Literatura catalana contemporània

Esquerra Unida de les Illes Balears, Nanda Caro i Maria Antònia Munar - Blog de l'escriptor López Crespí

Turmeda | 04 Maig, 2009 14:42 | facebook.com

El votant de les Illes aviat arribarà a la conclusió que qui vertaderament mana (i no solament en el futur Govern de Mallorca) és la Presidenta, la intelligent i espavilada Maria Antònia Munar, geni nostrat en tot quan fa referència a treure uns rendiments polítics màxims d'una mínima expressió electoral. (Miquel López Crespí)


HISTÒRIA DEL PRIMER PACTE DE PROGRÉS: FERNANDA CARO I MARIA ANTÒNIA MUNAR (un article de juny de 2001)


La consellera Fernanda Caro ho fa bé i és una persona de rara sensibilitat social (en una època de brutal oportunisme on, més que les idees l' únic que es valora és la capacitat del polític de torn per aferrar-se a la poltrona, a la nòmina institucional). No és el cas de la consellera de Benestar Social.

Fernanda Caro començà el seu peregrinar polític farà ja dos anys amb multitud de problemes amb UM i, molt especialment, amb la Presidenta del CIM. Vist en perspectiva i analitzant aquells inicials enfrontaments, pens que Munar ja tenia dins del cap la idea d'una Conselleria de la Gent Major (per allò de rentabilitzar el vots dels nostres pares i avis) i li destorbava de bon principi el muntatge de Fernanda Caro. Potser fos el xoc entre dues sensibilitats ben diferents i antagòniques (Munar sap olorar a la perfecció els seus autèntics enemics: Morro, Caro, per dir només dos noms). Caro, que prové dels sectors populars, de la lluita pel socialisme i per la igualtat social i Munar que, no ho oblidem, fins que trobà l'ajut de l'esquerra oficial havia fet tota la seva carrera política al costat de la dreta. Són dos móns ben diferents, el de la consellera Fernanda Caro i el de la totpoderosa presidenta del CIM i futur cap del primer Govern de Mallorca! No hauria d'estranyar ningú que, una vegada Maria Antònia Munar, amb l'aval provisional del Tribunal Constitucional (aprovació de la Llei de Consells), inicia la seva ofensiva, el primer que faci és recordar als socis del Pacte de Progrés que "el Govern d'Antich no necessita tantes conselleries".

Això només serà el començament de l'irresistible ascensió de Maria Antònia Munar fins a límits de poder que poca gent pot imaginar encara.

La Presidenta sap emprar amb vertadera intelligència els seus recursos. Ningú no ho pot negar i tothom ho reconeix. L'exigència d'un "ministeri" en el Govern de Mallorca dedicat a la gent major és un atac directe a les competències que encara resten a Fernanda Caro. La consellera de Benestar Social (que també sap contraatacar quan pertoca) ho va fer aprofitant la inauguració de les noves installacions del seu departament: "Reivindicam la utopia, lluitam per la igualtat, som del partit dels pobres...". Paraules tabú en una grisa època de simple gestió dels interessos dels poders fàctics (econòmics, depredadors...).

Però la batalla no acaba aquí. Aquestes dies Maria Antònia Munar, plena de joia pel seu èxit damunt les grolleres maniobres del PP en la qüestió de la Llei de Consells, aconseguia una nova i esplendent victòria política. Els seus socis del Pacte de Progrés acceptaven les propostes d'UM pel que feia referència a que no s'aprovàs un punt extremadament progressista de la nova llei de parelles de fet i que havia estat defensat a fons... precisament per la consellera Fernanda Caro! No cal dir que la la llei del Govern que equipara les parelles de fet amb el matrimoni en drets i deures és d'un tarannà progressista indiscutible. Però constatar l'enorme poder d'UM damunt els socis del Pacte i comprovar com es cedeix a les pressions de la Presidenta del CIM (exclusió del text de la nova llei de l'article que possibilitava l'accés a l'adopció a les parelles d'homosexuals) confirma una vegada més com estem entrant dins d'una nova dinàmica política en la nostra comunitat: la del poder omnímode de només tres diputats (d'UM) damunt tot el Parlament de les Illes Balears.

Cal dir que en aquesta ocasió la consellera de Benestar Social va ser valenta, esquerrana i decidida. La batalla per fer una de llei encara més avançada ha estat portada fins a les darreres conseqüències. Caro ha lluitat fins que els altres socis del Pacte han fet figa davant el poder omnipresent de Maria Antònia Munar.

És evident que m'hauria agradat més que el text (sense pactar amb la presidenta del CIM la retirada de l'article conflictiu) hagués entrat sencer en el Parlament i que fos (en estricta batalla parlamentària) el debat entre les diverses forces polítiques qui decidís la qüestió. El Pacte s'ha estimat més cedir davant d'UM i els seus tres diputats. És una opció ben legítima però d'un cost polític elevat. La gent pot arribar a pensar que del que es tracta no es tant de defensar idees i lleis progressistes; ans al contrari: els membres del Pacte de Progrés cedeixen davant els sectors minoritaris pel tan de conservar poltrona i sous. El fet és d'un cost polític molt elevat i que ajuda a fer pensar al ciutadà que qui comanda de veritat no és la dinàmica parlamentària normal (debats per aprovar o rebutjar projectes de llei). El votant de les Illes aviat arribarà a la conclusió que qui vertaderament mana (i no solament en el futur Govern de Mallorca) és la Presidenta, la intelligent i espavilada Maria Antònia Munar, geni nostrat en tot quan fa referència a treure uns rendiments polítics màxims d'una mínima expressió electoral.

Fernanda Caro, amb la defensa aferrissada dels sectors més marginats de la societat, amb el seu tarannà esquerrà (lluita contra la gestió simplement burocràtica del poder) no agrada gaire a l'autèntic poder fàctic de la nostra comunitat: Maria Antònia Munar. Imagín que la Presidenta del CIM no aturarà fins aconseguir un "ministeri" per a la gent major provant de buidar de competències l'actual conselleria de Benestar Social. Ella mateixa ha expressat els seus objectius i tothom que tengui orelles ho ha pogut sentir. Davant les crítiques de Fernanda Caro i d'Antoni Alorda (PSM) potser -dic "potser", que ja seria molt- s'avegui a mudar el nom d'aquesta futura conselleria. Mudar el nom (ja no es diria "Conselleria de la Tercera Edat"), poca cosa més (però amb les atribucions i recursos econòmics que té en ment la Presidenta).

Estimada amiga Caro: la lluita no ha fet més que començar. Sort i endavant les atxes!

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

El Maig del 68 i la poesia catalana contemporània - Blog de l'escriptor López Crespí

Turmeda | 04 Maig, 2009 05:49 | facebook.com

Les ciutats imaginades: a la recerca del temps perdut

Maig del 68. L'optimisme que posseeix l'esperit del jovent regnava arreu i semblava que cap núvol de tempesta podria marcir aquella esplendent joventut molt lluny encara dels primers símptomes de la vellesa i el desencís. L'amor hi era, radiant, al costat nostre, i res podia presagiar encara la lenta agonia de promeses i juraments. Com llegir en el poema "Tot tenia un sentit exacte": "La teva boca era un brillant símbol lliurat a excitants / divinitats capbussades en la fondària de les ones, / badant-se com els pètals de les roses.". (Miquel López Crespí)



Coberta del poemari de Miquel López Crespí Les ciutats imaginades, Premi de Poesia Ciutat de Tarragona 2005.

En el segon poema del llibre Les ciutats imaginades, el que porta per títol "La recerca de l'imprevist", podem trobar, talment un manifest que exposa de forma clara i llampant el desig de l'autor, les motivacions, el significat del llibre editat per Cossetània Edicions. Diu el poema: "Vet aquí la presència encegadora de les ciutats que hem visitat, / les primaveres de vent càlid colpejant el rostre, / la neu d'Irlanda acompanyant la nostra retina sense descans. / Sent encara els grills amagats en el racó més arrecerat de l'estiu, / la boirina d'una Venècia eternament inundada. / La pluja ens colpeja quan caminam per un París silenciós / a la recerca dels enfonsats somnis de Chopin i George Sand. / Aleshores la consigna era no mirar mai més enrere, / continuar el viatge a la recerca de l'imprevist. / Es tractava d'aconseguir que, / almanco, / canviàs la naturalesa immutable / del món que ens alletà d'infants, / el cel, / els camins, / els homes i dones que trobàvem al davant.".

A Les ciutats imaginades hi ha referències concretes a molts dels indrets visitats per l'autor. El nom d'una ciutat, d'un carrer, d'un monument, d'una església... A unes ciutats hi vaig estar molt temps. En unes altres només hi vaig romandre el temps efímer que hi passa un turista quan hi va de vacances. En algunes, al contrari, hi vaig deixar part de la meva vida, ja que als carrers, a les places d'aquests pobles i ciutats que conegueren els anys més feliços, o imaginàriament feliços del poeta, s'esdevengueren fets cabdals en la vida personal de l'autor. Un poemari, doncs, amb la presència dels amors viscuts, dels amics i familiars esvanits en el temps... Una època, també, de viatges quasi clandestins a la recerca de llibres i revistes amb els quals alimentar la set de llibertat i de cultura d'uns joves mallorquins que acabaven de complir divuit, dinou o vint anys.

Aleshores marxar de viatge, fugir per uns dies del tancat ambient opressiu d'una capital de províncies en poder dels vencedors de la guerra civil, amb la presència omnipotent de la Brigada Social del règim franquista, era, indiscutiblement, penetrar en una galàxia de llibertat. Aquella antiga sensació de deixar endarrere els tricornis de la Guàrdia Civil a la frontera, queda reflectida en els primers versos del poema "El color ardent", on podem llegir: "En deixar darrere l'obscura frontera enfilferrada / tot mudava al nostre entorn. / Com si algú molt poderós ens hagués arrencat de les tenebres / d'una manotada, / amb la força d'un furient huracà. / Et mirava als ulls sense arribar a creure / que existís la possibilitat de fugir".

La fugida a la recerca de no se sap quina mena de paradís perdut. Qui sap si anar a la recerca de la llibertat perduda l'any 1939 amb la victòria militar de la burgesia i el feixisme. Cap a mitjans dels anys seixanta ja havíem patit en pròpia carn les urpades de la repressió feixista, tortures i detencions per part de la Brigada Social i, com el pare i els oncles quan lluitaven amb les armes en la mà per la llibertat, ja sabíem a quina trinxera havíem de combatre tot el que ens restàs de vida.

Maig del 68. L'optimisme que posseeix l'esperit del jovent regnava arreu i semblava que cap núvol de tempesta podria marcir aquella esplendent joventut molt lluny encara dels primers símptomes de la vellesa i el desencís. L'amor hi era, radiant, al costat nostre, i res podia presagiar encara la lenta agonia de promeses i juraments. Com llegir en el poema "Tot tenia un sentit exacte": "La teva boca era un brillant símbol lliurat a excitants / divinitats capbussades en la fondària de les ones, / badant-se com els pètals de les roses.".

Heràclit, François Villon i Jorge Manrique, com diuen Xavier Macià i Núria Perpinyà en el llibre La poesia de Gabriel Ferrater (Barcelona, Edicions 62, 1986) "son alguns dels molts poetes i pensadors que han estat preocupats pel pas inexorable del temps, o dit altrament, pel seu caràcter furiosament efímer" (pàg. 77). Però deixar constància de la desintegració del temps, de les persones, de les idees que havien de trasbalsar el món, recrear aquesta fugacitat, provar de recuperar, sempre inútilment, mitjançant el conreu de la paraula, el caramull de sentiments i emocions que alletaren la nostra joventut, no és una tasca senzilla ni basta sentir fortament el pes de la nostàlgia per a escriure poesia, plorinyant davant l'avenç inexorable de les manetes del rellotge. Som en el moment precís de trobar la forma adient, la paraula justa i exacta per a bastir la senzillesa del verb, per construir aquella experiència útil als lectors i qui sap si universal. Aquesta és la tasca fonamental de l'autor que, segur del seu ofici, ha de treballar la llengua talment l'argenter treballa l'or i la plata. Tota la resta, tot el que no sigui anar per aquest camí, serà potser un caramull de bones intencions més o manco ben escrites però només això: bones intencions literàries.

Que el poeta s'aferri al passat, seguint el tòpic de "qualsevol, temps passat va ser millor" anant a la recerca, com aquells antics cercadors d'or del "paradís perdut", potser és un tòpic literari. No ho negaré. Un tòpic al qual han recorregut tots els escriptors d'ençà que el món és món. En molts dels poemaris que tracten aquests temes trobarem sempre, com a Les ciutats imaginades, una immersió en l'adolescència i la joventut. Quan hom escriu, conscient dels matemàtics cicles de l'existència, sent aquesta amarga percepció de la lenta, però segura destrucció de la vida. La vida personal de l'autor, la vida de la família, la vida dels pobles i de les societats que ens han fet tal com som. Podrem pensar que tanmateix, malgrat la mort de les persones, la Vida, en majúscules, o l'existència dels pobles, malgrat les guerres, l'opressió i els dictadors, sura sempre. No obstant aquesta constatació, una realitat evident, el cert és que sentir com la senectut personal arriba lenta, implacable, és força dur. I, per molt que ens puguem il·lusionar pensant que la Vida reneix en cada una de les persones que neixen al costat, ningú pot obviar el dolor estrictament personal que comporta veure, sentir, patir la mort dels teus, constatar la teva pròpia decadència física. És precisament la constatació ben real que mai més no tornarà aquell paradís perdut de la joventut, el motor que impulsa la creació. Poesia, doncs a la recerca del tòpic però ben real "paradís perdut". Poesia a la "recerca del temps perdut", com va provar de fer de forma magistral i inigualable Marcel Proust amb les seves novel·les.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (14-III-06)

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb