Literatura catalana contemporània

Jaume Carbonero: els desastres del Conseller d'Habitatge - 12.000 eruros a un amic!

Turmeda | 05 Maig, 2009 11:18 | facebook.com

El conseller de Vivienda y Obras Públicas, Jaume Carbonero (PSOE), contrató ‘a dedo’ por 12.000 euros al también arquitecto Francisco Pizá Alabern, para revisar un proyecto que ambos habían redactado antes de que Carbonero ocupara su actual cargo público. Se trata de la ordenación urbana del antiguo cuartel militar de Son Busquets, en Palma, que diseñaron Pizá y el propio conseller en la pasada legislatura, por encargo del Gobierno socialista en Madrid. (Diario de Mallorca, 5-V-09)


Carbonero contrata a un compañero para un proyecto en el que ambos trabajaron


El conseller adjudicó ‘a dedo’ por 12.000 euros la nueva ordenación urbanística de Son Busquets


MATEU FERRER. PALMA.


El conseller de Vivienda y Obras Públicas, Jaume Carbonero (PSOE), contrató ‘a dedo’ por 12.000 euros al también arquitecto Francisco Pizá Alabern, para revisar un proyecto que ambos habían redactado antes de que Carbonero ocupara su actual cargo público. Se trata de la ordenación urbana del antiguo cuartel militar de Son Busquets, en Palma,?que diseñaron Pizá y el propio conseller en la pasada legislatura, por encargo del Gobierno socialista en Madrid. En concreto, Carbonero y Pizá fueron contratados en 2006 por el Ministerio de Defensa para redactar el plan especial para el desarrollo urbanístico del antiguo acuartelamiento de la carretera de Valldemossa. El encargo partió de la Gerencia de Infraestructura y Equipamiento de la Defensa, a cuyo frente estaba el también mallorquín y socialista Joan Mesquida. Según este proyecto, en el nuevo urbanizable se preveía la construcción de 1.662 viviendas, el 52% de las cuales (852) serían destinadas a protección oficial, para una población en torno a los 5.000 nuevos habitantes. La zona también albergaría varios equipamientos públicos, como un centro de salud, parques y un colegio, mientras que un solar se reservaría para levantar una iglesia católica.

El Ayuntamiento de Palma, a la sazón gobernado por el PP con mayoría absoluta, aprobó inicialmente esta nueva ordenación urbanística en noviembre de 2006. Sin embargo, su tramitación quedó paralizada y con la llegada al gobierno municipal del nuevo equipo comandado por Aina Calvo (PSOE), se optó por reducir aún más la edificabilidad en la zona. Tras alcanzar un acuerdo para ello con el ministerio de Defensa, Carbonero, ya desde su puesto como conseller, eligió a su ex compañero de proyecto para acometer la modificación del mismo. Así, este arquitecto fue contratado para una "asesoría técnica para la elaboración de un avance de ordenación urbana de Son Busquets", por un importe de 12.000 euros. Esta cantidad permitió al conseller adjudicar el contrato legalmente sin convocatoria pública.

Posteriormente, la Conselleria de Carbonero adjudicó otro contrato a Pizá, también de 12.000 euros –de nuevo la barrera para eludir el concurso público–. Fue por el mismo concepto, aunque ahora en el antiguo recinto militar de Son Simonet, próximo al de Son Busquets, y en el que también se debe levantar una urbanización. El conseller afirma que en esta ocasión él no participó en el proyecto.

Diario de Mallorca (5-V-09)


El secretari general de PSM i dirigent del Bloc Gabriel Barceló hagué de dir al nostre patètic personatge [Jaume Carbonero] si “Mallorca era Sicília”. Com diuen els diaris: “El portavoz del Bloc y líder del PSM, Biel Barceló, emplazó ayer a los consellers de Presidencia y de Vivienda, Albert Moragues y Jaume Carbonero, a reflexionar sobre si las amenazas ‘son formas de hacer política y si esto es Mallorca o Sicília”.


