Turmeda | 31 Gener, 2009 12:32 |
Lluís M. Xirinacs ens fornia uns estris d´investigació, unes armes per a la recuperació de la memòria de la transició, del paper dels partits del règim, d´extrema utilitat. Ben cert que bona part de l´actual fornada de revolucionaris i d´independentistes d´esquerra dels Països Catalans han pogut arribar a la militància activa, a un determinat grau d´organització i compromís, gràcies a l´esforç fet pel malaguanyat Lluís M. Xirinacs. El suïcidi de fa uns mesos confirma, a tots aquells i aquelles que el coneguérem, a les persones que des dels anys setanta seguíem l’evolució del seu compromís, com és de terrible i costós, fins arribar a la mort, el combat per servar la memòria col·lectiva de les lluites d´un poble contra la cort de corifeus, servils i mistificadors que ens envolta. (Miquel López Crespí)
Homenatge a Lluís M. Xirinacs
L´oportunisme polític en la transició i la postransició
La recuperació de fets essencials de la transició, l´anàlisi del caramull de renúncies i claudicacions de l´esquerra oficial tal com han fet Carles Castellanos en l'imprescindible Reviure els dies. Records d´un temps silenciat (Pagès Editors, Lleida, 2003) o la trilogia de Lluís M. Xirinacs La traïció dels líders (Llibres del Segle) ha estat un treball prou difícil i complicat. A tall d´exemple i només per a palesar la punta de l´iceberg de com ha estat de complicat obrir escletxes en la murada de ciment armat que representava la versió oficial de la història de la restauració monàrquica, podria parlar de les campanyes rebentistes contra el meu llibre de memòries L´antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (Ciutat de Mallorca, El Tall Editorial, 1994).
Record com després de publicar aquell senzill llibre de memòria de la lluita antifranquista, el carrillisme neoestalinista ordí una brutal campanya de calúmnies, pamflets i tergiversacions en contra meva i en contra d´aquella obra. Al capdavant de la campanya rebentista hi eren antics dirigents del carrillisme illenc i sectors propers. Encara em costa entendre com Ignasi Ribas, per exemple, l'antic militant del carrillisme illenc (PCE), signà aquell tèrbol pamflet contra L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). No ens hauria d´estranyar. Els dirigents neoestalinsites procedeixen d'una vella tradició dogmàtica i de combat contra l'anarquisme i el socialisme entès com a poder dels treballadors (el POUM, el trotskisme...). Pensem en els Fets de Maig del 37 a Barcelona. Recordem les execucions de membres del POUM i de la CNT en temps de la guerra civil. Els casos més coneguts foren els assassinats d'Andreu Nin i de Camillo Berneri, per exemple. Una tradició de persecució i criminalització de l'esquerra revolucionària a la qual encara no han renunciat –no he vist mai un article seu denunciant aquests fets--, com es va comprovar amb el pamflet ple de mentides, calúmnies i tergiversacions que publicaren, sense cap mena de vergonya, el 28 d'abril de 1994 en un diari de Ciutat.
Com anava dient, a hores d'ara encara no m'explic l'origen de tanta ràbia i visceralitat contra l'esquerra revolucionària de les Illes. ¿O va ser precisament per això mateix, perquè ells en temps de la transició abandonaren tota idea de canvi social prosocialista, tota idea republicana, acceptant la reinstauració de la monarquia, que calia criminalitzar els partits que sí que defensàvem aquestes idees, cas de l'OEC, MCI, LCR, PSM o PSAN?
Quan llegia les brutors signades per Ignasi Ribas i els seus companys de campanya rebentista contra l'esquerra revolucionària no ho podia creure. A una Illa en la qual tots ens coneixem quasi com si fóssim de la família, els personatges abans esmentats s'atrevien a signar un pamflet on s'afirmava que els partits a l'esquerra del PCE i del carrillisme, és a dir, organitzacions marxistes i nacionalistes com MCI, OEC, LCR o el PSAN, només teníem com a funció, a les ordres del franquisme sociològic "i de vegades des del franquisme policíac, debilitar el Partit Comunista d'aleshores". Alhora que s'atrevien a signar aquestes calúmnies afegien, per a embrutar més la memòria dels antifeixistes de les Illes, que tots aquests partits només contribuïren a crear "confusionisme". I el combat abnegat de tants d'homes i dones només consistí en "declaracions de principis presumptament purs".
Mai no s'havia vist tanta ràbia i dogmàtica visceralitat contra uns coneguts militants esquerrans de les Illes! La brutor que signaven evidenciava a la vista de tothom que només acceptaven una aproximació a la història: la del PCE. Les altres aproximacions, els altres investigadors que no estiguessin al servei dels interessos sectaris del carrillisme, havien de ser perseguits i criminalitzats. Per als dogmàtics el pamflet que s'atreviren a publicar només tenia per funció desprestigiar els lluitadors antifranquistes que no fossin de la seva corda i, de rebot, justificar les seves particulars traïdes als principis esquerrans que, de boca enfora, deien defensar. Criminalitzant altres visions dels fets de la transició, amb totes les claudicacions de què foren responsables ells, la direcció del PCE aconseguia quedar com a aquella que realment sabia el que s'havia de fer.
Amb el pamflet publicat a Palma, aquells que conscientment o inconscientment donaven suport a la nefasta política del PCE (abandonament de la lluita per la República, Pactes de la Moncloa, acords amb el franquisme reciclat...) esdevenien botxins de la memòria històrica de l'esquerra alternativa de la nostra terra tot insultant el nom i els sacrificis de tants i tants abnegats combatents republicans. El pamflet que en contra nostra signaren Ignasi Ribas i afins embrutava i posava en qüestió no solament la meva feina política, sinó també, i això sí que ho consider prou greu i d'una indignitat total, el treball de centenars d'honrats militants de l'esquerra alternativa.
No era solament contra la meva persona i el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) que es bastí la campanya rebentista de 1994. Ignasi Ribas, i també Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida el que el volien era, com ja he dit, barrar el pas a la memòria de l'esquerra revolucionària de les Illes, demonitzant els escriptors que haguessin escrit algun llibre al respecte. Es pensaven que ho aconseguiren escrivint calúmnies i mentides en contra nostra. S'erraren a les totes. De res no serviren els seus pamflets i brutors. Mai no s'havien publicat tants llibres explicant les claudicacions del PCE en temps de la transició. Quant a la seva actitud dogmàtica i sectària, quedaren retratats per sempre davant l'opinió pública i acumularen damunt les seves espatlles un desprestigi del qual difícilment es recuperaran.
L´atac d´aquells anys no era solament a la línia de flotació de les avantguardes polítiques de l´esquerra revolucionària; la “unió sagrada” entre els franquistes reciclats, el carrillisme neoestalinista i la socialdemocràcia espanyola, juntament amb els sectors burgesos de les nacions oprimides, provava de liquidar rels intel·lectuals, els sectors culturals que portaven la flama de la lluita per una autèntica cultura democràtico-socialista a l´estat espanyol i nacional-popular a les nacions oprimides (i en part ho aconseguí; recordem, a tall d´exemple, el silenciament d´Ovidi Montllor, la desaparició de l´escena cultural del llegat nacional-patriòtic de Salvador Espriu). Recordem com, a finals de la transició, l´embranzida cultural d´esquerra arreu de l´estat aconseguí, sortosament!, soterrar el barat espanyolisme pseudoandalús, bona part de la falsa cançó flamenca, la rància superstructura de la “cultura” del torero i pandereta. L´Espanya imperial-franquista de la Lola Flores, Paquita Rico, Sara Montiel i la Marisol cedia el pas davant l´embranzida i la recuperació, a Andalusia, de la memòria de Blas Infante i Federico García Lorca.
La “unió sagrada” dels oportunistes en la transició no enterrava solament la pràctica i la memòria històrica de l´assemblearisme d´aquells anys de lluita, l´experiència organitzativa consellista i anticapitalista de les avantguardes populars de l´estat i Catalunya; també, dèiem, liquidava els moviments culturals del tipus de la Nova Cançó o el Congrés de Cultura Catalana que havien posat entre l´espasa i la paret l’herència cultural del franquisme. En els anys vuitanta, amb la pujada del PSOE al poder, és a dir, la socialdemocràcia espanyolo-andalusista dels Felipe González-Alfonso Guerra, es procedí a ressuscitar el pansit folklorisme de l´”Espanya eterna” que quasi havia estat soterrada.
