Literatura catalana contemporània

Literatura catalana contemporània - Una novel·la històrica

Turmeda | 31 Març, 2009 15:32 | facebook.com

Madrid, 3-2-1795, dia de Sant Blai. Joan Picornell Gomila i un grup de conjurats republicans són detinguts. Els acusen de conspirar contra la monarquia espanyola, raó per la qual són sentenciats a mort. Finalment, la condemna els és commutada per presó perpètua. Però, aleshores, són deportats i empresonats a Guaira (Veneçuela). Picornell, nat a Ciutat de Mallorca el 1757, farà mans i mànigues al llarg de la seva vida per estendre les idees de la Revolució Francesa. Sobre aquest vèrtex pivota La conspiració (Antinea, 2007), la darrera novel·la de l'infatigable Miquel López Crespí. (Miquel López Crespí)


La Conspiració (Editorial Antinea, Castelló, 2007)


Una primavera inesperada



Per Quim Giber, psicòleg


Madrid, 3-2-1795, dia de Sant Blai. Joan Picornell Gomila i un grup de conjurats republicans són detinguts. Els acusen de conspirar contra la monarquia espanyola, raó per la qual són sentenciats a mort. Finalment, la condemna els és commutada per presó perpètua. Però, aleshores, són deportats i empresonats a Guaira (Veneçuela). Picornell, nat a Ciutat de Mallorca el 1757, farà mans i mànigues al llarg de la seva vida per estendre les idees de la Revolució Francesa. Sobre aquest vèrtex pivota La conspiració (Antinea, 2007), la darrera novel·la de l'infatigable Miquel López Crespí.

Si d'un temps ençà una part de l'obra de López Crespí gira a l'entorn de fets i personatges vinculats a la Mallorca d'antany (el desembarcament republicà del coronel Bayo, Costa i Llobera, George Sand i Chopin,... ) és perquè «són exemples cabdals d'intel·lectuals i homes del poble il·lustrats». Amb aquest relat històric, l'autor tampoc vol passar per alt aquells que ho van arriscar tot, tant a la França revolucionària com en altres punts d'Europa, en bé d'uns ideals. En aquesta línia, el protagonista de La conspiració, Miquel Sureda de Montaner (alter ego novel·lesc de Joan Picornell), és un ferm partidari d'una organització més justa de la societat i dels avenços científics: «El nostre cervell era talment una esponja que maldava per omplir-se de saviesa i coneixements». Tant és així, que s'atribueix a aquest intrèpid mallorquí la primera traducció dels Drets de l'Home i del Ciutadà. I a d'altres conspiradors de l'època, la traducció d'algunes obres de Rousseau, Montesquieu, Voltaire..., l'edició de les quals estava prohibida. No oblidem que l'Espanya de Carles IV era una societat on la Inquisició, una aristocràcia parasitària i un absolutisme borbònic feien i desfeien al seu aire. En aquest sentit, l'inconformista Sureda titlla aquest període de «temps obscur i sinistre. Només ens deixaven aprofundir en la teologia. La ciència, el coneixement dels avenços que es realitzaven sobre astronomia, matemàtiques, física, química o electricitat eren censurats».

En el context de la novel·la, López Crespí no dubta a incloure fragments entorn les proclames en favor de la independència de Catalunya que es produeixen el 1794 a Puigcerdà. Partides d'independentistes catalans, adherits a la Revolució Francesa, ocupen juntament amb l'exèrcit francès la Cerdanya amb l'objecte d'instaurar una República Catalana i propagar les idees revolucionàries. Tot i que ambdós propòsits seran flors que no faran estiu, confirmaran que persistia un catalanisme compromès amb la modernització la societat d'aleshores i amb la recuperació de la sobirania perduda feia tan sols unes dècades.

Reemprenent el fil de la trajectòria de Picornell Gomila, aquest aconseguirà fugir de la presó sud-americana dos anys més tard i, seguidament, s'arrenglerarà al costat dels independentistes veneçolans. Per aquest motiu, tornarà a ser condemnat a mort i, poc després, tornarà a fugir. Havent difós el republicanisme en un periple per les Antilles, es titularà en medicina a França. I d'aquí saltarà novament al continent americà el 1812 per participar en el combat per la independència de Mèxic, fet pel qual «fou nomenat president de la futura República de Mèxic» (Gran Enciclopèdia de Mallorca).

En un CD del cantant Paco Muñoz homenatjant a Miquel Martí Pol, hi ha un vers que diu: «Va durar poc, és clar, la primavera, i ara, passats els anys, ningú no en parla. M'esgarrifa pensar-hi. Jo vaig viure-la».

Publicat en El Triangle (17-IX-07)

Per la República! 5 himnes antifeixistes - Blog de l'escriptor Miquel López Crespí

Turmeda | 31 Març, 2009 08:40 | facebook.com

Sa Pobla i els presoners republicans

És l'exemple d'aquests mallorquins i espanyols antifeixistes, dels republicans dels anys trenta (Pau Canyelles, Jaume i Honorat Tries, Jaume Serra Cardell o els carrabiners de sa Pobla afusellats pels militars, la resistència política i cultural del meu pare, el defensor de la República Paulino López o dels oncles José i Juan López, i tants i tants d'altres homes i dones de la nostra terra que tot ho donaren per la llibertat dels mallorquins, de totes les nacions de l'Estat), el que contribuí a anar creant dins la meva consciència la necessitat de retre un particular homenatge a tan heroica generació d'antifeixistes. D'aquí, de l'experiència directa amb els millors homes i dones que ha donat la història de les Illes, sorgeix, aquests darrers anys -a començaments dels noranta- la idea inicial que, treballada a poc a poc, donarà lloc a la meva novel·la L'Amagatall. Posteriorment serien editades altres obres de temàtica semblant. Em referesc a Estiu de foc, Núria i la glòria dels vençuts, Un tango de Gardel en el gramòfon... (Miquel López Crespí)



Republicans a sa Pobla. Paulino López Sánchez, el pare de l'escriptor Miquel López Crespí és el primer de l'esquerra (dret). Paulino López lluità en primera línia en defensa de la República i va ser internat en un dels diversos camps de concentració franquistes existents a Mallorca. En aquestes fotografia el podem veure amb un grup d'amics poc temps després d'haver sortit del camp de concentració feixista.


Front de Terol l'any 1937. A la dreta de la fotografia podem veure l'oncle de Miquel López Crespí, José López Sánchez, cap de transmisions de la XXII Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la República.


Ja fa seixanta-tres anys. El terror va a lloure pels camins de Mallorca. Munió de botxins, àvids de sang, cerquen a la desesperada cossos per a l'escorxador. En el seu llibre, Josep Muntaner i Cerdà explica la tragèdia que va ser anar esquivant -des del Tomir fins a poder entrar d'amagat a sa Pobla- aquests escamots de caçadors d'homes. El protagonista de No eren blaves ni verdes les muntanyes conta com s'apropa a sa Pobla des de les cases de la possessió de Son Cladera "a una distància d'uns sis o set-cents metres del creuer de la carretera Alcúdia-Palma i Pollença-sa Pobla". Ara ja saben que han començat les execucions en massa per tots els indrets de l'Illa. S'han d'amagar. Els és necessari burlar els escamots d'extermini abans que sigui tard. Els poden detenir en qualsevol moment i, després de cruels tortures, matar-los sense misericòrdia. Llavors, en aquell estiu de 1936 que recordam, tot llegint el llibre de memòries de Muntaner i Cerdà, veiem els perseguits, esgotats, amb fam, sense poder moure's pels dies de caminar pel rocam, entre matolls, sentint els trets de les execucions des dels provisionals amagatalls de les muntanyes. Imatges d'una brillantor literària molt més reeixides que tanta fullaraca a què ens tenen acostumats els "exquisits", els grafòmans del no-res. Explica Josep Muntaner: "Vàrem estar a l'aguait, esperant l'horabaixa entrada de fosca, hora en què els treballadors del camp, ja de retorn de la feina, conflueixen a aquell punt, formant-se una llarga filera de carros i de gent a peu. En Bonjesús amb un sac buit damunt l'esquena i jo amb un capell de palmes i en cos de camisa, mesclats amb aquella caravana, ens confongueren, darrera un carro, talment dos jornalers. Ja prop de sa Pobla, havent passat el cementiri, vàrem voltar a la dreta, seguint el camí dels Traginers, i entràrem al poble pel carrer del costat de l'Escola Graduada. Davant aquest edifici hi havia un grup de joves falangistes que em coneixien prou, però com que ja era de nit i degut al meu capell no em repararen".


Els homes i dones que surten a No eren blaves ni verdes les muntanyes són els herois populars que, indubtablement, m'han inspirat -entre moltes d'altres històries- per escriure L'Amagatall, la novel·la que guanyà recentment el Premi "Miquel Àngel Riera". Un altre possible protagonista de la novel·la L'Amagatall podria haver estat Jaume Tries "Norat" (entrevistat per Mateu Morro en "Memòria civil" del diari Baleares el 2 de novembre de 1986). Nascut el 1916, membre des de ben jove de l'UGT, fundà les Joventuts Socialistes Unificades i anys més endavant col·laborà políticament amb el seu pare, Honorat Tries, que militava en una cèllula comunista de Santa Maria del Camí. Evidentment aquesta dedicació a la militància obrera significava sentència de mort per part de la dreta antiesquerrana santamariera. I així va passar: just proclamat l'estat de guerra, amb els feixistes enmig del carrer a la caça de "rojos y masones", comença la cremada dels locals de l'esquerra i es donen les primeres detencions i assassinats. Quan Mateu Morro li demana, en l'entrevista abans esmentada, com saberen que havia esclatat la guerra, el nostre protagonista contesta: "Eren les festes de Santa Margalida, per això el dilluns dia 20 era festa a Santa Maria. Sentíem les notícies de la ràdio al cafè de Can Mort, i varen venir tres oficials d'Alcalà. Pegaren grapada a l'altaveu i el feren volar per allà i, pistola en mà, parlaren amb el batle. Després anaren al local de l'agrupació socialista i tot el que hi havia ho tiraren per les finestres enmig del carrer i allà ho feren cremar". Amagats -pare i fill- per les muntanyes, amb els escamots dels dretans antisocialistes que els volien matar, Jaume i Honorat Tries ("Norats"), troben emperò l'ajut d'algunes persones amigues que, jugant-se la vida -ajudar un esquerrà perseguit era pena de mort-, els envien una mica de menjar i roba. Com explica Jaume Tries: "Pensàvem que [la sublevació feixista contra la República] seria cosa de tres o quatre dies o d'una setmana. Però desgraciadament la cosa no va anar com pensàvem i hi vàrem estar [amagats] tretze anys. Trobàrem persones que ens ajudaren, gent de Santa Maria, de Bunyola i fins i tot de Ciutat, que ens procuraven roba, menjar i informació, que era el que més falta ens feia per aguantar la batalla. Un matrimoni valencià de Ciutat ens enviava menjar i roba... Hi havia gent que ens deia: 'vos deixarem això a tal banda i vosaltres hi anau i vos ho enduis com si ho robàssiu', altres ens deien que no ens podien donar res, però que anàssim a ca seva i que ens enduguéssim gallines o el que fos".

És l'exemple d'aquests mallorquins i espanyols antifeixistes, dels republicans dels anys trenta (Pau Canyelles, Jaume i Honorat Tries, Jaume Serra Cardell o els carrabiners de sa Pobla afusellats pels militars, la resistència política i cultural del meu pare, el defensor de la República Paulino López o dels oncles José i Juan López, i tants i tants d'altres homes i dones de la nostra terra que tot ho donaren per la llibertat dels mallorquins, de totes les nacions de l'Estat), el que contribuí a anar creant dins la meva consciència la necessitat de retre un particular homenatge a tan heroica generació d'antifeixistes. D'aquí, de l'experiència directa amb els millors homes i dones que ha donat la història de les Illes, sorgeix, aquests darrers anys -a començaments dels noranta- la idea inicial que, treballada a poc a poc, donarà lloc a la meva novel·la L'Amagatall. Posteriorment serien editades altres obres de temàtica semblant. Em referesc a Estiu de foc, Núria i la glòria dels vençuts, Un tango de Gardel en el gramòfon...

Miquel López Crespí

Del llibre Temps i gent de sa Pobla (Col·lecció Uialfàs, Consell de Mallorca, 2002) Pàgs.127-130.

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Memòria cronològica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

El Bloc per Mallorca i la lluita per la unitat de l'esquerra nacionalista - Blog de l'escriptor Miquel López Crespí

Turmeda | 31 Març, 2009 06:17 | facebook.com

Fa més d´un any que escrivim articles i signam manifests en defensa de la incorporació d´ERC i altres col·lectius progressistes a la coalició PSM-EU. El darrer manifest per la unitat va ser el que signàrem Jaume Santandreu, Llorenç Capellà, Miquel López Crespí, Tomeu Martí, Llorenç Buades, Antoni Artigues, Pere Morey, Joan Guasp, Josep Suàrez, Gabriel Bibiloni i tants i tants intel·lectuals de les Illes i que vàrem presentar a finals de desembre de 2006 al monestir de la Real. (Miquel López Crespí)


LA LLUITA PER LA UNITAT DE L’ESQUERRA NACIONALISTA - Jaume Santandreu, Llorenç Capellà, Miquel López Crespí, Tomeu Martí...


La plataforma “Progressistes pel Bloc” (un article de l'any 2007)



Nanda Ramon, Miquel López Crespí i Bartomeu Carrió

En assabentar-se que he signat el manifest d’adhesió a la Plataforma “Progressistes pel Bloc”, uns bons amics meus m´han dit que m´equivocava. Entre moltes raons per a no fer-ho han adduït un munt de greuges que, en la seva opinió, jo hauria de tenir envers alguns membres d´Esquerra Unida que són a les llistes del Bloc. És evident, i així els ho he provat d´explicar, que molts dels membres de l’esquerra alternativa de les Illes hem patit i patim les campanyes rebentistes d’alguns dogmàtics i sectaris. He dit a aquests amics que record molt bé tots i cada un dels atacs que he hagut de sofrir per part d’aquests sectors marginals i retardataris. L’any 1994 ho llegíem i no ho acabàvem de creure. Parl de la brutalitat del carrillisme illenc i sectors propers que, com he explicat en algun article anterior, tengueren la barra de publicar un pamflet ple de mentides i tergiversacions contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària de les Illes. Era la campanya rebentista contra el llibre de memòries antifeixista L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). La visceralitat que traspuava el pamflet que publicaren, el dogmatisme i el sectarisme dels senyors Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida era bestial. Sense cap mena de vergonya s’atrevien a insinuar que els partits marxistes, els comunistes i republicans que lluitàvem contra el feixisme ho fèiem “per a tractar de debilitar des del franquisme sociològic, i de vegades des del franquisme policíac, el Partit Comunista d’aleshores” (citació textual del pamflet publicat a Última Hora el 28-IV-1994). Quina vergonya, quina manca d’ètica provar d’embrutar d’aquesta manera la memòria i l’esforç antifeixista de tants homes i dones que feren tant per la llibertat del nostre poble, per acabar amb la dictadura! En referesc als militants, companys i companyes dels partits comunistes, dels cristians anticapitalistes, dels sectors anarquistes de la nostra societat, de la societat civil. No tot era carrillisme a les Illes i a l’Estat espanyol! Hi havia altres partits, altres formes de veure el canvi, d’avançar vers la república, la independència i el socialisme.



Fira de Frankfurt 2007. Gabriel Barceló (a l´esquerra), secretari general del PSM amb l´escriptor Miquel López Crespí en un acte a la Literaturhaus de Frankfurt.

Mai no he arribat a entender els motius reals d’aquesta ràbia malaltissa contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària de les Illes, contra les lluites protagonitzades per organitzacions del tipus OEC, LCR, MCI, PORE, PTE, ORT, CNT o, com ja he dit, els independents de tendència cristiana anticapitalista. Em deman si els molestava, unidimensionals com demostraven ser, la crítica a les traïdes de Santiago Carrillo i CIA, la denúncia dels pactes amb el franquisme reciclat per a garantir la continuïtat del sistema capitalista d’explotació, la monarquia que ens deixava Franco, la “sagrada unidad de España”? Una vergonya tot plegat! Qui signa aquest article serva, sortosament, una bona memòria històrica, i els meus llibres d’assaig així ho demostren. Tots aquells que des de l´oportunisme polític han demonitzat la lluita per la República, el socialisme i l’autodeterminació ja han estat desemmascarats i són, amb nom i llinatges, en els llibres que he escrit per a servar la nostra memòria històrica.. No cal perdre més temps amb els envejosos i ressentits. La situació d´emergència en què ens trobam ens mana deixar de banda els problemes personals que pugui haver-hi entre les forces progressistes i fer pinya per tal d’aconseguir un canvi de la situació.

I a part de la necessitat imperiosa de deixar els personalismes a un racó hi ha l’obligació de continuar amb la lluita per la unitat de les forces nacionalistes i d’esquerra iniciada ja fa anys. En referència al Bloc, cal recordar que qui signa aquest article va ser un dels primers a començar la campanya per la constitució d´un bloc d´esquerra nacionalista com cal.

Possiblement la constitució del Bloc actual no respon encara a totes les aspiracions que hi havia i hi ha encara quant a una organització semblant al Bloc Nacionalista Gallec. Qui pot dubtar que ens hauria agradat veure les elits dirigents actuar d´una forma més decidida en referència a la unitat per a bastir una autèntica política de protecció mediambiental, de promoció de la llengua i que serveixi per a aturar les malifetes de corruptes, especuladors de tota mena i destructors i encimentadors de la nostra terra? Ens hauria agradat i hauria estat molt més sà, menys debats, discussions i bregues en referència a les cadiretes i molt més concreció de programes d´autèntic canvi social.

Fa més d´un any que escrivim articles i signam manifests en defensa de la incorporació d´ERC i altres col·lectius progressistes a la coalició PSM-EU. El darrer manifest per la unitat va ser el que signàrem Jaume Santandreu, Llorenç Capellà, Miquel López Crespí, Tomeu Martí, Llorenç Buades, Antoni Artigues, Pere Morey, Joan Guasp, Josep Suàrez, Gabriel Bibiloni i tants i tants intel·lectuals de les Illes i que vàrem presentar a finals de desembre de 2006 al monestir de la Real.

En aquests moments crítics per a la supervivència del nostre poble no seria lògic que deixàssim a mitges la feina feta en suport de les forces nacionalistes i d´esquerra. Que l´actual coalició no és tan perfecta com voldríem? Evidentment que no. Tot és millorable i tenim molt de temps per endavant per a aconseguir l’autèntic bloc de lluita i resistència que necessitam.

Quan hem signat el manifest, ho hem fet amb plena consciència de les mancances que encara cal solucionar. Segurament, si s´aconsegueix tornar a enllestir un nou Pacte de Progrés més valent, més avançat que el que va perdre l´any 2003, haurem de ser vigilants amb els polítics que haurem situat en la gestió del poder polític. Molts dels intel·lectuals i professionals que donam suport al Bloc ho tenim ben clar, i ningú no ens ha d’advertir que els perills que poden derivar-se d´una manca de control democràtic i de vigilància. No s´ha de repetir la desil·lusió del passat. S’haurà de vigilar el compliment dels acords unitaris i exigir als membres del Bloc que possiblement gestionaran el govern de les Illes, el Consell Insular i els nostres ajuntaments, un estricte compliment del programa aprovat.

Com a persones fartes de la destrucció ambiental feta durant aquests darrers anys, una destrucció realitzada a una escala sense precedents, volem que els futurs governs de progrés que es puguin constituir avancin en el camí d´aturar tanta bestiesa sense sentit. És necessari acabar amb la corrupció descoberta per la Fiscalia i que aquesta continuï amb les seves investigacions; és igualment urgent posar fre als atacs continuats a la llengua catalana. Pensam que som molts els que no volem mudar de polítics només per raons estètiques. Volem, com l’any 1999, anar molt més enllà dels canvis cosmètics, de les emblanquinades de façana, de posar uns professionals de la política en lloc dels altres, culs que només serveixen per a cobrar a finals de mes i per a encalentir les cadiretes. Ja n´hi ha prou de romanços i de fer demagògia barata. Volem solucions autèntiques als problemes que tenim plantejats com a poble i com a col·lectivitat en vies de destrucció.

Es tracta de no tudar els esforços de mobilització contínua que ha fet i continua fent la societat civil. Un nou pla d´ordenació territorial ha de ser tasca prioritària dels governats progressistes. Seria imperdonable que tant d´esforç per la unitat, per a encoratjar el votant d’esquerres, no es traduís en un canvi real de la societat i tot continuàs igual, amb més grues, més construcció, més desbarats urbanístics i mediambientals. Per això el suport a les candidatures del Bloc per Mallorca no són cap xec en blanc. Ans al contrari, la societat civil, els col·lectius que són al carrer, demanen un canvi autèntic en la situació de degradació actual. Un canvi que ens permeti aturar el procés de destrucció dels nostres minvats recursos naturals, protegir el territori, avançar en la democratització de la societat, en camí d’ampliar les quotes d’autogovern i salvaguardar la cultura catalana amenaçada per l’actual procés d´involució política.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Bartomeu Fiol, Gabriel Florit i Miquel López Crespí: homenatge a Miquel Morell (2007)

Turmeda | 30 Març, 2009 18:31 | facebook.com

...fa algun temps que ens estan arribant notícies que un vell amic, l'escultor Miquel Morell, que des de fa anys caplleva per la península, i que ja en té més de vuitanta, es troba molt tot sol i s'enyora de mala manera. En efecte, aquesta circumstància concreta d'en Miquel Morell, m'ha fet pensar si -passant del cas concret a un plantejament més general i tenint en compte la importància dels pressuposts manejats- no seria ben hora de formular la proposta concreta que immediatament indicaré, als qui, en definitiva, són els responsables polítics de la nostra cultura. Amb la particularitat que una institució de la mena ja existeix a Flandes des de fa molt de temps, ubicada a un exconvent de beguines i estic segur que ha d'existir també a molts altres indrets del primer món. Es tractaria de crear una entitat pública que centrés la seva activitat en l'acolliment d'aquelles persones que, havent dedicat tota una vida a l'art, al final d'aquesta es troben, a un determinat moment, sense cap relació familiar o, fins i tot, en una situació de marginalitat. El lema d'aquesta entitat podria esser qualque cosa així com «Contra la soledat i per la continuïtat». Perquè un dels seus objectius hauria d'esser la continuïtat en la pràctica de l'art fins al darrer moment. En aquest sentit cada habitació d'aquesta residència especialitzada -si em permeten l'expressió- hauria de tenir un espai tancat adjunt que permetés a cadascun dels hostes disposar d'un petit estudi on poder mantenir-se en actiu. (Tomeu Fiol- Diari de Balears 16-XI-07)


Artistes mallorquins marginats: Miquel Morell



Escultura de Giacometti. Miquel Morell és el Giacometti mallorquí. Els nostres responsables culturals haurien de fer tot el possible per oferir-li un indret digne a casa nostra on l´artista pogués viure els darrers anys de la seva vida envoltat de la gent que l´estima

Un moment donat, desgràcies i malalties diverses acabaren per fer inviable a la família que tenia cura d'ell continuar amb l'atenció i la companyia que fins aquell moment li havien ofert, i amb voluntat de fer les coses així com toca, gestionaren amb èxit el seu ingrés a la Residencia de Mayores Alábega de titularitat de Junta de Comunidades de Castilla - La Mancha, ubicada a la mateixa ciutat d'Albacete, que és on para ara mateix, entotsolat i amb la tristor i la melangia que qualque vegada li passen per damunt. (Gabriel Florit)


Miquel Morell i la soledat


L'article d'en Bartomeu Fiol a aquestes rotes d'opinió del passat divendres setze, em deixondí un corc de l'enyorança que tenia condormit per mor del viure espès i els arbres que de vegades no ens permeten veure amb nitidesa el bosc de les existències d'altri, per estimat que sigui. Succeeix que passen els dies i els anys en un buf i quan algú et diu, eh, que saps notícies d'aquell o aquell altre?, quasi t'has d'avergonyir d'haver de contestar-li que no, que fa molt de temps que no. Però espigolant per aquí i per allà així mateix arribes a treure'n el net.

Fa un bon grapat d'anys que l'amic escultor i pintor Miquel Morell, fadrí i en una edat en què tota persona ha de començar a saber pensar que dos i dos sempre fan quatre, semblava que havia aconseguit resoldre el seu futur, tant en el sentit econòmic com en el vessant afectiu, i en una decisió que semblava la millor i ja no poder tenir marxa enrere, com Hernán Cortés cremà les naus i se n'anà a viure amb una família amiga a la ciutat d'Albacete. Havia tengut sort, pensàvem els que l'estimam: havia solucionat el seu problema. Els darrers temps, abans d'aquesta presa de decisió, te'l podies trobar per Ciutat una mica extraviat, espatllat, la salut en precari... I sol, sobretot molt tot sol. Després semblava haver aconseguit trobar el que havia de menester, un jaç, una companyia, la calentor de la proximitat humana. Però, sempre hi ha un però, la reconsagrada llei de Murphy, si pot anar malament una cosa, hi anirà, si pot passar un denou, passarà. Les circumstàncies familiars de la gent que l'acollí un dia, i que ho féu, insistesc, no sé quants d'anys però foren molts, potser deu o dotze, canviaren radicalment i per a mal. Un moment donat, desgràcies i malalties diverses acabaren per fer inviable a la família que tenia cura d'ell continuar amb l'atenció i la companyia que fins aquell moment li havien ofert, i amb voluntat de fer les coses així com toca, gestionaren amb èxit el seu ingrés a la Residencia de Mayores Alábega de titularitat de Junta de Comunidades de Castilla - La Mancha, ubicada a la mateixa ciutat d'Albacete, que és on para ara mateix, entotsolat i amb la tristor i la melangia que qualque vegada li passen per damunt.

Amb aquesta informació i la constatació de l'enyorança de Mallorca i l'actual manca de calor amical de Miquel Morell, ubicat a llunyanes terres manxegues, filava l'article Bartomeu Fiol albirant la possibilitat de començar a fer passes cap a la creació «d'una entitat pública que centrés la seva activitat en l'acolliment d'aquelles persones que, havent dedicat tota una vida a l'art, al final d'aquesta es troben, en un determinat moment, sense cap relació familiar o, fins i tot, en una situació de marginalitat». Empr les seves mateixes paraules perquè són d'una claredat immillorable, netes i lluminoses com la plata. Sols puc afegir que hi estic totalment d'acord i que, tractant-se d'artistes plàstics, sols guaitant les quantitats que poden arribar a pagar-se a les subhastes per les obres d'artistes que es troben en el seu òptim moment, ho veig factible al cent per cent. Amb una mica de solidaritat entre ells i la presa de consciència de la gent que té la paella pel mànec, ho consider viable. Tocar a la porta idònia, trobar la persona adequada, sempre tenint en compte que fa més caramull un bou que cent oronelles, i endavant, anem-hi, en som optimista. Si es tractàs de poetes, ja seria un altre bescuit. Tots vostès endevinen a la perfecció per què.

Gabriel Florit. Escriptor.

Diari de Balears (21-XI-07)


Dècades de marginació, primer per part de la burocràcia franquista, i ara, amb els nou-rics sorgits de l'entrapament turístic i l'oportunisme cultural i polític, no l'han pogut doblegar, fer-lo un servil dels marxants que prostitueixen l'art i els artistes. En Miquel mai no s'ha deixat influir per les modes dictades pels comissaris de torn. Sempre ha anat evolucionant des de la seva pròpia perspectiva, la qual cosa l'ha fet odiós als ulls dels superficials, dels que s'enriqueixen amb la creació fraudulenta de "nous valors" pictòrics o escultòrics de cartró-pedra, il.lusions de catàleg setinat per enganar incultes. (Miquel López Crespí)


Per servar la memòria de Miquel Morell: homenatge


Miquel Morell (nascut accidentalment a Granollers el 1923, mallorquí de soca-rel) té clar que sempre ha treballat contra corrent i que el sistema actual de promoció -o marginació- artística (la comercialització burgesa de l'art, el control dels "valors" a promocionar per part del comissariat de les galeries, la conversió de l'artista en productor de plusvàlua) té molt poc a veure amb l'autèntica creació. Miquel Morell, escultor, pintor, home solidari com n'hi ha pocs, cofundador del grup Tago, antifranquista conseqüent, home sensible, pensa que la societat capitalista és eminentment egoista. D'ençà la seva primera exposició a Ciutat l'any 1957 ha intent reflectir en la seva obra, especialment en l'escultura, les angoixes i frustracions de les classes populars mallorquines aclaparades durant dècades per la brutal i sangonosa victòria burgesa del 1936-1939. Les seves escultures, molt en la línia estilitzada d'un Greco, Modigliani o Giacometti, ens parlen dels pobres, dels marginats, dels sectors més populars de les Illes, dels humiliats per la prepotència i crueltat dels poderosos.

Avui dia, veient les seves escultures en filferro o realitzades amb els materials més senzills (fustes trobades als cubells de les escombraries, les branques dels arbres del seu jardí), ningú no dubta que en Miquel és un dels màxims precursors de l'art pobra. I, com explicava recentment Miquel Ferrà i Martorell en una entrevista publicada a L´Estel de Mallorca (15 de juny de 1997), incombustible, d'un tarannà irreductible. Dècades de marginació, primer per part de la burocràcia franquista, i ara, amb els nou-rics sorgits de l'entrapament turístic i l'oportunisme cultural i polític, no l'han pogut doblegar, fer-lo un servil dels marxants que prostitueixen l'art i els artistes. En Miquel mai no s'ha deixat influir per les modes dictades pels comissaris de torn. Sempre ha anat evolucionant des de la seva pròpia perspectiva, la qual cosa l'ha fet odiós als ulls dels superficials, dels que s'enriqueixen amb la creació fraudulenta de "nous valors" pictòrics o escultòrics de cartró-pedra, il.lusions de catàleg setinat per enganar incultes.

Cofundador com dèiem del grup Tago l'any 1959, Miquel Morell recorda que es reunien en el bar Moka, lloc de trobada dels artistes més avantguardistes de Ciutat. Allà criticaven tota la parafernàlia artística franquista. Aquesta crítica permanent a tot el que és fals dins el món de l'art, tant en el passat com ara mateix, és el que ha contribuït a aïllar una obra d'indubtable valor artístic. Aïllat pel franquisme cultural, ignorat pel mercantilisme burgès actual, Miquel Morell ha dedicat una quarentena d'anys al que podríem anomenar art pobra, atesos els materials senzillíssims emprats en les seves escultures, pintures o dibuixos. En un món injust, egoista, destruït pels interessos dels poderosos, creu que l'única cosa que se salva de l'abisme i que és testimoni d'aquest moment de desfeta humana és, potser, l'obra senzilla feta a mà, aquella que junta creativitat en el tema i tradició en la pràctica, la que té aquest élan, com diuen els francesos, que mai no mor.

Miquel Morell sap a la perfecció que quan passin els fastos de la mentida l'únic que restarà, de tota la misèria artística enlairada fins al fàstic pels especuladors, serà l'obra autèntica, la vertadera, aquella que potser no donava prou guanys als vividors per entretenir-se a promocionar-la. Miquel Morell, l'home de la veritat, l'home de la més paorosa solitud.

Miquel López Crespí

Diari de Balears (9-IV-1998)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Xirinacs a Mallorca - Memòria històrica

Turmeda | 30 Març, 2009 05:45 | facebook.com

Les provatures de criminalitzar el PSM a finals de l'any 1978 eren contínues. No hi havia dia que els gasetillers a sou del poder no atacassin el PSM per qualsevol motiu. Si, temps enrere, l'excusa per a dir que el socialisme nacionalista era una agrupació de folls i d'illuminats era no haver volgut esser absorbits pel PSOE, en aquest moment ho era la unitat amb els comunistes (OEC), amb els homes i les dones que havien portat a coll la lluita antifranquista, amb gent de la qual sabien que no cediria ni una coma dels seus principis en defensa del socialisme, en defensa del dret d'autodeterminació dels Països Catalans, en la lluita antiborbònica. (Miquel López Crespí)


El PSM era aleshores una organització que criticava els pactes secrets amb el franquisme reciclat, que defensava les senyes d´identidat socialistes i republicanes del país, un partit que havia lluitat activament contra el Pacte de la Moncloa i que, a part de ser l´avantguarda, juntament amb l´OCB, de la nostra represa cultural era també, juntament amb l´OEC, el MCI i altres organitzacions d´esquerra, la punta de llança en la defensa d´una constitució autènticament democràtica. (Miquel López Crespí)


Xirinacs a Mallorca. Les traïdes de la transició (la restauració borbònica) i la lluita contra els oportunistes.



1978. D´esquerra a dreta: Sebastià Serra, Climent Garau, Joan Perelló, Lluís M. Xirinacs i Jaume Obrador. Xirinacs era amb el PSM per a donar suport al nacionalisme d´esquerra demonitzat pels partits del règim.

De les traïdes de la transició en parlàvem quan Xirinacs, a finals dels anys setanta, vengué a Mallorca per a donar suport al nacionalisme d´esquerra representat pel PSM.

Lluís Maria Xirinacs i Damians va néixer a Barcelona el 6 d'agost de 1932. Va exercir de sacerdot a les Escoles Pies des del 1954 al 1963, i en la pastoral parroquial del 1963 al 1973, als bisbats de Solsona i Vic. Va menar lluites socials des del 1962 i romangué a la presó del 1973 al 1975. Lluís Maria Xirinacs participà activament en l'Assemblea de Catalunya (Principat) des de l´inici (1971), destacà per la lluita no violenta (“però no covarda”, deia) contra el règim en general i, especialment, per l´amnistia i els drets nacionals; en campanya personal amb exclusiu suport popular, va ser elegit senador per Barcelona en les primeres eleccions d'ençà la mort de Franco. També participà en els debats de la Constitució espanyola de 1978 (no n´acceptaren cap de les esmenes, adreçades a un Estat multinacional i radicalment democràtico-participatiu), així com en els de l'Estatut del Principat de Catalunya, aprovat l'any següent. Vaig conèixer Xirinacs quan vengué a Ciutat --convidat pel PSM-- a fer campanya en favor de l'abstenció en el referèndum constitucional. Em deia fa uns anys (carta de 1 de novembre del 1993): "Darrerament m'he dedicat a la investigació econòmica, social, política i filosòfica -tot plegat. També m'he anat dedicant a la lluita per una democràcia participativa escamotejada al poble en la nova legislació oficial".



Carrillo (PCE) i Adolfo Suárez, representant del franquisme reciclat pactaren l’acceptació de la monarquia borbònica, la “sagrada unidad de España” y el manteniment del sistema capitalista.

El 17 de novembre del 1978 el PSM realitzava un míting per a remarcar les mancances democràtiques de la Constitució que els partits promonàrquics i procapitalistes -amb l'ajut de tots els mitjans de comunicació- volien fer aprovar. En el míting, presidit per la senyera i la ikurrinya, intervengueren Joan Perelló, Jaume Obrador (de la majoria d'OEC en procés de convergència amb el PSM), Climent Garau, Sebastià Serra i en Xirinacs. Segons informació de J. R. a Última Hora (18 de novembre del 1978), Xirinacs es demanava: "Cómo puede defender un partido socialista una constitución que impone el sistema económico capitalista; cómo puede un partido catalanista pedir el 'si' en el referéndum, si la constitución niega el derecho a la autodeterminación de su pueblo...".

La revista del nacionalisme d'esquerres PSM (vegeu Mallorca Socialista de gener de 1979), una vegada finit el Congrés d'Unitat del PSM amb els comunistes de les Illes (OEC), explicava el gran èxit de públic que havien tengut a Ciutat, Inca i Manacor els nostres mítings pro abstenció al referèndum. A Inca (i a nombrosos pobles de Mallorca) hi hagué mítings en contra de les mancances democràtiques constitucionals. A Manacor parlaren en Jaume Santandreu, na Maria Duran (de l'OEC), en Pere Miralles i en Biel Oliver. Per les barriades de Ciutat la tasca recaigué en Jaume Obrador i altres membres d'OEC en convergència amb el PSM.

Com explicava molt bé Mallorca Socialista: "Malgrat la campanya de silenci i desinformació a què va esser sotmès el partit, es pot dir que la resposta del nostre poble, tant a Ciutat com a la part forana, a la crida del nostre partit fou entusiasta i amb una assistència massiva, com ho proven les fotografies que publicam. Si ens volen fer callar tenen feina per estona".

Les provatures de criminalitzar el PSM a finals de l'any 1978 eren contínues. No hi havia dia que els gasetillers a sou del poder no atacassin el PSM per qualsevol motiu. Si, temps enrere, l'excusa per a dir que el socialisme nacionalista era una agrupació de folls i d'illuminats era no haver volgut esser absorbits pel PSOE, en aquest moment ho era la unitat amb els comunistes (OEC), amb els homes i les dones que havien portat a coll la lluita antifranquista, amb gent de la qual sabien que no cediria ni una coma dels seus principis en defensa del socialisme, en defensa del dret d'autodeterminació dels Països Catalans, en la lluita antiborbònica.

El PSM era aleshores una organització que criticava els pactes secrets amb el franquisme reciclat, que defensava les senyes d´identidat socialistes i republicanes del país, un partit que havia lluitat activament contra el Pacte de la Moncloa i que, a part de ser l´avantguarda, juntament amb l´OCB, de la nostra represa cultural era també, juntament amb l´OEC, el MCI i altres organitzacions d´esquerra, la punta de llança en la defensa d´una constitució autènticament democràtica. L´abstenció del PSM en el referèndum constitucional era conseqüència de la nostra perspectiva --aleshores jo formava part de la direcció del PSM— estratègica d´avançar cap a l´autoderterminació dels pobles oprimits per l´estat, és a dir, els drets dels pobles a l´autodeterminació, per la federació de comunitats autonòmes (aspecte que no recollia la constitució pactada en secret entre els franquistes reciclats, el PSOE, el carrillisme i els sectors cola·laboracionistes de la burgesia basca i catalana). Tampoc no ens satisfeia que la constitució sacralitzàs l´economia de mercat capitalista, la qual cosa significava que, en cas que l´esquerra guanyàs les eleccions i s´establís un govern socialista, aquest no podria intervenir la gran propietat privada per a afavorir les classes populars. No em parlem de qüestionar la monarquia borbònica deixada en herència pel glorioso Movimiento Nacional o dels poders que la constitució pactada donava a les forces armades, que podien “alçar-se democràticament” per donar un cop d´estat “legal” si els pobles de l´estat avançaven en el camí de la independència i el socialisme.

Xirinacs era amb nosaltres, a Palma, amb els militants i simpatitzants del PSM, per a defensar una constitució autènticament democràtica que no ens fermàs de forma tan descarada a l´herència del passat franquista que volíem deixar endarrere. Aspectes democràtics avançats que, a finals dels anys setanta, tan sols eren defensats a Mallorca pel PSM, el MCI, la LCR, l´OEC i altres sectors rupturistes. Xirinacs parlà, fins al dia de la seva mort, de tot el que s´havia enterrat en els anys de la transició. No solament de la necessitat de forjar els instruments polítics que permetessin l´autoorganització obrera i popular. Lluís M. Xirinacs servà el record dels aspectes revolucionaris de l´Assemblea de Catalunya, de la història del moviment obrer, del consellisme, dels aspectes de democràcia popular, la pràctica assemblaria aconseguida en els anys de la transició i que els partits del règim, especialment PCE-PSUC i PSOE, enterraren sota tones d´oportunisme polític.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

París: les portes del Cel - Articles de Gabriel Janer Manila i Miquel López Crespí

Turmeda | 29 Març, 2009 07:22 | facebook.com

Escric des de París. D´ençà de molts d´anys, m´he allotjat sempre al mateix hotel: a un tir de pedra de Notre Dame, entre les velles ombres del Barri Llatí. No sé si, sota les pedres i l´asfalt d´aquests carrers per on ara transcorre la meva vida, encara s´amaga l´arena. Aquí a prop tingué la seva casa George Sand i per ací desfilaren els successius amants: Jules Sandau, Alfred de Musset, Frédèric Chopin? Eren els temps de la revolució de 1830. Aquells revolucionaris vivien entossudits de forçar el progrés moral de la humanitat. Somniaven en un món més just. Eren uns romàntics. No gaire lluny del meu refugi parisenc, escriví Cortazar i s´allotjà Freud, en un carreró sense sortida com l´inconscient, quan assistia als cursos del professor Charcot.


Les portes del Cel


Per Gabriel Janer Manila


Escric des de París. D´ençà de molts d´anys, m´he allotjat sempre al mateix hotel: a un tir de pedra de Notre Dame, entre les velles ombres del Barri Llatí. No sé si, sota les pedres i l´asfalt d´aquests carrers per on ara transcorre la meva vida, encara s´amaga l´arena. Aquí a prop tingué la seva casa George Sand i per ací desfilaren els successius amants: Jules Sandau, Alfred de Musset, Frédèric Chopin? Eren els temps de la revolució de 1830. Aquells revolucionaris vivien entossudits de forçar el progrés moral de la humanitat. Somniaven en un món més just. Eren uns romàntics. No gaire lluny del meu refugi parisenc, escriví Cortazar i s´allotjà Freud, en un carreró sense sortida com l´inconscient, quan assistia als cursos del professor Charcot. Aquest matí he visitat una exposició al museu del Louvre sobre art egipci organitzada entorn de la idea que aquells pobles del delta i les riberes del Nil tingueren del més enllà de la vida. El títol: Les Portes du Ciel. Les portes que separen la realitat dels móns imaginaris.