Biel Barceló (PSM) amenaçat per Jaume Carbonero


Els desastres de Jaume Carbonero


La història més vergonyosa protagonitzada per Jaume Carbonero, el conseller d’Habitatge del Govern, ha tingut lloc molt recentment. Era durant els dies del pacte del PSOE amb Rosa Estaràs i el posterior consens amb UM, Bloc i Eivissa pel Canvi per a retirar la llei que havia proposat el conseller. Com va informar la premsa en el seu moment, el prepotent conseller d’Habitatge, enverinat per haver estat obligat a acceptar les modificacions contra la destrucció de més sòl rústic suggerides per UM, PP, Bloc i altres forces nacionalistes i d’esquerra, amenaçà públicament Biel Barceló cridant, sulfurat al màxim: “¡Tomo nota!; mentre que el conseller de la Presidència, Alberto Moragues, fent costat al polèmic conseller d’Habitatge, intervenia en el mateix sentit exclamant: “Esto tendrá un coste”.

La brega entre els socis del pacte de governabilitat era pública. Diuen que Rosa Estaràs, els representants del PP que eren presents per a consensuar la nova llei d’Habitatge amb Francesc Antich, s’ho miraven, escoltaven els crits i amenaces i no s’ho podien creure. Jaume Carbonero amenaçava el PSM, el Bloc i Biel Barceló sense pensar que eren davant representats qualificats del PP! El corresponsal d’un diari de Palma, en comentar aquest grotesc espectacle protagonitzat per Jaume Carbonero contra els seus socis de govern, escrivia, esverat, en constatar aquests fets tan lamentables per a les forces progressistes i d’esquerra: “El colofón de los tiras y aflojas se produjo ayer por la tarde, minutos antes de que los líderes políticos del Pacto y del PP posaran unidos, lo que obligó a postergar media hora su comparecencia ante los medios. ‘¡Escuchabas los gritos desde la planta baja, se han tirado los trastos a la cabeza!’, comentaba un oyente que estaba en las dependencias del Parlament donde tenía lugar la última reunión del Pacto”.



Fira de Frankfurt 2007. Gabriel Barceló (a l´esquerra), secretari general del PSM amb l´escriptor Miquel López Crespí en un acte a la Literaturhaus de Frankfurt. Els dos destacats nacionalistes d’esquerra han estat amenaçats per Jaume Carbonero –com Biel Barceló- i atacats mitjançant pamflets signats pel tèrbol conseller, en el cas de l’escriptor Miquel López Crespí

La vergonya s’havia consumat! Jaume Carbonero cridava i amenaçava els socis de Govern, en aquest cas el Bloc i Biel Barceló... davant el PP! Hi ha res de més patètic, res de més miserable, res de més insolidari amb uns socis lleials i que han fet tot --i més!-- per a trobar solucions a les irracionals propostes destructives de territori presentades per Carbonero?

Posteriorment a les amenaces contra els socis de Govern, amenaces reproduïdes als mitjans de comunicació de les Illes, el secretari general de PSM i dirigent del Bloc Gabriel Barceló hagué de dir al nostre patètic personatge si “Mallorca era Sicília”. Com diuen els diaris: “El portavoz del Bloc y líder del PSM, Biel Barceló, emplazó ayer a los consellers de Presidencia y de Vivienda, Albert Moragues y Jaume Carbonero, a reflexionar sobre si las amenazas ‘son formas de hacer política y si esto es Mallorca o Sicília”.

Evidentment Gabriel Barceló no volgué entrar en més detalls, ja que, com a persona i assenyat dirigent polític, no ha volgut caure en les formes i desqualificacions típiques del conseller.

Però... qui és aquest prepotent i enfurismat personatge? Fa uns anys Jaume Carbonero, fent costat als sectors més reaccionaris del sectarisme i el dogmatisme illenc, sectors propers al ranci carrillisme i afins –Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Salvador Bastida... --, signava pamflets plens de calúmnies i tergiversacions contra aquells que volíem servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària de les Illes.

