arquitectes, s'apunten als bolxevics. Nous "comunistes" que aprofiten la situació de poder assolida per a atacar i en alguns casos perseguir la "vella guàrdia" leninista i trotskista del disset i d'abans de la Revolució. Futuristes, formalistes, membres del Proletkul, els grups experimentals en tots els camps de la cultura són represaliats, silenciats i, com hem explicat, alguns acaben, com els mateixos trotskistes i anarquistes, a la Lubianka i en els camps de concentració que es comencen a estendre per tot l'URSS. Altres, l'exemple més evident és del poeta Maiakovski, se suïciden en no poder resistir més les pressions de la nova burocràcia.
L'aproximació al poeta escrita per Víktor Sklovski titulada precisament Maiakovski (Barcelona, Anagrama, 1972) illustra a la perfecció l'època i els debats que comentam. No en parlem d'aquell viatge al cor del poeta que podem seguir en les cartes d'amor de Maiakovski escrites a la seva companya, Lili Brik, recull que, amb el títol de Cartas de amor de Lili Brick publicà en espanyol Ediciones La Flor (Buenos Aires, 1970) i que, en plena dictadura franquista, compràvem d'amagat a les golfes de les llibreries de Palma o Barcelona. Amb l'abandonament de les idees de la revolució (Trotski aquí va ser clarivident i va escriure La Revolució traïda), amb la fi del poder dels consells obrers i la burocratització del partit, també fineix la llibertat de creació revolucionària i l'experimentalisme dels primers anys del poder soviètic.
Per a conèixer a fons els debats que sobre la nova cultura socialista tenien lloc a l'URSS abans de la degeneració estaliniana, llegíem munió d'obres al respecte. Record aquella interessant recopilació de texts dels formalistes rusos d'avantguarda titulat precisament Formalismo y vanguardia de Tiniànov, Eikenbaum i Xklovski editat per Alberto Corazón (Madrid, 1973), la història del teatre rus titulada El teatro ruso: del imperio a los soviets (Buenos Aires, Editorial Universitaria de Buenos Aires, 1965), Vanguardismo y realismo, de Piero Raffa (Barcelona, Ediciones de Cultura Popular, 1968) i tants i tants de llibres més que ens servien per a aprofundir en aquells debats.
Però el coneixement de la intensa lluita de classes cultural que s'esdevenia a l'URSS ens demostrava que no tot eren flors i violes en el camp de provar de bastir una cultura d'esquerres. Els esdeveniments de l'URSS i el que s'esdevenia en el món ens veia veure que la lluita contra l'herència del passat no era una tasca tan senzilla com podia semblar fent un seguiment superficial dels esdeveniments que des de la Revolució d'Octubre tenien lloc dins en el camp de la superestructura ideològica i cultural tant burgesa com socialista.
En el camp de la cinematografia ja no hi haurà noves provatures del tipus El cuirassat Potiomkim, La vaga o Octubre. Dziga Vertov serà silenciat. L'acusat nacionalisme rus de pellícules com Alekxandr Nevski o la premonició tenebrosa d'Ivan el Terrible ens fan veure amb claredat i sense cap mena de subterfugis com, per desgràcia, els anys de lliure creació creació artística, d'experimentació formal, de recerca en tots els camps de la cultura, han finit definitivament. Les avantguardes polítiques revolucionàries comunistes, els autèntics bolxevics, anarquistes o nacionalistes de les nacions oprimides de l'antic imperi tsarista, han estat brutalment silenciats. Amb les consignes de Stalin i Jdànov desapareix la sana influència del primer comissari soviètic de cultura, Anatoli Lunatxarski.
« | Gener 2009 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | |||
5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 | 11 |
12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 | 18 |
19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 | 25 |
26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 |