Turmeda | 14 Març, 2009 18:25 |
Els protagonistes de La conspiració, i en aquest apartat sí que ja ens deixam portar completament per la imaginació més desfermada, malgrat que no desconeixen l’interès oportunista d’aquesta proposta per part dels jacobins, accepten participar en l’expedició, que per afeblir la monarquia espanyola engega la Convenció i porta a la pràctica el general Dugommier, responsable de l’exèrcit francès dels Pirineus. Dugommier és l’encarregat, no solament de la defensa de les fronteres republicanes, sinó d’exportar igualment la Revolució. Li fan costat els comissaris Milhaud i Soubrany que, en nom del Comitè de Salut Pública parisenc, exhorten les tropes franceses a acabar amb el reialme de la Inquisició, la monarquia de Carles IV i a proclamar la República Catalana. (Miquel López Crespí)
Els revolucionaris catalans ja saben a la perfecció com han tractat i tracten els jacobins els diversos pobles i cultures sotmeses a l’estat francès, i sobretot amb el bocí de la nació ocupat per França. Ho saben i no confien gens en la hipotètica tasca “alliberadora” dels generals francesos malgrat les proclames que es publiquen sota la influència dels sectors més radicals de la Revolució Francesa. Una història, la de l´”internacionalisme revolucionari” de la Convenció, que finirà de seguida que caigui Robespierre i, a poc a poc, moltes de les consignes i decrets del 93 vagin quedant oblidats, quan no combatuts a mort pels nous governants. Uns governants que proven d´oblidar i fer oblidar sigui com sigui els aspectes més radicals de la Constitució i conquestes de 1793. (Miquel López Crespí)
La novel·la històrica mallorquina i la Revolució Francesa: La conspiració (Editorial Antinea, Castelló, 2007)
L’eix de la novel·la La conspiració (Editorial Antinea, Castelló, 2007) és basat en la famosa i fracassada conspiració de Sant Blai, conspiració contra la monarquia borbònica que fracassa i porta com a conseqüència la condemna a mort del nostre protagonista i la de tots els altres conspiradors, condemna a mort que després es baratada per una condemna a cadena perpètua.
Els esdeveniments històrics que encerclen la conspiració de 1795, el procés inquisitorial, els contactes dels conspiradors amb la maçoneria francesa, la seva estreta unió amb els jacobins, ens permeten, si deixam volar les ales de la imaginació, penetrar en el que era el món dels il·lustrats mallorquins i espanyols de l´època de la Revolució Francesa. També hem aprofitat un fet històric que detalla l´historiador Richard Herr en el seu imprescindible estudi España y la revolución del siglo XVIII (Aguilar, Jérez de la Frontera, 1964). Es tracta del suport que la Convenció vol donar als revolucionaris de tot Europa que lluiten contra l’estat absolutista i les monarquies feudals i que a l’estat espanyol es concreta també en el suport que plantegen els jacobins a la idea de la creació d´una hipotètica República Catalana.
Els protagonistes de La conspiració, i en aquest apartat sí que ja ens deixam portar completament per la imaginació més desfermada, malgrat que no desconeixen l’interès oportunista d’aquesta proposta per part dels jacobins, accepten participar en l’expedició, que per afeblir la monarquia espanyola engega la Convenció i porta a la pràctica el general Dugommier, responsable de l’exèrcit francès dels Pirineus. Dugommier és l’encarregat, no solament de la defensa de les fronteres republicanes, sinó d’exportar igualment la Revolució. Li fan costat els comissaris Milhaud i Soubrany que, en nom del Comitè de Salut Pública parisenc, exhorten les tropes franceses a acabar amb el reialme de la Inquisició, la monarquia de Carles IV i a proclamar la República Catalana.
En el llibre abans citat, l´historiador Richard Herr aporta nombrosos documents d’aquesta època tan interessant i alhora tant desconeguda, documents que exhorten l’exercit francès dels Pirineus a “Proclamar la República catalana mitjançant l’educació i les baionetes”. Per a formació político-ideològica d’aquest hipotètic exèrcit de la República Catalana, el general Dugommier va imprimir i repartir 18.000 exemplars d´una proclama titulada “Proclamación. Los representantes del Pueblo Francés, Prop lo ejército dels Pyrénéos orientales, a la Catalunia, y al Exercito Republica”. Posteriorment manaren repartir tota una sèrie de proclames en català. La més repartida entre la població i els voluntaris de l´incipient exèrcit català va ser la titulada: “Lo Catala Republica, a tots sos Compatriotas amichs de la Libertad, del bé y prosperitat de sa Patria, salut, germandat, unió y força”.