Ara, anys després d’aquests fets, amb igual prepotència, s’atreveix, com explica la premsa, a proferir amenaces contra els seus lleials socis de govern en no pair que s’hagi hagut de modificat la seva llei destructora del nostre territori. Un conseller que sempre, des de totes les àrees de gestió on ha exercit el poder, ha perjudicat els interessos populars i les forces progressistes. L’afer de comportament sicilià, les amenaces que comentam, no fan més que confirmar tot el que ja sabíem del personatge quant a unes formes d’actuació, de demonització envers aquell que no combrega amb les seves discutibles idees i opinions.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


Jaume Carbonero contra la memòria històrica de l'esquerra revolucionària de les Illes


La campanya rebentista dels excarrillistes (PCE) i afins contra el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (I)


Aquella ferotgia contra els marxistes revolucionaris, la seva sordidesa, eren fruit de la intransigència més sectària que hom pugui imaginar. Durant molts d'anys no s'havia vist mai a Mallorca una salvatgeria, un odi reaccionari tan verinós contra l'esquerra i els intel·lectuals antifeixistes. Potser hauríem de retrocedir als tenebrosos dies de la sublevació militar, quan Llorenç Villalonga llegia per la ràdio els seus discursos profeixistes, per a trobar una podridura semblant. (Miquel López Crespí)



Coberta del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) editat per l'editor Lleonard Muntaner l'any 1994 i demonitzat per una colla de dogmàtics i sectaris, enemics de l'esquerra revolucionària tant en temps de la transició com en els anys posteriors.

Alguns aspectes de la brutal campanya rebentista que l'any 1994 el PCE i acòlits ordiren en contra del meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Tall Editorial, Ciutat de Mallorca, 1994) i la meva persona, campanya feta amb abundor de mentides, articletxos malgirbats i tergiversacions de tota mena, ha estat descrita en el capítol "Els Mallorquins, de Josep Melià, en la lluita per la llibertat".

En aquell capítol vaig escriure, entre d'altres coses: "El primer pamflet en contra de les memòries d'un senzill antifranquista mallorquí (qui signa aquest article) va ser obra d'un dels màxims responsables d'aquesta política antipopular (a part de ser un dels dirigents que contribuí a l'assumpció entre determinats sectors de treballadors controlats pel carrillisme del Pacte social de la Moncloa, un atac directe als interessos econòmics i polítics del poble). Parl de Pep Vílchez, sempre fent costat (no en mancaria més!) als sector més pro-PSOE d'Izquierda Unida (fins fa poc del grup promonàrquic que encapçalen López Garrido i Cristina Almeida). Després, continuant en aquest camí de brutors contra els militants antifranquistes dels anys seixanta, en un altre pamflet publicat a UH el 28-IV-94 s'hi afegiren altres col.laboradors amb el nefast -per als interessos populars- carrillisme illenc. Ens referim als senyors Antoni M. Thomàs (antic responsable polític del PCE), Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernart Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida. Més endavant, per si no bastassin els atacs, encara s'hi afegí algun estudiós de la recent història nostrada.


Coberta del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc) El llibre s'ha convertit en una espècie de "manual per la lluita nacionalista" per a les joves generacions de patriotes i militants antisistema de Catalunya. Amb les seves campanyes rebentistes els excarrillistes volien provar de barrar el pas al sorgiment d'històries alternatives de la transició.

S'atrevien a dir que els partits a l'esquerra del PCE, és a dir l'esquerra revolucionària, treballàvem objectivament per al "franquisme policíac". I ho signaven sense cap mena de vergonya

La campanya rebentista tenia per objecte, amb la utilització de tota classe de mentides i calumnies, desqualificar-me com a escriptor, com a persona i com a conegut lluitador antifeixista. En l'immund pamflet que publicaren a Última Hora (28-IV-94) els senyors Antoni M. Thomàs i companyia s'atrevien a dir que els partits a l'esquerra del PCE, és a dir l'esquerra revolucionària, treballàvem objectivament per al "franquisme policíac". I ho signaven sense cap mena de vergonya, segurs de fer mal, imaginant que aquella indignitat impresentable podria fer callar la persona insultada. Eren el mateix tipus de mentides que, en temps de la guerra civil, serviren per a criminalitzar (en tota l'accepció de la paraula) i posteriorment assassinar, els marxistes del POUM, tants d'anarquistes de la CNT i internacionalistes del tipus d'aquell gran intellectual antifeixista italià, Camilo Berneri. Aquella ferotgia contra els marxistes revolucionaris, la seva sordidesa, eren fruit de la intransigència més sectària que hom pugui imaginar. Durant molts d'anys no s'havia vist mai a Mallorca una salvatgeria, un odi reaccionari tan verinós contra l'esquerra i els intel·lectuals antifeixistes. Potser hauríem de retrocedir als tenebrosos dies de la sublevació militar, quan Llorenç Villalonga llegia per la ràdio els seus discursos profeixistes, per a trobar una podridura semblant.

