Literatura catalana contemporània

Les falses memòries de Felipe González (XVII) - Blog de l'escriptor López Crespí

Turmeda | 14 Maig, 2009 08:54 | facebook.com

Quants d'antics "secretaris generals" no tenim col.locats de pixatinters als ajuntaments, en el darrer racó de l'escalafó... i encara ens donen les gràcies per haver-los salvat de la misèria. D'escòria agraïda, sí que ho són. No ho puc negar. I quedi ben clar que, si llur penediment és sincer, jo faré sempre el possible per donar-los una mà. Encara ens poden ajudar a portar el vaixell endavant. Qui sap els problemes que ens esperen! I necessitam tots els ajuts possibles per a vèncer els enemics de la democràcia i la modernitat.


Les falses memòries de Felipe González (XVII)


Record que, quan vaig ésser elegit com a Secretari General del Partit, a part dels símbols del passat (sigles, bandera, les fotografies de Pablo Iglesies a les seus), romanien dins les nostres fileres multitud de companys terriblement errats. Faltava la meva mà, en certa mesura providencial, per a aclarir quina era la missió del guiatge polític dins una societat moderna, a les acaballes del segle XX. Solucionar radicalment el problema del marxisme i d'un desfasat republicanisme fou una tasca senzilla. En el Congrés del 79 vaig dimitir i, en veure's sols, orfes de pare, podríem dir, vengueren de seguida a plorar-me, a suplicar-me que tornàs a la direcció. És evident que la meva dimissió només era un gest per a atemorir-los. Cert que si haguessin mantengut les errades concepcions quant a la defensa del marxisme i la república federal, hagués dimitit de bon de veres. Jo ja sabia amb certesa que mai no podríem guanyar uns comicis sostenint aquestes idees. Ja en aquell temps -i d'això no fa tants d'anys!- es tractava de dirigir-nos a un sector de l'electorat centrista, homes i dones de la classe mitjana, l'administració heretada de la dictadura, rendistes, militars, l'església, professions lliberals, negociants que s'havien pogut enriquir amb el franquisme. El camí equivocat era el que propugnava una política adreçada solament als treballadors, miners, dones de la netetga, mestres amb poca qualificació, endarrerits en llur formació. Ja sabia que, de guanyar, hauríem de portar a terme una dura reconversió industrial que posaria en contra nostra tots aquests sectors de la xurma. Les nostres columnes, els fonaments bàsics, havien de ser no de sectors inestables, d'incerta existència, sinó, ben al contrari, el gruix de la massa que gaudia d'un ingressos segurs i d'una situació no amenaçada per les futures i ineludibles reestructuracions. No em vaig errar. Els tretze anys al capdavant del Govern ho confirmen. Segar l'herba sota els peus, primer d'UCD, i ara del PP o Convergència, ha estat sempre la tasca prioritària, el que ha servit per a enfortir les nostres fileres amb quadres dirigents de provada solvència professional.

La idea essencial que havíem de combatre a l'interior del partit -una vegada guanyades les batalles en contra del marxisme i el republicanisme federal- era l'antiquada concepció de la falsa igualtat que l'esquerra mundial duia aferrada a l'esquena com un pes que l'aixafava. "Llibertat, Igualtat, Fraternitat". Novament el 93. Robespierre. Victor Hugo. La guillotina a la plaça de la Revolució, a París. Fer creure al ramat que gaudíem de llibertat no era difícil. La legalització dels partits ho confirmava sense cap mena de dubte. Si, després, les diverses organitzacions revolucionàries no obtenien quotes de poder per manca de diners, per no haver sortit abastament als mitjans de comunicació, o a causa de la llei D'Hont, no era problema de l'executiu. El poble, sobirà, lliure, ho havia decidit així. A les primeres eleccions, l'esquerra revolucionària, els grups del tipus MC, OEC, PTE, ORT i altres candidatures extremistes, obtengueren en total -anant dividits als comicis- més d'un milió de vots. Sortosament no pogueren tenir cap diputat a causa de la llei D'Hont que prima agrupacions i coalicions majoritàries. La Llibertat, doncs, restava garantida a perpetuïtat, sense problemes. Les urnes no mentien. Els vots eren els vots. Si els contraris no sabien trobar formes d'unitat per a guanyar-nos, no era culpa nostra. Què hi podíem fer? Eren les regles del joc, una llei de convivència que calia respectar. En el camp de la premsa, la llibertat era també total... per a qui tingués els milions suficients per a muntar una empresa. Els aferrissats enemics del sistema tampoc no podien fer-hi res. La Constitució, aprovada per consens entre les forces nacionals reconegudes internacionalment, reconeixia la llibertat d'expressió. Qui tenia el finançament adequat, els milions que pertocava, podia muntar un diari, qualsevol empresa editorial. El PCE ho provà amb Mundo Obrero... i fracassà. Federico Melchor, el secretari de Carrillo, plorava desconsoladament. No podia entendre com la xurma s'estimava més les publicacions "capitalistes" o "de la burgesia" -era com els comunistes anomenaven la premsa lliure- que no la seva. A ningú no importaven uns diaris que només parlaven de qüestions socials o feien un seguiment continuat dels principals problemes laborals dels morts de fam. Ningú no volia llegir revistes dels extremistes. Amb la reforma del franquisme havíem garantit la independència de la premsa. No ens podien acusar de dictadors. Vencíem també políticament i ideològicament en aquest camp. Havien d'estar amb la boca callada. Alguns grups més radicals, del tipus OEC, deien encara a llurs migrats seguidors que la vertadera autonomia de la premsa era la que preconitzà Lenin a la Rússia soviètica: la incautació, per la força, de les empreses editorials dels rics per part dels treballadors. Els deixàvem parlar. Nosaltres teníem la llei i les armes. Que provassin d'ocupar El País o La Vanguardia! De seguida haguessin tengut un destacament de la Guàrdia Civil, i a la presó. Els teníem fermats de peus i mans! No podrien aixecar el cap en molts d'anys! Llibertat per a presentar-se als comicis, però sense un duro per a fer-hi una campanya electoral mínimament digna, que arribàs als electors. Llibertat d'opinar, d'escriure, és evident, així quedava reflectit a la Constitució; però sense una pesseta per a treure al carrer un diari. Ni un setmanari, no podien publicar! Restaven en llibertat per a estar en silenci, reunits dins dels seus locals. Quina jugada, Déu meu, quina jugada mestra! Podien continuar així, eternament, parlant de la revolució per a quatre parets, per als de sempre, sense que ningú no els pogués escoltar, saber llurs bufonesques posicions. I, de tant en tant, si ho demanaven amb humilitat, nosaltres, per misericòrdia, demostrant al poble que no existien entrebancs per a participar en el procés d'elecció de diputats, els concedíem un parell de minuts a altes hores de la nit, quan tothom dormia. En efecte... havien sortit per televisió! No podien dir que els negàvem la presència als grans mitjans de comunicació! I, a les reunions internes, fèiem la gran riallada, en veure com havien caigut en la trampa. Mai no pogueren treure cap diputat. Acabaren per cansar-se i molts d'aquests partits extremistes plegaren o vingueren a demanar-nos perdó per a obtenir l'almoina d'algun lloc a l'administració. Quants d'antics "secretaris generals" no tenim col.locats de pixatinters als ajuntaments, en el darrer racó de l'escalafó... i encara ens donen les gràcies per haver-los salvat de la misèria. D'escòria agraïda, sí que ho són. No ho puc negar. I quedi ben clar que, si llur penediment és sincer, jo faré sempre el possible per donar-los una mà. Encara ens poden ajudar a portar el vaixell endavant. Qui sap els problemes que ens esperen! I necessitam tots els ajuts possibles per a vèncer els enemics de la democràcia i la modernitat.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Veus literàries de Mallorca - Els crepuscles més pàl·lids: Premi de Novel·la Alexandre Ballester 2009

Turmeda | 13 Maig, 2009 16:13 | facebook.com

La grisor de la societat franquista és descrita amb acurada precisió per l’escriptor Miquel López Crespí, guanyador, amb aquesta novel·la, del Premi de Narrativa Alexandre Ballester 2009. Una escriptura meticulosa, sense cap mena d’alambinat barroquisme formal, ens descriu els darrers dies de la guerra civil, la cruel repressió dels vencedors, la ferma resistència i la dignitat dels vençuts que, humiliats per sicaris i falangistes, serven, en les fondàries del cor, els ideals de justícia i llibertat pels quals han lluitat amb fermesa i decisió. (Nota editorial)



Última Hora de 13-V-09 informa de la propera publicació de la novel·la Els crepuscles més pàl·lids, Premi de Narrativa Alexandre Ballester 2009


Una apassionant història d’amor, densament lírica, en la Mallorca de 1940. L’arribada dels presoners republicans transforma la vida quotidiana d’un poble del pla i ens permet albirar com era la societat mallorquina abans del turisme. Sa Pobla sota el poder del nacional-catolicisme. La grisor de la societat franquista és descrita amb acurada precisió per l’escriptor Miquel López Crespí, guanyador, amb aquesta novel·la, del Premi de Narrativa Alexandre Ballester 2009. Una escriptura meticulosa, sense cap mena d’alambinat barroquisme formal, ens descriu els darrers dies de la guerra civil, la cruel repressió dels vencedors, la ferma resistència i la dignitat dels vençuts que, humiliats per sicaris i falangistes, serven, en les fondàries del cor, els ideals de justícia i llibertat pels quals han lluitat amb fermesa i decisió. (Nota editorial)


Els crepuscles més pàl·lids: Premi de Novel·la Alexandre Ballester 2009


Una apassionant història d’amor, densament lírica, en la Mallorca de 1940. L’arribada dels presoners republicans transforma la vida quotidiana d’un poble del pla i ens permet albirar com era la societat mallorquina abans del turisme. Sa Pobla sota el poder del nacional-catolicisme. La grisor de la societat franquista és descrita amb acurada precisió per l’escriptor Miquel López Crespí, guanyador, amb aquesta novel·la, del Premi de Narrativa Alexandre Ballester 2009. Una escriptura meticulosa, sense cap mena d’alambinat barroquisme formal, ens descriu els darrers dies de la guerra civil, la cruel repressió dels vencedors, la ferma resistència i la dignitat dels vençuts que, humiliats per sicaris i falangistes, serven, en les fondàries del cor, els ideals de justícia i llibertat pels quals han lluitat amb fermesa i decisió. Un llenguatge intens i planer ens descriu, amb destresa i una intensa capacitat de suggeriments, el panorama cultural i existencial d’una Mallorca cruelment oprimida pels vencedors. Una visió poètica, summament humana que, a través dels protagonistes –un combatent republicà-, una al·lota enamorada i el fill d’ambdós que, des de la distància dels anys rememora els fets, ens endinsa, com un esmolat ganivet, en els laberints de la història i els caminois d’una inoblidable experiència vivencial. La novel·la de Miquel López Crespí descriu amb lluminositat colpidora les extraordinàries litúrgies del fervorós amor entre aquest militar republicà represaliat pel franquisme i una al·lota mallorquina de família conservadora i acomodada que, rebel a la seva manera, vol fugir de l’opressió i manca de perspectives que ofereix el nacional-catolicisme i el falangisme regnant.

Els crepuscles més pàl·lids ens sorprèn per la vitalitat d’un llenguatge àgil, que empra tots els recursos de l’idioma per mostrar-nos la claror i les ombres d’una època incerta. Un precís domini de l’escriptura permet a l’autor descobrir-nos la fondària del nostre passat més recent, les més íntimes pulsacions d´una generació que lluità contra el franquisme i que va saber servar la bellesa i les esperances més humanes enmig de la brutalitat oficial i les cendres d’aquella societat glaçada per himnes i consignes. (Nota editorial)


Damià Pons, Melcior Comes, Alexandre Ballester i Lleonard Muntaner guardonen l'escriptor Miquel López Crespí amb el Premi de Novel·la Alexandre Ballester 2009


Miquel López Crespí: Premi de Narrativa Alexandre Ballester 2009 per la novel·la Els crepuscles més pàl·lids. L’escriptor ha estat guardonat per un jurat format per Damià Pons, Melcior Comes, Alexandre Ballester i Lleonard Muntaner. La novel·la serà publica per l’editor Lleonard Muntaner i presentada en el marc de les properes Festes de Sant Jaume de Sa Pobla.




Alexandre Ballester, Miquel López Crespí i el batle de sa Pobla Joan Comes pocs moments després del lliurament del premi de novel·la Alexandre Ballester 2009

Miquel López Crespí (Sa Pobla, Mallorca, 1946)


Miquel López Crespí (sa Pobla, Mallorca 1946) és novellista, autor teatral, poeta i assagista. L'any 1968 l'escriptor començà les seves collaboracions (especialment literàries) en els diaris de les Illes: Diario de Mallorca, Última Hora, El Mundo-El Día de Baleares, Diari de Balears... Durant molts d'anys portà la secció d'entrevistes del suplement de cultura del diari Última Hora i de la revista de l'Obra Cultural Balear El Mirall.



Els escriptors Lleonard Muntaner, Melcior Comes, Alexandre Ballester, Miquel López Crespí i Rafel Socies moments abans del lliurament del Premi de Novel·la Alexandre Ballester 2009

Miquel López Crespí ha guanyat diversos premis literaris de poesia, novella, contes, teatre i narrativa juvenil entre els quals podríem destacar: "Ciutat de Palma de Teatre 1974", "Ciutat de Palma de Narrativa" (1991), "Joanot Martorell" de narrativa (València), "Pompeu Fabra 1984", "Joan Santamaria 1989" (Barcelona), Premis Ciutat de València (de poesia i narrativa), Premi Especial Born de Teatre, Premi Teatre Principal-Consell Insular de Mallorca de Teatre, "Marià Vayreda" de narrativa (Girona), Premi de les Lletres 1987 (Mallorca), Premi de Narrativa "Miquel Àngel Riera", Premi Valldaura de novella (Barcelona), Premi de teatre "Carles Arniches" (Alacant), Principat d'Andorra (Grandalla) de Poesia, Premi de Literatura "Serra i Moret 1993" de la Generalitat de Catalunya, Premi de Poesia del Consell Insular d'Eivissa i Formentera, Premi de Literatura de l'Ateneu de Maó (Menorca), Premi Nacional de Literatura "Camilo José Cela", Premi de Poesia "Ibn Hazm 2003", Premi de Poesia Ciutat de Tarragona 2005...



Sa Pobla (23-IV-09): Parlament de l’escriptor Miquel López Crespí moments després d'haver guanyat el Premi de Novel·la Alexandre Ballester 2009

D'ençà començaments dels anys setanta ha publicat més de seixanta llibres de narrativa, poesia, teatre, memòries, novella i assaig entre els quals podríem destacar:; L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970 (memòries); L'amagatall (novella); Cultura i antifranquisme (assaig); Vida d'artista (narrativa); Històries del desencís (narrativa); La novel·la (novel·la); Punt final (poesia); No era això: memòria política de la transició (assaig); Acte Únic (teatre); El cadàver (teatre); Núria i la glòria dels vençuts (novella); Revolta (poesia); Estat d'excepció (novella); Breviari contra els servils (narrativa); Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (assaig); El darrer hivern de Chopin i George Sand (novel·la); Corambé: el dietari de George Sand (novel·la); Lletra de batalla (poesia); Els anys del desig més ardent (teatre); Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera (novel·la); Temps moderns: homenatge al cinema (poesia); Damunt l´altura. El poeta il·luminat (novel·la); El cant de la Sibil·la (poesia); Les ciutats imaginades (poesia); Naufragis lents (poesia); La conspiració (novel·la); Cultura i transició a Mallorca (assaig); Carrer de Blanquerna (teatre); Un viatge imaginari i altres narracions (contes); París 1793 (novel·la); i Espais secrets (poesia).

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Veus literàries de les Illes Balears - Blog de l'escriptor López Crespí

Turmeda | 13 Maig, 2009 10:30 | facebook.com

L'autor d'Estat d'excepció milita dins el pensament crític en època d'uniformització i de pensament únic. Reclama per a l'intellectual el compromís social que proclamava Sartre. Reivindica poder opinar políticament, i no precisament de manera "políticament correcta". No és estrany que algú hagi parlat d'un instint d'insubmissió, de revolta contra l'ordre establert, contra l'acceptació acrítica de la injustícia véngui d'on véngui. L'escriptor fa seva la història dels derrotats i dels heterotoxos de tots els temps.


Un article d’Antoni Mir. Presentació de la novel·la Estat d’excepció (Pagès Editors)


Miquel López Crespí: un escriptor mallorquí


Per Antoni Mir i Fullana, Expresident de l'Obra Cultural Balear (OCB)


Fa molts d'anys que conec Miquel López Crespí, amic i company de lluites en temps difícils: "érem joves, aleshores, i les nits eren molt llargues". Li agraesc que hagi pensat amb mi per parlar d'Estat d'excepció, un llibre autobiogràfic fins a l'intimisme i narrador d'esdeveniments històrics ben propers.


En Miquel és novellista, autor teatral i poeta amb més de vint poemaris publicats i guardonats arreu dels Països Catalans. L'autor d'Estat d'excepció començà l'any 1968 les seves collaboracions (especialment literàries) en la premsa de les Illes: Diario de Mallorca, Última Hora, Baleares, Cort... Membre de l'oposició antifranquista ha deixat constància d'aquesta lluita per la llibertat del nostre poble en nombrosos llibres i articles, especialment en el llibre de memòries L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970 i en les obres d'assaig Cultura i antifranquisme i No era això: memòria política de la transició.


Com ja sabeu, Miquel López Crespí, com a collaborador dels suplements de cultura dels diaris de les Illes, ha publicat centenars d'articles dedicats a la literatura i també a la història de Mallorca i del moviment obrer català i internacional. Entre 1996 i 1998 va publicar més de dos-cents articles referents a la història de Mallorca en el Diari de Balears. D'ençà 1999 ha escrit centenars d'articles en català en el diari El Mundo-El Día de Baleares.


Les meves paraules no poden ni volen ser les d'un crític literari, sinó les d'un lector que comparteix el compromís de l'autor amb una ètica civil que posa per damunt de tot la persona humana i, amb més raó, els desheretats de la història. Un lector a qui la vida ha duit a dedicar-se a la gestió cultural i a collaborar en la direcció de l'ONG de la llengua i la cultura per excellència a les nostres illes, l'Obra Cultural Balear, fundada per Francesc de B. Moll fa gairebé quaranta anys.


Val la pena recordar-ne els orígens, que Moll esmenta a les seves memòries. Ens hi diu que per a ell, l'any de la victòria no fou el 1939, anys al contrari, aquesta fou la data d'inici de la lluita per la recuperació de les coses més estimades. No, per a ell, l'any de la victòria fou el 1962, en què sortí publicat el darrer tom del Diccionari Català-Valencià-Balear, i assegurant així la conservació del tresor de l'idioma. Aleshores començava tota una altra tasca, "havia arribat l'hora de l'acció pública i comunitària", la més individual d'usar sempre i pertot arreu la llengua catalana, i la més collectiva d'associar-se per defensar la recuperació dels usos públics d'una llengua prohibida i postergada pel franquisme. Així que l'OCB neix amb una clara voluntat de compromís i fermesa en defensa de la llengua i la cultura, endinsa les seves arrels en els prohoms de la Renaixença, i en els precedents com l'Associació per la Cultura de Mallorca, i arriba als nostres dies amb un paper cívic capdavanter de lluita per la identitat i l'autogovern del poble de les Illes.


Des d'aquests compromís amb la nostra terra, compartit amb l'autor, em plau participar en aquesta presentació. Vull significat que Josep M. Llompart, l'home que va fer país i president de l'OCB des de 1976 a 1983, apareix esmentat diverses vegades al llibre com a referent literari i cívic de tota una etapa.


L'autor d'Estat d'excepció milita dins el pensament crític en època d'uniformització i de pensament únic. Reclama per a l'intellectual el compromís social que proclamava Sartre. Reivindica poder opinar políticament, i no precisament de manera "políticament correcta". No és estrany que algú hagi parlat d'un instint d'insubmissió, de revolta contra l'ordre establert, contra l'acceptació acrítica de la injustícia véngui d'on véngui. L'escriptor fa seva la història dels derrotats i dels heterotoxos de tots els temps.


Avui mateix he llegit el llibre dins l'avió, camí de Mallorca, i no he pogut evitar, en acabar el segon capítol, fixar-me en una idea referida al pacte de silenci de la transició pacífica del franquisme a la democràcia: "no era hora de servar la memòria dels herois, els militants desapareguts en dècades de forçada boca closa: era el moment de l'estreta de mà amb els vencedors. Res més no importava". A partir de prendre per a la seva ficció la realitat històrica, l'autor guerreja contra la ignorància, la desmemòria inconscient, la manipulació del passat.


Una actitud ben necessària, la de batallar contra la castració conscient de la memòria, posada d'actualitat per les més altes instàncies de l'Estat. Ha dit el Rei al discurs del Premio Cervantes "Nunca fue la nuestra lengua de imposición, sino de encuentro; a nadie se le obligó munca a hablar en castellano; fueron los puebloas más diversos quienes hicieron suyo por voluntat libérrima, el idioma de Cervantes". I la Ministra d'Educació y Cultura, responsable política en aquest cas del discurs reial, ha dit a El País que "habría que ver cuándo se ha prohibido hablar una lengua en España i con qué intensidad". Com no podia ser d'altra manera, l'OCB ha demanat una rectficació pública d'aquestes declaracions negacionistes i, en cas contrari, interposarà demanda judicial.


Però tornem a l'autor de sa Pobla. D'ençà començaments dels anys setanta Miquel López Crespí ha publicat més de quaranta llibres de narrativa, poesia, teatre, memòries, novella i assaig entre els quals podem destacar Crònica de la pesta (contes); Estiu de foc (novella); L'amagatall (novella); El cicle dels insectes (poesia); Històries del desencís (narrativa); La Ciutat del Sol (narrativa juvenil); Punt final (poesia); Acte Únic (teatre); Record de Praga (poesia); El cadàver (teatre); Núria i la glòria dels vençuts (novella); Revolta (poesia); Un violí en el crepuscle (poesia); Rituals (poesia); Estat d'excepció (novella); Un tango de Gardel en el gramòfon (narrativa) i La novella (novella).


En la novella Estat d'Excepció que acaba de publicar Pagès Editors, l'escriptor parla de son pare, de la guerra civil, dels assassinats de persones estimades ("les nits eren molt llargues..."), de la primera acció de resistència, de les lectures dels clàssics i dels marxistes, de la clandestinitat. I dels somnis que creixen, com deia Josep M. Llompart dels darrers anys del franquisme, que foren com una primavera civil, encara que després vendria el desencís. Cadascú de nosaltres hi podria afegir la seva vivència perquè l'autor ens parla del nostre temps.


En subratllaré una que de tan senzilla és una veritat absoluta: "ningú que no hagi militat en alguna d'aquelles heroiques i voluntarioses organitzacions clandestines no es pot imaginar el temps emprat en la lluita revolucionària". Una altra, treta del capítol 'Rondalles de sang', que de tant quotidiana és una proclamació de ganes de viure: "arreplegar quatre engrunes de felicitat, les nostres poques veritats inútils, aquell llunyà paisatge assolellat, les llunes clares. Respirar a fons sota les palmeres amb els ulls condormits de la son de viure tant". La militància política dels darrers anys del franquisme era així, una dedicació vital, apassionada, total i amb ideals.


Per a mi, i encara que ell mateix no ho sàpiga, traspua a través dels seus escrits l'ètica civil de Camus. L'actitud d'home rebel, de l'home que diu NO davant l'absurd de l'existència i que al mateix instant diu SÍ a la vida. La rebellió que 'es fa tant contra la mentida com contra l'opressió', que 'és profundament positiva, perquè revela el que ha de defensar sempre l'home', que 'és l'acte de l'home informat que posseeix la consciència dels seus drets' i que, com a evidència, 'treu l'individu de la seva soledat. És un lloc comú que funda en tots els homes el mateix valor. Jo em rebel, doncs (tots) som'.


L'autor d'Estat d'Excepció interpreta el món des d'una moral civil, un sistema de valors que posa per davant de tot la vida i la persona. No és casualitat, en conseqüència, que s'hi faci referència al conegut poema de Kavafis, Ítaca, aquell que musicà Lluís Llach i que ens ha acompanyat moltes hores del nostre viatge particular.


Que el desig de viure i de ser feliços amari la vida de tots nosaltres, i que ens puguem tornar a trobar sovint per compartir les experiències literàries d'un home rebel com el mallorquí i pobler Miquel López Crespí. Enhorabona, Miquel.


Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent

L'oposició antifranquista i les avantguardes culturals (i II)

Turmeda | 13 Maig, 2009 06:58 | facebook.com

Escriptors i artistes en la lluita contra la dictadura (i II).


La revista Cort: Carlos Meneses, Antoni Tarabini, Celestí Alomar, Jerónimo Blanco, Alexandre Ballester, P. Bonnín, Llorenç Capellà, F. Díaz de Castro, Andreu Ferret, Josep Melià, J. M. López Nadal, Jordi Solé Tura, Sebastià Verd, Jaume Santandreu, Tomeu Bennàssar, Gabriel Janer Manila, Margarida Capellà, Josep M. Llompart i un llarg etcètera.



Ciutat de Mallorca, hivern de 1967. Actuació del grup de mímica "Farsa". La mímica també servia per lluitar contra el feixisme. Pintura, nova cançó, literatura, escultura, teatre, mímica... els joves mallorquins empraven l'art per anar bastint els fonaments de la llibertat. (Fotografia de Miquel López Crespí)

La revista Cort, dirigida per l'escriptor i periodista Carlos Meneses, era una clariana de llibertat en les darreries del franquisme. Hi vaig col.laborar una llarga temporada i mai no hi vaig tenir cap problema, malgrat els "cappares" sabien que era militant de l'. Sovint els comunistes d'OEC hi publicàvem algun comunicat que -la majoria d'ocasions- havia estat rebutjat per la premsa oficial (els diaris oficials només consideraven "comunistes" els carrillistes partidaris de la reconciliació amb la burgesia i el feixisme). Entre molts d'altres col.laboradors record Antoni Tarabini, Celestí Alomar, Jerónimo Blanco, Alexandre Ballester, P. Bonnín, Llorenç Capellà, F. Díaz de Castro, Andreu Ferret, Josep Melià, J. M. López Nadal, Jordi Solé Tura, Sebastià Verd, Jaume Santandreu, Tomeu Bennàssar, Gabriel Janer Manila, Margarida Capellà, Josep M. Llompart i un llarg etcètera.


Manacor 1973. Un jurat en el qual hi havia Blai Bonet, Josep Melià, Antoni Serra, Guillem Díaz-Plaja i Manuel Vázquez Montalbán lliurava el Premi Ciutat de Manacor, un dels més prestigiosos d'aleshores a Miquel López Crespí per la seva obra La guerra just acaba de començar. L'obra, rupturista tant de forma com de contingut va ser segrestada pel TOP, el "Tribunal de Orden Público" franquista.

Mentrestant, continuaven les activitats contra la comercialització burgesa de l'art per part del grup Criada. El número 757 (pàg. 6) de Cort (corresponent a la setmana del 18 al 25 de juny de 1976) informava dels atacs (i posterior prohibició per part del delegat del Govern feixista) a l'exposició que el col.lectiu havia realitzat en el Col.legi d'Arquitectes de Catalunya i Balears (COACB), és a dir, en unes sales del Palau de Ca la Torre. A Cort informaven damunt la repressió franquista en contra de l'art i dels artistes: "'Criada 74'" son cuatro montajes que han sido efectuados todos ellos de manera colectiva por seis jóvenes autores de la isla -Àngel Muerza, Miquel Àngel Femenies, Carme Roig y Ramon Valentí- y que ya había sido presentada, también con problemas, en la ciudad de Alcúdia en el verano pasado". El franquisme aixecà acta notarial de "el insulto a las Fuerzas de Orden Público" que representava l'exposició. La intenció gens amagada dels agents de la repressió era empresonar els artistes. I ja érem a una data tan avançada de la transició com el juny de 1976! Les esperonejades del feixisme semblaven no finir mai!

En Damià Ferrà-Ponç, defensant els artistes represaliats, escrivia des de la seva secció (Cartas desde la colmena) una enèrgica protesta sota el títol "'Criada' y los fantasmas". De primer, en Damià feia una petita introducció recordant quina havia estat -i era encara!-, dins d'una societat de classes, la funció de l'art i els artistes. Escrivia: "El Arte ha sido durante siglos una simple decoración del poder. En el pasado, se confirió al artista la misión de contribuir a una imagen noble y elevada de quienes ejercían el control de la sociedad. La Historia ha dejado constancia de artistas que no se resignaron a su papel servil. El poder controlaba el mundo artístico y lo utilizaba, sin demasiados conflictos, para sus propios fines.


'La rebelión del artista moderno me parece un dato fundamental para comprender la cultura de nuestra época". Més endavant afegia: "El rechazo [de l'artista] a la subordinación ante el poder es un hecho común a todos los sectores de la cultura actual. Las torres de marfil, los paraísos individuales, se han desmoronado o desvanecido desde hace tiempo. La cultura ha tomado conciencia de sus responsabilidades. El Arte -como la Literatura, como la Ciencia...- ha arrinconado cada vez más sus servidumbres. Ha clausurado, por otra parte, ciertas ilusiones del purismo. El Arte como fín en sí mismo: una especie de religión estética y autocomplacida, se halla también en plena descomposición". En Damià pecava -tots hi pecàvem!- d'optimista en aquesta visió generalitzada de la "desfeta de l'art i cultura burgesos". Vist en perspectiva, ara comprenem que aquella llarga onada d'ofensiva anticapitalista en la lluita de classes cultural i ideològica només va fer que fregar l'exterior de la fortalesa blindada de l'enemic. Passats aquells anys de combat revolucionari en tots els fronts, les aigües tornaren al seu lloc i, com es pot constatar actualment, mai no havia estat tan brutal el poder omnímode dels marxants i els especuladors capitalistes damunt l'art i els artistes.

Però ara parlàvem d'aquells anys il.lusionats, de fondes esperances revolucionàries, del final de la dictadura. En Damià Ferrà-Ponç, en l'article que comentam, deixava constància per a la història de les darreres urpades del feixisme contra els artistes. Fent memòria, denunciant, escrivia: "En 1975 fueron retiradas -a los pocos minutos de haberse expuesto- de las calles de Alcúdia una figuras del grupo 'Criada'. Se habló de si representaban uniformes policíacos o seguidores del pintoreco Blas Piñar. Eran los tiempos de Carlos de Meer y el búnker local campaba a sus anchas. Los artistas se habían limitado a exponer una figura con uniforme nazi -en realidad el antisemita Streicher, ejecutado en Nuremberg- cuya cabeza había sido substituida por la de uno de los del grupo -Miquel A. Femenies- con casco de motociclista. La de civil era Bao Dai con corbata de franjas azules y rojas. Se habló de los colores de 'Fuerza Nueva', se olvidó que correspondían también a los del Barcelona C. F. ¿Cómo acusar a los artistas de utilizar uniformes policiacos y aludir al grupo político de Piñar?". En Damià acabava el seu escrint dient: "La exposición 'Criada' recientemente inaugurada en el Colegio de Arquitectos ha sido clausurada por orden gubernativa. La nota oficial justifica la medida a partir de dos obras: una alusiva a Franco y otra a los interrogatorios policiales".

Un poc més endavant serien Horacio Sapere, Páez Cervi, Ferrer Vicedo, N. Cacho Chacón i Marianne Cortés els que rebrien -aquesta vegada molt més violentes- els cadells del feixisme. Però d'aquests nous combats contra les concepcions burgeses i feixistes damunt l'art, en parlarem en el proper capítol. La lluita contra el feixisme, en aquest any de 1976, abraçava ja tots els camps de la lluita de classes (ni les galeries d'art podien romandre al marge de l'onada revolucionària que sacsejava l'Estat). Els dèbils partits d'esquerra d'aleshores, com de costum, portats per un obrerisme mal entès (i aquí també hi puc incloure el meu partit, l'OEC), creient que la lluita de classes tan sols consistia en demanar augment de sou i res pus, romania indiferent a tots aquests aspectes de la lluita en contra de la burgesia i el feixisme. A poc a poc anàrem constatant els pocs revolucionaris que hi havia de veritat dins de les nostres fileres!

Miquel López Crespí


L'antifranquisme cultural en els anys setanta.



Domingo Perelló, propietari de la Llibreria Logos i l'escriptor Miquel López Crespí a la plaça de Cort de Ciutat el Dia del Llibre de l'any 1973. Les llibreries L'Ull de Vidre, Logos i Tous esdevengueren avantguardes culturals de la lluita antifranquista a finals dels anys seixanta i començaments dels setanta.

La premsa informa aquestes dies de la deseparició de la històrica llibreria Logos. De cop i volta, sense que hi pogués fer res, el record dels anys que vaig compartir hores amb Domingo Perelló i tants i tants d’amics que hi compareixien a petar la conversa cultural i política, han tornat a la meva memòria. Parlam de començaments dels anys setanta. Jo havia acabat de guanyar el Premi Ciutat de Palma de Teatre. Érem a les acaballes de la dictadura. La societat mallorquina començava a despertar després de tants d'anys d'opressió, d'indiferència dels poders públics envers les necessitats més imperioses de la nostra terra. En Domingo Perelló, el propietari de Logos era un llibreter d'un tarannà i una categoria professional que ara seria difícil de trobar. Aquell mateix any (1973), en Josep Melià, en Blai Bonet, n'Antoni Serra i en Manuel Vázquez Montalbán m'havien concedit el premi de narrativa "Ciutat de Manacor" per un recull de contes titulat La Guerra just acaba de començar.



Coberta del llibre de narracions de Miquel López Crespí La guerra just acaba de començar.

En aquells anys que ara rememor la llibreria Logos es convertí -juntament amb la Tous-, en un dels caus ciutadans on tothom podia trobar el material marxista o anarquista que desitjava. Era una època en què les editorials catalanes i espanyoles ja editaven legalment algunes obres essencials dels clàssics del marxisme i la història del moviment obrer fins aleshores prohibides.


Per la llibreria venien a proveir-se de material "de combat" -tant individualment com per a les diverses organitzacions antifranquistes que començaven a funcionar- la gent que es movia per les catacumbes clandestines. Els llibres més venuts -per a muntar seminaris de formació marxista- eren, evidentment, els manuals de Marta Harneker, les obres de Lenin, Mao, Gramsci, Trostki i uns petits quaderns amb obres cabdals de Marx i Engels (Salari, preu i benefici, entre d'altres). "Fundamentos" ja havia editat les obres completes de Mao Zedong, i els maoistes les compraven a quilos. En Miquel Tugores, del PTE, quedava extasiat davant els llibres del revolucionari xinès, com espiritat, i les recomanava a tothom. A vegades, la Brigada Social hi compareixia a escorcollar, però dins la botiga tot el que teníem era completament legal. El truc que empràvem per a enganar els policies era tenir allò més compromès dins del cotxe, el qual deixàvem aparcat als carrers dels voltants de la plaça dels Patins. En Domingo, que tenia permís d'importació, aprofitava les seves comandes de llibres de text a l'estranger (normalment material d'idiomes per a col.legis i instituts) per a incloure, dins de la comanda, títols prohibits d'editorials sud-americanes o d'"Ebro", "Ruedo Ibérico" o l'Editorial "Progreso" de Moscou. Els llibres subversius ens arribaven mesclats amb les gramàtiques d'anglès o alemany, i de seguida l'amagàvem dins del cotxe. Quan compareixia un client que volia aquest material, jo els acompanyava al vehicle, i allà, d'amagat, miraven les novetats que havien arribat. N'Isidre Forteza, que ja pertanyia al Grup de Formació Marxista-Leninista (a punt d'unificar-se amb el MCE) era uns dels clients més habituals de la secció prohibida.



Activitats culturals de la Llibreria Logos organitzades per Domingo Perelló i Miquel López Crespí. Presentació de l'obra literària del Premi Nobel de Literatura Miguel Angel Asturias (primer a l'esquerra). Miquel López Crespí és el tercer per la dreta.

Malgrat certa fama d'esquerrà radical, la gent d'en Carrillo encara provava de captar-me (com més endavant, en els anys que vaig dirigir amb Francisca Bosch a l'Ateneu Popular "Aurora Picornell", ella mateixa em confessà). En Miquel Miravet, un fiscal afiliat al PCE molt famós aleshores entre l'oposició al règim, muntà un seminari especial a casa seva per a convèncer-me de la bondat de la política carrillista de reconciliació amb els franquistes moderats. Però les provatures d'incorporar-me al PCE per part d'en Miquel Miravet no reeixiren.


Per la llibreria compareixien també nombrosos amics més o manco relacionats amb la lluita per la democràcia. En Xim Rada, futur director del Diari de Mallorca, n'era client habitual. Ens entenguérem, i un dia (ja havia llegit alguna de les meves col.laboracions literàries a Ultima Hora), em convidà a escriure al suplement de cultura del diari on treballava. Fou aleshores quan vaig conèixer en Paco Monge, un home curiós i intel.ligent que portava de cap el PCE amb els seus articles damunt aspectes amagats de la història del moviment obrer. En Paco Monge escandalitzava el reformisme parlant del POUM i d'Andreu Nin, els clàssics de l'anarquisme, la revolució cultural xinesa, de l'afer de Kronstadt, del maig del 68, les purgues estalinistes i molts d'altres temes conflictius. A les pàgines de cultura del Diario de Mallorca hi col.laboraven aleshores personatges de molta anomenada dins el món cultural illenc. Començant per Francesc de B. Moll, el llistat s'estenia per Damià Huguet, Tòfol Serra, Paco Monge, Jaume Vidal Alcover, Gabriel Janer Manila, Miquel López Crespí, Pep Albertí, el mateix Xim Rada, Carlos Meneses... Jo era tan jove i il.lús que em pensava que aquella secció podia ser un front més de la lluita cultural contra la dictadura. Vés a saber, per ventura sí que ho era! Vaig escriure damunt Proudhon, Jules Vallès, els situacionistes francesos, els futuristes russos, el poeta Maiakovski, Brecht, Lukács, Gramsci, Della Volpe, Fromm, Castilla del Pino, Celine, Jean-Paul Sartre, Reich. Aleshores, després del maig del 68, estava de moda el freudo-marxisme i alguns pensadors "heretges" com Marcuse o el mateix Wilhelm Reich. La meva dèria era, com de costum, el necessari compromís de l'intel.lectual amb la societat. No podia entendre, en plena lluita per la llibertat, l'existència de l'escriptor fora del combat per una societat més justa.


A la llibreria -copiant una mica el que es feia a la Tous- portàrem també escriptors coneguts. Record, per la influència que va exercir en les meves concepcions polítiques i literàries, la visita de Miguel Ángel Asturias. Asturias, com a la nostra terra Llompart, Espriu o Estellés, Pedrolo o M. Aurèlia Campmany, era l'exemple viu d'escriptor compromès amb un tipus de literatura de qualitat i revolucionària. El professor Fernández Díaz de Castro, client assidu, també combregava amb les concepcions del fet literari i polític que va exposar Miguel Ángel Asturias.


Entre els molts estudiants i personatges de la resistència antifranquista que aleshores compareixien per la Llibreria Logos on jo treballava, hi havia (com he explicat en el començament d'aquests dos articles) en Miquel Àngel Riera (el fill del malaguanyat pintor Ignasi Riera) i n'Isidre Forteza, que més endavant seria representat del MCI en les fantasmals i inoperants reunions de l'Assemblea Democràtica de Mallorca. Amb en Miquel Àngel Riera manteníem un interessant intercanvi de material subversiu (revistes, premsa revolucionària, clàssics del pensament social d'arreu del món...). La majoria dels sectors juvenils dels grups marxistes en formació compareixien per casa meva a demanar-me llibres. Sembla que s'havia estès per Ciutat la "fama" de la meva biblioteca, i sempre tenia gent trucant el timbre. Com dic, amb els estudiants del grup de Miquel Àngel Riera (alguns formarien part, més endavant del Grup de Formació Marxista-Leninista i del Moviment Comunista de les Illes) teníem molt bones relacions.


Amb la desaparició de llibreria Logos desapareix un dels indrets que han condicionat la nostra existència d’una manera positiva.


Miquel López Crespí

L'oposició antifranquista i les avantguardes culturals (I)

Turmeda | 12 Maig, 2009 06:13 | facebook.com

Escriptors i artistes en la lluita contra la dictadura.



Roda de premsa clandestina dels comunistes de les Illes (OICE) quan encara no havien canviat les sigles a OEC. D'esquerra a dreta: Jaume Obrador, Miquel López Crespí i Josep Capó. L'escriptor Miquel López Crespí, avantguarda en la literatura mallorquina pertanyia igualment a l'avantguarda de la lluita contra el feixisme d'ençà començaments dels anys seixanta.

Pel desembre de 1976 alguns membres de la direcció d'OEC érem a la presó de Ciutat: Josep Capó, Jaume Obrador i jo mateix. Per part del MCI hi havia n'Isidre Forteza; pel PORE, en Ramon Molina de Dios, na M. Dolors Montero. Hi eren també altres companys empresonats a ran de la manifestació del 12 de novembre. Record en Pere Ortega, n'Antoni López López, na M. del Carme Giménez Ruiz, en Manuel Carrillo...

El 20 de Desembre de 1976 el grup Criada repartia un comunicat de solidaritat amb nosaltres. Era una de les primeres vegades en la història de la plàstica mallorquina que un grup col.lectiu d'artistes s'implicava tan directament en la lluita activa contra el feixisme. El full deia textualment:

"CAMPANYA SOLIDARITAT SANCIONATS I EMPRESONATS
"Comunicat 'CRIADA': 'CRIADA', que S'OPOSA AL CAPITALISME, s'oposa també a qualsevol forma que empri aquest sistema per a explotar l'home. S'oposa, per tant, al muntatge galeria-geni i a les implicacions comercials que comporta. 'CRIADA' participa en aquesta mostra perque l'acció, encara que desenvolupada en un marc essencialment capitalista, té com a finalitat el suport als qui lluitaren per la llibertat en les jornades de mobilització pacifica del 12 de novembre".


L'obra de Miquel López Crespí Autòpsia a la matinada guanyà el Premi de Teatre Ciutat de Palma 1974. L'obra d'avantguarda de Miquel López Crespí serví per anar consolidant el teatre mallorquí modern, tasca que havien portat endavant Alexandre Ballester i Joan Soler Antich entre molts d'altres autors teatrals.

La lluita cultural antifeixista i anticapitalista arribava també al camp de la plàstica. El grup que va treballar més dins d'aquesta línia fou precisament CRIADA. Aquest col.lectiu recull moltes de les experiències anteriors de la mostra d'Art pobra (Katy Bonnín, Tinus Castanyer, Miquel Àngel Femenies i Gabriel Noguera, entre d'altres). Es tractava de lluitar contra la pastisseria del paisatgisme i els esfereïdors quadres de plàtans i pomes i flors que embrutaven, d'ençà del final de la guerra civil, els ulls dels mallorquins. ¿Hi havia res de millor, per a amagar la sang dels tres mils assassinats pel nacionalcatolicisme feixista, que un paisatge d'una idil.líca cala, o unes flors dins d'una gerra? La pintura, la literatura, el teatre, la poesia, havien servit durant quasi quaranta anys per ajudar a fer tranquil.lament la migdiada als assassins i especuladors. Ara es volia acabar amb aquesta migdiada, amb l'"art" com a decoració de menjadors de nou-rics, oficines bancàries, xalets de multimilionaris... Es criticava ferotgement el mercantilisme del podrit món de l'art burgès. La conversió de l'obra d'art en simple mercaderia. És a dir, el quadre, l'escultura, com a objecte d'especulació i forma d'obtenir plusvàlues. Aquesta primera exposició és va fer el mes d'octubre de l'any 1971 en els baixos de la llibreria Tous.

Abans de la protesta de l'Art pobra, dels artistes que s'agruparen al voltant d'Ensenya 1 i de Criada, hi hagué igualment les experimentacions de Tago, fundat l'any 1959 i que estava compost per Miquel Morell, Caty Juan, Rafel Jaume, Manuel Picó, Fraver, Vélez, Joan Palanqués, Joan Gibert, Rivera Bagur, Pere Quetglas, Francisco Carreño, Merche Sofia Pintó, Juan Garcés, Teresa Heydel... Hem parlat sovint amb l'amic Miquel Morell de la protesta artística que significà en el seu temps el grup Tago (i més endavant el grup Bes). Pens que molts dels dibuixos i escultures de Miquel Morell (especialment les seves "escultures" amb filferro) s'avancen -potser d'una manera inconscient, car no ho teoritzaren- en molts dels plantejaments dels components de la mostra d'Art pobra, Ensenya 1 i, fins i tot, Criada.

La primera mostra d'Ensenya 1 tengué lloc del sis al trenta-u d'agost de 1973 a la Galeria 4 Gats de Ciutat. Hi participaven Tomeu Cabot, Ramon Canet, Sara Gibert, Marcelino Grandes, Gerard Mates (del qual ja hem parlat en un capítol anterior), Miquel Àngel Femenies, Andreu Terrades i Steva Terrades. Com explica Mª José Coromines en el catàleg Aproximació a l'avantguarda a Mallorca (pàg. 24): "La idea comuna, tant del galerista Ferran Cano com dels artistes participants a la mostra, era sens dubte el rebuig a les característiques tradicionals de plantejament i funcionament d'una galeria comercial".

Però, dins aquesta trinxera de lluita cultural antisistema, el col.lectiu que més renou armà a les darreries del feixisme va ser, sens dubte, el grup d'artistes que s'uniren sota el nom de Criada. En l'opuscle abans esmentat (Aproximació a l'avantguarda...), Coromines n'explica l'origen (pàgs. 24-25): "El 1974, un any més tard que l'exposició als 4 Gats, coincideix en el fet que molts dels artistes d'una mateixa generació anaven a classe de dibuix de nu a la Reial Acadèmia de Sant Sebastià del carrer de l'Almudaina, on familiarment es deia Ca n'Oleo, un lloc on també anava a dibuixar el veterà Casimiro Tarrassó, quan passava llargues temporades a Mallorca. A la sortida de classe, molts d'aquests artistes es reunien al bar Moderno de la plaça de Santa Eulàlia, on feien tertúlies molt animades en les quals es parlava, sobretot, del sentit que tenia l'art establert. Es parlava contra aquest art i contra els certàmens que es realitzaven i que significaven la continuïtat d'aquesta manera d'art, i vers la qual tots se sentien identificats en una postura contrària". En la primera exposició del grup Criada (a la Llibreria Tous) hi participaren: Katy Bonnin, Bartomeu Cabot, Josep Canyelles, Tinus Castañer, Miquel Àngel Femenies, Àngel Muerza, Lleonard Muntaner, Carme Roig, Vicente Torres i Miquel Trias.

Miquel López Crespí


La pintura de Gabriel Noguera em descobreix un home eternament jove, aferrat a les més agosarades experimentacions, un artista que no deixa mai de banda l’esmolat estilet de la ruptura, l’heterodòxia i la subversió. (Miquel López Crespí)


Gabriel Noguera: art i subversió



Gabriel Noguera a començaments dels anys setanta

Gabriel Noguera és un pintor força conegut amb una obra prou sòlida i fermament consolidada. D’ençà l´any 1978, amb la primera exposició que va fer la Galeria Arc Da Vella, a Lugo, les mostres de la seva pintura han sovintejat en exposicions personals i col·lectives. Una vida dedicada a l’art, a la pintura. I és just en aquests moments de completa plenitud quan em deman, encuriosit, des de quan conec Gabriel Noguera. O potser el conec des de sempre i no m’ho havia demanat abans perquè era part indestriable de la meva vida, de la vida cultural mallorquina d’ençà fa més de quaranta anys? El conec de quan, a començament dels anys seixanta, estudiàvem junts i compartíem el mateix pupitre per a dos alumnes de la classe de quart de batxillerat del col·legi Lluís Vives de Ciutat. Possiblement el vaig veure fer els primers dibuixos de la seva vida. Record a la perfecció aquelles horabaixes grises i avorrides en els baixos del col·legi on estudiàvem. Per a entretenir-nos i vèncer tant avorriment record que jo començava a escriure unes esburbades narracions que, evidentment, mai no han vist la llum. Gabriel Noguera dibuixava. Feia uns dibuixos fantàstics, transformant la realitat que ens encerclava, bastint imaginàries clarors futures, la Ciutat Imaginada de Gabriel Alomar, provant de servar els colors d´una Mallorca que començava a desaparèixer engolida per l’allau turística. O, també, inventava personatges d’historieta que em seduïen.



L'escriptor Miquel López Crespí i el pintor i escultor Gerard Matas en una fotografia d'Antoni Catany de l'any 1966.

Des de sempre he sabut que Gabriel Noguera era un gran artista. Anys endavant, a finals dels seixanta i començaments del setanta, compartírem els somnis d’aquella joventut alletada amb els fets del Maig del 68 i la renovació de la plàstica i la literatura mallorquina. Pintors i escriptors. Somnis i esperances d´una generació que volia rompre amb la pastisseria de la pintura mallorquina, en el cas dels joves pintors, o de l’herència de l’Escola Mallorquina, quan es tractava d’escriptors. Jo vaig començar a publicar els primers articles de crítica literària devers l’any 1968. Amb Gabriel Noguera ens trobàvem a l’estudi del pintor Gerard Matas, on també hi compareixia el poeta Joan Manresa, el fotògraf Antoni Catany, el director de teatre Bernat Homar, alguns cantants de la Nova Cançó quan venien per Ciutat a donar alguns d’aquells perseguits concerts de la cançó catalana: Marià Alberó, Ovidi Montllor, Guillem d’Efak... parlàvem de música, teatre, literatura, cinema. Aleshores érem molt joves, però alguns ja havíem passat pels indrets de detenció de la Brigada Social del règim en el carrer de la Soledat número 8, de Palma (Mallorca). La lluita per la llibertat era una dèria que ens dominava, obsessivament. Donàvem suport a les activitats culturals rupturistes com les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la, a les manifestacions culturals del grup Bes, Art Pobre, Ensenya-1, Criada 74, Ensenya-2... Es feien manifests, proclames, accions culturals de tot tipus. L’art havia de ser compromès, rupturista, heterodox. Com a col·laborador de la premsa de Ciutat, escrivint a Última Hora, a la revista Cort, a Diario de Mallorca, procurava donar suport al pop-art, l’hiperrealisme, el minimalisme, l’art pobra, el realisme màgic. Són els anys en els quals començaven a ser coneguts, almanco dins el somort ambient provincià per on ens movíem nosaltres, els noms de Ramon Canet, Miquel Barceló, Andreu Terrades, Joan Bennàssar, Horacio Sapere, Páez Cervi, Gabriel Noguera, Gerard Matas i Katty Bonnín, entre molts d’altres, els quals ens ensenyaven a veure l’art, la natura, els colors, les possibilitats de subvertir els valors estètics (és un dir) heretats de la burgesia i el franquisme. Descobríem les possibilitats revolucionàries de la psicoanàlisi, el freudisme, el surrealisme, el futurisme, tots els ismes dels anys vint, i els volem aplicar a l’art, a la literatura que fem. Són els anys que llegim àvidament tot el que literàriament i políticament és avançat i cau a les nostres mans: escrivim sota l´impacte de les primeres lectures del simbolisme francès, del nouveau roman, James Joyce, Franz Kafka, Issaak Bàbel, Manuel de Pedrolo, Joan Fuster, Marguerite Duras, Marx, Raoul Vaneigem, Guy Debord, Andreu Nin, Wilhelm Reich, Trotski, Mercè Rodoreda, Pere Calders, Alejo Carpentier, Gabriel Alomar, Norman Mailer, Günter Gras, Peter Weiss, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Bertolt Brecht, Breton, els dadaistes, els impressionistes alemanys d’entreguerres. Uns anys en què fem nostra tota la ideologia i la pràctica situacionista i elevam el Traité de savoir-vivre à l´usage des jeunes générations (Éditions Gallimard, París, 1967) a la categoria de “bíblia” dels nostres vint anys. Aquest llibre, amb molts d’altres, de novel·les del nouveau roman al material polític i memorialístic d’Edicions Catalanes de París, de les Edicions de la Revista de Catalunya editades a Buenos Aires fins al material de Ruedo Ibérico i Ebro, els portam d’amagat en tornar de l’estranger. El pop-art nord-americà, el collage, que ja havien practicat els soviètics dels anys vint i Josep Renau a València en temps de la guerra civil, aplicat a la literatura ens porta a moltes de les narracions rupturistes de La guerra just acaba de començar, que guanyà el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor de l´any 1973, o a una obra de teatre típicament experimental com era Autòpsia a la matinada, que guanyà el Ciutat de Palma de l’any 1974.



1967: Antoni Catany i Miquel López Crespí .

En el pròleg al llibre 10 poetes mallorquins dels anys 70 (Diari de Balears, Ciutat de Mallorca, 2006), el catedràtic Pere Rosselló Bover, en parlar de la poesia i l’art rupturista d’aquells anys es referia a la tendència experimental que s’expressa en aquella època. Pere Rosselló Bover escriu: “La superació del realisme es va donar sobretot amb la introducció de noves tendències i nous temes. La varietat de propostes abraça des de la continuació del realisme anterior fins a noves actituds experimentalistes. Aquestes sovint es relacionen amb corrents underground i amb el textualisme i pretenen dur l´obra creativa fins als límits, amb la fusió dels gèneres literaris i de les diverses pràctiques artístiques o amb la ruptura amb el llenguatge”.

La pintura de Gabriel Noguera, depurada amb magistral exquisidesa de les influències que no anaven amb el seu tarannà sempre inquiet, amb els anys ha assolit la solidesa a què ens té acostumats. Els crítics parlen de la “perfecta simetria del somni”. Alguns altres han teoritzat les reminiscències musicals dels seus collages. N’hi ha que diuen que la pintura de Gabriel Noguera “posa ordre en la matèria”. Potser és l´ombra del Maig del 68 alçant-se sobre les runes que ha creat la postmodernitat. Pens que és una obra que s’obre vers contrades que no són als mapes, a tots els suggeriments que ens ofereix aquesta tenebrosa època incerta. La depurada essència dels nostres somnis retornant, refulgents, de la segura mà de l’artista. Mir els seus quadres i no puc de deixar de llegir l’eco de les antigues converses del passat, les músiques que ara s’han convertit en autèntics himnes de la resistència. Em deman com ho pot fer per a bastir aquesta bellesa quasi perfecta amb el munt d’ombres, plors i somnis assassinats per cínics i malfactors que només té a l’abast. Des de quin amagat refugi aconsegueix fer-nos sentir tota la gravitació de les il·lusions recobrades? La pintura de Gabriel Noguera em descobreix un home eternament jove, aferrat a les més agosarades experimentacions, un artista que no deixa mai de banda l’esmolat estilet de la ruptura, l’heterodòxia i la subversió.

Miquel López Crespí

Josep M. Llompart: homenatge - Blog de l'escriptor López Crespí

Turmeda | 11 Maig, 2009 15:45 | facebook.com

Literatura mallorquina i compromís política: homenatge a Josep M. Llompart, forma part del cicle memorialísitc que començà l'any 1994 amb L'Antifranquisme a Mallorca (editat per El Tall), continuà amb Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, de l'any 2000); i seguí amb No era això: memòria política de la transició (El Jonc, 2001) i Breviari contra els servils (Calima, 2002). A Literatura mallorquina i compromís polític, les vivències de l'autor, les moltíssimes vivències de l'autor, serveixen per a introduir-nos, capítol rere capítol, en la nostra història més recent fins a confegir un vertader "Qui és qui" en la literatura mallorquina, un "qui és qui" que forçosament resulta molt allunyat de certes antologies i enciclopèdies i que ens desvetlla noms i llinatges de tots aquells que es resistiren a fer una literatura acrítica, conformada, narcotitzada i anestèsica. (Joan Pericàs)


Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart


Per Joan Pericàs, biòleg i periodista


Per a mi és un doble plaer presentar avui horabaixa el llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart. En primer lloc perquè és un plaer presentar un llibre d'en Miquel, un dels autors més creatius i prolífics de les lletres catalanes. En segon lloc, perquè no debades ha estat la revista que tenc el plaer de dirigir, la revista Llegir, la primera a publicar, tot i que de manera resumida, el primer capítol d'aquest magnífic llibre del qual avui celebram la seva publicació per part d'Edicions Cort.

Som d'aquells que pensen que la vida, trajecte que des del bressol ens du a la tomba, és un camí que en realitat va de l'infant a l'infant. Pens que entre el primer i el darrer estat de consciència, tot i haver-hi una vida, no hi ha gaire diferència, perquè poc o gens ha mudat allò que és essencial, aquell jo sempre esglaiat i impertorbable que se'ns deixondí quan érem infants. Per això, m'interessen l'infant i els seus assumptes, perquè tenc per segur que l'infant és el bessó del jo i la resta són afegitons.

En el cas de l'infant Miquel, intueixo un jo formant-se ja conscient que els pares havien perdut la guerra i que totes les seves illusions i esperances havien estat trepitjades pels vencedors. Una infantesa viscuda en les tenebres de la postguerra, la dels sermons a la trona i del dejuni per als pobres, la dels explotats que per no tenir lletra ni doblers no tenien altre remei que acalar el cap i dir amém, la de Falange Española Tradicionalista y de las Jons, la dels cacics i les beates, la de la censura omnipresent, fins i tot en blanc i negre del cinema estantís de les produccions franquistes.

No obstant això, no obstant tanta circumstància adversa, tanta tenebror com a ell li agrada de qualificar aquell temps, l'infant Miquel se'n surt. Aconsegueix vèncer tota aquella grisor obrint de pinte en ample les portes del somni. Per això en Miquel és un gran somniador, però no d'aquests inofensius que sols volen badar retirats en el refugi interior; no, en Miquel és un somniador dels més perillosos, dels que somnien en colors i pretenen tocar i olorar tot allò que han burinat. I allò que desitjava amb totes les seves forces aquell infant pobler de nom Miquel López Crespí, allò que encara desitja, era/és que la truita es giri definitivament i que d'una vegada per totes les illusions i les esperances dels seus pares es facin realitat; que els senzills acabin de dir amén, deslliurats de faixes doctrinals, desvetllats, deixondits pel camí de la cultura, protagonista, a la fi, de la història.

Vet aquí el compromís d'en Miquel, un compromís amb els seus, amb els senzills, els anorreats, els trepitjats, els oblidats. Per això mateix, emperò, calia fer memòria, calia escriure de bell nou la Història, sense perdre'n detall. Aquest llibre que teniu a les mans, n'és un exemple.

Diuen que l'oblit és l'altre nom de la memòria. Diuen els que saben d'aquestes coses que quan dormim i somniam (la fase REM l'anomenen) el nostre cervell destria allò que és superflu d'allò que és important. Sense buidar-nos, idò, de l'anecdòtic, no podem servar el que realment importa. Això ens passa a tots de forma automàtica i no té cap mèrit. El que té mèrit, però, és la tasca que duen a terme alguns somniadors de soca-rel com en Miquel, perquè produeixen en la memòria collectiva aquest efecte higiènic i necessari que hem atribuït a la fase REM del son: és la feina de persones com en Miquel la que ens ajuda a destriar allò que realment cal servar d'allò que ens és facilment prescindible.

És clar, emperò, que una tasca així té els seus perills i suposa no pocs desavantatges. Qui fa dissabte i treu la pols, qui treu el verrim de la quotidianitat i la intranscendència, mostra el llautó dels que es mimetitzen en la banalitat anorreadora, i mostra els llautons dels cínics, dels menfotistes, s'arrisca a ser blasmat, injuriat, i a ser víctima dels atacs d'aquells que se senten descoberts. No és estrany, idò, que el punyent exercici d'introspecció collectiva que fa en Miquel, tal i com l'ha definit Ferran Lupescu en un excellent pròleg, faci del nostre escriptor una "nosa collonera" per a tots aquells que ens voldrien installats en l'amnèsia permanent i que no perden oportunitat d'oferir-nos els més diversos subproductes de la banalitat.

No obstant això, en Miquel no afluixa. Per al somniador Miquel no hi ha tèntol. He escrit en altres ocasions que puc donar fe del rigor i de l'honestedat d'en Miquel. Ell i jo hem compartit durant gairebé quatre anys curolles periodístiques, jo com a cap d'opinió del diari El Mundo a Balears, ell com a articulista que no ha deixat mai d'estar empenyorat, ni amb el passat -deixondint els badocs amnèsics-, ni amb el present -practicant una crítica valenta i sense concessions vergonyants. No l'han aturat amenaces, ni insults, ni campanyes de despredtigi, però sobretot no l'han aturat subvencions institucionals, ni ha practicat aquesta tan nostrada tirada a no criticar els nostres perquè són els nostres. En Miquel no fa concessions i, per a ell, literatura i opinió són una sola i indiscutible entitat.

Literatura mallorquina i compromís política: homenatge a Josep M. Llompart, forma part del cicle memorialísitc que començà l'any 1994 amb L'Antifranquisme a Mallorca (editat per El Tall), continuà amb Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, de l'any 2000); i seguí amb No era això: memòria política de la transició (El Jonc, 2001) i Breviari contra els servils (Calima, 2002). A Literatura mallorquina i compromís polític, les vivències de l'autor, les moltíssimes vivències de l'autor, serveixen per a introduir-nos, capítol rere capítol, en la nostra història més recent fins a confegir un vertader "Qui és qui" en la literatura mallorquina, un "qui és qui" que forçosament resulta molt allunyat de certes antologies i enciclopèdies i que ens desvetlla noms i llinatges de tots aquells que es resistiren a fer una literatura acrítica, conformada, narcotitzada i anestèsica.

No m'entendré més, perquè el que jo vull sobre qualsevol altra cosa és recomanar la lectura de Literatura mallorquina i compromís polític. Només desitjo, per a acabar, donar les gràcies ben sincerament a Miquel López Crespí per lliurar-nos treballs tan excellents com aquest i, sobretot per continuar somniant. Gràcies, Miquel, i no aturis.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

La literatura catalana contemporània i la guerra civil

Turmeda | 11 Maig, 2009 05:29 | facebook.com

”En el capítol ‘La literatura de la guerra civil a Mallorca’ (pàgs. 277-340) trobam informació detallada de la majoria d'escriptors mallorquins que han escrit novelles, poemaris i obres de teatre relacionades amb el conflicte bèl·llic i la repressió contra el poble mallorquí”. (Miquel López Crespí)


Josep Massot i Muntaner i les novel·les de la guerra civil


Josep Massot i Muntaner acaba de publicar una nova i important aportació a la nostra història més recent. Es tracta del llibre Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears. En el capítol "La literatura de la guerra civil a Mallorca" (pàgs. 277-340) trobam informació detallada de la majoria d'escriptors mallorquins que han escrit novelles, poemaris i obres de teatre relacionades amb el conflicte bèllic i la repressió contra el poble mallorquí.

Josep Massot i Muntaner analitza a fons algunes de les obres cabdals de Blai Bonet parant especial esment en El Mar (1958), Haceldama (1959) i Judas i la primavera (1963). La influència de la guerra civil també es fa evident en diverses novelles de Baltasar Porcel: Solnegre (1961), La lluna i el Cala Llamp (1963), Els escorpins (1965)... Posteriorment s'analitzen les aportacions de Gabriel Janer Manila, Gabriel Cortès, Llorenç Capellà i Maria Antònia Oliver. De Gabriel Janer Manila destaca la importància de L'abisme (1969) i Els alicorns (1972). Massot i Muntaner situa Janer Manila i Llorenç Capellà (a diferència de Blai Bonet i Baltasar Porcel) com a escriptors que pertanyen a "famílies de vençuts". Recordem que Pere Capellà (el pare de Llorenç Capellà) va ser oficial de l'exèrcit de la República i lluità en el front de Madrid contra el feixisme. La novella de Llorenç Capellà El pallasso espanyat (1972) descriu mitjançant una sèrie de cartes el món dels presoners republicans. Referències sobre la guerra civil es troben també en Cròniques de la molt anomenada ciutat de Montcarrà (1972) de Maria Antònia Oliver i en Miquel Àngel Riera.