Miquel Sureda de Montaner i tots els amics de les lògies maçòniques que li fan costat, molts dels quals participants en la conspiració de Sant Blai contra la monarquia i la corrupta camarilla de Carles IV, són al costat dels delegats del Comitè de Salut Pública i de Robespierre. Tanmateix, malgrat que no hi ha constància històrica que el Joan Baptista Picornell Gomila real hagués participat en la invasió del Principat l’any 1793, com a novel·listes que som... qui ens pot negar el dret d´implicar el nostre personatge de ficció en aquests fets tan apassionants? El Picornell Gomila real va passar a la història no solament per haver estat de la famosa conspiració de Sant Blai sinó també, i el fet tengué una enorme repercussió en la lluita per l’alliberament de les colònies espanyoles, per haver estat un dels primers traductors al castellà de la Declaració dels Drets de l´Home i del Ciutadà, document adjunt a l’edició de la Constitució Francesa de 1793. Imaginam que no és violentar en absolut la història pensar que en els protagonistes de La conspiració com a redactors de les proclames que els comissaris enviats pel Comitè de Salut Pública van fent públiques en la seva entrada a Catalunya Principat. En “Lo Catala Republica”, podem llegir, en una curiosa provatura jacobina per a seduir els catalans de finals de segle XVIII: “La França, al principi de est sigle, governada per lo despotich tirà Lluis XIV invadi la Cataluña per coronar en España lo nét de est despota Felipe V... la França alashores esclava prestá sos brasos per subjugarvos, pero la França Llibre vos aofereix en el dia los mateixos brasos per reintegrarvos en vostres antichcs privilegis y restituirvos â vostre llibertat”. I afegeix més avall, per deixar ben aclarit que els exèrcits francesos portaran endavant la missió alliberadora encomanada per Robespierre i el Comitè de Salut Pública: “La soberania pues resideix essencialment en los Pobles, y tots los reys que reynan contra sa voluntat, son violadors de sa saberania y usurpadors de sos drets imprescrptibles”. La proclama acabava demanant la participació activa de tots els catalans en aquesta lluita antiborbònica, dient: “Viva la Llibertat, viva la Igualtat, viva la Germandat, vivan los Estats llibres, y vivan tots los bon patriots que prendran part á esta santa insurrecció”.
Tot plegat no vol dir que Miquel Sureda i Montaner, els protagonistes de La conspiració, creguin amb els ulls clucs en la propaganda escampada arreu pels comissaris enviats per Marat i Robespierre. Ni molt manco! Els revolucionaris catalans ja saben a la perfecció com han tractat i tracten els jacobins els diversos pobles i cultures sotmeses a l’estat francès, i sobretot amb el bocí de la nació ocupat per França. Ho saben i no confien gens en la hipotètica tasca “alliberadora” dels generals francesos malgrat les proclames que es publiquen sota la influència dels sectors més radicals de la Revolució Francesa. Una història, la de l´”internacionalisme revolucionari” de la Convenció, que finirà de seguida que caigui Robespierre i, a poc a poc, moltes de les consignes i decrets del 93 vagin quedant oblidats, quan no combatuts a mort pels nous governants. Uns governants que proven d´oblidar i fer oblidar sigui com sigui els aspectes més radicals de la Constitució i conquestes de 1793.
Hem volgut parlar d’aquella fantasmagòrica República Catalana de 1793 perquè ens ajuda a situar a la perfecció l’esperit dels protagonistes de La conspiració, els trets essencials que els ocupen: el món de la Il·lustració i de la Revolució Francesa que els alleten. Miquel Sureda de Montaner és un mallorquí provinent d´una vella nissaga aristocràtica que renuncia al seu origen de classe, als privilegis que li atorgaria la immillorable posició social que té, per tal d’esdevenir, tot abandonant terres i criats, un actiu impulsor del nou món que veuen sorgir a partir de l’ensorrament dels borbons i de la proclamació de la República.
Podeu fer les comandes a la vostra llibreria habitual o a l´Editorial Antinea
Correu electrònic: editorialantinea@gmail.com
Telèfon: 964-450085
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Turmeda | 14 Març, 2009 08:17 |
Una obra d'art, en aquest cas la novel·la, per a ser vàlida, per a recollir la palpitació del temps que vol descriure, ha de portar en els seus capítols, en els versos, la realitat sincera de l'home o la dona que li han donat vida. Les obres fetes per encàrrec, les històries escrites des d'una perspectiva solament tècnica, poden donar com a resultat un producte "consumible", un "objecte" que, sota l'aparença de la "perfecció tècnica" en el fons amaga una autèntica buidor de continguts. Imagín que alguns autors se senten a gust i que, fins i tot, poden gaudir de treballar enmig d'aquestes coordenades. N'he conegut més d'un. És una espècie abundosa dins les nostres lletres. (Miquel López Crespí)
Defalliment: una novel·la històrica
Potser seria oportú, ara que El Gall Editor, l'editorial que dirigeix amb tant d'encert Gracià Sánchez, acaba de publicar la meva novel·la Defalliment, recordar alguns fets en relació als llibres sobre Miquel Costa i Llobera que hi han influït. Una novel·la històrica, malgrat tot el contingut d'imaginació creadora que l'autor empra en la seva redacció, no surt de l'aire del cel. El treball d'investigació, d'estudi de l'època a novel·lar, d'aprofundiment en la biografia i fets protagonitzats pels personatges centrals de la novel·la, tot plegat, deia, és bàsic per a poder enllestir la feina amb un mínim de garanties. Ara que l'obra ja és al carrer i el lector es troba amb la novel·la acabada, potser és el moment d'oferir a aquest lector algunes indicacions que permetin aprofundir en la qüestió.
Crec que és una tasca imprescindible el coneixement i estudi de la situació històrica en tots els seus aspectes, siguin aquests culturals, polítics, econòmics, etcètera, si l'autor vol encertar en la realització del seu pla. Normalment els escriptors escrivim històries relacionades amb el nostre món, amb les idees i esdeveniments que més ens han impressionat. M'atreviria a dir que les novel·les, qualsevol creació literària mínimament seriosa i de qualitat, tan sols poden bastir-se des d'aquesta perspectiva. No basta solament l'acurada preparació anterior a l'inici de la redacció. Hi ha d'haver una forta relació, podríem dir-ne quasi existencial, entre el món de l'escriptor i el món descrit en la novel·la, l'obra de teatre o poemari. Mai no he cregut en la mentida literària, en el treball fred, d'especialista sense ànima ni sentiments. Una obra d'art, en aquest cas la novel·la, per a ser vàlida, per a recollir la palpitació del temps que vol descriure, ha de portar en els seus capítols, en els versos, la realitat sincera de l'home o la dona que li han donat vida. Les obres fetes per encàrrec, les històries escrites des d'una perspectiva solament tècnica, poden donar com a resultat un producte "consumible", un "objecte" que, sota l'aparença de la "perfecció tècnica" en el fons amaga una autèntica buidor de continguts. Imagín que alguns autors se senten a gust i que, fins i tot, poden gaudir de treballar enmig d'aquestes coordenades. N'he conegut més d'un. És una espècie abundosa dins les nostres lletres.
He de reconèixer que no és el meu cas. Una breu anàlisi de les meves darreres novel·les ho podria demostrar. Els especialistes en el fet literari que han estudiat la meva obra ho poden confirmar. Bastaria pensar en el cicle de novel·les damunt la guerra civil: L'Amagatall, Estiu de foc i Núria i la glòria dels vençuts. Aquestes obres no haurien estat possibles sense anys d'investigació de la història de la guerra civil. Però tampoc haurien pogut ser escrites, els mancaria alè, força vital, sinceritat creativa, sense els anys de lluita antifranquista de l'autor. La història de la família, amb el pare i l'oncle defensant les idees de República i justícia social, la meva militància en temps del franquisme, el mestratge i exemple de comportament cívic de tants antics antifeixistes que he conegut. Com escriure sense aquesta fonaments bàsics, primigenis? Tot plegat, és evident, conforma aquest meu món de novel·lista.
Defalliment, l'obra que acaba de publicar El Gall Editor, també forma part dels meus interessos creatius. Com en el cas de les novel·les que publicaren recentment Proa i Pagès Editors, El darrer hivern de Chopin i George Sand i Corambé: el dietari de George Sand, ens trobam, igual que a Defalliment, amb unes històries que fan referència als problemes de l'escriptor. Problemes de l'escriptor romàntic de mitjans segle XX, en el cas de George Sand; problemes de l'escriptor de començaments del segle XX, en el cas de Miquel Costa i Llobera. Una problemàtica, en molts d'aspectes, no gaire diferent a la que enfronta l'autor de finals del XX i començaments del XXI. Parlam, evidentment, de les relacions de l'escriptor amb la seva societat, amb els grups que hegemonitzen el poder o amb aquells sectors marginats, els que pateixen l'opressió nacional i social per part dels poderosos. La cruïlla històrica amb la qual sempre ensopega l'autor autèntic, l'home o dona sincers. El dilema que se plantejà a Sand, a Costa, a Flaubert... George Sand i Miquel Costa i Llobera saberen escollir una opció, no sense greus contradiccions internes. La primera decidí fer una literatura estretament lligada als problemes socials que sacsejaven la societat francesa de mitjans del segle XIX i reeixí en l'intent. El segon, Miquel Costa i Llobera , fill d'una terra sotmesa a poders aliens, dominada per l'imperi espanyol, decidí defensar una llengua maltractada i humiliada, el català. La lluita de Miquel Costa i Llobera, la història que he novel·lat a Defalliment, anà sempre enfocada dins aquesta línia de combat per a preservar la nostra cultura i senyes d'identitat nacional. Compromís autèntic, doncs, tant en George Sand com en el cas de Miquel Costa i Llobera.
No cal dir que ha estat aquest compromís amb el seu temps i circumstàncies històriques, la manca absoluta de passotisme o cinisme en tots dos escriptors, una de les coses que, possiblement, ha fet augmentar el meu interès vers la seva obra i les seves persones. L'origen, també, i sense cap mena de discussió, de les novel·les que comentam.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (26-XII-05)
Turmeda | 14 Març, 2009 07:44 |
(2 VÍDEOS) L'esmena al Decret Nadat que avui ha presentat UM al Parlament és un clar despropòsit i manca de compromís i responsabilitat per part d'Unió Mallorquina vers els acords del pacte de govern. Amb aquesta esmena, UM incompleix el compromís del pacte de no fer nous camps de golf amb oferta complementària, recollit a la Llei 4/2008, de 14 de maig, de mesures urgents per a un desenvolupament territorial sostenible a les Illes Balears, a la que aquest partit va donar suport. Aquesta Llei fixa, en el seu capítol II, unes determinacions aplicables als camps de golf, com a conseqüència de la derogació íntegra de la Llei 12/1988, de 17 de novembre.
UM NO RESPECTA NI LES LLEIS QUE APROVA NI LES INSTITUCIONS A LES QUE PERTANY
L'esmena al Decret Nadal presentat avui per UM per tal d'autoritzar des del Parlament el Camp de Golf de Son Baco, indueix a incomplir la normativa i tramitació legal d'aquests projectes, i significa una traició als acords del pacte de governabilitat i per tant al seu compromís amb la ciutadania.
UM NO RESPECTA NI LLEIS NI ACORDS: NI SENY NI PARAULA
L'esmena al Decret Nadat que avui ha presentat UM al Parlament és un clar despropòsit i manca de compromís i responsabilitat per part d'Unió Mallorquina vers els acords del pacte de govern. Amb aquesta esmena, UM incompleix el compromís del pacte de no fer nous camps de golf amb oferta complementària, recollit a la Llei 4/2008, de 14 de maig, de mesures urgents per a un desenvolupament territorial sostenible a les Illes Balears, a la que aquest partit va donar suport. Aquesta Llei fixa, en el seu capítol II, unes determinacions aplicables als camps de golf, com a conseqüència de la derogació íntegra de la Llei 12/1988, de 17 de novembre.
Aquest projecte de camp de Golf incompleix de forma flagrant el que es fixa en el capítol II, article 8, punt 4 de l'esmentada llei, que diu:
Les instal·lacions de camp de golf en cap cas no poden contemplar usos residencials, tret dels estrictament indispensables per al personal encarregat del seu manteniment o vigilància, ni en cap cas usos d’allotjament turístic en qualsevol de les modalitats previstes a la legislació reguladora.
EL DECRET NADAL: LA VERGONA DE L'URBANISME A LA CARTA
« | Març 2009 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | ||||||
2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 | 8 |
9 | 10 | 11 | 12 | 13 | 14 | 15 |
16 | 17 | 18 | 19 | 20 | 21 | 22 |
23 | 24 | 25 | 26 | 27 | 28 | 29 |
30 | 31 |