L´itinerari de l´exposició et permet de penetrar en l´univers de la creació del món i en els mites que giren entorn de la llum. Quan arriba la nit, a l´altra banda de l´espai i els paisatges quotidians, el sol es regenera i els difunts adquireixen un raig de vida eterna. De matinada, quan l´horitzó s´obre de nou, reapareix la llum i entra de bell nou als temples i guaita a les tombes. Així, la claror del sol esdevé la matèria que uneix el món dels vius i els territoris on habiten els morts. Cada dia torna a repetir-se el mateix circuït. Un dia rere l´altre el sol construeix l´eternitat. (En la mitologia egípcia els obeliscs representaven un raig de llum solar. A Mallorca, l´obelisc alçat a la memòria de l´arxiduc Lluís Salvador d´Àustria, de contundent reminiscència egípcia, és conegut entre la gent pel "supositori", altrament dit "el pirulí de l´Arxiduc"). Ahir, al Salon du Livre, se´m va acostar un jove i em va preguntar: "Ha sentit parlar mai d´Allan Kardec?" Li vaig dir que no, que hi ha molta de gent de la qual no he sentit parlar mai. I de la que he sentit parlar, me´n sobra la meitat. Insistí: "Kardec fou metge i pedagog, va néixer a Lyon a començaments del segle XIX, és el sistematitzador de l´espiritisme". Li vaig dir que un oncle meu havia festejat una espiritista que es deia Francisca. Un dia la trobà dins la cambra a les fosques que es barallava amb una santa local perquè li havia dit que, tanmateix, el meu oncle no arribaria a esser el seu home. Ella s´hi enfadà, li féu ofertes de pegar-li amb una granera i l´esperit de la santa li aferrà dues galtades. Més tard, a la Biblioteca Nacional vaig poder veure una exposició de fotografies reunides sota el títol de Controverses. Són fotos que testimonien un esdeveniment que ha marcat la història contemporània. Hi apareix la fotografia d´un soldat de l´exèrcit roig que posa la bandera al capcimal de les runes del Reichstag, a Berlín, el mes de maig de 1945, la de l´arribada d´Eugene Buzz Aldrin a la lluna, el mes de juliol de 1969, una de les que féu Lewis Carroll a Alice Liddell, l´any 1859? I la del fantasma de Lady Dorothy Townshend, morta a Gran Bretanya l´any 1726 de manera dramàtica. El seu home havia descobert que havia tingut una aventura de fadrina i, perquè no ho suportava, la tancà en una cambra fins que va morir-se. Digueren que havia mort de pigota. La fotografia és de 1936 i la féu Indre Shirà: una forma vaporosa, els cabells llargs, una túnica blanca? Diuen que és la primera prova científica de l´existència de fantasmes. París torna a seduir-me. Durant molts d´anys he cantat -però era una veu que em ressonava dins la memòria- una vella cançó de Josephine Baker: J´ai deux amours, mon pays et Paris... Però d´això fa molt de temps. Ara, només em queda París.

Diario de Mallorca (28-III-09)


El Marais fou fins al segle XVIII un cau de l'aristocràcia. Però les carretes de la guillotina durant el noranta-tres visitaren massa vegades els fins llavors feliços habitants d'aquell tancat univers. El raval senyorial, aquella classe parasitària, escombrada per Robespierre i Napoleó, no es recuperà mai més de l'endemesa revolucionària. Tan sols en restaren dempeus els palaus, carcassa desfeta ocupada ara per nou-burgesos enriquits que feren fortuna amb l'Imperi, amb la posterior restauració monàrquica i amb cada una de les repúbliques que s'anaren succeint. (Miquel López Crespí)


Records de París (I)


Montparnasse té la seva història. Com tots els barris de París, cavalcant entre el gloriós passat i el no-res actual d'anunci televisiu. El nom l'hi posaren els estudiants parisencs del segle XVIII que hi solien acudir a fer festes i saraus, a recitar poemes a les pedreres, fugint de l'aclaparador poder del centre. El mil nou-cents fou l'època daurada del barri. Poetes com Max Jacob, Guillaume Apollinaire, Paul Fort, Blaise Cendrars... Altres personatges d'importància cabdal passejaren per aquests carrers reblerts de somnis provant de canviar les coordenades de la Història: Lenin, cavillant l'assalt al Palau d'Hivern; Trotski, exiliat, pensant com fer-ho per a acabar amb les degeneracions estalinistes de la revolució soviètica. Ben cert que en aquella època Montparnasse era encara un poble. Els artistes hi acudien per la baratura dels habitatges, perquè hi podien trobar una pensió gens cara on passar una temporada refugiats, submergits dins llurs follies respectives. Més endavant, els bars de Montparnasse es poblaren de tipus aptes tant per al suïcidi com per a l'èxit més aclaparador. Els Hemingway, Fujita, Zatkin, Braque, Chagall, Picasso, Klee. Però de tot això no en queda res. Avui dia, uns gratacels gegantins han aixafat els records dels Henry Miller o Dos Passos que vingueren a viure aquí.



Miquel López Crespí

Em trob novament a París. El Marais. Place du Marché Sainte-Catherine, a dues passes de la Place des Vosges. Des de la finestra puc veure la casa on Victor Hugo escrigué Ruy Blas, Els Miserables... La mansió que conegué les tertúlies que l'autor de El 93 feia amb Lamartine, Alfred de Vigny, Dumas, Balzac.

Mentre desfaig la maleta donant una ullada nostàlgica al meu voltant, no deix de pensar en les diferències establides pels anys. Abans, quan arribava a la Gare d'Austerlitz anava apressat, amb el cor batent, a la cita de seguretat de la Font-Saint-Michel on havia de trobar els companys. París, en el passat, eren els cafès del Quartier Latin, la impremta que editava tant de material subversiu prop de l'església de Saint-Germain-des-Prés, l'encontre amb els exiliats, els mítings multitudinaris a la Mutualité contra la dictadura o la intervenció ianqui al Vietnam. Compràvem discs de la resistència, llibres, anàvem al cinema a veure les pellícules prohibides a l'Estat espanyol...

Avui tot és diferent. Fa anys que la impremta que editava el material per a l'organització desaparegué, que les llibreries on venien els discs amb la música del Vietnam, els llibres de marxisme, plegaren. Potser, si ara hi anàs, trobaria una hamburgueseria Mac Donald's, una botiga de souvenirs barats aptes tan sols per a les riuades de japonesos que tot ho han envaït. Aquell món s'ha fet fonedís: els amics, les velles organitzacions, els companys i companyes de la Lliga Comunista Revolucionària amb qui vaig compartir tantes illusions per les artèries d'aquest París tan estimat. Les pedres de les places, les façanes de les cases, ressonen encara amb els timbals del 93, les carretes plenes d'aristòcrates anant cap a la plaça de la Revolució, les barricades de la Commune...

El Marais. Avui he procurat defugir els viaranys coneguts del Quartier Latin-Boulevard Saint-Michel. L'actual massa d'estudiants, la futura administració de l'imperi francès, em recordaria, potser, els amics del passat, els joves que s'estimaven més romandre al carrer discutint les teories de Rosa Luxemburg, Gramsci, el Che i Mao Zedong, que no pas escoltar els avorrits professors universitaris. Els cans guardians del capitalisme, que diria Paul Nizan. Jean-Paul Sartre, Simone de Beauvoir, Nikos Poulantzas, Louis Althusser, eren els únics que se salvaven de la crítica generalitzada.

Els textos de combat que omplien les llibreries del barri estudiantil han estat substituïts per indigestos volums oficials, per manuals d'informàtica cada vegada més aclaparadors. Els joves estudiants parisencs sembla que fa segles que oblidaren el seixanta-vuit. Parlar-los del que succeí fa vint anys és provar que s'interessin per les guerres púniques, la sortida dels hebreus d'Egipte, la guerra civil espanyola. Alguns, els més inquiets, potser s'aturin un moment i, reflexionant sorneguerament, diguin a la fi: "Ah, sí, el seixanta-vuit. Els pares quan eren joves. Les seves batalletes. L'època del Jean-Paul Sartre, el Cohn-Bendit i l'Alain Krivine". Poca cosa més. Els assalts de la policia a les barricades; l'ocupació diària de les facultats universitàries i de l'Odéon convertit en quarter general de la revolta; tot resta barrejat, dins els més preocupats pels esdeveniments històrics, amb els records boirosos de la gran revolució francesa. Per acabar d'arrodonir-ho, una allota amb ulleres, que porta entre els llibres un disc de Madonna, et dirà, sentenciant: "Els darrers hereus de Babeuf". Per això, aquesta vegada val més romandre lluny de la Cité.

El Marais fou fins al segle XVIII un cau de l'aristocràcia. Però les carretes de la guillotina durant el noranta-tres visitaren massa vegades els fins llavors feliços habitants d'aquell tancat univers. El raval senyorial, aquella classe parasitària, escombrada per Robespierre i Napoleó, no es recuperà mai més de l'endemesa revolucionària. Tan sols en restaren dempeus els palaus, carcassa desfeta ocupada ara per nou-burgesos enriquits que feren fortuna amb l'Imperi, amb la posterior restauració monàrquica i amb cada una de les repúbliques que s'anaren succeint. A començaments de segle eren els menestrals i certs sectors populars els qui, com a formiguetes, s'havien anat apoderant de les restes d'aquelles luxoses mansions, els esplendorosos casals del districte que fou el més poderós de París fins ben entrat el segle XVIII.

El Marais. Els seus carrers estrets dificulten, per sort, el trànsit que inunda paorosament la resta de la ciutat. La conversió de nombrosos casalots en museus, l'existència d'hotelets per a gent encuriosida o a la recerca de tranquillitat, ha donat un caràcter específic al raval que el fa summament apte per a acollir fugitius de la guerra quotidiana. M'alluny de la finestra.

La cambra és neta, emmoquetada, situada estratègicament en un tercer pis des del qual es poden contemplar les teulades dels vells edificis del Marais. El Carnavalet, allà lluny, esdevingut flamant museu de la Revolució Francesa, m'indica que el passat és més fort dins meu del que em pensava. No tenia planificat tornar-hi, però les seves sales serven tresors d'incalculable valor per als qui encara sobrevivim entre quimeres i esperances. Conservats com en una nau intemporal del temps: retrats de Danton, Marat, Robespierre, Saint-Just; pedres autèntiques de la Bastille; els primers decrets revolucionaris; la primerenca Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà; les claus de les presons del Temple i la Conciergerie, on romangueren presoners Lluís XVI, Maria Antonieta i els seus fills; el diari de Babeuf...

Miquel López Crespí


Vet aquí l'esperit "pur" de Jüngers... De l'execució d'un presoner li interessen els colors del paisatge en aquella hora concreta de la mort, la bellesa del forat de les bales en el pit, el misteri que poden significar les evolucions d'una mosca que sobrevola el piquet d'execució sense que el condemnat -amb els ulls tapats- la pugui veure. Terrible, el destí del condemnat que se n'anirà a l'altra riba sense haver pogut copsar el profund misteri d'aquest vol de la mosca en una cendrosa matinada, en un bosc proper a París! (Miquel López Crespí)


Diaris i dietaris: records de París (i II)



Ara s'ha posat de moda Jüngers; un antic membre de l'Estat Major alemany en temps de l'ocupació de França. Jüngers, una personalitat contradictòria. Pareix que "sentia" profundament les execucions en massa que ordenaven els seus màxims responsables i que, fins i tot, plorava a les nits -d'això no hi ha constatació documental- quan sentia el terrabastall que produïen les unitats de la Gestapo sacsejant els barris jueus de París. S'estremia en sentir -escriu- els plors de mares i pares separats dels seus fills. No podia llegir amb calma les curiositats de bibliòfil que trobava a les llibreries de vell de París. És curiós el personatge, no ho negaré. Però tota aquesta parafernàlia de Jüngers, el seu amor a l'art, a la "bellesa" i envers els aspectes més allunyats de la quotidianeïtat... em fa pensar, per uns moments, que és possible que no estiguem tan allunyats dels temps de l'ocupació nazifeixista.

Les preocupacions d'aquest sector de l'Alemanya "culta" i antinazi (sembla que Jüngers participà en la conspiració contra Hitler de 1944) no resten gaire allunyades de les idees d'algun dels nostres escriptors més "progres". Recentment un autor molt lligat a certs sectors del nacionalisme illenc afirmava en una entrevista que la seva màxima illusió, el somni de la seva vida, hauria estat ser un ciutadà de la Grècia clàssica per a gaudir així d'aquella època esplendorosa. Segles magnífics on l'home -deia l'escriptor- estava ocupat en la creació de bellesa pura... El novellista que feia tan agosarades afirmacions -tan properes, per altra banda, al que pensava Jüngers en el seu moment- és un home de carrera... (lletres, precisament). I aquest "culte" partidari de la "bellesa" clàssica pareix oblidar que la societat grega d'aquella època -com totes les societats del seu temps- era un món basat exclusivament en la més absoluta esclavitud. En uns segles en què la vida dels esclaus valia menys que la d'un cavall o una ovella, i on les sublevacions d'aquests sectors majoritaris de la població s'esdevenien sovint (amb la segura i cruel repressió posterior)... quin sentit té lloar exclusivament la "bellesa" que segregava el poder establert? A vegades ho discutim amb els amics... Ben segur que, si haguéssim viscut aleshores, hauríem preferit donar suport a les sublevacions dels oprimits -malgrat cremassin temples, les estàtues dels déus, les grans mansions senyorials- que no estar al costat de qui manava la matança contra el poble: els intellectuals, legisladors i militars que ordenaren bastir tots els Partenó del món o escrigueren qualsevol mena de teorització per a defensar els fets i idees de l'aristocràcia dominant.

Sempre hem considerat que hi ha més art en la vida lliure d'una persona que en qualsevol de les categories culturals que promocionen els criats intellectuals dels "elegits"... Jüngers mateix, com aquest escriptor proper al nacionalisme d'esquerres, ben igual que els germans Villalonga, tutti quanti, oblidant en tot moment l'existència dels inabastables sectors de la humanitat explotada, sense voler entendre -mai!, primer la mort!- que la "cultura" és sovint el producte de la divisió de la societat en classes... Vet aquí l'esperit "pur" de Jüngers... De l'execució d'un presoner li interessen els colors del paisatge en aquella hora concreta de la mort, la bellesa del forat de les bales en el pit, el misteri que poden significar les evolucions d'una mosca que sobrevola el piquet d'execució sense que el condemnat -amb els ulls tapats- la pugui veure. Terrible, el destí del condemnat que se n'anirà a l'altra riba sense haver pogut copsar el profund misteri d'aquest vol de la mosca en una cendrosa matinada, en un bosc proper a París!

No li discutirem una segura professionalitat -no era Alemanya un dels pobles més cultes del món a començaments dels anys trenta, quan engendrà la bèstia?- en les acurades descripcions d'un París decadent...

Cabarets, prostitutes, cerca de llibres del segle XVI o XVIII a les paradetes dels boukinistes del costat del Sena. Acaronar un curiós manuscrit del segle XIV mentre els avions britànics acaben de bombardejar les fàbriques dels afores s'esfilagarsa fins a esclatar -vermell de sang- cobrint tot el que pot abastar la retina de Jüngers i tots els seus amics (Celine, a la vora). Parlar de Rimbaud, Flaubert o, fins i tot, dels enciclopedistes, a un bon restaurant sempre ben acompanyat d'una d'aquestes -o aquests- intellectuals que collaboren amb el Reich per poder finir així amb la degeneració de la raça: pagesos de cabells bruns i ulls negres tan allunyats de la puresa ària que ve de del nord a cavall d'uns moderns tancs alemanys, amb l'uniforme de les SS -bell, abans del fang i la neu de Stalingrad- i que parlen d'una França renovada sense sang jueva, aliada per sempre a aquests cultes fills del nord que es deleixen escoltant Wagner a l'Òpera de París...

La resistència francesa, els hostatges torturats i afusellats cada dia, els setanta mil jueus assassinats, arrossegats a fuetades fins als forns crematoris... les tortures diàries a casernes i comissaries... somnis evanescents, realitats barroeres que cal no tenir en compte en el moment que es tasta la darrera ampolla de xampany que acaba d'arribar al despatx. Obsequi de diligents propietaris amics de Vichí per tal de fer agradable l'estada del culte ocupant (només ell sap assaborir el tast exacte d'aquest xampany, ara ja per sempre immortalitzat en els Diaris de París).

No. Ningú no sabrà mai els noms dels patriotes llançats als amagats fossars comuns dels afores de la gran ciutat. Ningú. Això no importa. Ara tampoc no interessa res més que la personal promoció, esclafar el company. Solidaritat en el ram de la ploma? Tornar a l'esperit d'aquell utòpic Congrés de Cultura Catalana? Anar plegats d'excursió? Agitar enmig de la plaça l'estelada, la bandera roja del proletariat universal? Jüngers se'n riu de nosaltres mentre continua discutint amb una antiga comtessa -cinc segles de sang pura, si no recordam les mil unions carnals amb els criats i criades de palau- la necessitat de depurar, mitjançant una aplicació científica de la moderna genètica alemanya -s'està avançant molt a Treblinka i Mauthausen!- el detritus del si de la raça francesa, pura durant millennis.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

López Crespí: memòria de Von Stroheim, Bergman, Buñuel, Welles, Godard, Truffaut, Chabrol, Resnais...

Turmeda | 29 Març, 2009 05:45 | facebook.com

(3 vídeos) Era un estiu a una Venècia cridanera, turistes japonesos i nordamericans. Aquella nit cercàrem una placeta oculta prop de la Guideca, enllà del Campanille i la Signoria i els vaporets. Els companys de Il Manifesto projectaven La batalla d'Alger i les dones del barri preparaven plats d'espaguetti per als convidats mentre els exguerrilers de la "Garibaldi", "Antoni Gramsci" o "La Commune" recollien diners per al Vietnam, o la Cuba assetjada pel l'imperialisme, o els presos polítics del franquisme, com saber-ho des d'aquesta altura de la desmemòria mundialitzada. Però a la placeta de la Guidecca, entre les sardines torrades dels pescadors del Lido i els espaguetti, amb autèntic formatge de Parma, els vuita-mil habitants de la Casbah, les dones al capdavant, es disposaven a conquerir el cel. (Miquel López Crespí)


La batalla d’Alger


El director domina immensitats plenes de silencis, ocultes densitats de la matèria, tot l'apaivagament de les passions mentre el comportament dels homes desmenteix promeses i juraments. És molt abans del maig del seixanta-vuit. Von Stroheim, Bergman, Buñuel o Welles fa temps que ens han obert els ulls al món (meravelles d'una realitat transformada per simples jocs de llum, el màgic llenguatge d'ombres i de clarors). Ja sabem que la Brigada Social continua torturant a Astúries o Madrid. Amb dificultats arriben les primeres pellícules de Jean-Luc Godard, François Truffaut, Jacques Chabrol o Alain Resnais. Però ara es fa l'obscuritat, som enmig de les aigües calmades i lluminoses d'un món desconegut que de sobte esdevé càntic, majestuós engrandiment de l'esperit, plena objectivitat de la matèria. En el Salón Rialto ens començam a perdre pels llargs tràvellings de L'any passat, a Mariembad. Un amic comenta com es va rodar La guerra ha acabat. Durant molts d'anys el Resnais de Hiroshima, mon amour va ser la nostra única trinxera de la resistència, el camí que indicava la sortida del laberint, una possibilitat certa contra la mediocritat regnant (grisa època de Sarites Montiels i Joselitos).


Potser tot començà amb el Godard de À bout de souffle. Ens sobtava la destrucció del muntatge tradicional. Aquelles imatges eren completament diferents del que coneixíem (un pas més endavant del que havien fet els soviètics?). Trigaríem segles a saber que, ajudat per Truffaut i Chabrol, filmava damunt una cadira de rodes fent bocins les lleis cinematogràfiques hollivudenques. La inestabilitat gràfica d'aquelles pellícules casava a la perfecció amb la nostra angoixa de supervivents de l'univers obscur de la dictadura. Ens consideràvem habitants de la tenebrosa Alphaville Maldàvem per trobar indicis de Marx i Engels en La Chinoise. Hi havia molt de nosaltres en aquella lògica antipsicològica i en tantes indescriptibles galàxies fragmentàries. Era el nostre món en derrota que vèiem com avançava per la pantalla destruint la buida estructura narrativa del cinema comercial. Godard era la coherència de la revolta, la fi de qualsevol dogma imposat. Ara, com en les revolucions de veritat, tot seran trampes contra l'establert, carrerons sense sortida. Hi haurà també bocins de pellícula en negatiu per amagar qualsevol indici que ens pugui descobrir a l'enemic. Perplexitat dels vencedors davant el retorn de l'oblidada revolució permanent.


Pels passadissos dels nostres cines de barri hi havia encara grans cartells de coloraines anunciant la projecció de Niágara o Riu sense retorn on una esplendent Marilyn Monroe ens convidava a somniar móns molt allunyats de les cartilles de racionament i dels himnes imperials cantats abans d'entrar a escola. Les mares de Déu a les quals resàvem les nostres oracions nocturnes no eren evidentment les destenyides imatges de guix que guaitaven des de les penombres de les capelles. Només l'Elisabeth Taylor d'Un lloc en el sol o la Ingrid Bergman de Casablanca aconseguien crear en nosaltres una autèntica atmosfera d'immortalitat,fer creure que existien altres universos possibles, franges de cel blau més enllà dels esvorancs dels murs.

Aleshores un mutilat de la guerra (dels vencedors, no en macaria d'altra!) venia pipes i caramells a l'entrada del Teatro Lirico, el Rialto o el Balear. A la primera sessió de l'horabaixa, els alumnes que no havíem anat a classe ens mesclaven amb alguns gitanos de la barriada i, posseïts pel desig més ardent, esperàvem la miraculosa aparició d'Ava Gardner o Debbie Reynolds en Cantant sota la pluja. Cap matèria, cap dels esforçats professors del collegi podia competir amb èxit amb el que ens ensenyaven des de la pantalla.

De les velles revistes salvades dels naufragis de la guerra (els interrogatoris, els escorcolls de matinada, els anys de camps de concentració del pare), restaven alguns fulls esgrogueïts a les golfes. Les pàgines de cinema eren de color verd intens o sèpia obscur (el blanc i negre era reservat per als àpats del reis, els viatges dels sobirans de curiosos estats ja desapareguts dels mapes). Apreníem a llegir amb els noms de Paulette Goddard i Charles Chaplin. La Marlene Dietrich de Von Sternberg (L'Àngel Blau) no era cap mite especial per servar imperativament en la memòria. Les fotografies de Claudette Colbert en aquella primera Cleopatra de Cecil B. De Mile ens obrien les portes a tots els misteris d'Egipte. Infantesa plena d'estranyes civilitzacions de cartró-pedra on sempre hi ha esclaus al capdavall de la piràmide i sàtrapes cruels entestats a conquerir el món. Errol Flynn era un mite entre els pagesos del poble i els grans cartells de coloraines amb El Capità Blood o Robin dels boscos feien somniar existències allunyades del magre menjar, els milers de rosaris que entelen una joventut perduda entre processons, els discursos menyspreadors dels vencedors.

A començaments dels setanta La batalla d'Alger era la pellícula per excellència, l'experiència d'Octubre feta carn. Les aigües més fèrtils foradaven la roca arrencant a cops els cristalls més transparents de la vida i de la mort. El ressò de milícies populars retornant des de l'oblit dels segles.

Brahim Haggiar, perfecta transmutació dels pares quan entraven a Terol.

Era un estiu a una Venècia cridanera, turistes japonesos i nordamericans. Aquella nit cercàrem una placeta oculta prop de la Guideca, enllà del Campanille i la Signoria i els vaporets. Els companys de Il Manifesto projectaven La batalla d'Alger i les dones del barri preparaven plats d'espaguetti per als convidats mentre els exguerrilers de la "Garibaldi", "Antoni Gramsci" o "La Commune" recollien diners per al Vietnam, o la Cuba assetjada pel l'imperialisme, o els presos polítics del franquisme, com saber-ho des d'aquesta altura de la desmemòria mundialitzada. Però a la placeta de la Guidecca, entre les sardines torrades dels pescadors del Lido i els espaguetti, amb autèntic formatge de Parma, els vuita-mil habitants de la Casbah, les dones al capdavant, es disposaven a conquerir el cel.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Poetes catalans actuals: Jaume Pomar, Guillem Cabrer, Gabriel Florit, Miquel López Crespí, Jaume Mesquida Sansó, Bernat Nadal, Damià Pons i Pons, Miquel Mestre, Guillem Soler i Joan Perelló

Turmeda | 28 Març, 2009 16:14 | facebook.com

Diari de Balears.

La poesia als anys setanta: revisió i actualitat .

La Biblioteca d'escriptors mallorquins regala demà al lector una nova antologia poètica amb «DdB»



Miquel Mestre, Damià Pons, Miquel López Crespí, Jaume Pomar, Gabriel Florit, Guillem Soler.

El professor i historiador de la literatura Pere Rosselló Bover és l'acurador del recull 10 poetes mallorquins dels anys 70. Hi són presents Jaume Pomar, Guillem Cabrer, Gabriel Florit, Miquel López Crespí, Jaume Mesquida Sansó, Bernat Nadal, Damià Pons i Pons, Miquel Mestre, Guillem Soler i Joan Perelló. Conformen una selecció representativa, però de cap manera completa -com assenyala Rosselló a la introducció del volum- dels poetes que nasqueren entre els anys quaranta i cinquanta i que començaren a publicar al voltant dels anys setanta. Els és comuna una infantesa marcada pel context polític, social i cultural de la postguerra. És la generació que hagué de lluitar, dins el darrer franquisme, per una veu pròpia i que es va veure abocada a la necessitat de recobrar la capacitat de forjar nous mites. És la generació literària posterior a figures com Jaume Vidal Alcover, Josep Maria Llompart, Blai Bonet i Bartomeu Fiol, entre d'altres.

Els anys seixanta i setanta varen suposar per a la cultura catalana un moment de recuperació després de la dura repressió a què havia esta sotmesa des de la Guerra civil. La reactivació econòmica per l'inici de l'activitat turística i la relativa flexibilització dels mecanismes de la censura ajudà a la formació d'un nou context. A més a més, hem de comptar amb l'aparició de moviments com la Nova Cançó i d'entitats com l'Obra Cultural Balear. La xarxa editorial, en ple desplegament, abandonà els esquemes de la resistència i n'adoptà d'altres, propis d'una indústria incipient, però competitiva. Aquests elements i d'altres foren les bases d'un nou escenari en el qual es desenvoluparen els escriptors.

La poesia i, en general, la literatura, es transformava ràpidament i no només en qüestions estilístiques. La concepció mateixa de la literatura, la seva natura i funció, era un debat del moment. Després de la reivindicació d'una lírica basada en un llenguatge metafòric -per part dels poetes de la generació dels cinquanta- en el decurs dels seixanta es materialitzà el realisme poètic en un intent, no del tot aconseguit, d'aproximació a les modes europees. Aquest vessant, això sí, introduí un llenguatge i uns objectius nous i retornà als escriptors la funció del compromís en la lluita per millorar la societat. Una primera fita d'aquesta tendència fou la publicació per part de Miquel Bauçà del poemari Una bella història el 1962, que rebé el premi Joan Salvat-Papasseit. El realisme poètic denunciava la injustícia i mantenia una actitud constant de rebel·lia. Introduïa la realitat quotidiana mentre rebutjava els grans ideals. En són un exemple Jaume Pomar (Palma 1943), Guillem Frontera (Ariany 1945) i Miquel López Crespí (sa Pobla 1946).

Els setanta foren una dècada políticament caracteritzada pel final del franquisme. Dins el món de la poesia s'assistí a una complexa diversitat de plantejaments renovadors que posaren de manifest l'experimentació i la denúncia. Eren, en definitiva, anys d'ebullició. Els projectes destacaven per l'originalitat i per la contundència ideològica, però tenien una durada limitada. La poesia, sense renunciar al realisme, incorporà noves temàtiques i tendències: experimentalisme, textualisme, etapes de retorn a una mètrica més conservadora... També és interessant assenyalar que als 70 es consolidaren les propostes de simbiosi entre les arts plàstiques i la poesia, com les experiències, per exemple, de la plataforma Taller Llunàtic. Era un grup de contestació a l'art burgès i acadèmic que criticava l'intrusisme de la política en la creació artística i literària. Apareixeren en aquesta dècada, entre d'altres, Bernat Nada(Manacor 1950), Damià Pons (Campanet 1951), Joan Perelló (Campos 1953) i Guillem Soler (Palma 1952). Per altra part, Guillem Cabrer (Palma 1944-1990) i Miquel Mestre (Artà 1951) es donaren a conèixer en aquest temps però al marge de cap col·lectiu. Els poetes dels 50, com són ara Josep M. Llompart, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover i Llorenç Moyà, no es mantingueren al marge d'aquest ressorgiment cultural, sinó tot el contrari, en participaren activament i actuaren de referents per a les noves fornades.

Als anys vuitanta, Gabriel Florit (Sineu 1944) i Jaume Mesquida Sansó (Palma 1948), entre d'altres, s'incorporaren al grup. Tanmateix, el replantejament dels objectius continuà essent una constant com també la diversificació i individualització de les propostes.

L'antologia 10 poetes mallorquins dels anys 70 fa un tast de la poesia escrita per aquella generació de la qual en fa un seguiment fins a l'actualitat, car la majoria dels autors està en plena activitat avui en dia. En conjunt, aquesta promoció presenta un ampli ventall d'obres i propostes «com no s'havia produït en cap altre moment de la nostra història, fins i tot en els moments de major esplendor», segons paraules de Pere Rosselló Bover.

Per G. CARRIÓ.

(23-VII-06)

Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Salvador Bastida: el dogmatisme i sectarisme a les Illes

Turmeda | 28 Març, 2009 12:38 | facebook.com

El BLOC evita que es construeixin habitatges en sòl rústic


La proposta per desenvolupar la Llei de l’habitatge, que Carbonero envià al Consell de Govern, permetia un miler de cases en aquest sòl a Palma i a Manacor. El BLOC s’hi oposà i no es faran


L’oposició del BLOC ha evitat que el Govern permetés la construcció d’habitatges en sòl rústic a través del desenvolupament de la Llei d’Habitatge impulsada per Jaume Carbonero (PSOE). El conseller d’Habitatge va fer una proposta que incloïa diferents operacions urbanístiques en sòl rústic, a Palma i a Manacor, per edificar un miler d’habitatges de Protecció Oficial, a preu taxat, i també lliures. El PSOE pretenia dur aquesta proposta al Consell de Govern, però gràcies a l’oposició del BLOC finalment s’han eliminat les operacions en sòl rústic i s’han mantingut només les previstes en sòl urbà i urbanitzable.

El BLOC ja va introduir, durant la negociació de la Llei d’Habitatge, que es donàs prioritat als sòls urbans i urbanitzables per damunt dels sòls rústics de transició. Però una vegada presentades les ofertes per a les anomenades “reserves estratègiques de sòl”, el PSOE volia mantenir operacions urbanístiques que haurien suposat la construcció de centenars de pisos en sòl rústic, a Palma (especialment a Son Ferriol, on es preveia construir prop de 800 habitatges) i a Manacor. Cal dir que aquestes operacions tenien el vist-i-plau no només de la Conselleria d’Habitatge i de Francesc Antich, sinó també de la Conselleria de Territori del Consell de Mallorca, també en mans del PSOE. (Cal dir que el Consell d’Eivissa, en canvi, rebutjà les tres operacions que afectaven l’illa, totes en rústic, i ja no s’inclogueren en el projecte que Carbonero plantejava al Consell de Govern).

El BLOC considera que l’objectiu de facilitar l’accés a l’habitatge és perfectament compatible amb la protecció del territori i amb el manteniment de l’equilibri dels usos del sòl. L’axioma segons el qual l’accés a l’habitatge comporta necessàriament un increment de la construcció i de l’ocupació de sòl només respon als interessos d’un determinat poder econòmic, i malauradament ha estat assimilat per l’esquerra més dòcil.

Revista Digital del Bloc per Mallorca


Amb la fracassada llei l´habitatge, una llei encaminada a fer malbé el sòl rústic i que ha hagut de ser retirada pel mateix Govern, les quotes de despropòsits de Jaume Carbonero han arribat al súmmum. Com és possible que un conseller d’un govern on hi ha forces de progrés vulgui avançar en la depredació de recursos i territori? O no és conscient que l´illa és al límit del seu incontrolat creixement, que no es pot continuar amb la depredació de recursos i territori? Els sectors d´esquerra que donam un actiu suport crític al president Antich en demanam sobre la irracionalitat d'enlairar polítics que poden arribar a ser més destructius que el PP mateix. Jaume Carbonero... no se sent avergonyit quan han de ser l´UM i Nadal, el PP i Rosa Estaràs els que públicament hagin de frenar les seves ànsies de construir en sòl rústic? No és una vergonya que el mateix PSOE, el PP, el Bloc, UM i Eivissa pel Canvi hagin hagut de consensuar una nova normativa que aturàs els deliris constructors del conseller? (Miquel López Crespí)


La destrucció de Mallorca: Jaume Carbonero dimissió!



Novament els errors del conseller d´Habitatge Jaume Carbonero han posat i posen en perill l’actual experiència de govern de centreesquerra i ha deixat en ridícul l’executiu en haver de retirar la desastrosa llei d´habitatge que havia presentat. Els desastres que ha causat la proposta del conseller han causat problemes summament greus al Govern. El desgast produït pel debat sobre la llei Carbonero per a totes les forces governants és de tal envergadura que en qualsevol altre país europeu el conseller ja hauria estat cessat o, si fos conscient del que ha fet, ell mateix hauria presentat la dimissió.



Aina Calafat dies abans de saber que el Pacte faria l´hospital del PP. Era el 29 de setembre i encara hi havia membres de la Plataforma Salvem la Real i del poble que sortí a manifestar-se en defensa del terriori que no podien imaginar que en pocs dies serien abandonats i escarnits per l´esquerra de la moqueta i el cotxe oficial.

Recordem que els problemes que sempre ha portat Jaume Carbonero a les forces progressistes de les Illes no són solament els actuals, els que ara surten als diaris. L´actitut prepotent d´aquest personatge ja va contribuir a enfonsar l´anterior Pacte de Progrés. La gent recorda encara els fets de l´any 2001 quan Carbonero va fer dimitir de forma inexplicable l´eficient funcionària de l´Institut Balear de l´Habitatge d´Eivissa (IBAVI), Margalida Lliteras. Nombrosos polítics progressistes, membres del mateix govern, advertiren al president Antich que aquest nou desastre de Carbonero podria causar la pèrdua de prop de quatre-cents vots a les forces nacionalistes i d´esquerra. I, a Eivissa, com tothom sap, un centenar de vots són decisius per a obtenir el diputat que pot foragitar el PP de les institucions. Jaume Carbonero no va valorar el mal que feia a l’esquerra i el nacionalisme progressista i cessà la funcionària que tothom estimava --com ho demostren les manifestacions i els centenars i centenars de signatures que, a l´illa germana, es recolliren contra la decisió de Carbonero--.

Amb la fracassada llei l´habitatge, una llei encaminada a fer malbé el sòl rústic i que ha hagut de ser retirada pel mateix Govern, les quotes de despropòsits de Jaume Carbonero han arribat al súmmum. Com és possible que un conseller d’un govern on hi ha forces de progrés vulgui avançar en la depredació de recursos i territori? O no és conscient que l´illa és al límit del seu incontrolat creixement, que no es pot continuar amb la depredació de recursos i territori? Els sectors d´esquerra que donam un actiu suport crític al president Antich en demanam sobre la irracionalitat d'enlairar polítics que poden arribar a ser més destructius que el PP mateix. Jaume Carbonero... no se sent avergonyit quan han de ser l´UM i Nadal, el PP i Rosa Estaràs els que públicament hagin de frenar les seves ànsies de construir en sòl rústic? No és una vergonya que el mateix PSOE, el PP, el Bloc, UM i Eivissa pel Canvi hagin hagut de consensuar una nova normativa que aturàs els deliris constructors del conseller? El GOB, el Bloc, els ecologistes, tothom amb una mica de seny ja havia advertit per activa i per passiva que el camí que portava Jaume Carbonero quant a destruir més sòl rústic no era correcte.

Amb l´aturada de les propostes de Jaume Carbonero i els desastres que hauria comportat per al territori, els partits han acordat una nova llei en la qual els cinc mil habitatges previstos no es faran en sòl rústic a no ser que abans s’esgoti l’urbà i urbanitzable.

La prepotència de l’actual conseller d´Habitatge no atenia a raons, no escoltava el GOB quan aquesta prestigiosa organització ecologista suggeria la rehabilitació de pisos antics i de no augmentar els creixements previstos a les directrius d’ordenació del territori. El Bloc havia aportat suggerents iniciatives quant a la rehabilitació d´habitatges ja construïts i per impulsar la sortida al mercat de pisos que estan buits.

No cal dir que, vists i comprovats els continuats errors d’una persona que mai no escolta la societat civil, i per a evitar la continuada erosió política que la seva mala gestió produeix als diversos governs progressistes, seria convenient el cessament o la dimissió d'un conseller tan provadament incompetent.

Miquel López Crespí


El secretari general de PSM i dirigent del Bloc Gabriel Barceló hagué de dir al nostre patètic personatge [Jaume Carbonero] si “Mallorca era Sicília”. Com diuen els diaris: “El portavoz del Bloc y líder del PSM, Biel Barceló, emplazó ayer a los consellers de Presidencia y de Vivienda, Albert Moragues y Jaume Carbonero, a reflexionar sobre si las amenazas ‘son formas de hacer política y si esto es Mallorca o Sicília”.


Biel Barceló (PSM) amenaçat per Jaume Carbonero


Els desastres de Jaume Carbonero


La història més vergonyosa protagonitzada per Jaume Carbonero, el conseller d’Habitatge del Govern, ha tingut lloc molt recentment. Era durant els dies del pacte del PSOE amb Rosa Estaràs i el posterior consens amb UM, Bloc i Eivissa pel Canvi per a retirar la llei que havia proposat el conseller. Com va informar la premsa en el seu moment, el prepotent conseller d’Habitatge, enverinat per haver estat obligat a acceptar les modificacions contra la destrucció de més sòl rústic suggerides per UM, PP, Bloc i altres forces nacionalistes i d’esquerra, amenaçà públicament Biel Barceló cridant, sulfurat al màxim: “¡Tomo nota!; mentre que el conseller de la Presidència, Alberto Moragues, fent costat al polèmic conseller d’Habitatge, intervenia en el mateix sentit exclamant: “Esto tendrá un coste”.

La brega entre els socis del pacte de governabilitat era pública. Diuen que Rosa Estaràs, els representants del PP que eren presents per a consensuar la nova llei d’Habitatge amb Francesc Antich, s’ho miraven, escoltaven els crits i amenaces i no s’ho podien creure. Jaume Carbonero amenaçava el PSM, el Bloc i Biel Barceló sense pensar que eren davant representats qualificats del PP! El corresponsal d’un diari de Palma, en comentar aquest grotesc espectacle protagonitzat per Jaume Carbonero contra els seus socis de govern, escrivia, esverat, en constatar aquests fets tan lamentables per a les forces progressistes i d’esquerra: “El colofón de los tiras y aflojas se produjo ayer por la tarde, minutos antes de que los líderes políticos del Pacto y del PP posaran unidos, lo que obligó a postergar media hora su comparecencia ante los medios. ‘¡Escuchabas los gritos desde la planta baja, se han tirado los trastos a la cabeza!’, comentaba un oyente que estaba en las dependencias del Parlament donde tenía lugar la última reunión del Pacto”.



Fira de Frankfurt 2007. Gabriel Barceló (a l´esquerra), secretari general del PSM amb l´escriptor Miquel López Crespí en un acte a la Literaturhaus de Frankfurt. Els dos destacats nacionalistes d’esquerra han estat amenaçats per Jaume Carbonero –com Biel Barceló- i atacats mitjançant pamflets signats pel tèrbol conseller, en el cas de l’escriptor Miquel López Crespí

La vergonya s’havia consumat! Jaume Carbonero cridava i amenaçava els socis de Govern, en aquest cas el Bloc i Biel Barceló... davant el PP! Hi ha res de més patètic, res de més miserable, res de més insolidari amb uns socis lleials i que han fet tot --i més!-- per a trobar solucions a les irracionals propostes destructives de territori presentades per Carbonero?

Posteriorment a les amenaces contra els socis de Govern, amenaces reproduïdes als mitjans de comunicació de les Illes, el secretari general de PSM i dirigent del Bloc Gabriel Barceló hagué de dir al nostre patètic personatge si “Mallorca era Sicília”. Com diuen els diaris: “El portavoz del Bloc y líder del PSM, Biel Barceló, emplazó ayer a los consellers de Presidencia y de Vivienda, Albert Moragues y Jaume Carbonero, a reflexionar sobre si las amenazas ‘son formas de hacer política y si esto es Mallorca o Sicília”.

Evidentment Gabriel Barceló no volgué entrar en més detalls, ja que, com a persona i assenyat dirigent polític, no ha volgut caure en les formes i desqualificacions típiques del conseller.

Però... qui és aquest prepotent i enfurismat personatge? Fa uns anys Jaume Carbonero, fent costat als sectors més reaccionaris del sectarisme i el dogmatisme illenc, sectors propers al ranci carrillisme i afins –Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Salvador Bastida... --, signava pamflets plens de calúmnies i tergiversacions contra aquells que volíem servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària de les Illes.

Ara, anys després d’aquests fets, amb igual prepotència, s’atreveix, com explica la premsa, a proferir amenaces contra els seus lleials socis de govern en no pair que s’hagi hagut de modificat la seva llei destructora del nostre territori. Un conseller que sempre, des de totes les àrees de gestió on ha exercit el poder, ha perjudicat els interessos populars i les forces progressistes. L’afer de comportament sicilià, les amenaces que comentam, no fan més que confirmar tot el que ja sabíem del personatge quant a unes formes d’actuació, de demonització envers aquell que no combrega amb les seves discutibles idees i opinions.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí


Per la independència - Josep M. Llompart, Miquel López Crespí, Biel Majoral, Jaume Santandreu, Guillem d'Efak...

Turmeda | 28 Març, 2009 07:40 | facebook.com

Determinats elements del PSOE encapçalaren la campanya contra S'Arenal a finals de l'any 1992. El que volien era silenciar una revista catalana. Per això, quan em trucà en Gracià Sánchez (que actualment dirigeix l'excellent publicació en la nostra llengua Puntinformatiu de Pollença) i em llegí el comunicat de solidaridat en favor de Mateu Joan Florit i de la revista represaliada per no rebre publicitat institucional (una forma gens amagada d'anar asfixiant-la), de seguida m'hi vaig afegir. (Miquel López Crespí)


La caça de bruixes contra S'Arenal és per damunt de tot una persecució política contra la llibertat de premsa i contra un mitjà de comunicació independent en llengua catalana. Davant aquesta injustícia i per fer front a aquesta situació difícil, ens veim obligats a fer una crida a tots els subscriptors, lectors i simpatitzants i hem posat en marxa una subscripció voluntària de suport.


Per la independència dels Països Catalans. Josep M. Llompart, Miquel López Crespí, Biel Majoral, Jaume Santandreu, Guillem d'Efak: el "Comitè de defensa de S'Arenal de Mallorca"



1987: Josep M. Llompart presentant el llibre de Miquel López Crespí Notícies d'enlloc que havia guanyat el Premi de les Lletres 1987. Miquel López Crespí i Josep M. Llompart formaven part del “Comité de defensa de S´Arenal de Mallorca”.

Els esdeveniments -quant a la campanya contra S'Arenal i l'esquerra nacionalista- s'anaren agreujant després de la gran manifestació nacionalista del 31 de desembre de 1992. Potser les forces antiesquerranes i espanyolistes s'atemoriren davant aquell sobtat reviscolament de les consignes més democràtiques del temps de la transició (República, Autodeterminació, Socialisme) i que havien estat esborrades de la vida política (o almanco havien provat d'esborrar-les) per tants de xucladors de les mamelles de l'estat.

Força partits i polítics de la pretesa "oposició democràtica antifranquista" es varen vendre a la monarquia, tot oblidant la lluita democràtica per la República; al capitalisme, amb la constitucionalització de l'anomenada "economia de mercat" (impossibilitant així d'anar avançant democràticament cap a una democràcia social i econòmica); i a la "sagrada unidad de España", en contribuir a elaborar i a legitimar una constitució que nega el dret d'autodeterminació, prohibeix la federació de comunitats autonòmes i dóna a l'exèrcit el poder d'actuar quan decideixi que "la unidad de la patria está en peligro". Tots aquests "esquerrans" regimentals havien estat uns anys respirant tranquils, fent la digestió dels sous i poltrones que havien aconseguit amb els seus pactes amb els franquistes reciclats. Munió d'"intellectuals" servils, mercenaris de la ploma de tot color, lloaven diàriament la suprema "intelligència" dels "pragmàtics" que, "sortosament" -escrivien- comandaven.

Determinats elements del PSOE encapçalaren la campanya contra S'Arenal a finals de l'any 1992. El que volien era silenciar una revista catalana. Per això, quan em trucà en Gracià Sánchez (que actualment dirigeix l'excellent publicació en la nostra llengua Puntinformatiu de Pollença) i em llegí el comunicat de solidaridat en favor de Mateu Joan Florit i de la revista represaliada per no rebre publicitat institucional (una forma gens amagada d'anar asfixiant-la), de seguida m'hi vaig afegir.

Uns dies més endavant, juntament amb Josep M. Llompart, Jaume Santandreu, Guillem d'Efak i Biel Majoral, organitzàrem el "Comitè de defensa de S'Arenal de Mallorca". Comitè que, durant mesos i mesos, treballà activament per salvar aquesta publicació en català.



Ciutat de Mallorca, Diada Nacional de l'any 1992. L'escriptor Miquel López Crespí en el moment de llegir el manifest unitari de les forces nacionalistes i d'esquerra el dia de la Diada de l'any 1992. Miquel López Crespí, d'ençà les primeres detencions que patí en els anys seixanta per haver defensat els nostres drets nacionals i socials, ha estat més de quaranta anys a l'avantguarda de la lluita per l'alliberament nacional i social dels Països Catalans.

En Gracià Sánchez em llegí per telèfon el comunicat ("Als nostres subscriptors, lectors i simpatitzants"), al qual, sense dubtar ni un minut, em vaig adherir.

La declaració que impulsàrem, en defensa de la llibertat d'expressió (i que sortí publicada a S'Arenal durant molts mesos juntament amb les fotografies dels impulsors del Comitè) deia així:

"S'Arenal de Mallorca [l'actual Estel] passa per uns moments difícils atès que s'han amuntegat a l'horitzó dues amenaces. Per una part una dura recessió econòmica que afecta amb més intensitat la petita i mitjana empresa mallorquina. Aquest fet, que perjudica també el conjunt de la premsa en general, ha provocat una reducció dels ingressos per publicitat que han estat compensats en gran part per l'augment constant de vendes i de subscriptors. Hi ha emperò una segona amenaça més important. Durant l'any 1992, S'Arenal ha vist retallat en més d'un 95% la publicitat oficial de les institucions a causa de la persecució política de què som víctimes".

La declaració més forta era emperò la del mateix "Comitè de defensa" (Llompart, López Crespí, Santandreu, D'Efak i Majoral) quan, d'un forma valenta, denunciava la caça de bruixes a què era sotmesa la nostra revista. Signat el 20 de gener de 1993, el manifest en defensa de la llibertat d'expressió deia textualment:

"S'Arenal de Mallorca, el mitja de comunicació escrit en llengua catalana més popular i de més tirada a Balears, durant el transcurs de l'any 1992 ha vist reduït en més d'un 95% la publicitat institucional a causa de les pressions i gestions, fins i tot parlamentàries, realitzades per gent colonitzadora al servei de l'estat espanyol. S'Arenal de Mallorca és una publicació en llengua catalana fundada l'any 1979, que va sorgir i s'ha mantingut dins una zona difícil d'alta concentració turística i de forta immigració. S'Arenal de Mallorca s'ha caracteritzat per la defensa constant de la llengua de la nostra nació, per constituir una eina puntera en defensa de la nostra identitat nacional, per crear consciència de poble i per defensar les llibertats democràtiques. Els/Les sotasignants sollicitam a les autoritats públiques que no discriminin S'Arenal en matèria de publicitat institucional i consideram que és injust utilitzar els fons públics com a instrument de coacció per intimidar la llibertat de premsa. Tot demòcrata s'hauria de mobilitzar davant la caixa de bruixes i l'atemptat contra la llibertat d'expressió de què és víctima un mitjà de comunicació que, com S'Arenal, s'ha distingit per acollir les opinions més diferents i per respectar el dret de rèplica. Per tot això, exigim als màxims responsables del Govern Balear, del Consell Insular de Mallorca, dels Ajuntaments etc., que acabin amb aquesta discriminació i que a més no continuïn amb l'imcompliment de l'article 32 de la Llei de Normalització Lingüística que estableix: Els poders públics de la Comunitat Autònoma donaran suport econòmic als mitjans de comunicació que emprin la llengua catalana de forma habitual. En una societat normal hauríem fet un 'Aplec d'Amics': En aquests moments, davant la injusta discriminació de què és víctima S'Arenal ens veim obligats a constituir-nos en Comitè de Defensa". I signàvem: Josep M. Llompart, Guillem d'Efak, Miquel López Crespí, Biel Majoral i Jaume Santandreu.

De seguida nombrosos intellectuals, polítics, treballadors de totes les Illes i d'arreu els Països Catalans ens donaren suport. El Comitè de Defensa no era sol, sortosament! El 15 de maig de 1993, Cecili Buele, exconseller de Cultura del CIM i aleshores portaveu de la Federació d'Associacions de Veïnats de Ciutat, declarava: "Trob que no hi ha dret que llevin la publicitat a l'únic periòdic en català de les Balears i que donin tants de duros als diaris i revistes forasteres de Ciutat". El músic Toni Roig (del conjunt Al-Mayurqa) deia: "Les nostres institucions pensen en castellà i obliden que aquest país té una cultura pròpia". En el número de S'Arenal de l'u de març de 1993, jo mateix declarava: "És un atemptat a la llibertat d'expressió. En una societat democràtica no es poden fer aquestes coses si es defensen unes idees amb la intelligència i la ploma. Per tant, els responsables d'aquesta discriminació han demostrat el seu dogmatisme, el seu sectarisme més accentuat, fent veure que de demòcrates no en tenen res de res i que han caigut en actituds feixistes contra la llibertat".

Ens ajudà també (per fer veure l'amplitud de les mostres de solidaritat amb S'Arenal) les declaracions de la diputada d'ERC al Parlament espanyol Pilar Rahola. En el número del 15 de juliol de 1993 aquesta diputada deia:

"Si hi ha hagut un acte de prepotència per part del PP-PSOE contra L'Estel no és res més que la constatació novament de la poca cultura democràtica que tenen alguns partits respecte els mitjans de comunicació. I amb això vull esser molt clara. Encara hi ha una herència feixuga del passat que fa creure a alguns partits que detentar el poder és detentar la llibertat d'expressió. Vull apellar a aquests partits perquè rebusquin en l'interior de la seva cultura democràtica i que tinguin la grandesa d'esser capaços de viure en una societat amb mitjans de comunicació que no li són propers. I òbviament no discriminant-los perquè formen part de la realitat complexa i plural que ha de tenir una societat".

I l'escultor Miquel Morell, sempre a l'avantguarda de la lluita per la llibertat del nostre poble ja des del temps més foscos de la dictadura, feia saber el 15 de març de 1993: "Es pot estar d'acord o no amb un article però decidir la retirada de publicitat és un acte antidemocràtic quan es gasten milions i milions amb actes culturals que no tenen res a veure amb la cultura". Miquel Salom, director de Revetlla de Son Ferriol, explicava la seva posició declarant:

"Els doblers del nostre govern s'ha de gastar amb les coses nostres, periòdics, ràdio, TV en català. S'ha de promocionar el folklore i els grups culturals".

El poder volia acabar amb un mitjà d'expressió incòmode. Igual que quan una mica més endavant, l'any 1994, vaig publicar un petit resum de les meves memòries de la clandestinitat, el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), tota la colla del carrillisme illenc (antics militants o simples simpatitzats del PCE, de l'estalinisme espanyol) em criminalitzaren -i a tota l'esquerra revolucionària de les Illes i de l'Estat- quan, en un immud pamflet publicat en el diari Última Hora, ple de mentides, calúmnies i tergiversacions, volien fer creure que els marxistes i comunistes (OEC, MCI, LCR, POR...) havíem estat al servei de la policia política del franquisme. Signaven l'immund pamflet Ignasi Ribas, Alberto Saoner, Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Bernat Riurtot, Gustavo Catalán, Salvador Bastida, Jaume Carbonero, Josep M. Carbonero .... No es ficaven amb la dreta, amb els hereus del franquisme amb els quals havien pactat –els carrillistes en temps de la transició-, el repartiment de les poltrones institucionals a canvi de l'abandonament de la lluita per la República i l'autodeterminació. No. Potser l'origen familiar d'algun d'ells els obligava a continuar atacant l'esquerra? Preferien criminalitzar els revolucionaris (OEC, CNT, MCI, etc.) que no pas atacar els hereus del franquisme. L'"enemic" era, en aquest cas, un escriptor independent (l'any 1994) que des de començaments dels anys seixanta havia lluitat activament contra el feixisme en els fileres del marxisme revolucionari de les Illes, dels republicans que no pactaren amb el franquisme reciclat.

Ara, amb la crimininalització de S'Arenal, ens trobàvem amb una història una mica semblant. La calúmnia i l'insult com a arma d'extorsió, de xantatge.

El primer manifest que em llegí Gracià Sánchez i al qual vaig donar la meva aprovació de seguida (i que va ser publicat a S'Arenal el dia 1 de febrer de 1993) deia:

"La caça de bruixes contra S'Arenal és per damunt de tot una persecució política contra la llibertat de premsa i contra un mitjà de comunicació independent en llengua catalana. Davant aquesta injustícia i per fer front a aquesta situació difícil, ens veim obligats a fer una crida a tots els subscriptors, lectors i simpatitzants i hem posat en marxa una subscripció voluntària de suport. En aquests moments una subscripció anual a S'Arenal (24 números) costa 3.000 pessetes, una quantitat que si la dividim pels 365 deis de l'any surt a una xifra als voltants de les 8 pessetes diàries. La subscripció de suport suposa doblar aquesta xifra i pagar 6.000 pessetes anuals, això mentre duri aquesta injustícia. Totes les persones que vulguin ajudar S'Arenal d'aquesta manera es poden posar en contacte amb la nostra redacció".

No cal dir que aquesta primera crida va ser massivament escoltada pels nostres subscriptors, lectors i simpatitzants. I va ser precisament a l'escalfor d'aquella campanya, amb la incorporació de nous collaboradors, d'actius membres de la resistència antifeixista dels anys seixanta i setanta, amb excellents escriptors i militants de diversos partits independentistes i d'esquerra dels Països Catalans, com S'Arenal (l'actual Estel) s'anà consolidant, situant-se sempre a l'avantguarda del nostre deslliurament nacional i social.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

Miquel López Crespí: les falses memòries de Felipe González (VI) - Marx. Engels, Lenin, Rosa Luxemburg...

Turmeda | 27 Març, 2009 18:48 | facebook.com

En menys de vint anys, sense necessitat de vessar sang, la nostra política -amb el suport de les altres forces parlamentàries- ha anat eliminant d'arreu de l'Estat Espanyol les antiquades idees col.lectivistes, que tant de predicament tingueren en les acaballes del franquisme. Vist en perspectiva, quan ja no hi resta quasi cap partit que es reclami hereu de les doctrines de Marx, Engels o Lenin, mirant enrere, sembla un malson l'època absurda on campava arreu el marxisme.


Les falses memòries de Felipe González (VI) Marx. Engels, Lenin, Rosa Luxemburg...


En menys de vint anys, sense necessitat de vessar sang, la nostra política -amb el suport de les altres forces parlamentàries- ha anat eliminant d'arreu de l'Estat Espanyol les antiquades idees col.lectivistes, que tant de predicament tingueren en les acaballes del franquisme. Vist en perspectiva, quan ja no hi resta quasi cap partit que es reclami hereu de les doctrines de Marx, Engels o Lenin, mirant enrere, sembla un malson l'època absurda on campava arreu el marxisme. D'estudiant, ja m'indignava l'abundor de llibres, assaigs, traduccions de l'obra del famós jueu alemany. Record llargues discussions amb els companys de facultat que em volien convèncer del fracàs del sistema lliberal o de les errades històriques de la socialdemocràcia mundial (la votació a favor dels crèdits per a la Primera Guerra Mundial, l'assassinat de Rosa Luxemburg, el suport al boicot contra la naixent dictadura dels soviets a Rússia, etc). Una frase de Vázquez Montalbán escrita devers el seixanta-vuit, en plena eufòria del maig francès, ja m'impactà favorablement. Deia el gran escritor espanyol (i li reconec els mèrits malgrat encara no abandoni els quatre eixelebrats d'Esquerra Unida): "Dictadura... ¡ni la del proletariado!".


Sempre he estat lliberal, un home pragmàtic, capaç d'utilitzar la bandera roja, la Internacional o la bandera republicana en el moment exacte (enfortir el nostre partit davant els carrillistes), però també vaig saber canviar quan pertocava. Amb els dogmes, aferrats a velles concepcions del passat (enlairar en tot moment el record de Pablo Iglesias; celebrar els aniversaris de la Revolució d'Octubre, el 34 a Astúries; dedicar carrers a Largo Caballero; voler mantenir en la memòria col.lectiva l'exemple de molts companys que, influïts pels anarquistes i comunistes, agafaren les armes per a lluitar contra Franco), no haguéssim guanyat mai les eleccions l'una rere l'altra. Del marxisme dogmàtic que s'ensenyava per aquells anys a les universitats, mai no em va convèncer el concepte, que considerava i consider fals, de la lluita de classes. N'hi havia que, fins i tot, defensaven l'absurda tesi que la guerra del 36-39 no era més que un enfrontament entre pobres i rics a una Espanya subdesenvolupada. Jo sempre he pensat que les guerres no tenen res a veure amb les classes (que no existeixen) i que, en definitiva, els conflictes ho són entre personalitats enfrontades, entre dirigents que no saben, mitjançant el diàleg i el consens, arribar a acords. Mai no he entès ni crec poder entendre la concepció referent a l'existència de classes antagòniques dins la societat. Format en l'humanisme cristià, lluny de les excentricitats del Concili Vaticà II o la teologia de l'alliberament, pens que només podem parlar de la Humanitat, de l'home com a ésser portador d'una essència immortal. Si a la humanitat li llevam aquesta concepció, en certa mesura divina... què queda? La bestialitat dels instints, el ferotge materialisme que propagaven i propaguen els utopistes socials de tota mena. Els Estats Units d'Amèrica són l'exemple cabdal del fracàs de les utopies marxistes: el país amb una classe obrera industrial més poderosa -per emprar els seus termes- no ha tengut mai partits d'esquerra o sindicats que defensassin les idees igualitàries dels visionaris. Ben cert que a la universitat no tan sols hi havia carrillistes. En aquella època -era el final del franquisme- companys i professors volien "il.luminar-me" amb les aportacions que pensadors sectaris del tipus Gramsci o Rosa Luxemburg havien fet al pensament revolucionari. Sempre vaig pensar que tot era el mateix: estalinisme disfressat, rondalles que no servirien mai per a guanyar unes eleccions en un país desenvolupat, amb alt nivell de vida, amb gent que estudia i té carrera i va amb cotxe a la feina. Per sort per a Espanya, la moda fou passatgera. Desaparegué a poc a poc, i ara quasi ningú no s'enrecorda de les dificultats que tinguérem per a portar endavant la doble tasca d'acabar amb les restes de les utopies del segle XIX i, alhora, modernitzar el país amb la nostra incorporació a l'OTAN i el Mercat Comú. Els pactes per a redactar la Constitució, la consolidació de la monarquia, l'ajut dels EUA, la llei de D'Hont, el control de les subvencions estatals als partits, la feina de controlar tots els mitjans de comunicació per anul.lar la influència perniciosa dels tocaboires dins de la societat, han donat, a la fi, els seus fruits. Consolidades les idees de germanor espiritual entre els homes, depurades completament de professors quimèrics les nostres aules, el jovent només es preocupa d'estudiar i d'acabar la carrera i no de ficar-se en trencacaps que, en qualsevol societat avançada, solament correspon estudiar als partits amb representació parlamentària. Hem aconseguit, en menys de vint anys, allò que no va fer la dictadura en més de quatre dècades de repressió violenta de l'oposició. Un guany ben important de la nostra eficient tasca de govern.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Salvem Mallorca! El GOB demana la retirada del Pla de Carreteres

Turmeda | 27 Març, 2009 15:52 | facebook.com

El GOB demana la retirada del Pla de Carreteres


Un Pla inacceptable per continuïsta, obsolet i depredador que afavoreix descaradament el creixement i l'especulació urbanística


ESPERÀVEM UN CANVI EN EL QUE ÉS UN DELS INSTRUMENTS FONAMENTALS PEL FUTUR TERRITORIAL DE MALLORCA.


Les actuacions que planteja aquest Pla donen continuïtat i pretenen consolidar al model viari que, explícitament, va marcar la modificació puntual núm. 2 del Pla de Carreteres de 1998, aprovada al 2003. Es tracta de complementar les infrastructures radials, consolidades amb nous trams d'autopistes per duplicació de calçada (Llucmajor - Campos, Manacor - Sant Llorenç, Peguera - Andratx) amb addició de nous carrils en autopistes/autovies existents, amb noves infrastructures de caire transversal.

Per fer factibles aquests eixos transversals es plantegen obres desmesurades de condicionaments de la xarxa primària complementària i de la xarxa secundària i variants i rondes de circumval·lació que condicionaran l'expansió urbanística de molts municipis de Mallorca i que no queden justificades en termes de capacitat potencial de trànsit per aquestes vies.

Es tracta de donar continuïtat a un model que pretén impulsar infrastructures que connectin Palma amb els principals centres turístics i amb els principals nuclis de població de l’illa, obrint la porta a l’expansió urbanística a poblacions prou allunyades de Palma (p.ex. Llucmajor, Campos, Montuïri, Algaida, Vilafranca, Mancor, Selva, Caimari, Lloseta, Inca, Campanet, sa Pobla, etc).


PLA DE TRANSPORT I PLA TERRITORIAL: IMPRESCINDIBLES I PREVIS A LA PLANIFICACIÓ DE CARRETERES


Les actuacions viàries d'aquest Pla, no contemplen en absolut altres actuacions impulsades actualment per la Conselleria de Mobilitat i Ordenació del Territori i l'Ajuntament de Palma i les condicionen negativament.

Per altra banda, un pla de carreteres hauria de respondre a les exigències del model territorial, No de bades les carreteres són eixos vertebradors del territori i, per tant, influeixen decisivament en l’atracció d’activitat, en l’elecció de residència o en els hàbits de compra i consum, i, per tant, comporten importants plusvàlues (o minusvàlues) en les zones afectades i l’àrea d’influència.


NOVES AUTOPISTES I AUTOVIES


Aquesta revisió del Pla de Carreteres representa una continuïtat al Pla de 2003 (Govern Matas-Munar, 2003-2007) qualificat com el Pla de les d’Autopistes i d’Autovies. Excepte l'eliminació, com a gest, del projecte d'autovia Inca – Manacor, continua amb l'objectiu de recuperar les autovies/autopistes. El cas més greu és la recuperació-prologació de la, en el seu temps avortada i ara recuperada, autopista de llevant, inclosa en la segona fase.

I per altra banda, l'autopista Peguera-Andratx per duplicació de calçada, prevista en la primera fase del pla, i evidentment, el 2on cinturó de Palma, com a autovia o carretera convencional de doble calçada.


ELS ACCESSOS A PALMA


Ampliacions d'autopistes i nous accessos

Proposam, no ampliar carrils i que, en cas que es faci, aquest sigui esdevengui un carril un carril BUS-VAO, és a dir un carril en el que es permeti exclusivament la circulació de transport públic i vehicles d'alta ocupació.

2on cinturó i 3er cinturó

Demanam la supressió d'ambdues infrastructures fins que no es resolgui l'estudi previ de mobilitat per avaluar totes les alternatives que facin possible la millora dels accessos a Palma i que tengui com a objectiu prioritari la minimització de l'afluència de cotxes a la ciutat.


VARIANTS I RONDES: PERMÍS PER CRÉIXER


Els nombrosos projectes de variants i rondes contemplats al Pla Director Sectorial de Carreteres no es justifiquen, en la seva majoria, pels volums de trànsit i, en qualsevol cas, els costos econòmics i ambientals que suposen no compensen les possibles millores del trànsit objectiu pel qual, teòricament es plantegen.

En molts casos, existeixen rondes urbanes que tenen una funció similar a la que es planteja amb l'actuació de la variant. En altres casos, ens trobam en casos en que l'impacte de les obres no queda justificat en absolut pel volum de trànsit, amb propostes de traçat molt allunyades del casc urbà i que representen un impacte ambiental, urbanístic, territorial i paisatgístic molt greu.


CONDICIONAMENTS DE CARRETERES: O COM DESTROSSAR EL QUE ENS QUEDA DEL PAISATGE RURAL


La majoria dels projectes de condicionaments, especialment de la primera fase, responen a la voluntat de consolidar els eixos transversals i anular (eix de la costa) de circulació.

Demanam coherència amb el discurs de les polítiques de paisatge del Consell de Mallorca quan es plantegen barbaritats com els condicionaments de carreteres secundàries que passen a ser "autopistes" en el paisatge rural de Mallorca.


CONSEQÜÈNCIES AMBIENTALS, SOCIALS I PAISATGÍSTIQUES D’AQUEST PLA


· S'afavoreix descaradament el creixement i l'especulació urbanística

· S’afavoreix descaradament el transport privat

· Una planificació irresponsable des del punt de vista ambiental

· Impacte paisatgístic i conservació d'espais naturals.

· Minva de la permeabilitat del territori

· Impactes socials espectaculars

· Un cost econòmic astronòmic

· Conseqüències negatives sobre el patrimoni arquitectònic


IMPUTACIONS VINCULADES AL PLA DIRECTOR SECTORIAL DE CARRETERES


La “manera de fer” en la política d'infrastructures viàries des del Consell de Mallorca, està sota sospites de corrupció per no respondre a altra cosa que no siguin els interessos privats. El Consell de Mallorca, no pot ara, avalar aquestes actuacions i consideram que en qualsevol cas ha de plantejar altra cop quin ha de ser l'ànim que impulsi la política de carreteres de la institució insular i estem convençuts les solucions que proposa aquest Pla, no són la solució que Mallorca necessita.


EL GOB DEMANA LA RETIRADA DEL PLA DE CARRETERES


Per tot això, des del GOB demanam que es retiru la tramitació de la revisió del Pla Director Sectorial de Carreteres de Mallorca, aprovat inicialment pel Ple del Consell de dia 22 de desembre de 2008, fins:

a) que es revisi en profunditat i s'aprovi un nou Pla Territorial de Mallorca que estableixi les bases d'un nou model territorial i per tant, estableixi les bases del futur del transport a Mallorca; b) que es revisi en profunditat i s'aprovi un Pla Director Sectorial de Transports de les Illes Balears;

c) que es resolguin les imputacions dels màxims responsables polític i tècnic, i; d) que se’ns doni contesta motivada de cada una de les al·legacions presentades i per tant, se'ns justifiquin totes les actuacions contemplades al Pla, tant aquelles de les que en demanam la supressió com de les que no, tant des del punt de vista de trànsit (entès en la seva globalitat), com des del punt de vista territorial i s’elabori un text refós del PDS que incorpori les modificacions.

Web GOB


En la manifestació de dia catorze davant el Consolat de Mar per a defensar Son Espases, molts militants i simpatitzants del Bloc parlaven de la necessitat que els seus dirigents sortissin del govern. Es tractava, deien, de donar suport crític a un govern PSOE-UM des de l´exterior, per a no fer-se responsables de decisions de l´executiu que puguin anar en contra del que s´havia promès a l´electorat progressista. Tothom es mostrava decebut per l´actitud de claudicació del PSOE davant els poders fàctics de les Illes. (Miquel López Crespí)


La construcció de l´hospital a Son Espases, l´ampliació del port de Palma fins a límits de l´irracionalitat més absoluta, l´arribada del gasoducte que ha de proporcionar energia il·limitada a les Illes, assenyalen com és de lluny que és la realitat que constatam diàriament amb el que xerriquen i prometen els professionals de la política quan són en campanya electoral per a entrar en nòmina. Son Espases marca el camí que, amb força probabilitat, seguirà el govern en el futur. (Miquel López Crespí)


Son Espases: el Bloc i el PSOE (article de novembre de 2007)


En la manifestació de dia catorze davant el Consolat de Mar per a defensar Son Espases, molts militants i simpatitzants del Bloc parlaven de la necessitat que els seus dirigents sortissin del govern. Es tractava, deien, de donar suport crític a un govern PSOE-UM des de l´exterior, per a no fer-se responsables de decisions de l´executiu que puguin anar en contra del que s´havia promès a l´electorat progressista. Tothom es mostrava decebut per l´actitud de claudicació del PSOE davant els poders fàctics de les Illes. En el fons, l´ambient que es respirava entre els manifestants que volien --i volem!—preservar el territori de les urpades d´especuladors i del desenvolupisme salvatge i irracional, era que ningú no s´esperava un abandonament de promeses electorals de tal magnitud i just en començar la legislatura. Les persones de més edat, aquells que recordam el que va fer l´esquerra oficial en temps de la transició, no estàvem tan sorpresos. Quan la política esdevé un sistema de simple usdefruit del poder; quan els professionals del romanço només pensen en la nòmina i en els privilegis que comporta la gestió del règim, és quasi normal que es produesquin problemes com el que discutíem els manifestants que donàvem suport a les plataformes Salvem la Real, ses Fontanelles i el mal anomenat “Port Adriano”. Potser la postmodernitat començà precisament amb els pactes de la transició entre els franquistes reciclats que no volien perdre els privilegis derivats de la victòria franquista en la guerra civil, i els nous aspirants a la gestió del règim monàrquic, és a dir, la burocràcia procedent del neoestalinisme carrillista i la socialdemocràcia impulsada i promocionada per la Internacional Socialista.


És evident que el fet de deixar de banda les promeses electorals, les històriques lluites ecologistes i conservacionistes en defensa dels nostres minvats recursos naturals i territori, d´abandonar les mobilitzacions per defensar la Real, ses Fontanelles i “Port Adriano”, és un problema prou greu que condicionarà en un sentit negatiu l´actual Pacte de Governabilitat. Però els abandonaments de les promeses electorals per part del PSOE vénen de molt lluny, no solament de la transició. O és que ja ningú no recorda com Felipe González i Alfonso Guerra ens feren restar a l´OTAN quan, fins a mitjans dels anys vuitanta, el discurs oficial dels socialistes deia tot el contrari? Son Espases, ses Fontanelles, “Port Adriano” avui, i demà, possiblement, el segon cinturó de Palma i la façana marítima, seran també causes de lluita i mobilitzacions. Ningú ja no dubta, a partir del fet quasi consumat de la construcció de l´hospital a Son Espases, que també podem esperar grans sorpreses quant a les afirmacions de no fer el segon cinturó o paralitzar les obres de la façana marítima. De les grans inversions que comporta l´ampliació del Port de Palma no en vull parlar, ja que sembla que serà una de les obres emblemàtiques del govern actual o dels governs futurs, siguin aquests del PP o del PSOE.

La construcció de l´hospital a Son Espases, l´ampliació del port de Palma fins a límits de l´irracionalitat més absoluta, l´arribada del gasoducte que ha de proporcionar energia il·limitada a les Illes, assenyalen com és de lluny que és la realitat que constatam diàriament amb el que xerriquen i prometen els professionals de la política quan són en campanya electoral per a entrar en nòmina. Son Espases marca el camí que, amb força probabilitat, seguirà el govern en el futur.

Malgrat la memòria històrica de les claudicacions de l´esquerra oficial (tots recordam el recent abandonament de l´ecotaxa), reconec que no pensava que la marxa enrere fos tan ràpida per part del nou govern. Havia fet un esforç per a tornar a creure que, potser, igual, qui sap, aquesta vegada es podria avançar en el camí de fer alguna cosa de diferent. Diferent del que han fet els partits de les renúncies i claudicacions davant la banca, els poders fàctics empresarials i especulatius. Imaginàvem alguns problemes per a més endavant, però mai a la tornada de les vacances, poques setmanes després d´haver assolit la gestió de les institucions.

Què faran els companys i companyes del Bloc davant aquest abandonament de lluites i justes aspiracions populars? Les direccions que comparteixen responsabilitats amb UM i PSOE... com podran justificar davant els seus electors la continuació en el govern? És una situació difícil que no sabem com es pot resoldre. Donar suport crític a la gestió Munar-Antich des de fora del govern comportaria, per a la direcció del Bloc, perdre les grans àrees de gestió que ara ocupen. Sembla que la decisió que demanaven alguns manifestants que sortiren en defensa de la Real és, a hores d´ara, impossible, a causa, precisament, de l´estreta unió de totes les forces de centre-esquerra en el Pacte de Governabilitat. La decisió de donar suport a l´executiu des de l´exterior potser s´hauria d´haver pres abans d´acceptar compartir el poder amb UM i la socialdemocràcia espanyola. Es tractaria, més que el col·locar alts càrrecs en el govern, de prioritzar la consolidació de la societat civil de les Illes, els partits, sindicats i plataformes que han portat i porten a coll la tasca d´aturar el desenvolupisme salvatge que pateix el nostre poble. Però sembla no ser aquesta la dinàmica actual de les organitzacions que es reclamen de l´esquerra.

Els mesos vinents anirem veient com es desenvolupa la crisi que ha encetat aquest abandonament dels interessos populars per part del PSOE. Veurem igualment què anirà fent el Bloc per a no caure en l´anomenat “pragmatisme” dels seus socis de govern i quins equilibris haurà de fer per a no ser identificats amb la famosa dita popular que diu que “tots els polítics són iguals”.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Més articles de la campanya Salvem la Real! (Web Ixent)


Jaume Santandreu, Llorenç Capellà, Miquel López Crespí, Tomeu Martí... derrotar el PP -

Turmeda | 27 Març, 2009 06:41 | facebook.com

Fa més d´un any que escrivim articles i signam manifests en defensa de la incorporació d´ERC i altres col·lectius progressistes a la coalició PSM-EU. El darrer manifest per la unitat va ser el que signàrem Jaume Santandreu, Llorenç Capellà, Miquel López Crespí, Tomeu Martí, Llorenç Buades, Antoni Artigues, Pere Morey, Joan Guasp, Josep Suàrez, Gabriel Bibiloni i tants i tants intel·lectuals de les Illes i que vàrem presentar a finals de desembre de 2006 al monestir de la Real. (Miquel López Crespí)


Es tracta de no tudar els esforços de mobilització contínua que ha fet i continua fent la societat civil. Un nou pla d´ordenació territorial ha de ser tasca prioritària dels governats progressistes. Seria imperdonable que tant d´esforç per la unitat, per a encoratjar el votant d’esquerres, no es traduís en un canvi real de la societat i tot continuàs igual, amb més grues, més construcció, més desbarats urbanístics i mediambientals. Per això el suport a les candidatures del Bloc per Mallorca no són cap xec en blanc. Ans al contrari, la societat civil, els col·lectius que són al carrer, demanen un canvi autèntic en la situació de degradació actual. Un canvi que ens permeti aturar el procés de destrucció dels nostres minvats recursos naturals, protegir el territori, avançar en la democratització de la societat, en camí d’ampliar les quotes d’autogovern i salvaguardar la cultura catalana amenaçada per l’actual procés d´involució política. (Miquel López Crespí)


La plataforma “Progressistes pel Bloc” (un article de l'any 2007)



Maria Antònia Vadell, vicepresidenta del Consell Insular de Mallorca en la legislatura 1999-2003 i Miquel López Crespí, sempre a l´avatguarda de la lluita en defensa dels drets nacionals i socials del nostre poble. Dos grans amics units per l´amor a Mallorca i la feina constant per una sociatat més justa i solidària.

En assabentar-se que he signat el manifest d’adhesió a la Plataforma “Progressistes pel Bloc”, uns bons amics meus m´han dit que m´equivocava. Entre moltes raons per a no fer-ho han adduït un munt de greuges que, en la seva opinió, jo hauria de tenir envers alguns membres d´Esquerra Unida que són a les llistes del Bloc. És evident, i així els ho he provat d´explicar, que molts dels membres de l’esquerra alternativa de les Illes hem patit i patim les campanyes rebentistes d’alguns dogmàtics i sectaris. He dit a aquests amics que record molt bé tots i cada un dels atacs que he hagut de sofrir per part d’aquests sectors marginals i retardataris. Qui signa aquest article serva, sortosament, una bona memòria històrica, i els meus llibres d’assaig així ho demostren. Tots aquells que des de l´oportunisme polític han demonitzat la lluita per la República, el socialisme i l’autodeterminació ja han estat desemmascarats i són, amb nom i llinatges, en els llibres que he escrit per a servar la nostra memòria històrica.. No cal perdre més temps amb els envejosos i ressentits. La situació d´emergència en què ens trobam ens mana deixar de banda els problemes personals que pugui haver-hi entre les forces progressistes i fer pinya per tal d’aconseguir un canvi de la situació.

I a part de la necessitat imperiosa de deixar els personalismes a un racó hi ha l’obligació de continuar amb la lluita per la unitat de les forces nacionalistes i d’esquerra iniciada ja fa anys. En referència al Bloc, cal recordar que qui signa aquest article va ser un dels primers a començar la campanya per la constitució d´un bloc d´esquerra nacionalista com cal.

Possiblement la constitució del Bloc actual no respon encara a totes les aspiracions que hi havia i hi ha encara quant a una organització semblant al Bloc Nacionalista Gallec. Qui pot dubtar que ens hauria agradat veure les elits dirigents actuar d´una forma més decidida en referència a la unitat per a bastir una autèntica política de protecció mediambiental, de promoció de la llengua i que serveixi per a aturar les malifetes de corruptes, especuladors de tota mena i destructors i encimentadors de la nostra terra? Ens hauria agradat i hauria estat molt més sà, menys debats, discussions i bregues en referència a les cadiretes i molt més concreció de programes d´autèntic canvi social.

Fa més d´un any que escrivim articles i signam manifests en defensa de la incorporació d´ERC i altres col·lectius progressistes a la coalició PSM-EU. El darrer manifest per la unitat va ser el que signàrem Jaume Santandreu, Llorenç Capellà, Miquel López Crespí, Tomeu Martí, Llorenç Buades, Antoni Artigues, Pere Morey, Joan Guasp, Josep Suàrez, Gabriel Bibiloni i tants i tants intel·lectuals de les Illes i que vàrem presentar a finals de desembre de 2006 al monestir de la Real.

En aquests moments crítics per a la supervivència del nostre poble no seria lògic que deixàssim a mitges la feina feta en suport de les forces nacionalistes i d´esquerra. Que l´actual coalició no és tan perfecta com voldríem? Evidentment que no. Tot és millorable i tenim molt de temps per endavant per a aconseguir l’autèntic bloc de lluita i resistència que necessitam.

Quan hem signat el manifest, ho hem fet amb plena consciència de les mancances que encara cal solucionar. Segurament, si s´aconsegueix tornar a enllestir un nou Pacte de Progrés més valent, més avançat que el que va perdre l´any 2003, haurem de ser vigilants amb els polítics que haurem situat en la gestió del poder polític. Molts dels intel·lectuals i professionals que donam suport al Bloc ho tenim ben clar, i ningú no ens ha d’advertir que els perills que poden derivar-se d´una manca de control democràtic i de vigilància. No s´ha de repetir la desil·lusió del passat. S’haurà de vigilar el compliment dels acords unitaris i exigir als membres del Bloc que possiblement gestionaran el govern de les Illes, el Consell Insular i els nostres ajuntaments, un estricte compliment del programa aprovat.

Com a persones fartes de la destrucció ambiental feta durant aquests darrers anys, una destrucció realitzada a una escala sense precedents, volem que els futurs governs de progrés que es puguin constituir avancin en el camí d´aturar tanta bestiesa sense sentit. És necessari acabar amb la corrupció descoberta per la Fiscalia i que aquesta continuï amb les seves investigacions; és igualment urgent posar fre als atacs continuats a la llengua catalana. Pensam que som molts els que no volem mudar de polítics només per raons estètiques. Volem, com l’any 1999, anar molt més enllà dels canvis cosmètics, de les emblanquinades de façana, de posar uns professionals de la política en lloc dels altres, culs que només serveixen per a cobrar a finals de mes i per a encalentir les cadiretes. Ja n´hi ha prou de romanços i de fer demagògia barata. Volem solucions autèntiques als problemes que tenim plantejats com a poble i com a col·lectivitat en vies de destrucció.

Es tracta de no tudar els esforços de mobilització contínua que ha fet i continua fent la societat civil. Un nou pla d´ordenació territorial ha de ser tasca prioritària dels governats progressistes. Seria imperdonable que tant d´esforç per la unitat, per a encoratjar el votant d’esquerres, no es traduís en un canvi real de la societat i tot continuàs igual, amb més grues, més construcció, més desbarats urbanístics i mediambientals. Per això el suport a les candidatures del Bloc per Mallorca no són cap xec en blanc. Ans al contrari, la societat civil, els col·lectius que són al carrer, demanen un canvi autèntic en la situació de degradació actual. Un canvi que ens permeti aturar el procés de destrucció dels nostres minvats recursos naturals, protegir el territori, avançar en la democratització de la societat, en camí d’ampliar les quotes d’autogovern i salvaguardar la cultura catalana amenaçada per l’actual procés d´involució política.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Miquel López Crespí: memòria de Buñuel, Berlanga, Patino, Bergman, Fellini, Wells...

Turmeda | 26 Març, 2009 20:57 | facebook.com

(4 vídeos) Parlau-me si voleu d'Anouk Aimé o de Margarita Carmen Cansino (Rita Hayworth). Explicau-me on marxà Marlene Dietrich després que nosaltres abandonàssim el cine en centenars d'horabaixes sense classe. Per quin indret desaparegué Jane Fonda després de tornar de Vietnam (aïrats gestos amb el puny tancat contra el poderosos superbombarders dels EUA)? On la Catherine Deneuve, l'Ava Gardner de La nit de l'iguana? I Greta Garbo..? Algú pot endevinar dins quina escletxa del temps resta amagada Greta Garbo esdevinguda l'eterna reina Cristina de Suecia de la pantalla? Què me'n direu de l'esplendent Ally MacGraw (La fugida) o de Jessica Lange en El carter sempre truca dues vegades? (Miquel López Crespí)


Sessió contínua


Era l'època de màxim esplendor del Teatre Líric i el Balear, del cine Born i la Protectora, del Salón Rialto i l'Avenidas, de la Sala Astòria i l'Actualidades. Són els primers minuts abans de començar la projecció. Algun estossec, gent remena els cacauets a la bossa. Ningú té encara desig d'anar a fumar (uns minuts entre pellícula i pellícula: sortida obligatòria per no veure el NO-DO, les inauguracions del General, el Congrés Eucarístic, les eternes maldats del comunisme internacional). Nosaltres tenim quinze anys i ja no anam a classe. Berlanga i Plácido ens capten molt més que les mentides de qualsevol "germà" de La Salle. El salari de la por (George Clouzot en la memòria!): copsar d'un cop el poder suggestiu del realisme. Els exdivisionaris, els franquistes de tota la vida sortien gesticulant, indignats: "On hem arribat! Haurien de prohibir aquestes pellícules!".

Ben cert que no seríem els mateixos si no haguéssim estimat La mort d'un ciclista de Bardem, Viridiana de Buñuel (projeccions quasi clandestines a les golfes d'un collegi, cintes que s'espanyaven sovint, la feinada de Vicenç Mates adobant el que semblava romput per sempre més!). Aleshores comentàvem com havia estat possible la filmació d'El botxí, El piset, Surcos. Tot plegat era quasi increïble en aquella època separada dels calendaris i amb els forats de les bales ben visibles en les parets del cementiri. A poc a poc ens anàrem acostumant a un cinema molt diferent de les vergonyoses produccions del règim (ranci espanyolisme imperial; buida opereta de cartró-pedra; embrutidora propaganda catòlica). Després arribaren La Busca i El último sábado, Fata Morgana, Noches de vino tinto. En la retina encara les màgiques imatges de Canciones para después de una guerra, El espíritu de la colmena.


De llavors que fugíem de collegi tenc gravats Orson Welles i Fellini, d'Antonioni i Bergman. Cap rastre en la meva memòria del professor de matemàtiques, esvaïts el sacerdot que ens engiponava religió i aquell catedràtic de cabells blancs que pretenia fer-nos traduir La guerra de les Gàllies en fragments. Com casar l'experiència de veure Antonioni (L'Aventura, L'eclipsi, La Nit) amb els forçats rosaris dels anys seixanta? Què tenien a veure tanta croada, màrtirs de l'església, un altre sermó damunt monges i missioners, amb la profunda visió interna que ens produïa Bergman?

Començàvem a odiar el cinema que ens feia créixer en l'esclavatge, enmig del més cruel embrutiment de l'esperit. Cap relació entre aquell Marcelino, pan y vino que ens obligaven a veure en els miserables capvespres de diumenge amb el fulgor de Godard de Al final de la fugida o la por que exaltava Hitchcock (la seqüència de la banyera en Psicosi: Janet Leigh eternament jove abans de morir, nua, dessagnant-se en blanc i negre). Superba interpretació d'Anthony Perkins en el paper de l'assassí.


La sessió contínua: per a nosaltres universitat dels pobres, curs permanent de poesia, els misteris més fascinants a l'abast de la retina. Dins l'ambient flaire de perfums molt barats i cruixir de cacauets intermitent. El cap de setmana ens havíem posat la millor roba i mumare ens donava tres pessetes. Quina fortuna, tres pessetes dins la mà! I en entrar al cine una estrident transformació interior, posseïts d'alguna cosa puixant i desconeguda. Quan Franco apareixia en el NO-DO els més petits ploraven desconsoladament i els pares els treien de la sala, educats, amb por de no molestar al públic.Per a nosaltres, habitants de l'extraradi o dels pobles amb carrers sense asfaltar, la sessió contínua era el fastuós món de les aventures esperat durant la setmana. Enfosquida la sala, els ulls fets a la penombra, oblidàvem tot d'una classes feixugues i consignes odioses: "Por el Imperio hacia Dios", "España es una unidad de destino en lo Universal". I de sobte: gladiadors i romans, regiments de cavalleria i indis, caritatius conqueridors espanyols, Agustina d'Aragó fent front a la cruel invasió napoleònica. ¿Quin d'aquells allots no es va perdre amb les caravanes o lluità contra els pell-roges sense saber encara que els enemics eren els soldats, i el poble arrasat, el nostre poble?

Parlau-me si voleu d'Anouk Aimé o de Margarita Carmen Cansino (Rita Hayworth). Explicau-me on marxà Marlene Dietrich després que nosaltres abandonàssim el cine en centenars d'horabaixes sense classe. Per quin indret desaparegué Jane Fonda després de tornar de Vietnam (aïrats gestos amb el puny tancat contra el poderosos superbombarders dels EUA)? On la Catherine Deneuve, l'Ava Gardner de La nit de l'iguana? I Greta Garbo..? Algú pot endevinar dins quina escletxa del temps resta amagada Greta Garbo esdevinguda l'eterna reina Cristina de Suecia de la pantalla? Què me'n direu de l'esplendent Ally MacGraw (La fugida) o de Jessica Lange en El carter sempre truca dues vegades? Si voleu podem parlar encara de Silvana Mangano, Vanessa Redgrave, Romy Schneider, o de Kim Novak a Fes-me un petó, beneit! Però ara ens esperen Audrey Hepburn (Sabrina), l'Elizabeth Taylor de Cleopatra. Impossible entrar a collegi a les tres de l'horabaixa amb tots aquests mons de somni esperant en la fosca de la sala!

Cap a finals dels seixanta érem ja en un camí sense retorn (el "Gran Gilbert", la "Bella Otero", Gorostiza, Nicanor Villalta o Paulino Uzcudum de la mà de Summers en Joguines espanyades assenyalaven el destí que reserva el sistema a qui gosa viure malgrat la cendra). La policia política ja havia escorcollat els nostres prestatges plens de llibres miraculosament trobats als encants, revistes d'abans de la guerra on es podien veure lliures manifestacions de treballadors segles abans de la victòria de la Legió Còndor o de l'entrada dels franquistes a Barcelona. Parlàvem fins a altes hores de la nit dels desesperançats cangaceiros de Glauber Rocha, de La religiosa de Jacques Rivette, El jove Torless. Sovint ens pareixia que no teníem pàtria (només l'eco de les vagues d'Astúries, les rondalles llegides per reverdir l'emoció sentida per les contarelles de la padrina donaven un sentit de pertànyer a un indret conegut, un país possible, bell perquè només existia en la nostra memòria).

Aleshores encara no sabíem que els rellotges eren els enemics més implacables i que, inexorablement, les escenes de Mort d'un ciclista es mesclarien de forma indestriable amb les imatges de Theo Angelóulos (El viatge dels comediants). Havíem obert els ulls a l'existència tot mirant les aventures de Jackie Coogan a L'allot (amb Chaplin, un film de l'any 1921 vist a sa Pobla en un pretèrit diumenge d'estiu dels anys cinquanta). Temps moderns copsava lúcidament com el món de les màquines no era el nostre (ni tampoc el de les cadenes de muntatge: cronòmetres al servei del capital) Millor recórrer la ciutat de bon matí, quan artesans i botiguers obrien els negocis i els companys de classe formaven al pati, drets, presoners de la inclemència d'aquells dies, cantant el Cara al sol, Montañas nevadas. Molt més emocionant comprar l'entrada a les tres (una bossa de pipes o de cacauets dins de la maleta amb els llibres, els quaderns de matemàtiques que mai no vàrem estudiar) i pensar que James Stewart pot aconseguir un acord definitiu amb els indis a Fletxa espenyada.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Literatura catalana contemporània - Reculls de contes - Narrativa insular del segle XX

Turmeda | 26 Març, 2009 12:17 | facebook.com

És molt complicat a aquestes alçades de la nostra vida esbrinar l'any, el moment exacte que vaig entrar en contacte amb el poeta i investigador Ferran Lupescu. Record que va ser, si la memòria no m'enganya, a mitjans dels anys vuitanta quan, amb altres companys del ram de la ploma i una munió de polítics i investigadors que no havien pujat al carro de la postmodernitat, portàvem endavant el suplement de Cultura del diari Última Hora. Era una època fosca. La reforma del règim s'havia anat consolidant i els oportunistes que en temps de la transició havien abandonat qualsevol idea de canvi social començaven a fruir intensament dels bons sous i tota mena de privilegis que el sistema oferia als seus gestors. La "memòria històrica", avui tan lloada per aquells que durant dècades oblidaren i atacaren l'esforç de generacions i generacions de republicans i militants nacionalistes, era considera quelcom de nostàlgics i "extremistes radicals". (Miquel López Crespí)


Pere Rosselló Bover, Ferran Lupescu i l’antologia Un viatge imaginari i altres narracions (Fundació Sa Nostra, Ciutat de Mallorca, 2007)



L´escriptor i catedràtic Pere Rosselló Bover va presentar les obres de Cristina Salom, Francesc Casasnovas, Miquel López Crespí -Un viatge imaginari i altres narracions- i Joan Guasp.

A part de l’escriptor i catedràtic Pere Rosselló Bover, una altra persona que m’ha donat un suport essencialíssim en la tasca de seleccionar les narracions de llibre Un viatge imaginari i altres narracions ha estat el poeta i investigador Ferran Lupescu.

És molt complicat a aquestes alçades de la nostra vida esbrinar l'any, el moment exacte que vaig entrar en contacte amb el poeta i investigador Ferran Lupescu. Record que va ser, si la memòria no m'enganya, a mitjans dels anys vuitanta quan, amb altres companys del ram de la ploma i una munió de polítics i investigadors que no havien pujat al carro de la postmodernitat, portàvem endavant el suplement de Cultura del diari Última Hora. Era una època fosca. La reforma del règim s'havia anat consolidant i els oportunistes que en temps de la transició havien abandonat qualsevol idea de canvi social començaven a fruir intensament dels bons sous i tota mena de privilegis que el sistema oferia als seus gestors. La "memòria històrica", avui tan lloada per aquells que durant dècades oblidaren i atacaren l'esforç de generacions i generacions de republicans i militants nacionalistes, era considera quelcom de nostàlgics i "extremistes radicals".



D’esquerra a dreta: el poeta Francesc Casasnovas; la vídua de l´escriptor Miquel Àngel Riera, Roser Vallès i els escriptors Miquel López Crespí i Bernat Nadal.

Va ser, doncs, en aquella època, per a molts d´oportunistes i menfotistes “resplendent” perquè començaven a estar en nòmina estatal com a polítics al servei del règim, una època per a nosaltres de vertader exili interior, que coneguérem més a fons el poeta i amic Ferran Lupescu. Una amistat reforçada amb el pas dels anys. Però qui és, per a aquell que vulgui conèixer una mica la cultura catalana que no surt en els mitjans d´informació oficial, Ferran Lupescu?

Anem a pams. Ferran Lupescu és autor de poemaris únics i indispensables. En referesc a les obres L'últim dels dàlmates (autoantologia poètica 1978-1982), Vuit poemes desolats, Arxipèlag (Premi Acadèmia dels Nocturns 1986), Cadàvers (Premi Josep M. López-Picó 1996), La senyoreta elidida / Adam Smith, Regiones de Valencia y Murcia (Dolços lleures de la gleva), L'ombra de la lluna damunt la terra / Intensa rereguarda, Poemes del desert, L´últim amor del comissari Lupescu, Això s'anomena aurora (en curs d'elaboració)... En un article titulat "Ferran Lupescu i la poesia" publicat en El Mundo-El Día de Baleares el 14 de novembre del 2004, qui signa aquestes notes havia definit la producció del poeta i investigador com a "intensa". Evidentment, i això mateix havia quedat ben especificat en l'article, volia dir que Ferran Lupescu es dedica des de fa molts d'anys intensament a la literatura i a la investigació; que no és cap hobby. A més, Lupescu ha treballat força anys en matèries d'història general i cultural dels Països Catalans, i és l'autor d'una de les millors històries del procés revolucionari soviètic que he llegit mai. Em referesc a Els dies d'un nou planeta: cronologia d'història soviètica (nov. 1917-març 1939), encara inèdita.

Quan vaig parlar amb el poeta i investigador Ferran Lupescu i li vaig explicar la proposta del director de la col·lecció El Turó, es va entusiasmar de tal manera que s’hi va posar a la feina, repassant tots els meus antics llibres de narracions, molt abans que jo mateix. En contacte constant per ordinador, després de la lectura de cada llibre em feia arribar les seves troballes i descobriments, donant-me igualment una assenyada i valuosa opinió quant als contes que, deia, creia imprescindible que al llibre de El Turó.

Cal dir que aquest interès de Ferran Lupescu pels meus contes ve de molt antic: en les seves col·laboracions a les pàgines de cultura del diari Última Hora de Ciutat ja havia comentat el llibre de contes juvenils Històries per a no anar mai a l’escola (Laia, Barcelona, 1986, segona edició). El diumenge dia 5 de maig de 1985, Ferran Lupescu escrivia: “Em pregunto si el llibre de contes Històries per a no anar mai a l'escola (Col. El Nus, 14. Ed. Laia, Barna, 1984), d'en Miquel López Crespí, no serà més aviat Històries d'aquells als quals mai no ens agradà anar a l'escola. Aquest no és un llibre sobre l'escola-infantesa-record-mal-rotllo-regne-perdut, encara que hi sigui present. L'escola de què parla en Miquel López, ens la trobem cada dia en sortir de casa (i, amb els avenços de la tecnologia d'avui, fins i tot sense necessitat de sortir-ne); els nens som nosaltres (grans o petits, no anant a classe o emborratxant-nos); els profes, són personatges prou coneguts de la ciutadania i ara no ens posarem a citar noms; les classes, bé, són les classes, òbviament, les de FEN que ens donen tothora, a la TV, a la feina, on calgui.



‘Tot contribueix, i a més el dir i com dir-ho, a donar-nos una imatge asfixiant de la classe-món que fa la cara que té.

‘Aquesta constatació, que com a tal només pot ésser honesta, és una protesta carregada de mala llet. Perquè la nostra Europa opulenta on un parell de centenars de fastigosos vagabunds acaben de morir de fred, no vol saber ni pot entendre que coses inversemblants s'esdevinguin en indrets molt bàrbars i, sobretot, molt llunyans del menjador i del salonet amb nostra senyora TV ("La carta"). Perquè hi ha certes reconduccions individuals -o col.lectives- que es mereixen el nom de traïció ("La transformació d'en Miquel"). Perquè la llibertat de pensament està cibernèticament controlada ("El monstre"). I, per damunt de tot, perquè és hora que reclamem la nostra condició d'humans, que escopim ben fort la realitat bàsica del segle XX: la deshumanització ("Els robots"); la maquinització, la desnaturalització ("La resurrecció universal", "Sóc un llibre") i tot allò que sap resumir l'autèntic manifest anomenat Història de l'evolució humana.

‘Aquells que coneguin la prosa del nostre autor, la retrobaran la mateixa que en llibres anteriors, amb el seu estil característic i, fins i tot, el seu ús, en determinats punts, d'un seguit de frases curtes que porten el pes -i la unió- en l'infinitiu. En aquest cas, l'autor es dirigeix al lector de forma directa, sempre veus de nens que escriuen una carta, o li conten una història a algú. O a un diari personal; d'allò d'"estimat diari". Sempre la famosa entelèquia de l'oïdor no-existent i la seva recerca en què -diuen, jo no ho crec- suposadament es debat la literatura. Però, en aquest llibre, en Miquel López Crespí té la intenció clara d'establir un diàleg, que ho és PER SE i que pot fer-se un cercle complet en contestar llegint-lo”.

També en la presentació que va fer del meu llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003), presentació feta al saló d’actes del Consell Insular de Mallorca conjuntament amb la presidenta del Consell de Mallorca Maria Antònia Munar, el dirigent del PSM Sebastià Serra i l’aleshores president de l´OCB Antoni Mir, destacà alguns trets característics de la meva narrativa. I és per això mateix, perquè sabia que Ferran Lupescu sempre havia estat interessat per la meva narrativa, que vaig seguir la majoria dels seus encertats suggeriments quant a les narracions que havien de sortir al llibre que em demanaven per a El Turó.

Dia deu de setembre, en el Palau del Consell i en el marc de la Diada de Mallorca, davant el nombrós públic assistent a l’acte, amics, premsa, polítics, representants de la Universitat de les Illes Balears (UIB), Ferran Lupescu havia dit que: “Miquel López Crespí ha produït autèntiques obres mestres en camps com la narrativa curta, i que 'una bona antologia dels seus contes constituiria un dels volums de narrativa més importants de la literatura catalana contemporània”.

“Inevitablement, continuava Lupescu, “tota obra d'art mínimament autèntica és xopa de la personalitat, la cosmovisió i els valors del seu autor. És per això que l'obra de Miquel López Crespí denota una cosmovisió progressista, d'esquerra, nacional-popular, i, per tant, conflictiva. Diguem, doncs, que l'obra de Miquel López Crespí no ha rebut el reconeixement públic que mereix. Això és, en part, i com en altres casos, perquè la intercepten corrents oficialistes de determinat signe estètico-ideològic. Per exemple, una mena de noucentisme ressuscitat, però d'escàs ressò social, aquesta volta. Per exemple, una postmodernitat més o menys autista. Irònicament, en nom d'una pretesa ‘puresa’ literària unilateralment identificada amb el conservadorisme hom aplica criteris extraliteraris per a desqualificar autors d'ideologia adversa, l'obra dels quals esdevé automàticament ‘poc literària’, per ‘política’, si no per ‘pamfletària’. El truc és vell i, segons sembla, productiu: només fan política els altres. A aquestes alçades hauríem de saber que tota obra d'art és política. Per acció o per omissió. Des de l'opacitat que proporciona el compromís amb un statu quo que es pretén ‘natural’. O des de l'explicitació que provoca trencar el sentit comú establert. D'altra banda, no és pas la temàtica de l'obra literària, ni menys encara la seva òptica ideològica, el que estableix el valor literari d'una obra: cal fer-ne la valoració en termes estrictament o principalment artístics. I són aquests termes els que avalen l'obra de Miquel López Crespí”.

A començaments de maig del 2006 la feina conjunta de lectura i selecció dels contes ja era feta. La “batalla” per incloure unes narracions i suprimir-ne d’altres, també l’havíem feta no sense debats i després de mesurar fil per randa el que era necessari que sortís o ens semblava sobrer.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Miquel López Crespí: memòria de Rossellini, Vittorio de Sica, Guissepe de Sancti, Luchino Visconti, Rocha, Godard, Bardem...

Turmeda | 26 Març, 2009 06:43 | facebook.com

Rossellini, Vittorio de Sica, Guissepe de Sancti o Luchino Visconti filmen la victòria soviètica a Berlín (la bandera del proletariat universal oneja victoriosa aquest maig de mil nou-cents quaranta-cinc damunt el Reichstag). A Roma o Milà els guerrillers ensorren les estàtues del feixisme amb tot de càntics exaltats (anys després encara cantaríem Bandiera rossa i Bella ciao fins a restar escanyats). Però ara som a sa Pobla a mitjans dels cinquanta. Hem pogut veure La strada de Fellini i ja sabem per sempre més que arreu del món hi ha gent que, talment com els pares que perderen la guerra, pateix sota el jou dels poderosos. (Miquel López Crespí)


Roma, città aperta


Ara ja no hi havia melodrames amb piscines hollivudenques i telèfon blanc com a la Metro o a la Cinecittà mussoliniana. L'execució del dictador i de Clara Petacci en un revolt de carretera quan fugien envers l'Alemanya nazi acaba amb dècades d'acudits i ximpleries dites per uns actors disfressats amb esmòquing i corbatí ballant alegres foxtrots en falses mansions de cartró-pedra. Rossellini, Vittorio de Sica, Guissepe de Sancti o Luchino Visconti filmen la victòria soviètica a Berlín (la bandera del proletariat universal oneja victoriosa aquest maig de mil nou-cents quaranta-cinc damunt el Reichstag). A Roma o Milà els guerrillers ensorren les estàtues del feixisme amb tot de càntics exaltats (anys després encara cantaríem Bandiera rossa i Bella ciao fins a restar escanyats). Però ara som a sa Pobla a mitjans dels cinquanta. Hem pogut veure La strada de Fellini i ja sabem per sempre més que arreu del món hi ha gent que, talment com els pares que perderen la guerra, pateix sota el jou dels poderosos.


Es tracta d'aconseguir una còpia de Roma, città aperta o de

Paisà (el mestre Rossellini ens ensenya a veure l'autenticitat del món, la dura realitat quotidiana amagada pels exquisits, aquell cinema nazi fet amb els presoners dels camps o amb els extres de Whollywood pagats amb un simple entrepà). Abans de poder veure-les (tants d'anys de cine prohibit pels amants de la "poesia pura", del cinema "sense vulgars connotacions socials"!) ja havíem sentit parlar de Ladri di biciclete, La terra trema. Aquest era el cinema que ens interessava, el que ens feia commoure malgrat cert sentimentalisme cristià de moltes de les seves escenes. Tot ho perdonàvem submergits en l'esplendent blanc i negre on Silvana Mangano o Giulietta Massina de mans de Fellini o de De Sica ens feien entendre d'on procedíem, qui era el culpable de la derrota. Més tard varen ser els anys de Germania anno zero, Achtung! Banditi. Eternes horabaixes a la cinémathèque de París al costat del teu xal de seda, els ulls brillants en la foscor quan et giraves per comentar amb la mirada una frase, un moviment de la càmara a In nome della legge o Arròs amarg.


Pels passadissos dels nostres cines de barri hi havia encara grans cartells de coloraines anunciant la projecció de Niágara o Riu sense retorn on una esplendent Marilyn Monroe ens convidava a somniar móns molt allunyats de les cartilles de racionament i dels himnes imperials cantats abans d'entrar a escola. Les mares de Déu a les quals resàvem les nostres oracions nocturnes no eren evidentment les destenyides imatges de guix que guaitaven des de les penombres de les capelles. Només l'Elisabeth Taylor d'Un lloc en el sol o la Ingrid Bergman de Casablanca aconseguien crear en nosaltres una autèntica atmosfera d'immortalitat, fer creure que existien altres universos possibles, franges de cel blau més enllà dels esvorancs dels murs.

Ben cert que de la nostra infantesa tan sols resten algunes tèrboles imatges que el temps ha anat engrandint fins a fer-les aliment quotidià de l'esperit: Fred Astaire i Ginger Rogers en no se sap quina pellícula dels anys trenta o quaranta. Vés a saber si era L'alegre divorciada o Holyday Inn. Aquí, al meu costat, quan el dia s'aixeca gris rere les muntanyes i l'àrid llenguatge del vencedors certifica noves injustícies tornen Gene Kelly i Debbie Reynolds en Cantant sota la pluja, tots aquells musicals de cine de poble amb llur primigènia esplendor, meravelles de màgiques besllums damunt la pantalla. Després arribarien hores de falses profecies, exèrcits de fracassos arrossegats per les nostres sabates. S'apropava l'hora freda del Nosferatu de Murnau segles abans de l'arribada de Peter Cushing i Cristopher Lee. Vet aquí el reialme dels insectes, la fumera vermellosa que anunciava noves traïdes, aquesta pesta de les falses veritats escopides per la ràdio i els cruels predicadors del no-res. El temps ha passat implacable deixant constància de totes les guerres i malediccions contra els homes. Qui és ara aquest jove Spencer Tracy que actua a L'estrany cas del doctor Jecklly? I d'on surten els rostres meravella del primer pla!- que Kenji Mizoguchi filma en Els contes de la lluna pàllida?


Mentre la Brigada Social toca a la porta de l'apartament sent els crits de Janet Leigh a Psicosi, el terror de Mia Farrow en Rosemary's Baby. Hi ha cop d'estat a Xile, els coronels torturen a Grècia, milers de desapareguts al Brasil i a l'Argentina. Ja falta poc perquè els botxins de la família Manson truquin a la casa de Sharon Tate (on ets avui, Roman Polanski, per quin indret has desaparegut quan més et necessiten?).

Esclata la pantalla curulla de sang i coloraines, el terror arribant amb la mateixa força que a Resplendor de Kubrick: Jack Nicholson amb una destral a la mà ens persegueix per cambres i passadissos, pels carrers de Santiago, Rio o Ciutat de Mallorca. Divuit de juliol: el terror iracund i presumptuós cerca Aurores Picornells arreu del món.

Però ara hi ha napalm damunt la terra de Vietnam (munió d'infants corren per la carretera amb la pell en flames).

Digues: qui recorda May Lai?

De Cuba arriben onades de combatents de rostre sever armats amb matxets llargs i esmolats que tallen caps d'espanyols i canya de sucre. Els mercenaris es rendeixen avui a Playa Girón (memòria dels documentals vist als cines del Barri Llatí l'any seixanta-set).

Com un aixecament general de les consciències, el nou Cant general d'una nova humanitat en marxa (els hereus de la Commune, de la defensa de Madrid, els ressuscitats homes i dones del POUM i la CNT reencarnats en els joves milicians de Sóc Cuba (Mijail Kalatozov) o Poble en armes (Joris Ivens). Vet aquí La primera carga al machete de Manuel Octavio Gómez, Historias de la revolución, Cumbite.

Per primera vegada parlava de Tomás Gutiérrez Alea.

Digue'm què fem aquesta nit a la placeta Saint-Germain-des-Prés amb aquest amor just acabat d'estrenar parlant d'arrels i generacions futures, de segures transfiguracions de la matèria, de redundants errors on mai no havíem de caure (la covardia davant l'enemic). En quina direcció ens perdem envers el record del 93? Diuen que Glauber Rocha ha envaït els ministeris, que la Guàrdia Nacional de 1871 resisteix als prussians (els murs d'execució de Père Lachaise esperen en penombres; la bandera roja encara oneja damunt l'Hôtel de Ville). Són els guerrers nus i plens de fang que filma Solás, els famolencs cangaceiros de Antonio Das Mortes, Deus e o diabo na terra do sol (Rocha caminant al costat dels batallons dels federats).

Què fem tu i jo en aquesta nit perduda en els calendaris, per les àmplies avingudes deshabitades de París?

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Reculls de contes - La narrativa insular del segle XX

Turmeda | 25 Març, 2009 21:14 | facebook.com

Més d’un crític ha remarcat que el conte, o narració curta, gaudeix de ple reconeixement com a gènere major en literatures tan importants i tan internacionalment consolidades com la francesa, l’anglosaxona o l’alemanya, mentre que en el món cultural català tendeix a ésser percebut com a gènere menor o com a provatura per a la “narrativa de debò”, que fóra privativament la novel·la. Que aquesta percepció catalana és errònia ho demostra un enorme corpus contístic internacional en què no falten pas noms de l’espai català, i de ben destacats, com ara el de Pere Calders. En aquesta llista de mestres del conte (si més no a escala catalana, per a començar) hauríem d’incloure Miquel López Crespí. (Ferran Lupescu)


Un viatge imaginari i altres narracions (Palma, Fundació Sa Nostra, 2007)

Un pròleg que té voluntat de pròleg


Per Ferran Lupescu, poeta i investigador. Premi de Poesia Josep M. López Picó 1996



L´escriptor i catedràtic Pere Rosselló Bover va presentar les obres de Cristina Salom, Francesc Casasnovas, Miquel López Crespí i Joan Guasp.

El present és un llibre important: reuneix alguns dels millors contes d’un dels millors contistes catalans de la segona meitat del segle XX. Dit altrament: per via d’aplec, les pàgines que hi segueixen són d’una intensitat literària excepcional.

Puc dir-ho amb coneixement de causa: modestament he tingut part en la compilació d’aquesta antologia, i feia molts anys que en defensava la necessitat. Així com he pressionat l’autor perquè es decidís a publicar-la, així l’autor m’exigeix ara (molt amablement, però m’exigeix) uns mots introductoris que orientin el lector sobre l’obra que té a les mans; allò que se’n diu un pròleg. M’hi poso amb autèntica fruïció: aquest és un pròleg que té voluntat de pròleg.

Més d’un crític ha remarcat que el conte, o narració curta, gaudeix de ple reconeixement com a gènere major en literatures tan importants i tan internacionalment consolidades com la francesa, l’anglosaxona o l’alemanya, mentre que en el món cultural català tendeix a ésser percebut com a gènere menor o com a provatura per a la “narrativa de debò”, que fóra privativament la novel·la. Que aquesta percepció catalana és errònia ho demostra un enorme corpus contístic internacional en què no falten pas noms de l’espai català, i de ben destacats, com ara el de Pere Calders. En aquesta llista de mestres del conte (si més no a escala catalana, per a començar) hauríem d’incloure Miquel López Crespí.

Miquel López Crespí (sa Pobla, 194X), autor força conegut però insuficientment reconegut, duu a coll una llista impressionant de premis atorgats i de bibliografia publicada, i ha conreat tots els gèneres literaris: poesia, narrativa, teatre, assaig... Amb tot, s’ha dedicat preferentment al conte, cas que, si no és insòlit en la seva generació (la cèlebre Generació dels Setanta) i en les veïnes, poc n’hi falta. I hom diria que és en el conte on la seva creativitat es desplega amb la màxima llibertat i on la seva veu, sempre notable, excel·leix.

Dues característiques destaquen d’antuvi en la producció contística de l’autor: la qualitat intrínsecament artística i un cert tipus de diversitat interna (començant pel to emprat i per la matèria tractada) que reposa en la unicitat de veu creativa, desplegada, al seu torn, amb la màxima varietat de matisos, però (ho hem dit alguna altra volta) sempre reconeixible com ella mateixa. Provaré d’explicar-me. La prosa de l’autor flueix amb plasticitat, àgil i carregada de referents, tant en la narració planera, enganyosament planera, d’esdeveniments quotidians on es quintaessencialitza el drama (o la tragicomèdia) de l’home actual, com en aqueixes elevades abstraccions líriques, paorosament líriques, que ens entaforen en una realitat ben concreta. Així, la unitat de fons i forma hi batega dialècticament amb l’univers que s’hi recrea. Agafem, per exemple, dues petites obres mestres tan diferents entre si com “El viatge” i “La pel·lícula d’aquesta nit”; difícilment poden donar-se dos universos expressius més diversos –no en podríem dir “distants”-- i alhora tan emparentats per un mateix calfred a l’espinada: els uneix la veu de l’autor, i el seu món.



Perquè –sap greu haver-ho d’explicitar, però en la conjuntura actual ha esdevingut indispensable— l’obra de López Crespí s’emmarca de ple en l’estricta modernitat, en el camp de dispersió de l’avantguardisme del Nou-cents; per a dir-ho sintèticament, respon (“com un cas de manual”) a la màxima de Walt Whitman segons la qual “qui toca un llibre toca un home”; que és tant com dir que equidista de dos paradigmes morts: l’un, el carquisme teranyinaire; l’altre, les peces no menys formòliques d’aquells que relloguen la literatura per a monologar sobre llur autisme o per a proclamar ben alt que no tenen absolutament res a dir. I, ara que hi penso, certament en la passió creativa de López Crespí hi ha alguna cosa de la torrencialitat whitmaniana. O del nostre Estellés.

Si, com defensem ací, el millor de l’obra de Miquel López Crespí té tots els números per a perdurar en el temps i per a universalitzar-se, això és, com s’esdevé sovint en l’alta literatura, perquè emana d’un autor profundament arrelat en un lloc i en un temps: en el seu cas, la Mallorca coetània.

En efecte, López Crespí, a poc a poc i tal vegada sense proposar-s’ho, ens ha anat narrant l’evolució de la societat mallorquina dels anys seixanta ençà, amb la fidelitat, el detallisme i la minuciositat que donen el dia a dia i la realitat immediata damunt un autor que s’hi ha implicat vitalment, i no tan sols com a observador ni menys encara com a entomòleg de tornada de tot. També en aquest sentit l’obra de l’autor té una vàlua excepcional, en la mesura que –crítics dixit-- la literatura (i no diguem ja la bona literatura) ens ensenya més (i més gràficament) sobre una època que moltes pàgines d’anàlisi històrica.

En la mesura que la història d’aquest país nostre és dolorosa, i em refereixo a la història recent, l’obra de López Crespí és lleialment dolorosa, per allò que (re)presenta i per la indignació ètico-moral que hi traspua. Per dir-ho gràficament, aquest país nostre l’han desviat del camí tendencialment lluminós que tendia a prendre, i l’han forçat a seguir carreteres secundàries i carrerons foscos que, tot fa sospitar-ho, menen a via morta. El resultat és i ha estat palpablement ferotge, en els grans trets macrosocials i en la biografia personal de milions d’individus. La gent, diguem-ne, més activa, més directament implicada, no n’ha sortit pas incòlume: multitud d’individus s’hi han deixat la pell, o han surat en l’exacta mesura de llur baixesa, o, entremig, i qui sap si més agrament, han optat per canviar també de tren i de via just a temps de trair-se a si mateixos tot renunciant de la mateixa feta a l’antiquada facultat de raciocini. Per dir-ho així, l’aire que es respirava al país (de la mentalitat i les actituds als principis ètics, dels referents político-culturals a les formes d‘organizació o de descomposició col·lectives) dibuixava un món el 1975 que no era el de, posem-ne, 1985, el qual, al seu torn, deu semblar la marcianeria mateixa al jovent d’avui. Processos anàlegs s’han desenvolupat paral·lelament pertot del centre del Sistema, en aquestes dècades d’opulenta misèria, però, és clar, no sempre comportant la dinamitació minuciosa d’una nació sencera, com és el nostre cas. Bé. Tot plegat són fenòmens complexíssims de transformació social, molt difícils de representar, de denotar comprensivament, en una síntesi panoràmica, sigui des de l’òptica analítica de la ciència o des de l’aproximació intuïtiva de l’art. Ara: és justament això el que ens brinda Miquel López Crespí. D’ací la referència de més amunt a la unitat dialèctica entre fons i forma, entre concreció i abstracció; d’ací aqueixa mallorquinitat irreductible que duu en si l’experiència tota de la catalanitat contemporània i acaba traduint-se en universalitat perdurable.

En darrera instància, però, tot aquest edifici, insistim-hi, se sosté en un puntal d’enunciació ben simple: el fet que les pàgines ofertes més avall són, ni més ni menys, i sobretot, literatura, i de la bona. I a més, diguem-ho d’un cop, són entretingudes d’allò més. Al capdavall, es tracta d’unes pàgines d’intensitat literària excepcional: algunes de les millors pàgines d’un dels millors narradors catalans de la segona meitat del segle XX. Teniu a les mans un llibre important (“qui toca un llibre toca un home”). Capbusseu-vos-hi; l’experiència s’ho val.

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Miquel López Crespí: les falses memòries de Felipe González (V)

Turmeda | 25 Març, 2009 15:55 | facebook.com

(4 vídeos) Grups de partidaris de Blas Piñar esperaven armes per a començar la matança. Mentre partits i sindicats d'ordre donaven instruccions per a calmar la massa cridanera, Fuerza Nueva encalentia motors, amb totes les seus obertes, esperant les metralladores que els havien d'arribar de les casernes. Alguna emissora de províncies, pel seu compte, emetia el Cara al Sol. Érem prop de la guerra civil, de la divisió de l'exèrcit! I en aquelles terribles circumstàncies, el que no podíem fer, si volíem servar la llibertat, era dividir l'exèrcit. Sempre he tengut clar que, en darrera instància, rere els decrets més perfectes, rere els més florits discursos parlamentaris, el que veritat garanteix el compliment de les lleis, la defensa de la sagrada unitat de la pàtria i la propietat privada o la família, són les armes. Mao ho escrigué fa molts anys, en temps de la Llarga Marxa: "El poder és a la punta dels fusells".


Les falses memòries de Felipe González (V)


El pla consistia en deixar en suspens la Constitució un parell d'anys. La maniobra, recomanada pel Departament d'Estat nord-americà, ens deixaria les mans lliures per a controlar els nacionalistes radicals i separatistes, prohibir temporalment les vagues, tancar a la presó els elements més rebels dels comitès d'empresa, acabar, d'una vegada per totes, amb el verí bolxevic de les assemblees permanents. No hi veia altra solució per a poder bastir, el dia de demà, un sindicalisme obert, actual i d'estil europeu. Era precís enfortir i consolidar la divisió sindical. Havíem d'acabar amb el consellisme i l'anticapitalisme salvatge heretats de la recent transició. La memòria que encara restava entre la classe treballadora de les coordinadores de Vitòria, del Baix Llobregat, del calçat al País Valencià. Tejero i Pardo Zancada no ho entengueren així. El grup de coronels que simpatitzaven amb Tejero volien fer el mateix que Franco; no acceptaren la solució suggerida pels nord-americans. Sempre la viciosa necessitat d'olorar pólvora i sang! No saber fer les coses d'una manera civilitzada! Tenien llistes de gent! Llistes per a afusellar! Trenta mil "desapareguts" en dos dies. Així volien començar, pensant que Europa era l'Argentina o Xile! Jo mateix hi era, a les llistes! Ignorants, no havien entès els canvis operats dins de la socialdemocràcia mundial, els serveis que des de fa dècades hem fet al sistema de lliure mercat i propietat privada dels mitjans de producció. Fanàtics, com al.lots sense guiatge, no comprenien que érem precisament nosaltres, els hereus de l'esquerra tradicional, qui, en un món modern, en plena revolució tècnica i científica -el regnat de la informàtica que s'apropava i marcava el camí a seguir-, podien garantir la supervivència dels sistema capitalista. Tejero i Pardo Zancada no acceptaren el projecte i, la nit del 23-F, tot perillà. No es conformaven amb un petit paper: fer de comparses d'una operació molt més grossa, molt més important i decisiva. Milans del Bosch campava al seu aire per València i ja s'imaginava que era un altre Franco reencarnat. Les capitanies generals estaven revoltades.


En les primeres hores de l'ocupació de les Corts, nombroses regions militars, compromeses amb Armada, ja pensaven que la idea inicial del cop havia canviat i que el necessari, ara, era escalivar, amb sang, subversius i desobedients. Grups de partidaris de Blas Piñar esperaven armes per a començar la matança. Mentre partits i sindicats d'ordre donaven instruccions per a calmar la massa cridanera, Fuerza Nueva encalentia motors, amb totes les seus obertes, esperant les metralladores que els havien d'arribar de les casernes. Alguna emissora de províncies, pel seu compte, emetia el Cara al Sol. Érem prop de la guerra civil, de la divisió de l'exèrcit! I en aquelles terribles circumstàncies, el que no podíem fer, si volíem servar la llibertat, era dividir l'exèrcit. Sempre he tengut clar que, en darrera instància, rere els decrets més perfectes, rere els més florits discursos parlamentaris, el que veritat garanteix el compliment de les lleis, la defensa de la sagrada unitat de la pàtria i la propietat privada o la família, són les armes. Mao ho escrigué fa molts anys, en temps de la Llarga Marxa: "El poder és a la punta dels fusells". Els marxistes ho tenen ben clar, i quan poden -Octubre del `17 a Rússia, Espanya l'any `36- armen la xurma avalotada per portar endavant llurs sinistres propòsits d'instaurar la dictadura proletària. Què podria passar amb un exèrcit dividit? Si esclatava la guerra civil, si uns militars obeïen Armada i altres Tejero i Milans del Bosch, podria tornar a haver-hi milícies populars, un enfortiment dels sectors més intolerants del populatxo. Potser la mateixa monarquia estaria en perill. Amb el que ens costà, en la transició, convèncer la gentussa de la bondat de la forma monàrquica d'Estat! Hi havia moltes faccions, munió de sectes revolucionàries que encara lluitaven per la República i, a les regions, per la independència. Els homes d'Estat Català podrien proclamar la República Catalana. Els terroristes, a Euskadi, sortir de les catacumbes i muntar un embrió d'exèrcit basc. M'imaginava sentir l'Eusko Gudariak, veure les milícies separatistes vèncer els nostres soldats pels carrers de Bilbao! La possible divisió de l'exèrcit espanyol era una aventura que calia aturar. Si Tejero i Pardo Zancada no col.laboraven amb nosaltres, havíem de tornar enrere. Desautoritzar Armada. Reduir, a les bones o a les males, els guàrdies civils que ens havien fet besar la pols del terra, al Parlament. El Rei ho veié clar i, a la una i deu de la nit, donà ordres d'oblidar l'operació Armada. La majoria de l'Estat Major també comprengué el perill de divisió militar i tothom optà per ajornar aquella solució. Tejero, en veure's sol, abandonat per una part dels seus aliats, es rendí. Tot anà a la perfecció. Ja tendríem temps d'endreçar la pàtria per la via electoral que, en definitiva, és la solució que més m'agrada i més bons resultats dóna. Guanyar les eleccions a UCD -completament desprestigiada- i iniciar així l'època gloriosa del meu mandat. No tothom ens volia veure dirigint el país. Hi havia massa nostàlgia envers el recent passat franquista. Sectors importants de l'oficialitat ens imaginaven encara com en temps de la guerra. La memòria de Largo Caballlero, l'antiga UGT, la mateixa revolució d'Astúries de l'any `34, ens han fet molt de mal. Un dia, sovint ho dic i no acab de decidir-m'hi, haurem de finir amb l'absurditat de la bandera roja i la Internacional. Si els pela-canyes ens han de votar, que ens votin sense necessitat d'haver d'emprar aquesta estranya simbologia que ja no significa res.


Comprenc els militars. ¿Qui podia fiar-se, sense haver vist la pràctica real de govern, d'un partit que encara es reclamava de l'herència de l'utòpic Pablo Iglesias i que no havia abandonat la bandera roja? Era comprensible la conspiració posterior, la del 27 d'octubre de 1982. Malgrat volguesin portar endavant una autèntica carnisseria entre la plebs -afusellar qui estava fitxat-, jo sempre m'he posat en la seva pell i en el fons sé que, malgrat anassin equivocats, no tenien altra cosa dins el cap que salvar la pàtria de la subversió. I en això coincidim. Les divergències vénen donades per la forma d'acabar amb la protesta popular, amb les organitzacions més extremistes del populatxo. Ells ho volen fer amb sang -l'amor exacerbat que tenen per la sang!-, i jo ho volia fer amb mitjans civilitzats: control de subvencions a les organitzacions sindicals que acceptin les regles del joc, comicis cada quatre anys controlant qui surt per televisió, estudi de la feina en els mitjans de comunicació per a anar alterant, lentament, la consciència popular. Crec que, com ha demostrat la meva moderna forma de gestió al capdamunt del govern, ha estat la meva solució la més encertada. La sang, proposada pels colpistes, l'únic que hagués fet hauria estat crear més màrtirs. Nous Che Guevaras que com a fantasmes, ombres immortals, ressuscitarien en cada vaga, en cada manifestació, en cada crit de protesta del poble inculte pels segles dels segles. Poguérem, igualment, frustrar a temps la conspiració del 27 d'octubre i celebrar les eleccions en pau i tranquil.litat. Fou l'any de la meva primera i gran victòria electoral. Els deu milions de vots que feren callar les veus de protesta, qualsevol crítica infundada! Les votacions més perfectes, les més democràtiques que mai hi hagué sobre la terra! El final definitiu del pobre PCE, que restà reduït a quatre diputats. La desaparició absoluta de les restes de les organitzacions revolucionàries, confuses per la nostra aclaparant victòria. Poguérem exterminar els il.luminats pacíficament, sense vessament de sang, d'un forma normal, europea, civilitzada, sense crear herois, com jo volia.

Alguns pretesos crítics de la meva gestió diuen que no he sabut aprofitar les ocasions que he tengut al davant per a depurar definitivament l'exèrcit d'elements colpistes i franquistes. Són homes de poca formació que no han entès mai quins eren els meus objectius essencials. Ben cert que, si jo hagués estat un revolucionari de tipus leninista, podia haver llançat el partit en equivocades direccions. Ho he pogut fer almenys en tres ocasions. La primera en els anys 76-77, quan la població estava molt polititzada i encara no sabia què era el desencís de la democràcia. La corrupció que, dissortadament, ara ens aclapara no s'havia fet pública. En el 76-77, any de gran aldarull reivindicatiu de la plebs, amb una sola indicació dels partits majoritaris, haguéssim pogut fer sortir la gent al carrer i orquestrar la depuració dels elements més destacats del finit règim franquista. Vaig rebre suggeriments en aquesta direcció per part del President dels Estats Units i de la Internacional. Hi havia consens en voler consolidar la democràcia a Espanya i ningú no es refiava dels militars que, en el passat, havien guanyat la guerra a la República. No vaig voler aventurar-me en aquella ocasió perquè -i això ja ho hauria de saber tothom- el meu interès ha estat sempre la integració de tot el personal útil en el sistema. I sé que la columna vertebral d'un Estat modern és el seu exèrcit. El que sigui dividir les forces armades és fer el joc a l'enemic secular. El mateix hagués pogut fer després del 23-F o de la fracassada operació colpista dels coronels el 27 d'octubre del `82. Però la meva encertada tàctica fou fer el contrari del que els sectors radicals esperaven. ¿Qui no recorda munió de moviments subversius demanant la "depuració de militars feixistes"? No. No ho vaig voler fer. No desitjava seguir les indicacions dels meus contraris. En lloc de depurar, en lloc de castigar d'una manera incivilitzada l'oficialitat -ho hauria pogut fer sense problemes-, el que vaig considerar més oportú va ser donar ordres per a no remoure l'assumpte. Esperar que, amb el temps, els errors del militars fossin oblidats. Després vaig anar alliberant els colpistes que -no podia deixar-los en llibertat el primer dia!- romanien dins la presó. Per a satisfer-los encara mes els vaig augmentar el sou i la graduació militar. La tàctica ha estat integrar en lloc de dividir. Unificar l'exèrcit, enfortir-lo davant qualsevol atac que pugui sofrir per part dels descamisats. Amb els anys s'ha vist l'encert absolut de la meva estratègia. Depurar l'alt comandament hagués estat fer el joc als grups marginals de la societat, aquells caps calents que encara creuen poden debilitar l'Estat i que volen utilitzar qualsevol error dels governants, qualsevol escletxa en la llei, per a debilitar les nostres posicions. Si castigàssim els elements més sans, més actius, més preocupats, de l'estament militar... ¿qui, en el futur, quan de debò hi hagués amenaça de subversió, ens protegiria?


La tasca d'un governant és mirar dia i nit endavant, saber preveure l'avenir, no caure en cap de les trampes que li para l'enemic. Fa temps vaig ordenar alliberar Armada. És un home pacífic, que només s'ocupa de les flors, del seu jardí. Un home que sabé callar en el judici. Amb la seva actitud patriòtica, sense implicar el rei ni els partits en l'operació, ajudà a enfortir la democràcia espanyola. Li estarem sempre agraïts. Ara, aquesta mateixa setmana, he donat instruccions precises als tribunals per a alliberar Tejero. Al cap i a la fi, el pobre individu tenia bones intencions. I ell ha pagat una mica injustament pels altres, igual com el general Armada. Alliberar, de cop, els colpistes, no era possible. Per a inserir dins la societat el noranta-nou per cent de franquistes, per a fer-los acceptar la reforma, havíem de castigar-ne almenys un parell. I el que n'ha sortit més mal lliurat ha estat el desgraciat Tejero. Finalment el seu calvari ha finit. Crec que ja ha pagat l'error de no voler col.laborar amb nosaltres el 23-F. Potser serveixi d'escarment. Tot és possible! Que determinats sectors -els qui encara conspiren!- sàpiguen que avui dia, en el món contemporani, en un país que ja pertany a l'OTAN, els cops d'Estat s'han de fer d'una manera ordenada i controlada, demanant permís i informant els superiors. L'OTAN té tot un servei per a organitzar mobilitzacions militars en defensa de la democràcia, quan cal i com correspon. No hem d'oblidar el cop d'Estat del `80 a Turquia, planificat, de dalt a baix, per l'Alt Comandament de l'Aliança Atlàntica. Els militars han de saber, malgrat els favors, els ajuts permanents que poden tenir la seguretat d'obtenir de nosaltres, que no poden desestabilitzar la situació quan ells ho considerin oportú per molt que els bulli la sang dins les venes davant els insults o incomprensió de la xurma. Escridassar el rei a Euskadi; que uns fanàtics irracionals cremin la sagrada bandera d'Espanya; que una regió, governada per un nacionalista amic, que accepta la Constitució, demani una mica més de competències en educació o sanitat, no són excuses suficients per a llançar l'exèrcit a una aventura insegura. És quan la insurrecció popular s'organitza ferm, quan els sindicats són desbordats per les coordinadores de fàbriques en lluita en l'instant en què els buròcrates gremials no poden controlar els obrers revoltats, l'únic moment en què podem pensar a recórrer a l'exèrcit per a fer respectar la Constitució. Només quan Catalunya o Euskadi, després d'un referèndum forçat per les Nacions Unides, decidissin demanar la independència, podríem pensar a treure la divisió Brunete de les casernes. Ieltsin, a Rússia, abans de bombardejar el Parlament, trucà al President Clinton i demanà el permís oportú. El mateix va fer el general Pinochet, a Xile l'any 1973, quan la massa incontrolada desbordà els dirigents i consignes de la Unidad Popular i, rabiosa, començà a armar-se, a crear embrions de poder popular. Fujimori ha tengut al costat assessors de l'ambaixada dels Estats Units. Dins d'un món de la complexitat de l'actual no es poden fer les coses com abans, sense pensar-ho bé, consultar amb qui correspon. Treure els tancs al carrer sense permís de les autoritats competents pot empitjorar molt més una determinada conjuntura. No és sempre el millor sistema per a finir amb la revolta dels de baix. Això és el que han de saber els estats majors de qualsevol exèrcit. I sobretot el comandament militar espanyol que, pel que veig, torna jugar a fer sortir les seves joguines al carrer. Que pensin abans d'actuar. Que consultin. A Haití han fet un cop d'estat sense permís de la comunitat internacional i... ¿què ha passat? Tothom ho pot veure. Blocatge de l'illa per part de les naus de les Nacions Unides; possible i ben segura intervenció dels mariners USA; restabliment del President Aristide en el poder. Els generals i coronels de les acaballes del segle XX han de tenir aquestes circumstàncies en la ment abans de provar qualsevol aventura sense sentit. Són consells d'amic.

Amb la meva actitud comprensiva envers els militars crec que, a poc a poc, aniran entenent que són les meves solucions per sortir de la crisi les més útils per a la pàtria. Hauré de parlar novament amb els caps de l'exèrcit. Fer-los entendre que no s'han de preocupar si ara hem pactat amb els catalans per a enfortir la tasca del govern. Han d'entendre que mai no pactarem la divisió d'Espanya. Una vegada restablida la confiança entre l'estament militar i l'executiu de la nació, una vegada entenguin les meves raons, no crec insisteixin en solucions extraparlamentàries. Fins ara tot marxa bé i, si ningú no entorpeix la nostra eficaç forma de fer política, res no modificarà l'encertada estratègia de consolidar la llei i l'ordre mitjançant mètodes autènticament democràtics. L'exèrcit, el cop d'estat constitucional, és la darrera arma de la civilització davant la barbàrie. I per tant hem de saber molt bé el moment exacte i la situació concreta que poden demanar una intervenció militar ben estudiada.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Sa Pobla 1946. Memòria de la derrota republicana - Blog de l'escriptor López Crespí

Turmeda | 25 Març, 2009 06:43 | facebook.com

La generació del meu pare, la dels perdedors de la guerra, va ser una generació perduda. De tenir-ho tot a l'abast amb la vinguda de la República: possibilitat d'estudiar, de consolidar una autèntica reforma, la reforma agrària especialment, es trobaren, de cop i volta, immersos en l'espaventós terratrèmol d'una guerra ordida pel feixisme espanyol i internacional. (Miquel López Crespí)


Sa Pobla 1946. Memòria de la derrota republicana.



Qui signa aquest article va nèixer sota la influència, per una part, de la derrota de la República i també, sortosament, de la victòria aliada sobre el nazifeixisme. Ambdues influències condicionaran de manera molt importat tant la meva vida com la meva obra literària.

Qui signa aquest escrit va néixer a sa Pobla, si els papers no ens enganyen, un dia de finals de desembre de 1946. Concretament el trenta de desembre de 1946. Un any i busques després que havia finit la Segona Guerra Mundial i quan, a les Illes i la resta dels Països Catalans, la repressió feixista contra l'esquerra era més forta que mai. Els historiadors parlen de més de tres-cents mil antifeixistes afusellats en la immediata postguerra. Un temps molt tèrbol endiumenjat per les misses del clergat que havia col·laborat a l'èxit de la "Cruzada contra el comunismo" i per les "espanyolades" de rigor: aquelles insuportables pel·lícules d'Antonio Molina, Lola Flores, Paquita Rico o l'inefable Joselito.


De de sempre tenia ganes d'esbrinar quins eren alguns dels fets que s'havien esdevingut en l'any del meu naixement. Però les feines, la supervivència quotidiana, aquell llibre que has de lliurar a l'editorial, els articles de cada dia, tot plegat, havien endarrerit la meva intenció de fullejar diaris i revistes antigues. Aquest estiu, emperò, m'ha estat possible furgar una mica en aquell remot passat.

Aleshores el pare, l'exalferes de la República Paulino López, ja feia uns anys que havia pogut abandonar el camp de concentració on l'havien portat, com a presoner de guerra. Parlam del famós "Batallón de Trabajadores número 151" que, sota comandament d'oficials franquistes i els falangistes, era present a sa Pobla i ben a prop del que amb el temps, serien "ses casetes de sa Pobla", a la platja d'Alcúdia.


Mallorca sense turistes. "Ses Casetes" de sa Pobla i aquells estius dels anys cinquanta. En la fotografia podem veure l'escriptor Miquel López Crespí, la seva mare Francesca Crespí Caldés i Francesca López Crespí.

En una de les rares sortides de permís al poble, el pare havia conegut una poblera, Francesca Crespí Caldés, que provenia d'una antiga nissaga de pagesos benestants: Can Verdera. De Can Verdera era també el famós batle primoriverista, cap de la Unión Patrióta, Miquel Crespí i Pons, el mateix que en els anys vint ajudà a bastir l'escola Graduada de sa Pobla. Sempre vaig sentir dir al pare que va ser la coneixença de la mare, en unes llunyanes festes de Sant Jaume, el que li salvà la vida. Recordem que en aquella època de ferotge postguerra, parlam dels anys quaranta, la manca de bons aliments, el treball forçat i les malalties, se'n portaren molts d'aquells joves que, en un passat recent, com a militants i simpatitzants de la UGT, CNT, el Partit Socialista, el BOC o el PCE, volgueren trasbalsar el món.


Cines de sa Pobla: Ca'n Pelut (el "Coliseum").

La generació del meu pare, la dels perdedors de la guerra, va ser una generació perduda. De tenir-ho tot a l'abast amb la vinguda de la República: possibilitat d'estudiar, de consolidar una autèntica reforma, la reforma agrària especialment, es trobaren, de cop i volta, immersos en l'espaventós terratrèmol d'una guerra ordida pel feixisme espanyol i internacional.

Però ara som en el 1946. Casat amb la poblera de Can Verdera que li salvà la vida l'any 1943, l'any que vaig néixer, el 1946, era ja a segles de distància d'aquell de 1936 quan, amb els revolucionaris de la seva edat, iniciaren la lluita contra el feixisme. Després de tres anys de guerra, en quedava ben poc d'aquelles ganes esbojarrades de canviar el món. Els pare havia vist els seus companys de generació morts a la trinxera, lluitant amb un carregador de només cinc bales, contra l'artilleria, l'aviació i les tropes enviades per Hitler i Mussolini. Després d'haver patit la guerra i els anys de camp de concentració, restaven ja molt poques il·lusions pel que fa a un possible canvi de la situació a l'estat espanyol. Imagín que, fitxat per la policia i la Guàrdia Civil com a "desafecto al regimen", malgrat que mai més, després de la derrota de la República el trenta-nou, s'implicàs en política, el que li devia importar, cap a l'any 1946, era com garantir una feina que li permetés mantenir la família i aquell fill que acabava de néixer.

Tornem als diaris. L'any 1946 les Nacions Unides condemnaven la dictadura del general Franco. El nou de febrer, l'Assemblea General de les Nacions Unides, sense cap vot en contra, negava al règim espanyol la possibilitat d'ingressar en l'organització, perquè "considera que Espanya posseeix un règim feixista sorgit del suport dels països de l'Eix".

Condemna que, tot sigui dit, aviat seria deixada de banda sota pressions dels EUA, vist i comprovat que, en la lluita contra el socialisme, Franco era el millor aliat que podia existir tant per als nord-americans com per per als règims capitalistes europeus.

Pel mes de març s'estrenava a Mallorca, i supós que un parell de mesos després devia arribar a sa Pobla, a Can Guixa o Can Pelut, la pel·lícula de "Hispano-Americana Films" El conde de Montecristo, amb Arturo de Córdoba, Consuelo Franck, Mary Cortés i Gloria Marín. El vint de març s'anunciava el triomf de Perón a les eleccions de l'Argentina. A sa Pobla, els pagesos proven de subsistir enmig del racionament encara vigent. Sortosament, per a la gent que tenia un hortet sempre hi havia alguna cosa per a menjar i vendre. Els molins de blat manuals, d'amagat de les inspeccions entre la palla del sostre o a fora vila, permetien moldre blat i fer el pa a la pastera. En aquell temps eren moltes les dones que feien el pa per a tota la setmana. En el corral, prop de la cuina, hi solia haver el forn que, alimentat per bona llenya de pi, servia per a coure aquells pans que duraven tota la setmana.

Amb el pa cuit a casa, els animals del corral (pollastres, conills, gallines...) i amb l'hortalissa que es conrava a un racó de l'hort, eren pocs els poblers que patien fam de veritat. Evidentment, la manca de feina obligava encara a l'emigració, ben igual que en els anys deu, vint i trenta. Però per a tots aquells que podien combinar l'hortalissa de l'hort amb els animals del corral i el pa de la pastera, el temps anava passant. La fam d'uns feia rics a molts. S'hauria d'estudiar a fons d'on sorgiren moltes fortunes de la postguerra. Recordem que era l'època de l'"estraperlo" i, malgrat certa "repressió" oficial per allò de "quedar bé", el cert era que personatges sense escrúpols bastiren els seus milions amb la fam i misèria del poble.

Les revistes del moment informen de luxes inabastables per a la població mallorquina del moment. L'any 1946 és quan s'"inventa" la "Vespa". Els diaris diuen que és idea del fabricant d'automòbils Enrico Piaggio. La "novetat" es deu, sens dubte, al fet que el frontal de l'escúter i la base formen una unitat indissoluble. Però Vespes, l'any 1946, no n'hi ha cap a sa Pobla ni a Mallorca.

Miquel López Crespí



Front de Terol l'any 1937. A la dreta de la fotografia podem veure l'oncle de Miquel López Crespí, José López Sánchez, cap de transmisions de la XXII Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la República.


Sa Pobla, la República, els camps de concentració feixistes, Miguel Hernández, Francisco Galán, José López, els presoners republicans, la lluita antifranquista...


Estam recordant fets dels anys 1955-56. Jo tenia deu anys. És quan les primeres impressions estrictament culturals (Costa i Llobera, les històries de la guerra que m'explica el pare, Paulino López i l'oncle, José López, que combateren en favor de la República, per la llibertat dels pobles de l'Estat) comencen a restar perfectament enregistrades en la meva memòria infantil. He explicat en altres articles l'arribada a sa Pobla, a començament de 1940 del pare, com a presoner de guerra del franquisme, represaliat per haver lluitat per la llibertat del poble treballador, condemnat pel feixisme a treballs forçats i, per tant, un número més en el "Batallón de Trabajadores Número 153", destacat a sa Pobla (en serv alguns documents importantíssims d'aquella època). El pare sempre m'explicà que va ser el tenir la sort de conèixer ma mare, na Francesca Crespí Caldés de Can Verdera, el que li salvà la vida. Aleshores els presos republicans, maltractats, mal alimentats per la dictadura de Franco i botxins de Falange Española y de las JONS, morien a conseqüència de les pèssimes condicions de feina, higièniques, per mil malalties per a les quals no hi havia ni metge ni medicines... Imaginau-vos! En un moment s'esdevenien les execucions en massa contra els vençuts -pel simple fet d'haver lluitat per la llibertat-... d'on, com i perquè, els guanyadors havien de tenir cura dels derrotats? Una política no escrita de la dreta feixista que havia guanyat la guerra, era procurar l'extermini massiu -per manca d'atencions, per excés de feina- dels homes i dones que havien donat els millors anys de la seva vida lluitant per millorar el destí de la humanitat.


Parlam ara de començaments dels anys quaranta. En un determinat moment -1943- i, segurament per fugir de la repressió que a la península s'exercia també contra els antics combatents de l'exèrcit de la República i quan la situació del pare ja havia millorat considerablement gràcies al seu casament amb una de les filles de Can Verdera, és quan crida a Mallorca al meu oncle José López Sánchez. Aquest homé, que havia nascut a Conca el dinou de març de l'any 1915 (i mort a Ciutat el 27-III-1999) tengué una importància cabdal en la meva posterior formació cultural. Home de vasta formació humanística, igual que el pare, de seguida que s'inicià la sublevació feixista del trenta-sis contra la República, participà activament en la defensa de les llibertats democràtiques. I així com el pare lluità activament al costat de la CNT (coneixent Durruti i la majoria de dirigents de l'anarcosindicalisme), l'oncle Josep estigué amb la XXII Brigada en la majoria dels més importants combats de la guerra. Record molt especialment els seus comentaris referents a la batalla de Terol, en la qual -tenc algunes fotografies d'aquests fets- participà activament ja que formava part de l'Estat Major com a un dels màxims responsables de Transmissions (les comunicacions de l'alt comandament amb les línies de front i altres servis militars). A les ordres de Francisco Galán, lluità seguint els plans del general republicà Hernández Sarabia. En aquells mesos establí una forta amistat amb el gran poeta Miguel Hernández -al que havia conegut a Alacant i al qual havia guanyat en un concurs de poesia realitzat a les trinxeres-. Com se sentia d'orgullós l'oncle d'haver guanyat, malgrat fos per casualitat, al seu gran amic, el comissari republicà Miguel Hernádez! En aquells duríssims -i freds!- mesos de desembre del trenta-set i gener- febrer del trenta-vuit, mentre lluitaven contra les tropes feixistes, italianes i hitlerianes, pogué conèixer a fons militar republicans com Líster, Modesto, el Campesino...


L'oncle José s'instal·là a sa Pobla a començaments dels quaranta i treballà, fins a mitjans dels anys seixanta, amb el pare, fent de pintor. El pare i l'oncle es dedicaven especialment a la pintura de cotxes i camions, però també s'especialitzaren en la decoració d'interiors i en els quadres -el pare era un excel·lent pintor afeccionat del qual resten centenars d'obres per moltes de les cases de sa Pobla i xalets del Mal Pas, el Port de Pollença, el Port d'Alcúdia, Aucanada...- A causa de la demanda que tenia, el pare no donava a bastament!


Els meus primers records jovenils situen el taller del pare i l'oncle, en una de les grans naus de Can Ripoll, just al costat de la plaça del Mercat, ben davant de l'Institut de Can Garroví. Anys de feina intensa, amb tants de camions feinejant amb la patata -tot el poble en marxa preparant l'exportació anual-. Per Can Ripoll compareixien a petar la xerrada una estona, alguns dels expresoners republicans que havien picat pedra amb el pare. Entre els més assidus a la xerrada record a la perfecció en Guzmán Rodríguez Fernández, un gran amic del pare i de l'oncle, al qual fa uns anys entrevistà Joan Company per a la revista Sa Plaça (vegeu el número 45).


En la indroducció a l'entrevista, com a pòrtic de presentació Joan Company escrivia: "En Guzmán Rodríguez vingué a sa Pobla com a integrant d'un contingent de mil dos-cents bascs que foren obligats a realitzar treballs per caprici dels guanyadors de la guerra del 36. La repressió que va patir en Guzmán no tingué altra causa que trobar-se en una republicana i per tant haver d'incorporar-se a les files de l'exèrcit fidel a la República. Durant dos anys estigué reclòs a distints llocs com a presoner de guerra, l'any 1939, se'n pogué tornar a casa seva; però un any més tard el cridaren i, amb el pretext que no havia complert el servei militar, l'enviaren a Mallorca com a integrant d'un dels anomenats "Batallons de Treballadors" que, formats per soldats del derrotat exèrcit republicà, eren obligats a realitzar obres públiques principalment carreteres i camins. Però ni les dures experiències que forçosament hagué de viure durant la guerra, com a soldat, primer a diversos fronts, i com a presoner després; ni els dos anys passats en el "Batalló de Treballadors" han deixat en el seu esperit ni la més petita amargura ni el més mínim ressentiment".


Record com si fos ara mateix les eternes discussions a Can Ripoll o, en algun cafè de la plaça de sa Pobla, comentant els coms i els perquès de la guerra! En el fons, ara que ho pens amb perspectiva d'anys, va ser l'exemple d'aquests autèntics herois anònims del trenta-sis, el pare, l'oncle José, en Guzmán Rodríguez, la història del temps que va passar amagat a casa seva -perquè no el matassin els falangistes- Pau Canyelles Socies, la defensa de la República feta pels carrabiners de sa Pobla, l'actitud valenta i decidida del socialista Jaume Serra Cardell (que va ser afusellat l'any trenta-set) després d'una parodia de judici, el que, a poc a poc, em va fer anar decantant envers les idees de progrés i lluita per la llibertat del poble treballador que he mantingut aquesta darrers trenta-cinc anys -la meva primera detenció per part de la Brigada Social del règim franquista va ser a començaments dels seixanta, quan just havia fet els catorze anys-. Ben cert que cap dels meus llibres no s'hauria pogut escriure sense tenir sempre presents els exemples lluminosos -i tants d'altres de semblants!- dels quals he parlat una mica més amunt!


Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Memòria cronològica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

Blog de l'escriptor Miquel López Crespí - Salvem Mallorca!

Turmeda | 24 Març, 2009 19:28 | facebook.com

L’obra del gasoducte envaeix el solar de 13.300 m2 que Endesa cedí a Cort per integrar-lo a l’espai natural del Carnatge. Veïns i plataformes denuncien que s’hi aboquen milers d’enderrocs amb total impunitat


Invasió als prats de posidònia


Laura Morral

Les obres de conducció del gasoducte tornen a generar polèmica. Aquestes setmanes camions amb runes i enderrocs envaïen el terreny que Endesa cedí a Cort, perquè l’incorporàs a l’Àrea Natural d’Especial Interès de es Carnatge, situat just al costat de les obres. Aquest entorn de 13.300 m2 començava a regenerar-se de vegetació autòctona per integrar-se a l’espai natural. Però, ara mateix, les obres del gasoducte, promogudes per Enagas, han devastat les espècies naturals i l’empresa utilitza el terreny per ubicar-hi la maquinària pesant d’elevació i les casetes d’obra. Els veïns del Coll d’en Rabassa i el GOB, a través de la Plataforma per defensar el Carnatge, han posat el tema en coneixement del Defensor del Poble, que ja hi ha obert un expedient. Les entitats denuncien que Enagas no només actua impunement a l’àrea terrestre, sinó que també a la zona marina.

Recriminen que la companyia està abocant milers de tones de sediments, derivats de la draga de la síquia del llit del gasoducte, sobre les praderies de posidònia oceànica localitzades davant la línia de costa i sobre les reconegudes pesqueres de la badia. No és d’estranyar que la setmana passada aparegués la notícia que l’Ajuntament de Dénia vol paralitzar les obres del gasoducte, a la banda peninsular, per afectació ambiental i per poca transparència informativa. "Aquí l’afectació pot arribar a ser igual o pitjor, si no s’hi estableix cap control ni de Medi Ambient ni d’Indústria i Energia", remarca el portaveu de la Plataforma del Carnatge, Bartomeu Rosselló. Paral·lelament, Cort ha mantingut reunions amb els dos col·lectius ecologistes per explicar que el Servei de Parcs i Jardins du a terme una sèrie d’actuacions per a la recuperació del Carnatge. Segons l’Àrea d’Infraestructures, que encapçala el regidor Francisco Donate, es tracta d’accions que persegueixen la recuperació dels valors ambientals mitjançant la restauració de la vegetació autòctona, com també la regulació i l’ordenació del trànsit dels usuaris del passeig. El tècnic especialista Magín Franquesa, professional vinculat en aquesta iniciativa de restauració paisatgística en ocasions anteriors, és l’encarregat de realitzar el seguiment del projecte. Aproximadament, unes 25.000 unitats de 25 espècies vegetals diferents estan en procés de producció en els vivers de les entitats Sempreverd i Amadipesment. La Fundació La Sapiencia, que s’encarrega de les labors de manteniment, executà l’any passat les plantacions de vegetació. Tanmateix, el GOB i la plataforma s’hi mostren escèptics: saben que cap d’aquestes accions no és suficient, si paral·lelament es permet aquesta "invasió" de l’espai natural.

dBalears (24-III-09)


La construcció del gasoducte submarí ens portarà 8.000 milions de metres cúbics de gas. Una nova obra faraònica composta per més de 25.000 tubs submarins que uniran el continent amb les Illes i que serà operativa el juliol de 2009. En poques paraules: energia il·limitada per a un desenvolupament il·limitat. Aquesta energia infinita (els tubs es començaran a llançar a la mar el proper mes d´octubre) permetrà la construcció de noves centrals elèctriques, l´ampliació de la incineradora de Son Reus, la construcció de dessaladores més noves i potents... (Miquel López Crespí)


L’actual model capitalista de desenvolupament salvatge no podia continuar si no solucionava el problema energètic. Solucionant, doncs, aquest problema estratègic per a poder assolir noves quotes en la construcció de més i més hotels i urbanitzacions, ara, els poders fàctics econòmics i especulatius, amb el gas que començarà arribar des de Dénia, podran portar a terme els plans previstos. (Miquel López Crespí)


El nou govern i la destrucció de les Illes: aturar el saqueig de recursos i territori (un article de juliol de 2007)


Com de costum després d´unes eleccions, sigui quin sigui el resultat, el poble, la societat civil, les organitzacions, plataformes, partits i sindicats entestats en la feina d’aturar la destrucció de la nostra terra, el saqueig constant de recursos i territori, a consolidar l´avenç del nacionalisme d´esquerra, el republicanisme, el socialisme i l´ecologisme, ens trobam amb tota la feina per fer. Ara que ha callat el soroll dels altaveus, que les caravanes electorals no circulen pels carrers i avingudes dels nostres pobles i ciutats, és el moment de la reflexió.

La formació del nou govern coincideix amb unes informacions que no han estat prou valorades pels partits i grups que s’oposen a la continuació del ferotge i desenfrenat desenvolupisme que patim. La notícia de què parl fa referència al començament de les obres de construcció del gasoducte submarí que ens portarà 8.000 milions de metres cúbics de gas. Una nova obra faraònica composta per més de 25.000 tubs submarins que uniran el continent amb les Illes i que serà operativa el juliol de 2009. En poques paraules: energia il·limitada per a un desenvolupament il·limitat. Aquesta energia infinita (els tubs es començaran a llançar a la mar el proper mes d´octubre) permetrà la construcció de noves centrals elèctriques, l´ampliació de la incineradora de Son Reus, la construcció de dessaladores més noves i potents... Amb la connexió de les Illes a la xarxa transnacional del gas, els problemes plantejats quant a la necessitat d´augmentar el subministrament elèctric per a aconseguir l´eliminació dels milions de tones de residus que produïm, i la manca d´aigua per a atendre una demanda insaciable i en constant augment, estan en vies de solució.


El panorama que tenim pel davant no és gens encoratjador, malgrat la important victòria de les forces de centreesquerra. Les autopistes actuals, la construcció de més i més polígons industrials per a colonitzar l´interior de les Illes, la inauguració de les primeres dessaladores, tan sols era el començament del que havia de venir i vendrà si no ho aturàvem. L’actual model capitalista de desenvolupament salvatge no podia continuar si no solucionava el problema energètic. Solucionant, doncs, aquest problema estratègic per a poder assolir noves quotes en la construcció de més i més hotels i urbanitzacions, ara, els poders fàctics econòmics i especulatius, amb el gas que començarà arribar des de Dénia, podran portar a terme els plans previstos.

Per a les forces de l´esquerra alternativa, per a les organitzacions ecologistes, culturals, polítiques i sindicals que han estat en el carrer en les darreres dècades, el camí és el de sempre, idèntic i invariable: no defallir mai en el combat per l´autoorganització dels sectors populars, continuar amb la consolidació de totes les plataformes de lluita existents, ampliar encara més els blocs que s´han format per a fer front en el camp electoral a la dreta, augmentar els punts de convergència amb els grups, col·lectius i persones independents que volen canviar l´actual model de desenvolupament insostenible i perjudicial per al país.


Malgrat l´existència d´un govern de centreesquerra, els poders fàctics econòmics faran tot el possible per continuar amb el model actual, ampliant fins a graus d´autèntica follia els aspectes més depredadors i desenvolupistes de la seva pràctica, sense pensar mai en una profunda reorientació del model econòmic, polític, cultural i territorial existent. A l´esquerra oficial, i per a la qual hem demanat el vot, li hem d’exigir que sigui coherent amb les promeses electorals, amb els programes que ha presentat als electors. Els polítics professionals haurien de saber, no haurien d´ignorar, que els votam perquè portin endavant els programes de lluita que han dit que defensarien.

La necessitat de canviar l´actual model econòmic depredador és una altra qüestió pendent. Construir hotels, autopistes, incineradores, centrals elèctriques, destruint cada vegada més i més territori i recursos en unes illes que no són Castella ni disposen dels quilòmetres inabastables de les planures russes o estato-unidenques, és una irracionalitat denunciada per qualsevol planificador econòmic amb dos dits de seny. La contenció del creixement urbanístic, la persecució de la corrupció, la dotació de la fiscalia anticorrupció amb més mitjans, l´aplicació d´una política de sostenibilitat a tots els sectors de la nostra societat són tasques que no poden tenir ni un minut de descans.

Davant l´avenç de la banalització i despersonalització programada i impulsada des de tots els poders, cal agrupar forces en el camí de la defensa aferrissada dels nostres trets d´identitat històrica i la preservació de la llengua catalana, reforçant els nostres vincles d´unió amb el País Valencià i el Principat.

La lluita per la recuperació de la memòria històrica de l´esquerra, el combat republicà, tot allò que va ser oblidat en temps de la transició i que ara amplis sectors de la joventut i la població en general han fet seus, ha de ser igualment tasca prioritària dels diputats progressistes elegits dia 27.

Avançar en la necessària unitat de l´esquerra abandonant l’antiga política de pactes amb la dreta i la patronal a fi d’impulsar un model d´economia social que defensi els interessos dels treballadors i treballadores. Podríem parlar igualment de l´impuls que s´ha de donar a l´ecologisme polític, en crisi precisament per les contradiccions ocasionades per la seva participació electoral, al feminisme, a l´aprofundiment de la democràcia en el camí d´acabar amb l´antidemocràtica Llei d´Hondt, les llistes tancades, l’elaboració de les quals és sempre en mans d´un petit comitè de dirigents, sovint lluny de l´alè vivificador del carrer i lloc de producció i estudi.

El recompte de vots ha acabat. La lluita del poble pels seus interessos, com de costum, des de temps immemorial, just acaba de començar altra vegada.

Miquel López Crespí


Blogs personals de l'escriptor Miquel López Crespí


Literatura catalana contemporània


Literatura catalana moderna – Illes

Memòria històrica – Illes


Miquel López Crespí: sa Pobla en el record - La guerra civil a Mallorca

Turmeda | 24 Març, 2009 11:41 | facebook.com

El paper decisiu de l'església en contra dels sectors populars i d'esquerra s'evidència més quan, aprofundit en els seus records, Margalida Serra i Cardell detalla quin va ser el paper nefast del clergat en aquells anys decisius. Explica la germana del dirigent socialista assassinat per la reacció dretana: 'L'Església es va portar molt malament. Sempre he tingut la convicció que varen afusellar el meu germà per la declaració del rector Palou'. (Miquel López Crespí)


Sa Pobla i la resistència a la sublevació feixista (juliol de 1936)



Juan Orozco, un dels caps dels valents republicans que resistiren i lluitaren contra la sublevació feixista.

A sa Pobla hi hagué resistència a la sublevació feixista. Margarida Serra Cardell, germana de Jaume Serra (secretari de l'Aprupació Socialista del poble, afusellat en el fortí d'Illetes el dia 11 de març de 1937) explica a Joan Company (revista Sa Plaça, núm. 43, d'abril de 1996, pàgs. 13-15): "Hi va haver molt d'enrenou, vingueren molts de feixistes de Palma que s'uniren als de sa Pobla, varen treure l'armament de l'Església (jo els vaig veure fer-ho perquè vivia a un pis al damunt del que avui és la barberia de can Toni), abans al quarter de carrabiners hi va haver trets, però sembla que no hi va haver cap ferit. El meu germà Jaume, juntament amb en Joan Pizà, en Xesc 'Curro' i en Pep 'Bassa' no es volgueren sotmetre als feixistes i se n'anaren cap al Cap des Pinar. Els feixistes anaren a la plaça i com a bojos es posaren a pegar trets al cartell de l'Agrupació Socialista, i per cert que uns d'ells, amb un tret del seu mateix fusell, es va ferir i es va socarrar el nas. A l'endemà tothom era al carrer i cridaven 'fora comunistes!', 'han de matar tots els comunistes!'. Els falangistes varen fer el seu quarter on avui hi ha les oficines de Correus. Els feixistes vingueren a ca nostra a cercar en Jaume. Uns dies més tard tornaren i se'n varen dur la meva germana Martina, na Maria Esteva Llompart, que era l'allota del meu germà Jaume, i na Maria Crespí Gost i els varen fer beure un tassó d'oli de 'ricino'. Record molt bé que quan anàvem pel carrer la gent ens insultava, ens deien 'comunistes!', rojos!, vos han de matar a tots!', 'vos han de matar a tots!', 'vos han de matar fins ses branques i ses arrels!', i coses així".


Jaume Serra Cardell.


A les eleccions generals de 1936 -guanyades a nivell d'Estat espanyol pel Front Popular-, a sa Pobla es consolidà el predomini del caciquisme dretà. La dreta obtengué el 90,3% dels vots, mentre que l'esquerra només aconseguia 1.834 sufragis (el 9,6%) (vegeu Enciclopèdia de Mallorca, volum XIII, pàg. 194). Per a un poble d'uns vuit mil habitants aquests vots poden semblar poca cosa, però la victòria del Front Popular a nivell estatal fou celebrada alegrement per republicans, socialistes, anarquistes i comunistes poblers. Entre els esquerrans que celebraven aquella victòria popular hi havia Jaume Serra i Cardell ("Cuca") que l'any 1934 havia creat l'Agrupació Socialista de sa Pobla (PSOE). Aquella agrupació obrera fou presidida pel mateix Jaume Serra i per l'advocat Joan Pizà i Massanet, que actuava de secretari de l'AgruPlaces i carrers de sa Pobla (vegeu pàgs. 120 i 121) ja havia fet un breu resum de la vida del jove mestre pobler assassinat pels falangistes en el fortí militar d'Illetes en la matinada del dia 11 de març de 1937 després d'un absurd i ridícul Consell de Guerra muntat en l'Escola d'Arts i Oficis de Palma.

Un altre dels afusellats en relació amb els esdeveniments de sa Pobla va ser el carrabiner Juan Orozco i Trulla. Vegem què diu al respecte Llorenç Capellà en el seu impressionant Diccionari vermell (pàg. 124): "Era carrabiner. El denou de juliol del trenta-sis, una camioneta comandada per personal militar va aturar-se enfront de la caserna de carrabiners de sa Pobla, i el comandant Castelari va ordenar als carrabiners Palazón, Orozco i Valcárcel que pujassin al vehicle i entregassin les armes. Aleshores va produir-se la següent conversa:

Orozco: ¿A dónde vamos?

Castelari: A donde yo mande.

rozco: Mire que se nos va el pan...

Castelari: Al que no esté conforme no le voy a meter astillas en las uñas, sino que lo mandaré a la Comandancia. Entreguen las pistolas.

Orozco: No las llevamos, por si acaso...

Arribats a aquest punt, la frase d'Orozco quedà inacabada, perquè sonaren uns trets i el comandant va caure ferit i un sergent, mort. Els carrabiners s'escaparen i foren detinguts el dia vint a Cabo Pinar. juntament amb altres paisans de sa Pobla que s'amagaven, convençuts que la rebellió militar seria apaivagada sense gaire dificultats. Dia vint-i-quatre de febrer del trenta-set, el sotmeteren a judici a l'Escola d'Arts i Oficis de la Ciutat de Mallorca i el condemnaren a mort. Fou executat amb sis homes més, en el Fort d'Illetes, l'onze de març del trenta-set, a les sis i mitja del matí. Era casat".

Tots aquests fets sempre es parlaren d'amagat en el meu poble. Fins seixanta anys després, una persona -na Margalida Serra Cardell- directament afectada per la repressió, no s'ha atrevit a parlar públicament. I una senzilla explicació del que s'esdevingué el 1936, causà una autèntica commoció. Joan Company en el número d'abril de 1996 (pàg. 13) de Sa Plaça ho deixava ben clar quan escrivia: "En aquests quasi ja bé quatre anys de publicació de la nostra revista, en cap número hem fet referència als efectes que a sa Pobla tingueren l'aixecament militar contra la segona República i la subsegüent guerra civil.

'Enguany que es compleix el seixantè aniversari del començament d'aquells fets luctuosos, la nostra revista vol encetar en aquest número una recordança d'aquells fets donant la paraula a aquells poblers que els visqueren".

El clergat -segons l'entrevista de Joan Company abans esmentada- prengué un part activa en la repressió contra el poble i l'esquerra. Explica Margalida Serra: "Recordo que el misser Pou que el defensava [a Jaume Serra i Cardell] va dir que era un 'mal assumpte' [el Consell de Guerra]. La meva germana Martina i na Maria (l'allota d'en Jaume), a instància del misser Pou, anaren a veure el Bisbe Miralles per veure si podia fer qualque cosa, però els va dir que no podia fer res. Recordo que don Rafel Torres, que va anar a declarar i va fer una declaració molt favorable, em va dir que després de la declaració que havia fet el capellà Palou en Jaume ja era mort".

I, quan l'entrevistador li demana "I què va declarar el capellà Palou?", Margalida Serra contesta: "De tot i molt; el capellà Palou era el dimoni: això sí que vull que ho posis, va dir, i així consta a la sentència, que era una mala persona, que llegia llibres dolents i jo què sé... la meva germana Martina després va anar a veure'l i li va demanar com podia saber ell els llibres que llegia el meu germà.

- 'Se li va fer funeral a en Jaume?

-' No ens n'hi varen deixar fer. Un familiar nostre anà al capellà Palou per fer el funeral i li va dir que no n'hi hauria. També ens enviaren dos falangistes poblers, que ens vigilaven la casa. Recordo que la meva mare estava desesperada i plorava, com ho fèiem tots, i un dels falangistes va entrar i va dir que no fessim tanta comèdia i que deixéssim de plorar.

-'I per què us varen enviar aquells falangistes?

-' Perquè ningú pogués venir a donar-nos el condol. N'hi havia un al portal de l'entrada i l'altre a la portassa. Només va venir la mare d'en Martí Cotxer que va aconseguir burlar la vigilància dels falangistes.

-'I pel carrer ningú us va donar el condol?

- 'No, ningú; que jo recordi, ningú".

El paper decisiu de l'església en contra dels sectors populars i d'esquerra s'evidència més quan, aprofundit en els seus records, Margalida Serra i Cardell detalla quin va ser el paper nefast del clergat en aquells anys decisius. Explica la germana del dirigent socialista assassinat per la reacció dretana: "L'Església es va portar molt malament. Sempre he tingut la convicció que varen afusellar el meu germà per la declaració del rector Palou. Com ja t'he dit, llavors vivia al carrer de l'Església damunt on avui és la perruqueria de can Toni i ho vaig veure ben bé des del balcó quan treien els homes un fusell cada un del portal de l'Església. Evidentment mai més vaig tornar anar a l'església, únicament hi he entrat si havia d'anar a donar el condol a qualcú. Et diré que una vegada que estava ingressada a la clínica, abans d'operar-me va venir un capellà i em va dir si volia combregar; li vaig dir que no; quan ell em demanà per què no ho volia, sols li vaig dir 'com puc combregar, si un capellà em va matar un germà?'. Recordo un any que s'havia de fer una processó, suposo que devia ser la del Corpus, i a tots els balcons hi havia domassos, excepte a ca nostra. Jo no vaig tenir més remei que posar-lo, però després de la processó no el vaig llevar; al cap de vint dies va tornar la Guarda Civil perquè retirés el domàs. No varen tornar més!".

Miquel López Crespí

Del llibre Temps i gent de sa Pobla (Consell de Mallorca-Ajuntament de sa Pobla, 2002)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Memòria cronològica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

Miquel López Crespí: les falses memòries de Felipe González (IV)

Turmeda | 24 Març, 2009 06:46 | facebook.com

Novament hi ha remor de sabres a les casernes. La setmana passada me n'avisà la CIA, i avui mateix el CESID m'ha fet arribar un informe molt delicat en el qual, amb noms i proves -hi ha transcripcions de converses-, queda comprovat com els de costum tornen a confabular en contra meva. Bullen els estats majors dels tres exèrcits. S'envien cartes, missatges xifrats. Viatgen, amb les excuses més inversemblants, de caserna en caserna. La notificació número 6, en l'apartat referent a la divisió Brunete, hom pot constatar com, fent creure a l'alt comandament que fan rutinàries maniobres tàctiques, el que feren en realitat el passat mes de setembre fou preparar fil per randa l'ocupació militar de Madrid. Amb la informació que tenc es pot veure un ampli pla que preveu la utilització dels camps de futbol per a concentrar els detinguts.


Les falses memòries de Felipe González (IV)


Novament hi ha remor de sabres a les casernes. La setmana passada me n'avisà la CIA, i avui mateix el CESID m'ha fet arribar un informe molt delicat en el qual, amb noms i proves -hi ha transcripcions de converses-, queda comprovat com els de costum tornen a confabular en contra meva. Bullen els estats majors dels tres exèrcits. S'envien cartes, missatges xifrats. Viatgen, amb les excuses més inversemblants, de caserna en caserna. La notificació número 6, en l'apartat referent a la divisió Brunete, hom pot constatar com, fent creure a l'alt comandament que fan rutinàries maniobres tàctiques, el que feren en realitat el passat mes de setembre fou preparar fil per randa l'ocupació militar de Madrid. Amb la informació que tenc es pot veure un ampli pla que preveu la utilització dels camps de futbol per a concentrar els detinguts. Fins i tot les places de braus serien emprades per a portar-hi sindicalistes, membres d'Esquerra Unida, destacats intel.lectuals i artistes. Al llistat hi puc veure els cantants, membres de conjunts musicals, humoristes que signaren el manifestat al nostre favor en les passades eleccions generals! Són talment uns infants, aquests generals i coronels! Tenen tan poca imaginació!

El pla és una barroera imitació del que ja provaren de dur a la pràctica el 27 d'octubre del `82. Unes disposicions emprades per Franco l'any trenta-sis, i copiades pel general Pinochet i qualsevol aprenent de colpista. Els tancs per a atemorir la població civil i fer front a qualsevol possible resistència, els grups especials encarregats de detenir l'oposició... Em pensava que, després dels relatius fracassos de l'operació Galàxia, el cop del 23-F, o tota aquella moguda dels coronels -la de l'octubre del `82-, volent barrar el pas al segur èxit electoral del partit -els deu milions de vots!-, es devien haver tranquil.litzat. Els marcials estrategs espanyols, sempre amb llur mania de posar "ordre" en el moment menys esperat, sense entendre que hem estat nosaltres, els partits, els polítics, les forces sindicals, els qui hem consolidat el sistema democràtic, la monarquia, la Constitució Espanyola. A les reunions amb l'alt comandament els ho he explicat sovint. Franco, amb les seves lleis d'excepció... ¿pogué impedir l'assassinat de l'almirall Carrero Blanco o els crims dels terroristes? Mai! En temps de la dictadura hi havia la mateixa proporció de morts dins les forces de seguretat de l'Estat qui pugui haver-hi ara, amb la llibertat. En aquests anys de governs progressistes hem fet molt per tenir contents els militars. Permanents augments de sou, elevació de les dotacions pressupostàries, millors estatges, beques d'estudi per a anar als Estats Units i Alemanya, entrada a l'OTAN i als més importants organismes militars internacionals.


I, als qui els agrada la guerra de veritat, als qui no es conformen jugant amb els soldadets de plom i els mapes dels estats majors, els hem deixat participar en un conflicte de bon de veres, la guerra autèntica de Bòsnia, amb les ciutats en flames i els morts de cada dia que tothom pot veure per la televisió. ¿No volien olorar la pólvora de veritat? Dons els hem deixat ensumar la pólvora, sentir els trets de ben a prop, veure córrer la sang al seu costat. Un general, molt acostat al partit, em diu que l'oficialitat espanyola resta tranquil.la de seguida que ensuma la sang. Per a ells és com una droga. Al cap d'uns anys de pau són com drogaaddictes que no poden injectar-se heroïna. Van d'aquí allà, conspiren, han de fer maniobres tot sovint imaginant que ocupen les Corts, la Moncloa. Que bombardegen les seus dels sindicats. Somnien pensant en els camions carregats de detinguts. Voldrien armar els grups fanàtics de l'extrema dreta. Omplir els camps de futbol de vaguistes i independentistes. Talment uns infants malcriats que no entenen la difícil conjuntura internacional, els canvis que s'han esdevengut en la societat per a realitzar un cop d'Estat com els que estudien en les acadèmies militars. Però en veure, sentir, olorar la sang, ja resten feliços i contents. Quin entusiasme no regna entre les tropes destacades a l'antiga Iugoslàvia! Sé -en el meu viatge a Bòsnia ho he pogut constatar amb els meus ulls- que estan contents amb la tasca que ens han encomanat les Nacions Unides. La majoria voldria entrar en combat. Lluitar de bon de veres. M'ho diuen i els ulls els resplendeixen amb sinistre fulgor: "Hauríem d'intervenir a Somàlia, a Haití; a Cuba, per a acabar amb la dictadura de Fidel Castro". Els escolt amb atenció. En el fons, malgrat llurs infantils maniobres conspiratives, són bona gent. Homes disciplinats que, sens dubte, donarien la vida per la pàtria o entrarien a mata-degolla a la Seat, en cas de vaga revolucionària. Fidels descendents dels legionaris que assaltaren Càceres en temps de la Guerra Civil. No. No tallaven les mans per a robar els anells d'or. Això era cosa dels moros que va portar Franco. Però sabien complir amb el deure. Per això guanyaren la guerra a les turbes indisciplinades de la República. Perquè hi havia un comandament, uns ideals, una ideologia cristiana. Ells saben, coneixen perfectament la meva preocupació constant per complir amb els seus desitjos, satisfer totes llurs necessitats. Per això, perquè em pensava coneixien el meu interès, no deixa d'estranyar-me que tornin les conspiracions, les reunions secretes, com quan -sense conèixer l'eficient labor del govern- es pensaven que el nostre partit era antimilitarista, antiespanyol, partidari de l'autodeterminació de les regions. Crec haver complit sempre amb la meva obligació de guia, de far lluminós que, en aquests anys al capdavant de la pàtria, he demostrat ben a les totes que comprenc molt bé les necessitats de l'exèrcit. Fa temps que, magnànim, els he perdonat la feta del 23-F. Sovint la record, l'acció incontrolada de Tejero i la Guàrdia Civil, fent que la majoria de diputats ens haguéssim de tirar al terra per salvar la vida. Les bales eren de veritat, no hi ha dubtes al respecte! Caigué bona part del guix del sòtil damunt el cap dels membres del Govern asseguts a la filera dels bancs blaus. Carrillo, Suárez, Gutiérrez Mellado, els únics que no anaren al terra. Sempre he pensat si no seria una forma absurda de presumpció. Un voler ser més que els altres. Carrillo fumava tranquil mentre mirava l'endemesa dels guàrdies. Deixava caure amb calma la cendra de la cigarreta dins del cendrer. S'ho mirava fred, com si el terratrèmol no anàs amb ell. És comprensible. El cap dels comunistes havia viscut les hostilitats del `36. No era la primera vegada que sentia els trets ben al costat. Gutiérrez Mellado, com a militar, també havia tengut oportunitats d'olorar la pólvora, sentir l'espetec de la metralla ben a prop. Suárez, no. Suárez ens sorprengué i, en certa manera, aconseguí deixar-nos en ridícul. N'Alfonso, al meu costat, tornà groc en sentir les metralletes. No sabíem si disparaven directament contra nosaltres. El pànic ens dominava. "Al terra, al terra, que ens maten", vaig sentir que deia, i al moment, just acabades de pronunciar les paraules, ja estava besant el marbre de l'hemicicle. Quina vergonya, els diputats pel terra, besant la pols! La covardia comprensible del Parlament davant els colpistes quedà ben reflectida en aquell vídeo famós que repetiren tantes vegades per televisió. Hi havia moltes més coses que el poble no sabia, rere esdeveniments tan deplorables. Els fets del 23-F posaren en perill la conspiració amagada que hi havia al darrere -l'operació de salvaguarda de la democràcia pactada entre el rei, els militars que hi havia rere Armada i tots els partits parlamentaris.


Crec important deixar constància històrica dels anys lamentables d'UCD, la seva debilitat congènita, la impossibilitat que tenia el seu govern per a desmobilitzar a fons la xurma, fer acceptar la Constitució, controlar les exigències irracionals de les regions. L'alt comandament de la tropa anava remogut. Ningú, abans de les eleccions del vuitanta-dos, no podia imaginar que a Espanya hi havia un partit -el meu!- amb capacitat de vèncer la subversió, les vagues permanents, la rebel.lió del populatxo indòcil que no es conformava amb anar a votar cada quatre anys i exigia més i més, sense respectar els Pactes de la Moncloa, els successius acords de les cúpules sindicals amb el govern. Els polítics d'UCD, mal dirigits, sense una idea global d'Estat, feien figa, s'enemistaven entre si. Feia feredat veure l'espectable ignominiós de les baralles internes del partit d'en Suárez. Ningú no l'obeïa. Cada camarilla pugnava per obtenir més quotes de poder. Ningú no dubta que el comportament absurd dels membres d'UCD fou decisiu per a decantar els estats majors vers una opció de força. El rei ja no sabia què fer. Els militars, els patriotes de debò, no podien restar indiferents dins les casernes contemplant com Espanya entrava en una espiral de violència i caos incontrolat. El PCE de Carrillo ja no podia fer més per la causa de salvar el sistema establert. Ja s'havia desgastat prou defensant la bandera monàrquica, la unitat d'Espanya i la lliure economia de mercat. Ben cert que l'eurocomunisme fou, en els primers anys de la transició, la barrera més ferma contra els intents de transformació revolucionària de la societat. Mai la patronal, els banquers, els grans terratinents, no podran agrair prou a Carrillo el que va fer en defensa dels interessos generals de la nació. Crec que allà, en situació tan decisiva, va sacrificar el partit, el PCE, aturant, de rel, qualsevol aventura anticapitalista. Els seus homes eren desbordats d'una forma permanent a fàbriques i universitats. Moltes associacions de veïns, controlades per disbauxats contumaços d'OEC i formiguers de cristians pel socialisme, exigien, sense aturar, més equipaments socials per als barris, zones verdes, escoles, guarderies, un control democràtic dels ajuntaments. Exigències que, en un moment tan crític, l'administració no podia satisfer. Les manifestacions nacionalistes feien veure que la qüestió de les regions esdevenia un problema d'Estat de difícil solució. Esverat, li vaig dir a Múgica Herzog: "Hem de fer quelcom, urgentment. L'exèrcit va remogut". Un sector d'UCD estava d'acord en pactar una paralització momentània de la dinàmica democràtica. En Carrillo també. Parlàrem en secret amb el rei i el general Armada. Per a evitar la desfeta d'Espanya, amenaçada per la xurma incontrolada i els nacionalistes radicals, podíem arribar a un govern de concentració nacional, sota la presidència d'un militar. El PCE oferia Solé Tura com a ministre. Podríem dividir els treballadors, fer-los creure, malgrat fos suspesa provisionalment la Constitució, que tot allò era una solució favorable als morts de fam, una operació en res antidemocràtica, feta tan sols per a afavorir un posterior desenvolupament de les llibertats. Amb el nostre partit en el projecte, amb el suport del rei i dels generals més constitucionalistes, amb l'ajut de Carrillo i els sindicats, tot aniria bé.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Sa Pobla: llibres de memòries i dietaris - Dietari de l'escriptor Miquel López Crespí

Turmeda | 23 Març, 2009 09:43 | facebook.com

Simó Andreu, Frederic Bateman, Alexandre Ballester, Bartomeu Crespí, Miquel Cabanellas, Pere Antoni Ferragut, Antònia Buades, el batle Miquel Crespí Pons "Verdera", els escriptors i investigadors Bartomeu i Joan Torres Gost...


Sa Pobla en el record (pàgines del meu dietari)



Coberta del llibre de Miquel López Crespí Temps i gent de sa Pobla.


Els avis materns de l'escriptor Miquel López Crespí. Martina Caldés Torrens "Ximbona" i Rafel Crespí Pons "Verdera" l'any 1917.

No deixa de ser curiós i és digne de reflexió constatar com va passant el temps quasi sense que t'adonis del que s'esdevé. De cop i volta, quan, de forma totalment casual, en comprar un llibre com aquest titulat Sa Pobla i sense anar a esperar-ho et trobes enmig dels "Personatges destacats" de la teva terra, no t'ho acabes de creure. Sembla que era ahir mateix que anaves a Casa de les Monges del carrer del Capità Pere de Sa Pobla. Encara et veus plorant, ben aferrat a la mà de la teva mare, el primer dia de classe a l'Escola Graduada del carrer dels Fadrins, l'escola bastida en els anys vint pel teu oncle Miquel Crespí Pons i l'arquitecte Guillem Forteza.... Sembla que era ahir mateix que començaves el primer de batxiller a l'Institut de la plaça del Mercat i, sense que ho sabessis, jugassis en el mateix indret on romangué presoner el teu pare en els anys quaranta, just arribat de València amb tants companys d'aquella generació que volgué bastir un món més just i solidari. A aquella heroica generació de lluitadors antifeixistes no li deixaren bastir escoles, escriure novel·les, repartir les terres entre els més necessitats. La sublevació militar, els falangistes, el clergat d'aleshores, els soldats i les armes enviats per Hitler i Mussolini els obligaren a agafar les armes per defensar la llibertat.


Sa Pobla, 10-IX-1929. Inauguració de s'Escola Graduada. Hi són presents el Cap del Govern, el General Miquel Primo de Rivera, l'Infant don Jaume de Borbó, fill d'Alfons XII i el padrí-oncle de l'escriptor Miquel López Crespí, el batle de sa Pobla Miquel Crespí Pons, el batle "Verdera", juntament amb altres autoritats i gent del poble.

El temps ha passat inexorablement. Ara el jove estudiant dels anys cinquanta, sense anar a cercar-ho, per aquestes simples casualitats de la vida, per haver publicat prop d'una quarantena d'obres, es troba en els llibres fent costat a tots els personatges mítics de la seva adolescència i joventut: Simó Andreu; Frederic Bateman, Alexandre Ballester, Bartomeu Crespí, Miquel Cabanellas, Pere Antoni Ferragut, Antònia Buades, el batle Miquel Crespí Pons "Verdera", els escriptors i investigadors Bartomeu i Joan Torres Gost...

Com és possible que els anys hagin passat tan de pressa? Prop de seixanta anys. Ara recordes que vares néixer pel desembre de 1946, uns anys després de la victòria dels aliats damunt el nazifeixisme. També recordes que ja fa trenta-cinc anys que vares escriure el primer article de la teva vida en la secció de literatura del diari Última Hora de Palma. D'ençà 1969 centenars d'articles en la premsa de les Illes i, en temps de la dictadura, en nombroses revistes clandestines d'esquerra.



Miquel Crespí ("Verdera"), besavi de l'escriptor de sa Pobla Miquel López Crespí.

A vegades, immers dins la teva feina, enmig de la supervivència quotidiana, quasi no t'adones de la marxa implacable de les manetes del rellotge. Llegint el llibre Els mallorquins de Franco: la Falange i el Movimiento Nacional de l'historiador Joan Mas i Quetglas (Palma de Mallorca. Documenta. 2003), concretament la pàgina 142, tornava a constatar el pas del temps. Joan Mas i Quetglas recordava la meva primera detenció per part de la Brigada Social del règim i de la Guàrdia Civil a començaments dels anys seixanta, quan les vagues d'Astúries. Un grup de joves mallorquins sortírem, de nit, al carrer per a pintar consignes a favor de l'amnistia dels presos polítics i en solidaritat amb els vaguistes asturians, que eren torturats per les forces repressives del feixisme. Ens enxamparen just quan començàvem la "feina" i per poc ens costa uns anys de reformatori. Però la nota de l'historiador em feia copsar novament com ja havien passat més de... quatre dècades! d'ençà aquella acció juvenil de la lluita per la llibertat. Concretament... quaranta-dos anys! No és estrany, doncs, que a vegades surti la teva veu en les enciclopèdies, en els llibres història, en els diccionaris i guies de la literatura catalana. Quatre dècades d'anar pel món escrivint i emprenyant la reacció és temps, evidentment! Alhora és normal que algú, malgrat les campanyes de silenciament, s'hagi adonat de la teva obra o, almanco, hagi llegit alguns dels més de quaranta llibres publicats o dels centenars d'articles que han anat sortint en els més diversos mitjans de comunicació.



Sa Pobla en els anys vint. Col·locació de la primera pedra de s'Escola Graduada de sa Pobla a Sa Tanca de Can Verdera, propietat de la família Verdera donada al poble per a bastir l'escola. Col·loca la primera pedra el batle "Verdera", Miquel Crespí Pons, oncle-padrí de l'escriptor Miquel López Crespí.

Les brutors en contra meva de determinats sectors de l'extrema dreta falsament nacionalista i l'excarrillisme coincidien amb l'edició del llibre Sa Pobla (2001). Ho llegíem i no ho acabàvem de creure. Parl de la brutalitat del carrillisme illenc i sectors propers que, com he explicat en algun article anterior, tengueren la barra de publicar un pamflet ple de mentides i tergiversacions contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària de les Illes. Era la campanya rebentista contra el llibre de memòries antifeixista L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). La visceralitat que traspuava el pamflet que publicaren, el dogmatisme i el sectarisme dels senyors Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida era bestial. Sense cap mena de vergonya s’atrevien a insinuar que els partits marxistes, els comunistes i republicans que lluitàvem contra el feixisme ho fèiem “per a tractar de debilitar des del franquisme sociològic, i de vegades des del franquisme policíac, el Partit Comunista d’aleshores” (citació textual del pamflet publicat a Última Hora el 28-IV-1994). Quina vergonya, quina manca d’ètica provar d’embrutar d’aquesta manera la memòria i l’esforç antifeixista de tants homes i dones que feren tant per la llibertat del nostre poble, per acabar amb la dictadura! En referesc als militants, companys i companyes dels partits comunistes, dels cristians anticapitalistes, dels sectors anarquistes de la nostra societat, de la societat civil. No tot era carrillisme a les Illes i a l’Estat espanyol! Hi havia altres partits, altres formes de veure el canvi, d’avançar vers la república, la independència i el socialisme. Eren munió, no solament els militants de formació marxista i anarquista, les organitzacions que es reclamaven del consellisme, de l’herència de la CNT i el POUM, tots aquells i aquelles que ens sentíem hereus de la lluita de l’Oposició Obrera contra l’estalinisme. Eren moltíssims també els independents, aquells i aquelles que volien un canvi en profunditat de la nostra societat i no una simple emblanquinada de façana, a l’estil de la reforma que la direcció carrillista pactava amb el franquisme reciclat.

Els autors del llibre Sa Pobla (2001), en la secció "Personatges destacats" del nostre poble escrivien (vegeu pàg. 82): "Cal recordar que sa Pobla té un important nombre de personalitats que han destacat en els diferents àmbits de la societat, com els escriptors Alexandre Ballester Moragues i Miquel López Crespí; els periodistes i escriptors Pere Bonnín Aguiló i Miquel Segura Aguiló; la cantadora Antònia Buades Vallespir "Madò Buades", el polític Jaume Cladera i Cladera, i l'arxiver i lul·lista Llorenç Pérez Martínez, entre d'altres".

Abans, els autors del llibre i el mateix apartat "Personatges destacats" havien parlat del gran actor Simó Andreu (sa Pobla, 1941); de John Frederic Bateman (Londres 1810-1904), ànima de la dessecació de s'Albufera; de l'epidemiòleg Miquel Cabanelles (sa Pobla 1760 - Madrid 1830); del poeta i glosador Bartomeu Crespí (sa Pobla 1885 - Palma 1964); de Pere Antoni Ferragut, el "Capità Pere", el famós militar pobler, comissionat pel rei Felip IV a Flandes i cap de la milícia a Palma. El "Capità Pere", personatge destacat de sa Pobla, hi va néixer l'any 1631 i morí igualment a la nostra contrada el 1702. El llibre Sa Pobla parla també de l'eclesiàstic Joan Parera Sansó, el promotor de la revista poblera Sa Marjal (Manacor 1865 - sa Pobla 1928), del famós entrenador de futbol Llorenç Serra Ferrer (sa Pobla 1953), del polític Miquel Socias (sa Pobla 1841 - Palma 1904), de l'investigador Bartomeu Torres Gost (sa Pobla 1905 - 1989) i del metge i escriptor Joan Torres Gost (sa Pobla 1900 -Madrid 1979).

També en la veu "Sa Pobla", en el volum XIII de la GEM (vegeu pàg. 209) es dels personatges més destacats de sa Pobla. El redactor de la GEM escriu: "Els personatges més destacats són els eclesiàstics Miquel Bonnín, Joan Parera, Antoni Serra, i Bartomeu Torres; el filòsof, teòleg i músic Francesc Bonnín; el religiós i polític Cristòfol Cladera -Tresorer Cladera-; el missioner i investigador Josep Obrador; el prevere i escriptor Antoni Aguiló -capellà Toniet-; l'epidemiòleg Josep Cabanellas -Veret-; els metges Joan Serra i Joan Torres; el polític i enginyer Jaume Cladera; els polítics Jaume Andreu, Jaume Font, Joan Pizà i Miquel Socies; els investigadors Bartomeu Siquier i Melcior Tugores; l'arxiver i lul·lista Llorenç Pérez; el dramaturg novel·lista i poeta Alexandre Ballester; el poeta i novel·lista Miquel López Crespí; el comediògraf, poeta i glosador Bartomeu Crespí Cladera...".

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

George Sand, Chopin, Hélene Choussat.... records de Mallorca - Blog de l'escriptor López Crespí

Turmeda | 23 Març, 2009 08:13 | facebook.com

Records francesos a Mallorca


Hélène Choussat arribà a Palma el 1829 a devuit anys, i hi quedà tota la vida. Les memòries que escrigué per al seu fill seran finalment publicades, després de 138 anys a l’ombra


Per Arnau Busquets


Tot pensant en la Mallorca del segle XIX, pot fer-se difícil imaginar com vivia la gent en aquells moments. A través dels llibres d’història ens podem fer una idea de la situació econòmica, política i social, però costa tenir una imatge del que era el dia a dia dels qui vivien a l’Illa. Precisament els petits detalls, les quotidianitats i les vivències personals reals són els ingredients d’una publicació que veurà la llum després de 138 anys. Es tracta dels Souvenirs, d’Helène Choussat, una francesa de bona família que arribà a l’Illa el 1829, amb només devuit anys, i hi visqué la resta de la seva vida. L’any 1875, el fill d’Hélène li demanà que deixàs per escrit totes les anècdotes i records que li havia anat explicant al llarg dels anys.

El resultat va ser una narració manuscrita, de 320 pàgines, que fins ara només havia pogut llegir la família. Finalment, l’obra sortirà de la caixa de seguretat on ha estat guardada i serà publicada per l’Institut d’Estudis Baleàrics i per l’Ajuntament de Palma. Actualment, se’n tradueix el text i sembla que a final d’any n’estarà llesta una edició que inclourà fotografies familiars i reproduccions d’algunes de les pàgines originals. Els descendents de Choussat consideren que, passat el temps, ja no hi ha problemes per publicar un relat tan "personal, íntim i honest, perquè totes les persones que hi apareixen ja són molt lluny. El pas del temps és el que li dóna interès. La informació d’aquest tipus no abunda, i menys des de Mallorca. I encara menys escrit per dones", comenta Gabi Quetglas.

Helène Choussat arribà a l’Illa quan el seu pare entrà a treballar al Consolat francès. Es trobà amb una societat més tradicionalista del que estava acostumada. Els seus "elegants" vestits francesos contrastaven amb l’estil mallorquí, i eren massa vistosos. O se’ls canviava, o no podia anar a missa. Així, el xoc de cultures i el procés d’adaptació a la realitat illenca hi tenen un pes important. Les famílies burgeses se la rifaven perquè els mostràs com cantar i ballar. Choussat també parlà dels seus dos marits i dels tres fills i dels seus viatges turístics per Europa. Conegué Chopin i li comprà el piano, que ara és a Valldemossa, i fins i tot donà a George Sand una llisteta amb traduccions del francès al mallorquí per poder anar a plaça sense problemes.

Al llarg del relat, parla de la societat mallorquina, de l’ambient musical de la ciutat i del casino, que ella ajudà a engegar. De l’educació dels fills, de les malalties que hi hagué a la família, les excursions per Mallorca i del gran terratrèmol de 1851, entre moltes altres vivències. Casaments, judicis i negocis també hi apareixen. Fins ara, només 6 de les 320 pàgines havien vist la llum. Ben aviat, tota la resta.

dBalears (23-III-09)


Em vaig enamorar de la música. Mai no havia sentit res de semblant. Era un Déu quan feia parlar el piano. Cada nota que sortia del piano aconseguia transportar-me a indrets més enllà de qualsevol plaer terrenal. (George Sand)


George Sand i Frédéric Chopin a Mallorca.




La història de les relacions sentimentals entre George Sand i Frédéric Chopin és complexa. Les novel·les El darrer hivern de Chopin i George Sand (Edicions Proa)i Corambé: el dietari de George Sand (Pagès Editors) proven de reflectir el món intel·lectual i amorós dels dos protagonistes. La relació sentimental entre Sand i Chopin va durar aproximadament nou anys. Nou anys de difícil i complida convivència que representaren el màxim de temps mai mantingut per Sand amb una mateixa persona. No cal dir que la majoria d'historiadors i investigadors que han tractat aquestes relacions sempre han destacat l'afinitat materno-filial entre George Sand i Frédéric Chopin. D'André Maurois fins a Jean Chalon passant per Belinda Jack, George Lubin, Jaume Vidal Alcover, Aránzazu Miró, Fernando Díaz-Plaja o Listz, que també escrigué sobre Chopin (vegeu l'interessant llibre de memòries Chopin, Madrid, Colección Austral, 1967), tots, sense excepció, destaquen aquest aspecte.


En el capítol "La bellesa dels dies ja marcits" de la novel·la El darrer hivern, Sand, la protagonista, poc abans de morir, reflexionant sobre la seva vida i les relacions amb el músic polonès, va recordant l'origen de la seva amistat. El fragment d'aquest capítol diu: "Em vaig enamorar de la música. Mai no havia sentit res de semblant. Era un Déu quan feia parlar el piano. Cada nota que sortia del piano aconseguia transportar-me a indrets més enllà de qualsevol plaer terrenal".

Vet aquí alguns dels motius d'aquesta extraordinària durada de la relació Sand-Chopin i, també, de l'atzarós viatge a Mallorca aquell hivern de 1838-39.

Cap historiador o comentarista no nega l'estreta relació de Sand amb la música. Una de les historiadores que ha analitzat amb més cura tot el que fa referència al viatge de George Sand i Frédéric Chopin a Mallorca i als aspectes, diguem-ne "amistosos", de companys en el camí de l'art és, sens dubte, la investigadora palmesana Aránzazu Miró. El seu llibre Aquell hivern de Chopin a Mallorca (Ciutat de Mallorca, Editorial El far de les Crestes, 2000) és una obra de consulta bàsica.

Aránzazu Miró va néixer a Palma l'any 1964. Llicenciada en Ciències de la Informació per la Universitat Complutense de Madrid, realitzà estudis musicals al Real Conservatorio Superior de Música de Madrid i completà la seva formació amb l'especialització en Biblioteconomia i Documentació. Ha combinat la seva dedicació professional al món de les biblioteques amb la seva activa col·laboració en premsa i revistes especialitzades exercint de comentarista i crític musical. En l'actualitat és la bibliotecaria de la Fundació Pilar i Joan Miró a Mallorca.

El llibre d'Aránzazu Miró, com ja he dit, esdevé una eina d'imprescindible consulta si volem saber què feren, com es desenvolupà l'estada de George Sand i Frédéric Chopin a Mallorca. El llibre dóna respostes satisfactòries i aporta abundor de documentació als interrogants que la mateixa autora es fa a la introducció quan es demana: "A partir d'una estada de noranta-vuit dies s'ha creat un gran mite. Què va ocórrer en realitat? ¿Què ha ocorregut des de llavors? Són les preguntes que aquest llibre vol desembarassar. A més de ¿quin significat va tenir Mallorca per a Chopin? ¿Quin lloc ocupa la producció mallorquina en el conjunt de la seva obra?".

No hi ha dubte que el primer "enamorament" de Sand respecte a Chopin ve donat per la música, per l'amor de l'escriptora a la màgia que, tots els contemporanis del músic en parlen, desprenien els dits de Chopin. Per a Sand, Chopin era el músic per excel·lència, només superat per Mozart.

Aurore Dupin havia escrit al respecte: "Un dia, algú orquestrarà la seva música sense canviar res de les seves partitures per a piano i aleshores tothom s'adonarà que aquell geni tan complet [Chopin], tan savi com el dels grans mestres que ha assimilat, amagava una personalitat més exquisida que la de Johann Sebastian Bach, més poderosa que la de Beethoven, més dramàtica que la de Weber".

Aránzazu Miró, en reproduir determinats fragments de la famosa Història de la meva vida de George Sand, ens ajuda a copsar l'interès de l'autora pel músic.

Aquest amor a la música és el que va fermar Sand a l'alhora creativa i conflictiva relació, la més llarga, com ja hem indicat, que mai va tenir l'escriptora al llarg de la seva vida.

De finals de 1999 fins a mitjans de 2002, les imatges i reproduccions dels retrats de George Sand i Frédéric Chopin, fotografies de Nohant i del París de la Comuna, els gravats de Gaston Vuillier, han ocupat físicament i mentalment el despatx des d'on prov de resistir les envestides del temps, l'indret on he escrit els capítols de El darrer hivern i Corambé: el dietari de George Sand. Els llibres de Sand, les seves biografies, les reproduccions dels retrats que des de Delacroix als pintors anònims havien fet a ella i a Chopin; les pintures dels seus fills durant la seva estada a Valldemossa; les distintes edicions d'Un hivern a Mallorca, els llibres d'història damunt el segle XIX, les memòries dels coetanis de Sand i Chopin fent referència a la seva vida i la seva obra, els discs compactes de la música de Chopin... tot plegat, barrejat amb documents i relats de les revolucions de 1830 i 1848 i estudis damunt de la Comuna de París i la vida quotidiana a la França de mitjans de segle XIX, ha servit per a situar l'autor en l'època dels personatges novel·lats.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Miquel López Crespí: les falses memòries de Felipe González (III)

Turmeda | 23 Març, 2009 07:26 | facebook.com

(3 vídeos) Mai no he entès el nacionalisme. Bé, el nacionalisme de l'Estat, d'Espanya, sí que l'entenc i el defensaré mentre em quedi un alè de vida. Em referesc al nacionalisme insolidari, al separatisme històric que tant de mal ha fet i fa a Espanya: Catalunya i Euskadi, essencialment. A la transició, amb les burgesies catalana i basca pactàrem un modus vivendi, que després, per desgràcia, s'amplià a altres regions: concedir una petita quota de poder, diners, algunes competències, per a enriquir-los una mica més i que callassin, deixassin marxar l'Estat amb tota tranquil.litat. Les esperances sembla que no funcionen com pertoca. El nacionalisme és com un càncer. Els dónes una mà i t'agafen el braç sencer. Però som espanyols, tenim una gran llengua comuna, un estat unitari d'ençà en Felip V... què més volen? La independència, com els terroristes d'Herri Batasuna? Nosaltres tenim l'exèrcit, la raó, la llei, el Parlament, l'ajut de la comunitat internacional. Mai no aconseguiran fer el que s'ha fet a l'antiga URSS, a la finida Iugoslàvia, a Txecoslovàquia.


Les falses memòries de Felipe González (III)


Na Pilar Rahola és una eixelebrada militant d'un grupuscle. Esquerra Republicana de Catalunya, és el nom del partit. No cal dir que aquest cercle sediciós no em cau simpàtic -per separatista!- i caldria estudiar alguna forma d'il.legalitzar-lo. Igual que els terroristes d'Herri Batasuna. Per sort, d'aquests darrers ja en tenim molts dins la presó. Bé, la diputada agitadora, l'altra dia, i sense gens ni mica de vergonya, proposava mesures esgarrifoses per a sortir de la crisi actual. Jo no sé com certs sectors, per molt marginals que siguin, escullen gent sense preparació tècnica ni professional per a ser representats al Congrés. Coses de la turbamulta, què hi farem! Proposava, folla i il.luminada, una disminució de la burocràcia central a les comunitats autonòmes, la sortida -i posterior disminució en homes i material- de l'exèrcit espanyol de Catalunya, Galícia, Ceuta, Melilla i Euskadi. Quina aliança gens amagada entre separatistes! Com si els espanyols fóssim beneits! A més a més, entre altres mesures igualment desbaratades, proposava, portada per la més barroera demagògia -com correspon a qui es considera hereu de Macià i de Companys-, la supressió total i absoluta de les despeses destinades a la investigació militar, concretament els deu mil milions de pessetes que enguany hem dedicat a provar nous tipus de míssils, un tanc que podrà combatre envoltat de boira, el nou vaixell revolucionari que combinarà les tasques de cuirassat, submarí i portaavions -quelcom mai vist, ni als Estat Units d'Amèrica! Pilar Rahola, una mala escriptora, una dona que podria haver fet carrera al costat del Molt Honorable Jordi Pujol i que s'ha embarcat en aquesta aventura sense sortida d'Esquerra Republicana de Catalunya, amb citacions de Josep M Llompart i el comunista Estellés -un valencià estalinista mort recentment-, predicava, davant d'un hemicicle buit -tots havíem sortit fins al cafè del Congrés per esperar tranquils la fi de la seva boja intervenció- la necessitat de finir amb la dotació econòmica que l'Estat atorga a la monarquia, disminuir el sou dels diputats, batles i regidors fins a aconseguir una equiparació amb el sou obrer -mesura bolxevic sense dissimular!

Per a qui no sàpiga la història, caldria recordar que fou el mateix Karl Marx qui, després de la fi ignominiosa de la Commune de París, el l871, al pamflet il.legible titulat Les ensenyances de la Commune, proposà, per primera vegada en el món, l'odiosa idea de pagar als diputats -l'èlit dirigent que tota nació civilitzada tria per a representar-la- el mateix que podia cobrar un miner, un manobre, un mestre d'escola. En Fèlix Pons, el gran polític illenc que presideix el Congrés, no podia contenir les rialles davant tantes barbaritats pronunciades per la separatista catalana. Tocava la campaneta, però ella, furient, espitjada per no se sap quina ira venjativa, anomenant el Conseller Casanoves, l'anarquista Durruti, el marxista Andreu Nin, continuava el seu discurs de manicomi proposant sens treva la supressió de les Delegacions del Govern a totes les comunitats autonòmes, l'ajut al Front Polisario, la ruptura de relacions diplomàtiques amb Rússia fins que el President no alliberàs els presos polítics. Sigui dit entre parèntesis: aquesta bruixa catalana anomena "presos polítics" els terroristes russos que defensaren el Parlament amb les armes a la mà. És impossible que a cap país del món es donin espectacles tan lamentables com el que ens oferí aquesta radical eixelebrada. Voler acabar amb les despeses en armament, reduir el personal militar, finir amb les subvencions a la investigació militar, disminuir el sou de diputats i batles, suprimir els delegats del Govern central a les Comunitats! Increïble! L'amic i company Fèlix Pons quasi va estar dos dies malalt, obligat com estava, pel seu càrrec, a aguantar el diluvi nacionalista i subversiu de l'escriptora frustrada! Púrria de nul.litats i analfabets que volen ser independents! Amb semblant programa pretenen governar! Ben cert -per sort!- que no tendran mai una majoria de paperetes que doni suport als seus intents subversius. Uns milers de vots en totes les eleccions, provinents de certs sectors marginals: objectors de consciència, antipatriotes que no volen anar a servir Espanya, secessionistes, lesbianes, prostitutes, gais, aturats que pensen que amb un Estat propi podrien romandre al marge de la crisi internacional que ens sacseja... ignorants, gent inculta, analfabets de la política, gentussa de mal viure, carn de camp de concentració. Servituds de la democràcia, haver de respectar el torn d'intervencions al Parlament, no poder enviar la Guàrdia Civil per a tancar el cau d'on prové. Però tot s'aconseguirà amb el temps. A les nostres presons de màxima seguretat hi cap molta gent i, si fan un pas en fals -alguna manifestació no autoritzada, insults al Rei, cartells contra l'exèrcit espanyol, greuges a la bandera única de l'Estat-, hi poden acabar engirgolats. Qui avisa no és traïdor!


La fi de l'experiment leninista a Rússia -la vella utopia marxista de voler finir amb el sistema capitalista- ens ha ajudat molt. El fracàs de la burgesia soviètica -hem de ser científics, caram!, que els buròcrates del PCUS fossin autèntics comunistes no s'ho creu ningú, però serveix a les intencions de la propaganda i ho hem de continuar utilitzant- el desastre del Gorbatxov en el seu intent de modernitzar l'Imperi Soviètic, ens han servit a la perfecció. Totes les informacions que arriben diàriament a la Presidència del Govern parlen de petites faccions marxistes que es desfan, que abandonen els principis que fins ara defensaven. Amb la fi de l'Enver Hoxha, fins i tot ens hem desfet dels marxista-leninistes pro-albanesos! Han estat els primers a disoldre el seu partit, a canviar de nom, a mudar la capçalera de llurs publicacions. La revista quinzenal que abans de la desfeta albanesa s'anomenava Vanguardia Obrera, ara porta el títol de Llibertat. Han fet dimitir l'antiga direcció i, el que és més divertit, actualment es barallen per trobar un nou nom a la seva organització que no recordi per a res el marxisme o el comunisme. L'antic Moviment Comunista també ha mudat d'ideologia. El seu Servir al Pueblo (de clares connotacions maoistes) ha esdevengut Página abierta, divulguen les equivocacions de Marx (així ens estalvien feina!) i asseguren i reafirmen la inexistència de la classe obrera. És curiosa aquesta actitud i, ho dic ben sincerament, m'agradaria poder conversar d'amagat amb algun dels seus dirigents. Jo no ho tenc tan clar, això que la classe obrera no existeix. Encara tenc a la memòria aquella famosa vaga del 14-D que va fer trontollar el Govern. Per unes hores, el poder semblava en el carrer. Mai no havia vist tanta escòria cridanera. Per sort, la vana inflor extremista no va anar endavant i els sindicats no insistiren més en actituds sectàries que no serveixen de res. Una de les conseqüències més importants de l'ensorrament dels règims socialistes va ésser la incorporació del Partit d'en Carrillo a les nostres fileres. Amb la intel.ligent operació poguérem debilitar una mica Esquerra Unida i enfortir, en la coalició que encapçala l'il.luminat d'Anguita, l'ala d'en Sartorius que vol pactar amb nosaltres. Hi ha gent dins del partit del Govern que no valora com pertoca aquests èxits -la dissolució dels petits grups esquerranistes que sempre ens feren la punyeta. Són companys ignorants, que no coneixen a fons les arrels dels moviments populars. En aquests darrers anys d'immillorable govern, sempre hi havia hagut protestes. Basti recordar la campanya contra l'OTAN o en contra de la nostra sàvia incorporació al Mercat Comú. Les dificultats que tenguérem per a portar a terme la vigent reconversió industrial. I, sempre, sempre, en qualsevol acció dels avalotadors, enmig dels descamisats que es manifestaven d'una forma grotesca contra el progrés, hi podíem trobar -els serveis d'indagació de la Guàrdia Civil i l'exèrcit així ens ho ressenyaven- militants d'aquests petits grups encapçalant les manifestacions i els brutals enfrontaments amb les forces d'ordre públic. Que ells mateixos s'hagin dissolt, hagin mudat d'idees, rebutjat el marxisme i el comunisme, abandonat el puny tancat i la bandera roja, i que ho hagin fet per pròpia iniciativa, sense necessitat de la repressió estatal, ha estat un èxit indiscutible del sistema, de la superioritat de les idees de l'economia de lliure mercat. Amb la força no hauríem pogut aconseguir un resultats més excel.lents. Els mateixos adherents de tots aquests partits han pogut veure, comprovar per ells mateixos, com han estat llurs propis dirigents qui han mudat d'idees, els qui han renunciat al que defensaven en el passat, qui han enterrat definitivament el marxisme com a mètode d'anàlisi i d'acció. Cal dir, per respectar la veritat històrica, que vaig ésser jo mateix, l'any setanta-nou, en aquell Congrés del partit, qui primer va rebutjar, per inútils i inoperants, les ensenyances del subversiu jueu alemany. Ara, amb uns anys de retard, els maoistes, els pro-albanesos, han seguit el camí indicat per mi. És el millor que podien fer. Potser encara ens puguin ajudar a controlar els sectors anàrquics de la xurma. Sempre val tenir alguna gent preparada en la revolta, reconvertits, ajudant a la normal convivència ciutadana, ensenyant amb llur exemple a respectar la Constitució i les lleis. Mai no s'ha de desaprofitar cap material, sempre que hagi fet autocritica dels seus errors i, amb els fets, demostri una sana actitud de participació ciutadana.


Mai no he entès el nacionalisme. Bé, el nacionalisme de l'Estat, d'Espanya, sí que l'entenc i el defensaré mentre em quedi un alè de vida. Em referesc al nacionalisme insolidari, al separatisme històric que tant de mal ha fet i fa a Espanya: Catalunya i Euskadi, essencialment. A la transició, amb les burgesies catalana i basca pactàrem un modus vivendi, que després, per desgràcia, s'amplià a altres regions: concedir una petita quota de poder, diners, algunes competències, per a enriquir-los una mica més i que callassin, deixassin marxar l'Estat amb tota tranquil.litat. Les esperances sembla que no funcionen com pertoca. El nacionalisme és com un càncer. Els dónes una mà i t'agafen el braç sencer. Però som espanyols, tenim una gran llengua comuna, un estat unitari d'ençà en Felip V... què més volen? La independència, com els terroristes d'Herri Batasuna? Nosaltres tenim l'exèrcit, la raó, la llei, el Parlament, l'ajut de la comunitat internacional. Mai no aconseguiran fer el que s'ha fet a l'antiga URSS, a la finida Iugoslàvia, a Txecoslovàquia. A Euskadi ja tenen els concerts econòmics amb l'Estat, a Catalunya una bona part de la recaptació tributària. Sé que marginen l'espanyol, que fan tot el possible per a enfortir llurs llengües minoritàries i exòtiques. Fins ara el Govern ha callat. Pensam que amb la influència de la televisió, el control majoritari dels mitjans de comunicació, poden fer ben poc per a acabar amb el bilingüisme. A més, hem tengut mala sort, ara els necessitam per a servar el poder. Llurs vots són necessaris al Parlament. No podem prescindir del seu ajut. Però haurem d'obrar amb intel.ligència per a impedir la progressiva federalització de l'Estat. Ja m'ho deia n'Alfonso Guerra: sempre s'ha d'anar amb compte amb els separatistes. Cal dir que el President Pujol sempre ha estat i és respectuós amb la Constitució, amb la monarquia. Mai no hem notat en la seva actitud una tendència al separatisme eixelebrat, i ha fet tot el possible per desactivar el nacionalisme secessionista. L'independentisme no té arrels a Catalunya. Això l'honora i li ho hem d'agrair. Però a poc a poc van fent, sobretot a les escoles, marginant l'espanyol. Jo no crec les bones notícies que ens proporciona el Servei d'Informació de la Presidència. Afirmen, en llurs reports, que, malgrat els diners esmerçats en defensa de l'exòtica llengua del Principat, el català mai no podrà vèncer el castellà, perquè, avui dia, en una societat moderna i desenvolupada com la nostra, el control dels mitjans de comunicació és essencial. I de mitjans de comunicació, només tenen dos esquifits canals televisius amb poca audiència i un diari que llegeixen els membres de Convergència. Això afirmen els entesos. No em refio de les referències. Hi ha sempre en llurs actituds quelcom de sospitós, alguna cosa que fa veure que, en el fons del fons, no se senten espanyols ni escalivats per la repressió del Comte-Duc d'Olivares, ni per Franco. El mil.lenari de Catalunya! Fragments de Els Segadors a la inauguració dels Jocs Olímpics! Sempre provant de disturbiar subtilment qualsevol acte, malgrat sigui esportiu. No en parlem, del problema del Barça. Cada vegada que l'equip català guanya al Reial Madrid és festa nacional al Principat. La xurma, posseïda per la follia, embogida, s'emborratxa enmig de les Rambles, canta tota la nit, enlaira banderes, no va a treballar l'endemà de la victòria futbolística. Han polititzat el futbol! Surten, les autoritats, al balcó de la Generalitat -fins i tot amb companys del nostre partit-, i, cecs, sense saber el que diuen, borratxos, criden fins a escanyar-se: Visca Catalunya! Una orgia total cada vegada que el Barça guanya un partit de futbol! Amb el senzill que seria que entenguessin que són espanyols, que tenen una pàtria més gran que Catalunya, amb un idioma que parlen més de dos-cents milions de persones arreu del món. El català, en efecte, és un dialecte del castellà. Un idioma, si volen, però exòtic, útil per a emprar en la família. Puc entendre que vulguin fer un poema en la seva llengua minoritària. Però... voler considerar-lo superior al castellà! Una llengua que té escriptors com Cervantes, Lope de Vega, Miguel de Unamuno! Ramon Llull... català? Mallorquí! I a més, escrivia majoritariament en llatí, hebreu i àrab. No sé d'on han inventat que fou el màxim impulsor de la llengua catalana en l'Edat Mitjana! L'amor per la regió, pel poble on un ha nascut, per la comarca, és quelcom que puc entendre. El comú de la gent estima les fruites, els cants, els balls de la seva regió. Però que del folklore, de l'exotisme de les antigues tradicions, vulguin fer política... mai no ho podré comprendre! Ases i sabatots que volen anar bastint un país en l'època de la unitat europea, de les grans multinacionals, de l'internacionalisme de la indústria i els capitals, dels exèrcits mundials per a mantenir l'ordre! Veritablement inconcebible, la ceguesa dels separatistes. Ben cert que, malgrat no ens agradi -perquè els necessitam-, haurem de continuar ajudant Jordi Pujol i Xabier Arzallus. L'un i l'altre, amb Esquerra Republicana i Herri Batasuna, tenen a l'esquerra bandes encara més fanatitzades, més sedicioses, personal que no s'amaga de dir que vol realment la independència d'aquestes contrades tan històricament espanyoles. La política és bruta. No ens agrada, des del poder, ajudar els nacionalistes, malgrat siguin burgesos i moderats. Hem de pensar que pitjor seria el que es podria esdevenir si ells -el Pujol i l'Arzallus- no tenguessin les majories que els donen suport. Els partidaris autèntics de la desmembració, ja els coneixem. Tenen nom propi, a vegades parlen en el Congrés. Els hem de tenir controlats. Restar sempre alerta, vigilants. La nostra pàtria és Espanya i el deure de tot govern democràtic és enfortir, desenvolupar, crear vincles d'unió i solidaritat entre les regions d'un país amb una història tan exemplar com la nostra. Hi hagué una època en què a Espanya no es ponia mai el sol! De Madrid a l'Havana, de l'Havana a Mèxic, de Mèxic a les Filipines, passant per Àfrica, una sola bandera representava la civilització, l'esperit i la cultura enfront la barbàrie. I aquesta bandera era l'espanyola.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Nanda Ramon i el PSM - Els articles de l'escriptor Miquel López Crespí en defensa del nacionalisme d'esquerra

Turmeda | 22 Març, 2009 10:09 | facebook.com

Nanda Ramon és un d'aquests casos excepcionals de dona militant però alhora capaç de gestionar també la seva àrea com a professional summament eficient. A la seva capacitat indiscutible de gestió de la feina com a coordinadora de Cultura cal afegir-hi una sensibilitat tan especial que particularment mai no havia vist en responsables culturals de les nostres institucions. Jo crec que en lloc de fer-la dimitir 'cap avall' el que la direcció del PSM hauria d'haver fet era 'pujar-la cap amunt'". (Miquel López Crespí)


Nosaltres pensam que el PSM es consolidarà si sap apreciar la feina de militants tan ferms i tan eficaços en la seva gestió com ho ha demostrat esser na Nanda Ramon. Mateu (Morro), aquesta vegada t'has equivocat. I molt!".(Miquel López Crespí)

Els escriptors mallorquins i Nanda Ramon. (Un article de juliol de l´any 2000)


La dimissió de Nanda Ramon i el PSM.