A una illa on tots en coneixem de sobres, aquesta provatura d'escampar arreu, i en els diaris de màxima difusió, la mentida i la calúmnia dient que els militants de l'esquerra revolucionaria érem al servei del "franquisme policíac" era tan bestial, i alhora un fet tan ridícul, una brutor tan fora mida i tan increïble, que finalment només serví per a demostrar ben clar a tothom la manca de qualsevol sentit de la veritat o de la més mínima ètica en els autors de la forassenyada campanya rebentista.

Posteriorment vaig arribar a saber, per gent amiga del PCE, que els autors del pamflet abans esmentat es proposaven, entre moltes altres coses, desmoralitzar l'autor, en aquest cas qui signa aquest article, aconseguir el meu silenci fos com fos, impedir que continuàs escrivint des d'una posició d'esquerra independent i marxista sobre tot el que es refereix a la nostra recent història política per a, finalment, "expulsar-me" del món cultural i polític de Mallorca. Volien obtenir els mateixos resultats -l'extermini de l'adversari- amb mètodes semblants al que sempre ha emprat la reacció i el feixisme per a acabar amb la dissidència.

Fent-me callar, desprestigiant la meva persona i la meva obra, volien aconseguit, il·lusos!, que no hi hagués versions alternatives a les històries oficials procarrillistes. La intenció dels mentiders i calumniadors era ben clara: embrutant el nom dels companys i companyes de l'esquerra revolucionària de les Illes i, de rebot, el meu treball, deixaven el camp obert als seus deixebles, a tots aquells que basteixen la història de l'estalinisme i el neoestalinisme illenc. Els excarrillistes, entestats en la persecució de l'intel·lectual nacionalista d'esquerra, esdevenien així una eina eficient de la postmodernitat. Es demostrava que no solament era la púrria postmoderna oficial, l'exèrcit d'"intel·lectuals" servils al servei de la reacció, la que s'encarregava d'anihilar les possibilitats de redreçament nacional i social. Ells, els signants dels pamflets, realitzaven la mateixa tasca. En aquests agents polítics i culturals del neoestalinisme tenia el sistema els seus millors aliats. Una vegada més, com en temps de la transició, els fets, les brutors abans esmentades, esdevenien la prova pública de com el sistema d'opressió nacional i social, ben igual que en temps de la restauració borbònica, se servia d'aquests personatges per a aconseguir idèntiques fites: provar de destruir l'esquerra alternativa.

Miquel López Crespí

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí


Miquel López Crespí (blog personal) - Els crims franquistes de 1975 – Les falses memòries de Felipe González (XV)

Turmeda | 05 Maig, 2009 06:58 | facebook.com

(1 vídeo) ¿I si, de cop i volta, jo, el futur president de la nació, fos Txiki, Baena, Otaegui? Estic devariejant. La febre novament. Sent com s'obre la porta de la cambra i entra el metge, molt preocupat. "Carmen, ¿què té el President?". Tenc por. Un pànic em domina en aquesta matinada cendrosa, a Hoyo de Manzanares, quan, posseït per la febre i els records, pens que puc ser conduït, emmanillat, fins a l'interior fondo del clot on els afusellaran. Avançar, invisible, enmig del dantesc espectacle de matinada. Caminar entre els torturadors de la Brigada Social, els membres de la Policia Militar que vigilen l'escena.


Els crims franquistes de 1975 – Les falses memòries de Felipe González (XV)