En l'apartat "El cicle de guerra de Miquel Àngel Riera" Massot i Muntaner ens descriu el ressò dels fets de 1936 en Morir quan cal (1974) "la primera novella que tracta de cap a cap de la guerra a Mallorca", en paraules de l'estudiós de Montserrat. També trobam informació d'Antoni Mus López (un escriptor injustament oblidat per tota la colla d''exquisits' i menfotistes que pugnen per controlar l'orientació de la nostra literatura). Antoni Mus era fill del president d'Esquerra Republicana a Manacor (i per tant va ser detingut i sotmès a maltractaments). D'aquí la força d'obres com Les denúncies (1976) i Bubotes (1978). En Les denúncies ja llegirem, en el moment de la seva aparició, un conjunt de narracions que feien referència ben concreta a la dura repressió contra el poble i contra l'esquerra. Massot i Muntaner destaca els contes "El clot dels fems", "El soterrani", "En Melcion i sa cussa"...

Hi ha una menció especial per a un llibre de Miquel Mas titulat Massa temps amb els ulls tancats (1976).

Altres autors que han escrit novelles referents (o sota la influència de la guerra civil) són: Antoni-Lluc Ferrer amb les obres Dies d'ira a l'illa (1978), Adéu, turons, adéu (1982); Miquel Ferrà Martorell amb El misteri del Cant Z-506 (1985), No passaran! (1985), La guerra secreta Ramon Mercader (1987) i 10 llegendes de la guerra civil (2001).

També es destaca Morts de cara al sol de Joan Pla i les novelles d'Antoni Serra Més enllà del mur (1987), Carrer de l'Argenteria, 36 (1988) i la narració L'afusellament, Premi Recull 1972. Es recorda igualment a Josep M. Palau i Camps, un escriptor que visqué directament la guerra.

Posteriorment, després de citar la novella per a adolescents de Miquel Rayó El camí del far, situa l'obra Pere Morey Servera i el llibre Mai no moriràs, Gilgamesh! (1992) per parlar posteriorment de la meva particular aportació a les novelles mallorquines de la guerra civil. Massot i Muntaner dóna informació d'alguns contes meus relacionats amb el conflicte i que varen ser publicats en els reculls L'illa en calma (1984), Històries del desencís (1995) i Notícies d'enlloc (1987). Més endavant, en l'apartat titulat "La saga prorepublicana de Miquel López Crespí", l'autor d'Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears informa de les novelles Núria i la glòria dels vençuts (2000), Estiu de foc (1997), L'amagatall (1999), Premi "Miquel Àngel Riera 1998", Un tango de Gardel en el gramòfon<7u> (2001), les encara inèdites L'allota de la bandera roja i Nissaga de sang i de l'obra teatral titulada El cadàver (1997) "referent a un dels botxins que van assassinar el darrer batle republicà de Palma, el Dr. Emili Darder".

"La literatura de la guerra civil a Mallorca" conclou amb referències a les novelles d'Antoni Vidal Ferrando Les llunes i els calàpets (1994) i La mà del jardiner (1999); de Llorenç Femenies, autor de Cròniques malastres (1999 i Judes blau (2001) i novament de Gabriel Janer Manila que l'any 2000 publicava Estàtues sobre el mar.

Miquel López Crespí

Llorenç Villalonga, Miquel López Crespí, Jaume Vidal Alcover, Salvador Galmés, Miquel Àngel Riera, Baltasar Porcel, Antoni Serra, Gabriel Janer Manila, Antònia Vicens, Antoni Marí, Maria Antònia Oliver, Biel Mesquida, Carme Riera, Pau Faner, Miquel Mestre, Ponç Pons, Gabriel Galmés i Neus Canyelles

Turmeda | 10 Maig, 2009 11:35 | facebook.com

Amb obres de Llorenç Villalonga, Miquel López Crespí, Jaume Vidal Alcover, Salvador Galmés, Miquel Àngel Riera, Baltasar Porcel, Antoni Serra, Gabriel Janer Manila, Antònia Vicens, Antoni Marí, Maria Antònia Oliver, Biel Mesquida, Carme Riera, Pau Faner, Miquel Mestre, Ponç Pons, Gabriel Galmés i Neus Canyelles.


Selecció i propostes didàctiques de Francesc Vernet.

Introducció i notícia dels autors a càrrec de Bartomeu Carrió.



Aquesta antologia de relats constitueix una mostra molt representativa de la narrativa breu a les nostres Illes des de principis del segle XX fins a l’actualitat, i permet observar l’evolució de la nostra literatura des del modernisme, passant pel boom dels anys 70, fins a les manifestacions actuals dels autors més joves.

El llibre es complementa amb una breu introducció a càrrec de Bartomeu Carrió i unes propostes didàctiques de Francesc Vernet. (Editorial Moll)


El boom narratiu de les Illes. La generació dels 70. Antoni Serra, Gabriel Janer, Antònia Vicens, Maria Antònia Oliver, Biel Mesquida, Carme Riera, Pau Faner i Miquel López Crespí.


Entre 1968 i 1980 es produeix l’anomenat boom de la narrativa illenca, tant pel que fa a la publicació de llibres (9 cada any) com pels premis que guanyen els autors. És una generació d’escriptors influïts per les revoltes de maig del 69 a París: tenen esperit rebel, de ruptura. D’altra banda, volen viure de la literatura: fan periodisme, es presenten a premis literaris a les Illes i a Barcelona. Es diferencien de la generació de postguerra pel fet que són escriptors que, sovint, només es dediquen a la narrativa. A la generació anterior, la majoria eren poetes (Vidal Alcover, Riera, Blai Bonet...). Solen ser escriptors prolífics: publiquen molts llibres de narracions i començaren a escriure joves, devers els vint anys.

Els temes més freqüents d’aquesta narrativa són:

a) els canvis socials provocats pel turisme: la burgesia substitueix l’aristocràcia i la societat rural canvia. La Mallorca de l’antic règim a la fi desapareix. Arriben onades d’immigració que no seran integrades.

b) això provoca, també, una crisi de valors, religiosa, un trencament generacional accentuat i canvis de costums sexuals.

c) la guerra civil des de la perspectiva dels vençuts, les atrocitats dels feixistes.

d) La mitificació de paisatges locals: l’Andratx de Baltasar Porcel o el Manacor de Maria Antònia Oliver.

e) El rebel que s’enfronta violentament al món que l’envolta i fracassa. Aquest xoc entre l´individu i la societat està basat en l’existencialisme.

f) La influència de la narrativa llatinoamericana: el realisme màgic. S’arriba a dir que els illencs són els sud-americans de la literatura catalana.

Després de la mort del dictador, el general Franco, el nou panorama polític va canviar la concepció de la literatura: es va acabar la censura i, també, la literatura per aconseguir objectius polítics. Molts d’aquests escriptors, en esgotar els temes de crítica i de protesta, després de veure que no poden canviar la societat amb la literatura, han evolucionat cap a altres camins: l’experimentació textual (Antònia Vicens, Biel Mesquida), la prosa poètica (Gabriel Janer), la novel·la de gènere (Antoni Serra) o la novel·la històrica (Carme Riera). Un cas diferent seria el de Miquel López Crespí, que fa una crítica de les renúncies de la transició a la democràcia.

A més dels seleccionats per a l’antologia, també han escrit narrativa breu altres escriptors d’aquesta generació com Guillem Frontera, Llorenç Capellà, Miquel Ferrà, Valentí Puig i Xesca Ensenyat.

Narrativa Breu a les Illes Balears (Editorial Moll, Ciutat de Mallorca, 2006)

Stalin, Zhúkov, la Segona Guerra Mundial, l'Exèrcit Roig i la derrota del nazisme

Turmeda | 10 Maig, 2009 07:48 | facebook.com

(9 vídeos) El comandant en cap de les tropes vermelles era el propi Stalin i per sota d'ell, com Comissari per la Defensa, Semión Timoshenko, considerat un dels millors estrategs de la història soviètica. L'estat major va estar a càrrec de Georgi Zhúkov, qui havia iniciat la seva carrera a l'exèrcit tsarista i que acabaria comandant diverses victòries contra l'Alemanya nazi. (Viquipèdia)


La Gran Guerra Pàtria


Durant la Segona Guerra Mundial, anomenada oficialment "la Gran Guerra Pàtria", la indústria bèl·lica es va desenvolupar enormement. L'Exèrcit Roig va ser dotat de nous canons, canons antiaeris, diferents tipus de carros de combat, un canó antitank i avions molt efectius: els Mig, el Yak i el Il 2. Un llançacoets anomenat familiarment Katiusha o "l'òrgan de Stalin" va ser un arma de gran poder destructiu. Es va enfortir també l'Armada. El comandant en cap de les tropes vermelles era el propi Stalin i per sota d'ell, com Comissari per la Defensa, Semión Timoshenko, considerat un dels millors estrategs de la història soviètica. L'estat major va estar a càrrec de Georgi Zhúkov, qui havia iniciat la seva carrera a l'exèrcit tsarista i que acabaria comandant diverses victòries contra l'Alemanya nazi.

Georgi Zhúkov, va ser comandant de l'exèrcit vermell durant la Segona Guerra Mundial. Aquesta va significar per a l'Exèrcit roig un enorme triomf i també una gran pèrdua de vides humanes (més de 13 milions de baixes). En reculada durant gairebé tota la contesa, es va batre amb heroisme durant la defensa de Stalingrad (avui Volgograd) i Moscou i després va fer retrocedir als alemanys fins a Berlín després de la batalla de Kursk (Rússia, 1943), la més gran batalla terrestre de tota la història. Van intervenir en ella més de dos milions de soldats. L'Exèrcit Roig va ser el primer a entrar a la capital alemanya i alliberar la capital alemanya dels nazis. Els seus soldats van clavar simbòlicament la bandera vermella sobre l'edifici del Reichstag (parlament) alemany.



Gueorgui Júkov


Després de la invasió alemanya de la Unió Soviètica el juny del 1941, (Gran Guerra Patriòtica), Júkov fou temerari en les seves crítiques directes a Stalin i altres commandants. Com a resultat, fou retirat del personal de comandament i enviat al districte militar de Leningrad per organitzar la defensa de la ciutat. Va frenar l'avenç alemany a les afores del sud de Leningrad la tardor del 1941.

A l'octubre del 1941, quan els alemanys s'acostaven a Moscou, Júkov va substituir a Semion Timoixenko al cap del front central i fou asignat a dirigir la defensa de la ciutat (Batalla de Moscou). Dirigí també la transferència de tropes de l'Orient Llunyà, on una gran parte de les forces terrestres soviètiques s'havien estacionat el dia de la invasió de Hitler. Una exitosa contraofensiva soviètica el desembre del 1941 va fer retrocedir als alemanys, fora dels voltants de la capital soviètica. La proesa logística de Júkov es considerada per alguns el seu més gran mèrit.

Per ara, Júkov novament tenia una ferma acceptació i Stalin ho va valorar precisament per la seva franquesa. La bona voluntat d'Stalin per resignar-se a la crítica i a escoltar als seus generals va contribuir finalment al seu èxit com a comandant -contrastant amb Hitler, que destituïa a qualsevol general que estigués en desacord amb ell.

El 1942, Júkov fou ascendit a Comandant en cap assistent i enviat al front del sud-oest per a estar al càrrec de la defensa de Stalingrad. Sota el comandament total de Vasilievsky, va fiscalitazar a la distància l'encerclament i la captura del Sisè Exèrcit Alemany a càrrec de Txuikov el 1943 amb el cost de potser un mil·lió de morts. Durant la operació Stalingrad, Júkov va passar la major part del temps als infructuosos atacs en les direccions de Rjev, Sychevka i Vyazma, conegut com "El trinxador de carn de Rjev" ("Ржевская мясорубка"); no obstant, va reclamar l'èxit a Stalingrad com seu, cosa que no li corresponia ja que el mèrit fou del seu subordinat Vasili Txuikov, provocant que Stalin firmés la ordre sobre el comportament impropi de Zhúkov:

"Contrari als reclams de Júkov, no té cap relació amb els plans per eliminar el grup de tropes alemanyes d'Stalingrad; se sap que el pla es va pensar i iniciar per a ser implementat l'hivern del 1942, quan Zhúkov estava en un altre front, lluny d'Stalingrad".

Al gener del 1943, va orquestrar la primera ruptura del bloqueig alemany de Leningrad. Fou coordinador de la Stavka a la batalla de Kursk el juliol del 1943, jugant un paper central en la planificació de la batalla defensiva soviètica i les enormement exitoses operacions ofensives que seguiren. Kursk va representar la primera gran derrota de la blitzkrieg alemanya en temps d'estiu, de prou abast com per ser considerada una batalla al menys igual de decisiva que la d'Stalingrad. Després del fracàs del mariscal Kliment Voroixílov, va aixecar amb èxit el setge de Leningrad el gener del 1944. Júkov va liderar la Contraofensiva soviètica del 1944 i l'assalt final sobre Alemanya el 1945, capturant Berlín (Batalla de Berlín) l'abril i arribant a ser primer comandant de la zona d'ocupació soviètica a Alemanya. Com el comandant militar soviètic més prominent de la Gran Guerra Patriòtica, Júkov va comandar la Victòria a la Plaça Roja de Moscou el 1945. Es va dir que Stalin, el comandant suprem, tenia por de caure del seu cavall sobre les humides pedres de la Plaça.

El general Dwight Eisenhower, suprem comandant Aliat a l'Oest, fou un gran admirador de Júkov tots dos van viatjar per la Unió Soviètica junts al concloure la victòria sobre Alemanya.


Stalingrad


La batalla de Stalingrad va ser un episodi decisiu de la Segona Guerra Mundial. Els exèrcits de Hitler van tractar de prendre-la com un lloc estratègic per a prendre la Unió Soviètica però un ràpid gir del milió d'homes de Stalin van envoltar la ciutat i van iniciar la decadència de l'imperi hitlerià. La caiguda de la ciutat hauria pogut marcar un dur cop a la Unió Soviètica si Hitler l'hagués pres, ja que era gairebé tan important llavors com Sant Petersburg o Novgorod.



La batalla de Berlín


Va ser una de les batalles finals de la Segona Guerra Mundial a Europa. Entre els soviètics és coneguda com l'"Operació Ofensiva de Berlín", en què dos Grup d'Exèrcits soviètics van atacar la ciutat des del sud i des de l'est, mentre que un tercer feia retirar-se les forces situades al nord.

La batalla de Berlín s'estengué entre finals de 1945 i inicis de maig, i va ser una de les batalles més sanguinolentes de la història. Abans de què finalitzés la batalla, el dictador alemany Adolf Hitler i diversos dels seus immediats seguidors es van suïcidar. Els defensors de la ciutat es van rendir el 2 de maig. Tanmateix, la lluita prosseguí al nord-oest i al sud-oest fins al final de la guerra a Europa el 8 de maig (9 de maig a la URSS); mentre que les unitats alemanyes es dirigien cap a l'oest per tal de poder-se rendir als Aliats occidentals abans que no pas als soviètics.


Ruptura i rendició


La nit de l'1 al 2 de maig, gran part de les restes de la guarnició de Berlín va intentar fugir de la ciutat en 3 direccions. Només aquells que van dirigir-se cap a l'oest a través del Tiegarten i travessant el Charlottenbrücke van tenir èxit en superar les línies soviètiques. Tanmateix, només un grapat va sobreviure per arribar fins a les línies americanes, molts d'ells sent capturats o abatuts pels soviètics.

A primera hora del matí del 2 de maig, els soviètics van capturar la Cancelleria del Reich. El General Weidling es va rendir, juntament amb el seu estat major, a les 6 del matí. Va ser portat a veure al General Txuikov a les 8:23. Weidling acordà ordenar als defensors de la ciutat a rendir-se als soviètics. Davant del General Txuikov, i d'acord a les indicacions de Vasili Sokolovski, Weidling ordenà per escrit la rendició.

Encara va haver algun combat esporàdic en alguns edificis aïllats, a on alguns membres de les SS es negaven a rendir-se. En aquests casos, els soviètic simplement reduïen l'edifici a runes. A partir d'aquell moment, els soviètics van anar casa per casa agafant presoner a tothom que portés uniforme, incloent als bombers i als ferroviaris, enviant-los cap a l'est com a presoners de guerra; mentre que la població civil mostraven el seu agraïment per rebre menjar dels soviètics.

(Viquipèdia)


Poetes catalans del segle XX - Brosquil Edicions publica El cant de la Sibil·la

Turmeda | 10 Maig, 2009 06:28 | facebook.com

Estem davant una obra complexa, per la seua riquesa temàtica, un poemari rodó que recupera la memòria individual i col·lectiva; que reflexiona sobre el temps, els records, la història, i el més important, els menuts detalls de la intrahistòria. Una veu que captiva el lector per la immediatesa, i la seua plasticitat, a voltes pictòrica, de vegades fotogràfica i altres fílmica. (J. Ricart)


Els versos evocadors de López Crespí


Recuperar la infantesa


(Brosquil Edicions publica El cant de la Sibil·la)


Per J. Ricart



Malgrat la seva extensíssima poligrafia (més de quaranta títols, entre novel·les, assajos, etc.), la seva poesia no és força coneguda en aquestes latituds. El cant de la Sibil·la pot ser una oportunitat per descobrir l’obra de Miquel López Crespí (Mallorca, 1946). En aquest treball l´autor ens proposa un viatge cap al record, en un intent de captar i retenir la infantesa. Tot i que manté certa cadència elegíaca, el poeta no es deixa enlluernar per la dolça melangia i perfila un retrat personal, alhora que radiografia entre línies la seva època. Aprofita el seu ofici per ordenar l’experiència vital i constatar les seves coordenades: ara en versos breus, ara en més extensos; de vegades amb lirisme sintètic, de vegades amb un to narratiu.

Molts d’aquests poemes graviten al voltant d’un eix privat. En alguns (potser més tòpics) com “Velles fotografies” o “Joguines antigues” recorre al recurs del calaix de joguets per instal·lar-se de nou en el temps passat: “La sorra rellisca pels dits / talment la vaporosa felicitat de la infantesa”, on “Aleshores els carrers eren sense asfaltar / i només empràvem les sabates per anar a escola o a missa els diumenges (...) La vida era encara un espai obert a totes les possibilitats”.

Per altra banda, López Crespí canta i conta en una difícil combinació alguns successos marcats per la grisa postguerra, com la por de ser repressaliat “Fins i tot l’esplet de canaris / que poblaven la gàbia de la balconada / tenia por de piular” o les diferències irreconciliables entre vencedors i vençuts: “Els grans propietaris, / dempeus, / presidint l’ofici dels diumenges, / satisfets amb el triomf de les tropes franquistes, / escopint amb la mirada la pobrissalla / d’espardenyes foradades que demana un dia de feina”.

Entranyables records de xiquets (“Els ametllers” o “Els indrets secrets”) apunts etnogràfics (festes patronals i tradicions), algunes escenes que semblen estretes d’una pel·lícula neorealista per la seva cruesa (“Un sac de blat” o “Jornalers”) o la importància del paisatge (muntanyes, penyats, cales) que transcendeixen la seua dimensió espacial i/o decorativa fins a l’extrem d’assolir un protagonisme autònom.

A banda de mirar enrere, també, però hi ha un lloc per reflexionar sobre l’escriptura com a eina de treball per recuperar el seu itinerari vital: “El poema només pot arreplegar / evanescents instants fugissers, / les secretes influències dels llibres llegits, plagis copiats de la vida que ens encercla”; o el poema com a última taula de salvació: “Vés a saber si el poema és com un missatge / llançat al fons de la nit, / la carta a la desesperada d’un nàufrag”.

Estem davant una obra complexa, per la seua riquesa temàtica, un poemari rodó que recupera la memòria individual i col·lectiva; que reflexiona sobre el temps, els records, la història, i el més important, els menuts detalls de la intrahistòria. Una veu que captiva el lector per la immediatesa, i la seua plasticitat, a voltes pictòrica, de vegades fotogràfica i altres fílmica.

Diari Levante (12-I-07)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Novel·listes catalans - Blog de l'escriptor López Crespí

Turmeda | 09 Maig, 2009 16:15 | facebook.com

...l'escriptor afeccionat al whisky, que empra la literatura per aconseguir relacions sexuals amb qui sigui, i accepta una subvenció per escriure la biografia exculpatòria d'un escriptor feixista; l'editor gasiu, que escatima exemplars i drets d'autor i concep el seu treball com un negoci qualsevol; l'autor famós, que redacta els discursos del rei; el dramaturg oblidat, que es rebella orinant davant l'ajuntament del seu poble el dia que aconsegueix un premi important a Barcelona; el pintor compromès i conscient, que des de fa dècades no ha fet una exposició i inverteix el seu talent tudat mirant el panorama d'aquest món cultural; el professor universitari que, en un moment determinat, cau en desgràcia a causa dels tripijocs del poder acadèmic; el rector megalòman i degenerat... (Pere Rosselló Bover)


La novella, de Miquel López Crespí: un retrat de l'actual món literari mallorquí


Per Pere Rosselló Bover, escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) (1)



Pere Rosselló Bover i Miquel López Crespí


Amb La novella (2), obra finalista del X Premi de Narrativa Ciutat d'Eivissa 2002, Miquel López Crespí basteix un retrat, satíric i punyent, de l'actual món literari mallorquí. La novella -que potser s'hauria pogut titular La presentació- narra en primera persona les vicissituds d'un escriptor que, pressionat pel seu editor, ha d'organitzar l'acte de presentació del seu darrer llibre. Aquesta anècdota, ben senzilla, no és més que una excusa per mostrar-nos, una a una, les diverses peces del trencaclosques de la societat literària i dels ambients culturals de Mallorca. López Crespí ha de complicar necessàriament els tràmits que l'escriptor ha de fer per presentar el seu llibre a la Casa de Cultura d'una important entitat bancària per tal de mostrar-nos tota una sèrie de personatges que constitueixen la nostra "fauna" intellectual. Com si es tractàs d'un nou Sísif, tot està encaminat a impedir al creador dedicar-se a l'exercici de la seva autèntica labor: l'escriptura. Per aquesta raó, en alguns moments, el protagonista viu una situació que, sense superar la barrera del realisme ni arribar a l'absurd pròpiament dit, s'acosta als personatges de Kafka els quals, engrunats en una maquinària burocràtica inhumana, sota les exigències injustificades dels funcionaris, cerquen la solució d'un problema trivial que es converteix en una qüestió de vida o mort. Altres vegades, en canvi, l'infortuni continuat del personatge central ens fa pensar en una espècie de nou Ladri de biciclette.



El protagonista de La novella és la víctima d'una societat em què la cultura no interessa en absolut i envers la qual el poder, sobretot si conté un missatge subversiu, mostra reticències i suspicàcies. El personatge-narrador comprèn que totes les peripècies que passa provenen del fet de dedicar-se a una activitat menystinguda socialment: "Escriure, pintar, fer escultures, és el que tenen considerat més baix. Estranyes ocupacions a les quals només es dediquen els inútils, els subversius o els borratxos" (p. 15). És el refús a la cultura característic de la societat que l'expansió del turisme a generat, en la qual "Tot el que es pot aconseguir amb diners, és a l'abast de l'habitant de la nostra illa", però on es fa difícil veure que "algun dels nombrosos nou-rics que proliferen com a bolets entri a una llibreria a comprar les obres completes de Ramon Llull o una novella de Jaume Vidal Alcover..." (p. 44). Aquest menyspreu encara augmenta quan es tracta d'un escriptor professional -és a dir, que viu exclusivament del que escriu-, amb un passat polític compromés amb la lluita antifranquista i que, a diferència de tants d'altres, ha servat la independència, sense renunciar als seus ideals nacionalistes, socialistes i ecologistes. Per altra banda, la competitivitat que el consumisme actual ha generat obliga els autors a una producció que, paradoxalment, els lectors no poden assumir: "Dins el món literari no hi ha misericòrdia davant qui queda endarrerit. El públic s'oblida de qui no obté un premi cada mig any, qui no edita -almenys!- una novella anual. Per a un autor que no publiqui amb certa regularitat, no hi ha pietat ni misericòrdia" (p. 110). D'aquesta manera, La novella és un document punyent de la situació dels professionals de les lletres que ens recorda algunes obres de Joan Puig i Ferreter, com Servitud (1926) o Vida interior d'un escriptor (1928), també molt properes a l'autobiografia, en què ja es denunciava la marginació dels intellectuals compromesos, que havien estat fidels als seus ideals. De fet, l'obra de Miquel López Crespí s'ha de considerar un document del "drama" -per què no dir-ho així?- que pateixen tots aquells autors que no s'han doblegat davant les transformacions socials i econòmiques de la Mallorca de les darreres dècades, amb tot el que ens han duit de despersonalització i de renúncia a les nostres arrels: "Potser és l'accelerat canvi d'una illa -es pregunta el narrador-protagonista- que tot ho destrueix, sense cap mena de nostàlgia ni consideració envers el passat. I qui sap si jo, en Biel, la colla dels amics, no ho som ja una part d'un passat que estan enterrant sota tones de ciment armat!" (p. 28).

Però, sens dubte, el que més atreu l'atenció de La novella és l'extensa galeria de personatges que hi són retratats. Pensam que López Crespí no s'ha hagut d'esforçar gaire per elaborar-los i li ha bastat basar-se en persones ben conegudes per tots, tot canviant-los el nom i els llinatges (i, en alguns casos, només els cognoms). De fet, La novella pot ser llegida com una obra en clau -tot i que, també, alguns personatges siguin més tost figures genèriques- i molts lectors, just que coneguin un poc els ambients culturals illencs, podran identificar fàcilment els éssers reals que s'amaguen -és un dir- rere els noms de ficció. (Nosaltres renunciam a fer-ho, perquè no volem robar aquesta emoció al lector). Però això no significa que l'escriptor de sa Pobla no hagi accentuat una mica les tintes per tal de posar un poc de sal al seu cuinat i fer més mengívol el llibre. El director de la Casa de Cultura, amb un passat esquerrà no gaire convincent, convertit ara en una peá clau de l'establishment; l'escriptor afeccionat al whisky, que empra la literatura per aconseguir relacions sexuals amb qui sigui, i accepta una subvenció per escriure la biografia exculpatòria d'un escriptor feixista; l'editor gasiu, que escatima exemplars i drets d'autor i concep el seu treball com un negoci qualsevol; l'autor famós, que redacta els discursos del rei; el dramaturg oblidat, que es rebella orinant davant l'ajuntament del seu poble el dia que aconsegueix un premi important a Barcelona; el pintor compromès i conscient, que des de fa dècades no ha fet no una exposició i inverteix el seu talent tudat mirant el panorama d'aquest món cultural; el professor universitari que, en un moment determinat, cau en desgràcia a causa dels tripijocs del poder acadèmic; el rector megalòman i degenerat; els membres del Club Literari, una societat que hauria de defensar els drets dels seus associats i, per tal d'evitar la competència dels escriptors menys ben situats, impedeixen que el Conseller de Cultura doni subvencions a la creació; etc. Tots ells són figures arquetípiques i amb un cert grau d'exageració, encara que la majoria podria dur noms reals.

Amb La novella Miquel López Crespí ha elaborat un llibre que es llegeix amb molta facilitat, encara que hi hagi una excessiva insistència en algunes idees. Tanmateix, el que compta és el retrat d'un món dominat per les petites misèries, per les enveges i per rivalitats entre els companys, en què es combinen factors tan diversos com la procedència social, la dedicació professional o els orígens ideològics de cadascú. En aquest context, el que menys interessa és, precisament, la qualitat de l'obra; s'oblida ràpidament els grans autors desapareguts (Josep M. Llompart, Jaume Vidal Alcover, Miquel Àngel Riera, etc.) i els companys de ploma -convertits en els pitjors botxins dels escriptor- només cerquen barrar-se el pas mútuament. En llegir La novella el lector potser pensarà que ha ensopegat amb les neures i les obsessions pròpies d'un autor que se sent marginat, exclòs de la fama i els honors que li correspondrien pels anys que s'ha dedicat a aquesta feina, però que no té una visió justa de la realitat. És evident que López Crespí, des del moment que ha triat un gènere com la novella, no ha pretès fer una anàlisi objectiva dels nostres cercles culturals. De fet el happy end del darrer capítol sorprèn després de tanta negativitat acumulada durant les cent vint pàgines del llibre i ens pot fer creure que, efectivament, el narrador-protagonista tenia una visió deformada de la realitat. Estaríem temptats de pensar-ho així si no fos perquè les desavinences públiques dels escriptors mallorquins durant aquests darrers anys i algun episodi de la novella basat en fets reals, com el dinar dels escriptors del Club amb el Conseller de Cultura -una anècdota en què, per cert, López Crespí deixa de contar com un notable novellista, periodista i expallasso va compixar, en sentit literal, la Universitat de les Illes Balears- ens indiquen que potser el novellista de sa Pobla no està gaire equivocat amb les seves obsessions i que sí es pot parlar, com ell fa, de "canibalisme" literari. Tal volta els lectors del futur creuran que aquest llibre és fruit de la pura imaginació, però és ben segur que els d'avui el podem considerar un document fidedigne de la patètica situació actual de la nostra cultura.

(1) Article publicat en el número 135 (setembre 2002) de la revista El Mirall de l'Obra Cultural Balear (OCB)

(2) Miquel López Crespí: La novella (Eivissa, Res Publica Edicions, 2002).

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Antoni M. Thomàs, Bernat Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida: dogmàtics, sectaris i mentiders

Turmeda | 09 Maig, 2009 11:15 | facebook.com

Llegint únicament els pamflets de Carrillo blasmant contra el nacionalisme conseqüent i l'esquerra revolucionària... què podien entendre [els excarrillistes i afins]? ¿Quina política havien de fer? Els era impossible copsar la importància d'un llibre com Els mallorquins, en la seva època i el seu context. Es evident, i tothom amb un dit de front al cap ho sap a Mallorca, que la revifalla del nacionalisme en els anys seixanta i setanta no hauria estat possible sense aquesta primera reflexió de Josep Melià entorn del fet nacional, que hi constituí una aportació ben important en aquell context. (Miquel López Crespí)


1994: els atacs carrillistes (PCE) i sectors afins contra l´obra de Josep Melià i la memòria de l'esquerra revolucionària de les Illes.


Per servar la memòria de Josep Melià



Presentació de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). D'esquerra a dreta: Mateu Morro, Jaume Obrador, Miquel López Crespí, Llorenç Capellà, Carles Manera i Ramon Molina


Amb el temps he pogut anar esbrinat que una de les coses (una simple frase!) que més indignà als simpatitzants i dirigents carrillistes va ser un comentari de la pàgina 32 del meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). La frase simplement deia, referint-se a Josep Melià (s'hauria d'entendre que parlam dels anys durs de la dictadura, és a dir, mitjans dels anys seixanta, i en aquell temps difondre un llibre progressista com Els mallorquins, de Melià era un acte antifranquista): "Per aquells anys, l'editorial 'Daedalus' -dirigida per Bartomeu Barceló- havia publicat Els mallorquins de Josep Melià que ajudàrem a vendre com si fos El Capital". Déu meu la que es va armar l'abril del 94 per aquesta senzilla frase! A part d'afirmar que tots els partits revolucionaris érem "agents del franquisme policíac" (¿no us recorda això les acusacions de Stalin contra els bolxevics de l'URSS o de Carrillo-Pasionaria en la campanya d'extermini de l'any 37 de comunistes i anarquistes catalans i espanyols?) deien: "Però dit això, la veritat és que resulta un poc fort que en mans d'aquest autor (que converteix per exemple, en acte de lluita antifranquista la venda d'un llibre de qui aleshores era, o aspirava a ser 'procurador en Cortes (...)".



Josep Melià anava a moltes de les presentacions d'obres de l'escriptor Miquel López Crespí. En la fotografia podem veure a Josep Melià mesos abans de morir fent costat a Miquel López Crespí.

Heu llegit, estimats lectors, afirmacions tan absurdes? Ben cert que en aquells moments, Melià, un jove advocat (es llicencià en dret l'any 1962) i periodista (acabà la carrera el 1965), volia "reformar el sistema des de dins" i es presentà a "procurador" del règim. També en aquells moments el PCE participava en la "legalitat feixista" (en el sindicat vertical) per provar de "reformar i utilitzar el sindicalisme des de dins".

Bé, anem a pams. Llegint únicament els pamflets de Carrillo blasmant contra el nacionalisme conseqüent i l'esquerra revolucionària... què podien entendre? ¿Quina política havien de fer? Els era impossible copsar la importància d'un llibre com Els mallorquins, en la seva època i el seu context. Es evident, i tothom amb un dit de front al cap ho sap a Mallorca, que la revifalla del nacionalisme en els anys seixanta i setanta no hauria estat possible sense aquesta primera reflexió de Josep Melià entorn del fet nacional, que hi constituí una aportació ben important en aquell context.

Com explicava Joan Gelabert, secretari de la CGT de Correus l'any 1994 en carta publica que sortí en el diari Baleares (24-V-94): "No és estrany que el llibre de Miquel López Crespí L'Antifranquisme a Mallorca faci mal a més d'un. Concretament Ignasi Ribas i Antoni M. Thomàs tengueren la seva responsabilitat en la defensa de la nefasta política carrillista que enterrà anys de lluita i esforços populars. En un pamflet que ha sortit en un diari de Ciutat es proclamen defensors dels 'èxits' polítics del carrillisme. Són precisament aquests 'èxits' els que intentaren acabar amb la lluita per la República, pel socialisme, pel poder dels treballadors, per l'autodeterminació nacional, etc. El moviment obrer encara paga amb un cert grau de desencís i desmobilització la signatura dels perjudicials Pactes de la Moncloa que serviren per consolidar el poder econòmic i polític de la burgesia damunt el poble treballador.

'La política del PCE que defensen els Riutorts, Carboneros, Sevilles, Saoners i CIA fou la que consolidà la monarquia que ens deixà el dictador i serví per abandonar precisament la lluita republicana (els dirigents carrillistes a Espanya i Mallorca prohibien i espenyaven les banderes tricolors a les manifestacions). ¿Han oblidat aquests senyors que fou per lluitar per la República pel que sofriren i moriren milers i milers de comunistes, socialistes o demòcrates sense partit? La direcció central carrillista (i de rebot, la de les Illes) fou enterradora de quaranta anys de lluita popular pel socialisme, per l'autodeterminació de les nacions oprimides, per la República. Els pactes amb els franquistes en temps de la transició, l'abandó de qualsevol idea de combat econòmic, cultural o polític contra el capitalisme, l'acceptació dels marcs imposats per la burgesia, només han servit i serveixen per consolidar i mantenir l'opressió dels treballadors. La fracassada política de Santiago Carrillo que defensen els Saoners, Ribas i CIA només fou útil a la banca i a les multinacionals per a bastir una democràcia curta de mires, plena de dirigents corruptes i vividors del sistema tipus Roldán, Mariano Rubio, Guerra, Amedo, etc. Aquests senyors -els que tengueren responsabilitats ajudant Carrillo- ens imposaren la bandera de Franco, unes lleis que ens barren el pas envers l'emancipació de la classe obrera, que impedeixen la nostra llibertat nacional. En el fons amb el pamflet que han publicat han provat de justificar totes les venudes que han fet per un plat de llenties.

'El llibre de Miquel López Crespí els ha molestat perque diu la veritat. Perquè denuncia la pobresa política que defensaren venent anys de lluita popular. Crec que els milers de morts per la República, els milers i milers de lluitadors pel socialisme no podran perdonar mai els resultats de tants fracassos històrics.

'Enlairar la bandera de Franco dins la seu del PCE el dia que foren legalitzats! Vet aquí, com deia abans, tot el que aconseguí el carrillisme abans de ser enviat al femer de la història".

Nota de Miquel López Crespí. El pamflet contra el llibre de memòries antififeixista L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) i contra la tasca de Josep Melià va ser signat per Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Antoni M. Thomàs, Bernat Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)


Per a servar la memòria de Josep Melià


Quaranta anys del «primer llibre de notes», de Josep Melià


L'any 1967, va esser un any molt positiu per a la represa cultural mallorquina, en general, i per a Josep Melià, en particular. Entre d'altres elements de renovació, es poden destacar la posada en marxa a Palma dels cursos de filosofia i lletres dependents de la Universitat de Barcelona, les aules de teatre (1966-67) i novel·la (1967-68), que es realitzaven a la Casa Catalana de Palma, el II cicle de conferències impulsat per Damià Huguet a Campos, l'increment dels cursos de «mallorquí» a diverses escoles, col·legis i associacions culturals i la proliferació de textos en català, ja fossin articles a la premsa diària, fragments de programes de festes o llibres de prosa o de poesia.

En aquell context, l'aportació de Melià fou ben significativa. L'autor artanenc va publicar fins a quatre llibres al llarg del 1967. Sens dubte, Els mallorquins, fou el més important i el que va aconseguir un ressò més important. Els altres llibres eren Cap a una interpretació de la història de Mallorca, que ha estat reeditat recentment en la Biblioteca d'Escriptors Mallorquins (Consell de Mallorca/Diari de Balears); El Dret Civil de les Illes, un interessant estudi inclòs en el volum I de les Obres Completes de Josep Melià (2001) i Primer Llibre de Notes, un treball que ha passat més desapercebut, però que es mereix més d'una relectura.

Aquest llibre, constituïa el número 89 de la col·lecció Les Illes d'Or, de l'Editorial Moll i recollia un conjunt d'articles publicats, en català, en el Diario de Mallorca cap al 1966. En aquella època, Josep Melià residia a Madrid i compaginava la seva tasca de cap del Gabinet de Documentació del Ministeri de Treball amb les col·laboracions a la premsa i les classes a la Universitat de Madrid com a professor d'Hisenda Pública. Però abans de passar a comentar aquest deliciós llibret cal que ens aproximem un poc més al Melià d'aquells anys.

L'abril del 1967, el diari Baleares, a la secció «Se le acusa de...», que menava Tomeu Payeras, se'l descriu com «un hombre joven, tirando a gordo, bon vivant; es una especie de Cherterton de vía estrecha: paradójico, agresivo y conciliador a la vez». A continuació, en una peculiar entrevista, Payeras explica que «se le acusa de que en Madrid le acusan de que va vd. a ser elegido procurador en Cortes por Baleares». La contestació de Melià és ben transparent ja que reconeix que «en Madrid hay mucha gente que da mi elección por segura». A més, afirma estar en sintonia amb «buena parte de la clase política madrileña», si bé «como buen demócrata no creo en otra seguridad que aquella que va respaldada por el voto libre y espontáneo de la mayoría del censo electoral». Així, no és estrany que el primer article recollit en el Primer Llibre de Notes es tituli «La llibertat com a opció» i en ell, l'escriptor artanenc, es manifesti sense ambigüitats com un reformista radical que considera que «tenim a les nostres mans la possibilitat de construir el futur des de dintre». En conseqüència, criticava tant «els ultres del Règim que li neguen la possibilitat de posar-se al dia» com els «ultres de l'exili que tampoc no volen que el Règim evolucioni pel camí de la Llibertat». En un altre article, «Pessimisme i esperança», advoca per una «nova Espanya alegre i de falda curta del desenvolupament», si bé «hi ha molt, moltíssim per corregir, molt més del que suposen alguns politicastres» però la seva crítica és una «crítica esperançada» ja que «tots els disbarats d'avui són susceptibles d'una correcció futura».

D'altres articles, tenen una orientació més cultural i en ells, des de «la nostra comuna catalanitat», denuncià la manca d'Universitat a Mallorca, la castellanització de «les senyoretes bledes de casa bien», la manca de suport dels industrials, homes de negocis i comerciants a l'OCB, o la brutal persecució lingüística contra els catalanoparlants perpetrada aleshores per alguns col·legis religiosos. Així mateix també tracta un tema que encara és d'actualitat, la manca de finançament públic. Aquest era, segons Melià, un factor que diferenciava el creixement econòmic de Mallorca, a partir del 1950, del d'altres indrets de l'Estat on, «devora la iniciativa privada funciona l'ajuda pública i el finançament bancari».

La col·laboració de Melià amb el Diario de Mallorca es va interrompre, segons el seu propi testimoni, per les «pressions d'alguns dirigents de la societat mallorquina» i per «provincialismos asustadizos», que feien que no escandalitzàs a Madrid però si a Palma. D'aquest llibre se'n feren ressò, a més de la premsa de Palma, com a mínim, el Diario de Barcelona i el setmanari barceloní Tele-estel, que indicava que els articles de Melià eren llegits a «totes les terres catalanes, perquè revelaven una forma nova i valenta de plantejar els problemes». A més, sabem que el dia de la Festa del Llibre del 1967, Josep Melià Llompart afirmava que aquest llibre s'havia venut molt bé a Palma.

Ara, quaranta anys després, el Primer Llibre de Notes té un enorme valor testimonial i seria ben convenient reeditar-lo amb una bona introducció i les pertinents notes explicatives.

Antoni Marimon. Historiador

Diari de Balears (4-XII-07)

Obra Cultural Balear (OCB): defensa de la llengua catalana (i II)

Turmeda | 09 Maig, 2009 07:43 | facebook.com

9 de maig: tothom a Palma



L'Obra Cultural Balear (OCB) felicita l'escriptor Miquel López Crespí pels seus articles en defensa del català i de les activitats de l'OCB.

Obra Cultural Balear (OCB): records dels anys de lluita antifeixista (i II)


"Vàrem llegir el vostre excel·lent article referent a l'estat de la llengua i a la convocatòria de la Cadena Humana del 8 de maig, i volem agrair-vos la vostra contribució al debat públic i a la coneixença popular de les justes reclamacions de la Diada per la Llengua d'enguany, tan importants per al futur de la identitat del poble de Mallorca. Amb agraïment, us saluda. Antoni Mir Fullana. President de l'Obra Cultural Balear". (Antoni Mir Fullana)



Els intel·lectuals de les Illes són sempre a l'avantguarda de la lluita en defensa de la cultura catalana. D'esquerra a dreta: Joan Mas I Vives, Antoni Vidal Ferrando, Joan Miralles, Lleonard Muntaner, Miquel Pons i Miquel López Crespí


Un dels nombrosos articles de l'escriptor Miquel López Crespí publicats en El Mundo-El Día de Baleares defensant l'Obra Cultural Balear (OCB) i que va merèixer les felicitacions de la direcció de l'Obra Cultural Balear.

Ciutat de Mallorca 1980. N'Antoni Mir havia protestat de forma vehement per la mort de la jove Gladys del Estal a Tudela (Navarra) a conseqüència d'uns trets procedents de les Forces d'Ordre Públic (FOP) d'aleshores. El fiscal li demanava un any de presó i multa de quinze mil pessetes. Cal dir que mai no el vaig veure atemorit i en tot moment defensà els drets dels ciutadans a la lliure expressió i a la protesta davant la injustícia.

A l'endemà el diari Última Hora de Ciutat (2-II-1980) publicava en primera plana uns grans titulars que deien: "Acusado de calumnias a la Guardia Civil el fiscal pidió ayer una pena de arresto mayor para Antoni Mir". El reportatge, illustrat amb dues fotografies d'Antoni Mir en la sala del judici, era signat per Joan Mulet i Josep Rosselló i començava d'aquesta manera: "Una pena de arresto mayor y multa de quince mil pesetas, es la condena que el Ministerio Fiscal ha solicitado para Antoni Mir, dirigente del MCI, en el transcurso del juicio que se celebró ayer por la mañana.

'Casi a las once y media, con unos veinte minutos de retraso sobre la hora prevista, se inició ayer el juicio contra el secretario político del Moviment Comunista de les Illes (MCI), acusado de un delito de 'calumnia contra clase determinada del Estado'.

'Los antecedentes determinantes de la acusación se remontan al 4 de junio de 1979, cuando en Tudela (Navarra), murió, por disparos de un agente de la Guardia Civil, la joven Gladys del Estal, en el transcurso de una fiesta ecologista que fue disuelta por la FOP. A consecuencia de estos hechos, la directiva del MCI acordó colocar una pancarta de denuncia en la fachada de su local, en la plaza de España. La pancarta [...] decía lo siguiente: 'Gladys del Estal, assassinada per la Guàrdia Civil a Tudela (Navarra). Nosaltres no oblidam'.

'La pancarta fue retirada, el mismo día de su colocación -el 7 de junio de 1979- por la policía, siendo detenido Antoni Mir, que fue posteriormente puesto en libertad previo pago de la fianza establecida".


D'esquerra a dreta: Antoni Mir, Miquel López Crespí i Jaume Adrover, membres de l'avantguarda antifeixista de les Illes i capdavanters de la lluita en defensa de la cultura catalana a la nostra terra d'ençà els anys seixanta i setanta.

Després de molts d'anys de militància comuna (en el comunisme illenc, concretament en l'OEC), finalment els nostres camins varen divergir; políticament, emperò; mai en les relacions personals, ja que ambdós sempre hem considerat la nostra ferma amistat per damunt de qualsevol contingència conjuntural. Tant n'Antoni Mir com qui signa aquest article pensam que una amistat de més de vint-i-cinc anys (hem compartit idees, accions conjuntes, debats polítics interminables, congressos del partit, viatges, sortides a pintar per la nit, aferrades de cartells, reparticions de fulls clandestins, detencions, actes solidaris, mitings, participacions electorals, les mogudes assemblees dels anys setanta, cites nocturnes amb militants d'altres indrets, trobades amb companys i companyes en els llocs més inimaginables, discussions a la llum d'espelmes, reunions a secretes cases de camp de fora vila...) no pot refredar-se per ximpleries. Al capdamunt, ambdós, des de qualsevol dels partits d'esquerra on hem militant, o des de qualsevol de les organitzacions culturals on hem fet feina, sempre hem tengut ben clar el mateix objectiu: la defensa aferrissada de la nostra cultura feta malbé pel colonialisme; el combat contra la injustícia i per un món millor.

Tot això a banda dels comunicats de rigor que m'envia; a mi com a tots els professionals que som al peu del canó en defensa de la cultura catalana. Record ara mateix el que em va fer arribar recentment per haver participat en la campanya en favor de l'autogovern i la llengua, on deia:

"Miquel López Crespí: Vàrem llegir el vostre excellent article referent a l'estat de la llengua i a la convocatòria de la Cadena Humana del 8 de maig, i volem agrair-vos la vostra contribució al debat públic i a la coneixença popular de les justes reclamacions de la Diada per la Llengua d'enguany, tan importants per al futur de la identitat del poble de Mallorca. Amb agraïment, us saluda. Antoni Mir Fullana. President de l'Obra Cultural Balear".

Aquesta és la part, diguem-ne, "oficial" de la nostra relació. El cert és que sense pòlisses ni segells, quan l'has de necessitar -una presentació d'un llibre, una activitat cultural...- basta una simple trucada i, sense cap mena de problema, tens -com en els anys de la lluita antifeixista- l'amic Antoni Mir fent feina per la cultura, contribuint a tirar endavant allò que li has demanat.

A mitjans de 1978 l'OEC de les Illes patí un procés de debat polític i de ruptura orgànica que, alhora que significava el final del comunisme consellista organitzat a les Illes, també va servir (de forma dialèctica) per a enfortir el Moviment Comunista de les Illes (MCI), el PSM, CC.OO., les associacions de veïns i moltes altres organitzacions obreres i populars. Una part majoritària de l'OEC (entre els quals em trobava jo mateix) no ens convencé el procés que deien d'"unitat" entre MCI i OEC. Nosaltres consideràvem aquest procés "unitari" com a simple i pura absorció, la qual cosa significava deixar de banda els components trotsquistes i consellistes de l'OEC per a passar a un altre tipus de partit que consideràvem maoista (una tradició molt allunyada del consellisme d'OEC). Per contra, n'Antoni Mir i altres camarades optaren per aquesta opció. Per tant, la divisió es va consumar; i mentre uns enfortien el Moviment Comunista de les Illes (MCI), altres iniciàrem el procés de convergència amb el PSM que, després del congrés d'unificació d'Inca de 1978 (IV Congrés), significaria el reforçament del nacionalisme socialista i antisistema a Mallorca. En la nova executiva "unificada" hi havia, aquell hivern de 1978, molts històrics de l'OEC. El quadre de direcció del PSM quedà aleshores conformat d'aquesta manera: Eberhard Grosske (relacions exteriors); Joan Perelló (cultura); Pep Bernat (moviment obrer); Jaume Obrador (moviment ciutadà); Miquel López Crespí (formació); Margalida Bujosa (dona); Joan Mesquida (joventut); Jaume Montades (propaganda); Rafel Oliver (revista); J.A. Adrover (pagesia) i Paco Mengod (organització).

He recordat aquest fets perquè els crec ben importants per a copsar la ferma voluntat de lluita de qui encapçala avui dia la nostra principal institució cultural. Tots sabem com d'ençà els anys noranta l'OCB ha intensificat la seva funció de cohesionador social i ha convocat, a Mallorca, les històriques Diades populars per la llengua i l'autogovern amb participació, cada mes de maig, de més de trenta mil manifestants. Un fet històric ha estat també, en aquests darrers anys, l'augment continuat en el nombre de socis. En l'actualitat, la institució agrupa una massa social activa de prop de 5.000 persones, i compta amb un elevadíssim nombre de simpatitzants, que es pot xifrar en dotzenes de milers de persones. Remarquem igualment la consolidació de les vint delegacions de l'OCB a pobles, on les publicacions de la part forana lligades a la institució editen prop de deu mil exemplars mensuals.

Parlar de la importància dels Premis 31 de Desembre, del gran projecte cultural "Les Balears es presenten", del nombre infinit de conferències, activitats pedagògiques i juvenils, muntatges de teatre, cicles de cinema i homenatges, realitzats per l'Obra Cultural Balear superaria els estrets límits d'un article de premsa. No ens resta més que saludar aquests trenta-nou anys d'activitat ininterrompuda en defensa de la nostra cultura tot esperant que el segle XXI que ara comença sigui el de la nostra definitiva normalització cultural.

Miquel López Crespí

Del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Literatura catalana i memòria històrica - Blog de l'escriptor López Crespí

Turmeda | 08 Maig, 2009 11:14 | facebook.com

Una apassionant història d’amor, densament lírica, en la Mallorca de 1940. L’arribada dels presoners republicans transforma la vida quotidiana d’un poble del pla i ens permet albirar com era la societat mallorquina abans del turisme. Sa Pobla sota el poder del nacional-catolicisme. La grisor de la societat franquista és descrita amb acurada precisió per l’escriptor Miquel López Crespí, guanyador, amb aquesta novel·la, del Premi de Narrativa Alexandre Ballester 2009. Una escriptura meticulosa, sense cap mena d’alambinat barroquisme formal, ens descriu els darrers dies de la guerra civil, la cruel repressió dels vencedors, la ferma resistència i la dignitat dels vençuts que, humiliats per sicaris i falangistes, serven, en les fondàries del cor, els ideals de justícia i llibertat pels quals han lluitat amb fermesa i decisió. (Nota editorial)


Els crepuscles més pàl·lids: Premi de Novel·la Alexandre Ballester 2009


Una apassionant història d’amor, densament lírica, en la Mallorca de 1940. L’arribada dels presoners republicans transforma la vida quotidiana d’un poble del pla i ens permet albirar com era la societat mallorquina abans del turisme. Sa Pobla sota el poder del nacional-catolicisme. La grisor de la societat franquista és descrita amb acurada precisió per l’escriptor Miquel López Crespí, guanyador, amb aquesta novel·la, del Premi de Narrativa Alexandre Ballester 2009. Una escriptura meticulosa, sense cap mena d’alambinat barroquisme formal, ens descriu els darrers dies de la guerra civil, la cruel repressió dels vencedors, la ferma resistència i la dignitat dels vençuts que, humiliats per sicaris i falangistes, serven, en les fondàries del cor, els ideals de justícia i llibertat pels quals han lluitat amb fermesa i decisió. Un llenguatge intens i planer ens descriu, amb destresa i una intensa capacitat de suggeriments, el panorama cultural i existencial d’una Mallorca cruelment oprimida pels vencedors. Una visió poètica, summament humana que, a través dels protagonistes –un combatent republicà-, una al·lota enamorada i el fill d’ambdós que, des de la distància dels anys rememora els fets, ens endinsa, com un esmolat ganivet, en els laberints de la història i els caminois d’una inoblidable experiència vivencial. La novel·la de Miquel López Crespí descriu amb lluminositat colpidora les extraordinàries litúrgies del fervorós amor entre aquest militar republicà represaliat pel franquisme i una al·lota mallorquina de família conservadora i acomodada que, rebel a la seva manera, vol fugir de l’opressió i manca de perspectives que ofereix el nacional-catolicisme i el falangisme regnant.

Els crepuscles més pàl·lids ens sorprèn per la vitalitat d’un llenguatge àgil, que empra tots els recursos de l’idioma per mostrar-nos la claror i les ombres d’una època incerta. Un precís domini de l’escriptura permet a l’autor descobrir-nos la fondària del nostre passat més recent, les més íntimes pulsacions d´una generació que lluità contra el franquisme i que va saber servar la bellesa i les esperances més humanes enmig de la brutalitat oficial i les cendres d’aquella societat glaçada per himnes i consignes. (Nota editorial)


Damià Pons, Melcior Comes, Alexandre Ballester i Lleonard Muntaner guardonen l'escriptor Miquel López Crespí amb el Premi de Novel·la Alexandre Ballester 2009


Miquel López Crespí: Premi de Narrativa Alexandre Ballester 2009 per la novel·la Els crepuscles més pàl·lids. L’escriptor ha estat guardonat per un jurat format per Damià Pons, Melcior Comes, Alexandre Ballester i Lleonard Muntaner. La novel·la serà publica per l’editor Lleonard Muntaner i presentada en el marc de les properes Festes de Sant Jaume de Sa Pobla.




Alexandre Ballester, Miquel López Crespí i el batle de sa Pobla Joan Comes pocs moments després del lliurament del premi de novel·la Alexandre Ballester 2009

Miquel López Crespí (Sa Pobla, Mallorca, 1946)


Miquel López Crespí (sa Pobla, Mallorca 1946) és novellista, autor teatral, poeta i assagista. L'any 1968 l'escriptor començà les seves collaboracions (especialment literàries) en els diaris de les Illes: Diario de Mallorca, Última Hora, El Mundo-El Día de Baleares, Diari de Balears... Durant molts d'anys portà la secció d'entrevistes del suplement de cultura del diari Última Hora i de la revista de l'Obra Cultural Balear El Mirall.



Els escriptors Lleonard Muntaner, Melcior Comes, Alexandre Ballester, Miquel López Crespí i Rafel Socies moments abans del lliurament del Premi de Novel·la Alexandre Ballester 2009

Miquel López Crespí ha guanyat diversos premis literaris de poesia, novella, contes, teatre i narrativa juvenil entre els quals podríem destacar: "Ciutat de Palma de Teatre 1974", "Ciutat de Palma de Narrativa" (1991), "Joanot Martorell" de narrativa (València), "Pompeu Fabra 1984", "Joan Santamaria 1989" (Barcelona), Premis Ciutat de València (de poesia i narrativa), Premi Especial Born de Teatre, Premi Teatre Principal-Consell Insular de Mallorca de Teatre, "Marià Vayreda" de narrativa (Girona), Premi de les Lletres 1987 (Mallorca), Premi de Narrativa "Miquel Àngel Riera", Premi Valldaura de novella (Barcelona), Premi de teatre "Carles Arniches" (Alacant), Principat d'Andorra (Grandalla) de Poesia, Premi de Literatura "Serra i Moret 1993" de la Generalitat de Catalunya, Premi de Poesia del Consell Insular d'Eivissa i Formentera, Premi de Literatura de l'Ateneu de Maó (Menorca), Premi Nacional de Literatura "Camilo José Cela", Premi de Poesia "Ibn Hazm 2003", Premi de Poesia Ciutat de Tarragona 2005...



Sa Pobla (23-IV-09): Parlament de l’escriptor Miquel López Crespí moments després d'haver guanyat el Premi de Novel·la Alexandre Ballester 2009

D'ençà començaments dels anys setanta ha publicat més de seixanta llibres de narrativa, poesia, teatre, memòries, novella i assaig entre els quals podríem destacar:; L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970 (memòries); L'amagatall (novella); Cultura i antifranquisme (assaig); Vida d'artista (narrativa); Històries del desencís (narrativa); La novel·la (novel·la); Punt final (poesia); No era això: memòria política de la transició (assaig); Acte Únic (teatre); El cadàver (teatre); Núria i la glòria dels vençuts (novella); Revolta (poesia); Estat d'excepció (novella); Breviari contra els servils (narrativa); Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (assaig); El darrer hivern de Chopin i George Sand (novel·la); Corambé: el dietari de George Sand (novel·la); Lletra de batalla (poesia); Els anys del desig més ardent (teatre); Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera (novel·la); Temps moderns: homenatge al cinema (poesia); Damunt l´altura. El poeta il·luminat (novel·la); El cant de la Sibil·la (poesia); Les ciutats imaginades (poesia); Naufragis lents (poesia); La conspiració (novel·la); Cultura i transició a Mallorca (assaig); Carrer de Blanquerna (teatre); Un viatge imaginari i altres narracions (contes); París 1793 (novel·la); i Espais secrets (poesia).

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Obra Cultural Balear (OCB): defensa de la llengua catalana (I)

Turmeda | 08 Maig, 2009 06:14 | facebook.com

9 raons per assitir a la cadena humana per la llengua


Aquest dissabte, 9 de maig, ningú pot faltar a la cadena humana “Drets per la llengua”, la que començarà a les 18.00 hores a Plaça Espanya, i si algú no ho té clar, ací té nou motius per assistir-hi . El primer, perquè si tu no hi vas, segur que serà menys forta, menys llarga, més dèbil, més vulnerable –la cadena, i també la llengua-. A més a més és una demostració de dignitat col·lectiva.


Aquest dissabte, 9 de maig, ningú pot faltar a la cadena humana “Drets per la llengua”, la que començarà a les 18.00 hores a Plaça Espanya, i si algú no ho té clar, ací té nou motius per assistir-hi . El primer, perquè si tu no hi vas, segur que serà menys forta, menys llarga, més dèbil, més vulnerable –la cadena, i també la llengua-. A més a més és una demostració de dignitat col·lectiva.

En tercer lloc perquè n’hi ha que volen fer creure que la nostra llengua és un problema, una font de conflictes... I ens volen debilitar, ens volen dividir, ens volen desmobilitzar. Un altra raó es perquè els atemptats que hem rebut darrerament contra els nostres drets bàsics, obeeixen a una estratègia bruta d’algunes persones, més interessades en desviar l’atenció sobre les seves misèries que en promoure el benestar de la gent.

Malgrat que les nostres institucions públiques siguin més proclius a promoure la llengua pròpia, hem de seguir sortint al carrer. I la cadena humana pot servir per esborrar pors, per empènyer, per acompanyar, per impulsar i per guiar la tasca d’aquestes institucions. Perquè existim, i som el que som, i no volem renunciar a ser el que som.

També perquè entenem i respectem el món en tota la seva riquesa i diversitat, creiem en aquesta diversitat i la volem promoure, ja que per conservar un món ric i divers culturalment hem d’actuar localment.

En vuitè lloc, perquè no volem que ens etiquetin amb eslògans falsos i verinosos i manipulin els nostres drets, la nostra voluntat, la nostra història. Estem fart que ens diguin que nosaltres som els que imposa’m i els que atempta’m contra les llibertats dels altres...

En últim lloc perquè ho hem de fer, perquè solidaritat, justícia, respecte... No són paraules buides de contingut que queden bé als discursos, sinó que tenen una aplicació real i pràctica al dia a dia. Ara arriba el bon temps i tots tenim ganes de sortir, ja hi haurà temps, 9 de maig, "Drets per la llengua".

Tribuna Mallorca


Obra Cultural Balear (OCB): records dels anys de lluita antifeixista (I)


Amb Antoni Mir, l'expresident de l'OCB hem viscut potser els anys més intensos de la nostra vida: aquella lluminositat que donava estar a l'avantguarda de la lluita per la llibertat, pel català, per un món més just i solidari. Record ara mateix aquelles reunions i combatives assemblees a l'Escola de Magisteri, a la Facultat de Filosofa i Lletres, les nits de pintades i repartides de fulls clandestins pel centre i barriades extraradials de Ciutat amb tants i tants companys i companyes, avui excel·lents professionals en les més diverses activitats. En aquella època l'OCB ja donava aixopluc a les forces de resistència antifranquista. Qui no recorda el paper destacat de Llompart de la Peña i de Climent Garau en tants moments històrics?. (Miquel López Crespí)



Plaça Major de Ciutat de Mallorca. En el centre de la fotografia podem veure a l'expresident de l'Obra Cultural Balear, el militant de l'OEC Antoni Mir, portant els cartells de l'organització en un Primer de Maig del començament de la democràcia.

L'Obra Cultural Balear farà enguany els trenta-nou anys d'existència, de lluita aferrissada en defensa de la nostra cultura. Llegir el magnífic opuscle que ha editat l'OCB tot recordant aquestes quatre dècades dedicades a la promoció de la cultura pròpia de les Illes Balears m'ha fet recordar el paper destacadíssim que féu aquell nucli inicial de començaments dels seixanta: Rafel Ginard, Bernat Vidal i Thomàs, Josep Maria Llompart de la Peña, Francesc de Borja Moll, Joan Pons, Pau Alcover, Miquel Forteza, Miquel Marquès, Miquel Arbona, Ignasi Rotger i Villalonga... L'Obra Cultural Balear és continuadora històrica de la tasca de l'Associació per la Cultura de Mallorca (1923-1936), la qual, presidida entre d'altres per Emili Darder, impulsà la revista La Nostra Terrai contribuí a convocar l'assemblea d'entitats que l'any 1931 redactà i aprovà el primer Avantprojecte d'Estatut d'Autonomia de Mallorca, Eivissa i Formentera. Actualment, l'OCB, sota la presidència del nostre bon amic i valent company de lluites clandestines per la llibertat del nostre poble Antoni Mir Fullana, continua, amb mes força que mai, la tasca iniciada en el decenni dels anys seixanta de recuperació de la llengua catalana, coordinant un potent bloc civil de forces que lluiten pel nostre autogovern.


D'esquerra a dreta: Antoni Mir, Maria Antònia Munar i Miquel López Crespí el dia de la presentació de Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort).

Antoni Mir és llicenciat en filologia hispànica (1984) i en filologia catalana (1987) per la Universitat de les Illes Balears. Entre 1974 i 1982 milità en l'OEC i en el MCI. Soci de l'Obra Cultural Balear, n'ha estat director executiu (1986-90) i secretari (1990-91); d'ençà de 1992 n'és president. Fou secretari executiu (1986) del II Congrés Internacional de la Llengua Catalana a les Illes Balears; membre (1988-95) del Consell Rector de la Universitat Catalana d'Estiu i directiu de l'Associació Voltor (organització que s'encarregà de fer arribar a les Illes les cadenes de ràdio i televisió de Catalunya Principat i País Valencià) també és responsable de la revista de l'OCB El Mirall. Membre del consell rector de l'Institut Balear de Turisme -IBATUR- el 1997 li fou atorgat el premi CIEMEN del Centre Internacional Escarré per a Minories Ètniques i les Nacions.

Amb l'actual president de l'OCB hem viscut potser els anys més intensos de la nostra vida: aquella lluminositat que donava estar a l'avantguarda de la lluita per la llibertat, pel català, per un món més just i solidari. Record ara mateix aquelles reunions i combatives assemblees a l'Escola de Magisteri, a la Facultat de Filosofa i Lletres, les nits de pintades i repartides de fulls clandestins pel centre i barriades extraradials de Ciutat amb tants i tants companys i companyes, avui excellents professionals en les més diverses activitats. En aquella època l'OCB ja donava aixopluc a les forces de resistència antifranquista. Qui no recorda el paper destacat de Llompart de la Peña i de Climent Garau en tants moments històrics?

L'entitat, com molt bé explica la Gran Enciclopèdia de Mallorca, va ser "creada a Palma el desembre de 1962 per iniciativa de Francesc de Borja Moll, amb l'objectiu de fomentar la llengua i la cultura autòctona de les Illes Balears. En foren fundadors Josep Capó Juan, Guillem Colom, Miquel Forteza, Miquel Fullana Llompart, Miquel Marquès i Bernat Vidal Tomàs, entre d'altres. Durant el decenni dels seixanta, es dedicà principalment a l'organització de cursos de llengua i literatura catalanes i de cursos per al professorat de català. Durant els anys setanta, conegué un període d'extensió i arrelament. Creà les primeres delegacions als pobles i augmentà el nombre de socis. El 1971, es constituí com a associació. Es relacionà amb les forces d'oposició al franquisme i impulsà la lluita per la consecució de l'autonomia". L'interessant opuscle Quatre dècades d'història que ara mateix acaba d'editar l'OCB aprofundeix en els fets més destacats protagonitzats per l'entitat en aquests trenta-vuit anys d'existència combativa.

Però parlàvem dels anys de lluita al costat de l'actual president de l'OCB, l'amic de combat antifeixista i per la llengua i cultura catalanes Antoni Mir. D'aquesta estreta relació, de l'amistat que m'uneix a n'Antoni des de fa més d'un quart de segle (com passa el temps!) n'he parlat sovint en els meus llibres de memòries i d'assaig. En el llibre L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970 editat per Lleonard Muntaner Editor en la seva col?lecció "El Tall", n'he parlat en moltes capítols; i més recentment, en l'assaig Cultura i antifranquisme que ha editat Edicions de 1984 a Barcelona, n'he tornat a donar notícia en els capítols "La influència de Trotski i Andreu Nin en els comunistes de les Illes, I, II i III". També hi haurà molta més informació sobre l'OEC, el MCI, el paper de les JEC (Joventuts d'Esquerra Comunista) que dirigia en temps de la transició l'amic Antoni Mir, en un nou assaig que ha de sortir properament al Principat. Es tracta de No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc)

Però finalment, la transició (els famosos pactes amb els franquistes reciclats) no anà com molts havíem pensat -i lluitat!- en direcció a l'autodeterminació del nostre poble, la república i el socialisme. Però no per això afluixaren n'Antoni Mir ni cap d'aquella munió de companys de finals dels setanta i principis dels vuitanta. Ni molt manco! N'Antoni va ser un d'aquests personatges insubstituïbles dels vuitanta. Quan alguns dels dirigents de l'esquerra oficial ja s'havien installat en la comoditat covarda dels despatxos institucionals, n'Antoni Mir continuava en primera línia encapçalant tot tipus de manifestació ecologista, nacionalista o antifeixista, protestant contra les actuacions d'unes forces repressives que, fins i tot en democràcia!, encara es mantenien massa lligades al tenebrós passat dictatorial. Detingut en nombroses ocasions, el record, valent, un primer de febrer de 1980, en els jutjats de Palma, on munió d'amics l'acompanyàrem per fer-li costat en moments tan delicats. A l'entrada del judici em digué: "He fet el que havia de fer i mil vegades ho faria si s'ataca la llibertat d'expressió o maten un ciutadà". I, amb una forta estreta de mans -aquella lluïssor decidida en els ulls!-, entrà a la sala del judici.

Miquel López Crespí

Del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003)

Raimon en el blog de l'escriptor Miquel López Crespí

Turmeda | 07 Maig, 2009 14:35 | facebook.com

(1 vídeo) Enguany fa cinquanta anys que Raimon va escriure 'Al vent' (vídeo) i la Universitat Politècnica de València (UPV) ho ha volgut commemorar. Avui s'inaugura una exposició retrospectiva i demà Raimon farà un concert. A més, la UPV editarà un disc compacte que inclou versions de la cançó i tres publicacions: el catàleg de l'exposició i les reedicions dels llibres 'D'aquest viure insistent' (3i4), del propi cantant i 'Raimon' (la Magrana), de Joan Fuster.


La Politècnica de València commemora el cinquantè aniversari de 'Al vent'


Avui s'inaugura una exposició i demà Raimon oferirà demà un concert per al qual ja no queden entrades


Enguany fa cinquanta anys que Raimon va escriure 'Al vent' (vídeo) i la Universitat Politècnica de València (UPV) ho ha volgut commemorar. Avui s'inaugura una exposició retrospectiva i demà Raimon farà un concert. A més, la UPV editarà un disc compacte que inclou versions de la cançó i tres publicacions: el catàleg de l'exposició i les reedicions dels llibres 'D'aquest viure insistent' (3i4), del propi cantant i 'Raimon' (la Magrana), de Joan Fuster.

L'exposició es pot visitar a la Sala d'Exposicions de la UPV. Una trentena de cartells d'alguns dels cartells que Raimon ha fet des de l'any 1963 fins a l'actualitat. Dotze obres originals de Tàpies, Miró i Alfaro, entre uns altres. Fotografies. Discs compactes i vinils. Retalls de premsa. Tot això i més, és el material que s'ha ajuntat per a mirar d'explicar la vida i obra del cantant xativí. Romandrà oberta al públic fins el 23 de juny.

El concert que oferirà Raimon serà demà al vespre al saló d'actes de l'edifici Nexus. Les entrades, tanmateix, ja han estat exhaurides. Serà un concert especial, si és que no ho són tots, perquè Raimon estrenarà, en primícia, unacançó que parla sobre València. També en cantarà unes altres que, amb gairebé total certesa, s'inclouran en el que serà el seu nou disc, que espera que surti a la venda l'any vinent. Al País Valencià, sovint no és gaire fàcil veure Raimon en concert. I és que, segons que ha denunciat ell mateix juntament amb tants altres representants de la cultura valenciana, l'administració els hi posa no pocs entrebancs.

Pel que fa al disc compacte que editarà la UPV, cal afegir que inclourà diverses versions de la que és la cançó més coneguda del cantautor de Xàtiva. Miquel Gil, Joan Manuel Serrat, Verdcel, Ester Formosa o Toti Soler són alguns dels músics que hi col·laboren amb les seves pròpies versions de la cançó 'Al vent'.

Per últim, quant als llibres, val a remarcar que tant l'escrit per Fuster com l'escrit per ell mateix es troben exhaurits i, per tant, aquesta reedició permetrà de tornar a posar a l'abast de tothom dues obres que no poden faltar a les prestatgeries dels seguidors del cantant. Finalment, el catàleg que acompanya l'exposició, té el valor afegit d'incloure textos històrics escrits per Joan Fuster, Manuel Vázquez Montanbán, Manuel Vicent...

VilaWeb


...la Brigada Social anava desesperada. Dos jeeps de la Policia Armada estaven aturats davant el Govern Civil. Li havien prohibit cinc cançons. Va sortir a l'escenari vestit de negre (camisa i pantalons), decidit. Quan va començar a cantar "Al vent!", el cinema, com si fos una onada immensa, s'agità, aixecant-se com un sol home, fent aplaudiments sense aturar. Els "Llibertat!" i "Amnistia!" (Miquel López Crespí)


El recital de Raimon al cinema Born (1967)



Raimon.

Pel setembre de l'any 1967, l'escriptor Joan Manresa, que mantenia contactes permanents amb Barcelona, ens informà que per l'octubre -si el governador civil no ho prohibia- hi hauria un recital de Raimon al cinema Born. Per a copsar el que allò significava enmig de tanta grisor cultural, hom ha d'imaginar el que podia representar per a un militant del PCE que li diguessin que vendria la Passionària. A Raimon el coneixíem per la propaganda que aleshores li feia l'emissora d'en Carrillo, la REI, que emetia des de Bucarest finançada per Ceausescu.

No cal dir que tothom es mobilitzà a fons. La majoria dels adolescents que ens movíem pels cercles antifranquistes consideràrem l'"acció" com a prioritària. Ajudàrem a repartir per barriades i pobles la propaganda anunciant l'acte. Tot anà a la perfecció. El dia del recital la gent no hi cabia en el cinema Born. La cua era infinita. Milers de joves i adults es barallaven per a trobar-hi una entrada. Crec que fou aleshores, en aquell precís moment, quan vaig comprendre que no res, cap sistema repressiu, no podria impedir l'alliberament social i cultural del nostre poble.

Dins del cinema Born, la Brigada Social anava desesperada. Dos jeeps de la Policia Armada estaven aturats davant el Govern Civil. Li havien prohibit cinc cançons. Va sortir a l'escenari vestit de negre (camisa i pantalons), decidit. Quan va començar a cantar "Al vent!", el cinema, com si fos una onada immensa, s'agità, aixecant-se com un sol home, fent aplaudiments sense aturar. Els "Llibertat!" i "Amnistia!" se succeïren l'un rere l'altre. L'emoció ens dominava a tots. Alguns companys aprofitaren per llançar un paquet d'octavetes demanant l'alliberament dels presos polítics. Per sort, el recital, amb la Brigada Social llegint una a una les cançons per a comprovar que el cantant s'atenia a les lletres presentades a la policia, finí amb normalitat. Aquell fou un dels moments més importants de la nostra lluita juvenil. Sabíem que anava creixent un ampli moviment antifranquista. Fins llavors, les reunions havien estat sempre en petit comitè, a les catacumbes. Mai de la vida no havíem vist una tal gentada que bategava amb les nostres idees i lluitava pel mateix! El recital, l'actitud valenta i compromesa de Raimon, ens donà força per a continuar lluitant deu, vint anys més, els que fossin necessaris!

Per aquells anys, l'editorial "Daedalus" -dirigida per Bartomeu Barceló- havia publicat "Els Mallorquins" de Josep Melià que ajudàrem a vendre com si fos "El Capital" de Karl Marx. Tot ens era útil per combatre la dictadura! El 68 fou també excepcional. Des de París ens arribaven les notícies del maig francès que ens permetia constatar que les revoltes populars a l'Europa desenvolupada no havien finit. I el que era més important, la flama de la resistència la portaven partits i organitzacions que no tenien res a veure amb l'estalinisme. Fou quan sentírem parlar per primera vegada d'Alain Krivine i Ernest Mandel, els dirigents de la Lliga Comunista Revolucionària (la secció francesa de la IV Internacional). La revista dels situacionistes -"L'International Situationiste"- ens obria els ulls vers aspectes silenciats per l'estret economicisme de molts dels partits comunistes legals a la resta d'Europa.

Miquel López Crespí

Andreu Nin i el POUM - Els Fets de Maig (Barcelona 1937)

Turmeda | 07 Maig, 2009 06:30 | facebook.com

(4 vídeos) Per a copsar tota la misèria estalinista (PCE-PSUC) contra els revolucionaris de la CNT i del POUM, per a entendre amb profunditat el perquè dels assassinats d’anarquistes i poumistes, per a copsar el significat autèntic de la Revolució iniciada en la zona republicana el 19 de juliol del 36, és recomanable l’estudi d’algunes obres imprescindibles de Pelai Pagès, concretament Andreu Nin: su evolución política (1911-1937), i l’obra de Francesc Bonamusa, aquell famós llibre que edità Anagrama l’any 1977, Andreu Nin y el movimiento comunista en España (1930-1937). (Miquel López Crespí)


Memòria històrica de l’esquerra alternativa


Resposta a Pere Meroño: l’assassinat d’Andreu Nin i els Fets de Maig de 1937


Imaginava que, a aquestes alçades de la història, el fet històric de la complicitat absoluta de la direcció estalinista del PCE i del PSUC amb la GPU soviètica i els botxins enviats per Stalin per a matar Andreu Nin era quelcom que ja no s’havia de discutir per l’abundor de proves històriques que hi ha al respecte. Però sembla que l’amic Pere Meroño no coneix l’amplíssima sobre la matèria publicada d'ençà fa més de quaranta anys a Catalunya i l’Estat espanyol. La majoria són llibres que els marxistes de finals dels seixanta i començaments del setanta llegíem i estudiàvem en els seminaris de formació o, simplement, per curiositat històrica. En referència als assassinats de comunistes del POUM i anarquistes de la CNT-FAI en els Fets de Maig de 1937 George Orwell ens va deixar aquella meravellosa i instructiva obra titulada Homenatge a Catalunya que demostra, sense cap mena de dubtes, el paper dels estalinistes espanyols i catalans, és a dir, del PCE-PSUC, en la repressió dels anarquistes i comunistes del POUM. És una obra bàsica, bona de llegir, instructiva, un document bàsic per a conèixer aquella època històrica, que sembla que no ha llegit Pere Meroño, o que no en recorda el contingut. Aquesta obra clàssica per a copsar el paper nefast de l’estalinisme en temps de la guerra civil es pot ampliar si hom ho desitja amb aportacions com la de John Langdon-Davies, La setmana tràgica de 1937. Els Fets de Maig (Barcelona, Edicions 62, 1987). Però malgrat la documentació nova que aporta, no supera ni de bon tros la famosa Homenatge a Catalunya d’Orwell. Així i tot és necessari conèixer-ho tot al respecte.


El paper sinistre en la criminalització dels antifeixistes del POUM i la CNT i la part que els estalinistes tengueren en l’assassinat d’Andreu Nin, Camillo Berneri i centenars d’anarquistes i poumistes és documentat en nombroses obres de l’historiador Víctor Alba, concretament en El marxisme a Catalunya (Barcelona. Editorial Pòrtic, 1974), obra composta pels volums Història del BOC, Història del POUM, Andreu Nin i Joaquim Maurín.

L’Editorial Ruedo Ibérico, famosa a les darreries del franquisme per les eines imprescindibles de recerca que posava al nostre abast, publicava una documentació precisa quant als elements de l’estalinisme espanyol que, fent de sicaris de la policia política soviètica, treballaren activament en la criminalització de la CNT-FAI i també del POUM. El llibre, eina bàsica per a copsar el paper del PCE en l’assassinat i persecució dels revolucionaris de l’Estat espanyol que no obeïen a Moscou és de l’historiador Andrés Suárez i porta per títol El proceso contra el POUM: un episodio de la Revolución Española. Moltes de les conclusions de l’historiador Andrés Suárez són confirmades per Frank Mintz i Miguel Peña en la recopilació de textos que es publicaren durant els Fets de Maig de 1937; textos, la majoria dels quals són signats per “Los Amigos de Durruti”, el grup que s’enfrontà al PCE-PSUC i es distingí en la defensa dels perseguits, torturats i assassinats pels estalinistes. El llibre Los amigos de Durruti, los trotsquistas y los sucesos de Mayo va ser editat per Campo Abierto Edicions, a Madrid, l’any 1978.


Recentment, el col·lectiu de recerca històrica “La Trinxera” ha estudiat l’assassinat d’Andreu Nin i ha publicat les seves conclusions en el web de la Fundació Andreu Nin. El treball porta per títol “La desaparició d’Andreu Nin” i confirma que Nin, després de ser segrestat a Barcelona el 16 de juny de 1937, va ser traslladat primer a València i posteriorment a una txeca estalinista del PCE, la mansió dels aristòcrates i menbres de la direcció del PCE Ignacio Hidalgo de Cisneros i la seva dona Constanza de la Mora (néta del que va ser primer ministre conservador durant la monarquia, Antonio Maura). Tots els historiadors esmentats confirmen com els estalinistes espanyols treballaven en estreta unió amb la policia política d’Stalin per a portar endavant la seva tasca criminal contra els revolucionaris de l’Estat espanyol. Exestalinistes destacats, com el tèrbol Enrique Castro Delgado, n’han parlat a Hombres Made in Moscú, llibre publicat per l’editorial antimarxista Luis de Caralt, a Barcelona. l’any 1963. Més recent és l’estudi dels crims estalinistes a l’Estat espanyol descrits pel dirigent de la IV Internacional Arturo Van den Eynde (l’Aníbal Ramos de la clandestinitat) Aquest estudi es pot trobar en el llibre El proletariado contra la ‘Unión Sagrada. Anti-Carrillo (Madrid, Crítica Comunista, 1980), concretament a les pàgines 117-140.


Per a copsar tota la misèria estalinista contra els revolucionaris de la CNT i del POUM, per a entendre amb profunditat el perquè dels assassinats d’anarquistes i poumistes, per a copsar el significat autèntic de la Revolució iniciada en la zona republicana el 19 de juliol del 36, és recomanable l’estudi d’algunes obres imprescindibles de Pelai Pagès, concretament Andreu Nin: su evolución política (1911-1937), i l’obra de Francesc Bonamusa, aquell famós llibre que edità Anagrama l’any 1977, Andreu Nin y el movimiento comunista en España (1930-1937).

Com deia al començament d’aquesta nota, la bibliografia que hem consultat d’ençà els anys seixanta i setanta és tan extensa que no es pot resumir en aquestes breus retxes. En la història de Burnet Bolloten La Revolución Española: sus orígenes, la izquierda y la lucha por el poder durante la guerra civil 1936-1939 (Barcelona, Editorial Grijalbo, 1980), i en el capítol –entre d’altres- “Catalunya: revolución y contrarevolución” (pàgs. 515-558) podem seguir pas a pas les campanyes de “Mundo Obrero” (portaveu del PCE), de Santiago Carrillo, la Passionària, José Díaz i tota la plana major dels companys de viatge de la policia secreta d’Stalin, quant a criminalitzar i demanar l’extermini del POUM i d’Andreu Nin. Les hemeroteques serven la memòria històrica d’aquesta incitació diària al crim. Mai, cap dirigent del PCE-PSUC ha demanat perdó per aquests crims comesos contra els revolucionaris de l’Estat espanyol!

Com he dit al començament d’aquest escrit, imaginava que, amb tanta abundor de materials, amb la investigació al respecte de què ens forneix dia a dia la Fundació Andreu Nin, debatre sobre la responsabilitat del PCE-PSUC en l’assassinat d’Andreu Nin, Camillo Berneri i tants de revolucionaris antiestalinistes seria cosa del passat, ja no tenia sentit. Veig que anava errat. Negar el paper dels estalinistes espanyols del PCE-PSUC en aquests assassinats és com negar l'assassinat de Trotski per part del militant del PSUC Ramon Mercader, assassí que actuà a les ordres de la policia política d’Stalin. Caldria no aferrar-se a la “darrera línia de defensa” segons la quals els del PCE-PSUC anaven enganyats i tota la culpa la tengueren els soviètics.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent

López Crespí (blog personal) - Escriptors de les Illes Balears contra el PP

Turmeda | 06 Maig, 2009 12:14 | facebook.com

El 30 de maig de l'any 2003 l'escriptor Miquel López Crespí feia la primera crida a la lluita contra el PP després de la derrota del Pacte de Progrés.



El 30 de maig de l'any 2003, l'escriptor Miquel López Crespí feia la primera crida a la lluita contra el PP després de la derrota del Pacte de Progrés.


Escriptors mallorquins contra el PP: la primera crida a la resistència després de la victòria de la dreta l'any 2003.


Tots els diaris de les Illes destaquen i valoren molt positivament el ferm discurs que, en defensa de la nostra cultura ha fet l'escriptor de sa Pobla Miquel López Crespí en l'acte d'inauguració de la XXI edició de la Fira del Llibre. El periodista Sebastià Bennasar en crònica publicada en Diari de Balears (31-V-03) sota uns titulars que deien "Fira del Llibre 2003: l'exigència d´ús social del català, al Born. El pregoner López Crespí, Sampol [vicepresident del Govern Balear] i Munar [presidenta del Consell de Mallorca] demanen que es faci 'militància lingüística' ferma", escrivia: "Francesc de Borja Moll i la necessitat d'implicar tota la societat en l´ús de la llengua catalana foren els grans protagonistes ahir a l'acte inaugural de la XXI edició de la Fira del Llibre, que aplega 31 expositors en el passeig del Born fins al proper diumenge 8 de juny.


'L'escriptor Miquel López Crespí va ser el pregoner de la festa i va explicar que 'tot i que vaig escriure aquest text abans de la Fira ara pot agafar un altre sentit i ser interpretat d'una altra manera'.
'López Crespí va explicar que 'Francesc de Borja Moll ens ha ajudat a servar la paraula i també l'esperit de lluita en uns temps foscos. Ara mateix, malgrat els avanços que s'han de fet en el camp de la nostra normalització cultural, ens cal tenir sempre present l'esperit de resistència contínua del nostre gran filòleg' i assegurà que 'aquelles rondalles, llegides a començaments dels anys seixanta per l'equip de col·laboradors que va poder reunir el prestigiós filòleg, tingueren una importància cabdal en la preservació del nostre llegat cultural'.
'L'escriptor pobler també incidí que 'la continuació de la gran obra interrompuda de mossèn Alcover, el Diccionari català-valencià-balear, és una de les fites més importants de la nostra història pel que fa a la preservació de la llengua catalana. No hem d'oblidar, tampoc, que, entorn de la represa de la postguerra, l'Obra del Diccionari constituí una autèntica plataforma unitària de reconstrucció nacional dels Països Catalans, molt modesta per les circumstàncies, és clar, però important com a nucli de reagrupació de supervivents, de divulgació i conscienciació envers el poble en general i les noves generacions en particular'. 'López Crespí també va fer un important repàs a la feina feta des de l'Editorial Moll per impulsar la literatura en català a Mallorca i per publicar llibres 'amb els quals ens alletàrem els escriptors de la generació dels 70'.
'Aquesta inauguració de la Fira del Llibre va estar més polititzada que mai, ja que des de la tribuna d'oradors tant el batle Joan Fageda, com el vicepresident del Govern, Pere Sampol, i la presidenta del Consell, Maria Antònia Munar, es varen adreçar al públic. [...]
'Sampol explicà que 'davant la disminució de l´ús social de la llengua només hi havia una actitud possible. No és l'hora de plorar sinó de fer pedagogia per aconseguir que l'ús social del català augmenti. Hem de fer una militància cultural, lingüística i fins i tot política per ajudar a estimar i conèixer la nostra llengua a tots els nouvinguts i residents a les Illes'.
'Munar va tancar l'acte i va donar per inaugurada la fira explicant que 'és un goig que els llibres surtin al carrer cada primavera i que la cultura s'apropi a tots els ciutadans'. Però assenyalà també que 'tot i que no hi ha més lector de cada vegada s'edita més. Ara per ara és necessari incentivar la lectura d'aquests llibres que s'han editat i més en aquesta era de noves tecnologies que no ho afavoreixen'".


Per la seva banda, la periodista Laura Moyà des de les pàgines de cultura del diari Última Hora deia, sota els grans titulars que donaven la notícia de la inauguració de la XXI edició de la Fira del Llibre "Miquel López Crespí reclama un mayor 'uso social del catalán' en el pregón de la Fira del Llibre" : "Un pregón centrado en la figura de Francesc de B. Moll y en la defensa de la lengua, encargado y leído por Miquel López Crespí, abrió las actividades de la jornada.
''Francesc de B. Moll nos ha ayudado a conservar la palabra y, tambíen, el espíritu de lucha en unos tiempos oscuros', afirmó López Crespí. Unos tiempos actuales porque 'ahora mismo, a pesar de los avances que se han hecho en el campo de nuestra normalización lingüística y cultural, debemos tener siempre presente el espíritu de resistencia continua de nuestro gran filólogo'. Para López Crespí, 'para esparcir la ceniza que todavía planea sobre nuestros signos de identitad, nada más poderoso que la obra vital, gigante, de Moll'. Aunque, por encima de todo, el escritor destacó la necesidad de recuperar 'el uso social del catalán'".


Publicat en la revista L'Estel (1-VII-03)


Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Poetes catalans d'ara - El Maig del 68 i la poesia de les Illes

Turmeda | 06 Maig, 2009 06:17 | facebook.com

(1 vídeo Leonard Cohen) Lectors atents dels situacionistes –Vaneigem, Guy Debord-, alletats en les novel·les existencialistes franceses –aquell descobriment de La nàusea de Jean-Paul Sartre!-, estudiosos del surrealisme, el freudisme i tots els ismes d’entreguerres, admiradores del futurisme soviètic –Maiakovski-, i àvids lectors de la literatura d’Amèrica Llatina del moment –Gabriel García Marquez, Alejo Carpentier, Juan Rulfo, Carlos Fuentes, Miguel Angel Asturias, Lezama Lima- el que anhelàvem era, com diu Pere Rosselló Bover, que la creació artística es fes ressò de tots aquests canvis culturals i polítics. Una revolta estètica que també afectà a pintors, escultors, documentalistes, novel·listes i dramaturgs. Per això Pere Rosselló Bover, en situar els anys setanta com els anys del naixement d´una nova poesia, defineix alguns trets essencials de la nostra forma de veure el món i el fet literari. Hi ha una frase en el pròleg que comentam que sintetitza a la perfecció la poètica que mou molts dels autors que ara hem estat “classificats” com a “la generació literària dels anys setanta”. Referint-se al camp literàrio-artístic, s’hi diu: “El denominador comú de totes aquestes transformacions era la recerca d´una llibertat, sovint absoluta, tant pel que ateny a la forma com al contingut”. (Miquel López Crespí)


La generació literària dels 70 i l’herència cultural de Maig del 68: la poesia mallorquina i la recerca de la llibertat absoluta. Calambur Editorial publica El mecanismo del tiempo (El mecanisme del temps)



Els precursors del Maig del 68: una miliciana soviètica de la Segona Guerra Mundial experta en el combat contra els soldats de Hitler, Mussolini i Franco

Repassant els poemes de l'antologia El mecanismo del tiempo (El mecanisme del temps) (Calambur Editorial) hom s’adona de les influències que els fets històrics dels anys seixanta tenen en la conformació de la nostra poètica i en la nostra concepció del món. El resultat de la victòria del feixisme i de l’imperialisme espanyol damunt els joves escriptors de mitjans dels seixanta condiciona absolutament la nostra formació, així com el mestratge dels grans autors exiliats (alguns van retornant a poc a poc, pens ara mateix amb Pere Calders, Agustí Bartra, Vicenç Riera Llorca, Mercè Rodoreda) i dels que han viscut, amb tota dignitat un exili interior (com Salvador Espriu i Maria Aurèlia Campmany). Com a joves antifeixistes que ja militen a l’interior de les embrionàries organitzacions marxistes del moment, el fet d’actuar en la pràctica contra la dictadura conforma la forma i el contingut d’aquells primers poemaris.



Guy Debord

Com explicava el catedràtic Pere Rosselló Bover en el pròleg a 10 poetes mallorquins dels anys 70: “La guerra del Vietnam, el Concili Vaticà II, la invasió de Txecoslovàquia per l'URSS, la revolta del maig del 68 a París, l’aparició del moviment hippie... conduïen a un replantejament de les relacions entre els intel·lectuals –identificats tant amb els moviments obrers com amb els que reivindicaven una nova manera de viure- i el poder”.

Efectivament, aleshores ens movíem en una direcció molt allunyada de la clàssica història de la torre d’ivori dels nostres predecessors conservadors de l’Escola Mallorquina. Lectors atents dels situacionistes –Vaneigem, Guy Debord-, alletats en les novel·les existencialistes franceses –aquell descobriment de La nàusea de Jean-Paul Sartre!-, estudiosos del surrealisme, el freudisme i tots els ismes d’entreguerres, admiradores del futurisme soviètic –Maiakovski-, i àvids lectors de la literatura d’Amèrica Llatina del moment –Gabriel García Marquez, Alejo Carpentier, Juan Rulfo, Carlos Fuentes, Miguel Angel Asturias, Lezama Lima- el que anhelàvem era, com diu Pere Rosselló Bover, que la creació artística es fes ressò de tots aquests canvis culturals i polítics. Una revolta estètica que també afectà a pintors, escultors, documentalistes, novel·listes i dramaturgs. Per això Pere Rosselló Bover, en situar els anys setanta com els anys del naixement d´una nova poesia, defineix alguns trets essencials de la nostra forma de veure el món i el fet literari. Hi ha una frase en el pròleg que comentam que sintetitza a la perfecció la poètica que mou molts dels autors que ara hem estat “classificats” com a “la generació literària dels anys setanta”. Referint-se al camp literàrio-artístic, s’hi diu: “El denominador comú de totes aquestes transformacions era la recerca d´una llibertat, sovint absoluta, tant pel que ateny a la forma com al contingut”.


Jo crec que aquesta frase final de Pere Rosselló Bover sintetitza de forma prou clara els que cercàvem aquells joves poetes de mitjans dels anys seixanta: la llibertat política i estètica, la ruptura de les cadenes de la dictadura i de certa tradició literària i forma de ser de l’intel·lectual conservador que, joves com érem, consideràvem estantissa i poc compromesa amb el temps i la cultura. Una cultura catalana que volíem allunyada del noucentisme i molt més apropada al modernisme o al futurisme. Unes aspiracions que quedaren molt ben sintetitzades en les resolucions del Congrés de Cultura Catalana dels anys 76-77, quan s’anaven creant les bases per a una cultura nacional-popular catalana estroncada per les renúncies i traïdes de la transició. Però uns anys abans del Congrés de Cultura Catalana, quan es va anar congriant la formació que servirà per anar bastint els més de vint poemaris publicats des d'aleshores, més que seguir el mestratge de l’Escola Mallorquina el que ens interessa, com a joves rupturistes, és seguir l’exemple de Joan Salvat-Papasseit, entre els antinoucentistes. No hi havia cap dubte quant als nostres mestres. A ulls clucs pensàvem servar i ampliar l’herència cultural, política i poètica que ens havia llegat Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Teníem devuit i denou anys... No era ja ben hora d’avançar vers el futur, vers la llibertat, sense cap mena de por, fos el que fos el que el destí ens reservava?

Ara són uns altres els temps. Han passat més de trenta anys d’ençà d’aquelles inicials provatures juvenils, des d’aquelles lectures interminables fins a altes hores de la nit. Quasi sense adonar-nos-en del que s’ha esdevengut ens trobam ja més enllà de la seixantena d’anys, fent recompte d´obres amb editorials i institucions que ens demanen antologies. Antologies de poesia, com aquesta que ens ocupa de l’Institut d’Estudis Baleàrics; de contes i narracions, com la que ha de sortir properament en la col·lecció El Turo; de teatre, com una selecció d´obres que publicarà una coneguda editorial principatina. Què s’ha esdevengut durant tots aquests anys d’intensa vida literària? Jo crec que, en el moment que les editorials et demanen aquestes antologies, el resum, en definitiva, de la teva vida literària, és moment de reflexionar, d’aturar-se a pensar en el que ha passat aquestes prop de quatre dècades de dedicació a la poesia, a la literatura. I per això mateix ens ha semblat oportú escriure aquestes retxes, simples indicacions per als lectors interessats en la nostra poesia per a saber una mica més dels motius que ens impulsaven i impulsen a escriure i deixar constància d’aquesta època incerta en la qual hem lluitat i lluitam per provar de sobreviure.

Miquel López Crespí

Aclariment: L’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover, en el seu llibre Els moviments literaris a les Balears (1840-1990) (Documenta Balear, Ciutat de Mallorca, 1997) inclou els noms següents com a components de la “Generació literària dels anys 70”: “Baltasar Porcel, Antoni Serra (1936), Miquel A. Riera (1930-1996), Gabriel Tomàs (1940), Antònia Vicens (1941), Gabriel Janer Manila (1940), Maria Antònia Oliver (1946), Carme Riera (1948), Pau Faner (1949), Llorenç Capellà (1946), Miquel Ferra Martorell (1940), Guillem Frontera (1945), Biel Mesquida (1947), Guillem Cabrer (1944-1990), Miquel López Crespí (1946), Jaume Santandreu (1938), Guillem Vidal Oliver (1945-1992), Jaume Pomar (1943), Joan Manresa (1942), Pere Morey (1941), Sebastià Mesquida (1933), Xesca Ensenyat (1952), Valentí Puig (1949), Antoni Vidal Ferrando (1945), Antoni Marí (1944), etc.”. Com explica l’autor del llibre: “Aquests narradors, alguns dels quals apareixen cap als anys seixanta, acaben amb el monopoli tradicional de la poesia dins les lletres mallorquines. Alguns d’ells són els primers de la nostra història a poder dedicar-se a les lletres de manera professional."

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Jaume Carbonero: els desastres del Conseller d'Habitatge - 12.000 eruros a un amic!

Turmeda | 05 Maig, 2009 11:18 | facebook.com

El conseller de Vivienda y Obras Públicas, Jaume Carbonero (PSOE), contrató ‘a dedo’ por 12.000 euros al también arquitecto Francisco Pizá Alabern, para revisar un proyecto que ambos habían redactado antes de que Carbonero ocupara su actual cargo público. Se trata de la ordenación urbana del antiguo cuartel militar de Son Busquets, en Palma, que diseñaron Pizá y el propio conseller en la pasada legislatura, por encargo del Gobierno socialista en Madrid. (Diario de Mallorca, 5-V-09)


Carbonero contrata a un compañero para un proyecto en el que ambos trabajaron


El conseller adjudicó ‘a dedo’ por 12.000 euros la nueva ordenación urbanística de Son Busquets


MATEU FERRER. PALMA.


El conseller de Vivienda y Obras Públicas, Jaume Carbonero (PSOE), contrató ‘a dedo’ por 12.000 euros al también arquitecto Francisco Pizá Alabern, para revisar un proyecto que ambos habían redactado antes de que Carbonero ocupara su actual cargo público. Se trata de la ordenación urbana del antiguo cuartel militar de Son Busquets, en Palma,?que diseñaron Pizá y el propio conseller en la pasada legislatura, por encargo del Gobierno socialista en Madrid. En concreto, Carbonero y Pizá fueron contratados en 2006 por el Ministerio de Defensa para redactar el plan especial para el desarrollo urbanístico del antiguo acuartelamiento de la carretera de Valldemossa. El encargo partió de la Gerencia de Infraestructura y Equipamiento de la Defensa, a cuyo frente estaba el también mallorquín y socialista Joan Mesquida. Según este proyecto, en el nuevo urbanizable se preveía la construcción de 1.662 viviendas, el 52% de las cuales (852) serían destinadas a protección oficial, para una población en torno a los 5.000 nuevos habitantes. La zona también albergaría varios equipamientos públicos, como un centro de salud, parques y un colegio, mientras que un solar se reservaría para levantar una iglesia católica.

El Ayuntamiento de Palma, a la sazón gobernado por el PP con mayoría absoluta, aprobó inicialmente esta nueva ordenación urbanística en noviembre de 2006. Sin embargo, su tramitación quedó paralizada y con la llegada al gobierno municipal del nuevo equipo comandado por Aina Calvo (PSOE), se optó por reducir aún más la edificabilidad en la zona. Tras alcanzar un acuerdo para ello con el ministerio de Defensa, Carbonero, ya desde su puesto como conseller, eligió a su ex compañero de proyecto para acometer la modificación del mismo. Así, este arquitecto fue contratado para una "asesoría técnica para la elaboración de un avance de ordenación urbana de Son Busquets", por un importe de 12.000 euros. Esta cantidad permitió al conseller adjudicar el contrato legalmente sin convocatoria pública.

Posteriormente, la Conselleria de Carbonero adjudicó otro contrato a Pizá, también de 12.000 euros –de nuevo la barrera para eludir el concurso público–. Fue por el mismo concepto, aunque ahora en el antiguo recinto militar de Son Simonet, próximo al de Son Busquets, y en el que también se debe levantar una urbanización. El conseller afirma que en esta ocasión él no participó en el proyecto.

Diario de Mallorca (5-V-09)


El secretari general de PSM i dirigent del Bloc Gabriel Barceló hagué de dir al nostre patètic personatge [Jaume Carbonero] si “Mallorca era Sicília”. Com diuen els diaris: “El portavoz del Bloc y líder del PSM, Biel Barceló, emplazó ayer a los consellers de Presidencia y de Vivienda, Albert Moragues y Jaume Carbonero, a reflexionar sobre si las amenazas ‘son formas de hacer política y si esto es Mallorca o Sicília”.


Biel Barceló (PSM) amenaçat per Jaume Carbonero


Els desastres de Jaume Carbonero


La història més vergonyosa protagonitzada per Jaume Carbonero, el conseller d’Habitatge del Govern, ha tingut lloc molt recentment. Era durant els dies del pacte del PSOE amb Rosa Estaràs i el posterior consens amb UM, Bloc i Eivissa pel Canvi per a retirar la llei que havia proposat el conseller. Com va informar la premsa en el seu moment, el prepotent conseller d’Habitatge, enverinat per haver estat obligat a acceptar les modificacions contra la destrucció de més sòl rústic suggerides per UM, PP, Bloc i altres forces nacionalistes i d’esquerra, amenaçà públicament Biel Barceló cridant, sulfurat al màxim: “¡Tomo nota!; mentre que el conseller de la Presidència, Alberto Moragues, fent costat al polèmic conseller d’Habitatge, intervenia en el mateix sentit exclamant: “Esto tendrá un coste”.

La brega entre els socis del pacte de governabilitat era pública. Diuen que Rosa Estaràs, els representants del PP que eren presents per a consensuar la nova llei d’Habitatge amb Francesc Antich, s’ho miraven, escoltaven els crits i amenaces i no s’ho podien creure. Jaume Carbonero amenaçava el PSM, el Bloc i Biel Barceló sense pensar que eren davant representats qualificats del PP! El corresponsal d’un diari de Palma, en comentar aquest grotesc espectacle protagonitzat per Jaume Carbonero contra els seus socis de govern, escrivia, esverat, en constatar aquests fets tan lamentables per a les forces progressistes i d’esquerra: “El colofón de los tiras y aflojas se produjo ayer por la tarde, minutos antes de que los líderes políticos del Pacto y del PP posaran unidos, lo que obligó a postergar media hora su comparecencia ante los medios. ‘¡Escuchabas los gritos desde la planta baja, se han tirado los trastos a la cabeza!’, comentaba un oyente que estaba en las dependencias del Parlament donde tenía lugar la última reunión del Pacto”.



Fira de Frankfurt 2007. Gabriel Barceló (a l´esquerra), secretari general del PSM amb l´escriptor Miquel López Crespí en un acte a la Literaturhaus de Frankfurt. Els dos destacats nacionalistes d’esquerra han estat amenaçats per Jaume Carbonero –com Biel Barceló- i atacats mitjançant pamflets signats pel tèrbol conseller, en el cas de l’escriptor Miquel López Crespí

La vergonya s’havia consumat! Jaume Carbonero cridava i amenaçava els socis de Govern, en aquest cas el Bloc i Biel Barceló... davant el PP! Hi ha res de més patètic, res de més miserable, res de més insolidari amb uns socis lleials i que han fet tot --i més!-- per a trobar solucions a les irracionals propostes destructives de territori presentades per Carbonero?

Posteriorment a les amenaces contra els socis de Govern, amenaces reproduïdes als mitjans de comunicació de les Illes, el secretari general de PSM i dirigent del Bloc Gabriel Barceló hagué de dir al nostre patètic personatge si “Mallorca era Sicília”. Com diuen els diaris: “El portavoz del Bloc y líder del PSM, Biel Barceló, emplazó ayer a los consellers de Presidencia y de Vivienda, Albert Moragues y Jaume Carbonero, a reflexionar sobre si las amenazas ‘son formas de hacer política y si esto es Mallorca o Sicília”.

Evidentment Gabriel Barceló no volgué entrar en més detalls, ja que, com a persona i assenyat dirigent polític, no ha volgut caure en les formes i desqualificacions típiques del conseller.

Però... qui és aquest prepotent i enfurismat personatge? Fa uns anys Jaume Carbonero, fent costat als sectors més reaccionaris del sectarisme i el dogmatisme illenc, sectors propers al ranci carrillisme i afins –Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Salvador Bastida... --, signava pamflets plens de calúmnies i tergiversacions contra aquells que volíem servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària de les Illes.

Ara, anys després d’aquests fets, amb igual prepotència, s’atreveix, com explica la premsa, a proferir amenaces contra els seus lleials socis de govern en no pair que s’hagi hagut de modificat la seva llei destructora del nostre territori. Un conseller que sempre, des de totes les àrees de gestió on ha exercit el poder, ha perjudicat els interessos populars i les forces progressistes. L’afer de comportament sicilià, les amenaces que comentam, no fan més que confirmar tot el que ja sabíem del personatge quant a unes formes d’actuació, de demonització envers aquell que no combrega amb les seves discutibles idees i opinions.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


Jaume Carbonero contra la memòria històrica de l'esquerra revolucionària de les Illes


La campanya rebentista dels excarrillistes (PCE) i afins contra el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (I)


Aquella ferotgia contra els marxistes revolucionaris, la seva sordidesa, eren fruit de la intransigència més sectària que hom pugui imaginar. Durant molts d'anys no s'havia vist mai a Mallorca una salvatgeria, un odi reaccionari tan verinós contra l'esquerra i els intel·lectuals antifeixistes. Potser hauríem de retrocedir als tenebrosos dies de la sublevació militar, quan Llorenç Villalonga llegia per la ràdio els seus discursos profeixistes, per a trobar una podridura semblant. (Miquel López Crespí)



Coberta del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) editat per l'editor Lleonard Muntaner l'any 1994 i demonitzat per una colla de dogmàtics i sectaris, enemics de l'esquerra revolucionària tant en temps de la transició com en els anys posteriors.

Alguns aspectes de la brutal campanya rebentista que l'any 1994 el PCE i acòlits ordiren en contra del meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Tall Editorial, Ciutat de Mallorca, 1994) i la meva persona, campanya feta amb abundor de mentides, articletxos malgirbats i tergiversacions de tota mena, ha estat descrita en el capítol "Els Mallorquins, de Josep Melià, en la lluita per la llibertat".

En aquell capítol vaig escriure, entre d'altres coses: "El primer pamflet en contra de les memòries d'un senzill antifranquista mallorquí (qui signa aquest article) va ser obra d'un dels màxims responsables d'aquesta política antipopular (a part de ser un dels dirigents que contribuí a l'assumpció entre determinats sectors de treballadors controlats pel carrillisme del Pacte social de la Moncloa, un atac directe als interessos econòmics i polítics del poble). Parl de Pep Vílchez, sempre fent costat (no en mancaria més!) als sector més pro-PSOE d'Izquierda Unida (fins fa poc del grup promonàrquic que encapçalen López Garrido i Cristina Almeida). Després, continuant en aquest camí de brutors contra els militants antifranquistes dels anys seixanta, en un altre pamflet publicat a UH el 28-IV-94 s'hi afegiren altres col.laboradors amb el nefast -per als interessos populars- carrillisme illenc. Ens referim als senyors Antoni M. Thomàs (antic responsable polític del PCE), Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernart Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida. Més endavant, per si no bastassin els atacs, encara s'hi afegí algun estudiós de la recent història nostrada.


Coberta del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc) El llibre s'ha convertit en una espècie de "manual per la lluita nacionalista" per a les joves generacions de patriotes i militants antisistema de Catalunya. Amb les seves campanyes rebentistes els excarrillistes volien provar de barrar el pas al sorgiment d'històries alternatives de la transició.

S'atrevien a dir que els partits a l'esquerra del PCE, és a dir l'esquerra revolucionària, treballàvem objectivament per al "franquisme policíac". I ho signaven sense cap mena de vergonya

La campanya rebentista tenia per objecte, amb la utilització de tota classe de mentides i calumnies, desqualificar-me com a escriptor, com a persona i com a conegut lluitador antifeixista. En l'immund pamflet que publicaren a Última Hora (28-IV-94) els senyors Antoni M. Thomàs i companyia s'atrevien a dir que els partits a l'esquerra del PCE, és a dir l'esquerra revolucionària, treballàvem objectivament per al "franquisme policíac". I ho signaven sense cap mena de vergonya, segurs de fer mal, imaginant que aquella indignitat impresentable podria fer callar la persona insultada. Eren el mateix tipus de mentides que, en temps de la guerra civil, serviren per a criminalitzar (en tota l'accepció de la paraula) i posteriorment assassinar, els marxistes del POUM, tants d'anarquistes de la CNT i internacionalistes del tipus d'aquell gran intellectual antifeixista italià, Camilo Berneri. Aquella ferotgia contra els marxistes revolucionaris, la seva sordidesa, eren fruit de la intransigència més sectària que hom pugui imaginar. Durant molts d'anys no s'havia vist mai a Mallorca una salvatgeria, un odi reaccionari tan verinós contra l'esquerra i els intel·lectuals antifeixistes. Potser hauríem de retrocedir als tenebrosos dies de la sublevació militar, quan Llorenç Villalonga llegia per la ràdio els seus discursos profeixistes, per a trobar una podridura semblant.

A una illa on tots en coneixem de sobres, aquesta provatura d'escampar arreu, i en els diaris de màxima difusió, la mentida i la calúmnia dient que els militants de l'esquerra revolucionaria érem al servei del "franquisme policíac" era tan bestial, i alhora un fet tan ridícul, una brutor tan fora mida i tan increïble, que finalment només serví per a demostrar ben clar a tothom la manca de qualsevol sentit de la veritat o de la més mínima ètica en els autors de la forassenyada campanya rebentista.

Posteriorment vaig arribar a saber, per gent amiga del PCE, que els autors del pamflet abans esmentat es proposaven, entre moltes altres coses, desmoralitzar l'autor, en aquest cas qui signa aquest article, aconseguir el meu silenci fos com fos, impedir que continuàs escrivint des d'una posició d'esquerra independent i marxista sobre tot el que es refereix a la nostra recent història política per a, finalment, "expulsar-me" del món cultural i polític de Mallorca. Volien obtenir els mateixos resultats -l'extermini de l'adversari- amb mètodes semblants al que sempre ha emprat la reacció i el feixisme per a acabar amb la dissidència.

Fent-me callar, desprestigiant la meva persona i la meva obra, volien aconseguit, il·lusos!, que no hi hagués versions alternatives a les històries oficials procarrillistes. La intenció dels mentiders i calumniadors era ben clara: embrutant el nom dels companys i companyes de l'esquerra revolucionària de les Illes i, de rebot, el meu treball, deixaven el camp obert als seus deixebles, a tots aquells que basteixen la història de l'estalinisme i el neoestalinisme illenc. Els excarrillistes, entestats en la persecució de l'intel·lectual nacionalista d'esquerra, esdevenien així una eina eficient de la postmodernitat. Es demostrava que no solament era la púrria postmoderna oficial, l'exèrcit d'"intel·lectuals" servils al servei de la reacció, la que s'encarregava d'anihilar les possibilitats de redreçament nacional i social. Ells, els signants dels pamflets, realitzaven la mateixa tasca. En aquests agents polítics i culturals del neoestalinisme tenia el sistema els seus millors aliats. Una vegada més, com en temps de la transició, els fets, les brutors abans esmentades, esdevenien la prova pública de com el sistema d'opressió nacional i social, ben igual que en temps de la restauració borbònica, se servia d'aquests personatges per a aconseguir idèntiques fites: provar de destruir l'esquerra alternativa.

Miquel López Crespí

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí


Miquel López Crespí (blog personal) - Els crims franquistes de 1975 – Les falses memòries de Felipe González (XV)

Turmeda | 05 Maig, 2009 06:58 | facebook.com

(1 vídeo) ¿I si, de cop i volta, jo, el futur president de la nació, fos Txiki, Baena, Otaegui? Estic devariejant. La febre novament. Sent com s'obre la porta de la cambra i entra el metge, molt preocupat. "Carmen, ¿què té el President?". Tenc por. Un pànic em domina en aquesta matinada cendrosa, a Hoyo de Manzanares, quan, posseït per la febre i els records, pens que puc ser conduït, emmanillat, fins a l'interior fondo del clot on els afusellaran. Avançar, invisible, enmig del dantesc espectacle de matinada. Caminar entre els torturadors de la Brigada Social, els membres de la Policia Militar que vigilen l'escena.


Els crims franquistes de 1975 – Les falses memòries de Felipe González (XV)


Algunes vegades tenc malsons. Torn, en somnis, als moments finals de la dictadura, quan augmentava la repressió i encara hi havia afusellaments. Pens... ¿i si la Brigada Político-social ens hagués vengut a cercar a nosaltres, els partits disposats al pacte, i no als revolucionaris? Jo era molt jove el 27 de setembre de l'any setanta-cinc. Tenia ben clares les meves idees de canvi pacífic i ordenat vers la democràcia i la modernitat. Mai no hagués consentit que el partit -assenyat, aconsellat pels companys de la socialdemocràcia alemanya- caigués en provocacions. I en els anys finals de la dictadura abundaven les incitacions a l'aventura. Record vagues generals, enfrontaments radicals amb la policia, accions incontrolades, assemblees permanents arreu... En el malson veig Otaegui, contra un mur del penal de Burgos, davant un destacament de la Policia Armada, i Txiki, en el cementiri de Cerdanyola, amb les mans fermades, rebent els trets d'un grup de guàrdies civils. Em miren als ulls. No supliquen. Aixequen el puny. Se sent, llunyana, una Internacional de la qual no conec la lletra. De sobte hi ha trets. Esquits de sang m'embruten la cara. Sé que estic suat, m'agit a dreta i esquerra, tremolós, provant de despertar-me. Però no acaba aquí el somni. Sóc a Madrid. És la matinada plujosa del 27 de setembre. No sé per quines estranyes circumstàncies acompany els furgons policíacs que han sortit de la presó de Carabanchel. Els condemnats a mort que aviat seran afusellats (el joves Baena, Sánchez Bravo i García Sanz) van emmanillats dins tres cotxes cel.lulars. Els segueixen disset jeeps de la Policia Armada, de la Guàrdia Civil i de l'Exèrcit. Mitja dotzena d'automòbils de la Brigada Política ens segueixen. Quan passam per davant l'estació d'Atocha, el rellotge marca les set quaranta-cinc. La imatge del rellotge em recorda una visió semblant entrellucada a un film de Bergman. Estic enmig dels guàrdies civils. Els destacaments que han d'afusellar els joves van ben armats, el dit a la metralleta, disposats a disparar en qualsevol moment. No sé què faig acompanyant aquesta esfereïdora processó de víctimes i botxins.

La matinada del 27 de setembre de 1975 jo dormia tranquil.lament al meu apartament de Sevilla. La nit anterior havíem anat, amb uns companys i na Carmen, a veure una pel.lícula japonesa d'art i assaig. Acabada la projecció, després d'un interessant debat damunt la bellesa de l'art -Carmen m'escoltava bocabadada-, vaig sortir del cine dirigint la mirada al cel. La bonesa de les nits sevillanes. Flaire de clavells i tarongers per les avingudes desertes. A poc a poc el partit s'anava consolidant arreu de l'Estat: tres advocats a Barcelona hi havien demanat l'ingrés, la important incorporació de Fèlix Pons a Mallorca, dos miners que havia pogut convèncer Nicolás Redondo... la cosa rutllava. No teníem encara la força del PCE, però, amb dificultat, sempre amb l'ànim ferm, anàvem bastint la nostra força del futur. Aquella nit, la del 26 de setembre, havia rebutjat d'anar a una reunió clandestina. Grups aventurers, representants de coordinadores de fàbriques en vaga, havien demanat d'ajuntar esforços per a fer una repartida de fulls cridant a la vaga general en protesta per l'assassinat dels joves antifranquistes. No ho tenia gaire clar, allò d'anar a una trobada secreta convocada pels extremistes. Hi havia altres formes de protestar contra els errors de la dictadura. Apel.lar al nunci del Vaticà perquè hi intervingués. ¿Havíem d'enfortir, amb la nostra presència, les coordinadores anticapitalistes de les fraccions més quimèriques? No convenia ajuntar esforços amb l'esquerra revolucionària. Els obrers revoltats, a les acaballes del franquisme, ja no escoltaven les permanents crides a la moderació i al diàleg. Tothom campava sense control. Les lluites del populatxo desfermat prenien noves formes. El consellisme i l'anticapicalisme anaven substituint, perillosament, el pragmatisme, l'eficàcia negociadora de tipus europeu. Era massa compromès. No em podia jugar el futur a la carta incerta d'una estranya solidaritat amb uns condemnats que, en aquell moment, no sabíem si eren agents provocadors. Com el POUM, en temps de la guerra civil. O el trotskisme a la Unió Soviètica, dificultant les mesures de Stalin. Millor no esser-hi. Anar al cine a veure la pel.lícula d'art i assaig.

Al cap i a la fi... ¿qui eren els joves que la dictadura afusellaria en la matinada del 27 de setembre?. Dos acusats de pertànyer a l'organització terrorista basca (Txiki i Otaegui), i tres militants del Frente Revolucionario Antifascista y Patriótico. Un difícil dilema al davant nostre. La transició començava amb vagues generals i afusellaments. Per unes setmanes, vista l'envergadura de la protesta popular davant els il.legals judicis i les condemnes de mort, vaig pensar si podríem desmobilitzar la xurma, malgrat la bona voluntat que ens dominava; o si en un futur no gaire llunyà seria factible vèncer la influència nefasta que els partidaris de la revolta socialista tenien entre el poble. Estava segur del triomf final de la civilització. Però no era tan senzill tenir la sang freda d'un gran dirigent en aquells mesos de finals del setanta-cinc. La febre em puja. No puc despertar del malson. Instintivament m'adon que na Carmen truca al metge que tenim assignat a la Moncloa i, intranquil.la, em posa mocadors banyats al front. Dec estar a més de quaranta de febre. No puc alliberar-me d'aquests guàrdies civils que han d'executar, d'aquí pocs moments, Baena, Sánchez Bravo i García Sanz. Ningú no em mira. Ningú no em veu. Jo, el futur president del Govern de la nació, com una ombra entre les ombres del passat, emportat per la febre, una fulla enmig de la tempesta. Entre la boira veig un cartell indicatiu: Hoyo de Manzanares. Més endavant, sentint el sotragueig d'una carretera empedrada, puc entrellucar més indicacions: Escuela de Aplicación y Tiro del Ejército.

La Guàrdia Civil ha fet davallar dels vehicles els advocats de les víctimes i familiars. No volen ningú a l'indret de l'execució. El sol comença a sortir dèbilment entre els núvols, però el terra es grisós, sense coloració. No puc distingir cap color concret. Només el gris obscur i metàl.lic de les metralletes que m'envolten. I si m'hi fes present? ¿I si, de cop i volta, jo, el futur president de la nació, fos Txiki, Baena, Otaegui? Estic devariejant. La febre novament. Sent com s'obre la porta de la cambra i entra el metge, molt preocupat. "Carmen, ¿què té el President?". Tenc por. Un pànic em domina en aquesta matinada cendrosa, a Hoyo de Manzanares, quan, posseït per la febre i els records, pens que puc ser conduït, emmanillat, fins a l'interior fondo del clot on els afusellaran. Avançar, invisible, enmig del dantesc espectacle de matinada. Caminar entre els torturadors de la Brigada Social, els membres de la Policia Militar que vigilen l'escena. Un metge per a certificar la mort de les víctimes, dos jutges del Consell de Guerra amb instruccions precises del dictador: vol saber, de seguida, com ha anat l'afusellament, saber quines han estat les darreres paraules dels executats. Hi veig també dos capellans, el rector d'Hoyo de Manzanares. Aquest darrer és un homenet esquifit, mig adormit, que parla tot sol. Un altre fantasma, com jo mateix, com la gernació dels que hi som presents. L'han despertat a les sis i li han dit que els necessitaven "per si qualcun des reus es penedeix dels seus crims".

Sé que estic enfollint. Que tot això que estic vivint com si fos real, és un absurd deliri. Un d'aquests malsons que em dominen quan pens que, d'haver-me deixat guiar per unes altres idees, ara podia ser allà, davant els destacaments de la mort, amb les mans lligades, veient el cel per darrera vegada en la vida. Jo, el futur guia de la nació, entre la Policia Armada i la Guàrdia Civil, sense poder acomiadar-me dels familiars, fitant els homes, plens de ràbia, que d'aquí pocs instants premeran el gallet del subfusell. Quin deliri em sacseja! Una possibilitat tan paorosa mai no va existir en la meva vida. He sabut tostemps estar amb la gent que pertoca en el moment i la circumstància oportuns. De molt jove, quan era estudiant, no vaig considerar mai que una munió de tronats pogués trasbalsar el món, guanyar una batalla, vèncer en unes eleccions. Havia estudiat història. Era bon alumne. Mai no vaig perdre el temps llegint novel.les, llibres que no donassin profit. Sempre matrícules d'honor. Espàrtac i els seus seguidors foren penjats en la via Àpia, a Roma, per a servir de públic escarment als esclaus de l'imperi. Els comuners, els agermanats del segle XVI, igualment esquarterats a tots els entreforcs dels camins. Fracassada la Commune de París, perduda la Guerra Civil l'any trenta-nou. Confiar en la pleballa? Com, i per què? El poble revoltat sempre m'ha atemorit. Els homes junts, protegits per la massa anònima, són capaços de cometre les majors barbaritats. Enderrocar palaus, cremar esglésies, matar els dirigents, si consideren que han comès injustícies. Arbitrarietats? Què podrà saber un obreret inculte, que no ha estudiat dret, el que és just o injust? Saben llegir i escriure amb dificultat i ja es pensen que ho coneixen tot. No són conscients de llur ignorància, de la necessitat que tenen de líders i dirigents que els puguin manar.

El progrés social s'aconsegueix amb el pacte i la negociació; mai d'una forma violenta. La humanitat ha sortit de la barbàrie i de l'endarreriment gràcies a l'actitud misericordiosa de les classes dominants; mai perquè els de baix hagin pogut imposar llurs extravagants reivindicacions, llurs utòpics punts de vista. Na Carmen li diu al metge: "Millora, la febre està baixant". Veig que respiren alleugerits. Surt el sol a Hoyo de Manzanares. Se sent "Foc!" i tota la cambra tremola. Olor de pólvora dins l'habitació. En el somni em palp els braços, les cames. Veig com els condemnats cauen a terra amb el puny alçat encara. No he pogut sentir les darreres paraules. Els periodistes, de lluny estant, han sentit un "Visca la República!, "A baix el feixisme". El rector els beneeix mecànicament. No sap gaire bé el que fa. Cap dels joves no havia demanat la confessió. De lluny se senten els xiscles d'angoixa dels familiars. El rellotge d'un dels guàrdies civils que han participat en l'execució marca les nou i quinze minuts del matí. Estic viu. Era un angoixós malson!

De jove vaig saber escollir adequadament el meu lloc de militància, el grup d'amics que pertocava. Sempre vaig triar molt bé les meves lectures. No aprofundir en Lenin, Álvarez del Bayo, Tommaso Capanella, Maxim Gorki. Estudiar Bernstein, els avenços de l'humanisme catòlic. Tenir la ferma convicció que el món pertany als esperits selectes, als homes d'un tarannà especial. L'aristocràcia dels sublims sentiments. Els que saben apreciar una posta de sol, un poema de Juan Ramón Jiménez, una bella pel.lícula d'art i assaig japonesa, exòtica, sense cap mena de falsa connotació social. Si no hagués escollit bé el meu camí, els interessos que em pertocava defensar, ara hauria acabat com fineixen els qui volen trasbalsar el món: aquí, al fossar d'Hoyo de Manzanares, allargassat, amb el pit foradat per les bales, rebent les escopinades dels botxins, tirat, com un gos, de qualsevol manera, dins un barat fèretre de pi, en posició ridícula, impresentable. A poc a poc torn a la vida. No, no vaig anar a la reunió que havia de decretar la vaga general en protesta pels assassinats del 27 de setembre. Sabia que no hi havíem d'anar. Aïllar el radicalisme, era la nostra màxima, el nord que guiava les accions del partit. Sabia que havíem de guardar-nos les espatlles, no comprometre l'avenir en accions sense sentit que en el futur, tanmateix, no ens donarien un profit electoral. Un pas en fals, una acció no controlada, defensar una causa perduda, haurien pogut barrar el pas a la pujada al poder. Sent na Carmen molt més tranquil.la. Li distingesc el rostre. Estic despertant! Em not el cos adolorit, suat, com si vengués de fer un llarg viatge a peu per un camí ple de pedres. Demà no podré rebre la delegació sindical que vol discutir alguns punts del pacte social. Caldrà que s'esperin. La xurma sempre pot esperar. Els senyors sempre han fet esperar els servents. Són ells qui estan a les nostres ordres, no nosaltres a les seves. Tothom en néixer ja té el seu futur escrit al cel. Els uns vénen al món per a romandre sempre a baix; els altres, per a comandar pobles, per a il.luminar amb llur clarividència la societat. El metge em recepta unes píndoles. Diu que amb un dia de descans em recuperaré. Alleugerit, mir el calendari. Octubre de l'any 1993. Ha estat un malson.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Esquerra Unida de les Illes Balears, Nanda Caro i Maria Antònia Munar - Blog de l'escriptor López Crespí

Turmeda | 04 Maig, 2009 14:42 | facebook.com

El votant de les Illes aviat arribarà a la conclusió que qui vertaderament mana (i no solament en el futur Govern de Mallorca) és la Presidenta, la intelligent i espavilada Maria Antònia Munar, geni nostrat en tot quan fa referència a treure uns rendiments polítics màxims d'una mínima expressió electoral. (Miquel López Crespí)


HISTÒRIA DEL PRIMER PACTE DE PROGRÉS: FERNANDA CARO I MARIA ANTÒNIA MUNAR (un article de juny de 2001)


La consellera Fernanda Caro ho fa bé i és una persona de rara sensibilitat social (en una època de brutal oportunisme on, més que les idees l' únic que es valora és la capacitat del polític de torn per aferrar-se a la poltrona, a la nòmina institucional). No és el cas de la consellera de Benestar Social.

Fernanda Caro començà el seu peregrinar polític farà ja dos anys amb multitud de problemes amb UM i, molt especialment, amb la Presidenta del CIM. Vist en perspectiva i analitzant aquells inicials enfrontaments, pens que Munar ja tenia dins del cap la idea d'una Conselleria de la Gent Major (per allò de rentabilitzar el vots dels nostres pares i avis) i li destorbava de bon principi el muntatge de Fernanda Caro. Potser fos el xoc entre dues sensibilitats ben diferents i antagòniques (Munar sap olorar a la perfecció els seus autèntics enemics: Morro, Caro, per dir només dos noms). Caro, que prové dels sectors populars, de la lluita pel socialisme i per la igualtat social i Munar que, no ho oblidem, fins que trobà l'ajut de l'esquerra oficial havia fet tota la seva carrera política al costat de la dreta. Són dos móns ben diferents, el de la consellera Fernanda Caro i el de la totpoderosa presidenta del CIM i futur cap del primer Govern de Mallorca! No hauria d'estranyar ningú que, una vegada Maria Antònia Munar, amb l'aval provisional del Tribunal Constitucional (aprovació de la Llei de Consells), inicia la seva ofensiva, el primer que faci és recordar als socis del Pacte de Progrés que "el Govern d'Antich no necessita tantes conselleries".

Això només serà el començament de l'irresistible ascensió de Maria Antònia Munar fins a límits de poder que poca gent pot imaginar encara.

La Presidenta sap emprar amb vertadera intelligència els seus recursos. Ningú no ho pot negar i tothom ho reconeix. L'exigència d'un "ministeri" en el Govern de Mallorca dedicat a la gent major és un atac directe a les competències que encara resten a Fernanda Caro. La consellera de Benestar Social (que també sap contraatacar quan pertoca) ho va fer aprofitant la inauguració de les noves installacions del seu departament: "Reivindicam la utopia, lluitam per la igualtat, som del partit dels pobres...". Paraules tabú en una grisa època de simple gestió dels interessos dels poders fàctics (econòmics, depredadors...).

Però la batalla no acaba aquí. Aquestes dies Maria Antònia Munar, plena de joia pel seu èxit damunt les grolleres maniobres del PP en la qüestió de la Llei de Consells, aconseguia una nova i esplendent victòria política. Els seus socis del Pacte de Progrés acceptaven les propostes d'UM pel que feia referència a que no s'aprovàs un punt extremadament progressista de la nova llei de parelles de fet i que havia estat defensat a fons... precisament per la consellera Fernanda Caro! No cal dir que la la llei del Govern que equipara les parelles de fet amb el matrimoni en drets i deures és d'un tarannà progressista indiscutible. Però constatar l'enorme poder d'UM damunt els socis del Pacte i comprovar com es cedeix a les pressions de la Presidenta del CIM (exclusió del text de la nova llei de l'article que possibilitava l'accés a l'adopció a les parelles d'homosexuals) confirma una vegada més com estem entrant dins d'una nova dinàmica política en la nostra comunitat: la del poder omnímode de només tres diputats (d'UM) damunt tot el Parlament de les Illes Balears.

Cal dir que en aquesta ocasió la consellera de Benestar Social va ser valenta, esquerrana i decidida. La batalla per fer una de llei encara més avançada ha estat portada fins a les darreres conseqüències. Caro ha lluitat fins que els altres socis del Pacte han fet figa davant el poder omnipresent de Maria Antònia Munar.

És evident que m'hauria agradat més que el text (sense pactar amb la presidenta del CIM la retirada de l'article conflictiu) hagués entrat sencer en el Parlament i que fos (en estricta batalla parlamentària) el debat entre les diverses forces polítiques qui decidís la qüestió. El Pacte s'ha estimat més cedir davant d'UM i els seus tres diputats. És una opció ben legítima però d'un cost polític elevat. La gent pot arribar a pensar que del que es tracta no es tant de defensar idees i lleis progressistes; ans al contrari: els membres del Pacte de Progrés cedeixen davant els sectors minoritaris pel tan de conservar poltrona i sous. El fet és d'un cost polític molt elevat i que ajuda a fer pensar al ciutadà que qui comanda de veritat no és la dinàmica parlamentària normal (debats per aprovar o rebutjar projectes de llei). El votant de les Illes aviat arribarà a la conclusió que qui vertaderament mana (i no solament en el futur Govern de Mallorca) és la Presidenta, la intelligent i espavilada Maria Antònia Munar, geni nostrat en tot quan fa referència a treure uns rendiments polítics màxims d'una mínima expressió electoral.

Fernanda Caro, amb la defensa aferrissada dels sectors més marginats de la societat, amb el seu tarannà esquerrà (lluita contra la gestió simplement burocràtica del poder) no agrada gaire a l'autèntic poder fàctic de la nostra comunitat: Maria Antònia Munar. Imagín que la Presidenta del CIM no aturarà fins aconseguir un "ministeri" per a la gent major provant de buidar de competències l'actual conselleria de Benestar Social. Ella mateixa ha expressat els seus objectius i tothom que tengui orelles ho ha pogut sentir. Davant les crítiques de Fernanda Caro i d'Antoni Alorda (PSM) potser -dic "potser", que ja seria molt- s'avegui a mudar el nom d'aquesta futura conselleria. Mudar el nom (ja no es diria "Conselleria de la Tercera Edat"), poca cosa més (però amb les atribucions i recursos econòmics que té en ment la Presidenta).

Estimada amiga Caro: la lluita no ha fet més que començar. Sort i endavant les atxes!

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

El Maig del 68 i la poesia catalana contemporània - Blog de l'escriptor López Crespí

Turmeda | 04 Maig, 2009 05:49 | facebook.com

Les ciutats imaginades: a la recerca del temps perdut

Maig del 68. L'optimisme que posseeix l'esperit del jovent regnava arreu i semblava que cap núvol de tempesta podria marcir aquella esplendent joventut molt lluny encara dels primers símptomes de la vellesa i el desencís. L'amor hi era, radiant, al costat nostre, i res podia presagiar encara la lenta agonia de promeses i juraments. Com llegir en el poema "Tot tenia un sentit exacte": "La teva boca era un brillant símbol lliurat a excitants / divinitats capbussades en la fondària de les ones, / badant-se com els pètals de les roses.". (Miquel López Crespí)



Coberta del poemari de Miquel López Crespí Les ciutats imaginades, Premi de Poesia Ciutat de Tarragona 2005.

En el segon poema del llibre Les ciutats imaginades, el que porta per títol "La recerca de l'imprevist", podem trobar, talment un manifest que exposa de forma clara i llampant el desig de l'autor, les motivacions, el significat del llibre editat per Cossetània Edicions. Diu el poema: "Vet aquí la presència encegadora de les ciutats que hem visitat, / les primaveres de vent càlid colpejant el rostre, / la neu d'Irlanda acompanyant la nostra retina sense descans. / Sent encara els grills amagats en el racó més arrecerat de l'estiu, / la boirina d'una Venècia eternament inundada. / La pluja ens colpeja quan caminam per un París silenciós / a la recerca dels enfonsats somnis de Chopin i George Sand. / Aleshores la consigna era no mirar mai més enrere, / continuar el viatge a la recerca de l'imprevist. / Es tractava d'aconseguir que, / almanco, / canviàs la naturalesa immutable / del món que ens alletà d'infants, / el cel, / els camins, / els homes i dones que trobàvem al davant.".

A Les ciutats imaginades hi ha referències concretes a molts dels indrets visitats per l'autor. El nom d'una ciutat, d'un carrer, d'un monument, d'una església... A unes ciutats hi vaig estar molt temps. En unes altres només hi vaig romandre el temps efímer que hi passa un turista quan hi va de vacances. En algunes, al contrari, hi vaig deixar part de la meva vida, ja que als carrers, a les places d'aquests pobles i ciutats que conegueren els anys més feliços, o imaginàriament feliços del poeta, s'esdevengueren fets cabdals en la vida personal de l'autor. Un poemari, doncs, amb la presència dels amors viscuts, dels amics i familiars esvanits en el temps... Una època, també, de viatges quasi clandestins a la recerca de llibres i revistes amb els quals alimentar la set de llibertat i de cultura d'uns joves mallorquins que acabaven de complir divuit, dinou o vint anys.

Aleshores marxar de viatge, fugir per uns dies del tancat ambient opressiu d'una capital de províncies en poder dels vencedors de la guerra civil, amb la presència omnipotent de la Brigada Social del règim franquista, era, indiscutiblement, penetrar en una galàxia de llibertat. Aquella antiga sensació de deixar endarrere els tricornis de la Guàrdia Civil a la frontera, queda reflectida en els primers versos del poema "El color ardent", on podem llegir: "En deixar darrere l'obscura frontera enfilferrada / tot mudava al nostre entorn. / Com si algú molt poderós ens hagués arrencat de les tenebres / d'una manotada, / amb la força d'un furient huracà. / Et mirava als ulls sense arribar a creure / que existís la possibilitat de fugir".

La fugida a la recerca de no se sap quina mena de paradís perdut. Qui sap si anar a la recerca de la llibertat perduda l'any 1939 amb la victòria militar de la burgesia i el feixisme. Cap a mitjans dels anys seixanta ja havíem patit en pròpia carn les urpades de la repressió feixista, tortures i detencions per part de la Brigada Social i, com el pare i els oncles quan lluitaven amb les armes en la mà per la llibertat, ja sabíem a quina trinxera havíem de combatre tot el que ens restàs de vida.

Maig del 68. L'optimisme que posseeix l'esperit del jovent regnava arreu i semblava que cap núvol de tempesta podria marcir aquella esplendent joventut molt lluny encara dels primers símptomes de la vellesa i el desencís. L'amor hi era, radiant, al costat nostre, i res podia presagiar encara la lenta agonia de promeses i juraments. Com llegir en el poema "Tot tenia un sentit exacte": "La teva boca era un brillant símbol lliurat a excitants / divinitats capbussades en la fondària de les ones, / badant-se com els pètals de les roses.".

Heràclit, François Villon i Jorge Manrique, com diuen Xavier Macià i Núria Perpinyà en el llibre La poesia de Gabriel Ferrater (Barcelona, Edicions 62, 1986) "son alguns dels molts poetes i pensadors que han estat preocupats pel pas inexorable del temps, o dit altrament, pel seu caràcter furiosament efímer" (pàg. 77). Però deixar constància de la desintegració del temps, de les persones, de les idees que havien de trasbalsar el món, recrear aquesta fugacitat, provar de recuperar, sempre inútilment, mitjançant el conreu de la paraula, el caramull de sentiments i emocions que alletaren la nostra joventut, no és una tasca senzilla ni basta sentir fortament el pes de la nostàlgia per a escriure poesia, plorinyant davant l'avenç inexorable de les manetes del rellotge. Som en el moment precís de trobar la forma adient, la paraula justa i exacta per a bastir la senzillesa del verb, per construir aquella experiència útil als lectors i qui sap si universal. Aquesta és la tasca fonamental de l'autor que, segur del seu ofici, ha de treballar la llengua talment l'argenter treballa l'or i la plata. Tota la resta, tot el que no sigui anar per aquest camí, serà potser un caramull de bones intencions més o manco ben escrites però només això: bones intencions literàries.

Que el poeta s'aferri al passat, seguint el tòpic de "qualsevol, temps passat va ser millor" anant a la recerca, com aquells antics cercadors d'or del "paradís perdut", potser és un tòpic literari. No ho negaré. Un tòpic al qual han recorregut tots els escriptors d'ençà que el món és món. En molts dels poemaris que tracten aquests temes trobarem sempre, com a Les ciutats imaginades, una immersió en l'adolescència i la joventut. Quan hom escriu, conscient dels matemàtics cicles de l'existència, sent aquesta amarga percepció de la lenta, però segura destrucció de la vida. La vida personal de l'autor, la vida de la família, la vida dels pobles i de les societats que ens han fet tal com som. Podrem pensar que tanmateix, malgrat la mort de les persones, la Vida, en majúscules, o l'existència dels pobles, malgrat les guerres, l'opressió i els dictadors, sura sempre. No obstant aquesta constatació, una realitat evident, el cert és que sentir com la senectut personal arriba lenta, implacable, és força dur. I, per molt que ens puguem il·lusionar pensant que la Vida reneix en cada una de les persones que neixen al costat, ningú pot obviar el dolor estrictament personal que comporta veure, sentir, patir la mort dels teus, constatar la teva pròpia decadència física. És precisament la constatació ben real que mai més no tornarà aquell paradís perdut de la joventut, el motor que impulsa la creació. Poesia, doncs a la recerca del tòpic però ben real "paradís perdut". Poesia a la "recerca del temps perdut", com va provar de fer de forma magistral i inigualable Marcel Proust amb les seves novel·les.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (14-III-06)

Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalan, José M. Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida contra el llibre de memòries antifranquista L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970): el dogmatisme i el sectarisme a les Illes

Turmeda | 03 Maig, 2009 10:48 | facebook.com

Quan en unes recents declaracions la candidata al Congrés d´Esquerra Unida-Els Verds diu que a la seva organització hi ha “una excessiva preocupació pels càrrecs i les institucions en lloc de ser en el carrer”; quan afirma que “hi ha una esquerra alternativa que no se sent representada per EU-Verds”; quan demana que “cal deixar de vampiritzar els moviments socials” i conclou que la “resposta és al carrer” o, el que és el mateix, amb el poble, les lluites del poble, lluny dels interessos bords de les camarilles dirigents dels partits; quan expressa aquestes idees, fa seves les idees i els conceptes de tots aquells i aquelles que, des de l´inici de la transició hem demanat la creació d´una esquerra diferent a la que ens han enflocat els oportunistes i vividors de la política que hem conegut d´ençà d’aquells pactes secrets amb els poders fàctics, la banca, la patronal i el franquisme reciclat. (Miquel López Crespí)


Esquerra Unida a les Illes: sense renovació no hi haurà credibilitat

Marisol Ramírez: una bona campanya electoral


Marisol Ramírez

Tothom coincideix a afirmar que Marisol Ramírez ha representat una veu fresca, una candidata engrescadora en aquest maremàgnum de polítics professionals amb discurs de cartó-pedra, embafadors amb tants d'eslògans i actituds que no deien res i sovint feien avergonyir aquells i aquelles que els escoltàvem. Els polítics del règim! Quina manca d´imaginació en moltes de les intervencions amb les quals ens han torturat durant la passada campanya rentacervells! Però, evidentment, Marisol Ramírez no tenia a l´abast els enormes mitjans econòmics i televisius dels quals sí que varen disposar PP-PSOE. A Marisol Ramírez i a tots els altres grups alternatius els passa ara el que ja ens va passar als partits d´esquerra revolucionària en temps de la transició, quan tots els mitjans de comunicació només promocionaven els grups que havien signat amb el franquisme reciclat els pactes de la transició. És a dir, promoció, espais televisius i diners per a UCD, PCE, PSOE i els partits nacionalistes burgesos. Tota la resta va ser condemnada a les tenebres exteriors, exterminada de rel (amb el suport dels partits abans esmentats). És el mateix que, d´una manera diferent, han fet ara amb candidatures com les de Marisol Ramírez. Un problema encara molt més agreujat perquè es combinava amb la crisi final de la burocràcia que ha portat Izquierda Unida a la quasi desaparició del mapa polític, engolida pel PSOE a causa precisament, entre molts d´altres motius, del seguidisme a Zapatero.

Però no solament ens va sorprendre favorablement la campanya, en inferioritat de condicions com dèiem, portada per Marisol Ramírez. També ens ha sorprès positivament la lúcida crítica, positiva i constructiva, que ha fet recentment als dirigents que han portat al fracàs l´experiència d´Izquierda Unida tant a l´Estat com a les Illes. Una crítica valenta en un temps d´oportunisme total on, per aconseguir qualsevol càrrec institucional, els vividors dels romanços són capaços no solament de trair idees i principis, sinó de vendre la mare al millor postor.

Ho dic perquè, en tres frases summament encertades, Marisol Ramírez ha resumit de forma magnífica el que nosaltres i molts de companys de l´esquerra alternativa portam dient tota la vida. I si mirau els nostres articles dels darrers deu anys, han estat els arguments que hem emprat per demanar la renovació de l´esquerra oficial.

Quan en unes recents declaracions la candidata al Congrés d´Esquerra Unida-Els Verds diu que a la seva organització hi ha “una excessiva preocupació pels càrrecs i les institucions en lloc de ser en el carrer”; quan afirma que “hi ha una esquerra alternativa que no se sent representada per EU-Verds”; quan demana que “cal deixar de vampiritzar els moviments socials” i conclou que la “resposta és al carrer” o, el que és el mateix, amb el poble, les lluites del poble, lluny dels interessos bords de les camarilles dirigents dels partits; quan expressa aquestes idees, fa seves les idees i els conceptes de tots aquells i aquelles que, des de l´inici de la transició hem demanat la creació d´una esquerra diferent a la que ens han enflocat els oportunistes i vividors de la política que hem conegut d´ençà d’aquells pactes secrets amb els poders fàctics, la banca, la patronal i el franquisme reciclat.



Presentació de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). D'esquerra a dreta: Mateu Morro, Jaume Obrador, Miquel López Crespí, Llorenç Capellà, Carles Manera i Ramon Molina. Posteriorment a aquesta presentació els sectors dogmàtics i sectaris propers a l'excarrillisme (PCE) iniciaren una brutal campanya de mentides, calúmnies i tergiversacions contra l'escriptor Miquel López Crespí per provar de barrar el pas a la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes.


Només hi ha una cosa que, malgrat la frescor i la valentia del missatge de Marisol Ramírez, em va fer veure les dificultats del que proposava, les debilitats de les seves afirmacions. I què era el que em feia constatar les contradiccions del seu discurs? Precisament, comprovar que llançava a l´electorat un missatge renovador envoltada, jo diria que encerclada, presonera, del passat, d´obscurs personatges que en temps de la transició i fins ara mateix han treballat sempre contra les idees i els principis revolucionaris, demonitzant persones i partits que no combregaven amb les directrius del carrillisme espanyol. Tèrbols personatges dominats, com els seus pamflets demostren, pel més demencial sectarisme i dogmatisme que hom pot imaginar. Sap Marisol Ramírez que alguns dels personatges amb els quals ha sortit a les fotografies de la campanya electoral, cas per exemple de l´antic dirigent carrillista Antoni M. Thomàs, en una data tan recent com el 1994, demonitzaven els escriptors de l´esquerra alternativa que s´atrevien a escriure llibres de memòries amb opinions diferents a la versió “oficial” del carrillisme? Quina “renovació” pot haver-hi a l´esquerra del PSOE si no anam deixant endarrere aquest passat escleròtic, dogmàtic, sense cap mena de futur? Les brutors, les campanyes rebentistes contra la memòria històrica de l´esquerra alternativa de les Illes, contra els militants de l´OEC, l’MCI, l’LCR, etc, etc., arribava a quotes demencials amb els pamflets d´Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalan, José M. Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida contra el llibre de memòries antifranquista L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), obra editada per El Tall Editorial. Com es podia afirmar, a un immund pamflet que publicaren a la premsa de Palma, que l´esquerra revolucionària de les Illes (i de l´Estat) treballava pel franquisme policíac? I em deman... com és possible que una militant d´esquerra com Marisol Ramírez no entengués la contradicció que representava exposar el seu missatge renovador, fresc, alternatiu, al costat d´algun d´aquests representants del dogmatisme i el sectarisme més tronat de les Illes, més mancat de perspectives de futur?



Coberta del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) editat per l'editor Lleonard Muntaner l'any 1994 i demonitzat per una colla de dogmàtics i sectaris, enemics de l'esquerra alternativa i revolucionària tant en temps de la transició com en els anys posteriors.

La credibilitat és molt important quan es llança un discurs renovador. I aquesta credibilitat mai no arribarà si no anam deixant endarrere el record nefast de tots aquells que, emportats pel dogmatisme i el sectarisme, han duit Esquerra Unida al carreró sense sortida on ara es troba.

Pens que cal deixar el camí obert a les noves generacions, als joves militants de l´esquerra alternativa que, ben segur, serien incapaços de cometre les indignitats que hem comentat una mica més amunt. Aquest és el camí de la renovació. Un camí que possiblement ja ha obert Marisol Ramírez i que ha de continuar i ampliar-se, fins a fer desaparèixer qualsevol presència de sectarisme a les fileres de l´esquerra alternativa de les Illes.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


Lluís M. Xirinacs ens fornia uns estris d´investigació, unes armes per a la recuperació de la memòria de la transició, del paper dels partits del règim, d´extrema utilitat. Ben cert que bona part de l´actual fornada de revolucionaris i d´independentistes d´esquerra dels Països Catalans han pogut arribar a la militància activa, a un determinat grau d´organització i compromís, gràcies a l´esforç fet pel malaguanyat Lluís M. Xirinacs. El suïcidi de fa uns mesos confirma, a tots aquells i aquelles que el coneguérem, a les persones que des dels anys setanta seguíem l’evolució del seu compromís, com és de terrible i costós, fins arribar a la mort, el combat per servar la memòria col·lectiva de les lluites d´un poble contra la cort de corifeus, servils i mistificadors que ens envolta. (Miquel López Crespí)


L´oportunisme polític en la transició i la postransició



La recuperació de fets essencials de la transició, l´anàlisi del caramull de renúncies i claudicacions de l´esquerra oficial tal com han fet Carles Castellanos en l'imprescindible Reviure els dies. Records d´un temps silenciat (Pagès Editors, Lleida, 2003) o la trilogia de Lluís M. Xirinacs La traïció dels líders (Llibres del Segle) ha estat un treball prou difícil i complicat. A tall d´exemple i només per a palesar la punta de l´iceberg de com ha estat de complicat obrir escletxes en la murada de ciment armat que representava la versió oficial de la història de la restauració monàrquica, podria parlar de les campanyes rebentistes contra el meu llibre de memòries L´antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (Ciutat de Mallorca, El Tall Editorial, 1994).

Record com després de publicar aquell senzill llibre de memòria de la lluita antifranquista, el carrillisme neoestalinista ordí una brutal campanya de calúmnies, pamflets i tergiversacions en contra meva i en contra d´aquella obra. Al capdavant de la campanya rebentista hi eren antics dirigents del carrillisme illenc i sectors propers. Encara em costa entendre com Ignasi Ribas, per exemple, l'antic militant del carrillisme illenc (PCE), signà aquell tèrbol pamflet contra L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). No ens hauria d´estranyar. Els dirigents neoestalinsites procedeixen d'una vella tradició dogmàtica i de combat contra l'anarquisme i el socialisme entès com a poder dels treballadors (el POUM, el trotskisme...). Pensem en els Fets de Maig del 37 a Barcelona. Recordem les execucions de membres del POUM i de la CNT en temps de la guerra civil. Els casos més coneguts foren els assassinats d'Andreu Nin i de Camillo Berneri, per exemple. Una tradició de persecució i criminalització de l'esquerra revolucionària a la qual encara no han renunciat –no he vist mai un article seu denunciant aquests fets--, com es va comprovar amb el pamflet ple de mentides, calúmnies i tergiversacions que publicaren, sense cap mena de vergonya, el 28 d'abril de 1994 en un diari de Ciutat.



Miquel López Crespí i Lluís Maria Xirinacs el dia de la presentació a Barcelona del llibre No era això: memòria política de la transició. Xirinacs sempre recomanà les aportacions de Miquel López Crespí a la tasca de recuperació de la nostra memòria històrica. A Mallorca, sectaris i dogmàtics com Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida feien tot el contrari, escrivint pamflets plens de calúmnies, mentides i tergiversacions contra els militants de l´esquerra revolucionària de les Illes i contra el llibre de memòries de Miquel López Crespí L´Antifranquisme a Mallorca (1950-70).

Com anava dient, a hores d'ara encara no m'explic l'origen de tanta ràbia i visceralitat contra l'esquerra revolucionària de les Illes. ¿O va ser precisament per això mateix, perquè ells en temps de la transició abandonaren tota idea de canvi social prosocialista, tota idea republicana, acceptant la reinstauració de la monarquia, que calia criminalitzar els partits que sí que defensàvem aquestes idees, cas de l'OEC, MCI, LCR, PSM o PSAN?

Quan llegia les brutors signades per Ignasi Ribas i els seus companys de campanya rebentista contra l'esquerra revolucionària no ho podia creure. A una Illa en la qual tots ens coneixem quasi com si fóssim de la família, els personatges abans esmentats s'atrevien a signar un pamflet on s'afirmava que els partits a l'esquerra del PCE i del carrillisme, és a dir, organitzacions marxistes i nacionalistes com MCI, OEC, LCR o el PSAN, només teníem com a funció, a les ordres del franquisme sociològic "i de vegades des del franquisme policíac, debilitar el Partit Comunista d'aleshores". Alhora que s'atrevien a signar aquestes calúmnies afegien, per a embrutar més la memòria dels antifeixistes de les Illes, que tots aquests partits només contribuïren a crear "confusionisme". I el combat abnegat de tants d'homes i dones només consistí en "declaracions de principis presumptament purs".



Cartell del PORE (Partit Obrer Revolucionari d'Espanya, de tendència trotsquista) penjat a Palma a mitjans dels anys setanta que denunciava les agressions i provocacions del carrillisme (PCE) contra els militants de l'esquerra revolucionària. El cartell va ser penjat a la Facultat de Filosofia i Lletres. De sempre, des de la guerra civil fins al present, els carrillistes s'han dedicat a demonitzar i criminalitzar els partits i les persones de l'esquerra revolucionària.

Mai no s'havia vist tanta ràbia i dogmàtica visceralitat contra uns coneguts militants esquerrans de les Illes! La brutor que signaven evidenciava a la vista de tothom que només acceptaven una aproximació a la història: la del PCE. Les altres aproximacions, els altres investigadors que no estiguessin al servei dels interessos sectaris del carrillisme, havien de ser perseguits i criminalitzats. Per als dogmàtics el pamflet que s'atreviren a publicar només tenia per funció desprestigiar els lluitadors antifranquistes que no fossin de la seva corda i, de rebot, justificar les seves particulars traïdes als principis esquerrans que, de boca enfora, deien defensar. Criminalitzant altres visions dels fets de la transició, amb totes les claudicacions de què foren responsables ells, la direcció del PCE aconseguia quedar com a aquella que realment sabia el que s'havia de fer.



La premsa de l'esquerra revolucionària, en aquest cas La Aurora, va informar de la campanya d'agressions i calumnies contra l'escriptor Miquel López Crespí, antic dirigent comunista de l'OEC, demonitzat pels sectors més dogmàtics i sectaris del carrillisme (PCE) i afins.

Amb el pamflet publicat a Palma, aquells que conscientment o inconscientment donaven suport a la nefasta política del PCE (abandonament de la lluita per la República, Pactes de la Moncloa, acords amb el franquisme reciclat...) esdevenien botxins de la memòria històrica de l'esquerra alternativa de la nostra terra tot insultant el nom i els sacrificis de tants i tants abnegats combatents republicans. El pamflet que en contra nostra signaren Ignasi Ribas i afins embrutava i posava en qüestió no solament la meva feina política, sinó també, i això sí que ho consider prou greu i d'una indignitat total, el treball de centenars d'honrats militants de l'esquerra alternativa.

No era solament contra la meva persona i el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) que es bastí la campanya rebentista de 1994. Ignasi Ribas, i també Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida el que el volien era, com ja he dit, barrar el pas a la memòria de l'esquerra revolucionària de les Illes, demonitzant els escriptors que haguessin escrit algun llibre al respecte. Es pensaven que ho aconseguiren escrivint calúmnies i mentides en contra nostra. S'erraren a les totes. De res no serviren els seus pamflets i brutors. Mai no s'havien publicat tants llibres explicant les claudicacions del PCE en temps de la transició. Quant a la seva actitud dogmàtica i sectària, quedaren retratats per sempre davant l'opinió pública i acumularen damunt les seves espatlles un desprestigi del qual difícilment es recuperaran.

L´atac d´aquells anys no era solament a la línia de flotació de les avantguardes polítiques de l´esquerra revolucionària; la “unió sagrada” entre els franquistes reciclats, el carrillisme neoestalinista i la socialdemocràcia espanyola, juntament amb els sectors burgesos de les nacions oprimides, provava de liquidar rels intel·lectuals, els sectors culturals que portaven la flama de la lluita per una autèntica cultura democràtico-socialista a l´estat espanyol i nacional-popular a les nacions oprimides (i en part ho aconseguí; recordem, a tall d´exemple, el silenciament d´Ovidi Montllor, la desaparició de l´escena cultural del llegat nacional-patriòtic de Salvador Espriu). Recordem com, a finals de la transició, l´embranzida cultural d´esquerra arreu de l´estat aconseguí, sortosament!, soterrar el barat espanyolisme pseudoandalús, bona part de la falsa cançó flamenca, la rància superstructura de la “cultura” del torero i pandereta. L´Espanya imperial-franquista de la Lola Flores, Paquita Rico, Sara Montiel i la Marisol cedia el pas davant l´embranzida i la recuperació, a Andalusia, de la memòria de Blas Infante i Federico García Lorca.

La “unió sagrada” dels oportunistes en la transició no enterrava solament la pràctica i la memòria històrica de l´assemblearisme d´aquells anys de lluita, l´experiència organitzativa consellista i anticapitalista de les avantguardes populars de l´estat i Catalunya; també, dèiem, liquidava els moviments culturals del tipus de la Nova Cançó o el Congrés de Cultura Catalana que havien posat entre l´espasa i la paret l’herència cultural del franquisme. En els anys vuitanta, amb la pujada del PSOE al poder, és a dir, la socialdemocràcia espanyolo-andalusista dels Felipe González-Alfonso Guerra, es procedí a ressuscitar el pansit folklorisme de l´”Espanya eterna” que quasi havia estat soterrada.

Malgrat que els vividors del romanço, els especialistes en la mentida i la mistificació, els professionals de la tergiversació dels fets històrics feren tot el possible per minimitzar la potent carga explosiva que significaven i signifiquen les aportacions de Xirinacs a la recuperació de la nostra memòria històrica, l´editor Manel Costa Pau, un incombustible de la lluita pel socialisme i per la independència, anava publicant els volums que ens mancaven: La traïció dels líders (II) (Llibres del Segle, Girona, 1994) i La traïció dels líders (III) (Llibres del Segle, Girona, 1997).

Lluís M. Xirinacs ens fornia uns estris d´investigació, unes armes per a la recuperació de la memòria de la transició, del paper dels partits del règim, d´extrema utilitat. Ben cert que bona part de l´actual fornada de revolucionaris i d´independentistes d´esquerra dels Països Catalans han pogut arribar a la militància activa, a un determinat grau d´organització i compromís, gràcies a l´esforç fet pel malaguanyat Lluís M. Xirinacs. El suïcidi de fa uns mesos confirma, a tots aquells i aquelles que el coneguérem, a les persones que des dels anys setanta seguíem l’evolució del seu compromís, com és de terrible i costós, fins arribar a la mort, el combat per servar la memòria col·lectiva de les lluites d´un poble contra la cort de corifeus, servils i mistificadors que ens envolta.

Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

El dogmatisme i sectarisme a les Illes: Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas...

Turmeda | 02 Maig, 2009 16:41 | facebook.com

Llorenç Capellà no pertanyia, evidentment, a la colla dels cínics i menfotistes. Sempre ha estat amb tots aquells grups i partits nacionalistes i d'esquerra, concretament en els anys de la transició va donar un suport ben concret al PSM ja que, plegats, amb una colla de bons amics del moment, collaboràrem en Mallorca Socialista, la revista del nacionalistes d'esquerra. Llorenç Capellà participà activament en molts d'actes polítics del moment, sempre en una línia nacionalista i republicana. (Miquel López Crespí)


Llorenç Capellà: un escriptor solidari



Presentació de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). D'esquerra a dreta: Mateu Morro, Jaume Obrador, Miquel López Crespí, Llorenç Capellà, Carles Manera i Ramon Molina. Posteriorment a aquesta presentació els sectors dogmàtics i sectaris propers a l'excarrillisme (PCE) iniciaren una brutal campanya de mentides, calúmnies i tergiversacions contra l'escriptor Miquel López Crespí per provar de barrar el pas a la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes


Quan pel desembre de 1976 part de la direcció de l'OEC (Organització d'Esquerra Comunista), concretament Jaume Obrador, Josep Capó i jo mateix, haguérem d'anar a la presó, en Llorenç capellà va escriure un abrandat article solidari en el diari Última Hora de Ciutat que serví per a animar-nos força. Sempre recordaré l'ajut moral que significà per a tots nosaltres, els esquerrans de les Illes. L'article es titulava "El màgico dia quince" i deia: "El día dieciocho de noviembre, las Cortes españolas aprobaron por amplia mayoría el proyecto de reforma. De forma oficial se entra en el período pre-democràtico. El día viente, concretamente en Palma, tres militantes de OICE son multados con setenta mil pesetas, por haber repartido en Inca, la festividad del Dijous Bo, ejemplares de Democràcia Proletària. Ellos son Miquel López Crespí, José Capó y Jaime Obrador. El mismo día de procedía a la detención de ciento cincuenta trotskistas que estaban reunidos en el seminario que tienen los padres fransciscanos en el santuario de Nuestra Señora de Aránzazu de Oñate".



Miquel López Crespí i Llorenç Capellà: més de quaranta anys a l'avantguarda de la lluita republicana del nostre poble i al capdavant sempre de l'alliberament nacional i social dels Països Catalans.

En l'article que comentam Llorenç Capellà volia desemmascarar la maniobra de reforma del règim, explicar com, al mateix temps que els franquistes reciclats pactaven amb la pretesa oposició i s'omplien la boca parlant de "llibertat", els antifeixistes que no combregaven amb aquells pactes érem detinguts i, en més d'una ocasió, brutalment torturats. En el mateix article, Llorenç Capella explicava: "El veintisiete de noviembre, sábado, los tres militantes de OICE multados el día veinte, entran en prisión por negarse a pagar la fianza de libertad. Un numeroso grupo de personas, la mayoría jóvenes, les despiden a las puertas del Palacio de Justicia, lo que es clara muestra de que la fiesta política ha alcanzado una gran madurez entre nuestro pueblo. Ocurrió, naturalmente, en Palma".



Algunes de les revistes que editava l'Organització d'Esquerra Comunista (OEC) a les Illes i a l'estat espanyol.

Ara que ha passat més d'un quart de segle d'aquest article solidari potser fa fins i tot una mica de gràcia recordar aquests esdeveniments. Però aleshores la lluita per la llibertat, sobretot si no pactaves amb els franquistes reciclats, era quelcom molt seriós. L'any 1975 Franco hava executat els cinc joves antifeixistes. A Palma, la famosa i inoperant Assemblea Democràtica de Mallorca, fantasmal organisme que només va servir per a sortir en els diaris sense fer res de concret per la llibertat, no va voler saber res dels presos polítics de Palma. Cap comunicat en defensa dels empresonats. Ans al contrari, alguns dirigents carrillistes, que consideraven l'esquerra revolucionària, és a dir OEC, MCE, PTE o el mateix PSM, com "a agents del franquisme", comentaren en petit comitè que "a veure si amb l'anada a la presó d'aquests tres comunistes podrem respirar una mica tranquils". El PCE illenc i sectors afins sempre ha tengut molta “sensibilitat” en qüestions referents a la persecució i demonització de la dissidència política. Basta recordar la campanya rebentista contra el meu llibre de memòries antifranquista L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). Per atacar el meu llibre, els senyors Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavó Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida publicaren en un diari de ciutat un plamflet ple de mentides i tergiversacions.



Coberta del llibre de Miquel López Crespí Cultura i transició a Mallorca.

El Comitè de Solidaritat amb els Presos Polítics va ser una organització conjuntural creada sota la iniciativa de l'OEC i altres forces d'esquerra revolucionària al qual s'afegiren de forma oportunista els reformistes. Aquest Comitè, on hi havia molts representats de l'OEC i de les Plataformes Anticapitalistes de molts fronts de lluita, va ser l´únic que, sense tenir el suport oficial de la fantasmal Assemblea Democràtica de Mallorca, sí que actuà en favor nostre. Una de les dirigents d'OEC més activa en aquest Comitè de suport als presos polítics va ser Margalida Chicano Sansó.



Cartell del PORE (Partit Obrer Revolucionari d'Espanya, de tendència trotsquista) penjat a Palma a mitjans dels anys setanta que denunciava les agressions i provocacions del carrillisme (PCE) contra els militants de l'esquerra revolucionària. El cartell va ser penjat a la Facultat de Filosofia i Lletres. De sempre, des de la guerra civil fins al present, els carrillistes s'han dedicat a demonitzar i criminalitzar els partits i les persones de l'esquerra revolucionària.

Evidentment, a alguns dels partits d'aquella inoperant l'Assemblea els molestaven les activitats dels republicans mallorquins, ja que ells estaven pactant la restauració de la monarquia i la consolidació de l'economia de mercat capitalista. D'aquests fets tan lamentables, la insolidaritat de l'Assemblea Democràtica de Mallorca amb els antifeixistes illencs, n'he parlat en el capítol "L'Assemblea Democràtica de Mallorca no vol lluitar per la llibertat dels presos polítics" en el llibre No era això: memòria política de la transició (Lleida, Edicions El Jonc, 2001).



La premsa de l'esquerra revolucionària, en aquest cas La Aurora, va informar de la campanya d'agressions i calumnies contra l'escriptor Miquel López Crespí, antic dirigent comunista de l'OEC, demonitzat pels sectors més dogmàtics i sectaris del carrillisme (PCE) i afins.

Per això mateix, repetesc, en plena campanya de criminalització per part del feixisme, el carrillisme espanyol i els sectors més obertament cínics i oportunistes de la pretesa "oposició", l'article de Llorenç Capellà era valent i ens ajudà moltíssim per ajudar a rompre la campanya de persecució a la qual érem sotmesos per tots els defensors del sistema d'opressió del nostre poble.

Llorenç Capellà no pertanyia, evidentment, a la colla dels cínics i menfotistes. Sempre ha estat amb tots aquells grups i partits nacionalistes i d'esquerra, concretament en els anys de la transició va donar un suport ben concret al PSM ja que, plegats, amb una colla de bons amics del moment, collaboràrem en Mallorca Socialista, la revista del nacionalistes d'esquerra. Llorenç Capellà participà activament en molts d'actes polítics del moment, sempre en una línia nacionalista i republicana.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Carles Castellanos (MDT) en el blog de l'escriptor López Crespí

Turmeda | 02 Maig, 2009 12:02 | facebook.com

...una casta política molt poc dotada per al diàleg i arrapada a les poltrones de manera neuròtica. Amb aquests comportaments insensibles al moviment social es mostren com a una veritable dreta de nova generació persones adeptes a una concepció del món ben vella, on no existeix cap dret fora dels camins establerts per l'autoritat. Una rigidesa mental extrema que els desautoritza. S'ho haurien de fer mirar (Carles Castellanos)


Una dreta de «nova generació»


Per Carles Castellanos, professor de l'UAB i membre de l'Associació Manuel Gonzàlez i Alba. Publicat a El Punt el 18 d'abril del 2009


"No es pot tocar res? Amb aquesta manera de pensar encara seríem en plena dictadura"

Hi ha gent que sembla d'esquerra (pels partits als quals pertanyen, pels eslògans que proclamen) però que es comporten com reaccionaris empedreïts. Aquesta entrada de primavera hi ha hagut un bon grapat d'opinadors, polítics i politòlegs que han rivalitzat en insensatesa.

Que hi hagi desenes de milers d'estudiants, professors, ensenyants i treballadors en general mobilitzats, es veu que no té per què ser tingut en compte. Sembla que només s'ha de fer cas de les estructures ordinàries de gestió de les universitats i de la política; i el fet que un govern sigui elegit, ja dóna potestat per ignorar qualsevol mena de protesta.

Ni en temps del franquisme es feien raonaments d'aquesta mena. Es veu clarament que el sistema electoral és concebut per aquests personatges profundament conservadors com un pretext per imposar les seves idees i concepcions piramidals de la societat. En països mitjanament democràtics, mobilitzacions importants dels sectors que s'han mogut aquests dies a Catalunya haurien portat a profundes reflexions i haurien donat lloc a dimissions importants. Aquí, no. Res no fa aprofundir en les qüestions socials que preocupen milers i milers de persones. Només es minimitzen les protestes i es diu i repeteix que les coses ja han estat discutides i que no es pot tocar res. No es pot tocar res? Amb aquesta manera de pensar encara seríem en plena dictadura. D'altra banda, el cinisme extrem de dir que una «minoria» que protesta activament és «autoritària» perquè no s'empassa dòcilment les polítiques establertes, sí que és una mostra d'autoritarisme. Despotisme democràtic intitulava un meu article recent en aquest mateix diari, definint la mena de pseudodemocràcia que patim, basada en les llistes tancades i apuntalada per interessos d'espesses xarxes clientelistes.

La llarga dictadura i la prolongació que ha trobat en tantes qüestions en el règim monàrquic successor, ens ha donat una casta política molt poc dotada per al diàleg i arrapada a les poltrones de manera neuròtica. Amb aquests comportaments insensibles al moviment social es mostren com a una veritable dreta de nova generació persones adeptes a una concepció del món ben vella, on no existeix cap dret fora dels camins establerts per l'autoritat. Una rigidesa mental extrema que els desautoritza. S'ho haurien de fer mirar.

Wewb Llibertat.cat

Salvem Mallorca! Blog de l'escriptor Miquel López Crespí

Turmeda | 02 Maig, 2009 07:34 | facebook.com

La necessitat de canviar l´actual model econòmic depredador és una altra qüestió pendent. Construir hotels, autopistes, incineradores, centrals elèctriques, destruint cada vegada més i més territori i recursos en unes illes que no són Castella ni disposen dels quilòmetres inabastables de les planures russes o estato-unidenques, és una irracionalitat denunciada per qualsevol planificador econòmic amb dos dits de seny. La contenció del creixement urbanístic, la persecució de la corrupció, la dotació de la fiscalia anticorrupció amb més mitjans, l´aplicació d´una política de sostenibilitat a tots els sectors de la nostra societat són tasques que no poden tenir ni un minut de descans. En la defensa del territori i els nostres recursos no hi ha treva que valgui. L´esquerra que ha obtengut les actes de diputat ha de saber que el poble l´ha votada per tal que porti endavant aquesta política d´aturar d´una vegada per sempre l´actual desgavell urbanístic. (Miquel López Crespí)


Després de les eleccions: la lluita contínua (un article escrit després de la victòria progressista de 2007)



Com de costum després d´unes eleccions, sigui quin sigui el resultat, el poble, la societat civil, les organitzacions, plataformes, partits i sindicats entestats en la feina d’aturar la destrucció de la nostra terra, el saqueig constant de recursos i territori, a consolidar l´avenç del nacionalisme d´esquerra, el republicanisme, el socialisme i l´ecologisme, ens trobam amb tota la feina per fer. Ara que ha callat el soroll dels altaveus, que les caravanes electorals no circulen pels carrers i avingudes dels nostres pobles i ciutats, és el moment de la reflexió. Una reflexió que, com escrivia en un article anterior, voldria anar molt més enllà dels resultats obtenguts per les diverses forces que s´han presentat a l'examen de les urnes.

Ara ja sabem els resultats de la dreta, els vots i diputats que han obtengut el PSOE, UM i el Bloc. Els estats majors de tots els partits amb representació institucional comencen a fer els seus plans, analitzen les possibilitats o no de les aliances postelectorals existents. Algunes altres organitzacions hauran de romandre en l´oposició conformant-se amb els diputats i regidors que han obtengut i hauran de començar a pensar quin ha de ser el seu futur, quina política serà la necessària per a continuar el combat per a transformació de la nostra societat en un sentit progressista.

Però sigui quin sigui el govern que es pugui constituir en les pròximes setmanes, el cert és que, com apuntava una mica més amunt, per a les forces de l´esquerra alternativa, per a les organitzacions ecologistes, culturals, polítiques i sindicals que han estat en el carrer en les darreres dècades, el camí és el de sempre, idèntic i invariable: no defallir mai en el combat per l´autoorganització dels sectors populars, continuar amb la consolidació de totes les plataformes de lluita existents, ampliar encara més els blocs que s´han format per a fer front en el camp electoral a la dreta, augmentar els punts de convergència amb els grups, col·lectius i persones independents que volen canviar l´actual model de desenvolupament insostenible i perjudicial per al país.

La dreta ja sabem el que farà: continuarà amb el model actual, ampliant fins a graus d´autèntica follia els aspectes més depredadors i desenvolupistes de la seva pràctica, sense pensar mai en una profunda reorientació del model econòmic, polític, cultural i territorial existent. A l´esquerra oficial, i per a la qual hem demanat el vot, li hem d’exigir que sigui coherent amb les promeses electorals, amb els programes que ha presentat als electors. Els polítics professionals haurien de saber, no haurien d´ignorar, que els votam perquè portin endavant els programes de lluita que han dit que defensarien.

El poble sap a la perfecció que comença una nova etapa, una etapa per la qual ja hem passat moltes vegades després de les anteriors convocatòries electorals. Els problemes no s´han solucionat pel fet d´haver anar a votar dia 27. La consecució de quotes cada vegada més i més elevades d´autogovern, d´aprofundiment de les justes exigències per tal que l´Estat espanyol reconegui el dret de les nacions que el formen a decidir el propi destí en el camí de l´autodeterminació, són fites encara per a aconseguir.

La necessitat de canviar l´actual model econòmic depredador és una altra qüestió pendent. Construir hotels, autopistes, incineradores, centrals elèctriques, destruint cada vegada més i més territori i recursos en unes illes que no són Castella ni disposen dels quilòmetres inabastables de les planures russes o estato-unidenques, és una irracionalitat denunciada per qualsevol planificador econòmic amb dos dits de seny. La contenció del creixement urbanístic, la persecució de la corrupció, la dotació de la fiscalia anticorrupció amb més mitjans, l´aplicació d´una política de sostenibilitat a tots els sectors de la nostra societat són tasques que no poden tenir ni un minut de descans. En la defensa del territori i els nostres recursos no hi ha treva que valgui. L´esquerra que ha obtengut les actes de diputat ha de saber que el poble l´ha votada per tal que porti endavant aquesta política d´aturar d´una vegada per sempre l´actual desgavell urbanístic.

Davant l´avenç de la banalització i despersonalització programada i impulsada des de tots els poders, cal agrupar forces en el camí de la defensa aferrissada dels nostres trets d´identitat històrica i la preservació de la llengua catalana, reforçant els nostres vincles d´unió amb el País Valencià i el Principat.

La lluita per la recuperació de la memòria històrica de l´esquerra, el combat republicà, tot allò que va ser oblidat en temps de la transició i que ara amplis sectors de la joventut i la població en general han fet seus, ha de ser igualment tasca prioritària dels diputats progressistes elegits dia 27. S´hauria d´avançar vers una nova i defintiva transició, recuperar els trenta anys perduts i evitar que els diputats no tornin enrere o oblidin les promeses de redreçament nacional i social.

Avançar en la necessària unitat de l´esquerra abandonant l’antiga política de pactes amb la dreta i la patronal a fi d’impulsar un model d´economia social que defensi els interessos dels treballadors i treballadores. El futur hauria de ser lluny d´aquell sindicalisme de gestió que tan bé ha servit els interessos del capital i de les elits sindicals i tan poc ha servit per a acabar amb la precarietat i sinistralitat laboral.

Podríem parlar igualment de l´impuls que s´ha de donar a l´ecologisme polític, en crisi precisament per les contradiccions ocasionades per la seva participació electoral, al feminisme, a l´aprofundiment de la democràcia en el camí d´acabar amb l´antidemocràtica Llei d´Hondt, les llistes tancades, l’elaboració de les quals és sempre en mans d´un petit comitè de dirigents, sovint lluny de l´alè vivificador del carrer i lloc de producció i estudi.

El recompte de vots ha acabat. La lluita del poble pels seus interessos, com de costum, des de temps immemorial, just acaba de començar altra vegada.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Memòria democràtica antifeixista - El Primer de Maig - Blog de l'escriptor Miquel López Crespí

Turmeda | 01 Maig, 2009 20:15 | facebook.com

Conocidos los hechos por números de la Guardia Civil, presentes allí en servicio de rutina, se procedió a la detención de quienes proseguían gritando y comenzaban a entonar canciones sudamericanas de tipo social y reivindicativo. Salvo alguna carrera inicial, la acción de la Guardia Civil no causó excesiva alarma entre la multitud que había acudido al monasterio con ocasión del día festivo. Agentes del Servicio de Información del mencionado cuerpo procedieron a registrar cierto número de coches y a proseguir con la retención de presuntos participantes en el acto. (Diario de Mallorca)



Plaça Major de Ciutat de Mallorca. En el centre de la fotografia podem veure a l'expresident de l'Obra Cultural Balear, el militant de l'OEC Antoni Mir, portant els cartells de l'organització en un Primer de Maig del començament de la democràcia.

1974

El 1974 el férem al bosc de Son Vida i continuà la lluita gens soterrada entre els carrillistes i l'OEC (Jaume Obrador, Francesc Mengod, etc) quant als objectius tàctics i estratègics del moviment veïnal. En Jaume Obrador, en Francesc Mengod, na Maria Sastre, na Francesca Velasco (i molts d'altres companys), malgrat (o potser per això mateix) la seva decidida militància en el nostre partit i a les Comissions Obreres Anticapitalistes i les Plataformes Anticapitalistes, no volien que les naixents organitzacions veïnals fossin instrumentalitzades per objectius polítics aliens als interessos concrets de la classe obrera i el poble (la política carrillista de reconciliació amb la burgesia i el feixisme). L'històric dirigent del PCE Carlos Llorens Castillo en el seu llibre Anti-eurocomunismo (sobre el Xº Congreso del PCE), (pàg. 17), escrivia, criticant precisament aquesta política de preservar els aparats repressius franquistes i mantenir les principals institucions de l'Estat: "La reconciliación [amb la burgesia i el feixisme], por el contrario, no implica cambio alguno de estructuras económicas y políticas, no remueve a nadie de sus puestos, mantiene inconmovibles a los más destacados agentes de la represión y corrupción franquistas y acepta la convivencia y la colaboración con los órganos de poder del capitalismo heredados de la dictadura. La reconciliación es la antítesis de la ruptura; es la paralización de las acciones de lucha contra el capitalismo y el estancamiento en vía muerta de la marcha del Partido hacia el socialismo".

Aquesta lluita (contra els enemics de la llibertat dels pobles i el socialisme) continua encara i per molts d'anys; serà permanent mentre hi hagi gent que vulgui fer carrera a costa dels autèntics protagonistes de la història: el poble treballador.


1976, Ciutat de Mallorca. Reunió clandestina dels comunistes de les Illes (OEC). Miquel López Crespí (a l'esquerra de la fotografia), Caterina Mir (en el centre) i altres membres de la direcció del partit preparant les activitats de l'organització a les darreries de la dictadura franquista.

1975

Per l'abril de 1975 hi hagué una petita manifestació en la cruïlla Pont de la Riera-Avinguda de Jaume III. A la nit, nombrosos grups de militants de l'esquerra revolucionària, membres del PCE i independents sortírem a fer les pintades que solíem fer cada any per aquestes mateixes dates. No record cap detenció de manifestants. L'endemà, a l'horabaixa, hi hagué la concentració (que se li escapà de les mans, com veurem en un altre capítol) de la fantasmagòrica Junta Democràtica d'Espanya (organisme d'inspiració carrillista sense cap implantació de masses a Mallorca), en la qual participàrem nombrosos militants de quasi tots els partits de l'esquerra revolucionària.



La premsa dels anys setanta informava, a vegades, de les constants detencions per part de la Brigada Social i de la Guàrdia Civil de l'escriptor de sa Pobla Miquel López Crespí. L'escriptor havia estat a l'avantguarda de la lluita per la nostra llibertat d'ençà començaments dels anys seixanta quan patí les primeres detencions i tortures per part dels sicaris del règim franquista.

Alguns aspectes d'aquests esdeveniments que van tenir tanta repercusió estatal i internacional els he explicat una mica en el capítol "Lluc: detencions per repartir propaganda de la Junta Democràtica" (pàg. 123 del meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970, El Tall Editorial, núm. 18. Palma, 1994). És interessant recordar com va tractar el fet la premsa de Ciutat. Dia 2 de maig de 1975, el Diario de Mallorca informava de la següent manera:

"Ayer, en el Monasterio de Lluc, poco después de la una de la tarde, fuerzas de la Cuarta Compañía de la Guardia Civil, con destino en Inca, detuvieron a trece sospechosos de haber proferido gritos subversivos y arrojado cierta cantidad de propaganda política relativa a las actividades de la ilegal Junta Democrática de España. Los sospechosos fueron conducidos a Inca en un autobús de la Guardia Civil a fin de serles tomada declaración y, dentro de los plazos que señala la ley, proceder a su entrega al juez de instrucción de aquella ciudad.

'Según testigos presenciales, poco después de la una de la tarde, mientras al pie de la fachada del monasterio se desarrollaba un autorizado recital de sardanas, personas no identificadas comenzaron a arrojar desde el tejado del edificio gran número de folios conteniendo el segundo manifiesto de la ilegal Junta Democrática de España, acompañado con un resumen del mismo. Simultáneamente, un grupo de jóvenes con los brazos entrelazados comenzó a proferir gritos de supuesto carácter subversivo.

'Conocidos los hechos por números de la Guardia Civil, presentes allí en servicio de rutina, se procedió a la detención de quienes proseguían gritando y comenzaban a entonar canciones sudamericanas de tipo social y reivindicativo. Salvo alguna carrera inicial, la acción de la Guardia Civil no causó excesiva alarma entre la multitud que había acudido al monasterio con ocasión del día festivo. Agentes del Servicio de Información del mencionado cuerpo procedieron a registrar cierto número de coches y a proseguir con la retención de presuntos participantes en el acto.

'Los sospechosos, en número de trece, fueron inicialmente retenidos en el Ayuntamiento de Escorca, anejo al monasterio de Lluc. Tiempo más tarde, hacia las cinco y cuarto, un microbús de la Benemérita los condujo hasta la base de la Cuarta Compañía de guarnición en Inca, donde suponemos les fue recibida declaración a los retenidos y en la que permanecerán hasta ser puestos a disposición de la autoridad judicial.

'Noticias llegadas a última hora informan que el Vicario General de la Diócesis, en representación del Obispo, que se halla ausente de la isla se ha interesado por los detenidos en Lluc".

El mateix 2 de Maig, l'Última Hora escrivia:

En Mallorca hay que registrar los sucesos de Lluc, donde se repartió propaganda, al parecer de la ilegal Junta Democrática, y se practicaron varias detenciones. Hasta el momento de escribir estas líneas, y consultadas varias fuentes oficiales, no se nos ha facilitado más información sobre el hecho.

'Asimismo, a la hora de nuestra edición no hemos podido conseguir la información de si continúan las retenciones realizadas ayer por la tarde, y que se encontraban en Inca.

'Ayer por la noche la noticia de estas retenciones corrió rápidamente por nuestra ciudad, ya que fueron algunos miles los mallorquines que presenciaron el hecho en Lluc al haber coincidido en el Monasterio un gran número de excursionistas.

'Según se ha comentado las fuerzas de Orden Público estaban alertadas con respecto a los hechos señalados".

A l'endemà, el 3 de maig, el Diario de Mallorca ressenyava:

"Los trece sospechosos de haber distribuido propaganda ilegal relativa a la denominada Junta Democrática de Mallorca y haber proferido supuestos gritos subversivos en el monasterio de Lluc el pasado jueves día 1, fueron puestos a disposición del Juzgado de Primera Instancia e Instrucción de Inca a las diez de la mañana de ayer, viernes.

'Durante la mañana de ayer, se personaron en el mencionado Juzgado familiares de los retenidos para interesarse por la situación de los mismos. Estos prestaron declaración individual ante el Juez, pasando acto seguido en grupos a la Sala de Audiencia, donde comparecieron también varios miembros de la Guardia Civil, todo ello dentro de las actuaciones judiciales pertinentes.

'Hacia las nueve de la noche, las trece personas fueron puestas en libertad. Los nombres de tales personas son: don Juan Antonio Alomar Cladera, don Gabriel Bassa, don Miguel Bueno, don Baltasar Darder, don Mario González, don Julio Jurado, don Miguel López Crespí, doña María Mairata, don Buenaventura Sala, don Jaime Serra Ferrer, don Sebastián Serra, doña Cathy Sweeney y doña Aurora Vidal".

Personalment -ho he explicat més detalladament en el capítol "Lluc: detencions per repartir propaganda de la Junta Democràtica"- no em podia treure del cap el que havia succeït. M'havien enxampat per haver sortit en defensa de Sebastià Serra -perseguit en aquell aplec per un social de paisà. Ara sortia als diaris, com a "propagandista" de la fantasmal Junta, preconitzadora del pacte amb els franquistes reciclats i el manteniment dels aparats d'estat feixistes (exèrcit, brigada social, policia armada, guàrdia civil, etc) contra els qual lluitàvem els comunistes.

Els militants de l'esquerra revolucionària ens sentírem decebuts per un moment.

L'amic Antoni Nadal, en explicar aquests fets al seu llibre El 1r de Maig a Mallorca (1937-1989) (pàg. 35), ho deixa ben clar quan conclou la descripció dels fets dient:

"Val a dir que una part dels tretze retinguts no solament no eren membres de la Junta Democràtica d'Espanya, sinó que n'eren contraris des de posicions d'esquerra revolucionària".

Miquel López Crespí

Del llibre No era això. Memòria política de la transició. (Edicons El Jonc, Lleida, 2001) Pàgs. 65-69.

Salvem Mallorca! Son Espases: una lluita oblidada - Blog de l'escriptor López Crespí

Turmeda | 01 Maig, 2009 07:01 | facebook.com

(1 vídeo) Son Espases ha suposat la prova del cotó de la decència i honestedat de la classe política illenca, i de la independència d’altres entitats de Mallorca, en relació als poders polítics i econòmics. El cotó ha sortit bastant brut, de la prova. Si és veritat que la dignitat no té preu, Son Espases deu ser l’hospital més car del món. (Josep Juárez)


L’HOSPITAL MÉS CAR DEL MÓN


Per Josep Juárez


Potser amb un punt de masoquisme, cada vegada que pas per les rodalies de La Real, m’atur a observar les obres de l’hospital de Son Espases. L’edifici creix i s’estén com un alien, aferrant els seus tentacles sobre el paisatge secular d’una terra que els seus habitants no han estat capaços de defensar. Amb enormes grues, màquines de tota mena i operaris com a formigues, la construcció-destrucció esdevé, amb especial contundència, un fet consumat i irreversible. Potser també per recordar-nos, de pas per si hi ha cap dubte, qui comanda realment en aquest país. Cruel paradoxa, que un instrument de salut vengui a fer tan mala ferida a Mallorca.

Parlar de Son Espases, amb persones dels partits coaligats dins l’actual govern de suposat “centre esquerra”, és com anomenar la corda a la casa del penjat. Aquest tema sol provocar reaccions de mala consciència i a la defensiva. No cal parlar de l’assumpte, ni molt menys provocar cap debat públic. L’omertà és el millor instrument per continuar escalfant cadira i sou institucional, a major glòria de la butxaca dels especuladors. I per arraconar als quatre impertinents que ens demanam cada dia si, empassant-nos Son Espases i mantenint als polítics responsables d’aquesta estafa, podem continuar mirant-nos a la cara.

El mateix passa en determinades entitats socials, fins i tot de les més senyeres que, amb el seu silenci, han estat còmplices de l’escàndol. Guillem Frontera feia referència a la solitud d’Aina Calafat i al silenci del GOB (DdB, 25/5/08), i no li manca raó. Vaig assistir, com a soci de l’entitat ecologista, a la darrera assemblea general, el passat desembre. Allà també hi era Aina Calafat. Ens vàrem quedar tots sols, ella i un servidor, en mig de la passivitat de la resta d’assistents, demanant responsabilitats a l’anterior junta directiva del GOB, per no moure un dit a l’hora d’evitar l’atemptat de Son Espases.

Curiosa va ser la reacció dels responsables del GOB, en aquesta assemblea. A la pregunta de per què no es va impulsar, junt amb altres entitats que sí ho varen fer, la manifestació del 24 de novembre a Palma (amb el lema “Rectificau”, més de sis-centes persones), resposta de que “era contraproduent participar en mobilitzacions minoritàries”. Déu n’hi do! Cal recordar la quantitat de mobilitzacions que ha impulsat el GOB amb petits grups d’activistes? Excuses buides, en definitiva, d’els qui varen decidir, senzillament i sense consultar als socis, no enfrontar-se al poder polític i econòmic, i ells sabran el per què. Qui estima Mallorca, no la destrueix. Però, sobretot, qui estima Mallorca, la defensa.

Tampoc els frares de La Real no poden treure pit en aquesta història. Ja en febrer d’enguany, les entitats convocants de la manifestació de novembre, varen intentar celebrar, al pati exterior del Monestir, un concert de música en defensa de La Real. Després de varies entrevistes, pèrdua de temps i amb els músics compromesos, el portaveu de la comunitat religiosa va negar l’ús del recinte. La raó? Que coincidia amb la campanya electoral del 9 de març (de fet, va dir que després de les eleccions generals no hi hauria cap problema). Per què, una i altra vegada, els representants del poder diví acaben, tard o d’hora, en sintonia amb els representants del poder humà?

Son Espases ha suposat la prova del cotó de la decència i honestedat de la classe política illenca, i de la independència d’altres entitats de Mallorca, en relació als poders polítics i econòmics. El cotó ha sortit bastant brut, de la prova. Si és veritat que la dignitat no té preu, Son Espases deu ser l’hospital més car del món.

Juny de 2008


Analitzant l´oportunisme elevat a la màxima potència que domina el panorama actual, Llorenç Capellà pensava que la manca de principis, de coherència i de dignitat eren producte d´una sola cosa: la cadira. Per això en Llorenç escrivia: “Divendres passat, davant el Consolat de Mar, on vaig acudir responent a la crida de la gent de la Real, vaig tenir oportunitat de comprovar com la ideologia de la cadira s´imposa descaradament, sense matisos ni excuses pietoses. On era, divendres, la gent amb la qual, fa tres mesos, em vaig manifestar en defensa de la terra? A hores d´ara la xarxa de govern del nou Pacte de Progrés emmordassa més de tres mil persones, em vaig dir. I vaig concloure que totes les ideologies convergeixen en la cadira. Ni socialistes, ni comunistes, ni anarquistes, ni nacionalistes, tots ells partidaris de protegir la Real, canvien de parer en un batre d´ulls. Els embruteix l´ànima, la cadira” (Miquel López Crespí)


Son Espases i la cadira


L´Hospital de Jaume Matas



Aina Calafat dies abans de saber que el Pacte faria l´hospital del PP. Era el 29 de setembre i encara hi havia membres de la Plataforma Salvem la Real i del poble que sortí a manifestar-se en defensa del terriori que no podien imaginar que en pocs dies serien abandonats i escarnits per l´esquerra de la moqueta i el cotxe oficial.

La decisió del president Antich de continuar amb el projecte estrella del PP fent l´hospital a Son Espases és motiu de nombroses reflexions i comentaris. I també, com no podia ser altrament, d´un profund desencís que augmenta entre les fileres progressistes, entre tots aquells i aquelles que volguérem creure altra volta en les promeses dels professionals de la política. N´hem parlat en alguna ocasió des d´aquestes mateixes pàgines d´opinió. Per als més cínics, alguns centenars de vividors del romanço que són en nòmina i només compareixien a les manifestacions de la Plataforma Salvem la Real! per a aconseguir la cadireta, la decisió del president és la més lògica i coherent. En el fons, tots aquests especialistes de la mentida i la mistificació no creien en el contingut de les pancartes que portaven quan eren al carrer en lluita aparent contra el PP. Com han fet sempre els oportunistes de totes les tendències, tan sols eren al costat nostre per provar de treure rendiment personal a la lluita de les plataformes antiautopistes, a les plataformes de ses Fontanelles, al valent col·lectiu de Salvem la Real! Empraven les mobilitzacions del poble com a estri, com un simple objecte manipulable. L´oblit de les promeses i de les lluites de les plataformes, l´elaboració d´excuses de mal pagador, increïbles i gens elaborades, així ho han fet veure a una gran part de l´electorat progressista que SÍ que, per enèsima vegada, provaven de confiar novament en uns professionals de la política que sempre ens acaben enganyant.

És evident que quan el PSOE inicià la campanya electoral demanant perdó als poders fàctics de les Illes, especialment a la patronal d´hostaleria, i els prometé que mai més de la vida pensaria en l'ecotaxa (demanar als turistes un euro per a projectes mediambientals!) ja imaginàvem que la legislatura podia començar malament. Era massa submissió a qui realment controla la situació –la banca, el capital- per a fer-se excessives il·lusions del que podia fer una esquerra oficial amb tantes prevencions davant els poders fàctics de la nostra terra. Però, talment com hem fet tantes vegades, en un acte voluntarista, hem volgut donar una nova oportunitat a tots aquells que havien fet seu el discurs de la protecció de la terra i de la lluita contra l´especulació.

Però les promeses electorals sembla que són sempre el mateix: cortines de fum per a rapinyar uns vots als incauts i, damunt la suor, les il·lusions i esperances del poble, aconseguir fruir dels bons sous i privilegis que comporta la gestió del règim.

Tot plegat d´una grisor política vertaderament esfereïdora. Potser mai, en tots aquests anys de renúncies i claudicacions no s´havia vist tan clarament la supeditació d´aquells que diuen ser els nostres governants a la banca i els especuladors. Qui ha escrit l´article més trist i més desesperat sobre totes aquestes qüestions que comentam ha estat l´escriptor Llorenç Pellà, que era al costat nostre en la manifestació de l´altre dia per a demanar coherència i dignitat al govern progressista. Analitzant l´oportunisme elevat a la màxima potència que domina el panorama actual, Llorenç Capellà pensava que la manca de principis, de coherència i de dignitat eren producte d´una sola cosa: la cadira. Per això en Llorenç escrivia: “Divendres passat, davant el Consolat de Mar, on vaig acudir responent a la crida de la gent de la Real, vaig tenir oportunitat de comprovar com la ideologia de la cadira s´imposa descaradament, sense matisos ni excuses pietoses. On era, divendres, la gent amb la qual, fa tres mesos, em vaig manifestar en defensa de la terra? A hores d´ara la xarxa de govern del nou Pacte de Progrés emmordassa més de tres mil persones, em vaig dir. I vaig concloure que totes les ideologies convergeixen en la cadira. Ni socialistes, ni comunistes, ni anarquistes, ni nacionalistes, tots ells partidaris de protegir la Real, canvien de parer en un batre d´ulls. Els embruteix l´ànima, la cadira”.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Més articles de la campanya Salvem la Real! (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Memòria històrica del primer Pacte de Progrés

«Anterior   1 2
 
Powered by LifeType - Design by BalearWeb