Malgrat que els vividors del romanço, els especialistes en la mentida i la mistificació, els professionals de la tergiversació dels fets històrics feren tot el possible per minimitzar la potent carga explosiva que significaven i signifiquen les aportacions de Xirinacs a la recuperació de la nostra memòria històrica, l´editor Manel Costa Pau, un incombustible de la lluita pel socialisme i per la independència, anava publicant els volums que ens mancaven: La traïció dels líders (II) (Llibres del Segle, Girona, 1994) i La traïció dels líders (III) (Llibres del Segle, Girona, 1997).
Lluís M. Xirinacs ens fornia uns estris d´investigació, unes armes per a la recuperació de la memòria de la transició, del paper dels partits del règim, d´extrema utilitat. Ben cert que bona part de l´actual fornada de revolucionaris i d´independentistes d´esquerra dels Països Catalans han pogut arribar a la militància activa, a un determinat grau d´organització i compromís, gràcies a l´esforç fet pel malaguanyat Lluís M. Xirinacs. El suïcidi de fa uns mesos confirma, a tots aquells i aquelles que el coneguérem, a les persones que des dels anys setanta seguíem l’evolució del seu compromís, com és de terrible i costós, fins arribar a la mort, el combat per servar la memòria col·lectiva de les lluites d´un poble contra la cort de corifeus, servils i mistificadors que ens envolta.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)
Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)
Turmeda | 31 Gener, 2009 10:03 |
El govern espanyol continua sense anul·lar el judici a Companys
Ara diu que farà un acte per a reparar la figura del president de la Generalitat · La Comissió per la Dignitat es mostra insatisfeta
Quan Saura i la néta de Companys van reunir-se amb el ministre de Justícia espanyol, Mariano Fernández Bermejo, Esquerra va dir que ho considerava insuficient, i va criticar la llei de memòria història espanyola perquè no fa justícia als assassinats pel règim de Franco. Segons Esquerra, anar a Madrid a demanar justícia era 'un gest molt més a prop de la humiliació que no de la voluntat d'exonerar un president d'un país, i menys tractant-se de l'únic president democràticament elegit que morí afusellat en tota la conflagració del 1936-1945.'
El Ministeri de Justícia espanyol ha dit que faria un acte de reparació moral del president de la Generalitat Lluís Companys, després d'haver acceptat la petició de la seva néta, Maria Lluïsa Gally, i el conseller d'Interior, Joan Saura. El govern espanyol continua sense pronunciar-se, doncs, respecte l'anul·lació del judici sumaríssim que sentencià a mort el president, tal com demanen diverses entitats i organitzacions polítiques.
Josep Cruanyes, portaveu de la Comissió per la Dignitat, ha dit que, tot i que no sabien si aquest gest ajudaria o no, no és el que esperava l'entitat. 'De declaracions morals no en necessitem; el que necessitem és que s'anul·lin els processos i no estarem satisfets fins que això no passi.'
Cruanyes també ha dit: 'l'anul·lació del judici a Companys ha de ser el començament de l'anul·lació de molts altres processos. Fins que no es faci aquesta anul·lació, no estarem satisfets.'
El portaveu de la Comissió per la Dignitat també ha recordat que Suïssa va anul·lar, l'u de desembre, tots els processos oberts contra brigadistes suïssos: 'Si ha estat possible fer-ho a altres llocs, aquí també ho ha de ser.'
Fa uns dies, en el transcurs de la Nit de la Memòria, una desena d'entitats i vint-i-cinc artistes van demanar al president José Montilla que actués perquè s'anul·li el procés a Companys.
Quan Saura i la néta de Companys van reunir-se amb el ministre de Justícia espanyol, Mariano Fernández Bermejo, Esquerra va dir que ho considerava insuficient, i va criticar la llei de memòria història espanyola perquè no fa justícia als assassinats pel règim de Franco. Segons Esquerra, anar a Madrid a demanar justícia era 'un gest molt més a prop de la humiliació que no de la voluntat d'exonerar un president d'un país, i menys tractant-se de l'únic president democràticament elegit que morí afusellat en tota la conflagració del 1936-1945.'
VilaWeb
L'homenatge al feixista Sentís
Durant aquests dies hem pogut llegir tot un seguit de posts de queixa davant de l'homenatge que ha rebut a Barcelona el veterà periodista feixista Carles Sentís, justament el dia que feia 70 anys de l'entrada de les tropes franquistes a la capital catalana. Tot plegat: un insult a totes les persones que varen sofrir el franquisme i al record dels milers que el règim dictatorial va assassinar. Com ja hem comentat en altres ocasions, és detestable que encara continuï vigent el franquisme sociològic i que costi condemnar sense embuts una dictadura sanguinària. Ens volen retratar alguns d'aquests col·laboradors (els poderosos) del règim com a corderets, que varen perpetuar la dictadura sense compartir plenament els seus ideals! Tots aquests van convertir-se en demòcrates el dia després de la mort de Quico per continuar gaudint d'un estatus privilegiat. El fet que rebés una medalla de la mà del ministre psoecialista Corbacho és una autèntica vergonya. El vell franquista encara va tenir la poca vergonya de dir que rebia la medalla en nom de tots els periodistes, la qual cosa ha indignat molts professionals de la informació. L'intel·lectual catalanista jesusenc Joan Cid i Mulet, que va haver de sofrir un llarguíssim exili a Mèxic, en una de les cartes que va enviar al seu nebot Joan Prades i Cid el 1977 (les quals vàrem digitalitzar en motiu del centenari del seu naixement el 2007), ja denunciava que li dolia veure com gent com Sentís gaudia de molt poder després d'anys d'adoració franquista. Cid i Mulet és l'autor de la cèlebre frase Ja han passat a la història les llargues vacances del silenci, quan va morir el dictador. Un silenci que havien imposat periodistes com Sentís que varen actuar com a espies i enviats franquistes. Apart dels seus articles vexatoris contra el president Lluís Companys, Cid i Mulet denunciava que Sentís va acudir a Perpinyà el 1940 per oferir als catalanistes que podien tornar al país si abraçaven la ideologia feixista i s'adherien al règim. L'intel·lectual jesusenc mai no va oblidar aquestes visites de Sentís com a ambaixador franquista. Resulta paradoxal que els partits nacionalistes espanyols hagin fet una legislació a mesura per condemnar actes de suposada apologia del terrorisme, mentre un ministre es permet promoure un homenatge a un franquista, membre d'un règim francament terrorista, paraula que tant agrada pronunciar als ambaixadors de l'espanyolisme. No els estic acusant, però, d'apologia del franquisme. Apologia és l'arma que tenen els espanyolistes per tal de criminalitzar l'ideari abertzale i l'independentista català. Vergonya, senyor Corbacho, vergonya!!!
Blog Emigdi Subirats i Sebastià
Comunicat de premsa de la Comissió de la Dignitat. 18.4.2007
És una vergonya que una de les úniques coses que queda clara de l'acord és que els represaliats no podran tenir compensació econòmica, cosa que queda reservada als empresonats, però no als afusellats ni als morts per la policia entre 1939 i 1963. Això és inadmissible. Però potser el més greu és que aquest acord possibilita una declaració de no-responsabilitat i pot tancar definitivament la porta a les peticions de reclamació de devolució de patrimoni que encara estan obertes o dels dipòsits de diners que es van fer al Banc d'Espanya i que l'Estat havia de retornar i que encara no ha fet. (Comissió de la Dignitat)
Comunicat de premsa de la Comissió de la Dignitat. 18.4.2007
La Comissió de la Dignitat, davant l’acord anunciat entre PSOE i IU de cara a “desbloquejar” l’anomenada Llei de la Memòria, declara el següent:
Introducció: Lamentem haver de dir que, malgrat les expectatives, amb aquest “acord”, en realitat no estem assistint a un intent de fer justícia als represaliats pel franquisme ni a condemnar el règim dictatorial de Franco, sinó a una nova operació de banalització i de creació de confusió entre l’opinió pública al voltant d’un fet tan transcendent com és la necessària superació i condemna de la dictadura franquista. Creiem que és molt important tenir en compte el següent:
1) No és veritat, com han insinuat alguns mitjans, que l’acord asseguri la “il·legitimitat” dels judicis franquistes. Si s’hagués fer això, s’hagués explicitat la possibilitat d’admetre els recursos de revisió –i els de nul·litat– cosa que no fa. Ara molt ens temem que els tribunals no se sentiran amb l’obligació de considerar-los i podran adduir que, tot interpretant la llei -i tenint en compte l’efecte jurídic que tindrà que el Congrés no hagi admès la seva declaració de nul·litat, ni d’injustícia– tot això no passarà de tenir un valor purament moral i simbòlic. Si es vol que s’habilitin revitables revisions, la Llei ha de posar ben clar que el fet que hi hagi un motiu polític serà causa de revisió dels processos del franquisme. Altrament no s'admetran com actualment ho estan comprovant els ciutadans. Cal veure els nefastos antecedents que hi ha hagut fins ara, en què les revisions que s'han demanat han sigut refusades i sempre amb l'oposició del fiscal de l'Estat. No ho podem oblidar.
2) No es pot deixar simplement en mans dels ciutadans la possibilitat de buscar-se una justícia per la repressió patida a mans del franquisme. Això significaria una privatització i una banalització d’unes responsabilitats que l’Estat ha d’assumir com a pròpies. És un règim -el franquista- i no un accident històric, que va fer aquella legislació repressiva que va donar peu a tota una sèrie de sentències i actes contra els ciutadans. Com a ciutadans podem buscar justícia, sempre, però és l’Estat l’ens que realment té poder i no pot defugir-hi de la seva responsabilitat. No poden “passar la patata” al ciutadà i simplement fer observacions de caire moral.
3) No n’hi ha prou amb solucions semàntiques i dir ara que els judicis franquistes simplement foren “injustos”. Si eren “injustos”, això ha de tenir uns efectes jurídics concrets com són el recurs i la revisió de la sentència. Si el procediment amb què s’operava (judicis sumarissims d'urgència o del TOP) era contrari als principis de “judici just” i les lleis que s'aplicaven eren contràries als principis de llibertat individual i col·lectiva –i a sobre el portava a terme un règim que es va constituir a partir d'un cop d'estat contra un règim legalment constituït- des del punt de vista del dret hem de dir que era il.legal i contrària als principis constitucionals del país (la Constitució republicana i la monàrquica anterior), i no simplement “injustos” o “il.legítims”. Si el procediment i les lleis que s'aplicaven eren il.legals, i a més els judicis es van fer de manera injusta, les senències s’han de considerar nul.les.
4) És una vergonya que una de les úniques coses que queda clara de l'acord és que els represaliats no podran tenir compensació econòmica, cosa que queda reservada als empresonats, però no als afusellats ni als morts per la policia entre 1939 i 1963. Això és inadmissible. Però potser el més greu és que aquest acord possibilita una declaració de no-responsabilitat i pot tancar definitivament la porta a les peticions de reclamació de devolució de patrimoni que encara estan obertes o dels dipòsits de diners que es van fer al Banc d'Espanya i que l'Estat havia de retornar i que encara no ha fet.
5) La vice-Presidenta del Govern espanyol, Sra. Teresa Fernández de la Vega, el 15 d'octubre de 2004, en el mateix lloc on van afusellar el President Companys, es va comprometre solemnement a anul·lar el seu procés, cosa que comportava –cal entendre– l'anul·lació de tota la resta de processos. No es pot acceptar que el govern espanuol altre cop incompleixi els seus compromisos. Ningú pot pensar que al poble català se’l pugui fer passar per la humiliació de veure com es demana una “declaració d'il·legimitat” del procés al seu President, Lluís Companys i Jové.
6) La Llei no sols ha de recollir com a raons de persecució franquista els motius de tipus polític, religiós, militar, ètnic, maçònic i de grups de resistència –que ja fa– sinó la que neix de la voluntat de perseguir les cultures i els drets polítics nacionals de Catalunya, Galícia i el País Basc.
Àrea de premsa. Comissió de la Dignitat. Mòb. 625370661
www.comissiodeladignitat.cat
Turmeda | 31 Gener, 2009 08:01 |
El PP va amparar excepcions/il·legalitats urbanístiques via llei, molt sovint, a través de la Llei d'Acompanyaments de Pressuposts, ara el el Govern ho vol fer mitjançant un decret de mesures urgents. (GOB)
La proposta de decret-llei turístic
El GOB demana responsabilitat política davant el compliment de la normativa urbanística i turística.
LA NECESSITAT DE MILLORAR I MODERNITZAR NO IMPLICA NECESSÀRIAMENT AMPLIAR, I MOLT MANCO JUSTIFICA FER-HO AL MARGE DE LA LEGALITAT.
El GOB té demanada des de fa unes setmanes una entrevista amb el President Antich per tractar aquest tema i d'altres que preocupen a l'entitat ecologista. De moment, no tenim resposta. El GOB considera que l'aprovació del Decret Nadal pot constituir un precedent molt delicat d'una nova modalitat d'urbanisme a la carta.
El GOB ja ha manifestat en diverses ocasions la seva oposició al decret de mesures urgents de modernització de la planta hotelera, el "decret Nadal". Aquest decret-llei, tal i com està plantejat representa "via lliure" per al sector turístic per a la construcció/rehabilitació (o modernització) al marge de la legalitat vigent.
LA CRISI NO POT SER L'EXCUSA PER ACTUAR AL MARGE DE LA LEGALITAT.
LA URGÈNCIA NO S'HA DE CONVERTIR EN TEMERITAT, CAL RESPONSABILITAT.
És més que evident que la situació de crisi no ha de servir per eliminar filtres legals al creixement.
Més aviat hauria de servir per replantejar el model econòmic i turístic que ha duit aquestes illes al col·lapse ambiental i a la degradació derivada precisament d'un model turístic i urbanístic que ha crescut a cops de "booms" sense planificació prèvia i tenint com a conseqüència un consum de territori exagerat, una degradació del paisatge, el col·lapse de les infrastructures i la sensació de pèrdua de qualitat de vida.
A més, ara precisament és el moment d'actuar amb responsabilitat. La urgència que s'amaga darrera l'impuls de "polítiques valentes" (tal i com ha dit, el Conseller de Turisme, Miquel Nadal) pot convertir aquestes actuacions polítiques en precedents delicats davant d'altres sectors que, com el turístic, poden exigir també per a ells "excepcions a la norma" per afavorir la seva dinamització econòmica.
UN PRECEDENT PERILLÓS D'UNA NOVA MODALITAT D'URBANISME A LA CARTA
El PP va amparar excepcions/il·legalitats urbanístiques via llei, molt sovint, a través de la Llei d'Acompanyaments de Pressuposts, ara el el Govern ho vol fer mitjançant un decret de mesures urgents.
Des del GOB consideram inadmissible que un determinat sector econòmic es vegi privilegiat davant la resta. Agilitat administrativa, sí, però per a tots i sempre que no impliqui la no necessitat de les preceptives llicències. Excepcions a la normativa urbanística, i en aquest cas turística, baix cap concepte ni per cap tipus d'obra.
Aquest és el missatge que el GOB vol transmetre al President Antich, tot i que potser no arribem a temps, davant la "suposada urgència" i "responsabilitat" a la que apel·la UM per exigir que es dugui al Consell de Govern d'aquest proper divendres.
Web GOB
L’excusa per a bastir aquesta obra faraònica que costarà més de mil milions d’euros i trigarà quinze anys a bastir-se és que el port actual, les instal·lacions situades davant Portopí, no reuneixen les condicions adients per a rebre els nous vaixells de passatgers, els ferrys de nou disseny que diuen que s’estan construint però que ningú sap on. Per sort, i és una esperança per a poder començar la lluita en aquest nou front de combat, hem llegit que el col·lectiu d’enginyers navals i els experts del GOB no estan d’acord amb els criteris dels promotors del projecte. (Miquel López Crespí)
La destrucció de la badia de Palma
Ens passen amb cançons. Els polítics oficials llancen contínuament cortines de fum provant de narcotitzar-nos amb les mentides que segrega el poder. Diuen que es controlarà el saqueig de recursos i territori, l’encimentament de les Illes, la cínica prepotència dels especuladors. Però el cert és que malgrat les promeses electorals, els mateixos que encapçalaren algunes de les lluites per salvar la Real, l’esquerra de la moqueta i el cotxe oficial, ara inauguraran l’hospital del PP oblidant la reforma de Son Dureta que era l’alternativa d’Aina Salom i de bona part del PSOE. La destrucció de Son Bosc, denunciada pel GOB; els desastres de “Port Adriano” que encara és sense protegir, immers en un procés de degradació quasi irreversible; la destrucció del Port de Pollença amb la construcció de la nova carretera... I no en parlem de la liquidació de bona part del patrimoni arquitectònic i cultural de Palma. Basta fer una volta per la ciutat per a constatar com els especuladors destrueixen bona part de l’herència que els mestres d’obres, ferrers, fusters i escultors de finals del segle XIX i començament del XX ens llegaren. I què fan les forces progressistes que hem ajudat a gaudir del poder, de la poltrona i la nòmina institucional? Llevat algunes accions concretes per a provar de “quedar bé” amb l’electorat, miren cap a una altra banda i no diuen res. O encara pitjor: si hi ha algú, com per exemple la valenta activista social Aina Calafat i els membres de la Plataforma Salvem la Real, que s’entesta a continuar la lluita per salvar Mallorca, alhora els demonitzen dient que “desestabilitzen la situació” i “fan feina per al PP”. Com quan en temps de l’anterior Pacte de Progrés demonitzaven Els Verds que no volien fer de florero institucional, o a gent com Nanda Caro i tants d’altres que volien impulsar una política progressista. Els vividors de la política en tenien prou amb fer quatre rodes de premsa per a dir que tot anava bé i cobrar els substanciosos sous cada final de mes. Tota la resta, qualsevol exigència de compliment dels pactes acordats o d’avançar en una línia d’esquerra era considerat una provocació i una follia de gent que no tocava de peus a terra. Ben igual que en temps de la transició, quan els mateixos que criminalitzaven Els Verds o Nanda Caro, pactaven amb el franquisme reciclat el repartiment de sous i poltrones demonitzant les persones i partits que volien continuar lluitant en defensa de la República, l’autodeterminació i el socialisme.
He fet aquesta indroducció-recordatori perquè no hi ha dia que els ciutadans i ciutadanes de les Illes no ensopeguem amb un nou ensurt encimentador i destructiu de recursos i territori. Si els mesos passats era la lluita, encapçala pel GOB, per provar d’aturar les bestieses encimentadores de Jaume Carbonero fent el joc als promotors de les Illes, ara sabem que ja ham començat els preparatius per a la destrucció del que ens resta de la badia de Palma. Els plans per a bastir una segona dàrsena, un port gegantí que trigarà prop de quinze anys a bastir-se ja, són aquí. Per ara no hem vist cap polític que piulàs. Sabem que, sortosament i com de costum, el GOB ha començat a hissar la bandera de perill davant el desastre que s’apropa. Però el cert és que la mateixa classe que ha encimentat les Illes ara es prepara per a destruir la badia de Palma. I parlam de destruir perquè els plans faraònics que es preparen no consisteixen a adequar les actuals instal·lacions portuàries fent les pertinents ampliacions. No. Aquí, com si estiguéssim en plena època del bestial “desarrollismo franquista”, el que es tracta és de bastir obres immenses que, sense pensar en les conseqüències que comporten, donin moltes comissions i serveixen, com de costum, per a fer multimilionaris els quatre aprofitats de sempre.
L’excusa per a bastir aquesta obra faraònica que costarà més de mil milions d’euros i trigarà quinze anys a bastir-se és que el port actual, les instal·lacions situades davant Portopí, no reuneixen les condicions adients per a rebre els nous vaixells de passatgers, els ferrys de nou disseny que diuen que s’estan construint però que ningú sap on. Per sort, i és una esperança per a poder començar la lluita en aquest nou front de combat, hem llegit que el col·lectiu d’enginyers navals i els experts del GOB no estan d’acord amb els criteris dels promotors del projecte.
Ens demanam què fa el govern de les Illes i el de l’Estat per aturar les cames a aquesta nova bestiesa especulativa. Els experts que coneixen la qüestió i que no resten lligats als promotors del projecte informen que hi ha moltes maneres d’ampliar i adequar les actuals instal·lacions abans de destruir la badia de Palma. Esperem que s’imposi el seny i que aquesta vegada no guanyin els interessos dels constructors i promotors. En cas contrari, el camí hauria de ser el de la vigilància i mobilització ciutadana per a provar d’impedir aquesta nova malifeta, aquest nou atemptat a la preservació dels nostres minvats recursos i territori.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
« | Gener 2009 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | |||
5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 | 11 |
12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 | 18 |
19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 | 25 |
26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 |