Algunes vegades tenc malsons. Torn, en somnis, als moments finals de la dictadura, quan augmentava la repressió i encara hi havia afusellaments. Pens... ¿i si la Brigada Político-social ens hagués vengut a cercar a nosaltres, els partits disposats al pacte, i no als revolucionaris? Jo era molt jove el 27 de setembre de l'any setanta-cinc. Tenia ben clares les meves idees de canvi pacífic i ordenat vers la democràcia i la modernitat. Mai no hagués consentit que el partit -assenyat, aconsellat pels companys de la socialdemocràcia alemanya- caigués en provocacions. I en els anys finals de la dictadura abundaven les incitacions a l'aventura. Record vagues generals, enfrontaments radicals amb la policia, accions incontrolades, assemblees permanents arreu... En el malson veig Otaegui, contra un mur del penal de Burgos, davant un destacament de la Policia Armada, i Txiki, en el cementiri de Cerdanyola, amb les mans fermades, rebent els trets d'un grup de guàrdies civils. Em miren als ulls. No supliquen. Aixequen el puny. Se sent, llunyana, una Internacional de la qual no conec la lletra. De sobte hi ha trets. Esquits de sang m'embruten la cara. Sé que estic suat, m'agit a dreta i esquerra, tremolós, provant de despertar-me. Però no acaba aquí el somni. Sóc a Madrid. És la matinada plujosa del 27 de setembre. No sé per quines estranyes circumstàncies acompany els furgons policíacs que han sortit de la presó de Carabanchel. Els condemnats a mort que aviat seran afusellats (el joves Baena, Sánchez Bravo i García Sanz) van emmanillats dins tres cotxes cel.lulars. Els segueixen disset jeeps de la Policia Armada, de la Guàrdia Civil i de l'Exèrcit. Mitja dotzena d'automòbils de la Brigada Política ens segueixen. Quan passam per davant l'estació d'Atocha, el rellotge marca les set quaranta-cinc. La imatge del rellotge em recorda una visió semblant entrellucada a un film de Bergman. Estic enmig dels guàrdies civils. Els destacaments que han d'afusellar els joves van ben armats, el dit a la metralleta, disposats a disparar en qualsevol moment. No sé què faig acompanyant aquesta esfereïdora processó de víctimes i botxins.

La matinada del 27 de setembre de 1975 jo dormia tranquil.lament al meu apartament de Sevilla. La nit anterior havíem anat, amb uns companys i na Carmen, a veure una pel.lícula japonesa d'art i assaig. Acabada la projecció, després d'un interessant debat damunt la bellesa de l'art -Carmen m'escoltava bocabadada-, vaig sortir del cine dirigint la mirada al cel. La bonesa de les nits sevillanes. Flaire de clavells i tarongers per les avingudes desertes. A poc a poc el partit s'anava consolidant arreu de l'Estat: tres advocats a Barcelona hi havien demanat l'ingrés, la important incorporació de Fèlix Pons a Mallorca, dos miners que havia pogut convèncer Nicolás Redondo... la cosa rutllava. No teníem encara la força del PCE, però, amb dificultat, sempre amb l'ànim ferm, anàvem bastint la nostra força del futur. Aquella nit, la del 26 de setembre, havia rebutjat d'anar a una reunió clandestina. Grups aventurers, representants de coordinadores de fàbriques en vaga, havien demanat d'ajuntar esforços per a fer una repartida de fulls cridant a la vaga general en protesta per l'assassinat dels joves antifranquistes. No ho tenia gaire clar, allò d'anar a una trobada secreta convocada pels extremistes. Hi havia altres formes de protestar contra els errors de la dictadura. Apel.lar al nunci del Vaticà perquè hi intervingués. ¿Havíem d'enfortir, amb la nostra presència, les coordinadores anticapitalistes de les fraccions més quimèriques? No convenia ajuntar esforços amb l'esquerra revolucionària. Els obrers revoltats, a les acaballes del franquisme, ja no escoltaven les permanents crides a la moderació i al diàleg. Tothom campava sense control. Les lluites del populatxo desfermat prenien noves formes. El consellisme i l'anticapicalisme anaven substituint, perillosament, el pragmatisme, l'eficàcia negociadora de tipus europeu. Era massa compromès. No em podia jugar el futur a la carta incerta d'una estranya solidaritat amb uns condemnats que, en aquell moment, no sabíem si eren agents provocadors. Com el POUM, en temps de la guerra civil. O el trotskisme a la Unió Soviètica, dificultant les mesures de Stalin. Millor no esser-hi. Anar al cine a veure la pel.lícula d'art i assaig.

Al cap i a la fi... ¿qui eren els joves que la dictadura afusellaria en la matinada del 27 de setembre?. Dos acusats de pertànyer a l'organització terrorista basca (Txiki i Otaegui), i tres militants del Frente Revolucionario Antifascista y Patriótico. Un difícil dilema al davant nostre. La transició començava amb vagues generals i afusellaments. Per unes setmanes, vista l'envergadura de la protesta popular davant els il.legals judicis i les condemnes de mort, vaig pensar si podríem desmobilitzar la xurma, malgrat la bona voluntat que ens dominava; o si en un futur no gaire llunyà seria factible vèncer la influència nefasta que els partidaris de la revolta socialista tenien entre el poble. Estava segur del triomf final de la civilització. Però no era tan senzill tenir la sang freda d'un gran dirigent en aquells mesos de finals del setanta-cinc. La febre em puja. No puc despertar del malson. Instintivament m'adon que na Carmen truca al metge que tenim assignat a la Moncloa i, intranquil.la, em posa mocadors banyats al front. Dec estar a més de quaranta de febre. No puc alliberar-me d'aquests guàrdies civils que han d'executar, d'aquí pocs moments, Baena, Sánchez Bravo i García Sanz. Ningú no em mira. Ningú no em veu. Jo, el futur president del Govern de la nació, com una ombra entre les ombres del passat, emportat per la febre, una fulla enmig de la tempesta. Entre la boira veig un cartell indicatiu: Hoyo de Manzanares. Més endavant, sentint el sotragueig d'una carretera empedrada, puc entrellucar més indicacions: Escuela de Aplicación y Tiro del Ejército.

La Guàrdia Civil ha fet davallar dels vehicles els advocats de les víctimes i familiars. No volen ningú a l'indret de l'execució. El sol comença a sortir dèbilment entre els núvols, però el terra es grisós, sense coloració. No puc distingir cap color concret. Només el gris obscur i metàl.lic de les metralletes que m'envolten. I si m'hi fes present? ¿I si, de cop i volta, jo, el futur president de la nació, fos Txiki, Baena, Otaegui? Estic devariejant. La febre novament. Sent com s'obre la porta de la cambra i entra el metge, molt preocupat. "Carmen, ¿què té el President?". Tenc por. Un pànic em domina en aquesta matinada cendrosa, a Hoyo de Manzanares, quan, posseït per la febre i els records, pens que puc ser conduït, emmanillat, fins a l'interior fondo del clot on els afusellaran. Avançar, invisible, enmig del dantesc espectacle de matinada. Caminar entre els torturadors de la Brigada Social, els membres de la Policia Militar que vigilen l'escena. Un metge per a certificar la mort de les víctimes, dos jutges del Consell de Guerra amb instruccions precises del dictador: vol saber, de seguida, com ha anat l'afusellament, saber quines han estat les darreres paraules dels executats. Hi veig també dos capellans, el rector d'Hoyo de Manzanares. Aquest darrer és un homenet esquifit, mig adormit, que parla tot sol. Un altre fantasma, com jo mateix, com la gernació dels que hi som presents. L'han despertat a les sis i li han dit que els necessitaven "per si qualcun des reus es penedeix dels seus crims".

Sé que estic enfollint. Que tot això que estic vivint com si fos real, és un absurd deliri. Un d'aquests malsons que em dominen quan pens que, d'haver-me deixat guiar per unes altres idees, ara podia ser allà, davant els destacaments de la mort, amb les mans lligades, veient el cel per darrera vegada en la vida. Jo, el futur guia de la nació, entre la Policia Armada i la Guàrdia Civil, sense poder acomiadar-me dels familiars, fitant els homes, plens de ràbia, que d'aquí pocs instants premeran el gallet del subfusell. Quin deliri em sacseja! Una possibilitat tan paorosa mai no va existir en la meva vida. He sabut tostemps estar amb la gent que pertoca en el moment i la circumstància oportuns. De molt jove, quan era estudiant, no vaig considerar mai que una munió de tronats pogués trasbalsar el món, guanyar una batalla, vèncer en unes eleccions. Havia estudiat història. Era bon alumne. Mai no vaig perdre el temps llegint novel.les, llibres que no donassin profit. Sempre matrícules d'honor. Espàrtac i els seus seguidors foren penjats en la via Àpia, a Roma, per a servir de públic escarment als esclaus de l'imperi. Els comuners, els agermanats del segle XVI, igualment esquarterats a tots els entreforcs dels camins. Fracassada la Commune de París, perduda la Guerra Civil l'any trenta-nou. Confiar en la pleballa? Com, i per què? El poble revoltat sempre m'ha atemorit. Els homes junts, protegits per la massa anònima, són capaços de cometre les majors barbaritats. Enderrocar palaus, cremar esglésies, matar els dirigents, si consideren que han comès injustícies. Arbitrarietats? Què podrà saber un obreret inculte, que no ha estudiat dret, el que és just o injust? Saben llegir i escriure amb dificultat i ja es pensen que ho coneixen tot. No són conscients de llur ignorància, de la necessitat que tenen de líders i dirigents que els puguin manar.

El progrés social s'aconsegueix amb el pacte i la negociació; mai d'una forma violenta. La humanitat ha sortit de la barbàrie i de l'endarreriment gràcies a l'actitud misericordiosa de les classes dominants; mai perquè els de baix hagin pogut imposar llurs extravagants reivindicacions, llurs utòpics punts de vista. Na Carmen li diu al metge: "Millora, la febre està baixant". Veig que respiren alleugerits. Surt el sol a Hoyo de Manzanares. Se sent "Foc!" i tota la cambra tremola. Olor de pólvora dins l'habitació. En el somni em palp els braços, les cames. Veig com els condemnats cauen a terra amb el puny alçat encara. No he pogut sentir les darreres paraules. Els periodistes, de lluny estant, han sentit un "Visca la República!, "A baix el feixisme". El rector els beneeix mecànicament. No sap gaire bé el que fa. Cap dels joves no havia demanat la confessió. De lluny se senten els xiscles d'angoixa dels familiars. El rellotge d'un dels guàrdies civils que han participat en l'execució marca les nou i quinze minuts del matí. Estic viu. Era un angoixós malson!

De jove vaig saber escollir adequadament el meu lloc de militància, el grup d'amics que pertocava. Sempre vaig triar molt bé les meves lectures. No aprofundir en Lenin, Álvarez del Bayo, Tommaso Capanella, Maxim Gorki. Estudiar Bernstein, els avenços de l'humanisme catòlic. Tenir la ferma convicció que el món pertany als esperits selectes, als homes d'un tarannà especial. L'aristocràcia dels sublims sentiments. Els que saben apreciar una posta de sol, un poema de Juan Ramón Jiménez, una bella pel.lícula d'art i assaig japonesa, exòtica, sense cap mena de falsa connotació social. Si no hagués escollit bé el meu camí, els interessos que em pertocava defensar, ara hauria acabat com fineixen els qui volen trasbalsar el món: aquí, al fossar d'Hoyo de Manzanares, allargassat, amb el pit foradat per les bales, rebent les escopinades dels botxins, tirat, com un gos, de qualsevol manera, dins un barat fèretre de pi, en posició ridícula, impresentable. A poc a poc torn a la vida. No, no vaig anar a la reunió que havia de decretar la vaga general en protesta pels assassinats del 27 de setembre. Sabia que no hi havíem d'anar. Aïllar el radicalisme, era la nostra màxima, el nord que guiava les accions del partit. Sabia que havíem de guardar-nos les espatlles, no comprometre l'avenir en accions sense sentit que en el futur, tanmateix, no ens donarien un profit electoral. Un pas en fals, una acció no controlada, defensar una causa perduda, haurien pogut barrar el pas a la pujada al poder. Sent na Carmen molt més tranquil.la. Li distingesc el rostre. Estic despertant! Em not el cos adolorit, suat, com si vengués de fer un llarg viatge a peu per un camí ple de pedres. Demà no podré rebre la delegació sindical que vol discutir alguns punts del pacte social. Caldrà que s'esperin. La xurma sempre pot esperar. Els senyors sempre han fet esperar els servents. Són ells qui estan a les nostres ordres, no nosaltres a les seves. Tothom en néixer ja té el seu futur escrit al cel. Els uns vénen al món per a romandre sempre a baix; els altres, per a comandar pobles, per a il.luminar amb llur clarividència la societat. El metge em recepta unes píndoles. Diu que amb un dia de descans em recuperaré. Alleugerit, mir el calendari. Octubre de l'any 1993. Ha estat un malson.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb