Turmeda | 11 Març, 2009 19:42 |
La plaça de Santa Eulàlia, a finals dels anys seixanta i començaments del setanta, esdevenia centre neuràlgic de moltes de les nostres reunions culturals i antifranquistes. Proper a l´indret hi havia el pis on tenia la seu l´OCB, que era un altre punt essencial per a la resistència cultural i antifeixista d´aquells anys. La seu era a un pis del carrer de Vicent Mut, una travessia de Jaume II; i en aquell indret, en aparença “inofensiu”, s´anaren congriant moltes de les accions que serviren per a reforçar la cultura catalana i el teixit associatiu de la societat civil de les Illes d´aquella època. (Miquel López Crespí)
La plaça de Santa Eulàlia i la resistència cultural antifranquista (1965-1975)
La plaça de Santa Eulàlia, a finals dels anys seixanta i començaments del setanta, esdevenia centre neuràlgic de moltes de les nostres reunions culturals i antifranquistes. Proper a l´indret hi havia el pis on tenia la seu l´OCB, que era un altre punt essencial per a la resistència cultural i antifeixista d´aquells anys. La seu era a un pis del carrer de Vicent Mut, una travessia de Jaume II; i en aquell indret, en aparença “inofensiu”, s´anaren congriant moltes de les accions que serviren per a reforçar la cultura catalana i el teixit associatiu de la societat civil de les Illes d´aquella època. En un altre article ja hem parlat de l'existència, propera a la plaça de Santa Eulàlia, d´altres dos caus de la resistència: les llibreries Llibres Mallorca i L´Ull de Vidre, indrets de trobades i conferències que no eren ben vistos per part de la Brigada Social ni per la “cultura” oficial de l´època. A L´Ull de Vidre hi vaig començar a treballar en acabar el servei militar. Va ser una aventura compartida amb els amics Frederic Suau i Adela Casellas. Una aventura de joventut que mai no serví per a guanyar una pesseta! Sembla que ja aleshores la cultura estava barallada amb l´economia. Vist amb perspectiva, ara es pot comprovar que era quasi impossible, talment com s´esdevingué, que uns joves sense diners provassin de portar endavant una experiència que requeria un mínim de capital per a fer front a les primeres despeses, fins que, si hi havia sort, hom pogués anar recuperant la inversió. Mai no assolírem aquest estadi. Treballant de franc tampoc poguérem fer front a les despeses. Finalment l´experiment rupturista, després d´haver fet moltes exposicions, presentacions de llibres i conferències de caire catalanista i d´esquerres, hagué de finir. Bona part del que s´inicià amb la llibreria L´Ull de Vidre ho va continuar més endavant la Llibreria Tous sota la direcció de l´escriptor Antoni Serra. Però aleshores ja no es tractava de l´experiment voluntarista d´uns jovençans sense diners; darrere l´obertura de la Llibreria Tous hi havia tot el poder econòmic d´una gran empresa i dels principals medis periodístics de començaments dels setanta: el diari Última Hora.
Per l'any 1966-67 havia conegut en Frederic Suau i la seva muller, n'Adela Caselles, una dona intel·ligent, decidida i valenta com n'he conegut molt poques. No feia gaire que eren casats, i un dia en Pere Noguera, l'actual director teatral, em dugué al pis que la parella tenia al carrer de Joan Crespí. Ben a prop iniciava la carrera de pintor el germà d'en Pere, Biel Noguera, que tenia un petit estudi presidit per una gran foto del president Ho Chí Mihn (era l'època gloriosa de l'equip Crònica, a València, dels primers recitals de la Nova Cançó, de la Revolució Cultural xinesa). Per cert, a l'estudi d'en Biel Noguera tinguérem les primeres trobades subversives parlant de la Revolució d'Octubre, els crims de la dictadura, Raimon, els murals de Renau, Siqueiros i Diego Rivera. Els grans muralistes mexicans eren els "amors" d'en Biel en aquella conjuntura, quan tots vivíem dia a dia l'heroica resistència del poble del Vietnam contra els nord-americans i l'inici de la gran revolució cultural xinesa. Ara veig com, ja des dels anys seixanta, art i política eren, per a molts de nosaltres, una mateixa cosa.
No faltava gaire per al maig francès del seixanta-vuit.
En aquells temps, la lluita política --embrionària encara-- anava completament lligada als esforços per un redreçament cultural. Política i cultura, com deia, eren la mateixa cosa. Per casa de Frederic Suau hi compareixien sovint en Guillem Frontera (que enllestia la novel·la amb què guanyà el premi Ciutat de Palma, Els Carnissers) i el malaguanyat poeta i cantautor d'Inca, l'entranyable amic Toni Alomar. Toni Alomar era un proletari de la música. Contemporani de Los Pekeniques, Los Brincos, Lone Star, Los Cheyenes, Los Mustangs, abans de dedicar-se uns anys a la Nova Cançó conegué, per hotels i sales de festa, l'explotació de propietaris de discoteques i mànagers sense escrúpols. Anà a viure uns anys a Barcelona, on hi va fer amistat amb Anton Carrera, Pi de la Serra i Raimon, entre d'altres cantautors. Tornà a Mallorca i musicà poemes de Gabriel Ferrater i altres poetes catalans, i realitzant nombrosos recitals, sempre marginat per la premsa.
Servàvem la memòria de Pere Capellà i ens seduïen les provatures d'Alexandre Ballester, que treballava en solitari a sa Pobla. A tot aquest embalum, i per si encara ens faltava alguna cosa, el desaparegut director del diari Última Hora, Pepín Tous, d'entranyable memòria, ens oferí unes pàgines setmanals al famós periòdic de la seva propietat. Mai no havíem tengut tanta llibertat per a escriure el que volíem! En Frederic s'encarregà de coordinar les pàgines, i el suplement de cultura esdevingué una flama encesa enmig de la tenebror dictatorial. Els primers comentaris sobre l'obra de Gramsci, Marx, Lenin, Mao Zedong, de després de la guerra sortiren a les pàgines de "Última Hora". "El compromís polític de l'escriptor" fou el primer article que vaig signar. Ens semblava tornar al temps de l'Agrupació d'Intel·lectuals Antifeixistes! Recuperar la memòria de l'esquerra, lluitar per la llibertat i el socialisme, era el que impulsava les nostres accions juvenils. Deu anys abans de les conclusions "Per una Cultura Nacional-Popular", defensades pel Congrés de Cultura Catalana de l'any 1976, nosaltres, fidels seguidors de Gramsci, ja ho havíem provat de portar a la pràctica. Per altra banda, Antoni Serra ja feia anys que amb la secció "Màscara" ens havia marcat el camí i, amb les seves compromeses seccions, feia llenya per un altra banda. Ens ajudaren, amb les seves col·laboracions Josep M. Llompart, Josep Albertí, Damià Ferrà-Ponç, Jaume Pomar, Nicolau Llaneres, Gregori Mir i molts d'altres. La literatura i el cinema soviètics (Bàbel, Maiakovski, Gorki, Eisenstein, Vertov) començaven a ser coneguts pels lectors illencs. Ens seduïen els avantguardistes russos Tiniànov, Xklovski... La Història de la Revolució Russa de Trotski esdevenia llibre de capçalera, al costat d'Espriu, Pedrolo, Vicent Andrés Estellés i les obres escollides de Che Guevara. Començàvem a conèixer Ferrater, Llompart i Pere Quart en la poesia. Ens interessaven la Rodoreda, en Pere Calders, l'Avel·lí Artís-Gener i la Maria Aurèlia Capmany. Fèiem el que podíem, amb la disbauxada confiança de repetir, en petita escala, les heroïcitats dels artistes futuristes o els membres del "Proletkult". Potser mai tan pocs, intentaren abraçar tantes coses.
Ara, vist amb la perspectiva que donen els anys, hom s'adona de l'impacte causat per aquell experiment volunter. L'Ull de Vidre naixia rompent motllos. Els partits de la futura oposició democràtica eren tan embrionaris, tan dèbils, vivien tan amagats a causa de la brutal repressió, que podem dir que ren quasi inexistents. Llur activitat "pública" no podia passar d'una pintada ocasional, una reduïda repartida de fulls volanders als barris extraradials. El PCE vivia a les catacumbes, i l'esquerra marxista-leninista s'estava formant, precisament mercès, en bona part, al nostre treball. Molts dels polítics que ara viuen com senyors gràcies als impostos i contribucions que pagam, devien anar a col·legi o, els més vells, estudiaven per a ser bons negociants dins el sistema franquista i no els havia passat pel cap lluitar activament en favor de les llibertats democràtiques.
Una mica més enllà de L´Ull de Vidre, anant envers les Torres del Temple, en el carrer de Bosch, el pintor Gerard Mates tenia el seu estudi, un indret on també ens reuníem una sèrie d´amics. Ara mateix record l´escriptor Joan Manresa, el pintor Gabriel Noguera, els directors de grups teatrals Pere Noguera i Bernat Homar, el fotògraf Toni Catany... També era lloc d´encontre de tots aquells grups i cantants de la Nova Cançó que venien a actuar a Palma. I no oblidem que proper a tots aquests punts i llocs de trobada, igualment a dues passes de la plaça de Santa Eulàlia, hi tenia el despatx Bartomeu Barceló, el director de la famosa Editorial Daedalus. I ja una mica més lluny, en el carrer de Torre de l´Amor, Franscec de B. Moll, Josep M. Llompart i Xesc Moll portaven endavant la històrica tasca de l´Editorial Moll, imprescindible per a mantenir el fil que ens unia a la nostra història i a la nostra cultura.
