Turmeda | 08 Febrer, 2009 12:35 |
Missatge primer d’Aina Calafat,
des de Belém do Pará, sobre RIPESS
Avui, dilluns, 26 de gener de 2009, ens arriba el primer missatge des de Belém do Pará, on s’hi ha fet present n’Aina Calafat, de l’associació Drets Humans de Mallorca, juntament amb en Biel Caldentey, representant de l’STEI-i, dues de les entitats organitzadores del Fòrum Social de Mallorca.
N’Aina, que s’hi ha pogut inscriure i acreditar com a representant de Premsa escrita, per les columnes que escriu al diari Última Hora i Diari de Balears, pot accedir a tots els indrets de l’FSMa i està autoritzada a fer-hi entrevistes.
El primer missatge que ens envia a Mallorca fa referència a RIPESS (Red Intercontinental de Promoción de la Economía Social Solidaria):
RIPESS, ens diu Aina Calafat, és una organització que agrupa xarxes nacionals i continentals de Nordamèrica, Amèrica Llatina, Europa, Àfrica i Oceania, com també xarxes sectorials internacionals que intervenen en l’àmbit de l’economia solidària.
- La missió de RIPESS :
És missió de RIPESS construir i promoure l’economia social i solidària, incorporant la dimensió social i ètica en totes les activitats econòmiques. Això consisteix a produir, intercanviar i consumir béns i serveis que es corresponguin amb les necessitats econòmiques i socials de la comunitat local i internacional, i a crear relacions harmonioses entre qui concorre a l’esfera econòmica.
- Els enfocaments de RIPESS :
1. Promoure els principis, valors i pràctiques, així com la connexió en xarxa dels actors de l’economia social i solidària en els àmbits locals, nacionals, regionals i mundials.
2. Reforçar les dinàmiques d’intercanvi i diàleg entre les diferents maneres de pensar i practicar l’economia social i solidària.
3. Impulsar iniciatives econòmiques innovadores per al desenvolupament autònom de la nostra societat, amb actituds crítiques cap al model neoliberal i al seu sistema de dominació colonial.
4. Defensar el multiculturalisme, la democràcia i la participació popular en el desenvolupament integral de les comunitats.
5. Animar la formació i el desenvolupament d’empreses amb finalitat social.
6. Treballar per canviar les polítiques públiques a favor dels sectors populars i socials, tant als països com als organismes multilaterals i institucions internacionals, per un repartiment més equitatiu dels recursos i les oportunitats .
- Els objectius de RIPESS:
1. Fer costat a la creació i consolidació de xarxes nacionals i continentals d’economia social solidària i la seva interconnexió a nivell continental i intercontinental.
2. Facilitar serveis i intercanvis dirigits a desplegar capacitats de gestió i la incidència política dels actors de l’economia social solidària a escala continental i intercontinental. 3. Influir en organismes públics multilaterals i organitzacions de la societat civil internacional per al foment de l’economia social solidària a nivell mundial.
4. Promoure, amb criteri de rotació Nord Sur, espais periòdics d’accions dels moviments internacionals d’economia social solidària a nivell mundial.
5. Mobilitzar persones, recursos financers i materials per el compliment dels seus objectius institucionals.
- La visió pròpia de RIPESS:
Com a aspecte més rellevant, n’Aina Calafat apunta que RIPESS persegueix una manera d’organització econòmica que determini allò que és productiu des del punt de vista de la persona humana i el respecte als límits ecològics.
Això implica una economia que faci possible que totes les persones tenguin accés als recursos materials, intel·lectuals i espirituals que garanteixin la seva dignitat; que promoguin el respecte als drets individuals, econòmics i socials; que estimulin una participació democràtica en la presa de decisions econòmiques i el control ciutadà del funcionament dels mercats i la intervenció de l’Estat; que impulsi l’adopció de criteris de responsabilitat social i ambiental en la producció, la distribució i el consum; i, finalment, que s´esforci per l’equitat social i de gènere en el repartiment de la riquesa.
Molt equiparable als valors que segueix ETICENTRE...
Aina Calafat
Drets Humans de Mallorca
Una de les entitats organitzadores del Fòrum Social de Mallorca
Web Fòrum Social de Mallorca
La persecució i criminalització de la dissidència és una forma més de dogmatisme i feixisme que, a aquestes alçades del règim postfranquista, i dècades després de la mort del dictador, ens pensàvem que s´hauria anat acabant. Els comentaris denigradors fets en referència a Aina Calafat, a la Plataforma Salvem la Real, a tots aquells i aquelles que pugnam per enfortir la societat civil, per defensar el que pensam que és just, ens fa constatar com de lluny som encara d´una mínima cultura democràtica. (Miquel López Crespí)
Defensa d’Aina Calafat, de la Plataforma Salvem la Real i de la societat civil
Ho he llegit a diversos blogs i també en els articles d´algun publicista: Aina Calafat, la Plataforma Salvem la Real i tots aquells i aquelles que no s´han desmobilitzat i continuen lluitant per servar Mallorca i les Illes de les urpades de l´especulació “fan el joc a la dreta”. Diuen que “és perillós desestabilitzar el Pacte amb crides constants a la mobilització ciutadana”. Sembla que un sector de l´esquerra oficial, en veure que la Plataforma de la Real no afluixa en les seves justes reivindicacions, ha decidit passar a l´acostumada campanya de desprestigi i demonització de la dissidència. Tot plegat, aquesta brutor inclassificable... no us recorda les campanyes carrillistes contra els partits que, en temps de la transició, lluitaven per la República i el socialisme mentre que a determinats dirigents sense ètica ni principis ja els anava bé posar-se al servei del règim, de la maniobra de restauració monàrquica? Si en el passat no tengueren vergonya per a oblidar quaranta anys de lluita republicana i anticapitalista per tal de fruir dels bons sous que donava pactar amb el franquisme reciclat... per què ara haurien d´avergonyir-se de trair la Plataforma Salvem la Real, ses Fontanelles, la memòria de Toni Roig, els esforços de tots els mallorquins i mallorquines que confiaven que l´esquerra nominal sabria complir les promeses electorals?
La demonització de les persones, entitats socials, sindicats i associacions de veïns que des de fa unes setmanes es reuneixen al Casal d´Entitats Ciutadanes de Palma per a continuar la lluita per salvar la Real, em recorda igualment les campanyes de desprestigi ordides pels estómacs satisfets contra la diputada verda Margalida Rosselló o contra la consellera de Benestar Social de l´anterior Pacte de Progrés, l´eficient política Nanda Caro, que, en un acte de sinistre sectarisme, va ser obligada pels seus a callar i a no opinar sota amenaça de fer-li dimitir el seu càrrec. Eren dues persones, Margalida Rosselló i Nanda Caro, que deien el que pensaven, que no volien vinclar-se davant l´embranzida dels poders fàctics i per això mateix molestaven aquells dels seus que només eren en política per a cobrar uns bons sous. Les idees, els principis? De quan l´oportunisme ha tengut mai coherència i dignitat?
Per a desgràcia del nostre poble, hi ha molta gent mancada del més mínim tarannà democràtic, que no sap respectar ni entendre –no en vol fer el més mínim esforç!-- la dissidència. Escoltar aquells que pensen d´una manera diferent? Quin doi! “Una vegada que som a dalt, nosaltres comandam”, xerriquen, cofois. La persecució i criminalització de la dissidència és una forma més de dogmatisme i feixisme que, a aquestes alçades del règim postfranquista, i dècades després de la mort del dictador, ens pensàvem que s´hauria anat acabant. Els comentaris denigradors fets en referència a Aina Calafat, a la Plataforma Salvem la Real, a tots aquells i aquelles que pugnam per enfortir la societat civil, per defensar el que pensam que és just, ens fa constatar com de lluny som encara d´una mínima cultura democràtica.
Potser que el cinisme, la manca de principis, l´oportunisme d´alguns sectors de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial, sigui un producte estantís de la postmodernitat. Genteta que és a un partit d´esquerres perquè el carnet li produeix beneficis econòmics. Res més. Sectors dogmàtics que s´histeritzen en veure que la mobilització de la societat civil podria posar en qüestió els privilegis econòmics que comporta la gestió del règim. Són personatges, els que demonitzen les entitats i plataformes que han portat a coll la lluita contra l´especulació i la corrupció, contra la destrucció de Mallorca, que tant podrien ser del PP com d´UM com, indubtablement, del PSM o del PSOE. Ramat d’oportunistes a recer del poder. La seva ideologia és el compte corrent, i l´enemic no és tant la corrupció o els que han destruït Mallorca, sinó tots aquells i aquelles que, servant la memòria històrica de les lluites més emblemàtiques del nostre poble, no combreguen amb rodes de molí.
El problema que tenen aquells que no voldrien una societat civil viva i dinamitzadora del teixit social és que ara ja no es tracta de desprestigiar una persona o un petit col·lectiu; ara són ja molts els partits i sindicats, agrupacions i associacions de veïns, entitats socials i publicistes a demonitzar. Com s´ho faran per a fer creure que la CGT, Alternativa per Pollença, Attac, Drets Humans, EU, la Federació d´Associacions de Veïns de Palma, la Joventut Comunista, l´Obra Cultural Balear, la Plataforma Salvem Can Tàpera, la Plataforma Salvem la Real, STEI-i, Unió Obrera Balear, fan el joc a la dreta i l´extrema dreta? Qui els creurà aquesta vegada? És molt senzill, des del poder, amb tots els mitjans econòmics i de comunicació, amb l´exèrcit de servils que sempre envolta a qui comanda, sigui aquest del color que sigui, atacar, demonitzar persones aïllades, activistes que només tenen, per a defensar-se, la veu de la coherència i de la dignitat per a fer front a la indignitat de la mentida, la calúmnia i la manipulació informativa.
Aquesta vegada, repetesc, ho tendran més mal de fer. Els col·lectius que preparen els actes lúdics i solidaris de dia 10 de novembre a la Real; els partits, sindicats i organitzacions que pensen organitzar les mobiltzacions que començaran el proper dissabte 17 de novembre en defensa del territori, són prou forts i nombrosos per a no témer les campanyes rebentistes dels acostumats vividors del romanço. El temps, la situació política, sortosament va canviant a favor de la societat civil.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)
Turmeda | 08 Febrer, 2009 07:54 |
L’escena del Ministro del Trabajo socialista i el Degà del Col•legi de Periodistes al costat de Sentís és impagable (encara que al pobre Ministro li fessin dir que el “transmisserià” era un tren). En un error de protocol imperdonable, s’hi va trobat a faltar al senyor bisbe i al Capità General de la IV Región Militar. Hauria estat bonic. I és que res no manté un regust més exquisidament franquista que la Medalla al Mérito del Trabajo. El detall de concedir-li el dia exacte que es recordava el 70è aniversari de l’entrada de les tropes de Franco a Barcelona, i amb elles el Sr. Sentís, no ha fet sinó acabar de donar-li un toc d’entranyable emotivitat. Em sembla, doncs, que era una condecoració que se li devia. No podia ser una decisió més encertada i oportuna. Una mica més i deixem passar l’oportunitat de celebrar com cal el 70è aniversari i el triomf del que el franquisme ha suposat per aquest país. Per sort, hi hem arribat a temps. Això sí que és memòria històrica. (Quim Torra)
Sentís, Xammar, Barnils i el franquisme que no acaba mai
Per Quim Torra (advocat) publicat al Singulardigital.cat
"Res no manté un regust més exquisidament franquista que la Medalla al Mérito del Trabajo. El detall de concedir-li el dia exacte que es recordava el 70è aniversari de l’entrada de les tropes de Franco a Barcelona, i amb elles el Sr. Sentís, no ha fet sinó acabar de donar-li un toc d’entranyable emotivitat"
Eugeni Xammar, a l’article Fora de la comunitat catalana, que va dedicar l´any 1947 a “l’equip d’escombriaires” que formaven la revista Destino, va qualificar Carles Sentís d’una manera força descriptiva: “rata de claveguera”. Fa poc hem sabut què n’opinava Just Cabot, el director de Mirador, on Sentís va enfilar la carrera de periodista. Ramon Barnils, digne hereu de Xammar i Cabot, va ser també un dels que el va veure sempre sota aquella definició antropomòrfica de rosegador i “espión” de Franco. Fa poc, Vicent Partal hi tornava, i també en Francesc Canosa en aquest digital. Però sobretot, Xavier Montanyà, nét de Lluís Montanyà (periodista que va ser també de Mirador i que va morir a l’exili de Suïssa), ha alçat la ploma darrerament centrant el punt exacte del debat: ”Crec que Cabot i Xammar eren bons periodistes, potser molt bons, però que no van arribar mai a 'grans', ni nosaltres a conèixer-los, perquè periodistes mediocres, avui magnificats, com en Sentís, es van encarregar d'impedir-ho. Acció que va repercutir, fatalment, en el periodisme català”. Per cert, esperin al que aviat sabrem que opinava Josep Pla sobre Sentís, gràcies al llibre de l’Enric Vila sobre el de Palafrugell.
Equivocats, tots equivocats: Xammar i Cabot, Partal i Montanyà. O el Grup de Periodistes Ramon Barnils, que és l’únic col•lectiu que ha protestat per aquesta medalla, i que ja ha estat degudament amonestat per un diari d’impecable tradició democràtica com l´ABC amb les paraules següents: “(el grup Barnils) amb el catalanisme per bandera només els falta portar pistola" (sic).
Acostumats a l’allau de reconeixements als periodistes catalans que van haver de fugir del seu país acabada la guerra, als inacabables actes i jornades que el Col•legi de Periodistes ve celebrant en honor dels centenars d’escriptors que moriren a l’exili, a la invasió de reculls i publicacions sobre Paco Madrid, Manuel Fontdevila, Joan Tomàs, Àngel Ferran, Màrius Aguilar, Antoni Vila, Lluís Capdevila, Domènec de Bellmunt, Alfons Maseres, Ramon Vinyes, Lluís Montanyà, etc, etc, tots ells morts lluny de Catalunya, tips com estem, repeteixo, de tants actes de desgreuge, és reconfortant tornar al començament. I el començament és el 10 de febrer de 1939, quan aquest país perd els periodistes de la Catalunya impossible i en guanya uns altres, els de la Catalunya possible.
La temptació de recordar el Finis Cataloniae? és enorme, però m’agradaria que la discussió es fes sobre el que Montanyà assenyalava: l’esclafament d’una tradició. El periodisme silenciat de tants és avui, justament, un crit ensordidor que ens interpel•la. D’on venim? Dels Pla, Xammar, Rovira i Virgili, Soldevila, Sagarra, Cabot o dels Agustí, Díaz-Plaja, Félix Ros, Miguel Utrillo –fill- o Galinsoga? Que durant aquests anys Sentís s’hagi readaptat a les circumstàncies és un motiu de celebració, sens dubte, però qui ens rescabala del sentiment de buit, de burla, d’estafa, de no conèixer qui hem estat i d’on venim? Un tuf de podridura va caure al damunt d’aquest país durant el franquisme i, per més esprais domèstics amb els que la transició ha intentat camuflar-lo, reconeixem-ho, encara no ha escampat. I mira que ens hauríem acontentat amb ben poca cosa, simplement sentir pronunciar només una paraula: perdó.
L’escena del Ministro del Trabajo socialista i el Degà del Col•legi de Periodistes al costat de Sentís és impagable (encara que al pobre Ministro li fessin dir que el “transmisserià” era un tren). En un error de protocol imperdonable, s’hi va trobat a faltar al senyor bisbe i al Capità General de la IV Región Militar. Hauria estat bonic. I és que res no manté un regust més exquisidament franquista que la Medalla al Mérito del Trabajo. El detall de concedir-li el dia exacte que es recordava el 70è aniversari de l’entrada de les tropes de Franco a Barcelona, i amb elles el Sr. Sentís, no ha fet sinó acabar de donar-li un toc d’entranyable emotivitat. Em sembla, doncs, que era una condecoració que se li devia. No podia ser una decisió més encertada i oportuna. Una mica més i deixem passar l’oportunitat de celebrar com cal el 70è aniversari i el triomf del que el franquisme ha suposat per aquest país. Per sort, hi hem arribat a temps. Això sí que és memòria històrica.
Llibertat.cat 6.02.08
Són els dirigents polítics d'aquesta esquerra covarda, els "intel·lectuals" al seu servei els que han anat silenciant durant prop de vint-i-cinc anys els aspectes més conflictius del moviment obrer (minusvaloració del moviment anarquista, del POUM, oblit dels Fets de Maig de 1937, de la guerrilla antifeixista...). Són els mateixos que, en temps de la transició (i en l'actualitat!), criminalitzant permanentment el marxisme, l'anarquisme o el cristianisme revolucionari, han fet tot el possible perquè s'oblidàs la combativa història dels pobles de l'Estat. Són els culpables de l'amnèsia permanent, de la marginació de tot fet històric que no servís per a consolidar el nou estat sorgit dels pactes de la transició. (Miquel López Crespí)
Memòria històrica: la transició.
Actualment hi ha una forta polèmica damunt qüestions històriques. Tot ha vingut motivat per un escadusser informe de la "Real Academia de la Historia". Molta gent es demana per l'origen autèntic de l'actual batalla política. En el fons, el debat que el PP ha obert en el front de l'ensenyament (i, per tant, en el de la ideologia i de la cultura, en el de la història i la filosofia) no es pot deslligar dels resultats de la transició espanyola. És evident que ens trobam amb sectors nostàlgics de "la España eterna", aquella Espanya imperial que ens ensenyaren els professors atemorits per falangistes i la Gestapo del règim (la Brigada Social). Recordem que, després de la victòria del nazifeixisme en la guerra civil, la majoria de mestres, professors liberals, republicans, socialistes, quan no van ser executats van haver de marxar a l'exili (penseu solament en la gran quantitat d'intellectuals que hagueren de reorganitzar la seva vida a Mèxic). Aquí, en el desert assolat per la repressió, només hi restaven els fidels amants de la maniquea història imperial (El Cid, Don Pelayo, Els Reis Catòlics, aquell "Imperio donde no se ponía el sol", el món de Carles I, Felip I –que ells anomenaven Carlos V i Felipe II- i, no hi mancaria més, Felip V!). Ara bé, la batalla ideològico-cultural de la dreta contra l'esquerra en el camp de la història no és tan sols "nostàlgia imperial". Ni molt manco! Si no ens fixam atentament com anà la transició, sobre quins pactes i renúncies (històriques, polítiques, culturals) es va aconseguir que l'esquerra oficial arribàs a l'usdefruit de les poltrones institucionals, haurem entès poca cosa del combat del present. Recordem que l'esquerra oficial aconseguí la seva legalització (per part dels sectors franquistes reciclats) a costa d'abandonar els seus signes d'identitat històrica, és a dir, al preu de renunciar al marxisme, a les tradicions republicanes (s'acceptà de seguida la monarquia). En el fons, aquestes renúncies significaven enterrar quasi un segle i mig d'història liberal de l'Estat espanyol. Igualment s'abandonà la lluita democràtica per l'autodeterminació i la possibilitat de federar comunitats autonòmes... Acceptant els antipopulars Pactes de la Moncloa, desactivant el moviment obrer (abandonant les pràctiques de democràcia directa, acceptant la divisió sindical, posant sordina a celebracions republicanes, cada vegada més silenciades, no em parlem de servar la memòria de la guerrilla antifeixista!), els poders fàctics trobaven en una esquerra amnèsica (per conveniència) el millor aliat per a conservat l'essencial del sistema. Aquesta era la primera batalla que havia de guanyar el poder abans de passar a noves fases de la seva ofensiva. La batalla en el camp de la història, el que estam veient en el present, es deixava per a més endavant, quan la primera etapa del pla es consolidàs.
En els anys 76-77 el que era més important era la desactivació de tots els continguts anticapitalistes del moviment obrer i popular. Rompre la columna vertebral, unitària, dels treballadors, els estudiants, els sectors professionals antifeixistes... Es tractava de consolidar la monarquia, enterrar la memòria republicana dels pobles de l'Estat (la pretesa esquerra renuncià de seguida a demanar un referèndum que servís per a conèixer la voluntat popular quant a la qüestió de monarquia o república). Felipe González protagonitzà aquella farsa de sortir del PSOE fins que l'organització no abandonàs el marxisme. Santiago Carrillo, la plana major del PCE, feren el mateix dins del seu partit. Són els anys en els quals els poders fàctics deixaren en mans del PSOE i del PCE tota la feina bruta d'anar acabant amb la història republicana, nacionalista, antisistema, dels sectors populars. Els partits de l'esquerra revolucionària són criminalitzats de forma permanent i són presentats com a "agents de la policia política franquista". En una data tan recent com el mes d'abril de 1994, la plana major del PCE, en un furibund pamflet contra l'autor del llibre que teniu en les mans, encara s'atrevia a dir que els revolucionaris havíem treballat per a la policia política de Franco, per al "franquisme policíac"! I ho signaven públicament sense cap mena de vergonya!
Tot això és tan evident que fa uns mesos un equip d'historiadors, escriptors i estudiosos del moviment obrer signaren a Barcelona un famós manifest titulat El combate por la historia en el qual s'aprofundeix en els elements que he senyalat una mica més amunt. Destacats intel·lectuals com Jerónimo Bouza, Antoni Castells, Chris Ealman (de la Universitat de Cardiff), Carlos García Velasco, Ramon Molina, Abdy Durgan (assesor històric de la pellícula "Terra i Llibertat"), Antoni Jutglar, Eduard Pons Prades, Rafel Mestre (Fundació "Salvador Seguí" de València), Mary Low (autora en 1937 de Red Spanish Notebook), Baltasar Palicio (historiador), Reiner Tosstorff (historiador), Assumpta Verdaguer (Centre de Documentació Històrico-Social) i qui signa aquesta introducció... (hi ha centenars de signatures més, revistes històriques, ateneus, centres de documentació històrics) s'han posat a la tasca de recuperar munió d'esdeveniments soterrats en temps de la transició tant per part del poder com per bona part d'oportunistes que acceptaven l'ocultació còmplice, la mentida, la tergiversació més barroera. Són els dirigents polítics d'aquesta esquerra covarda, els "intel·lectuals" al seu servei els que han anat silenciant durant prop de vint-i-cinc anys els aspectes més conflictius del moviment obrer (minusvaloració del moviment anarquista, del POUM, oblit dels Fets de Maig de 1937, de la guerrilla antifeixista...). Són els mateixos que, en temps de la transició (i en l'actualitat!), criminalitzant permanentment el marxisme, l'anarquisme o el cristianisme revolucionari, han fet tot el possible perquè s'oblidàs la combativa història dels pobles de l'Estat. Són els culpables de l'amnèsia permanent, de la marginació de tot fet històric que no servís per a consolidar el nou estat sorgit dels pactes de la transició.
Per tant, com dèiem, els centenars d'historiadors i intel·lectuals que hem signat a Barcelona el manifest Combate por la historia no ens hem d'estranyar que, una vegada que s'ha acomplert la primera part (i la part més complicada) del pla de la reforma i modernització del règim sorgit de la dictadura franquista, ara es vulgui fer la passa final. Acabada la feina bruta dels servils (vint-i-cinc anys de tergiversacions amagades rere preteses "cientificitats) arriba el moment de la "Real Academia de la Historia". Res que ens véngui de nou. Cap cosa no esperada de fa temps. La "Real Academia de la Historia", els poders fàctics que hi ha el seu darrere, només proven de recollir els fruits sembrats en dècades manipulació intencionada. Ja no existeix una esquerra combativa com en els darrers temps de la dictadura, ja no surten a Catalunya un milió de persones demanant l'autodeterminació ni les vagues generals unitàries del moviment obrer i popular no posen el perill el sistema (Vitòria l'any 1976, per exemple)... Cohesionat políticament l'Estat, derrotades les possicions rupturistes i revolucionàries en la transició, ara és el moment d'aquest atac final en el camp de la història, la cultura, la filosofia. El Cid cavalca de nou! El Cid, i les tropes de l'Emperador Carlos V contra comuners i agermanats; els requetés del segle XIX contra els hereus de la Constitució de Cadis de 1812; les tropes de Franco contra nacionalistes, marxistes i republicans de totes les tendències. El document de la "Real Academia de la Història", el decret d'"Humanidades" que serà aprovat properament pel Parlament de l'Estat, serà simplement la darrera batalla de la transició.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
« | Febrer 2009 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | ||||||
2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 | 8 |
9 | 10 | 11 | 12 | 13 | 14 | 15 |
16 | 17 | 18 | 19 | 20 | 21 | 22 |
23 | 24 | 25 | 26 | 27 | 28 |