Hi ha coses males d'entendre. La dimissió de Joan Mayol va ser una d'aquestes coses. Abans hi hagué la de Cecili Buele. Ara el PSM troba necessari desfer-se d'una de les dones més vàlides dins del camp de la nostra cultura que he conegut mai. Em referesc evidentment a Fernanda Ramon, na Nanda, com familiarment és coneguda entre membres del PSM i tots els que tenim l'honor de considerar-nos els seus amics. Algú, dins les "altes instàncies" del partit del quan parlam, dirà, arrufant el nas: "I ara a què treu cap aquesta defensa de na Nanda. El partit ja sap el que fa i si l'hem llevada per alguna cosa serà". O, rememorant un antic poema de la resistència, pot arribar a pensar: "El partit ho sap tot perquè té mil ulls. Un home sol només en té dos. Nosaltres sabem el que fem".

Cada u és lliure d'opinar el que vulgui, però pens, com a intel·lectual que sovint (en temps d'eleccions) demana el vot pel PSM (juntament amb altres companys de la confraria literària i diversos estaments professionals), tenc un cert dret a fiscalitzar d'una manera amistosa el "meu" partit. I així com deman el vot per a "un partit progressista, nacionalista i d'esquerres", ara, amb tantes dimissions i tan sobtades (i sobretot quan són de companys d'una válua humana i professional com les persones abans esmentades), és necessari exigir certes explicacions. Reconec que no m'acaben de convèncer les explicacions oficials que el secretari d'organització donava recentment des d'aquestes mateixes pàgines: "La direcció del PSM assumeix que el partit té un 'dèficit' de participació femenina en les institucions i, fins i tot, en el nombre de càrrecs orgànics". Afegeix la declaració del PSM que ja es prenen mesures per a anar solucionant aquests problemes.

Jo no ho veig tan clar com explica l'amic Josep Antoni Salas, d'organització. Crec que (almanco a la gent que històricament hem demanat el vot públicament pel PSM, per a militants i simpatitzants, per a l'electorat en general) s'haurien d'explicar molt més bé unes "dimissions" tan sobtades. Si no s'aprofundeix com pertoca, tot plegat fa mal efecte. Hom podria ensumar certes diferències polítiques evidenciades amb aquestes inesperades desaparicions de la vida política de gent tan estimada, tan valuosa i de la qual ningú ha expressat mai queixa, ans al contrari, tothom no fa més que parlar-ne bé i lloar la feina feta. Na Nanda és un d'aquests casos excepcionals de dona militant però alhora capaç de gestionar també la seva àrea com a professional summament eficient. A la seva capacitat indiscutible de gestió de la feina com a coordinadora de Cultura cal afegir-hi una sensibilitat tan especial que particularment mai no havia vist en responsables culturals de les nostres institucions. Jo crec que en lloc de fer-la dimitir "cap avall" el que la direcció del PSM hauria d'haver fet era "pujar-la cap amunt". Acceptant la seva dimissió el partit de Mateu Morro comet (en el meu parer) un greu error polític, ja que difícilment podrà trobar una substituta de na Nanda que compleixi els requisits que reunia la dimitida. Reflexionem una mica: la gent que demanam el vot pel PSM, que durant anys hem escrit articles i articles en el seu favor, defensant-lo de la crimininalització que per part dels partits majoritaris va patir a finals dels setanta, pensam que hi ha d'haver més claredat quan es tracta de dimissions com la de Cecili Buele o na Nanda Ramon. Quina mena d'embulls inconfesables hi ha dins del partit per fer possible aquesta situació, aquests errors de notable magnitud? La lluita per la participació activa de la dona (i na Nanda n´és un exemple paradigmàtic de valuosa lluitadora) és essencial en tot partit progressista. Som molts els que pensam que sovint els càrrecs públics fan massa olor de mascle i que el que s'ha de fer no és tancar portes, sinó que s'han d'obrir perquè siguin les dones les que els ocupin. ¿O és que encara hi ha en les nostres fileres massa arribistes, massa professionals de la colzada i l'endoll, massa gent que pensa i creu que en el PSM no hi ha dones que estiguin suficientment capacitades? Si fos això, si els responsables de la dimissió de Nanda Ramon fossin els que opinen així, aniríem ben arreglats. La direcció del PSM s'erraria a les totes. No és na Nanda qui ha de marxar. Són els que defensen l'acumulació de càrrecs públics en poques mans qui haurien de fer un pensament i deixar la gent vàlida en el seu lloc de responsabilitat. La tasca de governar un país és una feina prou seriosa i no es pot prescindir de la gent més feinera que tenim. Així ho veig jo ara mateix. I que quedi ben clar que he escrit aquestes retxes amb la sana intenció de fer pensar damunt el que a mi em sembla una greu equivocació política. Aquesta no és una crítica "des de fora" o malintencionada. Crec que el to de l'article així ho demostra. Nosaltres pensam que el PSM es consolidarà si sap apreciar la feina de militants tan ferms i tan eficaços en la seva gestió com ho ha demostrat esser na Nanda Ramon. Mateu (Morro), aquesta vegada t'has equivocat. I molt!

Vagi la meva abraçada més cordial, per na Fernanda Ramon, una de les persones que més saben de la nostra cultura i de com portar endavant un projecte autèntic de país en la línia del nostre redreçament nacional.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (2-VII-2000)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Esquerra Unida de les Illes i Eberhard Grosske - Blog de l'escriptor Miquel López Crespí

Turmeda | 22 Març, 2009 08:28 | facebook.com

Per tant, si Xicu Tarrés, Miquel Nadal, Antoni Pascual, Dolça Mulet, Flaquer o Aguiar entren en aquesta situació - en la situació en què va entrar en Tomeu Vicens o en que estan, per exemple, aquests dos funcionaris del Consell afectats pel cas "peatge" - o hi haurà dimissions, o cessaments o ruptura del pacte signat el juny del 2007. I punt. (Blog Eberhard Grosske)


...quan - per delictes de corrupció política - un jutge - en el marc de la instrucció (sense esperar sentència) inculpi un membre d'un govern progressista per la comissió d'aquests delictes, aquesta persona ha de dimitir i, si no, se l'ha de cessar. I si no dimiteix i no se la cessa, Esquerra Unida es desvincularà dels compromisos adquirits amb la signatura del pacte de govern. Així de clar i així de senzill. (Blog Eberhard Grosske)


IMPUTATS I ESQUERRA MELANCOLICA


No citaré noms per no fer sang però he de dir que m'irrita profundament aquesta cara de mal de panxa i aquesta melanconia que, davant l'allau d'imputats a les files de la majoria de progrés, invaeix a l'esquerra en el poder. M'irrita aquest missatge desmoralitzat i desmoralitzant dels qui "voldrien fer" o "voldrien que passàs" però que, òbviament, no s'atreveixen a fer res positiu respecte al tema.

En temes de corrupció no es contemporitza, no s'avalua l'oportunitat ni la conjuntura: es tenen uns criteris, s'apliquen i punt.

El que defineix una actitud ètica en política no és demanar més o manco dimissions (el PP n'està tip de demanar-ne... dels altres): el que defineix una actitud ètica és tenir una mateixa vara de mesurar tant si es tracta de casos propis o de casos aliens, tant si es tracta de socis o d'adversaris: aquesta és l'actitud que tranquil.litza a la població i que li dóna la sensació de trobar-se davant gent seriosa.

Així que res de "què punyetes feim a un govern amb imputats" (tu sabràs, xato) ni "si fossin del meu partit ja haurien dimitit, però com que són coaligats"... ni res de substituir les decisions per pronòstics: "estic segur que tard o d'hora dimitiran"...

A un post anterior he reproduit el criteri d'Esquerra Unida sobre aquesta qüestió: quan - per delictes de corrupció política - un jutge - en el marc de la instrucció (sense esperar sentència) inculpi un membre d'un govern progressista per la comissió d'aquests delictes, aquesta persona ha de dimitir i,  si no, se l'ha de cessar. I  si no dimiteix i no se la cessa, Esquerra Unida es desvincularà dels compromisos adquirits amb la signatura del pacte de govern. Així de clar i així de senzill. 

Per tant, si Xicu Tarrés, Miquel Nadal, Antoni Pascual, Dolça Mulet, Flaquer o Aguiar entren en aquesta situació - en la situació en què va entrar en Tomeu Vicens o en que estan, per exemple, aquests dos funcionaris del Consell afectats pel cas "peatge" - o hi haurà dimissions, o cessaments o ruptura del pacte signat el juny del 2007. I punt

http://grosske.balearweb.net/post/67445 Blog Grosske


Més recursos per a la Fiscalia Anticorrupció! Els corruptes i destructors de les Illes a la presó!


Ja és hora que les autoritats competents, especialment la Fiscalia Anticorrupció, no aturi en la seva imprescindible tasca de salut pública. Ningú no ignora que els desastres fets per encimentadors i especuladors són localitzables en qualsevol moment, i per això els organismes competents en la repressió d’aquesta mena de delictes no han de baixar la guàrdia en cap moment. Malgrat la destrucció de documents esdevenguda a Andratx i, imaginam en altres municipis, a conseqüència d´unes intencionades filtracions, el cert és que tants d’anys de llicències il·legals, d’informes tècnics falsos, deixen molts rastres. No hi ha màquina destructora de documents que doni l’abast a destruir tanta paperassa! (Miquel López Crespí)


Tot l’entramat polític i empresarial d’aquestes darreres dècades està basat en aquesta fórmula senzilla que permet destrossar pobles, paisatges, cultures mil·lenàries sense que fins ara mateix, exceptuant algunes actuacions concretes de la Fiscalia, hi hagi una resposta adequada per part de la societat civil i les institucions democràtiques. (Miquel López Crespí)


Les lliçons d’Andratx (un article de desembre de 2006)


Els successos d’Andratx, les detencions d´Hidalgo i Gibert, les possibles actuacions de la Fiscalia de Balears en altres ajuntaments de les Illes, les contradiccions del Govern, l’estat opinió creat dins la nostra societat aquestes darreres setmanes, ens haurien de fer reflexionar seriosament sobre el que ha significat i significa basar l’economia en la construcció.

Des de fa molts d’anys, els grups conservacionistes, els més diversos partits de les Illes, tota persona amb una mica de seny, han opinat sobre el suïcidi que, a llarg termini, significava no diversificar la nostra economia i jugar solament la carta de la construcció i el turisme. Els fets d’Andratx i d’altres municipis tornen a demostrar que la construcció ha esdevengut un dels motors fonamentals de l’economia de les Illes, per no dir la maquinària que ho mou tot. Al costat d’alguns professionals honests ha sortit tot un exèrcit de pocavergonyes que, sense pensar en Mallorca ni en els minvats recursos naturals que tenim, pensant solament a fer diners fàcilment, s’han botat totes les lleis aprofitant certes ambigüitats existents. Aquesta mescla d´incultura, menyspreu del territori, manca d’estimació per Mallorca, salvatgisme desenfrenat per fer-se rics en pocs anys, ha contribuït a bastir les actuals destrosses en el paisatge, en la propietat comuna de tots els mallorquins i mallorquines, destrosses que, pensam, poden ser ja irreversibles.

Hem viscut aquests darrers vint anys a recer de l’especulació més pura i dura. Un sistema especulatiu amb el qual un exèrcit de presumptes delinqüents s’ha fet ric destruint tot el que tenia a l’abast: el pla i la muntanya, les platges, els racons més amagats de les Illes... A tota aquesta tropa que forma l’entramat de la corrupció els importa molt poc encimentar àrees d'interès especial, valls i muntanyes. Tanmateix, i ja ho sabem a la perfecció perquè ho diuen i ho expliquen sense cap mena de vergonya, si s’arribàs a donar el cas, diuen que quan Mallorca ja no sigui útil per a treure els beneficis que han obtingut amb la seva destrucció, “amb els capitals ja obtinguts invertirem –ja hem invertit!- en altres zones del món encara verges!”. Mallorca, i de rebot les Illes, són solament un tros de terra vàlid per a extreure plusvàlues que, indubtablement, són emprades per a fer malbé altres indrets del món.

El que s’esdevé a Mallorca no és gaire diferent del que s’esdevé a bona part de la resta del nostre país (pensau en el País Valencià), i en general de l’estat espanyol, a molts pobles i ciutats de les diverses nacionalitats. És la priorització d´un model d’enriquiment ràpid i senzill basat en el totxo i la requalificació de sòls rústics per a passar-los a edificables. Tot l’entramat polític i empresarial d’aquestes darreres dècades està basat en aquesta fórmula senzilla que permet destrossar pobles, paisatges, cultures mil·lenàries sense que fins ara mateix, exceptuant algunes actuacions concretes de la Fiscalia, hi hagi una resposta adequada per part de la societat civil i les institucions democràtiques.

Pensam que ja és hora que les autoritats competents, especialment la Fiscalia Anticorrupció, no aturi en la seva imprescindible tasca de salut pública. Ningú no ignora que els desastres fets per encimentadors i especuladors són localitzables en qualsevol moment, i per això els organismes competents en la repressió d’aquesta mena de delictes no han de baixar la guàrdia en cap moment. Malgrat la destrucció de documents esdevenguda a Andratx i, imaginam en altres municipis, a conseqüència d´unes intencionades filtracions, el cert és que tants d’anys de llicències il·legals, d’informes tècnics falsos, deixen molts rastres. No hi ha màquina destructora de documents que doni l’abast a destruir tanta paperassa! La prova són les capses plenes de documentació que s’han trobat a Marbella, a Andratx, les que es poden trobar a molts municipis encara. Els ciutadans de les Illes haurien de saber que en aquests moments no es tracta solament de fer caure tot el pes de la llei sobre quatre pocavergonyes que han cobrat munió de comissions espúries. Aquest és solament un dels aspectes de la corrupció actual. Del que es tracta és de fer-nos conscients que el model econòmic basat solament en el motor de la construcció no és el més adient per a bastir la societat del futur. Cal fer funcionar la llei contra els especuladors i destructors del paisatge, però alhora s’han de crear les bases per a una economia més diversificada, una economia que camini igualment damunt les rodes d´una adequada reindistrialutzació i de suport actiu a l’agricultura de les Illes. Hem d’anar cap a un model de creixement sostingut i sostenible, un model en el qual comportaments presumptament delictius siguin l’excepció, mai la regla generalitzada.

Miquel López Crespí

Destruint el paisatge, el nostre patrimoni cultural, s’estén, victoriosa, la cultura de la ignorància i, mentre les màquines excavadores obrin els fonaments de munió d’edificis sense cap valor artístic, també es va bastint una Mallorca sense història. (Miquel López Crespí)


El PP i la destrucció de Palma (un article d’abril de 2007)



En d’altres articles hem parlat de l’especulació urbanística, de la destrucció de recursos i territori per part d’encimentadors sense escrúpols, alguns dels quals, cas d’Eugenio Hidalgo, per exemple, ja a anat a la presó i és en procés d´investigació per part de la Fiscalia Anticorrupció. Però l’especulació, la utilització fraudulenta de lleis plenes d’ambigüitat, no solament s’estén per la costa i l’interior de Mallorca: Palma tampoc no se salva de la destrucció d´un patrimoni cultural importantíssim. Alguns arquitectes i constructors són sovint respectuosos en determinades tasques de restauració d'edificis antics, i la feina que fan és digna i útil per a la societat. Al costat d’aquestes actuacions professionals, fetes després d´un acurat estudi de les possibilitats de l’edifici a reformar, ens trobam amb un atac en tota regla per part dels especuladors contra munió d’edificis singulars. Sembla com si a ningú no li importàs servar una part considerable de la nostra història. Moltes vegades, no hi ha dubte, els edificis que ensorren les excavadores no tenen gaire valor històric; però als especuladors, com és evident, només els importa el preu del metre quadrat del terreny a construir, el que valdrà cada pis o garatge que posaran en venda una vegada finida la demolició i bastida la nova finca.

Recentment, i ho podem comprovar a cada dia que passa si param una mica d’esment en el tipus d’edificis que ensorren les grues, el salvatgisme en la destrucció del patrimoni cultural i artístic de Palma pren una força inusitada. Ho havia vist en barriades en les quals he viscut. Parl de Santa Catalina, de Son Serra i la Vileta, de Son Rapinya, del carrer de Blanquerna i la barriada de Santa Pagesa... La febre especulativa amenaça a no deixar cap edifici del primer terç del segle XX dempeus. Els edificis més sol·licitats pels especuladors són les plantes baixes o habitatges d´un pis o dos i que tenguin possibilitats de construir-hi cinc o sis plantes. Les cases, algunes d´incalculable valor històric, destruïdes pels especuladors són, sobretot, a les construïdes entre els anys deu i trenta del segle passat. No fa gaire dies les grues ensorraren una meravella de l’any vint just al costat de cada meva. L’edifici ensorrat no era cap joia modernista o racionalista, d’aquestes que, en cas de ser ensorrades, poden provocar manifestacions o cartes als diaris. Segurament no era una casa catalogada com a edifici d’especial protecció. Però per a qui signa aquest article, amb la seva destrucció es feia malbé una part important de la història de Mallorca de començaments del segle XX. La casa, com tantes altres, era en perfecte estat de conservació i com en moltes edificacions d’aquella època hom hi podia admirar el treball dels picapedrers amb el marès, dels ferrers amb el ferro forjat de balconades, dels fusters en les portes, bigues i arrambadors de nord, dels vidriers amb el vidre esmerilat, els vidres de coloraines per a les portes de nord de les cambres. No em parlem de les rajoles mallorquines, quasi noves després de més de vuitanta anys de fregadís de passes. Com vos explicava una mica més amunt, el cas d’esbucament d’aquesta casa, ben igual que els centenars que han estat esfondrades en aquests darrers anys, posa en evidència com, quasi sense adonar-nos, desapareixen alguns dels fonaments d’identitat cultural més dignes d’apreciar i tenir en compte per qualsevol poble culte.

Mentre veia com, implacables, les màquines dels especuladors ensorraven la nostra història, em demanava què saben del nostre poble els Hidalgos que aquests dies ha portat a la presó la Fiscalia Anticorrupció i tots els Hidalgos que encara romanen en llibertat, amb Ferraris al garatge i quadres d’alta cotització, el valor cultural dels quals desconeixen, penjats en els lavabos dels seus xalets de nou-rics. Aquesta casa esbucada al carrer de Blanquerna, com moltes que he vist desaparèixer a Santa Catalina, a Son Serra i la Vileta, a totes les barriades de Palma, portava, a les seves parets i portes, en el ferro forjat, en el vidre curosament treballat, el record dels oficis d‘una Mallorca que mor a ritme accelerat. Imagín que deu ser cosa no solament de l’especulació urbanística, sinó també de la postmodernitat. L’amnèsia decretada en temps de la transició també té altres equivalents en la creació, per part del poder, de tota una sèrie d’especialistes intel·lectuals graduats en la professió de la mistificació històrica. Destruint el paisatge, el nostre patrimoni cultural, s’estén, victoriosa, la cultura de la ignorància i, mentre les màquines excavadores obrin els fonaments de munió d’edificis sense cap valor artístic, també es va bastint una Mallorca sense història.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

L'Editorial Bromera i els poetes de Mallorca - Blog de l'escriptor Miquel López Crespí

Turmeda | 21 Març, 2009 16:31 | facebook.com

...”els comissaris de la mentida i la tergiversació, els enemics d'una poesia popular, arrelada en les millors tradicions literàries de la pàtria i del món. Són els 'exquisits', els pseudoestetes del no-res, els ressentits que, per enlairar un autor, cerquen la seva 'raresa' (sovint plena de mediocritats, còpia barata d'un Kafavis, Pound o Riba, qui sap!). El cert és que proven de barrar el pas a l'autor compromès amb el seu poble i els seu temps. Aquest oblit permanent durant aquestes darreres dècades de Salvat Papasseit i Rosselló-Pòrcel, Pere Quart i Espriu. Sortosament l'alçada gegantina d'un Miquel Martí i Pol o un Vicent Andrés Estellés els fa callar, amagar en el més profund amagatall de les clavegueres literàries on coven la seva frustració. Quin d'aquests comissaris de la reacció no volia ser poeta, escriptor famós? D'on si no el malestar permanent, la insatisfacció que revelen tots i cada un dels escrits que publiquen en els suplements de cultura? Misèria personal permanent. Buidor intellectual total i absoluta". (Miquel López Crespí)


Lletra de batalla i els ressentits



Lletra de batalla, el poemari que acaba de publicar l'Editorial Bromera del País Valencià, ha tengut molt més sort que el seu germà bessó Revolta, que edità l'editorial Moll en la famosa col·lecció de poesia La Balenguera el març de 2000. La multitud de problemes que l'autor hagué de patir, els entrebancs i travetes patides pel poemari al llarg de la geografia mallorquina i la de la resta dels Països Catalans ha estat descrita amb prou minuciositat en els capítols "La influència de la cultura xinesa en la poesia mallorquina contemporània" i "El llibre de les odes", pàg. 139-143 del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep Maria Llompart editat per Edicions Cort de Palma de Mallorca en la primavera de 2003.

En els primers dels capítols abans esmentats escrivia, entre d'altres coses: "Sortosament assistim, aquests darrers anys, a la fi d'un determinat i nefast mandarinat literari. Em referesc als comissaris de la mentida i la tergiversació, els enemics d'una poesia popular, arrelada en les millors tradicions literàries de la pàtria i del món. Són els 'exquisits', els pseudoestetes del no-res, els ressentits que, per enlairar un autor, cerquen la seva 'raresa' (sovint plena de mediocritats, còpia barata d'un Kafavis, Pound o Riba, qui sap!). El cert és que proven de barrar el pas a l'autor compromès amb el seu poble i els seu temps. Aquest oblit permanent durant aquestes darreres dècades de Salvat Papasseit i Rosselló-Pòrcel, Pere Quart i Espriu. Sortosament l'alçada gegantina d'un Miquel Martí i Pol o un Vicent Andrés Estellés els fa callar, amagar en el més profund amagatall de les clavegueres literàries on coven la seva frustració. Quin d'aquests comissaris de la reacció no volia ser poeta, escriptor famós? D'on si no el malestar permanent, la insatisfacció que revelen tots i cada un dels escrits que publiquen en els suplements de cultura? Misèria personal permanent. Buidor intellectual total i absoluta".


L'any 2003, l'escriptor Miquel López Crespí rebia un dels premis de poesia més prestigiosos dels Països Catalans: el Premi Ciutat de Xàtiva (València).

El poeta Tomeu Fiol també ha parlat d'aquests problemes en el pròleg que va escriure per a Revolta. Tomeu Fiol resumia el llarg pelegrinatge de Revolta amb aquestes paraules: "La primera versió correspon a un recull de paràboles o petites proses -concretament XCIII- que porten el títol de Gangzu, el mestre. Aquest text va servir de base a una primera versificació de Revolta, que va donar com a resultat quaranta poemes. Cansat que aquest llibre concorregués sense cap resultat a un bon nombre de premis en la nostra llengua -i que dormís dins els calaixos d'alguna editorial cavorquina-, López Crespí el va repassar i traduir al castellà, amb el títol magnífic de Grietas en el mármol, i va guanyar el premi Vicente Gaos en la XI edició dels premis convocats per la ciutat de València l'any 1994. No satisfet, malgrat aquest triomf, amb el destí del poemari, de nou ha tornat picar-hi esquerda de valent i la present versió definitiva. En català, és, doncs, fruit de la feinada que acabam d'esmentar".

En poques paraules: Revolta no guanyà mai cap premi literari en la seva versió original catalana; ans al contrari, "descobert" l'autor per determinats membres de jurats de tendència reaccionària i paranoucentista, va ser escarnit amb tota una sèrie de comentaris irrepetibles en aquest escrit. La reacció cultural i política sol cometre aquesta mena de brutors: proven d'assassinar les obres i l'autor en petit comitè, clavant el punyal per l'esquena. Posteriorment, per a copsar encara més la manca d'ètica d'aquests membres de jurat, alguns d'ells, com si a Mallorca les coses no es sapiguessin de seguida, quan em trobava pel carrer, tenien la gosadia d'afirmar, mentiders, que el poemari els havia agradat moltíssim i que, quin cinisme!, l'havien votat.

Finalment, Revolta, en una traducció al castellà que portava per títol Grietas en el mármol, guanyà el primer concurs al qual es va presentar: el Ciutat de València de poesia. Posteriorment, Revolta, en la seva versió original catalana, era publicat, com ja he dit , per l'Editorial Moll en la seva col·lecció La Balenguera.

Potser caldria explicar una mica els motius exactes pels quals em vaig posar a escriure una segona part, qui sap si més combativa encara, de Revolta. Per a la redacció de Lletra de batalla qui més m'encoratjà va ser el poeta i investigador Ferran Lupescu i també, alguns membres de les organitzacions d'esquerra i independentistes Endavant i Alternativa L'Estel. Uns, els primers, els vaig conèixer amb motiu de la presentació a Barcelona, per part de Lluís M. Xirinacs, del meu llibre d'assaig No era això: memòria política de la transició que publicà Edicions El Jonc de Lleida. Endavant, L'Editorial El Jonc, i el Centre d'Investigació Històrica Arran s'havien encarregat de la presentació del llibre que, com ja he dit, anà a càrrec de Lluís Maria Xirinacs. Aquests fets s'esdevenien a començaments del 2001. Posteriorment, en el 2002, el col·lectiu d'estudiants Alternativa L'Estel em convidà a unes trobades que, damunt la història de la transició, es feren a la Universitat de Lleida amb participació de Josep Fontana, Josep Guia, Lluís M. Xirinacs, Manel Lladonosa, Xavier Vinader, Antonièta Jarné i Martí Marín i de qui signa aquest article. El seminari de la Universitat de Lleida es titulava "La transició als Països Catalans" i, com deien els organitzadors, es tractava "d'apropar a l'estudiant de la Universitat de Lleida a una realitat passada i encara present com és el procés de reforma política que va portar de la dictadura franquista a l'actual monarquia parlamentaria".

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Escriptors de les Illes: Guillem Frontera en el record - Blog de l'escriptor López Crerspí

Turmeda | 21 Març, 2009 10:37 | facebook.com

(3 vídeos) A ran les vagues d´Astúries de 1962, fer-ne pintades en solidaritat em costà les primeres detencions per part del Brigada Social de règim franquista. I també interrogatoris per part de la Brigada d´Informació de la Guàrdia Civil. De totes aquestes inicials accions antifeixistes i dels problemes que em comportaren –i de rebot a la meva família--, en parla l´historiador Joan Mas Quetglas en el llibre Els mallorquins de Franco. La Falange i el Moviment Nacional (Palma, Documenta Balear, 2003). Hi trobareu una interessant referència a la pàgina 142. (Miquel López Crespí)


L´esquerra mallorquina i l´antifranquisme en els anys seixanta i setanta (I)


Com he escrit en un altre article, la participació en els Premis Ciutat de Palma com a membre del jurat de novel·la m´ha fet recordar aquells anys de finals dels seixanta quan, juntament amb Guillem Frontera, Antoni Vidal Ferrando, Maria Antònia Oliver, Llorenç Capellà i Gabriel Janer Manila, entre molts d´altres companys i companyes del gremi, començàvem a escriure. Quaranta anys d´escriure, de col·laboracions a la premsa, d´alegries i patiments d´ençà aquells llibres i premis literaris de finals dels seixanta i inici dels setanta!



No és estrany que els records i les emocions del passat tornin de cop, amb força inabastable.

Aleshores tots érem molt joves; la majoria dels escriptors del que s´ha anomenat “la generació literària dels Setanta” havíem nascut a mitjans dels quaranta i, evidentment, tant l´obra literària com les actituds polítiques que ja teníem alguns membres del gremi eren completament condicionades pels records familiars de la guerra i les vivències de la postguerra, per la lluita antifranquista i per la defensa aferrissada de la cultura catalana, marginada i perseguida per l´Estat.



El llibre La guerra just acaba de començar, que havia guanyat el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor 1973, marcà una fita en la lluita de les avantguardes culturals mallorquines contra la putrefacció franquista. El llibre de Miquel López Crespí va ser segrestat pel famós Tribunal de Orden Público. Però la Brigada Política del règim va sortir ben escaldada. El llibre s'havia venut de forma clandestina i quan la policia anà a efectuar el segrest a casa de l'escriptor ja no hi havia cap exemplar! Va ser un gran èxit polític i solidari en la lluita antifeixista de començaments dels setanta.

Si pens en les circumstàncies que m´inpulsaren a escriure, hauré de recordar com era –i com érem tots nosaltres!-- a mitjans dels seixanta quan a Mallorca es començaven a posar les bases de l´OCB i a València Raimon creava el que serien els “himnes” del jovent de finals dels seixanta: aquelles cançons màgiques, poètiques i absolutament revoltades contra l´establert com eren “Al vent”, “Diguem no” o, en el vessant amorós, “Treballaré el teu cos”. Més tard Raimon posaria música a Salvador Espriu i Ausiàs March, entre molts d´altres poetes catalans. Però això ja és una altra història.

A ran les vagues d´Astúries de 1962, fer-ne pintades en solidaritat em costà les primeres detencions per part del Brigada Social de règim franquista. I també interrogatoris per part de la Brigada d´Informació de la Guàrdia Civil. De totes aquestes inicials accions antifeixistes i dels problemes que em comportaren –i de rebot a la meva família--, en parla l´historiador Joan Mas Quetglas en el llibre Els mallorquins de Franco. La Falange i el Moviment Nacional (Palma, Documenta Balear, 2003). Hi trobareu una interessant referència a la pàgina 142.


Sortosament, en els interrogatoris que em feren al tenebrós cau de la Social en el carrer de la Soledat número 8, i posteriorment en unes altres detencions fetes pel Servei d´Informació de la Guàrdia Civil de la caserna del carrer de General Riera, no sortí mai a rotllo la meva corresponsalia amb Ràdio Espanya Independent. Qui sap que m´haurien fet i que m´hauria pogut succeir si ho arriben a saber!

Aleshores ja portava molts d´anys de corresponsal d´aquella emissora antifranquista que emetia, controlada pel carrillisme, des de Bucarest. Però els sicaris polítics del règim mai no descobriren aquesta activitat clandestina. Ni la Brigada Social ni la Guàrdia Civil no s´assabentaren de la meva feina periodística d´oposició al règim, i si ho sabien –cosa que dubt--, mai ho digueren ni em demanaren res en els interrogatoris d´aquells anys. Possiblement vaig tenir molta sort o també, el més probable, és que funcionaren les mesures recomanades per antics militants antifranquistes, companys i companyes de provada experiència en aquestes tasques de burlar la vigilància dels botxins. En referència als articles que enviava, i per dificultar a la policia la tasca d´investigació que poguessin portar a terme, hom havia de destruir els primers originals i enviar solament la tercera o quarta còpia de l´escrit a fi que el paper de calcar difuminàs els caràcters de la màquina d´escriure emprada. D´aquesta manera era quasi impossible, malgrat que l´escrit caigués en mans de la Social, que aquesta pogués certificar que s´havia picat amb tal o qual màquina d´escriure.

Així i tot, no cal dir-ho, els escrits sempre eren signats amb pseudònim –mesura bàsica i imprescindible!-- i, precisament per aquesta causa, ni els mateixos receptors dels articles sabien el nom dels corresponsals.


Tot es feia l’anonimat més absolut. Enviava a Bucarest –via París, Roma o Estocolm-- les informacions més diverses, tot allò que imaginava que podia fer mal a la dictadura. El que sentia al carrer, a la botiga, a l´autobús, en els mercats, damunt la constant pujada del cost de la vida, l´encariment del pa, dels transports, la manca d´equipaments sanitaris, les reduïdes pensions per a la gent gran, l´atur, la quasi inexistència d´habitatges socials, la prepotència dels vencedors, les mentides damunt la història que sortien en aquella premsa censurada, escrita per falangistes i fidels pixatinters del franquisme... Llegia amb cura aquells fulls infectes, anticatalans i anticomunistes, plens de lloances al Caudillo, a les “grans realitzacions del règim”. Llegint entre línies podies trobar indicis d´alguna deficiència, defectes, problemes no resolts per les autoritats que, invariablement, una vegada comprovats, et servien per a fer arribar les informacions del que s´esdevenia a Mallorca a la resta de l´estat i del món.

Miquel López Crespí


El 1966, l´any que Guillem Frontera havia guanyat el premi Joan Alcover de poesia amb el poemari El temps feixuc, jo entrava en contacte amb Josep M. Llompart, un contacte que marcaria ja per sempre la meva dedicació a la literatura, ja que va ser el primer lector dels meus originals, el que primer detectà els inicials defectes i virtuts. Llompart és, juntament al meu oncle José i el pare Paulino, ambdós combatents en l´Exèrcit Popular de la República, qui em recomana els llibres que marquen la nostra adolescència i joventut. (Miquel López Crespí)


L´esquerra mallorquina i l´antifranquisme en els anys seixanta i setanta (i II)



Fotografies antigues: Galeria Grifé i Escoda. Les Aules començaren a Grifé i Escoda l'any 1966 (Passeig Mallorca). En la fotografia i d'esquerra a dreta: Francesca Moll, Carme Sampol (neboda de Jaume Vidal Alcover), Miquel López Crespí i altres amics del moment.

Vist amb perspectiva històrica, ara que han passat més de quaranta any d´ençà aquells primers articles enviats de forma clandestina a Ràdio Espanya Independent, la ràdio era per a nosaltres el que ara pot ser Internet per a les joves generacions: poder sentir les informacions procedents de qualsevol indret del planeta! Que els nostres escrits poguessin ser escoltats per persones residents a Londres, Madrid o l´Hospitalet de Llobregat! Vivíem immersos en aquell món de lluita contínua, solidaris amb els altres corresponsals, els de Catalunya Principat que, juntament amb els del País Basc i Galícia, tenien programes especials en les llengües respectives. Mai no vaig entendre per què els carrillistes mai no situaven les Illes dins el marc nacional de Catalunya. Imagín que deu ser per la pròpia història de l´estalinisme i el neoestalinisme a la nostra terra: aquí sempre hi ha hagut una delegació típicament espanyola del PCE; mai un projecte que tengués certes connotacions nacionals, com va ser el cas del PSUC, tant en la guerra i la postguerra, com més endavant en la transició.



Desembre de 1976. L'escriptor Miquel López Crespí s'acomiada de la seva mare i dels companys del partit moments abans d'entrar a la presó de Ciutat per haver estat a l'avanguarda de la llibertat del nostre poble.

Tot el material s´enviava a les adreces que donava la mateixa ràdio i eren, ho vaig saber posteriorment, seus del PC francès (bulevard Poissonnière, a París) i del PC italià (via de la Botegle Oscure, a Roma). Hi havia també un apartat de Suècia el número del qual ja no record. Havies de posar a la capçalera de l´article “Per a Ràdio Espanya Independent”, i de seguida, pel que vaig constatar, ho enviaven via aèria a Bucarest, on Ceausescu i el PC de Romania donaven una substanciosa subvenció als carrillistes espanyols. Particularment, i ho he deixat escrit en nombrosos articles, mai no vaig militar amb els carrillistes malgrat haver tengut una certa relació amb les joventuts de Santiago Carrillo, concretament en els anys 62-63, unes dates en les quals, segurament, encara no militava al PCE cap dels dirigents “històrics” illencs, exceptuant els que procedien dels temps de la república i de la postguerra; els pocs que se’n salvaren de la repressió. Els altres, els més joves, aquells que serien les “stars” aviciades pel franquisme reciclat en temps de la transició, encara devien ser ben lluny de tenir cap idea de militància política.

Cap a mitjans dels anys seixanta, a part del compromís amb la lluita antifeixista, ja érem plenament conscients de l´esbatussada que significà el franquisme quant a la destrucció de la cultura catalana. Les meves primeres dèries literàries sorgeixen en aquells anys. Segurament per influència familiar: el pare i els oncles eren lectors aferrissats. A la guerra, el pare, Paulino López, era membre actiu dels destacaments de la cultura, i formava d´aquelles improvisades companyies d´actors i actrius afeccionats muntades pel Comissariat de Cultura. Era un bon rapsode, el pare, i, en la postguerra poblera, quan es reunia a casa amb alguns dels presoners republicans que s´havien casat amb al·lotes de la vila, el vaig sentir sovint recitant Federico Garcia Lorca, Miguel Hernández, Pablo Neruda, Rafael Alberti, Pedro Garfías i tants i tants poetes antifeixistes dels anys trenta.

El 1966, l´any que Guillem Frontera havia guanyat el premi Joan Alcover de poesia amb el poemari El temps feixuc, jo entrava en contacte amb Josep M. Llompart, un contacte que marcaria ja per sempre la meva dedicació a la literatura, ja que va ser el primer lector dels meus originals, el que primer detectà els inicials defectes i virtuts. Llompart és, juntament al meu oncle José i el pare Paulimo, ambdós combatents en l´Exèrcit Popular de la República, qui em recomana els llibres que marquen la nostra adolescència i joventut.

De 1965 a 1968 participam com a oients fervorosos en les famoses Aules de Poesia, Teatre i Novel·la que organitza el nostre bon amic i gran activista cultural Jaume Adrover. Es pot dir que aquells anys de les Aules, juntament amb les activitats que organitza l´OCB, els llibres de l´Editorial Moll i els inicials contactes amb Josep M. Llompart marquen l´inici de les meves incipients activitats culturals que, a nivell pràctic, es concretaran l´any 1969 amb les primeres col·laboracions literàries a les pàgines de Cultura del diari Última Hora.

Aquest mateix any de 1966 conec el pintor i escultor –també cantautor-- Gerard Matas, i amb ell tota una sèrie d´amics i amigues que condicionaran la meva futura dedicació a la literatura.


Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

Poetes catalans d'ara - Blog de l'escriptor Miquel López Crespí

Turmeda | 21 Març, 2009 07:25 | facebook.com

(7 vídeos) Allende no va existir mai? ¿La primavera lluminosa del Maig del 68, les multituds expectants i combatives de Praga contra els tancs soviètics, la Lisboa revolucionària de 1974, aquella ciutat en flames, la Gasteiz dels consells obrers i estudiantils de 1976... foren un somni inexistent producte de la "propaganda marxista", la "conspiración judeo-masónica"? Ningú no va sortir a pintar les parets de Ciutat per provar de salvar la vida de Salvador Puig Antich? ¿Qui no vol recordar i per què no vol recordar l'esforç, la lluita dels millors homes i dones de la nostra generació, de les generacions que ens precediren, de les multituds revoltades arreu del món a través de la història o ara mateix? (Miquel López Crespí)



«An die Nachgeborenen», de Bertolt Brecht from blocsdelletres on Vimeo.

Les ciutats imaginades: la poesia mallorquina actual.


Les ciutats imaginades, com abans El cant de la sibil·la, Temps moderns: homenatge al cinema o Calendaris de sal són part, els fonaments essencials, del mur que, per a servar il·lusions i bellesa, esperances i promeses, els juraments que mai no hem volgut trair, hem anat bastint al llarg dels anys. Fonaments de la resistència com abans havien estat els poemaris Les Plèiades, Els poemes de l'horabaixa, Llibre de Pregàries, Tatuatges, El cicle dels insectes, Planisferi de mars i distàncies o Un violí en el crepuscle.


Finalment ens adonam que hem viscut per a salvaguardar les dèbils empremtes de la nostra fugissera presència sobre la terra. "Et record a Saqqarà / caminant descalça / sobre l'arena del desert que ha envaït els antics temples, / les tombes excavades en la roca calcària.". O, com escrivim en el poema "Intuint la mar al fons dels teus ulls": "Caminar senzillament a l'atzar intuint la mar al fons dels teus ulls. / No saber res de les hores quan ens aturam sota els xiprers / i et veig el pit tremolant sota la camisa humida per la suada.".

Escriure, talment participar en una batalla contra el temps que marceix les roses, desfà les més belles promeses i juraments. Com sentir el batec de la sang dominant venes i nervis en les primeres i llunyanes enrampades del plaer: "És el formigueig del plaer pujant per l'espinada, / els llavis mormolant paraules en inintel·ligibles idiomes desconeguts".


Però crec que seria bo precisar que malgrat la nostàlgia pel temps esvanit, mai no hem deixat de banda els principis de justícia, llibertat i dignitat amb els quals ens alletaren els homes i dones que, malauradament per a la pàtria, perderen la guerra. La reflexió íntima i personal fent referència a les vivències amoroses, als viatges, als amics que ens han ajudat a resistir fins el dia d'avui, són una realitat que l'escriptor palesa a cada pàgina de Les ciutats imaginades i de molts dels altres poemaris publicats aquests darrers anys. Malgrat que, en una lectura apressada del llibre, pugui semblar que són allunyats de qualsevol intenció cívica, no és així ni molt manco. Ho podem constatar en el poema "El formigueig del plaer" on el poeta descobreix al lector els motius de les fugides i escriu, tot explicant l'origen primigeni d'alguns d'aquells viatges: "Pels racons més inversemblants dels carrers que trepitjam / cercam indicis, / rastres concrets que ens permetin saber / on neixen les emocions, / els poderosos càntics on fructifica la revolta".


Vet aquí la motivació, el nucli de moltes de les accions del poeta al llarg de breu temps que li va ser concedit damunt la terra. Els poemariLes ciutats imaginades no vol ser, ni molt manco, un catàleg de lamentacions, l'acurada expressió del plorinyar d'un vell recordant els dies joiosos de la seva joventut. Evidentment els poemes que conformen el llibre evoquen el passat, els amors i desamors que ens han agombolat, el record dels familiars desapareguts, juntament amb llurs idees i il·lusions, en els grans forats negres dels calendaris. Però evidenciant la presència final de la Mort, l'arribada de l'Oblit més i més fosc, també volen deixar constància de la perenne actualitat de la Revolta malgrat dècades de traïdes i tones d'estèril desencís promogut pels vencedors.


L'autor no vol oblidar res, no "passa de res", no creu ni ha cregut mai que el component cívic de la poesia hagi estat "superat" com afirmen tots aquells que critiquen i silencien Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés, Pere Quart, Josep M. Llompart, Miquel Martí i Pol, Celaya, Blas de Otero o Maiakovski, per dir solament uns noms prou coneguts i importants, dient que són expressió d'un "desfasat realisme". Quines ximpleries per a amagar la buidor i la reacció cultural i política!

Llegint Les ciutats imaginades ens adonarem com mai, en cap dels poemaris escrits, el poeta ha baixat la guàrdia ni ha cedit als cants de sirena dels postmoderns. Aquesta afirmació la volem deixar ben aclarida per tal que no hi hagi cap mena de dubte ni confusió. En arribar a Dublín, el primer que fèiem era anar per uns moments als indrets on moriren, defensant la llibertat, els rebels que comandaven James Connolly i Michael Collins. O, a Barcelona, en el Fossar de les Moreres, saber exactament d'on venim i on volem anar. Lluís Companys, torturat i afusellat al castell de Montjuïc. Lluís Companys i milers de patriotes i antifeixistes arreu de l'estat i arreu del món. Una presència inquietant, la seva, la de tots els homes i dones que, lluny de cap mena d'egoisme, han donat el més valuós d'ells mateixos, la seva vida, en la lluita per una humanitat nova, per un món sense injustícies socials ni opressions nacionals.

Com, em deman, no havíem de servar un record emocionat en llur memòria? Els versos finals del poema "Els plànols de les ciutats perdudes" ho deixen ben explicat: "Sobtadament, / retornant de la letargia / de tants hiverns desconcertants, són aquí de nou, / llurs siluetes fonedisses a la cua de l'autobús, / caminant al nostre costat.".


Es tracta de reivindicar, evidenciar la forta càrrega d'il·lusions, rebel·lió i utopia militant que posseí la generació de joves dels anys seixanta i setanta, hereva de totes les generacions de lluitadors que ens precedí. En els versos de "Viatge a la Comuna" el poeta concreta quin era i és el seu món cultural i polític. L'autor mai no amaga d'on procedeix, de quina història se sent hereu, quin són els seus i qui són els enemics. ¿O no és una declaració de principis anar a posar un ramell de flors al mur del cementiri de Père Lachaise on la burgesia francesa afusellà els homes i les dones que aixecaren per primera vegada la bandera roja del proletariat universal? Recordem els versos finals del poema: "Novament l'endiumenjada presència de Louise Michel / i Eugène Pottier, / de Jules Vallès i Paul Verlaine, / de Rimbaud i Victor Hugo".

Tanmateix... ¿podríem escriure un poemari sense aquesta mena de referències als esdeveniments històrics que ens condicionaren i condicionen encara? Com separar el món personal del poeta de la realitat que l'ha fet fer ser com és? Quina mena de monstre seria aquell escriptor que s'hagués sotmès a aquesta mena de lobotomia? Com deixar de banda la presència de tot el món cultural i polític que ens ha ajudat a alimentar les bateries de l'esperança i de la il·lusió? O no hem bategat per les idees de la llibertat i la justícia social amb la mateixa força i intensitat que ho hem fet pel nostre primer amor, per servar els pètals de les roses? Per això, com hem escrit una mica més amunt, en el poema "Viatge a la Comuna", l'autor de Les ciutats imaginades no amaga ges ni mica les seves intencions quan, un matí qualsevol, en arribar a París, el primer que fa és caminar pels estrets carrerons del cementiri de Père Lachaise "amb ramell de flors vermelles a les mans, / avançant enmig de les tombes de Chopin i Balzac, / Rossini i Colette, / Flaubert i Édith Piaf", demanant-se, enmig de la grisor del present: "On trobar la tomba dels federats, / el record desesperadament lluminós / d'aquells que ens precediren en el combat?".

Les ciutats imaginades és també aquesta reivindicació dels principis i molts dels personatges històrics que han volgut enterrar pels epígons de la buidor postmoderna. ¿O és que l'exemple que significa i significarà sempre la revolta de les Germanies, la resistència patriòtica catalana a la invasió espanyola borbònica, la lluita dels homes i dones en la Gran Revolució Francesa o de la Comuna, del 1917 soviètic, de la revolta dels Consells a Berlín i Hongria en els anys dinou i vint del segle passat, la resistència dels pobles de l'estat al feixisme en temps de la guerra civil revolucionària dels anys 36-39 ja no signifiquen res? Ni les idees de Marx, Gramsci, el Che, Paul Nizan o Franz Fanon? Tot s'ha de llençar als fems com va fer el nazifeixisme, la CIA i l'imperialisme ianqui, els postmoderns actuals? Allende no va existir mai? ¿La primavera lluminosa del Maig del 68, les multituds expectats i combatives de Praga contra els tancs soviètics, la Lisboa revolucionària de 1974, aquella ciutat en flames, la Gasteiz dels consells obrers i estudiantils de 1976... foren un somni inexistent producte de la "propaganda marxista", la "conspiración judeo-masónica"? Ningú no va sortir a pintar les parets de Ciutat per provar de salvar la vida de Salvador Puig Antich? ¿Qui no vol recordar i per què no vol recordar l'esforç, la lluita dels millors homes i dones de la nostra generació, de les generacions que ens precediren, de les multituds revoltades arreu del món a través de la història o ara mateix?

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Llorenç Villalonga i el feixisme

Turmeda | 20 Març, 2009 16:54 | facebook.com

Llorenç Villalonga trobarà en Falange Española de las JONS els autèntics ‘creadors’ del segle XX. L'any 1936 elogia els més grans botxins del poble mallorquí: el marquès de Zayas, Mateu Palmer, el Conde Rossi, Vicente Sergio Orbaneja, Francisco Barrado... tots ells, els grans ‘artistes’ dels afusellaments en massa. (Miquel López Crespí)


Llorenç Villalonga i les Belles Arts


Potser un dels descobriments fonamentals del llibre de Manuela Alcover Llorenç Villalonga i les Belles Arts (Edicions Documenta Balear, número 16, 1996) sigui el fet de copsar la profunda ignorància cultural de Villalonga. Els capítols "Villalonga i les Arts Plàstiques", "'De Arquitectura': un manifest corbusierista", "L'Antigaudisme" i "Rebuig de les avatguardes i dels ismes", entre d'altres, en són un bon exemple.

Com explica Manuela Alcover (vegeu pàg. 122 del llibre abans esmentat): "Sempre s'han de tenir en compte les limitacions, les mancances i els prejudicis de Villalonga. En matèria d'art, cal advertir, a més, el seu desconeixement de dades fonamentals que, tanmateix, no el frenen d'expressar la seva opinió amb una impunitat absoluta".

Llegint amb cura el llibre que comentam sabem d'aquestes profundes mancances intellectuals. Manuela Alcover ens explica com Villalonga confon i barreja -no en sabia res de res- futurisme, cubisme, dadaisme, abstracció... en una paraula, ignora els fonaments essencials de totes les avantguardes culturals i artístiques de la seva època. Enemic del modernisme gaudinià, el qualifica de "un barroco plebeyo, completamente iletrado, desprovisto de la opulencia italiana y de la fina gracia del rococó". Enemic de Catalunya (cal estudiar les importants aportacions de l'historiador Josep Massot i Muntaner al respecte), considera Gaudi com l'encarnació d'una Catalunya que odia (un catalanisme romàntic, de botiguers). De les grans aportacions de Gaudi a l'arquitectura catalana i mundial, Villalonga escriu: "Se construían en las afueras 'torres' de fantasía con ladrillos de colorines i almenas medioevales. [...] Se creía artística la fachada del Palau de la Música Catalana. [...] El pêle-mêle de la Sagrada Familia era reputado por obra genial... ". El gaudisme és "una arquitectura degenerada" (adjectivació que coincideix amb aquella que aplicaven els hitlerians a tots els corrents avantguardistes alemanys i europeus dels anys vint i trenta).

No demostra tampoc gaire amplitud de mires cultural quan (vegeu el capítol "Rebuig de les avantguardes i dels ismes", pàgs. 149-159) ataca la producció ultraista de Miguel Ángel Colomar i de Jacob Sureda. Miguel -el germà de Llorenç- pensa el mateix i, com Himmler i Hitler, pontifica: "Ahí están esos monstruos del arte de vanguardia... Nada más monstruoso que sus realizaciones". De la pintura abstracta, diu que "és un frau, camelo, camouflage". Els seus atacs a la modernitat inclouen també les arts plàstiques, les lletres, la dansa, el cinema... Ridiculitza tot el que no és clàssic, grec, noucentista. La ballarina avantguardista Eva Tay (la Clawdia de Les temptacions) és caricaturitzada a mort per Villalonga. Enemic de la pintura abstracta -que mai no arribà a entendre-, considera que totes aquestes obres ('las fuerzas colorinescas'): "No pasan de ser telas estampadas". Enemic de Cézanne ("La deshumanización de la pintura arranca en Cézanne", escriu l'autor de Mort de dama), afirma: "El Cubismo es una penitencia". Finalment, Llorenç Villalonga trobarà en Falange Española de las JONS els autèntics "creadors" del segle XX. L'any 1936 elogia els més grans botxins del poble mallorquí: el marquès de Zayas, Mateu Palmer, el Conde Rossi, Vicente Sergio Orbaneja, Francisco Barrado... tots ells, els grans "artistes" dels afusellaments en massa.

Miquel López Crespí

Pla Bolonya: protestes a les Illes - Blog de l'escriptor López Crespí

Turmeda | 20 Març, 2009 08:49 | facebook.com

(1 vídeo de l'agressió policial) Violència policial a la UIB


Les protestes contra el Pla Bolonya s’estenen com una taca d’oli. La mobilització dels estudiants contra el model imposat des de l’Estat i els claustres universitaris està creixent. Si Barcelona era ahir l’escenari de nombrosos actes de violència policial, aquests s’han reproduït avui a la UIB, on desenes d’estudiants han tallat la carretera de Valldemossa en solidaritat amb els desallotjats de la Universitat de Barcelona. La Policia Nacional ha reaccionat a la manifestació amb violencia, com es pot veure a les següents imatges:

http://www.youtube.com/watch?v=AJ6GG5pgTsM


Les protestes contra el Pla Bolonya s’estenen com una taca d’oli. La mobilització dels estudiants contra el model imposat des de l’Estat i els claustres universitaris està creixent. Si Barcelona era ahir l’escenari de nombrosos actes de violència policial, aquests s’han reproduït avui a la UIB, on desenes d’estudiants han tallat la carretera de Valldemossa en solidaritat amb els desallotjats de la Universitat de Barcelona. La Policia Nacional ha reaccionat a la manifestació amb violencia, com es pot veure a les següents imatges:

http://www.youtube.com/watch?v=AJ6GG5pgTsM


Tot i que la resistència dels estudiants ha estat no violenta, l’actuació policial ha ferit vuit alumnes, que s’han dirigit a un centre de salut perquè els faci un informe sobre les contusions. Els estudiants consideren la càrrega desproporcionada. A més, tant el president del Consell d’Estudiants, César Augusto, com el portaveu de l’Assemblea contra Bolonya, Adrià Sabat, han denunciat que la Policia ha entrat dins el Campus sense tenir permís de l’equip rectoral. Tots dos es reuniran amb el govern de la universitat per demanar-li que condemni els fets.

Tribuna Mallorca


Violents enfrontaments entre estudiants anti Bolonya i policies en Balears


inSurGente.- Dos agents de la Policia Nacional han resultat ferits lleus i un nombre encara sense determinar d'estudiants contucionados a causa del enfrontament que s'ha produït en la carretera de Valdemossa, a l'altura de la Universitat de les Illes Balears (UIB), quan protestaven pel 'Pla Bolonya'. la repressió policial ha tingut lloc sobre les 12.30 hores d'avui quan un grup nombrós d'estudiants es manifestaven en l'interior del campus universitari i van decidir tallar el tràfic d'automòbils de la via Palma-Valldemossa. La Policia ha estat advertida del cort de la circulació i han enviat efectius de la Unitat de Prevenció i Reacció (UPR). En Balears governa una coalició autodenominada "progressista", amb el PSOE al capdavant.


Agències/insurgente.-

Els fets van ocórrer a les 12.30 hores, quan 70 alumnes de la UIB, segons la Policia i 50, segons el Consell d'Estudiants, van tallar durant cinc minuts la citada carretera impedint el pas dels vehicles, el que va obligar a la Policia Nacional a traslladar dues furgonetes i una vintena d'agents per a buidar la zona i permetre la represa de la circulació.

No obstant això, diversos estudiants es van enfrontar als agents policials causant ferides lleus a dues d'ells, segons fonts de la Prefectura, que van assenyalar que no han detingut a cap manifestant, ni s'han vist obligats a utilitzar elements dissuasoris, com lanzapelotas o pots de fum, pel que van negar que hagi hagut una càrrega policial.

Molt contrària és la versió dels estudiants, ja que el president del Consell d'Estudiants, Marcos Augusto, va denunciar una "càrrega policial desproporcionada" contra els 50 alumnes que havien tallat la carretera de Valldemossa, que van rebre diversos porrazos dels agents, fins al punt que, almenys, vuit estudiants van haver d'acudir a centres mèdics per a guarir-se les contusions. Augusto va recordar que la Policia Nacional "no està autoritzada" per a entrar en el campus universitari si no conta amb un permís de la rectora de la UIB, Montserrat Casas, pel que va acusar als agents d'incomplir aquesta normativa.

Així, va explicar que els fets van succeir quan 70 estudiants havien convocat a les 12.00 hores un acte de protesta en Són Lladò en contra del desallotjament ahir per part dels Mossos d' Escaira de 80 universitaris contraris al Pla de Bolonya que es trobaven en l'Edifici Històric de la Universitat de Barcelona, el que es va saldar amb set estudiants detinguts i un gran nombre d'alumnes ferits.

Posteriorment, va indicar que 50 alumnes de la UIB van decidir tallar la carretera de Valldemossa, el que va provocar l'arribada de 20 policies "amb guants, escuts, cascos i porras" i dues furgonetes antidisturbis, el que, al seu judici, "semblava que venien a parar un comando terrorista, en lloc d'un grup d'estudiants".

Web Insurgente

(Traducció automàtica)


La repressió “democràtica” (PSOE) contra els republicans en els anys noranta


La policia de Ramon Aguiló tenia ordres de detenir i barrar el pas a qui volgués servar la memòria històrica del nostre poble, de les seves avantguardes més conscients, dels republicans il.lustres de les Illes. Només feia una estona que ens havíem posat a la tasca quan, inesperadament, dos cotxes de la policia s’aturen al nostre costat i, mentre uns en treuen les pistoles, altres s’apropien dels estris de pintar, del llibre de poemes de Bartomeu RossellóPòrcel, dels pinzells i el spots de pintura... No serviren de res les meves portestes. Els policies de la «democràcia» no sabien —no havien tengut cap curset de reciclatge!— qui era Emili Darder, i molt manco Bartomeu Rosselló— Pòrcel. Record que, mentre ens apuntavem amb la pistola i, com si fóssim lladres, ens obligaven a situarnos, amb les mans a la paret, drets damunt la voravia, i ens prenien el material per a fer el mural, jo els anava recordant aspectes essencials de la nostra història més recent. (Miquel López Crespí)



La nit del disset d’abril de 1990 no poguérem retre l’homenatge que un grup d’amics pensàvem fer a Emili Darder Cànaves (Palma, 18951937). Emili Darder, un dels metges més eminents de Ciutat (llicenciat per la Universitat de València el 1915) va ser detingut el 20 de juliol del 1936 pels falangistes mallorquins, tancat al castell de Bellver, embargats tots els seus béns (dos milions de pessetes d’aleshores) i, finalment, sotmès a un infamant consell de guerra, fou afusellat —ben malalt, sense poder sostenirse dret— al cementiri de Palma. L’homenatge que planificàvem aquell abril de 1990 era senzill (simple repartida de fulls informatius per les barriades de Ciutat i pintada d’alguns murals commemoratius al Molinar, Son Serra, S’Indioteria...). La gent que més treballà en l’acte d’homenatge a Emili Darder va ser la de l’OCB (l’Organització Comunista Balear). La majoria d’afiliats i afiliades d’aquest partit procedien del PCB-PCPE (el partit escindit del PCIB i que, en aquells anys escapçalaren Josep Valero, Lila Thomàs, Francesca Bosch i Miquel Rosselló, entre d’altres dirigents prosoviètics). Cal recordar que cap a l’any 1984 hi havia hagut l’escissió promoguda pel dirigent estalinista Ignacio Gallego i que pretenia reorganitzar el comunisme espanyol (i de rebot l’illenc) sota bases —deien— del «marxismeleninisme».



Per l’abril de 1990 eren precisament els militants de l’OCB [Organització Comunista Balear] els més decidits en la lluita per l’autodeterminació, el socialisme i la recordança dels republicans mallorquins. Setmanes abans de l’aniversari de la proclamació de la república em vengueren a veure per demanar el meu ajut i, envidentment, com he fet sempre en aquest darrers trentacins anys de lluita per la llibertat d’expressió del nostre poble, em vaig oferir a col.laborar en tan lloable tasca (l’homenatge a Emili Darder). Els vaig cercar material (que més endavant serviria per anar enllestint l’obra de teatre El Cadàver muntatge homenatge al darrer batle democràtic de Ciutat i que va ser estrenat l’any 1996 en el Teatre Principal de Ciutat per la Companyia Taula Rodona i en els anys 19981999 a Barcelona i diversos indrets del Principat). La idea original (que la policia de Ramon Aguiló no ens deixà portar a la pràctica) era pintar en una paret dels afores, sense molestar ni causar danys materials a cap veí de Ciutat, el rostre d’Emili Darder i reproduir al costat el poema de Bartomeu RossellóPòrcel A Mallorca durant la guerra civil.



Miquel López Crespí amb Maria del Carme Cano Darder, néta d'Emili Darder.

Com he dit una mica més amunt, no ho poguérem portar a la pràctica. El nostre piquet era format (entre d’altres militants de l’OCB) per Juan Sánchez, Francisco Ocete i jo mateix. En total érem sis o set els arriscats ciutadans que decidírem retre un homenatge a Emili Darder. Uns portaven escales, pintura, estris de dibuix, els llibres, els fulls amb el poema de RossellóPòrcel (que anàvem deixant pels portals de les cases i bústies comercials i particulars). L’indret que ens va tocar cobrir era tota la barriada del Molinar i la paret en la qual havíem de pintar el mural era la de l’entrada al Portixol, just al costat dels dos molins que encara resten en la que va ser la barriada d’Aurora Picornell i ara ocupat per un important complex de piso de luxe.


No es pogué fer gaire cosa. Sembla que, en previsió d’aquest tipus d’homenatge, la policia de Ramon Aguiló tenia ordres de detenir i barrar el pas a qui volgués servar la memòria històrica del nostres poble, de les seves avantguardes més conscients, dels republicans il.lustres de les Illes. Només feia una estona que ens havíem posat a la tasca quan, inesperadament, dos cotxes de la policia s’aturen al nostre costat i, mentre uns en treuen les pistoles, altres s’apropien dels estris de pintar, del llibre de poemes de Bartomeu RossellóPòrcel, dels pinzells i el spots de pintura... No serviren de res les meves portestes. Els policies de la «democràcia» no sabien —no havien tengut cap curset de reciclatge!— qui era Emili Darder, i molt manco Bartomeu Rosselló— Pòrcel. Record que, mentre ens apuntavem amb la pistola i, com si fóssim lladres, ens obligaven a situarnos, amb les mans a la paret, drets damunt la voravia, i ens prenien el material per a fer el mural, jo els anava recordant aspectes essencials de la nostra història més recent. Malgrat la provada manca de cultura i educació, malgrat el perill que per la vida d’uns ciutadans pacífics significava estar amenaçats per aquelles armes de foc, vaig intentar explicar —endebades que ho entenguessin!— que el deure d’una policia pagada amb diners públics era ajudar els demòcrates que volien servar aspectes importants de la històia del poble mallorquí. Era inútil. No acabaven d’entendre com m’«atrevia» a qüestionar el seu seny i vigilància contra els delinqüents (servar la nostra història era, evidentment, cometre una acte digne de la presó). A la presó no hi anàrem. Però la multa de qurantacinc mil pessetes que m’enflocà el meu antic company de clandestinitat, l’amic Ramon Aguiló, sí que volien que la pagués.


No la vaig pagar mai, la multa que em posà el batle socialista! Li vaig fer un escrit de protesta i crec que es degué avergonyir ja que finalment ordenà l’arxiu i oblit de l’enutjós «problema». Era incomprensible aquella manca de sensibilitat històrica. Si en temps de la dictadura ens haguessin dit que seríem reprimits per un batle «socialista» no ho hauríem cregut mai. Que ho fes la dreta... encara es podia entendre. Però era inconcebible que la represessió vengués de l’«esquerra»! Emb vaig haver de veure amenaçat per acabat de copsar tot el que de renúncies a les tradicions més combatives del nostre poble havia significat la transició, els pactes per a fruir de sous i poltrones.


Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Miquel López Crespí: les falses memòries de Felipe González (II)

Turmeda | 20 Març, 2009 07:30 | facebook.com

(4 vídeos) Amb la gent reconvertida del PCE, del PTE, de l'Organització d'Esquerra Comunista i d'altres grups semblants poguérem presentar-nos als barris, a les fàbriques, amb un posat autèntic de lluitadors populars que abans no teníem. ¿Com haguéssim pogut guanyar mai les eleccions una vegada i una altra, enviant-hi executius, professors, catedràtics que mai no havien trepitjat un barri marginal, el camp, les mines o les indústries? Ens haguessin escridassat! Haguéssim hagut de fugir per cames. I ara mateix, amb la fi del comunisme totalitari a Rússia... ¿no ha estat important la incorporació de Carrillo, Mohedano, Curiel, i tants d'altres, a les files del partit? Ara la tasca principal per a enfortir la nostra política de modernització és buidar de quadres dirigents i militants Esquerra Unida, els partits nacionalistes -ja ho hem fet amb Euskadiko Ezkerra!. Per a seguir guanyant les futures eleccions cal seguir endavant amb les incorporacions de noms i sectors coneguts de l'oposició radical al projecte que modernitzarà definitavament la nostra pàtria, Espanya.


Les falses memòries de Felipe González (II)


Ieltsin ha donat un exemple a la comunitat internacional. Ben cert que abans d'emprar els tancs contra les masses revoltades tancades dins del Parlament, trucà a Clinton i li demanà permís per a utilitzar la força. Ieltsin és home decidit i no necessitava d'aquesta trucada. Si abans, fa dos anys, ja va ésser un heroi mundial en la defensa de les llibertats quan es va enfrontar als comunistes, ara, mobilitzant l'exèrcit, atacant a canonades l'edifici del Parlament rus, ha demostrat la seva vàlua com a defensor dels valors occidentals. En la protecció de l'ordre i de les llibertats democràtiques no hi calen mitges tintes. El dia anterior al sagnant atac, masses insubordinades, perfectament armades, rabioses en contra d'Occident, nostàlgiques vers l'època en què, dirigides per Stalin, derrotaren Hitler, s'atreviren a assaltar la televisió en protesta -cíniques!- contra "la falta de llibertat i els programes embrutidors de la televisió". Inconcebible! Anomenaven "falta de llibertat" negar espais al comunisme totalitari. Deien "espais embrutidors" de la moderna programació de telenovel.les mexicanes i de la contínua emissió de films estato-unidencs -Rambo, etc- que, després de més de setanta anys de propaganda marxista -Eisenstein, Tarkovski, Vèrtov, Dovjenko-, serveixen per a ajudar a obrir els ulls als ciutadans russos. Un poble, el rus, privat des de sempre d'aquests articles espirituals -amb defectes evidents, però demostratius de l'alta qualitat tècnica i humana de la indústria cinematogràfica més avançada del món: la nord-americana. Alguns diuen: "Tres-cents morts, sis mil detinguts, és un preu molt elevat per defensar la democràcia, una vertadera carnisseria. Potser demà aquesta victòria sagnant del President es converteixi en derrota". Homes de poca fe! M'han informat directament des de la nostra ambaixada a Moscou i m'ha dit l'ambaixador que, la nit en què Iletsin decidí l'atac amb els tancs, plorà desconsoladament damunt la foto de la seva mare. Mormolava: "Tu ho comprens, mareta. Jo sé que tu ho entens i saps que ho faig pel benestar del meu poble". El Ministre de Defensa i el de l'Interior, que dirigiren personalment l'operació de repressió en contra dels moderns bolxevics refugiats dins del Parlament, li digueren: "President, sabem que hi ha al.lots, dones i gent d'edat, que fan costat als diputats. Què hem de fer? Hem de disparar també en contra de les criatures indefenses?". El gran President, plorós encara, amb una mà al cor, agenollat davant la santa icona de la Mare de Déu de Vladímir, els animà en llur essencial tasca patriòtica i els digué: "No passeu ànsia. L'Estat democràtic, en un acte de cabdal justícia, pagarà les despeses d'enterrament dels infants que puguin morir".


Per sort, els esdeveniments han finit ràpidament. Tres-centes persones eliminades -la majoria marxistes- és un preu prou mòdic per servar per a l'Occident i l'economia lliure de mercat un país amb prop de quatre-cents milions d'habitants. Cal, arreu del món, encoratjar la ferma decisió del President Ieltsin. Si no hagués estat pels tancs, per l'atac al Parlament, vés a saber si ara no tendrien altra vegada l'odiosa bandera roja dels illetrats al capdamunt del Kremlin, amenaçant de nou la pacífica convivència dels pobles, el benestar d'Europa, la tranquil.litat d'un món que, per primera vegada en setanta anys, deslliurat del monstre totalitari, pot respirar amb calma sense por del futur; que, malgrat aquesta crisi conjuntural que ens ha portat als vint-i-tres milions d'aturats a la UE, sap que la història no tornarà ja mai més enrere i que qualsevol revolta dels afamats pot ser aturada en sec. Mai, en el passat, els negocis no s'havien pogut planificar amb tanta confiança en l'avenir.


Crec que no podrem oblidar -a nivell intern, sense fer-ho públic- l'ajut indiscutible que, en la consolidació del partit del Govern, han fet els homes i dones provinents d'Euskadiko Ezkerra, el PCE, el Partit del Treball, Bandera Roja o la mateixa Organització d'Esquerra Comunista. Tothom sap que nosaltres, abans de l'ajut econòmic d'Alemanya i el Nord-americà per a tirar endavant el nostre projecte renovador, teníem molt poca militància entre els obrerets i obreretes. Malgrat fóssim un partit de futur, només rebíem incorporacions -poques, molt poques- de determinats sectors professionals, de l'alta administració bancària, d'algun franquista que ensumava d'on bufava el vent. En aquella època de la transició, eren els diferents grups i grupets comunistes qui portaven tot l'embalum de la lluita al carrer. El mateix president de la Internacional Socialista, el company Willy Brandt, em demanava, preocupat pel destí d'Espanya, què faríem amb tanta coordinadora de base, comitès obrers, assemblees permanents a fàbriques, barris i universitats. Temíem un desbordament dels revoltosos. Que aquell conglomerat que nosaltres encara anomenàvem -abans d'abandonar el marxisme- "classe obrera" pogués posar-se en contra de la intel.ligent maniobra de pactes amb el franquisme que ens ha portat a la llibertat i a la monarquia. El company Carrillo -cal reconèixer-ho-, ja de bon començament ho va entendre i donà les oportunes instruccions als seus homes. Fou una feinada acabar definitivament amb les coordinadores de barri i d'assemblees obreres! La revolta a la ciutat de Vitòria ens féu estremir, ho reconec. Els avalotadors s'organitzaven d'una manera soviètica mitjançant el sistema de consells. Una organització de tipus bolxevic, en la qual els treballadors elegien càrrecs revocables en tot moment. Record com si fos ara mateix el dia que em vaig reunir secretament amb Santiago Carrillo i Marcelino Camacho, amb tots els companys d'UGT -érem amics indestriables en Nicolás Redondo i jo! No és que ara vulgui refer la història. Però en aquelles difícils circumstàncies, era jo qui tenia la raó. En Marcelino Camacho encara no entenia la gravetat del moment. O fèiem, amb urgència, el possible per a finir amb l'esperit assembleari de les masses incultes, o seria impossible consolidar una vertadera estructura sindical. En Carrillo i en Sartorius ho entengueren de seguida. A més, per tal d'afavorir la reorganització de la patronal, calia facilitar la tasca als empresaris. Era un època unitària, de lluita il.luminada i utòpica vers una Central Única de Treballadors. Jo demanava, exigia, desesperat, preocupat per Espanya: on l'autèntica llibertat sindical?, on les diverses sigles que permetrien una afiliació de tipus occidental? Si CC.OO., UGT i les Coordinadores de Fàbrica s'unien, formant la Central Única... ¿no representaria aquell fet un autèntic perill per a l'economia? Al cap d'uns dies de debats, fins i tot en Marcelino Camacho ho entengué i pogueren anar avançant en la tasca de la divisió sindical.


Per això deia, al començament d'aquestes notes que escric per als futurs historiadors, que sense l'ajut dels homes i dones que saberen canviar a temps de vaixell tampoc no hagués estat possible consolidar el partit. Amb la gent reconvertida del PCE, del PTE, de l'Organització d'Esquerra Comunista i d'altres grups semblants poguérem presentar-nos als barris, a les fàbriques, amb un posat autèntic de lluitadors populars que abans no teníem. ¿Com haguéssim pogut guanyar mai les eleccions una vegada i una altra, enviant-hi executius, professors, catedràtics que mai no havien trepitjat un barri marginal, el camp, les mines o les indústries? Ens haguessin escridassat! Haguéssim hagut de fugir per cames. I ara mateix, amb la fi del comunisme totalitari a Rússia... ¿no ha estat important la incorporació de Carrillo, Mohedano, Curiel, i tants d'altres, a les files del partit? Ara la tasca principal per a enfortir la nostra política de modernització és buidar de quadres dirigents i militants Esquerra Unida, els partits nacionalistes -ja ho hem fet amb Euskadiko Ezkerra!. Per a seguir guanyant les futures eleccions cal seguir endavant amb les incorporacions de noms i sectors coneguts de l'oposició radical al projecte que modernitzarà definitavament la nostra pàtria, Espanya.

Em continuen preocupant determinades concepcions periclitades de l'estat del benestar. Vaig trucar anit el President Clinton per a dir-li que no era un exemple positiu per a Occident i el món lliure, l'actitud -segurament influïda per la seva esposa, una antiga agitadora universitària- d'ampliar la cobertura de la seguretat social a trenta-set milions de nord-americans pobres. Just en el moment en què nosaltres, a Europa, al Japó -al món civilitzat, en definitiva-, provam de bastir una política eficient per a acabar amb el dèficit dels pressuposts estatals, ells, els nord-americans, van i enllesteixen una legislació antiquada. Així no podem anar. Li vaig dir ben clarament que si volíem progressar, sortir de la crisi, havíem de finir per sempre amb aquesta concepció, superada per la Història, que l'estat ha de tenir cura de l'educació i la sanitat del poble. Potser Clinton conegui molt poc la nostra història. Les efemèrides de la civilitzadora Europa. A vegades pens que José Antonio Primo de Rivera no anava tan equivocat quan culpava de tots els nostres mals Rousseau, la Revolució Francesa. Els arnats i caducats conceptes de la Igualtat de les persones i els drets dels ciutadans! Els drets dels ciutadans! Em sona a Lenin o a Rosa Luxemburg. Bolxevisme. Ben cert que una certa riquesa produïda per la colonització a Àfrica, Amèrica i Àsia pogué encoratjar certs estats, a finals dels segle passat i començaments del present, a legislar i disminuir les hores de treball, prohibir la feina infantil, bastir escoles i hospitals a dojo, sense pensar en les conseqüències que tot això comportaria. L'encíclica Rerum Novarum primer, i el concili Vaticà II després, ajudaren a consolidar una àmplia aliança entre els sectors cristians de base i els marxistes més intel.ligents -tipus Garaudy a França. Sorgí el moviment de cristians pel socialisme, que, aliats de seguida amb els comunistes, contagiaren la societat d'idees igualitàries i socials. L'esperit maleït de Babeuf, Marat i Robespierre s'alçà a Rússia amb Lenin i Trotski i consolidà, ampliant-les, moltes idees nefastes de la Revolució Francesa. El President Roosevelt, als Estats Units, amb el seu New Deal, enfortí les posicions partidàries de la protecció social. A poc a poc, sense quasi adonar-nos-en, hem arribat a la situació actual de crisi. La possible fallida de l'Estat, unes obligacions amb la societat que no corresponen al Govern, una interrupció permanent de la llei de l'oferta i la demanda. Com a conseqüència nefasta d'aquests fets, avui dia s'ha produït un augment progressiu de l'edat de la població, amb el consegüent augment del nombre de pensionistes que cobren de l'Estat. Tot això, combinat amb els milions de joves que no volen treballar, ens porta a la crisi actual. És evident que les "solucions" de Clinton són errades. No es tracta d'augmentar les prestacions socials de l'Estat. Només podem salvar-nos alliberant d'entrebancs el mercat laboral, acabant amb les despeses inútils, enllestint una nova i rejovenidora legislació laboral que doni llibertat absoluta a treballadors i empresaris. Hem d'intensificar la informació a la població. Fer-los entendre que s'han d'estrènyer el cinturó. Que la nova Europa s'ha de reestructurar de cap a peus si volem ser competitius, fer front al repte que representen el Japó i altres països avançats d'Àsia. Quines preocupacions que dóna ser cap de Govern! Sempre pensant en la grandesa de la pàtria!

Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Saura dimissió! Blog de l'escriptor Miquel López Crespí

Turmeda | 19 Març, 2009 20:28 | facebook.com

(4 vídeos de la repressió) Els Mossos d’Esquadra desallotgen el rectorat de la UB


Universitat de Barcelona, 18-3-2009


Avui, dimecres 18 de març, a la matinada, desenes d’agents antiavalots dels Mossos d’Esquadra han procedit, per ordre del rector Dídac Ramírez, al desallotjament de l’edifici del rectorat de la Universitat de Barcelona (UB). Davant d’aquest fet, el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans volem denunciar que les autoritats universitàries han optat per la via de la força, imposició i coacció contra els estudiants mobilitzats.


CONCENTRACIONS:


17 hores – Davant la Comissaria de les Corts (Travessera de les Corts, 319-321)

20 hores – Plaça Universitat

Davant del desallotjament del rectorat de la UB, el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans, organització estudiantil majoritària als claustres de les universitats catalanes i participant de les protestes estudiantils, volem constatar que:


1.- L’aposta de les autoritats universitàries per l’estratègia de la força i la coacció suposa trencar tot pont de diàleg i entesa amb els estudiants.

2.- L’entrada dels Mossos d’Esquadra a les universitats catalanes ve sent una tònica massa habitual i demostra la inoperància dels rectors per a gestionar amb diàleg els conflictes que sorgeixen a la universitat.

3.- Que la violència policial, les detencions, les expulsions i les difamacions contra els estudiants no aturaran la lluita en defensa d'una universitat pública i de qualitat.

Per acabar, el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans:


- Exigim la dimissió immediata del senyor Dídac Ramírez, i de tot l’equip rectoral de la UB, per ser els màxims responsables de l’entrada dels Mossos d’Esquadra a la universitat.

- Exigim que la senyora Blanca Palmada, Comissionada d’Universitats, i el senyor Josep Huguet, Conseller d’Innovació, Universitats i Empresa, es posicionin públicament sobre l’entrada de cossos policials a les universitats públiques catalanes.

Finalment, encoratgem a tots els estudiants del país a mostrar, al llarg dels propers dies, el seu rebuig a aquest desallotjament i a denunciar la repressió que pateix el moviment estudiantil contrari a l’EEES, per a deixar ben clar a totes les autoritats universitàries que no ens quedarem de braços creuats davant les agressions que patim els estudiants mobilitzats en defensa de l’educació pública i de qualitat.

Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans

Barcelona, 18 de març de 2009


Felipe González: les falses memòries de l'expresident (I)

Turmeda | 19 Març, 2009 12:54 | facebook.com

(2 vídeos) Ben cert que les contradiccions entre nosaltres -el poder- i el poble són antagòniques. No he arribat mai a entendre aquesta malaltissa afecció dels sectors populars a organitzar aldarulls en contra de qui comanda, vagues, permanents actes reivindicatius per a posar entrebancs a la meva política, sempre preocupada pel benestar general. La democràcia autèntica, en efecte, requereix diverses opcions polítiques, eleccions cada quatre anys, etc. Tot això és evident i no ho vull discutir. Em dirien dictador i jo sempre he estat demòcrata! Però la col.lectivitat mai no està conforme amb els de dalt. Crec que la massa, els de baix, la xurma treballadora, només pensen en l'estómac i en les vacances.


Les falses memòries de Felipe González (I)


Ben cert que les contradiccions entre nosaltres -el poder- i el poble són antagòniques. No he arribat mai a entendre aquesta malaltissa afecció dels sectors populars a organitzar aldarulls en contra de qui comanda, vagues, permanents actes reivindicatius per a posar entrebancs a la meva política, sempre preocupada pel benestar general. La democràcia autèntica, en efecte, requereix diverses opcions polítiques, eleccions cada quatre anys, etc. Tot això és evident i no ho vull discutir. Em dirien dictador i jo sempre he estat demòcrata! Però la col.lectivitat mai no està conforme amb els de dalt. Crec que la massa, els de baix, la xurma treballadora, només pensen en l'estómac i en les vacances. I la situació actual demana molts sacrificis. L'avenç de la nostra economia, arribar a assolir els aspectes essencials de la modernitat -que són els que distingeixen un país avançat d'un de subdesenvolupat- no pot portar-se a terme sense una veritable modificació de tot el procés productiu (reestructuració de plantilles, abolició de les prestacions socials, retallada de sous i pensions, racionalització de les despeses de la seguretat social). La dictadura franquista volgué, en certa mesura, imitar alguns aspectes de l'estat del benestar europeu i del comunisme ateu. Vet aquí la nostra tragèdia. Ara, la socialdemocràcia, si vol salvar el país, ha d'aprendre a no malgastar els diners de l'estat. L'exemple de la fi de comunisme a l'URSS ens ha d'ensenyar el camí que pertoca. La sanitat, l'ensenyament i l'habitatge gratuïts, foren el motiu de la fallida generalitzada. Els ciutadans tanmateix no agraeixen el que l'estat fa per ells. Històricament, el poble, la massa, sempre actua en contra de les bones intencions dels dirigents. Cal tenir-ho ben present.


Estic molt preocupat pels entrebancs, excuses i dilacions que els sindicats posen a les nostres mesures. No hi ha manera d'arribar a un pacte social. Malgrat les subvencions i ajuts a les diverses formacions sindicals! Milers de milions cada any i ara es mostren desagraïts! No m'ho hagués pensat mai; al cap de més de quinze anys de col.laboració fructífera, es revolten. No ho entenc. Sincerament, no sé que volen ni que defensen. La mobilitat de les plantilles és quelcom essencial per a progressar econòmicament; l'augment de la jornada laboral, la disminució de les vacances, el treball eventual, són sistemes europeus ben provats per la pràctica i l'èxit dels seus resultats. Tampoc no podré entendre mai la defensa aferrissada que fan del poder adquisitiu de les pensions! Protegir els vells! És això una encertada política sindical? Particularment no estic gens d'acord a mantenir, en plena democràcia, aspectes de la finida dictadura. Els vells, mantenir la gent de d'edat, és quelcom que correspon a llurs famílies, no a l'Estat. I si la púrria no ho fa a les bones, haurem d'estudiar mesures especials per a acabar amb aquesta tremenda injustícia que és voler mantenir absurds privilegis. Voler cobrar cada mes gent que ja no fa feina. El sistema, suggerit molt intel.ligentment pel company Solchaga, seria modificar les lleis d'herència i successió. Fer que tots els béns dels jubilats passassin a l'estat i així es podria continuar abonant alguna cosa. Els que no tenguessin propietats, evidentment, no cobrarien. Però, ¿quan, en dos mil anys d'història, el poble que no podia treballar, cobrava? És completament il.lògic! No té cap ni peus aquesta defensa aferrissada de les pensions. Hem de finir amb urgència amb tot aquest parasitisme social que ens porta a la ruïna o no sortirem mai del subdesenvolupament.

Si els sindicats s'atreveixen a convocar la vaga general, poden perdre més que guanyar. Aturarem les subvencions. Farem que no cobri cap alliberat sindical. Desfer, sense moure un dit, tota la seva estructura de comandament. Qui pagaria el lloguer, els terminis de les seus de CC.OO., o d'UGT? ¿Ells tots sols, amb les quotes d'afiliats? Impossible! No tenen prou capacitat econòmica. En cas de necessitat, podem militaritzar els serveis en vaga. Decretar la pèrdua de la feina per als qui participin en aldarulls reivindicatius. L'altre dia, a Nova York, en parlava amb el President Clinton i el Canceller Kohl. Els deia - m'escoltaren amb molta atenció- que s'havia anat perdent l'antiga disciplina laboral. Aquell amor del jornaler pel seu lloc de treball, l'antiga capacitat de la classe obrera per a treballar -quasi per no res- deu, quinze hores diàries. Els països s'enriquiren, els imperis varen poder formar-se degut a aquest gran amor del poble vers la feina. En un determinat moment hi havia esclafits revolucionaris. Algú, petits grups d'agitadors, socialistes del passat, bolxevics més endavant, anarquistes, protestaven en contra del que anomenaven "explotació inhumana del sistema capitalista"; però aleshores, sense tanta legislació pretesament protectora, bastava enviar la Guàrdia Civil, els Cosacs o els gendarmes prussians per a acabar de seguida amb els avalots reivindicatius. El President dels Estats Units deia que hauríem d'anar amb compte a no caure en antigues formes autoritàries de fer política. Per sort, l'èxit aconseguit pel nostre amic Ieltsin a Rússia decantà la discussió al meu favor. Hi ha moments greus en la història d'un país que requereixen mà ferma, lleis especials, prohibició de vagues, militarització dels serveis, supressió provisional de determinats articles de la Constitució que barren el pas al progrés econòmic. No podem restar aturats, presoners de velles formes que potser serviren en una determinada conjuntura històrica, però que ara són un veritable entrebanc per a la modernització dels estats. Les modernitzacions, els avenços portats a terme pel President Fujimori al Perú, i l'exemple que ha donat al món el nostre bon amic Borís Ieltsin, ens marquen el camí. Ni Clinton ni Kohl em dugueren la contrària.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

1 2 3  Següent»
 
Powered by LifeType - Design by BalearWeb