Com Jaume Pomar, Frederic Suau, Josep Alberti, Guillem Frontera, Jaume Santandreu o qui signa aquest article, tots volíem ser escriptors. Ja sabíem del fil invisible que ens unia amb Gabriel Alomar i Bartomeu Rosselló-Pòrcel. També ens sentíem atrets per alguns personatges rupturistes com Miquel Àngel Colomar, amb avantguardistes del tarannà d´Ernest M. Dethorey, Joan Alomar i Cifre... però què hi teníem a veure amb els deixebles de Maria Antònia Salvà?
Només hi havia un punt, i era un punt prou important, en el qual jo no coincidia gens amb Jaume Pomar i altres companys de la colla d´aquells anys: i era l’admiració que sentien per Llorenç Villalonga. Mai no vaig anar prendre cafè al Riskal, l´indret de les tertúlies de Llorenç Villalonga, ni mai vaig acompanyar els meus companys de generació literària a retre homenatge a l´antic falangista i destacat intel·lectual reaccionari.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Turmeda | 11 Març, 2009 12:29 |
El premi a dBalears
Aquest guardó ha de continuar endavant per oferir un producte punter i modern tant en la forma com en els continguts
Editorial
Anit dBalears va ser guardonat amb el Premi de la Comunicació 2008 atorgat per l’Associació i el Col·legi Oficial de Publicitaris i Relacions Públiques de les Illes. És un motiu d’extraordinària satisfacció rebre aquest premi. Sobretot perquè a l’hora de concedir-lo els seus responsables han valorat l’esforç que constitueix editar un diari en català en un marc mediàtic dominat pel castellà i, també, per la moderna maquetació i nova orientació informativa. No és senzill editar un producte punter en llengua pròpia que, a més, fa un gran esforç de presentació conforme a les tècniques més modernes i a tot color.
Des de la seva aparició en català el 1996 dBalears ha hagut d’obrir molts de camins per aconseguir que una publicació diària en català sigui considerada com un fet normal dins la nostra societat. I assolit aquest primer objectiu, també ens congratula i ens satisfà poder demostrar que tant en la forma com en els continguts podem estar al nivell de les publicacions més avançades de tot l’Estat. Això és bo per a la nostra Comunitat i per a la nostra personalitat com a poble.
dBalears (8-XI-08)
Guillem Frontera, Miquel López Crespí, Ramon Socias i Miquel Ferrà Martorell presentaren Diari de Balears a Sóller.
Record ara mateix la meva participació activa en la promoció del primer diari escrit totalment en català. Parl de Diari de Balears, el qual vaig tenir la sort de poder promocionar en la seva presentació a Sóller juntament amb els escriptors Miquel Ferrà Martorell i Guillem Frontera. Posteriorment vaig entrar a col·laborar-hi en una secció cultural que tenia per títol "Fets i personatges", i on també escrivien en Pere Fullana, n'Antoni Marimón, n'Antoni Nadal i en Miquel Ferrà Martorell, entre molts d'altres col·laboradors. Era dia vuit d'octubre de l'any 1996. En total vaig escriure-hi, comptant els articles que també sortien a la secció "Opinió", prop de dos-cents treballs. Foren anys d'intensa col·laboració amb l'aventura d'ajudar a consolidar el primer diari en la nostra llengua. La comprensió i l'ajut inestimable de l'amic Pere Fullana i del director, Miquel Serra Magraner, feien la feina amable i engrescadora. (Miquel López Crespí)
Miquel López Crespí, Ramon Socias, Miquel Ferrà Martorell i Guillem Frontera presentaren Diari de Balears a Sóller.
Record ara mateix la meva participació activa en la promoció del primer diari escrit totalment en català. Parl de Diari de Balears, el qual vaig tenir la sort de poder promocionar en la seva presentació a Sóller juntament amb els escriptors Miquel Ferrà Martorell i Guillem Frontera. Posteriorment vaig entrar a col·laborar-hi en una secció cultural que tenia per títol "Fets i personatges", i on també escrivien en Pere Fullana, n'Antoni Marimón, n'Antoni Nadal i en Miquel Ferrà Martorell, entre molts d'altres col·laboradors. Era dia vuit d'octubre de l'any 1996. En total vaig escriure-hi, comptant els articles que també sortien a la secció "Opinió", prop de dos-cents treballs. Foren anys d'intensa col·laboració amb l'aventura d'ajudar a consolidar el primer diari en la nostra llengua. La comprensió i l'ajut inestimable de l'amic Pere Fullana i del director, Miquel Serra Magraner, feien la feina amable i engrescadora.
Però l'aventura d'ajudar a consolidar l´únic diari en la nostra llengua no consistia solament en la publicació diària de les nostres col·laboracions. Quan s'havia d'anar a pobles per a ajudar a la promoció de tan important eina de normalització lingüística i cultural, hi anàvem entusiasmats. Record ara mateix aquella presentació que, amb l'amic Miquel Ferrà Martorell, anàrem a fer a Sóller. El Diari de Balears de 4 de juny de 1997 deixava constància de l'esdeveniment i, en la pàgina 14 de la secció "Local" informava, en crònica de Ll. Garcia: "En el marc del pati del Casal de Cultura-Museu de Sóller va tenir lloc dilluns a vespre la celebració del primer aniversari del Diari de Balears. L'acte va ser molt concorregut, destacant-ni la presència del batle Ramon Socias i dels regidors de l'equip de govern Aina de la Penya, Guillem Bernat i Joan Arbona, a més de moltes altres persones i representants d'entitats culturals i civiques de la Vall, col·laboradors literaris del diari, representació del centenari del setmanari Sóller, etc.
'L'acte va ser presidit pel batle Socias i presentat per l'escriptor Miquel López Crespi. Els membres del consell editorial de Diari de Balears, Miquel Ferrà Martorell i Guillem Frontera, feren els parlaments".
En els meus arxius conserv encara l'original de la presentació que vaig fer a Sóller. Aleshores, aquell tres de juny de 1997, al el pati del Casal de Cultura-Museu de Sóller, vaig dir, entre d'altres coses: "Una de les ambicions més benvolgudes de tots aquells que un dia, fa molts d'anys, desitjàvem creure amb en país, la seva gent, la seva identitat com a poble i aquesta llengua catalana nostra que ve de Ramon Llull i que els nostres avantpassats ens llegaren com el més preciós dels llegats culturals, teníem la fe que un dia podríem gaudir de mitjans de comunicació en català de Mallorca. Aquesta esperança, moltes vegades per allò de les polítiques errònies i els interessos creats, es difuminava a cada passa, es marcia sota els embats inclements d'uns poders constituïts aliens als nostres somnis de redreçament nacional i cultural. Però a poc a poc el poble, que semblava immers en la indiferència, ha anat, primer, servant llengua i tradicions, i creant, després, nous, diversos canals de comunicació. Sí. Comunicació és la paraula. Una comunitat amb bons mitjans de comunicació (televisió, premsa, ràdio, etc) pot tenir la seguretat que podrà mantindrà la seva història, la consciència de si mateix, i podrà combatre l'onada desnacionalitzadora que patim d'ençà el Decret de Nova Planta, quan ens foren arrabassades les nostres institucions d'autogovern. Ara ja sabem que entre les principals aspiracions de tot poble que s'autoestimi n'hi ha una d'essencial i que té un interès indubtable: posseir, tenir cada dia a l'abast de tothom un diari (o diversos diaris) en la llengua pròpia. És importantíssim, per tant, aconseguir aquesta relació diària, permanent, d'una publicació amb el lector, portant-li dia rere dia tot allò que el preocupa, tot el que pugui contribuir eficaçment a la formació de la seva personalitat com a ciutadà. A mi particularment, com a lector habitual de Diari de Balears, aquesta important iniciativa esdevinguda ja una esplèndida realitat (tenir un diari en la nostra llengua cada dia al carrer), em suposa una fondíssima satisfacció compartida per tots aquells que desitgen saber el que passa en el món i en la seva terra en l'idioma matern. Però aquesta empresa no és ni serà fàcil, ja que, a manca de precedents, el Diari de Balears, s'ha de fer així mateix sense cap model, a cada hora, cada vespre, amb un esforç tècnic de primera magnitud, emprant els més diversos aspectes com és la lexicografia, la terminologia, el tractament de temes, estudiant segon a segon les prioritats informatives, el sentit pedagògic, el caràcter formatiu dels textos, les estratègies de competitivitat amb tota una ingent cobertura informàtica posada al dia amb una actitud exigent de cara a les tecnologies de la informació". [...]
La crònica de Diari de Balears, en fer el resum d'aquell acte cultural, explicava: "Per la seva banda, l'escriptor i col·laborador de Diari de Balears, Miquel López Crespí va destacar la singularitat d'aquest mitjà com a premsa especialitzada en la informació comarcal, una de les claus del seu èxit, sobretot a la Part Forana.
'Finalment, el batle Ramon Socias va expressar unes paraules d'elogi envers la tasca normalitzadora de Diari de Balears com a eina esperada per tothom i passa important per a la definitiva normalització lingüística a les Illes. Socias es va mostrar especialment orgullós que hagi estat una família sollerica la que hagi donat aquesta importantíssima passa per la nostra cultura i llengua.
'A continuació, Ramon Socias va fer entrega d'una placa commemorativa donada per l'Ajuntament al director de Diari de Balears, Miquel Serra, el qual va agrair al batle i al públic la bona acollida que ha tingut a Sóller Diari de Balears, des del seu inici".[...]
Una bona part dels dos-cents articles publicats en la secció "Fets i personatges" de Diari de Balears (i alguns que sortien en la secció "Opinió") eren dins la línia de recordar i aportar elements, producte de la meva investigació i de les meves vivències personals, tant del passat més recent (la transició, per exemple), com d'algun aspecte de la història de les Illes que sempre m'havia interessat. [...]
La relació és podria allargar moltíssim, però no ens volem fer pesats al lector. Més que res es tractava de deixar constància de per on anaven els nostres interessos culturals i històrics en aquelles dades. Els altres centenars d'articles publicats en la secció "Fets i personatges" de Diari de Balears tenien molt a veure amb la història política i cultural dels anys seixanta i setanta (Aules de Poesia, Teatre i Novel·la, la revista Lluc, els escriptors mallorquins i el compromís polítics, el marxisme a les Illes, la qüestió nacional, el teatre, la plàstica, la novella i la generació dels anys setanta, l'abandonament de la lluita per la República, l'autodeterminaciò i el socialisme per part d'alguns partits de l'esquerra oficial i pro-monàrquica, la meva militància dins del PSM, el compromís de l'intel·lectual català amb la lluita per l'alliberament nacional i social del seu poble...).
Els anys d'il·lusió i intensa feina cultural a les planes de Diari de Balears al costat de col·laboradors com Pere Fullana, Joan Mayol, Nadal Batle, Llorenç Capellà, Blai Bonet, Bartomeu Fiol, J. Melià Ques, Joan Pla, Miquel Payeras, Antoni Vidal Ferrando, Miquel Ferrà, Gregori Mir o Teodor Suau em serviren per a anar acumulant tota una sèrie de materials que varen ser imprescindibles per a anar enllestint algunes de les meves obres d'aquests darrers anys. Em referesc sobretot a l'edició de Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000) i No era això: memòria política de la transició(El Jonc, Lleida, 2001) que, ben segur, no haurien pogut ser escrites sense el material acumulat en la feina diària d'enllestir els articles per a Diari de Balears.
Publicat en la revista L'Estel (1-IV-03)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Turmeda | 11 Març, 2009 08:36 |
Mai no he arribat a entender els motius reals d’aquesta ràbia malaltissa contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària de les Illes, contra les lluites protagonitzades per organitzacions del tipus OEC, LCR, MCI, PORE, PTE, ORT, CNT o, com ja he dit, els independents de tendència cristiana anticapitalista. Em deman si els molestava, unidimensionals com demostraven ser, la crítica a les traïdes de Santiago Carrillo i CIA, la denúncia dels pactes amb el franquisme reciclat per a garantir la continuïtat del sistema capitalista d’explotació, la monarquia que ens deixava Franco, la “sagrada unidad de España”? (Miquel López Crespí)
Per a la recuperació de la memòria històrica – La lluita contra el dogmatisme i el sectarisme a les Illes (I)
Presentació de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). D'esquerra a dreta: Mateu Morro, Jaume Obrador, Miquel López Crespí, Llorenç Capellà, Carles Manera i Ramon Molina. Posteriorment a aquesta presentació els sectors dogmàtics i sectaris propers a l'excarrillisme (PCE) iniciaren una brutal campanya de mentides, calúmnies i tergiversacions contra l'escriptor Miquel López Crespí per provar de barrar el pas a la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes.
Ho llegíem i no ho acabàvem de creure. Parl de la brutalitat del carrillisme illenc i sectors propers que, com he explicat en algun article anterior, tengueren la barra de publicar un pamflet ple de mentides i tergiversacions contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària de les Illes. Era la campanya rebentista contra el llibre de memòries antifeixista L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). La visceralitat que traspuava el pamflet que publicaren, el dogmatisme i el sectarisme dels senyors Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida era bestial. Sense cap mena de vergonya s’atrevien a insinuar que els partits marxistes, els comunistes i republicans que lluitàvem contra el feixisme ho fèiem “per a tractar de debilitar des del franquisme sociològic, i de vegades des del franquisme policíac, el Partit Comunista d’aleshores” (citació textual del pamflet publicat a Última Hora el 28-IV-1994). Quina vergonya, quina manca d’ètica provar d’embrutar d’aquesta manera la memòria i l’esforç antifeixista de tants homes i dones que feren tant per la llibertat del nostre poble, per acabar amb la dictadura! En referesc als militants, companys i companyes dels partits comunistes, dels cristians anticapitalistes, dels sectors anarquistes de la nostra societat, de la societat civil. No tot era carrillisme a les Illes i a l’Estat espanyol! Hi havia altres partits, altres formes de veure el canvi, d’avançar vers la república, la independència i el socialisme. Eren munió, no solament els militants de formació marxista i anarquista, les organitzacions que es reclamaven del consellisme, de l’herència de la CNT i el POUM, tots aquells i aquelles que ens sentíem hereus de la lluita de l’Oposició Obrera contra l’estalinisme. Eren moltíssims també els independents, aquells i aquelles que volien un canvi en profunditat de la nostra societat i no una simple emblanquinada de façana, a l’estil de la reforma que la direcció carrillista pactava amb el franquisme reciclat.
Mai no he arribat a entender els motius reals d’aquesta ràbia malaltissa contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària de les Illes, contra les lluites protagonitzades per organitzacions del tipus OEC, LCR, MCI, PORE, PTE, ORT, CNT o, com ja he dit, els independents de tendència cristiana anticapitalista. Em deman si els molestava, unidimensionals com demostraven ser, la crítica a les traïdes de Santiago Carrillo i CIA, la denúncia dels pactes amb el franquisme reciclat per a garantir la continuïtat del sistema capitalista d’explotació, la monarquia que ens deixava Franco, la “sagrada unidad de España”? Una vergonya tot plegat! Vagi per endavant que qui signa aquest article, els companys i companyes dels partits comunistes abans esmentats mai no criticaven els honrats militants de base del carrillisme (PCE), el valor i heroisme de molts dels quals sempre hem reconegut i, abans i en temps de la transició, hem lluitat per la seva llibertat quan han estat detinguts, torturats i empresonats per la dictadura. Les crítiques de l’esquerra revolucionària contra les traïdes històriques de l’estalinisme i neoestalinisme, és a dir el carrillisme de Santiago Carrillo i el PCE, sempre han anat dirigides contra les direccions oportunistes, contra els dirigents que s’han rigut de les aspiracions republicanes i socialistes dels militants de base del PCE.
Es pensaven que un simple llibre de memòries podria esbucar la treballosa construcció de la versió neoestalinista i carrillista de la transició? Tanta por tenien a versions de la història de la transició diferent a les del neoestalisme? Eren tan sectaris i dogmàtics que no podien llegir una visió distinta de la lluita per la República i el socialisme? On era el seu pretès esquerranisme quan, enlloc de denunciar el feixisme, els sectors especulatius de la nostra terra, els vividors del romanço que tots coneixen, l’exèrcit d’oportunistes que s’han enriquit amb l’abandonament de la memòria històrica del nostre poble i amb la destrucció de recursos i territori, perdien el temps criminalitzant l’esquerra revolucionària de les Illes? Tan baix havien caigut que no tenien altres feines que negar l’evidència que, en temps de la dictadura, hi havia altres partits i altres lluitadors que no eren els que procedien del carrillisme? Perquè no atacaven amb la mateixa virulència la dreta, els feixistes i neonazis illencs?
En el pròleg a L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) qui signa aquest article ja havia deixat ben clar que no havia pretès fer cap història acadèmica de la transició. El pròleg ja adverteix que el llibre és un recull de simples records, de les lluites que hom rememora en un moment concret sense necessitat de consultar arxius ni cap documentació especial. L’autor simplement volia compartir el seus records amb els companys i companyes d’aquella esforçada generació d’antifeixistes que conegué en la lluita contra la dictadura i, també, amb el públic lector que s’interessàs per aquesta mena d’obres memorialístiques.
Per aquell que no tengui el llibre a l’abast, i per a confirmar que el que he escrit més amunt, reproduesc les línies d’aquest pròleg per tal que el lector d’avui dia pugui copsar les autèntiques intencions de l’autor de L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). Aquest pòrtic diu exactament: “Aquesta és una crònica sentimental, i en certa mesura nostàlgica, de vint anys de lluita clandestina a Mallorca. Els records hi són presents tal com han anat sorgint de la memòria: sense cap afany historicista o de rata d’arxiu. A les cent cinquanta pàgines que segueixen hi trobareu un caramull de vivències, anècdotes, situacions tragicòmiques... Ben cert que se’n podien fer mil més amb unes altres situacions igualment verídiques, igualment de la resistència antifeixista. Per les estranyes casualitats del record, el llibre reflecteix aquestes i no unes altres. Pura casualitat. Química del record.
‘He deixat de banda una part important d’aquells anys encesos. En no voler fer un llibre de gaire contingut polític, no he volgut reflectir –per no cansar el lector amb antigues batalles que ja no importen a ningú—els debats que ens animaven a la lluita contra el feixisme i el capitalisme. Discutíem quin tipus de partit havíem de bastir per a poder fer la revolució –si de quadres revolucionaris, si de mases--; si el canvi socialista pel qual lluitàvem vindria donat per etapes (com predicaven els maoistes) o seria un procés de revolta ininterrompuda. Hereus de cent cinquanta anys de la història del moviment obrer (la Comuna, el Manifest de Karl Marx, la revolució russa de 1905, la Setmana Tràgica de Barcelona, la revolució d’Astúries, la CNT, el 1917 soviètic, els consells obrers, el POUM, Andreu Nin, les Brigades Internacionals, els tres anys de guerra i revolució a l’estat espanyol, el Che, ‘Il Manifesto’, ‘Lotta Continua’, ‘Democràzia Proletaria’, el Maig del 68, Mao, Alger, Vietnam, els Beatles, Raimon, Lluís Llach...) no volíem –quan lluitàvem contra la dictadura—un simple canvi de façana del règim (la reforma pactada), sinó un avenç vers el socialisme i un anar caminant cap a la societat sense classes i una nova cultura que deslliurés la dona i l’home de la vulgaritat burgesa.
‘Tots aquests debats no els trobareu en L’Antifranquisme a Mallorca. Els que no ho visquéreu ho haureu d’imaginar: o reconstruir, els que sí ho visquéreu i encara no ho heu oblidat”.
Però els senyors Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida havien de demonitzar, atacar aquell que es reclamava de la Comuna, el Manifest de Karl Marx, la revolució d’Astúries, la CNT, el 1917 soviètic, els consells obrers, el POUM, Andreu Nin, les Brigades Internacionals... No, tenien temps per atacar els feixistes i especuladors. Tenien, com ho demostra el pamflet que signaren, una ben provada voluntat malaltissa de criminalitzar els hereus del Manifest Comunista de Karl Marx. Potser no s’adonaven del que feien (o potser sí, vés a saber!) però amb el seu immund pamflet, volent destruir la memòria dels comunistes i sectors revolucionaris que no procedien del carrillisme, feien la mateixa feina que històricament havia fet i fa la reacció en atacar de forma contínua el marxisme, l’anarquisme, l’independentisme de les nacions oprimides de l’Estat. Quina misèria tot plegat!
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí
Turmeda | 11 Març, 2009 06:19 |
¿Per quins motius, fa uns anys, quan després de la publicació de les novel·les El darrer hivern de Chopin i George Sand (Proa Edicions, Barcelona, 2004) i Corambé: el dietari de George Sand (Pagès Editors, Lleida, 2004) em vaig decidir a portar endavant un nou projecte literari, em vaig fixar en la figura de Miquel Costa i Llobera? És justament ara, acabada la complicada tasca de recerca i la feina de redacció i quan ja tenc Defalliment a les mans, en el moment de fer la primera presentació de la novel·la i quan el llibre comença a ser comentat, que em començ a demanar pels motius secrets que m'han fet novel·lar la vida d'un canonge de la Seu, d'un home com Costa, admirable en la seva formació clàssica, home cabdal en la consolidació d'un català allunyat de corrupcions i barbarismes tan de moda en el seu temps (i, per desgràcia, també en el nostre!), però un sacerdot de provat tarannà conservador que, a primera vista, poc hauria de tenir a veure amb les provades concepcions republicanes, independentistes i marxistes de l'autor de la novel·la.
A hores d'ara, enllestida la feina, amb la novel·la Defalliment en el carrer, em deman, mirant enrere, quan vaig ensopegar per primera vegada amb Miquel Costa i Llobera. En quin moment vaig sentir el seu nom, per quins motius, on va ser exactament? Quins aspectes de la seva obra o de la seva vida copsaren la meva imaginació, quan jo era un infant? Quin és el motiu que, quan ja som a punt de fer els seixanta anys, em decidesc a retre aquest homenatge públic a un autor i una persona que, des d'una visió externa i superficial, pareix tan allunyada dels meus interessos vitals?
En el llibre Temps i gent de sa Pobla (Gelabert, sa Pobla, 2002) i, més concretament, en el capítol titulat "Sa Pobla, Miquel Costa i Llobera i el batle Verdera (Miquel Crespí i Pons)" he parlat d'aquell aniversari de la inauguració de l'Escola Graduada en el qual, amb nou anyets, vaig recitar "Lo Pi de Formentor". Pens que no és tothom que, en plena dictadura franquista, hagi pogut recitar públicament, almanco per a un públic de mestres i alumnes, un poema de la força i el vigor de "Lo Pi de Formentor".
Però la presència de Miquel Costa i Llobera dins la meva vida ve de més lluny. Amb els anys, parlant amb els padrins, vaig poder anar esbrinant les relacions existents entre el batle Miquel Crespí i Pons, el batle Verdera, i Miquel Costa i Llobera. També amb el polític i arquitecte Guillem Forteza i amb el rector de sa Pobla i director de la revista Sa Marjal, mossèn Joan Parera i Sansó, entre molts d'altres personatges de l'època.
Ho explicaré molt breument. Quan moriren els pares del batle Verdera, Isabel Maria Pons Bennàssar i Miquel Crespí Isern, és a dir els meus rebesavis, la meva família es mudà a viure a la casa que quedava buida. Era a començaments dels anys cinquanta i, el record del que hi vaig viure, les primeres experiències infantils, encara perduren en la meva memòria. Tots els records hi són presents, com si el temps no hagués passat, inexorable, i jo encara fos un al ·lotet que, despreocupat, juga a les golfes de la casa. Aleshores l'oncle, el batle Verdera, l'ànima de la construcció de l'Escola Graduada juntament amb l'arquitecte Guillem Forteza, ja havia emigrat a l'Argentina. Home de la famosa Unión Patriotica, malgrat certes concomitàncies regionalistes com ho demostren les seves amistats, l'arribada de la República va fer ensorrar molts negocis que tenia aparaulats amb comerciants propers al general Miguel Primo de Rivera.
El batle Verdera, abans de marxar a l'Argentina, d'on no tornaria mai més, havia tengut temps de construir-se un gran casal en el carrer de la Muntanya. Un casalot que encara existeix, presidit per les seves inicials, de què ja no podria gaudir. El casal, amb tots els mobles i llibres, restà en mans dels comerciants amb els quals tenia concertades algunes hipoteques. L´únic que se salvà de la desfeta varen ser alguns llibres i revistes que romanien, quan jo era un infant, a la casa dels pares del batle Verdera. I precisament aquell era l'indret on jo jugava de nin quan ens hi mudàrem a viure-hi. No cal dir que jo no sabia encara l'alt valor històric d'aquelles restes del que havien estat els interessos culturals d'uns regionalistes de dreta mallorquins. Em referesc a diverses edicions de mossèn Antoni Maria Alcover, a carpetes plenes de papers esgrogueïts amb articles de Guillem Forteza Piña, l'amic arquitecte que dissenyà l'Escola Graduada impulsada pel meu oncle quan va ser batle de sa Pobla. Parl també de les primeres edicions de Poesies de Miquel Costa i Llobera, editades el 1885 o De l'agre de la terra publicat el 1897. Els exemplars de la revista de mossèn Parera i Sansó, Sa Marjal, hi eren abundosos. N'hi havia un bon munt que, al·lotets de sis o set anys, ens servien per a jugar a vaixells que fèiem navegar a les piques de pedra picada del pati de la casa. Què sabíem, nosaltres, al·lotells de set o vuit anys, de les dèries i il·lusions regionalistes d'aquells homes de començament de segle! Un dia, l'oncle José i el meu pare, Paulino, que havien lluitat contra el feixisme en temps de la guerra civil, ens donaren una bona renyada per fer malbé unes revistes que, en la nostra ignorància, consideràvem que només podien servir per a jugar.
Sé que l'oncle José salvà algunes d'aquestes joies editades a finals del segle XIX i començaments del XX. Feinada inútil, evidentment, ja que, en una de les detencions que vaig patir en els anys seixanta, la Brigada Social, és a dir, la policia política del règim franquista, les agafà i mai no vaig poder recuperar res. Una pèrdua irreparable que, tants d'anys després, encara em dol com una ferida oberta. Imagín que, per a aquells sicaris, ensopegar amb llibres i revistes escrites en català, "la lengua de los separatistas", devia ser un pecat quasi igual o molt més greu que trobar-se amb un munt d'exemplars de Mundo obrero.
I és precisament ara, quan ja han passat cinquanta-cinc anys d'aquests records, que l'Ajuntament de Pollença, la Regidoria de Cultura que porta endavant l'amic Antoni Oliver i l'editor Gracià Sánchez, s'han entestat a publicar la novel·la Defalliment. És ara, deia, quan m'adon d'alguns dels misteris que, sense que ho vagis a cercar, van condicionant de forma imperceptible el teu món personal i cultural.
« | Març 2009 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | ||||||
2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 | 8 |
9 | 10 | 11 | 12 | 13 | 14 | 15 |
16 | 17 | 18 | 19 | 20 | 21 | 22 |
23 | 24 | 25 | 26 | 27 | 28 | 29 |
30 | 31 |