Turmeda | 09 Abril, 2009 15:55 |
La lluita per a la recuperació de la nostra memòria històrica.
Tota la premsa de les Illes ha informat, de forma destacada, dels actes republicans que s'han organitzat en diversos pobles. Diari de Balears publicava dia 15-IV-02 cròniques de Santa Maria del Camí i de Manacor. La publicació felanitxera Felanitx també s'ha fet ressò de l'important acte antifeixista i republicà organitzat pel "Col·lectiu Felanitx per la República". En el Diari de Balears, signat per Caterina Veny i sota el titular "Crit unànime per la República a l'acte d'homenatge pels morts a Son Coletes: centenars de persones dipositaren un clavell a la fossa comuna dels afusellats del 36" podíem llegir: "Un crit unànime va ressonar ahir entre les centenars de tombes del cementeri de Son Coletes a Manacor: un crit per a la República i un plor per a tots els republicans que morien afusellats en mans dels seus propis germans, però del bàndol franquista. Un passat negre que no deixà indiferents la multitud de persones que ahir migdia s'aplegaren davant la fossa comuna dels 900 republicans assassinats en el cementeri de Son Coletes durant la Guerra Civil. L'acte emotiu, que se celebra des de fa 19 anys, va servir per reafirmar la memòria col·lectiva envers totes aquelles persones que moriren per la llibertat, però també fou un clam de solidaritat contra l'opressió que pateixen alguns pobles en l'actualitat.
'Un any més, l'acte de Son Coletes no ha comptat amb el suport de l'Ajuntament de Manacor i en aquest sentit, foren molts els que criticaren 'l'oblit institucional'. Tanmateix, molts polítics d'esquera hi foren presents".
A Santa Maria de Camí va ser el grup "Ales" qui s'encarregà -com ja fa molts d'anys- de l'organització. Sota un titular que deia "Santa Maria recorda les víctimes afusellades pel règim franquista" C. Moreno deia: "Una cinquantena de persones es reuniren al cementeri del poble per recordar els santamariers Miquel Cabot, Josep Santandreu, Joan Tramulles, Bartomeu Canyelles i Antoni Oliver. També es recordà la figura de Joan Alemany que fou batle de Búger durant la República i fou torturat i assassinat a Santa Maria".
A Felanitx va ser el "Col·lectiu Felanitx per la República" qui organitzà un important acte d'afirmació republicana i antifeixista. Després de casi un quart de segle de desmobilització popular a conseqüència dels pactes de la transició amb el franquisme reciclat (pactes de PCE, PSOE, CIU i PNB abandonant la lluita per la República, el socialisme i l'autodeterminació de les nacions oprimides per l'Estat centralista espanyol) el poble comença a recuperar la seva memòria històrica i demana responsabilitats polítiques als partits que s'oferiren al poder pel plat de llenties d'una poltrona institucional i un bon sou a final de mes.
Com hem explicat una mica més amunt, a les Illes (i altres indrets de la nostra nació i de l'Estat) augmenten els actes republicans.
Un dels actes més emotius que s'han fet aquest catorze d'abril ha estat el que tengué lloc a Felanitx organitzat pel Col·lectiu Felanitx per la República. Els actes republicans s'iniciaren en la tarda del 13 d'abril en la Casa de Cultura amb la presentació del llibre i el CD d'Aina Adrover i Joan Cabot editat per "Res Pública Edicions" Felanitx 1931-1939: guerra i repressió.
L'escriptor Joan Pla parlà de l'important obra artística del seu pare, el professor republicà de l'Institut de Felanitx Joan Pla i Balbastre, represaliat pel feixisme. L'any 1936, en el camp de concentració de Son Catlar (Campos) Joan Pla i Balbastre va dibuixar de forma magistral alguns presos del temps de la guerra fent així una aportació cabdal a l'art mallorquí. La Casa de Cultura de Felanitx oferia una extensa mostra d'aquests històrics retrats del nostre insigne artista.
Posteriorment i en el restaurant Son Colom actuà el combatiu grup musical Al Mayurqa A les 21.30 h.
Com diu la popular publicació Felanitx en un article titulat "Diada republicana a Felanitx": "El Sopar per la República", a Son Colom, comptà amb l'assistència de 180 persones. L'acte d'Homenatge als presoners republicans, iniciat en la sobretaula, començà amb la interpretació de l'himne de Riego a càrrec del gaiter Ignasi Alonso, i amb la lectura d'un tect (llegit per Aina Adrover) sobre els centres de reclusió franquistes, viscuts des de l'experiència personal dels presos felanitxers. Tot seguit intervingué Joan Cabot, que demanà als regidors de l'Ajuntament de Felanitx que treballin per assignar els noms de Pere Antoni Reus i Joanot Colom a diverses vies de Felanitx; que la ronda del creuer "Balears", a Porto Colom, passi a anomenar-se ronda de les Illes Balears; que acullin la proposta de batiar la futura escoleta de Felanitx amb el nom de Pere Oliver Domenge; que dediquin alguns carrers del futur polígon industrial de la ciutat a indrets dels països de parla catalana, i que una plaça o rotonda central d'aquest nou espai rebi el nom de 'Països Catalans'; i, finalment, que el nom de la plaça d'Espanya sigui sunstituït pel de plaça de les Palmeres".
Un dels moments més emotius de la nit consistí en la intervenció de diversos presos antifeixistes i de familiars de represaliats per la dictadura franquista. Els combatents de la lluita per la llibertat i contra el feixisme recordaren els sofriments del nostre poble en mans dels botxins de la dreta.
Com diu l'article del Felanitx: "Seguidament varen intervenir els presoners republicans Gabriel Riera i Llorenç Noguera; Llorenç Massuti, fill del regidor pres Pere Massuti; Joan Mir, familiar del regidor felanitxer, també pres, Joan Obrador; Cecil Buele, diputat del PSM al Parlament Balear, i Josep Valero, membre de la direcció balear d'Esquerra Unida, adreçaren unes paraules als presents. L'exbatle de Felanitx, Miquel Riera, també adreçà unes paraules als assistents i agraí la tasca que du a terme el 'Col·lectiu Felanitx per la República'. Finalment, l'escriptor Miquel López Crespí parlà i acabà la seva intervenció amb la lectura d'un poema".
En aquest acte d'afirmació republicana poguérem veure nombrosos càrrecs i militants de diverses organitzacions d'esquerres. Com ja hem dit hi havia el diputat Cecili Buele i la seva companya Bel Rosselló. Però també hi eren presents la regidora de cultura de Felanitx Miquela Vidal, Magdalena Nebot, Antoni Llompart i membres de les agrupacions de Campos, Felanitx, Palma i Porreres. També hi havia militants i dirigents d'Esquerra Unida, PSOE i ERC. Josep Serra d'ERC, l'escriptor Albert Herranz, el conegut militant independentista Macia Manera, el director de la revista nacionalista L'Estel Mateu Joan Florit...
Del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Ciutat de Mallorca, Edicions Cort, 2003) Pàgs. 198-200)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Memòria cronològica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)
Turmeda | 09 Abril, 2009 07:21 |
(4 vídeos) Parlava amb la dona, na Carmen, abans d'anar a dormir. Ens demanàvem quina diferència podia existir, en l'actualitat, entre dretes i esquerres, entre el principal partit de l'oposició i nosaltres. És evident que som un matrimoni actual que ja no creu en aquestes ximpleries de dretes i esquerres -herència del segle XIX-. Però no deixa de ser un motiu de preocupació per a un dirigent de la meva categoria. Dins l'anarquia que representen unes eleccions -un ritus que cal complir amb la xurma per a tenir-la satisfeta i amb la il.lusió que pot canviar de governants-, hi ha sectors populars que encara pensen té un significat la bandera roja, anar sense corbata als mítings, aixecar el puny com fa tan sovint el company Verstringe.
Les falses memòries de Felipe González (X) – Verstringe, Pablo Iglesias, l’OTAN, el problema de l’habitatge...
Parlava amb la dona, na Carmen, abans d'anar a dormir. Ens demanàvem quina diferència podia existir, en l'actualitat, entre dretes i esquerres, entre el principal partit de l'oposició i nosaltres. És evident que som un matrimoni actual que ja no creu en aquestes ximpleries de dretes i esquerres -herència del segle XIX-. Però no deixa de ser un motiu de preocupació per a un dirigent de la meva categoria. Dins l'anarquia que representen unes eleccions -un ritus que cal complir amb la xurma per a tenir-la satisfeta i amb la il.lusió que pot canviar de governants-, hi ha sectors populars que encara pensen té un significat la bandera roja, anar sense corbata als mítings, aixecar el puny com fa tan sovint el company Verstringe. Na Carmen pensa que en un passat recent ens votaven els sectors més marginals de la població: treballadors, aturats, tronats que pensaven -il.lusòriament!- que faríem unes lleis favorables als avalotadors i contràries als interessos de la gran banca. Hi estic d'acord. Potser els sectors incultes de la població encara ens situen dins un ventall ideològic inexistent: els hereus del socialisme, els descendents de Pablo Iglesias. Hem lluitat i lluitarem per a desfer-nos de qualsevol connotació radical. No podríem continuar guanyant eleccions si els ciutadans moderats encara creguessin que la bandera roja o les sigles representen res actualment. Na Carmen s'ha adormit preocupada per aquesta possible contradicció: la nostra antiga història, el lloc concret d'on procedim i la renovació de la política que hem portat a terme i que ens permet ser el partit de tothom. Crec que, en tots aquests anys de govern, el meu discurs i la meva pràctica, exemplar, en la governació de l'Estat, han ajudat a desfer mites, velles herències del passat, antigues connotacions que ja no serveixen de res en una societat desenvolupada. Em puc vanar de no haver cedit mai a les pressions de la xurma popular. Ni quan la vaga general del 14-D, ni quan la campanya de l'OTAN o contra l'entrada d'Espanya en el Mercat Comú, no vaig cedir a les pressions insolidàries i gremials, antisocials en definitiva, de sindicats o grups anàrquics de les masses incultes. Són tretze anys de menar el timó de la nau amb pols ferm, i ningú, mai, no m'ha desviat de l'objectiu essencial que guia la meva genial tasca de governació. Avui dia, els sectors productius -és a dir, la patronal, els empresaris- no poden modernitzar les fàbriques si no disposen d'uns elements bàsics per a una racionalització de la producció: abaratir el cost de la mà d'obra, facilitar l'acomiadament constant del personal, reduir plantilles, obtenir ajuts de l'Estat per a renovar l'utillatge industrial, posar entrebancs a la incontrolada acció dels piquets de vaguistes que dificulten el desenvolupament normal de les activitats econòmiques. Li ho explicava a na Carmen, abans de dormir. I ella, com de costum, m'ha donat la raó. En efecte. No recordava que mai hagués cedit a les actituds sectàries dels quatre folls que dirigeixen CC.OO, UGT i altres grups de pressió que cal controlar. És urgent actualitzar molt més la legislació laboral. Hem de recordar que, quan nosaltres arribàrem al poder, encara hi havia una multitud de lleis heretades de la dictadura que impedien una natural incorporació a Europa: el periclitat concepte que tot treballador, al cap de tres mesos d'estar a una empresa, havia de ser admès en plantilla; l'assegurança obligatòria del personal; el dret a un habitatge digne, a l'ensenyament i a la sanitat gratuïts... Li deia a na Carmen: quan pens en el caos que trobàrem en arribar al Govern! Ha estat veritablement una tasca de titans poder encaminar el país per les vies de la modernitat, aconseguir que ens admetessin a l'OTAN i a la Comunitat Econòmica Europea. Mai, en la història d'Espanya, un Govern havia fet tant per treure els seus conciutadans de l'endarreriment històric que patíem. S'ha adormit donant-me la raó. Quina dona més brillant, na Carmen!
El problema de l'habitatge tampoc no em deixa descansar. És un dels trencaclosques del país que hem de resoldre amb urgència en l'actual legislatura. Els propietaris tenen raó: és injust que molts llogaters paguin uns preus tan ridículs pels pisos i locals que ocupen. És com si hagués desaparegut el dret sagrat de la propietat, com si fos paper banyat l'herència, tot el dret romà que ha conformat la llibertat occidental. Si gratam, si analitzam d'on vénen, les injustícies socials que ens envolten, quin n'és l'origen real, trobarem, arreu, el signe funest de la dictadura franquista, la seva palesa falta de respecte pels interessos genuïns de la població, i, en aquest cas concret, els drets intocables dels hisendats. Fou a les acaballes de les hostilitats del 36-39, en el començament de la postguerra, quan, per a fer creure als estadants que el conflicte no havia estat dels rics contra els desposseïts, els sectors antinacionals de Falange manaren a Franco firmar una llei que impedia treure al carrer els llogaters. I em deman... ¿qui era arrendatari en els anys quaranta i cinquanta? Doncs els vençuts, els rojos, la gent de mal viure que volgué la repartidora, expropiar els rics seguint les consignes de la Internacional Comunista. Ningú que hagués lluitat amb els senyors estava al carrer. Els amos eren estalviadors, honrats cristians de missa diària, propietaris de debò, posseïdors de terres i hisendes que no necessitaven cap llei que els protegís. Aquella fou una forma d'introduir el bolxevisme sota l'aparença de solidaritat amb els desvalguts. Quelcom d'inconcebible! La ciutadania patriòtica, l'església, l'exèrcit, la burgesia industrial i els terratinents, guanyen una guerra contra el comunisme i, en lloc de ser conseqüents amb la victòria contra els ateus, van i decreten aquests atemptats contra el sagrat dret de propietat. Que un senyor no pugui treure, quan vulgui, els inquilins! Que no pugui apujar el preu dels lloguers en voler! Que, per fer respectar els seus drets, hagi de recórrer als tribunals, als advocats, a processos i accions judicials que mai no acaben, havent de gastar una fortuna, els diners, en accions que el poden arruïnar. He de confessar, i no estic gens empegueït de dir-ho, que sovint no puc dormir pensant en la tragèdia que pateixen els propietaris de cases i finques espanyols. Imaginau una pobra vídua, una doneta de classe mitjana, una senyora delicada, cristiana, provinent de la burgesia, que mai no ha fet feina, que sempre -per sort! ha pogut viure de rendes i que en morir el seu home es veu en la terrible necessitat de subsistir tan sols dels lloguers que té en herència. Quina tragèdia, veure, sentir, com cada dia augmenta el preu de les coses, els jornals que ha de pagar als jardiners i servei dels seus casalots; com, a la botiga, s'apugen els queviures, el preu de les vacunes dels cans, i, sovint, criades i xofer li demanen augment de sou -influïts pels sindicats marxistes-. Aquella dona plora, sap que no pot apujar com voldria el preu de la seva única riquesa. Es veu obligada a prescindir de la cuinera, a vendre alguns dels xalets que té prop de mar per a poder pagar els sous injustos que li demana el servei. Té por de no poder menjar. Pateix en constatar com els fills dels llogaters, pagant tan poc, poden enviar els fills a estudiar a Madrid, Barcelona o Saragossa. Com els pobres, la xurma d'ahir, els vençuts, gràcies a haver ocupat un dels seus pisos, poden anar amb cotxe, tenir televisió, carregar els carros als hípers cada dissabte. I ella, essent l'autèntica propietària, vídua de general, d'honrat funcionari estatal, amb les escriptures correctament firmades i segellades; havent satisfet a Hisenda tots els drets que pertoquen; essent qui liquida els rebuts de la contribució, la que manté, amb els seus migrats ingressos, la finca llogada en condicions d'habitabilitat; ha de reduir el seu nivell de vida. La dona plora en la nit en veure com la insulten, la maltracten. Com, encara que els ha donat casa, li diuen "paràsit, lladre, la denunciarem si no ens adoba les goteres". Ben cert que semblant situació d'injustícia no pot continuar. No pot ser que jo no pugui dormir pensant en tanta barbaritat heretada del passat. És pur tercermundisme, existència d'endarrerida república caribenya! Els aprofitats, els ganduls i delinqüents, vivint com senyors, i els amos, en el carrer, sense poder fer efectives llurs escriptures, el dret de propietat! Amb urgència, sense esperar un sol mes, hem de derogar l'antiga i obsoleta legislació. Fer noves lleis que permetin treure els inquilins al carrer en vint-i-quatre hores, de seguida que no paguin l'estipulat al contracte. La llei ha de ser executiva, sense contemplacions per tota aquesta munió de gent sense cor que s'ha aprofitat durant tants d'anys de quelcom que no li corresponia: pisos barats, locals de renda modesta, cases que, convertides en solars per a fer-ne finques noves, ara valdrien una milionada. Ben cert que, aviat, tan terribles injustícies seran solucionades.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
« | Abril 2009 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | ||
6 | 7 | 8 | 9 | 10 | 11 | 12 |
13 | 14 | 15 | 16 | 17 | 18 | 19 |
20 | 21 | 22 | 23 | 24 | 25 | 26 |
27 | 28 | 29 | 30 |